1

2

SumariCelebrem 10 anys 3

Carta a l’IES Càrcer 4

Felicitats! 5

Passa-paraula de la nostra vall 6

Cotització de la tercera plaça d’educació física 7

Moltes gràcies 8

Un instituto muy especial 9

Recuerdos de la Vall Farta 10

Records, tants records! 11

La portada 12

Entrevista 13

El primer dia 14

Sempre ho recordaré 15

Dels alumnes de 2n de batxillerat A 16

10 anys a l’institut 22

L’AMPA IES Càrcer felicita el centre 26

I en el proper número... 27

3

Celebrem 10 anys!

Hem fet camí junts 10 anys. Són pocs, però són els primers. Som un centre jove com el nostre alumnat: creixem junts, amb moltes coses per fer encara i, sobretot, per fer-se.

En aquest temps recorregut l’IES s’ha posat en marxa. Els primers anys van servir per fonamentar les estructures, totes: les instal•lacions, el material, l’equip humà, importan-tíssima feina! i després han anat venint les millores. Clar que han millorat algunes coses; és més fàcil, quan tot el món està disposat a millorar-les: persones que proposen idees, l’AMPA que ajuda a finançar-les… Així, d’un gimnàs n’hem fet dos, esmorzem en la cafeteria, hem passat d’una aula de plàstica a un taller d’artesania, gaudim les Jornades Culturals, viatgem…

Tots hem volgut que el centre fóra important i encara volem més. Ens guia el propòsit de continuar amb l’activitat docent, que per això estem, de crear un ambient favorable a les classes i proporcionar les millors condicions per aprendre, perquè els estudiants tinguen l’oportunitat d’aprendre i troben la tan necessària motivació per fer-ho.

Ensenyar és també educar i la nostra tasca és transmetre cultura ensenyant no tan sols els continguts acadèmics, sinó també formant persones i, amb col•laboració amb les famílies, ajudar els i les adolescents que, any rere any arriben a l’institut, a aprendre a moure’s per la vida dignament, perquè el final del viatge comporta una separació: l’aprenent haurà de fer la resta del camí pel seu compte .

En aquest camí compartit trobem un nou projecte: la revista de l’IES, que teniu a les mans. És un petit exemple de la voluntat de millorar i oferir més expectatives a l’alumnat i a les famílies, fruit del treball d’algunes persones i una mostra de com la implicació de tots permet enriquir la vida acadèmica.

Cal fer ara una pausa per reconèixer la il•lusió i l’esforç del professorat i dels alumnes que, fora d’horari, han fet possible aquesta revista i de l’agraïment a ex-professorat i ex-alumnes del centre que, sense condicions, han respost a la petició de col•laboració.

Reprenem el camí amb el reconeixement del treball del claustre de professorat, dels pares i mares de l’AMPA, els que han fet camí amb nosaltres i els que continuen avui, el personal no docent... tots som importants i necessaris per seguir caminant.

En la memòria uns pocs alumnes i personal de servei als quals el destí no permeté que ens acompanyaren enguany. Però són ací i formen part dels 10 anys de vida de l’IES Càrcer. L’equip directiu

4

Algemesí a 3 de novembre de 2009

Hola centre; hola amics i amigues, hola companys i hola a tots qui vau estar, i no estar, prop de mi:

Em donaren l’oportunitat d’escriure unes línies, i no vull desaprofitar l’ocasió per contar-vos a tots quins foren i són els meus sentiments.

Quan vaig arribar a l’ IES CÀRCER fou, per a mi, com arribar a una nova casa. Es tractava d’un edifici de nova construcció on els seus veïns anaven arreglant i decorant, cadascú al seu gust, el seu propi habi-tatge. Jo també tenia allí un apartament, un lloc; jo també començava a ser una veïna d’eixa comunitat.

No cal dir-vos que, d’entrada, quasi ningú tenia coneixement de l’altre. Per a mi era tasca difícil, donada la meua timidesa. Hi havia veïns amb un fort poder de convicció i d’atracció; hi havia d’altres que no es deixaven conèixer i als quals era molt costós apropar-se.

Alguns apartaments es llogaven; altres, canviaven sovint de propietari. Altres tenien propietaris molt compromesos en dur aquell edifici al més alt, als projectes més importants.

I ara, que ja no estic allí, estreneu una revista. Aneu a fer una assemblea especial on podem retrobar-nos qui ens coneguérem i qui no ens donà temps a conèixer-nos. Un espai i esplai on podem dir tot allò que, de vegades la pressa, de vegades la vergonya, no ens va permetre dir.

Cal entendre que les circumstàncies van fer que ficara en venda el meu apartament. És cert. Però cal que sapigueu que recorde moltíssim el meu temps allí.

Enyore molt els meus veïns, molt. Gràcies a tots, vaig conèixer el més important que ja havia oblidat. Jo sóc una aficionada a la filosofia. Vosaltres em recordàreu que la filosofia és no sols saber viure, sobretot gaudir de la vida.

Vivint amb vosaltres no em vaig trobar sola. Vaig gaudir de viure.

FELIÇ 10é ANIVERSARI!!!.

Sou tots vosaltres qui ho heu aconseguit. ENHORABONA!!Gemma Botella

IES SucroAlbalat de la Ribera.

Carta a l’IES Càrcer

5

Estimats companys, l’altre dia Mª José em digué que l’IES Càrcer complia 10 anys i si podia escriure algu-na cosa. Encara que em costa molt expressar-me per escrit no podia dir que no. Pensava anar escrivint i a veure si m’exia un “soneto”, però no ha pogut ser, no queda més remei que escriure-vos en prosa.

Vos felicite per aquestos deu anys. Encara que només n’estiguí dos, guarde molt bon record de tots els professors i PAS, i el bon ambient que hi havia a la sala de professors – segur que encara n’hi ha- i a la sala de fumadors – que segur que ja no hi és- . En realitat és el centre on millor ambient he trobat dels quatre pels que he passat de la Comunitat. Si ja no estic allí, sabeu que és per culpa de la distància.

Als alumnes dels cursos 2002/03 i 2003/4, també donar-los records a tots, encara que ja no estaran allí. Alguns ja hauran acabat d’estudiar i altres estaran acabant a la Facultat o als Cicles. També és veritat que a una minoria se’ls podria aplicar això de : “que la Malaena et guie”, com diuen al Cabanyal.

En resum, records per a tots, (no vull dir noms per no deixar-me ningú). Continueu amb la tasca d’ensenyar amb la il·lusió de sempre, que en els temps que corren és més important que mai. ¡¡Felicitats i continueu com fins ara!!.

Pere Nieto

Felicitats!

6

Passa-paraula de la nostra vallComença per A: La més famosa presa d’Antella. Comença per B: Nom actual de Bani-Jidda.Comença per C: Nom del famós botànic que va batejar la Vall per la seua abundant producció. Comença per D: És produïa en la primera meitat del segle XIX en Alcàntera. Comença per E: Famosa séquia que porta l’aigua del Xúquer des de la presa de Tous. Comença per F: Nom de la Vall que formen els pobles de: Antella, Gavarda, Sumacàrcer, Cotes, Sellent,Beneixida, Càrcer, Alcàntera.Comença per G: Així li deien al nostre “pare” més famós.Comença per H: El barranc que en Sellent divideix el nucli antic del nou.Comença per I: Lloc més ple d’adolescents els dies lectius. Comença per J: Aquest rei va donar, el 5 d’agost de 1237, les terres de Càrcer a don Pedro Fernández. Comença per K: Tipus de piragua capicua que podem trobar a l’Assut. Comença per L: Pintor que va nàixer a Antella el 19 de setembre de 1912. Comença per M: Uns dels antics habitants de la vall.Comença per N: En aquest clot, els de Cotes i nosaltres, podem prendre el bany. Comença per O: Famosos comtes que tenen un palau a Sumacàrcer. Comença per P: Malaltia que patiren els habitants de la vall per la introducció del conreu de l’arròs. Conté la Q: Significat del topònim, d’origen àrab (al-qántara), d’ Alcàntera. Comença per R: Nom de la comarca a què pertany la Vall Farta. Comença per S: Gentilici dels habitants de Sellent. Comença per T: També podria ser un famós joier, però és la nostra refeta presa. Comença per U: Sinònim de farta, fèrtil, abundant. Comença per V: Per anar-hi primer xafem la A-7. Comença per W: El que ens demanaria Madonna si necessitara beure o dutxar-se. Comença per X: El riu més arrasador de la Vall . Comença per Y: Clubs que eren associacions de propietaris de grans iots i que a la Vall no n’hi ha cap.Comença per Z: Ho fa el riu, abans esmentat, al seu pas per la Vall.

Visse Copoví

Solucions: Assut, Beneixida, Cabanilles, dacsa, Escalona, Farta, Gumilla, Horteta, Institut, Jaume I, kayak, Lozano, mu-sulmans, Negre, Orgaz, paludisme, aqüeducte, Ribera Alta, sellentins i sellentines, Tous, ubèrrima, Valencià, water, Xúquer, Yacht, zigzaguejar.

7

Feia sis anys que havia començat en el món de la docència. Arribar a Càrcer l’any 2005 va suposar un canvi a tots els nivells. Mai el meu departament i la meua feina s’havien vist tan reconeguts. Les reunions de departament se celebraven rigorosament cada setmana, teníem el recolzament de la directiva com qualsevol altra àrea. Aquests aspectes, que per a altres companys poden ser la cosa més comuna, eren per a mi encara desconeguts. És per això que l’any següent em va costar fer un canvi entre tres professors per poder repetir institut.

Les activitats de final de trimestre, de la trobada, la setmana cultural i quan fera falta, lluny de ser una càrrega de treball, es convertien en un element de motivació perquè les activitats resultaren exitoses.L’alumnat de La Vall, que s’ha de dir, són d’una altra “pasta”, suposava també un canvi respecte als altres instituts. El caràcter obert i la coincidència en la llengua feien que la relació amb els professors fóra molt més pròxima.

Però l’institut de Càrcer és particular per altres qües-tions com:- Les declaracions a “hisenda”, que tenen lloc no sola-ment en el segon trimestre de l’any, com ocorre a la ma-joria de treballadors, sinó al llarg de tot el curs escolar. La primera vegada que ho veus a la pissarra no saps què fer, a qui preguntar. Esperes ignorant que algú li pague a Amparo i deduïxes que ahí cal posar peles i prou.- Les eixides de la “cabra”, amb les corresponents sen-tades per esmorzar o dinar. -Jo si no estic en “La quinta Managua” a l’hora feu marxa-, deia Ferran. Altres ve-gades venia Moncho corrent per dinar amb nosaltres sense haver-se’l guanyat, ja que no havia caminat. Susi, Ana i Rosa tiraven de la resta de “ganao” perquè la ca-bra no desapareguera.- Els dinars i sopars amb la freqüència necessària. “Ten-go la camisa negra” us sonarà a molts de vosaltres.- Les celebracions d’aniversaris, naixements, acomiada-ments, etc. a la sala de professors.- Les preguntes sense “desperdici” de Moncho en l’últim moment del claustre quan tots estem esperant que ningú òbriga la boca.- La venda de productes i loteries per finançar els viat-ges. Quin mareig i, quanta feina per tal que els alumnes s’estalvien uns quants euros!- Els claustres animats per la tia Ali.- La foto a les escales de l’entrada de l’institut i, moltes més situacions i anècdotes que es van donar en només dos anys que vaig passar a Càrcer.Es tracta en definitiva de fer grup, fer institut. És per això que la tercera plaça del departament ha sigut una plaça cotitzada pels professors d’Educació Física.

Jose Cardona

Cotització de la tercera plaça d’educació física

8

Quan Mª José, la dire, em va dir d’escriure alguna coseta per a la revista de l’insti reconec que em va fer molta il·lusió. M’ho havia dit a mi, que l’únic mèrit que tinc és el de ser profe de francés, però davant del paper em posava nerviosa i pensava en quin embolic m’havia clavat, perquè jo sempre he tingut proble-mes per a expressar amb paraules els meus sentiments, la facilitat de paraula no ha estat una de les meues qualitats. Però, si bé no tinc facilitat de paraula, sí que la tinc d’expressió: la meua cara ho reflexa tot, no pot amagar res i he demostrat amb la meua cara i els meus fets com aprecie eixe Centre on he “treballat” 7 anys i on, qui sap això, espere poder tornar. Tots el qui em coneixeu sabeu que he estat molt a gust ací, amb col·legues que van saber guanyar-se la meua confiança i fer-se companys de les penes i conspiradors de les alegries, que sempre vos he dedicat el meu somriure franc, d’una amistat sincera i amb alumnes que he tractat, cuidat, defensat, castigat i, sobretot, intentat ensenyar com a fills.

Ací he deixat molts records i me n’enduc d’altres molt entranyables: Viatges de fi de curs, on vaig anar amb companyes i vaig tornar amb amigues; viatges a París que començàrem a l’any 2004, i que encara enguany es farà, i que ajuda a fer un poquet més gran i a difondre la matèria, la llengua fran-cesa, que jo adore i que he intentat que vosaltres aprengueu i estimeu; pla d’evacuació; esmorzars; dinars i sopars; coques, crêpes i un molt gran ETC. Moltes coses que hem fet junts, tota eixa gran família que és l’institut de Càrcer.

Fins fa ben poc de temps tinguérem l’oportunitat de compartir grans experiències, la majoria bones; d’altres, de records ingrats em costaria trobar-ne, però fonamentalment durant el temps que vaig estar a eixe Institut de Càrcer, vaig intentar ensenyar amb emoció, paciència i sentiment de veure créixer junts, amb tots vosaltres, el Centre.És trist prendre la decisió d’anar-se’n, però arribat el moment de dir adéu, tal vegada siga per un curt o un llarg temps, o per sempre. Pense que en eixe lloc deixe professionals, amics i éssers humans que estaven allí per ajudar-me.

Gràcies per perdonar els meus errors, per dedicar-me temps, per demostrar preocupació per mi, per es-coltar els meus problemes i ajudar-me a buscar solucions, i sobretot, per somriure i regalar-me el vostre afecte.

Diuen els iaios, que són el més savis, que ningú mor si se’l recorda; doncs vosaltres no morireu mai, sempre estareu en el meu record com un tresor preciós. A canvi sols demane que recordeu aquesta socarrada que sempre vos durà en el cor, que, potser, se’n va anar mig partit, però les memòries que m’emporte me l’hauran de guarir.

Moltes gràcies pels meravellosos records que tindré per contar als meus nets.

Ha estat un plaer treballar amb tots vosal-tres, companys i alumnes.

Carola Boixader

Moltes gràcies

9

Hace seis años tuve la suerte de ser destinado a un Instituto muy especial: el IES Cárcer. En aquel mo-mento trabajaba en el IES Serra Mariola de Muro de Alcoi. Un día, cual sería mi sorpresa, me llegó la confirmación del nuevo destino en un pueblo por el que había pasado muchas veces de camino a Muro desde Alfafar, donde vivía entonces.

Una tarde, de regreso a casa, decidí conocer dónde estaba y cómo era físicamente el Instituto. Encontré un IES recién inaugurado, de un diseño moderno, rodeado de naranjos y de un intenso aroma a azahar. Dicen que la primera impresión es la que vale, y a decir verdad, ésta fue muy agradable y confortable.

Al poco tiempo fui a presentarme como nuevo profesor del Departamento de Geografía e Historia, y entonces comencé a conocer lo más importante del instituto: las personas que en él trabajaban y el alumnado que allí estudiaba. Fueron dos años de compartir experiencias y vivencias inolvidables; de hacer amigos y amigas; de dar clase a alumnos que después he tenido la suerte de encontrarme en otros lugares ejerciendo de músicos en las fiestas de pueblos como Riba-roja de Túria, saludándonos y abra-zándonos con gran cariño y reconocimiento; también tuve la suerte de participar en actividades inter-disciplinares con compañeros y compañeras de otros departamentos por lugares como el Barranc del LLop; conocí a Paco Aura, víctima de la barbarie nazi en el campo de concentración de Mauthausen; pude participar del comercio justo y nos solidarizamos con el pueblo Saharaui exponiendo fotografías de su vida cotidiana y tomando su té amargo como la muerte y dulce como la esperanza (Al-amal) que supone la Asociación de Solidaridad con el Pueblo Saharaui – Al-amal.

Como colofón de mi paso por este entrañable IES participé el año 2007, año del 300 aniversario de la Batalla de Almansa, en la Semana Cultural, impartiendo una conferencia sobre La pintura y el grabado en la Guerra de Sucesión: la Batalla de Almansa.

Y cómo olvidar a Pedro, Ana o Sole, que tantos favores me hicieron y tantos problemas me resolvieron desde sus puestos en Conserjería o Secretaría.

Puedo aseguraros que el IES Cárcer, está y estará siempre presente en mi memoria y en mi corazón.

Ricard Segura

Un instituto muy especial

10

Fue el destino el que me trajo a estas tierras. Había circulado por la famosa N-340 infinidad de veces, incluso desde la infancia. Pero fue el concurso de traslados el que determinó mi futuro laboral. Sobran comentarios para quienes conocen este asunto. Fui con reparos, como mandan estas circunstancias, y me encontré un centro radiantemente nuevo y unos compañeros que, como yo, debían adaptarse a un am-biente en el que, por decirlo de algún modo, nadie gozaba de privilegios adquiridos por años de servicio. Todos éramos “novatos”, hasta los que ya llevábamos bastantes años de servicio.

Recuerdo cómo el objetivo de todos era levantar un centro con una configuración rara: un instituto que recibía alumnado de ocho localidades y, a pesar de lo heterogéneo, el invento funcionaba. Se trataba, como algún compañero decía, de “arromangar-se” e impli-carse en que todo fuera adelante. Por primera vez, asis-tí allí a cenas de fin de curso en que compartíamos mesa padres, alumnos y profesores, lo cual denotaba que entenderse los sectores implicados no es materia de otra galaxia.

Del mismo modo, recuerdo que llegó un momento en que rara era la semana en que algún compañero no tuviera un motivo para celebrar convidando a los de-más y compartiendo alegrías. Eso era camaradería. Sin embargo, no se descuidaban los asuntos académicos y los resultados de aprobados de Selectividad refren-daban el esfuerzo. Los alumnos tenían ya su propio instituto de la Vall y podían sentirse orgullosos de él. Los ex alumnos venían a animar a los más jóvenes y a contarles cómo era su vida de universitarios una vez pasada esta etapa.

Desde la distancia, sigo ahora lo que pasa por aquí, pues conservo muchos y buenos amigos. Enhorabue-na, pues, por este décimo aniversario y que vuestra obra continúe igual de bien. Un saludo.

P. S.: Mi más sentido recuerdo en memoria de nuestro compañero Pedro el conserje, que tanto alegró nues-tras vidas y tanto hubiera disfrutado este momento.

Pepe Polo

Recuerdos de la

Vall Farta

11

L’any 2001 vaig iniciar els meus sis cursos a l’IES Càrcer, aleshores un institut joveníssim. Imagineu com em vaig sentir després de 12 anys treballant cada curs a un institut diferent.Per a mi va suposar una gran estabilitat emocional. Però no s’enganyeu ......no va ser només aquesta circumstància la que em va omplir d’alegria i pau...Escolteu i veureu...

Treballar a l’institut del meu poble tenia un sentit especial per a mi. Era impactant descobrir cares d’alumnes que reconeixies per les seues famílies, d’avis amics dels meus pares (q.p.d.), de veïns que recor-daves de xicotets i arribaven a l’institut fets uns adolescents totalment inconeguts. Recorde moltes cares i alguns noms, molts somriures, molta vitalitat i alguna que altra preucupació pel futur encara incert. Carpe diem!!! El present no es pot engabiar.

En el record, sobretot, el despertar de la curiositat, dels sentits: massa joves per a decidir, per a ser tinguts en compte; massa majors per a ser custodiats. Aprendre a madurar és la gran assignatura que s'aprén en l'institut.

Recorde els meus alumnes amb molta tendresa, amb veritable estimació; sobretot per tot allò que mentre els ensenyava vaig aprendre d’ells. Sovint, quan torne a destriar de la memòria els vells temps de la vida viscuda, dubte d'allò que jo haja pogut donar-los; aleshores veig en l'aliment que jo he rebut al llarg del meu alentit viatge, la imatge recíproca del que jo indissolublement també n'hauré ofert amorosament al meu entorn fugisser.

Ara, els desitge que gaudisquen al màxim d’aquest moment, perquè és una època que ja no torna. Que intenten aprendre i aprendre el màxim d’aquelles persones que valen la pena i que tinguen present que tots tenim coses per a aportar als altres. I la nostra feina com a docents és projectar en ells alhora la nostra experiència, el nostre entusiasme i la nostra passió ,tot ensenyant-los a aprendre del món que els envolta .

En la nostra professió -bella i noble- quasi totes les satisfaccions cal buscar-les en el més íntim de la consciència. Poques ens vénen de l'exterior i de les poques i més preuades és la de saber-se recordat amb estimació pels alumnes i els companys.

Ja de bell començament vaig apreciar a l’IES Càrcer una relació molt cordial i humana, es palpava un ambient familiar, càlid de sentiments i emocions, que encara hui hi és ben present i que dóna al nostre institut una dimensió molt entranyable. En la meua vida sempre hi ha reservat un record d'especial ten-dresa cap a l’IES Càrcer. Durant sis cursos inoblidables vaig donar classes en aquest institut, els millors anys del meu treball docent i aquest continuarà essent sempre el meu Institut. Gràcies per tot el que feu. Us vull agrair el vostre interés per la professió i pels alumnes, la vostra generositat en el desenvolupament d’aquesta tasca tan exigent i la vostra implicació en el que feu.

Us desitge a tota la comunitat educativa que formeu l’IES Càrcer moltes felicitats en el vostre 10é Aniver-sari. Bona sort! El vostre futur és el meu futur! Espere poder treballar de nou amb tots vosaltres!

Una salutació cordial i afectuosa.Irene Barberà Pavia

Professora de valencià des del curs 2001-2002 al 2007-2008

Records, tants records!!! Per a l’IES CÀRCER

12

Ximo Santapau

La portada

13

Què va ser el millor i el pitjor de ser director?El millor per a mi va ser l’ajuda i el recolzament que rebia dels professors el primer any d’aquest institut i també el primer any meu com a director. Estava tot per fer i, gràcies al treball i la col·laboració de la gent, vam tirar avant. Pel que fa al pitjor va ser un poc el caos que hi havia a l’inici, ja que a principis de setembre l’institut encara estava en obres i els professors ens apanyàvem com podíem a la Casa de la Cultura per donar-li forma a l’organització de l’institut.

Quins van ser els majors objectius que aconseguires com a director?El major objectiu aconseguit va ser arribar a ser un institut normal, cosa que va costar per les condicions del començament. Al principi semblava impossible poder tenir un institut en un poble tan xicotet i que fóra un centre per a tants pobles era impensable. Però al final va poder ser.

En un futur t’agradaria tornar a ser director?No. Ho vaig ser perquè volia provar què era ser director. Ara no m’agradaria ser-ho de nou.

Quines van ser les jornades culturals que més et van agradar mentre fores director?En un principi la Setmana Cultural no era com és avui. Eren uns dies amb activitats sense una temàtica en especial com és ara. Es feien activitats variades com tallers, fires del llibre, pel·lícules… però sense una estructura fixa i aqueixos dies eren exclusivament per a les jornades, vull dir, no es seguia l’horari de classes com es fa ara. Una de les que més m’agradà va ser un any que vingueren un grup d’excursionistes i feren moltes activitats.

Què ha sigut i què és per a tu el millor de ser directora?El millor és notar el recolzament de tot el claustre i en particular el de Ferran durant el primer any. Se’m mescla un poc el millor amb el pitjor. Passar de gestionar tan sols les teues classes a haver de gestionar tot un centre crec que és molt difícil, però gràcies a la col·laboració, que sempre he tingut, del claustre se’m fa més fàcil.

Quins han sigut els objectius que has aconseguit com a directora?Per a mi el més important va ser i és continuar amb la normalitat que me’l vaig trobar, ja que aconseguir que tot seguisca en marxa és una feina important. D’altres objectius han estat les millores en les infraes-tructures o la consolidació de les Jornades Culturals.

T´agradaria seguir sempre com a directora?No. Jo opine que la direcció és un cert període que finalitza. Convé que l’equip directiu es renove i s’aporten noves idees.

Quines han sigut les jornades culturals que més t’han agradat mentre has sigut directora?Més que jornades en general, m’han agradat més algunes activitats en particular. Per exemple la Volta a Peu, que cada cop ha sigut més ben rebuda pels alumnes i això m’agrada, o el concert que feren l’any passat, que a pesar de ser a les 9 del matí la gent estava molt animada. També moltes xerrades sobre temes que han fet que part de l’alumnat es senta identificat, com la d’aquell home que treballava l’espart, o la del supervivent del camp d’extermini, etc. Veure com els alumnes s’interessen per aquestes activitats són coses que m’omplin i considere que per això és pel que val la pena fer aquestes activitats.

“Estava tot per fer”Entrevista a Ferran Reig, primer director de l’IES Càrcer. Josep Sunyer

“Gestionar un centre és molt difícil”Entrevista a Mª José Peidro, directora de l’IES Càrcer. Josep Sunyer

14

Encara recorde aquell primer dia d’institut, tots asseguts a l’auditori municipal de Càrcer, envoltats de desconeguts i esperant, no sabíem ben bé què, però que de segur que marcaria d’alguna forma el nostre futur. De sobte, començaren a assignar-nos a cadascú un grup i un tutor. S’olorava en l’ambient una mes-cla de nervis, tensió i curiositat per saber amb qui ens tocaria anar a classe. Ens separaven dels nostres amics i companys de tota la vida.

Aquesta situació de desconcert va durar ben poc. Al principi, tot era nou per a nosaltres i anàvem un poc perduts però prompte ens n’adonàrem que havíem d’espavilar-nos i obrir-nos a conéixer gent. No tardàrem a fer amics, alguns d’eixos que saps que seran per a sempre.

El temps passava molt ràpid i cada volta ens sentíem més majors, confiats i segurs de nosaltres mateixos però, en realitat, érem uns xiquets que començaven a conéixer un poc de món.

Passàrem molts moments junts, tan bons com dolents, i que mai oblidaré. Recorde la il·lusió amb què tornàvem alguns cada any després de l’estiu per a veure si anàvem a classe amb els nostres amics, els pro-fessors que ens havien tocat… També recorde les excursions que vam fer junts, el viatge de fi de curs a Londres, aquella selectivitat que tan va fer patir a alguns…

El que tampoc mai oblidaré és el tracte tan pròxim que vam rebre per part d’alguns professors, que ens ajudaren tant en la nostra formació com a alumnes i com a persones.

Tot va contribuir perquè l’estada a l’institut fóra el més agradable possible.

Encara recorde aquell primer dia d’institut, i sempre el recordaré. Aquell dia en què començà a decidir-se un futur que ens marcaria de per vida.

Miriam Ortega Pons

El primer dia

15

La meua promoció de l’IES Càrcer fou la primera que va començar el 1r any d’obrir l’institut a 1r d’ESO, i sempre recordaré eixos primers dies de cada curs que començàvem, on ens trobàvem tots a la porta de l’institut, impacients per saber amb qui ens havia tocat eixe any en classe i ens retrobàvem amb tots els companys que no havíem vist durant l’estiu.

Mai oblidaré aquells viatges a la neu, on Ferran (que en aquella època era el director de l’IES Càrcer) venia al meu grup d’esquí i de tant en tant aterràvem i ens pegàvem contra altres esquiadors entrebancant-los el pas. Ens ho passàvem molt bé tots junts , mestres i alumnes, tant a les pistes d’esquí com a l’hotel quan féiem alguna “trastada”. Però el que mai se’ns haguera ocorregut pensar era que els professors canviarien tant fora de l’institut.

Per una altra banda, la professora que més empremta va deixar a la meua vida fou “la senyoreta Rosa” com li déiem nosaltres, ja que ella es dirigia a tots dient-nos “senyorets i senyo-retes…” Quants records m’emporte d’ella, continue imaginant-me-la amb la seua peculiar forma de caminar, que moltes voltes intentàvem imitar però mai podíem arribar a fer-ho igual.

Altra de les coses que em crida l’atenció és com els anys passen i els costums continuen sent els mateixos, com per exemple la lluita entre les classes pel banc del passadís, una tra-dició que va passant any darrere any , o el lloc de cada grup al pati que nor-malment solia ser el mateix durant tot el curs i quan buscaves algú ja sabies on havies d’anar per trobar-lo.

Ara, des del carrer, quan passe per les portes de l’institut, m’imagine què es-tarà passant dins, si tot seguirà la ma-teixa dinámica de sempre, professors i alumnes, cadascú fent la seua tasca, uns ensenyant i educant i els altres aprenent i creixent com a persones, omplint d’experiències eixa etapa de l’adolescència tan bonica i que de ve-gades sembla tan difícil de superar.

Adriana Botella

Sempre ho recordaré

16

Ens n’anem. És un fet indiscutible i tard o prompte ho haurem d’assumir. Tot allò bo s’acaba, diuen, i no es farà una excepció per a nosaltres...No sabem què vindrà ara. Podria ser millor que el que hem viscut ací, això està clar, i és cert que tots i totes ens imaginem un futur amb més llibertat, gent nova per conèixer, horaris més flexibles i dijous uni-versitaris. Ara bé, també hi ha coses bones de l’institut que una vegada deixem enrere ens costarà retrobar. Parle de gent que potser no tornarem a veure, de la seguretat que dóna seguir la mateixa rutina des de fa sis anys, de l’emoció i el riure incontrolable en la clandestinitat dels nostres patis, dins l’aula o pels corre-dors, racons prohibits que furtivament hem fet nostres...

El que llegireu a continuació són les frases cèlebres (les parides) dels meus companys de classe a 3r d’ESO E i 1r i 2n de Batxillerat A. Hem tractat de seleccionar les millors entre totes les que s’han dit en aquells cursos, que hem anat apuntant segons apareixien, pràctica que vos recomane. Un agraïment especial a la paciència dels professors i professores que m’han permés traure l’agenda per transcriure les paraules gracioses (fins i tot les seues pròpies!) tan a sovint i a Ferran, que ens lliurà l’hora de tutoria per llegir-les en veu alta i destriar-ne les millors.

Mònica (Schweppes).

3r d'ESO

-JOSÉ LUIS (prof.Castellà): ¡Las tildes sí que se acentúan!

-JOSÉ LUIS (prof.Castellà): (explicant els complements de l'oració) La casa. La casa blanca. La casa blan-ca de Juan. La casa blanca de Juan es grande. La casa blanca de Juan es grande y verde.

-ALICIA (prof.Anglés): ¿“Win” cuántas sílabas tiene?ABDEL: Tres.

-JESÚS (prof.FQ): Per això si fiquem aigua i oli en un got, l'oli es queda dalt.MARIA: Qui és Loli?

-JOSÉ RAMÓN (prof.Música): Sabeu com es diu en africà “la abuela se ha muerto de una infección de gambas”? “Iaia tumba gamba chunga”.

-JOSÉ RAMÓN (prof.Música): Repeteix, Marc: etxe,etxe,etxe.MARC: Etxe, etxe, etxe.JOSÉ RAMÓN (prof.Música): Altra volta.MARC: Altra volta.

-JOSÉ LUIS (prof.Castellà): Yo soy apichado.ÁNGEL (alça la mà).JOSÉ LUIS (prof.Castellà): ¿Qué pasa?ÁNGEL: Jo també.

-SALVA (prof.Socials): Per calcular la taxa de mortalitat, agafem els morts que s'han mort...

Dels alumnes de 2n de Batxillerat A

17

-PAULA: A mi m'ix que la taxa de natalitat és 11990 ‰SALVA (prof.Socials): Clar, suposant que pogueren parir homes, xiquets i iaios i cadascú en parira 11...

-(Sona el despertador dins del departament d'Educació Física)JOSE (prof. E.F.): Montxo, desperta!

-JOSÉ LUIS (prof.Castellà): ¡No respondo a nadie que no levante la cabeza!

-JOSÉ LUIS (prof.Castellà): La “P” es una vocal palatal.

-AIDA: ¿Hay animales excitantes?ALICIA (prof.Anglés): Pues supongo que para algunas animalas...

-(En un examen d'Anglés): Hamlet and Macbeth...JOSEP: No era Hamlet i Gretel?

-ÁNGEL: Smoking some animals is illegal.ALICIA: A parte de difícil...

-(Fent un examen teòric d'E.F. , Abdel té les mans al cap i el profe pega un colp a la seua taula).JOSE (prof.E.F.): ¿Por qué no has puesto nada en el examen?ABDEL: Es que cuando has hecho así en la mesa se me ha borrado todo de la cabeza.

-PAULA: (cridant Salva) Socials! Ai... Salva!

1r Batxillerat

-CRISTINA: (cridant Salva) Selva! Ai... Salva!SALVA (prof.Història): Equatorial o tropical?

-MICHAEL (prof.Anglés): Rebeca, a number from 1 to 10?REBECA: Mmm... Davinia!

-GABRI: Què vol dir “hoste”?MÒNICA: “Huésped”GABRI: Hoste?MÒNICA: Huésped.GABRI: Hoste?MÒNICA: Fotre, Gabri, t'ho estic traduint al castellà.GABRI: Hoste?

-SALVA (prof.Història): I devaluaven la moneda, de forma...AIDA: Redona.

-LLUÏSA (prof.Llatí): Ahí teniu els déus Mart i Jano.M.A.: Jano? Jano Montano!

-ELENA (prof.Valencià): Heu de fer un resum...M.A.: Del Consum.ELENA (prof.Valencià): ...com aquell que diu...M.A.: Perdiu!

18

-MARC: No veus que ens la bufa?LLUÏSA (prof.Grec): Això te la bufa, però d'ahí hi ha una cosa que no sé si també te la bufarà, però a mi ja me la bufa que vos la bufe...

-(En classe de Llatí, traduint) MARC: Paula, deixa'm veure com ho has fet.PAULA: “Miau”, que t'ho copies.MARC: “Miau” què és?

-AIDA: Però com arribaven els míssils tan lluny? Que anaven, volant per l'aire o què?

2n Batxillerat

-FERRAN (tutor): Andrea, tira el xiclet. Bé, qui vol ser el delegat? Ningú? (Mira la llista, assenyala el pri-mer nom) Andrea Albuixech. Andrea, tu de moment t'encarregaràs dels xiclets.

-(Entra un insecte) PEDRO (prof.Dibuix): No el mateu, que pol·linitza!

-FERRAN(prof.Història): (Explicant el tractat de Fontainebleau, 1807) I segons el tractat, Godoy es que-daria amb el Sud de Portugal, l'Algarbe, recordeu que és on Madelaine va desaparèixer?GABRI: La té Godoy, la té Godoy!

-(Entra una abella i Mònica es disposa a defensar-se amb una carpeta) FERRAN (prof.Història): (li agafa la carpeta) L'abella és un “bitxo” del Senyor... (esclafa l'abella amb la carpeta contra la finestra i es torca amb un tros del part).

-FERRAN (prof.Història): Molts intents de pronunciaments militars liberals al s.XIX van fracassar. Ahí en teniu uns quants: Mina, Lacy, Porlier, Vidal...GABRI: Hacendado va guanyar!

-MÒNICA: (traduint del Llatí) Cèsar, mort pels enemics, jeia al cosat de l'estàtua de Pompeu.GABRI: Xella? Això està al costat de Navarrés!

-PAULA: Hui és 20 d'octubre, l'aniversari de la riuada.ALEXANDRA: I fan Física o Química, no?

-REME (prof.Castellà): ¿Por qué pones la z en la desinencia?JOSEP: Ah, la z es... ¿vocal temática?

-GABRI (enmig d'una classe de Llatí): Lluïsa... sóc lleig?

-REME (prof.Castellà): Siempre se ha dicho que la vida ideal es el sueldo de un minitro, las vacaciones de un maestro y el trabajo de un cura. A ver cómo conseguís eso...BORJA: Sent actor porno!

-JOSEP: A la profe de Marc li diuen Mª Lluïsa i tots li diuen “Marisa”. A tu et direm “Lluïno”, de “Lluïsa” i de “Merino”.

-FERRAN (prof.Història): Però tu creus que a mi em fa gràcia donar açò? Porte 10 anys donant-los, estic fins el pirri dels absolutistes, els liberals i de la mare que els va parir!

19

-(TEXT per traduir: “Dear Victoria, thanks for your letter”)JOSEP: (Traduint) Estimada Victòria, gràcies per la teua lletra.

-GABRI: (Traduint del Llatí) La dona li diu a l'home: “filla, t'aconselle...”

-GABRI: (En un examen de Valencià) Pilar, jo sóc el nét o el nebot de mon tio?

-GABRI (Llegint en Llatí): “Tendem...”LLUÏSA: És “tandem”GABRI: “Tondam...”

-BORJA: Què és “cow”?ASPAS: És vaca, per això “cow-boy” és “vaquer”.BORJA: (10 minuts després) Aleshores, “pantalons vaquers” seran “cowboy trousers”?ASPAS, LYL, REBECA: No, Borja, són “jeans”...

-SALVA (prof.Matemàtiques): (Explicant la reducció a l'absurd) 2+2 són 5, per això hui no és dissabte.

-FERRAN (prof.Història): Júlia era una xica que és orf... “orfa”? Bé, era orfe però en xica.

20

1.- Defineix els teus 10 anys ací amb una frase o una cançó.

Gracia: Tota una aventura que ha passat en un instant.

Sole: Tranquil·litat, seguretat, confiança.

Matilde: “Saber que se puede. Querer que se pueda, Quitarse los miedos, sacarlos afuera. Pintarse la cara color esperanza. Tentar al futuro con el corazón”

José A.: Els defenisc com una experiència molt positiva en la meua trajectòria professional, ja que en alguns aspectes va ser un canvi en la manera de treballar, diferent a com venia fent-ho al col·legi.

Ana: Diu una cançó “¿Qué será, será…? “ cada curs és una novetat no saps mai què et trobaràs.

Vicenta: 10 anys de treball amb il·lusió, i encara que amb algun entrebanc, continuant avançant i fent bones amistats.

Laura: M’agradaria haver deixat un bon record.

Amparo: “Anys de primavera”.

Moncho: Ensenyament, ensenyament i amistat.

Luis: “Yo quiero tener un millón de amigos...” (Roberto Carlos)

Al l’institut hi ha unes quantes persones que hi treballen des del primer any: Gracia Caraballo, Sole Fe-rri, Matilde Navarro, José A. Chust, Ana Peris, Vicenta Vallés, Laura Sancho, Amparo Climent, José M. Moncho i Luis Suñer. Els hem fet unes quantes preguntes que han respost amablement...

10 anys a l’institut

21

2.- Quin és el teu racó preferit del centre.

Gracia: Els finestrons del primer pis, al costat de l’ascensor. Les vistes són molt boniques i relaxants.

Sole: La secretaria, al costat de la finestra, sobretot a l’hivern.

Matilde: El nostre centre és un espai obert a la natura, ple de vida i moviment. Em trobe a gust allà on estic.

José A.: El meu racó preferit és la sala de professors, lloc d’encontre amb les companyes i companys, on passe estones bastant agradables pel bon ambient que es respira entre nosaltres.

Ana: El meu racó preferit potser siga l’hortet escolar, tenint en compte que l’he vist créixer i desenvolu-par-se; els romers, les lavandes i les santolines que van ser plantades el primer anys i que han anat canviant a mesura que els diferents alumnes l’han treballat.

Vicenta: No tinc cap racó preferit, crec que cada espai (racó) té el seu moment i temps per estar, i depe-nent de la companyia i de tu, pot ser especial.

Laura: L’aula. On done les classes. Qualsevol d’elles sempre que estiguen els alumnes.

Amparo: La sala de professors (el raconet).

Moncho: El gimnàs.

Luis: La sala de professors i professores.

3.- La pregunta més estranya que t’han fet ací.

Gracia: Potser aquesta mateixa.

Sole: Al telèfon: Quin dia feu mercat?

Matilde: Pense que l’home és un ser en continu aprenentatge: uns aprenem dels altres. Tota pregunta té una resposta, cal trobar-la dins de si mateix i buscar-la baix la mirada del Creador que dignifica el ser humà.

Ana: Preguntes sense cap ni peus moltes, perquè les assignatures que impartesc es donen a fer comentaris estranys. Les més absurdes, aquelles que fan referència als comportaments sexuals de les persones. O una concreta que recorde d’un alumne que, després de finalitzar la classe, es va apropar a mi i em va preguntar què es podia descobrir amb una analítica d’orina. Estava preocupat...

Amparo: Ah! Però tu imparteixes religió?

Moncho: En educació física, quan ens quedem a l’aula fent teoria, un alumne pregunta: “Hui no fem classe?”

Luis: Doncs, no sabria què dir...

22

4.- El millor record que tens de l’institut.

Gracia: Tinc mala memòria, però és en les xicotetes coses del dia a dia on trobe eixos millors moments. Recorde per exemple, que Ximo, el primer secretari que va tindre l’institut, ens feia tots els dies a la pis-sarra un dibuix amb un bon toc d’humor que ajudava a començar el dia amb un somriure.

Sole: El dia que em donaren el trasllat definitiu al centre, vaig trobar gent quasi tan contenta com jo.

Matilde: El gran goig de sentir com ja era llarga la meua vida com a mestra en esta comarca, veient com començava a tindre ja a classe els fills dels qui havien sigut alumnes meus.

José A.: Vindre a treballar a gust i la bona cordialitat que hi ha entre els companys i companyes i en ge-neral amb l’alumnat.

Ana: Els bons records superen als mals. Tenint en compte que per a mi el centre no és sols un lloc de treball, sinó que, per la proximitat on jo visc, també és el centre on estudien els meus fills, la meua per-cepció és diferent. Els bons records es barregen entre els viscuts amb la meua filla i els meus companys. Potser el millor quan em vaig assabentar que tenia al centre la plaça definitiva, o que any darrere any ens donaven la subvenció del projecte de mediambient, o quan van seleccionar la meua filla per participar en els premis de l’excel·lència de FUNCAE.

Vicenta: Els millors records (bons i agradables moments): Els dinars amb els companys i les compan-yes (Nadal, fi de curs), algun sopar amb l’alumnat de 2n de Batxillerat, tertúlia a la sala de professors (l’anomenem teràpia de grup), vesprades al departament de Plàstica fent socarrats i quan Sole em va comunicar la bona notícia, per telèfon: m’havien donat el trasllat a Càrcer.

Laura: Tinc bons records en general. No sabria definir-ne cap. Jo m’ho passe bé a l’institut.

Moncho: Els companys i companyes.

Luis: L’amistat d’alguns companys i companyes durant molts anys.

5.-Una anècdota divertida.

Gracia: El primer any, sobretot, em cridaven els alumnes dient-me: “senyo”, “mare”, “tia”. Fins i tot “don Jorge”, “Matilde”... que eren els mestres que havien tingut al cole.

Sole: Un alumne volia telefonar a la seua àvia i em va preguntar el número, jo li vaig dir si ens l’havia do-nat a la matrícula i ell em contestà: “Que tu no el saps? Si la meua àvia m’ha dit que et coneix”.

Matilde: Després de trenta anys sent mestra d’aquells xiquets i xiquetes de l’escola ja crescuts, casats i alguns vivint a Alberic, el meu poble, reconèixer-los pel carrer no és fàcil per a mi, però sí per a ells. Un dia vaig trobar una mare jove que anava amb el seu fill, menudet, en un carret. Em va saludar i vam estar molt a gust conversant i recordant. Al cap d’uns dies, una veueta molt dolça em va fer girar-me: “Mare! mare! és Matilde, la teua mestra!” La criatura no tindria més de tres anys.

José A.: Una excursió que vam realitzar a Port Aventura en la qual es va espatllar un dels autobusos.

Ana: Una no, algunes. La millor, quan en una de les classes a l’hortet es va disparar la mànega amb què regava les faveres i hem vaig banyar tota la cara, els cabells, les ulleres… va ser tot un riure, però un riure sa.

23

Vicenta: En una classe de 2n de batxillerat, un alumne em va comentar (amb molta gràcia) una anècdota que havia passat en una eixida extraescolar, i a tota la classe i i a mi ens va fer riure. Bé, vaig començar la classe explicant com sempre, però quan mirava a aquest alumne, me’n recordava de l’anècdota i no podia parar de riure, així que no vaig poder donar la classe. No m’havia passat mai.

Laura: Férem una excursió i entràrem en un centre comercial. Quedàrem a una hora per pujar a l’autobús per tornar a casa i l’única que va fer tard, vaig ser jo!

Amparo: Caure, tant llarga com sóc, en el hall.

Moncho: Deixar tancat sense voler, un company al departament.

Luis: En una entrevista a un alumne de batxillerat amb motiu del baix rendiment acadèmic i baixa motivació per l’estudi, li pregunte, per a descartar el possible consum de cannabis, si fumava “porros”. Després de pensar la resposta durant un moment, em contesta: “I això què té a vore? Pense que ho estàs enfocament malament!”

6.- Notares el canvi de directiva?

Gracia: No massa, perquè hi havia molta voluntat per part de tots que funcionara bé, tant dels que eixien com dels que començaven.

Sole: Sí.

Matilde: Habitualment, quan les persones al front d’una responsabilitat cessen, hi ha una certa preocu-pació sobre com transcorrerà tot. En este cas, tot va ser molt fàcil, perquè hi havia una gran il·lusió per treballar-hi, experiència en els càrrecs i un coneixement de les famílies de la Vall. En fi, un bon còctel que està resultant exquisit. Moltes gràcies als quatre!

José A.: En absolut. Si bona va ser la primera, que va treballar molt per a posar en marxa l’institut, igual de bona és l’actual per la manera de treballar i portar endavant la difícil tasca que va heretar de la primera. En gran part, gràcies a les dues directives és el bon ambient que es respira al centre.

Ana: No, perquè sempre he tingut la sensació que el que tenia no era un director o directora, sinó un grup de companys que intenten organitzar el centre perquè la meua estada allí i el meu treball siga el més còmode i profitós possible. Sempre han estat al meu costat, no mai per damunt de mi.

Vicenta: Iniciar el funcionament d’un institut no és fàcil, presenta dificultats, però a mesura que passa el temps es van millorant moltes coses i el canvi de directiva va continuar en molts aspectes la mateixa línia i en altres va millorar, ja que el pas del temps va consolidant el funcionament de l’institut. Però s’ha de tenir en compte que quan canvia la directiva, canvien les persones i, al mateix temps també, les relacions personals.

Laura: No gens. Si en un principi estava a gust, després també. He notat companyerisme i he rebut tot el suport si m’ha fet falta.

Amparo: No.

Moncho: Sí.

Luis: Sí, a millor, però un poc solament. Com tot, es podria millorar.

24

7.-Un moment vergonyós.

Gracia: Un mal comportament fora de l’institut. Bosses de plàstic al pati al costat d’una paperera, una burla a un company o companya...

Sole: Millor no ho conte.

Matilde: Cap. He d’agrair els meus pares no haver-me educat en la por. Com deia la meua iaia Sara: “Vergonya, de fer coses lletges”.

Ana: Jo pense que quan una persona treballa cara al públic no cap tenir vergonya, encara que els alumnes, de vegades, m’han tret el colors. Com una vegada que vaig anar amb l’etiqueta de la samarreta penjant a l’esquena i una alumna molt resolta em va dir: “Deu euros? Quina samarreta més barata!!!”.

Vicenta: Millor no ho dic, em fa vergonya.

Laura: Eixe mateix moment d’abans, quan vaig aparéixer a l’autobús i em feren palmes.

Amparo: Una vegada, en arribar a una reunió del Consell Escolar quan ja estaven tots, un pare va dir en veu alta: “¡La mujer de rojo!”

Moncho: Ciutadania en anglés.

Luis: Sense comentaris.

8.- De quin color veus l’institut?

Gracia: Verd i blau, pels arbres, la llum, el cel...

Sole Ferri: Clar, molt clar, quasi blanc, amb molta llum.

Matilde: És un arc de Sant Martí obert a la diversitat, les diferents franges de color que té este món.

José A.: El veig amb el color verd de la natura que l’envolta, un verd esperançador que aquesta merave-llosa professió millorarà en un proper futur.

Ana: Depén del dia, encara que segos diu la dita les coses canvien segons el color del cristall amb què les mires. Jo pretenc veure’l verd, perquè aquesta gent que passa pel centre any darrere any és la nostra esperança.

Vicenta: De color verd i de vegades es tiny de violeta.

Laura: De tots els colors. Uns colors vius i acabats de pintar.

Amparo: Verd.

Moncho: Multicolor.

Luis: Pense que el groc clar el definiria bé.

25

9.- A què fa olor l’institut?

Gracia: A flor de taronger. La gent que ve de fora es sorprén molt i nosaltres hi estem tan acostumats... Sole: Depén del moment i del lloc.

Matilde: A flor de taronger.

José A.: Com he dit abans, al bon ambient i a la cordialitat entre el professorat i amb l’alumnat.

Ana: Fa olor a joventut, a adolescència. A una barreja d’ aigua de colònia fresca, innocent , perfum més sofisticat, dolç de fresa, vainilla o coco i glàndules endocrines en funcionament.

Vicenta: A flor del taronger i, de vegades, a primera hora del matí a bolleria acabada d’eixir del forn o a café.

Laura: A la fresqueta dels matins quan arriba el bon oratge.

Amparo: A joventut.

Moncho: A treball i alegria.

Luis: Als entrepans que fan Mª Carmen i Mireia en el bar de l’insti.

10.- Quin any dels 10 anys ha sigut per a tu el millor i per què?

Gracia: El que visc ara és el millor i el pitjor. No mire massa cap arrere.

Sole: Els deu anys han sigut una continuïtat.

Matilde: Cap en especial. Espere poder dir a la fi d’aquest camí com Pablo Neruda: “Tal vegada no vaig viure la vida en mi mateix; tal vegada vaig viure la vida en els altres”.

José A.: Potser l’any de la inauguració del centre, per tots el reptes nous que haguérem d’afrontar.

Ana: Deixa-me’n escollir dos. El primer curs 2000/2001, perquè era el començament d’una aventura en un món inexplorat i el 2004 quan vaig concursar i em van donar la plaça definitiva al centre.

Vicenta: El millor any crec que ha sigut el curs 2004/2005, tinc molt bon record de l’alumnat de batxi-llerat.

Laura: Tots han sigut bons. Si de cas, el primer, per tot allò del canvi de l’escola tan tranquil·leta i amb pocs alumnes.

Amparo: Tots. “Anys de primavera”

Moncho: Els 10, per la qualitat humana i professional dels companys i companyes.

Luis: Aquest 2009/10, perquè és el que més s’apropa en el record, els anteriors ja són passat.

26

Tot el món sap el que és l’associació de pares i mares i la seua finalitat. Davant de qualsevol problema sabem on acudir i amb qui parlar. Tothom pressuposa l’existència d’aquesta societat, però a poca gent li preocupa com i qui l’ha organitzat. Aprofitem la celebració del desé aniversari per contar una mica la seua història.

L’AMPA IES Càrcer va néixer oficialment l’any següent a l’inici del funcionament del centre, encara que, ja en el primer any, va començar a gestar-se dintre dels caps de persones com Gràcia , professora i mare en aquella època i d’altres mares preocupades com Emi i Xelo.

No importa massa la identitat dels organitzadors sinó l’interès i el treball realitzat per aquestes persones, que van trobar mil i un entrebancs, però que a la fi amb il•lusió i voluntat van poder superar.

Al llarg d’aquestos anys, l’AMPA ha continuat treballant pel bé dels nostres fills i filles, col·laborant a tot arreu en xerrades, jornades culturals, trobades d’escoles en valencià, consells escolars i municipals, etc. representat sempre els interessos dels pares i dels infants.

La relació de l’associació amb el centre sempre ha sigut fluïda i profitosa, i per aquest motiu volem ser, en aquesta ocasió tan especial, portaveus de tots els pares i mares per felicitar a tots els qui han fet possible aquesta convivència al llarg d’aquestos 10 anys.

Hem parlat del passat i també del present, però cal tenir en compte que el seu futur depèn de la participa-ció de tots els pares, no oblidem que un AMPA costa un munt d’iniciar, però res de desaparèixer.

Per aqueix motiu sols ens queda confiar i desitjar que, dintre de deu anys més, l’AMPA IES CÀRCER estiga vigent per tornar a felicitar el centre.

L’AMPA IES Càrcer felicita el centre

27

I en el proper número...

HoròscopPodràs informar-te de tot el que t’espera.

Passatemps Per posar a prova el teu enginy.

Ecoauditoria al centreTreball realitzat pels alumnes de 4t, el curs passat.

ConsultoriNecessites consell urgentment? Vols riure un poc dels teus proble-mes? Arriba a Càrcer un consultori on podràs enviar les teues con-sultes i esperar la resposta en el següent número de la revista Gairebé. Pots signar amb el teu nom, amb un pseudònim o simplement fer un escrit anònim i fer-nos-el arribar per correu electrònic (a l’adreça iescarcer@gmail.com) o deixant-lo a la bústia de col·laboracions que trobaràs a Secretaria.

I moltes altres coses

T’agradaria participar-hi? Posteriorment a la publicació d’aquest núm. 0 convocarem una reunió per captar col·laboradors. Els tutors us in-formaran.

Anima’t!T’hi esperem!

28

Patrocinen

IES CàrcerAmpa IES Càrcer