MARATÓ DE TERROR...

Una foto ben grossa al diari, fa pocsdies, amb l’enginyer arquitecte famós,el perfil d’un altre pont miraculós il’estructura enorme d’una cosa que

s’ha de dir Àgora. Remat final, pareix, d’unaciutat d’artifici dita de les Arts i les Ciències.Espais que contemplava, en una novel·la, unprofessor d’història: “Van passar pel costat degrans basses o estanys quadrangulars plenesd’aigua químicament transparent i verdosa,devia ser aigua industrial, per caminals i espla-nades de ciment entre clapes de gespa del ma-teix color químic verdós de les basses, entreedificis excessius que exhibien sense pudor elsossos i nervis de la seua estructura de closquesde crustacis gegants de costellams o esqueletsd’altres planetes ajaguts, d’una grandària des-comunal no amb el propòsit d’elevar-nos alpensament del cel com les grans catedrals, vapensar, sinó amb la voluntat de fer sentir alsvisitants la pròpia estatura insignificant delil·liputencs reduïts i aclaparats per aquellagrandesa, però ell no recordava haver sentitaquesta forma d’ofensa o d’agressió ni alspeus de la torre Eiffel, ni a Manhattan entreels gratacels, ni davant de la piràmide deKeops, només, potser, a Sant Pere de Roma,aquell disbarat immens però de proporcionsperfectes, d’una desmesurada però exacta me-sura, i per tantací no es deviatractar d’unefecte de la pu-ra grandària omagnitud sinóde la intenciómateixa d’acla-parar l’espec-tador, templesmonumentalssense esperit,bàrbara Babilònia d’enginyers, o era també unresultat d’aquella exòtica insultant insuporta-ble exhibició de buidor que alguns en diuenmodernitat extrema, l’espai en blanc desprésde la modernitat antiga i que ningú no sapencara com omplir, aquesta ideologia de labanalitat presumptuosa repetida de ciutat enciutat, quan sembla que ja l’única cosa queimporta és convertir-ho tot en espectacle o enescenari caríssim on no es representa capobra: no és una malaltia puntual, va pensar,no és un episodi accidental, no és una catàstro-fe que afecte únicament ciutats suïcides comValència, ciutats refetes des de la ruïna des-prés d’una guerra com moltes d’Alemanya, opermanentment en obres d’autodestrucció ireinvenció com són ara les ciutats de la Xina,és una desgràcia universal, una epidèmia, undesastre continu que ens porta a no se sapquina vida urbana, a quina estètica monòtonai plana, a quina arquitectura o a quin sentit dela ciutat mateixa: les ciutats han caigut, sem-bla que per designis implacables, en la xarxamaligna de la moda, on quasi tot és destinat ala desfilada efímera, als fullets per a turistes ia satisfer la vanitat estúpida dels seus propisveïns, ja no ciutadans, ja només habitants, jaells mateixos turistes en la seua pròpia casa.”Ací s’acaba el passatge: això pensava el profes-sor, i jo també.

...I D’AVENTURES

...I DE DOCUMENTALSFESTIVAL DE CURTS...

D’arreu del món. Badalo-na s’ha consagrat a la bre-vetat, a la senzillesa, al’enginy d’un dels forma-ts més condensats del ci-nema: el curtmetratge.La 34ª edició de Filmetsrecull enguany 200 pro-duccions que porten lasignatura tant de jovescreadors com d’autorsconsagrats. Els organitza-dors diuen que no s’han

de perdre de vista els tre-balls que arriben de Por-tugal. També destaquenel curt francès Bernis’s do-ll (foto), Nitbus, del ca-talà Juanjo Giménez, iElephant graveyard (Is-rael). Festival Filmets,fins el 22 de novembre alTeatre Zorrilla (c/ Canon-ge Baranera, 17. festival-filmets.cat. Entrada gra-tuïta) Badalona. —F. R.

“Les ciutats hancaigut en la

xarxa malignade la moda”

La muntanya és la ‘prota’.Torelló acosta la muntan-ya a tots els públics a tra-vés d’aquest festival de ci-nema. 32 films i documen-tals competiran en una edi-ció en què es podran veuretres estrenes mundials: Ar-bitrary winter, de Canadà,i les produccions catalanesInclinacions i L’altra carade la forca. El certamen re-trà homenatge a Norman

G. Dyrenfurth, el cineastaque millor va captar lesgestes a l’Himàlaia. Unaexposició en memòria aEdmund Hillary i una al-tra sobre els cent anys dela pràctica de l’esquí a Ca-talunya completen les acti-vitats. Festival de Cinemade Muntanya i Aventura deTorelló. Del 14 al 23 de no-vembre http://torellomoun-tainfilm.com/ EVA CLOTA

A la Xina. La in-c o r p o r a c i ód’aquest país alsistema capita-lista és un delsreptes de futurdel nostre pla-neta. Els dijousd’aquest mes,tres documen-tals mostren elcanvi groc: China Blue(dia 13), rodat de for-ma clandestina, expli-ca l’explotació de lesgrans marques; Paisat-ges Transformats, (el20), els efectes massiusde la revolució indus-trial, i Mardi Gras,Made in China, se-

gueix la pista de les bo-letes de collaret que elsamericans utilitzen eldijous gras des que elsadolescents xinesos elsfabriquen en jornadesde 24 hores diàries.Made in China. CasaElizalde. Carrer Valèn-cia 302. Entrada gra-tuïta. 20 hores.

Quina por! El majoratractiu de la cita no ésla novetat dels títols, si-nó poder veureamb al-tres amants del gènereels clàssics del terror ipoder visionar durantcinc dies fins a 114curts. El dia 22, en laNit més llarga, es pro-jectaran pel·lícules fins

a la matinada, i com afi de festa, un film sor-presa, del quall’organització no hadonat cap dada permantenir el misteri.XX Marató de cinemafantàstic i de terror deSants. Del 17 al 22 denovembre. www.cotxe-res-casinet.org/marato/

Cinema independent. La quinzenaedició d’aquest festival retrà home-natge al cinema controvertit ibel·ligerant del realitzador brasilerGlauber Rocha, impulsor del cine-ma Novo de Brasil. Una mostra deles seves obres més destacadesil·lustren la trajectòria i obrad’aquest creador excepcional (a laimatge, fotograma de Barravento).

El certamen ofereix a l’especta-dor l’oportunitat de descobrir unllenguatge cinematogràfic innova-dor, des de l’experimentació de lesnoves promeses del cinema del fu-tur, amb la secció Escoles delMón, que reuneix joves estu-diants de les escoles de cinemamés importants d’Europa, fins apinzellades dels pròxims projectesdel festival, amb la presentaciód’una mostra de cinema mexicà,

que l’Alternativa acollirà el 2009.La programació d’aquesta no-

va edició del festival seguirà apos-tant per la potent secció oficial,que aquest any presenta méspel·lícules a concurs: 78 de 32 paï-

sos diferents dividi-des en quatre cate-gories: llargmetrat-ges, curts, docu-mentals ipel·lícules d’anima-ció. A més, en lesseccions paral·leless’han programatmostres dedicadesa creadors més jo-ves, restropectives,com la d’AndrésVeiel, un dels gransdirectors alemanysde documentals ac-

tuals i homenatges com el que esrealitzarà als germans Taviani.L’Alternativa. Festival de Cinemaindependent de Barcelona. Dife-rents seus. Del 14 al 22 de novem-bre, Barcelona.

Bàrbara BabilòniaJOAN F. MIRA

8 / QUADERN EL PAÍS, dijous 13 de novembre de 2008

Llet

res

CARLES GELI

La mort pintada per ThomasMann a El doctor Faustus és unpersonatge tan mal vestit ideixat com llest, del tot menys-

preable; la d’Ingmar Bergman a El setèsegell, una icona medieval de cara eixu-ta, temible, amb dalla. La que l’arqui-tecte, catedràtic emèrit de càlcul d’es-tructures i poeta Joan Margarit (Sa-naüja, Lleida, 1938) dibuixa al seu da-rrer llibre, Misteriosament feliç (Proa),és una dona que duu brusa i bambesblanques i uns texans. És de mitjanaedat i l’interpel·lat no es pot estar fins itot de llançar-li una llambregada a l’es-cot...

Molt generós és el recent PremioNacional de Poesía amb la imatge dequi es va endur la seva filla Joana, aqui l’autor va dedicar un poemari, arareeditat i amb un cedé amb poemesllegits per ell mateix després d’arribarals 10.000 exemplars venuts. “Tampoc

duu cap joia, ni coqueteja i a més li diua l’home que, quan torni, ja ni parla-ran...”, rebaixa l’autor. És igual: no ésgens incoherent la imatge amb el quedestil·la el llibre, on el poeta viu segu-rament més llegit avui de Catalunyasembla encarar-se a un comiat queafortunadament no és proper —el càl-cul d’estructures del cos només parla“d’una mica d’artrosi a la mà, pocacosa”— i on hi arriba així, misteriosa-ment feliç.

Pregunta. Insisteixo, molt generósamb la imatge de la mort.

Resposta. La mort és un segon, ésuna cosa anodina, res. Miri el que lipassa a Hanna Arendt: va al judici delnazi Adolf Eichmann tot esperantveure el mal fet persona i es troba aque-ll poca cosa, allò tant banal... La mort,el mal, és horrorós, però no és res. Lavida, en canvi, és tan potent...

P. Llegits el poemes, la felicilitat deltítol només pot entendre’s com la luci-

desa amb la que un pot afrontar elfinal.

R. Ampliem-ho. D’una banda, hiha un camí a la felicitat? No ho sé.Però si hi és, només pot ser un: obrirels focus i il·luminar amb tota sinceri-tat el que has estat i ets. Un segondescobriment d’aquest llibre: no ésmai ni un gran dolor ni una gran penael que s’oposa a la felicitat. Un grandolor és només un forat.

P. Un forat?R. Els grans dolors s’han d’encaixar:

creen un forat i tu passes a ser el forat,igual que portes ulleres o ets coix, i lavida, mentre, continua. Quan algú esmor, tu fas el dol i no el deixes fins quepots mirar-te al mirall i et veus amb elforat i segueixes... El que sí que s’interpo-sa a la felicitat són les pors, múltiples isempre de Tercera Divisió: l’enveja, lafeina, el desig de la dona de l’altre...Aquesta ronya és la que de debò es ficapel mig. Passa a la pàgina 2

Aturarem la invasió a laplatja”, afirmava Rom-mel en vigílies del de-sembarcament de Nor-

mandia. Si hagués vist les obresde la nova Lesseps el mariscal ha-gués pogut dir: “a la plaça”.

Efectivament, el que estàcreixent malèvolament en aquestlloc, per a alarma de veïns i passe-jants, sembla sorgit d’un pla delcreador de les letals defenses de lacosta normanda, d’una visió deVon Rundstedt, d’un somni meca-nitzat de Heinz Guderian. Riguinde la Línia Sigfrid. Bigues d’acerdentades, alts ferros, talaies oxida-des, ciment omnipresent. Nomésfalten els reixats de filferro, els ca-valls de frisa i els camps de mines.Potser és que encara no els hanposat. Temps al temps. Una im-mensa pèrgola metàl·lica noméspot ser un giny antiaeri. ¿Suportper a testos?, deixa: defenses anti-tanc. Dues amenaçants estructu-res que s’han col·locat a la mane-ra de viseres a l’entrada i sortidadel túnel semblen sostres de bún-quers, potser perquè hi busquinrefugi els responsables del projec-te quan aquest s’inauguri.

Passejar per la plaça de Les-seps t’encongeix l’ànim. ¡És certque podíem anar a pitjor! Tantsanys aguantant aquells sinistrespassatges subterranis que ensfeien solidaritzar amb el Viet-cong per anar a parar a això.Quan semblava que el conceptede plaça dura havia passat a lahistòria es reinventa el terme por-tant-lo a la seva expressió mésbèstia: quelcom que caldria bate-jar com la “plaça pánzer”, la Pan-zer Platz. Només falta dinamitarl’església i portar-hi els canons so-brants del Museu Militar deMontjuïc. Ah, sí, hi han posatquatre palmeres noves: deu seren honor a l’Afrika Korps.

Caminant en aquest escenaride malson, acoquinador, pu-nyent, violent i pintat en tonali-tats Feldgrau, només et surten lesparaules gris, metall, ciment ihart (i diversos adjectius malso-nants). La delicada bibliotecaJaume Fuster de Llinàs semblaespantada davant del desplega-ment. Diuen que el projecte és deViaplana. Però porta la firma del’Organització Todt.

NúmeNúmero 1.2811.281, dijoudijous 13 de novembre de 200813 de novembre de 2008Q U A D E RA D E R N N

Q

“Sense cripta no hi ha catedral”Entrevista amb Joan Margarit, poeta i arquitecte, premi Nacional de

Poesía, que fa balanç de la vida al seu nou llibre: ‘Misteriosament feliç’

PanzerPlatz

JACINTO ANTÓN

Pere Saborit relaciona un assaig de Toni Aira sobre el màrqueting polític i el llibre de BarackObama ‘L’audàcia de l’esperança’ � Joan Eusebi García Biosca repassa la memòria del nostre

passat musulmà � Ángela Molina analitza una exposició sobre imatges de Peter Downsbroug

El poeta i arquitecte Joan Margarit, a casa seva, a Sant Just Desvern. / CARLES RIBAS

ÁNGELA MOLINA

Per a l’artista nord-americà afincat aBrussel·les PeterD o w n s b r o u g h

(1940) l’espai és una da-da immediata i abstrac-ta. A la galeria ÀngelsBarcelona ha segellat so-bre la paret bandes ne-gres i lletres —adverbis,preposicions, conjun-cions (AQUÍ, PERO,ARA, ENTRE,LLOC)— amb les qualscrea línies, plans i formesgeomètriques simples.La sala es converteix enun lloc de simetries, en-quadraments i perspecti-ves noves que provoquenen l’espectador dubtes inoves certeses. Amb elmateix sentit que Downs-brough interroga l’espaicrea les seves fotografiesi pel·lícules de facturapostminimalista (una eti-queta que rebutja: “Sócmaximalista —afirma—, no pucfer-hi més”). En elles hi veiemcom l’explorador ocasional cons-trueix la seva mirada sobre elsedificis que formen part de l’ar-quitectura d’una ciutat.

A la pel·lícula ET/C (8’ 25’’)(2004), Downsbrough proposaun viatge entre Amberes i Bostonper assenyalar els punts significa-tius d’un paisatge urbà anodí iimprevisible. En el terrain vaguede la ciutat, enmig dels conteni-dors i passadissos del port, a pe-nes hi ha persones. El que interes-sa a l’artista és l’espai del buit, el“segon pla”. Jand Here (24’)(2008) testimonia els llocs indus-trials abandonats de la comunitatde Norh Kent. Però no només elsespais en desús formen part delseu material visual; amb el ma-teix entusiasme, Downsbroughtambé va rodar a la ciutat admi-nistrativa de Brussel·les, el barride la Défense de París i el com-plex urbanístic de l’entorn de l’es-tació de Lille, condicionada perRem Koolhass. Les sèries foto-gràfiques Sin título (NYC),(1978), o Bruxelles (2004) són unregistre documental de les sevesinvestigacions amb tubsmetàl·lics verticals, mentre rastre-java els espais negatius presentsen l’entramat urbà.

Però el que millor defineixl’obra del nord-americà és un cert

sentit de desplaçament, de l’im-previsible i el desordre (atzar). Ellmateix afirma que en el seu cas ésmillor parlar de site orientatedque de site specific, ja que no exis-teix el desig de reconstruir o can-viar el lloc on es planteja l’obra”.

Treball col·locat en lloc d’escul-tura, ja que l’obra s’adapta a l’es-pai. L’atzar que fa que sigui unedifici i no un altre el que apareixa la imatge, o de donar joc al quesucceeix en aquest context com a

part del treball, és essencial en elprocés. 7 come 11 (4’ 30’’) (1980),un dels seus vídeos més conegutsi l’únic rodat en color, inclou lapeça The Dice (Els daus), onveiem com aquest joc d’atzar tra-vessa un dels cartells lluminososde Times Square i marca el ritmede la megalòpoli durant el tempsque dura una partida.

En contrast amb els treballsde Downsbrough se situen lesanodines instal·lacions de FranMeana (Avilés, 1982) (Apuntes pa-ra una monumentalidad domésti-ca) i Jiménez Landa (Pamplona,

1979) (Actos Oficiales). Mentre elprimer fa esclatar contra la paretun artefacte que conté pols d’or(una paròdia de l’acte revolucio-nari) i evidencia la fragilitat delssímbols col·lectius (un arc de tri-omf fet amb caixes de cartró), eltreball de l’autor navarrès podriaser la coartada del poc interèsd’algunes institucions (el cas del’Obra Social de la Caixa) perl’art contemporani. L’obra deFermín Jiménez Landa, elabora-da a base de nata muntada i ledsalimentats amb l’energia de llimo-nes i rostidors de kebak (¡), no téinterès, com quasi totes lesinstal·lacions que hi ha hagut du-rant els darrers mesos en aquestespai de CaixaFòrum. I, no obs-tant això, res hauria de justificarque Montcada hagués de desapa-rèixer. És que Barcelona nocompta amb professionals ca-paços de dissenyar una bona pro-gramació?

Peter Downsbrough. GaleriaÀngels Barcelona. C/ Pintor For-tuny, 27. Barcelona. Fins al 29 denovembre.

Apuntes para una monumentali-dad doméstica. Fran Meana. Ga-leria Nogueras-Blachard. Xuclà,7. Barcelona. Fins al 15 de novem-bre.

Actos Oficiales. Fermín Jimé-nez Landa. Espai Montcada. Av.Marqués de Comillas, 6-8. Barce-lona. Fins al 21 de desembre

Segons plans, segones intencions

JOSEP CASAMARTINAi PARASSOLS

Si es netegessin lesportes de la percep-ció tot apareixeriatal com és, infinit”.

Eugènia Balcells (Barce-lona, 1943) encapçalaamb William Blake la se-va exposició a La Galeria—un espai especialitzaten artistes nòrdics. Tot ique l’establiment de Con-sell de Cent —entre En-ric Granados i Aribau—sembli tancat, perquè téla porta velada, obre ca-da dia havent dinat, de 3a 9h. A dins, una estrellade plata iridescent plorasense parar mentre unaremor, mig de vent migde mar, envolta l’escena.És la il·lusió del cinema iles ombres xineses. Quan

avancem, les bambolinesens van descobrint latrampa: una roba tensa-da fa d’écran; un paperd’embalar foradat em-marca un projector decossos opacs amb un mo-toret que fa rodar —comsi fos un pollastre al’ast— una garrafa d’ai-gua buida amb les quatregotetes de dins que saltende sacsó en sacsó; i, alfinal, sobre una planxade fusta blanca, tres hèlixen moviment, fetes d’am-polles d’aigua també bui-des i amb uns quants gra-nets, d’enfilar collarets obrodar vestits, a dins queaporten l’element sonor.

Desvelar l’artifici notrenca la màgia, com en elsbons films. Amb Balcells,l’escassesa de mitjans millo-

ra el resultat: un art pobreple de glamur. Anar-hianant és una instal·lació ba-sada en un poema, d’airesmaragallians, de CarlesHac Mor que parla del’etern retorn, la rutina i eldejà vu. El poeta també fade coprotagonista de l’altrapeça: Fuga, una pel·lículamuda del 1979 que té moltspunts en comú amb Anar-hi anant. Des del movimentcircular, en aquest cas de lacàmera, als actes quoti-dians, repetits però lleugera-ment canviants, d’uns per-sonatges que esdevenen es-pectrals quan coincideixensuperposats en un mateixespai i temps diferent.

Eugènia Balcells. Anar-hi anant. La Galeria. Con-sell de Cent, 279, Barcelo-na. Fins al 30 de novembre

Una de calenta i una de freda. Això és elque ens han deparat en els últims diesdues de les estrenes més ambicioses dela temporada a TV-3. D’una banda, la

calidesa de Serrallonga, una mini sèrie feta ambel pressupost d’una superproducció, emesa di-jous i divendres passat. I de l’altra, Hora Q, elprograma de gènere de moment indefinit cridata omplir el buit deixat per La nit al dia des quela seva presentadora, Mònica Terribas, va mar-xar per assumir funcions directives de la cadena.

Serrallonga ens ha deixat un regust agrada-ble per la bona factura aconseguida. Perquè sibé la relació entre mitjans i resultats no sempreés satisfactòria, aquí l’equació s’ha resolt ambun balanç força positiu. La mini sèrie, dirigidaper Esteve Rovira, és una bona mostra de pro-ducte d’entreteniment de qualitat, amb capaci-tat de suscitar interès transfronterer a partird’un fet, en aquest cas d’un personatge, tanarrelat a l’imaginari local com és el bandoler deles Guilleries, tractat aquí, això sí, amb ele-ments adreçats a la glorificació. Molt ben resol-ta l’ambientació històrica, la contextualització.I eficàcia demostrada en l’ús dels recursos depostproducció, perquè són molts els plans reto-cats i els efectes inclosos, però s’han sabut inte-grar amb naturalitat entre les preses directes.

El però de Serrallonga ve, en tot cas, de lainterpretació. O, més ben dit, de la manera dedir el text per part d’alguns dels actors, encap-çalats per Isak Férriz, David Selvas, Bea Segu-ra, Núria Gago i Olalla Moreno. En generalsón intèrprets convincents en l’actuació peròno tant en la dicció. La cacofònica tendènciacap al xava de molts dels actors més joves noés, però, un problema que afecti els veterans,en aquest cas a càrrec de papers secundaris.Especialment impecables Mercè Sampietro iPep Anton Muñoz.

I de la calidesa de Serrallonga vam passar,dilluns a la nit, a la fredor d’Hora Q. Pel que faal format, dóna la sensació que l’embolcalld’una pretesa originalitat amaga realment lamanca d’un criteri clar. En tot cas, la fórmularesultant sembla més apropiada per a un maga-zín de tarda, especialment indicat per als aficio-nats a l’esport. I això no és suficient per aconse-guir que l’espectador tingui la sensació que havalgut la pena quedar-se despert fins als pri-mers compassos de la matinada (el programava arrencar amb un 8,4% de l’audiència, quedimarts va baixar fins al 6,6%). Manca profun-ditat i nervi en les entrevistes. No basta confor-mar-se amb tenir algú per primera vegada enun plató, com va passar amb el futbolistaThierry Henry, si després no se li treu gaire suc,i més tenint en compte la devàlua que suposaemetre, dins un programa en directe, una entre-vista en diferit. Dimarts, una altra de les entre-vistades, Esther Tusquets, va etzibar un doloróstouché a la conductora, Helena García-Melero.“Ja t’ho he dit tres cops”, va respondre la coau-tora de la biografia de Pasqual Maragall, quetant enrenou ha provocat per l’enfrontamentamb la família de l’expresident, davant la insis-tència de Melero per saber si s’havia pactat o noque el llibre havia de sortir després que les me-mòries del polític. No va ajudar gens a pujar latemperatura l’excursió, tan llarga com banal, al’interior del nou autobús del Barça, que seràvoluminós i car, però res justifica que fos undels plats forts del segon programa. El proble-ma és que l’escalforeta de Serrallonga va durarnomés dos dies, i Hora Q està previst amb unavida molt més llarga. Si no es concreta millor eltipus d’espai que es vol fer i es treu més partitals entrevistats, sembla molt poc abric per a unhivern que es preveu llarg i fred.

L’estrella de plata

Hora Q, programa que TV-3 va estrenar dilluns.

VIST I PLAU

TemperaturesBELÉN GINART

Anar-hi anant, instal·lació d’EugèniaBalcells. / MARCEL·LÍ SÀENZ

Una de les imatges de Peter Downsbrough que s’exposen a la Galeria Àngels Barcelona.

Entre els contenidorsdel port, a penes hi hapersones. A l’artista liinteressa l’espai del buit

EL PAÍS, dijous 13 de novembre de 2008 QUADERN / 7

Duc tots els anys que fa que vivim juntscom un abric pesant en una nit d’hivern:abriga tantes hores de dolor.Mentre la fosca es glaça esperant l’alba,hi ha uns fars que passen lluny. Cap assassíem pot fer por si duc l’abric gruixutdessota el qual amago aquest amorde canons retallats.Sento el poema dins l’estómac:una gana que em salva de la mort.Hi ha tanta fosca dins de cada mànigaque ara les mans, artrítiques i fredes,són un oblit o bé una despedida.

(Poemes extrets de ‘Misteriosament feliç’)

Un vell passeja

Joan Margarit és arquitecte i ha estatcatedràtic d’estructures de l’Escolad’Arquitectura de Barcelona. I no hihauria el poeta sense l’experiència de

l’arquitecte expert en estructures. L’obradel seu despatx, que ara s’anomena 2Buxadé, Margarit, Ferrando S.L., vaapostar des del principi per una arquitec-tura basada en la precisió tècnica i lapresència de l’estructura i, per tant, d’uncert anonimat i d’una clara voluntat deneutralitat expressiva.

Possiblement la creació més comple-ta és la gran cúpula del Mercat de Bes-tiar a Vitoria (1975), aixecada amb unapreciosa malla estructural lleugera, unmercat que, quan va estar acabat, ja notenia sentit que mantingués aquest ús, iva passar a ser Palau de Congressos iara és el Pavelló Fernando Buesa Are-na, sempre remodelats per Margarit iBuxadé. Entre les seves obres hi figurenintervencions molt emblemàtiques, comara la col·laboració amb Federico Cor-

rea i Alfonso Milà en l’Estadi Olímpicde Montjuïc (1985-1992), i la rehabilita-ció de la fàbrica Aymerich, Amat i Jo-ver en Museu de la Ciència i la Tècnicaa Terrassa (1996), convertint-ho en unalliçó de construcció en deixar vista l’es-tructura de maó de les voltes de LluísMuncunill.

I és que, de fet, Margarit ha estat,essencialment, professor, junt ambCarles Buxadé: una parella ocurrent,brillant i molt didàctica, que va posara punt diversos mètodes de càlcul d’es-tructures, el més conegut, el mètodeMargabux, i que han creat tota unaescola de tècnics i professors. Aquestahabilitat en les estructures i en unaarquitectura sòbria els ha portat agran quantitat d’obres, des de con-junts d’habitatges fins a la reconver-sió de les instal·lacions i dipòsits de lacompanyia d’aigües a Cornellà en Mu-seu de l’Aigua (2005). I també els haportat a fer el projecte estructural per

a la finalització de les obres de laSagrada Família, un fenomen semprepolèmic, però que encaixa amb el ta-rannà de Margarit i Buxadé: acceptarfer la feina necessària; i necessari ésque s’aguanti el temple que tants visi-tants vénen a admirar a Barcelona,per molt que alguns elitistes el menys-preïn.

Però més enllà d’haver realitzatgrans obres, allò que més aflora en elspoemes de l’experiència de Joan Marga-rit és la visita a les cases de pilars ambesquerdes, bigues amb aluminosi, cui-nes rònegues i instal·lacions obsoletes,en els barris perifèrics de Barcelona:Besòs, La Pau, Sant Roc, Parera, Es-pronceda. És en aquests escenaris de lavida real i crua, del tècnic que repara ireforça incansablement (uns 12.500 ha-bitatges rehabilitats) i dels habitantsque hi sobreviuen, on l’arquitecte i elpoeta es fusionen en la mateixa perso-na.

L’estructura del poetaJOSEP MARIA MONTANER

Entrevista amb el poeta i arquitecte Joan Margarit

Ve de la primera pàginaP. Ha de costar mirar-se al mi-rall i veure’s amb un forat.

R. En aquesta vida no hi haregals. Cal treballar-se un certordre i una certa tranquil·litatd’esperit; això t’ho has de gua-nyar. I les úniques eines per ac-cedir-hi són, avui, la poesia i lamúsica.

P. I l’art?R. Més difícil; no pot anar

amb tu, de moment: no em ser-veix veure un quadre del Metro-politan a partir de fotografies.La cultura sempre ha estataixò: endreçar el món perquè etpuguis refugiar. Clar que no ésel mateix llegir La muntanya mà-gica, de Mann, que una obra deDominique Lapierre. Això úl-tim es apunyalar el temps, peròvaja...

P. D’aquesta mena d’apunya-laments cada vegada n’hi hamés...

R. Això és perillosíssim i ca-da vegada hi cauen més joves:estem enganyant-los fent-loscreure que sempre es pot viureaixí, envoltats de diversió infini-ta, de banalitat; sí, pot ser aixísi la vida et ve rodada; ara bé, sien algun moment t’alça la mà,la vida se’t desendreça segur, jaho avisa el segon principi de latermodinàmica. No hi ha resmés que la poesia i la música; éspoca cosa, sí, però no hi ha resmés.

P. Tot i així, no sembla ques’acabin imposant.

R. Doncs ho faran, perquèmai hi ha hagut tant d’entreteni-ment per sobreviure, per aguan-tar i, en canvi, tampoc mai s’ha-via vist multiplicar-se tan expo-nencialment la gent que viu an-goixada.

P. És ben misteriós el podercuratiu de la poesia.

R. Una part sí que en té, demisteri. Però totes les personestenen sentiments i es morenigual i això val des del Rei aldarrer indigent; l’únic que elsfa diferents és la possibilitat icapacitat d’expressió d’aquestssentiments.

P. Però quina potent alquí-mia és aquesta que el que unexpressa serveixi per un altre?

R. Jo el que faig és intentardespullar un sentiment meu detot allò que només em concer-neix a mi per deixar-lo en launitat més pura que puc peròque pugui ser comuna amb laresta de la humanitat. No sem-pre passa però, a vegades, miste-riosament, la gent s’identifica iaixò dóna l’hòstia de plaer, en-

dreça la vida del lector. Per quèpassa? No ho sé. Potser perquèel que jo busco en un poema ésel mateix que busca un quan elllegeix.

P. “Sento el poema dins l’es-tómac: | una gana que em salvade la mort”. Encara és així?

R. Sí, sempre. El poema vadel cap a la mà, però passantper la infantessa. És un procésque no es pot explicar.

P. Després de la mort, la in-fantesa és el tema més visible enel poemari.

R.Les coses que et marcaranla vida fins a la teva mort, les

lectures, tot està a la teva infan-tesa. És ben curiós: és una eta-pa vital i tu no hi tens res a fer,vindrà com vindrà: pel que fa-cin amb tu o el que deixin defer. Vol res més interessant?

P. El fet poètic no es pot ex-plicar, però es pot aprendre? Hiha un programa de dos anysd’estudis en una escola d’escrip-tura de Barcelona per aprendrea fer poesia.

R. Et poden donar unes pis-tes que t’estalvïin etapes, peròaixò no es pot explicar. Del quees dóna en aquesta mena de cur-sos, abans en dèiem cultura ge-neral.

P. No hi ha ni un sol epíteten el seus versos, d’altra bandagairebé narratius. Pot ser que,llibre a llibre, la seva obra siguicada cop més concisa?

R. Cada vegada llenço més imés versos. Lluito contra l’ador-nament i, malgrat que ho inten-to, m’adono que encara m’apa-reixen coses fonamentals dis-fressades de... Els títols delsmeus versos ja ho diuen tot: cur-ts, descriptius, nets, gens poè-tics. Clar que hi ha gent quecreu que llavors no hi ha poe-sia, que et digui que és pobre..però aquests són els que creuenque la poesia és sempre “entrecometes”. Rés més lluny.

“Enganyem els jovesfent-los creure quees pot viure envoltatsde diversió infinita”

2 / QUADERN EL PAÍS, dijous 13 de novembre de 2008

JOAN EUSEBI GARCÍA BIOSCA

D’ençà que vàrem estrenarsegle i mil·lenni el mercatliterari s’ha anat poblantde títols pertanyents a un

gènere antic, més que venerable, latenaç persistència del qual pot sor-prendre a aquestes alçades. Em re-fereixo a la literatura anti-islàmica.A rebuf de la marea neoconserva-dora han proliferat els glosadors deles tesis sobre el xoc de civilitzacio-ns i la inevitabilitat de la confronta-ció amb el món islàmic és, però,sobre una variant específicamenthispànica d’aquest corrent —elstractats de temàtica anti-andalusina— que voldria cridar laseva atenció.

La inclinació anti-musulmanad’una part del pensament polític iteològic europeu té el seu origen enles pors que marcaren els contactesinicials entre ambdues cultures.Quan encara no havia transcor-regut un segle des de la mort deMahoma, l’Islam ja dominava mésde la meitat dels territoris que ha-vien format part de l’antic imperiromà i s’expandia decidit cap al cordel vell continent. A la força apa-rentment incontenible de les sevesarmes, s’afegia l’atracció que sem-blava exercir un missatge religiósque no només es proclamava hereude la tradició profètica d’Abrahami Jesús sinó purificador de la revela-ció per Déu als profetes antics.

Aquelles pors primeres, llunyd’esvair-se amb el pas dels segles,s’han anat alimentant d’amenacesnoves —reals o percebudes— finsal punt que, hores d’ara, el pensa-ment anti-islàmic gaudeix d’unasalut envejable. Si des de l’Edat Mit-jana fins als nostres dies ha ofertat,successivament, el cristianisme, lacivilització occidental i la democrà-cia lliberal com a remeis que ha-vien de guarir el món musulmà del’enutjós inconvenient de la sevaexistència, ara que hem deixat enre-re el segle de les ideologies i elstotalitarismes els adalils d’aquestcorrent retroben en l’enfrontamentamb els musulmans la seguretatconfortable dels vells enemics.

Així doncs, res a objectar a quèens amenacin des de lloms i cober-tes els Osames, az-Zawahiris, Yi-hads i Salafistes que poblen lesnostres llibreries i biblioteques(per no parlar dels televisors).Però quan hi trobem barrejat al’entremig l’Al-Andalus no po-dem deixar de sentir certa per-plexitat, un desassossec que no téa veure tant amb què aquest perío-de de la nostra història es puguivalorar de manera crítica o com-plaent, segons la voluntat de l’au-tor, com amb el fet que no abunda—en realitat, em temo que noexisteix— una equivalent literaturaanti-romana, anti-visigòtica o anti-carolíngia, per no esmentar mésque algunes de les cultures més pro-peres a la que ens ocupa.

Què té Al-Andalus perquè al-guns el distingeixin amb aquestaatenció tan singular? Abans de res-pondre, però, potser hauríem deparlar dels autors i les obres quegeneren la interrogació. Tot plegatsembla començar amb l’exitós as-saig Al-Andalus contra España. Laforja del mito (2000), de SerafínFanjul, catedràtic d’àrab de la Uni-versitat Autònoma de Madrid. Siaquesta primera obra constitueixun atac frontal, en alguns casos, nonomés raonable sinó raonat contracerta idea d’Al-Andalus com a pa-

radigma de la convivència entre lescultures cristiana, musulmana i jue-va, en el seu segon treball, La qui-mera de al-Andalus (2004), assistima una radicalització de la propos-ta, que troba el seu corol·lari en lajustificació de l’expulsió dels mu-sulmans conversos, a comença-ment del segle XVII, a partir del’edificant argument de què “losmoriscos no eran españoles”.

Seguint el solc obert per Fanjultrobarem d’altres autors que vandes del prolífic i mediàtic CesarVidal (El Islam contra España. DeMahoma a Bin Laden, 2004) fins ala catedràtica de Filosofia RosaMaría Rodríguez (Inexistente al-Andalus. De como los intelectualesreinventan el Islam, 2008). Tots ellscomparteixen, afinitats ideològi-ques a banda, una concepció de ladivulgació que, segons sembla, elsha eximit de llegir gaire, per no dirres, que sobre història i arqueolo-gia andalusina s’hagi publicat du-rant els darrers trenta anys. Uncomportament peculiar al qualdeu contribuir la seva fixació ambel mite “progre” d’Al-Andalus,l’arbre que els impedeix veure unbosc que, en realitat, poc o gens elsinteressa.

Què fer, doncs? Podríem posar-nos acadèmics i considerar que no estracta de fets verificables sinó de mi-tes i que aquests, en tant que ficcionsirracionals produïdes per la imagina-ció col·lectiva,

constitueixen una fase arcaica i ja su-perada del coneixement històric.Vist així, ja ens estaria bé que sen’ocupessin la gent de la premsa i elsmemorialistes, però obrant d’aques-ta manera demostraríem una profes-sionalitat més aviat qüestionable, jaque estaríem ignorant el poder ques’amaga en el mite com a històriaintencional, el significat de la qual ésfonamental per tal d’entendre la ma-nera en què una societat s’interpretai concep a si mateixa.

Ens atansarem a tres mites —laconquesta i hispanitat d’Al-Anda-lus, la tolerància envers les minories ila superioritat de la cultura àrab res-

pecte de la cristiana— que concitenbona part de l’atenció dels anti-anda-lusins. La polèmica al voltant del pri-mer d’ells, el referent a la invasió del’any 711, té a veure amb la recupera-ció relativament recent i increïbled’un dels cadàvers més justament en-terrats de la historiografia andalusi-na: el llibre d’Ignacio Olagüe Lesarabes n’ont jamais envahi l’Espagne(1969), on es defensa, sense cap fona-ment digne d’esment, que el dominimusulmà sobre la Penínsu-la Ibèrica és sinó el fruitd’una evolució internadel cristianisme penin-sular, que hauriapassat del trinita-

risme a l’unitarisme i d’aquest a l’Is-lam.

Paradoxalment, aquest assaig,finançat per la Fundació Juan Mar-ch amb l’objectiu de contraprogra-mar ideològicament moviments re-volucionaris islàmics de signe socia-lista, com ara el de la Líbia de Gad-dafi, i que es traduí al castellà ambel significatiu títol de La revoluciónislámica en Occidente (1974), ha es-tat ressuscitat per musulmans es-panyols i, especialment, percol·lectius d’espanyols conversos al’Islam, per als quals resulta atrac-tiu en tant que narració etnogenèti-ca que els permet elidir la violènciainherent a la conquesta.

Aquest disbarat troba la sevadeguda rèplica en el bàndol anti-andalusí que, tot i massacrar justa-ment les proposicions d’Olagüe,combrega amb una tesi implícitaen la seva obra i especialment vol-guda per a l’arabisme i medievalis-me pre-democràtics: la irrellevàn-cia de l’element àrab —i ja no di-guem berber— en la història d’Al-Andalus, que és vista com unabranca fallida però essencialment—i amb això volien dirracialment— espanyola. En aques-ta mateixa línia, la recuperació quefan d’un altre cadàver venerable, elde Francisco Javier Simonet(1829-1897) i de la seva exaltacióde la importància de l’element mos-sàrab (cristians sota domini àrab)ens porten ressons de l’ús que elblaverisme valencià en va fer du-

rant la Transició, alhora queil·lustra prou bé el queaquests autors semblen enten-dre per una bibliografia actua-litzada.

El segon mite, el de la to-lerància i la mal anomenadaEspanya de les Tres Cultures,és el que sens dubte aixeca

més butllofes entre els autorsals quals ens venim referint,

atès que ha estat un model i refe-rent històric per a la definició deles polítiques d’inter-culturalitat i

cooperació euro-mediterràniade l’esquerra estatal.

Des del punt de

vista

dels seus detractors, el discurs de latolerància és especialment lesiu jaque introdueix una comparacióque no pot ser sinó desavantatjosaper als protagonistes d’una Recon-quista, de la qual es proclamen he-reus històrics i ideològics. Enfrontde la imatge tòpica d’una societatfeudal que viu a cavall, mentre ar-bora l’espasa en una mà i la creuen una altra, fins i tot una societatprou conflictiva i violenta com l’an-dalusina pot passar per un rabeigde tranquil·litat.

El problema fonamental rau enquè el grau de tolerància d’una so-cietat és un concepte difícil de quan-tificar per als historiadors, que no-més poden formar-se una idea alrespecte a partir de normes jurídi-co-religioses o narracions històri-ques. No hem de creure que els an-dalusins fossin inherentment mésrespectuosos envers els seus conciu-tadans d’altres cultures o religions,sinó que, a diferència del que succe-ïa a la banda cristiana de la fronte-ra, els seu ordenament religiós i ju-rídic contemplava i regulava la ca-suística d’aquesta convivència.Mentre el poder estatal, que obte-nia uns interessants ingressos le-gals d’aquestes comunitats en con-cepte de protecció, no es va veuredesestabilitzat per causes internes oexternes, la tolerància o, si més nola coexistència pacífica, semblenhaver estat un fet.

En aproximar-nos al darrer delsmites, el de la superioritat culturalandalusina, ens enfrontem amb unobstacle insalvable i que no és altreque la destrucció de bona part delseu llegat literari i artístic arran dela conquesta feudal i del progressiuenduriment de les postures doctri-nals cristianes durant els segles suc-cessius. Sense elements per a unavaloració quantitativa, ens hem delimitar a atansar-nos-hi des de l’òp-tica de la qualitat —mesurada entant que ressò sobre la posteritat.Tot i aquests entrebancs, ni la cultu-ra visigòtica ni la dels regnes feu-dals peninsulars resisteixen la com-paració amb Al-Andalus. Noméscap a la fi de l’Edat Mitjana, quanels territoris musulmans hagin que-dat reduïts al regne de Granada,podrà parlar-se d’equilibri o, fins itot, d’avantatge cristià, en algunsàmbits.

Si desplacem el focus cap alsproductes de luxe, la conclusió és lamateixa: fins als segles XIV i XVels cristians no seran capaços deproduir ceràmiques, teixits o ma-nuscrits que puguin competir ambels musulmans, que en seran sovintels models. Si ens fixem en els bénsde consum quotidians o en els equi-paments, bastarà amb una dada:els veïns de la meva ciutat—Lleida— van gaudir de sistemesde sanejament i clavegueram do-mèstics durant el període islàmic(segles X i XII) que no s’hi torna-rien a veure fins al segle XIX.

Per concloure cal recordar unadada —aquesta sí— incontroverti-ble: Al-Andalus ja no existeix. Vadesaparèixer o, més aviat, va ésserobligada a cedir el seu lloc a unsestats i cultures de les qual en somhereus. Que hores d’ara, quan es-tan a punt de complir-se quatre-cents anys de l’expulsió dels dar-rers musulmans de la Península, elseu record encara ens commogui oirriti, segons el voler de cadascú, téquelcom de reconfortant.

Joan Eusebi García Biosca és historia-dor.

Qui tem l’Al-Andalus feroç?La memòria compartida amb els països d’ambdues ribes de la Mediterrània ens atorga un avantatge comparatiu

en el qual hem d’aprofundir per tal d’assolir una posició de lideratge en la recent nascuda Unió per la Mediterrània

“A hores d’ara, elpensament anti-islàmicgaudeix d’unasalut envejable”

Griu de Pisa. Element d’una fontmonumental d’època taifa,possiblement procedent del palauandalusí de Mallorca.

6 / QUADERN EL PAÍS, dijous 13 de novembre de 2008

He tret catifes i cortines,les taules on fa temps que no menjo ni escric.He tret els quadres i he pintat els mursper esborrar les marques de tants anys.He guardat alguns llibres. Sé quins són.He destruït cartes d’amor.Silenciosos, els amorsara són icebergs errants del pensament.Sense racons per a la por, la casam’ha despullat els ulls. Ni l’esperançapertorbarà l’última mort.No hi ha cap altra casa pels qui estimo.

Despedir-se

P. La senzillesa arriba fins a lautilització de paraules d’ús quoti-dià que no són gramaticalmentmolt ortodoxes: làmpara, quarto...

R. Un ha d’escriure amb la llen-gua d’avui; en qualsevol cas, maihe posat un terme que no hagi po-sat abans un altre poeta; exceptepotser carajillo i chiringuito, per-

què és una vergonya que paraulestan arrelades i dites des de fa tantde temps no es puguin fer servir...La llengua va així. En qualsevolcas, independentment de si l’Insti-tut d’Estudis Catalans estàd’acord o no en una paraula, si elpoema és bo, se salvarà.

P. Poetes com Paul Celan i Vi-cent Andrés Estellés no surten gai-re ben parats en el llibre.

R. Intento llegir Celan des delsanys 70 i no hi ha manera d’enten-dre’l, no puc llegir-lo. Ja no és cul-pa meva, doncs: jo he après unamica l’ofici, crec que el poeta had’escriure perquè se l’entengui; sino, és un truc, màgia si es vol, peròno poesia. A l’Estellés, l’admiromolt, però els versos als quals emrefereixo són una autèntica collo-nada, no es pot dir segons què.

P. Salvi alguns poetes.R. Molts, però entre d’altres,

Robert Lowell, Thomas Hardy,Salvador Espriu, Luis Cernuda iJuan Ramón Jiménez quan hi to-ca: llavors és gairebé únic.

P. Va començar escrivint en cas-tellà i després va passar al català.

R. El castellà va ser la mevallengua de cultura, que no pas lavital, i per això em vaig adonarque allò no anava. I és que un poe-ta no pot escollir la llengua, la poe-sia és més bèstia, és una manera deviure, no un ofici. Per dir-ho d’al-guna manera, sense cripta no hi hacatedral.

P. En un altre poema no parlade catedrals però sí de la rehabilita-ció d’un monestir...

R. Com a metàfora de mi ma-teix, en el sentit que, quan em mo-ri, no vull que em restaurin, ni laimatge, ni en el tema ideològic...Això avui és massa freqüent.

P. I pot veure-s’hi també un te-ma professional, de tipus arquitec-tònic?

R. No. Perquè des de Le Corbu-sier, ja no m’interessa res, la veri-tat. Fa massa anys que estem im-mersos en una arquitectura d’Ah! id’Oh!, assumida totalment la pre-missa de Napoleó segons la qual el

que és gran és el que és bo. Aranomés es fan cigales i tauletes denit gegants: l’edifici Walden, el Gu-ggenheim, la torre Agbar... En fi,el pitjor de tot és que em sento enpart culpable de tot això, tinc re-mordiments.

P. Remordiments, de què?R. Doncs de què aquesta arqui-

tectura només és possible gràcies acomplexos càlculs d’estructures, iels primers que en vàrem parlar a

Espanya vam ser un servidor ambCarles Buxadé a principis delsanys 70. En aquells moments, s’ha-vien de fer 30 equacions amb d’al-tres tantes incògnites per fer unedifici. Ara, són milions d’equa-cions i incògnites, que es resoleninformàticament en molt poctemps. En aquests moments, qual-sevol es pot fer el seu caprici arqui-tectònic, per més estrambòtic quesigui. La facilitat, en art, no hadonat mai cap bon resultat.

P. I de l’arquitectura d’avui aCatalunya no es pot rescatar res?

R. Sí, home: en Josep Llinàs itota la seva tasca amb tres de lesbiblioteques públiques de Barcelo-na. Però no ens enganyem: és no-més una gota d’aigua.

P. Segurament, és dels poetesvius més llegits a Catalunya, si noel que més, i ha obtingut un premi,el Nacional de Poesía, que atorgael Ministeri de Cultura i que no-més havien rebut fins ara dospoetes catalans. Tot i així, estemparlant de 10.000 exemplars...

R. I un reconeixement que s’haconcentrat gairebé només a Casade Misericòrdia! En fi, això delspremis és el mateix que si et cai-gués un test al cap. O sigui que... Isobre el reconeixement de l’Estat,no sé: nosaltres els catalans femgaire cas del bable? pots dir-me unpoeta en aquesta llengua? No, per-què no ens interessem per un ido-ma tan petit, molt més que el nos-tre; doncs exactament passa ambel castellà en relació a nosaltres.Però ens hem d’espavilar; i nosal-tres mateixos, vull dir els poetes;vinc de fer un recital a Anglaterra ihaig d’anar aviat a un altre a Sud-amèrica. I això m’ho he buscat jo,sortint. A mi no m’ha fet ni l’Insti-tut Ramon Llull ni l’Instituto Cer-vantes. Reclamo l’acció individual.

P. En qualsevol cas, fent ba-lanç, ha fet el que esperava o voliaen aquesta vida?

R. No he pogut fer mai un solprojecte a la meva vida. Com queno podia ser l’arquitecte que volia,vaig fer càlcul d’estructures; lla-vors vaig tenir una filla i vaig haverde guanyar-me la vida; i fer poe-mes mentre plorava la criatura oentremig de carajillos i el cridardels paletes, després la malaltia dela meva filla Joana... La vida m’haanat sempre per endavant i jo m’hehagut d’adaptar a ella.

I va decidir fer-ho amb estructu-ra de vers.

MisteriosamentfeliçJoan MargaritProa101 pàgines. 15 euros

Quins són els elements quesalven un poema? Sensdubte un dels principals ésla veritat. La veritat delpoema vol dir que el sentit

mateix d’allò que el poema comuni-ca està lligat de necessitat a l’estruc-tura literària del poema, a les pa-raules que el conformen, però que,sobretot, està lligat a allò que el seuautor “creu”. L’art de la mentidapot ser útil en el vers humorístic isatíric, perquè sovint permet l’exa-geració còmica del “qui la diu mésgrossa”, però en la lírica és difícilque les paraules d’amor no surtinde l’enamorat, o que el desconhortno acompanyi l’experiència del do-lor. Qualsevol vers d’encàrrec, permés ben escrit que estigui, soldeixar traslluir el guix que de vega-des no tenen poemes més maldes-tres però autèntics.

Això ve a tomb per l’autèntica(in)felicitat que, dins el misteri que

ja apunta el títol, traspua l’últimllibre de Joan Margarit (Sanaüja,1938). El poeta té ja una obra moltextensa, traduïda i antologada (so-vint per ell mateix) i reconegudadarrerament amb els premis mésprestigiosos —resultat (ho ha ditell) de cinquanta anys llargs defeina—; però encara s’interrogaamb duresa, com ja havia fet alsseus últims llibres, en especial a Càl-cul d’estructures (2005) i Casa deMisericòrdia (2007) sobre aquestsentit últim de l’escriptura. Un sen-tit que va directament lligat a l’ex-periència tan emotiva com racio-nal de la vida. Al poema ‘Paisatge’d’aquest seu recent Misteriosamentfeliç la veu que parla des del poemaafirma haver “arribat a l’últim refu-gi”, iniciar allò que en diem “lasoledat”, “oblidar qui som”, espe-rar el riu no pas de la vida sinó dela mort i reconèixer que “ha faltat

poc, molt poc, per ser feliç”. Dinsaquesta veu d’acceptació, que vollimitar-se a constatar la tímida sa-viesa adquirida sense acabar maidel tot desencisat, Margarit ha ex-plorat i continua explorant amb in-tensitat, coratge i gran eficàcia lesimatges que han donat un segellinconfusible a la seva poesia. Imat-ges de gran impacte visual, senzi-lles, de poder evocador contun-dent: en una casa esfondrada, elscabirons que aguantaven la teuladasón escampats per terra “com os-sos al plat havent menjat”; ennéixer el dia “l’alba crema les fulles| amb els seus ulls d’actriu”, etcète-ra. Però al costat de les imatges,que fan la lectura contundent, hiha l’atenció al buit que s’acosta,l’esforç —en ocasions dur i un xicrebel— per ser lúcid davant la por,per despullar-se del tot. “Ni l’espe-rança | pertorbarà l’última mort”,

diu al primer poema del llibre.Instal·lat en aquesta dura disci-

plina d’exigència, de tant en tant, elpoeta oscil·la entre contraris, alsquals no vol cedir, i lluita sempreper retornar la veu poètica al fulcremés estoic i potser fins i tot un xicfatalista. No és sols la lloable posi-ció del poeta que no es vol enga-nyar davant la davallada de la vidai que ens reclama igual lucidesa da-vant l’evidència del pas mortifica-dor del temps, sinó també la sevanegativa a deixar-se temptar perl’únic absolut més gran que l’escrip-tura mateixa: el silenci. Així doncs,en un poema com ‘La pèrdua de laignorància’ pot afirmar que “l’ale-gria d’un vell és el silenci”, mentreque a ‘Llegir poesia’ —una críticaa l’hermetisme i a la por delspoetes, que aplica concretament aPaul Celan— es diu que “el silenci iel buit són per als àngels”. En reali-

tat, on per a mi brilla amb méspersonalitat la poesia de Margarités en aquells poemes on el recordencara té una vida enlluernadora—‘Retorn’, ‘Amarante’—, oaquells altres amb un grau de com-plaguda acceptació —‘En un petitport’, ‘Emparança’. En aquests mo-ments l’estoïcisme de qui ens parlano és una lliçó sinó una acceptaciótranquil·la, que en altres poemes esveu trencada per un “vent ques’aixeca en un jardí”. És quan “lavida comença a fer-se incòmoda” iel poeta fa, al poema ‘El vell i lamort’, un llarg diàleg amb la Desco-neguda; un diàleg amb un punt dedisquisició moral que podria serdiscutible en qui, en definitiva, hadefensat que el sentit de la vida ésla mateixa mort. És aquesta neces-sitat de parlar en la soledat la queem fa pensar que feliç o infeliç, elpoeta s’esforça en realitat per acon-seguir que la vida continuï oferint-li algun misteri. El tracte amb l’es-criptura, al capdavall, no està lliurede la pròpia màxima amb què aca-ba el poema ‘Tendències’: “No pothaver-hi tractes amb ningú | si unno admet humiliacions.

(In)felicitatFRANCESC PARCERISAS

A dalt, pavelló FernandoBuesa Arena, a Vitoria,amb la seva grancúpula, una de lesobres principals del’estudi Margarit iBuxadé. A baix, JoanMargarit a dalt de laSagrada Família, edificidel que el seu estudi hafet el càlculd’estructures./ TEJEDERAS

“Quan em mori, novull que em restaurin,ni la imatge, ni en eltema ideològic...”

Entrevista amb el poeta i arquitecte Joan Margarit

EL PAÍS, dijous 13 de novembre de 2008 QUADERN / 3

Estimat MicheleNatalia Ginzburg (Traduccióde Teresa Muñoz Lloret)Edicions 62187 pàgines. 17,50 euros

La lentitud a l’hora de trobaruna veu narrativa en concor-dança amb una trajectòriade depuració estilística i la

reticència a construir una trama li-neal després de l’èxit assolit ambVocabulari familiar (1963) —undels molts precedents, de Montaig-ne i de Goethe ençà, del que avuis’anomena amb bombo com aautoficció—, van fer que NataliaGinzburg (Palerm, 1916- Roma,1991) trigués una dècada a donar aconèixer una nova novel·la, meitatnarrativa i meitat epistolar, CaroMichele (1973), sobre l’amor als re-cords, com a consol de l’experièn-cia, i sobre els efectes dramàtics enuna família divorciada dels enfron-taments entre l’esquerra i la dretaextraparlamentàries a la Itàlia definals de la dècada dels seixanta iprincipis de la dels setanta.

La crítica italiana va rebre lanovel·la com una mena de retrat en

negatiu de la joventut més alienadade l’època, amb el rerefons de lafallida de la família tradicional, divi-dida i dispersa, com a base d’unacrisi de certeses comunes. En algunscasos va arribar a reprendre ambdisplicència l’ús d’un llenguatge car-regat de retrets i de futilitats, com sien la parla de cada dia i les cartescorrents no n’hi hagués mai, i a con-fondre el desesper o la desorienta-ció dels personatges amb els de l’au-tora. Amb tot, els uns i els altresvan reconèixer la capacitat de lanovel·la per incidir en algunes cons-tants de la vida contemporàniacom ara la dissolució dels rols mas-culins i femenins, el terrorisme polí-tic i el fantasma de les convulsionsderivades del 1968, i sobretot de col-pir el lector amb diversos episodisde la memòria més estremida d’unafamília poc avinguda. El contra-punt amb la fórmula feliç que haviaestat l’homenatge a la família noinventada de Vocabulari familiarera evident; atesos els continguts, lacomparació era gairebé sagnant.

Vist amb perspectiva, el queGinzburg tractava de posar en dan-sa a través dels records no només

era la “vida dels nostres dies” enallò que té d’exigua, de parcial i defragmentària “com les esberles d’unmirall trencat”, tal com va definirella mateixa una obra posterior deltot epistolar, La ciutat i la casa(1984) —hi ha una edició i traduc-ció en català, també afortunades, aEumo Editorial—, en què va agudit-zar encara més les constants temàti-ques i els accents estilístics d’aques-ta Estimat Michele, sinó una mane-ra de fer literatura en què la forma il’orfebreria de la ficció fossin tanlleus que la història i les veus delspersonatges semblessin més realsque inventats, en una inversió delprocés de mitificació de la famíliareal efectuat a Vocabulari familiar. Iés per això que a l’acostumada nue-sa del llenguatge hi va afegir la im-mediatesa sense reserves del gènereepistolar, no només per furgar enles intimitats familiars, sinó per re-duir fins on fos possible la literaturaen benefici de la perplexitat, la poli-fonia de veus i el sentit de la pleni-tud i el buit de la realitat que emanadels records, en un cara a cara cora-tjós i sense afectació amb la darreralínia de les coses.

PAU DITO TUBAU

L’estil és l’home”, va dir Buffon, que era més aviat un homede ciències naturals; però la crítica literària va acabardonant a aquesta expressió un sentit molt determinat, queno ha variat gens al llarg del temps: tot gran estil posseeix

l’empremta d’una sola persona, i no d’una altra. Això val sobre-tot per a la prosa, perquè el vers posseeix unes determinacionsmètriques tan severes, que és difícil que la “melodia” d’un ésserconcret pugui traspuar en la cantarella dels versos; en aquestsentit, no hi ha dubte que Josep Pla posseeix una música moltcaracterística (dissonant!), de la mateixa manera que Mercè Ro-doreda en posseeix una altra. Fa uns quants anys, als estudiantsque s’examinaven de literatura se’ls feia llegir en veu alta unpassatge ben triat, de l’autor que fos (mentre prèviament haguésformat part de la llista de lectures obligatòries), i els nois i noieshavien d’endevinar de quin autor o autora es tractava: “Chateau-briand! Ciceró! Jane Austen! Púixkin!”, responien, i sempre l’en-certaven si es tractava de joves amb oïda, un sentit tan importantcom la vista en l’acte de llegir. No es tractava de la matèria de quèparlava el passatge: es tractava de la música que hi duia.

Sándor Márai és un d’aquells autors que s’han revelat d’unaextraordinària valor en funció justament d’aquesta qüestió. És certque, al seu temps de glòria, quan va viure a l’Hongria natal, eraconsiderat un autor homologable amb uns quants dels més gransvalors de la literatura de Centreuropa, com Thomas Mann o Ste-fan Zweig; però després que se’n va anar a l’exili a causa de la sevanul·la afecció pel règim comunista —ajudant’hi amb perfídia a-quell crític de tan malaguanyada intel·ligència que fou el seu com-patriota Lukács—, després que va passar molts anys a l’estranger, adiverses ciutats d’Alemanya i més endavant a Suïssa, Itàlia, NovaYork, altra vegada Itàlia i finalment San Diego, després de totaquest periple que sembla el revers del viatge d’Odisseu —cada copmés lluny de casa—, a Sándor Márai el va acompanyar una músicainterior, la de la seva llengua natal, que va ser, ni més ni menys, allòque li va permetre de sobreviure en una relativa pau fins al darrer

dels seus dies, quan vadisparar-se un tret i se’nva anar d’aquest mónamb la molt vaga ideaque, a l’altre, hi trobariatots els qui havien morten l’entremig, tots enpoc temps: els tres ger-mans, més joves que ell,la seva dona Ilona, “Lo-la”, i el seu fill adoptiu,

János, a més d’un fill propi, Kristóf, que havia mort criatura.Les desgràcies en la vida d’aquest home, realment, són abun-

doses; i no va significar massa consol ni el fet que venia d’unafamília benestant, que sempre el va socórrer, ni el fet que tornés aassolir molta fama als últims anys de vida, per un rescat de laseva obra a càrrec d’editors italians i francesos, entre altres. Defet, si consulteu un catàleg de qualsevol biblioteca espanyola unamica gran, hi trobareu almenys tres llibres seus traduïts ja alsanys 1940 i 50, com La luz de los candelabros i Música enFlorencia (Ed. Destino: quin olfacte tenien Teixidor, Vergés i elseu estol de consellers!). No: com ja s’ha dit, el consol va venir deportar sempre al cor la llengua materna, i, malgrat tantes peripè-cies topogràfiques, a l’esquena una tria escassa de llibres delsautors hongaresos que estimava especialment, i dels quals apre-ciava, també en especial, la dignitat sonora de l’estil: el poetaJános Arany, el prosista Gyula Krúdy, i no gaire cosa més.

Així es llegeix en els magnífics Dietaris 1984-1989 (Empúries-Salamandra, 2008), que aconsello vivament als lectors: no sola-ment perquè narren els últims anys, pesants, de la vida de la sevadona i d’ell mateix —tots dos xarucs, però sense repapiejar encap moment—, sinó perquè Márai hi deixa anar, quasi sensevoluntat de fer-ho, els puntals de la seva poètica, que són els queja hem dit: “Es poden expressar perfectament idees per escrit enllegua estrangera [ell dominava també l’alemany i l’anglès], peròescriure, és a dir, crear, només es pot fer en la llengua materna. Jon’era perfectament conscient quan, fa trenta-sis anys, vaig mar-xar d’Hongria: anés on anés, seria un escriptor hongarès ... Lameva bella pàtria, la llengua hongaresa: que em quedi almenysaixò fins al darrer moment”. En un altre passatge diu una cosaque no ens ha d’estranyar: “Bartók, Berg, Milhaud, Prokófiev,Schönberg, Stravinsky, Villa-Lobos, Webern... Stravinsky ésl’únic que entenc. La resta, els escolto com si algú recités poesiaen una llengua estrangera que no comprenc”. És cert que llegia agust Homer, Sòfocles, Virgili, Marc Aureli, Gibbon, l’apòcrifaMarianna Alcoforado, Cervantes o el crític Edmund Wilson,però el que tornava sempre, més com més s’acabava la seva vida,eren els autors hongaresos: “I en cada línia la música, la músicade Krúdy”. En aquest mestre seu va trobar-hi el pinyol del quehem comentat més amunt: la literatura ha de ser com una pellque amaga músculs i ossada d’un sol ésser: “A la literatura no hiha democràcia. Només hi ha solistes. Un escriptor que canti enuna coral trobarà que la seva veu no hi sobresurt”. Era conscientque la indústria del llibre acabaria amb això —“També la litera-tura agonitza. Sóc un espantaocells, una andròmina per alsprestatges d’algun museu”—, però ell va allargar incòmodamentla seva vida per tal com, almenys, ens quedés, com una veu aladad’ultratomba, la fastuosa, pausada melodia de la seva prosa.

Hivern als Abruços

Expedients amuntegats en un jutjat arran d’una vaga de funcionaris. Un sector, el de l’administració pública, que requereixuna reforma, segons reclama Xavier Roig en el seu llibre. / ULY MARTIN

La dictadurade la incompetènciaXavier RoigLa Campana186 pàgines. 14 euros

Primera llicó de màrquetingeditorial: un títol que cridil’atenció, curt, i que reflec-teixi el contingut de la mane-

ra més sintètica possible. Una lliçóque ben segur coneix de sobres l’en-ginyer i escriptor Xavier Roig (Bar-celona, 1957), autor dels anteriorsNi som ni serem i Entre l’Espanya ila paret, i que ara ens ofereix untext crític, molt crític, sobre la ino-perància de la cosa pública. La Dic-tadura de la incompetència és unadissecció general i generalista sobreels mals i les perversions del siste-ma públic funcionarial, que, segonssembla, en lloc de treballar pel nos-tre benestar està pensat per perpe-tuar-se ell i els que en viuen. A par-tir de la premissa que “tenim unaclasse econòmica i social dominantque no creu en la lliure competèn-cia ni en el lliure mercat”, l’autordibuixa una societat civil que no téres de civil —viu del finançamentpúblic— anestesiada per una men-

talitat hereva de les receptes ideolò-giques del maig del 68 i que practi-ca, a l’inrevés, el principi Kenedià(què pot fer l’Estat per mi?). I peracabar-ho d’adobar, els que tenenla postestat de canviar les coses es-tan segrestats per aquest pecat d’ori-gen —el 68% dels parlamentarisdel Parlament de Catalunya prove-nen del sector públic. Segons l’au-tor, hem viscut durant anys en unabombolla de benestar deficitari,però que ara, en un món globalit-zat i desregulat, amb unes potèn-cies econòmiques emergents —laXina, l’Índia— que no ens faran depares protectors com fins ara hohan fet la UE i els Estats Units, s’haacabat el bròquil: o ens espavilem iens posem al dia, o se’ns mengen.Davant d’això, Roig proposa uncanvi de mentalitat general, assu-mint que la incertesa és inherent alstemps que corren, emfatitzant la ne-cessitat d’una ciutadania més es-forçada, més lliure i més autosufi-cient, i reclamant una profunda re-forma de l’administració pública ca-talana a l’estil anglosaxó —que ma-nin i hi treballin els millors. L’estilde Roig és agraït, directe, sense ma-nies, contundent, unidireccional, i

poc amic de les anàlisis complexes—amb xifres a la mà, que és coms’han de discutir les coses.

El gran problema del llibre és elgrapat d’afirmacions que acompa-nyen l’exposició de raons, que sem-blen més fruit de dèries personalsque d’una reflexió mínimamentraonada. Titllar Rosa Sensatd’“Experiment Rosa Insensat”, po-sar al mateix nivell nazisme i comu-nisme, parlar d’oïdes sobre el movi-ment antiglobalització o pontificarsobre polítiques de solidaritatcreient-se que descobreix la sopad’all, espatlla un llibre que, podentser un assaig arregladet, passa di-rectament a la categoria de pa-mflet. I és una llàstima perquèRoig es mostra realment encertatposant el dit a la llaga a la conegu-da esclerosi funcionarial de l’admi-nistració pública, i prou correcte al’hora de proposar camins per tran-sitar en l’era global —discutiblesperò coherents amb la seva línialiberal-social. Llibre ben plantejat,amb una equilibrada defensa, unbon domini del mig del camp peròamb una davantera massa arro-gant: de fet, tenint-ho tot de cara,fot la pilota al pal. Al pal i fora.

“La llengua hongaresa: queem quedi almenys això fins

al darrer moment”

ELS VOSTRES CLÀSSICS

La músicade Sándor Márai

JORDI LLOVET

Pilota al palRICARD VILAREGUT

EL PAÍS, dijous 13 de novembre de 2008 QUADERN / 5

Tota la veritat sobreun crim col·lectiuEn un petit poblet hi ha hagut unassassinat col·lectiu: gairebé to-thom hi ha participat, excepte enBrodeck, que ha d’escriure un in-forme i esbrinar tota la veritat delcas. La víctima era l’únic estran-ger, no tenia nom conegut, peròper en Brodeck era l’Altre, perquèel veia tan diferent de la resta com ell mateix. Unacommovedora història, barreja de novel·la policial isociològica ( premi Goncourt des Lycéens 2007), onl’escriptor Philippe Claudel reflexiona sobre l’alteri-tat i sobre el que mou la humanitat a matar l’altre.

L’informe de Brodeck. Philippe Claudel (Trad. Lo-urdes Bigorra). La Magrana. 303 pàgines. 18 euros

El passat recent de lapedagogia catalanaPer entrendre el present de l’educa-ció a Catalunya i debatre els reptesde futur és útil buscar-ne la clauen el passat. L’historiador FerranAisa repassa en aquest assaig lescaracterístiques de les escoles lai-

ques, l’escola Moderna, l’escola dels ateneus, l’esco-la neutra i la racionalista, així com les escoles quebasaven el seu projecte pedagògic en el componentcatalanista. També analitza les iniciatives dels granspedagogs catalans, com Francesc Ferrer i Guàrdia,Alexandre Galí o Rosa Sensat.

Mestres, renovació i avantguarda pedagògica aCatalunya. Ferran Aisa. Edicions de 1984. 238 pàgi-nes. 17,50 euros

Templers: lesraons de la seva fiQuins van ser els motius quevan dur a la detenció dels fra-res del Temple a l’Europa cris-tiana (1307) i a iniciar en con-tra d’ells un llarg procés queacabaria amb la supressió delpapa Climent V? Josep MariaSans, llicenciat en Història Medieval, respon a aques-ta qüestió i descriu la resistència dels templers a lliu-rar-se als oficials de Jaume II de Catalunya, així comles negociacions que van mantenir els ambaixadorsdel rei català a Viena, arran de les quals aconseguirenla creació del nou orde de Montesa al País Valencià.

La fi dels templers catalans. Josep Maria SansTravé. Pagès editors. 492 pàgines. 29 euros

El ‘Bestiari’ d’unmestre del terrorEn una edició de luxe, amb sugge-rents il·lustracions d’Enrique Alcate-na, Libros del Zorro ofereix al lectoren català una mostra del món pertor-bador de Howard Phillips Lovecraft,considerat un dels més prestigiosos

autors de relats de terror sobrenatural del segle XX.Vint-i-dues criatures inquietants conformen aquestBestiari, adreçat tant al públic juvenil com a l’adult.

Bestiari. H.P. Lovecraft. Il·lust. Enrique Alcate-na. Libros del Zorro Rojo. 66 pàgines. 17,50 euros

Màrqueting polític:l’art de guanyareleccionsToni AiraEd. Trípodos243 pàgines. 17 euros

L’audàciade l’esperançaBarack ObamaMina519 pàgines. 25 euros

El desenvolupamentde les noves tecno-logies ha introduïtsens dubte canvis

prou significatius en el ter-reny de la retòrica, i mésespecíficament en el de lapersuasió política. Diver-sos aspectes que antiga-ment comptaven poc ogens, com l’aspecte físicdels polítics o la comunica-ció no verbal, ara podenser decisius. D’altra ban-da, també és inherent a ladinàmica de les noves tecnologiesels valors de la novetat o l’especta-cularitat. O tampoc convé nomenystenir el fet que cada vegadamés les campanyes electorals hanesdevingut permanents, per moltque legalment es pretenguin limi-tar a unes poques setmanes.Aquests canvis, per alguns, cal va-lorar-los positivament. Així, po-sem per cas, hi ha qui assenyalaque el fet que les intervencions delspolítics a la televisió es vegin simul-tàniament en indrets molt allu-nyats evita la temptació populistade variar el discurs en funció dellloc geogràfic o el tipus d’oient (elkairós, que deien els sofistes). Peròtambé hi ha qui valora els canvisnegativament i, per exemple, afir-ma que cada vegada és més difícildistingir entre un polític que dema-na que el votin i un producte co-mercial.

De tot el que té a veure ambaquestes qüestions tracta el llibrede Toni Aira (Barcelona, 1977), iho fa de manera àgil i amb profu-sió de dades, molt actualitzades.Com que, d’altra banda, ens agra-di o no, és al món anglosaxó, isobretot als EUA, on més s’ha de-senvolupat el màrqueting polític,tant en el sentit d’emprar-lo comde reflexionar-hi, és d’agrair queAira hagi col·locat, al final del lli-bre, un petit glossari de termescom Bandwagon, emprat per ano-menar l’efecte que es produeixquan “alguns votants d’última ho-

ra decideixen donar suport al can-didat que té més opcions segons lapercepció del públic”, o Underdog,utilitzat per referir-se a l’efecte con-trari que suposa que, quan un can-didat es troba en perill de davalla-da, “els electors poc mobilitzatsper la seva opció política passen auna actitud activa en el seu suportvotant-lo”. Potser l’únic que desen-tona una mica en el llibre és ladiscordança entre la tesi de l’autor,segons la qual no s’ha de confon-

dre propaganda política amb publi-citat, i l’allau esmentada de dadesque semblen apuntar en sentit opo-sat. Però la feliç coincidència de lapublicació del llibre d’Obama pot-ser és un dels millors arguments afavor de la tesi d’Aira. Un llibre onno hi manquen les argumentaci-ons consistents, i de més de cinc-centes pàgines (senseil·lustracions!), sembla allunyar lapossibilitat que el seu autor siguiconfós amb una rentadora o unacrema hidratant. Els capítols estanorganitzats temàticament (‘Repu-blicans i demòcrates’, ‘Els valors’,‘La raça’...), i hi ha dos eixos ideo-

lògics que travessen el text transver-salment. El primer és més obvi iprevisible, com és el del distancia-ment dels postulats dels neocons, iel segon, que apareix més esporàdi-cament, però que també és més su-cós, és el de la valoració de la políti-ca desenvolupada per l’administra-ció Clinton, al descrèdit de la qualObama afirma que també hi vancontribuir “els defectes personals”del president.

Sens dubte hi ha la temptacióde desautoritzar d’entrada Obamatot dient que és sospitós que hagirebut el suport econòmic de gentamb molts diners, que el simple fetque no tingui cap episodi biogràficrealment tèrbol li treu complexitathumana, o que el seu discurs conci-liador és un efecte de l’11-S (ja sesap que quan el vaixell trontollatendim a col·locar-nos al centre del’embarcació). Però si hom es prenla molèstia de llegir el seu llibre,també hi trobarà un defensor apas-sionat de la cosa pública i —el quepotser és el seu tret distintiu— unacrítica de la temptació del victimis-me i el derrotisme. Una crítica que,encara que d’entrada Obama la di-rigeix només a les minories racialsdels EUA, també es podria fer ex-tensiva a una Europa que al·ludeixal pes feixuc de la Història per justi-ficar el seu ensopiment i la sevainactivitat, com d’altres recorren alsuposat handicap insuperable delcolor de la pell o les condicionssocials.

Obama i el màrquetingPERE SABORIT

Llet

res

L’altre vespre, tot llegint Carner —plaer que no emrefuso—, vaig topar-me, en un poemet de “Lluna-ri”, amb un vers que em va provocar una espiral dereflexions. El poema es titula ‘Tots Sants’ i fins a la

seva aparició a Poesia (1957), segons Manent, era inèdit. Itot i que en Carner mai no se sap, el poema té tota la pintad’haver estat escrit poc abans. Vull dir que podria ser quefos dels anys cinquanta o dels últims quaranta. És unpoema de tres estrofes de quatre versos. I el quart vers dela segona estrofa diu: “grinyolen els penells”. En l’am-bient desolat del poema, el vers afegeix una nota sinistra ales branques que es queixen, als caminals tristos, al ventque escampa cendres de la primavera passada. És unpoema tardoral, com el títol anuncia. Un petit poemapreciós, com tants d’altres de Carner. I la cosa no passariad’aquí si no fos que aquest vers que he citat és exactamentel vers final d’un poema de Hölderlin, el multitraduït

‘Meitat de la vida’. Que jo sàpiga, Carner no llegia ale-many. Però això no és obstacle per poder llegir aquestpoema, perquè tothom que tradueix Hölderlin el tra-dueix. Carles Riba el va traduir, però no va ser a través dela traducció de Riba que Carner el va conèixer, perquè, entraduir aquest vers, Riba s’equivoca. Riba el tradueix per“cruixen les banderes”. Explica Gabriel Ferrater, al prefa-ci de l’edició de les traduccions de Hölderlin de Riba, queel vers final, en alemany, hauria de dir una cosa així comara “grinyolen els penells”, perquè la paraula Fahne, la

darrera del poema, que en alemany vol dir bandera —id’aquí la traducció de Riba i la de Cernuda i la de moltsaltres—, en el dialecte de Suàbia es fa servir per dir“penell”. Reducció de Windfahne, bandera del vent, queés com es diu penell en alemany. El problema, segonsFerrater, és el verb alemany klirren, que s’aplica bàsica-ment a un soroll metàl·lic. I, és clar, com que les banderessón de roba, si volem traduir Fahne per “bandera” hem deposar un verb més o menys adient a les banderes. Ribaopta per “cruixir”, cosa estranya, és clar. En tot cas serienels pals de les banderes els que cruixirien. Cernuda optaper restallar, que li dóna una imatge magnífica, però decap manera adequada al sentit del poema.

D’on va treure Carner aquest vers? Serà un misterifins que algú no trobi en algun paper alguna referència.Fins que no sapiguem si entre els llibres de Carner n’hihavia algun d’Albert Béguin, cosa del tot probable. Va serBéguin, gran estudiós de Hölderlin i traductor del poeta,qui, sempre segons Ferrater, va fer adonar a Riba del seuerror. I suposo que a la darrera edició de les traduccionsde Hölderlin de Cernuda, feta per Jenaro Talens, quecanvia aquell restallan las banderas per un chirrían lasveletas, l’esmena ve de la mateixa font.

I potser tot això és fer volar coloms i Carner, simple-ment, va treure aquest vers del mateix lloc d’on treia totsels altres: de la seva inspiració exacta, precisa, semprepertinent...

COLLS I PUNYS

PenellsNARCÍS COMADIRA

LA REBOTIGA

Seguidors de Barack Obama mostren, durant la campanya electoral, cartells de suporta l’avui president electe dels EE UU i un exemplar del seu llibre.

“El lector trobarà enel llibre d’Obama unacrítica de la temptaciódel victimisme”

4 / QUADERN EL PAÍS, dijous 13 de novembre de 2008

Estimat MicheleNatalia Ginzburg (Traduccióde Teresa Muñoz Lloret)Edicions 62187 pàgines. 17,50 euros

La lentitud a l’hora de trobaruna veu narrativa en concor-dança amb una trajectòriade depuració estilística i la

reticència a construir una trama li-neal després de l’èxit assolit ambVocabulari familiar (1963) —undels molts precedents, de Montaig-ne i de Goethe ençà, del que avuis’anomena amb bombo com aautoficció—, van fer que NataliaGinzburg (Palerm, 1916- Roma,1991) trigués una dècada a donar aconèixer una nova novel·la, meitatnarrativa i meitat epistolar, CaroMichele (1973), sobre l’amor als re-cords, com a consol de l’experièn-cia, i sobre els efectes dramàtics enuna família divorciada dels enfron-taments entre l’esquerra i la dretaextraparlamentàries a la Itàlia definals de la dècada dels seixanta iprincipis de la dels setanta.

La crítica italiana va rebre lanovel·la com una mena de retrat en

negatiu de la joventut més alienadade l’època, amb el rerefons de lafallida de la família tradicional, divi-dida i dispersa, com a base d’unacrisi de certeses comunes. En algunscasos va arribar a reprendre ambdisplicència l’ús d’un llenguatge car-regat de retrets i de futilitats, com sien la parla de cada dia i les cartescorrents no n’hi hagués mai, i a con-fondre el desesper o la desorienta-ció dels personatges amb els de l’au-tora. Amb tot, els uns i els altresvan reconèixer la capacitat de lanovel·la per incidir en algunes cons-tants de la vida contemporàniacom ara la dissolució dels rols mas-culins i femenins, el terrorisme polí-tic i el fantasma de les convulsionsderivades del 1968, i sobretot de col-pir el lector amb diversos episodisde la memòria més estremida d’unafamília poc avinguda. El contra-punt amb la fórmula feliç que haviaestat l’homenatge a la família noinventada de Vocabulari familiarera evident; atesos els continguts, lacomparació era gairebé sagnant.

Vist amb perspectiva, el queGinzburg tractava de posar en dan-sa a través dels records no només

era la “vida dels nostres dies” enallò que té d’exigua, de parcial i defragmentària “com les esberles d’unmirall trencat”, tal com va definirella mateixa una obra posterior deltot epistolar, La ciutat i la casa(1984) —hi ha una edició i traduc-ció en català, també afortunades, aEumo Editorial—, en què va agudit-zar encara més les constants temàti-ques i els accents estilístics d’aques-ta Estimat Michele, sinó una mane-ra de fer literatura en què la forma il’orfebreria de la ficció fossin tanlleus que la història i les veus delspersonatges semblessin més realsque inventats, en una inversió delprocés de mitificació de la famíliareal efectuat a Vocabulari familiar. Iés per això que a l’acostumada nue-sa del llenguatge hi va afegir la im-mediatesa sense reserves del gènereepistolar, no només per furgar enles intimitats familiars, sinó per re-duir fins on fos possible la literaturaen benefici de la perplexitat, la poli-fonia de veus i el sentit de la pleni-tud i el buit de la realitat que emanadels records, en un cara a cara cora-tjós i sense afectació amb la darreralínia de les coses.

PAU DITO TUBAU

L’estil és l’home”, va dir Buffon, que era més aviat un homede ciències naturals; però la crítica literària va acabardonant a aquesta expressió un sentit molt determinat, queno ha variat gens al llarg del temps: tot gran estil posseeix

l’empremta d’una sola persona, i no d’una altra. Això val sobre-tot per a la prosa, perquè el vers posseeix unes determinacionsmètriques tan severes, que és difícil que la “melodia” d’un ésserconcret pugui traspuar en la cantarella dels versos; en aquestsentit, no hi ha dubte que Josep Pla posseeix una música moltcaracterística (dissonant!), de la mateixa manera que Mercè Ro-doreda en posseeix una altra. Fa uns quants anys, als estudiantsque s’examinaven de literatura se’ls feia llegir en veu alta unpassatge ben triat, de l’autor que fos (mentre prèviament haguésformat part de la llista de lectures obligatòries), i els nois i noieshavien d’endevinar de quin autor o autora es tractava: “Chateau-briand! Ciceró! Jane Austen! Púixkin!”, responien, i sempre l’en-certaven si es tractava de joves amb oïda, un sentit tan importantcom la vista en l’acte de llegir. No es tractava de la matèria de quèparlava el passatge: es tractava de la música que hi duia.

Sándor Márai és un d’aquells autors que s’han revelat d’unaextraordinària valor en funció justament d’aquesta qüestió. És certque, al seu temps de glòria, quan va viure a l’Hongria natal, eraconsiderat un autor homologable amb uns quants dels més gransvalors de la literatura de Centreuropa, com Thomas Mann o Ste-fan Zweig; però després que se’n va anar a l’exili a causa de la sevanul·la afecció pel règim comunista —ajudant’hi amb perfídia a-quell crític de tan malaguanyada intel·ligència que fou el seu com-patriota Lukács—, després que va passar molts anys a l’estranger, adiverses ciutats d’Alemanya i més endavant a Suïssa, Itàlia, NovaYork, altra vegada Itàlia i finalment San Diego, després de totaquest periple que sembla el revers del viatge d’Odisseu —cada copmés lluny de casa—, a Sándor Márai el va acompanyar una músicainterior, la de la seva llengua natal, que va ser, ni més ni menys, allòque li va permetre de sobreviure en una relativa pau fins al darrer

dels seus dies, quan vadisparar-se un tret i se’nva anar d’aquest mónamb la molt vaga ideaque, a l’altre, hi trobariatots els qui havien morten l’entremig, tots enpoc temps: els tres ger-mans, més joves que ell,la seva dona Ilona, “Lo-la”, i el seu fill adoptiu,

János, a més d’un fill propi, Kristóf, que havia mort criatura.Les desgràcies en la vida d’aquest home, realment, són abun-

doses; i no va significar massa consol ni el fet que venia d’unafamília benestant, que sempre el va socórrer, ni el fet que tornés aassolir molta fama als últims anys de vida, per un rescat de laseva obra a càrrec d’editors italians i francesos, entre altres. Defet, si consulteu un catàleg de qualsevol biblioteca espanyola unamica gran, hi trobareu almenys tres llibres seus traduïts ja alsanys 1940 i 50, com La luz de los candelabros i Música enFlorencia (Ed. Destino: quin olfacte tenien Teixidor, Vergés i elseu estol de consellers!). No: com ja s’ha dit, el consol va venir deportar sempre al cor la llengua materna, i, malgrat tantes peripè-cies topogràfiques, a l’esquena una tria escassa de llibres delsautors hongaresos que estimava especialment, i dels quals apre-ciava, també en especial, la dignitat sonora de l’estil: el poetaJános Arany, el prosista Gyula Krúdy, i no gaire cosa més.

Així es llegeix en els magnífics Dietaris 1984-1989 (Empúries-Salamandra, 2008), que aconsello vivament als lectors: no sola-ment perquè narren els últims anys, pesants, de la vida de la sevadona i d’ell mateix —tots dos xarucs, però sense repapiejar encap moment—, sinó perquè Márai hi deixa anar, quasi sensevoluntat de fer-ho, els puntals de la seva poètica, que són els queja hem dit: “Es poden expressar perfectament idees per escrit enllegua estrangera [ell dominava també l’alemany i l’anglès], peròescriure, és a dir, crear, només es pot fer en la llengua materna. Jon’era perfectament conscient quan, fa trenta-sis anys, vaig mar-xar d’Hongria: anés on anés, seria un escriptor hongarès ... Lameva bella pàtria, la llengua hongaresa: que em quedi almenysaixò fins al darrer moment”. En un altre passatge diu una cosaque no ens ha d’estranyar: “Bartók, Berg, Milhaud, Prokófiev,Schönberg, Stravinsky, Villa-Lobos, Webern... Stravinsky ésl’únic que entenc. La resta, els escolto com si algú recités poesiaen una llengua estrangera que no comprenc”. És cert que llegia agust Homer, Sòfocles, Virgili, Marc Aureli, Gibbon, l’apòcrifaMarianna Alcoforado, Cervantes o el crític Edmund Wilson,però el que tornava sempre, més com més s’acabava la seva vida,eren els autors hongaresos: “I en cada línia la música, la músicade Krúdy”. En aquest mestre seu va trobar-hi el pinyol del quehem comentat més amunt: la literatura ha de ser com una pellque amaga músculs i ossada d’un sol ésser: “A la literatura no hiha democràcia. Només hi ha solistes. Un escriptor que canti enuna coral trobarà que la seva veu no hi sobresurt”. Era conscientque la indústria del llibre acabaria amb això —“També la litera-tura agonitza. Sóc un espantaocells, una andròmina per alsprestatges d’algun museu”—, però ell va allargar incòmodamentla seva vida per tal com, almenys, ens quedés, com una veu aladad’ultratomba, la fastuosa, pausada melodia de la seva prosa.

Hivern als Abruços

Expedients amuntegats en un jutjat arran d’una vaga de funcionaris. Un sector, el de l’administració pública, que requereixuna reforma, segons reclama Xavier Roig en el seu llibre. / ULY MARTIN

La dictadurade la incompetènciaXavier RoigLa Campana186 pàgines. 14 euros

Primera llicó de màrquetingeditorial: un títol que cridil’atenció, curt, i que reflec-teixi el contingut de la mane-

ra més sintètica possible. Una lliçóque ben segur coneix de sobres l’en-ginyer i escriptor Xavier Roig (Bar-celona, 1957), autor dels anteriorsNi som ni serem i Entre l’Espanya ila paret, i que ara ens ofereix untext crític, molt crític, sobre la ino-perància de la cosa pública. La Dic-tadura de la incompetència és unadissecció general i generalista sobreels mals i les perversions del siste-ma públic funcionarial, que, segonssembla, en lloc de treballar pel nos-tre benestar està pensat per perpe-tuar-se ell i els que en viuen. A par-tir de la premissa que “tenim unaclasse econòmica i social dominantque no creu en la lliure competèn-cia ni en el lliure mercat”, l’autordibuixa una societat civil que no téres de civil —viu del finançamentpúblic— anestesiada per una men-

talitat hereva de les receptes ideolò-giques del maig del 68 i que practi-ca, a l’inrevés, el principi Kenedià(què pot fer l’Estat per mi?). I peracabar-ho d’adobar, els que tenenla postestat de canviar les coses es-tan segrestats per aquest pecat d’ori-gen —el 68% dels parlamentarisdel Parlament de Catalunya prove-nen del sector públic. Segons l’au-tor, hem viscut durant anys en unabombolla de benestar deficitari,però que ara, en un món globalit-zat i desregulat, amb unes potèn-cies econòmiques emergents —laXina, l’Índia— que no ens faran depares protectors com fins ara hohan fet la UE i els Estats Units, s’haacabat el bròquil: o ens espavilem iens posem al dia, o se’ns mengen.Davant d’això, Roig proposa uncanvi de mentalitat general, assu-mint que la incertesa és inherent alstemps que corren, emfatitzant la ne-cessitat d’una ciutadania més es-forçada, més lliure i més autosufi-cient, i reclamant una profunda re-forma de l’administració pública ca-talana a l’estil anglosaxó —que ma-nin i hi treballin els millors. L’estilde Roig és agraït, directe, sense ma-nies, contundent, unidireccional, i

poc amic de les anàlisis complexes—amb xifres a la mà, que és coms’han de discutir les coses.

El gran problema del llibre és elgrapat d’afirmacions que acompa-nyen l’exposició de raons, que sem-blen més fruit de dèries personalsque d’una reflexió mínimamentraonada. Titllar Rosa Sensatd’“Experiment Rosa Insensat”, po-sar al mateix nivell nazisme i comu-nisme, parlar d’oïdes sobre el movi-ment antiglobalització o pontificarsobre polítiques de solidaritatcreient-se que descobreix la sopad’all, espatlla un llibre que, podentser un assaig arregladet, passa di-rectament a la categoria de pa-mflet. I és una llàstima perquèRoig es mostra realment encertatposant el dit a la llaga a la conegu-da esclerosi funcionarial de l’admi-nistració pública, i prou correcte al’hora de proposar camins per tran-sitar en l’era global —discutiblesperò coherents amb la seva línialiberal-social. Llibre ben plantejat,amb una equilibrada defensa, unbon domini del mig del camp peròamb una davantera massa arro-gant: de fet, tenint-ho tot de cara,fot la pilota al pal. Al pal i fora.

“La llengua hongaresa: queem quedi almenys això fins

al darrer moment”

ELS VOSTRES CLÀSSICS

La músicade Sándor Márai

JORDI LLOVET

Pilota al palRICARD VILAREGUT

EL PAÍS, dijous 13 de novembre de 2008 QUADERN / 5

Tota la veritat sobreun crim col·lectiuEn un petit poblet hi ha hagut unassassinat col·lectiu: gairebé to-thom hi ha participat, excepte enBrodeck, que ha d’escriure un in-forme i esbrinar tota la veritat delcas. La víctima era l’únic estran-ger, no tenia nom conegut, peròper en Brodeck era l’Altre, perquèel veia tan diferent de la resta com ell mateix. Unacommovedora història, barreja de novel·la policial isociològica ( premi Goncourt des Lycéens 2007), onl’escriptor Philippe Claudel reflexiona sobre l’alteri-tat i sobre el que mou la humanitat a matar l’altre.

L’informe de Brodeck. Philippe Claudel (Trad. Lo-urdes Bigorra). La Magrana. 303 pàgines. 18 euros

El passat recent de lapedagogia catalanaPer entrendre el present de l’educa-ció a Catalunya i debatre els reptesde futur és útil buscar-ne la clauen el passat. L’historiador FerranAisa repassa en aquest assaig lescaracterístiques de les escoles lai-

ques, l’escola Moderna, l’escola dels ateneus, l’esco-la neutra i la racionalista, així com les escoles quebasaven el seu projecte pedagògic en el componentcatalanista. També analitza les iniciatives dels granspedagogs catalans, com Francesc Ferrer i Guàrdia,Alexandre Galí o Rosa Sensat.

Mestres, renovació i avantguarda pedagògica aCatalunya. Ferran Aisa. Edicions de 1984. 238 pàgi-nes. 17,50 euros

Templers: lesraons de la seva fiQuins van ser els motius quevan dur a la detenció dels fra-res del Temple a l’Europa cris-tiana (1307) i a iniciar en con-tra d’ells un llarg procés queacabaria amb la supressió delpapa Climent V? Josep MariaSans, llicenciat en Història Medieval, respon a aques-ta qüestió i descriu la resistència dels templers a lliu-rar-se als oficials de Jaume II de Catalunya, així comles negociacions que van mantenir els ambaixadorsdel rei català a Viena, arran de les quals aconseguirenla creació del nou orde de Montesa al País Valencià.

La fi dels templers catalans. Josep Maria SansTravé. Pagès editors. 492 pàgines. 29 euros

El ‘Bestiari’ d’unmestre del terrorEn una edició de luxe, amb sugge-rents il·lustracions d’Enrique Alcate-na, Libros del Zorro ofereix al lectoren català una mostra del món pertor-bador de Howard Phillips Lovecraft,considerat un dels més prestigiosos

autors de relats de terror sobrenatural del segle XX.Vint-i-dues criatures inquietants conformen aquestBestiari, adreçat tant al públic juvenil com a l’adult.

Bestiari. H.P. Lovecraft. Il·lust. Enrique Alcate-na. Libros del Zorro Rojo. 66 pàgines. 17,50 euros

Màrqueting polític:l’art de guanyareleccionsToni AiraEd. Trípodos243 pàgines. 17 euros

L’audàciade l’esperançaBarack ObamaMina519 pàgines. 25 euros

El desenvolupamentde les noves tecno-logies ha introduïtsens dubte canvis

prou significatius en el ter-reny de la retòrica, i mésespecíficament en el de lapersuasió política. Diver-sos aspectes que antiga-ment comptaven poc ogens, com l’aspecte físicdels polítics o la comunica-ció no verbal, ara podenser decisius. D’altra ban-da, també és inherent a ladinàmica de les noves tecnologiesels valors de la novetat o l’especta-cularitat. O tampoc convé nomenystenir el fet que cada vegadamés les campanyes electorals hanesdevingut permanents, per moltque legalment es pretenguin limi-tar a unes poques setmanes.Aquests canvis, per alguns, cal va-lorar-los positivament. Així, po-sem per cas, hi ha qui assenyalaque el fet que les intervencions delspolítics a la televisió es vegin simul-tàniament en indrets molt allu-nyats evita la temptació populistade variar el discurs en funció dellloc geogràfic o el tipus d’oient (elkairós, que deien els sofistes). Peròtambé hi ha qui valora els canvisnegativament i, per exemple, afir-ma que cada vegada és més difícildistingir entre un polític que dema-na que el votin i un producte co-mercial.

De tot el que té a veure ambaquestes qüestions tracta el llibrede Toni Aira (Barcelona, 1977), iho fa de manera àgil i amb profu-sió de dades, molt actualitzades.Com que, d’altra banda, ens agra-di o no, és al món anglosaxó, isobretot als EUA, on més s’ha de-senvolupat el màrqueting polític,tant en el sentit d’emprar-lo comde reflexionar-hi, és d’agrair queAira hagi col·locat, al final del lli-bre, un petit glossari de termescom Bandwagon, emprat per ano-menar l’efecte que es produeixquan “alguns votants d’última ho-

ra decideixen donar suport al can-didat que té més opcions segons lapercepció del públic”, o Underdog,utilitzat per referir-se a l’efecte con-trari que suposa que, quan un can-didat es troba en perill de davalla-da, “els electors poc mobilitzatsper la seva opció política passen auna actitud activa en el seu suportvotant-lo”. Potser l’únic que desen-tona una mica en el llibre és ladiscordança entre la tesi de l’autor,segons la qual no s’ha de confon-

dre propaganda política amb publi-citat, i l’allau esmentada de dadesque semblen apuntar en sentit opo-sat. Però la feliç coincidència de lapublicació del llibre d’Obama pot-ser és un dels millors arguments afavor de la tesi d’Aira. Un llibre onno hi manquen les argumentaci-ons consistents, i de més de cinc-centes pàgines (senseil·lustracions!), sembla allunyar lapossibilitat que el seu autor siguiconfós amb una rentadora o unacrema hidratant. Els capítols estanorganitzats temàticament (‘Repu-blicans i demòcrates’, ‘Els valors’,‘La raça’...), i hi ha dos eixos ideo-

lògics que travessen el text transver-salment. El primer és més obvi iprevisible, com és el del distancia-ment dels postulats dels neocons, iel segon, que apareix més esporàdi-cament, però que també és més su-cós, és el de la valoració de la políti-ca desenvolupada per l’administra-ció Clinton, al descrèdit de la qualObama afirma que també hi vancontribuir “els defectes personals”del president.

Sens dubte hi ha la temptacióde desautoritzar d’entrada Obamatot dient que és sospitós que hagirebut el suport econòmic de gentamb molts diners, que el simple fetque no tingui cap episodi biogràficrealment tèrbol li treu complexitathumana, o que el seu discurs conci-liador és un efecte de l’11-S (ja sesap que quan el vaixell trontollatendim a col·locar-nos al centre del’embarcació). Però si hom es prenla molèstia de llegir el seu llibre,també hi trobarà un defensor apas-sionat de la cosa pública i —el quepotser és el seu tret distintiu— unacrítica de la temptació del victimis-me i el derrotisme. Una crítica que,encara que d’entrada Obama la di-rigeix només a les minories racialsdels EUA, també es podria fer ex-tensiva a una Europa que al·ludeixal pes feixuc de la Història per justi-ficar el seu ensopiment i la sevainactivitat, com d’altres recorren alsuposat handicap insuperable delcolor de la pell o les condicionssocials.

Obama i el màrquetingPERE SABORIT

L’altre vespre, tot llegint Carner —plaer que no emrefuso—, vaig topar-me, en un poemet de “Lluna-ri”, amb un vers que em va provocar una espiral dereflexions. El poema es titula ‘Tots Sants’ i fins a la

seva aparició a Poesia (1957), segons Manent, era inèdit. Itot i que en Carner mai no se sap, el poema té tota la pintad’haver estat escrit poc abans. Vull dir que podria ser quefos dels anys cinquanta o dels últims quaranta. És unpoema de tres estrofes de quatre versos. I el quart vers dela segona estrofa diu: “grinyolen els penells”. En l’am-bient desolat del poema, el vers afegeix una nota sinistra ales branques que es queixen, als caminals tristos, al ventque escampa cendres de la primavera passada. És unpoema tardoral, com el títol anuncia. Un petit poemapreciós, com tants d’altres de Carner. I la cosa no passariad’aquí si no fos que aquest vers que he citat és exactamentel vers final d’un poema de Hölderlin, el multitraduït

‘Meitat de la vida’. Que jo sàpiga, Carner no llegia ale-many. Però això no és obstacle per poder llegir aquestpoema, perquè tothom que tradueix Hölderlin el tra-dueix. Carles Riba el va traduir, però no va ser a través dela traducció de Riba que Carner el va conèixer, perquè, entraduir aquest vers, Riba s’equivoca. Riba el tradueix per“cruixen les banderes”. Explica Gabriel Ferrater, al prefa-ci de l’edició de les traduccions de Hölderlin de Riba, queel vers final, en alemany, hauria de dir una cosa així comara “grinyolen els penells”, perquè la paraula Fahne, la

darrera del poema, que en alemany vol dir bandera —id’aquí la traducció de Riba i la de Cernuda i la de moltsaltres—, en el dialecte de Suàbia es fa servir per dir“penell”. Reducció de Windfahne, bandera del vent, queés com es diu penell en alemany. El problema, segonsFerrater, és el verb alemany klirren, que s’aplica bàsica-ment a un soroll metàl·lic. I, és clar, com que les banderessón de roba, si volem traduir Fahne per “bandera” hem deposar un verb més o menys adient a les banderes. Ribaopta per “cruixir”, cosa estranya, és clar. En tot cas serienels pals de les banderes els que cruixirien. Cernuda optaper restallar, que li dóna una imatge magnífica, però decap manera adequada al sentit del poema.

D’on va treure Carner aquest vers? Serà un misterifins que algú no trobi en algun paper alguna referència.Fins que no sapiguem si entre els llibres de Carner n’hihavia algun d’Albert Béguin, cosa del tot probable. Va serBéguin, gran estudiós de Hölderlin i traductor del poeta,qui, sempre segons Ferrater, va fer adonar a Riba del seuerror. I suposo que a la darrera edició de les traduccionsde Hölderlin de Cernuda, feta per Jenaro Talens, quecanvia aquell restallan las banderas per un chirrían lasveletas, l’esmena ve de la mateixa font.

I potser tot això és fer volar coloms i Carner, simple-ment, va treure aquest vers del mateix lloc d’on treia totsels altres: de la seva inspiració exacta, precisa, semprepertinent...

COLLS I PUNYS

PenellsNARCÍS COMADIRA

LA REBOTIGA

Seguidors de Barack Obama mostren, durant la campanya electoral, cartells de suporta l’avui president electe dels EE UU i un exemplar del seu llibre.

“El lector trobarà enel llibre d’Obama unacrítica de la temptaciódel victimisme”

4 / QUADERN EL PAÍS, dijous 13 de novembre de 2008

JOAN EUSEBI GARCÍA BIOSCA

D’ençà que vàrem estrenarsegle i mil·lenni el mercatliterari s’ha anat poblantde títols pertanyents a un

gènere antic, més que venerable, latenaç persistència del qual pot sor-prendre a aquestes alçades. Em re-fereixo a la literatura anti-islàmica.A rebuf de la marea neoconserva-dora han proliferat els glosadors deles tesis sobre el xoc de civilitzacio-ns i la inevitabilitat de la confronta-ció amb el món islàmic és, però,sobre una variant específicamenthispànica d’aquest corrent —elstractats de temàtica anti-andalusina— que voldria cridar laseva atenció.

La inclinació anti-musulmanad’una part del pensament polític iteològic europeu té el seu origen enles pors que marcaren els contactesinicials entre ambdues cultures.Quan encara no havia transcor-regut un segle des de la mort deMahoma, l’Islam ja dominava mésde la meitat dels territoris que ha-vien format part de l’antic imperiromà i s’expandia decidit cap al cordel vell continent. A la força apa-rentment incontenible de les sevesarmes, s’afegia l’atracció que sem-blava exercir un missatge religiósque no només es proclamava hereude la tradició profètica d’Abrahami Jesús sinó purificador de la revela-ció per Déu als profetes antics.

Aquelles pors primeres, llunyd’esvair-se amb el pas dels segles,s’han anat alimentant d’amenacesnoves —reals o percebudes— finsal punt que, hores d’ara, el pensa-ment anti-islàmic gaudeix d’unasalut envejable. Si des de l’Edat Mit-jana fins als nostres dies ha ofertat,successivament, el cristianisme, lacivilització occidental i la democrà-cia lliberal com a remeis que ha-vien de guarir el món musulmà del’enutjós inconvenient de la sevaexistència, ara que hem deixat enre-re el segle de les ideologies i elstotalitarismes els adalils d’aquestcorrent retroben en l’enfrontamentamb els musulmans la seguretatconfortable dels vells enemics.

Així doncs, res a objectar a quèens amenacin des de lloms i cober-tes els Osames, az-Zawahiris, Yi-hads i Salafistes que poblen lesnostres llibreries i biblioteques(per no parlar dels televisors).Però quan hi trobem barrejat al’entremig l’Al-Andalus no po-dem deixar de sentir certa per-plexitat, un desassossec que no téa veure tant amb què aquest perío-de de la nostra història es puguivalorar de manera crítica o com-plaent, segons la voluntat de l’au-tor, com amb el fet que no abunda—en realitat, em temo que noexisteix— una equivalent literaturaanti-romana, anti-visigòtica o anti-carolíngia, per no esmentar mésque algunes de les cultures més pro-peres a la que ens ocupa.

Què té Al-Andalus perquè al-guns el distingeixin amb aquestaatenció tan singular? Abans de res-pondre, però, potser hauríem deparlar dels autors i les obres quegeneren la interrogació. Tot plegatsembla començar amb l’exitós as-saig Al-Andalus contra España. Laforja del mito (2000), de SerafínFanjul, catedràtic d’àrab de la Uni-versitat Autònoma de Madrid. Siaquesta primera obra constitueixun atac frontal, en alguns casos, nonomés raonable sinó raonat contracerta idea d’Al-Andalus com a pa-

radigma de la convivència entre lescultures cristiana, musulmana i jue-va, en el seu segon treball, La qui-mera de al-Andalus (2004), assistima una radicalització de la propos-ta, que troba el seu corol·lari en lajustificació de l’expulsió dels mu-sulmans conversos, a comença-ment del segle XVII, a partir del’edificant argument de què “losmoriscos no eran españoles”.

Seguint el solc obert per Fanjultrobarem d’altres autors que vandes del prolífic i mediàtic CesarVidal (El Islam contra España. DeMahoma a Bin Laden, 2004) fins ala catedràtica de Filosofia RosaMaría Rodríguez (Inexistente al-Andalus. De como los intelectualesreinventan el Islam, 2008). Tots ellscomparteixen, afinitats ideològi-ques a banda, una concepció de ladivulgació que, segons sembla, elsha eximit de llegir gaire, per no dirres, que sobre història i arqueolo-gia andalusina s’hagi publicat du-rant els darrers trenta anys. Uncomportament peculiar al qualdeu contribuir la seva fixació ambel mite “progre” d’Al-Andalus,l’arbre que els impedeix veure unbosc que, en realitat, poc o gens elsinteressa.

Què fer, doncs? Podríem posar-nos acadèmics i considerar que no estracta de fets verificables sinó de mi-tes i que aquests, en tant que ficcionsirracionals produïdes per la imagina-ció col·lectiva,

constitueixen una fase arcaica i ja su-perada del coneixement històric.Vist així, ja ens estaria bé que sen’ocupessin la gent de la premsa i elsmemorialistes, però obrant d’aques-ta manera demostraríem una profes-sionalitat més aviat qüestionable, jaque estaríem ignorant el poder ques’amaga en el mite com a històriaintencional, el significat de la qual ésfonamental per tal d’entendre la ma-nera en què una societat s’interpretai concep a si mateixa.

Ens atansarem a tres mites —laconquesta i hispanitat d’Al-Anda-lus, la tolerància envers les minories ila superioritat de la cultura àrab res-

pecte de la cristiana— que concitenbona part de l’atenció dels anti-anda-lusins. La polèmica al voltant del pri-mer d’ells, el referent a la invasió del’any 711, té a veure amb la recupera-ció relativament recent i increïbled’un dels cadàvers més justament en-terrats de la historiografia andalusi-na: el llibre d’Ignacio Olagüe Lesarabes n’ont jamais envahi l’Espagne(1969), on es defensa, sense cap fona-ment digne d’esment, que el dominimusulmà sobre la Penínsu-la Ibèrica és sinó el fruitd’una evolució internadel cristianisme penin-sular, que hauriapassat del trinita-

risme a l’unitarisme i d’aquest a l’Is-lam.

Paradoxalment, aquest assaig,finançat per la Fundació Juan Mar-ch amb l’objectiu de contraprogra-mar ideològicament moviments re-volucionaris islàmics de signe socia-lista, com ara el de la Líbia de Gad-dafi, i que es traduí al castellà ambel significatiu títol de La revoluciónislámica en Occidente (1974), ha es-tat ressuscitat per musulmans es-panyols i, especialment, percol·lectius d’espanyols conversos al’Islam, per als quals resulta atrac-tiu en tant que narració etnogenèti-ca que els permet elidir la violènciainherent a la conquesta.

Aquest disbarat troba la sevadeguda rèplica en el bàndol anti-andalusí que, tot i massacrar justa-ment les proposicions d’Olagüe,combrega amb una tesi implícitaen la seva obra i especialment vol-guda per a l’arabisme i medievalis-me pre-democràtics: la irrellevàn-cia de l’element àrab —i ja no di-guem berber— en la història d’Al-Andalus, que és vista com unabranca fallida però essencialment—i amb això volien dirracialment— espanyola. En aques-ta mateixa línia, la recuperació quefan d’un altre cadàver venerable, elde Francisco Javier Simonet(1829-1897) i de la seva exaltacióde la importància de l’element mos-sàrab (cristians sota domini àrab)ens porten ressons de l’ús que elblaverisme valencià en va fer du-

rant la Transició, alhora queil·lustra prou bé el queaquests autors semblen enten-dre per una bibliografia actua-litzada.

El segon mite, el de la to-lerància i la mal anomenadaEspanya de les Tres Cultures,és el que sens dubte aixeca

més butllofes entre els autorsals quals ens venim referint,

atès que ha estat un model i refe-rent històric per a la definició deles polítiques d’inter-culturalitat i

cooperació euro-mediterràniade l’esquerra estatal.

Des del punt de

vista

dels seus detractors, el discurs de latolerància és especialment lesiu jaque introdueix una comparacióque no pot ser sinó desavantatjosaper als protagonistes d’una Recon-quista, de la qual es proclamen he-reus històrics i ideològics. Enfrontde la imatge tòpica d’una societatfeudal que viu a cavall, mentre ar-bora l’espasa en una mà i la creuen una altra, fins i tot una societatprou conflictiva i violenta com l’an-dalusina pot passar per un rabeigde tranquil·litat.

El problema fonamental rau enquè el grau de tolerància d’una so-cietat és un concepte difícil de quan-tificar per als historiadors, que no-més poden formar-se una idea alrespecte a partir de normes jurídi-co-religioses o narracions històri-ques. No hem de creure que els an-dalusins fossin inherentment mésrespectuosos envers els seus conciu-tadans d’altres cultures o religions,sinó que, a diferència del que succe-ïa a la banda cristiana de la fronte-ra, els seu ordenament religiós i ju-rídic contemplava i regulava la ca-suística d’aquesta convivència.Mentre el poder estatal, que obte-nia uns interessants ingressos le-gals d’aquestes comunitats en con-cepte de protecció, no es va veuredesestabilitzat per causes internes oexternes, la tolerància o, si més nola coexistència pacífica, semblenhaver estat un fet.

En aproximar-nos al darrer delsmites, el de la superioritat culturalandalusina, ens enfrontem amb unobstacle insalvable i que no és altreque la destrucció de bona part delseu llegat literari i artístic arran dela conquesta feudal i del progressiuenduriment de les postures doctri-nals cristianes durant els segles suc-cessius. Sense elements per a unavaloració quantitativa, ens hem delimitar a atansar-nos-hi des de l’òp-tica de la qualitat —mesurada entant que ressò sobre la posteritat.Tot i aquests entrebancs, ni la cultu-ra visigòtica ni la dels regnes feu-dals peninsulars resisteixen la com-paració amb Al-Andalus. Noméscap a la fi de l’Edat Mitjana, quanels territoris musulmans hagin que-dat reduïts al regne de Granada,podrà parlar-se d’equilibri o, fins itot, d’avantatge cristià, en algunsàmbits.

Si desplacem el focus cap alsproductes de luxe, la conclusió és lamateixa: fins als segles XIV i XVels cristians no seran capaços deproduir ceràmiques, teixits o ma-nuscrits que puguin competir ambels musulmans, que en seran sovintels models. Si ens fixem en els bénsde consum quotidians o en els equi-paments, bastarà amb una dada:els veïns de la meva ciutat—Lleida— van gaudir de sistemesde sanejament i clavegueram do-mèstics durant el període islàmic(segles X i XII) que no s’hi torna-rien a veure fins al segle XIX.

Per concloure cal recordar unadada —aquesta sí— incontroverti-ble: Al-Andalus ja no existeix. Vadesaparèixer o, més aviat, va ésserobligada a cedir el seu lloc a unsestats i cultures de les qual en somhereus. Que hores d’ara, quan es-tan a punt de complir-se quatre-cents anys de l’expulsió dels dar-rers musulmans de la Península, elseu record encara ens commogui oirriti, segons el voler de cadascú, téquelcom de reconfortant.

Joan Eusebi García Biosca és historia-dor.

Qui tem l’Al-Andalus feroç?La memòria compartida amb els països d’ambdues ribes de la Mediterrània ens atorga un avantatge comparatiu

en el qual hem d’aprofundir per tal d’assolir una posició de lideratge en la recent nascuda Unió per la Mediterrània

“A hores d’ara, elpensament anti-islàmicgaudeix d’unasalut envejable”

Griu de Pisa. Element d’una fontmonumental d’època taifa,possiblement procedent del palauandalusí de Mallorca.

6 / QUADERN EL PAÍS, dijous 13 de novembre de 2008

He tret catifes i cortines,les taules on fa temps que no menjo ni escric.He tret els quadres i he pintat els mursper esborrar les marques de tants anys.He guardat alguns llibres. Sé quins són.He destruït cartes d’amor.Silenciosos, els amorsara són icebergs errants del pensament.Sense racons per a la por, la casam’ha despullat els ulls. Ni l’esperançapertorbarà l’última mort.No hi ha cap altra casa pels qui estimo.

Despedir-se

P. La senzillesa arriba fins a lautilització de paraules d’ús quoti-dià que no són gramaticalmentmolt ortodoxes: làmpara, quarto...

R. Un ha d’escriure amb la llen-gua d’avui; en qualsevol cas, maihe posat un terme que no hagi po-sat abans un altre poeta; exceptepotser carajillo i chiringuito, per-

què és una vergonya que paraulestan arrelades i dites des de fa tantde temps no es puguin fer servir...La llengua va així. En qualsevolcas, independentment de si l’Insti-tut d’Estudis Catalans estàd’acord o no en una paraula, si elpoema és bo, se salvarà.

P. Poetes com Paul Celan i Vi-cent Andrés Estellés no surten gai-re ben parats en el llibre.

R. Intento llegir Celan des delsanys 70 i no hi ha manera d’enten-dre’l, no puc llegir-lo. Ja no és cul-pa meva, doncs: jo he après unamica l’ofici, crec que el poeta had’escriure perquè se l’entengui; sino, és un truc, màgia si es vol, peròno poesia. A l’Estellés, l’admiromolt, però els versos als quals emrefereixo són una autèntica collo-nada, no es pot dir segons què.

P. Salvi alguns poetes.R. Molts, però entre d’altres,

Robert Lowell, Thomas Hardy,Salvador Espriu, Luis Cernuda iJuan Ramón Jiménez quan hi to-ca: llavors és gairebé únic.

P. Va començar escrivint en cas-tellà i després va passar al català.

R. El castellà va ser la mevallengua de cultura, que no pas lavital, i per això em vaig adonarque allò no anava. I és que un poe-ta no pot escollir la llengua, la poe-sia és més bèstia, és una manera deviure, no un ofici. Per dir-ho d’al-guna manera, sense cripta no hi hacatedral.

P. En un altre poema no parlade catedrals però sí de la rehabilita-ció d’un monestir...

R. Com a metàfora de mi ma-teix, en el sentit que, quan em mo-ri, no vull que em restaurin, ni laimatge, ni en el tema ideològic...Això avui és massa freqüent.

P. I pot veure-s’hi també un te-ma professional, de tipus arquitec-tònic?

R. No. Perquè des de Le Corbu-sier, ja no m’interessa res, la veri-tat. Fa massa anys que estem im-mersos en una arquitectura d’Ah! id’Oh!, assumida totalment la pre-missa de Napoleó segons la qual el

que és gran és el que és bo. Aranomés es fan cigales i tauletes denit gegants: l’edifici Walden, el Gu-ggenheim, la torre Agbar... En fi,el pitjor de tot és que em sento enpart culpable de tot això, tinc re-mordiments.

P. Remordiments, de què?R. Doncs de què aquesta arqui-

tectura només és possible gràcies acomplexos càlculs d’estructures, iels primers que en vàrem parlar a

Espanya vam ser un servidor ambCarles Buxadé a principis delsanys 70. En aquells moments, s’ha-vien de fer 30 equacions amb d’al-tres tantes incògnites per fer unedifici. Ara, són milions d’equa-cions i incògnites, que es resoleninformàticament en molt poctemps. En aquests moments, qual-sevol es pot fer el seu caprici arqui-tectònic, per més estrambòtic quesigui. La facilitat, en art, no hadonat mai cap bon resultat.

P. I de l’arquitectura d’avui aCatalunya no es pot rescatar res?

R. Sí, home: en Josep Llinàs itota la seva tasca amb tres de lesbiblioteques públiques de Barcelo-na. Però no ens enganyem: és no-més una gota d’aigua.

P. Segurament, és dels poetesvius més llegits a Catalunya, si noel que més, i ha obtingut un premi,el Nacional de Poesía, que atorgael Ministeri de Cultura i que no-més havien rebut fins ara dospoetes catalans. Tot i així, estemparlant de 10.000 exemplars...

R. I un reconeixement que s’haconcentrat gairebé només a Casade Misericòrdia! En fi, això delspremis és el mateix que si et cai-gués un test al cap. O sigui que... Isobre el reconeixement de l’Estat,no sé: nosaltres els catalans femgaire cas del bable? pots dir-me unpoeta en aquesta llengua? No, per-què no ens interessem per un ido-ma tan petit, molt més que el nos-tre; doncs exactament passa ambel castellà en relació a nosaltres.Però ens hem d’espavilar; i nosal-tres mateixos, vull dir els poetes;vinc de fer un recital a Anglaterra ihaig d’anar aviat a un altre a Sud-amèrica. I això m’ho he buscat jo,sortint. A mi no m’ha fet ni l’Insti-tut Ramon Llull ni l’Instituto Cer-vantes. Reclamo l’acció individual.

P. En qualsevol cas, fent ba-lanç, ha fet el que esperava o voliaen aquesta vida?

R. No he pogut fer mai un solprojecte a la meva vida. Com queno podia ser l’arquitecte que volia,vaig fer càlcul d’estructures; lla-vors vaig tenir una filla i vaig haverde guanyar-me la vida; i fer poe-mes mentre plorava la criatura oentremig de carajillos i el cridardels paletes, després la malaltia dela meva filla Joana... La vida m’haanat sempre per endavant i jo m’hehagut d’adaptar a ella.

I va decidir fer-ho amb estructu-ra de vers.

MisteriosamentfeliçJoan MargaritProa101 pàgines. 15 euros

Quins són els elements quesalven un poema? Sensdubte un dels principals ésla veritat. La veritat delpoema vol dir que el sentit

mateix d’allò que el poema comuni-ca està lligat de necessitat a l’estruc-tura literària del poema, a les pa-raules que el conformen, però que,sobretot, està lligat a allò que el seuautor “creu”. L’art de la mentidapot ser útil en el vers humorístic isatíric, perquè sovint permet l’exa-geració còmica del “qui la diu mésgrossa”, però en la lírica és difícilque les paraules d’amor no surtinde l’enamorat, o que el desconhortno acompanyi l’experiència del do-lor. Qualsevol vers d’encàrrec, permés ben escrit que estigui, soldeixar traslluir el guix que de vega-des no tenen poemes més maldes-tres però autèntics.

Això ve a tomb per l’autèntica(in)felicitat que, dins el misteri que

ja apunta el títol, traspua l’últimllibre de Joan Margarit (Sanaüja,1938). El poeta té ja una obra moltextensa, traduïda i antologada (so-vint per ell mateix) i reconegudadarrerament amb els premis mésprestigiosos —resultat (ho ha ditell) de cinquanta anys llargs defeina—; però encara s’interrogaamb duresa, com ja havia fet alsseus últims llibres, en especial a Càl-cul d’estructures (2005) i Casa deMisericòrdia (2007) sobre aquestsentit últim de l’escriptura. Un sen-tit que va directament lligat a l’ex-periència tan emotiva com racio-nal de la vida. Al poema ‘Paisatge’d’aquest seu recent Misteriosamentfeliç la veu que parla des del poemaafirma haver “arribat a l’últim refu-gi”, iniciar allò que en diem “lasoledat”, “oblidar qui som”, espe-rar el riu no pas de la vida sinó dela mort i reconèixer que “ha faltat

poc, molt poc, per ser feliç”. Dinsaquesta veu d’acceptació, que vollimitar-se a constatar la tímida sa-viesa adquirida sense acabar maidel tot desencisat, Margarit ha ex-plorat i continua explorant amb in-tensitat, coratge i gran eficàcia lesimatges que han donat un segellinconfusible a la seva poesia. Imat-ges de gran impacte visual, senzi-lles, de poder evocador contun-dent: en una casa esfondrada, elscabirons que aguantaven la teuladasón escampats per terra “com os-sos al plat havent menjat”; ennéixer el dia “l’alba crema les fulles| amb els seus ulls d’actriu”, etcète-ra. Però al costat de les imatges,que fan la lectura contundent, hiha l’atenció al buit que s’acosta,l’esforç —en ocasions dur i un xicrebel— per ser lúcid davant la por,per despullar-se del tot. “Ni l’espe-rança | pertorbarà l’última mort”,

diu al primer poema del llibre.Instal·lat en aquesta dura disci-

plina d’exigència, de tant en tant, elpoeta oscil·la entre contraris, alsquals no vol cedir, i lluita sempreper retornar la veu poètica al fulcremés estoic i potser fins i tot un xicfatalista. No és sols la lloable posi-ció del poeta que no es vol enga-nyar davant la davallada de la vidai que ens reclama igual lucidesa da-vant l’evidència del pas mortifica-dor del temps, sinó també la sevanegativa a deixar-se temptar perl’únic absolut més gran que l’escrip-tura mateixa: el silenci. Així doncs,en un poema com ‘La pèrdua de laignorància’ pot afirmar que “l’ale-gria d’un vell és el silenci”, mentreque a ‘Llegir poesia’ —una críticaa l’hermetisme i a la por delspoetes, que aplica concretament aPaul Celan— es diu que “el silenci iel buit són per als àngels”. En reali-

tat, on per a mi brilla amb méspersonalitat la poesia de Margarités en aquells poemes on el recordencara té una vida enlluernadora—‘Retorn’, ‘Amarante’—, oaquells altres amb un grau de com-plaguda acceptació —‘En un petitport’, ‘Emparança’. En aquests mo-ments l’estoïcisme de qui ens parlano és una lliçó sinó una acceptaciótranquil·la, que en altres poemes esveu trencada per un “vent ques’aixeca en un jardí”. És quan “lavida comença a fer-se incòmoda” iel poeta fa, al poema ‘El vell i lamort’, un llarg diàleg amb la Desco-neguda; un diàleg amb un punt dedisquisició moral que podria serdiscutible en qui, en definitiva, hadefensat que el sentit de la vida ésla mateixa mort. És aquesta neces-sitat de parlar en la soledat la queem fa pensar que feliç o infeliç, elpoeta s’esforça en realitat per acon-seguir que la vida continuï oferint-li algun misteri. El tracte amb l’es-criptura, al capdavall, no està lliurede la pròpia màxima amb què aca-ba el poema ‘Tendències’: “No pothaver-hi tractes amb ningú | si unno admet humiliacions.

(In)felicitatFRANCESC PARCERISAS

A dalt, pavelló FernandoBuesa Arena, a Vitoria,amb la seva grancúpula, una de lesobres principals del’estudi Margarit iBuxadé. A baix, JoanMargarit a dalt de laSagrada Família, edificidel que el seu estudi hafet el càlculd’estructures./ TEJEDERAS

“Quan em mori, novull que em restaurin,ni la imatge, ni en eltema ideològic...”

Entrevista amb el poeta i arquitecte Joan Margarit

EL PAÍS, dijous 13 de novembre de 2008 QUADERN / 3

ÁNGELA MOLINA

Per a l’artista nord-americà afincat aBrussel·les PeterD o w n s b r o u g h

(1940) l’espai és una da-da immediata i abstrac-ta. A la galeria ÀngelsBarcelona ha segellat so-bre la paret bandes ne-gres i lletres —adverbis,preposicions, conjun-cions (AQUÍ, PERO,ARA, ENTRE,LLOC)— amb les qualscrea línies, plans i formesgeomètriques simples.La sala es converteix enun lloc de simetries, en-quadraments i perspecti-ves noves que provoquenen l’espectador dubtes inoves certeses. Amb elmateix sentit que Downs-brough interroga l’espaicrea les seves fotografiesi pel·lícules de facturapostminimalista (una eti-queta que rebutja: “Sócmaximalista —afirma—, no pucfer-hi més”). En elles hi veiemcom l’explorador ocasional cons-trueix la seva mirada sobre elsedificis que formen part de l’ar-quitectura d’una ciutat.

A la pel·lícula ET/C (8’ 25’’)(2004), Downsbrough proposaun viatge entre Amberes i Bostonper assenyalar els punts significa-tius d’un paisatge urbà anodí iimprevisible. En el terrain vaguede la ciutat, enmig dels conteni-dors i passadissos del port, a pe-nes hi ha persones. El que interes-sa a l’artista és l’espai del buit, el“segon pla”. Jand Here (24’)(2008) testimonia els llocs indus-trials abandonats de la comunitatde Norh Kent. Però no només elsespais en desús formen part delseu material visual; amb el ma-teix entusiasme, Downsbroughtambé va rodar a la ciutat admi-nistrativa de Brussel·les, el barride la Défense de París i el com-plex urbanístic de l’entorn de l’es-tació de Lille, condicionada perRem Koolhass. Les sèries foto-gràfiques Sin título (NYC),(1978), o Bruxelles (2004) són unregistre documental de les sevesinvestigacions amb tubsmetàl·lics verticals, mentre rastre-java els espais negatius presentsen l’entramat urbà.

Però el que millor defineixl’obra del nord-americà és un cert

sentit de desplaçament, de l’im-previsible i el desordre (atzar). Ellmateix afirma que en el seu cas ésmillor parlar de site orientatedque de site specific, ja que no exis-teix el desig de reconstruir o can-viar el lloc on es planteja l’obra”.

Treball col·locat en lloc d’escul-tura, ja que l’obra s’adapta a l’es-pai. L’atzar que fa que sigui unedifici i no un altre el que apareixa la imatge, o de donar joc al quesucceeix en aquest context com a

part del treball, és essencial en elprocés. 7 come 11 (4’ 30’’) (1980),un dels seus vídeos més conegutsi l’únic rodat en color, inclou lapeça The Dice (Els daus), onveiem com aquest joc d’atzar tra-vessa un dels cartells lluminososde Times Square i marca el ritmede la megalòpoli durant el tempsque dura una partida.

En contrast amb els treballsde Downsbrough se situen lesanodines instal·lacions de FranMeana (Avilés, 1982) (Apuntes pa-ra una monumentalidad domésti-ca) i Jiménez Landa (Pamplona,

1979) (Actos Oficiales). Mentre elprimer fa esclatar contra la paretun artefacte que conté pols d’or(una paròdia de l’acte revolucio-nari) i evidencia la fragilitat delssímbols col·lectius (un arc de tri-omf fet amb caixes de cartró), eltreball de l’autor navarrès podriaser la coartada del poc interèsd’algunes institucions (el cas del’Obra Social de la Caixa) perl’art contemporani. L’obra deFermín Jiménez Landa, elabora-da a base de nata muntada i ledsalimentats amb l’energia de llimo-nes i rostidors de kebak (¡), no téinterès, com quasi totes lesinstal·lacions que hi ha hagut du-rant els darrers mesos en aquestespai de CaixaFòrum. I, no obs-tant això, res hauria de justificarque Montcada hagués de desapa-rèixer. És que Barcelona nocompta amb professionals ca-paços de dissenyar una bona pro-gramació?

Peter Downsbrough. GaleriaÀngels Barcelona. C/ Pintor For-tuny, 27. Barcelona. Fins al 29 denovembre.

Apuntes para una monumentali-dad doméstica. Fran Meana. Ga-leria Nogueras-Blachard. Xuclà,7. Barcelona. Fins al 15 de novem-bre.

Actos Oficiales. Fermín Jimé-nez Landa. Espai Montcada. Av.Marqués de Comillas, 6-8. Barce-lona. Fins al 21 de desembre

Segons plans, segones intencions

JOSEP CASAMARTINAi PARASSOLS

Si es netegessin lesportes de la percep-ció tot apareixeriatal com és, infinit”.

Eugènia Balcells (Barce-lona, 1943) encapçalaamb William Blake la se-va exposició a La Galeria—un espai especialitzaten artistes nòrdics. Tot ique l’establiment de Con-sell de Cent —entre En-ric Granados i Aribau—sembli tancat, perquè téla porta velada, obre ca-da dia havent dinat, de 3a 9h. A dins, una estrellade plata iridescent plorasense parar mentre unaremor, mig de vent migde mar, envolta l’escena.És la il·lusió del cinema iles ombres xineses. Quan

avancem, les bambolinesens van descobrint latrampa: una roba tensa-da fa d’écran; un paperd’embalar foradat em-marca un projector decossos opacs amb un mo-toret que fa rodar —comsi fos un pollastre al’ast— una garrafa d’ai-gua buida amb les quatregotetes de dins que saltende sacsó en sacsó; i, alfinal, sobre una planxade fusta blanca, tres hèlixen moviment, fetes d’am-polles d’aigua també bui-des i amb uns quants gra-nets, d’enfilar collarets obrodar vestits, a dins queaporten l’element sonor.

Desvelar l’artifici notrenca la màgia, com en elsbons films. Amb Balcells,l’escassesa de mitjans millo-

ra el resultat: un art pobreple de glamur. Anar-hianant és una instal·lació ba-sada en un poema, d’airesmaragallians, de CarlesHac Mor que parla del’etern retorn, la rutina i eldejà vu. El poeta també fade coprotagonista de l’altrapeça: Fuga, una pel·lículamuda del 1979 que té moltspunts en comú amb Anar-hi anant. Des del movimentcircular, en aquest cas de lacàmera, als actes quoti-dians, repetits però lleugera-ment canviants, d’uns per-sonatges que esdevenen es-pectrals quan coincideixensuperposats en un mateixespai i temps diferent.

Eugènia Balcells. Anar-hi anant. La Galeria. Con-sell de Cent, 279, Barcelo-na. Fins al 30 de novembre

Art

Una de calenta i una de freda. Això és elque ens han deparat en els últims diesdues de les estrenes més ambicioses dela temporada a TV-3. D’una banda, la

calidesa de Serrallonga, una mini sèrie feta ambel pressupost d’una superproducció, emesa di-jous i divendres passat. I de l’altra, Hora Q, elprograma de gènere de moment indefinit cridata omplir el buit deixat per La nit al dia des quela seva presentadora, Mònica Terribas, va mar-xar per assumir funcions directives de la cadena.

Serrallonga ens ha deixat un regust agrada-ble per la bona factura aconseguida. Perquè sibé la relació entre mitjans i resultats no sempreés satisfactòria, aquí l’equació s’ha resolt ambun balanç força positiu. La mini sèrie, dirigidaper Esteve Rovira, és una bona mostra de pro-ducte d’entreteniment de qualitat, amb capaci-tat de suscitar interès transfronterer a partird’un fet, en aquest cas d’un personatge, tanarrelat a l’imaginari local com és el bandoler deles Guilleries, tractat aquí, això sí, amb ele-ments adreçats a la glorificació. Molt ben resol-ta l’ambientació històrica, la contextualització.I eficàcia demostrada en l’ús dels recursos depostproducció, perquè són molts els plans reto-cats i els efectes inclosos, però s’han sabut inte-grar amb naturalitat entre les preses directes.

El però de Serrallonga ve, en tot cas, de lainterpretació. O, més ben dit, de la manera dedir el text per part d’alguns dels actors, encap-çalats per Isak Férriz, David Selvas, Bea Segu-ra, Núria Gago i Olalla Moreno. En generalsón intèrprets convincents en l’actuació peròno tant en la dicció. La cacofònica tendènciacap al xava de molts dels actors més joves noés, però, un problema que afecti els veterans,en aquest cas a càrrec de papers secundaris.Especialment impecables Mercè Sampietro iPep Anton Muñoz.

I de la calidesa de Serrallonga vam passar,dilluns a la nit, a la fredor d’Hora Q. Pel que faal format, dóna la sensació que l’embolcalld’una pretesa originalitat amaga realment lamanca d’un criteri clar. En tot cas, la fórmularesultant sembla més apropiada per a un maga-zín de tarda, especialment indicat per als aficio-nats a l’esport. I això no és suficient per aconse-guir que l’espectador tingui la sensació que havalgut la pena quedar-se despert fins als pri-mers compassos de la matinada (el programava arrencar amb un 8,4% de l’audiència, quedimarts va baixar fins al 6,6%). Manca profun-ditat i nervi en les entrevistes. No basta confor-mar-se amb tenir algú per primera vegada enun plató, com va passar amb el futbolistaThierry Henry, si després no se li treu gaire suc,i més tenint en compte la devàlua que suposaemetre, dins un programa en directe, una entre-vista en diferit. Dimarts, una altra de les entre-vistades, Esther Tusquets, va etzibar un doloróstouché a la conductora, Helena García-Melero.“Ja t’ho he dit tres cops”, va respondre la coau-tora de la biografia de Pasqual Maragall, quetant enrenou ha provocat per l’enfrontamentamb la família de l’expresident, davant la insis-tència de Melero per saber si s’havia pactat o noque el llibre havia de sortir després que les me-mòries del polític. No va ajudar gens a pujar latemperatura l’excursió, tan llarga com banal, al’interior del nou autobús del Barça, que seràvoluminós i car, però res justifica que fos undels plats forts del segon programa. El proble-ma és que l’escalforeta de Serrallonga va durarnomés dos dies, i Hora Q està previst amb unavida molt més llarga. Si no es concreta millor eltipus d’espai que es vol fer i es treu més partitals entrevistats, sembla molt poc abric per a unhivern que es preveu llarg i fred.

L’estrella de plata

Hora Q, programa que TV-3 va estrenar dilluns.

VIST I PLAU

TemperaturesBELÉN GINART

Anar-hi anant, instal·lació d’EugèniaBalcells. / MARCEL·LÍ SÀENZ

Una de les imatges de Peter Downsbrough que s’exposen a la Galeria Àngels Barcelona.

Entre els contenidorsdel port, a penes hi hapersones. A l’artista liinteressa l’espai del buit

EL PAÍS, dijous 13 de novembre de 2008 QUADERN / 7

Duc tots els anys que fa que vivim juntscom un abric pesant en una nit d’hivern:abriga tantes hores de dolor.Mentre la fosca es glaça esperant l’alba,hi ha uns fars que passen lluny. Cap assassíem pot fer por si duc l’abric gruixutdessota el qual amago aquest amorde canons retallats.Sento el poema dins l’estómac:una gana que em salva de la mort.Hi ha tanta fosca dins de cada mànigaque ara les mans, artrítiques i fredes,són un oblit o bé una despedida.

(Poemes extrets de ‘Misteriosament feliç’)

Un vell passeja

Joan Margarit és arquitecte i ha estatcatedràtic d’estructures de l’Escolad’Arquitectura de Barcelona. I no hihauria el poeta sense l’experiència de

l’arquitecte expert en estructures. L’obradel seu despatx, que ara s’anomena 2Buxadé, Margarit, Ferrando S.L., vaapostar des del principi per una arquitec-tura basada en la precisió tècnica i lapresència de l’estructura i, per tant, d’uncert anonimat i d’una clara voluntat deneutralitat expressiva.

Possiblement la creació més comple-ta és la gran cúpula del Mercat de Bes-tiar a Vitoria (1975), aixecada amb unapreciosa malla estructural lleugera, unmercat que, quan va estar acabat, ja notenia sentit que mantingués aquest ús, iva passar a ser Palau de Congressos iara és el Pavelló Fernando Buesa Are-na, sempre remodelats per Margarit iBuxadé. Entre les seves obres hi figurenintervencions molt emblemàtiques, comara la col·laboració amb Federico Cor-

rea i Alfonso Milà en l’Estadi Olímpicde Montjuïc (1985-1992), i la rehabilita-ció de la fàbrica Aymerich, Amat i Jo-ver en Museu de la Ciència i la Tècnicaa Terrassa (1996), convertint-ho en unalliçó de construcció en deixar vista l’es-tructura de maó de les voltes de LluísMuncunill.

I és que, de fet, Margarit ha estat,essencialment, professor, junt ambCarles Buxadé: una parella ocurrent,brillant i molt didàctica, que va posara punt diversos mètodes de càlcul d’es-tructures, el més conegut, el mètodeMargabux, i que han creat tota unaescola de tècnics i professors. Aquestahabilitat en les estructures i en unaarquitectura sòbria els ha portat agran quantitat d’obres, des de con-junts d’habitatges fins a la reconver-sió de les instal·lacions i dipòsits de lacompanyia d’aigües a Cornellà en Mu-seu de l’Aigua (2005). I també els haportat a fer el projecte estructural per

a la finalització de les obres de laSagrada Família, un fenomen semprepolèmic, però que encaixa amb el ta-rannà de Margarit i Buxadé: acceptarfer la feina necessària; i necessari ésque s’aguanti el temple que tants visi-tants vénen a admirar a Barcelona,per molt que alguns elitistes el menys-preïn.

Però més enllà d’haver realitzatgrans obres, allò que més aflora en elspoemes de l’experiència de Joan Marga-rit és la visita a les cases de pilars ambesquerdes, bigues amb aluminosi, cui-nes rònegues i instal·lacions obsoletes,en els barris perifèrics de Barcelona:Besòs, La Pau, Sant Roc, Parera, Es-pronceda. És en aquests escenaris de lavida real i crua, del tècnic que repara ireforça incansablement (uns 12.500 ha-bitatges rehabilitats) i dels habitantsque hi sobreviuen, on l’arquitecte i elpoeta es fusionen en la mateixa perso-na.

L’estructura del poetaJOSEP MARIA MONTANER

Entrevista amb el poeta i arquitecte Joan Margarit

Ve de la primera pàginaP. Ha de costar mirar-se al mi-rall i veure’s amb un forat.

R. En aquesta vida no hi haregals. Cal treballar-se un certordre i una certa tranquil·litatd’esperit; això t’ho has de gua-nyar. I les úniques eines per ac-cedir-hi són, avui, la poesia i lamúsica.

P. I l’art?R. Més difícil; no pot anar

amb tu, de moment: no em ser-veix veure un quadre del Metro-politan a partir de fotografies.La cultura sempre ha estataixò: endreçar el món perquè etpuguis refugiar. Clar que no ésel mateix llegir La muntanya mà-gica, de Mann, que una obra deDominique Lapierre. Això úl-tim es apunyalar el temps, peròvaja...

P. D’aquesta mena d’apunya-laments cada vegada n’hi hamés...

R. Això és perillosíssim i ca-da vegada hi cauen més joves:estem enganyant-los fent-loscreure que sempre es pot viureaixí, envoltats de diversió infini-ta, de banalitat; sí, pot ser aixísi la vida et ve rodada; ara bé, sien algun moment t’alça la mà,la vida se’t desendreça segur, jaho avisa el segon principi de latermodinàmica. No hi ha resmés que la poesia i la música; éspoca cosa, sí, però no hi ha resmés.

P. Tot i així, no sembla ques’acabin imposant.

R. Doncs ho faran, perquèmai hi ha hagut tant d’entreteni-ment per sobreviure, per aguan-tar i, en canvi, tampoc mai s’ha-via vist multiplicar-se tan expo-nencialment la gent que viu an-goixada.

P. És ben misteriós el podercuratiu de la poesia.

R. Una part sí que en té, demisteri. Però totes les personestenen sentiments i es morenigual i això val des del Rei aldarrer indigent; l’únic que elsfa diferents és la possibilitat icapacitat d’expressió d’aquestssentiments.

P. Però quina potent alquí-mia és aquesta que el que unexpressa serveixi per un altre?

R. Jo el que faig és intentardespullar un sentiment meu detot allò que només em concer-neix a mi per deixar-lo en launitat més pura que puc peròque pugui ser comuna amb laresta de la humanitat. No sem-pre passa però, a vegades, miste-riosament, la gent s’identifica iaixò dóna l’hòstia de plaer, en-

dreça la vida del lector. Per quèpassa? No ho sé. Potser perquèel que jo busco en un poema ésel mateix que busca un quan elllegeix.

P. “Sento el poema dins l’es-tómac: | una gana que em salvade la mort”. Encara és així?

R. Sí, sempre. El poema vadel cap a la mà, però passantper la infantessa. És un procésque no es pot explicar.

P. Després de la mort, la in-fantesa és el tema més visible enel poemari.

R.Les coses que et marcaranla vida fins a la teva mort, les

lectures, tot està a la teva infan-tesa. És ben curiós: és una eta-pa vital i tu no hi tens res a fer,vindrà com vindrà: pel que fa-cin amb tu o el que deixin defer. Vol res més interessant?

P. El fet poètic no es pot ex-plicar, però es pot aprendre? Hiha un programa de dos anysd’estudis en una escola d’escrip-tura de Barcelona per aprendrea fer poesia.

R. Et poden donar unes pis-tes que t’estalvïin etapes, peròaixò no es pot explicar. Del quees dóna en aquesta mena de cur-sos, abans en dèiem cultura ge-neral.

P. No hi ha ni un sol epíteten el seus versos, d’altra bandagairebé narratius. Pot ser que,llibre a llibre, la seva obra siguicada cop més concisa?

R. Cada vegada llenço més imés versos. Lluito contra l’ador-nament i, malgrat que ho inten-to, m’adono que encara m’apa-reixen coses fonamentals dis-fressades de... Els títols delsmeus versos ja ho diuen tot: cur-ts, descriptius, nets, gens poè-tics. Clar que hi ha gent quecreu que llavors no hi ha poe-sia, que et digui que és pobre..però aquests són els que creuenque la poesia és sempre “entrecometes”. Rés més lluny.

“Enganyem els jovesfent-los creure quees pot viure envoltatsde diversió infinita”

2 / QUADERN EL PAÍS, dijous 13 de novembre de 2008

MARATÓ DE TERROR...

Una foto ben grossa al diari, fa pocsdies, amb l’enginyer arquitecte famós,el perfil d’un altre pont miraculós il’estructura enorme d’una cosa que

s’ha de dir Àgora. Remat final, pareix, d’unaciutat d’artifici dita de les Arts i les Ciències.Espais que contemplava, en una novel·la, unprofessor d’història: “Van passar pel costat degrans basses o estanys quadrangulars plenesd’aigua químicament transparent i verdosa,devia ser aigua industrial, per caminals i espla-nades de ciment entre clapes de gespa del ma-teix color químic verdós de les basses, entreedificis excessius que exhibien sense pudor elsossos i nervis de la seua estructura de closquesde crustacis gegants de costellams o esqueletsd’altres planetes ajaguts, d’una grandària des-comunal no amb el propòsit d’elevar-nos alpensament del cel com les grans catedrals, vapensar, sinó amb la voluntat de fer sentir alsvisitants la pròpia estatura insignificant delil·liputencs reduïts i aclaparats per aquellagrandesa, però ell no recordava haver sentitaquesta forma d’ofensa o d’agressió ni alspeus de la torre Eiffel, ni a Manhattan entreels gratacels, ni davant de la piràmide deKeops, només, potser, a Sant Pere de Roma,aquell disbarat immens però de proporcionsperfectes, d’una desmesurada però exacta me-sura, i per tantací no es deviatractar d’unefecte de la pu-ra grandària omagnitud sinóde la intenciómateixa d’acla-parar l’espec-tador, templesmonumentalssense esperit,bàrbara Babilònia d’enginyers, o era també unresultat d’aquella exòtica insultant insuporta-ble exhibició de buidor que alguns en diuenmodernitat extrema, l’espai en blanc desprésde la modernitat antiga i que ningú no sapencara com omplir, aquesta ideologia de labanalitat presumptuosa repetida de ciutat enciutat, quan sembla que ja l’única cosa queimporta és convertir-ho tot en espectacle o enescenari caríssim on no es representa capobra: no és una malaltia puntual, va pensar,no és un episodi accidental, no és una catàstro-fe que afecte únicament ciutats suïcides comValència, ciutats refetes des de la ruïna des-prés d’una guerra com moltes d’Alemanya, opermanentment en obres d’autodestrucció ireinvenció com són ara les ciutats de la Xina,és una desgràcia universal, una epidèmia, undesastre continu que ens porta a no se sapquina vida urbana, a quina estètica monòtonai plana, a quina arquitectura o a quin sentit dela ciutat mateixa: les ciutats han caigut, sem-bla que per designis implacables, en la xarxamaligna de la moda, on quasi tot és destinat ala desfilada efímera, als fullets per a turistes ia satisfer la vanitat estúpida dels seus propisveïns, ja no ciutadans, ja només habitants, jaells mateixos turistes en la seua pròpia casa.”Ací s’acaba el passatge: això pensava el profes-sor, i jo també.

...I D’AVENTURES

...I DE DOCUMENTALSFESTIVAL DE CURTS...

D’arreu del món. Badalo-na s’ha consagrat a la bre-vetat, a la senzillesa, al’enginy d’un dels forma-ts més condensats del ci-nema: el curtmetratge.La 34ª edició de Filmetsrecull enguany 200 pro-duccions que porten lasignatura tant de jovescreadors com d’autorsconsagrats. Els organitza-dors diuen que no s’han

de perdre de vista els tre-balls que arriben de Por-tugal. També destaquenel curt francès Bernis’s do-ll (foto), Nitbus, del ca-talà Juanjo Giménez, iElephant graveyard (Is-rael). Festival Filmets,fins el 22 de novembre alTeatre Zorrilla (c/ Canon-ge Baranera, 17. festival-filmets.cat. Entrada gra-tuïta) Badalona. —F. R.

“Les ciutats hancaigut en la

xarxa malignade la moda”

La muntanya és la ‘prota’.Torelló acosta la muntan-ya a tots els públics a tra-vés d’aquest festival de ci-nema. 32 films i documen-tals competiran en una edi-ció en què es podran veuretres estrenes mundials: Ar-bitrary winter, de Canadà,i les produccions catalanesInclinacions i L’altra carade la forca. El certamen re-trà homenatge a Norman

G. Dyrenfurth, el cineastaque millor va captar lesgestes a l’Himàlaia. Unaexposició en memòria aEdmund Hillary i una al-tra sobre els cent anys dela pràctica de l’esquí a Ca-talunya completen les acti-vitats. Festival de Cinemade Muntanya i Aventura deTorelló. Del 14 al 23 de no-vembre http://torellomoun-tainfilm.com/ EVA CLOTA

A la Xina. La in-c o r p o r a c i ód’aquest país alsistema capita-lista és un delsreptes de futurdel nostre pla-neta. Els dijousd’aquest mes,tres documen-tals mostren elcanvi groc: China Blue(dia 13), rodat de for-ma clandestina, expli-ca l’explotació de lesgrans marques; Paisat-ges Transformats, (el20), els efectes massiusde la revolució indus-trial, i Mardi Gras,Made in China, se-

gueix la pista de les bo-letes de collaret que elsamericans utilitzen eldijous gras des que elsadolescents xinesos elsfabriquen en jornadesde 24 hores diàries.Made in China. CasaElizalde. Carrer Valèn-cia 302. Entrada gra-tuïta. 20 hores.

Quina por! El majoratractiu de la cita no ésla novetat dels títols, si-nó poder veureamb al-tres amants del gènereels clàssics del terror ipoder visionar durantcinc dies fins a 114curts. El dia 22, en laNit més llarga, es pro-jectaran pel·lícules fins

a la matinada, i com afi de festa, un film sor-presa, del quall’organització no hadonat cap dada permantenir el misteri.XX Marató de cinemafantàstic i de terror deSants. Del 17 al 22 denovembre. www.cotxe-res-casinet.org/marato/

Cinema independent. La quinzenaedició d’aquest festival retrà home-natge al cinema controvertit ibel·ligerant del realitzador brasilerGlauber Rocha, impulsor del cine-ma Novo de Brasil. Una mostra deles seves obres més destacadesil·lustren la trajectòria i obrad’aquest creador excepcional (a laimatge, fotograma de Barravento).

El certamen ofereix a l’especta-dor l’oportunitat de descobrir unllenguatge cinematogràfic innova-dor, des de l’experimentació de lesnoves promeses del cinema del fu-tur, amb la secció Escoles delMón, que reuneix joves estu-diants de les escoles de cinemamés importants d’Europa, fins apinzellades dels pròxims projectesdel festival, amb la presentaciód’una mostra de cinema mexicà,

que l’Alternativa acollirà el 2009.La programació d’aquesta no-

va edició del festival seguirà apos-tant per la potent secció oficial,que aquest any presenta méspel·lícules a concurs: 78 de 32 paï-

sos diferents dividi-des en quatre cate-gories: llargmetrat-ges, curts, docu-mentals ipel·lícules d’anima-ció. A més, en lesseccions paral·leless’han programatmostres dedicadesa creadors més jo-ves, restropectives,com la d’AndrésVeiel, un dels gransdirectors alemanysde documentals ac-

tuals i homenatges com el que esrealitzarà als germans Taviani.L’Alternativa. Festival de Cinemaindependent de Barcelona. Dife-rents seus. Del 14 al 22 de novem-bre, Barcelona.Ag

enda

Bàrbara BabilòniaJOAN F. MIRA

8 / QUADERN EL PAÍS, dijous 13 de novembre de 2008

CARLES GELI

La mort pintada per ThomasMann a El doctor Faustus és unpersonatge tan mal vestit ideixat com llest, del tot menys-

preable; la d’Ingmar Bergman a El setèsegell, una icona medieval de cara eixu-ta, temible, amb dalla. La que l’arqui-tecte, catedràtic emèrit de càlcul d’es-tructures i poeta Joan Margarit (Sa-naüja, Lleida, 1938) dibuixa al seu da-rrer llibre, Misteriosament feliç (Proa),és una dona que duu brusa i bambesblanques i uns texans. És de mitjanaedat i l’interpel·lat no es pot estar fins itot de llançar-li una llambregada a l’es-cot...

Molt generós és el recent PremioNacional de Poesía amb la imatge dequi es va endur la seva filla Joana, aqui l’autor va dedicar un poemari, arareeditat i amb un cedé amb poemesllegits per ell mateix després d’arribarals 10.000 exemplars venuts. “Tampoc

duu cap joia, ni coqueteja i a més li diua l’home que, quan torni, ja ni parla-ran...”, rebaixa l’autor. És igual: no ésgens incoherent la imatge amb el quedestil·la el llibre, on el poeta viu segu-rament més llegit avui de Catalunyasembla encarar-se a un comiat queafortunadament no és proper —el càl-cul d’estructures del cos només parla“d’una mica d’artrosi a la mà, pocacosa”— i on hi arriba així, misteriosa-ment feliç.

Pregunta. Insisteixo, molt generósamb la imatge de la mort.

Resposta. La mort és un segon, ésuna cosa anodina, res. Miri el que lipassa a Hanna Arendt: va al judici delnazi Adolf Eichmann tot esperantveure el mal fet persona i es troba aque-ll poca cosa, allò tant banal... La mort,el mal, és horrorós, però no és res. Lavida, en canvi, és tan potent...

P. Llegits el poemes, la felicilitat deltítol només pot entendre’s com la luci-

desa amb la que un pot afrontar elfinal.

R. Ampliem-ho. D’una banda, hiha un camí a la felicitat? No ho sé.Però si hi és, només pot ser un: obrirels focus i il·luminar amb tota sinceri-tat el que has estat i ets. Un segondescobriment d’aquest llibre: no ésmai ni un gran dolor ni una gran penael que s’oposa a la felicitat. Un grandolor és només un forat.

P. Un forat?R. Els grans dolors s’han d’encaixar:

creen un forat i tu passes a ser el forat,igual que portes ulleres o ets coix, i lavida, mentre, continua. Quan algú esmor, tu fas el dol i no el deixes fins quepots mirar-te al mirall i et veus amb elforat i segueixes... El que sí que s’interpo-sa a la felicitat són les pors, múltiples isempre de Tercera Divisió: l’enveja, lafeina, el desig de la dona de l’altre...Aquesta ronya és la que de debò es ficapel mig. Passa a la pàgina 2

Aturarem la invasió a laplatja”, afirmava Rom-mel en vigílies del de-sembarcament de Nor-

mandia. Si hagués vist les obresde la nova Lesseps el mariscal ha-gués pogut dir: “a la plaça”.

Efectivament, el que estàcreixent malèvolament en aquestlloc, per a alarma de veïns i passe-jants, sembla sorgit d’un pla delcreador de les letals defenses de lacosta normanda, d’una visió deVon Rundstedt, d’un somni meca-nitzat de Heinz Guderian. Riguinde la Línia Sigfrid. Bigues d’acerdentades, alts ferros, talaies oxida-des, ciment omnipresent. Nomésfalten els reixats de filferro, els ca-valls de frisa i els camps de mines.Potser és que encara no els hanposat. Temps al temps. Una im-mensa pèrgola metàl·lica noméspot ser un giny antiaeri. ¿Suportper a testos?, deixa: defenses anti-tanc. Dues amenaçants estructu-res que s’han col·locat a la mane-ra de viseres a l’entrada i sortidadel túnel semblen sostres de bún-quers, potser perquè hi busquinrefugi els responsables del projec-te quan aquest s’inauguri.

Passejar per la plaça de Les-seps t’encongeix l’ànim. ¡És certque podíem anar a pitjor! Tantsanys aguantant aquells sinistrespassatges subterranis que ensfeien solidaritzar amb el Viet-cong per anar a parar a això.Quan semblava que el conceptede plaça dura havia passat a lahistòria es reinventa el terme por-tant-lo a la seva expressió mésbèstia: quelcom que caldria bate-jar com la “plaça pánzer”, la Pan-zer Platz. Només falta dinamitarl’església i portar-hi els canons so-brants del Museu Militar deMontjuïc. Ah, sí, hi han posatquatre palmeres noves: deu seren honor a l’Afrika Korps.

Caminant en aquest escenaride malson, acoquinador, pu-nyent, violent i pintat en tonali-tats Feldgrau, només et surten lesparaules gris, metall, ciment ihart (i diversos adjectius malso-nants). La delicada bibliotecaJaume Fuster de Llinàs semblaespantada davant del desplega-ment. Diuen que el projecte és deViaplana. Però porta la firma del’Organització Todt.

NúmeNúmero 1.2811.281, dijoudijous 13 de novembre de 200813 de novembre de 2008Q U A D E RA D E R N N

Q

“Sense cripta no hi ha catedral”Entrevista amb Joan Margarit, poeta i arquitecte, premi Nacional de

Poesía, que fa balanç de la vida al seu nou llibre: ‘Misteriosament feliç’

PanzerPlatz

JACINTO ANTÓN

Pere Saborit relaciona un assaig de Toni Aira sobre el màrqueting polític i el llibre de BarackObama ‘L’audàcia de l’esperança’ � Joan Eusebi García Biosca repassa la memòria del nostre

passat musulmà � Ángela Molina analitza una exposició sobre imatges de Peter Downsbroug

El poeta i arquitecte Joan Margarit, a casa seva, a Sant Just Desvern. / CARLES RIBAS