Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

42
XXIX Caminante, son tus huellas el camino, y nada más; caminante, no hay camino: se hace camino al andar. Al andar se hace camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante, no hay camino, sino estelas en la mar. Antonio Machado

Transcript of Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

Page 1: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

XXIX

Caminante, son tus huellas el camino, y nada más;

caminante, no hay camino: se hace camino al andar. Al andar se hace camino, y al volver la vista atrás

se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar.

Caminante, no hay camino, sino estelas en la mar.

Antonio Machado

Page 2: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

SOLSTICI

Reconduïm-la a poc a poc, la vida, a poc a poc i amb molta confiança,

no pas pels vells topants ni per dreceres grandiloqüents, sinó pel discretíssim

camí del fer i desfer de cada dia. Reconduïm-la amb dubtes i projectes, i amb turpituds, anhels i defallences, humanament, entre brogit i angoixes,

pel gorg dels anys que ens correspon de viure.

En solitud, però no solitaris, reconduïm la vida amb la certesa

que cap esforç no cau en terra eixorca. Dia vindrà que algú beurà a mans plenes

l’aigua de llum que brolli de les pedres d’aquest temps nou que ara esculpim nosaltres.

Miquel Martí i Pol

Page 3: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

MI VAQUERILLO

He dormido esta noche en el monte con el niño que cuida mis vacas.

En el valle tendió para ambos el rapaz su raquítica manta

¡y se quiso quitar –¡pobrecito! – su blusilla y hacerme almohada!

Una noche solemne de junio, una noche de junio muy clara...

Los valles dormían, los búhos cantaban, sonaba un cencerro, rumiaban las vacas...

y una luna de luz amorosa, presidiendo la atmósfera diáfana,

inundaba los cielos tranquilos de dulzuras sedantes y cálidas.

¡Qué noches, qué noches! ¡Qué horas, qué auras!

¡Para hacerse de acero los cuerpos! ¡Para hacerse de oro las almas!

Pero el niño ¡qué solo vivía! ¡Me daba una lástima

recordar que en los campos desiertos tan solo pasaba

las noches de junio rutilantes, medrosas, calladas,

y las húmedas noches de octubre, cuando el aire menea las ramas, y las noches del turbio febrero,

tan negras, tan bravas, con lobos y cárabos,

con vientos y aguas!... ¡Recordar que dormido pudieran

pisarlo las vacas, morderle en los labios horrendas tarántulas,

matarlo los lobos, comerlo las águilas!...

¡Vaquerito mío!

¡Cuán amargo era el pan que te daba! Yo tenía un hijito pequeño

–hijo de mi alma, ¡que jamás te dejé si tu madre sobre ti no tendía sus alas! –

y si un hombre duro le vendiera las cosas tan caras...

Pero ¿qué van a hablar mis amores, si el niñito que cuida mis vacas

también tiene padres con tiernas entrañas?

He pasado con él esta noche, y en las horas de más honda calma

me habló la conciencia muy duras palabras...

Y le dije que sí, que era horrible..., que llorándolo el alma ya estaba.

El niño dormía cara al cielo con plácida calma;

la luz de la luna puro beso de madre le daba,

y el beso del padre se lo puso mi boca en su cara.

Y le dije con voz de cariño cuando vi clarear la mañana:

–Despierta, mi mozo, que ya viene el alba

y hay que hacer una lumbre muy grande

y un almuerzo muy rico... ¡Levanta! Tú te quedas luego

guardando las vacas, y a la noche te vas y las dejas...

¡San Antonio bendito las guarda!... Y a tu madre a la noche le dices

que vaya a mi casa, porque ya eres grande

y te quiero aumentar la soldada...

José María Gabriel Galán

Page 4: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

LA CAMPANA DE SANT HONORAT

Quan s’anava escolant nostra ciutat dins del setembre de la mala anyada,

la campana de Sant Honorat, a dalt del campanar a cada estrebada

movia el seu batall desesperat. I quan la llengua de la nostra gent anava renegant d’odi i de gana,

quan s’esberlava el pit d’algun valent, la llengua de metall de la campana

repicava i cridava a sometent. I quan el conseller de la ciutat

alçava al cel l’espasa i la bandera, ja el llop amb la casaca de soldat,

i el lladre de la terra forastera ens ho deixaven tot esmicolat,

feia un so ronc com un grinyol de fera la campana de Sant Honorat.

I després, quan vingué la mala nit i s’ensorrà per sempre aquell delit,

i era nostra florida ciutadana, cementiri, misèria i cos podrit,

pell que tremola i llavi que demana, amb un plorar de ràbia i de despit

plorava la campana. Quatre anys més tard, diuen que el rei

prudent féu despenjar aquella campana altiva,

perquè havia tocat a sometent amb la veu una mica massa viva.

La varen dur entre brases i carbons, somicant digué adéu a les germanes;

i la van fondre sense més raons, i del metall en varen fer canons

per ofegar la veu de les campanes. I ara, Déu sap el temps que s’ha

escolat des del setembre de la mala anyada, des del rei que escanyant la llibertat amb la mà va deixar-nos profanada

la campana de Sant Honorat.

Però poc es pensava el rei valent, amb tanta voluntat i amb tanta fúria, que campana que toca a sometent

el foc no li fa injúria. Que si aixeca la forca i el punyal

i l’ungla de les bèsties s’encomana, a la campana no li fa cap mal, perquè el so de la campana es

immortal, i encara sona la campana!

Encara sona; hi ha qui no la sent, qui té l’orella molt rasposa,

qui l’aparta com un mal pensament, però encara repica a sometent

nostra campana fosa. Vosaltres, gent de bona voluntat,

catalans de tota hora, ¿no sentiu, caminant dins la ciutat,

la campana de Sant Honorat? ¿No la sentiu com plora?

Escolteu, escolteu quin so més fi –no és el cor que us enganya–

tant si seguiu les mentes del camí, com si palpeu el cor de la muntanya;

tant si aneu amb la rella dins les mans, tant si el rem un fadiga o us aplana, si sou pobres, cridaires o bergants, fills de lluita, o de calma casolana, tant se val!, que si sou catalans,

hi ha alguna cosa que us farà germans, aquest so i aquest plor de la campana!

La varen despenjar de vora el cel, encara més amunt ara repica, ni grapa de botxí ni foc cruel

de mal no poden fer-n’hi gens ni mica. Canons i lleis i forques, això rai!

Se’ns menjaran segons la seva gana, però ningú pot ofegar-nos mai

la Veu de la campana.

Josep Maria de Sagarra

Page 5: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

ENMASCARADO

Tomo vino enmascarado, asustado y confuso

busco algún anhelo en el aire que respiro. Ansioso y atento,

observo a mi alrededor. Silencio y oscuridad.

Un viejo amigo me acaricia la espalda, sus dedos recorren mi columna,

ascendiendo sinuosamente mientras que, a su paso, una conocida sensación,

fría e irritante, me produce escalofríos. Maldito acompañante,

maldito miedo.

Mariano Ganduxer Valldeperas

Page 6: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

POEMA 20

Puedo escribir los versos más tristes esta noche. Escribir, por ejemplo: ―La noche esta estrellada,

y tiritan, azules, los astros, a lo lejos‖.

El viento de la noche gira en el cielo y canta. Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Yo la quise, y a veces ella también me quiso. En las noches como ésta la tuve entre mis brazos.

La besé tantas veces bajo el cielo infinito.

Ella me quiso, a veces yo también la quería. Cómo no haber amado sus grandes ojos fijos.

Puedo escribir los versos más tristes esta noche.

Pensar que no la tengo. Sentir que la he perdido. Oír la noche inmensa, más inmensa sin ella. Y el verso cae al alma como al pasto el rocío.

Qué importa que mi amor no pudiera guardarla.

La noche está estrellada y ella no está conmigo. Eso es todo. A lo lejos alguien canta. A lo lejos.

Mi alma no se contenta con haberla perdido. Como para acercarla mi mirada la busca.

Mi corazón la busca, y ella no está conmigo.

La misma noche que hace blanquear los mismos árboles. Nosotros, los de entonces, ya no somos los mismos.

Ya no la quiero, es cierto, pero cuánto la quise.

Mi voz buscaba el viento para tocar su oído. De otro. Será de otro. Como antes de mis besos.

Su voz, su cuerpo claro. Sus ojos infinitos. Ya no la quiero, es cierto, pero tal vez la quiero.

Es tan corto el amor, y es tan largo el olvido.

Porque en noches como esta la tuve entre mis brazos, mi alma no se contenta con haberla perdido.

Aunque éste sea el último dolor que ella me causa, y éstos sean los últimos versos que yo le escribo.

Pablo Neruda

Page 7: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

ELS TRES CANTS DE LA GUERRA

ELS ADÉUS

Que senyals d’adéu han fet mans esteses cap al mar,

amb les cobertes massa carregades, cap allà on les onades lluïen

retorcent-se i bramant assoleiades!

Quants adéus des d’aquell adéu primer, quan Caí, havent fet la mort,

menjà al vespre un bocí a l’endiablada, el bastó al puny, cenyida la cintura, voltat de plors de nins, i la muller,

que li deia amb lament: ―No vagis pas cap a Ponent!‖

Mes ell, la cara adusta i ja fatal, girada envers la posta,

marxà no fent cabal de les mans que es movien en l’aire

en va, sense resposta.

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill que et parla en llengua – no castellana;

parlo en la llengua – que m’ha donat la terra aspra:

en’questa llengua – pocs t’han parlat; en l’altra, massa.

T’han parlat massa – dels saguntins

i dels que per la pàtria moren: les teves glòries – i els teus records, records i glòries – només de morts:

has viscut trista.

Jo vui parlar-te – molt altrament. Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes – vida és la sang, vida pels d’ara – i pels que vindran:

vessada és morta.

Page 8: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

Massa pensaves – en ton honor

i massa poc en el teu viure: tràgica duies – a morts els fills, te satisfeies – d’honres mortals, i eren tes festes – els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos – marxar replens dels fills que duies – a que morissin: somrients marxaven – cap a l’atzar;

i tu cantaves – vora del mar com una folla.

On són els barcos? – On són els fills? Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:

tot ho perderes, – no tens ningú. Espanya, Espanya, – retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal; que el plô et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn: aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets Espanya? – no et veig enlloc. No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua – que et parla entre perills? Has desaprès d’entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

CANT DEL RETORN

Tornem de batalles, – venim de la guerra, i ni portem armes, pendons ni clarins;

vençuts en la mar i vençuts en la terra. som una desferra.

Duem per estela taurons i dofins: Germans que en la platja plorant espereu,

ploreu, ploreu!

Pel mar se us avança – la host macilenta que branda amb el brand de la nau que la duu.

Page 9: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

Adéu, oh tu, Amèrica, terra furienta! Som dèbils per tu.

Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu!

Venim tots de cara – al vent de la costa, encara que ens mati per fred i per fort, encara que restin en sense resposta

més d’un crit de mare quan entrem al port. Germans que en la platja plorant espereu,

ploreu, ploreu!

De tants com ne manquen duem la memòria de lo que sofriren, – de lo que hem sofert,

de la trista lluita sense fe ni glòria d’un poble que es perd.

Germans que en la platja plorant espereu, ploreu, ploreu!

Digueu-nos si encara la pàtria és prou forta per oir les gestes – que li hem de contar;

digueu-nos, digueu-nos si és viva o si és morta la llengua amb què l’haurem de fer plorar.

Si encara és ben viu el record d’altres gestes,

si encara les serres que ens han d’enfortir s’aixequen serenes damunt les tempestes

i bramen llurs boscos al vent ponentí, germans que en la platja plorant espereu,

no ploreu: rieu, canteu!

Joan Maragall

Page 10: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

LA MUERTE NO ES NADA

La muerte no es nada. Sólo me he refugiado en la habitación de al lado.

Yo soy yo, y tú eres tú.

Tal como fuimos el uno para el otro, seguimos siendo. Llámame por mi nombre de siempre.

Háblame como solías. No cambies de tono. Ni solemnidad forzada,

ni aflicción quiero escuchar.

Ríe como reíste siempre nuestras pequeñas bromas. Juega... sonríe...

Piensa en mí... reza por mí. Deja que mi nombre siga siendo

la palabra familiar que era.

Que sea pronunciado sin afectación, sin la más pequeña sombra.

La vida significa lo mismo que siempre, sigue igual que siempre.

Hay continuidad, absolutamente ininterrumpida.

¿Qué es esta muerte sino un accidente sin importancia? ¿Acaso debo desaparecer del pensamiento

porque haya desaparecido de la vista? Estoy esperándote... será sólo un rato.

Muy cerca de aquí, a la vuelta de esa esquina.

Todo está bien.

Henry Scott Holland

Page 11: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

UN SACERDOTE DEBE SER… (fragmento)

Muy grande

Y a la vez muy pequeño, De espíritu noble como si llevara sangre real

Y sencillo como el labriego. Héroe por haber triunfado de sí mismo

Y el hombre que llegó a luchar contra Dios. Fuente inagotable de santidad

Y pecador a quien Dios perdonó. Señor de sus propios deseos

Y servidor de los débiles y vacilantes. Uno que jamás se doblegó ante los poderosos

Y se inclina, no obstante, ante los más pequeños. Y es dócil discípulo de su Maestro

Y caudillo de valerosos combatientes. Pordiosero de manos suplicantes

Y mensajero que distribuye oro a manos llenas. Animoso soldado en el campo de batalla Y mano tierna a la cabecera del enfermo. Anciano por la prudencia de sus consejos

Y niño por su confianza en los demás. Alguien que aspira siempre a lo más alto

Y amante de lo más humilde… Hecho para la alegría

Y acostumbrado al sufrimiento. Ajeno a toda envidia.

Transparente en sus pensamientos. Sincero en sus palabras.

Amigo de la paz. Enemigo de la pereza, Seguro de sí mismo.

Page 12: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

SONETO XIII

A Dafne ya los brazos le crecían Y en luengos ramos vueltos se mostraban;

En verdes hojas vi que se tornaban Los cabellos que al oro oscurecían

De áspera corteza se cubrían Los tiernos miembros que aún bullendo estaban;

Los blancos pies en tierra se hincaban, Y en torcidas raíces se volvían.

Aquel que fue la causa de tal daño, A fuerza de llorar, crecer hacía

El árbol que con lágrimas regaba ¡Oh miserable estado, oh mal tamaño,

Que con llorarla crezca cada día La causa y la razón por que lloraba!

Garcilaso de la Vega

Page 13: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

NO QUIERO QUE TE VAYAS

No quiero que te vayas

dolor, última forma de amar. Me estoy sintiendo

vivir cuando me dueles no en ti, ni aquí, más lejos:

en la tierra, en el año de donde vienes tú, en el amor con ella y todo lo que fue. En esa realidad

hundida que se niega a sí misma y se empeña en que nunca ha existido, que sólo fue un pretexto

mío para vivir. Si tú no me quedaras,

dolor, irrefutable, yo me lo creería;

pero me quedas tú. Tu verdad me asegura que nada fue mentira.

Y mientras yo te sienta, tú me serás, dolor,

la prueba de otra vida en que no me dolías.

La gran prueba, a lo lejos, de que existió, que existe,

de que me quiso, sí, de que aún la estoy queriendo.

Pedro Salinas

Page 14: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

LA VACA CEGA

Topant de cap en una i altra soca, avançant d’esma pel camí de l’aigua,

se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,

mes no amb el ferm posat d’altres vegades ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,

pel silenci dels prats i en la ribera, fan dringar l’esquellot, mentre pasturen

l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica i recula afrontada… Però torna,

i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa. Beu poc, sens gaire set. Després aixeca

al cel, enorme, l’embanyada testa amb un gran gesto tràgic; parpelleja damunt les mortes nines, i se’n torna orfe de llum sota del sol que crema, vacil·lant pels camins inoblidables,

brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall

Page 15: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

HAGAMOS UN TRATO

Compañera, usted sabe

que puede contar conmigo,

no hasta dos o hasta diez

sino contar conmigo.

Si alguna vez

advierte

que la miro a los ojos

y una veta de amor

reconoce en los míos,

no alerte sus fusiles

ni piense que deliro;

a pesar de la veta,

o tal vez porque existe,

usted sabe que puede

contar conmigo.

Si otras veces

me encuentra

huraño sin motivo,

no piense qué flojera,

igual puede contar conmigo.

Pero hagamos un trato

nada definitivo:

yo quisiera contar

con usted

es tan lindo

saber que usted existe,

uno se siente vivo,

y cuando digo esto

quiero decir contar,

aunque sea hasta dos,

aunque sea hasta cinco,

no ya para que acuda

presurosa en mi auxilio

sino para saber

a ciencia cierta

que usted sabe que puede

contar conmigo.

Mario Benedetti

Page 16: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

AH DE LA VIDA

"¡Ah de la vida!"... ¿Nadie me responde?

¡Aquí de los antaños que he vivido!

La Fortuna mis tiempos ha mordido;

las Horas mi locura las esconde.

¡Que sin poder saber cómo ni a dónde

la salud y la edad se hayan huido!

Falta la vida, asiste lo vivido,

y no hay calamidad que no me ronde.

Ayer se fue; mañana no ha llegado;

hoy se está yendo sin parar un punto:

soy un fue, y un será, y un es cansado.

En el hoy y mañana y ayer, junto

pañales y mortaja, y he quedado

presentes sucesiones de difunto.

Francisco de Quevedo

Page 17: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

ALIDÉ S’HA FET VELLA

Alidé s’ha fet vella i Lamon és vellet,

i, més menuts i blancs, s’estan sempre a la vora.

Ara que són al llit, els besa el solellet.

Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora.

– Oh petita Alidé, com és que plores tant?

– Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada

i sempre sec, i envejo les nores treballant,

i quan els néts em vénen em troben tan gelada.

I no et sabria péixer com en el temps florit

ni fondre’t l’enyorança dels dies que s’escolen,

i tu vols que t’abrigui i els braços em tremolen

i em parles d’unes coses on m’ha caigut oblit.

Lamon fa un gran sospir i li diu:

– Oh ma vida, mos peus són balbs

i sento que se me’n va la llum,

i et tinc a vora meu com la poma escollida

que es torna groga i vella i encara fa perfum.

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:

el fred ens fa temença, la negra nit horror,

criden els fills, les nores ens parlen amb aspresa.

Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?

Josep Carner

Page 18: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

VEN

Ven, mi amor, en la tarde de Aniene

y siéntate conmigo a ver el viento.

Aunque no estés, mi solo pensamiento

es ver contigo el viento que va y viene.

Tú no te vas, porque mi amor te tiene.

Yo no me iré, pues junto a ti me siento

más vida de mi sangre, más tu aliento,

más luz del corazón que me sostiene.

Tú no te irás, mi amor, aunque lo quieras.

Tú no te irás, mi amor, y si te fueras,

aún yéndote, mi amor, jamás te irías.

Es tuya mi canción, en ella estoy.

Y en ese viento que va y viene voy,

y en ese viento siempre me verías.

Rafael Alberti

Page 19: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

DOMINIO DE SÍ

Si en tu puesto mantienes la cabeza tranquila,

Cuando a tu lado todo es cabeza perdida.

Si tienes una fe en ti mismo que te niegan

Y no desprecias nunca las dudas que ellos tengan.

Si esperas en tu puesto, sin fatiga en la espera.

Si, engañado, no engañas,

Y no buscas más odio que el odio que te tengan.

Si eres bueno y no finges ser mejor de lo que eres,

Si al hablar no exageras lo que sabes y quieres.

Si sueñas y los sueños no te hacen su esclavo.

Si piensas y rechazas lo que piensas en vano.

Si tropieza el triunfo, si llega la derrota,

Y a los dos impostores los tratas de igual modo.

Si logras que se sepa la verdad que has hablado,

A pesar del sofisma del orbe encanallado.

Si vuelves al comienzo de la obra perdida,

Aunque esta obra sea la de toda tu vida.

Si arriesgas en un golpe, y lleno de alegría,

Tus ganancias de siempre a la suerte de un día,

Y pierdes, y te lanzas de nuevo a la pelea,

Sin decir nada a nadie de lo que es y lo que era.

Si logras que tus nervios y el corazón te asistan,

Aun después de la fuga de tu cuerpo en fatiga,

Y se agarren contigo, cuando no quede nada;

Por qué tú los deseas, lo quieres y mandas.

Si hablas con el pueblo y guardas tu virtud,

Si marchas junto a reyes con tu paso y tu luz.

Si nadie que hiera llega a hacerte la herida.

Si todos te reclaman y ninguno té precisa.

Si llenas el minuto inolvidable

Y cierto de sesenta segundos que te lleven al cielo.

Todo lo de esta tierra será de tu dominio,

Y mucho más aún: Serás hombre, hijo mío.

Rudyard Kipling

Page 20: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

LLETRA A DOLORS

Em costa imaginar-te absent per

sempre.

Tants de records de tu se m’acumulen

que ni deixen espai a la tristesa

i et visc intensament sense tenir-te.

No vull parlar-te amb veu melangiosa,

la teva mort no em crema les

entranyes,

ni m’angoixa, ni em lleva el goig de

viure;

em dol saber que no podrem partir-nos

mai més el pa, ni fer-nos companyia;

però d’aquest dolor en trec la força

per escriure aquests mots i recordar-te.

Més tenaçment que mai, m’esforço a

créixer

sabent que tu creixes amb mi:

projectes,

il·lusions, desigs, prenen volada

per tu i amb tu, per molt distants que et

siguin,

i amb tu i per tu somnio d’acomplir-los.

Te’m fas present en les petites coses

i és en elles que et penso i que t’evoco,

segur com mai que l’única esperança

de sobreviure és estimar amb prou

força

per convertir tot el que fem en vida

i acréixer l’esperança i la bellesa.

Tu ja no hi ets i floriran les roses,

maduraran els blats i el vent tal volta

desvetllarà secretes melodies;

tu ja no hi ets i el temps ara em

transcorre

entre el record de tu, que

m’acompanyes,

i aquell esforç, que prou que coneixes,

de persistir quan res no ens és propici.

Des d’aquests mots molt tendrament et

penso

mentre la tarda suaument declina.

Tots els colors proclamen vida nova

i jo la visc, i en tu se’m representa

sorprenentment vibrant i harmoniosa.

No tornaràs mai més, però perdures

en les coses i en mi de tal manera

que em costa imaginar-se absent per

sempre.

Miquel Martí i Pol

Page 21: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

QUEDA PROHIBIDO

Queda prohibido llorar sin aprender,

levantarte un día sin saber qué hacer,

tener miedo a tus recuerdos.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,

no luchar por lo que quieres, abandonarlo todo por miedo,

no convertir en realidad tus sueños.

Queda prohibido no demostrar tu amor,

hacer que alguien pague tus dudas y mal humor.

Queda prohibido dejar a tus amigos,

no intentar comprender lo que vivieron juntos,

llamarles sólo cuando los necesitas.

Queda prohibido no ser tú ante la gente,

fingir ante las personas que no te importan,

hacerte el gracioso con tal de que te recuerden,

olvidar a toda la gente que te quiere.

Queda prohibido no hacer las cosas por ti mismo,

no creer en Dios y hacer tu destino,

tener miedo a la vida y a sus compromisos,

no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echar a alguien de menos sin alegrarte,

olvidar sus ojos, su risa, todo,

porque sus caminos han dejado de abrazarse,

olvidar su pasado y pagarlo con su presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,

pensar que sus vidas valen más que la tuya,

no saber que cada uno tiene su camino y su dicha.

Queda prohibido no crear tu historia,

dejar de dar las gracias a Dios por tu vida,

no tener un momento para la gente que te necesita,

no comprender que lo que la vida te da,

también te lo quita.

Queda prohibido no buscar tu felicidad,

no vivir tu vida con una actitud positiva,

no pensar en que podemos ser mejores,

no sentir que sin ti este mundo no sería igual.

Pablo Neruda

Page 22: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

ANHEL

Qui poguera, cada dia,

mudar l’ànima i la pell,

per a ésser sempre novell

i oblidar la melangia

del temps nou i el record vell!

Cada dia, flor novella

dins d’un món renovellat.

I el cor, infantilitzat,

Ardit per la meravella

d’un glatir sense pecat.

Llavors, l’eterna baralla

de l’esperança i l’enyor,

seria pau i claror

sobre la fosca gramalla

de la nit i l’avior.

Fora la feixuga història,

sense passat, sols futur,

el seny seria segur

per la recta trajectòria

del cor innocent i pur.

Bernat Artola

Page 23: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

A UNA NARIZ

Érase un hombre a una nariz pegado,

érase una nariz superlativa;

érase una nariz sayón y escriba;

érase un pez espada muy barbado;

Era un reloj de sol mal encarado.

Érase una alquitara pensativa;

érase un elefante boca arriba;

era Ovidio Nasón más naridado.

Érase el espolón de una galera;

érase una pirámide de Egipto,

los doce tribus de narices era;

érase un naricísimo infinito,

muchísima nariz, nariz tan fiera

que en la cara de Anás fuera delito.

Francisco de Quevedo

Page 24: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

INVICTUS

En la noche que me envuelve,

negra como un pozo insondable,

doy gracias al Dios que fuere

por mi alma inconquistable.

En las feroces garras de las circunstancias,

no he gemido ni llorado.

Ante las puñaladas del azar

si bien he sangrado, jamás me he postrado.

Más allá de este lugar de ira y llantos,

acecha la oscuridad con su horror,

no obstante la amenaza de los años

me halla y me hallará sin temor.

Ya no importa cuán recto haya seguido el camino,

ni cuántos castigos lleve a la espalda,

soy el amo de mi destino,

soy el capitán de mi alma.

William Ernest Henley

Page 25: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

¡SALTA!

Para, deja de ahogarte en la pena.

¡Salta, salta!, que, del salto, tu triste sonrisa caiga al suelo

y tus pies la pisen con energía y la hagan desaparecer.

¡Grita, grita!, que, del grito, tu voz cante carcajadas

y junto al viento hagan bailar tu ánimo.

¡Llora, llora!, que de las lágrimas sale el dolor

y deja pasar la luz a un corazón marchito.

¡No pares, no pares!, que, de aquí, vas directa a la vida.

Raquel Ferreño

Page 26: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

PERSONA DE BARRO

Del barro nací, dicen.

De aquella sucia y maloliente charca, susurran al verme.

Sin don alguno, se ríen.

Tan sólo el silencio, se burlan.

Y unos ojos sin final, afirman con miedo.

Del barro nací, creo.

De lo más profundo de su color, pienso.

De aquél que se ensucia al pisarlo, me susurro.

Sin habilidad alguna, lloro.

Tan sólo escucharme a mí mismo, tan sólo escuchar a los demás.

Raquel Ferreño

Page 27: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

THE RED WHEELBARROW

So much depends

upon

a red wheel

barrow

glazed with rain

water

beside the white

chickens.

William Carlos Williams

Page 28: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

LOVE’S PHILOSOPHY

I.

The fountains mingle with the river

And the rivers with the Ocean.

The winds of Heaven mix for ever

With a sweet emotion;

Nothing in the world is single;

All things by a law divine

In one spirit meet and mingle.

Why not I with thine? —

II.

See the mountains kiss high Heaven

And the waves clasp one another;

No sister-flower would be forgiven

If it disdained its brother;

And the sunlight clasps the earth

And the moonbeams kiss the sea:

What is all this sweet work worth

If thou kiss not me?

Percy Bysshe Shelley

Page 29: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

O CAPTAIN! MY CAPTAIN!

O Captain! My Captain! Our fearful trip is done;

The ship has weathered every rack, the prize we sought is won;

The port is near, the bells I hear, the people all exulting,

While follow eyes the steady keel, the vessel grim and daring:

But O heart! Heart! Heart!

O the bleeding drops of red,

Where on the deck my Captain lies,

Fallen cold and dead.

O Captain! my Captain! rise up and hear the bells;

Rise up —for you the flag is flung— for you the bugle trills;

For you bouquets and ribbon’d wreaths —for you the shores a-crowding;

For you they call, the swaying mass, their eager faces turning;

Here Captain! Dear father!

This arm beneath your head;

It is some dream that on the deck,

You've fallen cold and dead.

My Captain does not answer, his lips are pale and still;

My father does not feel my arm, he has no pulse nor will;

The ship is anchored safe and sound, its voyage closed and done;

From fearful trip, the victor ship, comes in with object won;

Exult, O shores, and ring, O bells!

But I, with mournful tread,

Walk the deck my Captain lies,

Fallen cold and dead.

Walt Whitman

Page 30: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

LIFE

If I can stop one heart from breaking,

I shall not live in vain;

If I can ease one life the aching,

Or cool one pain,

Or help one fainting robin

Unto his nest again,

I shall not live in vain.

Emily Dickinson

Page 31: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

CHILD

Your clear eye is the one absolutely beautiful thing.

I want to fill it with color and ducks,

The zoo of the new

Whose names you meditate—

April snowdrop, Indian pipe,

Little

Stalk without wrinkle,

Pool in which images

Should be grand and classical

Not this troublous

Wringing of hands,

this dark Ceiling without a star.

Sylvia Plath

Page 32: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

SONNET 130

My mistress’ eyes are nothing like the sun;

Coral is far more red than her lips’ red;

If snow be white, why then her breasts are dun;

If hairs be wires, black wires grow on her head.

I have seen roses damask’d, red and white,

But no such roses see I in her cheeks;

And in some perfumes is there more delight

Than in the breath that from my mistress reeks.

I love to hear her speak, yet well I know

That music hath a far more pleasing sound;

I grant I never saw a goddess go;

My mistress, when she walks, treads on the ground:

And yet, by heaven, I think my love as rare

As any she belied with false compare.

William Shakespeare

Page 33: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

DER PANTHER

Im Jardin des Plantes, Paris

Sein Blick ist vom Vorübergehn der Stäbe

so müd geworden, daß er nichts mehr hält.

Ihm ist, als ob es tausend Stäbe gäbe

und hinter tausend Stäben keine Welt.

Der weiche Gang geschmeidig starker Schritte,

der sich im allerkleinsten Kreise dreht,

ist wie ein Tanz von Kraft um eine Mitte,

in der betäubt ein großer Wille steht

Nur manchmal schiebt der Vorhang der Pupille

sich lautlos auf –. Dann geht ein Bild hinein,

geht durch der Glieder angespannte Stille –

und hört im Herzen auf zu sein.

Rainer Maria Rilke

Page 34: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

SI ME LLAMARAS

¡Si me llamaras, sí,

si me llamaras!

Lo dejaría todo,

todo lo tiraría:

los precios, los catálogos,

el azul del océano en los mapas,

los días y sus noches,

los telegramas viejos

y un amor.

Tú, que no eres mi amor,

¡si me llamaras!

Y aún espero tu voz:

telescopios abajo,

desde la estrella,

por espejos, por túneles,

por los años bisiestos

puede venir. No sé por dónde.

Desde el prodigio, siempre.

Porque si tú me llamas

–¡si me llamaras, sí, si me llamaras!–

será desde un milagro,

incógnito, sin verlo.

Nunca desde los labios que te beso,

nunca desde a voz que dice:

―No te vayas.‖

Pedro Salinas

Page 35: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

LEONA JOVEN, LA PASIÓN

Leona joven, la pasión

saltó delante de mí.

Me había acechado con tensión

desde hacía tiempo.

Los blancos colmillos me los clavó en la cara,

me mordió la leona, hoy, de la cara.

Y de repente a mi alrededor, la naturaleza

se hizo un círculo, en una voltereta,

a veces más ancho, a veces más cerca,

como un recogimiento de aguas.

Y la mirada surgió hacia arriba,

arco iris cortado en dos,

y el oído la encontró

justo al lado de las alondras.

Me llevé la mano a la ceja,

a la sien y a la barbilla,

pero la mano ya no las conoce.

Y resbala sin parar

en un desierto centelleante

sobre el cual pasa lentamente

una leona cobriza

de movimiento taimado,

un rato más,

y otro rato...

Nichita Stanescu

Page 36: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

LEOAICĂ TÂNĂRĂ, IUBIREA

―Leoaică tânără, iubirea‖ de Nichita Stănescu

Leoaică tânără, iubirea

mi-ai sărit în faţă.

Mă pândise-n încordare

mai demult.

Colţii albi mi i-a înfipt în faţă,

m-a muşcat leoaica, azi, de faţă.

Şi deodata-n jurul meu, natura

se făcu un cerc, de-a-dura,

când mai larg, când mai aproape,

ca o strângere de ape.

Şi privirea-n sus ţişni,

curcubeu tăiat în două,

şi auzul o-ntâlni

tocmai lângă ciocârlii.

Mi-am dus mâna la sprânceană,

la tâmplă şi la bărbie,

dar mâna nu le mai ştie.

Şi alunecă-n neştire

pe-un deşert în strălucire,

peste care trece-alene

o leoaică arămie

cu mişcările viclene,

încă-o vreme,

şi-ncă-o vreme...

Nichita Stanescu

Page 37: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

INVIERNO

A Antonio Quirós

Corazón del mar cántabro, que humilla,

remansa en ti su sangre tumultuosa,

cuadratura del rumbo y de la rosa,

sábana y almohada de la quilla;

toda estela de sal en ti se ovilla

a soñar, a dormir en paz dichosa,

y yo también, cuando el monzón me acosa,

repaso en ti mis rutas milla a milla;

y las bordadas, látigos, meandros,

y el orzar de mis líricos balandros

que patroneé, gloriosos de velamen.

Y hoy es la noche y bajamar. Escampa

el chaparrón. Qué olor el de la rampa.

Aguas con alma besan, huyen, lamen.

Gerardo Diego

Page 38: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

QUE TINGUEM SORT

Si em dius adéu,

vull que el dia sigui net i clar,

que cap ocell

trenqui l’harmonia del seu cant.

Que tinguis sort

i que trobis el que t’ha mancat amb mi.

Si em dius ―et vull‖,

que el sol faci el dia molt més llarg,

i així robar

temps al temps d’un rellotge aturat.

Que tinguem sort,

que trobem tot el que ens va mancar ahir.

I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar

el camí que, poc a poc, escrius per a demà.

Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;

per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,

no demanis un camí planer,

ni estels d’argent,

ni un demà ple de promeses, sols

un poc de sort,

i que la vida ens doni un camí ben llarg.

I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar

el camí que, poc a poc, escrius per a demà.

Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;

per això, malgrat la boira, cal caminar.

Lluís Llach

Page 39: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

EL RAP DE LA CUO

Es todavía de noche en Sant Cugat

y la CUO se prepara para rapear.

Señoras de la limpieza y Seguridad

son los primeros en empezar,

y a las 7.30h sin faltar,

empezamos los demás.

Los más madrugadores

siempre son los profesores.

Llaman, llaman sin parar,

Los pacientes a tratar.

Impacientes los clientes

hacen rechinar los dientes.

Al dentista voy con prisa,

A ponerme una sonrisa.

Recibimos a los pacientes, sonrientes,

Ellos como siempre, impacientes,

exigentes.

Nosotras intentamos ser

complacientes,

para que se cuiden los dientes.

¡Pues bien que andamos!

Para abajo y para arriba,

entre paseo y paseo

hacemos radiografías.

¡Ay! ¿Qué pide? ¿Un presupuesto?

¡Un momento, que lo dejo

descompuesto!

Pero no se preocupe a la hora de

pagar,

¡puede hacerlo antes de entrar!

Y no se le olvidará, la telefonista

el día antes le dará una pista.

¡Ay, que no pasa la tarjeta!

No me llore, no hay motivo

siempre puede pagar en efectivo.

También en transferencia,

¡Ya hay que tener paciencia!

Y si te duele un diente,

¡un implante te ponemos rápidamente!

Eso sí, no me metas prisa pal’

aditamento,

¡pa’ eso somos un poco más lentos!

Si te dicen endo del dieciocho,

¿por qué me haces exo del dieciocho?

Y si te vas de jueves universitario

no me cojas la anestesia a las ocho.

Y si en la CUO quieres practicar,

su personal te atenderá

arriba y abajo caminarás

y ejercicio harás.

Si una prótesis quieres realizar

mil papeles tienes que rellenar.

Un tupper pedirás

y en ventanilla lo tendrás.

Algún material te faltará

pero la auxiliar te lo buscará.

Una historia querrás

y enseguida la conseguirás.

Un lío tendrás si la llave pierdes;

una vez al terminar

tu box tendrás que limpiar

Y SI TE QUIERES DIVERTIR,

¡AL ALMACÉN TIENES QUE VENIR!

Si un estudio clínico quieres hacer

un atleta tienes que ser…

… pa’ correr tras la firmas harás la

maratón:

el CEIC, la comisión, los cuadros de

seguimiento,

Page 40: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

Materiales y presupuestos ocuparán tu

tiempo.

Ya cansadas y acabando el día,

te sigues exigiendo con la misma

energía.

Y para rematar, ¡el archivo!

¡Qué mogollón de historias!,

¡Qué sitio! ¡Qué lío! ¡Estoy que no vivo!

Si en la UIC quieres estudiar,

facilidades te van a dar.

Si en la CUO quieres trabajar,

cantidad te van a dar.

Y todo sin pensar…

Y si te gusta la presión,

ten seguro que en la CUO hay pasión.

Más es menos, y menos es… mucho

menos.

Pero en la CUO decimos que menos es

más,

Y que más es… mucho más.

Y como no queremos que este pareado

dure eternamente

Nos despedimos tan ricamente.

Equip CUO

Page 41: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

NOW SPRING HAS CLAD THE GROVE IN GREEN

Now spring has clad the grove in green,

And strew’d the lea wi’ flowers;

The furrow’d, waving corn is seen

Rejoice in fostering showers:

While ilka thing in nature join

Their sorrows to forego,

O why thus all alone are mine

The weary steps of woe?

The trout in yonder wimpling burn

That glides, a silver dart,

And safe beneath the shady thorn

Defies the angler’s art --

My life was ance that careless stream,

That wanton trout was I;

But love, wi’ unrelenting beam,

Has scorch’d my fountains dry.

The little flow’ret’s peaceful lot,

In yonder cliff that grows,

Which, save the linnet’s flight, I wot,

Nae ruder visit knows,

Was mine; till love has o’er me past,

And blighted a’ my bloom,

And now beneath the with’ring blast

My youth and joy consume.

The waken’d lav’rock warbling springs,

And climbs the early sky,

Winnowing blythe her dewy wings

In morning’s rosy eye:

As little reckt I sorrow's power,

Until the flowery snare

O’witching love, in luckless hour,

Made me the thrall o’ care.

O had my fate been Greenland snows,

Or Afric’s burning zone,

Wi' man and nature leagu’d my foes,

So Peggy ne’er I’d known!

The wretch whase doom is, ―hope nae

mair‖,

What tongue his woes can tell!

Within whase bosom, save despair,

Nae kinder spirits dwell.

Robert Burns

Page 42: Poemas Presentados del Día Mundial de la Poesía 2012

ΕΝΑΣ ΓΈΡΟΣ

Σηοσ θαθελείοσ ηοσ βοερού ηο κέζα κέρος

ζθσκέλος ζηο ηραπέδη θάζεη' έλας γέρος·

κε κηαλ εθεκερίδα εκπρός ηοσ, τφρίς ζσληροθηά.

Καη κες ζηφλ άζιηφλ γεραηεηώλ ηελ θαηαθρόλεηα

ζθέπηεηαη πόζο ιίγο τάρεθε ηα τρόληα

ποσ είτε θαη δύλακη, θαη ιόγο, θ' εκορθηά.

Ξέρεη ποσ γέραζε ποιύ· ηο λοηώζεη, ηο θσηηάδεη.

Κ' ελ ηούηοης ο θαηρός ποσ ήηαλ λέος κοηάδεη

ζαλ τζες. Τη δηάζηεκα κηθρό, ηη δηάζηεκα κηθρό.

Καη ζσιιογηέηαη ε Φρόλεζης πώς ηολ εγέια·

θαη πώς ηελ εκπηζηεύοληαλ πάληα -- ηη ηρέιια! --

ηελ υεύηρα ποσ έιεγε· «Αύρηο. Ετεης ποιύλ θαηρό».

Θσκάηαη ορκές ποσ βάζηαγε· θαη πόζε

ταρά ζσζίαδε. Τελ άκσαιή ηοσ γλώζη

θαζ' εσθαηρία τακέλε ηώρα ηελ εκπαίδεη.

....Μα απ' ηο ποιύ λα ζθέπηεηαη θαη λα ζσκάηαη

ο γέρος εδαιίζζεθε. Κη αποθοηκάηαη

ζηοσ θαθελείοσ αθοσκπηζκέλος ηο ηραπέδη.

Κωνσταντίνος Π. Καβάυης