Quatre espècies de Boletus - galanthus.catgalanthus.cat/tdrbernat/tr/tr cat.pdf · l’energia per...

Treball de recerca de Batxillerat Quatre espècies de Boletus

febrer de 2007 1

TREBALL DE RECERCA DE BATXILLERAT

IES Escola Municipal del Treball

Quatre espècies de Boletus

Bernat Lloret i Villas 2n de batxillerat Curs 2006-2007 Tutora: Inmaculada Pesquera


febrer de 2007 2

Índex

Índex ...................................................................................2

Agraïments ..........................................................................4

1. Preàmbul .........................................................................5

2. Generalitats.....................................................................6

2.1. Introducció: El regne dels fongs...................................................6

2.2. Ecologia .......................................................................................8

2.3. La Nutrició ...................................................................................9

2.4. La reproducció ...........................................................................14

2.5. Classificació ...............................................................................17

2.6. Morfologia dels fongs .................................................................21

3. Gènere Boletus ..............................................................25

3.1. Història del gènere .....................................................................25

3.2. Característiques dels Boletus. ....................................................30

3.3. Tria d’espècies a estudiar...........................................................30

4. Material i metodologia....................................................31

4.1. Material .....................................................................................32

4.1.1. Material de la recol·lecció......................................................... 32

4.1.2. Mostres estudiades................................................................. 33

4.1.3. Material per a la identificació i assecatge................................... 34

4.1.4. Material de la comprovació ...................................................... 35

4.2. Metodologia................................................................................35

4.2.1. Metodologia de la recol·lecció ................................................... 35

4.2.2. Metodologia de la identificació i assecatge ................................. 40

4.2.3. Metodologia de la comprovació................................................. 43

5. Resultats .......................................................................45

5.1 Climatologia de les localitats estudiades.....................................46

5.2. Ecologia i hàbitats .....................................................................49

5.2.1. Comunitats vegetals................................................................ 50

5.3 Macroscòpia................................................................................52

5.3.1. Boletus aereus ........................................................................ 52


febrer de 2007 3

5.3.2. Boletus aestivalis .................................................................... 54

5.3.3. Boletus queletii........................................................................ 56

5.3.4. Boletus rhodoxanthus .............................................................. 57

5.3.5 Comparativa............................................................................ 60

5.4. Microscòpica ..............................................................................61

5.4.1. Boletus aereus ....................................................................... 61

5.4.2. Boletus aestivalis ................................................................... 65

5.4.3. Boletus queletii....................................................................... 69

5.4.4. Boletus rhodoxanthus ............................................................. 76

5.4.5. Comparativa.......................................................................... 82

6. Conclusions...................................................................86

7. Bibliografia ....................................................................87

8. Annexos.........................................................................88

9. Glossari .........................................................................95


febrer de 2007 4

Agraïments

Vull agrair l’ajuda, els consells i la col·laboració que les següents

persones m’han donat.

En primer lloc a Inmaculada Pesquera, tutora del treball, que m’ha

ajudat en tot el necessari.

Fernando Palazón m’ha cedit amablement les fotografies representades

en les figures 46, 47, 53, 55 i 65 i les dades microscòpiques que m’han

permès augmentar el nombre de mostres, fent així una aproximació

més precisa a la realitat. Eduardo Fidalgo (Erbi) m’ha confirmat algunes

determinacions i m’ha resolt alguns dubtes. Alguns membres de la

Micolist coordinada per Miquel Àngel Pérez-De-Gregorio m’han

traspassat informacions diverses. Algunes de les sortides al camp les he

fet amb l’Associacio Micologica Font i Quer presidida per Gabriel

Carrascosa. Ferran J. Lloret m’ha cedit algunes fotografies alienes al

gènere estudiat.

Per últim, i de manera molt especial, agraeixo a Mar I. Lloret, a Ferran

J. Lloret, a Dolors Villas i Audald Lloret per acompanyar-me a moltes de

les excursions i per la seva ajuda col·laboració en tot el que he anat

necessitant.


febrer de 2007 5

1. Preàmbul

La micologia és un tema del qual m’ha semblat que se’n parla poc, un

tema que a mi m’agrada però que mai he tingut l’ocasió d’estudiar una

mica a fons. Ara, amb l’ocasió de la realització del treball de recerca del

batxillerat, he pogut fer observacions macro i microscòpiques que

m’han servit per entendre millor el món dels fongs, en general, i la seva

part més complexa, en particular: la reproducció.

Des de fa anys, cada cop que sortia a la natura, que anava al camp o a

la muntanya, i podia observar bolets, em preguntava quin era el seu lloc

dins el món dels éssers vius, què eren els bolets?, com sortien?, quina

era la seva funció en l’ecosistema? o, ja que en un principi els veia molt

semblants, com els podia diferenciar entre ells? Per contestar totes

aquestes preguntes, fruit de les primeres observacions, vaig decidir

d’estudiar diferents espècies d’un mateix gènere com a exemple general

d’aquest complex i encara poc estudiat regne, i a la vegada veure les

característiques que diferencien les diferents categories jeràrquiques,

com ara la família, el gènere, l’espècie, etc.

Un cop presa la decisió de fer el treball de recerca sobre micologia i

intentar respondre les qüestions plantejades, se’m plantejava un altre

dilema, quina família, gènere, espècies havia de triar com a exemple?

Després d’unes primeres estones d’alguna lectura d’introducció a la

micologia i d’adonar-me’n de la seva complexitat i que cap grup en

particular podia ser exemple de tot el regne, vaig pensar en un gènere

que em cridava i em crida molt l’atenció, el gènere Boletus.

Tots hem menjat o hem sentit a parlar del cep, del siureny o del

mataparent, algun dels noms comuns i populars d’algunes de les

espècies més conegudes del gènere Boletus.


febrer de 2007 6

Ja triat un gènere vaig haver de buscar les espècies més adequades per

poder fer el treball i, alhora aquelles que fossin relativament comuns i

de fàcil recol·lecta durant el temps de realització d’aquest treball.

Aquesta darrera condició depèn directament de la climatologia

particular d’un període concret. Aquest darrer és un dels aspectes que

ha condicionat més la tria. Després de moltes sortides al camp, sobretot

en les àrees geogràfiques del Montseny i del Montnegre, i basant-me en

la qualitat i la quantitat d’exemplars trobats, les esporades

aconseguides i les característiques macroscòpiques, vaig triar les

espècies B. aereus, B. aestivalis, B. rhodoxanthus i B. queletii ja que van

ser les que vaig trobar en més localitats i les que em van semblar

representatives d’alguns dels subgrups que formen el gènere Boletus.

2. Generalitats

2.1. Introducció: El regne dels fongs

Carl von Liné (1753) va proposar un model d’organització jeràrquic dels

éssers vius. Depenent de les similituds dels organismes anaven sent

col·locades primer en una espècie, després en un gènere, després

aquest gènere entrava a formar part d’una família, més endavant,

aquesta, d’una classe per arribar definitivament a pertànyer a un regne.

Aquest model ha estat modificat amb el pas del temps (Izco & al, 2004)

per autors com Adanson (1763), Jussieu (1789), Lamarck i de Candolle

(1805), Endlicher (1836), Willkomm (1854). Actualment se segueix el

model proposat per les lleis de nomenclatura de 1910.

Fins al segle XIX tots els éssers vius quedaven inclosos en un dels dos

grups llavors existents, animals o plantes. Una divisió que es va veure

afectada amb la nova proposta de Ernst Haeckel al 1866 que consistia

en l’existència d’una tercera divisió que ell anomenà protistos,

considerats els antecessors dels altres dos regnes. Però, avui en dia, els


febrer de 2007 7

éssers vius estan dividits en cinc regnes segons Whittaker i Margulis

(Izco & al., 2004) (figura 1), encara que actualment existeix una

tendència a augmentar aquest número. Un d’aquests 5 regnes és el

regne fungi, el dels fongs, alguns pocs representants del qual seran

estudiats en aquest treball.

Regne

Protista

Monera Fungi Animalia Plantae

Organització

cel·lular

Eucariota

Unicel·lulars

Procariota

Unicel·lulars

Eucariota

Falsos teixits

Eucariota

Amb teixits

Eucariota

Amb

teixits

Nutrició Autòtrofs o

heteròtrofs

Autòtrofs o

heteròtrofs

Heteròtrofs

(osmòtrofs)

Heteròtrofs Autòtrofs

Respiració Aeròbics o

anaeròbics

facultatius

Aeròbics,

anaeròbics

o facultatius

Aeròbics o

anaeròbics

facultatius

Aeròbics Aeròbics

Reproducció Asexual o

sexual

Asexual o

sexual.

Asexual o

sexual

Sexual

(gàmetes i

zigots)

Asexual o

sexual

Biologia Paràsits,

mutualistes,

simbionts

Paràsits,

lliure s,

simbionts

Sapròfits,

paràsits i

simbionts

Diversa Diversa

Locomoció Reptació,

cilis i flagels

Flagel, cilis i

pseudopodis

Immòbils Normalment

mòbils

Immòbils

Figura 1: Taula esquemàtica amb les principals característiques del 5 regnes, en vermell les

característiques diferencials respecte al regne Fungi.

El regne fungi és un regne que s’ha adaptat de manera molt variada a

les condicions de cada indret i això fa que puguin ocupar nínxols

ecològics molt diversos. Els fongs són omnipresents a la biosfera,

encara que només els puguem observar quan formen els carpòfors.


febrer de 2007 8

2.2. Ecologia

Hi ha diversos factors importants que són limitants o que influeixen

directament en el creixement dels fongs, com són la disponibilitat de la

matèria orgànica i la suficiència d’aigua; però, a part d’aquests, en

trobem d’altres no menys importants com la temperatura i el pH.

Respecte al factor de disponibilitat de matèria orgànica en parlo més

àmpliament a l’apartat de nutrició.

L’aigua és un factor indispensable per al creixement i reproducció dels

fongs. Això ho he pogut constatar ja que les mostres de bolets

obtingudes en les excursions d’abans de les pluges, representades en la

figura 2, eren gairebé nul·les; en canvi, va augmentar l’abundància

d’aquestes mostres passades les dates de pluja.

Figura 2: Mapa de precipitacions del mes de setembre.


febrer de 2007 9

Els fongs, tot i tenir una temperatura òptima de creixement que oscil·la

entre els 25ºC i els 30ºC, poden sobreviure i créixer en temperatures

més extremes, des de properes a la congelació, per sota de 0ºC, i fins a

temperatures superiors a 50 ºC depenent de l’espècie de fong de què

parlem.

El pH del substrat és una variable bastant important, ja que hi ha

espècies de tendència acidòfila que prefereixen viure en substrats àcids

entre les que hi ha Boletus edulis, Boletus pinophilus o Boletus aereus i

n’hi ha de basòfiles que prefereixen terrenys bàsics com Boletus luridus

Boletus sata nas o Boletus radicans (Muñoz, 2005). Tot i les possibles

excepcions els valors òptims del pH oscil·len entre el 5,6 i el 5,7.

Hi ha alguns fongs, els xeròfils, que poden viure en zones seques, tot i

que necessiten una aportació d’aigua a l’hora de fructificar; això fa que

un fong pugui estar sense fructificar més de 8 anys, i que quan hi ha

un subministrament d’aigua important es pugui donar una fructificació

massiva.

L’època en què les condicions òptimes esmentades anteriorment són

més adequades va des del principi de la primavera fins a principis

d’hivern en zones meridionals, ja que en zones més boreals o montanes

la temperatura es redueix i fa que es redueixi molt el període de

fructificació. No obstant això algunes espècies poden fructificar durant

tot l’any.

2.3. La Nutrició

Els fongs són organismes heteròtrofs; és a dir, incapaços de realitzar la

fotosíntesi i, per tant, la font de carboni necessària per a la seva

supervivència no pot provenir del CO2 ambiental sinó que prové de la


febrer de 2007 10

matèria orgànica de la qual es nodreixen i d’on, a la vegada, obtenen

l’energia per al seu metabolisme. Es diferencien així de les plantes, que

obtenen l’energia del Sol mitjançant el procés de la fotosíntesis i el

carboni del CO2 ambiental i no de la matèria orgànica.

Els fongs es nodreixen de manera similar als bacteris heteròtrofs, que

formen part del regne de les Moneres, mitjançant un mètode anomenat

digestió externa, que consta de dues fases. La primera fase és

l’abocament extracel·lular d’enzims digestius a l’exterior, sobre de la

matèria orgànica per tal de digerir-la, hidrolitzant les grans molècules, i

així, en la segona fase del procés, les hifes puguin absorbir la matèria

orgànica ja digerida. Aquest és un procés que diferencia el regne dels

fongs del regne animal, ja que aquest últims, en general, sempre fan ús

de la digestió interna dels aliments, amb alguna excepció. A part dels

fongs en sentit ampli, tenim el grup dels mixomicets, que alguns autors

actuals consideren en regne diferent, que no tenen paret cel·lular i

aprofiten aquesta característica per captar l’aliment per fagocitosi; és a

dir, incloent partícules senceres a l’interior dels vacúols on seran

digerides.

Dins dels grups que formen el regne dels fongs existeixen varis tipus

biològics d’obtenció de la matèria orgànica, saprofitisme, parasitisme i

simbiosi.

Els fongs sapròfits són aquells que s’alimenten a partir de restes

orgàniques vegetals i animals morts actuant com a descomponedors.

És segurament la funció principal dels fongs a l’ecosistema (figures 3 i

4). Entre els representants d’aquest tipus biològic de sapròfits hi ha els

causants de la fermentació del pa (Saccharomyces cereviseae) o del vi

(Sacharomyces ellipsoideus), o els productors d’antibiòtics (Penicillium

notatum). Algunes de les espècies més conegudes de fongs sapròfits són

per exemple el xampinyó silvestre (Agaricus campestris) o la Pampa

grisa (Clitocybe nebularis).


febrer de 2007 11

Figura 3: Fotografia d’un fong sapròfit (Mucor sp.) que creix sobre el tomàquet.

Figura 4: A) fotografia d’un fong sapròfit (Mucor sp.) que creix sobre el pa. B) Detall del

miceli.

El segon tipus biològic, el de fongs paràsits, està format per aquells que

obtenen l’aliment dels d’organismes vius, provocant, normalment, al

mateix temps, una patologia (figura 5). Aquests fongs tant poden

parasitar animals com vegetals o altres fongs. Dins d’aquest grup

trobem per exemple les tinyes (Trichophyton verrucosum), sobre animals,

paràsit d’alguns bolets (figura 6) o la gírgola d’alzina (Armillaria mellea).


febrer de 2007 12

Figura 5: Fotografia de fong parasitant una ungla humana.

Figura 6: Fotografia d’un bolet paràsit sobre una Russula . (Foto: F.J. Lloret)

Finalment, el tercer tipus biològic és el dels fongs simbionts. La

simbiosi és un tipus de relació que consisteix en que el fong es nodreix

gràcies a l’associació amb un altre ésser viu produint-se, generalment,

benefici mutu. En aquest tercer tipus d’obtenció de l’aliment hi podem

distingir dos grups. El grup de fongs anomenats micorrízics, que són

aquells que tenen una relació simbiòtica amb un vegetal. Normalment

la relació es fa entre les hifes d’un fong i les arrels d’un arbre, com en el


febrer de 2007 13

cas d’alguns pins (Pinus sylvestris, P. halepensis i d’altres) que viuen en

simbiosi amb els rovellons o els pinetells (Lactarius sanguifluus, L.

Deliciousus i d’altres) (figura 7). I el segon grup que és el dels líquens,

organismes que són en realitat associacions simbiòtiques entre fongs

(generalment ascomicets) i algues cianofícies que pertanyen al regne

dels Moneres (figura 8).

Figura 7: Fotografia d’un rovello (Lactarius sanguifluus), espècie micorrízica d’alguns pins (Foto: F.J. Lloret)

Figura 8: Fotografia d’un liquen crustaci. Exemple d’organisme simbiont. (Foto: F.J. Lloret)

En la següent taula (figura 9) podem observar un resum esquemàtic de

les diferents nutricions que poden tenir els fongs.


febrer de 2007 14

Nutrició

Saprofit Paràsit Simbiont

Es nodreixen a partir

de la matèria orgànica

morta.

Es nodreixen d’orga-

nismes vius.

Es nodreixen gràcies a

l’associació amb un

altre ésser viu.

Aconsegueixen la

matèria orgànica tan

de vegetals com

d’animals.

Acostumen a provocar

alguna patologia i

poden parasitar

animals, plantes i

altres fongs.

Els constituents de la

simbiosi es

produeixen un

benefici mutu.

Figura 9: Taula resum dels tipus biològics amb algunes característiques

2.4. La reproducció

La reproducció dels fongs es fa per mitjà d’espores, partícules

diminutes, formades per un protoplasma (cèl·lula) i paret cel·lular. Els

fongs són organismes que generalment tant es poden reproduir

sexualment com asexualment.

En la figura 10 podem observar el cicle reproductor típic d’un

basidiomicet. Podem observar-hi com el basidi es desprèn de les espores

deixant-les caure al terra (1). Més tard, aquestes germinen i es forma el

miceli primari (2). Aquest es trobarà i unirà a un altre miceli primari

compatible, per formar un miceli secundari (3). El miceli secundari

(dicariòtic) creix (5) i produeix un carpòfor jove (6). Quan el carpòfor és

madur (6 i 7), sobretot en l’himeni, hi trobem cèl·lules dicariòtiques

terminals (8), les quals sofriran dues divisions meiòtiques (9 i 10) que

produiran quatre espores (11 i 1).


febrer de 2007 15

Figura 10: Cicle biològic d’un fong. Vegeu explicació al text.


febrer de 2007 16

La producció sexual d’espores s’origina després de la unió de dos o més

nuclis cel·lulars, cosa que succeeix dins de cèl·lules especialitzades. Les

espores resultants contenent característiques heretades de les diferents

combinacions de gens dels seus progenitors, la qual cosa no succeeix

en el cas de la reproducció asexual. Per tant, podem considerar que la

descendència provinent d’una reproducció sexual és més heterogènia.

Aquestes espores de producció sexual se solen començar a

desenvolupar a l’interior de les hifes. Hi ha quatre tipus d’espores que

es produeixen de manera sexual: les oòspores, que es formen per la

unió d’una cèl·lula “masculina” i una de “femenina” morfològicament

diferents; les zigòspores, que es formen de la unió de dues cèl·lules

sexuals similars entre si; les ascòspores que se solen disposar en grups

de vuit unitats i que estan contingudes en ascs i les basidiòspores que

es reuneixen en conjunts de quatre unitats dins d’estructures

anomenades basidis. Cada tipus correspon a un grup taxonòmic

determinat.

El segon procés de producció d’espores, l’asexual, implica la

fragmentació de les hifes en les seves cèl·lules constituents les quals

poden funcionar directament com espores i llavors s’anomenen

artròspores o bé poden recobrir-se d’una paret i llavors s’anomenen

clamidòspores.

L’esporada, és a dir, la precipitació de les espores a l’ambient, es dóna

en el carpòfor dels fongs. Hi ha molts tipus d’aparells esporífers

depenent del tipus de fong del qual parlem, però el més conegut per

tots és el que anomenem bolet que és el carpòfor dels diversos fongs

superiors o macromicets.


febrer de 2007 17

2.5. Classificació

Els fongs són els organismes constituents del regne fungi o regne dels

fongs i segons les seves característiques s’han agrupat en diverses

categories depenent dels diferents autors (IZCO, 2005). Dins el regne els

organismes s’agrupen en divisions amb la terminació o sufix mycota, i

aquestes poden tenir o no subdivisions amb la terminació mycotina. Per

sota tenim la classe amb la terminació mycetes, que pot dividir-se o no

en subclasse amb la terminació mycetideae. A continuació ve l’ordre

amb la terminació ales, que pot tenir o no subordres amb la terminació

ineae. Després ve la família amb la terminació aceae que pot tenir o no

tenir subfamílies amb la terminació oideae. Ja per últim ve el gènere

que de vegades es pot dividir en subgènere i seccions dins de les quals

trobem l’espècie, que es la categoria taxonòmica més emprada. L’espècie

agrupa categories inferiors com ara les subespècies, les varietats i les

formes. Com ja hem comentat, la classificació d’un organisme en un

determinat grup depèn dels criteris del diferents autors seguint els

criteris de classificació taxonòmica i de nomenclatura d’acord amb les

últimes decisions preses en el congrés de Viena (2005) del Codi

Internacional de Nomenclatura Botànica (ICBN) en el qual es basa el

regne Fungi. A les figures 11, 12, i 13 situem jeràrquicament les 4

espècies estudiades dins dels grups especificats anteriorment. Aquests

esquemes estan elaborats amb dades extretes d’Izco (2004),

Courtecuisse ( 2005) i Muñoz (2005).


febrer de 2007 18

Figura 11: Organigrama de posició de l’ordre boletals. Nivells jeràrquics segons els colors:

Regne ¦ , Divisió ¦ , Classe ¦ , Ordre ¦ .

Éssers vius

Fungi

Protista

Monera

Basidiomycota

Ascomycota

Uredinimycotina

Ustilaginomycotina

Himenomycotina

Thelephorales

Russulales

Animalia

Plantae

Zygomycota

Chytridiomycota

Polyporales

Poriales

Hymenochateales

Gomphales

Dacrymycetale

Cantharellales

Boletales

Agaricales

Lycoperdales

Auriculariales

Tremellasles


febrer de 2007 19

Figura 12: Organigrama de posició del gènere Boletus. Nivells jeràrquics segons els colors:

família ¦ , gènere ¦ .

Boletales

Boletaceae

Higroforopsidaceae

Paxilaceae

Boletus

Aureoboletus

Chalciporus

Suilaceae

Gonfidiaceae

Buchwaldoboletus

Leccinum

Rizopogonaceae

Melanogastraceae

Leucogastraceae

Himenogastraceae

Conioforaceae

Porphyrellus

Tylopilus

Xerocomus

Esclerodermatáceas


febrer de 2007 20

Figura 13: Organigrama de posició de les espècies estudiades. Nivells jeràrquics segons els

colors: secció ¦ , espècie ¦ .

Boletus

Subpruinosi

Edules

Luridi

Appendiculati

Fragrantes

Calopodes

edulis

pinophilus

aereus

aestivalis

lupinus

satanas

pulchrotinctus

luridus

poikilochromus

rhodopurpureus

dupainii

erythropus

comptus

queletii

rhodoxanthus

rubrosanguineus

legalie

permagnificus

luteocupreus


febrer de 2007 21

2.6. Morfologia dels fongs

Segons COURTECUISSE & DUHEM (1994) tot i la heterogeneïtat del

regne fungi trobem característiques compartides per totes les espècies.

Aquestes característiques formen part de l’aparell vegetatiu del fong,

anomenat miceli. Només en alguns casos l’aparell vegetatiu és

unicel·lular i per tant no comparteix aquesta característica.

El miceli es desenvolupa al mig de la matèria orgànica generalment en

descomposició i és una xarxa de filaments cilíndrics formats per

cèl·lules allargades, envoltades per una paret cel·lular de quitina,

anomenades hifes. Hifes septades si presenten septes i estan

articulades d’un extrem a l’altre i hifes sifonades si presenten sifons i

no tenen septes que les separin entre si. Les hifes aprofiten la seva

forma per introduir-se al substrat i trobar i absorbir l’aliment.

Al ser una característica comú i molt semblant en totes les espècies de

fong, el miceli no ens serveix a l’hora de determinar-ne i d’identificar-ne

l’espècie; així doncs, ens hem de fixar en les característiques i en la

disposició de les hifes i en les altres parts del fong per poder determinar

l’espècie. Una part molt útil és el cos fructífer del fong, el també

anomenat bolet que apareix quan les condicions de temperatura i

humitat són idònies i que serveix per deixar anar les espores del bolet a

l’ambient.

Per poder estudiar i diferenciar els bolets, primer de tot hem de conèixer

exactament quines parts té i en què ens hem de centrar a l’hora

d’observar cada part. Així distingirem dos tipus d’observació d’un bolet,

la macroscòpica i la microscòpica. En l’observació macroscòpica ens

fixem en les diferents parts que podem diferenciar d’un bolet a simple

vista. En canvi en l’observació microscòpica ens ajudarem dels

augments que ens proporciona una lupa o microscopi per observar


febrer de 2007 22

totes les parts o característiques que serien impossibles d’observar a

simple vista.

Macroscòpia:

Els bolets generalment han estat dividits sempre en peu i barret, però

aquesta és una divisió poc concreta a l’hora d’estudiar i diferenciar les

espècies, així que necessitem fer divisions més petites dins de les ja

esmentades (figura 14). En la “zona” del barret, també anomenat pili hi

podem diferenciar diferents parts amb molt valor de caràcter taxonòmic,

com la cutícula i l’himeni.

La cutícula és una pel·lícula, que recobreix el pili, amb la qual ens hem

de fixar perquè pot proporcionar-nos informació molt important per

diferenciar espècies. Per exemple, podem trobar cutícules llises,

rugoses, vellutades, escamoses, esquerdades, etc.

Recobert i protegit pel pili, trobem l’himeni, una capa de cèl·lules

esporògenes i cèl·lules o hifes estèrils. Aquesta és una part de la qual

podrem treure molta informació; per exemple, podrem veure si l’himeni

està format per làmines, tubs, plecs, agulletes, i això ens ajudarà molt

en la diferenciació d’espècies ja que són caràcters molt característics de

determinats grups taxonòmics com ara famílies, gèneres, etc.

També és important que quan volem diferenciar bolets ens fixem bé en

el peu. Tot i que és una característica bastant variable, ens hem de fixar

en la seva forma, si és obès, si és cilíndric, si és llarg, curt o si és

inexistent. També hem d’observar si en la zona del peu trobem restes

d’algun tipus de vel, ja sigui el vel universal en forma de volva o

d’escames sobre de la cutícula, o el vel secundari en forma d’anell, etc.


febrer de 2007 23

Figura 14: Parts del bolet. Vegeu explicació al text.


febrer de 2007 24

Microscòpia:

En l’estudi dels fongs, la microscòpia és l’última fase en la confirmació

de la correcta classificació d’una espècie determinada i necessària en la

identificació d’alguns gèneres i espècies.

Les parts que ens poden donar més informació i que hem d’observar al

microscopi són les espores, les hifes, la cutícula, els cistidis, els basidis

o ascs, les paràfisis, etc.

Les espores, com ja hem comentat, són el mecanisme de reproducció

dels fongs, normalment unicel·lulars i per tant només observable al

microscopi. La informació que ens proporciona ens pot ajudar molt en

la identificació de les espècies. La forma, la mida, el color i el contingut

són caràcters taxonòmics molt importants.

Les hifes són els filaments que formen tot el fong, tant el miceli com el

carpòfor. N’hi ha de tres tipus: les generatives que són ramificades, amb

parets primes i septades; les esquelètiques amb partes gruixudes, no

ramificades i sense septes i les envoltants que són ramificades i no

tenen septes, tenen les parets grosses i sí que tenen terminacions

agudes). Depenent dels diferents tipus d’hifes que hi ha a la mostra que

observem, juntament amb la presència de pigment intern o extern,

podem saber de quina espècie es tracta. De l’observació microscòpica de

les hifes podem saber quin dels tres tipus d’hifa més corrents tenim

davant.

De la cutícula, després d’haver-ne extret informació macroscòpica,

podem extreure’n informació microscòpica important a l’hora d’aclarir

l’espècie. L’estructura i la disposició de les seves capes, la disposició, el

calibre i la punta de les seves hifes i si estan o no gelificades són

característiques que ens faran servei.


febrer de 2007 25

Els cistidis són cèl·lules terminals estèrils de morfologia variada que es

troben a l’himeni i a la superfície del barret i del peu. Els cistidis de la

cara de les làmines es diuen pleurocistidis, els de l’aresta es diuen

quelicistidis, els de la cutícula dermocistidis i els del peu caulocistidis.

En ocasions, pot haver-n’hi en la trama i llavors es diuen endocistidis.

Els basidis són les estructures productores d’espores dels basidiomicets

i produeixen 4 espores cadascun. Dimensions i forma són les

característiques més significatives que podem extreure dels basidis. Els

ascs també són productors d’espores, però en aquest cas no de

basidiomicets sinó d’ascomicets i són unes bosses allargades que

contenen 8 espores cadascuna. Igual que els basidis, les dimensions i la

forma són les característiques més significatives.

Per últim i només en els ascomicets podem observar microscòpicament

les paràfisis que són elements de separació entre ascs. D’elles

observarem les dimensions, la forma de la punta i si són septades o

ramificades.

3. Gènere Boletus

En aquest apartat aprofundirem en el gènere que he triat per estudiar.

En primer lloc, explicaré els canvis que ha sofert el gènere amb el pas

del temps; en segon lloc, citaré les característiques generals del gènere

estudiat i, en l’últim apartat, faré un apunt de les espècies que he triat

d’aquest gènere.

3.1. Història del gènere

MUÑOZ (2005) distingeix cinc etapes en la història dels Boletus que

marquen els canvis que històricament ha patit aquesta classificació.


febrer de 2007 26

La primera etapa és anterior a Linné i és una etapa en què tots els

Basidiomicets amb porus van ser denominats amb el nom de Boletus.

En la segona etapa es van distingir dues escoles. La primera va ser la de

S. F. Gray, que va reservar el nom de Boletus per als poliporacis, mentre

que va fer servir noms com Suillus, Pinuzzua i Leccinum per designar la

resta d’espècies contingudes en l’antic gènere Boletus. La segona escola

designa Polyporus només als Poliporals i reserva l’epítet Boletus per a la

resta d’espècies que formaven part del gènere en la classificació

anterior. Aquesta última, després de ser adoptat per FRIES (1820), va

ser el punt de partida de les normes del Codi Internacional de

Nomenclatura Botànica. Tot i això, la sistemàtica moderna utilitzà els

noms dels antics gèneres proposats per S.F. GRAY en la recombinació

de nous taxons. A les figures 15, 16, 17, 18, 19 i 20 podeu veure

exemples d’altres gèneres de la família Boletaceae que en un o altre

moment han estat inclosos en el gènere Boletus. Les esmentades figures

mostren exemples de Xerocomus, Suillus, Leccinum, Gyroporus i

Strabilomyces.

Figura 15: Xerocomus subtomentosus, representant de la família Boletaceae.

Explicació al text. (Foto: B. Lloret)


febrer de 2007 27

Figura 16: Xerocomus impolitus , representant de la família Boletaceae.

Explicació al text.

Figura 17: Leccinum aurantiacum, representant de la família Boletaceae.



febrer de 2007 28

Figura 18: Strobilomyces strobilaceus, representant de la família Boletaceae.


Figura 19: Gyroporus castaneus, representant de la família Boletaceae.



febrer de 2007 29

Figura 20: Suillus granulatus, representant de la família Boletaceae.


La tercera etapa està situada en la segona meitat del segle XIX. Durant

aquesta etapa s’intentarà fer una divisió racional de l’ampli gènere

Boletus. OPATOWSKI (1836) en separa el gènere Gyrodon, BERKELEY

(1851) el gènere Strobilomyces, KALCHBRENNER (1867) el gènere

Boletinus, KARSTEN (1881) en separà el gènere Tylopilus i QUÉLET

(1886) els gèneres Gyroporus i Xerocomus. Els dos últims van fer una

divisió de les restes de l’antic regne Boletus en molts microgèneres. Però

l’existència d’aquests microgèneres va ser molt qüestionada i BATAILLE

(1908) va ser l’últim a mantenir el pensament de KARSTEN y QUÉLET.

En la quarta etapa GILBERT (1931) és el primer de dirigir la seva feina

de manera extra europea, però no ho va aconseguir del tot ja que no

tenia massa material per estudiar i el que tenia era sec. Tot i això l’obra

va ser acceptada per la majoria de micòlegs d’entre 1930 i 1950.

En la cinquena etapa van ser revisats els gèneres de los Boletaceae i

Strobilomycetaceae per LOHWAG Y PERINGER (1937), SNELL et al.


febrer de 2007 30

(1941 a 1970) i per SINGER, aquest des de 1938. Fou llavors que es

comencen a emprar les característiques anatòmiques i químiques a més

de les morfològiques.

Els treballs actuals de Biologia molecular estan provocant importants

canvis en la classificació de l’ordre boletals.

3.2. Característiques dels Boletus.

Tots els carpòfors del gènere Boletus estan formats per pili, himeni i

peu. El pili està recobert per una cutícula de diferent consistència que

la carn del barret. La superfície fèrtil, himeni, està ubicada a la part

inferior del pili i és tubulosa. Els tubs tant poden ser curts de pocs

mil·límetres o llargs de quasi 2 cm, però, normalment, en qualsevol dels

dos casos, els tubs es poden separar de la carn del pili. El peu

acostuma a estar disposat a la part central del pili i és molt variable en

l’ornamentació, ja que trobem espècies amb superfície llisa i espècies

amb reticle o puntejat. La carn acostuma a ser dura i ferma però

acostuma a podrir-se amb facilitat i, en molts casos, blaveja al contacte

amb l’aire.

3.3. Tria d’espècies a estudiar

Per fer aquest treball he triat 4 espècies del gènere Boletus, pertanyents

a dues seccions, que són:

De la secció Edules Fr.

Boletus aereus Bull. : Fr

Boletus aestivalis (Paulet) Fr.


febrer de 2007 31

De la secció Luridi Fr.

Boletus quletii Schulz. var. queletii

Boletus rhodoxanthus (Krombh.) Kallenb

Tot i haver triat aquestes espècies, he tingut l’oportunitat de fer

observacions amb altres espècies com Boletus edulis, Boletus luridus,

Boletus erythropus i Boletus regius, entre d’altres. Aquestes últimes les

vaig descartar del treball per falta de mostres suficients, en algun cas, i

per simplificació de l’estudi, en d’altres.

4. Material i metodologia

En aquest apartat, hi he inclòs tot el procés de recol·lecció i preparació,

els procediments utilitzats al camp, la manera d’agafar-los, les dades

anotades, quin material he utilitzat al camp, i posteriorment el

procediment de preparació i estudi a casa o al laboratori i la conservació

de les mostres en un herbari.

Quan volem fer un estudi de bolets, es necessita seguir un ordre a

l’hora de fer les coses, des del primer moment en què et prepares per

anar a la muntanya a buscar mostres i fins al final que ja has estudiat

els bolets (figura 21) i els pots assecar per classificar-los en un herbari.

Figura 21: Procés d’estudi macroscòpic dels bolets. Explicació al text. (Foto: B. Lloret)


febrer de 2007 32

Jo he dividit el procés d’estudiar els bolets en tres parts, la primera

l’anomenaré recol·lecta, que englobarà des que sortim de casa disposats

a agafar els bolets que estudiarem i fins que tornem a casa amb les

mostres. La segona part li direm identificació i assecatge i contindrà tot

el que s’ha de fer des que s’arriba amb les mostres i fins que les afegim

en el nostre herbari passant per la identificació de l’espècie i esporada,

entre d’altres processos. La tercera part l’anomenarem comprovació i

inclourà tot el procés que s’ha de seguir per poder afirmar amb la

màxima convicció que l’espècie que en la segona part havíem identificat

és correcta i, a més, al final d’aquesta part, podrem fer, amb les dades

recol·lectades durant les tres parts del procés, una descripció molt

acurada i personal que ens servirà molt en ocasions futures a l’hora

d’identificar o desmentir una espècies desconeguda o mal citada.

4.1. Material

4.1.1. Material de la recol·lecció

Per fer una bona recol·lecta és molt important que utilitzem un material

que sigui adequat, material que ha de ser especial per a bolets ja que

tenen un tracte de vegades difícil. És important el respecte a la natura i

intentar no afectar el miceli i l’hàbitat on fem la recol·lecta.

El material emprat en la primera part del procés d’estudi dels bolets és:

• Llibreta, bolígraf i gravadora

• Navalla amb pinzell

• Cistell, paper de plata i bosses de plàstic

• Càmeres fotogràfiques, Canon Eos 30D i Canon PowerShot A95

• Lupa de mà o comptafils

• Regle

• Guia bàsica de bolets


febrer de 2007 33

• Mostres, B.aereus, B.aestivalis, B.queletii i B.rhodoxanthus,

vegeu apartats 4.1.2.

4.1.2. Mostres estudiades

En aquest apartat citaré totes les mostres que he usat per a la

descripció macroscòpica. A més marcaré amb una (x) les localitats de

les que s’ha extret esporada per fer l’estudi estadístic d’espores.

Boletus aereus Bull. 1789 : Fr.

• Montnegre, Vallès Oriental/Maresme (Barcelona). Alzinar amb

marfull. 560 m.sm. UTM. 31T DG 6413 Leg et det. Bernat Lloret.

Num. Herbari FLS20060926166

• Montseny, Vallès Oriental (Barcelona). Alzinar muntanyenc. 880

m.sm. UTM. 31T DG 5622 Leg et det. Bernat Lloret. Num. Herbari

FLS20060817010

• Corredor, Montseny, Vallès Oriental (Barcelona). Roure africà.

520 m.sm. UTM. 31T DG 5407. Leg et det. Bernat Lloret. Num.

Herbari FLS20060930170 (x)

Boletus aestivalis (Paulet 1808-1835) Fr.

• Montnegre, Vallès Oriental/Maresme (Barcelona). Sureda. 700

m.sm. UTM. 31T DG 6412 Leg et det. Bernat Lloret. Num. Herbari

FLS20060930157 (x)

• Santa Fe, Montseny, Vallès Oriental (Barcelona). Fageda amb

el·lèbor verd. 880 m.sm. UTM. 31T DG 5622. Leg et det. Bernat

Lloret. Num. Herbari FLS20060923109

• Santa Fe, Montseny, Vallès Oriental (Barcelona). Fageda amb

descàmpia. 1050 m.sm. UTM. 31T DG 5524 Leg et det. Bernat


• Montnegre, Vallès Oriental/Maresme (Barcelona). Castanyeda.

560 m.sm. UTM. 31T DG 6413 Leg et det. Bernat Lloret. Num.

Herbari FLS20060926170


febrer de 2007 34

Boletus queletii Schulz.

• Tremuito, Aragüés del Puerto (Huesca). Alzinar litoral amb roure

cerrioide. 1100 m.sm. UTM 31T XX9335. Leg et det. Fernando

Palazón. Num. Herbari FP19981023003 (x)

• Corredor, Vallès Oriental/Maresme (Barcelona). Sureda. 500 –

520 m.sm. UTM. 31T DG 5407 Leg et det. Bernat Lloret. Num.

Herbari FLS20060930181 (x)

• Santa Fe, Montseny, Vallès Oriental (Barcelona). Alzinar

muntanyenc. 1050 m.sm. UTM. 31T DG 5524 Leg et det. Bernat


Boletus rhodoxanthus (Krombh. 1836) Kallenb.

• Carrascal de Igriés, Nisano (Huesca). Alzinar. 700 m.sm. UTM.

Leg et det. Fernando Palazón. Num. Herbari FP20031001074 (x)

• Montnegre, Vallès Oriental/Maresme (Barcelona). Alzinar amb

marfull. 520 m.sm. UTM. 31T DG 5407 Led et det. Bernat

Lloret. Num. Herbari FLS20061017038 (x)

4.1.3. Material per a la identificació i assecatge

En la identificació i en l’assecatge farem servir material que en alguns

casos és difícil de trobar però necessari per poder tenir un bon herbari i

per no errar en la identificació.

El material emprat en la segona part del procés d’estudi dels bolets és:

• Guies de bolets i llibres especialitzats (veure bibliografia)

• Deshidratadora

• Plàstic especial per fer bosses de mostres

• Segellador de bosses de plàstic

• Congelador

• Paper on es dipositarà l’esporada

• KOH al 10 o 30 %

• Reactiu de Melzer


febrer de 2007 35

• Comptagotes

4.1.4. Material de la comprovació

El material emprat en la tercera part del procés d’estudi dels bolets és:

• Esporada

• Lupa binocular

• Microscopi òptic amb objectius de 4x, 10x, 40x, 100x (immersió)

• Portaobjectes

• Cobreobjectes

• Espàtula i altres estris

• Comptagotes

• KOH al 3 %

• Vermell congo (Substància de tinció)

• Blau de metilé (Substància de tinció)

• Lactofenol (Substància de muntatge de la preparació)

• Aigua (Substància de muntatge de la preparació)

• Oli d’immersió

• Paper, llapis i goma per dibuixar

• Fotografies de diferents parts i estructures

4.2. Metodologia

4.2.1. Metodologia de la recol·lecció

En primer lloc i abans de sortir de casa hem de preparar-nos el material

que ens endurem. Jo recomano que, a més de la indumentària pròpia

d’anar a la muntanya, també ens enduguem una armilla amb moltes

butxaques on podrem posar tot el material, importantíssim a l’hora

d’estudiar bolets ja que, en el moment d’agafar-lo, haurem de fer una

primera descripció. També necessitarem una navalla robusta i

esmolada, que ens servirà per extreure els bolets sense fer malbé el

miceli o bé per tallar-lo posteriorment.


febrer de 2007 36

És important que per anar a buscar els bolets per estudiar-los ens

enduguem un cistell i paper de plata, per poder embolicar cada bolet de

manera aïllada i així no es barregin espores, o una caixa de plàstic amb

suficients compartiments perquè no ens en faltin a l’hora de recollir

mostres. La separació de tots els bolets en paper de plata o

compartiments és exclusiu de l’estudi de bolets, diferència molt gran

respecte les vegades que es va a buscar els bolets pel consum, ja que en

aquest últim cas només hem de portar un cistell perquè les espores

puguin caure al bosc de nou.

Tampoc podem deixar d’endur-nos una càmera fotogràfica per fer fotos

dels bolets en el seu hàbitat natural i així, si cal, poder tornar a mirar

quin aspecte tenia just abans de ser collit. A més de la càmera hem de

pensar endur-nos una lupa de mà i un regle per fer observacions

acurades del bolet, i una guia bàsica de bolets per comprovar

determinades característiques, descartar gèneres o famílies, etc.

Un cop a la natura, amb tot el material preparat, podem començar a

buscar bolets, sempre respectant la natura i mai agafant, trencant, o

trepitjant bolets que no hem de fer servir. Com bé hem dit abans, és

molt important la primera descripció que es fa al bosc, una descripció

en què ha de constar el màxim de caràcters macroscòpics que podem

observar. Per fer una bona descripció hem de seguir un ordre que pot

ser, per exemple, començar pel barret, baixar cap al peu descrivint

caràcters visuals i després descriure quina olor fa el bolet i quin gust té.

Quan volem començar a fer observacions i descripcions, primer de tot

hem de saber quines característiques hem de mirar; unes

característiques que varien depenent de quin gènere estàs estudiant i

que pots trobar en llibres especialitzats en micologia o més

concretament en el gènere que estudies, el meu cas Boletus. Jo, a l’hora

de descriure els bolets que trobava, vaig basar-me en les

característiques descrites per MUÑOZ (2005) (figura 22).


febrer de 2007 37

Figura 22: Procés d’estudi macroscòpic dels bolets.

A l’hora de començar a descriure, primer de tot, vaig observar la forma,

consistència i dimensions del barret. La forma està molt relacionada

amb els diferents estadis de desenvolupament del carpòfor. Si el pili és

hemisfèric o globós vol dir que és un exemplar molt jove i això significa

que no ens servirà per fer esporada o per fer una bona descripció. El

millor estadi és quan el barret té forma convexa o plana convexa, és

l’època de la maduresa del bolet i és quan les espores estan a punt de

caure, i els caràcters són més fiables. Quan hem triat un exemplar

madur ens hem de fixar en la seva consistència, i podem rebutjar els

exemplars que no tinguin una consistència ferma i compacta. Exemplar

madur però jove, perquè si la consistència és molt tova o esponjosa

significa que és un exemplar molt madur i que, segurament, ja haurà

fet esporada. No obstant això, també tindrem en consideració totes les

característiques dels espècimens poc madurs o massa madurs. Triem

els exemplars madurs però joves per guardar-los com a mostra de

laboratori. Procedirem a amidar el diàmetre del barret, ja que hi ha

espècies que no acostumen a sobrepassar d’una mida concreta i, per


febrer de 2007 38

tant, aquí comença la exclusió d’espècies, sempre amb molta prudència

ja que pot ser que en algun cas ocasional les mides siguin aberrants, el

mateix amb el color, olor, gust, etc.

Un cop descrit el barret hem d’observar la cutícula, que en condicions

de temperatura i humitat “normals” pot, també, excloure moltes

espècies que no poden tenir una cutícula de tals característiques. Els

caràcters de la cutícula en què ens hem de fixar i que pertanyen a

espècies concretes són si és rugosa com en Boletus edulis, abonyegada

com en Boletus depilatus, mat com en Boletus aestivalis i aereus,

brillant com en el cas del gènere Aureoboletus, untosa com en Boletus

edulis, esquerdada com en Boletus aereus, o altres no esmentats que

també haurem d’apuntar. A més, hem d’observar i anotar el color

original de la cutícula perquè amb el temps i el fregament amb herbes o

amb altres objectes o amb el transport podria quedar emmascarat.

Aquesta última, és una característica a la qual tampoc hem de posar

una gran atenció, depenent del grup, ja que pot ser que dins d’un

mateix tàxon els colors variïn notablement.

En tercer lloc, i continuant amb la descripció del bolet a la natura, ens

hem de fixar amb l’himeni, un himeni que en el gènere Boletus sempre

està format per tubs acabats en les obertures anomenades porus.

Aquests tubs poden ser des d’estrets, uns 5 mm, fins a amples, uns 20

mm; però hem de tenir en compte que l’himeni creix fins a la maduresa,

i, per tant, només són fiables les dades preses d’exemplars prou

madurs. El color dels tubs sí que és una cosa que ens ajudarà molt a la

identificació de la secció a la qual pertany el Boletus, ja que si els tubs

blavegen al tall al contacte amb l’aire, vol dir que pertanyen a la secció

luridi, per exemple; en canvi, si són blancs i immutables pertanyen a la

secció edules. Hem de pensar que el color dels porus varia a mesura

que la maduresa del bolet avança.


febrer de 2007 39

Per poder fer una bona descripció del peu hem de tenir en compte dos

factors molt importants, la coloració i l’ornamentació. La coloració pot

variar en un mateix bolet, en què, per exemple, pot ser que la part més

propera al pili tingui un color i a mesura que baixi aquest canviï. Si es

dóna aquest cas, hem d’anotar totes les coloracions i en quina part del

peu hi trobem cada color. Pel que fa a l’ornamentació en el gènere

Boletus podem trobar diferents ornamentacions: llisa, granulada o

reticulada. Quan parlem d’una ornamentació llisa estem indicant que

no hi ha cap tipus d’ornamentació. Granulada significa que la superfície

del peu està recoberta de fins punts en relleu com en Boletus erythropus

o Boletus dupainii. La tercera ornamentació que pot presentar el gènere

Boletus és la superfície reticulada, la qual consisteix en una fina malla

que cobreix total o parcialment la superfície del peu, normalment el terç

superior. Podem trobar aquesta malla amb forma allargada per exemple

en el Boletus luridus o Boletus permagnificus o més curta i arrodonida

com en el Boletus rhodoxanthus.

Un cop descrit el bolet externament hem de fer la descripció de la carn,

de l’olor i del gust del bolet. Per a aquest darrer caràcter, hem de tenir

uns coneixements previs i estar segurs que no es tracta d’una espècie

tòxica. Per això necessitarem arrencar-lo del terra sense fer malbé el

miceli; així que, amb l’ajuda de la navalla, que clavarem al costat del

bolet per poder fer palanca i que surti amb el peu sencer, traurem el

bolet i el netejarem una mica de terra que hagi pogut quedar. Un cop

tenim el bolet a les mans hem de tallar-lo de manera longitudinal per

observar la coloració de la carn del bolet i, si aquest canvia al contacte

amb l’aire (cosa comuna en el gènere Boletus) com en el cas de Boletus

queletii que blaveja al contacte amb l’aire o com Boletus edulis que deixa

entreveure una franja vinosa sota de la cutícula. Un cop observada la

coloració hem d’olorar el bolet; si cal trencant-ne un trosset i masegant-

lo entre els dits, i apuntar-ne l’olor, aquesta no és massa característica

en el gènere, però hi ha algunes espècies amb olors concretes com per

exemple el Boletus satanas adult que fa una intensa olor desagradable,


febrer de 2007 40

el Boletus poikilochromus que fa olor d’orujo o de fruits fermentats o els

Xerocomus impolitus (Boletus impulitus) i el B. depilatus que fan olor de

iode o lleixiu en la base del peu. Per últim, i encara que en el gènere

Boletus no és destacable, hem de provar el bolet per saber quin gust té.

Pot tenir gust àcid com en la majoria de Suillus, una mica picant com

Chalciporus piperatus, amarg com B. radicans i B. calopus o dolç i

agradable com en el Boletus aestivalis o B. aereus.

Un cop apuntats tots els caràcters macroscòpics del bolet i d’haver fet

les fotos necessàries, incloent-hi les de l’hàbitat, per si més endavant

sorgís un dubte, podem agafar el bolet i embolicar-lo en paper de plata

o posar-lo al seu compartiment en la caixa. Amb totes les mostres

recollides passem a la segona fase que anomenem identificació i

assecatge.

A més prendrem nota de la comunitat vegetal en la qual hem trobat el

bolet, amb especial atenció als arbres i arbusts als quals pugui està

associat el bolet mitjançant el miceli, de vegades a varis metres d’on

hem recollit el bolet.

4.2.2. Metodologia de la identificació i assecatge

Per poder realitzar una bona fase d’identificació i assecatge ens

servirem de guies específiques del gènere que estem estudiant, en el

meu cas Boletus. A més necessitarem una màquina deshidratadora i

una segelladora de bosses.

Quan tenim les mostres a l’estudi les anirem agafant una per una i, fent

ús de les notes preses al camp, seguirem les claus de la guia fins a

arribar a una espècie, el nom de la qual el farem servir per denominar

la nostra mostra, sempre pensant que pot ser erroni i que més endavant

ho haurem de poder demostrar.


febrer de 2007 41

Hi ha vegades que per la identificació de l’espècie ens podem ajudar de

reactius com ara el KOH al 10 % o al 30 % que reacciona en alguns

Boletus com per exemple en el Boletus subappendiculatus que es tenyeix

de vermell en contacte amb el reactiu. Per usar aquest reactiu,

simplement, hem d’agafar-ne una gota amb el comptagotes i posar-la

sobre el peu o la cutícula de la mostra i observar.

També tenim un altre reactiu molt utilitzat, és el reactiu de Melzer. Per

preparar-lo cal 22 g d’aigua, 20 g d’hidrat de cloral, 5 g de cristalls de

iode i 1,5 g de iodur de potassi. Aquest últim és un reactiu difícil

d’aconseguir però útil ja que té reacció amiloide (color blau negrós) amb

alguns Boletus com ara B. calopus, B. luridus o B. queletii. Els passos

que hem de seguir per utilitzar el reactiu de Melzer són els següents

MUÑOZ (2005): es diposita un fragment de la carn de la base del peu

d’un exemplar jove del bolet dins del reactiu durant 3 minuts; es neteja

la mostra amb hidrat de cloral en solució aquosa i ja es pot observar,

pensant que les reaccions amiloides poden desaparèixer amb la

dessecació.

Ja identificades les mostres en triarem, de cada una, exemplars

madurs, però no massa vells per poder fer esporada que observarem

més endavant. Per fer l’esporada agafarem els exemplars triats i els

tallarem el peu deixant només el barret (figura 23). Agafarem

escuradents partits per la meitat i els farem servir de cames per al

barret, que el posarem a sobre d’un full de paper durant unes 24 hores

perquè deixi anar les espores.


febrer de 2007 42

Figura 23: Esporada de B. rhodoxanthus. Explicació al tetx. (Foto: B. Lloret)

Mentrestant haurem de triar un tros de la mostra per assecar. Hem de

tenir en compte que seria bo assecar una mica de cada part del bolet,

pili, himeni, peu. Tallarem la mostra a làmines i la posarem a la

màquina deshidratadora que, amb aproximadament unes 8 -10 hores,

ens haurà assecat perfectament les mostres. Llavors retirarem les

mostres i les col·locarem, abans que agafin humitat, dins de les bosses

especials que segellarem amb la màquina segelladora. Aquestes bosses

les col·locarem durant 24 hores al congelador a – 18ºC per eliminar

qualsevol organisme que pogués malmetre’ns les mostres i després les

guardarem etiquetades i classificades a l’herbari.

Un cop arxivades les mostres seques hem d’agafar el paper on s’han

dipositat les espores i col·locar-lo, també, dins d’una bossa per segellar-

la fins al moment de fer-la servir.


febrer de 2007 43

4.2.3. Metodologia de la comprovació

En la tercera part de la metodologia hi he inclòs tot l’apartat de

microscòpia. L’observació de les diferents parts microscòpiques del bolet

que ens poden ajudar a diferenciar les espècies.

En aquest treball m’he centrat sobretot en l’observació i anàlisi de les

espores, ja que els basidis i els cistidis i la superfície del peu tenen molt

poc valor taxonòmic en els Boletus.

El procés d’observació de les espores comença amb la preparació de la

mostra. S’agafen les espores amb la punta de l’espàtula i es posa al

damunt d’un portaobjectes. A sobre se li tira una gota de KOH preparat

al 3 % i es barregen les espores amb el líquid (hem de tenir en comte

que les espores no poden estar més de 5 minuts amb el líquid, ja que,

podrien inflar-se i provocar l’obtenció de resultats erronis). Es col·loca el

cobreobjectes i es posa la preparació a la platina del microscopi i

s’observa amb l’objectiu de menys augments fent girar el mecanisme

d’enfocament. Quan ja està enfocat es gira el revòlver dels objectius fins

al següent objectiu i enfoques. Així fins haver enfocat l’objectiu de 40x.

Per fer l’observació amb l’objectiu de 100x hem de posar oli d’immersió

sobre el cobreobjectes. Un cop enfocat aquest objectiu podem començar

a dibuixar les espores que veiem i a fer-ne la descripció, fem també

fotografies de les observacions.

De les espores hem d’observar-ne i dibuixar-ne la forma, si els seus

costats són simètrics (anomenades equilaterals) o no (inequilaterals). Si

es dóna el primer cas, podem trobar formes el·líptiques, lenticulars,

cilíndriques, fusiformes, citriformes, ovoides o de llàgrima, entre

d’altres. Si, en canvi, es dóna el segon cas, l’espora pot tenir forma

alantoide, reniforme, cordiforme, subfusiforme, poligonal, nodulosa,

estrellada, etc. En el cas que, com en aquest treball, s’observin espores

de Basidiomicets ens hem de fixar que en la majoria d’espores hi trobem


febrer de 2007 44

un apèndix anomenat apícula, producte de la unió de l’espora am el

basidi. A més de fixar-nos en la forma, també em d’observar el color

que tenen, el contingut, la mida i la relació entre la llargada i l’amplada.

Jo m’he centrat en un estudi estadístic de la mida de les espores, he fet

mesures de la longitud i l’amplada i he anotant sistemàticament les

dades en un full de càlcul d’excel, per trobar, fent ús del programa, la

mitjana aritmètica ( ) que és la suma de totes les dades obtingudes

dividit pel número de dades, la desviació estàndard (SD) que representa

la dispersió de les dades respecte la mitjana aritmètica, la (Q1) que és el

quocient entre la longitud i l’amplada i la (Q2) que és el quocient entre

l’amplada i la longitud. La organització de la longitud i l’amplitud l’he fet

per intervals de 0,25 o 0,5 µm segons el cas, així, en la major part dels

gràfics, el número que correspon als µm és l’extrem superior de

l’interval.

Per a l’amidament d’espores he fet servir dos mètodes, el primer és amb

una càmera de recompte, molt poc precís, i el segon amb el programa

Motic images plus 2.0.

La càmera de recompte és, simplement, un portaobjectes amb una

quadrícula de 25 µm2. Al fer les observacions a damunt d’aquest

portaobjectes podem fer una aproximació de les mides.

El segon mètode, molt més precís, és el que he utilitzat per pendre les

mides que he fet servir en les estadístiques. Consisteix en fer fotografies

de les observacions amb una càmera ja incorporada al microscopi per

més endavant obrir-les amb el programa avanç esmentat que,

degudament calibrat, ens dona amb molta rapidesa i fiabilitat les mides

de les espores.

Com he dit abans, els basidis no són massa representatius

taxonòmicament parlant, però cal saber que els basidis dels Boletus


febrer de 2007 45

posseeixen quatre esterigmes, tot i que en alguns casos s’observen

basidis amb un o dos esterigmes, com succeeix en el cas Boletus edulis.

Tampoc tenen gaire valor taxonòmic els cistidis, ja que en la majoria de

Boletus no aporten característiques diferencials. Els cistidis dels Boletus

comparteixen similitud de forma amb els cistidis dels Leccinum ja que

en els dos casos trobem que els cistidis tenen una forma fusiforme,

ventricosa, lageniforme i mucronada. Es poden observar al microscopi

amb una gota d’aigua o KOH al 2% barrejat amb vermell congo.

La superfície del peu, en el gènere Boletus és, en la majoria de casos,

fèrtil, és a dir, és una prolongació de l’himeni on podem trobar

caulobasidis fèrtils, caulobasidiols i cistidis, molt similars als que

trobem a l’himeni.

5. Resultats

L’exposició dels resultats feta en aquest apartat l’he dividit en tres grans

parts: l’ecologia, on es descriuen els hàbitats i s’indiquen les comunitats

vegetals on s’han recol·lectat les diferents espècies, la macroscòpia, on

s’expliquen totes les característiques que he pogut observar de les

diferents espècies, i la microscòpia, on he donat la màxima importància

a l’estudi estadístic de les espores però on també faré un apunt a altres

caràcters taxonòmics com els basidis o els cistidis. A més he afegit un

apartat d’introducció a la climatologia de les poblacions estudiades, que

en tots els casos estaven situades al Montseny i al Montnegre als

extrems de la comarca del Vallès Oriental, tocant a les comarques

d’Osona i del Maresme, respectivament.


febrer de 2007 46

5.1 Climatologia de les localitats estudiades

Aquest apartat m’ha semblat interessant per tenir una idea de la

climatologia de les localitats estudiades. A la figura 24 podem observar

la situació dels dos punts, Montseny i Montnegre, on estan situades les

poblacions i on s’han recol·lectat les mostres per dur a terme l’estudi.

Com es pot observar per la coloració, la zona del Montseny té unes

precipitacions mitjanes superiors a la zona del Montnegre i en els dos

casos les precipitacions són superiors als 700 mm anuals; la zona de

Santa Fe té la precipitació més elevada, superant els 1000 mm anuals.

Figura 24: Mapa amb les precipitacions mitjanes anuals a Catalunya. Vegeu explicació al text.

(Font: Generalitat de Catalunya)


febrer de 2007 47

Malgrat el règim de precipitacions anuals que hem comentat, cal

assenyalar que durant el 2006, l’any que s’ha portat a terme l’estudi les

precipitacions han estat inferiors a les dades assenyalades. Després

d’una primavera relativament eixuta hem tingut la sort de tenir un

episodi important de pluja entre el 12 i el 15 de setembre. Segons dades

dels servei METEOCAT, entre els dies esmentats va caure una

precipitació d’uns 150 mm al Corredor-Montnegre i superior als 170

mm a Viladrau al vessant nord del Montseny. Aquest episodi ha afavorit

l’èxit en les prospeccions realitzades.

M’ha semblat interessant donar unes dades referents al règim de

precipitacions i de temperatures. Donada la manca d’estacions

meteorològiques en les zones concretes o la dificultat del tractament de

les dades, he agafat les dades d’una de les estacions de la xarxa de

Servei Català de Meteorologia. D’entre les estacions meteorològiques

automàtiques existents, m’ha sembla que la del Tagamanent, a la part

oest del Montseny, podria ser indicativa per tal de tenir una idea

aproximada. És evident que en el cas de Santa Fe les precipitacions són

superiors a les de Tagamanent i estan als voltants de 1200 mm (Bolòs,

1983) i la temperatura, en general, és inferior; en canvi, són força

semblants a les de la zona del Montnegre.

Al diagrama ombrotèrmic de la figura 25 veiem que existeix un dèficit

hídric durant els mesos d’estiu. En el cas del Corredor i del Montnegre

passa una cosa semblant, potser una mica menys acusada; en canvi, en

el cas de Santa Fe les precipitacions estivals són superiors i aquest

dèficit no existeix. A més, en aquest darrer cas, són importants les

boires habituals durant aquests mesos.


febrer de 2007 48

Figura 25: Diagrama ombrotèrmic de Tagamanent. Vegeu explicació al text. (Font: SMC /

Meteocat)

Com ja hem comentat, les temperatures representades al diagrama de

la figura 26 són més properes a les que es donen en el cas del Corredor

i del Montnegre que no pas a les de la zona de Santa Fe on a l’agost

tenen una mitjana de temperatures màximes que no supera els 17ºC.

Figura 26: Diagrama de les temperatures mitjanes de Tagamanent. Vegeu explicació al text.

(Font: SMC / Meteocat)


febrer de 2007 49

A la figura 27 observem el diagrama amb la representació de les

temperatures màximes i mínimes absolutes. Segons aquestes dades les

gelades que es donen a partir de mitjans de novembre fa que la

temporada d’observació sigui bastant curta, sobretot al Montnegre i

Corredor pel fet que l’estiu és menys plujós i els bolets són més tardans

que no pas a les zones altes del Montseny.

Figura 27: Diagrama de les temperatures mínimes i màximes absolutes de Tagamanent. Vegeu

explicació al text. (Font: SMC / Meteocat)

5.2. Ecologia i hàbitats

En els apartats següents citaré les mostres trobades i descriuré les

característiques principals de cadascun dels habitats en què hem trobat

les espècies estudiades en aquest treball. (Bolòs, 1983; Nuet & al.,

1991; Folch, 1981; Folch, 1984)


febrer de 2007 50

5.2.1. Comunitats vegetals

L’alzinar

L’alzinar és un bosc mediterrani esclerofil·le dominat per l’alzina típica

(Quercus ilex), en el nostre cas, o per l’alzina carrasca (Quercus

rotundifolia ). Es tracta de boscos perennifolis de creixement lent i

notable exuberància, generalment proveïts d’un estrat herbaci pobre i

d’un estrat arbustiu o lianoide ric i/o diversificat. Distingeixo tres tipus

d’alzinars on he trobat les mostres, l’alzinar muntanyenc, l’alzinar amb

marfull i l’alzinar litoral amb roure cerrioide.

L’alzinar muntanyenc és pobre en espècies estrictament mediterrànies,

però hi resulten corrents el pi roig i la moixera entre d’altres. Aquest

tipus d’alzinar és calcífug amb els sòls de tendència àcida en el meu

cas, és el present per sota del domini de la fageda al Montseny i a la

part superior del Montnegre.

L’alzinar amb marfull és un bosc dens i ple d’arbustos i lianes. És de

gran vitalitat i està sotmès a un clima mediterrani humit i temperat. Es

troba per sota de l’alzinar muntanyenc.

L’alzinar litoral amb roure cerrioide és un bosc en què es barregen el

roure cerrioide (Quercus cerrioides) i la servera (Sorbus domestica) i

esdevé quasi un bosc mixt. Creix sobre terreny calcari.

La fageda

La fageda és un bosc caducifoli dominat pel faig (Fagus sylvatica). És

un bosc medioeuropeu i atlàntic. Respon al model típic de boscana: un

estrat arbori imposant, densíssim i ombrívol a l’estiu, i un delicat estrat


febrer de 2007 51

herbari higròfil. Rarament hi observem vegetació arbustiva, de floració

primerenca, amb la fosa de la neu, abans que el faig tregui fulla.

He diferenciat tres tipus de fagedes on he trobat alguna mostra per a

aquest treball, fageda amb boix, fageda amb descàmpsia flexuosa i

fageda amb el·lèbor verd.

La fageda amb boix és pròpia de la muntanya calcària, és xeròfila i hi

predomina el faig i el boix (Buxus sempervirens). És el cas de la fageda

de vora Collformic.

La fageda amb descàmpsia flexuosa és una fageda acidòfila amb

recobriment herbaci escàs on predomina el faig i la descàmpsia flexuosa

(Deschampsia flexuosa). En aquest tipus de fageda hi ha abundantment

molsa. És el cas dels voltants de Santa Fe.

La fageda amb el·lèbor verd és una fageda acidòfila amb un sotabosc

herbaci molt pobre o inexistent, formant, de vegades, un bosc totalment

arbori. Hi abunda l’el·lèbor verd (Helleborus virdis). És el cas dels

voltants de Santa Fe.

Sureda

Bosc mediterrani esclerofil·le del grup dels alzinars dominat per surera

(Quercus suber). És silicícola pobre i hi podem trobar galzeran, arboç,

heura, etc. Tot i que sovint es pot reduir a una simple brolla d’estepes i

bruc arbrada amb surera. És el cas d’algunes recol·leccions del

Corredor i el Montnegre.

Roureda de roure africà

Bosc caducifoli humit de tendència atlàntica dominat per roure africà

(Quercus canariensis). Sempre està en sòls oligotròfics normalment de


febrer de 2007 52

textura sorrenca (meteorització de granit, de gress, etc.). Es troba

conjuntament amb espècies acidòfiles pròpiament atlàntiques i espècies

mediterrànies neutròfiles. És el cas d’algunes recol·leccions del Corredor

i el Montnegre.

Castanyeda

Poblament de castanyers (Castanea sativa), normalment de caràcter

seminatural als països catalans. Sobretot es troba en sòls silícics. És el

cas d’algunes recol·leccions del Montnegre.

5.3 Macroscòpia

5.3.1. Boletus aereus

Barret: De mides que van des de 80 mm fins a 250 mm de diàmetre,

compacte i carnós. Globós en estadi jove i pla convex quan és madur.

Comunament abonyegat. Cutícula mat, seca i una mica vellutosa, de

color marró fosc quasi negra en èpoques humides o amb taques més

clares de color ocre en èpoques més seques (figura 28).

Figura 28: Carpòfor de B. aereus en un alzinar amb marfull. (Foto: B. Lloret )


febrer de 2007 53

Himeni: Tubs normalment llargs que van des de 5 mm fins a 20 mm de

color blanc en estadi jove i verd olivaci quan ja és madur. De porus fins

i rodons, del color dels tubs i immutables al tacte.

Peu: De mides 70 – 150 mm x 30 – 100 mm. Molt carnós, dur i massís

en estadi jove (figura 29). Normalment obès, de color marró ocre amb

retícula primer blanca i després concolor.

Figura 29: Carpòfor de B. aereus en un alzinar muntanyenc. (Foto: B. Lloret)

Carn: Espessa i dura en estadi jove i més esponjosa en la maduresa,

totalment blanca i immutable al contacte amb l’aire (figura 30). Olor no

apreciable i sabor suau i agradable.


febrer de 2007 54

Figura 30: Carpòfor de B. aereus en un alzinar amb marfull amb roure africà. (Foto: B. Lloret)

5.3.2. Boletus aestivalis

Barret: De mides que van des de 60 mm fins a 180 mm de diàmetre.

Globós en estadi jove i pla convex quan és madur. Cutícula mat i seca.

En època de falta d’aigua la superfície del pili està esquerdada i és de

color marró clar o ocre blanquinós; contràriament, quan és època

humida, el color és més fosc i no acostuma a haver-hi esquerdes (figura

31).

Figura 31: Carpòfor de B. aestivalis en una fageda. (Foto: B. Lloret)


febrer de 2007 55

Himeni: Tubs normalment llargs que van des de 10 mm fins a 15 mm

de color ocre blanquinós en estadi jove i groc verdós quan ja és madur

(figura 32). De porus fins i rodons, del color dels tubs i immutables al

tacte.

Figura 32: Carpòfor de B. aestivalis en una fageda. (Foto: B. Lloret)

Peu: De mides 60 – 150 mm x 30 – 80 mm. Molt carnós, dur i massís

en estadi jove. Normalment cilíndric amb la base una mica més obesa,

tot i que podem trobar mostres de peu obès i d’altres totalment

cilíndriques (figura 33). És de color ocre marronós i està decorat amb

una retícula que en algunes ocasions és fina i atapeïda i en altres més

àmplia i sortint.

Carn: Espessa i dura en estadi jove i més esponjosa en la maduresa,

totalment blanca i immutable al contacte amb l’aire. Olor no apreciable

i sabor suau i agradable.


febrer de 2007 56

Figura 33: Carpòfor de B. aestivalis en una castanyeda. (Foto: B. Lloret)

5.3.3. Boletus queletii


Globós en estadi jove i pla convex quan és madur. Cutícula vellutosa, i

inseparable de la carn del barret. És de color groc carbassa i es taca de

blau negrós al tacte (figura 34). En la joventut el marge de la cutícula és

groguenc.

Figura 34: Carpòfor de B. queletii. Vegeu explicació al text. (Foto: B. Lloret)


febrer de 2007 57

Himeni: Tubs que van des de 5 mm fins a 15mm de color groc en la

joventut i groc verdós en la maduresa i blau al tall. Porus atapeïts de

color taronja vermellós i blaus al tacte.

Peu: De mides 70 – 150 mm x 18 – 30 mm. Dur i massís en estadi jove.

Podem trobar exemplars amb el peu curt i bombat o en podem trobar

amb el peu allargat, esvelt i radicant. És de color groc ataronjat en la

part més alta del peu, vermell vinós a la part mitja i vermell molt fosc a

la base. Blaveja al tacte. La superfície del peu pot ser puntejada o pot

ser llisa.

Carn: Espessa i dura en estadi jove i més esponjosa en la maduresa. De

color groc al tall, groc viu sota els tubs i vermell vinós a la meitat

inferior del peu. Blaveja amb intensitat al contacte amb l’aire. Olor i

sabor acidulats. La carn reacciona amb el reactiu de Melzer (vegeu

apartat 4.2.2)

5.3.4. Boletus rhodoxanthus


Globós en estadi jove i pla convex quan és madur. Cutícula poc

separable, molt fina, abonyegada, seca en època seca i una mica untosa

en època humida. De color blanquinós, gris ocraci molt pàl·lid, gris beix

o amb tons rosats en èpoques humides (figura 35).

Himeni: Tubs llargs que van des de 6 mm fins a 15 mm de color groc

en la joventut i groc verdós en la maduresa i blau al tall. Porus fins i

rodons de color taronja vermellós en la joventut i vermell fosc en la

maduresa (figura 36). Blaveja al tacte.


febrer de 2007 58

Figura 35: Carpòfor de B. rhodoxanthus en un alzinar amb marfull. (Foto: B. Lloret)

Figura 36: Himeni de B. rhodoxanthus. (Foto: B. Lloret)

Peu: De mides 50 – 120 mm x 30 – 80 mm. Dur i massís en estadi jove.

Podem trobar exemplars amb el peu curt i bombat o en podem trobar

amb el peu allargat, esvelt i radicant. De color groc daurat o ataronjat a

la part superior, més rosat a la base i recobert per una retícula

vermellosa (figura 37).


febrer de 2007 59

Figura 37: B. rhodoxanthus, a) reticle del peu, b) exemplar tallat. (Foto: B. Lloret)

Carn: Espessa i dura en estadi jove i més esponjosa en la maduresa. De

color groc viu al tall. Blaveja una mica a la part del pili i a prop dels

tubs, però mante el groc en tot el peu. Olor dèbil de fruita i sabor suau.

La cutícula reacciona amb el reactiu de Melzer. La carn reacciona amb

KOH tenyint-se de rosa pàl·lid i amb el FeSO4 tenyint-se de verd oliva.


febrer de 2007 60

5.3.5 Comparativa

La figura 38 és una taula resum comparativa de les característiques

més significatives de cadascuna de les quatre espècies estudiades.

B. aereus B. aestivalis B. queletii B. rhodoxanthus

Cu

tícu

la

Mat, seca, una mica

vellutosa i

normalment

abonyegada. Marró

fosc.

Mat, seca,

esquerdada.

Marró clar o ocre.

Una mica

vellutosa,

inseparable de

la carn. Groc

acarbassat.

Poc vellutosa,

lleugerament

lubrificada. Gris beix

clar i es taca de

vermell rosat

Por

us

Blancs en estadi jove

i verd olivaci en la

maduresa.

Ocre o

blanquinós en

jove i groc verdós

en la maduresa.

Taronja ver-

mellós, blaveja

al tacte.

Primer groc

ataronjat, després

vermell fosc.

Peu

Normalment obès de

color marró ocre amb

retícula primer

blanca i després

concolor

Normalment

cilíndric amb la

base obesa. De

color ocre marró i

amb una retícula

estreta o ampla.

Groc ataronjat

part superior,

vermell vinós a

vermellós la

part inferior.

Blaveja al tacte.

Groc en la part alta,

vermellós fosc a la

part de baix.

Reticulat de color

vermell sang.

Car

n

Blanca i immutable

al contacte amb l’aire

Blanca i

immutable al

contacte amb

l’aire.

Al tall, blaveja

intensament en

el pili i la part

superior del

peu. De color

vermell vinós en

la base del peu.

Al tall, blau en el pili

i groc viu en el peu.

Eco

logi

a

Sols àcids sota

Quercus i Castanea

sativa.

Sols àcids sota

Castanea,

Quercus i Fagus

Sols àcids i

calcaris sota

Quercus i

Castanea

Sols àcids sota

Quercus i Fagus.

Mel

zer No No Sí Sí (cutícula)

Figura 38: Taula comparativa de la microscòpia de les quatre espècies estudiades.


febrer de 2007 61

5.4. Microscòpica

Per fer l’apartat de microscòpia, en aquest treball, m’he centrat sobretot

en l’estudi estadístic de les espores de cada espècie. La seva longitud, la

seva amplada, la relació entre longitud i amplada (Q1), la relació entre

amplada i longitud (Q2) i la mitjana i desviació estàndard de cadascuna

de les variables anteriors.

No he donat massa importància a l’observació i l’estudi microscòpic de

la cutícula, dels basidis, dels cistidis, caulocistidis o altres elements

microscòpicament observables, ja que no són massa significatius a

l’hora de diferenciar espècies del gènere Boletus. Tot hi això, faré algun

apunt dels elements esmentats anteriorment.

5.4.1. Boletus aereus

L’esporada d’aquesta espècie és de color marró olivaci com podem

observar en la figura 39.

Figura 39: Esporada de Boletus aereus. Vegeu explicació al text. (Foto: B. Lloret)


febrer de 2007 62

Les espores són fusiformes, amb parets gruixudes i llises (figura 40 i

figura 41).

Figura 40: Espores de Boletus aereus. Vegeu explicació al text. (Foto: B. Lloret)

Figura 41: Espores de Boletus aereus. Vegeu explicació al text. (Foto: B. Lloret)


febrer de 2007 63

Extraient la informació de la figura 42, la longitud de les espores és de

13,37 ± 0,95 µm i l’amplada és de 4,37 ± 0,4 µm. Una desviació

estàndard elevada, com en aquest cas, significa la variabilitat de mida

de les espores. La relació entre longitud i amplada és de 3,07 ± 0,25, és

a dir, la longitud de les espores de B. aereus és, de mitjana, 3,07

vegades la seva amplada. La relació entre amplada i longitud és de 0,33

± 0,03, és a dir, l’amplada és de mitjana un terç de la longitud de

l’espora.

Longitud Amplada Q1 Q2

Mitjana 13,37 4,37 3,07 0,33

DT 0,95 0,4 0,25 0,03

N 30 30 30 30

Figura 42: Dades de les espores de Boletus aereus. Taula de mitjanes, desviació tipus i

número d’exemplars de la longitud, amplada , Q1 i Q2. Vegeu explicació al text.

En la figura 43 podem observar la distribució de l’amplada de les

espores. Trobem que hi ha una variabilitat elevada però, tot hi això, el

pic que indica l’interval on hi ha més nombre d’espores s’ajusta

bastant a la mitjana aritmètica de l’amplitud.

Distribució amplada

0123456789

10

3,75 4 4,25 4,5 4,75 5 5,25 5,5 5,75 6 6,25 6,5

Amplada (µm)

Num

.esp

ores

Figura 43: Dades de les espores de Boletus aereus. Gràfica de la distribució de l’amplada.


febrer de 2007 64

Contràriament al que hem observat en la distribució de l’amplada, en la

longitud (figura 44), la mitjana, 13,37 µm, està allunyada de l’interval

de longitud on hi ha més espores, (13,5 – 14] µm.

Distribució longitud

0

2

4

6

8

10

12

9,5 10 10,5 11 11,5 12 12,5 13 13,5 14 14,5 15

Longitud (µm)

Nu

m.e

spo

res

Figura 44: Dades de les espores de Boletus aereus. Gràfica de la distribució de la longitud.

En la figura 45 es mostra la relació entre l’amplada i la longitud de les

espores. La y és la funció que més s’ajusta al núvol de punts, està

marcada en negre. La R2 és el coeficient de determinació i ens mostra la

bondat d’ajust, com més proper sigui a 1, millor serà la correlació

lineal. Sent la correlació el grau en què una variable x permet

diagnosticar els valors de l’altra variable y.

La correlació obtinguda entre la longitud i l’amplada de les espores és

de tipus lineal i l’equació de la recta que forma el núvol de punts és y =

0,221 x + 1,4161. Aquesta equació ens podria aproximar a un valor

d’una de les variables només tenint l’altre, però l’obtenció d’un

coeficient de determinació tan baix com és R2 =0,2782 ens impedeix

poder donar un valor fiable. Tot i això podem dir que hi ha una

correlació de 0,2782 positiva.


febrer de 2007 65

Relació longitud-amplada y = 0,221x + 1,4161R2 = 0,2782

0

1

2

3

4

5

6

0 2 4 6 8 10 12 14 16

Longitud (µm)

Am

pla

da

(µm

)

Figura 45: Dades de les espores de Boletus aereus. Gràfica de la relació entre longitud i

amplada.

5.4.2. Boletus aestivalis

Com he dit anteriorment els basidis, els cistidis, els caulocistidis, entre

d’altres elements microscòpics, no són gaire característics en el gènere

Boletus. Tot i això he introduït algunes fotografies on podem observar la

forma fusiforme aprimada en la part superior dels caulocistidis (figura

46 i 47) i els elements microscòpics que trobem en el reticle del Boletus

aestivalis entre els que hi ha basidis, cistidis i alguna espora


febrer de 2007 66

Figura 46: Caulocistidis de B. aestivalis, explicació al text. (Foto: Fernando Palazón).

Figura 47: Elements del reticle de B. aestivalis, explicació al text.

(Foto: Fernando Palazón).

L’esporada d’aquesta espècie és de color marró olivaci fosc, com podem

observar en la figura 48.

Figura 48: Esporada de B. aestivalis, explicació al text. (Foto: B. Lloret)


febrer de 2007 67

Les espores són fusiformes, tenen una petita depressió sota l’apícula,

amb parets gruixudes i llises (figura 49).

Figura 49: Espores de B. aestivalis, explicació al text. (Foto: B. Lloret)





a dir, la longitud de les espores de B. aestivalis és, de mitjana, 3,02


± 0,02, és a dir, l’amplada és de mitjana un terç de la longitud de

l’espora.


Mitjana 14,18 4,7 3,02 0,33

DT 0,73 0,19 0,15 0,02

N 30 30 30 30

Figura 50: Dades de les espores de B. aestivalis. Taula de mitjanes, desviació tipus i número

d’exemplars de la longitud, amplada , Q1 i Q2. Explicació al text.


febrer de 2007 68

En la figura 51, que representa la distribució de l’amplada i la longitud,

podem observar que l’amplada és molt més homogènia que la longitud.

També veiem que el pic de l’amplada s’allunya considerablement de la

mitjana, 4,7 µm i que, en canvi, el pic de la longitud representa prou bé

la mitjana que és de 14,18 µm.

Distribució amplada longitud

0

2

4

6

8

10

12

14

44,7

5 5,5 6,25 7

7,75 8,5 9,2

5 1010

,75 11,5

12,25 13

13,75 14

,515

,25 16

Nu

m.e

spo

res

Longitud (µm)

Amplada (µm)

Figura 51: Dades de les espores de B. aestivalis. Gràfica de la distribució del número d’espores

depenent de l’amplada i la longitud.









0,1152 x + 3,0624. Aquesta equació ens podria aproximar a un valor


febrer de 2007 69



poder donar un valor fiable. Tot i això podem dir que hi ha una

correlació de 0,2052 positiva.

Relació amplada longitudy = 0,1152x + 3,0624

R2 = 0,2052

4,2

4,3

4,4

4,5

4,6

4,7

4,8

4,9

5

5,1

0 2 4 6 8 10 12 14 16 18

Longitud (µm)

Am

plad

a (µ

m)

Figura 52: Dades de les espores de B. aestivalis. Relació entre longitud i amplada.

5.4.3. Boletus queletii

Un dels elements microscòpics que encara no havíem citat fins ara és la

cutícula i que podem veure en la figura 53. Podem observar-hi les hifes

que formen la cutícula de Boletus queletii, la forma allargada que tenen i

els septes que les divideixen.


febrer de 2007 70

Figura 53: Elements de la cutícula de B. quelitii, explicació al text. (Foto: Fernando Palazón).

L’esporada d’aquesta espècie és de color marró olivaci, observable en la

part de disposició d’espores més densa de la figura 54.

Figura 54: Esporada de Boletus queletii. (Foto: B. Lloret)


febrer de 2007 71

En la figura 55, podem veure, a més de la forma elipsoidal, amb parets

gruixudes i llises de les espores d’aquesta espècie, els basidis

claviformes.

Figura 55: Espores i basidis de B. queltii, explicació al text. (Foto: Fernando Palazón).

Figura 56: Espores B. queltii. (Foto: B. Lloret)

Per fer les estadístiques d’aquesta espècie m’he centrat en dues

mostres, una de n=31 i una altra de n=39, comparades al final d’aquest

apartat.


febrer de 2007 72





a dir, la longitud de les espores de B. queletii és, de mitjana, 2,08


± 0,05, és a dir, l’amplada és, de mitjana, aproximadament la meitat de

la longitud de l’espora.


Mitjana 11,61 5,68 2,05 0,49

DT 0,74 0,37 0,19 0,05

N 70 70 70 70

Figura 57: Dades de les espores B. queltii. Taula de mitjanes, desviació tipus i número

d’exemplars de la longitud, amplada , Q1 i Q2.

En la figura 58 trobem la gràfica de distribució de l’amplada i la

longitud on podem observar que ni el pic de l’amplada ni el pic de la

longitud estan massa relacionades amb la mitjana calculada. Això

significa que hi ha una variabilitat molt gran en les espores d’aquesta

espècie.

Distribució long-amp

0

5

10

15

20

25

30

3,75

4,25

4,75

5,25

5,75

6,25

6,75

7,25

7,75

8,25

8,75

9,25

9,75

10,25

10,75

11,25

11,75

12,25

12,75

(µm)

Nu

m.e

spo

res

Longitud

Amplada

Figura 58: Dades de les espores B. queltii. Gràfica de la distribució de l’amplada i la longitud


febrer de 2007 73









-0,0245 x + 5,9685. Aquesta equació ens podria aproximar a un valor



poder donar un valor fiable. En aquest cas, la relació, quasi inexistent,

que obtenim és negativa, és a dir, cada vegada que la longitud de

l’espora creix 1 µm, l’amplada disminueix 0,0245 µm.

Relació longitud-amplada y = -0,0245x + 5,9685

R2 = 0,0024

0

1

2

3

4

5

6

7

0 2 4 6 8 10 12 14

Longitud (µm)

Am

pla

da

(µm

)

Figura 59: Dades de les espores B. queltii. Relació entre longitud i amplada.

En la figura 60 podem veure en forma de taula els resultats individuals

de cada mostra i els resultats totals, fets servir en l’estadística anterior.


febrer de 2007 74

Mitjana1 Mitjana2 MitjanaT DT1 DT2 DTT N1 N2 NT Longitud 11,98 11,33 11,61 0,51 0,78 0,74 31 39 70 Amplada 5,75 5,63 5,68 0,21 0,46 0,37 31 39 70 Q1 2,09 2,03 2,05 0,13 0,22 0,19 31 39 70 Q2 0,48 0,5 0,49 0,03 0,06 0,05 31 39 70

Figura 60: Dades de les espores B. queltii.

En les següents gràfiques podrem observar clarament les diferències

que hem esmentat en la taula anterior.

La figura 61 ens mostra la comparació les mitjanes de l’amplada, la

longitud, la Q1 i la Q2 de les dues mostres usades i de la total, que

inclou les dues mostres. Podem observar que la mostra 2 té la mitjana

de longitud i la mitjana d’amplada més baixa que les mateixes mitjanes

de la mostra 1, tot i això, les diferències són mínimes.

Comparacions mitjanes

0

2

4

6

8

10

12

14


(µm

) Mitjana1

Mitjana2

MitjanaT

Figura 61: Dades de les espores B. queltii. Gràfica comparativa de les mitjanes de les mostres 1

i 2.

La figura 62 ens mostra la comparació de les desviacions estàndard. En

aquesta gràfica, contràriament a l’anterior, trobem gran diferència entre

les mostres 1 i 2. Aquesta diferència pot ser deguda a que en la mostra

2 hi ha més diversitat d’exemplars i localitats dels que s’ha extret la

informació.


febrer de 2007 75

Comparació DT

0

0,1

0,2

0,3

0,4

0,5

0,6

0,7

0,8

0,9


(µm

) DT1

DT2

DTT

Figura 62: Dades de les espores B. queltii. Taula comparativa de les desviacions estàndard de

les mostres 1 i 2.

Per explicar la diferència observada en la desviació estàndard he

introduït al treball la figura 63 i la figura 64 que representen la

distribució de la longitud (figura 63) i de l’amplada (figura 64).

En la distribució de la longitud podem observar que la variabilitat de la

mostra 2 és més gran i, a més, representa dos pics en comptes d’un

cosa que m’ha cridat molt l’atenció. En canvi , la mostra 2 és molt més

homogènia i només representa un pic que s’apropa més a la mitjana

que els dos de la mostra 2.

Comparació dist.long

0

2

4

6

8

10

12

99,2

5 9,5 9,75 10

10,25 10

,510,

75 1111

,25 11,5

11,75 12

12,25 12

,512

,75 13

(µm)

Nu

m.

esp

ore

s

Longitud1

Longitud2

Figura 63: Dades de les espores B. queltii. Gràfica de distribució de la longitud en les mostres 1

i 2.


febrer de 2007 76

En la distribució de l’amplada tornem a observar la gran variabilitat de

la mostra 2 en comparació a la mostra 1.

Comparació dist. amp.

0

2

4

6

8

10

12

14

3,75 4 4,25 4,5 4,75 5 5,25 5,5 5,75 6 6,25 6,5 6,75 7

(µm)

Nu

m. e

spo

res

Amplada1

Amplada2

Figura 64: Dades de les espores B. queltii. Gràfica de distribució de l’amplada , mostres 1 i 2.

5.4.4. Boletus rhodoxanthus

L’esporada d’aquesta espècie és de color marró olivaci (figura 14 apartat

4.2.3).

En la figura 65 podem observar, a més de les espores el·líptiques,

fusiformes, amb parets gruixudes i llises del Boletus rhodoxanthus, els

basidis claviformes d’aquesta espècie, i a la figura 66 les espores soles.

Figura 65: Espores i basidis de B. rhodoxanthus, explicació al text. (Foto: Fernando Palazón).


febrer de 2007 77

Figura 66: Espores de B. rhodoxanthus. (Foto: B. Lloret)

Com en el cas de Boletus queletii, les estadístiques d’aquesta espècie

s’han obtingut a partir de dues mostres, una de n=30 i una altra de

n=37, comparades al final d’aquest apartat.





a dir, la longitud de les espores de B. rhodoxanthus és, de mitjana, 2,66


± 0,04, és a dir, l’amplada és, de mitjana, aproximadament dues

cinquenes parts de la longitud de l’espora.


Mitjana 12,2 4,73 2,59 0,39

DT 1,08 0,41 0,24 0,04

N 67 67 67 67

Figura 67: Dades de les espores de B. rhodoxanthus.Taula de mitjanes, desviació tipus i

número d’exemplars de la longitud, amplada , Q1 i Q2


febrer de 2007 78

En la figura 68 podem observar la distribució de l’amplada i la longitud

de les espores de Boletus rhodoxanthus. Veiem que el pic de l’amplada

s’ajusta bastant a la mitjana de 4,73 tot i haver-hi gran variabilitat. En

la longitud d’aquesta espècie, segons els resultats obtinguts de la

mostra total, trobem que la variabilitat és la més gran observada fins

ara, 1,08; tot i això el pic més alt està bastant ajustat a la mitjana de

12,2.

Distribució long-amp

0

5

10

15

20

25

3,75

4,25

4,75

5,25

5,75

6,25

6,75

7,25

7,75

8,25

8,75

9,25

9,75

10,25

10,75

11,25

11,75

12,25

12,75

13,25

13,75

14,25

14,75

15,25

(µm)

Nu

m.e

spo

res

Longitud

Amplada

Figura 68: Dades de les espores de B. rhodoxanthus. Gràfica de la distribució de l’amplada i la

longitud.

En la figura 69 ens mostra la relació entre l’amplada i la longitud de les








0,1743 x + 2,,5988. Aquesta equació ens podria aproximar a un valor



poder donar un valor fiable. Tot i això la informació que s’extreu de


febrer de 2007 79

l’equació és que cada vegada que la longitud de l’espora creix 1 µm,

l’amplada augmenta 0,1743 µm.

Relació longitud-ampladay = 0,1743x + 2,5988

R2 = 0,2098

0

1

2

3

4

5

6

7

0 2 4 6 8 10 12 14 16 18

Longitud (µm)

Am

plad

a (µ

m)

Figura 69: Dades de les espores de B. rhodoxanthus. Relació entre longitud i amplada.

En la figura 70 podem veure en forma de taula els resultats individuals

de cada mostra i els resultats totals, fets servir en l’estadística anterior.

Mitjana1 Mitjana2 MitjanaT DT1 DT2 DTT N1 N2 NT Longitud 12,37 12,05 12,2 0,49 1,38 1,08 30 37 67 Amplada 4,67 4,77 4,73 0,23 0,51 0,41 30 37 67 Q1 2,66 2,54 2,59 0,19 0,26 0,24 30 37 67 Q2 0,38 0,4 0,39 0,03 0,04 0,04 30 37 67

Figura 70: Dades de les espores de B. rhodoxanthus. Taula comparativa de les mostres.

En les següents gràfiques podrem observar clarament les diferències

que hem esmentat en la taula anterior.

La figura 71 ens representa la comparació de les mitjanes de l’amplada,

la longitud, la Q1 i la Q2 de les dues mostres usades i de la total, que

inclou les dues mostres. Podem observar que en la mitjana de la

longitud la mostra 1 té un valor més elevat, tot i que, s’ajustin bastant


febrer de 2007 80

bé les tres. En l’amplada, la Q1 i la Q2 podem veure que són

pràcticament iguals.

Comparacions mitjanes

0

2

4

6

8

10

12

14


(µm

) Mitjana1

Mitjana2

MitjanaT

Figura 71: Dades de les espores de B. rhodoxanthus. Gràfica comparativa de les mitjanes de les

mostres 1 i 2.

La figura 72 ens mostra la comparació de les desviacions estàndard. En

aquesta gràfica, contràriament a l’anterior, trobem gran diferència entre

les mostres 1 i 2. Aquesta diferència pot ser deguda a que en la mostra

2 hi ha més diversitat d’exemplars i localitats dels que s’ha extret la

informació.

Comparació DT

0

0,2

0,4

0,6

0,8

1

1,2

1,4

1,6


(µm

) DT1

DT2

DTT

Figura 72: Dades de les espores de B. rhodoxanthus. Taula comparativa de les desviacions

estàndard de les mostres 1 i 2.

Per explicar la diferència observada en la desviació estàndard he

introduït al treball la figura 73 i la figura 74 que representen la

distribució de la longitud (figura 73) i de l’amplada (figura 74).


febrer de 2007 81

En la distribució de la longitud podem observar que la variabilitat de la

mostra 2 és molt més gran ja que s’estén des de 10,3 fins a 15,3 µm de

forma molt variada i, a més, representa dos pics molt diferenciats. En

canvi, la mostra 2 és molt més homogènia i només representa un pic

que s’apropa més a la mitjana que els dos de la mostra 2.

Comparació dist.long

0123456789

10

10,3

10,5

10,8 11

11,3

11,5

11,8 12

12,3

12,5

12,8 13

13,3

13,5

13,8 14

14,3

14,5

14,8 15

15,3

(µm)

Nu

m. e

spo

res

Longitud1

Longitud2

Figura 73: Dades de les espores de B. rhodoxanthus. Gràfica de distribució de la longitud en les

mostres 1 i 2.

En la distribució de l’amplada tornem a observar la gran variabilitat de

la mostra 2 en comparació a la mostra 1, però en aquest cas podem

veure que els resultats de la mostra 1 i la mostra 2 s’ajusten molt bé.

Comparació dist. amp.

0

2

4

6

8

10

12

14

3,75 4 4,25 4,5 4,75 5 5,25 5,5 5,75 6 6,25 6,5 6,75 7

(µm)

Num

. esp

ore

s

Amplada1Amplada2

Figura 74: Dades de les espores de B. rhodoxanthus. Gràfica de distribució de l’amplada en les

mostres 1 i 2.


febrer de 2007 82

5.4.5. Comparativa

La comparativa de les quatre espècies l’he feta deixant de banda les

mostres 2 de les espècies que tenen més d’una mostra. Això és perquè

la diferència de n de les espècies fa que les gràfiques no siguin clares i

que no s’entenguin.

En la figura 75 podem observar una comparativa de la mitjana de la

longitud, amplada, desviació estàndard en la longitud, desviació

estàndard en l’amplada, la Q1, Q2 i desviacions estàndard d’aquestes

dues últimes. Aquesta taula ens permet veure clarament les similituds i

diferències entre espècies i seccions.

Podem observar que dins de la secció edules hi ha una diferència

considerable en la longitud i l’amplada de les espores dels exemplars

constituents de la secció. Tot hi això podem veure que la relació entre la

longitud i l’amplada i viceversa, en aquesta secció, són molt semblants.

Figura 75: Dades de les espores de les espècies estudiades. Taula comparativa de les mitjanes

de la longitud, amplada, desviació tipus de l’amplada, desviació tipus de la longitud, mitjana de

la Q1, mitjana de la Q2, mitjana de la desviació tipus de la Q1 i mitjana de la desviació tipus de

la Q2 de les 4 espècies triades.

En aquesta figura podem corroborar que la longitud de la secció edules

és superior que la de la secció luridi. I, al mateix temps, observar que

l’amplada de la secció luridi és sensiblement major que la de la secció

edules.

x l x a DT l DT a x Q1 x Q2 DT Q1 DT Q2

B. aereus 13,37 4,37 0,95 0,4 3,07 0,33 0,25 0,03

B. aesivalis 14,18 4,7 0,73 0,19 3,02 0,33 0,15 0,02

B. queleti 11,96 5,76 0,52 0,21 2,08 0,48 0,12 0,03

B. rohodoxanthus 12,38 4,67 0,49 0,24 2,66 0,38 0,19 0,03


febrer de 2007 83

Dins de la secció luridi observem que no hi ha massa similituds entre

les espècies estudiades, encara que la longitud de les dues espècies és

molt aproximada a 12 µm.

Les diferències entre les dues seccions són bastant notables, i això ho

podem observar en que la longitud de la secció edules no baixa de 13,3

µm i en canvi en la secció luridi no puja de 12,3 µm.

L’amplada no és massa significativa perquè la mitjana en la secció

edules es mou entre 4,3 i 4,7 i la mitjana en la secció luridi és mou

entre 4,7 i 5,8, valors molt propers que no ens serveixen d’element de

diferenciació. A la figura 76 podeu observar l’amplitud i longitud

mitjana de cada espècie.

Longitud i amplada

13,3711,96 12,38

14,18

4,375,76

4,67 4,7

0

2

4

6

8

10

12

14

16

B.aereus B.queleti B.rohodoxanthus B.aesivalis

Lo

ng

itu

d (

µm)

Longitud (µm)

Amplada (µm)

Figura 76: Dades de les espores de les espècies estudiades. Comparativa de la longitud i

l’amplada mitjana de les 4 espècies triades.

Una altra diferència molt visible és la relació entre la longitud i

l’amplada, ja que, en la secció edules es mou entre els 3 i 3,1; en canvi,

en la secció luridi, aquesta es mou entre 2 i 2,66, valor molt més baix

que en l’altra secció.

Observant els valors de les desviacions estàndard podem observar que

en la secció edules hi ha més variabilitat de mides que en la secció

lúridi.


febrer de 2007 84

Amb la taula representada en la figura 77 podem veure que en la secció

edules les espores tenen una amplada aproximada d’un terç de la seva

longitud. En canvi , la secció luridi té les espores més el·lipsoïdals, és a

dir, que la seva amplada està entre dos cinquens i la meitat de la

longitud de l’espora.

Q1 i Q2

0

0,5

1

1,5

2

2,5

3

3,5

B.aereus B.queleti B.rohodoxanthus B.aesivalis

Q1

Q2

Figura 77: Dades de les espores de les espècies estudiades. Comparativa de la Q1 i Q2 mitjanes

de les 4 espècies triades.

En la figura 78 podem veure una relació entre les distribucions de

longitud, en què es veuen clarament diferenciades les seccions. En blau

marí i blau turquesa la secció edules i amb rosa i groc la secció luridi.

Distribució de la longitud

-2

0

2

4

6

8

10

12

14

16

9,5 10 10,5 11 11,5 12 12,5 13 13,5 14 14,5 15 15,5 16

Longitud (µm)

Num

.esp

ores B. aereus

B. queletii

B. rhodoxanthus

B. aestivalis

Figura 78: Dades de les espores de les espècies estudiades. Distribució de la longitud de les 4

espècies triades.


febrer de 2007 85

En el gràfic de la figura 79 queda al descobert que la distribució

d’amplada no és significativa a l’hora de dir si una espècie pertany o no

a una secció determinada, ja que podem observar que només Boletus

queletii se separa de la resta significativament.

Distribució de l'amplada

-2

0

2

4

6

8

10

12

14

3,75 4 4,25 4,5 4,75 5 5,25 5,5 5,75 6 6,25 6,5

B.aereus

B.queleti

B.rhodoxanthus

B.aestivalis

Figura 79: Dades de les espores de les espècies estudiades. Distribució de l’amplada de les 4

espècies triades.


febrer de 2007 86

6. Conclusions

• La falta d’aigua impedeix la fructificació dels fongs.

• Les diferències més significatives que caracteritzen cada espècie

es poden observar macroscòpicament.

• Les quatre espècies estudiades són molt variables en les mides

del pili i del peu.

• L’himeni de la secció edules és completament blanc en estadi

jove; en canvi, en la secció luridi trobem que l’himeni té tons

rogencs.

• La coloració blava de la carn al contacte amb l’aire descarta que

el bolet pertanyi a la secció edules.

• Si la carn del bolet reacciona amb el reactiu de Melzer, aquest no

pertany a la secció edules.

• Pel que fa a microscòpia totes quatre especies tenen

característiques relativament semblants, però es poden

diferenciar tant per seccions com específicament.

• Ni els basidis ni els cistidis tenen massa valor taxonòmic en el

gènere Boletus.

• No s’han observat diferencies significatives en el color de

l’esporada de les diferents espècies.

• Les espores de la secció luridi són més esfèriques que les de la

secció edules, que són més allargades.

• La variabilitat de la mida de les espores a cada una de les

espècies és similar.

• Hi ha certa variabilitat en les mides de les espores d’una espècie.

• La longitud de les espores és diferent segons la secció, per tant es

un caràcter que serveix per diferenciar-les.

• L’amplada de les espores no és significativa a l’hora de diferenciar

seccions.


febrer de 2007 87

• En una mateixa espècie hi ha certa variabilitat deguda a la

localitat i població, per tant, dues mostres d’una espècie de

diferent localitat i/o població tenen més variabilitat de mides.

• El fet que les mostres no siguin massa grans fa que els resultats

siguin menys significatius.

7. Bibliografia

Bolòs, O. 1983. La vegetació del Montseny. Diputació de Barcelona.

Cetto, B. 1979. Guía de los hongos de Europa . Tomo 1,2,3. Ed. Omega.

Barcelona.

Courtecuisse, R. & Duhem B. 2005. Guía de los hongos de la Península

Ibérica, Europa y norte de África . Ed. Omega. Barcelona.

Cuello, J. & al. 2003. Biologia 2. Ed. Barcanova. Barcelona

Cuello, J. & al. 2002. Biologia 1. Ed. Barcanova. Barcelona

Folch, R. 1981. La vegetació dels Països catalans. Ed. Ketres.

Barcelona.

Folch, R. & al. 1984. In: Història natural dels països catalans. Vegetació.

Fund. Enciclopèdia Catalana. Barcelona.

Izco, J. & al. 1997. Botànica . Mc Graw Hill. Madrid.

Llimona, X. 1991. In: Història natural dels països catalans. Fongs i

líquens. Fund. Enciclopèdia Catalana. Barcelona.

Muñóz, J.A. 2005. Boletus S.L. Ed. Candusso. Alassio.

Nuet i Badia, J. & al. 1991. Vegetació de Catalunya . Ed. Eumo. Vic.

Palazón, F. 2001. Setas para todos. Ed. Pirineo. Huesca.

Terradas, J. 1986. El patrimoni biològic del Montseny. Catàlegs de flora i

fauna, 1. Diputació de Barcelona. Barcelona.

Webgrafia

http://www.mushroomexpert.com/microscope.html


febrer de 2007 88

8. Annexos

En l’annex adjunto les dades preses en l’amidament d’espores i que

vaig utilitzar per fer les estadístiques. Totes les dades de longitud i

amplada estan preses amb µm.

Les dades de la taula següent són les dades extretes de les espores de

B. aereus.

Mostra Longitud Amplada Q1 Q2

1 13,8 4,6348 2,98 0,34

2 13,7525 4,6633 2,95 0,34

3 13,2963 4,204 3,16 0,32

4 12,9792 4,3564 2,98 0,34

5 13,5363 4,2596 3,18 0,31

6 14,1826 4,8244 2,94 0,34

7 13,3951 4,3911 3,05 0,33

8 14,1781 4,5225 3,14 0,32

9 13,8467 4,4739 3,09 0,32

10 14,2038 4,3962 3,23 0,31

11 11,4386 3,7255 3,07 0,33

12 13,064 4,8834 2,68 0,37

13 13,565 3,9252 3,46 0,29

14 14,769 4,5103 3,27 0,31

15 13,4912 4,5157 2,99 0,33

16 13,9904 4,454 3,14 0,32

17 10,5254 3,72 2,83 0,35

18 14,5435 5,0744 2,87 0,35

19 12,0577 3,5006 3,44 0,29

20 13,3119 5,0015 2,66 0,38

21 12,4557 3,7352 3,33 0,3

22 11,526 4,2667 2,7 0,37

23 13,5721 4,3436 3,12 0,32


febrer de 2007 89

24 13,8518 4,3498 3,18 0,31

25 12,6568 4,3422 2,91 0,34

26 13,4361 3,9883 3,37 0,3

27 13,6737 4,5354 3,01 0,33

28 13,9957 4,5562 3,07 0,33

29 13,7548 4,204 3,27 0,31

30 13,0607 5,1233 2,55 0,39

31 14,5379 4,0032 3,63 0,28


B. aestivalis.

Mostra Llongitud Amplada Q1 Q2

1 14,5344 4,6652 3,12 0,32

2 14,1738 4,8153 2,94 0,34

3 15,1965 4,8153 3,16 0,32

4 14,0264 4,7778 2,94 0,34

5 14,0089 4,6188 3,03 0,33

6 14,7738 4,7658 3,1 0,32

7 14,0207 4,8765 2,88 0,35

8 13,0161 4,2596 3,06 0,33

9 14,8639 4,8765 3,05 0,33

10 14,4422 4,8153 3 0,33

11 12,6931 4,3613 2,91 0,34

12 15,8751 4,8153 3,3 0,3

13 12,8541 4,4949 2,86 0,35

14 12,924 4,673 2,77 0,36

15 15,1204 4,6173 3,27 0,31

16 13,5561 4,8663 2,79 0,36

17 14,2605 4,7384 3,01 0,33

18 14,0979 4,417 3,19 0,31

19 15,2122 4,8936 3,11 0,32


febrer de 2007 90

20 13,848 4,5103 3,07 0,33

21 14,2814 5,0257 2,84 0,35

22 13,9473 4,6875 2,98 0,34

23 14,5521 4,6283 3,14 0,32

24 14,823 4,5356 3,27 0,31

25 14,032 4,8736 2,88 0,35

26 14,2749 4,7217 3,02 0,33

27 13,7157 4,917 2,79 0,36

28 14,1756 4,816 2,94 0,34

29 13,7085 4,4361 3,09 0,32

30 14,2754 4,5386 3,15 0,32


B. queletii.


1 12,3599 5,465 2,26 0,44

2 12,0589 6,0366 2 0,5

3 12,0732 6,1467 1,96 0,51

4 11,3936 5,6703 2,01 0,5

5 11,9198 5,6087 2,13 0,47

6 11,9392 5,9747 2 0,5

7 12,7265 5,5463 2,29 0,44

8 11,8204 5,7346 2,06 0,49

9 9,9856 5,674 1,76 0,57

10 11,802 5,8729 2,01 0,5

11 12,3163 6,0753 2,03 0,49

12 12,1119 5,6169 2,16 0,46

13 12,5806 5,8635 2,15 0,47

14 11,2864 5,8651 1,92 0,52

15 12,2404 5,6169 2,18 0,46

16 12,5684 5,4448 2,31 0,43

17 12,0713 5,9611 2,03 0,49


febrer de 2007 91

18 12,455 5,3832 2,31 0,43

19 11,2245 5,6714 1,98 0,51

20 11,9577 5,8142 2,06 0,49

21 12,1124 5,5947 2,16 0,46

22 12,2216 5,9003 2,07 0,48

23 11,9864 5,8642 2,04 0,49

24 12,3795 5,689 2,18 0,46

25 12,2443 5,3425 2,29 0,44

26 11,8643 5,9675 1,99 0,5

27 11,9483 5,5437 2,16 0,46

28 12,1547 6,0968 1,99 0,5

29 12,0589 5,6523 2,13 0,47

30 11,8552 5,7452 2,06 0,48

31 11,5429 5,7927 1,99 0,5

32 12,02 5,93 2,03 0,49

33 12,27 5,79 2,12 0,47

34 10,09 5,4 1,87 0,54

35 11,41 5,09 2,24 0,45

36 9,62 4,86 1,98 0,51

37 10,81 6,54 1,65 0,6

38 11,78 5,38 2,19 0,46

39 11,06 5,9 1,87 0,53

40 12,01 5,69 2,11 0,47

41 11,81 5,45 2,17 0,46

42 12,18 5,4 2,26 0,44

43 9,57 5,69 1,68 0,59

44 11,44 5,7 2,01 0,5

45 11,7 5,65 2,07 0,48

46 11,58 6,53 1,77 0,56

47 11 6,57 1,67 0,6

48 10,79 5,19 2,08 0,48

49 11,89 5,51 2,16 0,46


febrer de 2007 92

50 11,03 5,11 2,16 0,46

51 11,68 5,57 2,1 0,48

52 11,82 5,26 2,25 0,45

53 12,26 5,49 2,23 0,45

54 11,1 5,88 1,89 0,53

55 11,46 5,22 2,2 0,46

56 12,03 5,75 2,09 0,48

57 10,45 6,26 1,67 0,6

58 12,48 5,17 2,41 0,41

59 10,68 5,99 1,78 0,56

60 10,8 4,78 2,26 0,44

61 11,03 5,51 2 0,5

62 12,08 5,1 2,37 0,42

63 9,81 5,66 1,73 0,58

64 11,8 5,77 2,05 0,49

65 11,79 5,75 2,05 0,49

66 10 6,63 1,51 0,66

67 10,91 5,77 1,89 0,53

68 12,13 5,08 2,39 0,42

69 11,27 5,63 2 0,5

70 12,11 5,97 2,03 0,49


B. rhodoxanthus.


1 11,9753 4,608 2,6 0,38

2 12,0303 4,1071 2,93 0,34

3 14,1446 4,417 3,2 0,31

4 13,147 4,4528 2,95 0,34

5 11,9753 5,0463 2,37 0,42

6 12,1445 4,9763 2,44 0,41

7 12,7462 4,468 2,85 0,35


febrer de 2007 93

8 12,8498 4,873 2,64 0,38

9 12,374 4,5187 2,74 0,37

10 11,8584 4,7778 2,48 0,4

11 12,1867 4,5926 2,65 0,38

12 12,549 4,846 2,59 0,39

13 12,293 4,6652 2,64 0,38

14 12,3229 4,6173 2,67 0,37

15 12,5276 4,8936 2,56 0,39

16 12,333 4,6008 2,68 0,37

17 11,8516 4,6437 2,55 0,39

18 12,6336 4,7678 2,65 0,38

19 12,3521 4,2429 2,91 0,34

20 12,7789 4,7524 2,69 0,37

21 12,3334 4,5663 2,7 0,37

22 13,038 4,5187 2,89 0,35

23 11,939 4,8936 2,44 0,41

24 12,1547 5,1918 2,34 0,43

25 12,158 4,5763 2,66 0,38

26 12,4822 4,7153 2,65 0,38

27 11,9621 4,4949 2,66 0,38

28 11,8632 4,5901 2,58 0,39

29 11,9293 4,9304 2,42 0,41

30 12,2005 4,7524 2,57 0,39

31 11,62 4,44 2,62 0,38

32 13,6 5,34 2,55 0,39

33 13,14 4,75 2,77 0,36

34 11,93 4,53 2,63 0,38

35 12,31 4,3 2,86 0,35

36 11,52 4,98 2,31 0,43

37 10,72 4,26 2,52 0,4

38 11,96 4,25 2,81 0,36

39 10,51 3,88 2,71 0,37


febrer de 2007 94

40 13,26 4,51 2,94 0,34

41 10,88 4,5 2,42 0,41

42 10,22 4,59 2,23 0,45

43 11,63 4,71 2,47 0,4

44 12,51 4 3,13 0,32

45 12,19 5,1 2,39 0,42

46 12,04 4,83 2,49 0,4

47 15,07 5,91 2,55 0,39

48 14,23 6,33 2,25 0,44

49 10,5 4,63 2,27 0,44

50 10,68 4,42 2,42 0,41

51 10,93 4,43 2,47 0,41

52 12,76 4,54 2,81 0,36

53 10,68 5 2,14 0,47

54 12,34 5 2,47 0,41

55 11,46 5,33 2,15 0,47

56 10,38 4,67 2,22 0,45

57 11,75 4,92 2,39 0,42

58 11,52 4,92 2,34 0,43

59 12,26 4,33 2,83 0,35

60 10,82 4,93 2,19 0,46

61 16,71 5,55 3,01 0,33

62 11,95 5,05 2,37 0,42

63 12,38 4,13 3 0,33

64 12,04 5,1 2,36 0,42

65 14,13 5,38 2,63 0,38

66 12,14 4,48 2,71 0,37

67 11,23 4,46 2,52 0,4


febrer de 2007 95

9. Glossari

Paraula Definició

Apícula Punt d’unió entre l’espora i el basidi.

Artròspores Espora perdurant que resulta de la separació de cèl·lules

que formen un filament.

Asc Estadi de la formació de les espores que precedeix el seu

alliberament propi dels ascomicets i dels ascolíquens.

Basidiols Basidi estèril, més petit i arrodonit que els fèrtils, que hi

ha en l'himeni d’alguns basidiomicets.

Basidis Estadi de la formació de les espores que precedeix el seu

alliberament propi dels basidiomicets (i basidiolíquens)

productor d’espores que es formen o s’originen fora o de

fora a dins.

Bolet Aparell esporífer dels ascomicets o basidiomicets, format

per un estroma de consistència suberosa o carnosa.

calcífuga Dit de les plantes o de les comunitats vegetals que no

viuen bé en sòls o substrats calcaris.

Carpòfor Aparell esporífer dels ascomicets o basidiomicets, format


Caulobasidiol Basidi estèril, més petit i arrodonit que els fèrtils, que hi

ha en la superfície del peu d’alguns basidiomicets.

Caulocistidis Cistidis que es troben en la superfície del peu.

Cistidi Hifa estèril, hialina, unicel·lular, claviforme o fusiforme, a

vegades amb cristalls d’oxalat càlcic, que és present en

l'himeni de molts fongs agaricals.

Cos fructífer Aparell esporífer dels ascomicets o basidiomicets, format


Cutícula Capa fina que recobreix la part superior del pili.

Dermocistidis Cistidis que es troben a la cutícula.


febrer de 2007 96

Paraula Definició

Dicariòtic En les hifes dels micelis dels ascomicets i els

basidiomicets, disposició que, en juxtaposar-se, adopten

els dos nuclis dels gàmetes després de la plasmogàmia.

Ecologia Part de la biologia que estudia les interrelacions dels

éssers vius entre ells i amb llur medi.

Endocistidis Cistidis que es troben en la trama.

Esclerofil·le De fulla dura i coriàcia, especialment adaptada a la

sequedat.

Esporogen Que engendra espores

Esterigma Cadascun dels diverticles que, sovint en nombre de

quatre, apareixen sobre els basidis i que, per gemmació,

originen sengles basidiòspores.

Heteròtrof Dit de l’organisme que presenta un tipus de nutrició dels

organismes que, per subvenir a llurs necessitats

biològiques, només incorporen del medi productes

orgànics.

Hifa Cadascun dels elements filamentosos que formen el

miceli.

Higròfil Dit dels organismes biològics que es fan en llocs molt

humits.

Himeni Capa de cèl·lules esporògenes i de cèl·lules o hifes

estèrils, implantades en general perpendicularment a la

superfície d’un estroma.

Macromicet Fong d’aparells esporífers visibles a ull nu.

Metabolisme Conjunt de reaccions bioquímiques que tenen lloc en els

essers vius.

Miceli Conjunt d’hifes que constitueix el tal·lus d’un fong.

Paràfisi Cèl·lula o filament pluricel·lular estèril, que creix

juntament amb les cèl·lules fèrtils formadores d’espores o


febrer de 2007 97

Paraula Definició

de gàmetes.

Pili Capell o barret dels bolets.

Plasmogàmia En els fongs superiors, formació del dicari.

Pleurocistidis Cistidis que es troben al lateral de les làmines i/o tubs.

Protoplasma Contingut plasmàtic cel·lular format per un sistema

col·loïdal heterogeni constituït per un reticle de filaments,

membranes, microsomes, etc, de natura proteica o

lipídica, dispersos en un medi aquós.

Quelicistidis Cistidis que es troben a l’aresta de les làmines.

Radicant Que produeix o pot produir arrels.

Septe Làmina o paret prima que divideix una cèl·lula o una

cavitat d’un òrgan.

Taxonomia Part de la biologia que classifica els éssers vius en grups

o tàxons de diferent categoria sense especificar les causes

de la classificació.

Quatre espècies de Boletus - galanthus.catgalanthus.cat/tdrbernat/tr/tr cat.pdf · l’energia per...

Documents

Transcript of Quatre espècies de Boletus - galanthus.catgalanthus.cat/tdrbernat/tr/tr cat.pdf · l’energia per...