Novembre 2004Núm. 1044a. època

QUI ÉS EL QUI PORTA LA BONA NOTÍCIA, SINÓ EL COR

DELS QUI PROCLAMEN L’EVANGELI?

(SANT EUSEBI DE CESAREA, BISBE)

S U M A R I3 La salvació per l’amor

Cebrià Pifarré

5 L’estil del FillP.Abat Sebastià Bardolet

6 El misteri de la creuJosep-Enric Parellada

8 Caminar de dins cap enforaDamià Roura

9 Capgirar la jerarquia de valorsJoan-Carles Elvira

10 Sobre la “Lectio divina”Àgata Jané

13 L’Experiència del desert Carles-Xavier Noriega

16 El sentit cristià del temps J. Frisque

19 Una aproximació a laGenealogia de JesúsLluís Planas

22 La terra i la llavor Lluís Planas

23 Homilia a la catedralFrancesc Mestre

C R Ò N I C A

25 Crònica del viatge-convivència Ramona Solans

29 Joaquim MiróSebastià Grau

30 Coloma Clavell Josep Icart

N O T I F I C A C I O N S

- Els nostres difunts- Calendari d’activitats dels oblats Benedictins. Any 2005

Novembre 2004Núm 1044a. època

Fotografia de la portada:Madonna (Masolino da Panicale – s. XV)

Imprimeix: Bengar GràfiquesLluís Companys, 62GRANOLLERS

Dipòsit legal: B-2907-1996

3

CEBRIÀ PIFARRÉ

LA SALVACIÓ PER L’AMOR

En el missatge profètic deJesús sobre els inicis delregnat de Déu, és par-

ticularment expressiva la imatge delbanquet festiu, és a dir, l’àpat de ger-manor dels temps definitius, en elqual els convidats seuran a taulaamb els patriarques d’Israel, i Jesúsbeurà amb els seus la copa del vinovell, essència del gaudi festiu id’una vida plena i feliç en comunióamb Déu. Amb l’advent de Jesús,¿no comença ja ara el temps del goignupcial, que suplanta el temps detristesa i de dejuni penitencial,representat per Joan Baptista? Hodestaquen amb força els evangelissinòptics, i d’una manera especialsant Lluc, tal com llegim a la bellapàgina sobre l’àpat a casa del fariseuSímó, pàgina tota impregnada d’hu-manitat, densa de revelació i, sobre-tot, resposta clara als qui motejavenJesús com a “amic de publicans ipecadors”. Jesús, efectivament, volaplegar els fills de Déu, però no pasdes de l’amenaça o des d’un alça-ment violent, sinó des d’aquellapropament amorós, tan bendibuixat també per sant Lluc en laparàbola del fill pròdig, en la qualmenjar i beure esdevé signe de l’ale-gria de Déu. En fi, si els àpats degermanor en els quals Jesúscomparteix la comunió de taula finsi tot amb els pecadors i marginatsdel poble de Déu, són tan plens designificat i tenen un paper tan cabdalen els relats evangèlics, és perquè en

ells es condensen tres aspectes fona-mentals de l’advent de Jesús: el mis-teri de la seva pasqua, en el lliura-ment a la mort en Creu; la comuni-tat messiànica dels deixebles, o elmisteri de l’Església en el servei i elperdó; en fi, la irrupció del Regnatde Déu del qual són penyora elsàpats de Jesús. En quin sentitl’Eucaristia és sagrament eficaçd’aquestes tres realitats, hauria de

ser motiu de la nostra reflexió per talde no caure en la rutina i de cele-brar-la sempre amb goig de l’ànima.

Per comprendre l’escena evangèli-ca sobre l’àpat celebrat a casa delfariseu Simó, s’escau de fixar lamirada sobretot en Jesús, que n’és lafigura central. Hi apareix senzill, iprou lliure com per no refusar elconvit d’un fariseu de posició folga-da. També es mostra acollidor,

4

no s’implica en l’aventura d’estimar.

Què cal dir de la dona que porta-va una vida pecadora? Ella no haestat convidada, és cert. Necessitada,però, com està del perdó i de l’alegriade Déu, esdevé flama viva d’amor perJesús, el Senyor. En la seva gratitudsense càlcul, perdonada abans i totde saber-ho, mancada de tot, ofereixa Jesús el perfum que utilitza en elseu treball i, sobretot, l’adolla ambles seves llàgrimes i besades, expressióde tristesa i de joia, signe palès delseu penediment i de la seva confiança.“Vés-te’n en pau”, li fa Jesús: “la tevafe t’ha salvat”. Imatge viva de lainfinita set de salvació que nia alsnostres cors, la dona que es desfà enllàgrimes als peus de Jesús és tambéexemple dels qui, amb humilitat iagraïment, se saben infinitamentestimats i perdonats pel Crist Jesús.

És cert que ambdós estimen, elfariseu Simó i la dona que duia unavida pecadora, però és diferent llurmanera d’estimar, i per això és tambédiferent llur actitud davant Jesús.El fariseu es pensa que Jesús hoignora tot sobre la dona que s’hallençat als seus peus. I fa el seu vere-dicte: si Jesús fos profeta, si fos homede Déu, prou sabria quina vida portala dona que se li ha atansat.

respectuós, humaníssim envers ladona que l’anà a trobar amb un gerretd’alabastre, i que amb les seves llà-grimes rentava els peus de Jesús, elshi besava, i els hi ungia amb perfum.Corprèn, entremig del fariseu i de ladona del poble que portava una vidapecadora, la presència singular deJesús irradiant la santedat i la tendresade Déu. Del Crist Jesús, assegut a lataula del Regne messiànic,davalla, sense mesura, com la rosadadel cel, el perdó i la gràcia.

De la generositat de Simó no caldubtar-ne: sap d’obsequiar Jesús. Hiha tanmateix en el seu captenimentcom un mena de fredor, millor, dereserva calculada, pròpia de qui,creient-se per damunt del bé i delmal, s’ho mira tot des de fora. D’uncosa Simó està segur: ell no éspecador; sí que ho és, en canvi, ladona que s’apropà a Jesús per banyar-li els peus amb llàgrimes i els hieixugava amb els cabells. Té laconsciència tranquil.la, el fariseuSimó; té també la seva veritat, totafeta, i no necessita pas que ningúl’instrueixi sobre el Regne de Déu.Invulnerable, no implicat en l’aven-tura d’estimar, tampoc no té per quèexpressar la seva reconeixença per lasalvació divina de Jesús. Invulnerable,

Amb la paràbola dels dos deutorsinsolvents bo i mostrant que estimamés aquell a qui més s’ha condonatdel seu deute, Jesús convida Simó asortir de l’engany de creure’s just.Car, davant la santedat de Jesús, dejust només ho és el pecador que en téconsciència. Per viure obert a lasantedat i la gràcia de Déu, no n’hiha prou amb complir materialmentles prescripcions de Déu; cal, sobre-tot, estimar, cosa que no és possiblesi hom no es reconeix deutor insol-vent davant la sobreabundància deldo de Déu. En això consisteix la veraconversió, o, com deia un gran teòleg i místic del segle VIIè, Màximel Confessor, la “salvació per l’amor”.I que bé que varen entendre aquestaseqüència evangèlica els primersmonjos cristians, quan insistien en laimportància de “les llàgrimes decompunció” i de “l’oració amb llà-grimes” per tal d’entrar en la intimi-tat amb Déu! Fariseus complidors dela Llei i dones de la vida, idealistes i materialistes, tots som deutors insol-vents davant la santedat de Déu quebrilla en la creu de Jesús. A tots elCrist ens convida, gratuïtament, a lataula del Regne messiànic, per tal desadollar-nos amb el perdó i l’alegriade Déu. C

5

SEBASTIÀ BARDOLET

L’ESTIL DEL FILL (1)

del veritable sentit del missatgeevangèlic. La doctrina de les benau-rances s'obre camí lentament. Avui,teòricament ja no entendríem que laveritat es fes pas amb la violènciafisica, ni ho acceptaríem. La societat,malgrat tots els defectes i deficiènciesque pugui tenir, i tots els entrebancsque troba en el seu camí, vaavançant en el coneixement del quesignifica la vida, els drets humans, laveritat, la comprensió, la tolerància.Malgrat que no tothom ho creu així-i els exemples per desgràcia sónmúltiples-, preferim més la forçaintrínseca de la veritat i de la raó queno pas la força bruta de la violènciafisica que la vol imposar.

En el pla personal potser no hemdesitjat mai de cor que baixés foc delcel per deslliurar-nos d'aquells queens fan mal o ens persegueixen o noens accepten. Però podria ser quemés d'una vegada els nostres senti-ments no estiguessin lluny del quepensaven Jaume i Joan. Senyor, voleuque manem que baixi foc del cel i elsconsumeixi? Però Jesús es girà i els

(1) Homilia del 28 de setembre de 2004,comenta Lc 9,51-56

renyà. I se n'anaren en un altre poblet.

El poder de Jesús és d'una altramena. El seu camí és ben diferent.Ell parla amb autoritat i fermesa, sí,però proposa la misericòrdia, elrespecte a tothom, l'acceptació de lescontrarietats i de la creu, que fanmadurar aquesta insòlita visióevangèlica de les coses. La seva forçaés l'amor, el perdó. Ell més que ningúsap que el Pare del cel estima, que tépaciència i espera que ens convertim;i, mentrestant, als pecadors no ensnega ni el sol ni la pluja, quan horegala als justos i als bons. No és fentbaixar foc del cel que Déu manifestael seu poder. Realment, Déu Paremai no es mostra tan poderós comquan perdona i es compadeix..., comens recorda tan bellament i ambtanta profunditat l'oració d'aquestasetmana.

Aquest és el nostre Déu. Aquestés l'estil del Fill que ell ens va enviar.N'hem d'aprendre molt encara.

Quan tinguem algun desig deprepotència o algun sentimentd'aversió en contra del nostregermà, no ens sàpiga greu que elSenyor es giri cap a nosaltres i ensrenyi. Després, amb ell seguim unaltre camí. C

El zel mal entès per lacausa de Jesús pot portara aquestes reaccions

primàries i irracionals, reaccions del''tot s'hi val" per ensorrar qui nopensa com jo. Es vol esclafar l'ene-mic, perquè així es pensa servir unacausa que en principi podria serjusta. Però l'actitud evangèlica quevolien servir Jaume i Joan era tot elcontrari de fer baixar foc del cel perconsumir aquells samaritans quenomés havien comès el pecat de novoler--los rebre. Sabem prou que,reculant uns quants segles en la nos-tra història, també alguns de lamateixa Església creien lícit aquestsistema i beneïen que amb l'espasa ila foguera es fes pas a la veritat.

L'evangeli és primer de tot Bonanotícia per a tots, superpotències iprepotències personals incloses. Pera tots, incloent-nos-hi nosaltres,l'Esperit de Déu guia la història desalvació; i de mica en mica, al ritmeassumible per les diverses genera-cions, va dictant allò més oportú peranar-nos acostant a la comprensió

EL MISTERI DE LA CREU:PARAULA DEFINITIVA SOBRE DÉU,

SOBRE JESÚS, SOBRE L’HOME

de Jesús i no de voler comprendre-laracionalment, ja que la creu en ellamateixa no té cap explicació comtampoc no la té cap altre suplici otortura.

En el silenci que neix d'aquestacontemplació ens adonem que lacreu és, en primer lloc, una paraulasobre Jesús mateix. La seva vida i elseu missatge són un crida constant ala construcció del Regne de Déu, ésa dir, una crida a la vida segons el corde Déu. Ell que era de condició divina, no es volgué guardar gelosa-ment la seva igualtat amb Déu, sinóque es va fer no-res, fins a prendre lacondició d'esclau. Per això des de l'inici del seu ministeri s'havienposat de manifest dues opcions quees concreten plenament en la creu.

La primera d'aquestes opcions ésque Jesús accepta la vida en la sevatotalitat i per tant no viu d'esquena ala mort; sap que aquesta és la com-panya inseparable de l'home, que laporta a l'esquena com una motxilla.Jesús s'abaixà i es feu obedient fins aacceptar la mort i una mort de creu; vaviure la vida com una donació, no sela va guardar gelosament per a ell.És per això que la mort va deixar deser per a Jesús un fatalisme biològici va convertir-la en camí de llibertat.Jesús ha agafat amb les seves mans lamortalitat de la vida per buidar-setotalment de si mateix i omplir-sedels altres i omplir-se sobretot de

JOSEP-ENRIC PARELLADA

urgència. D'una banda, ens urgeixena contemplar el misteri de la passió,de la mort i de la resurrecció deJesús. D'altra banda, ens urgeixen aaturar-nos per contemplar el misteride l'home, de la seva feblesa, de laseva sofrença, de la seva mort però,sobretot de la seva esperança. Estracta doncs, de contemplar la creu

Els cristians, en parlar dela creu, hauríem de fer-ho sempre, en referència

al Crist. No parlem de qualsevolcreu, sinó de la creu de Jesús,d'aquella creu, que per la fe sabemque és l'arbre de la vida.

La creu, però no deixa de ser unmisteri, del qual es deriva una doble

6

Déu. Jesús és la porta de pas per ontothom passa. La resurrecció no ésres més que la confirmació de totaixò.

La segona opció és que va accep-tar el goig de la vida com a quelcomdonat, com a quelcom gratuït, com ado. Jesús no és un obscurantista niun misantrop per a qui la vida és unmal tràngol que cal passar de lamillor manera possible. Educat en latradició dels pares, va aprendre aestimar la vida amb el mateix amoramb que Déu l'estima, amb elmateix entusiasme i amb la mateixacontemplació amb que Déu vaexclamar a l'inici dels temps que lavida és bona de debò. Per això el ter-cer dia, el matí de Pasqua, el primermatí de la nova creació, Jesús esdevéel Vivent.

El silenci del Gòlgota, el silencifeixuc dels executats aquell diven-dres és també una paraula sobreDéu. Jesús va ser condemnat perblasfem en el nom d'Aquell que Ellva anomenar Pare. En la mort i enla resurrecció de Jesús se'ns manifes-ta que des d'aquell moment el llocd'accés a Déu és l'home pobre. En lacreu es manifesta que Déu estàcompromès i immers en allò que ésfeble i negatiu. Déu salva de la mortdes de la mort. I això significa queDéu és amor, i com a tal és vulnera-ble, és accessible. En contraposicióal Déu dels filòsofs el Déu i Pare deNostre Senyor Jesucrist és un Déualegre i simpàtic però també és unDéu que sofreix. No hi ha cap sofri-ment en el món que no sigui elsofriment de Déu. Déu estima tant elmón, que ha donat el seu Fill únic,perquè no es perdi ningú dels quicreuen en ell.

I encara la creu és una paraulasobre l'home. La creu desemmas-cara la realitat de l'home i alhora ésresposta a les preguntes vitals de

l'existència. Contemplant el crucifi-cat comprenem què vol dir serimatge i semblança de Déu. Hoentenem perquè en la creu Déu éssemblant a l'home. El despullamentde la creu, la nuesa del crucificat ésuna crida a anar a fons, és unainvitació a l'essencial. Davant unexecutat, davant la mort, no s'hivalen paraules. Jesús, en enfrontar-se a la mort, durant el seu ministeripúblic, no digué res o pràcticamentres, sinó que actuà. La seva presèn-cia, el seu gest feren néixer laconfiança en el cor dels qui estavenatribolats per la separació d'algú queestimaven.

La creu de Jesús és la resposta a

la pròpia mort de cadascú denosaltres. Al llindar de la porta de lamort hi ha Déu que ens espera peracollir-nos en una abraçada eterna.En el crucificat ja comença l'homenou. Tots els qui la miren veuendespuntar l'alba de la pròpiaresurrecció, obtenint així la vida persempre, tal com havia estat prefiguraten l'antigor. "Així com Moisès, en eldesert enlairà la serp, també el Fill del'home ha de ser enlairat, perquè tots elsqui creguin en ell tinguin vida eterna".

Deixem-nos contemplar perAquell que penja de la creu, sols lla-vors entendrem que la bogeria deDéu va més enllà de la saviesa del'home. C

7

8

CAMINAR DE DINS CAP ENFORA (1)

DAMIÀ ROURA

Les dues lectures de lamissa d'avui ens vénen atrobar enmig de la nostra

vida de cada dia, amb el seu tragí, lesseves dificultats i els seus problemes.De vegades, els problemes ensvénen, de vegades els portem a dins,de vegades ens els fem. Però en totaixò, la pregària ens ajuda a assere-nar-nos, a veure més clar el camí aseguir.

Justament la primera lectura enspresentava una pregària de Pau. Unapregària en què l'apòstol demanavaa Déu Pare que ens permetés, alscristians, de conèixer l'amor de Cristi li suplicava que ens consolidés ambla força del seu Esperit. Que ensconsolidés per dintre, que ens donésla força i la fermesa que necessitem.

L'evangeli, ens presentava Jesúsen plena lluita i en plena prova.

Jesús no ens porta un missatge tebi,ni mig apagat, ni somort. Ens portaun missatge roent, una crida atrencar amb moltes actuacions pocautèntiques i, en primer lloc, amb lanostra mediocritat.

No és veritat que tots hem detrencar amb alguna cosa? No tenimcap actitud, cap al·lèrgia, cap modelde pensar per canviar? No ens cal enalgun sentit orientar de nou la nos-tra vida? EI repte és arribar a seraquell home nou, aquella dona nova,aquella persona nova que des delnostre baptisme cristià estem cridatsa ser i que ens demana decisió icoratge. I com ens ho podem fer?

Si recordem les paraules queJesús va adreçar a Jaume i a Joan:"¿Podeu beure el calze que jo beuré,ser batejats amb el baptisme ambquè jo seré batejat?", ens adonemque Jesús ens confia la mateixamissió que ell s'aplica a si mateix ique ho fa amb aquestes paraules: "elFill de l'home, no ha vingut a serservit, sinó a servir i a donar la sevavida".

Enmig, doncs, de les tensionsque la vida comporta, ens ha d'aju-dar molt el fet de mantenir despertala nostra generositat, la capacitat deservir i d'ajudar els altres, de man-tenir viva aquesta capacitat interna iaquesta força espiritual que ens had'ajudar a avançar, ja que sempreestem en camí de superar obstaclesen el sentit que la paraula de Déu iel seu amor ens suggereixen.

Jesús ens crida de nou, avui, a serpersones d'esperança, a viure ambcoratge aquesta invitació, que, com

tot objectiu que de debò s'ho val,demana esforç i abnegació.Per això ens cal pregar el Pare que"consolidi amb la força del seuEsperit allò que som en el nostreinterior". Per això supliquem el Paredel cel que "per la fe, faci habitar elCrist en els nostres cors", i puguemcréixer així en humanitat i estimacióconfiada enmig del camí de la vidade cada dia. C

(1) Homilia del 21.X - Dijous XXIX - Ef 3,14-21; Lc 12,49-53

9

CAPGIRAR

LA JERARQUIA

DE VALORS (1)

L’Evangeli és la nostranorma de vida. Les sevesparaules ens comprome-

ten, a mi el primer, però també alsqui m’escolteu. Acabem de sentirque Jesús coneixia el que pensavendintre seu els deixebles. Tambéconeix, doncs, el nostre cor i ensadreça avui la seva paraula perquèens convertim. I, què ens diu Jesús?Dues coses: “el més petit de tots vosaltres és el més gran” i “qui no éscontra nosaltres és amb nosaltres”.Dues sentències concises i clares, resde paraules vanes. Evangeli pur, és adir, quelcom que té a veure amb lanostra condició de deixebles, amb laveritat de les nostres vides.

En l’evangeli de Lluc, el frag-ment que acabem de sentir clou elrelat del ministeri de Jesús a Galileai dóna pas a la pujada de Jesús aJerusalem, on ha de culminar la sevamissió. Es tracta, doncs, d’un frag-ment significatiu, amb un missatgeimportant a transmetre. Quin? Per ami hi ha una doble advertència deJesús als seus seguidors: com han deser les relacions a l’interior i a l’exte-rior de la comunitat de deixebles.Però abans d’especificar més aquestadoble advertència: quina és lasituació dels deixebles, la de totsnosaltres? Seguim Jesús perquè l’es-timem i perquè el trobament amb ellha canviat radicalment les nostresvides. Per exemple, estem aquí,reunits en el seu nom per celebrarl’Eucaristia, però podríem estar enun altre lloc. Res no ens hoimpedeix! Però no, estem aquíperquè ell ens ha cridat a seguir-lo iaixò comporta un abans i un desprésen els nostres itineraris vitals. I quèvol dir seguir-lo? Acceptar que Jesús

JOAN-CARLES ELVIRA

sempre ens va al davant. Per empraruna expressió de l’Antic Testament:que el veiem sempre d’esquena. És adir, que aprendrem a reconèixer elseu veritable rostre en la mesura enquè estiguem disposats a compartirel seu destí personal, quelcom quedemana tota una vida de fidelitat, deconversió, de tornar a començarsempre de nou, sense perdre mail’esperança, com el just de la Bíbliaque cau set vegades i set vegadestorna a aixecar-se [cf. Pr 24, 16].

Un cop recordat això, però noabans, tornem al missatge de l’evan-geli d’avui. En primer lloc, pel quefa a l’interior de l’Església,l’Evangeli vol que estiguem dis-posats a capgirar la nostra jerarquiade valors. És tan humà voler serimportants i ocupar els primersllocs! Doncs bé, Jesús recorda que“entre vosaltres no ha de ser així” isant Lluc ho tornarà a repetir -per sino hagués quedat clar- en el darrersopar, quan Jesús està enmig dels

seus com el qui serveix. I en segonlloc, pel que fa a la relació amb elmón, la missió de l’Església és la depredicar la veritat sense prepotència,perquè la veritat de que ésdipositària -Jesucrist mateix- sem-pre és més gran que ella. En aquest“entre vosaltres no ha de ser així” ien una predicació sense arrogànciade la veritat de l’Evangeli, esdibuixa, al meu entendre, el rostrede l’Església que el nostre mónnecessita reconèixer avui per tornara creure. I, no ho oblidem, laprimera i més urgent evangelitzacióés la del nostre propi cor. “Ai denosaltres si no evangelitzem!”,podríem repetir-nos amb l’apòstolPau. Però no tinguem por. Jesúsconeix el nostre cor, coneix, per tant,la nostra petitesa, i a l’evangelid’avui ens demana que acollim elspetits. Si acollim la nostra petitesa,l’acollirem també a ell, i amb ell aDéu mateix. I Déu -ho creiem fer-mament- durà a bon terme l’obraque ha començat en nosaltres. C

10

La lectio divina, lectura divina, és un dels eixosfonamentals de la vida

monàstica, junt amb l’ofici diví, eltreball i la vida de comunitat. No ésuna lectura per a obtenir coneixe-ments, ni d’entreteniment, sinó quevolem anar a un nivell més profund,i per això serà una lectura lenta ireposada. Aquí comentaré algunescaracterístiques de la lectio divina:la integritat del text, l’assiduïtat,la reverència i la compunció.

INTEGRITAT DEL TEXT:

La RB, en organitzar l’horari delmonestir, dedica al voltant de 3h alque ha de ser la lectio divina.És molta estona perquè la considerauna de les grans fonts de l’energia

grament el llibre triat és una de lescaracterístiques de la lectio divinamonàstica.

• No aparta res de la Revelació deDéu.

• Respecta la unitat del text talcom és, en lloc d’anar llegint noméstrossos triats, que ja sabem què enssuggereixen. Llegir sempre elsmateixos passatges fa que al finalaquests perdin la seva força i no ensprovoca un canvi d’horitzó vital.

• Voluntat de manipular al mínimel que serà la Paraula que Déu ensadreçarà (lectures de la missa, undirector espiritual, obrir la Bíblia illegir el primer que surti).

El llibre que llegim és una paraulade salvació que Déu ens adreça avui

SOBRE LA LECTIO DIVINA (1)

ÀGATA JANÉ

espiritual que el monjo necessita enla seva vida. És un mitjà per posar lapersona en contacte amb la gràcia deDéu i alimentar el seu fervor i la sevadonació a Déu.

Tria del text: Diu la RB en el c. 49que per la quaresma es doni acadascú un llibre que cal llegir delprincipi al final i per ordre (lecturacontínua). Per tant, l’elecció del lli-bre és importat, ja que ens serà com-pany de camí durant una tempora-da. A poc a poc ens anirem confor-mant en aquella experiència de sal-vació que el llibre porta i ens faremamics del protagonista. Nosaltresens hi veurem confrontats, peròprimàriament el que copsarem seràl’acció de Déu. El fet de llegir ínte-

a nosaltres personalment, per aixòens hi hem de disposar amb unaactitud oberta, dòcils a ser guiats icanviats. Hem de començar amb lacertesa que Déu es farà present enaquella estona i ens parlarà al cor,però no de la manera que nosaltresesperem, i això vol una oberturatotal al que s’esdevingui. De vegadesens semblarà una estona perduda iavorrida, però fins aquest momentha estat davant de Déu i tindrà elsseus fruits, a més del mateix fetd’haver dedicat un temps a algú queconsiderem important.

Ens trobarem amb dificultats:

- El text és complicat: la lectio divina no és de relaxació sinó quedemana el treball mental de buscarel significat. Per això és lenta irepetida.

- Pressa per obtenir resultatsràpids. Amb la lectio comencem unarelació que només donarà fruits allarg termini, per tant, si ens hiposem buscant solucions immediatesper tots els problemes que tenim,ens sentirem decebuts i ho voldremdeixar. Per això, necessitem donar-nos temps per entrar lentament enun altre ritme, un altre ambient mésprofund que el del dia a dia. LaParaula de Déu amb tota certesarefarà les nostres vides, però no de lanit al dia, perquè les coses profundessón lentes.

- Estem estancats, temptació decanviar de llibre. És el moment decreure que la decisió que vam pren-dre davant Déu i amb bona voluntatté sentit encara ara, que Déu enssosté. Pensem que la relació queestablim amb Déu per mitjà de lalectura de les Escriptures, és comqualsevol altra relació, que témoments vius i altres més apagats,perquè això forma part de la nostra

11

condició humana.

ASSIDUÏTAT:

És una paraula lligada a constàn-cia, perseverança, continuïtat.Encara que tenim clar intel·lectual-ment que fer lectio divina és positiu,de seguida experimentem la dificul-tat de mantenir-nos no només unatemporada llarga, sinó tota la vida.

Ens caldrà fer temps en el nostrehorari. I segurament això voldrà dir,establir prioritats i potser renunciara alguna cosa. És per tot això queSant Benet estableix en l’horari dela comunitat una estona fixa per lalectio. És una estona en la qual no es

molesta els altres, en què un ja noprograma fer res més i que, gràcies ala pràctica, va agafant el seu propicolor de temps sagrat, que ens ajudaa la predisposició del cor.

La repetició és una característicade la lectio divina monàstica. Comque no retenim tot el missatge d’untext immediatament, hi tornemtantes vegades com ho necessitem.És una pràctica que avui ens costaperquè estem acostumats a llegir depressa, per avançar al màxim possi-ble, i llegir tot seguit sense parar.Aquí haurem de canviar el xip unaaltra vegada, perquè el que busquemno és avançar, sinó assaborir el text,

12

assaborir l’experiència que comuni-ca, i així que passi a formar part denosaltres mateixos (el rumiar de lesvaques!). Aquí és recomanable nonomés llegir fins a entendre, sinórepetir aquelles frases, versets, queens han tocat d’una manera especial.Aquesta també és una manera depassar temps amb el text. Repetint,ens anem fent un rebost interior defrases que després en un altremoment del dia podrem fer sortir iens remetran en aquella experiènciade Déu que hem tingut en la lectio iens unificaran.

UN PARELL D’ACTITUDS:

Reverència:

Una altra característica de latradició monàstica és la reverènciacom a actitud que ha de prevaler enla nostra lectura. La reverènciadavant Déu és una actitud de sobrietatd’esperit que prové de l’experiènciade Déu com el Totalment Altre, queens mou al silenci, i a apartard’aquell moment tota la nostrasuperficialitat. És el reconeixementd’una presència que és molt mésgran que un mateix.

La reverència ens portarà a la lec-tio, però també la lectio alimentaràla nostra reverència per Déu.Reconeixem la limitació d’una vidasense Déu, i això ens predisposa al’escolta atenta, a posar-nos als peusdel mestre per aprendre com hem deser i viure.

Per la reverència envoltarem lanostra lectio de la seriositat i delrespecte degut. I per la reverència aDéu, estarem disposats a posar enpràctica el que el Senyor ens dirà enaquella estona.

LA COMPUNCIÓ:

És un terme també molt propi de latradició monàstica, i sovint utilitzatper expressar el sentiment queprovoca en nosaltres la lectura de

l’Escriptura. Ens desperta el sentitespiritual: la crida de Déu, la nostranecessitat de Déu, el nostre desigd’Ell i d’una vida diferent. La com-punció opera en el nivell dels senti-ments i allà és on es produiran elscanvis més profunds, en el cor.

Joan Crisòstom diu sobre la lectiodivina:

“Alguns de vosaltres em diuen: ‘jono sóc monjo, tinc dona i fills i elsmaldecaps de casa’: i aquesta és jus-

(1) Aquest text és la presentació que l’Àgata Jané, monja del Monestir de Sant Benet, va fer en untaller monàstic que es va dur a terme aquest estiu adreçat a laics que s’interessen per l’espiritualitat monàstica.

tament la gran desfeta: que penseuque la lectura de les divinesEscriptures està reservada només alsmonjos, i en canvi vosaltres lanecessiteu molt més que ells. El quiviu al mig del món i cada dia en repferides, necessita molt més elsremeis.

Per tant, encara és pitjor pensarque la lectura de les Escriptures ésquelcom inútil, que no pas el sol fetde no llegir-les”. C

13

L’EXPERIÈNCIA DEL DESERT (1)

CARLES-XAVIER NORIEGA

Poc després que el cristianismedeixés de ser perseguit ipassés a ser una religió

tolerada per l’imperi romà, algunscristians sentiren la necessitat d’anaral desert en busca d’una radicalitat,d’un vigor, que veien que s’estavaperdent en la seva religió.Quan feien això no tenien conscièn-cia de formar un grup diferenciatdins de l’Església, simplement volienviure el cristianisme amb totes lesseves conseqüències. I per acon-seguir-ho pouaren en les SagradesEscriptures.

Pel fet de ser Bíblia una obra pro-ducte de la tradició d’un poble depastors nòmades és lògic de trobar-hi moltes referències al desert. En

mencionarem simplement tres. Enprimer lloc l’Èxode, el poble d’Israelsortint d’Egipte i internant-se en eldesert, lloc de purificació i de troba-da amb Déu, i també on prenguerenconsciència de ser el poble escollit.Un segon punt : Joan Baptista, per-sonatge tan estimat pels monjos detot temps, la veu que crida en eldesert. I finalment Jesús: El desertcom a lloc de pregària i recolliment,i també lloc de temptacions.

Amb aquestes referències elsprimers monjos i ascetes s’endin-saren en el desert: solitud, silenci,lluita contra els dimonis i experièn-cia de Déu. Aquests són els punts enels quals intentarem basar la nostraexperiència de desert.

De tots aquests elements, la clau devolta consistirà en el silenci; senseaquest, la resta no se’ns faranpresents. Però quan parlem de silen-ci no volem dir únicament l’absèn-cia de paraules, car de silencis n’hiha de molts tipus: hi ha el silenciambiental, silenci dels llavis, del cos,de la ment... de l’esperit, ens caldràpracticar-los tots per tenir unaveritable experiència de desert.Parlem una mica de cadascun.

Per aquells que comencen aquesttipus d’experiències és important detrobar un lloc en el qual el silenciambiental sigui predominant, pos-teriorment aquest silenci es podràrelativitzar però, per començar, cal-drà trobar un lloc tranquil en el qual

14

a la capella per exemple, pot sermotiu d’encoratjament.

El silenci dels llavis és sens dubte elmés evident i, en principi, el quemenys ens costarà, almenys per l’es-pai de temps que ocuparà el nostre‘desert’. Tanmateix és possible queper algú això suposi un problema.Fóra bo per aquestes personesaprofitar aquesta situació per deter-minar i analitzar quins són elsmotius que l’inquieten. Pot ser unabona ocasió per a un millor auto-coneixement.

El que ja no és tan evident és elsilenci del cos. Hi estem tan acostu-mats que no ens adonem de quantssorolls pot arribar a fer; proveu dedinar amb algú altre en silenci, icomproveu-ho! De forma que enaquest espai de temps que tenimintentarem moure’ns amb calma isuavitat, si és que ho hem de fer, jaque és recomanable de no canviar delloc un cop s’ha iniciat l’experiència,i també procu mrarem que la nostramirada no vagi errant d’aquí cap allà.

El més difícil de tots els silencis ésel de la ment, intentar que el nostrecap surti d’aquest discurs continu enquè està ficat. És possible que algúde vosaltres ara es posi nerviós,potser es preguntarà si ‘deixar depensar’ és cristià, si va en contra delque fins ara li han ensenyat però, defet, encara que pràcticament s’haviadeixat de banda, sempre hi ha hagutcristians que l’han mantinguda viva,fins i tot en contra de la incompren-sió general. Aquesta forma depregària ja la feien els primers paresi mares del desert i consisteix, enpoques paraules, a posar-se a lapresència de Déu amb el cor obert,sense necessitat de recórrer a lesparaules, en una actitud d’espera i degratitud.

No utilitzarem les paraules per nocaure en un discurs del qual no sor-tirem mai; el que volem es sentir-nos prop de Déu, recuperar la intuï-ció que havíem perdut amb laimatge que cadascú s’havia fet deDéu, un Déu limitat perquè nosaltres

ens sentim còmodes i no ens veiemtorbats per sorolls i situacions queens puguin distreure; preferiblementbuscarem la solitud, encara que lacompanyia d’algú altre que com-parteix amb nosaltres aquest silenci,

15

no podem abastar-ne tota lagrandesa. Aquest tipus de pregàriano vol anar en contra d’altres tipusde pregàries ni les vol suplantar,però si completar; avui en dia a occi-dent sembla que només es vàlid allòque es pot racionalitzar, quan moltesvegades aquesta no és la forma mésadequada per apropar-se al misteride Déu.

Quan portem uns minuts de silenciens adonarem que una gran quanti-tat de pensaments envaeixen el nos-tre cap i no serem capaços d’aturar-los. És normal, el nostre ‘jo’ farà totel possible per distreure’ns i noquedar-se sol davant la seva pròpiafeblesa. Ens assaltaran tota mena de‘dimonis’: el dimoni de la mandra, elde la golafreria, el de l’enveja, el delspensaments impurs.... on entrem,com a Dimoni tot allò que enssepari de Déu. És un bon momentper prendre consciència de tot el que

portem dins!. Cal coratge per accep-tar-ho, però no hem d’oblidarl’amor incondicional de Déu i queEll ens accepta tal com som.

Una ajuda per centrar-nos pot seranar repetint una frase breu per evi-tar que el nostre pensament es dis-persi. Podríem prendre, per exem-ple, “Senyor Jesús, Fill de Déu,tingueu pietat de nosaltres” com ensdiu el pelegrí rus en la seva conegu-da obra, o “Senyor Jesús, veniu en elmeu ajut”, o un verset d’algun salmo del Nou Testament, en tot casl’important és que no sigui gairellarg i que ens ajudi a centrar-nos icalmar el nostre esperit. Una altrapossibilitat és observar quinsd’aquests pensaments es repeteixenmés, si segueixen una seqüènciaconcreta... pot ser un indici d’algunproblema a solucionar. En tot cas noens preocupem si al començamentno ens en sortim, el silenci només

s’aprèn després d’una pràctica llargai pacient...

I finalment el silenci de l’esperit,perquè hem d’estar oberts al queDéu ens vulgui dir en aquesta estonade pregària, sense esperar res, sensepreocupar-nos de si ho fem bé omalament, amb esperit de gratuïtat.

Amb aquestes breus indicacionscomençarem la nostra experiènciade desert. Un temps per a ser, sim-plement, per no fer res, gratuït,sense amagar-nos darrera de capactivitat, cap discurs, cap pretensió.Que Déu, que sempre és proper atots aquells que el busquen, se’nsfaci present en aquesta estona depregària. C

(1) Aquest text és un resumen del què en CarlesXavier va presentar en un taller monàsticque es va fer aquest adreçat a laics ques´interessen per l´espiritualitat monàstica.

16

Però això és una visió alienant.En contrast amb l’home “tradi-cional”, l’home “modern” s’aferra altemps. Creu que no li és necessarirecórrer al sagrat. Què fa? Creu queamb el desenvolupament de lesciències i de les tècniques que lidonen un cert domini sobre la natu-ralesa, l’home “modern” pot afrontarel temps profà en el seu propi terre-ny per tal de poder superar el reptede la inseguretat. Creu que això lidóna la possibilitat de dominar eltemps i l’esdevenidor.

Vist això, ¿podem dir que hi haun sentit cristià del temps que donisentit de viure el temps a l’homed’avui?

QUÈ PENSA DEL TEMPS LINEAL

L’HOME JUEU.

Per l’home jueu, voler anul·lar eltemps és una manca de realisme.L’existència humana porta un llastd’insensatesa i de mort que és inútildissimular o negar. Qualsevol esde-veniment, - feliç o desgraciat, posi-tiu o advers, alegre o dolorós, - sem-pre té quelcom d’inesperat o d’im-previst.. Davant d’això, l’home jueues pregunta: ¿Tot el que passa no ésper excel·lència el camí escollit perDéu per arribar fins a nosaltres?

De fet, qualsevol esdevenimentés una veritable epifanía de Déu.Israel està convençut d’això per laseva pròpia experiència històrica.Per Déu, descobert com el

EL SENTIT CRISTIÀ DEL TEMPS

J. FRISQUE

Tant ahir com avui, hi hapersones que voldrienanul·lar el temps, perquè

per ells és sinònim d’inseguretat. Novolen saber res de l’esdevenidor pelseu caràcter d’inesperat i imprevisi-ble. El que accepten és tot allò quepoden dominar i sotmetre.

Hi donen dues menes derespostes. Com que són conscients

que gairebé no poder fer res sobre la

naturalesa, l’home “tradicional”

busca evadir-se del temps que no

pot agafar i creu que troba refugi en

la seguretat dels cicles còsmics, en

què busca de participar-hi per la via

ritual. Són com una mena de litúrgia

que creuen que els ajuda a escapar-

se del temps profà i els dóna

accés a la solidesa del “sagrat”.

17

Radicalment-Altre, té clar que tot téun sentit. Però també sap que la sevamanera de fer i de veure les coses nosón les nostres. Condueix el seupoble a la seva manera. Allibera icastiga. Ell és el Déu que intervé enla vida del seu poble: El Déud’Abraham, d’Isaac i de Jacob. ElDéu de l’Èxode, però també el Déude l’exili a Babilònia.

Déu va crear en el dia primer,però no deixa de fer-ho i tota lacreació depèn constantment de la benvolença creadora delTotpoderós, Amo absolut de la nos-tra sort. Com tot home, l’home jueuviu buscant la salvació, però aquestasalvació espera que sigui demà. Jaque pensa que si és Déu qui salval’home, no és menys cert que l’homeha de col·laborar d’alguna maneraen la salvació que Déu li ofereix, enla salvació que és objecte de la sevaesperança. Hi haurà un dia que escomplirà la intervenció decisiva deJavè. Aleshores és quan s’obriran els darrers temps. La salvació escatològica tindrà tal amplitud quel’estat actual de les coses donarà pasa un cel nou i a una terra nova.L’ambigüitat del temps present seràsuperada definitivament. Aleshoresseran vençuts el sofriment i la mort!Una felicitat terrestre molt sòlidasaciarà els fidels a la Aliança.

LA INAUGURACIÓ DELS

DARRERS TEMPS AMB CRIST.

Cal adonar-se que la concepciójueva de l’escatologia no valora ple-nament el temps, ja que els darrerstemps signifiquen la fi de la història.El realisme de l’home jueu respecteal moment present dóna peu a lautopia per tot el que fa al demà.

L’adveniment de Jesús deNatzaret sacseja fins a l’arrel la con-cepció jueva de l’escatologia.. Perquè? Perquè Jesús es declara “Fill del’home”. Ara bé, els seus trets no

recorden per res a la figura mes-siànica evocada per Daniel: És elFill de Maria que se sap d’on ve, iaquí a baix comparteix com tots lacondició comuna. Ell diu: "Jo sóc elMessies esperat, el regne ha arribat...", però ningú no anuncia eldrama còsmic que, en l’escatologia

jueva, ha de proporcionar al poblede Javè la definitiva felicitat ter-restre. I, a més, el Messies acaba elperiple en aquest món amb la mortignominiosa de la creu. Davantd’aquest gest tan contradictori,quina actitud cal adoptar? Calrenunciar a la seva concepció de la

18

salvació?. No. Els jueus han preferitno reconèixer el Messies.

Els qui l’han reconegut, els quihan cregut que la mort en creu haestat vençuda pel Ressuscitat, hanajudat a replantejar totalment ladoctrina jueva de l’escatologia.Perquè s’han adonat que la interven-ció històrica de Crist feia realitatallò que era tan esperat: “dia deJavè”; però aquest fet assenyalavaque lluny de ser l’abolició de lahistòria, era més aviat el veritablepunt de partida.

Així doncs amb Crist finalitza la

pre-història de la salvació. Ambl’Home-Déu, pròpiament començala història de la salvació. En Ell lahistòria de la salvació troba el prin-cipi espiritual que domina el verita-ble desenvolupament, ja que enJesús, l’home pot cooperar activa-ment en la salvació. El temps tornaa tenir un veritable valor.

EL TEMPS DE L’ESGLÉSIA,TEMPS DE CREIXEMENT.

Crist ha arribat: l’esdevenidor éspossible. Ara tot home és cridat acooperar activament en la construc-ció del Regne. Tot s’ha acomplert en

Crist, però tot queda per fer.El fonament ja està definitivamentcol·locat, però cal que construïml’edifici. La resurrecció de Crist,lluny d’anul·lar la història, engen-dra l’estructura definitiva. I quanel Cos de Crist arribi a la seva per-fecta estatura, la mort serà defini-tivament aniquilada i la història dela salvació coneixerà el temps del’acompliment...

Pel cristià, l’esdeveniment prenuna densitat excepcional. És el llocdel retrobament Diví – humà. Déu il’home es converteixen en protago-nistes d’una història comuna. Peròés en Jesucrist on l’home pot seguiraquesta aventura extraordinària.Com recorda Sant Pau insistent-ment, ens cal “revestir-nos delSenyor Jesucrist”. C

19

UNA APROXIMACIÓ A LA

GENEALOGIA DE JESÚS

LLUÍS PLANAS

Els darrers 7 dies abansde la celebració delNadal l’Església ens

proposa que a les eucaristiesescoltem 7 evangelis que anunciencadascun d’una manera diferent, eldiferents protagonistes que amb laseva vida facilitaran la vinguda delCrist. El dia 17 és la genealogia deJesús, segons Sant Mateu (Mt 1,1-17). El 18 el protagonista és Josep il’àngel li anuncia el sentit de l’em-baràs de Maria (Mt 1,18-24). El 19Gabriel anuncia el naixement deJoan Baptista, el qual serà el precur-sor de Jesús i l’assenyalarà com elMessies esperat. El 20 és el torn deMaria: Gabriel li anuncia que Déu liha concedit el seu favor i li comuni-ca que tindrà un fill per obra del’Esperit Sant. El 21 serà Elisabet,amb motiu de la visitació de Maria,qui reconeix en l’embaràs de Mariael do de Déu Qui sóc jo perquè lamare del meu Senyor vingui a visi-tar-me? El 22 És Maria mateixa laqui ho reconeix en el cant delMagníficat: el Totpoderós obra enmi meravelles. El 23 és el naixementde Joan Baptista perquè, com ensdiu el text, la gent reconeixia que lamà del Senyor era amb ell. El 24serà Zacaries, el pare de Joan qui enfa l’anunci en el seu càntic quan ensdiu: perquè Déu ens estima, ensvisitarà un sol que ve del cel..

De tots aquests textos voldria

centrar-me en el del primer dia,perquè potser no acaba de ser prouconegut i té una singularitat i unmissatge que és interessant deremarcar. Molt sovint ens podemprendre la proclamació de l’evangelide la genealogia com un enfilall denoms, com aquells noms que podemtrobar en tants arbres genealògics depersonatges més o menys famosos.

Quan l’evangelista Mateu enspresenta la genealogia de Jesús, ensvol fer remarcar que el Messies és fillde David. Però si seguim el mateixevangelista ens adonarem que Jesúsmai no va fer remarcar, durant laseva vida, la seva pertinença a la casade David. Se’l considera com a fillde Josep (Mt 13,55), o l’evangelistaMarc ens el presenta com a fill deMaria (Mc 6,3), i no hi ha capreferència que durant la seva vida

hom recordés el seu naixementextraordinari. D’aquesta maneraquedava clar que no hi havia capnecessitat de subratllar l’origen mes-siànic de la seva vida. A l’evangeli deSant Joan 7, 40-42 ens trobem queles paraules de Jesús susciten unsinterrogants, però mai una afirma-ció: "Alguns del poble que van escoltaraquestes paraules començaren a dir:“Aquest és realment el Profeta”D’altres deien: “És el Messies”. Peròuns altres replicaven: “¿És que elMessies ha de venir de Galilea? ¿Nodiu l’escriptura que el Messies seràdescendent de David i que ha devenir de Betlem, el poble d’on eraDavid?"

Segons els estudiosos, semblaque a partir del moment que elsjueus van creure que la seva esperançamessiànica desapareixia amb la

20

Però l’evangelista Mateu no voldemostrar solament això. Si ens hifixem bé, veurem que en la sevallista hi surten els noms de quatredones, quan el més lògic fora remar-car únicament i exclusivament lalínia masculina del llinatge, que erael que es valorava. Si mirem més deprop les biografies d'aquestes quatredones veurem que es van distingirper unes accions que avui no trobemespecialment boniques, perquè totesquatre són conegudes per la sevaconducta irregular.

El primer nom que apareix és lade Tamar. Podeu mirar la sevahistòria a Gn 38, 6-30. Ens trobemdavant el cas d’una dona que en con-tra de tota esperança, figura en el llinatge messiànic perquè va acon-seguir quedar embarassada al preud’actuar com una prostituta, provo-cant un incest! No oblidem que lamaternitat era la cosa més gran a quèpodia aspirar qualsevol dona..

El segon nom és la de Rahab.Trobem el seu nom al llibre de Josuè2,1-14; 6,22-25. Es dedica a laprostitució. Ella col·labora, amagantels espies d’Israel, per poder con-querir Jericó i els facilita de poder-se escapar de l’enemic. Un cop s’haaconseguit, ella i els seus descen-dents són acollits amb el poble, perbé que no podran viure enmig d’ellsper la seva condició d’estrangera. Lacarta als Hebreus 11,31 en fa aque-st valoració: "Gràcies a la fe, Rahab,la prostituta, que havia acollit enpau els exploradors, no va moriramb els qui refusaren de creure."

El tercer nom és el de Rut. Laseva història personal ens l’explica elllibre que porta el seu nom. Era unaestrangera, una moabita, però la sevaprincipal característica és la fidelitata un compromís, que va més enllàdel seu marit perquè, malgrat poderquedar lliure, fa companyia a la seva

caiguda de la ciutat de Jerusalem(any 70), els cristians varen posar derelleu la pertinença de Jesús a la casade David. Especialment ho varensubratllar en les comunitats cris-tianes que tenien conflictes directesamb les comunitats jueves, com lesde Jerusalem. En aquest sentitpodem mirar Ac 2,25-26, amb lesde Roma (Rm 1,3-4) o lesd’Antioquia (Ac 13,22-24).

Tot sabem que els evangelis vantenir un procés d’uns quants anysfins que no van quedar definitiva-ment escrits tal com els tenim ara.Recordant això, sembla clar que l’evangeli de Sant Lluc va afegir doscapítols nous al començament del

seu escrit per defensar millor ladescendència davídica i la funciómessiànica de Jesús. I l’evangelistaMateu va fer el mateix: afegeix doscapítols al començament de la sevaobra, amb la mateixa intenció queLluc. D’aquesta manera les comuni-tats cristianes defensaven millorquan els jueus posaven en dubte lesconviccions del seu concepte demessianisme. És en aquest momentquan les comunitats cristianes utilitzen el títol de Fill de David enles seves fórmules litúrgiques.(Vegeu Mt 9,27; 15,22; 20,30;21,15). Aquesta sembla la raóessencial per la qual s’afirma a lagenealogia la pertinença de Jesús alllinatge de David.

21

Preparar-se pel Nadal és adonar-

se que Déu s'insereix en el teixit

humà, a pesar que la nostra pròpia

història estigui mancada o tacada

per esdeveniments i actituds molt

allunyats de ser exemplars. Però més

enllà, hi ha bàsicament una constant

i és que en aquestes quatre dones

veiem que Déu valora la capacitat de

donar-se. Per això pot ser bo que ens

preguntem si mirem la història com

Déu la mira; hem de tenir molt d’ull

per no ser lleugers en els nostres

judicis que exclouen, perquè condem-

nen per sempre.

Callar, observar i admirar

és el que estem convidats a fer sobre

la nostra pròpia història, sobre la

història de la humanitat, i desco-

brirem com Déu s'hi insereix.

I brollarà l’agraïment del fons del

cor. Mirem com acaba la col·lecta de

la missa d’aquell dia: “escolteu les

nostre pregàries i féu que, així com

el vostre Fill ha volgut ser un home

com nosaltres, ens vulgui fer partici-

par igualment de la seva divinitat”.

Comencem, doncs, mirant i admi-

rant el misteri de Nadal. C

Ens podem preguntar quin és elsentit que cal donar a la presènciad’aquestes quatre persones? Hem detenir present que per l’evangelistaMateu hi ha una cosa que volsubratllar especialment: la salvacióés oferta a tothom, àdhuc alspecadors i als estrangers. Amb aquests quatre exemples ens adonemque Déu, fins i tot amb aquesteshistòries tortuoses, va continuarescrivint recte. Més encara, es vol ferpatent que Crist no pot excloureningú en el seu Regne, (com segura-ment haurien volgut els jueusintransigents), sobretot el pecador ila dona, l’estranger i el feble.

sogra en les situacions més grans depobresa. Per molts és un exemple defidelitat en l’amor, no solament alseu home, sinó a la família.

El darrer nom, i vinculat directa-ment amb David, és la mullerUries.(2 S 11,2-27) Segurament queaquest cas és més conegut que elsaltres, però no deixa de ser escan-dalós. David força un adulteri iperquè no es conegués hi afegeix lainducció d’un assassinat. PeròBetsabè va donar el compliment a lapromesa que Natan va fer d’undescendent que donarà continuïtatal llinatge de David. Mireu 2Sa7,12-14.

22

LA TERRA I LA LLAVOR

LLUÍS PLANAS

Sovint hi ha persones queens demanen un llibre queajudi la reflexió personal.

Penso que aquest llibre pot ser moltinteressant. Ja fa un temps que haestat editat, i és fruit d’una colla detrobades que es van fer al Monestirde Sant Benet i on va participar gentprou diversa i amb un desig d’anar afons que, el que ens aporta, potenriquir la pròpia reflexió.

Està dividit en dues parts bendiferenciades. La primera ens situa enel dia d’avui, en la nostra societat. Elmateix títol que encapçala aquestaprimera part ja ens diu de què parlarà:

la postmodernitat. Però si hi ha algú aqui faci por la paraula, crec que elsdiferents temes anunciats en els títolsde les diverses aportacions ens ajudena veure, precisament, tot el que hanpretès mostrar: la imatge de la per-sona en la postmodernitat; economiai política; cultura i formes de vida;revolució tecnològica; la religió.

La segona part, un cop vistal’anàlisi de la primera, ens presentala resposta des de la perspectivacreient, que es pot anar fent en elsdiferents àmbits en què ens movemels qui tenim la fe com a fil conduc-tor de la nostra vida. Evidentment,

no hem de mirar aquesta segonapart com un llibre de receptes pràc-tiques, com un nou evangeli, i queseran la solució dels problemesplantejats a la primera, però, sensdubte que les propostes que s’hi fanens poden ajudar a reflexionar sobrela nostra pròpia vida en els diferentsàmbits en què ens anem movent.

Al final de cada part hi ha unesconclusions que, com molt bé diu elcoordinador de tots els articles,Mn. Armand Puig, són un bonresum. Les conclusions són la pro-posta que els dinou autors sentencom a pròpia. C

23

HOMILIA A LA CATEDRAL

(CELEBRACIÓ A L’ALTAR DE SANT BENET)

FRANCESC MESTRE

PRESENTACIÓ:

Fa dos anys, en ocasió d’uns diesde recés a Montserrat com apreparació de les meves noces d’orsacerdotals, vaig llegir, a la sala delshostes, aquesta inscripció: HOS-PITES TAMQUAM CHRISTUSRECIPIATUR, OMNIS EISEXHIBEANTUR HUMANI-TAS. Que traduït ve a dir:QUE ELS HOSTES SIGUINACOLLITS COM EL CRIST IQUE SIGUIN TRACTATS AMBTOTA HUMANITAT. Com quesuposo que les vides de sant Benet ide sant Enric, oblat, ja us són benconegudes, em centraré a fer unapetita reflexió d’aquesta inscripcióque correspon al capítol LIII de laRegla de sant Benet, el que tractadels HOSTES.

QUE ELS HOSTES SIGUINACOLLITS COM CRIST:

En l’evangeli de sant Mateu,capítol 25, Jesús descriu el darrerjudici que inaugurarà el Regne eternde Déu Pare: “Veniu, beneïts delmeu Pare, rebeu en herència elRegne preparat per a vosaltress desde la creació del món. Perquè vaigtenir fam i em donàreu de menjar,vaig tenir set i em donàreu de beure,era foraster i em vau acollir, despullati em vau vestir, malalt i em visitàreu,era a la presó i vinguéreu a veure’m.Aleshores li respondran els justos:Senyor, quan us vam veure amb fami us donàrem de menjar, o amb set i

us donàrem de beure? Quan us vamveure foraster i us vam acollir, odespullat i us vam vestir? Quan usvam veure malalt o a la presó i vin-guérem a veure-us? I el Rei elsrespondrà: En veritat us ho dic: en lamesura en què ho vau fer a und’aquests germans meus tan petits, ami m’ho féreu”. Aquest passatge ésmolt clar: sant Benet el va tenir moltpresent en fer la Regla, i sant Enricel va tenir molt clar en el seu segui-ment. No cal esperar momentsexcepcionals de la vida. El que cal éssaber estar sempre a punt en elsmoments més senzills i corrents, perveure i acollir Jesús en cadascun dels

nostres germans.

QUE SIGUIN TRACTATSAMB TOTA HUMANITAT:

Sant Benet, ací, ens ve a mostrarles actituds que hem de tenir enl’ACOLLIMENT.

HUMILITAT, com Jesús: Flp2,5: “Tingueu en vosaltres elsmateixos sentiments que tinguéCrist Jesús, el qual, subsistint en lacondició divina, no cregué haver-sed’aferrar gelosament a la seva igual-tat amb Déu, sinó que s’anorreà a simateix, prenent la condició d’esclau,esdevingut conforme al que són elshomes, i trobat en el seu capteni-

24

ment com un altre home, s’humiliàa si mateix, fent-se obedient fins a lamort, i una mort en creu. Per aixòtambé Déu el va exaltar fins a l’ex-trem, i li concedí aquell nom queestà per damunt de tot altre nom”.D’ací:

• HUMANITAT, com Jesús:En el Concili Vaticà II Jesús ens éspresentat com a exemple i modeld’humanitat, en el qual se’ns aclareixel misteri de l’home (GS 22), ensil.lumina l’enigma del dolor i de lamort (GS 22), confirma la dimensiócomunitària de l’home (GS 32) il’activitat humana es perfecciona enJesucrist (GS 33, 34 i 35). Ésserprofundament humans. Només aixíesdevindrem profundament divins,homes de Déu.

• MIRADA PROFUNDA, ALCOR, I D’AMOR, com Jesús:Jesús estima els homes, tots, sensedistinció, fins a l’extrem ( Jn 13,1):“Sabent que havia arribat la sevahora de passar d’aquest món al Pare,ell, que havia estimat els seus queeren al món, els estimà fins a l’ex-trem”.

- Jesús acull tothom: apòstols(crida): (Mt 5,1; Mc 3,13; Lc 6,12).A cadascun en la seva manera de serpersonal.

- Acull les súpliques de jueus ipagans: el criat del centurió (Mt8,3-13); guareix un sord que parlavamalament al territori de laDecàpolis (Mc 7, 31-35); a les nocesde Canà (2 1-11); resurrecció demorts: la filla d’un cap de la sina-goga i guarició d’una dona (Mt 9,18-26) el fill d’una viuda (Lc 7,11-17); de Llàtzer ( Jn 11,14); etc. etc.

- Acull els pecadors (es fa acollirper acollir): la samaritana ( Jn 4, 4-42); la dona pecadora (Lc 7,36-50);Zaqueu (Lc 19,1); Mateu (Mt 9, 9-13).

- Acull Pere després de les nega-

cions (Lc 22,59-62): “I, passat cosad’una hora, un altre va insistir: Bencert, aquest també hi era amb ell,perquè és galileu. Però Pere vareplicar: Home, no sé pas què volsdir. A l’instant, encara ell parlava, vacantar un gall. El Senyor, girant-se,va mirar Pere, i Pere es recordà deles paraules del Senyor, de com lihavia dit: Abans no canti el gallavui, em negaràs tres vegades. I sortía fora, i plorà amargament”.

- Elogi de Caius (III Jn): “Res noem dóna més gran joia que sentir dirque els meus fills es comportensegons la veritat ( Jesús acollidor).Estimat, et portes fidelment fent elque fas pels germans, i més si sónestrangers... Faràs bé de proveir-losper al viatge, d’una manera digna deDéu... A nosaltres, doncs, ens tocad’acollir uns tals homes a fi de sercooperadors de la veritat”.

• GRATUÏTAT, com Jesús: ( Jn15,16): “No m’heu escollit pas vos-altres a mi, sinó jo a vosaltres, i us hedestinat perquè aneu i doneu fruit, iel vostre fruit perduri, i qualsevolcosa que demaneu al Pare en nommeu us la doni. Això us mano: que

us estimeu els uns als altres”.Aquesta és la norma que dóna Jesúsa aquells a qui confia la missió deproclamar la Bona Nova i portar lasalvació: “Guariu malalts, ressusci-teu morts, purifiqueu leprosos,expulseu dimonis; gratuïtament hoheu rebut, doneu-ho gratuïtament”(Mt 10,8).

• CONCLUSIÓ:

- 1er.- Nosaltres no sols hem deser beneficiaris de l’acolliment deJesús, sinó, també, agents “comJesús”, d’acolliment dels nostresgermans, tots els homes que elSenyor ens posi al davant.

- 2on.- Certament, això no ésgens fàcil, però és certament possi-ble amb Jesús.

- 3r.- Hem de fer realitat allòque sant Benet ens diu en la sevaRegla i que sant Enric ens ensenya acomplir-ho: QUE ELS HOSTESSIGUIN ACOLLITS COMCRIST. Amb la força del seuEsperit, l’Esperit Sant, i amb lespossibilitats i sensibilitats que ell hadipositat, com a Creador, en lanostra naturalesa humana. C

c r ò n i c a

CRÒNICA DEL VIATGE-CONVIVÈNCIAA ARANDA DE DUERO I VOLTANTS - 12 AL 19 DE JULIOL 2004

RAMONA SOLANS

25

Dia 12 de juliol.- Sóndos quarts de set delmatí. Un bon grup

d’oblats i simpatitzants esperemjoiosos el nostre viatge de vuit diesque ens portarà a terres de Castella-Lleó. Ens acompanya el pare JordiCastanyer.

Pel programa que tenim creiemque serà un viatge interessant entots sentits: catedrals i col.legiatescarregades d’art i d’història, artís-tiques façanes de palaus i casessenyorials... també el cel blau deCastella, els immensos camps deblat i el riu Duero, que ens acompa-nyarà pels llocs que anem visitant i,sobretot, per uns dies de convivènciaque tots esperem.

Ja en ruta resem Laudes, amb elcant del “Benedictus” i el

Parenostre. Aquest serà sempre, enel nostre viatge, el primer acte decada dia.

Fem una parada per esmorzar icontinuem fins a Saragossa per feruna visita a la Mare de Déu del Pilari donar una volta per la immensabasílica.

Breus minuts d’autocar iarribem a l’Aljafería –avui “Cortesde Aragón”- De fora estant recordauna ciutadella envoltada de torrassesperò, quan entrem, ens trobem ambun palau islàmic amb tota la deli-cadesa dels seus patis, columnes,estances, brolladors i tota una filigrana de capitells. Hem quedatencantats d’aquesta primera visita.

Dinem a Borja, als peus delMoncayo. Després, una parada aTarazona per contemplar les

esveltes torres de la catedral i la tre-ballada façana de l’ajuntament.

Ja tard, arribem al monestir deSanta Maria, de monges bene-dictines, situat a tres quilòmetresd’Aranda de Duero. La residènciaés bonica i les habitacions conforta-bles. Hi estarem bé.

Dia 13, dimarts.- Després delrés de Laudes i esmorzar, assistim al’Eucaristia amb les monges, a laseva capella.

L’autocar ens espera. Anem fins aAranda de Duero i una guia ensporta fins a l’església de Santa Maria,de bellíssima portalada, construïdaentre els segles XV i XVI.

A la tarda ens arribem aPeñaranda de Duero on visitem lacol.legiata, de façana barroca.És original el retaule neoclàssic de

26

c r ò n i c a

història del santuari mentre ens vaacompanyant. La capella té unacúpula molt treballada que dónamolta llum. Un sepulcre d’alabastreguarda les despulles del sant.Acabada la visita anem fins aPeñafiel per veure el seu famóscastell. Fa un sol radiant en un celpuríssim i les torrasses semblentocar el cel. Ens hi passegem ifotografiem per tots costats. Des dela torre de l’homenatge, el seu puntmés alt, podem gaudir d’unapanoràmica extensíssima. Al mateixcastell hi ha el Museu Provincial delVi, de Valladolid. Fem un recorregutper la cultura del vi i aspectes rela-cionats amb la producció, passantper les diferents matèries que tenenuna estreta relació amb la vitivini-cultura. Ha estat una doble visitamolt interessant.

A la tarda ens arribem fins aTórtoles de Esgueva on hi ha lesruïnes del que fou un importantmonestir benedictí, fundat al segleXII per Gonzalo Pérez deTorquemada. Allà hi hagué una

convent té capelles molt importants.

A Toro admirem la col.legiata deSanta Maria, inspirada en la catedralde Zamora. És magnífica la portala-da de la Majestat, a la part oest del’edifici. Van començar-la en estilromànic, al segle XI i, continuada lasegle XIII, la forma de la porta ja ésd’estil gòtic. És l’única portamedieval d’Europa que conserva lapolicromia original.

Arribats a Zamora, i després dedinar, passegem pels carrers antics,plens de portalades romàniques,veiem l’anomenada “casa del Cid” i,ben a prop, la “puerta del Obispo”,del segle XII, una de les portesromàniques de la catedral. És dignede comentari el cimbori de la cate-dral que té influències bizantina,francesa i àrab, i que ha rebut granselogis com a cimal del romànic. Elcor també és remarcable pel seu estilgòtic flamíger, amb influènciarenaixentista. La gran riquesa que téés la infinitat de detalls del seucadirat.

Ha estat un dia molt aprofitat enquè hem gaudit de debò.

Dia 15, dijous.- Avui l’autocarens portarà fins al santuari de SantPere Regalat, molt a prop d’Aranda.Ens rep un franciscà -el santuari ésregit per aquest orde- i ens explica la

l’altar major, dedicat a santa Anna,la seva patrona. Corona el retauleuna magnífica escultura de Cristcrucificat.

A la mateixa plaça, que és laplaça major del poble, en part porti-cada, hi ha el palau renaixentistadels Avellaneda que té l’entrada peruna portalada plateresca. Després dela visita a Peñaranda ens quedatemps -al juliol, els dies són llargs-per anar fins a Clunia Sulpicia, unesruïnes romanes del segle I abans deCrist. Hi podem admirar unsmosaics molt ben conservats, i l’in-dret que havia estat “les termes”, tanimportants en aquella època, onhem pogut veure el pou d’on treienl’aigua.

Camí de retorn a Aranda resemVespres i el pare Jordi ens fa unscomentaris sobre els salms del dia.

Dia 14, dimecres.- Avui el dia haestat ple d’art i d’història:Tordesillas, Toro i Zamora. ATordesillas ja ens esperava la guia, laMaria Manuela i, amb ella, visitemel Real convento de Santa Clara,antiga residència dels reis castellans.És molt important en la històriaperquè hi tingué lloc la firma del“Pacto de Tordesillas”, per fixar lalínia de demarcació de les possessionsd’Espanya i Portugal a Ultramar. El

27

c r ò n i c a

comunitat de monges benedictinesfins el 1976, quan les males condi-cions feren impossible d’habitar-hi,i es traslladaren a l’actual d’Arandade Duero.

Dia 16, divendres.- Valladolidens ha ocupat tot el dia. Ja ensesperava la mateixa guia d’abansd’ahir i amb ella comencem el nos-tre itinerari. La catedral amb elsseus retaules, la façana de l’esglésiade Sant Pau –barroca- el palau dePimentel, amb el pati renaixentista ila biblioteca que només hem pogutveure a través d’unes vidrieres, launiversitat, la casa de José Zorrilla,poeta i dramaturg espanyol.Acabem el matí a la gran PlazaMayor, orgull dels vallisoletans, ambles cases de color vermell i el monu-ment a Pedro Ansúrez, que és con-siderat el fundador de la ciutat.També veiem l’església de SanBenito, dels pares carmelites, elsquals avui, dia de la Mare de Déudel Carme, celebraven la festa amb

solemnitat.

Dinem al casino i després anema l’antic col.legi de Sant Gregori,avui palau de Villena. Visitem elmuseu d’escultura religiosa on hi ha obres d’Alonso Berruguete, elmeravellós “Santo entierro” de Juande Juni, i tantes altres escultures delsegle d’or castellà. També hem passatuna bona estona admirant el pin-toresc “pessebre napolità”, de gransdimensions. No hi manca detall, itots els personatges van abillats ambvestits d’època.

Ja cansats –els museus esgoten-emprenem el retorn a Aranda.Estem cansats, però contents perquèhem pogut conèixer una ciutat moltinteressant.

Dia 17, dissabte.- Matinada comcap dia. Tot just apunta l’alba i l’au-tocar ja corre camí de Portugal. Hiha qui, de dins el cotxe, aprofita perfotografiar la sortida del sol.Arribem al “Parque natural deArribas del Duero”, i l’espectacle

que contemplem és impressionant.El riu Duero, als nostres peus, correengorjat entre Espanya i Portugal.Ens espera el creuer ambientalinsonoritzat, que sembla que no esmogui, però anem navegant entreespadats gegantins que separen elsdos estats. Hi ha un gran silencique només trenquen les explica-cions del guia i, de tant en tant, elvol dels grans ocells que habiten enaquell parc feréstec. Ha estat unrecorregut deliciós sobre un riu trans-parent on es reflectien la vegetacióautòctona del parc i les gransroques dels espadats.

Dinem a Miranda do Douro,fem algunes compres en les gransbotigues de roba i, pensant que elviatge és llarg, emprenem el retorn,després d’un dia diferent de tots enquè la protagonista ha estat la natu-ra amb tota la seva grandiositat. Totsn’hem gaudit de debò. I, com cadadia, els comentaris del pare Jordi enshan fet més lleugera la tornada.

28

Dia 18, diumenge. Avui, comque és diumenge, hem assistit al’Eucaristia amb les monges.Ha celebrat el pare Jordi i ha predi-cat l’homilia.

Cap a migdia hem anat fins aRoa a visitar les “Bodegas Durón”,conegudes de les germanes Bach.Ens expliquen tot el procés d’elabo-ració, des de la vinya fins a l’envasat.Hem après moltes coses que nosabíem. A la tarda anem cap al san-tuari de la Mare de Déu de la Vid,regit per pares agustins. El santuariés molt antic i ha passat, com tots,

per l’exclaustració de Juan deMendizábal. A poc a poquet l’hananat reconstruint i ara gaudeix d’unclaustre amb columnes molt treballades, d’un panteó i de l’es-glésia. També té hostatgeria.

Hem d’aprofitar l’última tardaque ens queda i anem fins a SanEsteban de Gormaz on podemveure dues antiquíssimes esglésiesromàniques. Trobem una guia queens porta fins a Nuestra Señora deRivero. Els carrers són costeruts, ical pujar per veure l’antiga, però benconservada, portalada romànica.

L’església és petita i la presideix laimatge de la Mare de Déu. Ens calpujar encara un xic més fins arribara l’església de San Juan, amb portalada també romànica.

És interessant de veure com, entots els llocs per on hem passatguarden autèntiques joies d’art ques’estimen molt i procuren conservar.Varen tenir la sort que, per aquestaterra castellana no hi passà ladestrucció de 1936.

Dia 19, dilluns. Amb les maletestancades, celebrem Laudes iEucaristia, esmorzem i ens acomia-dem de les monges, donant-los lesgràcies pel bon tracte que n’hemrebut. I comencem la tornada a casa.

Parem a Burgo de Osma per visitar la catedral d’estil gòtic, delssegles XIII i XIV. Conserva el claustre gòtic i el retaule de la capella major de Juan de Juni. Elmuseu, molt complert, guarda el“Comentario del Apocalipsis”, delBeatus de Liébana, del segle XI, queconté pintures precioses d’un minia-turista mossàrab.

Acabada la visita, sortim cap aCalatayud, on dinarem. Després,quilòmetres de carretera, fins a unaestació de servei on parem, i aprofitem per cantar “El cant delsadéus”, i cap a casa.

Voldríem donar les gràcies alpare Jordi Castanyer per tots elsensenyaments sobre els salms queens ha anat donant durant les tardesd’autocar.

Arribem sans i estalvis al carrerAragó i ens acomiadem amb alegria,tots feliços per la bona convivènciaque ha regant durant tot el viatge.I a esperar una altra trobada,si Déu vol. C

c r ò n i c a

29

JOAQUIM MIRÓ

c r ò n i c a

El passat 1 de juliol, ens

sorprenia la notícia.

No ens ho acabàvem

de creure o, millor, no ens ho volíem

creure. En Joaquim Miró havia

mort!

Quantes vegades, davant d'una

mort inesperada i sobtada, ens fem

la pregunta: Per què...? I aquesta

vegada, davant la realitat de la sepa-

ració de l'amic, aquest interrogant

s'ha fet molt més tenaç.

Segurament que si li haguéssim

preguntat com i on volia que fos el

seu traspàs, ens hauria contestat

amb la seva ironia benèvola: A la

muntanya! I, ep, si pot ser, a la de

Montserrat...!

S'estimava Montserrat. Estimava

la comunitat benedictina,

l'Escolania, els Oblats. Però sobre-

tot estimava amb un fervor especial

la Mare de Déu. Cada cop que puja-

va a la muntanya, abans o desprès de

la seva caminada, anava al cambril

saludar la Mare i a fer-hi pregària...

Estimava Déu i el lloava amb la

senzillesa del "Magníficat".

Home de fe i conviccions cris-

tianes ben arrelades. Aprengué a

estimar i ens ho ensenyà al llarg de

la seva vida. Estimava la Cèlia, i ho

demostrà amb escreix!

Estimava els seus fills i néts, els

seus familiars i els seus amics.

Estimava Catalunya. Patia pel

seu país! Patia pels seus governants i

per l'Església catalana.

I des dels els seus inicis en

l'escoltisme, arrelà molt fort dins

seu el lema: Sempre a punt! Abans

eren els altres que ell mateix!

Enguany, estava il·lusionat

perquè volia fer el "camí de

Santiago". Però Déu, li’n tenia un

altre de preparat. El volia al seu

costat, i per sempre! Ara, estem

segurs que, a l'entorn del Pare, s'hi

canten aquelles cançons de

muntanya que tant li agradaven...

Lloem Déu, perquè ens l'ha

posat prop nostre i, estimant, ens ha

ensenyat a estimar! CSebastià Grau

“En Joaquim Miró, fent la salutació escolta, davant del relleu de Mn. Batlle fundador i Consiliari del Moviment Escolta de Catalunya,

que hi ha a la façana del Monestir de Montserrat”.

30

COLOMA CLAVELL

caminava i caminava, i ho voliaveure tot i saber-ho tot. Com gaudiaamb els viatges dels oblats!Acomboiava les persones de talmanera que, un cop resolt el proble-ma, encara les empaitava per fer-losalgun bé. Els telefonava i els ajuda-va. Diguem que tenia una activitatatenta. Aquesta atenció era, enprimer lloc, per a Déu.M’impressionava quan la veia pre-gant. A mi em deia que els primersmoments de cada dia eren de Déu,tant el dia que podia fer Matines,com el que només podia ferLaudes.Sé que, i ho deia molt natu-ralment, que no podia viure sense lamissa. Tots sabem com n’era, debona infermera... Doncs bé, mai nova poder solucionar la malaltia quemolts porten a sobre i l’arrosseguenfins a la mort i que s’anomenaMontserratinitis.

Una de les coses més duresd’aquests últims anys que va passar al’Atmetlla va ser justament el fet deno poder pujar a Montserrat. Si elseu “600” pogués parlar sentiríem les“salves” a la Mare de Déu que liadreçava quan arribava a Montserrati quan se n’ananva... Això és un dir,ja que, de fet, encara hi és, aMontserrat. Marxar de Montserratés impossible. Molts encara la hitrobem.

Que el seu record sigui guardatamb veneració. C

Josep Icart

Una oblata de tempera-ment! Una oblata acti-va. Una oblata de vida

interior!

Quan el Senyor ens diu que hemd’estimar el pròxim com a nosaltresmateixos, ens ve a dir, també, quehem d’estimar d’una manera naturali humana, i que ho hem de fer,sobretot, amb els dons que Déu ensha donat. Entre els molts dons queDéu va donar a la nostra germanaColoma, i amb els quals ella va esti-mar Déu i a tots nosaltres, hi ha eldo de comandament. Diria queaquest era el primer servei que ensfeia...

Tenia ull clínic. Ningú no ho potnegar. I amb aquest ull clínic ensfeia obeir a tots. En ella, hi podíemtrobar aquest binomi complemen-

tari que és ben difícil de conjuminar.El podríem expressar així: manavatot servint, i, servint, manava. Noseria just de recordar la Colomanomés per aquest do... tot i que ésmolt, ja que sempre servia amb unagran sol.licitud... La Coloma feiaentrar, vulguessis o no, en el seu jocafectiu. Regalava, amb la seva mira-da, la confiança que volia tenir ambl’altre. La Coloma volia i valoravales amistats. Donava a entendre quevolia estar amb tu. Quan li donavesafecte, aviat se’t comunicava, i teniesun lloc en el seu cor. Jo en puc donarfe. I sé que molts d’altres, també.

En el retrat de la Coloma no hipot faltar una pinzellada sobre laseva activitat. Era com un desficique tenia pels altres. Li agradavaanar al davant. Encara que les sevescames li feien alguna mala jugada,

c r ò n i c a

N O T I F I C A C I O N S

QUE EL PARE ELS ACULLI EN EL SEU SI

INSCRIPCIONS: Ma. Dolors Tresserras, Tel. 93 828 06 36 / mòbil 656 40 80 57Dia indicat a partir de les 9 del vespre

Informació Tresoreria: Sebastià Grau, tel. mòbil 609 37 94 93

CALENDARI D’ACTIVITATS DELS OBLATS BENEDICTINS - ANY 2005

JUNY11/12

30

JULIOL 13

23/30

SETEMBRE 5

17/1826

OCTUBRE 8/12

31

NOVEMBRE 12/13

2124

DESEMBRE 11

TROBADA per compartir la vida i la feConferència-Eucaristia a LESTONNAC - 20 h.

Eucaristia. Altar de S. Benet-Catedral-11h.EXCURSIÓ - CONVIVENCIA (previsió)

Inscripcions Regla B. - RecésREGLA B. - RECÉS

Inscripcions Exercicis Espirituals

EXERCICIS ESPIRITUALS

Inscripcions Trobada

TROBADA per compartir la vida i la feInscripcions Domínica GaudeteConferència-Eucaristia a LESTONNAC-20 h.

DOMÍNICA GAUDETE

FAMILIARS

Josep Carbonell Espier, germà de la Montserrat

Francisca Golano Balcells,mare de la Montserrat Llenes

Josep Plans Vall,germà del pare Salvador

Ma. Teresa Bachs i Mach,mare del pare Jordi Castanyer

ELS NOSTRES DIFUNTS

Eulàlia Calsina Gispert, de Manresa

Josep Camps Reverter, d’Alella

Coloma Clavell Villanueva,de Santa Coloma de Gramenet

Joaquim Miró Fisa, de Martorell

Pepito Sellarès Baiget, de Terrassa

Gertrudis Costa i Perich, de Badalona

DISTINCIÓ. La fundació “Actuació Cívica”, que presideix el sr. Lluís Carulla, i en el seu 22è lliurament de premis, l’ha atorgat a l’oblat Manuel Clariana i Regàs, de Mataró, per la seva llarga trajectòria com a professor de català al “Foment Mataroní”. En nom de tots i de cadascundels oblats, el felicitem de tot cor.

Inscripcions Recés al S. del Miracle

RECÉS al Santuari del MIRACLE

Inscripcions Domínica Laetare

CONFERÈNCIES a LESTONNAC-20h.DOMÍNICA LAETARE

Eucaristia.Altar de S. Benet-Catedral-11h.

Inscripcions TrobadaTROBADA per compartir la vida i la feInscripcions Excursió PrimaveraInscripcions Regla B. - Recés

REGLA B. - RECÉS

EXCURSIÓ CONVIVÈNCIA

Inscripcions Trobada

GENER24

FEBRER12/13

21

MARÇ 9/10/11

1321

ABRIL4

16/1718

MAIG7/8

21/2230

32

DESITJAR LA VIDA ETERNA AMB TOT

EL DALER ESPIRITUAL

(RB, C. IV)

C