6 MIRADA

a peudel pont de Suert a Caldes de Boí pel Camí de l’aigua

CarreradeS reialS i camins tradicionals s’ha convertit en una de les atraccions turístiques que més impulsen institucions com Consells Comarcals i el Miniseri del Medi Ambient

text roSa mataS foto laureNt SaNSeN

Caminar des d’El Pont de Suert a Caldes de Boí, sense perdre de vista l’aigua, és una aventura a la que s’hi comencen a sumar cada cop més afeccionats al senderisme a l’Alta Riba-gorça. Camins tradicionals i carrerades reials, que els més vells del lloc van recórrer quan eren joves, per anar d’un poble a l’altre, s’han convertit ara en una atracció turística. El Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça ha impulsat l’anome-nat camí de l’aigua, un sender finançat pel pla de camins naturals del Ministeri de Medi Ambient que avança al compàs del curs de l’aigua, a estones tranquil·la i a estones brava, per acabar, a l’ombra de frondosos arbres, entre les cascades i els llacs del balneari de Caldes de Boí. ”Intentem recuperar i potenciar el senderisme a la comarca a través de camins tradicionals ja existents”, conta Lluís Florit, l’engi-nyer forestal que coordina l’àrea de medi ambient del Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça.

Les dreceres d’antany s’han unit en un itine-rari de 27 quilòmetres de llargària, amb metre i mig d’am-ple i un desnivell de 640 metres que el consell comarcal invita a recórrer des de primavera fins a finals de la tardor. Els qui estiguin acostumats a caminar poden recórrer-lo en vuit hores. “La ruta travessa prats, boscos, tossals, serretes, ponts, ermites, palangres, miradors, pobles i poblets sense perdre mai la companya fidel del riu, dels rius, de la Noguera Ribagorçana i de la Noguera de Tor. Nogueres d’aigua que ens ofereixen el primer i principal al·licient de la ruta: fruir dels seus encants i rumors;

gaudir de la vida que es genera per sobre, per sota i pels voltans de les seves aigües; i trescar o navegar, això si, a peu, vora el brogit dels seus tremolins”: així descriu el camí, a la revista Panxing Pirineus, Josep Maria Rispa, un guia del Parc Nacional d’Aigüestortes que ha fet moltes vegades l’itinerari.

El quilòmetre zero arrenca a la Font de la Mena, al quilò-metre 345 de la carretera 260, a pocs metres de les ruïnes de l’antic monestir de Lavaix, temple del segle IX que en el segle XIII va passar a convertir-se en abadia cistercen-ca. Durant deu segles va ser un dels llocs amb més poder de la comarca, una influència que conservà fins a la desa-mortització de l’any 1835.

deixant enrera Les ruïnes del monestir de Lavaix, cobertes en part per l’embassament d’Escales, el camí continua per una antiga carrerada fins arribar a El Pont de Suert, la capital de la comarca. El poble conserva un barri històric del segle XIII. Els vilatans recomanen no marxar sense veure la Plaça del Mercadal o el Palau Abacial, un edifici gòtic que ara recull les seus d’entitats culturals.

Pas a pas, els panells informatius del Camí de l’Aigua avancen cap a les aigües més braves i fredes de la Noguera de Tor que duen el caminant a Castilló de Tor. És un petit poble que conserva un pont medieval d’un únic ull pel qual passa la sendera i que encara s’utilitza per al pas de bestiar. Molt a prop, hi ha l’ermita de la Verge del Remei.

De camí a Llesp, es passa pel Salencar, que dóna l’opor-tunitat d’aturar-se en un mirador al costat d’un dels apro-fitaments hidroelèctrics de la Ribagorça, una comarca en la que els que hi viuen conten que es poden trobar llúdri-

RepoRtAtgeCAMÍ DE L’AIGUA

MIRADA 7

1 Alguns tur-istes aprofiten aquest espai a la ruta de l’aigua per refrescar-se abans de con-tinuar

RepoRtAtgeCAMÍ DE L’AIGUA

8 MiRADA

2Aquest camí també es pot fer a caball, com mostra la imatge

3 Santa eulàlia d’erill la Vall, una de les vuit esglèsies declarades patrimoni de la humanitat

4 Detall del Davallament de la creu

5 Les ruïnes del Monestir de Lavaix, construït a principis del segle X

MiRADA 9

gues als rius, urogalls als boscos, trencalossos als cels i fins i tot óssos bruns. Més normal és trobar ànecs, moixons de ribera i serps d’aigua. La senda comença a picar amunt. Després d’una estona de pujada, creua el camí rural pavimentat que dóna accés a Iran i avança fins al pont de Saraís, que marca la meitat del camí i l’entrada a la Vall de Boí. És una terra dominada pels campanars de les seves esglésies romàniques, amb prats, rouredes i alguns aiguamolls. La remor de l’aigua va ara cap al salen-car de Barruera per trobar, ja al pla, el perfil de l’església de Sant Feliu de Barruera, a la riba dreta de la Noguera de Tor. És una de les vuit esglésies que, amb l’ermita de Sant Quirze de Durro, van ser declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco el 30 de novembre del 2000. Són construccions edificades durant els segles XI, XII y XIII seguint els models procedents del nord d’Itàlia, l’anomenat romànic llombard, que es caracteritzen pel treball acurat de la pedra, els esvelts campanars de torre, arcs cecs i bandes llombardes. Un audiovisual del Centre d’Interpretació del Romànic d’Erill la Vall explica, a manera de conte, el que va significar el romànic a la vall. Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia de Erill-la-Vall, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet, la Assumpció de Cóll junt a Sant Feliu de Barruera i l’ermita de Sant Quirze de Durro van atreure l’any passat 147.000 persones a la vall.

des de sant FeLiu de Barruera el camí continua cap a Boí, el poble que dóna nom al territori. Abans d’arribar a Boí, una petita senda que s’allunya del camí condueix al Mirador de la Vall. Des d’allí la vista arriba, mirant al nord, fins a Caldes. Mirant al sud es veu la plana de Barruera i els boscos de Durro. Mirant cap a l’oest queda Erill la Vall i amb els ulls cap a l’est, la mirada reposa a Taüll, el poble

RepoRtAtgeCAMÍ DE L’AIGUA

10 MiRADA

6 plaça de treio, punt on es creuen els camins de Du-rro i Barruera amb els d’erill la Vall, taüll o Caldes de Boí

MiRADA 11

més alt. El camí de l’aigua avança cap a Boí, on espera la Plaça de Treio, el punt on es creuen els camins de Durro i Barruera amb els d’Erill, Taüll o Caldes. La ruta marcada duu a l’anomenat camí de Sant Pere, que va agafar-ne el nom d’una capella avui ja desapareguda. Se’l troba creuant de nou la carretera L-500 i duu a l’últim tram del camí. És, per a molts, el més agradable, el més fresc, per l’alçada dels seus arbres i la sensació de submergir-se en un bany de natura. També és el més estret i es també el que necessita més tasques de manteniment.

Passant el Noguera de Tor pel pont de la Donsa, el camí es dirigeix per la riba dreta del riu Caldes, travessant el barranc Pedregana i després el Montanyeta, per acabar, amb la possibilitat d’un merescut descans, després de vuit hores caminant, al balneari de Caldes de Boí. L’esta-ció termal és a només deu quilòmetres del Parc Nacional d’Aigüestortes i a 1.500 metres d’altitud. Les seves 37 fonts minero-medicinals fresdes i calentes, repartides en 24 hectàrees, van ser declarades d’utilitat pública el 20 de desembre de 1887.

Però la història de les aigües de Caldes ve de més lluny. Els actuals administradors del balneari conten que l’any 1657 ja hi havia una casa de banys on hi vivien quatre ermitans amb les seves serventes. De les seves aigües en diuen que són toves, de mineralització dèbil, alcalines, sulfatades, clorurades, fluorades sòdiques, fredes i hipertermals. Per aquestes característiques estan indicades per a reumatis-mes, afeccions respiratòries, gastritis, insuficiència hepà-tica, litiasi renal, cura de diuresi, neurosi, afeccions de la pell, eccemes i psiorasi. Una de les fonts més famoses del

RepoRtAtgeCAMÍ DE L’AIGUA

12 MiRADA

7 La sortida, de de la Font de la mena cap al pont de Suert

8 Botiga tradi-cional, una de les parades del Camí de l’Aigua

9 La ruta traves-sa pobles de Boí

10 La gent acostumada a caminar pot recórrer el camí en vuit hores

MiRADA 13

balneari és, a més de la Bou, la que es comercialitza per a consum domèstic amb el nom d’Aigua de Boí, la font cone-guda com a Tartera, que va ser descoberta l’any 1848. És sulfurosa, rica en sofre, zinc i sílice. Emergeix a 45 graus.

acabat eL camí senyaLitzat pel Consell Comar-cal i mentre els seus impulsors preparen ja una altra ruta de sendes pel Camí de la Vall de Barravés, que unirà El Pont de Suert i Vilaller i acabarà a la boca sud del túnel de Vielha, el Camí de l’Aigua té la possibilitat de convertir-se, també, en un camí literari.

Mig segle després del viatge al Pirineu de Lleida de Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs, l’Institut per al Desenvolupament i la Promoció de l’Alt Pirineu i Aran (IDAPA) i els consells comarcals del Pallars Jussà, el Sobi-rà, l’Alta Ribagorça i el Conselh Generau d’Aran volen promocionar els llocs pels quals van passar els escriptors. Tot i que ells van nar per carretera, els promotors volen fer un camí a través de senders que uneixi els pobles que van visitar. A la Ribagorça, van arribar-hi des de la Val d’Aran. Van entrar pel túnel de Vielha. Van baixar per la carretera i van passar per Castelló de Tor, Llesp i Barrue-ra. Van ser a Erill la Vall, Boí i Taull i van pujar per la Vall de Sant Nicolau, fins al Portarró d’Espot, el que ara és el Parc Nacional d’Aigüestortes.

Josep Maria Espinàs va ser el més ràpid en passar al paper el viatge que va fer amb Cela l’any 1956. L’editorial Selecta va editar el seu “Viatge al Pirineu de Lleida” l’any 1957. El 1999, Edicions La Campana el reedità amb un altre títol, “A peu pel Pallars i la Val d’Aran”. Al premi Nobel de Literatura de 1989, li va costar nou anys publicar el seu viatge. Alfaguara edità el “Viaje al Pirineo de Lleida” de Camilo José Cela l’any 1965. n

RepoRtAtgeCAMÍ DE L’AIGUA

14 MiRADA

11-12 Sense perdre mai la com-panyia del riu, el Camí del Aigua és un sender impul-sat pel Consell Comarcal de l’Alta Rib-agorça

MiRADA 15

16 MiRADA

RepoRtAJeCAMÍ DE L’AIGUA

Caminar desde El Pont de Suert a Caldes de Boí, sin perder de vista el agua, es una aventura a la que empiezan a sumar-se cada vez más aficionados al senderismo en la Alta Riba-gorça. Caminos tradicionales y cañadas reales, que los más viejos del lugar recorrieron en su juventud, para ir de un pueblo a otro, se han convertido ahora en una atracción turística. El Consell Comarcal de la Alta Ribagorça ha impulsado el llamado camino del agua, una senda financi-ada por el plan de caminos naturales del Ministerio de Medio Ambiente que avanza al compás del curso del agua, a ratos tranquila y a ratos brava, para acabar, a la sombra frondosos árboles, entre las cascadas i los lagos del balne-rario de Caldes de Boí .”Intentamos recuperar y potenciar el sendermismo en la comarca a través de caminos tradici-onales ya existentes”, cuenta Lluís Florit, el ingeniero de Montes, que coordina el área de medio ambiente del Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça. Los atajos de antaño se han unido en un itinerario de 27 kilómetros de longitud con metro y medio de ancho y un desnivel de 640 metros que el consejo comarcal invita recorrer desde primavera hasta finales de otoño.. Quie-nes están acostumbrados a caminar pueden recorrerlo en ocho horas. “La ruta atraviesa prados, bosques, puen-tes, ermitas, palancas, miradores, pueblos y pueblecitos sin perder nunca la compañía fiel del río, de los ríos, del Noguera Ribagorçana y de el Noguera de Tor. Noguerass de agua que nos ofrecen el primero y principal alliciente de la ruta: disfrutar de la vida que se genera encima, deba-jo y alrededor del agua y navegar, esto si, a pie.”, Así descri-be el camino en la revista Panxing Pirineus, Josep Maria, Rispa, un guía del Parque Nacional de Aigüestortes, que ha recorrido muchas veces el itinerario.El kilómetro cero arranca en la Font de la Mena, en el kiló-metro 345 de la carretera 260, a pocos metros de las ruinas del antiguo Monasterio de Lavaix, templo del segle IX que en el XIII pasó a convertirse en abadia cistercenca. Duran-te diez siglos fue uno de los lugares con más poder en la

comarca, una influencia que conservó hasta la desamorti-zación de 1835. Dejando atrás las ruinas del Monasterio de Lavaix cubiertas en parte por el pantano de Escales, el camino continúa por una antigua cañada hasta llegar a El Pont de Suert, la capital de la comarca. El pueblo conserva un barri históric del siglo XIII. Los del lugar recomiendan no marcharse sin ver la Plaça del Mercadal o el Palau Abaci-al, un edificio gótico que ahora acoge las sedes de entidades culturales. Paso a paso, los paneles informativos del Camí del Agua avanzan hacia las aguas más bravas y frías de la Noguera de Tor que llevan al caminante hasta Castilló de Tor. Es un pequeño pueblo que conserva un puente medi-eval de un sólo ojo por el que pasa la senda y que todavía se utiliza para el paso de ganado. Muy cerca está la ermita de la Verge del Remei.De camino a Llesp se pasa por el Salencar, que da la oportu-nidad de pararse en un mirador junto a uno de los aprovec-hamientos hidroeléctricos de la Ribagorça, una comarca en la que los que allí viven cuentan que se pueden encon-trar nútrias en los ríos, urogallos en los bosques, quebran-tahuesos en los cielos y hasta osos pardos. Más común es encontrar ànecs, moixons de ribera i serps d’aigua.La senda se empieza a hacer cuesta. Después de un rato de ascenso, cruza el camino rural pavimentado que da acceso a Iran y avanza hasta el puente de Saraís, que marca la mitad del camino y la entrada a la Vall de Boí. Es una tierra domi-nada por los campanarios de sus iglesias románicas, con prados, robledales y algunos humedales. El rumor del agua va ahora hacia el salencar de Barruera para encontrar, ya en el llano, el perfil de la iglesia de Sant Feliu de Barruera, en el margen derecho de la Noguera de Tor. Es una de las ocho iglesias que junto a la ermita de Sant Quirçe de Durro, fueron declaradas Patrimonio de la Humanidad, por la Unesco el 30 de noviembre de 2000. Son construcciones edificadas durante los siglos XI, XII y XIII siguiendo los modelos procedentes del norte de Italia, el llamado romá-nico lombardo, que se caracterizan por el trabajo esmera-

a piede el pont de Suert a Caldes de Boí por el Camí l’aigua

MiRADA 17

13 Caminar de un pueblo a otro és ahora una buena atrac-ción turística

18 MiRADA

do de la piedra, los esbeltos campanarios de torre, arcos ciegos y bandas lombardas. Un audiovisual del Centro de interpretación del Románico de Erill la Vall explica a modo de cuento, lo que significó el románico en el valle. Sant Climent y Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia de Erill-la-Vall, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet, la Assumpció de Cóll junto a Sant Feliu de Barru-era y la ermita de Sant Quirc de Durro atrajeron el año pasa-do a 147.000 personas al valle.De Sant Feliu de Barruera el camino continúa hacia Boí, el pueblo que da nombre al territorio. Antes de llegar a Boí una pequeña senda que se aleja del camino conduce al Mirador de la Vall. Desde allí la vista llega, mirando al norte, hasta Caldes. Mirando al sur se ve la plana de Barruera y los bosques de Durro. Mirando hacia el oeste queda Erill la Vall y con los ojos hcia el este, la mirada reposa en Taüll, el pueblo más alto.El camino del agua avanza hacia Boí, donde espera la Plaza de Treio, el punto en el que se cruzan los caminos de Durro i Barruera con los de Erill, Taüll o Caldes. La ruta marcada lleva al llamado camino de Sant Pere, que tomó su nombre de una capilla hoy ya desaparecida. Se llega cruzando de nuevo la carretera L-500 y lleva al último tramo del cami-no. Es, para muchos, el más agradable, el más fresco, por la altura de sus árboles y la sensación de sumergerse en un baño de naturaleza. También es el más estrecho y es tambi-én el que precisa más tareas de mantenimiento.Pasando el Noguera de Tor por el pont de la Donsa, el camino se dirige por el margen derecho del río Caldes, atravesando el barranco Pedregana y luego el Montanye-ta, para acabar, con la posibilidad de un merecido descan-so, después de ocho horas caminando, en el balneario de Caldes de Boí. La estación termal, a sólo diez kilómetros del Parque Nacional de Aigüestortes y a 1.500 metros de altitud. Sus 37 fuentes mineromedicinales frías i calien-tes, repartidas en sus 24 hectáreas, fueron declaradas de utilidad pública el 20 de diciembre de 1887. El balnerario de Caldes tiene una larga historia. Los actu-ales administradores del balneario cuentan que en 1.657 ya había allí una casa de baños en la que vivían cuatro

ermitaños con sus sirvientas. De su agua dicen que son blandas, de mineralización débil, alcalinas, sulfatadas, cloruradas, fluoradas sódicas, frías e hipertermales. Por estas características están indicadas para reumatismos, afecciones respiratorias, gastrítis, insuficiencia hepática, litiasis renal, cura de diuresis, neurosis, afecciones de la piel, eccemas y psiorasis. Una de las fuentes más famosas del balnerario es, además de la Bou, el manantial que se comercializa para consumo doméstico con en nombre Agua de Boí, la conocida como Tartera, que fue descubi-erta en 1848. Es sulfurosa, rica en azufre, cinc y sílice. Emerge a 45 grados.Acabado el camino señalizado por el Consell Comarcal y mientras sus impulsores preparan ya otra ruta de sendas por el el Camino del Valle de Barravés, que unirá El Pont de Suert y Vilaller y acabará en la boca sur del túnel de Vielha, el Camí del Agua tiene la posibilidad de convertir-se, también, en un camino literario. Medio siglo después del viaje al Pirineo de Lleida de Cami-lo José Cela y Jose María Espinàs, el l’Institut per al Desen-volupament y la Promoció del Alt Pirineu i Aran (IDAPA) y los consejos comarcales del Pallars Jussà, el Sobirà, la Alta Ribagorça y el Conselh Generau d’Aran quieren promoci-onar los lugares por la que pasaron los escritores. Aunque ellos fueron por la carretera, los promotores quieren hacer un camino a través de senderos que una los pueblos que visitaron. A la Ribagorça llegaron desde laVall d’Aran. Entraron por el túnel de Vielha.. Bajaron por la carretera y pasaron por Castelló de Tor, Llesp y Barruera. Estuvieron en Erill la Vall, Boí y Taull y subieron por la Vall de Sant Nicolau, hasta el Portarró d’Espot, lo que ahora es el Parque Nacional de Aigüestortes.José María Espinàs fue el más rápido en plasmar en papel el viaje que hizo con Cela en 1956. La editorial Selecta editó su “Viaje al Pirineo de Lleida” en 1957. En 1999, Edicions La Campana lo reeditó con otro título, “A peu pel Pallars y la Vall d’Aran”. Al premio Nobel de Literatu-ra de 1989, le costó nueve años publicar su viaje. Alfagua-ra editó el Viaje al Pirineo de Lleida de Camilo José Cela en 1965. n

RepoRtAJeCAMÍ DE L’AIGUA

MiRADA 19

14-15 Sant Climent de taüll es la iglesia más importante de la Vall de Boí

16 Reproducción del pantocrá-tor de Sant Climent de taüll