32 DISSABTE, 24 D’OCTUBRE DEL 2015 ara

Estadi Olímpic

castell de Montjuïc

MNAC

Teatre Grec

INEFC

SOT DELMIGDIA

CEMENTIRIDE MONTJUÏC

FAR DEMONTJUÏC

PARC DE LAPRIMAVERA

JARDINS DEJOAN BROSSAJARDINS DE

JOAN MARAGALL

LA FONTDEL GAT

JARDÍBOTÀNIC

Maricel

Morrot

Tres Pins

Poble-sec

Can Valero

La Vinya

Magòria

Les Banderes

Can Tunis

o Jesús i Maria

Damunt la Fossa

i L’Esparver

Quan Montjuïc ‘no era’ Barcelona

Barcelona homenatja les més de 30.000 persones que van viure en diferents nuclis

de barraques a la muntanya

viscut al Prepirineu, on el pare treballa-va com a masover. I ara, tot i que asse-gura que no ho recorda com un aspec-te traumàtic, somriu quan repassa com va haver d’aprendre el castellà a mar-xes forçades per relacionar-se amb els altres nens, molts de famílies d’origen andalús i extremeny. “M’agradaria veure’m ara per un foradet, perquè jo no l’havia parlat mai, el castellà, però em vaig espavilar”, recorda. I Rafel Usero, amb qui a Can Valero va comen-çar a teixir una amistat que encara du-ra, recorda que li deien l’Estranger per-què parlava català. Tots dos remarquen que la vida als nuclis de barraques els va

MARIA ORTEGA

marcar en un aspecte: els va despertar la vocació per treballar amb els nens. De fet, ells dos van coincidir en un agru-pament escolta a Montjuïc, en què van conèixer gent que, com expliquen, ve-nia a ajudar els joves de la muntanya, a contribuir a generar-los inquietuds i a despertar-los els interessos socials i polítics. El Rafel va continuar estudiant més enllà de l’educació elemental i es considera un “afortunat” perquè, des-prés de “baixar a Barcelona” a fer el bat-xillerat, va fer magisteri i va treballar com a mestre.

El Francesc veu ara que, “temorós” com era, no es va “atrevir” a anar a es-

tudiar a la ciutat, tot i que la família no el pressionava perquè es posés a treba-llar. Es va buscar la vida com a electri-cista i lampista. I ara, amb la visió que donen els anys, en certa manera se’n penedeix. Tots dos havien seguit l’en-senyament primari a l’escola de les Banderes gràcies a la dedicació de les monges. Però els nens que després fe-ien el pas de continuar estudiant, com el Rafel, eren minoria.

La por als ‘picos’ El Francesc defensa, això sí, que Mont-juïc, i en concret l’agrupament escol-ta, el va marcar, i que li va despertar la vocació per l’educació en el lleure que el va portar, juntament amb el Rafel, a impulsar un esplai a l’Hospitalet. “Te-nia clar que valia la pena un estil de vi-da basat en els valors que m’havien in-culcat a la muntanya i que si hi havia hagut gent que havia vingut a motivar-nos a nosaltres quan érem petits, jo vo-lia seguir aquesta tasca”, remarca. L’únic mal record que té ara en parlar d’aquells anys –ell va viure a les barra-

“Montjuïc és el meu poble i n’estic orgullós”. Quan Rafel Usero va néixer, el 1949,

la seva família ja vivia a la muntanya. Era l’època que estava plena de barra-ques: n’hi va arribar a haver 6.090, se-gons el cens del 1957, i hi vivien més de 30.000 persones, que, tot i no disposar de serveis bàsics, hi feien vida fins al punt que, per als nens, baixar a Barce-lona era tota una experiència. “Hi ana-va molt poc i, quan hi baixava, els pares em feien vestir bé i m’alliçonaven per-què em portés bé, perquè la gent de ciutat, deien, era molt educada... La te-níem molt idealitzada”, recorda ara que ja fa anys que viu a l’Hospitalet en un habitatge, diguem-ne, convencio-nal. Després de la feina feta per la co-missió ciutadana per a la recuperació de la memòria dels barris de barra-ques, demà la ciutat ret homenatge, amb la col·locació d’una placa, als mi-lers de barraquistes que, com Usero, van viure a Montjuïc, on les últimes construccions improvisades d’aquest tipus no es van començar a enderrocar fins al 1987 per a la construcció de l’Anella Olímpica. Els seus habitants eren gent treballadora que, en molts casos, feien nit a la muntanya i baixa-ven al seu lloc de treball a la ciutat, tot i l’escassetat de transport públic. Montjuïc era, en aquella època, com una suma de barris que vivien en pa-ral·lel a la gran ciutat.

Els pares del Rafel van venir a Bar-celona des d’Almeria i inicialment es van instal·lar en un pis del carrer Hos-pital amb una altra família amiga. Avi-at van poder comprar un terreny a Montjuïc, on van aixecar la que seria ca-sa seva. Una barraca que, com recorda, van anar condicionant perquè els pro-tegís millor del fred i la pluja. El 1962, quan hi va haver la gran nevada, ja te-nien una coberta d’uralita a la qual ell, com que era el més petit, es va haver d’enfilar per treure la neu i evitar un possible ensorrament.

Sense llum ni aigua

A casa seva, com a la majoria de barra-ques, no hi havia ni llum ni aigua cor-rent. Les set fonts públiques de la mun-tanya eren claus per abastir aquesta po-blació i també els pous com el que fre-qüentava el Rafel, en una casa veïna, on per cinc cèntims podia carregar la gar-rafa per a la família. La bugada la feien un cop per setmana i els diumenges es posaven la roba neta per anar a missa en una església que també era una bar-raca. Així era el dia a dia a tocar de Can Valero, un dels nuclis de barraques de la muntanya, que devia el seu nom al lo-cal que acollia el bar i diferents boti-gues. En aquesta zona, al costat de l’Es-tadi, l’any 1957 hi havia registrades més de 8.000 persones. Aquest nucli esta-va adossat al de les Banderes, on hi ha-via una clínica, una escola, un centre social i altres equipaments.

A Montjuïc hi va haver la concentra-ció de barraques més gran de la ciutat. Els diferents barris, sorgits sobretot als anys 20, ocupaven, inicialment, antics horts. És el cas de la família de Francesc Banús, que es va instal·lar a la caseta de les eines de l’antiga casa familiar, una construcció de 12 metres de llarg per tres d’ample. Ell va arribar a Montjuïc amb la mare i els seus dos germans quan tenia nou anys, després d’haver

33ara DISSABTE, 24 D’OCTUBRE DEL 2015

Foto

: Fot

ogra

(a

aèri

a, 1

95

6-5

7. C

entr

o Ca

rtog

ra(

co y

Fot

ogra

(co

del

Eje

rcit

o de

l AIr

e /

Grà

(c:

E. F

orro

ll

ques dels 9 als 19 anys – és la “sensació de clandestinitat”, que, ja de petit, li produïa una gran inseguretat. “Vivíem amb la por que vinguessin els operaris coneguts com a picos i ens tiressin la barraca a terra”, relata.

Preservar la memòria

Per al Rafel, en canvi, l’institut va ser l’entrada definitiva a la ciutat, i recor-da que, tot i l’orgull profund que sent ara pel seu passat barraquista, de petit amagava als companys que vivia a Can Valero, i si l’hi preguntaven es limita-va a respondre que casa seva era a prop de la plaça Espanya. Aquesta visió ha canviat en rodó. I ja com a professor s’enduia els alumnes a Montjuïc per resseguir el passat de la muntanya. Un passat barraquista que ara està plas-mant en un llibre de memòries.

“No vull que quan nosaltres faltem aquesta història es perdi”, remarca. I també amb aquesta voluntat la comis-sió ciutadana per a la recuperació de la memòria dels barris de barraques va proposar un seguit d’actuacions per fer

visible aquest passat. Una història que consideren que havia quedat oblidada i que, fruit d’un treball col·lectiu, han po-sat en valor, gràcies a actuacions com la recerca impulsada per la historiadora Mercè Tatjer i feta pel grup d’histori-adors i antropòlegs Pas a Pas o a la re-percussió de reportatges com el 30 mi-nuts que TV3 va dedicar a les barra-ques. Arran d’aquest ressò públic es va constituir la comissió per recuperar el passat barraquista.

El primer pas en aquesta direcció va ser recuperar el nom de la platja del Somorrostro, i després l’acord per col·locar plaques commemoratives a les zones on hi havia hagut nuclis de barraques significatius. La primera va ser, precisament, la del Somorrostro. I després se n’ha col·locat en diferents punts com el Fòrum –on hi havia ha-gut el barri de barraques Camp de la Bota–. Demà el focus es posarà en les persones que vivien a la muntanya de Montjuïc. Davant de la placa s’ho es-taran mirant amb orgull el Francesc i el Rafel.❚

LES X IFRES

A la muntanya de Montjuïc hi va haver la concentració de

barraques més gran de la ciutat. El cens de l’any 1957

fixava que hi vivien més de

30.000 persones en 6.090

barraques. La construcció de polígons de reallotjament

avançava lentament i el gruix

de barraques no va

desaparèixer fins al 1973.

6.090 BARRAQUES

A finals dels anys cinquanta

del segle passat unes 100.000 persones vivien en unes

20.000 barraques. Això representava que el 7% de la

població de Barcelona vivia en habitatges precaris. Els últims

nuclis es van enderrocar poc abans dels Jocs Olímpics.

Sovint s’eliminaven per fer-hi actuacions urbanístiques.

7% DE LA POBLACIÓ

UN RECORD PER ALS HABITANTS DE LA MUNTANYA

Barcelona homenatja demà els milers

de persones que, des de finals del se-

gle XIX i fins a principis del XX, van viure als diferents nuclis de barra-

ques de Montjuïc. Està previst desco-

brir una placa monumental a la cru-

ïlla del passeig Olímpic amb el carrer del Dr. Font i Quer, a prop del Jardí Bo-

tànic. Es tracta de la zona on es van ai-xecar barris de barraques com el de

Can Valero, un dels més poblats. Està

previst que l’alcaldessa de Barcelona,

Ada Colau, participi en aquest home-natge. Els diversos nuclis de barra-

ques van sorgir, sobretot, als anys 20

del segle passat en terrenys que ha-

vien sigut horts i van créixer molt

amb l’arribada de la immigració espa-

nyola durant les dècades dels 50 i els 60. Llavors les barraques es van es-

tendre pels vessants de la muntanya fins al límit del castell. Les últimes es

van enderrocar el 1990.

01. Les dues famílies que vivien a la barraca de Rafel Usero –ell, de petit, al centre de la imatge– celebrant un dinar festiu. COL·LECCIÓ PARTICULAR RAFEL USERO

02. Vista general de part de les barraques de Montjuïc: Tres Pins,

Can Valero, les Banderes i, en primer terme, Damunt la Fossa, l’any 1966.

CATALÀ SOLER, ARXIU FOTOGRÀFIC DE BARCELONA

Un grup de barraquistes agafant aigua d’una de les fonts de

Montjuïc el 1966. ROSA HUGUET. ARXIU

MUNICIPAL DEL DISTRICTE DE SANTS-MONTJUÏC

.01

.02