Revista de reflexió i diàleg. Gener de 2015. Número 122 ... · Léo taxil @leotaxil Cristian...

Valors

DP

reu

: 3,5

0 eu

ros

Christian Felber, ideòleg de l’Economia del Bé Comú

“Els diners haurien de ser un bé públic”

A. Puigverd: “La discreció ara ja és una forma de vida”

‘Pablo Iglesias, estrella del rock’ per Ramon Radó

‘L’home, la natura i la moral’ per Gregorio Luri

‘Any 2015, any electoral’ per Francesc Amat

Revista de reflexió i diàleg. Gener de 2015. Número 122.

Els diners

Valors

Valors

entitat editora d’aquesta publicació que teniu a les mans és l’Associació Cultural Valors, constitu-ïda l’any 2003 com una associació cultural sense afany de lucre. La seva existència s’emmarca dins la voluntat d’aconseguir els objectius marcats en

els seus estatuts, essencialment promoure el debat al voltant de l’ètica i els valors a través de diversos productes periodístics, sin-gularment la publicació d’una revista mensual, però també a partir d’altres formats com programes de ràdio o de televisió, una pàgina web o activitats presencials. Que sigui una entitat cultural sense afany de lucre, però, no vol dir que no persegueixi la professionalitat dels seus productes. De cap de les maneres. Simplement significa que el nostre objectiu no és fer diners venent uns productes al voltant de l’ètica –posi-ció totalment legítima i respectable– sinó que, a través de gene-rar els recursos necessaris, poguem editar aquests productes i així tirar endavant el nostre projecte comunicatiu. De moment, aquesta voluntat de professionalitat no permet retribuir amb un sou l’equip promotor ni els col·laboradors sinó que la gasolina que manté viu el projecte és el voluntariat. De totes maneres, treba-llem per aconseguir tenir aviat una mínima estructura professio-nalitzada, perquè això voldrà dir que el projecte s’ha consolidat i és capaç de generar uns recursos que n’asseguraran la millora contínua i la presència en el futur. Precisament en aquest número de gener reflexionem a l’entorn dels diners, l’instrument que ens permet als humans dur a terme intercanvis de béns i serveis. No parlem exactament d’un valor però sí d’una cosa que en té molt, de valor –de vegades massa, valgui la redundància–. Parlar de diners, de totes maneres, no deixa de ser una manera de parlar del sistema econòmic en què vivim i que nosaltres també volem contribuir a reformular. Una reformulació que ja té alguns elements sobre la taula –com per exemple la Banca Ètica, amb gran ressò en aquest moment a casa nostra– però que encara no ha plantejat un altre model siste-màtic. Aquesta mancança és la que intenta subsanar Christian Felber, l’entrevistat d’aquest mes, amb la filosofia de l’Economia del Bé Comú. Completen el número articles de Josep Roca, autor de Globalización 3.1; de l’advocat Francesc Esteve i un reportatge sobre les monedes socials que apareixen a diferents punts de la geografia catalana.

Els nostres diners

Pòrtic Sumari

Revista de reflexió i diàleg. Gener de 2015. Número 122.

PAssAnt REVIstA

5 Ramon Radó Pablo Iglesias, l’estrella del rock

6 Queralt Flotats/Maria Coll Antoni Puigverd: “La discreció s’ha convertit en una manera de viure”

8 Maria Coll sopa de ‘sobres’

8 Marta Roqueta Myanmar

9 Gregorio Luri L’home, la natura i la moral

9 Maria Medina “Mentida podrida”: menjar no sa

10 Francesc Amat Any 2015, any electoral

10 Xavier Manté El pou del glaç de Canyamars

11 Núria Radó En nom del progrés

11 Manel Bosch L’afer Márquez o la història interminable

MonoGRàFIC

12 Editorial Unes noves regles de joc

14 Entrevista a Christian Felber18 Francesc Esteve Adéu als pans i als peixos

20 Josep Roca Diners sÍ, diners no... diners per què?

22 Reportatge sobre monedes socials i alternatives

oPInIó

26 Pompili Massa El valor de la dansa tradicional

28 Jordi Cussó i Cinto Amat Repensar el nadal

30 Joan Safont Diplomàcia amb sotana

30 Irene Alerm Quan aflora el gènere (1)

31 Soraya Hernàndez Confidencialitat genètica

PRoPostEs

33 La proposta del mes Mitja solidària

38 El Conte: L’avi i el nen de Salvador Riera

foto de portada: sergio ruiz

L’

Gener de 20154 Passant revista

Les piulades del mes

“L’APPEC condemna l’atemptat contra la revista ‘Charlie Hebdo’ #JesuisCharlie”

“Aproven la #LeyMordaza i ara clamen per la llibertat d’expressió! s’han tornat bojos aquests romans!” #JesuisCharlie

“si demà tiro un caramel al terra no s’ajup ni Déu però avui tothom ha deixat la dignitat a casa” (5 gener)

“El ideal ilustrado nos enseñó a pensar por uno mismo. Ahora (...) quizá debamos aprender a pensar con otros”, Marina Garcés, 2007

APPEC@revistesappeC

Isona Passola@isonapassola

Léo taxil@leotaxil

Cristian Palazzi@enemic_

26

per cent de la població d’àsia creu que

el 2015 serà millor que el 2014. Seguit

de l’Àfrica subsahariana, aquesta és la

zona del planeta més optimista, segons

enquesta del Win/Gallup International.

per cent de població de l’Europa

occidental que creu que el 2015 serà

millor. Aquesta –i concretament, França

Bèlgica i Grècia– és la zona més pessimista

del planeta. S’han avaluat 65 països.

Valors comparats

63

Un total de 118 periodistes, assassinats arreu el 2014

A Espanya s’abandonen cada any més de 150.000 animals

Cada dia mor un obrer a les obres del Mundial de Qatar

Es presenta el primer avió que funciona en energia solar

Els homes dominen la carrera de filosofia

El 2014 van ser assassinats a tot el

món fins a 118 periodistes, tretze

més que el 2013. Els països on van perdre

la vida més periodistes van ser Pakistan

(14) i Síria (12), que segueixen encapça-

lant la llista de nacions més perilloses.

Segons el PACMA cada any a

Espanya s’abandonen més de

150.000 animals, molts dels quals acaben

sacrificats de forma “sistemàtica”. Un 10

per cent d’aquests abandonaments coin-

cideix amb el final de la temporada de

caça, quan deixen de ser útils. La xifra

més alta és a Extremadura.

La resta freguen l’esclavitud, ja

que treballen llargues jornades a

temperatures de fins a 50 graus i són fre-

qüents els atacs cardíacs. Només entre

gener i novembre del 2014 van morir 157

treballadors nepalesos, 75 per fallades

cardiovasculars i 35 per accidents.

Després de dotze anys de proves,

s’ha presentat el Solar Impulse 2,

l’únic avió que funciona amb energia

solar i que està preparat per donar la

volta al món. Des de Abu Dhai comen-

çarà la seva ruta al voltant del món al

març de 2015.

Un 61 per cent dels estudiants del

grau de filosofia de Catalunya són

homes. Es tracta de la única carrera d’hu-

manitats en què la majoria d’estudiants

no són dones. Això és degut al fet que les

filòsofes han estat ignorades al llarg de

la història.

Termòmetre de Valors

Fer més hores de classe no garanteix l’èxit escolar

Alguna cosa no encaixa. Els espanyols són els estudiants que passen més

temps a classe, però tot i així encapçalen la llista de països en fracàs esco-

lar. Les 1.061 hores anuals que els estudiants espanyols d’ESO inverteixen dins de

l’aula –la mitjana de la Unió Europea és de 882 hores– no es tradueixen en millors

resultats acadèmics, segons es dedueix de l’últim informe sobre indicadors edu-

catius fet públic per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament

Econòmic (OCDE). Els estudiants espanyols, per exemple, reben dues-centes hores

més de classe que els finlandesos, país europeu de referència en educació.

Valors Passant revista 5

El valor de la paraula

Pablo Iglesias, estrella del rockPablo Iglesias, secretari general de Podem, ha trasbalsat el sistema sorgit de la Transició i és per a molts la il·lusió que demanaven a crits després de dos mil dies de crisi

El pavelló de la Vall d’Hebron, amb les grades tenyides de lila, crida “Sí se puede”. Ell primer aplaudeix mirant les graderies, que l’ovacionen; somriu, aixeca el puny i després es limita a anar avançant a poc a poc. Amb prou feines pot caminar. Els fotògrafs s’empen-ten per fer-li fotos mentre la gent se li acosta, els homes per donar-li la mà, les dones per fer-li petons.

Ell és Pablo Iglesias, secretari gene-ral de Podem, professor a la Universi-tat Complutense, eurodiputat i tertulià. Nascut al barri de Vallecas l’any que es va aprovar la Constitució, aquest ídol de masses amb aspecte de Jesucrist i que allà on va és rebut com una estrella del rock ha trasbalsat el sistema sorgit de la Transició. Fa un any, ben pocs sabien qui era; ara és el tercer polític més conegut a Catalunya.

Antic militant comunista i vincu-lat des de fa anys a moviments socials, Iglesias és el líder quasi indiscutit de Podem -tant que, a les eleccions euro-pees, a les paperetes hi havia la seva

cara-. Aficionat al bàsquet i als escacs, també és seguidor de la sèrie Game of Thro-nes i fins i tot l’ha arribat a posar com a exemple de lluita pel poder en algun dels seus mítings.

En menys d’un any, Podem ha picat el crostó als governants, ha sacsejat les enquestes, ha monopolitzat l’agenda, ha espantat les esquerres i ha posat encara més incertesa al procés català. Però, en les últimes setmanes, a cada sondeig amb bones perspectives l’ha seguit una passa cap al centre polític. Al partit, les res-sonàncies del 15-M ja conviuen amb els valors tradicionals de la socialdemocrà-cia i els discursos bolivarians han deixat pas a unes ganes molt poc dissimula-des d’ocupar l’espai del PSOE. Aquesta nova esquerra és tan tan nova que ni tan sols s’identifica com a esquerra: Iglesias no parla de dretes i d’esquerres, sinó de “casta” i gent.

Per als seus seguidors, Iglesias no és un polític tradicional, no és “casta”, sinó la solució als problemes que viu actual-ment Espanya. Com els que omplien, dins i fora, el pavelló de la Vall d’Hebron el 21 de desembre, són molts els que han trobat en Iglesias i Podem la il·lusió que demanaven

a crits després de dos mil dies de crisi.El seu gran repte serà estar a l’alçada

de les circumstàncies: com més altes són les expectatives creades, més pro-babilitats hi ha de decebre. Fet i fet, el camí que va de citar en els mítings a la reina Khaleesi de Games of Thrones fins a intentar emular el maquiavèl·lic Frank Underwood de la despietada House of Cards pot ser més curt del que es triga a navegar entre les illes d’Itaca i Lam-pedusa. Ramon Radó és periodista / @ramon_rado

Noms propis

“Per als seus seguidors, Iglesias no és un polític tradicional, sinó la solució als problemes”

Ramon Radó

Subirats es mostra molt crític amb fenòmens com el black friday. En paraules seves, la lògica és “et pago malament, però pots anar tirant i fins i tot consumint comprant xorrades amb grans descomptes”. Segons Subirats, aquesta “és el tipus d’economia que s’està generalit-zant (...). Estem (re)descobrint així en què consisteix la llibertat en l’era de la postmo-dernitat. Podem canviar de canal, color de cabell, parella, fins i tot el nostre cos, però no se’ns acudeixi canviar el món i les condi-

cions que el fan injust i alienant”. Hi estic d’acord: estem davant d’una “retòrica super-ficial d’una llibertat individual que en el fons restringeix i limita fins anul·lar la capacitat individual d’actuar”. Sovint em pregunto per què molta gent se sent feliç comprant objectes que no necessita. Potser la resposta és estrictament antropològica, però crec que és la societat (els qui la dirigeixen) qui ens empeny a consumir per sentir-nos lliures. Si la llibertat i l’autonomia l’alimentem només amb objectes innecessaris, si l’individualisme possessiu és la resposta, estem perduts. Miguel Guillén és politòleg

“Canviem de canal, de parella... però no de món”

Joan subirats, politòlegEl País, 15/12/2014

Miguel Guillén


El tema del mes: La discreció

“La discreció ja no és una virtut sinó una forma de vida”Antoni Puigverd, periodista i escriptor, acaba de publicar ‘La finestra discreta’ Atent observador de la realitat política catalana des de les pàgines de ‘La Vanguardia’, l’escriptor gironí reprèn la seva producció editorial amb un llibre on, a mode de dietari, repassa un any tipus i les quatre estacions contrastant el món que va conèixer de petit amb l’actual.

Antoni Puigverd (La Bisbal, 1954) és cone-gut sobretot com a articulista d’opinió i autor de cròniques d’actualitat. Es va foguejar a ‘El Punt’ als anys vuitanta, va passar per ‘El País’ a la dècada següent i des de 2003 és una firma recurrent a ‘La Vanguardia’. Protagonitza una de les pri-meres entrevistes del ‘Valors a l’Alça’, el programa que Valors fa a Mataró Ràdio per a La Xarxa de Comunicació Local.

El títol del llibre ens aboca irremeiable-ment a la pel·lícula de Hitchcook, però en aquest cas, per què discreta? En el llibre hi ha un elogi inicial de la dis-creció, no entesa com era abans, com una virtut sinó com una manera de viure. Jo entenc que en el món actual el més normal és fer l’striptease; despullar-se completament i ensenyar-se del tot. Això ho veiem sobretot en les noves tecnolo-gies de la comunicació, amb xarxes com Twitter, Facebook o Instagram: tothom penja la seva vida personal, els seus viat-ges, els seus pensaments, el seu cos... s’ex-hibeix. Jo més aviat tinc una posició una mica diferent: el valor de la discreció, ama-gar-se, ensenyar-se només una part i a la vegada no posar tan l’ull en la vida dels altres com fem avui en dia. És una posició de situar-se en el món que no vol dir ama-gar-se del món però si situar-se en una posició una mica distant, a fi efecte que el món no t’abassegui a tu ni que estiguis

obligat a fer teatre tot el dia. En el llibre es fa una reivindicació d’aquesta posició per-sonal però no és una posició moral.

seixanta anys és una bona edat per començar a fer balanç? Sí, si no ho fas als seixanta anys, no sé si ho faràs mai, ja. El llibre és la voluntat d’explicar les diferències de vida que jo he conegut. Fa 55 anys o 50 jo vaig conèi-xer un món que ha desaparegut completa-ment, la manera de viure del món antic, el món que hi havia hagut sempre: una vida molt quieta, molt ordenada, immòbil, on el pas del temps i les estacions ho marca-ven tot. El temps era un cicle natural que s’anava repetint sempre, de manera orde-nada i sistemàtica. Res no canviava mai. En el món actual tot és moviment i canvi constant i ha desaparegut la idea que la vida és un camí: ara és una constant explo-sió de vivències que no tenen mai relació amb les anteriors ni amb les posteriors. És com una constant pirotècnica vital.

És un llibre que parla d’enyorança d’un món que potser li agradava més que aquest on viu ara? En certa manera sí. Davant el desconcert que em produeix el món actual i algunes crítiques que faig a la manera de viure que tenim, sobretot al fet que la vida s’ha con-vertit en una constant representació tea-tral i per tant que no hi ha res d’autèntic... a vegades, efectivament, tens tendència a enyorar aquella vida tan sòlida, de prin-cipis tan clars, de vivències tan autènti-

ques... però de seguida em corregeixo, perquè l’actitud de tornar al món antic és enganyosa, igual que la que només sap valorar la vida d’avui. Utilitzo el passat com a retrovisor. Sí que he de dir que em sorprèn del món actual la incapacitat de dialogar amb la tradició. És un món on hem decidit que tot allò últim és bo –“cul-tura kleenex”– i per tant en aquest pre-sentisme absolut neguem tot el bagatge, l’herència de la tradició. Jo seria més parti-dari de mantenir una relació –com passa a altres països– més diàlectica entre passat i present per dissenyar millor el futur.

Quins valors destacaria del món antic? L’autenticitat, la vivència autèntica, i sobretot el compromís i la lleialtat. La lle-ialtat és clau per construir alguna cosa important a la vida, tan socialment com personal. A la parella, per exemple, on el concepte lleialtat no es considera neces-sari perquè allò que prima a la nostra so-cietat és la realització de l’individu. Dit lingüísticament, podríem dir que a dia d’avui el subjecte és més important que la frase. Jo crec que és més interessant la frase; que, això sí, necessita del subjecte. El fet que el subjecte és mengi els verbs i els seus complements, no ens porta enlloc més que a l’afirmació del jo.

La cultura ens pot ajudar d’alguna manera en la recerca o recuperació d’aquests valors? El llibre no recomana res. És una construc-ció del meu pensament i la meva manera

Queralt Flotats/Maria Coll


En el cap de... El pequeño nicolás

Mentida. Tots els que em criti-queu sou uns hipòcrites. Faig el que molts de vosaltres desitja-ríeu fer i no us heu atrevit a fer. Qui no vol ser famós, exhibir-se, triomfar, tenir èxit? Sí, d’acord, sóc un reflex de la societat post-moderna, dels baixos instints de “tocar cuixa” amb els famo-sos, amb els governants, amb els que manen... però i què? És que vosaltres no? Quants suspi-reu perquè un famós us respon-gui a Twitter? Per aconseguir fer-vos una selfie amb algú rellevant i poder-lo penjar al vostre Face-book i Instagram? I llavors seure davant l’ordinador i esperar que no parin de sortir cors i més cors en senyal d’aprovació? Va, que se us veu molt el llautó, nanos! Faig el mateix que vosaltres... només que a més gran escala. I per què ho faig, això? Doncs perquè vinc d’una família humil que ho ha tingut molt difícil i a vegades no saps com sortir-ne’n, a la vida. Us sona a vosaltres, això? O és que sou uns pijos rematats? Ah, que això us sembla una mena de prostitució? Doncs alguna cosa així, però tot és culpa vostre. Si una persona com jo hagués pogut tenir les oportunitats que neces-sitava per sortir-se’n, no li hauria calgut recórrer a aquestes martin-gales. Ara, almenys, amb els calers que he fet de les meves aparici-ons a les televisions, sobretot, m’hauré procurat uns recursos per poder viure tranquil durant un temps. Després em tocarà buscar alguna cosa per treballar de veritat... però almenys ara tothom em coneix i segur que hi haurà qui em voldrà donar feina, només pel simple fet de tenir un famós a prop. Ara sóc jo, el famós!

Joan salicrú

de veure el món, sense cap voluntat de donar lliçons a ningú. El que sí que crec que és important és construir-te la teva pròpia mirada sobre el món. Des d’aquest punt de vista sí que m’ha estat molt útil el contacte amb la cultura i preguntar-me el perquè de les coses. Des de perquè m’atrau una música o una dona fins a mirar d’entendre el món i d’entendre’l de forma més analítica que no pas instin-tiva, que és com ho acostumem a fer ara, gràcies també a l’efecte dels mitjans de comunicació, que contribuïm molt a gene-rar emocions i no gaires reflexions.

sabem valorar el paisatge que ens envolta, que surt molt destacat en el llibre? És cert que hi ha un cert retorn a la mirada de la natura, perquè la societat actual ha pres consciència de què la natura està en perill. I això ha fet revalorar l’interès per la natura. Però aquest interès que tenim tots per la natura i que ens fa estar-hi molt en contacte i protegir-la, és compati-

ble amb aquesta altra manera de viure en què ho volem tot: volem mirar el paisatge, però també l’última pel·lícula que han fet i consultar constantment les xarxes soci-als per saber-ho tot de tots els altres... hi ha tantes coses que volem fer, que això ens impedeix contemplar. Valorem molt la natura però fem poca contemplació. Sóc partidari de la vida lenta, de contemplar la natura, de deixar-te contemplar per ella, i de deixar-te dominar per ella. Confondre’s amb la natura, com feien els poetes romàntics. No és només una idealització o una pena per la natura, que també, sinó un afany de contemplació, que et fa tenir un cert equilibri intern i personal.

En aquest llibre has mirat cap al passat. Però si mira cap al futur, què hi veu? Tinc un cert temor al fet que les persones acabin sense una construcció feta i que siguem només “estímuls-resposta”, autò-mates, que ens van encenent i apagant a dintre nostre. Davant d’això potser tinc una actitud melancòlica, dient que potser altres maneres de viure serien millors. Jo el que intento és construir-me un espai propi de llibertat individual perquè ja que tant ens agrada la llibertat, aquest valor vol dir tenir la capacitat d’encendre’t i apagar-te quan tu vols i no quan vol i creu necessari el que t’estimula externament. Que acostuma, a més a més, a buscar-hi algun negoci.

Antoni Puigverd en un acte a l’escola de negocis EsADE, el 2012.

Conversa original a la ràdio a:

http://www.valors.org/

“sóc partidari d’una més gran diàlectica entre passat i present per dissenyar millor el futur”

“Hem d’entendre el món de forma més analítica de com ho fem ara, per efecte dels mitjans de comunicació”


Maria Coll és periodista i codirectora de

‘Valors’ / @mcollpigem

sopa de ‘sobres’

Rob Greenfield és un activista mediambi-ental de 29 anys. Va sortir de casa seva de Sant Diego (Estats Units) el passat mes de juliol sense diners i ha estat quatre mesos viatjant pel país en bicicleta fins a arribar a Nova York. Un recorregut de 7.500 quilò-metres durant el qual només s’ha alimentat de tot allò que ha trobat a les escombraries d’arreu del país. L’activista assegura que només en una sola nit podria haver alimen-tat a un centenar de persones. Amb aquesta acció, ha volgut denunciar la gran quanti-tat d’aliments en bon estat que es llencen quotidianament. Només als Estats Units, anualment es malgasten 165.000 mili-ons de dòlars en menjar. Això significa el trenta per cent dels aliments que es pro-dueixen. Aquestes xifres contrasten amb les de pobresa, ja que cinquanta milions de

nord-americans estan en situació d’insegu-retat alimentària.

De fet, el malbaratament d’aliments és un problema en la majoria de països desenvolupats. Segons l’estudi Diagnòstic del malbaratament alimentari a Catalunya, elaborat el 2011 per la Universitat Autò-noma de Barcelona, es malbaraten anual-ment més de 260.000 tones d’aliments, xifra que correspon al set per cent del que adquireixen les famílies, els restaurants i els comerços. Això suposa que cada català llença uns 35 quilos d’aliments que es

Cada català llença a l’any uns 35 quilos d’aliments, una pèrdua de 112 euros per habitant/any

Ha passat desaparcebut

es posa en marxa la campanya ‘som gent de profit’ per acabar amb el malbaratament alimentari. La manca d’organització domèstica i de cultura culinària agreuja el problema.

Maria Coll

poden aprofitar, dada que equival a llen-çar el menjar consumit durant uns 25 dies o alimentar més de mig milió de persones. En termes econòmics, això representa una pèrdua de 112 euros per habitant/any. A Catalunya, la xifra representa 841 mili-ons d’euros anuals. La major part d’aquest malbaratament es malgasten a les llars (58 per cent), seguit dels supermercats (setze per cent), l’hostaleria (dotze per cent), el comerç al detall (nou per cent), el càtering (quatre per cent) i els mercats municipals (u per cent).

Per això el Departament de Territori i Sostenibilitat, l’Ajuntament de Barce-lona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) han posat en marxa la campanya Som gent de profit. Es tracta d’una pàgina web (somgentdeprofit.cat) on, entre altres coses, es poden trobar consells sobre com organit-zar la nevera, anar a comprar amb seny i, fins i tot, receptes que es poden fer amb sobres que tenim a la nevera. I és que una de les principals causes del malbaratament d’ali-ments és la manca d’organització domèstica, però també la pèrdua d’un valor com és el reaprofitament.

Per exemple, a casa, de petits, teníem clar que a finals de setmana hi havia cassola feta de “sobres” i que de pràcticament tot se’n podia fer una sopa o una truita. Les nostres àvies eren expertes en croquetes i melmela-des. De les seves neveres, res es malbaratava. Però, sobretot, no podem oblidar que elles tenien clar que era passar gana. En canvi, per nosaltres, el número de pobres alimentaris sovint és només una estadística.

Móns

Myanmar sembla que existeixi per posar a prova les idees preconcebudes sobre els països que ens envolten. En un escenari on l’islam s’associa massa sovint a Estat Islà-mic o Boko Haram, i on la màxima autoritat budista, el Dalai Lama, és premi Nobel de la Pau, Myanmar ens recorda que cal anar en compte a l’hora de posar etiquetes. Allà hi viuen 800.000 rohingya, musulmans, una de les comunitats apàtrides més per-seguides del món. El govern de Myanmar no els considera ciutadans seus. El 2012,

els enfrontaments entre radicals budistes i rohingya van causar centenars de morts. Viles rohingya van quedar arrasades. Des de llavors, cent mil rohingya han abando-nat el país i cent mil més són a camps d’in-ternament. L’atenció que Metges Sense Fronteres ofereix als rohingya li ha causat més d’un conflicte amb el govern.

La relació del govern birmà amb l’ajuda internacional és complicada. Exigeix per-misos de viatge i tràmits burocràtics i limita el transport de subministraments. Durant la crisi humanitària causada pel cicló Nargis (2008), la junta militar va acceptar el suport de l’ONU després de moltes reticèn-cies. L’actitud contrasta amb les demandes d’ajuda realitzades pel Pakistan arran del terratrèmol del Caixmir (2005), o les que fan ara els països afectats per l’Ebola.

MyanmarMarta Roqueta

Myanmar també posa a prova els símbols. La perseverança de Nelson Mandela, que va arribar a dirigir un país després de vint-i-set anys a la presó, ens ha ensenyat a no defallir malgrat les adversitats. Aung San Suu Kyi, la líder de l’oposició democràtica que va estar quinze anys sota arrest domiciliari, no es podrà presentar a les eleccions presidencials de l’any que ve. No, Mandela no ho va acon-seguir tot en un dia. El 2012, Suu Kyi va ser escollida diputada al Parlament; Barack Obama s’ha reunit amb ella diverses vegades i, des que se li va aixecar l’arrest domiciliari al 2010, ha pogut viatjar a l’estranger. Però per a què ella s’hi pugui presentar, cal modi-ficar la Constitució, i sembla que l’ara govern civil no hi té gaire interès. Tot i que no es pot donar res per fet a Myanmar. Marta Roqueta és periodista / @martaroqueta


Vist pel món

L’èxit en la moda dels productes ecolò-gics, de temporada, proximitat i soste-nibles s’estén arreu. Cada vegada tenim més opcions de consum, a tots nivells. Alimentació, vestimenta, oci... Tots els sectors s’han sumat a aquest movi-ment que promou uns hàbits de vida i consum més saludables i respectuosos amb l’entorn. Hi ha també, però, qui se n’aprofita. El ressorgir de la vida més tranquil·la, saludable i sostenible ha fet que marques de productes alimentaris industrials, però també el món tèxtil i d’altres sectors, s’hagin limitat a fer un rentat de cara als seus productes en una estratègia de màrqueting per a guanyar nous consumidors.

Per a denunciar-ho, Veterinaris Sense Fronteres ( Justícia Alimentà-ria Global) ha endegat una campanya que porta per nom “Mentida Podrida” (cat.vsf.org.es/mentida-podrida.es). Han realitzat diversos spots publicitaris amb un toc d’humor àcid i certa exagera-ció de la pura realitat: un home a qui han segrestat dona i gos és obligat a fer un anunci destacant com de natural és un pa de motlle industrial, a un altre li fan tastar un pernil cuit artesà i l’acaba vomitant per la quantitat d’additius que conté, etc. I és que molts dels produc-tes que s’acompanyen dels adjectius artesà, autèntic, tradicional, fet a casa, real, de temporada, casolà, etc, no ho són, ni de bon tros. A la pàgina web, a banda dels vídeos que acabem de men-cionar, hi ha més informació relativa a aquestes males pràctiques publicità-ries. Dinàmiques que es poden portar a terme ja sigui de manera legal o apro-fitant un camí legal inexistent. Imagi-nació al poder a l’hora de fer remoure consciències i fer obrir els ulls als con-sumidors indefensos que, davant un anunci publicitari amb la realitat false-jada, confien en el bon nom i la trajec-tòria d’una empresa alimentària.

“Mentida podrida”: menjar no sa

Gregorio Luri és filòsof i pedagog M.M. és llicenciada en Ciències Polítiques

L’home, la natura i la moral

Vull parlar de la naturalesa. De la natura-lesa, no del paisatge. El paisatge, al cap i a la fi, no és més que un estat de l’ànima. La naturalesa és una altra cosa. La natura-lesa mai no està mansament davant nostre. És, més aviat, el nostre sòl, el que ens porta quan oblidem els nostres ideals.

Per explicar què és la naturalesa, Leo-pardi va escriure el Dialogo della Natura e di un Islandese. Ens diu que un islandès, que era un home humanista i sensible, es va topar amb la naturalesa en els deserts de l’Àfrica meridional. Aquest home no tenia gaire bona opinió de la naturalesa, a la que con-siderava “enemiga manifesta dels homes”. Ell no havia demanat ser creat, ni havia fet cap instància per ser un habitant de la terra, però la naturalesa, de manera agressiva, el va llançar al món, abandonant-lo fins el dia d’avui, que s’ha topat amb ella. Ja s’ha-via imaginat que no trigaria gaire a conèi-xer-la, perquè és vell. Però no esperava tro-bar-se-la en un desert africà. És una dona descomunal, amb uns pits enormes. Sembla de pedra. Està asseguda a terra, amb el bust recte, l’esquena i el colze recolzats en una muntanya. Tot en ella, l’ esguard, les parau-les i els silencis té un aire sacre, encara que sigui la figura més impia de l’univers. A ella tant li fa el neguit de l’islandès. No s’ocupa de la felicitat o de la infelicitat dels homes. L’home no és mai el seu objectiu. El mateix li fa un home que un altre i si s’extingís tota la raça humana, ni se n’assabentaria. És indiferent i cega. Viu en relació amb els homes en una absoluta ignorància, gairebé en la innocència.

Leopardi va escriure dos finals per aquesta història. En el primer, mentre l’is-landès i la natura estan parlant, arriben dos lleons, “tan arruïnats i miserables per la fam” que es mengen a l’islandès i així poden mantenir-se vius un dia més. En el segon, mentre l’islandès està parlant, s’aixeca una ventada que el tira a terra i acumula sobre ell un “superb mausoleu de sorra, sota el qual, perfectament dissecat i convertit en una mòmia estupenda, va ser trobat per uns

viatgers i traslladat més tard a un museu de no sé bé quina ciutat d’Europa”.

Insisteixo: una cosa és la naturalesa i una altra, el paisatge. Qui somia amb una natu-ralesa bucòlica, afable i acollidora, simple-ment s’ha adormit a classe de geografia. Però no és completament muda. A vegades, la naturalesa -com el diable- ens diu alguna veritat descomunal, però les seves parau-les ens solen agafar distrets. Al meu parer, la natura se’ns insinua als homes sota tres vels. De petit és allò amb el que juguem; de joves, allò que ens empeny; de grans, allò que ens aguaita. Per això el vell no s’allunya gaire del llindar de casa seva i camina pal-

pant-se el fons de les butxaques, a veure si encara li resta xavalla.

Qui vulgui viure d’acord amb la natu-ralesa haurà de preguntar-se quanta moral recull aquest “d’acord”, perquè, si més no fins al dia d’avui, “viure d’acord amb la naturalesa” ha vingut consistint en imposar a la natura una moral.

Deia Lichtenberg que, tot i que caminar sobre les dues cames no sigui una cosa natu-ral en l’home, és una invenció que l’honra. Jo gosaria afegir que encara que es demos-trés que Déu és una creació humana, hau-ríem de reconèixer que la moral té quelcom de diví: és la mesura de la nostra distància respecte a la natura. L’home és un ésser tan natural com un arbre, però en el seu cas, les arrels apunten cap a l’ideal.

La moral té quelcom de diví: és la mesura de la nostra distància respecte la natura

Ni àngel ni bèstia

Gregorio Luri Maria Medina


Contravalors

Aquesta tardor vaig anar a buscar bolets a la serralada litoral i vaig acabar davant del pou de glaç de Canyamars, una cons-trucció cilíndrica i massissa, ubicada en un lloc obac i fred, a tocar de la riera, ara normalment seca. Al costat i una mica elevada s’hi conserva una bassa de poca profunditat on abans s’hi recollia l’ai-gua i es deixava congelar. Fins a finals dels 1800 tenia una gran activitat en la producció de blocs de gel i rendibi-litat econòmica ja que aquests, a l’estiu, durant la nit, es transportaven amb trac-ció animal fins a Mataró i Barcelona. Eren èpoques de molt més fred –dos o tres graus menys–, sense neveres. Les barres de gel eren un bé escàs, natural i renovable any a any. Era el que ara en diríem una producció neta, sostenible i no contaminant. A casa llegeixo en el diari que, els especialistes del canvi cli-màtic a la vintena cimera de Lima, dis-cuteixen com parar aquest increment de temperatura del planeta i no acaben de posar-se d’acord.

Ara ja tothom accepta que el pro-blema és greu i es deu principalment a l’activitat industrial i que no té atu-rador. La qüestió que es planteja és doble: qui paga les moltes reformes i canvis que cal fer? I com es distribuei-xen aquest costos entre els països rics i desenvolupats que en el seu dia van contaminar molt i els països en vies de desenvolupament als quals se’ls imposa que facin servir tècniques no contami-nants si volen progressar?

A mi totes aquestes deliberacions en les inacabables cimeres em recor-den aquella faula dels dos conills dis-cutint sobre si els gossos que els perse-guien eren galgos o podencos i mentre tant, aquests varen arribar i se’ls varen crus-pir. Als experts en el tema els recoma-naria que donessin una volta pel pou del glaç de Canyamars i s’afanyessin perquè la situació és greu i urgent.

El pou del glaç de Canyamars

Xavier Manté és enginyer

Xavier Manté

Any 2015, any electoral

Ben aviat, a finals de gener, hi haurà elec-cions a Grècia. Més tard, al maig, les muni-cipals. A la tardor, les eleccions generals espanyoles. I esperem que més d’hora que tard hi haurà també les catalanes. Això sig-nifica un cicle electoral sencer que ha de resoldre les importants qüestions políti-ques que hi ha plantejades. Les incògni-tes sobre el procés català, el poder real de nous partits com Podem o el full de ruta de la Unió Europea han de començar a cla-rificar-se. L’interès dels ciutadans sembla haver augmentat i això fa pensar que viurem un cicle electoral apassionant, de caràcter constituent. I el que és més relle-vant, amb eleccions que tindran conse-qüències a diferents nivells. Allò que passi a Grècia no ens serà indiferent; les muni-cipals seran un termòmetre del que pot passar a les eleccions espanyoles; i les elec-cions catalanes, es celebrin abans o des-prés, seran crucials pel futur de Catalunya.

M’agradaria, però, destacar tres aspec-tes d’aquest cicle. El primer és que totes aquestes eleccions es produiran sota la llarga ombra de la crisi econòmica. Una crisi de la que tot just sembla que comen-cem a sortir, però que deixem enrere amb més desigualtat, amb uns serveis públics castigats i un teixit econòmic desballestat. Per tant, malgrat que els indicadors eco-nòmics comencen a ser positius, les con-seqüències polítiques i socials es faran sentir encara força temps. El segon, evi-dentment, és la importància que tindran els nous actors polítics i els moviments socials. A Catalunya la societat civil, arti-culada per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium, ha demostrat una capacitat de mobilització sense precedents. Però ha arribat el moment de confrontar la mobilit-zació ciutadana amb les urnes. A les elecci-ons catalanes és previsible que la participa-ció sigui més alta que mai, si bé el 2012 ja es va començar a tancar el tradicional dèfi-cit negatiu de participació. El sobiranisme ha demostrat amb rotunditat el seu dina-misme, però representa una majoria prou

robusta com per decantar la independèn-cia? Els partidaris del “no” es coordina-ran i es mobilitzaran? Per altra part, s’ha de veure fins a quin punt l’emergència de Podem afectarà el procés català. De fet, la polèmica de les abraçades posa de mani-fest una qüestió de fons important. Fins ara un dels arguments crucials de l’inde-pendentisme ha estat que el canvi social no era possible sense l’estat propi i la plena sobirania. Per tant ha vinculat amb força els dos eixos, l’eix nacional i l’eix social, i d’aquí les abraçades. En canvi Podem el que fa és deslligar-los i pregona el canvi

social sense que sigui condició necessà-ria la independència. A més, les enques-tes assenyalen un nou fenomen: un nou tipus de votants duals que votarien ERC a les catalanes i Podem a les generals; uns votants que serien independentistes prag-màtics, partidaris del canvi social i d’iniciar un nou cicle constituent. Votants empre-nyats que han patit la crisi i perceben la necessitat d’un canvi significatiu. Aquests nous votants duals substitueixen els mode-rats que tradicionalment votaven CiU a les catalanes i el PSOE a les espanyoles. I això em porta fins el tercer punt, que és el que subratlla fins a quin punt ha canviat el tau-lell de joc. Perquè, al cap i a la fi, aquest cicle electoral el que ha de resoldre és la demanada d’un canvi profund en la distri-bució del poder polític i econòmic.

Votants emprenyats, que han patit la crisi, ara perceben la necessitat d’un canvi significatiu

Gran angular

Francesc Amat

F. Amat és doctor en Economia / @cescamat


L’altra cara de la ciència

En nom del progrés

En medicina, les dades són clau. Poder disposar de dades per analitzar, compa-rar, estudiar és imprescindible. Per exem-ple, per decidir el tractament més adequat cal comparar la resposta dels pacients que han rebut un tractament determinat i els que n’han rebut un altre. O per poder rela-cionar una mutació genòmica específica com a responsable d’un tipus de càncer, cal comparar el genoma de pacients que el pateixen i veure quina mutació compar-teixen i comparar-ho amb individus sans. Evidentment, com més dades tinguem, més potents seran les conclusions a les que puguem arribar.

En plena era del big data, la informà-tica actual permet treballar amb massives quantitats de dades que han revolucio-nat com entenem la investigació mèdica. La comunitat científica internacional i les estratègies de recerca i innovació de la Unió Europea reclamen disposar de dades sanitàries per potenciar el sistema R+D+i global. A Catalunya, així com a altres països europeus, existeix des de fa anys diverses eines per compartir i analitzar les dades del sistema sanitari públic.

Fa pocs mesos, però, el Departament de Salut de la Generalitat va presentar un nou projecte, el projecte VISC+, que, segons informaven, volia aprofitar i reu-tilitzar les dades d’activitat assistencial, registre i històries clíniques per tal que els investigadors poguessin realitzar estu-dis de recerca. Amb una novetat respecte altres exemples: un dels objectius del pro-jecte era la transferència de resultats de la recerca als sectors productius, obrint la possibilitat de vendre tals dades.

Les dades sanitàries són altament sensi-bles. Actualment, no és difícil tenir infor-mació sobre les probabilitats que tenim de desenvolupar una malaltia com l’Alzhei-mer o el Parkinson, el risc de patir algun tipus de càncer o saber si som portadors d’alguna variant genòmica associada a patologies com l’esquizofrènia. Donar la possibilitat de vendre aquestes dades no té

per què implicar que perdin la seva utili-tat pública, però obre un mar de dubtes en els riscos que puguin no utilitzar-se només per l’interès i el benefici de l’individu sinó també contra ell mateix, influint directa-ment en el mercat laboral o la cobertura sanitària.

Òbviament, VISC+ preveia diferents tipologies de dades anonimitzades per garantir-ne la privacitat i seguretat; mal-grat tot, l’Autoritat de Protecció de Dades i l’Observatori de Bioètica van alertar del risc de poder arribar a desxifrar la identi-tat dels pacients. La polèmica estava ser-vida. Prudentment, després d’una forta

oposició al projecte, el Parlament va apro-var, fa poc més d’un mes, una moció pre-sentada per ICV-EUiA per paralitzar el projecte i obrir un procés participatiu.

El dilema no és menor i és un clàssic dins i fora la salut pública. Disposar de dades, anò-nimes i no anònimes, és vital per a la inves-tigació mèdica. Alhora, molta recerca es fa amb ànim de lucre, ens agradi o no. Implica això necessàriament que es posarà en dubte la utilitat pública d’aquestes dades? S’obli-daran els criteris públics d’equitat? Ens aboquem a una possible discriminació per causes genètiques o de salut?

Per saber-ne més:

http://goo.gl/9haCsm

núria Radó és doctora en Biomedicina

Amb dorsal

El propassat 2014 va ser un any d’èxit per al pilot cerverí Marc Márquez, com ve essent habitual en ell (quatre mundi-als en cinc temporades). De ben segur però que ‘el tro de Cervera’ no el va acabar com hauria volgut. Els fets són prou coneguts: el Diari d’Andorra va publicar que el pilot fixaria la seva resi-dència al Principat i a partir d’aquí va esclatar la polèmica. Cartes obertes, articles d’opinió, missatges de tota mena via xarxes socials-molts dels quals insul-tants- i, finalment, una estrambòtica declaració pública que va acabar amb el motorista sanglotant entre llàgrimes.

El més curiós del cas és que no aporta res de nou. Centenars d’altres catalans-o ciutadans d’altres països utilitzen tota enginyeria financera per pagar el mínim d’impostos. Ell no en serà el darrer ni n’ha sigut pioner. De fet no fan res d’il-legal. Exemples? Els germans Espar-garó o Joaquim ‘Purito’ Rodríguez entre molts més. Algú ha oblidat potser els escàndols d’Arantxa Sánchez Vicario degut a la seva residència fraudulenta també a Andorra? Aquí no n’escapa ni el Barça, amb Messi com a protagonista. Catalunya enllà aquests afers també apa-reixen als mitjans, quasi sempre seguint la lògica de la “molta fressa però poca endreça”. Hi ha, això sí, excepcions. A Alemanya, per exemple, el president del Bayer de Munic - Uli Hoeleens- va ser empresonat l’any passat per evasió d’impostos, i a Itàlia la ministra d’igual-tat i esport, Josefina Idem, va haver de dimitir en saber-se que havia volgut fer passar la seva casa per un gimnàs a fi de no pagar l’IBI. Aquests seguit de situaci-ons, pel fet que les protagonitzen perso-natges coneguts, demostren la fina línia que separa el murri de l’impostor. Són també una excusa per reflexionar sobre l’acarnissament i la manca d’intimitat d’alguns esportistes. D’altres per fer el mateix no s’han hagut d’excusar.

L’afer Márquez o la història interminable

Manel Bosch és periodista

Manel Boschnúria Radó

Disposar de dades, anònimes i no anònimes, és vital per a la investigació mèdica, però aquesta té ànim de lucre

Gener de 201512 Monogràfic

Els diners

D A quest Nadal a moltes botigues catalanes s’ha venut una joguina curiosa: un caixer automàtic infantil. Diverses marques el comercialitzen. Són dispen-sadors de bitllets molt semblants als reals. Se suposa que es tracta d’un joc perquè els nens comprenguin

el valor dels diners. Però tenir una màquina que només escup bit-llets a casa és la via més correcte i més pedagògica d’aconseguir-ho?

En aquest tema no ens podem enganyar ni caure en el paper de ciutadans desinteressats, resulta inútil. Els diners són absolutament necessaris. Els diners –paraula que té el seu origen en la paraula denarius, una moneda de plata utilitzada en l’imperi romà al segle IV a. de C.– permeten practicar en una economia l’intercanvi de bens i serveis d’una manera més senzilla i civilitzada. I, de fet, de diners tothom en necessita, ja sigui per gaudir de cert benestar, un mínim d’estabilitat vital o no sentir-se exclòs de la societat.

A més, els diners ens permeten arribar a altres fites i fer reali-tat part dels nostres somnis. Els diners només esdevenen un pro-blema quan es converteixen en l’únic puntal de les nostres vides i quan s’inverteixen en objectius poc ètics. Mahatma Gandhi ja ho deia: “Els diners no són un mal per si mateixos. El mal només radia en el seu mal ús”. De fet, encara no s’ha ideat un sistema econòmic fiable que no tingui els diners com a base. Ara bé, no podem perme-tre que el temps valgui més que els diners o que les persones siguin més importants que les coses.

Reconèixer que els diners són necessaris, no vol dir però que ens satisfaci el sistema econòmic-financer actual. És obvi que l’anomenat “socialisme real” va fracassar i que el capitalisme no és el millor sistema possible. Per això des de fa temps diversos movi-ments proclamen alternatives econòmiques –cooperativisme, Banca Ètica, Economia del Bé Comú, Comerç Just- però, ha hagut d’esdevenir-se una crisi econòmica per aconseguir l’obertura de moltes més consciències vers una nova economia.

Ara és el moment de crear unes noves regles del joc pensant en els diners com un bé públic i en les seves possibles funcionalitats. Allunyar-nos de l’avarícia i del poder que pot comportar la riquesa i començar a plantejar la construcció d’un sistema econòmic més orientat en el bé comú, més conscient, més democràtic i ètic. En el qual el guanyar diners no sigui la finalitat final, sinó apostar per la dignitat humana, la solidaritat, la justícia social, la sostenibili-tat ecològica i la democràcia. Citant Joan Antoni Melé, subdiretor general de Triodos Espanya, “no podem separar els nostres diners dels nostres valors”.

uNES NovES REGLES DE joC

—Editorial

Valors Monogràfic 13

Els diners

‘Dibuixant sobre el tema’ - Toni Batllori


Els diners

“ELS DINERS HauRIEN DE SER uN BÉ PÚBLIC”

L’entrevista —Maria Coll

Christian Felber, professor associat de la Universitat d’Economia de VienaTot i que aquest jove austríac és psicòleg, sociòleg i politòleg de formació, se’l coneix sobretot com a ideòleg de l’Economia del Bé Comú. Acaba de ser a Barcelona presentant Diners. Noves regles de joc, on ha concedit a valors una de les poques entrevistes a mitjans escrits catalans.


Entrevistem Christian Felber (salsburz, 1972) en una aula de la Universitat de Barcelona, on ha vingut a presentar el seu darrer llibre Diners. Noves regles de joc. Des de fa un parell d’anys aquest jove aus-tríac s’ha convertit en un reconegut con-ferenciant internacional, sobretot quan la seva proposta d’Economia del Bé Comú, alternativa al capitalisme financer, ha començat a ser aplicada a empreses, admi-nistracions i universitats. Precisament, gran part del seu èxit rau en el fet que el seu model s’ha demostrat aplicable. Alguns encara li retreuen que no hagi passat per una facultat d’econòmiques, però sí que ha estudiat filologia hispànica, psicologia, sociologia i ciències polítiques. tenint en compte el seu perfil i la seva pro-posta de reforma del sistema econòmic i financer alternatiu, es confirma que ha arribat el moment de veure els diners des d’una altra perspectiva.

Què són per a vostè els diners? Els diners són un mitjà per arribar a altres objectius; un mitjà útil i valuós. I quin és l’objectiu de l’economia? El bé comú, segons les constitucions modernes; la satisfacció de les necessitats humanes, segons els llibres de text; i la bona vida, des d’Artistòtil i fins a les filosofies indíge-nes d’Amèrica Llatina. Si els diners servei-xen per arribar a aquests fins són una eina molt valuosa, però sempre es pot abusar de qualsevol mitjà.

Podríem prescindir dels diners?Un ganivet de cuina és útil per tallar ver-dures, però també serveix per matar. I per això no prohibim els ganivets de cuina, oi? Ara bé, aquesta decisió no és fàcil. De fet, mentre ningú pensa en prohibir els gani-vets de cuina, hi ha persones que assegu-ren que els diners són un mitjà tan abs-tracte i opac que sempre provocarà abusos.

Vostè, per tant, els dóna una darrera oportunitat, per entendre’ns...Sí. La meva proposta és un darrer intent de reforma generant un ordre monetari conscient, democràtic i ètic. Només si això fracassa, aleshores, acceptaré les propostes d’una economia sense diners. De moment, no puc fer una proposta d’economia nacio-nal i internacional sense diners perquè aquesta s’hauria de basar en la confiança

absoluta i, per tant, s’hauria d’idear un sis-tema sobre com generar, protegir i salva-guardar dels abusos d’aquest valor. I, jo, sincerament, avui no conec la tecnologia per a procurar-ho. Per tant, com a següent pas, proposo un sistema de diner democrà-tic, conscient i ètic.

Les decisions importants sempre les pren-dran les persones que tenen més diners o aquest és un esquema que es pot trencar?En un col·lectiu democràtic les regles sempre les fan aquells que tenen poder. De fet, és una qüestió de poder i no de diners, encara que, moltes vegades, el poder t’obre les portes als diners. És un cercle. Ara bé, tampoc és una llei natural que en una democràcia el poder estigui concen-trat en mans d’uns pocs. Això, però, només depèn del model democràtic. És a dir, si escollim un model en què el poble només pot votar cada quatre anys el poder es con-centrarà enormement només en aquells partits polítics que tenen presència en els governs o parlaments. I, aquest, per mi, és un model democràtic dolent, fluix i pobre. Per això, a l’essència del model econòmic i financer que proposo hi ha una demo-cràcia més profunda, real i sobirana. És en aquesta paraula on s’amaga el poder.

Política i economia són dues paraules que sovint van estretament lligades i que són força dependents l’una de l’altre. si tenim en compte aquest fet, des d’on ha de començar el canvi?Des de diferents bandes i al mateix temps. En primer lloc, hauríem de deixar de fomentar en el sistema econòmic compor-taments egoistes i agressius. Aquest tipus de comportaments són compensats amb l’èxit econòmic, però també contagien el sistema polític. Una de les causes de la generalitzada corrupció política actual és, en bona part, haver fonamentat falsos valors en l’economia. En segon lloc, si no posem límit a la concentració de poder en l’economia –en el dret a la propietat, en la mida de les empreses i en la desigualtat de la renda– aleshores el poder econòmic i polític es concentra en mans d’uns pocs de forma excessiva. I en tercer lloc, cal una reforma de la democràcia. De fet, mentre el poder estigui representat en uns sobi-rans del poble, el poble mai serà veritable-ment sobirà.

sempre, però, estaríem parlant d’un canvi nascut des de la base...Sí, avui podem assegurar que en cap país del món, o com a mínim d’Europa i els Estats Units, els representants de la ciu-tadania aposten pel canvi. Existeix molt poca probabilitat que aquest vingui des de les elits del sistema degut al grau ja molt desenvolupat del sistema capitalista, que ha provocat una gran concentració de riquesa en mans d’uns pocs. I això impe-deix que el sistema sigui innovador i es renovi per si mateix. Cal dir, però, que des de les elits també hi ha persones que donen suport a un canvi i que no són fer-vents defensors de les relacions de poder actuals. Això ens dóna esperança.

Per això la seva proposta, com a base d’un nou sistema, és crear assemblees monetà-ries populars. Quines serien les seves fun-

cions? Com s’articularien?Com que els polítics actuals ja no repre-senten el poble, proposo que siguin els ciu-tadans els que agafin les regnes del procés democràtic constituent. De fet, és una revi-sió del concepte “divisió de poders”. De moment el poder està molt mal repartit entre poble i la representació. Per això pro-poso tornar una part del poder al poble –parlaríem d’“apoderament”– i que aquest es reconegui com a instància sobirana per sobre de la Constitució, el Parlament i el Govern. I, en segon lloc, proposo que sigui el poble qui redacti la Constitució, en la qual s’estipularan les bases econòmiques i financeres. Només, aleshores, el Parla-ment, per dictamen del poble, tindrà unes pautes molt més clares per seguir el procés legislatiu. Ara, el Parlament s’autoconce-deix el poder i això és un conflicte d’in-teressos indigne per una democràcia real.

“A l’essència del model econòmic que proposo hi ha una democràcia més profunda, real i sobirana”

“Una de les causes de la corrupció política és haver fonamentat falsos valors en l’economia”


Els diners

Per tant, ciutadans sense formació eco-nòmica tindrien poder per a decidir qües-tions financeres i monetàries. Fins a quin punt això és una garantia de millora?Aquesta crítica sempre ve dels poderosos que no volen compartir el poder. Per altra banda, avui els economistes –tot i ser-ne experts– no han sabut oferir alternatives ni, almenys, explicar què estava passant. Però, potser el més important és deixar clar que, segons aquesta proposta, el poble no decidiria els detalls de l’economia, sinó les raons fonamentals del sistema. En defi-nitiva, qüestions ètiques que el poble pot perfectament decidir i entendre.

Posi alguns exemples.Doncs, per exemple: un Banc Central ha de ser públic o privat? Els òrgans direc-tius del Bancs Central han d’estar inte-grats exclusivament per banquers o per representants de tota la ciutadania? Els objectius del Banc Central qui els marca, el govern o el poble? Els bancs han d’estar orientat al bé comú o a l’afany de lucre? Permetem la circulació lliure de capitals o solament a condició d’una col·laboració fiscal perquè les grans fortunes no puguin amagar els seus patrimonis en paradi-sos fiscals? Són qüestions realistes sobre les quals la ciutadania hauria de poder

decidir. Avui, en canvi, les persones que tenen poder, malgrat entendre la situació, prenen decisions contràries per la pressió d’interessos poderosos. I es deixen mani-pular perquè d’alguna forma n’obtenen avantatges. El poble, en canvi, és molt més difícil de corrompre.

Veig que té una gran confiança amb la ciu-tadania. Que la ciutadania pugui votar, però, no vol dir que prengui les decisions més justes.A Àustria es va preguntar al poble sobre la posada en funcionament d’una central nuclear i els ciutadans va votar majorità-riament diferent al govern. El poble, tot i que suposadament era menys il·lustrat en aquesta matèria –aquest era l’argument de l’executiu–, va prendre una decisió més sàvia que la dels seus propis governants. A Àustria, segons les enquestes, entre un 70 i 80 per cent de la població esta-ria a favor de crear un impost pels grans patrimonis, però el Parlament s’hi nega. La població també preferiria que tots els bancs tinguessin els mateixos drets, però això tampoc es converteix en llei. I, com aquests, podria posar desenes d’exemples.

Però no sempre passa així. La ciutada-nia de suïssa, en diverses consultes, s’ha

negat a pujar el salari mínim i a limitar la desigualtat de sous. Potser no estem úni-cament davant d’un problema de manca de democràcia, sinó també de valors humans?En absolut. Allà també hi ha un problema en el procés. En aquest cas concret cal dir que només es va votar una sola proposta que procedia d’un partit polític i, per això, totes les altres s’hi van posar automàtica-ment en contra. Tota la consulta, per tant, va tenir un aire polític. En canvi, en el

model que proposo jo, estipulo que davant d’una proposta, s’han de donar uns mesos de marge perquè apareguin altres pro-postes alternatives i que aquestes també puguin votar-se en la mateixa consulta. Per tant, el poble podria escollir entre quatre, cinc o sis propostes, amb la qual cosa ens allunyaríem del debat polític de partits. L’experiència del cas suís demos-tra una debilitat en el mètode.

Els bancs tradicionals, com encaixarien en aquesta proposta de nou model econò-mic/financer?Seguint tres passos. En primer lloc, limitar la mida dels bancs. Jo ja vaig proposar en un llibre anterior, quan encara no existia la Unió Bancària Europea, que el llindar màxim dels bancs hauria de ser entre vint i trenta mil milions d’actius. Ara tenim bancs que superen el llindar dels trenta tot i ser supervisats pel Banc Central Euro-peu. En segon lloc, jo els posaria en una disjuntiva: et converteixes en un banc de bé comú i compleixes amb certs criteris i mantenim tots els serveis i suports esta-tals existents o et deixem al lliure mercat. I què vol dir això? Doncs que en aquest cas ja no hi hauria una assegurança pública dels estalvis, és a dir, que l’Estat ja no faria

“En la meva proposta el poble no decidiria els detalls de l’economia, sinó les raons més fonamentals”

“Podem deixar passar que l’objectiu d’una empresa sigui guanyar diners, però no en el cas d’un banc”

L’Economia del Bé Comú és un projecte econòmic que es basa en promoure una economia sostenible i alternativa al model capitalista i al comunisme, que els seus defensors consideren obsolets. Aquest nou model, a diferència del sistema eco-nòmic actual que es mesura per indica-dors com el Producte Interior Brut o els beneficis que es generen, es regeix per una sèrie de valors: la confiança, l’hones-tedat, la responsabilitat, la cooperació, la solidaritat, la generositat i la compassió. Els defensors de l’Economia del Bé Comú proposen aquest canvi perquè conside-ren que els actuals indicadors econòmics no mostren si estem en un país en guerra, en una dictadura, si s’està sobreexplotant el medi, si es respecten els Drets Humans, les condicions dels treballadors a les

Què és l’Economia del Bé Comú?

empreses o si la producció és sostenible. En canvi, un balanç basat en l’Economia del Bé Comú mesura si l’empresa o institu-ció viu: la dignitat humana, la solidaritat, la justícia social, la sostenibilitat ecolò-gica i la democràcia amb tots els altres agents econòmics. Aquest model econò-mic és aplicable a empreses, però també a institucions, per exemple, universitats o ajuntaments. Precisament, la seva apli-cació pràctica i no merament teòricament l’ha convertit en un model alternatiu molt seguit arreu del món, actualment és pre-sent a més de 20 països, 1.669 empreses ja l’han aplicat (el 30 i 31 de gener tindrà lloc a Madrid la I trobada nacional de Bones Pràctiques de l’Economia del Bé Comú) i en són simpatitzants 215 associacions i 62 ins-titucions.


Christian Felber a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat de Barcelona.

cap tipus de negoci amb aquests bans pri-vats i ja no hi hauria cap tipus de refinan-çament per part del Banc Central públic. I, en tercer lloc això garanteix que mai més hi haurà un rescat bancari d’aquests bancs. Jo crec que això, a la llarga, pot ser un gran al·licient perquè els bancs tradi-cionals es converteixin en bancs d’Eco-nomia del Bé Comú. Si deixem que l’aspi-ració dels bancs sigui el benefici financer, convertim el diner en una arma, quan aquest, per sobre de tot, és un bé públic.

Aquesta és la clau de tot...Sí. Crec que amb aquest sistema el diner es podria convertir en un bé públic. El diner és un bé massa important, deli-cat i poderós per a ser privat. I, com a bé públic, ha d’estar marcat per unes regles de joc. És a dir, podem deixar passar que el màxim objectiu d’una empresa sigui gua-nyar diners, però no en el cas d’un banc.

El diners són una infraestructura pública tan delicada que no podem permetre que hi hagi bancs que tinguin el benefici finan-cer com la seva única finalitat. Ara bé, només podrem considerar els diners com un bé públic quan el sistema sigui com-pletament democràtic, quan els diners siguin emesos per un Banc Central públic i representatiu, els bancs segueixin l’Eco-

“Ja hi ha moltíssimes facultats d’economia que integren elements de l’Economia dels Bé Comú”

“La utopia és un lloc on encara no hem arribat. Per tant, cada demà, cada nou dia, és una utopia”

christian felber va néixer salsburg

(àustria) l’any 1972. va estudiar filologia

hispànica, psicologia, sociologia i ciències

polítiques a Madrid i a viena, ciutat on viu i

treballa com a escriptor. És cofundador del

sistema de justícia global d’attac àustria,

conferenciant de renom internacional

–el 2010 la revista Lifestyle el va nominar

comunicador de l’any en la seva convoca-

tòria anual de representants de la societat

civil–, des del 2004 també és ballarí contem-

porani i professor de la Universitat d’eco-

nomia de viena; encara que pugui semblar

estrany combina les dues disciplines. a

més, és autor de diversos best-sellers inter-

nacional, entre els quals trobem: 50 sug-

geriments per a un món més just (2006),

Nous valors per a l’economia (2008), Anem

a salvar l’euro! (2009), L’economia per al bé

comú (2012) i, la darrera novetat, Diners.

Les noves regles del joc (2014). Però si el seu

nom ha adquirit fama mundial ha estat per

ser el creador de l’economia del Bé comú

(economia-del-bien-comun.org/es), una

alternativa al capitalisme de mercat, i, con-

seqüentment, del projecte Banc per al Bé

comú.

Un ballarí revolucionari

nomia del Bé Comú i els crèdits s’atorguin només a inversions viables que no danyin els valors del Bé Comú com són la confi-ança, la distribució justa, la pau, la demo-cràcia, l’equitat entre els gèneres...

Part de l’èxit de l’Economia del Bé Comú es troba en el fet que moltes empreses, institucions, universitats.... l’han apli-cat. no ha quedat en una simple teoria. Aquests nou sistema financer de presa de decisions a través de la democràcia directa sobre l’economia, però, sembla força més complicat de ser executat.Sí, el sistema sencer és molt complicat que s’apliqui, però jo mai proposo coses fàcils. Ara bé, el primer pas d’aquesta proposta de sistema no és fàcil, però sí factible. El primer pas és que a un municipi d’Espa-nya, d’Àustria o de Suïssa, tan se val el lloc, se celebri aquesta primera assemblea monetària democràtica descentrada. Si un


municipi ho fa, n’hi haurà molts altres que el seguiran.

segur que molta gent, quan planteja teo-ries econòmiques com aquesta o abans amb l’Economia del Bé Comú, el qualifi-quen de somiador utòpic. Quina és la seva resposta?Sí, m’han dit utòpic, però també moltes coses més: ingenu, comunista, somiador... La utopia és un lloc on encara no hem arribat. Per tant, segons aquesta defini-ció grega de la paraula, cada demà, cada nou dia, és una utopia. I, si mirem enrere, si analitzem la història, la única cosa que sabem amb certesa és que no es pot parar l’evolució. Per tant, la única qüestió per mi és saber quan aconseguirem la prò-xima etapa d’una democràcia més real i sobirana. Els únics utòpics de sempre són aquells que creuen que tot es quedarà tal i com està avui.

Ha presentat el seu darrer llibre a la Facultat d’Econòmiques de Barcelona. Els seus plantejaments ja tenen un lloc a les facultats d’economia i a les escoles de negocis o aquestes institucions encara

són reticents a les noves teories econò-miques?Ja hi ha moltíssimes facultats d’econòmi-ques i escoles de negocis de tot el món, des de Xile fins a Finlàndia, que integren a l’ensenyament elements de l’Econo-mia del Bé Comú. Per exemple, a Alema-nya, el ministeri d’Educació i Investigació cada any finança projectes d’investigació sobre l’aplicabilitat del balanç de l’econo-mia del bé comú a empreses grans. També hi ha tres casos d’universitats que ja apli-quen l’Economia del Bé Comú. En els dar-rers quatre anys hem notat una penetració i radiació molt notable de la idea a moltes empreses i a les institucions educatives.

si hi hagués una altra crisi econòmica, creu que ara estaríem més preparats per afrontar-la o encara no som capaços d’as-similar certs canvis?No hi ha pressa. Els xinesos diuen: si tens pressa, seu. Una proverbi molt encertat. Només podem continuar treballant bé, amb cautela i amb qualitat. Si volem anar de pressa, ens equivocarem.

Però vostè creu que hem après alguna

cosa d’aquesta crisi econòmica que ens porta atenallant més de mitja dotzena d’anys, ja?Sí, penso que tothom ha après la seva pròpia lliçó. Els poderosos que no volen canviar res han après que si conserven la democràcia indirecte, com a mínim, tot seguirà igual. Altres poderosos, en canvi, ja estan estudiant models complementa-ris. Hi ha propietaris que ja han recone-gut que el capitalisme s’està convertint en un perill per a la Humanitat. I, respecte la ciutadania en general, totes les enques-tes amb preguntes concretes també mos-tren un canvi i apunten que la majoria de la població en aquest moment estaria

d’acord en un canvi en el sistema mone-tari com el que plantegem.

sobre quins valors es basaria aquest nou sistema econòmic?Els valors que es proposen tenen dues fonts. La primera, les constitucions actu-als. L’Economia del Bé Comú està basada en els valors constitucionals més comuns en els països democràtics: la dignitat, la justícia, la solidaritat, la sostenibilitat i la democràcia. I aquests són els valors que es pregunten en el balanç del Bé Comú de cada empresa o inversió. I l’altra font de l’Economia del Bé Comú són els valors relacionals, que permeten aflorar les rela-cions humanes. I aquests valors són uni-versals, compartits per totes les cultures. Parlo de la honestedat, l’empatia, l’auten-ticitat, la cooperació, compartir o la tole-rància.

Els diners

Christian Felber en un moment de l’entrevista.

“Hi ha propietaris que reconeixen que el capitalisme s’està convertint en un perill”

“La dignitat, la justícia, la solidaritat, la sostenibilitat i la democràcia són els valors de l’Economia del Bé Comú ”

Mira l’entrevista en vídeo a www.

valors.org o al Youtube de Valors,

www.youtube.com/revistavalors


— Francesc Esteve

Administrar els diners públics no és fàcils i, menys encara, en un context de crisi. Què hem après d’aquest període?

aDÉu aLS PaNS I ELS PEIxoS

Francesc Esteve és advocat / @cescesteve

ntenc perfectament que en els moments que vivim, parlar de dèficits públics, esta-bilitats pressupos-tàries, insuficiència d’ingressos, desequili-bris econòmics o ten-

sions de tresoreria, a banda de ser avorrit, comença a ser repetitiu i cansat. Certament que els darrers anys han estat especialment complexos per les administracions, que els pressupostos s’han hagut de quadrar i que s’han hagut de fer sacrificis i molta pedago-gia per explicar que, també a l’administra-ció, res no tornarà a ser com era.

De la fal·lera inversora –moltes vega-des poc necessària–, pensada amb mirada curta, s’ha passat a l’austeritat profunda. Austeritat que sempre hagués hagut de presidir la presa de decisions sobre quin

portarà a aprendre a prioritzar. Ens por-tarà a pensar en gran, a prendre les deci-sions sense caure en errors del passat, de quan es gestionava pensant que res canvi-aria i que el miracle dels pans i els peixos no s’acabaria mai.

Ara és el moment dels fonaments i les idees. La insuficiència de recursos es combat amb fonaments i idees. Davant la cultura de la desmobilització, contra la cultura del no, els responsables públics hi han de posar valors i principis: el valor de l’esforç, de la veritat, del respecte, de l’excel·lència, de la qualitat, de la creati-vitat, de la innovació, del compromís, l’es-perit de servei, el lideratge, el diàleg, la valentia, la coherència i el rigor.

Els Jocs Olímpics a Barcelona no van ser importants per les tones de ciment que es van fer servir ni pels milers de tones de sorra que es van arribar a moure, ni per la milionària inversió en infraestructu-

res. Van ser importants perquè van moure l’ànima d’una ciutat i d’un país, perquè els barcelonins i els catalans vivíem abocats a aquella idea.

Ara que es parla tant de la nova política, personalment l’entenc més com un canvi en la manera de fer que no pas com un canvi simplement de persones. Per mi, la nova política ha de passar per saber gestionar amb el cap de vidre (transparent i translú-cid), amb el cos de goma (adaptable i elàs-tic) i, això sí, sempre amb peus de plom.

Si ens en sortim, si afrontem les difi-cultats del moment i les superem –cosa que personalment no dubto–, haurem après, haurem crescut, haurem millorat i haurem contribuït a prestigiar les institu-cions públiques. En definitiva, haurem fet un gran servei a la col·lectivitat a la qual servim.

E destí es donen als diners, i més si aquests són públics. De la política de recórrer abusivament a l’endeutament per finan-çar obres i equipaments, a voltes social-ment poc productius, s’ha passat al pati-ment per voler i poder mantenir serveis bàsics i essencials.

Del poder dir “sí” a gairebé tot, hem passat a haver d’aprendre a dir “no” a moltes coses.

I aquest aprenentatge, com tots els aprenentatges, ha estat positiu. I ha estat positiu perquè estic segur que ens por-tarà a fer autocrítica, una severa autocrí-tica. Ens portarà a un canvi de mentalitat en la gestió de les organitzacions públi-ques. Ens portarà a gestionar amb moder-nitat, amb innovació, amb imaginació. Ens portarà a pensar més en les persones, a incrementar els controls del què es gasta, de com es gasta i de perquè es gasta. Ens

La cerimònia d’inauguració dels Jocs olímpics de Barcelona; temps de vaques grasses.

“L’aprenentatge de poder dir “sí” a gairebé tot a aprendre a dir “no” ha estat positiu”

“Davant la cultura de la desmobilització, els responsables públics hi han de posar valors i principis”


Els diners

— Josep Roca

L’autor de Globalización 3.1 analiza el repartiment dels diners al món. I assegura que no es pot considerar pobra la humanitat.

DINERS SÍ, DINERS No... DINERS PER què?

s un tòpic –encara que ben cert– dir que els diners són bons o són per versos segons a quina causa serveixin. Són valuosos els que es dediquen a l’educació,

la sanitat, la cultura i, en general, a objec-tius solidaris. Són lloables tots els diners que fan front a mancances socials i s’es-mercen en el desenvolupament comuni-tari. N’hi ha prou en mencionar, entre una munió d’iniciatives concretes, la Marató de TV3 a casa nostra o, més en general, el finançament de projectes humanitaris per part de la Banca Ètica. En canvi, són menyspreables els diners guanyats abusiva-ment i tots els emprats en causes innobles. Aquestes van des de la fabricació d’armes i la guerra a la droga o els que són fruit de la mera especulació. Ho són igualment els dilapidats en un consumisme sense fre, o en luxes fastuosos, mentre manquen recur-sos per a les necessitats bàsiques i urgents dels exclosos i marginats. Encara hi ha 25 mil persones que moren de fam cada dia i, entre nosaltres, molts que no tenen una feina de la qual puguin viure amb dignitat! Els diners són dolents quan deixen de ser un mitjà i aconseguir-los es converteix en l’objectiu. Quan en lloc de servir-nos-en, estem al seu servei. Quan la finalitat és l’acumulació de capital i l’enriquiment en si mateix. Quan oblida la seva responsabi-litat social i passa per sobre del bé comú.

Parlar de creixement del PIB i no dir res sobre com es reparteix i qui se’l queda és només un exercici de cinisme, que practi-quen a diari els nostres polítics.

El gran capital té ales per volar arreu del món, amb total llibertat, a la captura de beneficis especulatius i depredadors, arra-sant el que trobi per davant. D’entrada, a costa de la sostenibilitat de la terra. I com que el diner a més a més és covard, es refu-gia allà on no corre riscos que és, precisa-ment, on no és necessari perquè en sobra, però on és més productiu. On està fora de tot control. Sobretot als paraïsos fiscals, on s’emparen i es renten els capitals adquirits de manera criminal i corrupta; on s’ama-guen més de quinze bilions d’euros, prop del vint per cent del Producte Interior Brut de tots els països del món!

La humanitat no és pobra. Amb un PIB mundial que, malgrat la crisi, arriba als vui-tanta bilions d’euros –força més si tenim en compte l’economia submergida– i una riquesa global acumulada –massa mone-tària total– superior als dos-cents bilions, podem dir que gairebé en sobren de diners. Són suficients per tal que totes les famílies de tots els països de la terra poguessin viure dignament. Però estan pèssimament repar-tits i molt mal administrats. L’u per cent n’acapara gairebé el cinquanta per cent i el deu per cent, prop del noranta per cent de la riquesa total. Els responsables mundi-als, des del Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial a les autoritats polítiques i econòmiques i els grans conglomerats finan-cers vulneren de manera flagrant la seva greu responsabilitat d’imposar els principis més elementals de justícia distributiva i soli-daritat.

CAnVI DE RUMB

Les solucions, tant per les persones com pels països més necessitats i desvalguts estan a l’abast. Per tal d’aconseguir-ho ni tant sols és imprescindible enderro-car tot el sistema, com demanen els jus-tament indignats i els radicals; però sí que cal transformar-lo de socarel. Les eines i els mitjans no són sofisticades elucubraci-ons utòpiques, per bé que gens fàcils d’im-plementar. No ho són perquè per una part, en el nostre món globalitzat cal que siguin mesures adoptades per tots els països; per altra, perquè s’ha de comptar amb la fron-tal oposició del gran Capital, defensor

É El capital pot ser un bon servent, però és molt dolent quan es transforma en l’amo, en Don Dinero, el cavaller totpoderós, insa-ciable i sense escrúpols, de la poesia satí-rica de Quevedo, escrita fa més de quatre-cents anys i oportunament musicada als nostres dies per Paco Ibáñez.

EL CULtE AL DInER

És justament ara, en l’era de la Globalit-zació, sota l’imperi del model capitalista i de l’economia liberal, quan el culte idolà-tric a mammon, el déu de la opulència, s’ha tornat il·limitat. El bisbe Pere Casaldàliga m’enviava, fa ben poc, un emotiu testimoni que recullo al meu llibre, sobre l’obligació de lluitar contra “el lucre a qualsevol preu, on la competència sense regles de justí-cia ni solidaritat tenen la primera i la dar-rera paraula” o com, al pròleg del mateix llibre, Federico Mayor Zaragoza qualifica d’escàndol i d’oprobi per a la comunitat humana que 85 persones posseeixin tant com la meitat més pobra de la població del planeta; és a dir, més de 3.600 milions de persones. Mai tant pocs havien guanyat, s’havien enriquit i posseït tant. Només cal esmentar que en el 2014 el nombre de milionaris al món ha augmentat més d’un deu per cent. A Espanya, en un rànquing vergonyós, ho ha fet més del doble. Mal-grat o gràcies a la crisi patida per la majo-ria! Es tracta d’una escandalosa i insultant desigualtat, en augment però insostenible, sense precedents en la història moderna.


Josep Roca és autor del llibre

Globalización 3.1. Decálogo para la

hoja de ruta (Ed. Proteus).

Amb una riquesa global acumulada de 200 bilions, podem dir que gairebé ens sobren els diners

Quan el 2005 es va condonar el deute de 18 països pobres, cap economia occidental se’n va ressentir

acèrrim de l’status quo, en nom d’una lliber-tat i d’un desenvolupament del que només ell mateix se’n beneficia.

L’acadèmic Thomas Piketty és l’econo-mista de moda i més admirat gràcies, sobre-tot, a l’obra El capital al segle xxI. Es tracta d’un estudi empíric, extens i rigorós, fruit de quinze anys de recerca sobre l’evolució al llarg del temps i a escala mundial de la distribució de les riqueses i la desigualtat econòmica; sobre la disminució continu-ada de les rendes del treball i l’increment i concentració exponencial del capital i dels patrimonis. La valuosa part final de l’obra aborda les lliçons pel futur i les mesures per tal d’aconseguir un estat social har-mònic i evitar una espiral de crisis encara més profundes per a la gran majoria de la comunitat humana. Tanmateix, potser és, després de tot, la part menys original de l’obra. O, fins i tot, la més coneguda i la que gaudeix d’un consens més unànim. Es pot resumir afirmant que l’estat social del segle XXI requereix un impost realment progressiu sobre el capital.

Per combatre la desigualtat i obtenir recursos són imprescindibles accions cor-rectores concretes, mesures i formes de regulació, control i fiscalitat sobre el Capi-tal, així com deixar de gastar en projec-tes intrínsecament perversos. Una minsa reducció d’un cinc per cent de la fabrica-ció i venda d’armes lliuraria més de cinc-cents mil milions d’euros anuals. Aflorar els diners dipositats en paraïsos fiscals, encara

que els seus rendiments només aportes-sin un u per cent anual, suposarien dos-cents cinquanta mil milions d’euros. Impo-sar, a nivell mundial, un gravamen sobre les transaccions financeres, molt especi-alment les especulatives –la famosa Taxa Tobin– en podria generar dos-cent mil milions més. Només un u percent d’im-post patrimonial mitjà sobre el 0’5 per cent dels més rics, que posseeixen el 35 per cent de la riquesa total (setanta bilions d’euros) donaria set-cents mil milions d’eu-ros. Podem afegir, com a mesura de justí-cia, un impost realment progressiu sobre sous multimilionaris i sobre els guanys de les grans empreses, que actualment cotit-zen molt menys que les mitjanes i petites, i que s’estableixen allí on la fiscalitat els resulta descaradament favorable. Per altra banda, la gran mesura d’ajuda internacio-nal, propugnada l’any 1980 per les Naci-ons Unides, va ser dedicar el 0,7 per cent del pressupost dels països rics pel desen-volupament dels més necessitats. Suposa-rien més de tres-cents mil milions d’euros, però actualment no passen d’una vergo-nyosa sisena part d’aquesta xifra, en moltes ocasions esmerçats en projectes que bene-ficien més al donants que als receptors.

Les mesures anteriors, unides a la feina de tantes ONG i als recursos d’or-ganitzacions com la OMS, la UNICEF, la UNESCO o la OIT, representen molts més diners dels necessaris per acabar amb la fam i amb les carències més greus al món.

Es podrien assolir, a curt termini, tots els Objectius del Mil·lenni que la ONU havia fixat pel període 2000-2015 com també, al mateix temps, per a condonar el deute dels cinquanta països més pobres de la terra (deute que no arriba a tres-cents mil milions d’euros, ridícul en front del deute dels grans). De fet, el 2005, quan es va condonar el deute dels divuit països pobres més endeutats (HIPC), cap econo-mia occidental se’n va ressentir.

Amb totes aquestes mesures econòmi-ques i socials ni les nacions més podero-ses ni els que gaudim de més benestar no hauríem de sacrificar res més que el nostre egoisme. En canvi, podríem parlar de soli-daritat i de justícia distributiva. Aquests sí que són els realment els diners bons i valu-osos.

Entrada de la seu del Fons Monetari

Internacional a Washington (Estats Units).


Els diners

— Redacció

La crisi econòmica ha fet aparèixer sistemes monetaris alternatius. Només a Espanya existeixen setanta monedes socials que busquen promoure nous valors econòmics.

moNEDES SoCIaLS I aLTERNaTIvES

es primeres monedes encunyades amb caràc-ter són del poble turc de Lídia i daten d’apro-ximadament entre el 680 i el 580 a.C. Resulta força difícil acordar quantes monedes han

existit al llarg de la història, però totes han tingut un mateix fi: ser unitat de canvi. Fins i tot, tenen aquest mateix objectiu les nas-cudes al finals del segle XX i inicis del XXI de forma paral·lela al sistema, les denomi-nades Monedes Socials i Complementàries (MSC). Les monedes socials són eines cre-ades per comunitats, col·lectius o particulars pensades per intercanviar productes, serveis o coneixements. Es diferencien de les mone-des de curs legals per dos elements: són siste-mes basats en la confiança i la reciprocitat i són monedes que poden perdre valor amb el temps amb l’objectiu que no es puguin acu-mular. I, com les monedes legals, poden ser extremadament variades.

A l’inici aquestes monedes estaven impul-sades per petits col·lectius de persones o entitats, però ara ja tenen el suport d’insti-tucions i, fins i tot, d’entitats bancàries. Els avantatges d’aquest monedes socials o alter-natives són diverses: fomenten l’economia local, acceleren el consum i la producció de proximitat, impedeixen bombolles econòmi-ques –ja que no donen interessos–, impul-sen les relacions entre veïns, creen identitat i generen més participació ciutadana. Ara

bé, com a desavantatge cal dir que ara per ara, només s’han provat en ciutats no superi-ors al milió d’habitants, per tant, es tracta de monedes d’ús en un àmbit reduït.

A EURoPA, GRAns EXEMPLEs

Fora de les nostres fronteres hi ha grans pro-jectes creats amb moneda social. En total existeixen cinc-centes monedes socials repartides pel planeta entre Europa, Estats Units, Amèrica Llatina i Japó. Per exemple a Tolosa de Llenguadoc, a França, centenars de ciutadans fan servir la Sol-Violette. Una moneda que compte amb el suport de les institucions i les caixes locals, que faciliten el canvi amb l’euro. A Alemanya més de dos mil consumidors i sis-centes empreses fan servir el Chiemgauer, una moneda social que des de fa deu anys genera cada any un equivalent anual de quatre milions d’euros en compres.

I, a la ciutat anglesa de Bristol, amb més d’un milió d’habitants, s’utilitza des del 2012, la Bristol Pound. Aquesta moneda ha tingut una importància especial per a tres motius: ha estat la primera experièn-cia de moneda social amb caràcter regio-nal perquè opera en un radi de 80 quilò-metres quadrats, té el suport d’una entitat financera i està impulsada per l’Ajunta-ment: els comerciants paguen els impos-tos amb Bristols i l’alcalde rep el sou amb aquesta moneda. Fins i tot el consistori va fer un concurs públic per a idear la imatge dels bitllets sota el lema “La nostra ciutat, els nostres diners, el nostre futur”.

Si fa un parell d’anys només existien trenta monedes socials a Espanya, el 2014 n’hi ha una setantena. La crisi ha generat que aques-tes iniciatives s’hagin multiplicat els darrers anys. De fet, no és coincidència que la pri-mera moneda social dati de 1929.

EXPERIènCIEs MÉs PRoPEREs

A Catalunya, per exemple, funciona des del 2010 a Vilanova i la Geltrú el projecte Turuta, el qual pretén estimular la produc-ció i el consum de productes locals. Lidera aquesta iniciativa ECOL3VNG, que compte amb més de 150 socis i sòcies. La turuta és una moneda virtual que serveix com a mitjà de pagament per comprar o inter-canviar entre els membres de l’associació i als establiments comercials associats. Per obtenir-ne es pot treballar en un projecte aprovat per l’associació, oferir productes o serveis o bé comprar-les amb euros.

A Illes Canàries trobem la Demos. Les persones que s’hi adhereixen reben una assignació mensual en aquesta moneda virtual i així poden adquirir produc-tes en els establiments que les accepten.

D’aquesta manera, es pretén que totes les persones tinguin accés a béns bàsics. Els demos, però, s’aconsegueixen a canvi de prestar un servei o proveir de productes a la resta de membres de la comunitat, que sumen actualment un miler.

També, destaquem dos exemples més; l’Ekhi, que funciona al Casc Vell de Bilbao, i el Puma, que es concentra al Casc Històric Nord de Sevilla. La primera moneda, en bitllets, està gestionada per l’Associació per a la promoció de l’econo-mia local Ekhi Elkartea. La segona, vir-tual, s’obté fent serveis o oferint productes a altres persones de la xarxa. Totes dues equivalen a un euro.

La crisi ha multiplicat les monedes socials. no és coincidència que la primera moneda social dati de 1929

Existeixen unes 500 monedes socials repartides pel planeta entre Europa, Estats Units, Amèrica Llatina i Japó

L


Vols un tresor més clar?: collir petxines en la sorra de mar. Qui no ho ha fet, de petit?Diversitat de formes,de colors, de textures,infinits exemplars i cap d’igual.Ingenus i ocupats, no sabíem que les ments lúcides,els pensaments ordenats com teclats de piano,no concediena la riquesa acumuladacap valor positiu.¿Qui és més ric:el nen que recull, compara,i classifica petxineso l’adult de mirada perspicaçque tresorejacapitals cotitzables?

El racó poètic — Albert Pera

DINERS

Albert Pera és poeta

moNEy, moNEy, moNEy

Una avariciosa parella que mor sepul-tada en diners és una de les imatges més emblemàtiques de la història del cinema. Forma part d’un clàssic del cine mut, avaria d’Erich Von Stro-heim. Des dels pioners del cinema mut fins a produccions recents com El Lobo de Wall Street, de Martin Scorsese, els perills, excessos i pecats provocats pels diners han estat un tema cabdal a la gran pantalla.

Permetríeu que la vostra parella se n’anés al llit amb un altre a canvi d’un milió de dòlars? Aquest con-flicte moral provocat pels diners és el que planteja la pel·lícula una pro-posición indecente, d’Adrian Lyne, en la qual una parella amb necessitats eco-nòmiques es veu obligada a respondre a aquesta pregunta que es formula un multimilionari excèntric, Robert Red-ford, encapritxat per Demi Moore. En aquest cas, les implicacions morals de la proposta indecent faran aflo-rar molts altres conflictes de parella i posen a prova els límits de la confiança i l’amor. Poques vegades al cinema els diners apareixen associats a acci-ons o valors positius. Més aviat al con-trari, els diners són sempre el desenca-

denant de situacions dramàtiques per excés o per defecte. Així, pel·lícules com Wall Street d’Oliver Stone mos-tren l’altra cara de la moneda dels bro-kers de Nova York moguts per l’am-bició desaforada pels diners. A Fargo, un home de l’Amèrica profunda es capaç d’organitzat el segrest de la seva pròpia dona per aconseguir diners. A Tumba abierta, de Danny Boyle, una banda d’atracadors de segona es maten entre ells moguts per l’avaricia d’obtenir una major part del botí d’un robatori. “Money makes the world go round”, els diners fan girar el món, cantaven Liza Minelli i Joel Grey a un dels números més famosos de Caba-ret. Una cançó enganxosa i popular que sintetitza el gran poder que tenen els diners en la nostra societat i com d’una manera o altre ens movem al ritme que marquen bitllets i monedes. Un altre musical, Pennies from heaven fa un dur retrat dels anys de la depres-sió als Estats Units i inclou un número dedicat als diners que també recorda les misèries associades a l’absència de diners.

Cinema —Judith Vives

Grans pel·lícules, des del cine mut fins a l’actual, passant per musicals, han parlat de diners.

Liza Minnelli interpretant la famosa cançó ‘Money’ de Cabaret.

Judith Vives és crítica de cinema

/ @judithvives

Un repàs de la setmana

en clau de reflexió

amb Queralt Flotats

Escolta-ho a la teva ràdio local

o a www.laxarxa.com

Recupera’ls tots a www.valors.org

Valors a l’Alça


Eulàlia Puigderrajols és mestra

joc de cartes —Eulàlia Puigderrajols

EL vaLoR DELS DINERS?Benvolguts,Poso un interrogant al títol d’aquest arti-cle, perquè sembla un parany, una pre-gunta retòrica, aquest plantejament; no hi ha res que intrínsicament sigui un valor o ho deixi de ser i en el cas dels diners, tampoc. Aquests tenen una història, un ús, una funció i han servit per millorar el creixement i les relacions econòmiques. Vam ser un avenç per a la Humanitat: poder passar de l’inter-canvi en espècies al diner, un producte que es pot guardar, invertir... un alliberament. El gran problema en relació als diners ha estat la cobdícia, la manca d’escrúpols, l’egoisme... i tota una llarga llista de defectes que formen

part de la condició humana. Com funcio-naríem sense diners? Podríem fer extensi-ble el Banc del Temps a la societat actual? No hi estic pas en contra; segur que aquests tipus d’organitzacions on la persona ofereix a la resta quelcom que sap fer amb destresa a canvi que algú altre li retorni amb un servei equivalent omplen un buit, generen esperit de col·laboració, bon veïnatge, estalvi d’ener-gies i mil i una cosa més. Però no m’imagino com es podrien cobrir molts treballs especi-alitzats, més o menys durs, amb risc perso-nal, si no fossin remunerats. El nostre món no és el de Yupie i ens agradi o no els diners imparteixen equitat. Una altra pregunta seria:

paguem sempre amb justícia? El preu de l’oli, el cafè, el sucre, les sabates... repercuteix de la mateixa manera al qui les cus, llaura, recol-lecta que a aquell que les ven o revèn? Ja coneixem la resposta. Això, però, no és pro-blema del diner, sinó de les desigualtats i dels pocs valors que tenen els que mouen els fils de la gran economia mundial. El diner és el vehicle, però som nosaltres qui el conver-tim en una deïtat que no hauria de ser, ja que la clau de volta de tot plegat hauria de ser que tota persona amb l’esforç del seu treball pogués percebre un sou just.Fins la propera,

EL PREu juST DE LES CoSES

Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865), filò-sof, polític i revolucionari francès, va ser considerat conjuntament amb Bakunin i Kropotkin, un dels pares del pensament anarquista. D’una família senzilla, rebé una gran influència del seu pare, camperol i artesà, que combinava el seu treball al camp amb l’elaboració de cerveses al seu Besan-çon natal. Considerava que els productes s’havien de vendre per la quantitat de diner resultant de la suma del preu de cost de les matèries primeres més el valor del seu tre-ball en el procés productiu. I que qualse-vol increment del preu final del producte es podia considerar estafa o, fins i tot, roba-tori generador d’un mal entès concepte de propietat, basificat en l’ especulació, el con-sumisme abusiu o l’afany de lucre. El pen-sament de Proudhon es posa en la línea de Louis Blanc, de Lammenais, de Fourier o,

fins i tot, de l’anglès Owen, els socialistes utòpics del seu temps. I al costat també de qualsevol lluita col·lectiva i anti explotadora, com el mateix associacionisme obrer, el coo-perativisme o el mutualisme. És per això que Proudhon va proposar la creació d’autèntics bancs d’intercanvi, on es concedissin crèdits gratuïts als obrers i als camperols associats. I de veritables basars populars on el diner clàssic fos substituït per bons de valor o de caràcter intern, com una alternativa als pro-cessos capitalistes imperants.

Tota una iniciativa i una altra visió llavors genuïna i innovadora del concepte de diner que estaria en la base de l’Economia del Bé Comú dels nostres temps. Una economia –una nova visió del diner– que hauria de permetre regular els agents econòmics, públics i privats al servei del bé comú; controlar els mercats per a promoure un comerç equitatiu i solidari; sotmetre el món empresarial a les lleis d’una autèntica res-ponsabilitat social corporativa; respectar el mediambient i els recursos naturals; apostar per uns nous hàbits de consum més austers i sostenibles i reivindicar nous valors cultu-rals i d’esperit autènticament solidaris.

Ara, però, estem al segle XXI. I les uto-pies dels vells temps han de ser objectius irrenunciables en el nou marc de l’econo-mia global. A nous temps… noves i innova-dores realitzacions.

L’historiador recupera la figura de l’anarquista Pierre-Joseph Proudhon, pensador d’una nova economia

Història —Ramon Salicrú

Ramon salicrú és historiador


lliBre

Contra la tirania dels diners

Rosa Regàs

Ara Llibres, 2012

140 pàgs

Un assaig que parla de la necessi-tat de mirar els diners amb ulls dife-rents perquè segons l’escriptora ha arribat el moment de deixar de ser clients o esclaus i començar a tornar a ser ciutadans que exigeixen els seus drets i que col·laboren al pro-grés del país.

conte

Els diners no creixen dels arbres

Jennifer D. Moore-Malinos

Ed. Edebé, 2013

36 pàgs.

“Era increïble! En cada parc, en cada jardí, penjaven bitllets de les branques dels arbres. Tothom tenia el que volia sense haver de treba-llar o d’estalviar, però res no tenia sentit, perquè no hi havia res a desitjar. Els diners no creixen als arbres!”

Pel·lícUla

Malas noticias

Estats Units, 2011

Director. Curtis Hanson

Adaptació del best seller d’Andrew Ross Sorkin que explica com va esclatar la crisi econòmica del 2008 i com van actuar els pode-rosos. La història se centra en Henry Paulson, Secretari del Tresor dels Estats Units, i en els conflictes entre Wall Street i el govern de Washington.

Per saber-ne més

Els humans som animals simbòlics: amb el llenguatge ens representem el món físic proper, i en acabat operem sobre ell, cons-truint objectes mentals i coneixement objec-tiu: la ciència, l’art, la cultura, i tot l’imaginari tan exclusiu de l’ésser humà.

Aquest operar sobre el món immediat obre pas, segons Karl Popper a dues realitats més, el món dos, i el món tres. Juga amb una visió pluralista de la realitat que trenca amb els clàssics monisme materialiste i dualisme matèria i esperit. El món tres, els produc-tes de la ment humana, és ben real; no es pot posar en dubte per l’evidència del seu impacte sobre en el món físic i les transformacions que hi causa, unes intencionals i, altres, indirec-tes i sobrevingudes (es pot pensar en el canvi climàtic). El món tres és el llenguatge natu-ral, les eines, les històries i mites, les religions, la cultura, l’art, les hipòtesis i teories científi-ques (matemàtiques incloses), etc. I també els diners, tot i que Popper no l’esmenti explíci-tament. Però així com la ciència cerca expli-cacions que lliguin amb el funcionament del món físic (pensi’s en la teoria de l’evolució), els diners -i les històries, mites, etc.- són pro-ductes simbòlics només lligats als humans, i arbitraris i modificables a voluntat.

La ciència i la reflexió crítica és al cim del simbolisme. El pensament avaluador neix distanciat sobre el món físic. El mussol de la filosofia s’envola al capvespre, quan les urgències del dia a dia deixen pas a l’impor-tant, al sentit de tot plegat. És hora potser de qüestionar-se aquest model de diner. Machado sentencià magníficament que el neci confon valor i preu. El què del diner i el seu funcionament depèn de nosaltres, no té més sustentació de la que col·lectivament li atorguem. El món tres és humà, els símbols no tenen una vida independent.

La crítica que fa Christian Felber a el Dinero de fin a medio obliga a enfrontar-se amb la racionalitat/irracionalitat de diner, i les seves conseqüències no volgudes. Les cites inicials avisen de l’anàlisi que segueix. La capacitat de pensar en termes de paradoxes és l’habilitat de fer una mirada lúcida i nova sobre el que es dóna per descomptat, repre-nent el poder humà sobre les conseqüències indirectes d’un producte nostre. Felber fa propostes per a una economia al servei de les persones, més compatible amb la democràcia, i amb l’aprofundiment en els valors humans, amb un bé comú com a guia de fons.

Filosofia —Albert Botta

Reflexions mínimes —Albert Calls

ELS DINERS SE’NS HaN ESCaPaT DE LES maNS

EL FINAL DELS TEMPS O EL PRINCIPI?Totes les teories apocalíptiques conflueixen en els temps actuals en què la Bèstia –abans,

ara i sempre, però- és l’ambició humana. Un Mal, pròpiament, que forma part de la nostra

essència més íntima, de l’ADN espiritual que ens configura. I ara, el signe dels temps és que

hi ha uns pocs privilegiats que només amb un smartphone aixequen i enfonsen països,

envien a la miseria més vil a milions de persones en un cop de tecla i aquí no passa res.

Mentre això passava a països menys desenvolupats, ens ho miràvem des de la barrera, però

ara ens toca al Primer Món. I ho patim i ens afecta i ens dol. I encara que malgrat tot, ser

pobre aquí és ser ric comparant-ho amb altres indrets, l’horitzó del fal•laç benestar s’esllan-

gueix. La solució als nostres mals és més senzilla del que sembla i fa anys que existeix, pre-

conitzada per religions i filosofies: que el centre no siguin els diners sinó l’ésser humà. Tan

senzill com profundament complex. Albert Calls és periodista / @albertcalls

L’autor recorda que el diner i el seu funcionament depèn de nosaltres, no té més sustentació que aquella que li atorguem.

Albert Botta és professor de filosofia i ètica

Gener de 2015

la Història universal de la dansa de 1933, el musicòleg alemany Curt Sachs comença dient: “La mare és la dansa de les arts. La música i la poesia

existeixen en el temps; la pintura i l’escul-tura ho fan en l’espai. Però la dansa viu en el temps i en l’espai. El creador i allò que es crea, l’artista i la seva obra, continuen sent en la dansa una cosa única i idèntica”.

I és que la dansa és, per dret propi, una de les primeres expressions humanes, fins i tot abans que el llenguatge verbal es desenvolupés. Així com el nadó expressa corporalment els seus estats de satisfacció i de desgrat que són percebuts pels proge-nitors sense emprar cap paraula, els nos-tres avantpassats van aprendre a expressar i a entendre el cos de l’altre. Un plor, una rialla, una cara trista, una carícia, un cami-nar lent i pesant, l’excitació de l’alegria... Hi ha una gran quantitat de manifestacions que poden ser percebudes pels altres.

En els orígens dels temps, en retornar de les caceres, els homes davant del cercle de la comunitat explicaven com els havia anat l’experiència i mostraven els produc-tes de la seva gesta. En els inicis aquelles explicacions es feien corporalment. Aques-tes manifestacions les podem trobar encara ben vives en algunes comunitats poc evolu-cionades de la nostra Terra, però no podem evitar de pensar en les nostres manifestaci-ons del Ball de l’Ós del Pirineu, en què els homes del poblat s’organitzaven per abatre l’amenaça del ferotge animal.

D’aquí que la mímica i la gestualitat sig-nificativa, ha estat lligada a la dansa des dels seus orígens i fins els nostres dies. La separació definitiva de l’art de la mímica i

el de la dansa es produeix durant el segle XVIII. Aquest deslligament ha permès a l’art de la dansa evolucionar buscant la bellesa del moviment, sense que aquest esti-gués subjecte a cap significat. La gestuali-tat com a mímica de moviments significa-tius la trobem especialment en el folklore, pensem en el Ball de la Civada en què s’imi-ten els moviments de sembra però també ho podem trobar en la dansa acadèmica, pensem en la mort del Cigne que va interpre-tar Pàvlova, amb moviments que ens trans-meten l’agonia de l’animal. En canvi allò que normalment englobem sota la deno-minació “dansa contemporània” està farcit de moviments de bellesa dels quals emana solament de les possibilitats del cos.

Avui l’art de la dansa és divers. Si pensem en els actors haurem de pensar en el ball social i el ball com a espectacle, si pensem en la tècnica emprada parlarem de dansa clàssica, contemporània, el claqué, el bollywood, el folklore... Si pensem en la his-tòria parlarem de dansa antiga, de l’edat mitjana, del Renaixement, de la dansa bar-roca o bé el que es balla a l’actualitat, etc. Sigui com sigui, la dansa es reconeix com un art universal que aporta uns valors reco-neguts. En primer lloc té:

El valor de ser un art escènic. És per tant un mitjà d’expressió i de comunicació, on és present el paper de la capacitat d’abs-tracció, la transmissió d’emocions, el desen-volupament del pensament o l’exploració de les possibilitats estètiques i expressives. I el fet que es pugui combinar amb altres disciplines fa que sigui altament creativa.

El valor de ser Art integrador. La dansa és una forma de comunicar-se sense fron-teres de cap tipus, un llenguatge universal.

El valor de la salut. La base de la dansa és el cos. Ens aporta resistència, fortalesa

El valor de la dansa tradicionalels balls tradicionals incorporen una sèrie de valors –des de la integració, la identitat col·lectiva, la salut física o l’educació– que sovint no tenim en compte.

Mestre d’educació

musical, especialista

en dansa tradicional

i autor de nombroses

publicacions dedicades

a aquest tema. El 2006

va obtenir el Premi Joan

Amades de Cultura Popular i el 2007 l’obra

del Ballet Popular li va concedir la Medalla al

Mèrit a la Dansa tradicional.

26 oPinió

Portes obertes — Pompili Massa

A

Valors

muscular, flexibilitat, elasticitat, autoes-tima, estabilitat emocional i benestar.

El valor educatiu. És un element clau per al desenvolupament integral de la per-sona i facilita l’aprenentatge. Les investi-gacions en el camp de la neurologia han manifestat la relació entre moviment i els processos d’aprenentatge. I és en aquest context que la dansa ajuda a expressar idees i emocions i potencia la capacitat creativa, l’autoconeixement, la integració, la respon-sabilitat, la memòria, la coordinació...

Però a més d’aquests valors generals a tota mena de dansa, la dansa tradicional o folklòrica hi afegeix el:

El valor de la identitat col·lectiva. La dansa tradicional és el producte i el reflex d’una societat concreta, d’un lloc, d’uns cossos, d’una manera d’organitzar-se i de comprendre l’entorn. Quan mirem la dansa tradicional d’una comunitat, hi descobrim el seu moll de l’os. Podem entendre com són els altres pobles i practicant-la podem expressar com som com a poble.

I és que la dansa tradicional conté el pòsit dels segles, el llegat de la nostra histò-ria, on cada gest, cada moviment, la manera de moure’s, d’organitzar-se interactua amb la nostra societat.

Molts de vosaltres podríeu dir-me que en la dansa tradicional, hi ha molts movi-ments que hi són perquè sí. És ben cert, però també és cert que molt sovint hi refle-xionem poc en el que hi ha darrere o en la transcendència social que aquest ha tingut.

De del punt de vista neurològic, la majoria dels humans som dretans. Doncs això determina l’habilitat manual majori-tària amb la mà dreta. Donar la mà dreta és avui a la nostra societat un símbol de ben-vinguda, d’amistat, però des d’antic, oferir la mà dreta desarmada, és signe de pau, de franquesa. L’home ofereix a la dona la mà dreta com a signe de respecte i és en aquesta posició com les parelles es dispo-sen a la plaça. Aquesta posició de dansa ha determinat moltes posicions de pro-tocol. Encara avui en dia en alguns fune-rals els homes van a l’esquerra i les senyo-res a la dreta. O bé si hi ha discussió del llit matrimonial, la dona sempre té referèn-cia per ocupar el costat dret. Pensareu que això una cosa del passat; només us hauríeu d’aturar a meditar perquè majoritàriament en el nostre món els volants dels cotxes estan a l’esquerra. Sí, ho endevineu. Quan s’anava amb carro, amb tartana, o amb qualsevol altre mitjà normalment conduït per homes, les senyores ocupaven sempre la part dreta de la banqueta. Així és com la disposició de la parella, en determina i molt, alguns aspectes de la nostra vida quo-tidiana contemporània.

Tornem però al ball. Tenim la parella formada amb l’home a l’esquerra i la dona a la dreta. És un fet que l’home té més enver-gadura que la dona. I aquest fet deter-mina que a l’hora de començar a moure’s, l’home deixi espai a la balladora i efectuï el moviment cap a la seva esquerra, evitant

així tirar-s’hi a sobre. Aquests pas o passos cap a l’esquerra són amples perquè estan fets amb la mesura de les cames de l’home. La contestació o rèplica cap a la dreta es fa amb la mesura anatòmica de a dona. Els passos ara són més petits. Doncs bé, això condiciona aspectes que tots coneixem bé. D’una banda els balls en rengle o rodons més primitius, com la sardana comen-cem cap a l’esquerra, simplement pel fet de seguir aquesta realitat fisiològica. Però també ha condicionat un dels aspectes de la interpretació musical del que anomenem música antiga. No sé si us heu fixat mai que en aquest tipus de música quan la frase es repeteix, la primera vegada és enèrgica i forta, mentre que en la repetició és més suau i fluixa. I és que deriva de la manera d’interpretar i acompanyar balls com les brandes. Els passos cap a l’esquerra estan remarcats amb una interpretació energè-tica mentre que els passos petits cap a l’es-querra, els músics els marcaven una inter-pretació més dèbil.

Resumint podríem dir que la dansa tra-dicional és el producte d’una col·lectivitat determinada, i per tant és el reflex d’allò que ha estat al llarg dels segles, de la seva manera de relacionar-se, d’organitzar-se, de sentir la vida, de les modes en el vestir o de les modes coreogràfiques, que han anat deixant el seu pòsit.

La dansa tradicional és, doncs, patri-

monial. Conèixer, estimar, practicar, res-pectar en definitiva la dansa tradicional, no ha d’excloure en absolut el coneixe-ment d’altres formes de dansa. Però tin-guem present que per senzilla i simple que se’ns mostri, la dansa tradicional porta el valor del que hem estat i som com a poble, com a col·lectiu. Les demostracions de res-pecte, conservació i interès per part de la comunitat ens informa a l’hora, del grau de respecte que una comunitat té sobre si mateixa.

oPinió 27

Per senzilla que se’ns mostri, la dansa tradicional porta el valor del que hem estat i som com a poble

La dansa és una forma de comunicar-se sense fronteres de cap tipus, un llenguatge universal

iL·LustraCió: raÚL Campuzano

Gener de 201528 oPinió

Benvolgut Cinto,Les teves darreres paraules parlant de Dos-toievski “es va voler presentar al món amb les mans buides, anunciant als homes una lliber-tat espantosa” em porten a parlar en aquesta carta sobre el Nadal. Sempre havia identifi-cat aquesta festa amb el plor d’un infant; em meravellava que tot un Déu infinit i totpo-derós s’arremangués per fer-se home. Un Déu que plora, que es confia a la llibertat humana, que ens demana que l’acollim, que no té por dels homes i que es mostra petit i insignificant. Aquesta no és la imatge que sovint té la gent de Déu: creuen en algú que, estant més enllà, té la clau de tot, domina el món, el senyor de la Història, l’amo de tot i de tots. Però a mi Cinto, aquestes concep-cions de Déu m’allunyen d’Ell.

Aquesta fragilitat de Déu és el que més m’agrada del Nadal, potser perquè sempre he entès i considerat la fragilitat com quel-com constitutiu dels éssers humans. A mi m’agrada aquest Déu petit, insignificant, pidolaire d’amor, perquè entén i viu que l’amor només es pot demanar i no imposar.

Però alhora també identifico el Nadal amb l’alegria de Josep, de Maria, dels avis de Jesús, de Zacaries i Elisabet, i de tots els

seus amics. La representació una mica trà-gica del pessebre ens ha fet oblidar l’alegria que devia experimentar la família de Jesús quan va néixer. La presència de Déu no provoca cap mena de por, no ens fa sentir culpables de res, ans el contrari: desperta en nosaltres alegria, joia i tendresa. Només van sentir por els poderosos, els que pensa-ven que si Déu naixia, ells perdrien poder i glòria, i per això intenten matar al nen, no fos cas que el Messies esdevingués rei. La por a perdre impedeix que esdevingui Nadal i no ens deixa acollir al qui ve i se’ns adreça com un gran regal de Déu.

Darrerament, però, palpo que hi ha molta gent que sembla que no s’alegri que Déu sigui entre nosaltres. Contemplen el Nadal com un solstici d’hivern. Volen passar de puntetes davant d’aquest fet i fixar-se més en altres elements d’aquesta estació de l’any. T’he de dir que d’entrada em sembla bé, però, m’atreveixo a dema-nar-los que no tinguin por, que no els sàpiga greu que d’altres vulguem feste-jar la presència de Jesús. També és veritat que en alguns moments, ofuscats per l’ale-gria de la presència de Déu, hem volgut que tothom celebrés el naixement de l’In-fant Jesús, oblidant que hi ha persones que poden tenir uns altres motius per celebrar aquesta festa. De vegades els cristians tenim un discurs una mica bel·ligerant. Volen que tothom visqui Déu a la seva vida i el discurs sona impositiu. Però no podem oblidar que del naixement de Jesús se’n van assabentar molt poques persones; jo diria que fora de la família i els amics de Jesús, ningú. Els textos bíblics diuen que alguns mags o savis van llegir-ho a les estrelles, però de fet aquesta gran notícia va restar en secret al cor de Josep i Maria. Estic convençut que el nai-xement de Jesús no hagués estat portada de cap diari ni hagués encapçalat el telenotí-cies de cap televisió del món. Senzillament

perquè Déu fa les coses d’aquesta manera. És discret i vol passar sense fer soroll, mai vol imposar res, simplement espera que hom el descobreixi i després l’estimi.

I insisteixo en aquest Nadal en quelcom que he dit moltes vegades, però que sovint s’oblida. “Al Nadal Déu es va fer home, no cristià”. Però alguns volen que per Nadal els homes es facin cristians, la qual cosa fa que algunes persones es puguin sentir molestes. El que cal, és que aquests dies tots ens sentim més persones, que ens ajudem a créixer com a éssers humans i que festegem que podem seguir confi-

ant en la humanitat. Els cristians ho afir-mem perquè aquest nen que va néixer, és la prova més evident que Déu hi confia. La millor manera que tenim els creients de festejar el Nadal és seguir confiant i acollint a tots els homes i dones de bona voluntat, que se sentin estimats pel sol fet de ser éssers humans. No demanem res, n’hi ha prou amb que existeixin per con-fiar-hi. Per Nadal festegem que tot ésser humà, pel sol fet d’existir, és digne de ser estimat. Benaurada nit que els àngels ens van anunciar aquesta nova; que avui sapi-guem fer benaurada la vida d’aquells a qui anava dirigida.

Una abraçada cordial. Jordi Cussó és capellà i economista

Repensar el Nadal

Al nadal Déu es va fer home, no cristià, la qual cosa fa que algunes persones es puguin sentir molestes

La millor manera que tenim de festejar el nadal és seguir confiant i acollint a tots els homes de bona voluntat

Cartes creuades

de: Jordi Cussó

per: Cinto amat

CC: revista Valors

assumpte: El nadal

data: 24 de desembre de 2014

Valors

Benvolgut Jordi,Tot llegint la teva carta veig la necessitat de parlar de la qüestió de Déu des d’un punt de vista no estrictament religiós, sinó sim-plement humà, des de l’òptica de qui s’in-terroga sobre el sentit de la vida i de la mort, del ser i del no-ser. Tu em parles del Déu fet home, del Déu cristià, i per aquest camí ens endinsem en el misteri de la fragilitat esde-vinguda plenitud per als cristians. Per a un ateu, i en part per a un agnòs-tic, la recerca de la plenitud pot consistir en l’assoliment de l’equilibri entre la dimen-sió humana i natura. En un assaig recent González Faus relacionava les cinc vies de Sant Tomàs per a demostrar l’existència de Déu amb unes altres cinc vies o maneres que apunten cap a la realitat d’un altre jo des-conegut i transcendent, cap a un plausible, si bé no demostrable, Més Enllà. Totes par-teixen de la consciència de l’home en el seu devenir històric, dels límits de la ciència, dels interrogants de la filosofia, de les exi-gències de l’ètica, del gaudi de l’estètica i de l’experiència de la mística. En un altre assaig, aquest de G. Steiner, estudiós de la cultura europea, en interro-gar-se sobre les deu raons possibles de la tristesa del pensament, és a dir, sobre els límits de la nostra capacitat creativa i cogni-tiva que sempre ens deixa a les portes d’un saber absolut que podem intuir però que no podem fer realitat, apunta al fet de la tensió permanent, que el nostre pensament no pot defugir, entre el no-res (la mort) i el ser en plenitud. En aquesta tensió, diu Steiner, hi batega la idea de Déu, associada a un ideal de plenitud. No em resisteixo a transcriu-re’t el paràgraf íntegre de la seva reflexió: “Totes dues esferes de pensament, la del ser i la de la mort, han estat interpretades com a subespècies dels inacabables esforços de l’intel·lecte humà, de la consciència mortal per pensar en, “pensar” Déu si volem con-

ferir a aquest monosíl·lab una intel·ligibilitat creïble. És plausible que l’home esdevingués sàpiens i que els processos cerebrals evoluci-onessin més enllà del reflex i del pur instint quan va sorgir la qüestió de Déu, quan els mitjans lingüístics van permetre la formu-lació d’aquesta qüestió. És imaginable que formes superiors de vida animal voregin la consciència, el misteri de la pròpia mort. La qüestió de Déu, però, sembla específica i singular de l’espècie humana. Som criatu-res dotades de la facultat d’afirmar o negar l’existència de Déu”. Segons Steiner, doncs, mai podrem deixar d’interrogar-nos sobre l’existència de Déu, perquè és tant com interrogar-nos sobre els orígens del nostre ésser intel·lectual i espiri-tual: “Tenim els nostres inicis espirituals en la Paraula”. El creient fervorós i l’ateu radi-cal comparteixen una mateixa manera d’en-tendre el problema. L’agnòstic indecís no nega la qüestió. Una afirmació tan senzilla com “mai no he sentit parlar de Déu”, seria considerada absurda. L’existència i la mort, pel fet d’estar relacionades amb Déu, són

objectes perennes del pensament humà atès que el pensament no és indiferent a l‘enigma de la identitat humana, de la nostra presèn-cia en un món determinat. Nosaltres som (el famós ergo sum) en la mesura que ens esfor-cem a “pensar el ser”, “el no ser” (la mort) i la relació d’aquestes polaritats amb la pre-sència o l’absència, la vida o la mort de Déu expressades en termes antropomòrfics... És immensament difícil d’imaginar com seria la cartografia de la ment i les extensions que ocupa, com seria el nostre alfabet de reco-neixements, si el problema de Déu perdés el sentit que té. No hi ha cap retòrica de la “mort de Déu”, ni cap erosió de religió organitzada en els supermercats d’Occi-dent, que s’acosti a un eclipsi de la possibi-litat de Déu dins la nostra consciència. Fins ara, Déu ha donat molta feina a l’ateisme”. Cap al final de la teva carta, afirmes que la veritat del Déu cristià no pot ser impo-sada. Efectivament, de la mateixa manera que estimar per posseir mata l’amor, l’afany per posseir la veritat mata la veritat. És defi-nitòria de la peculiaritat del ser cristià l’as-sociació de la veritat i la vida amb la realitat del camí, del dubte, de la pregunta cons-tant. Diu Lessing: “La possessió ens aqui-eta, ens torna ganduls i superbs. Si Déu tingués amagada a la mà dreta la veritat completa i a la mà esquerra només l’impuls constant cap a la veritat, amb el risc d’equi-vocar-nos sempre i eternament, i em digués: escull!, jo m’inclinaria amb humilitat cap a la mà esquerra i li diria: ‘Dóna’m això, Pare; la veritat pura només et correspon a tu’”. Fins la propera, Cinto Amat és advocat

Mai deixarem d’interrogar-nos sobre Déu, perquè és interrogar-nos sobre els orígens del nostre ésser

Estimar per posseir mata l’amor, l’afany per posseir la veritat mata la veritat

de: Cinto amat

per: Jordi Cussó

CC: revista Valors

assumpte: El nadal

data: 28 de desembre de 2014

oPinió 29

Pessebre instal·lat a una plaça de la localitat de Cervera.

Gener de 2015

Joan safont és advocat i periodista /

@joansafont Irene Alerm és llicenciada en filosofia

Diplomàcia amb sotana

na de les notícies més destacades d’aquest 2014 que acabem de deixar enrere és la represa de les relacions diplomàtiques entre els Estats Units i

Cuba, considerada per molts com la dar-rera frontera de la guerra freda, si excep-tuem l’excèntrica i opaca Corea del Nord. En la històrica reconciliació entre cubans i nordamericans, segons han assenyalat tant Barack Obama com Raúl Castro hi ha tingut un paper clau el papa Francesc, una de les més influents personalitats mundials dins i fora dels murs del Vaticà, des de la seva elecció pel col·legi cardenalici el 2013.

No és gens estrany que el primer Papa americà s’involucri en la resolució d’un dels conflictes més longeus del continent, iniciat amb la revolució liderada pels ger-mans Castro fa més de cinquanta anys i amb episodis com l’intent fallit d’invasió de Bahía de Cochinos per part de la CIA i ele-ments anticastristes exiliats, ja que a la crisi dels míssils, que suposà un dels incidents diplomàtics més intensos entre els EUA i la URSS en els anys més difícils de l’en-frontament entre blocs, un antecessor de Francesc, Joan XXIII, ja va jugar un paper cabdal entre bambolines. Alhora, un altre Sant Pare, Joan Pau II va ser el primer cap de l’Església Catòlica a visitar l’illa cari-benya l’any 1998, afirmant que Cuba s’ha-via d’obrir al món i el món a Cuba i essent rebut pel cap d’estat cubà, Fidel Castro. Més darrerament, l’antecessor imme-diat de Jorge Mario Bergoglio, Benet XVI també va visitar l’Havana.

Però, a més, la mil·lenària diplomàcia soft vaticana ha estat una de les claus de l’èxit

de l’operació. Com afirma el tinent alemany amb greus remordiments de consciència de la polèmica pel·lícula de Costa-Gravas amén, l’Església té una xarxa d’espionatge formada per bisbats, parròquies, cape-llans i frares des de fa segles. És escanda-lós parlar d’espionatge, però sí que és cert que la Santa Seu està connectada arreu del món a través dels llaços de més pròxima o més llunyana jerarquia que vinculen qual-sevol petita comunitat catòlica del món amb Roma, nunciatures a banda, fet que permet que la informació circuli de manera discre-tíssima i informal, per canals greixats per la tradició, a més d’un potentíssim cos diplo-màtic que funciona des dels albors del papat.

Així doncs, la decisiva participació com a mitjancer internacional del papa Francesc i el seu segon, el secretari d’estat Pietro Parolin, no només és fruit de la vocació d’actor universal del nou pontífex argentí,

sinó també de l’existència d’una autèntica i potent diplomàcia amb sotana, repartida arreu del món . Si l’èxit a Cuba ha estat una sorpresa per tothom –el secretisme, tan menystingut en aquesta època que té com a paraula màgia la transparència, s’ha demos-trat clau–, quins altres conflictes no deuen esperar un cop de mà de la saviesa i pacièn-cia romanes?

el papa francesc ha estat clau en la històrica reconciliació entre nord-americans i cubans. una mediació que s’ha mantingut en secret.

A un museu alemany d’arqueologia em trobo l’exposició Ich mann, du Frau («Jo home, tu dona»). La mostra fa una relec-tura de l’arqueologia des de la prehistò-ria fins a l’època romana i mostra com les interpretacions del seu model de vida i atributs, del rol i el gènere.

La lingüista Carme Junyent, en una carta oberta al president Mas, fa uns dies va tornar a repetir que el fet d’anar ano-menant el femení i el masculí dels col-lectius (o parlar directament en femení) no ajudarà a les dones, pel fet fet de fer servir el femení en els genèrics i que alhora pervertirà la llengua. El fet és que si comencem a parlar en femení allà on el gènere «hauria de ser neutre», aflora la incomoditat de l’oient. I no crec que sigui perquè de cop s’adona que les dones no estan representades al llenguatge perquè això no és veritat. Segons Junyent estan incloses al nostre neutre que coincideix, en la majoria de casos, amb el masculí. La incomoditat no hauria de sorgir amb el llenguatge, que, en molts dels seus canvis i evolu-cions no controlem (el llenguatge no és neutre; no ho és ni molt menys, però potser sí que ho és molt més en el camp de la gramàtica que en el del lèxic). La incomoditat hauria de sorgir en aque-lles situacions del dia a dia, en suposi-cions que normalitzem.

Com per exemple, tornant a l’exposi-ció del principi, ens hauria de fer sentir incòmodes que, als jaciments arqueolò-gics, sense anar més a fons, totes les joies que es trobin es cataloguin com a perta-nyents a una dona i totes les armes, per-tanyents als homes. Sense que això sigui cert. I que això ens porti a una interpre-tació errònia de la segmentació de rols a partir de la prehistòria (dones recol-lectores, homes caçadors) amb influència de coneixement de les èpoques posteri-ors que ja ha impregnat el nostre imagi-nari, igual que el llenguatge.

Quan aflora el gènere (1)

a la intempèrie —Irene Alerm

màquina d’escriure —Joan Safont

Papa Francesc, mediador entre Cuba i EUA.

no és gens estrany que el primer Papa americà s’involucri en aquest conflicte

30 oPinió

U

Valors

soraya Hernández és diplomada en treball

social i màster en bioètica

Confidencialitat genètica

ls avenços biomèdics per-meten actualment un estudi genètic acurat que facilita una medicina indi-vidualitzada. Presentem un dilema que ens demana

reflexionar quin ús es fa de la informació mèdica i quins són els límits del dret de confidencialitat que tenen els usuaris. És ètic que un malalt no vulgui donar infor-mació sobre el seu estat de salut encara que aquest pugui afectar a terceres persones? Està bé que es pugui accedir a tests genè-tics de manera recreativa o és un dret d’in-formació el qual s’hauria de garantir?

El cas de l’Angelina Jolie va fer vessar rius de tinta. Al saber que tenia moltes pos-sibilitats de patir càncer de mama va deci-dir fer-se una doble mastectomia i va ser durament criticada. Aquest va semblar un fet aïllat, però els tests genètics es troben a tocar de la mà i permeten anticipar malal-ties i trastorns.

En Pere, de 37 anys, es fa un d’aquests tests en una empresa privada perquè és atleta i vol tenir un pla personalitzat d’en-trenament que eviti lesions. Amb els resul-tats es descobreix que té quasi un 90 per cent de probabilitats de desenvolupar la malaltia de Hutington, una malaltia dege-nerativa de transmissió genètica que no té cura avui dia i que amb el temps crea una dependència total. Després de la impressió inicial, ja que ningú li havia explicat que podia obtenir altres resultats més enllà del demanat, decideix no dir res a la seva dona per por que el deixi i no pugui gaudir dels darrers anys que té encara per davant. Té dret a no dir-li? Pot el metge no fer cas de la seva decisió i avisar a la dona? Té la seva dona dret a saber-ho per decidir si vol o no quedar-se al seu costat?

Per començar s’ha de tenir clar que el dret a la confidencialitat té un límit i és aquell que faria que la manca d’informació posés en perill a terceres persones. Seria

el cas de malalties infeccioses que podrien suposar un problema de salut pública. Malgrat això i que no sigui una malaltia infeccio-sa, si la dona del Pere es quedés embarassada el nadó podria ser portador o fins i tot desenvolupar la malaltia en un futur.

Així, doncs, analitzem les possibles decisions que poden prendre els profes-sionals.

Si en Pere decideix no explicar a ningú la seva descoberta això pot tenir conse-qüències per a la seva dona però alhora per a futurs fills i fins i tot per a altres famili-ars (germans, cosins) que podrien benefici-ar-se d’aquest coneixement i també fer-se proves. Si decideix dir-ho i es queda sol podria patir les conseqüències d’aquesta nova situació en un moment de fragilitat emocional. D’altra banda, si ell decideix no dir-ho el metge pot respectar la seva deci-

sió i el seu dret a la confidencia-litat o dir-li a la dona encara que pugui haver-hi conse-qüències per no estar clars els límits de la confidencialitat en aquests nous casos rela-cionats amb les descobertes genètiques.

Fins aquí el dilema, què en penseu? Voldríeu rebre aquesta informació genè-tica encara que el resultat fos aquest? Li diríeu a la família? Creieu que canvi-aria el paper del metge si estigués en un centre de titularitat pública? I anant més enllà, què succeeix amb aquesta informa-ció genètica si empreses privades i mútues volen accedir per controlar els treballa-dors i contractar en funció de les possibles futures malalties? És el vostre torn.

oPinió 31

Dilemes ètics —Soraya Hernández

Els tests genètics es troben a tocar de la mà i permeten anticipar malalties i trastorns

Cercant l’escletxa —Joaquim Trenchs

Joaquim trenchs és psicòleg

Si bé el procés evolutiu i les experièn-cies acumulades configuren la Identitat, el patró de fons que marca, determina i empeny a l’individu en allò més profund del seu ésser, respon a una lògica estruc-tural, talment com ho són els fonaments i parets mestres per a un edifici. Des de la realitat bio-neurològica absolutament inacabada en el moment de néixer, fins al precipitat d’identificacions que l’entorn afectiu i social proporciona en la confi-guració de la persona, cal tenir present la funció bàsica del psiquisme en aquest procés d’humanització.

Tasca fonamental és reduir al mínim la tensió que creix en la trobada de la reali-tat corporal individual, singular,en cons-trucció... amb el real sempre imprevisible de la vida. O potser no ens em pregun-tat per què necessitem dormir, “descon-nectar”, anar de vacances o esbargir-nos en qualsevol activitat domèstica que ens sostregui de l’activitat quotidiana? La tensió és inherent a la condició humana, i només parcialment la podem reduir.

Les pulsions, com a representants d’una font continua d’excitació provi-nent de l’interior de l’organisme, ens remeten a la insatisfacció permanent. Les pulsions, força mateixa de la vitali-tat humana, intenten apaivagar i reduir aquest malestar, cercant la satisfacció i la tensió zero. Les pulsions però, son inscriptes al registre del llenguatge. De fet, algunes d’aquestes paraules, més enllà del seu valor comunicatiu, esdeve-nen autèntics significants d’allò que ha quedat per sota reprimit.

En aquesta renúncia de satisfaccions d’ordre més corporal i de la necessitat, queden formalment oblidades les pulsi-ons primàries, que no vol pas dir, elimi-nades. Amb tot, amb aquesta metaforit-zació progressiva construïm la dimensió simbòlica de pensament, segell de les possibilitats d’humanització existents en cadascú de nosaltres.

De pulsions al mot: humanitzar

Durant un estudi genètic en Pere descobreix que patirà una malaltia degenerativa que

no té cura i que el farà totalment dependent dels altres i decideix no informar la seva

dona..Té dret a no dir-li? Pot el metge saltar-se la confidencialitat i parlar amb ella?

E

Gener de 201532 oPinió

Els companys de feina els veiem cada dia o gairebé. Els sentim, en coneixem els horaris, els ves-tits i les manies. En molts casos, els veiem més sovint que als nos-tres pares, germans o amics. Sense potser ni que vulguem, són el nostre paisatge diari. Hi com-partim hores de silenci, reuni-ons apassionades o interminables, comentaris de passadís o projectes inabastables. Hi ofeguem penes, crítiques a caps o cafès cercant ins-piració. N’abominem les costums que ens molesten, n’apreciem vir-tuts que ens agraden. Hi compar-tim tant que ni ens n’adonem, ens agradin o no, els haguem triat o no. Perquè n’hi ha que, més que com-panys de feina, són amics. Hi com-partim feina perquè hi compartim inquietuds, aspiracions, estils de vida i cerquem objectius comuns. N’hi ha que amb pocs dies de feina esdevindran més que com-panys. I n’hi ha que, per anys que hi passem compartint impressora, màquina de cafè o torns horaris, no podrem suportar-los. Curio-sos espectadors dels canvis en la nostra vida, no els hem triat per a que hi siguin –però hi són, ine-xorablement–. Més a prop o més lluny, més o menys disposats a donar-nos una mà o a cobrir-nos. Fent travetes o formant equips. Ja és això, companys, ja és això. Isabel Yglesias és advocada

Gent

A la feina

Mari Carmen Gallego

gisÈLe moLLfuLLeda

valors empresarials

Roba amb segona oportunitat

res entitats sense afany de lucre, que treballen per contribuir a la inser-ció social de persones en risc d’exclusió, han creat l’empresa d’inserció Roba

Amiga, que gestiona la planta de reciclatge tèxtil més gran d’Europa, ubicada a Sant Esteve Sesrovires, on processarà 4.500 quilos de roba usada cada any.

El projecte Roba Amiga neix de la unió de tres entitats: la Fundació Formació i Treball, la Coordinadora contra la Margi-nació de Cornellà i la Cooperativa Roba Amiga. La planta ocupa una superfície de sis mil metres quadrats la major part dels quals es destinen a producció i la resta, uns mil cent més, corresponen a dependències per a formació i per als treballadors.

El primer objectiu de l’empresa és la creació de llocs de feina per a persones en risc d’exclusió social i el segon reciclar la roba, sabates i complements que es recu-llen als més de 1.500 contenidors taronges que Roba Amiga té distribuïts a tres-cents municipis catalans. Actualment, treballen a la planta de Sant Esteve Sesrovires 45 persones, 31 de les quals estaven en situa-ció de risc d’exclusió social i han estat deri-vades des dels serveis socials municipals. El gerent de l’empresa, Chema Elvira, explica que la previsió és que durant el primer any de funcionament de l’empresa es puguin tractar tres mil tones de roba usada i que la xifra arribi a les quinze mil tones l’any 2017, el que permetrà incrementar la plan-tilla fins a arribar als 150 treballadors, dels quals cent seran persones en risc d’exclusió.

La planta es nodreix de la roba que els particulars dipositen als contenidors i que recullen els treballadors de l’empresa amb

una flota de camions pròpia. Elvira apunta que cada persona pot arribar a seleccionar en una setmana tres tones de roba. A la planta es fan dues-centes seleccions diferents en funció, per exemple, del públic objectiu, del material amb què està feta la roba i la quali-tat i el nivell de conservació. “Fem un tracta-ment integral dels residus familiars i acabem donant un ús fins i tot al plàstic de les bosses”, comenta el gerent de l’empresa.

El set per cent de la roba que es recull és de primera qualitat i després d’algu-nes millores es pot destinar al mercat del primer món, ja sigui a les mateixes boti-gues de Roba Amiga o a d’altres de roba de segona mà d’onegès a les que les ven. “La crisi ha incrementat la demanda de roba de segona mà encara que també hi ha un augment de la demanda de productes tipus vintage”, explica. El 55 per cent de la roba recollida està en bon estat i es pot reutilit-zar però no compleix els requisits per intro-duir-la al mercat europeu i es destina a l’ex-portació, fonamentalment a Àfrica. “No regalem la roba perquè el nostre objectiu és ser competitius i donar l’oportunitat de treballar a persones que ho necessiten”, diu Elvira. El 27 per cent de producte res-tant, que no és apte per a la venda, es con-verteix en filatures, borres, feltres, farcits i aïllaments bioclimàtics. Amb aquesta opti-mització del procés s’ha aconseguit reduir el percentatge de residu destruït, que és inser-vible, d’un cinquanta per cent de la roba trac-tada a un vuit per cent i l’empresa es marca com a finalitat arribar al tres per cent.

T

Fragment d’un reportatge publicat al

diari digital VIAempresa.cat.

Valors ProPostes 33

Quan arriba el Nadal, es posen en marxa tota

una sèrie d’indicadors previs. Alguns de més

solidaris que d’altres. Per exemple, un mes

abans s’encenen les llums dels carrers, a la

capital catalana i a la resta de ciutats grans –

almenys– es posa el pessebre a la plaça cen-

tral o apareixen els galets gegants il·luminats i

els arbres decorats. Les fires també es fan pre-

sents, la més famosa és la de santa Llúcia de

Barcelona, davant de la catedral, on pots com-

prar les figuretes. Tot desapareixerà la mateixa

Nit de Reis.

El que potser no sabem és que hi ha persones

que entrat el febrer ja comencen a treballar

pel proper Nadal. Passen el curs esperant l’ar-

ribada del desembre que tornarà. Són grups

de dones que fan mitja. Es reuneixen un cop

a la setmana, tots i cadascun dels mesos, a un

taller que pot instal·lar-se a una escola, a una

botiga o a la casa d’una d’elles. Decideixen què

volen teixir: mitjons, sabatilles, bufandes, jer-

seis, decoració per l’arbre, patchworks, i quina

quantitat necessitaran segons les ventes de

l’edició anterior. Un cop decidit es posen a tre-

ballar amb dedicació, creant material, apor-

tant noves idees i manualitats. No les trobareu

a la fira de Santa Llúcia, però sí que les reconei-

xereu a les fires solidàries de Nadal que s’or-

ganitzen davant les esglésies, als patis de les

escoles, als esplais i caus o algun local amagat.

FUnDACIó EnRIQUEtA VILLAVECHIA

A Barcelona conec de ben a prop dos casos

de fires solidaries. Una és la que organitza la

Fundació d’Oncologia Enriqueta Villavechia.

Aquest és el segon any que vaig a veure-la.

Lloguen un local a Rambla Catalunya per

vendre tot el que han produït durant l’any.

El seu objectiu és recollir diners per finan-

çar els diferents programes d’activitats per

a nens i joves malalts de càncer i el suport

social a les seves famílies. Els productes que

venen fets a mà són ben diversos: decoració

Nadalenca, estris per a casa, roba, braçalets,

etc, que queden complementats amb objec-

tes que donen diferents empreses: motxilles,

plantes de Nadal, ampolles de cava... També

és graciós descobrir quin és “el regal solidari”

de l’any, m’explica una voluntària del grup.

Es tracta d’un objecte que només es produeix

aquell curs, una creació inèdita.

La segona proposta és la de les mares d’alum-

nes i exalumnes de les escoles Mary Ward

de Barcelona i Badalona. Elles també es reu-

neixen una tarda cada setmana durant l’any.

Ho fan a dos tallers: un es troba al centre

docent de Barcelona i l’altre a Badalona. La

Mercedes, membre del grup, m’explica que el

grup el composen dotze mares i que a princi-

pis d’any ja escullen a quin projecte participa-

ran. La Mercedes recorda en especial l’edició

en la qual van poder col·laborar amb un pro-

jecte de construcció de pous d’aigua al Brasil.

“El que fem ens realitza i ens aporta un gran

grau de satisfacció aportant un gra de sorra

per canviar realitats”, explica.

Aquesta és una proposta amb valor de la qual

podem participar o bé comprant els regals

nadalencs en fires com aquesta o bé inici-

ant una activitat similar. A més a més, també

és una manera de trobar noves amistats, i

potenciar la creativitat.

Algunes entitats socials de casa

nostra treballen tot l’any creant pro-

ductes d’artesania amb l’objectiu de

vendre’ls durant les festes de nadal.

Una forma de ser solidaris, creatius i

també de fer noves amistats.

Mitja solidària

recomano la lectura del llibre El

club dels divendres, de Kathleen

Jacobs (edicions 62). Un grup

de dones diverses es reuneixen

cada divendres a un local per fer

mitja. al voltant d’aquesta activi-

tat que requereix temps, pacièn-

cia i molta dedicació, cadascuna

d’elles deixa volar els seus pensa-

ments i il·lusions. “aquelles dones

van començar a aparèixer habitu-

alment a les tardes i... es quedaven

una estona. reunides en torn a una

gran taula que hi havia al centre del

taller, xerraven entre elles”.

El club de la llana

La proposta del mes

Lu Montobbio

Més informació a:

http://www.fevillavecchia.es/

http://www.marywardbarce-

lona.net/

Gener de 2015

chancho a Montserrat

Després de la retrospectiva de fa uns mesos, a

L’Hospitalet, i deu anys més tard d’haver inau-

gurat el cicle d’exposicions temporals del reno-

vat Museu de Montserrat, Joaquim Chancho

(Riudoms, 1943) torna a les sales de l’abadia

amb una bona mostra de la seva obra gràfica

original produïda entre els anys 1972 i 2013,

formada per serigrafies, gravats i litografies.

La primera cosa que cal dir és que aquestes

tècniques gràfiques, diem-ne “pre-digitals”,

per reproduir obres d’art generalment en una

edició limitada s’ha de reivindicar. Precisa

d’ofici, un cert aprenentatge, paciència, habi-

tualment cooperació entre diferents discipli-

nes i, de fet, el que produeix no és exactament

una còpia. Ara fa uns anys se’n feien moltes i,

diguem-ho tot, era una manera econòmica de

poder tenir una bona firma a casa.

El segon que cal dir és que Chancho és un dels

millors artistes de casa nostra. No és pas el

primer, ni l’últim, que fa abstracció, que juga

amb els signes, que usa una gamma relativa-

ment escassa de colors en cada peça (amb un

negre omnipresent) i on hi veiem una sèrie de

malles… Però veus la seva empremta d’una

hora lluny, és un pintor genuí, quant a l’estil,

i molt interessant, per la multiplicitat de lec-

tures. Serè, senzill, el primer que impressiona

és la qualitat i la bellesa de les formes que ens

proposa. Les combinacions formals, l’ús de l’es-

pai, la dialèctica buit/ple, els recorreguts de

les malles o dels traços ordenadíssims que dis-

posa ja ens obre molts altres camins. Diria que

és això, justament, l’interès pel llenguatge

d’aquests signes atractius, inclòs el llenguatge

del silenci, el que el fa tan suggerent.

I el tercer que aprecio en aquesta mostra és

que es faci a Montserrat, prop d’un monestir.

La senzillesa formal, el treball discret i cons-

tant, la disposició harmònica d’elements sim-

ples, la necessitat d’una actitud contemplativa

per encarar-s’hi, l’al·lusió significativa al tre-

ball intel·lectual i, alhora, al del treball uneixen

els valors d’aquestes peces als de la vida diària

d’una comunitat que es regeix per la regla de

Sant Benet. Ho destacava fa deu anys l’abat

Josep M. Soler en la inauguració de l’anterior

exposició i, ara, si voleu pujar-hi un dia d’hi-

vern, ho podreu tornar a veure amb els vostres

propis ulls.

Joaquim Chancho, deu anys des-

prés, torna a l’abadia de Mont-

serrat amb una bona mostra de la

seva obra gràfica original produïda

entre els anys 1972 i 2013.

34 ProPostes

Exposicions

Ramon Bassas

Joaquim Chancho. Estampes

s’exposa fins el 15 de març a la

sala Pere Pruna del Museu de

Montserrat

Valors

Sant Petesburg. Al final de Perspectiva

Nevski, principal avinguda de la ciutat, que

data del segle XVIII i que es troba tocant al

riu Nevà, avui encara es pot visitar el mones-

tir d’Alexander Nevski, patró de la ciutat i de

tot Rússia, que va vèncer als suecs el 1240 i

que va ser canonitzat per l’Església Ortodoxa

Russa el 1547. L’heroi està enterrat al menci-

onat monestir i moltes persones avui resen a

la seva tomba.

Inconscientment, el cap em porta als anys

setanta, quan vaig veure per primera vegada

Alexander Nevski, de Sergei Einseinstein (a la

imatge, una de les escenes característiques

del film). Veure pel·lícules com aquesta, o La

conjura dels Boyars, Guerra i Pau o Octubre

era la manera que teníem de conèixer la

URSS i la seva república principal, Rússia.

Aleshores aquí era vista per molta gent gran,

sobretot, com l’encarnació del mal absolut.

La primera vegada que vam explicar que ani-

ríem a la Unió Soviètica, una senyora es va

esparverar molt. Ho recordo perfectament.

A Moscou em torna a venir al cap el record

d’aquell cinema soviètic, ara en relació a la

pel·lícula Iván el Terrible, en deixar-nos enllu-

ernar pel gran misteri dels subterranis del

Kremlin de Moscou, on segons la llegenda hi

hauria una biblioteca de 800 volums creada

per ell. Segons la tradició, aquesta biblio-

teca hauria viatjat a Moscou juntament amb

la princesa Sofia el 1537 en casar-se aquesta

amb un príncep rus, Ivan IV Vasilivielich,

anomenat “el terrible” per la seva crueltat.

Nascut el 1530, se’l considera fundador de

l’estat rus i un home il·lustrat, motiu pel qual

hauria creat aquesta famosa biblioteca, mai

localitzada, als subterranis del Kremlin, per

recrear-s’hi llargues hores.

En aquells anys vivíem en un cert obscu-

rantisme sobre el què passava a Rússia i a

la URSS, un aïllament que en aquella època

trencàvem veient aquelles pel·lícules pro-

duïdes a la Unió Soviètica, cosa que ara

seria impossible perquè no ens arriben films

russos a les nostres pantalles. Això, mal-

grat els moderns mitjans de comunicació, no

ajuda a superar el desconeixement sobre què

passa realment en aquell país.

De fet, també segueix la por envers aque-

lla realitat: pocs dies abans de viatjar de

nou a Rússia, molts ens diuen ”vigileu amb

la guerra!”, en referència al conflicte a l’est

d’Ucraïna. Però un cop allà no percebem que

hi hagi cap conflicte i no notem rastre de

l’abatiment pocs dies abans –el 17 de juliol–

de l’avió de Malaysia Airlines. Un incident,

per cert –i això no s’ha explicat massa–, que

va tenir lloc un pèl abans de que sobrevolés

el mateix lloc l’avió que portava el president

rus Vladimir Putin de tornada d’un viatge per

Amèrica del Sud.

En relació a això, l’agència de notícies russa

Interfax va anunciar que possiblement el

míssil anava destinat al president rus. I en

un debat al Canal 33 ara fa unes setmanes on

eren presents pilots d’avió i tècnics en arma-

ment, es desmentia l’autoria prorussa de

l’atemptat i s’hi deia que els rebels prorus-

sos no disposaven de la tecnologia necessà-

ria per disparar aquell míssil. Qui va disparar

aquell projectil, doncs? Una gran incògnita a

resoldre.

segon capítol del viatge a Rússia

del cronista de viatges de ‘Valors’,

on recorda mites i llegendes

d’aquest país a partir de les pel-

lícules que veia als anys setanta.

rússia: mites i llegendes

Sí. Un valor que em ve al cap mentre

fem el nostre viatge a Rússia és la sen-

sació de seguretat que percebo. I això

que viatgem per lliure, no pas en viatge

organitzat. Al tren, cada vagó hi ha una

persona responsable que vetlla per la

comoditat dels viatgers. Als trens de

llarg recorregut són hostesses joves

les que fan aquesta tasca mentre que

als trens de rodalies ho fan molsudes

dones grans. Amb la netedat dels car-

rers i la quantitat de jardins amb flors

aprofitant els pocs mesos de sol de la

primavera i estiu, els russos gaudeixen

del passeig, tant si és una ciutat gran

com en un poble.

el valor

La seguretat

ProPostes 35

Fem la maleta

Joaquim Amargant

Llegeix tots els articles a

femlamaleta.blogspot.com

Gener de 2015

Potser la podríem presentar com la

millor guia de viatge per mesclar música,

imatge, cinema, llibres i cultura amb

aventura, exotisme, paisatge, costums i

ruta. 500 formas de viajar desde el sofá

caurà a les teves mans com un manual de

consulta turística però amb la singulari-

tat que no t’indicarà quins són els millors

restaurants de la ciutat o l’hostatge més

econòmic. Les rutes assenyalades es

fixen per cançons, quadres i pel·lícules.

Quin és el funcionament, llavors? Les

destinacions turístiques s’agrupen

entorn d’obres artístiques i temes vari-

ats. És a partir de propostes clau com ara

“Viatjar en família”, “Escapades romàn-

tiques”, “Les vacances somiades” o

“Viatges esportius” que s’apilen les refe-

rències a peces conegudes (o d’altres no

tant) de la cultura occidental. És així com

l’excusa d’una escapada romàntica ens

condueix a rememorar Desayuno con dia-

mantes, Roma con amor o El gran Gatsby.

D’altra banda, els viatges esportius ens

traslladen a les pàgines d’Africa Treck

d’Alexandre Poussin i als esforços de

Brad Pitt a Siete años en el Tibet. Pessoa

ens permet visualitzar Lisboa i Hércules

Poirot ens redescobreix les piràmides i el

Nil amb una mirada perspicaç. D’aquesta

manera, el present llibre és d’alguna

manera una excusa per tornar a reviure

obres que ens resulten familiars però des

d’una perspectiva renovada. Prestant

una especial atenció al paisatge, cultura

i espai que ens evoquen.

Les planes de 500 formas de viajar

desde el sofá són interessants ja que,

a més d’alçar-se com una guia turís-

tica ben especial, ens demostren com

l’art i el viatge van intrínsecament lli-

gats. Encarar un llibre des d’una vessant

dinàmica i aventurera deixa palès que el

valor de la cultura és quelcom que ens

mou i ens comunica.

viatgem per la cultura

36 ProPostes

Llibres

la sort de cara

Tot i ser festiu, el 25 de desembre ha anat acom-

panyat de grans notícies: la gran nevada de

1962, l’enfonsament de la Unió Soviètica el 1991

i l’assassinat del dictador romanès Nicolae

Ceauescu el 1989. Aquesta mateixa data d’aquell

mateix any, ara fa un quart de segle, també va

significar un abans i un després a la petita pan-

talla ibèrica, ja que una televisió privada feia

la seva primera emissió en fase de proves. Era

Antena 3 Televisión, que començaria a emetre

regulament just un mes després, al 25 gener de

1990, i a continuació ho farien Telecinco i Canal

Plus, que al novembre de 2005 es transforma-

ria en Cuatro. A Catalunya, la única iniciativa pri-

vada que ha reeixit és 8tv, que nasqué el 2001

com a televisió local barcelonina amb el nom de

City TV el 2001, emparada pel Grupo Godó.

Han passat 25 anys i més enllà dels informatius,

hi ha un espai que, amb un parèntesi, segueix

a la graella d’Antena 3: és La ruleta de la suerte,

que primer s’anomenava La ruleta de la for-

tuna. Un clàssic importat pels Estats Units, i que

fou el primer programa d’entreteniment que va

emetre la cadena, llavors presentat per Mayra

Gómez Kemp, la presentadora més mítica del

Un, dos, tres de TVE. Al 1993, el concurs va saltar

a Telecinco, i va estar en antena cinc anys més

amb diferents presentadors (entre ells la multi-

premiada actriu Belén Rueda), i al 2006, Antena

3 el va recuperar al migdia, capitanejat per l’ex-

mister España Jorge Fernández, i amb un nou

format, una durada més llarga, i públic al plató.

Però l’essència segueix sent la mateixa. El prota-

gonisme el té la ruleta i un panell. Tampoc falta

l’hostessa guapa, els aplaudiments i el cotxe

com a gran premi. Aquest humil i gens preten-

ciós programa de daytime funciona perquè

és televisió: el públic, la sorpresa, l’emoció, el

premi, tots són ingredients d’un espectacle que,

25 anys després, encara pot sorprendre.

Televisió

Marta Pastor

David Casals

r. Bacquet i g. Dusouchet;

500 formas de viajar desde

el sofá. ed. lonely Planet

(2014) 272 pàgs.

Prendre partit

D’això es tracta, de prendre partit. Però la deci-

sió, al final, encara que pugui semblar estrany,

no resulta fàcil. La nova obra de Josep Maria Pou

se centra en l’interrogatori que va patir el direc-

tor d’orquestra Wilhelm Furtwängler davant el

Tribunal de Desnazificació de Berlín l’any 1946.

Quan Adolf Hitler va arribar el poder aquest

virtuós de la música estava en plenitud de les

seves facultats. La seva particularitat biogrà-

fica, però, rau en el fet que, a diferència d’al-

tres companys jueus que van fugir per salvar

la vida o alemanys que van exiliar-se en senyal

de protesta, ell va decidir quedar-se i tocar

per a les autoritats nazis. Pou, en el paper de

Furtwängler, afirma: “L’art no és ni jueu ni ale-

many, és art”. Per tant, l’art no pot ser politit-

zat. Però això vol dir que un artista és neutre,

immune a la realitat? El debat és llarg. I la virtut

d’aquesta versió, excel·lentment interpre-

tada pel mateix Pou i per Andrés Herrera, és no

decantar-se descaradament per a un costat o

altre de la balança. És l’espectador qui, a la sor-

tida, debat i acaba prenent partit.

Teatre

Maria Coll

De dilluns a divendres, 12:45h.

Antena 3. www.antena3.com/

programas/la-ruleta-de-la-suerte/

Prendre partit. teatre goya.

(Barcelona) fins l’1 de febrer.

Després de gira.

Valors

Els vostres comentaris seran benvinguts a [email protected]. Ens trobareu també a Facebook i Twitter.

Publicació editada des del voluntariat per l’Associació Cultural Valors, entitat sense ànim de lucre. Revista especialitza en la reflexió entorn els valors humans i l’actua-litat vista des d’aquest prisma. El primer número de Valors va veure la llum el 24 de desembre de 2003.

Valors

El preu de la subscripció és de 35 euros anuals (onze números). Us podreu subs-criure a través de la pàgina web de la revista (www.valors.org) o enviant un correu a [email protected] amb les vostres dades de contacte.

EDItA Associació Cultural Valors DIRECCIó Maria Coll i Joan Salicrú ConsELL DE REDACCIó Francesc Amat, Núria Radó, Ramon Radó, Toni Rodon i Joan Safont ConsELL EDItoRIAL Antoni Codina, Albert Dresaire, Dolors Fernàndez, Xavier Manté, Eulàlia Puigderrajols i Marc de San PedroCoL·LABoRADoRs Irene Alerm, Cinto Amat, Francesc Amat, Quim Amargant, Pol Bar-trés, Joan Basagaña, Ramon Bassas, Albert Botta, Albert Calls, David Casals, Miguel Gui-llén, Soraya Hernández, Gregorio Luri, Xavier Manté, Maria Medina, Lu Montobbio, Albert Pera, Eulàlia Puigderrajols, Ramon Salicrú, Ramon Radó, Marta Roqueta, Joan Safont, Joaquim Trenchs, Judith Vives i Isabel YglesiasDIBUIXos Misael Alerm, Toni Batllori, Núria Calsapeu, Javier Bustamante, Raúl Campu-zano, Javier García, Blanca Gimeno, Sergi Meya, Gisèlle Mollfulleda i Marc TorrecillasEDICIó I CoRRECCIó Pol Romano FotoGRAFIA Sergio Ruiz IMPREssIó Serafí Indústria Gràfica S.A GERènCIA Maria Coll CoMPtABILItAt Engràcia Carlos PUBLICItAt Carme Itxart DIstRIBUCIó UDL/Raul GarcíaXARXEs soCIALs Toni Rodon DIPòsIt LEGAL B-6206-2004

ADREÇA Portal de Valldeix, 17-2n 08301 Mataró Telèfon 620 749 138 · fax 93.798.62.59

AMB EL sUPoRt DE

37

Actes amb valors

22 de gener a Mataró: taula rodona sobre els diners i noves propostes de gestió

En motiu de la publicació d’aquest número

sobre els diners, Valors ha organitzat el

proper 22 de gener a 2/4 de 9 del vespre

al Centre de solidaritat i Cooperació La

Peixateria de Mataró, una taula rodona sobre

els diners avui i els nous models de gestió. En

aquest debat, obert a tothom, hi participarà

Andreu Pérez, consultor i membre del grup

d’Economia del Bé Comú a Catalunya, MBA

(Master in Business Administration) amb més

de vint d’anys d’experiència a grans, mitjanes

i petites empreses i soci-fundador de ACEBU; i Josep Roca (a la foto), doctor en bio-

química, autor de l’article “Diners si, diners no... diners per què?” que forma part del

monogràfic d’aquest número i autor del llibre Globalización 3.1 (Editorial Proteus),

entre altres llibres.

16 de gener: Gala final del projecte “Mataró, ciutat de valors” al teatre Monumental de Mataró

El projecte ‘Mataró, ciutat de valors’ ha arribat al seu final. Mataró s’ha conver-

tit aquest passat 2014 en la capital dels valors. Més de cent entitats han partici-

pat d’aquest projecte de ciutat, impulsat de forma conjunta entre l’Ajuntament

de Mataró i l’Associació Cultural Valors, amb el finançament de la Diputació de

Barcelona. Al llarg de l’any han tingut lloc a la ciutat més de seixanta activitats amb

la reflexió dels valors com a base de treball. Per celebrar l’èxit d’aquesta iniciativa, el

proper divendres 16 de gener, a les 7 de la tarda, tindrà lloc al teatre Monumental,

un acte de clausura resumen d’aquest any, en qual hi participaran quasi dues-centes

persones representatives de diferents entitats de la ciutat.

En el proper número: La integritatLa preocupació dels espanyols per la corrup-

ció ha assolit un nou rècord històric: al darrer

baròmetre del Centre d’Investigacions Socio-

lògiques (CIS) l’esmenten un 63,9 per cent dels

enquestats. És el segon problema després de

l’atur. La corrupció ataca directament la inte-

gritat de la persona, un valor que sembla que

es troba a la baixa a la nostra societat. D’inte-

gritat i de corrupció en parlarem en el proper número de Valors amb Miquel seguró,

membre de la línia ‘Ètica del lideratge educatiu i organitzacional’ i coordinador del

llibre ‘Hartos de la corrupción’, publicat per Editorial Herder.

Gener de 2015

L’avi i el nen—Avi, m’agrada molt aquest lloc on m’has portat.—Sí, Oriol, és molt bonic. S’anomena la Rambla i és quasi a tocar del mar.—Què anirem a veure el mar? Oh! Gràcies, avi!—Doncs agafa’t fort de la mà i no et deixis anar!—Avi, totes aquestes estàtues que hi ha, què són? Són com les meves joguines, però molt més grans!—Quines sortides que tens! No són joguines, són persones que s’estan molt quietes com si fossin estàtues.—I per què ho fan? A què juguen? —No estan jugant, Oriol. Mira, farem una cosa! L’avi es va treure el moneder de la butxaca, va cercar-hi una moneda de cinquanta cèntims, que va donar al seu nét, dient-li: —Vinga, agafa aquesta moneda i posa-la dins la llauna que hi ha a terra davant d’aquesta estàtua negra.El petit Oriol, molt encuriosit, va agafar la moneda que li donava el seu avi, es va acostar a l’estàtua i, tot senyalant la llauna, va dir: —La llenço aquí, avi? —Sí, aquí mateix, Oriol.El nen així ho va fer i quan es va sentir el dring de la moneda en tocar la llauna, l’estàtua negra que tenia al davant va començar a moure’s, va obrir els braços, que por-taven com unes ales enganxades i, de cop, els va tornar a tancar davant del petit nas de l’Oriol. El nen es va espantar i va córrer a agafar-se de la mà del seu avi. —Avi, aquesta cosa negra m’ha espantat! Per què ho ha fet?—Oriol, no t’espantis! Ho ha fet per donar-te les gràcies per haver-li donat una moneda.I, ajupint-se, l’avi li va assenyalar les estàtues que es veien fins al final del passeig i li va dir:—Totes les estàtues que veus aquí són gent disfressada que demana diners, es queden quiets fins que algú els dóna una moneda i, aleshores, fan alguns moviments per donar les gràcies.L’Oriol va fer un posat de no entendre-ho massa i, fixant-se en una persona gran que també s’estava molt quieta recol-zada en un dels arbres del passeig, va dir a l’avi:

—I aquell senyor gran que no va disfressat, també demana diners?L’avi, que no s’havia fixat en aquell senyor gran, només veure’l va entendre què li passava, i va dir al seu nét: —No, Oriol, aquest senyor no demana diners. Està dema-nant una altra cosa.Es va deixar anar de la mà del seu nét tot dient-li: —Oriol, ara no et moguis d’aquí, estigues ben quiet i mira que farà l’avi.L’Oriol, que era un nen molt obedient, així ho va fer. Es va quedar molt quiet i, amb els ulls ben oberts, va veure com l’avi s’acostava a aquell senyor gran i li deia:—Deixi’m que l’ajudi. Doni’m les mans, si us plau! I tot seguit, l’Oriol va veure, sorprès, com aquell home, que fins aleshores havia estat tan quiet, s’agafava de les mans del seu avi, s’incorporava i es posava dret. Va sentir com el seu avi li deia a aquell home: —No pateixi, agafi’m bé les mans, balancegi una miqueta el cos i fem tots dos com si balléssim.L’Oriol, meravellat, va veure com el seu avi i l’home gran es balancejaven plegats i com, de cop i volta, l’home comen-çava a caminar fent petites passes endavant, les matei-xes que el seu avi feia enrere. I com, només un instant des-prés, l’home es deixava anar de les mans del seu avi, li feia un gest d’agraïment amb el cap i es posava a caminar, tenti-nejant, Rambla amunt. L’Oriol estava ben bocabadat i l’avi, amb un mig somriure, es va asseure a un banc, va pujar el nen sobre els seus genolls i li va dir:—Oriol, aquest senyor demanava ajuda perquè està malalt. Té la mateixa malaltia que la iaia.—Però si la iaia es mou molt i aquest senyor estava molt quiet!—És veritat, Oriol. Però, oi que ahir vas menjar canelons de carn i fa uns dies els vas menjar de peix? Quins et van agradar més?—A mi m’agraden més els de carn, avi. Però, perquè em parles de canelons ara?—Perquè, Oriol, tant els de carn com els de peix, tots dos són canelons, cadascun amb un gust diferent. I la malaltia de la iaia i la d’aquest senyor és la mateixa, només que cada

38

El conte de Salvador Riera

Valors 39

iL·LustraCió: nÚria CaLsapeu

persona la pateix de manera diferent. Se’n diu la malal-tia de Parkinson. L’Oriol, que havia escoltat molt atent tota l’explicació del seu avi, es va quedar una estona pensant i, al final, va dir:—Com si fossin la xocolata blanca o la xocolata negra? A mi m’agrada molt més la negra, avi!—Quines sortides que tens, Oriol! –va dir l’avi rient–. Sí, com la xocolata blanca o la xocolata negra!

I, de sobte, el nen va abraçar ben fort el seu avi i li va fer un sorollós petó a la galta.—Gràcies avi, ara entenc molt millor què li passa a la iaia, i ja sé què haig de fer quan la vegi tremolar. Donar-li la mà! I l’avi, amb els ulls plorosos li diu:—Sí, Oriol, sí, això és el que has de fer! Agafar-la de la mà! salvador Riera és és president de l’ A.Parkinson de Mataró

Revista de reflexió i diàleg. Gener de 2015. Número 122 ... · Léo taxil @leotaxil Cristian...

Documents

Transcript of Revista de reflexió i diàleg. Gener de 2015. Número 122 ... · Léo taxil @leotaxil Cristian...