Fet per: Judith Garcia i Mariona Masana.

Persistència de l’activitat Persistència de l’activitat lactasa en la població lactasa en la població resident al País Basc.resident al País Basc.

Judith Garcia i Mariona Masana.

Resum

Introducció

Materials i mètodes

Resultats

Conclusió

L’enzima lactasa permet la descomposisió de la lactosa en els seus monosàcarids: Galactosa i Glucosa. La hipolactasia(se’n diu així quan no assimiles bé la llet) primaria és hereditària, per tant la activitat de l’enzima és manté a l’edat adulta.

Els individus lactasa negatius són majoritaris al Nord d’Europa i en algunes poblacions nòmades del nord de l’Àfrica i el pròxim Orient.

Què és la Lactosa? és un disacàrid compost per glucosa i galactosa que és troba a la llet. Perque la lactosa sigui assimilada correctament, els mamífers precisem de la hidròlesi de l’enzima lactasa, que separa els monosacàrids.

L’activitat de lactasa de l’intestí decreix durant l’infància i l’adolecència, quan això passa amb aquestes persones, sel’s hi diu que pateixen: Hipolactasia(lactasa negatius).

En altres persones, la activitat de l’enzima lactasa continúa a nivells alts durant l’etapa adulta i mostren

persistència de l’activitat lactasa (lactasa positius).

La indigestió de la llet entre els lactasa negatius provoca nàusees, diarrees, gasos i dolors abdominals.

La persistència de l’activitat lactasa pot implicar conseqüències negatives com ara el càncer d’ovari, risc de patir catarates o una disminució de la fertilitat amb els individus lactasa positius.

Han analitzat 170 voluntaris residents al País Basc. 67 homes, i 103 dones d’entre 20 i 35 anys.

Han aplicat 3 mètodes, els tres de 96% - 98% de fiabilitat.

En aquest treball s’ha adoptat el mètode de les determinacions en serie de la glucosa en sang, després d’una ingesta de 50g de lactosa dissolta en 500ml d’aigua.

Es van realitzar 3 determinacions de la concentració de glucosa en sang: abans de la ingestió, i 30 i 60 minuts després de la ingestió.

Les mediacions es van realitzar amb glucòmetres.

S’han considerat lactasa positius aquells que han mostrat un increment de la concentració de glucosa a la sang igual o superior a 20 mg/dl.

Glucòmetre

Després de fer les proves, els voluntaris van respondre una enquesta sobre el volum de la llet que preníen diariament amb l’objectiu de comparar la freqüència obtinguda en la mostra analitzada amb la d’altres poblacions.

Finalment, es va analitzar la possible existència de una variant mitjançant les freqüències amb respecte les coordenades geogràfiques de les poblacions considerades.

Mostra la distribució de freqüències de l’increment de glucosa a la sang entre els individus lactasa positius i lactasa negatius.

TAULA 1

No hi ha diferències sobre la ingestió de mitjana de llet entre els grups de individus lactasa positius i lactasa negatius.

TAULA 2

La gràfica ens mostra les freqüències de consum de llet diari entre els individus lactasa positius o negatius.

S’observen valors lleugerament superiors entre els individus lactasa negatius.També s’han observat valors lleugerament superiors entre els individus lactasa positius.

TAULA 3

La taula 3 tenía l’objectiu de conèixer la distribució de freqüències de la persistència d’activitat lactasa a Europa.

Es va recopilar informació de 30 poblacions.

Es va dir que les diferències trobades podien ser gràcies a diferents processos evolutius i ovbiament de la zona on estiguessin situades les poblacions.

Segons Nei i Saitou, la distribució geogràfica de les freqüències del gen responsable de la persistència d’activitat lactasa suggereix que podría haber estat present des de fa molt de temps a les poblacions humanes, de manera que la genètica hauria sigut un factor important en la seva diferenciació geogràfica. També s’ha arribat a la conclusió que tot depèn de com de tard va arribar la ramaderia a cada població.