DIRECTORENRIC HERNÀNDEZ

CONSELL DE CENT 425-427BARCELONA. TEL. 93.265.53.53

www.elperiodico.catwww.grupozeta.es1,30 DIJOUS

20 DE NOVEMBRE DEL 2014i

PER A GENT COMPROMESA20

dj.

FERRAN SENDRA

Paco Ibáñez

Querella criminalLA JUNTA DE FISCALS FA PINYA AMB TORRES-DULCE TEMA DEL DIA

3Pàg. 2 a 6 i editorial

El bloc del 9-N i el PSC

consideren la decisió un

error d’efectes desastrosos

El fiscal general aconsegueix un

aval gairebé unànime per imputar

al president Mas quatre delictes

Rajoy vol reiniciar el diàlegamb la Generalitat 3Pàg. 18 i 19

DOS MESOS DESPRÉS

PANORAMA 3Pàgines 12 i 13

3Els estudiants aspiren a promoure una ‘primavera’ contra la corrupció

La matança d’Iguala desperta l’oposició mexicana

La memòria deles barraques

Barcelona ret tribut " nalment a les persones

que van viure en nuclis de barracots

COSES DE LA VIDA 3Pàg. 38 a 40 i editorial

Carmen Gómez, Julia Aceituno, Francesc Banús i Custodia Moreno, a la platja del Somorrostro.

80 anysde vidaen 80 paraulesPRIMERAFILA

3Pàgines54 a 57

NOU ORDRE EN LES GRANS CITES

PRIMERA FILA 3Pàgines 48 i 49

3La consecució del Mundial d’atletisme, últim exemplede la voracitat de l’emirat

Qatar regna en l’esport mundiala cop de talonari

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

Recuperació de la història del barraquisme

Els Jocs del 1992 van marcar de for-ma indeleble un abans i un des-prés en la història moderna de Barcelona i la van situar en un lloc destacat en el mapa mundial d’una

modernitat que va ser agitada de seguida per la imparable globalització turística. Aquella transformació formidable de la cita olímpica va portar a ocultar de forma injus-ta algunes de les Barcelones preolímpiques, potser perquè evocaven una cara massa fos-ca per ensenyar a l’aparador internacional.

És el cas de la Barcelona del barraquisme, fe-nomen de primera magnitud en el desenvo-lupament de la ciutat durant el segle XX. Montjuïc, Somorrostro, la Perona o el Carmel, que van acollir els grans poblats de barraques, són noms mítics que perviuen en l’imaginari ciutadà per la duresa de les con-dicions de vida que havien de suportar els seus habitants, fills dels grans fluxos migra-toris i convertits en barata mà d’obra. D’aquells grans assentaments, els pobladors dels quals van ser reallotjats a poc a poc en

els polígons de l’extraradi, van néixer des-prés els moviments socials i veïnals més so-lidaris i reivindicatius en els anys del creixe-ment sense democràcia, i després en la tran-sició. Constitueix, doncs, el barraquisme un ca-pítol necessari per entendre la Barcelona ac-tual. La recuperació de les seves empremtes, que ara s’inicia, és imprescindible tant per completar la memòria recent de la ciutat com per fer justícia a les persones que van fer història des d’aquelles barraques.

La Junta de Fiscals de Sala es va reunir ahir de forma gairebé inèdita per ava-lar la posició del fiscal general, Eduar-do Torres-Dulce, sobre la procedèn-cia de querellar-se contra Artur Mas,

Joana Ortega i Irene Rigau per quatre pre-sumptes delictes comesos en l’organització del 9-N. Després de la negativa dels fiscals de Catalunya a plantejar l’acusació al no apreci-ar elements de delicte per sustentar la quere-lla, Torres-Dulce ha volgut carregar-se de ra-ons amb aquest suport de la cúpula fiscal. Vana temptativa. El debat tècnic ha que-dat en evidència aquests dies. Fugint de la ter-minologia legal, els fiscals catalans conside-ren que l’astúcia de Mas li ha permès esquivar la llei, encara que critiquen la seva conducta, mentre que el fiscal general, impel·lit sense dissimular pel Govern central, insisteix que una burla així a l’Estat no pot quedar exemp-ta de càstig. O, com a mínim, sense iniciativa de la fiscalia, ja que després serà el Tribunal

L’opinió del diari s’expressa només als editorials. Els articles exposen postures personals.

Querella de la !scalia contra MasSuperior de Justícia de Catalunya (TSJC) –és a dir, els jutges– qui decidirà quin recorregut té la querella criminal. Justificar la negativa dels fiscals de Catalunya a plantejar la quere-lla dient que estan «contaminats» per l’«ambient nacionalista», com ha dit el diri-gent del PP Carlos Floriano, és un excés del qual s’hauria de deduir que si un òrgan jeràr-quic com la fiscalia no és fiable a Catalunya és que l’Estat té un greu problema en aquesta co-munitat espanyola. De la mateixa manera que el TSJC tampoc seria de fiar davant el pretès ju-

dici al president i els seus consellers. Disquisicions jurídiques al marge, el més greu són les conseqüències polítiques de la mesura. No es poden acostar posicions fent asseure una de les parts al banc dels acusats. El diàleg serà molt més complicat, a la vegada que quedarà reforçada la figura de Mas. És, per exemple, significatiu que el seu anteces-sor i exlíder del PSC, José Montilla, entre al-tres polítics de diferent signe, hagi expressat la seva solidaritat amb el president en el cas que la querella es plantegi. En lloc de buscar iniciatives polítiques que contribueixin a ar-ticular majories alienes a posicions radicals, es converteix en víctimes persones que el 9-N van permetre que la gens menyspreable xifra de 2,3 milions de catalans poguessin expres-sar-se sense incidents en un succedani de con-sulta. S’equivoca qui pretengui vèncer les te-sis independentistes amb el Codi Penal i no amb la política. No hi ha dubte que la majoria dels catalans no desitgen aquest camí.

S’equivoca qui pretengui vèncer l’independentismede la mà del Codi Penali no amb propostes polítiques

Editorials

DIJOUS8 20 DE NOVEMBRE DEL 2014

Animus iocandi Ferreres

La dona d’Enrique Peña Nieto es tro-ba a l’ull de l’huracà pel finança-ment poc clar d’una luxosa mansió que porta el seu nom construïda per una empresa a la qual el seu ma-rit va adjudicar la construcció d’un tren d’alta velocitat. Una sospitosa connexió. 3Pàg. 13

AngélicaRivera

Primera dama de Mèxic

Noms propis

EEEE

En una cuina del seu domicili, des-afiant la repressió franquista, ell i els seus companys sindicalistes van imprimir 70.000 octavilles per a la primera gran manifestació de Co-missions Obreres de Catalunya, la central sindical que avui compleix 50 anys d’existència. 3Pàg. 26

Josep MariaFolch

Pioner de CCOO de Catalunya

EEEE

La Generalitat autoritzarà l’ús d’un fàrmac elaborat amb extracte de cànnabis per atendre els malalts de càncer. La substància s’oferirà a aquells pacients que no poden re-córrer a les teràpies convencio-nals. 3Pàg. 30

BoiRuiz

Consellerde Salut

EEEE

El navegant barceloní ha fet histò-ria al guanyar la duríssima Ruta del Rom en què ha invertit més de 16 dies a completar en solitari un re-corregut teòric per l’Atlàntic de 6.610 quilòmetres entre Saint Ma-ló (França) i Guadeloupe. 3Pàg. 50

ÀlexPella

Regatista

EEEE

El creador català ha estat distingit amb el Premio Nacional pel «seu concepte de qualitat, trajectòria i coherència de la seva proposta de moda», segons el jurat. Els 30.000 euros del guardó pensa donar-los a associacions benèfiques. 3Pàg. 63

JosepFont

Modista

EEEE

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

DIJOUS38 20 DE NOVEMBRE DEL 2014Connexió a internet: http://www.elperiodico.cat

Coses de la vida GRAN BARCELONA

La recuperació de la memòria històrica 3 Els testimonis

L’honor del barraquistaBCN per ! fa justícia amb plaques commemoratives als milers de persones que van viure en barraques

Exveïns dels quatre grans nuclis de barraques reivindiquen el seu paper en la història de la ciutat

HELENA LÓPEZBARCELONA

Van viure en llocs i en èpo-ques tan diferents com han estat els seus recorreguts vitals. Malgrat tot, és molt

el que els uneix. «I molt gran». Un passat comú –haver habitat en al-gun dels barris de barraques que s’estenien per nombrosos racons de la Barcelona preolímpica– i, sobre-tot, el desig de recuperar la memòria i l’honor –«és molt important el te-ma de l’honor»– dels milers de barce-lonins que, com ells, van habitar aquelles barriades. Llocs que tots co-incideixen a definir com a dignes i «molt solidaris». L’honor dels barra-quistes es començarà a restaurar di-

marts que ve amb la inauguració de la primera de les quatre plaques que recordaran els grans nuclis de barra-ques del Somorrostro, Montjuïc, el Carmel i la Perona. Barris on van viu-re Julia Aceituno, Francesc Banús, Custodia Moreno i Carmen Gómez; una Barcelona enterrada en la (selec-tiva) memòria col·lectiva durant molt temps, en què a finals de la dè-cada de 1950 vivien uns 100.000 bar-celonins (el 7% de la població) i que aquestes persones s’han entestat a rescatar. Fills del Somorrostro, Can Valero, el Carmel i la Perona, Julia, Francesc, Custodia i Carmen fan miques els tòpics lumpen que impregnen l’imaginari col·lectiu sobre aquella

Barcelona informal, cada un a la se-va manera. Parlen de barraques hu-mils però «netes com una patena», on cada primavera s’emblanquina-va i tots els veïns eren com una gran família.

TARDANÇA / Que la primera de les grans plaques que s’aniran posant després d’una batalla tenaç de més de tres anys sigui al Somorrostro no és casual. La idea de la necessitat d’homenatjar aquella gent va néi-xer de la Julia, una dona petita i dol-ça, amb una mirada en què es llegeix tot el temps que ha viscut. Durant una entrevista per al reportatge de 30 Minuts Barraques, l’altra ciutat, dels periodistes Alonso Carnicer i Sara

Grimal, la Julia somiava recordar fí-sicament a la platja totes les perso-nes que hi van viure. Idea que va ca-lar en Carnicer i Grimal, que, junta-ment amb la historiadora Mercè Tatjer, van posar la llavor de la cam-panya ciutadana i ara se’n comen-cen a recollir els fruits. «El que han trigat a col·locar les plaques va en consonància al que van trigar a era-dicar els barris de barraques», ironit-za Custodia, la cara activista del grup, que va viure –i va lluitar– a les barraques del Carmel entre els anys 1947 i 1972. La veterana del grup és la Julia, ve-ïna del Somorrostro entre el 1952, quan va arribar a Barcelona amb 14 anys, i el 1958, quan una tempesta es

Custodia Morenoi Carmen Gómez destaquen la solidaritat d’aquells barris i el paper de les dones

Julia Aceituno recorda que feien torns per menjar i que els seus germans dormien a la platja, amb mantes

PEPE ENCINAS / ARXIU HISTÒRIC DE MONTJUÏC

Nens descalços a la Perona, en els últims anys del barri.

Barri de Can Tunis, un dels nuclis de barraques de Montjuïc. Carmen Gómez, Francesc Banús, Julia Aceituno i Custodia Moreno.

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

Pàgines 38 a 40 888

DIJOUS 3920 DE NOVEMBRE DEL 2014

va endur la part del barri en què vi-via i van traslladar la seva família al Pavelló de les Missions de Montjuïc, on va viure fins que van construir els blocs de la Trinitat Nova, on encara resideix. Recorda la seva arribada a Barcelona en el tren conegut com a el Sevillano, i el recorregut en el tram-via 55 des de l’estació de Sants fins al Somorrostro. La ciutat la va fascinar. La Rambla, els grans edificis...

UN TIP DE PLORAR / «Però vaig arribar a aquella platja i em vaig fer un tip de plorar», explica la dona, que detalla com feien torns per menjar el que guisaven en una la llauna d’olives de les grans –a la taula hi cabien tres persones– i com només podien dor-mir a la barraca la seva mare i ella. «Els meus germans dormien a la platja, embolicats en mantes», expli-ca, desbordant dignitat. I insisteix en una idea que ho resumeix tot: «Nosaltres li devem molt a Barcelona, però Barcelona també ens deu molt a nosaltres. Allà vivíem els treballa-dors que van ajudar a fer d’aquesta ciutat el que és». El Francesc va arribar a Can Vale-ro el 1959, un any després que la Ju-

lia fos desallotjada del Somorrosto. Recorda la barriada, un dels princi-pals nuclis de barraques de Montju-ïc, com un lloc bulliciós. Sempre ple de vida, de gent entrant i sortint. Aquesta va ser una de les coses que el van impactar més quan va arri-bar a la ciutat. Tenia 9 anys i arriba-va «de l’interior». De l’Alt Urgell, en una casa aïllada, lluny del poble. El canvi, doncs, no podia ser més dràs-tic. «Ens vam mudar a Barcelona des-prés de la mort del meu pare. Jo no havia sentit mai el castellà, i allà nin-gú parlava en català, però crec que em vaig adaptar molt ràpid», rela-ta en Francesc, que encara conser-va amistats d’aquella època, com Rafael Usero, un altre dels antics ve-ïns de Montjuïc, molt implicat en la recuperació de la memòria. Recor-da que la seva barraca era una case-ta d’eines de 25 metres quadrats que compartia amb la seva mare i dos germans. Hi va viure 10 anys, fins al 1969, quan se’n van poder anar. La Carmen és l’única dels quatre nascuda en una barraca. A la Pero-na, fet que recorda amb orgull. «La primera vegada que vaig sentir que viure a les barraques estava mal vist

va ser al col·legi, on anàvem junts els nens de les barraques i els nens dels pisos, i aquests ens assenyalaven com els de les barraques», evoca. A la Carmen li sap greu la que als seus ulls és la injusta imatge amb què ha passat a la posteritat la seva estima-da Perona. «La gent s’imagina un barri marginal i la meva Perona no

ho era. Era un barri humil on vivia gent treballadora. Sí que és cert que durant els últims anys, quan els ve-ïns de tota la vida van anar marxant a pisos, les barraques no es van en-derrocar i van ser ocupades per per-sones sense ofici conegut, però això va ser en l’última època i una part», insisteix la Carmen, que fa anys que recopila fotos i vivències per publi-car un llibre sobre el barri.

LA DONA / «El més destacable de la Pe-rona era la solidaritat. Gràcies a una col·lecta vam poder tenir electrici-tat. Els veïns ens ajudàvem en tot», rememora Gómez. La Custodia as-senteix. «Tot el que es va aconseguir va ser per la lluita dels veïns i pel tre-ball conjunt», explica. Totes dues co-incideixen a assenyalar el paper de les dones com la base d’aquella soli-daritat. «Amb els pocs recursos que tenien feien tot el possible per tirar endavant les seves famílies. Les cases estaven impecables dintre del que es po-dia», acaben. H

FERRAN SENDRA

PRINCIPALS NUCLIS DE BARRAQUES

Diagonal

Montjuïc

Carmel(Turó de la Rovira)

La Perona

Rere elCementiri

Somorrostro Bogatell

Campde laBota

Mar Bella

Gran Via

Nusde laTrinitat

ParParParParParPaPaPaPaPaPaaa ccccc

dededededeeee lalalalala

CiuCiuCiuCiuCiuCiuiuCiuiuuiuiuutadtadtadtadtadtadtatatata ellellelleelleellellellellellellellelle aaaaaaaaaaaa

Mer

idiana

Diagonal

Ronda del MigFutur Museu del Barraquisme (primavera 2015)

Francesc Banús va arribar a Montjuïc des de l’Alt Urgell. No havia sentit mai el castellà i allà ningú parlava en català

ALBERT PUJOL / JUAN VALGAÑON

Barri gitano a la platja del Somorrostro.

Aspecte de les últimes barraques del Carmel (i de la ciutat), el 1990.

Vegeu el vídeo d’aquesta informació amb el telèfon mòbil

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

antiaèries, explicarà la Barcelona al límit (amb aquest nom l’han bate-jat). «En aquest espai s’entén tot el segle XX, no només de Barcelona. La bateria antiaèria i el seu gran po-der dissuasori durant la guerra ci-vil i la duresa de la postguerra, amb el naixement de les barraques», re-lata Roca, que destaca que els Ca-nons va ser un barri «molt ben or-ganitzat». El director del centre in-cideix en el fet que els barraquistes eren treballadors que acabaven d’arribar a la ciutat que no van te-nir cap més remei que viure en bar-raques perquè Barcelona no dispo-

Malgrat el tradicional nul interès de l’Administració, el rastre dels barris de barraques que es volen re-ivindicar amb les plaques que co-mençaran a instal·lar-se dimarts que ve a la platja del Somorrostro no ha desaparegut completament. Al geogràficament privilegiat turó de la Rovira –l’únic lloc de la ciu-tat que ofereix una vista panorà-mica de 360 graus de Barcelona–, queden restes del que va ser el bar-ri dels Canons, una de les barria-des de barraques del Carmel, l’úl-tim gran nucli de barraques de la ciutat, desaparegut el 1990, amb els Jocs Olímpics trepitjant els ta-lons a les excavadores. Aquest ras-tre, en forma de bonics mosaics i fi-gueres, serà una de les joies d’una nova seu del Museu d’Història de

Barcelona (MUHBA) que obrirà «en-tre finals d’aquest hivern i principis de la primavera» al turó de la Rovi-ra, segons el director de la institu-ció, Joan Roca. El museu pretén saldar l’assig-natura pendent de la ciutat amb els milers de persones que van viu-re en aquells barris i que van ajudar a construir la ciutat. Roca destaca que la seu del MUHBA no és un bo-let enmig del turó, sinó que forma part d’un projecte integral, de digni-ficació de la balconada de la ciutat, que inclou també la urbanització i la millora dels accessos al turó. «A més a més de visites guiades, s’ofe-rirà també una aplicació per a mò-bils que explicarà als visitants què és tot el que es veu des del cim», prosse-gueix Roca, que explica orgullós que l’exposició permanent que es podrà veure al museu, dins de les bateries

HELENA LÓPEZBARCELONA

33 Arqueologia del segle XX 8 Restes de les barraques del Carmel conservades al turó de la Rovira, on s’obrirà una seu del MUHBA.

MIIQUEL MONFORT

La vida als CanonsUna nova seu del museu d’història de la ciutat al turó de la Rovira acollirà l’exposició permanent

‘Barcelona al límit’ H El centre documentarà el barraquisme a la capital catalana

sava de vivendes, i subratlla el seu compromís en la dignificació de l’espai i la seva lluita per aconse-guir disposar dels serveis bàsics. «Van arribar a tenir fins i tot una es-cola d’adults, que es va obrir dins del que van ser les bateries», expli-ca l’historiador.

Les primeres actuacions

Amb la inauguració a la primavera de l’espai museístic a l’interior de les bateries i del recorregut arque-ològic es culminarà una actuació iniciada fa uns quants anys. L’ex-cavació arqueològica i la restaura-ció de les estructures constructives conservades al turó de la Rovira ja van permetre el 2011 recuperar un espai patrimonial únic a la ciutat, que ara, a més de veure’s, podrà en-tendre’s gràcies a la museïtzació. L’any 2012 aquesta actuació va ser guardonada ex aequo amb el pre-mi Europeu de l’Espai Públic Urbà atorgat als arquitectes Imma Jan-sana i Jordi Romero. L’espai ha viscut en aquests tres anys, des de l’inici de la seva recu-peració, un important augment de visites. El redescobriment de l’espai –tant per part d’autòctons com, sobretot, de turistes– s’ha be-neficiat també del tancament del parc Güell. Molts turistes han can-viat el massificat verger de Gaudí –per accedir al qual ara s’ha de pas-sar per taquilla i pagar vuit euros– per l’espectacular mirador, que en-cara és gratuït. H

Un equip d’arqueòlegs va desenterrar les barraques del Carmel el 2011

La recuperació de la memòria històrica 3 El museu Pàgines 38 a 40 LLL

DIJOUS40 20 DE NOVEMBRE DEL 2014

DOS FORMATSJ Després de tres anys de negociacions, dimarts que ve s’inaugurarà al Somorrostro la primera de les quatre plaques que senyalitzaran els grans nuclis de barraques, i que s’acompanyaran de set plaques més de format més petit als barris concrets. Per a la resta de plaques encara no hi ha data, però el compromís de l’actual equip de govern –que el va heretar de l’anterior–, és col·locar-les abans que s’acabi el mandat (al maig).

LES QUATRE GRANSJ La placa de Montjuïc es col·locarà entre els barris de Can

la iniciativa LA PRIMERA D’ONZE

Valero i Tres Pins, on van arribar a viure 30.000 persones; al Carmel es posarà al cim del turó de la Rovira –a la futura seu del MUHBA– i l’última de les grans plaques s’instal·larà a l’actual barri de la Verneda, a Sant Martí, a l’antiga Perona.

EL CONTINGUTJ A les plaques grans s’hi reprodueixen dues fotografies dels barris homenatjats: una vista aèria del barri en qüestió i una imatge de la vida quotidiana al barri. Al seu costat, una breu explicació relata les persones que hi van viure, en quins anys i com vivien.

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.

el fred que patíem, em va ajudar, tant com la mun-tanya de flocs de cabell, a copsar què significa la pa-raula Auschwitz. Perquè haver de supor-tar el fred, la pluja, el vent i la neu del camp d’exter-mini escassament abri-gats i amb uns sabatots podrits havia de resultar en si mateix una tortu-ra terrible. Parlo del no-vembre. No vull ni ima-ginar com devien ser el desembre, el gener o el fe-brer. Patir el fred i el vent d’Auschwitz em va aju-dar a acostar-me una mi-ca més als que allí van pa-tir i morir. A Auschwitz s’hi ha d’anar a l’hivern. La decisió dels admi-nistradors del Museu ha estat conservar-ho tot. Mantenir-ho al màxim tal com va ser trobat el gener de 1945, aviat fa-rà setanta anys, quan el camp va ser alliberat. Van conside-rar en el seu moment que mante-nir exclusivament algun barracó, alguna de les ruïnes i una mostra dels objectes personals dels depor-tats no és suficient. Van entendre que la quantitat en aquest cas sí que és important. Les grans extensions de terreny, les construccions i els objectes, així com el fred, ens par-len de forma directa de l’horror, ens il·lustren sobre aquell escorxador que va engolir 1,3 milions de vides humanes. Però els barracons s’han anat malmetent amb el temps, igual que, per exemple, les sabatetes que duien els nens i les nenes que arriba-ven a Auschwitz, que també s’hi ex-

El fred d’AuschwitzAl visitar el camp d’extermini nazi no es pot evitar un difús i inquietant sentiment de culpa

El novembre del 2013, ara fa una mica més d’un any, recorria les planes d’Aus- chwitz dalt d’un cotxet dels que es fan servir en

els camps de golf. El conduïa el direc-tor del Museu Estatal d’Auschwitz-Birkenau, l’historiador Piotr M.A. Cywiski, i m’acompanyava el meu fill i uns bons amics. L’estampa te-nia un punt d’estranya, però els cot-xets de golf són la millor manera de fer-se una idea de la immensitat d’aquell infern. Durant el recorregut ens vam anar aturant aquí i allà, als barracons de totxana, als de fusta, a les cambres de gas, als crematoris, a una cel·la de tor-tura... Abans d’agafar el vehicle vam poder observar la gran pila d’ulleres rodones dels deportats que es mos-tren rere un immens vidre, en un pany de paret. També la gran munta-nya de flocs de cabells, els cabells es-quilats a les víctimes quan tot just acabaven de baixar del tren.

A LES PLANES d’Auschwitz hi feia molt de fred el 18 de novem-bre de l’any passat. Un fred cruel, que primer se’t clava a la pell i després et va garratibant les mans, els peus i en acabat el cos sencer. Anàvem tapadís-sims: abrics, gorres, guants i pràcti-cament tota la roba que havíem dut a la maleta. Res a fer. Al cap d’una ho-ra, el fred, ajudat pel vent, esdeve-nia insuportable. Un cel baix de co-lor plom amb pinzellades d’alumini ho cobria tot fins a l’horitzó. El fred,

hibeixen. La inversió necessària per a la con-servació és, doncs, ingent. La solució ideada va ser reunir un fons a base d’aportacions dels països europeus (Espanya, a desgrat que va ser aliada del règim nazi, no hi ha destinat ni un euro) i finançar-se mitjançant la ren-dibilitat que se n’obté. A diferència de pràcticament tots els museus del món, el d’Auschwitz-Birkenau no té cafeteria o restaurant. A penes comp-ta amb una minúscula i atrotinada llibreria on s’hi poden trobar llibres i vídeos sobre el camp i la Shoah. Rere la modèstia de la llibreria i l’absència dels serveis habituals en els museus convencionals de tot el

món hi ha la voluntat de no fer ne-goci amb Auschwitz. Qualsevol ele-ment comercial podria fàcilment ser mal interpretat, podria semblar im-pudorós atesa la naturalesa de la memòria que s’hi està preservant. L’entrada és de franc –per les matei-xes raons– i només el servei de guia es fa pagar.

EL MEU FILL, 10 anys ales-hores, no va quedar, em sembla, tan impressionat per la visita –o no de la mateixa manera– com jo. I no és que desconegués la història. A ban-da de les explicacions de casa, ha-via llegit Si això és un home, el diari d’Anne Frank i El violí d’Auschwitz, a més d’haver vist a la televisió El noi del pijama de ratlles. Però crec que cal ser adult per poder copsar realment l’Holocaust i el seu dolorós llegat. Cal ser-ho per entendre el que ens diu el fred d’Auschwitz, per poder pensar el Mal. Encara que s’hagi nascut molts anys després de tot allò i molt lluny de Polònia, un no pot evitar sentir una eixuta consternació, ai-xí com un difús i inquietant senti-ment de culpa quan surt d’allà. Un no pot evitar la sensació que allò té a veure amb ell. No pot evitar ser interpel·lat, en un estat d’ànim llu-nyanament emparentat amb l’ob-sessió culpable que va perseguir molts dels que –com el mateix Pri-mo Levi– van aconseguir sobreviu-re als camps d’extermini i les cam-bres de gas. I intuir que aquell mal, que el Mal, és i nia, en la mesura que sigui, no sols en les ànimes dels homes del passat sinó també d’avui i de demà –com el meu fill–, i en la de tots els homes. HPeriodista. Professor de Blanquerna-URL.

MARÇAL

Sintes

El Mal nia no sols en les ànimes dels homes del passat sinó també en els d’avui i demà

MARÍA TITOS

Un testimoni de la barbàrie

En un gest inusual en ell, fa dues setmanes Mariano Rajoy va fer un intent d’autocrítica sobre la se-va gestió del contenciós

català. «Hauré d’explicar millor que fins ara les meves raons i els meus ar-guments», va reconèixer el presi-dent des d’Austràlia, a l’anunciar una pròxima visita a Catalunya que va tenir lloc ahir. Si el fòrum elegit resultava poc favorable, un acte del PP improvisat perquè el pogués clau-surar, la seva al·locució probable-ment va decebre els qui, per volunta-risme o candidesa, confiaven que el propòsit d’esmena de Rajoy com-portaria una nova actitud. Potser es va esforçar més a explicar els seus «arguments», però és obvi que aquests, idèntics als de fa dos anys,

Artur Mas, el míting va estar man-cat d’una extraordinària absència d’empatia amb els anhels de mul-titud de catalans: els dos milions llargs que, independentistes o no, van votar el 9-N, però també els que no per recelar d’aquella cita renun-cien a pronunciar-se sobre el futur de Catalunya en una consulta vincu-lant. Si al líder de CiU se l’acusa de re-presentar només el terç de ciutadans que van respondre a la seva crida, de la mateixa manera es podria criticar el del PP, que arterament comptabi-litza els dos terços d’abstencionistes com a afins a la seva causa. L’atenció que el Govern dispensa a Catalunya no es pot mesurar en vi-sites ministerials, encara menys en una assistència financera dissenya-da per laminar l’autogovern de les

autonomies, en gran mesura en-deutades per un finançament mes-quí. I els drets dels catalans que se senten sobiranistes no es poden confrontar amb els de tots els espa-nyols, com si fos un conflicte civil.

Una oferta per a tots

El 9-N va revelar el vigor del sobi-ranisme, així com que no és tan majoritari com pretén. Però serà hegemònic si l’Estat no formula una oferta convincent per a tots: els convençuts i els indecisos, que són legió. Si el que ahir va exposar el president és tot el que pot oferir, l’independentisme pot estar d’en-horabona.

¿I aixòés tot, president?

@Enric_Hernandez

quan va menysprear per passatger l’esclat independentista, no són sufi-cients per afrontar una crisi territo-rial que per ara no ha sabut calmar. Deixant a un costat els retrets a

La clau

DIRECTOR

ENRIC

Hernàndez

DIUMENGE 930 DE NOVEMBRE DEL 2014

La roda

Del Somorrostro al Campde la Bota

RAMON

Folch

«L’ acte tindrà lloc, el 25 de novembre, entre l’Hospital del Mar i el Parc de Recerca Biomèdi-

ca”. La invitació de l’alcalde de Barcelona ho deixava clar. Veient-ne només aquest fragment, es po-dria pensar que la convocatòria cor-responia a alguna rumbosa reunió de la Barcelona smart. Doncs no. Era un acte d’homenatge als sectors més humils de la ciutadania barce-lonina. Es tractava de recordar un marginat barri desaparegut. El Somorrostro, per fi, ha aban-donat l’el·lipsi. L’any 1954 acollia 15.000 persones, que malvivien en barraques construïdes sobre la sor-ra, a la platja mateix. Els primers pobladors s’hi van instal·lar en l’úl-tim terç del segle XIX. Aleshores aquella platja era una zona margi-nal entre una amenaçadora fàbrica de gas (res de parcs de recerca bio-mèdica) i un temut hospital d’infec-ciosos (res de riallers hospitals del

mar). Durant quasi un segle, fins a 1966, aquell quilòmetre de sorrals batuts pels temporals va ser la llar de molts immigrants sense recur-sos. No era just que se’n perdés la memòria. La platja del Somorrostro va re-cuperar el seu nom pel març de 2011. Va ser un primer pas. Ara, un plafó commemoratiu recorda i ho-menatja l’epopeia de totes aquelles persones. Les que visqueren al So-morrostro i a altres platges barcelo-nines, entre la Barceloneta i el Be-sòs: al Bogatell, a la Mar Bella, a Rere Cementiri, a Pequín o al Camp de la Bota. Sí, les esplèndides platges de la Barcelona postolímpica havien es-tat el més marginat dels espais bar-celonins. La ciutat ha millorat mol-tíssim en les darreres dècades. És motiu d’orgull i satisfacció, però no pas excusa per a l’oblit. Als anys cin-quanta, més de 100.000 barcelonins vivien en barraques, en una ciutat vençuda que no podia oferir-los res més. L’any 1992 encara en queda-ven. Això és ahir. Cal recordar-ho avui per no tornar-hi demà. H

Les esplèndides platges postolímpiques van ser el més marginat dels espais de Barcelona

Fundador: ANTONIO ASENSIO PIZARRO. President: Antonio Asensio Mosbah. Vicepresident i president de la Comissió Executiva: Juan Llopart Pérez. Director general: Conrado Carnal. Director editorial i de Comunicació: Miguel Ángel Liso. Directors d’àrea: Premsa i plantes d’impressió: Joan Alegre i Enrique Simarro. Comercial Nacional de Premsa: Marta Bilbao. Llibres: Román de Vicente. Revistes: Esther Tapia. Recursos Humans: David Casanovas.EDICIONES PRIMERA PLANA: Director general: Joan Alegre. Gerent: Joan Solà. Directors: J. Garçon (comercial), J. L. Busquets (tresoreria), J. Sicart (control de gestió), J. Coll (administració), L. M. Blasco (sistemes d’edició), K. Olivier (tecnologies), M. Moya (producció). Impressió: Gráfi cas de Prensa Diaria. Gerent: J. Casanovas. Distribució: Logística de Medios Catalunya S.L. Consell de Cent, 425-427, 3a planta. 08009 Barcelona. T: 93 265 53 53. Fax: 93 484 37 48. Publicitat: Zeta Gestión de Medios. Consell de Cent, 425-427, 6a planta, 08009 Barcelona. T: 93 265 53 53. Orduña, 3. 28034 Madrid. T: 91 586 97 00.

© El Periódico de Catalunya. Tots els drets reservats.Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping.