XXXV CURSET

Jornades Internacionals sobre la Intervenció en el Patrimoni Arquitectònic

PATRIMONI PORTUARIbarris amb port, ports amb ciutat

Barcelona, 13-15 de desembre de 2012Sant Feliu de Guixols i Palamós, 16 de desembre de 2012

AADIPA COAC

                                        Edició i maquetació / Edición y maquetación Albert Plà i Gisbert, arquitecte Marc Piqué Gascón, arquitecte Bianca Lázaro Montañés, arquitecta tècnica Francesco Mereu, estudiant d’arquitectura Ivanna Sanjuan Garriga, arquitecta Formació a la Carta Difusora Barcelonesa d’Arquitectura i Cultura Barcelona, Abril 2013

Organitza:

AADIPA COAC

Equip Organitzador del XXXV Curset

Albert Plà i Gisbert, Director

Marc Piqué i Gascón, Coordinador

Montserrat Caldés i Torrent

Ricardo Gómez Val Jaume Serra i Malla

Pilar Manero i Escriche

Col·laboradors:

Gabriele Pettinau, Grafisme

Eloi Corbera i Codina Bianca Lázaro Montañés Javier Muriel Santurino

Andrea Swiec Ivanna Sanjuan i Garriga

Daniel Solé i Lladós

Representació de l’AADIPA:

Mireia Barnadas i Ribas, secretària tècnica Marta Urbiola i Domènech, tresorera

Comité Científic:

Francisco Asarta Ferraz, Arquitecte Rosa Junyent Comas, Sociòloga

Albert Plà i Gisbert, Arquitecte Professor de Patrimoni Joaquim Maria Puigvert Solà, Dr. Història Contemporània,

Vicerector de la Universitat de Girona. Félix Solaguren-Beascoa de Corral, Dr. Arquitecte

Ricardo Gómez Val, Dr.Arquitecte, Secretari del Comitè Científic Antoni Navarro i Cossío, Arquitecte, President Honorífic del Comitè Científic,

President de l’AADIPA

Disseny i Producció Audiovisual: dBA&K, Produccions Lasanya

 

INDEX Abstracts Comunicacions Joaquín Cárcamo Martínez 11 Ingeniería del hierro del s. XIX. Tres intervenciones en el Puerto de Bilbao  

Olga Correa Sala y Alejo Salgado Izquierdo 13 El puerto y litoral de Santa Cruz de Tenerife, razón urbana. El patrimonio como revitalizador

José Manuel de la Puente 14 City waterfronts and the shadows of progress  

Pamela Durán Díaz 16 Análisis morfo-genético del Bósforo como un borde  

José Ramón Fernández Molina 17 Estudio para la determinación de obras y actuaciones a realizar en las zonas portuarias para la Conservación Patrimonial del Sistema de Espacios Portuarios de Asturias / Fase I  

Sara Ferronato Fedrizzi 19 Porto Alegre y su puerto. Una reflexión sobre la Identidad de la ciudad

Vera Hofbauerová 20 Restauració de la portada de l’antic llatzeret del port de Salou, l’edifici Castell de Salou, Salou  

Jordi Ibarz Gelabert 22 El treball de càrrega i descàrrega portuària: patrimoni cultural immaterial

Daniel Lorenzo i Carlota Casanova (Co-autors: Ernest Ferré i Mamen Domingo) 24 Land Market relevance in the conservation of the Port Heritage. Port Land Conversion towards Urban Uses

Asun Navarro 25 Puertos históricos del Rosellón

Alfons Ollé i Coderch 27 El mirador de BCN núm 5

Gabriel Ortín 28 El edificio de Sa Llotja de Palma  

Antoni Pujol Niubó 29 Gran Port i Ciutat Petita: l’Exemple del Tinglado 2, Tarragona  

Covadonga Ríos Díaz 30 Metodología de estudio para la intervención y reutilización de una zona industrial portuaria en desuso  

Rogelio Ruiz Fernández 32 Plan Especial de Protección de las minas y puerto de Llumeres, Asturias  

Blanca Sala Llopart 33 Les Peroles o Tints, edificacions pesqueres. El cas de Calella de Palafrugell  

Joan Sol Pérez y Pere de Prada i Jaen 34 Quan la mar es troba amb la ciutat  

INDEX Abstracts Ponències dijous Xavier Casanovas 37 Mar, ciutat i territori. Els ports

Xavier Coronas 38 Consolat de Mar

Joaquim Español Llorens 39 Plataformes metropolitanes al front urbà portuari

Elvira Mata i Enrich 40 Patrimoni Portuari: un patrimoni a preservar!

Salvador Moreno Peralta 41 Fortificaciones Portuarias: globalizaciones del pasado!

Marta Santos Retolaza 42 Empúries: Patrimoni i Arqueologia d’un antic enclavament portuari!

INDEX Abstracts Ponències divendres Josep Bohigas Arnau 45 Museografia del Museu Marítim

Lluís Clotet Ballús 46 Reforma de l’antiga Estació Marítima del Port de Barcelona!

Eduardo Elkouss Luski 47 Patrimonio Arquitectónico del puerto de Torrevieja. Transformación urbana y accesibilidad!

Coia Escoda Murria 49 Origen i creació dels barris portuaris de la ciutat de Tarragona!

Carlos Marozof Malamud 50 Rehabilitación edificio Palau de Mar

Xavier Martí Alavedra 51 Com era el Port de Barcelona en la dècada dels vuitanta!

Elisa Montoro Sánchez 52 Cartagena: el sitio y la historia forman un puerto con ciudad!

Joana Roca Cladera 53 El Port de Ciutat de Mallorca, un objecte de desig!

Juan Antonio Rodríguez-Villasante Prieto 54 Intervención en el patrimonio del puerto de Ferrol: Arsenales y Ciudad!

Enrique Rovira-Beleta Cuyás 55 Accessibilitat als ports, per a tothom

Iñaki Uriarte Palacios 56 Plazas del Agua. Patrimonio, paisaje y poesía del espacio portuario en las villas vascas: de Baiona a Bilbao!

Abstracts Ponències dissabte Joan Alemany Llovera 59 Patrimoni dels ports, identitat cultural i oportunitat pel futur

Elisabet Barceló Quintana 60 El Port de Rotterdam!

Alessandra Casu 61 The rehabilitation of the some urban port areas in historical Sardinian towns!

Anat Chervinsky 62 Lecturas sobre Haifa. La transformación urbana del área portuaria!

Xavier Climent Sánchez 63 Del port de Tararon al Front Marítim del Serrallo!

Josep Maria Fortià Rius 64 Caps i amarradors de la ciutat: el port de Sant Feliu de Guíxols!

Daniel Freixes Melero 65 Museu de la Pesca de Palamós. Biografia d’un lloc!

Dídac Gordillo Bel 66 Ports Fluvials i estructura del Territori. El tram baix del riu Ebre!

Manuel Herce Vallejo 67 La reforma de los puertos: oportunidades urbanas y experiencias opuestas de captación de la plusvalía generada!

Josep Maria Pujol Torres 68 Vilanova i la Geltrú, una mirada des del mar!

Olga Tarrasó Climent (Espinàs i Tarrasó) 69 Transformació del Port de Tànger: el sistema del espais públics!

Robert Terradas Muntañola 70 Dues restauracions de l’arquitecte Adolf Florensa a les Drassanes de Barcelona Programa Jornades 72 !

INDEX

XXXV CURSET AADIPA-COACJORNADES INTERNACIONALS SOBRE LA INTERVENCIÓ EN EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC

El patrimoni portuari “Barris amb port, ports amb ciutat”

COMUNICACIONSABSTRACTS

 

  11  

Ingeniería del hierro del s. XIX. Tres intervenciones en el Puerto de Bilbao En el lugar donde la ría de Bilbao se asoma al mar, el Abra, y separados por tan solo unos

centenares de metros, se encuentran tres de las obras de ingeniería del hierro más relevantes

del País Vasco, construidas las tres en el siglo XIX: el puente sobre la desembocadura del río

Udondo (Leioa), el Muelle de hierro de Churruca (Portugalete) y el Puente transbordador

Vizcaya (Portugalete-Getxo). Las circunstancias han hecho coincidir temporalmente

intervenciones de importancia en las dos últimas estructuras, razón por la que tiene interés, en

mi opinión, acercarse al origen y a la evolución histórica de ambos monumentos y conocer las

características de las intervenciones que se han realizado recientemente en ellos. El Puente

del Udondo, se reconstruyó hacia 1876 utilizando para ello uno de los arcos del Puente de

Isabel II de Bilbao (1844-1848) primer puente de fundición construido en el Estado que se

pensaba totalmente desaparecido; el arco fue desmontado y trasladado a su nueva ubicación

en el entonces camino de sirga y en el momento presente se tramita su rehabilitación y puesta

en valor. Las tres construcciones mantienen en la actualidad su uso y pertenecen a la

Autoridad Portuaria de Bilbao y, por tanto, al Ministerio de Fomento al tratarse de un puerto de

interés general. (Evidentemente, dentro de los espacios portuarios tanto los históricos ya

ocupados por los nuevos usos que la reconversión social y urbana ha propiciado, como los que

aún conservan su actividad, se encuentran otros muchos elementos patrimonialmente valiosos

de la actividad comercial, industrial y portuaria, pertenecientes tanto al ámbito de la arquitectura

como al de la ingeniería, sobre muchos de los cuales se han realizado intervenciones. Se trata

de grandes contenedores como los depósitos francos, de antiguas fábricas de harinas o

siderúrgicas, de astilleros reconvertidos o en producción, de centenarias instalaciones de carga

de mineral de hierro, de trazados ferroviarios, puentes y estaciones, de faros, muelles o diques,

de embarcaciones… De todo ello, evidentemente, no se trata en el texto que se propone,

aunque todo ello conforma un conjunto geográfico, histórico y urbano, un patrimonio

paisajístico único y diferenciado, en el que los tres elementos citados inscriben su significativa

presencia).

Joaquín Cárcamo Martínez

Aparejador y estudios de sociología. Ha ejercido como profesional liberal y en la empresa privada. En su última etapa, ha sido profesor de enseñanza secundaria, dirigiendo entre 1994 y 2001 el Instituto de la Construcción de Bizkaia. Miembro fundador en 1988 -actual vocal- de la Asociación Vasca de Patrimonio Industrial y Obra Pública, la cual presidió entre 1990 y 1996. Miembro del Consejo Asesor de TICCIH España. Interesado en la arquitectura, la historia de la construcción y el patrimonio industrial y de la obra pública, temas sobre los que ha investigado, impartido conferencias, realizado diversas publicaciones y ejercido el activismo cívico-cultural. Editor de publicaciones en el Colegio de Aparejadores de Bizkaia. Participó invitado por la organización en el XXI Curset (1998): “El patrimonio industrial en el País Vasco: preexistencias, permanencias, desapariciones”. https://sites.google.com/site/joaquincarcamomartinez/ http://www.coaatbi.org/coaatbic/cms/contenidos/contenido.asp?id=87&idMenu=393

 12  

El puerto y litoral de Santa Cruz de Tenerife, razón urbana. El patrimonio como revitalizador Las Islas Canarias fueron uno de los peajes en el tránsito al descubrimiento de las Américas.

Los veleros impulsados por los vientos alisios, de noreste, eran conducidos a las Islas

Afortunadas. El enclave de Santa Cruz de Tenerife (S/C Tfe) es privilegiado al estar a

sotavento de los dominantes vientos. El 1r desembarcadero utilizado por los europeos fue en el

litoral santacrucero, en la desembocadura del barranco del Bufadero. Allí en 1464 Diego de

Herrera firmaba con el Mencey de Anaga las “Paces del Bufadero”, documento entre Guanches

y conquistadores que posteriormente fracasaría. Así, en el litoral próximo, Añaza, se levantó la

primera edificación defensiva de la isla, la Torre de los Herrera. Las tropas del Adelantado,

Alonso Fernández de Lugo, con licencia de los Reyes Católicos en 1496 conquistaron Tfe.

Escogió el margen norte del Barranco de Santos para situar el Real, primitivo campamento de

colonización, por su carácter estratégico y abundancia de agua. Allí construyó la primera ermita

que derivó a la actual Iglesia de La Concepción. El 1r núcleo urbano se desarrollaría entre

dicho barranco y el Barranquillo del Aceite, desde el mar y hasta el promontorio de la calle

Candelaria. La cercanía del puerto favoreció el desarrollo urbano, concentrado alrededor de la

iglesia. Concluida la conquista de Tfe, abandona la condición del Real y evoluciona hacia una

ciudad con estructura y recursos propios, volcada en el desarrollo de su Puerto marítimo. Sin

embargo, la capital de la isla se estableció en San Cristóbal de La Laguna, situada al interior

para su protección pero con su acceso marítimo más directo por el Puerto de S/C. Éste, menos

dotado para la exportación, al contrario que los del norte de la isla, serviría, sobre todo, de

frente defensivo a las acciones de piratas y potencias extranjeras. Este factor dio lugar a la

construcción de diferentes baluartes a lo largo del litoral que salvaron a La Laguna y a S/C de

ataques tan significativos como los de los almirantes Blake y Nelson, en 1657 y en 1797

respectivamente.

A principios del s. XVI S/C tenía una población dispersa, pastoril y pesquera. Los colonos que

llegaban se extendían por la isla y no se quedaban en un enclave portuario que no tenía

entidad administrativa ni comercial, sino que escogían los puertos más activos del norte de la

isla. S/C crece casi imperceptiblemente, por eso, el Cabildo, traslada la Aduana en un intento

para revitalizarlo, mantener el puerto habitado significaba tener bien defendida a la ciudad de

La Laguna. En 1ª instancia el puerto se desarrolló a partir de la desembocadura del barranco

de Santos, en la cala de San Blas Díaz, flanqueada por un cabo que se introducía en el mar.

Prueba de su importancia es que en 1588 Felipe II encargó a Leonardo Torriani, prestigioso

ingeniero italiano, un levantamiento topográfico que derivaría en una propuesta defensiva. Pero

no será hasta el s. XVIII cuando motivado por: los progresos de las comunicaciones interiores,

la acomodación en S/C de los capitanes generales, el surgimiento de una burguesía comercial

y el declive de los puertos de La Orotava y Garachico, éste último por una erupción volcánica

en 1706, que da el definitivo impulso portuario, trayendo consigo el de su trama urbana. Este

crecimiento le ayuda para ser reconocida como capital de la isla y del archipiélago en el 1833

  13  

con el nombre de S/C de Santiago de Tfe, por delante de la antigua capital, La Laguna y la otra

gran ciudad canaria, Las Palmas.

Motivados por este desarrollo portuario aparecen los barrios de El Cabo, Los Llanos y El

Toscal. El origen de éste último se remonta al s. XVIII, aunque gran parte de los edificios que lo

caracterizan son del tránsito del s.XIX al XX. En él se mantienen las antiguas ciudadelas,

viviendas comunitarias con patio central rodeado de habitaciones donde las familias

compartían cocina y retrete. Éste es Bien de Interés Cultural y estará regulado por un Plan

Especial de Protección del Conjunto Histórico, actualmente en redacción. Además de los

elementos defensivos iniciales en el puerto y el litoral próximo, se han ido generando otros

elementos patrimoniales (almacenes, talleres, muelles, piscinas) que sin embargo no han sido

revalorizados, encontrándose olvidados cuando no mutilados. El plan portuario vigente desde

1992 apenas tiene en cuenta una estrategia patrimonial y el nuevo plan portuario, enquistado

en un largo y polémico proceso de aprobación desde 2004, ha parado el desarrollo portuario y

frena el de la ciudad.

La revitalización de la ciudad pasa por el impulso de su puerto. El patrimonio de éste y la

reordenación de sus usos, posiblemente más ligados al ocio de visitantes y ciudadanos, han de

ser las herramientas que lo revitalicen, repercutiendo en sus barrios aledaños y como

históricamente ha pasado, en toda la ciudad.

Olga Correa Sala y Alejo Salgado Izquierdo

Olga y Alejo actualmente comparten despacho profesional con proyectos en Cataluña y Canarias. Olga es arquitecta especialista en patrimonio arquitectónico y cultural. Trabaja en Serveis Territorials a Barcelona del Departament de Cultura de la Generalitat. Alejo es arquitecto especialista en urbanismo. He trabajado en la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, en el Ayuntamiento de Barcelona, en CCRS arquitectes y con la Agencia Española de Cooperación Internacional en Colombia y Méjico.

 14  

City waterfronts and the shadows of progress This paper presents a reading of the commercial maritime field in contrast to some current

cultural considerations on the regeneration of waterfronts carried away in many cities along the

last decades. In the literature published about renewals of city waterfronts, a particular issue is

that no master plan seems to specify what were precisely the functions, the social roles, the

politic priorities, the public criteria, etc., to deal with when proximity of water was rethought.

Admitting that the less questioned activity has been the exploitation of shipping resorts inside

clean, well delimitated and “chic” marinas, in major occidental towns in most cases even city

touristic maps show some discomposure when informing about the shoreline limits and its new

heterogeneous charms.

Confusion of objectives among designers and planners of redeveloped waterfronts has been a

constant in a lot of cities. They don’t know what has to be achieved exactly in these important

operations even today. The impasse is evident in many international projects, and also in the

subtleties people perceive in new waterfronts, in the sense that meanings of water aren’t

disambiguated either. Surprisingly, a step forward in the semantic research on the concept

“water” is being achieved while the apparent technological progress involving areas concerning

the maritime milieu is now doubtful (socially, politically, economically).

José Manuel de la Puente

Doctor in Architecture and Urban Planning – Upc. Harvard MdesS.

  15  

Análisis morfo-genético del Bósforo como un borde Los cuerpos de agua urbanos son elementos que estructuran la forma urbana y sus procesos

de crecimiento. En los inicios de la civilización, el ser humano dependía de las circunstancias

eco-sistémicas que lo rodeaban, de manera que los movimientos humanos se establecían en

función de la existencia y el suministro los recursos vitales, como el agua. Es decir, que el agua

ha estado íntimamente ligada al desarrollo urbano. Al estar presente a lo largo de la historia de

los asentamientos urbanos, el agua ha formado parte de la memoria colectiva tanto como un

elemento del medio físico, como un rasgo cultural y a veces religioso. Así, los cuerpos de agua

y el artefacto urbano son formas indisolubles que estructuran las dinámicas urbanas y sociales.

En retrospectiva, es difícil imaginar una villa romana, una aldea medieval, un asentamiento

precolombino o un establecimiento colonial sin vida alrededor de un cuerpo de agua. Con el

tiempo, los asentamientos humanos derivaron en sistemas complejos que, aunque en un inicio

estaban íntimamente ligados a la geografía urbana, los acontecimientos históricos

condicionaron la evolución de las ciudades de manera que la interacción entre los ecosistemas

implícitos en el territorio y las múltiples dinámicas urbanas, varía de caso a caso y no siempre

ocurre de manera óptima.

El aumento de la población trajo consigo el crecimiento de las ciudades y la proliferación de

nuevos poblados que se ubicaron en función de las actividades comerciales y de los flujos de

mercancías, más que de su idoneidad para el aprovisionamiento de agua. El estilo de vida ha

cambiado, por ende, el papel de los cuerpos de agua se ha transformado también.

Existen los puertos como medios de acceso a la ciudad, que le confieren un carácter comercial

y logístico; los ríos navegables, que han de visualizarse como una vía de flujo; los canales, que

suponen una vía de transporte intra-urbano que presenta retos constructivos y de salubridad;

los lagos, que pueden ser objeto de leyendas que fungen como foco de actividad o como un

área meramente contemplativa con actividades a su alrededor; los ríos y mares como fronteras

físicas; los ríos redimidos y controlados que concentran actividades de esparcimiento. Como

resultado, los cuerpos de agua tienen en la ciudad cualidades de accesos, límites, flujos,

medios de esparcimiento y contemplación.

Para Estambul, el Bósforo es su aorta, la gran arteria que conecta el mar de Mármara con el

mar Negro y que constituye la frontera entre Europa y Asia; además, el Cuerno de Oro, un

estuario que se une al Bósforo en el punto en que el estrecho entra al mar de Mármara, ha

actuado como un puerto natural que al mismo tiempo fue un eficiente punto de defensa de la

ciudad. Pocas ciudades en el mundo cargan sobre sus hombros una historia como la de

Estambul, que ha sido objeto de lucha por pueblos e imperios debido a su insuperable

ubicación geográfica. Sin duda, lo que favoreció el desarrollo de esta ciudad sobre cualquier

otra de la región fue su accesibilidad, es decir, el agua como puerta de entrada y como punto

de control para el flujo entre Europa y Asia, al ser el paso del Mediterráneo al Mar Negro. Por

este motivo se desarrolló como el lugar idóneo para la consolidación de relaciones culturales,

 16  

diplomáticas, comerciales y militares, pues a pesar de ser un borde, más que una separación

física entre los dos continentes, es un eslabón que los vincula. Esta posición estratégica

accesible por tierra y por mar le ha favorecido históricamente, pues siendo la parte más

occidental de Asia y la más oriental de Europa, ha sido desde tiempos inmemoriales el punto

de encuentro de diversas culturas, lo que le otorgó la capitalidad del Imperio Bizantino y más

tarde del Imperio Otomano.

El Bósforo, como borde acuático, se ha visto geográfica e históricamente potenciado por la

evidente diferenciación del agua y la ciudad, estableciéndose como una frontera con su

respectiva fuerza cohesiva, y actuando simultáneamente como el acceso de la ciudad,

condicionando así la ordenación urbana de Estambul. Por ello, posible destacar tanto la

capacidad ordenadora como de fragmentación que puede tener un borde físico tan imponente

como el Bósforo.

Pamela Durán Díaz

Estudiante de doctorado en Urbanismo (Universitat Politècnica de Catalunya). Tema de tesis: El río como eje de vertebración urbana. El río San Marcos en Ciudad Victoria, México - Máster Oficial en Urbanismo (Universitat Politècnica de Catalunya), 2009 - Arquitecto Superior con Mención de Honor (ITESM, México), 2004 - Curso de Especialización Proyectos de Desarrollo Sostenible en Paisajes Culturales Extremos, Hipodesarrollo (Universitat Politècnica de Catalunya), 2011 - Ponente en el VI Seminario Internacional en Urbanismo (UPC), 2011 - Directora del Consejo Editorial de la revista de estudios urbanos Cardus, 2010-act. - Publicación de ensayos académicos, artículos, reportajes y foto-ensayos en Revista Cardus y Ecoconstrucción Revista de Construcción Sostenible, 2010-act.

  17  

Estudio para la determinación de obras y actuaciones a realizar en las zonas portuarias para la Conservación Patrimonial del Sistema de Espacios Portuarios de Asturias / Fase I A través del Servicio de Puertos del Gobierno del Principado de Asturias, se convino en la

idoneidad de evaluar la posibilidad de llevar a cabo un trabajo técnico de valoración patrimonial

del conjunto de sistemas portuarios de su competencia.

Este Estudio pretende un conocimiento sistemático e intenso de las características

patrimoniales vinculadas al conjunto de Puertos Marítimos que dependen de la administración

autonómica del Principado de Asturias. Se trata pues de un enfoque inédito en el territorio de

aplicación de Asturias y el primer acercamiento global a una consideración de los valores

patrimoniales y culturales de las infraestructuras y de la obra pública en el Principado de

Asturias.

Con este documento se pretende disponer de una pieza de conocimiento actualizado para

abordar el diálogo y la imprescindible coordinación con las administraciones municipales

circundantes. Al respecto el reconocimiento apriorístico de la coexistencia y yuxtaposición

espacial de los enclaves portuarios con sus núcleos urbanos e incluso con el medio territorial

próximo, polariza, de forma indubitable, el trabajo hacia la búsqueda de enlaces metodológicos

e instrumentales que propicien el tratamiento unitario de estos espacios públicos.

Para ello se formulan propuestas de aplicación de metodologías de planificación patrimonial,

actualmente en curso de confirmación y definición en los ámbitos profesionales especializados

tipo STP / Sistemas Territoriales Patrimoniales.

Por tratarse de un Estudio sobre el que se ha decidido su estructuración en dos fases, esta

primera ha atendido a una identificación y primera evaluación de los caracteres patrimoniales

de los espacios portuarios así como de otras informaciones complementarias sobre sus

condiciones específicas y/o diferenciadoras.

José Ramón Fernández Molina

José Ramón Fernández Molina, arquitecto por la UPM ETSAM de Madrid, es especialista en la planificación e intervención en el patrimonio arquitectónico de interés cultural. Su actuación profesional ha abarcado desde la planificación estratégica de grandes conjuntos histórico industriales como la Villa Minera de Jerada, en Marruecos o el Valle de Sabero-Boñar en Castilla y León hasta la dirección facultativa de intervenciones en bienes de interés cultural como la iglesia de San Isidoro el Real de Oviedo o el Pozo Santa Bárbara de Turón, en Mieres, Asturias. Igualmente ha redactado los Catálogos Urbanísticos de Oviedo, Castrillón, Gozón y Piloña en Asturias y dirigido el Registro Industrial del Docomomo Ibérico de Asturias.

 18  

Porto Alegre y su puerto. Una reflexión sobre la Identidad de la ciudad El objetivo de este trabajo es hacer una reflexión sobre la importancia del puerto y su relación

con la ciudad de Porto Alegre, situada en el sur de Brasil. La ciudad se desarrolla a partir de los

márgenes del río Guaiba adaptándose a la topografía existente de manera radial. A lo largo de

sus 240 años de historia ésta, se viene construyendo sobre el río, ganándole terreno y

circundando la península original.

El puerto da origen a la ciudad, a su propio nombre y pasa a ser un lugar de intenso uso de los

ciudadanos. Siempre teniendo mucha importancia social y económica, siendo foco de muchos

planes directores y de propuestas de rehabilitación a lo largo de los años. Los impulsos para su

construcción en final del siglo XIX y el inicio del XX fueron el fuerte vínculo comercial entre el

centro y sur del país y las premisas de un urbanismo moderno, inspirado en los modelos

europeos que vinieron como medida reparadora, después de la revolución industrial de los

siglos XVIII y XIX.

La cuestión del área portuaria acompaña la ciudad desde su fundación conduciendo su historia,

y todavía permanece abierta. Su importancia resalta al considerarse patrimonio de interés

cultural nacional en 1983. Actualmente los almacenes poseen usos esporádicos,

principalmente culturales, haciéndose necesaria la revitalización de sus edificios y su entorno.

Este estudio trata de analizar los proyectos de intervención propuestos para el puerto y los que

envuelven y afectan el margen del río, y consecuentemente la identidad de la ciudad. Fueron

considerados dos puntos: los almacenes del puerto; y el espacio puntual del astillero.

El proyecto de intervención de los almacenes del puerto, abarca la rehabilitación de los

almacenes, la conexión de la plaza Brigadeiro Sampaio con la Usina del Gasômetro, el muro

de la Avenida Mauá y el área de las dársenas. Hay la previsión de mejorías en los accesos,

aparcamientos, iluminación, puntos de comercio, restaurantes y dos museos. Se resalta que en

toda la extensión del puerto, son dos las conexiones puerto-ciudad que ocurren en este

proyecto, la de la plaza Brigadeiro Sampaio y del pórtico de acceso a los almacenes con la

plaza de la Alfândega, todavía el problema de la impermeabilidad con el centro de la ciudad

sigue existiendo. Se cuestiona también, la necesidad de nuevos edificios junto al área central,

ya que existen edificaciones abandonadas y terrenos vacios en el centro con proximidad al

puerto. La conducta debería ser reutilizar y reciclar, al revés de construir nuevos y llevar a más

desapropiación de los edificios existentes.

El segundo proyecto, del puntal del astillero, prevé la implantación de seis torres de ocupación

residencial, de manera a privatizar la orilla del río, perdiendo su carácter público. El espacio,

que fue de propiedad del ayuntamiento, está abandonado desde el inicio de la década 90,

cuando fue comprado por una empresa privada, pero existen restricciones en el plan director

de la ciudad y normativas ambientales cuanto a los usos y posibles alteraciones en el área.

Actualmente este proyecto está en proceso de aprobación por el ayuntamiento y del concejal,

  19  

sin embargo existe una gran movilización de la población de la ciudad, contra la aprobación y

ejecución de éste, por cambiar fuertemente el carácter de la ciudad.

La ciudad es reconocida por su orilla, su ocaso, por el uso público y de ocio del espacio de las

márgenes, por la Usina do Gasômetro (actualmente es un centro cultural), por su centro

histórico y su relación con el puerto y el río. El entendimiento de los principales valores de

identidad a través de la relación puerto-ciudad debería ser frisado y tomado en cuenta en las

intervenciones propuestas. Sin embargo, con la Copa del Mundo de 2014, con sede en Brasil y

con la participación de la ciudad de Porto Alegre, las políticas públicas parecen olvidarse de los

intereses comunes, y promueven grandes cambios en la ciudad y proyectos que tornan la

calidad del espacio público cuestionable.

Sara Ferronato Fedrizzi

Arquitecta y Urbanista por la Universidad del Valle del Río de los Sinos - UNISINOS, San Leopoldo, Brasil. Estudiante del segundo año del Máster de Tecnología en la Arquitectura, Línea de Especialidad Restauración y Rehabilitación de Edificios por la Universidad Politécnica de Cataluña – UPC.

 20  

Restauració de la portada de l’antic llatzeret del port de Salou, l’edifici Castell de Salou, Salou Un llatzeret, de la tipologia de l’arquitectura portuària, era un conjunt d’espais i edificis tancats,

inseparables dels ports, on es recloïen, en quarantena, les persones i les mercaderies

provinents de llocs sospitosos d’alguna epidèmia. Les primeres noticies sobre el Llatzeret de

Salou son recentment d’any 1829. En aquest any quedava conclosa del tot la construcció de

“l’isolat i espaios edifici del Llatzeret...destinant-hi la Junta protectriu un metge en 27 de Gener

de 1830”.

No es disposa de la documentació adient que fixi l’època en que el llatzeret deixà de complir la

seva funció específica, però hem de suposar que s’esdevingué a finals del segle XIX, juntament

amb la davallada de les activitats del port de Salou. Actualment els únics testimonis construïts

d’aquet llatzeret son la portada monumental, uns murs de contenció i part d’una gran escalinata

que conduïa directament al mar. La portada en qüestió forma l’entrada al conjunt de l’edifici

d’apartaments Castell de Salou.

La portada es un exemple de l’arquitectura representativa del primer quart de segle XIX,

inspirada en les composicions clàssiques, en aquest cas en un arc de triomf. A l’exterior

l’entrada està emmarcada amb un sòcol i brancals de carreus encoixinats i acabada amb arc

de mig punt. Les dovelles de l’arc, col·locades a saltacavall, i la gran clau són igualment

encoixinats. A l’interior del llatzeret la composició és més senzilla, formada d’un cos central

emergent amb un cap-i-alt semiesfèric i dos paraments laterals adjacents; els paraments son

arrebossats. A la formació de la portada pertanyen també els dos murs laterals que tenen la

mateixa altura que aquesta. Tot el conjunt monumental esta coronat d’una subtil cornisa

perfilada de pedra -l’element unificador del cos- que mes a mes emfatitza l’ importància de

l’entrada. Cal dir que en un moment determinat fou substituïda la porta original de fusta per una

reixa que desentona en el context històric.

Vera Hofbauerová

ESTUDIS 1965 -1968 estudis a l’Escola Superior Tècnica Txeca a Praga, facultat d’Arquitectura, 1967 estudis a l’Escola Superior a Bratislava, facultat d’Arquitectura. 1968 -1972 estudis a l’Escola Superior Tècnica Renano-Westfalia a Aquisgrà, facultat d’Arquitectura. 1990 membre del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, despatx propi d’Arquitectura; 1991-1993 estudis a la UPC de Barcelona, facultat de Camins, Canals i Ports, departament de

CIEPAC. Especialització en restauració de monuments arquitectònics ALGUNS TREBALLS REALITZATS EN EL CAMP DE LA RESTAURACIÓ DE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC 2010 - 2011 Pla director de la restauració de les muralles de Tortosa. Promotor: Generalitat de

Catalunya

  21  

2009 Projecte de Restauració de la part nord-oest de castell, Santa Coloma e Queralt, (Conca de Barberà). Promotor: Diputació de Tarragona

2007 - 2010 Projecte i direcció d’obres de Restauració de ermita de balneari d’Avellà, Catí (Castelló). Promotor: Generalitat Valenciana

2007 - 2009 Projecte i direcció d’obra de Restauració d’una portada monumental, Salou (Tarragona). Promotor: Particular

2006 - 2009 Projecte i direcció d’obra de Restauració de la torre del castell, Santa Coloma de Queralt (Conca de Barberà). Promotor: Diputació de Tarragona

 22  

El treball de càrrega i descàrrega portuària: patrimoni cultural immaterial En aquesta comunicació es conceptualitza el treball de càrrega i descàrrega portuàries com a

patrimoni cultural immaterial. Així es mostra la recerca realitzada referent aquestes tasques en

el port de Barcelona. En la recerca s’ha utilitzat con a font d’informació principal les fotografies

representant el procés de treball localitzades a diversos arxius històrics. El material fotogràfic,

complementat amb fonts orals i d’altre tipus, permet realitzar una reconstrucció de les

transformacions realitzades en les formes de treball des de finals del segle XIX fins la dècada

dels 70. En definitiva es realitza una revalorització d’unes pràctiques i una cultura del treball ja

desaparegudes.

Jordi Ibarz Gelabert

(Barcelona, 1962). Doctor en Historia Contemporània i professor lector al Departament d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Ha publicat diversos llibres sobre les relacions laborals als ports com Treballant el silenci. Relacions laborals dels estibadors del port de Barcelona en el primer Franquisme, 1939-1947 (2004) y Imatges al moll. Els oficis de les feines d’estiba a la Barcelona dels segles XIX i XX (2008). Ha comissariat l’exposició “L’art d’estibar. Els treballs de càrrega i descàrrega al port de Barcelona” produïda pel Museu Marítim de Barcelona (2010). Es membre del grup de recerca “Treball, Institucions i Gènere” de la Universitat de Barcelona. Contribucions científiques recents “Working women 'de-unionization': the struggles for autonomy” a Transforming Gendered Well-Being (2011), i “Migration in the formation of the Labor Market in the Barcelona docks (1910-1947) Journal of Mediterranean Studies (2010).

  23  

Land Market relevance in the conservation of the Port Heritage. Port Land Conversion towards Urban Uses The purpose of this study is to identify the different phases in the development of port land

conversions towards urban uses in the Port of Barcelona. It also focuses in the different

administrative approaches within the development stages and the land value relevance in the

transformation from port to urban activities. On the European context, ports present difficulties

to expand their operative surface constrained by environmental regulations and technical

obstacles. This halt of the seaward expansion has stopped creating port areas in disuse that in

earlier days the city would have occupied. City and port’s new relationship is thus being

redefined to manage land scarcity and common demand in the interfaces.

For this research quantitative and qualitative data have been analyzed. The quantitative data

consisted in the land value comparison at both sides of Barcelona interface and its timeline

conversion. The qualitative data analysis consists of twenty-one semi structured interviews to

port stakeholders involved in the land management. Different than expected, economic

compensations linked to environmental regulations constraints are not discouraging land port

enlargement in the Barcelona case. In this scenario, market is shown as a fundamental factor

on defining the uses within the Port Vell –the citizen’s port-. Port land value and especially its

urban area, is encountered higher than Barcelona’s housing land value in average. Targeted

urban uses within the “citizen’s port” have resulted comparatively more profitable than traditional

maritime commercial uses. This situation is encouraging port managers towards land

conversion after proving that their industrial capacity –through land availability- is ensured.

Further analysis shows a significant correspondence between the port land oversupply, caused

by expansions plans, and the urban land conversions. Likewise three different phases have

been identified in the Port Vell’s. The first stage of development is inspired in the American

waterfront models without playing special attention to the location. The second stage appears

when the economic feasibility of the project is demonstrated encouraging the intensification of

the port uses. The third stage base port development success on its public acceptance. Thus,

building the international image of the Port of Barcelona by using the citizen’s port, is

considered crucial not only for the urban port economic results but also for the business

expansion of the maritime area. The expansion of the port managers’ urban role makes them

key municipal partners in defining the city waterfronts. Common interests are driving towards a

shift from initial commercial and leisure uses towards a cultural-commercial mix of activities

which presents less economic risk in the long term. This is an importance cause for port

maritime heritage conservation. By facilitating social acceptance of the port-urban development

tenants are staying, which satisfies economically the landlord (the port) and the citizen’s

representatives social aim (municipality).

 24  

To conclude, the authors recommend the implementation of new planning development tools

that would facilitate the city-port collaborative environment. In addition they suggest to improve

land value capture mechanisms adequate to new port commercial challenges.

Daniel Lorenzo i Carlota Casanova (Co-autors: Ernest Ferré i Mamen Domingo)

2008 Lo+CA studio 2007/08 Arquitectes per l’ETSAB. 2010 Carlota Casanova, Màster en Creacions Artístiques. Universitat Barcelona. 2012 Daniel Lorenzo, Màster in Urban Managment. IHS, Erasmus University Rotterdam. Últim comunicat: Maig 2012 International Workshop “Architecture, Education and Society” . Últim reconeixement o premi: Maig 2011 Finalistes en el concurs LUMINE, de La Caixa. Grup: Mamen Domingo¡!Ernest Ferré i LO+CA arq.

  25  

Puertos históricos del Rosellón Un breve apunte del puerto griego al puerto romano, sumando la multitud de puertos pesqueros

que jalonan la “cuerda” que forma el frente marino del Rosellón y que constituyó una fuente de

riqueza y de desarrollo de la región. Descubriremos como, la actividad comercial del antiguo reino de Mallorca y más tarde el reino

de Aragón y Cataluña, convierten el Mediterráneo en lo que se llegó a conocer como “el gran

lago catalán”.

Unos puertos que penetran y utilizan, en la mayoría de los casos, las corrientes río arriba de

sus tres ríos mayores, para transportar los recursos existentes, hierro, madera, transformación

en carbón y finalmente, en el extremo norte, el gran lago de Leucate, rico en pesca y proveedor

de sal.

Para llegar a su transformación moderna, que cristaliza en algún caso aislado, en puerto

comercial, y en la mayoría de los casos, en puerto deportivo.

Asun Navarro

Arquitecta.

 26  

El mirador de BCN núm 5 El present projecte desenvolupat al llar dels primers anys del segle XXI formà part de la

iniciativa ciutadana desenvolupada a Barcelona sota el títol “BCN 2001, L’ODISSEA DE

L’ESPAI”.

El nostre estudi participà en aquesta convocatòria amb el projecte de l’AEROLIGHTPORT de

BCN, proposta que tractava de la implantació a Barcelona d’una nova activitat lúdico-esportiva

aeronáutica ubicada en el front marítim de la ciutat, aprop de la desembocadura del Besòs,

amb la voluntat d’esser la peça que clou la dita façana de la ciutat en aquest àrea alhora que

serveixi de ròtula o nexe d’unió dels diversos fluxes que conflueixen en aquest lloc.

El mirador de BCN núm 5 és una de les activitats que s’incloíen en aquest macroprojecte del

litoral barceloní on d’una manera lúdica els ciutadans poden experimentar un dels anels de

l’home, el fet de tenir la “ciutat als teus peus”, experiencia que amb molt d’entussiasme ja li

relatava Onofre Bòuvila a María Deltall en la “Ciudad de los Prodigios” d’en Eduardo de

Mendoza però amb una diferencia notable i es que en aquest cas qui gaudeixi d’aquesta

experiencia hi pot tornar, cosa que no succeeix en aquells fets novelats del 1929.

Aquest nou mirador de la ciutat completa la xarxa de punts elevats des d’on de forma natural es

pot divisar la panorámica ciutat ubicada en la plana formada per la serra de Collcerola, els rius

Llobregat i Besós i el Mediterràni i que permet divisar la ciutat des d’una perspectiva que no ha

estat mai a l’abast dels barcelonins, es a dir, des del punt de visió de la nova Barcelona que

s’anat construïnt on la seva principal avinguda no cartessiana arriba a casar-se amb el mar tal

com ho escenificà l’aleshores alcalde Joan Clos a principis d’aquest segle XXI.

Des de l’òptica patrimonial aquest projecte representa la recuperació en un área prominent de

la ciutat, el seu espai litoral, d’una activitat que roman en els barcelonins des de la fundació de

la propia ciutat. Efectivament, l'enclau des d’on els romans de la “barca nona” establiren el seu

assentament, el mont Tàber, es des d’on quelcom més de 2000 anys enrera es podía dominar

la plana barcelonina, anel que els habitants de la ciutat han anat fent seu en diverses

realitzacions arquitectòniques de Barcelona tal com s’esmenta al llibre “torres de guaita” de

l’arquitecte A.Olle’ Coderch.

A més a més de les diverses manifestacions arquitectòniues per a romandre d’una manera més

permanent en el cel de la ciutat, els barcelonins han tingut ocasió de romandre efímerament en

el seu cel motjançant diversos globus presoners que s’han instalat a la ciutat essent el present

projecte seleccionat i exposat a la 2ª Biennal Europea del paisatge, la proposta més dotacional

que s’hagi proposat mai en asquests ambit territorial d’aquesta mena d’artefactes que foren una

de les atraccions més anomenadas de les Exposicions Universals de la segona meitat del XIXé

i que per el cas de Barcelona resta ja documentat pel seus cronistes al 1.888 i on els

“agosserats” que hi pujaren pogueren veure la ciutat des d’una alçada que resta molt per sobre

de les que amb els mitjans i tècniques actuals hores d’ara s’ofereix.

  27  

Alfons Ollé i Coderch

Arquitecte per la Escola de Barcelona, màster UPC en edificació, aparellador i fotògraf hodològic. Afiliat a l’AADIPA de la que fou vocal de la seva Junta per la Demarcació de Barcelona. Desenvolupa la seva activitat professional en el D.A.U. taller i és B.A.C a l’OCT del COAC. Entre els seus projectes destaquem l’Aeroligthport de Barcelona (IC BCN 2001, l’odissea de l’espai), la proposta de cubrició de la Gran Via al llevant de la Ciutat (plataforma cívica pel cobriment de la GV) i la seva intervenció en el projecte d’ampliació de l’aereoport de Keflavick. Llurs coreografies de les exposicions “MIRATGES”, fotografíes de Carme Ollé, “KEREPACUPAI vená” i “I SI ANESSIM A UNA ILLA DESERTA” foren respectivament nominades finalista u obra catalogada a la modalidad d’Interiorisme i espais efímers de les Biennals d’Arquitectura 3BAV, 4BAV, 5BAV i BACC08. La seva obra literària Torres de Guaita està a punt de ser publicada.

 28  

El edificio de Sa Llotja de Palma Sa Llotja es una de las obras maestras de la arquitectura gótica en Mallorca. Fue construida

por Guillem Sagrera entre 1420 y 1452 y fue la sede del Colegio de Mercaderes.

El interior de esta lonja está formado por tres naves de la misma altura separada por seis

columnas helicoidales sin capitel, que después fueron imitadas en la lonja de Valencia, la

iglesia de Santiago de Villena y la base de la torres de San Giorgio del Castel Nuovo de

Nápoles, también obra de Guillem Sagrera. Los nervios de los arcos se incrustan directamente

en los muros, como en la sala capitular del Catedral de Palma de Mallorca y la gran sala del

Castel Nuovo de Nápoles, del mismo autor. Las llaves de la bóveda ostentan escudos de la

Corona de Aragón en la nave central y el escudo de la ciudad de Mallorca en los laterales,

todos con la policromía y oro originales. En la fachada de lateral hay dos grandes ventanales. A

cada lado del portal mayor y de la fachada contraria hay dos ventanales con bóveda de

crucería. En cada rincón, en chaflán hay una pequeña puerta con un arco conopial, decorado

con la imagen de cada uno de los evangelistas. De estas puertas, sólo de las del lado del mar,

salen unas escaleras de caracol para subir a la terraza. (fuente: Wikipedia).

Gabriel Ortín

Arquitecte per l’ETSAB – UPC especialitat d’edificació. Master ICADE en Direcció Comercial i de Marketing. Director d’Assistència Tècnica de MAPEI a Espanya, des de Desembre de 2002. Anteriorment, des de l’any 1989, va treballar a diverses empreses multinacionals de productes químics per a la construcció i de tècniques de fixació, en càrrecs intermedis i directius dels àmbits tècnic, comercial i de marketing. Prèviament, va exercir la professió d’arquitecte.

  29  

Gran Port i Ciutat Petita: l’Exemple del Tinglado 2, Tarragona Analitzat el títol del Curset Barris amb port / Ports amb ciutat, apareix d’immediat l’aspecte de

l’escala. La problemàtica port/ciutat no és la mateixa en grans ports situats a grans ciutats, com

Barcelona, València o Bilbao, que en grans ports situats a ciutats petites, com Tarragona o

Algeciras. Per raó de proximitat, a la comunicació que presento faré la comparativa de

Tarragona amb Barcelona.

Antoni Pujol Niubó

Arquitecte. President del Port de Tarragona entre 1987 i 1995.

 30  

Metodología de estudio para la intervención y reutilización de una zona industrial portuaria en desuso A pesar del interés en torno al Patrimonio Industrial que se palpa en estos momentos en

España, en un espacio muy breve de tiempo hemos asistido a su destrucción indiscriminada.

Fábricas abandonadas por la renovación tecnológica, pero emblemáticas de la industrialización

española, han sido derribadas para reutilización urbanística. El Paisaje Industrial ha sido

especialmente infravalorado y castigado por esta falta de sensibilidad respecto a los conjuntos

industriales, zonas que se están viendo especialmente perjudicadas por el cese de ciertas

actividades de las que la economía del área era fuertemente dependiente, tales como la

minería, siderurgia o industria naval .

Las causas habría que buscarlas en la rapidez del desarrollo técnico, que lleva a un continuo

reciclaje de empresas en el proceso urbano de la ciudad, desplazando hacia la periferia los

establecimientos fabriles y demoliendo sin control los edificios vacíos; y en el escaso grado de

aceptación que como herencia histórica de nuestro pasado tiene el patrimonio industrial. En el

caso de las zonas portuarias, inamovibles por necesidad, el error está siendo no valorar el

conjunto y el paisaje portuario heredado, derribar antiguas navieras, conserveras o astilleros sin

mantener ni dar importancia al paisaje y a la fisonomía del lugar donde estaban ubicadas, y en

cómo afectará su derribo a la trama urbana.

Paisajes que tienen gran potencial para ser rehabilitados y convertidos de nuevo ,si han dejado

de estarlo, en punto generador de un pueblo y creadores de movimientos de dinamización

territorial como potencial estrategia de futuro del área.

Pretendo con este artículo investigar sobre una posible metodología a la hora de intervenir en

zonas portuarias en desuso para su posible reutilización, teniendo en cuenta que el mayor

problema que plantea la protección y conservación del patrimonio industrial es su reutilización,

puesto que se trata de grandes naves o de construcciones generalmente sin gran valor

arquitectónico y en suelos especialmente degradados e incluso contaminados. Sin embargo la

valía de este patrimonio hay que buscarla en su conjunto y en el paisaje, por ser reflejo de un

determinado sistema productivo, de una organización espacial o por su incidencia

socioeconómica en un determinado período histórico.

Esta metodología pretenderá ser una guía que permita identificar las posibilidades futuras del

emplazamiento en función de sus características y su entorno; seleccionar aquélla que mejor se

adapte a las demandas ambientales, económicas, sociales y urbanas, y planificar

eficientemente la secuencia de acciones necesarias para disfrutar de un nuevo uso de este

valioso patrimonio arquitectónico portuario.

Covadonga Ríos Díaz

Doctor Arquitecto. Profesor asistente y de colaboración de Arquitectura del Paisaje y Departamento de Proyectos. en el Politécnico de Milán durante el curso 1998-1999; en la Universidad San Pablo C.E.U. de

  31  

Arquitectura de Madrid cursos 00-01/ 01-02; en el Instituto Superior de Arte de Madrid en el 2008 y desde el 2008 profesor contratado doctor en la Universidad Nebrija de Madrid. Desde el año 2011 es directora de AEPPAS20 “Asociación Española para la Protección del Patrimonio Arquitectónico del Siglo XX” con la que ha organizado la “Conferencia Internacional sobre Criterios de Intervención en el Patrimonio Arquitectónico del S.20” en la cual participó también como Secretaría Científica y con una Comunicación. También con AEPPAS20 ha editado la primera y segunda edición del Documento de Madrid, para la XVII Asamblea General del ICOMOS celebrada en París en 2011. Secretaria del curso de verano de la Universidad Complutense “Intervención en el Patrimonio Arquitectónico” en El Escorial 2012. Colaboración con estudios de arquitectura y diseño de Piero Lissoni, Patricia Urquiola, Moneo & Brock Studio., Azqueta, Picado y de Blas y E.M.A. Arquitectos Colaboración en Estudio de paisaje de Dr. Pandakovic. y ATP de M. Luengo Añón.

 32  

Plan Especial de Protección de las minas y puerto de Llumeres, Asturias El enclave de Llumeres muy próximo al Cabo de Peñas en Gozón, Asturias resume varios de

los valores patrimoniales de esta tierra, y en una superficie muy pequeña nos encontramos con

Patrimonio Industrial Minero, Patrimonio Etnográfico, Protección de Costas, confederación

Hidrográfica, Puerto protegido... La acumulación de normativas hace difícil el acometer una

recuperación de los edificios que frenase su deterioro constante lo cual lleva a la Consejería de

medio Ambiente del Principado de Asturias a encargarnos este documento, que precisamente

por esta variedad de frentes tuvo que contar con muy diversas especialidades, que dentro de

una posición realista permita una variedad de usos que puedan hacer más atractiva la

intervención.

Rogelio Ruiz Fernández

Dr. Arquitecto Urbanista U.P. Valencia 1990, Postgrado “Arquitectura Moderna y Restauración” (Antón Capitel) UP Valladolid 1990-92, Postgrado, , “Hecho Proyectual y Praxis Profesional”( Andrés Albalat ) UPCoruña (30 horas)(1994) Postgrado “El Noroeste Territorio y Urbanística” (J.L. Dalda et altri) UPCoruña (30 horas)(1994). Doctor Arquitecto “Las Cajas atravesadas por la Luz”(J.C. Arnuncio) U.P. Valladolid 2003, Primer Premio y Gran Prix Szeczin Polonia 1994, Mención Especial Europa Nostra La Haya 2007 por edificio Le Peuple de Bruselas, Mención Julio Galán, Santiago 2002 por edificios industriales en la senda Norte, Preseleccionado Academia de Roma 1998, Premio Asturias de Arquitectura 2008 y varios áccesits en otras convocatorias. Concursos ganados: Mercado Orbón Avilés 1991, Piscinas y parque en Cangas del Narcea 1993, Museo del Hórreo 2004, Museo de la Pesca en Candas, 2006,OTROS tercero Museo Tabacalera de Gijón(sobre arquitectura)… Profesor invitado diversas universidades y postgrados. UP Valencia, U I Menendez Pelayo, UPMadrid, Uni.Oviedo en numerosas ocasiones, Profesor Restauración y PFC en la ESNE- Universidad Camilo Jose Cela (desde 2007). Mención Concurso Tesis ARQUIA Barcelona 2009. Diversas publicaciones nacionales e internacionales ON 220, 228, 268, 291,300- (Barcelona), Conarquitectura 8, 35 (Madrid), VPOR2 (Valencia), A+ 178 (Bruselas) Les Nouvelles de Patrimoine 105(Bruselas), LOGGIA nº21 (Valencia) otras en Asturias AO, Asturies, Los ojos de la Memoria, Síntesis, Atico, paginas internet Europaconcorsi (Roma), Arch Tlas, Arquitectura+restauración. Miembro Jurado Arquía Proxima 2011-12, trabaja desde Mieres, Asturias con MACARIO LUIS GONZÁLEZ ASTORGA Arquitecto UP Valladolid.

  33  

Les Peroles o Tints, edificacions pesqueres. El cas de Calella de Palafrugell Els Perols o Peroles, també anomenats Tints, eren les edificacions que els pescadors

utilitzaven per a dur a terme la tasca de tenyir regularment les xarxes de cotó amb l’objecte de

conservar-les el major temps possible, i el seu espai estava especialment pensat i distribuït per

a complir aquesta funció. Precisament el seu element i funció principal - la perola de tenyir - és

el que li dóna la denominació. N’hi havia a gairebé totes les viles de pescadors, tot i que

actualment a Catalunya se’n conserven molt pocs de forma integral: un d’aquests és el de

Calella de Palafrugell.

Els Perols són una part del patrimoni pesquer i portuari que ha estat força oblidat, tant per la

memòria popular com pels estudiosos. El valor de les construccions anònimes no acostuma a

venir donat per la seves qualitats artístiques o monumentals, però sí en canvi per la seva

importància com a testimoni etnològic, cultural, social i històric.

Sa Perola de Calella és un petit edifici situat al port, de planta baixa i un pis, l’origen del qual es

remunta al segle divuit coincidint amb l’època de consolidació de la vila (ja que anteriorment la

gent vivia cap a l’interior i arran de costa hi tenien les botigas, edificacions senzilles just per

guardar-hi eines i estris de feina). Tenyir xarxes era una feina dura i que necessitava d’un

procés molt precís i ordenat que calia seguir: per tant, l’espai estava pensat segons l’ordre i les

característiques de cada fase.

Sa Perola era propietat del gremi de pescadors i, si bé els seus membres en feien ús com a

part de la seva feina, alhora era un important centre de relació social. Acollí aquesta funció fins

a principis dels anys seixanta del segle vint, quan les xarxes van començar a ser de niló i ja no

calia tenyir-les. Actualment aquest espai és visitable i l’ocupa l’oficina de turisme, i a la planta

superior hi ha un centre d’interpretació sobre Sa Perola i el patrimoni pesquer i marítim de

Calella. Ha canviat doncs la utilització pràctica de l’edifici, però n’ha restat el seu contingut: és

testimoni i dipositari del passat col·lectiu local del qual s’és hereu.

L’estudi ha estat el resultat d’una recerca de caràcter documental, i alhora d’entrevistes amb

pescadors que havien pescata Calella i tenyit xarxes a Sa Perola, seguint el mètode etnològic, i

ha donat com a resultat el llibre Sa Perola i la pesca a Calella.

Blanca Sala Llopart

Blanca Sala i Llopart és llicenciada en Antropologia sociocultural per la UB (1991) i doctora per la UPC a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (2000). Ha seguit cursos d’especialització de tercer cicle universitari sobre Antropologia de l’Espai habitat a l'École d'Architecture de Paris-La Villette i a l'Université de Paris-Nanterre (1993). Ha impartit classes a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura del Vallès-UPC, a l'Escola de Disseny Elisava, i en el Màster El Projecte: Aproximacions a l’arquitectura des del medi ambient històric i social de la Fundació Politècnica-UPC. Ha participat en diferents equips de recerca interdisciplinaris nacionals i internacionals. Ha treballat en planificació urbanística i arquitectònica. Ha publicat diversos articles en llibres i revistes especialitzades. S’ha dedicat a l’estudi dels costums i del patrimoni arquitectònic històric i tradicional, així com a l’estudi dels hàbits i l’arquitectura i contemporanis.

 34  

Quan la mar es troba amb la ciutat Els fronts marítims de les ciutats costaneres son els llocs on la cultura marítima interrelaciona

amb la terrassana. Son per vocació llocs d’intercanvi i en conseqüència generadors de

moviments econòmics, socials i culturals. Els espais que l’home ha creat en ells per a la

materialització d’aquestes dinàmiques son els ports. Aquests llocs son dissenyats per rebre

embarcacions que en funció del seu treball sol·liciten requisits de disseny específics.

Amb el temps aquests espais s’han vist modificats per adaptar-los a l’evolució de les

sol·licitacions a que s’han vist sotmesos. D’aquesta manera, per una priorització de

requeriments s’ha arribat a l’actual situació en la que, pensem cal reflexionar des de la

perspectiva que ens dona el pas del temps, sobre la conveniència d’actuar en aquests espais

per modificar-los i adequar-los als nous usos que s’albiren per la progressiva conscienciació de

la societat vers el respecte i la recuperació de la memòria històrica d’aquests llocs.

Des del nostre col·lectiu de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial

(FCCPMF), defensem que aquests espais, els ports i especialment els històrics, que reben

aquest qualificatiu per la seva proximitat als nuclis històrics de les poblacions a qui serveixen,

son mereixedors d’un tracte especial en consonància amb el seu passat, tot recuperant aquells

trets que probablement donaren origen i sentit a l’actual població.

Considerem que la presència de les embarcacions tradicionals en aquests llocs es fonamental

per diversos motius.

-Es el seu lloc natural;

-Ajuden a situar a l’observador en la interpretació de l’espai;

-La seva presència genera activitats de diverses característiques tant dinàmiques a la mar com

estàtiques en terra.

Per la seva estreta relació amb el mon del comerç i de la pesca, complementa fàcilment la

presència en terra d’instal·lacions lligades a quests usos, que generalment poden ser part

important dels trets identitaris de la societat de la població.

L’estudi és fruit de l’experiència acumulada pels anys de treball vers la recuperació del

patrimoni marítim des del vesant dinàmic.

Joan Sol Pérez y Pere de Prada i Jaen

Pere de Prada i Jaen és arquitecte per la E.T.S.A.B. (1970), especialitat d’urbanisme. Ha realitzat estudis de pintura mural a l’Escola Massana de Barcelona. Ha seguit cursos per la rehabilitació d’edificis al C.O.A.C. Ha treballat com arquitecte municipal als ajuntaments de Gòsol, Salt i Forallac. S’ha especialitzat en la rehabilitació d’edificacions. Des de l’any 1973, es dedica a la investigació del patrimoni i la cultura marítima. L’any 1993 funda l’Associació dels Amics de la Vela Llatina de Calella de Palafrugell. Es cofundador de la Plataforma de la Costa Brava per la Cultura i el Patrimoni Marítim, que més tard derivaria en L’Estrop, obrint el camí vers la recuperació d’aquest patrimoni. Es cofundador de la Federació Catalana per la Cultura i el Patrimoni Marítim i Fluvial, la qual presideix. Defensa la recuperació dinàmica del patrimoni i es propietari del llaüt Santa Espina (1928). Ha organitzat varies expedicions d’aquest tipus d’embarcacions, amb el nom de El Viatge dels Sardinals, visitant l’illa de Menorca, Sète i Cambrils, salpant del Port Bo de Calella de Palafrugell.

XXXV CURSET AADIPA-COACJORNADES INTERNACIONALS SOBRE LA INTERVENCIÓ EN EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC

El patrimoni portuari “Barris amb port, ports amb ciutat”

PONÈNCIESABSTRACTS

DIJOUS 13

 

  37  

Mar, ciutat i territori. Els ports Mar, ciutat i territori. Els ports, pretén presentar el paper que han tingut i, en alguns casos,

segueixen tenint aquests quatre elements essencials en l’estructuració del territori, en la

generació d’una economia productiva excedentària i en la comercialització dels excedents.

Agafant la Mediterrània com exemple s’analitzen diversos casos concrets i es presenten

diversos models de regeneració urbana en els que els ports hi tenen un paper clau).

Xavier Casanovas

Coordinador de Rehabilitació i Medi Ambient al CAATEEB i professor de Projectes de Rehabilitació à l’UPC. President de l’Associació RehabiMed i expert assessor del Consell d’Europa i UNESCO. Director de diversos projectes dins del Programa Euromed Heritage de l’UE: CORPUS; CORPUS LEVANT; RehabiMed i Montada.

 38  

Consolat de Mar El Consolat de Mar de Barcelona és una institució secular del nostre país. Neix a la Baixa Edat

Mitjana, en temps de Pere III el Cerimoniós, com a òrgan rector de l’aplicació dels furs i

costums als actes i transaccions comercials.

Actualment, és el braç de la Cambra de Comerç de Barcelona per resoldre els conflictes entre

empresaris, comerciants i professionals mitjançant l’organització de diversos procediments de

manera alternativa al recurs als tribunals de justícia. Els procediments més habituals són

l’arbitratge i, en procés de llançament, la mediació.

El Consolat de Mar és un òrgan representatiu, amb estructura i funcionament democràtics. El

seu òrgan de govern és l’anomenat Consell de Vint que composen 20 persones cònsols que

han estat nomenades per un mandat de 4 anys en funció de llur representativitat en el sector

del comerç, la indústria o els serveis. Excepcionalment, el president de la Llotja de Cereals de

Barcelona ocupa una de les posicions consulars de manera vitalícia per raó de la cooperació

història d’aquesta institució amb el Consolat de Mar.

Xavier Coronas

Secretari del Consolat de Mar de Barcelona, centre de Resolució de Conflictes de la Cambra de Comerç de Barcelona. El Consolat de Mar és una institució secular catalana amb seu a la Casa Llotja de Mar, edifici emblemàtic del govern corporatiu dels interessos empresarials del nostre país. Es constata una correlació ineludible entre el patrimoni arquitectònic i el patrimoni institucional objecte de la ponència.

  39  

Plataformes metropolitanes al front urbà portuari La ponència relata el procés d’obertura a la ciutat del port de Barcelona durant el decenni dels

80, però a la vegada el tancament progressiu del molls i els canvis substancials que s’ha

produït els darrers anys. A partir d’aquesta constatació es proposa una nova etapa

d’apoderament dels molls més urbans per part de la ciutat, per la qual cosa es presenta un

avantprojecte que té com a funció primordial l’eliminació de les barreres que impedeixen l’accés

lliure dels ciutadans des de les vies verticals de Ciutat Vella als molls de la Fusta, d’Espanya,

de Barcelona i de Sant Bertran. Un nou traçat de la Ronda del Litoral en el tram central, la

formació d’un passeig marítim, la rehabilitació dels edificis portuaris per obrir-los com

equipaments actius, i la creació d’un nou teixit comercial davant de la dàrsena de Sant Bertran,

són alguns episodis d’aquest procés d’obertura. L’espai, alliberat d’entrebancs, es destinaria a

plataforma metropolitana per a usos flexibles, oberts, puntuals, de fort poder de convocatòria:

l’espai d’una nova sociabilitat intensa, efímera i diversa que es demostra cada vegada més

necessària en les metròpolis madures.

Joaquim Español Llorens

Arquitecte.

 40  

Patrimoni Portuari: un patrimoni a preservar Els ports han estat l’escenari de bona part de la història marítima dels territoris. Molts son els

elements que encara es conserven d’aquest passat, son el llegat de l’activitat que l’home ha

desenvolupat al llarg del temps i que forma part de la nostra identitat col·lectiva. La seva

pèrdua resta valor a la nostra comunitat.

Molts d’aquests elements no han tingut, ni tenen encara la consideració de patrimoni cultural i

en conseqüència poc o res es fa per a la seva preservació, bona mostra d’això és la quantitat

d’elements patrimonials que han desaparegut i continuen desapareixent en les diverses

transformacions urbanístiques de moltes ciutats portuàries.

Per als museus marítims, institucions que es dediquen a la preservació i conservació de la

memòria històrica de les comunitats marítimes, la conservació d’aquest patrimoni és un clar

objectiu. Aquesta tasca no és ni ha estat una empresa fàcil, malauradament tampoc sempre

afortunada i molt menys al nostre país en la que el patrimoni marítim no és valorat. En

conseqüència hem sofert la desaparició de bona part d’aquest patrimoni de la que el portuari

no n’ha estat una excepció.

Elvira Mata i Enrich

Directora Tècnica Museu Marítim de Barcelona.

  41  

Fortificaciones Portuarias: globalizaciones del pasado No se concibe la historia de las regiones marítimas del mundo sin el papel de la actividad

económica de sus puertos, la cual, a su vez, solo podía ser garantizada mediante sus

fortificaciones. Aparte de su significación urbanística y geográfica (adaptación a las condiciones

particulares del lugar, articulación del territorio interior, “nodos” de un sistema defensivo

nacional, etc.), las fortificaciones portuarias han constituido la punta de lanza de la tecnología

edilicia del momento, en su decisiva vinculación entre función y forma, y, sobre todo por la

complejidad técnica de defenderse de los ataques POR mar y DEL mar. (Arte de la

“poliorcética”) Perdida hoy su función defensiva, el prestigio productivo de los puertos ha

impuesto su lógica utilitaria sobre consideraciones de valoración patrimonial y monumental, que

es preciso rescatar hoy como elementos clave para el entendimiento de la ciencia, el arte y la

historia de ciudades y territorios. La fortificación, hoy, es el más potente factor de identificación

común de realidades regionales, como el Caribe y el Mediterráneo. Su estudio nos permite

hablar de una especie de “globalización” de épocas pretéritas, pues las innovaciones técnicas

aplicadas en un puerto son inmediatamente adoptas en otros lugares alejados por medio de la

ubicua y titánica presencia de los grandes ingenieros militares de las escuelas italiana,

francesa y holandesa de la fortificación, especialmente en los siglos XVI, XVII y XVIII.

Salvador Moreno Peralta

Arquitecto urbanista por la ETSA de Madrid (1972). Autor de los PGOUs de Málaga (Premio Nacional de Urbanismo 1985), Vélez Málaga y Mijas. Premio Europa Nostra (1999) por la Rehabilitación de la Ciudad Fortificada de Melilla. Autor, entre otros trabajos, del PE del Puerto de Fuengirola, Escuela de Ingenierías, Ayuntamiento de Torremolinos, Parque Tecnológico Andalucía, CIO Mijas y Andalucía LAB. Medalla de Oro del Ateneo, ex presidente del Consejo Social de la Universidad de Málaga y coordinador de la Cooperación entre la Junta de Andalucía y Argentina. Ha dictado cursos en la ETSA Málaga, y escrito varios libros y numerosos artículos en prensa.

 42  

Empúries: Patrimoni i Arqueologia d’un antic enclavament portuari Les restes de l’antiga Emporion ofereixen avui el testimoni arqueològic d’una ciutat portuària,

originada a partir d’un primer nucli de navegants i mercaders grecs instal·lats a l’extrem sud del

golf de Roses. La seva evolució històrica va estar sempre estretament lligada a la seva funció

primordial com a port de comerç, que arrenca ja de la realitat autòctona anterior a la instal·lació

del primer nucli colonial grec durant el segle VI aC, i que es va reafirmar també més tard amb la

presència romana.

Tot i això, el coneixement de les seves instal·lacions portuàries i, en general, del contacte de

l’antiga ciutat amb el mar, s’ha vist sempre molt condicionat pels importants canvis produïts en

el paisatge i la morfologia del litoral, així com per determinades actuacions que s’hi han portat a

terme. D’aquesta manera, les restes de l’anomenat “espigó hel·lenístic”, conservades davant

de la platja actual, han estat sempre un dels escassos elements que permeten recrear l’antiga

vessant portuària de la ciutat als milers de visitants d’aquest important conjunt arqueològic. Les

investigacions recents, però, estan ajudant a incrementar significativament el coneixement

sobre les característiques i els límits de l’antic port natural, així com de les instal·lacions

portuàries creades amb el temps davant de la façana litoral d’Empúries.

Marta Santos Retolaza

Marta Santos Retolaza és actualment responsable, com a coordinadora, del conjunt arqueològic d’Empúries, que constitueix una de les seus del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

XXXV CURSET AADIPA-COACJORNADES INTERNACIONALS SOBRE LA INTERVENCIÓ EN EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC

El patrimoni portuari “Barris amb port, ports amb ciutat”

PONÈNCIESABSTRACTS

DIVENDRES 14

 

  45  

Museografia del Museu Marítim Explicació del procés de treball per definir una nova Museologia i Museografia del Museu

Marítim, així com una interpretación del paper de Barcelona i de l’edifici de les Drassanes

respecte al mar i a la terra.

Josep Bohigas Arnau

Arquitecto.

 46  

Reforma de l’antiga Estació Marítima del Port de Barcelona L’edifici projectat al 1903 per l’enginyer de camins Juli Valdés Humaran es va construir entre el

1907 i el 1910 i ha sofert des de aleshores canvis molt importants. Uns canvis interiors produïts

com a conseqüència de l’adequació als diferents usos que successivament ha anat acollint i

també uns canvis en l’entorn edificat que han modificat radicalment la seva relació amb la

ciutat.

Ara es vol donar a l’edifici un paper representatiu i divulgatiu del Port, una realitat

importantíssima pel país però a la vegada poc coneguda pels barcelonins.

El projecte que presentem vol recuperar l’ordre i la claredat interior que l’edifici original tenia i

també adequar-lo a la nova realitat urbana que ara l’envolta.

Lluís Clotet Ballús

Nace en Barcelona en 1941. Obtiene el título de arquitecto en 1965 por la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona. En dicha Escuela ha sido profesor de Dibujo desde 1977 a 1984, profesor visitante en el Aula P.F.C. y profesor de Proyectos I y II desde el 1997 al 2000. En 1964 funda Studio PER con los arquitectos Pep Bonet, Cristiàn Cirici y Oscar Tusquets. Con este último colabora en múltiples proyectos hasta 1983. En 1984 se asocia con Ignacio Paricio hasta el 2008. Es también socio fundador de la firma BD Ediciones de Diseño.

  47  

Patrimonio Arquitectónico del puerto de Torrevieja. Transformación urbana y accesibilidad La ciudad, que nace a finales del Siglo XVIII, cuenta con las Salinas de Torrevieja y de La

Mata, propiedad del Estado Español, al pertenecer a la Corona de Castilla desde el Siglo XIII.

Históricamente y hasta la fecha han sido y siguen siendo las más grandes de España, y hasta

la pasada década de los años 70, el verdadero soporte económico de su población. El puerto,

bicentenario, encargado de la exportación de sal, ve como se instalan en el mismo 3 grandes

marinas, una por década, con más de 2.400 puntos de amarre finales. Se pasa en pocos años

de 9.000 a 150.000 viviendas, servicios e infraestructuras. Transformación de la morfología

urbana de su entorno inmediato, en la rehabilitación y Accesibilidad de sus edificios destaca su

Casino, de mediados del Siglo XIX. Actualmente, se ha comenzado a apostar por la

accesibilidad en el espacio público y los edificios patrimoniales.

Eduardo Elkouss Luski

Eduardo Elkouss, Doctor Arquitecto. Diplomado Técnico Urbanista. Proyecto y Dirección de Obras en el Paseo Marítimo de Torrevieja: Plaza Waldo Calero y Plaza Arturo Gómez; Anteproyecto Paseo Marítimo Vista Alegre. Templete de la Música Paseo Marítimo. Rehabilitación Casino Cultural. Ponencias sobre este tema en los 3 últimos Congresos Mundiales de Arquitectos UIA: Estambul’05, Turín’08 y Tokio’2011, en el Programa “Arquitectura para Todos”. UIA.

 48  

Origen i creació dels barris portuaris de la ciutat de Tarragona Parlar de Tarragona i no tenir en compte dos elements importantíssims i estretament vinculats

com son la mar i el port, seria un error imperdonable. La mar Mediterrània que banya bona part

de la ciutat amb gairebé 15 km. de litoral, així com l’existència del riu Francolí, han estat

condicionants bàsics per a la construcció del port de Tarragona, esdevenint, alhora, dos factors

clau que han contribuït, tant a la manera de ser dels tarragonins, com a l’evolució i

transformació de la pròpia ciutat al llarg de la història.

Pel que fa a la infraestructura portuària cal situar-se a finals del segle XVIII, concretament a

l’any 1790, data en què s’iniciaren les obres de construcció del port modern, sota la direcció de

l’enginyer Juan Ruiz de Apodaca. Deu anys després el substituí, Juan Smith Sinnot que,

seguint les seves directrius, continuà les obres portuàries, però a més, serà l’artífex del projecte

de la Nova Població o Població de la Marina de Tarragona. Una nova zona urbana que es

crearà i configurarà seguint les doctrines neoclàssiques de l’època, amb els seus traçats en

quadrícula al voltant d’un nucli central, i dos eixos principals marcats pels actuals carrer Reial i

carrer d’Apodaca, unió natural, d’altra banda, del port amb la ciutat.

Un altre factor de creixement a tenir en compte serà la construcció i posada en funcionament

del ferrocarril, un nou mitjà de transport que va revolucionar el comerç, però també va canviar

la fesomia de la ciutat i el port, separats durant molts anys pel cinturó de ferro.

Les obres portuàries i la Llei de l’Eixample de 1864 marquen un punt d’inflexió en la història de

Tarragona, que mica a mica esdevindrà una ciutat moderna coincidint amb l’arribada de noves

idees i conceptes aportats pel moviment ideològic de la Il·lustració, fruit de la Revolució

Francesa. Per a fer efectiu aquest progrés calien dues actuacions bàsiques que eren

enderrocar les fortificacions i connectar la part alta i baixa de la ciutat.

El primer pas es donarà quan l’any 1868 Tarragona deixi de ser plaça forta. Amb la desaparició

de les muralles, els plans d’eixample, no només a Tarragona, sinó a totes les ciutats de l’Estat,

prengueren un protagonisme gairebé absolut, que comptà amb el suport de les corrents liberals

promulgades per la classe burgesa clarament en ascendència. Aparegué un nou concepte de

ciutat del qual Tarragona no quedà exempta. El barri de la Marina s’anà configurant i poblant

amb aquesta classe burgesa que veié una possibilitat clara de prosperar ubicant els seus

habitatges i establiments comercials en aquesta nova zona emergent.

L’altre barri portuari per excel·lència i de nom pintoresc, el Serrallo, és el barri dels pescadors,

format a partir de la segona meitat del segle XIX, quan, amb l’arribada del ferrocarril, les

barraques dels pescadors, situades a la platja davant l’actual Moll de Costa, van haver de ser

desallotjades.

  49  

Actuacions polítiques i empresarials força discutibles provocaren que a aquest nucli de

pescadors se’ls designés un nou emplaçament, al costat del riu Francolí, a la banda oest del

Port, supeditat a les seves necessitats d’expansió i creixement; un nou enclavament limitat pel

riu, el mar, i més tard pel ferrocarril.

Uns orígens incerts i marcats per la provisionalitat que sens dubte han conformat l’evolució

posterior del barri i també el caràcter, la perdurabilitat de les tradicions, i la idiosincràsia dels

seus habitants que, durant molt anys, estigueren allunyats de la ciutat, vivint en condicions

força precàries. Un barri en el qual s’han forjat nissagues de pescadors i altres oficis relacionats

amb la mar com ara mestres d’aixa o calafats, però també peixateres, “remalladores” i, més

recentment, restauradors.

Un nucli urbà que ha conviscut frec a frec amb els gestors portuaris i les seves decisions més o

menys encertades, però amb una convivència generalment pacífica, de bon veïnatge i d’interès

mutu, de la qual han sortit grans obres de millora del barri finançades pel Port de Tarragona.

Només cal fer-hi una passejada avui per veure la revitalització d’aquest indret urbà de

Tarragona on conviuen perfectament tradició i modernitat.

Coia Escoda Murria

Coia Escoda Murria, llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, màster en Arxivística per la UAB i especialista en Gestió cultural per la URV és la responsable de l’Arxiu del Port de Tarragona, i autora de diversos llibres relacionats amb la història del Port de Tarragona com el titulat El naixement dels barris del Port, publicat l’any 2005 i realitzat conjuntament amb Lluis Ballester.

 50  

Rehabilitación edificio Palau de Mar El edificio conocido antiguamente como Depósito General de Comercio, fue construido en el

Puerto de Barcelona entre los años 1.895 y 1.900.

La edificación, de planta rectangular, se compone de dos cuerpos distribuidos en sótano,

Planta Baja y tres plantas altas, con aproximadamente 30.000m2 cubiertos.

Durante muchos años el edificio funcionó como depósito y almacén de mercancías para

tránsito marítimo, con el correr de los tiempos y a pesar de contar con modernos elementos de

transporte verticales como ascensores , montacargas y cintas transportadoras, bastantes

adelantado para su época , el edificio se convirtió en obsoleto , producido por el cambio de la

logística en el movimiento de mercancías con el gran auge de los contenedores y otros tipos

de distribución.

Durante la transformación Olímpica de los años 1.990-1992 al edificio se le intervino con una

rehabilitación intensa para su cambio de uso.

Carlos Marozof Malamud

Ingeniero de caminos, canales y puertos.

  51  

Com era el Port de Barcelona en la dècada dels vuitanta La història del Port de Barcelona es plena de canvis que han estat supeditats al comerç i al

esenvolupament per afrontar el constant creixement de trànsit de mercaderies i també

passatgers.

L’objectiu d’aquesta conferencia es difondre i donar a conèixer com era l’estat en que es

trobava el Port de Barcelona abans de la transformació de la ciutat, i que estava anquilosada

després de quatre dècades de règim franquista. Aquell moment de transició va comportar un

seguit de remodelacions que inevitablement van arraconar oficis, costums i tradicions, donant

pas a nous comportaments i hàbits de vida concordes amb les necessitats dels nous moments.

Xavier Martí Alavedra

Xavier Martí Alavedra, fotògraf, neix a Barcelona el 1956, estudia fins a COU (1979). Continua la seva formació al CIFB on comença a fer de professor de fotografia l’any 1983, activitat que ha anat exercint, paral·lelament amb altres labors professionals, fins l’actualitat en diferents instituts, aules de cultura i escoles d’art. Activitats recents: - Exposició individual “Barcelona Gent de Port 1980” al Museu Marítim Barcelona, del 20 setembre 2012 al 13 de Gener 2013. Edició del llibre Una visió del Port – Barcelona 1980. - Creació i direcció les III Jornades de fotografia documental Can Basté 2012 del 12 al 15 de Novembre 2012.

 52  

Cartagena: el sitio y la historia forman un puerto con ciudad Al abordar el tema del puerto de Cartagena, llaman la atención el propio sitio y su historia. El

sitio, las montañas que rodean Cartagena, le dan forma y le dan las materias primas que lo han

hecho importante y codiciado, desde antiguo, el esparto y las minas. La defensa del puerto,

tanto por él mismo, como por el uso que se le da, genera su forma, desarrollo y las

construcciones que alberga. En un estudio histórico, se ve el cambio de forma del propio

puerto, de las construcciones y el espacio público que se genera, desde la época de los

cartagineses, roma, reconquista, Carlos III, época contemporánea y hasta ahora. Estas

edificaciones, construidas a lo largo de la historia, realizadas para servir a unas funciones

específicas, forman el actual patrimonio histórico, que es extenso y variado, por tanto el reto de

la intervención. Veremos unos ejemplos de intervención en patrimonio y de las posibilidades

futuras.

Elisa Montoro Sánchez

Después de estudiar en Barcelona, ejerzo en Santa Pola y soy arquitecta municipal de Orihuela, la ciudad donde me he concienciado más, si cabe, de la importancia del Patrimonio Histórico y de la intervención en él. La relación con Cartagena, empezó con asombro y fascinación, por una ciudad tan cercana pero desconocida, que cuando empiezas a creerlo… siempre hay alguna sorpresa.

  53  

El Port de Ciutat de Mallorca, un objecte de desig Las islas siempre han sido un objeto apetecible para los conquistadores del Mediterráneo; su

posición estratégica, así como las condiciones de la bahía al sur de Mallorca y la ensenada de

Porto Pí, puerto natural de abrigo, atrajeron los pueblos desde la antigüedad; primero a los

cartagineses (los famosos honderos baleares participaron en sus tropas), luego a los romanos.

Cecilio Mételo fue quien dio el nombre de Palmensis a nuestra ciudad. Se han encontrado

numerosos pecios que confirman la importancia del comercio y la navegación en la época

romana, en el puerto de la Ciudad de Mallorca.

Joana Roca Cladera

Relacionada amb el Port de Palma des de l'infància (el meu pare era enginyer del Port) vaig veure la construcció del Passeig marítim per allà els anys 50. Molt posteriorment des dels finals dels anys 70 he treballat amb els estudis històrics, planejament i rehabilitació dels barris relacionats amb el Port: el Puig de Sant Pere, barri de mariners, patrons de vaixells, mestres d'aixa i el Jonquet, barri de pescadors. També a més gran escala, en el marc del PGOU de Palma de 1985, vaig establir els paràmetres del Pla Especial del Port.

 54  

Intervención en el patrimonio del puerto de Ferrol: Arsenales y Ciudad Se presenta la doctrina, criterio y experiencias del Consejo Internacional de Monumentos y

Sitios (ICOMOS) sus Comités Científicos de Itinerarios Culturales y de Fortificación y Apoyo

Logístico sobre la manera de hacer una necesaria valoración, incluida la conservación, de los

bienes culturales para determinar los condicionantes y propuestas de gestión, incluidos los

planes directores para las intervenciones arquitectónicas en general.

El ejemplo del Puerto y Ciudad de Ferrol se incluye como muestra de un trabajo de valoración

para la gestión, más particularmente por su época de construcción en la Ilustración y su

evolución hasta el siglo actual.

Juan Antonio Rodríguez-Villasante Prieto

Director del Centro Internacional de Estudios de Fortificación y Apoyo Logístico (CIEFAL) dependiente del Consejo Internacional de Monumentos y Sitios (ICOMOS), órgano asesor de la UNESCO.

  55  

Accessibilitat als ports, per a tothom L’accessibilitat al medi físic i sensorial, als productes i als serveis es una necessitat de la

població actual, cada vegada més envellida, i un negoci de present i de futur. L’accessibilitat no

està exclusivament lligada al terme “per a discapacitats”, sinó que si està ben feta s’acompanya

de l’adjectiu “desapercebuda”, es a dir un disseny normalitzat per a tothom, on s’incorpori tots

els sentits del ser humà, i no solament el visual, per aconseguir entorns, edificis i transports

molt més amigables, confortables i segurs, inclús en el Patrimoni Portuari, en els barris del seu

voltant, i a tota la ciutat. Sempre amb solucions compatibles amb el respecte mutuo entre el

Patrimoni i l’Accessibilitat.

“L’accessibilitat no es solament una necessitat per a les persones amb discapacitat, sino una

avantatge per a tots els ciutadans”.

Enrique Rovira-Beleta Cuyás

Arquitecte. Professor de la ESARQ-UIC Director del Postgrau en Accessibilitat i Disseny per a tothom. ESARQ-UIC. Responsable de l’accessibilitat dels Jocs Olímpics i Jocs Paralímpics de Barcelona’92, Fòrum de les Cultures Barcelona 2004, Expo Zaragoza 2008.

 56  

Plazas del Agua. Patrimonio, paisaje y poesía del espacio portuario en las villas vascas: de Baiona a Bilbao Se trata de una lectura genérica a través de las diversas poblaciones portuarias situadas en el

frente marítimo del Golfo de Bizkaia, desde el este Baiona en Iparralde, al oeste, Bilbao, en un

litoral de 72 millas náuticas o 133 kilómetros, analizando la relación ciudad-puerto, su

morfología urbana y aquellas otras referencias como el patrimonio construido, la actividad

laboral o la antropología. Valores propios que las caracterizan a la vez que las diferencian

entre sí y que comparten la ancestral vinculación del vasco con la mar, la navegación y la

pesca.

Actualmente, se podría definir el concepto de plaza del agua como un lugar metafórico

compuesto por la adición visual de una superficie colindante de agua abierta, indefinida, en

puerto o ría, a un recinto urbanizado definido junto a la misma perteneciente al núcleo urbano.

Estos espacios han tenido usos contrastados, los propios de un puerto y los característicos de

una plaza. Una confluencia de agua y muelle, de atrio del mar y ágora cívica, tradicional

escenario en el que ha tenido lugar la llegada de la pesca, el mercado y el intercambio de

mercancías.

Gran parte de los acontecimientos sociales, ritos y celebraciones más importantes en la

biografía del pueblo han ocurrido en este lugar. Constituye un paraje de excepcional interés

urbanístico, quizá el más singular donde cotidianamente se manifiesta la actividad de la villa y

transcurre una parte de la vida local.

Las Plazas del Agua representan el acuerdo armónico entre la naturaleza, que aporta la

geografía y la humanidad, que le dota de urbanidad.

Iñaki Uriarte Palacios

Arquitecto.

XXXV CURSET AADIPA-COACJORNADES INTERNACIONALS SOBRE LA INTERVENCIÓ EN EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC

El patrimoni portuari “Barris amb port, ports amb ciutat”

PONÈNCIESABSTRACTSDISSABTE 15

 

  59  

Patrimoni dels ports, identitat cultural i oportunitat pel futur Els ports històrics amb forta presència en les seves ciutats han deixat una important petjada

física, infraestructural, arquitectònica, urbanística i cultural en les societats. Els canvis tècnics i

infraestructurals que ha implicat la introducció dels contenidors han deixat obsolets tècnicament

i econòmicament molts vells espais portuaris, generalment en llocs cèntrics en relació a la

ciutat amb alt valor de situació i, per tant, amb alt valor urbanístic i soci-econòmic. Reconvertir,

renovar, rehabilitar aquests espais, els seus edificis les seves instal·lacions és un objectiu i una

experiència per nombroses ciutats. El patrimoni portuari es una petjada del passat que s’ha de

conservar i revitalitzar. No és un problema, un cost, un inconvenient que ens ha deixat la

història i que ens impedeix una planificació urbanística moderna, sinó tot el contrari: és un

regal, una joia i una oportunitat per revitalitzar uns espais i uns barris portuaris que sovint són

part indestriable de la identitat de la ciutat moderna.

Joan Alemany Llovera

Professor Universitat de Barcelona, Director de la revista Portus. Membre del Comité Científic de RETE y de l’Associació Internacional Ciutats i Ports. Autor de diversos llibres i articles sobre ports, ciutats portuàries i relacions port-ciutat. Ha realitzat treballs, projectes i informes sobre molts ports europeus i sobre una dotzena de ports d’América Llatina.

 60  

El Port de Rotterdam La història de Rotterdam està íntimament lligada a la del seu port. La ciutat va néixer el s.XIII al

voltant d’un dic al riu Rotte, molt pròxim al riu Mosa. Per la seva situació estratègica ràpidament

es va fer amb el control del comerç fluvial. El port va anar estenent-se per les ribes del riu fins a

arribar a la desembocadura al Mar del Nord. Al llarg de la història, Rotterdam ha anat

incorporant al seu teixit urbà les àrees del port que han anat quedant obsoletes. Veurem alguns

exemples de recuperació i extensió de la ciutat en diferents moments històrics. També veurem

alguns exemples recents com el de Vierhavens i el campus universitari RDM.

Elisabet Barceló Quintana

Arquitecta.

  61  

The rehabilitation of the some urban port areas in historical Sardinian towns El texto analiza unos proyectos de regeneración urbana que afectan puertos urbanos situados

en ciudades históricas de Cerdeña (Caller, Olbia, Porto Torres, Castelsardo, l’Alguer) desde el

punto de vista de políticas y de proyectos urbanos.

Alessandra Casu

Alessandra Casu es docente de Urbanismo en la Escuela de Arquitectura de la Universidad de Sassari, a l’Alguer, donde se entera de sostenibilidad y participación ciudadana, de periferias y regeneración urbana. Entre sus textos recientes: “La sottile linea mossa” en M. Savino (ed., 2010), Waterfront d’Italia. Piani politiche progetti, Angeli, Milano y, con S. Dettori y A. Plaisant (2012), “Strategic Plan and Evaluation: a proposal for the Cascais marina, Portugal”, Portus Plus, n. 3.

 62  

Lecturas sobre Haifa. La transformación urbana del área portuaria

Ubicada en la costa del Mediterráneo oriental, dominando la bahía y extendida por la falda del

Monte Carmelo, Haifa, la tercera ciudad más grande de Israel, con una población cercana a los

270.000 habitantes, hereda su desarrollo y prosperidad de los Imperios Otomán y Británico,

que la consolidaron como puerta a oriente a comienzos del siglo XX.

Haifa, con un contexto geomorfológico inigualable, hoy dia es un laboratorio apto para

experimentar la transformación de una metrópolis portuaria. Actualmente se encuentra en

marcha el plan de la ampliación del puerto, el mayor puerto de Israel, y las redes de

infraestructuras. Se estudia la rehabilitación y reforma de sus alrededores, el frente portuario y

el casco antiguo, mirando Barcelona como referencia, con el propósito de establecer y

potenciar el dialogo de la ciudad - mar y la búsqueda de una simbiosis en la co-existencia,

portuaria (mercantil y militar) y ciudadana, con sus distintas necesidades.

La lectura sobre el puerto de Haifa y los diferentes episodios de su crecimiento, se centra en el

papel del puerto en la transformación del ámbito metropolitano, en la ampliación de redes de

infraestructuras, las nuevas instalaciones portuarias y las nuevas tecnologías. Indaga, sobre

estrategias de desarrollo de ciudad, susceptibles de articular el máximo potencial de su

patrimonio geomorfológico, urbano, económico y cultural. Explora, finalmente, cuáles serían los

nuevos escenarios para el frente marítimo, la contribución de la recalificación de usos y la

renovación urbana, en el proceso de dinamización de su relación con el mar, y el potencial de

dichos escenarios como áreas de nueva centralidad.

Anat Chervinsky

Arquitecta por la ETSAB, UPC, 2003. Elaborando su investigación sobre la ciudad de Haifa y su puerto en el marco del “Master de Investigación en Urbanismo” en el DUOT de la UPC, bajo la tutoria del arq. Carles Llop Torné. Profesora de taller de urbanismo (PFC) en Bezalel – The Academy of Arts and Design, Jerusalén y en “Wizo Haifa” - The Neri Bloomfield School of Design and Education. Trabaja en desarrollo de proyectos urbanos en diferentes escalas.

  63  

Del port de Tararon al Front Marítim del Serrallo Les ciutats són fruit de les seves circumstàncies o factors. El primer assentament Tarakon, va

derivar en un segon, Kesse, i un suburbi portuari. Hanníbal de camí als Alps, deixà a Tarakon

la reraguarda. Scipio, en veure la idoneïtat estratègica del lloc,i va establir el seu campament i

port d’hivernada, que derivà en Tarraco, capital de la Hispania Citerior.

El port actual comença a desenvolupar-se al 1790. S’inicia el nou Barri de Marina. Sorgiren

edificis com Casa Gasset, arquetip de la nova tipologia, amb amplis magatzems sota arcades i

elements singulars com els miradors. Al 1869 el Serrallo comença la seva consolidació.

Al 2005 un recull de factors deriven en la Reforma del Front marítim del Serrallo. A partir del

vial corbat s’articula una gradació òptima de les intensitats d’usos. Estanys, parterres,

palmeres, enllumenat, pèrgoles, mirador i guèiser són els elements formals que configuren el

nou espai. Al 2010, la Remodelació del Moll de Costa completa la intervenció.

La recuperació del Pòsit de Pescadors oferirà un nou espai al renascut barri del Serrallo.

Xavier Climent Sánchez

Arquitecte. Quasi tota la seva activitat es desenvolupa a les comarques de Tarragona. Quant a la rehabilitació destaquen els Ajuntaments d’Ulldecona, i Tarragona (parcial), la casa de Cultura d’Ulldecona, Casa Gasset (Oficines de la Generalitat), Esglèsia de S. Jaume a Ulldemolins, edifici Mar i Sol a Salou, i Diari de Tarragona. Quant a remodelació d’espais públics el Front Marítim del Serrallo i el Moll de Costa a Tarragona. I com a obra nova els Teatres de Tarragona i Torredembarra (en construcción).

 64  

Caps i amarradors de la ciutat: el port de Sant Feliu de Guíxols

Sant Feliu, sortida natural cap el mar de la Vall d’Aro, és una Badia de 40 hectàrees amb una

obertura de 1.200 metres. Al llarg del temps el port ha actuat com a espai exterior de l’important

monestir benedictí, com a moll pesquer i com a peça important en el la indústria del suro a

partir del s. XVIII. En el segle XIX juga un paper important en els projectes urbanístics dels

eixamples de la ciutat burgesa.

També hi juga un paper important en aquest moment la relació amb el carrilet, la nova via

fèrria, amb la implantació de l’estació del tren a la ciutat.

Amb l’arribada del turisme a partir del segle XX el port comenta a entrar en un procés de lenta

davallada de l’activitat pesquera i comercial i agafa embranzida l’aspecte comercial i esportiu.

Als darrers anys el debat pendent és quina vocació ha de tenir el port i quins usos cal peveure-

hi, quin ha de ser el seu paper en relació a la ciutat i amb una relació de complementarietat

amb altres ports veïns com el port pesquer de Palamós o el port esportiu del Port d’Aro.

A la nostra ponència presentarem algunes idees que poden estructurar el debat sobre el paper

que pot jugar aquest port en el futur, agafant els caps de la memòria històrica i fent amarratges

amb les línies directrius de la ciutat del s. XXI.

Josep Maria Fortià Rius

Doctor arquitecte. Vinculat a Sant Feliu de Guíxols des del 2001 per temes professionals, rep l’encàrrec de Ports de la Generalitat el 2009 de revisar el Pla Especial del Port de Sant Feliu de Guíxols, aprovat el 2003. A partir d’aquí ha treballat en diferents temes i escales d’intervenció en el Port de Sant Feliu.

  65  

Museu de la Pesca de Palamós. Biografia d’un lloc On es parla de la importància d’un lloc per acollir positivament un projecte. Considerem el món

de la pesca com a protagonista principal, es parla de patrimonis tangibles i intangibles. De totes

aquelles coses que cal conservar i explicar perquè ens ajudin a entendre el present i a projectar

el futur. De tot allò que provoca curiositat i de tot allò que crea complicitat. Es parla

d’arquitectura, de museografia, de pesca i de cuina. Es a dir, de cultura.

Daniel Freixes Melero

Arquitecto.

 66  

Ports Fluvials i estructura del Territori. El tram baix del riu Ebre Tots els rius, i també l’Ebre, han estructurat històricament el territori a través del qual passen, a

partir de les línies de comunicació que s’han generat a través seu, tant de persones com de

mercaderies. Però també l’estructuren transversalment. I ha estat així des de l’antiguitat fins

que els nous mitjans de comunicació han desplaçat o fet desaparèixer el tradicional que era el

transport a través del riu.

Hi ha en el riu Ebre restes des d’època ibèrica (el moll al racó de l’Aixerí a Vinebre, o diversos

assentaments elevats) fins a l’actualitat, amb menció especial a les restes medievals (castells

d’Amposta, Tortosa, Móra, Ascó, Riba-roja, Faió o Mequinensa, torres medievals, etc.), però

també elements d’època moderna. També és bo veure en detall les façanes fluvials de les

poblacions riberenques, amb murs de contenció i els seus baixadors, o bé els embarcadors

privats, i elements singulars com les portes de les ciutats, edificis portuaris (llotja, magatzems,

etc.), i si han canviat molt al llarg dels anys i com s’han poguts reutilitzar, a més de comprovar

com ha influït en el desenvolupament urbanístic.

Com a estructurador del territori s’ha de veure com ha estat la circulació de les embarcacions

(llaüts, vapors, etc.), amb els elements singulars que hi puguin haver a la vora, molins de

diverses èpoques, però també els elements dels canal de navegació, com se situen els

embarcadors actuals i antics, amb rescloses per deixar passar embarcacions d’un lloc a altre.

També s’ha de recordar els passos de barca per a passar d’una riba a l’altra del riu, que han

facilitat la comunicació, ara només en part substituts per ponts. I s’ha de veure què en queda,

de tot això.

En definitiva, el que cal és tenir elements que serveixin per conèixer la relació existent entre les

poblacions riberenques i el riu en tots els seus vessants, també amb l’estudi de les

construccions portuàries o relacionades amb el tràfic fluvial que sorgeixen a la vora del riu.

Dídac Gordillo Bel

Dídac Gordillo Bel, arquitecte, actualment vocal de Junta d’AADIPA de les Terres de l’Ebre. Col·laboració en publicació sobre el creixement urbanístic d’Amposta, encara en fase de maquetació.

  67  

La reforma de los puertos: oportunidades urbanas y experiencias opuestas de captación de la plusvalía generada La reforma de infraestructuras portuarias, provocada fundamentalmente por la nueva

organización logística de su gestión, ha llevado a que indefectiblemente hayan quedado

obsoletas sus instalaciones, pensadas normalmente en el siglo XIX cuando el puerto era

simplemente un lugar de refugio de buques para carga y descarga.

Para la modernización de esos puertos se ha recurrido a la búsqueda de espacios libres más

alejados de su posición originaria, quedando sobrantes, en consecuencia, amplios espacios de

muelles ubicados normalmente en los frentes marítimos de las ciudades portuarias.

Precisamente por su posición, esos espacios han sido objeto de operaciones urbanísticas para

su recuperación para el uso de todos los ciudadanos, sea con actividades comerciales, de

residencia o de generación de empleo, sea con actividades de ocio. Las semejanzas y

diferencias entre esas operaciones (llevadas a cabo en la mayoría de grandes ciudades-

puertos del planeta) ha dado, incluso, origen a un nuevo concepto de espacio urbanístico

denominado “wáter-front”, sobre el que han corrido “ríos de tinta” en las últimas décadas.

Más allá de la bondad de la propuesta de ordenación de cada caso, lo que interesa destacar es

que esos grandes proyectos pueden ser agrupados en dos grandes categorías: aquellos que

han buscado extraer el máximo de beneficio de las rentas de posición de ese suelo (Docklands

de Londres, Puerto Madero de Buenos Aires, entre los más famosos) y aquellos otros que se

han regido por criterios de recuperación de espacio público por la ciudad, en la certeza de que

ella era la productora de la mayor parte de la plusvalía de la operación de recuperación.

La ponencia trata de poner de relieve esos dos enfoques del problema (coincidentes en mayor

o menor proporción en todos los casos analizados), con ejemplos sobre su contenido y modo

de gestión, deteniéndose en el caso de Barcelona (por su proximidad) y en el actualmente en

marcha de Rio de Janeiro (por su actualidad).

Manuel Herce Vallejo

Profesor titular de urbanismo de la Universidad politécnica de Catalunya. Doctor Ingeniero de Caminos, Canales y Puertos. Medalla al Merito profesional del colegio Nacional de ingenieros. Ex miembro de la Comisión Técnica del Plan Delta (plataforma puerto-aeropuerto). Autor de diferentes libros y artículos sobre infraestructuras y urbanismo, entre ellos: “Infraestructuras y medio ambiente”; ed, UOC, Barcelona 2012.

 68  

Vilanova i la Geltrú, una mirada des del mar Una mirada es mirar des de el mar a la costa, aquest límit que separa la terra i el mar. El final

del massís del Garraf ,arriba la esplanada de Vilanova amb un primer assentament iber-roma,

una primer front marítim assentament de un poblat mariner. Les primeres urbanitzacions

noucentistes de Sant Cristòfol, i la primera urbanització de xalet modernistes principis del segle

XX de Ribes Roges en la línia de la costa, el far que encara em guia, com el port que ha estat

incorporat en el planejament del eixample de Vilanova 1876,búnquers de la guerra civil ,les

Ermites, projecte de enginyeria del Moli de Mar fins, Torres de defensa de Isabelines la

recuperació de la Platja Llarga com protecció del medi ambient com fet rellevant per les costes

catalanes.

Josep Maria Pujol Torres

Arquitecte.

  69  

Transformació del Port de Tànger: el sistema del espais públics Tànger, ciutat de vocació internacional al llarg de la Història, disposa en aquest moment dels

elements necessaris per retrobar un status que es va consolidar durant la primera meitat del

segle XX. La gran geografia de la badia, la topografia que posa la Medina en escena i la

batimetria de l'Estret, que ha dictat la implantació i les evolucions del Port, han composat un

conjunt únic i indissociable.

Aquesta escenografia urbana notòria va acompanyada d'una continuïtat arquitectònica

construïda a través el temps en afegir les influències vingudes de fora per conformar l’esperit

tangerí.

L'equació ciutat-port s'estableix avui dins un context nou d'aglomeració de més d'un milió

d'habitants que està esdevenint la gran metròpoli costanera del nord del Marroc. El primer objectiu del treball conjunt ha estat de retrobar una relació directa entre la ciutat i

l'aigua i crear un gran espai vital a l'escala de la nova aglomeració, dins el respecte a l’historia

social i física del lloc. Els temes principals a resoldre dins el Pla d'Ordenació han estat l'ampliació de la superfície

d'aigua, la implantació de un nou port esportiu i la reubicació del port pesquer, la definició dels

àmbits de lligam entre la ciutat existent (Medina, Ciutat Internacional) i el nou front portuari i

marítim a través de la proposta d'espais públics, així com l'organització en l'espai dels

programes d'habitatge, hoteler, oficines i equipaments.

Olga Tarrasó Climent (Espinàs i Tarrasó)

Arquitecta. L'any 2010 Espinàs i Tarrasó van ser convidats per l'equip francès d'urbanistes Reichen, Robert & Associés a participar conjuntament en una consulta directa sobre la remodelació urbanística i paisatgística del port urbà de Tànger. La proposta va ser acceptada i vàrem rebre l'encàrrec de la SAPT d'elaborar un Pla d'Ordenació, base per a la posterior elaboració de projectes constructius dels conjunts edificats i els espais públics.

 70  

Dues restauracions de l’arquitecte Adolf Florensa a les Drassanes de Barcelona Les restauracions de l’arquitecte Florensa al voltant dels anys 1950 varen permetre reformar un

edifici de caràcter industrial – que en aquell moment era una caserna – per tal d’esdevenir un

museu.

Robert Terradas Muntañola

Doctor Arquitecte. Les drassanes de Barcelona, Traçat, Construcció i Restauració va ser el tema dela tesi doctoral.

 

 72  

Programa de jornades dijous 13 jueves thursday INAUGURACIÓ OFICIAL LLUÍS XAVIER COMERON i GRAUPERA Degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya ANTONI NAVARRO i COSSIO, President de l’AADIPA ALBERT PLÀ i GISBERT, Director del XXXVè Curset DIFUSIÓ I RECERCA EL PATRIMONI PORTUARI ALBERT PLÀ i GISBERT, Arquitecte EL LLIBRE: l’editor XAVIER ALBERTÍ ORIOL Promotor col·lecció d'Arquitectura Tradicional “Cases vora mar”, Brau edicions COMUNICACIONS: Lectura de 7 Comunicacions seleccionades: “Análisis morfogenético del Bósforo como un borde” “Les Peroles o Tints, edificacions pesqueres” ”Restauració del Portal de l’antic Llatzaret de Salou” “Porto Alegre y su puerto” “Puerto de Santa Cruz de Tenerife, elemento revitalizador” “Land Market in the conservation of the Port Heritage” “Estibadors, patrimoni cultural immaterial” L’AUDIOVISUAL: EVA SERRATS LUYTS Arquitecte, Realitzadora i Productora de Cinema a Leve_Cinema & Architecture. Mediterranean Windows: Fishing & Housing LA HISTÒRIA I ELS PORTS MAR, CIUTAT I TERRITORI. ELS PORTS XAVIER CASANOVAS BOIXEREU Arquitecte Tècnic, Arqueòleg. Professor de l’EPSEB-UPC. President de RehabiMed ELS CONSOLATS DE MAR. BARCELONA XAVIER CORONAS GUINART Secretari General de la Cambra de Comerç de Bacelona Plataformes URBANES EN El front PORTUARI DE BARCELONA JOAQUIM ESPAÑOL LLORENS Dr. Arquitecte. Professor de l’ETSAB-UPC i de l’Accademia di Architettura della USI a Mendrisio PATRIMONI PORTUARI: UN PATRIMONI A PRESERVAR ELVIRA MATA i ENRICH Directora Tècnica del Museu Marítim de Barcelona. Comitè Executiu del Congrés Internacional de Museus Marítims. Presidenta Honorífica de l’Associació de Museus Marítims del Mediterrani EMPÚRIES: PATRIMONI I ARQUEOLOGIA D’UN ANTIC ENCLAVAMENT PORTUARI MARTA SANTOS RETOLAZA Arqueòleg - Directora del Museu d’Arqueologia de Catalunya-Empúries PUERTOS FORTIFICADOS: GLOBALIZACIONES DEL PASADO SALVADOR MORENO PERALTA Arquitecte Urbanista

divendres 14 viernes friday INTERVENCIONS ALS PORTS REHABILITACIÓN DEL EDIFICIO PALAU DE MAR CARLOS MAROZOF MALAMUD Enginyer de Camins, Canals i Ports ACCESSIBILITAT ALS PORTS PER A TOTHOM ENRIQUE ROVIRA-BELETA CUYÀS Arquitecte REFORMA DE L’ANTIGA ESTACIÓ MARÍTIMA DEL PORT DE BARCELONA LLUÍS CLOTET BALLÚS Arquitecte TRANSFORMACIÓ D’UN ANTIC EDIFICI PORTUARI EN MUSEU D’HISTÒRIA DE CATALUNYA JOSEP BENEDITO i ROVIRA Arquitecte ORIGEN I CREACIÓ DELS BARRIS PORTUARIS DE TARRAGONA COIA ESCODA MURRIA Arxiu del Port de Tarragona. Autoritat Portuària de Tarragona PLAZAS DEL AGUA IÑAKI URIARTE PALACIOS Arquitecte PUERTO DE TORREVIEJA: TRANSFORMACIÓN URBANA Y ACCESIBILIDAD EDUARDO ELKOUSS Dr. Arquitecte CARTAGENA: EL SITIO Y LA HISTORIA. UN PUERTO CON CIUDAD ELISA MONTORO SANCHEZ Arquitecte. Ajuntament d’Oriola MUSEOGRAFIA DEL MUSEU MARÍTIM DE BARCELONA JOSEP BOHIGAS ARNAU Arquitecte INTERVENCIÓN EN EL PATRIMONIO DEL PUERTO DE FERROL: ARSENALES Y CIUDAD JUAN ANTONIO RODRÍGUEZ-VILLASANTE PRIETO Director del CIEFAL de ICOMOS EL PORT DE CIUTAT DE MALLORCA. UN OBJECTE DE DESIG JOANA ROCA CLADERA Arquitecta GÉNOVA Y SEVILLA. DOS ASTILLEROS, UNA ESTRATEGIA COMÚN GUILLERMO VÁZQUEZ-CONSUEGRA Arquitecte el Port de Barcelona en la dÈcada de 1980 XAVIER MARTÍ ALAVEDRA Fotògraf LES REIALS DRASSANES DE BARCELONA (mmb) VISITA A L’EXPOSICIÓ FOTOGRÀFICA PRESENTACIÓ DEL PREMI EUROPEU AADIPA D’INTERVENCIÓ EN EL PATRIMONI ARQUITECTÒNIC SOPAR - REIALS DRASSANES DE BARCELONA

  73  

dissabte 15 sábado saturday TERRITORI URBÀ: BARRIS I PORTS VILANOVA I LA GELTRÚ, UNA MIRADA DES DEL MAR JOSEP MARIA PUJOL TORRES Arquitecte. Diputació de Barcelona Caps i amarradors de la ciutat: el port de Sant Feliu de Guíxols JOSEP MARIA FORTIÀ RIUS Arquitecte Patrimoni dels ports, identitat cultural i oportunitat pel futur JOAN ALEMANY LLOVERA Professor UB, Director de la revista Portus. Membre del Comité Científic de RETE i de l’Associació Internacional Ciutats i Ports LES REIALS DRASSANES DE BARCELONA ROBERT TERRADAS MUNTAÑOLA Dr. Arquitecte EL PATRIMONI ARQUEOLÒGIC SUBAQUÀTIC-EMPÚRIES GUSTAU VIVAR LOMBARTE Arqueòleg. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya TRANSFORMACIÓ DEL PORT DE TANGER: EL SISTEMA DELS ESPAIS PÚBLICS OLGA TARRASÓ CLIMENT Arquitecte LA REFORMA DE LOS PUERTOS: OPORTUNIDADES URBANAS Y EXPERIENCIAS OPUESTAS DE CAPTACIÓN DE LA PLUSVALÍA GENERADA MANUEL HERCE VALLEJO Dr. Enginyer de Camins, Canals i Ports. Professor UPC. EL PORT DE ROTTERDAM ELISABET BARCELÓ QUINTANA Arquitecte DEL PORT DE TARAKON AL FRONT MARÍTIM DEL SERRALLO XAVIER CLIMENT SÁNCHEZ Arquitecte LECTURAS SOBRE HAIFA. LA TRANSFORMACION URBANA DEL AREA PORTUARIA ANAT CHERVINSKY Arquitecte THE REHABILITION OF SOME URBAN PORT AREAS IN HISTORICAL SARDINIAN TOWNS ALESSANDRA CASU Urbanista. Professora Facoltà d’Architettura, Università di Sassari PORTS FLUVIALS I ESTRUCTURA DEL TERRITORI. EL TRAM BAIX DEL RIU EBRE DÍDAC GORDILLO BEL Arquitecte MUSEU DE LA PESCA DE PALAMÓS. DANIEL FREIXES i MELERO Arquitecte

diumenge 16 domingo sunday Visita als ports de Sant Feliu de Guíxols i Palamós SANT FELIU DE GUÍXOLS ARRIBADA A SANT FELIU DE GUÍXOLS. Recepció per l’Alcalde de Sant Feliu de Guíxols, l’Il•lm. Sr. Joan Alfons Albó i Albertí. Visita de l’edifici del Salvament Marítim, el Tinglado del Port, el Fortim, el Club Nàutic i les instal·lacions portuàries, i passeig pel front marítim, acompanyats de l’arquitecte Roman Domènech, l’arquitecte tècnic Jordi Salvat i la Sílvia Alemany, directora del Museu d’Història de Sant Feliu de Guíxols PALAMÓS Visita a l’Espai Peix, el Museu de la Pesca de Palamós i les instal·lacions portuàries, acompanyats de l’arquitecte Daniel Freixes, el Director del Museu el Sr. Miquel Martí, i el Director de la Càtedra d'Estudis Marítims de la Universitat de Girona el Dr. Joan Ll. Alegret CLOENDA I COMIAT DE LES JORNADES acompanyats de l’Alcaldessa de Palamós, l’Il•lma. Sra. Maria Teresa Ferrés i Àvila, i el Director del XXXVè Curset, l’Albert Plà i Gisbert