PdT 60

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Josep LligadasMiguel de la Rubia

Mercè Solé(els quals, tot sigui dit, no compartim necessàriament les opinions que en aquest butlletí es puguin expressar).

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publicar, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules. Els hauríem de tenir abans del dia 8 de cada mes.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

Segueix-nos al Facebook

2 La K y la B. Oriol Úbeda

4 El “incapaz”: despropòsits judicials. Mercè Solé

6 Correllengua 2012. Josep Mumany

7 Artur Mas, a Viladecans. Carles Lozano

8 Siguiendo el sueño familiar. Bàrbara Lligadas

9 Ara és l’hora del poble! Albert Buigues

10 Crònica infidel d’un acte polític. José Luis Atienza

11 Tres històries sense llar. Mercè Solé

12 Desahucios. Ramiro Vega

13 “El Delta” compleix cinc anys. Miguel de la Rubia

13 D’on ve el nom de l’Alba-rosa. Josep Lligadas

14 La huelga general. Dani Gutiérrez

15 La mirada aguda: Territ pectoral. Eio Ramon

16 Les nostres entitats: La Asociación de Vecinos Hispanitat.Vi-cenç Andreu

17 Recerca històrica: Secundí Roca, més de 50 anys al servei de la fotografia i de la ciutat. Manuel Luengo

19 Històries viladecanenques: Joan Masgrau i Marcet, l’alcalde. Andreu Comellas

21 Conèixer Viladecans: Toc de queda. Jaume Lligadas

23 La memòria en imatges: Tarradellas a Viladecans. Jaume Muns

Lluitar per una cultura que ens fa més persones

La paraula «cultura» té tants significats que de vegades resulta difícil entendre’ns quan en parlem. Nosaltres la veiem com aquell bagatge que t’ajuda a comprendre millor el món on vius, que et fa lúcid, que et fa veure i apreciar la seva complexitat i pluralitat sense por, que et permet fruir d’aquella gran expressió que és l’art en qualsevol de les seves formes. Que et fa més lliure i més feliç, més persona, en definitiva. Un bé molt desitjat per molts fills de les classes treballadores que durant molts anys l’han tingut molt lluny del seu abast. Una cultura que es manifesta en la qualitat de l’educació general i artística, l’accés a equipaments públics de qualitat com biblioteques, teatres, sales de concert, noves tecnologies, l’accés a espectacles de qualitat, i el protagonisme dels ciutadans en els àmbits poètics, musicals, teatrals.Doncs bé, tot això trontolla: la debacle econòmica que viuen moltes famílies, el descens de les subvencions, l’increment de l’IVA, les retallades a tot allò que és educatiu, la banalitat i la demagògia de tants mitjans de comunicació... Per això, a més a més de les manifestacions i altres formes de lluita, des d’aquesta modesta revista cridem a la militància cultural, és a dir: aprofiteu i assistiu a tots els actes culturals que pugueu. No us deixeu portar per la mandra davant de qualsevol expressió de la bellesa. Penseu, escriviu, llegiu, feu música, feu teatre, en la llengua que vulgueu. Sols i en companyia. Destineu-hi diners, si podeu. Seran ben aprofi-tats. Ens cal donar feina als artistes. Ens cal cercar solucions no demagògiques a la greu crisi que vivim. El mercat tendeix a presentar la cultura com un ornament del qual es pot prescindir tranquil·lament, potser perquè la percep com a perillosa. Efectivament, la cultura desenvolupa les nostres capacitats, ens fa creatius i resistents, i obre camins a les nostres utopies. No ens la deixem arrabassar.

60Any 6

15 de novembre de 2012

Sumari

La K y la B, és un grup de rap contestatari creat a Viladecans l’any 2009. Està format per Indy (Jordi Ubeda Garcia) i Juno (Ori-ol Ubeda Garcia), i també compta amb la

col·laboració dels Dj’s Deiker Selektor i Dj Lepre. L’objectiu del grup és des dels inicis reflectir la realitat en què vivim, incidint tant en els aspectes més locals, com en aspectes més generals. Des de La K y la B creiem en la neccesitat d’una música que reflecteixi la realitat de la gent de carrer i que rebutgi els estereotips de la música més comercial, ja que pensem que la música és tambè una eina per la protesta i per fomentar el canvi social.Trobem també molt important la manca d’espais on poder gravar per gent que no disposa de mitjans econòmics suficients i és per això que hem fet un aposta per l’autoprodució, creant el nostre propi es-pai anomenat Mcenas Producciones on hem produ-ït 4 maquetes i 3 videoclips.Fins a aquest moment hem autoeditat tres maque-tes de La K y la B i el primer treball de RuenB (Enca-dena2 2011). La primera maqueta de La K y la B va sortir l’any 2011, es diu “Sin Plan” i està composta per nou temes amb les col·laboracions de DC3, Koi-tomano i Leuko. El segon treball va sortir l’any 2012 i es titula “Desde la Calle”, aquesta esta composta de dotze temes amb les col·laboracions de Deiker Se-lektor i RuenB. Per últim aquest 2012 també ha sor-tit la primera maqueta en solitari de Juno, “Cruza-das”, nou temes amb la col·laboració d’Indy, Deiker Selektor i RuenB. Totes es poden descarregar gratu-ïtament a: http://soundcloud.com/mcenasprods, també tenim un canal de youtube, on publiquem les cançons i els videoclips que hem fet fins ara. Per un futur pròxim estem preparant dos nous pro-jectes, un d’ells molt avançat i que esperem tenir per desembre d’aquest any, aquest projecte es diu “BajoLLobrerap” i és la primera maqueta d’Indy en solitari. En aquest treball Indy s’ha centrat en la producció de les Instrumentals per diversos artistes del Baix Llobregat, com RuenB, Juno, Jalber, Soje, Afroman, Craig, i Ganny entre altres artistes de la nostra comarca.

La K y la B

Per l’any 2013 tenim previst la sortida de la tercera maqueta de La K y la B, que podem avançar que es titularà “Cogito ergo pum!” i que comptarà amb la col·laboració de Daniel Bonete entre d’altres artistes encara per confirmar. En el tema concerts, podem anunciar un concert el dia 3 de novembre a la Plaça Europa de Viladecans. La lluita, continua!També aprofito per adjuntar informació del M.A.L (Moviment Artístic Llibertari) que és un col·lectiu format a Viladecans a finals de l’estiu passat amb una motivació per l’art lliure. Aquest col·lectiu en una de les seves branques anomenada Projecte Ecos, organitzarà cada primer de mes un concert als carrers de la nostra ciutat, per tal d’apropar la música local als habitants de la nostra ciutat. Aquí adjunto la web: http://movimientoartisticolibertario.wordpress.com/

Oriol Úbeda Garcia

Viladecans Punt de Trobada - Núm. 60 - Novembre 2012 2

Aquests dies una parella d’amics que tenen un fill de 28 anys amb síndrome de down i que havien demanat la seva incapacitació parcial, s’han trobat que

el jutge l’ha declarat totalment incapaç. L’Andreu és un noi encantador que treballa, és amant de la música, té nòvia i té, també, opinions polítiques i criteri propi en unes quantes coses. Els pares havi-en demanat una mesura protectora molt habitual, en casos com el seu i en situacions molt pitjors. Es preserva així el patrimoni i els mitjans de vida de la persona amb discapacitat, però se li permet una autonomia en molts altres camps: pot votar, pot treballar, fins i tot es pot casar, pot dur una vida molt normal, en definitiva. Amb la incapacitat total tot això desapareix. Ja no pot ni votar. Aquesta lamentable situació m’ha recordat la que vam viure a casa ara fa un any, quan es va formalit-zar el traspàs de la tutela del meu cunyat, que també pateix una discapacitat. La tutela va passar del pare de l’afectat (88 anys i un estat precari de salut) al seu germà, que és el meu marit. El meu cunyat, de fet, vivia a casa nostra des de feia temps. Una petició que es feia amb total consens de totes les parts. Doncs bé, a mi em va semblar un procés grotesc. Per començar, es mantenen les formes de jutjat. Vol dir que la distància entre l’aparell jurídic i l’interes-sat és notòria: en el vestuari, en un llenguatge in-comprensible per als no iniciats. De fet, la persona incapacitada perd el nom i en tot l’acte, jutge, fiscal i advocat es refereixen a ell com a “El incapaz” (per-què, a més, tot es fa en castellà). El fiscal, d’entrada, i tot i conèixer suposadament la situació, es va ma-nifestar en contra de la petició de la família, cosa que deu formar part de la litúrgia legal, però que a mi em va fer mal a les orelles. Les preguntes del fiscal, que haurien de garantir la seva protecció no van ser, segons el meu criteri, ni de bon tros les adequades. No es van interessar so-bre què opinava la resta dels germans de la persona incapacitada sobre el tema, per si el noi estava ben atès (sobre això el taller on va o els professionals diversos que l’atenen hi podrien dir moltes coses), per si rebia l’atenció familiar, social, mèdica que ne-cessitava, persi tenia o no béns, quins ingressos te-nia ell i quins teníem nosaltres... o quina era la com-posició familiar de la seva nova llar o, senzillament, què en pensava la parella del tutor. Van pregun-tar-li, això sí, si se sentia bé vivint amb nosaltres. I, per sort, va dir que sí. Encarcarat, i em va semblar

que amb un punt d’ansietat anava dient: “estic molt content”. Però si hagués tingut un mal dia igual hagués pogut dir una altra cosa.I van preguntar al seu pare per què no volia continuar fent-se’n res-ponsable, cosa que, a 88 anys, em va semblar cruel.La resolució en aquest cas va ser totalment favora-ble a la petició de la família. El tutor queda obligat a donar comptes anualment i a justificar totes les despeses d’en Jordi. I qualsevol canvi econòmic im-portant haurà de ser aprovat pel jutge. Això sí, vam haver de pagar advocat i procurador.El regust que em va deixar tot plegat és que tot i ser un procés importantíssim per a la persona amb discapa-citat, la decisió es pren amb un coneixement molt su-perficial de la seva situació. Em va semblar també que per discapacitada que sigui la persona té dret a que se li faciliti al màxim la comprensió de tot el procés. I em pregunto perquè, no tractant-se d’un jutjat especialit-zat, no es compta amb professionals del camp social, educatiu, sanitari, que puguin conèixer i interpretar molt millor allò que tenen al davant.També penso que està bé que sigui el jutge qui for-malment prengui aquesta mena de decisions, com es fa en els processos de desemparament de la in-fància, per exemple, però que podria simplificar-se molt el procés a través d’un equip qualificat que podria elevar al jutge la proposta de resolució. Els judicis, pròpiament, podrien reservar-se per a casos conflictius o especialment complexos. Seria una for-ma d’agilitzar-ho ti d’abaratir-ho ot plegat.Aquesta superficialitat també es dóna en els orga-nismes de la Generalitat que, per exemple, valoren fins a quin punt pot treballar una persona amb dis-capacitat: una entrevista, un petita prova, i una de-cisió que pot afectar tota la vida. Crec sincerament que convindria revisar tots aquests processos per fer-los àgils i autènticament eficaços.

Mercè Solé

El “incapaz”: despropòsits judicialsReflexions en ocasió del Dia Internacional del Discapacitat

L’Andreu, el fill dels meus amics, i jo


Un any més hem portat endavant una nova edició del Correllengua. Sí, aquella festa on reivindiquem, de manera festiva, l’ús social del Cata-

là... Prometo no explicar un altre cop els objec-tius del Correllengua, per no fer-me pesat. Com cada any, hem intentat oferir novetats en les activitats que s’organitzen, la nostra intenció és que el Correllengua no sigui sempre igual, sinó mirar d’innovar en cada edició per fer-lo dife-rent. Tot i així, hi ha activitats que cada any son més reclamades i que nosaltres, la comissió or-ganitzadora, intentem millorar, com és el cas del Correbars.El Correbars pretén tres objectius concrets: en-grescar els locals d’oci a punxar música en català; promocionar els locals que hi participen incen-tivant el comerç local d’oci; recordar, alguns en diuen reivindicar, el nostre dret a expressar-nos i ser atesos en català als comerços locals. Aquest

any ha estat la tercera edició del Correbars, on cada vegada hi participa més gent. El primer any vam ser 51 persones, l’any passat 82 i aquest hem arribat a ser 120 persones, tot i l’amenaça de pluja que vàrem patir durant tot el recorregut. També hi va haver nous locals: La Moka, El Pintxito loco i el Bar Torre Roja, i altres que comencen a ser clàssics: Bar Quico i el Dada.El dissabte al matí es dedicà a la gent menuda, amb una gimkana organitzada per l’A. E. i G. Garbí, la contacontes Regina Martí i Lo ronda-llaire que va fer ballar a menuts i grans.La tarda del dissabte vam gaudir del plat fort del Correllengua amb l’Homenatge a Lluís M. Xiri-

Correllengua 2012 nachs, organitzat per l’ANC i la Llibreria «Els nou rals». L’acte va comptar amb la presència de la Nú-ria Roig i l’Antoni Aceves de la Fundació Randa - Lluís Maria Xirinachs, que ens van explicar la vida i els pensaments deixats per en Lluís, i l’Àngel Colom que, com a amic personal, ens va donar la imatge més humana del mite. Desprès vam tenir la xerrada de la Plataforma per la Llengua a càrrec d’en Marc Piera, que ens va explicar la tasca d’aquesta entitat anomenada l’ONG del Català. També vam tenir un record per un dels seus fundadors, en Martí Gasull, que ha rebut, recentment, la creu de Sant Jordi de la Generalitat a títol pòstum.Finalment, per cloure el Correllengua, Òmnium Cultural de Viladecans ens va delitar amb un con-cert a Can Xic, amb els grups Trànsit, La Banddarra

i Ebri-Knigth. Tres estils diferents, però una barreja explosiva: Trànsit amb el seu pop-rock molt perso-nal, La Banddarra amb l’Ska alegre i sense comple-xos, i els Ebri Knight amb la seva música tradicio-nal (ells en diuen folk) barrejada amb el rock més potent. En fi, una gran cirereta per a un Correllen-gua força participatiu.

Josep Mumany



L’Àtrium de Viladecans es va quedar petit aquest 5 de novembre, amb més de 900 persones que van donar suport al President Artur Mas, en el punt de partida de la campanya per les eleccions del proper 25 de no-vembre. A més, s’ha presentat l’eslògan electoral: “La voluntat d’un poble”

El candidat convergent va començar amb una reflexió sobre la lluita contra la po-bresa, que ha de ser el primer objectiu del país, tant ara en moment difícils com quan l’economia anava bé i no es va combatre amb prou fermesa.

Artur Mas ha reiterat el seu compromís en fer avançar Catalunya pel camí de deci-dir el seu futur. Després de 30 anys de col-laboració sincera i generosa amb l’Estat Es-panyol, cada cop som més els catalans que veiem com a única opció de futur la de cons-truir un estat propi. Això es farà de forma se-riosa, democràtica i amb el suport del poble de Catalunya, al qual ha demanat fermesa quan vinguin moments complicats. El Pre-sident ha destacat que ell no pretén posar-se al capdavant del milió i mig de persones que es van manifestar l’Onze de Setembre, sinó al seu costat. Artur Mas ha demant el suport del 7 milions i mig de catalans. Per això ha escollit el Baix Llobregat per iniciar la campanya electoral, una comarca que pateix la manca d’inversi-ons i infraestructures i l’elevada taxa d’atur. Ha recordat que precisament aquí, l’escola té un paper fonamental per garantir la igualtat d’oportunitats. Davant dels que amenacen amb el tema de les pensions, ha recalcat que una Catalunya independent seria més capaç de pagar-les que l’Espanya actual. A més de les repetides interrupcions pels aplaudiments del públic a Artur Mas, tam-bé va ser ovacionat el Conseller de Benestar Social Josep Lluís Cleries, que és el primer candidat de CiU al Baix Llobregat. L’acte es va tancar amb el cant d’Els Segadors per part dels prop de mil assistents.Podeu veure un video de dos minuts, amb declaracions del President, a la secció d’elec-cions de www.viladecanstv.tv

Carles Lozano

Artur Mas, a Viladecans

Mi abuelo vino a Ca-talunya buscando un sueño, un futu-ro mejor para él y

su futura familia. Cuando se ju-biló la gente le preguntaba que por qué no volvía a su pueblo, y él siempre respondía que cómo se iba a ir a vivir allí si lo más im-portante lo tenía aquí, sus hijos y nietos. Siempre recordaré su ilusión al ver que su nieta había entrado en la universidad. Poco después murió, pero murió sabiendo que sus esfuerzos, los de un niño que cuidaba cerdos y era práctica-mente analfabeto, habían valido la pena. Yo hoy continúo su sueño, no quiero emigrar, quiero que mis hijos crezcan en un país soci-almente justo y nacionalmente libre. Porque sé que solo así po-drán tener un futuro mejor. Sigo con el sueño familiar deseando que mis hijos puedan estudiar lo que quieran y tener un buen ofi-cio y sueldo que les permita vivir dignamente. ¿Que mejor sueño que contribu-ir a construir un nuevo país, un

país donde todo es posible, par-tiendo de la riqueza de su cultu-ra catalana, la cual, a su vez, se ha enriquecido de todas aquellas culturas que han convivido en estas tierras?Un país donde la educación y la sanidad públicas nunca sean cuestionadas, un país donde la igualdad de género no deba ser reivindicada, un país donde el catalán no corra ningún riesgo y el castellano acompañe la forma-ción de nuestros niños y niñas, un país donde la vivienda vuelva a ser un derecho, un país donde la pobreza sea una anécdota en lugar de una categoría, un país donde las personas sean más im-portantes que el dinero, un país donde la corrupción se penalice, un país donde las pensiones es-tén garantizadas, un país de to-dos y para todos. Por todo esto votaré Esquerra Re-publicana, por todo esto tengo el orgullo de formar parte de una candidatura que quiere un país libre para conseguir que su gente viva bajo el paraguas de la justi-cia social.

Bàrbara Lligadas i Muñoz

Siguiendo el sueño familiar


Amb aquest lema irromp a l’escena de les eleccions que tindran lloc al Parlament el 25-N la Candidatura d’Unitat Popu-lar – Alternativa d’esquerres (CUP-AE).

La CUP però, no neix de zero, ans al contrari, por-ta un bon bagatge de lluita política gràcies a l’aposta ferma de l’Esquerra Inde-pendentista per aquesta organització, que compta actualment amb 101 regi-dors i 4 alcaldies arreu del Principat de Catalunya.La CUP, però, neix molt abans, arran de l’impuls per part de l’Esquerra In-dependentista un cop aca-bat el procés de Vinaròs de l’AMEI (l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista), una as-semblea que coordinava diverses experiències mu-nicipalistes (com la UM-9 de Ribes, o la COUP d’Ar-búcies). Arran d’aquest petit nucli, s’han anat este-nent arreu del territori dels Països Catalans nuclis i as-semblees locals de la CUP (fins i tot en pobles del País Valencià com Barxeta, Elx o Almàssera). Després d’uns anys, la CUP va de-cidir esdevenir una organització nacional amb es-tructures organitzatives nacionals per consolidar el projecte i seguir amb la seva expansió. Val a dir que el debat sobre la concurrència a eleccions su-pramunicipals no és nou, tot i que fins a hores d’ara no s’havien valorat com a suficient la capacitat or-ganitzativa de la CUP per tal d’arriscar-se a fer el pas. La nova conjuntura política d’emergència na-cional, on la independència ha passat de ser un de-sig d’un independentisme minoritari a ser un debat permanent en el dia a dia i un desig compartit per cada cop més i més ciutadans (els quals per majoria aclaparadora desitgen ser consultats) així com les retallades a nivell laboral, social, cultural, pel que fa a prestacions i serveis públics feien necessària la participació de la CUP en aquests comicis, un cop constatada la impossibilitat de l’esquerra socialde-

Ara és l’hora del poble!mòcrata representada fins avui al Parlament de res-pondre als interessos del poble treballador català. La CUP concorre a les eleccions amb uns objectius molt concrets: esdevenir una eina política al ser-vei del poble treballador català i dels moviments

populars per confrontar el discurs de la por i de les retallades que imposa la burgesia local, estatal i internacional, a través de organitzacions com la UE, fidel servidora dels inte-ressos del capital europeu. Concorre per defensar uns serveis públics de qualitat i universals, per demanar la nacionalització i posterior socialització dels sectors estratègics de l’economia, per demanar una banca pública capaç de crear mo-neda i de fer una política monetària al servei de la classe treballadora catala-na, per lluitar per l’ofici-alitat única del català i de tornar-li la vitalitat que li pertoca, sense menystenir altres realitats lingüísti-ques presents al territo-ri català, per defensar els col·lectius més marginats

pel capitalisme (immigrants, dones, joves, precaris, aturats, jubilats i pensionistes) i per avançar ferma-ment sense renúncies a la plena sobirania, és a dir, la independència, dels Països Catalans. Neix per tant, per portar la veu del poble al Parlament sense cap renúncia.Això es farà amb un codi ètic que aplica la CUP allà on governa i que ens permet dir que som exemple de transparència política, de democràcia participa-tiva i directa i d’honestedat política, com per exem-ple la limitació del sou parlamentari a 1.600 € o la limitació dels mandats a 1 legislatura, així com la voluntat de consultar permanentment al poble tre-ballador sobre allò que decideix el parlament i que ens afecta diàriament.Ara és l’hora del poble!

Albert Buigues


En aquest món dominat per les tecnologies, on qui no tingui tuiter o feisbuc està incomu-

nicat en una illa deserta, on els polítics ja no sabem què fer per agradar, si connectar-nos a un pinganillo per donar tombs al voltant dels assistents com un Andreu Buenafuente amb el sa-lero d’un Pepe Montilla, o asseu-re’ns en rotllana en plan col·legui, sempre va bé tenir un acte polític a l’antiga, com el del mes passat a Can Pastera, amb els oradors asseguts darrera una taula sense micro, parlant dempeus, perquè a les últimes files sempre hi algú que diu més fort que no se sent.Va ser un acte passat de moda d’ICV-EUiA, una esquerra que s’ocupa de les utopies perdudes i abandonades, com que hi hagi menys pobres, que defensa exi-gències tan insòlites com l’en-senyament gratuït de qualitat, entossudida en objectius tan im-possibles com trobar residències per a la gent gran que no pot ni anar al lavabo sense ajut, capfica-da en l’obsessió patològica d’im-pedir la mutilació de la sanitat pública. Va parlar Lluís Tejedor, alcalde del Prat. Hi ha alcaldes i alcaldes, i el Tejedor és un cas especial. Va ser capaç de dir que no a Eurove-gas, i defensar les escarxofes hu-mils com a símbol d’un model de ciutat amb autoestima, que prefe-reix donar denominació d’origen a un vegetal que ser el bressol del paradís del joc i els llums de neó.Quan parla de política se l’entén, encara que no porti bones notíci-es. S’atreveix a dir que estem en

Crònica infidel d’un acte polític

una crisi inèdita del capitalisme. Ha caigut el capital financer en la seva pròpia trampa, perquè no es pot créixer sense límit, consu-mir sense límit i acaparar sense límit. Haurem d’aprendre a viure d’una altra manera, no tan mala-ment com ara, però tampoc con-sumista com abans. Sí, però esti-rar dels vells motors de la justícia i la igualtat per no quedar-nos presoners de la desesperança.En aquesta crisi s’ha d’aplicar el sentit comú social, i qui té més ha de pagar més, perquè l’al-tra solució, les retallades, és que pagui més qui té menys. Ara bé, no és fàcil combatre la lògica de la injustícia i la desigualtat que s’amaga en el no, perquè no hi ha diners. Cal esforç, compromís, pedagogia i tossuderia per resis-tir-se i guanyar-se el dret a aspi-rar a ser socialment feliços.El Tejedor va parlar de la impor-tància d’aquestes eleccions on es decidirà el model social del futur de Catalunya, no el de la Catalu-nya dels herois i els màrtirs sinó el de la Catalunya de cada dia, on l’heroi és l’avi que ajuda tota la

família a arribar a final de mes. Les eleccions són una oportunitat de dir sí o no als que davant de les protestes diuen que això és el que hi ha, als que no poden pro-metre menys retallades ni perdo-nar l’euro per recepta, però sí que poden prometre rebaixar els im-postos als de sempre. Dret a deci-dir, sí, a decidir que sí o a decidir que no, però la vida en minúscu-les seguirà més enllà del resultat final, si és que hi ha resultat final. I si és així, l’objectiu nacional primer hauria de ser mantenir la cohesió social, el nostre millor capital, avui més fràgil que mai, evitar la divisió de la gent del país en dues meitats, com un ge-lat de dos colors, i no deixar de ser un sol poble, solidari i bar-rejat, capaç de fer avançar junta, com hem fet fins ara des d’ima-ginaris diferents, una Catalunya diversa. Per una raó de mate-màtica política, la Catalunya del present és la suma de la gent que va a sortir al carrer l’11 S i de l’al-tra. Una suma, no una divisió ni una resta.

José Luis Atienza


Xerrrada distesa a l’eixida. No és gaire difícil iniciar una conversa. Jo no pregunto, escolto allò que bonament em volen contar. Els homes tenen ganes d’explicar la seva veritat de les coses mentre fan una cigarreta. Una veritat que té a veure amb el seu bagatge, amb el seu sentir-se persona útil, amb capacitat. Potser han viscut moments millors però continua vigent el seu sentit de la digni-tat. No té gaire importància si de tant en tant algú cola un sopar de duro. Percebo que una relació tan efímera com la que tenim, a ells els permet sentir-se reconeguts i a mi, retornar a l’essencial de les coses.L’X havia estat cambrer, i espor-tista d’un esport amb retribuci-ons modestes. Primer va perdre el seu lloc a l’equip professional, per allò de les lesions i l’edat. Després va treballar en un bar, com a cambrer. Fins que el bar va tancar. Ha anat exhaurint tots els ajuts un cop esgotat el subsidi d’atur. Ha hagut de deixar el pis de lloguer. I està mirant si, amb

El proper 25 de novembre a més a més de les eleccions generals, se celebra el dia dels sense llar. Una situació que en un principi defineix un col·lectiu de característiques peculiars: persones sense llar, desarrelades, sense família, sense fei-na, de vegades amb malalties associades. Passavolants que dormen al carrer i que no solen encaixar amb els esquemes dels serveis públics. I que entitats com Càritas, com Arrels, o com tantes d’altres, aconsegueixen acollir i estabilitzar. Però avui, la paraula “sense llar” desvetlla també en nosaltres altres alarmes: les famílies desnonades, les que viuen rellogades, els pisos pastera... Situacions que amb la crisi estan afectant cada cop més persones i que probablement portaran a la marginació les més febles, les més soles. Per conèixer aquesta realitat de més a prop, vaig tenir ocasió de visitar el Centre d’Acollida Abraham de Càritas de Vilafranca i de parlar amb alguns dels seus estadants...

trenta-tres anys cotitzats, té dret a rebre una pensió.Perquè als seus gairebé seixanta anys ho té molt difícil per tornar a treballar. Men-trestant, un company el va con-vèncer per venir a Catalunya. El company demana caritat, ell no en té ganes i per això han separat les seves rutes. Un dia aquí, un altre allà, fins que es resolgui la situació. Sensació d’anar lliscant cap avall. A la conversa no sur-ten les arrels familiars ni els seus afectes. Té un posat trist i manté l’esperança en la pensió que po-dria cobrar, per modesta que fos.En J. ve de Saragossa. Tota la vida vivint en el món del toreig, com a mosso en una ramaderia. No m’explica malalties ni desgràcies, sinó la passió amb què sempre ha viscut la seva feina. La seva ex-periència l’ha fet sentir eficaç, valorat, preparat, però en el seu moment no li va facilitar la cotit-zació necessària com per gaudir d’una bona pensió. Quan va dei-xar de treballar es va desarrelar. I sembla que està pensant a iniciar un procés d’estabilitat que li per-

Tres històries sense llar

meti, entre d’altres coses, millo-rar la seva precària salut.I en P. es mostra molt animat i no para d’explicar acudits. És carnisser de professió i ha passat temporades guanyant-se molt bé la vida a grans cadenes d’ali-mentació. Fins que va arribar la reducció de personal i va anar al carrer. També ha exhaurit tots els ajuts possibles. Va a la vere-ma i fa feinetes aquí i allà. i és un home inquiet, que es mou cons-tantment. Tots tres s’entesten tossudament a desbordar fronteres i encaixo-naments. Pel senzill fet d’anar d’una banda a l’altra i de no empadronar-se enlloc queden al marge dels ajuts socials que demanen com a requisit una re-sidència estable. Un fet que pot acabar deixant-los totalment al marge.Hauríem d’aprendre a no encai-xonar les persones dins dels re-cursos, sinó a crear els recursos que necessiten les persones.

Mercè Solé


Si un banco está en números rojos se le rescata; si una familia está en números rojos se le des-ahucia y se la condena a deuda perpetua.En tiempos en los que, según algunos, “vi-

víamos por encima de nuestras posibilidades”, los bancos nos han vendido descaradamente sus pro-ductos. Cuando con las nóminas no llegaba para la hipoteca, pedían avales. El banco te trataba como un señor. Hasta que te quedas sin trabajo, sin di-nero, sin comida, sin poder pagar la casa, tú y los tuyos. En este momento el banco te sigue ofrecien-do productos golosos encaminados a renegociar la deuda, pedir préstamo personal..., después de un tiempo estás metido en un pozo, dejas de pagar y vienen el papelamen, las denuncias, los intereses abusivos de demora. El mismo director del banco cambia de cara y te dice que pagues hasta el último euro mientras ellos siguen haciendo negocio. Su-bastan el piso y se lo queda el banco por el 60% del valor de tasación y el resto debes pagarlo tú hasta el último euro aun cuando ya estés sin casa. Y te declaran moroso... y te embargan el sueldo... y al avalador o avaladora lo mismo. Y es que la actual ley hipotecaria protege a los bancos y deja en la ca-lle a las familias. ¡Vergonzoso!Como dice Ada Colau, portavoz del PAH de Barce-lona: “Estamos ante el grave problema de una estafa organizada y planificada desde los bancos y los res-ponsables políticos”. Cada día, en el estado español, 532 familias van a la calle. Y sigue diciendo Ada: “Cada uno debe decidir si seguir permitiendo este sistema perverso que está amenazando la vida de la mayoría de la población o ponerse de parte de la justicia y de la dignidad de la vida humana”. “Si te quedas en casa te quitan la casa, si te mueves puede que tengas mucho que ganar”.Es imposible luchar uno solo. Para acompañar a las personas en este duro proceso se creó la Pla-taforma de Afectados por la Hipoteca (PAH) cuyo eje vertebrador son la transformación de una problemática individual en una lucha colectiva y el proceso de organización de las perso-nas afectadas y solidarias, por la conquista del de-recho a una vivienda digna. Siguiendo esta filosofia, hace más de año y medio creamos en Sant Boi la PAH: tenemos que decir «no» a esta Ley Hipotecaria que es injusta. Como decía Gandhi, cuando una ley es injusta lo correcto es desobedecer.Cuando compartes los problemas y las soluciones estas compartiendo la vida, estás dando esperanza. Aquí en Sant Boi, como en otros sitios, se palpan lo-

Desahuciosgros reales: estamos paralizando casi todos los des-ahucios de las familias que han pasado por la PAH, hemos conseguido alguna dación (si te quitan el piso, que te quiten la deuda) y que alguna persona se que-dara en su casa con un alquiler social. Estas dos últi-mas reivindicaciones junto con la de que paralicen los desahucios y que se haga de forma retroactiva es para lo que se ha creado la Iniciativa legislativa popular. Actualmente hemos conseguido 530.000 fir-mas de las 500.000 necesarias para que se debata la actual ley hipotecaria en el parlamento español.

Por la PAH de Sant Boi han pasado cerca de cien familias, no sólo de Sant Boi sino también de varios pueblos que no tienen PAH entre ellos de Vilade-cans. Una tarde nos vino una madre. Su hija estaba a punto de entregar la llave a Unnim de Viladecans y ella es avaladora, ¡toda una madre coraje! La esta-mos acompañando y hemos hecho varias acciones ante el banco. También hemos colaborado en dete-ner el desahucio de una familia a la que Adigsa te-nía el piso alquilado. Ha pasado por la Plataforma alguna familia más pero la mayoría a nivel infor-mativo y no ha vuelto. Ahora estamos a punto de crear la PAH de Vilade-cans, si alguno o alguna se anima a colaborar pueden dirigirse a la Asociación de Vecinos de la Montserra-tina y preguntar por Carmen. El correo electrónico de la Asociación es : [email protected] terminar quiero compartir con los lectores este pensamiento con la intención de animar a la lucha pacífica por el derecho a la vivienda y todos otros de-rechos que están siendo pisoteados: “Mañana tal vez tenga que sentarme frente a mis hijos y decirles que fuimos derrotados. Pero no podría mirarles a los ojos y decirles que hoy ellos viven así porque yo no me animé a luchar”.

Ramiro Vega


D’on ve el nom de l’Alba-rosaL’Alba-rosa és, com tothom sap, un barri de Viladecans, que in-cialment s’escrivia Albarrosa i ara ha agafat aquesta nova forma que es considera ortogràficament més adequada. El barri va néi-xer com una urbanització d’estiueig, tipus ciutat-jardí, promogut durant els anys 50 pel matrimoni barceloní format per Joaquim Nebot i Dolors Jorge, i que progressivament s’ha anat convertint en el lloc de residència habitual dels seus habitants.Una de les discussions que a vegades sorgeixen a propòsit de l’Alba-rosa és sobre l’origen del nom. Hi ha dues versions. Una és que els promotors tenien una filla que es deia Rosa, i que el nom està dedicat a ella: l’alba es refereix a la lluminositat del dia que s’alça, i Rosa és el nom de la noia. I una altra versió és que els promotors tenien dues filles, que es deien respectivament Alba i Rosa, i que van unir els dos noms per anomenar la urbanització.Doncs bé. He tingut la sort de localitzar la Rosa Nebot Jorge, filla de Joaquim Nebot i Dolors Jorge. I m’ha explicat que ella és filla única, i que, efectivament, el nom de la urbanització ve del seu nom, i voldria dir l’alba, l’albada, de la Rosa. Discussió, doncs, tancada.

Josep Lligadas

Els darrers temps ningú no sap amb seguretat el que passarà a tres me-sos vista. Al món de la

informació molt menys ja que la inestabilitat econòmica sobrevo-la tots els aspectes de la nostra societat. Innombrables mitjans de comunicació han anant caient un rere l’altre per manca de su-port econòmic o de rendibilitat . Els altres sobreviuen com poden, fins i tot alguns convertint-se en una botiga ambulant o oferint amb el diari els productes més estranys. En aquests temps, és difícil trobar mitjans independents que no ex-pliquin veritats a mitges o mani-pulades. Avui, i crec que mai, els mitjans mai no han estat neutrals i han estat al servei dels grups de poder. D’aquí ve la importància dels mitjans independents.A nivell local, la realitat dels mitjans de comunica-ció no és molt diferent i veient com van desaparei-xent televisions, ràdios i mitjans escrits.

“El Delta” compleix cinc anysPer sort, a Viladecans, un mitjà escrit i per internet es manté al mig d’aquesta voràgine, amb una veu pròpia i una història que fa que hagi complert cinc anys. I no s’ha mantingut per casua-litat, es manté i evoluciona de manera molt positiva perquè gaudeix de l’esforç i la inde-pendència d’una persona que lluita amb la seva dedicació per millorar dia a dia. Aques-ta persona, Enrique Carri-llo, molt bon professional ha aconseguit que la publicació “El Delta” hagi format part dels darrers cinc anys dels i de les viladecanenques.Es per això que vull felicitar la publicació amiga i el seu

editor Enrique, desitjant que segueixi mantenint aquesta valuosa aportació com mitjà d’expressió a Viladecans.Enrique i “El Delta”, per molts anys.

Miguel de la Rubia


El incesante crecimien-to del paro, los recortes que no cesan, y el alar-mante deterioro de los

servicios públicos, ha llevado a los sindicatos del sur de Euro-pa, entre ellos España, a convo-car una Huelga General para el día 14 de noviembre, una huelga general que debe ir mas allá de lo que es el terreno estrictamen-te laboral, esta huelga además de laboral tiene que ser social, es una huelga que tiene que ser compartida por toda la ciudada-nía. Y es que no estamos hablan-do solo de los recortes en materia de derechos laborales que afec-tan a los trabajadores y trabaja-doras.Los recortes en sanidad, en edu-cación, en los temas de depen-dencia, etc., junto a los recortes en derechos laborales está dina-mitando el estado de bienestar y rompen los equilibrios de los que nos dotamos al principio de la transición, tanto en los llamados pactos de la Moncloa como en el Estatuto de los Trabajadores.

La huelga general

lizan como espada de Damocles para sumirnos en una desespera-da situación de paro, de pobreza y de penurias para muchas fami-lias tanto en Catalunya como en España.Y que no nos digan que la eco-nomía no tiene ideología, porque la tiene y el capitalismo la aplica de forma despiadada, y si no que expliquen por qué hay gobiernos que suben los impuestos a los ri-cos como Francia, y otros como España hace todo lo contrario, quita los impuestos a los ricos y los sube a los pobres.Ya nos han quitado demasiado, es hora de decir basta, que no nos quiten el futuro, y como hay culpables tendrán que pagar por ello, que no nos engañen más, hay soluciones y queremos que las pongan en marcha con otro tipo de políticas para que no nos lleven a la situación de Grecia.Por nuestro futuro. Hay culpa-bles. Queremos soluciones. El día 14-N todos y todas a la Huel-ga General.

Dani Gutiérrez

Ante una situación de crisis ge-nerada por el capitalismo más salvaje de las últimas décadas, las derechas europeas encabeza-das por Angela Merkel y la es-pañola con CiU en Catalunya y PP en el resto del estado, están aprovechando para plantear no ya políticas económicas injustas, sino políticas ideológicas que favorecen a los poderosos que generaron la crisis y castigan in-justamente a aquellos que la pa-decen.Y encima nos quieren hacer cre-er que los culpables somos no-sotros, la gente humilde, la clase trabajadora, por haber vivido dicen por encima de nuestras posibilidades, y hay que decir rotundamente que no, que los trabajadores y trabajadoras y la ciudadanía de este país, hemos vivido como hemos podido y como nos han dejado. Que nosotros no creamos la burbuja inmobiliaria, ni hemos provocado la caída del sistema financiero, ni hemos generado la maldita deuda que ahora uti-



la mirada agudasecció a càrrec d’Eio Ramon

Calidris melanotos-Territ pectoralRemolar-Filipines 09 de setembre 2012

És un ocell de la familia dels escolopàcids que habita a l’estiu la tundra de la costa àrtica de Sibèria, i a Amèrica des de l’oest i nord d’Alaska cap a l’est pel nord de Canadà i el nord-oest de Groenlàndia.

Durant l’hivern habita prats humits, estanys i aiguamolls del sud d’Austràlia i Sud-Amèrica.

Tot i no ser un ocell europeu de vegades algun exemplar, com aquest, apa-reix per aquí. Una forta tempesta de vent el pot haver desviat de la seva ruta.


les nostres entitats

¿Cómo explicar quiénes somos? Nosotros somos una asociación

de vecinos que se fundó en 1985, como todas las asociaciones se formó para mejorar el barrio y seguir unidos todos los vecinos, porque aunque el barrio estaba formado por gente de diferen-tes puntos del país, todos somos una gran familia. Aunque hemos pasado por diferentes etapas, los jóvenes que nos hemos quedado seguimos los pasos de nuestros padres para que nuestro barrio siga siendo como lo conocimos de pequeños con nuestras fies-tas y nuestras peticiones para que nos arreglen el lugar donde vivimos, nos mejoren las comu-nicaciones de nuestras calles, pero todo esto va muy despacio, aunque hemos mejorado bastan-te pero queda mucho camino por delante, que tenemos que seguir luchando.Mucha gente no entiende que nosotros los que componemos la junta trabajamos por mejorar la calidad de vida de muchas personas y que lo hacemos po-niendo tiempo de nuestra vida y dejamos de estar con nuestras familias, por este motivo siempre estamos involucrados toda la fa-milia desde el padre que fundó la asociación, hasta el hijo y los nietos que somos los que en estos momentos estamos luchando a cambio de nuestra propia satis-facción, cuando vemos que algo que hemos organizado nos ha salido bien y hemos visto como gente nueva ha disfrutado y se ha unido a nosotros, que nos di-cen que el año que viene conte-mos con ellos, para nosotros es un triunfo ver todo esto realiza-

A.VV. HispanitatPlaza Luís Burción, Nº 8

08840-Viladecans

La Asociación de Vecinos Hispanitatdo y que ha dado sus frutos, todo esto no sería posible sin todos los componentes de la junta, aunque somos pocos como en todas las asociaciones, pero todos aporta-mos todo lo que podemos dentro de nuestras posibilidades, desde los vocales hasta el presidente y como no los colaboradores ex-ternos, que sin todos ellos toda lucha no sería posible por este motivo doy las gracias a todos por seguir colaborando desinte-resadamente con nosotros.En nuestra asociación ofrecemos a nuestros socios múltiples acti-vidades para todos, empezando por los niños y acabando por los mayores, que todos ellos hacen que la asociación siga adelante y creciendo día a día. Para los ni-ños tenemos varias actividades una de ellas es el kung fu y otra la danza moderna que es una ac-tividad que acabamos de incor-porar para los niños, después de que muchas madres nos pidie-ran para sus hijos una actividad para que los niños se lo pasaran en grande y disfrutasen. Para los demás o sea los grandes tene-mos diferentes actividades una de ellas es la gimnasia de man-tenimiento que la realizan los mayores y no tan mayores, pero todos van al mismo ritmo, otra clase que también se realiza es una de ejercicios aeróbicos para mantener todos los músculos en forma, sin dejarse ninguno mo-ver, por este motivo es una clase de las que le gusta a todos los que la prueban y no pueden pasar sin hacer la clase cada semana como un reloj. Por otro lado la clase de danza del vientre es una activi-dad que también tiene una gran acogida por parte de las mujeres que realizan esta actividad de la

que aprenden día a día de esa profesora que pone todo su es-fuerzo y dedicación para que sus alumnas salgan hechas unas ex-pertas en danza del vientre y que más tarde demuestran bailando en las fiestas de barrio a las que nos invitan, con las coreografías que realizan a la perfección em-pezando por la danza del vientre y acabando por la gimnasia.Por último estamos preparando actividades por la mañana dado que muchas personas están en paro y nos gustaría ofrecer desde nuestra asociación, cursos varia-dos enfocados al aprendizaje y ahorro como puede ser un taller de costura o cómo cocinar con un microondas y por último los lunes se realizara otra actividad nueva que es para mejorar tu ca-lidad de vida, y crear un estado de equilibrio y armonía interior. Por lo tanto con esta clase de re-lajación me despido esperando que la gente al leer estas líneas haya comprendido que todo no es el dinero sino la satisfacción de poder realizar cosas por la gente de una forma desinteresada y sin ánimo de lucro, solo con la satis-facción de hacer un trabajo para ayudar a los demás. Gracias.

Vicenç Andreu Torrecillas


Recerca històrica

Permetrà el lector que, aquest cop, la secció de “Recerca històrica” no sigui ben bé de recerca, sinó de record d’una persona que amb el seu treball, dins del món de la fo-

tografia, ens ha ajudat, de manera inestimable, a recuperar la nostra memòria gràfica: en Secundí Roca.En poc més d’un any, efectivament, Viladecans ha perdut dues grans personalitats: al novembre de l’any passat, ens va deixar l’historiador Josep Ei-xarch (Forcall, 1915 - Tortosa, 2011) i ara, a finals d’octubre, ens ha deixat en Secundí Roca Roca (Vi-ladecans, 1927 - 2012), fotògraf. I dic fotògraf, per-què a banda de la seva professió i altres dedicacions com a regidor municipal o jutge de pau i de dis-tricte, tots coneixíem en Secundí per la seva faceta d’artista de la fotografia. Dins del món de la fotografia amateur, l’amic Se-cundí ho ha estat, pràcticament, tot. Reconegut com a Artista, Mestre i Excel·lència, per la Federació Ca-talana de Fotografia, per la Confederació Espanyola de Fotografia i per la Federació Internacional d’Art Fotogràfic, a banda de diversos reconeixements, i en diversos anys, a la seva trajectòria fotogràfica per part de la mateixa Federació Catalana i la Con-federació Espanyola de Fotografia.En Secundí ha estat més de cinquanta anys, amb la seva càmera, retratant paisatges i paisanatges de Viladecans, però també de molts pobles i llocs de Catalunya, així com de la resta d’Espanya. Tot va començar, de manera continuada, l’any 1961, quan juntament amb altres amics del poble formen l’Agrupació Fotogràfica de Viladecans, una entitat que volia afavorir i divulgar el coneixement de la fotografia dins de la nostra ciutat, i així ha estat al llarg dels darrers cinquanta anys. L’Agrupació, l’any 2011, va celebrar el seus primers cinquanta anys i en Secundí la va presidir durant vint-i-cinc anys, compaginant aquesta dedicació amb d’altres dins del món de la fotografia: membre de la Junta Directiva de la Federació Catalana i Oficial Enllaç d’Espanya amb la Federació Internacional de Fo-tografia. D’aquesta manera, durant molts anys, en Secundí Roca ha portat el nom de Viladecans per tot arreu per on ha anat, com a jurat, com a fotògraf,

Secundí Roca, més de 50 anys al servei de la fotografia i de la ciutat

rebent i donant distincions, i com a Enllaç Oficial de la Federació Internacional, a nivell mundial. Jo vaig conèixer en Secundí a mitjans de la dècada de 1980, feia molt poc que havia començat a tre-ballar a l’Arxiu Municipal de Viladecans. Des de l’Arxiu volien continuar la feina engegada a prin-cipis dels anys 1980 pels membres de la Comissió de l’Arxiu Gràfic, de recuperar fotografies antigues de Viladecans. Volien recuperar la memòria gràfica de la ciutat i allí estaven els amics i companys de l’Agrupació Fotogràfica. Si Viladecans disposa d’un important arxiu gràfic, és en part, gràcies a la bona labor de recerca i recopilació que els companys de l’Agrupació Fotogràfica van fer, al capdavant dels quals es va posar en Secundí. Aquells eren anys en què no hi havia càmeres digitals ni fotoshops, tot era manual, la càmera i el laboratori. Per treure bones fotografies, a banda de l’enfoc, t’havies de passar hores de laboratori i revelat i els amics i companys de l’Agrupació dirigits per en Secundí, s’hi van po-

Secundí Roca en una imatge de juny de 2010Fotografia de Diestro&ÁlvarezAMVA, Fons Ajuntament de Viladecans


sar. Fruit d’aquella primera col·laboració van ser les exposicions de fotografies antigues de la ciutat, que van seguir denominant-se Viladecans Antic. Se’n van fer quatre edicions, les dues primeres a càrrec de la Comissió de l’Arxiu Gràfic i les dues següents des de l’Arxiu Municipal, en franca i estreta col-laboració amb l’Agrupació Fotogràfica. Van ser uns anys de molta relació entre l’Arxiu i l’Agrupació, amb en Secundí Roca fent de pont. Col·laboració institucional en la recerca i recopilació de fotogra-fies antigues de la ciutat, en la recerca d’imatges per a publicacions municipals, en la realització de reportatges fotogràfics sobre la ciutat, però també col·laboració en la història més recent, com en el lli-bre que retrata els vint anys de transformació de la ciutat (1979-1999) o en el treball de camp, que junta-ment amb en Manel Sunyer, l’Isidre Solina i d’altres amics del poble, van realitzar sobre la toponímia de la ciutat, on en Secundí, càmera en mà, anava foto-grafiant diversos indrets del nostre territori. Gràcies a l’esforç, la voluntat i l’empenta d’en Se-cundí, la ciutat va viure, l’any 1997, la Festa de la Fotografia, diada anual de fotografia que agrupa

centenars de fotògrafs vinguts d’arreu de Catalu-nya i després al desembre de 2003, Viladecans va ser seu de l’assemblea anual de la Confederació Espanyola de Fotografia, que aplegà membres de les diverses federacions fotogràfiques d’arreu de l’Estat. El nom de la ciutat, en aquells anys, va ser molt conegut dins del món de la fotografia amateur catalana, però també espanyola. Aquesta projecció de la nostra ciutat dins del món de la fotografia, l’hi devem, en part, a l’amic Secundí Roca, al seu dina-misme i al seu treball incansable. Amic Secundí, fa més de vint-i-cinc anys que ens coneixem, t’agraeixo sincerament la teva col-laboració, dedicació i, sobretot, la teva franca amis-tat. Hem recorregut un llarg camí junts, impulsant el món de la fotografia local, treballant colze amb colze, ara aquest camí l’hauren de seguir fent sen-se tu, però amb l’exemple de voluntat, dedicació i bona fe que sempre hi posaves en les teves accions. Molt possiblement, allà on sigui, estaràs enfeinat: càmera en mà, retrant-nos a tots!

Manuel Luengo Carrasco

Dia de mercat a la plaça de la Vila a primers de la dècada de 1960Fotografia de Secundí Roca RocaAMVA, Fons Secundí Roca Roca

Enguany hauria fet cent anys. El que va ser pri-mer alcalde de Vilade-cans escollit democràti-

cament després del franquisme, havia nascut l’any 1912. Bona hora per saber-ne alguna cosa més i bon moment per rememorar-lo en detriment de l’oblit. Sense la pretensió d’esgotar cap tema, ni la d’entrar en la feixuga acció de govern durant els quatre anys al capdavant del consistori, del 1979 al 1983, voldria dur-vos, això si, a una millor comprensió del perso-natge i a un major reconeixement.Poc temps després de néixer a Barcelona, els seus pares Ramon i Júlia, van anar a viure prime-rament a Els Monjos a tocar de Vilafranca del Penedès i uns anys després a Vilanova i la Geltrú. En Joan cursà els seus primers estu-dis amb els escolapis. Fou durant la República que la família Mas-grau s’instal·là definitivament a Viladecans obrint graneria al número 64 de l’actual avinguda de la Generalitat. De la bondat, tranquil·litat i seny de la seva mare, a la qual el veïnat coneixia com la “Senyora Júlia”, encara en queden testimonis. Del seu pare en canvi, aquests testimonis, no-més en poden dir que era tot un tràfec. Al comerç de casa hi féu el primer aprenentatge laboral, però no sols ell sinó també dos germans que tingué, en Pere, que morí al front republicà de la guer-ra civil i en Ramon, quinze anys més petit, que acabà dedicat tota la vida al comerç, en aquest cas de materials per a la construcció.De jove, buscant anar més enllà de la tradició paterna, en Joan en-

trà a treballar a la Cambra de Co-merç de Barcelona i és en aquest àmbit laboral on va arrencar l’agi-tada joventut viscuda. S’afilià al CADCI, mena d’associació-sin-dicat del que en deien proletariat mercantil. Havia estat fundat el 1903, per joves vinculats a la Lliga Regionalista, al cafè dels 4 Gats, amb el nom de Centre Autono-mista de Dependents del Comerç i la Indústria. La acció social i rei-vindicativa dels seus membres els anà decantant vers Estat Català i la Unió Socialista de Catalunya de Rafel Campalans per, finalment, acabar fent costat al nou PSUC en la guerra de 1936-1939. Durant els fets del 6 d’octubre de 1934, quan el president Companys proclamà la República Catalana, la seu del CADCI a la Rambla de Santa Mò-nica fou un dels escenaris d’en-frontament armat amb l’exèrcit espanyol en defensa de la Genera-litat. Tenim doncs un primer tret que es desprèn de les seves pri-meres vivències, en Joan Masgrau era “catalanista i anticapitalista” dit en paraules de la seva neboda Maria Àngels.D’Estat Català, del CADCI i de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) en sorgiren, quan esclatà la guerra, molts dels integrants de les Milícies Alpines que, una vegada dissoltes, conformaren el Regiment Pirinenc nº 1, la prime-ra i única unitat militar d’obedi-ència estrictament catalana des de 1714. El regiment l’integraven una companyia d’esquí i dues de raquetes operants sobretot en el control fronterer i la repressió del contraban des de la seva base a la Molina. Durant els fets de maig

de 1937 a Barcelona, en què s’en-frontaren els partidaris de fer la revolució amb els partidaris de primer guanyar la guerra i sal-var la República, el Regiment Pirinenc fou l’encarregat de cus-todiar el Palau de la Generalitat. Allà hi era ell. Uns mesos després d’això, el regiment va ser integrat a l’Exèrcit de l’Est de la Repúbli-ca Espanyola que operava en la zona del Pirineu a Bielsa i en Joan, tenint llavors vint-i-quatre anys, fou nomenat comissari po-lític de batalló el 27 de novembre de 1937, quan s’establí la cadena de comandament polític, paral-lela al militar, per assegurar la fidelitat republicana dels unifor-mats. Aquest és un segon tret que el durà a ser empresonat durant el franquisme l’any 1961.Derrotada la República, hagué de passar a l’exili a França per salva-guardar vida i llibertat. Exiliar-se, no és una decisió massa personal

Joan Masgrau i Marcet, l’alcalde(1a. part)


Històries viladecanenques secció a càrrec d’Andreu Comellas

que diguem, és més decisió del poderós que et diu que no ets dels seus, que fas nosa i que si no desapareixes ràpidament, acaba-rà empresonant-te o et farà ma-tar. En el camp de concentració d’Argelers conegué la Trini, amb la qual posteriorment es casà. Tri-nitat Farré Gili, era una militant comunista del PSUC nou anys més gran que ell, de les que en deien “de armas tomar”, amb res-ponsabilitats dins el Socors Roig Internacional. Exiliat a Tolosa de Llenguadoc, en Joan s’involucrà en la resistència francesa a l’ocu-pació nazi, fent volar ponts, des-carrilar trens portadors d’armes, i fent de correu clandestí. Des-prés de la victòria aliada, encara, es dedicà al pas clandestí per An-dorra i muntanyes dels voltants de persones que volien tornar, entre elles alguns dels alliberats del camp de Mathausen, L’any 1947, tornà a casa, a Viladecans, amb la Trini. Tornà desil·lusionat, a resultes del desinterès aliat per fer caure a qui, ajudat per Hit-ler i Mussolini, havia ensorrat la República. Acabaren el desterra-ment tornant per sobreviure bo i sotmetent-se a l’esquifida vida social, escarransida vida cultural i nul·la vida política dels 4.000 habitants que llavors tenia Vi-ladecans. En Joan i la Trini teni-en trenta-cinc i quaranta-quatre anys, respectivament. No tingue-ren fills.Una de les finalitats de tot exili és contraposar l’estima a la teva terra, a les teves arrels i a la teva gent, amb les conviccions, acti-tuds i fets que t’han dut a aques-ta situació, cercant la renúncia, el renec de les pròpies idees i un autodestructor sentiment de culpa abans de tornar a casa. No succeí això amb en Joan i la Trini. Un cop aquí, el seu aïllament fou suportat gràcies a un treball sufi-cient per viure, a una bona rela-ció amb la cultura, sobretot amb la lectura i la pintura, i amb un sorneguer sentit de l’humor.

El seu establiment de gra i pro-ductes agraris, alhora que casa, no tenia rebotiga. Li feia de ma-gatzem un local que tenia llogat a l’Hostal, a la vorera del davant, per tant, era un continu veure’l entrar i sortir de casa a la del da-vant a la recerca de mercaderies. Quan jo era petit, cap a finals dels anys cinquanta, anant i tornant d’escola, o en les corregudes amb patinet per la meva vorera dels senars, sovint topava amb ell i el recordo travessant ben depressa i riallerament la carretera. Sovint el veia fer brometa amb els Molas del bar de Ca l’Esparter i amb la seva clientela, o escridassant al-guna sortida irònica als que es-peraven l’autobús de la Rué per anar a Castelldefels a la platja...

l’església de Sant Joan reclamant l’amnistia, va evidenciar un re-brot comunista que ràpidament la policia va mirar d’estronxar (vegeu Viladecans Punt de Troba-da del núm. 47 al 51). Una dot-zena d’homes van ser detinguts a primers de maig del 1961. Se’ls incoà Consell de Guerra Suma-ríssim. Als que eren militants del PSUC els atonyinaren amb ganes i la condemna fou d’un any en amunt, als que només eren tertu-lians de Cal Sastre, i en Joan era un d’ells, els estomacaren molt menys però els tocà complir sis mesos de presó, com si de la tor-na d’una barra de pa de kilo es tractés. I això és així perquè, en aquells llargs anys del nostre cò-lera, quan s’enduien gent, sovint n’hi afegien altres del seu entorn per escarmentar i fer prendre nota, encara que les raons tin-guessin ben poc a veure amb els fets jutjats. RESULTANDO DUODÉCIMO. –Que el procesado JUAN MASGRAU MARCET, que fue Comisario Polí-tico de Batallón en el Ejército Rojo y tuvo solicitado su ingreso en la Masonería, gozaba de la confianza de los procesados vecinos de Vilade-cans que le consideraban más capa-citado políticamente, frecuentando el trato con los mismos, manteni-endo conversaciones políticas con aquellos, conociendo las actividades subversivas de los mismos, si bien se negó a ingresar en la Organización clandestina, habiendo cotizado en una ocasión para los presos cuyo dinero entregó al procesado Linares.Continuarà...

Joan Masgrau (primer a la dreta), a Tolosa de Llenguadoc, amb la Resis-tència.

Aquesta quotidianitat, es veié truncada l’any 1961. Cuba havia fet la revolució; més d’una dot-zena de països s’havia indepen-ditzat a l’Àfrica; Kennedy era nomenat president; i a Espanya el trencament de la política d’au-tarquia l’any 1958 havia fet venir molt capital foraster i començava un fort creixement industrial al-hora que s’intensificava el fet mi-gratori. Començaven a sovintejar els cotxes i es veien els primers televisors als pocs bars, també els primers turistes malgrat que políticament la cosa continuava igual. De tot plegat es discutia obertament, en tertúlia grossa, a l’hora del cafè bo i mirant el Te-lediario de les tres, al bar de Cal Sastre. Però succeí que una gran escampada de fulls del PSUC a les portes de la Seda del Prat, de la Roca i de l’atri i escales de

Joan Masgrau (primer a l’esquerra, dret) a les Milícies Alpines.


La Publicidad va ser un diari en llengua cas-tellana, fundat a Barcelona l’any 1878, de caràcter republicà i anticlerical.El dissabte 13 d’octubre de l’any 1883, va

aparèixer en aquest diari una notícia que ens ha cri-dat molt l’atenció. Diu així:“El señor alcalde de Viladecans (gobernadorcillo ó caci-que, como ustedes quieran) ha mandado que nadie tran-site por las calles del pueblo de su mando despues de les diez menos cuarto; á un pobre súbdito que se vió obligado á salir de su casa en busca del medico, le hizo detener imponiendole una multa por haber contravenido sus ór-denes. A ver, señor gobernador, si explica usted al alcalde de Viladecans, don José Oriol Pibernat, que estamos en 1883, quince años despues de la Revolucion de setiembre, y que no reina en España el rey don Felipe II”.Josep Oriol Pibernat i Dinarès va ser alcalde, repre-sentant de les dretes, en la major part de la dècada dels anys 80 del segle XIX. La seva ocupació labo-ral era la de pagès com gairebé tothom en aquell Viladecans que ni tant sols arribava a la xifra de mil habitants. Concretament era masover de Mag-dalena Modolell, encarregat de cultivar la finca de la Parellada, que ocupava l’espai actualment deli-mitat per l’avinguda de la Generalitat, carretera de la Vila, avinguda dels Germans Gabrielistes i la via del tren.Dos mesos després, el dia 1 de desembre de 1883, el mateix diari tornava a parlar, aquest cop amb certes dosis d’ironia, d’aquest conflicte originat pel toc de queda imposat per l’alcalde Josep Oriol Pibernat:“El alcalde de Viladecans continua haciendo de las suyas este buen señor. Continua prohibiendo á los vecinos cir-cular por las calles del pueblo así que han dado las diez y media. Su Bando de buen gobierno (sic) así lo ordena.Es que á fulano le precisa ir á buscar la comadrona. Mul-ta de siete pesetas, ó sinó que espere hasta mañana.— ¡Que vá á fallecer mi padre, señor alcalde!—Paga la multa si quieres que muera con los ausilios de la religion. Y así sucesivamente.Pero lo gracioso del caso es que no todos los vecinos del pueblo deben estar obligados á obedecer las órdenes del señor Alcalde, pues muchas veces, segun se nos dice, se han encontrado juntas tres personas en la calle despues

Toc de queda

de la hora señalada, y el dia siguiente dos solas han sido las multadas.Tiene esto su explicacion.El secretario municipal, secretario del juzgado, cobrador de consumos, panadero, tabernero y cafetero, que con seis cargos y oficios diferentes desempeñados por una sola persona verdadera, parece que tiene interés en que su café sea frecuentado y hé aquí por qué unos vecinos son multados y otros nó. Los que salen de su café, sea la hora que quiera, pueden circular libremente.Este señor secretario dícese que está enterado de lo que sucedió con el mismo motivo en un pueblo de la provincia de Gerona. Pero á buen seguro que no sabe como terminó.Una comision nombrada de entre los 30 vecinos multa-dos de Viladecans pasará hoy á visitar al señor Gober-nador para esponerle sus quejas. Y este funcionario le contestará”.El secretari municipal en qüestió era Gabriel Puig i Net, que curiosament vivia, i a on cal suposar que hi tenia el negoci, al número 8 del carrer de les Ca-nals (actual Jaume Abril), casa propietat de Magda-lena Modolell, que anys més tard en seria llogater l’alcalde Baldiri Miernau, posteriorment hi tindria la seva seu el primer Centre Catòlic de Viladecans, i que finalment va ser comprada per l’esposa del també secretari municipal Jaume Pugès. Precisa-ment, arran d’aquesta compra, la casa va ser co-neguda com Cal Secretari: es veu que ja hi estava predestinada. Com a informació afegida i segons un article de Xa-vier Calderé publicat a la revista Vilarrels de gener de 1993, es dóna el cas que Gabriel Puig va estar al capdavant d’una revolta, a la dècada anterior, con-


conèixer viladecanssecció a càrrec del Grup Tres Torres

trària a la convocatòria d’un Sometent amb l’objec-tiu d’acabar amb les guerrilles carlines.Però tornem al que estàvem explicant. La comisió representativa dels trenta viladecanencs multats per contravenir les ordres de l’alcalde Pibernat, va aconseguir que el governador cridés a l’ordre a l’al-calde de Viladecans. El 22 de desembre de 1883, el diari La Publicidad ho explicava així:“El alcalde de Viladecans, este buen señor recibirá hoy una comunicación del Excmo. señor gobernador civil de esta provincia que vá á gustarle mucho.

¿Se acuerdan nuestros lectores del articulito que con el mismo titulo publicamos dias pasados?Pues en él decíamos que el señor alcalde de Vilade-cans, deseoso sin duda de favorecer á cierto cafe-tero, secretario por partida doble, panadero, etc., etc., multaba á cuantos vecinos encontraba por la calle después de las nueve y media, siempre que es-tuviere justificado que no salían del establecirniento de su protegido.Al efecto, publicó un bando de buen gobierno con-tra el cual han acudido los vecinos multados en los primeros dias.¿Y saben la resolucion del expediente que se formó por la seccion de órden público? Pues, que inme-diatamente desaparezcan del expresado bando las prescripciones 2ª y 3ª y que queden sin efecto les

multas impuestas por infracciones á las indicadas prescripciones por atentatorias á la Constitucion del Estado.En la comunicacion que recibirá el señor alcalde, dándole cuenta de lo que dejamos apuntado, se le amonesta seriamente para que en lo sucesivo se atenga á la ley, bajo apercibimiento de la respon-sabilidad á qué haya lugar en caso de reincidencia.Por lo tanto, mucho ojo señor alcalde. No reincida usted, porque si los vecinos agraviados le denun-cian á los tribunales, pagara usted el pato.Arregle enseguidita aquel desaguisado que cometió cuando recogió el permiso de un vigilante á pesar de tener el apoyo nada menos que de 50 propieta-rios.Mire que si no ha tenido otro motivo, para recoger el permiso, que el de querer proteger á algun indivi-duo de su satisfaccion, es otra alcaldada cometida y pudiera ser que se interpretara como reincidencia.Mire que la vara puede escapársele de las manos. Y si los vecinos le denuncian á los tribunales se le escapará sin remedio”.Són coses que passaven 129 anys enrere a la nostra ciutat quan encara era poble, un petit poble agrícola que ni tan sols arribava al miler d’habitants.

Jaume Lligadas Vendrell

La Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis de l’Eramprunyà

Com cada any, i ja és el cinquè, aquest dissabte dia 17 de novembre tindrà lloc la Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis de l’Eramprunyà, que aquest cop es farà al Casal de Cultura de Sant Climent i tindrà com a tema central la pagesia.Per part de Viladecans hi participarà el Grup Tres Torres amb una ponència a càrrec de Josep Lligadas, titulada “La parla del Viladecans pagès: els noms, els llocs, les coses, les formes d’expressió”. I hi participarà també l’historiador Manuel Luengo amb una ponència titulada “L’estructura de la propietat agrària en el Vi-ladecans de la dècada de 1930”. La Trobada és ober-ta a tothom.


TARRADELLAS A VILADECANS

Enguany fa trenta-cinc anys que el President de la Generalitat, Josep Tarradellas, va retornar a Catalunya. Dos anys mes tard, el juny de 1979, va visitar Vila-decans. L’alcalde, Joan Masgrau, del PSUC, primer alcalde de la democràcia, el va rebre juntament amb els membres de la Corporació i representants de les enti-tats socials i culturals de la ciutat.


la memòria en imatgessecció a càrrec de Jaume Muns

PdT 60

Documents

Transcript of PdT 60