Per a Víctor que, de ‘xequico’,regava l’hort amb son compare.

L’aigua arribava a l’hort de Motxo des del partidord’Abet. En ocasions, com que aquest partidor treia po-ca aigua, posàvem també el partidor de Nijassa (quanno el tenien regant l’hort del Cebo, ja que per aquelltemps, a don Jerónimo –un advocat que no exercia, es-panyolista, dels antics senyorets d’Elx– li havia donatper regar sovint el seu hort per mor d’un plet que man-tenia amb l’ajuntament i, com deia el pare, sempre es-tava donant la llanda). Alguna vegada, quan els rega-dors municipals prenien vacances, fins i tot podíem po-sar el partidor de Candalix. I aleshores sí que venia unabona talla per la caixa d’Abet que omplia tot d’una lesséquies de l’hort. El pare solia regar els bancals, on,com a tots els horts d’Elx, hi havia hagut plantatsmangraners, però nosaltres, una vegada haviendesaparegut d’allí els conreus associats a lapalmera, i només hi quedaven unes quantesoliveres esparses, algun ginjoler escàs ialgun mangraner secallós que no dona-va fruit, no solíem fer-ho; preferíemgirar l’aigua només quan era impres-cindible i tenir-la escampada per lesséquies, profundes de tant escurar-les, que s’omplien a vessar, xo-pant el peu de les palmeres il’herbam dels marges.

Aquella aigua, més o menysabundant, mesaïna escassa, rela-tivament barata i força dolenta, eral’aigua immemorial que baixavapel riu Vinalopó, la rambla per anto-nomàsia a Elx, el riu d’arena dels mu-sulmans, una riera de règim torrencial ques’omplia amb les avingudes provocadesper les fortes tempestes, i per on, habitual-ment, baixava només un prim fil d’aigua.Era una aigua que arribava a Elx molt sa-linitzada, si més no, segons els docu-ments escrits, des de l’edat mitjana, peròa partir dels anys setanta del segle XX, a

l’elevada salinitat se li afegiren tota mena de residusquímics industrials i urbans (olis, detergents, pols demarbre, clavegueres) que abocaven al riu, sense depu-rar, els pobles de la conca.

Aquests abocaments podien fer de sobte d’un intenscolor blau turquesa (o blanc, o negre) el cabal de l’aiguaque entrava a l’hort. I els residus deixaven siste-màticament en la superfície de l’aigua que anava em-bassant-se en les séquies unes taques iridiscents, unes lí-nies ondulades de colors bellíssims, un rastre de brutíciaque formava corbes capricioses i matemàtiques, lleuge-rament mòbils. I quan acabàvem de regar, després de seto deu dies, i l’aigua s’endinsava en la terra, la salabror,l’oli i els residus orgànics i químics quedaven al fons deles séquies, tot formant, on més havia dormit l’aigua,una crosta apegalosa i humida que podria les plantes ino deixava germinar les siments i per on els gossos de

la casa buscaven restes de quemenjar o animalsmorts vinguts amb l’aigua. Només la grama, fin-cant els dits i els ulls resistents entre aquell suc,

borrava a l’estiu, ufanosa, indiferent al verí, icalia arrancar-la sovint escurant les séquies;

era tan silvestre la grama que, amagadasota terra, havia resistit fins i tot els

herbicides, l’ús dels quals s’haviageneralitzat a Elx i que el pare,com tots els hortolans (i els jar-diners municipals que els subs-tituïren), acostumava a tirar pera assecar la brossa, encara quenosaltres no els vam voler gas-tar mai, els herbicides, car homataven tot, excepte la grama,

que, amagada sota terra, s’hi re-sistia i colonitzava el lloc que deixa-

ven les espècies vegetals més dèbils que ha-vien sucumbit a l’enverinament químic.

Malgrat la brutor de l’aigua, el brossamdels bancals i les palmeres, malaltes des defèia dècades de cotxinilla, sequera i abandó,agraïen aquells regs d’aigua salada. I a l’es-tiu, si el fred i la malaltia no les havia fet pa-

tir massa, les palmeres mostraven bledanes el

DE COM ES REGAVEN ELS HORTS DE PALMERES D’ELX

Gaspar Jaén i Urban*

Núm. 35 MÈTODE 37

D • O • C • U • M • E • N • T

plomall de les palmes retalla-des en el color del cel al cap-vespre. I a l’hivern, quan latardor havia estat plujosa, l’a-gret d’abundants floretes gro-gues, les bledes grandioses,les malves violeta, els melvinslila, els colls de colom blancsi negres, els llissons, menja deconills, que els humans posà-vem en les amanides de ceba,les esparregueres, amb espà-rrecs sucosos que menjàvem rostits o en truita, la se-gaïssa generosa, alguna mata de fenoll... el variadíssimherbam dels horts encatifava els bancals de talls verds itendres que esclataven de flors de colors diversos no-més insinuar-se la primavera. Aquesta imatge paradisí-aca només podia donar-se, és clar, amb la brossa bona,car la brossa dolenta s’havia d’arrancar tot d’una: so-ses, saionares, junça, salamandrons, panissola… ob-sessionaven el pare, que als seus vuitanta anys com-plits, encara les arrancava, apenes borrar, d’un tironet od’una fecetada perquè no empestassen tot el camp ambla siment.

No sempre, però, havia tingut l’aigua una salinitat tanelevada. Els arqueòlegs suposaven, amb bon criteri, queen temps dels romans el cabal d’aigua viva del Vinalopóhauria estat continuat i d’una qualitat acceptablement

bona per a poder fer l’extensacenturiació d’Illice, centradaper la important colònia Júlia.Tampoc, és clar, havia estattan enverinada l’aigua, puixque encara en la nostra infan-tesa, la mare i la iaia ens ban-yaven en la séquia principal del’hort, darrere de la casa, sobreun pedrot gran i pla que salva-va un petit desnivell i on l’ai-gua, accelerada pel pendent i

l’estretor del pas, corria en passar i cantava. Més enda-vant, quan van fer la tanca d’obra de l’hort, entubarenaquell tros de séquia i destruïren el pendís dels nostresbanys infantils. Vam plantar al mateix lloc un arbre delparadís (ulivo do paradiso, li diuen a Portugal) en re-cord d’aquella infantesa, feliç i lluminosa, mil vegadesrevisitada, on no hem sabut tornar mai sense un intensregust d’enyor i de mancança.

El cas és que l’aigua, senzilla, doble o triple, eixiadel partidor d’Abet de la séquia Major del pantà.Aquell partidor, que abans es trobava en la perifèriadel poble antic, a l’aire lliure, com tots els altres parti-dors, i on es podia accedir per a desfer els embossos,amb els successius (i funestos) eixamplaments de lapoblació havia quedat embotit en la planta baixa d’undels vulgars i miserables edificis de pisos del carrer de

El jardí delpoeta(2000).

38 Núm. 35 MÈTODE

, ~

~. > ,', ~ .,

I~ ;Q' .",

I~ > ;¡; ~ < 1 '" ~ w

" e. ,'" ,G !>

:~ 'e ~

,> l!

;; ~ ,. ~ ,.

El jardí del poeta

(1999).

''''=a,

«=.. =-~

~

~

-...-

I I

• . ( ," .. ... ... -r- " "

~ , • • • • -

---------=-

-"'--> -.. -~

~

--

H" :

l’Infante Don Juan Manuel. Alçant una trapa de ferro,en el petit local de planta baixa on quedà instal·ladal’antiquíssima i decaiguda Troneta de partir l’aigua, elposador obria i tancava el modern partidor d’Abet.

Fins a l’hort de Motxo, tot el trajecte de la caixa era jasubterrani, entubat, i anava per les voravies dels carrersa excepció del tros que travessava l’hort del Sol pel mig-dia. Les diferents parades estaven amagades sota trapesde ferro i només a dues d’elles es podia encara veurel’aigua i en l’escorrim que deixaven per les séquies veï-nes podien abeurar els pardalets. Primer venia la paradade l’hort de Sant Plàcido, vora la casa dels pares. Des-prés la de l’hort Que no té portes, enfront de l’hort delCura, on Tonico ens deixava anar l’aigua dolça per a re-gar el jardí. Després venia la parada de l’hort de lesAlmàsseres, que els xicons dels instituts pròxims i del’immediat col·legi dels Salesians, bandarres i desquefe-rats, giraven de tant en tant de manera que l’aigua s’es-capava als altres horts veïns entre la satisfacció, la gat-zara i l’alegria que els donava la malifeta. Després veniala parada de l’hort de la Rogeta, on també solien llevarel portó perquè s’escapàs l’aigua i que també calia vigi-lar cada matí i cada vespre. Després, tancada amb un ca-denat, la parada de la carretera de la Baia, per on es re-gava l’hort del tio Salvador, on el pare, quan començà atreballar la palma pel seu compte, havia tingut el magat-zem. I ja, travessant l’hort de les Pereres, on van fer uncol·legi, la conducció arribava enfront de l’institut del’Assumpció, on es trobava la parada de l’hort de la Co-ronel·la i on, de tant en tant, deixàvem el portó una mi-queta alçat perquè, quan l’ajuntament regava aquest hort(tots els horts dels voltants eren ja de l’ajuntament que,àvid i pèrfid, se’ls havia anat apropiant de diverses ma-neres) l’escorrim que s’escapava pel dessota banyàs unamica les séquies de l’hort de Motxo.

Quan l’aigua arribava al nostre hort, si venia una bonatalla, es dividia en tres ramals i els cabets de l’aigua sen’anaven buscant les séquies que envoltaven els dotzebancals que formaven l’hort, fins que li pegaven la vol-ta i es tornaven a juntar. La majoria dels bancals erenrectangulars, alguns trapezoidals i dos d’ells triangu-lars. Els altres cinc quadres, dels disset que tenia l’hort,tots ells envoltats de tires de palmeres, simples, dobleso triples, eren ocupats, l’un per la casa, la replaça i elpou de beure; un altre pel jardí vell, que centrava un se-gon pou amb aigua per a regar i que vigilaven dos llo-rets i un pi centenari; un altre pel jardí nou que establíel pare per plantar els rosers i sota el qual hi havia unpou de grandíssima cabuda on antigament venien aabeurar ramats de tot el terme; un altre era l’entradadels camions que venien a emportar-se la palma blanca,i tenia una olivera enmig; i al darrer, on hi havia hagut

galliners, conilleres, una quadra i el comú, que havienanat enrunant-se, s’alçava el magatzem que construïrenels pares devers l’any cinquanta-sis per al seu negoci decolliters de palma blanca per al Diumenge de Rams.

Dels tres ramals d’entrada d’aigua, el principal anavade ponent a llevant i girava després cap a migdia totfent una pronunciada corba. Donava la volta a l’hortresseguint el camí vell de Santa Pola, que formava ellímit nord i est de la finca. I quan plovia, l’aigua delcamí anava a parar a la séquia principal, aprofitant-setambé per al reg. El segon ramal anava de nord a sud i,

fent ziga-zaga, rodejava la casa i la replaça, el jardívell i el jardí nou (on les parades havien d’estar ben fe-tes i segellades amb terra perquè l’aigua salada no esfiltràs i assecàs les plantes d’ornament i els arbres frui-ters) fins arribar a l’última séquia en direcció est-oest,a migdia, que tancava l’hort. Quan feren l’HospitalGeneral en el bancal dels salessians, al sud, aquesta sé-quia final quedà encaixonada, fonda, i allí anava acu-mulant-se l’aigua si el regó era generós. Pero quan allòera encara camp, abans d’alterar d’una forma tan tre-menda la vessant natural del terreny, si l’aigua de reg ode tempesta era tanta que l’hort no se la podia beure,

Núm. 35 MÈTODE 41

seguia cap avall i regava les terres situades al sud. Eltercer ramal de l’entrada estava més alt que els altresdos i feia com de vessador de seguretat, ja que nomésxuclava aigua si venia una bona talla. Amb tot, peraquí el cabal era sempre prim i escàs, alegre i rialler,com un xiquet content; temps arrere ha-via nodrit un canyar esponerós idens, però després de construirl’institut i l’hospital, que modi-ficaren tant els voltants, lamare s’entestà a arran-car les restes que que-daven amb la feceta,fins que, insistent, hova aconseguir. Aquesttercer braç s’unia aviat al se-gon, una mica abans d’arribara la séquia fonda del migdia.

Totes les séquies anaven juntant-se unes amb altres, seguint la lleu-gera inclinació del terreny, de sud anord i de ponent a llevant, ara cap aquí,ara cap allà, com un serpentí que envoltava elsbancals i regava les files de palmeres. I tots elscamins de l’aigua desembocaven finalment en

la séquia fonda del sud, on s’acumulaven aigua, lli-macs, plàstics i residus. En el trajecte hi havia almèdiesamb portons de ciment, fustes que es posaven o es lle-vaven, petits salts fets amb pedres o rajoles per detin-dre o per alentir el corrent, per formar petits embassa-ments, per desviar-lo o per tallar-lo. Com en aquell hort

no havien entrat mai les màquines d’urbanitzar,en restaven pilonets de pedra arenisca dels

portons antics, murets centenaris, unmunt de petites obres hidràuliques

originàries de la plantació del’hort en el segle XVII o XVIII que

sorprenien l’observador atentamb la seua vivesa i antigui-tat, ruïnosa i verdadera.I un infinit nombre d’insec-

tes vivien en aquell petit pa-radís que nodria l’aigua del

Vinalopó. Formigues, escara-bats, panderoles, caragols, sar-gantanes, centpeus, marranets;

avespes, abelles i llobets delsmigdies d’estiu; cuques de llum i dra-

gons en la nit. Les merles i els apaputs crida-ven al pas de l’aigua i es menjaven els cuquets que

42 Núm. 35 MÈTODE

Hivern a l’hortde Motxo(1999).

Núm. 35 MÈTODE 43

sortien del cau. I hi bevien els gats i els gossos dela casa. I els ocells del versos de l’Elegia de la vida

de la Mare de Déu, qui

[...]en el corral teniaverderols, cagarneres,gafarrons, paixarells,xaus, merles, ogarils.I els pardals de teuladavolaven pel carrer,li menjaven molletesde pa en la mà, en la falda.Els flarets feien nyiuen els canterets vells.Forns de llobet. Els reisfeien cauets de fang.[...]

Quan regàvem l’hort, els mussols i les òlibes saluda-ven amb els seus xiscles els capvespres que, llumino-sos, es reflectien en l’aigua de les séquies. També hihavia hagut serps i eriçons, però havien desaparegutamb la urbanització dels voltants i amb la matança aquè els havien sotmès els homes i els automòbils.

I així, tres o quatre vegades l’any regàvem aquellhort de palmeres anomenat de Motxo, situat en l’anticpartit rural d’Horts i Molins, com ho havien fet el pa-re, l’avi, el pare de l’avi i el pare del pare de l’avi...

Clar, que açò passava fa molt de temps, quan encararomania incòlume la ruïna antiga d’algun dels anticshorts de palmeres d’Elx, quan encara recordàvem hi-verns, estius i primaveres plens de vida i de color.Aleshores, Víctor era petit encara i gaudia pescant enles séquies a vessar per on corria l’aigua, llimacs (ditstambé perlucs) que en el seu joc esdevenien gambes,peixos, crancs o petxinetes. Les tabales esdevenienvaixells carregats de forment o d’arena que anaven delport de Budapest al d’Istanbul. I els formigons erenmariners que s’aturaven a conversar amb els caragolsdesqueferats de la riba que feien de pescadors. Intentà-

vem aleshores que en aquella viva infantesa hihagués quelcom del millor de la nostra pròpiainfantesa, quan érem xiquets i el pare regava l’-hort de Motxo mentre la mare escalfava el put-

xero en el fogaril de fora, sota el cobert per on s’enra-mava el gran sambac. Intentàvem que es mantinguésviu quelcom de la divina infantesa dels homes, comuna edat daurada perduda per sempre en el món delsrecords, tancada per sempre en el món infinit dels pa-pers i de les paraules.

*Arquitecte, Universitat d’Alacant