Desembre de 2008Núm. 10

DebatMaltractaments a les persones grans

En viuJean Watson, l’escola del caringProcediments quirúrgics a l’orella mitjana

El progrés de la medicinaLa peritiflitis de Léon Gambetta

Què femLa base del SEM a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès

Escrivim

Llocs i viatgesDe viatge per Califòrnia

Us recomano

Reflexions

CooperacióComissió de Cooperació i Promoció de la Salut

L’entrevistaMontse González, directora mèdica

La cuina de l’hospital

Breus

Passatemps

R EVISTA DE COMUNICACIÓ

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página C1

La Gran Ona de Kanagawa, de Katsushika Hokusai

(Obra realitzada entre 1823 i 1829, forma part de Les 36 vistes del Mont Fuji)

Tranquilo, sereno y firme como el monte Fuji encumbrado en el cielo sobre el mar oriental. Zen.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página C2

La pressa és un concepte occi-dental i viure sense córrer, anar

tranquil i tenir temps és fa molt di-fícil a la nostra societat. La frase apeu de pàgina de l’interior de co-berta d’aquest número motivaaquesta petita reflexió i alhora ensconvida a buscar una mica detemps per fer una lectura plàcida ala revista TANÍ que tenim a lesnostres mans per gaudir una vega-da més de les generoses col·labora-cions: experiències, relats, recoma-nacions, records, vivències, refle-xions... Podríem dir que aquestmaterial sensible que número rerenúmero anem recollint dóna formaa la història més personal de l’Hos-pital, deixant-ne constatació vital iil·luminant la nostra ànima col·lec-tiva.

Bona lectura i bones festes! n

EditorialNúm. 10 • Desembre de 2008

Debat2 Maltractaments a les persones grans

En viu5 Jean Watson. L’escola del caring7 Procediments quirúrgics a l’orella mitjana

El progrés de la medicina8 La peritiflitis de Léon Gambetta

Què fem9 La base del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM)

a l’Hospital Comarcal de l’Alt Penedès

Escrivim11 El cuento de Navidad. Sólo quiero decirte: ¡Feliz Navidad!13 Anatomía comparada 15 Las crónicas de Croan. El Inframundo17 BAR-6819 Sensualitat?21 Obre els ulls, apaga la televisió22 Astronomia. Més enllà dels sentits24 Som i serem

Llocs i viatges26 De viatge per Califòrnia

Us recomano28 María y yo29 Conte popular30 Avui parlarem del... joc del go

Reflexions32 25 anys de treball. Molts agraïments!33 El misterio de la incertidumbre36 A medio camino

Cooperació38 Comissió de Cooperació i Promoció de la Salut

L’entrevista40 Montse González, directora mèdica

La cuina de l’hospital44 Canelons de pinya farcits de cranc amb tomàquet confitat

a l’aroma de romaní

45 Breus

48 Com hi podeu col·laborar

49 Enigmes verbals

Llibre. Anselm Kiefer.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 1

2

DE

BA

T

Allò que s’obté amb violència només es pot mantenir amb violència. Mahatma Gandhi.

M. JOSÉ GARCIA.

COMITÈ D’ÈTICA ASSISTENCIAL

ELS DIES 1 I 2 D’ABRIL PASSATS ES VA

CELEBRAR A BARCELONA el 7è Curssobre Violència Domèstica: Mal-tractament a les Persones Grans,organitzat per l’Hospital Universi-tari Vall d’Hebron.

Els ponents, que procedien dediferents àmbits i disciplines, comara psiquiatria, cirurgia, treball so-cial, psicologia, infermeria, medi-cina interna, biologia, geriatria...van posar de manifest que l’abor-datge del maltractament a la gentgran, com qualsevol tipus de mal-tractament, implica tots els profes-sionals i s’ha de fer des d’un treballen equip. L’abordatge interdiscipli-nari és una condició fonamental.

El maltractament a les personesgrans és segurament el tipus de

maltractament més desconegut.És un problema que s’amaga, quees pot dissimular, és una realitatoculta, i fer-lo visible és el primerrepte. Encara que possiblementsigui el més freqüent i que l’es-tructura de la població en el futurfaci pensar que serà un problemacreixent, se’n desconeixen les xi-fres reals al nostre entorn perquèn’hi ha pocs estudis. En altres paï-sos s’ha trobat que les taxes deprevalença de maltractament en lacomunitat a persones majors de65 anys són del 3% al 4% i la inci-dència anual de l’1%.

La primera part de les jornadeses va centrar a definir què s’enténper maltractaments a les personesgrans, els àmbits on es donen i elstipus de maltractaments que hi ha.

Definició de maltractamentHi ha moltes definicions en funciódels diferents autors.

Les definicions amb més con-sens són les de la Declaració d’Al-meria i de la Declaració de Toron-to:

“Qualsevol acte o omissió quegenera un dany, intencionat o no;que es produeix en el medi fami-liar, comunitari o institucional;que vulnera o fa perillar la integri-tat física o psíquica, el principid’autonomia o la resta dels dretsfonamentals de l’individu, i que espot constatar de manera objectivao percebre de manera subjectiva

Maltractaments a les persones grans

El maltractament a les personesgrans és segurament el tipus demaltractament més desconegut. Ésun problema que s’amaga, que espot dissimular, és una realitatoculta, i fer-lo visible és el primerrepte.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 2

DEBAT 3

Aquell que mira cap enfora, somnia. Aquell que mira cap endins, desperta. Carl Jung.

independentment de la intencio-nalitat o no de l’entorn en què esprodueix” (Almeria 1995).

“Acció única o repetida, o lamanca d’una resposta adequada,que es produeix en qualsevol rela-ció en què hi ha una expectativade confiança i que provoca danyso angoixa a una persona gran”(Toronto 2002).

Aquestes definicions contenenels elements que s’han de conside-rar en parlar dels maltractamentsa la gent gran, fan referència al fetque poden ser intencionats o no,inclouen com una forma de mal-tractament la vulneració dels dretsfonamentals de qualsevol ésserhumà o dels principis de la bioèti-ca (principi d’autonomia) i fan re-ferència, així mateix, al dany quegeneren i a l’àmbit on es produei-xen.

Àmbits on es produeix el maltractament

Medi familiarEls autors d’aquest tipus de mal-tractament són les persones que

viuen al mateix domicili que lapersona gran o que tenen una re-lació de confiança amb ella.

Medi institucionalEls maltractaments es donen eninstitucions públiques o privades.Poden ser establiments que oferei-xin serveis sanitaris, sociosanitariso socials. La diferència amb elsque es produeixen en el medi fa-miliar és que els autors dels actesde maltractament institucionalsón persones que tenen l’obligaciólegal o contractual de donar aten-ció i protecció a les personesgrans.

Medi social o estructuralFa referència als maltractamentsprocedents de les diverses admi-nistracions i d’altres estructuressocials que, amb el seu funciona-ment i el seu tracte, marginen lespersones grans. Són les pensionsbaixes, les barreres arquitectòni-ques, els impediments burocràticsper accedir a recursos socials...

Tipus de maltractamentLa classificació més acceptada ique té el suport del National Cen-ter on Elder Abuse és:• abús físic• abús sexual• abús psicològic/emocional• abús financer/econòmic (explo-

tació)• negligència• abandó• autonegligència• vulneració dels drets

En general es dóna més d’untipus de maltractament a la vega-da.

El principi d’autonomia i lespersones gransLes implicacions ètiques del mal-tractament a les persones granseren el tema central d’una de lestaules rodones.

A partir de l’exposició d’un caspràctic, es va posar de manifestque en l’atenció als maltracta-ments a vegades entren en contra-dicció els principis bàsics de la

Aquestes definicions contenen elselements que s’han de considerar enparlar dels maltractaments a lagent gran, fan referència al fet quepoden ser intencionats o no,inclouen com una forma demaltractament la vulneració delsdrets fonamentals de qualsevol ésserhumà o dels principis de la bioètica(principi d’autonomia) i fanreferència, així mateix, al dany quegeneren i a l’àmbit on esprodueixen.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 3

4 DEBAT

bioètica: principi d’autonomia,principi de no-maleficència, prin-cipi de justícia i principi de bene-ficència.

Principi d’autonomiaEl principi d’autonomia ens obligaa considerar que totes les personessón, per principi i mentre no esdemostri el contrari, capaces deprendre decisions respecte a l’ac-ceptació o el rebuig de tot el queafecti el seu projecte vital.

Ningú negaria aquest principi ales persones grans. Però en la rea-litat les persones grans estan méstutelades que respectades i més di-rigides que orientades. S’ha detenir clar que no és possible fer elbé a ningú (principi de beneficèn-cia) sense respectar la seva auto-nomia.

El fet de tenir un dèficit auditiu,un temps de resposta més lent,una comprensió més lenta de lainformació, no les incapacita perprendre decisions sobre la sevasalut i sobre com volen viure. Éscert que en moltes ocasions depe-nen dels altres (familiars, cuida-dors professionals...) per fer acti-vitats quotidianes, però la incapa-citat del pacient per fer-les no sig-nifica incapacitat per decidir i ambfreqüència s’hi associa.

És a dir, davant la sospita d’unasituació de maltractament s’han devalorar les següents qüestions: laseguretat de la persona gran, elseu estat de salut, cognitiu i fun-cional, el suport familiar i els re-cursos socials de què disposa, i la

freqüència, severitat i intenciona-litat del maltractament. Peròtambé s’ha de garantir i respectarla seva autonomia. Tot un repte.

Per acabar d’arrodonir una jor-nada interessant, l’última taula ro-dona, amb el tema “La vellesa”, vatenir uns ponents de luxe, tresmembres de la família Broggi: elDr. Moisès Broggi, el Dr. MarcBroggi i el director de teatre OriolBroggi. n

Crec que no hi ha res més artístic que estimar veritablement la gent. Vincent van Gogh.

El principi d’autonomia ens obliga aconsiderar que totes les personessón, per principi i mentre no esdemostri el contrari, capaces deprendre decisions respecte al’acceptació o el rebuig de tot el queafecti el seu projecte vital.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 4

5

Cuando se vive con locos, es preciso también aprender a ser insensato. Alejandro Dumas, pare.

EN

VIU

YOLANDA PIÑOL CALLAU

EN EL MARC DE LA JORNADA INTERNA-CIONAL La Humanització de laCura, que va tenir lloc a Barcelonal’abril de 2007, les professionalsinteressades a contribuir a afron-tar el repte de la humanització del’assistència vam poder gaudir dela participació de tres teòriques dela infermeria:• Dra. Patricia Benner, de la Uni-

versitat de Califòrnia, San Fran-cisco. La seva ponència va des-criure que cal humanitzar la for-mació d’infermeria per a unapràctica complexa de la curamitjançant la integració de tresaprenentatges: l’habilitat delcomportament ètic, el bon judi-ci clínic i la utilització dels co-neixements científics.

• Dra. Kathleen A. Bower, directo-ra de The Center for Case Mana-gement South Natick, Massa-chusetts. La seva sessió es vacentrar en la gestió de les curesde les persones. Per a ella, la ges-tió de les cures és el procés queassegura que les persones rebinles cures adequades, en el mo-ment precís i en el lloc correcte.Es fonamenta en la personalitza-ció de la cura i en l’estandardit-zació.

• Dra. Jean Watson, professorad’infermeria, agregada a la càte-dra Murchinson-Scoville enCiència de la Cura a l’Escola

d’Infermeria de la Universitat deColorado. La seva ponència esva centrar en el model de laciència del caring.A continuació desenvoluparé la

seva teoria perquè ens ofereix unafonamentació ètica i filosòfica pera la infermeria d’avui. Com diu R.Alcoberro, “és la filòsofa que mi-llor ha interpretat des de l’interiormateix de la professió les implica-cions del principi de la cura”.

Margaret Jean Watson (1940) ésuna de les teòriques contemporà-nies més importants de l’ètica d’in-fermeria i pertany a l’escola del ca-ring. El caring és una dimensió del’acte de tenir cura des d’una pers-pectiva fenomenològica, és a dir,el fet de tenir cura com a fenomensubjectiu que ens porta a preocu-par-nos per les experiències delsaltres. Altres autors d’aquesta es-

Jean Watson. L’escola del caring

Margaret Jean Watson (1940) ésuna de les teòriques contemporàniesmés importants de l’èticad’infermeria i pertany a l’escola delcaring.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 5

6 EN VIU

El discípulo preguntó al maestro, ¿Cuál es el significado más profundo del budismo? Y el maestro le contestó con una reverencia. Proverbio Zen.

cola són Mayeroff, Leininger, Roa-chi Gilligan. Mayeroff diu “quanjo practico el caring, la meva con-ducta està basada en el profundrespecte als drets de la persona”.

L’aportació bàsica de Watson ésla identificació dels carative fac-tors, factors de la cura, regits perun sistema de valors humanista ialtruista.

Els carative factors originals elsva establir l’any 1979 i posterior-ment els va fer evolucionar cap alprocés de caritas clínic, l’any2000.

Els deu principis originals sónels següents:1. Desenvolupament d’un sistema

de valors humanista i altruista.2. Basat en un sistema de creences

i esperança.3. Sensibilitat al jo i als altres.4. Desenvolupar la relació d’ajuda

i de confiança.5. Acceptació de l’expressió de

sentiments positius i negatius.6. Utilització del mètode científic

per a la resolució de problemes.7. Desenvolupar l’ensenyament-

aprenentage transpersonal.8. Creació d’un ambient físic,

mental, sociocultural i espiri-tual de suport i protecció.

9. Assistir en la satisfacció de lesnecessitats humanes.

10. Considerar els factors existen-cials i fenomenològics.

Un altre aspecte de la seva teoriaés la “relació transpersonal” entrela persona i la infermera, que técom a objectiu protegir i preservarla dignitat de la persona i que esbasa en el compromís ètic i l’acti-tud caring.

Aquest contacte entre la personai la infermera té lloc en el “mo-

ment caring”, que constitueix unmoment de contacte humà pro-fund on s’han de fer servir el llen-guatge no verbal, la intuïció, elspensaments, les accions, els senti-ments i l’energia necessària percontactar amb l’altra persona.

Com diu Alcoberro, en la teoriade Watson hi ha implícita “totauna filosofia de la professió d’in-fermeria i de la bioètica en generalcom a teoria de la cura”. I és en l’è-tica de la cura on Watson fa unaaportació essencial. Si davant elstres principis generals que regulenl’ètica aplicada, el principi de be-neficència, el d’autonomia i el dejustícia, ens preguntem: què faigper actuar d’una manera ètica?,des de l’ètica de la cura ens pre-guntaríem: com ha d’interactuar lainfermera amb la persona que hade rebre les cures? En relació ambaixò, la professora Anne Davis diuque un dels reptes de les inferme-res per al segle XXI és clarificar el

concepte de tenir cura, les sevesdimensions, atributs, actituds ne-cessàries i com es pot aprendre. n

Bibliografia• http://www.nursing.ucdenver.

edu/ faculty/caring.htm• http://alcoberro.info/V1/

bioetica.htm• Davis, Anne. El cuidar y la ética

del cuidar en el siglo XXI: qué sa-bemos y qué debemos cuestionar.Barcelona: Col·legi d’Infermeriade Barcelona, 2006. Disponiblea: http://www.coib.org

Començant per la dreta, assegudes: Dra. Watson, Dra. Benner i Dra. Bower.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 6

EN VIU 7

El principal inconveniente de ser fusilado es que hay que madrugar. Carlos Fuentes.

ANTÒNIA BRAVO I MARTA SINDREU.

BLOC QUIRÚRGIC

EL 20 I 21 D’OCTUBRE D’ENGUANY esva celebrar el VII Congrés Nacio-nal d’Infermeria en ORL a Tarra-gona, on vam presentar la comu-nicació Estandarización de los pro-cedimientos quirúrgicos de enferme-ría en el oído medio.

Amb aquesta comunicació hemvolgut donar a conèixer el treballsobre l’orella mitjana que actual-ment podeu veure i consultar a lapàgina web del nostre hospital(www.csap.es) amb el títol Infer-meria quirúrgica en ORL.

L’activitat quirúrgica que espractica en un hospital comarcalcom el nostre és molt variada. Albloc quirúrgic, el personal d’Infer-meria fa rotació entre l’àrea de re-animació i les diferents especiali-tats quirúrgiques. Aquesta varia-ció suposa que el personal ha detenir un ampli coneixement detotes les especialitats i els seusprocediments quirúrgics.

Aquest treball, amb la motivacióprincipal de donar una visió ex-haustiva i minuciosa de la cirurgia

d’orella, es presenta en format depàgina web com una eina de con-sulta pràctica i interactiva.

Hem aprofitat la incorporació deles noves tecnologies a la pràcticaassistencial per facilitar la forma-ció del personal d’Infermeria iaixò ha de repercutir, sens dubte,en una millor atenció als nostrespacients.

Està adreçat tant a les inferme-res de l’àrea quirúrgica com a lesde les unitats d’hospitalització.

Inclou un breu repàs a l’anato-mia i patologia de l’orella mitjana,les atencions d’infermeria mitjan-çant un pla de cures que utilitzaels diagnòstics d’infermeria de laNANDA, la Classificació d’Inter-vencions d’Infermeria (NIC) i laClassificació de Resultats d’Infer-meria (NOC), relacionant-losentre si, la descripció de tot l’uti-llatge i instrumental utilitzat i, fi-nalment, la descripció detalladadels procediments quirúrgics.

La realització del treball en ge-neral i de la recollida d’imatges enparticular ha estat, igual que la ci-rurgia a la qual fa referència, unprocés lent i minuciós en què

s’han invertit grans dosis de tempsi paciència. El nostre agraïmentdes d’aquestes línies a tots els quil’han fet possible. n

Procediments quirúrgics a l’orella mitjana

Cadena ossicular

Drenatge transtimpànic.

Pròtesi en una timpanoplàstia.

Intrumental específic.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 7

8

El saber pot comunicar-se, però la saviesa no. Hermann Hesse.

EL

PR

OG

RÉ

SD

EL

AM

ED

ICIN

A

KGV

LÉON GAMBETTA VA SER UN ADVOCAT I

POLÍTIC FRANCÈS. Nascut l’any 1838,va ser opositor de l’emperadorLluís Napoleó i propugnava la se-paració de l’Església i l’Estat, la lli-bertat de reunió i la desapariciódels exèrcits permanents. Françael va nomenar primer ministre el1881.

El desembre de 1882, mentre esrecuperava d’una ferida accidentala la mà per arma de foc, es co-mençà a queixar de dolor a la zonainferior dreta de l’abdomen. Es vaconsultar els metges de més pres-tigi de l’època, que recomanarentractament amb laxants i lavatives.L’estat de salut del senyor Gambet-ta anava empitjorant, presentavafebre, crisis de dolor, còlics, nàu-sees i vòmits. La seva paret abdo-minal estava cada vegada méstensa i al mínim contacte li pro-duïa intensos dolors. Li adminis-traren més laxants, que no feienmés que martiritzar el pobre il·lus-tre malalt. La peritonitis era evi-dent i actualment indicaríem unaintervenció quirúrgica urgent. Enaquella època no ho tenien tanclar. La culpa era de la peritiflitis(nom de l’apendicitis en aquellstemps). Es pensava que primer hihavia una inflamació de tot el bu-

dell dret i finalment es localitzavaa l’apèndix. Aleshores els metgesno s’atrevien a indicar la cirurgia.Davant de tanta indecisió per partdels metges, el darrer dia de 1882Léon Gambetta expirava.

Aquesta evolució es la que pa-tien molts pacients anònims. Avuisabem que la intervenció perapendicitis aguda és una de les in-tervencions més freqüents als ser-veis d’Urgències dels hospitals. Ésun acte que els cirurgians amb laseva habilitat fan fàcil, motiu pelqual moltes vegades no és prouvalorat. L’apendicectomia evitauna mort tan horrible com la des-crita.

No va ser fins al 1886, a la reu-nió de l’American Medical Societyde Boston, que el Dr. ReginaldHerbert Fitz, professor d’anatomiapatològica, després de centenarsd’autòpsies comprovà que el focusd’inflamació inicial era l’apèndix ique posteriorment s’estenia cap alcec i el peritoneu, ocasionant laperitonitis. Va proposar el nomd’apendicitis i la cirurgia precoç, al’inrevés del que es pensava finsaleshores.

Els pioners de la cirurgia apen-dicular van ser Morton, McBurneyi Murphy. n

La peritiflitis deLéon Gambetta

Léon Gambetta (1838-1882). Alphonse Legros.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 8

9

El sentit de les coses no es troba en les coses mateixes, sinó en la nostra actitud cap a elles. Antoine de Saint-Exupéry.

QU

ÈF

EM

MARTA OLIVÉ

SÓN LES 8 DEL MATÍ, un avís alertal’equip del SEM de Vilafranca.Plou molt. Un minut més tard,l’ambulància surt de la base peranar a fer l’assistència in situ. Estracta d’una possible intoxicacióen una població propera a la capi-tal de la comarca. A l’arribada allloc hi ha una unitat de suportvital bàsic (USVB) atenent dinsl’ambulància persones amb signesd’intoxicació lleu (mareig, nàuse-es, vòmits i cefalees); els bombersi la policia arriben en aquell mo-

ment. Ningú no sap si hi pot havermés afectats. Els bombers entren ala casa amb els seus equips de pro-tecció i van obrint portes i fines-tres per airejar-la bé, alhora ques’asseguren que no hi ha cap per-sona. A l’interior d’una habitaciólocalitzen més persones incons-cients i una de molt marejada. Bai-xen a buscar l’equip del SEM iporten amb ells el noi marejat.Continua plovent. Els tècnics deles USVB es queden atenent elsafectats que són a les unitats (haarribat al lloc una segona USVB),mentre que la infermera i els dostècnics, un cop confirmen que lazona és segura, pugen a valorar lasituació i, tot seguit, informen laCentral de Coordinació del SEM isol·liciten més recursos. Confir-men l’estat greu d’alguns afectats i,conjuntament amb tècnics de lesUSVB i els bombers, inicien l’as-sistència als malalts.

Una estona més tard arribendues USVB més, una de suportvital avançat (USVA) i el cap terri-torial del SEM. Una vegada estabi-litzats els afectats i la Central deCoordinació ha contactat amb els

La base del Sistemad’EmergènciesMèdiques (SEM) al’Hospital Comarcalde l’Alt Penedès

De gener a octubre de 2008, la baseSEM de Vilafranca del Penedès haefectuat 811 assistències d’urgènciesi emergències i 71 trasllatsinterhospitalaris de pacients crítics.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 9

10 QUÈ FEM

hospitals receptors per informardel nombre i l’estat dels malalts,s’inicia el trasllat.

Ja a l’hospital, s’ha confirmat lasospita diagnòstica inicial. Final-ment hi ha hagut afectats tractatsa urgències del nostre hospital ialgun ha requerit trasllat per atractament en un altre centre.Malgrat la reanimació cardiopul-monar avançada practicada in situ,una persona ha resultat morta.

A l’Alt Penedès hi ha una basedel Sistema d’Emergències Mèdi-ques, el SEM, situada a l’HCAPdes de juny del 2006. La base, ambprofessionals de guàrdia les 24hores del dia els 365 dies de l’any,és l’encarregada d’atendre les aler-tes d’urgències i emergències sani-tàries de la comarca i en algunesocasions de comarques veïnes(Garraf, Baix Penedès i Anoia), re-budes a la Central de Coordinaciódel SEM mitjançant una trucada altelèfon 061 o bé al 112.

Els avisos arriben en qualsevolmoment del dia o de la nit. S’had’estar sempre alerta perquè unbon temps de resposta és vital pera la persona que requereix l’assis-tència.

L’equip del SEM de Vilafranca,format per dos tècnics de trans-port sanitari i un infermer/a, esdesplaça al lloc de l’incident, coor-dinat amb la Central del SEM,amb una ambulància de suportvital avançat (SVA) equipada ambel material electromèdic i farma-cològic necessari per portar aterme maniobres d’SVA i d’assis-tència al pacient crític de qualse-vol etiologia, tant en cas d’assis-tència in situ com de trasllat inter-hospitalari.

En casos de risc vital, l’assistèn-cia en els primers moments de l’e-mergència és bàsica per al malalt,igual que una bona coordinació iatenció a l’hospital receptor.

Aquest temps, guanyat al carrerpels professionals del SEM, és elque ha permès, en aquests darrersanys, reduir la mortalitat en elsprimers minuts i disminuir la gra-vetat de les seqüeles que l’incidentpot causar a la persona atesa. n

Entiende la vida como un préstamo que hemos de devolver agradecidos. Séneca.

L’equip del SEM de Vilafranca,format per dos tècnics de transportsanitari i un infermer/a, es desplaçaal lloc de l’incident, coordinat ambla Central del SEM, amb unaambulància de suport vital avançat(SVA).

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 10

11

És sense dubte molt més fácil enfrontar-se a la desgràcia, al deshonor i a la pèrdua de l’ànima que a una prolongada falta d’aliments. Joseph Conrad.

ESC

RIV

IM

JOSEP LLUÍS ÀVALOS I GARCÍA.

URGÈNCIES

Apesar de ser el 24 de di-ciembre se despertó conun tono vital bajo, no se

afeitó. Esa mañana siguió, en suotro trabajo, sin pena ni gloria.

Observó, al llegar al hospital,miradas huidizas y cansadas, cami-llas y más camillas habitadas, ojosen sillas de ruedas frente al controlque presionaban, ojos que soporta-ban la espera observando resigna-

dos. La herencia que recibió el mé-dico en el cambio de turno era, asu parecer, abultada y confusa yésa era sin duda la peor manera deempezar ese día concreto el turnode trabajo en urgencias.

Analizando la lista se estabaquedando atenazado; por más quela miraba una y otra vez, ésta re-sultaba tozuda: cantidad y confu-sión.

Anteayer, en el turno de noche,una situación humana mal gestio-nada como siempre por el factorhumano y que ahora no convieneconsiderar, dio al traste con horasprevias de trabajo compenetrado.El médico estaba convencidodesde siempre de que en el am-biente de trabajo en los turnos denoche había más compañerismo,era más cálido, más compartidopor el grupo; estaba convencido,también desde siempre, de queellos eran transparentes para lagente que trabajaba de día, comosi su trabajo no existiera, como siel hospital y la vida durmieran enese tiempo; todo parecía despertara las ocho de la mañana y acabar alas diez de la noche; en medio, unlimbo de esfuerzo, de mucho es-fuerzo, poco valorado.

El cuento deNavidad. Sóloquiero decirte:¡Feliz Navidad!

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 11

Sin música la vida sería un error. Friedrich Nietzsche.

Por la mañana, cuando se fue,iba el médico herido de considera-ción; asumía en sus adentros laresponsabilidad de lo mal que sehabía planteado y resuelto la di-chosa –por no llamar estúpida– si-tuación; pasaba a veces... Tambiénse iba pensando que tras aquellono había sabido mantener esanoche el buen humor necesariocon sus compañeras enfermeras,pues buen humor y ciencia, sedecía para sí, son hermanos y tantomás necesarios cuanto más duro esel esfuerzo a realizar, y los sinsabo-res, cómo no, añaden sufrimientoal esfuerzo.

Seguía observando la lista, estabaclaro que esa tarde no estaba sien-do luminosa. A su lado, la voz deuna enfermera que le decía algo dealgún paciente le pareció lejana,muy lejana; también le pareció leja-no en la memoria el reciente co-mentario que otra compañera lehabía hecho sobre tres pacientesmuy atrasados. El bloqueo se mani-festó en toda su grandeza al fin;miró a su alrededor y le invadió unsentimiento profundo de soledad.Intentando flotar fijó su vista en uninforme de un paciente que estabasobre el control sin clasificar; ¡fa-rragoso informe vive Dios! Lo leyóuna y otra vez, no lograba separarel grano de la paja, no pudo más, sesentó confundido y tomó una deci-sión; miró a diestra y siniestra y,tras comprobar que nadie le obser-vaba, lo hizo. Su conciencia nuncaantes se lo habría permitido, peroen ese momento hasta ella estabaausente, puso D-3 en la ficha y laolvidó sobre el mostrador.

La tormenta arreció y huyendodel escenario se fue a ver al señorMiquel. Este respondía a sus pre-

guntas protocolarias, pero el médi-co no le escuchaba, su mente sehabía quedado vigilante en el mos-trador del control, su concienciahabía regresado y empezó a caergranizo. Dejó a Miquel con la pala-bra en la boca mientras el corazónse le aceleraba y un sentimiento deculpa y traición perpetrada leconstreñía sin compasión. Viocomo la doctora D., de guardia,leía aquel informe poniendo carade perplejidad y más tarde se diri-gía resignada al box en cuestión.Salió del mismo cabizbaja intuyen-do que alguien le había endosadoalgo sin razón o por lo menos sinexplicación alguna.

Con una dismorfa frase se leacercó el médico, su lenguaje cor-poral lo delataba y, al conjugartodo esto, ella comprendió. El mé-dico no pudo seguir con la farsa ytras pedir hablarle en privado seconfesó. ¡He hecho trampa! Ellaleyó en su cara una expresión deagobio intenso. “¡Lo siento de co-razón! Tú precisamente no te me-reces lo que acabo de hacer, túsabes que yo nunca antes...” Ella leinterrumpió, puso sus manos enlos hombros del médico y, sonrien-do, le dijo: “¡Te comprendo! Tú noeres el culpable. Yo me encargo deeste enfermo, no te preocupesmás.”

Empezó a escampar; apareció elprimer rayo de luz de la tarde quedevolvió al hombre médico el calorque había ido perdiendo desdehacía días o tal vez meses. Su cargase tornó más liviana y, sintiendoque su soledad se alejaba, recuperópoco a poco su natural buenhumor.

El hombre médico volvió a sacarsu lista e inició, una tarde más, la

importante liturgia de meditar lasprioridades de sus pacientes y vol-vió con Miquel, con la intenciónde no dejar ningún cabo suelto; élno debía pagar los platos rotos.Tras completar la visita llegó a laconclusión de que el paciente go-zaba de salud física a pesar de susaños, pero su situación familiarmaltrataba su mente y eso era loque había dado con sus huesos enla camilla de un hospital la tardede esa Nochebuena.

Mientras charlaba con el pacien-te, intentando quitar hierro a susmales, saboreaba de nuevo su tra-bajo y el afecto que le había trans-mitido su compañera con su mira-da, sus manos y sus palabras. Fi-nalmente, tras unas horas demucho trabajo, llegó su relevo y sefue; pero antes descolgó el teléfonoen un despacho solitario, marcóun buscapersonas y colgó; al pocosonó el teléfono y una voz demujer dijo:

–Soy la doctora D., de guardia,¿qué hay?

–Nada doctora, sólo quiero de-searte Feliz Navidad...

–Gracias. Igualmente, doctor.

PS. Esto podría haber sucedido ytambién podría no haber sucedido.

Bon Nadal, companys. n

12 ESCRIVIM

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 12

ESCRIVIM 13

Hem après a volar com els ocells, a nedar com els peixos; però no hem après el senzill art de viure com a germans. Martin Luther King.

BALBANI

El profesor Ruano llegó a laFacultad de Medicina deBarcelona en tiempos con-

vulsos. Se anunciaban grandescambios. Empezamos el curso ex-hibiendo chaqueta y corbata paraacabarlo vestidos con trencas yminifaldas. Asambleas, algaradas ymítines presagiaban la ocupaciónde cátedras y la contestación radi-cal. Las provocaciones no falta-ban. Mi compañero canario habíasido expulsado del aula de manerafulminante por mostrar su largacabellera y, además, el catedráticole aconsejaba cambiar de facultad.Mi compañero catalán tuvo elvalor de preguntar, al hilo de unaexplicación histopatológica: “¿Porqué la sustancia gris cerebral sedispone en la periferia y la espinalen el centro?” y obtuvo la respues-ta: “¡Porque Dios, nuestro Señor,lo hizo así!” Fue la única pregun-ta de aquel curso académico.

Su predecesor en la cátedra, dis-cípulo del anatomista Testud,tenía fama de misógino y habitual-mente interpelaba a nuestras com-pañeras acerca de las alteracioneshormonales provocadas por la lle-gada de la primavera: “Señorita,no distraiga a su amigo, el pobrequiere llegar a médico y no estápara criar yeguatos.” Sus dibujosen la pizarra parecían de Leonardoy aquel esfenoides gigante de ana-tomía inextricable nos manteníaaño tras año el sueño de aprobar elprimer curso selectivo. Enseñaba

anatomía de la escuela descriptivay estimuló vocaciones paleontoló-gicas.

Con el profesor Ruano llegó lamodernidad. Joven y apuesto, eraGulliver en el país de Lilliput. Sufama se extendió rápidamente y elaula del patio se abarrotaba de cu-riosos para disfrutar de las clasesde un artista con hemisferios cere-brales ultraconectados cuya manoizquierda (¿o era la derecha?) re-producía en la pizarra el trazo ana-tómico de la derecha (¿o sería laizquierda?). Le recordamos, seve-ro, con bata blanca hasta los tobi-llos y los característicos pliegues,tormento de planchadoras. Sehizo acreedor al prenombre... Di-vino. Yo guardaba en secreto la sa-tisfacción por la llegada de uncompatriota tan prestigioso y lapequeña colonia canaria era acogi-da en su cátedra de embajador ho-norario. Enseñaba anatomía fun-cional y ontogenética, la tierra

firme de nuestra futura prácticaprofesional. Los diferentes cortesdel mesencéfalo con sus núcleos yvías nerviosas coloreados viven to-davía en nuestra memoria para lo-calizar la causa de la mirada torci-da de nuestro paciente. Tambiénconservamos los apuntes de clase;preciados manuscritos de nuestrabiblioteca que tienen categoría decódice. En una ocasión nos pre-sentó a su maestro, el profesorOrts Llorca, un venerable ancianovestido con traje de cheviot colorauramina que aconsejaba conside-rar la anatomía y la fisiologíacomo dos caras de una misma mo-neda aunque lo más memorablede aquel día fue conocer al padrede un semidiós.

Han pasado cuarenta años y elazar nos convoca con motivo deun homenaje al profesor emérito.Maduro, amable y de porte elegan-te, es un gentilhombre al serviciode la ciencia cuya cálida sonrisa y

Anatomía comparada

Han pasado cuarenta años y el azarnos convoca con motivo de unhomenaje al profesor emérito.Maduro, amable y de porteelegante, es un gentilhombre alservicio de la ciencia.

Las provocaciones no faltaban. Micompañero canario había sidoexpulsado del aula de manerafulminante por mostrar su largacabellera y, además, el catedráticole aconsejaba cambiar de facultad.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 13

14 ESCRIVIM

Imagina que hi ha una guerra i que no hi va ningú. Pintada en una paret.

conversación pausada y doctamantiene en vilo a los acompa-ñantes en su mesa. Parece Gulliveren el país de Houyhnhnms. Mepermito interrumpir para presen-tarme.

–Soy Balbani, alumno suyo.–Trátame de tú.–Eso es imposible.

Se levanta y juntos paseamos re-cordando aquellos tiempos uni-versitarios. Le digo:

–Con usted llegó el pensamien-to anatómico moderno a Barcelo-na para olvidar el barroquismoprevio.

Y, aunque asiente, contesta, di-vertido, que ahora forma parte dela academia posmoderna... y pien-so: ¿estará trabajando en la disec-ción del sistema dendrítico evoca-tivo?

–¿Te acuerdas cómo dibujabacon las dos manos?

–No lo olvido nunca.–¡He tenido tantos alumnos!

¿Qué ha sido de tus compañeros?–Mi amigo canario estudió De-

recho y recientemente le he visto;está calvo. Ejerce de auxiliar al Di-

putado del Común. Mi amigo ca-talán es neurorradiólogo y todavíabusca una respuesta.

–¡Dame un abrazo! –dice.Un fuego azul aleteó en mi

pecho porque el tono de voz y elgesto de su cara expresaban losdeseos de un padre cuando vuelvede un largo viaje. Pero yo no esta-ba siendo objeto de un ruego, sinoinvitado al Olimpo. n

Un fuego azul aleteó en mi pechoporque el tono de voz y el gesto desu cara expresaban los deseos de unpadre cuando vuelve de un largoviaje.

Viajero frente al mar de niebla.Caspar David Friedrich, 1817-1818.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 14

ESCRIVIM 15

L’amor és més profund que la vida. Anònim.

DANI TRIQUELL

Despierto petrificado, nopuedo moverme, con granesfuerzo llevo el brazo a

mi pecho y me tranquilizo al pal-par el medallón de ónice de misantepasados. Miro a mi alrededor,un lúgubre paraje se alza ante mí,pantanos y espesura envueltos deniebla rojiza. Empiezo a sentir elcalor, mi cuerpo empieza a res-ponderme, por fin me pongo enpie.

Deambulo sin rumbo por la cié-naga durante horas, cuando porfin distingo una figura entre laniebla, se trata de un monje enca-puchado junto a un bote en la ori-lla del pantano. Sin mediar pala-bra subo a la embarcación, el bar-quero de rostro oculto empieza aremar y nos adentramos en la es-pesa niebla. Horas más tarde lasluciérnagas se adueñan del fangal,cientos de ellas revolotean erráti-cas iluminando la marisma. Sobreel lodo, una senda de velas flotan-tes nos conduce a la misteriosa ca-baña de madera a la que nos diri-gimos.

De un salto salgo del bote, deci-do entrar sin llamar. En la oscuraestancia iluminada por velas dis-tingo estanterías con libros y fras-cos que contienen muñecos ensar-tados en alfileres. Decido cogerprestado de un estante un peque-ño cofre de piedra blanca que me

llama la atención, cuando unaenorme serpiente cruza la sala y sedirige hacia la gran silla que lapreside, se enrosca en ella y antemí se transforma en una mujer depiel oscura y cabellos enrastados.

–¿Puedes decirme qué lugar eséste? –le pregunto.

–Croan, te hallas atrapado en elInframundo y sólo los muertosmoran en estas lúgubres tierras–responde la bruja

–¿Atrapado? ¿Acaso estoy muer-to? ¿Cómo sabes mi nombre?–pregunto desconcertado.

–No es la primera vez que me vi-sitas, fracasas en tu cometido unay otra vez. El medallón que llevasen el cuello preserva tu alma yburla a la muerte –replica esbo-zando una sonrisa.

–¿Cómo puedo salir de aquí?–le digo impaciente.

–Cumpliendo el destino que losdioses te han reservado.

–¿Qué debo hacer?–Medusa ha hallado un rito

capaz de transferir el alma de unsemidiós a un cuerpo humanopara luego sacrificarlo a Hades yasesinar así al héroe, su primeravíctima será Perseo, debes dete-nerla.

–¿Medusa? ¿La bella sacerdotisadel templo de Atenea, que fue vio-lada por Poseidón?

–La misma, pero ahora más en-furecida que nunca. En la mesa hedejado algunos objetos que te

serán de utilidad, cógelos y ve enbusca del velero fantasma.

La figura de la bruja vudú sedesvanece en una neblina verde.Me acerco a la mesa y en ella veoun par de monedas de plata, unadaga de filo negro lleno de ins-cripciones, un curioso pollo degoma con una polea en su interiory unos anteojos de cristal oscuro.Recojo todos los objetos exceptoel pollo y salgo de la cabaña. Elbarquero me espera en silencio,embarco y nos ponemos en mar-cha. Horas más tarde diviso entrela neblina un navío atracado en unpequeño muelle en medio de lanada. Mi embarcación se detieneal llegar al muelle y el barqueroextiende la mano reclamando supago. Le doy dos monedas deplata.

Ando por el muelle y me acercoal barco fantasma del que mehabló la bruja, la embarcación de

Las crónicas de Croan. El Inframundo

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 15

16 ESCRIVIM

L’home està en pelegrinatge vers el seu atman. Vedas.

velas rotas y aspecto destartaladodesprende un místico humo azu-lado. Oigo unos gritos y me apre-suro hacia el navío cruzando atoda prisa una pasarela de madera.Al subir veo a una muchachita depelo rojo como el fuego vestidacon una preciosa camisa blancaque contrasta con el sombrío en-torno. Empuña una pistola en sumano derecha y una espada en sumano izquierda, defendiéndose envano de lo que parece ser una ré-plica espectral del barquero enca-puchado. Corro hacia el ángel decabellos rojizos, que al vermegrita:

–¡Abre el cofre!Me abalanzo sobre la muchacha

y en el suelo abro el cofre, queproyecta un resplandor cegador.Los gritos de pánico del espectrorompen el silencio mientras se de-forma irremediablemente al inte-rior del cofre.

–Disculpa si te he lastimado –ledigo.

–Estoy bien, gracias por ayudar-me Croan –me responde.

–No fue nada, ¿por qué teatacó?

–Esta vez decidí no pagar a Ca-ronte –me dice esbozando unasonrisa.

–¿Caronte el barquero? Insensa-ta, ¡has estado a punto de morir!

–¿Morir? ¡Bah! No tiene sentidomorir en un lugar donde sólo pue-den entrar aquellos que ya hanmuerto, simplemente volvería aempezar mi viaje –dice mientrasabre su camisa para mostrarme unmedallón de ónice parecido almío.

–Entiendo, pero yo no recuerdonada –le digo sonrojado al entre-ver algo más que el medallón ensu torso.

–Usa papel y pluma para recor-dar, como hago yo ¿lo ves? –dicemientras se acerca aún más a mípara mostrarme un montón de pa-peles con esbozos y dibujos queella misma debe haber hecho.

–Lo que veo es que dibujas fatal¿cuántos años tienes, siete? –lesonrío.

–Cállate tonto –me dice mien-tras se abalanza sobre mí y mebesa.

Despierto y ella ha desapareci-do. En su lugar hay una nota, un

reloj de arena y dos monedas deplata, la nota dice: “Croan, debesdesembarcar en el reino de Hadesy dirigirte al templo. Con la ayudadel reloj asesina a Medusa. He co-gido prestado tu cofre, acepta acambio mis presentes. He dibuja-do un mapa en el dorso. Te ama,Elaine.” El barco ha pasado lanoche navegando y desde él divisola silueta de una isla entre la nie-bla. Arrío uno de los botes delbarco y sigo las indicaciones delmapa de Elaine. Desembarco enuna pequeña playa al sur de la isla.Después de descansar unas horasen la negra arena, me abro paso apie a través de la espesura hastallegar a una sórdida ciudad.

Deambulo por las calles, llenasde almas en pena buscando erran-tes dios sabe qué, cuando mecruzo con un grupo de monjes.Decido seguirlos y minutos des-pués me hallo ante el colosal tem-plo dedicado a Hades, decoradocon infinidad de estatuas de pie-dra y custodiado por innumera-bles guardias. La puerta está vigi-lada por soldados armados que notienen reparo en dejar pasar a losmonjes pero, en cambio, cruzansus alabardas ante mí.

–Está prohibida la entrada altemplo, deberás esperar al sacrifi-cio de mañana –me dice uno deellos desafiante.

Holgazaneando por los alrede-dores observo como grupos demonjes entran y salen del templo.Imagino que realizan los prepara-tivos para el rito de mañana. De-ambulo por el pueblo hasta hallaruna posada en la que compro poruna moneda una túnica parecida ala que visten los monjes y a cam-bio de mi otra moneda de plata

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 16

ESCRIVIM 17

La belleza sólo le pertenece a quién la entiende, no al que la tiene. Carlos Fuentes.

obtengo una cena caliente y unamodesta habitación donde me re-tiro a pasar la noche.

Al despertar me cubro con minueva túnica y salgo a las callesdel pueblo. Hay murmullo y aje-treo por todas partes, espero hastatoparme con un grupo de monjes.Con disimulo me uno a ellos y nosabrimos paso por las calles reple-tas de muchedumbre hasta el inte-rior del templo; las enormes puer-tas se cierran tras de mí. La gentese impacienta fuera, el sacrificioestá a punto de empezar.

En la lejanía veo la bella figurade Medusa, sus serpenteantes ca-bellos me atemorizan. La sacerdo-tisa, protegida por su escolta per-sonal, ultima los preparativos parael rito. Me pongo los anteojos, tal

vez me protejan de su mirada. Derepente, las puertas del templo seabren con estruendo y entra ungrupo de monjes custodiando auna maniatada muchachita que nocesa de chillar e intentar librarseen vano, a patadas y empujones,de sus captores. ¡Es Elaine! Almismo tiempo, uno de los guardiasme descubre y da la alarma. Eltemplo entero tiene la miradapuesta en mí. Elaine también sepercata de mi presencia y grita“¡Croan no dejes que me sacrifi-quen, usa el reloj!” Bajo mi túnicaempuño con fuerza la daga de filonegro, ahora sus inscripciones re-lucen como el oro. Me quito de en-cima los primeros soldados quellegan a mí, pero son demasiados yme rodean. Doy la vuelta al reloj

de arena y el tiempo se detiene, meescurro a toda prisa entre los guar-dias, corro hacia Medusa y con elúltimo grano de arena cayendo enel reloj hundo mi daga en su cora-zón. Un grito agudo resuena en eltemplo, su magnitud es tal que losventanales estallan y mis anteojosse hacen añicos. La sacerdotisa seestá convirtiendo en piedra, no sinantes alzarme del suelo por el cue-llo. Se me escapa la vida con cadasuspiro, comprendo que estoy apunto de morir y no resisto a mirara sus ojos que se clavan en mí.Siento que el frío invade mi cuerpomientras me petrifico con ella,nuestras almas quedan condena-das a permanecer para siempre enuna prisión de piedra. n

JUSTIN CASE.

CORRESPONSAL EN EL LLOBREGAT

Hasta los 13 años pasé miinfancia en un pequeñopueblo de Castilla, de esos

que con gran dificultad localizasen el mapa. Calles de arcilla, unriachuelo flanqueado por olmos...cereales, pájaros y grillos. Todo loque teníamos era una pequeñaiglesia, orgullo de los feligreses, yun bar, del que luego hablaré, or-gullo de los menos devotos. Fueuna época de apogeo para los pue-blos, ahora olvidados. Se hacíavida en la calle, los hombres juga-ban a la calva en la plaza mayor ylas mujeres hacían ganchillomientras escuchaban los consejos

amorosos en el programa de radiode Elena Francis. El día de la fies-ta del pueblo, San Benito, venía elgrupo musical de moda de la pro-vincia a amenizar la verbena, connombres tan sugerentes como No-vedades o Orquesta Felicidad. Yome pasaba el año esperando quellegara ese día. Me aburría terri-blemente vivir en un pueblo en elque, desde mi perspectiva de ado-lescente, nunca pasaba nada inte-resante.

María Hernández no era nativadel pueblo. Vino al terminar laguerra junto con un grupo de pas-tores trashumantes extremeños.Todas sus posesiones eran unavieja maleta de cuero y un abulta-

do embarazo de seis meses. Nosabía leer ni escribir, pero pensóque en un pueblo donde no vendí-an periódicos, ni había escuela ylas compras se realizaban portrueque, no lo necesitaría. ¡Lugarideal para empezar de nuevo!Pronto conoció a Pepe, un hombrebajito y delgado, con una nariz afi-lada por el sol y una lengua afila-da por el alcohol. Todos le conocí-an por Pepiche y, al casarse, Maríapasó a llamarse Pepicha (proba-blemente la mejor herencia que ledejó su marido). Pepiche erabueno y honrado, pero poco inte-ligente y muy poco atractivo paralas mujeres. En realidad Maríanunca le quiso, pero ¡había que

BAR-68

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 17

18 ESCRIVIM

sobrevivir! ¿Dónde iba una mujera principios del siglo pasado solte-ra y embarazada? No tuvieronhijos legítimos y el bueno de Pepi-che adoptó al hijo de María.

Gracias a su deseo de protago-nismo y probablemente a un estu-dio de mercado de la época, Pepi-cha decidió aportar al puebloaquello de lo que carecía. Así, de-cidió centralizar el ocio y la diver-sión para todo rango de edades yclases sociales. Un día abrió sucasa (la de Pepiche) y colgó uncartel en el que se leía: “BAR-68”.¡Gran novedad para el pueblo! Site tomabas el vermú, tenías quepasar por su casa; si querías ver latelevisión, tenías que pasar por sucasa porque tenía la única del pue-blo; si querías ir a rezar, debíasprimero pasar por su casa, puesella tenía la llave de la iglesia. Sieras un niño, como yo, y queríascomprar regaliz y pipas Facundo,tenías que ir a comprarlas allí. In-cluso, años después, cuando llegóel teléfono, si querías llamar alnovio, tenías que ir a su casa(¡manda narices!). Lo tenía todomonopolizado y controlado...

Bueno, casi todo. María se enamo-ró, y no de su marido, sino deRamón, un hombre más apuestoque Pepiche (no era difícil), másjoven y, sobre todo, mucho másrico. Ramón también estaba casa-do. Le obligaron a hacerlo sus pro-pios cuñados, bajo amenaza demuerte, con la criada a la quehabía dejado en estado. Ellos con-tinuaron siempre con su relación,mientras Pepiche, ahogado en al-cohol, recriminaba y maldecía aMaría.

Pepiche murió cirrótico y concáncer de hígado años después, ycuentan las malas lenguas, que es-tando en su lecho de muerte,atado a la cama, Pepicha y Ramónjadeaban en la alcoba de al lado.

El día que enterraron a Pepiche,María, de luto riguroso, llorabacomo una vulgar plañidera y yo,consciente del maltrato que lehabía dado a su marido duranteaños, decidí no volver a hablarle.Por eso... y porque tenía una granafición a ponerme verde. No en-tendía que una mujer se dedicaraa estudiar en lugar de hacer gan-chillo, ¡con lo productivo que es!

Además, le iba a quitar el trabajo alos “pobrecitos hombres que luegotienen que irse al paro”, ¡qué ci-nismo el suyo!

Yo siempre la conocí vieja y, enmi adolescencia, la odiaba porquerepresentaba todo aquello que noquería para mí. Con el paso deltiempo y en mi madurez, percibocualidades en ella que en su mo-mento no supe ver: vivió al máxi-mo con las pocas oportunidadesque le ofreció la vida, salió adelan-te en un mundo pobre y machista,y, lo más importante, siempre hizolo que quiso. Ahora tiene cerca de100 años, ya no vive en el puebloy creo que finalmente dejó aRamón. El año pasado la vi por úl-tima vez, con el mismo aspecto desiempre: 1,40 m de altura, pelo ca-noso y corto, múltiples arrugas enla cara, culo en pompa y piernasarqueadas. Caminaba agarrada delbrazo de su nieta, a la que saludéamablemente pues es amiga de lainfancia. A ella, le guardo cariño,aunque no se lo demuestro y, porsupuesto... sigo sin hablarle. n

La pintura es silencio para la mente y música para los ojos. Orhan Pamuk.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 18

ESCRIVIM 19

Las apariencias engañan, no hay que juzgar el libro por las tapas. Salman Rushdie.

SARA FONT

Arribo a casa i em dutxo,tranquil·lament, notantcada gota d’aigua tèbia que

m’acaricia la pell i em recorre elcos, l’escuma del sabó es barrejaamb el cansament i aquest desapa-reix. Després d’una jornada defeina, o després d’un concert, des-prés d’una estona d’exercici, o des-prés d’una baralla amb un amic oamiga, la dutxa reforça el benestari em lliuro als sentits... És això lasensualitat?

Em mires i no dius res. Jo tam-poc. Ara tanco els ulls. Respiresprofundament. Se m’escapa unsospir. Se t’escapa un riure irònic.Obro el ulls i tu ja els tens oberts,em mires, però encara no dius res.Tens una mirada intensa, peròfreda, distant, ets lluny. Et miroencuriosida. No aconsegueixo en-trar, però tu ara també em miresencuriosit... Sóc lluny. Avui no ensposarem d’acord... És això la sen-sualitat?

Estic empipada! Avui no hi hahagut manera de posar-me d’acordamb el meu jefe, la conversa m’haexaltat, l’ha exaltat a ell, ens hemmirat amb els ulls vibrants, utilit-zant paraules fortes, alliberant apoc a poc mil·ligrams d’adrenalinaal torrent sanguini, provocant unaugment subtil i creixent del bateccardíac, amb tots els porus de lapell destil·lant d’amagat gotes desuor... És això la sensualitat?

Sona el despertador a les 7.00del matí, corro a aturar-lo i, mig

de mala llet, camino cap a la cuinai poso la cafetera al foc i la llescade pa a la torradora. Vaig encaramig mandrejant cap a l’habitació,on començo a obrir la finestra im’arriba la flaire del cafè que co-mença a sortir i del pa torrat, comsi demanés una mica de mantega imelmelada, suggerint a la mevaboca que li clavi una queixalada...És això la sensualitat?

Estic acabant un article per aaquella ponència que he de pre-sentar la setmana que ve i sentoque la meva parella obre la porta.Li dic “Hola!” sense treure els ullsdel teclat, estic inspirada i vullacabar de prémer les tecles, dei-xant escrits aquests pensamentsrodons i plaents que expliquen elque vull dir, fins que unes mansfredes m’agafen per la cintura im’arrenquen un sospir. Tanco elsulls, però la mirada profunda tra-vessa els vidres de les ulleres i lesllàgrimes s’apoderen de mi. M’ai-xeca de la cadira, m’atreu suau-ment contra el seu cos i em besa atall de salutació... És això la sen-sualitat?

Vaig al cinema amb la colla d’a-mics, m’hi han portat enganyada ila pel·lícula és el retrat cru d’unarealitat que no estava preparadaper encaixar. Veig desgràcies, so-friment, veig cares llargues i vio-lentes que obeeixen un instint in-tern que em resulta incomprensi-ble, i tot el cos se’m neguiteja, unaesgarrifança de malestar em reco-rre per dins i tinc ganes de vomi-tar... És això la sensualitat?

Surto a sopar amb un amic, laconversa s’allarga i s’escurça entreplat i plat, cada paraula és una ca-rícia per a les orelles, cada glop devi suggereix un brindis, adequat ono. Ve la cambrera, fa una carallarga, només la imaginació pot dirquè li passa pel cap. I el brindis se-güent és per ella. Quan porta lespostres li comuniquem que hembrindat per ella i un fantàstic som-riure se li dibuixa a la cara... Ésaixò la sensualitat?

Xerrant a altes hores de la mati-nada amb un parell d’amigues, de-gustant a poc a poc una infusió,assegudes sobre el parquet i entrecoixins, estem dins de casa mentrea fora els llamps i els trons esti-mulen la retina i els timpans ambels seus esclats de llum i so. Sen’ha anat la llum i hem hagut d’en-cendre una espelma. Una llum cà-lida i misteriosa ha marcat les nos-tres cares en la foscor, la pell sem-bla de vellut, vol sentir escalfor,els ulls titil·len com estels mogutsper un vent inexistent, els llavishumits cerquen impacients unaltre glop que embriagui els sen-tits... És això sensualitat?

M’escapo amb la meva mare aveure aquella obra de teatre quetenia tantes ganes de veure des defeia temps. Sé que riurem, i encarano ha començat que ja se m’esca-

Sensualitat?

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 19

20 ESCRIVIM

pa un somriure per la comissurade la boca. Miro la mare, veig queestà atenta, amb ganes que comen-ci. Hi ha una sensació de sinceracomplicitat pel moment que viu-rem i les rialles que segueixen esdeixen sentir, juntament amb lesde tot el públic, per tota la sala,penetrant ben endins dels actorsque les provoquen i ens tornen elriure... És això la sensualitat?

Entre d’altres accepcions, el dic-cionari ens diu que el sensualismeés una doctrina segons la qualtotes les idees provenen de lessensacions o percepcions dels sen-

tits. També ens diu que és la pre-ponderància donada al sensualcom a element de bellesa en unaobra d’art. És per aquesta definicióque vaig començar a plantejar-mecertes reflexions sobre el tema delssentits i de la sensualitat.

Tots sabem que tenim cinc sen-tits que ens permeten tenir con-tacte amb l’exterior i l’interior. Lavista, l’oïda, l’olfacte, el gust i eltacte. Sí, però per a mi el sisè sen-tit, que els aglutina tots i ens fapercebre les coses amb un matíspersonal i característic, és la sen-sualitat.

I en dic sensualitat perquè emprenc qualsevol estímul que puguirebre de l’exterior (o de l’interior)com un regal privilegiat cap alsmeus sentits, com un plaer pelsimple fet de sentir-los. Sé que empodreu discutir que no tots els es-tímuls són “plaents”, almenys enprimera instància. Però potser hiha algú que sí que els hi troba ique es complau en el dolor, la por,el sofriment o el fàstic.

Dels pocs i poc variats exemplesque us he escrit al principi sobre sisón o no sensuals, també en pucextreure que cadascú percep coma sensual una situació o l’altra se-gons la seva ment i la seva situaciópersonal. I aquí hi ha una de les ri-queses, que em porta a una altrareflexió.

Atesa la diversitat tan gran depersonalitats i sensibilitats, sersensual es converteix en un exer-cici de creativitat i originalitat. L’o-riginalitat amb què et sedueixen!La capacitat d’arribar a despertaren algú els sentits. Transformaruna carta, un silenci, una situaciódesagradable, una mirada, unadiscussió, un escrit, un sopar o

una xerrada davant una cervesa oun cafè en un acte potencialmentsensual és un repte. I si a més hoaconsegueixes de forma única en-cara millor!

Per què tant d’interès en la sen-sualitat? Per què aquesta recercadel plaer dels sentits? Bàsicamentcrec que obeeix a l’optimisme,crec que hem de gaudir de la vidaamb alegria. I el plaer acostuma aser una alegria. La nostra part mésracional ja s’ocupa tot sovint demantenir els peus sobre la terra.

Pot ser que tot el que he escritaquí sigui una evidència, que ushagi cansat, pot ser que no hi esti-gueu d’acord o que trobeu que nocal parlar d’aquest tema, o qui sapsi us ha agradat. Però si l’heu aca-bat i ara esteu llegint això... potserhauré aconseguit que pareu unamica més d’esment als sentits queenvolten la vida? Deixeu-vos se-duir! n

Lo que se busca se encuentra; lo que se descuida se pierde. Sófocles.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 20

ESCRIVIM 21

Ningú no sap el que un cos pot. Spinoza.

SERGI FARRERAS POCH

Diumenge a la tarda. Desdel menjador escolto unaremor de pluja i observo

com s’enfosqueix el cel. Minutsmés tard, se’n va la llum, s’apaga eltelevisor. En un primer momentmaleeixo aquella pluja i amb unparell d’espelmes penso com cos-tarà de passar la tarda.

Passen els minuts i començo areflexionar sobre la televisió i eltemps que malgastem mirant-la.Una persona de 75 anys li ha dedi-cat de mitjana 12 anys i el registred’un encefalograma en un nen da-vant la tele és semblant al d’unnen en estat hipnòtic. Molts paresla utilitzen de cangur i, segons unestudi de neurologia, en nens me-nors de tres anys, veure la televisiópot tenir efectes nocius sobre l’ha-bilitat matemàtica i la capacitat decomprensió.

Si penso en els continguts, elsprogrames del cor, els realities, lesdiscussions estèrils, els documen-tals sensacionalistes i els telenotí-cies on el menys important és lainformació, encara em poso méspessimista. Si és això, no ho arre-gla ni la Terribas! Estem en unaèpoca en què és fàcil acabar barre-jant i confonent-ho tot: la curiosi-tat amb la morbositat, el reportat-ge sensacionalista amb notíciessobre circumstàncies desgracia-

des. No és normal que fins i tot elsofriment i la desgràcia s’acabinconvertint en espectacle.

A través dels mitjans percebemel món, les seves realitats, peròaquestes realitats estan dominadesper grups industrials i financersque utilitzen un pensament mer-cantil. Tenim clar que la televisió,igual que els altres mitjans, no ésneutral ni innòcua. La presència decada cop més economistes i publi-citaris garanteix una instal·laciógradual del pensament neoliberal.Els mitjans viuen en dues terceresparts de la publicitat i a escalamundial el volum del negoci de latelevisió, a part de les subvencions,es va acostar a 22.000 milions de

dòlars el 2006, 16.000 dels qualses van finançar amb publicitat. Noés estrany, doncs, que la televisióestigui conduïda per vendre pro-ductes, idees, valors... En definiti-va és un anestèsic social que diri-geix el nostre pensament per man-tenir el sistema i la riquesa.

Enmig d’aquests pensaments, decop torna la llum. Bufo les espel-mes, agafo un llibre... i apago el te-levisor!

“Trobo que la televisió és molt edu-cativa. Cada cop que algú l’engega,me’n vaig a una altra habitació i lle-geixo un llibre.” Groucho Marx. n

Obre els ulls, apaga la televisió

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 21

22 ESCRIVIM

Ojalá me aceptasen tal como soy. Vincent van Gogh.

JORDI CABEZAS

Després de tot, quan estàsenamorat, vols explicar-ho atot el món. Per això, la idea

que els científics no parlin al públicde la ciència em sembla aberrant.

Carl Edward Sagan, astrònom (9 de novembre de 1934 –20 de desembre de 1996)

AMICS I AMIGUES TERRÍCOLES,En aquesta desena edició de la

nostra ja consolidada revista Taní,us vull convidar que reflexionemjunts sobre la nostra diminuta po-sició planetària i de la nostra apti-tud envers casa nostra: LA TERRA.

És que potser cremaríeu casavostra?

Milers d’hectàrees de bosc estalen cada dia pel nostre confort,transformant la capa terrestre enun desert inhòspit i sense oxigen.

Que coneixeu algú que visquisense oxigen?

Explotem els recursos naturals,sense cap previsió de renovar-los.

“Estem habituats a deixar lafeina als que vindran.”

Moltes cultures estan predesti-nades a ignorar l’evidència, acausa de les seves creences políti-ques i religioses que els fan serdeixebles incondicionals d’unmón basat en la ignorància i elconsumisme desmesurat.

Però no seré jo el profeta a laterra que us doni la pedra filosofalper sanar l’estigma que durantanys no para de créixer i sagnar,alimentat per l’ira dels éssers into-lerants i golafres.

Tan sols pretenc compartir lameva experiència personal, queun dia qualsevol em va despertarl’ànima...

Un bon dia vaig entrar a una lli-breria bastant coneguda a Vila-franca i remenant com de costumentre una pila de llibres desendre-çats vaig trobar una obra que trac-tava del cosmos... i sense dubtarme la vaig comprar. Va ser la mi-llor empresa que podia fer...

El visionari agnòstic i optimistaConegut per tots gràcies a l’exito-sa sèrie televisiva, Cosmos: Unviatge personal, presentada per ellmateix, el divulgador científic perexcel·lència, Carl Sagan, ens hadeixat un llegat d’incalculablevalor en el qual figuren centenarsde treballs científics, documentals,llibres que li han arribat a atorgarel Premi Pulitzer, i el més preat detots els tresors: una lliçó d’humili-tat i dedicació desmesurada.

“Quantes preguntes li faria si eltingués davant meu... i, sobretot,li faria una abraçada ben huma-na.”

Carl Sagan va treballar durantanys per a la NASA, aportant elsseus coneixements, i projectant-los cap a la recerca de vida extra-terrestre.

Pioneer 11La sonda espacial Pioneer 11 vaser de les primeres llançades a l’es-pai des de Cap Canaveral el 5 d’a-

Astronomia. Més enllà dels sentits

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 22

ESCRIVIM 23

Poc fa mal la fletxa d’un home vil i covard. Homer.

bril de 1973, pel programa d’ex-ploració espacial de la NASA.

Travessant exitosament el cintu-ró d’asteroides, el 19 d’abril de1974 es va adequar la seva veloci-tat per situar la trajectòria prop deJúpiter. Sobrevolant l’esmentatplaneta, obtingué imatges de laGran Taca Roja, va realitzar lesprimeres observacions de les re-gions polars i va determinar lamassa de Calixto.

L’1 de setembre de 1979 va arri-bar a Saturn, va prendre les prime-res fotografies a poca distància delplaneta i va descobrir dos noussatèl·lits i anells addicionals.

Després de la seva trobada ambSaturn, va prosseguir cap a l’exte-rior del Sistema Solar per estudiarles partícules energètiques delvent solar.

Les sondes Pioneer obtenen laseva energia d’una font d’isòtopsradioactius (RTG). La pèrdua d’e-ficàcia d’aquests generadors elèc-trics va provocar el final de la sevamissió a final de 1995.

Com es va fer amb la sonda Pio-neer 10, i amb les sondes Voyagerposteriorment, la sonda duia unaplaca sobre l’estructura amb unmissatge explicant l’origen de lasonda a una possible cultura ex-traterrestre.

La placa conté la figura d’unhome, una dona, les transicions del’àtom d’hidrogen i la posició delSol i la Terra a la galàxia.

Disc d’or de les VoyagerEl disc d’or de les Voyager (en an-glés “Sounds of Earth”, en català“Sons de la Terra”) és un disc degramòfon que acompanya les son-des espacials llençades a l’espai

l’any 1977 i que trigaran 74.500anys a arribar a les proximitats del’estrella més propera al SistemaSolar.

ContingutEl disc conté imatges i sons quereflecteixen la diversitat de la vidai la cultura a la nostra Terra. Es vadissenyar amb l’objectiu de donara conèixer l’existència de vida a laTerra a alguna possible forma devida extraterrestre intel·ligent queel trobi, i tingui la capacitat depoder llegir, entendre i desxifrar eldisc. El contingut de l’enregistra-ment va ser seleccionat per laNASA i per un comitè presidit perCarl Sagan de la Universitat deCornell.

Missatge d’AreciboEl missatge d’Arecibo és un mis-satge de ràdio enviat a l’espai desdel radiotelescopi d’Arecibo el 16de novembre de 1974, amb unalongitud de 1.678 bits, enviat en ladirecció del cúmul d’estrellesd’M13. Conté informació sobre lasituació del Sistema Solar, del nos-tre planeta i de l’ésser humà.

El missatge va ser dissenyat perFrank Drake, Carl Sagan i altres.

ContingutNombres: La primera “línia” delmissatge conté els nombres de l’1al 10 escrits en format binari.

Components de l’ADN: Elsnombres 1, 6, 7, 8 i 15 representenhidrogen (H), carboni (C), nitro-gen (N), oxigen (O) i fòsfor (P);respectivament aquests són elscomponents de l’ADN.

Altres continguts: Nucleòtids –Doble hèlix – Humanitat – Plane-

tes – Telescopi.

SETIEls primers projectes SETI (SearchFor Extra Territorial Intelligence orecerca d’intel·ligència extraterres-tre) van sorgir sota el patrocini dela NASA durant els anys 70. Undels projectes més famós,SETI@Home, està sent acollit permilions de persones a tot el mónmitjançant l’ús de les seves com-putadores personals, que proces-sen la informació capturada pelradiotelescopi d’Arecibo, emplaçata Puerto Rico, fins a crear la majorcomputadora del món amb l’espe-rança d’obtenir algun senyal d’al-tres civilitzacions.

Fins ara no hem obtingut capsenyal d’origen extraterrestre, ex-ceptuant el senyal WOW!, encaraper definir, que constituiria l’únicmissatge rebut a data d’avui i quepodria tenir origen extraterrestre ihaver estat emès per éssers intel·li-gents.

(El 15 d’agost de 1977, a les23.16, el radiotelescopi Big Ear,durant 72 segons va rebre el senyalprovinent de la zona oest de laconstel·lació de Sagitari amb unaintensitat trenta vegades superioral soroll de fons. Va ser captada peljove professor Jerry R. Ehman, dela Universitat de l’Estat d’Ohio.)

Estem aquí gràcies a un complexcúmul de casualitats i estimar-nosés gratuït.

(Dedicat a tots els éssers que co-existim a casa nostra.) n

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 23

24 ESCRIVIM

GEORGINA GIMÉNEZ

Diuen que Sant Cugat delVallès era un poble. Era?No fa pas tant d’això.

Parlo de quan els santcugatencsno érem nosaltres, sinó “nosa-tros”, “naltros” o “nantres”. Parlode quan els nostres avis baixaven aBarcelona, mai a “Can Fanga” nires d’això; les coses pel seu nom.Parlo de quan ells anaven al carrer“Fernandu”, a la plaça “Palassiu”o al “Paralelu”. De quan més de lameitat de la vila eren horts i vi-nyes, i la terra es dividia en quar-teres. De quan els pagesos, rene-gant, es passaven el dia maleint(càsum séu, càsum séu…) i des-prés per “Santantoni”, beneïen lesseves bèsties a l’església. De quanes celebraven les fires del maig idel setembre. De quan es feia efec-tiu allò de “pel juny la falç alpuny” i tothom s’ajuntava persegar i batre. Això que a simplevista et pot semblar molt bucòlic,

en realitat era un autèntic perill.Imagina’t tot de paios armats, labóta de vi passant de mà en mà i elsol escalfant-los el cap. Les batus-ses eren èpiques. Aquell era eltemps en què Esquerra Republica-na era el partit dels pagesos: “laterra per al qui la treballa”. Eltemps en què ningú tenia càncerni existia la mort sobtada, no se-nyor; la gent tenia un mal dolent ies moria “de repent”. També erahabitual morir “de vell”, com un“pollet”, “d’una coça de conill” oamb “el fel sobreeixit”.

La cultura popular no deixa detenir certa gràcia i ens pot semblarun xic ingènua però en ocasionsés molt difícil trobar argumentsper rebatre una afirmació, i mésquan aquesta cau com una llosa.De tots els mossens que han pas-sat per Sant Cugat, la gent mésvella, i no tan vella també, es re-corda molt i amb afecte de Mn.Francisco, Mn. Joan, Mn. Anton iMn. Juli. Llavors tothom es conei-

xia i quan algú tenia problemesanava a recórrer al capellà. Una fa-mília nombrosa amb greus dificul-tats econòmiques sempre era a larectoria demanant. Un dia, el mos-sèn no es va reprimir més i els vadir: “Però per què teniu tants fillssi no els podeu mantenir?” “SiDéu ens els envia...” “Oh, Déutambé ens envia la pluja i agafemel paraiga”. Apa! Volta’l que va devals!!! Aquesta segur que no sel’esperaven i és que per molt reli-giós que un arribi a ser, la part hu-mana pesa i la paciència és mésaviat limitada. Jo ho sé i tu tambého saps.

Fa uns quants anys, regia el quea mi m’agrada anomenar la cultu-ra pagesa, d’una lògica aclapara-dora. Diu que un dia, el noiCampmany li recriminava al seuprogenitor que només treballava ino anava mai a missa. “Vós noaneu mai a missa”, “Mira noi, elpare ja m’ho deia: ‘abans d’entraren una casa mira si surt fum de la

Som i serem

Prefiero ser nadie que ser mediocre. Carlos Fuentes.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 24

ESCRIVIM 25

xemeneia, perquè si no en surtsenyal que no s’hi cou res. Passade llarg...’ Què? Has vist mai xe-meneies a l’‘iclésia’?” “No, però...”“Vinga, doncs no se’n parli més.Ara a treballar”. El vell Camp-many era un home molt ric peròno se li podia dir “mal profit etfaci” perquè, la veritat, és que s’hohavia guanyat a pols. Això sí, erafet a l’antiga i per a ell la virolla eramolt important. Acostumat a lafeina des de ben jovenet, cada diaes llevava a trenc d’alba i cap a tre-ballar. De diners, en tenia moltsperò de mandra gens. Tenia gent“empleada” i tot però ja se sap quequi té mossos i no els veu, es tornapobre i no s’ho creu, per això elsvigilava de prop. Una vegada quenecessitava un tractor, es va ena-morar d’una màquina preciosaque el mirava des de l’aparadord’un concessionari. Quin tros detractor! Va anar cap a casa, va aga-far els diners i el va anar a buscar.Ja et deus imaginar que era eltipus d’home que no gastava gairecera en el vestir, així que va entrara la botiga enfundat en els seuspantalons de vellut, la faixa i lesespardenyes de tres vetes, aquellesque deixaven sortir els dits petitsd’esquitllada i a traïció. “Hola noi,vull aquest tractor”. La mirada deldependent no va ser gens diplo-màtica, fins i tot hi havia certadosi de menyspreu que el client vacaptar de seguida. “Que et pensesque no el puc pagar?” “No, no ésaixò, però necessito el seu nom”.Li va donar i el noi va trucar a LaCaja de Pensiones para la Vejez yde Ahorros (el que ara coneixemper “la Caixa”) per parlar amb eldirector. Aquest li va aconsellar

que rectifiqués ràpidament “Queno saps que aquest home et potcomprar tot el concessionari?”Immediatament, va procedir a lavenda i el més fort de tot és que enCampmany es va treure els calersde la butxaca per pagar trinco-trinco. Quan semblava que tothavia anat prou bé, s’ho va repen-sar. Es va tornar a guardar elsquartos i va engegar dependent itractor a fer punyetes. Si ell no eraprou bo, els seus diners tampoc,així que va marxar deixant-lo ambun pam de nas. I és que l’hometenia salut i molta força al canut.Què? No saps què és el canut, oi?Doncs espavila’t perquè no t’hodiré.

La vida als pobles està plena d’a-nècdotes que, vistes en perspecti-va, poden resultar divertides. I ésque les històries que s’expliquenno són el relat fidel del que va pas-sar sinó de les impressions queaquestes vivències van produir enqui les va experimentar o patir.

Per això també s’ha d’anar ambcompte amb garlar massa i a des-temps perquè segons la dita popu-lar que tant li agradava a la mevaàvia “la llengua no té ossos peròen trenca de molt grossos”.

Hi havia una iaia a Sant Cugatque ara no em facis dir de quinacasa era, perquè per més que m’hiesforço no ho recordo i si ho re-cordés tindria un atac d’amnèsia(tu ja m’entens), a qui li agradavamolt el vi. S’omplia el got i hi su-cava pa. Quan gairebé ja se l’haviaacabat, es mirava el pa i li engega-va: “Ah! Tu te n’has begut un got,però jo ara me’n fotré un altre”·Aquesta dona va morir vella, vella.Es pot dir que estava conservadaen alcohol. És com aquell acuditen què es troben dos amics i undiu: “He sabut que la setmana pas-sada es va morir el teu pare... peròbevia molt, oi?” i l’altre resignatcontesta: “Que si bevia... quan elvan incinerar va estar tres dies cre-mant”.

Se’n podrien explicar tantes d’a-nècdotes... De la gent del poble,aquells “de tota la vida”. Anècdo-tes dels que s’hi van instal·lar pro-vinents d’altres comunitats, ales-hores regions. També han estatprotagonistes de situacions benestranyes alguns animals famososde la vila, i no parlo només de gos-sos, sinó d’ases, gats... Hi ha hagutmoments estel·lars com el trasllatdel cementiri... però tot això ja ésuna altra història. n

Quan t’adones que res et falta, el món sencer et pertany. Lao Tzu.

I és que les històries que s’expliquenno són el relat fidel del que vapassar sinó de les impressions queaquestes vivències van produir enqui les va experimentar o patir.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 25

26

Retiro de invierno, Sobre el biombo dorado Envejecen los pinos. Basho.

LL

OC

SI

VIA

TG

ES

XAVI PARERA

ELS PRIMERS DIES DE LES NOSTRES VA-CANCES A CALIFÒRNIA els vam passara Santa Monica, un lloc tranquil,hospitalari i molt proper a la ciu-tat de Los Angeles. El nostre hotelera molt a prop de la platja, una deles més grans i conegudes del móni que, a més a més, connecta ambla de Venice, famosa pels seusgimnasos a l’aire lliure i per ser elbressol de molts culturistes famo-sos, el més popular de tots sensdubte l’actual governador ArnoldSchwarzenegger. Nosaltres, unatarda, vam fer tot aquest tram ambbicicleta, molt recomanable isense cap mena de dificultat.

Durant l’estada a Los Angelesvam visitar molts llocs de reclamcinèfil, com el passeig de la Fama,el Kodak Theater (seu de la ceri-mònia dels Oscar) i algunes de lesnombroses botigues relacionadesamb el món del setè art que hi haallà; però també és obligat passejaruna estona pels carrers i les boti-gues de Beverly Hills o caminarentre els grans edificis de les prin-cipals productores de televisió imúsica del país, ubicats als carrerspròxims al Hollywood Boulevard.

Finalment, com que érem a laciutat de l’entreteniment, vam pas-sar un dia a l’Universal Studios, unparc d’atraccions que a més a mésofereix una interessant visita guia-da per alguns dels escenaris de les

pel·lícules més famoses de Holly-wood.

Per continuar el nostre viatgevam llogar un cotxe i ens vam di-rigir cap a l’estat de Nevada, onens esperaven llargues carreteres ipaisatges desèrtics que s’escampa-ven fins a l’horitzó. Van ser unessis o set hores de conducció enmigde muntanyes de colors àrids i onés fàcil deixar volar la imaginacióper intentar transportar-te cap alstemps passats del vell Oest ameri-cà. Ja era mitja tarda quan vam co-mençar a divisar el perfil de la ciu-tat del joc per excel·lència: LasVegas.

Un cop allà, t’adones fàcilmentque tot gira al voltant dels granscasinos, que encara guanyen mésespectacularitat i clients quan elsol deixa pas als milers i milers dellums que il·luminen la negra nit

De viatge per Califòrnia

Durant l’estada a Los Angeles vamvisitar molts llocs de reclam cinèfil,com el passeig de la Fama, elKodak Theater (seu de la cerimòniadels Oscar) i algunes de lesnombroses botigues relacionadesamb el món del setè art.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 26

LLOCS I VIATGES 27

Si aconsegueixes jutjar-te bé a tu mateix, estaràs davant d’un veritable savi. Antoine de Saint-Exupéry.

del desert. Nosaltres ens vam limi-tar a perdre uns quants dòlars a laruleta i a visitar l’interior dels mésimportants, que reprodueixen paï-sos, ciutats i cultures de diversesparts del món.

Va ser durant aquests dies quevam contractar una excursió pervisitar una autèntica meravella dela naturalesa: el Grand Canyon delColorado, un dels llocs més in-creïbles on segurament hem estatmai i absolutament imprescindi-ble per als que es puguin acostaralgun dia per aquestes latituds.

El pròxim punt del viatge era elparc nacional del Death Valley,que rep aquest nom per la granquantitat de gent que hi va deixarla vida durant l’anomenada febrede l’or. Nosaltres vam fer el circuitsencer en unes cinc o sis hores,amb molta calor i passant per llocsrealment desoladors que semblentrets d’una pel·lícula de ciència-ficció. Un cop deixat enrere el parci travessada la vall que ens separa-va de Sierra Nevada, vam fer nit aMammoth Lakes, un poble demuntanya que és molt a prop delYosemite Park. Va ser curiós el

contrast experimentat en un soldia, perquè es passa d’estar a lazona més calorosa dels EstatsUnits a acabar dormint en una deles serralades més altes i fredes.

El dies següents vam estar-nosal Yosemite Park, que ofereix al vi-sitant l’oportunitat de conèixer undels boscos més antics de la terra,hàbitat natural de cérvols, óssos ipumes, on es poden fer diversesrutes a peu o amb bicicleta de di-ferent grau de dificultat. El queens va decebre una mica va ser nopoder veure les espectaculars cas-cades, que només es formen a laprimavera com a conseqüència deldesglaç.

Després de l’etapa pels parcs na-cionals vam enfilar cap a l’últimapart del nostre viatge per Califòr-nia, la ciutat de San Francisco, queens va transmetre ràpidament lasensació de ser molt acollidora i li-beral. El que més destacaríem d’a-questa ciutat, deixant de banda elfamós pont vermell, són els barrisètnics, tots molt diferents entre siperò amb el seu propi encant,moure’s amb el tramvia, fer l’ex-cursió a la presó d’Alcatraz, on re-comano la guia d’àudio que expli-ca amb una bona ambientació elsprimers anys com a fortí militar,passant per l’època en que va seruna presó de màxima seguretat ifins a l’última etapa com a centreocupat pel moviment dels indisamericans. Finalment, si us que-den dies i forces, una visita alpoble de Sausalito amb bicicleta,des del moll i passant pel GoldenGate, segurament acabarà d’arro-donir-vos el viatge com ens vapassar a nosaltres! n

El que més destacaríem de SanFrancisco, deixant de banda elfamós pont vermell, són els barrisètnics, tots molt diferents entre siperò amb el seu propi encant,moure’s amb el tramvia, ferl’excursió a la presó d’Alcatraz...

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 27

JAUME ALBÀ

ESCRIC AQUESTES REFLEXIONS amb lail·lusió que us acosteu a llegiraquest llibre escrit per Miguel Ga-llardo i titulat María y yo, que pu-blica Astiberri edicions (2008).

Miguel Gallardo és un il·lustra-dor que alguns coneixereu perquèés un dels creadors de l’antiheroiMakoki que es va fer popular alllarg dels anys setanta i vuitanta alcòmic El Víbora. Actualment col-labora a La Vanguardia i en dife-rents diaris i revistes d’àmbit na-cional i internacional com HeraldTribune i The New York Times.

El treball que avui comento li havalgut el Premi Nacional de Cul-tura de la Generalitat de Catalu-nya 2008 i us convido a entrar alseu blog http://mariayyo-gallardo.blogspot.com/

El llibre està presentat amb unaqualitat gràfica i narrativa excel-lent, tocar-lo i tenir-lo a les mansja és un regal. A través de nom-brosos dibuixos esquemàtics ensexplica la història real d’unes va-cances amb la seva filla María, de12 anys, afectada d’autisme.

La lectura d’aquest llibre seriaobligada per als qui tenen a propnens o nenes amb aquesta especialsituació però també m’atreviria a

dir que és necessària per als quimai s’hi han acostat.

Tan difícil com és trobar parau-les que sintetitzin sentiments o vi-vències, i Miguel ha trobat ambuna traçada la manera quasi per-fecta i admirable de fer-ho.

També m’agradaria destacar elsentit de l’humor que impregna elllibre, aspecte aquest que li afegeixun positiu valor de salut vital pera l’autor. No és fàcil el treballhumà de lligar l’autisme amb si-tuacions divertides que t’acostin alriure.

Personalment, també m’ha agra-dat la possibilitat d’abordar l’autis-me des del punt de vista d’un pare,d’un home. En general, el món deles discapacitats sembla moure itravessar més l’univers femení, alqual devem una energia infinita ifonda que impregna, empeny iajuda a millorar la vida d’aquestespersones i la conscienciació socialenvers elles i el seu entorn.

Finalment, vull destacar el fetque és un llibre de fàcil lecturaque es llegeix en mitja hora peròque et demana consulta tot sovint.

Compreu-lo, llegiu-lo, regaleu-lo! Reflexionar sobre aquests as-pectes ens millora com a personesi dóna un toc de qualitat a la nos-tra societat. n

28

US

RE

CO

MA

NO

Si creus tot el que llegeixes, millor no llegir. Proverbi japonès.

LLIBRES

María y yo

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 28

US RECOMANO 29

Si los ciudadanos practicasen entre sí la amistad, no tendrían necesidad de la justicia. Aristóteles.

JOSEP RUBIO

HABÍA UNA VEZ UN GRAN VIOLINISTA lla-mado Paganini.

Algunos decían que era muyraro. Otros, que era sobrenatural.

Las notas mágicas que salían desu violín tenían un sonido diferen-te, por eso nadie quería perder laoportunidad de ver su espectáculo.

Una noche, el escenario de unauditorio repleto de admiradoresestaba preparado para recibirlo. Laorquesta entró y fue aplaudida. Eldirector fue ovacionado. Perocuando la figura de Paganini sur-gió, triunfante, el público deliró.Paganini colocó su violín en elhombro y lo que siguió es indes-criptible. Blancas y negras, fusas ysemifusas, corcheas y semicorche-as parecían tener alas y volar conel toque de aquellos dedos encan-tados.

DE REPENTE, un sonido extra-ño interrumpió el ensueño de laplatea. Una de las cuerdas del vio-lín de Paganini se rompió. El di-rector paró. La orquesta paró. Elpúblico paró.

Pero Paganini no paró.Mirando su partitura, él conti-

nuó extrayendo sonidos deliciososde un violín con problemas. El di-rector y la orquesta, admirados,volvieron a tocar. El público secalmó.

DE REPENTE, otro sonido per-turbador atrajo la atención de losasistentes. Otra cuerda del violínde Paganini se rompió. El director

paró de nuevo. La orquesta paróde nuevo.

Paganini no paró.Como si nada hubiera ocurrido,

olvidó las dificultades y siguióarrancando sonidos imposibles.

El director y la orquesta, impre-sionados, volvieron a tocar.

Pero el público no podía imagi-nar lo que iba a ocurrir a conti-nuación. Todas las personas,asombradas, gritaron un OOHHH!que retumbó por toda la sala. Unatercera cuerda del violín de Paga-nini se rompe. El director para. Laorquesta para. La respiración delpúblico para.

Pero Paganini no para. Como sifuera un contorsionista musical,arranca todos los sonidos posiblesde la única cuerda que quedabaen el violín destruido. Ningunanota es olvidada. El director, em-belesado, se anima. La orquesta semotiva.

El público parte del silenciohacia la euforia, de la inercia al de-lirio. Paganini alcanza la gloria. Sunombre perdura a través del tiem-po. Él no es apenas un violinistagenial. Es el símbolo del profesio-nal que continúa adelante aúnante lo imposible.

***

Durante nuestras vidas tenemosun violín inmenso, que cuandonos lo entregan nos parece enor-me y desproporcionado, con mul-titud de cuerdas, pero a medida

que avanzamos cada vez nos aga-rramos a ellas. Unas cuerdas secaen con el paso del tiempo sin to-carlas, otras se rompen de tantoutilizarlas, algunas –malgastadaspero que dan un buen resultado–las intentamos reparar o cambiarpor otras (con o sin éxito), perosiempre hay cuerdas que nos aco-gen ante situaciones complicadasy adversas.

Un estrés laboral y/o familiar, nollegar a final de mes, afrontar unaoperación a vida o muerte, se pue-den considerar situaciones límite,pero ¿cómo las afrontarías si secruzan en tu camino? Seguramen-te cada uno de nosotros utilizaríacuerdas diferentes, las cuales nosservirían de guía, y de gran ayudapara superarlas, pero recuerda quela principal fuerza para seguir to-cando el violín está creyendo en tiy en tus posibilidades. n

CONTES

Conte popular

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 29

30 US RECOMANO

DAHLIA

EL GO ÉS UN JOC MOLT ANTIC I MOLT PO-PULAR en països com ara Xina, Japói Corea. Té uns 4.000 anys d’anti-guitat i una llegenda xinesa diuque fou l’emperador Yao (anys2357 i 2255 aC) qui va inventar elwéiqí i el va ensenyar al seu fill perentrenar-lo a governar el país. Unaaltra llegenda diu que els astròlegsxinesos varen dibuixar els estelsamb coordenades celestials sobreuna taula on varen col·locar pe-dres per alinear els estels, establintun rudimentari mapa celeste, queels permetia interpretar i predir elfutur.

A l’antiga Xina el go era una deles “quatre arts”, juntament ambla música, la pintura i la poesia.No obstant, a través del temps hatingut alts i baixos, fins i tot haestat prohibit en l’època comunis-ta per considerar-se un joc burgès.

El go es va introduir a Coreaquan els xinesos l’envaïren allà pel109 aC i s’hi va establir de tal ma-nera que avui dia el baduk elsidentifica com a nació.

El go va arribar al Japó fa uns1.200 a 1.400 anys; propiciat pelshogun Tokugawa (1600 dC), eraestudiat pels guerrers i va sereventualment institucionalitzat enquatre “escoles de go”. El joc es vaexpandir a tots els nivells de la so-cietat japonesa, fins al punt quel’educació de persones cultes alJapó antic es considerava incom-pleta si no el coneixien.

Avui dia, al sudest asiàtic juguena go uns 80 milions de persones.Es juga a les escoles i també en elssalons de go. Hi ha tornejos degran prestigi i els grans jugadorssón molt admirats i respectats.

Descripció del jocEl go és un joc d’estratègia per adues persones, que es juga sobreun tauler on hi ha dibuixada unaretícula de 19 x 19 línies, que for-men 361 interseccions. Als juga-dors novells se’ls aconsella co-mençar a jugar en taulers de 9x9,després de 13x13 i, finalment,19x19. Sobre les interseccions escol·loquen alternativament les pe-dres, blanques per a un jugador inegres per a l’altre.

Partida de go (19x19, nivell avançat)

1. Inici dela partidaA l’inici dela partidael tauler es-tà buit. Elcolor negreel porta el

jugador amb menys categoria iaixò li dóna l’avantatge de comen-çar el joc. Després, el dos jugadorsjuguen alternadament. Fer una ju-gada és posar una pedra en una in-tersecció buida. Un cop sobre eltauler, les pedres no es podenmoure, a no ser que siguin captu-rades.

2. Captura de pedresUna pedra (o grup de pedres) éscapturada si és rodejada completa-ment per pedres del contrari, deforma que no tingui cap llibertat(intersecció adjacent lliure). Nocal tapar les interseccions de lesdiagonals, ja que no són adjacents(figura 1).

Així, perc a p t u r a runa pedraal mig deltauler, ca-len 4 pe-dres i percapturar-

ne una a la banda en calen 3. Lespedres capturades han de ser reti-rades immediatament del tauler. Ala figura 1 les pedres blanques aca-ben de ser capturades. Quan unapedra està en perill de ser captura-da es diu atari.

A la figu-ra 2 la pe-dra blancacapturadaja ha estatretirada deltauler.

Hi ha doscasos particulars de la regla decaptura:• El suïcidi. Es dóna en el cas que

en posar una pedra aquesta notingui cap llibertat (figura 3),però alhora aquesta pedra fa queuna o més pedres del contrariquedin sense llibertat; aleshores,la pedra acabada de posar roman

Sin saberlo, el hombre compone su vida de acuerdo con las leyes de la belleza aún en los momentos de más profunda desesperación. Milan Kundera.

JOCS

Avui parlarem del... joc del go

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 30

US RECOMANO 31

Sovint penso que la nit és més viva i més rica de colors que el dia. Vincent van Gogh.

sobre el tauler i es retiren les es-mentades pedres del contrari (fi-gura 4). En aquest cas l’últimapedra col·locada ha estat la blan-ca central i la capturada la pedranegra central.

• El ko. Es dóna quan una (inomés una) pedra ha estat totjust capturada. Està prohibit re-capturar immediatament lapedra que l’ha capturada, perevitar que els jugadors repeteixinla recaptura indefinidament. Enjugades posteriors sí que espodrà recapturar la pedra enqüestió.

3. Objectiu del jocGuanya el jugador que al final dela partida aconsegueix més territo-ri que el seu oponent.

Aprendre a jugarLes regles que us he explicat sónmolt simples, però us ajudaran apracticar els moviments bàsics. Perdesenvolupar el joc d’una maneramés completa només cal que bus-queu per internet; hi ha diverseswebs i entitats dedicades a pro-

moure aquest joc. Us en poso al-guns exemples.

L’associació Moyo (www.imoyo.org) treballa activament per a lapromoció del go a Catalunya. Usrecomano la seva pàgina per en-tendre les regles bàsiques del joc.

El Club de Go La Pedra (http://idd0086e.eresmas.net/gobcn/inde-xesp.html) és el club més antic deBarcelona i a la seva web trobareuinformació sobre activitats i llocson es juga a Catalunya.

A Espanya, l’Asociación Españo-la de Go (http://aego.biz/) promo-ciona aquest joc i les relacions ambjugadors d’altres països, principal-ment japonesos.

A un altre nivell, http://gobase.org posa a l’abast dels afeccionatstot el que pugueu imaginar relacio-nat amb el joc (partides jugadesentre professionals, resultats de leslligues, software...); això sí, en an-glès.

A www.goproblems.com troba-reu problemes de go per resoldre,aquest és el millor exercici que espot fer, a part de jugar és clar.

Si us animeu a jugar a go per in-ternet, us recomano KGS Go Ser-ver (www.gokgs.com). Es pot en-trar com a convidat i jugar ambpersones de tot el món o contra ro-bots. Només cal tenir instal·latJava i seguir les indicacions delservidor. Abans de buscar opo-nent, tingueu present que qui co-mença es 25 kyu i avança fins a 1kyu, i després des de primer danfins a novè dan.

Per als afeccionats a l’anime, usrecomano una sèrie entranyable,Hikaru no Go, on un nen desco-breix l’apassionant món del go através d’en Sai, l’esperit d’un lle-gendari mestre d’un emperador de

l’era Heian. Mai s’ha emès a Espa-nya, però la podreu trobar a la se-güent adreça ftp.hikago.flirble.org/pub/Hikaru.

Com a curiositat, us explicaréque fins fa ben poc cap programainformàtic de go havia pogut vèn-cer un jugador de go professional.Això es deu al fet que la combina-tòria del joc és tan gran que latasca es converteix en gairebé im-possible. Aquest repte ha estataconseguit recentment pel progra-ma MoGo, que funciona sobre unamàquina amb 800 processadors a4,7 Ghz, amb una potència total de15 Teraflops.

Finalment, i amb la intenció defer-vos adonar de la profunditatdel joc, vull acabar amb la ditad’un vell conte que diu que aquellque mira amb els ulls només veuràun tauler de go, però els que hiveuen amb el pensament, el go ésel centre de l’univers, on dues for-ces estan disposades a disputar-sela supremacia en una lluita a morti sense descans. n

A l’antiga Xina el go era una de les“quatre arts”, juntament amb lamúsica, la pintura i la poesia. Noobstant, a través del temps ha tingutalts i baixos, fins i tot ha estatprohibit en l’època comunista perconsiderar-se un joc burgès.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 31

32

MONTSE BRICULLÉ CODORNIU

HOLA, BON DIA!Al principi de juny, abans de

gaudir dels dies de vacances, emva passar pel cap escriure-us unesparaules.

Estic contenta de treballar ambgent de tant potencial humà comvosaltres. Tinc molts bons recordsde persones que he conegut, com-panys i companyes que han estat al’Hospital, d’altres que han marxati també dels qui encara hi sou.

Totes les experiències que heviscut i visc em van ajudant a créi-xer com a persona, a canviar cer-tes actituds meves i, en general, acontinuar gaudint de la mevafeina.

Aquest aprenentatge ha estat engran part gràcies a la gent queforma l’Hospital i el meu desig perals propers anys és que continuemtreballant plegats amb empatia, as-sertivitat i vocació de servei.

Gràcies! n

RE

FL

EX

ION

S

Tengo una terrible necesidad – diré la palabra? – de religión – entonces, por la noche, salgo para pintar las estrellas. Vincent van Gogh.

25 anys de treball.Molts agraïments!

Natalia Goncharova.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 32

REFLEXIONS 33

JOSÉ L. VALLINA

HAY QUIEN PRECONIZA QUE LA MEDICINA

ES UNA CIENCIA y es un arte. Yo creoque ni una cosa ni la otra, y menosaun ambas a un tiempo o, mejordicho, un médico ni es un científi-co ni es un artista. Un médico esun humanista, o debería serlo enun sentido holístico de la palabra.Debería poder poner a disposiciónde sus pacientes una visión inte-gral e integradora de lo que supo-nen para él sus padecimientos y loque significan; una visión que lepermitiese poner a disposición desus pacientes toda su ciencia, suarte y su técnica, esto es, todoaquello que les lleve juntos almejor de los éxitos posibles, te-niendo en cuenta por un lado laindividualidad de cada paciente ycada médico, como sinonimia depeculiaridad personal, y por otrola colectividad, como sinonimiade sociedad racionalizadora y pre-ocupada de la gestión de recursoslimitados y limitantes, por cierto.El médico, para poder disponerpara sus pacientes de esta visiónprecisa tiempo, herramientas yadiestramiento.

Respecto al tiempo, es un factorlimitante al que solemos recurrircon cierta frecuencia para justifi-car nuestros actos o la falta deellos. Pero es cierto que nos falta aveces y esa sensación nos causacierta angustia debido a la falta decontrol sobre nuestros actos deprofesional competente cuandonos falta tiempo.

Respecto a las herramientas, sonmuchas las que tenemos y cadavez más sofisticadas, pero consi-dero que las dos más importantesvan perdiendo el valor que tienencon el paso de un tiempo inexora-ble que pasa y nos angustia. Y son,a saber, la comunicación y el con-tacto con el enfermo. Se dice en elFarreras, texto de referencia paratodos cuando iniciamos nuestraandadura y para algunos tambiéndespués, que la mayoría de losdiagnósticos se hacen con unaanamnesis y una exploración físi-ca adecuadas. Pero es cierto quesólo con esto podemos sentirnos aveces desnudos y desprotegidos.

Respecto al adiestramiento,decía el filósofo de hombros an-chos que las tres potencias delalumno son la memoria, el enten-dimiento y la voluntad. La volun-tad se le supone al médico, profe-sional vocacional donde los haya.

La memoria y el entendimiento sevan adquiriendo con esa forma-ción continuada que nos va dotan-do de una capacidad de resolverproblemas tamizada por la expe-riencia que nos da el tiempo, quetranscurre para dárnosla cuandolo hace en un contexto de cons-tructivismo positivista exponen-cial.

Estos tres factores (tiempo, he-rramientas y adiestramiento) nosólo nos han de venir dados sinoque debemos procurárnoslos.Aquí surge un conflicto multifac-torial en su génesis, desarrollo yresolución. Hasta donde me co-rresponde a mí como profesionalprocurármelos. Hasta donde le co-rresponde al paciente como res-ponsable último de su salud y res-ponsable de sus elecciones de re-presentantes y, por tanto y en últi-ma instancia, de los gestores y res-ponsables de darnos a los profe-sionales tiempo, herramientas yadiestramiento.

Todas estas cuestiones que tie-nen que ver con la bioética, con lapolítica y con otros aspectos mani-dos del existencialismo social apli-cados a la esfera de lo íntimamen-te profesional, no son poco impor-tantes, mas al contrario, su refle-xión íntima y profunda hace decontrapeso a la sensación de des-asosiego que sentimos y nos sume,cuando menos y mejor, en unaapatía exasperante y absolutamen-te desmotivadora. Supongo queesto nos lleva a utilizar los argu-mentos, que los hay y son ciertos,

Disfruta de la vida y ayuda a otros a vivir una digna de ser disfrutada. Mario Bunge.

El misterio de la incertidumbre

Como respuesta a las evidenteslimitaciones que nos propicia elsistema actual de relación medico-paciente, sea de quien sea la culpade esto, propongo que seamos“engrescadores”.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 33

34 REFLEXIONS

como justificación, construyendouna verdadera falacia de afirma-ción de consecuente, obteniendocomo resultado creativo una ver-dad que no lo es: es una excusa.Así se construye una cabeza deturco. Sin embargo, encuentromucho más “engrescador” (pala-bro que utilizo con un sentidoentre motivador y juerguista-di-vertido) buscar ante los problemasaquellas pequeñas cosas quepuedo hacer yo como individuo yque seguramente acabarán movili-zando otros elementos de mi en-torno para cambiarlo, para bien opara mal. Este riesgo asumible esincertidumbre, que puede impedirmi movilidad profesional o acre-centarla ansiosamente. Los médi-cos nos movemos con naturalidaden este mundo lleno de incerti-dumbre y las herramientas de lasque disponemos para luchar con-tra ella podrían ser la ciencia, elarte y la técnica o tecnología, quepasarían de ser elementos defini-torios (¿qué es la medicina?) a he-rramientas para la consecución deun fin. Y todo ello enmarcado enla relación antropológica del mé-dico con su paciente, su familia,su barrio, su comunidad...

La medicina tiene una base cien-tífica bastante endeble. Sobre todose sustenta en la probabilística. Elque a uno le hayan operado deapendicitis no significa exacta-mente que le hayan operado deapendicitis, sino que le han opera-do de lo que parecía una apendici-tis antes de operarlo y después dehacerlo sigue pareciéndolo. Ni tansiquiera la fuente última de sa-piencia corroboratriz, la anatomíapatológica, debería sacarnos dedudas, puesto que se fundamenta

en apreciaciones. A modo deejemplo citaré una revisión de2002 en la que se determinó laconcordancia respecto al diagnós-tico de melanoma entre un grupode anatomopatólogos con mues-tras seleccionadas de casos “clási-cos”, donde se encontró un índiceKappa de algo mas del 0.50, lo quesignifica poco más que mera coin-cidencia. Pero que no cunda el pá-nico; a pesar de todo, la medicinaes útil, y aunque limitada, induda-blemente es útil en su conjunto.Por esto la sociedad es tolerante, apesar de los errores que los médi-cos sobrellevamos con sagacidadofreciendo más beneficios queperjuicios.

Desde el punto de vista del pa-ciente la relación se torna de unutilitarismo pasmoso en ocasio-nes, llevado hasta el punto de quees ciertamente frecuente encon-trar que se ha extendido el pensa-miento y hecho realidad la con-ducta, de que se debe consultarcon un médico cualquier dolen-cia, usando al médico generalpara problemas banales y al espe-cialista para los importantes po-tencialmente, que viene a sercuando al que valora la situación,que es el paciente o su cuidador,les parece oportuno y necesario.He de decir que esta visión escompartida por no pocos médi-cos. Pensamos desde nuestro púl-pito de sabios sanitarios que nopodemos hacer nada con estosdíscolos pacientes que no hacenlo que deberían, pero podríamoseducarles. Pero, ¿cómo lo hare-mos, si no tenemos tiempo? Ade-más, ¿es lo mismo formar que in-formar? ¿Es suficiente? Quizás, loprimero sea bajarse del púlpito.

Sabemos que los sacerdotes llevansiglos intentando educar según sudoctrina desde allí y no pareceque hayan triunfado.

Como respuesta a las evidenteslimitaciones que nos propicia elsistema actual de relación médico-paciente, sea de quien sea la culpade esto, propongo que seamos“engrescadores”. Al mirar a nues-tro alrededor encontraremos quevan surgiendo diversas corrientesde pensamiento colimadas enforma de grupos de profesionalesmás o menos organizados y “en-grescados”. Una de ellas es la me-dicina basada en la evidencia(MBE). Otra es la especialidad demedicina familiar y comunitaria(mfyc).

Sobre la MBE, surge precisa-mente como respuesta a ese cien-tifismo endeble, aunque útil, quenos lleva a enfrentarnos a un cua-dro de gripe como un cuadro deprobable gripe que pudiera serrealmente cualquier otra cosa(una hepatitis, una fiebre botono-sa o un linfoma, entre otros). Unmédico reduce la incertidumbrehasta un punto tolerable y pru-dente, actuando para ayudar al pa-ciente, con o sin diagnóstico cier-to, utilizando para ello su intui-ción (su arte) para moldear esaciencia útil pero endeble en susevidencias. No obstante, tende-mos al pensamiento conservador,al “siempre se hizo así” y esto noslleva no pocas veces a no refutarnuestras conductas aprendidascuando existen evidencias de queno sirven o hay otras alternativasmejores. Un ejemplo paradigmáti-co de esto son los muchísimosamigdalectomizados “por costum-bre” en el siglo XX, a pesar de que

A cada derecho le corresponde una obligación y viceversa. Mario Bunge.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 34

REFLEXIONS 35

Viure no és necessari, el que és necessari es crear. Fernando Pessoa.

existían evidencias de su falta deutilidad, o la demora de más de 10años en la incorporación a los pro-tocolos y libros de texto del ácidoacetilsalicílico en tratamiento deun postinfartado a pesar de existiresa evidencia firme de utilidad.Los acólitos de esta secta emebeístaestablecen que hay pocas eviden-cias firmes, pero cuando las haydebemos incorporarlas rápidamen-te a nuestra práctica cotidiana.Además, el que no exista evidenciano significa que no se deba haceralgo, pero no pese a quien pesesino con mesura y comedimiento:individualizando y reflexionando.

Sobre la mfyc, parémonos a refle-xionar sobre tan revelador nombrey apellidos. Vienen a condensar laplasmación de lo que se ha dado enllamar orientación biopsicosocialde la práctica médica, utilizando elenorme potencial de datos clínicos,familiares, laborales y sociales delos pacientes para rentabilizar inte-lectualmente las intervenciones sa-nitarias que se hacen sobre los pa-cientes al incrementar su valor pre-dictivo, optimizando el procesodiagnóstico (según dice un talBayes, la probabilidad postpruebade enfermedad depende más de laexactitud con que se haya determi-nado la probabilidad preprueba deenfermedad que de las característi-cas de la prueba diagnósticamisma). Los acólitos de esta sectaemeficista preconizan el “esperar yver” más que el intervenir, perocon una actitud expectante quepermite actuar cuando es necesariodesde un punto de vista clínico.Todo ello responde a una necesidaddebido a la presentación actual no-vedosa de los cuadros clínicos, endonde los mareos ya no tienen nis-

tagmus casi nunca, las epigastral-gias son muchas veces funciona-les... ¡Bienvenidos a la deconstruc-ción de la tortilla de patatas! Encontraposición a éstos están otrosque mantienen un corte clásico desus trajes y necesariamente actúande otro modo. Pero si un incautopaciente sin tamizar en la atenciónprimaria cae directamente enmanos de un especialista, que ma-neja la incertidumbre necesaria-mente de forma distinta, pensandoen términos de posibilidades y node probabilidades y sin el colchóndel conocimiento de las circunstan-cias biopsicosociales del paciente,será sometido a una serie de prue-bas diagnósticas en mayor númerodebido a la dichosa ley de Bayesantes citada. A propósito, la únicaespecialidad en España en la que serecoge en el programa formativo lacomunicación como una de lasáreas de conocimiento para llegar aser médico especialista es la medi-cina de familia y comunitaria.

De modo que parece razonablepensar que cuando no hay eviden-cia de qué es lo que se debe hacerfrente a un problema, no siemprese debería lanzar uno a pescar en elrío revuelto de la incertidumbrehaciendo pruebas diagnósticas yprescribiendo fármacos hasta darcon la respuesta al acertijo. Estome suena al Dr. House.

Por otro lado vivimos tiemposcuriosos en los que van surgiendoalgunos profesionales que tengo laimpresión de que temen u odian laactividad clínica, y que se ilumi-nan para convertirse en activistasde cualquier doctrina que les alejede los pacientes, que en definitivason lo que importa. Son teóricos,muchas veces con ojos de alucina-

do, defensores de cualquier ideaque les permita vivir impartiendodocencia sobre lo divino y lo hu-mano, eso sí, normalmente sinhaber visto un solo enfermo desdehace tiempo. ¿Será por eso que lesllaman usuarios? Estos personajes,que inundan nuestro sistema sani-tario, defienden sus teorías y seempeñan en implantarlas con én-fasis y valor probado, pero, eso sí,sin sentir la necesidad de demos-trar su eficacia, aunque sea con laembustera ciencia de la estadística,que es lo que tenemos. Pero nosólo estorban nuestra labor consus protocolos, cribajes y progra-

Platón, el de los hombros anchos, y Aristóteles.La escuela de Atenas. Rafael.

El doctor. Samuel Luke Fildes.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 35

36 REFLEXIONS

mas varios, sino que, encima, me-dicalizan a la sociedad haciendocreer a los ciudadanos que la saludes un derecho y que ellos proveenese derecho con un sistema sanita-rio que todo lo cura.

Nuestra finalidad no es otra queayudar a solucionar problemas, sise puede, y no deberíamos perderde vista la meta para no perdernospor el camino, lleno de incerti-dumbres. Al final llegamos a unarealidad, el paciente, a través delmanejo de la incertidumbre, pa-ciente probable y previsiblementeenfermo, frente a la que se vienenestableciendo diferentes ofertasmás o menos exitosas desde queexistimos los galenos. Cometería-mos un craso error si no entendié-

semos la medicina actual como unsistema con subsistemas comple-mentarios y necesariamente inter-conectados para dar respuesta aesa realidad innegable. Hasta elDr. House tiene un equipo de dife-rentes modelos de profesional sinel cual su éxito final sería pocomenos que imposible.

Recuerdo a uno de mis maes-tros, que hablando de cuando élempezó, en los años 60, decía que“en aquel tiempo éramos médicos,con todas las limitaciones que im-ponía la insuficiente tecnología ynuestro nivel de conocimientos yexperiencia, pero médicos. Sabía-mos que teníamos que atender anuestros pacientes, que sí que loeran, desde el nacimiento hasta el

hoyo, casi siempre en su cama y losentíamos como una satisfacción.Hacíamos lo que se podía y, algu-nos, mucho más de lo que podían,todo humanidad”. Qué bonito hu-biera sido llegar con ese espíritu anuestros días. n

Vivimos igual que soñamos: solos. Joseph Conrad.

ELENA REVILLA

CADA VEZ SON MÁS FRECUENTES LAS LLA-MADAS a la colaboración de los mé-dicos en la contención del gastofarmacéutico. El formato en el queestas llamadas se manifiesta es, asímismo, cada vez más acuciante. Ladisminución del gasto o, como mí-nimo, su contención, es una partenuclear de las direcciones por ob-jetivos de los profesionales queejercen dentro de la red pública.Los criterios a los que se atiendepara realizar los ajustes son esen-cialmente de carácter cuantitativo,la calidad, difícil de cuantificar ysujeta a controversia, suele ser elu-

dida, ya directamente o a través deardides que maquillan las decisio-nes puramente económicas: hayque incentivar al médico que gastapoco. La función de los serviciosde farmacia tanto en asistencia pri-maria como en hospitalaria ha idoevolucionando progresivamentedesde el asesoramiento al profesio-nal en la indicación y el manejo defármacos a su control.

En el trasfondo de esta situaciónyace una realidad social y política.Nuestro sistema sanitario, uno delos mejores y más solidarios delmundo, tiene graves problemas desostenibilidad. Por ello racionali-zar el gasto farmacéutico es una

necesidad social y un deber moralque el médico no debe eludir. Perola incomodidad de los profesiona-les en relación a este fenómenotiene, con frecuencia, otros oríge-nes.

Desde hace más de 20 años undiscurso político irresponsable(utilizado por todos los partidos)ha puesto énfasis en los derechosde todo ciudadano a todos los re-cursos sanitarios en cualquier si-tuación, fomentando una medicinade consumo, irresponsable e im-pregnada de una profunda confu-sión entre la gratuidad de la asis-tencia y la ausencia de costes. Lamedicina ha entrado así en el mer-

A medio camino

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 36

cado como una especie de artículode lujo al alcance de todos los bol-sillos. La exigencia social de unamedicina cara, apoyada en exáme-nes complementarios cada vezmás sofisticados y en los nuevosfármacos, es un desafío que el mé-dico debe afrontar a diario. Parale-lamente, la investigación de nue-vos tratamientos depende exclusi-vamente de la industria farmacéu-tica. En su seno se deciden los di-seños de los ensayos clínicos enlos que se demostrará la eficacia yseguridad de los mismos. Obvia-mente el objetivo de la industriaes la recuperación de la costosa in-versión en investigación y la ob-tención de beneficios económicos,metas, ambas, alejadas del necesa-rio ahorro y la racionalización delos costos que requiere la sosteni-bilidad de nuestro sistema.

En la práctica diaria, el médicose halla entre la presión de ofrecera su paciente lo que las publica-ciones especializadas aconsejancomo mejor tratamiento actualiza-do para su patología y la necesi-dad de racionalizar el gasto. Deesta manera se transmite al profe-sional una parte de la responsabi-lidad de corregir los errores deuna política sanitaria irresponsa-ble. Pero quizá no sea esto lo quemás preocupa al médico. Someti-

do a una importante presión asis-tencial, consciente de que no po-dría defenderse de la acusación deno haber hecho todo lo posiblepor su paciente y de que lo másprobable es que, en caso de con-flicto, no recibiría apoyo institu-cional, el médico se ve obligado arealizar una medicina de lo posi-ble a medio camino entre la exi-gencia del paciente, la tiranía delos ensayos clínicos y la presión dela contención del gasto.

Si bien es imprescindible que losprofesionales de la medicina seimpliquen en la racionalización yel buen uso de los recursos sanita-rios, es necesario que esto se hagaen un clima de transparencia so-cial y política. Es necesario laapertura de un debate profundosobre la financiación de nuestrosistema en el que se abordentemas tan eludidos como el usoresponsable de los servicios sani-tarios, las obligaciones de losusuarios, la limitación de la carte-ra de servicios, los errores de ges-tión, la falta de inversión ajustadaa la necesidad social, y una larga

lista de aspectos incómodos querequiere una profunda revisión.No deja de sorprender, por ejem-plo, que en los más de 270 foliosdel estudio APEAS (más de 96.000consultas analizadas) sobre la se-guridad de los pacientes en la asis-tencia primaria, se analicen meti-culosamente los efectos adversossufridos por los enfermos pasandode puntillas por los problemas de-rivados del exceso de frecuenta-ción y sin citar la escasez de tiem-po por visita con la que el médicodebe tomar las decisiones. No esde extrañar que a la cabeza de los“factores causales de efectos ad-versos con un peor curso evoluti-vo de la enfermedad de base delpaciente”, se hallen los problemasde comunicación entre el médicoy el paciente.

La racionalización del gasto far-macéutico debería ser fruto de unconsenso amplio entre los profe-sionales de la medicina, las socie-dades científicas, los investigado-res, la administración y los agen-tes sociales. Los médicos han sidohabitualmente excluidos de lasdecisiones de gestión que hanconducido a este tipo de proble-mas y no parece justo trasladar ala consulta ya de por sí sobrecar-gada y bajo la responsabilidad delprofesional, un problema con pro-fundas implicaciones sociales ypolíticas en el que el médico no essino un agente más. n

REFLEXIONS 37

Una nobleza de corazón, una altura de sentimientos, no se alcanza sin una altura igual de pensamientos. Marcel Proust.

Composition 86.Aleksandr Ródchenko, 1919.

La racionalización del gastofarmacéutico debería ser fruto de unconsenso amplio entre losprofesionales de la medicina, lassociedades científicas, losinvestigadores, la administración ylos agentes sociales.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 37

MONTSE ROMAGOSA

EL PASSAT DIA 19 DE NOVEMBRE es vafer la presentació de la Comissióde Cooperació i Promoció de laSalut de l’Hospital –CCS–. Comalguns de vosaltres ja sabeu, a par-tir del 2006 l’Hospital es plantejatenir una participació activa entemes de solidaritat, per la qualcosa l’antiga Secció Sanitària del’Associació d’Amics de Puerto Ca-bezas (AAPC) passa a constituir-secom la nova Comissió de Coope-ració.

Fer cooperació des de l’Hospitalpermetrà estar oberts a qualsevolprojecte que pugui ser d’interès –iestigui al nostre abast– en qualse-vol país del món; no obstant, tin-drà prioritat, sempre que siguipossible, el municipi agermanat.

Sense oblidar, però, que a lanostra vila i a la comarca també hiha gent que necessita la nostra so-lidaritat i oferint, per tant, col·la-boració a les ONG i associacionsde solidaritat locals.

Els objectius de la CCS –queproperament estaran penjats a la

38

CO

OP

ER

AC

IÓ

Vanitat de vanitats, tot és vanitat. Llibre de l’Eclesiastès.

Comissió deCooperació iPromoció de la Salut

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 38

COOPERACIÓ 39

Intranet– contemplen, a granstrets, estimular la cooperació sa-nitària a través de projectes en elsquals intervinguin professionals del’Hospital Comarcal de l’Alt Pene-dès; fer sensibilització, als profes-sionals sanitaris i a tota la societatde l’Alt Penedès, sobre la impor-tància i la necessitat de l’ajuda hu-manitària, especialment en elcamp sanitari, però també en d’al-tres, i realitzar activitats amb la fi-nalitat de recaptar fons per alsprojectes de cooperació. És peraixò que es faran extensius a totala població les xerrades, actes,campanyes i projectes.

Per poder assolir els objectius laCCS ha “pactat” unes Normes deFuncionament amb la Direcció, laqual estarà informada en tot mo-ment de les activitats i projectes,que es duran a terme amb la iden-tificació fiscal del Consorci Sanita-ri de l’Alt Penedès.

La CCS negociarà les condicionslaborals dels professionals de l’En-titat que estiguin interessats a par-ticipar en projectes sanitaris, pertal de facilitar la seva participació i

implicació en els mateixos. I encada cas es buscarà la fórmula pertal que els cooperants estiguin co-berts legalment i sanitàriament.

Com a CCS de l’Hospital hemparticipat, aquest darrer mes denovembre, en la I Jornada de Me-dicina Humanitària i Cooperació,organitzada pel Dr. Ferran Fonse-ca –membre de la CCS– i perl’ONG en la qual participa des defa molt temps, AHS (AssociacióHumanitària de Solidaritat). Hihem participat explicant el projec-te que vam desenvolupar a PuertoCabezas però també la trajectòriaque hem seguit, és a dir, el nostremodel d’organització, que ens hapermès arribar a constituir la CCSi continuar desenvolupant activi-tats i projectes d’aquest tipus.

La CCS està oberta a la col·labo-ració de tots els companys i com-panyes de l’Hospital i a recollir icanalitzar propostes i iniciatives. n

Al final, lo que importa no son los años de vida, sino la vida de los años. Abraham Lincoln.

Els objectius de la CCS contemplenestimular la cooperació sanitària através de projectes en els qualsintervinguin professionals; fersensibilització, als professionalssanitaris i a tota la societat de l’AltPenedès, sobre la importància i lanecessitat de l’ajuda humanitària, irealitzar activitats amb la finalitatde recaptar fons per als projectes decooperació.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 39

40

La vida es aquello que te va sucediendo mientras te empeñas en hacer otros planes. John Lennon.

L’E

NT

RE

VIS

TA

MONTSE CARDÓ

MANUEL GUADARRAMA

MAITE TUTUSAUS

MONTSE GONZÁLEZ VERDE neix fa 53anys a Barcelona. La vocació mèdi-ca li ve des de ben petita i ja nos’ho planteja més. Durant 24 anysés metgessa, amb l’especialitat deTraumatologia, a Urgències delnostre hospital i després, i des defa sis mesos, és la directora mèdi-ca del nostre centre. Amb tantsanys entre nosaltres juga ambavantatge, l’experiència acumula-da i un profund coneixement de“la casa” fa que sàpiga que és elque té entre mans i què esperen lespersones que treballen amb ella.

Parlem de la medicina dels teus ini-cis.La diferència amb ara és molt evi-dent. En alguns aspectes crec queestàvem millor que ara, vull dir elsmetges, ja que els pacients proba-blement amb tanta tecnologia iamb tot el suport estan millor ara,malgrat que la relació metge-pa-cient abans era millor ja que eramés personal, més intensa i ambmés temps.

L’ordinador i les noves tecnologiesens ha robat més tempsBé, sí, patim sobretot la massifica-ció que hem sofert els centres sa-nitaris.

Montse González

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 40

L’ENTREVISTA 41

Vas tenir clara l’especialitat deTraumatologia?De fet vaig fer l’especialitat quevaig decidir. No vaig tenir exces-sius problemes per elegir-la. Si nohagués fet Traumatologia m’ha-gués agradat fer Medicina Forense.

Has estat molts anys realitzantaquesta especialitat de Traumato-logia a Urgències.Sí, i sempre m’hi he sentit molt agust, tant pel que fa a l’hospitalcom per la gent, i pels pacient.Tinc companys de tota la vida, l’e-quip Jaume-Montse és un tàndemde sempre, ens hem entès molt béi seguim entenent-nos molt bé.També eren altres temps, el volumde malalts a Urgències era unadesena part del d’ara. Els mitjanseren molt escassos però la partpersonal era molt important.

Ha suposat molts canvis el fet d’haver acceptat el càrrec de di-rectora mèdica?Ha suposat un gran canvi, tant la-boral com personal. El contacteamb els pacients és mitjançant pa-pers, suggeriments, queixes... Elcontacte assistencial és a través deles comissions, reunions de coor-dinació i també el dia a dia. Peròde tant en tant quan passo per ur-gències i veig una radiografiad’una fractura de canell se me n’hivan els ulls i les mans per ganes dereduir-la.

D’altra banda si bé abans en lameva etapa sindicial feia reunions,negociacions... ara aquestes hanaugmentat i ocupen molt méstemps.

En l’àmbit personal treballo méshores i m’emporto feina a casa,

això minva una mica el meutemps de lleure i familiar.

Hi ha una barrera?Bé, hi ha tres pisos de diferència,que a vegades la barrera es posamés des de baix que des de dalt.

Creus que es veu més barrera de laque realment existeix?Crec que sóc assequible a qualse-vol facultatiu. El “busca” i el telè-fon no paren.

És un problema de comunicació?No ho acabo de tenir clar, peròsegur que serà un dels temes quesortiran en els grups de treball.

“La culpa és de la ‘quarta’”, ésuna frase feta des de fa 12 anys omés, però no crec que sigui així, isi ho fos intentarem solucionar-ho.

Va ser més agraïda la teva expe-riència sindical que l’actual?A nivell hospitalari és igual degrata ja que ara com a directoramèdica segueixo defensant els in-teressos dels professionals del’hospital. Potser varien una micales prioritats, ara primer és l’assis-tència, sense deixar de banda elsprofessionals, mentre que des delcostat sindical es mira més el pro-fessional.

Et va costar prendre la decisiód’acceptar el càrrec?D’una banda sí, perquè perds l’as-sistència, i de l’altra el fet d’haverestat tants anys representant elsfacultatius era una mica demostrarque es podien portar a terme lesidees per les quals has lluitat du-rant 15 anys, és com la continua-

ció. I és molt fàcil estar a l’oposi-ció. Protestar sempre és molt fàcil.El fet d’estar a l’altra banda i con-tinuar amb la línia que haviesmarcat encara és més difícil, peròm’agraden els reptes.

A part de molts i molt bons amics,tens algun hobby?Tenia el de muntar a cavall, al meu“bitxo” com jo li dic. Però aranomés passegem junts, és a dir, esposa al meu costat i passegem, jaque tinc terror a tornar a caure,tinc l’espatlla operada i si torno acaure serà complicat... Com deiaun amic meu: els nens cauen delcavall i s’aixequen, els adolescentscauen del cavall, s’espolsen la polsi tornen a pujar, els de trenta anys,cauen, tornen a pujar i a l’endemàestan baldats; a partir dels cin-quanta, caus i pots acabar a la UCIo a l’altre barri. I el cavall tambéestà entrant en l’edat madura, pertant, només passegem.

Més hobbies?També m’agrada llegir, anar al ci-nema, escoltar música... però arano puc fer res per falta de temps.

Sembla ser que l’hospital torna a latradició antiga d’una direcció mèdi-ca que provenia de baix, en el sen-tit de metge assistencial amb ex-periència, ja que en els últims anysno sempre ha estat així, i ara tenimuna situació particular, a més deser metge assistencial, ets de lacasa, de molts anys, cosa que se-gurament tindrà els seus avantat-ges.L’avantatge és que coneixes el fun-cionament de la casa i coneixes lagent, és a dir, coneixes per on et

Buscant el bé dels nostres similars, trobarem el nostre. Plató.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 41

42 L’ENTREVISTA

mous i amb qui. L’avantatge tambéés la confiança que vas acumulantamb el anys, i per tant a vegades etveuen més com una companya ino com la direcció mèdica. Els in-convenients és que et pesa el temasentimental, el tema de l’afecte capals amics, que fa que a l’hora deprendre algunes decisions siguimés dur. Dur en el sentit que sapsque ho has de fer, però d’altrabanda tens a la persona. Es fàcilarribar a un hospital on no cone-guis a ningú, prens decisions tantsi agraden com si no. Però aquí,per a mi, no és així.

El que podem deduir és que tensuns plus afegit de dedicació en elsentit que determinades decisionsles hauràs de meditar més o no, ne-gociar més... o no.D’intentar dialogar més. No estracta de fer una direcció de “iperquè jo ho dic”, ni molt menys,sinó que el que s’intenta està mésen la línia que el tema assistencialsurti també dels facultatius. Puctenir les meves idees, els meus co-neixements en determinats sec-tors de l’hospital per la meva es-pecialització, però en d’altres no,llavors cal facilitar als professio-nals de la casa que planteginidees.

Elaborar i decidir a partir depropostes.

Encara que portis poc temps en elcàrrec, ens podries dir el projecteque té la direcció mèdica?D’una banda fóra molt importantque els professionals de l’hospitalpoguessin participar en les deci-sions sobre temes assistencials,dels pacients, de formació... un fet

pel qual hem lluitat molt de tempsi sempre ha estat marcat per políti-ques del Departament deixant-nospoc marge de maniobra. D’altrabanda, hi ha la necessitat de man-tenir un hospital com el nostre enuna província com Barcelona:mancances econòmiques, falta deprofessionals, vetllar per la qualitatassistencial... A grans trets seriaaixò.

Com seria aquesta participació delpersonal assistencial (amb volun-tat d’implicació) compatible amb lajerarquització de l’hospital. Ho dicperquè, encara que no sigui el teucas, hem vist a vegades que es de-mana participació i després total’orientació de l’hospital i les deci-sions es fan a través d’una estruc-tura jeràrquica i només es comptaamb els que tenen càrrec.Sí que hi ha maneres de participa-ció, per exemple ara hi ha el Plaestratègic i s’haurà demanat la

participació de tothom en tots elsestaments, i per la informació quem’ha arribat es van obrin molteslínies per millorar la qualitat assis-tencial i també en el terreny de laconciliació familiar i laboral i enl’ambient del lloc de treball. Aixòfarà que es vagin desenvolupantaquestes propostes en la mesuradel possible i dins de la capacitatd’actuació i amb la rapidesa que espugui, però sí que s’hauran detenir en compte fins i tot a l’horade destinar els recursos. Que alcapdavall sempre hi ha enmig eltema econòmic, sempre s’acabaparlant de diners, que condicio-nen i decideixen.

També ens afectarà la crisi?Ens afectarà per partida doble,d’una banda no tindrem un creixe-ment pressupostari probablementen un parell d’anys. Teníem unasèrie de projectes que s’haurand’aturar, el que sí que es manté ésl’ampliació d’Urgències i de Qui-ròfan, la digitalització del Serveide Radiodiagnòstic. Però no espoden fer altres inversions, i tam-poc hi ha capacitat d’endeuta-ment... Això d’una banda i, de l’al-tra, se sap que en èpoques de cri-sis augmenta la demanda assisten-cial.

Estem patint una manca de perso-nal sanitari.Segons les estadístiques en tenimper 15 anys més.

A l’hospital durant els últims anyshem vist una mobilitat de personalcom no s’havia vist mai.Portem uns dos anys amb aquestasituació.

El experimentador que no sabe lo que está buscando no comprenderá lo que encuentra. Claude Bernard.

Seria molt important que elsprofessionals de l’hospital poguessinparticipar en les decisions sobretemes assistencials, dels pacients, deformació...

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 42

L’ENTREVISTA 43

Des de direcció s’està fent algunaactuació per motivar i/o fidelitzarel personal?No es pot establir una única líniaestratègica. Hi ha professionalsque per molt que els ofereixisvolen anar a un hospital de tercernivell perquè allà es fa recerca,d’altres és un tema econòmic, d’al-tres perquè troben la feina més aprop de casa... S’estan plantejantaspectes per resoldre aquest temades del Pla estratègic, i no nomésper als facultatius sinó també per aInfermeria, llevadores... Hi ha unestudi amb opcions però no hi hauna línia definitiva per solucionar-ho. I s’ha d’afegir la crisi econòmi-ca que agreuja la situació. D’altrabanda, no s’han de fer actuacionssolament per a la gent jove que

se’n vol anar sinó que també s’hau-ria de cuidar la gent de sempre queha decidit quedar-se en aquesthospital i que hi porta molts anys.I no és solament perquè no marxinsinó que caldria agrair-los el fetque s’hagin quedat.

Hi ha altres maneres de compensa-ció?Sí, es pot afavorir la docència perincrementar coneixements, sentir-se viu, i no marginat respecte al-tres hospitals de tercer nivell. S’es-tà parlant en el Comitè de Docèn-cia el fet de contactar amb les fa-cultats per moure el tema de lestutories dels estudiants de Medici-na, el tema és sempre que la gentse senti contenta aquí i realitzadaprofessionalment. Establir conve-

nis amb hospitals de tercer nivellperquè els professionals puguinfer rotacions.

Pots fer balanç dels mesos que por-tes amb la Direcció?Sí, ha estat un any molt intensamb molts problemes i incidèn-cies: l’acreditació, el SAVAC... i persolucionar-los fa falta temps, peraixò demano una mica més detemps.

I de cara a l’any vinent, què?Que s’acabi la crisi econòmica, bo-nança de salut per a tothom i, so-bretot, que el gaudim. Bones fes-tes! n

Felicidad no es hacer lo que uno quiere sino querer lo que uno hace. Jean Paul Sartre.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 43

En el corazón de todos los inviernos vive una primavera palpitante, y detrás de cada noche, viene una aurora sonriente. Khalil Gibran.

LA

CU

INA

DE

L’H

OSP

ITA

L

CRISTINA CANALS SÀNCHEZ

IngredientsPinyaTomàquetsEnciamCranc (o surimi)MaionesaRomaní (o alfàbrega)Oli verge d’oliva

ElaboracióPelem els tomàquets i en separemla part de fora, que la fem a daus.Confitem el tomàquet: escalfem enun pot el tomàquet amb un bonraig d’oli i romaní; el retirem delfoc i afegim el romaní, el sucre i lasal i ho deixem reposar una horaaproximadament.

Tallem l’enciam a juliana (tire-tes) i el posem en un bol.

El surimi, l’esmicolem o el fem atiretes. El barregem amb l’enciam(al bol) i hi afegim maionesa (va-riants: també podem afegir tonyinao posar pernil dolç o gambes).

Tallem la pinya molt fina, a ro-danxes (tallat a màquina).

Posem dues rodanxes de pinyajuntes, afegim la barreja i ho en-rotllem com si fossin canelons.

EmplatarPosem el tomàquet i per sobre elscanelons. Ho amanim amb unamica de vinagre balsàmic per sobrei una fulleta de romaní. n

Canelons de pinyafarcits de cranc ambtomàquet confitat al’aroma de romaní

44

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 44

Acord de col·laboracióde l’Hospital ambl’Hospital del Mar i ambla UDIAT en Radiologia

En el cas de l’Hospital del Mar estracta d’una aliança estratègicaque pretén assegurar el marc legalnecessari per a les diferents formesde cooperació que es vagin donantentre l’Hospital del Mar i l’Hospi-tal Comarcal de l’Alt Penedès i querespon als objectius del convenide col·laboració, signat el 2004,entre el Consorci Hospitalari deCatalunya i el Col·legi de Metgesde Barcelona.

Aquesta cooperació es concretaen activitats assistencials, diagnòs-tiques, terapèutiques i de rehabili-tació, així com les de promoció dela salut, educació sanitària i pre-venció de la malaltia, preferent-ment en consultes externes i enhospital de dia.

Els primers serveis objecte d’a-questa col·laboració són els de l’a-parell digestiu, endocrinologia idermatologia.

L’Hospital i la UDIAT centrediagnòstic i l’Hospital Clínic hanacordat que aquesta entitat, queaglutina entre altres professionalsmés de 90 radiòlegs, doni suportal Servei de Radiologia de l’Hospi-tal en matèria d’organització assis-tencial i tecnològica facilitantpoder assumir en les millors con-dicions possibles la digitalitzaciódel servei i la incorporació de lesnoves tècniques.

En la fotografia, moment de lasignatura del conveni per part delsgerents de l’IMAS i del CSAP,Jaume Raventós i Francesc Ferrer,en presència de Josep Abelló, pre-sident del CHC.

Segon lloc a la cursa dela sanitat catalana

Un any més, la representació del’HCAP va fer podi i es va endurun meritori segon lloc de la classi-ficació per equips.

Enguany hem batut el rècord departicipants: un total de 10 inte-grants es van desplaçar a CanRuti. Gràcies i felicitats a tots/es!

A la foto, l’equip de l’Hospital.

Grup de debatd’Infermeria

S’ha constituït un grup de vuitpersones de la Divisió d’Inferme-ria que, juntament amb la directo-ra, procuraran debatre, consen-suar i fer arribar on correspongui,propostes per afrontar millor elfutur d’aquest col·lectiu.

Es plantegen trobar, mitjançantel debat, millores viables a la reali-tat de la infermeria (manca de pro-fessionals, rol infermer, envelli-ment dels professionals i possiblessortides amb llocs de treballmenys feixucs...) i també enriquirla gestió d’infermeria amb aporta-cions i propostes sorgides del con-junt del personal a través delsmembres del grup.

Amb aquesta iniciativa la Direcciód’Infermeria vol fomentar la partici-pació i la creativitat del personal.

BR

EU

S

La verdad es lo que es, y sigue siendo verdad aunque se piense al revés. Antonio Machado.

45

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 45

46 BREUS

Amor, cuántos caminos hasta llegar a un beso, ¡qué soledad errante hasta tu compañía! Pablo Neruda.

S’ha activat lacampanya “Feml’hospital més amable”

A partir del mes d’agost als televi-sors de les habitacions es potveure, mitjançant un circuit tancatde TV, l’audiovisual que, en formade gags còmics, presenta els con-sells de la campanya “Fem l’hospi-tal més amable”.

També RTV Vilafranca hi hacol·laborat amb l’emissió d’un re-portatge que fa una especial inci-dència en la presència de visites ales habitacions i ha emès un espotpublicitari que reprodueix els di-ferents consells que es donen enl’audiovisual.

Donació de sang al’Hospital

Al mes de setembre el Banc deSang i Teixits va iniciar aquesta ac-tivitat a l’Hospital, substituint laque es feia al barri de l’Espirallcada 3 mesos. Es pretén incorpo-rar nous donants a partir dels tre-balladors del centre i dels usuarisdels seus serveis, especialment elsfamiliars dels que reben tracta-ment amb sang o hemoderivats.

A partir d’ara, doncs, un equipd’extraccions del BST visitarà l’Hospital quatre vegades l’any.

En la primera visita hi van parti-cipar un total de 86 persones i esvalora que els ciutadans han res-post molt bé malgrat no hi va havercap donant de primera vegada.

Col·laboració amb lesADF del Penedès

El Consell Rector del CSAP vaaprovar atendre la petició de la Fe-deració ADF i va proporcionarmaterial per dotar les farmaciolesdels seus vehicles.

La Federació d’ADF Penedès/Garraf, agrupa 25 ADF i vetlla perla formació, prevenció, divulgaciói extinció dels incendis forestals.

A la foto, el moment de l’entre-ga del material.

Festa Major 2008

Aquest any la repercussió en l’Hospital de la Festa Major haestat més gran que mai ja que dosdels administradors, Teresa Cuscói Jaume Roig, són companys iaquest fet ha suposat que moltespersones que treballem a l’Hospitalcol·laboréssim en diferents aspec-tes de l’organització de la Festa.

També aquest any els gegants deVilafranca van actuar davant l’Hospital el divendres 29 d’agost ala tarda, abans de la processó quesortia del barri de l’Espirall. Elsgegants, amb la seva majestuosi-tat, van apropar l’alegria de la festaa les persones que aquells diesesaven ingressades i van desenvo-lupar el seu ampli repertori deballs davant l’entrada principal.

A les imatges, els administra-dors quan la capta va arribar a l’Hospital i els gegants ballant.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 46

BREUS 47

El sabio puede sentarse en un hormiguero, pero sólo el necio se queda sentado en él. Proverbio chino.

Participació del’Hospital en la 1aJornada de MedicinaHumanitària

El nostre hospital ha participat,aportant la seva experiència en co-operació, en la 1a Jornada de Me-dicina Humanitària i Cooperació,celebrada el mes de novembre aVic.

Concretament va participar enla taula rodona del matí anomena-da “Salut i Tercer Món” on dife-rents hospitals van presentar laseva experiència en els diversosprojectes hospitalaris en què hanparticipat.

El CEA ha estatacreditat pelDepartament de Salut

El Comitè d’Ètica Assistencial del’Hospital ha rebut l’acreditacióper part del Departament de Salutde la Generalitat de Catalunya. Elscomitès d’ètica assistencial estanregulats per l’ordre del Departa-ment de Sanitat dictada el 1998,que estableix recomanacions pelque fa a la seva composició i fun-cions. Per aconseguir aquest reco-neixement cal fer explícita la com-posició del grup, amb el curricu-lum dels diferents membres, lesactivitats desenvolupades des del’inici i les previstes per al futur.

Amb la resolució de la directorade Recursos Sanitaris del Departa-ment de Salut, a més d’acreditar elcomitè, nomena els membres queel composen i aprova les normesde funcionament del grup.

A la fotografia, vuit dels deumembres del Comitè el dia de l’a-creditació.

Conveni de l’HospitalComarcal de l’AltPenedès amb laSocietat Catalana deSeguretat i Medicinadel Treball

L’Hospital Comarcal de l’Alt Pene-dès i la Societat Catalana de Segu-retat i Medicina del Treball, quecompta a més amb el suport de laFundació Prevent, han signat unconveni per impulsar el registre deviolència ocupacional dels profes-sionals sanitaris de Catalunya(www. violenciaocupacional.net).

Amb la firma de l’acord, aquestregistre passa a formar part de lasactuacions de tipus preventiu querealitza la Societat Catalana.

Aquest registre d’agressions a lasanitat catalana ja compta ambmés de quatre anys d’antiguitat iva consolidar-se amb la seva es-tructura actual arran de la celebra-ció, l’any 2006, al mateix HospitalComarcal de l’Alt Penedès, de la13ª Jornada de Prevención deRiesgos Laborales en el ÁmbitoSanitario.

Amb aquesta col·laboració, l’Hos-pital Comarcal de l’Alt Penedès,promotor i impulsor inicial del re-gistre, així com la Societat Catala-na de Seguretat i Medicina del Tre-ball i la Fundació Prevent, bus-quen garantir als professionals sa-nitaris de Catalunya l’existènciad’un canal de detecció i estudi deles situacions de risc de violènciaen la seva activitat laboral, peraconseguir una prevenció efectivai més seguretat al seu lloc de tre-ball.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 47

48

Taní és una revista que es vafent. Fins ara hem rebut tota

mena de col·laboracions: llargues icurtes, científiques i periodísti-ques, íntimes i expansives... Enaquesta experiència ja hi hancol·laborat i hi col·laboren moltespersones, però esperem que s’hianimi encara més gent. Com jasabeu, a la revista tothom hi té ca-buda. Animeu-vos a participar-hi!

Com hi podeu col·laborar

Debat. Reflexions per avançar enla discussió de qüestions d’interèsassistencial, professional, huma-nístic, ètic...

En viu és l’apartat per a articles decaràcter científic i assistencial.

Què fem és la manera de presentarl’activitat que desenvolupen deter-minades unitats, comissions, ser-veis, grups de treball, etc. que potserno són prou coneguts per tothom.

A Llocs i viatges es parla d’a-quell viatge a l’altra banda de móni del racó tan proper que sovint noveiem.

Escrivim és l’espai reservat a lacreació literària i filosòfica méspersonal, però amb una voluntatde projecció pública.

Us recomano, us el recomanem.Per què no podem aconsellar elsaltres dels petits plaers que ensatorguem a nosaltres mateixos?

Hi ha algú de la casa que creieuque es mereix L’entrevista? Pro-poseu-nos-el o feu-li vosaltres ma-teixos l’interviu.

Teniu alguna Col·lecció privadaque vulgueu fer pública? Voleuparticipar a fer-nos passar l’estonaamb els Passatemps?

Els Breus són el recull de les notí-cies dels mesos anteriors. Més quenovetats, són un recordatori: “Allòescrit és el que perdura”.

També esperem que ens feu arribarnoves citacions cèlebres que pu-guem incloure als peus de pàgina.

Extensió recomanada dels articles

Per facilitar la confecció de la revis-ta hem pensat que l’extensió mésidònia dels articles està entre una idues pàgines. Per als articles d’unapàgina heu d’escriure al voltant de2.700 caràcters (comptats incloent-hi els espais) i molt millor si elsacompanyeu d’una foto o unail·lustració. Per als articles de duespàgines no passeu dels 6.000 espaisi de dues imatges. Si feu un articlede creació esteu eximits d’il·lustrar-lo. I recordeu de signar-lo i deposar-hi el servei on treballeu.

Imatges

Pel que fa a les fotos o il·lustra-cions, és millor que ens les feuarribar en paper, i si són imatgesdigitals recordeu que cal que tin-guin prou resolució (perfecte sisón a 300 ppp a mida real i en for-mat JPEG o TIFF). Les imatgesque es poden baixar d’Internet–encara que es veuen prou bé perpantalla– habitualment són d’unaqualitat insuficient perquè quedinben impreses. Tingueu en compteels drets d’ús de les fotografies queenvieu.

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página 48

XAVIER BOTET i ENRIC DUQUE

60. Dona política ideal pel cervellalemany. 13 lletres

61. Bocabadada quan li amputenuna mà. 11 lletres

62. Les postres més calentes (ensingular). 5 lletres

63. Idioma que no és aquí. 8 lletres

64. Fonamentalistes que nomésconstrueixen pisos d’altavolada. 8 lletres

65. Africana prima a qui cridesimperativament. 8 lletres

66. Esglai que ve de l’interior. 6 lletres

67. Construcció defensiva onsempre hi trobaràs un vergevirtuós. 7 lletres.

68. Gos que és més que un miler.4 lletres.

69. Dona que, com més et tasta,més t’estima. 8 lletres.

70. Instrument de vent que podriatreballar a la casa Duralex. 5 lletres.

71. Amb aquesta joguina ésimpossible embrutar res al’hora de l’esbarjo. 7 lletres.

72. Imitar allò que mai no podràser estimat. 8 lletres.

73. Principiant que mai no es faràvell. 6 lletres

74. Arma mortífera, tot i que si tela mengessis amb pernil serràfóra bo per a la teva salut. 6 lletres

75. Començarem la cursa decaiacs amb les dues coses queens calen per guanyar-la. 8 lletres

76. Mandrós com un fetge detortuga. 6 lletres

77. Polític que cura tothom. 7 lletres

78. Moluscs que a Shanghai oPequín farien molta pudor. 8 lletres

Enigmes verbals

1. Folla2. Levita3. Calenta4. Impacte5. Mastegot6. Setmana7. Rescata

8. Recordat9. Mostres10. Preocupat11. Curosa12. Femoral13. Mestalla14. Assenyada

15. Delirant16. Cancel·lada17. Cavallet18. Carrera19. Perles Negres20. Paranys21. Encallat

22. Llevadora23. Esclau24. Valent25. Canet26. Cafinitrina27. Cubital28. Coronaria

Solucions als enigmes del número anterior

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página C3

taní m. Component del vi d’acció astringentque procedeix de les parts sòlides del raïm. Lidóna atributs sensorials, especialment pel quefa al gust i a la coloració fosca dels vins negres,i és un dels causants de la sedimentació. Lasensació astringent disminueix a mesura que elvi envelleix. cas tanino fr tanin ang tannin

Diccionari del vi. Xavier Rull. UniversitatRovira i Virgili/ Enciclopèdia Catalana, 1999

© Consorci Sanitari de l’Alt PenedèsEspirall, s/n08720 Vilafranca del PenedèsTel. 93 818 04 40revista@csap.scs.es

Equip de redaccióMargarita AndreuCristina CanalsTeresa CuscóAdolf DescalziRaquel FernándezManuel GuadarramaAntoni LlovetHelena MestreMerce PeralRosa Rovira

RealitzacióHores extraordinàries

ImpressióImprès Ràpid

Taní núm. 10 4/12/08 18:25 Página C4