ESCOLA PARE POVEDA

BARCELONA

RODOLINS

El gat

es puja al terrat.

El gat

està enfadat.

El mussol

veu el sol.

El gos

està amb un ós.

La Martina

es diu Tina.

Rosa

1r A

LA MARE

La mare és més guapa que un sol

i l’estimo molt i molt.

El pare vola pel cel,

és guapo i és un àngel.

La mare és més guapa que un sol.

Marc

1r B

EL MÓN DELS SOMNIS

Fa molts i molts anys, en un castell, hi havia

una princesa i un príncep. El príncep va

preguntar a la princesa:

Tu què creus, quin temps fa avui?

La princesa li va respondre:

Jo crec que fa sol.

I era veritat que feia sol. Van anar a passejar

i... sorpresa!! Hi havia un altre castell!!.

Van entrar i va resultar que era la festa

d’aniversari del germà del príncep. Llavors la

princesa li va regalar el que sempre havia

volgut: un passeig en catifa màgica.

Llavors el príncep, com que tenia dos

cavalls, li va regalar un al seu germà petit. I

pels regals dels seus germans els va deixar

sopar al seu castell.

FI

Marieta

1r A

LA JÚLIA CREIA QUE EXISTIEN

LES FADES

Hi havia una vegada una nena que es deia

Júlia que sempre pensava que hi havia fades.

Va anar al bosc. Quan va arribar al final del

bosc hi havia un camp de flors molt bonic. El

seu pare estava amb ella, llegint el diari.

De sobte una bruixa va agafar la Júlia i la va

portar ràpidament al seu castell, tot negre. La

bruixa va deixar la nena en una

habitació, sobre un llit, i se’n va anar a un

despatx.

La Júlia va sentir per la finestra un soroll.

Sonava ssssss. De sobte va veure sortir una

fada que li va dir que baixés. La va portar amb

el seu pare i es va quedar amb ell.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte

s’ha acabat.

Paula

1r

EL CARGOL I ELS SEUS AMICS

El cargol i la eruga

Juguen a futbol

La eruga u fa molt be

I el cargol esta aprenen.

La formiga i el cargol

Sen van a menjar

La formiga agafa pa

I el cargol se’n va a jugar.

Una nena va agafar a un cargol

El cargol va plorar

I la nena es va enfadar.

“LA LLUNA GROGA” 2n A

LA PAPALLONA

Tirolaina, tirolí

la papallona surt d’aquí.

Tirolaina, tirolà

vola per aquí

vola per allà.

El seu amic cargol

té un gran cor.

Li demana jugar a un joc

i tots dos juguen al ping-pong.

Cada dia al migdia

jugaran una partida.

Al final tots dos

seran campions.

Mariposa Revoltosa 2n B

LA GOTA

Hi havia una vegada una gota d’aigua que

viatjava tranquil·lament dins d’un núvol.

Però aquesta gota era diferent a les demés

, perquè li feia por caure al terra. Pensava

que al caure des de tan a dalt es desfaria i

no tornaria mai més a ser una gota com

abans. Les seves companyes l’intentaven

convèncer perquè es deixés caure, però ella

no volia. Fins que un dia van passar per

sobre d’un poble on no plovia des de feia

molt de temps i va veure molt clar els

problemes que tenia aquella gent. Tenien

set i poc menjar, ja que sense la pluja no

podien cultivar res.

Aleshores la gota es va adonar de la falta

que feia a aquella gent i va decidir caure

contenta amb totes les seves companyes.

“ 12” 2n A

EL NEN I EL GOS

Un dia de bon matí un nen i un gos eren

molt amics. Un dia el gos es va posar malalt

i el nen es va preocupar. Van anar al

veterinari i li van dir que no tenia res.

Només necessitava unes medicines i es

posaria millor. Un dia s’avorrien i van

decidir posar la tele. Però el gos no

necessitava medicines. Només volia estar

una estona amb el nen. Però el nen no ho

sabia. Un dia un veterinari que entenia de

gossos li va dir al nen i el nen va dir que sí

que estaria més amb ell. I van jugar a la

plei. Però al gos no li agradava la plei. Un

dia, per casualitat, van trobar una pilota i es

va posar a jugar i, per primera vegada, es

van divertir els dos junts.

El nen va descobrir que jugar junts i

divertir-se era la medicina i van jugar per

sempre més.

Bruixeta 2n B

EL MAR

El mar és salat

i molt glaçat.

El mar per dins

és molt bonic.

Al fons marí

vaig trobar

un submarí.

M 'agrada parlar amb els peixos

durant moltes hores

m'agrada fer bombolles

amb cantimplores.

El fons marí és divertit

perquè hi ha moltes coses

de dia i de nit

El meu desig

és, ésser un ésser marí

BATERIA 3R A

ELS MEUS SENTIMENTS

Els meus sentiments són diferents

ara explicaré els diferents sentiments

Si estic contenta

em sento valenta

Si estic trista

és que no tinc el dia

Si estic sorpresa

estic molt espessa

Si estic emocionada

és perquè veig una onada

Vet aquí els meus sentiments

ja no tinc més laments

LLUNA 3r B

LA VALL DE LA FELICITAT

Hi havia una vegada una princesa que vivia al palau del poble de la Vall de la

Felicitat.

Aquesta princesa era l’única que podia fer que els arbres poguessin créixer.

Un dia, la princesa va decidir anar a buscar flors, però va agafar una que feia que

comencés a estar malalta. A cap d’un temps d’haver-la agafat,es van adonar que ja era massa

tard, la princesa estava molt malalta.

Com que ella era l’única que podia fer créixer els arbres li va donar una mica de

màgia a un dels habitants del poble, però ell no sabia com fer-la servir i a la princesa se li va

oblidar explicar-li. L’habitant es va fer un embolic i va aplicar la màgia malament, fent que els

arbres creixeissin molt ràpidament. Això va ser un desastre perquè els arbres creixien i

creixien, cada vegada més i més, de tal manera que la cosa es va complicar perquè hi havia

menys espai per viure-hi.

Quan la princesa es va recuperar, sabia com podia parar aquest creixement. Havien

d’anar a l’arbre daurat i menjar una de les seves pomes. De seguida es van posar de camí, però

quan ja quasi havien arribat, va aparèixer un riu de lava i va ser una mica difícil creuar-ho. La

princesa va fer un núvol màgic i van aconseguir creuar-lo! Només creuar el riu de lava, va

aparèixer l’arbre daurat, van menjar una poma i, per fi, tot va tornar a la normalitat.

LA PRINCESA DANTE 3r B

LA TERRA

Si tu ets sol,

jo sóc cel.

Si tu ets infinit,

jo sóc univers.

Si tu ets mar,

jo sóc sorra.

Si tu ets sol,

jo sóc lluna.

I al centre de la terra,

hi ha una pruna.

Pucca 4t A

LA MEVA CIUTAT

Jo visc a Barcelona,

una ciutat preciosa.

I la gent que viu en ella

és meravellosa.

M’agrada passejar al mar en una barca

i m’agrada el meu barri,

que es diu Vallcarca.

Vaig al Tibidabo a respirar

i a Montjuïc a passejar.

A vegades fa sol, a vegades plou una mica,

però faci el que faci sempre és bonica.

El meu pare em va dir

que hi va haver olimpíades

en un lloc on ara hi ha onades.

M’agrada la meva ciutat

i sempre estaré al seu costat.

Carla 4tB

L’AMPOLLA

Hi havia una vegada uns nois, el Miquel i el Joan que sempre havien volgut trobar

un mapa d’un tresor.

En Miquel i el Joan un dia van anar a la platja i quan es van ficar a l’aigua van

trobar una ampolla misteriosa. Se la van quedar per descobrir que era aquella

ampolla i quan la van obrir van veure que a dintre tenia un mapa, un mapa d’un

tresor. Sense pensar es van posar de seguida a buscar el tresor seguint les

indicacions del mapa. Van passar molt obstacles com coves, muntanyes plenes de

fang i un riu molt gran.

Pujant una muntanya en Joan es va fer mal a la cama, llavors en Miquel estava

pensant:

- Em quedo amb el Joan o vaig a buscar el tresor?.

Després s’ho va pensar millor i va dir:

- Em quedaré amb tu perquè ets el meu amic!.

Van encendre un foc i van fer senyals de fum amb la fortuna que un helicòpter els

va veure i els va portar a casa.

Després de molts temps en Joan i en Miquel es van trobar un dia pel carrer i en

Joan li va dir al Miquel:

- Encara conserves l’ampolla?

I en Miquel va dir:

- Si, encara la conservo, vols fer una excursió amb la família.

En Joan li va contestar:

- Però trobarem el tresor, no?.

-Home i tant! – va contestar-li.

-Com els dos tenien família es van anar a l’excursió amb elles, després quan ja

estaven passant el riu tan gran van trobar el tresor, de cop i volta no es posaven

d’acord en qui l’obriria fins que en Miquel el va obrir.

Va obrir el tresor i tots es van posar a riure perquè posava en un nota:

“El millor tresor és l’amistat de tota una vida”.

En Miquel i en Joan es van mirar i es van donar una forta abraçada. En Joan va dir:

- Gràcies amic per ajudar-me quan en vaig fer mal a la cama.

I en Miquel va respondre:

- No es mereixen!.

I conte contat conte acabat.

Jirafa 4t A

La meva autobiografia

Em dic Lucía. Sóc de Barcelona. Tinc nou anys i sis germans.

No sóc adulta ni famosa, però sóc important per a la meva família.

La meva mare i el meu pare es van conèixer en un bar. La meva mare treballa

d’auxiliar d’infermeria i el meu pare d’advocat.

La mare em diu que de petita era bona i dormia tota la nit. Als tres mesos

m’agradaven les farinetes de fruita més que les de verdura.

Encara guardo el meu xumet preferit. És de color blanc. El tinc de record. Un altre

record que conservo és el meu vestit de bateig. La meva joguina preferida era una

nina de peluix que es deia “Lupita”. I, de fet, aquesta va ser la meva primera

paraula després de “papa i mama”. La portava cada dia a la guarderia.

La meva primera dent em va caure als sis anys.

Quan vaig anar a l’escola, que es deia Nasi Iglesias, per primera vegada, vaig

plorar bastant. Ara vaig al Pare Poveda i ja faig 4t de Primària.

Lucía 4t B

LES LLÀGRIMES DE LA PLUJA

La pluja és una mare,

amb els ulls molt mullats.

Les llàgrimes li repiquen

tota la cara avall.

De dia o de nit, ningú la pot aturar!

Llàgrimes a la cara,

i el vestit tot mullat.

La pluja té una filla,

el sol, un dia, la va raptar

i mai a la pluja la hi va tornar.

Com a filla seva, el sol la va cuidar,

però presa la tenia,

on la pluja no la pogués trobar.

Pobre pluja, que plora i plora.

El sol i la pluja,

un dia es van trobar.

Van lluitar i lluitar,

però el sol va guanyar.

Plora, plora i plora la pluja!

La batalla ha perdut,

i la seva filla no tornarà.

Murmura la gent

que el sol alguna vegada s’apiada

i els dies clars,

la pluja i la seva filla,

juntes estan.

Ja no plora la pluja,

contenta està!!

AMISTAT 5èA

SI POGUÉS

Si pogués arribar al cel,

el mar veuria,

si pogués caçar l’estel

t’hi portaria.

Si pogués domar un dofí,

el faria navegar,

amb tu arribar a la fi

del preciós oceà.

Si pogués tocar l’estrella,

la més gran de l’univers,

li donaria a la donzella,

i li cantaria aquest vers.

007 – 5èB

Sant Jordi 2012

EL MISTERI DE LA BIBLIOTECA

És una història molt estranya que em va passar amb el meu germà. Tot va començar fa molt de

temps, l’any 1953 a Austràlia, un dia de tardor...

La meva mare preparava galetes i el meu germà i jo jugàvem a l’habitació.

Ens començàvem a avorrir i vam dir-li a la mare si podíem anar a la biblioteca.

Ella va dir que sí, però que tornéssim a las set en punt. Eren les cinc, donava temps de sobres.

Però al meu germà i a mi ens encantava anar a la biblioteca i ens hi entreteníem molt, per això

havíem de sortir immediatament.

Vam creuar el carrer, vam passar el pont i ja hi era. Com que era del segle passat no hi havia

ordinadors ni escales mecàniques. La porta era de fusta amb una finestreta de cristall, on hi

havia un cartell que posava “OBERT” i a dalt de “BIBLIOTECA ASONA”, és clar, perquè els

propietaris eren la senyora Maria Asona i el senyor Albert Asona. Hi vam entrar, vam baixar els

tres graons i li vam preguntar a la Maria si tenia llibres de castells. Ella ens va demanar que per

quina edat i al contestar-li que per cinc i deu anys jo era la de deu, i el meu germà en Clas, el

de cinc), ens va portar a l’apartat dels castells.

Mentre la senyora Asona ens explicava una mica com eren els llibres, el meu germà petit

s’havia quedat mirant un apartat més cap a la dreta i al fons baixant un esglaó. Mai no l’havíem

vist aquell, i mira que hi havíem anat més de vint vegades. El meu germà va

demanar, intrigat, si podíem anar a aquella zona i la va assenyalar. Vaig observar que la lleixa

estava recoberta de brillantets daurats enganxats a la fusta. La senyora Asona, molt

espantada, va contestar-li quequejant que no era possible. Però el nostre cap ja començava a

fer-se preguntes: per què aquell misteriós lloc no l’havíem descobert fins aquell moment? Per

què estava recobert de brillantets? I finalment, per què la senyora Asona no volia que hi

anéssim?

Per això quan van entrar quatre turistes de Manhattan, vam aprofitar per mirar el misteriós

apartat, mentre que la senyora Maria Asona ens deia set vegades que no hi anéssim. Però ara

estava atenent els clients i només volíem veure’l una mica.

Vam anar directament cap allà. Jo vaig treure un llibre vermell mentre que el meu germà

m’ensenyava els brillantets daurats en forma de cigne.

Em va sorprendre, però només era una decoració, i vaig tornar a deixar el llibre al seu lloc.

El meu germà en va agafar un de color blau i em va xiuxiuejar que no tenia títol. El que vaig

agafar jo era verd i el vaig obrir. No hi havia res escrit, ni dibuixat, estava en blanc!!! Em va

estranyar molt, però el vaig tornar a col·locar.

En aquell instant, darrere de la prestatgeria misteriosa va obrir-se una porta i jo vaig dir:

- Clas, entrem per veure què hi ha.

En Clas era poruc, però el vaig convèncer i vam entrar-hi. Hi havia vuit graons, la prestatgeria

es va tancar i ens vam quedar a les fosques. De mica en mica es va anar dibuixant una porta

vermella, il·luminada, on posava “FLINFLOFLIA” i estava mbolcallada de cignes. El meu germà

no parava de preguntar-me què hi deia.

Vam picar a la porta i en obrir-se tota sola, ens va deixar bocabadats: era un poble amb cases

fetes amb llibres gegantins. De les branques dels arbres penjaven contes. Els vianants eren

ben estranys, alguns tenien fulls de poemes en comptes de cabells...

Tots estaven una mica tristos. Vam trucar a la porta d’un palau i ens van obrir dos personatges

extraordinaris. Eren molt simpàtics i van convidar-nos a passar. De seguida vam voler saber

qui hi vivia. Un d’ells va dir-nos que els reis Flinflon i Flinflona i van conduir-nos davant seu.

La reina va explicar, entre plors, la raó de la tristor dels seus súbdits: ara, molt poques

persones llegien. La gent veu la televisió i juga amb maquinetes... i és per això que s’estaven

extingint. Només podrien viure si tornessin a llegir. Vam proposar-los que diríem a la gent que

ho fessin. El rei va somriure i ens va donar la clau per obrir la prestatgeria i sortir. Cadascú

amb els cistells de les bicis, que havíem agafat de casa, carregats de llibres divertits i

emocionants, regals dels reis, vam sortir a repartir-los per tota la ciutat i casa per casa. Al final

ho vam

aconseguir: en acabar la setmana tothom llegia.

Els flinfloflians estaven salvats!!!

5è A

Laberint

LA CASA DELS AVISLa Barbara i en Jocirt son nens que viuen en una casa molt gran i bonica a la ciutat.

Les obligacions del dia a dia a vegades els fan estar una mica cansats.

Igual que els seus pares, estan esperant tenir alguns dies de festa per poder anar-se'n a un lloc

on les preses no existeixen: la casa dels avis.

Viuen en un lloc molt tranquil, en una caseta petita, però amb un “no sé què” que ho fa

especial.

A aquests nens els agrada molt llevar-se dia a dia amb el cant dels ocells i que el sol entri per

la finestra, esmorzar tranquil·lament, els menjars tan bons que els fa l'àvia...

... tot surt de l'hort que tenen al jardí i no del supermercat.

Després d'esmorzar van a l'hort que amb tant carinyo cuida dia a dia el seu avi, perquè d'allà

surt tot el que mengen ells, però ara en companyia dels seus néts. Junts recullen els

tomàquets i l'enciam per poder preparar una exquisida amanida. Però el que més els agrada a

aquests dos nens és intentar agafar les pomes dels arbres.

Passen els dies i arriba el moment de marxar: canviar el cant dels ocells pel despertador i la

llum del sol per la llum de la bombeta.

Tot tornarà a ser igual com cada dia, igual que esperar aquells dies del calendari, que els

deixin temps per poder tornar a aquell lloc que te un no “no sé què” que ho fa especial.

Tom – 5è.B

Sant Jordi 2012

LA SOLUCIÓ ALS PROBLEMES, LES RETALLADES

El govern té una solució,

Pels mals de la nació.

Aquesta recepta és l’augment de la recaptació,

I per baixar la despesa dels serveis, supressió.

El Govern està preocupat per l’ocupació,

Encara que sense inversió no hi ha creació.

A la gent li pugen la retenció,

I els hi eliminen prestacions.

Tot plegat és una commoció,

Però hi ha moltes veus que diuen que no és la solució.

La gent del carrer diu: menys retallades i més inversió,

Però els polítics volen ajudar als bancs amb més financiació.

La situació és greu, ja que hi ha molta desesperació,

I és que la gent sense treball no pot pensar més que en la seva sustentació.

Tants diners públics gastats amb mala gestió,

Ara els pagarem sense contemplació.

Això té una solució,

Menys retallades i més inversió.

Per altra banda, que la justícia faci la seva funció,

I faci retornar els diners gastats amb mala gestió.

Si això continua sense solució,

El poble que ha passat per moltes situacions,

Sabrà tornar-s’hi sense contemplacions,

I potser acaba en revolució.

FIFA 6è A

EL PATIMENT DEL POETA

A un poeta no li ve de seguida la inspiració,

Perquè aquesta tasca requereix dedicació.

No és fàcil trobar-la enlloc

No la puc trobar al sot.

Oh Cal·líope musa del poeta,

Refugiat a la meva caseta.

Et dedicaré tota l’atenció,

Perquè tu ets la meva inspiració.

Has vingut aquesta nit

Quan estava adormit,

Per això et dedicaré aquest poema,

Oh, Cal·líope musa amena!

Magnus 6è B

L’AVENTURA ESPACIAL

Aquest relat ens explica una història succeïda a l’espai, així que agafeu-vos a la

cadira que ens enlairem!

Saturn, així es deia la missió en la qual estava vinculat en Kerikov, un rus atrevit i

amb ganes de conèixer l’espai, encara que no sabia que li deparava el seu futur...

Bé, no m’entretindré perquè sinó us acabaré d’explicar la seva història.

En Kerikov estava a casa seva a punt de sortir a córrer quan, de sobte, va sentir el

telèfon.

“Ring!”...”Ring!...”Ring!”

-Si, digui’m?-va contestar.

-Kerikov? –va dir una veu greu a l’altre banda del telèfon.

-Sí, sóc jo –va dir en Kerikov tot estranyat.

- A la N.A.S.A

Us he explicat que en Kerikov estava de vacances als Estats Units? Si no us ho

havia dit, ja ho sabeu.

En Kerikov estava a l’atur i tenia un company a la N.A.S.A i de ben segur ell hauria

estat el responsable d’aquesta trucada.

-Sí, si que puc, vaig cap allà. –va dir en Kerikov tot content.

En arribar i veure allò, es va quedar bocabadat mentre pensava que començava

una nova aventura.

El van rebre amb gran amabilitat, i el van portar a veure el director.

El director era un home baixet i amb bigoti, però molt amable. Van estar parlant

una bona estona, però va venir un home que acompanyà a Kerikov a una sala on li

explicaren la seva missió secreta. (Encara que jo us l’explicaré, vosaltres no

l’expliqueu a ningú). La missió era Saturn, però no ben bé el planeta, sinó “Titan”,

l’única lluna de Saturn que té l’atmosfera densa. Calia estudiar el terreny i les

possibilitats de vida que oferia, ja que s’estaven buscant nous mons on expandir

la vida humana.

Kerikov acceptà i li digueren que sortiria d’aquí a tres mesos.

Li varen ensenyar tot el laboratori, les sales de proves, les naus, el que menjaria

quan seria a fora, el que portaria posat i tot l’equipament que faria servir en

aquesta missió. També li mostraren la que seria la seva nau amb la que faria el

viatge, anomenada “Space Bird I”, un transbordador molt gran i potent, equipat

amb la tecnologia més puntera.

Van començar les proves i simulacions mentre en Kerikov s’acomiadava de la seva

família i els seus amics.

Passats els tres mesos va arribar el moment, el llançament:

-Tres..., dos, ...., un... enlairem!

En Keriokov, estava molt nerviós, era un moment únic, inigualable, estrany,

emocionant, ... l’única cosa que li passava pel cap era: “i si surt malament?”, “i si

no torno?”, “i si m’estampo?” , “i si....”; tot eren peròs per no marxar però ja no hi

havia marxa enrere, ja s’havia enlairat.

Ja fora, a l’espai, tot li semblava molt, però que molt gran. La immensitat de l’espai

l’envoltava i feia que l’envaís un sentiment de llibertat que mai havia experimentat.

Una llum el va enlluernat, es tractava d’una nau alienígena que anava a tota

velocitat cap a la terra!, però això és tema per una altra història... Bé, ell va

continuar cap al seu destí.

Eren moltes les estrelles que podia contemplar de ben a prop, entre elles es

trobava Mart i Júpiter i tots els astres i roques que tenen el seu voltant.

En arribar al seu objectiu es va posar en contacte amb la central espacial, i els va

explicar tot el que havia vist, el que sentia.... no hauria pensat mai viure una

situació com aquella, dirigint una exploració en terres tan llunyanes buscant un

lloc on poder expandir la vida humana.

La missió va durar dos mesos. Durant aquest període va poder explorar Titan, una

de les cinquanta-sis llunes de Saturn. Tenia un entorn molt dens, on era difícil

respirar sense el vestit d’astronauta.

El paisatge es veia trencat per unes grans xemeneies que treien fum des del nucli

de la Lluna. Tot apuntava que el seu centre era calent, com si tingués un dipòsit de

lava. Tot i així el terreny es presentava com una gran extensió plena de vegetació

que feia pensar que si els humans es poguessin adaptar a aquesta atmosfera,

aconseguiria sobreviure en aquest espai.

Acabada l’exploració va reprendre el viatge cap a la Terra. Però mentre tornava, va

tenir un problema, en la seva trajectòria es va creuar un cometa que va fer

trontollar tota la nau i desvià la ruta que tenia programada, deixant en Kerikov

perdut per l’espai, i no es va saber mai més res d’ ell ....

Aquesta ha estat la història d’en Kerikov, un astronauta rus perdut a l’espai.

Imaginació 6è A

L’OMBRA

Feia molt temps, en un poblet al sud de la Xina, hi vivia un comerciant que es deia

Xi-Yon, conegut pel seu mal geni. Xi tenia dos gossos molt ferotges, que no

dubtava en fer-los servir per amenaçar qualsevol que s’acostés a casa seva.

Xi vivia en una petita casa al costat de la carretera, on creia un gran arbre que

havia estat plantat pel seu avi. Xi estava orgullós de l’arbre perquè els protegia del

sol de la tarda i els dies d’estiu feia ombra a la sala d’estar.

Un dia, després de dinar, el comerciant va sortir a prendre la fresca al pati i es va

empipar moltíssim en veure un pobre venedor ambulant dormisquejant sota de

l’arbre.

I acostant-se al venedor va cridar:

- Em voleu dir perquè heu de gaudir de l’ombra del meu arbre?

- Perdoneu, senyor – va dir el venedor humilment. Em pensava que els arbres eren

de tothom...

- Xi va respondre molt enfadat:

- Potser sí, però aquest arbre és meu i ningú més en pot gaudir.

El venedor va marxar ràpidament al veure els gossos de Xi acostar-se.

Molts dies després, Xi tornant de la seva botiga, va veure altre cop el mateix

venedor dormint sota de l’arbre. Aleshores el va escridassar: Con t’atreveixes a

tornar?

I va afegir:

- Toqueu els dos immediatament o faré que els meus gossos se us tirin al damunt!

Però aquesta vegada el venedor ambulant li volia fer una proposta al malcarat Xi:

-M’agradaria comprar-vos l’ombra del vostre arbre- va dir tot decidit.

El comerciant no havia sentit mai una proposta semblant, però la curiositat i

l’avaria, li van portar a preguntar: Quan me’n doneu?

-Vint-i-vinc monedes d’or –va respondre el venedor.

Xi es va emocionar i dissimuladament el seu interès pels diners, va tancar el

tracte, pel qual el venedor podia gaudir de l’ombra de l’arbre sempre que volgués.

El mateix venedor abans de pagar es va fer acompanyar de Xi al notari per fer el

contracte de la venda.

Cada dia el venedor anava a gaudir de l’ombra de l’arbre. De vegades hi feia una

migdiada i d’altres aprofitava per guardar els seus articles.

Un dia, va arribar acompanyat d’uns quants amics, que es van seure sota de

l’arbre i es van posar a jugar un partida de cartes.

Com que era l’estiu, a la tarda, l’ombra va entrar dins de la sala d’estar de Xi.

Aleshores el venedor i els seus amics van recollir les cartes i es van traslladar a

l’interior de la casa.

Els veïns de Xi el van avisar del fet. Quan Xi va arribar, va esclatar de ràbia i va dir

a crits: -Marxeu de casa meva ara mateix!

El venedor va respondre: -Espereu un minut!. És la meva ombra, us en recordeu? I

ara resulta que és a dins de casa vostra.

Els amics van fer una rialla tapant-se la boca.

Xi va anar al notari demanant ajuda, però el contracte era correcte i no s’hi podia

fer res.

Xi va veure clar la única solució possible: tornar a comprar l’ombra al venedor

ambulant.

El venedor li va dir a Xi quin era el preu, s’havia apujat i va rebutjar la primera

oferta per cinquanta monedes d’or. Després va fer suar a Xi al dir-li el nou preu

amb decisió: dues-centes monedes d’or.

En Xi va cridar: això és un robatori!, al temps que treia una bossa amb els diners

per perdre de visat al venedor. Aquest va quedar molt satisfet amb el que havia

guanyat i va obrir un local al poble on podia convidar als seus amics. Més tard va

trobar esposa i va viure feliç.

Pel que fa a Xi , es va quedar sense res, la seva dona el va abandonar i va passar

la resta de la vida acompanyat dels seus gossos i maleint el moment que va veure

aquell venedor ambulant.

Pepito 700 6è B