1

RECORTS DE CARDEDEU

Agost del 1972.

Després de 16 anys he tornat al meu poble: Cardedeu. L´any 1956 vaig surtir del poble on vaig néixer, l´any 1929, i amb la meva esposa i fill viatjàrem a Caracas, Veneçuela, la ciutat a la que encara hi estem vivint.

Van ésser uns anys difícils i no era possible pensar en fer un viatge per tornar a veurehi la família i els amics. Les ganes hi eren, però han passat 16 anys per poder complir el meu somni.

De Barcelona anàrem a Cardedeu per la nova autopista que naturalment jo no conexia. El cotxe entrà a la carretera de la Roca, passà per el costat de Villalba i ja podia veure la torre del campanar i, al fons el Montseny i també la Torre del Moro, ( la Torrassa ) i l església del Coll. Passá per el costat de la plaça de la Creu i per el carrer de la Riera, gairebé igual de com el recordava, peró fou una desagradable sorpresa veure les voravies de la carretera sense els magnífics plàtans que abans l´embellien i donaven sombra a l´estiu. També l´estació del tren havia estat modernitzada i convertida en un formós xalet.

Els ulls no donaven abast per mirar totes les cases que jo recordava i reconèixer uns quants cardedeuencs. Estava molt emocionat per tornar a passejar pels carrers i places del poble anyorat.

Vaig tenir molta satisfacció al saludar a parents i amics que m´acompanyaren a visitar el poble que trobava molt cambiat. La majoría dels carrers ja no eren de terra com abans, ara eren de quitrá i ciment. Abans gairebé no circulaven cotxes ja que els carros i cavalls eren majoría, mes ara els carrers estaven plens de vehicles, i vaig pensar que els infants ja no podrien jugar com ho feiem nosaltres pels carrers i places de la vila.

Molts records em venien a la memòria. Uns agradables i altres no tant. Vaig pensar que tenia d´escriure com era el poble que jo recordava. El poble estava molt canviat, pero seguia sent el poble tan recordat.

Juliol del 2009

Després de la primera visita, he tornat a Cardedeu vuit o deu vegades, i cada vegada he descovert més canvis. Ara preparo un altre viatge per reunirme amb els amics, que com jo, naixérem l´any 1929, i que enguany celebrarem els nostres 80 anys. Conversarem del Cardedeu d´abans i del d´avui, recordant aquells que ja hens han deixat.

2

Alló que recordo del poble d´abans ha estat agrupat per diferents temes, no tenint en compte les dates. Espero que la memòria no hem faci una mala jugada, i si algún cardedeuenc ho arriba a llegir, sápiga perdonar el meu català que está escrit amb més entusiasme que qualitat.

RECORTS

1. EL SIS D´OCTUBRE DEL 1934

Jo sols tenia cinc anys, mes encara recordo una mica els fets del 6 d´octubre del 34. A casa teniem un aparell de ràdio (article de luxe que el tenien molt poques cases) i així ens assabentárem dels greus disturbis que estaven succeint a Barcelona.

El President de la Generalitat, Lluis Companys, anunciá la proclamació de l´ESTAT CATALÁ, mes els militars posaren la tropa al carrer i es varen enfrontar amb les forces de la Generalitat, i paisans i obrers.

La lluita fou curta si bé ferotge, amb bastants morts i ferits i els militars dominaren la situació, fent nombrosos presoners.

A Cardedeu tothom estava nerviós. A la carretera, davant de casa i havien grups de persones comentant les poques notícies que donava la radio. Tot s´acabá quan Companys anunciá la seva rendició.

Estávem preocupats per alló que podía passar, ja que també es parlava d´una revolta a Asturies; mes aviat va tornar la normalitat.

Aquest es el primer record, si bé confós, dels fets que va viure el poble i que va afectar a moltes persones. Uns foren empresonats i altres perderen els carrecs que ocupaven als ajuntaments i a la Generalitat.

Jo no entenía bé el que passava, pero tenia molta por, i sembla que por en tenien molts, per el que passava i el que podría passar.

2. MESTRES I COL-LEGIS

El meu primer col-legi fou el parvulari situat al costat de Sant Corneli. La senyoreta Montserrat Omar em va donar les primeres lliçons de català i després de tants anys tinc encara un gran record de la seva tasca educadora.

3

Després vaig anar a l´escola de can Serra, primer amb el mestre senyor Cremades i després vaig tenir la sort de coneixer un gran mestre, el senyor Joan Peris que vàrem perdre quant morí al front d´Aragó durant la guerra civil. Fou una llástima la seva desaparició. Per cert que recordo un fet extraordinari, quan un dia, des del col-legi, varem veure passar un dirigible, el “ GRAf ZEPELLIN”, que es dirigía cap al nort, a Alemanya. Fou per tots els alumnes una agradable novetat.

Durant la guerra tinguérem classes d´una manera irregular fins el 1938, i recordo a la senyoreta Angelita Lara que hens donà les primeres lliçons de castellá.

Acabada la guerra, i al local de l´Esbarjo tinguérem de nou classes que eran totalment en castellá, (el catalá estava rigorosament prohibit), i poc després ens trasladarem al Casino, per cert bastant maltractat per les tropes del Internacionals que durant una temporada hi foren allotjats en temps de guerra. El Mestre fou el senor Antoni Camp per uns quants mesos.

Encara recordo que qun feia bon temps acostumàvem sortit a passejar pels boscos dels voltants de Cardedeu: can Morató, Can Bramona, els Pinetons etc. També recordo unas excursions a peu que férem a Sant Antoni de Vilamajor i a Santa Agnés, els alumnes amb els seus mestres.

3. JOCS I JOGUINES

Parlar del jocs d´abans és molt difícil. Els nois i també les noies de Cardedeu jugávem als carrers i places del poble. Gairebé no hi havien automòbils, i si en passava un de tant en tant, paràbem els jocs i tot seguit tornàvem a jugar.

Els nois jugàbem a bales (baletes), de pedra o d´argila. La mare hens renyaba doncs el seu pès ens foradava les butxaques.

Jugàvem a flendit, amb una peça de ferro i amb “cromos” de les capses de mistos Jugavem al cavall fort, saltar i parar a gepes, a la una la mimula, i a l´oua amb pilotes que estaven plenes de serradures i unes poques de goma.

Les noies jugaven a marrantxa, saltaven a corda, jugaven amb nines, (les senzilles pepas de 10). També jugaven a cuit, mes poques vegades compartien els jocs ams els nois

Els nois i noies d´avui día no juguen pas al carrer com o feiem nosaltres, han passat molts anys i arreu del mon moltes coses han canviat.

Afortunadament, els infants d´avui poden fruir amb tota mena de jocs i joguines que nosaltres ni arribarem a somniar ja que per la majoría dels infants les joguines eren un luxe, i per aixó esperavem el dia del Reis amb tanta il-lusió per poder rebre´n alguna.

4. ELS ESTIUS, LA RIERA.

4

Pel juliol teniém les vacances d´estiu. No teniem col-legi i podíem jugar tot el dia. Anàvem als Pinetons, a la Font del Oms, a la Penya, a la Serreta i sobre tot a la Riera a banyar-nos els peus i a pescar, si bé al menys jo, mai no vaig pescar cap peix, solament algun capgros o granota.

De vegades seguíem als més grans que anaven a banyar-se riera amunt on hi havien alguns gorgs amb aigua suficient per poder-nos banyar. Teniem de fer-ho d´amagat del pares que sempre tenien por de què ens ofeguéssim.

Han passat molts anys, més tinc una cicatriu al peu, quan una vegada passant pel mig de la riera vaig trepitjar un vidre i em feu un tall que no em permetía caminar, i fou en Manel, un noi de Barcelona que vivía al poble, el que em va portar a collibé fins a la plaça de Sant Joan, i em portà a casa amb un carretó, que en Malla, el ferrer, tenía per llogar, i despré al metge, doctor Jaen , que hem posá tres punts a la ferida.

Per culpa de la ferida no vaig poder representar una funció al col-legi: EL MES PETIT DE TOTS, i l´amic Salvador Camps (recentment traspassat) fou escollit per fer el meu paper.

Anys més tard, quan ja teniem catorze o quince anys anàbem d´amagat a banyar-nos als safaretjos que tenien alguns pagesos per regar el horts. Allà aprenguerem a nadar i també a correr despullats i amb la roba i espardenyes sota el braç quan veiem venir el pagès cridant i amenaçant-nos amb un bastó

A la década del 40, el senyor Fontova construí una piscina als Pinetons, i així s´acabaren els banys a la riera i als safareigs.

Més tard es construí una moderna piscina també als Pinetons, molt a prop de l´anterior i mes tard al barri de l´Estalvi dues piscines (una coberta) i el jovent i la gent gran hi van a pendre el sol i banyar-se per combatre el calor de l´estiu.

5. LA FESTA MAJOR

La Festa Major es la festa mes gran de l´any.Cap altra diada es podía comparar amb la FESTA MAJOR, el día 15 d´agost.

Jo recordo la Festa Major del 35. Cardedeu, (i tots els pobles de Catalunya), estava dividit en dos bàndols: els de les esquerres, que tenien el seu equip de futbol i el seu camp de joc a la carretera de Cánoves, prop de la Penya, i tenien seccions de ball i teatre al local de can Segarra, al carrer de Sant Antoni. En canvi les dretes tenien un altre equip i jugaven al camp d´ Esports, al costat del local del “Gran Casino“, a la carretera de Llinars on tenía lloc els balls del diumenge i les representacions teatrals.

Aquestes divisions eran degudes a las diferències politiques, i aquest any cada grup organitzà la festa per separat. Els de la dreta muntaren un envelat al mig del camp de futbol,

5

contractaren unes orquestres i es representaren les sarsueles “la Dolorosa” i “El cantar del Arriero”. Tots els actes s´anunciaren per nombrosos cartells fixats per les parets del poble

Els de l ´esquerra aixecaren el seu envelat a la carretera de Cánoves, prop de la Rectoría. Tingueren unes diferentes orquestres i també sarsuela: “La Dolorosa” i “Luisa Fernanda”. Molta gent assistí als actes d´un i altre cantó i segurament ningú podría pensar que tardariem quatre anys en tornar a gaudir de la festa.

Acabada la guerra, pel agost del 39, tornarem a tenir festa, encara que el nom havia canviat, ara era la “FIESTA MAYOR”, i a diferència d´abans que tots els actes eren anunciats en catalá, ara tot era obligatori fer-ho en castellá.

Els nois de Cardedeu estàbem impacients esperant els camions que portaven les veles, les altes antenes, les cadires, la catifa i tot alló necessàri per aixecar l´envelat al darrera de l´Esbarjo o als Pinetons.

Esperavem també la nova de l´arribada de les barques, dels “caballitos”, parades de tir o dels autos de xoc.

Quan començarem a ballar, estrenavem un trajo, amb camisa o corbata i sabates, i pel calor dintre de l´envelat suàvem de valent. Els mes petits naturalmente no ballaven i jogaven corrent per l´envelat i l´últim dia, amb la batalla de paperets i serpentines, fruiem de valent.

A l´anar creixent, ja esperavem la festa per ballar, i recordo quan trist era el final de la festa, l´últim dia, després de ballar el vals jota, i pensar que tendrían de passar dotze mesos perquè arribés de nou el 15 d´agost. No crec pas que els infants i jovent d´avui gaudexin de les festes com férem nosaltres.Ha passat mes de mig sigle i naturalment els temps han canviat.

6. APLECS I CONCURSOS DE SARDANES.

Recordo que els primers aplecs de sardanes que tingueren lloc als Pinetons els anys 34 i 35. El poble estaba ple de forasters, i els Pinetons tenien un magnífic aspecte. Eren uns dies molts especials per la gent de Cardedeu.

Acabada la guerra tornarem a tenir els aplecs i també els concursos de sardanes, aquests al camp municipal d´esports, amb una nombrosa quantitat de colles de sardanistes d´arreu de Catalunya.

Aquest era el día de la sardana.Teníem sardanes als Pinetons i a les places i carrers del poble durant el dia fins el vespre.

Els balladors i acompanyants forasters tornaven a casa seva amb tren o amb els diferents vehicles amb que havien vingut

6

Personalment jo no vaig esser mai un ballador de sardanes, mes m´agradava i m´agrada encara la nostra dansa, que com deia el poeta: “ES LA DANSA MES BELLA DE TOTES LES DANSES QUE ES FAN I ES DESFAN.”

Avui dia, Cardedeu te una magnífica Agrupació sardanista que durant molts anys ha treballat per la sardana, organitzant ballades amb cobles, participant en concursos per tot Catalunya i enregistrant discs i casets d´obres relacionades amb Cardedeu.

7. L´ORFEO INFANTIL

En Joaquim Pou, sabater i violinista, dirigía l´Orfeo Infantil de Cardedeu. Jo tenia cinc o sis anys quan vaig entrar al Orfeó per assajar i surtir a cantar les caramelles per la Pasqua Florida.

Assàjavem a casa seva uns mesos abans, i en Quim s´ajudava amb el violí per ensenyar-nos les cançons que cantariem.

El dissabte de Pasqua al vespre sortíem a cantar. Les noies portaven una brusa blanca, i els nois una barretina vermella i una lira com insignia a la camisa que també solía ser blanca.

Començavem a cantar a la Casa de la Vila, al costat de l´esglesia. Seguidament a la Rectoría i a continuació per diferents cases del poble, algunes de les quals eren de gent de Barcelona que passaven la Setmana Santa amb nosaltres.

Cantavem una o dues peces, passavem la cistella per recollir unes monedes o bitllets, i de vegades alguns ous.

Abans de mitja nit deixavem de cantar. Anavem a descansar, ja que el diumenge, després de missa continuavem cantant per altres cases del poble.

Amb els diners recollits per Pasqua fèiem una excursió amb l´autocar d´en Garriga de Cánoves. Recordo una excursió a Sitges i altre a la platja de Santa Cristina prop de Blanes

Totes les excursions eren a llocs de platja, ja que aleshores era l´única ocasió que teniem de poder anar-hi a banyarnos.

Quan acabada la guerra tornarem a cantar, ho ferem en catalá, si bé algunes autoritats no els feia gaire gracia veure el renaixement d´aquests costums populars de nostre terra.

Eren uns temps molt diferents dels d´abans de la guerra. Ara les excursions es tenien de fer amb camions, asseguts amb bancs de fusta, i així anarem a Caldetes, Arenys de Mar, Llavaneres, Masnou i altres platjes, o a Girona amb tren.

7

Tots passavem el día a la platja. Uns dintre l´aigua, i altres prenent el sol a la sorra. Al vespre tornavem a Cardedeu cremats pel sol i vermells com un pebrot, pero feliços per un agradable dia d´excursió.

8. AGRUPACIÓ CORAL CARDEDEUENCA.

El meu pare hi cantaba feia uns anys, i jo al deixar l´Orfeó Infantil vaig entrar a cantar al coro (L´Agrupació Coral Cardeduenca). Assàjavem amb el mestre Antoni Camps els vespres en un local d´Andreu Cruxent prop de la plaça de Sant Joan.

Passàvem unes hores molt agradables preparant-nos per sortir a cantar per Pasqua. També es cantava per les cases del poble i recollíem una bona quantitat que ens permetría fer una excursión de dos o tres dies.

L´any 1947, anarem d´excursió a Valencia amb tren. Foren dotze hores d´anar i altres dotze per tornar, pero per mí fou una novetat, la primera vegada que sortía de Catalunya i que passava la nit en un hotel, si bé de categoría modesta. Per la majoría de nosaltres aquesta excursió fou inoblidable.

Tenía 20 anys quan vaig deixar el coro per motius personals, i després de tants anys tinc a la memòria uns agradables recorts dels companys cantaires, especialment del desaparegut Lluis Collell.

Fa un anys vaig rebre un magnific llibre “DE CANTS I CANTAIRES”, que recollía la historia de l´Agrupació dels primers dies fins avui dia, i incloìa nombroses fotografies d´abans i d´ara.

9. EL CARNAVAL. CARNESTOLTES.

Recordo una mica les comparses que passaven pels carrers de Cardedeu els carnavals del 35 o 36. Era carnaval i si bé no eren nombroses i que els vestits no eren pas quelcom extraordinaris, el jovent sempre estava a punt per divertirse.

Jo tenía 7 anys quan al Casino fórem escollits uns quants nois i noies per representar un ballet “LES NOCES DE LA NINA”.Em correspongué el paper de nuvi. La nuvia era María Cruells. Jo anaba amb frac i barret de copa, i la Maria amb un elegant vestit blanc.Els comparses anaven també vestits d´etiqueta. Es feia un ballet devant del nuvis que estavem asseguts presidint la festa.

Primer actuarem al Casino, i després en un locaI de Granollers. Crec que va ésser una gran éxit i quan miro les fotos que encara conservo, en sembla impossible que hagin passat tants anys i encara ho recordi perfectament.

8

Després de la guerra el Carnaval estava prohibit, si bé a Cardedeu venien grups de “Gitanes” , tan típiques al Vallés, pero ningú es disfressava per la prohibició, i el jovent i la gent gran despedien el Carnaval el dimecres de Cendra, amb “l´enterrament de la sardina”.

Començava la Quaresma, i no timdriem ball fins per Pasqua. Era temps de dejuni i abstinència de menjar carn els divendres.

Possiblement avui dia aquests costums no han continuat.

10. LA CASA DE LA VILA.

Al costat de l´església estava la Casa de la Vila, on funcionava l´Ajuntament. Era un edifici de dos o tres pisos, i recordo que a la façana havía col-locada una placa de marbre en record dels cardedeuencs que foren empresonats a Cardedeu per les tropes carlistes, durant la guerra dels carlins l´any 1873, conduits a peu fins a Sant Antoni de Vilamajor i afusellats al cementiri.

Moltes vegades havía llegit emocionat aquella llista de les víctimes i m´imaginava com sería la tragèdia que visqueren.

Després de la guerra la placa desaparegué, i quan vaig preguntar per ella; Pere Comas, el mestre, em digué que estava al Museu Balvey.

En temps de guerra, la Casa de la Vila fou desocupada i les oficines de l´ajuntament es traslladaren a la torre Granés Espinach a la carretera enfront de l´estació, i que ara es el local de la Gent Gran.

Després de la guerra la Casa de la Vila fou utilitzada per l´ Ajuntament uns pocs anys, fins que fou derrocada i el terreny es convertí en la plaça de les Flors de Maig

11. LES FONTS: ELS OMS, EL VIVER, CAN MIRET.

A més de passejar pels boscos, també acostumàvem a passar unes hores per les fonts del poble, com la Font de can Miret, a la carretera de Cánoves, o la font del Oms, i la més llunyana , la font del Viver, prop del Mogent.

Si anavem amb el col-legi, quan tornàvem solíem cantar aquelles senzilles cançons que tots sabíem, i tornàvem a casa, potser cansats per la caminada, mes feliços pel passeig.

Aquelles cançons eren entre altres: BAIXANT DE LA FONT DEL GAT, EL SENYOR RAMÓN, ELS SOLDATS VENEN DE FRANÇA, A L´AFRICA MINYONS….etc.

La gent del poble a la primavera i estiu, visitava les fonts del voltants, i berenaven al costat de la font, i passaven la tarda alegres i sense gastar gaire, ja que es potaven el menjar, i tenien per beure l´aigua de la font.

9

12. ABANS DE LA GUERRA.

Pel febrer del 36 es celebraren eleccions a tot l´estat espanyol. Les diferencies entre els dos grups principals, (esquerres i dretes) eren cada vegada mes grans i existía un odi mal disimulat entre els partidaris d´un o altre bandol.

El Front Popular de les esquerres guanyá les eleccions, i de moment semblava que no passaría res dolent, i amb un ambient tranquil, el primer de maig, (Festa del Treball), uns cardedeuencs vam anar d´excursió a Ribas de Fresser amb un camió que estrenaven a la farinera d´en Joan Torruella. El viatge fou tranquil i sense el menor incident, encara que veiem nombrosos grups de persones que anaven a passar el día menjant als camps i boscos, i que seguramente eren gent de clase obrera. Tampoc es tingué noticies de que en tot el pais es produiren incidents com alguns havían anunciat.

Pero les vagues dels obrers eren una realitat, i els delictes de tota mena es produien a les ciutats i el govern no podía o volía controlar per raons politiques.

Afortunadament a Cardedeu gaudiem d´una relativa tranquilatat i no es varen produir incidents d´importancia com els que lamentablement es produirien mesos mes tard.

13. LA GUERRA CIVIL (JULIOL 1936-GENER 1939).

El diumenge 19 de juliol del 36 amb els pares anarem a Parets del Vallés a un bateig d´un cosi. I estant a l´esglesia sentiem clarament el ressó de les canonades que tenien lloc a Barcelona, ja que els militars havien sortit al carrer per proclamar l’estat de guerra com a moltes ciutats d´Espanya, i les forces lleials a la República, i molts obrers i anarquistes se´ls hi enfrontaren, pero regnaba una gran confusió.

Arrivarem a Cardedeu i arreu i havía grups de gent, principalment homes, comentant les noticies i els rumors.

No sabiem que una época relativament tranquila s´estava acabant i que començaría una llarga i fosca temporada que ens afectaría a tots d´una manera o altre.

Es impossible olvidar els primers dies de la revolta que aviat es convertí en ferotge guerra civil entre els espanyols.

Arreu de la nació es produiren fets lamentables e imperdonables per culpa d´un odi animal. A Cardedeu, primer es comença per cremar l ´esglesia, i sempre he recordat les flames sortint per les portes del temple que els milicians armats amb pistoles i damunt dels cotxes que havien requisat, feren aquella barbaritat.

Tot el que feia olor d´esglesia estava mal vist i prohibit. Els noms de sants dels carrers s´eliminaren, com els carrers de Sant Josep o Sant Antoni i la plaça de Sant Joan, el mateix el nom de sants dels pobles: Sant Celoni, ara era Baix Montseny, Santa Coloma de Farners,

10

Farners de la Selva i Sant Andreu de Barcelona, Armonía del Palomar Per les places i els carrers, altre cop es reunien els cardedeuencs visiblement espantats comentant els successos. Tot eren rumors amb veu baixa. Es parlava de la desaparició d´algunes persones de les dretes i que potser ja les havien matat.

Els milicians posaren controls a la carretera, armats amb pistoles i fusells, i demanant la documentació als viatjers. Arreu hi havien banderes negres i rojes i els noms de CNT o FAI. Alguns cardedeuencs foren empresonats per consider-los enemics i contraris dels qui ara manaven, mentre que alguns voluntaris sortiren cap al front d´Aragó i mes tard el jovent fou rápidament mobilitzat per lluitar contra les forces dels militars aixecats. La guerra civil havía començat.

Tot havia canviat per culpa de la guerra, i mentre els homes es mataven al front, els nois de Cardedeu dintre la la cremada església l´aprofitavem per organitzar-hi predegues (cops de roc), uns dalt del cor, altres baix. La pedrega acabava quan algú sortia amb una banya d´ alguna pedra que havia rebut.

Las portes del temple s´havien cremat, i per això podíem entrar i surtir quan volíem i remenar els ossos d´algunes tombes de l´esglesia i els papers mig cremats dels arxius parroquials.

Les campanes del campanar foren abatudes, i foren utilizades per l´industria de la guerra. Desaparegué el Sant Antoni de la plaça Clavé i el Sant Crist del carrer del mateix nom. També a Sant Hilari es retirá la campana.

Les noves autoritats locals, ordenaren que es portessin a la plaça Anselm Clavé, totes les imatges, les creus, les estampes religioses i els llibres de missa que teníem a les cases. Tot era llançat a una gran foguera, pero no tot desaparegué, doncs més d´un va córrer a amagar o enterrar aqueixos objectes, i els recuperaren acabada la guerra.

Molts cardedeuencs foren víctimes de la guerra. Uns assassinats pels milicians, altres moriren al front. Alguns víctimes de les bombes de l´aviació franquista, també per malalties per la manca d´aliments i els que foren afusellats ja al final de la guerra.

Per la guerra canvià la vida de molts estiuejants que passaven l´estiu al poble i no tornaren a Barcelona fugint dels problemes de la ciutat, sobretot per la por dels bombardeigs i la manca de molts aliments.També fugint de la guerra vingueren nois i noies de Madrid i foren allotjats al convent de les monges del carrer Ángel Guimerà, i a Vilalba.

De Cardedeu sortí cap a la capital d´Espanya un camió carregat de matalassos, roba i aliments amb un cartell que deia “CARDEDEU, ALS HEROICS DEFENSORS DE MADRID”.

Ja en plena guerra a can Diumer s´instal-lá el Cos de Tren de l´Exèrcit i els soldats convertiren la vella casa en una caserna.

11

Prop del Fou es construí un camp d´aviació militar, amb uns quants petits avions de caça. No em recordo veure´ls volar sobre Cardedeu, i quan al gener del 39 el poble fou bombardejat unes vegades, els avions no aixecaren el vol, ni tampoc van disparar les bateries de metralladotes antiaéreas instal-lades a la Penya i a la Serreta.

Bona part dels anys de guerra els trens no paraven a Cardedeu, sembla que per ordres militars. Els que anaven o venien de Barcelona, tenien d´anar amb cotxe a Granollers, o a peu a les Franqueses, i a Llinars els que anaven en direcció a Girona

A mitjans del 38, a Cardedeu no hi havien gairebé homes, puix tots estaven mobilitzats. Els joves i fins els que tenian mes de 35 anys estaven al front, entre ells el meu pare. La majoría estaven al front d´Aragó i participaren a la batalla de l´Ebre, que fou la que decidí la guerra. Alguns pogueren tornar al acabar el conflicte, mes altres desaparegueren o moriren.

La guerra fou un trauma per tothom. Moriren molts soldats i també civils. Nens, dones i gent gran a la reraguarda. A Barcelona moriren centenars de persones per les bombes dels avions i dels vaixells de guerra, i no sols a Barcelona, ja que recordo perfectament aquell matí del mes de maig del 38, que anant al col-legi vaig sentir un soroll esgarrifós, eren les bombes dels avions que queien sobre Granollers. Morí molta gent, no sols granollerins, ja que moltes víctimes eran dels pobles venís i uns quants eren de Cardedeu.

Tampoc el nostre poble escapá dels bombardeigs. Pel gener del 39 i per tres vegades, Cardedeu fou bombardejat per l´aviació, destruint algunes cases i matant una desena de persones, entre elles la meva avia materna Eulàlia.

Cardedeu va coneixer lo que era la guerra, i molts abandonaren el poble per fugí a refugiarse a cases fora del poble, mentres per la carretera, davant de casa, passava una gran quantitat de fugitius: pagesos amb els carros carregats amb mobles, maletes, roba i dones i nens, caminant penosament, i també els soldats derrotats, mal vestits i pitjor alimentats, alguns ferits o malalts, amb cara de fred, i tots amb un aspecte de derrota i desesperació. Tots anaven cap a Girona i Figueres per intentar passar la frontera i arribar a França

El 29 de gener, les tropes de Franco entraren al poble gairebé desert, i pels cardedeuencs la guerra s´havia acabat.

Al tornar a casa la trovarem oberta i descobrirem la desaparició d´algunes coses. Un violí de joguet, una bicicleta i la cartera de cuiro amb tots els llibres i llibretes, i sobre tot un llibre molt estimat: LLIÇONS DE COSES van esser robats, i no crec pas que fossin els soldats en retirada, sino veíns del mateix poble. Ens van aconsellar que posessim un cartell avisant que la casa estava ocupada, mes tornaren a entra-hi, aprofitant que no hi dormíem i s´emportaren algunes altres coses.

Recordo també les cares dels soldats de Franco que passaven cami de França, mes ben vestits i equipats que els soldats republicans i amb aires de vençedors. I de la frontera

12

tornaren a passar altre volta, molts del carros que dies abans fuguien cap a la frontera i que no pogueren entrar per alguna raó, al pais vehí.

La guerra havia començat amb sang, i amb sang també s´acabà. Alguns soldats desertors foren afusellats quan en plena retirada arrivaren a Cardedeu, i si la guerra començá amb foc, amb foc també s´acabà, quan l´exercit, abans d´abandonar el poble cremá la fábrica del senyor Borrás al carrer Àngel Guimerà.

14. LA POSGUERRA.

Després de dos anys i mig de guerra, de dificultats de tota mena, de por, de gana i de nits de fosca, semblava que els temps dolents havien passat i esperavem que la pau ens portaría tot el que haviem perdut, tornant de mica en mica a la normalitat, pero no era fácil dons passaría molt temps fins que els soldats tornessin a casa, si bé aviat les botigues del poble començaren a rebre els aliments que durant la guerra no es trobaven. Començaba la posguerra.

Després de gairebé tres anys, es torná a celebrar una misa a la plaça de Sant Joan, ja que era impossible fer-la a l´esglesia cremada, i mentres s´acabaren les obres de reconstrucció, el culte religiós tenia lloc al local de l´Esbarjo.

El mes de maig vaig rebre la primera comunió i com les obres del temple no estaven acavades i no hi havien ni bancs ni cadires, tinguérem que portar tres cadires de casa per seure amb els pares durant la missa.

Acabada la guerra, la fam que tothom va patir ja era cosa superada, s´havia acabat el raccionament, l´intercanvi i l´estraperlo, pero quedava molt ressentiment, odis i desitjos de venjança que trigá molt temps a desaparèixer.

La gent volia oblidar aquells anys tan terribles, aquella gana passada, la por per la guerra i els ressentiments, odis i venjances que el conflite havia deixat. Nostre vida tenía una divisió: “ABANS DE LA GUERRA I DESPRÉS DE LA GUERRA”

Acabada la guerra la moneda republicana no tenia cap valor (molt menys el paper moneda que havia posat en circulació l´Ajuntament de Cardedeu). Aleshores, per comprar, teníem de fer servir las monedes de plata que molts havien guardat al començar la guerra.

Hi havien moltes coses que es tenien de reconstruir, i els que tornaven de la guerra trobaven feina fácilment, mes la bona vida durà poc, puix cinc mesos després d´acabar-se la guerra espanyola, començá la guerra a Europa, i aviat torná el raccionament com en temps de guerra. Altre cop es passá molta gana, potser més que en temps de guerra. Tornaren les llibretes de raccionament per obtenir el pa, que moltes vegades era d´ordi o de blat de moro, l´oli de molt baixa qualitat, el sucre, roig, les mongetes i els cigrons eren escasos i l´arroç no es trobava igualment com la xocolata i tans productes que sols s´aconsseguien d´”estraperlo”.

13

I com plovía molt poc, vàrem tenir de nou restriccions d´electricitat que ja haviem sofert moltes nits durant la passada guerra per culpa dels bombardeigs nocturns sobre Barcelona.

Aquesta mala época durà mes de deu anys, i foren nombroses les defuncions per manca d´aliments, i els tifus i tuberculosis, dues malaties mortals.

El jovent no volia pensar amb els problemes i procuravem distreure´ns amb el cinema, els balls i el futbol. Ningú volía parlar de la fam i les penalitats que teníem de suportar, i tampoc feiem comentaris sobre la passada guerra ni sobre la guerra a Europa o a l´Asia o África.

15. L´ESPORT. FUTBOL I BÁSQUET.

De petit jugava a pilota amb el bon amic Francesc Cot que ens deixà fa uns anys. Jugàvem al mig del carrer de Sant Josep amb la pilota de goma que em portaren el Reis, i de llavors començá el meu entusiasme pel futbol.

Tindriem 14 o quinze anys quan vàrem convèncer a uns quants amics del poble per fer un equip i poder practicar nostre esport preferit.

Eren temps molt difícils, i com que no teniem ajuda de ningú, tots teníem de comprar-nos els jerseis, pantalons, mitges, i alló més costós, les sabates que solien esser de segona mà. Alguns jugaven amb espardenyes, i no recordo com aconsseguirem una pilota de cuiro, d´aquelles dabans, que tenien un cordó que quan et tocava el front et feia veure les estrelles.

Jugariem al camp del Casino, que era de terra i amb bastants rocs que de tant en tant llançavem fora del camp.

Debutàrem a Llinars, i el resultat desfavorable, un escandalós 11 a 1.El segon partit ja fou a Cardedeu, també enfront del Llinars. Tornarem a perdre per 5 o 6 a 0.

Teniem entusiasme de sobres, i procuravem jugar tots els diumenges, a Cardedeu o als pobles dels voltants, com: Palau, Vilamajor, Sant Celoni, la Garriga, Mollet., la Roca etc. De vegades anavem amb tren, (o amb bicicleta fins a la Roca) i moltes vegades viatjarem els onze jugadors dintre del taxi d´en Cruells. No se pas com ho feiem, i al baixar del cotxe, els del poble on jugaríem quedaven sorpresos pel nostre acudit.

Jugàvem per fruir de l´esport. Totes les dificultats eren poques per nosaltres, que essent el segon equip del Cardedeu, (el reserva) estàvem contents quan algun de nosaltres anava a jugar amb el primer equip.

També varem formar un equip de bàsquet. Els jugadors erem els mateixos que jugàvem al futbol. El resultats sempre foren adversos i com que la majoría de nosaltres érem més aviat baixos, ens era molt difícil fer entrar la pilota dintre de la cistella, i per això, vàrem deixar el bàsquet per dedicar-nos només al futbol.

14

16. ELS ESTIUEJANTS

A Cardedeu i als mesos d´hivern i de fred, el poble tenia un aspecte molt diferent de la primavera i l´estiu. La diferència no sols era per l´arribada del bon temps, ja que primer per la Semana Santa, i després per les vacances d´estiu, el poble s´omplia déstieujants, (els senyors de la colonia) que tenien cases o torres al poble.

Els forasters donaven vida al poble, i nosaltres sentiem certa enveja al veure els nois i noies passejant amb bicicleta, lluint bona roba (ben mudats) i amb un duro a la butxaca.

Llurs residències, que estaven tancades durant nou mesos, ara estaven obertes de bat a bat; les minyones anaven a comprar a les botigues i com que alguns “senyors” eren una mica estofats, i la majoría preferien parlar castellá, amb molt poques excepcions, no tenien gaire contacte amb el poble.

Un temps després d´acabada la guerra els “senyors” arrendaren una torre a la carretera devant de l´estació, i que en temps de guerra fou Ajuntament i actualment es el casal de la Gent Gran.

El dissabte al vespre feien ball a l´aire lliure, i naturalment els del poble no hi podiem entrar, i el jovent ballava a la carretera, i per cert no hi havia molta llum per les restriccions elèctriques, i aixó no era pas un obstacle, al contrari.

Algunes vegades feien cinema al jardí, i nosaltres véiem les películ-les desde fora, al revés de la pantalla.

Fins fas poc, els estiuejeants s´instal-laren a un local del costat dels Pinetons, pero crec que ja el local no funciona, i no crec pas que els estiuejants d´avui siguin com els d´abans. Després de tants anys és natural que moltes coses haigin canviat.

17. ELS CINEMES.

El primer cine que recordo és el del Esbarjo, al costat de la Rectoría. Les tardes del diumenge, una vegada acabada la doctrina que teníem a l´església, anaven cap a l´Esbarjo on ens passarien unes pel-lícules, naturalment mudes i en blanc i negre.

Uns anys mes tard, l´Esbarjo feia la competència al cinema Montserrat de la carretera, mes no pogué aguantar massa temps.

El Montserrat fou l‘únic cinema de Cardedeu, abans i després de la guerra. Allí hi vàrem veure moltes pel-lícules, noticiaris, (que en temps de guerra ens ensenyaven la marxa del conflicte armat), i sempre acabava la vetllada amb una pel-lìcula de dibuixos animats, que coneixiem per la pel-lícula de riure.

15

Recordo que durant la guerra, una vegada es va parar la projecció d´una pel-lícula per anunciar que el vaixell de guerra dels faixistes, el “Baleares”, havia estat enfonsat per l´esquadra republicana. Era una notícia extraordinària.

A l´estiu el local era molt calorós, i per combatre el fred de l´hivern encenien dues estufes amb tacs de llenya, i no teniem pas massa fred.

Acabada la guerra, i durant una curta temporada hi hagué cine al Gran Casino de la carretera de Llinars, mes no durà gaire. Igualment hi hagué cine al local de can Segarra del carrer de Sant Antoni, que per cert durà fins un dia que es produí un petit incendi.

Alguns vespres de l´estiu teníem cine al darrera de la casa de la vila, al costat de l´esglesia, a la plaça de Sant Joan. Era “l´Embut de la Botifà”, un francés que venia amb un cavall i un carruatge amb una máquina de fer cine.

A la mitja part rifava una ampolla de xampany barat, per recollir unes monedes, i també recordo que qui volia seure, tenia de portar-se la cadira.

18. LA PLACA DE “LOS CAIDOS”

A la façana de l´esglesia es col-locá, ordenada per les autoritats, una placa de marbre recordant els set o vuit cardedeuens que moriren per culpa del republicans. Aquesta placa era la mateixa que originalment recordava a les víctimes de la guerra dels carlins del 1873, quan 19 persones foren afusellades al cementiri de Vilamajor. Ara, els noms de les víctimes del 36-39, foren col-locades al darrera de la placa original.

A Cardedeu, per culpa de la guerra, moriren mes de setanta persones, pero solsament tenien dret al seu recordatori les víctimes dels “rojos”, i els demés no.

Durant una bona temporada, els diumenges feien una missa a la qual s´obligava anar-hi uns quans nois que els feien formar devant d´aquella placa, per assistir a la missa obligatoriament. Crec que eren de “La Hermandad de Labradores”.

Jo formava part de la banda de trompetes i tambors del “Frente de Juventudes”, i recordo que també teniem de desfilar amb camisa blava i boina vermella, pero crec que el trist espectable no durá massa temps.

19. ELS BALLS. GRAN CASINO, CAN SEGARRA.

Era molt petit quan amb els meus pares anàvem els diumenges al ball del Casino. Joan Ribalta amb el piano, i Joaquim Pou amb el violí eren els dos únics músics que formaven el conjunt que animava la vetllada.

16

Els reis de l´any 36 em varen portar un petit violí, gairebé de debó, i els musics hem convidaren a pujar a l´escenari per acompanyar-los amb els meu instrument que jo no podia ni sabia tocar.

Generalment m´adormia damunt d´una cadira fins que el ball acabava, i sembla que el soroll dels músics i balladors no em despertaven pas.

Les orquestres de debó sols venien per la festa de la Germandat, les Carnestoltes i altres dies assenyalats com la Festa Major.

Vaig començar a ballar a l´envelat per la Festa Major. Mes endevant, al local de can Segarra on actuava l‘orquesta Jazz-Club i que estava formada per músics del poble amb bona voluntat, però no massa encert. Els Verds de Mataró, La Selecció de Granollers, Els Fatxendes de Sabadell, entre altres, eren les orquestres de més renom que venien de tant en tant, i també algunes de Girona que venien per tocar sardanes.

Mentres ballavem, passava un empleat per entre les parelles per cobrar una quantitat als balladors. També recordo, el ball de rams i el de l´obsequi, i la “DANSA” al mig dia d´un calorós estiu de la Festa Major a l´envelat, i aquella costum de demanar els balls a les noies, abans de començar el ball. Les noies mes boniques o las més bones balladores, aviat tenien tots els balls compromesos.

Em pregunto si avui dia es conserven aquelles costums i tradicions d´abans, que sembla que ja només són un record.

20. EL CASAL.

A la carretera, prop de l´estació hi havia el café del Casal. Abans de la guerra tingué molt èxit. Al pati de darrera es ballaven sardanes, i sens dubte era el millor cafè del poble, gairebé l´unic que hi havia. Després de la guerra canvia de nom: “Café Jané”, segurament per l´anterior nom català de Casal, i per ser Jané el cognom del seu arrendatari, en Pepet Jané. Anàvem al Casal per jugar a billar, a ping-pong, a escacs, al futbolí, o simplement per llegir el diari, saber els resultats del futbol i conversar del nostre equip i del proper partit que en Pepet anunciaria en una pisarra al devant del café. Com tantes coses, el Casal actualment no existeix; ara el poble té altres llocs désplai, mes jo encara conservo un agradable record del Casal de la meva joventut.

21. EL MUSEU TOMAS BALVEY.

Al costat del Casal existí l´antiga farmàcia Balvey. El senyor Tomás, un farmacèutic ja retirat i d´avançada edat, vivia sol en aquella gran casa, i durant la seva vida aná recollint tots els objectes i documents que podia i que tenien preferentment relació amb el nostre poble, Axí començà a formar un petit museu.

17

De vegades, amb alguns amics, anavem a visitar-lo i li demanavem que ens deixés veure el museu, i ell tot astorat ens acompanyava per les diferentes habitacions on estava tot guardat, donant-nos explicacions de tot el que hi havia.

Fá uns anys que l´Ajuntament es féu càrrec del Museu, i el trasl-ladà a can Daurella, a la plaça de Sant Joan, edifici donat per el senyor Santiago Daurella.

El nou estatge está més ben preparat que la vella farmàcia, i avui dia el Museu Balvey es conegut per les seves modernes instalacions a tota la comarca del Vallés.

22. LES BIBLIOTEQUES.

Recordo que la primera biblioteca de Cardedeu estava al local del col-legi de can Serra, i crec que fou instal-lada en temps de guerra, mes acavada la mateixa els llibres desaparegueren. Crec que foren cremats, destruits o robats.

La segona s´instal-là al col-legi de noies de darrera l´esglesia (al costat de Sant Corneli). Abans el local fou ocupat per la Falange i serví de menjador per la gent necessitada després de la guerra i desocupat uns anys més tard.

Durant bastants anys una bibliotecària (crec de la Diputació) estigué a càrrec d´atendre els lectors i del control dels llibres, i que si bé al principi no eren molts, anaren augmentant de mica en mica i la biblioteca representà una notable aportació per la cultura del poble.

Cardedeu ha tingut sort de veure que la biblioteca era trasl-ladada primer al Casal de Cultura Dr. Daurella, local més gran i amb millors instal-lacions, i darrerament la biblioteca està funcionant en un modern local propi, en el barri de l ´Estalvi i amb magnífiques i modernes instal-lacions.

23. SANT HILARI.

L´ aplec de Sant Hilari era una aplec diferent. Pel gener, en ple hivern, al matí pujavem a Sant Hilari, prop del Rieral, a buscar el pa que es donáva a tots els visitants.

La memòria ja em falla, i no recordo bé si es digués una missa o es fes ball, pero em sembla que sí. Si recordo que devant de la capella s´instal-laven algunes parades per vendre alguns objectes que no tenien gaire sortida, i si recordo que hi havien fotògrafs ambulants, doncs encara conservo una foto d´aquells seixanta anys enrera.

Ja sé que l´Aplec de Sant Hilari encara continua avui, i que hi va molta més gent que abans. Ara la gent puja amb cotxe fins l´ermita, i no a peu com o feiem nosaltres, pero encara seguéix el costum d´anar a buscar la coca de Sant Hilari

18

24. ELS APLECS D´ESTIU.

Una bonica costum d´abans eran els aplecs. Anàvem a peu cap al Coll passant pel Poble-sec i la font del Viver, o per la carretera de Dosrius. No sols hi pujava gent de Cardedeu, també de Llinars, Santa Agnés, La Roca, Dosrius i altres pobles dels voltants.

Tenía lloc a l´estiu, i prop de la petita esglesia teníem el ball. L´orquestra era la Jazz-Club de Cardedeu i ballavem tota la tarda fins que es feia fosc, i aleshores tots tornavem cap a casa, fent broma i cantant, després de passar una tarda agradable.

Encara que no era tan popular, també anavem al aplec del Fou, a mig camí de Llinars Hi anavem també a peu, i el ball era a l´era de can Llança, i també s´hi reunien els joves dels pobles dels voltants.

Per Sant Pere, anavem al aplec del Castell de Bell-lloch, si bé aquest aplec no tingué l`èxit dels del Coll i el Fou.

No tinc notícia de què aquestos aplecs es celebrin aviu dia, fora del del Coll, el primer diumenge d´ agost que sembla que te mes èxit que mai.

25. LES REVETLLES.

Quan erem petits, al acostar-se Sant Joan, començavem a recollir cadires velles, llenya, cartons i tot es que es podria cremar per la foguera que encendríem la vigília. Els coets i petards no faltaven en aquesta nit de foc.

Primer, per Sant Joan i després per Sant Pere, començant l ´estiu, gaudíem de dues nits úniques, les revetlles (verbenas). En plena carretera, al costat del Casal, s´instal-lava una orquestra i els balladors es movien al mig de la carretera. De tant en tant, passava un cotxe i les parelles es paraven per deixar-lo passar, i després el ball continuava.

De vegades el “ball de rams” era una coca, que era, (i és encara), un dolç que no hi podía mancar, i tothom la saborejava.

Uns anys mes tard, les revetlles tenien lloc a la nova piscina del senyor Fontova, als Pinetons on els balladors i llurs familiars passaven la nit amb molta més comoditat.

Les revetlles continúen, però no crec que siguin iguals que les que nosaltres coneguerem.

26. ELS PINETONS.

Tota la vida he conegut els Pinetons. Fou una excel-lent idea la de transformar un bosc en un parc, gairebé dintre el poble i al costat de la riera.

19

De molt petit anava als Pinetons per gronxar-me i jugar sota els pins. Recordo els Aplecs de Sardanes d´abans i després de la guerra, i també els envelats per la Festa Major.

Crec que molts pocs pobles han tingut la sort que tinguérem nosaltres de gaudir de les seves taules, dels bancs, de la font, de l´ombra dels pins i de tot el parc en general

Al mig del parc ara hi ha la soca dels Tres Pins, tot un símbol per Cardedeu i dels que el recordem haver-lo vist al peu de la carretera, o quan amb tren o automóbil arribàvem al poble.

Penso que els Pinetons estan bastant ben conservats, i que més que mai, son uns pulmons per la població, cada día mes nombrosa.

27. ELS PASTORETS.

Per les festes de Nadal, excepte durant la guerra, no podíen mancar “Els Pastorets”. Recordo una mica els del Gran Casino del any 35, encara que fou en el Esbarjo a la década dels cuaranta quan els vaig veure mes vegades, adhuc i vaig participà com a pastor i dimoni, es a dir sense tenir cap paper important.

Al vespre tenien lloc els assatjos, i alguns diumenges les representacions a Cardedeu i alguns pobles dels voltants. Tota la colla anàvem amb camió, doncs ni pensar-ho de llogar un autocar, pero ens ho passàvem molt bé. “Erem pobrets pero alegrets”

Avui dia continúen les representacions del Pastorets, i com es natural ha millorat el vestuari i la decoració, fruit del trevall i l´entusiasme d´una nova generació de cardedeuencs

28. LES TORRES.

Crec que les primeres torres que es construiren a Cardedeu ho feren al començament del passat segle.

Una bona quantitat de torres, la majoría dissenyades per excel-lents arquitectes, cambiaren l´aspecte del poble.

Els propietaris eren de Barcelona de bona posició econòmica, i que preferien pasar temporades fora de la ciutat (principalment a l´estiu), i escollien nostre poble per diferents motius: bon clima, prop de la ciutat i bones comunicacions per tren i carretera.

En plena guerra civil, vaig veure a Lluis Companys, president de la Generalitat, visitar la torre de l´Amat. Es deia que vindría a viure a Cardedeu d´avant el perill que representaven els bombardeigs sobre la ciutat comtal, pero no fou aixís.

20

Una de las sorpreses que vaig tenir al tornar a visitar el poble, fou les noves torres de molts cardedeuencs, que si bé no eren tan grans i elegants com las d´abans, ens deien ben clar que el poble s´havia transformat, sens dubte era una altre poble, pero un poble molt bonic. Cardedeu seguia sent Cardedeu.

29. ELS TRES REIS.

La vigilia del dia de Reis, el cinc de gener, els nois i noies del poble portant uns fanals fets de canya amb una espelma i uns papers de colors, sortíem el vespre a recórrer els carrers del poble en dirección a la Penya o a la Serreta, d´on, segons deien, venien els Reis.

Mai els varem veure, mes tots esperavem el matí del dia sis per veure els balcons i descubrir-los plens de joguines. Els Reis premiaven els que durant l´any es portaren bé, si bé els Reis no eren generosos envers tots, doncs els pobres no solien rebre gaires coses.

Els que tinguerem la sort d´ésser afavorits, jugàvem a la voravía tot el dia. L´endemá del dia de Reis, les joguines es tenien de guardar “per quan estiguessim malalts….”.

De petit em feia molta il-lusió aquesta diada. Abans de la guerra, vaig tenir la sort de què els Reis em portessin moltes coses, pero amb la guerra tot s´acabá (com tantes festes, costums i tradicions), i l´última vegada que van passar fou l´any 39, poc abans d´acabar-se la guerra.

Com que els temps eren molt difícils, els Reis eren pobres i pasaven d´amagat, i ens varen deixar a mi i al meu germá Joan, unes banderes: la catalana y la republicana, res més. La il-lusió envers els Reis s´havia acabat.

30. NADAL.

Nadal significava pessebres, pastorets i “fer cagar el tió”. Era una antiga tradició que al migdia de Nadal, abans de dinar, després de fer-nos resar un Parenostre, donéssim cops de bastó a una soca d´arbre que dies abans posarem vora la llar perquè s´escalfés.

Mentres colpejavem el tió fèiem una petició demanant torrons, neules, vi bó i xampany, que el tió generós anava rajant fins que sortia cendra, indicant que s´havia acabat la caguera.

Nosaltres erem bastant innocents i no ens imaginàvem que els pares tenien que veure amb la generositat del tió.

Una bonica tradició que no sé si s´ha perdut avui dia, però m´asseguren que no. Crec també que las representacions dels Pastorets afortunadement continúen. Avui dia es disposen de mes medis, i com és natural, són superiors als que nosaltres haviem conegut a l´Esbarjo on actuarem amb la colla de dimonis i pastors, amb uns vestuaris bastant senzills i una decoració bastant pobre.

21

31. FORNS DE PA, PASTISSERIES, ELS BORREGOS.

Al costat de casa teniém el forn de pa de can Ricós. Una de les olors més agradables és sens dubte, la del pa acabat de surtir del forn de llenya. A can Ricós feien llonguets, panets de Viena, coques, ensaimades, croissants, tortells i braços de gitano i naturalment els borregos, que també els fabricaven a can Vila, que també eren forners i pastissers. Més tard, l´Andreu Forns obrí la pastisseria Montseny i a més a més dels pastissos també fabricava borregos.

També hi havia la fleca vella “can Nissos”, el forn d´en Bonamusa que únicament es dedicaven a fer pa, igualment com la fleca Domènech, primer al carrer del Forn i després a la plaça Anselm Clavé.

De can Ricós recordo encara que quant sortia de l´escola, l´avia em donava uns cèntims i comprava un llonguet o panet de Viena i una presa de xocolata.

També recordo que els diumenges a la tarda es paraven els autocars que venien de Santa Fe del Montseny, i els excursionistes compraven borregos i carquinyolis.

Els borregos també es venien a l´estació del tren. La Rosa portava un cove ple de paperines de nostre més conegut producte, i els venia als passatgers. Suposo que avui dia ningú vend borregos a l´estaçió.

32. ALTRES RECORTS.

Em pregunto que s´han fet d´aquells oficis i treballs com els ferrers de tall, els ferrers que ferraven cavalls, els carreters, els basters que també feien matalaços, els ollers que feien olles i caçoles d´argila, els paraiguers, els esmolets, els peixaters que amb un carretó venien el peix pels carrers del poble, els drapaires, i escombriaires amb els seus carros, els carrets dels gitanos amb pianos de manubri, els serenos, els segadors i les máquines de batre el blat, i aquells personatges ja desaparescuts, com en Nelo, que venia taronges a la plaça, en Pasqualet amb el seu bastó cridant “ ¡noies sardina!”.., en “Cojeremos” ,( que sempre n´hi faltaven sis per mitja dotzena), i l´home del sac, un personatge que ningú mai havia vist. I que ha passat amb aquelles velles tradicions com: el salpàs, les caramelles del Roser, la matança de jueus a l ´esglesia el dia de dijous sant, els esquellots quan es casava un vidu o una vídua, aquelles processons pels carrers de la vila, i aquells mercats i fires. Seguramente que molts oficis i tradicions haurán desaparegut, si bé crec que els gegants i capgrossos continúen ballant per certes festes gràcies a una nova generació de cardedeuencs que han continuat aquests bells costums.

Els anteriors son els fets que recordo, i estic segur de que altres coses que vaig viure, amb els anys els he oblidat.

22

Per acabar, un recort pels amics ja difunts, que durant cinquanta anys m´escriveren per donar-me noticies del poble: En Jaume Viure, que fou alcalde, Pere Comas, enamorat de nostre poble, Francesc Cot, apassionat pel fulbol, i Salvador Camps gran amic de l´infancia, aixís com Pere Carbonell, en “Pere Sabate”.També als meu cosins: Eulalia, Domenec i Loudes amb quins tenim contacte després de tants anys. Gracies a tots per la seva amistat.

Emili Pol i Conejos

Caracas, juny del 2009.