PUBLICAT FACEBOOK JULIOL 2014

Forcadell: 'Hem de treure les urnes al carrer i el qui s'hi atreveixi, que les retiri'Entrevista a la presidenta de l'ANC després de les declaracions de diumenge · Aclareix la posició de l'entitat en cas que el parlament opti per no fer la consulta el 9-N 

Unes declaracions de la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, van encendre diumenge les alarmes d'un sector de l'independentisme a les xarxes socials. Forcadell va dir que l'ANC donaria suport a qualsevol decisió que prengués el Parlament de Catalunya si finalment no es podia fer la consulta el 9 de novembre. Segons les crítiques que més es van fer sentir, això volia dir acceptar implícitament que la consulta no es faria i donava peu a pensar en alternatives. N'hem parlat amb Carme Forcadell perquè ella mateixa expliqués el sentit de les seves paraules. I ha estat taxativa.

—Ja doneu per fet que no hi haurà consulta el 9-N?—Què dius ara? Em pensava que em faries una pregunta seriosa. Què dius ara? Si nosaltres tan sols treballem per la consulta. Si farem una campanya brutal pel sí-sí. Si al nostre full de ruta les possibilitats A i B són la consulta del 9-N. Però què dius? La pregunta la fas seriosament? T'ho demano de veritat.

—M'interessa saber si teniu coll avall que no es podrà fer la consulta.—No, no. De cap manera. En aquest moment tan sols preveiem l'opció de fer la consulta el 9 de novembre. Treballem únicament perquè es pugui fer i guanyar-la. Volem que es faci la consulta. I ja està. És l'única opció que tenim al cap i que forma part dels nostres plans. És l'única hipòtesi. Hem de maldar per fer-la. Que sigui el govern espanyol que tingui el problema d'evitar-la. Però nosaltres no n'hem de tenir cap, de problema. Hem d'anar directes cap a la consulta. Que sigui el govern espanyol que busqui la manera d'impedir-nos de votar. Això ho veiem ben clar, nosaltres.

—Parlar d'alternatives a la consulta és encertat? O és la manera de preparar el terreny per no fer-la?—És veritat. Tens raó. No s'ha de parlar d'alternatives. És cert que no se n'ha de parlar perquè es resta legitimitat a la consulta. Nosaltres tenim un full de ruta que inclou més opcions en cas de no poder-se fer, però estem concentrats exclusivament en la consulta.

—Les vostres declaracions van rebre moltes crítiques a les

1

xarxes.—Jo vaig explicar allò que diu el nostre full de ruta. Però no vol dir de cap manera que nosaltres sacrifiquem la consulta. No fem res més sinó treballar per la consulta nit i dia. No tenim cap altra hipòtesi al cap.

—Però enteneu que es pogués interpretar la vostra intervenció com s'ha interpretat? Vau dir que donaríeu suport a qualsevol decisió que prengués el parlament...—Entenc que si s'agafa aquesta frase a seques pot suscitar confusió. Però si la vaig dir després de tota una explicació sobre com faríem tot allò que fos a les nostres mans per assegurar la consulta, no es podia pas malinterpretar. Entenc que hi hagi gent molt susceptible i que s'ha de vigilar a l'hora de dir les coses. Però nosaltres tenim un mandat aprovat a l'assemblea del 5 d'abril. És un full de ruta aprovat en assemblea que hem de complir tots. I jo la primera. Tots hem de complir el full de ruta, tots. Per tant, és inconcebible que algú de nosaltres pugui sortir d'aquest full de ruta. Qualsevol declaració que surti del full de ruta queda invalidada automàticament. Incloses les meves. Si algú ha pensat que algú del secretariat de l'ANC pot passar per alt el full de ruta, va equivocat. Les possibilitats A i B del full de ruta són la consulta.

—Què diu el full de ruta? Parla de la hipòtesi de no fer la consulta?—Sí, però és una hipòtesi remota. Es parla de les eleccions i aquestes coses. Hi ha una possibilitat que inclou les eleccions. Es pot trobar tot escrit en els documents de l'assemblea. Les dues primeres possibilitats són la consulta. De manera legal i acordada, en el primer cas; i amb l'oposició del govern espanyol, en el segon. Aquestes dues possibilitats són les que treballem i no pensem sortir d'aquest guió.

—Quan dieu que l'ANC donarà suport a qualsevol decisió que prengui el parlament...—Perdona. Donarem suport a qualsevol decisió que es prengui, sempre que s'ajusti al nostre full de ruta.

—Això ja és diferent! Sense aquest matís podia semblar que l'ANC deixava de fer de motor i de contrapès.—No, no, no... Donarem suport a allò que digui el parlament o a allò que convoqui el president de la Generalitat sempre que entri dins els paràmetres del nostre full de ruta. Evidentment. En la nostra assemblea vam aprovar això.

—Què hauria de passar perquè la consulta fos irrealitzable?—Nosaltres hem de fer el possible i l'impossible per treure les urnes al carrer. Que siguin uns altres que les retirin si en volen assumir el cost. Nosaltres farem tant com puguem i més. Si ens passem el dia dient que no hem de parlar d'hipòtesis alternatives perquè resten legitimitat a la consulta, no em demaneu que entri ara en aquest joc.

2

Més val que no en parlem. Deixem-ho així. Nosaltres hem de treure les urnes al carrer i qui s'hi atreveixi, que les retiri. Això ho veig claríssim.

PUBLICAT 1 de Juliol

“Ningú estima la seva pàtria perquè és gran, sinó perquè és seva”SÈNECA

“L'ovella i el llop mai es posen d'acord en una definició de la llibertat”ABRAHAM LINCOLN

“No hi ha camins per a la pau; la pau és el camí” MAHATMA GANDHI. LÍDER INDEPENDENTISTA DE L’INDIA

“Si vols la pau no parlis amb els teus amics, parla amb els teus enemics”MARE TERESA DE CALCUTA

(Rètol a l’entrada de l’exposició ***UTRECHT commemorativa del 300 aniversari de la signatura del Tractat )

PUBLICAT 2 de Juliol

Els set errors que no hem de cometre d’ací al 9 de novembreCom va dir aquell: 'Alea iacta est.' Hem entrat a la recta final. Enguany no hi ha vacances. La batalla final ja ha començat. I em sembla que tenim la sort de començar-la amb un lleuger avantatge. L'hem d'aprofitar. El principal serà no cometre errors. Un error nostre

3

serà aprofitat voraçment per l'adversari. Hem de mantenir el control de la pilota. I, si podem, tornar-nos a avançar. Però la pilota ha de córrer i que es cansin ells. Si perdem la pilota, que sigui en camp contrari. I si podem no perdre'n cap, encara millor. A l'estil de Cruyff: la millor manera perquè l'adversari no marqui cap gol és que nosaltres tinguem sempre la pilota. Per això cal que sobretot no cometem cap d'aquests errors:

—Pla B. Evidentment, hi ha alternatives previstes si l'estat espanyol impedeix completament de fer la consulta el 9 de novembre. No tenir alternatives seria un missatge fatal: 'Si impediu la consulta, atureu el procés.' I no. El procés no s'acabarà si per desgràcia no es compleixen les condicions mínimes per a fer una consulta amb uns resultats legítims. Hem d'explicar els plans B, C, D o E? No. No en tenim cap obligació. És un crim i ens fa molt de mal explicar-los? Tampoc. Em sembla que tots som prou grandets per a entendre que caldrà trobar la millor via per aconseguir la independència. Insisteixo en allò que ja he dit de vegades: per mi, l'objectiu és la independència i la consulta és el millor camí. Però si cal anar per un camí diferent, igualment democràtic i pacífic, cap problema. Ni un. Per tant, crear un problema on no n'hi hauria d'haver cap és un dels errors que no hem de cometre. Val més consulta que eleccions, sí. O consulta o res, no.

—Unitat i transversalitat. La unitat i la transversalitat són valors aparentment positius. Però m'estimo més la transversalitat que no la unitat. Els catalans tenim una obsessió preocupant per la unitat. I els verbs 'sumar' i 'unificar' no volen dir exactament la mateixa cosa. Totes aquelles accions que sumin, benvingudes. I de vegades la unitat pot restar. L'exemple més fàcil d'entendre és aquest: si un individu molt cansat de la política de CiU i de les retallades i d'això que alguns anomenen neoliberalisme pensa que la independència consisteix necessàriament a alinear-se amb Artur Mas, potser s'hi repensarà. I exactament igual a la inversa. Si a algú que ha fet créixer el negoci amb molt d'esforç i sacrificis li diuen que per aconseguir la independència ha de votar gent que proposa que l'administració reguli fins a l'últim detall de la seva vida, lògicament també s'hi repensarà. Cal entendre que el fet més important és la coordinació i el respecte a la transversalitat. La unitat és un sacrifici que cal reservar a molt pocs moments i molt determinats.

—Legalitat. Ho diuen els qui més hi entenen: de trencament legal tan sols se'n podrà fer un. Per això és summament important d'encertar el moment. La legalitat s'ha de trencar amb la desobediència a la llei Wert? S'ha de trencar amb la consulta? O s'ha de trencar amb la declaració d'independència? El moment és molt important, perquè les conseqüències són definitives. Si no volem convertir el procés en un caos on tan sols els més convençuts i purs se sentin còmodes, cal que la legalitat la trenquem en el moment precís, que únicament pot ser el de la declaració d'independència. El

4

procés pot quedar escapçat o esberlat si ens precipitem en una cosa tan determinant.

—Serenitat i joia. Ho hem dit ara i adés. Cal somriure fins a l'últim segon. Just després ja podrem plorar d'emoció. Però mentre no aconseguim l'objectiu, cal convidar i seduir. No podem perdre els estreps. Si mantenim la serenitat en tot moment, ningú no ens podrà fer sortir del camí que volem fer. Ara vénen els mesos més complicats. Els atacs seran salvatges i la pressió semblarà inaguantable. Però haurem de saber omplir els pulmons, aguantar la respiració i deixar passar els moments crítics. Les envestides d'aquesta tardor pretendran que sortim de polleguera. Cercaran la nostra reacció irreflexiva. No hem de caure en les provocacions. Recordem que no hem de perdre la pilota.

—Iniciativa. El ritme de joc l'hem de marcar nosaltres. La campanya del sí-sí no s'ha d'aturar per molt que cridin. Marcar el compàs és la manera més segura d'obtenir la victòria. El setembre ha de començar fort i amb un reguitzell d'iniciatives i accions que no s'aturi fins el 9 de novembre. És molt important que siguin els contraris que empaitin la pilota. És cert que fins a l'estiu hem centrat la batalla en el 'dret de decidir', poder votar i la consulta. Però la campanya del sí-sí ja no pot esperar més i és la que ha de marcar el debat els dos mesos que van de l'11 de setembre al 9 de novembre. No emprendre la campanya del sí-sí seria un error greu. El resultat no és tan clar com ens pensem i cal reforçar el bloc independentista perquè no es debiliti en cas d'un possible joc de mans --no pas una oferta que Espanya no pot fer.

—Equilibri. Hem arribat fins ací per una raó principal: l'ambició popular i el ritme polític corren paral·lels. Certament, el procés l'empeny el poble. Sense la manifestació del 2012 i la cadena humana del 2013, més els milers i milers d'actes que s'organitzaven a tots els racons del país, no seríem on som. Però si el president Mas, Oriol Junqueras, la CUP i molts més no s'haguessin entès tampoc no seríem on som. La clau del procés és que el temps polític i el temps popular en la qüestió nacional s'han anivellat. I l'un no funcionaria sense l'altre. Aquest equilibri entre el carrer i les institucions no es pot trencar. I si es trenca, s'ha acabat el procés. Que tothom en sigui conscient.

—Solidesa. Com ja hem dit, els mesos que ens esperen seran durs. Espanya sap que ha viscut molts anys dels recursos produïts a Catalunya, al País Valencià i a les Illes, principalment. Si Catalunya es desconnecta, l'estat espanyol tal com funciona ara no és viable econòmicament. Per tant, els atacs seran ferotges i caldrà ser ferms. No podem deixar que sembrin zitzània. La crítica interna sempre és positiva i ha d'ajudar a fer les coses més ben fetes. Però la crítica, en un moment com aquest, ha de fer-se des de la lleialtat. En totes direccions. Si ens deixem endur per les baralles i les disputes que ens

5

separen, ells hauran fet el cop més efectiu per a guanyar. I nosaltres, per a perdre.

Aquests set errors que no podem cometre poden aplegar-ne molts més. La llista pot ser molt llarga. Però em fa l'efecte que si respectem aquests set principis tindrem la victòria gairebé garantida. I sí, ens haurem d'arriscar. I en algun moment ens podrà semblar que tot se'n va a rodar. I que les tensions internes són més fortes que no ens pensàvem. I caldrà actuar amb serenitat. I comptar fins a deu sempre que calgui. I parar fort quan convingui. No perdem l'avantatge. No perdem el camí. I sobretot, no perdem l'objectiu. La independència.

carduspere@gmail.com

PUBLICAT 3 de Juliol

No esperarem tres cops«Ara hi ha el perill que, per tercer cop, algú ens plantegi d’esperar-nos, d’ajornar la solució institucional al nostre plet nacional»

L’abril de 1931, les eleccions municipals celebrades el dia 12 d’aquell més van ser l’instrument democràtic que va posar fi a la monarquia i al règim autoritari, incompetent i corrupte que s’hi vinculava. Francesc Macià, dos dies després, des del balcó central del Palau de la Generalitat, proclamava la República Catalana, amb el cor obert a totes les esperances. Però als tres dies es plantaren a Barcelona tres ministres del govern provisional de la República espanyola, dos dels quals catalans: Fernando de los Ríos, Marcel·lí Domingo , i Lluís Nicolau d'Olwer . Macià hi acordà el canvi de nom de “República Catalana” pel de “Generalitat”, institució medieval d’autogovern, a canvi de l’aprovació immediata d’un estatut d’autonomia d’àmplies facultats, però, sobretot, els visitants insistiren en què, en aquell moment tan delicat, les aspiracions de Catalunya no podien posar en perill l’estabilitat del nou règim naixent, la República espanyola, ja que si aquesta s’ensorrava, s’ensorraria tot.

Ràpidament es preparà a Núria un Estatut d’Autonomia que partia del dret a l’autodeterminació que tenia Catalunya com a poble, deixant ben clar que “la voluntat de Catalunya no resulta expressada del tot en els articles de l’Estatut”, es definia el Principat com a Estat i s’hi afirmava que el poder de Catalunya emanava del poble i el representava la Generalitat,

6

que la llengua catalana seria l’oficial a Catalunya, s’hi advocava per la supressió de “l’esclavatge del servei militar” i s’hi obrien les portes a la incorporació d’altres territoris al de Catalunya. El diumenge 2 d’agost el 80% del cos electoral català acudí a votar i ho feren favorablement 592.691 ciutadans, 1.105 votaren en blanc i 3.276 en contra, el 0’6% del total. Com que les dones encara no podien votar, Macià rebé desenes de milers de targetes de dones catalanes donant suport a l’estatut. Però l’alegria durà poc a la casa del pobre i l’Estatut va ser escapçat, retallat i desfigurat, i a Espanya s’organitzà una potent campanya contra l’estatut, part de la qual consistia en un boicot als productes catalans. S’eliminà el preàmbul on es feia referència al dret d’autodeterminació i a la supressió del servei militar. Catalunya deixà de ser “estat autònom” en el marc de la República espanyola per a ser “regió autònoma” dins de l’estat espanyol i es passà d’una llengua oficial a dues. Totes les referències a una certa idea nacional de Catalunya van ser eliminades, així com la possibilitat d’ampliació del territori, mesura en aquell moment pensada per a la Franja. Catalunya va haver d’esperar i el seu dia mai no va arribar.

A la mort al llit del general Franco succeí l’anomenada transició política. En aquells moments l’independentisme era marginal i, en les primeres eleccions democràtiques, extraparlamentari. En el referèndum sobre la constitució espanyola tots els partits catalans, tant els procedents de l’antifranquisme, com els que abeuraven en les aigües del règim, van demanar als catalans de votar-hi afirmativament. I així va ser. Al Principat, el 90,46 va votar “sí”, per damunt del 90,22% de les Balears i el 89,50% del País Valencià, de manera que a Catalunya la mitjana de participació i de vots afirmatius va superar, amb escreix, la mitjana estatal. D’aquesta posició d’unanimitat proconstitucional cal salvar-ne l’ERC del moment, autodeterminista i encara no independentista, que va ser l’únic partit parlamentari que no demanà el “sí”, sinó de no votar o de votar “no”. Però mentre per als partits espanyols, aquell marc legal era l’estació final del trajecte, no passava igual amb les forces catalanes de tradició demnocràtica, totes les quals venien de l’Assemblea de Catalunya, la qual reivindicava en el seu punt tercer “els principis i institucions configurats en l’Estatut d’Autonomia de 1932 com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya i com  a via per a arribar a l ‘exercici del dret d’autodeterminació”. Allò que per a Espanya era ja la solució definitiva i intocable, per a Catalunya no ho era pas, sinó una estació avançada en el trajecte, però no pas la darrera estació. Com en temps de la República, en els anys de la monarquia restablerta Catalunya ha hagut d’esperar la seva hora, inútilment, amb el pretext que segons quins moviments féssim podrien fer trontollar els avenços democràtics aconseguits.

7

Ara hi ha el perill que, per tercer cop, algú ens plantegi d’esperar-nos , d’ajornar la solució institucional al nostre plet nacional, anunciant no se sap quina mena de solució màgica que arribarà més endavant. Amb un posat de seriositat entenimentada i aires de realisme polític de llarga experiència, diran que cal donar una oportunitat al nou rei d’Espanya. Oportunitat per a fer què? El PP no està en condicions d’oferir cap solució de singularitat a Catalunya, perquè seria vista com un privilegi a la resta de l’estat, a causa de la catalanofòbia sense retorn que ells mateixos han alimentat. El PSOE prou feina té a sobreviure, com per ocupar-se de nosaltres. I és més que evident que sumats PP i PSOE, suposant que fossin encara majoria, mai no pactarien una reforma constitucional que fos favorable als nostres interessos. I doncs? Queda la darrera temptació: que vistos els resultats de Podemos, l’augment d’IU, el temps i una canya, potser les coses podrien anar canviant els propers anys, més encara si la monarquia acaba estavellant-se contra les roques i Espanya es converteix en República. En aquest cas, fantàstic per als espanyols, me n’alegro de debò, com també deuen fer-ho aquests compatriotes que, en la més excelsa de les samfaines ideològiques, exhibeixen conjuntament la bandera catalana estelada i la bandera espanyola republicana. Però aquesta no és la nostra batalla. Catalunya ja no espera res d’Espanya que no sigui el respecte a la legalitat internacional i la no intervenció militar, en el cas d’una majoria favorable a la secessió i a la creació d’un estat català independent. República per República, prefereixo la nostra. No hi haurà tercera espera.

Josep-Lluís Carod-Rovira

PUBLICAT 4 de Juliol

El pla “B” de Junqueras al descobert

Ahir el president d’ERC va ser entrevistat per Mònica Terribas a Catalunya Ràdio, i malgrat que Junqueras sempre intenta fer pedagogia, la presentadora no va descansar fins a arrencar-li una resposta sobre si ERC tenia un pla “B” i la contesta afirmativa que va

8

obtenir és va convertir en el titular viral a l’emissora i a molts mitjans de comunicació. Junqueras va provocar un titular amb una sola lletra “B” ja que va mantenir un absolut silenci sobre el pla “B”.

Avui el directe!cat està en condicions de posar al descobert aquest pla “B”, un pla que tant sols té una paraula: VOTAR,  repetida les vegades que faci falta, aquesta és la clara estratègia dels republicans, res pot impedir-ho, ni tant sols les lleis espanyoles.

Junqueras ho porta dient dia rere dia, mes rere mes, sense canviar ni una coma del seu plantejament, que no és altre que exigir al Govern Mas garanties que posarà les urnes, no al carrer sinó als espais del govern, dels ajuntaments i de la societat civil, malgrat el recurs previsible al Constitucional del Govern Espanyol a la llei de consultes. Junqueras considera que per damunt d’això està la democràcia de les urnes.

Junqueras sap que la gent no va anar a la Via Catalana per no votar, la mateixa gent, i mes, que anirà enguany a la “V” catalana de victòria i de votar i que és farà seu aquest dret. El líder republicà sap que Espanya ho té cru per impedir la consulta, i que tant sols amb la força de les armes pot impedir-la. La foto que Europa no entendria, que ens faria victoriosos i internacionalitzaria encara més el cas dels catalans seria la Guàrdia Civil retirant les urnes.

Amb tot, Junqueras vol que el govern català tingui clar que tindrem consulta, vol que prepari les urnes, els col·legis electorals, els sistemes informàtics, la seguretat, els observadors internacionals i la campanya explicativa i, sobretot, la campanya per guanyar el referèndum, perquè cap govern o partit convoca una consulta per perdre-la. Aquest és el pla “B” de Junqueras i dels republicans, i mireu si és senzilla, votar, votar i votar, i, sobretot, guanyar.

 

PUBLICAT 5 de Juliol

Trampes no, senyora Colau"El procés no es diu Guanyem Barcelona. El procés es diu Guanyem Catalunya"

Víctor Alexandre

9

La senyora Ada Colau va dir ara fa quatre mesos a Segòvia (Espanya), que no volia entrar en cap partit polític, perquè entenia que no ho havia de fer, cosa que és perfectament respectable i sobre la qual no hi ha res a dir. Ara, però, veiem la senyora Colau encapçalant una plataforma anomenada "Guanyem Barcelona" que està sondejant la resposta social que tindria en cas de presentar candidatura en les eleccions municipals de l'any vinent. La idea, diu Colau, és "recuperar les institucions i obrir-les a la ciutadania". Molt bé. És obvi que hi ha moltes coses que han de canviar a Catalunya. Però també és obvi que res, absolutament res, no podrà canviar en una Catalunya sotmesa a Espanya. D'això, tanmateix, la plataforma de la senyora Colau no en diu res. I és ben curiós, ja que sembla elemental que cap regeneració democràtica no pot reeixir mentre els qui se'n declaren abanderats es mostren indiferents a l'opressió que pateix el seu país per part d'un altre país.

Però hi ha més coses de la senyora Colau que criden l'atenció, com ara que digui que ella no és candidata "de res" mentre apareix constantment als mitjans de comunicació en qualitat de cara visible d'una plataforma amb vocació electoral. També resulta sorprenent que blasmi els partits polítics i que, alhora, faci servir la mateixa retòrica. Fins i tot amb el llenguatge dels monarques. És a dir, parlant de si mateixa en tercera persona: "A dia d’avui, Ada Colau no és candidata", "¿Per què ahir Ada Colau no es va posicionar?", "Guanyem Barcelona no ha estat idea d'Ada Colau ni tampoc és el ‘xiringuito’ d'Ada Colau". Es fa estrany sentir parlar així a algú d'esquerres, al segle XXI. Per altra banda, diu que "no creu en la política de les cúpules", però, ves per on, l'ús d’una figura mediàtica com ella -exactament igual que Podemos amb el televisiu Pablo Iglesias- no és també una política d'estrelles connivent amb el sistema? En què quedem? Blasmem el sistema o en traiem profit quan ens interessa? Sí, ja sabem que sense una figura mediàtica com Ada Colau la seva plataforma no aconseguiria els milers de signatures que li calen per tirar endavant el projecte, però no és una contradicció en si mateixa? La senyora Colau, naturalment, pot dir que aquesta contradicció és només una concessió per aconseguir els objectius. El fi justificaria els mitjans, per entendre'ns. D'acord. Però aleshores què en queda, de la pretesa puresa que ens ven el màrqueting de la plataforma?

Hi ha un punt, ves per on, en el qual la puresa rebrota i es manté ferma misteriosament. Només en el discurs, és clar, però es veu que ja n'hi ha prou. És la puresa universalista, la puresa que sembla que els legitima per desentendre's de la independència de Catalunya. Uix, quina nosa! Tan guai que és això de ser ciutadà del món amb passaport espanyol. A Guanyem Barcelona,

10

segons la senyora Colau, hi ha "diferents realitats internes", la qual cosa els obligaria a no posicionar-se sobre la independència. Deu pensar que han trobat la pedra filosofal de l'ambigüitat eterna. Malauradament, no és res més que l'antiquíssim i tronat discurs dels qui fan de la indefinició una praxi política: "Si no dic que sóc del Madrid, m'estimaran els del Barça", "Si no dic que menjo carn, m'estimaran els vegetarians". Són "els immaculats". Però té gràcia que justament ara, que la societat catalana ha obligat els partits a abandonar l'ambigüitat tradicional i a definir-se, apareguin candidatures electorals que fugin d'estudi sobre el tema més important i transcendent dels darrers tres-cents anys a Catalunya amb el vell truc de "les diverses ànimes" o de "les moltes sensibilitats" internes. D'això, se'n diu regeneració?

Arribats aquí, cal demanar-los com pot ser que una plataforma catalana, que es pretén social i regeneradora, integri veus contràries a la plena llibertat nacional del país? Com pot ser que persones amb uns excedents de sensibilitat tan grans no defensin la més important de totes les polítiques socials del món, que és el dret de tot poble a dirigir les regnes del seu destí? No, senyors i senyores de Guanyem Barcelona, no s'hi val dir que s'està a favor del dret a decidir. Això és fer trampa. No caldria sinó, si és que estem parlant de demòcrates! Cal que Guanyem Barcelona digui obertament si està a favor o en contra de la independència de Catalunya. Repeteixo: a favor o en contra. No hi ha cap més resposta. Cal que digui, en definitiva, si farà campanya en favor del Sí-Sí com una necessitat vital per al país. La resta és pura i sibil·lina prestidigitació.

També diu la senyora Colau que el culpable de tots els mals de Catalunya és el govern actual de la Generalitat -en això segueix molt bé el manual de PP, PSOE, Iniciativa i Ciudadanos- i l'acusa de no ser independentista (!). Ho diu ella, que confessa que "no ha estat mai independentista". És a dir, que sempre ha estat dependentista. Sobta igualment que ella i la plataforma que representa diguin que "estem perdent" la ciutadania, que estem "segrestats" i que cal que sigui la ciutadania qui agafi les regnes reivindicatives dels drets socials. La seva plataforma, curiosament, no diu res de la destrucció sistemàtica de Catalunya, dels seus drets nacionals, de la seva identitat i de la seva llengua. Tampoc no diu ni piu de l'espoliació brutal, ferotge i sagnant que fa Espanya dels recursos catalans. Ja se sap, quan s'és nacionalment espanyol, el més lògic no és criticar el lladre, sinó el gestor de les engrunes que deixa el primer.

Finalment, només cal que Ada Colau ens expliqui què defensen ella i Guanyem Barcelona, en l'àmbit social, que no ho defensi la CUP des de fa molts anys, una formació, per cert, que no diu només que no creu en les cúpules i en les estrelles mediàtiques, sinó que ho demostra. Fa molts anys que la CUP existeix i

11

que treballa pels mateixos ideals socials; fa molts anys que la CUP és al costat dels sectors socials més desafavorits i en contra dels banquers corruptes i sense escrúpols; fa molts anys que la CUP va optar per fer una tasca poc mediàtica però molt sòlida als municipis el fruit de la qual l'ha dut al Parlament. De fet, si hi va haver una força que va donar suport permanent a l'anterior plataforma de la senyora Colau, en defensa dels Afectats per la Hipoteca, va ser la CUP. La diferència, és clar, és que la CUP considera indestriables el projecte social i el projecte nacional per la senzilla raó que no són dos projectes, sinó un de sol. I és que tota defensa de drets socials que no inclogui la plena llibertat nacional de la societat afectada constitueix un frau de lesa humanitat. Si la senyora Colau i Guanyem Barcelona tenen tantes ganes de sumar, sembla obvi que el primer que haurien de fer és sumar-se al moviment social que lidera el procés d'Independència de Catalunya, ja que és la societat catalana, en la seva majoria, qui ha dit prou a l'opressió espanyola i qui ha obligat els partits polítics a dir si estan a favor dels drets nacionals de Catalunya o dels corruptes i totalitaris interessos imperials espanyols. No és Barcelona, sinó Catalunya, qui està "segrestada", senyora Colau. És Catalunya allò que cal alliberar, i no només la seva capital. El procés, per tant, no es diu Guanyem Barcelona. El procés es diu Guanyem Catalunya.

PUBLICAT 6 de Juliol

Unitats impracticables"Les darreres eleccions europees han evidenciat, a Espanya i a Catalunya, que hi ha una nova esquerra que pugna per traure cresta, una esquerra radical"

Vicent Sanchis

12

La política catalana viu dos moviments de convergència paral·lels i disjuntius. D’un costat, ideològic. De l’altre, nacional. Les darreres eleccions europees han evidenciat, a Espanya i a Catalunya, que hi ha una nova esquerra que pugna per traure cresta, una esquerra radical, covada entre els moviments antisistema i els indignats i en les plataformes socials que se n’han desprès. A Espanya aquesta esquerra es diu Podemos i queda completada amb unes altres opcions territorials. Juntament amb Izquierda Unida, que també s’eleva, pretén disputar l’hegemonia de què fins ara gaudia el PSOE. És una alternativa, doncs, des de l’esquerra, al bipartidisme espanyol. Té líder, té força, té una certa credibilitat i té també dos defectes. El primer és la improvisació. Ha nascut massa ràpid i manca d’arrelament municipal. Quantes llistes seran capaços de presentar en les pròximes eleccions municipals? El segon és la fragmentació. Ha de compartir espai vital amb la mateixa Izquierda Unida i una pila d’opcions territorials moltes de les quals es justifiquen per elles mateixes per fets diferencials que cal considerar.

A Catalunya aquesta esquerra emergent es diu també Podem, però ací la competència és molt més concorreguda i efectiva. De la CUP al Procés Constituent. D’Ada Colau a Joan Ignasi Elena. Hi ha molta “nova esquerra” catalana. La diversificació de l’oferta pot esmicolar-ne el vot en mil i una opcions. Els matisos solen ser importantíssims –determinants per als qui els exhibeixen–, i els resultats finals se’n poden ressentir molt. A més, a Catalunya l’esquerra “vella” a abatre no només el PSC, que cau en picat, sinó una opció “tradicional” però encara efectiva i ens ascens que es diu Esquerra Republicana.

El primer moviment “convergent”, doncs, és ideològic. S’assaja més que enlloc a la ciutat de Barcelona i s’articula a l’entorn de l’exlíder de la Plataforma dels Afectats per la Hipoteca. Ha estat Ada Colau qui ha llançat una crida pública per aplegar totes les opcions més enllà del PSC i Esquerra Republicana a la ciutat de Barcelona. Les reaccions immediates han estat un gran entusiasme en molts sectors i alhora un replegament preventiu en alguna de les forces cridades a la unitat. És el cas de la CUP. Els seus dirigents han respost a la lletra de convit d’Ada Colau adduint que ells no s’hi poden sumar amb una força “ integrada dins el sistema” com és Iniciativa. Com si volgués donar-los la raó, la mateixa Colau ha disparat una sèrie de twitts aquests dies contra Lluís Tejedor, dirigent d’Iniciativa i alcalde del Prat de Llobregat implicat en el cas de les dietes de la Federació Catalana de Municipis. Ada Colau li ha retret mantenir-se en el càrrec trenta anys, cobrar un sou anual de 100.000 euros i tenir la barra de justificar unes dietes extres que en sumen 12.000 més. “Tan cara és la vida al Prat?”, es demana l’exportaveu de la Plataforma. Tot això fa preveure que el procés de

13

convergència que lidera Ada Colau acabarà sent impracticable almenys en l’ambició inicial amb què l’ha proposat. Com en el cas d’Espanya, els matisos són importants. I més encara si aquests “matisos” defineixen una “nova” manera de fer política d’esquerra contra una de “vella”, integrada des de la Transició dins el sistema que es qüestiona.El segon moviment “convergent” és nacional. N’explicava la necessitat Vicenç Villatoro en un article que va publicar dimecres passat al diari Ara. Segons Villatoro, si la consulta no es pot fer, caldrà anar a unes eleccions de caràcter plebiscitari. Unes eleccions que només seran plebiscitàries i no convencionals si les opcions independentistes són capaces d’articular una candidatura unitària. Aquesta “anomalia” dotaria la convocatòria i la situació d’un caràcter extraordinari, necessari si no es vol que tot sigui ordinari a més no poder. És a dir, l’electorat ha d’entendre que vota entre independència i unionisme. I això només serà possible si almenys un dels dos blocs queda del tot definit i unit amb aquest propòsit clar i que dirà.

Aquesta proposta, que Convergència Democràtica ha començat a insinuar amb força, hauria d’aplegar la mateixa Convergència, Esquerra Republicana, els sectors independentistes d’Iniciativa i la CUP. Ofereix la virtut necessària de convertir unes eleccions convencionals en plebiscitàries, sí, però hauria de superar grans inconvenients. Els primer són els “matisos” ideològics determinants. Tant la CUP com Iniciativa tenen un fort sentit de classe, que, sovint, de manera indissimulada, esdevé odi de classe contra Convergència. No és gaire temerari afirmar que aquestes dues opcions rebutjaran qualsevol proposta d’Artur Mas. Com ha fet la CUP amb la d’Ada Colau. Hi ha molta gent que no ho entén, que s’indigna perquè demana que la independència sigui “prioritària” contra qualsevol altra reivindicació o punyeta. Hi tenen tot el dret. El mateix que sembla assistir la CUP i Iniciativa per considerar que, de prioritats, n’hi ha dues, l’una nacional i l’altra ideològica. I que totes dues són essencials.

Descartades la CUP i la part més sobiranista d’Iniciativa, queden Convergència i Esquerra. Els dirigents de Convergència Democràtica ja han fet el pas. Consideren sacrificables les pròpies sigles, el propi partit, a canvi d’entrar en una dinàmica que porti el país cap a la independència. Demanen una política realment “nova” perquè canviarà les coses i el país. Almenys així ho defensen i ho proclamen en privat. I Esquerra? Allà hi ha més desconfiança, més susceptibilitats, invocacions encara a “liderar el procés” i que sigui Oriol Junqueras qui ho faci. Sembla que les coses que s’hi poden perdre són més importants que les coses que s’hi poden guanyar. Costarà convèncer Esquerra. I encara que així sigui, n’hi haurà prou amb tots dos partits per definir un bloc

14

independentista i convertir les pròximes eleccions al Parlament en plebiscitàries? Aquesta unitat, ai!, també sembla poc practicable.

PUBLICAT 7 de Juliol

Ada Colau: 'Els federalistes, si ho són de debò, han de votar sí-sí'Entrevista a la portaveu de Guanyem Barcelona i ex-portaveu de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca

Ada Colau és sens dubte una de les figures emergents de la política catalana. Després d'anys de batallar en el terreny dels moviments socials i la reivindicació ciutadana, ha decidit d'impulsar Guanyem Barcelona, una proposta de confluència per a constituir una candidatura rupturista a l'Ajuntament de Barcelona. La seva voluntat és de fer confluir ciutadans no organitzats, moviments ciutadans i formacions polítiques que postulen un canvi de règim en línia amb allò que anomena 'democràcia real'. Si bé Iniciativa s'hi ha posat de cara ràpidament, la CUP veu amb recel la participació d'aquests primers perquè fa molts anys que participen en la vida institucional i en el govern de la ciutat que ara es vol capgirar. Amb Colau, parlem d'això i de la seva opció pel sí-sí en la consulta d'independència del 9 de novembre.

—Explicàveu fa uns quants dies que votaríeu sí-sí a la consulta perquè vèieu en la independència de Catalunya una oportunitat d'iniciar un 'procés destituent'. En què consistiria?—Abans d'explicar això vull fer un aclariment. Per mi i per Guanyem Barcelona, el punt fort és el dret de decidir. Hi ha un clam de la ciutadania que demana més democràcia i de més qualitat. És un clam evident respecte de l'autodeterminació de Catalunya, però també de molts més àmbits de decisió. El debat és en aquest context més ampli. Per tant, el mínim comú denominador ha de ser el dret de decidir. I no tan sols de paraula, sinó prenent-lo seriosament. S'ha de portar a la pràctica dia a dia, no solament quan es parla d'independència.

—I us heu fet independentista?—Jo no he estat mai independentista ni nacionalista. Perquè en aquest món global en què vivim les fronteres no tenen sentit. Sento molt rebuig per la confrontació dels

15

pobles. Tanmateix, en el context actual hi ha una forta mobilització a favor del dret d'autodeterminació dels pobles, que és un dret democràtic inqüestionable i fonamental. I, ens interessi més la qüestió o menys, qualsevol demòcrata ha de defensar aquest dret. La defensa d'aquest dret ha de ser contundent, inequívoca i absoluta. Però és que, a més, amb el règim espanyol actual en plena decadència i amb una reacció que deriva en posicions autoritàries, recentralitzadores i de blocatge institucional, ara mateix votar sí-sí és una oportunitat per a provocar un procés democratitzador. Un procés que es pot dur a terme tant a Catalunya com a Espanya.

—El federalisme no pot provocar aquest procés democràtic que defenseu?—Els federalistes, si ho són de debò, han de votar sí-sí. Perquè és evident que amb el blocatge institucional espanyol l'única possibilitat d'aconseguir relacions equilibrades és ser reconegut prèviament com a igual, com a interlocutor vàlid. Ara mateix Espanya no pren Catalunya com a interlocutor vàlid. Des d'una mirada estrictament democràtica, la consulta és una oportunitat per a obrir un procés democratitzador que va més enllà de Catalunya. És un procés que no depèn exclusivament de la consulta del 9-N, però que hi pot ajudar molt. Cal que el 9-N serveixi també per a qüestionar les institucions tal com estan dissenyades no tan sols a Espanya sinó també a Catalunya.

—Per què?—El règim amb què ens confrontem és el règim hereu del franquisme i la transició, però també és fill de les polítiques econòmiques que no han volgut comptar amb l'opinió de la ciutadania i d'una democràcia segrestada. Les institucions tenen una aliança de dependència amb els poders econòmics, financers i fàctics a costa de no escoltar la majoria de la població i no deixar-la participar. El problema no és tan sols Espanya; és també un problema de les institucions catalanes. Per mi, el fet més interessant del procés sobiranista i de votar sí-sí és que es produeixi un debat sobre quina democràcia volem i quina Catalunya volem. Amb proclamacions d'independència i canvis administratius no es transforma la democràcia. Aconseguirem la democràcia si la ciutadania pren la paraula. La millor versió del procés sobiranista i del sí-sí la tindrem si la ciutadania lidera el canvi.

—Però ningú no pot dubtar que això ha estat així.—Sí, sí. Fins ara ha estat la ciutadania que ha empès el procés i ha marcat el ritme. El debat del dret de decidir no hauria arribat fins aquí si no hagués estat liderat per la ciutadania. Som on som perquè la voluntat de la ciutadania ha desbordat el marc institucional completament. Ho hem pogut veure amb les mobilitzacions dels últims anys. Em preocupa que quan arribi el moment de la consulta i no hi hagi cap voluntat institucional de l'estat espanyol de permetre-la, ens quedem encallats i la ciutadania no torni a prendre la paraula. És evident --i ningú no s'imagina el contrari-- que a Madrid no hi haurà voluntat de deixar fer la consulta. I sembla que CiU tampoc no té la intenció de desobeir aquesta prohibició.

—Si passa això, què s'haurà de fer?—Si la consulta no es fa per manca de voluntat institucional, pot ocasionar un estat d'ànim de frustració que radicalitzi més les posicions extremes. Per superar el blocatge i evitar la frustració, caldrà que la ciutadania prengui la paraula i exerceixi el dret de decidir. Enfront del blocatge, la millor cosa que podem fer és desobeir. Desobeir

16

pacíficament, però desobeir. I hem de tenir clar que el fet més natural és que es consulti la ciutadania. La millor opció és que la ciutadania s'organitzi per posar les urnes al carrer. I a veure si hi ha cap poder institucional que s'atreveixi a aturar la voluntat democràtica de milers i milers de ciutadans.

—I no veieu també en el sí-sí una manera de desfer-se de les injustícies polítiques, econòmiques i socials que sofreixen els catalans pel fet de ser catalans?—És cert que hi ha un maltractament institucional que castiga la dissidència catalana des del govern espanyol. Amb lleis que ho aprofiten per recentralitzar, per retallar l'autonomia dels ajuntaments, per prendre competències, etc. Això és una acció permanent que existeix i no es pot negligir. Però, si bé és cert que perjudica especialment Catalunya, també persegueix la dissidència dels altres pobles de l'estat. No és una confrontació entre pobles, sinó entre unes elits polítiques i econòmiques. I qui rep les conseqüències d'aquesta deriva autoritària són els ciutadans i els pobles.

—No hi ha un conflicte entre Catalunya i Espanya?—Tot allò que sigui parlar en termes de xoc entre Catalunya i Espanya m'espanta molt i em causa un fort rebuig. La manca de democràcia espanyola avui --allò que a les places s'anomena la democràcia segrestada-- no té relació tan sols amb el règim de la transició, sinó també amb aquestes institucions segrestades pels poders econòmics. Aquest fenomen no és reservat a l'estat espanyol. És una tendència global de pèrdua de control democràtic real. Ja no és tan sols que pensem que la democràcia és molt més que votar cada quatre anys. És que encara que votem sabem que no podem decidir les coses. Els fòrums de decisió funcionen al marge de la ciutadania... a Espanya i també a Catalunya.

—Amb la independència seran més a prop de la ciutadania els centres de poder.—Jo no tinc cap garantia, per la política que ha fet Convergència i Unió, que a la Catalunya independent hi hagi un govern millor ni més democràtic. CiU ha governat durant molts anys i no ha posat mai a la pràctica el dret de decidir. No ha consultat la població cap gran decisió. Si cregués de debò en el dret de decidir, ha tingut moltes ocasions per a demostrar-ho. I és ara que s'agafa a la bandera del dret de decidir. I ho fa per amagar uns altres debats de fons que afecten els catalans sobre com es prioritza la despesa, la privatització de serveis bàsics, etc. No tots els problemes de Catalunya vénen de la deriva autoritària del govern espanyol.

—No tots, però Déu n'hi do.—És un dels grans problemes que tenim. No el menystinc, però no és l'únic. Un estat independent no garanteix una independència real. Cal definir què vol dir independència i sobirania. Nosaltres volem una sobirania real que ens permeti de decidir la solució de tots els nostres problemes. Qui ens diu que quan Catalunya sigui independent, l'excusa ja no serà Madrid, però serà Europa, la troica, el deute extern. Si no hi ha un compromís més enllà de la consulta del 9-N sobre una ciutadania realment sobirana, malament. Perquè la sobirania sigui dels catalans, cal un compromís més enllà del 9-N.

—Una plataforma que diu que fa 'nova política' pot esquivar de definir-se sobre la reivindicació que mou

17

més gent a Catalunya?—No crec que Defensar seriosament que hi hagi més democràcia i el dret de decidir sigui no mullar-se, com han dit alguns. I penso que allò amb què hi ha més gent mobilitzada i compromesa és amb el dret de decidir. I aquesta és una posició forta. Si defenses realment el dret de decidir, això té moltes conseqüències. Ens hem decidit a democratitzar la poca democràcia que tenim a través d'una manera d'entendre el dret de decidir profunda que no es queda tan sols en el dret d'autodeterminació. A mi em sembla que això no és no mullar-se.

—La gran mobilització que hi ha a Catalunya és per la independència. I el lema és el dret de decidir perquè se'ns prohibeix de votar. Però el motor és independentista i la gent crida independència.—Jo no ho veig així. Em sembla que hi ha una immensa majoria de catalans mobilitzada pel dret de decidir, mentre que la independència tan sols té el suport de més o menys la meitat de la població. Estic força convençuda que la meva opció de votar sí-sí sense haver pensat mai en la independència és també bastant habitual. Hi ha molta gent disposada a votar a favor de la independència en termes democràtics sense haver-ho pensat mai abans per raons identitàries. No crec que la mobilització sigui a favor de la independència per damunt de qualsevol altra cosa. L'anhel de democràcia i de dotar la ciutadania de poder real és el majoritari. Sense menystenir unes altres motivacions que van més enllà.

—Poden capgirar la manera de fer política els qui han governat Barcelona durant dècades?—Guanyem Barcelona no s'inventa res. El nostre propòsit no és un invent de l'Ada Colau ni de determinades persones. Gent molt diversa que no prové dels partits constatem una cosa que ja es va produint: una confluència a la ciutat des de fa força temps de gent no organitzada, de moviments i plataformes ciutadanes, i de formacions polítiques. És una confluència que s'ha produït als carrers, a les mobilitzacions, als desnonaments, contra les retallades, defensant la sanitat pública, les escoles bressol... contra la mercantilització de la ciutat i dels espais públics... Hi ha uns quants eixos que són comuns i que ens han fet trobar. I aquesta coincidència reivindicativa s'ha de traslladar a les institucions.

—I cal implicar-hi els qui han estat a les institucions sense fer aquest canvi?—Si volem fer un procés de confluència ampli amb uns objectius comuns prioritaris, cal ajuntar molta gent diferent. D'entrada cal implicar-hi molta gent no organitzada i que no té cap referent polític concret, perquè no se sentia representada pel sistema de partits. Després a molta gent que sí que s'ha mobilitzat, però que no ha fet el pas institucional. I finalment, les formacions polítiques que vegin clar que s'ha de fer un procés de ruptura amb el vell règim. S'ha de trencar amb les velles formes de fer política, però sabent que res és absolutament vell ni res és absolutament nou. La vella política del règim és la que han fet els grans partits de govern. PP i PSOE a Espanya; i CiU i PSC a Catalunya. Evidentment, aquests partits queden exclosos del procés de confluència que convidem a fer.

18

—Tots els altres hi caben?—La resta de partits han d'estar d'acord amb aquests mínims comuns que hem posat al manifest de Guanyem Barcelona. Això pot incloure formacions més noves com la CUP i el Procés Constituent i Podem, a Catalunya, o Podemos, a Espanya; però també formacions que no han estat de poder, com Esquerra i Iniciativa. Que no han estat partits majoritaris que han dissenyat el funcionament de les institucions, encara que hagin participat esporàdicament en governs. Però ara han de triar si opten per coalicions de vell règim, com fa Esquerra amb CiU per fer retallades greus. En canvi, ICV fa un discurs crític i s'ha adonat que ha de canviar algunes coses. I ara, més enllà de declaracions i enunciats, té l'oportunitat de demostrar-ho. Confluir no vol dir fer desaparèixer les diferències, sinó ser capaços de prioritzar els objectius comuns. ICV ha mirat d'impulsar polítiques més socials i progressistes als governs on ha estat i la seva base defensa majoritàriament la revolució democràtica que volem fer. És important que l'esperit crític no ens porti a la fragmentació i a la impotència.

—Per què sempre cal crear noves marques i no es pot aprofitar les dinàmiques i la feina feta per formacions com la CUP, que és rupturista i de caràcter assembleari? Ja va passar amb el Procés Constituent de Teresa Forcades...—Amb tot el respecte a la CUP, que és una proposta pionera que ha cercat noves formes d'actuar políticament, no deixa de ser un dels actors polítics ja constituïts i que funciona en oposició dels altres actors amb els quals fa competència electoral. Nosaltres proposem una altra cosa. No és una marca electoral: proposem una confluència que ha de poder integrar formacions que han competit. Per superar la lògica de la competència és impossible que la iniciativa sorgeixi d'un dels actors que ja competeixen. La CUP reivindica que ells són l'espai per a la unitat popular. ICV també diu que ells han obert el procés 'Ara és demà' que també vol ser integrador... És impossible que conflueixin els uns dins dels altres. Cal que hi hagi una iniciativa ciutadana que proposi un espai neutre.

—Potser demà sortirà una nova proposta amb un altre nom que voldrà que Guanyem, CUP i ICV conflueixin dins seu...—És possible. Nosaltres ja hem dit que si veiem que la confluència no és possible, no ens presentarem tant sí com no. No volem afegir més complexitat al panorama electoral. La idea és la contrària.

—Una de les característiques de la vostra proposta és que pretén fer els canvis 'des de baix' i que recela dels lideratges excessius. Però a la pràctica, els noms pesen molt en formacions com Podem, Procés Constituent i Guanyem. Com superareu aquesta contradicció?—Hi ha una gran diferència entre els lideratges i portaveus d'un moviment determinat i els càrrecs de gestió i direcció d'un espai polític. Estem molt acostumats a una forma de fer política vertical i poc transparent, en què els lideratges tenen tot el poder de decisió. En el nostre cas i aquests que has esmentat parlem d'una altra cosa. Sí que hi ha unes cares visibles, perquè la societat mediàtica ho demana i això ens porta a unes

19

contradiccions que hem de tenir en compte i reconèixer. Però aquests lideratges no són executius. Perquè són el resultat d'una gestió i un sistema de deliberació col·lectiu. Les nostres cares visibles són portaveus d'unes decisions i d'uns valors col·lectius. El risc de convertir aquests lideratges en vella política hi és i cal ser-ne conscients per evitar-ho. La clau per a evitar-ho és la transparència. Sempre hi ha hagut referents, és bo que hi siguin, però s'han de saber gestionar en benefici del projecte col·lectiu i mai per interessos individuals.

Autor/s: Pere Cardús i Cardellach

PUBLICAT 8 de Juliol

Ara és l'hora No hem d'acceptar cap demora ni retard en el procés, perquè el govern espanyol ha tingut moltes oportunitats per fer-nos propostes

Carme Forcadell

20

La tercera via s'està preparant pas a pas, encara que no ens ho sembli, o és que penseu que el canvi, precipitat, de monarca i els canvis recents al Partit Socialista són casuals?

Un dels problemes més importants que té la tercera via és la falta de credibilitat de l'Estat espanyol davant dels ciutadans de Catalunya, per això tots els canvis efectuats tenen l'objectiu de reforçar aquesta confiança, no només davant de Catalunya, sinó també davant d'Espanya i del món. També al PSOE hi posaran cares noves, més joves i menys marcades políticament perquè puguin liderar el canvi a Espanya i possibles ofertes a Catalunya.

El senyor Pérez Rubalcaba ha estat la cara visible durant molts anys, recuperat i tornat a recuperar en moments complicats, feia 21 any que estava dins del món de la política i això no és gaire bona presentació quan es parla de regeneració democràtica. Hi era quan Rodríguez Zapatero es va comprometre a respectar l'Estatut, aprovat pel Parlament de Catalunya, hi era quan es va votar l'Estatut a Catalunya i hi era quan Catalunya va dir prou l'11 de Setembre del 2012 i del 2013. Rubalcaba ha estat testimoni i en alguns casos còmplice de molts incompliments de l'Estat espanyol envers Catalunya. I tot i que el discurs dels futurs dirigent és el mateix que els dels dirigents d'abans, les cares són més noves, són més joves i amb un aire més modern.

s'hi resistiran tant com puguin, però al final quan ho vegin tot perdut faran el pas, ens faran alguna oferta, amb l'objectiu immediat d'aturar la consulta i retardar el procés sobiranista. Segurament no serà una oferta com nosaltres l'entenem, ens proposaran fer-ho de manera legal i acordada, intentaran per tots els mitjans que passi el 2014, posposar-ho pel 2015 o 2016. Saben que per a nosaltres enguany és un any important i saben que la tensió i la mobilització no es pot allargar més de tres o quatre anys i que un cop passat el punt àlgid, que serà entre finals d'enguany i principis del que ve, l'interès pot començar a baixar. Nosaltres hem de fer tot el contrari, no acceptar cap demora ni retard en el procés perquè el govern espanyol ha tingut moltes oportunitats per oferir-nos pactes i fer-nos propostes i no ho ha fet. Per a nosaltres, l'Estatut de Miravet ja era una tercera via i no el van acceptar. De fet, durant els darrers 100 anys hem redactat quatre estatuts i tots quatre han estat rebuts de la mateixa manera pel govern espanyol, amb un no. Fa basarda veure que malgrat el pas del anys entre un estatut i l'altre els arguments presentats eren similars i les actuacions dels dirigents unionistes, també.

Tenim experiència històrica i la nostra experiència ens ha ensenyat que l'Estat espanyol no respecta els pactes, perquè la gran majoria d'acords que ha fet amb Catalunya els ha incomplert sistemàticament i no ha passat mai res, perquè nosaltres no tenim instruments per fer

21

que es compleixin. Els tribunals que ens han de defensar d'aquests incompliments són escollits per l'Estat que els incompleix.

La justícia que ha de ser imparcial no ho és, els tribunals treballen per a l'Estat que els ha triat i els manté, i aproven o rebutgen allò que està a favor del manteniment de l'Estat que els permet exercir. I en última instància, sempre es pot recórrer al Tribunal Constitucional, el més polititzat de tots i el més desligitimat per decidir si allò que afecta Catalunya està d'acord o no amb la Constitució.

Hi ha un seguit d'exemples que demostren aquests incompliments sistemàtics, des de l'incompliment d'articles sencers de l'Estatut fins a promeses i acords en temes d'infraestructures, traspassos, finançament, etc. Precisament aquests dies tenim una prova evident i reiterativa de l'incompliment del compromís de l'Estat espanyol amb Catalunya amb la negativa del retorn dels papers de Salamanca. Un retorn absolutament legítim, avalat pels tribunals, però que l'Estat es nega a dur a terme, tot i reconèixer que són documents d'institucions catalanes i de ciutadans de Catalunya. Són un botí de guerra, són el fruit d'un espoli, però es neguen a retornar-los i no hi podem fer res; qui ens empara, quins instruments tenim per exigir el seu retorn? Per això volem un estat per poder adreçar-nos a l'Estat espanyol de tu a tu, per poder gaudir del respecte que totes les persones i tots el pobles mereixen.

Estiguem preparats, és normal que intentin tot el que estigui a les seves mans i també el que no hi està per impedir que aconseguim la independència. Arribi el que arribi, tranquils, no passa res, només cal que estiguem preparats i sapiguem que res ni ningú podrà aturar el procés que tots junts estem construint, no només perquè és el millor per a tots els que vivim en aquest país, sinó perquè sabem que ara és l'hora.

PUBLICAT 9 de Juliol

Per reflexionar:

Les condicions per a la conquesta són senzilles. Només hem de treballar un temps, suportar un temps, creure-hi sempre i no retrocedir mai.Sèneca (Còrdova 4aC – Roma, 65 aC) Filòsof, polític, orador i escriptor romà

22

Castella, superba i miserable, mai no assoleix ni un petit triomf sense llargues opressions: pregunteu als seus habitants si viuen envejosos de l’afecció que tenim a la nostra llibertat i defensa.Pau Claris(Barcelona, 1586 – 1641)Polític, eclesiàstic i president de la GeneralitatL’obrer té més necessitat de respecte que de pa.Karl Marx(Tréveris, 1818 – Londres, 1883)Pensador socialista i activista revolucionari alemanyEl temps és massa lent per aquells que esperen, massa ràpid per aquells que temen, massa llarg per aquells que pateixen, massa curt per aquells que celebren, però per aquells que estimen el temps és etern.Henry van Dyke(1852-1933)Escriptor, clergue i docent estatunidenc

10 de juliol de 2010. Manifestació a Barcelona “Som una nació. Nosaltres decidim” en contra de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’estatut d’autonomia de Catalunya del 2006, convocada per Òmnium Cultural amb el suport de la majoria dels partits polítics representats al Parlament de Catalunya, i també dels sindicats i prop de mil sis-centes entitats. Va ser un clam per la independència i el dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur.

PUBLICAT 10 de Juliol

Un estudi de la Universitat d'Oxford desmunta les tesis de Barroso sobre la independènciaConclou que expulsar Escòcia o Catalunya aniria contra les lleis europees 

Un estudi publicat fa poc per la professora de la Universitat d'Oxford Sionaidh Douglas-Scott desmunta les tesis del president de la Comissió Europea, José Manuel Durão Barroso, sobre les conseqüències de la declaració d'independència d'un territori membre de la Unió. El treball, centrat en el cas escocès però amb referències a Catalunya, considera que la posició de Barroso és inconsistent i

23

impossible de conciliar amb els valors i les normes dels tractats. Segons l'estudi a Escòcia no tan sols no li caldria demanar el reingrés a la Unió Europea sinó que, a més, el trànsit a la condició de membre de ple dret seria senzill i fàcil.

La Unió té personalitat legal

La part més interessant del text de Douglas-Scott fa referència a la inconsistència de les declaracions de Barroso i altres representants de la Comissió amb relació als procediments legals de la Unió.

S'hi recorda que no hi ha cap procediment reglat per a expulsar un país de la Unió Europea. Barroso ha al·ludit als principis de la llei internacional per tractar els temes escocès i català. Douglas-Scott diu que això és un error, perquè la discussió es fa dins la Unió Europea, i no entre la Unió Europea i un tercer. I la Unió Europea té capacitat legal internacional reconeguda. De fet, recorda que la Cort de Justícia Europea ha rebutjat aspectes de la llei internacional perquè els ha considerats contraris a les lleis europees. D'això, Douglas-Scott n'infereix un menyspreu incomprensible de Barroso envers la normativa europea i argumenta que la decisió d'expulsar Escòcia significaria la fractura del mercat únic i el trencament dels drets i obligacions adquirits pels ciutadans escocesos.

Les lleis europees obliguen a negociar

Douglas-Scott insisteix a dir que els tractats que regeixen la Unió contenen prou elements per a resoldre internament la situació creada per un procés de secessió. I, concretament, fa referència als articles 4 i 50 del Tractat de la Unió Europea. 

Concretament, recorda que l'article 4 requereix que els estats vetllin pel manteniment i la consistència del mercat únic, actuant de bona fe, i que la decisió d'expulsar Escòcia significaria una acció directa i injustificada contra el mercat únic europeu. Especialment pel fet de ser automàtica. L'article 50 del tractat de la Unió Europea enuncia un procés a seguir per a abandonar voluntàriament la Unió, procediment que en cap cas no podria ser inferior a dos anys. Douglas-Scott es demana com es podria justificar que si el Regne Unit decideix de marxar tingui l'obligació de romandre-hi un mínim de dos anys mentre que una Escòcia que s'hi vulgui en fóra expulsada d'avui per demà. I en conclou que la Unió Europea, si de cas, hauria de negociar intensament amb Escòcia abans d'expulsar-la, si és que ho volgués fer.

A més, hi hauria el fet que els drets vinculats a la ciutadania europea, segons que han deixat clar diverses sentències de la Cort Europea de Justícia, són 'drets adquirits' que no es podrien retirar.

24

Seguint aquesta argumentació, la professora Douglas-Scott avisa que la Cort Europea de Justícia hi tindria un paper determinant i que resultaria pràcticament impossible que no hi hagués negociació entre Escòcia, el Regne Unit i la Gran Bretanya per a resoldre la recomposició del paper d'Escòcia dins Europa.

Ciutadans europeus, també després de la independència

I això tenint en compte especialment que després de la independència els ciutadans escocesos no tindrien la ciutadania europea. En aquest punt l'estudi és especialment dur amb la posició de Barroso, que nega aquesta possibilitat, malgrat la posició de la Cort Europea de Justícia, palesada repetidament.

L'estudi fa referència a tot un seguit de casos ja jutjats en què a ciutadans d'uns quants estats de la Unió Europea els fou retirada la ciutadania originària i, en canvi, els tribunals europeus no van acceptar que això signifiqués perdre la condició de ciutadans europeus. I afirma que la secessió d'estats dins la Unió Europea no pot ser vista només com ho fa la llei internacional --és a dir, com un afer intern dels estats-- sinó que ha de tenir en compte la qüestió dels drets adquirits pels ciutadans europeus.

La democràcia com a element clau de la UE

L'estudi de Douglas-Scott és especialment contundent en la qüestió de la democràcia com a element clau de la creació i el funcionament de la Unió Europea. 

Per això afirma que la raó de ser de la Unió Europea està en la democràcia. I es demana com podria una institució com la Unió Europea, que ha promogut la democràcia a casa i a l'exterior, actuar de manera que castigués els votants escocesos de resultes del seu exercici de democràcia. 'Això posaria en qüestió greument la credibilitat de la Unió Europea i el seu paper com a promotor de la democràcia.'

El cas de Catalunya

L'article se centra en el cas escocès, però fa referències al cas català. La manca d'acord entre el govern català i l'espanyol es veu com una dificultat afegida, que no té el cas escocès.

PUBLICAT 11 de Juliol

25

LOMCE: resistència, desobediència i insubmissióAquest setembre s’implanta la LOMCE. Una llei nascuda morta. Sembla mentida que el Partit Popular ja haurà avortat dues lleis d’educació, una cada vegada que ha ocupat el poder. Tot per la seva addicció a les majories absolutes, a la manca de diàleg, i pel seu lamentable amor al franquisme i a la caspa.

Un dels aspectes més lamentables de la llei, que a més serà d’implantació immediata, és la supressió del consell escolar de centre com a òrgan de govern de les escoles i instituts. Aquesta mesura tan antidemocràtica havia de ser contestada des de la Generalitat amb la referència a la pròpia Llei catalana d’educació, encara en vigor, que defineix els consells escolars com a òrgans de participació i govern dels centres educatius. Parlem, ni més ni menys, del principi d’escoles democràtiques, principi innegociable sota el punt de vista de les famílies i sota el punt de vista d’una societat democràtica. 

Però, lluny de defensar la LEC i la democràcia a les escoles, el Departament d’Ensenyament ha muntat una argúcia legal, dubtosa i poruga, en les instruccions d’inici de curs que ja han estat lliurades als centres. És com si l’avi Macià, als fets de Prats de Molló, hagués dit que simplement era d’un grup excursionista i que duia armes per caçar cabirols. 

S’han de tenir principis i no amagar-los quan existeix el risc d’una sanció que, per altra banda, seria de molt difícil aplicació. En aquesta ocasió ha pogut més la por de la conselleria que els seus principis, que indubtablement hi deuen ser en alguna banda. Potser al congelador a l’espera de temps més favorables.

En teoria, ara el consell escolar de centre serà un òrgan de participació (ja no de govern) i haurà d’emetre informes preceptius, però que no  tenen caràcter vinculant, per a cada decisió que s’aprovi des de la direcció. Cas que la direcció aprovi algun tema en contra d’aquest informe ho haurà de justificar per escrit. Visca la burocratització! Ara que no governa, el Consell escolar de centre serà una màquina d’emetre informes, mentre que determinades direccions seran màquines de justificar per escrit decisions que no concorden amb l’informe preceptiu, però no vinculant, del seu corresponent consell escolar de centre.

Tot plegat, decebedor i covard. Així doncs, lluny de l’aplicació de la LEC, de la resistència, de la desobediència o de la utòpica insubmissió en ares de mantenir unes escoles catalanes i democràtiques, ens trobem en una mena de democràcia low cost molt en la línia dels temps que corren. Molt més trist encara si tenim present que l’actual

26

partit en el poder a Madrid està cridat a perdre el govern, la influència social i, fins i tot, en alguns casos també la llibertat i el patrimoni d'algun dels seus membres.. 

Com pensen que votarem el proper 9 de novembre si no podem decidir com gestionem les escoles dels nostres fills? Amb por no arribarem enlloc. I el Departament de Via Augusta sembla bloquejat per un pànic tan irracional com difícil de justificar. El govern de Catalunya s’ha de desempallegar de polítics porucs si no vol que la societat civil faci allò que des de les institucions no es gosa fer: Desobeir les lleis injustes que afecten l’escola dels nostres fills i filles.

Ja no és temps de la Ramoneta i la seva amigueta. Ara és moment de resistència, desobediència i d'insubmissió. 

PUBLICAT 12 de Juliol

Resistència civil"Els partits i les organitzacions més compromesos amb la consulta farien bé d'encetar contactes per veure com fer coincidir un cert 'moviment de resistència'"

Vicent Sanchis

L'assemblea nacional de la CUP va demanar ahir que es constitueixi "un moviment urgent de resistència civil per assegurar la celebració de la consulta el 9 de novembre". La necessitat de la mesura queda justificada davant la posició "inflexible" del govern de l’Estat i la insinuació d’un "autonomisme renovat" que els membres de la CUP atribueixen a Artur Mas. La desconfiança que suscita l'actual president de la Generalitat entre sectors autoproclamats d'esquerra i d'un independentisme més vehement no és cap notícia. Curiosament, n'hi ha que celebren amb els braços oberts qualsevol "conversió" sempre que qui la practiqui respongui als seus mateixos ideals polítics, que solen ser d'"esquerra". Per contra, mantenen un recel malaltís quan és "la dreta autonomista" la que varia posicions i conviccions. Per desgràcia -per desgràcia per a l'anhel majoritari de la societat catalana- alguns sectarismes ideològics prevalen sobre la confluència sobiranista necessària. I han estat debades fins ara totes les crides a la confiança mútua.

27

Per contra, la idea del "moviment de resistència civil" és més nova i exigeix una anàlisi més detinguda. Des que el president de la Generalitat va convocar la consulta, la consigna que la majoria de partits i organitzacions sobiranistes o independentistes han escampat més ha estat "el sí o sí". El referèndum s'ha convertit com un tòtem, una veritat absoluta que no admet ni matisos ni prevencions. Malgrat que, tal com assenyala la CUP, la intransigència del govern i les institucions de l'Estat es manté inflexible. Si la consulta ha de tenir unes garanties mínimes que la facin acceptable dins i fora de Catalunya, cal que es pugui fer dins les condicions mínimes que només assegura ara la legalitat espanyola. Per tant, dubtar-ne de la celebració no és cap temeritat. Ni cap traïció. Més aviat és del tot raonable. Perquè resulta poc sensat creure que Artur Mas mantindrà el decret que la regularà i la llei que la possibilitat contra les prohibicions dels tribunals espanyols. I també que la consulta regulada i integrada dins la legalitat pugui ser substituïda, una altra vegada, per un referèndum voluntarista organitzat per la societat civil. I que aquests referèndum tingui els mateixos efectes i afectes.

S'entén que, una vegada i una altra, dirigents de partits i socials rebutgin la possibilitat que finalment la consulta no se celebri. Afirmen, els uns i els altres, que només serà possible "si tothom hi creu de manera obstinada". I també que no és el moment de donar "pistes" als seus detractors sobre accions substitutives. D'acord. Però aquesta mateixa fermesa pot acabar sent del tot contraproduent, en direcció oposada a les bones intencions dels seus defensors. Perquè quan el Tribunal Constitucional suspengui llei i decret caldrà immediatament definir noves línies d'actuació. El president Mas es refereix sovint a la convocatòria d'unes eleccions de caràcter plebiscitari, una alternativa que no acaba de convèncer ningú. No hauria de ser l'única. I en tot cas, hauria de quedar reforçada per un "moviment de resistència civil", tal com aporta la CUP. Fins i tot aquest moviment podria arribar a ser l'única garantia de doblegar la intransigència de l'Estat.

Què és un "moviment de resistència civil"? Ni és fàcil de concretar ni encara menys d'aplicar. Perquè els graus d'implicació a Catalunya en el dret a decidir i en la consulta són molt variables. N'hi ha des dels qui s'hi deixarien la pell fins als que es limitarien només a acudir a urnes. Com més radical siguin les opcions, més perill hi ha de reduir la resposta en intensitat i efectivitat. Sembla que tothom -fins i tot el PP- a Catalunya està indignat pel dèficit de la balança fiscal. Ara, si el president Mas demanés demà mateix que els contribuents paguessin els seus impostos només a la Generalitat, la reacció seria incerta. La desobediència fiscal multitudinària comporta pocs riscos. Però, seria de debò

28

"multitudinària"? Molts s'esperarien a veure quants altres feien el primer pas. Entrant en ple estiu, i amb la perspectiva de deixar-se anar tombat al sol o escalant muntanyes, la perspectiva del sacrifici col·lectiu es veu molt més relativa.

Després de l'estiu, els partits i les organitzacions més compromesos amb la consulta farien bé d'encetar contactes per veure com fer coincidir un cert "moviment de resistència". Serà molt complicat. Les sensibilitats són molts diferents. Com el grau de compromís. I també les desconfiances mútues. No són els membres de la CUP els únics que es miren els altres amb recel. Però alguna cosa efectiva i sensata cal fer. Per què, si no, davant la prohibició, abans o després del 9 de novembre, només hi haurà fum, queixa i protesta.

13 de juliol de 1713. Se signa el tractat d’Utrecht entre la corona de Castella i Anglaterra, que suposa el cessament de les hostilitats entre els dos regnes i amb el qual els anglesos obtenen Menorca i Gibraltar. Simultàniament, les tropes es preparen per sortir de Catalunya. Com a conseqüència dels dos fets, Catalunya és abandonada a la seva sort sense suports externs, malgrat el que s’havia signat al pacte de Gènova amb Anglaterra. Tot i això, els catalans decideixen continuar la lluita sols contra les tropes borbòniques i crear un exèrcit propi.

PUBLICAT 13 de Juliol

Coses que són un nyapAguantar la respiració. El lector d'aquesta columna, si acostuma a llegir-la cada setmana i té una mica de memòria, s'adonarà que aquesta idea d'aguantar la respiració no és nova, en aquest espai. La fase final del procés que ens porta a la consulta demanarà, en alguns moments de ritme vertiginós, que omplim els pulmons, aguantem la respiració i deixem passar el perill. Fins ara, el consell era pensat amb aquest propòsit. Però a partir d'aquesta setmana també caldrà agafar aire i saber aguantar bé la respiració per poder dir d'una tirada la pregunta que proposa per a la consulta la jove promesa de la política catalana, en Miquel Iceta.

Com dieu? Que no l'havíeu sentit mai aquest nom? Ah! Feu broma… Sí que us sona. És clar. Bé, no ho ha dit mai ningú que la regeneració d'un partit en ple procés de desaparició hagués de fer-la algú que no hagués estat el responsable d'aquesta situació, oi? Quin sentit tindria posar cares noves al capdavant d'un projecte que s'envelleix a marxes forçades? Que cal regeneració i canvi? Posem-hi algú que fa

29

trenta anys que és a la direcció del partit! Que calen idees noves? Que vingui el qui ha pensat totes les idees velles que s'han imposat fins ara!

La millor decisió que haurà pres Pere Navarro d'ençà que va assumir la direcció socialista --dimitir el càrrec-- pot tenir les pitjors conseqüències per al partit, amb un salt vint anys enrere. No em digueu que no és tenir mala sort! L'abdicació de Navarro havia d'obrir un procés de renovació amb vista a la davallada electoral completa d'una de les formacions que fa pocs anys ocupava la centralitat política catalana, juntament amb CiU. Però aquest diumenge el PSC arribarà a la votació que havia d'encarar projectes i visions noves amb un únic candidat. El panorama és desolador.

L'estrateg de la desfeta socialista, l'emergent Iceta, troba que la pregunta del 9 de novembre és un 'nyap descomunal'. Comença el festival! Alguns s'han afanyat a donar-li la raó. Però no pas jo, que trobo que la doble pregunta ha fet una funció prou valuosa d'atreure i arrossegar federalistes potencials cap al sí a la independència. Em fa l'efecte que aquesta funció, una volta certificada la defunció prematura de la tercera via --de la qual hem sentit parlar, però no li hem vist el pèl--, aquesta funció ja ha estat amortitzada. Sigui com sigui, aquell qui amb la seva intel·ligència estratègica ha enviat el PSC a la porta de la insignificança afirma amb molta pompa que la pregunta de la consulta és un nyap.

Però, què és un nyap? Un nyap és fer un procés de renovació amb un únic candidat amb trenta anys d'antiguitat. Un nyap és oposar-se a la voluntat majoritària de la població del teu país, que vol pronunciar-se sobre el propi futur sense limitacions. Un nyap és deixar-se enganyar pels cants de sirena federal de la declaració de Granada. Un nyap és tenir un actiu polític del nivell del president Maragall i defenestrar-lo per ordre de Zapatero amb Montilla d'executor. Un nyap és aconseguir la diàspora de dirigents i cares visibles del socialisme que s'ha acomplert aquests últims tres anys. Un nyap és brindar amb xampany per la constitució espanyola amb Sánchez Camacho, Rivera i Llanos de Luna. Un nyap és convocar unes eleccions primàries a primer secretari del partit i que no s'hi presenti ningú perquè tothom sap que l'aparell controla els congressos. Un nyap és dir que ets republicà, però que vols garantir la continuïtat d'una forma d'estat medieval. Un nyap és haver deixat les finances de la Generalitat en un estat de precarietat total i passar-se els anys següents donant lliçons de bon govern.

De coses que són un nyap, senyor Iceta, en trobaria tantes que no acabaríem mai. Si la doble pregunta del 9-N és un nyap descomunal, la que vostè va proposar és una aberració infinita i un insult a la dignitat dels catalans que vam veure com l'estat espanyol --aquest

30

estat que vostè vol preservar-- trinxava l'estatut aprovat pel parlament el 30 de setembre del 2005 amb 120 vots a favor i 15 en contra. Vostè demana tornar a fer tot el camí com si aquests últims deu anys no haguessin passat. Però han passat. I els tenim molt presents. No es pensi que no tenim memòria. Em fa l'efecte que va proposar aquesta pregunta pensant que ens hi ofegaríem. Però aquests deu anys hem après a aguantar la respiració.

carduspere@gmail.com

PUBLICAT 14 de Juliol

Les deu preguntes i respostes sobre com es proclamarà la independènciaL'informe número 10 del Consell Assessor de la Transició Nacional defineix els passos que cal donar per a proclamar la independència

L’informe número 10 del Consell Assessor per a la Transició Nacional tracta del Procés Constituient i defineix com serà la proclamació de la independència. Us oferim les principals preguntes i respostes que conté.

-Cal que l’estat espanyol accepti la proclamació de la independència?

-No és necessari. El procés és millor i més fàcil si es negocia amb l’estat però no és obligat fer-ho així.

-Si l’estat acorda negociar la independència quins són els objectius que cal assolir?

-Caldrà negociar amb l’estat les condicions de separació, cercar el reconeixement internacional, negociar les condicions de la incorporació del nou estat a la Unió Europea i preparar internament la creació del nou estat.

31

-Si l’estat accepta negociar la independència quant de temps duraria la negociació amb l’estat?

-En un escenari de col·laboració seria raonable pensar en un any i mig de negociacions. Si l’escenari és de no col·laboració aleshores tot indica que el temps de negociació s’escurçaria molt.

-Si l’estat es nega a negociar la independència quins són els objectius a assolir?

-En cas que l’estat espanyol no vulgui negociar l’alternativa que restaria a la Generalitat per a fer efectiva la voluntat popular seria la de proclamar unilateralment la independència. Si no s’ha fet la consulta del 9N aleshores caldria fer un referèndum de ratificació de la independència. Immediatament caldria cercar el reconeixement internacional i exercir el control efectiu del país.

-Què passa a partir de la proclamació de la independència?

-La proclamació de la independència significa l’obertura d’un procés constituient. El Parlament de Catalunya aprovaria una llei sonre el procés constituient que hauria de definir com s’adapta el sistema institucional català, quins són els règims provisionals pel que fa a drets i llibertats, nacionalitat, ús de llengües, ordenament jurídic, relació amb l’estat i relacions internacionals.

-Cal una constitució provisional?

-Cal una llei del parlament de Catalunya sobre el procés constituient. No és necessari qualificar-la com una constitució provisional

-Quin és el següent pas que caldria donar? Unes eleccions?

-El primer pas serien unes eleccions constituients. Convocades immediatament després de la proclamació de la independència. El parlament resultant hauria de redactar i aprovar la constitució de la Catalunya independent.

-La constitució s’hauria de ratificar en referèndum?

És imprescindible que la nova constitució es ratifiqui amb un referèndum.

-Com s’adaptarien les institucions catalanes al procés constituient?

-El president de la Generalitat passaria a ser el cap de l’estat. Els poders judicials i els òrgans reguladors haurien d’adaptar-se a la nova situació.

32

-Qui seria considerat ciutadà del nou estat?

-En principi ho serien els nacionals espanyols amb veïnatge administratiu en un municipi de Catalunya. Més endavant es podria establir una norma concreta per a altres supòsits, com ara els ciutadans nascuts a Catalunya però residents fora.

-Caldria definir quines són les llengües oficials?

-No caldria. En general la llei constituient o la constitució provisional no hauria d’assumir decisions que és raonable pensar que han de ser fixades per la constitució definitiva.

PUBLICAT 15 de Juliol

El CATN preveu una proclamació d'independència si Espanya no col·laboraEls experts detallen en un informe el procés cap a la constitució del nou estat català

Un cop feta la consulta o unes plebiscitàries amb un resultat favorable a la independència, el Consell Assessor per la Transició Nacional (CATN) preveu la possibilitat que hi hagi una proclamació unilateral d'independència, si el govern espanyol es nega a negociar la secessió i les condicions de la separació. Els assessors del govern ho recullen en un dels nous informes presentats avui, en què també indiquen que un cop proclamada la independència, Catalunya s'hauria de dotar d'una constitució provisional i contempla la possibilitat que durant un temps convisquin l'ordenament jurídic espanyol amb el català.

El president del CATN, Carles Viver i Pi Sunyer, ha explicat que aquest procés s'hauria de fer en dues fases.

1a fase: Un escenari de col·laboració de l'estat espanyol

En aquesta fase la Generalitat hauria de fer quatre tipus d'accions. Negociar amb l'estat espanyol les mesures que facilitin la construcció del nou estat; començar la negociació i els contactes amb la comunitat internacional per aconseguir el reconeixement internacional; començar contactes amb la UE i amb organismes internacionals per preparar la integració del nou estat tant dins de la UE com en altres organismes internacionals; i, finalment, preparar ña

33

creació del nou estat construint les estructures d'estat i i les institucions per poder exercir el poder del nou estat en el territori de Catalunya, i preparar les normes a aplicar quan comenci procés constituent.

En un escenari de col·laboració per part de l'estat espanyol, seria bo, diu el CATN, d'acordar-hi una flexibilització del sistema de distribució de competències, perquè algunes actuacions que hauria de fer la Generalitat estarien al marge de les competències que té reconegudes. Establertes aquestes condicions, en un termini de temps que a Escòcia s'ha fixat en divuit mesos, s'arribaria al moment de la proclamació de la independència, per desconnectar Catalunya de l'ordenament jurídic espanyol i començar el procés constituent pròpiament dit.

I si no hi ha col·laboració?

En uns escenari de no col·laboració, les dificultats per fer tot això, de negociació amb comunitat internacional i d'establir competència i estructures d'estat. Sense col·laboració de l'estat això es fa més complicat. Tot dependria del grau de no col·laboració, si és per una actitud passiva o bel·ligerància. Si és per bel·ligerància hi hauria d'haver mediació internacional, apunta el CATN, i també caldria el suport de la societat civil mobilitzada en aquell moment.

El moment d'equilibri per fer la proclamació unilateral

Si la demanda de negociació amb l'estat fracassa caldria fer la proclamació d'independència de manera unilateral, que es faria la desconnexió respecte ordenament estatal i començaria nou procés constituent. La proclamació d'independència en aquest cas tindria el problema, diu Pi i Sunyer, de si el nou estat català tindria prou madures les institucions per exercir el seu poder en el territori. I es fa èmfasi que s'hauria de trobar un moment d'equilibri, fent la declaració quan es tinguessin les garanties que l'estat podria fer les funcions que li pertoquen sobre el territori. I durant un període de temps podrien conviure els dos ordenaments, el català i l'espanyol, apunta el CATN. Haver fet la declaració independència no hauria d'impedir que es continués demanant la negociació amb l'estat espanyol. I s'insisteix en la necessitat de ratificar en referèndum la proclamació d'independència.

2a fase: Procés constituent.

Comença quan es fa proclamació d'independència. El nou estat hauria de fer tres actuacions. S'hauria d'elaborar una llei provisional, una constitució provisional com va fer Sud-àfrica, perquè mentre no hi hagi una constitució aprovada definitiva hi hagi tots els procediments que ha de tenir tot estat, inclòs el procés d'elaboració de constitució. En la constitució provisional s'hauria de dir quins són els nacionals del

34

nou estat; drets i deures dels ciutadans, institucions del govern fonamentals; relacions amb l'estat espanyol i altres estats, incorporació del dret internacional al dret català; el règim lingüístic i la successió d'ordenaments, com es fa el trànsit d'un ordenament espanyol a un català… I s'haurien de convocar eleccions pel parlament constituent.

Aleshores, s'hauria de començar a elaborar nova constitució, que un cop aprovada acabaria el procés constituent.

16 de juliol de 1899. Moviment del Tancament de Caixes, impulsat pel doctor Robert, alcalde de Barcelona, per tal de no pagar la contribució com a protesta de comerciants i industrials de Barcelona (i després altres ciutats com Manresa) dels exagerats increments tributaris decidits per l’Estat per refer-se de la desfeta econòmica que suposava la pèrdua de les penúltimes colònies d’Espanya l’any 1898. Declarat l’Estat de guerra, que assimilava la resistència al pagament al delicte de sedició, van ser empresonats diversos comerciants. Mesos després el moviment va claudicar, però el seu ressò va reforçar els corrents catalanistes.

PUBLICAT 16 de Juliol

...però tampoc no ens poden expulsar per cartaEl senyor Juncker, president que serà de la Comissió Europea, sembla que vol mantenir la perillosa tàctica del senyor Barroso. Doncs anem bé. Pareix que la nova Comissió es dedicarà com l'anterior a fer por parlant de l'expulsió d'Escòcia i Catalunya de la UE, segurament fins el dia que el sí guanye a Escòcia o a Catalunya i, per tant, hagen de recórrer al pragmatisme. Mentrestant es tracta d'espantar.

Però si Juncker va dir ahir això també ahir vam poder llegir un documentat estudi de la Universitat d'Oxford que capgira de dalt a baix tota la lamentable instrumentalització que la Comissió ha fet sobre l'expulsió de Catalunya i Escòcia en el cas de proclamar la independència. Ací teniu els detalls de l'estudi, però permeteu-me que en fixe una imatge, que com diuen val més que mil paraules.

Una de les tesis destacades de l'informe és que la Comissió no pot decidir d'expulsar un país i que, si fos el cas, la Cort de Justícia europea hi intervindria decisivament… per impedir-ho. Perquè hi ha unes lleis europees i unes sentències que la Comissió no pot menystenir. Un país no pot entrar a la UE només enviant una carta, com diu Juncker, però tampoc no pot ser-ne expulsat només amb una

35

carta. Perquè això vulneraria greument la legislació europea en molts terrenys, començant pel mercat únic i acabant pel dret de ciutadania.

L'estudi de la professora Douglas-Scott diu que és clau per a entendre la situació el fet que la ciutadania europea no siga solament conseqüència de ser ciutadà d'un dels estats membres. Això, que Barroso ho diu amb alegria, ha estat qüestionat reiteradament per la Cort de Justícia, que --pensem-hi-- hi té la darrera paraula. I hi ha casos concrets que es poden explicar i que són molt importants per a nosaltres, pensant en allò que ens podria passar.

Són, entre més, els famosos casos Rottmann o Ruiz Zambrano, en què aquests ciutadans, malgrat haver perdut la ciutadania originària, van continuar essent considerats ciutadans de la Unió Europea. L'un cas va passar a Alemanya i l'altre a Bèlgica. Són casos particulars, és cert. Però aleshores que el senyor Juncker responga, per carta si vol, com s'ho faran quan la Cort Europea de Justícia recorde que els set milions i mig de catalans continuen essent ciutadans europeus a tots els efectes. Diga què diga la Comissió i tenint en compte una obvietat: la Unió Europa no és cap monarquia absoluta i Juncker, ni Barroso, no poden decidir ells tots sols.

PUBLICAT 17 de Juliol

Ara és l'hora No hem d'acceptar cap demora ni retard en el procés, perquè el govern espanyol ha tingut moltes oportunitats per fer-nos propostes

Carme Forcadell

s'està preparant pas a pas, encara que no ens ho sembli, o és que penseu que el canvi, precipitat, de monarca i els canvis recents al Partit Socialista són casuals?

36

Un dels problemes més importants que té la tercera via és la falta de credibilitat de l'Estat espanyol davant dels ciutadans de Catalunya, per això tots els canvis efectuats tenen l'objectiu de reforçar aquesta confiança, no només davant de Catalunya, sinó també davant d'Espanya i del món. També al PSOE hi posaran cares noves, més joves i menys marcades políticament perquè puguin liderar el canvi a Espanya i possibles ofertes a Catalunya.

El senyor Pérez Rubalcaba ha estat la cara visible durant molts anys, recuperat i tornat a recuperar en moments complicats, feia 21 any que estava dins del món de la política i això no és gaire bona presentació quan es parla de regeneració democràtica. Hi era quan Rodríguez Zapatero es va comprometre a respectar l'Estatut, aprovat pel Parlament de Catalunya, hi era quan es va votar l'Estatut a Catalunya i hi era quan Catalunya va dir prou l'11 de Setembre del 2012 i del 2013. Rubalcaba ha estat testimoni i en alguns casos còmplice de molts incompliments de l'Estat espanyol envers Catalunya. I tot i que el discurs dels futurs dirigent és el mateix que els dels dirigents d'abans, les cares són més noves, són més joves i amb un aire més modern.

s'hi resistiran tant com puguin, però al final quan ho vegin tot perdut faran el pas, ens faran alguna oferta, amb l'objectiu immediat d'aturar la consulta i retardar el procés sobiranista. Segurament no serà una oferta com nosaltres l'entenem, ens proposaran fer-ho de manera legal i acordada, intentaran per tots els mitjans que passi el 2014, posposar-ho pel 2015 o 2016. Saben que per a nosaltres enguany és un any important i saben que la tensió i la mobilització no es pot allargar més de tres o quatre anys i que un cop passat el punt àlgid, que serà entre finals d'enguany i principis del que ve, l'interès pot començar a baixar. Nosaltres hem de fer tot el contrari, no acceptar cap demora ni retard en el procés perquè el govern espanyol ha tingut moltes oportunitats per oferir-nos pactes i fer-nos propostes i no ho ha fet. Per a nosaltres, l'Estatut de Miravet ja era una tercera via i no el van acceptar. De fet, durant els darrers 100 anys hem redactat quatre estatuts i tots quatre han estat rebuts de la mateixa manera pel govern espanyol, amb un no. Fa basarda veure que malgrat el pas del anys entre un estatut i l'altre els arguments presentats eren similars i les actuacions dels dirigents unionistes, també.

Tenim experiència històrica i la nostra experiència ens ha ensenyat que l'Estat espanyol no respecta els pactes, perquè la gran majoria d'acords que ha fet amb Catalunya els ha incomplert sistemàticament i no ha passat mai res, perquè nosaltres no tenim instruments per fer que es compleixin. Els tribunals que ens han de defensar d'aquests incompliments són escollits per l'Estat que els incompleix.

La justícia que ha de ser imparcial no ho és, els tribunals treballen per a l'Estat que els ha triat i els manté, i aproven o rebutgen allò que

37

està a favor del manteniment de l'Estat que els permet exercir. I en última instància, sempre es pot recórrer al Tribunal Constitucional, el més polititzat de tots i el més desligitimat per decidir si allò que afecta Catalunya està d'acord o no amb la Constitució.

Hi ha un seguit d'exemples que demostren aquests incompliments sistemàtics, des de l'incompliment d'articles sencers de l'Estatut fins a promeses i acords en temes d'infraestructures, traspassos, finançament, etc. Precisament aquests dies tenim una prova evident i reiterativa de l'incompliment del compromís de l'Estat espanyol amb Catalunya amb la negativa del retorn dels papers de Salamanca. Un retorn absolutament legítim, avalat pels tribunals, però que l'Estat es nega a dur a terme, tot i reconèixer que són documents d'institucions catalanes i de ciutadans de Catalunya. Són un botí de guerra, són el fruit d'un espoli, però es neguen a retornar-los i no hi podem fer res; qui ens empara, quins instruments tenim per exigir el seu retorn? Per això volem un estat per poder adreçar-nos a l'Estat espanyol de tu a tu, per poder gaudir del respecte que totes les persones i tots el pobles mereixen.

Estiguem preparats, és normal que intentin tot el que estigui a les seves mans i també el que no hi està per impedir que aconseguim la independència. Arribi el que arribi, tranquils, no passa res, només cal que estiguem preparats i sapiguem que res ni ningú podrà aturar el procés que tots junts estem construint, no només perquè és el millor per a tots els que vivim en aquest país, sinó perquè sabem que ara és l'hora.

PUBLICAT 18 de Juliol

Com s'haurien de repartir els béns i els deutes Espanya i un estat català?L'informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) detalla la distribució d'actius i passius en cas de secessió

Una Catalunya independent hauria d'assumir una part del deute de l'estat espanyol, però sempre que hi hagués en contrapartida una transferència d'actius al nou estat. Ho exposa el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) en el setè informe (pdf) que ha fet i que va presentar ahir, en què analitza com hauria de ser la successió de béns i deutes en cas de secessió de Catalunya de l'estat espanyol. Entre els béns analitzats hi ha els territorialitzables, com ara les

38

infrastructures; els no territorialitzables, com el fons de reserva de la seguretat social; i els extraterritorials, com ara les bases militars, les científiques i les ambaixades.

En cap cas no es tracta d'una quantificació d'allò que hauria d'assumir el nou estat independent, sinó d'una classificació dels criteris que s'haurien d'aplicar en una negociació amb Espanya.

El CATN fa un enfocament jurídic més que no econòmic, però admet que el desenllaç dependrà més de la voluntat política i de la capacitat de negociació que no pas de cap norma internacional. Detallem alguns dels aspectes més importants d'aquest informe:

Catalunya assumiria part del deute espanyol si l'estat també transferís actius 

El document del CATN preveu que l'estat català assumeixi part del deute no territorialitzable de l'estat espanyol, és a dir, el deute contret per satisfer les necessitats dels serveis generals de l'estat, com per exemple el dels ministeris de Defensa, Afers Estrangers i Justícia. El criteri que s'utilitzi per a aquest repartiment pot ser demogràfic (pes de la població catalana en el si de l'estat espanyol), econòmic (producte interior brut de Catalunya sobre el conjunt del PIB estatal) o de despesa (el deute assumit d'acord amb el percentatge de la despesa del govern espanyol al Principat). Per contra, l'estat català no assumiria el deute relatiu a serveis i inversions corresponents a les altres regions de l'estat espanyol.

Al mateix temps, Espanya hauria de transferir a Catalunya una part dels béns i recursos conjunts, com ara les reserves del Banc d'Espanya, comptes corrents, títols d'empreses públiques i privades, patrimoni estatal...  Si no complís aquest punt, el nou estat català no tindria cap obligació d'assumir la seva part del deute, diu el CATN.

I les ambaixades espanyoles?

Les ambaixades, com també consolats, bases militars i científiques, plataformes petrolíferes, satèl·lits o instal·lacions espacials, es podrien repartir entre l'estat espanyol i el català equitativament. Això sí, caldria que hi hagués predisposició de tots dos estats i, tal com assenyala l'informe, la fórmula de compartició d'instal·lacions seria prou excepcional en el cas de les ambaixades.

L'estat català no es faria càrrec del deute de l'estat espanyol amb organitzacions internacionals 

Una Catalunya independent, en principi, no hauria d'assumir part del deute de l'estat espanyol contret amb les organitzacions internacionals. Segons el CATN, no hi hauria possibilitat de transmetre aquest deute a l'estat català, almenys fins que no fos

39

considerat 'part de l'organització com a membre de ple dret'. És a dir, en el cas que Catalunya quedés fora de les organitzacions internacionals a què pertany actualment Espanya, com ara les Nacions Unides, hauria de ser l'estat espanyol que assumís íntegrament el deute que hi té contret. Ara, si l'estat català accedís automàticament a aquestes organitzacions, assumiria la part proporcional del deute. 

Si l'estat espanyol no paga els deutes que té amb la Generalitat, l'estat català tampoc

L'estat espanyol deu 9.375 milions d'euros al govern de Catalunya, segons dades de l'octubre del 2013. El CATN preveu que si l'estat espanyol no compleix els compromisos la Generalitat es trobarà legitimada a reduir la seva part del deute en una quantitat equivalent, o a exigir compensacions econòmiques per l'incompliment de compromisos. Això també seria aplicable al Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA), perquè Catalunya podria no retornar els seus crèdits si Espanya no complís les obligacions. Cal recordar que enguany la Generalitat ha demanat 6.347 milions d'euros. 

L'estat català no assumirà el deute públic espanyol

L'informe defineix deute públic com una relació personalíssima entre l'estat i el particular. Això significa que les emissions del tresor espanyol són obligacions que contreu el govern espanyol amb uns altres actors internacionals i que, per tant, no pot transferir aquestes obligacions a la Generalitat. Cada estat haurà d'assumir l'emissió del propi deute. 

El CATN preveu una gestió conjunta del riu Ebre en els trams compartits

L'informe preveu també la gestió dels recursos hidrogràfics. En el cas dels cursos d'aigua, assegura que cap de les parts no pot reclamar sobirania exclusiva dels recursos hidràulics i energètics compartits; en el cas de l'Ebre aclareix que la gestió conjunta no afectaria la part de la conca del territori català, però preveu de crear comissions fluvials bilaterals per a gestionar els cursos d'aigua compartits. Pel que fa a sobirania marítima, espai aeri i radioelèctric, el CATN assegura que el nou estat hereta automàticament tots els drets que corresponen al seu territori. 

PUBLICAT 19 de Juliol

40

Finançar la independència Hi ha estratègia del govern perquè el gros dels impostos generatsa Catalunya permetin finançar el períodede transició capal nou estat sobirà?

Hèctor López Bofill

Concentrar els esforços en la celebració d'una consulta és positiu perquè, com s'ha demostrat, permet cohesionar la societat al voltant d'un gest democràtic i, en un altre sentit, les expectatives creades són tals que el 9-N representa una prova de foc decisiva per a l'estament polític ja que marcarà clarament la seva capacitat de complir o no amb el compromís adquirit. No obstant això, la insistència del debat en el vot sobre la independència sembla diluir la política independentista o, en d'altres paraules, el conjunt d'accions que cal preveure i executar per construir un estat.

El balanç és especialment magre en la qüestió financera, fet sorprenent si tenim en compte que ha estat l'asfíxia provocada per Espanya un dels principals motors de configuració de la majoria social independentista. No oblidem que el gir de Mas a favor de la consulta sobre l'estat propi es promou davant del fracàs del pacte fiscal, un capítol que contribueix a mantenir la injusta apropiació de recursos per part de les autoritats espanyoles i col·loca la Generalitat al caire de l'abisme financer amb un deute que en l'actualitat voreja els 60.000 milions d'euros. La pregunta és: hi ha alguna estratègia des del govern català per assegurar que el gros dels impostos generats a Catalunya (a més de les cotitzacions socials) es mantinguin en poder de les autoritats catalanes i permetin finançar el període de transició cap al nou estat sobirà? A quatre mesos de la fita democràtica que ha de marcar un abans i un després en el procés de secessió no es copsa cap pla que satisfaci aquests factors infraestructurals cabdals per preveure l'èxit del repte. I segurament no es contempla perquè també en aquest camp, com succeeix en l'àmbit constitucional, sembla difícil separar-se d'Espanya sense una dinàmica de ruptura unilateral i de via de fet en la qual el govern català no està disposat a

41

embarcar-se per bé que, com més trigui, més dramàtica serà la situació.

Les úniques iniciatives plantejades són gairebé testimonials, l'anomenada Hisenda Catalana que representa un consorci fiscal entre les administracions públiques catalanes recapta i gestiona directament una part molt petita dels tributs i del tot insuficient per finançar els 40.000 milions d'euros que algunes entitats, com el Cercle Català de Negocis, han calculat que representarien els costos de transició.

Les formes de desobediència encoratjades des de sectors de la societat civil en relació a dipositar la liquidació del IRPF a l'Agència Tributària Catalana encara presenta més llacunes, bàsicament perquè un moviment contundent de retenció de rendiments derivats d'IRPF requereix la cobertura i l'acció enèrgica de la Generalitat, de cap manera d'un voluntariat que s'exposa a la sanció tributària i penal. Això deixant de banda que la iniciativa només opera en la liquidació de l'IRPF i que, de moment, és impracticable en les retencions que les empreses realitzen en cadascun dels seus pagaments i transfereixen a l'Agència Espanyola, que és el moment clau a tenir en compte si de debò es vol impedir que les autoritats espanyoles tinguin accés immediat als rendiments del referit impost (una consideració que també caldria aplicar a les liquidacions trimestrals d'IVA). Ni tan sols l'informe del Consell Assessor per a la Transició Nacional de desembre de 2013 relatiu a l'Administració Tributària de Catalunya dóna gaire informació sobre retenir recursos unilateralment en un escenari de conflicte amb Espanya. És, en definitiva, alarmant que no existeixi un full de ruta clar en aquesta qüestió i si hi fos, seria encara més greu que la ciutadania no el conegués, la qual ha de complir amb les obligacions fiscals en el nou estat i en la fase immediatament anterior a la seva constitució, perquè un estat és moltes coses però sobretot és una estructura coactiva per recaptar impostos.

PUBLICAT 20 de Juliol

Travessar el riu temptejant les pedres

42

Deng Xiaoping, el màxim dirigent de la Xina Popular pocs anys després de la mort de Mao, va descriure el procés d'obertura econòmica que va pilotar a partir del 1978 amb una metàfora: 'Travessar el riu temptejant les pedres.' Més o menys com fem els catalans per aconseguir la independència. La cita del dirigent comunista xinès --un modernitzador, però també un repressor implacable-- l'he recordada tot pensant en això que solem anomenar 'el full de ruta'.

Fer un full de ruta és més útil que no pas pretendre complir-lo fil per randa. Vull dir que escriure un full de ruta és un bon exercici perquè obliga a preveure totes les situacions i totes les opcions que trobarem en el camí cap a l'objectiu. També serveix per a comunicar amb més realisme el camí cap a l'objectiu, mirant de deixar a banda el màxim d'incerteses possibles. Però farem mal fet si pensem que el full de ruta és un camí tancat i sense improvisacions.

M'agraden més els mapes de navegació que no els fulls de ruta. És a dir, m'estimo més conèixer pam a pam el terreny que transito que no pas pretendre saber per on passaré en tot moment. Coneixent bé el terreny, seré capaç d'improvisar nous camins si el que havia dibuixat al principi el trobo vedat.

Deng Xiaoping va impulsar les reformes econòmiques que van fer despertar el drac roig sense tenir cap certesa del camí que prendria la bèstia, segons que reconeixia ell mateix. Certament, va travessar el riu temptejant les pedres. I nosaltres, en la nostra dimensió i en un context sortosament ben diferent, també temptegem les pedres del riu. Per això, sobretot ens hem d'aplicar a endevinar on hi ha les pedres més fermes i ben assentades. En aquest camí, els informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional són com una benedicció de Déu, perquè fan exactament això: mirar de detectar les pedres, saber on són i com les podem trepitjar perquè no ens facin caure de cul a l'aigua. Aquests informes són més una carta de navegació que no pas un full de ruta. Dibuixen les possibilitats, els terrenys, les hipòtesis i les alternatives de cada situació.

Entenc que cal traçar un camí prioritari que susciti un cert consens de tots els agents sobiranistes i democràtics. Antoine de Saint-Exupéry ho deia d'aquesta manera: 'Si vols construir un vaixell, no comencis tallant la fusta i distribuint la feina. Primer transmet als teus homes l'anhel de la mar lliure i oberta.' I tenia raó. El full de ruta ha d'ajudar a transmetre l'anhel de la mar lliure i oberta. Però el full de ruta no ha de ser mai cap presó. Si hi ha una pedra del riu que balla massa, hem de tenir l'habilitat de trobar-ne una altra de més segura. I, dissortadament, les pedres bones no són mai disposades en una filera recta. Saint-Exupéry mateix deia que 'caminant en línia recta no s'arriba pas gaire lluny'.

43

Algú em dirà que tota aquesta argumentació és per justificar renúncies que vindran. I li dic clarament que no. Que tan sols reivindico la combinació agosarada d'intel·ligència i caràcter. L'una sense l'altre no serveixen de res. Caldrà posar el peu damunt de pedres que trontollen si no en trobem de més estables, però caldrà ser conscients de la incertesa d'aquella passa. El coneixement del risc no ha de servir per a renunciar a l'aventura, sinó per a agafar l'embranzida que faci possible de superar l'adversitat. Arthur Schopenhauer ho expressava molt bé: 'No és la dificultat que impedeix d'atrevir-se; és de no atrevir-se que ve tota dificultat.'

Per això reivindico més els mapes de navegació que no els fulls de ruta. Un bon full de ruta és aquell que s'ha fet després d'un estudi acurat del mapa de navegació. És més útil de tenir la visió panoràmica que t'ofereix el mapa de navegació que no pas de seguir un full de ruta com un cavall amb aclucalls. Perquè quan l'atreviment prové de la inconsciència no és valentia, sinó temeritat. La valentia és al bell mig del fil que separa la por de la temeritat. Per dir-ho d'una altra manera: la valentia és la superació de la por, no pas l'absència de por. I és per això que hem de fer valer la intel·ligència i el caràcter.

Travessem el riu temptejant les pedres. Mirem d'albirar les més segures. De cap manera no deixem d'avançar. Si ens hem d'arriscar, arrisquem-nos. Si no tenim alternatives segures, fem una passa i estiguem atents a les conseqüències. I si ens falla una pedra, procurem haver assegurat l'altre peu. Tenim bons mapes de navegació del riu que volem travessar. Fem-los servir i siguem valents. Si volem atènyer l'altra riba, primer hem d'estar disposats a mullar-nos.

carduspere@gmail.com

21 de juliol de 2010. La Cort Internacional de Justícia, principal organ judicial de les Nacions Unides, fa públic l’informe sobre el cas Kosovo, en què manifesta que el dret internacional general no conté cap prohibició aplicable contra les declaracions d’independència.

PUBLICAT 21 de Juliol

44

"Societat Civil Catalana", nou nom del nacionalisme espanyol"Com més ultra és el nacionalisme espanyol més obligat es veu a disfressar-se amb termes que volen dir just el contrari"

Víctor AlexandreUna de les coses que posen en evidència la galdosa feblesa intel·lectual del nacionalisme espanyol –tant de dretes com d'esquerres– és la necessitat imperiosa que té sempre d'amagar la seva ideologia. N'és tan conscient, del rebuig que provoca en la societat catalana el terme 'nacionalisme espanyol', que hi dedica muntanyes de temps i d'energia a la recerca d'eufemismes que l'emmascarin. I mentre ho fa, és clar, no s'està de titllar de 'nacionalistes' tots els catalans que no se sotmeten a la pretesa nació espanyola. Fixem-nos que com més ultra és el nacionalisme espanyol més obligat es veu a disfressar-se amb termes que volen dir just el contrari. Ciudadanos, per exemple, és una formació que nega el dret de la ciutadania a expressar-se per mitjà de les urnes, i, per justificar-ho, afirma que la ciutadania catalana no existeix; només hi ha ciutadania espanyola. Seguint el mateix esperit hi trobem, pel cap baix, quatre noms més: Impulso Ciudadano, que té com a objectiu trencar el model català d'immersió lingüística; Movimiento Cívico 12-O, a qui la Falange ha donat suport; Convivencia Cívica Catalana –Convivencia Cínica, seria més adient–, amb uns plantejaments prou suats i coneguts i que evoquen l'esperit del 1939; i Societat Civil Catalana, que acaba de néixer amb l'objectiu de contribuir a la perpetuació de l'opressió espanyola de Catalunya per mitjà de la negació. "Proclamamos que Cataluña no està oprimida", diuen. I fan un "llamamiento" –una crida a l'alzamiento, en realitat– en favor d'una "España de todos". "Españoles todos", deia Franco també. Se'n recorda, el lector?

Evidentment cal molt de cinisme perquè una entitat formada per quatre gats es proclami a si mateixa Societat Civil Catalana. És cínic i esperpèntic. Però, com diem, també és indicatiu de fins a quin punt aquesta gent es veu obligada a apoderar-se dels mots que els retraten davant la societat civil catalana, ja que és justament aquesta societat civil qui els ha derrotat de ple. Pensen que n'hi ha prou d'usurpar-li el nom per usurpar-li la personalitat. Posats a fer, sobta que no se'ls hagi acudit dir-se "Catalunya", a fi d'anar pel món cridant: "Catalunya sóc jo!".

El cinisme d'aquesta associació, tanmateix, va molt més enllà del nom, ja que

45

fins i tot arriben a declarar-se amants "del diálogo, la democracia y el respeto a la pluralidad". Ells, precisament ells, que segresten les urnes i emmordassen el poble de Catalunya en nom del pensament únic. Un pensament únic que es resumiria en aquella famosa frase de la fiscal de l'Audiència Nacional espanyola a Èric Bertran: "¡Di que eres espanyol o te encierro!" L'absolutisme, com veiem, és procliu al crit. Per això el manifiesto de l'esmentada associació també en fa ús: "¡Los catalanes no queremos sentirnos extranjeros en nuestra tierra!". "¡Tierra conquistada por Castilla!", s'han oblidat d'afegir.

Però ja que parlem de crits, hi ha una cosa que crida l'atenció d'aquesta associació. No s'entén gaire que proclamant-se com es proclamen Societat Civil Catalana, li facin "llamamientos" perquè es desperti. Que no diuen que són ells, la societat? En què quedem? O és que potser, a més de ser una associació d'amics del 12 d'octubre és també una associació d'amics de la son? Tampoc no s'entén gaire que després d'haver-nos dit que els dos milions de persones de la Via Catalana –la manifestació més multitudinària d'Europa en el seu àmbit– no són absolutament res, ara considerin que reunir mil persones en un teatre els dóna dret a proclamar-se Societat Civil Catalana. Sí, sí, és clar, ja comprenem que són coses del supremacisme, és a dir, que mil dels seus valen per dos milions dels altres, però sembla una mica exagerat, oi? Però bé, fins i tot un infant s'adonaria que tot plegat no és res més que una operació desesperada per tal de suplir, mitjançant l'apropiació d'uns mots, la manca d'arguments per intentar retenir Catalunya subordinada a Espanya pels segles dels segles.

Sens dubte, el més noble seria que es llevessin el passamuntanyes –sobretot ara que fa tanta calor– i que diguessin obertament "som nacionalistes espanyols fins al moll de l'os perquè per a nosaltres no hi ha més nació que Espanya", però no poden. Necessiten segrestar els mots que els posen en evidència.

PUBLICAT 22 de Juliol

Negociar i votar"El principal adversari del 9-N poden arribar a ser els seus entusiastes més encegats"

Vicent SanchisTothom amb més d’un dit de front sap que Mariano Rajoy no acceptarà cap consulta a Catalunya. El president del govern espanyol repeteix com una cacatua sinistra l’article 2 de l’actual Constitució, que es fonamenta “en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Amb N majúscula inclosa. La divisa és innegociable per a Rajoy i

46

per a la majoria dels espanyols. Qui cregui una altra cosa pot continuar donant voltes a la sènia fins que s’acabi l’aigua. Per contra, és possible que Rajoy sí que sigui capaç de concretar una proposta en la línia que li demanen alguns empresaris catalans. Un diari de la capital d’anteriorment reconegut prestigi afirmava aquest dissabte passat que el president del govern espanyol estaria disposat a oferir un nou pacte fiscal a Artur Mas. És possible, però improbable. Perquè el mateix Rajoy ha posat com a condició per a concretar el primer gest, la primera “cessió”, que el president de la Generalitat retiri la consulta. I Mas no ho farà. Amb aquesta prèvia, ha de perdre el temps Artur Mas demanant reunions amb Mariano Rajoy? I tant! En joc hi ha, també, la imatge externa dels dos dirigents, dels seus governs i dels seus parlaments. Interessos i pressions a banda, la premsa internacional considera el president espanyol un intransigent. No fa gaires mesos es miraven Mas com un insolidari. Els papers han canviat. Jugar bé de cara a l’exterior és començar a guanyar una partida que serà llarga. La pitjor carta del govern espanyol, la seva pitjor cara també, és, precisament, la intransigència antidemocràtica. Per això la part catalana l’ha d’evidenciar i no pot aparèixer ella mateixa com a intolerant. Fa mesos que el president Mas va traçar el marc d’una hipotètica negociació, que ha de comportar necessàriament sotmetre qualsevol proposta de l’Estat, al mateix nivell que la que ha formulat el govern de la Generalitat, a la votació dels catalans. Un dret democràtic que ningú pot qüestionar i que dóna tot l’avantatge a la part catalana. Sempre és moment, doncs, de negociar. Dins aquests paràmetres i respectant el compromís que han assumit els dos principals partits que van guanyar les darreres eleccions al Parlament. Com també ho serà si es proclama la independència, per una o altra via, i cal pactar-ne les condicions amb el govern espanyol. En aquell moment caldrà continuar jugant amb tota la intel·ligència per suavitzar un procés que pot comportar riscos i sacrificis que no han de ser necessàriament insuportables per als catalans. Ningú llança cap tovallola amb reflexions semblants. I ningú és pusil·lànime ni derrotista si hi afegeix que, en el cas que finalment la consulta del dia 9 de novembre no es pugui fer dins el marc de la legalitat espanyola, caldrà tenir a disposició alternatives raonables. Caldrà preveure-les i fins i tot preparar-les. Unes eleccions plebiscitàries, la proclamació de la independència en el cas que les guanyessin les opcions que la proposessin i una confirmació posterior amb un referèndum tutelat per instàncies internacionals no semblen ser tampoc

47

consideracions quimèriques. La pressió popular, com més millor, és l’única garantia que pot fermar les posicions del govern i del Parlament de Catalunya. Aquesta pressió pot provocar resultats inimaginables ara mateix. És del tot necessària en la reivindicació de la consulta del dia 9. Però aquesta pressió es mantindrà –i augmentarà–, no afluixarà ni serà debades, si partits, institucions i entitats cíviques li ofereixen alternatives que superin qualsevol contratemps. El principal adversari del 9-N poden arribar a ser els seus entusiastes més encegats. 

PUBLICAT 23 de Juliol

Una declaració unilateral d’independència podria fer que Espanya necessités un segon rescat. La consultora nord-americana IHS avisa que una DUI de Catalunya podria disparar el deute de l'Estat al 116,4%

Londres (ACN).- La consultora IHS ha realitzat l’informe titulat 'Catalunya: possibles implicacions d'una secessió d’Espanya', on el consultor en Economia Global i Financera, Brian Lawson, afirma que la independència de Catalunya podria tenir un efecte "contagi" al País Basc i que "la fragmentació provocaria un gir en les recents millores de ràting i podria causar una crisi de finançament, forçant el país a tornar a demanar suport de la UE/Troika". Tot i així, Lawson assegura que un nou pacte fiscal o una independència "ordenada" són "més probables que una separació amb presses”. 

48

Tempesta econòmica per Espanya si Catalunya declara la independència unilateralment

"Anticipem que el govern català intentarà evitar una sortida hostil d'Espanya, amb més autonomia federal o independència fiscal, o amb un procés de separació negociat més lent i ordenat com a escenaris més probables", diu l'informe d'IHS. Amb tot, la consultora destaca que "el risc que ERC guanyi les eleccions i declari la independència unilateralment és ara significatiu". 

L'informe destaca el pes econòmic i fiscal de Catalunya dins de l'Estat espanyol, i diu que en cas d'independència, el deute espanyol podria pujar fins al 116,4% del PIB el febrer del 2014. A més, assegura que "la fi de les transmissions fiscals entre autonomies podrien incrementar els problemes de finançament" de comunitats com "Andalusia, Castella la Manxa i Extremadura" que necessitarien més "suport del govern central". El text afegeix que la situació seria "menor" en cas d'un nou pacte fiscal, però avisa que els proveïdors d'aquestes comunitats podrien patir "retards" en els pagaments. La DUI i les Eleccions plebiscitàries són una possibilitat real

La consulta IHS analitza la situació política dels darrers anys a Catalunya i considera "probable" que el govern espanyol porti la llei de consultes al Tribunal Constitucional. Això, per l'expert Lawson, provocarà la convocatòria d'eleccions anticipades a Catalunya, "celebrades com un plebiscit", per evitar fer una consulta que Espanya consideri "il·legal". "Tot i que una votació declarada il·legal probablement no tindria suport internacional, noves eleccions catalanes el 2015 suposarien un canal constitucional sòlid per permetre a la població de la regió expressar el seu desig de marxar d'Espanya", diu l'informe. 

L'expert assegura que, tenint en compte els resultats de les europees, "la possibilitat que ERC esdevingui el principal partit" a Catalunya és "substancial". "ERC ha insinuat que vol completar la secessió el 2016. Una declaració unilateral, per tant, és un risc i amenaça la pertinença de la regió a la Unió Europea i a l'Eurozona", diu l'informe.

PUBLICAT 24 de Juliol

49

25 de juliol de 1713. Comença el setge borbònic a Barcelona que durarà catorze mesos i que s’acabarà l’11 de setembre de 1714. Es lluita no solament per terra sinó també per mar, per assegurar les comunicacions i el proveïment de la població. Les darreres setmanes del setge només es manté la ciutat de Barcelona, el castell de Cardona, Castellciutat a la Seu d’Urgell i algunes altres guarnicions militars aïllades.

25 de juliol de 1909. Setmana Tràgica

Es coneix com Setmana Tràgica als esdeveniments succeïts a Barcelona i altres localitats catalanes, entre el 25 de juliol i el 2 d'agost de 1909. El detonant d'aquests fets va ser la mobilització de reservistes per al seu enviament a la zona de Melilla, on el dia 9 del mateix mes havia començat la Guerra de Melilla, per a molts motivada exclusivament pel descobriment l'any anterior d'unes mines propietat d'una societat controlada pel Comte de Romanones, el Marquès de Comillas i el Comte de Güell.

Aquesta mobilització és molt mal acollida per les classes populars, ja que, a causa de la legislació de reclutament, es podia quedar exempt de la incorporació a files mitjançant el pagament de sis mil rals, quantitat que no estava a l'abast dels més pobres (el sou d'un obrer de l'època no era de més de 5 pessetes o 10 rals al dia). D'altra banda, els reservistes majoritàriament ja eren casats i amb família al seu càrrec.

Anem per feinaHo vaig escriure fa molts mesos: Espanya ja no ens pot derrotar, però nosaltres podem perdre. En realitat nosaltres som el principal enemic nostre. Per la nostra capacitat eterna de dubtar, pel pessimisme històric, per la pràctica habitual de l'enveja, per la por de guanyar.

Aquesta setmana l'estat ha començat a intensificar l'ofensiva. Li queda massa poc temps i ha de posar tota la carn al foc. Ho va fent. Ha convençut Merkel, Hollande i Valls perquè diguen allò que vol que diguen. Ha presentat unes balances fiscals que fan riure, però que permeten als diaris de Madrid de passar a l'ofensiva. Fins i tot aquests de la SC s'han permès de publicar un vídeo ridícul qüestionant la xifra de participants en la Via Catalana. Només és l'inici de l'ofensiva final i més val que estiguem preparats. Perquè ells dispararan amb tot allò que tinguen a l'abast, units i conjuntats, sense importar-los si és veritat o mentida, si fan el ridícul o si, com han fet amb les balances fiscals, creen una situació encara pitjor que la que tenien.

No em preocupa gens, tot plegat. Això no alterarà prou la realitat del país per a fer-nos perdre. En canvi, no acabe d'entendre per què dins

50

del sobiranisme hi ha qui vol posar entrebancs o sembrar el dubte sobre qualsevol cosa. Sistemàticament. Alguns sobiranistes sembla que dediquen tant d'esforç a criticar el procés que no els queda temps per a treballar per la independència. Tot es fa mal fet. Tothom s'equivoca. No hi ha res que puga funcionar. Ja ho sé que en aquest país el mullader ens agrada però, francament, no us sembla que això que hi ha en joc ara és massa important?

Nosaltres tenim unes seguretats i crec que és en això que ens hem de fixar. No pas en els rumors destructius ni en l'especulació derrotista. 

Sabem que Mas no pactarà res amb Rajoy sense pactar abans amb els altres partits. Sabem segur que l'Onze de Setembre serà un gran èxit que demostrarà una vegada més que som la majoria del país. Sabem que el parlament aprovarà una llei de consultes que potser podem criticar --jo ja ho vaig fer--, però que serà l'instrument que obrirà la porta a la consulta. I sabem segur que el president de la Generalitat signarà el decret cridant a la consulta. No és prou saber? Si les circumstàncies canvien, ja en parlarem quan canvien. Però quin sentit té dedicar-se a la desinformació activa, al rumor desaforat, a l'especulació embogida, mentre hi ha tantes certeses sobre la taula? Hi ha la consulta, hi ha una data i una pregunta que inclou la independència com a possibilitat. I hi ha des dels demòcrata-cristians als anticapitalistes units en un acord públic sobre com hem de fer-ho. A algú li sembla que això siga poca cosa? Algú creu que açò no és un programa immediat, fins al 9 de novembre, que reclama tota la nostra atenció? Doncs deixem de fer el babau i estiguem per la feina. Que ara toca guanyar.

PUBLICAT 25 de Juliol

L'hora de guanyar el futur

51

El nostre cas interessa als nostres veïns europeus, que saben que la llibertat d'un poble està lligada a la llibertat de tots els altres

Muriel Casals Couturier

D'aquí menys de 4 mesos els catalans serem cridats a votar. Anar a les urnes és sempre important i ho fem amb molt respecte, però el 9N serà una votació especial, transcendent. Serem preguntats sobre quina relació volem que Catalunya estableixi amb Espanya. És a dir, expressarem quina volem que sigui la nostra situació al mapa polític internacional. Ara tenim l'oportunitat de decidir si en els futurs mapes hi haurà un color més, el color català.

Situar-nos dins d'Europa amb el nostre propi estat és la culminació de l'esperança de generacions de catalans que de manera tenaç, sense defallir en els moments més durs, han treballat amb l'objectiu de la sobirania. Hem dit i hem repetit que som una nació; durant molt temps ens definíem com una nació sense estat. Ara volem ser un país normal i, com els altres països, volem ser una nació amb les seves estructures d'estat. Amb eines per decidir sobre el seu present i el seu futur. Volem un estat perquè és l'instrument necessari per fer política en el sentit més ampli i més noble de la paraula. Volem que el nostre govern pugui aplicar les polítiques que asseguraran una societat més justa, més equitativa, més dinàmica. Volem viure en un país on els diners públics s'apliquin amb el doble criteri de la racionalitat econòmica i la justícia social.

Som una població en un estat de tensió positiva, i això enforteix la democràcia. Som molts els qui ara mateix dediquem el nostre temps lliure a aconseguir avançar amb intel·ligència i amb voluntat, perquè el resultat de la consulta del 9N expressi el compromís dels ciutadans amb el país. Un país que construirem junts els qui haurem votat opcions diferents.

Per tot això, Òmnium Cultural i l'Assemblea Nacional Catalana impulsem la campanya unitària de la societat civil Ara és l'hora. Per garantir que la consulta es farà el 9N i que el sí serà àmpliament majoritari. Amb la implicació de moltes altres entitats amb les quals ja fa temps que fem feina junts i d'altres que es van sumant al procés. Amb un primer moment crucial en el seu desenvolupament: la Via Catalana 2014, la V, que farem el proper Onze de Setembre. Amb una manifestació extraordinàriament massiva, una altra diada en què ens direm a nosaltres mateixos i al món que volem ser un país lliure i que ho volem aviat.

52

Som molts els que ho volem. I sortosament, també són molts els que ens observen. El nostre cas interessa als nostres veïns europeus, que saben que la llibertat d'un poble està lligada a la llibertat de tots els altres. Un país no pot sentir-se lliure si n'oprimeix un altre, i en democràcia no es pot imposar a ningú quina és la seva nacionalitat. Per això, estem convençuts que el nostre moviment s'inclou en la construcció d'una Europa millor en què espanyols i catalans viuran lliurement la seva relació cordial.

Per al 9N queden poc més de 100 dies, així que Ara és l'hora que tots hi posem el nostre granet de sorra; tots som necessaris i el repte s'ho val. Les fórmules de participació són variades i s'adapten a les possibilitats de cadascú. D'aportar temps i fer-se voluntari, perquè volem ser-ne 100.000, o de fer un donatiu, perquè la campanya només es finança amb les aportacions privades dels seus col·laboradors i la venda de marxandatge.

Tenim el futur a les nostres mans i compartir aquesta gran aventura ens omple d'il·lusió. Tots els qui estem convençuts som un element de campanya i hem d'encomanar el nostre optimisme als qui dubten. Explicar el nostre projecte de futur als qui no el comparteixen, amb arguments i assegurant-los el més estricte respecte.

Ara és l'hora de la unitat i de la generositat. De treballar intensament però amb el màxim rigor. Ara és l'hora de la gent, de ser valents. Ara és l'hora de la democràcia, de votar i de guanyar. Ara és l'hora de fer realitat un somni.

PUBLICAT 26 de Juliol

27 de juliol de 1977. L’Estat espanyol ratifica el Pacte internacional dels Drets Civils i Polítics de 1966, que al seu article 1 comença proclamant: Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació”, i al final d’aquest article afegeix que els estats part en aquest pacte “promouran l’exercici del dret a l’autodeterminació i respectaran aquest dret d’acord amb les disposicions de la carta de les Nacions Unides”

Els independentistes catalans no temen l'aïllament internacional, segons un estudi

53

Publicat per dos investigadors al bloc de política europea de la London School of Economics (LSE)

 'El govern espanyol hauria d'enviar missatges més positius als catalans si vol reduir el suport a l'independentisme.' Aquesta és una de les conclusions de l'anàlisi aprofundida del cas català publicada ahir al bloc de política europea Europp de la London School of Economics. En són autors Diego Muro i Martijn Vlaskamp, dos investigadors de l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals (IBEI). L'enquesta que han fet desmenteix que la por a l'aïllament internacional d'una Catalunya independent sigui determinant perquè els catalans prefereixin romandre a l'estat espanyol.

Els investigadors van proposar a mil dos-cents enquestats diverses hipòtesis sobre la pertinença a la UE d'una Catalunya independent. I en comenten els resultats: 'Fins i tot quan hom els parla de l'expulsió de la UE, el 55% opta per la independència. I en vista de la possibilitat que es mantingui a la UE, la secessió rep el 60% del suport.' Conclouen que les amenaces no són efectives, perquè el suport a l'independentisme és estable en tots els casos.

Els autors remarquen que els qui es consideren tant 'catalans com espanyols' tendeixen a canviar més d'opinió segons la hipòtesi presentada que no pas els qui es consideren 'només catalans' o 'només espanyols' (tal com mostra el gràfic de la dreta). I aquest fet, diuen, referma la seva tesi perquè les amenaces no serveixen de res amb qui té les idees molt clares.

També expliquen que, tot i que és cert que entre les principals preocupacions dels catalans hi ha la desocupació, els problemes econòmics i la corrupció política, la campanya independentista té èxit perquè un nou estat significaria una oportunitat de resoldre'ls.

Els autors recomanen a Madrid de fer 'propostes específiques sobre la reforma constitucional, un nou sistema de finançament, la protecció de la llengua catalana i la millora de la sanitat i l'educació'. Tanmateix, constaten que 'el desig ardent d'independència és gairebé irreversible'.

L'article explica la base social sòlida del moviment independentista i destaca la feina que fan centenars de voluntaris. Contraposa 'l'actitud de desdeny, negligent i fins i tot intimidatòria del govern espanyol' amb la campanya pro-independència, que compta amb 'molta gent entusiasta que recull signatures i organitza xerrades i accions durant el temps lliure'.

'El govern espanyol hauria d'enviar missatges més positius als catalans si vol reduir el suport a l'independentisme.' Aquesta és una de les conclusions de l'anàlisi aprofundida del cas català publicada ahir al bloc de política europea Europp de la London School of

54

Economics. En són autors Diego Muro i Martijn Vlaskamp, dos investigadors de l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals (IBEI). L'enquesta que han fet desmenteix que la por a l'aïllament internacional d'una Catalunya independent sigui determinant perquè els catalans prefereixin romandre a l'estat espanyol.

Els investigadors van proposar a mil dos-cents enquestats diverses hipòtesis sobre la pertinença a la UE d'una Catalunya independent. I en comenten els resultats: 'Fins i tot quan hom els parla de l'expulsió de la UE, el 55% opta per la independència. I en vista de la possibilitat que es mantingui a la UE, la secessió rep el 60% del suport.' Conclouen que les amenaces no són efectives, perquè el suport a l'independentisme és estable en tots els casos.

Els autors remarquen que els qui es consideren tant 'catalans com espanyols' tendeixen a canviar més d'opinió segons la hipòtesi presentada que no pas els qui es consideren 'només catalans' o 'només espanyols' (tal com mostra el gràfic de la dreta). I aquest fet, diuen, referma la seva tesi perquè les amenaces no serveixen de res amb qui té les idees molt clares.

També expliquen que, tot i que és cert que entre les principals preocupacions dels catalans hi ha la desocupació, els problemes econòmics i la corrupció política, la campanya independentista té èxit perquè un nou estat significaria una oportunitat de resoldre'ls.

Els autors recomanen a Madrid de fer 'propostes específiques sobre la reforma constitucional, un nou sistema de finançament, la protecció de la llengua catalana i la millora de la sanitat i l'educació'. Tanmateix, constaten que 'el desig ardent d'independència és gairebé irreversible'.

L'article explica la base social sòlida del moviment independentista i destaca la feina que fan centenars de voluntaris. Contraposa 'l'actitud de desdeny, negligent i fins i tot intimidatòria del govern espanyol' amb la campanya pro-independència, que compta amb 'molta gent entusiasta que recull signatures i organitza xerrades i accions durant el temps lliure'.

PUBLICAT 27 de Juliol

La reunió de Mas i Rajoy, pel forat del panyDimecres vinent el president Mas visitarà el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, a la Moncloa. La idea és parlar una mica d'això del procés d'independència. Després de molts mesos demanant-li audiència per tractar d'aquesta qüestió, Rajoy ha accedit

55

a rebre el president dels catalans del Principat. Tots sabem que les posicions són impossibles d'acostar. El cap dels espanyols no vol permetre en absolut que es consulti el poble de Catalunya sobre el seu futur. El cap dels catalans no pensa desdir-se del compromís contret a les urnes de sotmetre la independència a referèndum o consulta. Rajoy pot renunciar a la seva posició? Ho pot fer Mas? Hi ha cap punt de trobada possible? Si la resposta a aquestes tres preguntes és que no, què carat diran Rajoy i Mas a la reunió de dimecres? Heu estat mai en una reunió de presidents a la Moncloa? Mirem d'imaginar-nos-ho i establir unes quantes hipòtesis:

—Hola, buenos días, señor president. Bienvenido.—Buenos días, señor Rajoy. ¿Como está usted?—Muy bién, señor president. Si le parece, podemos continuar en catalán; pues necesito practicar un poco. Hace ya demasiado tiempo que no tengo oportunidad alguna.—Molt bé. Em sembla 'estupendu'.—Passi, passi. Això és casa seva.—Ja hi som!—Digui?—No res, no res. Entrem, entrem.

Els dos homes seuen en un tresillo d'un color blanc trencat, un objecte a l'abast estètic de ben pocs.

—Bé, vostè dirà per què em volia veure amb tanta insistència…—Miri, com ja deu saber, a Catalunya hem emprès un procés d'autodeterminació per a decidir quina mena de relació volem tenir d'ara endavant amb Espanya i amb el món. A diferència del que acostumen a dir els seus mitjans de comunicació, és un moviment nascut des de baix, des de la societat civil, que ens ha obligat els partits a espavilar-nos i donar sortida a les demandes del poble.—Bé, tot això és molt discutible. Si haguessin fet veure a la gent que aquestes demandes no tenien cabuda en l'ordenament jurídic espanyol i que per això eren impossibles, ara no ens trobaríem en aquesta situació. Enlloc d'això, vostès van engrescar encara més els ànims amb falses promeses que no es podran complir.—Miri, tot això és molt discutible també. Però més enllà de trobar qui és el responsable d'haver arribat a la situació actual, si ens hem de reunir és per trobar-hi una solució i no pot ser cap altra sinó l'exercici de la democràcia. Votar és normal en un país normal, oi?

Rajoy s'alça visiblement neguitós. Està molest per haver d'escoltar determinades coses…

—Com vostè ja sap, la democràcia tan sols pot funcionar en un marc legal establert. I aquest no pot ser cap altre sinó la constitució espanyola. Qualsevol cosa que no sigui reconeguda a la constitució, no pot considerar-se un fet democràtic.—Home! No em digui això, senyor Rajoy. Vostè sap perfectament que

56

la democràcia és prèvia a la constitució i a qualsevol llei. Les lleis i les constitucions no són res més que el resultat de la voluntat democràtica expressada a les urnes. I és això, justament, que volem fer.—Podríem estar aquí discutint hores sobre aquesta qüestió. Però, sap què? No és un problema de qui tingui la raó --que sóc jo--, sinó que vostè no té la capacitat legal de fer això que vol fer, i jo tampoc no la hi penso concedir. A veure si ens entenem!—Bé, ja és bo que comenci a parlar clar. El problema no és si podem o no podem, sinó si vostès pensen permetre-ho. És a dir, és una qüestió de poder, no pas de raons.—Exacte! Jo no ho hauria expressat més clarament. Ara ho ha entès.—Sí… diria que fa temps que ho he entès, això. Ara digui'm: què pensa fer per impedir que votem el 9 de novembre. Nosaltres aprovarem una llei que té la cobertura d'un dels articles de l'estatut que vostès no van tombar al congrés ni tampoc al Tribunal Constitucional. Aquesta llei ens permetrà de consultar els catalans sobre el seu futur sense passar per damunt de la legalitat vigent. Què faran per impedir-ho?—Quina pregunta més innecessària… Ja ho sap prou bé que suspendrem la seva llei i també la convocatòria de la consulta. A partir d'aquí, serà decisió seva si volen eludir la suspensió i assumir-ne les conseqüències.—Però vostè no ho veu que quedarà molt malament davant del món si impedeix a un poble que vagi a votar pacíficament?—Davant de qui? Que no sap com funciona el món? Que li sembla que la comunitat internacional interferirà en una qüestió interior espanyola? Em sembla que vostès confien massa en el món.—Potser sí. En qualsevol cas, no deu voler tenir un conflicte encallat pels segles dels segles. De debò que no proposa cap sortida a la voluntat dels catalans de decidir el seu futur?

Rajoy s'adona que no ha ofert ni un got d'aigua al seu convidat. I ho fa. Torna a seure després de fer unes quantes voltes per la sala. És el moment de concretar. El debat entre legalitat i legitimitat democràtica ja fa temps que s'ha esgotat. Ara cal desencallar la situació.

[Hipòtesi 1]

—Vostè em demana si no proposo res. I jo ja li he dit unes quantes vegades que quan la situació econòmica del país hagi millorat podrem parlar d'un nou pacte fiscal que satisfaci les seves necessitats. També podem parlar del blindatge de competències i el respecte a la identitat regional. Però per a fer-ho possible, cal que aturin la deriva secessionista i ens donin una mica de temps.—Senyor Rajoy, ja fa molt de temps que m'afaito. Oi que m'entén? De promeses n'han fetes moltes, però n'han complert ben poques. Oi que no cal que li posi exemples?—Dilluns vaig rebre el nou secretari general dels socialistes aquí

57

mateix. Vam acordar que li podíem oferir un pacte d'estat, amb un compromís explícit de tots dos partits, sempre que vostès renunciessin a la consulta secessionista.—Jo tinc un compromís amb el poble de Catalunya i amb dues terceres parts del parlament. No puc desdir-me'n ni ho vull fer. Crec que l'única sortida que pot tenir la gran desafecció dels catalans amb Espanya és l'expressió democràtica a les urnes. Una cosa diferent és si vostès volen concretar la seva proposta i que la incorporem al referèndum perquè la gent decideixi entre la seva opció i la independència.—De cap manera! Vostè es pensa que jo estic disposat a legitimar un referèndum independentista amb una proposta de l'estat? No ho ha entès. Li he dit que l'única condició per a negociar aquesta proposta seria la retirada d'això que vostès anomenen 'el procés'.—Vol dir que no pensen fer una oferta concreta, sinó que ens ofereixen negociar una oferta? Potser és vostè qui no ha entès la demanda del poble català. Si vol incorporar una proposta al referèndum, pot fer-ho abans de la convocatòria que es farà el setembre. Estic segur que hi ha temps de sobres d'escriure la seva oferta als catalans i signar-la conjuntament vostè i en Pedro Sánchez.—Ja veig que està obsessionat amb aquesta consulta. Li demano que s'ho repensi pel bé de l'estabilitat i de tots plegats. Jo, en lloc seu, no plantaria cara a l'estat espanyol. En tres-cents anys han rebut cada cop que ho han intentat. Torni a la via del pacte, del diàleg i del seny.—Senyor Rajoy, m'ha anat bé de comprovar que no vol fer cap gest. Però si s'hi repensa, espero que s'afanyi. Ni vostè ni jo no controlem el temps de la història.

[Hipòtesi 2]

—Que si no li proposo res per permetre que facin el referèndum secessionista? Ja ho sap prou bé que no el faran mai aquest referèndum. No entenc per què vol portar la seva gent a la frustració.—Escolti, senyor Rajoy, allò que farà sentir frustració al poble de Catalunya serà no poder votar el 9 de novembre. I el principal responsable d'aquesta sensació serà vostè. No vulgui passar a la història com el president que va prohibir la democràcia a Catalunya.—Escolti bé això què li diré: no em tremolarà el pols si cal actuar amb contundència perquè vostè no compleix l'ordenament jurídic i les sentències dels tribunals. No em tremolarà. La meva obligació és vetllar pel futur d'Espanya i la integritat territorial. Vostès s'han inventat una deriva secessionista que no porta enlloc. I qui s'arrisca davant de la història és vostè. No s'equivoqui.—I què pensa fer? Jo no vull de cap manera una situació de conflicte obert. Però tampoc no renunciaré al meu compromís amb la societat catalana. No és pas cap obsessió meva. És l'obsessió lògica d'un poble que ha estat molt maltractat i que ja no aguanta més. Li demano que repensi la seva posició i, si més no, toleri les votacions del 9 de novembre.—Si jo hagués de desdir-me de la meva oposició frontal a la seva

58

ofensiva nacionalista, voldria dir que no estic preparat per a ser al capdavant del poble espanyol. Sé perfectament quina és la meva obligació i no penso actuar com un covard.—Senyor Rajoy, vostè no està a l'altura del segle XXI i d'un país que forma part de la Unió Europea. La història el jutjarà. I a mi també.—Vagi amb compte, que no sigui un tribunal d'ordre que el jutgi a vostè.

[Hipòtesi 3]

—La proposta per sortir d'aquest atzucac on s'han posat vostès mateixos ja li he dit moltes vegades quina és: constitució, constitució i constitució.—Això no és cap sortida. Ja ho sap. És la trampa de sempre. Sap perfectament que no hem tingut, no tenim ni tindrem mai la majoria necessària per a canviar la constitució espanyola. Si no hem tingut ni la força que calia per a reformar el nostre propi estatut!—Miri. Els temps canvien. Ja ha vist que a les últimes eleccions s'han enfilat aquests del Podem. Això ho han de veure com un senyal de la possibilitat del canvi. Vostès han tingut molta influència en els governs espanyols quan no tenien majories absolutes…—Vostè i jo sabem perfectament --perquè n'hem estat protagonistes-- que això no és cert. La minoria catalana a Madrid ha pogut aconseguir algunes concessions a costa d'aguantar coses totalment impresentables. Si us plau, parli seriosament. No pot pretendre que esperem a veure si les majories canvien a Espanya.—Catalunya és Espanya.—Ho ha estat fins ara. Però volem decidir si continua essent-ho.—Li agrada el futbol?—Una mica, però no en sóc un gran afeccionat. Tampoc no tinc temps per a mirar-me'l.—Bé, no li sembla que la victòria de 'la roja' al mundial de Sud-àfrica va ser un bon moment del nostre país?—Segur que molts ciutadans ho van viure amb joia i alegria. És clar que sí. Però les preocupacions de la gent no es resolen a cop de bon futbol.—Ens hauríem de proposar l'objectiu comú, de tots els espanyols, de recuperar el lideratge futbolístic mundial. Si fem això, podem apaivagar el fervor nacionalista dels catalans.—No crec que això que proposa serveixi de res. El problema no ve de no haver passat de la fase de classificació al Brasil, sinó de la manca d'un finançament just, dels atacs sistemàtics a la llengua i al model d'escola catalana, i a la destrossa que el Tribunal Constitucional va fer l'estatut que havia aprovat la ciutadania de Catalunya.—Ui! Tot això ja ho entenc. Però si fins ara ho han aguantat, què ha canviat ara?—Home… Aquests últims anys l'ofensiva recentralitzadora ha estat total. I ens han tractat amb un menyspreu que no era habitual.—Per això li ho dic. Cal que trobem un objectiu comú… un propòsit… un anhel col·lectiu que faci que l'aigua torni al riu. Deixem-nos un

59

temps per pensar-hi.—Ho diu seriosament? Bé. Ja s'ho trobarà.

[Hipòtesi 4]

—Senyor president, vostès han portat la situació al límit de les possibilitats de la llei. S'equivoquen fent aquest plantejament secessionista. No tindran res a fer fora de la Unió Europea i sense aliats internacionals.—Bé, aquest és el risc que volem assumir. Però primer cal que parli el poble de Catalunya a les urnes. Li demano que no presenti cap recurs contra la llei de consultes que aprovarem al setembre. No li demano que s'impliqui en la convocatòria del 9-N. Això ja ens va quedar clar que no ho pensaven fer. Però sí que pot acceptar una llei que té l'empara de l'estatut aprovat i validat pel Constitucional.—Tinc una part molt important del partit i de la societat espanyola que demana que planti cara sense concessions a la seva ofensiva secessionista. Si no ho faig, puc perdre el control del partit, del govern i d'algunes institucions de l'estat.—En sóc conscient. Però si impedeix que votem, tindrà un problema encara més greu a Catalunya i ens obligarà a agafar la via més directa i contundent. Li demano que accepti la consulta.—Acceptar és un verb massa fort. Això no ho faré mai. En qualsevol cas, puc fer veure que no existeix. Tingui ben clar que d'aquesta manera no reconeixerem mai el resultat que pugui tenir. I no negociarem res que derivi d'aquesta consulta.—No li demano res més que ens deixin fer. Si la gent no vota, tindrem un problema molt greu i la situació es pot descontrolar completament. Més val que ho fem civilitzadament. Els qui no vulguin la independència ho tenen ben fàcil: poden votar que no.—Com ja es pot imaginar, en cas de no presentar cap recurs contra la llei, tampoc no legitimarem aquesta martingala consultiva amb la nostra participació. Serà una votació d'independentistes per a independentistes. Vostès quedaran contents i tot continuarà igual.—El sol fet que prengui en consideració aquesta possibilitat ja em satisfà.—No deu pensar que aquest gest el farem en canvi de res?—Jo esperava que sí, però digui…—Vostè ha de dimitir. Les conseqüències per a mi poden ser devastadores. Però vostè ha de dimitir i deixar el seu lloc a en Duran. Ell pilotarà aquesta nova situació. Ell sabrà acontentar els catalans amb la consulta, però també sabrà fer-los veure que els seus somnis no porten enlloc. Vostè ja s'ha cremat. No pot fer res que no sigui sortir de l'escena.—Caram. Aquesta contrapartida sí que no l'esperava. Miri, deixi'm que m'ho pensi uns quants dies i que parli amb els meus amics d'Esquerra a veure com ho veuen, d'acord?

No. Certament, aquestes possibilitats no són prou realistes. Aquí hem

60

presentat quatre hipòtesis: el joc de l'oferta de la tercera via; l'amenaça contundent; la via de tocar la flauta; i l'acceptació trampa de la consulta. No sabem què es diran aquests dos senyors que arriben a la reunió amb les posicions completament fixades i sense marge de maniobra. Hem fet l'exercici d'imaginar la conversa de dimecres vinent. Però el fet més interessant no serà què s'hauran dit, sinó què n'expliquen a fora.

La política són fets, però sobretot és l'art d'interpretar-los i de transmetre un relat propi sobre aquests fets. I això és l'única cosa que els queda per fer a Mas i Rajoy. Qui aconseguirà imposar el seu relat? Ja ho veurem. Però segur que a Espanya faran cas d'allò que els explicarà el govern espanyol amb filtracions als seus mitjans. I a Catalunya ens escoltarem el president Mas i tot allò què es digui a Madrid. Segur que alguns, aquí, estaran disposats a donar més credibilitat a les intoxicacions que arribin des d'allà, però per sort són una minoria cada vegada amb menys poder d'influència.

Sigui com sigui, dimecres serà l'última oportunitat de pactar res amb l'estat espanyol sobre la consulta. A partir d'aquí, la decisió serà només nostra.perecardus@mesvilaweb.cat

PUBLICAT 28 de Juliol

11-S, 9-N: ara toca sumar Hi ha hagut una elit burocràtica, de poderosos i de ‘lobbies' que han fet de la seva vida al servei d'Espanya el seu negoci

Miquel Sellarès

El nostre és un país que no necessita l'enemic extern, en tenim prou amb l'intern. Les enveges, els partidismes, els interessos, els quintacolumnistes del negoci amb l'Estat, etc., són els veritables enemics del procés històric que estem duent a terme. Conscients, doncs, de les nostres debilitats i flaqueses, hem de tenir en compte

61

que ara ens cal sumar la diversitat i que no és l'hora de filar prim. És el moment de sumar tots aquells que volen, amb un nou estat i amb la independència política, ésser ciutadans normals d'una nació com la catalana, que, amb tot el seu potencial, ha estat tres-cents anys sota la tutela d'una altra nació.

Per aconseguir vèncer no n'hi haurà prou d'omplir el país de V massives ni tampoc amb la concentració final de l'Onze de Setembre (que ha d'ésser massiva, potent, contundent i pacífica). Haurem de ser capaços d'unir, també, generacions de catalans diversos i plurals –com ja vàrem fer amb la Via Catalana– que tinguin el somni compartit d'arribar a Ítaca, tot i que aquests tinguin –potser– projectes socials diferents per a Catalunya. No és l'hora d'establir ni matisos ni projectes concrets, com ja ha passat en altres latituds quan s'avança en l'etapa final d'assolir la plena sobirania nacional. Ara toca sumar cadascun dels ciutadans del país, sigui quin sigui el seu origen, la seva llengua, el seu estrat social i la seva capacitat laboral o intel·lectual.

Tots som conscients que construir un estat és una tasca que farem el segle XXI, la qual cosa ens permetrà, en el marc social d'Europa, intentar superar les xacres dels estats consolidats i també les arquitectures socials i polítiques d'aquests. Catalunya, doncs, construirà el seu estat, i aquest ha de ser nou però necessitarà el mandat democràtic d'una gran majoria: els ciutadans, amb el seu vot, donaran la majoria a aquella opció política que ofereixi un projecte nou.

Seria una equivocació política, però, a dia d'avui, voler concretar massa el projecte d'estat. Les divisions que això podria provocar serien usades per l'enemic i la quinta columna per dividir i encendre la nostra societat. I restar, així, vots i voluntats al sobiranisme. Aquells que volem votar el sí i sí hem de ser conscients que en la primera partida de la negociació amb l'Estat no hem de perdre ningú pel camí. Per això, i des d'aquí, faig la proposta que tothom –per uns mesos com a mínim– enterri sota terra i en el fons dels seus pensaments el signe menys, que és l'eina que intentaran usar per dividir-nos. Es tracta de donar suport a la primera partida, la del 9-N, perquè després vindrà una llarga negociació amb l'Estat i amb la comunitat internacional. I si no som forts i tenim un mandat majoritari democràtic serà molt difícil la negociació.

L'Estat, les seves estructures, els seus poders fàctics, els seus serveis secrets i les clavegueres corresponents faran tot el possible per destruir el procés sobiranista, però a mi aquests elements contraris al procés no em fan por. La seva inutilitat manifesta i la seva incompetència es demostren dia a dia. Allò que em preocupa és l'enemic intern, com tantes vegades he dit. Perquè, de vegades, els sobiranistes no tenim en compte que hi ha hagut una elit burocràtica, de poderosos i de lobbies que durant dècades han fet de la seva vida

62

al servei d'Espanya el seu negoci. Aquests han viscut de col·laborar amb els poderosos de Madrid, amb el lobby del Bernabéu, amb les empreses del Butlletí Oficial de l'Estat, i també amb les que estan a l'Íbex 35... Tots ells són, també, una part de Catalunya i una –alerta– de molt perillosa, perquè, tot i que avui ja no té la importància de fa uns anys, aquesta elit burocràtica pot intentar torpedinar el procés.

Sense por: aquest estiu hem de fer el màxim d'activisme i hem d'intentar arribar fora dels sectors de la nostra societat convençuts de la independència per assolir els indecisos, els indiferents, les minories de diferents orígens que conviuen amb nosaltres. I els hem d'engrescar en el projecte de construir un estat nou.

Vindran dies de dificultat i haurem d'estar al costat de les nostres forces polítiques sobiranistes i les nostres institucions. Ni un sol pas enrere. Tots a l'Onze de Setembre d'aquest 2014 i a empènyer el 9-N.

PUBLICAT 29 de Juliol

Eduard Vinyamata: 'Si entressin els tancs a la plaça de Sant Jaume, els turistes s'hi farien fotos'Entrevista al conflictòleg, que defensa una Catalunya independent sense exèrcit convencional

 

Una Catalunya independent no hauria de tenir un exèrcit convencional; hauria de bastir una agència nacional de seguretat que integrés professionals dels cossos de seguretat i d'entitats i organitzacions de cooperació. I aquests professionals haurien de treballar amb unes altres armes: les de la prevenció dels conflictes i de la violència. És el parer d'Eduard Vinyamata, director del Campus per la Pau i la Solidaritat de la UOC i reconegut conflictòleg. En aquesta entrevista, Vinyamata també opina sobre la possibilitat d'una intervenció militar a Catalunya per part d'Espanya.

—Una Catalunya independent hauria de tenir exèrcit?—No és qüestió de tenir-ne o no, sinó de garantir la seguretat de Catalunya i els ciutadans per poder viure en llibertat. Tradicionalment s'ha fet amb un exèrcit regular. Hi ha molta gent que no n'és partidària, i diria que jo tampoc. Perquè l'exèrcit viola els drets humans que tots els governs han signat i que s'han de respectar.

—Els viola per definició?—Sí, és clar. Perquè per a actuar ha de reprimir la llibertat, matar i

63

destruir. Tot exèrcit té la tecnologia preparada per a fer això i, si cal, per a destruir vides humanes i el patrimoni social i eliminar les llibertats per poder exercir la defensa i imposar la seguretat. Tots els exèrcits ho fan. Tenen armament i per això actuen com actuen. Podem pensar que no hi ha sortida, perquè la inseguretat, el crim, la possibilitat de rebre agressions és una constatació. Per tant, cal tenir alguna cosa. Potser no s'ha de tenir un exèrcit, però tampoc no s'ha de deixar un país, com Catalunya, indefens. S'ha de tenir alguna mena d'agència de seguretat que substitueixi les armes tradicionals (armes de foc, biològiques, nuclears) pel coneixement científic sobre els conflictes i la violència i la manera pragmàtica d'intervenir-hi.

—Però l'exèrcit també pot tenir una funció defensiva en cas d'una agressió. Ens podem defensar amb aquests altres instruments? —Sí, és clar, aquesta és la idea. Si no, seria una irresponsabilitat gravíssima, deixar un país indefens.

—Com es fa?—Utilitzant unes altres armes, que són el coneixement sobre la violència. Nosaltres ensenyem això a policies, militars, diplomàtics. Els ho ensenyem segons casos reals i pràctics, sobre el terreny.

—Quin exemple ens en podeu donar?—Hi ha un militar espanyol, comandant en exercici, que va ser a Kossove durant el conflicte i que ha participat en els nostres cursos. Va haver de presentar un exemple pràctic d'aplicació dels coneixements adquirits. I va narrar un acte militar. Tenia l'ordre d'anar a desarmar un poble on la població civil era fortament armada. Els seus superiors li van ordenar que els desarmés. I va considerar si utilitzar els protocols militars clàssics o els coneixements que havia après. En comptes d'anar a parlar amb qui normalment té les armes, que són els homes, va anar a parlar amb les dones. Perquè psicològicament hi ha un matís: els homes estan disposats a defensar la seva gent i, per tant, a fer servir la força; i les dones, a protegir-la.

—Em feu pensar en la desobediència civil com els de Gandhi o de Martin Luther King.—Exacte. En el cas de la independència de l'Índia es van utilitzar armes no violentes. Casos com aquest aporten pautes, i si més no demostren una cosa, que el combat no violent dóna resultats. Hi ha uns altres casos que he viscut i en què he participat, per exemple a l'Amèrica Llatina, amb bandes de crim organitzat, en què la policia no podia fer res; barris sencers en què hi havia assassinats diaris i la policia no podia fer-hi res. Amb una fundació en què vaig col·laborar, en sis mesos es va reduir el crim i els assassinats d'un 60%. No hi ha cap cos de seguretat capacitat per a fer una cosa així.

—Però si això s'ha de traslladar a la dimensió d'un estat, com es fa? És més complex.

64

—Estem acostumats a la violència, a aconseguir les coses amb més força o menys. I estem poc acostumats a les tècniques no violentes i pacífiques d'intervenció en conflictes violents. Però el cas de Gandhi a l'Índia va demostrar que es podia aconseguir. I n'hi ha més casos, com a Dinamarca a la Segona Guerra Mundial amb l'ocupació nazi, on es van crear focus de resistència que no van poder vèncer.

—Algú podria pensar que és anar amb el lliri a la mà, renunciar a un exèrcit quan tots els estats que envolten Catalunya sí que en tenen.—Hi podria haver una mena d'exèrcit, amb aquest nom o amb un altre, per exemple agència nacional de seguretat, que tingués les funcions de garantir la seguretat i la defensa. Però que no utilitzés la violència ni armes de destrucció. Aquesta mena de persones parlarien de tu a tu amb militars amb armes de foc, perquè tenen el mateix ofici. Al marge de qüestions de denominacions i de conceptes, l'únic que val en temes de seguretat i de defensa són els resultats. Que hi hagi resultats tangibles; no hipotètics, sinó reals. Els objectius són els mateixos, però utilitzem armes diferents.

—Quina estructura hauria de tenir aquesta mena d'exèrcit en un estat català, quins professionals l'haurien de formar?—Jo diria que les persones que ja treballen en aquest camp. Hi ha cossos de seguretat i exèrcits que es passen al nostre bàndol. És a dir, professionals que assumeixen que la seva professió té un alt risc, acostumats a treballar en equip i molta gent d'ONG. Creu Roja o Metges Sense Fronteres fan feina d'aquesta. A Anglaterra hi ha International Alert. La cosa important és sistematitzar-ho més, i mirar que hi hagi països que decideixin d'establir aquesta mena d'organitzacions amb aquests objectius i aquests mitjans. No s'utilitzen armes, ni coacció, ni violència; intentes establir una pau amb seguretat, justícia i llibertat.

—I la violència en defensa pròpia? Es pot haver d'utilitzar la força, i fins i tot matar, per salvar la vida.—Gandhi mateix va respondre a la pregunta, dient que en una situació molt extrema intervindria. Si veig que algú és a punt de matar-ne un altre no dubtaré ni un segon a clavar-li un mastegot. Ara, faré l'ús mínim de la força per evitar un mal greu.

—Per tant, caldria alguna mena d'arma convencional, no se n'hauria de prescindir del tot.—En casos molt extrems, en cas d'exhaurir moltes altres possibilitats, pot haver-hi cossos especials que utilitzin el mínim de força per evitar un mal greu i perillós. Però que mai un exèrcit o cap força armada o policíaca pugui coaccionar la democràcia i la justícia ciutadana.

 —En el moment que Catalunya trenqués l'ordenament jurídic espanyol, quina mena de força o d'exèrcit hauria d'haver previst?

65

—Segurament en un cas com aquest no passaria res. No hi ha condicions objectives des del punt de vista militar per a fer servir l'exèrcit ni les armes per evitar la independència. De vegades m'han preguntat què passaria si sortissin els tancs a la plaça de Sant Jaume. Doncs jo els dic que hi hauria molts turistes que s'hi farien una foto. És a dir, no passaria res. I és molt perillós fer un acte de força. De moment no s'ha fet. S'ha dit que tot això és il·legal i inconstitucional. Però un acte de força i organitzat, i no un policia que es posa nerviós, no s'ha fet fins ara.

—Penseu que podria arribar a passar?—No ho crec. Perquè la repercussió negativa que tindria això en un estat independent dins de la UE, com és Espanya, seria catastròfic. No pas per als ciutadans, sinó per al govern d'Espanya.

—És un motiu raonable. Falta que siguin raonables...—Hi pot haver un Tejero. Però quan un exèrcit pot actuar és quan té un altre exèrcit al davant. Si no, què farà? Ocuparà uns quants llocs simbòlics?

—En Milans del Bosch no tenia cap exèrcit al davant a València el 23-F.—I de què li va servir? De res. Què hauria pogut fer? Passejar els tancs? Contra qui has de disparar, si no tens ningú que t'ataca ni s'oposa a la presència dels tancs? I, a més, allò va passar perquè Espanya encara no era a la UE. L'exèrcit espanyol té vincles molt forts amb l'OTAN, no pot fer com vol. Hi ha unes lleis europees, econòmicament la situació és feble…

—Un estat català començaria des de zero també la política de defensa. Tindria el condicionant de la pressió de la indústria armamentista com poden tenir uns altres estats?—Sí, hi ha indústries a Catalunya que fabriquen components per a exèrcits, o per indústria espacial. Hi pot haver unes certes pressions. La indústria de guerra té uns interessos i procurarà que hi hagi un exèrcit per a poder subministrar material bèl·lic. Però s'hauria de preveure que aquesta agència de seguretat li faci uns altres encàrrecs, que no siguin armes de destrucció. Sempre s'hauran de fabricar coses per a la seguretat. Però es poden fabricar un tipus de coses o unes altres. Hi ha un principi que és que la innovació en els sistemes de defensa és la que dóna la victòria. I actualment la innovació són els sistemes de seguretat que no caiguin en l'error d'utilitzar armes i la força per defensar-se.

—Innovació tecnològica?—Si, de tota mena. Però sense que calgui matar.

PUBLICAT 30 de Juliol

66

Anem per feinaHo vaig escriure fa molts mesos: Espanya ja no ens pot derrotar, però nosaltres podem perdre. En realitat nosaltres som el principal enemic nostre. Per la nostra capacitat eterna de dubtar, pel pessimisme històric, per la pràctica habitual de l'enveja, per la por de guanyar.

Aquesta setmana l'estat ha començat a intensificar l'ofensiva. Li queda massa poc temps i ha de posar tota la carn al foc. Ho va fent. Ha convençut Merkel, Hollande i Valls perquè diguen allò que vol que diguen. Ha presentat unes balances fiscals que fan riure, però que permeten als diaris de Madrid de passar a l'ofensiva. Fins i tot aquests de la SC s'han permès de publicar un vídeo ridícul qüestionant la xifra de participants en la Via Catalana. Només és l'inici de l'ofensiva final i més val que estiguem preparats. Perquè ells dispararan amb tot allò que tinguen a l'abast, units i conjuntats, sense importar-los si és veritat o mentida, si fan el ridícul o si, com han fet amb les balances fiscals, creen una situació encara pitjor que la que tenien.

No em preocupa gens, tot plegat. Això no alterarà prou la realitat del país per a fer-nos perdre. En canvi, no acabe d'entendre per què dins del sobiranisme hi ha qui vol posar entrebancs o sembrar el dubte sobre qualsevol cosa. Sistemàticament. Alguns sobiranistes sembla que dediquen tant d'esforç a criticar el procés que no els queda temps per a treballar per la independència. Tot es fa mal fet. Tothom s'equivoca. No hi ha res que puga funcionar. Ja ho sé que en aquest país el mullader ens agrada però, francament, no us sembla que això que hi ha en joc ara és massa important?

Nosaltres tenim unes seguretats i crec que és en això que ens hem de fixar. No pas en els rumors destructius ni en l'especulació derrotista. 

Sabem que Mas no pactarà res amb Rajoy sense pactar abans amb els altres partits. Sabem segur que l'Onze de Setembre serà un gran èxit que demostrarà una vegada més que som la majoria del país. Sabem que el parlament aprovarà una llei de consultes que potser

67

podem criticar --jo ja ho vaig fer--, però que serà l'instrument que obrirà la porta a la consulta. I sabem segur que el president de la Generalitat signarà el decret cridant a la consulta. No és prou saber? Si les circumstàncies canvien, ja en parlarem quan canvien. Però quin sentit té dedicar-se a la desinformació activa, al rumor desaforat, a l'especulació embogida, mentre hi ha tantes certeses sobre la taula? Hi ha la consulta, hi ha una data i una pregunta que inclou la independència com a possibilitat. I hi ha des dels demòcrata-cristians als anticapitalistes units en un acord públic sobre com hem de fer-ho. A algú li sembla que això siga poca cosa? Algú creu que açò no és un programa immediat, fins al 9 de novembre, que reclama tota la nostra atenció? Doncs deixem de fer el babau i estiguem per la feina. Que ara toca guanyar.

PUBLICAT 31 de Juliol

68