Els Dijous _.Blancs

PROSOPOPEIAL'aviram nadalearc arriba a ciutat a ra-

mats o bé dintre els cistells de les pageses.El trànsit dels galls dindis, annb llur ves-timenta de xarol negre mat damunt l'asfalti conduïts per dos guardians de brusa icanya, és un dels espeçtacles més disgra-ciosos. La gent•;pr%mmirada no els dispensacap rebuda cordial, perquè diu que qual-sevol sap on J en criats i que si moltconvé només fan atipat d'escombraries.El gall dindi sense cèdula personal té gai-rebé la mateixa rgputacïó que el conill ca-solà, que sem^fe s'ha de veure preterit pelconill de bosc ,i sentir com se li lira encara la reminis ència dels filferros.

Els galls dind¡c de bona criança fan salutper les %mmedie;iorrs del mas i.acompanyenles colles jornaleres en moltes caminadesassisteixen a les feines del podar % batre,una mica neulits, però al temps de la ve-rema ja comenien a estarrufar-se tot espi-cossant sota els garrofers o vora els cepsesmotxats, aniq^ un mateix dret d'estadaque el de les cabres. A més, tenen plat ataula, però no una taula de fonda de sisos,sinó una ¡aula ,pairal on no s'escatima n%el segó ni el moresc. De nit, s'aixopluguendintre l'aunple corral encatifat amb trits ipalla, capaç per a donar-hi recepcions i vet-llades ballables.; D'ací llur arrogància.

—Que no ena baixareu el gall, enguany?— pregunta la 'compradora habitual.

—Pla bé, I que és tot superbiós ! .- res-pon la masovera. .

El diumenge .següent, el gall dindi fa laseva entrada triomfal sota garlandes - d'alls% manats de cebes. La pagesa se'l mira dmbels ulls humits ..i el sospesa amb recança

—Ja se'l pot ' c'onternplar. De bona fe,que el meu home no volia pas que me l'ers-dugués. N'ha tingut com un sentihaent, per-què l'hem puje costi un fill i amb totacondícia ! :

Aleshores surt la romana, passen el ganxopel cordill de lis potes del gall i el-pesen ia pols:

—Vint terces i, A dues pessetes la terça,vuit duros rodgps. , -

La mestress4 no té esrraa rrfe regatèjaruna bèstia que s'ha presentat dmb unaaurèola tan ses ihnental ; li sem ldria unaprofo,nacZó._P r ,cj stars^br. abone.-ie i ^-

I tar-lo, es bescanvien compliments—Ai, jo no tinc cor...—Potser haurem d'anar a cercar un veí!Què fóra, però, el gall dindi sense el

farciment? La mestressa tindrà, doncs, curad'adquirir, la vigilia, les botifarres, el llo-millo, les trufes, els pinyons, les prunes,les pomes, les orellanes. Quan tot es coua la cassola, un perfum deliciós esnplena lacasa. Aquesta olor vària, cocktail evaiaes-cències, és la invitació més convincent ala festa de l'endemà % posa un prefaci deso;nni a la materialitat de la dentada.

La cavitat posterior del gall es renta ambmoscatell i la cullera de fusta vá farcint-lade la condiinentació ja presa:

—Encara farem curt, perquè també n'hihem de ficar pel coll!

Un cop cosit per les dues bandes, l'ajeuena la greixonera; l'unten de llard fins a l'a-parenca d'un garrí ; l'empolvoren de ca-nyella fina, el tapen amb dos fulls de paperde barba ruixats de vi, enganxen la con-*rasenya a la nansa % el porten al forn :

—Fixa't : quina patxoca!Quan, a l'hora del gran àpat, el trinxant

es clava en la flonjor daurada, la noia dedotze anys recull i ofrena la poesia del'ambient

C'est aujourd'hui, qu'auprés de la cré-che...

—Es tan tendre que es desfà a la boca!—1 de punt de sal, encertadíssim !tllentrestant, el xainpany engega la pri-

mera salva.S.

«L'avara poverfà»

Les esposalles de 1'ex-infantessa Beatriuamb el príncep de Torlonia, que tindranbloc el proper dia 54 de gener, han portatUn enrenou considerable entre les monàr-quiques dels nostres centres més o menysaristocràtics.

El fet diferencial ha tret el nas fins enaquest afer. En saber que les monàrquiquesd'Espanya, en general, ofrenaven un trous-seau a l'exinfantessa, les que radiquen acívolgueren destacar-se i s'empescaren un re-gal de més sonada. Les unes suggerirenun collaret de perles, les altres un adreç decliamants, però, finalment, s'imposà unadiadema.

Les penyablanquistes sumades amb lesnosieguistes han arribat a recollir unes tren-a mil pessetes, quantitat que no és res de

l'altre món per a una peça d'aquesta im-portància.

Una bètica d'ulls acerats exclamava a lasecretaria del Partido Agrario Español:

—No lo pueden remediar: son de la Vir-gen del puño!

Una diadema suspecfa

Les «raons» han,; ;sorgit en proposar lapersona més qualificada per a conduir ladiadema a bona destinació. La senyoraJosefina Cros de Senillosa obtingué unapila de sufragis i, de primer, semblava quefóra verament ella l'elegida, però les intrl-gues de la cort clandestina la desbancaren.

En saber-se que la missatgera definitivaés la marquesa de Villanueva y Geltrú, totel galliner s'avalotá, al punt que es proferi-ren dicteris com aquest :

— Vaya, chica, tener qué estar represen-tadas . por la mujer de un republicanote !

—Sí; pero fíjate que és lel Real ClubRepublicano !—contestava una de les po-ques partidàries de la marquesa, per tald'endolcir la píldora.

Les ràncies

Com és ben natural, les monàrquiques demés ranci'or, en assabentar-se que la mar-quesa de Villanueva era la designada per atransportar la, diadema, cuitaren a retirarllurs respectives aportacions, tot ingressant

-les a la llista del trousseau, amb aquestaescUsa

— •NG cs, dit¡ qu6 yerl.. cuanto expresiónde intimidad, el atrousseau» tiene muchomás carácter!

Exporfació de capifals4

A darrera hora, han sorgit una sèrie d'es-crúpols legalistes quant a la tramesa de lajoia a Itàlia, puix que la sortida de dineri valors espanyols està prohibida, i a mésel demanar un permís d'exportació, per unconcepte semblant, al govern de la Repú-blica, és una mica massa fort.

Sembla que s'ha decidit endur-se'n la pe-ça desmuntada entre tres o quatre damespenyablanquistes, les quals es collocaran eltros respectiu com una agulla de pit.

E1 baró de Grinyó, un dels de la darrerafornada i, per tant, menys fervorós, deiaingènuament:

—Tants obstacles, tants obstacles; jo jaho deixaria córrer!

«Arres Eos»

El Borbó se les prometia tan felices quees va creure amb dret de demanar una en-trevista a la senyora de Bonnemaison, ví-clua de Verdaguer, al seu pas per Romacapitanejant una colla de la Cultura de laDona, la tardor darrera.

L'enviat especial hagué d'escoltar aquestaresposta—Lo siento en el alma, pero aunque ca-

tólicas, somos catalanas y republicanas.Nuestra entrevista podría pues ser corren-tada aviesamente.

Diu que el Borbó es va empipar en tantade mesura que fins mobilitzà dos secretarisper a fer determinades gestions prop d'al-gunes famílies monàrquiques catalanes; .,^dels quals ha estat vist, aquests dies, peralgunes poblacions acompanyat de requetèsi alfonsins, amb gran descocament.

—Ui, las bajas que han habido ya en elInstituto de la Dona! — glopejava una an-tiga primorriverista:

En bona lògicaSota l'Esquerra, la junta de contingents

de la Generalitat estava sota la presidènciade Josep Fontbernat, el dels cent homes.

Avui, sota l'ègida radical, s'ha nomenatpresident d'aquella junta En Capdevila, eldels cars de Clavé..Això ens fa esperar que quan mani la

Lliga, la presidència recaurà forçosamenten Lluís Millet...

Inicials oportunistesUna persona prou conegucla entre els me-

dis literàrio-científics de la nostra aristocrà-cia autèntica fou obsequiada, amb motiud'una seva intervenció professional, per unclient resident a Canàries, amb un magníficautomdbil torna de la seva factura. L'auto-mòbil, al costat del número, porta una G iuna C, abreviació de Gran Canària.

EI nostre home decidí fet una excursióamb l'automòbil precisament el dia 6 d'oc-tubre. En passar, via Puigcerdà, per Most.cada, fou aturat per uns sometenistes do-blats d'escamots.

-- Quin permís de circulació porteu?— Calla, home — féu un dels sometenis-

tes, mentre amb la Winchester - assenyalavala matrícula de l'automòbil — que no hoveus? G. C., Generalitat de Catalunya.

L'endemà, quan tornava cap a Barcelona,les coses havien canviat, 'i."á Montcada altra vegada una parella de la guàrdia civil lidemanà el "permís de circulació

Novament les inrcta11s de la matricula lidonaven via lliuré ; aquesta vegada un delsguàrdies digué :- Fájate, hombre : U. C.; Guardia (dil.Una mica niés i li presenten armes.

Segell pro=infànciaMJ nnotz no pot deixar de .fer-ne pr^na-

gandz_. ..°;.

En Campos, el dibuixant del cartell d'a-quest any, es troba amb un collega i parlende la seva obra:

— Noi, sort que l'has signat, que si no,no hi hauria res de teu en el cartell!

— No me'n parlis 1 N'estic avergonyit!— Que pensaves que ningú no se n'ado-

naria ?— Res d'això : he estat víctima d'una

confusió ! Veuràs, com que sóc un artistaque no emprenc mai cap treball sense in-vocar la inspiració de la musa, resulta queabans de començar una obra ja me la veigrealitzada dins del cervell...

— No comprenc la confusió.— Sí, home, sí ! Em vaig confondre en

creure'm que havia vist el cartell in mentequan on l'havia vist era en una bastida dela plaça de Catalunya!

Els ennavegats

Els presos de ('Uruguay adquiriren unnúmero de la rifa de Nadal, i tragueren.Tothom en parlà. Ningú pera no parlà delpropòsit dels sortosos desgraciats, un cophaguessin cobrat el premi : volien comprarel vaixell. Però aquest és propietat del com

-te de Güell, i com que el comte és soci deLliga Catalana, per tal de fastiguejar aquelibé de Déu d'esquerrans, no volgué vendre'lsla nau.

La política no té entranyes.

Agra podrà comprar=seun diccionari

MIRADOR INDISCRET

Any Vi Núm. 307•Barcelona,dissabte, 29 des em bre 1934

Que I'anyque va acomençar ',ens sigui Lleu.

Preu: 30 cèntims - Corts Catalanes, 589 - Tel. 11430 • Subscdpck : 3`50 pessetes trimestre

POSTDATA CATALANA ALS CINC ARTICLES SOBRE KANT (*)

Kant a CatalunyaSaben els ,ostres lectors, perquè ho hem r ressonant i resplendint del so i la llum de

cantat manta vegada en tots els tons, que la tradició nostrada, sinó fent esforços perl'alegria més gran que hem tingut en tal d'alliberar-se de la influència kantiana,

aquest. món de tristeses i món de mones, que a desgrat d'ésser una tendència queperqué els uns ens imitem als altres, va dóna massa ales a la filosofia, per a Xavier

ésser la de veure, un dia donat, que la Llorens fa l'efecte de plom, aconseguint elciència universal o Hiparxiologia, que nos- contrari del que deia Bacó, citat en llatíaltres vam concebre, batejada primer amb pel mateix Llorens, quan diu que 'el ra-el nom grec de Sumpèctica, que vol dir cronalisme pur ha donat origen a moltsconcreció, i després amb el nom també errors perquè prescindeix d'aquell elementgrec d'Hiparxia, o Ipargia, que vol dir al qual l'enteniment humà deu allò que

existència, coincidia en tot i per tot amb recomana Bacó en l'aforisme que diu : «Nola tradició científica catalana, com vam te- I cal afegir ales a l'enteniment humà, sinómr l'honor i el plaer de fer veure i d'ex- . més aviat plom, per tal que sigui gràvid».plicar en el Concepte general de la Ciència Llorens, malgrat caminar amb peus de

catalana, llibre publicat ja fa molts anys, plom, com caminen tots els filòsofs de la

que el Dr. Carreres i Artau titula Estudi Cerra catalana, nosaltres els primers, va ve-general de la Ciència catalana, nir un moment que va estar a punt de

(robant-nos encaixats en el corrent flu- perdre el cap, sota la ventada neokantianavial del pensament que va com de la mun- que aquells dies bufava del cantó del nord,tanya al mar, des de Ramon LlulI, fun- com el que cau a l'aigua i fa esforços dedador de la Hiparxiologia, amb el seu Gran flaquesa per tal de nedar i de salvar-se.

Art, fins a Xavier Llorens, passant per Ra- Així com Balmes, el ressuscitador de lamon Sibiuda, Jaume Balmes i altres, que nostra tradició filosòfica al segle xix dient-

en el Concepte general esmentat esmentem, li Surge et ambula, en iniciar-se el nostre

no sols va ésser una satisfacció com cap desvetllament espiritual modern, es trobamés no n'hem tingut ni potser tindrem en com el peix a l'aigua dintre la influència

aquesta vida, sinó un estimulant i un re- tomista, t en comptes de reaccionar-hi en

forç pels nostres treballs, estudis i medi- contra encara s'hi enfonsa més, com el que

tacions, per la seguretat plena que ens do- a la matinada oint tocar hores, en comptes

nava d'estar ben orientats, des del moment de llevar-se encara s'endinsa • més al llitque a ulls clucs havíem trobat el camí dels per dormir més pregonament, Xavier Llo-

herois de la història del pensament català, rens fa esforços per tal de sortir d'aque-

tal com també l'havien trobat ells, perquè lla influència nefasta de la qual ell és el

ni Balmes ni Llorens no creiem que s'ha- primer de reconòixer la nocivitat pen-guessin adonat mai de la gran coincidència sativa.

que tenien amb Ramon Llull i Ramon Si- Admetent el principi kantià que ell co-biuda o Ramon Sebond, coem li diu Mon- breix amb el mantell del Nosce te ipsum

taigne que el va traduir al francès. Ni que embolcallava Sócrates, no renuncia a

Balmes ni Llorens no parlen ni diuen res la ciència universal, que és el seu somni

de la relació tradicional que poguessin te- daurat, com ho és el nostre. Però així comnir, com efectivament tenien, amb aquests Kant suposa que aquesta ciència universaldos Ramons, ni sabem que n'haguessin fet serà purament subjectiva, Llorens, com acap estudi especial que els permetés inspi- , bon català, espera que serà plenament ob-

rar-s'hi i sentir-s'hi lligats de peus i mans, jectiva. L'estudi ele l'enteniment que surta desgrat que Llorens, en el seu memo- de 1a crítica de la raó pura, diu Kant, portarable discurs inaugural de l'obertura del ,a creure que les lleis del coneixement ens

curs universitari de l'any dq del segle pas - amaguen la realitat nouménica. L'estudi desat, parla de la tradició científica que in- l'home, diu Llorens, ens porta a creure queforma l'esperit nacional dels pobles de la el coneixement ens mostra la realitat cruaterra, arribant a la meravella de dir que " i nua. El mètode és el mateix; la çonse-el pensament filosòfic és un producte de qüèàcia, radicalment diterent. Per fiant nb']'esperit nacional, hi ha esperança de ciència universal ; per

Quan vam tenir el plaer de publicar el Llorens la crítica de la raó pura és t'espe-

Concepte general de la Ciència catalana rança de la ciència universal dels nostressuara esmentat, dels pensaments de Xavier somnis. Lasciate ogni speranza voti ch' en-

Llorens recollits pels seus alumnes en trate, diu Kant, com Dant, a la porta deapunts de classe, únics documents filosò- la filosofia, com el poeta italià a la portafies que han quedat dels estudis del mestre, de l'infern. Mentre hi ha vida hi ha espe-

només s'havia publicat el que va sortir als rança, respon Xavier Llorens, esperant,Arxius de l'Institut de Ciències, a cura del com Dant, poder dir E quindi uscimi a

nostre molt estimat i admirat amic Ors, nveder le stelle. Si Kant és la fosca, Llo-

que nosaltres en el Concepte general de la rens és la llum. Si Kant és l'infern, LlorensCiència catalana presentem com et pendant és el Cel. Si Kant és la negació sistemà-de Ramon Llull, fent veure clar que en tica, Llorens és ]'afirmació resplendent. Totla història del nostre camí científic damunt el que Llorens té menys de geni que Kant,de la terra, essent un gegant com el ma- ho té de visió de la realitatteix Llull, representa l'inrevés de la me- Sota les influències tan ben assenyaladesdalla del fundador -de la nostra ciència, que pel Dr.. Carreres i Artau en el proemi de

ja té set segles més que nosaltres. la Introducció a la filosofia, que són la

L'any ao del segle que som, van ésser socràtica, la cristiana, l'escocesa i la kan-

publicades finalment, que ja era hora, en i tiana, el pensament de Catalunya es di-

tres volums, les Lliçons de Filosofia amb buixa en el pensador del Pla del Penedèsaltres treballs, entre els quals hi ha el a contraclaror dels vels de llum i d'ombradiscurs acadèmic esmentat, titulat Oració que li tiren al damunt Grècia, Judea, Es-inaugural, editats per la Facultat de Fi- oòcia i Alemanya. Si de la influència de

losofia i Lletres de la Universitat de Bar- Grècia, de Judea i d'Escòcia no se'n plany

celona, i ara darrerament l'any passat, I'il- ni se n'allunya, de la infiuéncia d'Alema-

lustre historiador de la filosofia catalana, nya se li coneix que en vol fugir, perquè

al qual tant i tant deu la nostra cultura es veu que li fa mal i li fa més nosa que

moderna, el també esmentat Dr. Tomàs servei.Fx.aNCrsc PUJOLSCarreres i Artau, va publicar altra volta

els apunts de classe caçats al vol pels dei-xebles del mestre, acompanyats dels dos --cèlebres estudis originals del catedràtic ti- (*) Segueix a la pàs. 8. — Els «Cinc ar-

tulats De la unitat de la filosofia i Del des- ticles sobre Kant» han aparegut en els nú-

envolupament del pensament filosòfic, sota sileros 297, 298, 300, 301 r 302 de Mtaanoit.

el tan escaient com adient títol genèricd'Introducció a la filosofia:

Sota la capa de la influència de Kanto aficions kantistes com parlant de Llorensdeia el seu amic Milà i Fontanals, de glo-riosa memòria, que no podia veure Kantni en pintura, perquè si hagués pogutl'hauria fet desaparèixer del mapa, encaraque en el ram estètic li seguia els passos,com ja vam fer constar expressament enels cinc articles sobre el filòsof alemany, isota la influència de la filosofia escocesaque tant va pesar en el pensament catalàdel segle passat, per la gran afinitat demètode d'observació aplicat a la psicologia,el pensament català surt de Xavier Llorensen totes aquestes obres publicades, no sols

A la pàg. 3:

cop d'ull internacional. L'any que s'aca-ba i el que ve, per Tiggis.

A la pàg.6:

La personalitat d'Auziàs March, per R. Ca-

rreres Valls,

A la pàg. 7:

Des de València, El Se rvei d'InvestigacióPrehistòrica, per Almela i Vives.

Entre les dependències de la, Casa de Ca-ritat on s'han ressentit els beneficis de lasegona de Nadal, hi ha la redacció del FullOficial.

El que més sorollosament demostrava laseva alegria, per la sort que li havia tocat,era un redactor generalment pansit, no mas-

sa llest a treure's les quartilles de davant.Ara que tot ho veu de color de rosa, no

s'enfadarà si li retraiem dos exemples dela seca (literatura)).

Un dia, parlant d'un accident, escrivia«El herido, que por cierto se llamaba Frau -cisco, presentaba», etc.

Una altra vegada, ressenyan't la mortd'un nen a Terrassa, cloïa així la informa-ció : ((Entrada la noche, llegó el juez y or-denó el levantamiento del cadaver%to.n

Un esporí nouDe La Vanguardia:«Berlín, 26. — Se ha hecho público el nú-

mero de esquiadores norteamericanos quetomarán parte en los juegos olímpicos de in-vierno de 5936 en Garmisch-Partenkirchen.Son en total c9; cinco, en los concursos desalto ; cinco, en las carreras de distanciaseis, en las de descenso, y dos para las desalón.»Sinó que ens creiem que aquest salón és

una mala transcripcció de slalom, pensa-riem que l'esport de l'esquí n'ha fet de me-nuts, com el tennis amb el ping-pong i elgolf de debò amb l'oblidat golf miniatura.

Ara?

Certa premsa diària va plena, aquestsdies, de notes polítiques trameses pels di-versos partits federals.

EI lector atent pot haver observat que,quan apareix dins el panorama polític pen-insular qualsevol perspectiva electoral — per

A la pàg. 8:

Wagner, músic de les forces te l ' l úriques, LA DONA DELS NASSOSper Josep Palau. 1 Es cert que només s'ha quedad amb un, però val per Eres =cents seixanta=cinc

Estirat i prenent el sol dalt del pont joestava passant un d'aquells moments d'eu-fòria que, de tant en tant, es presenten enqualsevol viatge marítim ; sense cap ape-tència ni cae ganes de saber res. Però lacivilització, en forma de diari de bord, m'o-bligà a assabentar-me dels darrers comuni-cats per ràdio. Llegeixo : Troubles en. Es-

Les sis columnes del Temple de J

/agüe seguit de quatre notícies catastròfi-ques referents a l'estat del país. I com quegairebé tots els dies llegia coses semblants,vaig acaber per creure que devien éssertroubles trufades de males intencions tu-rístiques.

mena de cova Jesús va passar la infantesa.Una cova sòrdida i profunda. Una infan-tesa de taup. 1 els Van Eyck i el DellaRobbia i el Fra Angèlic i el Tintoretto itots els artistes de la humanitat vinga pin-tar palaus magnífics i jardins florits perrepresentar l'escena de l'Anunciació verifi-cada en aquesta pobra cova. I després en-

cara diran que l'art no endol-ceix la vida.

Sortint de Nazaret veiemel Mont Tabor, famós per lesbatalles que s'hi han celebrati més famós encara perquèhom hi situa el miracle de laTransfiguració. Es una peti-ta muntanya de forma espe-cial. En temps d'Antíoc III-segle ui (a. de J. C.)—deienque tenia forma de mamellar ara la comparen amb el bar-ret de Napoleó. Ganes de bus-car tres peus al gat.

Carretera avall, arribem ala mateixa altura que el ni-vell del mar i baixant dos-cents metres per sota d'aquestnivell arribem al llac de Ti-beriades. Aquest llac és moltmés agradable que la MarMorta : l'aigua és potable iamb una gran quantitat depeixos. El país està ple de tes-timonis de la vida de Jesúsel petit pujolet on va pronun-ciar el Sermó de la munta-nya ; Betsaida, on vivien elsseus deixebles Pere i An-dreu; Magdala, poble de laMagdalena; Cafarnaüm i tantsaltres llacs coneguts i citats ales Sagrades Escriptures. Enaquest recó de món, a dos-cents metres sota el nivell delmar, Jesús va .parlar a uns

ú^iter pobres pescadors i des d'ales-hores començà una nova reli-gió. Començament ben humil.

Moisès, en canvi, per entendre's amb elseu Jehová, s'hagué de valer de llamps itrons i pujar dalt del cim del Sinaí. Peròla doctrina de Jesús ha esclatat, després,amb molt més terratremol que la llei mo-saica.

Balbek. Aquí no hi falta res ; des de la co-lumna a mig caure fins a l'eura entrema-liada. Arribeu a malpensar que en tempsd'August i Caracalla sols havien construitunes ruïnes de nova planta.

Cap al tard, quan s'esborren les quali-tats de la matèria, sembla que us trobeuenmig d'una mise en scène d'un dels films

Tomba de Sant Joan

de Cecil B. De Mille. On hem anat aparar ! Ja no respectem ni el delicat ro-manticisme de les ruïnes...

**

ac]L

VIII.—De Caif a ,a Damasc

r _ _.Fauna certa emoció veure en quina

remota que sigui i per hipotética que sem-bli —, tot seguit els «partits federals» sor-geixen amb la mateixa prodigalitat que elscargols i els bolets després de la pluja.

Ara es dóna un cas parell. Tot són notesa la premsa sobre fusions, coalicions, re-organitzacions, etc., d'aquests grupets que,segons definició d'un amic nostre, estanconstituïts solament, cada un d'ells, per uno dos personatges de barriada i un segellde cautxú.

I un hom, alliçonat per l'experiència, espregunta:

—.Partits federals, ara? I, a on són, d'onsurten? Perquè només fa cosa de dos atres mesos, precisament, que ningú no vaveure que existissin...

Tofs els extrems són dolents

Temps enrera, la Ràdio Associació acos-tumava a radiar música bona, al punt que,a voltes, donava tres quartets en un soldia. El speaker anunciava, infalliblement,les obres dels autors clàssics per Opus 1,Opus II, Opus III, etc., fins que la di-recció rebé un seguit de queixes per es-crit que començaven, invariablement, amb

t aquests matsqJa estem tips d'Opus.Y.»D'aquella feta, els Opus s'han acabat,

però no hi ha guanyat ningú, perquè clshan substituït per seguidillas.

Escarmeno?A Sitges, aquest Nadal, la Rifa no ha es-

tat pas amiga de repetir la seva gesta del'any passat ni tan sols d'imitar-la discre-tament. Els pobres sitgetans no han pogutparticipar ni del consol d'una de petita.

—D'una banda potser millor—ens deia,tot resignat, un comerciant de la Platjad'Or—, perquè la cosa ja no podria pas con-tinuar. Hi hagué una dona que per a com-prar uns bitllets de la Rifa que va veurevenint de plaça, es va vendre un bacallà queportava... i que encara devia.

EsperançaEls resultats catastròfics d'aquest entu-

siasme per la Rifa de Nadal no hauran estat,pel que es veu, massa alliçonadors per alsex-afortunats sitgetans. Ho demostra ambprou evidència aquesta reacció de la ma-joria

—Ja ens ho podíem pensar que aquestNadal no treuríem havent vigunt la grossal'any passat. En canvi, veieu, la rifa de capd'any ja és tota una altra cosa...

Col'leccionisme inúfilHi havia família a Sitges que jugava en

més de 123 números diferents i que arxiva-va curosament les apuntacions de pesseta

com aquell que collecciona segells. Com queno ha sortit premiat cap d'aquests res nú-meros, ja no cal descriure la indignació detots aquests pacients ambiciosos de la sort.

—Només em sap greu—deia un, amb ganesd'auto-atenuar el seu desencís—pel tempsque he perdut enganxant-los a la llibreta...

Ei1íigranesTot Barcelona s'admira de la sort d'a-

quel] obrer que pel fet de treballar á laimpremta de la Casa dè Caritat i viure aSans ha tret la segona i la tercera a lavegada.

—D'això se'n diu jugar a la Rifa a duestaules ! —vàrem sentir que es comentava enun cafè de Sans.

SI ÉS-ELÈCTRIC- f PER.ALVOSTRE AUTOMÒ 3Jt

ho troti reu en les

G^mi'l'lors condicions depreu i qualitat,al

GE EIÈCTRIC— CARREAMOIÀ,6i8'(AribaulDlogonal)

Eslt en la midaCotbatea tnarradablei

Pijames a bon pren

JAUME I, iiTelèfon 1i656

CODORNIU

a la Síria s'ha prodigat eloqüentment.Haurem; doncs, de tornar a dèsembarear.

Beirut és una important ciutat en plenatransformació. La lluita entre l'Orient il'Occident s'efectua a cada cantonada. Mi-serables zuks orientals van caient per do-nar lloc al confort occidental ; com si es"volgués continuar la penetració iniciada pelgran Alexandre.

A les taules dels cafés i sota la protec-ció de les cames d'una Joan Crawford—re-produ'ides en els cartells de les parets —,eS juga conscientment el jaquet i es fumapausadament amb el nargutl. Dintre de]'espesa fumera el to vermell del fes dónauna nota de color, que és molt d'agrair,enmig d'aquell ambient sinistre. A fora,passava l'alt comissari francès amb unacompanyament de gran parada ; perd a lestaules del café el tic-tac del jaquet conti

-nuava immutable. A la barberia del costathi havia un gran escàndol perquè semblaque el fígaro pretenia afaitar en sec unclient que li festejava la dóna. I el tic-taccontinuava com un rellotge. Diguem-ne,doncs, un tic-tac filosòfic.

Des de Beirut hi ha una excursió obli-gada a fer cap a Balbek i Damasc.

Passeu per una vall entremig de duesmagnífiques serralades : el Líban i l'Antilí-ban. Neu a, dalt a les altures de 3.000 me-tres, i vegetació a baix, fresca i amanidaper dos rius històrics. 1 dels famosos ce-dres del Líban només en queden uns guantsexemplars, en obsequi als turistes.

El conjunt monumental dels temples ro-mans de Balbek té una grandesa raramentsuperada. Parlant de Karnak ja deia quea Balbek tindríem una impressió de majorgrandiositat. Ara que hi som ja ho podemcreure. Com també, després de veureaquest temples, es pot creure en allò queen diuen la grandesa de Roma.

Del temple de Júpiter, el més important,avui sols en resten sis columnes i I'entau-lament (uns 20 metres d'alçada). Els altres,el de Bacus i el de Venus, estan millorconservats, però també en estat ruïnós. Pelque queda es pot assegurar que deurienésser de gran bellesa.

Però la gràcia de Balbek està, precisa-ment, en aquest estat ruïnós. Com a rui-nes — en el sentit «artístic» de la paraula_noes pot demanar més. En cap construc-ció artificial dels jardins anglesos no he vistuna imitació tan perfecta de ruina com a

A Damasc canvia totalment la decoració.De ]'ordre clàssic de Balbek passem al des-ordre pintorese de l'Orient.

La ciutat està enmig d'un oasi exuberantque els àrabs s'han permès anomenar el((paradís)). El fet que Damasc sigui un delsllocs de partença i arribada dels peregri-natges a la Meca li dóna un accent musul-mà molt acusat. Pels carrers es veuen unagran quantitat de petites mesquites, zuksplens de draperies i marqueteries i perso-natges amb tota mena d'indumentàriesorientals. El fes, el turbant, la kufiya, elhhumbáz, el chírual i altres vestimentes,que lamento no recordar, són degudamentapreciades pels turistes d'americana i pan-talons.

Però l'encís de Damasc no està, pre-cisament, en aquestes quatre disfresses. Esla llum i el color local el que dóna una vi-bració subtil de sensualitat. I quan elsmuezzins es posen a cantar des de daltdels minarets, aleshores us entendriu comun colomí. Ben mirat, Damasc és una ciu-tat de vida privada.

Un dels llocs més privats és el conventdels dervitxos giravoltadors. El ritus d'a-quests monjos musulmans consisteix a gira-voltar sobre ells mateixos i seguint un cer-c le determinat. L'espectacle és força impres-sionant : uns quants dervitxos vestits ambllargues bates lligades a la cintura i de di-ferents colors fan una gran rodona, amb lesmans creuades i el cap baix. Acompanyatsd'una melodia de música àrab caminen undarrera l'altre fins a donar unes quantesvoltes a la pista. En un moment donat, s'a-turen, es fan unes salutacions respectuo-ses i s'inicia una mena de vals individual.AI començament és lent, però de mica enmica s'anima fins arribar a un giravolteigvertiginós. Els braços s'aixequen, els ves-tits s'inflen, les cares agafen expressions(l'èxtasi i tot giravolta en gran deliri.

Segons diuen, ]'origen d'aquesta dinàmica pregària deriva d'una anècdota del ca-lifa Abu-Bekr, el sogre i successor de Maliorna. Una nit el califa va tenir un somnise li aparegué l'àngel Gabriel i li digué queDéu estava satisfet de la seva tasca. AbuBekr saltà joiós del llit i es posà a giravoltar de content. I des d'aleshores girsl'Islam al voltant d'aquest giravolt.

La mesquita més famosa de Damasc iuna de les més importants de l'Orient, és 1<dels Omeies. Una autèntica meravella dmosaics daurats, marbres exquisits, catiteriquíssimes i tot el repertori sumptuósdigna' de la dinastia omeia.

Dintre de l'edícul que reproduïm diuen quees conserva el cap de Sant Joan BaptistaAquell cap exhibit per Salomé, damunt d'un,safata, en tots els ballets poca-soltes. Soruue a la mesquita de Damasc se'l venercom es mereix. Les religions han de teniles seves amicals correspondències. Perqufins en aquest mateix article hem vist con]'ángel Gabriel apareixia en dos llocs beldiferents : a Nazaret i a la Meca.

MÀRIUS GIFRED.

(Vegi's MtannoR, núms. 289, 290, 2922(4, 296, 298 i 301.)

Sobre el violí d'Ingres. — Si ens atu-rem a considerar sobre una massa d'huma-nitat heterogènia, composta per individus dediferent sexe, diferent edat, diferents profes-sions, diferent fortuna, diferent posició so-cial, etc., a primer cop d'ull veurem que, sifa no fa, els components d'aquesta massatenen les mateixes ambicions imaginatives,es mouen pel mateix impuls, i els defectesi les virtuts són gairebé els mateixos. Lesdiferències vénen a ésser sempre ocasiona-des per una qüestió econòmica. Un pobre,si tingués diners, faria exactament igualque el que fan els rics, i un ric, si esquedés a la misèria i tingués d'anar a car-regar sacs al moll, probablement reaccio-naria davant del misteri de la mateixa ma-nera que reaccionen els que tota la sevavida no han pogut fer altra cosa que carre-

gar sacs al moll. Això no priva que elsrics diguin penjaments deis pobres i vice-versa. A la majoria dels homes, ja desdel temps antic, els agraden les comoditatsmaterials, elsbalancins, els arrossos i lescatifes perses. 4.-la majoria dels nois, abansde casar-se, els agrada l'amor lliure . i laprostitució ; després de çasáts, no és` queaixò deixi d'agradar-los ; però comparteixenaquestes aficions amb les joies de la llar,més o menys, segons la posició i els prin-cipis morals de cadascú. La cosa que uneixmés els homes és la política activa r passi-va, i la cosa que lliga més la massa d'unpafs donant-li aquest aspecte gregari, fatal,i tronadíssim, és la publicació dels periò-dics. Els periòdics tenen la missió solemnede guarnir cada dia amb quatre cols, dosraves i una alfabreguera l'hortet desoladís-sim del cervell de milers i milers de ciu-tadans.

A primer cop d'ull, els magistrats, els mi-litars, els capellans, els diputats, els ban

-quers, els rendistes, els funcionaris, els bot-xins, els camisers, els pobres, els paràsits,

els criminals, etc., etc., es mouen per qua-tre coses que mirades en fred acostumen afer plorar. Això, naturalment, és a primercop d'ull. Però jo afirmo que aquest primercop d'ull és fals i és fals perquè hi ha allòdel violí d'Ingres, que, per a mi, és la salde la humanitat. Imagineu-vos que aneu pelmón i visiteu un jutge. Aquest jutge tél'aspecte vulgar i comp et i natural de totsels jutges, és allò que ara en diuen un jutge

cent per cent. Vosaltres us penseu que aquestsenyar té les passions, les aficions i les am-bicions que acostumen a tenir els senyorsde la seva classe, i imagineu-vos que aquestsenyor us convida a dinar i us ensenya lacasa, i veieu que dels mobles, de la con-versa, dels plats que mengeu, de l'escot dela senyora del jutge; de la vulgaríssima in-flexió que el jutge dóna al seu bigoti, esdesprèn que efectivament aquell senyor ésun jutge net i pelat i prou. Però, en unaalcova recòndita, o en algun recé secret ipredilecte de la casa del jutge, us trobeupenjat a la paret un diploma en el quales nomena al senyor jutge president d'ho-nor d'una societat dedicada a la cria de ca-naris. Dissimulant l'estupefacció, piqueul'ullet al jutge, el qual respira i es tornad'un color de rosa celestial. Aleshores el

jutge es destapa, us obre el cor, us diu lapura veritat, us explica la seva passió, l'au

-tèntica, ]'espiritual, la delicadíssima, la poè-tica, la desinteressada passió pels canarisallò que el canari li suggereix, allò que aell ]i fa sentir i li fa somiar ; els sacrificisque ha fet pels canaris ; allò que ni la ju-dicatura ni la dona pròpia, ni la dona d'unamic, ni els fills, ni un automòbil que téen perspectiva, ni els honors ni les pompesi vanitats d'aquest món podrien aconseguird'ell, ho ha aconseguit un canari flauta,

amb un brotet d'escarola al bec, i amb aque-lla poca-solta transcendental que acostumena tenir els canaris quan canten.

1 així, com en el cas d'aquest jutge, ensaniran sortint violins d'Ingres fins a 1'in-finit, cada vegada més desconcertants i mésinesperats, i vindrem a la conclusió quecada cas és un món, i que l'home encara,de tots els animals, és el més susceptibledel màxim imprevist. Moltíssimes vegades,els determinants de grans catàstrofes fami-liars i econòmiques no són precisament lesdones, el joc o la política, sinó que són elsmeravellosos i estranyíssims violins d'Ingresque tots portem amagats al fons del cor.

Hi ha botxins que es dediquen a collec-cionar estampetes de la primera comunió.Sacerdots apassionadssims pel joc de bot

-xes. Cirurgians famosos que només somienllevar-se a les cinc del matí i anar a pescaramb canya. Prostitutes que senten un autèn-tic menyspreu per llur professió i només lescommou l'arquitectura romànica. C riminalsd'ofici que només són feliços amb un brotde fonoll entre les dents. Caixers honora-bles que treballen tot l'any per poder aga-far una merla imponent la diada de SantJosep, d'amagat de la família, en una ta-verna inconfessable i en companyia de qua-tre toreros aficionats.

Respecte al violí d'Ingres, es podrien ex-plicar coses que farien tremolar les pedres,i ara que som als dies nadalencs, jo no sési mai us heu aturat a considerar sobreaquesta delicada i tendra maçoneria forma-da pels pessebristes.

El pessebrista sembla que sigui un per-sonatge de l'altre món. Tots de menutshem fet pessebre, i ara que somgrans,ajudem els menuts i collaborem en llurspessebres per mantenir-los la càndida i41u-stó. Però això és una cosa normal com men-jar torrons o com pagar el pis, i això not'é res a veure amb el pessebrista. El pesse-

e brista és l'home que per principi i perdamunt de tots els seus principis, sent,viu i somia només que pel goig de fer

L pessebre i que hi pensa tot l'any, que eldomina per damunt de les seves ocupacionsi de la seva mandra. Abans que la família,o que la política, o que totes les seves am-bicions eròtiques i literàries, hi ha el pesse-bre. Això fa que cerqui els altres pesse-

bristes, que s'uneixin ells amb ells, quefundin societats, que creïn estímuls, riva-litats, enveges i odis, que combinin conxor-

e xes ferocíssimes i truculents ; és a dir, quesobre la vulgaritat del món que es veu a

t primer cop d'ull, creïn el món alat i màgicdels pessebristes, ignorats, oblidats de la

a gent, sense que ningú cregui en la seva exis-r tència autèntica, voraç i apassionadíssima.e El pessebrisme, com tantes aficions ocultes,m produeix aquestes grans paradoxes d'ordre' moral. Uneix botxins, emblanquinadors, no-

taris, usurers i poetes. Realitza el món delviolí d'Ingres, molt superior al món delsdiaris i al món que es veu a primer copd'ull.

JOSEP DURIA DE SAGARRA

r

lamina inclinada des del terratrèmol de i75)

U n creuer per_IaMediterrània ILtI'EI!iTI!

¡NERVIOSOS!Prou de patit inútilment, gràcies a les acreditadeo

6RAGEES POTE^CIAIS DEL DR. SOIVRÉque combaten d'una manera còmoda, ràpida i eficaç laKlNeurastènia Impofeneia (en fofes 1.. seves manifedsdonsl,

. mal de cap, canaamanf manfal, perdia dememòria, verHgea a, fadiga corporal, fremolora, diopépaia nervio•Sa, palpifaciona, hifeaiame i freaforna nerviosos en general da leadones i lob els fraafnaa orgéoiea que Onquia per causa o origen esgofa

/ mení nerviós.

L.s Gragees potenclals del Dr. Solvré,mba que un medicament són un elemeaf cuenca! del cervell, medalla i 6f el •isfems nerviós, rea.na.rant el vigor serual propi de Dedo`, conservmf le selut i prolongant la vida; indicadas especialment ab eqo.tata en la seva joventut p.r tota mea. d'exceasoe, ab que verifiquen treballe ercenius, tant flsíu com moral.o intel'lafuala, esportistes, bornea de ciències, tinsneiers, artistas, comercianta, industrials, pensadora, etc.,aconseguint sempre, amb lea Gragea. pofenciale del Dr. Soivri, tota els esforços o exeráds f►ctlmenf1 disp.aant l'organisme per repeadré Is sovint i amb el m&dn resultat, arribant a l'extrema vellesa i sens.dolentar 1'oaraniame amb euacrias pròpies de 1. joventut.

Basta pendre un flascó per convèncer-se n

Venda a 6`60 ptas. flascó, en toles les prlaclpais farmàclos d'Espanra, Portugal 1 América

NOTA.—Db, /.t.re , rrer mhar 015pu. ce ,exila de nr re p., al ,magoelr e 0f&fw, LaéorsEorie Sdka•faro, carear cal Ter, 16, Barcelona, rebre. ardü esa !Ubre erpliratis so bre origen. daenro(Ilameer i tracte.,...t ¡.,aeriec m.laltu,

ANTIGA CASA COLLDEFORNS

CAMISERIA I GÈNERES DE PUNTDarreres novetats en gèneçes de punt de totes classes

Especialitats en camises a mida i trajos interiors de llana

Mitges Subu r, etefusives

SALMERON, 99 TELÈFON 74574

M)]:

Un dia, a mitja tarda, era introduït aldespatx d'un home magristó, d'ulls vius,petits, bellugadissos, barba blanca i cabellnegre. La minyona que m'introduí rebé l'en-càrrec de servir el berenar al senyor, i laconversa lliscà per damunt la fumerola d'unplateràs d'escudella més o menys autèntica,ben equilibrat damunt el paperam de lataula d'escriure. Aquella mateixa tarda vaigsaber algunes coses ; que el meu interlocu-tor és d'una bonhomia que enamora, queté una vèrbola inestroncable, que té unamemòria prodigiosa i que laseva aversió a la gramàticaés definitiva. I sobre aquestdarrer extrem no li mancaraó ; ara digueu -me si no ésdesesperant que a setantaanys, un cop format sota elsigne de la y i de les chfinals, un cop feta la tran-sició a les Normes, quan lescolumnes del Diccionari Orto-gràfic s'han ennegrit de tantpassar-hi el dit amunt i avall,que ara us vingui Don Pom

-peu, per Mestre Fabra que si-gui, i amb el seu nou Dic

-cionari General faci totalmentinservible l'Ortogràfic, digueu

-me, dic, si a setanta anys noes pot sentir aversió a la gra

-màtica i les seves lleis !Aquesthome, doncs, que s'ha decla-rat incompatible amb totes lesgramàtiques, que ha estudiat— sense gramàtica, natural-ment—com aquell qui diu to-tes les llengües d'Europa, queés tan capaç de llegir-vos laHistòria d'Espanya en sueccom de recitar-vos tot un actedel Hanntet d'una sola pitra-da, és metge i es diu JosepArmangué.

El doctor Armangué és ungran infant que no sap complànyer de no conèixer l'obrade la qual li parlen. Ell enconeix moltíssimes. Es un delspocs bornes inforanats—i beninformats--del moviment lite-rari—la llengua tant se vali no s'acaba de resignar que als seus anyses vegi impotent per seguir rigorosament aldia la producció científica i la literària.

Un home d'una semblant capacitat delectura i, d'altra banda, propens a les sen-tències — ja fa alguns anys que El Munta

-nyenc de Camprodon n'hi publica ; d'ara fapoc n'hi publica La Medicina Catalana — !^a tal extrem que és molt probable que aCatalunya tinguem, i a desgrat de la sevamodèstia, un altre La Bruyère — i si el te-nim o no el tenim ja ho veurem quan s'editiun llibre dels seus pensaments —, es 'com

-prén que quan els seus mèrits l'encimbe-llaren fa mig any a l'Acadèmia de Medi

-cina de Barcelona (per què no s'hauria dedir Acadèmia de Medicina de Catalunya ?)el seu discurs d'ingrés no versés, com eldels seus predecessors, sobre un punt con-cret de la ciència mèdica, sinó sobre untema tan suggestiu i tan al marge del rigo-risme científic com aquest : L'escomesa delsliterats i la resl5osta dels metges.

Imagineu si n'ha recollides de dades elDr. Armangué, per escriure el seu docu-mentadíssim discurs! Basti dir que per nosortir-se dels límits reglamentaris pel quefa a temps, el discurs que escoltaren elsassistents al seu ingrés era si fa no fa latercera part del seu discurs escrit. I béquè deia en aquest discurs? Ja ho podeuimaginar. De bones a primeres, vulgues novulgues, en els mats d'excusa rituals i ini-cials, revelava el pensador amb una frasellampeguejant. Aquesta : Per mi, la «solem

-nitat» és l'escorça de la buidor. I home anti-solemnista, si us és grat i per paradoxa,autiacadémic, amb un llenguatge llis i pla,però no vulgar, descordat, però no barroer,passa revista dels literats que s'han trufatdels metges, els exemples passen a riera-des, i després cerca la causa, esbrina el per-qué de tantes invectives contra els metges.«Seguiré els procediments propis de la mevacarrera — diu —. Primer presentaré els ca-sos, i una volta exposats, intentaré d'est i-nar les causes a qué deuen atribuir-se. Se-guiré l'ordre cronològic.» I comença la granparada. Cervantes, Quevedo, Esquivel, Bal-

tasar Gracián, Tirso de Molina, Caraman-chel, Molière, del qual diu : «Crec que noens tenia cap odi. Veia fes ridiculeses delsmetges del seu temps i el divertien. Ningúno odia el que el diverteix. Com que enaixò va trobar una mina per entretenir elpúblic, que sempre serà criatura, ho apro-fità, exagerant-ho.» Segueix amb Boileau(al qual el Dr. Armangué no estima gaireperquè, diu, el trobo massa amic de regles),Nemeitz, Beaumarchais, Goldoni, WalterScott, Feijóo, Ramón de la Cruz, Scribe,

Mirana ora

El golf, la diplomácia

i l'opinió pública

Els represetitants anglesos, americans ijaponesos, abans de rompre les negociacionsnavals de Londres, volgueren, malgrat tot,separar-se amistosament i es passaren el diaen un carne de golf, convençuts de les vir-1u.ts calmants d'aquest esport.

A Ginebra, un diumenge d'aquest mes,en un moment difícil del conflicte entre Io-goslàvia i Hongria, el ministre d'afers es-trangers de França. Laval, volgué 'veureamb urgència el primer delegat britànic,Eden. Però Eden era al golf.

Cosa molt britànica, als compatriotes d'E-den aquest ara els mereix més confiança.Els anglesos pensen que un home j olíticprou lliure d'esperit per a saber hendre's al-gun esbargiment enmig dels afers mosgreus, inereix més confiança perquè demos-Ira que els tractarà amb sang freda i elsea judici no serà enterbolit f er la passió.

En canvi, ara fa dotze anys, quan la Con-ferè,icia de Cannes, I3riand volgué seguirLloyd George als links de golf i es deixàretratar provant de jugar-hi. Els francesoss'ho prengueren malament: Briand podiamalgastar així el temps que devia al país?

Competència de tradició

Eckhardt, el delegat hongarès a Ginebra,en els seus discursos davant el Consell dela S, de les N., a propòsit de la discussiódel memroràndum iugoslau, es va permetrealgtuies imPertinències adreçades als païsosde la Petita Entesa.

—Els que no tenen tradició—digué el de-legat hongarès—recorren a la propaganda!

—Els romanesos no tenim tradició ?—sal-tà Titulesco—. Installats al mateix país queno hem deixat d'ocupar d'ençà que ens hivan dur els emperadors ron,an.s, hem espe-rat durant segles que els hongaresos arri -bessin d'Asia!

Moeller

El darrer escàndol esclatat a França ésel del danès Lykkadal Moeller, que semblahaver-se acontentat estafant dos-cents mi-lions de francs.

D'aquest financer hom canta una conver-sa seva amb un advocat parisenc.

—Vull constituir—deia el client—un sin-dicat de banquers. El Banc dels Països Es-cartdinaus acaba de saltar, i cal que jo facialguna cosa. Redacteu-me tot seguit 'un pro-jecte d'estatuts.

L'advocat agafa ploma i paper, escriu:«Article primer : Objecte del Siudicabi, ipregunta

—Quin objecte té?—Quin objecte ?—exclama Moeller saltant

de la cadira—. I per què? Es que és neces-sari que tingui un objecte?

Krupp, colleccionista d'artja. era esperada la dimissió de Krupp von

Bohlei, tant a causa del seu caràcter comper la sorda hostilitat envers ell de dos ho-mes, Schacht i Ley, que entre ells tambésón enemics. A aquesta enemistat cal afe-gir la de Thyssen, un altre gran industrial.

Thyssen no menysprea cap ocasió dere-marcar que ingressà al nacional-socialismeen 1927, mentre que Krupp esperà fins a1933•

A casa seva, Thyssen tenia, en bon lloc,dues esplèndides escultures, dues Verges delsegle XVI, que _ només podien comparar-seamb les que posseïa Krupp.

Quan vjngué la «revolució», Thyssensubstituí les Verges pels bustos de Hitler ide Goering.Krupp no va canviar res.

Quinca lleria

Hitler ha volgut visitar Siemens, el fa-mós industrial. Goebbels i Goering l'acom-panyen, seguits de l'escolta, habitual.

Siemens mateix acornpanyq els seus illus-tres hostes pels tallers im,ménsos, plens denzàquines enormes.

Tot d'una, Goering no es 'veu enlloc. Oíadea haver anat?

S'ha sentit un crit que ve, deiwnolt amunt.Tothom alça el cap. Prop de la claraboia,Goering espeternega, enganxat per les con-decoracions a un electro-imant.

La cançó de Solveig

A Berlín es projecta la pellícula PeerGynt, rodada amb capitals suecs. Abans,hom havia sondejat organismes oficials delReich per tal de saber si capitals alemanyspodien participar en aquesta producció.

Després de pensar-s'hi, la Cambra deKultur del Reich va respondre en aquestsentit

«Per què? Aquest film no entra absolu-taanent dialtre els interessos del TercerReich. No poden prestar cap atenció a lahistòria d'una dona que es passa vint anysesperant el mateix home, en comptes de te-oir criatures.»

Exit en la mida

Corbater inarra{aólu1 pijames a bon pena

JAUME I, i trelèfoo 11656

Un any més s'ha ensorrat en l'abismedel temps sense haver satisfet les esperan-ces amb qué la humanitat l'havia acollit.En neix un altre, del qual no es pot diramb certesa que sigui presidit per bonsaveranys.

No podem examinar pas tots els esde-veniments que durant aquest any que s'a-caba han imprès una fesomia a la políticainternacional. No podem tampoc—ni volem—fer de profetes respecte a l'any que co-mença.

G. G. Knox, president de la Comissióde Govern del Sarre

Notem només que més d'una vegada rlapau ha estat en perill en aquests dotzemesos darrers, peró especialmentquan tin-gué lloc el cop de mà nazi a Viena ambla consegüent tramesa de tropes a la fron-tera del Brenner, i quan foren assassinats aMarsella el rei Alexandre de Iugoslàvia i elministre francès Barthou.

La primera vegada hauria bastat una im-prudència més per part d'Alemanya per adesencadenar la guerra. En efecte, si lestropes italianes haguessin entrat en terri-tori austríac sota pretext d'evitar 1'Ansch-luss, els exèrcits de la Petita Entesa nohaurien vaci•lat a fer el mateix. I no caldir el que s'hauria esdevingut. Però Ale-manya es mantingué tranquilla, potser nocreient oportú de comprometre's en un con-flicte de conseqüències imprevisibles. Siguicom sigui, aleshores aparegué ben clar elperill d'una guerra.

Els esdeveniments que s'han subseguitdesprés de l'atemptat de Marsella són mas-sa recents perquè els hàgim de recordar.Una guerra balcànica, que inevitablements'hauria estès a altres bandes d'Europa, haestat conjurada gairebé de miracle. Aquestha estat el més gran, gairebé l'únic de gran,èxit assolit per la S. de les N. Es clar quehi té la seva part l'aliança franco-britànica,que és innegablerrlent la base de la situaciópolítica internacional. Es pot dir que perobra de Baldwin i de Barthou l'any queacaba no ha vist l'atemptat de Marsellaproduir efectes semblants al de Sarajevo.

No han mancat escaramusses diplomàti-ques, alarmes més o menys justificades, enel transcurs de 1934; però tot plegat queda

si fa no fa com abans, la qual cosa vol dirque els problemes més grossos de la políti-ca internacional encara estan per resoldre.

Pel que fa a la política interior de les na-cions, tres fets importants val la pena derecordar : la desfesta de la social-democràciavienesa, l'assassinat de Dollfuss i l'execuciódels lloctinents de Hitler. I val la pena derecordar-los només perquè són pàgines ver-gonyoses.

***

Què passarà aquest any que comença di-marts? Ja hem dit que no som profetesmés val doncs que llancem un ràpid copd'ull a les situacions probables.

Benes ha dit, en un dels seus últims dis-cursos, que l'any que està a punt de co-mençar serà decisiu per a la pau europea.Compartim l'opinió del gran polític txecos-lovac, perqué creiem que si la crisi, comdèiem en el nostre darrer article, és de-guda a les enormes despeses exigides pelsarmaments, ella determinarà una pressióformidable per a resoldre, en un sentit oaltre, els problemes existents.

Les coses han arribat a tal punt, ques'imposarà una solució dintre breu tempso pau i reducció d'armaments, o guerra isemidestrucció d'Europa. Hi cap encara lahipòtesi d'una revolució ; però, pel nostrecompte, li prestem escassa importància, jaque avui les revolucions socials són moltclifícils, si no impossibles.

Fa pocs dies que Mussolini ha dit en undiscurs que la guerra és, per ara, impossi-ble, perquè en les caixes dels Estats hi hapocs diners ; perd, quan n'hi hagi, caldràpensar en una millor estructuració d'Euro-pa. No analitzem detalladament l'opinió deMussolini ; però remarquem només això : lacrisi impedeix la guerra; però com podràdesaparèixer la crisi si . les causes que la de-

terminen no són suprimides? Perquè les con-dicions econòmiques millorin cal limitar elsarmaments, i aleshores com podrà fer-seuna guerra?

***

L'any que neix es trobarà tot de cop amb

una qüestió capaç de donar sorpreses benpoc agradables : el plebiscit del Sarre, ladata del qual s'ha fixat per al 13 de gener.

Durant ]'any passat ja semblà en algunaocasió que la qüestió del Sarre provocariaincidents, si no tràgics, sorollosos ; peròtambé en aquest cas l'entesa franco-brità-nica ha produït els seus efectes. Les mo-dalitats dels plebiscit han estat estipuladesamb general satisfacció i, tenint en compteel pacte de Locarno, han estat trameses aaquella conca tropes internacionals amb elfi de garantit la llibertat del vot.

FIGURES BARCELONINES

Un home i un discursCOP D'ULL INTERNACIONAL

L'any que s'acaba i el que ve

CAPELLERIA ® TINTORERIAde Primer ordre de qualitat

MASORda. Universitat, 4 - Telèfon 19893

Es reben encàrrecs per telèfon

VAL per io per roo de descompte

Dr. Josep Armangué

Mesonero Romanos, Bretón de los Herre-ros, Frédéric Soulié, Alphonse Daudet, Tols

-toi...«Quina classe de metges deuen anar a

buscar aquests literats ?», diu el bo del doc-tor Armangué per tot comentari desprésd'un seguit d'exemples desoladors per alsmetges. El Dr. Armangué, però, té el bongust de no aprofundir la pregunta i s'estal-via de caure en la sabatejada, a tornajor-nals, dels literats. Molt al contrari, s'in-d lina davant Shakespeare, Balzac, EdmondAbout, Rabelais i Goldoni, aquest darrer(que també figura en l'altra llista) a causacle presentar «en El Bugia'rdo un metge queresulta un tros de pa».

Mireu com es disposa a analitzar" les càu-ses de l'odi dels literats als metges : «Lamés clara i forta de totes és que els metgesd'abans, en general, s'ho mereixien.» Resde partit pres, doncs. Aquesta ponderacióés un dels grans allicients del discurs delDr. Armangué. Si ha estat ponderat en elcomentari quan fa desfilar els autors i elsexemples adversos als metges, s'ha donat encos i ànima en l'homenatge als literats quetracten el metge amb respecte. I tampocno infla excessivament l'elogi i l'homenatgedels metges quan retreu d'ells — no pas ge-neralitzant, sinó client nom per nom i perquina causa — actes d'abnegació i de veri-table heroisme, alguns dels quals simple-ment esborronadors, i que encaixen mera-vellosament a l'enunciat del capítol: De lacallada resposta dels metges.

Hi ha un capítol, en el seu discurs —Intermezzo—, que bé mereix un bon arti-

cle. Jo no el podré fer ara per raons d'es-pai i l'ofereixo a la competència dels meuscompanys de. ploma. Magnífica pinzelladaque posa al viu la humanitat d'ahir, i queexplica tantes coses, entre elles ]'escomesadels literats als metges i fins la justificaciód'aquella escomesa. Però no és precisamentel que ens diu dels literats i dels metges lapart més substanciosa de ]'Intermezzo, sinóla totalitat, el conjunt, l'amidament del ni-vell cultural del temps, tan enormement dis-tint — portes enfora, perquè, ben furgat,en quants aspectes el panorama actual esdeu assemblar al d'ahir ! — del nostre.

Cal conèixer personalment el Dr. Arman-gué perquè la lectura del seu discurs sigcúun gaudi complet ; i això a causa d'imagi-nar les mateixes inflexions de veu, la veumateixa, el gest del braç lliure i aquellpampallugueig dels ulls menuts, que són

1 tota la gràcia del parlar del nostre home.Per poc que us vagui, llegiu el discurs

del Dr. Armangué. Llegiu, sobretot, l'In-termeszo, i us ben asseguro que no haureuperdut el temps.

Josee MIRACLE

GUTENBERG, S. A.

Fàbrica de maquinàriaper a les Arts Gràfiques

Nàpols, 215 • Telèfon 55725

BARCELONA

Però què succeirà si el plebiscit resultafavorable al statu quo? Donat el tarannànazi, tot pot esperar-se. I si es realitzés lahipòtesi oposada, i els adversaris del retornde la Sarre al Reich fossin objecte de vio-lències, quina actitud adoptarien França iAnglaterra? Ben poc falta perquè aquestespreguntes trobin la resposta.

Serà aquesta qüestió la primera, i no pasbanal, que les cancelleries es trobaran aldavant. Però encara n'hi ha d'altres, i ben

greus també : pacte oriental, rearmamentd'Alemanya, represa de l'entesa franco-ita-liana, i, cal no oblidar-la, solució de laConferència del Desarmament, que ArthurHenderson vol mantenir en vida desprésd'haver contribuït a ofegar-la, i això quese li hagi concedit el Premi Nobel de lapau, cosa que pot demostrar que els savisde l'Acaàèmia d'Estocolm no estan massaal corrent del que passa de debò i nomésjutgen per les aparences.

isx+

EI pacte oriental consisteix en un acordestès a un grup de nacions—França, Txe-coslovàquia, Polònia, Alemanya, U.R.S.S.,Lituània, Estònia, Letònia i Finlàndia—,les quals s'haurien de comprometre a man-tenir la pau entre elles, i en el cas que unpafs signant del pacte fos agredit, els altress'haurien de solidaritzar amb eh. A Londress'ha donat molta importància a aquest pac-te, considerant-lo una veritable garantia dePau per a Europa.

Fins ara, els obstacles vénen d'Alemanyai de Polònia. La primera posa com a con-dició que se li reconegui el dret a la paritatcl'armaments, i la segona, en el fons, per-què gira d'algun temps ha dintre l'òrbitade la Wilhelmstrasse i sent hostilitat envers1'xecoslovàquia. Però Anglaterra, França ila U.R.S.S. esperen véncer les vacil1acionsd'Alemanya i de Polònia.

Què fer davant el rearmament d'Alema-nya, acomplert en oberta violació del puntessencial—la part V—del tractat de Versail-les? Legalitzar aquest estat de coses comun fet consumat? França, i amb raó, novol saber-ne res. Les opinions angleses es-tan dividides : Mac Donald diu que sí, queno, altra vegada que sí i altra vegada queno ; Henderson diu que sí ; Baldwin i totsels conservadors diuen resoltament que no.

Caldrà adoptar una decisió o altra. Qui-na? El que no admet dubtes és que els ar-maments alemanys, que han dut el Reich ales portes de la ruïna económica, no tenenpas cap finalitat pacifista.

*^tr

EI reacostament franco- italià, que té laseva importància per a la pau, és objectede negociacions que fa mesos que duren.Es veurà assolit en 1935? Si s'hagués dejutjar la política de Mussolini pel passat,caldria respondre negativament, però sem-bla, almenys pel que es diu a París, que hiha bones esperances. Tant de bo es rea-litzin. Sem.pre serà una garantia més pera mantenir la pau a Europa.

xtt^

I la Conferència del Desarmament? Dub-tem que hi hagi cap companyia d'assegu-rances capaç d'estipular un contracte sobrela vida d'aquesta pobra Conferència, sabo-tejada pels poderosos fabricants de canons,als quals convé que es prolongui indefini-dament la situació actual. Es podran veuremoltes coses en 1935, però no que aquestaConferència arribi a convéncer els governsa limitar els armaments.,

iE*x

Hem apuntat els problemes més impor-tants plantejats en iniciar-se aquest any queve. N'hi ha d'altres encara, però que tenenuna repercussió més limitada. Tal, perexemple, el beldicisme japonès i la tivantorentre Rússia i l'Imperi del Sol Naixenttal, també, la Conferència Naval de Lon-dres, que s'hauria hagut de reunir en eltranscurs de l'any que ve, però que a hores

d'ara ja s'ha esfumat en les negociacionspreliminars.

L'any 1934 no ha dut als homes la paudefinitiva. Ho aconseguirà l'any 193? Tantde bo els homes de bona voluntat—que noen manquen—reïxin en llurs humanitarispropòsits.

TIGGIS

FEMINAAvui i cada dia, l'èxit de la comè-

dia musical de gran luxe, fantasia i

espiritualitat, interpretada pel po-

pular artista acaparador de la

simpatia

HENRY GARATUN BON PROGRAMA

UNA HORA I MITAAPROFITADA

Del «Montserrat» de Delmir de Caralt

vastíssima gamma ,]'atenuants. En primer queda limitat a una visió poemàtica ' aviatlloc, el fet que Porchet hagi rodat un film us adoneu que la veu cantant del fiIm ra-excellent de la nostra famosa muntanya dica en la llum i l'aire i tota la vida demés aviat hauria d'enorgullir-nos,tota ve- la muntanya que la camera copsa amb unagada que artísticament — i afegim-hi turis- agilitat tan sòbria com bellament matisada.ticament — l'eficàcia d'un film és d'horit- Porchet ha procurat que en el seu filmzons vastíssims ; altrament, per què no ac- es manifestés tota la vivacitat de l'ordrecaptar que un francès pugui ésser l'autor benedictina i empès per aquesta dèria d'ún film glossant hàbilment les excellèn- que en alguns escassos moments jutgemcies paisatgístiques d'una contrada catala- massa prolongada — fa viatjar la camerana? Fa ben pocs dies Josep Maria Junoy, ', pel cambril, les saletes de música, la im-des de la seva nova secció Correo Literario premta, la llibreria del monestir. Ha con-de La Vanguardia., exposava, sobre aquest .• cedit una importància potser excessiva alspunt, una argumentació de ben plaent re- interiors quan precisament de Montserratmembrança. Deia : «El pes d'una raça, les la nota £rapant i sempre fotogènica radicacondicions d'un clima, uns costums arre- en l'exotisme de la pedra i la vegetació dellats no serveixen, a voltes, només que per seu paisatge.a entorpir els nostres moviments d'obser- Caralt en el seu film ens parla d'unvació, per entumir la nostra sensibilitat. Montserrat poètic, d'una muntanya perfu-per entelar la lluentor i luciditat natural macla de romaní, sempre a través d'unade la nostra retinan. fotografia impecable (superior, indiscutible-

I finalment : no cal pas atorgar a Porchet ment, en aquest aspecte al cineista profes-tot l'honor d'haver incorporat els paisatges sional) i una successió d'imatges d'una granúnics del Montserrat a la captació cinema- eloqüència cinematogràfica. Oh, aquella gri-togràfica. Delmir de Caralt, brillant cineis- sa silueta de la carena montserratina re-ta amateur català, en 1933 presentà un film flectint-se en ]'aigua del Llobregat, vora eIdel mateix títol al III Concurs Internacio- bressoleig indolent d'uns joncs vincladis-nal dels Millors Films Amateurs que es sos !... -celebrà a París, el qual fou inclòs en la Més agut Caralt?sessió de gala que tingué lloc a la Maison Més coordinador Porchet?de Centraure en preséncia de l'inventor del Estalviem-nos la contesta afirmant quecinema, M. Lumière. de l'aliança de l'obra de l'amateur amb la

* *. s del professional hom en podria muntar undocumental meravellós, alguna cosa que es-

Ambdós Monserrat, el rodat per Porchet tarta frec a frec de les genialitats delsi el filmat per Delmir de Caralt, són dues grans especialistes de la Ufa... si no lesmeravelles d'exquisidesa cinematogràfica, superava.dos prodigis de tècnica i observació. MANUEL AMAT

LA MEDICINACATALANAPORTANTVEU DE L'OCCITANIA MEDICA

ÉS, DOCTOR, LA

VOSTRA REVISTA

EI número de desembre, monogràfic,

és dedicat a

ANÈMIES

EL. CINEMA

«La Ruta de Don Quijote»

UN FILM DE FLORIÁN REY

`!La hermana San Sulpieio"Montserrat vist per un -pro f essionali Montserrat vist pe r un amateur

Neguem que pugui haver-hi ningú quecregut més en el cinema espanyol que nos-altres. Creiem en la seva possibilitat tcreiem, a més, que aquest cinema podriajugar un rol gens negligible en els destinsdel cinema en general. Es pot crear aquíuna cinematografia amb funcions pròpies,un cinema racial cent per cent espanyol,que ens sorprengui i sorprengui els estran-gers amb un enèrgic accent autòcton. Avui,cada escola de cinema és lluny d'esgotartotes les possibilitats incloses en l'art dela pantalla. Són totes elles,doncs, uniterals i és en con-trast recíproc que americans,anglesos, alemanys i francesosneutralitzen aquella uniterali-tat, constituint cada escolauna lliçó vivent que les al-tres no deuen desaprofitar. Enaquest concert de veus, ente-nem que un cinema espanyo]podria aportar un to que famolta falta. Jugar en algunsaspectes el rol fructuós que elcinema rus ha intentat eviden-ciar, però sense l'inconvenientque significa desnaturalitzarles intencions artístiques enposar-les al servei d'una predi-cació demagògica. Aproximarel cinema a la veritat, mos-trant formes de vida primor-dial a través d'un estil austercom convé a la realitat caste-llana.

El gran amor condicionagrans odis. Com més estimemuna cosa amb més violènciadetestem tot allò que conspiracontra ella. La nostra, enssembla, legítima esperança so-bre el cinema espanyol ensobliga a detestar tota aquestaproducció incipient que, ,pervergonya de tots, aconsegueixalgunes voltes traspassar lafrontera i que constitueix latònica dominant de tot el quees va fent aquí i a Madrid.No és que ens ho mirem ambulls severs. Res d'això. Esque la indulgència té límits.En aquest panorama aclapa-rador tenim tantes ganes d'ar-rapar-nos allí on sigui, amb tal que lanostra honorabilitat no en surti comprome-sa, que no deurà estranyar ningú si avuiescrivim a dues columnes el títol d'una pro-ducció nacional que té l'estranya virtut detenir una aparença normal.

Florián Rey ens donà fa temps, amb Laaldea maldita, una pel-lícula de primera clas-se que vingué a realitzar, a donar formacorpòria, als nostres pressentiments. Aques-ta cinta és avui encara una pellícula que nopot substituir-se per cap altra i aquells queno l'han vista no saben el que és una pel-lí-cula espanyola. A última hora, s'hi varenafegir uns fragments dialogats que desba-rataren l'equilibri original de l'obra, peròtot i això, La aldea maldita aconseguia en-cara una emoció extraordinària Més tard,amb Sierra de Ronda, Florián Rey demos-trava que era capaç de tornar a reincidiren aquest camí de sinceritat i d'honestedatartística total.

Amb La hermana San Sulpicio el cas ésdiferent. Aquesta no és una obra heroica,ni tampoc, tan sols, un film que reveli unavibració personalíssima. Es tracta d'un filmcomercial, estrictament comercial, que uti-litza un dels arguments més coneguts delpúblic d'aquí, la novella aquesta de Palacio

TIVOLIGRAN EXIT

de la divertida creació deBUSTER KEATON

EL REY DE LOS CAMPOS ELISEOS

Valdés havent aconseguit un dels tiratgesmés copiosos que coneix l'edició castellana.L'anècdota no pot a penes interessar-nos.Es transparent, diluïda, sense corporeitat niacotacions psicològiques. Però—oh parado-xa!—l'espectacle és atraient, té gràcia, lessituacions una per una són divertides, elfilm us captiva, no us ensopiu mai i quans'ha acabat us sembla que l'heu trobat curt.

Florián Rey ha palesat amb això el vir-tuosisme de què és capaç i la sana visióque té del cirrema, i això per nosaltres és

Imperio Argentina

el més important. Si la forma està assegu-rada, l'obra mestra vindrà, si el director téla sort de caure un dia sobre un tema gran-diós de debò. Amb La hermana San Sulpi-cio ha demostrat simplement el partit quesap treure del primer que se li presenta. Noparlem de l'aspecte material del film, queés absolutament normal. No hi ha aquí capfalla a remarcar. La continuïtat és, així ma-teix, correcta ; l'estil, homogeni. Tot per-tany a una mateixa mà i a un mateix cer-vell, sensació que no donen pas—bon trosse'n falta—la majoria de les produccions na-cionals.

Imperio Argensna, molt fotogénica. Can-ta molt, no direm massa, perquè com queho fa bé no ens pot saber greu ; balla mi-llor ; actriu excellent. Miguel Ligero, moltdivertit i sempre discret, no caient mai encap d'aquelles extralimitacions tan tempta-dores dins la idiosincràsia del seu treball.No sabem si l'apocament de què fa provaSalvador Soler és volgut. Probablement. Esl'enamorat poc decidit, que pensa molt iobra poc, el taciturn del nord oposat l'im-pulsiu del sud.

El film, que té una fotografia impecablei un registre sense falles, està molt bé demúsica. El passeig pel riu és, en aquestsentit, un encert que el públic seguramentapreciarà.

Amb La hermana San Sulpicio, FloriánRey aconseguirà un èxit formidable. La re-cepta amb la qual el film ha estat cuinatés d'aquelles que no fallen. Ara bé, seriallàstima que aquest èxit distragués l'autorde la seva vocació essencial. No ho creiem.Florián Rey deurà conformar-se a les re-gles del joc, que consisteixen a tenir encompte el públic i un mateix. Trobar laposició justa, heus aquí la clau. I si sem-pre que fa un film pensant en el públictreu una cosa com el film que ara ens ocu-pa, ja podem respirar. Hi ha èxits queavergonyeixen. La hermana San Sulpicioindica la ruta per acabar amb aquells i de-mostra que un film pot parlar castellà i noésser una xavacanada.

JOSEP PALAU

Aquest número hapassat per la censura

Amb un exemplar del Quijote—o potserdel llibre d'Azorín que porta el mateix títolque el film—, Ramon Biadiu ha recorregutla Manxa amb la idea (le filmar els indretsque foren testimoni de les gestes del Cava-ller de la Trista Figura. Resultat de les se-ves activitats cinematogràfiques en aquellaregió ha estat un bon documental que té eldoble interès d'aplegar unes imatges sor-prenents sabre un país altament suggestiu ide referir aquestes imatges a un fet literaride primera importància.

Ramon Biadiu ha fet una bona labor decineista. Ha sabut veure a través de l'ullde la càmera les coses que importava veure.Tria discreta dels assumptes. Els molins devent, les llacunes, la venta perduda enmigde la planúria manxega, les mostres delsoficis, els tipus característics del país, cosestotes que Ramon Biadiu ha encertat a fil-mar, aconseguint sense mentir treure el mà

-xim rendiment fotogènic dels seus motius.La música que ha escrit expressament per

a aquest film el mestre Gaig és un granenrert que ha de contribuir a l'èxit.

Potser el títol més adequat de la cintafóra : De la ruta de Don Quijote, ja quetota ella no es mou de la regió manxega,una part doncs, solament, de la ruta totalde les sortides de Don Quixot.

Uns quants títols, fragments del llibreimmortal, ajuden la memòria del lector.

«El Gabinete del Dr. Calígari»EI txec Robert Viene, autor d'aquell Doc-

lor Caligari que tant soroll va moure fa unacolla d'anys, en prepara a París una novaversió, parlada aquesta. Una enquesta sobresi calia o no calia refer l'esmentat film —més aviat negativa— no és probable que des-coratgi el Dr. Wiene, el qual s'ha asseguratla collaboració, com escriptor i com intèr-pret... de Jean Cocteau ! En efecte, el pa-per del somnàmbul, que en el film mut in-terpretava Conrad Veidt, ha estat l'escollitper Cocteau per a debutar a la pantalla.

«El primer Caligavi — ha dit Wiene —marcà la supremacia del decorador, el se-gon marcarà la del tècnic. En aquest no estractarà de decorats fantàstics, sinó de cà-mera fantàstica: El meu pròxim film crearàla seva atmosfera amb leas extravagants,vidres abonyegats, prismes... Deformacionsvoluntàries dels aparells d'enregistramentsonor i perspectives vocals aportaran algunanovetat al domini dels sons, encara tnex-plorat. Negligint els trucatges dels laborato-ns, el coneixement dels meus aparells totsol em donarà possibilitats il.limitades, pos-sibilitats de crear la vida sota angles nous.Car és la vida de cada dia el que mostrarédecorats ordinaris, personatges ordinaris,converses ordinàries, però tot vist per unacàmera sotmesa a mi, sentit per un micrò-fon domesticat per mi.»

El doblatge contra l'art«L'explotació comercial d'un film, en una

versió doblada, és un atemptat contra l'artcinematogràfic.

»El fet de mutilar la personalitat de l'ar-tista canviant-li la veu ens priva arbitrà

-riament d'un dels elements més essencialsdel cinema sonor : la suggestió que la veués susceptible d'exercir sobre l'espectador.Doblat, un film de Marlene Dietrich o deGreta Garbo perd automàticament una granpart del seu valor. Es pretén fer-nos creureque ei doblatge és necessari, gairebé obli-gatori. Per què? Aquest procediment po-dria, tot al més, justificar-se en els païsosque no tenen producció, i encara gràcies:els subtítols haurien de bastar. L'argumentdels productors és que el públic ie barria-da abandonaria de pressa les sales de cine-ma el dia en què ja no li oferissin més quefilms estrangers amb subtítols. Suposem quesigui així. Aquesta consideració es basa enun raonament essencialment comercial. Desdel punt de vista purament artístic — l'únicque hem de considerar—, no és gens neces-sari, encara menys aobligatnri», que totsels espectadors hagin de veure tots els filmsque es produeixen al món. Ja és prou extra-ordinari haver trobat un mitjà capaç detransmetre la mateixa idea o la mateixaemoció a tots els éssers humans parlantuna mateixa ]lengua. Per què voler exigir]'impossible a risc de bastardejar-ho totde mutilar eI valor artístic? Hi ha algú quehagi pensat mai, a Nova York, a fer repre-sentar a Sarah Bernhardt L'Aiglon, en an-glès? Com tampoc no es pensa a París queZacconi pugui venir-hi a interpretar El reiLear o La monte civile. Artistes d'aquestaenvergadura són aplaudits a l'estranger peraquells que són capaços de compendre'ls.Els altres espectadors paguen la seva igno-rància de les llengües acontentant -se amb elque és de casa seva. Per qué obrar d'unaaltra manera quan es tracta de cinema:'L'art no ha de constituir pas el patrimonid'una selecció, es diu, i el cinema tendeix,justament, a corregir aquesta anomalia po-sant-lo a ]'abast de tothom. Seria l'ideal sifos possible. Perd per a això caldria de-mostrar primerament que el mitjà esmerçat— és a dir el doblatge — no comença perdesnaturalitzar l'art que pretén servir. Elsproductors que no vacil.len avui a canviarla veu de Marlene Dietrich haurien estatcapaços, doncs — utilitzant l'habilitat d'unventríloc—, de fer parlar Sarah Bernhardten totes les llengües. Així les possibilitatsde les tournées a l'estranger haurien pogutésser més grans malgrat el ridícul incom-mensurable. Es el que actualment es pro-dueix amb el doblatge. Assistir a la pro-jecció de Grand Hotel, per exemple, i cons-tatar que cap de les vuit estrelles que inter-venen en el film — ni Greta Garbo, niJoan Crawford, ni els Barrymore, ni nin

-gú — no parlen amb llur pròpia veu i queel públic accepta, sense protestar, un esca-moteig semblant, és una cosa tan grotescacom revoltant.»

La gent que per a tot troba un plany,aquests dies, arran de la presentació delfilm documental Montserrat d'Artur Por-chet, han posat la circumstancial cara llar-ga per acabar enrolant-se en aquesta la-mentació—Es deplorable i caldria que ens en co-

mencéssim a donar vergonya. Ha hagutd'ésser un francés el que vingués a desco-brir-nos el nostre Montserrat!

Aquest retret — com tots — ofereix una

En el professional s'hi remarca la re-cerca — dintre una tònica d'extremada sen-sibilitat — d'espectacularitat, el desig d'a-nar conquerint fets que falquin la línia as-censional del film fins arribar a les escenesfinals — fotogràficament les més reeixides en què hom obtindrà escenes fantàstiquesa base de clarors de posta i boires esmu-nyedisses viatjant entre la geografia anàr-quica de les muntanyes de Montserrat.

En el cineista , amateur, el .Montserrat

Papers fets a mida... Parlem-ne, si usplau. L'estrena de Valentina al ColiseuPompeia, obra que havia estat refusada peruna altra companyia, perquè la primera ac-triu no hi tenia paper, dóna actualitat aaquest tema. Parlem-ne, doncs.

Una revista acaba ele publicar unes quan-tes lletres adreçades per Eleonora Duse alsseus amics. En una d'elles, destinada a unescriptor, que preparava una comèdia pera la illustre artista, aquesta escrivia : «Usagraeixo molt la vostra generositat i em

Eleonora Duse als trenta anys

sento molt feliç d'haver-vos inspirat. Però,us ho prego, no penseu en mi. Feu la vos-tra obra lliurement, sense tenir en compteper al vostre drama la personalitat d'unaactriu. Podríeu empetitir la vostra obra.L'actriu és cosa que viu avui i demà mor.1 una obra ha d'aspirar a viure eternamentsi vol ésser obra d'art.»

La gran comedianta francesa MarguériteMoréno ha dit : «Al costat de I'embriague-sa de l'èxit, clel plaer d'interpretar obresque admireu, de servir autors que estimeu,hi ha el idraa,, la por de trair la confiançad'un escriptor. ..n Quina lliçó d'humilitat!

Al costat o, millor dit, enfront d'aquestahumilitat altruista de l'actriu que es resig-na a esborrar-se, a desaparèixer, a anullarla seva personalitat per a introduir-se en ladel personatge creat per l'autor, personatge

que l'artista ha estudiat conscientment, mi-nuciosament, dolorosament, fins a conèi-xer-lo profundament, hi ha l'orgull egoista.Enfront de la impersonalitat, hi ha l'indi

-vidualisme vanitós. Hi ha el divisrne.Els exemples abunden. Josefina Díaz, ar-

lista malgrat tot admirable, va retornar aLeandro Navarro i Adolfo Torrado la carné-dia 20,000 duros, perquè no era obra de pri-mera actriu. Ja hem esmentat el cas deValentina. La Vila no va voler aquestaobra de Carles Soldevila perquè no s'hi po-dia lluir. Molts autors, freturosos d'estre-nar, accepten les imposicions d'aquestes

criatures infatuades i confeccionen peces ala seva mida. Carmen Díaz és seguramentl'actriu peninsular en la qual pensen mésautors en escriure llurs obres. Aquest pro-cediment, veritable submissió, té les sevescompensacions econòmiques. Les obres ambrols fets a mida d'actrius famoses, no tansols seran més .fàcils d'estrenar, sinó que,posades en escena per aquestes figures

cèlebres, tindran un èxit més gran i mésdurador que si fossin interpretades per ar-tistes de menys renom. Hi ha també autors,

menys interessats i més ho-nestos, fins i tot amb molt ta-lent, que fan obres fixant-seen les característiques d'unaactriu, perquè l'admiren pro-fundament. El malaguanyatAlfred Savoir, per exemple, vaescriure La petite Catherineper a ésser interpretada perAlice Cocéa.

No cal esforçar-se gaire pera demostrar que fer papers a

mida és una solemne equivo-cació. Escriure un argumentpensant per endavant en l'ar-tista que l'ha de protagonitzarés un control seriós, que impe-deix a l'autor de crear lliure-ment un caràcter. Les carac-terístiques de l'actriu, semprepresents a la memòria de l'es-criptor, han de frenar forçosa-ment la seva inspiració. Enlloc de crear, l'autor, supe-ditat a un model imitarà. Iquè imitarà? Imitar les carac-terístiques físiques d'una ac-trio és més o menys fàcil. Pe-rò i les característiques psico-lògiques, que són molt mésimportants?

Una actriu, en principi, noté ànima pròpia. Es un sim-ple aparell reproductor. Noha de tenir, cap ànima i lesha de tenir totes. Ha de sa-ber ficar-se en l'ànima delspersonatges més diversos. Esclar que el gros públic atri -bueix a l'artista unes certescaracterístiques psicològiques.Per exemple, Antonia Herre-ro, per al públic barceloní, se•rà sempre ]'hembra bravía an-dalusa, serà sempre la Mar-

quesona, encara que aquesta actriu tinguiprou ductilitat per a interpretar rols total-ment oposats a aquest. Perb de totes lesobres representades ací per aquesta senyora,La Marquesona de Quintero i Guillén és laque ha obtingut més èxit.. I el públic s'haapressat a atribuir a l'Herrero les passionsde la trepidant cantaora. 1 possiblement hihaurà algun atitor que escriurà una peçaper aquesta actriu, amb els ulls fixos enles seves característiques físiques i en lescaracterístiques psicològiques que el públic]i atribueix.

Fer rols a mida és tan freqüent en el tea-tre com en el cinema. Però el procediment,per bé que equivocat, és una falta més ex-cusable en el cinema que en el teatre.

En efecte : un escenari escrit fixant-se enla Garbo, per exemple, només serà inter-pretat per aquesta. Milers de positius d'unnegatiu únic inundaran les ,.pantalles delmón. Però en el teatre... Uda obra feta pera una actriu, i estrenada pér .aquesta, seràdesprés interpretada per moltes altres.

Reeditem els mots d'Eleonora Duse«L'actriu és crasa que viu avui i demà mor.I una obra ha d'aspirar a viure eternamentsi vol ésser obra d'art.» Que els autors creïncaràcters que puguin ésser interpretats pertots els artistes i que s'adrecin a tothom ia totes les èpoques. Que facin un art uni-versal i generalitzador.

SEBASTIÀ GASCH

Una carta dela Srta. Cirera Els papers_fets a ;mida

Sr, Sebastià Gasch

Distingit senyor:

En el vostre article Dues hores ambIl 7assilieff, publicat a MiRAUOR el dia 8 dedesembre, no solament, en lloc de discutir-los, us permeteu qualificar de lamentablesels meus conceptes sobre la dansa exposatsen aquest periòdic per la senyoreta Espi-nalt (i), sinó que arribeu a l'ofensa per-sonal quan dieu referint -vos a mi «una se-nyora que es fa cür dansarina».

Permeteu que us digui que trobo moltcuriosa aquesta manera d'opinar en qui,com vós, no m'ha vist dansar mai ni tansols em coneix personalment.

Respecte les opinions que expresseu delbon Wassilieff sobre Isadora Duncan, elmètode Dalcroze i les danses rítmiques, usclic francament que no m'estranyen : l'ho

-me té el seu mètode i se' ]'estima, i ésdisculpable que no sàpiga veure més enllà.Aquestes limitacions són molt freqüents enels tècnics de tots els oficis, i àdhuc hepogut constatar-les en persones el talent deles quals ultrapassava infinitament el delsenyor Wassilieff. Si sabéssiu les coses quedeia Anna Pavlova d'Isadora Duncan, úni-cament comparables a les que deia IsadoraDuncan d'Anna Pavlova! Ara, que jo empregunto quin efecte devien fer les decla-racions de Wassilieff sobre la inutilitat pera la dansa del mètode Dalcroze al meu ex-cellent amic Joan Magrinyà, el qual assis-tia a l'interviu i deu tota la iniciació a ladansa justament al mètode Dalcroze.

No em sorprenen, doncs, les curioses api-nions del senyor Wassilieff sobre la (]ansa

rítmica, i fins us diré que ell no en .podiaexpressar d'altres. El que sí em sorprèn ésque tot un senyor crític s'hi mostri corn

-forme, baldament sigui per a girar-les con-tra mi.

Jo penso que un crític de dansa ha d'éssermés comprensiu : ha de saber compendrel'art i la tècnica de cada artista, i saberjutjar-lo segons les seves modalitats prò-pies ; cosa que no ha de privar-lo de tenirles seves preferències. Tot exclusivisme re-presentarà limitació, incomprensió, amb elsconsegüents perills d'injustícia.

Vós qualifiqueu de lamentables les me-ves opinions sobre la dansa. Tan lamen-table trobeu que jo digui que la dansa depuntes no és l'única que posseeix una tèc-nica exigent, i que la dansa rítmica, toti essent més jove, compta amb una tècnicaconsiderable, exjalentíssima, si bé no rí-gida ni enclosa dintre de fórmules encar-caradores, ans obertes sempre a tota menade noves experiències i troballes dignes detota admiració? Una dansarina rítmica ques'estimi té al seu davant tota una vidad'esforç constant, d'exercitament de totesles hores, de contínua recerca, de treballtan considerable almenys com el que pu-guin exigir els més difícils acrobatismesde la dansa de puntes. Es cosa lamentablede dir com jo deia que d'una manera ge-neral tot gest harmoniós de les cames, delcap, dels braços, del tors i firrs dels dits,és dansa?

Si només haguéssim de considerar dansala dansa de puntes, i encara la que en-senya el mètode del vostre admirat senyorWassilieff, hauríem d'afirmar que al mónno s'havia dansat abans d'ésser codificadala dansa de puntes amb les seves tan acre-ditades cinc posicions.

Jo tinc una gran admiració i un granrespecte .per la genial i heroica Isadorai de la seva germana Elisabet personalmenthe rebut lliçons i exemples admirables deciència, de tècnica, de gust i d'odi a laimprovisació.

Heus ací, senyor Gasch, tot el que voliadir-vos ; i permeteu per acabar que trobilamentables les vostres maneres envers unaartista que no coneixeu i les vostres ex-pressions en adreçar-vos a una dona.

Atentament us saludaJOSEFINA CIRERA

(i) Vegi's MIRADOR del dia i8 d'octubre.

i

EL TEATRECIRC A L'OLYMPIA

Espectacle cent per centAtesa la manera singularíssima d'estar actituds, en els Percellys, són belles. «L'es-

muntats ací els negocis d'espectacles, els tul, en ]'acrobàcia, és el principal», han re-empresaris es veuen obligats gairebé sempre petit els vells acròbates. Aquesta recomana -a improvisar els cartells. Ho he remarcat ció, els Percellys no la tenen mai oblidacla.en més d'una ocasió des d'aquestes planes. Els clos portuguesas Elmanos presentenPer què no adopten el sistema dels circuits, unes arriscades acrobàcies al bambú aeri.implantat amb èxit a ]'estranger? Els facili- L'alçària a què treballen impedeix que eltarta extraordinàriament no sols la varietat públic pugui apreciar degudament la quali-i qualitat dels programes, sinó també el te- tat de llurs exercicis i fa que sigui el perillmr-los a bon preu. En el circ, sobretot, el que adquireixi relleu. Per aquest motiu,aquest sistema és avui dia imprescindible. un clàssic tourbillon atrau més l'espectador,

Creieu que els elefants d'oscar haurien en els Elmanns, que una dificilíssima plan-pogut venir directamentcl'Hamburg, aguantantun penós viatge de setdies, només per a clur a '. ... 1terme la curta actuacióque faran a Barcelona? * ,Si no hagués estat com-;binada la temporada ac-tual de l'Olympia ambla que l'amic Corzan "'t ^^^t`està realitzant a València .amb el seu Americain 3 ^ ,

Cir ue, i no hagués exis-q g^,.

tit la possibilitat de pas- .`4

sar després al Price de s .^.`tMadrid i al Colisseu dosRecreios de Lisboa, elselefants a•udits farien a t f?aquestes hores les delí-cies dels públics «unes3aaltres latituds. Tampocels barcelonins amantsde] circ no hauríem vistrenovar tan sovint comara 1'espectacle de 1'0lympia.

En efecte: en tres set` ± tmanes, el programa de t ila pista de la Ronda ha a westat modificat tres ve-

j^l

gades. fLa darrera modificació s^

lata del dimecres passatSe n'anaren els xinesos rs^Chek1aa, els perxistes t 'Dakotas, els clowns Tom l vi Caprani i els ombrimans Joannys, i han debutat els trapezistes Ba pbamonde, els acròbatesHotley, els patinadors +fHamilton, els perxiste- fi

aeris Elmanos, els equi-libristes Percellys i elstrapezistes Olwars.Hi„hem sortit guanyant. Elstrapezistes Bahamonde i

f^^ffels acròbates Hotley no - )]lt^tlshan descobert pas la pó]-vora, i els patinadors Ha j-milton res no tenen d'ex-cepcional. però, en canvi,els Elmanos i els Percel-lys són dos excellents numeros de compensació.Tant l'un com l'altre emproduïren tot seguit una '-impressió francament fa-enrable. Els Olwars figa- Uta dels exercicis dels Percellysren també entre les atrac-cions de categoria.

Els Bahamonde constitueixen un trio : xa al buit executada amb una mà.un home i dues dones. Eh, executa al Ira- Dels Olwars 'poca cosa haig de dir. Sónpeti uns exercicis rudimentaris, no gaire més de casa, tot i que constantment corren perdifícils que els que s'aprenen en el gimnasi fora, iels lectors de MIRADOR coneixend'un collegi de primera ensenyança. Elles, de sobres no solamente llur treball, sinósuspeses per la boca, actuen de pes quan també llur vida i miracles (a). La seguretatl'home, les cames entortolligades a les cor- absoluta de Gabriel, el portador, i les facè-des del trapezi, es permet fer una exhibició cies de Canuto, el divertit Charlot, ja node força denta]. Els Hotley, cerimoniosos és possible que , augmentin. Es un númerofins a esdevenir insuportables, són dos gim- en el qual manca només que l'àgil (3), xi-nastes de mà a mà, dels qualificats olím- cot català de molta voluntat i empenta, aca-pics (?), que es serveixen, en algunes de bi de compenetrar-se bé — més en esperitllurs acrobàcies, d'una taula elàstica, a la que com a gimnasta — amb els seus com -manera dels Ho]] Bros, que veiérem al Prin- panys.cipal Palace (tardor de J928), a dels admira- I res més de nou. Els Nesley, prodigantbles Adriana i Charlot (i). Quina diferèn- les caigudes sorolloses ; els Faludys, amb elscia amb aquests dos números! Els Hotley seus salts a la bàscula; els elefants i el cavallresulten feixucs, inelegants, imprecisos ; llur blanc d'oscar, cada dia més sorprenents, iplàstica no ofereix un sol moment de be- els clowns Alex i Filip, que s'han ficat elIlesa. Quant als Hamilton, un home i una públic de l'Olympia a la butxaca, completen,dona, nordamericans, patinadors a rodes so- amb el trapezista Lécusson, el Caballerobre persiana, ja he dit que res no presenten Fabra, els Canadians i els augustos, aquestd'extraordinari ; al mateix Olympia hem programa ele circ de l'Olympia, espectacleaplaudit, d'aquest gènere, la parella Brown i cent per cent que no trobareu enlloc mésHearte (hivern del 1929) i el famós trio ' de Barcelona,Whirlwinds (gener del 1932), que eren molt JOAN TOMASmés emocionants. Tot i així, cal consignarque els Hamilton fan un treball net i sim- (i) Adriana i Charlot ocupen un lloc pre-pàtic, ple de gràcia i de vistositat. ferent en el programa de Christmas que

Per netedat c simpatia cap número, però, Bertram Mills presenta ara, amb l'esplendoren aquest programa, com el dels Percellys. de cada any, a l'Olympia de Londres.Dos joves 1 dues senyoretes. Equilibris de (z) Vegi's el núm. aao de MIRAooR, cor-cap, igual que els Bedim-Tafani. Les senyo- responent al ao d'abril del x933retes actuen, també, en els Percellys, de por- (3) L'àgil d'abans, Rafael Belda, vatadors. Res d'esforçar-se ; els equilibris més morir, com es recordarà, el mes d'abrildifícils són executats amb una rapidesa, una darrer, al Parallel, en un accident d'auto-seguretat i una senzillesa admirables. Al re- mòbil que . costà també la vida al propietarivés del que ocorre amb el Hotlev, totes les de l'Olympique Circus, senyor Hervàs.

•

110CTh o

•

N. de la R. — No se'ns negarà que somgenerosos amb la senyoreta Josefina Cire-ra : li donem cabuda a una carta de setan-ta-dues ratlles — sense comptar el títol

—en resposta a una allusió de cinc ratlles en-cabida en un article. L'autor d'aquest, elnostre company Sebastià Gasch, farà el quevoldrà : insistir i donar així un possiblecomenç a una polèmica d'aquelles que noserveixen de res perquè cap dels dos con-traopinants no convenç l'altre, o bé no s'a-caben mai perquè inevitablement es desvieni s'hi afegeixen comentaristes que també hivolen dir la seva.

Per la nostra banda, només volem detu-rar-nos en dos extrems de la carta dela senyoreta Cirera fent-li remarcara) que no és gens incorrecte que el nos-

M

o ^II O tre company prens sobre unes opinions en-

u v blicament expressades — un interviu — cu-

cara que no conegui l'actuació — la qual

C A M 1 S E R no jutja — de la persona que les expressa;

ESPECIALITAT EN LA MIDA :: CREACIONS EXCLUSIVES

b) que no està bé invocar el sexe en un

temps que el femení reivindíca . .per a ell Q i amb èxit — les prerrogatives del masculí.

Tenim un amic que, d'ençà que les dones ro-ten, no ofereix el seient del tramvia sin]

A [U^LL L L L l [F^^ íl°̂ ^, 1 a les que coneix, i en el fons potser té raó.4 r n r r rel 9 (Però desenvolupar aquest tema ens duria

massa lluny i ens apartaríem de la finalitatconcreta d'aquestes ratlles.)

BARCELONA - PLAÇA D'ANTONI LOPEZ, 15 • TEL. 16556

BON ANY NOU!

FIGURES DEI_ VUITCENTS

ose Serra i CampdelacreupEI moviment esplendorós de la Renai-• Hi ha en les poesies de Serra aquell amor

xença trobà, a Vic, uns homes abnegatsl

transparent que es troba en totes les seresue es osaren al servei de la causa reivin-q P activitats i que devia ésser, a ben segur,

dicativa. Llurs activitats literàries influïren un tret del seu sentiment. La tristesa mainotablement a concretar les ambicions de no arriba a la desesperació ; en canvi, moltsla Renaixença. L'escola vigatana fou la dels seus cants tenen un optimisme enco-manifestació d'una ànsia estesa a tot Ca- manadis, vibrant.talunya. Els homes de l'Esbart, romàntics, Serra i Campdelacreu no abandona, mal-idealistes, amarats 'de virtuts racials i de grat els seus treballs cl'imestigació, el con-fe indestructible, assenyalaren un camí. La reu de la poesia ; en ella trobem la seraVeia de Montserrat, periòdic catalanista, vea concretar les tendències particularíssimesd'aquells esperits selectes aplegats, tots, enuna mateixa ambició patriòtica.

Salarich, precursor del moviment literarinacional a Vic, desvetlla el sentiment ro-màntic arqueològic, característica del nos-tre moviment de reintegració, a aquella co-marca ; Serra i Campdelacreu, després de tles seves primeres velleïtats poètiques, con-creta el seu talent a la investigació histò-rica ; Martí Genís i Aguilar, Josep Salarich, v,,Mossèn Jaume Collell, Jacint Verdaguer,Francesc Masferrer i molts altres, arrodo-neixen, amb llur divers treball, el que hemcoincidit a anomenar escola vigatana. Una "característica els és comú : el sentimentreligiós. El lema Pro aris et focis encapça-lant simbòlicament l'escut de Catalunya de t^ JLa Veu de Montserrat pot, també, concre-tar l'ideal de tota l'escola vigatana. v

Una de les figures més destacades, nopas per la seva popularitat, sinó per la fei amor que posà al treball, fou Josep Serrai Campdelacreu, ànima xapa d'aquell idea-lisme venturós que guia, quan va acompa-nyat de constància heroica, a l'íntima sa-tisfacció de la feina feta. Poeta, literat i josep Serra i Campdelacreuarqueòleg, emmarcà, justament quan podiaassolir sense gaire esforç un renom poètic, ànima ultrasensible que ens mostra, amb latotes les seves activitats al conreu de les sinceritat de sempre, el seu pensament, adésinvestigacions. La feina enorme, silent, ig- emboirat per una dissort irremeiable, adésnorada, fou, però, fecundíssima. Vic assolí, optimista. En l'última poesia (1901), sensegràcies a ell, renom de ciutat culta, ena- títol i publicada en ocasió del seu traspàsmorada de la tradició i de les manifesta- a la Ilustració Llevantina, s'endevina unciones artístiques. El Temple Romà, l'Ar- cansament que, en els esperits del trempxiu Municipal, el Museu, són mostra de la d'En Serra, extremadament actius i de granseva fecunda activitat ; per això el seu gran capacitat de treball, sembla precedir laamic i entusiasta admirador Dr. Martí Ge- mort. Escriunis i Aguilar, deia : «No hi havia descansni reptis en la seva creuada de reivindica- Cada jorn del llit estantció i regeneració de la nostra Ausona. Quin en despertar miro el cel.volum de lliçons més hermoses i més iris- Quin dia del cel estanttructives si s'haguessin taquigrafiat les se- lo meu llit em miraré?ves converses de cáda tarda en la sala verdadelCírcol aixecat per ell durant anys i anys Sembla tanmateix que l'autor d'aquesta l'altura d'una veritable càtedra d'amor cant tristíssim deleixi per la pau eternapatri !» de la seva ànima. En aquesta darrera poe-

La sensibilitat de Serra i Campdelacreu, sia Serra i Campdelacreu no és ja l'homeuna sensibilitat d'artista, l'empenyia a les dels records ni de les esperances fecundesrealitzacions de projectes. Descobrí el Tem- una serenitat malencònica, inspirada en laple Romà, el qual fou un dels amors més seva fe cristiana, l'empeny cap al misti-nobles de l'illustre renaixentista. Totes les cisme, La seva poesia de to subjectiu té ladificultats eren superades pcl tremp patriò- virtut de deixar-nos seguir, a través de lestic de l'autor de Primavera trista, i quan seves produccions, la seva vida, amb totesels seus estudis arqueològics eren obstacu- les dissorts, illusions, desenganys iamors.litzats per impediments, comprensibles i El seu entusiasme per Vic, característicaquasi del tot insuperables en aquell iris- sobresortint de la seva personalitat, restatant, amb una ordenació de conceptes acl- imprès en aquests dos versos amarats demirable, amb una força intuïtiva exemplar, sentiment i de goigeren vençuts. Aguiló deia, en parlar de Ser- Creus tu que hi ha altres viles i contradesra i Campdelacreu i de la seva qualitat in- i que hi ha un altre cel com nostre cel?tuïtiva : «...els problemes eren resolts perell amb un bon gust i una discreció tals, A través de la seva llarga vida anotà lesque ja voldrien alguns arqueòlegs posseir- impressions de la seva ànima en els versoslos». Els seus treballs, recollits i encoratjats senzills que escriví. No cercà la glòria quepel bisbe Morgades, coincideixen amb el fa el record perenne, ni es deixà dominarmoment culminant del moviment renaixen- per l'ambició. El seu treball d'heroica cons -tista vigatà. Serra i Campdelacreu, amb la tància ve a ésser, però, una mostra més delseva obra personalíssima, amb el treball tremp patriAtic d'aquells abnegats esperitsconstant de cada dia, encomanà a tothom, del vuit- cents, animadors del nostre desen-àdhuc a la gent inculta, el respecte i amor trebaltiment, silents precursors dels guanysa aquelles coses que ell tantestimava, a nacionals del nou segle.aquelles pedres illibres, testimonis d'un J, M. MIQUEL I VERGESpassat gloriós illunyà.

festes que demanen un regal no oblideu que:

ROCA J O I E RGRÀCIA, 18

PRESENTA

G ERIA:

ARGENTERIAie

AI costat de la joia degran preu, el joiell discretde gran to i d'execució

impecable.

Les màquines de més qua-litat i els models inimita=bles de Patek, Longines,Cyma, Zenitlt, Vulcain,Movado, Liema, Haas

Neveux, etc.

Ultra les creacions pròpies,les darreres troballes deI'orf ebreria nacional i es-trangera, on el gust més

depurat s'alia amb I'exe-cució més perfecta.

«un regal de J. Roca, el joier de moda, és un regal

amb personalitat inconfusible»

LE/ LLETRE/La personalitat d'Auziàs March Gustave Lanson_

Gustave Lanson, professor de literaturafrancesa a la Sorbona i director ele l'EscolaNormal—i que acaba de morir als setanta

-set anys—, deixa, entre altres llibres, unManuel d'I-Listoire de 1a Littérature fran-çaise que ha assolit el bonic tiratge—en di-verses edicions—cle més de dos-cents milexemplars.

Es una obra útil, utilíssima, però...Ja fa temps, el crític i bibliòfil Fernand

Vandérem, en una famosa campanya des -dela Revise de France, denuncià aquest llibre.Citem-ne uns quants exemples

EI P del corrent publicava MteauoR unbell article del senyor Almela i Vives en elqual, amb el títol Un Isona i dees persones.Auziàs March i Auziàs March, es comen-tava un escrit de l'erudit escriptor AmédéePagès, aparegut al Boletín de la SociedadCastellonense de Cultura, on amb el nomd' Une ientative d'expropriaiioc littéraire,detensa el seu autor la tesi clàssica d'és-ser Auziàs March el gran poeta valencià defama universal, fill de Pere March i Elio-nor Ripoll.

De l'article del senyor Almela i Vives,Cot ell impecable, només m'interessa, peravui, recollir el petit comentari que fa alcriteri de M. Amédée Pagès quan estimaésser un episodi d'una vella rivalitat entreBarcelona i València l'afer promogut ambla descoberta de testament de Lluís Marchassabentant-nos de l'existència simultàniaele dos nobles Auziàs March de la mateixafamília.

Els documents i notes que he recollit so-bre la família March seran publicats a larevista Estudis Universitaris Catalans i ales-hores es podrà obrir la discussió sobre laveritable personalitat del poeta AuziàsMarch, únic extrem que m'he proposat enels meus estudis. La pàtria del clàssicAuziàs March, ni ara ni en la meva confe-rència, no l'he discutida, perquè l'estimaintangible, i la d'Auziàs March, fill eleLluís ielarch i de Serena Marquet, solamentP' valoració de dades l'he fixada al castellcl'Aramprunyà o Barcelona. Vegi's si no elque, per bé que encara iñédit, dic en elmeu llibre rl vertader poeta Auziàs Marchsegons documents inèdits i que alguns eru-dits ele Barcelona han llegit

«Per a aquest estudi no ens ha mogutcap prejudici d'amor propi nacional. Tantens plau l'Auziàs March valencià com bar-celoní. Tan català entenem l'un com l'al-tre i tan pura és la glòria de València comla ele Barcelona en el gran procés històricde la formació nacional catalana.

))Més direm, és solament per valoracióde dades que estimem Auziàs March i Mar-quet nascut a Aèamprunyà o a Barcelona.dades que poden ésser perfectament altera-des si es té present el document de 35 demarç de 14i2, que pressuposa la possessiópel seu pare Lluís de les viles de Sant Ma-teu i altres llocs del terme de Castri Cer-varie, Calig, Traiguera, Jana, Canet i Ros-sell, i on pogué residir un temps tant ellcom la seva muller Serena Marquet a l'è-poea de la naixença d'Auziàs, que com ésvist fixem pchs voltants d'aquella data. Con-seqüentment, la pàtria valenciana o barce-lonina del gran poeta no la discutirem...»

En els meus estudis, he analitzat sola-ment la personalitat del poeta i he deduïtque es deia Ausias i no Auziàs, que fouprimer aventurer i després frare, que laseva formació espiritual, com diu Amédée

«Quaderns literaris»Cal assenyalar novament la tasca de po-

pularitzaci ó de la bona literatura que s'hanemprès els Quaderns Literaris.

Hom comprèn perfectament que no siguipossible ele complir estrictament el progra-ma de la portada, de donar una novellallarga cada dijous. Molt sovint, els volumscontenen aplecs de contes o un parell de no-

velletes. L'esperit que presideix la selecciódels títols és eclèctic en les tendències igairebé sempre sever pel que fa a la qua-

Pagès, fou deguda als llibres d'Aristòtil,Sant Tomàs i Sant Agustí, els quals llibresprocedents d'Alfons el Magnànim els vavendre el seu germà Jaume a la seva mort,esdevinguda al mateix temps que l'altreAuziàs, que tingué una vellesa prematura ique el testimoni de Lluís Carroz, de quideriva la creença general que el poeta fouel senyor de Beniarjó, essent posterior devuitanta anys a la seva mort, en sana crí-tica no té valor.

Certament dic i conceptuo bàsic per a re-butjar que el clàssic Auziàs March, senyorele Beniarjó, sigui el poeta, que a menysde considerar-lo un gran cínic, pugui ésseruna mateixa persona la que ensems quecanta l'excelsitud de l'amor pur i se'nspresenta practicant-lo, ens resulta casatdues vegades i unit fins la mort amb es-claves i concubines amb les quals té elife-rents fills naturals. El gran filòsof i Ynora-lista, l'home que amb les seves poesies vaescriure potser l'anatema més formidableque el Renaixement va produir contra lacorrupció de costums de l'època, no potésser de can manera el feudal ele Beniarjó,i molt menys ara que sabem autènticamentalgunes de les característiques essencialsdel seu parent, el venerable Auziàs March iMarquet, que maria el mateix any que ell.

Els documenti descoberts per a la novabiografia del gran poeta, no són solamente] testament de Lluís March, sinó que sónmés d'un centenar els inèdits que m'hanservit per a refer la genealogia dels Marchcollocant en llur lloc els quatre poetes, Jau-me, Pere, Arnau i Ausias, i entre els ditsdocuments hi ha el de 24 de juliol de r46o,que en confirmar els estudis del gran críticAméelée Pagès sobre la formació espiritualaristotèlica i tomista del poeta, fa referèn-cia a Ausias March i Marquet i no a AuziàsMarch i Ripoll.

Essent plenament provat que els Marchvalencians i barcelonins eren una mateixafamilia, cal tenir molt en compte la ditacircumstància, per a no incórrer en equivo-cacions lamentables en presentar com pro-ves a favor d'un o altre, suposades relacionspersonals i fer hipòtesis sobre la paternitatde certs documents. El mateix hem de clicreferent a l'atribució de segones intencions,ja que, com diu molt bé Almela i Vives,aquesta qüestió únicament deu ésser trac-tada com una qüestió d'història literària.

Entenc que mentre no s'hagin publicatles notes inèdites i el meu llibre sobre laveritable personalitat del poeta, totes lescrítiques són prematures. Es en vista delsnous documents i de les argumentacionscorresponents que podrà ésser discutit

aquest afer, i pot estar ben segur el senyor

Almela i Vives que per part meva la dis-cussió no s'apartarà ni un moment del ter-reny estricte de la història literària.

R. CARRERES VALLS

litat. Hom pot destacar, com a encerts re-comanables, les publicacions dels LleuresBarcelonins, de Lòpez-Picó, inoblidablesPer als admiradors de l'autor de L'Ofrena,sota el títol de Les j5rimeres bones festes;la de l'apóec de contes de Miquel Llor queencapçala el finíssim Esguard al Mirad, ila d'Els Sots Feréstecs, l'obra caracterís-tica de ]a singular inspiració ele RaimonCaselles. Entre les traduccions, que en ge-neral (no sempre) ofereixen la garantiad'una signatura solvent, hom pot remarcarel Viatge Sentimental, de Lawrence Sterne,una de les grans obres de la novella angle-

sa, L'Homenet, de Galsworthy i el curiósViatge a la Lluna., de Cyrano de Bergerac.I, per damunt de tot, com un homenatgedegut a un talent massa oblidat dels ceta-laos, el volum que conté Coloimeta la Gita-na i Tristesa, del gran barceloní Emili Vi-lanova,

«The Bookman»Una nota emmarcada en l'editorial del

director (o editor, segons la nomenclaturaanglesa) ele The Bookman, Hugh RossWilliamson, en aquest Christmas Numberd'enguany, ens fa saber que, de gener enllà,aquesta revista s'unirà amb The LondonMercury, que és igualment un magazine li-terari mensual. Podem dir, doncs, que TheBookman desapareix (i també The LotidonViercury) perquè la nora revista marcaràuna nova etapa, i encara que conservi lescollaboracions i l'orientació de les sevespredecessores, mai no serà la mateixacosa. Això fa doblement interessant aquestdarrer número de The Bookman que, concada Nadal, ofereix en les seves cent cin-quanta grans pàgines profusament illustra-des tota la vida literària anglesa durantl'any corrent i una revisió detallada dels mi-llors llibres (no de tots, perquè això fóraimpossible) que han estat publicats durantl'any, junt amb extenses ressenyes de l'ac-ti vitat musical, artística, cinematogràfica iàdhuc racliofònica de X93}. Apart aquestsestudis crítics, encarregats a bons escrip-tors, i d'un interès intrínsec positiu, el nú-mero ens ofereix altres treballs literaris,dels quals m'interessa destacar La Renai-xença de la literatura catalana, per J. L.Gili i Serra.

Com a número pòstum, en un cert sen-tit, aquest The Book,nair ofereix també unasecció retrospectiva, en la qual són repro-duïdes seleccions característiques de comen-taris publicats, any darrera any, de t8g1 a1 930. Aquesta tria, pels noms ilustres quepresenta, fa joc amb la composició fotogrà-fica de les cobertes, obra més curiosa queno pas artística che Hovvard Coster, que enspresenta, de Maurice Baring a H. G.Vells, passant per Shaw, Chesterton, Ha-velock Ellis, Huxley i Clemence Dane, lesmàximes personalitats vivents de la lite-ratura britànica, reunides en una impossi-ble, o almenys improbable, assemblea.

R. T. M.

Gustave Lanson

De Théophile Gautier : ((Ni líric, ni ora-dor, l'alè curt, la invenció pobra, la sensi-bilitat nulla, la intel•]igència mediocre.))

De Théodore de Banville : «Esperit mit-j à , sense idees ni necessitat de pensar.»

De Verlaine : «Retornava al romanticismefent de la poesia el crit d'una ànima mani

-festant el seu destí.»De Baudelaire : ((El talent de Baudelaire

és bastant estret i al mateix temps bastantcomplex. Representa meravellosament el quehe anomenat el baix romanticisme, preten-siosament brutal, macabre, immoral, arti-ficial, per a espaterrar el bon burgès. Lasensibilitat és nu•la en Baudelaire, tret d'unaexcepció (Lanson no diu quina). La intelli-gència és .més forta, mediocre encara, tretd'una excepció (Lanson tampoc no la diu).La puixança de sensació és limitada, el sen-tit de la vida és ordinari.»

I, en general, tots els escriptors fran-cesos del segle passat són tractats ambuna manca de comprensió que es troba alsantípodes de la història literària.

Però no són pas solament els escriptorsdel segle stx els tractats desconsiderada-ment

Choderlos de Lachos no ha començat a fi-gurar al Manuel fins a l'onzena edició, iencara sota aquesta forma : «Crébillon filli de Lacios són dos homes de talent. Lesliaisoiis dang'ereuses són una obra mestrad'anàlisi.» Ja és enllestir de pressa, sobretotcomparant-ho a les dues pàgines consagre-des a Nivelle de la Chaussée !

Algun detractor d'aquest llibre ha dit queLanson era superior als seus principis i alsseus manuals.

Es •que aquest home era massa erudit iPOC sensible. Tot ho explicava amb unaanàlisi minuciosa dels textos, de les va-rian. s, dels precedents, ele les influències,etcètera, etc. Es que la documentació és in-dispensable, però en literatura ha d'anaracompanyada del sentiment artístic, de lasensibilitat. Quan Lanson provà de fer crí-tica Ijterària al Matin i crítica teatral a laGrande Revue es trobà en un greu compro-mís : havia de jutjar obres a les quals nopodia aplicar els seus .mètodes, que reque-rien perspicàcia, gust, allò que vulgarmenten diem nas i aquella mica de simpatia od'antipatia—cle passió—sense la qual no espot fer crítica.

Per acabar-ho d'adobar, li sortiren unsdeixebles que, menys intelligents i menysfins que ell, aplicaven els procediments delmestre d'una manera automàtica i senseesperit.

De totes maneres, el Manuel de Lansonés una obra ele gran servei, malgrat lesseves tares, rica de dades i ben ordenada.

Exit en la mida

Corbates inarrngabtie

' Pi ame. a bon prea

JAUME I, ii

Telèfon i 1655

Les darreres novetats en

llibres Francesos les troba-

reu primer que enlloc a la

LLIBRERIA

Louis BergéRambla del Centre, ig

Telèfon 23118

Kiosque FranÇaisRambla dels Estudis, 7Davant l'Acadèmia de Ciències)

El Pemple Roma reeonstruct per ell ambaquella vocació artística que únicamentposseeixen les ànimes delicades, fou la sevagran obra. En el poètic ambient d'aquellreclòs la gent hi trobava l'ànima d'En Ser-ra i Campdelacreu ; per això, L. B. Nadal,fervent admirador del cronista de Vic, deiaen parlar de la figura de l'historiador : «Sien algun lloc s'hagués d'aixecar un bustd'En Serra, hauria d'ésser dins el temple,en aquell sancta sanctoru.m de la històriavigatana en el qual havia mort tantes es-tones i havia despertat a tants entusias-mes».

Un altre aspecte de Serra i Campdela-creu és la seva activitat poètica. Influït del'escola romàntica, sent, des dels seus ini-cis, una inclinació a plasmar tot allò queha impressionat la seva ànima. El roman

-ticisme sentimental i subjectivista dóna elto a la seva obra.

En el seu llibre Primavera Trista hi haevocats, a través del melangiós camí delsrecords, episodis llunyans, amorosos. Di-ríeu, que, en evocar-los, Serra els ha fetreviviseents. En lo prat de la riera, poesiaidíllica, Serra i Campdelacreu, sota el lemade Shakespeare : «L'esperança és el bastóde viatge dels enamorats», estergeix, amb ila màxima sinceritat, amb plany dolorosfs-sim, els dolors de ('amor. El paisatge im-mutable li assenyala el contrast de l'ahiramb ('avui, però l'esperança n'és el ritme.

•.!IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIiIIIIuI!IIIllllllllllll:

Visiten la nostra GRAN EXPOSI- vCIÓ de LLIBRES D'ESTRENES

per a Cap d'Any i Reis

LLIBRES PER A INFANTS,RELLIGADURES D'ART,ESTOIGS PELL, MECCANO,ESFERES, ESTILOGRÀFIQUES,

ESCRIVANIES, etc., etc.

ENTRADA LLIURE

Llibreria Catalònía3, Ronda de Sant Pere, 3

Íl l l l l l l l l l l l l I l l l l l l l l l l l n l l 1111111111111111111111111111►

L'actualitat literària

DES DE VALENCIA

El Servei d'InvestigacióPrehistòria

A les darreries de l'any 1927 la Diputacio plir els seixanta anys d'edat i els trenta d'ac-de València va fundar un Servei d'Investi- tivitats arqueològiques a Espanya ; ambpació Prehistòrica. Com diu un document I aquests motius, el Servei el va felicitar i rebéoficial, va influir l'exemple d'actuacions com I una contestació molt efusiva. I el darrer clic

les de la Junta Superior d'Excavacions, or- de 1930, ]'aleshores subdirector del Servei,

ganisme madrileny ; les del Servei cl'invésti- professor Pericot, donava una conferència

Unia visita a excavacions enrpreses pel Serz'ei

—Es horrorós! Un fill ha mort son pareperquè li va demanar diners i no els hiva donar!

—Papà... deixa'm dues pessetes!

(Dinranche ilhistré, París)

1

—Com que se'n va a servir a una altracasa, deurà voler un certificat?

—No cal, senyora ; amb una fotografiade la família en tindré prou.

(Lustige Blütter, Berlín)

Humbert — Bodegó

• , I ,) L

LES ARTS I ELS ARTISTES

Le Xpos^Coor^^Manuel Humberf

Com que en el nostre país ésser pintor•ha vingut generalment a constituir un oficiamb visibles exterioritzacions socials, adver-tibles d'una hora lluny, ens complaem adir immediatament que Manuel Humberten aquest sentit és d'allò menys pintor quehi ha a Catalun ya. Tant és així que Hum

-bert podria ésser perfectament un notableprofessor de matemàtiques o un gran in-dustrial. AI mateix temps, Humbert és un

Huinbert — Maria

personatge molt fi, que difícilment perd laseva conseqüència en el tracte, tot i teniren altíssim concepte la polémica, que prac-tica sense parar, segons hem sentit dir in-finitat de vegades.

Una altra cosa a remarcar en el nostrepintor és la seva amabilitat inestroncable,la seva perenne posició d'home que estàamb tot i amb tothom amb el millor delssomriures, amb la frase més exceilent iamb I'acuïtat més extraorclinária.

En una paraula, Humbert és aquella per-sona de silueta gòtica i mirada de falcó iconversació inteliigent, que més violenta-ment s'oposa a la figura estereotipada quede mica en mica s'ha forjat molta gent deBarcelona respecte al pintor, gent qué la-mentablement ]'involucra en una iconogra-fia un xic pejorativa en la qual excelleixen,com a senyals protuberants, la trapelleria,la prestidigitació i el darrer vestigi de labohèmia antihigiènica moralment i mate-rialment.

Es molt necessari, en anar a parlar de]'exposició que Manuel Humbert ha inau-gurat a la Sala Parés, tenir ben presentsels fets incontrovertibles que hem apuntatmés amunt.

I és necessari perquè d'ells sols ja es potdeduir el que en tots els ordres artísticssignifica l'esmentada exposició, que, comno podria ésser altrament, representa lapresència d'aquella unió d'elements moralsficada íntegrament en el cicle de pinturesrecolzades contra el tradicional vellut ver-mell de la galeria barcelonina. Quan enshem referit a la normalitat social d'Hum-bert i quan després hem declarat veure enla seva pintura el reflex de la seca idiosin-cràsia, era per a fer notar posteriormentl'altíssima importància que en la seva obrapren 1'esmeutada influència. La totalitat deles teles tenen aquest gran encís de les cosesdites sense la intromissió de la grandilo-qüència ni de les ganes d'esverar mitjan

-tant l'aplicació de fórmules altisonants.Parlant com ho fem, basant-nos 'en la

ponderació d'una normalitat, podria sem-blar que escatimem un elogi, més o menyscamuflat entre consideracions extemporó-nies. Però no és pas així. Perquè admetemdintre l'exposició de normalitats individualsl'existència de les categories i pretenem pera Humbert una de les primeres. Estem pre-cisats a comentar l'exposició que ens ocupaen el sentit que hem iniciat perquè conside-

rem que quan en un focus tan viu com ésel de l'art català actual es presenta un ar-tista de la bona fe del qual no és pot dub-tar i sobre el qual la susceptibilitat del tru-catge no entra en cap de les maneres, i pertant existeix la seguretat inviolable que lapintura que practica ésfilla ideal del seucriteri i de la seva formació espiritual, con-siderem això com un fet tan remarcableque sobradament es mereix la insuficient di-ferenciació que li podem oferir.

Es el goig que dóna poder creure en quel-com que no requereix pas elplagi de l'acció dubitativa deSant Tomàs.

Remarcàvem també l'ama-bilitat i el mostrar-se conse-

qüent en Humbert. Realmentsón dues virtuts ostensiblesen la seva obra, i si bé laprimera, per ingénita que és,és immarcescible, en la sego

-na hi ha l'avantatge, difícilde consignar de molt gastatque és, de la superació.

Avui, el pintor, com ahiren la seva darrera exposició,mostra l'obtenció d'una ho

-mogeneïtat formidable.El noranta per cent de

quadros exposats són de lescoses més ben començades iacabades que es porten a capa Catalunya, en les quals hiha la doble gamma, internai externa, que forçosamenthan d'adquirir les obres d'artdel nostre temps per a pre-valer en el nombrós coeficientque proporciona a la sumapictural.

Remarquem dintre aquestordre la tela Bodegó, núm. 29,fora catàleg, que ocupa elcentre de la paret preferent.Obra modèlica de l'artista,clarament expositiva del grancalor actual del seu actor.

Respecte a les figures in-closes en l'aplec, gairebé to-

tes recauen en el mateix interès. Sobretotles assenyalades amb els números aq, 3,21, 22, en les quals el gran afinament decolor i la sòbria composició afirmen senseCal) dubte el gran valor d'Humbert.

Apel'les MesifresLa Sala Renart, secundant la sèrie d'ac-

tes, llastimosament desordenats, que es por-ten a cap per tal d'honorar els vuitanta

anys d'Apelles Mestres, ha exposat els ori-ginals del poema Liliana, editat l'any c907.

AI llarg de tots els actes dels quals hemparlat, creiem (ja que s'ha adoptat aquestamena de sordina que els volta) que és aquestde la Sala Renart un dels més eficients, jaque posa com pocs d'altres la notorietatdiversa del gloriós octogenari a l'ahast méselemental del públic.

MtxaooR aprofita aquesta feliç idea delsenyor Joaquim Renart per a sumar-se alsesdeveniments muntats per a portar a Apel-les Mestres, si més no, la seguretat d'unsadmiradors fervorosos.

Tomàs ViverTomàs Viver, tot i ésser un pintor del

qual mai no podré dir-se que no sigui bo,té per nord els destins comuns de la pin-tura que pel nostre país s'estila en els se-gons rengles, en els quals l'obtenció d'unamanifesta regularitat i fer-se amb la solu-ció cl'ofici d'algunes de les vicissituds artís-tiques, ja confereixen la categoria de pin-tor amb totes les prerrogatives o totes lesclaudicacions.

Viver és l'etern quadro català d'aquestaespècie, millorat en alguns sectors, empit-jorat en altres.

Després de tornar a repetir l'existènciad'una veritable habilitat, hem cle considerarl'esterilitat de tota aquesta mena de pin-tura, vivint únicament pel comentari favo-rable però momentani, per anar a caure al'oblit tot esperant l'any vinent.

Creiem que hi ha la manca capital del'absència cte la inquietud i el desig, insu-ficient, d'acontentar -se quan el model quedaeoict:rmicament re fl ectit sobre la tela; és adir, quan en la consciència poc llauradadel productor s'ha instaurat la creença delmiracle que s'ha operat amb la sola colla-boració de ('ofici i de l'observació.

ENxtc F. GUAL

gacions Arqueològiques de l'Institut d'Es-tudis Catalans ; les de la Societat d'EstudisBascos patrocinada por les Diputacions d'a-quell país ; les del Seminari d'Estudis Ga-llecs, subvencionat per les Diputacions ga-laiques, i així successivament, sense olvidarles activitats de la mateixa mena afavoridesa les diòcesis de Vic i Solsona... També vainfluir — segons el mateix document — lariquesa del Pafs Valencià des del punt devista arqueològic, palesada per troballesnombroses i moltes d'elles excepcionals, comles pintures d'alguns aixoplucs i coves, come1 tresor de Xòvia, com la famosa Damad'Elx...

Una de les primeres coses que preocupa-ven el Servei d'Investigació Prehistórica foula. formació d'un museu, per a la qual cosaes va dedicar local no ménys que al Palaude la Generalitat, magnífic edifici que ac-tualment és en reconstrucció.

Per a director del Servei fou anomenat elsenyor Isidre Ballester i Tormo, que durantla seva actuació ha demostrat una gran com

-petència i un gran entusiasme. 1 per a sub-director fou anomenat el professor Lluís Pe-ricot i García, que anys després ha substi-tuït l'anterior i que sempre ha treballat in-tensament des dels seus càrrecs. Prescindirttd'altres collaboradors, cal esmentar que Emi-i Gandía i Ortega, un valencià que era

aleshores conservador del Museu de la Ciu-tadella, fou anomenat conservador honoraride l'incipient Museu de Prehistòria de Va-lència, per a ]'organització del qual va donarprofitosos consells.

El Servei à' Investigació Prehistòrica vacomençar tot seguit una sèrie d'excavacions,les més important de les quals foren les de laBastida de les Alcuses (Moixent) i les de laCova del Parpalló (Gandia). 1 així va arri-bar el mes de setembre de 1929, en què es vacelebrar a Barcelona el IV Congrés Inter

-nacional d'Arqueologia, on el Servei va estardignament representat. Els senyors Pericoti Jornet varen presentar una comunicaciósobre la Cova del Parpalló que M. Ray-moncl Lautier, conservador del Museu deSaint-Germain, va considerar en la RemeArchéologique com un dels tres treballs mésinteressants llegits a l'esmentat congrés (elsaltres dos eren de savis estrangers), A més,en la sessió de clausura fou aprovada percmanimitat una proposició del professor por-tuguès Correa de Serpa Pinto i altres, feli-citant la Diputació de València per les tas-ques del Servei d'Investigació Prehistóricaaixí com per la fundació del corresponentmuseu.

Ensems el Servei procurava relacionar-seamb les institucions científiques d'altres llocs.Així, quan es varen celebrar les festes delcentenari de l'Institut Arqueològic de Berlínva assistir-hi delegant la seva representacióen el doctor Bosch Gimpera. Així mateix esva adherir al V Congrés Internacional d'Ar-queologia celebrat a Alger en la primaverade 1930 i al Congrés Internacional d'Antro-pologia i .Arqueologia Prehistòriques cele-brat a Coimbra i Oporto en setembre del'any esmentat. E1 professor Schulten, de laUniversitat d'Erlanger (Alemanya) va com-

sobre les excavacions de la Cova del Par-palló a l'Associació Catalana d'Antropolo-gia, Etnologia i Prehistòria : conferènciacontinuada per una discussió en la qual va-ren intervenir els senyors Bosch Gimpera,Aranzadi, Serra Ràfols, Puig i Cadafalch,Colominas, Rossell i Vilar i altres.

Aquesta primera etapa d'activitats vaculminar en la publicació—sempre dins l'any1930 — de ]'Archivo de Prehistoria Levan-tii?a, en el seu primer volum, de magníficapresentació, que contenia un aplec d'estudisescrits pels collaboradors del Servei sobre lesexcavacions realitzades per aquest i, a més,treballs d'altres investigaclors sobre assump-tes relacionats amb temes prehistòrics va-lencians.

Entre aquestes aportacions, figuraven lesde noms tan illustres en aquesta mena detrebalis com Breuil, de l'Institut de Paleon-tologia Humana de París, i Bosch Gimpera,de la Universitat de Barcelona. Aquell vo-lum fou tramès a les personalitats i als cen-tres on podia interessar de Portugal,. Fran-ça, Alemanya, Itàlia, Anglaterra, Txecoslo-vàquia, Austria, Grècia, Rússia, Bolívia, elsEstats Units...

Per tant, l'obra del Servei d'InvestigacióPrehistórica de la Diputació de Valènciaanava essent més i millor coneguda, com hodemostren les notícies i recensions de lesrevistes especialitzades i alguns fets tansimptomàtics com una lletra de l'arqueòlegespanyol Manuel Gómez Moreno, aleshoresDirector General de Belles Arts, qué lloavales iniciatives de la Diputació de València((con las que presta Cataluña en el mismosentido, siguiendo la tradición del Institutode Estudios Catalanes».

I el Servei anava treballant, principal-ment en dues direccions : una, la d'excavaraltra, la d'anar formant un museu, que esnodria en primer terme del producte de lesexcavacions i, després, d'algunes adquisi-cions qúe es pogueren fer.

Però heus ací que, quan l'organisme pro-vincial enllestí els pressupostos per a ]'any932, va reduir la quantitat de trenta mil

pessetes que venia asignant-se al Servei a laxifra de deu mil pessetes, amb la qual cosaes reduïa i'activitat de la investigació pre-histórica al més indispensable. Va sobreve-nir, doncs, una època de marasme que nova ésser absolut gràcies a ]'entusiasme de lespersones afectes al Servei d'Investigació Pre-hi stòrica.

I, en realitat, aquestes ratiles vénen a és-ser per a donar compte que aquella època demarasme ha estat superada fa poc mitjançantla intervenció del diputat senyor Ismael Bar-rera, el qual, tot just incorporat a la Dipu-tació de València, ha tingut l'encert de pro-posar que es continuï la restauració del Pa-lau de la Generalitat, que es creï un Museude Ceràmica Valenciana i que s'incrementinactivitats com les del Servei d'InvestigacióPrehistòrica, que ha reprès el ritme de lesseves excavacions i que pròximament edita-rà el seu segon volum de ]'Archivo de Pre-hisloria I,eZantiva.

ALMELA 1 VIVES

LA TORRE DE PISA

—Qui devia ser l'idiota que va posar laprimera pedra?

(Mnrianne, París)

La. sirena. — Ja t'ho podies esperar queno totes érem unes belleses..

(Bystander, Londres)

l^

El comprador. — No m'havia dit que es-tirés les cames?

(Everpbodv's 11'eekly, Londres)

LES PERSONES BEN EDUCADES

—Pot aprofitar la meva barba, senyora

(Everybody's 1V'eekly, Londres)

L'autonaobilista. — Fixeu-vos, fixeu-voscom prova de posar-se sobre el pas de pea-tons!

(The Huntorist, Londres.)

Societat Espanyola de Carburs Motal'IicsConcus: Àpartat 190 BARCFLONÀTele'.: "Carburo." Mallorca, 232 Telèfon 73013

CARBUR DE CALC[; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Carcu-bioa (Corunya) : : OXIGEN gg % DE PURESA, Fàbriqum aBarcelona. València í Còrdova :: ACETILEN DISSOLT, Flbci-quea i Barcelocta, Midád, València i Còrdova :: FERRO MAN-GANES i FERRO SILICI :: SOCARRIMAT i SECAT defil, i peces seda, cotó i a}trt teixit : : CALEFACCIÓ INDUS-TRIAL de laboratoris i dom mka :: GENERADORS, AU -FArX)hS, MANOMETRES, matrtiaIs d'aportació per ia SOL-

DADURA AUTOGENA

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES 1 ASSAIGS GRATIS 1

MUSICA I RADIOLA NOSTRA DISCOTECA

Diversions nadalenquesWagner, músic de les forces

tel"lúriques

r__

Mareh Ifeber i 1a seva. orquestra (El quart a l'esquerra, el català Galiana)

. , t,] ,

La música de dansa, la música lleugera,inunda la producció de discos i preval enels programes radiofònics. El que ens cal-dria és un catàleg especial dels millors com

-positors d'aquest gènere que ens permetésuna distinció seriosa i digna de crèdit entreles banalitats vulgars, els llocs comuns mu-sicals tantes vegades repetits i els discosde bellesa veritable, d'esperit graciós i d'altacultura instrumental i rítmica. La nostrasatisfacció ha estat, doncs, gran en rebre,precisament en aquests dies de festa, una

preciosa petita collecció de discos : blues,tangos, valsos, foxtrots, etc., que en aquestestil poden figurar entre les millors pecesd'avui dia, i poden ésser considerades al-gunes d'elles com a veritables petites obresmestres.

El tango argentí que vint-i-cinc anysenrera sabé conquistar el món, avui haesdevingut sospitós a causa d'una produc-ció sense límit i sense consciència musical,purament orientada per finalitats comercials.En certa manera, és el mateix que ha pas-sat amb el vals vienès,, que en el segleprecedent arribà a aconseguir igualmentuna reputació universal i merescuda. Siavui oïm novament les velles melodies, enel ben entès que sigui en una execució iuna instrumentació molt refinades, compen-drem immediatament llur encís etern i in-igualable i l'èxit foll que obtingueren a laseva època. A l'altra cara del disc que re-gistra els immortals Cuentos de la Selvade Viena, del també immortal JohannStrauss (Odeon, 183,8o2), trobem el bellvals Terciopelo y Seda, de Carl MichaelLiehrer, successor del gran Strauss i dar-rer representant típic del uvienòsu en lamúsica de dansa. Compareu aquests dosvalsos clàssics amb els pseudo-valsos delCavaller< de la Rosa — la simplicitat serenade llur forma, la puresa de les línies me-lòdiques — i compendreu sense dificultat ladecadència actual del vals i la de la músicaromàntica, representada per l'obra capitalde Richard Strauss. L'Orquestra dels Bo-hemis Vienesos ens dóna una interpretacióautènticad'aquests dos valsos.

Dos dels discos de tango que formen partde la nostra collecció signifiquen igualmentuna dignificació d'aquest gènere corromput.Un xic més convencionals són, potser, elsdos tangos cantats Puerto Nuevo i Dímeloal oÍdo (La Voz de su Amo, AE 4429)la melodia del primer, interpretada i can-tada admirablement per l'orquestra Fran-cisco Lomuto en tota la seva sentimenta-litat refinada, no s'oblida pas fàcilment.Un estil ben diferent representa l'orquestraCanaro amb els dos tangos simfònics ElCha,nuyo i Pinta brava (Odeon, 183,794)•Aquesta orquestra meravellosa, pendautsudamericà de la Paul Whiteman, de laqual hem parlat llargament no fa molt,no es limita a les banalitats llangorosesde les melodies convencionals, sinó que,com les grans orquestres dels Estats Unit;,s'inspira principalment en les forces múl-tiples dels elements rítmics.

Però per bé que el gènere argentí esti-gui representat per aquests dos discos, enqüestió de ritme nò podem comparar-losa les dues mostres de jazz americà de quèdisposem ; els dos joiells de la nostra col-

No solament com a final podem fer cons-tar aquests esforços de Xavier Uorens pertal d'alliberar -se de Kant, sinó que en l'e-ditorial dels tres volums de les lliçons defilosofia que es titulen Publicacions de laFacultat de Filosofia i Lletres de la Uní-versitat de Barcelona, Lliçons de filosofiaexplicades a la Universitat literària de Bar-celona durant els cursos de 1864-65 i 1867-68,tel catedràtic de metafísica Dr. En Fran-cesc Xavier Llorens i Barba, taquigrafiadespel seu deixeble Dr. En Josep Balaní iJuvany, catedràtic de taquigrafia, llegimque en el manuscrit d'aquesta còpia inèditai pòstuma fins a l'any zo, feta pel deixeblede les lliçons del mestre, hi ha escrita unaadvertència en forma d'epitafi, que homatribueix a Milà i Fontanals, que diuaquestes paraules tan significatives commemorables per a la història de la tradiciócientífica catalana que amb el temps tocaràal cel, com les branques de l'arbre sagratde l'himne de Guauyabens i del nostre es-timat mestre Morera, escrites en llenguacastellana, que no ens atrevim a traduiren català del que ara es parla, per porqua tocant-les perdin aquella rancior deCementiri Vell que tenen, esgrogueïdes comuna corona de semprevives, que semblensempre mortes, però que a desgrat d'estarpansides són més vives que una centella,com el crit (le la tradició catalana que faun salt en sentir-se puüxada per l'agullade la influència kantiana

«Acaso se descubra en estas lecciones al-guna tendencia kantiana, a que propendíael profesor en un breve período de su vidafilosófica, llevado del ejemplo de Hamiltony del concepto, sin duda extremado, de lalimita,ión del entendimiento humano. Aun-que aquella tendencia se encaminaba a unfin enteramente opuesto al de algunos mo-dernos neokantianos, manifestó posteriormente el profesor a algunos amigos el pro-yecto de abandonarlo por completo.))

Aquest concepte, sens doble exagerat, dela limitació de l'euteninient humà, que nos-altres subratllem amb tota la intenció, valtots els diners d'aquest món. Es el pensa-ment català respirant per la ferida. Aquestepitafi, que ressona com aquelles paraulesque salen dir «Aquí reposen les despullesmortals del nostre amic, que al cel siguii en pau descansin, escrites clamunt la tom-ba filosòfica de Xavier Llorens, mort a latendra edat de cinquanta-dos anys, grava-des pel seu amic íntim de tota la vida, 611del mateix espai i del mateix temps, çoés d'aquests dos apriorismes de Kant, per-què tots dus van néixer al Pla del Penedèsamb dos anys de diferència, l'un, l'amic,l'any r8, i l'altre, el mort, l'any ao, elgloriós definidor de la bellesa, 11'Ianuel Milài Fontanals, pretén no sols justificar el di-funt, sinó esborrar per sempre més de lafilosofia nostrada les petjades que el pensa-ment de Kant havia pogut gravar en elpensament de Catalunya, posant el peu da-munt del cap, encara que sense posar-li elpeu al coll, del català eminent que en elstemps moderns ha fet tot el que ha pogutper engendrar en les entranyes de la nostraestimada terra la tan sospirada Hiparxio-logia.

FRSNCrsc PUJOLS

►roJ

L'EQUILIBRI IDEAL

—Senyors, la nostra situació es troba per-fectament equilibrada. L'economia no tématèries primeres per als seus productes,i el poble no té diners per a comprar-los.

(Simplicissi,nns, Munic.)

EL GOTOS I L'HINDU

—Pobre home ! Està pitjor que jo ! Hoté al cap!

(Everybody's Weekly, Londres)

—Jugarem a blancs i negres.—Així, que els negres s'emmascarin de

seguida.—No, més val que els que hagin de fer

de blancs es rentin.(Ric et Rac, París)

lecció. La impetuositat fascinant de CoI-n oca, rumba de la pellícula Volando haci<<Rio, estrenada fa algunes setmanes a Bar-celona (Harry Roy i la seva orquestra,Odeon 183.841); la gràcia i la fuga emo-cionant de I'll string along with you, fos

-trot de la pellícula Vint milions d'enamora-des (Orquestra Ray Noble, La Voz de suAmo, AE 4420), són insuperables i susci-taran, segurament, un franc entusiasme en-tre tots els aficionats a aquestes exquiside-ses. Amb unes peces així la música de dan-

sa no pot tenir cap raó d'avergonyir-se dela gran música simfònica, àdhuc clavant delscrítics més severs. Ben al contrari, més d'uncompositor de música «seriosa» podria apen-dre en el contrapunt tan reeixit sobre ritmesbrasilers i xilens de l'autor de Carioca, oen una instrumentació tan lúcida com el bri

-Ilant fox de l'orquestra Ray Noble. El valord'aquests dos discos consisteix precisamenten llur pretensió musical: tots els amicsde la música els escoltaran amb delícia al-hora que els .podran utilitzar per a la dansa.Cal parlar també del nou disc de ilfarekWeber, Le chaland qui passe, extret d'unfilm italià (La Voz de su Amo, AE 4433),representatiu del gènere alemany, una micamés sentimental que el gènere americà, unxic més simfònic, molt ben executat, peròpotser no tan original com les altres pro-duccions. Tanmateix, és un famós disc lo-ternacional, traduït en totes les llengües,que cal conèixer.

Les dues cares del disc de les Three Bos-sçell Sistews (Odeon 183.816) seran una dcli-cadesa per als nostres melòmans anglesos.Són dos números incomparables del cabaretíntim americà. What's happened to me ésevidentment la mateixa cançó de sempre,la sort ((internacional)) de la .pobra donaabandonada, amb la seva desgràcia irrepa-rable. Però cal oir aquestes tres germanesamb Ilurs veus harmonioses i sonores, can-tant aquestes petites històries sen timentalsamb entonacions emocionants, amb una altacultura d'interpretació i amb tota l'encisa-dora vulgaritat de l'anglès americà. El Hot-Potpourri, fantasia de ballables interpretadaPer la famosa orquestra de Harry Roy(Odeon 183.747), és una interessantíssimacollecció de vells blues, cantats i interpre-tats amb un entusiasme gairebé frenètic.)Els blues — diu un dels més grans poetesnegres, Langston Hughes — són escrits enestil de les'cançons populars negres i te-

nen, per oposició als spirituals, una formapoética determinada. La tendència dels blueses gairebé sempre trista. Però si es cantenla gent riu. )) Aquest disc excellent ens dónauna impressió viva i excitant d'aquesta at-mosfera alhora feréstega i alegre. El ritmed'aquestes velles melodies que han tingut,sobretot en la forma del ragtime, una lo-fluéncia considerable sobre la música con-temporània — penseu en el Cake-Walk delChildren's Comer de Debussy —, ens sob-ten encara avui per la seva bellesa ingènua.

La impressió que produeixen aquests dis-cos és la darrera perfecció. Tots ells hanaparegut durant els darrers mesos i hanestat impressionats sobre els millors aparellsde qué disposa avui la indústria gramofò-nica.

Orco MAYER

IMPRESOS CO$TdNou G• le Remble, 45

• ARCCLON♦

La vella idea d'una correspondència entre ludis, són admirables espècimens de mu-el Microcosmos que és l'Home i el Macro- sicalització de les forces tellúriaues. Bee-cosmos que és la Natura, ha de servir-nas thoven parla dels sentiments que la naturaavui. ]evitem tots aquells que es maregen desvetlla en ell. Aquí no hi ha res d'això.davant de panorames tan ambiciosos que EI sentiment és precisament el que cal evi-vulguin considerar aquesta idea tan sols tar, ja que es tracta no de lirisme, sinócom una simple hipòtesi figurativa que es d'èpica dels elements naturals.justifica per la fecunditat que revela com Per això aquesta música sembla existira instrument d'investigació. independentment de nosaltres. Mentre tota

Es des d'aquesta perspectiva que el com- altra música sembla íntima i present enpost humà apareix, no la solament com el nosaltres i no existir sinó en funció d'a-punt d'arribada d'un grandiós moviment còs- questa intimitat; aquesta música que sem-mïc ascendent, sinó que també tapareix com un compendi i re-sum de la creació entera. No n'hi

^^^^^ha prou dient que la vida de I^ ^I1I('Home té ramificacions animals, li

sinó que cal anar més enllàposar al descobert, més profun-des encara, aquelles ramificacionsvegetals i minerals que ens re-lliguen a la manera d'un cordóumbilical amb la Terra (el fangdel Gènesi).

El gran mèrit del comte Key-serling s'escau a haver-nos ofert _____ 7'amb el títol de Meditacions sud.americanes una antropologia queinsisteix sobretot en aquesta na- • 1tura nostra de caràcter subter-rani. La part ignorada, perquèla consciència i l'art comú nohi tenen accés. Es tota aquestaregió tenebrosa, impermeable a lallum, indiferent, d'una indiferèn-cia que provoca horror, a las ins-tàncies espirituals, el que Key-serling ha tractat d'evocar ambun estil d'una imatgeria sorpre-nent en el seu llibre més impor-tant, segons confessió d'ell ma-teix, les Meditacions sudamerica-nes. Doncs bé, hi ha una músicai una sola música que té accés aaquest món de la fam i de lapor originals, tic la sang i de Els wagnerians, per Aubrey Beardsley.la gana, de la mort com a dis-solució en el camp de les for-ces tellúriques, una música i solament bla donar-se en una dimensió extrapersn-una música que sàpiga cíe dracs i gripaus, nal, apar posarla davant nostre com unaque expressi Ida virtut del mineral», i realitat objectiva. Illusió ! Es de nosaltresaquesta música es troba en l'obra de Wag- que es tracta, però d'allò que en nosaltresner. «Això no és música, no sé el que és, s'aglutina i panteixa en la penombra cl'unperò no és música», deia en el paroxisme inconscient profund i insondable, d'aquestde l'entusiasme un célebre director d'or- inconscient en connexió amb la natura iquestra en deixar la batuta. Admirable i que avui Jung, aventurant-se fora del campespontània expressió de la perplexitat que psicològic, tracta de sondejar més profun-no deixa de provocar mai aquest aspecte dament que ningú. Es aquesta una de lesde l'obra wagneriana. I idees més extraordinàries que Nietzsche ha

«L'artista és el conscient de l'incons- consignat en L'origen de la tragèdia. Nietz-ciente, deia Wagner. Conscient ho és sola- sche, que ha estat un dels homes que mésment el que realitzem, ínfima expressió de s'ha exposat a l'acció perillosa del veríles innombrables virtualitats que radiquen wagnerià, deia :«Qui, si sabés que esen nosaltres. L'art és l'única forma que tracta d'ell, suportaria aquesta música?))posseïm per tenir accés a aquestes virtua- Es el regal misteriós de l'art d'afranquir-litats, de realitzar en wi pla figurat el que nos objectivant la nostra tragèdia interna,mai no realitzarem en el pla vital, obligats i així oferta en espectacle és com podemcom estem a seguir un destí entre els in- passar, com ha explicat Schiller, de la se-nombrables possibles destins. Sota la con- renitat de la vida a la serenitat de l'art.jura de l'art, tots ells aleshores emergeixen Divina comèdia, com ha escrit Keyserlinga la superfície diürna i prenen formes plàs- com a punt final de les seves Meditacionstiques i vivents. Fantasmes que són Otciio, sudarnericanes.Faust, Tannhduser, Hedda Gabler, etc. Música que existeix independent de nos-

L'obra de Wagner, en sondejar la nostra altres. La idea és massa bona perquè siguivida tellúrica, arriba a tenir accés a unes nostra. La devem a Charles du Bos, perúestratifiçacions que pertanyen a la nostra ell l'aplica a una certa música de Bach, ivida més primordial, a aquesta existència en canvi nosaltres ens l'hem apropiada perabissal a la qual tant va referir-se Keyser- a caracteritzar una certa música de Wag-ling en les seves conferències al Ritz. Vida ner. Contradicció? No, conciliació!profunda no en un sentit espiritual, sinó, Bach parla a estones d'un món supra-al contrari, profunda en el sentit de defugir individual (astronòmic, diu Gide). Wagner,més i més les rimes lluminoses de la cons- a estones, d'un món infraindividual. Enciència per sumir-se en l'obscuritat perfecta. els dos casos, antilíric. Bach en les sevesUna regió infraindividual. Tota altra mú- fugues encerta la llei de l'Esperit. Es exac-sica no sembla conèixer sinó sentiments tament el que vol dir Keyserling quan es-refinats, la flor més exquisida de la cultura crio que si ell pogués pensar en conceptesdels sentiments, quan no actituds morals. el que Bach ha traduït en sons, tindria laAquesta, en canvi, és una música t!'una darrera paraula de l'enigma. Wagner ensardida amoralitat, que no recula davant de parla Lleis secrets imponderables de la Ter-cap repugnància, que sap ésser lletja, una ra. En una tensió que sembla que s'hagimúsica on s'hi sent palpitar els músculs, de rompre a cada moment, ]'home es moubullir la sang, estremir els nervis, en un entre aquestes dues sollicituds extremes.mot, per parafrasejar Keyserling, és una «La fi, la fi !», crida Wotan descoratjat.música que té molt a veure amb les nos- Tornar al no-res, a la insensibilitat, acabartres entranyes. amb aquesta tensió dolorosa que significa

Hem de compendre això a la llum dels resistir a la mort. Nostàlgia del fang, defenòmens de ressonància. A la cambra del i la inèrcia del mineral. I l'orquestra es des-vostre piano hi ha un objecte que infalli- carrila en un estrèpit que significa la irrup-blement vibra cada vegada que soneu una ció de les forces tellúriques, la marxa as-certa nota. L'objecte, per la seva consti- cendent que tracta d'anorrear l'home sotatució i posició, es commou, allí on els al- ! terra. En canvi, a l'altre extrem, des detres resten indiferents. L'artista és un sis- la perspectiva de l'Esperit, cantem ambtema de ressonadors i Wagner tenia certa- ; Bach : Vina, villa, dolça mort...ment una aptitud sorprenent a ressonar sotala influència d'aquest món sòrdid que sem- Josep PALAUbla sostreure's a la consciència de la ma-joria de nosaltres. Sabia fer-se a estonesuna consciència de nibelung i dissoldre's Nota. — Advertim que aquest article des-amb una voluptuositat frenètica en el mar coneix els judicis de valors. No tractemde connexions que relliguen l'home a les, sinó d'esguardar una certa matèria musicalforces còsmiques. i de copsar-ne el sentit. Si aquest sentit

No hem de fer una incursió a través de és ben donat, si és desitjable o indesitjable,les partitures wagnerianes perquè no (lis- són coses que escapen a la juristlicció queposem de l'espai necessari. Als que esti- ens hem assignat. També devem fer cons -guiri encuriosits per aquest aspecte tene- tár que no ens referim sinó a un aspectebrós de l'obra de Wagner els recomanem de l'obra de Wagner. Ningú no està mésd'examinar minuciosament tota la música sorprès que nosaltres davant l'extraordiuà-que es refereix a Ortruda, a Alberic, a ria extensió de la ressonància wagneriana,Faffner i a Klingsor. D'una manera , es- que abasta des de tat el que hem indicatpecial, el segon preludi de Sigfrid i el se- 'fins al quintet d'Els nrestres cantaires.gon també de Parsifal. Les espirals que di- Quant a la utilització que hem fet de Kev-buixen els instruments d'arc, les figures serling, no ha de semblar una adhesió adescendents preses d'un síncope histèric, els les idees bàsiques d'aquest filòsof. Hem co-espasmes tic! metall, els trèmolos rabiosos .11it el que ens ha importat collir i res més.dels baixos, els terrorífics fortíssims de les ! Tot el que hem dit ho creiem just, peròtimbales, que es troben en aquests pre- no tot el que creiem just ho hem dit.

IAUIUI3ItHInIHIUIIlltUUhIHIllltlHJII1111H17fhINtInNIUHIUmUnllnnHmumntmllitlNpfldllry

PER A FOTOGRAVATS, LA CASA

ANTONI MARTIMàxlma rapidesa ® Màxlma qualitat

AVINYÓ, 19, pral. t Telèfon 17047 : BARCELONA

III III IIIIIIIIII lllllilllll III I IIII IIIIIIIIIIIIIII II IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII fllllll1111111111111111111111!#IlIiA•

Kant a Catalunya( Fe de la bri cera pdgina)

Suscriviu =VOs a I'4'LIR]LDORSuplemen4 semanal

Corfs Catalanes, 589 = BARCELONA

BUTLLETI DE SUBSCRIPCIO

El Sr ..............................................................................................................................................

que viu a ....................................------------.................._....................._........._........_......---......._ ............

carret........................................................... n,°............ es subscriu a MIRADORpel preu fixat de 3`50 pies. trimestre.

___........_........._.._........._........ de_...._ ...................._.......-----------de 193....._9, atara