Quadres de costumsd'un nou segle

Institut Cristòfol DespuigTortosa, 2012

Sumari

PresentacióAlbert Aragonés

Així és la meua classeJordi Andreu

Al patiCintia Moreno

El xiringuitoAndrea Ariño Ventura

Un dia d'examen diferentMaria Granados Galaso

El menjadorEric Lucas Pedrola

A l’acadèmia d’anglèsClara Bel

Una regata de rem olímpicNatàlia Arasa

El vestidorSergi Martínez

El gimnàsAriadna Ferrer

Un pobre diableBlai Subirats Nuez

El primer dia de rebaixesLaura Miró

Les rebaixesDavid Arasa Álvarez

La platjaAlba Martínez

Festa del corderAli Shan

Una L perillosaAnna Carazo

En una reunió d'empresaTània Crespo

Presentació

Coneixem com a quadre de costums aquelles narracions vuitcentistes que descriuen el dia a dia de la gent corrent d'aquell temps, uns oficis que estaven a punt de desaparèixer definitivament i una manera de viure que es veia amenaçada per l'aparició d'unes tecnologies noves (l'enllumenat elèctric, l'automòbil, el telèfon, etc.).

A aquelles tecnologies, ara s'han sumat aquelles que genèricament anomenem noves tecnologies (internet, la telefonia mòbil, les pissarres digitals, etc.), que són una realitat indestriable del nostre temps. Era previsible, doncs, que en voler imitar avui, a principis del segle XXI, aquells quadres de costums, apareguen com apareixen gent xatejant, escrivint missatges de text o jugant amb el mòbil.

Tot i que, a més a més, intuïm que aquestes novetats són caduques i que ben aviat es veuran superades per altres innovacions, constatem que la vida no és tan diferent, i que no han canviat tantes coses: a una platja, avui hi trobareu "els negres, amb els seus CD, ulleres de sol i polseres per vendre-les", però hi continua havent "els pares amb els seus fills, ensenyant-los a nedar".

En aquestes narracions breus trobareu això: la vida rutinària dels jóvens d'avui en dia que van a classe a l'institut, fan exàmens, descansen i esmorzen a l'hora del pati, i a vegades es queden a dinar al menjador; que van a una acadèmia a estudiar anglès o van a un gimnàs les hores lliures; que fan competicions de rem o juguen partits de futbol els caps de setmana; que van a un concert, de rebaixes o a la platja, durant les vacances, o que celebren la festa del corder; i també d'altres que s'imaginen que ja són grans i que aproven el carnet de conduir o que treballen a una empresa.

La vida, però, com la literatura, sempre et prepara alguna sorpresa.

Albert Aragonés

Així és la meua classe

-Solé, has vist el nou videojoc per a la Play de Strawars.-Però en qui penses que parles Sergi. És clar que l’he vist.-Va, calleu los dos. Això és una merda. Lo millor joc de tots és el Battlefield.-Ei!! Xics, calleu d’una vegada. Sou uns “frikis” i uns viciats.-Molt bé, molt bé . Calleu ja.-O calleu tots óous pegaré.-Jajajajajajajajajaja!-Josep, has vist l’exercici aquell de matemàtiques?-Si, sí. Jo l’he fet, però crec que em dóna malament.-Arnau!!! Pum-pum-pum pam!-Nois, prou ja de fer ritmes de percussió.-Pesaaats!!!-Va, nois. Prou, que si no ens posarà un examen i malament.

Així és la meua classe. Tots els dies s’escolten les mateixes converses de tots els grupets que hi ha.

A la classe està el grupet del davant de tot “els musics” que no es cansen mai de fer ritmes a la taula, al darrere d’ells estan els “xulets” que parlen sempre de drogues, festa i sempre estan vacil·lant a la gent. Més al darrere està el grupet de noies simpàtiques i intel·ligents. A l’altre costat seuen els tres estrangers de la classe, al davant. Darrere els “frikis” i alguns “empollons”. Després, gairebé al final està el típic grupet de noies “pijetes” i tontes que no fan absolutament res. I al final de tot jo tot sol dient-me a mi mateix.

Tots els dies es la mateixa història: que si pum-pum, que si Starwars, que si drogues i “què passa, loko”, “que calles, que te pego”. Sempre les mateixes paraules i frases. Però si no fos així, quin sentit tindria la paraula divertir-se a classe, tots cridant i fent el mec fins que el professor ens malda?

Sempre és el mateix, però cada dia potser molt millor que l’anterior.

Jordi Andreu

Al pati

S’acabat la classe de Biologia i és l’hora d’anar al pati. La Marta i jo agafem els entrepans i sortim de classe.

-Marta, què t’ha semblat avui la classe de Biologia?-Uf! Pesadíssima, no suporto el senyor Mendel.-Tens raó, és un auntèntic calvari. Jo no ho sé per on agafar-ho.-Bé, deixem estar Mèndel i anem al bar.

Al pati hi ha nens jugant a futbol, nenes assegudes parlant sobre el que han fet o faran el cap de setmana, els típics nens i nenes que estan a un banc parlant i menjant. Allí, a un racó amagat del pati, la típica parelleta que es besen desesperadament com si s’acabés el món. I a la biblioteca, els que no han fet els deures i els fan amb aquella ansietat.

Després hi ha les persones que demanen al bar amb aquella inquietud, que sempre volen ser els primers. Els professors, a la barra o asseguts, fan la xarrada i comenten com van els alumnes, i les cambreres no donen abast. Els serveis, sempre plens de nens i nenes fent cua.

Alguns professors vigilen el patí perquè no hi passi res. Vora la porta, alumnes i professors fumant, i, per acabar, quan sona el timbre, aquell embús que hi ha als passadissos.

És l'hora de tornar a classe.

Cintia Moreno

El xiringuito

Tots els dies estic venent al “xiringuito” del meu institut. Quan òbric, estan els cinc o sis primers que em demanen el seu esmorzar tots alhora i sense respectar el torn. Quan aquests se'n van, vénen un grup de quatre nenes amb diners per comprar dos bosses de pataques per a repartir-se-les. A meitat pati, ve un xiquet, un poc gras a comprar tres o quatre bosses de pataques. A continuació arriba un xiquet que agafa una bossa de “palitos” i deixa a deure els diners que paga el dilluns.

-Hola, vols el de sempre? -li dic, ja per costum.-Sí, veig que no te'n oblides -em diu.-De quins vols avui, dels integrals o dels de pipes?-Mmm... Avui de pipes!-Ja te'ls pago el dilluns, tu vés sumant.

Espero que se'n recordi, no com la setmana passada. La pròxima vegada ja no me'n fiaré més de ningú i així fora problemes. Però potser deixa de vindre a comprar per aquesta tonteria. Ja veurem què faré.

També està el típic que la seva mare, que és mestra de l'institut, li deixa pagat una hamburguesa i una Coca-cola per esmorzar. Després també solen venir els musulmans i mai demanen una bossa de pataques de pernil salat ni un entrepà de bacon, ja que la seva religió no ho permet, però es demanen o bé pataques normals o un entrepà de truita a la francesa. I quan el timbre ja ha tocat ve el o la típica emprenyadora a comprar una simple bossa de pataques i em toca tancar corrents i de pressa.

-Tu, com sempre, a última hora! -li dic perquè es doni pressa.-Ho sento, és que m'han tornat a castigar sense pati! -em respon disculpant-se.-Jajaja... Ja m'estranyava a mi... Bueno, ràpid. Dis-me, què vols?-Doncs el de sempre: una bossa de “Ruffles” -em diu amb una mitja rialla a la boca.-Té, aquí tens. Demà m'ho pagues, que faig tard a classe de català.

«Ràpid, Andrea, espavila't que el de català et maldarà per fer tard! Buf. No sé perquè esta gent no es posa al meu lloc quan toca el timbre. Encara he de tornar els diners al lloc, tancar amb clau, ordenar-ho tot... I a més no he fet els treballs de català. Quin desastre estic feta. M'he de començar a organitzar.».

Com molts cops que faig tard, corro cap al bar a tornar-li les claus a l'Empar, li dono els diners que he fet durant aquesta mitja hora i vaig el més ràpid que puc cap a classe. Truco a la porta amb educació i ,com no, el professor m'entén i em deixa entrar.

Això és el que en dic jo una rutina diària.

Andrea Ariño Ventura

Un dia d'examen diferent

El dia d’un examen a la nostra classe podem veure diferents actituds en els companys. Podem veure, abans de començar l’examen, la gent dividida en grups: persones que estudien en grup o soles, altres que no estudien perquè no volen i altres que no han estudiat abans i intenten fer-ho dos minuts abans de començar l’examen.

Dins de les persones que estudien en grup podem escoltar sempre la mateixa conversació:

-Estic nerviosa. Segur que suspenc!-Tu, suspendre? Què dius!-Que sí! Que ho dic en sério: este examen lo suspenc.-Ja, segur que sí. Sempre dius lo mateix i després traus vuit o nou.-Que va! Però si la que sempre trau vuits i nous ets tu!-Bueno, ja ho veurem...

En canvi dins de les persones que no estudien perquè no volen i els dóna igual suspendre, podem escoltar també sempre la mateixa conversació, però que és tot el contrari a l’anterior.

-Ei, tio. Has estudiat?-Jo? Que va! Tu sí?-Jo? Però què dius ara! Tu estàs loco o què?-I què, què trobes que trauràs? Arribaràs a l’1?-Segur que no, però ho intentarem, va!

Jo quan veig estes persones que no estudien penso, per què vénen a classe? Per a ocupar una cadira més i molestar i no fer res? Per a això, que es quedin a casa enlloc de vindre a molestar, sobretot els dies d'examen, perquè al no estudiar es passen l’hora avorrits. Però bueno, és el que hi ha, penso jo.

Una vegada ha arribat el mestre o la mestra i ens col·loquem als nostres llocs, es pot veure a uns amagant les "xuletes", uns altres parlant, uns altres que no volen amagar els llibres... i quan tothom calla i comença l’examen, sempre hi ha algú que quan han passat dos minuts diu "Què fem quan hem acabat?" o "Quant és la recuperació?".

Però, per molt sorprenent que paregui, aquell dia, va passar una cosa molt diferent. Justament aquell dia, la persona que sempre treia 8 o 9, va tindre un mal dia i l’únic que va poder arribar a traure va ser un 4,9; en canvi, el que sempre suspenia, va aprovar amb un 5 superant així la millor alumna de la classe; i no, per molt sorprenent que paregui, no es van equivocar al contar les notes del exàmens.

Maria Granados Galaso

El menjador

Tots els que hem anat a l'escola, alguna vegada ens ha tocat quedar al menjador on també molta gent va a dinar.

Sempre hi han les típiques colletes d'amics que s'asseuen tots en la mateixa taula que conten les seves experiències amb les tecnologies o que expliquen les seves sèries preferides, còmics, etc. A aquests els anomenem amb el malnom de “frikis”.

Dintre del menjador també hi trobem la típica colla femenina, la d'animadores de l'equip de l'institut i que va vestida normalment amb un uniforme distintiu als de l'altra gent i que té com a objectiu atraure la gent, però sobretot els jugadors de l'equip al que animen.

Després sempre hi trobem els amics que van amb els pantalons “cagats” i que tot i que el director del centre els maldi per fumar-se un porro, ells ho fan de totes maneres. Aquests són anomenats amb el malnom de “canis”. No vulguis trobar-te'ls pel carrer, perquè sempre et diran: "Ei, amic, tens foc?". I tu pensaràs: «Com els digui que no, m'unflen», així que els dius: "Sí, ara mateix anava a comprar-ne". I et respondran "D'acord", es giraran, t'oblidaran i el més segur és que se'n vagin a demanar-ne a un altre.

Finalment podem veure una taula de totes les que hi ha on es troba una persona sola. Aquesta persona és el nen o nena solitari que sempre el marginen com a broma de mal gust, i que no li queda més remei que posar-se en la primera taula buida que troba i menjar, però no tranquil, perquè sempre li queda el remordiment de «Per què els caic tan malament, si jo no els hi he fet res dolent».

El que s'ha de veure en un menjador d'una escola.

Eric Lucas Pedrola

A l’acadèmia d’anglès

A classe d’anglès, mentre el professor explica la lliçó que ens pertoca, puc observar com cada persona es mostra d’una manera diferent. No hi ha ningú a la classe que sigui igual.

A classe puc veure la típica noia amb cara de desesperació pels exàmens, el que estudia a un racó, els que es passen tota l’hora jugant, el xic tímid, els que es troben al fons de la classe, els que copien als exàmens d’una manera poc dissimulada, els aficionats a la música i al ball, el “friki” i, sobretot, el que s’adorm durant l’explicació o el que sempre que pot, protesta,

-Profe, profe! -Què vols ara, pesat? Quin problema tens? -Ja ens has posat prou feina per demà, no en posis tants, si us plau.-Tres exercicis per tu són molts? Ara me’n faràs tres més! -Però, per què? -Sempre t’estàs queixant, i mai fots un brot a classe. -No és veritat, avui els he fet. I igual que avui molts dies més. -Prou de queixar-te i fes el exercicis, va! -Ja saps que jo els faré, però aquí hi ha gent que ni t’escolta! -Tu preocupat de tu, no pels altres. Va, fes la feina.

Inclús hi ha vegades que el que sempre es queixa té raó.

«Aquests xiquets… Sempre igual; no sé què en farem. Mai paren atenció a classe. I els que ho fan desconnecten als 20 minuts. Ai… Ja no sé què dir ni què fer. Em penso que arribarà el dia que els posaré molta feina, i ja veurem a veure si centren un poc el cap, perquè això no pot continuar així. No sé si és l’edat, si és que ja arriben cansats de l’institut, però estan arribant a un extrem que fins i tot jo em canso».

Però el que no pot faltar en un ambient com aquest, a part del professor pensant en les seves coses, són les "cotilles", sempre amb ganes de saber-ho tot, els enamorats i també els que es dediquen a fer avions de paper.

Tot això, sense oblidar-me de la que sempre arriba tard, que per mala sort, sóc jo.

Clara Bel

Una regata de rem olímpic

A una regata de rem sempre està el típic que està molt nerviós i es menja les ungles...

-Estàs tan nerviós que em fas patir -li diu l’entrenador.-És que estic molt nerviós perquè no sé què passarà a la regata i tinc temor.-Escolta, el que estàs dient no té sentit. Jo sé que ho faràs millor que bé, ho sé. Confia en el teu entrenador i sobretot confia en tu mateix.

... els que intenten no ajudar, la que sempre es queixa de tot, els que es passen hores estirats al terra, els que miren les regates dels companys, els que han acabat una regata i corren per poder animar els altres del teu equip, les que tenen promeses de guanyar, els que fan apostes sobre la regata, els que juguen a cartes, el típic que, sigui veritat o no, es creu el rei del món, el pessimista que pensa que no farà res i que no guanyarà...

-Estic segura que guanyaré aquesta regata, perquè sé que sóc la millor, que puc guanyar a tothom i sobretot a tu.-Ja pot ser. Jo és que intento fer-ho el millor possible, però no em surt: sóc massa dolenta per poder guanyar.-És cert, i sé que tu altres vagades em guanyes, però aquesta vegada és diferent, perquè cada dia sóc molt més bona i tu molt més dolenta.-Ho sé. Jo vaig de baixada i si alguna vegada he guanyat i he quedat de les tres primeres és simplement sort o és perquè a les altres els ha anat malament, no perquè a mi m’hagi anat bé, i això és tan tràgic...-Noieeess! Pareu de dir tonteries les dos. Cadascú és com és. Ninguna és més bona que l’altra. Sou vosaltres mateixes qui us poseu límits. Ser bona o no es fa cada dia entrenat dur, i suant cada entrenament com si fos l’últim. Una regata et pot anar malament o molt bé, això ens passa a tothom, però també et pot anar com t’ha d’anar, ni menys ni més -els hi va dir l'entrenador tip de sentir-les parlar de bestieses.

... la que sempre parla amb remers d’altres clubs, el que sempre li cau la bronca de l’entrenador, la parella feliç que no para de besar-se, el que no para mai quiet, la que sempre guanya, el que sempre perd, el despistat que no sap el que ha de fer, el preferit de l’entrenador, les noies que parlen dels altres, els pares dels remers que sempre miren les regates...

-Mira, mira! La nostra filla s’ha posat en primera posició! Anem a veure-la arribar!-Mama, papa, entrenador! He quedat primera! M’he posat en primer lloc quan faltaven menys de 250 metres.-Molt bé filla. Estàs feta una campiona!-Sí! Les he guanyat a totes. Ara ja puc dir que sóc la més bona de totes!-T’ho mereixes, per tot el dur que has entrenat!

... l’entrenador de la selecció catalana que mira qui pot entrar a la selecció, el que no s’espera guanyar, el que no vol remar en cap bot, els que es senten orgullosos de la seva regata, qui s’endú totes les medalles, els components d’un club que es fan la foto d’equip, els que marxen cap a l’autobús...

-Sortida ràpida, atenció. Va! -diu el jutge, per a donar-nos la sortida.

«Va, Natàlia, que és el començament. Ara el que he de fer es posar-me en primer lloc, perquè les altres ho tinguin molt més difícil. Mira la d’Amposta com li fot canya, i jo aquí darrere. A este pas no quedaré ni penúltima. Va, per favor, cames, ja sabeu què heu de fer. Vaig cinquena o sisena i això no pot ser, així que, feu força! Va ,que ja estic quarta, només em falta avançar a tres persones per a poder quedar primera. Va, una altra, vaig tercera. Uff... Encara queden 1.000 metres i només n’he fet 500. No passa res, el que he de fer és començar a apretar, però les meues cames no poden més, ni els meus braços, ni el meu cos, i sobretot ni el meu cap. Tinc a Banyoles i Amposta per davant meu. L’entrenador em va dir que havia de pensar que sí que podria. El meu entrenador m’està animant: va, Natàlia, va! Els 500 últims! Ara és el moment! Sí, ja he guanyat la de Banyoles. Va, que ara segur que tinc medalla de plata, però jo vull la d’or. Uaauu... La de Amposta, més que una persona, pareix un monstre. Que faci tanta força i sigui tan gran i tingui un any menys i que ens guanyi a totes les de segon any no és normal. 250 metres, ara sí, ara sí! Apreta, ara, apreta!».

–Piiiiiiiiiiiiip, piiiiip! -sona el to d’arribada.

«He quedat segona. Tampoc està tan malament, eh? Estic orgullosa. Sé que no ho podria fer millor. El que faré ara és entrenar més. No es pot tindre tot a esta vida».

Natàlia Arasa

*Aquest conte va rebre el primer premi en el Concurs de contes breus 2012 de l'Institut Cristòfol Despuig en la categoria de 4t d'ESO.

El vestidor

Cada cap de setmana, juguem un partit de la lliga de futbol. Els meus companys i jo ens preparem sempre una hora abans de començar el partit. Cadascú fa el que vol durant el temps que tenim per canviar-nos, però tots transmetem el mateix: concentració i ganes de fer el millor per l’equip. Sempre estan els que abans del partit, inclús després de canviar-se, es posen als mòbils i escriuen una mena de prepartit a les xarxes socials.

-Tanta necessitat tens de posar això al Facebook®? -pregunto. -No, però sempre queda bé. -Sí, però, a qui li importa contra qui anem a jugar o les ganes que tenim de jugar? -Doncs, encara que no t’ho creguis, a un munt de gent.-D’acord, doncs. Només t'aviso que et queden cinc minuts per a canviar-te.-Pos si ja he aca... Ostres! No m’he canviat!

També n’hi ha uns altres que es passen l’estona jugant amb el mòbil, o uns altres que, també amb el mòbil, es posen a escoltar música amb cara de motivats i sense parar atenció a res del que passa al seu voltant. No tots estan amb el mòbil. Alguns, perquè són tan lents canviant-se que encara no han acabat. Els que pareix que no vagin a jugar un partit i que es dediquen a gastar bromes o a vacil·lar-se entre ells, sempre fent riure als altres. Encara que paregui que estem tots una mica grillats, també n’hi ha que es dediquen a comentar les jugades que poden passar al partit o a relaxar-se.

Quan entren els entrenadors per a dir-nos l’onze inicial tots callem i ens posem a escoltar i a pensar en el partit que està a punt de començar. És en aquests moments que veus que tot i que cada jugador té uns gustos diferents, tots ens unim amb un mateix objectiu: guanyar el partit. Jo sempre sóc dels que no parla i es posa a escoltar música.

Per a mi és millor això que posar-me a mirar coses per internet o jugar al mòbil, però sempre estic disposat a parlar amb qui em parli. Quan observo que tots estan al mòbil penso que aquesta tecnologia ens ha fet canviar tant en tant poc temps que inclús ha aconseguit canviar els costums d’un vestidor. Em pregunto a quin joc deuen jugar els que estan al mòbil. Els que estan al Facebook®, ja no cal ni pensar que fan. Em fan molta gracia els jugadors que van tan lentament canviant-se perquè sempre són els mateixos i mai canviaran. Encara que paregui que estic molt concentrat en el partit, en aquells moments, penso en tot menys en el partit. Penso en el que faré després, en quan he quedat amb els amics, en si he de fer alguna cosa aquell cap de setmana..., però sobretot en la cançó que estic escoltant. El que més m’agrada de tot, és veure com els meus companys es vacil·len entre ells, i com sempre salten els graciosets i animen la festa. El que m’agradaria saber és què pensen els meus companys. Sovint em poso a conversar amb el del costat, encara que no presto molta atenció al que em diu. Una altra cosa que m’encanta és quan al moment d'entrar els entrenadors, tothom, absolutament tothom, calla i deixa de fer el que estava fent.

Al final, tanta preparació per al partit no ha servit per a res, perquè s’ha hagut de ajornar el partit ja que l’àrbitre s’ha adormit i no ha vingut.

Sergi Martínez

El gimnàs

El gimnàs és un lloc en el que molta gent es reuneix per fer exercici, reforçar-se, on entrenar o mantenir-se, i hi pots trobar tot tipus de persones.

El típic “munsculitos” que va ensenyant les seues habilitats a tothom i que s'entrena al gimnàs dia sí dia també; el típic amb bon cos que va sense camiseta a exhibir-se davant les noies; les noies de quinze anys que es pensen que estan gordes i van al gimnàs a aprimar-se per a poder lluir a l'estiu davant dels majoritàriament...

-Mira, mira! -diu una noia tota encantada.-A qui? -li respon l'amiga.-Mira allà, aquell noi que hi ha allà. -Mmm..., no m'agrada. Està massa quadrat, però, has vist aquell!-No és del meu gust. Eh, espera. Trobo que el coneixo: és el fill d'un veí meu.-Ah, sí? Explica'm! -s'interessa l'amiga.-Res, pos això. La meva mare em va dir que ja s'havia compromès!-Pos si... és molt jove! -diu l'amiga decebuda.-Ja veus...

Si continues mirant també et pots trobar els que hi van per aprimar-se i s'acaben quedant esquelètics; inclús així, tenen novia. També està el típic gimnasta que sempre hi va, el que ho prova tot i no acaba fent res de bo, i no pot faltar l'entrenador personal que ajuda a tothom.

«I pensar que tota aquesta gent està aquí per fer exercici quan podrien sortir a l'aire lliure a córrer, anar en bici, i respirar aire fresc, que és més saludable. Però mira, a mi ja em va bé. Em contracten com a planificador, orientador i entrenador per a tothom que ho necessita. Això sí, et pots trobar cada cosa que et quedes sorprés. Entre tots funciona el gimnàs i per a mi és un sou que necessito. A més, a mi no se'm fa pesat, però et pots trobar persones que no volen fer res, o s'inventen excuses per no fer algun exercici, perquè no els agrada, en definitiva. Jo no puc fer-hi res».

Avui, s'han trobat amb una sorpresa al gimnàs: un noi amb síndrome de Down s'hi ha inscrit. Es veu que al centre on estudia li han recomanat a la família, que aniria bé que s'hi apuntés, ja que així farà exercici i s'ho passarà bé. La gent el mira amb curiositat, però tothom, al final, el va a ajudar.

Ariadna Ferrer

Un pobre diable

Va entrar al local i a la porta estava el típic segurata de metre noranta demanant l’entrada del concert. Després, a la barra, gent dreta demanant cerveses a dojo, i al fons del local, un grup amb la roba trencada i guitarres velles i gent pujant a l’escenari i saltant damunt dels altres i espentejant-se. Els que estaven més apartats escoltaven i movien el cap. Al lavabo, la típica escena de dos morrejant-se i un altre esnifant coca a la tapa del vàter. A la sortida, al carrer, una baralla de borratxos. Aquest és, com sempre, l’ambient d’un concert.

Aquell dia, però, quan va anar a entrar al cotxe, se li va atansar un home i li va preguntar:

-Perdona, ets Blai? -Sí -li respongué en un to sec. -Has estat fent un quadre de costums, no? -Bé... Més o menys. M’ha sortit molt mala lletra. No sabia que s’hauria de passar a màquina. Però es pot saber qui ets? -Jo sóc el teu àngel de la guarda. He vingut a fer-te una visita. -Pff... Ja te’n pots anar! No vull cap àngel de la guarda. -Mmm... D’acord. Adéu. -I l’àngel desaparegué.

«El que em toca aguantar! -va exclamar en plena solitud-. I és que ja n’estic fart. Cada dia me’n passa una: avui un àngel de la guarda, ahir el dimoni del carnaval... Qui serà el següent? Un garrí disfressat d’àngel? Hauré de fer alguna cosa, perquè això no pot seguir així. Penso que tots tenim les nostres cabòries, però el que em passa a mi és més greu del normal; pareix el cas d’un boig, en comptes del cas d’un estudiant de mnemotècniques. Potser la solució seria ingressar a un hospital psiquiàtric, el Pere Mata, per exemple. Resultaria una mica irònic que un estudiant ingressés pel seu propi compte».

Blai Subirats Nuez

El primer dia de rebaixes

El primer dia de rebaixes, sempre hi ha molta gent, fins i tot no es pot entrar dins a les botigues de l'aglomeració que hi arriba haver. Abans d'entrar sempre et trobes el típic xic esperant-se fora que acabi la seva nóvia o dona de comprar, tot impacient. Un cop dins està la típica mare que s'estressa amb el seu fill petit que no para, i la que es baralla amb la seua filla adolescent perquè vol comprar més del compte. També esta la típica que s'està tres hores per triar-se una simple peça de roba i la que en poques hores s'ha emprovat més de mitja botiga. Després igual està la dependenta que es posa a parlar amb qualsevol o la típica que està damunt teu fins que no decideixes agafar-te alguna cosa. També et pots trobar amb la típica discussió entre dos compradores que volen la mateixa peça:

-Eh! Que esta falda l'he agafada jo primer.-No és veritat! L'he agafat jo; agafa-te'n una atra.-No queden més talles, i a part, a mi m'agrada esta.-T'aguantes!-T'aguantes tu, que l'he agafada jo!

«Bff, quina dona! Mig dia per fer-li comprendre que l'havia agafada jo. En fi, almenys he aconseguit quedar-me-la. Ara només falta decidir-me si agafo la falda i el jersei marró, o el vestit negre, quin dilema! Les dos coses no me les puc endur, que no tinc prou diners, però si m'agafo la falda i el jersei potser després, a part de portar-ho de festa, ho podré aprofitar més d'arreglar. Mira, avui m'agafaré la falda, que ja m'he barallat en esta dona. Me la quedaré, i el vestit diré que me'l guarden, que ja el passaré a buscar l'endemà».

Laura Miró

Les rebaixes

Sempre quan comença l’època de les rebaixes, moltes persones d’arreu de Catalunya, especialment les dones, van de rebaixes buscant satisfer el desig de comprar molta roba a meitat de preu. Però la realitat és ben diferent, quan tu vas de rebaixes. Si agafes uns pantalons, un jersei, una camisa, unes sabates... sempre et trobes amb la típica “viveta” que t’ho pren de les mans. A partir d’aquí comença una guerra amb empentes, males cares i inclús insults:

-Escolta! Això ho havia agafat jo! -I a mi què? Ara ho tinc jo. -Podries ser més educada. -I tu més espavilada. -Mira, fuig de la meua vista! -Bé, però aparta’t. Necessito aquell jersei. -Au, pren, encara que no t’ho mereixes. -I a quin preu van? -Què ets cega? Aquí davant t’ho diu. -Quina tia més impertinent. -Sí, sí...

Llavors, què trobeu? No és millor anar a comprar a principi de temporada, encara que pagues una mica més? Jo trobo que és el més sensat, per evitar problemes. Al cap i a la fi, segur que si a les rebaixes trobeu roba molt econòmica, no estarà la vostra talla. David Arasa Álvarez

La platja

«Mira, ja hi som. Si és que no tinc lloc per posar-me a prendre el sol, ni tan sols lloc per banyar-me. Bff, què hi farem si sempre està tot ple. Bé, a veure si camino una mitja horeta per la platja i així a veure si la gent se’n va anant, perquè bufa la cosa com està! Saps què? Mentre la gent disfruta jo me n’aniré a prendre un gelat a l’ombra».

Un dia a ple estiu, amb molta calor, normalment quan vas a la platja sempre et trobes amb el mateix: els nens i nenes amb les seves paletes, rascles i poals construint grans castells de sorra. Mentre els observo i els escolto dir:

-Ei Lucía, has portat el rascle? -Sí, Dani. També he portat poals i paletes per construir el castell més gran de la platja! -Sí, sí. Avui és el nostre gran dia! -Vinga, comencem, que si no els nostres pares es cansaran d’estar tanta estona al sol. -Això, això. Però, Lucía, vols dir que ho aconseguirem? -Escolta Dani, m’ho vas prometre... -Ja, però pensava que era més fàcil. Fixa-t’hi. -És veritat, aquí no hi ha qui ho faci. -Saps què? Fem castells petits! -Bona idea, Dani! Som-hi, doncs!

Seguidament et trobes els turistes estrangers que amb els seus somriures donen vida a l’ambient, tan desabrigats i tan estiuencs com sempre i amb un parell d’ulleres de sol cada un. Els vells, amb un gran para-sol, asseguts a les seves cadires, observen els més joves recordant les seves infanteses. Les famílies reunides a una gran taula clavada a la sorra i amb una gran quantitat de menjar i begudes disfruten del dia tan bo que fa. Quin goig que fan! Els pares amb els seus fills, ensenyant-los a nedar, amb els seus flotadors i les emblemàtiques colxonetes que estan de moda en aquell moment. Les típiques parelles, morrejant-se dintre l’aigua, com si el món s’acabés en aquell itinerant moment, donen un ambient veritablement sexual, i per últim els negres, amb els seus CD, ulleres de sol i polseres per vendre-les, rodegen la platja d’una manera intimidant.

Finalment, va passar una gran tragèdia que ningú s’hauria imaginat que passaria: va començar a ploure a bots i barrals. La gent, plegant els para-sols; els que estaven dintre l’aigua, sortint corrents; els turistes, en cares tristes, i els nens, enfurismats per la pèrdua dels castells de sorra que havien construït. S’acabava de produir la gran tragèdia inesperada del dia: una gran tempesta va desallotjar tota la gent de la platja.

Alba Martínez

Festa del corder

La festa del corder és un dia en què la gent de religió musulmana maten un corder, un toro o una cabra. Normalment el maten al matí, després de resar. A partir de les 9:30 a les 10:30 h, els nens acompanyen els seus pares que van a matar l'animal i les dones es queden a casa cuinant els plats típics del seu país. Després les noies se'n van a casa de les seves amigues i els nois surten amb amics a passejar. Després de matar el corder, tallen la carn en tres parts: una part és per a natros, una altra per a la gent que coneixem de família o els veïns, i l'última part per a la gent pobra.

-Hola, Ali. Felicitats. -Hola, igualment. Què tal? -Bé, i tu? -Bé. Demà a on anirem a matar el corder? -Com sempre, a Aldover. -Ok. T'esperaré a baix de casa teua o me vindràs a buscar? -Tranquil. Ja t'avisaré. -D'acord. Adéu. -Adéu.

Ells dos no sabien que l'endemà la granja d'Aldover estaria tancada.

Ali Shan

Una L perillosa

He aprovat l'examen de conduir! Ja puc conduir el meu propi cotxe sense haver de sentir les recomanacions dels professors, sempre dient: “Per aquí és sentit prohibit!”, “Anem a sortir en sentit contrari!”, “Vigila amb la velleta! Frena! Frena!”, i altres coses semblants. No sé com els vaig aguantar durant aquest últims mesos.

Quan em vaig comprar el cotxe, estava tan entusiasmada en sortir del concessionari que vaig decidir donar-hi una volta. Molts cotxes, tocaven la botzina com si hi hagués alguna celebració, i per no semblar antipàtica el primer dia en estrenar el cotxe, m'hi vaig afegir i vaig reduir la velocitat de 15 a 10 km/h. Jo, pensava que els hi agradava i que per això tocaven més la botzina.

La majoria dels conductors sempre estan tocant-me el clàxon i fent gestos. La majoria tenen hàbits estranys i em criden, però esclar, com encara no sé com es baixen els vidres, no sento el que em diuen.

La setmana passada, com que ja hi tenia un poc més de pràctica, vaig anar per carretera fins a Tarragona. Com ja se sap, en una carretera sempre estan les típiques persones que van espai, els típics conductors que parlen pel telèfon mòbil, els que no respecten els senyals..., però per mala sort davant meu hi havia el típic vell que va a 2 km/h, i vaig decidir avançar-lo, amb la mala sort de xocar amb un cotxe que hi havia al davant. El conductor era per casualitat, el professor que em va aprovar l'examen.

L'accident no va ser molt greu. Els altres cotxes que anaven després de mi ens van poder esquivar. Per sort no va haver-hi ningú amb ferides greus. Jo només vaig tenir un petit esquinç al coll.

He pres una decisió i penso que no serveixo per conduir. Crec que a partir d'ara agafaré l'autobús.

Anna Carazo

En una reunió d'empresa

En una reunió d'empresa, sempre està el director amb mala cara que diu: "Aneu seient que en dos minuts comencem".

També està la típica secretària fent-li la ''pilota'' que li diu: ''Senyor director, disculpi que li digui, però porta un botó mal botonat de la camisa''. El director, llavors, amb un somriure fals, li dóna les gràcies, i a la vegada pensa que vaja noia més pesada i que ja es podria posar amb les seues coses i deixar els altres tranquils.

Més tard, arriba a la reunió el típic ''patós'' i mal vestit, que entra sense trucar a la porta i dient "Disculpi senyor director, però he tingut un petit problema", i mentre va asseure's, li cauen tots els folis de dins la carpeta que porta a la mà. El director el mira malament i pensa que no podria ser altre que ell, i a la vegada el ''patós'' pensa que no l'hi haguessen pogut caure els folis en millor moment i que és un desgraciat.

El director es cansa d'esperar i li diu: "Podries anar més ràpid per favor?". I tot seguit, quan la reunió ja ha començat, a un home li sona el mòbil amb la típica melodia del ''pip-pip'', i diu: "Ho sento, ja l'apago". El director creua els braços i pregunta: "Puc seguir ja, o algú més m'interromprà?", mentre a la vegada pensa que vaja colla de maleducats i que pareixen nens de quatre anys.

Finalment, quan acaben la reunió, el director va cap a la porta, li cau la carpeta que porta a la mà esquerra i la secretària va corrents a recollir-l'hi i li diu: "Senyor director disculpi, però fa tard a la cita que té amb l'alcalde a la sala de visites, ja fa estona que s'està esperant". El director li respon: "Ja ho sé, ara hi vaig!", i tot seguit i molt enfadat marxa i tanca la porta d'un cop.

Tània Crespo