Reflexions sobre arquitectura

39
Reflexions sobre arquitectura Un curs d’habitatge Projectes VII Curs 2011/12 David Esclusa Hortal Professors: Xavier Monteys, Silvia Musquera

description

Un curs d'habitatge. Projectes VII

Transcript of Reflexions sobre arquitectura

Page 1: Reflexions sobre arquitectura

Reflexions sobre arquitectura

Un curs d’habitatge

Projectes VII Curs 2011/12 David Esclusa HortalProfessors: Xavier Monteys, Silvia Musquera

Page 2: Reflexions sobre arquitectura
Page 3: Reflexions sobre arquitectura

Reflexions sobre arquitectura

Un curs d’habitatge

Page 4: Reflexions sobre arquitectura
Page 5: Reflexions sobre arquitectura

Introducció 03

La façana 07 Modificació 08 Ampliació 10

L’escala 13 Com a element exterior 14 Com a element de transició 16 Com a element interior 18

El passadís 21 Com a unió de volums 22 Com a encadenament d’espais 24

Llocs d’emmagatzematge 27 Com a unió d’estances 28 Com a separador d’espais 30 Com a excavació 32 Com a lloc de relació 34

1

Índex

Page 6: Reflexions sobre arquitectura
Page 7: Reflexions sobre arquitectura

3

Introducció

El full en blanc. Aquest és el gran temor que

tenim els arquitectes, la incertesa que ens

suposa haver d’agafar un llapis per traçar les

nostres idees sobre el full en blanc. Un cop

trencat el glaç, amb els primers esbossos

sobre el paper, sembla que s’obri la llum, i les

idees vinguin com un torrent per emplenar

els espais buits. Segurament molts d’aquests

dibuixos els haurem de descartar, moltes

idees eliminar-les del projecte, però ja no

tindrem l’horror vacui que ens transmet el full

en blanc.

Segurament per això, l’assignatura de Pro-

jectes és la més soferta pels estudiants

d’Arquitectura, perquè no hi ha res sobre

segur, no hi ha fòrmules mestres ni dreceres

ni sol·lucions generals; cada projecte és únic,

amb les seves característiques i difi cultats.

Aquest llibre és un recull d’un curs d’habitatge,

fet sobre projectes de remodelació d’edifi cis ja

existents a la ciutat de Girona. Un curs atípic

en el sentit que s’han anat treballant diferents

projectes a la vegada, cosa que ha permès

poder adaptar idees d’uns projectes a uns

altres.

Però el llibre que tens a les mans no és

un recull de projectes, és un recorregut

d’elements arquitectònics, des de la façana

fi ns a les unitats d’emmagatzematge. Aquesta

estructura, permetrà poder comparar les

sol·lucions donades als projectes i els ele-

ments que s’han adaptat entre diferents situa-

cions, a més de tenir presents els projectes

durant tot el llibre, tal i com els hem tingut

nosaltres presents durant tot el curs.

Page 8: Reflexions sobre arquitectura

4

Introducció

Presentació dels projectes

Bloc Vila/Angelats

Dissenyat per

l’arquitecte Josep Clar-

et i Rovira, construït

el 1949. Planta baixa

més dos, dos pisos

per planta. Situat a la

cruïlla de C/ Eiximenis

amb Gran Via Jaume I.

Bloc Bech de Careda

Edifi ci dissenyat per

l’arquitecte Josep Claret

i Rovira, construït l’any

1935. Planta baixa

més cinc, dos pisos

per planta. Situat a un

xamfrà de la Gran Via

Jaume I.

Page 9: Reflexions sobre arquitectura

5

Casa Puig

Dissenyada per

l’arquitecte Joan Roca

i Pinet, construïda l’any

1935. Situada al c/ de

la Llebre, carrer es-

glaonat que condiciona

la façana de l’edifi ci.

Casa Gifre

Construïda l’any 1884

a càrrec del mestre

d’obres Francesc de

P. Martí. Situada a la

Travessia de l’Auriga, al

bell mig del casc antic

de Girona.

Page 10: Reflexions sobre arquitectura
Page 11: Reflexions sobre arquitectura

7

La Façana

De la mateixa manera que es

diu que la cara és el mirall de

l’ànima, la façana és el mirall de

l’ànima de l’edifi ci. La façana ens

dóna gran quantitat d’informació

sobre l’edifi ci, des del seu ús fi ns

a l’època en què va ser construït;

ens pot donar pistes sobre la

seva estructura interior, sobre la

compartimentació de les estanc-

es, sobre els seus recorreguts;

ens pot dir quines eren les inten-

cions que tenia l’arquitecte sobre

el seu projecte, o si simplement

el projecte es va fer sense arqui-

tecte (o sigui, que forma part de

l’arquitectura popular). Fins i tot,

ens pot amagar tot el que hi ha

darrera sota la uniformitat d’un

mur cortina.

En defi nitiva, la façana és la

part del projecte que es mostra

a l’exterior, a la gent que no ha

d’usar l’edifi ci directament, però

que ha d’usar l’espai inmediata-

ment adjacent a aquesta: el

carrer. A més, ha de conviure

a més o menys gràcia amb la

resta d’edifi cacions veïnes i ha

de resoldre els problemes que li

plantegi l’espai urbà.

Per tant, quan un arquitecte ha de

treballar a un edifi ci ja contsruit

per reformar-lo, un dels prim-

ers problemes que es planteja

és ¿què fer a la façana? ¿Com

mostrar la seva obra a un edifi ci

ja construit? ¿Ha de fer un ele-

ment integrador amb la resta de

la façana, o un element trenca-

dor? ¿Ha de conservar al màxim

la façana existent o canviar-la

completament?

Aquestes qüestions i d’altres se

m’han plantejat a l’hora de tre-

ballar amb alguns projectes que

s’han dut a terme durant el curs i

que, a continuació, mostraré.Façana de l’edifi ci on viu Ms. Hulot a

la pel·lícula Mon Oncle de Jaques Tati.

L’escena ens mostra el recorregut que fa

el personatge fi ns arribar a casa seva a

través de les fi nestres de la façana.

Page 12: Reflexions sobre arquitectura

8

La façana

Modificació

La parcel·la on s’emplaça el pro-

jecte marca sempre quin serà el

camí que seguirà el desenvolupa-

ment del mateix, però a pocs llocs

marca tant com a la Casa Puig,

amb el fort pendent del C/ Llebre i

la forma de la parcel·la seguint un

angle obert.

Tot i el fort desnivell, la façana

està estructurada amb unes línies

molt defi nides, agrupant les fi -

nestres de tres en tres.

La part baixa de la façana està

decorada amb un ritme esglaonat,

que segueix les escales.

Un estudi més acurat de la fa-

çana ens permet veure que es

pot descomposar en dos pells: La

interior, amb fi nestres quadrades,

tal i com es feien a les obres

tradicionals de l’època, mentre

que la pell exterior, que agrupa

les fi nestres de tres en tres, és un

intent d’imitar la fenêtre allongée

ideada per Le Corbusier, un dels

cinc principis del Moviment Mo-

dern. Realment, dóna la impressió

que l’arquitecte va voler acostar la

modernitat a un país pobre com

l’Espanya de l’època, amb els

materials existents al lloc.

La porta d’accés es situa a un

Page 13: Reflexions sobre arquitectura

9

La façana

Moficació

replà de l’escala (¿què va ser

primer, el replà o la porta?), i

segueix la mateixa idea amb la

que es va projectar la resta de la

façana: una pell interior conven-

cional, una pell exterior imitant el

Moviment Modern.

El projecte plantejat a aquest edi-

fi ci consisteix en idear una nova

obertura a aquesta façana, per tal

de poder fer als baixos de l’edifi ci,

l’espai que queda entre la planta

primera i el sòl, a l’únic espai on

és possible, entre la porta d’accés

i l’edifi ci veí.

Com obrir un forat a una fa-

çana tan fortament regulada

com aquesta? La sol·lució a

aquest problema no hauria de

ser fer quelcom trencador amb

la resta, encara menys tenint en

compte les característiques de

l’emplaçament i la forma de la

façana.

S’ha optat per fer un forat, seguint

com a línees de projecte les

marcades per la pròpia façana:

l’alçada la determina la porta

existent, mentre que l’amplada,

les senefes existents als baixos

de la façana, dissenyades seguint

el ritme marcat per l’escala. Dins

aquest forat, un replà que marca

l’accés a la botiga, una façana

situada dins la façana, emulant el

joc de les dues pells un altre cop.

Page 14: Reflexions sobre arquitectura

Cada nou projecte a treballar

planteja noves incògnites. Quan

no es tracta de canviar una fa-

çana existent, sinó d’ampliar-la,

les qüestions a resoldre varien

notablement, especialment quan

ens enfrontem a edifi cis amb una

aparença tan senyorial com la del

Bloc Vila/Angelats, perfectament

estructurat, amb unes línies molt

marcades tant per les cornises i

balcons en horitzontal, com per

les pilastres en vertical.

El projecte assignat demana fer

una planta més a aquest bloc,

cosa que demana una sol·lució

per la façana.

Es podria resoldre el porblema

amagant-se, fent que la nova fa-

çana no sigui visible des del car-

rer, però fi nalment s’ha optat per

una sol·lució molt diferent: ampliar

la façana existent. La nova fa-

çana segueix les línies marcades

existents en quant a la dimensió i

el ritme de les obertures, però fuig

de tots els formalismes imposats

per l’estètica neoclàssica, com ara

pilastres o cornises (elements que

tenien, certament, una explicació

constructiva a l’època en que es

van construir, però que mancaria

de sentit imitar actualment)

Per tal de poder diferenciar la

façana nova, s’ha optat per un

revestiment diferenciat, que per

una banda ens permeti distin-

gir a primera vista què és nou i

què antic, però que no trenqui ni

amb l’estètica de l’edifi ci on s’ha

projectat ni amb la de la resta de

blocs del carrer.

Però sobretot, s’amplia tota la fa-

çana, independentment de si s’ha

de construir alguna cosa darrera

o no. Una fugida cap a endavant

que et dóna les mans lliures per

poder treballar a dalt sense que

ningú sàpiga què hi ha darrera.

10

Façana

Ampliació

Page 15: Reflexions sobre arquitectura

11

Façana

Ampliació

A l’altre pàgina,

façana original de la

Casa Vila.

A l’esquerra, situació

del projecte al seu

emplaçament,

comparat amb els

volums dels edifi cs

veïns

A sota, façana al C/

Eiximenis de l’edifi ci,

on es mostra també

l’ampliació realit-

zada.

Page 16: Reflexions sobre arquitectura
Page 17: Reflexions sobre arquitectura

13

L’escala

“Com salvar un desnivell?”

Aquesta va ser la pregunta que

es van formular els primers

cosntructors de cases, al naixe-

ment de la civilització. Desnivells

entre cases, desnivells dins una

mateixa casa o desnivells a una

mateixa planta. Desnivells que

s’havien de salvar diàriament,

durant el tràfec rutinari d’un poble

neolític. No sabem qui va ser, ni

a on, però la sol·lució, senzilla i

genial, ha arribat fi ns als nostres

dies: L’escala.

Per a un arquitecte, una escala

és una sol·lució, però també un

problema a resoldre, concreta-

ment, un problema matemàtic.

Calcular el nombre de graons

en funció del desnivell a sal-

var, l’amplada dels mateixos,

l’amplada de l’escala, la freqüèn-

cia i forma dels replans... Prob-

lemes que moltes vegades

queden resolts per la normativa

vigent, cosa que obliga al projec-

tista a amotllar les seves escales

a les mesures mínimes impo-

sades.

Però també un problema de dis-

seny amb múltiples sol·lucions,

depenent de la forma que se

li vulgui donar a l’escala, als

graons, a la barana...

El problema es complica quan

l’escala és a l’interior d’un habi-

tatge i s’ha de resoldre l’ús que

s’ha de donar a l’espai residual

que hi queda a sota.

Moltes qüestions referents a un

element que s’ha fet servir des

de temps immemorials, però pel

qual encara no hi ha hagut una

sol·lució única. Es pot dir que,

de la mateixa forma que cada

projecte s’ha d’adaptar al seu

emplaçament, cada escala s’ha

d’adaptar al seu projecte.

Escala d’accés al Castell de Solius

(Santa Cristina d’Aro, Girona), esculpida

directament sobre la roca on s’assenta

la fortalesa.

Page 18: Reflexions sobre arquitectura

14

L’escala

Com a element exterior

Als barris antics de les ciutats

podem trobar autèntiques joies

arquitectòniques i urbanístiques,

algunes més apreciades pels

arquitectes que no pas pels seus

usuaris habituals. Un exemple

és l’abans esmentat C/ Llebre,

un carrer esglaonat, una escala

encaixada entre els edifi cis, tot

provocant un conjunt de jocs

visuals entre les cantonades dels

mateixos, recordant en alguns

moments a la Scala Regia de

Bernini, que es va dissenyar de

tal forma que semblés més gran i

més llarga del que era en realitat,

per tal de resaltar la fi gura del

Papa de Roma quan rebia visites.

Sempre és gratifi cant veure com

els constructors de les ciutat

antigues van transformar un pro-

blema, com era un carrer amb

un fort pendent, en una sol·lució

única i genial, sol·lució, però, no

tan celebrada per als usuaris de

la mateixa, que veuen com per

accedir als seus habitatges han

de pujar i baixar cada dia per una

escala infernal, sense cap més

sol·lució, sense opció al transport

rodat o motoritzat, cosa que, si

tens problemes de mobilitat, no

deu ser gaire gratifi cant.

L’escala del Carrer de la Llebre, amb la

Casa Puig al fons de la imatge.

Page 19: Reflexions sobre arquitectura

15

L’escala

Realment, enfrontar-se a un ele-

ment tant potent com aquesta

escala és un assumpte delicat. El

simple fet de tocar una sola pedra

de les que conformen el graonat

pot ser considerat com un sacri-

legi, a més d’un problema amb la

regidoria d’Urbanisme.

Per això, i partint de la sol·lució

plantejada anteriorment a la

façana de la Casa Puig, s’ha

volgut aprofi tar la oportunitat que

dóna tenir un espai interior dins

la façana on poder fer un replà,

on poder desviar l’escala sense

haver de tocar la original.

Després de moltes proves, un se

n’adona dibuixant de les múltiples

sol·lucions que es poden donar a

aquest problema, de les moltes

maneres de dissenyar els graons

o el replà.

Al fi nal, segurament infl uit per la

manca d’espai a l’interior del local

on s’ha de fer el projecte, es va

optar per la sol·lució que ocupés

la mínima planta possible, però

que a la vegada, degut a les seva

desviació respecte la vertical de

la façana, acompanyés al visi-

tant a entrar dins del local, sense

fer girs bruscos ni antinaturals.

L’escala entra dins l’edifi ci per

portar-te a l’entrada d’un local

comercial petit, però especial.

I el més curiós de tot: la sol·lució

escollida fa que el local estigui ja

estructurat en dues parts abans

de seguir fent el projecte. Però

això ja s’explicarà més endavant.

Com a element exterior

Estudi de formes d’accés al local, perllongant

l’escala existent cap a l’interior de l’edifi ci.

Page 20: Reflexions sobre arquitectura

16

L’escala

Com a element de transició

L’escala de la Casa Gifré

està feta per voltes de

rajol. Els graons estan

fets de pedra fi ns la

planta primera, mentre

que la resta de plantes

està acabada amb rajols

rematats per un tauló de

fusta.

La barana està feta de

forja, amb un passamà

que transcorre sense

interrupció de dalt a baix.

La millor mostra de que

l’escala no està feta per

un arquitecte és la seva ir-

regularitat, tant al quadrat

de base (que és en realitat

un rombe) com a l’alçada

entre plantes i la llargada

de les tramades.

Page 21: Reflexions sobre arquitectura

17

L’escala

Normalment, no s’accedeix di-

rectament a un habitatge des del

carrer, es sol posar un espai de

transició que actui com a fi ltre de

l’extreior a l’interior.

Des de coses tan simbòliques

com graons a peu d’escala fi ns

a autèntics espais com jardins o

patis, els elements de transició de

les cases unifamiliars els trobem

a l’exterior. Però quan parlem

d’edifi cacions plurifamiliars,

aquest element l’hem de trobar a

dins: L’escala de veïns.

Un espai que pertany a tots els

veïns i a cap en concret, del

qual els propietaris paguen les

despeses a parts iguals i on es

celebren les reunions de veïns,

aquesta és la concepció que es

sol tenir d’una escala de veïns.

Però si observem amb atenció els

detalls d’aquest element, podem

extreure informació molt valuosa

sobre l’edifi ci on es troba i sobre

les persones que l’habiten.

Nornalent, aquesta riquesa de

senyals la solem trobar a les

escales veïnals d’edifi cs antics,

un bon exemple és a la Casa

Gifré.

Construïda a fi nals del s. XIX,

projectada no per un arquitecte,

sinó per un mestre d’obres,

aquesta escala és un símbol de

la seva època, una joia que ens

mostra la importància que se li

donava a aquests elements, al

ser la primera cosa que veien els

visitants quan havien d’anar a un

habitatge del bloc.

La primera impressió és un

cop de teatre, un arc d’estil

neomossàrab que creua l’espai

del vestíbul, des d’on arrenca

l’escala, amb la penombra només

trencada per la tènua llum dels

lluernaris a coberta, que et convi-

den l’ascensió, com una metàfora

de l’escala al cel. Una escala,

però, amb uns materials més

senyorials a les plantes inferiors,

símbol de quins eren els pisos

principals en aquella època.

Com a element de transició

Page 22: Reflexions sobre arquitectura

18

L’escala

Com a element interior

A la dreta, detall de com part del

sota de l’escala s’ha habilitat com

a prestatgeria i, per tant, habilitar

part d’un espai que havia que-

dat perdut per la col·locació de

l’escala com a zona de lectura.

A baix a l’esquerra, detall en plan-

ta de l’escala i la zona residual

reconvertida en zona de lectura

A baix a la dreta, secció on

s’aprecia la situació abans comen-

tada, a més de la conversió de la

resta de l’espai de sota l’escala

com lloc d’emmagatzematge.

Page 23: Reflexions sobre arquitectura

19

L’escala

Quan es planteja haver d’ampliar

un habitatge per dalt, afegint un

pis, sempre queda el problema

d’on fer l’escala per comunicar

les dues plantes, sobretot quan

l’estructura està tan marcada com

passa a les cases fetes amb murs

estructurals, a on els moviments

a l’hora de projectatr són més

limitats (per bé o per malament).

En el cas de la Casa Vila, s’ha

col·locat l’escala entre 2 crugies

estructurals, a un punt central

i estratègic de la casa, que ja

comentarem més endavant en

el llibre, però que ha plantejat un

problema.

A diferència del que passa a les

escales comunals, on tot l’espai

s’aprofi ta per fer passar els trams,

els replans o les instal·lacions,

el sota d’escala a una vivenda

unifamiliar sol acabar siguent un

espai mort, amb sort, un armari

traster. La cosa es complica quan

l’espai on va destinada l’escala

és massa gran perquè hi vagi

tan sols aquest element, però

massa petit com perquè hi hagi

una habitació adjunta. Es com si

ens l’escala s’hagués menjat una

habitació.

Davant la crisi, oportunitat. On

algú pot veure un espai petit i

arraconar, un altre pot apreciar

un volum en doble alçada, amb

il·luminació provinent de dos fi n-

estres, i espai sufi cient per poder

posar unes lleixes, sota l’escala, i

una butaca. Un racó perfecte per

poder llegir o escoltar música. Un

lloc ideal on poder esperar a algú

que hagi de venir de la planta

superior. Un lloc en el que per

una banda quedes amagat, però

per l’altre pots controlar tot el que

circula per la casa. A més de tenir

una escala àmplia i il·luminada...

Com a element interior

Page 24: Reflexions sobre arquitectura
Page 25: Reflexions sobre arquitectura

21

El passadís

Un element residual. Aquest és el

tractament que reben en moltes

ocasions els passadissos dels

habitatges construïts actualment.

Llocs estrets, foscos en moltes

ocasions, que tenen la única

funció de conectar entre sí les

diferents estances d’una casa.

Com ha canviat la concepció del

passadís durant el s. XX! Fins fa

no masses dècades, aquesta era

una part important de la casa, un

lloc on es rebien les visites, on es

feia esperar els convidats, on els

nens jugaven, on es mantenien

converses durant el transcurs

d’una celebració familiar. Els

passadissos i distribuidors es

guarnien amb les seves millors

gales, es forraven d’armaris,

prestatges i quadres. Es donava

tractament diferent a les zones

més públiques i més privades,

cosa que feia comprendre als

visitants fi ns on podien arribar.

Les construccions contem-

porànies, volent imitar aquest

símbol senyorial i burgès, els hi

han donat l’estocada defi nitiva,

convertint-los en una caricatura.

Per poder tornar a donar valor a

aquests espais, no podem pensar

en planta només, sinó en volum,

com feien els antics constructors

troglodites, excavant cases i tem-

ples a les entranyes de la terra.

No hem de pensar en un pas-

sadís llarg i estret, sinó en una

successió d’espais, de distribui-

dors, que et porten cada un a

un seguit d’estances, units per

obertures practicades als murs

portants de l’habitatge.

Durant aquest curs, s’han portat

a terme diverses sol·lucions per

tal de convertir els passadissos

dels projectes en llocs d’estar, de

relació. En llocs vius dins la casa.

Temple troglodític a Malta. Els construc-

tors del III mileni a.C. van excavar aquest

recinte, tot esculpint pilastres i jàsseres

com a elements estructurals.

Page 26: Reflexions sobre arquitectura

22

El passadís

Com a unió de volums

A dalt, volums dels passadissos del bloc Bech de Careda.

A baix, volum de la reforma d’un dels passadissos.

Page 27: Reflexions sobre arquitectura

23

El passadís

Per al següent exercici ens hem

d’imaginar l’espai no com les

parets que el tanquen, sinó com

l’aire que l’omple. Hem pensar en

el volum més que no pas en el

buit. I fent això descobrirem coses

que se’ns poden haver passat per

alt.

Construir un edifi ci des de dins,

no des de fora, tal i com feien

els antics etíops a les esglèsies

excavades a les roques, o (sense

anar tan lluny) els constructors de

les cases - cova que tan abunden

a Granada.

Aplicant aquest concepte al pas-

sadís del pis del Bloc Bech de

Careda, passem de veure unes

simples línies sobre el plànol a un

espai dividit en 3 parts: rebedor,

distribuidor i passadís, cada un

amb la seva forma, importància

i portes d’accés a les estances

del pis. El distribuidor s’alça com

la part més important, al ser més

ampli i donar les portes a les

parts més importants de la casa.

Tenint això com a base, calia

buscar una forma de modifi car

aquest passadís per tal de poder

encabir llocs d’emmagatzematge,

que explicarem més tard en el

llibre.

Moldejant el volum, buscant una

manera de treure o afegir es-

pai sense que se’n ressentís el

projecte, es va optar per un vell

joc visual: jugar amb les di-

agonals per donar més sensació

d’amplitud.

Amb aquest joc, s’ha restat volum

al distribuidor, però l’espai result-

ant dóna la sensació de ser més

ampli, al anar-se obrint.

En petita escala, s’ha fet el mateix

a la part fi nal del corredor, per tal

de donar la sensació de ser més

llarg i ample del que és.

Com a unió de volums

Maqueta del passadís del projecte al Bloc Bech

de Careda

Page 28: Reflexions sobre arquitectura

24

El passadís

Com a encadenament d’espais

Tots tenim la concepció de pas-

sadís com un espai de trànsit, de

circulació, de comunicació entre

estances. Al parlar de passadís,

tenim la concepció d’un espai

llarg, estret, poc il·luminat i amb

multitud de portes.

Aquest esquema pot ser suport-

able a cases o pisos petits, però

quan ens trobem en habitatges de

dimensions considerables, si no

es tracten amb cura poden acabar

siguent llocs desagradables.

Al Bloc Vila, el programa del pro-

jecte és de grans dimensions, i es

corria el risc de que això succeís,

al ser la planta de l’edifi ci molt

llarga i estreta. Per això, es va

decidir projectar la distribució en

funció de dos principis: el primer

i inamobible, el de l’estrudtura

portant, i el segon i més fl exible,

el d’una zona de distribució que

discorrés pel mig de la casa.

A partir d’aquí, tot va consistir en

jugar amb les diferents peces i

les entrades de llum. L’existència

de patis interiors que permetien

il·luminar zones interiors de la

casa eren una oportunitat per a

poder dotar de llum el corredor de

la planta baixa que no es podia

deixar escapar. La il·luminació del

passadís a la planta superior va

Page 29: Reflexions sobre arquitectura

25

El passadís

Com a encadenament d’espais

ser molt més agraida, optant pel

recurs d’una gal·leria oberta a la

part més privada de la planta.

Però segurament, la part més in-

teressant d’aquest corredor és la

concepció del mateix, no com un

llarg passadís com si es tractés

d’un palau neoclàssic, sinó com

un encadenament d’espais, un

volum fracturat per les mateixes

parets de càrrega, on es va

circulant entre estances més

que per un passadís. Travessar

aquest corredor es converteix en

una experiència arquitectònica on

cada espai és diferent a l’anterior

en quant a forma, il·luminació,

ús i funció de les estances a les

quals comunica, creant un joc de

volums i convertint el corredor no

només en un lloc de trànsit, sinó

també en un lloc d’estar; ajudat

també per les unitats d’emmagat-

zematge que després explicarem.

A l’esquerra, les plantes

del projecte de la Casa

Vila (a dalt, planta prime-

ra, a baix planta segona),

amb els corredors mar-

cats.

A la dreta, fotografi a

del corredor, on es pot

apreciar l’encadenament

d’espais a través dels

murs portants.

Page 30: Reflexions sobre arquitectura
Page 31: Reflexions sobre arquitectura

27

Llocs d’emmagatzematge

Si una cosa caracteritza als

homes des de la revolució ne-

olítica és la necessitat de guardar,

d’emmagatzemar objectes, eines,

queviures, etc.

En un principi, qualsevol racó de

la cabana o qualsevol forat a la

roca servia per protegir els seus

béns de les inclemències dels

temps i de les altres persones.

Aquest concepte, com tot, ha anat

evolucionant durant els segles.

Fins fa no massa temps, només

tenia sentit fer gran quantitat de

llocs d’emmagatzematge a les

cases de persones riques, al ser

les úniques que es podien per-

metre comprar grans quantitats

de béns i tenien la necessitat de

guardar-los.

L’arribada del consum de masses

durant el s. XX ha provocat que

tothom tingui a casa seva gran

quantitat d’objectes, llibres, roba

i altres béns que necessiten ser

emmagatzemats. Molts d’ells

són fruit del propi consumisme,

comprats a cop de caprici. Altres

són herència d’un passat recent,

que segurament farem servir molt

poques vegades durant el futur

però que tenim la necessitat de

conservar. I tot això sense obli-

dar tots els béns de consum que

utilitzem asiduament, o els espais

destinats a que s’emplenin en

un futur o en cas de que vinguin

visites a casa.

Durant aquest curs de projectes,

no ens hem contentat amb amo-

blar indiscrimidament els nostres

edifi cis amb armaris i prestatges,

sinó que hem volgut donar unes

altres funcions a aquests llocs

destinats, en un principi, a em-

magatzemar tots aquells objectes

que, d’una altra forma, estarien

escampats i desendreçats per les

nostres cases, fora de l’ordre i

el control que molts de nosaltres

necessitem per poder viure.Interior d’una casa-cova a Granada.

Excavacions a les parets han per-

mès la incorporació de mobiliari i llocs

d’emmagatzematge

Page 32: Reflexions sobre arquitectura

28

unitats d’emmagatzematge

Com a unió d’estances

Si d’una cosa es sorprenen molts

estrangers al venir a Espanya, és

en la fi xació que tenim en posar

les rentadores a les cuines als

pisos petits, que no tenen espai

destinat a rentador. Una idea real-

ment antihigiènica, juntar alimen-

tació i roba bruta; plats bruts i

roba neta a la mateixa habitació.

Fruit d’aquesta qüestió, neix la

necessitat de trobar altres es-

pais on posar les rentadores; i si

es pot sumar un espai on poder

planxar, la cosa és encara millor.

Per això, quan en la reforma del

passadís del pis del Bloc Bech de

Careda, al eixamplar el passadís

al fi nal, es va empetitir una habi-

A l’esquerra, la planta de

l’armari a dues bandes,

que comunica el passadís

i el rentador en el que s’ha

convertit l’antiga habitació

després de la remodelació

del passadís.

A dalt a la dreta, la secció

de l’armari, on es veu la

distribució de roba bruta al

calaix de sota i roba neta

al penjador i les lleixes

de dalt

A baix a la dreta, alçat de

l’armari a dues bandes.

Page 33: Reflexions sobre arquitectura

29

Unitats d’emmagatzematge

tació de mala mort, que només

respirava per una fi nestra que

donava al pati de llums, es va

optar per la reconversió: Aquest

és el lloc ideal per a poder fer un

rentador.

Per tal de poder aprofi tar al

màxim l’espai restant, a l’hora de

decidir el lloc on posar els arma-

ris destinats a dipositar la roba

bruta i guardar la roba neta, es va

decidir matar dos ocells d’un tret:

l’armari seria doble.

Una idea senzilla però ge-

nial. Poder comunicar dues

estances per una unitat

d’emmagatzematge.

L’armari tindria un funcionament

lògic: a la part inferior, calaixeres

on poder dipositar la roba bruta; a

la part superior, penjadors i lleixes

on posar la roba neta.

Aquesta disseny permet que els

usuaris de la casa puguin deixar

la roba bruta al rentador i recollir

la roba neta del rentador sense

haver d’entrar al rentador. Les

calaixeres, registrables pels dos

cantons, permeten per una banda

posar la roba bruta i per l’altre,

treure-la per portar-la a la renta-

dora. I al revés, al poder obrir

l’armari per les dues portes, per-

met que es pugui penjar per una

banda la roba neta i planxada, i

per l’altre, poder treure-la per quèl

l’usuari se la posi o la porti al seu

armari particular.

Possiblement, algu pugui pensar

que aquest disseny està ideat per

a una casa amb servei, o per una

idea misògina on la mare fa les

feines de la casa. Però jo penso

també en clau de comoditat: la

comoditat de poder posar a un

calaix la roba bruta després de

dutxar-se, sense haver de deixar-

la a un racó de la teva habitació.

Encara que tothom renti i planxi a

casa.

Com a unió d’estances

Page 34: Reflexions sobre arquitectura

Separar dos espais és una funció

que han dut a terme els mobles

des de sempre. En podem trobar

exemples a tot arreu, des dels

més comuns taulers que delimiten

l’espai entre botiguer i client fi ns

als sofi sticats armaris correders

que trobem a La Rinconada de

Bonet, que separen la sala d’estar

i el passadís de la casa.

Les unitats d’emmagatzematge

també han tingut la funció de

separar espais o estances, ja

sigui d’una manera indirecta i

merament visual; o de manera di-

recta, fent aquestes unitats com si

fossin envans amb un tractament

especial.

Quan ens trobem un espai amb

unes característiques tan es-

pecials com el local dels baixos

de la Casa Puig, on la forma de

l’entrada condiciona tot el pro-

jecte, amb prou feines cal cap

tipus de moble per voler donar la

sensació de separar l’espai en

dos meitats, el propi projecte hi fa.

Tot i així, hi ha maneres de poten-

ciar--ho, com ara fent passar un

prestatge de banda a banda de la

botiga, tal qual com si convertis-

sim la part més estreta de la boti-

30

Unitats d’emmagatzematge

Com a separador d’espais

Page 35: Reflexions sobre arquitectura

31

Unitats d’emmagatzematge

ga en una porta que donés a una

altra sala. I a la vegada, un altre

prestatge que conduís als que

passin per aquesta portalada,

deixant més arraconada la zona

destinada a la lectura i el repòs, al

costat de la fi nestra.

Canviant de casa, la sol·lució

adaptada al distribuidor del pis

del Bloc Bech de Careda és

completament diferent, així com

ho és també la situació. La nova

forma del sitribuidor provocaria

que la cuina perdés un espai

d’emmagatzematge si destines-

sim tot l’envà que separa les dues

estances a armaris del ditribuidor.

Però dividint la paret en tres parts,

i fent que dues siguin efectiva-

ment mobles que donin al pas-

sadís, podrem aconseguir que la

cuina tingui un racó destinat a la

instal·lació d’una nevera.

Conceptualment, el que tenim

aquí no és un envà convencional,

sinò una paret destinada a unitats

d’emmagatzematge que separen

dos espais completament i ha-

bilita armaris a una banda i una

altra, conservant la independència

entre sales.

Com a separador d’espais

Page 36: Reflexions sobre arquitectura

32

Unitats d’emmagatzematge

Com a excavació al mur

Excavar un forat a la paret per

poder guardar les coses és, tal

i com s’ha comentat anterior-

ment, el primer impuls que va

tenir l’èsser humà a l’hora de

fer unitats d’emmagatzematge.

Una cova feta artifi cialment, a les

entranyes de la terra, arrecerada

de les inclemències del temps, on

poder guardar els béns preuats.

Una sensació de protecció que

ens porta al més profund del nos-

tre subsconcient com a espècie,

a les coves on vivien els nostres

avantpassats; i com a indivi-

duus, a la “cova” on tots ens hem

gestat.

Aquesta ha sigut una de les idees

de força a l’hora de projectar la lli-

breria als baixos de la Casa Puig.

Aprofi tant els fonaments de la

casa, als espais que quedaven

buits entre els mateixos, s’han

projectat dos balmes modernes,

de planta rectangular, excavades

a la terra on s’assenta l’edifi ci.

Un cop s’havien realitzat

aquestes dos protuberàncies que

sobresurtien de la línia traçada

dels fonaments, va sorgir la con-

cepció de que aquesta era la part

més interessant del projecte, i

Page 37: Reflexions sobre arquitectura

33

Unitats d’emmagatzematge

que s’havia de seguir investigant

en aquesta línia per tal de desco-

brir què fer en aquests espais.

Traçant alçats i seccions de la

zona, va resultar com a sol·lució

més efectiva fer entrar les lleixes

on es col·locarien els futurs llibres

cap a dins, fer que les pròpies

prestatgeries fossin part de la

paret.

Aquesta idea permetia, a més,

economitzar el reduit espai de la

llibreria, ampliant la zona desti-

nada als clients que es quedarien

mirant els llibres de les prestat-

geries, guanyant així en comodi-

tat.

Encara quedava un últim movi-

ment a realitzar a aquesta unitat

d’emmagatzematge. Degut a les

petites dimensions del local, es

va decidir augmentar l’alçada dels

sostres i dels prestatges, per tal

d’aprofi tar al màxim l’espai. Com

a alternativa a una escala que

anés passant d’una banda a una

altra de la botiga per arribar a les

lleixes superiors, es va decidir fer

que seccions dels prestatges in-

feriors sobresortissin, i que fessin

de graons improvitzats, on poder

pujar i agafar els llibres que es

troben més amunt.

Com a excavació al mur

A dalt a l’esquerra, una dona a Matmata

(Tunis)

A l’esquerra, secció de les lleixes exca-

vades al mur.

A dalt, imatge de les lleixes excavades

al mur.

Page 38: Reflexions sobre arquitectura

34

Unitats d’emmagatzematgeCom a lloc de reunió

A dalt, festejador a la fi nestra

d’una masia catalana.

A baix, secció i imatge

d’armaris baixos destinats

també a ser usats com a

banquetes. (Bloc Bech)

A la dreta, armaris similars

col·locats a la gal·leria supe-

rior de la Casa Vila

Els éssers humans sóm gregaris,

sempre busquem el contacte so-

cial, i per a tal fi ta, qualsevol lloc és

vàlid i aprofi table. Això ho sabien els

nostres avantpassats, quan a l’hora

de construir les seves masies, van

aprofi tar els espais de sota de les

fi nestres i els considerables gruixos

de parets per a fer banquetes al

mateix ampit interior de la fi nestra,

des d’on poder parlar amb la per-

sona asseguda davant teu en cas

d’anar acompanyat, i poder contem-

plar el paisatge que hi havia a l’altra

banda de l’obertura.

Aquestes banquetes, anomenades

festejadors, han sigut l’embrió d’una

unitat d’emmagatzematge que he fet

servir recorrentment a alguns dels

projectes treballats al curs.

Page 39: Reflexions sobre arquitectura

35

Unitats d’emmagatzematge

En el cas de les banquetes

reaprofi tables com a mobles al

projecte del Bloc Bech de Care-

da, s’han fet servir al distribuidor

de la casa, com a mitjà per a

poder reproduir la forma donada

a l’altre paret, però perdent el

mínim d’espai possible. Així, s’ha

aconseguit un moble ideal per a

guar-dar sabates i per a seure

durant el trancurs d’una festa,

per exemple. Podem dir, llavors,

que es tracte d’un moble social. A

més, s’ha seguit el discurs pro-

posat anteriorment, mostrat a la

reforma del passadís, on es volia

aconseguir un millor aprofi tament

dels racons del distribuidor i do-

nar sensació d’amplitud fent que

aquesta estança s’anés obrint a

la vista de l’espectador.

S’ha seguit la mateixa base

a la Casa Vila, però de forma

lleugerament diferent a la del

Bloc Bech, molt més propera als

originals festejadors. Aprofi tant

les grans obertures situades al

corredor encadenat, s’ha volgut

aprofi tar els baixos de les fi nes-

tres per a aplicar el mateix moble.

La forma no condiciona tant en

aquest cas la banqueta, al no

tractar-se d’un racó triangular,

sinó d’un espai rectangular entre

Com a lloc de reunió

crugies.

Aquests mobles baixos, amb

la funció de banqueta, revolu-

cionen completament l’ús donat al

corredor. Passa de ser un espai

de trànsit a ser, també, un lloc

de repòs, on poder seure a llegir,

escoltar música o conversar amb

altres persones. A més, és clar,

de la funció originària de guardar

béns als armariets situats sota les

banquetes.