Pressió i Tímides accions La resposta resposta dels … · 2017-07-03 · i el paisatge ha...
1
El punt i final és un punt i seguit Pressió i resposta dels ajuntaments La resposta política Tímides accions administratives Finalment, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei 2/1982 de protecció de la Zona Volcànica de la Garrotxa que protegia els valors geològics, la vegetació i l’especial bellesa del paisatge, i prohibia l’extracció de gredes volcàniques. Quan la batalla legal semblava ja guanyada, el Govern central presenta un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei 2/1982 argumentant que el Parlament de Catalunya no té potestat legislativa per declarar espais naturals protegits. La sentència del Tribunal Constitucional va arribar l’any 1983 i va desestimar el recurs. Aquesta sentència va tenir una gran importància a tot l’Estat, atès que va obrir la porta a què totes les comunitats autònomes poguessin declarar espais naturals protegits. Més del 90 % dels espais protegits que avui dia existeixen a l’Estat parteixen d’aquella sentència. Malauradament, la llei de protecció no va resoldre immediatament els conflictes de la Zona Volcànica. De fet, la legislació minera que emparava les activitats extractives també seguia vigent. Hi havia un conflicte de legalitats i la Generalitat no va aportar els mitjans humans i econòmics necessaris per resoldre el problema fins al cap d’uns anys. La gestió del Parc Natural va començar el 1985 amb gran modèstia, gràcies al suport de l’alcalde de l’Ajuntament d’Olot, Pere Macias. L’aturada definitiva de l’explotació minera dels volcans no es va produir fins al 1991, quan la Generalitat va comprar l’empresa minera a fi de liquidar- la. L’any anterior s’havia creat un abocador comarcal, que havia permès clausurar l’abocador d’escombraries del volcà del Croscat, i que era gestionat per la mateixa empresa minera. Les proclames i els articles en la premsa seguien pressionant per trobar una solució al problema. La por dels conflictes d’ordre públic va ser la que, en darrera instància, va fer moure els ajuntaments locals. L’octubre del 1977, l’Ajuntament d’Olot va designar una Comissió Científica Assessora, formada per Oriol de Bolòs, Xavier Gassiot, Josep M. Mallarach, Lluís Paluzie, Lluís Pallí, Miquel Riera, Joaquim de Solà Morales, Lluís Solé i Sabarís i Josep Trilla, per mirar de trobar una solució pactada. Al mateix temps, entre el 1977 i el 1980, s’elaboren i tramiten els primers planejaments urbanístics democràtics. Els membres de la CPPZVG aconsegueixen que els encarreguin estudis sobre el medi natural dels plans urbanístics dels municipis d’Olot, Santa Pau, la Vall de Bianya, la Vall d’en Bas i les Preses, i per aquesta via s’atorga protecció als espais naturals de més valor científic i paisatgístic. Lluís Sacrest i Ernest Lluch, diputats del PSC a Madrid, estudien la possibilitat de presentar una llei per a la salvaguarda de la Zona Volcànica de la Garrotxa al Congrés dels Diputats, però, després d’un llarg debat intern, opten per presentar la proposta de llei al Parlament de Catalunya, a la qual s’adhereixen altres partits polítics. El portaveu del grup municipal socialista a l’Ajuntament d’Olot, Lluís Sacrest, impulsa l’elaboració d’una proposició de llei de protecció de la Zona Volcànica de la Garrotxa, conjuntament amb l’arquitecte Joan Albesa i el geòleg Raimon Obiols, que el Grup Socialista va presentar al Parlament de Catalunya. Mentrestant, però, l’empresa minera demana permís per explotar una altra concessió extractiva al municipi de Santa Pau, que incloïa sis cons volcànics. L’acció va generar una forta reacció en contra, amb un manifest de nombroses entitats científiques catalanes, encapçalades pel geòleg Dr. Lluís Solé i Sabarís. Al llarg del 1978 es sol·licita que la Comisión Interministerial del Medio Ambiente paralitzi les activitats extractives, que no es permeti l’explotació de les altres concessions mineres i que es declarin Reserva Integral d’Interès Científic els espais de més valor de la Zona Volcànica. A més dels ajuntaments d’Olot i de Santa Pau, ho van subscriure moltes entitats cíviques i culturals del país. Mentrestant, els ajuntaments d’Olot i Santa Pau negocien amb l’empresa minera per limitar les extraccions a les zones planeres que eren més fàcils de restaurar. Els creixements urbanístics continuen amenaçant espais d’interès. Després d’uns anys d’intensa activitat i veient que calia intensificar els esforços en vies legals administratives, la Comissió va optar per l’autodissolució. Gràcies a aquelles primeres mobilitzacions populars, en els anys de la transició política, promogudes per una petita comissió de joves científics, degudament amplificades pels mitjans de comunicació locals i nacionals, el suport de la societat local i el fet que s’escollís Olot per celebrar els actes de cloenda de la Campanya de Salvaguarda del Patrimoni Natural del Congrés de Cultura Catalana, van aconseguir que una modesta campanya proteccionista local esdevingués icònica per a tota la nació catalana. Al cap de quinze anys, finalment, Salvem els Volcans va guanyar. Va ser una campanya cívica i pacífica, basada en arguments científics, patrimonials i estètics. Els beneficis que ha reportat la salvaguarda d’aquest patrimoni natural han estat ben tangibles: ambientals, socials i econòmics, amb la creació de més de cinc-cents llocs de treball a la zona. Sense parlar del prestigi, la qualitat de vida i el benestar que la conservació del patrimoni natural i el paisatge ha reportat a la Garrotxa. La perspectiva de quaranta anys demostra que els que volien salvaguardar el patrimoni natural van ser pioners i uns visionaris agosarats que lluitaven pel bé comú. Vist en perspectiva Volem agrair especialment la implicació de les persones i entitats següents: Emili Bassols, Xavier Gassiot, Josep M. Mallarach, Antoni Mayans, Lluís Paluzie, Miquel Riera, Santiago Vilanova, Arxiu Comarcal de la Garrotxa, Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Volem agrair també la col·laboració de: Lola Boix, Xavier Codina, Ernest Costa, familia de Pep Callís, Quim Domene, Jordi Espadalé, Àlvar Farré Serradell, Xavier García, Ramon Isern, Anna Juarez, Xavier Puigvert, Joaquim Roca, Lluís Sacrest, Daniel Terradellas, Raimond Viñolas, Ajuntament d’Olot, Col·lectiu de Cinema Independent de la Garrotxa. Concentració a les grederes. Fotografia de Santiago Vilanova. Pintada de plafons al Firal convocada per l’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa. Fotografia de Pep Callís i Figueras. Protestes al Croscat. Fotografia de Pep Callís i Figueras. Actes de cloenda de la campanya per a la salvaguarda del Patrimoni Natural. Concentració al cràter del Volcà de Santa Margarida, 15 d’octubre de 1977. Centre de Documentació del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Fotografia d’autor desconegut. Volcà del Croscat. Fotografia de Pep Callís i Figueras. Centre de documentació del parc natural de la Garrotxa. Que el govern franquista atorgués concessions mineres per explotar els millors cons volcànics de la península Ibèrica, o que els ajuntaments locals aprovessin plans urbanístics ignorant els valors naturals i paisatgístics d’aquesta zona volcànica excepcional demostra una conjunció d’ignorància i irresponsabilitat, perquè ambdues accions eren clarament incompatibles amb la conservació d’aquest patrimoni natural. La Comissió Científica Assessora proposa unes àrees “intocables”, a efectes extractius, dins l’àmbit de la concessió Santa Margarida. L’empresa s’afanya a extreure tanta greda com pot de les àrees que no han estat excloses i, alhora, comença una recuperació bàsica de les àrees excavades fins aleshores. Això no frena la campanya dels que demanaven l’aturada definitiva de les extraccions mineres perquè ho consideren incompatible amb la salvaguarda dels valors patrimonials del nucli volcànic. Pintada reivindicativa. Fotografia d’Àlvar Farré Serradell. Concentració a les grederes. Fotografia de Santiago Vilanova Tané. La CPPZVG va presentar diverses al·legacions i va denunciar l’impacte de diversos plans urbanístics i d’algunes construccions fetes al marge del planejament. Pintada reivindicativa. Fotografia d’Àlvar Farré Serradell. En el procés de discussió i negociació de la Llei al Parlament de Catalunya, van tenir un paper important tres diputats de la Garrotxa: Daniel Terradellas (PSC), Marçal Casanovas (ERC) i Ramon Sala (CiU). Portada d’ Olot- Misión del 14 d’octubre de 1977. Hemeroteca de Quim Domene. Cartell dels actes de cloenda de la campanya per la salvaguarda del patrimoni natural. Col·lecció de cartells de l’ACGAX. Portada de La Comarca n. 89. ACGAX, hemeroteca local. Portada de L’Olotí n. 146. ACGAX, hemeroteca local. Va ser la primera llei que promulgà el Parlament per protegir el patrimoni natural a Catalunya, i també la primera que un parlament autonòmic de l’Estat aprovava per protegir un espai natural.
Transcript of Pressió i Tímides accions La resposta resposta dels … · 2017-07-03 · i el paisatge ha...
El punt i final és un punt i seguit
Pressió i resposta dels ajuntaments
La resposta política
Tímides accions administratives
Finalment, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la Llei 2/1982 de protecció de la Zona Volcànica de la Garrotxa que protegia els valors geològics, la vegetació i l’especial bellesa del paisatge, i prohibia l’extracció de gredes volcàniques.
Quan la batalla legal semblava ja guanyada, el Govern central presenta un recurs d’inconstitucionalitat contra la Llei 2/1982 argumentant que el Parlament de Catalunya no té potestat legislativa per declarar espais naturals protegits. La sentència del Tribunal Constitucional va arribar l’any 1983 i va desestimar el recurs. Aquesta sentència va tenir una gran importància a tot l’Estat, atès que va obrir la porta a què totes les comunitats autònomes poguessin declarar espais naturals protegits. Més del 90 % dels espais protegits que avui dia existeixen a l’Estat parteixen d’aquella sentència.
Malauradament, la llei de protecció no va resoldre immediatament els conflictes de la Zona Volcànica. De fet, la legislació minera que emparava les activitats extractives també seguia vigent. Hi havia un conflicte de legalitats i la Generalitat no va aportar els mitjans humans i econòmics necessaris per resoldre el problema fins al cap d’uns anys.
La gestió del Parc Natural va començar el 1985 amb gran modèstia, gràcies al suport de l’alcalde de l’Ajuntament d’Olot, Pere Macias. L’aturada definitiva de l’explotació minera dels volcans no es va produir fins al 1991, quan la Generalitat va comprar l’empresa minera a fi de liquidar-la. L’any anterior s’havia creat un abocador comarcal, que havia permès clausurar l’abocador d’escombraries del volcà del Croscat, i que era gestionat per la mateixa empresa minera.
Les proclames i els articles en la premsa seguien pressionant per trobar una solució al problema. La por dels conflictes d’ordre públic va ser la que, en darrera instància, va fer moure els ajuntaments locals. L’octubre del 1977, l’Ajuntament d’Olot va designar una Comissió Científica Assessora, formada per Oriol de Bolòs, Xavier Gassiot, Josep M. Mallarach, Lluís Paluzie, Lluís Pallí, Miquel Riera, Joaquim de Solà Morales, Lluís Solé i Sabarís i Josep Trilla, per mirar de trobar una solució pactada.
Al mateix temps, entre el 1977 i el 1980, s’elaboren i tramiten els primers planejaments urbanístics democràtics. Els membres de la CPPZVG aconsegueixen que els encarreguin estudis sobre el medi natural dels plans urbanístics dels municipis d’Olot, Santa Pau, la Vall de Bianya, la Vall d’en Bas i les Preses, i per aquesta via s’atorga protecció als espais naturals de més valor científic i paisatgístic.
Lluís Sacrest i Ernest Lluch, diputats del PSC a Madrid, estudien la possibilitat de presentar una llei per a la salvaguarda de la Zona Volcànica de la Garrotxa al Congrés dels Diputats, però, després d’un llarg debat intern, opten per presentar la proposta de llei al Parlament de Catalunya, a la qual s’adhereixen altres partits polítics.
El portaveu del grup municipal socialista a l’Ajuntament d’Olot, Lluís Sacrest, impulsa l’elaboració d’una proposició de llei de protecció de la Zona Volcànica de la Garrotxa, conjuntament amb l’arquitecte Joan Albesa i el geòleg Raimon Obiols, que el Grup Socialista va presentar al Parlament de Catalunya.
Mentrestant, però, l’empresa minera demana permís per explotar una altra concessió extractiva al municipi de Santa Pau, que incloïa sis cons volcànics. L’acció va generar una forta reacció en contra, amb un manifest de nombroses entitats científiques catalanes, encapçalades pel geòleg Dr. Lluís Solé i Sabarís.
Al llarg del 1978 es sol·licita que la Comisión Interministerial del Medio Ambiente paralitzi les activitats extractives, que no es permeti l’explotació de les altres concessions mineres i que es declarin Reserva Integral d’Interès Científic els espais de més valor de la Zona Volcànica. A més dels ajuntaments d’Olot i de Santa Pau, ho van subscriure moltes entitats cíviques i culturals del país. Mentrestant, els ajuntaments d’Olot i Santa Pau negocien amb l’empresa minera per limitar les extraccions a les zones planeres que eren més fàcils de restaurar.
Els creixements urbanístics continuen amenaçant espais d’interès. Després d’uns anys d’intensa activitat i veient que calia intensificar els esforços en vies legals administratives, la Comissió va optar per l’autodissolució.
Gràcies a aquelles primeres mobilitzacions populars, en els anys de la transició política, promogudes per una petita comissió de joves científics, degudament amplificades pels mitjans de comunicació locals i nacionals, el suport de la societat local i el fet que s’escollís Olot per celebrar els actes de cloenda de la Campanya de Salvaguarda del Patrimoni Natural del Congrés de Cultura Catalana, van aconseguir que una modesta campanya proteccionista local esdevingués icònica per a tota la nació catalana.
Al cap de quinze anys, finalment, Salvem els Volcans va guanyar. Va ser una campanya cívica i pacífica, basada en arguments científics, patrimonials i estètics. Els beneficis que ha reportat la salvaguarda d’aquest patrimoni natural han estat ben tangibles: ambientals, socials i econòmics, amb la creació de més de cinc-cents llocs de treball a la zona. Sense parlar del prestigi, la qualitat de vida i el benestar que la conservació del patrimoni natural i el paisatge ha reportat a la Garrotxa. La perspectiva de quaranta anys demostra que els que volien salvaguardar el patrimoni natural van ser pioners i uns visionaris agosarats que lluitaven pel bé comú.
Vist en perspectiva
Volem agrair especialment la implicació de les persones i entitats següents:Emili Bassols, Xavier Gassiot, Josep M. Mallarach, Antoni Mayans, Lluís Paluzie, Miquel Riera, Santiago Vilanova, Arxiu Comarcal de la Garrotxa, Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.
Volem agrair també la col·laboració de:Lola Boix, Xavier Codina, Ernest Costa, familia de Pep Callís, Quim Domene, Jordi Espadalé, Àlvar Farré Serradell, Xavier García, Ramon Isern, Anna Juarez, Xavier Puigvert, Joaquim Roca, Lluís Sacrest, Daniel Terradellas, Raimond Viñolas, Ajuntament d’Olot, Col·lectiu de Cinema Independent de la Garrotxa.
Concentració a les grederes. Fotografia de Santiago Vilanova.
Pintada de plafons al Firal convocada per l’Assemblea d’Artistes de la Garrotxa. Fotografia de Pep Callís i Figueras.
Protestes al Croscat. Fotografia de Pep Callís i Figueras.
Actes de cloenda de la campanya per a la salvaguarda del Patrimoni Natural. Concentració al cràter del Volcà de Santa Margarida, 15 d’octubre de 1977. Centre de Documentació del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa. Fotografia d’autor desconegut.
Volcà del Croscat. Fotografia de Pep Callís i Figueras. Centre de documentació del parc natural de la Garrotxa.
Que el govern franquista atorgués concessions mineres per explotar els millors cons volcànics de la península Ibèrica, o que els ajuntaments locals aprovessin plans urbanístics ignorant els valors naturals i paisatgístics d’aquesta zona volcànica excepcional demostra una conjunció d’ignorància i irresponsabilitat, perquè ambdues accions eren clarament incompatibles amb la conservació d’aquest patrimoni natural.
La Comissió Científica Assessora proposa unes àrees “intocables”, a efectes extractius, dins l’àmbit de la concessió Santa Margarida. L’empresa s’afanya a extreure tanta greda com pot de les àrees que no han estat excloses i, alhora, comença una recuperació bàsica de les àrees excavades fins aleshores. Això no frena la campanya dels que demanaven l’aturada definitiva de les extraccions mineres perquè ho consideren incompatible amb la salvaguarda dels valors patrimonials del nucli volcànic.
Pintada reivindicativa. Fotografia d’Àlvar Farré Serradell.
Concentració a les grederes. Fotografia de Santiago Vilanova Tané.
La CPPZVG va presentar diverses al·legacions i va denunciar l’impacte de diversos plans urbanístics i d’algunes construccions fetes al marge del planejament.
Pintada reivindicativa. Fotografia d’Àlvar Farré Serradell.
En el procés de discussió i negociació de la Llei al Parlament de Catalunya, van tenir un paper important tres diputats de la Garrotxa: Daniel Terradellas (PSC), Marçal Casanovas (ERC) i Ramon Sala (CiU).
Portada d’Olot-Misión del 14 d’octubre de 1977. Hemeroteca de Quim Domene.
Cartell dels actes de cloenda de la campanya per la salvaguarda del patrimoni natural. Col·lecció de cartells de l’ACGAX.
Portada de La Comarca n. 89. ACGAX, hemeroteca local. P ortada de L’Olotí n. 146. ACGAX, hemeroteca local.
Va ser la primera llei que promulgà el Parlament per protegir el patrimoni natural a Catalunya, i també la primera que un parlament autonòmic de l’Estat aprovava per protegir un espai natural.
