Accèssit del Concurs de cartells, original amb el lema Patumaire, de Josep Vendrell i Sánchez.

Portada: Cartell premiat en el XXXV Concurs de cartells anunciadors de les festes del Corpus 2009, original amb el lema Màscara de foc, d’Aniol Antonell i Cledera.

Cartell premiat en el XX Concurs de dibuix infantil de La Patum, anunciador de la Patum infantil, d’Anna Fernández i Flores

2 3

Foto

To

ni S

ales

4 5

Quan arriba el bon temps, a Berga, petits i grans comencen a sentir l’olor de

vidalba, els cors comencen a bategar al ritme del Tabal. Els més petits comencen

a jugar als patis de l’escola a fer La Patum, qualsevol tronc o bastó serveix per fer

de Guita o Massa, tot tamboret o cadira fan la funció de Gegant, una escombra o

un cavallet pot ser la millor Àliga del món. Els més grans, no se sap ben bé perquè,

tenen un neguit al cos que no saben com explicar-lo; així podríem continuar amb

molts exemples, però tot això només significa que La Patum ja és aquí, bé ... en

alguns casos, hi ha estat tot l’any.

A les mans teniu el programa de les festes d’enguany. El programa de La Patum

s’ha convertit, any rere any, en un mitjà immillorable per difondre i conèixer la

nostra festa. És una documentació que al llarg dels anys permetrà tenir perfecta-

ment documentades qualsevol de les iniciatives i els actes que s’han incorporat o

s’incorporaran al calendari de la festa.

Actualment, el programa és una oportunitat per saber-ne més de La Patum.

Aquest any tenim la sort de poder mostrar unes imatges d’estudi, algunes inèdites,

de la immediata postguerra, les quals van acompanyades del text del Premi a

la Cultura 2008 de la Ciutat de Berga, de l’historiador Josep Noguera i Canal, el

màxim coneixedor de La Patum d’aquella època, els anys quaranta. Tal com diu

ell mateix, fa referència a aquest període com “aquells anys dels quals mai no es

parla”.

La troballa d’aquestes fotografies, així com el descobriment que n’ha fet, en-

guany, la historiadora Dolors Santandreu, permet conèixer dades úniques de la

comparseria de La Patum de principi del s.XVII. Aquesta, juntament amb tantes al-

tres aportacions d’historiadors i coneixedors del nostre patrimoni, ens ha d’animar

a continuar treballant perquè, com més aviat millor, puguin estar a disposició de

tothom en un espai d’exposició i estudi de La Patum i tantes altres festes que for-

men part del patrimoni cultural del nostre país.

Aquest any, Berga va acollir milers de persones en un acte festiu, per tal de fer

evident la preocupació que podria suposar l’aplicació d’una directiva europea refe-

rent a productes pirotècnics. Arran d’aquell acte, el qual va ajudar a prendre cons-

ciència del fet que el patrimoni cultural del nostre país s’ha de conservar intacte,

Berga es va convertir en el referent a tot l’Estat de les festes de tradició del foc. Es

va aconseguir l’objectiu que es buscava. Es va aconseguir que arribéssim a aquest

Corpus amb la tranquil·litat suficient per poder gaudir al màxim de La Patum.

Així doncs, només cal desitjar a tothom una molt bona Patum!

Juli Gendrau i Farguell

Alcalde de Berga

Foto

To

ni S

ales

6 7

La Patum i les festes de

corpus dels anys més negres

Josep Noguera Canal

Il·lu

stra

ció

Salv

ador

Vin

yes

8 9

La confecció dels programes de la Patum sempre acostuma a seguir la mateixa mecànica:

s’encarrega un text i se cerca la documentació gràfica que sembla més adient.

Enguany no ha estat així. La troballa d’una sèrie de fotografies dels primers anys quaranta

del segle passat ha invertit la pràctica tradicional, tant per la qualitat d’aquest material com

pel que creiem que aporta pel que fa al coneixement de la Patum dels anys quaranta, aquells

anys dels quals mai no es parla.

Concretant: pensem que la visió d’aquest material gràfic ens permet fer un balanç provisio-

nal de la Patum dels anys més negres de l’immediata postguerra civil. La visió d’aquest material

gràfic avala la dita que una imatge val més que mil paraules: la precarietat amb què vivia la

població també es veia reflectida a la Patum.

El segle XX ha estat un segle de grans convulsions. El món ha experimentat canvis inimagi-

nables i la Patum també n’ha experimentat. Els que ja hem viscut més de mig segle de patums

en podem donar testimoni. Aquestes consideracions ens han fet abastar la nostra reflexió a tot

el període del franquisme.

La Patum possiblement sempre ha produït emocions similars als patumaires de cor: pot

arribar a esgotar, però difícilment arriba a cansar. El gran canvi experimentat el segle XX, però,

creiem que és el fet que vàrem acabar el segle amb la duplicació de la població i amb tota

la població berguedana amb l’íntim orgull de sentir-se patumaire. Han passat definitivament

els anys en què la gent de les comparses eren, majoritàriament, membres de la brigada de

l’Ajuntament i altres que hi prenien part activa per guanyar-hi alguns diners, sigui dit amb tot el

respecte i amb les excepcions que calgui, però; que tot plegat esdevenia una gresca popular en

què hi participaven uns patumaires “actius” davant les persones vilatanes espectadores. Avui,

la Patum creiem que és la celebració més seriosa de la ciutat.

Amb l’increment gradual del nombre de plens que actuen a cada salt (100), la Patum ha

multiplicat en nombre de participants actius i ha assolit una espectacularitat que la fa realment

única. Hi així ha estat reconegut arreu i per tothom: fa dos anys, la Patum va ésser declarada

Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat per la Unesco, amb el suport dels governs

català i espanyol. El dia 7 de febrer d’enguany, a Berga, es va desenvolupar un acte també es-

pectacular i per a molts emotiu: una normativa de la UE que afecta el maneig de material piro-

tècnic, sobretot si hi intervenen menors, i que podria plantejar algunes limitacions pel que fa al

desenvolupament tradicional de la Patum, majoritàriament de la Patum Infantil. Els berguedans

i les berguedanes es van manifestar davant els polítics que han de fer les gestions pertinents a

Brussel·les per adreçar aquesta normativa, que no és, però, una prohibició.

Aquesta normativa, de no modificar-se, afectaria tota la cultura del foc, tan característica

de la Mediterrània. L’acte, celebrat a Berga, no va ésser protagonitzat solament per la població

berguedana: unes deu mil persones van omplir la plaça de Sant Pere, la de Viladomat, el passeig 10

de la Indústria i algun carrer proper i es van sumar a l’acte. Venien de tot Catalunya, València,

les Illes i la Catalunya del Nord. Eren les colles de diables, bèsties de foc, trabucaires i altres que,

amb els seus elements festius i molts tambors i gralles, es van sumar a l’acte: eren unes 450

colles. Mai no s’havia vist res semblant: va ésser un acte d’afirmació desenvolupat amb gran

civisme, amb exhibició de diables, dracs i les maces i guites de la Patum i de la Patum Infantil, ja

que aquesta última és la que es podria veure més afectada de no prosperar l’esmena.

Certament que totes aquestes colles de visitants també es podrien veure afectades i, proba-

blement, més que la Patum, si no es concretava més la normativa europea. Però també creiem

poder interpretar que va ésser un reconeixement a la festa de foc degana, la més imponent i

espectacular, la Patum. La solidaritat de totes aquestes colles, Patum inclosa, és d’agrair, perquè

la unió fa la força. El dia 7 de febrer del 2009, la ciutat de Berga, per la seva Patum, va esde-

venir la capital de les festes populars de foc. Per un dia? El temps ho dirà. Romandrà, però, en

la memòria col·lectiva el record del civisme i del respecte mostrat per persones berguedanes i

visitants vers les festes populars en un acte reivindicatiu, que és d’agrair.

Amb el pas dels anys, segurament que la representació de la Patum continuarà experimen-

tant canvis, però la Patum actual, el sentiment que ha generat, creiem que ja no pot tenir marxa

enrere, es manifesti d’una o altra manera. En definitiva, és el triomf de Berga i dels patumaires

de les darreres generacions.

A les nou del matí del 2 de febrer de l’any 1939, les tropes franquistes van ocupar la ciutat

de Berga. La darrera acta municipal republicana és del 12 de desembre i ja no la signa ningú ni

hi consten les regidories que degueren assistir-hi. La primera acta de la nova situació és del ma-

teix 2 de febrer i podem llegir-hi: “En la Ciudad de Berga a 2-2-1939. Se reune el Ayuntamiento

provisional nombrado por el Capitán Asesor del Cuerpo Jurídico Militar Dn. José Mª de Ferrer

Rovira, Alcalde-Presidente y los Sres Clemente Capallera Prat, Antonio Guiriguet Rodoreda y

Jaime Huch Guixer, bajo la presidencia del Alcalde quien declara abierta la sesión, acordándose

habilitar para actuar de Secretario para este acto al oficial 1º Dn. José Ferrer Plans” (el procura-

dor Ferrer Plans seria acomiadat en la depuració de funcionaris que s’inicià tot seguit).

“Ante todo hacen constar los reunidos su satisfacción y gratitud al Glorioso Ejército Nacio-

nal a las ordenes del Caudillo por la liberación de la ciudad tanto tiempo sometida a la tirania

roja”. A continuació s’acordà dedicar una placa commemorativa del fet o una plaça a l’exèrcit.

Ja no van tenir temps. El 4 de febrer, el general en cap de l’Ejército de Urgel nomenava una

nova Junta Gestora Provisional, amb Andreu Bartrina Arisó com a alcalde, amb els regidors

Pere Armengou, Josep Gendrau, Francesc de Martín i Climent Capallera. El 27 del mateix mes

s’hi incorporà Josep Pla com a tinent d’alcalde. Els membres d’aquesta Junta, gent de la Lliga, 11

carlins i de Unión Patriótica, ja havien estat regidors anteriorment de dretes, però aquests

antecedents no volien pas dir que els nomenats fossin persones d’absoluta confiança per als

militars. Es pretenia crear un nou Estat, ben diferent dels anteriors, inspirat en el feixisme italià

i els successius. Els ajuntaments del franquisme no deixaran d’ésser gestors de l’Administració

local, com ha estudiat Martí Marín, de qui reproduïm algunes informacions de caràcter general

(Marín, Martí. Els Ajuntaments franquistes a Catalunya. Lleida. Pagés editors, 2000). Tant els

primers anys, com quan se celebraven eleccions per als terços, familiar, sindical i corporatiu,

aquest darrer fou el realment important, però el nomenament de pes serà el dels alcaldes.

L’alcalde serà nomenat pel governador civil, que respondrà personalment davant el ministre de

Governació de les accions del designat; per tant, havien d’ésser persones d’absoluta confiança

(fem aquest apunt per deixar establert que durant el franquisme l’organització de les festes del

Corpus i de la Patum van dependre directament dels alcaldes o de la persona que delegaven).

D’ací que ens ocupem especialment dels alcaldes del franquisme, perquè d’ells va dependre

directament la Patum.

Hem vist que el primer alcalde va ésser Bartrina, un fabricant d’embotits de Berga que

havia militat a l’APC-CEDA, va ésser alcalde després del sis d’octubre del 1934, amb una ac-

tuació directa i contundent a la vaga de patumaires del 1935. Havia passat a la denominada

España nacional i s’afilià a la Falange. Tornà com a excombatent des del seu destí al Servicio de

Información Militar de Saragossa per presidir la Junta Gestora de Berga. Aquest mateix 1939

fou substituït pel farmacèutic i notable propietari Josep Pla Janer, antic dirigent de la Lliga i

de l’Acció Catòlica local. Durant la dictadura de Primo de Rivera va militar a la UP i va ésser

tinent d’alcalde. Durant la guerra va ésser empresonat. El 1940 va deixar l’alcaldia i fou tinent

d’alcalde entre el 1940 i el 1946.

Bartrina, quan va deixar l’alcaldia, es dedicà als negocis, miners i tèxtils, sense deixar la

política: fou delegat comarcal d’Información e Investigación de FET-JONS i vocal de la Sección

Económica del sindicat del combustible. Del 1943 al 1952 va tornar a ésser tinent d’alcalde.

Tornant a l’acta de constitució de la Junta, presidida per Bartrina, a l’acta del mateix dia 4

hi podem llegir: “Es realmente deseo de los reunidos el que su primer acuerdo tomado sea el de

hacer constar el sincero agradecimiento por la liberación de la Ciudad y comunicar al Generali-

simo Franco, nuestro glorioso Caudillo, la más ferviente felicitación y satisfacción de la Ciudad

al verse reintegrada a la Unidad de la Patria, patente y entusiásticamente demostrada cuando

las tropas liberadoras hicieron su entrada el dia dos de los corrientes a las nueve horas”. Com

podem veure, més que cap ideologia, el que cotitzava era l’adhesió, sense fisures, al Caudillo,

pràctica que perduraria.

D’aquests fets, enguany, fa setanta anys. Entenem que no és el programa de la Patum el

lloc adient per fer història del franquisme a Berga, una història que tampoc no es pot fer perquè

aquest període no ha estat investigat. Aquests papers, doncs, es limiten a ésser una reflexió

d’unes intuïcions que ens suggereixen alguns fets concrets. D’aquests fets, pensem que n’hi

ha dos que cal fer-los un esment especial: l’establiment de la caserna a Berga i la misèrrima

situació econòmica que va haver de viure la població durant molts anys i que, com veurem, va

afectar negativament la Patum.12

El mateix mes de febrer, els militars van ocupar l’escola d’estiu que l’Ajuntament republicà

de Barcelona havia construït al pla de l’Alemany per convertir-la en caserna. A partir d’aquest

moment, els actes de supeditació i adulació de les autoritats civils berguedanes a les militars

sovintejaven i la Patum s’hi veia sovint involucrada, no debades, la Patum era el millor especta-

cle que Berga podia oferir. Servilisme i adulació o interès? Probablement tot alhora, perquè qui

tenia el poder real eren els militars.

Entenem que fer història no és solament aportar documents, també cal interpretar-los, i

aquesta convicció ens porta a obrir un parèntesi: amb la desamortització del 1835, els francis-

cans foren expulsats del seu convent i aquell immens casalot es convertí en caserna. Acabades

les guerres del segle XIX ja no hi hagué tropa establerta permanentment, però sí a temporades.

El capellà castrense de Berga, el futur bisbe Valentí Comellas, va reobrir l’església al culte públic

i va esdevenir l’església dels carlins. Totes aquestes coses passaven a finals del segle XIX. Els

anys vint del segle passat, l’exèrcit va treure a subhasta l’antic convent i el va comprar el comte

de Fígols. El comte va fer donació de l’edifici al bisbat, el bisbe era Comellas, que ja havia estat

apadrinat en la seva consagració pel comte. El claretià berguedà Joan Postius va fer gestions

perquè el convent fos cedit a la seva orde, però Comellas es decidí per retornar-lo als francis-

cans. Berga es quedava definitivament sense caserna i tornava a tenir frares.

Les associacions de comerciants de la ciutat i els representants dels partits polítics van

començar a fer gestions i a pressionar l’Ajuntament perquè sol·licités la construcció d’una nova

caserna per als beneficis econòmics que reportaria a Berga. El comte de Fígols, diputat a Corts

pel districte aquells anys, va apadrinar aquesta iniciativa, possiblement per assegurar la pau

social en cas de risc.

Amb la dictadura del general Primo de Rivera, l’Ajuntament comprà i cedí a l’exèrcit uns

terrenys al pla de l’Alemany per construir-hi la caserna, de la qual només s’arribà a col·locar la

primera pedra. Amb la República finí aquest projecte i aquests mateixos terrenys foren cedits a

l’Ajuntament de Barcelona, que hi construí l’escola ocupada el febrer del 1939.

Els beneficis econòmics que l’establiment de la caserna van suposar per a alguns comer-

ciants i per a la ciutat varen ésser indiscutibles, però els militars eren l’autèntic poder i qui

l’ostenta sempre és adulat, i amb una dictadura encara més. En donarem un exemple: el dia

11 de juliol del 1970 moria el capità general Agustín Muñoz Grandes. El dia 13 es reunia el

consistori berguedà en sessió extraordinària per transmetre “el más sentido pésame de esta

Corporación en nombre de la misma y de la población toda a la esposa e hijo del ilustre finado

y al Excmo. Sr. Capitán General de Cataluña, como representante de las Fuerzas Armadas en la

Región. La muerte de tan insigne soldado ha sido sentida en lo más hondo del corazón por los

habitantes de esta Ciudad, más por cuanto en la campaña de liberación y en la fecha memora-

ble del 2 de febrero de 1939 el Cuerpo de Ejército de Urgel, que mandaba, ocupó y liberó esta

población, siendo muchas las personas que recuerdan los dias de su estancia en la comarca

del Bergadán dirigiendo las operaciones que traían la paz a estas tierras. Por ello su memoria

estará perenne en nuestras mentes y nuestros corazones se encogerán de gozo con el recuerdo

del ilustre soldado que nos sacó del caos para pasarnos a la paz y prosperidad. Descanse en

paz”. El fill del difunt, també general, va contestar per carta i va agrair el condol.13

14 15

Cal reconèixer, d’entrada, que la Patum d’aquests anys, pel que fa a la història, no ha estat

investigada, en part perquè la documentació escasseja i l’existent és molt “oficial” i inconcreta.

Els testimonis orals, d’una i altra banda, acostumen a ésser molt interessats a favor i en contra

de determinats personatges, alguns encara vivents o recentment desapareguts. En un poble

on tothom es coneix, el record de la darrera guerra i les seves conseqüències és molt més viu

del que alguns creuen. Creiem que això que diem és vàlid per a l’estudi històric de tot aquest

període i, òbviament, també per a la història de la Patum.

Cal fer esment de dues publicacions recents: la tesi doctoral de l’antropòloga Dorothy No-

yes Fire in the plaça. Catalan festival politics after Franco, publicada per la Universitat de Penn-

sylvania el 2003, que considerem una interpretació molt americana de la Patum, i el llibre de

Ramon Felipó, La Patum. El Corpus Christi de Berga, publicat per Edicions El Mèdol el 2005. Per

aquest període concret, Felipó es limita a presentar una interessant cronologia dels esdeveni-

ments, al seu parer més remarcables, sense, però, aprofundir en el seu estudi, ja que tampoc no

és aquest el seu objectiu. Fins que l’aportació de Felipó sigui superada, per a l’estudi d’aquests

anys, el seu llibre serà de consulta obligada.

Limitant-nos a parlar estrictament de Patum, podríem dir que quedava esborrada la Patum

republicana, laïcitzada i que començaven els temps de la Patum del nacional-catolicisme.

Més enllà de les “grans” declaracions, la realitat era crua. Amb la dictadura, se sumaven

al dol de moltes famílies la repressió i l’exili, la baixada dels salaris –entre el 1936 i el 1946

els salaris van baixar un 25 %- i, en definitiva, uns temps de misèria, de raccionament –el

raccionament del pa va durar fins al 1952- i, sobretot, de silenci i temor. En els programes de la

Patum d’aquests anys es pot veure que el dimecres de Corpus a mitja tarda, a l’Ajuntament, es

repartien productes alimenticis a les persones pobres de Berga perquè poguessin celebrar les

festes. La població, però, podia estar per a grans festes?

L’Ajuntament de Berga endèmicament, curta de recursos, no podia assumir les despeses

que suposaven les festes de Corpus. No era una situació nova, però sí agreujada com a conse-

qüència de la Guerra Civil.

En aquesta situació s’havien de celebrar les festes de Corpus del 1939, el tercer año triun-

fal. El 26 d’abril, el consistori s’ocupava de les festes de Corpus: “El Ayuntamiento cree que el

Ayuntamiento no puede moverse de lo que permitan los créditos de presupuesto”.

El 13 de maig es reunia la Junta Gestora Provisional, presidida per Andreu Bartrina, amb els

regidors Josep Pla, Francesc de Martín, Joan Bofarull, Climent Capallera, Pere Armengou, Pau

Santandreu i Josep Gendrau. Acordaven: “Ante la proximidad de las festividades de Corpus, se

acuerda que por la Comisión de Gobernación –que presidia De Martín- se formule seguidamen-16

te el correspondiente dictamen sobre el programa a desarrollar durante las mismas”.

El problema real, però, com ja hem avançat, era el cost econòmic de les festes. L’Ajuntament

de la victòria estava sense diners, a l’extrem, que solament tenia una màquina d’escriure i, com

que no podia comprar-ne una altra, van haver d’acordar llogar-la. La Patum, però, s’havia de

celebrar i aparentar normalitat.

A l’acta de la sessió del 3 de juny, podem llegir: “Es leido un dictamen de Gobernación, que

copiado dice: “En la ciudad de Berga. A dos de junio de 1939. Bajo la presidencia del Sr. Martín,

está reunida la Comisión de Gobernación y se ha emitido el siguiente dictamen: Corpus y las

típicas fiestas de la Patum se acercan. Se ha proyectado dar a las mismas, aunque teniendo en

cuenta las dificultades económicas actuales, todo su esplendor y carácter civico-religioso. La

cuestión de organización y detalle va a cargo de Falange. Ésta con todo su espíritu junenil y

renovador dará a las mismas un sentido realce y una dinámica organización.

Es costumbre que el Ayuntamiento pague la orquesta, o mejor dicho, la banda, la que cuide

la parte musical de los festejos propios de la Patum. Era costumbre que pagase una orquesta

para sardanas, etc etc., fuegos artificiales, gratificación a Patumaires, et., etc. y cooperase, con

una aportación para la confección y redacción de programas.

Este año, como se ha dicho, se han tenido en cuenta las necesidades y posibilidades aco-

nómicas. Lo que proyecta la Comisión es: a/ pagar la banda; b/ gratificaciones a los Patumaires,

aunque aumentar con 10 pesetas los de la Guita, Gigantes y Aguila; c/ todos los gastos de

pólvora, coetes, etc.; d/ cooperar con 400 ptas. a la confección de programas; e/ cooperar

subsidiariamente en los costes que pueda ocasionar la Orquesta Planas de Martorell, que dará

públicos conciertos; e/ entregar bonos a los pobres; f/ otros gastos que, imprevistamente pu-

dieran surgir.

Després, van acordar convidar autoritats: el capità general, el governador civil, etc.; aquesta

ja va ser la tònica dels anys següents.

Del programa en queda per a la història el dibuix de la portada, realitzat per J. M. de Martín,

un tabaler, que sembla dels Tercios de Flandes, i un text àmpliament reproduït, bona mostra de

la retòrica falangista d’aquells anys.

Sembla obvi que traspassar l’organització de la Patum a la Falange tampoc no era cap so-

lució per trobar finançament per a les festes de Corpus i per a la Patum. És aquella dita popular:

“d’on no n’hi ha, no en raja”.

El 7 d’octubre del 1940, el mestre Estanislau Boix Guitart, director de l’escola nacional,

substituïa Josep Pla a l’alcaldia. Boix també venia de la UP, s’havia afiliat a la FET-JONS i fou

delegat sindical local. Del 1949 al 1951, fou diputat provincial.

El desembre del 1940 va ésser nomenat governador civil de Barcelona el controvertit fa-

langista Antonio Federico Correa Véglison, i Boix es va convertir en el seu home de confiança

al Berguedà.

La manca de documentació d’aquests anys és esfereïdora: no apareixen actes de la Per-

manent, que és on es discutien els temes importants, entre altres la Patum, fins al 22 de des-

embre del 1949, sense cap indicació que indiqui que es reprenen en aquella data. Això ens fa

sospitar 17

18

que algú va estar interessat a fer desaparèixer aquelles actes o simplement que no es feien

o no se n’aixecava acta. Recordem que eren anys de denúncies i de fitxar el personal segons el

seu grau d’adhesió al Movimiento.

Per finançar les festes de Corpus, Boix va forçar la vella pràctica que bona part dels diners,

almenys per a les festes cíviques, els recaptessin les persones administradores.

Els administradors dels anys quaranta i primers cinquanta, organitzadors de les festes

cíviques.

L’any 1987 Jaume Farràs i Dolors Costa van publicar i editar el llibre Corpus berguedà i

administradors 1619-1987, que és una aportació important a l’estudi d’aquesta institució, amb

la llista de les persones que han exercit aquesta representació, ja en crisi des molt abans dels

anys que ens ocupen.

L’Ajuntament nomenava les persones administradores per representar els antics quatre ba-

rris de la vila i organitzar les festes d’aquests barris –misses i balls-, ja que aportaven o recap-

taven diners per finançar-les. És obvi que ben pocs devien col·laborar de gust en aquesta tasca,

majoritàriament quan els nomenats acostumaven a ésser matrimonis casats durant l’any, que

ja devien haver sofert despeses considerables. En resum, poca gent estava disposada a fer

d’administrador o administradora, abans i en aquells temps, encara amb més motiu.

Boix, però, a la vegada, havia d’atendre altres compromisos que tampoc no eren barats: el

24 de maig del 1941 s’acordà que es faria coincidir el diumenge de Corpus amb la inauguració

del monument als Caidos por Dios y por España, situat al final del passeig de la Indústria en

aquell moment, aleshores del Generalisimo. Naturalment, es convidà a l’acte el capità general

i altres autoritats militars i civils.

El setembre d’aquell any se celebrà els vint-i-cinc anys de la Coronació de la Marededéu de

Queralt, entre altres despeses, també les d’una Patum extraordinària. Aquest mateix any, en-

cara, se celebrà una altra Patum a la caserna militar: fou el dia set de desembre i se celebrà en honor del Regiment d’Infanteria de

Muntanya n. 64, de guarnició a Berga, en la vigília de la patrona d’aquesta arma.

A la sessió del 20 de novembre, Boix informà que les persones administradores del Corpus havien presentat un dèficit de les fes-

tes que pujava a l.452, 95 ptes. S’acordà col·laborar amb 500 pts. El següent punt de l’ordre del dia era fer un donatiu de 2.000 ptes.

al coronel del Regiment de Muntanya n. 64, per l’adquisició d’un domàs amb l’escut de la ciutat per al regiment. La mateixa donació

l’havien fet els ajuntaments de Manresa, la Seu d’Urgell i la Pobla de Segur, pel mateix concepte i amb el mateix procediment.

El 7 de maig del 1942 s’acordava el programa de Corpus per a aquell any: a/ fer la Patum

com en anys anteriors; b/ sufragar amb càrrec a l’Ajuntament el cost de les festes i contractar

per amenitzar els actes la cobla -orquestra Principal del Bergadán- per la quantitat de 3.500

ptes.; c/ fer un donatiu de 300 ptes. per imprimir els programes; d/ cooperar amb un donatiu

de 700 pts. als actes que organitzen les persones administradores; e/ convidar el governador

civil Correa Weglison; f/ facultar la Comissió de Governació perquè organitzi les festes dins el

pressupost, i g/ nomenar les persones administradores.

A la sessió del 30 de juliol (1942), Boix informa que les persones administradores del Cor-

pus demanen un donatiu a l’Ajuntament per cooperar amb les despeses. També informa que

l’han visitat les persones administradores de l’any anterior, 1941, perquè es resolgui definiti-

vament aquest tema. Acorden pagar 700 pts als Administradors del 1942 i 600 ptes. als 19

del 1941, “por ser lo que tenía proyectado sufragarles la Corporación”.

Els anys següents, la tònica va ser la mateixa: l’any 1943 les persones administradores van

muntar un envelat, que va ser el darrer. Aquell any era administrador l’empresari Sr. Manuel

Sistach, que en va portar els comptes.

A la sessió del 26 d’abril del 1944 s’acordà que s’organitzaria la Patum amb la mateixa

subvenció de l’any anterior. El 17 de maig, es van nomenar les persones administradores i, el 30

d’agost, aquestes van demanar una subvenció de 500 ptes. a l’Ajuntament per cobrir el dèficit.

El consistori, però, va creure que no hi havia tal dèficit i que aquests diners es van destinar a

finalitats benèfiques.

L’any 1947, les persones administradores es van negar a fer-se càrrec de les despeses,

segons Costa-Farràs; el mateix any, l’Ajuntament va proposar fer una recaptació d’unes 18.000

ptes. entre personal comercial, majoritàriament bars i fondes, considerat el més beneficiat per

a les festes; les persones administradores l’any 1949 es van negar a sortir a recaptar diners per

finançar les festes cíviques, també segons Costa-Farràs.

Amb aquesta precarietat financera va acabar la dècada dels anys quaranta, però els pri-

mers anys de la dècada dels cinquanta no millorà pas la situació.

Aquest mateix any 1949 vingué destinat a Berga Mn. Josep Armengou i Feliu, que no era

pas, encara, el personatge que seria al cap d’uns deu anys. A Berga es retrobà amb el seu íntim

amic de tota la vida, el procurador Ramon Calderer Boixader: ambdós procedien de la Congre-

gació Mariana i del moviment fejocista. Les tràgiques circumstàncies de l’època feren que tots

dos fossin excombatents; ambdós també se sentien profundament berguedans i patumaires;

pel que fa a la Patum i al santuari de Queralt, ambdós compartien les mateixes idees i els

mateixos objectius.

Calderer, que havia militat a UDC, s’afilià a la Falange i era un dels “homes forts” de la

política local d’aquell temps. Per fer la història de la Patum d’aquells anys ens sembla impres-

cindible estudiar totes les intervencions, reeixides o no, però pensem que ben intencionades

de Calderer, el “regidor de la Patum”, a l’Ajuntament. La historiografia patumesca deu aquest

estudi a Calderer i a la ciutat el seu reconeixement per aquesta tasca que, aquells anys i amb

aquells mitjans, no degué pas ésser-li còmoda.

Tornant als fets concrets i documentats, direm que no poden comptar ja amb les persones

administradores per aportar diners, el consistori en la sessió de la Permanent del 2 d’abril del

1951, acordà fer un pregó: “anunciando que si interesa a algunos ciudadanos, cuidar de la or-

ganización de los actos cívicos de estas fiestas de Corpus, pueden pasar por el Ayuntamento y

ofertar las condiciones pertinentes toda vez que cuidó de la organización de tales actos en años

anteriores se (il·legible) se declina de su (il·legible). Signaren l’acta de la Permanent Estanislau

Boix, Andreu Bartrina, Josep Miró i Josep Tor. El text és incomplet, però explícit.

Aquell mateix mes d’abril incrementaren els impostos als comerços i a les indústries. Com

a detall, direm que el Cine Bergadán passà a pagar 40.000 ptes.; el Cine España (després Patro-

nat d’ASC), 24.000 ptes., iel Cine Colonia Rosal, 10. 000 ptes. (Sessió 16-IV-1951).

El 30 del mateix abril, l’Ajuntament admetia que, fet el pregó acordat el dia 2, no s’havia

presentat ningú interessat, de manera que “las fiestas no podrán servir la variedad de especta-20

culos que, en otros años, tenían, ya que el coste de las mismas iba a cargo de la Comisión que

se cuidaba de las fiestas y festejos citados”.

Creiem que aquests són els anys més negres de la història contemporània de la Patum. Els

anys que ens mostren, com ja hem avançat, les fotografies que aportem i que van suposar una

autèntica crisi. Es van crear diverses comissions per reorganitzar la celebració de les festes de

Corpus i la mateixa Patum. Pel que fa a les persones administradores, un autèntic anacronisme,

van quedar reduïts a quatre parelles, una representació purament simbòlica dels barris, que des

de fa uns anys torna a lluir, però sense cap efectivitat pràctica.

Costa-Farràs escriuen en el seu llibre esmentat: “Potser hem d’expressar el nostre presen-

timent en el sentit que durant aquells anys 50 fou quan de veres va perillar l’organització de

les festes de Corpus, la Patum inclosa” (pàg. 66). Ens sembla un “pressentiment” una mica

exagerat, perquè la Patum podia tornar a quedar en la mínima expressió, però les persones

berguedanes no haurien tolerat la desaparició. De totes maneres, és evident que hi havia un

problema greu i que preocupava. L’Ajuntament va quedar com el que realment era, l’únic res-

ponsable de l’organització de les festes de Corpus.

Els anys cinquanta, a partir del fracàs del període d’autarquia, la situació econòmica

d’Espanya, que era insostenible, va començar a canviar lentament. El 1950 es reprengueren

oficialment les relacions amb els EUA; el 1953 se signà un conveni d’ajuda nord-americana:

entre 1954 i 1957 aquesta ajuda fou superior a 500 milions de dòlars. El 1959 s’establí el Pla

d’estabilització, al qual seguiren els plans de desenvolupament. Aquestes mesures econòmi-

ques foren oxigen per al manteniment de la dictadura, però van beneficiar a la depauperada

població: els primers seixanta es va arribar als nivells assolits abans del 1936. La recuperació

econòmica també va afectar, positivament, la celebració de la Patum.

D’aquestes atraccions, a la història de la Patum, no s’acostuma a parlar-ne, però van ésser

molt rellevants en el finançament d’aquestes festes. Com a mínim, venien ja de finals del segle

XIX i, en el període que presentem, probablement van atreure més visitants que la mateixa

Patum.

Amb les fotografies de l’època podem valorar la població local o de fora que feia cap a la

plaça de Sant Pere, però no la que es traslladava a la festa major, encara que no oficial, que era

el Corpus berguedà, de la qual, per a molts, la Patum no era pas l’acte principal ni el motiu del

seu desplaçament. 21

Amb la plaça Viladomat i el gran firal del passeig de la Indústria, Berga disposava d’un

espai extraordinari per instal·lar-hi un gran nombre d’atraccions: barraques de tir, parades de

joguines, parades d’autos de xoc, barques, cavallets, el circ monumental –feres incloses- dels

empresaris Amorós- Silvestrini i el Rex Condal, on feien bolos gent del Molino i espectacles si-

milars als de Barcelona. Àdhuc, la casa de senyoretes del carrer de Barcelona, coneguda per Les

Quatre Boles, augmentava considerablement l’oferta. Els més innocents podien saber els seus

bons auguris si consultaven El pajarito de la suerte i els aprenents de caçadors podien anar a

matar coloms a trets, al terraplè, actual passeig del Canal Industrial, on acabava el passeig de

la Indústria en aquell temps.

L’arribada de les atraccions de fira era seguida i comptabilitzada cada dia per la gent me-

nuda: començaven a arribar amb camions, generalment del Benet Cuberas. La gent deia que

arribaven les que no havien cabut a la Festa Major de Puig-reig. Quan aquesta acabava, el Vall

era un bullici, observat de prop pels més vells i els més joves. Era la imminència de les festes

de Corpus.

Un cop passades les festes, a la nit del mateix diumenge, ja es començaven a desmuntar

algunes atraccions voluminoses, com el circ i els autos de xoc, que requerien molta mà d’obra

i temps per a aquestes tasques i per al transport. Una altra localitat en festes els esperava i

tornava la normalitat. Finida la Patum, els menuts començaven a reproduir-la als carrers unes

quantes setmanes, com un joc.

Aportem algunes referències als permisos per instal·lar algunes d’aquestes atraccions, que

també foren fonts d’ingressos per al municipi: el 22 de febrer del 1950, s’autoritza Rafael

Santos a “instalar como en el año anterior, un local de espectáculos en el Paseo durante las

fiestas de Corpus; l’11 de maig s’autoritza Claudia Herrera Solà a instal·lar unes barques i uns

“caballitos” al mateix passeig; el 30 de novembre es concedeix un permís a Lucas Amorós per

instal·lar un circ per a la propera Patum; el 4 de gener del 1951, permís a Rafael Santos per a un

teatre-circ, per Corpus; el 18 de gener del mateix any, es dona permís a José Orús per instal·lar

“un puesto de coches eléctricos”, per Corpus; el 5 de març, permís a Jaime Palomas per a una

altra “pista de coches eléctricos”; el 30 d’abril, permís a Fancisco Perales Calvo per a una ba-

rraca de tir. Podríem continuar amb una llarga llista de tota mena d’atraccions.

Quan l’asfixia econòmica es va alleugerir, amb motiu d’aquestes festes s’organitzaven grans

balls a càrrec d’orquestres rellevants. Als cinemes es projectaven les pel·lícules estrenades amb

més èxit a Barcelona. Les temporades que el futbol berguedà funcionava, s’organitzava algun

partit de lluïment amb algun equip rellevant, etc. Les atraccions del passeig es van multiplicar.

En cap població de la rodalia es podia gaudir d’una festa major tan rellevant com la de Berga,

seguida a distància per la de Puig-reig.

Anotem el que acabem de dir solament per raonar que no totes les persones visitants que

la ciutat rebia en aquestes dates venien per presenciar la Patum.

El juny del 1953, Mn. Armengou publicava, a la revista Queralt, la coneguda Carta oberta

de Geganta Vella. En l’apartat “La Patum és una cosa única”, escriu: “Els vostres passats us han

llegat una cosa única al món, que som nosaltres, la Patum. Allò del “mam” és una calúmnia filla

de l’enveja, heu reparat bé aquest fet, estimats berguedans? Ningú del món, llevat de vosaltres, 22

no sap fer la Patum. Només en una cosa podeu ésser originals i únics: fent la Patum. En tota

la resta qualsevol us pot passar la mà per la cara. Si feu cinema, no el fareu pas més bé que

a la capital; si voleu fer un ball de patacada, qualsevol suburbi el farà més de patacada que

vosaltres; si feu fútbol, els de Puig-reig us guanyaran; però quan feu la Patum sou inimitables.

I això no ho sabeu o no ho voleu comprendre.

Per això heu desfigurat el nostre Corpus i l’heu convertit en una festa menor estúpida i

vulgar on caben totes les trivialitats, però no hi cabem nosaltres. (…) Espereu el dia de Corpus

per fer el vostre migrat negoci a base d’atraccions de fira per acontentar una plebs nòmada

i insignificant que més aviat profana que no honora la nostra festa”. Era una denúncia que

probablement, en el fons, compartien moltes persones berguedanes preocupades per al futur

de la Patum, bo i que distants de l’integrisme de l’autor.

Actualment les atraccions de Corpus poden continuar aportant persones visitants a Berga,

però, ara, també, a altres poblacions properes. Ja no són una novetat. Avui creiem poder afirmar

que la majoria de persones visitants que acull la ciutat en aquestes dates, ens visiten per veure,

gaudir i participar de la Patum, però aquest canvi de motivacions, sempre en evolució, també

ha tingut un procés que no ha estat pas lineal.

L’any 1951 Boix va cedir l’alcaldia al farmacèutic i advocat Josep M. Vilardaga Pujol, que

va ocupar el càrrec fins al 1954. Vilardaga també fou diputat provincial des del 1952 fins al

1958 i havia estat el cap comarcal de la UP durant la dictadura de Primo de Rivera i alcalde

de la ciutat.

Vilardaga va morir l’any 1967 i l’alcalde Noguera Sala li va organitzar un enterrament amb

tots els honors: mossos d’esquadra, aleshores de la Diputació, escortaven el taüt. A l’acta mu-

nicipal del 2-XI-1967 podem llegir l’acord d’expresar “el sentimiento de esta Corporación por

el fallecimiento del Ilmo. Sr. D. José Mª Vilardaga Pujol que ostentó el cargo de Alcalde de esta

Ciudad en los años 1927 a 1930 y de 1951 a 1954 y que fue elevado al cargo de Diputado Pro-

vincial en 1952 a 1958, habiendo estado al frente de la Ponencia de Sanidad durante tres años

en dicha Corporación Provincial. Por sus méritos este Ayuntamiento le concedió la medalla de

la Ciudad en categoría de Plata.

Sus vínculos a esta Ciudad y su actuación en pro de los intereses de la misma, así como sus

trabajos históricos han dejado profunda huella en esta Corporación y en la Ciudad toda.

Así se acordó por unanimidad, transmitiendo el pésame a sus hermanos, Dña. Dolores y D.

Torcuato Vilardaga Pujol, por tan sensible pérdida”. Aquestes notes oficials, de circumstàncies,

solen ésser redactades pels secretaris municipals, generalment poc informats: els trabajos his-

tóricos realment importants són els realitzats pel seu pare, Jacint, sempre citats, però també,

sempre, amb l’autor injustament marginat.23

En la mateixa acta també es remetia el condol als familiars de Salvador M. Miarons Mone-

gal, advocat establert a Barcelona i alcalde de Berga el 1909.

Pel que fa a la Patum, que és el que motiva la redacció d’aquests papers, direm que el pri-

mer tinent d’alcalde de l’Ajuntament Vilardaga va ésser Ramon Calderer i, amb ell, la Patum va

passar, segurament per primera vegada, a ésser una prioritat del consistori.

L’any 1954, per substituir Vilardaga, va tornar a ésser nomenat Josep Pla Janer, que va

ocupar l’alcaldia amb els regidors Joan Noguera Sala com a primer tinent d’alcalde i Climent

Capallera Prat com a segon. La formació d’aquest consistori va ésser mal vista per alguns sec-

tors de la població que entenien que Pla i Capallera, històrics prohoms de la Lliga, que feia pocs

anys que havien estat exclosos del consistori, s’avinguessin a retornar-hi. La formació d’aquest

equip de govern municipal va situar el jove regidor Noguera Sala en una situació de privilegi de

cara a un previsible relleu generacional.

Completem la fitxa d’aquests protagonistes: Pla era un ric propietari molt respectat –a

Berga tothom l’anomenava senyor Pla¬– que havia mamat la política local des del bressol:

nét de l’alcalde Pla Bonet i fill de l’alcalde Pla i Farriols, que havia apadrinat el catalanisme

conservador a Berga i havia potenciat la Patum a finals del segle XIX. Des de principis del

segle XX, havia estat regidor i tinent d’alcalde en diverses legislatures. Probablement la seva

posició i el seu historial familiar el van portar a la política local sense un gran interès per part

seva. L’acompanyà sempre Climent Capallera, un comerciant i expert comptable, que es dis-

tingí sempre pel seu reconegut pragmatisme. La política local seriosa es feia a la tertúlia de la

rebotiga de cal Capallera, on també es parlava de teatre –Capallera era un actor celebrat i un

reconegut director teatral– també molt popular. El tercer home fort del nucli central de la Lliga

era l’advocat Juli Cardona Pedrals, fill de l’alcalde i home de negocis Josep Cardona Llohis, que

també coneixia la política local des del bressol, bo i que no ocupà càrrecs directament. Felipó ha

tingut l’encert d’introduir documents de la seva mediació en situacions complexes de la Patum

en el seu llibre, ja esmentat.

Cardona era un intel·lectual de talla i un notable advocat, d’aquells que sabia resoldre els

conflictes sense arribar al jutjat, i rivalitzava amb el també advocat Vilardaga Pujol. Ambdós

van demostrar la seva talla professional en el cèlebre plet del bosc de Gresolet, entre altres, i en

els conflictes de Queralt. Aquests tres personatges, juntament amb el rector de Berga Anselm

Coll i Escobet, un altre pragmàtic, van “apadrinar” Noguera Sala, que de ben segur coneixien

prou bé. Passats tants anys, sectarismes a banda i vist en perspectiva, probablement cal adme-

tre que en aquell moment era la millor opció.

L’avi Capallera, inesperadament, va morir l’octubre del 1957 i l’alcalde Pla, també vell i

malalt, va delegar pràcticament totes les funcions a Noguera Sala, que seria nomenat alcalde

el 1958.

24

Amb Joan Noguera Sala (1921-1990), pèrit mercantil, va arribar a l’alcaldia un jove que no

era ni excombatent ni excaptiu, una novetat. Era una novetat a Berga, que també es donà a

altres ciutats de Catalunya aquells anys. S’havia format al Frente de Juventudes i fou delegat

d’OJE i de la Guardia de Franco, secretari local del Movimiento i inspector provincial. El 1952

fou regidor pel terç Corporatiu; del 1958 al 1979, alcalde i diputat provincial; presidí la Manco-

municat del Berguedà del 1961 al 1979; també fou vicepresident de la Diputació de Barcelona

del 1977 al 1979, i, procurador a les Corts del 1974 al 1979.

Dimití de l’alcaldia, que delegà en el primer tinent, Josep Reig Badia, per encapçalar la

candidatura d’UCD a les primeres eleccions democràtiques del 1979, essent elegit democràti-

cament regidor. Era polític de mena, però probablement presentar-se ja en aquestes primeres

eleccions democràtiques va ésser un error. La gent volia un canvi.

En aquest llarg període, el Govern Civil de Barcelona va tenir diversos ocupants i Noguera

Sala mai va ésser mogut. És obvi que l’alcalde de Berga fou un home d’absoluta confiança del

franquisme, però tampoc no es creà grans enemics. Una primera impressió podria fer pensar

que va ésser un home amb mà esquerra que es va limitar a ser un bon gestor, que és el que

s’esperava dels alcaldes, però seria una impressió reduccionista.

Noguera Sala, bo i la dictadura que ell va servir, estem segurs que va ser un gran alcalde de

Berga i un dels millors diputats provincials del districte. Moltes de les obres més importants de

Berga i la comarca es van realitzar sota el seu mandat i per la seva intervenció. No citarem ni les

més emblemàtiques –probablement aquest espai tampoc no és el lloc adient–, perquè entrar

en aquest tema comportaria investigar totes les seves intervencions al municipi i a la Diputació

de Barcelona. Quan aquesta tasca es dugui a terme, podrem valorar-la amb rigor i descobrirem

els diners que va aconseguir de les institucions estatals per realitzar-les.

L’alcalde Noguera Sala va ésser un home de tracte amable, escoltava i consultava la gent

de confiança i actuava segons les possibilitats. Es mullava en les respostes i la gent, d’acord

o en desacord, reconeixien que no mentia. Ben segur que, amb tants anys, no les degué pas

encertar totes.

Apassionat per totes les coses de la seva ciutat, voldríem fer esment a algunes de les seves

característiques que creiem fonamentals: mai se’l va relacionar amb cap afer de corrupció, va

tenir sentit institucional del seu càrrec d’alcalde i va ésser pragmàtic en la seva gestió.

Com a mostra del seu sentit institucional del càrrec, ens limitarem a recordar-lo assistint

com a particular, però situat en un lloc ben visible, a l’enterrament de Joan Boixader, el darrer

alcalde de la República. I, més encara, aconseguint que la Diputació, presidida per Samaranch,

concedís la seva Medalla d’Or a Mn. Josep Armengou.

Com a mostra del seu pragmatisme ens limitarem a recordar que per dirigir l’hospital i

construir-ne un de nou, va tenir com a regidors els metges Emili Aymerich i Antoni Gendrau, tots

dos ja desapareguts, amb qui Noguera Sala no va compartir pas l’ideari polític.

Afegirem, a més, que la tolerància per a la llengua i la cultura catalana que durant el seu

mandat es va viure a Berga, lamentablement, no es podia pas generalitzar.

Hem fet totes aquestes referències per poder dir que, al nostre parer i almenys localment, No-

guera Sala va ésser un alcalde amb autoritat moral i la població reconeixia el seu berguedanisme. 25

26 27

Com hem dit reiteradament, l’organització i el desenvolupament de la Patum depenien únicament

i exclusivament de l’Ajuntament i, en conseqüència, de l’alcalde de torn, que responia davant

les autoritats superiors. Ja des del seus primers temps de regidor, Noguera Sala va mostrar el

seu interès per a la Patum amb iniciatives concretes, com la renovació de vestuaris, a favor de

la festa berguedana. Com a alcalde, va ésser un alcalde patumaire, que va saber trampejar la

situació per minimitzar i evitar els conflictes que inevitablement sorgien en el desenvolupament

de la Patum. La Patum tenia molta improvització i el seu desenvolupament no obeïa a cap guió

previ ni a cap reglament o normativa ni tampoc a cap lideratge. Molts volien tenir-hi protago-

nisme i cada any hi participava més població berguedana directament. Ja no era “malvist”,

com ho havia estat, i cada any podia sorgir algun conflicte local per qualsevol incident, fortuït

o provocat.

Pel que fa a la Patum, la política que va seguir l’alcalde va ésser la tolerància controlada.

Els darrers anys cinquanta o primers seixanta, la guita xica, amb els fuets encesos, foradava

banderes i en les passades del dimecres i el dissabte entrava a petar a la caserna de la Guàrdia

Civil de la plaça de les Fonts i a la residència d’oficials de la caserna militar, en presència d’ells.

L’any 1961, ell mateix va dir que per Corpus tolerava el que no toleraria cap més dia de l’any.

Cada any augmentava el nombre de persones visitants, moltes d’elles joves i amb ganes de

gresca que no entenien pas què era fer Patum, almenys, de la manera que ho entenia la majoria

de població berguedana. Les tensions eren freqüents.

L’any 1966, la Patum va ésser declarada festa d’interès turístic i van començar les campan-

yes del “Respectem la Patum”. L’any 1968 Mn. Armengou va publicar la primera edició del seu

llibre La Patum de Berga, editat pel Museu Municipal de Berga, estudi ja ampliat el 1971, que

seria el punt de partida de l’historiografia patumesca contemporània.

Entre auguris de la seva possible desaparició, l’evolució de la Patum ja seria imparable.

Ja era, però, una “altra” Patum i, sobretot, unes altres persones patumaires, més joves i més

apassionades, més formades i menys convencionals. La lenta presa de consciència del que

representava i era la Patum per a Berga, amb alts i baixos, finalment va ésser guanyada per la

població berguedana.

El novembre del 1975 va morir Franco. L’oposició es va organitzar i va començar un període

de canvi. A les poblacions catalanes, on romanien a l’alcaldia personatges emblemàtics del

franquisme, es va començar una operació que es va definir com d’“acoso y derribo” d’aquests

alcaldes. Noguera Sala va ésser un d’aquests i el punt culminant de l’enfrontament va ésser

el diumenge de Corpus del 1978, a la Patum del vespre. Hi va assistir el governador civil, el Sr.

Benlloch; amb ell, el seu fill, ara exministre i actual alcalde de Saragossa, que aleshores era jut-

ge de Berga: es va produir l’incident del “conegut” fet de la pistola que va originar una vaga de

patumaires. L’alcalde va intervenir personalment en l’afer i van acabar la Patum com van poder.

Tota la premsa va fer ressò de la “pistola” que es diu que va aparèixer, amb articles de circums-

tàncies, generalment de poc valor històric per la manifesta subjectivitat d’alguns periodistes.

Aquells anys, per raons familiars, el diumenge de Corpus no esperàvem la Patum del vespre

i, per tant, no en podem donar testimoni personal. Gent que sí va ésser a la plaça ens ha donat

versions contradictòries dels fets, a vegades una mica infantils, de manera que tanquem el

tema.28

Pel que fa a les conseqüències immediates podem afegir dos testimonis de primera mà

i fiables: dalt del balcó de l’Ajuntament, Benlloch es va espantar pel caire que prenien els

esdeveniments. Amb les altres autoritats, va sortir de l’edifici per la porta de la Ribera, on els

esperaven els cotxes oficials. Per la porta principal, solament va sortir l’alcalde acompanyat del

regidor Ramon Macià.

La segona informació, també fiable, és que, en acabar, els plens van abandonar les corones

i les carotes a la porta de l’Ajuntament i se’n van anar a casa seva. Van desaparèixer molts ves-

tits i pràcticament totes les carotes antigues, que ara serien d’un considerable valor museístic,

perquè cap era igual. Naturalment, res de tot això ha estat retornat.

Clourem aquest repàs a la Patum dels temps del franquisme, expressant el desig que la

ciutat de Berga sempre més tingui ajuntaments democràtics; manifestant que, probablement,

no és desitjable que una mateixa persona ocupi, ininterrompudament, l’alcaldia durant molts

anys. Però, també, amb el convenciment que l’alcalde Joan Noguera Sala, berguedà i patumaire

indiscutible, no havia d’ésser acomiadat en la seva darrera Patum com a alcalde amb aquests

incidents. No s’ho mereixia.

Quan es parla de la Patum d’aquests anys, també s’ha de parlar de la Patum Infantil, amb

fe de vida pública des del 1956. Probablement es podrien trobar arguments per sostenir que

aquest fet, amb el temps, ha esdevingut el més rellevant de la història de la Patum del segle XX.

En qualsevol cas, l’inexorable pas dels anys confirmarà o matisarà això que assenyalem.

No entrarem en la seva història, que és prou coneguda: des de fa uns anys, en arribar Cor-

pus, algun mitjà de comunicació entrevista el Sr. Joan Rafart, l’home que va tenir la idea, que

ha explicat aquesta aventura per activa i per passiva. També cada any, en aquestes dates, la

televisió local, al programa“Fem memòria”, projecta les filmacions realitzades, des del primer

moment, per Benet Boixader, a les quals s’hi han afegit altres de més recents i amb diverses

entrevistes que completen la informació.

Ara qualsevol persona interessada en el tema sap com Rafart va tenir la idea, amb la pre-

carietat que tot plegat va començar i les persones col·laboradores que va tenir des del primer

moment: la seva esposa; el seu cunyat Lluís Ferrer, excel·lent geganter i pintor, restaurador de

les comparses de la Patum; el popular fuster i artista Pere Camps, fonamental, l’únic patumaire

que té un carrer dedicat a la Valldan i els seus fills; el fidel Josep Guixer, que professionalment

ja treballava per Rafart, i altres. Aquesta gent, a la qual aviat se sumarien les filles del Joan,

ho feien tot: teixien la roba, la tintaven i la confeccionaven, construïen les primeres comparses

i fabricaven els fuets. L’àmbit original de Pinsania va ampliar-se aviat a nens i nenes d’altres

barris i van anar disposant de persones preparades per ensenyar-los els balls i a representar la 29

Patum, amb seriositat i dignitat. Aquestes persones, sovint poc conegudes fora del seu entorn,

esdevenen cada any pedagogues del jovent patumaire. La Patum Infantil, malvista per a molts,

ja que la consideraven, quan va néixer, com una intromissió al seu “domini” privat de la Patum i

que creien que duraria quatre dies, però, ha esdevingut l’escola on s’han format els patumaires

més competents. És fàcil observar-ho.

És obvi que la idea de “fer” una patum infantil solament podia sortir del cap d’un patumai-

re amb fills petits i amb certa sensibilitat. I aquest patumaire va ésser Joan Rafart Montraveta.

Podríem escriure que els cinquanta anys de la Patum Infantil, sense baralles ni divisions,

amb la satisfacció dels que hi han participat i uns resultats que ningú no qüestiona, han estat

un miracle obrat per les persones berguedanes. La veritat, però, és que creiem més en els es-

forços racionals que en els miracles i pensem concretament en l’esforç i el lideratge de Joan

Rafart i les persones col·laboradores que en tot moment han sabut incorporar i cohesionar la

Patum Infantil.

Joan Rafart va néixer a Berga l’any 1923. Recorda que l’any 1932, quan la Patum va baixar

a Barcelona, ell va anar-hi a representar l’àngel que salta amb sant Miquel. De més gran va

anar amb la guita xica del Patronat. La seva entrada al món patumaire, amb nou anys, ben

aviat va anar seguida de l’entrada a un món més complex: un seu oncle, conegut amb el renom

de Xarrap, tenia un restaurant important al Paral·lel de Barcelona, de nom Rocío, també cone-

gut per cal Xarrap. Les paelles d’arròs elaborades en aquell establiment gaudiren molts anys

d’anomenada a Barcelona. Entre els dotze i els tretze anys, Rafart va fer d’aprenent primer i

després de cambrer en aquest establiment on acudia una clientela selecta. D’aquesta manera,

aquell nen de Berga es va trobar a Barcelona tractant i atenent, directament, una variada munió

de gent de tota mena, a qui havia de servir a taula i procurar que marxessin contents. Amb tota

seguretat, les relacions humanes que va aprendre a cal Xarrap, li devien haver estat de gran

utilitat al llarg de la seva vida, social i professional. Després va tornar una temporada a Berga,

per retornar a aquell restaurant durant la guerra i la immediata postguerra, on era segur que

no tindria problemes per abastir la taula.

A les seves estades a Berga es formava professionalment a la fàbrica dels germans Pere

i Jaume Plans. De fet, Rafart era nebot del Pere. L’hem de considerar un home de la indústria

tèxtil i concretament de cal Plans.

Actualment la indústria tèxtil ha desaparegut, encara que romangui alguna fàbrica resi-

dual. Per a la gent d’aquest ram, aquesta desaparició ha estat una tragèdia, perquè el tèxtil im-

primia caràcter. Aviat i potser ja ara mateix, molts no m’entendran, passa sovint quan es parla

d’un món ja finit. És obvi que no podem pas fer aquí història de l’empresa Pedro Plans, SA, però

sí que direm que els seus propietaris eren persones de molt nivell: el Pere era un comercial

excepcional, a vegades temerari, capaç de vendre el que calgués i de dominar qualsevol situa-

ció difícil. En els primers temps de la Patum Infantil, Rafart hi va recórrer perquè “es rasqués la

butxaca”, i ho va fer; el Jaume era un tècnic reconegut i dirigia les fàbriques. Aparentment era

un home sorrut, però d’una gran humanitat: malalts de moltes famílies berguedanes van poder

accedir a la penicil·lina, quan aquest medicament era a l’abast de molt pocs, amb la seva ajuda,

sempre anònima. Cal Plans era la fàbrica de Berga on més es cobrava i, per a la gent del ram, 30

poder-hi treballar es considerava gairebé un privilegi. La integració del personal a l’empresa era

ben perceptible. Res similar al paternalisme que es practicava a les colònies. Aquesta va ésser,

doncs, l’escola professional de Rafart.

Joan Rafart va anar a prestar el servei militar a Olot, d’on el va recuperar l’Andreu Bartrina

fent constar que treballava a una mina de la seva propietat, una pràctica que aquells anys

sovintejava. L’empresa Lomana y Cia., de Madrid, havia edificat una fàbrica tèxtil al passeig de

les Estaselles de Berga, amb els socis Andreu Bartrina, Pere Plans i el propietari de la foneria

Gay, del carrer de Barcelona de Berga. Poc després, aquesta fàbrica es va vendre a Vicente y

Ballester, SA. Els germans Joaquim i Cinto Ballester eren fabricants de seda artificial i tenien

altres fàbriques, a Piera en tenien una de molt gran. Aquesta fàbrica va tancar l’any 1968 i els

mateixos Ballester van edificar pisos en aquell solar. El majordom d’aquesta fàbrica va ésser

l’hereu Arissó, d’una família d’industrials tèxtils, que s’ocupà poc de les funcions, perquè ja

muntà una fàbrica pròpia per teixir cotó. Com a segon d’Arissó hi va anar Joan Rafart, que va

ocupar el seu lloc quan aquest va plegar. Els Ballester pagaven poc i Rafart els va proposar

que ell també posaria telers a Pinsania, a la nau on els Plans havien tingut la seva segona

fàbrica, venint de Tagastet i portaria les dues indústries. Els Ballester van acceptar la proposta i

d’aquesta manera van funcionar fins al tancament de La Seda, que va ésser l’any 1968, i Rafart

va continuar solament la seva fàbrica.

Eren uns altres temps i avui una persona no podria fer-se aquest currículum. Però l’hem

volgut aportar a la història de la Patum Infantil, perquè creiem que aquest és el secret del seu

èxit: Rafart va saber organitzar, motivar, manar i fer equip, controlar i evitar arbitrarietats i

personalismes mal entesos. Ha sabut conduir la Patum Infantil com una empresa, amb el seu

reglament i les seves normes, que ha sigut el primer de complir. Resumint, ha sabut exercir un

lideratge perquè estava preparat per ésser un líder. No és un elogi gratuït, és posar sobre la

taula una realitat: qui no neix amb una veu excepcional i estudia música pot fer grans avenços

en l’estudi de la curació del càncer, però mai cantarà òpera.

L’any passat per Corpus va ésser merescudament honorat amb la Medalla d’Or. Creiem que

ocupa un lloc preferent en la història de la Patum que, amb els reptes que encara té la nostra

festa, amb el pas dels anys, encara valorarem més. En el mateix acte, desenvolupat al balcó de

l’Ajuntament, també va ésser lliurada una placa d’homenatge pòstum als fills de Pere Camps i

Lluís Ferrer, per la seva participació en la Patum Infantil.

Per acabar, hem parlat de la fira d’atraccions de Corpus i podria semblar que era incompa-

tible amb la Patum i, en algun moment, tal vegada va ésser cert. No ho era, però, per als infants

que amb la seva il·lusió podien fer compatibles els dos esdeveniments.

Hem parlat dels cavallets i les barques de la Clàudia. L’any 1970 en feia cinquanta que

venien a Berga per Corpus i es va decidir retre un homenatge a la Clàudia i al seu marit, el

Melcior.

La tarda del dissabte, tota la Patum Infantil i els seus patumaires i acompanyants els van

anar a buscar on tenien muntades les seves atraccions i els van acompanyar amb tota la solem-

nitat que l’ocasió requeria a l’Ajuntament. L’alcalde els esperava a la porta i els van obsequiar

amb rams de flors. Van pujar al balcó i l’alcalde els va entregar una placa commemorativa i un 31

32 33

document que els redimia de tributs a Berga pel que els quedava de vida.

Aquelles persones grans emocionades van poder presenciar la Patum Infantil que es feia en

honor seu i l’actuació dels Bastoners de la Mare de Déu del Patrocini de Cardona, dels Basto-

ners de Prats de Lluçanès i de l’Esbart Infantil de Borredà.

Aquell jovent patumaire aprenia a fer Patum i a fer ciutat. Creiem que aquest sortós apre-

nentatge s’ha fet notar positivament en el tradicional desenvolupament de la Patum.

Foto

To

ni S

ales

34 35

Foto

To

ni S

ales

36 37

ADMINISTRADORS

FEIXINES O CAPDAMUNT DE LA VILA (FONOLLS)

Sr. Lluís Rodríguez i López

Sra. Maria Mercè Molins i Escudé

SANT PERE (ESCLAFIDORS REBENTATS)

Sr. Enric Huesca i Pons

Sra. Mònica Font i Riera

CENTRE O CARRER MAJOR (ESCLAFIDORS EMBOTITS)

Sr. Xavier Pascual i Vivó

Sra. Maria Queralt Casellas i Guijarro

RAVAL (RAVENISSES)

Sr. David Checa i Quintana

Sra. Mònica Sánchez i Miralles

Foto

To

ni S

ales

38 39 39

40 41

Foto

To

ni S

ales

PATUMAIRES D’HONOR

Josep Armengou i Fernández

Trinitat Bascompte i Parcerisa

Carles Casòliva i Armengou

Montserrat Cosp i Boixader

Karin Cuberas i Fuster

Jordi Culell i Gonfaus

Jaume Curriu i Sangrà

Miquel Díaz i Gutiérrez

Antoni Escobet i Canal

Francisco Martínez i Soria

Xavier Noguera i Pons

Joan Olalla i Sala

Francesc Xavier Raja i Fernández

Jordi Rou i Ventura

Joan Serra i Rafart

Santiago M. Vegas i Crespo

Mònica Vila i Parcerisa

TÍTOLS DE PATUMAIRE

Emma Vila i Parcerisa

Francesc Molera i Ferrer

Hermenegildo de las Heras i Llobet

Joaquim Martín i Castilla

Ernest Caellas i Canudas

Joel Perarnau i Marigil

Pere Gendrau i Girbau

Martí Ballús i Edo

Jordi Torrabadella i Boixader

Anna Cabanas i Mas

Ferran Cuartielles i Arévalo

Gerard Esteban i Vilalta

Julián Fernández i Martínez

Oliveros López i Tor

Esther Marín i Méndez

Daniel Martín i Giménez

Sheila Puyo i Rioja

Marta Royo i Pujols

Laura Selva i Jové

Tamara València i Moreno

Janine Vilarrasa i Candàliga

M. del Remei Villegas i Subirats

42 43

Foto

To

ni S

ales

EXPOSICIONS

SALA D’EXPOSICIONS CAU D’ARTC/ Ciutat, 25Del 24 de maig al 21 de junyExposició: Els cartells de PatumExposició: Calendari cíclic de Patum (AFTDAO)

ALTRES ACTES

Divendres, 5 de juny, a les 7 de la tarda, a la sala d’actes de l’Ajun-tament, presentació del llibre Moments històrics de la Patum, a càrrec d’Albert Rumbo.

Diumenge 7 de juny, a les 5 de la tarda, al Teatre Municipal, CAN-TATA INFANTIL LA PATUM PREN VIDA. La Cantata serà interpreta-da per alumnes del Col·legi Sant Joan dirigits per Laia Massana i acompanyats al piano per Elisenda Martí (entrada gratuïta).Organitza: CEIP Sant Joan sota el patrocini de l’Excm. Ajuntament de Berga.

Continuant la col·lecció iniciada el 2004, el dijous i el diumenge de Corpus al migdia, a la plaça Viladomat, es posaran a la venda el cava i les plaques de cava commemoratives de la Patum, amb dues figures diferents, que enguany seran el Tirabol i els Músics.

El dijous i el diumenge es podrà seguir en directe la celebració de la Patum de la nit des de la pantalla gegant instal·lada a la plaça Viladomat.

Per tal de facilitar a les persones amb mobilitat reduïda la partici-pació als actes de la Patum i l’accés a la Plaça de Sant Pere, l’Ajun-tament instal·larà sota la Berruga un empostissat. Aquest espai es reservarà, en primer lloc, a les persones amb mobilitat reduïda re-coneguda amb el certificat de disminució corresponent. En segon lloc les persones amb altres disminucions superiors al 65%, i per últim les persones de més de 75 anys.

1 Org

anit

za: G

rup

d’A

mic

s d

e R

icar

d C

uad

ra,

so

ta e

l pat

roci

ni d

e l’A

jun

tam

ent

de

Ber

ga.

(En

cas

de

mal

tem

ps

es f

arà

al T

eatr

e M

un

icip

al).

2 Co

l·lab

ora

: Ass

oci

ació

Sar

dan

ista

Cim

d’E

stel

a.3 O

rgan

itza

: Exc

m. A

jun

tam

ent

de

Ber

ga

amb

la c

ol·l

abo

raci

ó d

e

l’A

gru

pac

ió T

eatr

al L

a Fa

rsa.

En

càrr

ecs

de

loca

litat

s:

O

fici

na

de

Turi

sme,

Tel

. 93

821

13 8

44 C

on

sult

eu c

arte

lls a

par

t.

10h

ves

pre

pla

ça d

e sa

nt p

ere

6:30

h t

ard

a pl

aça

vila

dom

at8h

ves

pre

pla

ça v

ilado

mat

,

12h

mig

dia

pat

i de

la n

ova

esco

la

12h

mig

dia

8h v

esp

re

10h

mat

í

11h

mat

í es

glés

ia p

arro

quia

l de

sant

a eu

làlia

tot

seg

uit

pla

ça d

e sa

nt p

ere

a co

nti

nu

ació

pla

ça v

ilado

mat

4:30

h t

ard

a re

sidè

ncia

nos

tra

seny

ora

de q

uera

lt6h

tar

da

plaç

a vi

lado

mat

7h t

ard

a es

glés

ia d

e le

s ge

rman

es a

dora

triu

s

9:30

h v

esp

re p

laça

de

sant

per

e

acab

ada

la p

atu

m p

laça

vila

dom

at

10h

mat

í

11h

mat

í es

glés

ia p

arro

quia

l

12h

mig

dia

pla

ça d

e sa

nt p

ere

tot

seg

uit

cas

a de

la c

iuta

t

5h t

ard

apl

aça

de s

ant p

ere

8h v

esp

re

10:3

0h v

esp

re t

eatr

e m

unic

ipal

10h

mat

í

11h

mat

íes

glés

ia p

arro

quia

l

12h

mig

dia

cas

a de

la c

iuta

t

12:3

0h m

igd

ia p

laça

de

sant

joan

5h t

ard

a re

sidè

ncia

san

t ber

nabé

7:30

h v

esp

re

10:3

0h v

esp

re c

aste

ll de

ber

ga

11:3

0 n

it a

ving

uda

del c

anal

indu

stria

l

10h

m

atí

11h

mat

í es

glés

ia p

arro

quia

l

tot

seg

uit

pla

ça d

e sa

nt p

ere

a co

nti

nu

ació

pla

ça v

ilado

mat

4:30

h t

ard

a ca

sal d

e ge

nt g

ran

6h t

ard

a pl

aça

vila

dom

at

9:30

h v

esp

re p

laça

de

sant

per

e

acab

ada

la p

atu

m p

laça

vila

dom

at

CO

NCER

T D

E PA

TUM

, XIIè

M

emor

ial R

icar

d Cu

adra

, a c

àrre

c de

la

Band

a de

l Mem

oria

l. 1

SARD

AN

ES a

mb

la C

obla

Piri

neu.

2

ELS

QU

ATR

E FU

ETS

PATU

M d

e la

Lla

r San

ta M

aria

de

Que

ralt,

am

b la

Ban

da d

e l’E

scol

a M

unic

ipal

de

Mús

ica.

El T

ABA

LER

i el

s qu

atre

GEG

AN

TS,

al s

o de

la C

obla

Piri

neu,

sat

isfa

ran

els

berg

ueda

ns a

mb

la tr

adic

iona

l PA

SSA

DA

. TA

BA

L, M

ACES

, GU

ITES

i G

EGA

NTS

VEL

LS, a

com

pany

ats

de la

Cob

la P

irine

u, s

ortir

an d

e la

pla

ça

de S

ant P

ere

i far

an e

ls s

alts

co

rres

pone

nts

dava

nt d

els

dom

icili

s de

les

auto

ritat

s lo

cals.

Aca

bara

n am

b Ti

rabo

ls a

la p

laça

de

Sant

Joan

i a

la p

laça

de

Sant

Per

e.

ENG

EGA

DA

DE

CO

ETS

i PA

SSA

DA

am

b la

Cob

la P

irine

u.M

ISSA

MA

JOR

, can

tada

per

l’O

rfeó

Berg

uedà

. Al f

inal

s’in

terp

reta

rà l’

Him

ne

del S

agra

t Cor

, de

Mos

sèn

Mar

ià M

iró.

PATU

M D

E LL

UÏM

ENT,

am

b la

Cob

la P

irine

u.SA

RD

AN

ES a

mb

la c

obla

La

Sel

vata

na. 2

CO

NCER

T am

b la

cob

la L

a Se

lvat

ana.

SARD

AN

ES a

mb

la c

obla

La

Sel

vata

na. 2

VES

PRES

SO

LEM

NES

i M

ISSA

, en

hon

or a

l san

tíssi

m s

agra

men

t.PA

TUM

CO

MPLE

TA, a

càr

rec

de la

Cob

la P

irine

u.SA

RD

AN

ES a

mb

la c

obla

La

Sel

vata

na. 2

PASS

AD

A d

e le

s co

mpa

rses

de

la

PATU

M IN

FAN

TIL,

am

b la

Ban

da

de l’

Esco

la M

unic

ipal

de

Mús

ica.

MIS

SA. S

’obs

equi

arà

les

pers

ones

as

sist

ents

am

b e

ls tr

adic

iona

ls

clav

ells

i pa

nelle

ts.

PATU

M IN

FAN

TIL

DE

LLU

ÏMEN

T,

amb

la B

anda

de

l’Esc

ola

Mun

icip

al

de M

úsic

a.Re

part

imen

t del

s pr

emis

del

X

X C

ON

CU

RS

DE

DIB

UIX

IN

FAN

TIL.

PATU

M IN

FAN

TIL

CO

MPLE

TA,

amb

la B

anda

de

l’Esc

ola

Mun

icip

al

de M

úsic

a.L’A

junt

amen

t obs

equi

arà

els

adm

inis

trad

ors

i les

adm

inis

trad

ores

am

b un

vi d

’hon

or.

Mer

cè C

omes

i M

ique

l Gel

aber

t pr

esen

ten

l’obr

a CO

NV

ERSE

S A

MB L

A M

AM

A. 3

PASS

AD

A a

mb

la C

obla

Ciu

tat

de B

erga

.M

ISSA

MA

JOR

, al f

inal

de

la

qual

es

repa

rtira

n el

s tr

adic

iona

ls c

lave

lls

i pan

elle

ts. D

uran

t la

cele

brac

ió

d’aq

uest

a m

issa

, la

Cora

l de

l’Esc

ola

Mun

icip

al d

e M

úsic

a de

Ber

ga i

l’Orfe

ó Be

rgue

dà in

terp

reta

ran

la M

ISSA

PA

TUM

AIR

E.Ll

iura

men

t de TÍ

TOLS

DE

PATU

MA

IRE

i PA

TUM

AIR

E D

’HO

NO

R i

dels

pre

mis

del

XX

XV C

oncu

rs d

e ca

rtel

ls.SA

RD

AN

ES a

mb

la C

obla

Pr

inci

pal d

e Be

rga.

2 CO

NCER

T am

b la

Cob

la P

rinci

pal

de B

erga

.SA

LTS

DE

PATU

M a

mb

la

Cobl

a Ci

utat

de

Berg

a, c

omen

çant

a la

pl

aça

de S

ant P

ere

i con

tinua

nt d

avan

t de

ls d

omic

ilis

dels

adm

inis

trad

ors

i le

s ad

min

istr

ador

es i

a le

s pl

aces

de

la p

obla

ció,

aca

bant

am

b TI

RABO

LS

a le

s pl

aces

de

Sant

Joan

i Sa

nt P

ere.

CA

STEL

L D

E FO

CS

ARTI

FICIA

LS

a cà

rrec

de

Piro

tècn

ia Ig

ual.

CO

NCER

T D

E RO

CK

4

ENG

EGA

DA

DE

CO

ETS

i PA

SSA

DA

am

b la

Cob

la C

iuta

t de

Ber

ga.

MIS

SA M

AJO

R, c

anta

da p

er

l’Orfe

ó Be

rgue

dà.

PATU

M D

E LL

UÏM

ENT,

am

b la

Cob

la C

iuta

t de

Berg

a.SA

RD

AN

ES a

mb

la C

obla

Prin

cipa

l de

Ber

ga. 2

CO

NCER

T am

b la

Cob

la P

rinci

pal

de B

erga

.SA

RD

AN

ES a

mb

la C

obla

Prin

cipa

l de

Ber

ga. 2

PATU

M C

OM

PLE

TA, a

mb

la

Cobl

a Ci

utat

de

Berg

a.SA

RD

AN

ES, c

om a

clo

enda

de

les

fest

es, a

mb

la C

obla

Prin

cipa

l de

Ber

ga. 2

autor: salvadorvinyes la p

atum

de

berg

apr

ogra

ma

d’ac

tes

juny

09

Festes de l’antiga octava de CorpusDeclarades d’Interès Nacional per la Generalitat de Cata-lunya i Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat per la Unesco

RECORREGUT PASSADA DIMECRES

1 Plaça Sant Pere Ajuntament

2 Plaça Sant Pere Sr. Secretari

3 c/ Castellar del Riu Rectoria

4 c/ Pietat, 12 Sr. Joan Carles Sosa

5 c/ Buxadé, 53 (Vetlladores) Sra. Rosa Guitart

6 c/ Buxadé, 6 Sra. Lurdes Bover

7 c/ Balmes, 8 (Llar Sta. M. de Queralt) Sr. Daniel Bullich

8 Passeig de la Indústria, 18 Sra. Pura Rabat

9 Plaça Viladomat 3-4 Sra. Encarna Sánchez

10 Plaça Maragall Sra. Anna M. Guijarro

11 c/ Torre de les Hores, 22 Sr. Ignasi Romero

12 c/ Mossèn Huch, 21 Sr. Jaume Vima

13 c/ Verdaguer, 9 Sra. Sandra Lorente

14 Plaça Sant Joan (Casal de la Gent Gran) Sra. Maribel Iglesias

15 Plaça de la Creu, 3 Sr. Jaume Vegas

16 Plaça Països Catalans, 3 Sr. Juli Gendrau

17 c/ Roser, 55 Sr. Jesús Boixader

18 Ctra. de Solsona (Residència St. Bernabé) Sr. Josep Saña

19 c/ Gran Via, 3 Sr. Ramon Bajona

20 c/ Gran Via, 23 Jutjats

21 Passeig de la Pau, 13 Sra. Carme Barniol

22 Plaça Sant Joan TIRABOLS

23 Plaça Sant Pere TIRABOLS

RECORREGUT PASSADA DISSABTE

1 Plaça Sant Pere

2 Plaça Santa Magdalena

3 Hospital

4 Plaça Viladomat

5 Plaça Doctor Saló

6 Placeta Ciutat

7 Plaça Sant Ramon

8 Plaça del Forn

9 Plaça Sant Francesc

10 Plaça Sant Joan

11 Plaça de les Fonts

12 c/ Roser, 55 Srs. Pascual - Casellas

13 c/ Comte Oliba, 3 Srs. Huesca - Font

14 c/ Gran Via, 11 Srs. Rodríguez - Molins

15 c/ Gran Via, 29 Srs. Checa - Sánchez

16 Plaça de la Creu

17 Plaça Sant Joan TIRABOLS

18 Plaça Sant Pere TIRABOLS

Edita: Excm. Ajuntament de Berga i Patronat Municipal de la Patum

Coordinació: Albert Rumbo i Soler.

Impressió: Impremta Orriols.

Fotografies: Arxiu CPCPTC (Fons Joan Amades), Fons del Patronat Municipal de la Patum i Toni Sales.

Disseny i ilustracions Salvador Vinyes i Reig.

Textos: Josep Noguera i Canal.

Pòrtic: Juli Gendrau i Farguell

organitza:

amb el suport:

54