Plataforma Organitzativaper una Unió General d’A-

narquistes

Text de la Plataforma i extractes del posterior debat en-torn de la mateixa

Editat i traduït al català per:

Biblioteca Social d’Olot. Març del 2011.Plç/ Cinema Colon,417800 Olot.http://www.actiu.info/bso/e-mail: bustia@bsolot.info

Copia i difon per tots els mitjans possibles.La cultura com a eina de lluita.

La Biblioteca Social d’Olot, és part de la CNT-AIT d’Olot.

Prefaci

Introducció històrica

Plataforma Organitzativa per unaUnió General d’Anarquistes

Introducció

Secció General

Secció Constructiva

Secció Organitzacional

Debat posterior

Suplement a la Plataforma Organitzativa

Un pla d'organització anarquista

El vell i el nou en l'anarquisme

Sobre la Plataforma(Una resposta a "Un pla d'organitzacióanarquista")

Resposta a Makhno(Una resposta a "Sobre la Plataforma")

Sobre la responsabilitat col·lectiva.

Una Segona Carta a Malatesta(Una resposta a "Resposta a Makhno")

4

6

10

11

15

29

37

41

57

69

78

82

88

91

Índex

Prefaci*

El 1926 un grup d'anarquistes russos exiliats a França, el grupDielo Trouda (La Causa dels Treballadors), va publicar aquest pam-flet. No va sorgir d'un estudi teòric, sinó de les seves experiències ala revolució russa de 1917. Ells van prendre part en la desintegracióde la vella classe dirigent, van ser part de la florida de l'autogestiódels obrers i camperols, van compartir l'optimisme existent sobre unnou món de socialisme i llibertat... i van veure tot això ser reemplaçatper Capitalisme Estatal i la dictadura del partit Bolxevic.

El moviment anarquista rus va jugar una part gens menyspreableen la revolució. En l'època existien prop de 10,000 anarquistes actiusa Rússia, sense incloure el moviment liderat a Ucraïna per NestorMakhno. Hi havia almenys quatre anarquistes en el Comitè MilitarRevolucionari (dominat per bolxevics), el qual va idear la presa delpoder a l'octubre. I, més important que això, els anarquistes estaveninvolucrats en els comitès de fàbriques que van sorgir després dela revolució de Febrer.

Aquests estaven basats en els llocs de treball, triats per assem-blees massives de treballadors, i tenien el rol de supervisar la fàbricai coordinar-se amb altres llocs de treballs en la mateixa indústria oregió. Els anarquistes van ser particularment influents entre els mi-ners, estibadors, forners i van jugar un important rol en la Conferèn-cia de Comitès Fabrils de Totes les Rússies, que es van reunir aPetrograd gairebé al final de la revolució. Eren aquests comitès elsquals els anarquistes veien com una base per a una nova autogestióque s'implantaria després de la revolució.

No obstant això, l'esperit revolucionari i la unitat d'Octubre no vandurar molt. Els bolxevics anhelaven suprimir totes aquelles forces al'esquerra que veien com un obstacle per exercir el poder "uniparti-dista". Els anarquistes i alguns altres a l'esquerra creien que laclasse treballadora seria capaç d'exercir el poder a través de lesseves pròpies comunitats i soviets (consells de delegats electes).Els bolxevics no. Van dir que els treballadors encara no podien pren-dre el control del seu propi destí i així els bolxevics prendrien elpoder com una "mesura interina" durant el "període de transició".Aquesta falta de confiança en les habilitats de la gent ordinària i lapresa autoritària del poder va conduir a la traïció dels interessos dela classe treballadora, i totes les seves esperances i somnis.

4

A l'abril de 1918 els centres anarquistes de Moscou van ser ata-cats, 600 anarquistes empresonats i dotzenes d'ells van resultarmorts. L'excusa va ser que els anarquistes eren "incontrolables".Sigui el que sigui que hagin volgut dir, la veritat és que simplementes van negar a obeir als líders bolxevics.

La raó real va ser la formació de les Guàrdies Negres, que haviaestat creada per a lluitar contra les provocacions brutals i abusos dela Txeka (predecessors de l'actual KGB).

Els anarquistes van haver de decidir què fer. Una secció treba-llava amb els bolxevics, i es van unir a ells, encara quan existia pre-ocupació sobre a l'eficiència i la unitat contra la reacció - Una altrasecció va lluitar durament per defensar les fites de la revolució contrael que ells correctament van albirar seria una nova classe dominant.El moviment Makhnovista a Ucraïna i l'aixecament a Kronstadt vanser les últimes batalles importants. Cap a 1921, la revolució anti-au-toritarista estava morta. La seva derrota tindria profundes i durado-res conseqüències per al moviment internacional de treballadors.

Era l'esperança dels autors el que un altre desastre no ocorre-gués novament. Com a contribució, ells van escriure el que ha estatconegut com "La Plataforma". Aquesta observa les lliçons del movi-ment anarquista rus, el seu fracàs a constituir una presència dinsdel moviment de la classe obrera, suficientment gran i efectiu percontrarestar la tendència bolxevic i altres grups polítics per substi-tuir-se a ells mateixos per la classe treballadora. Constitueix unaguia que a grans trets suggereix com els anarquistes han d'organit-zar-se, en resum, com podem arribar a ser efectius.

Va establir veritats bastant simples, tals com el que resulta ridículel tenir una organització que contingui grups que tenen definicionscontradictòries i mútuament antagonistes del que és anarquisme.Va assenyalar que necessitem posar-nos formalment d'acord permitjà de polítiques portades al paper, el rol d'oficials, la necessitatde deure's a la membresia i d'aquest estil; el tipus d'estructures quepermeten una organització democràtica gran i efectiva.

Quan va ser publicada per primera vegada va rebre l'atac de lesmés conegudes personalitats anarquistes de l'època, tals com ErricoMalatesta i Alexander Berkman. Van ser acusats d'estar "A nomésun pas dels bolxevics" i d'intentar un "Anarquisme bolxevic". Aquestareacció va ser exagerada, i va ser deguda en part a la proposició decrear una Unió General d'Anarquistes. Els autors no van explicarclarament com seria la relació entre aquesta organització i altres

5

grups d'anarquistes fora d'ella. Continua sense dir que no hi hauriaproblema entre organitzacions anarquistes aïllades que treballin jun-tes en publicacions que comparteixin una posició i estratègia co-muna.

No consisteix, com ha estat dit tant pels seus detractors com peralguns dels seus adherents en els últims temps, en un programa per"allunyar-se de l'anarquisme en direcció al comunisme llibertari". Elsdos termes són completament intercanviables. Va ser escrit per res-saltar el fracàs dels anarquistes russos en la seva confusió teòrica;i així, la seva falta de coordinació a nivell nacional, desorganitzaciói incertesa política. En altres paraules, manca d'efectivitat. Va serescrit per obrir un debat dins del moviment anarquista. Apunta, nocap a un compromís amb polítiques autoritàries, sinó a la necessitatvital de crear una organització que combini activisme revolucionariefectiu amb els principis fonamentals de l'anarquisme.

No és un programa perfecte ara, i tampoc ho era el 1926. Té de-bilitats, no explica algunes de les seves idees amb la suficient pro-funditat, es pot argüir que no cobreix en absolut alguns tòpicsimportants. Però recordem que es tracta d'un petit pamflet i no d'unaenciclopèdia de 26 volums. Els autors deixen bastant clar en la sevaintroducció que no és cap tipus de "Bíblia". No és una anàlisi o pro-grama complet, és una contribució al necessari debat - un bon puntde partida -. Perquè no quedi dubte de la seva rellevància avui dia,ha de ser dit que les idees bàsiques de "La Plataforma" estan encarapreponderant en les idees del moviment anarquista internacional-ment. Els anarquistes busquen canviar el món per a millor, i aquestpamflet ens

porta en la direcció on podem trobar algunes de les eines neces-sàries per complir aquesta tasca.

Alan MacSimoin, 1989.

Introducció Històrica*

NESTOR MAKHNO i PIOTR ARSHINOV al costat d'altres anar-quistes russos i ucraïnesos a París, van publicar l'excel·lent DieloTrouda bimensualment a partir de 1925. Consistia en una revistaanarco-comunista teòrica de molt bona qualitat. Anys abans, quantots dos van ser empresonats a la presó Butirky a Moscou, van tenir

6

la idea de publicar una revista d'aquest estil. Ara ho estaven posanten pràctica. Makhno va escriure un article gairebé en tots els núme-ros durant el curs de tres anys. El 1926 es va unir al grup IDA METT(autor de la denúncia als bolxevics anomenada "La Comuna Krons-tadt"), qui recentment havia fugit de Rússia. Aquest any també vaveure la publicació de la "Plataforma Organitzacional".

La publicació de la "Plataforma" va ser vista amb ferocitat i indig-nació per molts en el moviment internacional anarquista. El primera atacar va ser l'anarquista rus Voline, ara també a França, i funda-dor amb Sebastian Faure de "Síntesi", que buscava justificar unabarreja d'anarco-comunisme, anarco-sindicalisme i anarquisme in-dividual. Al costat de Molly Steirner, Fleshin, i uns altres, va escriureuna rèplica dient que "sostenir que l'anarquisme és només una teoriade classes és limitar-ho a un únic punt de vista".

Sense desanimar-se, el grup Dielo Trouda va fer el 5 de Febrerde 1927 una invitació a una 'conferència internacional', abans de laqual es realitzaria una reunió preliminar el 12 d'aquell mateix mes.Estaven presents en aquesta reunió -a part del grup Dielo Trouda-un delegat de la Joventut Anarquista Francesa (Odeon); un Búlgar,Pavel, com a individualitat; un delegat de l'agrupació anarquista po-lonesa, Ranko, i un altre polonès com a individualitat, alguns mili-tants espanyols, entre els quals es trobaven Fernández, Carbo iGibanel; un italià, Ugo Fedeli; un xinès, Chen; i un francès, Dauph-lin-Meunier, tots com a individus. La primera reunió va ser realitzadaa la petita cambra posterior d'un cafè parisenc. Es va crear una co-missió provisional, composta per Makhno, Chen i Ranko. Una cir-cular va ser enviada a tots els grups anarquistes el 22 de Febrer. Esva convocar a una conferència internacional que va tenir lloc el 20d'Abril de 1927, en Hay-les-Roses -prop de París- al cinema LesRoses.

A més d'els qui van acudir a la primera reunió, hi havia un delegatitalià que va recolzar la 'Plataforma', Bifolchi, i una altra delegacióitaliana de la publicació 'Pensiero i Volonta', Luigi Fabbri, CamilloBerneri, i Ugo Fedeli. Els francesos tenien dos delegats, un deOdeon, favorable a la 'Plataforma', i un altre amb Severin Ferandel.

Es va realitzar la següent proposta:

1. Reconèixer la lluita de classes com la faceta més important dela idea anarquista;

2. Reconèixer a l'Anarco-Comunisme com la base del moviment;

7

3. Reconèixer al sindicalisme com a principal mètode de lluita; 4. Reconèixer la necessitat d'una 'Unió General d'Anarquistes',

basada en la unitat ideològica i tàctica, i la responsabilitat col·lectiva; 5. Reconèixer la necessitat d'un programa positiu per realitzar la

revolució social.

Després d'una llarga discussió van ser agregades algunes mo-dificacions a la proposta original. No obstant això, res es va poderaconseguir, doncs la policia va entrar al recinte, arrestant a tots elspresents. Makhno es va arriscar a ser deportat, i només una cam-panya iniciada per anarquistes francesos ho va impedir. I la propostade crear una 'Federació Internacional d'Anarco-Comunistes Revo-lucionaris' havia estat desbaratada, fins i tot alguns d'els qui van par-ticipar en la conferència van rebutjar donar-li alguna autoritat.

Altres atacs a la 'Plataforma' van venir de Fabbri, Berneri, de l'-historiador anarquista Max Nettlau, seguits de Malatesta, el conegutanarquista italià. El grup Dielo Trouda va replicar amb 'Una Respostaals Confusionistes de l'Anarquisme', seguit d'un declaració d'Arshi-nov sobre la 'Plataforma' el 1929. Arshinov, decebut per la maneraen què es va reaccionar a la idea de la 'Plataforma', va tornar a laURSS el 1933. Va ser acusat 'd'intentar el restaurament de l'Anar-quisme a Rússia', sent executat el 1937, durant les purgues estali-nistes.

La 'Plataforma' va fallar en establir-se a un nivell internacional,però va tenir efectes en alguns moviments:

A França, la situació va ser marcada per una sèrie de divisions ifusions, els 'Plataformistes' de vegades van estar controlant el mo-viment anarquista, mentre en altres ocasions es van veure forçats aallunyar-se i formar les seves pròpies agrupacions. A Itàlia, els sim-patitzants de la 'Plataforma' van crear una petita 'Unione Anarco Co-munista Italiana', la qual va ensorrar-se ràpidament. A Bulgària, ladiscussió sobre formes d'organitzar-se va causar la reconstitució dela Federació Anarquista Comunista de Bulgària (F. A. C. B.) sobreuna "plataforma concreta" "per a una organització anarquista espe-cífica, permanent i estructurada" "basada en els principis i tàctiquesdel comunisme llibertari". No obstant això, els 'Plataformistes' delínia dura es van negar a reconèixer la nova organització i la van de-nunciar en la seva publicació setmanal "Prouboujdane", abans queaquesta s'ensorrés poc temps després. De forma similar a Polònia,la Federació Anarquista de Polònia (AFP) va reconèixer que s'ha de

8

derrocar el capitalisme i l'estat a través de la lluita de classes i de larevolució social, creant una nova societat basada en consells de tre-balladors i camperols, i una organització construïda sobre la unitatteòrica, no obstant això negant la 'Plataforma' en considerar quetenia tendències autoritàries. A Espanya, va ocórrer, tal com JuanGómez Casas indica en la seva 'Organització Anarquista - La Histò-ria de la F. A. I.': "L'anarquisme espanyol estava preocupat en com retenir i in-crementar la influència que tenia fins que la Internacional va arribar a Espanya".Els anarquistes espanyols no tenien en aquesta època que preocu-par-se sobre sortir de l'aïllament, o de competir amb els bolxevics.A Espanya, la influència bolxevic era encara petita. La 'Plataforma'difícilment va poder afectar al moviment espanyol. Quan es va crearla 'Federació Anarquista Ibèrica' el 1927, la 'Plataforma' no va poderser discutida, tot i que estava a l'agenda, doncs no havien estat tra-duïdes les seves propostes. J. Manuel Molinas, Secretari a l'èpocadels Grups Anarquistes de parla hispana a França, va escriure méstard a Casas: "La plataforma d'Arshinov i altres anarquistes russos va tenir moltpoca influència en el moviment a l'exili o dins del país... 'La Plataforma' va ser unintent de renovar, de donar més caràcter i capacitat al moviment anarquista a lallum de la Revolució Russa. Avui, després de tota la nostra experiència, em semblaque aquest esforç no va ser prou apreciat."

La Guerra Mundial va interrompre el desenvolupament de les or-ganitzacions anarquistes, tot i que la controvèrsia sobre la 'Plata-forma' va reaparèixer amb la fundació de la 'Federation ComunisteLibertaire' a França, i el 'Gruppi Anarchici di Azione Proletària' a Itàliaal començament dels '50. Tots dos van usar la 'Plataforma' com apunt de referència (va haver-hi també una petita 'Federació Comu-nista Llibertària' d'espanyols a l'exili.) Això va ser seguit a la fi dels'60 i començaments dels '70 per la fundació de grups tals com la'Organisation of Revolutionay Anarchists' a Anglaterra i la 'Organi-sation Revolutionnaire Anarchiste' a França.

La 'Plataforma' continua sent una valuosa referència històricapels anarquistes de lluita de classes, en buscar major efectivitat iuna sortida a l'aïllament polític, a l'estancament i la confusió, buscantrespostes als problemes que plantegen.

Nick Heath, 1989.

*Textos traduïts al català a partir de la traducció al castellà feta per ÁlvaroLópez.

9

Plataforma organitzativa peruna Unió General

d’Anarquistes

Grup Dielo Truda

Traduït al català a partir de la revistaHombre y Sociedad, Xile.

10

INTRODUCCIÓ

És molt significatiu que, malgrat la fortalesa i indiscutible caràcterpositiu de les idees llibertàries, i malgrat la rectitud i integritat de lesposicions anarquistes a enfrontar la Revolució Social, i finalment al'heroisme i innombrables sacrificis dels anarquistes en la lluita pelcomunisme llibertari, el moviment anarquista malgrat tot romanfeble, i ha aparegut, amb molta freqüència, en la història de les lluitesde classes com un petit esdeveniment, un episodi, i no un factor im-portant.

Aquesta contradicció entre el positiu i la innegable substància deles idees llibertàries, i l'estat miserable en el qual el moviment anar-quista vegeta, té la seva explicació en un nombre de causes, de lesquals la més important, la principal, és l'absència de principis i pràc-tiques organitzatives en el moviment anarquista.

En tots els països, l'anarquisme està representat per una sèried'organitzacions locals que advoquen teories i pràctiques contradic-tòries, sense tenir perspectives de futur, ni una constància en el tre-ball militant, i habitualment desapareixent, deixant difícilment la mésmínima petjada després de si.

Pres com un tot, tal estat de l'anarquisme revolucionari noméspot ser descrit com a "desorganització crònica".

Com la febre groga, aquesta malaltia de desorganització es vaintroduir en l'organisme del moviment anarquista i l'ha sacsejat dot-zenes d'anys.

Està, malgrat tot, més enllà de tot dubte que aquesta desorga-nització es deriva d'algun defecte en la teoria: notablement, d'unafalsa interpretació del principi d'individualitat en l'anarquisme; con-fonent-se aquesta teoria molt freqüentment amb l'absència de totaresponsabilitat. Els amants de l'afirmació del "ego", només amb unavisió al plaer personal, obstinadament s'aferren a l'estat caòtic delmoviment anarquista, i es refereixen en la seva defensa als immu-tables principis de l'anarquisme i als seus professors.

Però aquests immutables principis i els seus professors ens hanmostrat exactament l'oposat. La dispersió i l'atomisme són desas-trosos; una unió forta és senyal de vida i desenvolupament. Aquestallei de la lluita social s'aplica tant a les classes com a les organitza-cions.

L'anarquisme no és una bella utopia; ni una idea filosòfica abs-tracta, és un moviment social de les masses laborioses. Per aquesta11

raó ha d'agrupar les seves forces en una organització, constantmentagitant, com ho demanda la realitat i l'estratègia de la lluita de clas-ses.

"Estem persuadits", diu Kropotkin, "que la formació d'una organització anar-quista a Rússia lluny de ser perjudicial per a la tasca revolucionària comuna,és desitjable i útil en el més alt grau."

(Prefaci a "la Comuna de París" de Bakunin, edició de 1892).

Tampoc Bakunin mateix es va oposar mai al concepte d'una or-ganització anarquista general. Per contra, les seves aspiracions pelque concerneix a les organitzacions, tant com la seva activitat en laPrimera Internacional, ens donen tot el dret a veure en ell a un par-tisà actiu d'una organització tal. En general, pràcticament tots el mi-litants anarquistes actius van lluitar en contra de l'activitat dispersa,i van desitjar un moviment anarquista cohesionat per la unitat de fi-nalitats i mitjans.

Va ser durant la Revolució Russa de 1917 que la necessitat d'unaorganització general va ser sentida més profundament i més urgent-ment. Va ser durant aquesta revolució que el moviment llibertari vamostrar el més alt grau de seccionalisme i confusió. L'absènciad'una organització general, va portar a molts militants anarquistesactius a les files bolxevics. Aquesta absència és també la causa quemolts altres militants avui dia romanguin passius, impedint l'ús de laseva força, que és freqüentment considerable.

Tenim una necessitat immensa d'una organització la qual, haventreunit a la majoria dels participants del moviment anarquista esta-bleixi en aquest una línia general, tàctica i política la qual serveixicom a guia per a tot el moviment.

És temps que l'anarquisme abandoni la claveguera de la desor-ganització, de posar fi a les eternes vacil·lacions davant les més im-portants qüestions tàctiques i teòriques, d'avançar amb resoluciócap a una finalitat clarament reconeguda, i d'operar en una pràcticaorganitzada i col·lectiva.

No és suficient, en qualsevol cas, l'establir la necessitat vital detal organització: és a més, necessari establir el mètode de la sevacreació.

Rebutgem com inepta, pràctica i teòricament, la idea de crearuna organització amb la recepta de la "síntesi", això és, amb reunir

12

els representants de diferents tendències de l'anarquisme. Tal orga-nització, havent incorporat elements heterogenis teòrica i pràctica-ment, només seria una fusió mecànica d'individualitats cadascunatenint una diferent concepció de totes les qüestions respecte al mo-viment anarquista, una fusió la qual portaria inevitablement a la des-integració en el moment de la trobada amb la realitat.

El mètode anarcosindicalista no resol el problema de l'organitza-ció anarquista, ja que no li dóna prioritat a aquest problema, interes-sant-se solament a penetrar i guanyar forces en el proletariatindustrial.

En qualsevol cas, gran cosa no pot ser aconseguida en aquestaàrea, ni tan sols guanyar una base, tret que hi hagi una organitzaciógeneral d'anarquistes.

L'únic mètode que porta a la solució del problema de l'organitza-ció general és, des de la nostra perspectiva, el reunir als militantsanarquistes actius en una base de posicions precises: teòrica, tàc-tica i organitzativa, ex., la base més o menys perfecta d'un programahomogeni.

L'elaboració de tal programa és una de les principals tasques im-posades als anarquistes per les lluites socials dels anys recents. Ésaquesta tasca a la qual el grup d'anarquistes russos a l'exili dediquenuna important part dels seus esforços.

La "Plataforma Organitzativa" a continuació publicada, repre-senta els lineaments, l'esquelet de tal programa. Ha de servir coma primer pas cap a la congregació de les forces llibertàries en unaúnica, activa col·lectivitat revolucionària capaç de presentar lluita: laUnió General d'Anarquistes.

Estem segurs que existeixen omissions en la present plataforma.Té omissions, com les té tot pas nou, pràctic, d'alguna importància.És possible que certes qüestions importants s'hagin omès, o queunes altres siguin tractades de forma inadequada, o fins hi tot queunes altres siguin massa detallades o repetitives. Tot això és possi-ble, no obstant això, no és de vital importància. L'important és as-sentar les bases d'una organització general, i és aquesta finalitat laqual s'aconsegueix, fins a un punt necessari, amb la present plata-forma.

És assumpte de la col·lectivitat tota, de la Unió General d'Anar-quistes, l'expandir-la, el posteriorment donar-li major profunditat, elfer d'aquesta una plataforma definitiva per a tot el moviment anar-quista.

13

En un altre sentit, no hi tenim dubtes. Preveiem que molts repre-sentants de l'egocèntric individualisme, així com de l'anarquismecaòtic, ens atacaran, amb escuma a la boca, i ens acusaran de tren-car els principis anarquistes. No obstant això, sabem que els ele-ments individualistes i caòtics entenen pel nom de "principisanarquistes" la indiferència política, negligència i absència de totaresponsabilitat, la qual cosa ha causat al nostre moviment divisionsgairebé irremeiables, i en contra del que estem lluitant amb tota lanostra energia i passió. És per això per la qual cosa podem ignorartranquil·lament els atacs d'aquest sector.

Basem la nostra esperança en altres militants: en aquells que ro-manen fidels a l'anarquisme, havent experimentat i sofert la tragèdiadel moviment anarquista, i busquen dolguts una solució.

Més encara, tenim grans esperances en els joves anarquistesels qui, nascuts a l'alè de la Revolució Russa, i situats des d'un co-mençament davant els problemes constructius, certament deman-daran la realització de principis positius i organitzatius enl'anarquisme.

Convidem a totes les organitzacions anarquistes russes disper-ses a diversos països del món, així com als militants anarquistes aï-llats, a unir-se sobre la base d'una plataforma organitzativa comuna.

Què aquesta plataforma serveixi com a columna vertebral revo-lucionària, com a punt de trobada a tots els militants del movimentanarquista rus! Què sigui base de la Unió General d'Anarquistes!Visqui la Revolució Social dels obrers del món!

Grup Dielo Trouda París, 20-06-1926

14

SECCIÓ GENERAL

1.- LLUITA DE CLASSES, EL SEU PAPER I SIGNIFICAT

No hi ha una única Humanitat.Hi ha una Humanitat dividida en classes Esclaus i Amos

Com totes les que l'han precedit, la societat capitalista burgesadels nostres dies no representa una "única Humanitat". Està divididaen dos camps ben distints, diferenciats socialment per la seva situa-ció i funcions, el proletariat (en el més ampli sentit de la paraula) i laburgesia.

La massa del proletariat és, i ha estat per segles, qui porta la cà-rrega del més pesat i dolorós treball, el qual produeix fruits que novan a parar a les seves mans, sinó que van a l'altra classe, els pri-vilegiats que posseeixen la propietat, l'autoritat, i els productes dela cultura (ciència, educació, art): la burgesia. L'esclavitud social il'explotació de les masses treballadores, formen la base sobre laqual la societat moderna s'erigeix, sense la qual aquesta societat nopodria existir.

Això va generar la lluita de classes, prenent de vegades un ca-ràcter obert i violent, i altres vegades, un aspecte de progrés lent iintangible, que reflecteix necessitats, urgències i el concepte de jus-tícia en els obrers. En el domini social tota la història humana repre-senta una cadena ininterrompuda de lluites de les masseslaborioses pels seus drets, llibertat i per una millor vida. En la històriade la societat humana aquesta lluita de classes ha estat sempre elfactor primari que va determinar la forma i estructura d'aquestes so-cietats [1].

El règim social i polític de tots els Estats és per sobre de tot elproducte de la lluita de classes. L'estructura fonamental de tota so-cietat ens mostra l'estat al qual ha arribat i en el que es troba en lalluita de classes. El més mínim canvi en el curs de la lluita de clas-ses, en la posició relativa de les forces en la lluita de classes, pro-dueix modificacions contínues en el teixit i estructura social.

Tal és l'abast i significat universal, general de la lluita de classesen la vida de les societats de classes.

Al mateix temps, el sistema d'aquestes societats manté, delibe-radament, a les masses obreres en un estat d'ignorància i d'estan-cament mental; prevé per la força, la seva pujança moral i15

intel·lectual, a fi de poder esprémer-los millor. El progrés de la societat moderna: l'evolució tècnica del Capital

i el perfeccionament del seu sistema polític, fortifiquen el poder dela classe dominant, i fa de la lluita en contra d'ella més i més difícil,de tal manera posposant el moment decisiu de l'emancipació del tre-ball. L'anàlisi de la societat moderna ens porta a la conclusió que l'-única manera de transformar la societat capitalista en una societatde treballadors lliures és la via de la Revolució Social violenta.

[1]Realment, el factor primari en l'estructura de les societats, és el desenvolu-pament de les forces productives i dels mitjans de producció. Ara, com les societatsoccidentals, des de fa un bon parell de milers d'anys, es troben travessades pelconflicte de classes, l'antagonisme entre aquestes, que pot generar violentes re-voltes, revolucions o forta repressió, ha anat creant Estats militaristes, sistemes decoerció ideològics (Estats teocràtics, per exemple), o bé, quan les forces revolu-cionàries han aconseguit imposar-se, han reestructurat completament les relacionssocials en general. Ara bé, sempre aquests processos es troben intervinguts pelsprocessos objectius que ocorren a nivell de l'organització social de les forces pro-ductives (N. del T.)

2.- LA NECESSITAT D'UNA REVOLUCIÓ SOCIAL VIOLENTA

El principi de l'esclavitud i de l'explotació de les masses per laviolència, constitueix la base de la societat moderna. Totes les ma-nifestacions de la seva existència: economia, política, relacions so-cials, descansen sobre la violència de classe, els òrgans dels qualsse serveix són: Autoritat, la policia, l'exèrcit, els jutjats. Tot enaquesta societat: cada tasca presa per separat, com tot el sistemade l'Estat, no són sinó un baluard del capitalisme, des d'on mante-nen constantment vigilats als treballadors, on sempre tenen prestesa les forces destinades a reprimir tots els moviments obrers queamenacin les bases, o fins i tot, la tranquil·litat d'aquesta societat.

Al mateix temps, aquest sistema social deliberadament manté ales masses laborioses en un estat d'ignorància i d'estancament men-tal; prevé per la força l'augment del seu nivell moral i intel·lectual [2],a fi de poder explotar-los més fàcilment.

El progrés de la societat moderna: l'evolució del Capital i el per-feccionament del seu sistema polític, enforteix el poder de la classedominant, i fa la lluita en contra d'ells més difícil, de tal manera, pos-posant el moment decisiu de l'emancipació del Treball [3].

16

L'anàlisi de la societat moderna ens porta a la conclusió que l'ú-nica via per transformar la societat capitalista en una societat de tre-balladors lliures, és la via de la Revolució Social violenta.

[2] Valgui com a exemple d'això, avui dia, les telesèries. (N. del T.)

[3] El capitalisme, en estar esgotat, fa que tota nova innovació tècnica o política,tingui per única fi produir una major alienació als treballadors i poder tenir un majorcontrol sobre el poble (la bomba atòmica, les càmeres de vigilància, etc.). No obs-tant això, el capitalisme conté la seva negació (la burgesia va produir al proletariat),i cada avançament d'aquests, alhora, complica encara més la seva situació: el des-envolupament de les relacions soci-econòmiques imperialistes, va produir la glo-balització, la qual lliura un major poder a les elits internacionals, però alhora,globalitza les crisis capitalistes, amb el que assumeix més vigència que mai el in-ternacionalisme proletari. Així també, la bomba atòmica, com a mitjà de destrucciómassiva, els ha produït un repudi generalitzat intern, molt més enèrgic que a qual-sevol invasió tradicional, alhora que ha posat en qüestió la seva pròpia existència.Tot això ens indica que, si bé van generant mecanismes de contenció per al des-contentament, l'única cosa que aconsegueixen és anar acumulant més aigua des-prés de la represa, la qual s'expressa en la decadència absoluta d'aquesta societat(moral, política, econòmica, etc.) que accelera la seva descomposició. (N. del T.)

3.- ANARQUISME I COMUNISME LLIBERTARI

La lluita de classes creada per l'esclavitud dels treballadors i laseva aspiració a la llibertat va donar naixement, en l'opressió, a laidea de l'Anarquisme: la idea de la negació total d'un sistema socialbasat en els principis de l'Estat i de les classes, i el seu reemplaça-ment per una societat lliure i no estatista de treballadors en autogo-vern.

Llavors, l'Anarquisme no deriva de les reflexions abstractes d'al-gun intel·lectual o filòsof, sinó de la lluita directa dels treballadors encontra del capitalisme, de les necessitats i urgències dels treballa-dors, de la seva aspiració a la igualtat i la llibertat, aspiracions quees tornen particularment vives en els períodes de major heroismeen la vida i lluita de les masses obreres.

Els principals pensadors anarquistes, Bakunin, Kropotkin, entrealtres, no van inventar la idea de l'anarquisme, però havent-la des-cobert en les masses, simplement van ajudar amb la força del seupensament i el seu coneixement a especificar-la i divulgar-la.

17

L'Anarquisme no és el resultat d'esforços personals, ni objected'investigacions individuals.

De manera similar, l'Anarquisme no és producte d'aspiracionshumanitàries. No existeix una única Humanitat. Qualsevol intent defer de l'Anarquisme atribut de tota la Humanitat d'avui dia, l'atribuir-li un caràcter humanitari general, seria una mentida històrica i social,que inevitablement portaria a la justificació del status quo i d'unanova explotació.

L'Anarquisme és humanitari en general només en el sentit en quèles idees de les masses tendeixen a millorar les vides de tots elshomes, i que el destí de la Humanitat d'avui i de demà, és insepa-rable del dels treballadors explotats. Si les masses laborioses sónvictorioses, tota la Humanitat renaixerà; si no, la violència, l'explota-ció, l'esclavitud i l'opressió regnaran com sempre al món.

El naixement, l'expansió i la realització de les idees anarquistestenen les seves arrels en la vida i en la lluita de les masses treballa-dores i està inseparablement lligada al seu destí.

L'Anarquisme pretén la transformació de la societat capitalistaburgesa present, en una societat que asseguri als treballadors elproducte del seu treball, la seva llibertat, independència, i la igualtatpolítica i social. Aquesta altra societat, serà en el comunisme lliber-tari, en el qual la solidaritat social i la individualitat lliure trobin la sevaexpressió plena, i en el qual aquestes dues idees es desenvolupinen perfecta harmonia.

El comunisme llibertari sosté que l'únic creador del valor socialés el treball, sigui físic o intel·lectual, i conseqüentment, només eltreball té el dret a administrar la vida en els plànols social i econòmic.A causa d'això, ni defensa ni permet, en cap mesura, l'existència declasses no treballadores.

Mentre tals classes coexisteixin amb el comunisme llibertari, l'úl-tim no reconeixerà cap deure envers elles. Això cessarà, quan lesclasses no treballadores decideixin el tornar-se productives i desitginviure en una societat comunista amb els mateixos drets que la resta,després, llavors, tindran la mateixa posició que la resta, la de mem-bres lliures de la societat, a saber, gaudint dels mateixos deures idrets que tots els altres membres productius.

El comunisme llibertari vol acabar amb tota explotació i violència,sigui aquesta contra individus o contra les masses del poble. Per aaquesta finalitat, establirà les bases socials i econòmiques queuneixi a tots els components de la comunitat, assegurant-li a cada

18

individu un lloc igual entre els seus semblants, i permetent a cadascúel màxim de benestar. Aquesta base és la propietat comuna de totsels mitjans i els instruments de la producció (indústria, transport,terra, matèries primeres, etc.) i la construcció d'una organització eco-nòmica sobre els principis de la igualtat i de l'autogestió per la classeobrera.

En els límits d'aquesta autogestió (o bé, autogovern. Ed.) de lasocietat de treballadors, el comunisme llibertari estableix el principide la igualtat de valor i drets de cada individu (no d'una "individualitaten general", no d'una "individualitat mística", ni d'una concepció d'in-dividualitat, sinó que de cada individu real, vivent).

És des d'aquest principi de la igualtat, així com del principi queel valor del treball d'un individu no pot ser benvolgut o mesurat, queel principi econòmic, jurídic i social fonamental del comunisme lli-bertari estableix: "De cadascú segons les seves capacitats, a ca-dascú conforme a les seves necessitats".

4.- LA NEGACIÓ DE LA DEMOCRÀCIA

La democràcia és una de les formes de la societat burgesa ca-pitalista.

La base de la democràcia és el manteniment de les dues classesantagòniques de la societat moderna: la classe treballadora i laclasse capitalista, així com la seva col·laboració sobre la base de lapropietat privada capitalista. L'expressió d'aquesta col·laboració ésel parlament i el govern representatiu nacional.

Formalment, la democràcia proclama la llibertat de paraula, depremsa, d'associació, i la igualtat davant la llei.

En realitat, totes aquestes llibertats són d'un caràcter molt relatiu:són tolerades només en la mesura en què no posin en qüestió elsinteressos de la classe dominant: la burgesia.

La democràcia preserva intacte el principi de la propietat privadacapitalista. De tal forma (la democràcia) dóna a la burgesia el dret acontrolar per complet l'economia del país, tota la premsa, l'educació,la ciència, les arts- el que fa, de fet, a la burgesia la mestressa i sen-yora absoluta de tot el país. Tenint el monopoli en l'esfera de la vidaeconòmica, els burgesos també poden establir el seu poder il·limitaten l'esfera política. En efecte, el parlament i el govern representatiuen la democràcia no són més que els òrgans executius de la burge-sia.

19

Conseqüentment, la democràcia no és més que un dels aspectesde la dictadura burgesa, difuminada darrera fórmules enganyosesde llibertats polítiques i de garanties democràtiques fictícies.

5.- LA NEGACIÓ DE L'ESTAT I DE L'AUTORITAT

Les ideologies de la Burgesia, defineixen a l'Estat com l'òrganque regula les complexes relacions polítiques, civils i socials entreels homes en la societat moderna, protegint l'ordre i les lleis d'a-questa. Els anarquistes estem en perfecte acord amb aquesta defi-nició, però la completem afirmant que la base d'aquest ordre id'aquestes lleis és l'esclavitud de la vasta majoria del poble per partd'una insignificant minoria, i que és precisament a tal propòsit al qualserveix l'Estat.

L'Estat és, simultàniament, la violència organitzada de la burge-sia en contra dels treballadors, així com el sistema dels seus òrgansexecutius.

Els socialistes d'esquerra, i en particular els bolxevics, tambéconsideren a l'Estat burgès i a l'Autoritat (així, amb majúscules, Ed.),com a servidors del Capital. Però sostenen que l'Autoritat i l'Estatpoden convertir-se, en mans dels partits socialistes, un arma pode-rosa en la lluita per l'emancipació del proletariat. Per aquesta raó,aquests partits advoquen per una autoritat socialista i un Estat pro-letari. Alguns volen conquerir el poder per mitjans pacífics, parla-mentaris (els social demòcrates), i uns altres, per mitjansrevolucionaris (els bolxevics, els socialistes revolucionaris d'esque-rra).

L'Anarquisme els considera a tots dos com fonamentalmenterrats, desastrosos en l'activitat de l'emancipació del treball.

L'Autoritat és sempre depenent de l'esclavitud i de l'explotacióde les masses del poble. Neix d'aquesta explotació o és creada enl'interès d'aquesta explotació. L'Autoritat sense violència i sense ex-plotació perd tota raó de ser.

L'Estat i l'Autoritat lleven de les masses tota iniciativa, maten l'es-perit de la creació i de l'activitat lliure, els conrea la psicologia servilde la submissió, de l'expectació, l'esperança d'ascendir per l'escalasocial, de la cega confiança en els seus líders, de la il·lusió de com-partir la seva autoritat.

Per tal raó, l'emancipació del treball només és possible per lalluita revolucionària directa de les vastes masses obreres, i de les

20

seves organitzacions de classe en contra del sistema capitalista. La conquesta del poder pels partits social demòcrates, per vies

pacífiques, sota les condicions del present ordre, no avançaran niun únic pas en la tasca de l'emancipació del treball, per la simpleraó que el poder real, per conseqüència, l'autoritat real, romandranamb la burgesia, que controla tota l'economia i la política del país.El rol de l'Autoritat socialista, en aquest cas, es redueix al cas de re-formes: al millorament del mateix règim (Ex: Ramsay MacDonald,els partits social demòcrates d'Alemanya, Suècia, Bèlgica, que hanguanyat el poder en la societat capitalista).

Més encara, guanyant el poder per vies de la insurrecció social iorganitzant un mal anomenat "Estat proletari", no se serveix a lacausa de l'autèntica emancipació del treball. L'Estat, immediatamenti suposadament construït per a la defensa de la Revolució, invaria-blement acaba distorsionat per les necessitats i característiques pe-culiars pròpies, convertint-se en meta, produint castes específiques,privilegiades, i conseqüentment, restablint les bases de l'Autoritat ide l'Estat capitalistes; l'esclavitud i l'explotació usuals de les massesper la violència (Ex: l'Estat "obrer i camperol" dels bolxevics).

6.- EL ROL DE LES MASSES I EL ROL DELS ANARQUISTES ENLA LLUITA SOCIAL I EN LA REVOLUCIÓ SOCIAL

Les forces principals de la Revolució Social són la classe treba-lladora urbana, les masses camperoles i una secció dels treballadorsintel·lectuals.

Notin: mentre són una classe explotada i oprimida, en el mateixsentit que el proletariat urbà i rural, els treballadors intel·lectuals ro-manen relativament desunits en comparació als treballadors i elscamperols, gràcies als privilegis econòmics concedits per la burgesiaa certs dels seus elements.. Això és per què, durant els primers diesde la Revolució Social, només els estrats menys acomodats de la“intelligentia”, prenen part activa en aquesta.

La concepció anarquista del rol de les masses en la RevolucióSocial i la construcció del socialisme, difereix de forma típica de ladels partits estatalistas. Mentre el bolxevisme i les seves tendènciesrelacionades, consideren que les masses posseeixen només instintsrevolucionaris destructius, sent incapaços de l'activitat creativa iconstructiva- raó principal per la qual aquestes activitats han de ser

21

concentrades en mans dels homes que conformen l'Estat i el ComitèCentral del Partit- els anarquistes, per contra, creuen que les mas-ses laborioses tenen possibilitats creatives i constructives inherentsles quals són enormes, i els anarquistes aspiren a suprimir els obs-tacles que impedeixen la manifestació d'aquestes possibilitats.

Els anarquistes consideren a l'Estat com el principal obstacle,usurpant els drets de les masses i llevant-los totes les funcions dela vida econòmica i social. L'Estat ha de morir, no "algun dia" en lasocietat del futur, sinó immediatament. Ha de ser destruït pels tre-balladors en el primer dia de la seva victòria, i no ha de ser recons-tituït de cap manera. Ha de ser reemplaçat per un sistemad'organitzacions obreres per a la producció i consum de caràcter fe-deralista, unides federadament i auto administrades. Aquest sistemaexclou tota organització autoritària, sigui la dictadura del partit, o laque sigui.

La Revolució Russa de 1917 va desplegar precisament aquestaorientació en el procés de l'emancipació social, en crear un sistemade soviets (consells) obrers i camperols, i comitès de fàbrica. Va serun trist error el no haver liquidat, en un moment oportú, l'organitzaciódel poder estatal: inicialment, del govern provisori, i subseqüentmentdel poder bolxevic. Els bolxevics, aprofitant la confiança dels obrersi els camperols, van reorganitzar a l'Estat burgès concorde a les cir-cumstàncies del moment, i conseqüentment van matar l'activitat cre-ativa de les masses, en recolzar i mantenir l'Estat: asfixiant el règimlliure dels soviets i dels comitès de fàbrica, que representaven el pri-mer pas cap a la construcció d'una societat socialista sense Estat.

L'acció dels anarquistes pot ser dividida en períodes, en unabans de la Revolució, i en un durant la Revolució. En tots dos, elsanarquistes només poden complir el seu rol com una força organit-zada, si tenen una concepció clara dels objectius de la seva lluita iles vies que els encaminin en la realització d'aquests objectius.

La tasca fonamental de la Unió General d'Anarquistes en el pe-ríode pre-revolucionari, ha de ser la preparació dels treballadors icamperols per a la Revolució Social.

Al negar la democràcia formal (burgesa), l'Autoritat i l'Estat, alproclamar la completa emancipació del treball, els anarquistes em-fatitzen al màxim els rigorosos principis de la lluita de classes. Alertai desenvolupa en les masses la consciència de classe i la intransi-gència revolucionària de la classe.

És precisament cap a la intransigència de classe, anti-democra-

22

tisme (en un sentit burgès, Ed.) i l'anti-estatalisme del comunismellibertari, en el sentit en què l'educació llibertària de les masses hade dirigir-se, però l'educació per si sola no és suficient. El que ésnecessari, és una certa organització anarquista de masses. Per re-alitzar això, és necessari treballar en dues direccions: d'una banda,el treballar cap a la selecció i agrupament dels treballadors revolu-cionaris i de les forces camperoles en una base comunista llibertària(una organització comunista llibertària específica); d'altra banda, capal reagrupament dels treballadors i camperols revolucionaris sobreuna base econòmica de producció i consum (els treballadors i cam-perols organitzats entorn de la producció; cooperatives de treballa-dors i camperols lliures). La classe obrera i camperola, organitzadasobre la base de la producció i el consum, penetrades per les posi-cions anarquistes revolucionàries, seran el primer punt fort de la Re-volució Social.

Mentre aquestes organitzacions estiguin més conscients i orga-nitzades de forma revolucionària, com en el present, més manifes-taran la seva voluntat intransigent, creativa, llibertària, al moment dela Revolució.

Com ocorre en la classe obrera russa: resulta clar que, desprésde vuit anys de dictadura bolxevic, que encadena la natural neces-sitat de les masses per l'activitat lliure, la veritable naturalesa de totPoder es demostra millor que mai; aquesta classe amaga en si,enormes possibilitats de formar un moviment de masses anarquista.Els militants anarquistes organitzats han d'anar amb tota la força deque disposin, immediatament, a la trobada d'aquestes necessitats ipossibilitats, amb la idea de que aquestes no degenerin en refor-misme (menchevisme).

Amb igual urgència, els anarquistes han d'avocar-se de ple a l'or-ganització de la pagesia empobrida, aixafats pel Poder estatal, quebusquen una sortida i que contenen un enorme potencial revolucio-nari.

El rol dels anarquistes en el període revolucionari no pot ser res-tringit solament a la propagació de claus sobre el pensament revo-lucionari.

La vida no és només una arena per a la propagació de tal o qualconcepció, sinó que també, en igual mesura, com arena per a lalluita, l'estratègia i les aspiracions d'aquests conceptes en el maneigde la vida econòmica i social.

Més que qualsevol altre concepte, l'anarquisme ha de ser el con-

23

cepte guia de la revolució, perquè és només a la base teòrica de l'a-narquisme que la Revolució Social pot triomfar en l'emancipaciócompleta del treball.

La posició de guia de les idees anarquistes en la revolució, sug-gereix una orientació dels esdeveniments després de la teoria anar-quista. De totes maneres, aquesta força conductora teòrica, no potconfondre's amb el lideratge polític dels partits estatalistes que con-dueixen finalment al Poder d'Estat.

L'anarquisme no aspira ni al poder polític ni a la dictadura. Laseva principal aspiració és ajudar a les masses a prendre l'autènticavia cap a la Revolució Social i a la construcció del socialisme. Peròno és suficient el que les masses prenguin el camí de la RevolucióSocial. És, també necessari, el mantenir aquesta orientació de laRevolució i dels seus objectius: la supressió de la societat capitalistaen nom dels treballadors lliures. Com ens ha mostrat l'experiènciade la Revolució Russa de 1917, aquesta última tasca està lluny deser fàcil, sobretot pels nombrosos partits que tracten d'orientar elmoviment en un sentit oposat a la Revolució Social.

Malgrat que les masses s'expressen profundament en els movi-ments socials en termes de les tendències i principis llibertaris,aquestes tendències i principis, romanen dispersos, descoordinats,i conseqüentment, no porten a l'organització del poder conductor deles idees llibertàries, el qual és necessari per preservar l'orientacióanarquista i els objectius de la Revolució Social. Aquesta força con-ductora teòrica, només pot ser expressada per una col·lectivitat es-pecialment creada per les masses per a aquest propòsit. Elselements anarquistes organitzats constitueixen exactament aquestacol·lectivitat.

Els deures pràctics i teòrics d'aquesta col·lectivitat, són conside-rables a l'hora de la revolució.

Ha de manifestar la seva iniciativa i desplegar una total partici-pació en tots els dominis de la Revolució Social: en l'orientació i ca-ràcter general de la Revolució; en la guerra civil i en la defensa dela revolució; en la tasques positives de la revolució, en la nova pro-ducció, consum, la qüestió agrària, etc.

En totes aquestes qüestions, i en moltes altres, les masses de-manden una clara i precisa resposta per part dels anarquistes. I desdel moment en què els anarquistes declaren una concepció de larevolució i de l'estructura de la societat, estan obligats a donar aaquestes qüestions una clara resposta, per relacionar la solució d'a-

24

quests problemes amb la concepció general del comunisme lliber-tari, i per abocar totes les seves forces per a la realització d'aquest.

Només en aquest sentit la Unió General d'Anarquistes i el movi-ment anarquista al complet asseguren la seva funció com a forçaconductora teòrica de la Revolució Social.

7.- EL PERÍODE DE TRANSICIÓ

Per l'expressió "període de transició" els partits socialistes ente-nen una fase definida en la vida de la gent, en la qual els trets ca-racterístics són: una ruptura amb el vell ordre de coses i lainstal·lació d'un nou sistema econòmic i social: un sistema que, entot cas, no representa la completa emancipació dels treballadors.

En aquest sentit, tots els programes mínims dels partits políticssocialistes, per exemple, els programes democràtics dels socialistesoportunistes, o el programa comunista de la "dictadura del proleta-riat", són programes del període de transició.

La principal característica d'aquests, és que veuen com a impos-sibles, de moment, la realització completa dels ideals dels obrers:la seva independència, la seva llibertat i la seva igualtat - i conse-qüentment, mantenen una sèrie d'institucions del sistema capitalista:el principi de la compulsió estatalista, propietat privada dels mitjansi instruments de la producció, la burocràcia, i altres més, d'acord alsobjectius de cada programa particular d'algun partit.

En principi, els anarquistes han estat sempre enemics de talsprogrames, considerant que la construcció de sistemes transitorisque mantinguin els principis de l'explotació i de la coacció de lesmasses porten, necessàriament, a l'augment de l'esclavitud.

En lloc d'establir programes polítics mínims, els anarquistes handefensat sempre la idea d'una Revolució Social immediata, que privia la classe capitalista dels seus privilegis econòmics i socials, i quedipositi en mans dels treballadors els mitjans i instruments de pro-ducció i totes les funcions de la vida econòmica i social.

Fins ara, han estat els anarquistes els qui han sostingut aquestaposició.

La idea del període de transició, segons el qual la Revolució noha de portar al comunisme, sinó a un sistema que retingui elementsdel vell règim, és antisocial en essència. Amenaça amb resultar enun reforç i desenvolupament d'aquests elements a les seves dimen-sions prèvies, i a fer córrer els esdeveniments a la inversa.

25

Un exemple flagrant d'això, és el règim anomenat "dictadura delproletariat", establert pels bolxevics a Rússia.

Segons ells, aquest hagués de ser un pas transitori cap al comu-nisme total. En la realitat, aquest règim ha resultat ser una restau-ració de la societat classista, en la base de la qual es troben, comabans, els obrers i els camperols.

El centre de gravetat en la construcció de la societat comunistano consisteix en la possibilitat d'assegurar a cada individu una il·li-mitada llibertat per satisfer les seves necessitats des del primer diade la revolució (llibertat aquesta aquí presa en el sentit burgès delterme, que vol dir més aviat el llibertinatge individual per fer i desfersense consideració cap la resta, i fins i tot, oprimint-los i explotant-los; recordem que per als anarquistes la llibertat no és un fenomenindividual, sinó col·lectiu, social, definit com una situació de cosesque garanteixi el desenvolupament òptim de la meva Humanitat enuna societat donada. Per tant, afirmem com Bakunin "La llibertat dunaltre no és un límit per a la meva pròpia, sinó que la perllonga fins al'infinit". Ed.); però consisteix en la conquesta de la base social d'a-questa societat, i estableix el principi de les relacions igualitàriesentre individus. Com a qüestió d'abundància, les majors o menorsavantatges, no estan donades al nivell de principis, sinó de problematècnic.

El principi fonamental des del qual la nova societat s'erigirà isobre el qual descansarà, i el qual no ha de ser restringit de cap ma-nera, és la igualtat de relacions, de la llibertat i independència delstreballadors. Aquest principi representa la demanda fonamental deles masses, pel qual brolla la Revolució Social.

Ja sigui que la Revolució Social acabi en la derrota dels treballa-dors, cas en el qual hem de preparar-nos novament per a la lluita,per a una nova ofensiva en contra del sistema capitalista; o siguique porti a la victòria dels treballadors, i en tal cas, havent capturatels mitjans que permeten l'autogestió: la terra, la producció i les fun-cions socials, els treballadors començaran la construcció d'una so-cietat lliure.

Això caracteritza l'inici de la construcció d'una societat comunistala qual, una vegada començada, segueix el curs del seu desenvo-lupament sense interrupcions, enfortint-se i perfeccionant-se contí-nuament.

En aquest sentit, la presa de les funcions productives i socialspels treballadors, traçaran la línia de demarcació exacta entre l'era

26

estatalista i no-estatalista. Si desitja ser portaveu de les masses en lluita, la bandera de tota

una era de Revolució Social, l'anarquisme no ha d'assimilar al seuprograma rastres del vell ordre, les tendències oportunistes de sis-temes de transició i períodes, ni ocultar els seus principis fonamen-tals, sinó per contra, aplicar-los i desenvolupar-los fins al màxim.

8.- ANARQUISME I SINDICALISME

Considerem la tendència a oposar al comunisme llibertari el sin-dicalisme i viceversa, com a artificial, i exempta de tot fonament isignificat. Les idees de l'Anarquisme i del Sindicalisme, pertanyen ados plànols diferents. Considerant al comunisme, és a dir, una so-cietat de treballadors lliures, és la meta de la lluita anarquista - elsindicalisme, això és el moviment dels treballadors revolucionarisen les seves ocupacions, és només una de les formes de la lluita declasses revolucionàries. En unir als obrers sobre la base de la pro-ducció, el sindicalisme revolucionari, com tots els grups basats enl'ofici, no té una teoria determinant, ni una concepció de món quecontesti totes les complicades qüestions polítiques i socials de la re-alitat contemporània. Sempre reflecteix les ideologies de diversosgrups polítics, notablement d'aquells que treballen més intensamentaquesta àrea.

La nostra actitud cap al sindicalisme revolucionari deriva del ques'ha dit. Sense tractar aquí de resoldre per endavant la qüestió delrol dels sindicats revolucionaris després de la revolució, si seran elsorganitzadors de la nova producció, o si deixaran aquest rol als so-viets (consells) obrers o als comitès de fàbriques- pensem que elsanarquistes prenen part del sindicalisme revolucionari com una mésde les formes del moviment revolucionari de treballadors.

En tot cas, la qüestió plantejada avui dia no és si els anarquisteshan o no de participar en el sindicalisme revolucionari, sinó que comi per a quina fi és que prenen part en ell.

Considerem al període plantejat fins avui en dia (Ed. 1928), enel qual els anarquistes entraven en el moviment sindical com a indi-vidus i propagandistes, com un període de relacions artesanals capa un moviment de treballadors professionals.

L'Anarcosindicalisme, tractant d'inserir forçosament les idees lli-bertàries en l'ala esquerrana del moviment sindicalista revolucionaricom una forma de crear sindicats a l'estil anarquista, representa un

27

pas endavant, però, com a tal, no passa del mètode empíric, ja quel'anarcosindicalisme no entrellaça necessàriament l'"anarquització"del moviment sindicalista amb el dels anarquistes organitzats perfora d'aquest. Perquè és només sobre aquesta base, amb tal enllaç,que el sindicalisme revolucionari pot ser "anarquitzat" i previngut decaure en l'oportunisme i en el reformisme.

Entenent al sindicalisme només com un cos professional d'obrerssense una teoria política i social coherent, i conseqüentment, sentincapaç de resoldre la qüestió social per si mateix, considerem queles tasques dels anarquistes en les files d'aquest moviment consis-teixen en el desenvolupament de les teories llibertàries, i d'inclinar-la en una direcció llibertària, a fi de transformar-lo en un arma activaen la Revolució Social. És necessari recordar que si el sindicalismeno troba en la teoria anarquista un suport en el moment oportú, esconvertirà, ens agradi o no, a la ideologia d'algun partit polític-esta-talista.

La tasca dels anarquistes a les files del moviment de treballadorsrevolucionaris pot només ser complerta en condicions tals que elseu treball es vegi íntimament lligat i associat amb l'activitat de l'or-ganització anarquista fora del sindicat. En altres paraules, hem d'in-gressar al moviment sindical revolucionari com una forçaorganitzada, responsable de complir el seu treball en el sindicat da-vant l'organització general dels anarquistes, i orientada per aquestaúltima.

Sense restringir-nos a la creació de sindicats anarquistes, hemde buscar exercir la nostra influència teòrica en tots els sindicats,en totes les seves formes (els IWW, les TU russes). Només podemaconseguir aquesta finalitat treballant en grups anarquistes rigoro-sament organitzats; però mai en petits grups empírics, sense lligamorganitzatiu ni acord teòric entre ells.

Els grups anarquistes a les companyies, fàbriques i tallers, pre-ocupats en la creació de sindicats (unions) anarquistes, portant lalluita als sindicats revolucionaris pel domini de les idees llibertàriessobre el sindicalisme, grups organitzats en la seva acció per una or-ganització general d'anarquistes: aquestes són les maneres i mitjansde l'actitud anarquista enfront del sindicalisme.

28

SECCIÓ CONSTRUCTIVA

EL PROBLEMA DEL PRIMER DIA DE LAREVOLUCIÓ SOCIAL

L'objectiu fonamental del món del treball en lluita, és la fundació,per mitjà de la revolució, d'una societat comunista lliure i igualitàriafundada en el principi de "de cadascú segons les seves capacitats ia cadascú segons les seves necessitats".

De qualsevol manera, aquesta societat no arribarà per si sola,només pel poder de la insurrecció social. La seva realització, resul-tarà d'un procés social revolucionari, més o menys estès, orientatper les forces organitzades del treball victoriós en una determinadavia.

És la nostra tasca la d'indicar aquesta via des d'ara, i formularels problemes positius, concrets que enfrontaran els treballadors desdel primer dia de la Revolució Social, el resultat de la qual dependràde la seva correcta solució.

És evident que la construcció de la nova societat només seràpossible després de la victòria dels treballadors sobre el sistema ca-pitalista burgès i els seus representants. És impossible el començarla construcció de la nova economia i de les noves relacions socialsmentre el poder de l'Estat, en defensa del règim d'esclavitud, no hagiestat aixafat, mentre els obrers i camperols no hagin parat, tenintcom a objecte a la Revolució Social, l'economia agrícola i industrial.

Conseqüentment, la primera tasca revolucionària és arrasar ambl'edifici estatalista de la societat capitalista, l'expropiar a la burgesiai, en general, a tots els elements privilegiats pel poder, i establir percomplet la voluntat dels treballadors alçats, com és expressat en elsprincipis fonamentals de la Revolució Social. Aquest aspecte des-tructiu i agressiu de la revolució només pot servir per aplanar el camía les tasques positives, que són el sentit i essència de la RevolucióSocial.

Aquestes tasques són les següents:

1. La solució, en un sentit comunista llibertari, del problema dela producció industrial del país. 2. Similar solució al problema agrari. 3. La solució del problema del consum.

29

PRODUCCIÓ:

Tenint en compte el fet que la indústria del país és resultat delsesforços d'innombrables generacions d'obrers, i que les diversesbranques de la indústria estan íntimament lligades, considerem atota la producció com un únic taller de productors, pertanyent percomplet a tots els obrers i a cap en particular.

El mecanisme productiu del país és global i pertany al conjunt dela classe obrera. Aquesta tesi determina el caràcter i les formes dela nova producció. Sempre serà global, comú en el sentit que elsproductes produïts pels treballadors pertanyeran a tots. Aquests pro-ductes, siguin de la categoria que siguin, aniran al fons general deprovisions per als treballadors, on cadascú que participi en la pro-ducció rebrà el que necessiti, en bases igualitàries per a tots.

El nou sistema de producció suplantarà per complet a la buro-cràcia i a l'explotació en totes les seves formes i establirà en el seulloc el principi de la cooperació fraternal i de la solidaritat obrera.

La classe mitjana, que en la societat capitalista exerceix funcionsintermèdies -comerç, etc.- així com la burgesia, han de prendre parten la nova manera de producció sota les mateixes condicions quetots els altres treballadors. Si no, aquestes classes es situaran perfora de la societat de treballadors.

No hi haurà caps, ni empresaris, propietaris o propietaris estatals(com en el cas de l'Estat bolxevic avui dia). En la nova producció,l'administració passarà a organismes especialment creats pelsobrers: soviets obrers, comitès de fàbrica, o administracions obreresdel treball i empreses. Aquests òrgans, entrellaçats al nivell de la co-muna, districte, finalment ho estaran al nivell de l'administració ge-neral i federal de la producció. Construïdes per les masses i sempresota el seu control i influència, tots aquests òrgans constantment re-novats, realitzaran la idea de l'autogestió, de l'autèntica autogestió,per les masses del poble.

La producció unificada, en la qual els mitjans i els productes per-tanyeran a tots, havent reemplaçat a la burocràcia pel principi de lacooperació fraternal i havent establert els drets iguals per totsaquells que treballen, la producció administrada pels òrgans del con-trol obrer, triat per les masses, tal és el primer pas pràctic en el camíde la realització del comunisme llibertari.

30

CONSUM:

Aquest problema apareixerà durant la Revolució de dues mane-res:

1. En el principi de la recerca de productes per al consum. 2. El principi de la seva distribució.

Pel que concerneix la distribució de béns per al consum, la solu-ció dependrà sobretot de la quantitat de productes disponibles i enel principi d'acord sobre els objectius.

La Revolució Social que busca en si mateixa la reconstrucció detot l'ordre social, pren al seu càrrec, també, l'obligació de satisfer lesnecessitats vitals de tots. L'única excepció a això, és el grup delsno-treballadors -aquells que refusin a prendre part en la nova pro-ducció per raons contrarevolucionàries. Però en general, amb ex-cepció d'aquesta última categoria de gent, la satisfacció de lesnecessitats de tot aquell a l'àrea de la Revolució, és assegurada perla reserva general de productes de consum. En el cas dels béns in-suficients, seran dividits segons el principi de la major urgència, ésa dir, primer als nens, invàlids i famílies treballadores.

Un problema de lluny més difícil, és el d'organitzar la produccióen si.

Sens dubte, des del primer dia de la Revolució, les granges noproduiran tots els productes vitals per a la vida de la població. Al ma-teix temps, els camperols tenen una abundància de la qual la ciutatmanca.

Els comunistes llibertaris no tenen dubtes sobre les relacions mu-tualistes que existeixen entre els treballadors de la ciutat i els delcamp. Creuen que la Revolució Social només pot ser realitzada pelsesforços comuns dels obrers i dels camperols. En conseqüència, lasolució al problema del consum en la revolució pot només ser pos-sible pels mitjans d'una estreta col·laboració revolucionària entreaquestes dues categories de treballadors.

Per establir aquesta col·laboració, la classe obrera urbana, ha-vent pres la producció, ha de suplir immediatament les necessitatsvitals del camp i apuntar a la fabricació dels productes d'ús quotidià,els mitjans i implements per a l'agricultura col·lectiva. La mesura dela solidaritat dels obrers manifestada cap a les necessitats dels cam-perols, provocaran en ells, a canvi, el mateix gest, el de proveir delproducte de la seva labor col·lectiva a la ciutat. Les cooperatives

31

d'obrers i de camperols seran els òrgans primaris que asseguraranal camp i a la ciutat els requeriments en menjar i en materials eco-nòmics. Després, responsables de funcions més importants i per-manents, per suplir tot quant sigui necessari per garantir idesenvolupar la vida econòmica i social dels obrers i camperols;aquestes cooperatives seran transformades en organismes perma-nents per a la provisió del camp i de la ciutat.

Tal solució al problema de la provisió, permet al proletariat crearun estoc permanent de provisions, el qual tingui un efecte favorablei decisiu en el resultat de tota la nova producció.

LA TERRA:

En la solució de la qüestió agrària, veiem el principi revolucionarii les forces creatives en els camperols treballadors que no explotenla labor d'altres -i en el proletariat assalariat del camp. La seva tascaserà el complir amb la redistribució de la terra en ordre d'establir elseu ús i explotació sobre la base de principis comunistes.

Com amb la indústria, la terra, explotada i conreada per genera-cions successives de pagesos, és producte del seu esforç comú.També pertany a tots els treballadors i a cap en particular. I en lamesura en què sigui inalienable i propietat comuna dels pagesos,la terra no podrà ser comprada ni venuda, ni arrendada: no podrà,llavors, servir com a mitjà d'explotació del treball aliè.

La terra és com una espècie de taller comunal i popular, on lagent comuna produeix els mitjans dels quals viu. Però és de laclasse de tallers en els quals cada treballador (camperol), a causade certes circumstàncies històriques, s'ha acostumat a treballarnomés, de forma independent dels altres productors. Al seu torn, elmètode de treball col·lectiu en la indústria és essencial i és l'únicpossible en els nostres temps. La majoria dels camperols conreenla terra pel seu propi compte. Conseqüentment, quan la terra i elsmitjans per a la seva explotació siguin presos pels camperols, sensepossibilitat de vendre'ls o arrendar-los, la qüestió sobre les formesde la seva utilització i dels mètodes de la seva explotació (comunalo familiar) no trobarà immediatament una solució completa i defini-tiva, com en el cas del sector industrial. Inicialment tots dos mètodesseran probablement usats.

Seran els camperols revolucionaris els qui estableixin els termesdefinitius sobre l'explotació i utilització de la terra. No és possible

32

cap classe de pressió externa sobre aquesta qüestió. No obstant això, com considerem que només la societat comu-

nista , en el nom de la qual, després de tot, la Revolució Social seràfeta, allibera als treballadors de la seva posició d'esclavitud i explo-tació i els dóna la completa llibertat i igualtat; com els camperolsconstitueixen la vasta majoria de la població (gairebé un 85% a Rús-sia en el període en discussió) i conseqüentment el règim agrari queestableixin serà el factor decisiu en el destí de la Revolució; i com,finalment, una economia privada en l'agricultura porta, com en elcas de la indústria privada, al comerç, acumulació, propietat privadai a la restauració del capitalisme -el nostre deure serà fer tot el quesigui necessari, des d'ara, per facilitar la solució de la qüestió agràriaen una forma col·lectiva.

A aquest fi hem de, des d'ara, comprometre'ns en enèrgica pro-paganda en favor de l'economia agrària col·lectiva entre els campe-rols.

La fundació d'una unió llibertària de camperols, específicament,facilitarà considerablement tal tasca.

Pel que fa a aquest aspecte, el progrés tècnic serà d'enorme im-portància, facilitant l'evolució de l'agricultura i també la realitzaciódel comunisme a les ciutats sobretot a la indústria. Si, en les sevesrelacions amb els camperols, els treballadors industrials actuen, noindividualment o en grups separats, sinó com una immensa col·lec-tivitat comunista abraçant totes les branques de la indústria; si, enaddició, tenen en ment les necessitats vitals del camp i si al mateixtemps supleixen a cada vila de les coses d'ús quotidià, eines i mà-quines per a l'explotació col·lectiva de la terra, això empenyerà alscamperols cap al comunisme.

LA DEFENSA DE LA REVOLUCIÓ:

La qüestió sobre la defensa de la Revolució, també es vincula alproblema del "primer dia". Bàsicament, el millor mitjà per defensarla revolució, és la feliç solució als seus problemes positius: produc-ció, consum i terra. Una vegada que aquests problemes han estatcorrectament resolts, cap contrarevolucionari serà capaç d'alterar odesequilibrar la societat lliure dels treballadors. No obstant això, elstreballadors hauran de sostenir una severa lluita en contra dels ene-mics de la Revolució, amb vista al manteniment de la seva existèn-cia concreta.

33

La Revolució Social, la qual amenaça els privilegis i la mateixaexistència de les classes no-treballadores de la societat, provocaràinevitablement una desesperada resistència de part d'aquestes clas-ses, que prendrà la forma d'una cruenta guerra civil.

Com ens va demostrar l'experiència russa, tal guerra civil no seràassumpte d'uns quants mesos, sinó de molts anys.

Malgrat l'alegria del primer pas dels treballadors al començamentde la revolució, les classes dominants retindran una enorme capa-citat de resistir per un llarg temps. Per molts anys llançaran ofensi-ves en contra de la revolució, tractant de reconquerir el poder i elsprivilegis dels quals hauran estat privats.

Un gran exèrcit, tècniques militars i estratègies, capital -tot seràllançat en contra dels treballadors victoriosos.

Amb la idea de preservar les conquestes de la revolució, elsobrers crearan òrgans per a la seva defensa, per oposar l'ofensivareaccionària amb una força de combat corresponent a la magnitudde la tasca. En els primers dies de la revolució, aquestes forces decombat estaran formades per tots els obrers i camperols en armes.Però aquesta força armada espontània, només serà valuosa durantels primers dies, abans que la guerra civil arribi al seu punt àlgid ique els dos partits en pugna formin organitzacions militars regular-ment constituïdes.

En la Revolució Social, el moment més crític no és la supressióde l'Autoritat, sinó el que segueix, és a dir, quan les forces del règimderrotat llancin una ofensiva general en contra dels treballadors, iquan la qüestió és salvaguardar les conquestes sota atac.

El mateix caràcter d'aquesta ofensiva, tal com la tècnica i des-envolupament de la guerra civil, obligaran als treballadors a creardeterminats contingents militars revolucionaris. L'essència i els prin-cipis fonamentals d'aquestes formacions han de ser decidits per en-davant. Negant els mètodes estatalistes i autoritaris de govern,també neguem el mètode estatalista d'organitzar les forces militarsdels obrers, en altres paraules, el principi d'un exèrcit estatalistabasat en el servei militar obligatori. Consistentment amb les posi-cions fonamentals del comunisme llibertari, el principi del servei vo-luntari ha de ser la base de les formacions militars dels obrers. Elsdestacaments de partisans insurgents, obrers i camperols, que vanportar l'acció militar a la Revolució Russa, poden ser citats com aexemples de tals formacions.

De qualsevol manera, "servei voluntari" i l'acció dels partisans,

34

no han de ser compresos en l'estret sentit del terme, això vol dir unalluita de destacaments obrers i camperols en contra de l'enemiclocal, sense coordinació a un pla general d'operació i cadascú ac-tuant segons la seva pròpia responsabilitat, al seu propi risc. Les ac-cions i tàctiques dels partisans en el període del seu completdesenvolupament han de ser guiades per una estratègia revolucio-nària comuna.

Com en totes les guerres, la guerra civil no pot ser empresa pelstreballadors amb èxit tret que apliquin els dos principis fonamentalsde tota acció militar: unitat en el pla d'operacions i unitat del coman-dament comú. El moment més crític de la Revolució vindrà quan laburgesia marxi en contra de la revolució com a força organitzada.Aquest moment crític obliga als treballadors a adoptar aquests prin-cipis de l'estratègia militar.

De tal manera, en vista de les necessitats imposades per l'estra-tègia militar, a més de l'estratègia de la contrarevolució, les forcesarmades de la revolució han d'estar inevitablement basades en unexèrcit general revolucionari amb un comandament comú i amb unpla d'operacions. Els següents principis formen la base d'aquestexèrcit:

a. El caràcter de classe d'aquest exèrcit. b. Servei voluntari (tota coerció serà completament exclosa

del treball de defensar la revolució). c. Disciplina revolucionària lliure (acte-disciplina) (el servei vo-

luntari i l'acte-disciplina revolucionària són perfectament compa-tibles, i donen a l'exèrcit revolucionari una major moral que al'exèrcit de l'Estat).

d. Total submissió de l'exèrcit revolucionari a les masses d'o-brers i camperols representats en les organitzacions comunesd'obrers i camperols en tot el país, establertes per les massesen els sectors de control de la vida econòmica i social.

En altres paraules, l'òrgan de defensa de la revolució, responsa-ble de combatre la contrarevolució, en els majors fronts militars aixícom en els fronts interns (complots de la burgesia, preparacions pera l'acció contrarevolucionària), estarà enterament sota la jurisdiccióde les organitzacions productives d'obrers i camperols, a les qualsse sotmetrà, i de les quals rebrà la seva direcció política.

35

Nota: mentre ha de ser conduït conforme els principis definitsdel comunisme llibertari, l'exèrcit en si no ha de ser considerat comun assumpte de principi. No és més que la conseqüència de l'estra-tègia militar en la revolució, una mesura estratègica a la qual els tre-balladors es veuen fatalment forçats pel mateix procés de la guerracivil. Però aquesta mesura ha d'atreure la nostra atenció des de ja.Ha de ser acuradament estudiada amb vista a evitar qualsevol re-trocés irreparable en el procés de defensar i protegir la revolució, jaque els retrocessos en la guerra civil poden resultar desastrosos peral resultat de tota la Revolució Social.

36

SECCIÓ ORGANITZACIONAL

ELS PRINCIPIS DE L'ORGANITZACIÓ ANARQUISTA

Les posicions generals, constructives expressades més amuntconstitueixen la plataforma organitzativa de les forces revolucionà-ries de l'anarquisme.

Aquesta plataforma, que conté una orientació tàctica i teòrica de-finida, apareix com el mínim a la qual cosa és necessari i urgent con-vocar a tots els militants del moviment anarquista organitzat.

La seva tasca és agrupar al voltant de si a tots els elements sa-ludables del moviment anarquista en una organització general, ac-tiva, i d'agitació en una base permanent: La Unió Generald'Anarquistes. Les forces de tots els militants anarquistes han d'estarorientades cap a la creació d'aquesta organització.

Els principis fonamentals de l'organització de la Unió General d'A-narquistes han de ser com segueix:

1. Unitat Teòrica:La teoria representa la força que dirigeix les activitats de les per-

sones i de les organitzacions al llarg d'un camí definit cap a una de-terminada finalitat. Naturalment, ha de ser comú a totes les personesi organitzacions adherents a la Unió General, tant en el general comen els seus detalls, han d'estar en perfecte acord amb els principisteòrics professats per la Unió.

2. Unitat Tàctica o Mètode d'Acció Col·lectiu:De la mateixa manera, els mètodes tàctics empleats per mem-

bres separats i per les organitzacions en la Unió han de ser unitaris,això és, estar en rigorós acord tant entre si com amb les teories itàctiques generals de la Unió. Una línia tàctica comuna en el movi-ment és de decisiva importància per a l'existència de l'organitzaciói per al moviment tot: remou els desastrosos efectes de moltes tàc-tiques contradictòries, concentra totes les forces del moviment, elsdóna una direcció comuna portant a l'objectiu fixat.

3. Responsabilitat Col·lectiva:La pràctica d'actuar sota l'única responsabilitat individual ha de

ser decisivament condemnada i rebutjada en les files del moviment37

anarquista. Les àrees de la vida revolucionària, social i política, són,sobretot, profundament col·lectives per naturalesa. L'activitat socialrevolucionària en aquestes àrees no pot estar basada en la respon-sabilitat personal dels militants individuals. L'òrgan executiu del mo-viment anarquista general, la Unió Anarquista, prenent una líniaferma en contra de la tàctica de l'individualisme irresponsable, intro-dueix en les seves files el principi de la responsabilitat col·lectiva:La Unió sencera serà responsable de l'activitat política i revolucio-nària de cadascun dels seus membres; de la mateixa manera, cadamembre serà responsable de l'activitat política i revolucionària de laUnió com un tot.

4. Federalisme: L'Anarquisme sempre ha negat l'organització centralitzada, tant

a l'àrea de la vida social de les masses com en l'acció política. Elsistema centralitzat descansa en la disminució de l'esperit crític, ini-ciativa i independència de cada individu i en la submissió cega deles masses al "centre". Les conseqüències naturals i inevitables d'a-quest sistema són l'esclavitud i la mecanització de la vida social i dela vida de l'organització.

En contra del centralisme, l'anarquisme ha professat sempre idefensat el principi del federalisme, que reconcilia la independènciai iniciativa dels individus i l'organització amb el servei a la causa co-muna.

Al reconciliar la idea de la independència i de l'alt grau de dretsde cada individu amb el servei a les necessitats socials i als seusrequeriments, el federalisme obre les portes a cada manifestació sa-ludable de les facultats de tot individu. Però amb freqüència el prin-cipi federatiu s'ha deformat en les files anarquistes: ha estatreiteradament entès com el dret, per sobretot, a manifestar el "ego"individual, sense l'obligació als deures dels quals requereix l'orga-nització.

Aquesta falsa interpretació, ha desorganitzat al nostre movimenten el passat. És temps de posar-li fi de manera irreversible i ferma.Federació significa el lliure acord dels individus i organitzacions pertreballar col·lectivament cap a un objectiu comú.

De qualsevol manera, tal acord, així com la unió federativa ba-sada en ell, només es transformaran en realitat, més que en ficció oil·lusió, només amb la condició sine qua non de que tots els partici-pants en l'acord i en la Unió realitzin de ple els deures contrets, i

38

conforme a les decisions comunes. En un projecte social, sense im-portar quant vasta sigui la base federalista en la qual està cons-truïda, no pot haver-hi decisions sense ser executades. Això ésencara menys admissible en una organització anarquista, la qualexclusivament pren per a si obligacions cap als treballadors i la sevaRevolució Social. Conseqüentment, el tipus federatiu d'organitzacióanarquista, alhora que reconeix el dret de cada membre a la inde-pendència, llibertat d'opinió, llibertat individual i a la iniciativa, reque-reix que cada membre prengui per a si deures organitzacionalsfixats, i demanda de l'execució de les decisions comunes.

Només sota aquesta condició és quan el principi federatiu trobavida, i l'organització anarquista funciona correctament, i es dirigeixcap a l'objectiu definit.

La idea de la Unió General d'Anarquistes exposa el problema dela coordinació i de la concurrència de les activitats de totes les forcesdel moviment anarquista.

Cada organització adherida a la unió representa una cèl·lula vitalde l'organisme comú. Tota cèl·lula ha de tenir el seu secretari, exe-cutant i guiant teòricament el treball polític i tècnic de l'organització.

Amb vista a la coordinació de les activitats de totes les organit-zacions adherents a la Unió, serà creat un òrgan especial: el comitèexecutiu de la Unió. El comitè tindrà al seu càrrec les següents fun-cions: l'execució de les decisions preses per la Unió que se'ls hagiconfiat; l'orientació teòrica i organitzacional de les activitats delsgrups aïllats de forma consistent amb les posicions teòriques i ambla línia tàctica general de la Unió; el manteniment dels llaços de tre-ball i organitzatius entre les organitzacions a la Unió i les altres or-ganitzacions.

Els drets, responsabilitats i tasques pràctiques del comitè exe-cutiu, estan fixades pel Congrés de la Unió.

La Unió General d'Anarquistes té un objectiu concret i determinat.En nom del triomf de la Revolució Social deu per sobretot atreure iabsorbir els elements més revolucionaris i fortament crítics entre elsobrers i els camperols.

Exaltant la Revolució Social i, conseqüentment, sent una orga-nització anti-autoritària que aspira a l'abolició de la societat de clas-ses, la Unió General d'Anarquistes està formada de dues classesfonamentals de la societat: els obrers i els camperols. Per això posaigual èmfasi en la labor de l'emancipació d'aquestes dues classes.

Pel que fa als gremis de treballadors i a les organitzacions revo-

39

lucionàries a les ciutats, la Unió General d'Anarquistes ha de dedicartots els seus esforços a convertir-se en el seu pioner i en la sevaguia teòrica.

Adopta les mateixes tasques pel que fa a les masses de campe-rols explotats. Com a base jugant el mateix rol que amb les asso-ciacions obreres revolucionàries, La Unió aspira a concretar unaxarxa d'organitzacions econòmiques revolucionàries dels camperols,i més encara, una unió específica de camperols, fundada en princi-pis anti-autoritaris.

Nascuda del cor de les masses laborioses, la Unió General hade prendre part en totes les manifestacions de la seva vida, portant-los en totes les ocasions l'esperit de l'organització, la perseverança,l'acció i l'ofensiva.

Només d'aquesta manera pot complir amb les seves tasques,amb la seva missió teòrica i històrica en la Revolució Social del Tre-ball, i convertir-se en l'avantguarda organitzada del seu procésemancipatori.

Nestor Makhno, Ida Mett, Piotr Arshinov,Valevsky, Linsky.

1926.

40

Suplement a la Plataforma Or-ganitzativa

(Preguntes i Respostes)2 de novembre de 1926

Grup d'Anarquistes Russos a l'Estranger(Comitè Editorial de Dielo Truda)

traduïda a partir de la versió en castellà realitzada per

José Antonio Gutiérrez Danton.

41

Com era d'esperar, la Plataforma Organitzativa per a una UnióGeneral d'Anarquistes ha despertat un viu interès entre els molts mi-litants del moviment llibertari rus. Mentre alguns subscriuen de plela idea general i les tesis fonamentals de la "Plataforma", uns altreselaboren crítiques i expressen desconfiança sobre algunes de lesseves tesis.

Saludem igualment a la recepció positiva de la Plataforma comles crítiques sinceres a ella. Perquè, en l'esforç de crear un pro-grama anarquista complet, així com una organització anarquistatotal, la crítica honesta, seriosa i substancial, és tan important comles iniciatives creadores positives.

Les preguntes que reproduïm a continuació, emanen precisa-ment d'aquesta classe de critiques serioses i necessàries, i és ambcerta satisfacció que els donem la benvinguda. En fer-nos-les arri-bar, la seva autora [1] -una militant que s'ha mantingut per bastantsanys, ben respectada en el nostre moviment- adjunta una carta enquè diu:

"Òbviament, la Plataforma Organitzativa està dissenyada per serdiscutida per tots els anarquistes. Abans de formular qualsevol opi-nió definitiva sobre aquesta 'Plataforma' i, potser, abans de fer es-ment a ella en la premsa, voldria que fossin explicats certs aspectesque estan insuficientment explicitats en ella. Podria ben ser el cas,que altres lectors trobin en la 'Plataforma' un considerable grau deprecisió, i que certes objeccions no es basin més que en malente-sos. És per aquesta raó que voldria fer una sèrie de preguntes avostès primer de tot. És molt important que vostès responguin demanera clara, doncs seran les seves respostes les que donin un en-teniment de l'esperit general de la 'Plataforma'. Potser vegin la ne-cessitat de respondre en la seva revista."

En acabar la seva carta, la companya agrega que desitja evitarla controvèrsia en les columnes de la revista Dielo Truda. És peraixò que ella cerca, sobretot, la clarificació de certs punts essencialsde la Plataforma. Aquesta classe d'aproximació és bastant justa. Ésmassa fàcil llançar-se a la polèmica amb la finalitat d'oposar-se auna visió amb la qual es creu estar en desacord. És encara més fàcilpreocupar-se solament de polemitzar, sense molestar-se a elaborarcap suggeriment positiu com a alternativa, en lloc de la visió criti-cada. El que és infinitament més difícil, és analitzar apropiadamentla nova proposta, per comprendre-la, a fi d'arribar a una opinió ben

42

fundada sobre ella. És exactament aquesta última i més difícil opció,la triada per l'autora de les preguntes.

Aquí estan les preguntes:

1.El punt central de la Plataforma, és agrupar a la majoria delsmilitants del moviment anarquista, sobre la base d'una tàctica i unalínia política comuna: la formació d'una Unió General. Ja que vostèssón federalistes, aparentment tenen en ment una Unió que agrupi agrups autònoms. Ara bé, vostès també tenen en ment l'existènciad'un Comitè Executiu que es farà càrrec de la "conducta ideològicai orgànica en l'activitat dels grups aïllats". Aquest tipus d'organitzacióes troba en tots els partits, però és possible només si un accepta elprincipi de majoria. En la seva organització, cada grup serà lliure deprescriure les seves pròpies tàctiques i establir la seva pròpia posiciódavant cada assumpte donat? Si la resposta és afirmativa, llavorsla seva unitat serà de caràcter purament moral (com ha estat, i en-cara és el cas, en el moviment anarquista). Si, d'altra banda, vostèsbusquen unitat organitzativa, aquesta unitat, per necessitat, serà co-ercitiva. I després, si vostès accepten el principi de majoria en laseva organització, sobre quines bases ho poden repudiar en el pro-cés de construcció social? Seria desitjable que en el futur aclareixinels seus conceptes de vincle federatiu, del rol dels Congressos i delprincipi de majoria.

2.Parlant del "règim lliure dels soviets", quines funcions creuenvostès que aquests soviets haurien de realitzar, a fi de convertir-seen "els primers passos en direcció a una activitat constructiva no-estatal"? Quines serien les seves tasques? Serien les seves deci-sions obligatòries?

3.La Plataforma diu, "els anarquistes han de guiar els esdeveni-ments des d'un punt de vista teòric". Aquesta posició no està sufi-cientment clara. Significa simplement que els anarquistes faran elmàxim perquè les organitzacions que construiran el nou ordre (sin-dicats, organitzacions locals, cooperatives, etc.) estiguin imbuïdesd'idees llibertàries? O significa que els mateixos anarquistes pren-guin a càrrec aquesta construcció? De ser l'últim cas, com difeririaaquest estat de coses d'una "dictadura de partit"? És molt importantaclarir aquest assumpte. Especialment, perquè les mateixes pre-

43

guntes apareixen respecte al rol dels anarquistes en els sindicats.Què significa l'expressió: entrar als sindicats de manera organit-zada? Significa merament que els camarades que treballen en elssindicats hagin d'arribar a un cert acord per establir una línia polí-tica? O significa que el Comitè Executiu anarquista prescriurà la tàc-tica del moviment obrer, determinarà les vagues, mobilitzacions, etc.,i que aquells anarquistes actius en els sindicats intentaran assumirposicions de lideratge i, fent ús de la seva autoritat, forçaran aques-tes decisions entre els membres comuns del sindicat? L'esment quees fa en la "Plataforma", que l'activitat dels grups anarquistes actiusen els cercles sindicals sigui guiada per una organització generalanarquista, aixeca tota classe de suspicàcies referent a això.

4.En la secció sobre la defensa de la revolució, es declara quel'exèrcit ha d'estar subordinat a les organitzacions obreres i campe-roles en tot el territori, sostinguts per les masses en posicions quevetllin per la vida econòmica i social del país. En llenguatge quotidià,això es diu "autoritat civil" dels electes. Què significa això per vos-tès? Resulta obvi que una organització que de fet dirigeix el conjuntde la vida, i que pot comandar a un exèrcit no és altra que un poderestatal. Aquest punt és tan important, que els autors de la "Plata-forma" tenen el deure estendre's en ell. Si es tractés d'una "formatransicional", com és que la plataforma rebutja la idea d'un "períodede transició"? I si es tractés d'una forma definitiva, què tindria la "pla-taforma" d'anarquista?

5.Queden alguns interrogants que, si bé no són tractats en la"Plataforma", no obstant això, juguen un important paper en els des-acords entre companys. Deixin-me citar algunes d'aquestes interro-gants:Suposem que una regió es trobés efectivament sota lainfluència dels anarquistes. Quina seria la seva actitud cap als altrespartits? Contemplen, els autors de la Plataforma, la possibilitat d'u-sar la violència en contra d'un enemic que no té recurs d'armes? O,sent conseqüents amb les idees anarquistes, proclamen la indisso-luble llibertat d'expressió, de premsa, d'organització, etc., per a tots?(Fa alguns anys, semblant pregunta hauria semblat fora de lloc. Peròen el present, certes posicions de les quals estic al corrent, m'impe-deixen estar segura de la resposta).

I parlant en general, és acceptable que les decisions pròpies si-guin implementades per la força? Els autors de la "Plataforma", con-

44

templen l'exercici del poder, encara que sigui per un instant?Siguin quines siguin les respostes del grup a aquestes interro-

gants, no puc callar sobre cap idea en la "Plataforma" que estiguiobertament en contradicció amb el comunisme anarquista que pro-fessa.Vostès especulen que una vegada que el sistema de treballassalariat i l'explotació siguin abolits, quedaran, no obstant això unscerts elements no-obrers, i a aquests els exclouen de la fraternalunió col·lectiva dels treballadors: no tindran credencials per compar-tir el producte comú. Ara bé, sempre va ser un dels principis fona-mentals de l'anarquisme "A cadascú segons les seves necessitats":i va ser aquest principi el que l'anarquisme sempre va contemplarcom la millor garantia de la solidaritat social. Quan s'enfrontaven ala pregunta: "Què faran amb els ociosos?", sempre es va contestar:"Millor és alimentar a uns quants ociosos a canvi de res, que intro-duir, solament perquè aquests existeixen, algun principi fals i nociuen la vida social".

Ara vostès creen, per raons polítiques, una sort de categoria d'o-ciosos, i per vies repressives, els farien morir de gana. Però a partdels aspectes morals, s'han detingut a considerar al fet que ens por-taria tot això? En el cas d'aquells que no treballen, haurem d'establirsobre quines bases ells no treballen: hauríem de convertir-nos enlectors de ments i provar les seves creences. De negar-se algú adesenvolupar una determinada tasca, hauríem d'investigar en lesraons per què es nega. Hauríem de determinar si no es tracta desabotatge o contrarevolució. El resultat? Espionatge, treball forçat,"reclutament laboral" i, com a corol·lari, els productes vitals per a lasubsistència estarien en mans d'autoritats capaces de fer passargana a l'oposició fins a matar-la! Les racions serien un arma en lalluita política! Com pot ser que el que han vist a Rússia no els hagipersuadit de l'abominable naturalesa de tals disposicions! I no esticparlant del mal que podria fer a la destinació de la revolució: tal fa-llida brutal de la solidaritat social no podria ajudar sinó a criar ene-mics perillosos.És en relació a aquest problema, on es troba la claua tota la concepció anarquista d'organització social. Si un haguésde fer concessions sobre aquest punt, ràpidament s'estaria disposata abandonar tota la resta de les idees anarquistes, ja que la sevaaproximació al problema fa que qualsevol forma d'organització socialno-estatalista resulti impossible.

Pot ser que hagi d'escriure a la premsa sobre la "Plataforma".Però preferiria postergar això, fins que totes aquestes àrees grises

45

hagin estat aclarides.Per tant, la Plataforma organitzativa ha suscitatuna sèrie de preguntes substantives exposades en la citada carta,principalment:

1.La qüestió de les majories i minories en el moviment anar-quista;

2.Sobre l'estructura i trets essencials del règim lliure dels so-viets;

3.Sobre la guia ideològica dels esdeveniments i de les mas-ses;

4.Sobre la defensa de la revolució;

5.Sobre la llibertat de premsa i llibertat de paraula; i,

6.Sobre la construcció social sobre la base del principi anar-quista de cadascú segons les seves necessitats.

Procedirem a contestar en ordre:

1. La qüestió de les majories i les minories en el moviment anar-quista. L'autora s'aproxima a aquesta qüestió lligant-la a la nostraidea d'un Comitè Executiu en la Unió. Si el Comitè Executiu de laUnió té, entre altres funcions de naturalesa executiva, aquella de"guiar l'activitat dels grups aïllats des d'un punt de vista teòric i or-gànic", pot aquesta guia no ser coercitiva? Llavors: són lliures elsgrups afiliats a la Unió de prescriure les seves pròpies tàctiques ideterminar la seva pròpia posició pel que fa a cada tema particular?O haurien d'estar obligats a complir una tàctica general i una posiciógeneral determinada per la majoria de la Unió?

Permeti-se'ns dir, primer de tot, que en la nostra opinió, el ComitèExecutiu de la Unió no pot ser un cos dotat de cap poder de natura-lesa coercitiva, com en el cas dels partits polítics centralistes. El Co-mitè Executiu de la Unió General d'Anarquistes és un cos quedesenvolupa funcions de naturalesa general en la Unió. En comptesde "Comitè Executiu", aquest cos podria ser anomenat "SecretariatGeneral de la Unió" No obstant això, hem preferit el nom "Comitè

46

Executiu", perquè conté millor la idea de funció executiva i d'inicia-tiva. Sense limitar, de cap manera, els drets dels grups aïllats, el Co-mitè Executiu podrà ser capaç de guiar la seva activitat en un sentitteòric i orgànic. Doncs sempre hi haurà grups en el si de la Unió quese sentiran sobrepassats per diversos assumptes tàctics, per aixòl'assistència ideològica i orgànica serà sempre necessària per acerts grups. No és necessari dir que el Comitè Executiu estarà bensituat per donar aquesta assistència, doncs serà, en virtut a la sevacondició i les seves funcions, el més imbuït amb la línia organitzativai tàctica adoptada per la Unió sobre una varietat d'assumptes.

Però, si encara llavors, algunes organitzacions o el que fora, in-diquessin un desig de seguir la seva pròpia línia tàctica, Podria elComitè Executiu, o la Unió en el seu conjunt, estar en posició d'evi-tar-los fer això? En altres paraules, la línia política i tàctica de la Unióemana de la majoria, o cada grup estarà facultat per operar segonsli sembli correcte, havent-hi diverses línies en la Unió?

Com a regla, creiem que la Unió, com un sol cos, ha de tenir teniruna línia tàctica i política única. De fet, la Unió ha estat concebudaamb el propòsit de posar fi a la dispersió i desorganització del mo-viment anarquista, sent la seva intenció forjar, en lloc d'una multipli-citat de línies tàctiques que generen friccions internes, una líniapolítica general, que habiliti als elements llibertaris a buscar una di-recció comuna perquè siguin més reeixits a l'hora d'aconseguir elseu objectiu. En absència de la qual cosa la Unió hauria perdut unade les seves principals raons de ser.

No obstant això, hi hauran moments en què les opinions delsmembres de la Unió sobre tal o qual qüestió, estiguin dividides, laqual cosa donarà pas a la conformació d'una visió majoritària, i unavisió minoritària. Tals situacions són un lloc comú en la vida de totesles organitzacions i de tots els partits. Freqüentment, es busca unasolució per a tal situació.

Creiem, primer de tot, que pel bé de la unitat de la Unió, la mino-ria hauria de, en tals casos, fer concessions a la majoria. Això podriaser fàcilment assolible en casos de diferències d'opinió insignificantsentre la majoria i la minoria. Però si la minoria considerés que sacri-ficar el seu punt de vista és impossible, llavors, estaria la possibilitatde tenir dues opinions i tàctiques divergents en el si de la Unió: unavisió i una tàctica majoritària, i una visió i tàctica minoritària.

En aquest cas, la posició hauria d'estar sota l'escrutini de la Uniócom un tot. Si, després de donar la discussió, l'existència de dues

47

visions divergents sobre el mateix assumpte fos jutjat com un fet fac-tible, la coexistència d'aquelles dues opcions serà acceptada comun fet.

Finalment, en l'eventualitat que un acord entre la majoria i la mi-noria sobre els assumptes tàctics i polítics que els separen demostriser impossible, hi hauria un trencament entre la majoria, i la minoriaque formaria una organització apart.

Tals són els tres possibles resultats en l'eventualitat d'un des-acord entre una majoria i una minoria. En tots els casos, el problemano seria resolt pel Comitè Executiu, el qual, permeti-se'ns repetir, éssenzillament un òrgan executiu de la Unió, sinó per tota la Unió coma conjunt: en instància d'alguna Conferència o Congrés de la Unió.

2. El règim lliure dels Soviets. Repudiem l'actual estat dels So-viets (Bolxevic), perquè representa solament una determinada formapolítica de l'Estat. Els soviets de diputats obrers i camperols són unaforma d'organització política estatal controlada per un partit polític.En oposició a la qual cosa, proposem organitzacions soviètiques deproducció i consum d'obrers i camperols. Això significa la consigna:règim lliure de soviets i de comitès de fàbriques. Considerem quetal règim representa un esquema social i econòmic en el qual totesles parts i funcions de la vida econòmica i social estan concentradesen mans de les organitzacions de producció i consum dels treballa-dors, les que realitzaran aquestes funcions sense perdre de vista lasatisfacció de les necessitats del conjunt de la societat de treballa-dors. Una Federació de tals organitzacions i els seus soviets, pres-cindiria de l'Estat i del sistema capitalista, i seria el punt de fallidadel règim de soviets lliures. Podem estar segurs que aquest règimno representarà instantàniament de cos sencer l'ideal de la comunaanarquista, però serà la primera demostració, el primer assaig pràc-tic d'aquella comuna, i ens portarà a l'era de la creativitat lliure i no-estatalista dels explotats.

Som de l'opinió que, respecte a les decisions relatives als diver-sos aspectes de la vida social i econòmica, els soviets d'organitza-cions d'obrers i camperols o de comitès de fàbrica les observaran,no mitjançant violència i decrets , sinó de comú acord amb les mas-ses treballadores, que estaran directament involucrades a l'hora deprendre decisions. Aquelles decisions, no obstant això, hauran deser acatades per tots els qui voten per elles i per els qui les recol-

48

zen.

3. Els anarquistes guiaran a les masses i als esdeveniments res-pecte a la teoria. L'acció de guiar als elements revolucionaris i almoviment revolucionari de les masses, en termes de les idees, nopot i no ha de ser considerada com una aspiració de part dels anar-quistes de voler prendre la construcció de la nova societat a lesseves pròpies mans. Tal construcció no pot ser duta a terme sinópel conjunt de la societat que treballa, doncs tal tasca li pertany so-lament a ella, i qualsevol intent de despullar-la d'aquest dret, hauriade ser condemnat com a anti-anarquista. La qüestió de la conduccióideològica, no diu relació amb la construcció socialista, sinó ambamb la influència teòrica i política que s'ha d'exercir sobre la marxarevolucionària dels esdeveniments polítics. Ni seríem revolucionaris,ni seríem lluitadors, si no prenguéssim interès en el caràcter i eltenor de la lluita revolucionària de les masses. I ja que el caràcter iel tenor d'aquella lluita estan determinades no només per factors ob-jectius, sinó també per factors subjectius, o sigui, per la influènciad'una varietat de grups polítics, tenim el deure de fer tot el que pu-guem per veure la influència ideològica de l'anarquisme maximitzadasobre la marxa de la revolució.

L'actual "era de revolucions i guerres" exposa aquest gran dilemaamb una excepcional agudesa: els esdeveniments revolucionarisevolucionaran ara sota l'influx de les idees estatalistes (encara quesiguin aquestes socialistes), ara sota l'influx d'idees no estatalistes(anarquistes). I, ja que som inamobibles en la nostra convicció queel corrent estatalista ocasionarà la derrota de la revolució i encau-sarà a les masses a una renovada esclavitud, la nostra tasca es des-prèn d'això amb implacable lògica: fer tot quant està al nostre abast,per veure la revolució modelada sobre la base de tendències anar-quistes. Ara bé, la nostra antiga forma d'operar, aquesta aproximacióprimitiva, que descansa en petits grups dispersos, no només no duràa terme aquesta tasca, sinó que, de fet, l'entorpirà. Llavors, hem deprocedir sobre la base d'un nou mètode. Hem d'orquestrar la forçade la influència teòrica de l'anarquisme sobre la marxa dels esde-veniments. En lloc de ser una influència intermitent, sentida mitjan-çant accions mínimes i inconnexes, ha de convertir-se en un factorpoderós i constant. Això, segons el nostre parer, escassament potser possible, tret que els millors d'entre els militants anarquistes, tanten termes teòrics com pràctics, s'organitzen en un cos capaç d'ac-

49

cions vigoroses i ben assentat en termes teòrics i tàctics: en unaUnió General d'Anarquistes. És en aquest mateix sentit que la guia,en termes teòrics, sobre el sindicalisme revolucionari, ha de ser en-tesa. Entrar als sindicats de manera organitzada, significa entrarcom a portadors d'una certa teoria, d'un pla de treball prescrit, treballel qual ha de ser estrictament compatible, en aquest cas, amb cadaanarquista operant dins del sindicat. La Unió Anarquista escassa-ment es molestarà a prescriure tàctiques per a la resta del movimentobrer o a traçar plans de vagues i mobilitzacions. Però haurà de dis-seminar en el si dels sindicats les seves idees en relació a les tàcti-ques revolucionàries de la classe obrera i en diversosesdeveniments: això constitueix un dels seus drets inalienables. Noobstant això, en l'esforç de propagar les seves idees, els anarquisteshauran d'estar en estricte acord, tant uns amb uns altres, com ambels esforços de l'organització anarquista general a la qual pertanyeni en nom de la qual desenvoluparan el treball ideològic i organitzatiudins del sindicat. La conducció dels esforços llibertaris de maneraorganitzada en el si dels sindicats, i assegurant que els esforçosanarquistes coincideixin, no té res a veure amb procediments auto-ritaris.

4. L'objecció pronunciada que fa l'autora a la tesi del programaen relació amb la defensa de la revolució, està, més que cap altra,basada en un malentès. Havent emfatitzat, en un context de guerracivil, la necessitat i la inevitabilitat que els explotats creïn el seu propiexèrcit revolucionari, la Plataforma afirma, a més, que aquest exèrcitha d'estar subordinat a la direcció general de les organitzacions pro-ductores d'obrers i camperols.

La subordinació de l'exèrcit a aquestes organitzacions, no implicaen absolut la idea d'una autoritat civil electa. En absolut. Un exèrcit,encara sent el més revolucionari i el més popular dels exèrcits, entermes de la seva mentalitat i dels seus títols, no pot, no obstantaixò, existir i operar pel seu propi compte, sinó que ha de respondrede la seva activitat a algú. Sent un organisme per a la defensa delsdrets dels treballadors i de les seves posicions revolucionàries,aquest exèrcit ha de, per aquesta sola raó, estar completament sub-ordinat als treballadors i ha de ser guiat per ells, políticament parlant.(Emfatitzem, políticament parlant, perquè quan es tracta de la sevadirecció estratègica i militar, això només pot ser definit per cossosmilitars en les files del propi exèrcit, que han passar comptes a les

50

organitzacions obreres i camperoles).Però a qui ha d'estar subjecte aquest exèrcit directament, en ter-

mes polítics? Els treballadors no són un únic cos. Estaran represen-tats per múltiples organitzacions econòmiques. És a aquestesorganitzacions, en la forma de les seves agències federals generals,a les quals l'exèrcit estarà subordinat. El caràcter i les funcions so-cials d'aquestes agències han estat definits en el transcurs de lespresents respostes.

La noció d'un exèrcit revolucionari de treballadors pot ser accep-tada o rebutjada. Però de ser l'exèrcit acceptat, llavors, ha d'accep-tar-se el principi de la subordinació d'aquell exèrcit a lesorganitzacions obreres i camperoles, indistintament. No podem pre-veure cap altra solució possible a aquesta situació.

5. Llibertat de premsa, llibertat de paraula, llibertat d'organització,etc. El proletariat victoriós no ha de fer callar ni la llibertat de paraula,ni la llibertat de premsa, ni tan sols la d'aquells enemics i opressorsantics, derrotats llavors per la revolució. És encara menys accepta-ble, que hi hagi silenciament de la llibertat de premsa i de paraulaals socialistes revolucionaris i grups anarquistes entre les files delproletariat victoriós.

La llibertat de premsa i de paraula és essencial per als treballa-dors, no simplement perquè s'il·lustrin i entenguin millor les tasquesinvolucrades en els esforços constructius socials i econòmics, sinóque també amb vista a destriar millor les característiques, argu-ments, plans i intencions essencials dels seus enemics.

És fals que la premsa capitalista i d'altres oportunistes puguindesviar als treballadors revolucionaris. Els últims seran ben capaçosde desxifrar i exposar a la premsa fal·laç i de donar-li la respostaque es mereix. La llibertat de premsa i la llibertat de paraula, noméspoden espantar a aquells com els capitalistes o com els comunistes(ed. Es refereixen al Partit Comunista rus que va suprimir tota unaaltra tendència d'esquerra després d'assumir el poder) que sobre-viuen gràcies a pràctiques brutes, que es veuen forçats a ocultardels ulls de les munions obreres. Respecte als treballadors, la lliber-tat de premsa serà un gran favor per a ells. Els habilitarà per prestaroïda a tot, per jutjar per si mateixos, fent la seva comprensió mésprofunda i la seva acció més efectiva.

La monopolització de la premsa i del dret a usar la paraula, o laseva limitació a estar estreta en els confinis dels dogmes d'un únic

51

partit, posa fi a tota confiança en els monopolistes i en la sevapremsa. Si la llibertat de paraula és escanyada, és perquè existeixun desig d'ocultar la veritat: una cosa estrepitosament demostradapels Bolxevics, la premsa dels quals depèn de les seves baionetesi és llegida només per necessitat, en mancar-se de qualsevol altra.

No obstant això, pot haver-hi circumstàncies específiques en quèla premsa, o més aviat, els abusos de la premsa, puguin ser restrin-gits sobre la base de la utilitat revolucionària. Com a exemple,podem citar un episodi de l'era revolucionària a Rússia.

En el mes de Novembre de 1919, la ciutat de Ekaterninoslavia[2] va estar en mans de l'Exercit insurgent Makhnovista. Però al ma-teix temps, estava envoltada per tropes de Denikin [3] els qui, ha-vent-se atrinxerat al banc esquerre del Dniépr [4], a l'àrea entre lesciutats d'Amur i Nizhnedneprovsk, estaven bombardejant contínua-ment a Ekaterinoslavia des de canons muntats als seus trens blin-dats. I una unitat Denikinista, encapçalada pel general Slashchev,estava simultàniament avançant cap a Ekaterinoslavia pel nord, desde l'àrea al voltant de Kremenchug.

En aquest moment, apareixien els següents periòdics a Ekateri-noslavia, gràcies a la llibertat de paraula: l'òrgan makhnovista Put kSvobode ("Camí a la Llibertat"), el dels Social-revolucionaris [5] dedreta, Narodovlastie ("Poder Popular"), el dels Social-revolucionarisd'esquerra ucraïnesos, Borotbá ("Lluita"), i l'òrgan Bolxevic Izvestia("Estel"). Només els Cadets, els llavors líders espirituals del movi-ment Denikinista, no tenien periòdic. Ara bé, imaginem que els Ca-dets haguessin volgut publicar llavors, a Ekaterinoslavia, el seu propiperiòdic, el qual, sens dubte, hagués estat un accessori en les ope-racions de Denikin, haurien els treballadors revolucionaris i insur-gents, haver-los donat el dret de publicar el seu periòdic, encara enmoments en què el seu rol militar primordial en els esdevenimentsfos evident? Creiem que no.

En un context de guerra civil, tals casos apareixen en més d'al-guna ocasió. En aquests casos, els obrers i els camperols haurande guiar-se, no només per l'ampli principi de la llibertat de premsa ide paraula, sinó pel rol que els portaveus enemics prenguin en re-lació amb la lluita militar en curs.

Parlant en general, i amb l'excepció de casos extraordinaris (comdurant una guerra civil), els obrers victoriosos hauran d'atorgar lli-bertat de paraula i de premsa, tant a les opinions d'esquerra, com ales opinions de dreta, indistintament. Tal llibertat serà un orgull i una

52

felicitat en la societat de treballadors lliures.Els anarquistes accepten la violència revolucionària en la lluita

contra l'enemic de classe. Urgeixen als treballadors a fer ús d'ella.Però mai acceptaran fer-se amb el poder, encara que només siguiper un instant, ni imposar les seves decisions sobre les masses perla força. En relació a això, els seus mètodes són: propaganda, laforça dels arguments i la persuasió amb els escrits i amb la paraula.

6. La interpretació adequada del principi anarquista: "De cadascúsegons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessi-tats".

Sense cap dubte, aquest principi és pedra angular de l'anar-quisme comunista (Veure la "Plataforma"). Cap altre precepte eco-nòmic, social o legal reflecteix tan bé com aquest l'ideal delComunisme Anàrquic. La Plataforma agrega a més que: "la Revo-lució Social, que ha d'apuntar a la reconstrucció de tot l'ordre socialestablert, ha de salvaguardar que les necessitats bàsiques de totssiguin satisfetes". No obstant això, aquesta és una declaració deprincipis àmplia sobre l'assumpte d'un règim anarquista. Ha de serdistingida de les demandes pràctiques dels primers dies de la Re-volució Social. Com les experiències de la Comuna de París i de laRevolució Russa han demostrat, les classes posseïdores són col-pejades, però no definitivament. En els primers dies, només una ideaels obsessiona: agrupar-se, acabar amb la revolució i restaurar elsseus privilegis perduts.

Sent aquest el cas, seria extremadament arriscat i fatalment pe-rillós per a la Revolució, compartir els productes disponibles a lazona revolucionària d'acord al principi "a cadascú segons les sevesnecessitats". Seria doblement perillós doncs, a part de la satisfaccióque es donaria a les classes enemigues de la revolució, la qual cosaseria moral i estratègicament inconcebible, noves classes sorgirienimmediatament i aquestes, en veure que la revolució proveeix lesnecessitats de totes les persones, preferirien l'oci al treball. Aquestdoble perill és una cosa que no pot ser senzillament ignorada, per-què ràpidament s'aprofitarien de la revolució, tret que s'adoptin me-sures efectives en contra d'això. La millor mesura, seria posar a lesclasses contrarevolucionàries i paràsites a fer algun treball útil. Enuna o una altra esfera, d'una manera o una altra, aquestes classeshauran de trobar-se un treball útil del que la societat tingui necessi-tat: i és el seu propi dret a tenir la seva part del producte de la so-

53

cietat que els forçarà a això, ja que no pot haver-hi drets que no im-pliquin certes obligacions. Aquest és el punt que aquell esplèndidprincipi anarquista ha de destacar. Proposa, de manera notable, quees doni a cada individu en proporció a les seves necessitats, garan-teix que cada individu posi les seves forces i facultats al servei de lasocietat i no que no la serveixi en absolut a la societat.

Es farà excepció amb els nens, amb els ancians, amb els malaltsi els discapacitats. Justament, la societat excusarà a totes aquestespersones d'haver de treballar, sense negar-los la satisfacció de totesles seves necessitats.

L'enteniment moral dels treballadors s'indigna profundament ambels principis d'aquells que prenen de la societat segons les sevesnecessitats, però que li donen a canvi segons el seu estat d'ànim o,senzillament, no donen res a canvi: els treballadors han sofert permassa temps l'aplicació d'aquest absurd principi, i és per aquestaraó que són inflexibles en aquest punt. El nostre sentiment de la jus-tícia i de la lògica, també s'indigna davant aquest principi.

Aquesta actitud canviarà completament, en la mesura en què lasocietat de productors lliures s'arreli i quan ja no quedin classes sa-botejant la nova producció per motius de naturalesa contrarevolu-cionària, sinó que solament quedin un grapat d'ociosos. Llavorspodrà la societat fer completament realitat el principi anarquista "Decadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les sevesnecessitats", doncs només sobre la base d'aquest principi pot la so-cietat assegurar la seva oportunitat de respirar la completa llibertati la genuïna igualtat. Però encara llavors, la regla general serà quetota persona en les seves plenes capacitats, que gaudeix de dretssobre els recursos materials i morals de la societat, incorri en certesobligacions respecte a la producció d'aquests.

Bakunin, analitzant aquest problema en la seva època, escrivia,en plena maduresa del seu pensament i activitat anarquista (el 1871,segons el camarada Nettlau)[6] : "Tots hauran de treballar, si és quevolen menjar. Qualsevol persona que refusi treballar, serà lliure demorir de gana, tret que trobi alguna associació o localitat disposadaa alimentar-la, per llàstima. Però llavors, seria potser just no ator-gar-li cap dret polític, ja que, sent capaç de treballar, la seva vergon-yosa situació està establerta per opció pròpia i viu a costa del treballaliè. I no hi haurà més base per als drets polítics i socials que el tre-ball exercit per cada individu".

54

Grup d'Anarquistes Russos a l'Estranger(Comitè Editorial de Dielo Trouda) 2 novembre 1926

Notes de Jose Antonio Gutierrez Danton(Traductor del text al castellà, del qual hem traduit al català en lapresent edició la feina feta en origen pel grup Dielo Truda):

[1]. Maria Isidine, pseudònim de Maria Korn, també sobrenomenada MariaGoldsmidt. Anarquista i científica, deixebla de les idees comunistes anàrquiquesde Kropotkin. Filla d'una mare narodniki (populistes russos) i un pare d'idees posi-tivistes. El 1903 funda a Ginebra, al costat d'altres anarquistes russos a l'estranger,la revista mensual anarquista Jleb i Volia ("Pa i Llibertat"). A més, van produir im-portants quantitats de literatura anarquista, que es van distribuir a Rússia en vís-peres de la revolució de 1905. Posteriorment, aquest grup (d'uns 50 exiliats russos)es traslladaria a París, on Maria Korn destacaria com a oradora anarquista i con-tribuiria regularment amb articles en diferents periòdics d'exiliats russos. En aquestaèpoca, a més, M. Korn realitzaria estudis de psicologia i biologia a la UniversitatSorbona, titulant-se com a doctora en Ciències Naturals el 1915. Va recolzar lapostura "defensista" de Kropotkin durant la Primera Guerra Mundial, prenent posicióper l'Entesa. A causa dels problemes de salut de la seva mare, roman a París des-prés de la revolució de 1917. Se suïcida el 1932, en caure en profunda depressiódesprés de la mort de la seva mare.

[2]. A Ucraïna.

[3]. Un dels generals blancs que van lluitar en el Front Ucraïnès contra la Re-volució Russa i per la re-implantació del Tsarisme. Derrotat pels Makhnovistas a fi-nals de 1919.

[4]. Riu a Ucraïna.

[5]. El Partit Social-Revolucionari, era un Partit Marxista rus, format el 1901, laprincipal diferència del qual amb el Partit Socialdemòcrata Rus, era l'èmfasi quedonaven en l'estratègia revolucionària a la pagesia, i a l'ús actiu que feien de laviolència revolucionària en contra dels agents del tsarisme. A aquest efecte, vanformar "Organitzacions de Combat" les quals van impulsar audaços cops contraelements excel·lents de la repressió tsarista. Igual que els social-demòcrates rus-sos, tenia un ala moderada, anomenada de dreta, i un ala radical, anomenada d'es-querra.

55

[6]. Referència a Max Nettlau, historiador anarquista d'origen austríac (1865-1944). Nascut a Viena, va passar molts anys de la seva vida en diferents païsoseuropeus (Alemanya, Suïssa, França). Va realitzar importants estudis biogràficssobre certs anarquistes de renom, com Malatesta, Bakunin, Elisée Reclus i va re-alitzar algunes obres d'importància sobre el moviment anarquista en diferents paï-sos. Per aquests treballs, va rebre el sobrenom de "l'Herodot de l'Anarquia". Tambéva divulgar part important de l'obra de Bakunin, traduint algunes de les seves obres,preparant edicions amb els seus diferents treballs i publicant cartes d'interès. Elsautors, citen un dels treballs de Bakunin divulgat i contextualitzat per obra de Net-tlau.

56

Un pla d'organitzacióanarquista

(Una resposta a "Plataforma Organitzativa per a unaUnió General d'Anarquistes")*

Errico Malatesta

*Publicada a "Il Risveglio" (Ginebra, Octubre de 1927) i traduida a partir de la

versió en castellà realitzada per José Antonio Gutiérrez Danton.

57

Per casualitat (és de coneixement comú que a Itàlia la premsano feixista és suprimida) m'he trobat amb un pamflet en francès ti-tulat "Plate-formi d'organisation de l'Union Générale donis Anarchis-tes (Projet)", la qual cosa, traduït, significa Projecte de programad'organització d'una Unió General d'Anarquistes.

Aquest és un projecte d'organització anarquista, publicat al no-vembre de 1926 per un "Grup d'Anarquistes Russos a l'Estranger",que semblés estar dirigit en particular als nostres companys russos.Però aborda qüestions que concerneixen igualment a tots els anar-quistes; i a més, és clar, notablement pel llenguatge en què està es-crit, que busca reclutar a companys de tots els països. Sigui quinsigui el cas, val la pena examinar, tant pels russos com per tots, siés que les propostes plantejades estan en harmonia amb els princi-pis anarquistes i, d'aquesta manera, si és que la seva posada enpràctica realment ajudaria a la causa anarquista.

Anarquisme i Organització

Els motius dels camarades que proposen aquesta Plataformasón excel·lents. Es queixen, amb raó, que els anarquistes no hantingut i no tenen una influència en els esdeveniments político-socialsen proporció al valor teòric i pràctic de les seves doctrines, senseconsiderar el seu nombre, el seu valor i el seu esperit de sacrifici -iells creuen que la principal raó per a aquesta relativa falta d'èxit esdeu a l'absència d'una organització gran, seriosa i efectiva.

I fins a aquest punt, en general, estaria d'acord. L'organització,que en realitat no és més que la pràctica de cooperació i solidaritat,és una condició natural i necessària de la vida social: és un fet in-eludible el qual certament involucra a tothom, sigui en la societat hu-mana en general, o en qualsevol grup de persones unides per unobjectiu comú.

Ja que els homes no tenen ni el desig ni l'habilitat per viure enl'aïllament, ja que, de fet, no pot convertir-se realment en un home isatisfer les seves necessitats materials i morals per fora de la so-cietat i de la cooperació amb els seus semblants, inevitablementocorre que aquells que manquen dels mitjans o d'una consciènciaprou desenvolupada per crear una organització lliure amb uns altresque comparteixen els seus mateixos interessos i sentir, han de sot-metre's a l'organització d'uns altres, generalment d'una classe o grupdominant, que busca explotar en favor propi el treball de la resta.

58

L'ancestral opressió de les masses per un petit i privilegiat nombre,ha estat sempre la conseqüència de la majoria de la gent per arribara acord entre si i crear organitzacions amb altres treballadors per ala producció i el gaudi i, davant l'eventualitat, per a la defensa encontra dels seus explotadors i opressors.

L'anarquisme va sorgir com a remei per a aquest estat de coses.El seu principi bàsic és la lliure organització, creada i mantingudaper la lliure voluntat dels seus components, sense cap classe d'au-toritat, és a dir, sense ningú tenint el dret a imposar la seva pròpiavoluntat sobre els altres. I resulta, llavors, natural, que els anarquis-tes intentin aplicar el mateix principi sobre el qual, segons el seupunt de vista, hauria de fundar-se tota la societat humana, a la sevapròpia vida privada i organitzativa.

Per algunes discussions, podria semblar que hi ha anarquistesque s'oposen a qualsevol classe d'organització; però en realitat lesmoltes, massa discussions que tenen lloc entre nosaltres sobreaquesta matèria, fins i tot veient-se enfosquides per qüestions determinologia o enverinades per les diferències personals, bàsica-ment són relatives a la forma i no al principi d'organització. D'aquestamanera, ocorre que quan els companys que, si s'ha de jutjar pel quediuen, són els més obstinats oponents de l'organització, realmentvolen fer alguna cosa, s'organitzen tal com la resta, i freqüentmentde millor manera. El problema, repeteixo, és enterament un as-sumpte de mètode.

Això és per la qual cosa només puc simpatitzar amb la iniciativaempresa per aquests companys russos; perquè estic convençut queuna organització més general, més harmoniosa, més estable quequalsevol de les intentades pels anarquistes fins ara, seria certa-ment un important factor de fortalesa i èxit, un vehicle poderós pera la difusió de les nostres idees, encara que si no tingués èxit a eli-minar totes les debilitats i els errors que són, potser, inevitables enun moviment com el nostre, que està bastant avançat al seu tempsi el qual deu, per això, lluitar en contra de la incomprensió, de la in-diferència i, freqüentment, de l'hostilitat de la majoria.

L'organització dels treballadors i l'organització espe-cífica.

Jo crec que és, per sobretot, urgent i essencial que els anarquis-tes aconsegueixin acord i s'organitzin tant com puguin i el millor que59

puguin, perquè puguin ser capaços d'influenciar la direcció que lesmasses prenen en la seva lluita per millores i per la seva emancipa-ció.

Avui dia, la força més gran de transformació social és el movi-ment obrer (moviment sindical) i de la seva direcció depèn en granmesurada el curs que prenguin els esdeveniments i l'objectiu a seraconseguit per la propera revolució. A través d'organitzacions fun-dades per a la defensa dels seus interessos, els obrers s'han con-cienciat sobre l'opressió que sofreixen i de l'antagonisme que elsdivideix dels seus amos, han començat a desitjar una millor vida,s'han acostumat a lluitar junts i en solidaritat, i poden obtenir aques-tes millores que són compatibles amb la continuació d'un règim ca-pitalista i estatal. Després, quan el conflicte ha anat massa lluny comper ser resolt, llavors hi ha revolució o reacció. Els anarquistes hande ser concients de la utilitat i de la importància del moviment sindi-cal, han de recolzar el seu desenvolupament i fer d'ell un dels seusmitjans d'acció, fent tot el que puguin per garantir que, en cooperacióamb les altres forces progressistes existents, aquest sigui un factorde la revolució social que involucri la supressió de les classes, latotal llibertat, la igualtat, la pau i la solidaritat entre els éssers hu-mans. Però seria una gran i fatal il·lusió el creure, com molts creuen,que el moviment obrer per si només pot, i ha de, per la seva pròpianaturalesa, conduir a tal revolució. Al contrari, tots els movimentsfundats sobre interessos materials i de curt abast (i un ampli movi-ment obrer no pot ser fundat sobre una altra cosa), però que man-quen d'energia, determinació, de l'esforç combinat d'homes d'idees,que lluiten i se sacrifiquen per un ideal futur, tendeixen inevitable-ment a adaptar-se a les circumstàncies; desenvolupen un esperitconservador i de por al canvi en aquells que aconsegueixen obtenirmillors condicions per a si mateixos, i freqüentment, acaben creantnoves classes privilegiades, i recolzant i consolidant el sistema queun desitja demolir.

D'aquí es desprèn la urgent necessitat d'organitzacions puramentanarquistes, lluitant des de dins i des de fora dels sindicats per acon-seguir una societat plenament anarquista i per esterilitzar tot germende degeneració i reacció.

Però resulta clar que, per aconseguir les seves finalitats, l'orga-nització anarquista ha d'estar en harmonia, en la seva constitució iforma d'operar, amb els principis de l'anarquisme, és a dir, no had'estar de cap manera contaminada per l'esperit de l'autoritarisme;

60

ha de ser capaç de reconciliar l'acció lliure dels individus, amb la ne-cessitat i el gust per la cooperació i ajudar a desenvolupar la cons-ciència i la iniciativa dels seus membres; ha de ser un mitjà pereducar en l'ambient en què operem, i per a la preparació moral i ma-terial per al futur que desitgem.

Lliura el projecte en qüestió una resposta a aquests requisits?No crec que ho faci. Al meu entendre, en comptes de crear entre

els anarquistes un major desig d'organització, semblaria haver estatformulada per al designi exprés de reforçar el prejudici en aquellscamarades que creuen que l'organització significa la submissió a li-ders i pertinença a una institució centralitzada, autoritària, que ofegatota lliure iniciativa. I de fet, expressa aquelles mateixes intencionsque alguns persisteixen a atribuir a tots els anarquistes descrits coma organitzadors, contràriament a la veritat evident, i malgrat les nos-tres protestes.

Una o moltes organitzacions?

Vegem. Primer que res, sembla ser erroni -i en qualsevol cas,impracticable- desitjar unir a tots els anarquistes en una "Unió Ge-neral", i.e. com expressa el Projecte, en una agrupació revolucionà-ria activa i única.

Nosaltres els anarquistes, podem dir que som tots del mateix par-tit, si per la paraula partit entenem tots aquells que estan del mateixcostat, és a dir, que comparteixen les mateixes aspiracions generalsi que, d'una o una altra manera, lluiten pel mateix objectiu en contradels enemics comuns. Però això no significa que sigui possible -ni,potser, si més no desitjable- unir-nos tots junts en una mateixa as-sociació específica. Hi ha massa diferències entre els llocs i les con-dicions de lluita, massa mitjans d'acció possibles que prefereixenels uns i els altres, massa diferències de temperament i problemespersonals d'incompatibilitat perquè la Unió General, si és presa se-riosament, sigui, en comptes d'un mitjà de coordinació i síntesi deles contribucions de tots, un obstacle a l'activitat individual i potser,també, causa d'amargs conflictes interns. Com, per exemple, podriaorganitzar-se de la mateixa manera i amb la mateixa gent, una as-sociació oberta de propaganda i d'agitació entre les masses, i unasocietat secreta, forçada per les condicions polítiques del país enquè opera a ocultar de l'enemic les seves intencions, mitjans i mem-bres? Com podrien els educacionistes (1) i els revolucionaris adop-

61

tar les mateixes tàctiques, si els primers creuen que l'exemple i lapropaganda són suficients per a la transformació gradual dels indi-vidus i, conseqüentment, de la societat, mentre que els últims estanconvençuts que és necessari destruir amb violència un ordre que esbasa en la violència i crear, en contra de la violència dels opressors,les condicions necessàries per a la disseminació de la propagandai de l'aplicació pràctica dels ideals conquerits? I com es mantindràjunta a gent que, per raons pròpies, no s'agraden ni es respectenentre si i que mai podrien ser igualment militants bons i útils per al'anarquisme?

Mes encara, els autors del Projecte (Plataforma), declaren "inac-ceptable" la idea de crear una organització que pugui reunir als re-presentants dels diferents corrents de l'anarquisme. Tal organització,ells diuen, "incorporant elements heterogenis, teòrica i pràcticament,no seria més que una amanida d'individus que veuen de manera di-ferent totes les qüestions concernents al moviment anarquista i que,inevitablement, es desintegraria tan aviat com fos posada a provaper la realitat".

D'acord. Però llavors, si reconeixen l'existència d'anarquistesd'altres tendències, deuen a més acceptar el dret que aquests, alseu torn, tenen a organitzar-se i a treballar per l'anarquia de la formaen què ho creguin millor. O proclamaran l'expulsió de l'anarquisme,la excomulgació de tots aquells que no accepten el seu programa?Ells diuen "voler agrupar en una única organització a tots els ele-ments saludables del moviment llibertari"; i naturalment, tendiran ajutjar com a saludables només a aquells que pensin com ells. Peròquè faran amb els elements no saludables?

Certament, hi ha en l'anarquisme, com en tota comunitat hu-mana, elements de diferent qualitat i, la qual cosa és pitjor, hi ha elsqui, en nom de l'anarquia, fan circular idees que tenen una extre-madament dubtosa afinitat amb l'anarquisme. Però com evitar això?La veritat anàrquica no pot ni ha de convertir-se en el monopoli d'unindividu o comitè, ni pot dependre de les decisions de majories realso imaginàries. És només necessari -i això és suficient- que a tots elssigui permesa la més gran llibertat de crítica, i que cada personasigui capaç de mantenir les seves pròpies idees i escollir als seuspropis camarades. Al cap i a la fi, només el temps dirà qui està en elcamí correcte.

62

L'anarquisme i la responsabilitat col·lectiva

Abandonem, llavors, la idea d'agrupar a tots els anarquistes enuna sola organització, i considerem a la Unió General que els russosens proposen com el que realment és, i.e. la Unió d'una fracció d'a-narquistes; i vegem si la forma d'organització proposada es con-forma als principis i mètodes anarquistes i si pogués,conseqüentment, contribuir al triomf de l'Anarquia.

Novament, em sembla que no. No dubto de la sinceritat de les proposicions anarquistes d'a-

quests camarades russos: ells volen aconseguir el comunisme anàr-quic i estan buscant la forma més ràpida perquè això ocorri. Peròno és suficient voler alguna cosa: és també necessari adoptar elsmitjans correctes, tal com quan es vol anar a algun lloc és necessariseguir el camí correcte, d'una altra forma, s'acabaria en un altre lloc.De la mateixa manera, lluny de facilitar l'assoliment del comunismeanàrquic, la seva organització, sent típicament autoritària, no potsinó distorsionar l'esperit de l'anarquisme i portar a conseqüènciesbastant diferents de les quals es pretenien.

De fet, la Unió General consistiria de diverses organitzacions par-cials, amb els seus secretaris, que dirigirien ideològicament la sevaactivitat política i tècnica; i per coordinar l'activitat de tots els mem-bres de l'organització, hi hauria un Comitè Executiu de la Unió, en-carregat de dur a terme les decisions preses per la Unió i de "conduirideològica i organitzacionalment a les agrupacions de conformitatamb la ideologia i la política tàctica general de la Unió".

És això anarquista? Al meu entendre, això és un govern i una es-glésia. És cert que no hi ha policia ni baionetes, com tampoc hi hadeixebles fidels llests a acceptar la ideologia dictada, però aixònomés significa que el seu govern seria impotent i impossible, i quela seva església seria un viver de divisions i heretgies. El seu esperit,la seva tendència, segueix sent autoritària i els seus efectes educa-tius seran sempre anti-anarquistes.

Jutgi's si això és incorrecte. "L'òrgan executiu del moviment llibertari general -la Unió Anar-

quista- introdueix en les seves files el principi de responsabilitatcol·lectiva; tota la Unió serà responsable de l'activitat revolucionàriai política dels seus membres; i cada membre serà responsable del'activitat política i revolucionària de la Unió".

I posteriorment a això, que és la més completa negació de la in-

63

dependència i acció individual, els autors, recordant que són anar-quistes, es descriuen com a federalistes i tronen en contra de la cen-tralització, "l'inevitable resultat de la qual", diuen, "és l'esclavitud i lamecanització de la vida social i de la vida de l'organització".

Però, si la Unió és responsable del que cada membre fa, compot garantir als membres individuals i als diferents grups la llibertatper aplicar el programa comú en la forma que creguin millor? comes pot ser responsable per un acte que un no té la possibilitat deprevenir? Després, la Unió, i per mitjà d'ella, el Comitè Executiu, hande supervisar les activitats dels membres individuals i ordenar-losquè fer i què no fer; i ja que la desaprovació posterior als esdeveni-ments no pot compensar la responsabilitat prèviament acceptada,ningú seria capaç de fer res abans d'obtenir l'aprovació i el consen-timent del comitè. Per la qual cosa, pot un individu acceptar respon-sabilitat per les accions d'una organització abans de saber què ésel que aquesta farà i si no és capaç de prevenir-la de fer alguna cosaal que aquest s'oposa ?

Més encara, els autors de la Plataforma diuen que és la "Unió"la qual estableix la seva voluntat i disposa. Però quan es fa esmenta la voluntat de la Unió, significa això, potser, la voluntat de tots elsseus membres? En tal cas, perquè la Unió sigui capaç d'operar serianecessari que tots, en tot moment i en tots els assumptes, tinguessinla mateixa opinió . Ara bé, si és natural que tots acordin principis ge-nerals i bàsics, ja que d'una altra manera no podria estar o romandreunits, és inconcebible que tots aquests éssers pensants puguin, totel temps, ser de la mateixa opinió sobre què fer davant cada cir-cumstància i sobre l'elecció de gent per ocupar els càrrecs execu-tius.

L'anarquisme i el principi de majoria

En realitat -com el text de la Plataforma demostra-, la voluntat dela Unió només pot significar la voluntat de la majoria, expressadaper mitjà de congressos, que anomenen i controlen al Comitè Exe-cutiu i decideixen sobre totes les qüestions importants. Naturalment,els congressos estaran compostos de representants triats per ma-joria en els grups afiliats, i aquests representants decidiran què fer,novament, per majoria de vots. Així, en la millor de les hipòtesis, lesdecisions serien preses per la majoria de la majoria, que podrien bé,especialment quan hi ha més de dues opinions divergents, repre-

64

sentar no més que a una minoria.Deu també notar-se que, donades les condicions en què els

anarquistes viuen i actuen, els seus congressos són encara menyspròpiament representatius que els parlaments burgesos, i el seucontrol sobre l'executiu, de tenir aquest poders autoritaris, podria seroportú i efectiu només amb grans dificultats. En la pràctica, aquellsque van a congressos anarquistes són aquells capaços de fer-ho,aquells amb diners i aquells que no són detinguts per la policia;aquells que no representen més que a si mateixos o a un petit nom-bre d'amics, així com aquells que representen realment les visionsi desitjos d'una gran comunitat. I prenent les precaucions fetes encontra dels traïdors i espies, de fet, per aquestes mateixes precau-cions necessàries, un examen seriós dels mandats i de la seva va-lidesa és impossible .

De qualsevol manera, aquest és un autèntic sistema de majoria,un completament parlamentari.

És sabut que els anarquistes no accepten el govern de les ma-jories (democràcia), ni tampoc accepten el govern d'uns pocs (aris-tocràcia, oligarquia, ni dictadura de classe o partit), ni el govern d'un(autocràcia, monarquia o dictadura personal).

Els anarquistes han fet innombrables crítiques al així anomenatgovern de majories, el qual, és més, sempre porta en la pràctica ala dominació d'una petita minoria.

És necessari fer-ho novament per a benefici dels nostres cama-rades russos? Certament, els anarquistes reconeixen que en la vidaen comunitat, és freqüentment essencial per a la minoria, acceptarles visions de la majoria. Quan hi ha necessitat o és de clara utilitatper fer alguna cosa, i a fi de fer-ho, és necessària la cooperació detots, per la qual cosa la minoria ha d'adonar-se que cal adaptar-seal desig dels més. I, en general, per viure junts pacíficament, i enigual peu, és necessari que tothom sigui amè, tolerant i flexible. Peròaquesta adaptació d'uns a uns altres ha de ser recíproca i voluntària,i ha de procedir de la consciència de la seva necessitat i de la dis-posició de cada persona a no paralitzar la vida social mitjançant l'-hostilitat; i no ha de ser imposat com a principi o per normaestatutària. I aquest és un ideal el qual, potser, en la vida social pràc-tica serà difícilment assolible en la seva totalitat, però és cert queen tot grup humà, mentre més lliure i espontani sigui l'acord entreminoria i majoria, més lliure és de qualsevol formulació que no pro-vingui de la naturalesa de les coses, la qual cosa és més proper a

65

l'anarquia.Llavors, si els anarquistes neguen el dret de la majoria a governar

la societat humana en general, quan l'individu es vegi forçat a ac-ceptar certes restriccions, perquè no pot aïllar-se sense renunciar ales condicions de la vida humana, i si volen que tot sigui fet mitjan-çant el lliure acord de tots, com és que podrien adoptar la idea delgovern de majories en les seves associacions essencialment lliuresi voluntàries, i començar a declarar que les decisions de la majoriahan de ser acceptades, abans fins i tot de ser conegudes?

És comprensible que els qui no són anarquistes creguin que l'a-narquia, és a dir, la lliure organització sense la dominació de la ma-joria ni viceversa, sigui una utopia impossible o que només siguipossible en un futur remot; però és inconcebible que aquells queprofessen idees anarquistes i vulguin aconseguir l'anarquia, o al-menys dirigir-se seriosament en aquesta direcció, ara abans quedemà, repudiïn els principis fonamentals de l'anarquisme a travésdel mateix mètode que proposen per garantir el seu èxit.

Les bases de l'organització anarquista

Una organització anarquista ha de fundar-se, al meu entendre,sobre bases molt diferents a les propostes pels companys russos.Plena autonomia, plena independència i, conseqüentment, plenaresponsabilitat dels individus i del grup; lliure acord entre aquells quepensen útil unir-se i cooperar per aconseguir l'objectiu comú; deuremoral de recolzar les campanyes empreses i no fer res que vagi encontra del programa acceptat. Sobre aquestes bases després esconstrueix el marc pràctic, adaptat per portar vida real a l'organitza-ció. I després, els grups, federacions de grups, federacions de fe-deracions de federacions, les trobades, els congressos, els comitèsencarregats de l'enllaç, etc. Però tot això ha de ser fet lliurement peraixí no obstruir el pensament i la iniciativa dels individus, i només afi de donar més pes a campanyes que, si són aïllades, serien im-possibles o ineficaces.

D'aquesta manera, els congressos d'una organització anarquista,si bé sofririen quan cossos representatius de totes les imperfeccionsque ja he esmentat, estaran lliures de qualsevol espurna d'autorita-risme, perquè no farien lleis, ni imposarien les seves decisions sobreuns altres. Servirien per sostenir i incrementar els contactes perso-

66

nals entre els camarades més actius, per comparar i estimular elsestudis programàtics sobre les formes i els mitjans de portar enda-vant l'acció, per informar sobre la situació a les diferents regions isobre les accions més urgents que s'han de realitzar a cada àrea,per formular les variades opinions actualment sostingudes pels anar-quistes, i dur a terme una estadística d'elles -sense ser les sevesdecisions obligatòries, sinó només suggeriments, advertiments, pro-postes per plantejar a tots els involucrats, i no compromisos, ex-cepte, per a aquells que els acceptin. Els òrgans administratius quesiguin nomenats -Comitè d'Enllaç, etc.- no tenen poders executius,només realitzen iniciatives de part d'els qui les desitgen i aproven, ino tenen dret a imposar la seva visió; certament, podran sostenir-les i difondre-les com qualsevol grup de companys, però no podranpresentar-les com la línia oficial de l'organització . Ells publicarienles resolucions dels congressos i les visions i propostes comunica-des a ells pels grups i individualitats; i ajudarien, per els qui ho des-itgin, a facilitar les relacions entre els grups i la cooperació entre totsaquells que estiguin d'acord en diversos assumptes: cada personaés lliure de fer contacte directe amb qui vulgui, o de fer ús d'altrescomitès nomenats per grups especials.

En una organització anarquista, els membres individuals podenexpressar qualsevol opinió, o adoptar qualsevol tàctica que no con-tradigui els principis acceptats i que no malmetin l'activitat d'altrespersones. En cada cas, l'organització donada dura pel temps en elqual les raons per a la unitat són més que les raons pel dissentiment.D'una altra manera, es dissol i substitueix per altres grups més ho-mogenis.

Per descomptat, la durada, la permanència d'una organització,condiciona el seu èxit en la llarga batalla que hem de lluitar, però ésa més natural per a qualsevol institució aspirar, instintivament, a unavida indefinida. Però la durada d'una organització llibertària ha deser la conseqüència de l'afinitat espiritual dels seus membres i del'adaptabilitat de la seva constitució a les circumstàncies en continucanvi. On aquesta ja no és més capaç de complir una missió útil, ésmillor que mori .

Conclusió

Aquells companys russos, potser, trobaran ineficaços a les orga-nitzacions com jo les concebo i similars a les que hi ha. Els entenc.

67

Aquests companys estan obsessionats per l'èxit que els Bolxevicshan tingut al seu propi país, i voldrien, a la manera dels Bolxevics,unir als anarquistes en una espècie d'exèrcit disciplinat, el qual, sotala direcció ideològica i pràctica d'uns pocs líders, marxi compacta al'assalt del present règim i, llavors, aconseguida la victòria material,presideixi la constitució de la nova societat. I potser sigui cert quesota aquest sistema, sempre que els anarquistes ho acceptin, i queels líders siguin homes de geni, la nostra eficiència material seriaenorme. Però amb quin resultat? No ocorreria amb l'anarquisme elque ha ocorregut a Rússia amb el socialisme i el comunisme?

Aquests camarades estan ansiosos de veure la victòria, igual quenosaltres; però per viure i aconseguir la victòria no és necessari re-nunciar a les mateixes raons que ens donen vida i distorsionar elcaràcter de l'eventual victòria. Volem lluitar i triomfar, però com aanarquistes -per l'anarquia.

Errico Malatesta Publicada a "Il Risveglio" (Ginebra, Octubre de 1927)

Nota del traductor en llengua castellana Jose Antonio Gutierrez Dan-ton:

(1) Es refereix a aquells anarquistes il·luministes, molt en voga al començamentdel segle XX, que sostenien que la transformació social era un procés que es do-naria per l'elevació intel·lectual i moral de les masses, i per la il·luminació del poble,per la qual cosa no conservaven molta fe en els mètodes revolucionaris, sinó queposaven la seva fe en l'educació i la propaganda.

68

El vell i el nou en l'anarquismeUna resposta a Malatesta

Dielo Trouda nº30, Mayo 1928, pp.4-11.

Piotr Arshinov

Traducció al català feta a partir d’un text del qual desconeixem l’autor/a de la tra-

ducció al castellà la qual apareix a la web www.nestormakhno.info/

69

En l'òrgan anarquista de Ginebra Le Reveil, com a suplement, elcamarada Errico Malatesta ha publicat una article crític sobre el pro-jecte de la Plataforma Organitzativa editat pel grup d'anarquistesrussos en l'exili.

Aquest article ens ha produït perplexitat i pesar. Esperàvem, i en-cara esperem, que la idea de l'anarquisme organitzat trobaria unaobstinada resistència per part dels partisans del caos, tan nombro-sos entre les files anarquistes, perquè tal idea obliga a que tots elsanarquistes que participen en el moviment siguin responsables i aque adoptin nocions de deure i de constància. Fins ara, el principifavorit en què la majoria dels anarquistes havien estat educats potser explicat pel següent axioma: "Faig el que vull i no dono comptesde res". És molt natural que els anarquistes d'aquesta espècie, im-pregnats de tals principis, siguin enèrgicament hostils a tota idead'anarquisme organitzat i de responsabilitat col·lectiva.

El camarada Malatesta és aliè a aquests principis, i és peraquesta raó que el seu text va provocar aquesta reacció en nosal-tres. Perplexitat, perquè ell és un veterà de l'anarquisme internacio-nal, i no ha agafat l'esperit de la Plataforma, el seu caràcter vital i elseu assumpte, que es deriven dels requeriments de la nostra èpocarevolucionària. Pesar, doncs a romandre fidel al dogma inherent alculte de la individualitat, ell s'ha oposat (esperem que només siguitemporalment) a la tasca que apareix com a etapa indispensable enl'extensió i desenvolupament extern del moviment anarquista.

En el començament del seu article, Malatesta diu compartir unasèrie de tesis de la Plataforma i fins i tot les reforça amb algunesidees que exposa. Concorda a notar que els anarquistes no han tin-gut i no tenen influència en els esdeveniments polítics i socials, acausa de la falta d'una organització activa i seriosa.Els principis pre-sos pel camarada Malatesta es corresponen amb les principals pro-posicions de la Plataforma. Un podria esperar que hagués examinat,comprès i acceptat igualment una sèrie d'altres principis desenvolu-pats en el nostre projecte, perquè existeix un nexe de coherència ide lògica entre totes les tesis de la Plataforma. No obstant això, Ma-latesta explica de manera enèrgica la seva diferència d'opinió ambla Plataforma. Es pregunta si és que per ventura la Unió Generald'Anarquistes projectada en la Plataforma pot resoldre el problemade l'educació de les masses obreres. Respon negativament. Dónacom a raó el caràcter pretesament autoritari de la Unió, la qual, se-gons ell, desenvoluparia la idea de la submissió a directors i líders.

70

Sobri quines bases pot reposar tan seriosa acusació? És en laidea de la responsabilitat col·lectiva, recomanada per la Plataforma,que ell veu la principal raó per formular tal acusació. No pot admetreel principi que tota la Unió es faci responsable de cada membre, ique al revés, cada membre sigui responsable de la línia política detota la Unió. Això significa que Malatesta no accepta precisament elprincipi d'organització que se'ns apareix com el més essencial, a fique el moviment anarquista se segueixi desenvolupant.

Enlloc el moviment anarquista, fins ara, ha aconseguit l'estadi demoviment popular organitzat com a tal. En el més mínim la causad'això resideix en condicions objectives, com que les masses obre-res no entenguin l'anarquisme i no s'interessin en aquest sinó en pe-ríodes revolucionaris; no, la causa de la debilitat del movimentanarquista resideix essencialment en els propis anarquistes. Ni tansols una sola vegada han intentat realitzar de manera organitzadatant la propaganda de les seves idees com l'activitat pràctica a l'in-terior de les masses obreres.

Si tal cosa resulta estranya per al camarada Malatesta, afirmemamb força que l'activitat dels anarquistes més actius -entre els qualss'inclou ell mateix- assumeix per necessitat un caràcter individua-lista; fins i tot si aquesta activitat es distingeix per un alt nivell de res-ponsabilitat personal, concerneix solament a un individu i no a unaorganització. En el passat, quan el nostre moviment estava naixentnacional i internacionalment, no podia ser d'una altra manera; haviend'assentar-se les bases del moviment anarquista de masses; haviad'apel·lar-se a les masses obreres i convidar-les a comprometre'sen la lluita anarquista. Això era necessari, encara que fos només eltreball d'individus aïllats amb mitjans limitats. Aquests militants anar-quistes van complir la seva missió; van atreure als obrers més actiusa les idees anarquistes. No obstant, això no era més que la meitatdel treball. Al moment en què el nombre d'elements anarquistes pro-vinents de les masses obreres s'incrementava considerablement,era impossible restringir-se a una pràctica i a una propaganda aï-llada, sigui individualment o en grups dispersos. Seguir amb aixòseria com donar voltes sobre el mateix. Hem d'anar més enllà perno quedar endarrere. La decadència general del moviment anar-quista s'explica exactament de la següent manera: hem complertamb el primer pas sense anar més enllà.

Aquest segon pas consistia, i encara consisteix, a agrupar alselements anarquistes provinents de les masses obreres, en una

71

col·lectivitat activa capaç de liderar la lluita organitzada dels treba-lladors amb la finalitat de concretar les idees anarquistes.

La qüestió dels anarquistes de tots els països és la que segueix:pot el nostre moviment acontentar-se amb subsistir sobre la basede formes velles d'organització, a grups locals sense lligam orgànicentre si, i cadascú actuant per compte propi conforme a la seva par-ticular ideologia i pràctica? o només imaginant té el nostre movimentrecursos per a noves formes d'organització que l'ajudin a desenvo-lupar-se i a arrelar-se entre l'àmplia massa de treballadors?

L'experiència dels últims 20 anys, i més particularment, de lesdues revolucions russes -1905 i 1917/19- ens suggereix una res-posta a aquestes qüestions millor que totes les "consideracions te-òriques".

Durant la Revolució Russa, les masses obreres van ser guanya-des per a les idees anarquistes; malgrat això, l'anarquisme com amoviment organitzat va sofrir un complet revés; al començament dela revolució ens trobàvem en les posicions més avançades en lalluita, però després, en els inicis de la fase constructiva ens trobemirremeiablement lluny d'aquesta construcció, i conseqüentmentallunyats de les masses. Això no va ser pura casualitat: aquesta ac-titud inevitablement fluïa de la nostra pròpia impotència, tant desd'un punt de vista organitzatiu com de la nostra confusió ideològica.

Aquest revés va ser causat pel fet que, durant la revolució, elsanarquistes no van saber implementar el seu programa social i po-lític i només es van aproximar a les masses amb propaganda frag-mentària i contradictòria; no teníem una organització estable. Elnostre moviment es representava per organitzacions eventuals, apa-regudes per aquí, aparegudes per allà, que no buscaven amb fer-mesa el que volien, i que freqüentment desapareixien després d'uncurt temps sense deixar petjada. Resultava desesperantment ingenui estúpid el suposar que els treballadors recolzarien i participarienen tals "organitzacions" en el moment de la lluita social i de la cons-trucció comunista.

Estàvem habituats a atribuir el fracàs del moviment anarquista aRússia entre 1917-1919, a la repressió estatal del Partit Bolxevic;això és un gran error. La repressió bolxevic va impedir l'extensió delmoviment anarquista durant la revolució, però no va ser l'únic obs-tacle. És més aviat la impotència interna del mateix moviment unade les principals causes de la seva derrota, una impotència proce-dent de la vaguetat i indecisió que caracteritzava a les diferents afir-

72

macions polítiques pel que concerneix a organització i tàctica.L'anarquisme no tenia una opinió ferma i concreta sobre els pro-

blemes essencials de la revolució social; una opinió indispensableper satisfer la recerca de les masses que estaven creant la revolució.Els anarquistes enaltien el principi comunista: "de cadascú segonsles seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats", peròmai es van preocupar de portar aquest principi a la realitat, si bé esva permetre que certs elements sospitosos transformessin aquestgran principi en una caricatura de l'anarquisme -només cal recordarquants usurers es van beneficiar acaparant els béns de la col·lecti-vitat. Els anarquistes van parlar bastant de l'activitat revolucionàriadels obrers, però no van poder ajudar-los, si més no indicant-los lesformes aproximades que aquesta activitat adoptaria; no sabien comsortejar les relacions recíproques entre les masses i el seu centred'inspiració ideològica. Van portar als treballadors a alliberar-se deljou de l'Autoritat, però no els van indicar els mitjans per consolidar idefensar les conquestes de la Revolució. Mancaven de conceptesclars i precisos, d'un programa d'acció entre molts altres problemes.Va ser això el que els va distanciar de l'activitat de les masses i elsva condemnar a la impotència social i històrica. És en això on hemde buscar les causes primordials de la seva derrota en la RevolucióRussa.

I no tenim cap dubte que, si la revolució esclatés en molts altrespaïsos europeus, els anarquistes sofririen la mateixa derrota perquèno estan menys - si és que no més - dividits en el plànol de les ideesi de l'organització.

L'època present, en què per milions els treballadors estan com-promesos en el camp de batalla de la lluita social, demanda de res-postes precises i directes per part dels anarquistes pel queconcerneix la lluita i a la construcció comunista que l'ha de seguir;demanda igualment de la responsabilitat col·lectiva dels anarquistesen virtut d'aquestes respostes i de la propaganda anarquista en ge-neral. Si no assumissin aquesta responsabilitat, els anarquistes igualque qualsevol altre en el mateix cas, no tindrien el dret de fer propa-ganda de manera inconseqüent a l'interior de les masses obreres,que han lluitat a costa de grans sacrificis i han tingut innombrablesvíctimes.

En aquest context, no es tracta d'un joc ni d'un objecte per expe-rimentar. És per això que, de no tenir una Unió General d'Anarquis-tes, no podrem proveir de respostes comunes sobre totes aquestes

73

qüestions vitals.En el començament del seu article, el camarada Malatesta sem-

bla saludar la idea de la creació d'una vasta organització anarquista.No obstant això, en repudiar categòricament la idea de la respon-sabilitat col·lectiva, es fa impossible la realització de tal organització.Perquè tampoc serà possible si no existeixen acords teòrics i orga-nitzatius que constitueixin una plataforma comuna on agrupar anombrosos militants. En la mesura en què acceptin aquesta plata-forma, ha de ser obligatòria per a tots. Aquells que no reconeguinels seus principis bàsics, no podran ni els interessarà ser membresde l'organització.

D'aquesta manera, aquesta organització serà la unió d'aquellsamb una concepció comuna de la línia teòrica, tàctica i política perser duta a terme.

Conseqüentment, l'activitat pràctica de cada membre de l'orga-nització estarà naturalment en plena harmonia amb l'activitat gene-ral, i al revés, l'activitat de tota l'organització no podrà estar encontradicció amb la consciència i amb l'activitat de cada membre, siés que accepten el programa sobre el qual es funda l'organització.

És això el que caracteritza a la responsabilitat col·lectiva: tota laUnió és responsable per l'activitat de cada membre, sabent quecompliran la seva labor política i revolucionària en l'esperit polític dela Unió. Al mateix temps, cada membre és plenament responsableper tota la Unió, veient que la seva activitat no sigui contrària d'a-quella realitzada per tots els seus membres. Això no significa de capmanera autoritarisme, com erròniament afirma el camarada Mala-testa, sinó que és expressió de la comprensió conscient i responsa-ble del treball militant.Resulta obvi que al cridar als anarquistes aorganitzar-se sobre la base d'un programa definit, no estem traientel dret als anarquistes d'altres tendències a organitzar-se com elssembli convenient. De qualsevol manera, estem persuadits que desdel moment en què els anarquistes construeixin una important or-ganització, es revelarà la vacuïtat i la vanitat de les organitzacionstradicionals.

El principi de la responsabilitat és entès pel camarada Malatestaen el sentit d'una responsabilitat moral dels individus i dels grups.És per això que ell només dóna als congressos i les seves resolu-cions el rol d'una sort de conversa entre amics, que en suma no pro-nuncia més que desitjos platònics.

Aquesta forma tradicional d'entendre el rol dels congressos no

74

resisteix la prova de la realitat. En efecte, quin és el valor d'un con-grés en el qual només s'expressen "opinions" sense encarregar-sede portar-les a la pràctica? Cap. En un moviment vast, una respon-sabilitat purament moral i no orgànica perd tot el seu valor.

Abordem ara la qüestió relativa a majories i minories. Pensemque tota discussió entorn d'aquest tema resulta supèrflua. En lapràctica, això s'ha resolt ja fa llarg temps. Sempre i en tot moment,els problemes pràctics entre nosaltres s'han resolt amb una majoriade vots. Això és completament comprensible, perquè no hi ha unaaltra manera de resoldre aquests problemes en el si d'una organit-zació que pretén actuar.

En totes les objeccions elevades fins ara en contra de la Plata-forma, existeix una falta de comprensió de les tesis més importantsque conté; una falta de comprensió de la nostra aproximació al pro-blema organitzatiu i al mètode per a la seva resolució. En efecte, lacomprensió d'això és extremadament important i posseeix una sig-nificació decisiva per a una apreciació correcta de la Plataforma i detota l'activitat organitzativa del grup Dielo Trouda.

L'única forma d'allunyar-nos del caos i de reviure al movimentanarquista, és una clarificació teòrica i organitzativa entre les nostresfiles, que comporti a la diferenciació i selecció d'un nucli actiu de mi-litants, sobre la base d'un programa homogeni teòrica i pràcticament.És en això en el que resideix un dels principals objectius del nostretext.

Què és el que representa la nostra clarificació i a què ens ha deportar? L'absència d'un programa general homogeni ha estat sem-pre una notable falla del moviment anarquista, i ha contribuït moltfreqüentment a fer-lo bastant vulnerable, a que la seva propagandano hagi estat sempre coherent i consistent en relació a les idees pro-fessades i als principis pràctics defensats. Al contrari, ocorre fre-qüentment que el que és propagat per un grup és, en un altre costat,denigrat per altres grups. I això no només sobre les aplicacions tàc-tiques, sinó també sobre tesis fonamentals.

Certa gent defensa tal estat de coses dient que d'aquesta formas'adona de la varietat d'idees anarquistes. Bé, admetem-ho, peròquin interès pot representar aquesta varietat per als treballadors?

Avui, ells lluiten i pateixen, i ara i immediatament necessiten unaconcepció precisa de la revolució, que els pugui portar cap a la sevaemancipació; no necessiten d'una concepció abstracta, sinó que ne-cessiten d'una concepció viva, real, elaborada i que doni resposta a

75

les seves demandes. Mentre, els anarquistes proposaven freqüent-ment, en la pràctica, nombroses idees, sistemes i programes con-tradictoris, en els quals el més important era proper a lainsignificança, o amb molt, en contradeia un altre. En tals condicions,és fàcilment comprensible que l'anarquisme no pugui ni ara ni en elfutur, impregnar a les masses i ser una mateixa cosa amb elles, aixícom inspirar el seu moviment emancipatori.

Perquè les masses senten la futilitat de les nocions contradictò-ries i les eviten instintivament; i malgrat això, en un període revolu-cionari, actuen i viuen d'una manera llibertària.

Per concloure, el camarada Malatesta pensa que l'èxit dels Bol-xevics al seu país, no permet passar una bona nit als anarquistesrussos que van editar la Plataforma. L'error de Malatesta és no teniren compte les circumstàncies extremadament importants de lesquals la Plataforma Organitzativa és producte, no només per la Re-volució Russa, sinó també pel moviment anarquista en aquesta re-volució. Ara, és impossible no prendre en consideració aquestacircumstància per així resoldre el problema de l'organització anar-quista, de la seva forma i de la seva base teòrica. És indispensablemirar el lloc ocupat per l'anarquisme en el gran aixecament socialde 1917. Quina va ser l'actitud de les masses insurgents pel que faa l'anarquisme i als anarquistes? Què van apreciar en ells? Per què,malgrat això, l'anarquisme va patir un revés durant aquesta revolu-ció? Quines lliçons hem d'extreure? Totes aquestes preguntes, i en-cara més, han d'aparèixer inevitablement als qui aborden lesqüestions plantejades per la Plataforma. El camarada Malatesta noha fet això. Ell ha pres el problema actual de l'organització en l'abs-tracció dogmàtica. Això és bastant incomprensible per a nosaltres,que ens havíem acostumat a veure en ell, no a un ideòleg, sinó aun pràctic de l'anarquisme real i actiu. Ell s'acontenta amb examinaren quina mesura una tesi o una altra de la Plataforma està o no d'a-cord amb els punts de vista tradicionals en l'anarquisme, i desprésels refuta, en trobar-los oposats a les velles concepcions. Ell no potpensar que pugui ser a l'inrevés, que siguin precisament aquellesles que estiguin equivocades, i que per això hagi estat necessàrial'aparició de la Plataforma. És d'aquesta manera, com poden ser ex-plicades tota la sèrie d'errors i contradiccions plantejades a dalt.

Deixi'ns fer notar en ell una greu negligència; no tracta en absolutamb la base teòrica, ni amb la secció constructiva de la Plataforma,sinó únicament amb el projecte d'organització. El nostre text no so-

76

lament ha refutat la idea de la Síntesi, així com les de l'anarcosindi-calisme com a inaplicables i en fallida, també ha avançat el projected'agrupar als militants actius de l'anarquisme sobre la base d'un pro-grama més o menys homogeni. El camarada Malatesta ha hagut detractar amb precisió sobre aquest mètode; no obstant això, ho hapassat per alt en silenci, així com a la secció constructiva, malgratque les seves conclusions aparentment s'aplicarien a tota la Plata-forma. Això dóna al seu article un caràcter contradictori i inestable.

El comunisme llibertari no pot romandre en els obstacles del pas-sat, ha d'anar més enllà, combatent i superant els seus defectes.L'aspecte original de la Plataforma i del grup Dielo Trouda, consisteixprecisament a ser estranys a dogmes anacrònics, a idees prefabri-cades, i que, per contra, s'esforcen a portar endavant la seva activi-tat partint dels fets reals i presents. Aquesta aproximació, constitueixel primer intent de fusionar a l'anarquisme amb la vida real i de crearuna activitat anarquista sobre aquesta base. És només així que elcomunisme llibertari pot alliberar-se d'un dogma obsolet i promoureal moviment viu de les masses.

Piotr Arshinov,Dielo Trouda nº30, Maig 1928, pàg.4-11.

77

Sobre la PlataformaUna resposta a "Un pla d'organització anarquista"

Nestor Makhno

Publicada en "Il Risveglio" (Ginebra, 4 de Desembre de 1929). Traduïda a partir

de la traducció en llengua castellana de

José Antonio Gutiérrez Danton

78

Benvolgut company Malatesta,

He llegit la seva resposta al projecte de "Plataforma Organitzativaper a una Unió General d'Anarquistes", projecte publicat pel Grupd'Anarquistes Russos a l'Estranger.

La meva impressió és que, o bé vostè ha malentès el projectede "Plataforma", o el seu rebuig a reconèixer la responsabilitatcol·lectiva en l'acció revolucionària i la funció directiva que les forcesanarquistes han de prendre, emana d'una profunda convicció sobrel'anarquisme que li porta a menysprear aquell principi de responsa-bilitat.

No obstant això, es tracta d'un principi fonamental, que ens guiaa cadascun de nosaltres en la nostra forma d'entendre la idea anar-quista, en la nostra determinació que aquesta penetri les masses,en el seu esperit de sacrifici. És gràcies a aquest que un home pottriar la via revolucionària i atreure a uns altres a ella. Sense aquest,cap revolucionari podria tenir la necessària força, voluntat o intel·li-gència per suportar l'espectacle de la misèria social, i menys, perlluitar contra ella. És gràcies a que s'han inspirat en la responsabilitatcol·lectiva, que els revolucionaris de totes les èpoques i escoles hanunit les seves forces; és sobre ella que han basat les seves espe-rances en què les revoltes parcials -revoltes de les quals la històriadels oprimits està plena- no han estat en va, que els explotats en-tendran les seves aspiracions, extrauran d'elles experiències apli-cables als seus temps i les utilitzaran per trobar nous camins cap al'emancipació.

Vostè mateix, volgut Malatesta, reconeix la responsabilitat indi-vidual del revolucionari anarquista. I el que és més, l'ha recomanatal llarg de la seva vida com a militant. Almenys, així és com jo heentès els seus escrits sobre anarquisme. Però vostè nega la neces-sitat i utilitat de la responsabilitat col·lectiva, quan es tracta de lestendències i les accions del moviment anarquista com un tot. La res-ponsabilitat col·lectiva li espanta, ja que vostè la rebutja.

Per a mi, que he adquirit l'hàbit d'encarar plenament les realitatsdel nostre moviment, la seva negació de la responsabilitat col·lectivaem sembla no només freturosa de fonaments, sinó perillosa per ala revolució social. S'ha de prendre ben en compte l'experiència perlliurar la batalla decisiva en contra de tots els nostres enemics junts.Ara bé, l'experiència de les batalles revolucionàries del passat emporta a creure, excloent tota imitació, que sense importar quin sigui

79

l'ordre dels esdeveniments revolucionaris, és necessari donar-losuna direcció seriosa, tant ideològica com tàcticament. Això significaque només un esperit col·lectiu, assenyat i dedicat a l'anarquisme,podrà expressar els requeriments del moment, mitjançant una vo-luntat col·lectivament responsable. Cap de nosaltres té el dret a evi-tar aquest element de responsabilitat. Per contra, si fins ara ha estatignorat en les files dels anarquistes, és necessari que ara sigui, pera nosaltres, comunistes anàrquics, un article al nostre programa te-òric i pràctic.

Només l'esperit col·lectiu dels seus militants i la seva responsa-bilitat col·lectiva permetran a l'anarquisme modern eliminar dels seuscercles la idea, històricament falsa, segons la qual no és necessarique l'anarquisme serveixi de guia -ni ideològica ni pràctica- per a lamassa de treballadors en el moment revolucionari, i conseqüent-ment, no pot tenir una responsabilitat com a grup.

No comentaré ara altres parts del seu article en contra del pro-jecte de "Plataforma", tal com aquella en què vostè veu "una esglé-sia i una autoritat sense policia". Només expressaré la mevasorpresa de veure-li recórrer a semblants arguments en el curs dela seva crítica. Li he donat bastantes voltes a l'assumpte i no pucacceptar la seva opinió més que les seves raons.

No, vostè no està encertat. I perquè estic en desacord amb laseva refutació, que usa arguments massa superficials, crec estar fa-cultat per preguntar-li:

1. Deu l'anarquisme tenir alguna responsabilitat en la lluita delstreballadors en contra dels seus opressors, del capitalisme, i delsseus servents de l'Estat? Si no hauria de, exposar les raons. Si hoaccepta, llavors, deguessin els anarquistes treballar per permetre alseu moviment exercir la seva influència sobre les mateixes basesde l'ordre social existent?

2. Pot l'anarquisme, en l'estat de desorganització en què es trobade moment, exercir alguna influència ideològica i pràctica sobre elssuccessos socials i la lluita de la classe obrera?

3. Quins són els mitjans pels quals l'anarquisme ha de servir forade la revolució i quins són els mitjans dels quals disposa per provari afirmar els seus conceptes constructius?

80

4. Necessita l'anarquisme de les seves pròpies organitzacionspermanents, específiques, íntimament lligades entre si per la unitatde propòsit i d'acció, per aconseguir les seves aspiracions?

5. Què han d'entendre els anarquistes com les institucions a es-tablir-se amb vista a garantir el lliure desenvolupament de la socie-tat?

6. Pot l'anarquisme realitzar-se sense institucions socials, en lasocietat comunista que vostè concep? En el cas d'un si, per quinsmitjans? En el cas d'un no, quines institucions hauria de reconèixeri utilitzar, i en el nom de què hauria de fer-ho? Deurien els anarquis-tes assumir una funció directiva, i conseqüentment responsable, ohaurien de limitar-se a ser auxiliars irresponsables?

La seva resposta, volgut Malatesta, em seria de gran importàn-cia, per dues raons. Em permetria, primer, entendre millor el seupunt de vista sobre la qüestió de l'organització de les forces anar-quistes i del moviment en general. I, parlem francament, la seva opi-nió és immediatament acceptada per la majoria dels anarquistes isimpatitzants sense major discussió, perquè és l'opinió d'un militantvaluós, que ha romàs tota la seva vida fidel a la seva posició lliber-tària. Llavors, depèn, en certa mesura, de la seva actitud, si es portao no endavant un estudi complet de les qüestions urgents que elsnostres temps plantegen al moviment, i conseqüentment, de si elseu desenvolupament es retarda o dóna un salt endavant. Al roman-dre en l'estancament del passat i del present, el nostre moviment nohi guanyarà res. Al contrari, és urgent que, en vista als esdeveni-ments, li donem capacitat per complir amb seny el seu rol.

Considero la seva resposta de gran importància.

Salutacions revolucionàriesNestor Makhno.

81

Resposta a MakhnoUna resposta a "Sobre la Plataforma"

Errico Malatesta

Publicada en "Il Risveglio" (Ginebra, 4 de Desembre de 1929).

Traduïda a partir de la traducció en llengua castellana de

José Antonio Gutiérrez Danton.

82

Benvolgut company,

He finalment pogut veure la carta que vostè m'ha enviat fa mésd'un any, sobre les meves crítiques al projecte d'organitzar una UnióGeneral d'Anarquistes, publicada pel Grup d'Anarquistes Russos al'Estranger, conegut en el nostre moviment pel nom de "Plataforma".Coneixent la meva situació com vostè la coneix, certament hauràentès per què no he

respost.No puc prendre part com volgués de la discussió de les qüestions

de major interès per a nosaltres, perquè la censura m'impedeix rebrepublicacions que són considerades subversives o cartes que tractinde tòpics polítics o socials, i només després de llargs intervals i perafortunada casualitat vinc a sentir el distant ressò del que els com-panys diuen i fan. D'aquesta manera, m'he assabentat que la "Pla-taforma" i les meves crítiques a ella han estat àmpliament discutides,però sé poc o gens del que s'ha dit; i la seva carta és el primer do-cument escrit sobre l'assumpte que he aconseguit veure.

Si poguéssim escriure'ns lliurement, li demanaria aclarís, abansd'entrar a la discussió, alguns dels seus punts de vista els quals,potser a causa d'una traducció imperfecta del rus al francès, emsemblen, en part, una mica foscos. Però estant les coses com estan,respondré al que he entès, i espero ser capaç de veure la seva res-posta.

Vostè se sorprèn que jo no accepti el principi de responsabilitatcol·lectiva, que vostè creu és un principi fonamental que guia, i hade guiar, als revolucionaris del passat, present i futur.

Per la meva banda, em pregunto què pot significar la noció deresponsabilitat col·lectiva vinguda dels llavis d'un anarquista. Jo séque els militars tenen l'hàbit de delmar grups de soldats rebels o desoldats que no s'han comportat correctament enfront de l'enemic,disparant-los indiscriminadament. Sé que els caps militars no tenenescrúpols a destruir poblats o ciutats, i massacrar a tota una pobla-ció, inclosos els nens, perquè algú ha posat alguna resistència auna invasió. Sé que al llarg de la història, els governs han, de diver-ses maneres, amenaçat amb, i aplicat, el sistema de la responsabi-litat col·lectiva per posar fre als rebels, per demandar impostos, etc.I entenc que això pot ser un mitjà efectiu per intimidar i oprimir.

Però com pot, gent que lluita per la llibertat i la justícia, parlar deresponsabilitat col·lectiva, quan només pot interessar-los la respon-

83

sabilitat moral, hi hagin o no sancions materials pel mig?!!!Si, per exemple, en un conflicte amb forces armades de l'enemic,

l'home que està al meu costat actua com un covard, ell em pot per-judicar a mi i als altres, però la vergonya serà només seva, per laseva falta de valor per mantenir el rol que ell mateix va escollir. Sidurant una conspiració, un conspirador traeix i envia als seus com-panys a presó, són els enganyats els responsables de la seva traï-ció?

La "Plataforma" diu: "Tota la Unió és responsable de l'activitat re-volucionària i política de tot membre i cada membre és responsablede l'activitat revolucionària i política de la Unió". Pot això ser recon-ciliat amb els principis d'autonomia i de lliure iniciativa que els anar-quistes professen? Jo responc, llavors: "Si la Unió és responsabledel que cada membre fa, com pot deixar als seus membres indivi-duals i als seus diversos grups, la llibertat d'aplicar el programacomú de la forma en què els sembli més adequada? com pot fer-seresponsable d'una acció, si manca dels mitjans per impedir-la? D'a-questa manera, la Unió i, mitjançant ella, el Comitè Executiu, neces-sitarien monitoritzar l'acció dels membres individuals i ordenar-losquè fer i què no fer; i ja que la desaprovació després dels esdeveni-ments no pot rectificar una responsabilitat prèviament acceptada,ningú seria capaç de fer res abans d'haver obtingut l'empenta, elpermís del comitè. Llavors, pot un individu acceptar responsabilitatper l'acció d'una col·lectivitat abans de saber què és el que l'últimafarà, i sense poder prevenir-la de fer el que aquest desaprova?

Certament, accepto i dono suport a la visió que qualsevol ques'associï i cooperi amb uns altres per a un propòsit comú, ha de sen-tir la necessitat de coordinar les seves accions amb aquelles delsseus companys i no fer res que malmeti el treball d'uns altres i, d'a-questa manera, a la causa comuna; i que es respectin els acordsque siguin fets -excepte quan sincerament desitgin deixar l'associa-ció en emergir diferències d'opinió, o quan les circumstàncies hagincanviat, o conflictes sobre els mètodes predilectes facin la coopera-ció impossible o inadequada. Tal qual, jo mantinc que aquells queno sentin ni practiquin aquests deures, hagin de ser expulsats del'associació.

Potser, en referir-se a la responsabilitat col·lectiva, vostès es re-fereixin precisament a aquest acord i solidaritat que ha d'existir entreels membres d'una associació. I si això és així, la seva expressió re-presenta, al meu entendre, un ús incorrecte del llenguatge, però bà-

84

sicament, això només seria una qüestió de paraules sense impor-tància i l'acord podria aconseguir-se ràpidament.

La qüestió realment important que vostè planteja en la sevacarta, concerneix al rol dels anarquistes en el moviment social i laforma en què aquests haguessin d'exercir-ho. Aquest és un as-sumpte bàsic, la raó de ser de l'anarquisme i un ha de ser bastantclar respecte al que es refereix.

Vostè pregunta si els anarquistes han de (en el moviment revo-lucionari i en l'organització comunista de la societat) assumir un roldirectiu i, conseqüentment, responsable, o limitar-se a ser auxiliarsirresponsables. La seva pregunta em deixa perplex, perquè mancade precisió. És possible dirigir mitjançant el consell i l'exemple, dei-xant al poble -proveïts de les oportunitats i els mitjans per suplir persi mateixos les seves necessitats- adoptar els nostres mètodes i so-lucions si aquests són, o semblessin ser, millors que aquells sugge-rits i executats per uns altres. Però és també possible dirigir prenentel comandament, això és, convertint-se en govern i imposant lesidees i interessos propis mitjançant mètodes policials. De quina ma-nera vol dirigir?

Som anarquistes, perquè creiem que el govern (qualsevol go-vern) és un mal, i que no és possible guanyar la llibertat, solidaritati justícia si no és amb llibertat. No podem, llavors, aspirar al governi hem de fer tot quant sigui possible per evitar que uns altres -clas-ses, partits o individualitats- prenguin el poder, convertint-se en go-verns.

La responsabilitat dels liders, una noció segons la qual em sem-bla volguessin garantir que el públic sigui protegit dels seus propisabusos i errors, no significa res per a mi. Aquells en el poder, no sónveritablement responsables, excepte, quan són enfrontats a la re-volució, i no podem fer la revolució tots els dies, i generalmentaquesta ocorre només quan el govern ja ha fet tot el mal que podiafer.

Vostè entendrà que jo estic lluny de pensar que els anarquisteshagin d'estar satisfets amb ser simples auxiliars d'altres revolucio-naris els qui, no sent anarquistes, naturalment aspiren a convertir-se en govern.

Per contra, jo crec que nosaltres, els anarquistes, convençuts dela validesa del nostre programa, hem d'apuntar a adquirir una in-fluència enorme a fi de portar al moviment cap a la realització delsnostres ideals. Però tal influència ha de ser guanyada fent més i mi-

85

llor que els altres, i només serà útil si és guanyada d'aquesta ma-nera.

Ara com ara, hem d'aprofundir, desenvolupar i propagar les nos-tres idees i coordinar les nostres forces en una acció comuna. Hemd'actuar en el moviment obrer per impedir que aquest es vegi limitati corromput per l'exclusiva recerca de millores petites, compatiblesamb el sistema capitalista; i hem d'actuar de tal manera que contri-bueixi a preparar la completa transformació social. Hem de treballaramb les masses desorganitzades, i potser impossibles d'organitzar,per despertar-les a l'esperit de rebel·lió i al desig i l'esperança d'unavida lliure i feliç. Hem d'iniciar i recolzar tots els moviments que ten-deixin a afeblir les forces de l'Estat i del capitalisme, i incrementar elnivell mental i les condicions materials dels treballadors. Hem de,en breu, preparar i preparar-nos, moral i materialment, per a l'acterevolucionari que obrirà el camí cap al futur.

I després, en la revolució, hem de prendre una part enèrgica (siés possible abans i més efectivament que els altres) en la lluita ma-terial essencial i conduir-la al límit màxim en la destrucció de totesles forces repressives de l'Estat. Hem d'encoratjar als treballadorsa prendre possessió dels mitjans de producció (terres, mines, fàbri-ques i tallers, mitjans de transport, etc.) i de les reserves de bénsmanufacturats; a organitzar immediatament, per si mateixos, unadistribució equitativa dels béns de consum, i al mateix temps, suplirels productes per a l'intercanvi entre regions i comunes, per a la con-tinuació i intensificació de la producció i de tots els serveis útils peral públic.

Hem de, de totes les formes possibles i d'acord a les circums-tàncies i oportunitats locals, promoure l'acció de les associacionsobreres, de les cooperatives, dels grups voluntaris -per prevenir l'e-mergència de nous poders autoritaris, de nous governs, oposant-los amb la violència si és necessari, però per sobretot, mostrant-loscom a superflus. I on no trobem suficient consens entre el poble ino puguem prevenir el restabliment de l'Estat amb les seves institu-cions autoritàries i els seus cossos coercitius, hem de negar-nos aprendre part en ell o reconèixer-ho, rebel·lant-nos en contra de lesseves imposicions i demandant la nostra plena autonomia i la detotes les minories dissidents. En altres paraules, hem de romandreen un estat concret o potencial de rebel·lió i, sent incapaços detriomfar en el present, hem de, almenys, preparar-nos per al futur.

És això al que vostès es refereixen en la part que implica als

86

anarquistes en la preparació i realització d'una revolució? Pel quesé de vostès i del seu treball, em sento inclinat a creure que si.

Però quan veig que en la Unió que vostès recolzen, hi ha un Co-mitè Executiu que dóna direcció ideològica i organitzativa a l'asso-ciació, m'assalta el dubte que vostès també volguessin veure, en elmoviment general, un cos central que dictaria, de manera autoritària,el programa teòric i pràctic de la revolució. De ser això així, som polsoposats.

La seva organització, o els seus òrgans administratius, podrienestar compostos per anarquistes, però no serien una altra cosa sinóun govern. Creient, en la més completa bona fe, que fossin neces-saris per al triomf de la revolució, assegurarien, com a prioritat, queestiguessin prou ben col·locats i que fossin prou fortes com per im-posar la seva voluntat. Crearien, llavors, cossos armats per a la de-fensa material, i una burocràcia per realitzar els seus mandats, i enaquest procés, paralitzarien al moviment popular i matarien la revo-lució. Això és el que jo crec que ha passat amb els Bolxevics.

Aquí estem. Crec que l'important no és la victòria dels nostresplans, dels nostres projectes, de les nostres utopies, que en qual-sevol cas necessiten de la confirmació de l'experiència i poden sermodificats per l'experiència, desenvolupats i adaptats a les condi-cions materials i morals reals de cada època i lloc. El que més im-porta és que el poble, totes les persones, perdin l'instint i els hàbitsservils que els han llegat milers d'anys d'esclavitud, i aprenguin apensar i actuar lliurement. I a aquesta gran tasca d'alliberament del'esperit a la qual els anarquistes s'han de dedicar especialment.

Li agraeixo l'atenció que gentilment ha donat a la meva carta i,en l'esperança de saber novament de vostè, li envio les meves cor-dials salutacions.

Errico Malatesta,Novembre de 1928

87

Sobre la responsabilitatcol·lectiva.

Errico Malatesta

Extret de Studi Sociali [1], 10 de Juliol de 1930 i traduït al català a partir de la

traducció castellana feta per José Antonio Gutiérrez Danton.

88

Aquesta és una carta d'Errico Malatesta al grup anarquista delDistricte 18 de París, escrit al març o Abril de 1930 i publicada aParís en “Li Libertaire” No.252, el 19 d'abril de 1930. La carta con-firma l'opinió de Malatesta sobre el concepte de responsabilitatcol·lectiva en l'organització. Tant a l'últim congrés dels anarquistesorganitzats de França, com a les pàgines de “Li Libertaire”, l'as-sumpte va ser discutit en calent.

He vist una declaració del grup del 18 on, d'acord amb la “Plata-forma” dels russos i amb el camarada Makhno, se sosté que el “prin-cipi de responsabilitat col·lectiva” és la base de qualsevolorganització seriosa.

Ja he assenyalat, en les meves crítiques a la “Plataforma” i en lameva resposta a la carta oberta dirigida a mi per Makhno, la mevaopinió sobre aquest suposat principi. Però ja que hi ha certa insis-tència en una idea o, almenys en una expressió, que em semblaria,personalment, més pròpia d'un regiment que de grups anarquistes,espero que se'm permeti dir algunes paraules més sobre aquest as-sumpte.

Els camarades del 18 diuen que “els anarquistes comunistes hande treballar de tal manera que la seva influència tingui les majorspossibilitats de triomfar i aquest resultat no s'aconseguirà tret quela propaganda es desenvolupi col·lectivament, permanentment i ho-mogèniament”. D'acord! Però semblaria que aquest no és el cas; jaque aquests camarades es queixen que “en nom de la mateixa or-ganització, en cada racó de França, les més diverses, i fins i tot con-tràries, teories es divulguen”. Això és deplorable en grau summe,però simplement significa que aquesta organització no té un pro-grama clar i precís, comprès i acceptat per tots els seus membres,i que dins del partit, confosos per una mateixa denominació, hi hahomes que no comparteixen les mateixes idees i que haguessin d'a-grupar-se en organitzacions diferents o romandre desvinculats sisón incapaços de trobar uns altres que pensin com ells.

Si, com els camarades del 18 diuen, la UACR [2] no fa res perestablir un programa que sigui acceptat per tots els seus membresi permetre'ls actuar conjuntament en situacions tals com les que se'lspresentin, si, en altres paraules, la UACR manca del coneixement,cohesió o acord, el seu problema és aquest, i no es s'arreglarà resal proclamar la “responsabilitat col·lectiva” la qual, tret que signifiquila submissió cega a de tots a la voluntat d'alguns, és un absurdmoral en teoria i una irresponsabilitat general en la pràctica.

89

Però potser tot això no sigui més que un assumpte de paraules.En la meva resposta a Makhno ja vaig dir que “Potser, en referir-

se a la responsabilitat col·lectiva, vostès es refereixin precisamenta l'acord i solidaritat que ha d'existir entre els membres d'una asso-ciació. I si això és així, la seva expressió representa, al meu enten-dre, un ús incorrecte del llenguatge, però bàsicament, això nomésseria una qüestió de paraules sense importància i l'acord podriaaconseguir-se ràpidament”.

I ara, llegint el que els camarades del 18 plantegen, em sentomés o menys d'acord amb la seva forma de concebre l'organitzacióanarquista (estant bastant allunyat de l'esperit autoritari que la “Pla-taforma” semblés revelar) i confirmo la meva creença que, desprésde les diferències semàntiques, realment jeuen posicions idèntiques.

Però si tal és el cas, per què persistir en l'ús d'una expressió queserveix tan sols per entorpir la clarificació del que va ser una de lescauses dels malentesos provocats per la “Plataforma”? Per què noparlar com tots, de manera que ens entenguem i no originem con-fusió?

La responsabilitat moral (i en el nostre cas no parlem més quede responsabilitat moral) és individual per la seva pròpia naturalesa.Només l'esperit de dominació, en les seves vàries disfresses políti-ques, militars, eclesiàstiques, etc., ha pogut fer als homes respon-sables del que no havien fet voluntàriament.

Si certs homes acorden fer alguna cosa i un d'ells fa que la ini-ciativa fracassi al no realitzar el que havia promès, tots diran que vaser la seva culpa i que, per tant, és responsable ell, no així aquellsque van fer fins al final el que suposadament havien de fer.

Una vegada més, parlem com tothom. Tractem que ens enten-guin tots. Potser així ens trobem amb menys dificultats en la nostrapropaganda.

Errico MalatestaMarç/ Abril de 1930

Notes:

[1] Studi Sociali era un periòdic anarquista de parla italiana amb seu a Monte-video, Uruguai, fundat per Luigi Fabbri.

[2] Union Anarchiste Communiste Révolutionnaire.

90

Una Segona Cartaa Malatesta

Una resposta a "Resposta a Makhno"

Néstor MakhnoAgost 1930

Traduït al català a partir de la traducció castellana feta per

l’Editiorial Hijos del Pueblo i Frank Mintz.

91

Benvolgut company,Vaig voler llegir la traducció al rus de la seva carta abans de res-

pondre-li. En ella vostè deia que abans d'entrar en una discussió,en el que, d'altra banda, no havia pensat, vostè volgudria que lidonés a conèixer quina és la meva concepció de l'anarquisme. Pertant li explicaré aquestes idees i, al mateix temps, les causes a lesquals atribueixo la debilitat del nostre moviment.

Com qualsevol anarquista, rebutjo l'autoritat en general, sóc unadversari de tota organització basada en el centralisme, no reconecni a l'Estat ni al seu aparell legislatiu, sóc un enemic convençut dela democràcia burgesa i del parlamentarisme – considerant aaquesta forma social un obstacle per a l'alliberament dels treballa-dors – en una paraula, m'aixeco contra tot règim basat en l'explota-ció dels treballadors.

Per a mi, l'anarquisme és una doctrina social revolucionària queha d'inspirar als explotats i oprimits. No obstant això, al meu enten-dre, l'anarquisme actualment no posseeix tots els mitjans necessarisper dur a terme una acció social; d'aquí el marasme en què es debat.I no es remeiarà aquesta situació romanent en la confusió.

Es pot entendre com es vulgui; en el meu cas, crec que els anar-quistes no han de témer abandonar les seves posicions tradicionalsen treure les conclusions lògiques que deriven del pensament delsnostres teòrics. Per exemple, una pregunta sorgeix. Necessita l'a-narquisme – i per tant la massa de treballadors revolucionaris – con-cebre organitzacions permanents que puguin garantir les funcionssocials útils que l'Estat assumeix ara com ara, organitzacions quehan de ser eines per establir polítiques pràctiques conformes ambl'ideal anarquista? O serà aquest el rol dels sindicats de treballadorsi cooperatives agràries o d'unes altres que, en la seva forma actual,són influenciades ideològicament pel tipus de grups d'acció anar-quistes que existeixen avui?

Tendeixo a creure que una vegada resolta aquesta qüestió pri-mordial pels anarquistes, altres problemes d'igual importància esplantejaran al nostre moviment.

Els anarquistes han de, en particular, comprendre bé el que Kro-potkin expressava com la "institució social de dret fundat en el cos-tum" per determinar, de manera concreta i adequat als nostrestemps, la naturalesa d'aquestes institucions la relació de les qualsamb l'anarquisme no necessita ser provada.

Aquestes deduccions seran de màxima importància no només

92

per a les masses revolucionàries en general sinó també per als anar-quistes en particular, i no oblidem que el 90% de nosaltres mai haconsiderat aquestes qüestions. A partir del moment en què ni Mala-testa ni Faure ni un altre entre els nostres vells companys han abor-dat aquests problemes ni res diuen del deplorable estat del nostremoviment, aquests companys dedueixen d'això que tot està bé i queels anarquistes estan preparats per complir el seu indispensable roldestructiu i constructiu en la revolució del futur. No obstant això, larealitat és una altra: any rere any el nostre moviment perd influènciaentre els treballadors i, conseqüentment, s'afebleix. És cert que al-guns teòrics "en els nostres mitjans russos en particular diuen quela força de l'anarquisme radica en la seva debilitat, i la seva debilitaten la seva força", de manera que no cal preocupar-se si les organit-zacions anarquistes perden influència… Però examinada més d'a-prop, es veu que aquesta afirmació és enterament estúpida, éssimplement una fórmula enganyosa dissenyada per calmar als xe-rraires quan es tracta d'explicar l'estat real de l'anarquisme.

Crec que un veritable moviment social, tal com concebo a l'anar-quisme, no pot tenir polítiques positives fins que s'hagi dotat de for-mes organitzatives relativament estables que li donaran els variatsmitjans necessaris per a la lluita contra els diferents sistemes socialsautoritaris. L'absència d'aquests mitjans fa que l'acció anarquista –sobretot en el període revolucionari – tendeixi a degenerar en unasort d'individualisme local; tot això perquè, en declarar-se enemicsde "totes les constitucions", els anarquistes en general han vist a lesgrans masses allunyar-se d'ells, per no inspirar cap esperança dequalsevol tipus d'assoliment pràctic.

Per lluitar i vèncer, fa falta una tàctica el caràcter de la qual had'estar expressat en un programa d'acció pràctica. Només quan tin-guin tal programa els anarquistes podran reunir a les masses explo-tades al voltant seu i preparar-les per a la gran batalla revolucionàriaamb més possibilitat d'aconseguir una transformació social radical.

Però, ho reitero, tal prova no es podria intentar sense una orga-nització permanent. Creure que els grups de propaganda actualsseran suficient per a aquesta tasca revolucionària és una il·lusió.Perquè qualsevol organització social pugui jugar un rol, ha de serconeguda per les masses populars abans que es desencadeni elprocés revolucionari.

Així que penso que en comptes de passar-se el temps rebutjanta tort i a dret els anarquistes farien millor a concretar el que « volen

93

» proposant als treballadors alguna cosa realista per col·locar en ellloc de totes les coses que neguen.

Llavors, i només llavors, els anarquistes podran aspirar amb totala raó al rol que s'atribueixen, això és, el de ser "guardians vigilantsde la llibertat contra els qui busquin el poder i contra l'eventual tiraniade la majoria".

Desafortunadament, en l'actualitat, l'anarquisme segueix sent fortnomés en la seva filosofia. Manca de mitjans pràctics. És incapaçde manifestar-se completament, fins i tot en temps de revolució, iaquells moviments espontanis amb un esperit anarquista que sor-geixen, semblen als ulls de les àmplies masses com a mers intentsdesesperats. I això només accentua la tràgica situació de l'anar-quisme.

Em pregunta si concebo com vostè el rol dels anarquistes abansi durant la revolució, com ho va exposar en la seva contestació. Lidiré per tant que estic completament d'acord amb vostè pel que faal rol a representar, però crec que aquest rol només pot omplir-sereeixidament quan el nostre Partit sigui ideològicament homogeni iunificat des del punt de vista de la tàctica, la qual cosa no és el casd'ara. L'experiència ens ensenya que l'acció anarquista a gran es-cala només podrà aconseguir els seus resultats si posseeix unabase organitzativa definida, inspirada i guiada pel principi de la res-ponsabilitat col·lectiva dels militants.

"Com pot vostè guiar a les masses?", em pregunta. Li responcque qualsevol moviment social, com tot moviment revolucionari deles àmplies masses populars, requereix formular, durant l'acció, pro-postes adequades per empènyer-ho cap a l'objectiu a aconseguir.La massa és massa heterogènia per ser capaç de fer-ho. Nomésgrups ideològics amb polítiques clarament definides són capaces dedonar aquest impuls. Només ells seran capaços d'aclarir els esde-veniments i formular clarament les aspiracions inconscients de lesmasses, donant l'exemple mitjançant accions i paraules. Per això elnostre Partit deu, al meu entendre, precisar la seva unitat política icaràcter organitzatiu. En l'àmbit de les realitzacions pràctiques, elsgrups anarquistes autònoms han de ser capaços davant cada novasituació que es presenti, de formular els problemes a resoldre i lesrespostes a donar-los sense titubejar i sense alterar les finalitats il'esperit de l'anarquisme.

Amb fraternals salutacions,Néstor Makhno, Agost 1930.

94