PROPOSTES PER A UN NOU IMPULS A LA …...És per això que CCOO de Catalunya i UGT de Catalunya,...
53
PROPOSTES PER A UN NOU IMPULS A LA INDÚSTRIA A CATALUNYA (juny del 2013)
Transcript of PROPOSTES PER A UN NOU IMPULS A LA …...És per això que CCOO de Catalunya i UGT de Catalunya,...
PROPOSTES PER A UN NOU IMPULS A LA INDÚSTRIA A CATALUNYA
(juny del 2013)
2
PRESENTACIÓ
Un compromís amb la indústria Catalana
El Dr. Dídac Ramírez, rector de la Universitat de Barcelona; el Dr. Antoni Giró, rector de la
Universitat Politècnica de Catalunya; el Dr. Ferran Sancho, rector de la Universitat Autònoma de
Barcelona; els Srs. Joan Carles Gallego, secretari general de CCOO de Catalunya; Pepe Álvarez,
secretari general de la UGT de Catalunya; Joaquim Gay de Montellà, president de Foment del
Treball Nacional; Josep González, president de Pimec; Joan B. Casas, degà del Col·legi
d’Economistes de Catalunya; el Dr. Joan Vallvé, degà del Col·legi d’Enginyers Industrials de
Catalunya; i el Sr. Narcís Bartrina, president del Consell de Col·legis d’Enginyers Tècnics
Industrials de Catalunya,signataris del manifest ―Més indústria: la resposta catalana a la crisi‖,
que va ser presentat el 3 de desembre de 2012 al Paranimf de la Universitat de Barcelona, fan
ferm el compromís de les institucions que representen per a un nou impuls a la indústria a
Catalunya.
Amb el present document de Propostes per a un nou impuls a la indústria a Catalunya, les
institucions del Pacte per a la indústria a Catalunya insten el conjunt de la societat catalana i les
seves institucions de govern a promoure decididament unes polítiques industrials actives per a la
recuperació de la crisi, potenciant la indústria i l’economia productiva.
3
4
Més indústria: la resposta catalana a la crisi
(Manifest constituent del Pacte per a la indústria a Catalunya)
A hores d’ara, la millor resposta per sortir de la crisi, la millor manera per reactivar l’economia i
encetar el camí de la recuperació ben posicionats, és la potenciació de la indústria i l’economia
productiva.
La indústria forma el nucli de la genètica del teixit productiu català, nucli a partir del qual es
generen nous processos i activitats econòmiques. És per això que, tot i que el seu pes directe en
el conjunt de l’economia és aproximadament d’un 18%, les activitats integrades en el perímetre
de la nova indústria representen prop del 50% de l’economia catalana. La indústria, amb els
serveis que té associats, és la branca productiva on s’obtenen majors increments de
productivitat, la peça clau per generar, aplicar i difondre avenços en innovació i recerca, així com
l’element cabdal per a la competitivitat exterior via exportacions. És en els sectors industrials on
es pot generar més estabilitat i millors condicions laborals.
Però precisament, per sortir-ne reforçats, per assentar les bases d’aquesta indústria renovada,
ens cal un gran pacte social. Cal que ens posem d’acord en quins són els eixos sobre els quals
hem de fer girar el creixement per fer-lo segur, constant i sostenible, aprenent dels errors
passats, així com dels models internacionals d’èxit que ens permetin, en un futur, afrontar
turbulències com les actuals amb garanties i fermesa.
És necessari trobar una solució per a la capitalització de les empreses del sector, reorientant el
capital financer perquè les empreses industrials puguin teniraccés a liquiditat circulant, així com
a recursos estables a llarg termini. Això només s’aconsegueix en els mercats financers
internacionals, als quals és difícil accedir-hi, i un cop s’hi arriba, cal tenir en compte el cost de
l’endeutament com a diferencial competitiu amb altres economies de la zona euro.
La indústria catalana, genèricament, és un complex teixit d’especificitats sectorials que cal tenir
en compte, atès que és a partir d’aquestes especificitats de sector que podem trobar vectors de
competitivitat i explotar-los. D’aquesta manera, fruit de processos de clusterització, o d’altres
tipus de col·laboració interempresarial, es pot aprofitar un model d’èxit com a eix tractor de
l’economia del país.
S’han d’aplicar eines de cooperació entre empreses per assolir la fortalesa necessària per
competir en igualtat de condicions en els mercats financers i en les plataformes de distribució. La
realitat de la dimensió reduïda de moltes de les nostres empreses ha de ser compensada per la
via de la col·laboració i de la fusió, per minimitzar aquests costos d’internacionalització.
Cal que la societat catalana opti fermament per la recerca i el desenvolupament, així com per
millorar la formació de les persones, des dels seus nivells més elementals fins als nivells
acadèmics més avançats. En els camps de l’R+D cal prestar especial atenció als processos de
5
transferència del coneixement. Necessitem creixement tecnològic, però també necessitem
mecanismes per dotar la universitat i els equips de recerca d’alt nivell de més recursos, en profit
del coneixement i de l’excel·lència dels seus professionals, a partir dels compromisos públics i
també empresarials.
L’altre gran repte és el de les infraestructures en tota la seva globalitat (les comunicacions, els
transports, l’energia...), amb el benentès que s’han de prioritzar aquelles que són necessàries per
al canvi de model productiu. Les inversions han de tenir un enfocament clarament productiu, a
més d’una rendibilitat tant social com econòmica. S’ha d’incrementar l’eficiència en la utilització
dels recursos i limitar els contaminants i les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle. El Corredor
Mediterrani, com a eix de transport de mercaderies, d’informació i d’energia, és una prioritat per
al país i un exemple d’infraestructura necessària, orientada al futur amb criteris de rendibilitat,
oportunitat i sostenibilitat. La construcció d’aquesta infraestructura ja és, per ella mateixa, un
impuls a l’economia, però la seva utilització millorarà la productivitat i, per tant, la competitivitat
de la indústria catalana.
La millora de la competitivitat de l’economia passa necessariament per la indústria, i també pel
sector energètic. Es fa imprescindible millorar l’eficiència i l’estalvi energètic, tant per raons de
sostenibilitat mediambiental, com amb vista a augmentar la competitivitat de la indústria. El
sector energètic, lligat a la indústria més competitiva, ha de ser motor en l’exportació, la recerca i
innovació, i la creació de llocs de treball. Per això, cal la revisió del mix energètic, per tal que sigui
tecnològicament equilibrat i competitiu, incorporant energies renovables –el seu pes a Catalunya
està molt per sota de la mitjana espanyola–, introduint millores tecnològiques a les xarxes de
transport i distribució, i afavorint la microgeneració i l’autoconsum.
Aquesta és la idea que ens uneix a totes i a tots els sotasignats. El convenciment que la Indústria,
amb majúscula, és el camí; que la indústria moderna, preparada, innovadora, respectuosa i
compromesa amb l’eficiència, l’excel·lència, la qualitat del treball, i amb la societat en tots els
àmbits, sostenible des d’un punt de vista econòmic, mediambiental i social, i amb el més elevat
nivell de cohesió entre els agents implicats, és la via mes factible per revertir la situació de
destrucció d’ocupació i de disminució d’activitat econòmica.
És per això que CCOO de Catalunya i UGT de Catalunya, juntament amb les entitats,
organitzacions, universitats i col·legis professionals sotasignats, fem una crida al conjunt de la
societat catalana a unir-se i impulsar un gran pacte per defensar aquest nou model productiu
basat en la indústria responsable, innovadora i compromesa en el canvi, que permeti, entre
d’altres, que el pes de l’ocupació industrial arribi al 20% del total de l’ocupació a Catalunya.
Barcelona, 3 de desembre de 2012
6
INTRODUCCIÓ
La indústria és sistèmica
El dia 3 de desembre del 2012 va tenir lloc al Paranimf de la Universitat de Barcelona la
presentació i la signatura d’un manifest titulat ―Més indústria: la resposta catalana a la crisi‖,
impulsat per sindicats, organitzacions empresarials, universitats i col·legis professionals de
Catalunya. Aquest va ser el punt de partida d’un procés que s’ha desenvolupat durant el primer
semestre del 2013 i que ha desembocat en la redacció del document ―Propostes per a un nou
impuls a la indústria a Catalunya‖.
La hipòtesi de partida era clara i compartida pels signants del manifest: la millor manera per
sortir de la crisi i encetar una nova etapa de reactivació econòmica consisteix a potenciar la
indústria. No hi pot haver una economia forta sense una indústria forta.
Es parteix d’una diagnosi que també és compartida. L’economia espanyola, en general, i
l’economia catalana, en particular, travessen una greu situació econòmica que exigeix una
resposta industrialista.
Efectivament, la situació econòmica es caracteritza per tres desequilibris fonamentals:
L’existència d’una molt elevada i persistent taxa d’atur, fruit, sobretot, de la destrucció
d’ocupació durant els darrers cinc anys.
La debilitat de la demanda interna i, sobretot, la insuficient demanda d’inversió.
La gravetat de la crisi financera, que afecta tant les finances públiques com el
finançament privat.
Aquests desequilibris fonamentals s’han d’abordar sobre la base de la construcció d’un model
productiu molt competitiu que sigui capaç de situar de manera permanent la balança per compte
corrent en una situació de superàvit. L’elevat endeutament exterior exigeix un esforç financer que
només es podrà sostenir sobre un important superàvit permanent en la balança per compte
corrent, i no només un superàvit transitori fruit de la caiguda de la demanda interna.
Això exigeix el creixement sostingut de l’activitat exportadora. Atès que el gruix del comerç
exterior —al voltant del 80%— està protagonitzat per l’exportació manufacturera, aquesta
indústria exportadora té un paper central en la sortida de la crisi.
Catalunya ha de ser protagonista fonamental en la sortida de la crisi. Disposa de bases
productives molt sòlides sobre les quals fer recaure el gruix de l’esforç econòmic en els propers
anys o dècades. Lidera la producció manufacturera en la major part dels sectors productius i
aporta al voltant del 28% de l’exportació del conjunt de l’economia espanyola. L’economia
7
catalana lidera tant l’exportació de béns manufacturats com de serveis turístics, i el seu pes és
també decisiu en el comerç de serveis no turístics.
―Més indústria‖ és, doncs, el fil conductor d’aquest document, que s’ha elaborat amb la
participació d’un centenar d’experts agrupats en vuit comissions de treball, i en el qual s’ha estat
treballant entre el mes de gener i el mes de juny del 2013. El mot d’ordre que ha presidit tot
aquest procés és clar: consens. Es tractava d’arribar a un consens general sobre un ampli
conjunt de polítiques econòmiques per seguir, per definir unes noves bases per al model
industrial català. Addicionalment, hi havia també una visió dominant: calia adoptar un punt de
vista que no fos circumstancial sinó de llarg recorregut. Mirar a llarg termini. Es tractava d’assolir
un mínim comú denominador tan ampli com fos possible.
Una indústria forta requereix prioritzar determinats objectius, instruments i mesures en molts
camps de la política econòmica, tant catalana com espanyola i europea. La prioritat industrial no
és, doncs, conseqüència d’un voluntarisme industrialista de curt recorregut. És fruit d’una
diagnosi que situa la consecució d’una sòlida posició competitiva com una condició sine qua non
per a la recuperació de l’activitat econòmica, de la inversió i de l’ocupació.
En aquest sentit, la indústria manufacturera, en general, i la indústria exportadora,d’una manera
particular, són realment sistèmiques. No és possible basar la competitivitat sobre sectors o
activitats no competitius respecte a l’exterior. No es pot sostenir un model de creixement
apel·lant al finançament extern dels dèficits per compte corrent. La continuïtat de la producció
dins d’un model productiu alternatiu depèn, doncs, de la capacitat de disposar d’una base
competitiva àmplia i molt sòlida, fonamentalment industrial. Si la indústria no té més pes, això no
serà possible. I, en aquest sentit, la indústria és sistèmica. Sense ella no es podrà sostenir un
nou model econòmic competitiu. D’això, se’n desprèn un corol·lari fonamental que inspira aquest
document: cal adoptar una política econòmica (no només una política industrial) que serveixi de
base per a aquesta activitat fonamental que és la indústria.
De nou, el document reconeix que si volem disposar d’una economia competitiva cal adoptar tot
un seguit de reformes que enforteixin la productivitat en els sectors o en les activitats més
exposades al comerç internacional. Cal que Catalunya adopti una estratègia industrial de
reforçament de la productivitat, orientada a sostenir de manera permanent la competitivitat. Ens
hi va el futur com a economia i com a país. Catalunya té a favor una trajectòria industrial que
arrenca de la primera revolució industrial i arriba fins a l’actual quarta revolució tecnològica.
Sense solució de continuïtat, des del segon terç del segle XIX, Catalunya ha protagonitzat de
manera destacada el lideratge industrial d’Espanya. L’industrialisme no és una cosa
circumstancial, rau en l’essència de l’economia i la societat catalanes.
El document adopta una noció de competitivitat que va més enllà de la consecució d’una
determinada quota dins del comerç internacional. Es tracta d’aconseguir millorar de manera
estable el nivell de vida, d’incrementar el nivell d’ocupació, de preservar quotes altes de cohesió
social i, també, de respectar el medi ambient.Actuar amb una visió estructural i de llarg
recorregut implica actuar sobre la totalitat dels factors de producció, incloent-hi, d’una manera
precisa, els factors territorials de competitivitat. Cal actuar d’una manera intensa i urgent sobre
el factor capital i el finançament: sense aquest factor no és possible construir una base industrial
8
nova en un nou model de desenvolupament. Cal actuar de manera sistemàtica i amb una
perspectiva de llarg recorregut sobre el factor treball, incloent-hi la formació com una variable
fonamental. Així mateix, cal actuar amb una orientació competitiva sobre el gran sector energètic
i també, finalment, sobre un ampli conjunt de factors que en la literatura tradicional es
consideraven factor residual, però que en els actuals models de creixement han adquirit un
protagonisme fonamental: les infraestructures per a la indústria; la recerca, el desenvolupament i
la innovació, i, finalment, el conjunt de factors territorials de competitivitat, entre els quals
destaquen els mecanismes basats en la cooperació, els clústers i la internacionalització de les
empreses.
L’estratègia és clara. Si volem recuperar l’ocupació i reduir l’atur, cal que expandim l’exportació.
Per expandir l’exportació, cal millorar la competitivitat i, per millorar la competitivitat, cal adoptar
una estratègia basada en el creixement de la productivitat. Som conscients, però, que un model
de creixement basat en el creixement de la productivitat no generarà automàticament un nombre
suficient de llocs de treball capaç de buidar de manera massiva el gran contingent de persones
en situació de desocupació. El gruix de la nova ocupació no serà, en els propers anys i dècades,
de naturalesa industrial, si bé la indústria pot aportar creixements importants d’activitat i
d’ocupació neta. Ara bé, sense la reactivació de la indústria no es podrà avançar en la nova
estratègia. La indústria lidera els creixements de productivitat del planeta, i la densitat de recerca
i desenvolupament de les seves activitats és cada vegada més alta en les economies avançades
entre les quals volem romandre.
Es tracta, primer, de disposar de les bases competitives i, sobre elles, tot seguit, construir la
recuperació dels sectors densos en ocupació i, d’una manera essencial, els sectors terciaris. Cal
adoptar una definició d’indústria que s’adapti tant a l’actual forma de produir de caràcter flexible
com a l’actual forma de consumir, amb un pes creixent d’allò que és immaterial. Cal incorporar a
la indústria no només el nucli central de naturalesa manufacturera sinó un ampli conjunt de
serveis que depenen singularment de la indústria. Aquí hi ha un camp molt ampli per
desenvolupar activitats més denses en ocupació.
El document s’estructura d’acord amb una metodologia consensuada, basada en el treball de
vuit comissions. La primera planteja precisament la necessitat d’adoptar un perímetre i una
definició d’indústria adaptats a la nova realitat productiva.De la segona a la setena s’inclouen
diagnosis i propostes destinades a cercar condicions per afavorir el creixement de la productivitat
industrial. Les tres primeres apunten al factor capital, al factor treball i a l’energia. Les tres
restants apunten a altres factors que incideixen sobre el creixement de la productivitat, però que
són cada vegada més decisius per al desenvolupament industrial: les infraestructures, l’R+D+I, la
cooperació, els clústers i la internacionalització.
Finalment, s’aborda l’Horitzó Europa 2020 en els aspectes relacionats amb la temàtica
industrial. Tant l’Estratègia Europa 2020 com l’Horitzó 2020 són decisius per desplegar
polítiques industrials o per a la indústria des d’instàncies nacionals o regionals. L’Estratègia
Europa 2020 constitueix un marc adequat per impulsar una part rellevant de les polítiques
industrials i econòmiques, com les proposades en aquest document ―+Indústria‖. També l’Horitzó
2020 defineix un programamarc molt favorable per desenvolupar l’R+D+I en clau industrial.
9
L’economia catalana té una gran oportunitat d’ancorar una nova estratègia industrial, com la
proposada en aquests nous marcs d’impuls europeu. Europa també aposta per impulsar un nou
procés de creixement en el qual la indústria té un lloc fonamental. La Unió Europea té plantejat
també un objectiu global tan ambiciós com el nostre: fer passar la participació de la indústria en
el PIB europeu del 16% actual al 20% l’any 2020.
Joan Trullén i Thomàs
President del Pacte +Indústria
10
Procés d’elaboració de les propostes
El present document ―Propostes per a un nou impuls a la indústria a Catalunya‖ és un encàrrec
de les organitzacions promotores del Pacte +Indústria a un grup multidisciplinari de persones
expertes i coneixedores de la conjuntura industrial catalana.
Amb la col·laboració, a proposta de les organitzacions promotores, d’un centenar de persones
expertes també en els diferents àmbits temàtics que tracta el document, es van constituir els
grups de treball presidits per 8 persones de reconegut prestigi en els seus respectius àmbits
professionals i acadèmics:
PERÍMETRE I DEFINICIÓ DE LA INDÚSTRIA: Ezequiel Baró, professor emèrit d’Economia Aplicada
de la Universitat de Barcelona
EL FINANÇAMENT: Oriol Amat, catedràtic d’Economia Financera de la Universitat Pompeu Fabra
LA FORMACIÓ: Manuel Rosillo, enginyer industrial i empresari
ENERGIA: Maria Teresa Costa, catedràtica d’Economia i directora de la Càtedra de Sostenibilitat
Energètica (UB). Expresidenta de la CNE
LES INFRAESTRUCTURES: Salvador Curcoll, economista
RECERCA, DESENVOLUPAMENT I INNOVACIÓ: Mateo Valero, director del Barcelona
Supercomputing Center
COOPERACIÓ, CLÚSTERS I INTERNACIONALITZACIÓ: Josep Miquel Piqué, president de la Xarxa de
Parcs Científics i Tecnològics de Catalunya
HORITZÓ EUROPA 2020: Joan Majó, empresari i exministre d’Indústria
Els grups temàtics de treball s’han reunit en diverses ocasions entre els mesos de març i juny.
Finalment, la secretaria del Pacte +Indústria s’ha encarregat de fusionar els continguts en un
compendi de 138 propostes de caire divers que abasten tots els factors clau per situar la
indústria al centre de la reactivació econòmica de Catalunya.
La profusa participació de col·laboradors i experts garanteix que tant la reflexió i diagnosi com les
propostes que se’n deriven gaudeixen del consens i la profunditat de contingut, elements que
atorguen a aquest document el valor d’una veu significativa i molt qualificada dels agents socials
i econòmics en l’àmbit de les polítiques industrials a Catalunya.
En el darrer tram del procés, dut a terme en un curt període de temps, les organitzacions
promotores del Pacte +Indústria han validat les propostes assolint el màxim consens possible.
11
Els sindicats CCOO de Catalunya i UGT de Catalunya, les organitzacions empresarials Foment del
Treball Nacional i Pimec, les universitats de Barcelona, Autònoma de Barcelona i Politècnica de
Catalunya, i els col·legis professionals d’Economistes, Enginyers Industrials i el Consell de
Col·legis d’Enginyers Tècnics Industrials de Catalunya, com a organitzacions socials impulsores
del Pacte +Indústria, han presentat públicament el document ―Propostes per a un nou impulsa la
indústria a Catalunya‖ el dia 27 de juny del 2013, al Paranimf de la Universitat de Barcelona.
Llista dels participants als grups de treball de proposta
PERÍMETRE I DEFINICIÓ DE LA INDÚSTRIA
Ezequiel Baró, prof, emèrit economia UB
Moises Bonal, PIMEC
David Alonso, UGT
José Juan Marín, CCOO
Pedro Izquierdo, CCOO
Vittorio Galetto, Inst. Est. Regionals i
metropolitans
Àngel Hermosilla, Col. Economistes
Àlex Costa, IDESCAT
Matias Carnero, UGT
Joan Torrent, UAB-UOC
EL FINANÇAMENT
Oriol Amat, cat. Econ. Financera UPF
J. Guix, EIC
Xavier Vives, IESE
Salvador Guillermo, FOMENT
Valentí Pich, Consejo gral. Econo-
mistas
Jordi Perramón, UPF
Elisenda Paluzie, UB
José María Fandiño, UGT
Albert Colomé, Business Angels
Network Catalunya
Jacint Soler, PIMEC
Montse Casanovas, UB
Jordi Fabregat, ESADE
Alfons Labrador, CCOO
Esteve Sarroca , Col. Economistes
COOP- CLÚSTERS- INTERNACIONALIT.
Josep Miquel Piqué, XPCAT
Salvador Clarós, CCOO
Albert Roca Parés, CNEA
Francisco Llorente, Economia i empresa UB
Pere Colell, CCOO
Joan Parra, Gerent de Leitat
David Tornos, Foment
Àngel López Rodríguez , Vehic. Elect.
José Antonio Pasadas, UGT
Helena Montiel, UdG
Pere Condom Vilà, UdG
RECERCA DESENVOLUPAMENT INNOVACIÓ
Mateo Valero, dir. BSC
Elisa Sayrol, UPC
Lluís Torner, ICFO
Antoni Martínez, IREC
Enric Barba, CIRSA
David Alonso, UGT
Jorge Moraleda, CCOO
12
Xavier Castillo, AMETIC
Bonaventura Guamis, UAB
Xavier Testar, UB
Francesc Subirada, BSC
Jordi Angusto, Col. Economistes
FORMACIÓ
Manuel Rosillo, Enginyer ind. I
empresari
Antonio sáenz, FOMENT
Teresa del Burgo, UGT
Isabel García, CCOO
Lurdes Esteban, PIMEC
Carme Panchon, UB
Maria Mora, FOMENT
Antonio Rodríguez Arenas, AMI-TS
Joan Ruiz Catalán, UGT
INFRAESTRUCTURES PER A IND.
Salvador Curcoll, Economista
Martín Vives, UGT
Salvador Seliva, CCOO
Maria Buhigas, Barcelona Regional
Bernat Villarroya, CCOO
Joan Amorós, FERMED
Miquel Sodupe, dir. Planejament Àrea
Metr. de Barna.
Jaume Adrover, Gestió i Promoció
Aeroportuària, S.A.
Carme Deulofeu, TMB
Ignasi Ragàs, Economista
Salvador Guillermo, Foment
Ferran Amago, Col·legi Enginyers
Telecomunicacions
Tècnics
Miquel Morell, Col. Economistes
Pere Carles, Grup Carles
Gil Coll, La Farga Group
Josep Dolz, UPC
Manuel Medina, SEAT
Santiago Montero, EIC
Pere Puig, Cisternes del Vallès
Francesc Ribera, Unió de Polígons
Industrials Catalunya
Josep Maria Rovira, EIC
Mateu Turró, UPC
Xavier Vázquez , Autoterminal, S.A.
ENERGIA
Maria Teresa Costa cat. Economia UB
Manuel Nicolás, CCETIC
David Alonso, UGT
Moises Bonal, PIMEC
Joan Vallvé EIC
Jordi Dolader, Consultor energètic
Jose Manuel Jurado, CCOO
Joan Batalla, CNE
Jaume Margarit, Dir. Gral. APPA
Eduardo Espejo, Col. Economistes
J.M. García Casasnovas, EIC
HORITZÓ EUROPA 2020
Joan Majó, Empresari i ex-ministre indústria
Salvador Clarós, CCOO
Joan Vallvé, EIC
Jordi Guix, EIC
Miquel Barceló , Barcelona International
Network (BCNIN)
Ramon Garriga , Fundació b-TEC
Francesc Solé Parellada, CyD
Pere Mier, Mier comunicaciones
Daniel Furlan, PIMEC
Xavier Ferrer,
Ricard Bellera Kirchhoff, CCOO
(1) PERÍMETRE I DEFINICIÓ DE LA INDÚSTRIA
La indústria, a la majoria dels països avançats —aquells que han encapçalat el desenvolupament
mundial en els darrers dos segles—, no només n’ha estat l’element vertebrador, i motor, de les
economies, sinó també un dels factors principals en la configuració de la seva organització social.
El mateix terme indústria és deutor, més que d’una divisió estadística, del model de civilització de
la revolució industrial occidental; un model que s’ha fonamentat en les innovacions tècniques i
organitzatives en els processos de producció i en la creació i difusió de nous productes i
prestacions, que ha articulat un nou sistema de relacions socials i laborals. En aquest context, no
és casual que el sentit veritablement manufacturer (lligat a la idea de transformació industrial
material) d’aquell terme no s’acabés d’establir fins que, a mitjan segle XIX, la industrialització va
ser reconeguda com la principal via de progrés econòmic i social.
En tots aquests països, la indústria continua tenint encara un paper cabdal, que es palesa,
almenys, en les tres dimensions següents:
— En primer lloc, en la seva grandària relativa. L’any 2007, poc abans de l’inici de la
crisi actual, la Tríada —la zona més desenvolupada del món— aportava el 64,3% del
valor afegit brut industrial global (la UE-27, amb el 29,8%; els Estats Units, amb el
22,4%, i el Japó, amb el 12,1%). Aquest mateix any, la Xina generava el 7,8% d’aquell
valor afegit.
— En segon lloc, el sector industrial és, així mateix, el principal vector de mundialització
comercial. Des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial, la taxa de creixement
de les exportacions de béns industrials ha superat, significativament, la taxa de
creixement econòmic mundial.
— Finalment, el sector industrial mostra una gran capacitat d’arrossegament sobre la
resta de les activitats econòmiques. Aquest efecte prové, essencialment, del fet que
—afavorit per la continuada ampliació de les interdependències (comercials i
tecnològiques) entre les diverses branques d’activitat de l’economia— el creixement
de la productivitat és, des de fa dècades, considerablement més ràpid en les
activitats industrials que en la resta de sectors econòmics; aquesta circumstància no
és aliena al fet que les activitats manufactureres són també les activitats que tenen
un major protagonisme en els processos d’innovació (i les que més recursos aporten
a la despesa empresarial en R+D+I).
Des de mitjan segle XIX fins ara, Catalunya ha tingut un pes preponderant en el procés
d’industrialització d’Espanya. La participació de la indústria catalana en el valor afegit brut
industrial del conjunt d’Espanya ha estat àmpliament superior al de la resta de territoris en tot
aquest període: aquesta participació va passar del 21,5% l’any 1850 al 30,6% l’any 1900. Tot i
que l’any 1950 (en plena postguerra), aquest percentatge va disminuir fins al 23,6%, a finals del
segle xx havia augmentat novament fins al 26,1%, una proporció que s’ha mantingut fins ara.
14
Des de la meitat de la dècada dels setanta, s’aprecien uns canvis notables en l’estructura
industrial de Catalunya (i en altres activitats complementàries, especialment de serveis), que es
poden resumir en els tres següents:
En la indústria catalana, que històricament havia estat orientada molt majoritàriament cap a la
producció de béns de consum final (per a les llars), ha augmentat, molt significativament, la
participació en la producció de béns de consum intermedi (per a les empreses). Actualment, al
voltant del 50% dels inputs intermedis emprats en l’economia catalana procedeixen del sector
industrial, mentre que només un 24% dels productes de consum final privat provenen d’aquest
sector.
Així mateix, de manera progressiva (especialment des de l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i,
després, a la zona euro), els mercats estrangers han anat guanyant terreny en l’absorció de la
producció manufacturera catalana, davant del mercat de la resta d’Espanya que, fins fa poc, era,
de molt, la principal sortida d’aquests productes. Actualment, un 72% de les exportacions
catalanes són de béns manufacturats.
En les darreres tres dècades, fruit d’una major especialització de les activitats productives (tant
en l’àmbit internacional com a Catalunya) i de la mateixa reestructuració de les empreses
industrials, ha augmentat la importància —quantitativa i qualitativa— de moltes activitats de
serveis (especialment, dels serveis destinats a la producció), que entren, cada cop en una major
proporció, en els processos manufacturers, per la definició i l’abast dels serveis destinats a la
producció.
Des d’inicis dels anys vuitanta, l’evolució de la indústria en la majoria dels països avançats ha
estat subjecta, en un marc de creixent globalització (financera i comercial) i de canvi tecnològic, a
un complex procés de transformació que sembla recomanar la consideració d’un nou perímetre
de les activitats de transformació industrial.
En molts casos, i de manera creixent, els productes que arriben al mercat són productes híbrids,
que estan constituïts per combinacions de béns (físics) i de serveis complementaris que pretenen
ser ―solucions‖ a problemes específics que plantegen els (potencials) clients. Aquesta nova
oferta requereix una major sinergia entre les funcions pròpiament manufactureres i les funcions
de servei.
Aquests canvis en les pautes de la demanda i en les característiques de l’oferta han repercutit,
en la (re)organització de les cadenes de valor, tant pel que fa als diversos estadis o funcions com
a l’aspecte territorial. Aquest procés ha estat la manifestació d’una major especialització (i
complexitat) dels processos de producció i de distribució, i un mecanisme per a l’aprofitament
d’avantatges competitius.
Aquesta (re)ordenació de les cadenes de valor té tres conseqüències principals: un fort increment
dels processos d’externalització d’un nombre creixent de funcions empresarials (de producció i
de serveis); la proliferació —i la ràpida transformació— de noves interfícies entre les activitats
(classificades com a) manufactureres i les activitats de serveis, i també entre les firmes i els seus
clients, així com una major centralitat dels processos d’innovació (o canvi) dins les firmes, però
també des del punt de vista sectorial i territorial.
Aquesta circumstància ha modificat (i complicat) considerablement els termes —i la mesura— de
la competència (i dels guanys de productivitat). Com diu l’economista Brian Arthur, ―les
economies actuals estan bifurcades, avui en dia, en dos mons de negocis interrelacionats: el
15
món del processament de materials (de productes tangibles) i el món basat en el coneixement
(en el processament d’idees, coneixements i informacions), que corresponen, bàsicament, al
predomini de dos tipus de rendiments (decreixents i creixents, respectivament). Ambdós
difereixen en comportament, estratègies i codis de govern‖. Per tant, exigeixen, així mateix,
diferents comprensions del fenomen.
L’objecte industrial s’ha modificat, doncs, significativament al llarg de les darreres tres dècades.
Aquesta mutació del que fins fa relativament poc s’ha entès com a indústria es percep avui,
sobretot, com un augment de l’heterogeneïtat interna de les activitats que aplega aquest sector,
però també com una modificació de les seves fronteres, del seu perímetre (en la mesura que una
part significativa de les seves activitats —que abans es comptabilitzaven com a industrials— s’ha
externalitzat i s’ha desplaçat cap a activitats considerades de serveis).
La consideració de les mutacions esdevingudes en l’activitat manufacturera requereix una nova
mirada, una nova òptica d’anàlisi de la dinàmica del que, actualment, constitueix pròpiament el
sector industrial en les economies més desenvolupades. És necessària una revisió del seu
perímetre efectiu per fer-lo més adherent a l’estructura productiva d’aquestes economies.
La determinació d’aquest nou perímetre de la indústriahauria, en particular, de:
— (Re)definir la composició sectorial de les activitats que anomenem industrials, fent,
especialment, que una part substancial de les activitats de serveis destinats a la
producció formés part d’aquest (nou) sector.
— Precisar l’abast (la densitat i les característiques) de les (inter)relacions de
complementarietat entre totes aquestes activitats (pròpiament manufactureres i de
serveis). És important saber identificar també les seves dimensions territorials, saber
reconèixer les seves dinàmiques pròpies (economies d’aglomeració i/o
d’urbanització) i els seus equilibris ecològics particulars.
— Considerar, així mateix (encara que sigui, en la majoria de casos, d’una manera
qualitativa i aproximada), els fluxos d’informació i de coneixement (tecnològic i
organitzatiu) que s’esdevenen tant entre els sectors econòmics com dins d’un àmbit
territorial determinat, entre els actors que hi resideixen i entre aquests i la resta del
món.
Seguint les indicacions d’alguns economistes, estadístics i organismes públics, es poden emprar
diversos criteris per a l’establiment d’un perímetre més apropiat; en particular, es pot establir:
— Un agrupament horitzontal de branques de producció (homogènies), tal com estan
definides en les classificacions oficials d’activitats econòmiques.
— Un agrupament vertical (de les parts) de les activitats econòmiques que intervenen en
la producció d’un output determinat (sempre que, en aquest cas, es disposi d’un marc
input-output de l’economia considerada).
De manera més precisa, es pot dir que per fonamentar, en les condicions actuals, una nova
política industrial a Catalunya, caldria adoptar algunes mesures en els àmbits següents:
16
— La disposició d’una base informativa/estadística més apropiada per analitzar la
dimensió i la centralitat (respecte al conjunt de l’economia) de les activitats
econòmiques que apleguem en la denominació d’indústria.
— L’endegament d’una arquitectura politicoadministrativa més adequada a la
potenciació de les activitats que integrin aquesta (nova) delimitació del sector
industrial.
Disposar d’una base informativa/estadística més apropiada.
És necessari revisar amb certa profunditat el perímetre (que actualment està encara vigent, tant
en termes analítics i estadístics com polítics) de les activitats econòmiques que considerem que
formen part de l’àmbit de la indústria.
PROPOSTA 1: seguint el criteri esmentat d’agrupament horitzontal de les branques d’activitat (tal
com aquestes estan definides en les classificacions oficials d’activitats econòmiques), una
primera modalitat de consideració del perímetre de la indústria consistiria en aplegar en l’àmbit
de la indústria totes aquelles activitats de transformació física de les matèries en productes
transportables (això fa referència a l’actual indústria manufacturera) i també les activitats de
producció dels béns immaterials i dels serveis directament necessaris per a aquella
transformació. Això suposaria reintegrar en l’àmbit de la indústria les dades corresponents als
serveis destinats a la producció i la empresa (que, en la nomenclatura vigent, formen part del
sector terciari). Aquest perímetre permetria aprehendre millor la dinàmica industrial, en
particular, els fenòmens d’externalització de funcions de servei per part de les firmes
manufactureres i/o els processos d’integració dels serveis en els productes finals
industrials.Aquesta delimitació del sector industrial (ampliat) és factible si es fa ús del marc
input-output de l’economia catalana.
PROPOSTA 2:des de la mateixa perspectiva d’agrupament horitzontal de sectors econòmics, una
segona modalitat de delimitació del perímetre de la indústria suposaria la consideració de les
activitats manufactureres (i dels serveis a la producció i a la empresa) en la mesura en què
aquestes activitats incorporen, amb major o menor intensitat, progrés tècnic (identificat a partir
de diversos indicadors de mesura de la propensió al canvi). Aquesta delimitació permetria
establir una classificació (i una comparació en el temps) de les activitats industrials (ampliades)
segons una de les seves característiques definitòries: la seva capacitat d’innovació (i de difusió
dels efectes d’aquesta en el conjunt de l’economia).
PROPOSTA 3: finalment, des d’aquesta perspectiva d’agrupament horitzontalde les activitats
econòmiques hom recomana l’ús, si s’escau, d’una tercera modalitat del perímetre industrial que
abastaria, així mateix, les activitats manufactureres (i de serveis a la producció i a la empresa) en
funció, en aquest cas, de la seva capacitat de generar llocs de treball. Cal recordar que,
històricament, la indústria ha estat el sector econòmic que ha contribuït més a transformar el
mercat de treball, tant des d’un punt de vista quantitatiu com des d’un punt de vista qualitatiu.
Aquesta consideració del perímetre de la indústria (ampliada) destacaria la propensió de totes
17
aquestes activitats econòmiques a crear (i mantenir) llocs de treball de diversos perfils, segons el
seu nivell de qualificació i de capacitació, segons la seva estabilitat, segons el nivell de
remuneració, etc. Aquest perímetre de la indústria permetria, doncs, delimitar els sectors
econòmics considerats en relació també amb els aspectes socials de la seva activitat.
PROPOSTA 4:en el cas d’una anàlisi mitjançant un agrupament verticalde les (parts) d’activitats
que intervenen —directament i indirecta— en la producció d’un output determinat hom pot
identificar els diversos sectors econòmics (i la proporció dels seus recursos) que formen part de
la cadena d’oferta d’un determinat producte (industrial o de serveis) i la quantificació d’aquesta
contribució (en termes d’aportació al valor afegit, d’ocupació o d’altres variables econòmiques).
És, per tant, un tipus d’anàlisi molt apropiada per a l’anàlisi de clústers (com a conjunt
d’activitats que estan implicades en la producció i distribució d’una determinada modalitat de
producte). Per dur a terme aquesta (nova) delimitació del perímetre de les activitats econòmiques
industrials (ampliades) es requereix l’ús del marc input-output de l’economia catalana.
Tots aquests agrupaments verticals haurien, pròpiament, de ser considerats centres de gravetat
de l’economia catalana (tant en termes sectorials, com en termes territorials), i, en
conseqüència, haurien de ser triats segons una determinada jerarquia de prioritats
(econòmiques i estratègiques) definida per la política industrial en el seu conjunt.
Endegament d’una arquitectura politicoadministrativa més adequada per potenciar una nova
política industrial.
PROPOSTA 5: la delimitació d’un nou perímetre per a la indústria no pot limitar-se només als
aspectes informatius i estadístics. Per potenciar una (nova) política industrial a Catalunya que
tingui com a referència la delimitació del sector industrial segons els criteris considerats
anteriorment (o altres), caldria també endegar alguns canvis en l’arquitectura
politicoadministrativa dels diversos nivells de l’Administració pública (especialment del Govern de
la Generalitat), en la distribució de les competències i funcions d’acord amb l’abast del perímetre
industrial establert (de totes les activitats que l’integrin, siguin pròpiament manufactureres o de
serveis a la producció i a la empresa); especialment, entre d’altres, en les àrees de foment de la
capacitat d’emprendre, de la formació i capacitació laboral, de la innovació (i de l’R+D), de la
internacionalització de les firmes, del finançament de les activitats, de la promoció
d’infraestructures i d’elements auxiliars i de suport per a l’activitat industrial a escala territorial,
entre altres.
PROPOSTA 6:en la majoria de casos, ultra una reorganització politicoadministrativa, això hauria
de suposar també una revisió, més o menys important, de l’orientació i dels continguts de les
polítiques en tots els àmbits implicats a fi de:
— Privilegiar els elements de complementarietat de les activitats manufactureres i dels
serveis destinats a la producció i a la empresa, que són–plegats– essencials en la
consecució dels guanys de productivitat i de competitivitat del conjunt de l’economia.
— Reorientar la política industrial també cap els processos de producció (i la seva
distribució territorial) i no només cap al producte.
18
(2) EL FINANÇAMENT
La manca de finançament, tant de circulant com d’inversions a llarg termini, és una de les causes
que expliquen la disminució d’empreses industrials i la dificultat que tenen les empreses
existents per guanyar dimensió.
Els principals problemes estan relacionats amb l’excessiva dependència del crèdit bancari en
moments de grans restriccions creditícies i de concentració de l’oferta bancària en un nombre
molt reduït d’entitats, elevat cost del deute, manca de diversificació en les fonts de finançament,
i baix desenvolupament de productes financers específics, especialment de capital (capital risc i
mercat borsari). Aquests problemes s’han agreujat en aquests darrers anys a causa de la crisi
financera, que fa necessari un procés de desendeutament.
A Catalunya, les empreses disposen d’un ampli ventall de productes de finançament i de serveis
d’informació i assessorament facilitat pel sector financer públic català i espanyol, i per les
entitats de crèdit privades. Altres entitats, com les cambres de comerç o les unitats
especialitzades d’ajuntaments i universitats, també fan una important tasca en matèria
d’assessorament i formació. Tot i l’àmplia gamma de productes, les quantitats monetàries per al
finançament de la indústria són insuficients.
Les empreses industrials, especialment les pimes, les empreses exportadores i les empreses de
nova creació, presenten grans limitacions per a l’accés al finançament. Això explica que només
les empreses que tenen molt d’èxit, estan molt capitalitzades i tenen una gran capacitat de
generació de fons a curt termini presentin menys restriccions financeres per dur a terme les
inversions.
Tanmateix, hi ha mesures que han donat bons resultats a escala internacional entre
l’Administració (simplificació de tràmits; augment dels recursos per a préstecs i ajuts; augment
dels recursos per a capital llavor i capital risc; bonificacions fiscals i avals); les institucions
financeres (relacions més properes i estables); els inversors i les empreses (aportació de capital i
reinversió de beneficis per capitalitzar les empreses) i el sistema financer (productes adaptats a
les necessitats de les empreses). En vista del diagnòstic realitzat, es formulen les
propostessegüents, que afecten l’Administració, la fiscalitat, el sistema financer i les entitats de
crèdit, les empreses industrials i els inversors.
La part més important de les recomanacions recau en l’àmbit de l’Administració pública, ja que
creiem que és la que ha de liderar la transformació, conjuntament amb el teixit empresarial i els
seus representants. En aquest àmbit es proposen les mesures següents:
L’Administració
PROPOSTA 7: cal crear un observatori del finançament empresarial a Catalunya amb èmfasi en el
sector industrial. L’observatori, que podria estar integrat en l’actual Observatori d’Empresa i
Ocupació de la Generalitat de Catalunya, haurà d’informar sobre l’evolució de les diferents fonts
de finançament i dels seus condicionants. L’observatori també farà prospectiva del
desplegament, el funcionament i l’impacte sobre el teixit econòmic dels sistemes de pagament
19
alternatius i complementaris als de les entitats financeres que s’estan implementant a escala
nacional i internacional per millorar la circulació monetària.
PROPOSTA 8: millorar l’organització de l’Administració pública per agilitzar els tràmits, fomentar
el cofinançament i evitar la fragmentació de productes i institucions.
PROPOSTA 9: augmentar el volum dels recursos invertits en productes de finançament específics
(capital risc, projectes de col·laboració publicoprivada…) i en institucions que facilitin l’obtenció
de finançament mitjançant la concessió d’avals.
PROPOSTA 10: reforçar la figura de l’àngel inversor, amb l’aportació de recursos de conversió. Cal
que l’Institut Català de Finances aconsegueixi un estatus similar a l’Institut de Crèdit Oficial per
potenciar la seva capacitat en volum de recursos i instruments, per finançar les pimes mitjançant
la concessió de crèdits per a inversions en actius no corrents i també per a circulant, incloent-hi
l’exportació, la inversió directa amb figures de capital risc i el finançament de les activitats amb
externalitats positives que tenen més dificultats d’accedir al finançament privat ateses les seves
característiques específiques.
PROPOSTA 11: cal potenciar l’atracció de capital risc i altres tipus de finançament privat
internacional, per exemple, generant un mercat profund i estable d’inversions en col·laboracions
publicoprivades que capti fons internacionals d’inversió. Això implica estandarditzar contractes,
avaluar-ne l’acompliment i donar seguretat jurídica.
PROPOSTA 12: ampliar les vies de comercialització de les línies de finançament públic més enllà
del sector bancari.
PROPOSTA 13: cal potenciar amb una unitat especialitzada de suport la captura de projectes
finançats per fons públics europeus, en totes les seves formules: préstecs, subvencions, bons,
finançaments híbrids…
PROPOSTA 14: cal que les administracions públiques compleixin rigorosament la legislació sobre
el termini de pagament als seus proveïdors i cal garantir que les empreses adjudicatàries facin el
mateix amb les seves subcontractades. En cas contrari, ha d’existir una normativa d’obligatori
acompliment sobre interessos de demora. De la mateixa manera, s’ha de crear el compte fiscal
on les empreses han de poder compensar pagaments per impostos amb saldos creditors
pendents amb les administracions, amb independència de quina sigui.
Pel que fa a la fiscalitat, la tributació té un impacte molt rellevant en les decisions relacionades
amb les decisions d’inversió i finançament en les empreses industrials. Per això, es proposen
diverses mesures:
Fiscalitat
PROPOSTA 15: replantejar el sistema fiscal per afavorir que els beneficis es reinverteixin en
activitat productiva. A fi d’aconseguir que la mesura sigui neutral en termes de recaptació, cal
que els beneficis no reinvertits tinguin una major tributació efectiva.
20
PROPOSTA 16: afavorir les aportacions d’accionistes i inversors. Per això, cal millorar la fiscalitat
del private equity (àngel inversor, capital llavor, capital risc…) amb mesures com la compensació
de guanys i pèrdues dels inversors de risc, i de les compres d’accions d’entitats que cotitzen en
el Mercat Alternatiu Borsari en línia amb les millors pràctiques de la Unió Europea per millorar la
capitalització de les empreses industrials.
PROPOSTA 17: monetitzar les deduccions perquè les empreses tinguin un impacte positiu
immediat en la seva tresoreria.
PROPOSTA 18: replantejar globalment les normes fiscals de totes les administracions públiques
que aboquen a situacions que dificulten la gestió fiscal de les companyies.
Atenent al paper cabdal en el finançament de les empreses que tenen els mateixos agents del
sistema financer, es proposen diverses actuacions:
Sistema financer
PROPOSTA 19: optar per productes de finançament específics per a la indústria (capital llavor,
capital risc…). Per fer-ho, cal aprofitar l’expertesa del sistema financer i assegurador per
potenciar les emissions de deute empresarial així com els mercats borsaris alternatius (mercat
de pagarés i bons per a pimes), amb transparència per als inversors i costos reduïts de les
emissions. Això implica generar estàndards d’avaluació del risc d’aquests productes per a les
pimes.
PROPOSTA 20: promoure que les entitats de crèdit proporcionin als seus clients informació sobre
els instruments de finançament alternatius i que donin suport actiu a xarxes de business angels.
Cal impulsar mecanismes per facilitar l’accés de les empreses industrials al crèdit bancari públic
i privat, i a les inversions de les companyies financeres i d’assegurances. En particular, cal
estudiar mesures per reduir o eliminar el biaix negatiu derivat de la ponderació del risc bancari
concedit a les empreses enfront al d’altres actius. Entre aquestes, cal afavorir sistemes
d’empaquetament, titulització i fiançament de deutes de pimes que permetin reduir el seu risc a
l’hora de ser aportats com a col·lateral al BCE per les entitats de crèdit o per ser col·locats als
mercats financers internacionals, tot evitant els excessos i les males pràctiques generades en les
hipoteques subprime.
PROPOSTA 21: cal fomentar les garanties bancàries no lligades als actius immobiliaris per no
retroalimentar les bombolles ni haver de desviar recursos per finançar actius no estrictament
lligats a l’activitat productiva.
PROPOSTA 22: cal fomentar en el sistema financer una cultura que prioritzi les relacions a llarg
termini amb les empreses i el coneixement de les necessitats financeres específiques de les
diferents indústries.
21
(3) LA FORMACIÓ
El creixement econòmic d’un país està íntimament lligat al seu sistema educatiu. Ambdós
s’influencien mútuament. És indubtable el valor que representa la universitat per a la societat.
Una altra cosa ben diferent és si el grau de relació entre la universitat i l’empresa és l’adequat
com a motor de creixement.
L’empresa, especialment la industrial, necessita innovar per vendre més i millor, per ser més
competitiva en un mercat global. Cal que la universitat entengui aquest missatge, que universitat
i empresa es facin còmplices, complicitat que no només afavorirà els seus interessos, sinó que
tindrà una repercussió social determinant en la creació de riquesa i, en conseqüència, de
benestar per a les persones.
Si bé la universitat té un paper important en l’àmbit de l’empresa, la formació professional és
determinant, cada unaté el seu espai i han de ser complementàries.
Cal una formació professional que doni resposta de qualitat i flexible a les necessitats de les
empreses i de la societat. En definitiva, la formació professional ha de respondre de manera
eficient a les necessitats dels treballadors i treballadores i de les empreses.
Però perquè sigui així, cal la complicitat i el compromís entre els agents econòmics i socials i
l’Administració. S’ha de generar un clima de confiança i de coresponsabilitat que permeti donar
un impuls definitiu a la percepció social de la formació professional, element clau per al
desenvolupament de la persona i la competitivitat de les empreses.
Hi ha certa tendència a confondre l’emprenedoria amb la creació d’empresa, però l’esperit
emprenedor va molt més enllà: és una actitud de vida i, com a conseqüència, és aplicable a totes
les activitats de l’ésser humà i, com qualsevol actitud, és educable.
L’esperit emprenedor, alimentat per la creativitat, és un factor clau per a la innovació, la
competitivitat de les empreses i el desenvolupament de la persona, i permet aprofitar
oportunitats de creació d’empresa.
Pel que fa a la universitat
PROPOSTA 23: establir mecanismes concrets, estables, eficients i amb capacitat executiva en la
col·laboració universitat-empresa que permetin una major adequació curricular a les necessitats
de les empreses i que potenciïn la innovació.Això permetrà una adequació de perfils
professionals i una recerca orientada a aportar solucions tecnològiques i de serveis a les
empreses, perquè siguin més competitives i, com a conseqüència, afavorir la internacionalització,
amb especial atenció a les pimes.
PROPOSTA 24: impulsar la compra pública de tecnologia desenvolupada com a conseqüència de
la col·laboració publicoprivada entre universitat i empresa.
22
La proximitat i immediatesa del mercat (venda), unida a l’homologació del producte, minimitzarà
els riscos empresarials, afavorint desenvolupaments conjunts entre universitat, centres de
recerca, centres tecnològics i empreses, realimentant els recursos per a una innovació
permanent.
PROPOSTA 25: potenciar la participació de les empreses, especialment les pimes, en els
processos formatius de l’alumnat universitari o en determinades activitats acadèmiques,
facilitant l’accés per a la realització de pràctiques universitàries, projectes de fi de grau o màster,
adaptant, si cal, la normativa reguladora a la realitat d’aquestes.
Augmentar el nombre d’empreses, especialment les pimes, que participin en programes de
formació, proporcionant un grau de coneixement i proximitat mutu, i que, com a conseqüència,
generi espais de col·laboració en el camp de la recerca i la innovació.
Pel que fa a la formació professional
PROPOSTA 26: crear un òrgan de participació, amb competència executiva, amb presència de
l’Administració i els agents socials, orientat a consensuar les polítiques i els criteris de
planificació de la formació professional integrada.
Això facilitarà una major implicació de les empreses, a través dels seus òrgans de representació,
que permetrà una resposta orientada a donar solució a les necessitats reals de les empreses i
del mercat de treball.
PROPOSTA 27: establir un sistema en què s’integri la informació i l’orientació del sistema de
qualificació i informació professional en la situació del mercat de treball, que sigui accessible a
les persones i empreses.
Facilitar als usuaris —persones, empreses i orientadors—, mitjançant un instrument telemàtic,
l’accés a les ofertes i les tendències del mercat laboral, i a l’oferta de formació i qualificació.
PROPOSTA 28: incorporar, en els processos d’informació i orientació en l’etapa d’educació
secundària i batxillerat, mecanismes que impulsin les vocacions professionals cap al sector
industrial.
Incrementar el nombre d’estudiants en les carreres professionals de l’àmbit tecnològic, per
afavorir l’impacte del capital humà en el creixement del sector industrial.
PROPOSTA 29: iniciar la formació professional i el batxillerat als 15 anys (l’últim curs de l’ESO
hauria de ser orientador) i establir el cicle de grau mitjà de tres cursos amb l’accés directe al cicle
formatiu de grau superior.
Reduir el fracàs escolar, augmentant la motivació de l’alumnat i assegurant, a més, un nivell
mínim d’anglès que els fes més competitius en un món globalitzat.
23
PROPOSTA 30: impulsar la formació professional en alternança i dual en el sector industrial.
Aquest impuls hauria de ser liderat per les administracions competents i els agents econòmics i
socials del sector, establint mecanismes de suport i ajuda a les empreses, amb promoció del
sistema, incentius fiscals i formació de tutors d’empresa, entre d’altres.
Augmentant la relació escola-empresa, millorarà la competència pràctica de l’alumnat de
formació professional i, com a conseqüència, facilitarà la seva inserció professional i la
competitivitat de les empreses.
PROPOSTA 31: establir plans de formació cíclics en empreses per al professorat de formació
professional.
Actualitzar els coneixements, processos i tecnologies que incorporen les empreses del sector
industrial, redundarà en una formació de l’alumnat millor i més actualitzada.
PROPOSTA 32: crear la Xarxa de Centres Integrats de Formació Professional del Sector Industrial
de Catalunya, perquè asseguri la formació i la qualificació que necessitin els treballadors i
treballadores de les empreses del sector al territori.
Garantir que les empreses del sector industrial, independentment de la seva ubicació, disposin
dels serveis mínims de formació i qualificació per cobrir les seves necessitats d’una manera
eficient, sostenible i de qualitat.
PROPOSTA 33: publicar i desenvolupar el decret de reconeixement i acreditació de les
competències professionals adquirides a través de l’experiència professional i/o de la formació.
Disposar, amb la col·laboració dels agents econòmics i socials, d’un instrument estable i fiable
que permeti, d’una banda, conèixer les competències professionals de les persones i, de l’altra,
servir com a referència per elaborar itineraris de formació personalitzats orientats a capacitar i
aconseguir certificats de professionalitat o títols de formació professional.
PROPOSTA 34: crear un instrument, validat i reconegut oficialment, preferiblement en suport
digital, que reculli les dades professionals i de formació al llarg de tota la vida laboral d’una
persona, resultat de processos d’acreditació i reconeixement.
Això permetrà disposar d’informació immediata, fiable i amb un referent comú, que facilitarà els
processos d’accés i selecció a les empreses.
PROPOSTA 35: elaborar un catàleg de formació contínua per al sector industrial referenciat en les
qualificacions professionals.
Obtenir l’acreditació oficial dels plans formatius desenvolupats per les empreses i els agents
econòmics i socials, i, alhora, un reconeixement bidireccional que incentivarà l’interès per la
formació que serà reconeguda i acreditable.
24
PROPOSTA 36: a partir del consens, en el referent de formació basat en el Catàleg nacional de
qualificacions professionals, crear en el si de l’ICQP (Institut Català de les Qualificacions
Professionals) un grup de treball d’experts del sector industrial que col·laborin en l’actualització
permanent de les qualificacions pròpies del sector.
Propiciar uns continguts de formació professional integrada que respongui a les necessitats de
les empreses.
PROPOSTA 37: incorporar, en totes les etapes del sistema educatiu, activitats orientades a
potenciar l’esperit emprenedor dels participants, que minimitzi el fracàs escolar i potenciï la
iniciativa i la responsabilitat dels alumnes.
PROPOSTA 38: potenciar els projectes de final de carrera universitària i de formació professional,
orientats a la innovació i a la creació d’empreses.
Augmentar l’activitat econòmica a través de la creació d’empreses i, com a conseqüència,
l’ocupabilitat de les persones.
25
(4) L’ENERGIA
Cada vegada adquireix més importància tenir accés segur, assequible i sostenible a l’energia i a
les matèries primeres, ja que suposen una part significativa dels costos de les indústries. Els
preus de l’energia en la indústria europea van experimentar un augment del 27% en termes reals
entre el 2005 i començaments del 2012, la qual cosa supera la majoria de països
industrialitzats, especialment els EUA. Pel que fa a l’electricitat, la indústria europea fa front, de
mitjana, a uns preus superiors als de les indústries d’altres països desenvolupats com els EUA,
Canadà, Mèxic i Corea, i aquesta diferència de preu ha augmentat en el decurs de la darrera
dècada. La repercussió en el preu de l’energia a Europa s’ha d’estudiar atentament a l’hora de
definir les futures polítiques en aquesta matèria.
L’aplicació eficaç d’un mercat interior de l’energia plenament eficient, més inversions en la
infraestructura energètica, una major diversificació de les fonts d’energia així com una major
eficiència energètica en són elements claus.
En aquest sentit, la mateixa Comissió Europea apunta que ―les activitats de la UE en àmbits clau
que contribueixin a la consecució dels objectius de l’Estratègia europea 2020, com la política
climàtica, mediambiental i energètica es coordinaran estrictament amb les mesures de política
industrial‖.
Situació actual
L’electricitat, juntament amb el gas natural, és la forma més comuna dels vectors energètics
finals, una tendència que en el futur s’incrementarà a favor de l’electricitat en els sectors
industrial i domèstic.
El gas, que a Catalunya representa actualment un percentatge important com a energia primària
és menys significatiu com a energia final (12%), ja que la major part s’usa en la producció
d’electricitat. S’espera que aquest baix percentatge s’incrementi a causa de la seva utilització
com a factor d’eficiència energètica en cogeneració i en alguns processos tèrmics.
El petroli i els combustibles líquids tenen una gran importància en el transport, importància que
en el futur anirà decreixent per la introducció de biocombustibles de segona generació i tracció
elèctrica i amb gas.
Propostes d’actuació
El sector energètic ha experimentat en els darrers anys un procés de transformació sense
precedents. Actualment, l’evolució dels preus pot acabar condicionant la capacitat de creixement
econòmic mundial, atesa l’estreta vinculació que hi ha entre el consum d’energia i el
desenvolupament econòmic.
A un escenari de demanda global creixent de combustibles fòssils —tot i la caiguda de la
demanda actual derivada de la conjuntura econòmica—, amb la consegüent saturació, en
diferents punts, de la cadena d’abastiment i l’augment de la dependència respecte de les
26
importacions, s’hi afegeixen altres factors, com, per exemple, una elevada volatilitat dels preus
del gas i del petroli, una necessitat urgent d’inversions en infraestructures físiques, una
preocupació cada cop més gran pels impactes del canvi climàtic sobre el medi ambient i una
eficiència energètica i una capacitat de recerca baixes, de manera que tots aquests factors
configuren un nou escenari energètic. Un nou escenari que demana una actuació immediata que
ens permeti fer front als reptes derivats de la necessitat de disposar de fons d’energia sostenible,
segura i competitiva.
La situació de Catalunya no és aliena a aquest nou context energètic i, si bé és cert que
únicament des de Catalunya no es pot canviar l’actual model energètic, sí que es pot, com a país,
contribuir en l’àmbit de les nostres competències a aquest canvi de model aplicant les mesures
oportunes que permetin i facilitin el canvi en l’àmbit global.
Amb l’ànim de participar de manera decidida en aquest debat sorgeix la necessitat d’anàlisi i
reflexió. Atès que els preus finals de l’energia tenen un impacte directe en els consumidors
industrials, això fa necessàries mesures que afavoreixin la competitivitat.
Cal destacar que la recerca de solucions per reforçar el model del mercat elèctric, i així
compatibilitzar els objectius de competència, seguretat de subministrament i integració de les
energies renovables, constitueix actualment una qüestió oberta en la majoria de països.
En aquest context, i amb l’objectiu de conciliar l’impacte del cost de l’energia sobre la
competitivitat de la nostra economia, a continuació s’apunten possibles línies d’actuació.
Es proposen les mesures següents, relacionades amb la promoció d’una major competència en
el mercat majorista:
PROPOSTA 39: aconseguir un mercat interior de l’energia competitiu i interconnectat.
Per aconseguir el subministrament actual i la seva qualitat, cal fer els passos definitius per tenir
un veritable mercat energètic comú que disposi d’un codi unificat de la xarxa energètica europea,
un desenvolupament europeu d’interconnexions necessàries, un regulador europeu de l’energia i
altres iniciatives orientades a garantir la competència. L’existència d’un mercat interior de
l’energia competitiu esdevé un instrument estratègic que permet als consumidors europeus
escollir entre diferents proveïdors de gas i electricitat a preus competitius.
PROPOSTA 40: definició d’un mix tecnològic sostenible des del punt de vista ambiental i
econòmic.
En la mesura que l’energia constitueix un input bàsic en tot el procés productiu, cal definir des de
l’esfera pública un mix tecnològic de generació que consideri els objectius de sostenibilitat
mediambiental i, alhora, no posi en risc la competitivitat del teixit empresarial.
PROPOSTA 41: promoció de la competència efectiva en els mercats energètics.
En els mercats liberalitzats, el mecanisme fonamental de defensa dels consumidors resideix en
la competència efectiva entre subministradors i la llibertat real d’elecció del consumidor, més
enllà de qualsevol intervenció reguladora específica. Per aquest motiu tota l’acció pública, en
l’àmbit de les seves responsabilitats, ha d’anar encaminada a fomentar la competència en els
27
mercats energètics i a eliminar aspectes distorsionadors que puguin restringir-ne el
funcionament correcte.
PROPOSTA 42: foment de les inversions en R+D+I.
Cal fomentar un increment de la despesa en R+D+I com a instrument que afavoreixi l’eficiència i
la competitivitat de les empreses energètiques, potenciant especialment la seva participació en
programes europeus.
PROPOSTA 43: foment de la convergència de tots els tipus de generació, incloses les energies
renovables, en els mercats a termini per augmentar la competència.
PROPOSTA 44: Fer un esforç per mantenir, i si és possible incrementar, els 400 MW previstos
per a la cogeneració en el PECAC 2012-2020, atès que es tracta d’un factor important de
competitivitat en la indústria, i també per l’efecte beneficiós sobre l’estalvi i l’eficiència
energètica.
PROPOSTA 45: millora de la capacitat de supervisió dels mercats energètics.
El desenvolupament del mercat majorista d’energia elèctrica en els darrers anys i, especialment,
el desenvolupament del mercat a terminis no organitzat (mercat OTC), juntament amb la recent
aprovació del Reglament (UE) 1227/2011, posen de manifest la necessitat de millorar la
capacitat de supervisió del seu correcte funcionament per part de l’ens regulador.
PROPOSTA 46: necessitat d’una regulació estable i predictible.
A l’hora de garantir l’existència d’una regulació elèctrica estable i predictible, ben assentada en
els principis de la concurrència competitiva, no subjecta a pertorbacions externes i amb la qual la
integritat de funcionament dels mecanismes de mercat i la coherència retributiva no es vegin
afectades per intervencionismes de cap mena, és necessari disposar d’un òrgan regulador amb
clares competències.
Mesures encaminades a reduir l’impacte dels diferents costos regulats en les respectives tarifes
d’accés.
Tal com s’ha apuntat en aquest document, acceptant que els preus de l’energia negociada en el
mercat se situen per sobre de la mitjana dels preus de les economies europees, el preu que
paguen els consumidors incorpora, amés, els peatges amb els quals es financen els costos del
sistema, i s’arriba a nivells superiors als de països del nostre entorn. Per això, la reforma del
sector elèctric s’ha de proposar com a primer objectiu, i la suficiència tarifària i l’equilibri
econòmic a llarg termini. I, a continuació, la seva adaptació al nou escenari econòmic,
racionalitzant els costos i introduint mecanismes d’eficiència que permetin millorar la
competitivitat de l’activitat industrial, contribuint alhora al restabliment del creixement de la
nostra economia. Per això, cal seguir avançant en mesures com:
PROPOSTA 47:adaptació de les inversions previstes en la planificació energètica.
28
Si bé és cert que les inversions en infraestructures elèctriques realitzades els darrers 14 anys
han fet que Espanya tingui avui dia un dels sectors elèctrics més robustos del món pel que fa a la
seguretat de subministrament, la planificació vigent 2008-2016 va ser aprovada en un context
econòmic diferent de l’actual, caracteritzat per un escenari de crisi econòmica i caiguda de la
demanda energètica. Això implica que aquesta planificació resulti, en aquests moments, massa
ambiciosa en relació amb les necessitats reals, tot i tenint en compte les modificacions a la baixa
introduïdes en virtut del RDL 13/2012.
PROPOSTA 48: revisió del model retributiu dels principals costos regulats.
Es fa del tot necessària una revisió, a curt i a mitjà termini, del model retributiu, en el qual, sense
posar en risc el correcte desenvolupament de les activitats que generen costos d’accés (primes
del règim especial, costos de xarxa, cost del sistema extrapeninsular i anualitat per al
finançament del dèficit de les activitats regulades) es pugui mitigar el seu impacte econòmic. En
el cas concret de la distribució, si bé és necessària una revisió, és del tot oportú l’establiment
d’un marc normatiu que sense encarir els costos regulats permeti el desenvolupament tecnològic
de les smart grids(xarxes elèctriques intel·ligents), aspecte fonamental per al foment de
l’autoconsum, la generació distribuïda i la gestió de la demanda.
PROPOSTA 49: incorporació de mecanismes competitius per a la determinació de les primes
equivalents del règim especial.
A Espanya, s’han instal·lat entre el 1998 i l’octubre del 2012 més de 30.000 MW de nova
potència renovable o de cogeneració. En el desenvolupament de les energies renovables durant
el darrer decenni hi han confluït una sèrie de factors clau, com són una R+D+I tecnològica
(especialment en energia eòlica, solar termoelèctrica i biocarburants), un sector industrial que ha
optat per aquestes noves tecnologies i una regulació que ha incentivat l’assoliment dels objectius
previstos. No obstant això, també hi ha hagut desajustaments que convé analitzar per evitar que
es repeteixin.
L’ús de mecanismes de subhasta per a la determinació de la prima equivalent permetria introduir
elements de competència, alhora que facilitaria reduir els costos associats a la promoció de les
energies renovables i permetria traslladar els guanys d’eficiència al consumidor.
PROPOSTA 50: incorporació de mesures d’externalització de costos regulats.
Davant de l’increment de costos del sistema elèctric, el descens d’ingressos i la decisió d’evitar
nous increments del preu de l’energia als consumidors, si es volen continuar desenvolupant els
sectors de les energies renovables i de la cogeneració com a vectors de creixement econòmic, cal
implementar noves vies de finançament de les primes del règim especial diferents als peatges
d’accés.
El finançament públic parcial dels costos del sistema elèctric ha estat una de les principals
novetats introduïdes per la Llei 15/2012, de 27 de desembre, de mesures fiscals per a la
sostenibilitat energètica, que ha donat una nova redacció a l’article 15.2 de la Llei del sector
29
elèctric, de manera que els costos del sistema elèctric ja no són sufragats en exclusiva amb
càrrec al mateix sistema (peatges d’accés), sinó també amb càrrec als Pressupostos generals de
l’Estat (disposició final primera, 1, de la Llei 15/2012).
Si bé aquesta nova via de finançament té les seves limitacions, a causa de les restriccions
pressupostàries actuals, cal continuar per aquest camí, atesos els grans avantatges que té per a
la societat en termes d’ocupació, desenvolupament local, reducció del deteriorament de la
balança comercial, seguretat de subministrament o millora de la qualitat ambiental, i que
s’associen a les energies renovables. L’anàlisi d’aquesta via de finançament s’hauria d’aplicar a
altres conceptes també beneficiosos per a la societat com són el bo social, el cost dels sistemes
extrapeninsulars, les ajudes al carbó, etc., no estrictament vinculats amb el negoci del sector
elèctric.
PROPOSTA 51: foment i disseny d’esquemes retributius de la gestió de la demanda.
En aquests moments, els grans clients industrials —intensius en consum elèctric— no únicament
aporten al sistema el servei ininterromput de la potència demanada, sinó un desplaçament
radical del consum en la corba de càrrega del sistema, és a dir, aporten modulació. És per això
que caldria definir un esquema retributiu de foment de la gestió de la demanda que tingui en
consideració els serveis aportats al sistema per part dels grans clients industrials.
Actualment, el sistema inclou senyals de gestió de la demanda, fonamentalment amb l’objectiu
de desplaçar la corba de càrrega a moments de menor consum i, fins i tot, per al
subministrament de serveis complementaris al sistema, derivats del control de tensió i
interrompibilitat
L’acceptació d’una contraprestació econòmica als clients que proporcionen al sistema serveis de
gestió de la demanda i, en particular, als grans clients per interrompibilitat i modulació de la
demanda reactiva implicaria necessàriament reassignar el cost d’aquests serveis a tot el
sistema. El disseny d’aquest tipus d’incentiu a la participació en la gestió de la demanda ha de
descansar en mecanismes de mercat.
Mesures encaminades a millorar l’operació del sistema elèctric.
PROPOSTA 52: revisió dels mecanismes d’ajustament.
Davant del nou marc energètic i regulador es considera necessari abordar una revisió dels
mecanismes d’ajust que tingui en compte les característiques pròpies del sistema espanyol, amb
alta participació de renovables i l’enfocament europeu al qual s’ha d’orientar qualsevol disseny
que s’adopti.
Mesures encaminades a millorar el funcionament dels mercats minoristes.
30
A escala europea, i amb independència de la tipologia de clients, es registra, en general, un
progrés insuficient en el desenvolupament dels mercats minoristes de petits consumidors, la
qual cosa s’ha posat de manifest en successius informes de la Comissió Europea sobre els
progressos del mercat interior.
PROPOSTA 53: mesures relacionades amb el subministrament a tots els consumidors, en
especial pel que fa a terminis i procediments per canviar de subministrador.
El bon funcionament dels procediments de canvi de subministrador depèn en primera instància
d’una definició clara, en el marc regulador, de les responsabilitats de cada agent. Les empreses
distribuïdores tenen un paper principal en aquests procediments, ja que d’elles depèn la
verificació de la viabilitat tècnica d’una determinada sol·licitud de canvi de subministrador, així
com la realització de la lectura de tancament, de possibles intervencions en les instal·lacions del
consumidor i, finalment, de l’activació del canvi sol·licitat.
Com que hi ha un elevat grau d’integració vertical entre distribució i comercialització dels
principals grups empresarials energètics, és especialment necessari assegurar la màxima
neutralitat dels distribuïdors en l’exercici de les actuacions relacionades amb el canvi de
subministrador. És per això que és necessari adaptar el marc normatiu vigent a la nova realitat
fruit del procés de liberalització.
PROPOSTA 54: promoció de processos de switchingcol·lectius.
Són processos en els quals un col·lectiu de consumidors elegeix un representant que s’encarrega
de cercar/negociar ofertes de manera agregada en el mercat lliure.
PROPOSTA 55:permetre l’autoconsum sense limitacions, atès els beneficis que representa per a
la xarxa: en molts casos, genera l’energia elèctrica distribuïda a partir de fonts renovables,
redueix les pèrdues a la xarxa, aporta beneficis medi ambientals i redueix la dependència
energètica.
Addicionalment i atesa la importància del gas natural es fa la següent.
PROPOSTA 56: creació d’un hub del gas natural.
En aquests moments es fa necessària la creació i la consolidació d’un mercat organitzat de gas
natural (hub). El nivell de desenvolupament de les infraestructures de la xarxa bàsica de gas
natural, la regulació sectorial i el grau de maduració i competència del mercat espanyol de gas
fan possible i recomanable desenvolupar un mercat organitzat de gas que doti de flexibilitat i
liquiditat la gestió del gas natural, estimuli la competència i permeti l’aparició d’un preu
transparent del gas natural a Espanya.
31
(5) LES INFRAESTRUCTURES
El punt de vista de la indústria a l’hora de valorar les infraestructures
Des del punt de vista de la indústria, l’interès de considerar les infraestructures per elles
mateixes es limita a avaluar si se’n disposa de les necessàries, si la seva funcionalitat és
l’adequada i si la seva gestió i el marc de regulació pública en el qual desenvolupen la seva
activitat són els adequats.
Un cop feta aquesta valoració, el que interessa més és la qualitat dels serveis que pot rebre la
indústria, mitjançant l’ús de les infraestructures disponibles.
Situació actual de les infraestructures a Catalunya: una breu diagnosi
Als dèficits que el 2007-2008 ja tenien les infraestructures a Catalunya, pel que fa a la seva
dotació i a la seva explotació, s’hi han de sumar els efectes de la profunda crisi financera i
econòmica que va esclatar en aquells anys. S’ha produït una discontinuïtat de la inversió pública
a tots els àmbits de l’Administració, que a Catalunya ha provocat la rescissió de diversos
contractes d’obra pública, ha deixat els treballs a mig fer i ha paralitzat les licitacions de
projectes estratègics per a l’economia catalana.
No és exagerat dir que els grans corredors de transport catalans i les principals infraestructures
nodals tenen deficiències significatives. Però, de manera simultània, s’ha produït una
sobreinversió en determinades infraestructures que representa una càrrega feixuga per al
conjunt de l’economia. Una i altra situació, dèficits i sobreinversió, tenen efectes negatius sobre
l’activitat industrial.
Els dèficits d’infraestructures de transport s’acaben traduint en recorreguts més llargs dels
vehicles i/o en més temps de viatge, per la qual cosa són necessàries més unitats de transport.
D’altra banda, aquests dèficits moltes vegades fan difícil l’aplicació de procediments just a
temps, per la qual cosa les indústries han de mantenir més estocs i han d’equipar-se amb més
capacitat d’emmagatzematge.Tot això té l’efecte d’incrementar l’immobilitzat i el circulant dels
balanços de les empreses, amb els corresponents costos de finançament que això comporta.
Pel que fa a la sobreinversió, en el cas d’aquelles infraestructures en les quals s’ha sobreinvertit,
però que són operatives, el perill és que aquesta repercuteixi en costos més alts per a la seva
utilització respecte dels que resultarien d’una inversió dimensionada correctament. No cal dir
que aquest diferencial de costos, traslladat a les empreses usuàries, suposaria un deteriorament
de la competitivitat dels sectors productius, entre ells la indústria. Un cas apart són les inversions
en infraestructures inacabades o que, tot i haver-se acabat, no han pogut entrar en
funcionament, per la raó que sigui.
D’altra banda, una gestió massa ―administrativa‖ de les grans infraestructures nodals,
especialment ports i aeroports, provoca costos ocults molt importants i el desaprofitament de les
32
oportunitats d’assolir economies d’escala que serien molt beneficioses per a la indústria
catalana.
Cal assenyalar també, que la crisi econòmica ha fet aflorar diverses febleses de la política
d’infraestructures, que unides a la intensitat i la durada de la mateixa crisi, han deixat en bona
part inservibles els instruments de planificació territorial i els plans sectorials del país.
Algunes conclusions generals
1) S’ha de treure el màxim profit possible de les infraestructures existents, a través d’una
explotació eficient.
2) S’ha de continuar invertint, a més d’adaptar i mantenir allò que es té.
3) Per decidir correctament les inversions que cal fer, cal tenir en compte els criterissegüents:
a) Les decisions s’han de prendre a partir d’anàlisis cost-benefici que incorporin, a més de les
variables habituals —entre elles les externalitats—, valoracions rigoroses dels efectes sobre
les magnituds macroeconòmiques (PIB, ocupació, nivell de preus i altres) al llarg de tot el
cicle del projecte.
b) L’anàlisi dels costos d’oportunitat no s’hauria de limitar als projectes d’infraestructures,
sinó que s’hauria d’aplicar sistemàticament a totes les opcions de despesa pública, com
puguin ser la inversió en recerca i desenvolupament, la formació de capital humà i,
naturalment, a altres necessitats no estrictament econòmiques que té la societat i que
corresponen a l’estat del benestar.
c) L’eficiència, lligada a la competitivitat del conjunt de la societat, ha de ser la guia principal
per orientar aquestes decisions. En conseqüència, s’han de valorar curosament els efectes
de cada inversió alternativa sobre les variables que defineixen la competitivitat.
4) S’ha d’innovar la planificació en matèria d’infraestructures, entesa en un sentit ampli, amb la
guia dels criterissegüents:
a) Cal revisar tots els instruments de planificació territorial i sectorial.
b) La nova planificació s’ha de basar en la definició de fites molt globals, lligades a grans
visions territorials, econòmiques i socials del país, per damunt dels documents merament
declaratius i enunciatius estructurats en ―eixos estratègics‖, ―objectius‖, ―mesures‖, etc.
c) S’han d’establir procediments de governança moderns, adequats a la complexitat de
l’economia i la societat actuals, prenent com a referència els que ja s’apliquen a altres països
del nostre entorn. En aquest marc, la indústria, globalment, i les diverses activitats
industrials, amb les seves especificitats, han de poder participar activament en la presa de
decisions públiques.
5) La importància del binomi infraestructures-serveis és tanta que no és exagerat dir que la seva
gestió ben dirigida el pot convertir en un instrument important de política industrial. S’ha de
treballar en aquesta direcció.
33
Les propostes específiques que es fan a continuació s’han d’entendre subjectes a les anàlisis
cost-benefici i a altres criteris i instruments de valoració, amb el propòsit de programar
degudament les inversions per cobrir els dèficits actuals, però evitant decididament d’agreujar la
sobreinversió en infraestructures.
Transport i logística
Com a consideració general, s’ha de subratllar el caràcter multimodal que han de tenir els
corredors de transport, perquè en el debat públic dels darrers temps sobre el corredor
mediterrani s’ha tendit a reduir-lo únicament al component ferroviari.
Concretament, no s’ha de menystenir la importància del transport per carretera, perquè la
importància de la petita i mitjana empresa industrial fa que les seves expedicions siguin poc
adaptables al model ferroviari: les infraestructures ferroviàries a l’interior de les plantes
industrials només són a l’abast d’un nombre limitat d’empreses, i l’oferta de capacitats reduïdes
(un sol vagó) és inexistent. És d’una gran complexitat poder estructurar una oferta de transport
ferroviari que sigui atractiva per a l’empresa industrial de dimensió mitjana.
Corredor mediterrani
Línies ferroviàries
PROPOSTA 57: cal reclamar al Ministeri de Foment que tot el corredor mediterrani permeti la
circulació de trens d’ample ibèric i ample internacional, indistintament. Actualment, per no
sobrepassar la franja de domini públic destinada a les vies, es podria deixar de disposar de
l’ample ibèric entre Salou i Castelló i, ja fora de Catalunya, entre La Encina i Alacant.
PROPOSTA 58: cal que l’entrada de vies a les instal·lacions industrials del sector privat es
construeixin tenint en compte les necessitats específiques de cada cas i, per tant, compartint
adequadament les decisions entre l’Administració ferroviària i les empreses industrials.
En termes de la configuració global del component ferroviari d’aquest corredor, s’han d’assumir
les propostes de Ferrmed, però validant-les prèviament mitjançant les anàlisis econòmiques
convenients:
A molt curt termini
PROPOSTA 59: adaptar tota la línia convencional de ferrocarril des de Portbou fins a Cartagena,
per permetre la circulació de trens d’ample internacional.
PROPOSTA 60: Completar al més aviat possible les obres, que ja estan en execució, de
desdoblament de la via entre Tarragona i Vandellòs, mantenint els dos amples de via.
A mitjà termini (horitzó 2020)
34
PROPOSTA 61: construir les circumval·lacions a Barcelona, València i Múrcia, i adaptar i ampliar
totes les terminals intermodals, incloent-hi els ports.
PROPOSTA 62: construir plataformes d’intermodalitat carretera-ferrocarril que permetin embarcar
en els trens els semiremolcs, sense el cap tractor dels camions.
A llarg termini
PROPOSTA 63: caldrà, principalment, fer la segona fase de les circumval·lacions de Barcelona i
València.
Aquestes actuacions han d’anar acompanyades de les que s’han de fer en territori
francès.Encara que en resultés una valoració prudent del futur real del transport ferroviari,
caldria anar amb una extremada cura abans d’alliberar les reserves de sòl ferroviari que hi ha a
Catalunya, ja que si es perdessin no es podrien tornar a recuperar mai més.
Corredor de l’Ebre
Carreteres
PROPOSTA 64: l’autovia A-27 entre Tarragona, Valls, Montblanc i Tàrrega —on enllaçaria amb
l’autovia A-2—, que inclou el túnel del Coll de l’Illa, seria una peça important per al trànsit de
mercaderies entre el port de Tarragona i l’interior de la península Ibèrica.
Línies ferroviàries
PROPOSTA 65: s’ha d’adaptar la línia convencional ferroviària Madrid-Tarragona-Barcelona a la
circulació de trens de mercaderies de 750 m (actualment el conjunt de la xarxa ferroviària
espanyola, i aquesta línia en particular, només admet la circulació de trens de 450 m; l’única
excepció és el corredor Madrid-València, per on que ja circulen trens de 750 m, des del 2011).
Gestió i regulació del transport terrestre
PROPOSTA 66: cal una revisió en profunditat del sistema de finançament de la xarxa viària, que
s’hauria d’orientar per criteris de gestió eficient del trànsit, amb unes finalitats ben establertes de
segregació de les circulacions de llarg recorregut del trànsit local, circulació de vehicles pesants
per les vies d’alta capacitat, sempre que sigui possible, eliminant progressivament el desgavell
que suposa la coexistència de sistemes de tarifació diferents.
PROPOSTA 67: el rendiment de la possible implantació de l’eurovinyeta, peatge específic per a
vehicles pesants, hauria de tenir un caràcter finalista, i ser destinat, per exemple, al
manteniment i a la millora ambientals i de seguretat de la xarxa viària.
35
PROPOSTA 68: s’ha de considerar la revisió de la normativa aplicable a la circulació de camions,
elevant a la categoria de caràcter general els límits de gàlib, longitud i pes dels vehicles, que
actualment només s’apliquen als que transporten contenidors o als camions portacotxes,
carregats.
PROPOSTA 69: cal instar l’Estat espanyol, els organismes i les empreses públiques ferroviàries a
accelerar tots els canvis necessaris, d’ordre jurídic, administratiu o físic, per tal d’aconseguir una
liberalització real i al més àmplia possible del transport ferroviari de mercaderies.
La possible gestió privada de les terminals ferroviàries de mercaderies, en règim de concessió,
s’hauria d’aprofitar per optimitzar-ne el funcionament.
Mobilitat de les persones en relació amb la indústria
Sense poder donar orientacions detallades, en el marc d’aquesta reflexió, es vol cridar l’atenció
sobre la necessitat de fer una consideració a fons de com resoldre els problemes de mobilitat de
les persones en relació amb la indústria, especialment pel que fa a l’accessibilitat dels polígons
industrials mitjançant transport públic col·lectiu.
Els ports de Barcelona i Tarragona
PROPOSTA 70: incrementar les actuacions per treure el màxim valor, al més aviat possible, dels
accessos ferroviaris d’ample internacional que ja té el port de Barcelona, potenciant d’aquesta
manera, les importants inversions que ja ha realitzat Hutchison al moll Prat.
PROPOSTA 71: donar una prioritat molt alta als nous accessos viaris i ferroviaris que van al port
de Barcelona i a la construcció de la nova terminal ferroviària de mercaderies a la llera antiga del
riu Llobregat.
PROPOSTA 72: preservar els espais logístics i industrials del delta del Llobregat (Zona Franca i
altres) davant d’altres usos urbanísticament més rendibles, però que poden desenvolupar-se en
altres ubicacions, tenint en compte que el delta del Llobregat és segurament la reserva de sòl
públic més gran de Catalunya.
PROPOSTA 73: dotar el port de Tarragona d’accessos ferroviaris d’ample internacional,
compassadament amb les inversions dels agents privats, molt especialment les corresponents al
desenvolupament del moll d’Andalusia, assumides per DP World.
PROPOSTA 74: accelerar la instal·lació del tercer carril entre Tarragona i Castellbisbal per facilitar
la circulació de trens d’ample internacional des del port cap a la xarxa ferroviària europea.
Guanys estratègics mitjançant una millora de la gestió portuària
PROPOSTA 75: avançar, amb la progressivitat que sigui necessària, cap a l’obertura dels ports de
Barcelona i Tarragona en horari continuat de 24 hores, 365 dies l’any.
36
PROPOSTA 76: dins del marc normatiu actual, promoure l’increment de les competències de les
autoritats portuàries per incrementar l’eficiència de la seva gestió.
Impulsar la col·laboració de les autoritats portuàries de Barcelona i Tarragona en tot allò que
pugui incrementar la seva competitivitat exterior conjunta, incloent-hi, si fos necessari, les
inversions conjuntes fora dels respectius recintes portuaris.
Procurar una actuació conjunta amb els altres ports del front portuari mediterrani, molt
especialment el de València.
PROPOSTA 77: promoure la liberalització de la gestió portuària i la gestió individualitzada dels
ports.
PROPOSTA 78: dotar les autoritats portuàries de Barcelona i Tarragona de competències que
vagin més enllà de la gestió del trànsit de les mercaderies dins dels respectius recintes, per
convertir-les en agents logístics de primera magnitud, capaços d’estructurar, conjuntament amb
altres agents públics i privats, una oferta logística de gran significació internacional.
Aeroport de Barcelona
Cal fer una consideració prèvia pel que fa al transport intercontinental de viatgers i a la càrrega
aèria. Un i l’altra, encara més la segona, obeeixen a una lògica de concentració dels trànsits per
aprofitar les economies d’escala. D’altra banda, una gran part de la càrrega aèria va en vols
regulars de passatgers i això fa que els hubs intercontinentals siguin també importants per
esdevenir nodes clau en els fluxos de càrrega.
Seria, doncs, una equivocació anar en contra de la racionalitat econòmica volent diversificar
aquests trànsits repartint-los entre totes les instal·lacions del sistema aeroportuari català. És per
aquesta raó que es considera que l’aeroport de Barcelona és l’únic que té importància per a la
indústria.
En el marc d’aquestes consideracions es fan les propostes que segueixen:
PROPOSTA 79: donar la prioritat adequada a les obres per fer arribar els trens de rodalies a la
terminal T1 i el metro de la línia 9 al Centre de Càrrega Aèria i a les terminals T1 i T2.
PROPOSTA 80: considerar estratègica l’arribada del tren d’alta velocitat a la terminal T1, encara
que el projecte no es pogués emprendre en aquests moments.
PROPOSTA 81: ampliar el camp d’actuació del Comitè de Desenvolupament de Rutes Aèries de
Barcelona, per incidir en tot allò que pugui incrementar l’interès de les companyies aèries per
37
volar a Barcelona, fomentant especialment les connexions dels vols de llarga distància amb les
destinacions europees i africanes.
PROPOSTA 82: promoure la revisió dels criteris de concessió dels drets de vol per part de la
Direcció General d’Aviació Civil, del Ministeri de Foment, en especial l’anomenada cinquena
llibertat, per permetre que Barcelona sigui un punt de parada dels vols entre Àsia i Amèrica.
PROPOSTA 83: dotar el Punt d’Inspecció Fronterera (PIF) de l’aeroport d’instal·lacions adequades
i eficients, i promoure la millora i agilitació dels seus serveis.
PROPOSTA 84: reclamar que la declaració d’aeroport obert a la càrrega les 24 h del dia i els 365
dies de l’any sigui veritablement efectiva.
PROPOSTA 85: estudiar conjuntament amb els sectors industrials més interessats,
fonamentalment indústria farmacèutica i agroalimentària, la manera de construir terminals de
càrrega amb temperatura controlada, homologables a les d’altres aeroports competidors.
PROPOSTA 86: demanar la revisió del Pla director de l’aeroport de Barcelona (1999), amb la
participació de les institucions catalanes, cosa que, d’acord amb la normativa, ja s’hauria d’haver
fet.
PROPOSTA 87: continuar reclamant, de manera proactiva i per tots els mitjans, que l’aeroport de
Barcelona pugui tenir una gestió pròpia, autònoma respecte als altres aeroports del sistema
d’AENA. En qualsevol cas, cal reclamar la participació de les institucions catalanes en les
decisions estratègiques relatives a l’aeroport.
Les noves fonts d’energia per al transport i la logística, una bona oportunitat per a Catalunya
Convé aprofitar la posició geoestratègica de Catalunya, per treure el màxim profit de la creixent
aplicació del gas liquat com a combustible dels vehicles pesants, de les restriccions creixents per
a la utilització de combustibles marins amb alts continguts de sofre i, d’una manera més general,
de la bona adequació de les construccions industrials i logístiques per utilitzar energies
renovables. Amb aquesta orientació es fan les propostes següents:
PROPOSTA 88: instal·lar estacions de subministrament de gas natural liquat (GNL) en els
corredors viaris de Catalunya, especialment en el corredor mediterrani, per al proveïment dels
camions amb motors híbrids, que cada dia seran més nombrosos.
PROPOSTA 89: enfortir la posició dels ports de Barcelona i Tarragona, actuant com a nus de
distribució tant de gas natural com dels nous combustibles marins lliures de sofre, estudiant la
conveniència de fer les inversions necessàries amb una anticipació suficient.
PROPOSTA 90: promoure l’ús de les energies renovables, especialment la fotovoltaica i la
cogeneració, facilitant l’accés de les empreses a l’autoconsum i que puguin connectar i abocar a
la xarxa els sobrants, tant diaris com de caps de setmana.
38
Aigua: oportunitats del canal Segarra-Garrigues per a la indústria agroalimentària
El canal Segarra-Garrigues es troba en la fase final de construcció, però dues resolucions de la
Unió Europea han declarat un 40% de la superfície que havia de regar com a zona d’especial
protecció per a les aus (ZEPA), on quedarà fortament limitat el seu conreu. D’altra banda, els
pagesos han manifestat menys demanda per incorporar-se al regadiu de la que s’esperava.
Es planteja, doncs, la necessitat de reorientar dràsticament el projecte, la qual cosa pot
representar una oportunitat molt important per al desenvolupament de la integració entre
agricultura i indústria, amb efectes territorials molt positius en zones que ja tenen una gran
activitat del sector primari.
Les propostes següents tenen en compte aquesta necessitat de reorientar la utilització d’aquesta
gran infraestructura per fer-la econòmicament i socialment rendible, impulsar el sector
agroindustrial i incrementar la garantia en el subministrament d’aigua d’altres zones del país.
PROPOSTA 91: promoure un gran pacte per fer del canal Segarra-Garrigues una oportunitat per al
desenvolupament de les comarques que irriga, impulsant-hi la indústria agroalimentària i
incrementant la garantia del subministrament d’aigua a l’Àrea metropolitana de Barcelona i a
altres zones de Catalunya que ho necessiten, fent de l’aigua un motiu de cohesió territorial i
social.
PROPOSTA 92: davant les restriccions ambientals imposades per la Unió Europea —que limiten la
zona regable per a activitats agràries—, replantejar els usos dels recursos hídrics que aportarà el
canal, considerant especialment el reforç de l’agricultura de secà per augmentar-ne la
productivitat.
PROPOSTA 93: estudiar especialment les possibilitats de convertir el sector d’Agramunt-
Guissona-Tàrrega-Cervera en un àrea de centralitat agroindustrial, basada en els productes
d’aquesta zona.
PROPOSTA 94: estudiar la possibilitat d’interconnectar la plana de Lleida amb l’Àrea
metropolitana de Barcelona perquè, amb les compensacions que siguin necessàries, es pugui
subministrar excepcionalment aigua a les zones més denses de Catalunya en població i en
activitat econòmica, en cas de risc de ruptura del subministrament d’aigua a aquestes zones.
Telecomunicacions
Per al desplegament de les xarxes de fibra òptica i de cable per arribar als usuaris és necessari
fer inversions en infraestructures al sòl, normalment en rasa. Pel cost elevat que això suposa,
39
aquestes infraestructures es desenvolupen només per a concentracions de població importants.
El resultat és que a l'àrea metropolitana de Barcelona hi ha una bona xarxa de
telecomunicacions, però no es pot dir el mateix de la resta de Catalunya, a excepció de les
capitals de província i d'algunes capitals de comarca.
També és freqüent que els polígons industrials quedin sense connectar, a no ser que les
infraestructures les paguin les mateixes empreses o el gestor del polígon.
Com a alternativa a la infraestructura fixa, es poden aplicar solucions utilitzant l’espai
radioelèctric, només factibles per a casos concrets.
Per aquests motius, l'adminstració ha de ser un agent facilitador de l'extensió en el territori de les
xarxes de telecomunicacions ultra - ràpides.
PROPOSTA 95: Atès que la cobertura dels serveis de telecomunicacions ultraràpidesencara és
molt insuficient, l’Administració hauria de posar en marxa una política de finançament i/o
inversió en telecomunicacions d’infraestructura fixa, per facilitar la connexió de polígons
industrials i logístics de caràcter estratègic, orientada per criteris d’eficiència i racionalitat
econòmica.
Gestió de residus
PROPOSTA 96: millorar el coneixement de tot el procés de tractament i disposició dels residus
industrials, especialment posant en marxa instruments estadístics més acurats que els que es
tenen actualment, perquè el procés de presa de decisions tingui una base més objectiva i
produeixi resultats més ajustats a les necessitats reals.
PROPOSTA 97: millorar la informació a les empreses que generen residus, especialment en el cas
de les petites i mitjanes empreses, per millorar-ne la valorització o disposició.
PROPOSTA 98: fer més transparents els costos de les diferents alternatives per a una disposició
correcta dels residus.
PROPOSTA 99: tendir, sempre que sigui possible, a la simplificació de la normativa, per agilitar i
fer al més econòmica possible la seva aplicació.
PROPOSTA 100: introduir una major liberalització en les activitats de tractament de residus, de
manera que es redueixin els costos per a les empreses industrials, sense que això vagi en
detriment de la seguretat ambiental.
40
Sòl industrial i logístic
Davant del desconeixement i dels prejudicis entorn de l’activitat industrial:
PROPOSTA 101: fer un pla de comunicació per fer visible la importància de la indústria en
l’economia; millorar els coneixements sobre l’entorn industrial creant una definició i un cens de
polígons, i redefinir l’estadística de les bases de dades relacionades amb l’activitat industrial.
Davant de la manca de visió integrada entre economia i urbanisme:
PROPOSTA 102: posicionar la política de sòl industrial com a element estructurador de
l’ordenació territorial; desenvolupar una política de sòl orientada a la demanda, i optar per una
major coordinació de les polítiques de promoció econòmica i les polítiques d’urbanisme.
Davant la manca de coneixements de la demanda d’activitat econòmica quant a usos i
requeriments físics, de xarxes, de serveis, etc.:
PROPOSTA 103: pensar l’urbanisme amb uns instruments de planejament i uns paràmetres
urbanístics i una classificació d’usos més flexibles que puguin donar resposta als requeriments
canviants de la demanda.
Davant de la manca d’una visió estratègica d’escala supramunicipal:
PROPOSTA 104: apostar per un model basat en la cooperació entre municipis; compatibilitzar la
governança dels polígons supramunicipals amb la diversitat d’hisendes i autoritats municipals
(encaix fiscal dels teixits econòmics que han esdevingut supramunicipals a efectes reals), i Pla
estratègic de sòl industrial a escala de país que superi l’escala municipal a la qual se circumscriu
el planejament urbanístic general.
Davant la manca d’espais de governança entre els agents involucrats:
PROPOSTA 105: establir mecanismes de coresponsabilitat entre tots els agents implicats en el
desenvolupament del sòl industrial; crear mecanismes de gestió tant urbanístics com financers;
implementar un model de gestió dels polígons que superi el model existent, basat en l’actuació
pública, millorant-ne l’eficiència, sense que suposi un augment dels costos que suporten les
empreses; aprofundir en fórmules de gestió públiques i privades per al manteniment dels
polígons industrials, i establir un programa de millores dels polígons industrials pel que fa al seu
manteniment i a la seva dotació d’infraestructures i serveis.
Davant de l’atomització del marc regulador pel que fa a les llicències d’activitat:
PROPOSTA 106: reduir l’excés de tràmits administratius i fer que aquests es resolguin de manera
més ràpida.
41
Davant de l’aparença que el territori és isòtrop i homogeni, cal fer veure que no tot pot ser ni tot
té cabuda a qualsevol lloc:
PROPOSTA 107: incorporarcriteris de racionalitat econòmica i impacte econòmic en els
processos de decisió per a la localització de polígons industrials i infraestructures vinculades a
l’activitat econòmica.
42
(6) RECERCA, DESENVOLUPAMENT I INNOVACIÓ
La diagnosi de la recerca, el desenvolupament, la innovació i el coneixement transferible a
Catalunya s’ha realitzat definint, a grans trets, les seves fortaleses, debilitats, oportunitats i
amenaces.
Fortaleses
Sistema d’R+D capaç. El sistema de recerca i desenvolupament ha mostrat en els darrers
anys la seva capacitat d’augmentar en qualitat i quantitat, ja que alguns centres i
departaments universitaris i centres de recerca destaquen per gaudir de reconeixement a
escala internacional.
Factor Barcelona. Barcelona té una gran capacitat d’atracció per la seva situació
geogràfica, el seu dinamisme ila seva bona reputació. Aquesta fortalesa s’estén a tot el
territori català, amb municipis implicats en la transformació innovadora del país.
Història industrial catalana. Catalunya parteix d’una història i d’una tradició industrials que
l’han posicionat com a motor industrial de l’Estat espanyol, amb algunes referències
empresarials destacades.
Debilitats
Ecosistema d’innovació dèbil. Manca una política industrial lligada a la recerca i a la
innovació. No hi ha estratègia a llarg termini, ans al contrari, es busquen objectius a curt
termini.
Falta de coordinació i focus entre els actors. Hi ha dispersió i multiplicació d’agents
dedicats a la innovació amb poca o nul·la coordinació.
Finançament insuficient de la connexió R+D/Indústria. La disponibilitat de capital públic i
privat per donar suport a la transferència en les diferents etapes i per als projectes
d’innovació és insuficient.
Oportunitats
Projectes i mercats internacionals. Si bé el context intern no és propici, sí que hi ha
oportunitats en el context internacional que es poden aprofitar a través d’una integració i
d’una estructuració dels contactes internacionals.
Canvi accelerat. El canvi accelerat de la tecnologia afavoreix les oportunitats d’originar
noves empreses.
Grans reptes: Horitzó 2020 i la Mediterrània. El programa Horitzó 2020 de la Unió Europea,
per la recerca i la innovació, implica un instrument de finançament que Catalunya ha de
43
saber aprofitar. D’altra banda, s’ha de treure partit del fet que Barcelona és la seu de la
Unió per la Mediterrània.
Amenaces
Carrera mundial. En el marc de canvis accelerats, totes les ciutats, regions i estats s’estan
movent, i la competència és molt alta.La principal amenaça és no fer res.
Pèrdua de prestigi. Hi ha confusió entre recerca i innovació i un fals debat entre excel·lència
i rellevància que provoca una pèrdua de prestigi des de fora del sistema de l’R+D.
Balanç net negatiu de talent. Si bé Barcelona i Catalunya tenen capacitat d’atreure talent
extern, actualment molts joves d’aquí ben formats i amb talent es veuen forçats a marxar a
altres països que elsofereixen millors oportunitats.
Es formulen les propostessegüents:
PROPOSTA 108: invertir, en la perspectiva del 2025, no menys del 3% del PIB en recerca,
desenvolupament i innovació, com a palanca de creixement sostenible, amb un impacte
industrial que multipliqui la inversió realitzada per un factor mínim de 10, i incloure un
augment significatiu del volum d’inversió privada en R+D+I, comparable a les regions
europees capdavanteres.
PROPOSTA 109: consolidar el sistema català d’R+D, clau per assegurar el flux d’entrada al
procés d’innovació a mitjà i a llarg termini:
a) Optimitzar el sistema universitari de recerca i desenvolupament.
b) Reforçar el nucli estratègic de recerca de frontera amb missió d’impacte global.
PROPOSTA 110: enfortir l’ecosistema d’innovació:
a) Millorar l’aprofitament de les capacitats actuals del sistema català d’R+D per
crear valor econòmic i social.
b) Incrementar el volum i l’efectivitat dels processos de transferència bidireccional
de coneixement recerca-indústria.
c) Disminuir el cost i el temps d’incubació i transferència.
d) Afavorir la creació i el creixement d’empreses de base tecnològica amb capacitat
de lideratge internacional.
PROPOSTA 111: animar el creixement de les empreses innovadores i tecnològiques,
especialment les pimes:
a) Millorant les seves capacitats d’R+D+I.
b) Augmentant els avantatges fiscals de l’R+D+I.
c) Acostant les seves necessitats al sistema públic de recerca.
d) Promovent la compra pública de tecnologia innovadora.
PROPOSTA 112: convertir Barcelona en la capital de la innovació de la Mediterrània, clau
per a la diferenciació i el posicionament internacional.
44
Estratègies concretes recomanades a molt curt termini:
PROPOSTA 113: instituir un vehicle publicoprivat d’acceleració del procés de creació
d’empreses innovadores basades en el sistema d’R+D català que sigui: a) multisectorial, b)
amb capacitat d’impacte, c) atractor d’expertesa i capital nacional i internacional, i d) amb
incidència especial en les proves de concepte.
PROPOSTA 114: definir i aplicar una nova etiqueta d’―empresa innovadora‖ (aplicable tant
a entitats locals com a foranes) que faci possible que les empreses que compleixin les
característiques fixades tinguin avantatges importants: a) de finançament, b) fiscals, c) de
representació i d) en la compra pública de tecnologia innovadora.
PROPOSTA 115: fer un cens d’empreses innovadores i tecnològiques, especialment pimes,
per: a) identificar necessitats, b) identificar obstacles al creixement, c) enfortir la seva
col·laboració amb universitats i entitats de recerca, i d) coordinar accions per potenciar el
seu creixement.
Estratègies concretes recomanades a curt termini:
PROPOSTA 116: definir el nucli estratègic de recerca de frontera amb missió d’impacte
global, i protegir-lo.
PROPOSTA 117: definir i aplicar objectius d’innovació mesurables als centres d’R+D i a les
universitats.
PROPOSTA 118: alinear una part de les polítiques d’R+D+I a estratègies europees i crear
un projecte de la Unió per la Mediterrània d’integració d’universitats, centres d’R+D,
entitats de transferència, inversors i empreses innovadores.
45
(7) COOPERACIÓ, CLÚSTERS I INTERNACIONALITZACIÓ
Un clúster és una agrupació territorial d’empreses del mateix negoci que té un mateix repte
estratègic.
El clúster esdevé un instrument altament efectiu per reforçar la competitivitat de les
empreses, ja que permet desenvolupar habilitats clau, tecnologies i relacions en xarxa
entre fabricants, clients i proveïdors.
Protagonistes destacats dels clústers són els empresaris, ja que en formen la base i en
parlen en clau d’estratègia competitiva. També hi és fonamental el paper dels treballadors,
que conformen una part fonamental de l’atmosfera industrial i del coneixement.
El treball de dinamització de clústers permet incrementar la competitivitat de les empreses
a partir de la detecció i implementació de les estratègies d’èxit del negoci. Està àmpliament
constatat que no hi ha sectors d’èxit ni sectors en crisi, sinó estratègies guanyadores i
estratègies obsoletes en tots els sectors.
El clúster esdevé l’instrument òptim per detectar i implementar models de negoci amb
perspectives de creixement en conjunts d’empreses que comparteixen els mateixos reptes
estratègics.
En aquest sentit, els projectes empresarials són el principal output de la dinamització d’un
clúster.
En un entorn marcat per la competència global, sorgeixen nous reptes per a la
competitivitat de les empreses. Aquests reptes exigeixen un nou posicionament competitiu
en l’àmbit internacional per a la indústria catalana (formada majoritàriament per petites i
mitjanes empreses amb un nivell mitjà de productivitat i amb poca presència de sectors de
nivell tecnològic alt).
Per adaptar-se al nou context global i assolir nous avantatges competitius,
resulten fonamentals el replantejament estratègic, la millora en la capacitat d’innovació
tecnològica i l’avenç en altres tipus d’innovació.
Un clúster te raó de ser quan es compleixen quatre condicions:
— Proximitat: permet potenciar la participació en comú de recursos.
— Acoblament: les activitats de les diferents empreses tenen un objectiu comú, com per
exemple la demanda final, que permet aprofitar la proximitat i la interacció.
— Interaccions: la proximitat i l’acció en el mateix sector no és suficient, és necessari un
cert nivell d’acció comuna.
— Massa crítica: per aconseguir resultats positius és necessari disposar d’un cert nombre
de participants que realitzin accions conjuntes i complementàries, i que estiguin situades a
una certa proximitat.
46
Propostes en l’àmbit dels clústers
PROPOSTA 119: assolir un marc estable de la política pública de clústers a Catalunya en el
context europeu (RIS 3).
Catalunya va ser capdavantera en la política de clústers. Cal assegurar una continuïtat de
les polítiques públiques en la mateixa direcció.
En aquest sentit, Europa ens demana una especialització intel·ligent (RIS3) en el marc de
l’Horitzó 2020. Caldria aprofitar aquest marc per encaixar una estratègia de clústers
focalitzada en els actius existents i els mercats en creixement. Aquesta especialització serà
clau per ser beneficiaris de futurs finançaments europeus.
PROPOSTA 120: models de governança estables i alineats.
La governança de clústers és heterogènia, depenent dels seus orígens i finançament.
És necessària una formulació que asseguri l’alineament dels diversos agents (associacions
empresarials, sindicats, centres tecnològics, Administració pública…), així com el
finançament de les estructures que permetin el desenvolupament de projectes tractors a
curt, a mitjà i a llarg termini.
PROPOSTA 121: sectors emergents vs. sectors tradicionals.
No hi ha sectors bons o dolents, hi ha estratègies guanyadores o perdedores. En aquest
sentit, cal monitorar les iniciatives emergents que tinguin alt potencial d’impacte o
reformular la posició i el valor agregat de sectors tradicionals.
Pel que fa a oportunitats com la moto elèctrica, les energies verdes o la indústria de les
smart cities, cal, explícitament, acompanyar-les per articular de manera efectiva els actors
existents.
PROPOSTA 122: clústers bottom-up.
No s’han de prioritzar sectors, sinó les condicions que fan sorgir els clústers: condicions
dels factors, condicions de la demanda, sectors afins i de suport, i rivalitat empresarial.
En aquest sentit, són clau l’alta densitat empresarial i ocupacional, la dimensió, les
infraestructures, l’ús de les tecnologies, la internacionalització, la territorialització i la
demanda sofisticada.
PROPOSTA 123: una universitat certificada en la transferència tecnològica.
Cal garantir l’homogeneïtat en la qualitat proveïda pels centres i grups de recerca de les
universitats. Les empreses necessiten criteris objectivables i comprensibles per a la
compra tecnològica.
Es proposa la incorporació de certificacions (tipus UNE 166.000) per a tota unitat de
recerca universitària que vulgui transferir tecnologia a les empreses.
PROPOSTA 124: els centres tecnològics: els departaments d’R+D de les empreses.
47
Cal promoure la dimensió adequada dels centres tecnològics per poder excel·lir. Aquests
han de tenir una governança estable, han d’estar integrats als clústers i han de disposar
d’una clara vocació empresarial.
Els centres tecnològics han de ser els veritables departaments d’R+D dels sectors/clústers
als quals serveixen i esdevenir impulsors d’una cultura tractora basada en beneficis
comuns.
PROPOSTA 125: promovent la cooperació en la recerca industrial.
Cal desenvolupar instruments que promoguin la cooperació universitat-empresa mitjançant
projectes consorciats (tipus CENIT), orientats a la recerca planificada en àrees
tecnològiques de futur i amb alt potencial de projecció internacional.
En aquest sentit, cal promoure masses crítiques en la cooperació en la cadena de valor de
la innovació (ciència-tecnologia-empresa). L’objectiu ha de ser la generació de nous
coneixements que puguin resultar útils per a la creació de nous productes, processos o
serveis.
PROPOSTA 126: sistematitzant un programa de pilots escalables internacionalment.
Catalunya disposa d’una base instal·lada d’instituts i centres de recerca que han excel·lit
els seus nivells de producció científica. Lamentablement, aquests outputs no han contribuït
a la competitivitat del teixit empresarial. Amb aquesta finalitat, i per fer més efectiva
l’absorció de la innovació per part de les empreses, es proposa elaborar un programa de
pilots industrials, amb escalabilitat internacional, que assegurin l’efectiva adopció de la
innovació en productes i/o processos.
PROPOSTA 127: promoure la innovació oberta.
El teixit empresarial necessita fluxos d’innovació permanents. Cal sistematitzar aquests
fluxos i promoure les sinergies intrasectorials i intersectorials per garantir una veritable
ecologia de la innovació.
La promoció de programes d’innovació oberta per donar resposta als reptes industrials farà
fluir la innovació provinent d’emprenedors i investigadors.
PROPOSTA 128: els parcs com a plataformes d’innovació i incubació empresarial.
Catalunya disposa de la Xarxa de Parcs Científics i Tecnològics que aglutina àrees
especialitzades en innovació i incubació empresarial per tot el territori. La concentració
territorial d’instituts de recerca, centres tecnològics, incubadores i empreses ha creat les
condicions per a la interacció i el desenvolupament d’aliances entres ells (transferència
tecnològica, Merge&Adquisitions…). Cal assegurar coherència entre la política de clústers i
parcs.
La internacionalització: el camí clau per al creixement econòmic
Catalunya va tancar el 2012 amb un nou rècord d’exportacions. Les empreses catalanes
van vendre a l’estranger per valor de 58.283 milions d’euros, una xifra mai abans assolida,
48
amb un augment d’un 16,1% en les vendes fora de la Unió Europea. També va continuar
creixent el nombre d’empreses catalanes que exporten, que va arribar a les 45.937, i
Catalunya va vendre novament més al món que a la resta de l’Estat.
La suma de les vendes a l’exterior i a la resta de l’Estat equivalen a més de 14.000 euros
per càpita. Aquestes xifres situarien l’economia catalana en el vuitè lloc de la Unió Europea,
just per sobre d’Alemanya.
Catalunya ja ven més al món que a la resta de l’Estat. Durant l’any 2012, les exportacions
a l’estranger van sumar 58.283 milions d’euros, mentre que les vendes a la resta de l’Estat
van suposar 49.131 milions d’euros.
El pes de les exportacions catalanes en el PIB del 2012 és del 28,1%, superior al 21,2%
espanyol. Es tracta d’1,8 punts percentuals per sobre del pes del 2011, i gairebé 8 punts
percentuals per sobre del pes del 2009.
Les exportacions es concentren encara en els mercats de proximitat (UE), però creixen de
manera més dinàmica a la resta del món, especialment als països emergents. La
diversificació de mercats és clau per a l’economia de Catalunya, i el 2012 les vendes
extracomunitàries van suposar ja el 38%.
Mai tantes empreses catalanes havien exportat a l’estranger. El nombre d’empreses
exportadores catalanes va créixer un 6,3% el 2012, i va arribar a la xifra rècord de 45.937,
11.553 més que abans que comencés la crisi.
El nombre d’empreses exportadores regulars va créixer un 4,7%el 2012. Les regulars
catalanes representen més d’un terç (36%) del total de regulars a l’Estat. El 57,1% del
creixement d’empreses exportadores regulars a tot l’Estat correspon a empreses
catalanes.
Les perspectives de futur del clima exportador expressen que els països on les empreses
catalanes creixeran són Rússia, l’Amèrica Llatina, el nord d’Àfrica, Orient Mitjà, la Xina i
l’Índia.
Els sectors que ofereixen oportunitats de negoci als mercats estrangers són: medi ambient
i energia, aigua, alimentació i begudes, químic i farmacèutic, biotecnologia, sostenibilitat
urbana, mobilitat i ús eficient dels recursos.
El 84,1% de les empreses catalanes preveu que mantindrà o augmentarà les seves
exportacions.
Propostes en l’àmbit de la internacionalització
PROPOSTA 129: mapa industrial de Catalunya al món.
Compartir una visió comuna pel que fa a quins sectors i a quins països Catalunya pot
créixer, promovent l’actuació coordinada de tots els agents vinculats a la
internacionalització. És clau entendre els mercats de destinació i també amb quins països
competim per reforçar la competitivitat de les empreses catalanes.
PROPOSTA 130: exportació integral de solucions i serveis.
49
Promoure i donar suport a la creació de consorcis que exportin integralment solucions o
serveis a licitacions internacionals, incorporant tots els elements necessaris (finançament,
certificacions, operadors…).
PROPOSTA 131: abordatges coordinats a regions estratègiques.
Identificats els sectors i els països d’alt potencial de creixement (BRICS, el nord d’Àfrica,
Orient Mitjà…), promoure la coordinació i l’establiment d’empreses compartint serveis i
recursos comuns que facilitin l’acció conjunta.
PROPOSTA 132: suport institucional explícit a les empreses catalanes a l’exterior.
Sistematitzar el suport institucional a les empreses catalanes que estiguin en processos
d’internacionalització, en els quals, culturalment, l’Administració pública és un
autentificador (avalador de reputació) d’origen.
PROPOSTA 133: palanquejament amb xarxes internacionals.
Utilització de les xarxes internacionals existents com a mecanismes palanca per a la
internacionalització (xarxes de parcs científics i tecnològics, xarxes de ciutats…).
PORPOSTA 134: exalumnes d’institucions catalanes.
Formalització i reconeixement d’exalumnes internacionals d’institucions catalanes que han
retornat als seus països. Promoció de xarxes de contacte d’antics alumnes.
PROPOSTA 135: programa per la indústria que torna a Catalunya.
Atesa la posició competitiva de la indústria a Catalunya, es produirà un procés de
relocalització industrial a les empreses que havien deslocalitzat les seves fàbriques.
Per això, cal està amatents i preparats amb programes específics per facilitar la
reimplantació d’aquestes empreses.
PROPOSTA 136: Start-up Catalonia.
Potenciació de programes que es focalitzin en emprenedors que incorporin una estratègia
de mercats global des de la incipiència de l’empresa (born global o empresa global de
naixement) i una tecnologia escalable i amb avantatges competitius en el temps.
PROPOSTA 137: programa Erasmus industrial català.
Aprofitament actiu del talent local i internacional de les universitats catalanes que puguin
fer pràctiques en empreses catalanes que vagin a l’exterior.
Ens calen generacions d’Erasmus industrials.
PROPOSTA 138: programes de formació d’idiomes: cal saber negociar internacionalment.
Incorporació de programes perquè empresaris i professionals puguin preparar, presentar,
defensar i negociar en anglès (i altres idiomes) els seus projectes internacionals.
50
(8) HORITZÓ EUROPA 2020
En aquest darrer capítol pretenem situar la iniciativa catalana en el marc europeu.En
primer lloc, per fer veure fins a quin punt les nostres preocupacions són similars a les del
conjunt de països de la UE. En segon lloc, per analitzar com podem fer camí plegats. Per
assolir aquest objectiu volem aportar de manera breu alguns elements del debat que hi ha
a tot Europa sobre la necessària reindustrialització, i destacar les coincidències i les
oportunitats que això representa per a Catalunya. Amb aquesta intenció, fem una
descripció que abasta cinc aspectes: els motius de la preocupació a Europa, la reacció de
les institucions europees, els objectius estratègics que s’han fixat, les orientacions de
política industrial que s’estan marcant, i les eines que, sobretot en el camp de la recerca i
la innovació, es posen a disposició delsestats i de les empreses de la Unió.
La desindustrialització europea
Els indicadors de l’activitat industrial a molts dels països europeus són motiu de
preocupació des de fa temps. A poc a poc ha anat quedant clar que, malgrat el caràcter
fonamentalment financer de la crisi actual, s’amaga un problema més profund de tipus
productiu i competitiu. Si l’economia europea no està en condicions de competir en els
mercats globals, per molt que s’aconsegueixi restablir la salut del sistema financer, no serà
possible recuperar un camí de creixement i benestar. I aquesta competitivitat depèn, en
gran mesura, de l’activitat dels sectors industrials, que són els que més participen en els
intercanvis internacionals. Cal, doncs, replantejar la situació de l’economia productiva i
analitzar les mesures necessàries per revifar-la.
Tal com ja s’ha posat de manifest en anteriors parts d’aquest informe, els índexs que
assenyalen l’evolució de l’ocupació industrial, del valor afegit industrial, de la inversió en
equip productiu, de la inversió en R+D, de l’eficiència en la utilització de recursos
energètics o de l’estoc de capital humà marquen unes tendències poc favorables que
obliguen a reaccionar.
La reacció política
Des de fa uns quants anys, han estat nombroses les iniciatives tant en l’àmbit comunitari
com en l’estatal, tant en l’àmbit públic com en el privat. Ens ha semblat que una manera
de presentar-les en unes poques pàgines era centrar-nos en tres documents elaborats per
la Comissió Europea que tenen l’avantatge de resumir-les, d’assenyalar objectius, de
proposar polítiques i de crear eines. Aquests documents, que recomanem que siguin
analitzats amb detall, són:
―Europa 2020. Estratègia per a un creixement intel·ligent, sostenible i integrador‖, del 3 de
març del 2010.
―Horitzó 2020. Programa marc de recerca i innovació‖, del 30 de novembre del 2011.
―Una indústria europea més forta per al creixement i la recuperació econòmica‖, del 10
d’octubre del 2012.
51
Com ja hem anunciat, agafant elements de cada un dels tres documents fem, a
continuació, una exposició molt sintètica dels objectius estratègics, d’algunes polítiques
concretes i d’eines que preveuen els pressupostos comunitaris.
Objectius estratègics
La Comissió proposa tres prioritats per al futur creixement:
— Un creixement intel·ligent, basat en el coneixement i la innovació.
— Un creixement sostenible, amb una utilització més eficient dels recursos.
— Un creixement integrador, amb augment de l’ocupació i de la cohesió social i
territorial.
Amb aquesta finalitat, fixa cinc objectius per a l’any 2020:
— Que el 75% de la població entre 20 i 64 anys estigui ocupada.
— Que s’inverteixi el 3% del PIBen R+D.
— Que s’augmenti un 20% l’eficiència energètica, s’assoleixi un 20% d’energies
renovables i es redueixin un 20% les emissions de CO2.
— Que l’abandonament escolarsigui inferior al 10% i quela joventut amb estudis
superiors superi el 40%.
— Que es redueixi en 20 milions la població en risc de pobresa.
Entre les iniciatives que es proposen, en destaquem quatre que tenen a veure amb
l’objecte del nostre informe:
Una unió per a la innovació per millorar l’accés al finançament de l’R+I i garantir la
seva conversió en productes i serveis.
Una agenda digital per accelerar el desplegament d’Internet d’alta velocitat.
Una política industrial per a la mundialització especial per a les pimes.
Una agenda de qualificacions i llocs de treball per modernitzar els mercats, potenciar
les capacitats i adequar l’oferta i la demanda de treball.
Totes aquestes estratègies s’han anat desenvolupant a través de mesures concretes i de
polítiques específiques, i molt especialment han donat lloc al segon i tercer document, dels
quals podem posar en relleu alguns aspectes.
Polítiques industrials
En l’àmbit de la política industrial es proposa enfocar la innovació i la inversió marcant sis
línies prioritàries d’actuació: tecnologies avançades de fabricació,tecnologies
facilitadores,bioproductes,construcció i matèries primes sostenibles,vehicles nets ixarxes
intel·ligents.
52
S’insisteix molt en mesures per millorar l’accés als mercats, tant interiors com mundials,
així com el finançament i la capitalització de les empreses, i la formació i el manteniment
de les capacitats de la població activa. S’estableixen els següents objectius quantitatius
per al 2020:
La formació bruta de capital fixa hauria de passar del 18% actual al 23%.
El comerç de béns en el mercat interior hauria de passar del 21% al 25%.
La inversió en béns d’equipament hauria de passar del 6% actual al 9%.
La quantitat depimes que exporten al mercat exterior hauria de ser del 25%.
Tot això, amb l’objectiu global de fer passar la participació de la indústria en el PIB europeu
del 16% actual al 20%.
Horitzó Europa 2020/ recerca i innovació
Ens fixem especialment en aquest document, ja que és el que respon més a unes
polítiques concretes i el que té un pressupost més important (uns 80.000 milions d’euros
per a 5 anys), que ha de permetre transformar les idees en accions operatives. Això és així,
perquè és una de les àrees en les quals la UE té transferides competències dels estats i
actua com a catalitzador de moltes activitats supranacionals. No podem pas fer una anàlisi
detallada del seu contingut, ja que està encara subjecte a canvis en la tramitació
institucional. El seu interès per a nosaltres prové del fet que aquest futur programamarc té
algunes característiques que són novetat i que creiem molt adaptades a les necessitats
d’economies com la catalana. Destaquem, entre d’altres:
— El que fins ara eren els programes marc de recerca (sobretot aprofitats per les
universitats i les grans empreses amb activitat de recerca in-house) s’han convertit
en programes de recerca més innovació, fet que hi dóna un nou aspecte i que
permet que hi tinguin un accés més fàcil un altre tipus d’empreses de menors
dimensions, ja que el programa preveu un finançament integrat des de la idea fins
al mercat.
— Dediquen una atenció especial no sols a la creació de coneixement, sinó a les
oportunitats de negoci, a partir de respostes a allò que anomenen els actuals
reptes socials i les preocupacions dels ciutadans europeus. Assenyala una prioritat
per a sis reptes: salut i benestar,seguretat alimentària,energia neta i
eficient,transport intel·ligent i ecològic,eficiència i acció per al clima, i societats
inclusives i innovadores.
— Anuncia també la intenció de crear un lideratge en tecnologies industrials i de
capacitació, així com també en la innovació en les pimes, i, en aquest sentit,
promet una gran simplificació de la burocràcia en la presentació de les sol·licituds i
una reducció dels terminis en el cobrament dels ajuts.
— Dins del conjunt del pressupost cal destacar que hi ha alguns apartats interessants
com els següents:
Tecnologies TIC 8.000 M€
Nanotecnologia i materials 3.800 M€
Salut i benestar 8.000 M€
53
Agricultura sostenible 4.100 M€
Energia neta i eficient 5.800 M€
Transport intel·ligent 6.800 M€
Eficiència dels recursos 3.100 M€
En moltes d’aquestes àrees la indústria catalana ha tingut i té presencia, i, de manera
cooperativa amb altres empreses o centres de recerca europeus, està en condicions de
poder-se acollir a finançaments.
En resum, el moment de la urgent necessitat de recuperar activitat industrial a Catalunya
coincideix amb un gir en la política de recerca de la UE cap a un més clar enfocament de la
recerca en els resultats finals, cap a una major proximitat al mercat, i cap a una
preocupació paral·lela per l’activitat industrial. Això permet que ens fixem com a fita
augmentar la utilització dels programes europeus en les nostres empreses i en les accions
i orientacions polítiques. Caldrà una promoció d’aquestes oportunitats i un
acompanyament a les empreses, i, sobretot, als grups d’empreses en col·laboració amb
centres de recerca, per poder ajudar a la preparació i al seguiment de projectes de recerca
i d’innovació que puguin obtenir finançament parcial de la UE.
