REVISTA Nº21

Comunitats de l’Arca de Catalunya

Membres de la Federació Internacional de les comunitats de l’Arca

RUSC AVETS

Llars i taller per a persones amb discapacitat intel·lectual Num. 21 juliol 09

Agermanament El Rusc i Al Fulk d’Egipte

Els malalts mentals a Costa d’Ivori Nova estructura internacional


2 EDITORIAL

3 ARCA INTERNACIONAL Les estructures

4-5 COMUNITAT EL RUSC Destí: cap de setmana lliure

Noves incorporacions al taller Un moment important

6-7 COMUNITAT ELS AVETS La revetlla de Sant Joan

Corresponsabilitat a l’Olivera Formació i col·laboració Vacances en comunitat

8- 9 OBERTS AL MÓN Fundació St,. Camille a Costa d’Ivori

10 EL RACÓ DELS ARTISTES Nuestras obras de arte, cobran luz y color

11 EL REPTE DE LA RELACIÓ

12-13 L’AGERMANAMENT EL RUSC I AL FULK

Pinzellades egípcies El rebost de la humanitat

14 EL PROTAGONISTA Lola Casas

15 FENT NOUS AMICS Maria Mullen

EL RACÓ D’EN PICANYOL LA BELLESA DE LA COMPASSIÓ

16 MANIFEST

L’editorial Escrivint aquesta editorial ens ha arribat la notícia que Jean Vanier ha estat proposat, per quart any consecutiu, pel Premi Nobel de la Pau. Això ens ha alegrat molt perquè seria tot un reconeixement i una bona difusió de la seva gran obra. Serà però, un any de difícil elecció. Fa pocs dies moria l’entranyable Vicenç Ferrer que ens n’ha deixat una tasca impressionant a l’Índia.

Són dos bons exemples d’una aposta per donar la vida pels més febles, pels més desafavorits. Per a tots són un testimoni de com fer que el missatge de l’Evangeli sigui viu entre nosaltres.

En aquest número de la revista, podreu veure com les nostres comunitats, seguint aquests exemples, volen ser solidàries amb projectes tant interessants com el de Costa d’Ivori o d’Egipte.

La Comunitat és lloc de relació i d’ajuda mútua, però adquireix una especial dimensió quan els seus membres són capaços de treballar plegats en un projecte comú, quan s’ajunten per a col·laborar amb persones que viuen situacions més difícils que les nostres.

Ajudar-nos entre nosaltres o rebre ajuda de l’Administració o dels nostres socis i col·laboradors, ens ha de fer sentir també a nosaltres solidaris amb els altres.

Per la nostra part intentarem que aquests projectes i bones intencions puguin arribar a bon port. Tothom hi és convidat a col·laborar.

Bon estiu !

Direcció: Miquel Vallejo i Pere Domènech Consell de redacció: Llar l’Olivera, llar Els Avets, llar El Rusc, llar el Petit

Príncep, CO El Rusc, CO Els Avets, Miquel Vallejo, Magda Posala, Enriqueta Tarrés, Pere Domènech, Joan Adrover, Mn. Josep Perich, Emília Comas, Èrica Duran, Marina Benet, Eva Domènech, Mercè Zamora, Jorge Herrera i Roser Blàzquez.

Col·laboradors: Patrick Fontaine, En Picanyol, Alain Saint-Macary, Maria Mullen

Coordinació: Roser Blàzquez. Dipòsit Legal: GI-330-2007 Impressió: Winihard Gràfics L’associació Rusc i Avets no es responsabilitza ni comparteix necessàriament les opinions

expressades pels col·laboradors.

Segons la llei de protecció de dades de caràcter personal 15/99 l’informem que les seves dades han estat incorporades a la base de dades de l’associació Rusc i Avets. En cas de no voler rebre quadrimestralment la revista us podeu adreçar a nosaltres per tal de donar-vos de baixa al tel: 93 830 13 62.

COMUNITAT ELS AVETS C/ Calders 2, 08180 Moià

Tel: 93 830 13 62 / 93 820 77 12 e-mail: [email protected]

COMUNITAT EL RUSC Veïnat de Sant Ponç 12, 08490 Tordera

Tel: 93 764 20 53/ 93 764 24 06 e-mail: [email protected]

Sumari


L’Arca internacional

3 www.larche.org www.larche-europesud.org www.jean-vanier.org

Quines raons vitals ens han portat avui a modificar aquestes estructures? L'observació de les nostres comunitats ens ha conduït, des de fa poc, a tres aspectes per revisar: - Ens agrada dir que a l'Arca «fem amb» les persones amb discapacitat, que les nostres comunitats són construïdes amb elles, en una mutualitat sinèrgica. Ara bé, aquestes persones són encara avui massa absents de les nostres estructures de reflexió, de decisió, sobretot en l'àmbit internacional. Les nostres estructures han de corregir aquesta contradicció. - L'Arca creix en el món a un ritme aproximat de tres noves comunitats anuals. L'organització, tal com ha evolucionat des de fa deu anys, ja no està adaptada. Les comunitats, sobretot les més aïllades, han d’estar més ben recolzades. Hem d'adaptar les nostres estructures actuals a aquest creixement. - La diversitat de les cultures al si de la Federació és una de les riqueses de l'Arca. Ara bé, l'Arca pensa i decideix sovint a partir de les cultures dominants, sobretot les dels països del Nord. Les estructures han de treure un millor profit de la riquesa i de la pluralitat cultural de l'Arca. Quin és el calendari d'aquests canvis? La reforma estructural està “en construcció” fins a finals de 2009. Llavors entrarà en la seva fase d'aplicació «a prova» i no serà confirmada o esmenada fins al cap de tres anys, en el moment de la propera Assemblea General Internacional.

Quines són les grans línies d'aquesta reforma? Per honorar millor la diversitat cultural de la Federació, les estructures estaran construïdes més sobre el concepte de «país» i menys sobre el de «zona» que, al agrupar-se, atenuaven les riqueses específiques. Per acompanyar millor les comunitats, els coordinadors tindran un estatut i una missió diferent segons la grandària i la maduresa de l'Arca en cada país. Es podrien així distingir tres tipus de País 1

- Els «Països confirmats» que tenen més de tres comunitats. En aquests països les comunitats estan federades en una associació nacional, han definit la seva missió en la seva cultura, han desenvolupat mitjans de formació, de solidaritat, de cerca de fons. Els EUA, el Canadà, El Regne Unit i França serien dels Països Confirmats. - Els «Països Provatoris» que tenen més de tres comunitats. Han intentat, sense acabar-la encara, aquesta maduració. Es pot imaginar que Austràlia, l'Índia, Irlanda i uns cinc països més estarien en aquesta categoria. - Els «Països Projectes» tenen menys de tres comunitats i per això l'Arca no hi està encara sòlidament fundada. Les comunitats estan aïllades, sense organització ni suport nacional. Necessiten un suport específic, encoratjador i ser acompanyades en el pas a un estadi més avançat. Espanya, Itàlia, Nova Zelanda, el Brasil, Uganda,... estarien en aquesta situació amb una quinzena més de països.

Per treure més bon profit de les cultures minoritàries a les reflexions i preses de decisió internacionals, un «Consell de Federació» es reunirà cada divuit mesos. Més de deu països, de més de tres comunitats, estaran directament representats allà. Els altres ho estaran a través dels Coordinadors delegats que els acompanyaran. Finalment per evolucionar cap a una millor inclusió de les persones amb discapacitat en les estructures, un grup de treball serà l’encarregat de fer propostes concretes d'aquí a la propera Assemblea General de l'Arca. Així, entre Calcuta i Atlanta, on se celebrarà la propera Assemblea, l'Arca haurà concebut, després d’un temps per verificar que aquestes reformes estan ben adaptades a les seves necessitats, el seu creixement, i els objectius d'inculturació que s'ha fixat.

Patrick Fontaine

1Els tipus de “país”, així com les denominacions

que hi estan relacionades en aquest article, no són definitius.

Samuel i Vittorio, dues persones amb discapacitat, van participar de l’últim Consell de Zona a Roma com a delegats de les seves comunitats, juntament amb els directors i presidents.

LES ESTRUCTURES, ningú no ve a l'Arca per elles... tanmateix, des de la fundació, les estructures han

estat creades i han evolucionat sense parar. S'han revelat indispensables al suport i a la fecunditat de la Missió de l'Arca al món. L'Assemblea General Internacional, reunida l'Octubre de 2008 a Calcuta, ha decidit posar-les al dia.

http://www.larche.org/

http://www.larche-europesud.org/


Comunitat El Rusc

4

Destí : cap de setmana lliure

Hola, desde la llar El Petit Príncep. Esta vez nos gustaría compartir con los lectores de la revista nuestras experiencias y aventuras del fin de semana libre ,que muchos de nosotros pasamos fuera del hogar. A decir verdad es un momento esperado y muy presente en la vida cotidiana del hogar, bien lo saben Manuel, Josep Nieto o Jordi Graupera que no se cansan de preguntar cuando se van, con quien y dónde. Así pues a continuación vamos a descubrir “los misterios” de los fines de semana libres… Juanito: “El fin de semana me voy con mi hermana Maruja a Barcelona. Voy solo en autobús y ya conozco el chofer que se llama Manolo. También visito a mis sobrinos: Gustavo, Rosita…y los sobrinos pequeños Marc y Nora…Ah, una cosa! Después del verano iré a Alemania con mi hermano, a la boda de mi sobrino…Me gusta ir a Barcelona y a Alemania”.

Jordi Gual: “Cada fin de semana libre me voy a Arenys de Munt dónde vive mi hermana, Assumpta. Cojo el tren en Tordera con Jose Mª d’El Rusc y al bajar me espero en la estación a que vengan a buscarme. Después acompaño a mi hermana a una residencia donde Assumpta cuida a una abuela…Los domingos por la mañana voy a ver unos burros que tengo cerca de casa, después toca la misa y a la una tengo que estar en casa… sinó… hay problemas!!!! A veces me encuentro con Jordi Graupera y Aurora que viven en Arenys…Mis sobrinos pequeños Aina y Marc, “me tienen loco”, cuando me ven se me ponen encima. Por la tarde mi hermana me lleva en coche al Petit Príncep y así todos los fines de semana libres!”

Anna: “Paso los fines de semana libres con Julita en Barcelona. Vamos a pasear, a comprar, a veces cogemos el metro que me gusta mucho. Siempre están con nosotros Ferran y M. Àngels que también son mis amigos…Julita hace unas tortillas más buenas!!! Los lunes por la mañana nos vamos en coche directamente al taller. Me lo paso bien, gracias Julita!”

Juana: “Antes iba con mi hermana Adoración, me acuerdo que José Luís me llevaba a su casa… A veces voy a casa de Jordi y Lluïsa de Malgrat o paso el día con la señora Catalina de Tordera. Me gusta estar tranquila cuando estoy en el Petit Príncep, ir a tomar algo en el bar…”

Javi: “Estoy con la tía Pili o el tío Adolfo que viven en Premia de Mar. Paso los fines de semana libres con mi hermano Miguel Ángel que vive en el hogar El Rusc…”

Manuel: “Antes iba con mis padres a Montornés del Valles, pero ahora no puedo porqué viven muy lejos, en Jaca. Por eso sólo me voy en verano y para la Navidad… Alguna vez he ido a casa de mis tíos Juan, Emilia o Sacramento… Los veo de vez en cuando y nos llamamos por teléfono. También he ido a ver a mi abuelo que está en una residencia. Casi siempre paso los fines de semana en El Petit Príncep y hacemos muchas cosas: ir por allí, a Blanes, Calella, Tossa de Mar, ir a tomar algo, a la misa. Ahora ya no me pongo nervioso como antes y ya me gusta el fin de semana libre!”

Josep Nieto: “Me voy con Rosa Costas de Tordera. Nos vamos a Blanes a pasear con Carmela, también nos tomamos algo en un bar o vamos un poco a la playa que le gusta mucho a Rosa! Voy en coche con Rosa… Como muy bien, Rosa cocina muy bien… Quiero ir los fines de semana con Rosa…”

Jordi Graupera: “Cada fin de semana me voy a Arenys de Mar a casa de mis padres. Papá viene a buscarme en coche los viernes por la tarde y vuelvo los lunes por la mañana. Voy de paseo a l’Ateneu con papá y mamá, me tomo una fanta…También voy a l’esplai a Canet…”

Para acabar nos gustaría una vez más dar gracias a nuestras familias, amigos, educadores que hacen posible que el fin de semana libre sigue siendo algo especial y único para todos nosotros.

MUCHAS GRACIAS!


Un moment important

Noves incorporacions al taller

5

Hola a tothom! Una nova etapa està a punt de començar a El

Rusc, i un dels fets que així ho indica és que en breu s’incorporaran al taller quatre persones més, l’Usumanih, la Irene i la Júlia (que són de Tordera) i la Raquel (de Malgrat de Mar). Estaran amb nosaltres al centre ocupacional però, i això és nou a El Rusc, quan finalitzi l’horari de taller marxaran a casa seva i per tant, no viuran a les nostres llars.

En aquests últims dies han anant venint, juntament amb les seves famílies, per visitar-nos i establir així un primer apropament. Els hem conegut una miqueta, hem intercanviat les primeres paraules, els primers somriures (a vegades una mica nerviosos…) i d’aquesta primera trobada segur que tots nosaltres tenim un pensament. Ells, potser, estan neguitosos per la nova etapa que començaran, però per una altra banda, segur que també estan il·lusionats pel que faran, pel que viuran. Nosaltres tenim exactament els mateixos sentiments.

En Manuel, per exemple, diu: “Yo lo voy a ver bastante raro, pero luego me acostumbraré. Cuando vine el primer día a El Rusc también lo vi raro y ahora estoy muy bien”. En Josep Mª, en Miguel i en Javi els ha agradat molt retrobar-se amb la Júlia a qui coneixien de la Fundació Maresme on havien estat abans d’arribar a El Rusc.

L’equip d’El Rusc també tenim els nostres neguits, es trobaran a gust?, quines dificultats presentaran?, quines habilitats? com ens organitzarem?.... Però tot això ens ho plantegem des de la il·lusió de poder conèixer-los, de poder relacionar-nos amb ells i de començar junts una NOVA ETAPA. US HI ESPEREM!

El nostre estimat Jaume Homs ha fet 31 anys que viu a El Rusc de Tordera i, des d’aquí, també el vull felicitar per tots aquests anys que hem compartit junts. Ell, més que ningú, ha estat present en tot el creixement de la comunitat i pot adonar-se de que ara estem vivim uns moments molt importants. Fa molt de temps que pensem en el futur i ara ha arribat el moment de prendre decisions i de tenir clar què volem. Per una banda desitgem millores i un cert creixement però, per una altra banda ens espanta i no sabem molt bé com fer-ho. El primer pas, per afrontar-ho amb certesa i dignitat, és ésser conscients d’aquestes nostres limitacions. La comunitat creix i necessita millores, tant en les llars com en el taller, i naturalment rebre noves persones que estiguin disposades a participar en el projecte comunitari.

En els proper mesos s’iniciaran les obres que duraran mig any, de les dues noves llars al carrer Girona de Tordera i dels espais de taller i comunitaris de la casa d’El Rusc. Pel que fa referència a les llars, hi ha una comissió que analitza les necessitats de les nostres persones per tal d’adequar-nos el màxim possible a les seva realitat. Tot apunta que una de les llar sigui una Residència per a les persones amb més necessitats i l’altre continuï sent Llar residència. Aquestes llars són fruit del conveni amb l’Ajuntament de Tordera per tal de que El Rusc ofereixi els serveis en equipaments de protecció oficial de la Generalitat de Catalunya.

Pel que fa al Taller d’El Rusc acollirà en els propers mesos quatre persones externes i experimentarà una gran transformació amb la remodelació de la casa, de l’entorn i de les instal·lacions on abans s’havia ubicat el bestiar. Aquestes ara es reformaran com espais per a la comunitat. És una gran satisfacció per a nosaltres poder adequar espais que ja existien a El Rusc i donar-los-hi una nova utilitat.

Volem engrescar a tothom que hi vulgui participar de manera activa, ja que desitgem que sigui un projecte de tothom i el màxim participatiu.

Fa 31 anys que en Jaume viu a El Rusc.


Comunitat Els Avets

Corresponsabilitat a L’Olivera

6

El passat dos de juny, totes les persones vinculades a l’Olivera, tant les que hi vivim com les que hi col·laborem, vam explicar com ens corresponsabilitzem de la vida i del manteniment de la nostra llar. En el marc d’una reunió, i a través de la projecció de filmacions breus, algunes petites escenes mostraven el dia a dia junts. Fer la llista de la compra, posar una rentadora, preparar la medicació, atendre el telèfon, posar l’oli al setrill... La quotidianitat està tan farcida de petits i grans esforços, de petites i grans tasques! Són proeses menudes que anem fent i que volem fer. Dia rera dia, la llar-família de l’Olivera ens ensenya a totes les persones que l’anem habitant. És una escola de vida i una convivència possible gràcies a l’esforç, l’amor i la col·laboració de tothom. Algunes vegades som nou a sopar, altres tretze i ben poques tres (això ens ha passat un sol dia des del passat mes de setembre), però sempre aconseguim trobar una cadira per al nouvingut i un plat ple d’alegria, silencis o paraules senzilles.

Pedagogia i servei. Donar i rebre. Enrenou i il·lusió... Fa temps que el camí de la corresponsabilitat és viu en aquesta Olivera de l’Arca. Els que ens enfilem per les seves branques prenem el relleu del testimoni d’aquells que ens han precedit. I, a poc a poc, des de ritmes tan diferents com el de la Lola, el Jesús, la Montse, la Rosa, la Carmen, el Josep o l’Agustí, des de la petita grandesa de la vida, continuem preguntant-nos: quina és la millor manera per aprendre junts, per ser i fer-nos feliços ? Gràcies a tothom...

Ja hem tornat a celebrar la revetlla de St. Joan, un any més. Com passa el temps! Sembla que fa quatre dies que érem Nadal, Setmana Santa i, de cop, ja som a St. Joan! Això vol dir que ja ha arribat l’estiu i les vacances... Quines ganes que en tenim !!!!

Aquest any, com sempre, hem celebrat la revetlla a la llar Els Avets, tots junts. Quan ens ajuntem sempre som força colla.... ens agrada celebrar les festes plegats !!

Ah, el que no va faltar va ser la coca i els petards!!! Bé, més ben dit, les bengales, les fonts de colors i les cebetes, ja que no ens agraden gaire els trons ni els XXL... fan massa soroll!

Ens ho vam passar molt bé, aprofitant que Sant Joan és la nit més llarga de l'any, tot ballant i esperant que les bruixes bones ens fessin companyia!!

La revetlla de Sant Joan

Tota la colla de l’Olivera

Una foguera, petards, bengales, coca i ball… per celebrar la revetlla !


Formació i col·laboració

Des del mes de setembre hi ha hagut noves incorporacions a l’equip del Centre Ocupacional Els Avets, que ens han permès una millora en la qualitat d’atenció a les persones amb discapacitat al taller. També hem cregut convenient invertir en la formació dels professionals que intervenen en el Centre Ocupacional.

El passat mes d’abril dues educadores va participar del curs de formació “Disseny de programes d’intervenció per a persones amb discapacitat“ de la Fundació Pere Tarrés, per a la millora dels recursos vers una atenció individualitzada. També hi van col·laborar, des del Centre, persones amb discapacitat: l’Elisa i en Jesús, a qui se’ls va demanar la seva col·laboració per a fer el treball pràctic. Ha estat una experiència enriquidora d’intercanvi d’experiències i idees amb monitors d’altres centres. Ara cal poder aplicar, en el marc de relació de la nostra entitat, on queden reflectits els principis fundacionals com a comunitat de l’Arca, allò que ens ha aportat aquest curs sobre la integració i la inclusió en la nostra societat.

Ens hem basat en tècniques d’intervenció de treball individual en les àrees de la vida personal i laboral. Cal poder integrar en les activitats que es realitzen en el C.O. tasques motivadores per a la persona amb discapacitat, amb propostes sorgides des de la mateixa persona. També és important l’observació i el diàleg per a millorar els suports que necessita cadascú en les dificultats que puguin anar sorgint. És fonamental el treball en equip i un bon traspàs d’informació d’aquest curs a tot l’equip del taller. Potenciar el treball conjunt i de col·laboració millora la qualitat de vida de les persones amb discapacitat i la nostra.

Le Moulin de l’Auro és la comunitat

de l’Arca a Avignon, França. Amb aquesta comunitat farem un intercanvi aquest estiu. Un grup d’Els Avets marxarà del 15 al 21 d’agost a passar uns dies de vacances a aquesta ciutat francesa, acollits en una de les seves llars. I membres de “Le Moulin de l’Auró” vindran a la nostra llar l’Olivera, a Moià del 7 al 21 d’agost. Tota una experiència d’intercanvi i convivència.

Aquest any marxarem tots junts, del 30 de juliol al 2 d’agost, de vacances a la platja. Anirem a la casa de colònies Artur Martorell, a Calafell. Aquests dies són un punt de trobada i convivència especial: les persones que viuen a les llars, els voluntaris, els educadors/es, famílies (cada cop tenim més infants), una bona ocasió per a fer comunitat i passar-nos-ho molt bé tots junts.

Imatge del famós pont d’Avignon sobre el riu Rhône

7

Vacances en comunitat

La casa de colònies es troba situada a la costa Daurada, a prop de la platja de Calafell, municipi amb una llarga tradició marinera.

Elisa: “primero Elena me pidió permiso para hacer este trabajo sobre mí. Me dijo que así me podía ayudar a hacer trabajos en el taller, en casa, ayudarnos unos a otros a trabajar juntos....”

“Elena me hizo una entrevista a mí sola, ella me preguntaba cosas y yo respondía. Primero expliqué las cosas que hacía, mi historia, cómo soy yo, qué cosas me gustan -como el café y hacer buenos amigos-, y las cosas que no me gustan -como trabajar mucho”.

L’Elisa i l’Elena en el moment de l’entrevista


Oberts al món

7 8

Fundació Saint Camille La realitat dels malalts mentals a Costa d’Ivori.

<Si Àfrica és el continent oblidat, els malalts mentals són els

oblidats dels oblidats»

A Costa d’Ivori, quan una persona pateix una malaltia mental, la família opta per una d'aquestes tres solucions: Abandonar-la en una gran ciutat. Allí, sola i descontextualitzada, rondarà pels carrers malvivint de les escombraries i de la caritat escassa. Sovint es veuen persones nues pel carrer que reben les mofes i el menyspreu d'alguns ciutadans.

La segona opció és estacar-les per les cames o els braços en un gran tronc, de manera que no es puguin moure, en un indret més o menys allunyat del poble on, a sol i serena, passaran la resta de la vida i -segons de la sensibilitat i els mitjans de la família- menjaran.

La tercera possibilitat és segurament la més estesa i, per altra banda, la més cruel. Es tracta d'enviar-los al que s'anomena un "centre de pregària". Aprofitant-se de la ignorància i la desesperació de la família, cada vegada hi ha més sectes evangelistes que "acullen" malalts mentals: Un centre de pregària és un indret a l’aire lliure, més o menys allunyat, on construeixen una petita capella per "pregar pels malalts perquè el dimoni els ha posseït". Resten encadenats cada un en un arbre i, per tal de foragitar el dimoni, són sotmesos a fuetades cada vegada que tenen una crisi, i a dejunis de 3 i 4 dies la setmana. Però l'autèntica raó de ser de tot això és l'obligació de la família de pagar mensualment per tenir el seu parent sota la "tutela" d'aquestes sectes. En molts casos, si la família no pot pagar, o encara que pugui, han d’aportar un jove “sa” per tal de treballar als camps o plantacions del cap de la secta.

L'any 1993 Gregoire Ahongbonon va iniciar una activitat difícil i a la vegada extraordinària: alliberar, guarir, rehabilitar i reinserir socialment i laboralment els malalts mentals.

A partir d'aquest moment es van obrint centres d'acollida i granges i tallers de reinserció a Bouaké i en més poblacions del país. Avui, a Bouaké, disposen de 2 centres d'acollida de malalts mentals i 5 granges o centres de treball per la reinserció que acullen en total 756 malalts.

Un dels principals problemes de la St. Camille és la despesa de manutenció, hostatgeria i medicació de totes aquestes persones, a la qual cal afegir-hi la medicació dels més de 3.000 malalts ja recuperats i reintegrats a les seves famílies, als quals l'associació fa un seguiment periòdic i els facilita la medicació necessària per a evitar recaigudes.

Una de les peculiaritats més destacables de l'Associació St. Camille és l’africanitat. Ha nascut a Àfrica, de mans d'africans, amb la intenció d'alleujar els problemes que ho són als ulls dels africans i fent-ho amb maneres de funcionar africanes. Aquest fet, que pot semblar obvi i irrellevant, no ho és. Massa sovint som les ONG occidentals que detectem el problema, hi dissenyem solucions i busquem finançament per portar-les a terme, tot i que amb l'aprovació de les organitzacions del país.

Moianès Solidari de Moià col·labora des de fa dos anys en aquest projecte. Ha finançat la compra de

medicaments i de terrenys pel conreu de palma per tal d’extreure l’oli, comercialitzar-lo i aconseguir així

l’autonomia econòmica del projecte. En Reimon, abans i després de ser tractat a St. Camille

Gregoire Ahongbonon Fundador de

St Camille


ZESMO) www.larche-europesud.org

9

L’ALLIBERAMENT

Al cap d'una setmana unes 5.000 persones demanaven menjar a les portes del centre. Grégoire Ahongbonon, arriscant la vida, va anar a la capital a demanar ajuda a tothom: ambaixades, ONG, congregacions religioses, etc. Va poder telefonar a Aïma (Manresa) i a les altres associacions d'Europa que van començar a enviar-li ajuda i medicaments en la mesura que podien.

Breument: la St. Camille va posar els malalts mentals al servei de la població civil, que, distribuïts en diferents cuines (10 concretament) repartides pels diferents barris de Bouaké i ajudats per dones del barri que treballaven voluntàriament, van arribar a cuinar i distribuir a la població (un 60% infants) més de 120.000 racions diàries de menjar cuinat. Aquesta tasca hauria estat impossible de fer per part d'una organització occidental amb el cost econòmic i la rapidesa que va fer-la la St. Camille. Malgrat la desgràcia que representa una guerra, amb aquesta acció la St. Camille va passar de ser rebutjada per la població (ens porten els bojos a costat de casa!!) a ser reconeguda, fins al punt que a Bouaké s'ha creat una associació de dones voluntàries per donar suport a la tasca.

Podeu tenir més informació i col·laborar amb aquest projecte a través d’AÏMA www.aima-sm.org o be Moianès Solidari Moià [email protected]

Quan Gregoire Ahongbonon sap d’una

persona que està encadenada, va a alliberar-la

i se l’emporta a Saint Camille. Allà serà atesa,

medicada i reinserida laboralment i en la societat.

Una historia per recordar… El 19 de setembre del 2002 esclata, sortida del no res,

una revolta que porta el país, d'un dia per l'altre, a la guerra més cruenta que havia viscut mai des de la colonització. En una nit el país queda dividit en dues parts: el nord, amb capital a Bouaké (precisament) en mans dels rebels, i el sud en mans dels lleialistes. Bouaké, la segona ciutat més gran del país i en mans rebels, queda completament aïllada de la resta del país. Escoles, bancs, empreses, serveis de tota mena, comerços, hospitals... tot queda paralitzat. Onades de refugiats abandonen la ciutat durant les setmanes següents, fugint a la nit pels boscos (unes 300.000 persones aproximadament). Els saquejos, crims, robatoris, represàlies, etc. són el pa de cada dia. Però el pitjor de tot és que en poc temps la gent acaba les poques existències de menjar. No hi ha possibilitat de comprar-ne, i el poc que es troba triplica i quadruplica el seu preu. La població no té accés ni als diners dipositats al banc.

Les ONG occidentals, per seguretat, van abandonar la zona, i la majoria de les locals també. El PAM (Programa alimentació mundial de les Nacions Unides) i la Creu Roja intentaven distribuir arròs a la població, però la manca de personal i de mitjans feia que fos un fracàs.

La St. Camille, davant l'allau de persones afamades que els demanen menjar, començà a repartir a la població les 2 o 3 tones d'arròs que tenia als magatzems (en aquell moment hi havia unes 750 persones acollides als centres de Bouaké, i van haver d'acollir-ne unes 300 més provinents de la presó, quan els rebels la van obrir).

St Gregoire i l’Arca La primera comunidad del Arca en África surgió en el año 1974 en

Bouaké, en el centro de Costa de Marfil. En esa época, todo era nuevo para los que vinieron de Francia para fundar la comunidad. No tenían ninguna experiencia de la cultura local y a menudo podían encontrarse perdidos y aislados. Aunque gozaban del apoyo de un monasterio benedictino cercano, se crearon vínculos con los que en la ciudad se dedicaban a obras similares.

Gregoire fue uno de ellos. Hay una gran proximidad entre el Arca y su obra de Saint Camille que es la acogida de personas con enfermedad mental. Se desarrolló una gran amistad entre él y los miembros del Arca. Cada vez que Jean Vanier visitaba el país, Gregoire estaba presente.

Hay tanta necesidad para los enfermos mentales en ese lugar! Se les puede encontrar en el mercado, en todas partes de la ciudad, totalmente perdidos, sufriendo rechazo por parte del entorno. El Arca no les puede acoger y Gregoire hace mucho con pocos medios. Su obra es fuente de estímulo para nosotros. Hemos aprendido de él, y él ha aprendido de nosotros. Personalmente no he vivido allá pero durante un periodo he acompañado la comunidad. Entonces fue una gran alegría para mí encontrar a Gregoire en Moià hace cuatro años, gracias a su vínculo con Moianès Solidari. Alain Saint-Macary

Taller d’impremta

Imatges de Saint Gregoire durant la guerra

http://www.larche-europesud.org/

http://www.aima-sm.org/

mailto:[email protected]


El racó dels artistes

9 10

José Mª: “Lo he pintado yo y me ha gustado mucho hacerlo, ha quedado muy bien”.

Magda: “Me parece una buena idea decorar las paredes de El Rusc con nuestros dibujos”.

Enriqueta: “Me gusta porqué podré enseñarlo a los amigos cuando vengan a El Rusc. Se lo enseñaré a Anna, la chica que me acoge el fin de semana”.

Juana: “Me gusta que los dibujos de mis flores estén en la pared de las gallinas”.

Anna: “Estoy muy contenta de que se hayan elegido uno de mis dibujos”.

Manuel: “Me parece muy bien. Está pintado bien. Me gusta la mujer que da de comer a las gallinas”.

Pedro: “Sí, bien, me gusta”.

Pep Vilanó: “Una vegada més he tingut l’oportunitat de col·laborar en un projecte del taller El Rusc i, com no podia ser d’una altra manera, ha sigut tot un plaer pintar amb vosaltres. Sempre reps més del que dones.

Esta vez, en “El racó dels artistes” os queremos explicar todo el proceso que hemos hecho para decorar nuestro gallinero (la vieja caseta de detrás de El Rusc) y algunos de los espacios exteriores de la casa.

La verdad es que hemos tenido la suerte de contar con la ayuda de un gran artista, Pep Vilanó. Él ha hecho posible que nuestros dibujos, esa faceta tan creativa que tenemos en El Rusc, haya quedado plasmada en un gran mural, lleno de luz y de color. Es una obra elaborada por todos, que nos hace sentir felices y orgullosos. Ver nuestros trabajos, mezclados en un entorno natural, hace que El Rusc y su entorno sea aún más bonito, acogedor y confortable.

GRACIAS A TODOS LOS QUE HAN HECHO

POSIBLE ESTE PROYECTO!

NUESTRAS OBRAS DE ARTE, COBRAN LUZ Y COLOR


El repte de la relació “Tota persona té dret a unes relacions

d’amistat, relacions afectuoses i veritables, que la facin sentir reconeguda, valorada,

recolzada i li donin seguretat. La relació és el vehicle principal per tal poder fer-ho

realitat. La relació és dinàmica i engloba a totes les persones i totes les dimensions de

la vida comunitària.”

Aspecte assistencial: Atendre les necessitats més assistencials de les persones amb discapacitat, ens apropa a l’aspecte més depenent de l’altre. Hi ha persones que ens necessiten per fer aquelles activitats quotidianes més bàsiques com ara rentar-se, vestir-se, menjar,... Atenent aquests aspectes estem entrant en la part més íntima de l’altre persona. Això ens demana una actitud de profund respecte per la seva intimitat, pel seu cos, pels seus aspectes més vulnerables. Això demana de nosaltres un canvi profund, un gir important, per a passar d’entendre l’aspecte assistencial com “una necessitat que cal ser resolta” a un espai de relació íntima amb la persona que estem atenent.

Acompanyament: Acompanyar és una tasca difícil si es fa de veritat. Acompanyar vol dir ser al costat de l’altre, deixant que l’altre sigui plenament ell o ella. És animar, és potenciar la persona tot qüestionant-la en aquells aspectes que calgui, per així ajudar-la a créixer. Donar el màxim d’autonomia a l’altre ens demana creure en ell/a com a persona, i creure en totes les seves possibilitats.

Integració: Promoure la integració de la persona amb discapacitat dins la societat com agent actiu ens demana, en primer lloc, una reflexió profunda: quina és la imatge que tenim de la persona amb discapacitat? quina és la imatge d’ella que donem a la societat? mantenim una imatge paternalista i infantil o apostem per una imatge adulta? Què és el que la persona amb discapacitat ens revela d’ella mateixa a nosaltres i a la societat en general?

Comunitat: La vida en comunitat és l’aspecte que ens uneix, l’espai on descobrim que tots i totes formem part d’una mateixa humanitat. La riquesa o pobresa de la vida comunitària depèn de tots els membres que la formem i és aquest l’espai privilegiat per a crear entre nosaltres unes

relacions especials, on sentim que formem part d’un mateix col·lectiu. Ser i fer comunitat ens demana l’esforç d’optar pel respecte, el diàleg i l’escolta com a forma de resoldre els conflictes i dificultats que van sorgint entre nosaltres. Són les persones amb discapacitat el nucli de la comunitat entorn la qual, tots els altres, ens sentim cridats: si no fos per elles, les nostres comunitats no tindrien raó de ser.

Espiritualitat: L’espiritualitat és quelcom inherent a la persona humana. Tots i totes estem cridats a créixer en aquesta dimensió del nostre ésser. En la dimensió espiritual no hi ha “discapacitats”, tots som iguals davant aquesta transcendència, i estem igualment cridats a desenvolupar-la. Obrir-nos a aquesta realitat ens apropa al misteri de la vida, al misteri i al valor de la persona humana. Però l’Arca té una espiritualitat pròpia que, basada en l’Evangeli, ens mostra la persona amb discapacitat com a portadora d’una Bona Nova. Deixar-nos impregnar de com algunes persones amb discapacitat viuen aquesta dimensió, des de la senzillesa de cor, ens qüestiona i ens ajuda a descobrir que sovint és des de la feblesa, des de pròpia petitesa, on es “couen” les coses més importants, on Déu, l’Amor, el Transcendent, es fa present en cadascun de nosaltres.

És en aquest aspecte que la “feblesa” de la persona amb discapacitat ens és reveladora de quelcom molt més profund. Viure, celebrar aquesta descoberta en comunitat amb ella, és donar un sentit molt més profund a les nostres relacions.

Ambient: Per cuidar els espais físics i l’ambient dels nostres llocs de vida i

treball ens cal sentir aquests espais com “casa nostra”. Un ambient acollidor, agradable, ens revela la dignitat del lloc i de les persones que hi viuen. Tenir present aquest aspecte ens ajuda a descobrir la importància de les petites coses. Són precisament els detalls més senzills que ens parlen de com són i com viuen les persones de cada lloc.

Fragment extret del document “Marc de relació” Els Avets.

AGENCIA NACIONAL ESPAÑOLA

Programa de Voluntariat Europeu

11


Agermanament

12

El Rusc i Al Fulk d’Egipte

Una comunitat de l’Arca, llar i tallers al mig del camp, arbres, herbes i flors, un hort. S’hi respira pau i harmonia...

La seva gent, senzilla, acollidora, espontània. Feliços amb un bon dinar compartit, cantant i ballant amb convidats i amics, amb petits regals, somriures, petons i abraçades...

Responsables i assistents que s’hi dediquen en cos i ànima, sense escatimar esforços, amb empenta i confiança malgrat les dificultats...

Amb projectes de futur, com construir una nova llar al centre del poble i mantenir el taller a la casa del camp...

Estem parlant d’El Rusc? Doncs no; parlem de la comunitat d’Al Fulk, a Egipte, a 50 km. de la ciutat de Mínia, que hem anat a visitar per preparar el projecte d’agermanament de les dues comunitats.

* * *

* * *

És sorprenent i enriquidor conèixer països amb altres cultures i maneres de viure. I em meravella descobrir que, en realitats tan diferents, sempre hi trobem germans, dones i homes de bona voluntat, que ens ajuden a mantenir viva l’esperança i la confiança en el futur de la humanitat. Em descuidava un petit detall: els mosquits egipcis xiulen de nit i piquen exactament igual que els catalans.

A les ciutats, una circulació com d’auto-xoc però sense xocar. Ni intermitents, ni semàfors, ni stops. A tota “castanya”, a cop de clàxon, per passar les cantonades, anar de dreta a esquerra, fer marxa enrere. I a les carreteres, molt rectes pel mig del desert, el mateix sistema per avançar un altre cotxe o passar entremig de grans camions.

A nivell humà, bona amistat entre cristians i musulmans, amenaçada però per grups d’idees integristes...

Moure’s amb una furgoneta (de la tercera edat, com la nostra) acompanyats de dia i de nit per un cotxe de “polis” al darrere i un de soldats armats al davant, per a garantir la seguretat dels estrangers que visiten el país...

Un bisbe amb sotana negra, afable, sense anells, humà i rialler, que ens convida a dinar i a veure el futbol per la tele...

Un dispensari que porta una monja catalana, que s’ha especialitzat en cures per a persones cremades, amb mitjans molt i molt limitats, però extraordinàriament ben organitzat i eficaç.

Evidentment no parlem del nostre país, sinó d’Egipte.

Pinzellades egípcies

Mamdouh, el responsable de la comunitat i Heba, la traductora, ambdós d’Egipte.


13

Asseguts per terra, es parla àrab, una quinzena de persones amb discapacitat, set monitors, alguns membres de la comunitat d’El Rusc de Tordera: en Pere, en Ramon, la Magda i l’Emília, amb l’ Enriqueta, un jesuïta copte-egipci que presideix l’Eucaristia, també assegut per terra... En el Parenostre m’encallo emotivament en el “vingui a nosaltres el vostre Regne” i és que em sembla, s’està fent realitat ara i aquí. Estic somniant? Doncs no. Em trobo a la comunitat d’Al Fulk, de l’Arca de Jean Vanier, al poble de Choucha, Egipte. Què se’ns hi ha perdut? Ens hi hem fet presents per començar un procés d“agermanament, tot i que, si algú ens veiés per un forat, diria que, per la manera de compartir, fa pensar que la coneixença ve de lluny. I és que, més enllà de les distàncies quilomètriques, compartim un llenguatge no verbal, el del gest, el somriure, la presència gratuïta, l’alegria... que enfonsa les seves arrels en les Benaurances. Vaig de sorpresa en sorpresa. A les sis de la tarda ens arriba un autocar amb una cinquantena de persones. Es tracta d’una Comunitat anglicana de Fe i Llum. Són famílies amb nois amb discapacitat que es troben quinzenalment i que han fet 80 quilòmetres per no perdre’s la nostra excepcional presència. Com no defraudar les seves expectatives? Ni que fos un encanteri. Tot es desenvolupa amb una simplicitat, cordialitat i un saber estar que fa goig. Després d’unes salutacions efusives, en que les persones amb discapacitat tenen menys problemes de traducció que nosaltres, es fa una rotllana per fer “el joc de les cadires” on hi participem tots, es comparteixen uns entrepans, la nostra Enriqueta canta unes cançons de la Karina, alguns d’ells també interpreten cantants àrabs, música i... a dansar i ballar tots amb tots. El nostre “àngel de la guarda”, la que ens fa de traductora, és la Heba, una noia cristiana-ortodoxa d’Alexandria, d’uns 25 anys i que és monitora en una comunitat de l’Arca a França. En un recent viatge que ha fet a Síria, per a participar d’un Consell de zona com a traductora, la confonen per una espia dels serveis secrets d’Israel i la tenen empresonada tres dies en unes condicions d’autèntica tortura psicològica. Li ensenyen els estris de tortura que li aplicaran, en cas de no obtenir informació: arrancar les ungles, violació, electrocució.... Ella m’explica com es protegia agafant-se fort a una creueta que portava amagada. Ella constata que després ha sentit com mai les ganes i la força per iniciar comunitats per a persones amb discapacitat, sense por de perdre la vida en el camí. Una noia que fa un treball de formiga però que em recorda l’empenta missionera de Sant Pau. En aquest poble de Choucha hi plou durant uns cinc minuts per any. Enmig d’un sol de justícia i, lluitant perquè el desert no se’ls tiri al damunt, és sorprenent veure’ls regar grans extensions de terres fèrtils, als dos costats del Nil. Podem comprovar a la mateixa Comunitat d’Al fulk com, amb un motor de tercera o quarta mà, extreuen d’uns tres metres de profunditat, un doll d’aigua capaç de satisfer les necessitats de la casa i de l’horta. Al subsòl hi passa un corrent d’aigua sorprenent, capaç de fer possible la vida i mantenir l’esperança d’un futur millor.

Sí, tota una paràbola de la riquesa humana i espiritual d’Egipte que ens recorda altres temps en que els fills de Jacob pujaven a proveir-se de blat pel seu rebost. Moltes persones tenen la mirada posada cap a la Meca, d’altres cap a Roma, d’altres cap a Santiago de Compostel·la.... Més que mai, en aquest daltabaix econòmic i social que vivim, val la pena posar la mirada al tercer món i demanar-los, al preu que sigui, que ens deixin importar les llavors humanitàries i espirituals que guarden en els seus graners. Josep Perich i Serra, Consiliari d’El Rusc

Comunitat Al Fulk

El rebost de la humanitat

Detall de la postal que ens van regalar amb els rostres dels membres de la comunitat Al Fulk.


La protagonista

Lola Casas

14

És curiós tot quan pensem sens saber res de la Lola

Quins oceans deu-hi haver dintre el seu món de persona?

Quines muntanyes, quin prat quins dilluns de lluna plena?

Sap tal vegada qui som nosaltres en el seu món?

Pensarà de mi que essent poeta potser estic girat i boig?

És per això que s’esvera, o és per mor del fred que fot?

Milers i cents de preguntes, de qüestions sense raó

Un univers fet d’enigmes i de misteris al forn

Si pogués de nit voldria fer un llarg passeig pel seu son

Així veuria els seus somnis si en blanc i negre o en color

Sabria amb quins personatges comparteix la percepció. Què és el que més anhela

i perquè mai no parla amb els mots.

De tota cosa en la vida que es pugui veure o no

si pogués visitaria els recons on puguin jeure les mil històries passades

dintre el cap de la més gran i cridanera guapetona habitant de l’Olivera.

Joan Adrover

Estimada Lola, m’agrada molt cuidar-te i pelar-te la fruita, però em preocupa que t’ofeguis quan mengis.... Quan et poses a cridar, acabem tots una mica nerviosos!!

Josep estic molt bé amb tu, Lola, però em poso nerviosa quan crides. Però jo vull que visquis aquí a la nostra llar. Montse ets molt cridanera i em poses nerviosa quan dones cops a les portes o baixes la tapa del vàter! Sempre tens gana, i em fa molta gràcia com menges. T’estimo molt i m’agrada dormir a la mateixa habitació amb tu. Rosa t’estimo molt i vull que visquis aquí amb nosaltres però em poso nerviosa quan crides tant! Carmen

La Lola i en Josep

Sovint molts ens preguntem: Què pensa la Lola? Com es troba? Què vol expressar amb els seus crits i els seus

moviments?

La Lola ens posa davant el gran repte de l’acceptació,

la comprensió i la comunicació no verbal.

Missatge que ha escrit en Jesús de l’Olivera per a la Lola

Un poema dedicat….

La Lola amb la Marina

Foto realitzada per Matthieu


Fent nous amics.

El Racó d’en Picanyol

15

María Mullen És argentina i treballa en la comunicació de

les comunitats de l’Arca d’Amèrica

llatina.

Mi visita por las Arcas de España

El lunes 15 de junio, tuve la alegría de ser recibida en la comunidad de El Arca “Els Avets”, en Moiá, España. María González, del taller, me buscó por Barcelona y, mientras recorríamos los kilómetros de ruta hasta el pueblo de Moiá, pude introducirme un poquito en lo que serían mis días en El Arca. Desde el primer momento, sentí que estaba llegando a la casa de unos “primos hermanos”, porqué realmente tenemos muchas cosas en común, además de compartir el idioma español. Me encantó conocer a todos y a cada uno: cenar en un hogar cada noche, aprender a hacer cajas decorativas en el taller con Tere y Sonia, escuchar las historias de mis nuevos amigos como Rosa (siempre tan elegante), de Jordi (que habla en tantos idiomas), de José, de Jordi (aunque a veces prefería hablarme en catalán y yo no entendía nada), de Eva, de Elisa, Adrián… y de los amigos de la comunidad “El Rusc”, allí en medio del campo, a quienes también pude conocer y compartir con ellos experiencias, fotos y videos de las comunidades de América Latina. Qué parecidos que somos, ¿verdad? Espero que podamos volver a vernos algún día y comenzar a estar más en contacto. Gracias Roser por recibirme como lo hiciste, y a todas las “monitoras” y amigas que me llevo en el corazón. Han sido unos días rodeada de amor, energía, enseñanzas y alegría. En unos días viene Silvina, de su comunidad, a visitar la nuestra y le daremos una cálida bienvenida. Les deseo lo mejor, ¡los esperamos en América Latina, cuando quieran!

María Mullen www.arcalatina.org

Aquest film ens porta a Israel amb Jean Vanier. L’objectiu d’aquest viatge és realitzar 14 pel·lícules sobre el misteri de Jesús comentant l'evangeli de Sant Joan. A través aquest escrit del deixeble estimat, Jean Vanier ens convida a descobrir qui és Jesús, qui som nosaltres i ens convida a créixer en la nostra vida relacional: és veritable espiritualitat allò que dóna sentit a la vida, a la mort, a l'evolució de la humanitat. Aquest és el fruit d'anys de reflexió, d'estudi, de pregària i de vida comunitària a l'Arca, des dels seus inicis. Vendes: www.lafermedetrosly.com

Novetat

DVD

LA BELLESA DE LA

COMPASSIÓ

En preparació : UNA MEDITACIÓ de

L’EVANGELI DE SANT JOAN en 14 pel·lícules en 4 DVD

En Jordi Pérez i en Jordi Riera

amb la María Mullen.

http://www.arcalatina.org/

http://www.lafermedetrosly.com/Pr%E9sentation DVD.htm


Ajuntament Tordera

Col·laboradors

MANIFEST Pel MANTENIMENT i CREACIÓ de LLOCS de TREBALL de les PERSONES

amb DISCAPACITAT INTEL·LECTUAL o MALALTIA MENTAL als CET sense ànim de lucre de Catalunya.

La greu situació que estem vivint els Centres Especials de Treball sense ànim de lucre de

Catalunya, ens obliga a denunciar el risc de pèrdua dels actuals llocs de treball que ocupen persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental i de la impossibilitat de crear-ne de nous.

Són molts anys de treball solidari i col·lectiu els que han fet possible una realitat que no

només ha estat referència al conjunt de l’estat espanyol, sinó que, sobre tot, ha permès que moltes persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental disposin d’una feina digna que els permet avançar en l’equiparació en oportunitats, drets i obligacions. Més de 7.500 persones treballen actualment als CET que representem les entitats d’iniciativa social.

Ara, per causa de la crisi econòmica, però també per la manca d’actualitzacions en els

suports de l’Administració Pública al treball protegit -encara els mateixos que fa 25 anys- molts dels actuals llocs de treball perillen i impossibiliten la creació de nous per a totes aquelles persones que en sol·liciten. L’alternativa per aquestes persones, és l’atur i la precarietat econòmica o ser atesos pels serveis socials amb un major cost per l’erari públic i, en qualsevol cas, una greu pèrdua de drets i qualitat de vida per a elles i les seves famílies.

Per tot això, demanem de forma immediata el compromís del nostre Govern, per tal d’emprendre les mesures urgents incloses al Pla de Reestructuració i revitalització presentat per la Plataforma dels Centres Especials de Treball d’Iniciativa Social. Fem una crida al conjunt de la ciutadania catalana i a les institucions públiques, agents socials i entitats del nostre país perquè es solidaritzin i facin seva aquesta causa.

Defensem el dret al treball de les persones amb discapacitat intel·lectual o malaltia mental.

Barcelona, 28 de maig de 2009

http://www.tordera.org/grafics/escut_bn.g

http://www.gencat.net/

REVISTA Nº21

Documents

Transcript of REVISTA Nº21