de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasJaume Muns

Montserrat PastorMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:puntviladecans@telefonica.net

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

2 La (bona) cara amagada de l’associacionisme. Mercè Solé

4 Qui vol fer-se gran en un país així? Núria Molina

5 El colegio Ángela Roca. Milagros Jonte

6 Els efectes de la crisi sobre la salut mental. Josep Ginjaume

7 La gran nevada del 1962 en 6 qüestions (i II). Jordi Mazón

8 Monarquia platanera i diner. Ramon Cuñé

9 El Mamut de Viladecans a TV3. Joan Nieto

10 Construint un futur sense fonaments de merda. Bàrbara Lligadas

11 Dones de Viladecans. De veïnes a ciutadanes

12 Els fogons de Viladecans: Dues receptes casolanes. Anna Besora

13 La mirada aguda: Corriol camanegre. Eio Ramon

14 Les nostres entitats: Delit Teatre: de les aules als escenaris. Sílvia Sacristán i Montse Tomeu

15 Recerca històrica: Viladecans, pocs i marxants. Xavier Calderé

17 Històries viladecanenques: El Joanet de cal Menut del Be-gues, místic, pagès, fejocista (1). Andreu Comellas

19 Conèixer Viladecans: Els noms de les persones en la parla viladecanenca de fa cent anys. Josep Lligadas

21 La memòria en imatges: Amanadant espàrrecs. Jaume Muns

L’esperança és en nosaltresLa corrupció ens ofega. Ens sentim estafats, enganyats, robats. Ens fa mal que la justícia coli el mosquit i s’empassi el camell, i que per tant la majoria d’imputats en surtin indem-nes, mentre que el sistema de benestar social, que sempre protegeix els més febles, s’en-sorri. No sembla que els partits afectats estiguin disposats ni a reconèixer el que han fet, ni a disculpar-se, ni a tornar els diners, ni a canviar el seu funcionament. Neguen l’evidència i com a molt acusen l’adversari de fer el mateix.Un atemptat gruixudíssim a la democràcia, sens dubte. Ara bé, també un bon reflex de la nostra inhibició. «En la dictadura tots som víctimes, en la democràcia tots som culpables», deia l’escriptor Joan Fuster. I potser tenia raó. Els partits necessiten militants honestos, generosos, crítics, imaginatius, capaços de construir amb qui no pensa exactament com ells i capaços de posar el bé comú per damunt de l’interès personal o de partit. I de fet si ens apropem una mica més al món de la política, coneixerem gent que ha patit presó per defensar la llibertat, gent que ha estat regidora durant molts anys sense haver-ne tret res en benefici propi, gent que ha dedicat moltes hores a conèixer més a fons la realitat que l’envolta per buscar-hi solucions. No reconèixer això és retallar la realitat.En aquest sentit, més que fer desqualificacions globals i no provades sense cap compro-mís personal (el camí cap a una mena de feixisme, sens dubte), necessitem saber mirar la política d’una altra manera, valorar allò de positiu que tanta gent hi ha abocat i hi continua abocant, i saber sortir de casa per posar-nos, no només a criticar allò que fan (o que no fan) les institucions polítiques, sinó per aportar-hi també el nostre esforç, la nostra capacitat crítica, la nostra objectivitat. L’única esperança és en nosaltres.

63Any 7

15 de febrer de 2013

Sumari

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 2

#jove,okupalacultura!

La (bona) cara amagada de l’associacionisme

Una seixantena de per-sones ens aplegàrem el passat 17 de gener a Can Xic per parlar

de l’associacionisme dels joves, en el marc de la Festa Major d’Hivern. Teníem ganes ja fa temps d’abor-dar el tema de l’associacionisme i de fer-ho amb els joves. De fet, entre l’atur i els problemes d’ha-bitatge, el desmantellament de l’Estat del Benestar i el descrè-dit de les institucions polítiques i econòmiques, el paper que les entitats poden jugar es va-lora poc: un lloc on tothom pot ser protagonista, desenvolupar la pròpia creativitat i habilitats, sentir-se reconegut i valorat, ad-quirir sentit crític i col·lectiu i re-lacionar-se. Una eina importan-tíssima, doncs, que contribueix a la cohesió social.Volíem parlar-ne amb els joves, perquè són un dels col·lectius més afectats per la crisi i un col-lectiu sobre el que se sol fer un doble discurs: ser jove és mera-vellós, s’entesten a transmetre els mitjans de comunicació, però ser jove també és carregar amb el percentatge més elevat d’atur i amb retallades socials en educa-ció i cultura que sens dubte tin-dran greus repercussions en el seu futur.Però per sort hi ha unes quan-tes entitats que a Viladecans fan aquest paper estimulant, creador de cultura (més enllà del corsé es-colar, de cultura en el sentit de fer les persones més crítiques, més lliures, més creatives, més capa-ces davant les dificultats). I que moltes d’aquestes entitats treba-

llen amb joves i són portades per joves. I ens va semblar que valia la pena fer aquesta realitat més visible i pensar entre tots com po-dem ajudar-nos mútuament per construir una societat més justa, més digna, més amable. Van participar en la taula ro-dona: Jordi Agut (Delit Teatre), Anna Bordas (vinculada a C.S.O. Els Timbres i que parlava a ni-vell personal), Manel Membrilla (Agrupament Escolta Sant Joan), Joan Sànchez Escamilla (Caste-llers de Viladecans) i Oriol Úbe-da (La K y la B). La trobada va donar molt de si i es van dir coses molt interessants. Aquí en teniu unes quantes:- la cultura va associada al sen-tit crític. Fer teatre, fer música és una manera de prendre postura en el món i de transmetre un sen-tit crític que no sempre troba ca-mins en les institucions.- les entitats de joves troben els mateixos problemes per a do-

nar-se a conèixer entre la pobla-ció i per organitzar-se que la resta d’entitats.- l’associacionisme dels joves i la seva expressió pública no depèn tant dels diners que s’hi dedi-quen sinó de la simplificació de tràmits administratius que ells perceben com una barrera.I encara es va fer una altra apor-tació valuosa per part d’alguns integrants del públic (que són membres d’Asdivi): és important que les entitats de joves i d’adults tinguin en compte que les perso-nes amb discapacitat poden par-ticipar i col·laborar amb elles de moltes maneres.I la taula va finalitzar amb una crida a associar-se i a les admi-nistracions a donar més prota-gonisme a les associacions de jo-ves. Tot just abans d’escoltar tres magnífiques cançons de La K i la B. Un acte rodó (mal ens està el dir-ho!).

Mercè Solé

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 3

Joan Fuster L’any 2012 es compleix el 90 aniversari del naixement de l’escriptor i intel·lectual valencià Joan Fuster (Sueca, Ribera Baixa, 1922), així com els 50 anys de la publicació de l’assaig Nosaltres els valen-cians, la seva publicació amb més impacte. Potser alguns haureu visitat l’exposició que encara es pot veure al Palau Robert sobre aquesta obra. En qualsevol cas, us deixem amb alguns dels seus aforismes.

Sobre l’excepcionalitat de l’escriptor. Certament, l’home és un bípede implume. Però l’escriptor en té una, almenys, de ploma. Encara que només sigui metafòrica. Això li confereix un lleuger aire de família amb els pells roges i els paons reials.

No hi ha cosa més saludable, espiritualment, que posar en clar la part de raó que mai no podrem arrabassar als nostres enemics.

“Tan difícil resulta per als rics adquirir la saviesa com per als savis adquirir la riquesa”. Això deia Epictet, que era pobre –i esclau– i, naturalment, savi. I és que, en aquest món, qui no es consola és perquè no vol.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 4

Impotència. Això és el que sento. Per què? Perquè no acabem de reunir la for-ça necessària. Per a què? Per a fer front al futur que ens espera, company.

Els joves d’avui en dia sentim impotència da-vant la política que, en principi, ens està fent de guies cap a un món més millor. I sobretot, em vull centrar en els infinits casos de corrup-ció que matí i nit s’estan descobrint, si més no, sortint a la llum. Què esperen d’un poble, on els seus màxims representants s’aprofiten dia rere dia dels béns públics? L’únic que es-tan aconseguint és que molta gent, en especial el jovent, i sobretot de la meva generació cap amunt, aquells que aviat començarem la universitat, vulguem marxar. Fora d’Espanya, i molt probable-ment fora d’Europa. És ben cert que aquí les coses no van bé, tots ho sabem, però molt poca gent fa coses per arreglar-ho. Un pe-tit pas del poble pot quedar anul·lat per un d’algun polític, com està passant aquests dies amb tots els casos de malversació de fons. Posaré un exemple ben clar. Hi ha molta gent que ajuda a la gent que no té casa, oferint-los menjar, lloc per dormir... Però mentre s’ajuda a “x” persones, una persona, i quasi sempre po-lític, s’embutxaca milers d’euros. Nosaltres volem canviar la situació, però sembla que ells no ens deixin. Ens estan ensenyant que la felicitat s’aconsegueix amb els diners, que l’esforç no importa, és l’engany el que funciona, que les persones no s’entenen parlant, sinó barallant-se entre elles. Doncs no, no i no. Segurament molts d’ells no dimitiran, ni nosaltres farem que ho facin, però el que sí que està a les nostres mans és fer un petit passet per a canviar el món on vivim. Qui vol fer-se gran en un país així?

Núria Molina Barrera

Qui vol fer-se gran en un país així?

La semana del 14 de enero no la olvidarán muchos padres y alumnos del colegio Án-gela Roca. Se enteraron que iban a cerrar su colegio. La incredulidad, la confusión

y la desesperación ante esta noticia generó un pe-queño caos en toda la Comunidad Educativa y ciu-dadanos vinculados de alguna manera al colegio, bien por su entorno o por otros vínculos. El Depar-tament d’Ensenyament les comunicó el cierre de su Centro para convertirlo en un nuevo Instituto en el plazo de dos años paulatinamente. ¿La causa? “Motivos demográficos”, o al menos eso alegaban. Según el estudio de la Generalitat, el descenso de alumnado justificaba la reubicación de los alum-nos en otro centro. Querían desplazar a 450 alumnos a casi 2 km. de distancia del centro actual. Toda la Comunidad Educativa se volcó en rechazar el cierre que plan-teaba el Departament d’Ensenyament de la Genera-litat de Catalunya. El Ayun-tamiento a través de unas declaraciones a los medios de comunicación, mostró su rechazo al cierre.El colegio Ángela Roca, con 53 años de vida, fue un le-gado de uno de los herma-nos Roca, fundadores de la empresa “Roca Radiadores” para hacer una escuela para los niños de Viladecans.Toda la Comunidad Educa-tiva se volcó de lleno, pero quiero destacar y elogiar el trabajo del AMPA. Reaccionó con celeridad y premura, lo que contribuyó positivamen-te para reorganizarse los padres. Un padre de otro centro me contó que su madre (que vive de toda la vida enfrente del colegio) lo había llamado llorando y pidiéndole que hiciera algo, que no se podía consentir que cerraran la es-cuela, este padre me contaba con pena y nostalgia,

El colegio Ángela Roca

que había sido su escuela y que ayudaría a los pa-dres de Ángela Roca en su lucha. El día 18, y tras una reunión mantenida entre el

Ayuntamiento de Viladecans y Josep Maria Pérez, direc-tor de los Serveis Territorials d’Ensenyament de la Gene-ralitat de Catalunya, deses-timaron el cierre del colegio.Pero no se puede levantar la guardia, porque en estos momentos se necesita estar en un mismo barco, para lu-char por el derecho de todos los alumnos, por una educa-ción digna y de calidad. Es innegable que el peligro de aumentar más las ratios (nú-mero de niños por clase) está ahí. Nuestro sistema educativo

está enfermo y falto de recursos para mejorar. Los padres y profesores se tienen que apoyar, y juntos hacer un frente común por el bien y el futuro de nuestros hijos.

Milagros Jonte

Una enquesta recent del Ministeri de Sa-nitat, Serveis Socials i Igualtat ha posat de manifest com els psicofàrmacs (anti-depressius, ansiolítics, somnífers...) són

l’única droga que registra un augment en el darrer any empesa pels efectes de la crisi sobre la pobla-ció. Coincidint amb el trencament de la bombolla immobiliària, des de 2007 s’ha duplicat el consum d’aquest tipus de substàncies tranquil·litzants i somníferes, només per sota de l’alcohol i el tabac. Assistim a una progressiva medicalització de la so-cietat, que arriba a l’extrem de voler controlar com-portaments, sensacions, emocions o estats d’ànim a través de substàncies químiques. El perfil del con-sumidor habitual d’hipnosedants, pastilles per a l’angoixa i l’insomni respon al d’una dona major de 35 anys. No cal dir que tots aquests medicaments tenen una sèrie d’efectes secundaris importants, a banda d’un cost per a la butxaca no gens menyspre-able (aquí és on hi ha el negoci). Fa pocs dies el Consell Comarcal del Baix Llobregat va organitzar una jornada al CaixaForum de Barce-lona sobre crisi i salut mental, en el marc de la qual es va presentar un estudi sobre els efectes que la re-cessió econòmica està tenint sobre la ciutadania. La recerca s’ha fet a diverses poblacions de la comarca i al districte de l’Eixample. La principal conclusió és que l’atur està provocant sensació de desempa-rament en una part important de la població, així com una baixada de l’autoestima que pot derivar en tendències suïcides. Hi ha, doncs, una relació directa entre l’augment dels trastorns mentals i la crisi. Segons un balanç de 2010 de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, l’increment a la capital de les alteracions mentals respecte l’any anterior va ser del 7 %, xifra que al Baix Llobregat es va disparar fins al 20 %. El fet que siguem una comarca molt industrialitzada hi té molt a veure: només el 2009, 1 de cada 4 treballa-dors afectats per un Expedient de Regulació d’Ocu-

Els efectes de la crisi sobre la salut mental

pació (ERO) al sector de l’automòbil era del Baix Llobregat. Una desocupació que en molts casos es manté fins avui, ja que molts operaris que varen perdre la feina encara no n’han trobat cap de nova i han esdevingut parats de llarga durada.

Per tal de reduir aquest impacte, l’estudi presentat al CaixaForum liderat pel psiquiatra Josep Moya proposa teixir una nova intervenció comunitària, a través per exemple dels centres cívics, que vagi molt més enllà de l’atenció individual i personalit-zada que ofereixen actualment els serveis de salut mental. Es tractaria, segons els mateixos experts, de fer emergir les capacitats de cadascú per tal de poder valorar-les i aprofitar-les en benefici de la co-munitat. Al mateix temps es generaria autoestima en els individus i un treball en xarxa cohesionador i promotor d’unes relacions interpersonals riques i enriquidores. En definitiva, una recepta socialitza-dora per un mal massa estès en una societat cada vegada més individualista.

Josep Ginjaume

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 6

Tal i com vam dir en el darrer número del Punt de Trobada, responem a l’última pre-gunta (la sisena) que ens vam plantejar per explicar el perquè de la gran nevada del

24 i 25 de desembre del 1962, ara fa poc més de 50 anys, la resposta de la qual és plena d’incerteses.....6. Es podrà tornar a repetir una nevada com

aquella? Quin clima tindrem a Viladecans al llarg d’aquest segle XXI?

Tal i com vam comentat a la pregunta 5, la tendèn-cia en el nombre de nevades importants és clara-ment a la baixa. L’ascens de la temperatura dels darrers anys s’ha fet notori, com ho mostra la figura 1. En aquesta s’observa com a partir de la meitat de la dècada dels anys 80 l’ascens de la temperatura és més que notori. Però fixem-nos en la línia negra horitzontal. Els anys més freds dels darrers 20 anys (situats per sobre de la línia horitzontal negra) són més càlids que els anys més càlids dels registrats al llarg del segle XX (per sota de la línia negra). És a dir, per a un viladecanenc o viladecanenca de fins a mitjans-finals del segle XX un any càlid és l’equiva-lent al que per a nosaltres és un any fred.

Figura 1. Temperatura mitjana anual a Barcelona.

Aquesta tendència a l’alça de la temperatura sem-bla que seguirà així durant aquest segle XXI, com ho mostren les simulacions numèriques que re-alitza el grup d’experts mundials que estudien el canvi climàtic (Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic). Les figures 2 i 3 mostren els resul-tats d’aplicar un d’aquests models numèrics a Vila-decans, amb una resolució de 30 km (és a dir, que 30 km al voltant de Viladecans el model numèric ho considera com un píxel). Concretament, es mos-tra la precipitació i la temperatura mitjana que és d’esperar que tindrem en el trentenni 2070-2100, en comparació amb la que tinguérem entre el 1960-90.

Figura 2. Temperatura mitjana (panell superior) i precipita-ció (panell inferior) en el període 2070-2100 a Viladecans.

La gran nevada del 1962 en 6 qüestions (i II)

Com a element a destacar, cal fer veure que durant tots els mesos la temperatura serà superior a la del període 1960-90. És a dir, hiverns encara més suaus, i per tant amb menys probabilitat que hi pugui ha-ver nevades importants. Per altra banda, la preci-pitació també disminueix els mesos d’hivern (línia i barres grogues en el panell inferior de la Figura 2). Per tant, segons aquest model, tindrem uns hi-verns més suaus i més eixuts. Amb tot, menys risc de grans nevades com la del 1962. Per dir-ho en termes més entenedors, si a Vilade-cans hem tingut una temperatura mitjana d’uns 15.8ºC i una precipitació d’uns 610 mm en el pe-ríode 1960-90, és d’esperar que el darrer trentenni del segle XXI tinguem una temperatura mitjana de 18ºC i una precipitació d’uns 580 mm. Aques-tes darreres dades corresponen a un clima similar al que ha tingut Màlaga en el període 1960-90. És a dir, tendirem a un clima similar al de Màlaga. Dit això, cal advertir que tot i la rigorositat dels mo-dels, i que fins ara les previsions es van complint, existeix una gran incertesa en el que fa referència al sistema atmosfèric, cosa que fa que constantment calgui anar afinant aquests resultats.

Jordi Mazon

Monarquia platanera i diner

Tot sovint es descobreixen a Espanya nous casos de corrupció “políti-caeconòmica” (tal com sona, ben barrejat i doblement accentuat). Ja en tenim una bona col·lecció que va des dels partits de l’esquerra fins als de la dreta i empastifant també a la monarquia.

Veig un panorama polític tan i tan brut, podrit i emmerdat (disculpeu el tercer adjectiu, però empastifat seria un mot massa polit per aquest context), que se’m generen mals pensaments. Un dels pensaments més negres que tinc és el següent: i si resulta que la corrupció a Espanya es regeix per la teoria de l’iceberg? Això voldria dir que caldria multiplicar per vuit el nombre de casos que coneixem ara. Imagineu-vos-ho... Les planes de diaris que s’omplirien i les hores de televisó i de ràdio en les quals es parlaria de la corrupció, si es complís la teoria de l’iceberg.Si fos així, no dubto que els dos partits polítics majoritaris (PP i PSOE) arribari-en ràpidament a un d’aquells acords llampec que ells saben fer, amb la finalitat de modificar immediatament la Constitució. La modificarien per adaptar-la a la nova realitat política de l’estat espanyol i en canviarien la definició de mo-

narquia parlamentària per la de monarquia platanera, que no bana-nera, ja que en aquest país tenim plàtans i no bananes. Les definicions sempre han estat i són molt importants per a la humanitat i cal que estiguin ben ajustades a la realitat.Parlant seriosament, he de dir que jo sí que crec en la “teoria de l’ice-berg” aplicada a la corrupció. Avui mateix, divendres 25 de gener, s’ha destapat un nou cas d’un polític amb un compte bancari a Suïssa i no serà el darrer. Hem tingut “sort” ja que aquest no arriba als 22 milions d’euros. Diuen que cal reformar la llei de finançament dels partits per evitar que hi hagi corrupcions de caire “políticoeconòmic”. Jo crec que no n’hi ha prou amb una sola acció; caldrà fer-ne diverses per anar re-dreçant de mica en mica la funció política i impregnar-la definitiva-ment de la finalitat de servei als altres, despullant-la de l’obsessió per

l’enriquiment econòmic i/o la concentració de poder personal. En termes molt generals, penso que caldria evitar l’acaparament excessiu de diner per part d’algunes persones (no només els polítics). Seria un objectiu poc específic, ambigu i, segurament, utòpic. Però no és menys cert que l’excés de diner afecta negativament totes les persones: ens corromp una part del seny i ens podreix l’ànima sencera. Ens atrevim a fer-hi alguna cosa? Podem començar a reconèixer, a nivell per-sonal, que molt diner i/o molts béns materials no vol dir molta felicitat? Per posar uns exemples clars i concrets, podríem viure “allargant” la vida del nos-tre cotxe, rentadora, mobles, etc?

Ramon Cuñé Aiguadé

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 8

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 9

El passat dia 18, vam estar al programa de Tomàs Molina “Espai Terra”. Va ser com a conseqüència de la pregunta de la setmana, que era aquesta: “D’on són

els Mamuts més joves de Catalunya?” La res-posta era: “Del Baix Llobregat”, i més concreta-ment de Sant Vicenç dels Horts i de Viladecans, i per això vam ser convidats.Vam coincidir amb el Mamut de Sant Vicenç “Ve-nux” i amb la seva colla d’Àngels Diabòlics, va ser una trobada molt agradable i una experièn-cia inoblidable per a nosaltres els de la Colla del Mamut de Viladecans, que vam passa una tarda molt divertida, mentre el nostre president, el Jo-sep Lligadas, es preparava per intervenir en el programa.Allà va quedar demostrat que a part de por-tar-nos tots molt bé, ens calen unes petites pràcti-ques per poder dominar bé el maneig del nostre Mamut, ja que sembla fàcil, però no ho és tant.Però si que quedà patent, que el nostre Mamut va sent conegut i admirat per tot Catalunya i que cada vegada hi ha més persones interessades per les nostres participacions i activitats en les festes locals.

Joan Nieto

El Mamut de Viladecans a TV3

Canvi de plans: sardanes en lloc de cercavilaDoncs sí. Ja m’ho va dir en Tomàs Molina el dia an-terior: demà, mamut, no sortiràs. Plourà molt, farà vent. Jo no me’l vaig creure i vaig demanar a la meva colla que em preparessin igualment el vi calent i la xocolata per a la Cercavila. Però a l’hora de la veritat vaig decidir no sortir del cau. Els gegants tampoc no tenien ganes de remullar-se i els músics estaven tremolant de fred. Ens vam quedar sense cercavila.Això sí, l’endemà al matí vaig anar a visitar els meus amics sardanistes (que m’estimen molt i sempre em tenen present). Allà vaig repartir vi i xocolata. I vaig ballar sardanes i vaig mirar els castellers. M’agradaria molt fer d’enxaneta. Una ruixadeta des de dalt de tot faria uns castells únics. O no?

El Mamut de Viladecans

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 10

Aquests dies la merda s’escampa a una velocitat inassumible, obres els tele-notícies i ja no es parla de crisi, desno-naments, prima de risc o bons escom-

braries, ara és parla de corrupció, corrupció i més corrupció. I no és que haguem superat la crisi, no, sinó que en un context on les famílies malden per sobreviure, tot allò que se sospitava però ningú vo-lia explicitar ha explotat.

Cada dia apareixen nous casos i els mitjans van plens de perillosíssimes expressions del tipus “Tots els partits...”. Hem de ser tots plegats més respon-sables amb allò que diem, i fer una reflexió profun-da. D’on ve la democràcia a l’Estat espanyol? Sobre quines bases es va establir? Aquí hi trobarem la res-posta a tot el que ara està sortint. Hem viscut una falsa realitat, ens hem cregut que formàvem part dels països avançats, de l’elit democràtica, però fa quatre anys que ens anem estampant contra la rea-litat amb unes conseqüències dramàtiques.

La transició no es va fer bé, el dictador va morir per vellesa i malaltia i ningú va anar a la presó. Els hereus de la dictadura, fins i tot alguns protagonis-tes de primera fila, van passar impunes a ocupar llocs importants al sistema “democràtic” espanyol. Els servilismes, les influències i la confusió del pa-trimoni públic pel patrimoni personal varen conti-nuar.

La bombolla immobiliària, afavorida per una ne-teja de cara del règim imperant i el bon clima, va aconseguir disfressar-ho tot de prosperitat i rique-sa, però els mateixos de sempre continuaven robant i emmalaltint un precari sistema democràtic, fins que els fonaments han quedat tant podrits que tot ha caigut pel seu propi pes.

Però ara no podem equivocar-nos posant tothom al mateix sac, perquè no tots els partits beuen de la mateixa tradició. N’hi ha que creuen fermament en la democràcia i el seu currículum és impol·lut. Si barrem les portes a l’esperança de la ciutadania, estem obrint les finestres al populisme, i això és el pitjor que podria passar.

Per sort, a Catalunya tenim una il·lusió, un projec-te nou, però no podem cometre el mateix error, no podem crear un estat basat en fonaments de merda. Hem de ser intel·ligents, hem de fer-ho bé i demos-

Construint un futur sense fonaments de merda

trar que les coses es poden fer d’una altra mane-ra. La ciutadania s’ho mereix. Perquè si no és així, tota aquesta aventura no haurà tingut cap sentit, no haurà valgut la pena. 

Bàrbara Lligadas

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 11

El proper divendres 8 de març, a les 18 h, s’inaugura a la Biblioteca de Viladecans l’exposició: Dones de Viladecans. De veïnes a ciutadanes i l’audiovisual Dones de Vi-

ladecans: constructores de ciutadania, produïts pel Programa d’Igualtat de Gènere, el departament de Patrimoni Cultural – Arxiu Municipal de l’Ajunta-ment de Viladecans i la Fundació Ciutat de Vilade-cans. L’exposició és una mostra de textos i imatges, amb finalitat divulgativa, en la qual es podrà resseguir la història i la petjada de les dones de Viladecans al llarg de bona part del segle XX fins arribar a l’ac-tualitat. Des de les aproximadament 1.500 dones veïnes d’un poble petit i encara força pagès, cap a la dècada dels anys 30, passant per la dona en el context del franquisme o la transició democràtica. Un recorregut que finalitza en l’època actual on les dones ciutadanes tenen destacada presència en la política local o en camps professionals o de lleure ben diversos, així com en nombroses entitats cultu-rals i de defensa dels drets de les dones. La mostra també és una oportunitat per observar quines són les darreres aportacions en aquest camp, realitza-des des de la pròpia administració local, i alhora reflexionar sobre quines han de ser les apostes de futur, tot cercant la igualtat d’oportunitats per a les dones. Un altre dels productes derivats del treball de re-cerca esmentat és l’audiovisual Dones de Viladecans: constructores de ciutadania  que s’hi presentarà paral-lelament a l’exposició. L’audiovisual esdevé el per-fecte complement a la mostra documental i gràfica ja que en ell s’hi podran observar els diversos tes-timonis de les dones de la ciutat i de les entitats de dones prèviament entrevistades durant la recerca. Tots aquests testimonis, entrellaçats però classifi-cats en diversos capítols temàtics, ajuden a copsar de primera mà quina ha estat la vida i l’experiència de moltes de les dones de Viladecans. L’alt nivell de l’audiovisual i de l’exposició servirà de base i acom-panyament a una proposta didàctica que s’oferta-rà als instituts de la ciutat a partir del curs vinent. L’exposició es podrà visitar a la mateixa Bibli-oteca de Viladecans, entre el 8 i el 30 de març del 2013. Posteriorment, itinerarà per diversos equipaments municipals i centres educatius.

Dones de Viladecans. De veïnes a ciutadanes

Companyes viladecanenques i santboianes de la fàbri-ca del Fonollar, durant el període de la Revolució (1936-1939). Autoria fotogràfica desconeguda AMVA, Col·lecció Marieges i Yáñez – L’Abans Efadós

Acte d’acceptació del càrrec de la regidora del PSC Ma-ria Jesús Acacio, durant la constitució de l’ajuntament on resultaria elegit alcalde Joan Masgrau, 19 d’abril de 1979. Fotografia d’Anton i Jaume Muns González AMVA, Fons Jaume Muns González

Dues receptes casolanesAquí us oferim dues receptes senzilles i casolanes. I us convidem, a tots els qui vulgueu, a enviar-nos-en. Siguin d’on siguin: l’únic que cal és que les hàgiu fet i tingueu ganes de compartir-les.

Fogons a Viladecans

Ous amb lletIngredients: un litre de llet; 4 ous; pa de pagès; 200 grams de su-cre; la pell d’una llimona; un canut de canyella.Es bull la llet amb el sucre, la pell de la llimona i la canyella, i es reserva.En un bol es posen els ous i es baten bé. S’hi afegeix la molla de pa i amb una forquilla es va barrejant fins que quedi espès. Es posa una paella al foc amb oli abundant i amb una cullereta es van fent croquetes i al mateix temps es van fregint. A continuació es posen a la llet i es deixen reposar unes hores, i ja estan a punt per servir. Aquest plat és molt bo fred.

Truita de pomaIngredients: 2 ous i 2 pomes.Es pelen les pomes, es tallen a daus i es fregeixen, i es fa la truita com si féssiu una truita de patates. Es pot menjar com a postres.

Anna Besora

Regalar ViladecansHo podeu trobar a la joieria Aibar, al car-rer de Sant Joan.Es tracta d’un clauer de vidre tallat amb làser amb la imatge de la Torre Modolell (també n’hi ha amb la Torre del Baró i amb l’ermita de Sant Ramon). I els venen dins d’aquests potets encantadors.Una bona iniciativa per lluir de Vilade-cans, per donar a conèixer els nostres edi-ficis emblemàtics, per crear complicitat al voltant de la nostra ciutat. Un gest per agrair. Per cert, em diuen que els clauers es poden personalitzar a partir de qualsevol imatge.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 12

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 13

la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Charadrius alexandrinus-corriol camanegreViladecans 7-XII-2012. 5 exemplars hivernant a la platja.

La seva àrea de distribució s'ha vist reduïda en les darreres dècades a causa de la destrucció del seu hàbitat natural. Així, per exemple, ja fa temps que no cria a Gran Bretanya. Menja cucs, mol·luscs, crustacis, insectes i aràcnids. És molt característic el comportament d'aquest ocell quan se sent amenaçat, ja que simula estar ferit i es mou feixugament i arrossegant una ala com si la tingués trencada. D'aquesta manera desvia l'atenció del possible depredador i evita que aquest trobi el niu. Aquest comportament no és exclusiu del corriol camanegre.

Font: Viquipèdia.

Es pot dir que des de l’any 86 s’està fent teatre a l’Institut Torre Roja (quan es

deia IFP Viladecans). Hem passat per diverses etapes, l’última s’inicià amb “Ter-ra Baixa” al curs 2006-2007, que va ser quan ens vam batejar amb el nom de De-lit Teatre. D’aleshores ençà hem fet diverses obres, entre les quals n’hi ha algunes de creació pròpia: L’alegria que passa ( Santiago Rusiñol), Si m’abandones, puc venir amb tu? (Delit Teatre sobre una selecció de textos de la literatura universal), Hamlet (William Sha-kespeare), La importància de ser Frank (Oscar Wilde), La Plaça del Diamant (adaptació de Delit Te-atre de la novel·la homònima de Mercè Rodoreda).A l’actualitat el grup està prepa-rant una obra que l’està escrivint (work in progress) un dels mem-bres de Delit Teatre, ex-alumne del centre i actual estudiant de primer curs a l’Institut del Tea-tre. L’obra té per títol L’habitació de l’escriptor i serà estrenada a l’Atrium Viladecans els propers dies 30 i 31 de maig. Us animem a tots a venir a veure’ns i a gaudir amb nosaltres d’aquesta experi-ència compartida que és el teatre.El teatre apassiona tots aquells que tenen el privilegi d’haver-lo viscut de prop perquè és un de-vessall d’emocions, d’art, de literatura... És una manera de comprendre el món, de conti-nuar exercitant la imaginació i continuar “jugant”, com quan érem nens. El teatre és també, i sobretot, esforç i dedicació: ens ensenya a aprendre dels errors i

Delit Teatre: de les aules als escenaris

a treballar en equip. El teatre és la vida. Els alumnes que participen en el grup s’apropen d’aquesta mane-ra a un gran bé cultural i es fa-miliaritzen amb el fet teatral com a font intel·lectual i d’oci, cosa que els fa créixer no només com a persones sinó també com a ciu-tadans.Aquest projecte neix amb la vo-luntat de completar la formació dels alumnes del centre des d’un punt de vista pedagògic (el valor del teatre com a eina pedagògica és cosa ja àmpliament demostra-da), cultural (donar a conèixer als alumnes els grans autors te-atrals), personal (fomentant els valors de la responsabilitat i l’au-toconeixement) i humana (oferint un entorn de grup on tothom rep el suport dels altres). I la seva ex-periència és profundament posi-tiva, ja que molts d’ells continuen en el grup any rere any, tot i ha-ver deixat l’institut, fins i tot al-guns d’ells descobreixen gràcies a Delit Teatre la seva vocació. No tots aprenem de la mateixa ma-nera ni ens importen les mateixes coses... En un sistema educatiu “encotillat”, alguns alumnes

aprenen i desenvolu-pen les seves habilitats, un cop que s’aixequen de la cadira i reciten un text, que no necessàri-ament ha d’haver estat manipulat o alterat per tal de fer-los-el “acces-sible”... Els alumnes s’esforcen a entendre aquell text perquè se l’han de fer “seu”: això sí que és necessari, que els alumnes, convertits en actors, se sentin a la pell d’aquell personat-ge. I malgrat la seva jo-

ventut i inexperiència de la vida, molt sovint troben els mecanis-mes per comprendre conflictes que són universals i inherents a la condició humana. D’aquí que representar els grans autors tea-trals no hagi estat un problema insalvable per a nosaltres.L’any passat vam assumir un al-tre gran repte: l’adaptació al te-atre d’una grandíssima novel·la catalana. No en teníem experièn-cia però el resultat final, conse-qüència d’un gran esforç portat a terme per tot el grup, va ser lloat per tots aquells que el va veure. Any rere any ens anem superant. Enguany l’obra es va construint sobre si mateixa: l’autor escriu i els actors “retoquen” amb les se-ves interpretacions als assajos. El feedback constant fa que l’obra estigui contínuament en canvi i transformació, i va creixent amb nosaltres. I és que ja ho va dir Meredith: These things are life.

Silvia Sacristán i Montse Tomeu

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 14

les nostres entitats

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 15

Recerca històrica

Com cada any, la mateixa història i la ma-teixa obligació fiscal. A inicis de l’any 1913, en Bernat Solina i Canals, de 62 anys d’edat1, es disposava a pagar, amb

lògica desmotivació, la quota anual de l’impost de contribució industrial. En total, gairebé 20 pesse-tes2. Aleshores, Bernat Solina era ajudat en el ne-goci pel seu fill Isidre, de 27 anys. Pare i fill com-partien feina en el petit taller de carreter, situat a la carretera de Barcelona a pocs metres de la ferreria d’en Rossendo Pont, l’anomenat per tots com a fer-rer de la Riera. En Bernat i l’Isidre de cal Carreter i en Rossendo de cal Ferrer de la Riera, regentaven dos del total de gairebé quaranta negocis, al marge dels pagesos, que presentava el poble de Vilade-cans aquell any.La contribució o subsidi industrial era l’impost que l’Estat reclamava a tots els comerciants o menes-trals del país. Un fet introduït per la reforma tribu-tària decretada pel govern moderat dels ministres Ramón de Santillán i Alejandro Mon, l’any 1845. L’impost consistia en una quota fixa que s’escalo-nava en tres tarifes, la més important de les quals –l’anomenada tarifa general– determinava vuit classes d’activitats comercials i fins a dotze classes de municipis classificats segons el nombre de veïns. A cada localitat, la quantia de l’impost es calculava en funció del nombre de pobladors i del pes i ri-quesa comercial existent. Això no obstant, el mateix govern central, per manca de funcionaris, delega-va en els ajuntaments mateixos la responsabilitat del recompte dels comerços o professionals locals, així com la posterior recaptació de l’impost. Com a contrapartida, el mateix Estat permetia que els ajuntaments mateixos apliquessin un recàrrec a la quota que Madrid demanava. El recompte, anome-nat llibre o fulls de la Matrícula de la Contribució Industrial i de Comerç, s’exposava públicament en la Casa de la Vila el trimestre anterior a l’any fiscal en què comerciants, menestrals i possibles industri-als haurien de pagar. Per al nostre cas, la Matrícula de l’any 1913 esdevé un document indispensable si hom vol estudiar, cent anys més tard, la realitat

1 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Padró Municipal d’habitants, 1920-1921.2 AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans, Matrícula de ve-ïns subjectes a contribució industrial, 1913.

Viladecans, pocs i marxantsEls comerciants i menestrals del poble, el 1913

comercial i menestral del Viladecans als inicis del segle XX. En la Matrícula Industrial d’aquell any, Viladecans, amb 1.197 veïns, va pagar 1.122 pessetes d’impost. Qui més pagava (74 pessetes) era el farmacèutic tar-ragoní Tomàs Mirambell qui dos anys abans s’havia quedat amb l’antiga farmàcia de l’Esteve Guinart, a la carretera. El seguia el modest forn de coure ma-terial d’obra d’en Baldiri de cal Barratet (63 pessetes d’impost) i la caldera de coure aram, d’un m3 de capacitat, que l’Antoni Marquès tenia a la carrete-ra núm. 2; negocis que llavors es mostraven com a únics exemples de procediments industrials, a molt petita escala, en un poble encara dominat per l’eco-nomia agrària.

Matrícula de Contribució Industrial de Viladecans, el 1913.AMVA, Fons Ajuntament de Viladecans

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 16

A continuació (amb 45 pessetes de pagament ca-dascun) seguien l’activitat dels tres cafès del poble, tots tres situats a la carretera de Barcelona. El cafè de l’Isidre Bonet –el qual, el 1917 seria anomenat ca l’Esparter, quan el comencés a portar la família Mo-las–; el cafè de cal Sastre, conduït per l’antic sastre Francesc Vendrell i el cafè del Pau Ollé de cal Pau del Monges. A aquests tres establiments també es podria sumar la taverna –i alhora carnisseria– d’en Bernat Vilà, al carrer del Sol, situat entre els carrers de Sant Isidre i de Balletbó, a la mateixa casa on anys després s’obriria la Tenda Nova d’en Salvador Codina i Teresa Ribes. Per ordre d’importància seguien els negocis enqua-drats en la classe desena, dins la Matrícula: és a dir, botigues de roba o merceries. Aquests eren els casos de la botiga d’en Maurici Mateu i la Maria Martínez i la de la Maria Riambau, totes dues al carrer de les Canals. La primera, situada davant per davant de la torre de can Modolell, era també al mateix temps l’únic estanc del poble des de 1889, el qual, pocs anys més tard, es traslladaria a la plaça de la Vila regentat per la mateixa família. La segona era cal Beco, llavors situada al número 6 de la via. Havien de passar alguns anys fins que la botiga de vetes-i-fils de cal Beco es traslladés al mateix carrer de Jaume Abril, gairebé a tocar del seu encreuament amb el carrer de Pi i Margall. Finalment, arribava el torn de les carnisseries i les botigues de queviures, anomenades en castellà amb el terme d’abacerías. Mataven carn i la venien després, en Josep Casadó de cal Guenyo (al núm. 15 de l’actual carrer d’Àngel Guimerà, antic carrer de Sant Joan), en Salvador Formosa de cal Tolino, que llavors regentava una botiga a la plaça de la Vila, i la Rosa Miernau de cal Secretari, al núm. 3 del carrer de les Canals. Respecte a les botigues de queviures, totes elles se situaven entre els carrers de Sant Joan, la carretera de Barcelona i el carrer de les Canals. Al primer d’aquests carrers se situaven les botigues d’en Firmo Cònsul (núm. 19), la de cal

Ginestar d’en Jaume Molins (núm. 17) i la de cal Somé, d’en Baldiri Molas i Engràcia Sabatés (núm. 15); a la carretera, el document esmenta les botigues d’en Joan Casellas (núm. 17) i d’en Miquel Salisachs (núm. 28); finalment, al carrer de les Canals hi havia els establiments de cal Marxant de Josep Torras i Isabel Pugés (núm. 4), el de Baldiri Miernau (núm. 8) i la botiga que la Francesca Deu –muller d’en Pere Masallach– portava al núm. 9 de la via. Un capítol a part el tenia la botiga de cal Tinet on Josep Reguan venia, el 1913, plats i olles, cassoles de terrissa o baldufes per a la mainada. Dins del recompte fiscal, cal Tinet havia de pagar 22 pessetes de contribució pel seu negoci; el mateix que paga-ven cadascuna de les carnisseries del poble.El recompte fiscal deixa per al final als menestrals de Viladecans. Parlàvem al començament de l’arti-cle, a títol d’exemple, d’un dels carreters i un dels ferrers, però de carreters també caldria esmentar l’Esteve Nuri (Raval, 8) i de ferrers el Rafael Barnús (Carretera, 20) i el Josep Solina, que aquell mateix 1913 obriria nou taller a la Plaça de la Vila. Pel que fa als fusters, treballaven al poble del 1913 en Fran-cesc Carbonell (Plaça de la Vila, 4) i en Joan Raurich (Raval, 3). De basters també n’hi havia dos, en Jau-me Torelló i l’Antoni Monmany, (núm. 32 i 40 de la carretera). Tots ells –carreters, ferrers, fusters o basters– donaven gran servei a la gran majoria de pagesos del poble en les seves tasques quotidianes. Al marge d’aquests professionals resta recordar l’espardenyer Jaume Vilà, al carrer Major, 3; el sa-bater Elies Arnall, que treballava en un taller situat al carrer de la Riera de Sant Climent, davant de l’era de can Sala; el llauner Lluís Durso, a la carretera, 20 i els barbers Josep Roig (Sant Isidre, 1) i Corneli Rodríguez (Plaça de la Vila, 2). Deixem per al final a en Pau Satorra i Figueras, el forner del poble des de 1860. El forn estava situat en el mateix lloc on encara avui trobem l’únic forn del carrer d’Àngel Guimerà. Poc després del 1913, el forn es traspassaria a Antoni i Teresa Domènech, tot iniciant una nissaga de forners que manté avui l’establiment obert i ben actiu després de 150 anys de mateixa activitat comercial. El llibre de Matrícules Industrials esmenta, final-ment el nom del metge local, Roberto López al qual se’l declarava exempt de pagar la contribució. De la mateixa forma, el secretari de l’ajuntament, Jau-me Pugés, certificava que llavors a Viladecans no se celebrava cap mercat ni fira. Trigarien alguns anys en arribar els avenços comercials i tecnològics a un poble que no comptava encara amb cap màquina de vapor, ni amb cap motor elèctric o de benzina.

Xavier Calderé i Bel

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 17

Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

Fou conegut així, com el Jo-anet de cal Menut del Be-gues, quan a Viladecans el nom de les persones so-

vintejava en diminutiu i els cog-noms es substituïen per motius. El seu pare, Josep Comellas, era fill d’Antònia Margarit, darrera pubilla dels Margarits que se les tenien amb el Marquès de la Man-resana bo i rompent les Marines durant el segle XVIII i dels que protagonitzaven les guerres car-lines al Viladecans del segle XIX. La seva mare, Angeleta Guitart i Bosch, pubilla coneguda també com Angelona, fou filla de Salva-dor Guitart i Romaguera, rabadà de cabres i llenyataire de Begues que per manca de futur, poc des-prés de la Primera República bai-xà al Pla del Llobregat a treballar en la construcció de la via de tren Barcelona-Vilanova-Valls, inau-gurada l’any 1881. Aquest cabrer beguetà es quedà a viure entre nosaltres i es casà amb Rosa Bosch i Balletbò. Desaparegut Can Mar-garit a finals del segle XIX, són aquest Guitart i aquell Comellas els que donaren el doble nom pel qual és coneguda la casa on jo mateix vaig néixer: Cal Menut del Begues i Cal Comellas. Fill i hereu d’aquesta casa, en Joan Comellas i Guitart fou el meu pare.Va ser l’únic noi entre dues germa-nes, la Rosita (pronunciat Russita) i la Pepeta, i havia nascut el 17 de març de 1918. Viladecans només tenia llavors 1.500 habitants i esta-va en plena efervescència política i social per l’herència de Magda-lena Modolell. El mateix any de néixer, els seus pares compraven tres de les vint mujades de la finca

El Joanet de cal Menut del Begues, místic, pagès, fejocista (1)

de la Parellada, venudes per fer front als plets de l’herència, plets que foren de l’integrisme contra el sentit comú. Ja velleta, la iaia An-gelona em contava indignada: “Si el poble de Viladecans hagués estat l’únic beneficiari de l’herència de Can Modolell, tal com volia la mestressa, Viladecans seria un poble ric i mai de la vida hauríem hagut de pagar im-postos!”. La clerecia marmessora, en compliment de la voluntat de la senyora, deu anys després de la seva mort, i per renúncia dels escolapis als quals els degué sem-blar massa poca cosa Viladecans, adjudicà als Germans Gabrielistes el restant de la finca de la Parella-da per cultivar-la, i la masia per fer-hi l’escola catòlica per a nens. Era l’any 1925, i en Joan Comellas en fou un dels de la primera reme-sa que hi estudià. Hi anà a classe entre els set i els catorze anys. Fou un bon estudiant, d’aquí l’amistat cultivada tota la vida amb l’ano-menat “Hermano Agustín”, una institució gabrielista que sempre cregué que el seu millor alumne dels anys vint hauria d’haver con-tinuat estudiant i fer carrera.Però, l’any 1932, en Joan Comellas passà d’anar a estudi a treballar al camp. Més que a fer de pagès per-què tocava, o pel fet de ser l’hereu de Cal Menut del Begues, puc dir sense por d’equivocar-me, que ho va ser per vocació. Es delia treba-llant la terra, en vivia i la vivia. I en contra de l’opinió displicent de molta gent de ciutat, o altres urba-nites, que tendeixen a utilitzar la paraula pagès en sentit despectiu, com a sinònim d’ignorant, molts pagesos de Viladecans i el Joan Comellas en concret foren gent ben cultivada.

Altrament, prou amatents a qual-sevol millora en el domini del seu ofici i en el domini de les terres deltaiques, aquella fornada de jo-ves pagesos del temps de la Repú-blica, no sols visqué dedicat al blat i les garrofes, a la civada i l’alfals, a prendre-li terrenys al secà per fer-ne regadiu, sinó que farts de l’enfadosa cantarella de l’herèn-cia Modolell, donaren l’esquena a l’integrisme catòlic i a l’anticle-ricalisme acomodatici imperants en els anys de la dictadura d’en Primo de Rivera i s’apuntaren en massa a l’estrenada Federació de Joves Cristians de Catalunya fundada pel capellà Albert Bonet i presidida per en Millet i Maris-tany, a l’hora de la República. Una de les subseccions de la Federació va ser l’obrera, la de la JOC (Jo-ventut Obrera Catòlica), fundada a Bèlgica per Joseph Cardijn. Els valors i mètodes d’aquella JOC belga foren els grans inspiradors

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 18

de la Federació. Far-cits d’un apostolat cristià gens carrincló, oberts a la moderni-tat, i amarats de cata-lanisme, se’ls conegué pels “fejocistes” i uns quants d’ells acabaren pagant amb la vida el seu cristianisme i el seu catalanisme du-rant la guerra civil de l’any 1936.En Jaume Abril, l’any 1932, va ser qui fundà l’anomenat “grup 67” de la Federació a Viladecans sota l’auspici del llavors vicepresident i metge Pere Tarrés. A dia d’avui, en Pere Tarrés és un dels darrers beatificats de la catòlica. En Joan Comellas en va ser secretari tenint quinze anys i és d’aquesta vivèn-cia juvenil, no pas de casa, d’on ar-renca la profunda religiositat que el caracteritzà tota la vida. A sol post, bandejades les tomaqueres i les mongeteres, fermat el matxo a la quadra, i desenfaixats ronyons i lloms, molts d’aquells pagesos joves, quan no havien de passar la nit anant al Born o algun altre mercat barceloní per dur-hi el gè-nero amb el carro, començaven la vida social. Els de la Federació a més a més de fer revisió de vida personal en “cercles d’estudi” i repàs de l’entorn social per ser-hi sal, llum i llevat cristianitzador dins la massa del jovent, es dedi-caven a promoure la cultura, l’ex-cursionisme i l’esport. “L’entusiasme, és una qualitat es-sencialment indispensable en tota organització que aspiri a la con-questa de grans masses. És vida, és audàcia, és talent, és, en una parau-la, potència creadora. És indispen-sable que els dirigents visquin un entusiasme penetrant, incisiu, tu-multuós, i que sàpiguen portar-lo a la massa i fer-li sentir el calfred de l’emoció.” deia en Pere Tarrés.Aquesta exaltació de l’ànim en el viure social, que caracteritzà els “fejocistes”, tingué dos mo-ments cabdals en sengles viatges col·lectius que deixaren petjada.

El primer fou entre els dies 3 i 11 d’octubre de l’any 1933. Cinc-cents joves de la Federació pere-grinaren, en tren, a Roma a retre homenatge al papa Pius XI, visi-tant Marsella i Gènova en el camí d’anada, Pisa en el de tornada, i Pompeia, Napols i el Vesubi en un dels dies de l’estada. A Roma amén de la recepció papal al Vati-cà i visita prèvia de totes les basí-liques importants de la catolicitat i de les seves relíquies, visqueren una inoblidable missa a les cata-cumbes celebrada pel cardenal Vidal i Barraquer i un emotiu via crucis al Coliseu, finalitzat amb un abrandat parlament del funda-dor, el Dr. Bonet. D’aquí en sortí el lema: “Oració, estudi, acció” que en el cas de Jaume Abril i Joan Co-mellas es convertí en programa. Van ser els dos únics pelegrins de Viladecans. Però no tot fou religió. Sense anar-hi expressament, van ensopegar amb en Mussolini fent un dels seus discursos en una pla-ça romana i en sortiren espantats. El meu pare pagà el seu viatge re-nunciant a la Festa Major i recla-mant a l’àvia Angelona la quantitat estalviada al no haver de fer front a les pèrdues de l’envelat que, aquell any, per pluja, els joves de Vilade-cans degueren afrontar.Un segon viatge important, també en tren, fou el de l’anada a l’Expo-sició Internacional de Brussel·les i al Congrés Internacional de la JOC, entre els dies 19 i 29 d’agost de l’any 1935. Collides les mon-getes i les esbergínies; sembrats els alls, els raves, i els espinacs; plan-

tades les cols; desats per uns dies caveguets, vo-lants i aixades; i a l’es-pera dels primers xàfecs i tronades de passada la festa de la Mare de Déu d’agost, en Jaume Abril i en Joan Come-llas tornaren a sortir a veure el cel per un forat. En aquesta ocasió, van ser acompanyats per en Joan Miarnau de cal Coix i per l’Esteve Sala de ca l’Estevet en quali-tat de simpatitzants “fe-

jocistes”. Els dos-cents cinquanta expedicionaris catalans esmerça-ren el primer dia a Lourdes i els tres següents visitant París. Des-prés d’un parell de dies dedicats a l’Expo, els militants de la Federa-ció van participar en els diferents actes del Congrés de Brussel·les i en la manifestació final a l’estadi Heisel. En aquell estadi, on l’any 1985 va morir tanta gent per allau humana en vergonyosa final de la copa d’Europa de futbol, en Joan Comellas constatà el carisma de Joseph Cardijn, fundador de la JOC, que entre altres coses els deia: “Alguns volen oposar l’espiri-tual i el temporal, com si hi hagués una forma de tenir quelcom espiritual que no fos temporal. Distinció peri-llosa. L’espiritual ha d’estar encarnat en el temporal i terrenal–. D’aquí que, en molts estaments eclesiàs-tics, l’acció de la JOC sempre fos considerada massa profana, tot i l’aval del papa Pius XI.Conjugar el treball personal de llaurar, sembrar, segar, plantar i collir, amb la vida religiosa, amb la socialment compromesa de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i amb el seu anar d’ex-cursió, jugar a bàsquet, fer curses de bicicleta, etc., deixà de ser pos-sible en esclatar el 18 de juliol del 1936. Els trets a la coroneta o al clatell de molts capellans que no aconseguiren fugir i la crema d’es-glésies i convents a tort i a dret, enviaren la cristiandat catalana a les catacumbes en els primers dies de reacció contra la sublevació militar i de revolució faista.

D’esquerra a dreta: Joan Comellas, Joan Miarnau i Josep Ollé

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 19

conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

Jo crec que a tot el territori del Delta del Llo-bregat i de la Baronia de l’Eramprunyà se li pot aplicar allò que Jaume Codina deia a pro-pòsit del Prat: que va ser, fins no fa pas tant,

un territori aïllat, “a les portes de Barcelona però increïblement lluny” (El delta del Llobregat i Barce-lona. Gèneres i formes de vida dels segles XVI al XX, Edicions Ariel, 1971, pàgina 432).Quan va començar la industrialització, i més encara després amb la immigració i la globalització, aquest aïllament va desaparèixer, i ara estem sotmesos a totes les influències. Però fins aleshores, i tot i que per aquí arribaven aires de modernitats diverses, podem dir que, en el nivell de les formes de vida, és a dir, en qüestions com el vestir o el parlar, re-alment, estàvem increïblement lluny de Barcelona. I a Viladecans, probablement, més encara que als altres pobles, per la manca d’un esquelet social mí-nimament sòlid que facilités les influències foranes.Una de les conseqüències positives d’aquest aïlla-ment és que s’han pogut mantenir, i es mantenen encara, formes de parlar molt genuïnes, molt poc contaminades, molt profundament arrelades. Enca-ra ara podem sentir, en els membres de les famí-lies amb arrels viladecanenques més profundes, un munt de paraules i expressions que certifiquen aquesta situació increïblement allunyada de la parla més estandarditzada que tindria com a emblema la parla de Barcelona. I això, en dos nivells diferents: per una banda, en les paraules i expressions; i per una altra, en el que anomenaríem estructures lin-güístiques, la xarxa bàsica de la llengua en la qual les paraules s’insereixen, i que segurament és més important que les paraules mateixes.Tot això, però, ara està canviant a tota velocitat. Fa anys que vam deixar la faixa i el mocador de cap, i juntament amb la nova forma de vestir ens va en-trar també una forma més globalitzada de parlar. Però tot i així, com que la llengua està més engan-xada a l’ànima que no pas el vestit, la llengua enca-ra perdura i encara la podem repescar. Segurament que nosaltres som els últims que ho podem fer, i per això val la pena de dedicar-hi alguns esforços. De fet, fa un temps vaig publicar en aquesta revis-

Els noms de les persones en la parla viladecanenca de fa cent anys

ta una sèrie d’articles recollint “paraules en perill d’extinció”, que pot ser l’inici d’un treball futur més ampli. I, en aquesta mateixa línia va ara aquest article, dedicat a les característiques peculiars en la manera d’anomenar les persones en el Viladecans de fa cent anys, i que va perdurar fins ben ençà, i que en molts casos encara perdura.Doncs som-hi. Fixeu-vos en aquest senyor de la foto que il·lustra aquesta pàgina. És el meu besavi, que està aquí acompanyat de la meva àvia i la meva mare, que li tapen el braç i la cama que va perdre en sengles accidents laborals de la seva vida de pagès. Es deia Roc Balletbò. Com es pot veure, era un senyor gros, sòlid, que imposava. Però li deien el Roquet. Ell era el Roquet, i a casa seva era a cal Roquet. I tota la vida el van anomenat amb aquest diminutiu. Sembla mentida.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 20

I és que aquesta seria la primera característica a destacar en la mane-ra d’anomenar les per-sones. Els noms, molts noms, s’usen en diminu-tiu, i en diminutiu duren tota la vida, per molt res-pectable i rellevant que sigui qui duu el nom. Pe-ret, Pepet, Roquet, Anto-net, Tonet, Roquillo, Pe-pito, Merceneta, Laieta, Treseta, Tressita, Nita, Nitu, Bielet, Sisquet, Ma-rieta, Joanet, Antonie-ta… Tants com vulgueu. Alguns d’aquests, per cert, són noms d’origen castellà, però d’això ja en parlarem després. La segona característica és que la gent no té cog-noms, i a vegades ni nom. Bé, sí que en té, però és com si no en tingués. Si sou viladecanencs o vilade-canenques del poble antic i us atureu un moment a pensar-hi, us adonareu que teniu una colla de gent coneguda de la qual no sabeu els cognoms i a vega-des ni el nom. Abans, la gent es deia, i molts es di-uen encara, pel nom de la casa: la Montserrat de cal Banato, o la Tressita de cal Forner, o el Siscu de cal Riveró. I més encara: a vegades, com el Xim-xim, o el Tomacaire, o la Nofre, simplement eren coneguts amb el nom de la casa, així tal qual, com si aquell fos el seu nom propi. I encara hi havia una altra pos-sibilitat, que és la dir-se pel nom del pare o de la mare: el Peret del Sèbio, el Nitu de la Ferrera o, en el meu cas, el Josep de la Merceneta. Tercera característica. La fenimització del noms. Un dia parlàvem de la guerra amb una persona gran, i ella s’anava referint a gent que havia intervingut en tal cosa o en tal altra, fins que, en un cert moment, em va parlar de “les Putxes”. No vaig gosar pregun-tar qui eren, per no quedar com un ignorant, fins que vaig endevinar, per la conversa, que les Putxes eren les filles de l’alcalde republicà Llorenç Puig, el qual, com que no era de Viladecans, era conegut pel nom i el cognom propis, perquè no tenia nom de casa. Doncs bé: de Puig, Putxes. I les Marxantes de cal Marxant, i la Jovita de cal Jovito, i la Magina de cal Magí, i la Conrada de cal Conrado. D’entre aquest costum de feminitzar els noms, el cas més emblemàtic és, sens dubte, el d’una persona tan re-

llevant com la Magda-lena Modolell, a la qual un cert nombre de gent (potser la menys res-pectuosa) coneixia com la Madorella. Modolell costa de pronunciar i és més fàcil dir Madorell. I com que era una dona, Madorella.I última característica, que abans ja he apuntat. Fransiscu, Nitu, Nita, Pepitu, Níssiu, Sèbiu… O sigui Francisco, Jua-nito, Juanita o Anita, Pepito, Dionisio, Eu-sebio… Són molts els noms d’origen castellà

que s’utilitzaven a Viladecans. Uns noms, certa-ment, profundament arrelats. Però atenció. Aquests noms són d’origen castellà, però han estat fagoci-tats, deglutits i digerits per les estructures lingüísti-ques pròpies del català: i és que aquí, les estructures lingüístiques eren molt potents, i les paraules s’hi incorporaven segons aquestes estructures. Això es veu, sobretot, en dos fets: el primer, el més obvi, és la pronúncia: Fransiscu, sense cap ressò de la pro-núncia original castellana de Francisco. I el segon, i més rellevant, la manera de retallar els noms: en castellà, es retalla pel final i es manté el comença-ment (Marga, Sebas, Tere, Merche…); mentre que en català, es retalla pel començament i es deixa sen-cer el final, com és el cas de Ton, que ve d’Anton, Biel, de Gabriel, Laia, d’Eulàlia, Cesc, de Francesc, o Txell, de Meritxell. I així és com són retallats aquells noms d’origen castellà: de Fransiscu, Siscu; de Dio-níssiu, Níssiu; d’Eussèbiu, Sèbiu. I les paraules fan llavors el seu propi recorregut, de manera que de Siscu se’n pot fer el diminutiu Sisquet, una paraula en la qual cap castellà podria reconèixer l’originari Francisco. Ja sé que no és així, però es podria dir que Sisquet és una paraula absolutament catalana. I encara hi ha una cosa més sofisticada: aquí, el nom de Joan es deia Joan, evidentment; però resulta que, al costat del diminutiu normal que és Joanet, també s’utilitza un diminutiu en castellà mig catalanitzat, Juanitu (pronunciant la “J” com en castellà). I ales-hores, es retalla a la catalana el diminutiu, i queda Nitu. Jo crec que això mereix un monument a l’en-ginyeria lingüística.

Josep Lligadas

Amanadant espàrrecsAvui en dia parlar del conreu de l’espàrrec al Baix Llobregat és parlar de Gavà, però, a Vi-ladecans fa uns anys també hi havien famílies de pagesos que s’hi dedicaven.

Una mostra són les fotografies que publico en aquest núme-ro del Punt realitzades l’any 1974 a la família Faura, una de les poques famílies que en els seus camps conreaven l’es-pàrrec. La mare, Teresa Parés Malibern, a la seva casa de Vi-ladecans , està amanadant es-pàrrecs amb el motllo de fer els manats i el pare, Carles Faura, acompanyat de Llorenç Roig, Miquel Ruiz i d’altres estan co-llint-los als camps de la Mur-trasa de Viladecans.

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 63 - Febrer 2013 21

la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns