POEMES D’ANNA CROWE

Traducció al català:       Anna Aguilar-Amat     Glòria Montserrat     Eva Albert      Hanne Engelsatd

       Maria Lluïsa Espinosa     Xavier Gascón     Sònia Serra     Martí Purull

Traducció al castellà: Laure Domene

 

The pale blue cotton ramie of last night—seersucker, almost, puckered by glancing rain—transformed by morning into shimmering moiréa colour somewhere between pearl and grey,lays itself out in swathe after swathe along the firth; creased into plissé at the Chanonry,where Beauly merges into Moray, intoan incomparable dazzle the eye hardly daresto dwell on: flaws and cross-weave, mended rentsand braidings; rumpled cloth and stubborn slubs of character made beautiful by light.As though the sun had borrowed an ironand set to work to smooth enough silkfor shirts for him, blouses for her,to last them all their married lives. Flowerburn Mains, Rosemarkie, Black Isle

 

 

A handsel of lightfor Liz and Jamie

 

UN REGAL DE LLUMper a Liz i Jaime

 

El rami de cotó blau tènue d’ahir a la nit,teixit lleuger, un punt embutllofat per la pluja esgaiada,convertit al matí en moaré tremolósd’una tonalitat entre el perla i el gris,s’estén en bandes incomptables al llarg de l’estuari; es frunz i fa un prisat al far de Chanonry,on el Beauly penetra l’estuari de Moray,és un caos genuí on la mirada no gosa restar:tares i punt de creu, sargits i trenes;teles arrugades i bagues obstinades d’una faiçó que la llum ha fet preciosa.Com si el sol hagués manllevat una planxaper començar la feina d’allisar prou sedaper les camises i les bruses d’ell i d’ella,perquè els durin tota la vida de casats.   Flowerburn Manis, Rosemarkie, Black Isle

La ramina azul claro de algodón de anoche,sirsaca fruncida por la lluvia que nos contempla,trocada por la mañana en reluciente muaré,un tono entre perlado y gris,se revela destello tras destello por todo el estuario; plisada al entrar en el estuario de Chanonry,donde el estuario de Beauly se funde en el de Moray,en un resplandor incomparable que la vista apenas se atrevea abarcar: rasgaduras y arreglos, jirones remendados y galones; tela arrugada e hilos obstinados de carácter que la luz embellece.Como si el sol, con plancha prestada,se dedicara a alisarles seda suficientepara sus camisas y blusasde toda su vida en matrimonio. Flowerburn Manis, Rosemarkie, Isla Negra

Un obsequio de luzpara Liz y Jamie

 

A moment that you might fathom, you’d think,reciting names like adderstongue and moonwort,coralroot and yellow birdsnest,listed in Tentsmuir’s resonant flora.But then an owl at Morton Lochs disgorgesa pellet packed with fieldmouse furand tiny bones from a neighbouring parish,and seeds that will grow into another moment. And there are days when haar drifts in from the seaand settles like drops of mercury on rhubarb leaves,when you step out into the garden,into the moment before; digging, you unearthbits of clay pipe, the bowl inscribed withMasonic symbols: a pair of compasseslike a Pictish V-rod; in shifting lightyour fossil-heap a shellfish-midden. Moments washed by Forth and Tay; Fifea mesopotamia of silts and erosions;a kingdom stretched between its firthslike a hide from the scriptorium at Balmyrnie,barley-fields the colour of vellum.Earth you may as well be fathomed in, you think,instinctively at home, peninsular;putting down roots almost by accident. You heard a story about a plant that sprang upwhen a ship from Tierra del Fuego sankat the mouth of the Tay; how Patagonian fleeceshung for weeks on Tentsmuir’s barbed-wire.Wind was combing the wool with weavers’ fingers,as you remembered the Huguenots who fledhere in an earlier wave; loosened seeds of Norwegian Lamb’s Lettuce taking root.

A Tentsmuir flora“Existing floras exhibit only one moment in the history of the earth’s vegetation.” Sir William Turner Thiselton-Dyer: ‘Plant Distribution’, Encyclopaedia Britannica

 

   

 Una flora de Tentsmuir “Les flores existents només mostren un moment de la història de la vegetació de la terra.”Sir William Turner Thiselton-Dyer: “Plant Distribution”, Encyclopaedia Britannica

Un moment que podries entendre, penses,recitant noms com ara llengua de serp i llunària,coral·lhoritza i espàrreg bord,presents a la ressonant flora de Tentsmuir.Però aleshores a Morton Lochs un mussolvomita una pilota farcida de pell de ratolíi petits ossos d’una parròquia propera,i unes llavors que esdevindran un altre moment. I hi ha dies en què la boira entra del mari es diposita com gotes de mercuri sobre fulles de ruibarbre,quan surts al jardíi entres en el moment anterior; excavant, desenterrestrossos de pipes de fang, un tub amb inscripcionsmaçòniques: un parell de compassoscom el símbol de la V picte; en la llum canviantel teu munt de fòssils un jaciment de closques marines. Moments banyats pel Forth i el Tay; Fifeuna mesopotàmia de llot i erosions;un regne que s’estén entre els seus estuariscom un pergamí dels escribes de Balmyrnie,camps d’ordi del color de la vitel.la.Una terra en la qual bé et pots imaginar, penses,instintivament a casa, peninsular;posant arrels gairebé per acident. Vas sentir una història sobre una planta que va brotarquan es va enfonsar un vaixell de Tierra del Fuegoa la desembocadura del Tay; sobre les llanes de la Patagòniaque es van quedar penjades durant setmanes als filats de Tentsmuir.El vent pentinava la llana amb dits de teixidor,mentre tu recordaves els huguenots que van fugircap aquí en una onada anterior; llavors deixades anarde seneci posant arrels.

  

Un momento que crees podrías comprender,al recitar nombres como lengua de serpiente, mosto de luna,raíz de coral y nido de pájaro amarillo,procedentes de la flora evocadora del bosque de Tentsmuir.Pero entonces un búho en Morton Lochs desembuchaun perdigón envuelto en la piel de un ratón de campoy huesos pequeños de un paisano del lugar,y semillas que crecerán en otro momento. Y hay días en que la niebla penetra desde el mary se aposenta como gotas de mercurio en las hojas de ruibarbocuando sales al jardín,momentos antes, mientras cavabas, desenterrastetrozos de una pipa de arcilla, la vasija consímbolos masónicos: un par de compasesparecidos a una V picta, símbolo de victoria; bajo una luz cambiantetu montón de fósiles, un yacimiento de conchas de mariscos. Momentos que engullen los estuarios de Forth y Tay;Fife, una mesopotamia de sedimentos y erosiones;un reino que se extiende entre sus estuarioscomo el cuero del escritorio de Balmyrniecampos de cebada del color de la vitela.Tierra en la que tú también podrías ser comprendido,en la que crees sentirte en casa, peninsular;donde echas raíces casi sin darte cuenta. Te contaron la historia de una plantasurgida de un barco de Tierra del Fuego hundidoen la boca de Tay; los vellones de la Patagoniaestuvieron semanas colgados de la alambrada de Tentsmuir.El viento peinaba la lana con dedos de tejedormientras recordabas a los hugonotes que llegaronhuyendo en una primera ola,semillas dispersas de dulceta noruega enraizando.

 ,

Flora de Tenstmuir«Las floras existentes muestran tan solo un momento en la historia de la vegetación de la Tierra».Sir William Turner Thiselton-Dyer: ‘Plant Distribution’, Encyclopaedia Britannica

 

Gollop was our grandmother’s butcher.Saying his name out loud, you swalloweda lump of gristle whole. Even the thoughtof going to Gollop’s made us gulp,made my little green-eyed sister’s eyesgrow rounder, greener. Swags of rabbitsdangled at the door in furry curtains;their eyes milky, blood congealedaround their mouths like blackcurrant-jelly.You’d to run a gauntlet of paws. Inside, that smell of blood and sawduststill in my nostrils. Noises. The thump as a cleaver fell; flinchings, aftershocksas sinews parted, bone splintered.The wet rasp of a saw. My eyeswere level with the chopping bench.Its yellow wood dipped in the middlelike the bed I shared with Rosy.Sometimes a trapdoor in the floorwas folded back. Through clouds of frostour eyes made out wooden steps, thenhuge shapes shawled in ice—the cold-store. Into which the butcher fell,once, bloody apron and all.When my grandparents went to seeDon Juan, and told us how it ended—Like Mr Gollop! I whispered.

Mr Gollop only broke his leg, butCrash! Bang! Wallop!

Went Mr Gollop!we chanted from our sagging bed,giggles celebrating his downfall,

cancelling his nasty shop.As the Co-op did a few years laterwhen it opened on the High Street.

Giving him the chop.

Can Gollop

Gollop era el carnisser de la meva àvia.Si deies el seu nom en veu alta, engoliesun manyoc de cartíleg sencer. Fins i tot el pensamentd’anar a can Gollop ens feia empassar-nos la saliva,feia els ulls verds de la meva germana petitamés grossos, més verds. El botí de conillspenjats a la porta en cortina de pells;els seus ulls lletosos, sang coaguladaal voltant de la seva boca com gelatina de grosella negra.Havies d’esquivar el desafiament de les arpes. Dins, aquella olor de sang i serraduresque encara sento als narius. Sorolls. El cop sorden caure la tallanta; arredraments, calfreds a mida que es partia el cartíleg, s’estellava l’os.L’humit raspar de la serra. Els meus ullseren anivellats amb el mostrador de trinxar.La seva fusta groguenca fent pendent cap al migcom el llit que compartia amb la Rosy.De vegades una trapa que hi havia al terras’obria. Al través del baf del gelels nostres ulls entreveien graons de fusta, llavorsformes enormes amb xals glaçats –la càmara 

frigorífica. Dins la qual el carnisser va caure,una vegada, davantal ensangonat i tota la pesca.Quan els meus avis van anar a veure Don Juan, i ens van explicar el final

 -Com el senyor Gollop! vaig mussitar.El senyor Gollop només es va trencar la cama, peròPlis! Plaf! Plop!Va fer el senyor Gollop!cantàvem des del nostre llit tou,rialletes que celebraven la seva caiguda,que clausuraven la seva fastigosa botiga.Tal com va fer la Cooperativa uns quants anys 

                 desprésquan va obrir al carrer major.Li van donar el cop de gràcia.

CASA GOLLOP

Gollop era el carnicero de nuestra abuela.Al decir su nombre te tragabasun nudo de cartílago entero. La mera ideade ir a Gollop ya nos hacía tragar saliva,hacía los ojos verdes de mi hermana pequeña,más grandes, más verdes. Un botín de conejoscolgaba de la puerta en una cortina de pieles;con sus ojos blancos, la sangre coaguladaalrededor de la boca como mermelada de grosella negra.Tuviste que esquivar el acoso de las zarpas. Dentro, aquel olor a serrín y sangreque aún me impregna la nariz. Ruidos. El golpe secode la hoja que cae, muecas de asco, escalofríosa medida que los tendones se partían y el hueso se despedazaba.El estruendo húmedo de una sierra. Mis ojosa la altura del mostrador de trinchar.Su madera amarilla hundida en el centrocomo la cama que compartía con Rosy.A veces se abría una trampilla en el suelo.A través de las nubes de vapor de hielo,nuestros ojos avistaban escalones de madera, entoncesaparecían siluetas enormes con chal de hielo; la cámara frigorífica. En la que un día cayó el carnicero,con el delantal ensangrentado y todo lo demás.Cuando mis abuelos fueron a verDon Juan, y nos dijeron cómo acababa

–¡Cómo el señor Gollop! – susurré.El señor Gollop sólo se rompió una pierna, pero¡Plis! ¡Plaf! ¡Plop!¡hizo el señor Gollop!cantábamos desde nuestra cama blanda,risitas que celebraban su caída,el cierre de su nauseabundo negocio.Tal como hizo la cooperativa unos años despuésal abrir en la calle mayor.Y darle el golpe de gracia

CASA GOLLOP

The combed ceiling hoards up whispers, sighs,a crackle of anger, a creak of stays.Stripping paper under the baking slatesyou eavesdrop on the previous folk—livesof careful garlands, furrows dull and straight—stiff generations falling down in sheaves. But when your scraper calls up heartbeats, dustis suddenly tenanted, the room openinglike a kiss: the tongue-and-groove of lostScots pine, and in the air the sweat of resin.And you know she is close enough to touch—skinburnished like wood, her hair in knots; justwakened and still in her shift, in a haze of daisiesyou’ll never uproot, rub out, or will away.

 

Maid’s Room  

 

 LA CAMBRA DE LA MINYONA

La volta del sostre acumula murmuris, sospirs,un carrisqueig de ràbia, una cruixidera de barnilles.Mentre arrenques el paper sota una teulada que bullxafardeges en la gent prèvia - aquelles videsde garlandes acurades, galzes anodins i llisos -generacions cerimonioses caient en barcasses. Però quan la rasqueta reviu batecs, la polsde sobte té inquilins, la cambra s’obrecom un bes: els nusos i les vetes del desaparegut pi escocés, i en l’aire la suor de la resina.I saps que ella és prou a prop per tocar-la -  pellbrunyida com de fusta, el cabell nuat; acabadade llevar i encara amb camisola, en una calitja de margaridesque mai no arrencaràs d’arrel, ni esborraràs, ni deixaràs en herència.

El techo sinuoso atesora susurros, suspiros,un estallido de ira, un crujir de listones.Mientras arrancas el papel bajo las tejas hirviendoEscuchas a escondidas a los mayores –vidasde elaboradas guirnaldas, galces insulsos y lisos–generaciones solemnes que caen en tiras de papel. Mas cuando late tu rasqueta, el polvotoma de pronto inquilinos, la habitación se abrecomo un beso: los nudos y las vetas del desaparecidopino escocés, y el sudor de resina en el aire.Y sabes que ella está tan cerca que la podrías tocar –pielbruñida como la madera, el cabello enredado; reciénlevantada, aún con su camisón, en una bruma de margaritasque no arrancarás jamás, ni borrarás, ni dejarás en herencia.

 LA HABITACIÓN DE LA CRIADA

He stood at the end of the carriage.A black-clad giant, fearsomein fringed and studded leather, tawny mohican.Then sat down in the seat beside me. Plants are amazing, so they are!The voice, rich Ulster. He looks up from his book,eyes shining under the tawny crown.—If it weren’t for plants,if it weren’t for vascular bundles,we’d not be walking upright.He speaks in a creaking of leather,a sound like branches in a pine-wood,rubbing. And a multitude of studs,from his ears to his bare, braceleted armsand eloquent knuckle-dustered mittens,sparkle and gleam like rain on thistles. He is a green man speaking leaves.Rainforest canopy fills the carriagewith rustled whispers; wordsthat make Linnaean music, spacefor colobus, catleya, bell-birdto peep from the fringes of speech.  

For an hour he held sway, in languageas way above my head as, say, a sequoia.Elusive as jaguar, and all gone.All but those resonant, homelyvascular bundles. Oh, and the dulcimer.He played a dulcimer in a folk-group,was going, in fact, to play it in Newcastlewhere he duly got off the train.

I think of how I had feared him,of how we fear what we don’t know.And when I hear the whistles and drumsof marching Orangemen on the news,I try to imagine the tune arranged for dulcimer—hearing soft-struck strings;seeing a black-clad figure,tall as a cedar of Lebanon, and dancing.Like David with his psalterybefore the Lord.

Punk with Dulcimer

De pie al final del vagónUn gigante vestido de negro, temiblebajo cuero tachonado, mohicano de tez ámbar.Entonces se sentó junto a mí. Las plantas son increíbles, ¡ya lo creo!La voz, Ulster rico. Alza la vista de su libro,sus ojos brillan bajo la corona de ámbar.–Si no fuera por las plantas, si no fuera por los haces vasculares,no andaríamos derechos.Habla con el chasquido del cuero,en un sonido similar al entrechocar de ramasde los pinos. Y multitud de clavos de adorno,desde las orejas hasta los brazaletes de sus brazos descubiertos,y guantes de pelea elocuentescentellean y brillan como la lluvia sobre los cardos.   Es un hombre verde que pronuncia hojas.El dosel del bosque llena el vagóncon susurros crepitantes; palabrasque emiten música de Linnaeus; espaciopara que el colobo, la catleya, el pájaro campanero espíen desde los lindes del habla.

 Durante una hora mantuvo el control, en un lenguajeque no me entraba en la cabeza, como si fuera una 

secoya.Esquivo como un jaguar, desapareció.Sin dejar rastro alguno excepto esos resonantes y 

familiareshaces vasculares. Oh, y el dulcémele.Tocaba el dulcémele en un grupo de folk,de hecho, iba a tocar en Newcastle,donde, llegado el momento, bajó del tren. Pienso en el miedo que le tuve,en cómo se teme a lo desconocido.Y cuando oigo los cantos y tamboresde los desfiles de orangistas en las noticias,intento imaginarme la melodía compuesta para el 

dulcémele,al oír las cuerdas punteadas con dulzura;y ver una figura vestida de negro,alta como un cedro del Líbano, bailando.Como David con su salterioante el Señor. 

Punki con dulcémele

 When I asked you to help with weeding,you dug my cowslips up.So flower-beds are now off-limitsand you’re confined to pruning and burning.But I can see how much you enjoylaying about you with that Gurkha knifeour youngest smuggled in from India.I love to watch you—gentle, cautiousman that you are—hacking at hollyand slashing at rampant beech-hedgewith wild, extravagant gestures;casting your clothes to the four winds. Later, the fire absorbs us.I haul out branches which you feedinto the flames, recoilingas holly’s oils flare, burn greenwith little roars of sound that diein whitish, choking smoke.We never get through it all.When it gets dark we call it a day,gazing, as the fire goes quiet, at depthsof whispering incandescence; molten places;pulsing, soft-bodied grubs of lighthardening under a feathery crown of ash. We’re hungry. Then it’s time for bed.But even here you’re not allowed to rest—not yet. Your hair still smells of smoke,and I want your hands to whispera tale of blistering encounters,to tell their hurts and hot abrasions.My skin is listening.

The French for bonfire

 

Quan et vaig demanar ajuda per a treure les males herbes,vas arrencar les prímules.Per això, els llits de flors són ara prohibitsi t'has de limitar a podar i a cremar.Però m'adono de com gaudeixesa cops de dalla amb el gurkha,que el nostre fill petit va dur de l'Índia.M'encanta veure't tan gentil i cautelóscom ets tallant el grèvol i retallant la ufanosa tanca de faigs amb moviments salvatges i extravagants;deixant volar la roba als quatre vents.

Més tard, el foc ens absorbeix.Et passo les branques que tu hi llancesi et tires enrere davant la flama verdade l'oli del grèvol que s'inflamaamb suaus espetecs que morenen un fum blanquinós asfixiant.Mai no aconseguim acabar del tot.Quan es fa fosc, pleguem,Contemplem, mentre el foc es calma, el fonsdel caliu que xiuxiueja, indrets fosos;tous i bategant cuques de llumque s'endureixen sota una delicada corona de cendra.

Tenim gana. Després és hora d'anar a dormir.Però ni tan sols aquí se'ns permet descansar,no encara. Els teus cabells encara desprenen olor de fum,i vull que les teves mans xiuxiueginun conte de ferotges trobades,i expliquin les seves ferides i fortes cremades.La meva pell escolta.

FOGUERA EN FRANCÈS

Cuando te pedí ayuda con las malas hierbasarrancaste las prímulas.Por eso ahora están prohibidos los arriatesy te ves confinado a la poda y la quema.Pero puedo ver cómo disfrutasal golpe del machete gurkhaque nuestro hijo pequeño trajo oculto de la India.Me encanta verte –amable y cauto como eres–golpear el acebo y fustigar el exuberante seto de hayasde forma salvaje y extravagante;con la ropa arbolada a los cuatro vientos. Después, el fuego nos aspira.Te paso ramas que le arrojas,retrocediendo ante las verdes llamasdel aceite de acebo, que ardecon un suave crepitar que expiraen un humo asfixiante y blanquecino.Nunca acabamos del todo.Decidimos parar al anochecery vemos como el fuego enmudece, en abismosde susurrante incandescencia; espacios fundidos;gusanos de luz blandos y palpitantesque se endurecen bajo una liviana corona de cenizas. Tenemos hambre. Así que es hora de irse a dormir.Pero ni aquí se te ofrece descanso,Todavía no. El cabello aún te huele a humo,y quiero que tus manos susurrenun relato de encuentroscon sus penas e intensas quemazones.Mi piel escucha.

 

“Hoguera” en francés

 

This is a world turned inside-out,a republic of the fleshboth strange and strangely familiar. The walls are hung with oils,portraits of common soldierswho fought at Corunna or Waterloo,where Charles Bell, army-surgeon,paints the sun going down in musket-wounds, with full colours, in a glorythat pale flesh puts on before nightfall.Below, he adds medical notes, questions treatment, fumes at his own helplessness. The tables are ceremoniously laidwith dishes of sprigged china, glass-ware,entire canteens of polished cutlery:here are tools for cutting and slicing,for gripping and probing; even a saw.But though the cabinets are repletewith choice cuts, the guestsdeparted years ago. Some packed up and left, when bodiesgrew into homes they couldn’t call their own—unnatural fruit sprouting from floorboards,timbers shivering into Flemish lace.

 

From the Hinterland(after a visit to the Royal College of Surgeons in Edinburghand especially for Kazimierz Kuczynski, F.R.C.S. Edinburgh, and his wife, Alicia)

As though flesh were determinedto enter the realm of metaphor,blossoming and hardeninginto mineral and vegetable formsboth beautiful and deadly—one with Crohn’s disease leaving when her bowel became a draper’s shop,stuffed to the gills with pleated, peach-coloured satin;others retreating as from a volcanowhen X-rayed lungs threw upcarcinomas bright as agates;when skin began to boil, to eruptin melanomas black as basalt. Still others groaned with the knowledgeof kidneys turned stone-quarries, sweatingto produce calculi of the finest limestoneand, now and then, a staghorn—a rough, encrusted twelve-point antler;a collector’s item, having the shape of the renal pelvic calyceal system. We use lasers now to shatter kidney-stones, but fragments may still clump in the ureter,forming a steinstrasse—a cobbled street—down which the surgeon ventures, retrieving bits with a mere ‘basket’.Perhaps these ordinary names subduesome ancient fear of having crosseda threshold into forbidden places. 

 

 Little by little, the body gives up its secrets,speaks back to us: is it an accidentthe structure of the renal pelvis resemblesa calyx, that inner forms, as though to hintat ancient kinship, should call upthe ghostly presences of plants?Our nervous system branching, fanning out,is sheathed like fennel, fine as asparagus-fern;arteries, veins, capillaries ramifyinglike algae, like rosy nets of corallinaleft by the tide. Morphologies of flow, like the child’s plait the Amazon makes,seen from the moon, map our dependenceon the laws of life; our kinship real,in our shared need for water, air and light. And who can doubt that water was once our home,seeing these skeletons of fœtal hands,these minute brown transparent bonespoised in jars of formalin?Delicate as the bodies of insects,articulated like marine crustacea, these are travellers from the hinterlandwhose journey ended even before it began.Fish-bones, writing their brief historiesin runes, in ogam-script the colour of blood;whose perfect, counted fingersmake my own eyes swim with salt.

Este es un mundo vuelto del revésuna república de la carneextraña y familiar a un tiempo. Las paredes están llenas de óleos,retratos de soldados desconocidosque combatieron en La Coruña o Waterloo,donde Charles Bell, cirujano de campaña,pinta las puestas de sol como heridas de mosquetón,con colores vivos, con una gloriacon la que se reviste la carne pálida antes del anochecer.Debajo, toma notas médicas, anota dudasde tratamiento, se sume en la rabia de su impotencia. Se ponen las mesas con ceremoniacon platos de porcelana decorada con ramitos, cristalería,juegos completos de cubiertos lustrados:hay útiles para cortar y rebanar,para sujetar y explorar; incluso una sierra.Pero aunque los armarios estén llenosde incisiones selectas, los invitadosse marcharon hace años. Algunos hicieron el equipaje y se fueron, cuando los cuerposse transformaron en hogares que ya no sienten suyos–fruta extraña que brota de las tablas del suelo,madera que tiembla como el encaje flamenco.

Desde el interior(Tras una visita al Real Colegio de Cirujanos de Edimburgo y especialmente para Kazimierz Kuczynski, F.R.C.S. Edimburgo, y su esposa, Alicia)

Como si la carne hubiera decididoadentrarse en el reino de la metáfora,floreciendo y convirtiéndoseen formas minerales y vegetalesbellas y a la vez mortíferas–una con la enfermedad de Crohn se marchócuando sus entrañas se transformaron en el negocio de un pañerorellena hasta el cuello de satén plisado color melocotón;otros se retiraron como se huiría de un volcáncuando sus pulmones radiografiados vomitaroncarcinomas brillantes como ágatas;cuando la piel empezó a hervir, a hacer erupciónen melanomas negros como el basalto. 

Y aún otros gemían al saber quesus riñones se habían vuelto canteras, sudandopara realizar cálculos de la mejor piedra calizay, de vez en cuando, un cuerno de alce, unatosca cornamenta incrustada de doce puntas,un objeto de coleccionista, con la formade cáliz del sistema pélvico renal.Ahora utilizamos lasers para eliminar las piedras de riñón,aunque algunos fragmentos pueden amontonarse en el uréter,formando una steinstrasse –una calle adoquinada–por la que se aventura el cirujano,recuperando pedazos con una mera «cesta».Quizá estos nombres comunes dominenalgún temor antiguo a haber cruzadoel umbral de lugares prohibidos.

 

Poco a poco, el cuerpo revela sus secretos,nos devuelve palabras: ¿es casualidad quela estructura de la pelvis renal se parezca a uncáliz, que formas interiores, como al aludira un viejo antepasado, debieran invocarlas presencias fantasmales de las plantas?Nuestro sistema nervioso, que se ramifica, abriéndose en abanico,está cubierto como el hinojo, hermoso como el helecho de espárrago;arterias, venas, capilares que se ramificancomo algas, como redes rosadas de coralinaque la marea abandona. Morfologías de la circulación,como las trenzas de niña que el Amazonas dibuja,visto desde la luna, perfilan nuestra dependenciade las leyes de la vida; nuestro auténtico parentesco,en nuestra necesidad compartida de agua, aire y luz. Y quién puede dudar que el agua fue una vez nuestro hogar,al ver estos esqueletos de manos fetales,estos pequeños huesos marrones, transparentes,conservados en jarros de formalina.Delicados como los cuerpos de insectos,articulados como crustáceos marinos,estos son viajeros del interiorcuyo viaje finalizó incluso antes de empezar.Espinas que escriben sus breves historiasen runas, en alfabeto ogam, del color de la sangre;cuyos dedos contados y perfectoshacen que mis ojos naden en sal.

Això és un món capgirat,una república de la carn,estrany i estranyament familiar a la vegada Les parets són plenes d’olis,retrats de soldats rasos que van lluitar a la batalla d’A Corunya o Waterloo,on en Charles Bell, cirurgià de l’exèrcit,pinta el sol ponent-se en ferides de mosquetó,amb colors vius, en l’esplendorde la carn esblanqueïda abans que caigui la nitA sota, hi afegeix notes mèdiques, qüestiona els tractaments, s’empipa per la seva impotència. Les taules estan parades amb cerimònia amb plats de porcellana decorada, cristalleria,jocs sencers de coberts enllustrats:hi ha eines per tallar i llescar,per subjectar i sondar; fins i tot una serra.Però encara que les vitrines són plenes de talls de carn de primera, els convidatsja fa anys que van marxar.  Alguns se’n van anar, quan els cossoses van convertir en cases que no sentien ja com a pròpies— fruits gens naturals que broten de terra,troncs que es desintegren i dibuixen randes flamenques 

 

 

DE TERRA ENDINS (després d’una visita al Royal College de Cirurgians d’Edinburg i especialment per a en Kazimierz Kucynski, del FRCS Edinburg, i la seva muller, Alicia)

Com si la carn estigués decididaa entrar al regne de la metàfora,florint i endurint-se en formes minerals i vegetalsbelles i esgarrifoses alhora —Una va marxar amb la malaltia de Crohnquan els intestins se li van convertir en una merceria,farcida fins a les ganyes de retalls de setí de color de préssec;d’altres se’n van anar com si fugissin d’un volcàquan les radiografies dels pulmons van mostrar carcinomes brillants com àgates;quan la pell va començar a bullir i a esclatar en melanomes negres com el basalt. D’altres gemegaven conscients que els seus ronyons s’havien tornat pedreres, suantper produir càlculs de la millor pedra calcària i, de tant en tant, una banya de cérvol,un banyam dur i aspre de dotze puntes;un objecte de col·leccionista amb la formade calze del sistema renal pelvià. Ara les pedres del ronyó es desfan amb làser,però en poden quedar fragments a l’urèter,formant una steinstrasse —un carrer empedrat—pel qual s’aventura el cirurgià,per retirar els trossos amb una simple “cistella”.Potser aquests noms ordinaris atenuen el temor antic de creuar un llindar cap a llocs prohibits.

 

 

A poc a poc, el cos ens desvela els seus secrets, ens respon; és per casualitat quel’estructura de la pelvis renal s’assembli a un calze, que les formes internes, com per insinuar un parentiu antic, invoquin la presència fantasmagòrica de les plantes? El brancal del nostre sistema nerviós s’obre com un ventall,recobert com el fonoll, fi com l’esparreguera;artèries, venes, capil·lars que es ramifiquen com algues, com xarxes rosades de corallina deixades per la marea. Morfologies de les corrents,com la trena de nena que dibuixa l’Amazonesvist des de la lluna, tracen un mapa de la nostra dependènciade les lleis de la vida; el nostre autèntic parentiu,en la nostra necessitat compartida d’aigua, aire i llum. I qui pot dubtar que l’aigua fou en altres temps casa nostra,en veure aquests esquelets de mans fetals,aquests diminuts ossos marrons i transparents conservats en gerres de formol? Delicats com els cossos dels insectes,articulats com els crustacis marins,són viatgers de terra endins el viatge dels quals va acabar fins i tot abans de començar.Espines de peix que escriuen les seves breus històries en runes, en escriptura ògam de color de sang;els dits tan perfectes i comptats dels quals fan nedar els meus propis ulls en sal.  

 

                   Even under the stun of noon     she holds persistent parleying

with the wind, hatching and cross-hatchingways of hindering and spilling sun

over the green weirs of her leaves. 

Her branches mesh and pass in a matching     of hands or harmless knives,

still glittering with the drops from last night’s monsoon-storm; such slow and patient geometries

as must beguile the just-arrived 

and jet-lagged—gazing in a swoon     of heat at jalousies-

turned-Jacob’s-ladders brushing a heaven too glar-ing-bright to contemplate—who might surmise

that in that thresh of light they eaves- 

dropped on angelic conversations     vegetable and benign—

where tireless leaves debate with rooted patiencehow they may canopy this house of air,

these rooms of cool. A roof that’s sing- 

ular in how its pinions soar     from dross and wreckage, picked-

over rags, old sacking. Stormbrash, threadbare layersof tat and débris; leaf-nodes deep in coir

like Rembrandt’s darkest corners; tropic 

subfusc of an underbrush     that’s home to murmurous

estates, to seething picnics. Grackle and purplesunbird perch and dine-out here on lush

young life, and green parakeet in squalls 

burst on the gloom, then leave. The fruit-     bats sleep through it all,

waking to quarrel as dusk falls, then glid-ing off among the fireflies to visit

the star-fruit in the neighbourhood.

 

The Palm Magnificat

                    

Fins i tot sota l’atordiment del migdiaes manté persistent, i parlamentaamb el vent, i inventa i torna a inventarmaneres d’impedir i propiciar que el solil·lumini els nervis de les seves fulles.

Les seves branques es nuen i s’encreuen en una encaixadade mans o de ganivets innocus,encara lluents amb les gotes de la pluja del monsóde la nit abans; unes geometries tan lentes i pacientsque han de seduir els nouvinguts,

i encara amb jet-lag, mirant ofegatsde calor per les gelosiesde les valerianes a frec d’un paradísmassa resplendent per a ésser contemplat;i podrien pensar que, en aquesta llum traspuada,

escolten d’amagat converses d’àngels,vegetals i benignes,en què les fulles infatigables discuteixen amb paciència arreladacom podrien cobrir aquesta casa d’aire,aquestes cambres fresques. Una teulada singular

pel batre de les seves ales,des de l’escòria i la ruïna que es mouentre estripalls i arpilleres velles. Deixalles, capes gastadesd’enderrocs i terregall; profunds els nervis de la fulla del coco,com els racons més foscos de Rembrandt;tenebra tropical del sotaboscllar de murmurisassentats. La merla i elpit-roig s’aferren a les branques, sopen a foraamarats d’una vida jove i exuberant; i el periquito verd ho fa sota la torbonadaque es desencadena en la foscor, i marxa tot seguit.

Els rat-penats fruiters dormen en el decurs de la tempesta,i es lleven quan cau el crepuscle per barallar-se, planejaraleshores entre les lluernes: per visitarels fruits tropicals, veïns d’aquests voltants.

Magníficat de la palma

                  Aun en el desasosiego del mediodíaella no cesa en su parlamento

con el viento, inventando y reinventandomaneras de impedir al sol verter sus rayossobre los embalses verdes de sus hojas.

 Sus ramas se enmarañan y pasan en una combinaciónde manos o cuchillos romos,

que aún brillan con las gotas del temporal que el monzón trajo anoche;tales geometrías lentas y pacienteshan de seducir al recién llegado

 con jet-lag –que contempla, casi desmayado

por el calor las celosías, las valerianas azules acariciando un cielo cuyo intenso

resplandor impide contemplar– y que podríaaventurarse con ese haz de luz

a escuchar a escondidas las conversaciones de los ángelesvegetales y benignas–

donde hojas incansables debaten con paciencia de raízcómo poder cubrir esta casa de aire,estas habitaciones frescas. Un tejado singular

 en el remontar de sus alas

dejando atrás basura y pecios,harapos, viejos sacos. Escombros, encajes raídos

y desechos; nudos de hoja enmarañadoscomo los ángulos más oscuros de Rembrandt;

oscuridad tropical de la maleza,hogar de haciendas murmurantes,

de picnics convulsos. El estornino y la nectarinaasiática se posan y cenan aquí ricas yjóvenes vidas, y los chillidos del periquito verde   

 estallan en la penumbra, y desaparecen. Los

  murciélagos frutívoros, que siguen durmiendo,se despiertan al anochecer para pelearse, y lanzarse

planeando entre las luciérnagas a visitarlas alismas del vecindario.    

  

 

El magníficat a la palmera