Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

17
Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català Maria Ferrer Bonet

Transcript of Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

Page 1: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1

català Maria Ferrer Bonet

Page 2: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

0. Index

1. Introducció

a. La Malaltia de Parkinson 3

b. Parkinson i llenguatge: les disàrtries 3

c. Objectius de lʼestudi 4

2. Metodologia

a. Subjectes 4

b. Test 5

c. Recopilació i anàlisi de dades 5

3. Resultats 5

4. Discussió 10

5. Limitacions 12

6. Agraïments 13

7. Referències 13

8. Annex

a. Annex 1: làmina “la sala de estar”. Test Barcelona 15

b. Annex 2: Escala Federació Catalana Parkinson 16

c. Annex 3: Escala de Hoehn i Yahr 17

2

Page 3: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

1. Introducció:a. La Malaltia de Parkinson

La Malaltia de Pàrkinson (MP) és una malaltia que es caracteritza per una degeneració de les neurones de la substància negra dels ganglis basals, cosa que provoca la deficència de un neurotransmissor anomenat dopamina. Aquesta pèrdua de dopamina es tradueix amb dèficits en el manteniment del to muscular, la postura i el control i la coordinació de moviments en cadena, com la parla. Col·lateralment, es poden observar cossos de Lewy (depòsits inusuals de proteïnes com la alfa-sinucleína, que es creu que és una de les proteïnes que està lligada a lʼaparició dʼaquesta malaltia) i hi ha una pèrdua de neurones que generen norepinefina (o noradrenalina), una de les possibles causes de les alteracions no-motores que presenten els malalts de Parkinson. La malaltia es coneix des de la publicació An Essay on the shaking palsy per James Parkinson a lʼany 1817, encara que les seves causes segueixen sent desconegudes i difícils de preveure. Fàrmacs com la levodopa (agent) o la carbidopa (inhibidor) i intervencions quirúrgiques permeten alleugerar els símptomes de la malaltia però sense eliminar-ne la causa. El Parkinson és una malaltia neurodegenerativa de progrés lent i invalidant tant a nivell físic com a nivell cognitiu i social. La malaltia apareix en pacients a partir dels 50 anys i els homes tenen 1,5 vegades més risc de patir-la que les dones (Wooten et al., 2004). Cummings 1988 (citat a Maxim, 1994), defensa que un 40% dels malalts de Parkinson presenten demència i altres dèficits neuropsicològics, resultant en una simptomatologia heterogènia, i suggereix que cada pacient sʼhauria dʼobservar a la llum de variables com lʼedat, el grau de dèficit motor o la medicació (vegeu §5). En un estudi de Brown i Marsden (1984; citat a Love i Webb, 1988) també es determinà una incidència de la demència dʼentre el 30 i el 39%. És important distingir entre la MP i els síndromes parkinsonians, que són un grup dʼalteracions que desenvolupen símptomes motors característics de la MP però en forma secundària a altres afeccions com lʼAlzheimer, la SIDA o la meningitis, entre altres causes com els accidents cardiovasculars, la intoxicació de certs elements com el monòxid de carboni, la sobredosi de narcòtics o la teràpia amb certs medicaments com els antipsicòtics. Els símptomes del Parkinson, com sʼha esmentat prèviament, són molt heterogenis segons el pacient. Els dèficits motors principals (Blanken et al., 1993, Maxim, 1994 i Love i Webb, 1988) inclouen lʼacinèsia, la bradicinèsia, la tremolor i/o la rigidesa. Lʼacinèsia es caracteritza principalment per un retard en la iniciació de moviments voluntaris. La bradicinèsia produeix també un increment en la duració del moviment però en aquest cas una vegada sʼha iniciat el moviment. La tremolor és una oscil·lació lenta i rítmica, generalment unilateral, que sol aturar-se amb activitat o quan es dorm. La rigidesa afecta tant a músculs agonistes com antagonistes, sol augmentar amb la tensió o lʼansietat i provocar dolor muscular.

b. Parkinson i llenguatge: les disàrtries Quan un pacient amb una malaltia neurològica presenta trastorns motors relacionats amb la respiració, la prosòdia, la fonació, la ressonància o lʼarticulació, com és el cas dels malalts de Parkinson, es parla de disàrtria. La disàrtria es defineix a Darley, Aronson i Brown 1969a (citat a Love i Webb, 1988) com una alteració de la parla a causa dʼalteracions motores dʼorigen neurològic del tipus paràlisi, debilitat o descoordinació de la musculatura de la parla. Els mateixos autors van identificar sis tipus clàssics de disàrtries (Darley, Aronson i Brown 1969b): la espàstica, la flàccida, la mixta, la

3

Page 4: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

discinètica (hipocinètica i hipercinètica) i la cerebel.lar. En el cas dels malalts de Parkinson, aquests presenten un dels tipus de disàrtria discinètica: la hipocinètica. La disàrtria hipocinètica és una síndrome que apareix, a banda de en malalts de Parkinson, en atròfies multisistema o paràlisi supranuclear progressiva. Es caracteritza per una manca de control durant la producció verbal. Això inclou el sistema respiratori, el fonador, el ressonador, lʼarticulatori, els mecanismes dʼiniciació i la prosodia (Maxim, 1994). La parla dels malalts de Parkinson varia enormement segons lʼestadi del malalt i lʼefectivitat de la medicació (Love i Webb, 1998). Els dèficits físics característics dʼaquest síndrome es troben a la gesticulació facial (sobretot moviments de llavis, llengua i mandíbula), la respiració, els moviments articulatoris de la cavitat bucal i de la faringe i la laringe. Lʼabast i la precisió del moviment es veuen afectats i la coordinació motriu podria estar alterada (Caliguri, 1989; Connor et al, 1989, citats a Blanken et al., 1993). En un estudi amb 200 subjectes, Logemann, Fisher, Boshes i Blonsky (1978) van trobar que el 89% tenia alteracions laríngies i un 10% presentava hipernasalitat. Connor and Abbs (1991) van trobar diferències entre el dèficit motriu del mateix moviment de mandíbula per dues tasques, una lingüística i una altra visual (seguiment visual guiat), encara que el dèficit és molt menor al trobat en malalts que presenten disàrtria hipercinètica (Corea de Huntington). En producció escrita, sʼobserva micrografia (Love i Webb, 1998). A nivell de comprensió, els malalts no presenten dèficits de comprensió auditiva tant a nivell de paraula com de frase o discurs (Scott. et al., 1984; i Matison et al., 1982, citats a Maxim, 1994). Hi ha estudis que suggereixen que podria haver-hi un dèficit a la sintaxi (Obler and Albert, 1981; Lieberman et al., 1989, citats a Maxim, 1994). Gracco (1989, citat a Blanken et al., 1993) va observar més alteracions en tasques de parla seqüencial que a les tasques de síl·labes isolades. En estudis comparatius amb Alzheimer i controls, els pacients de Parkinson van demostrar un millor accés al lèxic en tasques de correcció que els dʼAlzheimer (McNamara et al., 1992, citat a Maxim, 1994) i millor denominació (Hanley, 1981, citat a Maxim, 1994). Tot i això, els resultats dels malalts de Parkinson eren significativament pitjors que els controls. També és comú observar bradifrènia, és a dir, lentitud en el processament de la informació visual i tàctil (Diéguez-Peña, 2012).

c. Objectius de lʼestudi Lʼobjectiu principal dʼaquest estudi és realitzar una descripció dels dèficits verbals de la disàrtria hipocinètica en malalts de Parkinson de primera llengua catalana, ja que no sʼhavien fet estudis similars en llengua catalana abans. El recurs principal dʼanàlisi serà lʼespectrograma (Hz/T), de manera que la descripció inclourà només aquells elements que seʼn puguin desprendre.

2. Metodologia:a. Subjectes

Lʼestudi comptava inicialment amb 27 pacients, dels quals 23 es van haver de descartar pels motius que sʼexposaran a continuació. Dʼaquests 27, 22 són residents a la Residència Reina Sofía a Eivissa (Illes Balears), i 5 són pacients que reben teràpia al CAP Güell a Girona (Catalunya). Els pacients de la residència van haver de ser tots descartats per 2 raons principals: mal diagnòstic i estat cognitiu del pacient. En relació al mal diagnòstic, el principal inconvenient era assegurar que el pacient tingués Parkinson i no síndromes parkinsonians, a banda de la resta dʼafeccions comunes en edats tan avançades (Alzheimer, malalties cardiovasculars, paràlisi o deteriorament cognitiu, entre altres). El deteriorament cognitiu, dʼuna altra banda, impedia la realització de lʼexperiment a nivell

4

Page 5: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

comunicatiu, ja que lʼexperiment implicava la comprensió dʼunes instruccions i una resposta complexa (vegeu §2b). Entre els 5 pacients del CAP Güell, un dʼells presentava una disàrtria mixta (Esclerosi Lateral Amiotrófica), diferent a la que manifesten els malalts de Parkinson. Donat lʼabast dʼaquest estudi, es va decidir descartar aquest pacient. Els 4 pacients restants són els que sʼhan analitzat en aquest escrit. Tots quatre són homes de llengua materna catalana, residents a la província de Girona i amb dominància manual dreta. Van ser diagnosticats amb la malaltia de Parkinson a traves de neuroimatge i van ser classificats dʼacord amb lʼescala proposada per la Federació Catalana de Parkinson (vegeu annex 2), basada en lʼescala de Hoehn i Yahr (vegeu annex 3) de la següent manera:JG: 57 anys. Estadi 3 amb trastorn equilibri III.JB: 67 anys. Estadi 2 trastorn postural II.VM: 66 anys. Estadi 3 trastorn equilibri III.FF: 61 anys. Estadi 2 amb trastorn postural II.

b. Test

Per obtenir una mostra de llenguatge prou àmplia per poder extreureʼn alguna generalització es van realitzar dues proves a cada pacient dʼaproximadament 1,30 minuts cadascuna: ·La primera prova inclou la descripció de la làmina “la sala de estar” del Test-Barcelona (Peña-Casanova, 1990) que consisteix amb una imatge quotidiana dʼuna familia a la sala de casa seva. Lʼobjectiu dʼaquest prova és que els malalt extreguin informació lèxica partir dʼuna imatge que conté paraules dʼalta freqüència. ·La segona prova consisteix en respondre a la pregunta “Què és un bosc?” (Peña-Casanova, 1990). Lʼobjectiu dʼaquesta prova és que els pacients accedeixin al lèxic intern, des de la pròpia planificació de lʼemissió. Les dues proves es van fer consecutivament amb un total dʼentre 3 i 3,30 minuts de gravació per pacient.

c. Dades i anàlisi

Les gravacions es van realitzar amb la gravadora Marantz PMD620 i un micròfon Shure SM58. Els arxius de les gravacions es van codificar en format WAV per ser analitzades posteriorment amb el programa dʼanàlisi espectrogràfica Praat.

3. Resultats1:

Quan es parla de dèficit articulatori, articulació defectiva o variable, en aquest estudi, es fa referència a una modificació de lʼarticulació prototípica dʼun so en un context donat, resultant en una producció alterada que un interlocutor sa és capaç de fer palesa.

JGJG

PRODUCCIÓ (GRAL.)·Dificultat amb noms dʼalta freqüència: titubeig.Exemples: “-P: eeh... un... unaaa... sofà”

5

1 Per escoltar les gravacions que acompanyen els espectrogrames que exemplifiquen els dèficits dels malalts, entreu a: http://soundcloud.com/maria-smith-bonet/sets/treballdegrau

Page 6: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

JGJG

ARTICULACIÓ

·Articulació variable dʼoclusives i fricatives. Poca oclusió i explosió lleu en oclusives tant sordes com sonores. Intensitat i punt dʼarticulació de fricatives variable (i.e. /s/ laminal o apical).·Articulació defectiva de la lateral palatal/ʎ/ i les ròtiques bategant /ɾ/ i vibrant /r/.·Sensació global dʼimpresició articulatòria.

FONACIÓ·Nasalitat.·To Monocord.·Duració normal de les emissions.·Intensitat baixa.

ExemplesExemples

“Una sofà”: les fricatives poc intenses. La alveolar amb una freqüència més baixa de lʼ habitual (al voltant dels 4000Hz. Compareu amb fricatives alveolars dels altres pacients). La vocal entre les dues fricatives és quasi inaudible.

“Una sofà”: les fricatives poc intenses. La alveolar amb una freqüència més baixa de lʼ habitual (al voltant dels 4000Hz. Compareu amb fricatives alveolars dels altres pacients). La vocal entre les dues fricatives és quasi inaudible.

“Una flor”: vocal i nasal inicial pràcticament inaudibles. Fricativa labiodental poc intensa amb una turbulència breu i poc uniforme. La lateral alveolar també té una intensitat molt baixa i està poc definida.

“Una flor”: vocal i nasal inicial pràcticament inaudibles. Fricativa labiodental poc intensa amb una turbulència breu i poc uniforme. La lateral alveolar també té una intensitat molt baixa i està poc definida.

6

Page 7: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

JBJB

PRODUCCIÓ (GRAL.)

·Dificultat amb noms dʼalta freqüència: conductes dʼaproximació fonètica i titubeig.Exemple: “-P: au-abustos...abustos... abustes... (arbustos)”·Palilàlia (repetició inapropiada de tota una conducta o estímul prèvis o part dʼells. Sobretot es relaciona amb frases o sintagmes).Exemple: “-P: hi ha una taula dʼestar... a la sala dʼestar... estan a la sala dʼestar...”

ARTICULACIÓ

·Articulació variable dʼoclusives i fricatives. Poca oclusió i explosió lleu en oclusives tant sordes com sonores. Intensitat i punt dʼarticulació de fricatives variable (i.e. /s/ laminal o apical).·Articulació defectiva de la lateral palatal/ʎ/ i les ròtiques bategant /ɾ/ i vibrant /r/.·Dèficit en el control de la sonoritat dels sons.·Sensació global dʼimpresició articulatòria.

FONACIÓ·Veu murmurada.·To Monocord.·Duració normal de les emissions.·Intensitat baixa.

ExemplesExemples

“arbustos”: rótica bategant sense oclusió i pràcticament inaudible. Vocals molt poc intenses i difícils dʼidentificar. Oclusiva dental sorda sense oclusió. Observeu la variació en lʼarticulació i la intensitat de les dues fricatives alveolars.

“arbustos”: rótica bategant sense oclusió i pràcticament inaudible. Vocals molt poc intenses i difícils dʼidentificar. Oclusiva dental sorda sense oclusió. Observeu la variació en lʼarticulació i la intensitat de les dues fricatives alveolars.

“vegetació”: fricativa labiodental es realitza sorda i amb baixa intensitat (observeu la manca de formants i compareu intensitat amb fricativa alveolar), barra dʼexplosió de lʼoclusiva dental poc uniforme (compareu amb la segona oclusiva bilabial de lʼespectrograma següent, on lʼoclusió i lʼexplosió estan ben marcades).

“vegetació”: fricativa labiodental es realitza sorda i amb baixa intensitat (observeu la manca de formants i compareu intensitat amb fricativa alveolar), barra dʼexplosió de lʼoclusiva dental poc uniforme (compareu amb la segona oclusiva bilabial de lʼespectrograma següent, on lʼoclusió i lʼexplosió estan ben marcades).

7

Page 8: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

JBJB

“per exemple”: primera oclusiva bilabial sense oclusió ni explosió, simplement una baixada dʼintensitat. Ròtica bategans sense oclusió. Fricativa palatal ensordida. Nasal bilabial pràcticament inexistent.

“per exemple”: primera oclusiva bilabial sense oclusió ni explosió, simplement una baixada dʼintensitat. Ròtica bategans sense oclusió. Fricativa palatal ensordida. Nasal bilabial pràcticament inexistent.

VMVM

PRODUCCIÓ (GRAL.)·Dificultat amb noms dʼalta freqüència: conductes dʼaproximació fonètica i titubeig.Exemple: “-P: enfilada a la... cad... a la taula (tamboret)”

ARTICULACIÓ

·Articulació variable dʼoclusives i fricatives. Oclusió i explosió variable en oclusives tant sordes com sonores. Intensitat i punt dʼarticulació de fricatives variable (i.e. /s/ laminal o apical).·Articulació defectiva de la lateral palatal/ʎ/ i les ròtiques bategant /ɾ/ i vibrant /r/.·Sensació global dʼimpresició articulatòria.

FONACIÓ·Veu tremolosa.·Panteix.·Duració normal de les emissions.·Intensitat normal.

ExemplesExemples

“li va al radere”: rótiques sense oclusió. Consonants poc definides i de baixa intensitat. (Compareu la bategant dʼaquest gràfic amb bategant del tercer espectrograma dʼaquest pacient).

“li va al radere”: rótiques sense oclusió. Consonants poc definides i de baixa intensitat. (Compareu la bategant dʼaquest gràfic amb bategant del tercer espectrograma dʼaquest pacient).

8

Page 9: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

VMVM

“una rata”: nasal poc intensa. Rótica sense oclusió múltiple. Oclusiva dental sense oclusió i amb una turbulència del tipus fricatiu.“una rata”: nasal poc intensa. Rótica sense oclusió múltiple. Oclusiva dental sense oclusió i amb una turbulència del tipus fricatiu.

“la làmpara”: la primera lateral alveolar presenta soroll (compareu amb la segona lateral alveolar on es realitza de manera normal). Nasal bilabial inexistent. Oclusió irregular de lʼoclusiva bilabial sorda i sense explosió.

“la làmpara”: la primera lateral alveolar presenta soroll (compareu amb la segona lateral alveolar on es realitza de manera normal). Nasal bilabial inexistent. Oclusió irregular de lʼoclusiva bilabial sorda i sense explosió.

FFFF

PRODUCCIÓ (GRAL.)·Dificultat amb noms dʼalta freqüència: titubeig.Exemple:“-P: una... una... alfombra”

ARTICULACIÓ

·Articulació variable dʼoclusives i fricatives. Oclusió i explosió variable en oclusives tant sordes com sonores·Articulació defectiva de les ròtiques bategant /ɾ/ i vibrant /r/.·Articulació laterals normal.·Dèficit en el control de la sonoritat dels sons.·Sensació global dʼimpresició articulatòria.

FONACIÓ·Veu murmurada.·Panteix.·Duració normal de les emissions.·La veu va perdent intensitat fins al final de les oracions.

ExemplesExemples

9

Page 10: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

FFFF

“la finestra”: Soroll curt i poc intens i uniforme de la fricativa labiodental amb un breu silenci. Fricativa alveolar amb intensitat irregular. No hi ha oclusió ni explosió de lʼoclusiva dental sorda (compareu amb oclusiva dental sorda de lʼespectrograma següent, on es realitza una oclusió normal), ni a la ròtica posterior.

“la finestra”: Soroll curt i poc intens i uniforme de la fricativa labiodental amb un breu silenci. Fricativa alveolar amb intensitat irregular. No hi ha oclusió ni explosió de lʼoclusiva dental sorda (compareu amb oclusiva dental sorda de lʼespectrograma següent, on es realitza una oclusió normal), ni a la ròtica posterior.

“una rata”: No hi ha oclusions múltiples a la ròtica vibrant i la oclusiva dental és realitza lleugerament sonora (observeu la presència de barra de sonoritat i formants).“una rata”: No hi ha oclusions múltiples a la ròtica vibrant i la oclusiva dental és realitza lleugerament sonora (observeu la presència de barra de sonoritat i formants).

En conjunt, els malalts presenten una sèrie de característiques en comú. En primer lloc, tots presenten problemes amb paraules dʼalta freqüència que apareixen a la làmina, del tipus sofà o finestra. En segon lloc, trobem una articulació defectiva, en els quatre pacients, en consonants obstruents i líquides. Finalment, trobem alteracions en la fonació de tots els pacients, tant alteracions laríngies, del tipus to monocord o murmuració, com alteracions en altres sistemes, com el panteix (respiració) o la nasalitat (manca control vel paladar), que responen a les limitacions motores típiques de la malatia de Parkinson.

4. Discussió: Amb lʼobjectiu de contrastar les dades obtingudes en aquest estudi, sʼha realitzat una comparació amb quatre obres de referència que contenen informació específica i referències relacionades amb la disàrtria hipocinètica i la malaltia de Parkinson. Les obres en qüestió són: Blanken et al., 1993; Diéguez i Peña, 2012; Love i Webb, 1998 i Maxim, 1994. En relació a lʼarticulació, sʼhan descrit majoritàriament alteracions en el mode dʼarticulació de les consonants obstruents: les oclusives, fricatives i africades (Dièguez i Peña, 2012; Love i Webb, 1988). En el cas dels malalts catalans, sʼha pogut observar una alteració no només en les obstruents, si no que també en les consonants líquides. A Blanken et al. (1993), es descriu un dèficit en el control de la sonoritat que també ha pogut ser observat en dos dels malalts. En general, a totes les obres sʼesmenta una sensació dʼimprecisió articulatòria que també sʼha fet palesa en tots els pacients dʼaquest estudi. Si la raó dʼaquestes alteracions és la reducció en la mobilitat i la precisió articulatòria, tindria sentit pensar que la complexitat de les consonants líquides del català pugui ser una de les

10

Page 11: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

raons per les que sʼhi troba un dèficit en català i no en anglès. De totes formes, és una hipòtesi jove i requeriria més estudis per ser comprovada. La palilàlia, observada en altres estudis (Blanken et al., 1993; Love i Webb, 1998), també ha estat present en un dels pacients, encara que sʼhaurien de fer més proves per assegurar que sigui palilàlia i no una altra conducta de repetició (perseveració, iteració...) En relació a la fonació, entre les alteracions que sʼhan descrit en aquest estudi les següents es troben en comú a altres obres: alteracions laríngies (i.e. murmuració2, veu tremolosa) (Blanken et al., 1993; Diéguez i Peña, 2012 i Love i Webb, 1998), to monocord (totes les obres), volum reduït o pla (Blanken et al., 1993 i Maxim, 1994) i nasalitat (Diéguez i Peña, 2012 i Love i Webb, 1998), encara que aquest últim es defineix com a poc freqüent (Diéguez i Peña, 2012). La causa dʼaquestes alteracions fonatòries, segons Blanken et al. (1993), és la rigidesa, un dels dèficits motors característics dels malalts de Parkinson (vegeu §1a). Blanken et al. (1993), destaca, en relació a les alteracions motores, que la alteració no es troba, en els malalts de Parkinson, en la planificació del moviment, sinó en la regulació i el control dels moviments. Entre les alteracions més comuns descrites a les obres de referència que no sʼhan pogut observar en aquest estudi són: disfonia3, veu ronca, afonia i silencis o emissions inapropiades. La no-presència dʼaquest elements no implica que no hi siguin presents en els malalts catalans, seria necessari ampliar el nombre de subjectes abans de poder fer tal afirmació. A banda dʼaquestes característiques, a les obres hi ha divergència a lʼhora de descriure la duració i la velocitat de parla en els pacients. Per una banda, trobem obres que defineixen la parla del malalt com a accelerada (Blanken et al., 1993; Love i Webb, 1998; Maxim, 1994), mentre que altres estudis mostren que hi ha un enlentiment de més de cinc segons (Blanken et al., 1993). En relació a la duració, Diéguez i Peña (2012) i Love i Webb (1998) descriuen una producció de síl·labes excessivament curtes o llargues, i Maxim (1994) destaquen una producció de sintagmes anormalment curt. En canvi, a Blanken et al. (1993) es destaca que la duració de paraules, sintagmes i oracions és normal. Sigui com sigui, tant la duració com la velocitat són factors que surten de lʼabast dʼaquest estudi degut a la dificultat de quantificar i dʼanalitzar qualitativament que tenen. Serien necessaris més estudis i, a banda, poder assegurar que la parla del malalt no presentava aquestes característiques abans de la malaltia. Un altre debat interessant que sorgeix amb els resultats dʼaquest estudi està relacionat amb els problemes que tenen els quatre pacients amb paraules dʼalta freqüència. Aquest fenomen pot aparèixer per dues causes diferents (Diéguez i Peña, 2012): pot existir un problema en lʼaccés a la informació semàntica (és a dir, en “lʼactivació del concepte”) o pot donar-se la pèrdua de lʼetiqueta semàntica (és a dir, la “desaparició del concepte”). Normalment, sʼassocia el problema dʼevocació amb afàsies i el de pèrdua amb demències. Encara que aquesta distinció es posa en dubte, per part de certs autors, per que no es coneix fidelment com funciona el sistema semàntic (Caramazza et al., 1990; Caplan, 1987; Hagoort, 1998; Bayles, 1993, citats a Diéguez i Peña, 2012). Serien necessaris més estudis per poder determinar la solució dʼaquest debat, però el fet que apareguin problemes amb paraules dʼalta freqüència ja és interessant i podria ser un bon punt de partida dʼaltres estudis. En conclusió, mai sʼhavien realitzat anàlisi espectrogràfiques de la producció de malalts de Parkinson en català, i sʼha pogut comprovar que els malalts catalans presenten característiques articulatòries que divergeixen de les descrites a les obres de referència. En concret, lʼarticulació defectiva de les consonants líquides no havia estat descrita abans en malalts de L1 anglès, mentre que tots els subjectes que participaren en aquest estudi

11

2 Les cordes vocals no es tanquen del tot durant la vocalització, deixant escapar una mica lʼaire.

3 Alteració de la prosòdia.

Page 12: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

van ser descrits amb algun dèficit en alguna consonant líquida. Dʼaquesta manera, sʼhaurien de realitzar més estudis tant per poder assegurar una correcta aplicació de les teràpies que es desprenen dels estudis amb subjectes de parla anglesa, com per poder extreureʼn de noves específiques per malalts catalans. Degut a lo ambiciós dʼun projecte que cobrís correctament totes les variables dʼaquesta malaltia, la millor opció és realitzar petits estudis que entre tots puguin formar un recurs de coneixement sòlid, rigorós i vàlid dʼon poder inferir nous tractaments i teràpies pels pacients dʼaquestes malalties tan emocionalment exigents tant per ells com per lʼentorn familiar i amics.

5. Limitacions: Durant la realització dʼaquest estudi es van fer paleses una sèrie de limitacions que han dificultat, en major o menor grau, tant el diagnòstic com lʼestudi per se. Per una banda, la malaltia de Parkinson presenta un diagnòstic i una evolució variable. En primer lloc, és difícil definir el Parkinson en relació al parkinsonisme (vegeu §1a), de manera que a vegades sʼopta per un diagnòstic funcional (més dirigit al tractament que al diagnòstic), cosa que va dificultar molt la tasca de discriminació de pacients, especialment a la Residència Reina Sofia (Eivissa). A banda, els historials dels pacients són privats i la informació a la que es tenia accés era molt limitada. En segon lloc, la malaltia de Parkinson no afecta a dos individus de la mateixa forma i cada individu presenta uns símptomes particulars que poden variar a través dels anys i segons la medicació. Aquesta variabilitat, sumada a la depressió i la variabilitat diària (moments del dia on sʼaccentuen els dèficits i altres períodes de repòs), fan molt difícil situar fidelment a un malalt en un estadi de la malaltia. Sovint, la malaltia va acompanyada de demència (en un 40% dels casos, segons Cummings, 1988) i altres dèficits neuropsicològics que dificulten encara més la tasca diagnòstica. Per una altra banda, el mètode dʼanàlisi presentat en aquest estudi també presenta algunes limitacions. El primer problema es troba a lʼhora de definir o delimitar el “dèficit” de la parla. Encara que hi hagi publicacions i definicions sobre la parla prototípica, el fenomen de la coarticulació, sobretot en parla ràpida i espontània, ja resulta en una sèrie de diferències respecte el que es sol definir com a “parla normal”. Evidentment, aquestes diferències no impliquen cap dèficit neuropsicològic i en moltes ocasions, malgrat que aquestes “variacions coarticulatòries” siguin evidents a lʼanàlisi espectrogràfica, la percepció de lʼinterlocutor no es veu alterada. Dʼaquesta manera, resulta molt difícil definir quins errors presenta, on es troben i sobretot, si és o no un error, ja que potser aquesta característica ja es trobava a la parla normal del pacient abans de la malaltia. Per això, en aquest estudi es van escollir exemples que presentaven una alteració tant al gràfic com a la percepció de lʼinterlocutor (és a dir, si es veia alguna irregularitat però lʼinterlocutor ho percebia com a normal, no es comptabilitzava). El segon problema es troba a la limitada informació articulatòria que presenten els espectrogrames. Si bé van ser escollits degut a la facilitat dʼobtenir dades, hi ha molts factors que requeririen dʼaltres mecanismes (electropalatogrames, per exemple) per poder definir característiques que a lʼespectrograma no es poden comptabilitzar, com poden ser la nasalitat, el punt dʼarticulació o la intensitat. Finalment, no puc deixar de fer paleses una sèrie de manques dʼaquest treball que sʼhaurien de revisar o ampliar en estudis posteriors. En primer lloc, sʼhaurien dʼampliar en número de pacients, el número de proves i sʼhi haurien dʼincloure controls per fer més evident el dèficit i poder comparar-lo. En segon lloc, sʼhaurien de tenir en compte variables com el grau de dèficit motor, lʼhistorial dʼadministració de medicaments, la predisposició genètica a aquesta malaltia o lʼexposició a toxines ambientals. Per poder donar compte de

12

Page 13: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

tot això, seria necessària molta més informació diagnòstica dels malalts i realitzar estudis longitudinals que donin llum a lʼevolució dʼaquesta malaltia.

6. Agraïments:

Aquest treball no hauria estat possible sense la col·laboració del Jordi Viñas del CAP Güell (Girona), lʼAna Mª Fernández del laboratori de fonètica de la UB (Barcelona), les infermeres de la Residència Reina Sofia (Eivissa) i el Faustino Diéguez Vide, tutor dʼaquest treball. També vull agraïr a Sonia Delgado Ramos, especialista en Parkinson de la Federación Española de Parkinson, la seva aportació en material bibliogràfic.

A tots, moltes gràcies.

7. Referències:

-Bayles, K.A. (1993). ʻPathology of language behaviour in dementiaʼ. A Blanken, G. et al. Linguistic disorders and pathologies. Berlin/New York: Walter de Gruyter.-Blanken, G., Dittmann, J., Grimm, H, Marshall, J. C., i Wallesch, c-W. (Eds.) (1993). Linguistic disorders and pathologies. Berlin/New York: Walter de Gruyter.-Brown, R. G., Mardsen, C. D. (1984). ʻHow common is dementia in Parkinsonʼs disease?ʼ. A Lancet ii:1262-1265.-Caliguri, M. P. (1989). ʻThe influence of speaking rate on articulatory hypokinesia in parkinson dysarthriaʼ. A Brain and Language 36:493-502.-Caplan, D. (1987). Neurolinguistics and linguistic aphasiology. Cambridge: Cambridge University Press.-Caramazza, A. (1990). ʻWhere do semantic errors come from?ʼ. A Cortex, 26:95-122.-Connor. N. P., Abbs, J. H., Cole, K. J. i Gracco, V. L. (1989). ʻParkinsonian deficits in serial multiarticulate movements for speechʼ. A Brain 112:997-1009.-Connor, N. P. i Abbs, J. H. (1991). ʻTask-dependent variations in Parkinsonian motor impairementsʼ. A Brain 114:321-332.-Cummings, J. L., Darkins, A., Mendez, M., Hill, M. A., Benson, D. F. (1988). “Alzheimerʼs disease and Parkinsonʼs disease”. A Journal of Neurology 46:130-5.-Darley, F. Aronson, A. i Brown, J. (1969a). ʻDiferential diagnostic patterns of dysarthriaʼ. A Journal of Speech and Hearing Research, 12:246-269.-Darley, F. Aronson, A. i Brown, J. (1969b). ʻClusters of deviant speech dimensions in the dysarthriasʼ. Journal of Speech ad Hearing Research 12:462-496.-Diéguez, F., Peña, J. (2012). Cerebro y Lenguaje. Sintomatología Neurolingüística. Madrid: Panamericana.-Gracco, V. L. i Abbs, J. H. (1989). ʻSensorymotor characteristics of speech motor sequences. A Experimental Brain Researchi 75:586-598.-Hagoort, P. (1998). ʻThe shadows of lexical meaning in patients with semantic impairementsʼ. A Stemmers, B., Whitaker, H.A. (eds.). Handbook of neurolinguistics. San Diego: Academic Press.-Hanley, D. G. (1981). ʻSpeech rate modifications in Parkinsonʼs diseaseʼ. A W. R. Berry (ed.). Clinicat dysarthria. 231-251. San Diego: College-Hill Press.-Hoehn, M.M., Yahr, M.D. (1967). ʻParkinsonism: onset, progression and mortalityʼ. A Neurology 17;427. -Liberman, I. Y., Shankweiler, D., & Liberman, A. M. (1989). The alphabetic principle and learning to read. In D. Shankweiler & I. Y. Liberman (Eds.), Phonology and Reading Disability: Solving the Reading Puzzle. Research Monograph Series. Ann Arbor: University of Michigan Press.

13

Page 14: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

-Logemann, Fisher, Boshes i Blonsky (1978)-Love, R. J., i Webb, W. G. (1998). Neurologia para especialistas del habla. Madrid: Panamericana.-Mardsen, C. D. (1982). ʻThe mysterious motor function of the basal ganglia: The Robert Wartenberg lecture. A Neurology 32:514-530.-Maxim, J. i Bryan, K. (1994). Language of the Elderly: a Clinical Perspective. London: Whurr Pub. Ltd. -McNamara, M. R., Rosenbek, J. C. i Aronson, A. E.. The Dysarthrias: Physiology, Acoustics and Perception. San Diego: College Hill Press.-Parkinson, J. (1817). An Essay on the Shaking Palsy. -Peña-Casanova, J. (1990). Test Barcelona. Laminas. Masson, SA: Barcelona. -Wooten, G. F., Currie, L. J., Bovbjerg, V. E., Lee, J. K., Patrie, J.(2004) “Are men at greater risk for Parkinsonʼs disease than women?”. A Journal of Neurology, Neurosurgery and Psychiatry 75:637-639.

14

Page 15: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

8. Annexa. Annex 1. Làmina “La sala de estar”. Test Barcelona

Peña-Casanova, 1990

15

Page 16: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

b. Annex 2. Escala Federació Española Parkinson.

Estadi I Triada Parkinsoniana (hipertonia, aquinesia i tremolor). 3 anys dʼevolució.

Estadi II Transtorns posturals. Cifosis marcada i actitud en flexió. 6 anys dʼevolució.

Estadi III Transtorns dʼequilibro i afectació de reflexos posturals. 7 anys dʼevolució.

Estadi IV Incapacitat greu. Fenomen ON-OFF, molt actius/encamats. 10 anys dʼevolució.

Estadi V Encamat. 14 anys dʼevolució.

16

Page 17: Parkinson i articulació: descripció de dèficits de malalts de L1 català

c. Annex 3. Escala Hoehn i Yahr.

Estadi 1 Alteració unilateral

Estadi 2 Alteració bilateral axial, sense deteriorament de lʼequilibri.

Estadi 3 Alteració bilateral lleu o moderada, certa inestabilitat postural.

Estadi 4 Incapacitat greu, capaç de caminar o bipedestació sense ajuda.

Estadi 5 Encamat sedent (excepte amb ajuda).

Hoehn i Yahr, 1967Hoehn i Yahr, 1967

17