L’abat Escarré, a Viboldone

50è aniversari de lesdeclaracions de l’abat Escarré a

1963-2013

Premsa i dictadura: L’abat Escarré a Le Monde

Dades biogràfiques de l’abat Escarré

1908 Neix el 15 d’abril, a l’Arboç (Penedès).

1923 Ingressa a Montserrat.

1926 Fa els vots de Professió Monàstica.

1933 És ordenat sacerdot, als 25 anys d’edat.

1936 Junt amb altres monjos, es refugia a Itàlia amb motiu de la guerra civil espanyola.

1939 Arriba a Montserrat abans que les tropes franquistes i actua com a prior, càrrec en el que després seria confirmat.

1941 És elegit abat coadjutor.

1946 És elegit abat titular.

1947 Festes de l’Entronització de la Verge.

1948 Inicia les homilies en català.

1959 Impulsa la creació de la revista Serra d’Or.

1963 Declaracions al diari Le Monde.

1965 Obligat a abandonar Montserrat, s’instal·la a Viboldone (Milà).

1966 Destituït com abat titular (desembre).

1968 Greument malalt, torna a Barcelona. Mor a una clínica (21-10-1968). Enterrament enmig de fortes pressions policials.

Context català

1961 Moviment de la Nova Cançó, amb actuació del grup Els Setze Jutges.

1961 Creació d’Òmnium Cultural; clausura governativa dels seus locals (2-12-1963).

1962 Neix Edicions 62. Primera obra publicada: Nosaltres els valencians, de Joan Fuster; i Els altres catalans, de Francesc Candel, l’any 1963.

1963 Es demana per escrit la plenitud de drets per a la llengua catalana. Primers signants, els abats de Montserrat i de Poblet, amb Jordi Rubió, Salvador Espriu, Josep Pla i moltes altres personalitats catalanes (20-05-1963).

1963 Se’n va anar, cantada per Raimon, projecta novament la cançó catalana al Festival de la Canción Mediterránea (23-9-1963).

1963 Inauguració del Museu Picasso al palau Aguilar del carrer Montcada de Barcelona (de moment, no es permet difondre’l amb el nom del pintor).

1963 Declaracions del l’abat Escarré al diari Le Monde (14-11-1963).

1965 Manifestació de capellans a la via Laietana de Barcelona (11-5-1966).

1966 Constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (9-3-1966). La policia encercla el convent dels Caputxins de Sarrià. Fortes multes i sancions universitàries.

L’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré (L’Arbós (Bages), 1908 – Barcelona, 1968) publicà el 14 de novembre unes justes i valentes declaracions al diari francès Le Monde, que fixaren els drets de Catalunya davant del món.

Força i contundència de les declaracions

«En el cor de Catalunya, quasi verticalment sobre la plana, s’aixeca una muntanya que per les seves formes estranyes ha estat batejada amb el nom de Montserrat (muntanya serrada). La tradició conta que la Verge, s’aparagué antigament en un dels seus cims i d’aleshores ençà la muntanya santa s’ha transformat en un lloc visitat cada any per un milió de pelegrins i en llar es­piritual de la majoria dels catalans.

»Una estàtua romànica hieràtica i afable, de rostre sobri, simbolitza la devoció mariana; La Mare de Déu de Montserrat —la Verge bruna— que els fidels catalans, de qui és la patrona anomenem familiarment la «moreneta».

»Un monestir de benedictins, situat per damunt dels núvols, al costat de la muntanya conserva la imatge i és lloc de reunió de persones de les tendències més diverses, un centre d’irradia­ció cultural, que ultrapassa els límits de Catalunya i fins i tot les fronteres d’Espanya.

«NO HI HA JUSTICIA SENSE LLIBERTAT»

»Dom Escarré, ha estat la primera autoritat de la jerarquia espanyola, l’única potser, que s’ha aixecat per denunciar la con­tradicció, que segons ell, existeix, entre la veritat evangèlica i el règim espanyol. «ALLI ON NO HI HA LLIBERTAT AUTEN­TICA, NO HI HA JUSTICIA, I ES EL QUE PASSA A ES­PANYA», ha dit recentment en una de les seves homilies…

»L’Abat ens reb paternalment amb tot l’amor que els fills de St. Benet tenen per a l’hoste, que simbolitza per ells, Jesucrist pelegrí.

—»Què pensa la vostra paternitat del moment actual d’Es­panya ?

—»Espanya, i aquest és el gran problema, encara es tro­ba dividida en dos bàndols. No tenim darrera nostre vint­i­cinc anys de pau, sinó vint­i­cinc anys de victòria. Els vencedors, comptant­hi l’Església, que es veié obligada a lluitar al costat d’aquests últims no han fet res per tal d’acabar amb aquesta divi­sió de vencedors i vençuts: això representa un dels fracassos més lamentables d’un règim que es diu cristià, però que no obeeix els principis bàsics del cristianisme.

»La majoria dels dirigents —segueix l’Abat— són ho­nestos i són cristians de bona fe, però no veuen clarament com s’ha d’ésser cristià en quant als principis polítics: No han meditat sobre l’encíclica «Pacem in Terris» que és l’ex­presió evangèlica i tradicional del nostre temps: A LA LLUM D’AQUESTA, la primera subversió que existeix a Espanya és la del govern.

«EL POBLE HA DE PODER ESCOLLIR EL SEU GOVERN»

—»Per quines raons, segons la V. P., l’Estat Espanyol no és cristià ?

»El poble ha d’escollir el seu govern i ha de poder canviar­lo si ho desitja: aixó és la llibertat. Necessita una llibertat de prem­sa, de sinceritat, d’informació. ¿ Què ha passat, per exemple amb la «carta dels intel.lectuals» ? Per què hi han hagut aquests atacs en la premsa ? Aquestes instruccions judicials… ? El Govern no té dret d’abusar del seu poder ha d’ésser un administrado en el món, de Déu i un servidor del poble. La falta d’informació és contrària a la doctrina de l’Església i això deu plantejar uns pro­blemes de consciència als dirigents catòlics d’un estat, que si no canvia de principis polítics, no es pot dir catòlic.

»L’Abat de Montserrat reflexiona uns instants i segueix:—»Sempre m’he interessat i encara m’interesso ara pels

presos polítics, que amb la seva existència constituiexen un dels aspectes més penibles del règim. La seva presència a les presons està en relació directa amb la pau que el règim no ha assolit es­tablir. De moment el que em preocupa, són aquests presos del penal de Burgos, que es troben incomunicats per haver seguit la seva conciència i negar­se a assistir a missa.

—»Montserrat és el centre més important de la cultura catalana i al mateix temps el més popular. Com veu el mon­estir l’Abat ?

—»La història ha fet de nosaltres el centre espiritual i el santuari nacional de Catalunya. Continuant l’obra del meu antecessor, l’Abat Marcet, he volgut que els monjos posseïs­sin una cultura sòlida i que sobre tot pesesin a la pràctica la llei evangèlica. Montserrat que es troba fora del món s’inte­

ressa pel món i per la seva època, abans que tot mantenint un contacte amb el poble; potser per aquesta raó pensem amb un criteri ben ample».

«SOM ESPANYOLS, NO CASTELLANS»

«Els monjos de Montserrat estan editant, en català, una Bíblia crítica monumental. L’edició popular de l’encícli­ca «Pacem in Terris», en llengua catalana, que ha arribat, en dos mesos, a una venda de cent mil exemplars! LA LLEN­GUA CATALANA SEMBLA QUE REPRESENTI UN PO­BLEMA PEL GOVERN, QUE PROHIBEIX ELS DIARIS EN AQUESTA LLENGUA. Dom Escarré ens parla d’aquest «problema».

—»Catalunya és un dels típics exemplars al qual es pot aplicar l’encíclica, en el que es refereix a les minories ètni­ques. L’estat ha d’afavorir aquestes minories i la seva vida cultural: el règim dificulta l’espresió de la cultura catalana. Fent ús del dret de petició reconegut per la llei, jo mateix, amb cent altres persones, vàrem escriure una carta, fa alguns mesos, al vice­president del govern, general Muñoz Grandes, demanant-li completa llibertat per la cultura catalana; fins ara no hem tingut cap resposta».

L’Abat ens indica: «Era el nostre dret com a catalans. Ara l’home que us parla, és l’home d’Església, ja no és el català per a qui defensar la llengua no és solament un deure però ben bé una necessitat quan la llengua es perd. També la religió té tendència a fer­ho!, ja ha passat en al­tres llocs…»

—«Ens diuen que els catalans són separatistes ?—»En gran majoria no en són de separatistes. Ca­

talunya és una nació, entre les altres nacionalitats espa­nyoles. Com tota minoria, tenim dret a la nostra cultura, a la nostra història i als nostres costums, que tenen una per­sonalitat pròpia en el sí d’Espanya. Són espanyols, no pas castellans».

«EL CONCILI ENS COL.LOCA DEVANT DE LA REALITAT

—«La vostra Paternitat, creu que el Concili té alguna in­fluència a Espanya ?

—»El Concili està creant un clima nou. No es pot viure en el passat, s’ha de viure en el present. Crec molt amb la tra­dició, no amb la rutina. El Concili ens col.loca devant de la realitat. Nosaltres, espanyols, posseïm moltes bones coses i altres de dolentes. Es necessari fer canviar aquestes últimes. El poble espanyol és molt més europeu del que es creu, sobre tot en les regions del Nord… Encara que el règim no faci res per afoverir aquest europeïsme…

Dom Escarré es preocupa de l’esdevenidor d’Espanya.—«Al començament, l’oposició temia una altre guerra

civil, però actualment, desprès de tants anys i de tanta injus­tícia, el nostre poble està irritat…

»En principi ningú no vol una guerra civil, però jo en tinc por… Tot depèn de les circumstàncies: nila dreta, ni l’Estat, han fet cap cosa per tal d’evitar una altre guerra. La legislació del govern, en general, és concreta, però no es fa aplicar la llei. El nivell de vida ha augmentat, però no el nivell cultural ni el sentit del respecte mutu. LA FALTA DE JUSTICIA SO­CIAL FA POR; HE ESTAT FA POC A ANDALUSIA I HE POGUT VEURE­HO JO MATEIX».

L’Abat, resumeix el seu pensament amb aquestes pa­raules.

—«L’esdevenidor depèn de la manera en que es resolgui el problema actual, que és un problema social, un problema de democràcia i de llibertat i per consegüent de justícia, —insis teix— en el fons és un problema de cristians: ésser o no cristians autèntics, tant en el sentit individual com en el sentit col.lectiu, és a dir polític. Col.lectivament els nostres homes polítics no són cristians!

I Dom Escarré acaba dient:—»Només sóc un monjo: la meva missió consisteix en

predicar la veritat i en pregar a Déu perquè es realitzi…»

J. A. NOVAIS

Traducció de l’entrevista concedida pel Reverendíssim P. Abat de Montserrat, Dom Aureli Mª Escarré, al corresponsal del diari parisenc Le Monde. El text d’aquestes declaracions apareix a la primera pàgina de

Le Monde del 14 de novembre de 1963.

El règim espanyol es diu cristià, però no obeeix els principis bàsics del cristianisme, declarà a Le Monde, l’abat de Montserrat.

50è aniversari de lesdeclaracions de l’abat Escarré a

1963-2013

El periodista José Antonio Novais

José Antonio Novais, periodista

• José Antonio Novais i Tomé (Madrid, 1925 – Puerto de Santa María, 1993) era corresponsal a Espanya del diari francès Le Monde i fou portat a Montserrat per Josep Benet i Albert Manent, en un automòbil que conduïa Josep M. Macip. Els dos primers, juntament amb els pares Marc Taxonera i Miquel Estradé, donaren forma d’entrevista a les declaracions de l’abat.

• J. A. Novais era fill d’un periodista que fou cap de premsa del president Manuel Azaña durant la Segona República Espanyola. Perseguit i sancionat pel règim franquista, en 1977 fou apallissat per un escamot de Guerrilleros de Cristo Rey. L’any 1983 la Generalitat de Catalunya li concedí la Creu de Sant Jordi.

Dades biogràfiques de José Antonio Novais

50è aniversari de lesdeclaracions de l’abat Escarré a

1963-2013

«Quelques lignes de José-Antonio Novais dans Le Monde, et un prisonnier politique pouvait être sauvé, une organisation protégée », écrivait le grand quotidien El País à la mort de notre ancien cor-respondant en Espagne, en mars 1993. Ces lignes d’hommage à l’homme de courage et de persévérance que fut José-Antonio No-vais saluaient « tout ce que nous devons à Novais - être mentionné dans ses chroniques vous protégeait des tortures». Les années ont passé mais la mémoire demeure, et c’est une belle initiative que de valoriser aujourd’hui le travail de journaliste de José-Antonio No-vais, infatigable décrypteur et dénonciateur de la machine répres-sive de Franco. Aussi Le Monde adresse-t-il des remerciements chaleureux aux organisateurs de cette conférence.José-Antonio Novais faisait vivre, dans ses articles, les milieux d’opposition à la dictature. Il révéla, par un entretien retentissant avec l’abbé de Montserrat, que l’Eglise catholique n’était pas un bloc uniformément acquis à l’idéologique du régime. Il résista aux pressions du pouvoir, en particulier celles du ministère de l’infor-mation de l’époque, qui ne perdait pas une occasion pour tenter de circonscrire sa volonté d’exposer les mécanismes de l’oppres-sion politique. Les valeurs portées par José-Antonio Novais, celle de la liber-té d’informer et de la défense des aspirations démocratiques, s’ancrent bien dans une la tradition que continue d’incarner au-jourd’hui Le Monde. De la Chine à la Syrie, notre journal se veut à l’écoute des demandes de liberté. Nos journalistes, correspon-dants à l’étranger ou envoyés spéciaux, vont au plus près des dissidences, et brisent le mur de silence que les régimes autocra-tiques s’efforcent de dresser.

C’est la mission d’une presse libre que de porter haut cette vigilance, et cela ne va pas toujours sans risque pour ceux qui vont sur le terrain. Le souvenir de l’engagement de Jose-Antonio Novais est une inspi-ration pour tous ceux qui savent que la liberté est un combat de tous les jours, sans frontières ni barrières culturelles, et que le journalisme indépendant, fiable et sérieux, constitue une pierre angulaire de la démocratie.

Natalie NougayrèdeDirectrice du Monde

Le Monde et la défense des libertés

La censura s’imposà sobre tota la premsa espanyo-la; Le Monde no arribà a poder distribuir aquell nú-mero i des del Ministeri de Información y Turismo, que regia Manuel Fraga Iribarne, s’orquestrà una campanya en contra de l’abat Escarré i el periodista Novais.

Atacs des de la premsa oficialista espanyola

Els principals diaris francesos, italians, alemanys, anglesos, nord-americans i d’altres de molts països democràtics recolliren d’immediat les declaracions de l’abat Escarré. La repercussió fou amplíssima a tot el món occidental.

Repercussions a la premsa estrangera

50è aniversari de lesdeclaracions de l’abat Escarré a

1963-2013

La repercussió en els mitjans

Reaccions en el món intel.lectual i eclesiàstic

Des del Valle de los Caídos, on la comunitat benedictina que cuida del mateix tenia com a abat a frai Justo Pérez de Ur-bel, servidor de la política franquista mitjançant la premsa infantil falangista creada a partir de la guerra, s’arbitrà una respos-ta a les declaracions de l’abat Escarré.

L’abat Pérez de Urbel en contra

Encapçalats per Salvador Espriu, de qui aquest any es cele-bra el centenari del seu naixement, destacades personalitats de la cultura catalana en totes les seves vessants adreçaren una carta de suport a l’abat Escarré, a la que s’adheriren altres persones del Principat, les Illes Balears i València.

Carta de suport dels intel·lectuals catalans

a l’abat Escarré

50è aniversari de lesdeclaracions de l’abat Escarré a

1963-2013

Malgrat els desitjos governatius de rebaixar l’importància del fet, l’enterrament a Barcelona de l’abat Escarré –mort el 21 d’octubre de 1968 a la capital catalana, on havia estat traslladat dies abans des d’Itàlia davant l’agreujament de la seva malal-tia– fou un acte multitudinari. La capella ardent, instal·lada al monestir de Sant Pere de Puel·les, va ser un constant passar de gent, i l’acte fúnebre congregà a més de cent mil persones.

Un enterrament multitudinari

Dos anys després de les seves declaracions, en 1965, l’abat Escarré es va veu-re obligat a abandonar Montserrat i marxar a l’exili. Primer anà a Roma, però al cap de poc temps, afectades les seves forces per la malaltia, demanà anar a un petit monestir de monges benedictines a Viboldone, prop de Milà, on passà els seus tres darrers anys de vida.

Forçat exili

50è aniversari de lesdeclaracions de l’abat Escarré a

1963-2013

Forçat exili i enterrament multitudinari

El seguiment policial de l’abat després de les declaracions

50è aniversari de lesdeclaracions de l’abat Escarré a

1963-2013

El seguiment era molt intens en tots els moviments com es veu amb l’informe de l’arribada de l’abat a l’aeroport del Prat, tornat del viatge fet a Milà el mateix novembre. També la policia va fer un gran esforç per interceptar la difu-sió de la traducció catalana de les declaracions que es feien per correu, i així va arribar a saber que Mossen Josep Sanabre en distribuïa des del seu despatx al bisbat. Els dos darrers re-flecteixen el resultat del grans esforç de la policia de censurar el contingut del sermó de la missa del gall del 1963 que era transmesa per Ràdio Barcelona. Un d’ells capta la intenció de l’abat en acabar saludant als Minyons de Muntanya era do-nar-los suport públicament davant de l’atemptat en el que es va calar foc al Casal de Montserrat a Barcelona.

El monestir de Montserrat i especialment el pare abat Escarré van ser vigilats intensament pels diversos serveis d’informa-ció del franquisme des del 1958, en que l’abat va fer un ser-mó criticant l’atac del governador civil contra els minyons de muntanya. Es feien constants informes de la Guàrdia Civil, la Policia i els serveis del Movimiento.Incloem un seguit d’informes d’aquests organismes que re-cullen des del fet de l’entrevista de l’Abat amb el periodista Novais, abans de la difusió de les declaracions, que mostren desconèixer el contingut real de l’entrevista. En els següents informes es veu la voluntat que sempre tenia el règim de des-prestigiar a l’abat i de posar de manifest desacords al si de la comunitat i amb l’abat coadjutor Brasó.

Crema del Casal de Montserrat

50è aniversari de lesdeclaracions de l’abat Escarré a

1963-2013

Enfront de les declaracions de l’abat, el règim va reaccionar amb accions violentes de grups “descontrolats” calant foc al casal de Montserrat del Carrer dels Arcs número 7, on hi ha-via allotjats els agrupaments escoltes “Abat Marcet”, “Mare de Déu de Montserrat” i Mossèn Batlle”. Era una manera d’atacar a la comunitat montserratina i als “Minyons de Muntanya” que l’abat havia protegit. Aquest era un moviment creixent que s’extenia arreu del país i preocupava al règim, que veia com desapareixia la influència de l’organització juvenil de la Falan-ge, l’OJE. La policia va seguir els fets elaborant un informe de l’incendi de la matinada del dia 22 de desembre. Posterior-ment es va dedicar a obstruir les investigacions acusant i per-seguint la difusió de fulls que denunciaven els fets. El més de març es va produir un nou atac en intentar calar foc a un local on hi havia un agrupament escolta de Franciscàlia, al carrer de Canvis Nous.

L’abat Escarré observa els efectes de l’incendi al casal.

Material de l’arxiu del’«Associació Mossèn Batlle»

“La manifestació del silenci”

50è aniversari de lesdeclaracions de l’abat Escarré a

1963-2013

Els atacs rebuts per l’abat van provocar diverses mostres d’adhesió, una de les quals va ser la convocatòria de la mani-festació de l’1 de maig a la plaça del Monestir, “d’homenatge popular a les víctimes dels 25 anys de pau” als que s’havia referit l’abat en les seves declaracions com a 25 anys de vic-tòria. Els informes policials recullen informació de la difusió de l’octaveta clandestina convocant l’acció i nombroses in-formacions del repartiment arreu del país des de Barcelona, Igualada, Centelles, Arenys de Mar i moltes altres poblacions del país. També de les trameses de correu i pintades que lliuraren a la Guàrdia Civil. L’acte va ser descrit per l’informe dels serveis d’informació del Movimiento amb un fort desple-gament de la policia Guàrdia Civil i dels serveis d’informació de l’exèrcit.

Fotografia cremada en l’incendi. Un grup de catalans amb l’abat Escarré a Santiago, l’any Sant de 1949.

L’abat Escarré a Cuixà.

Material de l’arxiu del’«Associació Mossèn Batlle»