El poble en la manifestació pro -Estatut

Any IV. Núm. 188 - Barcelona, dijous, 8 de setembre, 1932

Catalunya comfat grantornarà a ser ríca í plena

y Niki /!1►`N1!7■1] DE II !7!Vllll!7!111/A1!71 Mi ■117IIY11 [SEPreu : 3o cèntims. - Pelai, . Telèfon 15300. - Subscripció : 3450 pessetes trimestre

l'hora gloriosa del nostre Estatut

ratolins al 'peu del sòcol granític de l' efig¡e -de'la República. Notem, de camí, com lapunta d'all de 1'anticatalanisme assaona lasop',q boba dels.. prograthrt> monarquitzants.Cada dia es farà niés difícil entre nosaltresd'advocar amb decència per una posició in-diferent deis 'catalans enfront de les formes

úde• novern. Dit «ixo deixem aquestes mi-sèries sota la ma feixuga de la justícia, carés':'ella, i no el públic, qui s'ha de captenir,dels malfactors ï de les actuacions que vo-regen el codi penal. Per algun motiu a totel país ha començat un nou ordre de coses.1 foca (;ell nq hi ha política •solament

ltTla

Catalun ya en' defensar lae ub ca,Pdefensa ella mateixa :aquesta frase, queanió insistència de tòpic repetim ara i adés,ma¡ com aquesta vegada no ve a tomb.Car ja som arribats al moment que uncodi de llibertat regirà els nostres destins.Quatre recances que podrem tenir al cor,corresponents a quatre • detalls, dins elsquals hom • s'ha vist obligat -a contrariarles nostres opinions i els' , mostres desigs, noaconegueixen esborrar-nos la impressió tota.joiosa que sentim en tan solemne avinen-tesa. Són nafres d'un combat gloriós : iaguariran ; Catalunya té .per endavant anysi segles ! 1 la nostra nau ha -posat proavers . uns destins' nobles dignes d'ella. Ce--lebrem aquesta naixença esdevinguda sotabons auspicis. Molt hem guanyat, i encaramés esperem: Ara és l'hora) d'alegrar-nosdel _que som i tenir fe en allò que serem.

Però que sigui una fe, que inspiri obres.Fins ara la gran força del sentiment deCatalunya que tots hem dut al fons de lesnostres ànimes .és que 'es projectava enèr-gicament de dins en#ora, damunt les rea-litats del món. No era una pura tempestatinterior, un bullidor sense sortida. Mésaviat, com en: :aquell •. somni simbblic `de'Jacob, del cel de la mística Catalun ya idealeixia una escala que donava 'damunt de laCatalunya concreta ; i par ella pujaven ibaixaven les legions angèliques de les obres,les quals encaren els ideals i eleven a unacategoria sublim, diríem divinitzen, lespractiques de la realitat quotidiana: :Es unamútua fecundació, de la llum que fa créixerla vida, i de la vida que envaeix amb for-mes tangibles. les pureses buides de la llum.

Per això la nostra causa, amb una pe-titesa de mitjans que, si es mira de prop,causa 'sorpresa, ha superat l'enormitat delsseus adversaris. Eren com núvols, que sem-blaven ' amenaçar però en realitat .assaona-vern les 'llavors de les futures collites.

La tasca feta fins • ara meravella. Però si'haguéssim de dir la que. s'espera no aca-baríem mai. No podem estar-nos,, però, d'as-senvalar alguns extrems cabdals.

Voldríem,• en primer lloc, que el catala-nisme de- Pesdevenic or fos àmpliament ca-talà. Barcelona, 'cap i • casal, ha dut. gai-rebé tot el pes delmoviment, ties ara. Peraixò, nó pot aspirar a wa premi de mésexcellència, que de fer a mans de tota la.gran família catalana - els fruits de la co-llita d'enguany. Ara, que és el veritablemoment constitucional nostre, és l'hora d'e-vitar la creació d'un cos macrocòfal, amb]'.atròfia dels altres membres ; se'n' seguirial'existència d'un monstre com és ara •'Aus-tria; amb una Viena de magnituds despro-porcionades per al seu mutilat cos nacional.Això equivaldr ia a viure sempre d'una ma_mera malaltissa, signe precursor de la 'mort.En canvi, si vigoritzem tot 1'en.clòs na-cional, assolirem una harmonia sò lida, in-destructible: I això no ens serà gens difícil.La naturalesa mateixa dels fets hi duu.'L'esplèndida floració de la ciutat de Lleidaenrobusteix tot el nostre Ponentr: Una Llei-da forta, cenyida d'altres nuclis 'ciutadansen escala fins als petits pobles, formantuna xarxa próspera de benestar material icultural, és l'escut inexpugnable de Cata-lunya. • Pel 'Cantó de Migdia, Tarragona,Reus i Tortosa assenten la nostra pàtriadamunt de fonaments indestructibles. Gi-rona, Olot, Banyoles, Figueres, Sant Feliu,Palamós, Palafrugell, són el verger nacio-nal, que així com és terra agraïda, tambélleva riqueses espirituals. Barcelona pot

és la mort de tots, per a subsistir un detolt sol. Volem una Catalunya integral entots sentits : de 'llibertat i d'extensió.

L'altre punt fa referència a la políticaexterna de Catalunya, apellada tasca de Ca-talunya enfora.. Es evident que el problemade Catalunya, encara que ens afecti en pri-

els catalans és tambémer lloc a nosaltrese ,el fet més important de la política espanyoladel segle xx. Sense adonar-nos-en, potser,hem trasbalsat tot l'edifici polític d'Espanv,a.La nostra concepció, la veu del cor de Ca-talunya, com tots els ideals nobles, no co_neix frontera. Ací significa «Catalunya pelscatalans>,>.

LES AFICIONS INNOCUES

"C rrill"Dl L'icenAquell empresari que té por de les bom-bes, és un borne d'una cultura vastíssima,i, a- més a mes, no s'està de demostrar-la.tantes vegades' com cal, i més i tot.Per exemplé, quan preparava la darreratemporada, un dia cridà el tenor Canalda.

—Miri — li digué qUan el tingué al da-vant —; aquí té el contracte: Com veurá,al repertori hi ha La Walkyria.

bé — féu En Canalda jam'agrada, així podré cantar La Primaveraen català.

—No, borne — contesta En Rodés —; no'en faig de temporada de primavera aquestany.

—Voldria fer una Opera d'Albéniz deiaEn Rodés a 1En Pascual, el seu policia se-creta, ex-baríton mediocre i actualment fun-cionari municipal —. En coneixes cap?

—Sí, home ; n'hi ha una d'espeterrant,IbMa.

—Molt bé — diu l'empresari demà ma-teix en compres un argument i farem elreparto.

*5*

Presentació, per part de l'empresari, dela Insta de la temporada al president delspropietaris del Liceu, el senyor de Rull.Aquest l'examina tat comentant-la entredents :

—A veure, a veure... Tenors... no en co-nec cap, barítons, baixos... Qui és aquestJournet. Que és parent del fabricant detaronjada?... Ah, francés... Bé, bé... A veu-re, el repertori Aida, Carmen, Fidelio...Qui és aquest Fidelio?

—Perdoni, senyor president, és la magní-fica ópera de Beethoven.

—Sí, vaja — diu el senyor de Rulluna d'aquestes ximpleries modemistes quefan dormir.

Dios los cría y ellas se «ajuntan».

La glóríaEa" pocs dies, Josep Maria de Sagarra va

anar, acompanyat d'uns amics, a una masiadel Penedès. L'amo de la casa va voler ,pre-eentar l'hoste illustre al masover

—Tal corn el veus, Cisco, és el senyorSagarra, el gran poeta. Tu has sentit par-'lar d'En Guimerà? Dones el senyor Sa-garra és una cosa així.

Com sigui que el masover no dones se-nyals d'emocionar-se gaire, l'amo insistí

—Es el primer poeta de Catalunya, hosents?, el primer.

I aleshores, el pages, tot gratant-se elclatell,, va deixar caure

—Prou, prou! Algú o altre ho ha d'ésser,el primer poeta...

.Així dóna gusf

El jurat 'adjudicant la «Corona» i la «Subcorona

MIRAMR

L'APIERITIVEl diàleg amb el n ar. — Si us han

avesat a un cert diáleg i a un ondulantcos a cos amb l'aigua del mar, que vinguina ésser uns exercicis espirituals, o un dis-solvent si voleu de la porpra fictícia i deles llágrimes inútils que durant l'hivern ila primavera se us han anat penjant a lesparpelles i ii la punta del cor, com aquellosrata-pinyades que es pengon a les • biguesde ks cases desertes, us pass ar que si unestiu les vostres observacions us priven deldiáleg marítim, i no us podeu fer la illusiód'un mínimum de capacitat esportiva entrela sal i les roques, entrareu a l'hivern iclinta del barret fort i la música respec-table, com si us haguéssiu tornat pobres.El que tasta el mar tots els estius, i unestiu se n'ha d'abstenir per força, és exac-ta•ent igual que aquell home que es fados vestits cada temporada, i un any, per-qué l'ha mossegat un gos i ha hagut degastar tots els diners en desfiles, o perquèla sogra li ' Ini fet una calaverada, es veuobligat a aprofitar la roba dels anys ante-riors. Jo cree que el mar és una cosa im-moral, corrosiva i dissolvent, perú a les per-sones que ens recordem amb prou feinesdel doctor Robert i de la guerra de Cuba,cris - absolutament necessária.

Tothom , es tria un mar adequat a lesseves aficions i a les seves mires personals.J o en qüestions de mar sóc completamenteclèctic ; accepto des de les platges macro-cósmiques, mete pretext per a la pornografia

per- a la mola d'esmolet. de is "gangsters,fins"ci les tritissimes 1si.ot/el,'d'astre apagaton només van a parar él's goss os morts.Pere, com és trua natural, i4m,tre totes , lesplatges del món bi , ha un .atja del 'Meupaís que satisfá Més que Itra les mevesambicions, i damunt de • Orra d'aquestaplatja em deixo caure' e, que puguiuna hora o altra de I 'anyeran ja saben les m.ev es ,elonellta Plati ''cesie llsque han tingut fa ! paciencia ,de llegir elsmeus escrits, és , Port. de la Selva,

Port de la Selva, coni totes les, coses delnostre país, ha prosper_at molt. Avui diaes passen uns estius intensos de turisme.Quan un amics Meus i jo vàrem descobrirfa deu o onze anys Port de ‹aquestlloc era >una meravella inexplorada , ' nomésel pintor d I a els.ecret d e colord'aquestes aigües i aquesta Pedra", nomésalgun poeta i algun apotecari de Figueresportaven les criatures a Port de la Selva,i les mullaven en una platja deserta que des-coneixia l'existència de les casetes de bany.

En la fonda de Port de la Selva aleshoreses menjaven els llob,arros més essencials delmón, perO en aquella fonda només ha haviaquatre habitacions primáries ocupades perviatjants de comerc o per socialistes de J'Em-porda amb unes barbes plenes de microbishumanitaris. Ara per l'Hotel de Port dela Selva -ha passat la mitja Escandinaviai la mitja Turingia que es passeja pel Me-diterrani untant-se la peal amb oli de coco,pintant aquarelks i utilitzant pijames, decolor de raye cru. Moltes persones sensiblesi de bon gust que hi ha a Barcelona sabenperfectarnent el que és Port de la Selva..i SO), naturalment, ha estat una sortpaís, peró per altra banda ha posat feixde gramoles, de bidets i de eivilitzaeió sobrel'espinada una mica homérica de la' vidadeis pescadors.

Al fort de l'estiu, aquest lloc, com totsels llocs de Catalunya, és excellent pels quecerquen l'intercanvi de bracos, de conversesi de inovelles blanqnes i de passada es voleafer passar el gust de posar-se una brusade mariner i de teoritzar sobre el peix. Joconfesso que ja sóc vell per aquestes coses,i és per això que trio el mes de setembreper a tenir 1 meu (liálég ami) el mar, per-qué al mes de setembre les platges de l'Em-parda es desinflen, i no esperen la Marede Déu de la Merce, per pintar-se les galtesde transparéncia i de temporal.

Ara 1 paisatge comenca a respirar ; esdibuixen les muntanyes sobre un cel de laca,cremat pel vent. La terra té a,quell colorde vi que fa que les mirades se'l beguini s'hi ,adormin. El ventre buit de les barquesha servit algun con aquest estiu per traginarestives de greix i de rialles en una dispo-sició menestral, afectada si es vol pels sen-timents poétics ; ara aquestes barques ja noacceptaran res més que la limitació de lapesca. Els interiors es senten orgullososd'ésser com un mapa de quitra amb tot deconstellacians d'escates de sardina.

El bany ja no és aquella rabiosa ofus-cació solar, que no deixa veure res, niaquella sensació de mort en el forn crema-tori de la sorra. El sol s'ha tornat més en-rao,nat i pacta amb la pell humana, ambl'aigua i el pai5atge. Ara us poden banyaramb una certa garantia que la disposicióde llums actuará discretament damunt lacosta, i que podreu caçar un d'aquells mo-ments que el paisatge d'aquí només ronce-deix a les persones amb les quals té moltaconfiança. Un d'aquells moments d'intimi-tat entre l'aigua i les ,roques, d'eleganciainenarrable.

Aquest sensualisme trist i una mica lite-rari del mar, ara es comença a sentir aPort de la Selva entre sis i set de la tarda--- l'hora crítica de les persones de moltcompromís amb la tramuntana que escansa de bufar, i omple la badia d'una granllàgrima oliosa, immòbil, que us arriba als05505.

Algun amic meu que he trobat aquí m'hareptat pel meu vici d'anar a fora d'hora,i m'ha dit que si hagués vingut més aviathauria fiara tant i tant. Jo he abaixat tí-midament els ulls, paró ja sé el que emfaig. Ara Port de la Selva és per mi aquél!indret que vaig descobrir fa deu o onzeanys, ara torna a ésser de mica en micael meu Port de la Selva.

JOSEP MARIA DE SAGARRA

ment amb un virolat ram d'honor. .Un copfeta aquesta operació amb tots els pinsanspresentats a concurs, hom sollicita nova-ment els pinsans classificats per tal de por-tar a terme les eliminatòries. Finalment elpinsà que durant un nombre determinat deminuts fa més rossinyols queda proclamatguanyador i en conseqüència — potser riómassa justa—el seu afortu:nat posseïdors'emporta la «Corona», consistent en unatoia de flors artificials de • proporcions fas-tuoses, i un dels bens amb el Ilacet vermellque durant el matí han acollt amb filosó-fica resignació els somriures dels manresans.

Una mecánica aproximada s'adopta' pera les competicions de 'verdums, de passe-rells i de caderneres, amb la sola variantque els pinsans solen adjudicar-se la «Co-rona» pel majen nombre de rossinyols quefan durant els minuts (regularment cinc)que els concedeix el jurat.

El president, quan el cant resulta de di-fícil imitació, utilitza un diminut can() decanya conegut arrib el nom de brill.

Quan un ocell guanya la «Corona», desdel jurat solliciten, amb vela alta,' a quinapo.jaril pertany. Heus ací una contesta dela qual fórem testimonis :•

---.Veuran aquest passerell pertany a lesbajaras de:Sant Martí i La Sagrera. Comque un servidor és de les dues societats, novull quedar inalament amb cap.

i* *

ril, en, segons tradicional costum, tenen eltornen com un sol heme a la Unión Paja-

café i puro pagat.

A la tarda,' després de dinar, els 71,fistes

Aquesta és l'hora anomenada de les tru-ques (.cainvis), i per tant lá dé les disputesmés enceses i apassionades.

—Quant en voleu d'aquest passerell?—Quaranta duros.—Farem fira amb aquest verdum i deu

duros a sobre?Uins segons de dubte. A l'últim—No farem res ; si per cas m'has de do-

nar el verdum, deu duros i ea rellotge.Cal advertir que el rellotge constitueix un

element de primer ordre per a decidir el s.moments més tivants i compromesos de les'truques.

A voltes la proposició del venedor és tanexagerada que el que li ha demanat preuno sap estar-se d'abocar-li una verinosa plu-ja de retrets

—Que us penseu que no ho he sentit compenquejava? Ara, per punt, no us el pen-dria ni regalat... Que no veieu que ni fa elquia quia covit!...

Aviat arriba l'hora ¡nostálgica de l'acomia-dament, i mentre l'escala del correr -e Gui-m,erá engoleix el5 ocellistes més venerables

En el darrer cent peus estrenat en elteatro Cómic, Así da gusto, figuravaquadret titulat Cambios' naturales que fouretirat dos dies abans de l'estrena. Mai nodirieu per qué?

Porqué hi sortia En Pich encarnat per unactor que l'imitava a la perfecció.

Sentim que Así da gusto hagi sofert aques-

gust hauria estat donant l'obra Integra.

Obres a trenka duros.Posats a parlar del Cómic els recomanem

que no es sorprenguin que totes les obressiguin originals del mateix autor i figurinen el cartell amb el nom d'Estanislao Gui-rós.

El senyor Guirós és l'empresari.Ens costa de creure, però, el que molts

fan córrer, que les hi venen per trentaduros.

I ara!

En Carrion a la piscinaNo creguéssiu pas que l'Ambrosi Carrion

hagi, caigut a la piscina distretament, bo ipassejant amb el paraigua. Es tracta, sim-plement, que el Casino d'Or, que di-rigeix els espectacles de la Piscina MariaTeresa, de Sitges, va tenir la ,perisad,a decontractar En Carrion perque hi parles Del'art de Josep Maria Gol, el qual hi ebria'una exposició de vidres, collars i braçalets.L'oratòria, ja carregada de si mateixa, delpoeta he•lenista esdevingué tan insuporta-ble, en aquelles bares de calor, que tothomse'l prengué a broma. I, com que a cadaquartilla, En Carrion repetia

L'anima d'En Gol és tan transparentcom els seus vidres, la jovenalla ho apren-gué tan bé que ho corejà com a tonada.

En Carrion, furiós, decidí per plegar--Mai a la vida no he vist un públic tan

mal educat !A desgrat de la conferencia carrioniana,

En Gol ha venut molt, i s'assegura que elpropi artista exclamé

—Si no hagués estat aquest conferenciant,no em queda ni una peca.

El trist del cas és que En Carden no ésla primera vegada que rellisca a Sitges.iras quants anys, en ocasió de la Festa delLlibre estigué 'a punt de fer pinyes, ell i EnLeandre Cervera, amb l'Estelrich. Com quealló succeí al Pávelló de Mar, que está si-tuat abans de la piscina, ara la gent diu

--A veure, quan arribi a Terramar, si hihaurà sang i tot !

Nofícíes per partida dobleUna de les seccions més ben ateses de

La Publicitat és la de Fets diversos, potserper tal de donar satisfacció a J. V. Foixque assegura que «ésser cronista de polí-tica estrangera, segons el concepte que d'a-questa professió tenen molts — massa — ésmés fácil que ésser cronista municipal ohonest redactor de la secció de fets diversos».No sabem, pe pe), si és degut a la pruïja depresentar més Fets que ningú o, simple-ment, a excés de redactors o linotipistes, quedivendres passat el lector fou obsemiiat amb'tres notícies per partida doble, és a dir,que hom pogué llegir dues vegades, gairebé.a carrera feta, l'estafa de , les camises, elrobatori a un vaixell noruec i l'ingrés d'untramviaire a la presó.

Val a dir que la repetició d'aquesta dar-rera fou a la secció Els tribunals, per() pit-jor que pitjor, perque estava compaginadaparallelament amb l'altra i el «dob l e» nos'escapava ni al més distret dels lectors.

Un redactor de La Humanitat afirma queaquestes gaffes són molt més greus que leserrades ortogràfiques.

Més d'una vegada, passejant els ulls perdamunt d'alguns programes de festa major,haureu experimentat una fiblada de curio-sitat davant l'anunci d'aquest espectacle decamp imaginatiu tan assaonat, per bé quede realitats i concrecions tan restringides ajuí dels no iniciats : Certamen Pajaril.

—I bé—us demanareu—; quina mena defacècies es condensen •darrera aquests dosmots honestíssims i inofenslus, quina menade gent pullula dins aquestmón amb aires de sainet i re.filets de pinsans i caderneres?

—Aneu a pams—ens ha ad-vertit el nostre informador—,que aquestes són coses moltserioses. Un certamen pajarilno és una cosa per a ésserdita, sinó per a ésser vista.Cal sentir els ocells, cal veurede prop la bona fe del jurat,convé identificar-se amh lesinquietuds i alegries de Pace-llista, el trago de mistela dereglament, participar en el pa-sacalle, viure l'apassionamentde les truques... Si no ho feuaixí, el reportatge us fugiràlels dits i escriureu una cosavaga i descolorida. En unaparaula : haureu perdut Ilasti-mosarneint el temps.

--Perfectament ; i on es ce-lebra el primer certamen pa-jari/?—sollicitárem amb el ma-jar dels convenciments.

—A Manresa, que és onlloc, sense cap mena de dub-te, el certamen més importantde Catalunya.

No demanàrem res més.I un matí—naturalment asso-lellat—ens trobàrem a l'esta-ció de Manresa, voltats d'unspersonatges d'indumentàriahumil, carregats de gàbiesd'ocells — embolicades precisa-ment amb mocadors de ferfarcells—, esguardant-nos ambuns ulls nerviosos que es ne-guitejaven a recer d'una gor-ra acabada d'estrenar.

El lector compendrá a bas-tament que en aquell instant acabàvem depujar, mib em veuria amb cor de declarar in-conscientment, el primer esglaó in tormatiud'aquest reportatge.

*5*

Al carrer d'Angel Guimerà número 28 deManresa i a dalt d'un segon pis, descobrimel local social de l'Antigua Unión Pajarilde ' Manresa. AH?) que en diem la sensacióde grandesa, un cop travessat .el llindar 'dela porta, més aviat es tradueix en una certadecepció, per bé que en ésser descobertasala on es celebra la típica competid() oce-llística la rectificació esdevé imperiosa ijaaiiiaa.t1 -v-ei-a paLvls én difí-cilment definible sota la , immensa munió degàbies d'ocells que, penjades en claus invi-sibles, esperen l'hora honrosa i trans,cen,den-tal d'ésser sotmesos a les fines orelles deljurat. Els pendons de totes les entitats ,oce-llístiques assistents al certamen s'apuntalena les parets deixant al descobert llurs calli-grafies tremoloses i daurades, amb el nomde batalla ,puerilment amanit .pel vol d'unocellet, tot ell guarnit de sedes i brodats.Els ocellistes, entretant, es refan del can-sament del viatge realitzat tot menjant cocaensucrada, bevent mistela i un' aiguarde:ntfort com un mal esperit. Algú es preocupad'informar-me que el menú de l'esmorzar degermanor no acaba aquí, car tots els anysque les pluges na vénen tardanes l'AntiguaUnión Pajaril de Manresa no s'oblida d'ob-sequiar els assistents a la festa amb unaabundant rada de figues tendres.

A poc a ,poe l'atmosfera esdevé atapeïdai blavosa de fum de tabac. Les encaixadesesdevenen un motiu d'esplai sovint despro-porcionat, s'engeguen els primers renecs,l'empenta de les converses engresca elsocells que refilen fent un xivarri descoh,esio-nat i atabalador. Un home aixeca el parrói mentre el rajolí de ,mistela li refresca lesgenives, amb l'abra má es decanta facecio-sament la gorra. En un grup descobrimborne menut que ven passerells de SantMagí, un poble de prop d'Iguala,da i que,segons assegura, és d'on va sortir «el veri-,table cant d'estil».

Dos ocellistes que s'han aturat davantd'una gàbia de verdums comenten amb sin-eer entusiasme

--Quines rotades que fan !...El Pepito de Terrassa, que ha pujat amb

un passerell que fa unes meravelloses carre-tilles dobles, explica a uns amics de la sevaepoca—ell els defineix així—el seu desigpronunciar un brillant discurs aba:ns del'inici de la festa. «Cal distingir—diu, totfent una mímica de míting—rocellista delcriminal. L'oeellista de debò és el que abu-sa de l'ocell i frueix del cant ; el criminal,en canvi, és el que mata les femelles i s'apro-fita de les abeurades.»

Ara ens arriba la veu que el Marxa:ntI3erga demana soo pessetes d'un passerell.L'Enric de la Mina n'hi ofereix 300 i elMarxant somriu olímpicament a la propo-sició.

--Aquest pinsà guitejct, mestre !—sentim,unes cadires més enllà.

—Heu sentit quin vis cum? Aquest pas-serell és un valent !—afirma, cofoi, un oca-llista.

—Us penqueja molt aquesta cadernera!—Deixeu anar ! Mentre allá ,dalt (taula

presidencial) em faci 'quedar bé, rai !—Arengadeta,aaa! ! !(L'Arengadeta corre, amb un feix de ga-

bies per estrenar, cap al comprador...)Comenceu a sentir els espinguets de la

banda que ve a pe,ndre ordres per al pasa-calle. De sobte

—Ep, que es' fa tard!—adverteix entreels ocellistes un element de Junta.

!Evidentment es fa tard. Són les onze i lapassejada, segons expliquen, és de canta im-portancia. Els ocellistes tornen a embolicarles gàbies amb el mocador de fer farcells,es posen la gorra, es corden l'americanaamb una graciosa petulancia i baixen al car-rer. La manifestació acellista ambl'arrengleramefnt, per ordre d'antiguitat, delspendons de totes les societats que cencerreo

a la festa. Llegim : Sociedad Pajaril San:-pedorense, Centre Aucellista de Gracia LoVerdum, Societat Ocellera Santperenca deTerrassa, Unió Aucellera de Berga, Socie-dad Pajaril Sagrerense, La Unión Pajaril deSan Andrés de Palomar, i molts .altres. Se-gueixen darrera els ocellistes, empunyantllur preciosa càrrega, el carro portador deispremis, que és de les coses més grotesquesi sublims que hem vist, i la banda, la qual

de Berga amb el paser:!, ! t«Corona» i el be

no es cansa d'interpretar passos-dobles to-reros d'aquests que fan pensar invariable-ment en un capot regalimant de sang i unhome tirant paperines de cacauets. El carrodels premis ofereix una decoració pantagrué-lica difícilment igualable : bens amb un lla-cet vermell al coll, pollastres, anees fent debarana davantera amb la corba de llurs colls,i encara, emergint del bell mig d'aquestagenerosa temptativa d'Arca de Noé, un ar-

bre diminut, amb un colon' blanc subjectatper les ales per mitjà d'uns cordills vulga-rIssims.

Mentre la manifestació avança triomfal-ment pels ,principals carrers de Manresa, usadoneu, a poc a ,poc, dels somriures enfu-metes dels que s'aturen i surten als balconsa contemplar-la.

'Els ocellistes, pela), prossegueixen imper-torbables llur cann, sense fer cas ele res nide ningú.

Que per ventura ells no, en 'tenen prouamb aquest refilet fresc i generós que elspinsans, els passerells, els verdums i lescaderneres els envien des de llurs gàbies,sota aquest tàlem ,casolaníssim que és el mo-cador de fer farcells?...

De ratera del pasacalle con-penca el platfort de la festa, que, naturalment, consis-teix en el certamen. La sala principal del'Antigua Unión Pajaril de Manresa s'om-ple de gom a gom. Darrera la llarga taulapresidencial, folrada de !lustrina vermella ri-betejada de galó daurat, s'asseu el presidentdel local acompanvat d'un element de tolesles pajarils federades que assisteixen a lafesta. Com a teló de fans ens adonem d'unimposant aligot, pintat damunt de fusta re-tallada, el qual es crospeix un d'aquells ore-llets que fan tant de bé a l'agricultura.

El president toca la campaneta, es fa unrelatiu silenci i diu aquestes paraules ambveu autoritaria :

—Companys ! Que no us doniini la pas-sió. Que a rocen que ho farà millor se lidallará -la «Corona».

Esclaten uns quaints aplaudiments. I no-vament la veu del president

—Anem a fer els pinsans !La taula del jurat s'omple ràpidament de

gàbies de pinsmis que aviat desapareixen,excloent-ne dues que són les que inicien ladisputa.

El president els fc. el cant de la femellaen mig d'un silenci gairebé absolut. Si al-gun dels dos. o bé tots dos alhora, respo-nen al que- ells creuen una irresistible invi-tad() femenina tot cantant i estenent lesales (en termes ocellístics, fent l'est esa),el pinsá és tornat al seu propietari juntas:

i populars de Catalunya, sentiu aquestes in-gènues i puerils exclamacions

—Jo sí que li he ben «encolomat»! Vintduros i ni tan sols m'arribava al quia quiacuro!

1

Un detall curiosíssim i que no dubto quesorpendrá agradablement tots els que hantingut l'amabilitat d'interessar-se per aquestreportatge : els ocellistes, a fi de poder en-tendre's en llurs discussions i fins i tot enllurs comandes escribes, han ideat un voca-bulari, netament sobrerealista, encaminant adefinir d'una manera fácil ( !) i directa a lavegada el cant dels ocells. Així, per exem-ple, el cant del passerell resulta correctamentescrit utilitzant aquests mots perfumats degraciosa i ingenua carrincloneria

«Tat tat taviu xurri, ele ele ele ele xirí,ta ta ta ; vis vis cum ; quia quia quiacovit, quia quia quia ,éurn ; xe xe xe xe xexe xe ; coi coi coi coi coi coi ,cum ; gueiguei guei guei guei guei guei ; ga ga ga gaga ga ga, en cu cu cu cu cu cu, pi pi pipi pi pi pi. ; vis vis vis vis visvirré, catatx

,catatx catatx catatx catxirri.»Feta aquesta explicació, no dubto que els

lectors acceptaran gairebé com la cosa méscorrent d'aquest món el següent fragmentde la poesia Invitació, publicada a les pa-gines prelimlnars del programa de l'AntiguaUnión Pajaril de Manresa

Quin ga ga ga ga ga,gei gei gei gei gei,pit pit pit pit cum,quia quia quia quia covit,quia quia quia quia cum,toli toli vis vis vi re,ja ja ja ja vis CUM.

a n'aquesta batallaque el reelam els ha donattota la nova ambaixadani sols un se n'ha escapat.»

Decididament quan el nostre informador,parlant dels certàmens pajarils, ens assegu-raya que es tractava d'una cosa molt se-riosa, deia una de les veritats més só l ides 1arrodonides de la , seva vida...

MANUEL . AMAT

GUTEMBERG, S. A.Maquinària, Tipus, Filetatge debronze, Tintes i Utillatge per les

Arts Gràfiques

Agullers, 1 1 Vía Laietana, 4Tel. 15524 • BARCELONA

Barri d'inmigrats

Marsans,s 1 A.Rambla Canaletes, 2 14 • BARCELONA

Bitllets de Ferrocarrils Nacionals i Estrangers

Passatges Marítims i Aeris - Viatges a "Forfait"

Excursions acompanyades - Peregrinacions, etc,

Excursions en Autocar

Poblet i Santes Creus - S'Agaró - Nord d'EspanyaSol •liciti opuscles explicatius

MIRABDR 3

Una de les preocupacions més grans dela difunta monarquia fou que a Catalunyano hi manquessin partits no-catalans. Col-laboraren amb aquest desig d'aquells go-verns d'una part una colla de liberals, con-servadors, mauristes, albistes i d'altres istesper l'estil, els quals, arribada l'hora, semprefeien un capmàs i s'aplegaven confusamentsota denominacions com «Unión Monáfr-quiean, «Unión Patriótica» o com tfos.Aquests capmasos, prescindint de tota idea

i de tot pudor, estaven sempre al costat dequi era al poder. L'etiqueta de cadascú erauna mera facècia d'aquells quatre gats queanaven tirant i es venien en orris al millorpostor. I el millor sempre és qui mana.Característica de tots plegats : l'odi a Ca-talunya ; odi de cara-girat, fet de fúria,de remordiment, de trista vergonya i decinisme ròneg. Entre ells no hi havia caplleó Ases .i;.guilles.

Tot aixà 'ja reposa al cementiri. Pau alsmorts, i guerra als vius.

D'una altra part, la monarquia veia ambbons ulls l'existència a casa nostra d'unesespècies molt poc perilloses de «republica-,nos». Els uns, federals de l'alny de la picor,repatanis i caminant a les palpentes d'eroçàque s'havien tancat les ulleres pòstumes dePi i Margall, feien la viu-viu ; feien nosai no feien res. Constituïen una mena d'Ar-cadia infelix, és a dir, clar i català : unaArcàdia d'infeliçassos.

Pera hi havia «republicanos» més bons,furgant per Catalunya. El forasterisme te-nia el seu millor exèrcit entre les organit-zacions delpartit radical, que és i era unamona de partit republicà històric, amb mal-ta història. Fill depares que no ve a tombde recordar, ens el trobàrem entre cap i calla l'alba del catalanisme ; d'aquell catala-nisme una mica innocent i tou de 'primersde segle ; però ja dotat d'un segur sentitpolític i enfocat de cara a totes les contin-gències polítiques. El radicalisme, llavors«bárbaro» i declamatori, així com, pel dis-curs del temps, serà rodanxó i melós i obri-rà la porta a manta escorrialla dels nostresillustres cara-girats del monarquisme, ambtítols al clatell i clauetes daurades al cap-davall de la flexible esquena, el radicalisme,doncs, creix a favor d'un sol que escalfavai de l'oratòria d'En Lerroux. Llavors el«caudillo» estava en plena pruïja d'épaterles bourgeois anunciant cremes de conventsi violacions de novícies. La qüestió era ferbarrila i enredar. Tota la seva ànima vavessar-se un dia en un article que es titula :El alma en los labios, nom que li escau,perquè és meravellosament sincer : colpeixde veres aquell crit humà que hi vibra debanda a banda ; aquella explosió d'odi con-tra Catalunya. Deixant de costat la repug-nància que ens causa la seva tendència, vala dir que hem llegit poques línies de l'autortan eloqüents, tan veritables. Té la forçaexpansiva de les confessions més íntimes .

Però el catalanisme tirà endavant, sensedeixar-se imposar pel solemne «jipi» ambcinta «roja y gualda» del senyor Lerroux.Adhuc l'any 1909, quatre caps calents enferen una de grossa, i ell i el seu fidel (pro-posem aquest .adjectiu perquè no se'ns enacut cap de més propi), el seu fidel Emi-

MIRADOR obre un concurs amb el fi depossibilitzar l'eclosió de cultivadors d'un gè-nere determinat. Aquest gènere és el cons-tituït pels reportatges a l'estil dels que so-lem publicar en la segona pàgina del nostresetmanari. No senyalem tema : els lectorshabituals poden haver vist la diversitat dematèries que es poden tractar sota la deno-minació de reportatges, o de coses vistes.Més que tot el que poguéssim explicar aquí,serveix d'orientació la collecció d'articles pu-blicats en l'esmentat lloc del nostre setena_

liano Iglesias, en desempallegar-se dels úl-tims enuigs d'aquest mal afer, decidirende captenir-se d'allí endavant d'una maneramés cauta. Diu que d'una escombra envan sortir nou bales, i de vegades un enta-banament demagògic sense pretensions de-genera en hecatombe, quan els entabanatsaconsegueixen d'arrossegar llurs mestres 1patriarques.

1. amb l'agilitat ideològica, que en gai-rebé totes les qüestions, llevat d'una que

ningú no sap, proporciona la aoctrina radi-cal als seus adoptes, van posar sordina ala «barbàrie» ; van desar les llustrines pur-púries del Parallel, i, ara a l'Ajuntament,ara als casinets de barriada, obraren veri-tables miracles i feren la felicitat de mésd'un. Barcelona, i pobles agregats, està sem-brada de persones agraïdes, més entre elsdomiciliats que entre els nadius, als encertsdel radicalisme a casa nostra. Per acabar-hod'arrodonir, feien d'autonomistes amb el capi ho desfeien amb la cua.

Sí, vaja, com ara. Quina no en fóra quedeixessin d'existir a Catalunya.

Car la tasca de banyar en aigües delJordà quatre que han fugit de quatre gra-pes de les «Unions Patriòtiques», no justi-fica l'existència d'un partit foraster, històriafins a la ,prehistòria, i tan inútil per a l'obrerque els execra pel que l'han ensarronat,com per al burgès, que els tem pel benestarque li prometen, com per als bons catalans,en general, que estan tips de les tercerillesde Joan Pich i Pon i de les grotesques in-vectives de l',Emiliano, carn de la carn...frigorífica del «caudillo».

* * *

Uns altres forasters hauran d'ésser ob-jecte d'una cura especial ; i a fe que enscausen més compassió que altra cosa.

Ens referim a totes les víctimes de latrafica indigna d'unes quantes empreses detransport que els prometen meravelles aBarcelona, els cobren el viatge i els treuende la pobresa soferta que menem a llurs re-cons de Múrcia, Andalusia o Aragó i elsaboquen a la misèria rònega d'una ciutatsobrepoblada, on han de fer de pàries, ac-ceptar les feines més rudes, i encara sort!,o trobar-se a l'alternativa de la mendicitat,el robatori, la bullangueria social o, per lesdones, la prostitució des de llur infància.

Es inconcebible que les autoritats no s'ha-gin mai posat d'acord pera guarir aquestanafra, que així com infecta la nostra ciutat,despobla i desola grans contrades agrícolesque, amb un sistema prudent d'economia,podrien ésser, si no pròsperes, benestants.

Però el remei, reconeguem-ho, no és tanfàcil com sembla. Sobretot cal anar ambcompte i estudiar ben bé per en s'ataca elmal. No en treuríem res actuant damuntd'aquests dissortats que ens fan mal, peròencara se'n fan més ells mateixos. Es alsagents, a tothom que es lucri d'una maneradirecta o indirecta en aquest vil negoci quehom ha de combatre. I un cop estudiadal'estabilització del mal, procedir metòdica-ment a extirpar-lo, retornant a llur terranadiva els vagorosos que no podem adaptara la nostra vida ciutadana.

ROSSEND LLATES

1 inari, per indicar el caràcter que poden tenirels treballs que es presentin a aquest con-curs. Així doncs, tindrem en compte, a mésa més del valor literari dels treballs que enspuguin ésser tramesos, la seva adequacióal caràcter que entenem propi dels repor-tatges de segona pàgina.

Des de la setmanapassada, que ho anun-ciàrem per primera vegada, hem rebut jaalguns treballs inèdits. Naturalment, no pu-blicarem ni la llista ni els autors dels tre-

. balls rebuts.

CIONStat de retenir els treballs rebuts que, malgratno tenir cap premi, cregui publicables, elsquals seran abonats segons les tarifes usualsdel nostre periòdic.

5.a -- MIRADOR es reserva la facultat deno atorgar un deis premis, o tots dos, ode declarar desert el concurs.

6. a —Els treballs no .premiats o no re-tinguts per a ésser publicats, seran retornatsa llurs autors respectius.

7. a — La propietat del treballs premiats ila dels retinguts serà de MIRADOR, el qualels publicarà en números successius, en elmínim de temps possible i en l'ordre quecreguem convenient. •

i lea MEa Fo ira

Aquell Borbó

Oficialment, el que es feia passar pelpríncep Edgard de Borbó, no és més queun aventurer, Lorioli de nom veritable.

Però el comte d'Eschevannes, que foumetge de les tropes franceses d'ocupació delgran ducat del Luxemburg, on governenuns Borbó-Parma, sosté que el mort eraun Borbó com una casa, per bé que denaixement i renegat per tots elsseus ()cosins». L'esmentat metge militarsosté que Edgard de Borbó, príncep i aven-turer, havia usat el pseudònim Lorioli, ino que un tal Lorioli es guarnís 'amb elnom de príncep Edgard de Borbó.

La legació d'Austria va desmentir el prin-cipat de l'aventurer, el secretari d'Alfonsde Borbó ha negat que els dos «cosins»s'haguessin tractat mai, ni indirectament.

Un diari francès, especialista en el queno solen portar els altres diaris, diu queno pot afirmar res en concret, però senyalaun fet; que algú ha pagat l'enterramentde l'assasinat al carrer Bouloi i ha as-segurat al seu cadàver una sepultura per-pètua al cementiri de Thigis, i que aquestalgú no és un americà, com s'ha dit, niun mandatari de la legació austríaca.

Etimologia

En el número passat de MIRADOR, el nos-tre collaborador Tiggis alludía un article delsenador Cippico, favorable a les pretensionsalemanyes sobre els armaments.

Això ha fet recordar una frase de Scia.loja, que formà part, amb l'esmentat sena-dor, de la delegació italiana a Ginebra enl'època en què Stresemann pegà el famóscop de puny sobre la talla :

—Quan es fan córrer cavalls, hi ha con-corso ippico; quan es fan córrer rucs, hi haconcorso Cippico.

La «passivitat »» del Sr. Quiñones

A propòsit del complot monàrquic delpassat mes d'agost, no s'ha parlat gaire,al nostre entendre, d'un personatge que haestat sense cap dubte, enllà dels Pirineus,el principal animador de la festa. Ens refe-rim a l'ex-ambaixador de la Monarquia aFrança, senyor Quiñones de León.

No creiem gens, contra el que hem llegital Paris-Midi (Iq d'agost), que l'alcavot mà-

Quiñones de León

xim del Borbó hagi seguit amb interès «pas-siu)) les diverses fases de l'ofensiva menadacontra la República espanyola, ni que nohagi tingut «ni de lluny el més petit paperen la sublevación. No ho creiem perquè éssospitós el seu afany a declarar-ho, com hofou també la pressa d e l'ex-rei a dir, perla seva part, el mateix.

La «passivitat» del senyor Quiñones, d'és-ser certa, no compaginaria poc ni gaireamb el fet, consignat en la pròpia infor-mació, que cada setmana es trasllada di-verses vegades a París, des del lloc on es-tiueja, per a «tendre contacte més directeamb els esdeveniments que es desenvolupena la seva pàtria» i per a informar-se —seguim traduint — «prop d'amics que la re-volució ha exiliat, però alguns dels qualsentretenen amb la nova ambaixada relacionsprou cordials per a ésser rensenyats d'unamanera exacta».

Aquests periodistes!

La batalla per la Casa Blanca

El candidat demòcrata a la presidènciadels Estats Units, Franklin Roosevelt, hatres per plataforma electoral la lluita con-tra la corrupció i l'especulació. Es a dir,que no disposa, pera les despeses de la cam-panya electoral, dels recursos dels gangstersi dels banquers.

Així, Franklin Roosevelt, en comptes dedonar diners als seus electors, els en de-mana :

—Voleu que sigui president? Voleu quecombati la corrupció política, sanegi la hi-senda i protegeixi la gent honrada? Donesbé, pagueu! No teniu pas la pretensió d'ob-tenir tot això de franc? De franc, als Es-tats Units? Que cada u de vosaltres doni undòlar. Què és un dòlar? Res, i un dòlar perbarba, si sou un milió que em voleu per pre-sident, és prou per assegurar la meva elecció.

Vetaqul una novetat, que potser no seràdel gust dels electors nordamericans.

Historieta escocesa

La dona de Mac Tavish crida a la sevaveïna, la dona de Mac Callum :

—El meu petit s'acaba d'empassar unapeça d'un xíling!

—Oh!.., 1 és gaire perillós això?--Per ara, no... però quan el meu home

torni a casa...

El periodisme és sovint una introducció alcamp vast de la política—sobretot per a pro-fit personal—. La política porta igualmentaquells que la conceben com una carreraa l'estadi periodístic. El polític, quan parlao quan escriu, actua. La paraula i l'escritsón formes diversos de l'acció per al poli-tic militant. Sonso una tribuna on poder-seexpressar, nio hi ha polític complet possi-ble. Tots els grans polítics del país, ambrares excepcions, són o han estat periodis-tes brillants, i de vegades obscurs i tot.Fins en els periodistes més retrets -de la po-lítica directa — Gabriel Alomar, «Gaziela—,trobaríem potser una vocació contrariada ofrustrada ; en altres casos, trobarem perio-distes ex-polítics, polítics retirats, que hantrobat en el goig d'omplir paper un sopluigpacífic després dels contratemps de la lluitaactiva.

Podríem dir que política i periodisme escomplementen i recíprocament es comple-ten. Pràcticament podem diferenciar, sepa-rar fins a un cert punt una activitat de l'al-tra. Conservar la independència periodísticaper damunt dels compromisos de partit.Mantenir la llibertat d'acció política —par-tidista o independent — al marge de la tas-ca periodística de comentari o d'informació.De fet, però, no és possible ni honesta lacontradicció entre Les dues tasques de l'ho-me. No podem fer en política allò mateixque com a periodistes combatem. No po-dem opinar, com a periodistes, en un sen-tit contrari al general de la mostra acció po-lítica. Tota dualitat o duplicitat d'aquestordre perjudica aquell que la sofreix 1l'o-pinió pública.

Tot periodista actiu — redactor o collabo-rador de periòdics, sobretot si ho és pro-fessionalment — ha de tenir i de fet té uncriteri polític. No hi ha periodisme indepen-dent ,ni periodistes de tal mena. El perio-dista que no té criteri propi té el criteri dequi el paga, que és pitjor. Tot al més éspossible de dissimular, per conveniènciaoportunista, l'íntim parer. Però àdhuc quanalgun escriptor poc escrupolós vol escriurea contracor alllò que no sent - vol escriure,diríem, contra ell mateix —, tota simulaciófalla. Els sofismes, per hàbils que siguin, ala llarga no arriben a convèncer si aquellmateix que hi juga no està convençut.

L'actual panorama periodístic de Cata-lunya — •concretament : de Barcelona —, sen-se ésser, en aquest sentit moral, ni millorni pitjor que el d'altres bandes (tal vegadaés millor en termes generals, si no volemfer esment de les condicions d'inferioritateconòmica en què viu gairebé tot allò rela-cionat amb la premsa, i no cal dir quel'exercici honest de la professió periodísti-ca); no ofereix pas unes grams garanties aaquella llibertat imprescindible per a l'homede ploma i de pensament. Aquells que te-nen major llibertat, àdhuc llibertats illíci-tes, són els periodistes «bons vivants» ianalfabets de la vella escola de periodismecastellà, afortunadament reduïda a una tñi-noria exigua que tendeix cada dia més cla-rament a desaparèixer. Llur manca d'in-quietuds i d'escrúpols els fa absolutamentimpermeables a tot cas de consciància, atot possible conflicte entre la vocació i laprofessió. Però els periodistes de nom i defets que mereixen la denominació de talctroben sempre obstacles p ler a l'expressióde llurs idees autèntiques. Sotmesos als pe-riódics d'empresa — que tot sovint es titu-len independents per tal de dissimular unreaccionarisme que no gosarien p roclamaren veu alta — i a la premsa oficial o béoficiosa dels partits, es traben condemnatsen el cas millor a no dar sinó parts de laveritat per ells concebuda i interpretada. Nous obliguen, ben cert, a gaire periòdics, aescriure contra el propi sentir i a dir elcontrari d'alló que penseu. Però tampoc nous deixen el dret de dir ,allò que diríeu pelvostre compte, clarament i honestament.Aquest és un dels greuges pitjors que po-den fer els homes de pensament al règimsocial capitalista : c11 els desproveeix d'ins-truments d'expressió, els abassega. Les ve-ritats no formulades per les plomes ofega-ran, un dia, més que no les revoltes espec.taculars, allò que hi ha de podrit al mon.

Es lícit í 'legítim, cal proclamar-ho, queels partits que sostenen un periòdic oficialo oficiós el sotmetin a llur control. Es legí-tim i lícit igualment el control de l'empresai de la direcció en la premsa de caire infor-matiu. Si mai nosaltres féssim un periòdicamb el qual ens poguéssim sentir compene-trats totalment, un periòdic nostre o delnostre partit, també el sotmetríem a uncontrol molt rígid. On queda, però, el dretdel periodista, la llibertat de Phome queté l'ofici de pensar? Adhuc les tribunes mésliberals — aquí ,esmentaria MIRADOR si el di-rector he volgués permetre—nio us podenacollir totes les expressions, tots els atacs,tetes les defenses i les reflexions que hi fa-ríeu, ni que fossin correctes i lògiques i li-teràriament dignes.

Un obrar comu nista, socialista, sindica-lista revolucionari, treballa per un patró,per un burgès. Mentre faci la feina comcal, el pagaran i ell deixaran obrar, com liplagui en el camp sindical o polític. Percada coacció que es registrarà, hi haurà.milers de casos evidents de tolerància per-fecta. El periodista, en canvi, no tindrieaquest dret elemental que té un manobre,un peó qualsevol. No podrà opinar al car-rer, després de la feina. No podrà compro-metre massa el seu nom perquè el periòdicen el qual treballa no es pugui sentir com-promès per ell.

No volem dir que la nostra labor siguimés noble o digna que una altra. Totesles feines de l'home són dignes a condicióque siguin exercides amb dignitat. Les mansdures i fortes dels companys obrers d'oficismanuals ens mereixen un respecte frater-nal. Però és evident que treballem un ma-terial — ja no parlem de l'home —nits no-ble que d'altres. Els articles i els comen-taris de premsa, àdhuc les més senzilles deles notes informatives, tonen una influèn-cia i una transcendència, una categoria, quehom diria destinada a concitar els màxims.respectes a l'artífex. I no és així. L'obrerdel periodisme, des del redactor obscur finsa l'alta figura que dóna glòria a l'ofici queexerceix, no tindrà sempre el dret elemen-tal de parlar en veu alta, i ha d'envejartristament aquest dret a l'obrer que com-pon els seus articles o els corregeix, a aquellque reparteix el diari, que, sovint més benpagat, gaudeix •a més a més la llibertat queall voldria i no en fa ús perquè no té resa dir!.,;

No parlem dels periòdics de partit. Hau-rien d'ésser fets per gent ortodoxa, perta-nyent tota a1 propi partit. Però no hi ha aCatalunya cap partit dels que sostenenpremsa quotidiana — hem escrit : cap par-tit — capaç de redactar-se el diari amb .gentde casa mateix. La premsa de partit esveu obligada a acudir al periodista pro-fessional, a l'home que li ven la seva plomai el seu treball per complir una funció queel partit necessita, sovint per defensar mi-llor que el partit el seu ideari. Els partits,dirigits sovint per veritables analfabets oalmenys per gent molt limitada intellectual-ment — hi ha molts caps de partit, aCata-lunya, que no han tingut una idea originalen tota llur vida —, exigeixen per torna aaquests servidors que han hagut de buscara foca una submissió que sovint no dema-nen als propis afiliats, i els posen sota elpes d'un control ple de suspicàcies i de ve-Bades feixuc.

Aquest cas és el més freqüent : a tota lapremsa de partit hi ha gent que no sóndel grup polític ni en seran mai, d'altresque se n'han fet per compromís i sensefervor després d'ésser al diari. La tragèdiad'aquests periodistes només pot ésser com-presa ben bé per un home d'ofici intelleatual. No sempre els obliguen a fer unalabor de proselitisme que no senten. Moltsd'aquests homes saben evitar, durant anysi anys, tota claudicació per minsa que si-gui, tota expressió contrària a llur essèn-cia autèntica. Però tenen cada dia entrellurs mans, naixent i formant-se, aquestacosa viva ,i que s'arriba a estimar que ésun diari, i no en poden fer ús per a parlar-hi ells amb tot el dring clar de la ,pròpiaveu.

Els casos de respecte recíproc són bas-tant rars, però encara se'n trobem, 1 hono-ren tant l'empresa o el partit que edita eldiari com el periodista que compleix allíamb sentit de dignitat professional. Hi haperiodistes que fan un treball, que no elsrepresenta cap claudicació a un diari, i des-prés poden fer lliurement llur tasca polí-tica. Fet i fet, caldria sempre aquesta ga-rantia de llibertat per a l'home de pensa-ment. O bé que els partits es facin els dia-ris, o bé que les empreses esdevtñguin'inde-pendents de debò — perd ,això és gairebé unsomni —, o bé que els partits incapaços dedir-se ells mateixos llurs veritats permetinque aquell home que els serveix amb unafeina útil i honesta pugui arribar àdhuc acombatre'ls en el terreny dels ideals. 1, men-tre cada 'home que té l'ofici d'escriure nopugui disposar d'una tribuna pròpia — queaixò vindrà —, que compti almenys amb unrefugi acollidor que serveixi a tothom dederivatiu, en una convivència liberal. Aml,un refugi en, si pot ésser, no li mutilinl'article ben meditat per no esverar un pú-blic addicte.

GRANIER-BARRERA

CONDILa — Els treballs hauran d'ésser escrits

en català; inèdits, i d'autors inèdits també,almenys inèdits per nosaltres, és a dir, queno hagin collaborat mai a la segona ,pà-gina de MIRADOR.

2. 1 — Els treballs hauran d'anar signatsper l'autor i ens han d'arribar a la redacció(Pelai, 62, Barcelona) per tot el dia 3o desetembre d'enguany. Els autors dels treballstramesos faran constar llur domicili.

3. 1 — No és obligatori acompanyar el textamb les illustracions corresponents.

4. a — Es concediran, per ordre de mèrits,dos premis, un de cent pessetes i un altrede cinquanta. MIRADOR es reserva la facul-

Un concurs de "Mirador"

RICINO GOLOSO

ESPECIALITAT

EN LA MIDA

Jaume I, 11Telèf. 11655

Periodisme i política

i teatreCinemn

iVides privades

Alguns mesos tot just després de la sevamort, 1'heroïna d'aquell film memorable quees titulava Variété serà objecte d'un film.Tal com sona. Si Lya de -Putti ha estatoblidada en algun lloc, els seus compatriotesla recorden encara. Un compositor honga-rès, Bela Zerkovitz, ha realitzat una ope-reta titulada El magnífic paper, que seràuna transposició de la vida de Lya dePutti.

D'altra banda, llegim que 11 Hollywoods'han rodat nos quants films sobre la vidaen els studios. Ara fa un aparell d'anys, ]'a-nunci que Howard Hughes .projectava unfilm així, va causar un cert esverament.I té, aquest any almenys se n'han fet qua-tre i, per ara, no ha passat res.

Sense fer allusions massa directes alespersonalitats de la colònia cinematogràficade Hollywood, aqueixos films contenen anèc-dotes prou conegudes o prou transparentsperquè càpiguen gaires dubtes de la iden-titat dels personatges que han servit demodel

S'ha dit que el millor d'aquests films unamica xafarders és Once in a lifetime. Elsastres es titulen : What price Hollywood(amb Constance Bennet), Hollywood speaks

Make me a star.

El noticiaris també han de tenir el seuritme. Jeroni Moragues ho afirmava des deLa. Publicitat. I afegia que si unes sessionsdel Publi-Cinema són pitjors que no altres,i si de vegades sortim d'aquell local notan satisfets . com altres dies, és degut a lamanca de ritmo. Jeroni Moragues té raó.Els fams anà argument han de tenis elseu ritme. Però també l'han de tenir e'snoticiari,. El ritme dóna satisfacció a exi-

zero, bigotet retallat i fonètica de gas ra-biós, podria precedir 'aparició de relegan-tíssim Jimmy Walker, el divertit _ alcaldede Nava York. L'arribada a Ostende deles reines de bellesa sud i centro-america-nes, ulls folls de sensualitat, pòmuls pro-minents, narius distats, llavis molsuts iardents, estremiments voluptuosos, hauriad'anar després o abans de les evolucionsd'unes giris rosses i lletoses, asexuals i

Concurs de pijames

de l'obra teatral«Marius», film (re

Estrenes! Estrenes!a l

F.cvwtca^io

Una meravellosa co-mèdia musical alegre

i encisadora

amb

Gràcia del Rio

Lucien Galas

Música agafadissa iagradable!

Simpàtiques cançons!

«Tarzan ».Hem llegit, obra de Georges Ch,unpeaux,

una crítica tan divertida del film Tarzan,inspirat en la famosa novella de Burrou:ghsi interpretat pel campió de natació JohnnyWeissmuller, que no resistim el gust detraduir-ne un tros :

«La selva. La veritable selva de Holly-wood, amb zebra zebrada amb escaire i

nyu més nyu que el natural. En fi, la selva150 per cent. Hom travessa un riu on elshipopòtams estan més atapeïts que els ba-nyistes a- la piscina de Molitor un dissabtea la tarda. Després, la selva equatorial. Laveritable selva equatorial de Hollywood ambels seus elefants coristes, els' seus lleonscampions de lluita greco-romana, els seuspigmeus obesos i la gran atracció de l'any :Tarzan, l'home que viu als orbes, va a lesseves ocupacions en trapezi vólant i batcada vegada, en els iio metres lianes, el

Weissmuller en «Tarzan»

Passeig de Gràcia, 57. - Telèfon 79681Sessió eontinna de 11 a 1 matí de 4 a 8 i mitja i,

de to a 12 nitNOTICIARIS

EXTRAORDINARI REPORTATGE DELSJOCS OLIMPICS DE LOS ANGELES

AVENTU ,-ES D'UNA GOTA D'AIGUA(Documental)

ALFOMBRA MÁGICA FOXl A LEGIÓ ESTRANGERA (Represa)

Euglp sonor R. C, A. Photophone

CATALANS! Compreu

l'AUCA DE ROYO VILIANOVALletra : J. M. PROÜS . Dibuixos : l ARTOLI

4/94~~~~a o

SALÓ CQ II (NLLENYQ

La canción de París, per Maurice Chevalier

Jovenes de Nueva York, per Claudette Colbert

REPRESES PEL DD DJOMS D 0La riada, per Eleanor Bondman

El pasado acusa, per Luana Alcañiz

C G°d If— I1 Il 1J L V H N E II v Il A

N11RMDR

EL CINEMA4 MI=

El ritme dels noticiarisLa nota sobre Teatre . íi inerna, apare-

guda en el número passat, no aporta capmaxlificació a unes ratlles que teníem migembastades sobre aquesta qüestió á que sónles que ara lliurem a la impremta. Laqüestió és prou important, presenta massaaspectes, • perquè sempre sigui interessantde tractar-la i tornar-la a tractar.

La confrontació d'ambdues modalitats es-pectaculars ha revestit moltes vegades l'as-pecte d'un conflicte, d'un dilema, que con-

sideracions d'ordre econòmic ha aguditzaten la ploma de certs escriptors interessatsen el debat. I el debat s'ha .plantejat debell nou d'ençà que l'adveniment del parlatha vingut a donar-hi urna altra faceta. Permolts —1 en dir molts alludim a la gentde teatre — el cinema apareix •com un fillbastard del teatre i ara, esverats, semblentémer que el fill, el ,nou vingut, absorbeixii .mulli el vell teatre.

Tothom està d'acord a senyalar les cir-cumstà^ncies materials que han assegurat laràpida imposició del cinema. El cinema n

elevar-se, no podia sobrepassar la pri-mera etapa de simple joguina, sense el fa-vor del públic, i el públic ha estat seduïttot seguit per 9a ,nova joguina;- per la no-vetat de les sensacions que li procurava,per les comoditats intellectuals i materials.l' de espectacle,

El teatre, institució madura ,que agabellava xa intelligènc a dels intelligepts dedeba, podia veure amb menyspreu ]à' mà-quina projectora d'històries imbècils que en-tretenien la gent, però que de cap de lesmaneres no podia captivar-los seriosament.Avui el cinema ha aconseguit una posicióque permet un legítim orgull i el debat potpassar integralment al domini de l'estètica.

Malauradament, el cinema parlat no s'hafixat encara, i tampoc és necessari que vis-qui exclusivament dintre una única forma ;quant al teatre, costa de relligar dintre unamateixa noció artística obres tan dissem-blants còm les de Calderón, Wilde o- JeanJacques Bernard. Dir que en el teatre lesparaules condicionen l'acció i en el cinemal'acció deu condicionar les paraules, com deiaJ. Feyder, és dir alguna cosa molt general,i precisament per això molt poc precisa. Esuna discussió verbal, què diem, metafísica,el que condiciona la conducta dels personat-ges en un acte de Santa Joana de Sh.aw ;però : qui s'atreviria a dir el mateix de Mà-rius, d'El foc que es revifa nsalamenf? Aquí

fet que en el- cinema tot és imatge foto-gràfica, circumstància que dóna una (homo-geneïtat absoluta a . l'espectacle ; és en totaixò que el cinema es posa enfront del teatred'una manera prou autònoms.

Són dos dominis propis. El que ens -in-teressa aquí és el domini del cinema, es-pectacle que reprodueix el ritme mogut de•la nostra vida quotidiana, espectacle quesembla participar de la velocitat. amb quèla nostra imaginació construeix, amb quèel nostre pensament idea. Espectacle propi,dones, a certes expressions, impossible da-munt les taules. 'Espectacle que• permet uncontrol inaudit, ja que tots els gestos sónregistrats després d'un treball de selecciórigorós, on no hi ha 'carp motiu deixat .al'atzar. El teatre • participa sempre . 1e' l'e-moció feta de - variabilitat d'unexecutant.El cinema té la resolució definitiva d'unaj untura, •d'un bust, fita d'una sé;ie de re-tacs, i assaigs . preliminars.

No volem posar una fórmula artísticamés enllà de l'altra, per tal com creiemque tota fórmula és, cridada a la perfecciói que la perfecció per definició no comportacap excedència ; però responem a àèrts ad-versaris del cinema que no pode> 'li reco-néixer que en el teatre la vida , és copsadamés directament. No podem acceptar-hotractant-se d'un espectacle on - un home decarn i ossos es mou entre arbres pintats.Precisament perquè la cosa en el cinema éssubstituïda per- la seva imatge, cal incli-nar-se a veure en aquesta transposició unmoviment artístic de soca a arrel, l'a r t evi-tant sempre de comprometre's amb la rea-litat, per- posar-se enfront d'ella amb totesles aparences d'ella, però manifestant-sesempre dintre d'una forma, d'una tècnicaque el constitueix corn a espectacle i coma creació d'un geni individual. Tanmateixno s'ha de veure en això més que el quehem dit, la resposta a una objecció quetantes voltes hem sentit, i de cap de lesmaneres — aquesta interpretació ens con-fondria — un però posat damunt ,aquestacosa tan emocionant, tan lligada a tota lacultura O del m m occidental, tan plena de va-lors que mai no perdrem, aquesta cosa queés el teatre.

El que ens importa és defensar el cinemai des d'aquest punt de, vista. reconèixer comel cinema es defensa malament de l'obsessiódel teatre. -Naturalment; hi ha una fórmulaestablerta, i per tant còmoda ; i el cinemaparlat se n'hi va inevitablement. Hom ensdirà que no és que el cinema parlat imitiel teatre,. sinó que el que passa és que elcinema parlat coincideix en certes coses amb01 teatre, perquè el teatre ofereix una so-lució, l'única solució normal a la qüestióde resoldre un acte en gestos i paraules.Les paraules hi depenen directament d'a-quella mateixa actitud que condiciona elsgestos. Complement els uns dels altres. Di-guem per entendre'ns que les paraules essuperposen als gestos. Però hi ha altrespossibilitats . ! La que ens sembla més im-portant 1 bemt suggerida .ací diverses Vega-des, parlant de D'una mateix fang i delcinema parlat en una certa ocasió. Vegeula • fórmula exacta d 'aquesta aplicació enunes línies de Jean Richard Bloch, extretesdel seu llibre Destin du thédtre, que vénena precisar el que nosaltres no havíem sinóentrevist confusament : «La paraula pro-duirà efectes insospitats sota la condició queeviti de superposar sobre una mímica uncflàleg superflu aviat insuportable. Però sila paraula és emprada per trobar una líniad'acció exterior al drama visible (i distan-ciada, àdhuc divergent d'ell, ondulant en-torn d'ell, contradient-lo si cal, prementaixí el lloc assignat al chor de la vella tra-gèdia), si la paraula esdevé un comentarino obligat de l'expressió, si és installadaen el film amb art i satanisme, a la manerad'un corrosiu, aleshores hom pot esperardels talkies una gama d'emocions belles iautentiques.»

El desenvolupament d'aquesta idea de-mostraria la seva fecunditat. invitem ellector a eamprovar-ho pel seu compte.

J. PALAU

seu veí de replà, el simi de cua prehensil.Treball executat tat ell sense xarxa.»

Diu que en aquest film hi ha vint bellesimatges, els trucs — aixecament del rai pelshipopòtams, rapte de la noia pels simis,carrega dels elefants — hi són ben reeixitsi el protagonista és una estàtua vivent.Però l'argument és massa infeliç.

Imporiàncía de l'argumenfMarcel Achard ha escrit per primera- ve-

gata un scenario d'un film : Une étòile dis-parant. La feina li ha agradat, i .la pros-seguirà.

^El meu pròxim scenario — ha dit —' serà més aviat del gènere còmic, però d'un

ves èti còmic amb nombroses resen po ques.No pas a la manera de Jean de la Lune,que oposa llos personatges netament dife-rents : Jeff l'idealista i Clo-Clo el grotesc.Vull que el personatge central sigui a lavegada un Jeff i un Clo-Clo, cosa que noés impossible. Ara que al cinema s'han in-tentat amb èxit els més grans atreviments,que s'han realitzat les més extraordinàriesproeses tècniques, penso que ens podremocupar una mica més seriosament de lapart psicològica de's films. Ja se cap elque avui es ,pot esperar del cinema. Si unautor posa l'acció de la seva novella en unaselva o en un camp d'aviació, la màquinaseguirà pertot... Només, dones, el tema delfilm ha de reclamar tota l'atenció. Perquèel rpúblic ja comença a estar avesat a totesles emocions violentes i els films de xurmao de gangsters només Ii desvetllen una ad-miració feble.

S'adquíreixen exemplarsdels números

56, 120 í 153DE

MIRADORAdreçar.se a l'Admínisfracjó:

Pelas, 62.=Telèfon 15300

gències fisiològiques. Si les lleis del ritmesón violades, el nostre organisme se'n res-sent. I del muntatge més o menys reeixitde les actualitats d'una sessió de noticiarisdepèn el major o menor èxit d'aquesta.

En el cinema, les- imatges tenen una va-lor en si, una bellesa pròpia — espai —, iuna valor determinada per la seva ordenadasuccessió — temps —. 'E n el cinema, dones,hi ha d'haver un ritme de duració (suc-cessió de les imatges) i un ritme d'inten-sitat (expressió d'aquestes imatges). Comen-cem pel ritme de duració. Els noticiarisno són cap excepció. Ja ho hem dit. I han:.d'ésser ,muntats ,ritmats tot'' i donant acoda imatge una duració fixada per relacióal conjunt. Només així s'obté la necessàriaproporció, la. relació de les parts entre ell esi amb llur tot. Però hi ha també un ritmed'intensitat. 1 . per a aconseguir aquest, calestablir una relació entre l'expressió d'unaimatge i l'expressió de la imatge que laprecedeix i la d'aquella que la segueix.Aquest ritme d'intensitat és el que és anéssovint absent dens programes del Publi-Cinema.

Moltes vegades, assistim a sessions enles quals totes les imatges tenen una ma-teixa valor expressiva. Per exemple, hi haprogrames que són una successió persistenti fatigosa d'actes oficials francesos. Mitjahora seguida, estem condemnats a presen-ciar la desfilada inlassable de calvícies,. debigotis tenyits, de colls de porcellana japo-nesa, de corbates metàlliques -amb culs degot insolents, de condecoracions, de ramsde flors, de levites passades de moda i co-paltes arnats, de nassos illuminats d'afi-cionats als bons vins de Borgonya, de fan-

fares que toquen La Marsellesa, i, a primerpla, un senyoràs imposant que, amb gestdesmesurat i dicció ampullosa, engega unacantarella retòrica, amarada de tòpics su-blims i de frases fetes solemnes. Darrera-ment, vàrem veure també al Publi-Çinemaun programa que calia posar . sota. el signedel furp. Un programa on hi havia fum adojo, fum ,per donar i per vendre. Hi haviael fum de l'explosió de les. muntanyes demarbre de Carraá'a, el fum'de l'incendi deConey Island, un documental sobre els vol-cans on hi havia fum per tots els gusfá's,el fum de les pipes i, de les .cigarretes, delscaliquenyos i dels'havans;'i altres fumeresque sentim, .no recordar ..I, rto obstánt,'quina riquesa de contrastos

ens podrien oferir els noticiaris si sabessinaprofitar la diversitat d'elements amb quècompten, si sabessin relacionar una imatgeamb la precedent i amb la següent! Elsexemples vénen a la memòria atrope ll ada-ment. La lentitud de les veles inflades deles embarcacions que han pres part a lesregates d'Austràlia, hauria d'ésser juxta-posada al dinamisme de la final de la CopaDavis amb els seus drives i els seus sma-shes. El nazi, clatell boví, crani afaitat al

esterilitzades, adolescència andrògina, queaixequen la cama davant un fons de gra-tacels. La calma dels .benaventurats pagesosdel Rin, amb la sayaalegria rossa, lim-fàtica i artrítica, la seva gran bona fe ali-mentada amb boches 'de cervesa 1 cançonssentimentals, hauria d'anar precedida de latrepidació dels negres de Harlem i seguidapel ritme desesperat dels rems dels arditsuniversitaris de Harvard i de Yale, í aixínos a l'infinit...

Per què els que curen de muntar elsnoticiaris no analitzen la morfologia delPotpourri neoiorqui,,veritable peça modélicadels documentals? Aquesta petita 'Obra mes-tra del, gènere pot constituir perfectamentel canemàs.-de tot un programa de noti-ciaris. El recordeu? En primer lloc, unritme que se us emporta així que començala projecció i no us allibera fins que s'a-caba.' Successió rapidíssima d'imatges—exacta correspondència del dinamisme de lavertiginosa vida de Nova York—que usarrossega com un tobogan. I successió ducontrastos : la fragilitat de les girls opo-sada a la feixuguesa d'uns lluitadors degreco-romana, la sordidesa dels barris bai-xos al costat de l'opulència de la CinquenaAvinguda, els jocs pacífics dels infants delCentral Park que precedeixen la follia dela sortida del metro o del ferry-boat. A més,multiplicitat de plans i d'angles, aquestsvariadíssims. I acompanyament musicaladequat, sempre supeditat al contingut ex-pressiu de la imatge. Heus .ací .una estruc-tura modèlica que ja ho dóna tot fet alsencarregats del muntatge dels noticiaris.

S141mAS'11À GASCH

també hi ha crit,, crits punyents, inevita-bles, silencis prolongats, gestos .que. es bas-ten, coses totes molt pròpies del cinemaparlat. No, la diferencia essencial cal cer-car-la en un altre domini. No és una qüestióde proporcions, de relacions enire gest i pa-raula el que pot dur-nos algun aclariment.Es en el primer pla, és en la possibilitatde canviar l'escala de l'espectacle confinatpe: rectangle, és la possibilitat d'eliminar elque convé, de moure la camera, és en el

~"...1..i~ ~ge11~1.k^lry • •■•■•■•■1111~~"y'

VESTITS DE BANYBARNUSOS

LA MILLOR COL•LECCIÓELS MILLORS PREUS

LES MILLORS LLANES

F. Vehils Vidal32, A. Portal Angel, 347, Plaça Uníversifaf, 7

VESTITS DE LLANABANY, A 6'75 PTES.

c4111 â~.~1114~1M1IMd M3P:1111~1~1~1.aM11~~,11~.

Cultura colonialSitges és un dels llocs d'estiueig que pot

enorgullir-se de posseir una de les «coló-nies» més eclèctiques que existeixen.

A Sitges estiuegen des de la clàssica Aureade Sarró fins a la derni-rnondaine 1932, pas-sant per l'Ambrosi Cs?rrion Des dels come-guts artistes Artur Carbortelhi Josep MariaGol fins a algun anà'lfabet de l'Eixampleafiliat al partit radical.

Desafiant heroicament el provincianismed'aquest medi, el pintor Artur Carbonell or-ganitza i dirigeix, cada any, en un dels tea-tres d'aquella localitat, una representacióteatral de la més alta categoria; L'any pas-sat ens donà a conèixer Totes de réchangede Jean-Victor Pélerin. Ara fa dos anys ensoferí Orfeu de Cocteau. I enguany està pre-parant-ja han començat els assaigs—l'Eg-mon de Goethe. Hom diu que en la tra-ducció' d'aquesta obra, que ha abassegatmúltiples activitats, han intervingut MariàManent, Jaume Bofill i Ferro, Anna Mariade Saavedra, Maria Carratalà i àdhuc Car-les Riba.

Els organitzadors del festival—que seràen homenatge al geni de Weimar—amarena oferir un dels papers femenins de l'obraa una distingida dama de la «coldnia», lasenyora M., la qual va contestar-los :

—No vull pendre part en la interpretaciód'Egmon perquè no vull representar obrescomunistes.

—Peró, senyora, si és una traducció del'obra de Goethe...

—Bé, sí, tot el que vulgueu. La traduc-ció pot ésser feta amb tendències comu-nistes.

Els organitzadors, davant la insistènciade la dama, van acordar obrir una informa-ció per a comprovar si en el cos de traduc-tors s'hi havia infiltrat algun deixeble deLenin.

Més culturaDavant del «succés» anterior, el pintor

Carbonell i els seus amics anaren a trobaruna gentilíssima senyoreta i li oferiren unaltre paper de l'obra.

Davant Pastorament general, va dir-losamb tota naturalitat :

—Però, volen dir que en sabré jo de can-tar?Es pesava que havia de representar

dEgmon de Beethoven.

NOVETATS

EN CAMISES

Jaume I, 11Telèf.11655

^^I/IIr4

FITÕtiacc► s ►

Marcel Pagnol

EL JOIER DE LES CREACIONS EXCEPCIONALS

Rambla del Centre, 33 • Passatge de Bacardí, 2

MIRAI3DR

EL TEATREMarcel Pagnol

Sota els arbres del jardí del Museu S an-tacana de Martorell, l'antiga Telobis delsclàssics grecs i llatins, s'estén com una ca-tifa una magnifi ca piscina, digna de Roma,verda com una fulla i emmarcada de blau,donació generosa a la vila de Telobis, -delpropietari del Museu, amic de tota la vidade l'autor d'aquestes quatre notes, que sónquatre gotes de la piscina, escrites al volde la ploma i copiades al com-pàs del teclat de la màquinad'escriure.

Aquestes nits de juliol i d'a-gost, quan l'aigua, com l'es-posa fora dels braços de l'es-pòs, reposa ,fora dels braçosdels nedadors -,.'que no la dei-xen en tot el _sant dia, coma la nit els marits a les mu-llers, ens hi reunim, entre al-guns nedadors que la deixenreposar, altres que, com l'au-tor de les notes, no sabem mu-dar ni guardar la roba.

Entre els concurrents i en-tre les figures més destacadesde la reunió nocturna, aquestany, hi ha el famós tenor Pa-let, home de fama universal,natural de l'antiga Telobis.

El tenor Palet, que anantpel món no es mqu mai delsteatres, vist i otti per tothom,és a tot arreu un ,home llunyài un cantant de pas, en formade personatge, vist dalt del'escenari, sota la vestimentadel Radamès de 1'Aïda, delFerran de La Favorita, quetan aviat va vestit de frarecom de guerrer, o sota la cui-rassa i el casc d'argent i elmantell blanc i blau del Lo-hengrin, que segons diu elmateix Wagner era català comnosaltres, o sota d'altres mo-dalitats de la indumentària del'òpera italiana, que marca imarcarà sempre una època enla historia de .la humanitatperquè aplega sota les ales del canti dintreels límits de l'espectacle, la poesia, la músicai la dansa, que fet i fet , són les tres formesespontànies i naturals de l'expressió hu-mana i' en lloc d'ésser la resultant idea-litzada de la vida, com més- de quatre imés de cinc es pensen, no és més que laresultant del màxim realisme bàsic de lavida de l'home, perquè si nosaltres en plenacivilització poguéssim conservar íntegra laforça de la primitivitat,iii tots parlaríem envers, cantant, i accionaríem dansant a com-pàs, om avui. encara fan alguns poblesc primitus que.en l'estat natural ens donenles línies fonamentals de ]'òpera, tal comla coneixem, i que ells no saben realitzarcom un Bellini o corn un Verdi.

En canvi el Josep Palet, el Palet íntim,vestit de ipaisá còim el de La Marina i elde La Dolores, de l'opera espanyola, en lalletra de":les, quals tanta intervenció vain te-nir els catalans, és molt poc conegut forade - les taules, perquè havent dedicat la sevavida d'artista al treball constant, que no hatastat més descans que el dels entreactes,no ha tingut ni ha donat ocasió ni lleured'ésser tractat fora de l'escenari, com el pottractar Telobis, la seva vila nadiva, aques-tes nits d'estiu.

Italianitzat per l'ús de la llengua oficialde l'òpera com la mateixa paraula italianaho indica, el tenor Palet parla un catalàpu.ríssim, sota el vel de la llengua portadapels tenors fins al do de pit, i reforçada pelsbaixos de la Scala de Milà, que és l'escolatípica de l'art que En Palet cultiva.

"0.0.0.+

La collecció completa deMIRADOR pot consultar-se

a l'Arxiu Històric de la Ciu-

tat, plaça de la Catedral icarrer de Santa Llúcia, 1,

"Casa de l'Ardiaca", tots els

dies feiners de 9'30 a 1'30.

1110:010:0»:10~0»:01103

Víctimes dels narrisMoltes persones no encerten a do-

minar-se i són víctimes de llurs ner-vis.

La sang aviciada i el cos afeblitper manca de repòs i excés de treballsón causa de la irritabilitat nerviosaque tants mals engendra.

Totes les persones tedioses i aba-tudes poden recobrar llur vigor pre-nent l'enèrgic reconstituent FOSFO-GLICO-KOLA DOMENECH.

Aquest producte, que recomanem elsmetges per la seva científica fórmula,dóna a l'organisme els elements ne-cessaris per a una ràpida tonificació.

pinyol d'un préssec de la terra telobiana,perquè els que l'escolten xuclin el présseci el suc amb les orelles, mentre ell, davantde tots, aguanta el pinyol a la boca.

Acostumat a anar pel món de teatre enteatre i escenari en escenari com un tcellde gàbia en gàbia, aturant-se a cantar enla canya posada entre els barrots tan dau-rats com la mateixa canya, com si fos labranca d'un arbre de les vores de l'Anoia,aquí l'oïm cantar a prop del riu en plenanaturalesa •cata l ana, perquè malgrat elsgrani i els pianissimi de la conversa quesosté, conserva semp re la impostació de laveu que ha fet brillar la . 11um de tantes sa-les teatrals del món, canta per nosaltressols parlant en la llengua de la terra, por-tant-nos fins aquí en la verdor de l'aiguatot l'or de les gàbies, daurades Tom el milli l'escaiola que mengen els oceus i que elspassa pel bec com les notes del cant i quel'han oït refilar com una cadernera liebre-gatina que va néixer cantant a prop del riuen un hort de presseguers del pinyol dolç.

La veu d'En Palet, pura i segura, reposaun moment entre nosaltres, palesant el sode l'agut que porta sempre a la boca, comsi ens mostrés un brillant a la mitja llumde la piscina, sense necessitat de pujar elto i sense cap més acompanyament musicalque l'aigua de la mateixa piscina que re-posa com l'orquestra en un compàs d'es-pera.

Pocs són els que corn nosaltres aquestesnits d'estiu poden gaudir de l'encís d'aquesthome obligat a presentar-se pertot com unastre que en lloc d'anar pel cel va per laterra i en lloc de fer entrar la llum pels ullsla fa entrar per les orelles carn si fossinulls, i que aquí són raigs d'amistat, comen una conversa d'entre bastidors fora delteatre, o com si el tenor prenent Telobisper una piscina es despullés de l'espectacleteatral per nedar completament nu sense elvestit universal que porta, per explicar-nosamb la gràcia i la senzillesa que li són prò-pies les anècdotes recollides en dos conti-nents que aparten la cortina de la vida cruai nua que hi ha darrera el teló, que mantayugada és més descarnada que la mostra,com la calavera .arrencant-se la carn i mos-trant els ossos sembla una màscara que • estreu la careta.

Aquest home, voltat de més de cent òpe-res de repertori, que en el compàs de totesles orquestres que l'han acompanyat pelmón, ha oït constantment el tríe-trac delbressol gronxat a Telobis, entre dos rius,té, aquí, a desgrat d'aquesta senzillesa pai-ral, l'apoteosi del que el volta, perquè co-mençant pel nom de Telobis, que ja semblaun títol d'òpera, té per decorat Montserratal fons i el Pont del Diable a primer terme,fins al punt que concretant, per acabar, po-dem dir que és un escenari de la naturalesa,al qual només mancava el tenor, perquè demúsica no cal dir que ja en fan els dos riusLlobregat i Anoia, juntamt-se al peu del Pontdel Diable, com l'orquestra al peu de l'es-cenari.

FRANCESC PUJOLS

LLANTERNAMINIZIMOMMIMISITVIMI

Les bombes del LiceuEls nostres lectors recordaran l'article

que, sota el títol Les bombes del Liceu, elnostre collaborador Joan Tomàs publicavaal núm. 184 (ru d'agost) . de MIRADOR. S'hireproduïa, a més a més d'una caricaturamolt satisfactòria pel bon nom de Barce-lona, una carta adreçada per l'empresariJosep Rodés a l'agent teatral milanès Vit-torio Molco. Aquesta carta encara era méssatisfactòria pel bon nom de Barcelona.

Amb un cert retard, hem rebut el númerodel 18 d'agost de la Rivista teatrale e melo-drammatica, que publica a Milà l'esmentatMolco. Es un número en bona part dedicatal Teatre del Liceu i al seu empresari. S'hireprodueix la carta que nosaltres publicà-vem i s'hi dóna la llista dels artistes ita-lians emparaulats pel Sr. Rodés (vuit so-prans, tres mezzo-soprans, cinc .tenors, qua-tre barítons, un baix, un director, un re-gista), que veuen llur contracte incomplert.

El Sr. Molco, defensant els seus clients,no s'hi posa per poc . : demana que els artis-tes el contracte amb els quals no ha respec-tat el Sr. Rodés, es dirigeixin al ministerisollicitant que siguin -negats els passaportsals que siguin contractats en comptes d'ells ;recorda que a Itàlia hi ha un govern ques'encarrega de fer respectar els drets delsitalians ; que existeix també un dret privatque no es pot burlar ; ape]•la al Presidentde la República i al de la-Generalitat, queno voldran sancionar una illegalitat ; parlade propostes de solidaritat per part d'artis-tes no italians ; encara, alludeix tèrbolesqüestions de diners...

Tot plegat, molt bonic. Si es tractés d'unempresari d'un teatre qualsevulla, l'afer noexcediria els límits d'una qüestió privada,encara que hi estiguessin barrejades perso-nes d'altres països. Però es tracta del pri-mer teatre de Barcelona, que ha rebut sub-vencions dels nostres organismes de govern,i el prestigi i el nom del qual cal mantenir.I no és pas manera de mantenir-lo procedircom procedeix 1 empresari del Liceu, que,de passada, vetlla pel prestigi de la ciutattota parlant d'unes bombes que li aniriend'allò més bé per excusa.

Se'ns ha dit que en determinat centre ofi-cial es conserva una còpia fotogràfica de• lacèlebre carta de les bombos. Cal suposar queno s'hi conserva a títol de curiositat.

Cap autor teatral de la guerra ençà noha fet• una carrera més sortosa que MarcelPagnol ni cap altre no té un esdevenidormés gràvid ele promeses. Debuta en 1925amb Les naarchands de gloire, en collabor•i-ció amb Paul Nibaux.•Estrena l'any següentel seu Jazz, que ací poguérem veure repre-sentat per una companyia francesa. Aquestaobra desbridà l'entusiasme de molts crítics

parisencs. Potser només Lucien Dubech hiféu objeccions serioses. Jazz és una reno-vació del mite de Faúst. El cas del savique en arribar a vell creu que ha malmsla seva vida, i que, amb la recança del tempsperdut per al plaer i per a l'amor, vol deses-peradament reviure la seva joventut. Homva parlar a propòsit d'aquesta obra de tabeutat 1 de la gràcia de l'estil, -dels dotsde l'autor per captivar i encisar el públic,hom retragué el sentiment ,poètic de Mus-set... Jazz era certament la . revelació d'ungran escriptor. Peró, a desgrat dels prece-dents teatrals del tema, en la concepció del'obra i en l'estil, el literat hi era-en primerterme i no deixava veure bé el dramaturg.

La revelació definitiva de Pagnol es féuamb Topare, que també hem vist a Barce-lona 'en francès i en castellà, i que no sesi per oprobi o per honor del nostre públicha estat lloc — llevat de Madrid, na-turalment—on ha fracassat. El tema deTopare ja no és un tema masegat i litera-turitzat cdm el de Jazz. Pagnol, en el curtespai de temps que va d'una obra a 'l'altra,ha après d'observar molt més ,pel seu propicompte, de veure la nostra època. I és unade les característiques d'aquesta època el quel'autor hi posa de relleu en primer terme :el desig i l'adoració del diner, desig i ado-ració• que l'autor, no sense cinisme, digni-fica i exalça. 1 aquesta idea és encarnadaamb personatges caricaturescos, gairebé d'unesquematisme de farsa, però vivents. El pro-tagonista és una de les poques figures delteatre modero amb possibilitats de restarcom a representativa. Car la falla del tea-tre modern, que produeix obres de qualitat

exquisida, és precisament la de no creargrans caràcters. !Els autors d'avui, més quesintetitzar, analitzem, amb un art après ala novella. Disgreguen així els caràcters ambun diàleg minuciós i trinxat, que ho diuCot i que no deixa res per a l'actor, queno li deixa, de vegades, ni la necessitat decarsmcieritzar-se. I cert que tot l'essencial had'ésser en el diàleg — no hi ha gran obra

que no resisteixi la lecturaper?), hi ha d'ésser de tal ma-:nera que, en lloc de limitar lespossibilitats de l'actor, les posien joc. Per tenir aquesta qua-litat; Topare travessa ràpida-ment les fronteres. Els millorsactors de tots els països es fanun honor d'interpretar-lo. Di-ríem que rivalitzen en Pencar-nació del protagonista.

Després de Topare ve Ma-riús, el ja famós Marius queel cinema ha acabat de popu-laritzar i que també vàrem po-der veure en català a Novetats.Per cert que potser d'ací unsquants anys, el fet d'haver vistnéixer i engrandir-se la glòriade Pagnol farà dir a la gene-ració que seguirà a la nostra,i que serà segurament tambécom la nostra insatisfeta i plenade remordiments, que, «abans»,a Catalunya seguíem al dia elmoviment del teatre a 1'es-tranger.

En aquesta nova producció,ja no és una característica d'u-na època el que pinta Pagnol,sinó encara alguna cosa méstot un poble. En el seu tema,de comèdia sentimental i satí-rica, tot Marsella hi reviu, totel caràcter marsellòs, amb laseva fantasía, les seves exage-racions, la seva petulància, laseva efusivitat cridanera, el seuhumor generalment plaent i devegades malenconiós, àdhuc di-

ríem amb el tuf de marisc que és algunacosa intrínseca no ja del port, sinó delcaràcter marselles. El pare del protagonista,Cèsar, més que el portagonista mateix, ésuna figura, com la de Topase, que un homrecorda molt de temps després d'haver vistrepresentat, i que hom pot servar com unade les imatges més autèntiques i represen-tatives de Marsella.

Fanny és la darrera obra de Pagnol, con-tinuació i segona part de Marius. Els caràc-ters, i 'ben particularment el de' Cèsar, s'hiengrandeixen encara. Tot pren encara méscaràcter, tot esdevé més marsellés, àdhuc lasentor de marisc, que es fa més feria. Hiha més riquesa de sentiment i la vena satí-rica de l'autor vibra més excitada. Guanyaen conèixer el públic i esdevé més traçut,rarament traçut. Hom fins comença a par-lar d'un excés de traça : traça que és araDubecb qui la defensa i que la creu posadaal servei d'una gran causa.

Una de les coses que ens fa adonar dela riquesa del temperament de Pagnol, de('esdevenidor que l'espera, no és solamentque l'hàgim vist créixer en cada obra, sinóla mateixa abundància que constantmentmanifesta. Tetes les seves obres són exczs-sives per al marc de l'escena. Hom es veuobligat a retallar, a comprimir. Ara hemvist créixer Marius amb una segona part,i hom n'amu;ncia una tercera. I la imagi-nació, les dots creadores, consisteixen enaixò precisament : és a dir, anés que a tro-bar temes, a saber-ne treure partit, a fer-loscréixer. Es clar que no com a clara d'ou,sinó per enriquiment de substància.

DOM àNEC GUANSE

El tenor Palet a Telobis

Palet, Pujols, Malvet i Moragas al Pont del Diable

La figura del cantant till de 'Telobis tétot l'interès d'un. català filtrat pel món en-ter, que ara al redós de Montserrat i enl'acollidora confluència de l'Anuia i del Llo-bregat, respira per la ferida de l'universl'alè— de la Catalúnya nostra, -conc respira01 fiato, que diuen els italians, quan surt ales taules a cantar i aguanta la nota pertal de filar-!a i enfortir-la si convé, com el

uumnuuuuunnu11ul1umnmmnnnulnuuluuumuunnnmlluumlumumnmmllmuunu ►:

PER A FOTOGRAVATS, LA CASA

= ANTON 1 M A R T I E Màxima rapidesaMàxima qualitatARCS, 7 : TELEFON 18664 : BARCELONA

.,IIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIPIIp111111111111111111111111111111111111111111111111111111111111111111;

Articles de B. G. Aribau Roberto Braceo

cpM1 I s C g,4

FITOQC1:■(,0`1

Tertúlia de cafè romàntic

Societat Espanyola de Carburs MetäIhIics

Correus' Apartat 190 Mallorca, 232Teleg.e "Carbures"

CARBUR DE CALCI; Fàbriques a Berga (Barcelona) i Corcu-bion (Corunya) : : OXIGEN 99 0 /,,DE PURESA, Fàbriques aBarcelona, València i Còrdova :: ACETILEN DISSOLT, Fàbri-ques a Barcelona, Madrid, València i Còrdova :: FERRO MAN-GANES i FERRO SILICI : : SOCARRIMAT i SECAT defils i peces seda, cotó i altres teixits : : CALEFACCIÓ INDUS-TRIAL de laboratoris i domèstica : : GENERADORS, BU-FADORS, MANOMETRES, materials d'aportació per la

SOLDADURA AUTOGENA

PRESSUPOSTOS, ESTUDIS, CONSULTES I ASSAIGS, GRATIS

BARCELONA Telèfon 7301)

El més gran assorfit en

LLIBRESESCOLARSCATALANS

el ¡robareu a la

Llibreria Cafal®nia

3, Ronda de Sant Pere, 3

CentenarisLa celebració de festes literàries per es-

devenir un aniversari assenyalat de la sevaexistència es multiplica ara en un períodeque cent anys enrera veia néixer i exaltar-seel romanticisme més brillant.

Cada dia ens cal fer memòria de cosesque de vegades són absolutament perdudesper tal que el rite una mica màgic delcentenari no passi desapercebut. Així, perexemple, hom remarca com a pròxim elprimer centenari d'Indiana de George Sand,de La Tour de Nesle de Dumas i Gaillar-det, de Sota els Tillers d'Alfons Karr. Almateix temps cal recordar-se del bicentenaride Zaire de Voltaire ; el tercer centenaride la Lliçó d'Anatomia de Rembraindt ; fi-nalment, el quart centenari de Pantagruel.

Però sobretot ens caldrà celebrar a nos-altres el centenari de Walter Scott. En unnúmero pròxim hi dedicarem l'atenció quemereix. -Per a nosaltres, catalans, WalterScott té una importància molt viva per talcom és Catalunya el pas obligat de les de-vocions romàntiques que vénen d'Europaper a influir la literatura hispànica. Aques-tes devocions fan de Walter Scott un ídolper als joves romàntics de 1832 que n'e-xalten la fantasia i la grandesa.

La mort de Walter Scott va escaure's el21 de setembre de 1832, l'any mateix que,com remarca un comentarista, França per-dia Cuvier i Alemanya Goethe. Un cicle

'de la histeria de la cultura tocava a laseva fi.

Un perillEl perill és per als novellistes »lassa fidels

a la veritat de poca volada, massa arran deterra, massa poc creadors ; en una paraula,massa copistes. I si no, que prenguin notad'un fet recent, esdevingut però a autors pocconeguts.

Fa un any, el tribunal de Clermont con-demnava els autors de La vine asphyxiée,Marcel Montpezat i Armaind Ziwies, a pagar2,000 francs a cada un dels set habitantsde Maignelay que s'havien reconegut enels personatges del llibre esmentat.

El tribunal d'