Moments memorables de Quin món tan perdut! Històries d’en Xico i d’en Tonet.

La mare d’en Xico es va vestir de reina, es va posar esclops i amb papers lluents va fer veure als seus fills que era un rei mag.

“És la mama...” -va dir en Vicenç, el germà d’en Xico.

Mossèn Salvador, malanomenat mossèn Sabata o el Gamarús de Rocacorba, fou l’últim rector resident del santuari de Rocacorba: “Em diuen mossèn Sabata però sóc jo qui es menja la xocolata. A ells, ja els va just un plat de farro. La padrina d’en Tonet, la Maria Badosa, ben devota, el rebia a can Gifre amb els braços oberts.

En Peret de can Sagnari es va carregar l’apersonat Daniel Hausman, fill d’un metge alemany, i el passà a França.

La Marieta de can Sagnari, experta llevadora, amb la seva neta, la Mercè. Quan la mainada de Rouregrós li preguntava d’on venien els nens ella responia sempre: “De la Rocalta!”, una pedra que es trobava vora el camí que pujava cap a Sant Nicolau.

Mossèn Esteve Espunya, rector de Porqueres, es va disputar les perdius amb els de cal Ferrer de Porqueres. Fou el primer capellà assassinat a la comarca l’any 1936.

Mossèn Bartomeu Vicens, rector de Falgons, assassinat l’any 1936. Se li atribueixen aquestes paraules: “El bon rector sempre ha d’estar al peu del canó”.

En Benet de Bertrà, afusellat l’any 1939, va tenir l’oportunitat d’emboscar-se i marxar cap a França. No ho va fer.

En Pere de les Hermanites, passava a captar i a can Cargol li donaven sempre ous per l’asil. Havia estat mosso de ca l’Estany. A can Cargol solia dir: “Les gallines són com una font, avui en fan i demà hi tornen”.

En Pericus “Paupadones” i l’Esteve de Bastarra. El crit de guerra de l’Esteve quan entrava a l’hostal de cal Sabater: “Jaüc!”

“I tu tan petit baixaràs felipes?

-Ho intentaré... –va dir en Baldirot”.

“Agafeu una carta –va dir mossèn Pius a uns estudiants del Collell a Sant Patllari- al meu despatx la trobareu”.

En Xico amb la colla d’anar a caçar el senglar.

Can Sagnari

En Rafel i en Joan de can Cargol es van emboscar. En Joan era el “mosso gros” de can Magí, la casa a on en Xico Coll treballava de mosso.

“De la por no en faràs mai cap àpat!” (Quim de les Ermites).

En Ciset Cargol, pare d’una nombrosa família, va ajudar els emboscats. Li deien “la vella”, en referència a l’ocell femella que té cura de la nierada.

La Maria Coll, experta ratafiaire: “Voleu que m’emporti el secret a la tomba? –va contestar a un comerciant que li retreia el fet que expliqués a tothom

el secret de fer ratafia.

“Si vols et mataré totes les rates ” –va dir en Quim dels Truis a en Sitjar, sortint de missa de Falgons.

En Xico, l’Anna i l’Esteve.

En Tonet, l’Enriqueta i la Maria.

En Tonet i l’Esteve escolten llegendes i contalles.

“Travessàvem l’estany a cavall d’un soc”. (Xico Coll)

“Menjo ara per dinar només una poma o una taronja...” (Tonet Riera)

Temps de segar i batre

“A l’era de can Gifre, l’avi de can Talaia va dir: “Ja ha vingut el follet!” en veure les trenes de les crineres de les eugues.

“Antes contàvem històries a tot arreu...”. (Xico Coll).