FESTIVAL D’ENSEMBLES . MÚSICA DEL S. XXI Divendres 12 de novembre a les 19h | Sala 3 Tete Montoliu ENCARGOS 2010 Plural Ensemble Programa___________________________________________ _ Concert 1. A les 19h GABRIEL ERKOREKA (1969): Kaiolan (2010)* JOSÉ M. SÁNCHEZ VERDÚ (1968): Arquitecturas del límite (2005) JOSÉ M. SÁNCHEZ VERDÚ (1968): Incriptio (2005) EDUARDO SOUTULLO (1968): Unfolding/Reload (2010)* Durada aproximada: 35 min

Taula Rodona. A partir de les 20:30h.

Gabriel Erkoreka, José M. Sánchez Verdú, Eduardo Soutullo, Eneko Vadillo, Motserrat Torras, César Camarero y José Luis Turina

Concert 2. A les 21:30h

ENEKO VADILLO (1973): Selene (2010)* MONTSERRAT TORRAS (1973): El color de las Mariposas (2010)** CÉSAR CAMARERO (1962): Chorro de luz: hacia el corazón de una galaxia (1999) JOSÉ LUÍS TURINA (1952): Cuarteto con piano (1990) Durada aproximada: 45 min

* Estrena absoluta. Encàrrec del Plural Ensemble ** Encàrrec del Plural Ensemble

Organitza: Amb el suport de:

Comentaris a les Obres_____________________________ ___

Kaiolan (A la Gàbia, en Euskera) Kaiolan és una reflexió sobre l'obra de l'escultora desapareguda recentment Louise Bourgeois, i especialment de les seves Cells (Cel·les o Gàbies). En elles evoca el cautiveri mitjançant la creació d'espais psicològics habitats per objectes domèstics i records, plens d'un significat que transcendeix. En aquestes impactants creacions un s'endinsa al món interior de l'artista, i es converteix en observador privilegiat de la seva intimitat. A Kaiolan he procurat explorar la idea de límit, no tant com concepte matemàtic, sinó més aviat aplicada a diferents elements musicals, molt especialment al registre, que apareix delimitat de diverses maneres al llarg de la composició. Les dinàmiques i el timbre també apareixen tractats d'aquesta manera, tibant i delimitant encara més la seva estructura. El títol no és una mera referència a una angoixant limitació de l'espai, sinó més aviat al que aquesta desencadena: les sensacions d'opressió i claustrofòbia produïdes en l'habitar-lo. A l'obra, paradoxalment, es tracta de trobar diferents maneres de ser lliure en un espai confinat, creant-se una falsa sensació de seguretat. La llibertat anhelada explota en una ampliació sobtada de l'espai (en els registres extrems dels instruments), però aviat torna a autolimitar-se irremeiablement.

Gabriel Erkoreka

Arquitectures del límit Aquesta peça va ser composta per a un homenatge pels 75 anys de Cristóbal Halffter a Villafranca del Bierzo, durant els seus cursos d'estiu l’any 2005. Van participar a més altres col·legues compositors com López López, Del Puerto, Rueda, Marco, etc., tots vinculats també a aquests cursos. La peça juga amb els nombres 7 i 5 i amb la repetició com element estructural. La concebo com un work in progress que en qualsevol moment pot continuar; de fet el seu final, obert, deixa traslluir noves ressonàncies i possibilitats sonores que estan a l'altre costat, més enllà d'aquest límit que és la seva interrupció final ara com ara. [...] per a tendir un frontera hem de conèixer el que hi ha mes enllà d'ella, doncs la frontera és límit d'alguna cosa i principi d'una altra. [...] I encara que posem aquest límit a la vora del buit, del no-res, hem de considerar que fins i tot aquest buit, aquest no-res, també és quelcom. Cristóbal Halffter (La música de Sánchez-Verdú, a Sibil·la, núm 18, Abril de 2005, Sevilla) [...] tota visió ha de ser cap a endavant no pot ser cap a enrere: cal fer el que no se sap fer Eduardo Chillida L'horitzó comença allí on es defineixen els nostres límits Edmond Jabès

José M. Sánchez Verdú

Incriptio Aquesta peça per a clarinet sol va ser escrita l’any 2005 per al clarinetista José Luis Estellés, dedicatari de la peça. La va estrenar el mateix any al Centro Guerrero de la ciudad de Granada. La peça forma part d'un cicle d'obres dedicades -a l'inici gairebé per atzar- a determinats músics ja desapareguts (Donatoni, Guerrero, Homs…). Cada peça té una instrumentació diferent. Amb Wolfgang Stryi, músic del Ensemble Modern, em va unir una especial relació que es va trencar de forma dramàtica quan estàvem en contacte pel meu cicle de peces Machaut-Architekturen i per la Ciutat de Cadis, a la que ell anava de visita en aquells moments. La seva mort va ser un veritable cop per a molts, per la seva joventut, pel seu sobtat desenllaç, i per la qualitat del músic que desapareixia. Una pèrdua enorme per al Ensemble Modern i per a tota la música actual. Inscriptio presenta un material que en el seu desenvolupament fa ús d'estructures repetitives però en una contínua variació segons paràmetres que recorden a la cal·ligrafia, en concret a la islàmica. Com un fris sonor inscrit en estuc, o en fusta –en aquest cas en el silenci-, Inscriptio es revela com un material gairebé escriptural que traça complexes formes i dissenys en un espai i material imaginari, explotant nombroses micro-qualitats sonores d'aquest instrument. La peça va servir per a enamorar-me de les seves ressonàncies i del color dels seus canvis de registre. A més va ser un estudi previ desenvolupat més endavant a Elogio del horizonte. Música per a clarinet i orquestra, obra escrita per a l'ONE l’any 2007.

José M. Sánchez Verdú

Unfolding/Reload Com a compositor mai m'ha interessat cap procediment que es basi en el càlcul o la serialització o qualsevol altre procés que coarti la meva intuïció i llibertat com compositor. En canvi, no he tingut cap prejudici a l'hora de fer un ús explícit de motius melòdics i rítmics en successives reexposicions i transformacions. Així doncs, a Unfolding/Reload, igual que en les meves partitures orquestrals o vocals, faig ús de diverses escales modals (preferentment els de sis, vuit i nou notes, que es desenvolupen tant en el plànol harmònic com en el melòdic), patrons rítmics, i formes cícliques i reexpositives. Com a compositor, em resisteixo a prescindir de la modalitat, present en pràcticament totes les cultures musicals de la història, i he de dir que em sento molt proper al que en aquesta línia estètica van aportar Olivier Messiaen o Toru Takemitsu, i el que avui aporten compositors com Magnus Lindberg o Marc-André Dalbavie i, a Espanya, David del Puerto o César Camarero.

Eduardo Soutullo

Selene A la mitologia Grega Selene (Σελήνη Selếnê) era una antiga deessa lunar sent el seu equivalent en la mitologia Romana a la deessa Lluna. Malgrat la gran quantitat d'exemples que la literatura musical universal, sobretot la de l'època romàntica, ens ha regalat reflectint l'aspecte més intim, nocturn, bell, misteriós i malenconiós de tan bell i suggeridor tema, jo he preferit reflectir un aspecte una mica més desconegut o com a mínim, no tant del terme com de la imatge poètica que produeix el terme Lluna. Aquesta connexió és l'arrel del nom en grec, selas, “llum”. Entenc la lluna com a font d'influència poètica però de cap manera necessària o únicament passiva, sinó també activa. Reflexo la màgia nocturna com a energia pura, font d'altra forma de vida, vivaç i fulgurant. Existeix el lirisme, però no com a contemplació, sinó com a emoció i moviment. Així mateix, la lluna, és la causa de les marees, així com d'altres cicles d'expansió i contracció que es produeixen a la terra. Aquest concepte, tant el de llum, com processos de coagulació i/o dilatació (estats de la lluna), estan presents a la partitura. Calculats segons proporcions a través de diversos programes informàtics. Finalment, la partitura intenta emular o pren com referència en l'aspecte formal, l'estructura en Proemio (Pròleg, preludi rapsódico) que es dóna en l'himne homèric a Hermés: brillant Selene, filla de Pal·las, fill de Megamedes.

Eneko Vadillo El color de las Mariposas El Color de las Mariposas és un encàrrec del Plural Ensemble. L'obra s'inspira en el color estructural, un fenomen òptic observat en les papallones. A les ales d'aquests insectes existeix una ‘micro-arquitectura’ gairebé transparent que al ser afectada per la llum produeix els colors que en elles observem. El concepte del color adquirit a través d'un mecanisme estructural i la llum com agent, es trasllada a la música a aquesta obra que investiga i posa en funcionament objectes musicals buscant com resultat transmetre diferents ambients tímbrics.

Montserrat Torras

Chorro de luz: hacia el corazón de una galaxia Hasta el terrado donde estoy bajan los astros, que son como esferas de colores violentos y diversos, contrastando con el cielo intensamente negro. Caen rayos a lo lejos, pero yo siento una inmensa dulzura a causa de estar así, conviviendo con los objetos celestes. Juan Eduardo Cirlot 88 sueños

Años y minutos hacen el amor. Máscaras verdes bajo la lluvia. Iglesia de vitrales obscenos. Huella azul en la pared.

No conozco. No reconozco. Oscuro. Silencio Alejandra Pizarnik Del otro lado

Hay Buda en el no cesar del sonido del agua Taneda Santoka

César Camarero

Cuarteto con piano Veritablement, no pot dir-se que l'agrupació cambrística tradicionalment coneguda com quartet amb piano (violí, viola, violoncel i piano) hagi gaudit de la predilecció unànime dels grans compositors, passats i presents. Si exceptuem els dos de Mozart i els tres de Brahms —autèntiques joies del gènere—, juntament amb els compostos per Schumann, Mendelssohn (bastant menys interpretats que els anteriors) i alguns altres autors més recents (com Dvorak, Fauré, Chausson, Saint-Saëns, Walton, Copland i, ja a Espanya, Joaquín Turina), la combinació instrumental en qüestió no sembla haver corregut millor sort que el seu germà gran (en grandària), el quintet amb piano. Aquesta manca d'un repertori abundant pot molt bé haver estat la causa que en el panorama actual no sigui fàcil trobar conjunts estables dedicats a conrear-lo. Això, com és obvi, suposa una forta dissuasió tant per al compositor, que no escriu per a aquesta combinació instrumental perquè després no hi ha grups que puguin tocar la seva obra, com per als intèrprets, que no semblen desitjar agrupar-se en forma estable per al cultiu d'un repertori tan limitat, en una de les moltes paràfrasi que pot tenir la vella estructura profunda de l'ou i la gallina. Aquest Cuarteto con piano va ser compost l'estiu de 1990 per encàrrec de la Fundació Juan March, en la seu de la qual va ser estrenada el 27 de febrer de 1991 per la pianista Menchu Mendizábal i els membres del quartet Arcana (Francisco Rom, Pablo Riviere i Salvador Escrig). En aquesta obra he volgut recollir tota l'herència referent a la concepció unitària del material instrumental, però sense per això hipotecar la meva llibertat creativa referent a un llenguatge actual. L’obra s'articula en tres moviments a la manera clàssica. En el primer és possible percebre, des del mateix començament, aquesta voluntat d’unir el sabor tradicional de la plantilla amb el desig de sotmetre aquest "color" característic a forts contrastos tímbrics i lingüístics, creant així una sort de dialèctica constant entre tradició i modernitat. Així, se succeeixen una sèrie de seccions, en les quals la preponderància d’allò temàtic en algunes d'elles van configurant una molt lliure recreació d'una possible "forma de sonata". El segon moviment, molto adagio, es basa en la consecució de diversos climax i la seva posterior dissolució, a través de les progressives acumulació i eliminació d'elements, procediment l'origen del qual pot rastrejar-se ja des del primer moviment, pels quals una "estructura profunda" senzilla va adquirint a poc a poc una complexa "estructura superficial", valgui la comparança amb els postulats lingüístics chomskians. El tercer moviment és de nou una lliure interpretació d'altra forma tradicional: el rondó de sonata, que al seu torn no era altra cosa que una lliure interpretació de les formes rondó i sonata, per les quals ambdues quedaven conjuminades en una curiosa simbiosi. Una tornada, en el qual s'hereten els procediments acumulatius del moviment anterior, emmarca —molt lliurement— tres coplas, la segona de les quals (prestissimo) es caracteritza per una vertiginosa seqüència quasi-repetitiva, amb gran protagonisme del piano. Una molt difícil coda serveix de tancament a l'obra, en una sort d’apoteosi del procediment d’esglaonada acumulació, dut aquí a les seves últimes conseqüències.

José Luís Turina

Plural Ensemble___________________________

Plural Ensemble és un conjunt instrumental especialitzat en música dels segles XX i XXI fundat per Fabián Panisello. La vocació del conjunt és difondre la música contemporània amb un accent especial en la música creada a Espanya. Cercant sempre la qualitat interpretativa més alta, el conjunt desenvolupa anualment una temporada estable de concerts i gires en la que alternen el repertori de solista més exigent amb les obres de conjunt. Durant els seus tretze anys de vida, ha desenvolupat les seves temporades de concerts a l’Auditorio Nacional de Música, a l’Auditorio del Museo Thyssen-Bornemisza i al Círculo de Bellas Artes de Madrid, a més d’intervenir amb gran èxit de crítica i públic a festivals i auditoris com Musica (Estasburg), A Tempo (Caracas), Présences (París), Ars Musica (Brusel·les), Manca (Niça), Spaziomusica (Cagliari), Aspekte (Salzburg), IFCP Mannes (Nova York), Konzerthaus (Berlín), Festival de Música d’Alacant, Quincena Donostiarra, o l’Auditorio 400 del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, el cicle de la WDR de Colònia, el Festival Nous Sons de L’Auditori, el Festival de tardor de Varsòvia i el Festival Ultraschall de Berlín, entre d’altres. A més de nombroses gravacions per les ràdios WDR, RBB, RNE, RF, ORF, RTBF o la ràdio polonesa entre moltes altres, el conjunt ha realitzat gravacions pels segells Col legno (Múnich), Verso (Madrid), Cervantes (Bremen) i NEOS (Múnich) de compositors com David del Puerto, Luis de Pablo, César Camarero, Peter Sculthorpe, José Manuel López López i Fabián Panisello i té prevista l’aparició de dos CDs monogràfics sobre l’obra de cambra de Ravel, José Luis Turina i Ligeti.

Plural Ensemble col·labora habitualment amb solistes com Dimitri Vassilakis, Nicholas Isherwood, Alda Caiello, Allison Bell, Salome Kammer, Siegfried Mauser, Jörg Widmann, Pilar Jurado, Marco Blaauw, Miquel Bernat i directors com Zsolt Nagy, Cristóbal Halffter, Cesáreo Costa, Daniel Kawka, Joan Cerveró, Wolfgang Lischke o Jean Paul Dessy.

A més de les seves gires, gravacions i cicles pedagògic sobre la música del segle XX, el conjunt desenvolupa actualment aquest cercle de concerts-retrat dedicats a grans compositors contemporanis internacionals a l’Auditorio Nacional de Madrid fruit de la col·laboració amb la Fundación BBVA.

PLURAL ENSEMBLE: Alicia Suescun flauta · Tommaso Lonquich clarinet · Ema Alexeeva violí · Alina Artemeyeva piano · Alberto Rosado piano · Michal Dmochowoski violoncel · Ana María Alonso viola Fabian Panisello director

Fabián Panisello director_______________________________

Fabián Panisello viu a Madrid, on és director acadèmic de l'Escuela Superior de Música Reina Sofia i director del Plural Ensemble. Es va formar com a compositor amb Francisco Kröpfl a Buenos Aires i amb Boguslaw Scheffer al Mozarteum de Salzburg (diploma d'excel·lència, 1993). Va completar la seva formació amb Elliott Carter, Franc Donatoni, Brian Ferneyhough i Luis de Pablo en composició i amb Peter Eötvös en direcció. Artistes com Pierre Boulez, Peter Eötvös, Arditti Quartet, Susana Mälkki, Dimitri Vassilakis, Marco Blaauw o Francesco D'Orazio i orquestres com la SWR(Baden Baden), DSO (Berlín), Orquesta Nacional de España, Orquesta Mozarteum de Salzburg o de la Comunidad de Madrid han interpretat les seves obres. Ha obtingut premis com Mozarts Erben de la Ciutat de Salzburg o el Premi Iberoamericà Rodolfo Halffter de Composició. Des de 2010 és membre de l'Academia de Bellas Artes de Argentina. Publica la seva obra a l'Editorial Peters de Frankfurt. Com a director, Fabián Panisello, titular del Plural Ensemble es presenta en els principals festivals del món dedicats a la música actual, com els americans Mannes i A Tempo i els europeus Tardor de Varsòvia, Présences, Musica, Ars Musica, Ultraschall, Aspekte, Manxola, Spaziomusica i Ensemble Europa WDR, a més de la Quincena Donostiarra i el Festival Internacional d'Alacant a Espanya. Ha dirigit, entre d’altres, MusikFabrik de Colònia, Ensemble Orchestral Contemporain de Lió, Musiques Nouvelles de Brussel·les o l'Israel Contemporary Players de Tel- Aviv. Col·labora freqüentment amb el Centre Europeu Penderecki i ha participat com codirector en dues estrenes absolutes de Karlheinz Stockhausen: Hoch-Zeiten i Mixtur-2003 amb les orquestres WDR de Colònia i DSO de Berlín. Ha estrenat més de dues-centes obres de compositors actuals i gravat nombrosos CD per a NEOS, Col Legno, Cypres, Vers i l’Instituto Cervantes.