Per què li diuen vida si és atzar?

PUBLICACIONS DEL COL•LEGI SANT MIQUELCol•lecció Societat i Ensenyament1. Societat i Ensenyament a Vic. El Col•legi de Sant Miquel dels Sants. I, maig de 20042. Societat i Ensenyament a Vic. El Col•legi de Sant Miquel dels Sants. II, maig de 20053. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys de l’Escola de Músi-ca de Vic. III, desembre de 2005. Jordi Mirambell i Fargas4. Societat i Ensenyament a Vic. Els reptes educatius (Estudi sociològic). IV, juny de 20065. Societat i Ensenyament a Vic. El Col•legi Sant Miquel dels Sants III

Col•lecció Recerca1. Oriflama. Una revista sota el Franquisme. Núria Codina i Solà, maig de 20052. La Torre Simon de Tona. Una joia de l’arquitectura moder-nista. Marc costa i Sitjà, maig de 20063. Fotografia històrica de Vic. Josep Ylla i Cassany, 1885-1955. Cristina Alemany i Chavarria, maig de 20074. El 9 Nou: 30 anys de periodisme comrpomès. Miqeul Mirambell i Fargas, Roger Molas i Alsina, Marcel Ramírez i Papell, 20095. Diccionari d’artistes vigatans (1750-1950). Toni Sadurní i Viñas, maig de 20086. Fotografia històrica de Vic. Lluís Jiménez i Cerrada (1913-1993). Elisabet Sanyes i Capdevila, maig de 20097. Fotografia històrica de Vic. Francesc Xavier Bach i Puigrefa-gut (1902-1979). Anna Puntí i Erra, maig de 2010

Col•lecció Sant Jordi1. Plomes d’àngel. Sant Jordi 2005, abril 20052. Fugides. Sant Jordi 2006, abril 20063. Música per a les estrelles. Sant Jordi 2007, abril 20074. El sospir del meu nom murmurat tota la nit. Sant Jordi 2008, abril 20085. Quan els núvols són de vellut. Mont Bael. Sant Jordi 2009, abril 20096. La ballarina de porcellana i les carxofes rebels. Sant Jordi 2010, abril 2010

El col•legi edita també:1. “L’ull blau”, revista escolar de les seccions d’Infantil i Pri-mària, xx números2. “Petitmiquel”, revista escolar de la secció d’Infantil3. “mkl.btx”, revista escolar de la secció de Batxillerat

- Eeeh eehh!! Desperta’t rata de claveguera! Això és un banc i no una casa d’acollida! Estic fins als pebrots de trobar-te cada matí a tu i al teu coi de gos jaient a l’entrada del meu banc. Si no marxes ara mateix, ja pots estar se gur que trucaré a la policia, desgraciat!

Uffff... Això sí que és un bon despertar! No molesto ningú, no embruto mai el terra, no demano almoina. Tant sols visc per trobar un aixopluc que m’amagui d’aquesta vida tan agra, tan aspra i tan seca. Camino sense rumb pels carrers d’aquesta ciutat buscant una espurna d’alè que m’ajudi a donar un sentit al temps que s’evapora lentament. Els ulls de la gent són freds, les mans són sempre tancades i, tot i així, les butxaques estan plenes de forats; rosegades pel consum i l’excés.

En Nòmada és l’únic ésser d’aquest món que em presta uns instants d’atenció: és coix i té puces, però a les nits, aquelles que et tallen la pell i t’ofeguen de solitud, el gos se m’acosta, m’acaricia la cara bruta amb la llengua i em regala, sense res a canvi, la seva calor corporal. Trobo a faltar l’estrès de la feina, la inacabable cançó del despertador, l’olor de cafè, l’embús a les cinc de la tarda i un edifici amb un cartell a la façana que posi CASA.

De PER QUÈ LI DIUEN VIDA SI ÉS ATZAR?

PER QUÈ LI DIUEN VIDA SI ÉS ATZAR? SANT JORDI 2011Han col•laborat en la selecció de textos i d’il•lustracions gràfiques:

Per les etapes d’infantil i primària:En representació dels pares i mares: Mercè Crusellas i Font; Soledat Ladero i Infante; Josep Masoli-ver i Pou; Anna Vila i Planells

En representació del professorat: Irene Benito i Alier; Sílvia Crusats i Cantal; Cristina de Barnola i Pérez; Montse Díaz i Martínez; Imma Franquesa i Clapés; Gemma Muntadas i Piedrabuena; Dolors Palomar i López; Imma Salarich i Matavacas.

Correcció dels textos de primària: Sílvia Torrents i Ballús.

Per les etapes d’educació secundària i batxillerat:Dels textos catalans: Ceci Bertran i Cuní; Marta Borrós i Plans; Núria Bover i Jiménez; Sílvia Caba-lleria i Ferrer; Ma Carme Codina i Contijoch; Serafí Curriu i Boixader; Albert Espona i Arumí; Vanesa Ferreres i Vergés; Isabel Jordà i Font.

Dels textos anglesos: David Romeu i Tenas; Francesc Sallés i Pla; Mònica Vallín i Blanco.

Dels textos francesos: Ceci Bertran i Cuní.

Dels textos alemanys: Astrid Dedisch i Prat.

De les il•lustracions gràfiques i les fotografies: Marta Montpeyó i Garcia-Moreno; Mireia Puntí i Carner; Martí Riera i Casas.

Del disseny de la portada: Paula Oliver i Soley. Martí Riera i Casas.

Del títol del llibre: Maria Ballabriga i Costa.

Maquetació i impressió: Artyplan S.A.

Per què li diuen vida si és atzar? Sant Jordi 2011

DIPÒSIT LEGAL: B-10.236-2011 ISBN:

Publicacions del Col•legi Sant Miquel, C/ Jaume I, nº 11. 08500 Vic. 93 886 12 44. Abril 2011. Rda. Camprodon, 2 08500 Vic. 93 886 05 95

www.santmiqueldelssants.cat

Educació InfantilLa mare i jo Guillem Ordeix i Casellas 15Els sols estan dormint Mireia Bach i Simon 16El drac, en Sant Jordi i un nen que té por Marc Anglada i Soler 17La gavina va a pescar Ferran Escoté i Riesco 18Sant Jordi espera el drac Carlota Molera i López 19Un dinosaure es menja el sol i el gegant i la geganta s’ho miren Julià Pagespetit Pla 20La bruixa i la fada Martina Clota i Om 21Un príncep i una princesa es casen i la fada va a celebrar-ho Marta Saborit i Codinach 22La família torna a casa Mariam Drissi i Autet 23

Educació Primària

El riu que va desaparèixer Laura Masoliver i Bigas 24La guineu i l’eriçó Yassine Aalla 25El Martí amb el seu violí Miquel Coll i Barneto 26El Nen Nil Mateusz Wysk 27Què hi tinc a la butxaca? Ferran Font i Serra 28El mico divertit Laura Cuenca i Medina 29Les palmeres Lluc Gonzàlez i Serarols 30El país dels follets Albert Salvans i Segalés 31Les aus Carl Max Owusu i Kwabeng 32La plaça del meu poble Gemma Dalmau i Domingo 33El mar de l’amistat Sergi Ortiz i Barniol 34Els animals de la selva Mateu Cumeras i Verdaguer 35La vaca Lilly Clàudia Espinosa i Vila 36Una àvia especial Judit Balcells i Oslé 38El descobriment Enric Macià i Sánchez 40El fantasma amagat Àgata Sala i Sánchez 41Dracòlic i Perseu Ricard Anglada i Soler 43La flor presumida Maria Erra i Euras 45Les roses Maria Dinarès i Verdaguer 46L’aigua Martí Font i Barniol 47El meu cavall Carla Mallarach i Urtós 48El prat Ariadna Plans i Bellavista 49El tauró i el dofí Jiajie Yang 50El noi cansat Laura Serrat i Morales 51El llit elàstic Martí Gómez i Díaz-Pavón 52Jo de gran vull ser... Laia Vidal i Alcubierre 53El drac futbolista Aleix Segalés i Erena 54Un amic diferent Joel Juvany i Torrescasana 55Laura i ... Berta Codina i Belmar 56La vida d’en Joan Juli Berenguer i Crusellas 58Aventura a Xile Marc Brusosa i Baulenas 60

ÍNDEX

ÍNDEX

L’amistat Judit Fernández i Solà 62La neu Biel Tomàs i Rifà 63El mar Maria Riera i Freixanet 64Temps de primavera Adrià Mas i Baurier 65El Sant Jordi modern Ignasi Ferran i Plans 66Carnaval de números Ivan Rubio i Díaz 67El drac i el volcà Arnau Espona i Puntí 68Àfrica Carla Gallifa i Terricabras 69

Educació Secundària

Perduda Mireia Batalla i Vilacís 70Natura viva Martí Anglada i Soler 71Buscant el camí Adrià Rodriguez i Ramírez 72Paisatge Carla Rifà i Rifà 73The moon Joan Bargalló i Gamero 74sense títol Mireia Batalla i Vilacís 75sense títol Laia Ferrer i Solerdelcoll 76Distants Adrià Rodríguez i Ramírez 77Le printemps Quim Grifols i Marín 78Des larmes de guerre Anna Páez i Montoya 79Espurna d’aigua de sol Mariona Colomer i Rosell 80La llegenda de Gelvoir Júlia Traveria i Solà 83Somnis… Maria Eroles i Grau 86The fish bowl Pol Arumí i Sellabona 88sense títol Rut Tió i Madrid 89Colors Xavier Aguirre i Pérez 90sense títol Carla Fernández i Sala 91Où est grand-père? Gerard Grifell i Botargues 92Les couleurs de la nuit Pol Gallifa i Anfruns 93L’effort Meritxell Generó i Rodríguez 94Adéu Pau Benito i Buch 95Somnis de lletres Laia Villar i Comajoan 96L’amagatall Josep M. Callís i Comerma 97Pluja de tardor Martí Vilà i Faja 98The way Pau Benito i Duch 99Little things Alba Castanyer i Costa 101Little things Abderrazak Bouftil 102Chemin… long chemin Pau Benito i Buch 103Mon Pays Alexandra Boguñà i Protín 104Mon chemin Meritxell Font i Prat 105Cal.ligrama Sigfrid Burgès i Blancafort 106

ÍNDEX

Camins de silenci Meritxell Lladó i Vilar 107Oda al silenci Mireia Jutglar i Anglada 110Respostes emboirades Bruna Portet i Humà 111Incendi al paradís Olga Rodríguez i Ramírez 112El mal cobrador Gerard Soler i Alonso 113Five lives, a death Meritxell Lladó i Vilar 115Do you believe me? Clàudia Costa i Sitjà 117Love Junk Olga Rodríguez i Ramírez 119Toi Meritxell Lladó i Vilar 120La vie Núria Ramos i Anglès 121Maladies confondues Bruna Portet i Humà 122 Mireia Jutglar i Anglada 123

Batxillerat

Atzar Laia Moral i Ripollès Atzar Laura Armengol i Saborit 124Escala del temps Núria de Rocafiguera i MontanyàEscala del temps Eva Pagespetit i Cunill 125Engany Eva Bosch i Bosch Engany Marta Torres i Novellas 126Dau Mar Erra i Dodas Dau Júlia Montañà i Tor 127Feel Ariadna Poblet i Parcet 128Promise to a porcelain doll Núria de Rocafiguera i Montanyà 129Stay Eduard Urgell i Caballeria 132Souffrance Núria Picas i RodoredaSouffrance Eduard Urgell i CaballeriaSouffrance Anna Vila i Homs 133Insupportable Xénia Pérez i FisasInsupportable Irene Vilaró i SolerInsupportable Mireia Ballús i Tarrés 134Per què li diuen vida si és atzar? Maria Ballabriga i Costa 135Viatge amb bus Marta Codina i Canal 141L’últim viatge Aina Espuña i Autonell 146Mort i vida Roger Matas i Font 149Mirant el mar Èlia Prat i Caballeria 150Sonet de primavera Guillem Vancells i Lujan 151Petjades Núria Peidró i Arumí 152Imagination Anna Colomer i Tuneu 153Memories Alba Cabaní i Arisso 154A biography of a heroine of the 21st century Ignasi Bofill i Verdaguer 155

ÍNDEX

Dibuixos

Laura Fernández i AulinaPol Jané i SallésMartín Cristian i Noguera 158Clàudia Anglada i ParésLaura Domènech i Serra 159Mariona Colomer i Rosell Mirta Crivillérs i Col 160Pol Arumí i SellabonaMarc Gómez i Sabaté 161Sílvia Bernal i Capdevila 162Èlia Gimeno i CollPol Icart i Solé 163Carla Planas i Serra Júlia Traveria i Solà 164Júlia Vila i GallachMireia Roca i Pons 165Núria Solerdelcoll i Vila 166Paula Saborit i ValènciaXixi Wang 167Cristina Banyol i CastanyoMiquel Puig i BanúsClara Gómez i Gorchs 168Pau Benito i BuchIgnasi Alemany i Juvanteny 169Clàudia Font i AlcalàCristina Batalla i Vilacís 170Fabricio García i ChamorroMarc Cunill i Vall 171Paula Valls i FontRut Montero i Vilar 172Gil Redorta i PeixNúria Bofill i VerdaguerSergi Colomer i Coromina 173

Col·legi Sant Miquel dels Sants 11 Certamen literari Sant Jordi 2011

PRESENTACIÓ

La màgia de les paraulesAbril, mes literari per excel.lència. És gairebé un privilegi comptar amb una

tradició tan arrelada i amb una base cultural tan ferma.

St. Jordi ens porta a l’escola l’olor de les roses, el plaer de la lectura i les ganes

d’esdevenir escriptors. És per aquest motiu que des dels més petits fins als

més grans ens esforcem per oferir les nostres millors habilitats com a dibuix-

ants, lectors i escriptors. La celebració del concurs literari ens serveix per

mantenir viva la literatura i la llengua i per inculcar l’hàbit poètic entre els

més joves perquè puguin gaudir-ne més endavant. La lectura ha d’esdevenir

un plaer.

En aquesta diada ens regalem llibres de tota mena: novel.les, còmics, con-

tes, poesia, assaig… tots dins el seu gènere ens aporten emocions diferents

i és precisament en aquest fet on recau el misteri dels llibres, ja que sovint

penetren en el terreny dels sentiments i quan això es dóna, entrem en el

món màgic que l’autor ha creat en la seva obra i ens ha volgut fer arribar. Ens

convertim sense voler en els protagonistes de les seves accions, les vivim en

primera persona, ens identifiquem amb els personatges i sentim com ells.

Si la idea deixa de ser idea i passa a la realitat és gràcies al procés intern de

pensar com explicarem el que volem dir. És la recerca intensa i motivadora de

trobar el mot adequat.

Les paraules ens permeten construir idees creatives, ens fan agermanar quan

junts escoltem un poema, ens ajuden a comunicar-nos, s’encadenen, es bar-

regen, s’ajunten, es separen i fan mil i una combinacions mentre nosaltres

pensem que juguem, però mica en mica el joc esdevé realitat i aprenentatge

i aleshores hem fet la descoberta que “aprenem aprenent “.


Joan Maragall, gran poeta català del qual es conmemora aquest any el 150è

aniversari del seu naixement i el centenari de la seva mort, en el seu dircurs

titulat “l’elogi de la paraula”, es feia ressò de la importància dels mots i ex-

posava la seva teoria poètica: “la paraula viva”.

“Doncs jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa d’aquest món, per-

què en ella s’abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la mer-

avella espiritual de la nostra naturalesa!”

“El poeta és un enamorat del món, és un transmisor passiu de la seva vida

interior i objectiva la vida amb paraules.”

En molts dels seus poemes també insisteix en aquesta mateixa idea que era

el pilar on es sostenia el seu procés creatiu.

Nodreix l’amor

Nodreix l’amor de pensaments i absència,

i així traurà meravellosa flor;

menysprea el pas de tota complacència

que no et vinga per via del dolor.

No esperis altre do que el de tes llàgrimes

ni vulles més consol que els teus sofrirs:

La paraula millor la tens a l’ànima

i el bes més dolç te’l daran els zèfirs.


Mai seria l’aimada en sa presència

com és ara en la teva adoració.

Nodreix l’amor de pensaments i absència,

i així traurà meravellosa flor.

Molts altres autors han mostrat en les seves obres aquest mateix interès cre-

ador.

Miquel Martí i Pol en els seu llibre L’àmbit de tots els àmbits també fa palesa

la importància de les paraules.

Ara sol.lícits

dictem paraules vives

al vent que passa.

Que el vent se les emporti

mars enllà de la història

********************

Realment quan hem d’escriure és quan ens adonem que res és senzill, que

costa molt expressar allò que sentim, el que volem dir, el que ens fa patir…

Costa trobar la PARAULA adequada, justa , precisa i sincera.

És per això que valorem molt tot l’esforç que han posat els nostres alumnes

en les seves composicions. Estimant i valorant s’aprèn amb més rapidesa i

l’aprenentatge esdevé més fàcil. Volem felicitar des d’aquí a tots i cadascun

d’ells per l’interès que han mostrat i també volem presentar-vos una mostra

dels treballs més representatius de cada curs.

A cau d’orella

Repetim les mateixes

clares paraules.

Torna la vida i torna

la dignitat, la força.


Acabo amb un poema de Joan Maragall dedicat a la diada i us desitjo a tots

que gaudiu de la lectura!

La diada de Sant Jordi

La diada de Sant Jordi

és diada assenyalada

per les flors que hi ha al mercat

i l’olor que en fan els aires

i les veus que van pel vent:

“Sant Jordi mata l’aranya”.

L’aranya que ell va matar

tenia molt bona bava

teranyinava les flors

i se’n xuclava la flaire,

i el mes d’abril era trist

i els nens i nenes ploraven.

Quan el Sant hagué passat

tot jardí se retornava:

perxò cada any per Sant Jordi

és diada assenyalada

per les flors que hi ha al mercat

i l’olor que en fan els aires.

ISABEL JORDÀ I FONT

Col·legi Sant Miquel dels Sants 15 Certamen literari i d’il·lustració Sant Jordi 2011

La m

are

i jo

| G

uille

m O

rdei

x i C

asel

las

1r d’Educació Infantil Premi


Els

sols

est

an d

orm

int

| M

ireia

Bac

h i S

imon



El d

rac,

en

Sant

Jord

i i u

n ne

n qu

e té

por

| M

arc

Angl

ada

i Sol

er1r d’Educació Infantil Premi


La g

avin

a va

a p

esca

r |

Fer

ran

Esco

té i

Ries

co2n d’Educació Infantil Premi


Sant

Jord

i esp

era

el d

rac

|

Carlo

ta M

oler

a i L

ópez

2n d’Educació Infantil Premi


Un

dino

saur

e es

men

ja e

l sol

i el

geg

ant i

la g

egan

ta s

’ho

mir

en

| Ju

lià P

ages

petit

Pla

2n d’Educació Infantil Premi


La b

ruix

a i l

a fa

da

| M

artin

a Cl

ota

i Om



Un

prín

cep

i una

pri

nces

a es

cas

en i

la fa

da v

a a

cele

brar

-ho

| M

arta

Sab

orit

i Cod

inac

h3r d’Educació Infantil Premi


La fa

míli

a to

rna

a ca

sa

| M

aria

m D

rissi

i Aut

et3r d’Educació Infantil Premi


Segon d’Educació Primària 1r Premi de text il•lustrat

El riu que va desaparèixer | Laura Masoliver i Bigas

Temps era temps, una vegada el riu d’un gran poble es va buidar i aquesta

notícia va córrer per tot el territori. Un gegant que es deia Grill, cada dia ana-

va bevent l’aigua d’allà. Això va ser culpa seva! El riu estava sense cap gota

d’aigua! I sense cap peix! Tot s’ho havia begut i menjat! En Grill es va amagar

darrere unes grans muntanyes. Tenia por de la gent d’aquell poble. Pensava:

-Què em faran, si em descobreixen? Potser... em rostiran a la cassola, o em

faran fora o ... potser pitjor!– pensava el Gegant. De sobte, camina que cami-

naràs, es va trobar amb l’alcalde, i aquest li va preguntar amb veu de tro: - Ah!

Així que has estat tu, gegantet minusculet? –Sí, síí, sí, sí– va respondre tot

tremolant. – Doncs, gràcies a tu ens morirem de set!

–D’acord, d’acord- va respondre el gegant. -Faré un pas agegantat i buscaré

aigua per tot arreu i per a tots vosaltres!!

Així va ser: al cap d’uns quants dies, el gegant va tornar tot ben carregat d’uns

sacs molt i molt grans! La gent del poble de seguida el va veure arribar, i li van

preguntar: -Què hi portes dins d’aquests sacs? –Són grans núvols ben car-

regats d’aigua que he anat agafant pel camí, amb les meves mans!!! Tots van

quedar molt contents, ja que el riu va ser ple en aquell mateix dia.

I conte contat, ja s’ha acabat!!!


Primer d’Educació Primària Accèssit de text il•lustrat

La guineu i l’eriçó | Yassine Aalla

Una vegada hi havia una guineu i un eriçó que van anar a un jardí a passejar

i van saltar en un forat a menjar cebes; després, la guineu no podia sortir del

forat i va dir a l’eriçó que anés a buscar ajuda... L’endemà al matí va sortir el

senyor del jardí i va dir: -Qui m’ha tirat la guineu al forat?

I la va agafar per la cua i la hi va cargolar i la hi va arrencar, i la guineu va

marxar cap al bosc. Quan va ser al bosc amb els seus amics va pujar a dalt

d’una pedra i els va dir a tots que havia sortit una moda molt “guapa”, que és

anar sense cua.



El Martí amb el seu violí | Miquel Coll i Barneto

Un dia un nen que es deia Martí va veure un nen que tocava el violí. A en

Martí li agradava el violí, i va anar corrents a dir-ho al pare. El pare va dir: -Però

si val molts diners!

En Martí tots els dies li ho deia, fins que el pare li va dir: -Te’l compraré.

I anava tocant i tocant fins que un dia va ser famós.



El Nen Nil | Mateusz Wysk

Hi havia una vegada un nen que es deia Nil. Un dia se’n va anar al bosc i va

caminar molt fins que va trobar un castell de fantasmes. En Nil va entrar al

castell i el van veure els fantasmes i el van capturar. El van ficar en una cel•la,

però un guerrer va entrar al castell i va matar els fantasmes, va treure en Nil

de les cel•les i el va tornar a casa seva.


Segon d’Educació Primària Accèssit de text il•lustrat

Què hi tinc a la butxaca? | Ferran Font i Serra

En Miquel és un nen una mica despistat i desmanegat... Tot i que sempre porta la

mateixa jaqueta, avui no troba les joguines que sempre porta a la butxaca.

Ja ha mirat a tot arreu, a la motxilla, a la butxaca dels pantalons fins i tot als calçotets!

També ha mirat a les motxilles dels seus companys, la d’en Said, la de la Laura, la d’en

Pep,

en Ferran i la d’en Guillem.

Quan arriba a casa

continua buscant entre

les joguines d’en Biel, el

seu germà petit, dins

la bossa de la seva

mare, al despatx del seu

pare... Però com que no

la troba, es posa a plorar.

L’endemà, quan puja al

cotxe per anar a l’escola,

troba el ninot a la cadireta.

- Mama, mama! He

trobat la joguina!

I es posa a saltar i

brincar com un boig.

Ara ja ha après que és

un desmanegat i que a

l’escola no es

porten joguines.


Segon d’Educació Primària Accèssit de text il•lustrat

El mico divertit | Laura Cuenca i Medina

Una vegada hi havia un mico molt divertit que feia riure a tota la selva. Un

dia va dir a les formigues que si volien anar a una festa que feia, hi podien

anar, i també ho va dir a molts altres animals: les marietes, l’eriçó, l’elefant,

les girafes... tots els animals que vivien a la selva, i fins i tot al tucà, que no li

agradava riure.

Quan van arribar a la festa del mico, només en entrar ja van començar a riure,

i una mona va dir:

-Com pot venir el tucà, si no li agraden les festes?

I una girafa va dir: -Potser és que vol riure per primera vegada...

I el tucà va dir: -Té raó, la girafa ho ha encertat, vull riure per primera vegada!

I tots van dir:

-Uééééé! Que guai!

Vol riure!

I així va ser com a la

selva tots els animals

estaven tan contents

que no podien deixar

de riure.


Primer d’Educació Primària 1r Premi de dibuix

Les palmeres | Lluc Gonzàlez i Serarols


Primer d’Educació Primària Accèssit de dibuix

El país dels follets | Albert Salvans i Segalés


Primer d’Educació Primària Accèssit de dibuix

Les aus | Carl Max Owusu i Kwabeng


Segon d’Educació Primària Accèssit de dibuix

La plaça del meu poble | Gemma Dalmau i Domingo



El mar de l’amistat | Sergi Ortiz i Barniol


Els animals de la selva | Mateu Cumeras i Verdaguer



La vaca Lilly | Clàudia Espinosa i Vila

Hi havia una vegada una vaca anomenada Lilly que era diferent a totes les

altres. En comptes de ser blanca i negra, era taronja i groga. Totes les altres

vaques es reien d’ella perquè era diferent. Un dia que la Lilly estava plorant

a sota d’un arbre, hi va aparèixer un àngel. La Lilly no creia el que veia, però

després l’àngel li va dir:

- Escolta, Lilly, jo sóc un àngel del cel, i els àngels ajudem a tots els animals;

jo t’ajudaré amb el teu problema.

- A veure, demostra-m’ho, que ets un àngel del cel! –digué mig plorant la

Lilly.

- Doncs ho faré.

L’àngel va agafar la pota de la Lilly i la va tocar amb el seu peu i... en aquell

moment va començar a volar. Quan va ser bastant amunt va passar un

núvol gegant. El núvol, tot encuriosit, va dir:

- Què fa una vaca pel cel... I a més a més, jo pensava que les vaques eren

blanques i negres, no taronges i grogues.

Després la Lilly va dir:

- Vaja, fins i tot al cel es riuen de mi.

- Bé, tranquil•la, ara anem a buscar el núvol de la saviesa; aquest era el núvol

del mal humor...

Van seguir volant i van trobar un núvol molt petitó, que deia amb una veu

aguda:

- Guaita, un animal de la terra amb un àngel... Que l’estàs ajudant?

- Sí, l’estic ajudant, i la porto cap al núvol de la saviesa. Ah, per cert, es diu

Quart d’Educació Primària 1r Premi de prosa


Lilly i és una vaca amb problemes.

- Ah! Bona feina! Doncs continua cap al núvol de la saviesa, que t’ajudarà.

Adéu, Lilly!!

- Adéu!!

Després d’una estona van arribar al núvol de la saviesa. La Lilly va estar molt

contenta perquè ja havien arribat. El núvol, tot encuriosit, va dir:

- Hola, sóc el núvol de la saviesa, en què et puc ajudar?

- Necessitaria que em canviessis de colors.

- De colors... per què?

- Doncs perquè sóc diferent de les altres vaques, i per això ningú no vol ser

el meu amic.

- Què dius de vaques tu... Si tu ets un alumar!

- Un què?

- Un alumar, de la família dels almus, una espècie que s’està extingint.

- Doncs això vol dir que no sóc diferent, sóc d’una altra família. Em podries

portar amb els alumars?

- Es clar, ara mateix!

- Ploof!!!

I la Lily va anar a parar a un bosc ple de vaques taronges i grogues, bé alu-

mars. I a partir d’aquell dia la Lilly va ser feliç.


Una àvia especial | Judit Balcells i Oslé

Hi havia una vegada una nena que es deia Mireia i tenia vuit anys, i la seva àvia

era una bruixa i li encantava ensenyar encanteris a la Mireia, però a la mare

no li agradava gaire.

Un dia l’àvia va dir que li ensenyaria un encanteri en què es necessitaven qua-

tre cullerades de sal, dues de sucre i cues de sargantana. Quan la Mireia ho va

tenir tot comprat, l’àvia va dir que ho posés a la trituradora. Quan ho va tenir

tot ben barrejat ho va posar en un got i van marxar a llegir més encanteris. La

mare va començar a preparar el sopar, i quan va trobar el got amb la potinga,

pensant-se que era un got d’aigua en va beure una mica. De sobte a la mare

se li va tornar la cara de color lila i amb granets de color taronja. La Mireia,

quan se’n va adonar, va amagar tots els miralls de la casa i totes les coses on

ella es pogués veure i va trucar a l’àvia. Quan l’àvia va arribar i va veure la cara

de la seva filla va dir que si es prenia dos gots de coca-cola li marxaria tot. La

Mireia, per dissimular, la va convidar a beure coca-cola. Quan se’ls va haver

pres, a la mare ja li havien marxat les taques i tot va quedar en un ensurt. La

mare, al cap d’una estona, va dir a la Mireia:

- On són tots els miralls de la casa?

La Mireia no sabia què dir i es va quedar amb un pam de nas, i no va tenir més

remei que explicar-li la veritat. A la mare no li va agradar gens, però no la va

voler renyar perquè li ho havia explicat. Al cap d’una estona, l’àvia va veure les

sobres d’aquella poció i, sense pensar res, la va tirar per la finestra i un gatet se

la va beure tota d’un glop. Al matí, com cada dia, la Mireia va anar a l’escola i

quan va veure aquell pobre gat va pensar: “Només ha pogut ser cosa de l’àvia”.

Tercer d’Educació Primària Accèssit de prosa


La Mireia va entrar corrents a casa i quan va veure l’àvia va dir-li:

- Com és que a fora hi ha un gat amb la mateixa cara que tenia la mare quan

sense voler, per equivocació, es va prendre l’encanteri?

- Ja ho sé. Ahir a la nit vaig tirar les sobres i ara no sé què fer perquè els animals

no són com les persones. Si els animals es beuen la poció ja no poden tornar

a ser normals.

I pensant, pensant... la Mireia va dir que se’l quedessin a casa. La mare va dir

que sí i l’àvia també. I així es va acabar tot.


El descobriment | Enric Macià i Sánchez

Una vegada hi havia dos germans que vivien en una casa al camp. Un es deia Pere i

l’altre Gerard.

En Pere era molt entremaliat i en Gerard encara ho era més, però tots dos eren molt

treballadors.

Un dia mentre anaven passejant van trobar un pou i van anar a casa a buscar llan-

ternes i un equip d’exploració. Estaven molt nerviosos i quan van arribar amb tot el

que creien que necessitarien, van clavar una corda a terra, van baixar per la paret del

pou i es van adonar que no hi havia gens de llum. Allà hi vivien uns animals que eren

cecs i es movien molt ràpid. També van veure plantes molt rares, i el fons un túnel que

estava inundat d’aigua.

De seguida van anar a buscar l’equipament de submarinistes. Van baixar molt de

pressa, van passar per uns túnels molt enrevessats i van tornar a veure aquelles plantes

tan estranyes.

Al final van arribar a un lloc on van poder comprovar que no hi havia gens de con-

taminació.

Aquella exploració que havien fet va servir per poder-ho explicar a tot el món.I el món

va aprendre que si no hi hagués contaminació, existirien més éssers vius i a la vegada

viuríem més bé.



El fantasma amagat | Àgata Sala i Sánchez

Hi havia una vegada uns germans que es deien Èric iAnna. Vivien sols en un

castell molt gran. La nena era molt simpàtica, tímida i gens valenta. Per altra

banda, el nen era valent i molt simpàtic. A l’Èric li agradava fer bromes a la

seva germana i li explicava que a dins el castell hi vivien monstres, bruixes i

dinosaures que feien molta por i espantaven a les persones que els veien. A

l’Anna no li agradaven aquest tipus de bromes.

Un dia, l’Eric, després d’enfadar-se amb la seva germana per una ximpleria,

va decidir agafar un llibre que tenia de bromes i escarmentar-la. Va trobar

una broma que li va agradar: la broma del fantasma. Un cop la va llegir, es va

dirigir cap al lavabo i va començar a fer sorollets i a cridar:

- OOOOOhhhhhh!!!! Sóc el fantasmaaaaaaaaaa, oooooohhoo i sóc al llit dels

teus pares.

L’Anna ho va sentir i ràpidament va cridar al seu germà que parés de fer el

burro. Li va demanar que parés i el seu germà li va fer cas.

Els dos germans eren a l’habitació i de sobte van sentir un soroll. L’Anna va

començar a rondinar i va demanar al seu germà que parés de fer el burro.

L’Èric li va jurar mil vegades que no era ell. Aleshores els dos germans es van

posar a rumiar què o qui redimonis estava fent aquells sorolls.

- Tinc molta por, Èric!- va dir l’Anna.



Els dos germans van quedar asseguts i abraçats un amb l’altre, cosa que

no havia passat mai, ja que a l’ Èric no li agradava abraçar-se amb la seva

germana.

Després d’uns minuts l’Èric va començar rumiar i va dir a la seva germana:

-Tinc una idea, no et moguis, queda’t amb l’osset de peluix, que ara torno.

L’Êric va començar a voltar per la casa per trobar qui feia els sorolls. De

sobte, quan va entrar a l’habitació dels seus pares hi va veure un fantasma.

Aleshores, l’Èric li va dir:

- No et tinc por!!!

Ràpidament, l’Èric va tornar amb la seva germana, perquè aquesta no tin-

gués més por.

- Què, has vist un fantasma?, va preguntar l’Anna a l’Èric.

- Sí!, però tranquil•la, perquè faré una cosa perquè marxi pitant- li va dir el

seu germà

Immediatament, l’Eric va anar tornar a trobar al fantasma i li va dir:

- Senyor fantasma! Se’n pot anar, si us plau?

- No! Aquí hi estic molt bé i ningú no em farà marxar d’aquí. Marxa tu amb la

teva germana i deixeu-me tranquil.

- No podem marxar, senyor fantasma, li va contestar el nen.

Aleshores, sorprenentment, el fantasma i el nen van començar parlar i a fer-

se amics i a explicar-se coses. Van decidir que l’Èric buscaria un altre castell

on el senyor fantasma es pogués amagar i viure tranquil , ja que era molt

gran. I així ho van fer, l’Èric es va posar a buscar un nou castell per al seu nou

amic perquè el senyor fantasma pogués estar content i feliç.!!!


Dracòlic i Perseu | Ricard Anglada i Soler

Fa segles i segles, hi havia una princesa molt bella que tenia un ramat

d’ovelles i un exèrcit de guerrers, però tots els seus guerrers morien lluitant

amb el Dracòlic, un drac invocat per les bruixes i els mags obscurs. Cap

guerrer que s’hi havia enfrontat no havia pogut sobreviure.

Però un dia va arribar un noi valent i corpulent. Era Perseu, el fill de Zeus, rei

del cel. Portava una espasa que funcionava amb els llamps, i els va dir:

- He vingut a matar el Dracòlic. Trigaré tres dies a arribar a les bruixes.

Perseu va agafar el Pegàs i va marxar. El tercer dia ja havia arribat al lloc de

les bruixes, però no veia ningú. Quan va tirar la torxa a terra va veure uns

cossos que tenien els braços allargats, i a la cara no hi tenien ulls. Eren les

bruixes.

En Perseu els va demanar informació per poder arribar al Dracòlic. Li van dir

que havia de travessar els bosc dels elfs i trobar un pantà on hi havia guer-

rers morts. Però les bruixes li van dir que moriria.

Perseu va travessar el bosc dels elfs i va arribar al pantà. Va veure guerrers

morts i princeses. I va arribar al Dracòlic. S’enfrontà a ell, però amb el foc el

va ferir. Llavors, Perseu va tenir una idea: es va tirar al pantà i el Dracòlic li va

llençar foc, però a l’aigua no va cremar res. De cop, Perseu va sortir de l’aigua

Quart d’Educació Primària Accèssit de prosa


i un llamp va caure a l’espasa. Perseu va aprofitar per clavar-la al Dracòlic,

que va ser enviat a l’infern.

Al castell van celebrar que Perseu hagués matat al Dracòlic. El rei va estar tan

content, que va demanar a Perseu que fes un petó a la boca de la princesa. I

així va ser.


La flor presumida | Maria Erra i Euras

La flor ja ha sortit,

més petita que un ratolí,

i enmig de les seves germanes

sent el cucut del matí.

Ja quan va esclatar

tenia un color rosat,

i ara festeja

pel camp tot segat.

Les seves companyes estan geloses

i ella, que ho veu,

presumeix del color

i de les torxes sedoses.

Quan algú passa per allà,

diu a la tija:

- Aixeca’m ! ...

... que a mi m’ha de mirar.

Però un dia sobtat,

el seu final va arribar,

perquè passava una noia

i de tan bufona se la va emportar.

Quart d’Educació Primària 1r Premi de poesia


Les roses | Maria Dinarès i Verdaguer

Les roses al jardí

normalment solen florir.

Les roses són vermelles,

del color que no són les abelles.

Les roses roges pengen

i les papallones en mengen.

Un dia una rosa vaig trobar

i a la meva mare la vaig regalar.

Tercer d’Educació Primària Accèssit de poesia


L’aigua | Martí Font i Barniol

Aigua que per les valls vas,

per les escletxes entraràs.

Per camins màgics aniràs

corrent dia i nit,

mai no pararàs.

I quan serà de bon matí,

la gent vindrà pel camí

a rentar-se la cara,

amb l’aigua ben fresca i regalada

que tu els donaràs.



El meu cavall | Carla Mallarach i Urtós

Ràpid com el vent,

cavall vés corrent!

La crina llarga tens,

I ulls petits i potents

Al pas, al trot i al galop pot anar,

el seu renill és fort quan vol marxar.

Es diu Vent Fort,

i el seu nom sempre li ha donat sort



El prat | Ariadna Plans i Bellavista

Des del terrat es veu el prat,ara que tot resta ple d’herba.

Es veu tot ple de caus,ara que ja és primavera.

Des del cantó on toca el soles veuen les vaques com pasturen,

i quan és l’hora de menjar,totes masteguen i remuguen.

Ara que és fosc i tothom dorm,jo somio amb el dia de demà.

Amb tot el que faréi amb tot el que em passarà.

Quart d’Educació Primària Accèssit de poesia


El tauró i el dofí | Jiajie Yang

Tercer d’Educació Primària Premi de dibuix


El noi cansat | Laura Serrat i Morales

Tercer d’Educació Primària Accèssit de dibuix


El llit elàstic | Martí Gómez i Díaz-Pavón

Tercer d’Educació Primària Accèssit de dibuix


Jo de gran vull ser... | Laia Vidal i Alcubierre

Quart d’Educació Primària Accèssit de dibuix


El drac futbolista | Aleix Segalés i Erena

Quart d’Educació Primària Accèssit de dibuix


Un amic diferent | Joel Juvany i Torrescasana

Aquesta és la història d’en Carles, un nen de deu anys que vivia a la muntanya

amb els seus pares. En Carles era pobre, però el seu somni era tenir el que

tenim gairebé tothom: amistat.

Tot va començar així... Era una nit serena, bonica, era una de les nits en què

diuen que els llops udolen, però aquella nit era diferent. Aquella nit el nen

passejava pel bosc buscant fruites. De sobte es va veure obligat a travessar el

riu. Quan va arribar a l’altre costat es va trobar enmig d’un bosc obscur on la

llum d’aquella lluna plena no arribava. Va caminar un tros i es va trobar enmig

dels ulls foscos, de les dents afilades, dels udols... dels llops! En Carles es va

desmaiar.

Al cap d’una estona es va tornar a despertar. Ara no hi havia tants llops, més

ben dit, només n’hi havia un. Però els fets estranys no s’acabaven aquí. Aquell

llop no se’l volia cruspir. L’estava llepant. Era com si, per fi, hagués aconseguit

tenir un amic, un amic diferent.

Amb el pas del temps es varen anar fent bons amics. Quan semblava que tot

anava bé, un caçador va veure el llop i li va disparar, però no el va tocar, perquè

el nen se li va posar al davant d’un salt. Al cap d’una estona el nen es va morir.

Tota la seva família estava molt trista. El llop també es va posar molt trist i se’n

va anar.

Encara ara es diu que els esperits del llop i del nen ronden per les muntanyes

del Montseny aturant els caçadors que volen matar algun animal indefens.

Cinquè d’Educació Primària 1r premi de prosa


Laura i ... | Berta Codina i Belmar

La Laura era una nena normal, però amb molta imaginació. Un dia era a la

seva habitació dibuixant, una cosa que li agradava molt de fer. Tenia unes

ceres de colors que utilitzava sempre. Va entrar la seva mare a l’habitació, es

va acostar a la nena i li va fer un petó. A continuació li demanà:

- Laura, què dibuixes?

- Una nena que mira una estrella fugaç.

La nena que dibuixava estava d’esquena, i els seus cabells s’assemblaven als

de la Laura, arrissats i castanys.

- I per què la dibuixes, una nena que mira un estel?

- Perquè m’agraden els estels. No sé si t’has adonat que la nena que dibuixo

s’assembla a mi. Això és perquè el dia que jo falti em vindrà a buscar l’estrella

més brillant del cel i se m’endurà cap al cel, on podré viure tota l’eternitat. I

si em porto bé podré conèixer el sol i la lluna. I els podré fer un petó. Estaré

amb tu, i podré vetllar els meus fills, i els fills dels meus fills. Podré viure

l’experiència de veure com neix el meu besnét o besnéta.

- Laura, però això que dius és molt bonic, per què no ho redactes?

- Perquè les coses més maques es diuen de paraula.

- D’acord, doncs segueix dibuixant.

La Laura va acabar el seu dibuix i el va penjar a la paret. Després, la seva

mare la va cridar per sopar. Quan va haver acabat va pujar les escales cap a

la seva habitació. Es va ficar dins el llit i es va adormir. Fins que una llum molt

intensa li va fer obrir els ulls.

- “Una estrella? Sí, és una estrella”.

Cinquè d’Educació Primària Accèssit de prosa


Aquesta se li va acostar i li va dir:

- Laura, estàs desperta?

- Sí, la teva llum m’ha despertat.

- Laura, tinc una cosa per explicar-te.

- Quina és? Estic intrigada...

- Doncs que com que creus en mi i en el després de la mort, per una nit

viatjaràs al cel i veuràs tot el que has dit a la mare.

- Sí, sí!!! És el que tantes vegades he somiat!

- Puja a la meva esquena i t’hi portaré.

La Laura va pujar a sobre l’estel i en pocs minuts van ser al cel.

- Bé, Laura, et deixo amb en Pau, que és qui t’ho ensenyarà tot.

En Pau semblava un núvol molt trempat.

Primer va portar la Laura al sol i després a la lluna. I els va fer un petó. Van

visitar l’estrella en la qual hi havia els seus besavis. A la nena li varen caure

les llàgrimes de l’emoció. Al cap d’una estona en Pau la va portar al punt de

sortida on els esperava l’estrella que l’havia recollida, i li demanà:

- Laura, t’ha agradat?

- Això ha sigut el millor que m’ha passat a la vida! Us dono les gràcies a tots

dos.

La Laura va dormir tranquil•la, aquella nit. Sabia que no havia sigut un somni.

Al matí la Laura va explicar-ho tot a la mare. Aquesta no la va creure, però

ella va seguir creient en el cel.


La vida d’en Joan | Juli Berenguer i Crusellas

Hola a tothom! Em dic Joan. He viscut una vida amb alguns moments fasci-

nants i amb alguns altres de desastrosos, ja que sóc d’aquells nens que tinc

sempre la mala sort al damunt. Per exemple: en els típics dies de pluja, passo

per la vorera, hi ha un bassal a la carretera, passa un cotxe i, apa, mullat de

cap a peus! Podríem dir que això li passa a altres persones, però a mi, casual-

ment em passa sempre.

He intentat moltíssimes coses per tenir bona sort, com tenir trèvols a la

butxaca, una ferradura, etc… Però res, tot són ximpleries.

El meu somni és ser bomber, però de moment el meu gran somni s’està

escapant perquè estic traient unes notes… No us ho podeu ni imaginar:

algunes notes pelades i algunes que no les puc ni salvar.

El meu desig ara mateix seria que tots els dies de cada dia, quan arribés a

casa pogués jugar amb els videojocs, anar amb bicicleta…Però, ah no, no

pot ser, sempre hi ha deures i totes les persones grans em diuen el mateix: “

Vailet, has de lluitar pel teu futur”. Sí, ja ho sé que he de lluitar pel meu futur!

Però encara sóc molt jovenet! Bé deixem-ho estar.

M’encanta l’esport, començant pel futbol. El meu equip preferit és el barça,

fins i tot en sóc soci. El meu jugador preferit és, com per a molts d’altres,

en Messi. Tant de bo en aquests moments fos com ell: Saber jugar molt bé

a futbol, que tothom t’aclami,,, I també compta la part de cobrar, no us

penseu!

Buf! Amb aquells diners em compraria la mar de coses.

En aquests moments hi ha crisi. Per favor crisi, estic fart de la crisi! Des que hi

Sisè d’Educació Primària Accèssit de prosa


ha crisi els meus pares no em compren cap regal. El meu pare sempre diu:

-Joan, no et comprem res perquè arribem justos a final de mes! Au, va, però

si cada mes diu el mateix i sempre arribem bé!

He viscut moments de tristor i d’alegria perquè s’han mort familiars i n’han

nascut, però jo crec que a la vida has de seguir endavant perquè sempre hi

ha alguna dificultat.

Com veieu, la meva vida ha estat, de moment, en alguns moments fàcil i

en alguns altres difícil. I bé, potser us he fet perdre el temps, però a mi m’ha

agradat explicar-vos algunes coses que per a mi són importants. Però me

n’he d’anar, he d’anar a sopar. Què us hi jugueu que la meva mare ha tornat

a fer peix? Ella sempre em diu que el peix és molt saludable, i jo li contesto:

-Però dolent, ja que és el menjar que menys m’agrada!

Doncs bé, fins a una altra. !


Aventura a Xile | Marc Brusosa i Baulenas

“Els passatgers del vol cap a Xile poden embarcar per la porta 52. Gràcies”.

Després d’escoltar això per la megafonia de l’aeroport, en Manel es va en-

caminar lentament cap a la porta 52 de la Terminal A de l’aeroport de Barce-

lona. En Manel era una persona baixeta i rodoneta, amb pocs cabells i amb

els ulls marrons, com la majoria de gent que ell coneixia. Era simpàtic, alegre

i divertit (a vegades). Però si un dia s’enfadava... valia més que et tapessis les

orelles. Perquè cridava...

En Manel era un botànic especialitzat en plantes de Sudamèrica i anava

allà per fer un reportatge sobre una planta única d’allà. S’havia de trobar

amb la resta de l’equip a l’aeroport de Xile. El viatge en avió va succeir sense

incidències. Quan va arribar a la pista d’aterratge de Santiago de Xile, en

Manel va entrar a l’edifici, va recollir l’equipatge i es va posar a buscar els

seus companys. Però no hi eren. Va demanar per ells, però ningú no els

coneixia. Va decidir començar a anar cap a la selva. Al cap de poca estona ja

era a dalt del seu “quatre per quatre” llogat. Va arrencar i, ben aviat, ja con-

duïa per un camí de carro en direcció a la selva. Va aparcar el cotxe en una

clariana. Es va guarnir amb el seu equip d’exploració on portava tot el que

necessitava per sobreviure una setmana a la selva. Va començar a caminar.

Mentre caminava va pensar en l’equip de càmeres. No hi era. Va pensar que

filmaria i fotografiaria la planta perquè els seus companys la veiessin. Però

no la trobava.

Amagat darrere un arbust hi havia un lleó dormint. Va mirar de no fer soroll,

Sisè d’Educació Primària Accèssit de prosa


però, just en aquell moment, li va sonar el telèfon mòbil. Li trucava una noia

de la companyia telefònica Movistar que li demanava si es volia canviar de

companyia. En Manel va penjar. El lleó es va despertar, enfadat, va mirar-lo

malament i el va començar a perseguir. Finalment, en Manel es va amagar

entremig d’unes esquerdes i en va poder sortir viu. Va beure aigua i va mirar

al seu darrere. Hi havia una serp de cascavell! En Manel va arrencar a córrer.

La serp el perseguia, però ell va treure la seva navalla d’emergència i la va

matar.

I caminar, caminar i caminar, al final va donar resultat. Va veure la meravello-

sa planta amagada entre esbarzers, arbustos i tot el que us podeu imaginar.

La va filmar, fotografiar, en va agafar una mostra i va girar cua, content com

un gínjol. Tot caminant, va veure una cosa al mig del camí. Una cosa rara,

molt rara. Semblava un extraterrestre! En Manel es va desmaiar de l’ensurt.

La llum es filtrava per la persiana entreoberta. En Manel estava estirat al sofà

de casa seva. S’havia adormit! Només recordava els crèdits de la pel•lícula

d’extraterrestres que feien pel televisor el dia anterior, a la nit. En Manel era

un simple botànic, que treballava en un simple laboratori, en una simple

empresa, en una simple ciutat, en un simple país, en un simple planeta.

Fer un descobriment com aquell devia ser el seu somni.


L’amistat | Judit Fernández i Solà

Deixar i donar

és molt bonic,

compartir i estimar

és de ser un bon amic.

Tenir amics és un tresor,

estar amb ells és un desig;

et transmeten confiança i amor

i mai no et deixen a mig.

Comparteix la felicitat,

comparteix el somriure,

comparteix l’amistat

i estigues content de viure.

Sisè d’Educació Primària 1r premi de poesia


La neu | Biel Tomàs i Rifà

Cau la neu

en silenci amb timidesa.

Cau la neu

amb lentitud i abundància:

una catifa blanca

cobreix els carrers

Queden callats els sorolls

del dia a dia,

només se senten

els crits d’alegria dels nens.

Cau la neu.

I jo, ple d’il•lusió,

baixo les escales

com si fos el vent

Uf! Quin fred que fa,

però com m’agrada observar

caure llàgrimes blanques del gel!

Cinquè d’Educació Primària Accèssit de poesia


El mar | Maria Riera i Freixanet

Cales profundes,

la sorra fina

i els castells fets pels nens

de sorra fosca i molla.

Les petjades de la gent

que es passeja per la cala,

el mar se les menja

com si fossin gominoles.

Les roques de color verdós;

els nens amb cubells i pales

busquen els crancs,

petxines i cargolines.

Cinquè d’Educació Primària Accèssit de poesia


Temps de primavera | Adrià Mas i Baurier

S’aixeca el temps de primavera

i el verd clar comença a brollar

tot brillant com la maragda;

els ocells es posen a cantar.

Dins l’arbreda espessa,

éssers de cor infinit;

expressem passió intensa

per tot ésser que visqui aquí.

La floració enlairant-se cap al cel;

la capçada de cada arbre

desenrotllant-se d’un hivern cruel

per poder tornar a reviure.

La lluentor del torrent,

amb peixos d’or i plata remuntant,

amb el llustre davallant,

donen gentilesa a aquell paratge.

Sisè d’Educació Primària Accèssit de poesia


El Sant Jordi modern | Ignasi Ferran i Plans

Sisè d’Educació Primària 1r premi de dibuix


Carnaval de números | Ivan Rubio i Díaz

Cinquè d’Educació Primària Accèssit de dibuix


El drac i el volcà | Arnau Espona i Puntí

Cinquè d’Educació Primària Accèssit de dibuix


Àfrica | Carla Gallifa i Terricabras

Sisè d’Educació Primària Accèssit de dibuix

Col·legi Sant Miquel dels Sants 70 Certamen literari Sant Jordi 2011Col·legi Sant Miquel dels Sants 70 Certamen literari Sant Jordi 2011

Perduda | Mireia Batalla i Vilacís

Sento el soroll dels meus passos trepitjant

les fulles de tardor ja caigudes,

trencant l’incòmode que m’envolta,

que és com un munt de llances punxegudes.

L’aire glaçat m’acaricia les galtes

provocant-me una freda esgarrifança

que sense paraules m’explica,

que estic sola i perduda.

Per l’aire fins i tot s’olora

la fresca humitat del bosc.

No hi ha ningú ni alegria,

i el cel m’anuncia que es fa fosc.

M’ofego tan sols en respirar,

mentre una llàgrima em cau galta avall.

M’arronso i m’abraço pel fred,

els ulls se’m tanquen i deixo anar un badall.

Primer d’Educació Secundària 1r Premi


Natura viva | Martí Anglada i Soler

Els núvols fugen, el cel se serena,

una llarga tempesta surt d’escena.

La nit s’esvaeix i el sol s’imposa,

petits animalons surten de la cova.

Cérvols, guineus, tota la fauna podràs guaitar,

Els llops udolen i els ocells es posen a cantar.

Mentre que el dia es fon,

la nit guanya el seu torn.



Buscant el camí | Adrià Rodríguez i Ramírez

Com una flama que es consumeix,

els teus ulls busquen

la meva mirada

i el teu somriure

intenta coincidir amb el meu.

Com un gos sense el seu amo,

com un missatge sense destinatari,

com una flor que mai creixerà.

Em sento perdut en aquest bosc immens,

esperant que el teu rostre s’apropi

i em marqui el camí.



Paisatge | Carla Rifà i Rifà

Em llevo al matí

i veig un núvol plorant;

Alguna cosa està passant…

Ha mort un arbre,

un arbre frondós,

i li van caient les fulles

com si ja no hi fos.

Primer d’Educació Secundària Accèssit


The moon | Joan Bargalló i Gamero

The moon sleeps now,

The little sun is tired,

But all is in peace.

Primer d’Educació Secundària 1r Premi llengua anglesa


| Mireia Batalla i Vilacís

I swallow the air

of your steps that produce me

happiness and peace.

Primer d’Educació Secundària 2n Premi llengua anglesa


| Laia Ferrer i Solerdelcoll

The noise of a tree

Is a laugh tickling the leaves

Made by the wind blow.

Primer d’Educació Secundària 3r Premi llengua anglesa


Primer d’Educació Secundària 1r Premi llengua francesa

Distants | Adrià Rodríguez i Ramírez

Deux regards qui ne se croisent pas

deux sourires qui ne coïncident jamais

deux lèvres qui ne se rencontrent pas

Deux cœurs qui ne s’attirent pas

Puisque tu n’es pas avec moi

mon sourire est un maquillage

faux espoirs de te revoir

faux espoirs de revenir

pour te récupérer.


Le printemps | Quim Grifols i Marín

Les boutons des fleurs,

ils animent

la douceur du printemps

et réveillent l’âme de l’été.

Les oiseaux et les insectes

sont éveillés

et les abeilles, elles

produisent du miel.

Primer d’Educació Secundària 2n Premi llengua francesa


Des larmes de guerre | Anna Páez i Montoya

Tristesse entourée par la guerre,

pas amusant de voir des larmes qui tombent,

chaque larme est un point de tristesse,

ne serait pas plus facile

vivre en toute liberté et bonheur ?

Primer d’Educació Secundària 3r Premi llengua francesa


Espurna d’aigua de sol | Mariona Colomer i Rosell

Tot començà aquella nit de setembre. Camí a la font de les Estrelles passe-

java sense nord un jove alt, de cabells rossos i ulls turquesa. Havia fugit per

uns moments de casa, després d’una forta discussió amb els seus pares que

el volien casar amb una donzella que no estimava. Ell vivia en una masia

prop de la deu i s’hi acostava sovint. Era el seu lloc preferit.

Sentia el cucut i el cruixit de les fulles i branquillons que trepitjava. Al cel

serè distingia les petites espurnes de llum que feien companyia al satèl•lit

blanc.

Tot just començava la tardor i encara no es podia apreciar l’aroma de

fruits secs. Li agradava caminar per aquell lloc i coneixia cada racó ama-

gat d’aquell bosc. Àgilment, fent saltironets sobre les pedres esquivava el

camí terrós i humit. De tant en tant s’aturava a respirar i després emprenia

la marxa, ja descansat, amb més energia que mai. Faltava poc per arribar a

l’aiguaneix quan sentí una dolça melodia. S’enamorà des del primer mo-

ment d’aquella veu tan clara, tan plena, tan neta... I quan la va veure els ulls

van guanyar l’oïda. Aquella nimfa que pentinant-se els cabells daurats can-

tava una cançó antiga com les de l’àvia, no podia ser real. S’aturà i es passà

la nit observant-la. Ella, sense saber que l’espiaven continuà gaudint d’aquell

improvisat saló de bellesa. A vegades es tirava a l’aigua i després sortia tot

espolsant-se les ales. A trenc d’alba marxà tot submergint-se a l’aigua.

L’endemà, ja a casa, el noi va estar tot el dia pensant en el que havia vist.

No va tenir ni un sol segon de repòs i tot esperant la nit i just quan sol

Segon d’Educació Secundària 1r Premi


s’escapava, es va amagar a la font. Pocs instants després, la fada va aparèixer

i com si fos la primera vegada entonà de nou la seva cançó. I així nit rere nit.

Per al jove, els dies no existien fins al capvespre. Una nit, no va poder-se’n es-

tar i quan va veure aquella preciosa noia, va sortir de l’amagatall i s’hi atansà.

El cabell li arribava fins a mitja esquena i portava un vestit blanc de seda.

Unes petites ales transparents se li difuminaven amb els bracets, i el rostre

estava marcat pels seus llavis cirera i els ulls verd llimona. La saludà i la noia

d’aigua, en veure’l, va desfigurar aquella cara de felicitat que pocs moments

abans havia enamorat el noi. Els llavis se li corbaren avall i dels ulls li sortiren

llàgrimes.

La fada li va explicar la cruel veritat: quan un humà es troba amb una criatu-

ra màgica, aquesta es converteix en humana. Les ales li van desaparèixer

lentament i aquella brillantor va esvair-se. El noi, desorientat, va recollir-la i

la va portar a casa. “L’he trobada al bosc i es diu Emma”, els hi va dir al seus

pares. L’endemà el noi, ja més serè, li va intentar explicar el motiu d’aquell

rampell de la nit passada però la noia no va entendre res. A ella no li havia

passat mai això de l’amor. El noi li va ensenyar que hi havia moltes coses tan

boniques com l’aigua, com el bosc, el cel, la llum de les postes de sol... Al

final del dia, l’Emma sentí una nova sensació, una mena d’atracció especial

i diferent per aquell jove. No sabia què significava però era com si tornés a

tenir ales.

Només de llevar-se li va veure uns ulls diferents, i engrescat, li va voler

mostrar les belles muntanyes de Tavertet. Van passejar i gaudir de cada fulla,

ocell, núvol, pedra que trobaven. Ella li va confessar que ara ja l’entenia. Que


no només hi havia natura bella sinó també bells sentiments. Va ser feliç.

Aquell moment va ser per sempre. L’Emma, volent contemplar la posta de

sol es va acostar prop del precipici i oblidant que ja no tenia les ales, saltà

al buit. El noi la va seguir pel marge intentant salvar-la però fou massa tard.

Tots dos van morir.

Diuen que durant les nits de setembre, en una font endinsada al bosc, dues

espurnes viuen cada posta de sol com si fos l’última.


La llegenda de Gelvoir | Júlia Traveria i Solà

En el racó més inhòspit de Gelvoir, un món ple de fred, foscor i tristesa on no

es podia veure la càlida llum del sol, un món on cada vegada hi havia menys

habitants a causa del fred i del poc aliment que hi havia, hi vivia en John

Franklin. Era un noi força llest, però tenia el defecte que no confiava en ell

mateix. No tenia ni pare ni mare. La mare s’havia mort el dia que va tenir en

John, cosa que el feia sentir culpable i el pare també s’havia mort feia molt

poc i, per tant, en John encara no ho tenia del tot superat. Una de les coses

que feia que no ho pogués superar era que el seu pare, abans de morir li va

deixar una clau, i unes últimes paraules:

- Fill confia en tu mateix, i sobretot porta sempre la clau a sobre, en el mo-

ment que menys t’ho esperis la necessitaràs. I recorda: confia en tu mate...

En John no sabia què era el que el seu pare li va voler dir, hi pensava cada dia,

però no trobava el significat d’aquelles paraules.

En John i els pocs habitants que quedaven a Gelvoir, havien d’anar a buscar

un lloc on hi hagués menjar, perquè el lloc on vivien ja no hi quedava absolu-

tament res, és a dir, si es quedaven allà gaire temps més, acabarien morint-se.

Van pensar d’anar cap el sud, deien que allà hi hauria menjar. Però, per en

John deixar aquell lloc li era molt dur, li representava abandonar tots el re-

cords de la infantesa, les coses del seu pare i la seva mare, la seva casa feta

de gel ...

Com que en John s’estimava tant aquella terra, es va proposar fer un forat al

gel i intentar pescar alguna cosa, encara que fos insignificant. Volia demostrar

que encara quedava alguna cosa de menjar en aquell lloc. Va fer el forat amb

un tros de gel molt afilat i va remenar i remenar amb la mà aquella aigua con-

Segon d’Educació Secundària 2n Premi


gelada, però no va trobar ni tan sols un peix mort. L’únic que va aconseguir

va ser fer-se un tall amb aquell tros de gel afilat, sort que al final no va resul-

tar ser gran cosa. En John estava molt decebut de si mateix, i alhora estava

molt dolgut, perquè en el fons sabia que si es quedava allà gaire temps més

s’acabaria morint, i, si una cosa sabia, era que el seu pare no volia que això

passés.

Així que a primera hora del matí, es van posar a caminar. Mentre caminava

sobre la glaçada neu, en John anava pensant en el significat de les últimes

paraules del seu pare,. Pensava i pensava però mai arribava a cap conclusió.

L’única cosa que sabia era que havia de portar la clau a sobre, i així ho feia.

Estava capficat pensant per què servia aquella clau, tenia tantes preguntes al

cap, tants misteris...

Al cap de cinc dies caminant sense descansar cap cop, va decidir parar allà on

els seus peus l’ havien portat.

Quan encara tothom dormia, en John va decidir anar a fer un vol. Anava

caminat i anava observant tot aquell paisatge. De sobte va veure una cova,

així que el primer que va fer, va ser entrar-hi. La cova era molt petita, no hi

havia res, tret d’un objecte molt peculiar que feia una llum blava i que et

transmetia fred, foscor, tristesa... Així que va pensar que seria millor que no s’hi

acostés. Es va girar de cop per marxar d’allà, i gairebé es mor de l’espant que

va tenir. Darrera seu hi havia la Marina, era la persona més gran dels habitants

de Gelvoir, tenia uns 78 anys.

- John, saps què és aquest objecte ? – va dir la Marina

- No senyora – va dir en John, encara espantat

- Vaja, el teu pare no t’ho va explicar? Bé, doncs ho faré jo mateixa. Es diu que

d’aquest objecte, si li poses una clau especial, sorgiran prats, flors, arbres, i


per fir podrem veure la càlida llum del sol. Però no et pensis que ho pot fer

tothom això, només ho pot fer una persona...

- Marina, la clau és aquesta ? – Va interrompre en John

- John!, sí!! com és que la tens ?

- El meu pare me la va donar abans de morir.

- John, el teu pare es va passar la vida buscant aquest objecte que tens a da-

vant, però mai m’havia dit que havia trobat la clau. John, has d’obrir aquest

objecte amb la teva clau!

- Però Marina, com ho saps que jo sóc la persona que ho pot fer ? – Va tornar

interrompre en John.

- No ho sé, l’únic que sé és que si algú no posa la clau en aquest objecte ens

morirem tots... d’aquí molt poc; ja quasi no queda menjar.

- Però i si la hi poso, i no sóc la veritable persona, que passarà ?

- Que haurem perdut l’oportunitat de veure la càlida llum del sol.

- Doncs, prova-ho tu!

- No, John, ho has de fer tu, ets tu el que té la clau.

- Però si desprès resulta que jo no sóc ...

- John, prou! Hauries de confiar en tu mateix. I posa la clau en aquest objecte!

-va interrompre aquest cop la Marina.

En John va mirar l’objecte peculiar, i llavors va entendre les paraules del seu

pare, “has de confiar en tu mateix per posar la clau, has de pensar que tu ets

aquella persona que salvarà aquest món”

I així ho va fer, va posar la clau dins aquell objecte, i el fred, la foscor i la tristesa

van desaparèixer en un instant, i els habitants de Gelvoir van poder veure per

fi la càlida llum del sol, les flors, els prats, i tot gràcies en John Franklin.

Van deixar enrere Gelvoir, i van anomenar el seu nou món “La Terra”, un món

ple d’esperança.


Segon d’Educació Secundària 3r Premi

Somnis… | Maria Eroles i Grau

A poc a poc, la marca de les originals petjades d’en Pau quedaven substituïdes per les de l’assassí que anava darrere seu. Era un home baix i rabassut, amb els cabells negres i rinxolats, una boca com un túnel, per on hi passava una gran quantitat d’aliment i un bigoti insignificant a sobre. De sobte, en Pau va notar un fort cop al cap, que el va fer caure a terra, marejat. Després d’això, va sentir el soroll d’un tret i va tancar els ulls eternament.Quan la Mireia va arribar, el seu marit ja estava banyat per la seva pròpia fosca sang. La Mireia tenia un fons de cara ombrejat, on hi apareixien uns llavis perfectament dibuixats i uns ulls d’un blau intens els quals no havien plorat mai tant com aquell dia. Li feia por la mort del seu marit i la soledat que a partir d’aquell moment embolcallaria casa seva. Pensava que mai se’n sortiria. Aquella mateix dia, mentre estava asseguda sobre el sofà de color crema, va pensar que llegir un llibre la tranquil•litzaria. Finalment, es va adormir i va tenir un somni que va fer que cregués molt més en si mateixa:“Ella era una princesa d’aquelles de fa segles i segles, i mentre estava assegu-da al tron del seu horrible castell en aquell dia de pluja, va aparèixer el cavaller dels seus somnis: era un home molt ben plantat i fort, d’aquells que quan passen ningú no es pot estar de mirar-los. Ella ja feia temps que tenia pensat escapar-se d’aquell terrorífic lloc i aquella era la seva única oportunitat per fer-ho. Així, que només en sentir que el cavaller li demanava per marxar amb ell, de seguida ho va tenir decidit. Van pujar a un cavall de color xocolata que hi havia a les corts del castell i van marxar. Al cap d’unes hores de galopar sota la pluja, van parar en una cova per aixoplugar-se, abans de continuar el camí cap a la torre del cavaller.Quan van a la torre, la Mireia va pensar que era un lloc molt agradable i bonic, un lloc perfecte. Allà va sopar una mica i seguidament va anar a dormir a la


cambra que estava situada al pis més alt de la torre. No podia dormir, pensant en els seus pobres pares, que havia deixat sols i preocupats per ella. De sobte, va sentir el soroll que fan les claus al tancar una porta. És a dir, algú l’havia tancat dins la cambra. Però el que ella no sabia és que, aquell algú que l’havia tancat s’havia quedat dins, amb l’encàrrec de matar-la. Sortosament, la Mireia va agafar la llança que romania al seu costat i es va aixecar del llit. En aquell moment, l’intrús es va girar i va resultar ser el cavaller. Ella, molt enfadada per l’engany, li va clavar la lla-nça al bell mig de la panxa, i com que estava al costat de la paret, allí el va deixar clavat. Després, li va prendre les claus i va sortir de la cambra. Va baixar les escales amb peus de plom perquè ningú s’adonés de la seva presència i va sortir de la torre; va agafar un altre cop el cavall de color xocolata i va tornar al lloc on havia dit que mai més tornaria. Quan hi va arribar, els seus pares la van rebre amb una forta abraçada: estaven molt feliços de tornar-la a veure sana i estàlvia. Allò que li semblava tan horrible i terrorífic a la Mireia, va resultar no ser-ho tant, finalment. Ella se sentia orgullosa de tot el que havia après en aquella aventura i pensava que allò li serviria al llarg de la vida.En aquell moment, la Mireia es va despertar d’un cop i es va dir a si mateixa ”mai no diguis mai, Mireia; sempre et pots refer”. Es va aixecar del sofà on havia passat gran part del matí i a partir d’aquell moment va començar a fer el cor fort, se’n va anar a fer el dinar i després de menjar-se’l, va sortir a airejar-se una mica, ja que feia moltes hores que no sortia al carrer i allà va ser on va tenir una gran idea: va pen-sar que podria escriure una llegenda de la tètrica mort d’en Pau, i així ho va fer…A poc a poc, la marca de les originals petjades d’en Pau quedaven substituïdes per les de l’assassí que anava darrere seu. Era un home baix i rabassut, amb els cabells negres i rinxolats, una boca com un túnel, per on hi passava una gran quantitat d’aliment i un bigoti insignificant a sobre. De sobte, en Pau va notar un fort cop al cap, que el va fer caure a terra, marejat. Després d’això, va sentir el soroll d’un tret i va tancar els ulls eternament.


Segon d’Educació Secundària 1r Premi llengua anglesa

The fish bowl | Pol Arumí i Sellabona

Orange sparksInside a crystal ballUnpolluted water


Segon d’Educació Secundària 2n Premi llengua anglesa

| Rut Tió i Madrid


Segon d’Educació Secundària 3r Premi llengua anglesa

Colors | Xavier Aguirre i Pérez

Back to my home, assortment of colors

in the fruit bowl.


Segon d’Educació Secundària Accèssit llengua anglesa

| Carla Fernández i Sala

A tree is growing,my garden looks pretty now

while I’m turning small.


Segon d’Educació Secundària 1r Premi llengua francesa

Où est grand-père? | Gerard Grifell i Botargues

Je ne vois pas mon grand-pèreJe lui demande à mon père

Il me dit qu’il est parti en voyageMais il ne retourne pas.

Je demande alors à ma mèreElle me dit qu’il dans la lune

Je comprends, mon grand-père est mort.


Segon d’Educació Secundària 2n Premi llengua francesa

Les couleurs de la nuit | Pol Gallifa i Anfruns

Dans l’obscurité de la nuitUn désert d’étoiles brillantes

Nous indique avec de petits tons jaunesQu’il est temps d’aller dormir

Tandis que notre mère,Ronde, brillante et éléganteMaintient sa grande lumière

Qui illumine la nuit.


Segon d’Educació Secundària 3r Premi llengua francesa

L’effort | Meritxell Generó i Rodríguez

Pour réaliser quelque choseOn doit lutter

Parce que tout n’est pas facile

Parfois, on doit trouver le déclicpour ouvrir le cœur

et trouver la motivation pour obtenir quelque chose

Il est probable que dans la viePlus d’une fois on échoue

Mais justement pour cette raison on ne doit jamais abandonner.


Tercer d’Educació Secundària 1r Premi

Adéu | Pau Benito i Buch

Un buit en el recorrent pensamentUn bell record en la posteritat

El demà és aquí, res nou no ha passatLa imatge d’avui vindrà novament

Massa temps el patiment ha duratLa mort ha fet presència, finalmentUn punt i final al seu llarg turment

Un malaurat adéu ja ha arribat

Contents perquè ja ha deixat de sofrirEgoistes per dins, el volem aquí

Demà convençuts que no ens quedem

Hipòcritament direm que ja estàPerò eternament present ell viurà

Quedarà el record i en ell el tindrem.


Tercer d’Educació Secundària 2n Premi

Somnis de lletres | Laia Villar i Comajoan

Una font de mons somiatsper un pintor de lletres

en un museu de somnis inventats.

Somnis fantàstics en mons de colorssomnis d’intriga o de terror

somnis d’amor que endolcen el son.

Quan comences a dormiraquests somnis perdurentot variant-ne l’argument

te’l fas per sempre més teu.

Una història rere l’altra.un món que és tancat, no oblidat

fins que un altre espectadorl’obre de nou.


Tercer d’Educació Secundària 3r Premi

L’amagatall | Josep M. Callís i Comerma

Un lloc on amagar-te,on allunyar-se de les teves pors,

on la vergonya no existeix,on fas volar la imaginació.

Un lloc per estar sol,per portar-hi la persona ideal,per a créixer com a persona,

per oblidar les penes.

Aquest és el meu amagatall,el lloc on em refugio quan hi ha un terrabastall.


Tercer d’Educació Secundària Accéssit

Pluja de tardor | Martí Vilà i Faja

És tardor, època de reflexiói de pensaments no agradables.

Passejant pel carrer, encarahi ha algú.

De sobte comença a plourei la gent comença a desaparèixer.

M’intento posar a recer.Quan la pluja ha parat,continuo el meu camí,

tot sol.


Tercer d’Educació Secundària 1r Premi llengua anglesa

The way | Pau Benito i Duch

When I get up I see 24 hours to go but, in the week, there are seven days like the first one. In a month there are normally four weeks but, how many months are there in a year? The answer is very simple: 12 months. How many years are in the way we have to do? A lot. That means that in the life there is a long way to run, there are a lot of good and bad experiences we will live in the life. This is very complex, but we have to decide if we want to pass all the days like simple human beings without initiative or we want to pass the way with good memories of the days we have passed and good expectations for the future. A lot of people say that we have the destiny solved, so we don’t have to think about the future because the future doesn’t change when we take decisions. My personal opinion of destiny is very different. Every day we live we can change our destiny. Every decision we take can mark our future events. The seed we plant today, tomorrow we will collect it with a bright sun in the next horizon or maybe with a strong storm next to it. The choice is ours. A person who decides to change their future and tries to be different from the other people can live happily but maybe can’t change the world. We have to be competent; this is a work of a global community. We don’t have to fight in an individual war. We have to fight in a community war, helping the other people and trying to change, I and you, the world, all of us together. We can be whatever we want, but the thing we try to be has to be a thing that makes us happy, whether we want to be sweepers or we want to be engineers. The thing we want to be doesn’t matter. What matters is that the thing we choose has to be a thing that makes us feel good and doesn’t bother the other peo-ple. If we want to be proud of ourselves we have to feel our work like an im-portant bit for the society. If all the people live thinking that their work helps


the other people to move forward I can ensure, I promise it, that the world will be better. But, like all the things, it is a decision of each of us, it is a difficult process, but we can change the future, the destiny and all the future events. Surely all these things are very beautiful but the reality is very different: we want to say words like all this text but it doesn’t change anything. I know. In the world we still have wars, poverty, injustice, racial problems and a lot of other problems that I don’t mention in this text. I know, also, that an idea like this text doesn’t matter if we don’t translate the idea into the reality. I know it, too. But I also know that a personal reflection of a community reality that makes the world worse can increase my awareness and can make my future decisions better. In addition, the fact of writing can clean our minds and order the ideas of our head and I think that this is an objective of a written text. I think, also, that if all the people reflect ten minutes all the days or if all the people write a personal opinion of life, maybe, the people can educate their minds in terms of making the world better. I want to rescue some ideas from the text:The first one is that the world doesn’t strip the path where to go but it can change if everyone of us agrees and tries to put their bit in terms of changing the bad things that are happening, today, in the community.The second one is that we have to be proud of the work we do, because if we don’t fill our head with happiness of the thing we have chosen to be in the future, we will not be happy.The third one is that reflection isn’t a waste of time and can turn our minds into the way we want.The fourth one is that the free theme writing is a way to restructure our ideas.The last one and the summary of the text is that the best way to be better people is living the life with freedom, pride, happiness and, especially, aware-ness that the life is a gift that we have to use properly.


Tercer d’Educació Secundària 2n Premi llengua anglesa

Little things | Alba Castanyer i Costa

Memories,always in your mind.

Images,that you can’t erase.

Songs,that can make you cry,

People,that you will never forget.

Instants,that don’t want to end.

Problems,that are without solution.

Words,that can make you smile.

Little things,that could be so big.


Tercer d’Educació Secundària 3r Premi llengua anglesa

| Abderrazak Bouftil

One place where light and darkness are unpredictableWhere good and evil have a fight without a fate

A river with ups and downsNight and day create a world

Being loved makes you feel that you existWith a fate uncertain

With contradictory pointsWhere revenge doesn’t have an enemy

You accompany the road, no road accompanies youThe blood mixed with a pain

The skyline between good and evilAlways a bad destination.


Tercer d’Educació Secundària 1r Premi llengua francesa

Chemin… long chemin | Pau Benito i Buch

Je suis né, j’ai vu la lumièreJe n’ai rien fait, je pouvais tout faireJ’étais très naïf, ça pouvait être bien

Je ne savais pas où je naviguaisMais tout le monde m’aidait

J’ai fait un petit pasJe ne comprenais ni pourquoi ni comment

Mais les indécisions arrivaientQu’est-ce qui se passait?

Je me suis trompé dans un moment important pour moi

Il semblait que je retrouvais l’stabilitéJ’ai trouvé une belle histoire d’amourJ‘ai mûri et j’ai découvert le bonheur

Est-ce que cela continuerait?Je travaillais et je vivais en famille

Mais toutes les bonnes choses ont finiEt cela n’a pas été une exception

J’ai commencé à me dégraderEt aujourd’hui j’ai appris la vérité que je cachais:

Le chemin…le long chemin…arrive à la fin.


Tercer d’Educació Secundària 2n Premi llengua francesa

Mon Pays | Alexandra Boguñà i Protín

Je ne veux pas mon pays dominé,Je ne veux pas mon pays faible,

Je ne veux pas voir mon pays emprisonné,Je ne veux pas voir mon pays banni.

Je veux mon pays libre,Je veux mon pays fort,

Je veux voir mon pays vivre,Je veux voir mon pays reconnu.

Mais la vérité est bien autre,Et je ne demande

Qu’une seule chose :L’indépendance!


Tercer d’Educació Secundària 3r Premi llengua francesa

Mon chemin | Meritxell Font i Prat

La vie et la mort

Aimer ou pasc’est possible ?

Regarder la vie en facepour survivre

Oublier le passévivre le présent

et ne pas penser au futur !

La vie c’est un cheminQu’on fait peu à peu

mais toujours avec quelqu’unjamais seul.


Tercer d’Educació Secundària Premi llengua alemanya

Cal.ligrama | Sigfrid Burgès i Blancafort

Wenn wir zur Welt kommen ist es ein groβer Tag. Wir sehen das Licht des Leb-ens. Wir fangen einen Weg an. Alle wollen, dass der Weg lang ist und dass wir viele Freunde haben, das Glück, den Frieden, die Liebe... Aber ein Tag kommt und wir sehen ein anderes Licht. Das Licht ist der Tod. Und ich sage... Leb und sei glücklich.

Quan naixem és un gran dia. Veiem la llum de la vida. Comencem un camí. Tots volen que el camí sigui llarg i tenir molts amics, sort, pau, amor… Però arriba un dia en què veiem una altra llum. La llum de la mort. I et dic… viu i sigues feliç.


Quart d’Educació Secundària 1r Premi

Camins de silenci | Meritxell Lladó i Vilar

IENVÀ

Sento el vent a la carala tempesta s’acaba.

De la nit fugisseraservaré el bon record.

Només una paraulaque es dispersa en l’aireles promeses s’apaguenpronuncio el teu nom.

Continuo endavantamb la teva mirada

perseguint l’esperançad’aquell últim demà.


IINITS DE TEMPESTA

I quieta en un racóEspero la teva arribadaCom la llum de l’albada Que albira el meu cor.

Una última esperançaQue t’espera en silenci

Una darrera pensaQue sap que no vindràs.


IIILLUNY

Corre, escapa’tque aquesta vida no és per tu

Fuig, esfuma’tque aquest lloc és dolor

Marxa, no tornisno busquis la por

Continua, no et parisque te’n pots sortirSegueix, intenta-hoque això no és aixíQueda’t, no marxis

reprèn el camí.


Quart d’Educació Secundària 2n Premi

Oda al silenci | Mireia Jutglar i Anglada

Captard de l’horitzóen la quietud de la immensa mar,

el sospir d’una gavina.

Alba en els cimseterna pau entre muntanyes,

el cant del rossinyol.

Rajos de llum intensasimplicitat del cel serè,

el vol d’un estel.

La lluna reflectidaen les plàcides aigües de l’estany,

el salt de la reineta.

Cortines platejadesuna llum confosa,el caure de l’aigua.

Més enllà de l’eco interior,tota una vida.


Quart d’Educació Secundària 3r Premi Exaequo

Respostes emboirades | Bruna Portet i Humà

Dues orenetes aixequen el volenmig d’un cel blau ple d’esperança.

Jo m’enfonso en un simple rierolobscur, desert i ple de mancança.

Cascades cabaloses van descendintpoc a poc, sense cap mena de pressa.

Jo em trobo enmig d’un profund laberintcobert per la immensa boira espessa.

Camins innocents amb dues direccionsofereixen possibles solucions.

Com saber cap a on dirigir els meus passos?Com saber conduir aquests peus descalços?

Ara les orenetes s’han aturat,les cascades s’han detinguti els camins s’han dispersat.

Jo, sense saber on anar,sense saber què escoltar,

sense saber per què lluitar.

Com sortir-ne sense errari tornar a sentir les orenetes cantar?

Respostes emboiradesque potser mai s’esvairan.


Quart d’Educació Secundària 3r Premi Exaquo

Incendi al paradís | Olga Rodríguez i Ramírez

Flames d’impotènciaconsumeixen ja els records,

les paraules, les mirades.

Les meves llàgrimesesdevenen ara combustible

del teu goig infinit.

Només un bri d’esperança,que com fènix majestuós

reneix de les seves cendres.


Quart d’Educació Secundària Accèssit

El mal cobrador | Gerard Soler i Alonso

Un mal home, mal cobradornomés cobrava i cobrava

a gent que no podia pagar

tant li feia si l’assetjat tenia diners

o no podia ni menjar purésell anava a la idea

tremoleu, tremoleuno us escapeu

que allà on aneua mi em trobareu!

cobrador, cobradorgairebé no mengem

i pagar no podemi et supliquem el perdó

el meu perdó el trobareu

quan em pagueucom un bon deutor

el cobrador va entrari els diners va agafar

però en sortiruna caiguda va sofrir


cobrador, cobradorvostè ho va buscarde la mort la dolçor

mai podrà tastar

déu el va castigarpel món sempre més vagar

i els deutors empaitarsense cobrar

Un mal home, mal cobradornomés cobrava i cobrava

i així va acabar.


Quart d’Educació Secundària 1r Premi llengua anglesa

Do you believe me? | Clàudia Costa i Sitjà

People always say:

Hilary, how are you going?

And I say:

All is OKAY.

But I never tell the truth, because I am afraid to show who I am.

The clock starts shouting and I return to real life. It’s seven o’clock in the

morning and I have to get up. I do the same things everyday: I get in the car,

I turn on the radio and I look through the window, and I just see people and

more people searching for something to get somebody. Will I be like these

people, walking and going nowhere? I want to do something amazing that

changes my life forever and risking to reach the top, but I told you before

that I’m afraid. Now the music is lowering and I have to get out of the car

and be alone in the crowd. My bag is full of books and problems, and I have

carried this for a long time. Will I be able to throw it away? Who knows what

the destiny will make to me. I am always worrying for things that I can’t

change. I need someone who tells me everything will be ok.

Suddenly, the teacher shouts at me. I didn’t remember that I was in the class,

another problem. I was in my world; I can’t get this out of my mind. My par-

ents, my friends, and all of them make me feel like a stupid girl, imagining

stupid things. Is this real? Is it really stupid?

Then, when the class finished, I received an SMS. My mum called me 10


times. This couldn’t be good. I tried to call her, but in the corridor a teacher

took my mobile phone, another problem. I’ll have to be all the day worrying

about what happens.

Is this story real? Yes, it happens to me every day; my bag is full. I want to cry

and I go to the toilet. I am so sad, these are bad days. I realised that the bell

was ringing and I had to go to lunch. I didn’t feel so good, so I didn’t eat so

much. The other people were one step further than me. Will I catch up with

them? The way is getting small, the lights are getting off and I’m starting to

be afraid another time. There is no place to go, the school is distancing me

from myself. I want to go far away!

I wake up, it is three o’clock in the afternoon, I’m in the class of maths, this

was a nightmare, is this story real? I feel that I’m so far away from myself.

I don’t remember anything, what is happening to me?

Then, at 5 o’clock’ I said goodbye to all the people and my dad picked me

up; he asked me:

Hilary, how are you going?

And I say:

All is OKAY.

And he believes me.


Quart d’Educació Secundària 2n Premi llengua anglesa

Five lives, a death | Meritxell Lladó i Vilar

It’s an old, dark and cold warehouse. There are five people around me. One

of them has a revolver in his hand. It’s a Smith & Wesson, six chambers, a bul-

let, a trigger, a shot and a death.

There’s a table, round. Six chairs are around it: We are sitting there, with our

hearts beating as fast as ever. The sweat dampens our thoughts. Suddenly,

when we are there, waiting for the revolver to be charged, a man starts to

speak. I think that nobody can hear him; but he is trying to distract his mind,

knowing that maybe he won’t go out from this warehouse alive. In this mo-

ment, I can’t stop myself and I ask a stupid question. The boy, grateful for the

attention, answers me, slowly and trembling.

The bullet isn’t in the drum yet. In the end, when a metallic noise sounds,

we turn to its direction. The bullet is in it. He turns the drum and puts the

revolver on the table.

In my head there’s only a thought: Where will the bullet be? It can be in one

of its six places. It can kill one of them. With a single movement of our right

hand, your life can finish. And all for a simple game, a bet, a debt or drug

problems. In a second, your life can change, collapse, and vanish in a mo-

ment... escaping from your hands.

A female hand turns the Smith & Wesson. The gun is turning on the table. It

seems unaware of what is happening around it. As if it didn’t know that in a

short time it will take the life of one of us. One of six: a finished life, a bro-

ken family, an unbeaten heart. Finally it stops turning. A blond girl with red

glasses takes the revolver with trembling hands. She looks at it with fear; she


puts her hand on the trigger, takes the barrel of the gun at her temple and

shoots.

We are like clockwise. The girl on her right breathes deeply and takes the

gun. She doesn’t tremble. She seems aware that she can be the person who

is taking her life off. With a fast movement she puts the revolver to her head

and shoots. Click.

The revolver goes hand to hand. We haven’t got time to think. What can we

think? I’m ready to die. One of six. Five lives, one death. The trigger keeps on

trying. Nothing happens. The sweat is always on our faces. We don’t know

any name. When the shot has been fired and some life has disappeared, the

other five people have to pick up the revolver and leave.

Another heart is beating fast and it is conscious that its life isn’t safe. Con-

scious that with the minimum movements of her hands she can die . The

trigger is tried. And then we see the satisfaction in her face. She’s alive. The

girl passes the revolver to the next person on her right.

I’ve got the revolver. There’re only two shots. Fifty per cent. Two options:

alive or dead. I look around me. There’s only a familiar face. He has my same

scared face. He’s thinking the same as me. He’s at the same place where I

am. Yes or no, black or white, alive or dead. The conclusion is this. It’s simple,

fast, and lethal.

I pick up the revolver with my right hand, I feel like in a Georges Surdez’s

novel. Like Russian soldiers. My heart doesn’t beat now. It stops. I have to try

the trigger. I put the revolver near my temple, and I do it. I shoot. The shot

resonates in the warehouse. There aren’t any more doubts, there isn’t any

more fear.


Quart d’Educació Secundària 3r Premi llengua anglesa

Love Junk | Olga Rodríguez i Ramírez

There are no doors to go out.

There are no ways to take.

There are no lights to follow.

Only myself.

Only your cold absence.

The clearest moment

in the darkest eternity.

The best feeling

in the worst thought.

Your image in my mind.

Lucid confusion.

Passionate indifference.

Firm weakness.

Hopeful disappointment.


Quart d’Educació Secundària 1r Premi llengua francesa

Toi | Meritxell Lladó i Vilar

Je me rappelle encore

De notre dernier dialogue

Parce que je vis à présent

La grande solitude

Que tu as laissé

Et qui domine mon coeur

J’ai entendu tes paroles

Pour une dernière fois

J’ai vu ton sourire

Pour un dernier instant

Le baiser volé

Le regard rapide

La caresse encore fraîche

De ton dernier soupir.


Quart d’Educació Secundària 2n Premi llengua francesa

La vie | Núria Ramos i Anglès

Il regarde par la fenêtre

Mais il ne peut pas sortir

Dans sa chambre blanche

Il passe sa vie

Il n’est pas triste

Parce que qu’il sait

Qu’il ne peut rien faire

Et dans la rue, il pleut

Son coeur est fatigué

Sa tête est préoccupée

Il veut marcher

Mais ses jambes n’avancent pas

Un sourire, une larme,

Un cri, l’espoir,

un regard, un soupir

le dernier battement de son coeur.


Quart d’Educació Secundària 3r Premi llengua francesa

Maladies confondues | Bruna Portet i Humà

Comme un petit enfant

qui n’arrive pas à ouvrir la porte,

je ne suis pas capable

de trouver une solution.

Je vois tout noir

comme un tunnel sans sortie.

Je vois tout gris,

comme un jour avec du brouillard.

Colère, impuissance et frustration.

Tous ces sentiments

qui me dominent

et qui ne me lâchent pas.

Il serait mieux

que je ne sorte pas dans la rue.

Mais je le fais,

tout le monde me regarde.

Je déteste ça, mais

Comment gérer cette situation ?

Comment faire pour que tout soit comme avant?

Pas de réponses ? Pas d’issues ?


Quart d’Educació Secundària Premi llengua alemanya

| Mireia Jutglar i Anglada

Liebeserklärung an dich

Träume und Illusionen teilen

neue Erfahrungen erleben

unvergessliche Momente

mit Zärtlichkeit, Verständnis

und Leidenschaft.

An eine Welt ohne Ende glauben

an eine Geschichte voller Gefühle

fühlen, dass mein Herz kaputtgeht,

wenn du gehst.

Eine aufrichtige Liebe,

eine wahre Liebe,

eine Liebe für immer...

Declaració d’amor per tu

Compartir somnis i il•lusions

viure noves experiències

moments inoblidables

amb tendresa, comprensió

i passió.

Creure en un món sense fi

en una història plena de sentiments,

sentir que el meu cor es trenca

quan te’n vas.

Un amor sincer,

un amor vertader,

un amor per sempre...


Primer Batxillerat 1r Premi de poesia visual

Atzar | Laia Moral i Ripollès

Laura Armengol i Saborit


Escala del temps | Núria de Rocafiguera i Montanyà

Eva Pagespetit i Cunill

Primer de Batxillerat 2n Premi de poesia visual


Engany | Eva Bosch i Bosch

Marta Torres i Novellas

Primer de Batxillerat 3r Premi Exaquo de poesia visual


Dau | Mar Erra i Dodas

Júlia Montañà i Tor

Primer de Batxillerat 3r Premi Exaquo de poesia visual


Feel | Ariadna Poblet i Parcet

loneliness, sadness

melancholy, sorrow

for all gone with the wind.

horrible pain, anger

helplessness, fury

for all I haven’t done.

shame, remorse

grief, repentance

for all I have done with no reflection.

powerlessness, suffocation

impotence, exhaustion

for all I wanted to do and I didn’t.

optimism, hope

happiness, enthusiasm

for everything that has to come.

nerves, fear

weakness, distrust

for everything I’ll do wrong

How should I feel?

Primer de Batxillerat 1r Premi llengua anglesa


Promise to a porcelain doll | Núria de Rocafiguera i Montanyà

It had just been a perfect day, which would lead Jenny to fame. She had

always dreamed of being a pop star, she knew all the trendy songs by heart

and sang them in every karaoke she found. She had her golden opportunity

by recording a CD, she didn’t give in, and after a few days on sale, her first

single had already become a hit.

That night, Nick and Claire organized a little party in her dining room to cel-

ebrate her success. It was a wonderful night. Then, speaking to her beautiful

porcelain doll - which used to dress up every week with hundreds of differ-

ent dresses – Jenny promised she would remain the same and she would

never forget her friends nor blow them off.

But now, those are just hazy memories. After some months, her songs have

become international hits, and her single is now in all the charts. Jenny

wakes up in the suite of a New York five-star hotel, and that confirms her

she isn’t living in a world of fantasy. Nick isn’t sleeping next to her, but she

doesn’t care too much, it was his choice not to come with her. However, she

hopes that when she’s back to London he will be waiting for her to arrive

while he is reading on the sofa, like he always used to do.

After having a shower, she gets lost into her wardrobe; she’s proud of it, a

dream which seemed to have been taken from a princess tale, had come

true. While she’s waiting for Catherine, her stylist, she tries on some amazing

clothes. She loves it. She looks at herself in the mirror; she’s wearing a short

low-cut black dress and fuchsia high-heeled shoes. She can’t avoid thinking

if Nick would like it. In the end, someone knocks on the door, and Catherine

comes in. She dresses her with a glamorous sky-blue dress she has chosen,

Primer de Batxillerat 2n Premi llengua anglesa


perfect to enhance her perfect body, and makes up Jenny very quickly. Her

wavy dark hair hung down her shoulders, her big blue eyes are her most

striking feature, her cheeks are bright red despite the lack of rouge and the

fact that she was wearing a discreet red lipstick on her thin lips.

Jenny’s heart is pounding, and she feels dizzy. Before leaving, she looks at

herself for in the mirror the last time. She looks captivating, she brings a big

smile to her face and showing her blindingly white teeth thinks she looks

even prettier than her porcelain doll. And now she’s ready and perfect to

leave.

When she arrives downstairs to get in the limousine, she immediately finds

herself surrounded by paparazzi, and can hardly glimpse her team in the

distance. She goes towards them smiling at all cameras until she vanishes

out of their sight. She starts preparing her first big concert, which is going to

be a great hit, just like all the others that will complete the tour.

Music, dance, people, concerts, photos, interviews, dresses, shoes, money,

fame, and paparazzi. Then her marvellous tour ends. She has definitely be-

come a celebrity, but if she doesn’t want people to forget her name, she still

has to carry on working hard.

She’s back to London completely drained, but she’s still thinking of Nick. All

boys drool over her. All but one: Nick, who doesn’t care about her anymore.

And it’s only now that she realises how much she loves him. He should

already have ended his shift at the pizzeria, but he isn’t waiting for her to

arrive, not anymore. Claire doesn’t pick up the phone. She can’t actually

remember when she last talk to her. Her house is half empty, Nick isn’t there.

She’s a pop star, why does she feel so lonely? There are only some maga-

zines of last month on the table, next to some withered flowers and a long

letter she doesn’t want to read.


She looks around her: a beautiful porcelain doll – which has been wearing

the same dress for too many days – is smiling at her, motionless. She re-

members a wonderful night, some forgotten words, and a broken promise

to a porcelain doll, now lost among the dust.


Stay | Eduard Urgell i Caballeria

Fear,I don’t want to lose you.

Uncontrolled panic.

A look,so fugitive.

I need you by my side.

Memories,Thoughts.

Time we’ve spent together.

Words,I love you.

True feeling.

Insecurity,worries.

When you’re not in my mind.

Questions,Doubts.

Prove what you feel.

True things,Couldn’t lie to you.

I will only ask you to stay.

Primer de Batxillerat 3r Premi llengua anglesa


Souffrance | Núria Picas i Rodoreda

Eduard Urgell i Caballeria

Anna Vila i Homs

La vie est souffrance,

quand vous voyez que tout est fini, elle recommence

Un enfant qui pleure, qui a connu la lumière de la vie

l’amour pour la mère, l’innocence gâtée, le bonheur total.

La rébellion, l’indifférence et un baiser qui change tout!

vous entrez dans le monde des adultes

mais vous n’êtes qu’ une pomme verte.

loin de l’arbre, vous devez faire face à la vie vraiment.

Cruauté. STRESS continu, mais la satisfaction d’avoir créé la vie.

les portes de la tranquillité s’ouvrent, l’enfant abandonné renaît

consommé par le temps. Un profond sommeil accompagné d’un sourire

SILENCE.

La vie est souffrance

quand vous pensez que tout est fini, elle recommence

Un enfant qui pleure, il est entré dans un monde impitoyable

où il n’ya pas de chaleur, aucune trace d’humanité pour lui.

La solitude, la négligence, et la question pourquoi continuer ?

être un pauvre hère, une goutte de sang dégoutant…

Un appartement sans des âmes, rien que la féline compagnie.

Le rejet de travailler, l’impuissance vers l’inutilité des actions.

La pomme ridée, maintenant seulement liés par un fil mince,

profonde douleur du fond du cœur. Portes de l’éternité ouvertes.

Primer de Batxillerat 1r Premi llengua francesa


Insupportable | Xénia Pérez i Fisas

Irene Vilaró i Soler

Mireia Ballús i Tarrés

Pourquoi je dois faire semblant

Que tout est normal

Si je sais que ce n’est qu’une comédie

Qui me fait mal ?

Tu agis comme une victime,

Mais c’est moi qui souffre,

Tu ne me laisses pas respirer,

Je ne peux plus résister.

Je sens comme ma vie s’en va

Et tout est pareil,

Ma tête ne peut pas.

J’en ai ras le bol,

Tout est terminé,

Dès maintenant, tout va changer.

Primer de Batxillerat 2n Premi llengua francesa


Per què li diuen vida si és atzar? | Maria Ballabriga i Costa

- Eeeh eehh!! Desperta’t rata de claveguera! Això és un banc i no una casa

d’acollida! Estic fins als pebrots de trobar-te cada matí a tu i al teu coi de gos

jaient a l’entrada del meu banc. Si no marxes ara mateix, ja pots estar segur

que trucaré a la policia, desgraciat!

Uffff... Això sí que és un bon despertar! No molesto ningú, no embruto

mai el terra, no demano almoina. Tant sols visc per trobar un aixopluc que

m’amagui d’aquesta vida tan agra, tan aspra i tan seca. Camino sense rumb

pels carrers d’aquesta ciutat buscant una espurna d’alè que m’ajudi a donar

un sentit al temps que s’evapora lentament. Els ulls de la gent són freds, les

mans són sempre tancades i, tot i així, les butxaques estan plenes de forats;

rosegades pel consum i l’excés.

En Nòmada és l’únic ésser d’aquest món que em presta uns instants

d’atenció: és coix i té puces, però a les nits, aquelles que et tallen la pell i

t’ofeguen de solitud, el gos se m’acosta, m’acaricia la cara bruta amb la llen-

gua i em regala, sense res a canvi, la seva calor corporal.

Trobo a faltar l’estrès de la feina, la inacabable cançó del despertador, l’olor

de cafè, l’embús a les cinc de la tarda i un edifici amb un cartell a la façana

que posi CASA.

- Bon dia Senyor Costa, li porto el cafè i la magdalena?

- Miri Ramon, el que realment vull és que digui al Manolo de seguretat que

si torno a trobar aquell vagabund fastigós a la porta de l’entrada, no cal que

torni a posar els peus aquí, ha quedat clar?

- Totalment Senyor. Per cert, té una visita, la seva filla l’espera al despatx.

- Li he dit tantes vegades que no vull que em molesti a les hores de feina, el

proper dia Ramon, no la deixi passar.

Segon de Batxillerat 1r Premi


- Papa, bon dia!! Sento venir-te a veure a aquestes hores, però t’he de donar

una molt bona notícia.

- Reina... t’he dit centenars de vegades que no vinguis aquí. Això no és cap

centre comercial, em passo el dia treballant com un negre perquè gaudeixis

d’una vida fàcil i luxosa, per tant Mariona, que sigui l’última vegada.

- Mira papa, jo no t’he exigit mai que t’estiguis dia i nit a l’oficina. La mama

tampoc t’ho va demanar mai i has estat tu qui has col•locat des de sempre

la feina al capdamunt de la teva escala de valors. No intentis justificar la teva

actitud penosa amb aquest tipus d’arguments, ja he crescut i no m’empasso

res!! Estic cansada que em tractis com si fos el teu pollet, estic malalta, ja ho

sé, però sóc apta per portar una vida com la resta de gent. Així doncs, el que

volia dir-te és que ja sóc oficialment periodista i que la setmana que ve me’n

vaig amb un grup de reporters de la uni al Líban.

- Mariona!!! Com t’atreveixes a donar per tancades decisions d’aquestes

magnituds sense consultar-m’ho? Toca de peus a terra, trobo genial que

intentis seguir el ritme dels teus companys, però sigues realista i accepta’t a

tu mateixa i les teves limitacions.

Si no pots pujar les escales de casa, no té cap coherència que te’n vagis al

Líban a córrer darrere de quatre benaventurats. El teu cor és de porcellana

reina, ja saps que ho diu el metge.

Impotència, ràbia vergonya. No sé quina és la paraula que vesteix millor

els meus sentiments. Odio el meu pare, l’odio!! S’han esfumat les raons

per obeir-lo com la sal es dissolt en el mar. ¿Quina mena d’exemple m’ha

de donar un home que no ha prioritzat mai la seva família? ¿On és l’home

que em portava a coll i be als gronxadors durant les llargues temporades

a l’hospital? L’home que davant de les dificultats m’animava a somriure,


lluitar i continuar el camí? Estic exhausta de les precaucions... Reina no pots beure, és millor que no vagis a ballar, vigila amb els nois que aquests són els que més mal fan al cor... Mariona anem al metge, Mariona demà et toca l’operació, Mariona ets dèbil... PROU! Prefereixo morir aviat i viure al límit,

que seguir arrossegant-me amb una motxilla tant carregada i un segureta a

l’esquena. Noto que l’única medicina que em proporcionarà satisfacció en

aquests moments són els riscos. Avui intentaré construir un pont de plaers

que desconec, i possiblement, tindrà un final rocós... molt rocós.

Faldilles curtes. Escot descarat. Cabellera rossa: Universitària amb ganes de

trencar les normes... Qualsevol acaba la nit només amb la trista companyia

del J.B.

- Marta, vols que parem en aquell Motel d’allà?

- Mariona, em dic Mariona! No m’importa on parem, però baixem d’una

vegada que aquest Peugeot, fa massa pudor de marihuana.

- Així m’agrada nena, ja no queden ties arriscades disposades a passar una

nit boja amb un desconegut. Avui dia està de moda anar d’estirades, ocultar

els vostres instints animals sota una cara d’àngel. El príncep blau que esteu

esperant d’aquí uns anys, quan us caiguin els pits, buscarà una noia jove de

l’edat de la vostra filla. La vida són dos dies Mariona, més val que deixis els

prínceps per als contes de fades i t’interessis més per macarres.

- Eh Roc... he begut massa, deixa’m aquí que no em trobo bé!

Meeeeeeeeeeeeec!

- Mira per on condueixes mamat!!! Nòmada anem! En aquell motel d’allà a

vegades algun drogata s’oblida de tancar la porta...


Una porta oberta, és el meu dia de sort!

Sang glaçada. En escenes així m’ennuego amb el meu propi alè, el cor in-

tenta fugir del meu pit i fins i tot, em sento una mica afortunat.

Una noia, al terra, amb la mà dreta sobre el pit esquerre, emboirant-se de

dolor, perdent l’alenada d’aire que li roba la vida. Un atac de cor.

Sobre la tauleta de nit una bossa, possiblement amb una cartera a dins que

desprèn olor de bitllets. Amb ells podria obrir una finestra que em facilités

una setmana més: un bol de sopa calenta, o millor un jersei de llana ben

gruixut. Potser fins i tot un llit confortable en un alberg... o una ampolla de

Bombay.

Decisions... Estan en joc la seva i la meva vida. Obro la cartera, Mariona Costa

Serra, vint-i-tres anys, estudiant de periodisme, cent cinquanta euros en

efectiu.

Em miro al mirall i fins i tot els meus pèls adquireixen una posició vertical

en veure tal imatge. Quim Jiménez Prat, Ginebra per alguns, trenta-set anys,

estudiant de papereres, aprenent a sobreviure.

Per què salvar un cor que ja ha deixat de bategar? Per què salvar una vida

que s’allunya cada matí dins d’un caixer automàtic i es descompon a les nits

com el cartró mullat?

- Hola, bona nit.

- Necessito una ambulància al Motel Meravella de la carretera nova de Sant

Cugat del Vallès. Atac de cor d’una noia de vint-i-tres anys, encara té pols.

Tot fosc... Un pou sense final... La gravetat m’estira cap el terra i no trobo

forces d’enlloc per creure’m el que està passant. La meva filla, l’únic que tinc,

no em deixis...

Ple de culpa... Em persegueix per tot arreu com un vent incansable que no


deixa de bufar. He estat jo qui l’ha conduit prop de la mort. Si no troben

un cor per a la nina dels ulls petits, si la sort m’abandona entre els laberints

d’aquest destí estaré perdut, perdut dins un bassal de dolor.

No obstant això, si el fil que aguanta el fràgil cor de la Mariona roman resist-

ent i no es trenca després de la tempesta, canviaré el color del meu calen-

dari, deixaré el banc i llençaré els diners podrits que fins ara m’han oxidat

l’ànima.

Riiiiiing riiiiing!

- Doctora!!! Per favor digui’m com està...

- De veritat?? M’està dient seriosament que han trobat un cor per la

meva nina?

- Com ha dit?? Que un Peugeot s’ha estimbat a la C-17 i el noi que ha

perdut la vida tenia un cor compatible amb el seu?

I aquell matí es va trencar definitivament el silenci de la ciutat per a en

Quim.

Tot just s’acabava d’aixecar de l’entrada del banc després d’una altra nit

espessa i afilada. El cos li pesava més que de costum, els ulls li brillaven amb

una llum tènue que s’anava apagant i el seu cor alentia de mica en mica

com un gronxador atemorit per la cinètica.

S’havia oblidat de donar corda al seu rellotge biològic, en Quim, tot encon-

git va caure al terra com una fulla pintada amb colors de tardor, va compro-

var que s’havia equivocat: no era immune a la debilitat, a l’adéu, a la mort...

De sobte, alguna cosa caiguda del cel va acariciar-li la galta d’una manera

especial. Devia ser la pluja que t’arreplega en els moments que menys la

necessites. Però no, les gotes mullen i aquell fenomen atmosfèric era sec,

era nou. En Quim va obrir els ulls i va veure, sense creure-s’ho, un pilot de


bitllets de cent, dos-cents, cinc-cents euros que queien del cel. Una pluja

d’esperança i d’energia li estava brindant litres i litres de vida.

Va recollir-los tots...

I abans de marxar d’aquella trista ciutat, abans d’iniciar un camí més planer

va mirar al cel amb un somriure a la cara que gairebé li feia mal... Perplex, va

comprovar que els diners voladors no eren un miracle diví, sortien d’una de

les finestres del banc.

En ocasions la vida és una caixa de tristeses...

Però per sort, esdevé una caixa de sorpreses quan la casualitat la pot desta-

par.


Viatge amb bus | Marta Codina i Canal

Fa fred, la bufanda em cobreix fins al nas, respiro i l’alè apareix davant meu

i amb la boira em dificulten la visibilitat. Al meu costat, una senyora africana

espera l’autobús, les nostres mirades es creuen, suposadament pensa entrar

abans que jo a l’autobús i trobar el seient més privilegiat. Intentaré evitar-ho.

A la llunyania i sota l’espessa capa de boira, apareix l’autobús. Aconsegue-

ixo pujar primera: <<A Vic>>, el conductor em mira amb cara indiferent, li

dedico la mirada típica de no haver trencat mai cap plat i li dono l’import

just, costum.

Aixeco la vista esperant el tiquet i pensant ràpidament on puc seure, al final

del passadís, tot ple. No sé el perquè però sempre està plena la part del

darrera. Recorro ràpidament cada una de les faccions de la gent, esperant

inútilment que algú conegut hagi agafat el mateix autobús i tenir algú amb

qui conversar durant la mitja hora del trajecte. És inútil, avanço una mica

passant pel costat de dues senyores que, en castellà, estan comentant quin

temps els agrada més: si la calor o el fred, i mentre escolto això, arribo al

costat d’una noia jove que escolta música amb els auriculars, està situada al

costat del passadís i l’altre seient el té ocupat per la carpeta de la universitat,

l’excusa perfecta per ocupar els dos seients, típic també. Miro els seients

següents i tots estan ocupats en la seva totalitat. Així doncs, recorrent a la

mateixa cara somrient, li demano si em deixa seure. Aparta, dificultosament

i amb mala cara, la seva carpeta, es mou al seient del costat i em deixa seure,

per fi, en un dels únics seient que queden lliures.

En asseure’m, recordo amb resignació que l’Ipod és a casa carregant-se. Així,

la meva única distracció serà observar la vida dels passatgers.

En el meu intent de trobar lloc, la senyora africana amb qui he compartit

Segon de Batxillerat 2n Premi


el fred exterior del moment abans de pujar al bus ha pagat i està iniciant la

seva recerca d’un lloc on seure. Ho aconsegueix amb més facilitat que jo, el

meu desig de trobar-hi algú conegut s’ha complert per a ella i ara disposa

d’un bon lloc i una bona distracció durant el viatge.

El conductor tanca la porta i inicia el viatge.

Un bus és com un microcosmos, en concret, en el meu bus, pots arribar a

imaginar-te que ets fora de Catalunya.

Escolto amb atenció el que els meus veïns estan dient, no ho acabo

d’entendre perquè parlen molt baix. Les senyores de parla castellana que he

sentit en entrar segueixen el seu interessant debat sobre la calor i el fred i

se’ls hi ha afegit el conductor.

Inevitablement, sento noies marroquines parlant, però també de manera

inevitable el meu cervell aconsegueix convertir el so del seu llenguatge en

una simple melodia més dins d’un cosmos tan variat. No em preocupo del

que diuen, de fet, penso que tampoc no aconseguiria desxifrar el missatge.

Així que torno a fixar-me en el so de les paraules de les senyores i el conduc-

tor.

De sobte, m’arriba una estranya olor. És del que vulgarment anomeno cos-

sos acumulats, m’apropo la bufanda al nas i inspiro fort, així aconsegueixo,

per uns moments, sentir l’olor de colònia i retornar al bany d’una hora abans.

L’autobús para a la següent parada, un grup de cinc persones espera a baix.

La primera a pujar és una noia sud-africana que es presenta ja amb un bitl-

let de 20€ a la mà.El conductor es nega, de males maneres, a acceptar-lo,

senyalant un cartell on diu <<El conductor no està obligat a acceptar bitllets

de més de 10€>>. La noia canvia la seva cara somrient per una de preo-

cupació afirmant que no té res més petit que allò. El conductor amb males

formes li nega el pas a menys que pagui amb un bitllet inferior. Darrera seu,


un senyor, també sud-africà, reuneix la suma necessària i li paga. La cara de

felicitat retorna a la noia.

Un conjunt de sentiments i pensaments m’envaeixen en aquell moment: el

conductor hagués fet el mateix si hagués estat jo qui pagava amb un bitllet

de 20€? És un conegut de la noia qui li ha deixat els diners?

La primera qüestió s’haurà de comprovar un altre dia, tot i que crec en una

resposta negativa. Sobre la segona qüestió, de seguida m’adono que no, ella

s’asseu en un lloc mentre que ell se’n va molt més lluny i només es dedi-

quen una simple rialla.

Després d’això, sento que els ulls se m’han negat i que un calfred ha recor-

regut tot el meu cos. És possible que un senyor africà, que possiblement té

dificultats per arribar a final de mes, hagi pagat el bitllet a una senyora pre-

scindint de la seva raça o sexe? La resposta és afirmativa i un mar de dubtes

torna a assaltar-me. No crec que jo hagués fet el mateix essent qualsevol

persona qui hagués patit aquell incident.

La meva ment recorre a un conjunt d’històries racistes amb finals feliços i

d’altres no tant. Recordo la classe d’educació eticocívica on van explicar-nos

les dificultats que els negres havien tingut per aconseguir els mateixos drets

que els blancs. De fet, encara hi ha molta feina per fer.

En l’aventura de la meva ment passa molta estona, entre records antics

d’escola i imaginacions d’un futur millor. Sense ni adonar-me’n ja sóc a

l’última parada de Manlleu.

Allà puja una noia jove musulmana, embarassada i amb un nen petit d’uns

dos anys, el conductor obre el maleter i ella hi introdueix el cotxet, men-

trestant el seu fill ja ha anat a la recerca d’un bon lloc per seure. És en aquest

moment que m’adono que el bus està gairebé buit. La noia del meu costat

encara hi és, segurament me n’hauria adonat si hagués volgut sortir, ja que


d’un cop de colze presumptament involuntari o potser tossint dissimulada-

ment, m’hauria fet adonar de la seva intenció de baixar del bus.

Seria un bon moment per canviar de seient i triar-ne un on pogués estar

sola. És una situació violenta ja que si ho faig, pot ser interpretat com si em

molestés la presència d’algú al meu costat. Així, decideixo romandre al meu

lloc inicial, sentint una cançó de Green Day des dels auriculars de la meva

acompanyant.

Sembla mentida com una cançó pot portar-te tants records, però ara ja no

estic a l’autobús, he volat a Barcelona, al concert de Green Day, estic amb la

meva cosina al centre del Palau Sant Jordi gaudint de la música, però una

parada brusca em fa tornar al bus. Miro les cares de tothom que, molt sor-

presos, m’indiquen que tampoc s’ho esperaven i que les seves ments també

havien emprès un viatge lluny de la realitat, possiblement també estaven

perduts entre records.

Miro per la finestra i veig que no ha estat res greu, el conductor segueix i

entre la boira ja distingeixo el Seminari de Vic. Som a l’entrada i aviat hauré

arribat al meu destí, diré adéu a tot allò que per una estona ha esdevingut el

meu món, el centre de la meva vida. M’adono en aquell moment, just abans

d’aixecar-me per indicar que vull que el conductor pari a la següent parada,

que al bus s’aprenen moltes coses. Crec que algun dia hauria de descriure

un viatge al bus, tothom té dret a viure una experiència tan enriquidora com

emprendre aquest viatge quotidià. De moment, però, l’escena típica de les

pel•lícules sobre l’enamorament a partir d’una mirada encara no m’ha passat

mai. Hauré d’esperar al pròxim viatge, viure noves experiències.

Baixo del bus, deixant pas davant meu a un senyor gran amb un bastó i

unes grans dificultats per sortir-se’n.

Arribo al carrer tot ajudant-lo i inspiro l’aire exterior, l’alè i la boira tornen a


dificultar-me la visibilitat. Camino pels carrers de Vic pensant encara amb

la multitud d’experiències, records i vivències que pot arribar a processar el

cervell humà en poca estona. Ara torno a ser lluny de la ciutat, més records

tornen a la meva ment mentre amb passos ferms m’encamino cap al meu

destí.


L’últim viatge | Aina Espuña i Autonell

Vaig despertar-me. Bé, en realitat no vaig despertar-me, perquè no tenia els

ulls oberts ni veia res, però sentia el que passava al meu voltant. Notava que

estava estirada en un llit molt còmode i que del nas em sortien uns tubs

prims. Quan em vaig concentrar millor en el que m’envoltava, em vaig ado-

nar de la presència de persones. D’entremig d’aquella diversitat de veus que

no reconeixia, vaig escoltar-ne unes de molt familiars. El seu to semblava

preocupat i neguitós, potser massa. Aquelles veus que tant havia sentit ara

quasi no les entenia perquè parlaven ràpidament i encallant-se. Tot i això,

em reconfortava que fossin allà, que hi hagués algú tan estimat en un lloc

tan desconegut. Les veus de la mare i el pare. No podia saber exactament

què passava, però vaig sentir el meu nom unes quantes vegades i la meva

mare sanglotant. Vaig intentar recordar. Dins el meu cap veia imatges a

l’atzar, com si d’un munt de fotografies n’intentessin fer una pel•lícula sense

gaire sentit. De cop ho vaig veure clar, ara ja ho recordava tot. Era de nit i

havíem sortit de festa. Tots havíem begut massa, encara que en aquell mo-

ment no ens ho semblés. En Marc m’havia de tornar a casa.

- Potser hauríem d’esperar una mica abans de tornar... Tu no pots portar el

cotxe així i jo no puc tornar a casa tan borratxa! T’imagines què dirien els

meus pares si em veiessin ara! –I em vaig posar a riure feliç, sense preocupa-

cions, sense imaginar-me jo què passaria.

- No et preocupis! No vaig tan malament, i a tu segur que et passa pel camí

de tornada...

Aquestes eren les últimes paraules que recordava. Després només hi havia

riures, bromes... i un cotxe sortint de la carretera i xocant contra una farola.

Em vaig quedar sense respiració: havia tingut un accident, i pel que sembla-



va era greu. Llavors vaig entendre que devia ser en un hospital i que aquells

que parlaven amb els meus pares eren metges.

Just en aquell moment vaig deixar de sentir veus i vaig percebre que algú

s’apropava a mi. Era la meva mare, que em va agafar la mà. Tremolava

lleugerament, però intentava agafar-me amb força, com si no em volgués

deixar escapar. Després d’uns segons en silenci, es va posar a parlar. Al prin-

cipi li costava una mica, ja que encara sanglotava i tenia ganes d’esclatar a

plorar. Però no ho va fer. Es va acostar encara més a mi i, amb una veu trista

i dolça a la vegada, em va dir que m’estimava. També va demanar-me que

em despertés de seguida perquè tots patien per mi. Després d’aquestes

paraules no va dir res més, només em passava la seva mà pels meus cabells.

Tenia ganes d’explicar-li que no es preocupés per res, que jo estava bé.

Potser tenia el cos ben demacrat i amb ossos trencats, fins i tot amb diversos

òrgans afectats per l’accident, però per dins em sentia bé. Em sentia com si

flotés sobre un núvol suau i flonjo. En realitat era una sensació agradable.

En aquell instant va entrar el pare dins l’habitació. Tampoc va dir gaire res;

no calien moltes paraules en aquell moment. Es va acostar a la mare i es van

quedar els dos allà, quiets i preocupats, mirant-me. M’hagués agradat dir-los

com els estimava jo també, malgrat que no podia.

Passada una estona, tots dos van marxar de l’habitació. No tenia ganes de

quedar-me sola, i de cop em va venir a la ment en Marc. Com devia estar? I

on? Esperava que estigués bé. No el culpava de l’accident; tots dos n’havíem

estat culpables: jo per pujar al cotxe i deixar-lo conduir i ell per conduir ha-

vent begut. Vaig recordar també totes aquelles xerrades que ens havien fet

a l’institut sobre l’alcohol i la conducció, i totes les nit que els pares s’havien

quedat desperts quan jo sortia esperant que arribés sana i estàlvia. Tot allò

no havia servit de res.


Es va obrir la porta i va entrar algú. Eren dos metges. Vaig adonar-me que

voltaven per l’habitació mirant informes i anàlisis, examinant-me a mi,

parlant del meu estat... Vaig intentar descobrir exactament què em passava,

però tot era molt confús. Ara ja no em sentia tan bé i volia despertar i aixe-

car-me. No podia. Ho vaig intentar amb totes les meves forces, sense èxit.

Les cames, els braços, els dits, la boca i tot el cos en general no m’obeïen. Em

sentia impotent. Sempre m’havia estat tan fàcil moure el cos! I ara, en canvi,

m’era impossible per molt que ho provés.

Van marxar els metges i tornava a estar sola. Uns segons més tard, em vaig

començar a sentir diferent. Ara no només notava que flotava, sinó que

també tenia la sensació que m’enlairava. Van tornar a entrar els pares. Ja no

era com l’últim cop que havien entrat, ara els percebia més lluny. Ja no els

podia escoltar amb tanta claredat, ni notava la seva presència ni la mà de la

mare tan a prop meu. Tot plegat era una sensació molt estranya. No sabia

exactament per què, però no m’agradava allò. Era com si me n’estigués

anant lluny d’allà, de l’habitació de l’hospital, dels meus pares. Volava cada

cop més... No volia. No volia marxar del seu costat. Vaig pensar que potser

si la mare i el pare, junts, m’agafaven la mà amb totes les seves forces, com

havia fet abans ella, no me n’aniria. Però no podia fer-hi res. Era com intentar

anar contra corrent. Així que, després d’un últim intent d’aferrar-me al llit,

vaig creure que el millor seria seguir el camí i descobrir on em portava, quin

era el seu final. Vaig acomiadar-me a la meva manera dels pares i de tothom

que estimava per emprendre el meu viatge. No va ser un adéu, sinó un fins

aviat. Sabia que els tornaria a veure algun dia.

I de sobte, una llum. Dues hores després d’ingressar a l’hospital dos joves a causa d’un accident de cotxe, els pares d’ella ploraven, mentre que els pares d’ell somreien fe-

liços de poder tornar a veure el seu fill.


Mort i vida | Roger Matas i Font

La fita és anar-se’n Giuseppe Ungaretti

MORT I VIDA

Mort i vida romanen en la crisàlide.

Dolça papallona alça imperiosa el vol.

L’inici de tot engarjola la fi

i provoca l’oblit de l’inevitable.

Anhel de vida, destí incert.

Acaronant el cel tot batent les ales

expressant “carpe diem” amb el seu cos.

Aixoplugant-se dels perills que esperen

impassibles, en sedosa filamenta.

Entortolligada i fràgil.

Difícil el camí i estreta la via

que et marquen les pors en la fi dels teus dies.

La lluna que et brinda la posta de sol

és tendra i bonica, és la fi de la llum

puix es rep alegre.

Ara, apaivaga els teus temors, papallona.

l’eruga degustarà el nèctar restant.

Ara assoliràs la meta de la vida,

ves-te’n radiant com quan et vares alçar.

Vola papallona, vola.



Mirant el mar | Èlia Prat i Caballeria

Carícies d’ones damunt l’arena càlida

en la claror primaveral

somriures innocents de frescor marina

mirades cristal•lines sobre l’aigua transparent.

Carícies d’ones damunt l’arena fina

sol d’estiu emmirallat en l’aigua

somriures d’escarlata que besen l’escuma

mirades ardents sobre l’aigua agitada.

Carícies d’ones damunt l’arena humida

el vent s’emporta la salabror del mar

somriures saborosos

dòcils mirades del vent fredorós

Carícies d’ones damunt l’arena gèlida

l’aire hivernal glaça les petxines de nacre

somriures immortals

imperdurables mirades.

Segon de Batxillerat 2n Premi


Sonet de primavera | Guillem Vancells i Lujan

L’alba il•lumina alegre els camps de blat,

Ocells matiners cantant per parelles,

Turons groguencs pinzellats amb roselles

surten sota una cel abans estrellat.

Cap al cel el vol l’àguila ha enfilat

Creuant camps de flors sense fer cas d’elles,

mentre observa dos esquirols trapelles

que discuteixen per un gla enterrat.

Brilla al fons argentada resplendor,

reflexant la llum del càlid migdia

i el llac platejat calma la calor.

El vent sacseja l’assolellat dia

I el poble es desperta entre la remor

dels arbres que dansen amb alegria.

Segon de Batxillerat 3r Premi Exaequo


Petjades | Núria Peidró i Arumí

Rastre dèbil

que enrere quedes,

lleu fotocòpia

sobre el paper del sòl.

Silueta subtil,

dimensió irregular,

forma canviant.

Enigma, endevinalla i pista.

Solc efímer,

lleu transformació de la superfície

que lentament s’esborra.

O no...

N’hi ha d’immortals,

petjades eternes,

inesborrables:

les que han marcat el cor.

Segon de Batxillerat 3r Premi Exaequo


Imagination | Anna Colomer i Tuneu

30th of February,

21:00 o’clock in the morning.

With an imaginary drink on the table,

a smokeless cigarette in one hand,

and a sad melody that still hasn’t been created,

I think of the love I have never had.

And meanwhile I’m describing in a notebook without pages,

love letters without feeling,

shed tears without crying,

hands that I have never touched,

lips that I have never kissed...

I have fear of a non-existing loneliness.

Segon de Batxillerat 1r Premi llengua anglesa


Memories | Alba Cabaní i Arisso

I remember the warmth of your home

in the freezing days of winter

where, sitting beside the fire,

you told me hundreds of experiences.

I remember those spring moments

when we spent hours talking and

sharing happiness which often was given by the life.

I remember the long summer evenings

when you told me proudly,

always with your half broken smile,

how to overcome pitfalls.

I do not want to remember that sad autumn

when the luck took you

despite your constant struggle,

you left us with a sack of memories.

Segon de Batxillerat 2n Premi llengua anglesa


A biography of a heroine of the 21st century | Ignasi Bofill i Verdaguer

Mrs Tudur (1944-2012) had worked in the advertising industry since 1979. She loved

her job; especially devising advertisements for prestigious companies like Coca-Cola,

McDonald’s or Special K. Although there was nothing she liked more than her job, when

she was 67 years old, she decided to retire. As she said to her friends “I have not bought a

Lo Monaco mattress to get up at 6 o’clock every day”.

The first days of retirement, Mrs Tudur felt strange: she was not married and she had

never cared for herself. For example, she always lunched at work, and she also bought

the products that she found first in the shops (so as not to think). We can say she had

lost her “self-sufficiency” because she never used it. But all this had changed: Julia

wanted to take care of herself.

First, Julia began to think about which brands she should buy. It was not easy but

eventually she realized that not all companies helped her in the same way. On the other

hand, having “favourite companies” is a personality and experience symbol. For example,

once she bought All Bran bars because she was moody. The fact is that, although she

ate four bars in an hour, going to the bathroom so often made her more moody. So she

selected some brands: Special K (for its weight loss plans that had helped her to feel

beautiful and because it had been her breakfast all her life), Marlboro (because she had

been collecting their “limited editions”), Olay (because their slogan “because you deserve

it” had cheered her up many times), Repsol (because they had always offered the

weather forecast), and other brands ... In addition, she decided to buy the most expen-

sive products, “quality is in the price”.

So, Julia began to buy only a few brands and her diet was reduced in variety. For break-

fast, cornflakes. For lunch, cornflakes. And in the afternoon she ate a bowl of cornflakes.

Her favourite pastime was taking her yellow Seat (full of Repsol petrol) and going on

the motorway. Sometimes she travelled for hundreds of miles, beyond two or three

provinces, to buy some cereal in a supermarket. And she had “mini holidays” going to

Segon de Batxillerat 3r Premi llengua anglesa


visit factories like Nutrexpa (Colacao factory)...

Gradually, she began to discover the importance of some brands in her life; there were

companies as important in her life as a family. The special editions became the decora-

tion of her house and she began to keep the toys included in Colacao pots. At Christmas

2011, she gave them to the church. Also, she participated in all competitions organized

by the companies (“send 5 barcodes to win an Ipod” ...)

Julia was happy. When she looked at herself in the mirror she saw a thin woman (maybe

because she didn’t eat meat, since there aren’t any big companies of that product),

she saw her nice hair because of Garnier conditioners, and her skin free from the seven

aging signs. In the same way, she smelled like vanilla from Madagascar, lotus flower and

seaweed patented by Lacoste. Personally, she felt relaxed: an effect produced by the 2

packs of Marlboro cigarettes that she smoked every hour. Finally, she was proud of be-

ing in the middle of a battle between companies to get her loyalty.

After a year and few months, Julia’s health was extremely deteriorated (maybe because

she only ate cereals rich in preservatives). She had no friends and she was indebted (due

to the high cost of her life). In 2012 Julia died alone at home while she was browsing an

IKEA catalog.

After the death of Mrs Tudur, BBVA took the opportunity to seize Julia’s objects to collect

the debt. When the inspectors came to her house, they discovered a veritable commer-

cial treasure: thousands of cornflakes collections, a room dedicated to the worship of

Repsol, etc...

The press and big businesses didn’t take long to know about it. The case generated a

genuine social phenomenon and a new trend: companies spread the case of Julia as an

example to follow. Special K made a special edition dedicated to Julia and built a memo-

rial to her at its headquarters in the US.

Julia showed us how a seemingly normal and anonymous person can hide a true hero-

ine of the 21st century. And how, even in anonymity, someone can strive to improve this

world.


| Laura Fernández i Aulina Primer d’Educació Secundària Pol Jané i Sallés Martín Cristian i Noguera


Primer d’Educació Secundària | Clàudia Anglada i Parés Laura Domènech i Serra


Primer d’Educació Secundària | Mariona Colomer i Rosell Mirta Crivillérs i Coll


Primer d’Educació Secundària | Pol Arumí i Sellabona Marc Gómez i Sabaté


Segon d’Educació Secundària | Sílvia Bernal i Capdevila


Segon d’Educació Secundària | Èlia Gimeno i Coll Pol Icart i Solé


Segon d’Educació Secundària | Carla Planas i Serra Júlia Traveria i Solà


Segon d’Educació Secundària | Júlia Vila i Gallach Mireia Roca i Pons


Segon d’Educació Secundària | Núria Solerdelcoll i Vila


Segon d’Educació Secundària | Paula Saborit i València Xixi Wang


Tercer d’Educació Secundària | Cristina Banyol i Castanyo Miquel Puig i Banús Clara Gómez i Gorchs


Tercer d’Educació Secundària | Pau Benito i Buch Ignasi Alemany i Juvanteny


Quart d’Educació Secundària | Clàudia Font i Alcalà Cristina Batalla i Vilacís


Quart d’Educació Secundària | Fabricio García i Chamorro Marc Cunill i Vall


Quart d’Educació Secundària | Paula Valls i Font Rut Montero i Vilar


Quart d’Educació Secundària | Gil Redorta i Peix Núria Bofill i Verdaguer Sergi Colomer i Coromina

PUBLICACIONS DEL COL•LEGI SANT MIQUELCol•lecció Societat i Ensenyament1. Societat i Ensenyament a Vic. El Col•legi de Sant Miquel dels Sants. I, maig de 20042. Societat i Ensenyament a Vic. El Col•legi de Sant Miquel dels Sants. II, maig de 20053. Societat i Ensenyament a Vic. 150 anys de l’Escola de Músi-ca de Vic. III, desembre de 2005. Jordi Mirambell i Fargas4. Societat i Ensenyament a Vic. Els reptes educatius (Estudi sociològic). IV, juny de 20065. Societat i Ensenyament a Vic. El Col•legi Sant Miquel dels Sants III

Col•lecció Recerca1. Oriflama. Una revista sota el Franquisme. Núria Codina i Solà, maig de 20052. La Torre Simon de Tona. Una joia de l’arquitectura moder-nista. Marc costa i Sitjà, maig de 20063. Fotografia històrica de Vic. Josep Ylla i Cassany, 1885-1955. Cristina Alemany i Chavarria, maig de 20074. El 9 Nou: 30 anys de periodisme comrpomès. Miqeul Mirambell i Fargas, Roger Molas i Alsina, Marcel Ramírez i Papell, 20095. Diccionari d’artistes vigatans (1750-1950). Toni Sadurní i Viñas, maig de 20086. Fotografia històrica de Vic. Lluís Jiménez i Cerrada (1913-1993). Elisabet Sanyes i Capdevila, maig de 20097. Fotografia històrica de Vic. Francesc Xavier Bach i Puigrefa-gut (1902-1979). Anna Puntí i Erra, maig de 2010

Col•lecció Sant Jordi1. Plomes d’àngel. Sant Jordi 2005, abril 20052. Fugides. Sant Jordi 2006, abril 20063. Música per a les estrelles. Sant Jordi 2007, abril 20074. El sospir del meu nom murmurat tota la nit. Sant Jordi 2008, abril 20085. Quan els núvols són de vellut. Mont Bael. Sant Jordi 2009, abril 20096. La ballarina de porcellana i les carxofes rebels. Sant Jordi 2010, abril 2010

El col•legi edita també:1. “L’ull blau”, revista escolar de les seccions d’Infantil i Pri-mària, xx números2. “Petitmiquel”, revista escolar de la secció d’Infantil3. “mkl.btx”, revista escolar de la secció de Batxillerat

- Eeeh eehh!! Desperta’t rata de claveguera! Això és un banc i no una casa d’acollida! Estic fins als pebrots de trobar-te cada matí a tu i al teu coi de gos jaient a l’entrada del meu banc. Si no marxes ara mateix, ja pots estar se gur que trucaré a la policia, desgraciat!

Uffff... Això sí que és un bon despertar! No molesto ningú, no embruto mai el terra, no demano almoina. Tant sols visc per trobar un aixopluc que m’amagui d’aquesta vida tan agra, tan aspra i tan seca. Camino sense rumb pels carrers d’aquesta ciutat buscant una espurna d’alè que m’ajudi a donar un sentit al temps que s’evapora lentament. Els ulls de la gent són freds, les mans són sempre tancades i, tot i així, les butxaques estan plenes de forats; rosegades pel consum i l’excés.

En Nòmada és l’únic ésser d’aquest món que em presta uns instants d’atenció: és coix i té puces, però a les nits, aquelles que et tallen la pell i t’ofeguen de solitud, el gos se m’acosta, m’acaricia la cara bruta amb la llengua i em regala, sense res a canvi, la seva calor corporal. Trobo a faltar l’estrès de la feina, la inacabable cançó del despertador, l’olor de cafè, l’embús a les cinc de la tarda i un edifici amb un cartell a la façana que posi CASA.

De PER QUÈ LI DIUEN VIDA SI ÉS ATZAR?

Per què li diuen vida si és atzar?

Documents

Transcript of Per què li diuen vida si és atzar?