Petites històries per recordar de l’avi Joan
98
-
Upload
miquel-boix -
Category
Art & Photos
-
view
119 -
download
5
Transcript of Petites històries per recordar de l’avi Joan
1
Petites històries per
recordar de l’avi Joan
Petites històries, però
molt grans per a la família
Boix Planes, en les que el
protagonista principal és
l’avi Joan.
Edicions Tió Boix Planes
2
L’avi Joan al banc de la Mare de Déu del Miracle, que ja hi seia quan era petit.
Primera Edició: Desembre 2016
© Família Boix Planes
Fotos: Família Boix Planes i arxius públics d’internet
Edicions Tió Boix Planes
Disseny gràfic: Tió Boix Planes
Disseny portada: Tió Boix Planes
ISBN: no en té
Dipòsit legal: tampoc en té
Imprès a la panxa del Tió Boix Planes
3
Índex Pròleg ............................................................................................................................................ 5
Sobre nosaltres .............................................................................................................................. 7
L’avi Joan ................................................................................................................................... 7
Arbre genealògic de la família Boix Marsinyach ....................................................................... 9
La iaia Victòria ......................................................................................................................... 10
La primera petita història dels Boix Planes ................................................................................. 11
El Ton de les Obagues ................................................................................................................. 16
Aynés, Sant Roc i el Sant-Toll ...................................................................................................... 21
Records de la guerra de l’avi Joan ............................................................................................... 29
La cabra, els avions i la metralla .............................................................................................. 33
La simulació de l’afusellament del pare de l’avi Joan ............................................................. 35
Les bombes de després de la guerra ....................................................................................... 36
La repressió dels anys 40 ......................................................................................................... 37
La Gana .................................................................................................................................... 39
Caçar per menjar durant els anys de la gana .......................................................................... 41
L’avi Joan ens ensenya a fer una lloella .................................................................................. 44
L’avi Joan va a l’escola ................................................................................................................. 47
L’avi Joan comença a treballar fora de casa als 12 anys ............................................................. 51
La mili de l’avi Joan ...................................................................................................................... 53
La mudança al Lluch de Lloberola ............................................................................................... 59
El Casament de l’avi Joan i la iaia Victòria ................................................................................... 61
El viatge de noces de l’avi Joan i la iaia Victòria .......................................................................... 63
L’avi Joan i la iaia Victòria van a viure a Solsona ......................................................................... 65
Treballs a Solsona de l’avi Joan ................................................................................................... 67
El dia que el pare va ensorrar una paret amb un toro ............................................................ 71
Certificat d’estudis primaris i l’accés a funcionari................................................................... 73
L’avi Joan, jubilat ......................................................................................................................... 76
L’avi Joan ens ensenya on és el Sant Toll i la bauma de Sant Roc............................................... 80
El tió de cal Boix Planes ............................................................................................................... 90
El tió de l’avi Joan .................................................................................................................... 94
El tió de la iaia Victòria ............................................................................................................ 95
4
5
Pròleg
Benvinguts a aquest espai en forma de llibre dedicat a la família Boix Planes, de Solsona, i que
recull petites històries, però molt grans per a la família Boix Planes, en les que el protagonista
principal és l’avi Joan.
Aquests llibre s’ha fet a partir de les “Petites històries per recordar” on es recullen
petits relats, anècdotes i el que ens sembla interessant de deixar per escrit de la
família Boix Planes per evitar que per alguna mala jugada de la memòria s’acabin
perdent.
El que s’explica no té per què ajustar-se a dades i dates vàlides pels historiadors, és
part de l’imaginari familiar i com a tal s’ha de considerar.
Aquestes històries es publiquen a wordpress perquè és una bona eina per compartir-
ho entre la família i a la vegada per enriquir-ho amb la memòria i els punts de vista de
tots els qui hi volen col·laborar.
El fet que ho pugui llegir tothom, obliga que hi ha d’haver una exigència de qualitat en
tot el que es publica. Això també exigeix que en el seu contingut no pot haver-hi res
que perjudiqui a tercers i que no es facin públiques ni intimitats ni circumstàncies no
acceptades per algú de la família.
Amb tot, el més important és que ens serveixi per passar-nos-ho bé reconstruint una
part del nostre imaginari familiar.
No sé si és una “egohistòria”, entenent-ho com una “microhistòria en primera
persona”, però sí que ens agradaria que amb el temps ho fos. Quan estudiem història
només ens parlen dels grans fets i dels grans personatges, oblidant que la història és la
suma de milions de petites històries entrellaçades, més properes a nosaltres del que
ens pensem.
Quan en algun relat s’escriu en primera persona, si pel context no queda clar qui és,
considereu que es tracta del Miquel Boix Planes.
Dit tot això, espero que gaudiu amb la lectura d’aquest llibre.
6
Fotografies fetes pel Josep Boix Planes, el mes d’octubre de 2016, durant una visita
amb l’avi Joan al Miracle. El retaule major de l'església del Santuari del Miracle, el
retaule de la capella del Santíssim, la Capella de Sant Gabriel i el banc de la Mare de
Déu, que ja hi seia quan era petit.
7
Sobre nosaltres
La família Boix Planes, de Solsona, està formada per en Joan Boix Marsinyach (avi Joan)
i la Victòria Planes Reig (iaia Victòria), pels seus ascendents i pels seus descendents.
L’avi Joan
Joan Boix Marsinyach, va néixer a Aynés el 18 de març de
1933 i hi va viure fins que va tornar de la mili, l’any 1956.
Els seus pares eren Francesc de Paula Boix Torra (1899-
1970) i Isabel Marsinyach Palà (1908-1974), que varen
tenir set fills: Maria (1929-1992), Josep (1930-2014), Joan
(1933), Montserrat (1936), Jesús (1938), Pilar (1941) i
Manel (1945).
Aynés és al costat del santuari del Miracle, però es del
poble i parròquia de Sant Just d’Ardèvol, del municipi de
Pinós. La seva família eren masovers i la casa era propietat de l’Altemís de Bergús.
Joan, Josep, Jesús, Maria i Montserrat. Joan, Pilar, Josep, Montserrat, Manel, Maria i Jesús.
8
Els seus pares van anar-hi l’any 1932. Per
tant, la tieta Maria i el tiet Josep no hi van
néixer. Van marxar cap al Lluch de
Lloberola (Biosca) a finals del 1956, però
el trasllat va començar el 1955.
L’avi del Joan Boix Marsinyach i pare del
Francesc Boix Torra era el Ton de les
Obagues, fill de cal Matolí de la Móra
Comdal del municipi d’Odèn. Era fadrí i va
anar a fer boïga (contracte agrari
consistent a cedir una peça de terra
plantada de bosc, per reduir-la a conreu i
emprar com a adob el boïc, la llenya
cremada en fer la boïga). Es va estar molt
de temps a Lloberola, on es va criar el seu
fill Francesc. El patró de Lloberola es Sant
Miquel, devoció que va fer que posés
aquest nom a un dels seus néts del qual
va ser padrí.
Francesc de Paula Boix Torra i Isabel Marsinyach Palà
9
Arbre genealògic de la família Boix Marsinyach
Arbre genealògic de la família Boix Marsinyach fet pel Francesc Boix Planes quan
encara no fèiem servir els ordinadors i que està revisant per actualitzar-lo.
10
La iaia Victòria
Victòria Planes Reig, va néixer el 2 de febrer 1942 al
“Miger de ca l’Albareda” de Coscó, municipi d’Oliola.
“Miger” és una forma dialectal de “mitger”, que és el
mateix que “masover”.
Els seus pares eren en Francesc (de Paula) Planes
Torregassa (1909-1997) i Antònia Reig Giralt (1916-2006),
que varen tenir dos fills: Victòria (1942) i Nemesi (1949).
Durant uns anys va viure amb ells, com si fos el seu germà,
el seu cosí Francisco Planes Cabot, conegut com el
“Francisco de França”.
En Francesc Planes Torregassa era fill de
Bertrans de Lloberola (Biosca) i Antònia Reig
Giralt va néixer el 12 de gener de 1916 a la
Valldan, tocant a Oliana, però del municipi
d’Odèn, al Solsonès.
Van anar de masovers a les Cots de Lloberola
(Biosca) a finals de l’any 1943, i van marxar-
ne l’any 1970 per anar a viure a Guissona, a
cuidar una casa d’una família “rica” de
Barcelona, el mateix que feia l’oncle
Gumersindo. Després van anar a viure a
Cervera i finalment van anar a Ponts.
Francesc Planes Torregassa i Antònia Reig
Giralt
La Iaia Antònia, Nemesi, Francisco de França,
l’avi Francisco, Victòria
11
La primera petita història dels
Boix Planes
La primera vegada que el meu pare, Joan Boix Marsinyach, va anar a Solsona des
d’Aynés va ser a finals del mes gener de 1939. Li faltava poc més d’un mes per complir
els 6 anys però ho recorda perfectament. Acabava de passar el front de la guerra del
Franco per casa seva i Solsona ja havia caigut a mans dels nacionals. El seu pare havia
d’anar a Solsona a buscar provisions i va voler que l’acompanyessin els seus fills Josep i
Joan per aconseguir menjar i, segurament sense ser-ne conscient, perquè per sempre
ho recordessin.
El viatge el van fer amb carro i el recorda perfectament: un forat d’una bomba a prop
de cal Viladot, Solsona amb cases enderrocades i fumejant, el carrer Castell tallat a
l’alçada de cal Flotats, foc als “silos” de cal Reig …
En tornar cap a casa per la carretera de Torà, al trencant de Brics, hi havia uns camions
cremats. El seu pare se’n va emportar una roda que encara estava sencera i va poder
fer avarques per a tota la família mentre hi va haver pneumàtic.
Va començar a treballar fora de casa als 12 anys i el primer que es va voler comprar
amb el que va poder estalviar va ser un rellotge de butxaca i una bicicleta.
El rellotge de butxaca el va comprar al
rellotger “manco” de la plaça Sant Joan de
Solsona i li va costar 100 pessetes (0,60€).
La bicicleta la va comprar nova, la més barata
que va trobar, en un taller de la plaça Sant
Joan de Solsona, al costat de cal Cabanes, en
un lloc on més tard hi va haver una barberia i
una perruqueria. La bicicleta diu que li va
costar 900 pessetes (5,40€).
La va comprar l’any 1948, quan tenia 15 anys,
ho recorda bé perquè aquell any la
“sancugesma” (cinquagesma), coincidia amb
la fira de Sant Isidre, fet no massa habitual.
Sant Isidre era el dissabte 15 de maig, el
diumenge Pasqua de Pentecosta el 16 i el
dilluns de la Pasqua Granada el 17.
L’avi Joan en bicicleta poc abans de casar-se
12
El primer viatge a Solsona amb bicicleta el va fer per anar a la fira de Sant Isidre, el
dilluns de la pentecosta, que aquell any era el 17 de maig. Ell hi va anar amb bicicleta i
la seva mare hi va anar a peu, amb un grup de gent de la contrada, entre els quals
també anava la seva germana gran, la Maria.
Carretera de Torà a la capella de Sant Bernat l’estiu de 2016
En arribar a Sant Bernat, on hi ha la capella, va tenir un greu accident amb la bicicleta.
Estaven engravant la carretera i en aquella època no se senyalitzaven les obres. En
trepitjar la grava la bicicleta es va “clavar” i va caure per davant de cara a terra.
Diu que respirava per un forat que es va fer a la part superior del nas i tenia talls a les
celles. Va quedar inconscient.
En aquell moment passava el cotxe de línia que venia de l’Hostal Nou. Van baixar-ne
els passatgers, que van continuar a peu, i a ell el van posar a dins del cotxe i el van
portar fins a Solsona.
El van portar a cal metge Baixes, que li va fer les cures que va poder, al carrer de Sant
Miquel, on durant anys hi va haver la rellotgeria de ca l’Ester i on actualment hi ha la
botiga de roba “Vintage”.
13
Cotxe de línia Su-Solsona
Com que continuava inconscient, i a Solsona no hi havia clínica, un senyor que anava al
cotxe de línia li va deixar una habitació que tenia llogada a la Criolla per a què hi passés
la nit. Es veu que havia de marxar i no la necessitava.
L’ensurt va ser per a la seva mare. En arribar caminant a Sant Bernat va veure un grup
de gent i força sang a terra, i en preguntar què havia passat li varen dir, sense saber qui
era, que “un xicot d’Aynés havia tingut un accident i que l’havien portat mig mort a
Solsona”. A la iaia Isabel això la va afectar tant que es va quedar sense paraules i va
marxar corrent cap a Solsona.
El dia següent, mig conscient però sense recordar què li havia passat, el van portar a
casa seva, a Aynés, amb la tartana dels frares del Miracle, conduïda pel “mulater del
Miracle” (Es deia Oliva, i és el pare del músic Josep Oliva). El pare recorda que li van dir
que quan va arribar a casa va dir unes paraules sobre per on havia de baixar de la
tartana.
Al tercer dia va recuperar del tot el coneixement i la memòria. Recorda el moment en
què va veure i reconèixer el seu germà Josep llaurant el “reguer” (un camp a prop de la
casa d’Aynès), i que a partir d’aquest moment tot li va tornar a la memòria. Amb els
anys les cicatrius de la cara ni se li noten, les arrugues han guanyat.
14
La bicicleta la va poder reparar, només se n’havia fet malbé la roda del davant.
Malauradament era de tant mala qualitat que al poc temps se li va trencar el quadre
i va anar de poc que no es tornés a fer mal de veritat. Al taller on li havien venut, la van
soldar i li van tornar els diners a canvi de comprar-ne una altra de segona mà molt més
bona.
Per l’avi Joan la bicicleta era una eina de treball imprescindible, gràcies a ella podia
anar a fer jornals a molts més llocs. Una de les feines que va poder fer gràcies a la
bicicleta, i força ben pagada, era recórrer el camí de la serra del Miracle, per mirar, des
del Roc del Miracle, si hi passava la Guàrdia Civil. En el cas de detectar-la havia de pujar
a Sant Gabriel per a fer un senyal d’alerta. Ell anava un tros endavant dels carros que
duien blat d’estraperlo, per detectar si hi havia algun perill, per poder tornar i avisar.
L’objectiu era passar la serra de Su i fer cap a Bergús per arribar a la província de
Barcelona per a la qual ja tenien la “Guia” per poder transportar blat. Bergús és del
municipi de Cardona, i per tant de la província de Barcelona.
L’any 1955 la família de l’avi Joan va iniciar el canvi de masoveria, deixant Aynés per
anar al Lluc de Lloberola. El canvi de casa va durar un any per poder segar i batre la
collita de la casa que deixaven i sembrar a la que s’instal·laven. L’avi Joan estava a la
mili i no va participar en la mudança.
El novembre 1956, instal·lats al Lluc de Lloberola va ser quan va conèixer la iaia
Victòria. Ell tenia 23 anys i ella 14.
Durant el festeig de l’avi Joan i la iaia Victòria, ell li va explicar que havia tingut un
accident molt greu amb bicicleta anant cap a Solsona feia uns deu anys.
La iaia Victòria va anar a buscar un llapis, d’aquells que se li carreguen les mines, i li va
ensenyar. Ell el va reconèixer, aquell llapis era el que portava el dia de l’accident,
l’havia comprat a la fira de Pinós, en una parada que hi havia davant de l’església.
15
Per la fira de Sant Isidre de 1948, el Fernando, un mosso de les Cots que anava al cotxe
de línia de l’Hostal Nou que va recollir l’avi Joan quan va tenir l’accident, va trobar
aquell llapis i en arribar a casa li va regalar a la iaia Victòria (en aquells moments, una
nena de 6 anys), explicant-li que era d’un noi que havia tingut un greu accident. Ella el
va guardar, no tant pel valor del llapis, sinó perquè en aquella època es guardava tot i
perquè aquell llapis el tenia associat al record d’un accident tràgic.
Després de conèixer-ne el fet, podem pensar que el va guardar perquè l’atzar del destí
va deixant petits rastres de manera que els seus descendents tinguem un bon motiu i
una bonica història per recordar i explicar.
El 17 de gener, el dia de Sant Antoni, de 1959, l’avi Joan i la iaia Victòria es van casar a
Solsona i s’hi van quedar a viure i a treballar. D’aquesta relació han tingut quatre fills:
Miquel (1960), Francesc de Paula (1963), Josep (1966) i Sílvia (1978).
16
El Ton de les Obagues
Antoni Boix Espluga (La Móra Comdal 1863 – Bergús 1923), el Ton de les Obagues,
fadrí de cal Matolí de la Móra Comdal, del municipi d’Odèn que se’n va anar a fer
boïga, es va casar amb la Francisca Torra Freixes (Lloberola 1878, Biosca ca.1902), de
l’Estany de Lloberola. Es portaven 15 anys i quan es van casar, en tenien al voltant dels
31, ell, i dels 16, ella.
Van tenir tres fills, la Rosa (Lloberola 1895, Su 1952), el Josep (Lloberola ca.1897,
Cardona ca.1923) i el Francisco de Paula (Lloberola 1899 – 1970).
ca. abreviatura de la paraula llatina “circa” que vol dir “al voltant” o “prop de”
17
Quan es van casar van anar a viure a la Torre de Lloberola, una casa actualment
enderrocada que estava situada entre la torre del castell de Lloberola i el Soler de
Lloberola. Les pedres de la casa es van fer servir per a una ampliació o per a un cobert
del Soler. En aquesta casa, hi van néixer la Rosa i el Josep.
Després van anar a la Teuleria de Xoriguera, a prop i de propietat de la masia de
Xoriguera i també molt a prop de l’Estany de Lloberola. En aquesta casa, hi va néixer el
Francisco i va ser on va morir la Francisca Torra.
La Francisca Torra va morir el 1902 o 1903, de l’hemorràgia que li va provocar un
avortament natural, un fet malauradament força habitual en aquell temps, quan tenia
24 o 25 anys. Aleshores, el Ton va portar els nens a casa de la mare, a l’Estany de
Lloberola, i ell va tornar a fer la vida que portava abans de casar-se. Se’n va anar a fer
boïga a l’Hostal Nou i després a l’Avellanosa, que fou on va ser més temps;
mentrestant la casa on vivia era a la Carral.
Els seus fills, de l’Estany, no en tenien un bon record, i tots van anar parar a altres
cases. Del Josep, no en sabem res. De la Rosa, que en va voler marxar de pressa i va
anar a Povia. El Francisco va estar dels 4 als 6 anys a l’Estany, quan tenia 7 anys a cal
Camats i dels 8 fins als 17 a Povia, on hi havia la seva germana i és del lloc que tenia el
més bon record, tant perquè hi menjava molt bé com per l’educació que hi va
rebre, d’un capellà que el va ensenyar a escriure i el va criar com a un fill.
L’any 1915 o 1916, el Ton de les Obagues va aconseguir poder anar a fer de masover a
cal Sastre de Su i recuperar els seus tres fills, que van tornar a viure amb ell. El Josep i
la Rosa ajudaven el pare a casa i el Francisco feia de mosso a cal Vendrell de Su, que
eren els propietaris de cal Sastre. El Francisco dormia a cal Sastre i cada dia anava a
treballar al Vendrell.
18
Poc temps després (abans de 1921), el Ton, la Rosa i el Josep van anar a fer de
masovers a cal Miralles de Su. El Francisco va anar a treballar de mosso a la Torrededia
i dormia en aquesta casa.
L’any 1921 el Francisco se’n va anar a fer la mili a Barcelona. Era nascut del mes de
març, per tant devia marxar a la primavera. Només va fer tres mesos de mili, va ser
declarat excedent de contingent, que per aquells temps en deien excedent de “cupo”.
Va estar de molta sort, el 1921 la Guerra d’Àfrica va ser molt dura, el juliol d’aquell any
en el Desastre d’Annual van morir més de vuit mil soldats.
Aquell mateix any, es van casar el mateix dia la Rosa i el Josep Boix Torra. La Rosa amb
el Miquel de cal Gra de Su, i el Josep amb la Carmeta de Cardona. La Rosa va anar a
viure a Su i el Josep, a Cardona, però continuava treballant de pagès, fent de masover
amb el seu pare.
L’any 1921 ja havien deixat cal Miralles de Su i van anar a fer de masovers a cal
Jovellar, al torrent de Coma de Cardona. El Josep podia anar-hi cada dia des de
Cardona i el Francisco vivia al Jovellar per fer companyia de nit al seu pare, que estava
sol, però de dia anava a fer de mosso a cal Palà de Coma.
El mes de març de 1923, passant el corró amb la mula per un tros, l’animal es va
esverar i esbocada va fer passar el corró per sobre del Ton de les Obagues i li va xafar
les costelles.
Per entendre com va anar l’accident del corró amb el Ton de les Obagues, tindrem com
a referència aquesta imatge d’un pagès passant el corró, tirat per una mula, per
esclafar els terrosos del tros. Malgrat ser un corró similar, en lloc de fustes, la mula
19
l’arrossegava amb tirants (corretges de cuir), amb l’inconvenient respecte les fustes
que quan fa baixada els tirants no frenen el corró i pot tocar les potes del darrere de la
mula i esbocar-la. El Ton de les Obagues anava amb les regnes al davant de la mula. I
és el que va passar, en una baixada el corró és va embalar i va tocar les potes de la
mula, que es va esbocar i va començar a córrer, amb la desgràcia que el Ton va caure i
li va passar el corró per sobre.
El seu fill Francisco, que coneixia Barcelona perquè hi havia anat per la mili, va portar
el seu pare, amb tren, a un metge de Barcelona. Per desgràcia el metge li va dir que no
s’hi podia fer res, que les costelles se li havien clavat als pulmons. El Ton de les
Obagues és enterrat al cementiri de Bergús.
El seu fill Josep va morir de tifus aquell mateix any, fins i tot pot ser que abans que el
seu pare o poc després. L’avi Joan no ho recorda. El que sí que recorda és que la
seva viuda s’ho va vendre tot, les eines i les bèsties per a fer de pagès. Això, al
Francsico, no li va agradar gens i des d’aquesta feta no es va fer mai amb la seva
cunyada. El Josep va morir sense descendència.
La seva germana Rosa, casada amb el Miquel, va viure sempre a cal Gra de Su, fins
l’any de la seva mort, el 1952. Va tenir una filla, la Rosalia.
El Francisco va continuar de mosso al Palà de Coma fins l’any 1928, que es va casar
amb la Isabel Marsinyach Palà i van anar a fer de masovers a cal Migsenyor de
Cardona (una casa de Planès, Cardona). En aquesta casa, hi van néixer la tieta Maria i
el tiet Josep. Hi van ser fins l’any 1932, que van marxar cap a Aynés.
Referència de cal Migsenyor de Cardona a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, a google maps
es pot veure que la casa ja està enderrocada.
20
Tot això ho havia escrit el Francisco en una llibreta que guardava el tiet Josep, perquè
sabia força de lletra i tenia el costum de deixar escrit els números i les anotacions que
considerava d’interès.
Després d’Aynés, el pare de l’avi Joan, va anar a viure al Lluc de Lloberola. Va tornar al
poble que l’havia vist néixer i ja no se’n va moure. És on va morir. Està enterrat al
cementiri de Lloberola, al costat de la seva muller.
Si analitzem en el mapa on ha viscut el Ton de les Obagues i els seus fills veurem que
és un territori molt reduït des de l’òptica actual. Es pot recorre a peu en un dia.
Coincideix en gran mesura amb el tros del camí ral que comunicava Cardona amb
Solsona, passant pel Miracle, i amb la Segarra i la Noguera.
21
Aynés, Sant Roc i el Sant-Toll
El meu pare, Joan Boix Marsinyach, va neixer a Aynés el 18 de març de 1933 i hi va
viure fins que va tornar de la mili, l’any 1956. Hi va néixer i hi va viure fins els vint-i-tres
anys, és la seva terra de referència i hi va sempre que pot. No es perd mai la festa
major del Miracle, el primer diumenge d’agost, i fins que es va cremar a l’incendi del
1998, quan s’hi feien bolets era el nostre lloc predilecte.
S’escriu Aynés, però el meu pare i la gent gran d’aquell indret en diuen “Anyés“.
El vídeo enregistrat l’any 1991 per l’avi Joan, de qualitat analògica, es pot veure a Youtube.
L’any 1991, quan va tenir la seva càmera de vídeo, va enregistrar la casa d’Aynés en un
estat gairebé igual que quan hi va néixer i viure. Actualment està totalment reformada
i no s’assembla en res a l’antiga casa. És una sort poder tenir aquest vídeo que el
mateix avi Joan va enregistrar.
Explica de cada finestra a quina cambra correspon: la finestra amb la persiana verda al
damunt de la porta és la de la sala (el menjador, en diríem ara); la de la dreta, la de la
cambra on van néixer l’avi Joan i els seus germans petits; l’altra, la de l’habitació on
van dormir uns germans durant uns anys … Tot són records i anècdotes. I adossada a la
casa d’Aynés la capella de Sant Roc, de la qual és un gran devot i enamorat.
Aynés es al costat del Miracle, però Aynés és de la conca de l’Ebre, del poble de Sant
Just d’Ardèvol i del municipi de Pinós. El Miracle és de la conca del Llobregat i
22
del terme de Riner. És un indret amb moltes cases, part del poble i parròquia de Sant
Just d’Ardèvol.
Sant Just d’Ardèvol té aquest nom des de l’agrupació de municipis que es va fer durant
el segle dinou (1847), quan va ser inclòs al municipi de Pinós, del qual també forma
part el poble d’Ardèvol. Abans era conegut com a Sant Just de Su. El poble de Su va
quedar dins del municipi de Riner, però la relació de Sant Just amb Su ha continuat
sent la més habitual per la seva proximitat i bona comunicació. L’església ha mantingut
l’organització pròpia i independent de la de l’Estat, quan Sant Just va deixar de tenir
rector va passar a dependre de Su.
Mapa de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Al cap de la serra hi ha la capella de Sant Grabiel. He posat Grabiel en lloc de Gabriel
perquè és el nom que el meu pare i jo fem servir. He quedat més tranquil quan he
trobat al diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll que Grabiel és una variant
vulgar del nom personal Gabriel.
Les cases de l’indret, el pare les coneix totes: Armingous, Casanova del Miracle o
d’Aynés, Gangolells, Cal Guinga, Vilaseca, la Carral que és del municipi de Riner però
del poble i de la parròquia de Sant Just d’Ardèvol, …
Eren masovers i la casa era propietat de l’Altemís de Bergús.
Aynés i la Casanova són la mateixa finca. Ara molts en diuen Casanova del Miracle,
però el meu pare diu que abans en deien Casanova d’Aynés. Explica que aquesta finca
la va comprar el Garriga de Bergús a finals del segle XIX a la Diputació de Lleida i va
pervenir a l’Altemís de Bergús al casar-se amb una fadrina de cal Garriga de Bergús.
23
Capella de Sant Roc el 28 de març de 2016
Una de les condicions que hi havia en comprar la finca és que havien de reconstruir la
capella de Sant Roc, destruïda en una guerra (pot ser que fos per les carlinades o, fins i
tot, per la guerra del Francès). La capella antiga és al lloc que coneixem com Sant Roc
Vell, no massa lluny d’Aynés, on encara es poden veure els fonaments de l’antiga
capella. La nova capella la van construir adossada a la casa d’Aynés. A la llinda de la
porta, hi posa Any 1883.
Llinda i Detall de la porta de la capella de Sant Roc.
Per construir la nova capella, es va fer servir part de la pedra de l’antiga, com ara la
porta i el petit campanar, però la major part de la pedra la van extreure dels volants
d’Aynés. La nova capella és molt més gran que l’antiga.
24
L’avi recorda la capella vella de San Roc amb les quatre parets, només faltava la part
on hi havia la porta i la teulada. Era de planta quadrada i com no tenia absis semblava
més una cabana de pastor que una capella. Per les runes que hi havia a terra, la
teulada li sembla que era de lloses. L’avi Joan recorda que a la codina del davant de la
capella vella hi havia un forat quadrat, on hi havia el pedrís per la creu. El van netejar,
hi van posar aigua per fer-lo servir de codolla i hi van posar una lloella per a caçar
ocells. Aquells anys s’havia de caçar per menjar.
Després de la Guerra Civil el pare de l’avi Joan va demanar a l’Altamís, l’amo de la casa,
si podia fer un cobert nou i aquest li va donar permís per fer sevir les pedres que
quedaven de la capella vella de Sant Roc. Les portaven amb un carro de trabuc. El tiet
Jesús, que era molt petit, recorda que ajudava enderrocant les parets de la capella. Les
teules del porxo les van anar a buscar amb un camió a Altamís, on van aprofitar les
d’un cobert.
Cobert d’Aynés fet amb la pedra de Sant Roc Vell.
La llinda de fusta de la porta la va fer el pare de l’avi Joan.
L’any 1883 és l’any que es va construir la capella, i la imatge de Sant Roc s’hi va portar
l’any 1889. L’avi diu que la compra es va fer l’any 1882, un any abans de construir la
capella. És molt probable que la compra de la finca fos conseqüència de la
desamortització de Madoz.
Durant el temps que la capella de Sant Roc va estar destruïda, la imatge de Sant
Roc estava amagada en una balma (al Solsonès en diem “bauma“) prop de la font
d’Aynés, al costat del Sant Toll. Sembla ser que tenia un petit altar fet de rocs per
posar-hi la imatge. El pas dels anys han deixat pràcticament tapada la balma. El Sant
25
Toll és sota la font d’Aynés i és un toll del qual no recorden que mai s’hagués quedat
sense aigua.
Bauma de Sant Roc
Aquesta “bauma” s’havia fet servir de deso (enfony amagat per a tenir-hi oculta alguna
cosa de valor). Durant la guerra, s’hi havia amagat gent.
Mapa de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya.
26
Al mapa de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, hi surt indicada la font
d’Ainés, però l’avi Joan ens va ensenyar que és més avall, que per anar-hi s’havia de
passar pel termenat d’Armingous, que la font és d’Aynés, però que és un tros incrustat
dins del terme d’Armingous.
La font és al costat del Sant Toll que és on va a parar l’aigua que surt de la font.
Aquesta font és la que regava l’horta d’Aynés.
El Sant Toll. La font d’Aynés és sota el roure gros.
Tot això està situat en el que la toponímia denomina l’Horta d’Aynés, a uns 20 minuts
caminant des d’Aynés passant per Armingous. El primer que trobem és la bauma de
Sant Roc, després trobem la font d’Aynés, sota un roure gros que alimenta el Sant Toll i
la bassa per regar l’horta.
Primer hi havia l’hort d’Aynés, després l’hort de la Casanova i finalment l’hort de la
Carbonera. A l’altre costat de la rasa, hi havia l’hort de la Solana, que era el que es
cuidava per l’hivern i que no es regava. Durant l’hivern, la broma hi era molt sovint i
arribava fins a Sant Grabiel.
A prop de l’hort de la Solana hi ha la bauma dels emboscats, on durant la guerra hi
havia gent amagada. L’avi Joan i els seus germans no ho van saber fins després
d’acabada la guerra. Llavors van entendre perquè la seva mare portava una cistella per
anar a l’hort amb fato i que se la descuidava com qui no vol en certs llocs.
27
Mirant l’Ull del Temps, que permet comparar la Catalunya actual amb la de 1956 i
1946, trobem les següents imatges de l’Horta d’Aynés. Malgrat la baixa qualitat de les
imatges antigues, són prou útils per veure com el bosc ha guanyat terreny i els horts
s’han deixat de fer servir.
Ull del Temps - 2016
Ull del Temps - 1956
Ull del Temps - 1946
28
L’avi Joan recorda molt bé tota aquesta informació, perquè la va explicar la iaia del
Mas, la Maria Palà, mare de la Isabel Marsinyach Palà, la iaia de l’avi Joan, que li va
regalar un jersei de color rosa quan va fer la primera comunió, quan tenia 7 anys (és un
d’aquells records que queden de per vida, encara ara visualitza com i on li va fer el
regal). El Mas es una casa que està situada al costat de Sant Just d’Ardèvol, no massa
lluny d’Aynés, i és la casa on vivia la Maria Palà quan l’avi estava a Aynés.
La Maria Palà, de nena, havia viscut a Aynés,
perquè els seus pares n’eren els masovers. L’avi
Joan confirma que hi eren quan es va produir la
compra, que ja hi eren quan era propietat de la
Diputació de Lleida, i que també hi eren quan
van construir la capella. Mirant el recordatori de
la seva mort, és possible que nasqués a Aynés.
Alguns dels seus germans segur que hi van
néixer. A l’arbre genealògic fet pel Francesc Boix
fa uns anys, hi diu que la Maria Palà va néixer a
Bergús l’any 1886, quatre anys després que es
fes la compra de la casa a la Diputació de Lleida i
tres de que es construís la nova capella de Sant
Roc. Segons l’avi Joan, és possible que l’arbre
estigui equivocat, perquè quan el va fer no va
entrar tant al detall com ho està fent ara. El que
sí que és un fet és que els pares de la Maria Palà
van viure i van ser partícips de la construcció de la nova capella de sant Roc i de tot el
que ho envoltava, i que tot això formava part del coneixement de transmissió familiar,
considerat com a rellevant i important. Més endavant, la família de la Maria Palà es va
traslladar a una casa de Bergús.
L’avi diu que el mateix any de la compra d’Aynés a la Diputació va ser quan el
Gangolells va comprar el Mas de Sant Just d’Ardèvol. Sembla ser que els amos de les
cases veïnes del Mas i de Massafreds es van barallar i l’amo del Mas va matar amb un
ganivet el de Massafreds (diuen que va anar a rentar el ganivet a la font del reguer del
Mas). Aquest fet li va provocar la ruïna econòmica, amb la venda del Mas al Gangolells.
29
Records de la guerra de l’avi Joan
El 24 de gener de 1939, entrava a Solsona el coronel Milans del Bosch amb les seves
tropes i tres mesos més tard, oficialment, es donava per acabada la guerra.
L’Avi Joan recorda quan van passar les corrues de camions i vehicles dels nacionals. Diu
que la majoria van passar per la carretera de Torà, per l’Hostal Nou. Pel Miracle van
passar els que venien de Calaf passant per Pinós. Es va fer servir aquesta via perquè a
les principals s’havien fet volar els ponts.
Al Santuari del Miracle, s’hi va quedar una guarnició de soldats força temps i creu que
el van fer servir de presó.
Malgrat ser molt petit durant la guerra, té records molt clars de fets que el van
impactar molt, com per exemple quan els milicians van “tombar” l’altar de Sant Roc de
la capella que hi ha a la casa d’Aynés. Tenia 5 anys, però ho recorda tot. Des de casa hi
havia una porta que comunicava amb la capella, que per a la canalla era tant un lloc de
respecte com de joc quotidià. Des del cor veien com ho tiraven tot a terra i ho treien
cap a fora. Recorda perfectament com van fer caure la làmpara, deslligant la corda que
l’aguantava, el terrabastall que va fer en caure i l’escampada de vidres. La seva mare
va sortir plorant i cridant, suplicant que apaguessin el foc que “ofegarien la canalla”. En
veure els nens van apagar el foc i van marxar. A l’avi Joan, li va quedar gravada l’escena
de quan un milicià, en marxar, va veure que hi havia una creu amb un Sant Crist, la va
30
agafar i la va trencar. Els milicians van dir a la iaia que anaven a buscar al seu marit
emboscat al bosc i que el matarien. Van simular que mataven al pare de l’avi Joan i la
iaia Isabel va estar malalta molt de temps. Recorda encara algunes de les persones que
ho van fer, perquè eren veïns seus.
Els germans grans, la Maria, el Josep i el Joan, anaven sovint a veure els padrins del
Mas, que els donaven menjar per a casa. Mentre eren amb els padrins els hi donaven
ametlles i algun tall de llonganissa. Quan tornaven del Mas, la iaia del Mas penjava un
llençol a la finestra del quarto de la llenya, que es veia des d’Aynés, per a què la seva
mare sabés que tornaven cap a casa. Recorda una vegada, que fent aquest camí els
van interceptar dos guàrdies d’assalt que els van preguntar que portaven a la cistella.
Els van dir que menjar per casa i els ho van mirar. L’avi recorda que un va dir: “déjalos,
que están muertos de hambre!”. Ell va passar molta por, es veu que es va posar a
plorar, es va posar a córrer i no va parar de plorar fins que va arribar a casa. Els
guàrdies els van seguir per comprovar que anaven cap a casa i que no portaven menjar
a cap emboscat.
Un dels records que té més vius és de quan passaven els avions metrallant per la
carretera del Miracle. Encara té present els xiulets que feien les bales i com
s’amagaven amb la cabra que cuidaven ell i el tiet Josep per a poder tenir llet per al tiet
Jesús.
El moment més crític de la guerra és quan passa el front per casa. Primer cal esperar
que passi ràpid i que no s’hi pari. Si el front s’hi queda aturat, ja ho has perdut tot, tal
com els va passar als que van haver de suportat els fronts d’Aragó o de l’Ebre.
En el seu cas, va passar molt de pressa, però hi va haver dos saquejos, el dels que
fugien i el dels que entraven.
Primer van passar els rojos i s’emportaven tot el que trobaven, sobretot menjar i
mules (per transportar-lo). A Aynés van estar de sort perquè les mules eren velles. A
Santdiumenge, hi havia una mula bona, l’amo va demanar que no se l’emportessin, si
ho feien no podria treballar la terra. Es va oferir a acompanyar-los amb la mula fins a
Solsona. Malauradament, ni de la mula ni de l’amo, no se’n va saber mai més res. Quan
les mules feien figa, les mataven d’un tret, és molt possible que a l’amo li passés el
mateix.
Després passaven els nacionals i arreplegaven tot el que podien. Quan van passar per
Aynés la iaia estava malalta al llit, van entrar a casa i ho van regirar tot. L’armari de
l’habitació de la iaia, on ella estava al llit, també el van regirar i van tirar a terra tot el
que hi havia, buscant sobretot en les capses petites per si hi havia joies.
L’oncle Lluis estava a la mili quan va esclatar la guerra. Va ser l’únic dels germans de la
iaia Isabel que hi va anar. Els seus germans (Àngel, Jaume i Josep) van estar emboscats
31
durant tota la guerra, amagats a la bauma que hi havia prop de la font d’Aynés. L’oncle
Lluis, a la retirada dels rojos, quan va passar a prop de casa va desertar i es va anar a
emboscar amb els seus germans (és el que feien els soldats de pagès).
Tots els emboscats, quan va arribar el Franco, van ser tractats com a desertors i
covards, van estar molt temps en camps de concentració i després els van fer fer
tota una llarga mili per redimir-se i ser acceptats com a “nacionals”.
Recorda la primera vegada que va anar a Solsona des d’Aynés a finals del mes gener de
1939, quan acabava de passar el front de la guerra del Franco per casa seva i Solsona ja
havia caigut a mans dels nacionals.
El seu pare havia d’anar a Solsona a buscar provisions i va fer que l’acompanyessin els
seus fills Josep i Joan, perquè portant els nens li seria més fàcil aconseguir menjar i
medicaments. No sé si de manera conscient o no, però va fer que dos dels seus fills
tinguessin per sempre el record d’uns moments històrics.
El viatge el van fer amb carro i el recorda perfectament: hi havia un forat d’una bomba
al mig de la carretera a prop de cal Viladot i van haver d’obrir camí per un camp,
vorejant el forat.
En arribar a Solsona, es van trobar cases enderrocades i fumejant, el carrer Castell
tallat a l’alçada de cal Flotats, foc als “silos” de cal Reig …
L’objectiu del viatge era aconseguir menjar pels nens i medicines. Van anar a cal metge
Baixes i es va poder endur medecines per la iaia Isabel. També va poder aconseguir
una caixa de pots de llet condensada “El Castillo”, que malauradament estaven en mal
estat i no en van poder aprofitar ni un: explotaven quan els foradaven per obrir-los.
32
En tornar cap a casa per la carretera de Torà, al trencant de Brics hi havia uns camions
cremats. El seu pare se’n va emportar una roda que encara estava sencera i va poder
fer avarques per tota la família mentre hi va haver pneumàtic.
L’avi Joan no es va comprar les seves primeres sabates fins que va complir els 12 anys,
calçava un 42 i ja havia començat a treballar. Fins aquell moment anaven calçats amb
avarques o esclops, i moltes vegades anaven descalços. Recorda que havia anar a
caçar conills, posant trampes o paranys, descalç, caminant sobre la neu un any que hi
va haver una nevada.
En entrar els nacionals els diners de la República van deixar de tenir valor, perquè es
van anul·lar tots els diners que s’havien emès amb posterioritat al 18 de juliol de 1936.
Els que tenien diners en entitats bancàries, i en base a criteris totalment arbitraris en
funció de qui eren, en van poder recuperar alguns. Però a casa de l’avi Joan, com que
ho tenien tot en paper moneda, es van quedar sense res. Els bitllets sense valor de la
República se’ls van repartir, ja de grans, entre els germans com a record.
Els primers diners, acceptats pels nacionals, que els van tornar a entrar a casa, va ser
els d’una dotzena d’ous que va poder vendre la iaia Isabel.
Després van venir els anys de la gana, quan l’avi Joan amb els seus germans havien de
sortir a caçar al bosc per poder menjar.
Per acabar de complicar la situació, l’any 1945 es va perdre la collita, i
empitjorà encara més la situació amb l’acabament de la Segona Guerra Mundial, amb
la derrota dels que donaven suport a Franco i el començament de l’aïllament
internacional del règim.
33
La cabra, els avions i la metralla
Un dels records més vius de l’avi Joan és de quan passaven els avions metrallant per la
carretera del Miracle, encara té present els xiulets que feien les bales.
El dos de febrer de 1938, va néixer el tiet Jesús i com que la iaia Isabel no tenia llet per
poder-lo alletar, l’oncle de cal Vilar els va deixar una cabra.
Els encarregats de cuidar la cabra eren el meu pare, de 5 anys, i el seu germà Josep, de
8 anys. Pel que sembla feien molta vida junts, li donaven trumfos i el que podien, i la
portaven a pasturar al Reguer, un camp que era a prop de la casa d’Aynès.
El front de guerra va passar per allí el gener del 1939. Per preparar-ho, a finals de
1938, varen passar varies vegades avions metrallant els camins. Recorda que passaven
molt baixos, que agafaven la cabra i que s’amagaven tots tres en una rasa o clot al
costat d’un camp. El seu germà Josep li deia que si portaven una bandera blanca i la
feien moure, no els farien res. (No sé si la van arribar a preparar.)
Recorda, de quan treballava a la serradora de Cal Sarri, els boscos dels voltants de
Solsona que tenien arbres amb bales i metralla, com per exemple els de cal Cordill
d’Ogern o els que venien de la salzonera (Saulonera, lloc on hi ha sauló) que hi ha
entre la Carral i Vilaseca.
A la serradora de Cal Sarri va arribar molta fusta de boscos d’avet de Llavorsí i de la
Vall d’Aran amb molta metralla de la guerra civil i, possiblement, de la invasió de la Vall
d’Aran de 1944, que eren un maldecap per al llimador perquè trencaven les serres.
34
Durant una bona temporada, el pare portava a casa bales i trossos de metralla de
bombes i encara en conservem alguns.
La metralla és d’un bosc de Llavorsí i les bales dels arbres que amb metralla van arribar
a la serradora de cal Sarri. Les marques de les bales són de les ganivetes de les
màquines de fer viruta.
Quan jo era petit i passava l’estiu a les Cots de Lloberola, també recordo que tenien un
parell de cabres i tinc molt present el formatge que en feia la iaia Antònia i que
m’agradava molt. Recordo que trèiem les cabres lligades amb una corda i les portàvem
a un camp a pasturar, deixant-les amb la corda lligada a una pedra de 4 o 5 quilos de
pes, de manera que la podien arrossegar per moure’s pel camp, però que impedia que
marxés massa lluny.
35
La simulació de l’afusellament del pare de l’avi Joan
La iaia Isabel va tenir ensurts molt forts durant la guerra. L’avi estava emboscat per no
anar a la guerra, i en certa ocasió es va presentar a casa la milícia. Després de
destrossar la capella de sant Roc adossada a la casa d’Aynés, quan la iaia va anar a
recuperar la imatge del sant, li van dir que anaven a buscar el seu marit al bosc i que si
el trobaven el matarien.
Al cap d’una estona, es van sentir uns trets al bosc i la iaia Isabel va sortir cap al bosc
cridant, fora de si, a buscar el seu marit, en Francesc Boix Torra. Els emboscats, en
assabentar-se’n, van anar a buscar la iaia al bosc, la van tranquil·litzar fent-li veure que
era viu i la van tornar cap a casa.
La iaia, que ja estava dèbil perquè acabava de tenir el seu cinquè fill, el tiet Jesús, va
estar tres setmanes malalta al llit. L’havien de girar perquè ella sola no podia.
D’aquesta feta, va perdre la visió d’un ull.
Els de la milícia, constituïda per veïns del poble, els va afectar tant aquest fet, que
conscients de la gravetat de la situació, no van tornar més a la casa.
Un frare del Miracle que s’amagava vestit de paisà i que li deien el “mosso”, va marxar
a Montserrat a buscar medecines per a la iaia. Després de quatre dies de viatge, va
tornar amb un llibre on hi havia les fórmules magistrals per fer les medecines. L’avi
Joan diu que encara es guarden factures d’ingredients que van haver de comprar.
La del l’avi Francesc va ser una de les darreres mobilitzacions per anar a la guerra. El
1938 ell tenia 39 anys, era en edat el contrari a la lleva del biberó. Estava a punt
d’acabar la guerra i només va estar emboscat uns tres mesos.
36
Les bombes de després de la guerra
Acabada la guerra, les bombes que no havien explotat continuaven fent mal. A més
d’un pare dels meus amics de l’escola els faltaven dits de les mans o tenien ferides de
bombes perquè quan eren nens els havien explotat a les mans, jugant o per
accident. Recordo especialment el Rafart dels “arradios” (el Philips).
L’avi Joan explica que quan el diumenge anaven al Miracle a missa, entre els nens
s’explicaven les seves experiències i aventures amb les bombes que trobaven i com les
feien explotar. Segurament n’hi havia d’exagerades, però era del que parlaven. Tot
sovint també parlaven dels accidents que hi havia i del mal que havien fet.
A casa hem estat de sort i no hem patit cap desgràcia. Però n’hi hauria pogut haver
més d’una.
En certa ocasió, el tiet Josep va trobar una bomba al camp que hi ha davant
d’Amingous i s’hi van posar a jugar ensenyant-la com si fos un trofeu, fins que algú els
va dir que estava carregada. Sense dir res als pares, el tiet Josep i els seus germans van
portar la bomba a prop de la font d’Aynés, la van tapar de rames seques i es van
amagar tots dins de la bauma de Sant Roc. El tiet Josep hi va ficar foc i es va amagar
també dins de la balma, al cap d’una estona van sentir una forta explosió. Per sort no
els va passar res.
El pare de l’avi Joan va demanar al tiet Josep que cremés un marge, com era habitual
fer durant l’hivern per netejar-los de bardissa i d’esbarzers, i mentre cremava va
explotar una bomba que, per sort, era al camp de la part de dalt del marge i no va fer
mal a ningú. Des d’aquell dia, quan ficaven foc als marges marxaven tots ven lluny del
foc.
Una de les armes de la Guerra Civil més trobades són els obusos. Es tracta de projectils disparats per
peces d'artilleria que poden contenir en el seu interior algun tipus de explosiu.
37
La repressió dels anys 40
Sense haver entrat massa en detalls, hi ha records que mostren que la repressió de
després de la guerra va ser molt dura. Va marcar als nostres pares i també a nosaltres,
en la nostra educació, el “ni el primer ni l’últim, passa desapercebut” se’m va inculcar
des de petit. Reconec que m’ha sigut força útil durant la meva vida, primer observa
sense destacar i actua si tens la situació controlada.
Records dels quals hem parlat alguna vegada i que no és fàcil poder conèixer amb més
detall. Encara és un tema que s’ha de tractar amb cura i moltes reserves.
El pare del meu pare, l’avi
Francesc Boix, passava per un
carrer de Cardona, sense
adonar-se del que estava
passant, pel costat d’un grup
gent que estava amb la mà
alçada fent la salutació feixista.
El van parar i li van muntar un
numeret per no fer la salutació
feixista que el pare encara
recorda.
L’oncle Lluís va treballar un
diumenge fent una feina de
pagès d’aquelles que són
urgents, que no convé deixar per a l’endemà, i li van posar una multa per haver
treballat durant una “fiesta de guardar”.
Pels boscos del Miracle hi havia un amagat que es “guardava” des que va acabar la
guerra, que vivia com podia venent agulles i fils que les cases li compraven per ajudar-
lo. A finals dels anys 40 o primers dels 50, un veí el va delatar i la Guàrdia Civil a cavall
el va esperar pels voltants de la salzonera. Quan el van veure li van cridar l’alto i
li van tirar un tret a sang freda. No portava cap arma ni res de valor. El van deixar mort
a la cuneta, al trencant de la carretera del Miracle que va cap a Aynés, i la Guàrdia
Civil va dir “lo podéis enterrar en este campo“. El masover de la Casanova el va portar
fins l’estable de casa seva fins que uns familiars, de la banda del l’Hostal Nou, el van
anar a buscar i el van enterrar. L’Avi Joan, quan ho explica sempre diu que en aquells
temps “mataven la gent com si fossin gossos”. Això va durar fins ben entrats els anys
50.
38
Un conegut seu a qui va tocar fer la mili a Viella durant la invasió de la Vall d’Aran
(1944) explica que van fer presoners a un escamot de maquis, que els van portar cap al
bosc i que els van fer tirar un tret a cada un. A l’escamot hi havia un pare i un fill
que amb prou feines devia tenir 18 anys.
Quan ho explica, sobretot els
dos darrers casos, es veu que
són d’aquells records que et
marquen per tota la vida i que
quan els expliques transmets
ràbia i impotència.
Ben entrats els anys seixanta,
l’avi explica que en tots els llocs
on havia treballat a Solsona,
com més de missa i de
“colores” (organització cristiana
del nacionalcatolicisme) eren els empresaris i homes de negoci, més robaven. A les
lleteries, mentre carregaven el camió de llet, el feien anar a un lloc on d’amagat obria
una aixeta per afegir-hi aigua. A la farinera barrejaven el que escombraven, incloent-hi
terra, a la farina pels pinsos. I a cal Sarri n’havia vist de tots colors, baixar màquines i
serres de contraban d’Andorra entre els camions de fusta, tallar arbres de nit perquè
no fossin comptats ni pel guardabosc ni per l’amo … N’hi ha per escriure un llibre.
Explica que en certa ocasió el Torres, l’encarregat de cal Sarri, molt religiós i bona
persona, va anar a explicar a un capellà les operacions que es feien durant les nits a la
serradora amb els camions de fusta, i el capellà, seguint la tradició de “al Cèsar el que
és del Cèsar i a Déu el que és de Déu”, li va dir que “no es pot barrejar la fe amb els
negocis” i que “els treballadors han de creure als amos, han de fer el que els hi manin i
sense fer preguntes”.
El pont de Solsona l’any 1939.
Imatges a la plaça Major de Solsona: Desfilada (Arxiu Vicenç) i Processó (Nodo 1944).
39
La Gana
La gana va estar constantment present durant els primers anys de la
dictadura. Una manca d’aliments que afectà especialment els vençuts
de la guerra. Aquest fet seria una nova manera de castigar la societat.
La gana va ser un fet habitual a l’Espanya franquista, ja que la producció
agrícola no va retornar a les xifres de 1935 fins a la collita de 1957-58.
Així, es pot entendre que fins el 1952 l’Estat no suprimís el racionament
dels queviures de primera necessitat. El menjar de la gent era a base de
pa i alguna altra cosa, ja que els aliments bàsics eren escassos. Amb els
productes que es venien a través de les cartilles de racionament, no es
podia viure, no n’hi havia prou per alimentar-se, per la qual cosa la
població – la que s’ho podia permetre– estava abocada a acudir al
mercat negre.
Espanya va convertir-se en un gran mercat negre fins al 1953-54, gràcies
a la tolerància i la complicitat de moltes autoritats. Però no solament hi
havia mercat negre de queviures, sinó també de matèries primeres i de
productes semielaborats i manufacturats.
L’estraperlo, com s’anomenava la venda de productes al marge dels
canals legals establerts pel règim, també va esdevenir un fet usual. Els
que podien fer-ho, compraven gran quantitat de gènere a preus per
sobre de l’oficial. Aquests acaparadors revenien els productes a preus
prohibitius a una minoria que s’ho podia permetre. Les fortunes que van
amassar-se com a conseqüència de l’estraperlo van ser abundants. Els
casos més forts de corrupció van provenir de persones que tenien
càrrecs oficials o dels mateixos serveis que ho havien de controlar.
L’estraperlo va generar uns beneficis econòmics considerables i la
formació del grup social dels «nous rics».
La subalimentació, el fred i la insalubritat van provocar una notable
disminució de les defenses físiques de gran part de la població i dels
treballadors, i els va fer més vulnerables a malalties que, teòricament, ja
havien estat eradicades, com ara la tuberculosi, el tifus o el còlera, la
qual cosa va provocar un augment de la mortalitat entre la població més
feble.
Memorial Democràtic – Generalitat de Catalunya
40
El pare de l’avi Joan tenia dues saques de farina a Cal Jaumet del Forn, que és una de
les maneres que tenien els pagesos de pagar el pa. Acabada la guerra, li van dir que
aquells sacs havien desaparegut i que els havia perdut. Aquest és el motiu pel qual el
meu avi, i després el tiet Josep, no van voler saber mai res d’aquest forn de pa. L’avi
Joan diu que altres forns de pa sí que varen mantenir el reconeixement dels deutes
amb els pagesos que pagaven amb farina, i posa com exemple el forner de Sant Roc
(l’actual cal Camps de la plaça del Camp, que van començar a la plaça de Sant Roc, a la
casa de l’Albareda).
Les cartilles de racionament, emeses pel Ministeri d’Indústria i Comerç, van funcionar fins a l’any 1952,
tretze anys després d’haver finalitzat la Guerra Civil
41
Caçar per menjar durant els anys de la gana
Els anys de la gana de després de la guerra, els anys quaranta, van marcar
profundament la generació de l’avi Joan. Durant molts anys, menjaven la vianda
(trumfos, cols, fesols, … ) que podien del que treien de l’hort i feien festa grossa quan
hi podien barrejar algun tallicó de cansalada. La carn magra i el domillo no sabien el
que era. Els conills i el faram que podien cuidar era per vendre als arramassadors, que
també hi havia molta necessitat de diners.
Quan l’avi Joan era petit es caçava per necessitat, i fins ben entrats els anys seixanta a
Solsona era normal que els arramassadors compressin i venguessin peces de caça com
conills, llebres, grives o perdius.
Els nens, com eren l’avi Joan i els seus germans durant els anys quaranta, caçaven el
que podien posant lloelles al volant de la casa, fent-ne el puntual seguiment per evitar
que els nens de les cases veïnes els robessin les preses que havien caçat.
Per a ells era com un joc més, com fer molinets de jonc, flautes de canya o jugar al
narro.
Una lloella és una trampa feta a base d’una llosa que per un costat toca a terra i l’altre
es fa aguantar amb un conjunt de pals de manera que quan l’animal, normalment
ocells, entra a buscar el menjar que han posat dins fan, en tocar els bastons, que els
caigui la llosa al damunt i quedin atrapats. Anava molt bé on hi havia ginebres, posant-
hi com a reclam els ginebrons. També se’n feien on hi havia codolles, tolls o
aiguamolls amb aigua.
A pocs metres de la casa d’Aynés, l’avi Joan ens va ensenyar la roca rodona. Es tracta
d’una pedra en forma de mola de gairebé dos metres de diàmetre, dins del bosc, al
costat del camí que va d’Aynés a Armingous. Amb el bastó, l’avi va treure la brossa que
42
hi havia al centre per ensenyar-nos una codolla que havia fet quan era petit a cops
d’escoda per poder-hi muntar una lloella.
Diu que de tots els seus germans ell era a qui més li agradava caçar ocells, i recorda
que la seva mare es posava molt contenta quan li portava ocells per menjar. Quan eren
petits cada matí preguntaven als pares si hi havia alguna cosa per menjar, eren temps
de gana i tots havien de treballar per trobar qualsevol tipus d’aliment. Caçaven
pardals, merles i grives, i una vegada va caçar un esquirol. Les grives eren molt
apreciades. Els pardals i els ocells petits se’ls menjaven amb arròs.
Quan nevava, treien la neu d’un pegat de terra i hi posaven una llosa aguantada per un
pal lligat a un fil o cordill. Hi posaven blat o algun cereal i esperaven que hi entressin
ocells per tibar el cordill. Podien caçar mitja dotzena de pardals d’un sol cop.
Una altra activitat que feien els nens era anar a buscar nius d’ocell per agafar els
pollets i menjar-se’ls. Feien de “miranius” i els tenien localitzats per intentar ser els
primers a veure que els pollets havien nascut per buidar-lo, perquè si es despistaven
se’ls emportaven els veïns.
En certa ocasió, l’avi va caçar unes grives i les va anar a vendre a cal Figueres
l’arramassador, on ara hi ha la botiga “Resol”, i amb els diners que li van pagar va anar
directe a cal Pellicer, la ferreteria que hi havia al davant, a comprar-se un ganivet.
De la mateixa manera que la gana feia caçar per menjar, també els feia anar a pescar.
La rasa de la font d’Aynés portava prou aigua com perquè hi hagués nombrosos tolls
amb aigua permanent, cada un amb el seu nom: el Sant Toll, el toll del gorg, el toll
llarg, el toll del mort… que els proporcionaven peixos de riera, petits i amb moltes
espines, que només són apreciats quan es passa gana. Per pescar feien servir la trema i
el bertrol, el bertrol estava prohibit però el feia servir tothom. L’avi Joan diu que el tiet
Josep en guardava un.
Al costat de la font d’Aynès, l’avi
Joan ens va ensenyar una bauma on
sempre hi havia ruscos d’abelles.
Ens va explicar que una vegada va
tenir deler de menjar mel, va agafar
un sac, li va un forat per la boca i
dos pels ull i va baixar de casa fins a
aquesta bauma, es va posar el sac al
cap i amb un bastó va començar a treure mel per menjar-se-la. Les abelles es van posar
dins del sac pel forat de la boca i el van començar a picar. Va sortir per cames i a casa
no va explicar mai com i per què l’havien picat les abelles. Coses de nens que
explicades de gran et fan gràcia i et fan veure la innocència amb què actuem de petits.
43
Al costat de la casa d’Aynés l’avi Joan ens va ensenyar una pedra que feien sevir de
forn d’oli de Ginebre. S’hi podia veure un cercle gravat a la roca amb un canal per
recollir l’oli. El feien per necessitat, l’anaven a vendre a Solsona, a la farmàcia, per
treure’n unes pessetes. Servia per guarir gairebé qualsevol mal del bestiar: ferides,
llagues, brians… També era molt útil per a les persones: picades d’escurçó, ferides
diverses, cucs al ventre, polls, lepra…
Quan tenia 15 o 16 anys, el 1948 o 1949, va ser escollit dues o tres vegades per fer de
“prior” a la festa de l’Aparició de la Mare de Déu del Miracle, que se celebra cada any
el dia 3 d’agost. El criteri per escollir-los anava en funció de la gana que passaven a
casa, i era una excusa per convidar-los a dinar. Els priors eren representants de la
comunitat que acompanyaven els actes portant un ciri a la ma, i després de les
cerimònies i de resar el rosari anaven a dinar amb el bisbe, menjaven escudella, el tall
bullit de fer l’escudella i pastís de postres. Per a ells era tot un festí, perquè de tall, poc
en menjaven durant l’any. El bisbe era Vicent Enrique i Tarancón. Amb els anys l’avi va
saber que el bisbe havia de dinar dues vegades, primer amb ells i després amb els
monjos del convent del Miracle, que era un dinar força més copiós, que incloïa
xampany per celebrar festa grossa.
44
L’avi Joan ens ensenya a fer una lloella
Arran de les converses que tenim amb l’avi Joan dels seus records de quan era petit
ens va explicar que caçaven amb lloelles. En veure que desconeixíem què eren i com es
muntaven, ens ho ha explicat i ens n’ha construït una perquè puguem veure i entendre
com funciona l’artefacte.
La lloella és un parany per caçar, principalment ocells, però algun esquirol o serp
també hi havia caigut. Està basada en un mecanisme fet a base de bastons que
aguanten una llosa de manera que si l’animal hi entra, toca un dels bastons i provoca
que la llosa els caigui a sobre i els atrapi. Per atraure les preses, hi posaven menjar o
aigua, sobretot a l’estiu aprofitant on hi havia codolles, tolls o aiguamolls.
Com que la llosa és força pesada, solia matar les preses, però això no era cap
problema, ja que caçaven per menjar.
Calia vigilar-les i fer-ne un bon seguiment, sobretot perquè si hi arribava abans la
guineu o un veí s’emportava el que s’havia atrapat. Als caçadors no els agradaven i si
les veien les feien saltar.
Les lloelles que preparava l’avi amb els seus germans quan tenia onze o dotze anys les
feia tal com els havia ensenyat el seu pare. El material que necessitaven el trobaven
pels voltants de casa i el que era bo el cuidaven per fer-lo servir tantes vegades com
poguessin.
45
La base per fer-la es una llosa de més de 50 centímetres per poder caçar animals grans
i un conjunt de quatre bastons, un de curt amb unes marques que fa de palanca per
establir l’equilibri, un de més llarg per aguantar la llosa enlairada per un costat, i dos
bastons més llargs que anaven des del bastó petit a la part baixa de la llosa fent
palanca perquè des l’altre costat del bastó petit el segon bastó aguantés el pes de la
llosa.
Perquè el bastó petit fes de palanca aguantant el pes de la llosa calia disposar d’un bon
punt de suport que aconseguien, si no el trobaven de manera natural, posant una
pedra ben grossa al davant o clavant algun troc a terra.
46
Els laterals es protegien amb pedres o lloses més petites per deixar-hi una única
entrada per accedir-hi. Finalment es dissimulava amb fenàs o fullaraca.
Quan un animal entra dins, inevitablement toca un dels dos bastons de la base i
provoca el desplaçament del bastó curt, que trenca l’equilibri de la palanca i fa que la
llosa els caigui a sobre.
Perquè ho poguéssim entendré bé i comprovar que si no vas amb compte és molt fàcil
que t’enganxis els dits en muntar-la, ens ha fet aquest prototipus, fent servir rajoles i
material divers que té al seu garatge.
Per comoditat, ho ha fer damunt de una taula, fet que li hem agraït molt. A la nostra
edat no ens convé haver de fer-ho estirats a terra. De ben segur que ha evitat que
prenguéssim mal, perquè sense tenir-hi pràctica és molt fàcil enganxar-s’hi els dits al
muntar-la.
Com que una imatge val més que mil paraules, segur que veient les fotografies i el
vídeo que hem fet (està penjat al Youtube) entendreu perfectament com funciona el
mecanisme de la lloella.
47
L’avi Joan va a l’escola
L’avi Joan no va poder estudiar gaire. A casa, la iaia Victòria sempre ha portat els
assumptes d’escriure (abans s’escrivien cartes a la família cada setmana) i de
números. Però té prou coneixement de lletra com per obtenir el certificat d’estudis
primaris i per haver aprovat les oposicions per ser conserge a l’institut. Cal dir que en
els dos casos les proves estaven pensades i preparades per a persones amb un
nivell d’estudis propi de la postguerra.
Dit d’un altra manera, l’avi Joan té un nivell molt baix d’estudis. Actualment seria un
analfabet funcional, però si el comparem amb la gent de la seva època i del seu nivell
social no era dels que estava pitjor, i coneixent la situació en què van viure els anys
quaranta, la seva família va fer un gran esforç per ensenyar lletra als seus fills.
Imatges antigues del Santuari del Miracle
La seva mare, la iaia Isabel, era analfabeta, però el seu pare sabia més de lletra
que qualsevol dels seus fills. En quedar orfe de mare, va anar a parar a Povia, una casa
de pagès on un capellà el va mig adoptar i li va fer de mestre particular quan tenien
temps.
El pare de l’avi Joan, quan tenia temps ensenyava lletra als fills. Va pagar la poca escola
a què tenien accés per torns, perquè només la podia pagar a un fill alhora, quatre
mesos un i després quatre mesos el següent. Només els fills, i les filles petites es van
quedar amb el que van poder aprendre a casa.
La tieta Montserrat i la tieta Pilar no van anar mai a l’escola. La tieta Montserrat quan
va complir els 12 anys va anar a treballar de minyona. El primer lloc on va anar va ser al
Mas. Quan la tieta Maria es va casar, la tieta Montserrat va tornar a treballar casa per
a substituir-la.
Per conèixer l’època escolar de l’Avi Joan, li he demanat que ens ho escrigui ell mateix
(bé, la iaia Victòria li ha fet de “negre”). I aquest és el resultat:
48
Joan Boix Marsinyach
Aynés 1942, aquest any el mes de desembre vaig anar per primera vegada a l’escola,
tenia nou anys, no hi havia anat abans perquè hi anaven els meus germans grans, el
Josep i la Maria, jo havia de guardar les cabres, aquesta temporada hi vaig anar tan
sols tres mesos i només al matí, perquè a la tarda havia d’ajudar a casa.
Anava al Miracle, ens feien estudi els frares, jo anava amb els que teníem
l’ensenyament gratuït, també hi havia unes classes que eren de pagament, però els de
casa no ho podien pagar.
Al nostre grup ens feien de mestres homes joves que eren al Miracle i alguns frares, el
germà Agustí i el pare Balí que no venien cada dia. També guardo molt bon record del
pare Lladó, que els anys de la guerra havia estat amagat bastant temps a casa meva i
em tenia un especial afecte, em sentia acompanyat per ell, era com un raig de llum
que m’ajudava a viure una mica més bé aquells anys tant depriments i durs de la
postguerra.
La classe era en algun despatx del convent, més d’una vegada havíem canviat de lloc,
no teníem llum elèctrica i ens hi veiem per la claror que entrava per les finestres, no
teníem estufa ni res per escalfar-nos, sèiem en taules normals, en cadires o bancs.
Abans d’entrar a classe anàvem a l’església a resar i en acabar també.
Vaig començant llegint “El Camarada”, escriure ho fèiem en papers de les rajoles
xocolata o del que fos si hi havia algun espai en blanc, ho fèiem en llapis o tinta, que la
fèiem amb aigua i pols de tinta.
A la classe el que més ens ensenyaven era doctrina, vaig haver d’aprendre el Sant
Rosari, a mi em va costar bastant, en especial la Lletania, que la dèiem en llatí. Ens van
ensenyar de manera especial els pecats venials i mortals. Les paraulotes eren pecats
venials, el càstig si en dèiem alguna era: ens feien agenollar i havíem de fer una creu
amb la llengua llepant a terra. Així vigilàvem de no parlar malament.
49
Quan teníem set hi havia un càntir d’aigua i podíem beure. Si havíem d’anar al lavabo,
n’hi havia un que el vàter era sense aigua corrent, l’aigua era en una galleda i quan
convenia la hi tiràvem a raig.
Alguns dels meus companys, tots nens, les nenes no anaven amb els frares, eren: els
germans Isidre i Josep de la casa veïna, Armingous; de cal Pancet, els germans Mingo i
Esteve; l’Anicet de la Casanova d’Aynés; un nen de Vilaseca, en Josep Bartoló; hi havia
dos germans que vivien al Miracle, es deien Isidre i Pauet Oliva, aquests eren molt
amics meus, el Pauet es va ofegar en un viver de l’hort del Miracle, em va saber molt
de greu la seva mort.
Aleshores el dissabte també anàvem a l’escola, normalment aquest dia tocava netejar
l’església de la Mare de Déu del Miracle, sabíem tots els racons i armaris que hi havia a
l’església, els frares sempre eren amb nosaltres per fer aquestes tasques, a mi prou
que m’agradava fer aquesta feina.
Van ser pocs dies, un mes l’any 1942 i dos mesos 1943, d’hivern i només al matí. A mi
no em va agradar gaire aquest temps d’escola.
Quan vaig complir 11 anys, el mes març de l’any 1944, vaig anar quatre mesos tot el
dia a la casa de Cal Torra de Sant Just d’Ardèvol, que van llogar un home de Cardona,
en Mingo. A Sant Just no hi havia escola pública i s’avenien unes quantes cases perquè
els seus fills tinguessin algú que els ensenyés el més bàsic en llegir i escriure. De casa
només hi anava jo, em quedava a dinar a casa dels oncles de Cal Vilà, de Cal Torra hi
anaven tres fills, en Josep, la Maria i el Marcel·lí Carol Vila, també hi venia la meva
cosina Maria Vilà Marsinyach i alguns nens més.
Allà estàvem més bé que al Miracle, fèiem les classes en una galeria que hi tocava el
sol i a l’hivern teníem estufa. D’Aynés a Sant Just, estava 30 minuts per anar i 30 per
tornar.
Allà les classes eren diferents, aprofitàvem el temps, vaig llegir “El Camarada 2” i algun
llibre que teníem per allà, fèiem cal·ligrafia, teníem llibretes per fer els números i
50
escriure, vaig aprendre les quatre regles i les taules de multiplicar, també ens
ensenyaven com fer cartes, el més bàsic.
Aquests mesos ho vaig passar molt bé, m’agradava anar a “estudi”, com es deia
aleshores, em va saber greu haver de plegar tant aviat, però els temps eren diferents i
la canalla havíem de treballar per ajudar a casa i en aquells anys de postguerra que van
ser tan durs, encara més, no va ser un camí de roses la meva infantesa.
El meu pare tenia la teoria que l’hereu havia de saber més lletra, els altres amb saber
les quatre regles i fer cartes ja n’hi havia prou.
Joan Boix Marsinyach (Victòria Planes Reig)
Llegir aquest petit relat sobre l’ensenyament que va rebre el meu pare m’impressiona.
Crec que ha de ser de lectura recomanada pels nostres fills. I a tots també ens ha de
fer reflexionar, quan parlem del “treball infantil”, tan estès en masses països del tercer
món, és el que havia de fer la generació del meu pare per necessitat.
Dic ensenyament, per fer referència als coneixements rebuts per l’Avi Joan durant la
seva escolarització, que van ser molt reduïts. El meu pare no és ni lletrat ni
il·lustrat, però de coneixements en té molts, això sí, adquirits per via no reglada. Tant
pel que fa a coneixements dels diversos oficis que ha fet, adquirits fent d’aprenent al
costat dels que en sabien, com dels coneixements de la vida apresos a través de la
família i amics, moltes vegades expressats amb refranys, dites i acudits, el que
s’acostuma a denominar com a cultura popular.
No he parlat d’educació, perquè considero que el meu pare va rebre una molt bona
educació, que sempre he tingut com a referència, i els valors que m’ha transmès
intento mantenir-los, practicar-los i transmetre’ls.
I en llegir tot això, m’han vingut a la memòria dues etapes de l’avi Joan que vam viure
a casa i que m’agradaria que ens expliqués:
Quan es va treure, juntament amb la iaia Victòria, el certificat d’estudis
primaris.
Quan es va examinar per guanyar la plaça de conserge de l’institut.
Si ho voleu saber, llegiu el capítol “Certificat d’estudis primaris i l’accés a funcionari“.
51
L’avi Joan comença a treballar fora de
casa als 12 anys
L’avi Joan va començar a treballar fora de casa als 12 anys, fent “jornades” allà on el
demanaven, fent feines pròpies d’aquesta edat com:
collir o triar llegums,
ajudar a sembrar,
amanir el sembrat,
picar l’adob (“abono“, guano), es picava per desfer els terrossos,
menar la mula per trillar (a Solsona: Passar el trill damunt la terra per esclafar
els terrossos),
esterrossar (esclafar els terrossos d’un camp amb la maça d’esterrossar),
escavonar (Escavinar: cavar les voreres després de sembrar i llaurar, per
esclafar els terrossos als quals no ha arribat la rella),
Al bosc hi va anar a partir dels 17 anys.
Aquestes son les dues destrals catalanes que es va comprar l’avi Joan l’any 1950, quan
tenia 17 anys, per anar a treballar al bosc. Actualment ja no se’n fan, de destrals
catalanes. La més gran, la va comprar de segona mà a un carboner que es deia Miquel
Coletes i té més de cent anys. Està feta per un ferrer d’Ardèvol. Servia per tallar arbres
quan no ho podien fer amb serra, i per pelar l’escorça dels pins. La petita, la va
comprar nova a cal Pallarès de Solsona, també el 1950. Servia per tallar les rames. Ens
va ensenyar com s’agafa la destral per tallar rames i per pelar els pins.
Recorda la primera vegada que va anar a Altemís de Bergús. A casa passaven molta
gana i els amos de la casa els donaven menjar per la festa de sant Roc. El primer dia
que hi va treballar, hi va anar amb la bicicleta. La mestressa li va portar berenar
expressament al tros per a ell perquè “era molt jove”. Es va quedar a dormir a la casa, i
a l’hora de sopar es va quedar sorprès que a part dels trumfos portessin una plata amb
52
botifarres i una altra amb cansalada, no ho havia vist mai en cap casa, i molt menys en
la seva. Quan explica que la mestressa li va posar al seu plat una botifarra i un tall de
cansalada, encara se li obren el ulls i se li fa la boca aigua.
Ens explica les cases on anava i les classifica en funció de la qualitat dels amos i del
menjar que donaven:
Altemís de Bergús – Molts bons records
Cortadelles d’Ardèvol – Era la de l’oncle Lluís, un cas exagerat de raresa com a
persona (no deixava fer llenya per escalfar-se), molt fred i molta gana.
Cal Tomassa de l’Avellanosa – Li van treure la gana, el tractaven molt bé.
Armingous
L’Estany del Miracle
La Rovira de Sant Just – Als 17 anys collint trumfos.
En totes les cases, abans de sopar resaven el rosari complet més uns quants
parenostres dedicats a ànimes i pregàries diverses.
L’avi encara conserva els volants i les destrats de quan va començar a treballar, entre
els trastos vells que guardem al garatge.
L’avi Joan guarda els volants i la falç de quan ell anava a segar, amb l’esclopet,
protegits amb un emboç. Són del ferrer del Pont, que tenien molta fama. Era on
actualment hi ha “La Cotillaira“, al carrer Sant Llorenç, número 7, de Solsona.
Ens va ensenyar com es portava el volant a l’espatlla, amb l’emboç, perquè no es
tallessin.
53
La mili de l’avi Joan
L’avi Joan és de la quinta del 54. En aquell temps els
quintaven als 21 anys. Això vol dir que tots els joves
que l’any 1954 feien 21 anys entraven en el sorteig
per anar a fer el servei militar obligatori (“la mili”),
quedant identificats com de la mateixa quinta. La
quinta era la principal referència per posar edat als
homes d’un mateix poble.
Va fer 16 mesos de mili: va entrar com a recluta el 26
de març del 1955 i el van llicenciar el 24 juliol de 1956.
Durant aquest temps, la seva família va canviar de
masoveria. Per tant va sortir d’Aynés i quan va tornar
va haver d’anar al Lluc de Lloberola.
Aquell any no hi va haver permisos, ell només va anar
a casa una vegada, però bastants dies. Va tenir un permís de “recuperació” de 20 dies,
del 12 de gener al 2 de febrer del 1956, per una ferida al dit que va requerir un
tractament hospitalari d’un mes a Barcelona.
El van destinar al “Regimiento de Zapadores de Fortaleza nº 1”, amb base a Figueres,
un regiment d’enginyeria per fer de sapador (“Zapador”: militar del cos d’enginyers
encarregat del treball de sapes, túnels, trinxeres i altres excavacions). Creu que era un
regiment desplaçat de Madrid cap als Pirineus per fer el manteniment, o per acabar, la
“línia P”, oficialment “Organització defensiva dels Pirineus”, que va es va dur a terme
entre 1944 i 1957.
El fusell només el va portar quan va fer la instrucció. Després de jurar bandera va
canviar el fusell per un pic i una pala i el van posar a treballar. No va fer cap guàrdia
amb armes. Està molt content de la sort que va tenir d’anar a una companyia de
“treball” a fer carreteres pels Pirineus. N’està molt content i considera que va estar de
molta sort d’haver fet servir més el pic i la pala que el fusell. Treballar mai l’ha espantat
i al ritme de l’exèrcit, amb l’escaqueig com a norma, encara menys.
La major part de la mili se la va passar d’ajudant d’un camioner de Puigcerdà. Cada
camió tenia assignat dos soldats, el conductor i un ajudant. El camió diu que era un
“rus”, un model bastant freqüent en aquella època (a Cal Sarri, n’hi havia un), i li deien
així perquè els alemanys l’havien fet servir al front de Rússia. El seu era un camió
bolquet, però amb la particularitat que “bolcava” lateralment.
54
En estar treballant, no tenien
roba militar de combat ni de
passeig, però tenien més mudes
assignades perquè s’espatllava
més. I cobraven més: els soldats
cobraven 2 rals al dia
(0,003€/dia) i ells 6 rals al dia
(0,009€/dia); un ral era 25
cèntims de pesseta. La seva feina
consistia a anar a buscar arena al
riu per portar-la on els manaven,
normalment per fer carreteres i a vegades per al manteniment dels nius de
metralladores.
La mili va ser el seu primer viatge fora de la Catalunya Central. El lloc més lluny de casa
on havia anat fins aleshores era Manresa. Normalment anaven a mercat a Cardona. Ho
facilitava el fet que fos en diumenge, i ocasionalment anaven a Solsona. En certa
ocasió, aprofitant que el seu germà, el tiet Josep, feia la mili el va acompanyar fins a
Calaf, va agafar el tren fins a Manresa i va anar a visitar el seu oncle. Va ser tota una
experiència anar amb tren i visitar una gran ciutat per primera vegada. Va tornar amb
el cotxe de línia del Galtanegra fins a Cardona i de Cardona fins a Aynés, caminant.
El 26 de març de 1955, va anar caminant d’Aynés fins a Pinós, on van pujar al remolc
del tractor del pare d’un noi d’Ardèvol de la seva quinta, que els va portar fins a
l’estació de tren Calaf. La seva mare li va donar uns quants ous durs per al viatge.
De Calaf van anar a Lleida, on va
passar una nit a la caserna
d’enginyers sapadors número 1.
Els van pujar en un tren per
portar bestiar i els van portar
directes fins a Girona. A Girona
van canviar de tren per agafar un
tren de via estreta de passatgers
fins a Olot. A la caserna d’Olot, hi
va passar dues nits. De nou el
tren per portar-los fins a Girona i
a Llançà. De Llançà al Port de la Selva, van haver de fer el trajecte a peu.
Els van portar en un lloc on escoltaven un estrany soroll d’aigua en moviment que no
havia sentit mai. L’endemà va veure per primera vegada el mar, i no era l’únic. Li va
recordar quan des del cap de la serra es veu la boira que cobreix tota la plana. Els
55
oficials els van fer banyar a la platja, els
veterans se’n reien i els esquitxaven, però pel
que més va patir va ser per si tornaria a trobar
la roba. I sí, la va tornar a trobar.
Passejant amb altres reclutes, van veure en
certa ocasió una francesa en una platja amb
vestit de bany. Van quedar tan sorpresos que
aquella dona els va preguntar si no havien vist
mai una dona nua. Van marxar corrents.
A la fotografia podeu veure a l’avi Joan al
campament del Port de la Selva, on va fer la
instrucció, amb un perol de la cuina per
portar el ranxo, que rentaven a la platja amb
l’aigua del mar.
Al Port de la Selva és on va fer la instrucció durant unes set setmanes, per poder jurar
la bandera (cerimònia castrense on un recluta passa a ser un soldat). La va jurar el 12
de maig de 1955.
A la fotografia podeu veure l’avi Joan el dia de
la jura de bandera, el 12 de maig de 1955, tot
guarnit per a la cerimònia.
A continuació (en aquells moments no hi havia
el permís de “jura de bandera”) un centenar de
soldats (una companyia), entre els quals hi
havia l’avi Joan, els van destinar a Alp. Va estar-
hi un mes, repassant nius de metralladores i
dormint en una caserna amb lliteres.
Després el van assignar com ajudant del camió
bolquet amb base a Bellver de Cerdanya. Es van
passar dos mesos treballant a la Molina,
dormint en tendes de campanya. En començar
el fred, van tornar a dormir a la caserna. Van passar molt temps treballant en fer una
carretera que seguia a línia de la frontera, que a la Cerdanya té moltes particularitats.
Una vegada, tornant de Puigcerdà els van parar la policia francesa perquè sense saber-
ho la drecera passava per França.
56
Una ferida mal curada en un dit se li va infectar i
el van haver d’enviar durant un mes a Barcelona
per curar-lo i fer la rehabilitació. Hi va anar el
mes de desembre de 1955, i va passar les festes
de Nadal a Barcelona. Dormia a la caserna que hi
havia a les Drassanes, on ara hi ha el Museu
Marítim de Barcelona, i cada dia havia d’anar a
l’Hospital Militar a rehabilitació, li aplicaven
corrents. Hi anava amb el 29 i tenia un passi per
no haver de pagar.
A la fotografia, l’avi Joan al peu d’un dels lleons
de l’estàtua de Colom durant el mes que va
passar Barcelona per curar i rehabilitar el dit
amb una ferida infectada.
Com que estava assignat a una companyia de treball, no tenia roba militar de
passeig, cosa que li va ocasionar un problema en ser retingut per la policia militar, ja
que els militars no podien anar amb roba de feina pel carrer. El van portar a
comandància per comprovar que les raons de l’avi Joan eren certes. Es va solucionar
donant-li permís per poder anar de paisà. El tiet Josep li va haver de portar una muda a
Barcelona.
A l’exèrcit el català estava prohibit i sempre s’havia de parlar en espanyol, si no
t’arrestaven. L’espanyol que coneixia l’avi Joan és el que havia après a l’escola, que no
era gaire i amb moltes dificultats per parlar-lo, com els passava a la majoria dels de la
seva quinta. Diu que prou que els entenia i que es feia entendre. La frase en espanyol
que més recorda (l’ha dit vàries vegades) es “habláis como perros”. Entenc que d’aquí
ve aquella educació tan catalana de “ni el primer ni l’últim, passa desapercebut i fes el
que facin els altres”, molt pràctica quan et tocava fer la mili.
Recorda un company de Granollers que tenia els seus pares exiliats a França, a la
Catalunya del Nord. Quan treballaven fent la carretera a la línia de la frontera, els deia
que li agradaria anar a veure els seus pares, que estaven allí mateix, que els trobava a
faltar, que si ho feia ningú se n’adonaria, que amb l’oncle amb qui vivia no s’entenia
gaire bé… fins que una nit va desaparèixer. Es va muntar un bon sarau, però ningú no
va explicar on havia anat.
També recorda que hi havia un testimoni de Jehovà que es negava, per motius
religiosos, a agafar les armes. La brutalitat com el tractaven encara esgarrifa a l’avi. Va
acabar a la presó.
Després de passar a la situació de llicència il·limitada, el 24 de juliol de 1956, la vigília
de Sant Jaume, va estar com a soldat a la reserva fins l’any 1970, havent de presentar
57
cada any la cartilla militar a l’autoritat competent, el 1957 i el 1958 a l’Ajuntament de
Biosca i del 1959 al 1970 a la “Comandancía de la Guardia Civil – Puesto de Solsona”.
Cartilla Militar de Tropa y Libreta de Movilización
Aquí podeu veure algunes de les pàgines més rellevants de la Cartilla Militar del
“EJERCITO ESPAÑOL” de l’avi Joan.
Com a curiositat, a la Cartilla Militar es diu que l’avi va néixer el 18 de febrer de 1933,
mentre que al seu DNI diu que va néixer el 18 de març de 1933, que és el dia que la
família celebrem el seu aniversari, però amb l’exèrcit les discussions millor evitar-les.
58
Dels descendents de la família Boix Planes, només n’hi ha un que ha passat per
l’experiència de la mili, el Miquel. La resta se n’ha lliurat, el Francesc i el Josep
incapacitats per la vista i els més joves perquè va deixar de ser obligatòria a partir del 9
de març del 2001.
Anècdota
A finals del mes d’octubre de 2016 vaig establir contacte amb companys de classe del
curs 1972/1973, del col·legi “Fresno” de la Universidad Laboral de Cheste. Feia més de
40 anys que no havia tingut contacte amb ells. Em van afegir al grup de WathsApp i un
dels primers missatges de benvinguda que vaig rebre va ser aquest:
“Benvingut Miquel. Soy Rafa López Roca, de Extremadura. Recuerdo tu manera de
hablar, lamiendo la dicción y una anécdota que contabas de cuando tu padre hizo la
mili ¿de cabo? en la frontera con Francia: pasaba su pelotón todas las mañanas a
Francia para que cagaran allí, de este modo no manchaban España. ¡Ese señor si que
es un patriota y no el capullo de Rajoy!“
I efectivament, és una anècdota que sempre explicava el meu pare, però que no va
mencionar quan vam escriure aquesta entrada, i jo tampoc la vaig recordar. Però un
company d’escola de fa més de 40 anys, encara la recorda. La meva resposta per
WathsApp va ser la següent:
“Hola Rafa, me ha hecho mucha gracia que te acordaras de esta anécdota de mi padre
(no era cabo, era soldado raso). He telefoneado a mi padre para explicarle que un
amigo, después de más de 40 años, aún se acordaba que cuando hacía la mili haciendo
carreteras en la frontera se iban a “cagar” a Francia. Se ha puesto muy contento, me
ha vuelto a explicar la historia, y otra más. Los soldados franceses, que hacían una
carreta por el otro lado, también lo hacían, pero en sentido contrario, venían a cagar a
aquí. Gracias a ti he regalado un momento de felicidad a mi padre.“
59
La mudança al Lluch de Lloberola
L’any 1955 la família de l’avi Joan va iniciar el canvi de masoveria, deixant Aynés per
anar al Lluch de Lloberola (Biosca). El canvi de casa va durar un any, no pel fato que
havien de portar, sinó per poder segar i batre la collita de la casa que deixaven i
sembrar a la que s’instal·laven. L’avi Joan era a la mili i no va participar en la mudança.
Imatge actual del Lluch de Lloberola.
El propietari del Lluch de Lloberola era en Jaume Serra Jounou, de Solsona
L’avi Joan, al poc d’estar a Lluch se li va morir una euga mentre treballava al tros. Van
haver de cavar durant 3 dies a pic i pala per fer un forat per poder-la enterrar.
La tieta Maria ja no va anar a Lluc perquè estava casada amb el tiet Joan (vivien a Sant
Just d’Ardèvol) i la tieta Montserrat, es va casar el 1956, només va estar uns tres mesos
a Lluch.
El tiet Josep va ser qui es va quedar a viure a Lluch fins l’any 1978 (data pendent de
confirmar), quan va deixar de ser-ne el masover per anar a treballar a Solsona. A partir
d’aquell moment, a Lluch, hi va haver molts canvis, hi van fer unes granges i moltes
obres a la casa.
A prop de la casa de Lluch hi havia dos ginebres molts grans, en concret al trencant del
camí que va cap a Povia. Al voltant del 1974, quan van eixamplar, el camí en van haver
de tallar un i el Jaume Serra Jounou, el propietari de Lluch, va dir que guardessin el
tronc del ginebre al costat del camí, perquè el volia per fer-lo de servir de cavall per
aguantar les bigues en un xalet que estaven fent. Va passar el temps i no el va anar a
buscar ningú. Un dia va desaparèixer, algú se’l va endur.
Anys més tard, quan el tiet Josep ja no vivia a Lluch, van haver de tallar l’altre ginebre,
que es veia des de Lluch. Per evitar que els hi tornessin a prendre el tronc, el van
60
amagar a prop d’allí, tapant-lo amb rames i brossa, a l’altre costat del tros. El tiet Josep
que mantenia el contacte amb els coneguts dels voltants, en va estar informat.
L’avi Joan, des que es va jubilar, s’ha dedicat, a part de fer conserves i codonyat, a
treballar la fusta per fer culleres i rellotges, principalment de boix, però és obert a
provar-ho tot.
L’any 2014, el tiet Josep li va fer l’encàrrec d’un rellotge fet amb la teia del ginebre gros
de Lluch. Es veu que anant a mirar bolets es va trobar amb el tronc del ginebre que feia
més de trenta anys que havien amagat, i del qual ja només quedava la teia.
Com que el tiet Josep ja no estava bé de salut, el tiet Jesús i l’avi Joan van anar a Lluch
a buscar el que quedava del ginebre gros i va fer rellotges per a tota la família.
Malauradament, el tiet Josep no els va poder veure.
Rellotge fet per l’avi Joan amb la teia del tronc del ginebre gros de Lluch.
61
El Casament de l’avi Joan i la
iaia Victòria
L’avi Joan i la iaia Victòria es van casar el dissabte 17 de gener de 1959, per Sant
Antoni. L’avi Joan tenia 26 anys i la iaia Victòria en tenia 17, li faltaven 15 dies per fer
els 18. Cal recordar que en aquella època els homes eren majors d’edat a partir dels 21
anys i les dones a partir dels 25, i segons les reglamentacions laborals havien de deixar
la feina quan es casaven. Per descomptat que la iaia va haver de necessitar
l’autorització del seu pare per casar-se.
El casament es va celebrar a la
capella de la Mercè de la
Catedral de Solsona, a les 9 del
matí.
La seva família va arribar a
Solsona aquell mateix dia amb
el cotxe de línia que venia de
Sant Climenç. La iaia Victòria
va dormir a Solsona, al pis
número 32 del Grup Josep
Torregassa (les cases barates), que era el pis on anirien a viure. Hi va dormir amb la
seva sogra, la iaia Isabel i la mare del Miquel Reig (el cosí músic de Ponts). El dia abans
va anar a la perruqueria de la Presentació (la mare de l’Adelina Tripiana), al costat del
bar Pau.
La iaia es va casar de negre, en aquells moments el color blanc estava reservat a les
famílies amb més poder adquisitiu, però va durar poc temps. El tiet Jesús, amb la tieta
Palmira, ja es va casar de blanc.
Les aliances eren de plata. La
de la iaia es va trencar i quan
va poder treballar, amb els
primers diners que va guanyar
es va comprar un anell d’or a
cal Rendé que encara porta.
L’Avi Joan va dormir a la fonda
Cantàbric, al primer pis on ara
hi ha el bar Cantàbric, que és
on van fer l’esmorzar de
62
forquilla, amb uns 33 o 34 convidats, segons es pot deduir de les fotografies que va fer
el Jaume Serra Jounou, de les quals cal dir que no van sortir massa ben enquadrades.
L’esmorzar de forquilla era de més nivell que l’esmorzar de xocolata desfeta i força
més baix que un dinar per celebrar el casament.
Després d’esmorzar van anar a cal Llàtzer a fer-se la fotografia. Van estar de mala sort i
no va sortir bé. Quan van tornar del viatge de noces la van haver de repetir.
Les flors que portaven a la solapa el dia que es
van casar encara les guarden a casa. Són
aquestes de la fotografia.
Després de la foto es van anar a canviar i van a
anar a buscar el cotxe de línia del Galtanegra per
començar el seu viatge de noces a Barcelona.
63
El viatge de noces de l’avi Joan i la
iaia Victòria
A mig matí de dissabte 17 de gener de 1959, després del casament, de l’esmorzar amb
els convidats i de fer-se la fotografia, es van canviar i van agafar el cotxe de línia, el
Galtanegra, cap a Manresa, i a Manresa el tren, el de la RENFE, cap a Barcelona.
L’avi Joan, a Barcelona, ja hi havia estat quan va fer la mili, però per a la iaia Victòria
era el seu primer viatge lluny de casa. Havia anat a Sanaüja, a Ponts i a Solsona, la
ciutat més gran que coneixia, la Solsona de 1959 amb els seus 4.900 habitants.
Van baixar a l’estació de la plaça de Catalunya i quan va sortir a la superfície el que més
impressió li va fer a la iaia va ser el munt de cotxes que hi havia. A la nit la va
sorprendre la il·luminació que hi havia i li encantaven els anuncis lluminosos de la
plaça de Catalunya. I les botigues eren impressionants, i tots dos recorden molt bé els
grans magatzems de “El Siglo” al carrer Pelai 54.
64
Van ser a Barcelona des de dissabte fins a divendres, en un hostal del carrer de
l’Hospital que els havia recomanat un conegut.
Van passejar per la Rambla, es van fer la fotografia amb els coloms de la plaça de
Catalunya, ella va veure el mar per primera vegada i van pujar a les “Golondrines” del
port, on la iaia recorda que es marejava. Al port hi havia la rèplica de la caravel·la Santa
Maria amb què Cristòfol Colom va fer el seu primer viatge a Amèrica, que es va
construir per fer una pel·lícula i va quedar com una atracció turística que va inaugurar
Franco l’any 1952 i que es va cremar l’any 1990 a conseqüència de successius
atemptats de Terra Lliure.
També van visitar la Sagrada Família, que en aquells moments només tenia les quatre
torres originals de Gaudí. Van anar al Zoo i al Tibidabo. Hi van anar amb el funicular i
van pujar a l’atracció de l’avió, a l’Atalaia no hi van pujar.
Van anar a veure un pel·lícula al CINERAMA, innovació de moda en aquells anys que
consistia a filmar amb tres càmeres sincronitzades per obtenir, per mitjà de tres
projectors de 35 mm treballant en la mateixa sincronia, una imatge panoràmica,
incrementant el seu detall i grandària, sobre una enorme pantalla d’acusada curvatura
i amb el so estereofònic.
Van anar al teatre Victòria a veure una revista de la vedette Lilián de Celis. La iaia
recorda que passaven per davant del teatre Romea, que era a prop de l’hostal, i que la
va sorprendre que s’hi anunciaven actuacions en català, però que no hi van anar.
Divendres van agafar els ferrocarrils catalans cap a Manresa i van fer parada a
Montserrat, perquè ja ho diu la dita, “no és ben casat el qui no porta la dona a
Montserrat”. Recorden el tren cremallera amb el famós gos guardabarres.
Van continuar fins a Manresa per fer nit a casa dels oncles del avi Joan i dissabte, amb
el cotxe de línia del Galatanegra, cap a Solsona per instal·lar-se a la seva nova casa, al
pis número 32 del Grup Josep Torregassa.
I dilluns a treballar, que la setmana de festa que li havien donat a l’avi Joan a Cal Reig
per casar-se s’havia acabat.
Al tornar del viatge de noces es van instal·lar a la seva primera casa de Solsona, i al cap
de poc més d’un any vaig néixer jo, en Miquel Boix Planes.
65
L’avi Joan i la iaia Victòria van a viure
a Solsona
L’avi Joan i la iaia Victòria van decidir, en casar-se, d’anar a viure a Solsona.
El primer pis on van viure va ser al número 32 de “grupo José Torregassa”, a les Cases
Barates, una planta baixa al costat del pis que va ser l’escola bressol durant un temps, i
molt a prop de la botiga de ca la Maria, que després es va passar a dir cal Ribalta.
Les Cases Barates les van inaugurar l’any 1957. Gràcies a gestions fetes pel Jaume
Serra Jounou, propietari del Lluc de Lloberola, van aconseguir el pis del número 32,
que era nou per estrenar, i l’avi hi va anar a viure l’agost del 1958. Es veu que era un
pis que estava assignat al vicari general però va morir de vell abans de poder-lo
estrenar.
Fins el casament, el gener del 1959, l’avi Joan va viure sol al pis. Ell va ser l’encarregat
de comprar els primers mobles i ho va fer a cal Rendé.
En aquest pis vàrem néixer el Miquel (1960), el Francesc (1963) i el Josep (1966).
L’any 1967 ens vam traslladar el número 2 del mateix “grup”, també una planta baixa
de la casa que està situada a la carretera de Torà, al costat de la botiga de ca
l’Engràcia.
La primera comunió del Miquel ja es va celebrar en aquest pis.
66
Les Cases Barates dels anys seixanta són plenes de records i de vivències de tota la
família.
En viure al bloc amb les portes a la carretera de Torà, també estàvem molt vinculats
amb les cases que hi havia al costat, la del Tarrés i la del Fuster de la Serra.
Fotografies del Miquel amb la palma al número 32 de les Cases Barates i la serradora VIMEL al fons.
Pels anys seixanta, de les Cases Barates i les cases dels voltants estant, vèiem que
Solsona era molt lluny. Col·loquialment dèiem que “anàvem a Solsona” quan havíem
d’anar al nucli antic, que en aquell moment era on es concentrava tot el comerç i resta
de serveis, i la carretera de Torà era la via que ens hi connectava. Era una carretera de
grava, sense il·luminar i en la majoria de trossos sense voreres, perquè tot eren camps
de conreu.
El Miquel amb la mare i la Babutxa, el gos de ca la Maria.
El Miquel amb bicicleta davant del número 2 de les Cases Barates, la vorera la van fer malbé quan van
portar l’aigua a la TRADEMA i va estar molts anys d’aquesta manera.
67
Treballs a Solsona de l’avi Joan
Amb la decisió d’anar a viure a Solsona l’avi Joan no continua amb l’ofici de pagès del
seu pare, que fins aquell moment era el que millor sabia fer.
Per casar-se, l’avi Joan primer havia de tenir feina a Solsona i l’agost de 1958 va
començar a treballar en unes lleteries que durant dos o tres anys van operar a cal
Llangonissaire, aprofitant l’edifici on es feien llonganisses, que era a l’altre costat del
pont, entre el garatge Montaner i els garatges del Piulats. A les lleteries, feien batut de
cacau, tipus Cacaolat, i formatge. Les portava algú de Barcelona, conegut del Jaume
Serra Jounou, propietari del Lluc de Lloberola. A les lleteries, hi va treballar uns tres
mesos; no hi estava bé i estava mal pagat.
Des del novembre de 1958 fins el juny de 1959, va treballar a la farinera de Cal Reig.
Cobrava poc perquè nomes podia treballar 8 hores al dia. Quan es va casar, el meu
pare treballava a cal Reig.
L’estiu de 1959, va treballar a cal Molins de Llobera, en les feines d’estiu pròpies del
segar i el batre. La meva mare va passar aquell estiu a les Cots de Lloberola, amb la
seva família i embarassada de mi.
Imatge de la serradora de Cal Sarri al voltant de l’any 1970. El nom oficial de l’empresa és Fustes Jané
68
El mes de setembre o octubre de 1959, va començar a treballar a la serradora de cal
Sarri, on es va estar fins el 1976. Diu que va ser una gran millora de salari, perquè
podia treballar 12 hores al dia.
Va començar molt malament: aquell mateix any va tenir un accident mentre serrava i
es va tallar gairebé del tot els dits anular i el del mig de la mà esquerra. S’aguantaven
per una mica de pell; per sort, els va poder salvar, però perdent la seva mobilitat.
L’accident va passar a la serradora que en aquell moment hi havia on ara hi ha la Xelsa.
Malgrat les particularitats dels germans de Cal Sarri i les seves baralles, el meu pare va
ser durant molt anys un els seus homes de confiança. Era el llimador (el que esmolava
les serres i altres eines de tall de la serradora) i feia el que convingués, fent
manteniment de tot el que calgués i pogués amb les eines i coneixements que
disposava. Aprenia ràpid i era sorprenent els manteniments que feia, tant de la part
elèctrica com de les màquines que hi havia.
Cendrer de la SADHOR molt popular durant uns anys a Solsona.
L’any 1974, un altre accident a la serradora li va canviar la vida. Va passar a l’estiu,
mentre jo també hi treballava; no ho vaig veure però m’ho van explicar. Era un dia que
plovia i mentre passava on el “carro” que serrava prenia els troncs, en estar moll, va
patinar amb prou mala sort que dos troncs li van aixafar la mà dreta, la que encara
tenia bona.
69
La mà es va poder salvar, però va perdre molta
mobilitat als seus dits. Des d’aquell dia, té les dues
mans esguerrades. Després de fer tots els tràmits
pertinents, se li va donar una invalidesa parcial
permanent.
Malgrat no poder fer la mateixa feina que abans, va
continuar treballant a Cal Sarri fins que el 1976, a
causa d’uns canvis en la propietat de l’empresa ho
va haver de deixar.
Llavors, va treballar uns mesos a la tèxtil de cal
Terricabres, però els vapors que s’hi respiraven, els
seus pulmons plens de llimadures de ferro de la seva
feina anterior no els toleraven.
També va provar de treballar a la fabrica de ganivets
de cal Pallarès, però amb la seva invalidesa no va
poder fer la feina.
Recordo que va passar uns moments molt dolents,
es mirava les mans preguntant-se quines feines
podria fer. Afortunadament, un bon amic seu, el
Torres, que havia sigut l’encarregat de cal Sarri, li va
proposar que anés a treballar a la SADHOR (Sociedad
Anónima de Derivados de Hormigón), actualment
l’empresa de Prefabricats Pujol que hi ha al polígon
del Pi de Sant Just. Més d’un cap de setmana, hi
havíem anat en família a fer preufets d’armadures
de jàsseres o encavallades. Hi vaig treballar un estiu,
i després del meu pare hi va treballar el tiet Josep,
que acabava de deixar la feina de pagès per anar a
viure a Solsona.
Finament l’any 1979, amb el suport del mossèn
Ferran, va poder fer una feina plenament compatible
amb la seva invalidesa i que el va fer molt popular
entre el jovent de Solsona. Aquell any es va
inaugurar d’Institut Francesc Ribalta de Solsona i va
ser el seu conserge fins que es va jubilar l’any 1993,
convertint-se en el Senyor Boix de l’institut que tots
els estudiants coneixien molt bé, entre altres coses
70
perquè els hi feia les fotocòpies i els hi venia gormanderies.
Va fer aquesta feina fins a la seva jubilació, l’any 1993. Es va jubilar quan va complir els
60 anys, quan el seu estat de salut ho va recomanar i els anys cotitzats ho van
permetre.
Anècdota
Quan jo era petit i em preguntaven de què treballava el meu pare, contestava que feia
de “llimador”, que era el “llimador de cal Sarri”, amb aquesta resposta a Solsona
tothom entenia el que volia dir. Quan vaig anar a estudiar a Xest, en un ambient
totalment castellanoparlant, i els companys em van preguntar de què treballava el
meu pare i vaig dir que era “afilador”, recordo que tot seguit molts companys m’ho
tornaven a preguntar; i a vegades venien en grup, fins que un dia un d’ells va entrar
més en detall preguntant si el meu pare anava pels carrers amb una bicicleta o una
moto, tocant la típica flauta de Pan, per esmolar els ganivets de la gent. Aleshores vaig
entendre que tots els meus companys pensaven que el meu pare feia d’esmolet. A
partir d’aquell moment vaig començar a dir que el meu pare treballava en una
serradora.
71
El dia que el pare va ensorrar una paret amb un toro
Recordo que quan era nen, a casa dinàvem sempre tota la família junts a la taula de la
cuina. Dinàvem a les dues, perquè el meu pare feia de vigilant a la serradora de Cal
Sarri durant la primera hora de les dues que paraven per dinar. Feia una jornada de
dotze hores diàries, de dilluns a dissabte, i el matí del diumenge si li demanaven. Però
ja es parlava que en alguns llocs feien festa el dissabte a la tarda.
Durant el dinar, es parlava del que s’havia fet durant el matí, de les novetats del barri o
de la feina, i de les dificultats econòmiques que teníem amb la setmanada que
cobrava. Tot es parlava davant dels nens perquè fóssim conscients de la situació en
què vivíem.
Un dia de l’any 1968, quan el pare va arribar a casa a dinar, ens va dir que n’havia fet
una de molt grossa, que amb el toro havia ensorrat una paret d’una de les naus de la
serradora. Se’l veia molt atabalat i molt dolgut pel que li havia passat.
Vista aèria de la serradora de Cal Sarri, de l’empresa Fustes Jané.
S’havia d’examinar per treure’s el carnet de conduir i volia aprofitar l’hora que feia de
vigilant i que estava sol per fer pràctiques de conduir amb el toro. Es veu que ho havia
parlat amb el Caballol, el nostre veí, que era el conductor del toro i tampoc tenia
carnet de conduir. Li va dir que el fes servir per fer alguna pràctica.
El toro era un tractor groc de rodes amb una pala frontal que estava aparcat dins d’una
petita nau annexa a la nau principal. Va pujar a la cabina amb la intenció de fer
pràctiques, però en aixecar la pala va clavar un cop a la paret que tenia davant i que
separava la nau en dues meitats.
Després d’explicar el que li havia passat, es va dirigir a nosaltres, els nens, per dir-nos
que si mai ens passava un accident o desgràcia com aquesta, féssim el que va fer ell,
anar a l’amo a explicar-li el que havia passat. Una gran lliçó per la seva part, que encara
tinc ben present.
72
Quan va arribar a casa ja tenia la situació controlada, ja havia parlat amb el Ton de Cal
Sarri, que el va tranquil·litzar dient-li que tenien previst tirar aquella paret a terra. Es
va portar molt bé amb ell, ho va considerar com un accident desafortunat i que
l’important era que ningú havia pres mal.
Li va saber molt greu i es va saber guanyar el respecte tant dels amos com dels
companys de feina, davant seu no li van fer mai cap comentari inadequat o de burla
sobre l’incident. Cal suposar que pel darrera el fet deuria provocar un gran rebombori i
bromes entre els treballadors de la serradora. Anys més tard, quan hi anava a treballar
els estius, els treballadors més vells encara m’explicaven, amb molt de respecte, que el
meu pare havia ensorrat aquella paret amb el toro.
Qui sí que es veu que va rebre una bona bronca dels amos va ser el Caballol, i més
pressió perquè es tragués d’una vegada el carnet de conduir. L’any 1968 tant el
Caballol com el meu pare es van treure el carnet de conduir cotxes, que era el mateix
per conduir tractors i vehicles industrials, però el meu pare se’l va treure abans.
L’any 1969 es va comprar el primer cotxe de la família, un 600 de segona mà d’un color
verd horrorós.
Fotografia aèria de Solsona als voltants del 1960.
73
Certificat d’estudis primaris i l’accés a funcionari
Al voltant del 1969, van arribar a les escoles Nacionals de Solsona uns joves mestres de
l’Aragó. Recordo que n’hi havia un que es dia Carlos i que li agradava molt dibuixar i
jugar a futbol. I em recordo molt més del “Señor Rosendo”.
El Sr. Rosendo, el Jaume Tarrés i el Miquel Boix de colònies a Tarragona.
En Rosendo Lacarte Lera, em va fer classes a mi i es va fer molt amic de la família,
encara ara hi ha un contacte permanent, com si fóssim parents. Quan vaig fer la mili a
Osca, l’anava a visitar a casa seva. Va ser ell qui va explicar a casa que hi havia una cosa
que es deia “Universidad Laboral” on donaven unes beques molt interessants i que
tant em va afectar a mi personalment.
Però el més important que va fer per la família el Sr. Rosendo va ser animar els pares
que aprofitessin una llei que hi havia en aquells moments, perquè obtinguessin el
Certificat d’Estudis Primaris. Era una llei que permetia, a través d’unes convocatòries
especials, que les persones que havien rebut la pobra formació de la postguerra
poguessin tenir un certificat que els equiparava al que a partir d’aquell moment s’havia
d’obtenir fent els 8 cursos d’Ensenyança General Bàsica que s’estava instaurant.
Els avis no ho veien clar. Fer un examen no agrada a ningú, i menys quan s’és conscient
que el nivell no es correspon a una certificació homologable com aquella. Però era una
oportunitat que s’havia d’aprofitar, les noves lleis exigien un nivells per accedir a
determinades professions i no es podia deixar fora a les generacions de la postguerra.
Entre el Sr. Rosendo i els ànims que els vam donar els fills, es van examinar i van
aprovar, passant molts nervis i amb l’ajuda dels professors que els vigilaven mentre
74
feien l’examen. La iaia Victòria recorda una pregunta on hi havia la imatge de la
pintura de la Immaculada, i que el Sr. Àngel li va dir que efectivament era la de Murillo,
i d’aquesta manera va poder respondre bé la pregunta. De la resta de preguntes de
l’examen, no en recorda cap més.
L’avi Joan explica que en els primer carnets de conduir que es van donar, l’examen de
la teòrica era testimonial, d’altra manera gran part de les generacions de la postguerra
no haurien pogut conduir mai.
Gràcies a això, l’avi Joan i la iaia Victòria van obtenir el Certificat d’Estudis Primaris.
I gràcies a tenir aquest certificat, l’avi Joan va poder ser funcionari, en aprovar unes
oposicions per fer de conserge. Era un dels requisits per a poder-s’hi presentar.
La iaia Victòria també va arribar a ser
funcionària, com a dona de la neteja de
l’institut, però hi va arribar per antiguitat,
sense oposicions. Al cap de poc temps de
ser-ho, van externalitzar el servei i a mesura
que s‘anaven jubilant les funcionàries eren
substituïdes per professionals d’una empresa
de neteja. La iaia Victòria va ser l’última dona
de neteja que es va jubilar com a
funcionària a l’Institut Francesc Ribalta de
Solsona.
L’avi Joan va començar a treballar com a
conserge de l’institut, gràcies a l’ajuda de
mossèn Ferran. Mig invàlid com estava de les
dues mans, cada vegada tenia més dificultats de trobar una feina adequada a la seva
situació.
El primer viatge a Lleida on mossèn Ferrant va tractar aquest tema no va portar bones
noticies, ja que els llocs de conserge estaven reservats per a mutilats de guerra i per a
guàrdia civils i militars retirats. Però el 1979, en plena transició, van aconseguir que hi
pogués entrar una persona amb invalidesa com el meu pare.
L’any 1987 es convoquen unes oposicions per a regularitzar la situació dels llocs de
treball interins de la Generalitat de Catalunya que ocupaven invàlids, militars retirats i
altres casos especials de manera que poguessin accedir a ser funcionaris.
L’avi Joan va estar una setmana fent formació a Lleida, encara tenim els apunts. Diu
que hi va aprendre moltes coses i que li van ser de profit.
75
Explica que molts dels convocats al curs, militars retirats i alguns analfabets, no van
acceptar que els hi fessin formació en català i que haguessin de fer un examen. No van
anar a les classes i tampoc a l’examen. No els hi va servir de res que els diguessin que
tots aprovarien.
Malgrat que asseguressin l’aprovat, l’avi Joan no se’n fiava, va passar molts nervis, li va
costar de dormir més d’una nit. S’ho va prendre molt seriosament i estudiava tant com
podia. Un dels formadors era l’escriptor Vidal Vidal i Culleré.
Molts dels convocats no van
assistir als cursos i la majoria
van deixar els apunts i
documentació allí, com una
mostra de menyspreu. L’avi
Joan està molt content
d’haver-se’ls emportat cap a
casa i de les moltes coses que
li van ensenyar.
L’examen el va fer a
Barcelona, en algun lloc de
l’avinguda Pearson. Va venir a casa nostra a dormir i el vam acompanyar a l’examen.
Va aprovar, com tots els que es van presentar, però ell amb una bona nota, donades
les circumstàncies. Era un examen tipus test i la nota els la van donar en acabar
l’examen dient-los “esteu tots aprovats”. Ignoro què va passar amb els que no es van
presentar a l’examen, que van ser uns quants.
76
L’avi Joan, jubilat
Des que l’avi Joan es va jubilar, l’any 1993, la seva activitat no ha parat. Es va jubilar
quan va complir els 60 anys, el 18 de març de 1993. L’any 1992 l’estat de salut, els anys
cotitzats i la seva invalidesa parcial li van fer prendre la decisió de jubilar-se.
A part de continuar cuidant la seva “mala salut de ferro”, a la qual força temps ha
hagut de dedicar, no ha parat de fer coses, a part de les activitats pròpies de tot
jubilat: visitar obres, cuidar l’hort, passejar, mirar bolets… L’avi Joan ha convertit el seu
garatge en un taller per treballar amb fusta on hi ha passat moltes hores.
A mesura que han anat passant els anys, ha tingut d’aprendre a dosificar cada vegada
millor els esforços que fa, limitar les seves caminades, va haver de deixar de cuidar
l’hort i, fins i tot, deixar d’anar a mirar bolets. Pel que fa a les visites a les obres, els del
Mercadona li van fer un bon regal en fer el supermercat i la urbanització de la zona del
carrer de la Carrera i la Cabana del Catedràtic, al costat de casa seva.
Tornant a les activitats específiques de l’avi Joan com a jubilat, les podem classificar en
dues grans àrees d’acció.
Activitats relacionades amb l’alimentació.
A part de continuar fent el sopar, com feia abans, s’ha dedicat a fer conserves:
Tomàquet, olives de l’oliver de ca l’Irla confitades per l’avi Joan i codonyat.
77
Activitats relacionades amb el treball de la fusta.
Treballar en una serradora durant molts anys ha influït en les seva aficions. Primer es
va dedicar a fer culleres, i altres estris, principalment amb fusta de boix. Des de fa uns
quants anys, ha centrat les seves habilitats a fer rellotges amb les fustes més diverses.
Morters, culleres, portaescuradents, culleres o forquilles de pastor, segons es miri...
Rellotges de fusta
Malgrat ser de fusta, els rellotges mereixen un apartat especial.
Rellotge fet per l’avi Joan amb una soca de boix
78
L’avi Joan amb alguns dels seus rellotges, que han anat evolucionant dels més senzills
en rodanxes de tronc a fer-los amb soques de boix que anava a buscar al bosc.
Objectiu: exposar 100 rellotges tots diferents
L’avi Joan, el mes de març del 2016, volia exposar al seu entresolat del garatge 100
rellotges tots diferents i va muntar-hi unes prestatgeries.
Prestatgeries muntades per l’avi Joan per exposar els seus rellotges (en aquest
moment n’hi havia una vuitantena).
Quan ho va veure, el Josep Sala li va proposar de fer l’expositor amb unes postades de
vidre on els rellotges li lluirien molt més. L’avi Joan no ho veia clar. Li sabia greu que es
79
gastessin diners a fer-ho i ho va consultar a tota la família. Tots li vam dir el mateix,
que confiés amb el Josep Sala, que sabia el que es feia.
El dia 2 d’abril va trucar a tots els seus fills per dir-los que l’expositor ja estava fet i que
hi tenia els 100 rellotges exposats, tots diferents, i que hi feien goig.
L’expositor amb els 100 rellotges tots diferents. Els podeu comptar, n’hi ha 100.
Ho vam anar a veure i efectivament feien molt de goig. L’avi ens va explicar detalls
de cada un dels rellotges, que si és d’una soca de boix, que si el dibuix és del Nil o del
Josep, del que li van dir que semblava el peu esquerre…
Pipes de boix
A finals d’estiu del 2016 va
començar a fer pipes. Són
de miroia, no estan fetes
per fumar. Les fa de boix, i
algunes les pinta de color
marró. Aquestes són les
primeres que ha fet, encara
està millorant el procés de
fer-les.
80
L’avi Joan ens ensenya on és el Sant
Toll i la bauma de Sant Roc
El 28 de març de 2016, el Dilluns de Pasqua, vam demanar a l’avi Joan que ens
acompanyés, al Josep i a mi, a Aynés i ens ensenyés moltes de les coses que ens havia
explicat sobre Aynés, Sant Roc i el Sant Toll.
Vam passar un gran matí escoltant tot el que explicava i trepitjant aquell país que el va
veure créixer. Semblava que s’havia tret deu anys de sobre, déu n’hi do com anava
de lleuger, amunt i avall. Va acabar cansat, però molt content.
81
A pocs metres de passar la casa d’Aynés, ens va fer parar el cotxe per ensenyar-nos la
roca rodona. Es tracta d’una pedra en forma de mola de gairebé dos metres de
diàmetre, dins del bosc, al costat del camí que va d’Aynés a Armingous. Amb el bastó,
l’avi va treure la brossa que hi havia al centre per ensenyar-nos una codolla que havia
fet quan era petit a cops d’escoda per poder-hi muntar una lloella.
Diu que de tots els seus germans ell era a qui més li agradava caçar ocells, i recorda
que la seva mare es posava molt contenta quan li portava ocells per menjar. Quan eren
petits cada matí preguntaven als pares si hi havia alguna cosa per menjar, eren temps
de gana i tots havien de treballar per trobar qualsevol tipus d’aliment.
Des d’aquell punt, ens va ensenyar, intuint-ho enmig del bosc, on quedava el turó on hi
havia l’antiga capella de Sant Roc. Passat Armingous, vam continuar pel camí fins
arribar al nivell de la rasa de la Font d’Aynés, i vam aparcar el cotxe al costat d’un tros.
82
Vam baixar pel camí que porta fins a l’hort d’Aynés, i vam parar quan vam trobar la
rasa de la font d’Aynés. Quan l’avi era petit, per aquest camí podia passar un carro, i
fins aquest punt és on arribaven amb les mules. A partir d’aquí s’havia de continuar a
peu.
Abans d’anar a l’hort, ens va ensenyar on era la bauma de Sant Roc. Té aquest nom
perquè s’hi havia amagat la imatge de Sant Roc que hi ha a la capella. Queda força
amagada i quan havia convingut havia servit de deso o d’amagatall d’emboscats.
83
Vam tornar al lloc on lligaven les mules i vam agafar el camí que porta cap a la font
d’Aynés. Encara hi ha els pins on l’avi les lligava mentre anava a buscar fato a l’hort per
portar-lo, carregat a la mula, cap a casa.
Sota un gran roure, vam veure com dins d’un forat quadrat amb parets de pedra rajava
l’aigua de la font d’Aynés. Ara l’aigua es filtra directament cap al Sant Toll, que és sota
de la font, però quan menaven l’hort, aquest forat estava impermeabilitzat per
entollar l’aigua i fer-la anar cap el rec que portava l’aigua a l’hort.
I sota de la font hi ha el Sant Toll, un toll on sempre hi ha aigua. Durant les sequeres
més severes, aquest toll garantia l’aigua a totes les cases del voltant.
84
Per falta de manteniment, s’ha ensorrat el mur de contenció de la part del davant, que
convertia el toll en una bassa on es rentava la roba. Encara s’hi poden veure les lloses
que es feien servir per rentar, un parell de pams per sobre de l’actual nivell de l’aigua.
L’aigua de la font es retenia en una bassa, amb una presa feta per una llosa de pedra
que tenia un petit forat a la base, que destapaven quan volien fer arribar l’aigua a
l’hort. L’avi amb una agilitat que feia temps que no veiem i amb l’ajuda del bastó, va
buscar i trobar el forat de la llosa per poder-nos explicar com funcionava.
85
Baixant cap a l’hort, l’avi va veure una planta remeiera, a casa en diuen “herba dels
talls”, que feien servir per tapar les ferides, desinfectar-les i protegir-les com si fos una
gasa.
Vam estar una estona al pla on hi havia l’hort d’Aynés. No es pot arribar als horts de la
Casanova i de la Carbonera, perquè hi ha una barrera de codonyers que havia plantat
el tiet Josep. L’avi va detectar instintivament un niu d’ocells entre els arbres sense
fulles.
86
A l’altre costat de la rasa, hi havia l’hort de la Solana, que era el que es cuidava a
l’hivern i que no es regava. Durant l’hivern, la broma hi era molt sovint i arribava fins a
Sant Grabiel. Vam anar rasa amunt per tornar al lloc on deixaven les mules.
Quan vam arribar als arbres on lligaven les mules, vam continuar una mica pel camí per
veure el Sant Toll i el roure de la font des de dalt, per tenir una vista general dels horts
i de l’indret on hi havia les baumes on s’amagaven els emboscats durant la guerra.
Vam tornar per on havíem vingut fins arribar al camí que porta cap a Sant Just
d’Ardèvol per veure els horts des de l’altre costat. També ens va ensenyar el camí, o el
marge, que portava cap a les baumes on s’amagaven els oncles de l’avi durant la
guerra.
Ens va ensenyar una bauma on sempre hi havia ruscos d’abelles. On una vegada voler
menjar mel tapant-se amb un sac i va acabar ple de picades. En tornar, ens va fer parar
poc abans d’arribar a la casa d’Aynés per ensenyar-nos una pedra que feien sevir de
forn d’oli de Ginebre. S’hi podia veure un cercle gravat a la roca amb un canal per
recollir l’oli.
87
La darrera parada va ser a la casa d’Aynés. Està reformada, però per a l’avi Joan
segueix sent la casa on va néixer i on es va fer gran. Cada pedra i cada detall li porten
un munt de records i vivències impossibles de transcriure, però que portaré amb mi
per sempre.
Ens va explicar amb detall com es va construir el cobert d’Aynés, fet amb la pedra de
Sant Roc vell. La llinda de fusta de la porta la va fer el pare de l’avi Joan.
Vam fer un volt per la casa per recordar les vistes que veia de petit: Pinós, Sant Just…
amb Armingous molt a prop.
88
I vam fer una bona repassada a la capella de Sant Roc. Quan eren petits, hi anaven a
jugar des de casa i es on van viure un dels moments més tristos de la guerra.
89
Aquí va ser on el seu pare va fer el deso per amagar el menjar durant la guerra, abans
que passes el front.
I aquí s’acaba la inoblidable sortida amb l’avi Joan, als indrets on va néixer i va viure
fins que va anar a fer el soldat.
90
El tió de cal Boix Planes
A cal Boix Planes tenim un tió fantàstic, fa més de cinquanta anys que va arribar a casa
i any rere any fa molt bé la seva feina, cada vegada més esplèndid, guanyant la partida
al reis en regals i en el número de persones que els poden gaudir.
El tió va venir a casa quan jo era petit, és el primer i únic tió que hi ha hagut a cal Boix
Planes. El Ton de Cal Sarri, que és qui li va donar al meu pare, ho va fer molt bé. Va
escollir un tió petitó, perquè es pogués guardar bé en una casa petita, amb un forat
molt gros, per cagar coses ben grosses, i amb una salut de ferro per poder viure molts
anys.
Els primers anys cagava caramels, anissos, monedes i cigars de xocolata, neules i
torrons. Primer pel Miquel, després s’hi va afegir el Francesc i finalment el Josep.
Entrats el anys setanta (1972) hi va haver un moment de dubte sobre la continuïtat del
tió, però gracies a la visió i convicció del Francesc es va renovar i ampliar la il·lusió del
Tió.
El Tió va comença a cagar coses per a tota la família, cada any més abundants i més
esplèndides, amb bromes i sorpreses, fins hi tot podia cagar carbó. Com més gent
cantava nadales i el feia cagar, més generós era.
91
I s’hi van afegir nous participants, primer la Sílvia, després la Rosa i la Teresa, van
continuar el Joan, l’Arnau i el Nil, s’hi va sumar el Josep Maria, després la Maria, i
finalment el Lleïr, el Quirze, el Marçal i...
Del meu record, el tió de cal Boix Planes, sempre ha cagat la nit del 24 de desembre, al
distribuïdor de les habitacions del pis número 2 de les Cases Barates de Solsona, on
abans de posar-hi la calefacció hi havia l’estufa.
El procediment és el clàssic, uns dies abans de Nadal es va a buscar el tió al lloc on està
desat tot l’any, se li treu la pols i es posa en un lloc de la casa on hi hagi escalfor i es
tapa amb una manta.
Va bé donar-li una mica de menjar, normalment xocolata i algun caramel, i si té set se li
pot donar una mica d’aigua o llet. Fa més curta l’espera practicar una mica, fent-li cops
de bastó com si fos l’hora de fer-lo cagar, al tió li agrada i alguna vegada ha cagat algun
caramel o gormanderia abans d’hora.
El 24 de desembre, després de sopar, es l’hora de fer cagar el tió. Començant pel més
petit es prenen els bastons per començar el ritual de fer-li cops de bastó mentre
cantem la cançó del “Caga tió”:
Tió caga torró
D’avellana i de pinyó
Si no en cagues un bon munt
Garrotades al damunt
Patim patam patum.
92
Que s’alterna amb el “Pare nostre del tió:
Pare Nostre del tió
bon Nadal que Déu ens do
Ara vénen festes
festes glorioses
dones curioses
renteu els plats
renteu-los bé
que Nadal ja ve.
I amb la cançó llarga del “Tió de Nadal”:
Caga tió, tió de Nadal;
posarem el porc en sal,
la gallina a la pastera,
i el pollí a dalt del pi.
Toca, toca Valentí.
Ara passen bous i vaques,
I gallines amb sabates
i galls amb sabatons.
Correu, correu minyons,
que la tieta fa torrons,
el vicari els ha tastat,
diu que són un poc salats.
Ai el brut, ai el porc,
ai el cara, cara, cara,
ai el brut, ai el porc,
ai el cara de pebrot.
Després es deixen els bastons al costat del tió tapat amb la manta i es van a cantar
nadales al costat del pessebre, i a recitar els versos de Nadal que els nens han aprés
aquell any a l’escola per dir a casa. Es manté el costum que, en un o altre moment,
es recitin el primers versos que jo vaig aprendre:
Com que sóc tant petitet
No conec ningú del món
Només el pare, la mare
Les neules i els torrons
El tió necessita tenir a prop un bon pessebre, des de fa anys el de casa del pares el fa el
Josep sobre el bufet del menjador, és un gran artista i amb els anys ha acumulat un
gran nombre de figures i accessoris.
93
Després es torna cap on hi ha el tió per repartir tot el que ha cagat. Normalment caga
regals embolicats amb paper amb motius nadalencs que porten escrit el nom a qui se li
ha de donar. Hi ha regals per a tothom.
L’ultima cagada acostuma a ser un gran paquet ple de torrons, begudes i menjar que
agrada als assistents, i es munta un petit ressopó mentre es mira, es comenta i es juga
amb les coses que ha cagat.
L’any 2011, per als més grans de divuit anys, es va passar del tió tots contra tots al tió
amic invisible.
Des del 2014, quan els avis van anar a viure al pis nou, hem anat adaptant el ritual del
tió a la nova situació, seguim fent cagar el tió a la casa vella, però ho fem abans de
sopar, pels nens i els grans els hi va millor.
Com que sempre he vist el tió a casa he preguntat als pares si a casa seva, quan eren
petits, també havien fet cagar el tió.
94
El tió de l’avi Joan
A l’avi Joan tenia 3 anys quan va començar la guerra, que va provocar moltes misèries i
desgràcies. Per exemple, els reis van deixar de passar. A casa de l’avi Joan els reis van
passar joguines als seus germans grans, la Maria i el Josep, abans de que comencés la
guerra. A ell, a la Montserrat i al Jesús, van estar de pega i els reis no els hi van poder
portar res. A la Pilar i al Manel ja els hi van poder tornar a portar alguna cosa. Per
aquell temps els reis i els tió només portaven coses fins que es feia la comunió, al
voltant dels 7 anys.
Però el tió sí que va poder fer la seva feina cada nit de Nadal. El pare de l’avi Joan, la
vigília de Nadal, pujava un tronc, com més foradat millor, i el posava a cremar al foc a
terra.
La nit de Nadal tota la família es posava a resar el rosari al costar del foc a terra, on hi
havia el tió cremant, a l’acabar el tió havia cagat dues coses:
Una rajola de xocolata a la pedra, per fer xocolata desfeta.
Una o dues teules de torró de Xixona per a tota la família.
El dia de Nadal esmorzaven xocolata desfeta, era l’únic dia de l’any que en menjaven, I
per dinar, els torrons de postres, que repartits entre tota la família els hi tocava un tros
ben petit.
Durant els anys quaranta, els anys de la gana, per la nit de Nadal anaven a la missa del
gall del Miracle, i el que més recorda és que al acabar els hi donaven un tall de coca.
95
El tió de la iaia Victòria
La iaia Victòria recorda que a casa sempre havien fet cagar el tió. Era un tronc molt
més gruixut del normal que els seu pare posava a cremar al foc a terra per Nadal.
A casa seva el tió cagava el dia de Nadal abans de dinar, i cagava el torró que es serviria
de postres al dinar, i solia cagar:
Torró d’Agramunt, del rodó d’avellanes més gruixut que el d’ara, al seu pare li
agradava molt.
Torró d’Alacant
Torró de Xixona
Algunes vegades, torró de massapà amb fruites
De neules no n’havia cagat mai.
La nit de Nadal no es feia res en especial, a Lloberola no feien missa del gall.
Quan jo era petit havia passat algun Nadal a les Cots de Lloberola, i recordo molt bé
com era el tió, el tronc més gran que cremava al foc a terra, i que l’havia fet cagar.
Però no recordo que em cagava, només recordo que una vegada em va cagar una
taronja.
96
El tió de Nadal
La nit de Nadal
el bosc s’engalana;
els avets s’estiren
per fer la sardana
entorn del Nadó.
Una soca vella
no pot afegir-s’hi
i diu amb tristor:
—Jo ja no sóc bona
per res; no tinc branques.
Mes, pel cel ressonen
les veuetes blanques
dels àngels que diuen:
—Sí, que vals! no ploris!
seràs el tió!
Poema de Joana Raspall
Edicions Tió Boix Planes
97
