PARAULES i FETSPARAULES i FETSCol·lectiu de Dones en l’Església, per la ParitatNúmero 70 · maig - juny - juliol - agost 2014

Il·lustració de Maria Dolors Gómez

Des de la frontera

2

EDITORIAL

Viure en la frontera vol dir moure’s en la imprecisa lí-

nia que hi ha entre el conegut, que volem superar, i la promesa d’una vida nova. Tornar a Ga-lilea, a les fonts del missatge de Jesús, a les Benaurances, on sabem que ningú queda exclòs, homes i dones amb nom i iden-titat pròpia.

Vol dir també sortir de casa, del confort dels afectes legítims i dels costums apresos. Fer del carrer el nou espai de convivèn-cia, de relacions personals i de grup, a l’estil de Déu quan de-mana permís a Maria per venir a conviure amb nosaltres, do-nes i homes vivint temps difícils, i a comprometre’s amb la causa dels més pobres i dels marginats per unes lleis estrictes i injustes.

I començar des de baix, des dels marges, com diuen a la teologia queer, travessant la frontera de la diferència, de la desigualtat i de l’exclusió. Sortint dels límits

de la uniformitat, per construir la pròpia identitat per sobre del gènere, raça o nació, trobarem la rica diversitat que ens acosta al Déu revelat per Jesús i el seu Esperit.

Entrar en la dinàmica dels grups que estan vivint en les di-verses fronteres que cal superar per posar la persona imatge de Déu en el centre de la vida hu-mana i no el benefici dels mer-cats que només aprofiten uns quants. Fer això, vol dir de ve-gades deixar morir els nostres projectes, com ens diu Mari Paz López en el seu article: les po-bres3 no tenen ni veu ni temps per fer-se veure i respectar. Cal-drà donar-los veu i temps a tra-vés dels qui tenim temps, veu i possibilitats, no per explicar el nostre missatge, sinó per fer present el seu.

Cal deixar espais acceptant formes noves d’organitzar-se, d’expressar-se, de denunciar, per

ser reconeguts com els destina-taris primers de la Bona Nova de Jesús i de l’experiència cristiana de la Pasqua. No oblidem que van ser les dones les primeres que van entendre el misteri de la resurrecció i van anar a comu-nicar-lo al grup amb una gran alegria.

Creiem que el contingut dels diversos articles d’aquesta re-vista van en aquest sentit. La ri-quesa de la diversitat d’expres-sions i experiències, així com de temes tractats, ens obren fines-tres o camins, i ens fan pensar que viure en la frontera és un compromís que ens fa créixer en el respecte a la pluralitat i ens ajuda a superar barreres trampa, com la por que moltes vegades ens immobilitza.

Sempre tenim l’oportunitat de tornar a Galilea, a néixer de nou en l’Esperit de Jesús, per-què per a Déu no hi ha res im-possible (Lc 1, 37).

PER LA PARITAT

Preu 3 €Coordina: Paquita Arcas · Tallers Gràfics de Rúbrica Editorial · D.L.B-22227-1995

Amb el suport de: On podeu comprarPARAULES I FETS DE DONES

Llibreria Claret · Llúria, 5 (Barcelona)

Col·lectiu de Dones en l’Església · C/ Rocafort, 242 bis, 1r 11 D · 08029 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - cde@donesesglesia.cat - www.donesesglesia.cat

Fronteres

PARAULES i FETSPARAULES i FETSSUMARI

Editorial

Teologia feminista

Àmbit obert

Pàgines centrals

Reflexions

Informacions

Llibres

Actualitat

2

3, 4 i 5

6 i 7

8 i 9

10, 11 i 12

13 i 14

15

16

3

TEOLOGIA FEMINISTA

Viure «en la frontera», el repte de la teologia feminista

La teologia feminista té en el seu ADN una pregunta. La mateixa que, des de la seva condició de

dona, filòsofa, feminista i laica, es fa Luisa Muraro al començament del seu magnífic llibre Il Dio delle donne: «El Déu que va ser objecte dels discursos dels capellans, dels teòlegs i dels fi-lòsofs ha estat mai el Déu de les do-nes?»1. Aquesta pregunta és la que orienta, des de dins, el discurs enor-mement plural i ric de la/les teologia/es feminista/es. Els plantejaments són diversos, com també és divers el con-text en què neixen, però tots ells vo-len ser la des-construcció d’un discurs sobre Déu, i sobre la persona humana –particularment la dona–, que avui és percebut com absolutament inade-quat.

Tanmateix, la des-construcció no és l’única raó de ser de la teologia femi-nista. La seva pretensió és construir un discurs «nou» sobre Déu, i sobre la persona, precisament perquè el que hem rebut –i massa vegades, patit– ja no val. Aquest és el repte que tenim al davant. Un repte que, en el fons, és una crida a viure «en la frontera». Perquè les categories, els marcs de comprensió, les formulacions d’ahir són el país que hem de deixar enre-re, emportant-nos les experiències, la memòria viva, l’herència que ens ha fet ser el que som, en un viatge que ens empeny a travessar els confins i viure a la intempèrie, «en la frontera», acceptant la incertesa d’allò descone-gut precisament perquè creiem en la ruah, que és vent, alè, moviment de les aigües...

Tot i que aquest repte –construir un discurs nou sobre Déu– no interessa únicament la teologia feminista sinó «la» teologia, en general, per la ur-gència que té el nostre món d’uns nous símbols, unes noves imatges, uns nous plantejaments, unes noves interpretacions, és a dir, unes noves i bones propostes de la Bona Nova de sempre, per a la teologia feminista aquest repte és, al meu parer, encara més urgent.

Així, doncs, des d’aquesta pers-pectiva específica, en què consistiria la novetat d’un discurs «nou» sobre Déu?

1. Mística – teologia – política

Crec que l’autèntica novetat es dona-rà quan sapiguem recuperar la unitat profunda entre mística i teologia. Re-cuperació d’una integració perduda al llarg dels segles, i a la qual hem de tornar urgentment i d’una manera conscient, des de la voluntat de fer teologia d’una manera determinada: recuperant per a la reflexió l’expe-

riència–de–Déu i amb–Déu de les dones, les d’ahir i les d’avui. Arribar a teixir una praxi teològica que per-meti parlar d’un «paradigma», d’un model hermenèutic, com és el cas, per exemple, de la teologia de l’alli-berament.

Crec que si volem elaborar un dis-curs «nou» i significatiu sobre Déu, i sobre la persona, hem de restituir el foc de l’experiència-amb-Déu a la reflexió teòrica, i sotmetre aquesta al judici de la vida, a l’experiència del sofriment, a la pregunta pel sentit... És a dir, hem de crear un cercle her-menèutic en el qual la teologia és l’encarregada de sistematitzar i posar nom a l’experiència/les experiències, però sempre a partir de l’experiència fundant que és l’encontre amb Déu. La credibilitat de la reflexió es jugarà en el seu retorn/devolució a la realitat, mitjançant el compromís per construir el Regne de Déu.

Així, doncs, el cercle hermenèutic es pot formular en aquests termes: místi-ca–teologia–política, on la mística i la política són les dues cares d’una ma-teixa moneda, la realització autèntica de la nostra identitat de dones, realit-zació que es fonamenta en la troba-da personal i comunitària amb el Déu alliberador, i en l’acció alliberadora en la nostra societat.

2. De què parlem quan diem «mística»?

Avui la paraula «mística» no té una definició única, ni gaire precisa. Cito la que em sembla que ens pot ajudar en aquesta reflexió:

«... una especial experiència re-ligiosa d’unitat - comunió - pre-sència, en la qual allò “sabut” és precisament la realitat d’aquesta unitat - comunió - presència»2.

Podríem complementar aquesta perspectiva amb una segona, més relacional, la de Martin Buber, que entén l’experiència mística en el

Luisa Muraro

4

TEOLOGIA FEMINISTA

sentit dinàmic de relació entre el jo personal i el Tu de Déu3. El que és clar és que avui ja no té acceptació la concepció de la mística com a quel-com extraordinari, fora de l’abast de la majoria. Al contrari, se’n reclama la necessitat i la possibilitat també des d’uns àmbits no precisament cristi-ans, com ara la New Age. Per altra banda, el cristianisme mostra una nova sensibilitat a la qüestió, vincu-lant la dimensió contemplativa de l’amor a Déu amb la dimensió acti-va de la lluita per la justícia. Es parla així de «mística d’ulls oberts»4, una expressió a la qual jo afegiria la de «mística de mans que apoderen». Per tant, una mística entesa no tant com a experiència puntual/excepcio-nal sinó com a manera de viure la fe, segons la perspectiva de Rahner, que parlava de mística com a radicalitat de la fe. No la mística dels èxtasis sinó una de més «silenciosa», però també més heroica.

Mística entesa com la capacitat de mirar el món amb els ulls de Déu, de veure Déu en la realitat opaca que ens envolta, de viure l’esperança i de do-nar esperança, de lluitar per un món més just, de restituir-nos la nostra dig-nitat de filles de Déu... La mística de Jesús, arriscada i amorosa en donar esperança, lúcida i severa en criticar les estructures del poder, el religiós i el civil.

Mística de la ruah. Mística que ens sosté també en les nostres nits. Místi-ca que ens empeny cap a les «fronte-res», per a ser apòstoles, anunciado-res i ministres de la ruah, malgrat els límits que se’ns imposa per ser dones. Aquesta és la mística que van viure, i viuen, innombrables dones, el tes-timoni de les quals no sembla gaire necessari a la Tradició, potser perquè per a «la» teologia, l’experiència no és quelcom fiable, per subjectiva i per tant mancada de «rigor».

Hem de recuperar aquest testimoni, justament per no caure, nosaltres tam-bé, en una manera de fer teologia no-més amb el cap, i no també amb el cor. Per això, la teologia feminista té el repte de beure de les fonts de la mística viscu-da per les dones, de la seva experiència-amb-Déu-i-amb-la-realitat, per poder oferir una reflexió que sigui autèntica-ment alliberadora, avui.

Estic convençuda que sense místi-ca no hi ha teo-logia –paraula sobre Déu–, ni tampoc compromís i acció. Per això, reivindico per a nosaltres teòlogues una praxi teològica més arrelada en l’experiència de Déu. On beure? De nosaltres mateixes, de les nostres comunitats de fe, de la nos-tra soledat com a dones en una Es-glésia massa d’homes, de les nostres esperances... I també de les germanes que ens han precedit, innombrables dones-testimonis sovint oblidades per la tradició, a causa també del seu mis-satge, de vegades massa atrevit per als cànons establerts.

3. Juliana, la mística teòloga

Juliana de Norwich5 és una d’aques-tes dones-testimonis oblidades per la teologia que s’ensenya a les facultats, tot i ser una gran teòloga, igual o més que molts teòlegs barons que gaudei-xen del reconeixement oficial. Tanma-teix, la Juliana-teòloga és, abans que tot, una mística. Millor dit, la seva teo-logia depèn essencialment de la seva experiència de Déu.

La seva època, lluny de ser un temps de pau i assossec, va ser molt convul-sa: guerra dels Cent Anys, epidèmia de la Pesta Negra, Cisma d’Occident... Aquest és el context en què Juliana transmet un missatge de profunda es-perança, i de confiança en un Déu que «no es pot indignar perquè és Amor incondicional», que «no perdona, esti-ma», que «vol que siguem conscients que la cosa més noble que va fer és la humanitat», un «Déu-Trinitat que és Mare i Pare», un Crist que «és la nos-tra Mare», un Déu per a qui el pecat no és ofensa sinó «debilitat i cegue-sa», una humanitat que «està teixida en Crist»... Aquest és el Déu que es revela a Juliana, en el Crucificat. Un Déu que xoca frontalment amb la vi-sió teològica del seu temps, centrada en un Déu-jutge, colèric i ofès, sever i castigador, l’acció purificadora del qual se servia també dels esdeveni-ments històrics, com ara la pesta o les guerres. Un Déu que trenca les certe-ses de Juliana, i l’empeny a viure «en la frontera», allà on es pot viure no-més d’obstinada confiança en Ell.

La teologia de Juliana, profunda i propera alhora, brolla d’una expe-

riència de Déu autèntica, soferta, interioritzada, i finalment lliurada al text. La seva experiència-de-Déu es va convertint en experiència-amb-Déu, vital, ardent, desestabilitzadora i a la vegada fundant. És en aquesta apro-piació lliure i amorosa d’allò que ha rebut per gràcia, on neix la Juliana-mística. El fruit d’aquest camí interior, fet de moltes nits, serà una teologia profundament alliberadora. El seu mi-nisteri, exercit des de la soledat d’una cel·la dins la ciutat, serà un ministeri de consol i d’esperança.

Juliana de Norwich és un exemple lluminós d’integració entre mística i teologia, una integració que no és fruit de l’atzar, sinó de la seva ober-tura al Misteri, de la consciència de la seva dignitat de dona, i de la fideli-tat a la pròpia experiència espiritual. Experiència-amb-Déu que es fa teo-logia, sense ruptura entre una i altra. Això és el que fa possible que Juliana, més que parlar de «com» és Déu, que també, ens parli sobretot del «què» de la nostra existència, i del de tota la creació. Un «què» absolutament rela-cional, intrínsecament no-jeràrquic, l’Amor.

La teologia feminista té el repte de reconstruir la integració entre mística i reflexió, entre experiència-amb-Déu i sistematització teòrica. El repte de dei-xar-se dur per la ruah a viure «en la frontera».

Adelaide Baracco, teòloga

1 Luisa Muraro, Il Dio delle donne, Monda-dori, Milano 2003, 10; trad. cast.: El Dios de las mujeres, Horas y horas, Madrid 2006.2 s. de fiores - T. Goffi, Nuovo Dizionario di Spiritualità, Roma 1979, 985.3 M. BuBer, Jo i tu, Claret, Barcelona 2003.4 Cf. J.B. MeTz, Por una mística de ojos abier-tos: cuando irrumpe la espiritualidad, Herder, Barcelona 2013.5 JuLiana de norwich, Llibre de les revelacions de l’amor diví (introducció de B. Garí, tra-ducció de M. Pessarrodona i R. M. Piquer), Barcelona 2002; JuLiana de norwich, Libro de visiones y revelaciones (introducción y tra-ducción de M. Tabuyo), Madrid 2002.6 Diu Thomas Merton: «Sens dubte “Dame Julian” és la més gran dels místics anglesos. I no només això, sinó que és una dels més grans teòlegs anglesos», Místicos y maes-tros Zen, Lumen, Buenos Aires 2001, 140. Juliana és citada en el Catecisme, cf. CIC n. 313.

5

TEOLOGIA FEMINISTA

A mitjan s. xx van començar el que alguns anomenen les teologies posicionals. Partien del principi

que, per parlar de Déu, per parlar de l’experiència religiosa, cal fer-ho des del propi lloc, des de la pròpia posició. Perquè fins aquell moment la teologia s’havia fet des d’UNA posició: la dels homes, blancs, occidentals, instruïts i de bona posició econòmica. És així com sorgeixen les teologies de l’alli-berament, les teologies negres o les teologies feministes.

En el camp de les persones LGTBX (lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i de gènere nonormatiu), durant els anys 50 del s. xx va començar un tímid moviment apologètic que podríem re-sumir amb la frase “ser gai està bé”. Des d’una visió eminentment pastoral, els teòlegs d’aquest moviment volien que l’Església repensés la seva posició teològica respecte l’homosexualitat tot acceptant com a morals els actes homosexuals que permetessin la ple-na expressió de la pròpia personalitat i permetessin l’expressió d’un amor re-demptor, madur i creatiu.

Uns anys més tard, a la llum de les teologies de l’alliberament, els teòlegs no tan sols demanen “l’acceptació” de les persones homosexuals per l’Es-glésia, sinó que afirmen que l’allibera-ment LGTBX és al nucli del missatge evangèlic i de la teologia cristiana. Perquè Déu no és neutral i pren una opció pels pobres i els oprimits, per les persones LGTBX. Déu fa amistat amb “les persones que no tenen amics”, s’identifica “amb els qui no tenen pri-vilegis”. Els seus llibres tenen títols tan suggerents com Déu gai, teologia gai o La Bona Nova de l’alliberament gai. Aquests autors sostenien que només els mateixos gais i lesbianes podien determinar per ells mateixos què és pecat o què és moral i que “qualse-vol intent clerical hetero” per definir el que és pecat en els gais i les lesbia-nes és “patriarcal i condescendent” i en últim terme “blasfem”. L’evangeli i la fe cristiana, doncs, exigien que les persones LGTBX siguin alliberats i alli-berades de l’heterosexisme i de l’ho-mofòbia.

A principi dels 70 comencen a sorgir les veus de teòlogues lesbianes com

a resposta al silenci de la teologia gai masculina sobre els assumptes de les dones i la importància de la reflexió teològica feminista. Per a elles, no es tractava tant de qüestions d’ac-ceptació o alliberament, sinó de tro-bar Déu enmig de l’eròtica, la relació mútua amb una altra persona. Carter Heyward, per exemple, es basa en l’obra de la poetessa negra lesbiana Audre Lorde, que tracta l’erotisme com a sagrat, i afirma que Déu no és aliè al sexe o al gènere, sinó que “està immers en les nostres particularitats de gènere o eròtiques”. Déu existeix en la connexió que les dones tenen amb “el cos, la natura, la foscor, la humitat i el sexe”. Heyward parteix de la seva pròpia experiència corporal com a lesbiana i en una forma dife-rent de fer teologia.

Finalment, a final dels 70 arriba la teologia queer, basada en el treball teòric de Michel de Foucault, Judith Butler o Eve Kosofsky Sedgwick. La teoria queer sosté que la sexualitat i el gènere no són “fixats” per la biologia, sinó que són construccions socials fe-tes a partir del llenguatge, el discurs i la cultura. Les teologies queer, doncs, inclouen també les teologies bisexu-als i transsexuals, perquè els seus dis-cursos desconstrueixen les nocions binàries de sexualitat (el discurs bise-xual desafia el binomi hetero-homo) i d’identitat de gènere (el discurs trans desafia el binomi masculí-femení) en favor d’una comprensió més fluïda de la sexualitat i la identitat de gènere com a punts al llarg d’un espectre o

contínuum. SI calgués resumir en una frase aquest tipus de teologia, seria “Déu és queer”.

El terme “queer” prové de la paraula anglesa que s’utilitzava per marginar o menystenir els gais. Vol dir “raret”, “marica” o “estrany”. El que fa tant la teoria com la teologia queer és apro-piar-se d’aquesta paraula i utilitzar-la com a apoderament propi. Un dels le-mes de les manifestacions en aquests anys era “We are queer, and we are here” (“Som rarets i som aquí”). El fonament teològic és que Déu és amor, i un amor radical. Un amor tan radical que trenca tots els esquemes i traspassa tots els límits. No només els més transcendents de diví-humà, vida-mort o cel-terra, sinó també els d’home-dona o els d’homo-hetero. A partir d’aquí neix tot un corrent exe-gètic que busca rastres d’aquest amor radical, d’aquest amor trencador, en quatre fonts: l’Escriptura, la Tradició, la Raó i l’Experiència.

Tot aquest treball és el que estem fent aquest curs a l’Associació Cristia-na de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals de Catalunya (ACGIL). Vam tenir ocasió de presentar-ne les línies generals al darrer Fòrum Català de Teologia i Alliberament, i vam poder constatar la necessitat d’obrir espais d’intercanvi amb altres grups cristians oberts com el vostre. Esperem que aquest sigui l’inici d’una llarga amis-tat, com diu la darrera frase de Casa-blanca.

Jordi Valls FusterConsiliari d’ACGIL

Teologia queer?

Mur de Berlín

6

ÀMBIT OBERT

Un conte

L’habitació era fosca, encara que no fosca del tot, els contorns dels mobles es veien gràcies a uns dèbils rajos de sol que entraven per la persiana abaixada.

Asseguda en aquell llit de molles, la noia s’abraçava les cames, mentre ballava una cançó lenta i rítmica, que la portava endavant i endarrere de si mateixa. Com en un ritu màntric, dansava amb els seus pensaments, inten-tant esquivar-los, perquè no tornessin a molestar-la.

La soledat de la fosca habitació creixia a mesura que la llum s’anava fent més intensa, el silenci de la seva cançó es trencava amb la dansa de la pols, que ballava en aquella llum que ja començava a molestar-la. El res-sò d’aquells moviments la tenia captiva, aquell estrany ball, que feien les volves, li semblava fins i tot revela-dor. Com era possible que quelcom tan petit, tan feble, tan miserable com la pols pogués ballar aquella dansa de llibertat mentre ella era allà tancada, presa dels seus propis pensaments i de la por que li feia tenir-los?

A mesura que la fosca torbadora de la matinada perdia terreny davant del dia, el silenci comen-çà a trencar-se, amb els sorolls familiars del tràfec matiner, les veus, els carros, els cops de plats i gots que es movien sobre les safates de color crema, tot naixia de nou, cridat pel sol que empenyia tot-hom a aixecar-se. No suportava aquell en-renou, ella volia seguir ballant amb la seva memòria, vo-lia moure’s per esquivar els records i les penúries, però la normalitat del matí trencava la seva concentració, i el moviment dels altres li feia perdre el ritme de la seva dansa.

No recordava com havia arribat fins aquí, era conscient que un dolor terrible li havia trencat el pit, ara ja feia molt de temps. Sabia que aquell dolor, que va entrar en el seu cor com una espasa, havia anat creixent a mesura que la terrible arma s’enfonsava, lentament, pausadament, dins les seves entranyes. El record d’aquell primer dolor l’alterava, havia estat tan horrorós, havia estat tan in-tens; ara amb el pas del temps el dolor seguia, hi era, no l’havia pas abandonat, però havia canviat, el dolor havia madurat dins del seu interior, creixent i fent-se

més responsable, aquella estocada inicial, que li havia destrossat el cor, s’havia anat fent gran i havia acabat per dominar tot el que era ella, la seva ment, el seu fer, el seu voler..., tot estava ja controlat per un dolor que ja no punxava, però que feia patir, potser més encara.

La porta de l’habitació s’obrí, i amb ella una altra llum, menys forta i més freda que la del sol del matí. Entrà un noi, carregat amb la safata de l’esmorzar i vestit amb un somriure que, més enllà de les pors de la noia, sem-blava sincer. Deixà tots els trastos damunt la taula nua, i s’acostà a la finestra. No!, volia cridar ella, més llum no, no vull il·luminar els meus records, no vull veure el meu dolor, no vull patir més. Però el seu crit no arribà mai a sentir-se, la seva veu no va ser mai pronunciada, perquè aquell dolor, que havia madurat dins d’ella, també havia conquistat la seva boca.

Mentre el xiscle se li ofegava a la gola, el noi apu-jà la persiana de la finestra, i de cop esclatà una llum in-tensa, càlida, una llum forta i potent, que entrà com un tsunami i abastà tots els racons de la fosca i silenciosa habitació. I en aquell instant, com si d’un bany es tractés, la claror va batejar aquella tris-ta i dolorosa noia, amarant-la tota dins d’aquella llumino-sitat que semblava abraçar-la.

Mirà el noi que li somreia, i de cop i

volta quelcom es trencà dins seu, la fortalesa que tant de temps li havia costat construir a aquell dolor que la dominava, es va desfer sota la intensa i càlida claror d’aquella llum del matí, que arribà fins a l’últim racó de si mateixa. I aleshores, somrient també ella, li digué: Gràcies!

El dia que el Senyor embenarà les ferides del seu po-ble i el guarirà dels cops rebuts, la lluna brillarà com el sol, i el sol serà set vegades més brillant, com si concen-trés en un sol dia la llum d’una setmana. (Is 30, 26)

Marta López BallaltaEl Butlletí

Església Protestant de Barcelona-Centre

7

ÀMBIT OBERT

Pobra3

Habitualment, ja sigui en pla col-loquial, ja sigui a les informacions en mitjans de comunicació, es

parla de pobres de forma general. S’hi engloba homes i dones que pateixen es-cassetat de mitjans per a la seva super-vivència, per a viure una vida digna que els permeti accedir a l’aliment, a l’edu-cació, a la sanitat, a un habitatge con-fortable, a la justícia que els protegeixi i a una feina digna que els faci créixer com a persones.

El llenguatge i l’estadística expliquen però en moltes ocasions no abasten la immensa realitat, i alguna cosa que-da oculta a les Lletres i a les Ciències. D’aquí el títol d’aquest escrit en què es barregen lletres i un número.

He fet una passejada pels evange-lis i m’he endinsat en el moment tan conegut de la multiplicació dels pans i els peixos. Jesús, davant una multitud famolenca i cansada del camí, diu als deixebles: “Doneu-los menjar vosaltres matei-xos”. És a dir, preocu-peu-vos per la realitat que teniu davant que, per molt immensa que sigui enfront de la vos-tra debilitat i manca de recursos, no podeu escapolir-vos-en si és que voleu continuar caminant cap al Regne: això no és política del món, és opció pels po-bres, primers en el cor de Déu.

Així van quedar escrites les dades dels que van menjar:

“Només d’homes, eren uns cinc mil” (Jn 6, 10). “Hi havia, en efec-te, uns cinc mil homes” (Lc 9, 14). “D’aquells pans, n’havien menjat cinc mil homes” (Mc 6, 44). “Els qui havien menjat eren uns cinc mil ho-mes, sense comptar dones ni criatu-res” (Mt 14, 21).

La matisació de l’evangelista Mateu em va bé per endinsar-me en un feno-men que continua sent actual: la invisi-bilitat de la dona pobra i el que això significa a l’hora de quantificar el pro-blema de la pobresa en el món.

La dona, en general, és individu, però viu en grup. Gairebé mai va sola: porta la família, fills i filles, per la mà i en el ventre; porta ancians i ancia-nes; cuida malalts, escolta, consola i

sol deixar-se tocar pel sofriment dels altres.

La dona pobra, des de la dimensió de grup en què sol viure, és “pobra a la tercera potència”, és a dir, “pobra al cub”: per ella, pels que depenen d’ella i per la deterioració del seu espai vital. Vet aquí la fórmula:

Dona X fills i dependents X dete-rioració de l’entorn = Pobra3

Les dones no tenen les claus del poder per solucionar temes econòmics i polí-tics ni tan sols a nivell local, i dia a dia estan pendents del que tenen al voltant i que no pot esperar. Les imatges de po-bresa a què estem acostumats: guerres, camps de refugiats, zones marginals de grans ciutats, moviments migratoris, crisi econòmica, destrucció del mercat laboral, pèrdua de drets humans, etc., mostren la realitat de violència, injustí-cia i deterioració de la seva vida, la dels seus fills i dels febles que l’envolten.

Mostren també como el seu entorn es va destruint i és cada cop més costós portar una vida digna.

I no obstant això, aquesta pobra3 que és la dona pobra, seria la porta d’en-trada per solucionar molts dels mals d’aquest món. La seva mirada panorà-mica no deixa fora el feble. Amb un com-promès i solidari punt de suport, la seva empatia i creativitat donarien molt de si. Com passa ja en tantes situacions de pre-carietat en què, amb molt poc, fan florir jardins enmig del desert de l’oblit i la in-justícia. La seva capacitat de compassió i de consol abracen un camp tan immens que integra els més febles.

Cal eradicar la invisibilitat d’aquestes dones. Si “els qui havien menjat eren uns cinc mil homes, sense comptar dones ni criatures”, no dubtem que a aquests cinc mil cal sumar-hi dones i nens. Sempre seguien Jesús. I si hi eren

sabem que van menjar, encara que la història no els comptabilitzi, perquè no tenien presència jurídica.

Preguntem-nos avui quants milions de dones no compten en la vida i l’es-tadística del món actualment. Dones de totes les latituds, de totes les creences i de totes les cultures.

Les pobres3 no tenen ni veu ni temps per fer-se veure i respectar. Caldrà do-nar-los veu i temps a través dels qui tenim temps, veu i possibilitats, no per explicar el nostre missatge, sinó per fer present el seu. Si les pobres es fan visi-bles, els qui són el seu cercle permanent (fills, ancians, malalts, etc.) també ho seran. Si elles tenen un espai vital digne, hi haurà llars, hi haurà aliment, hi haurà interès per l’educació i una defensa més bona contra la violència i la injustícia.

El benefici seria per a tots en tres di-mensions: per a la dona, per als més fe-bles a càrrec seu i per a l’entorn en què

viuen. Però no només. El benefici seria per al món sencer, perquè el desequilibri actual és desproporcionat i aquest vaixell “Planeta Terra” s’està escorant a causa de la lluita pel poder global, cosa que afecta cada cop més els que són invisibles per als paràmetres d’ambi-ció que mesuren la vida dels éssers humans.

Arriba el temps, ha arribat ja, de fer creïble el que Jesús va dir: “Doneu-los menjar vosaltres ma-teixos”. No hi haurà societat, religió ni cultura que sigui creïble si no reconeix en igualtat tots els éssers humans. No hi haurà democràcies saludables si cir-cumscriuen els seus èxits a la demarcació dels seus territoris i es despreocupen del poble global que és la humanitat. No hi haurà cultures amb reconeixement si sobreviuen eliminant el patrimoni de les cultures minoritàries.

Per acabar, animant l’esperança, re-cordo Hélder Câmara que va viure en tres dimensions ajudant els altres, amb la mirada posada un xic més enllà: “Si sabessin que la verdadera quarta dimensió és la visió de l’invisible, la perspectiva de l’eternitat!”.

Mari Paz López Santoswww.pazsantos.com

Traducció

8

PÀGINES CENTRALS

Què podem fer per l’alliberament personal i col·lectiu, social i nacional, local i global?

Només desitja alliberar-se qui se sent mancat de lli-bertats, qui està pres, sot-

mès, oprimit, dependent...; qui no pot viure dignament, qui no pot expressar les seves necessi-tats..., aquell a qui manquen lli-bertats.

Cada individu, cada col·lectiu, cada nació... se sent més o menys lliure segons com siguin les re-lacions d’independència o de submissió amb els altres. De fet, podem considerar que totes les persones –siguin individuals, col-lectives o nacionals– tenen drets i necessitats semblants. I per tant, no cal ni val contraposar drets dels uns contra els dels altres.

Però tampoc cal ni val contrapo-sar els processos d’alliberament de cadascun d’aquests tipus de persones. No podem continuar creient –és una creença sense fo-nament– que hom pot alliberar-se tot sol, com a individu, sense alli-berar-se alhora com a col·lectiu o com a nació. Més enllà de l’al-lucinació individualista no existim com a individus, no existim sense una parella que ens hagi fecun-dat, sense la calidesa i la cura d’uns adults que ens han estimat, adults que formen part d’una co-munitat, d’unes relacions naturals i socials que fan possible la vida humana.

La història i l’actualitat ens mos-tren que aquestes relacions perso-nals, socials i nacionals no sempre afavoreixen la millor vida possible per a tothom. És a dir, que gran part de la població de cada país i del món viu amb una manca de llibertats considerable per culpa, en general, que una altra part o,

fins i tot, una minoria de la pobla-ció la sotmet per mantenir els seus privilegis.

En les relacions personals, el masclisme; en les relacions socials, el classisme; en les relacions eco-nòmiques, l’explotació; en les rela-cions nacionals, la dominació...

No és fàcil avançar en tots els fronts, però si no ho fem, uns su-posats alliberaments en un àmbit amagaran, encobriran altres velles dependències.

Què podem fer per avançar al-hora en l’alliberament personal i col·lectiu, social i nacional, local i global?

Primer, considerar que totes les llibertats es reforcen i que cap s’aconsegueix sola.

Segon, que l’alliberament per-sonal es potencia quan partici-pem en l’alliberament col·lectiu i també a l’inrevés. Tota interacció

alliberadora potencia els diferents processos. No hi ha el dilema de què és primer, si l’ou o la gallina, l’alliberament personal o el col-lectiu. És simultani. I el mateix amb l’alliberament social i nacio-nal, o són simultanis, o no seran. Cada alliberament obre la porta perquè l’altre pugui també pro-duir-se.

Es tracta, per tant, d’implicar-nos a participar activament a generar un país i un món –tampoc els po-dem separar– habitables per a tot-hom: homes i dones, infants i vells, individus i col·lectius, societats i nacions, en l’àmbit local, proper... i en el món sencer.

L’Associació Nova – Innovació Social www.nova.cat pretén avan-çar cap a un país i un món habi-tables per a tothom, és a dir, un món on totes les persones i pobles disposin dels recursos adequats

9

PÀGINES CENTRALS

per satisfer dignament les seves necessitats bàsiques de manera sostenible i equitativa.

Els objectius no poden ser altres que els de cercar unes relacions equitatives, respectuoses, amoro-ses; unes relacions que necessiten reconstituir una política i una eco-nomia greument desequilibrades, altament perjudicials per a la vida, genocidament destructores de les llibertats i dels drets propis dels és-sers humans.

Els mitjans han de ser cohe-rents amb el país i el món que volem, amb les llibertats que vo-lem, han de ser uns mitjans deli-beratius i noviolents. “El fruit ja és a la llavor”. Ens hem d’alliberar de la violència, però també de la passivitat.

La primera estratègia que estem endegant des de Nova és la de promoure la participació delibera-tiva –emparada en la força de les raons i no en la força dels vots de la majories– en tots els àmbits so-cials i polítics; també promoure la transparència, tot començant pel sector públic, imprescindible per a una deliberació ben fonamen-tada; i promoure l’economia del bé comú, com un camí de canvi alhora de cada col·lectiu i de la societat en el seu conjunt. Estem oferint algunes eines i serveis que faciliten aquesta primera estratè-gia a www.delibera.info

La segona estratègia és la de promoure la no-violència en tots els àmbits: oferint formació a col-lectius i moviments socials per mi-llorar l’impacte de les seves accions a casa nostra, i especialment en di-ferents zones de conflictes, mitjan-çant NOVACT – Institut Internacio-nal per a l’Acció Noviolenta www.novact.org

L’alliberament local – global l’hem estat plantejant en els dar-rers anys amb el projecte inter-

nacional Consens de Barcelona, que promou Cercles de Transició per transformar la societat des de la ciutadania www.barcelo-naconsensus.org La declaració, que planteja 7 grans transicions i 35 objectius, ha estat elaborada emprant www.deliberaweb.com entre 150 homes i dones d’arreu del món.

En el marc català estem donant suport a iniciatives que reforcen al-hora la sobirania nacional i social,

repensant els 3 camps habituals que defineixen un Estat: la política (la bandera), l’economia (la mone-da) i la defensa (l’exèrcit).

Sobre la política, cal una acció urgent per reconstituir la demo-cràcia, equilibrant el seu costat participatiu/directe amb el seu representatiu/indirecte. Estem donant suport al Parlament Ciu-tadà com un espai permanent de contrapès ciutadà als poders es-tablerts www.parlamentciutada.cat I també a la comissió Nova Política, que recull amb altres col-lectius en l’Espai Democràcia de

la www.wikiconstitucio.org pro-postes per plantejar i acordar una nova política des de la ciutadania.

Sobre l’economia, a més d’es-tendre l’Economia Solidària www.xes.cat i l’Economia del Bé Comú, estem donant suport a l’EuroCat: una moneda social catalana complementària a l’Euro www.euro-cat.cat que permeti oferir liquiditat sense interessos i que alhora incrementi la sobi-rania financera, sense la qual la sobirania nacional queda profun-dament afeblida.

Sobre la defensa, també estem plantejant, amb un equip que aplega persones significatives del moviment per la pau, una crida perquè Catalunya com a nació de pau plantegi un nou camí per enfocar la seguretat i la defensa sense exèrcit www.estatdepau.cat, amb sistemes de protecció i defensa civils que cerquin garan-tir la seguretat humana en tots els seus aspectes.

El País Que Volem és el projecte que vol ser un altaveu d’aques-tes i moltes altres iniciatives que estan sorgint arreu, és un procés participatiu de país, impulsat per un ampli ventall d’entitats, que vol suscitar que com a poble ens plan-tegem, de forma plural i no parti-dista, quins són els reptes clau que tenim i quines són les propostes per fer-hi front www.elpaisquevo-lem.cat

Aquestes són algunes de les pistes que plantegem des de la frontera entre viure en un país i un món estructuralment desequi-librats, insostenibles i violents... i viure amb la prioritat de cadascú, de cada col·lectiu i de cada poble per transformar-los.

Martí OlivellaNova – Centre per

a la Innovació Socialwww.nova.cat

“El fruit ja és a la llavor”. Ens hem d’alliberar de la violència, però també de la passivitat.

10

REFLEXIONS

Qüestionari sobre la família

El mes d’octubre de 2013 el Va-ticà feia públic el Qüestionari sobre la família, preparatori de

la III Assemblea Extraordinària del Sínode de Bisbes. Aquest qüestio-nari va ser enviat a les conferències episcopals, i en els seus webs i tam-bé en d’altres se’ns donava la pos-sibilitat de respondre’l i fer conèixer així les nostres reflexions sobre la família a la comissió preparatòria del Sínode. Les reflexions es podien enviar des de parròquies, grups, as-sociacions i també a títol personal.

El qüestionari conté 138 pregun-tes, distribuïdes en nou apartats: 1. Sobre la difusió de la Sagrada Escrip-tura i el magisteri de l’Església so-bre la família; 2. Sobre el matrimoni d’acord amb la llei natural; 3. La pas-toral de la família en el context de l’evangelització; 4. Sobre la pastoral per afrontar algunes situacions ma-trimonials difícils; 5. Sobre les unions de persones del mateix sexe; 6. So-bre l’educació dels fills al si de situa-cions matrimonials irregulars; 7. So-bre l’obertura dels esposos a la vida; 8. Sobre la relació entre la família i la persona; 9. Altres situacions difícils.

És un qüestionari obert que ad-met diferents maneres d’estructurar les respostes.

Entre els que han donat resposta a aquest qüestionari trobem perso-nes i grups que han fet públiques les seves reflexions. En aquest arti-cle veurem algunes de les respos-tes donades des de quatre àmbits diferents: la Delegació de Sabadell del Col·lectiu de Dones en l’Església per la Paritat, l’Asociación de Teólo-gas Españolas (ATE), la Parròquia de Sant Medir i una resposta personal, la del teòleg José Arregi.

L’estructura que han donat a les seves respostes és diferent: la De-legació de Sabadell ha respost a preguntes concretes dins dels grans apartats. L’ATE i J. Arregui han op-tat per donar una resposta per

apartats i la Parròquia de Sant Me-dir ha donat una resposta global a tot el qüestionari. No obstant això, exposarem les idees generals de ca-dascun assenyalant aquells aspectes en què coincideixen i també aquells aspectes que han tractat diferent. Atesa l’amplitud del qüestionari i la limitació d’espai d’aquest article, hem decidit publicar les respostes senceres al nostre web.

En termes generals, una primera constatació que podem fer és que es manifesta l’agraïment per poder en-viar les reflexions sobre la família tal com es percep als nostres dies. Una segona constatació és el decalatge que s’observa entre les posicions de l’Església i la realitat que estem vivint. Aquest desfasament es fa palès, per exemple, en el desconeixement dels documents del magisteri de l’Església sobre la qüestió. Un desconeixement que es produeix en molts casos per la manca d’interès que desperten: estan molt allunyats de la realitat i no aporten gairebé res als proble-mes que tenen les parelles avui. Tam-bé s’observa que es tracta de textos dogmàtics i rígids. A més a més, en la resposta de l’ATE, hi veuen una

descontextualització de les Escriptu-res, que se citen parcialment i sempre en suport de posicions preses prèvia-ment, fet que té com a resultat, per una banda, que es perdi la paraula nova i crítica de l’Evangeli; i per l’altra, que aquest ús és perniciós per a les dones, atès que es tracta del lloc que ocupen en les famílies sense menció del context cultural en què van sorgir. La Delegació de Sabadell observa que en aquests documents sempre s’ha ignorat el masclisme i s’ha culpabilit-zat les dones, preconitzant la submis-sió de la dona com a font de virtut.

Un altre exemple d’aquest allu-nyament és que es parli de “llei natural”. Un concepte molt discutit en els àmbits científics i teològics, atès que és diferent segons de qui-na cultura estem tractant. Tot això per no parlar de la Humanae Vitae, que també ha caigut en l’oblit en la majoria dels casos.

Pel que fa a la terminologia, tam-bé hi ha acord a dir que expres-sions utilitzades en la redacció del qüestionari, com ara “situacions matrimonials difícils” o “situacions matrimonials irregulars”, són expres-sions desafortunades. S’hauria d’ha-

11

REFLEXIONS

ver cercat altres termes o adjectius que no tinguessin la càrrega negativa que pot tenir parlar de “difícils” i so-bretot “irregulars”, per les conno-tacions, fins a cert punt excloents, que tenen en establir una diferen-ciació entre les persones. Tornarem més endavant sobre aquests temes, en parlar dels continguts que se’ls ha donat.

Des de la Parròquia de Sant Medir, ens recorden que el Concili Vaticà II va establir que la finalitat del matri-moni és l’amor conjugal i recíproc entre els cònjuges en primer lloc, i en segon lloc la procreació, al con-trari del que l’Església havia pensat en anys anteriors. També ens recor-den que, malgrat que el dret canò-nic segueix aquesta línia, a la pràc-tica sembla que la procreació torni a situar-se al primer lloc. L’amor és el primer. Com diu José Arregi, si hi ha amor hi ha sagrament, encara que oficialment no estiguin casats, i sense amor no hi ha sagrament, per més casats que estiguin. Una afirmació que és compartida i a la qual des d’ATE afegeixen el respecte i des de la Delegació de Sabadell la fidelitat. Aquestes serien les bases sobre les quals s’hauria de replante-jar el concepte de família. La família tradicional, s’ha constatat que no és garantia que hi hagi amor, res-pecte, fidelitat i que es transmetin els valors cristians. Només cal veu-re els casos de violència masclista, o els matrimonis que fracassen en acabar-se l’amor que els unia, o les transformacions que ha tingut la família al llarg de la història, per posar uns exemples. Des d’aques-ta perspectiva, es considera que s’ha de tractar la família amb una mentalitat més àmplia i més d’acord amb els temps actuals. I sempre te-nint present que l’Església ha de ser acollidora i no fer diferències entre les persones. L’amor, la fidelitat, el respecte, i dit d’una manera que pot semblar simplista, són la base de les famílies considerades en el seu sentit més ampli: les parelles, els

fills i també altres familiars, i afecten també altres preguntes plantejades en aquest qüestionari, tals com el cas dels divorciats tornats a casar, la transmissió de la fe i dels altres va-lors, les unions de persones del ma-teix sexe, etc. Per a l’ATE, de la ma-teixa manera que pares, avis i altres familiars han acceptat els fills que han optat per estils de vida diferents als de la família tradicional, això ma-teix hauria de fer l’Església: cal de-tectar els ambients familiars i les cir-cumstàncies que fan de les llars llocs de creixement, d’obertura als altres i llavor de valors humans i cristians. S’ha de repensar què és allò que es pot demanar a una família perquè sigui una família de veritat.

D’altra banda, les famílies estan in-serides en un context social concret, en el nostre cas, una crisi endèmica que també les afecta directament. Aquesta situació, sí que comporta dificultats. Hem parlat més amunt de la utilització del terme “situacions familiars difícils” que en les pregun-tes del qüestionari es refereixen a di-vorciats tornats a casar, fonamental-ment. En la resposta de la Parròquia de Sant Medir, consideren que els termes “difícils” i “irregulars” hau-rien de fer referència a les famílies que tenen mancances derivades de la falta de treball, de realització dels seus projectes de vida, mancances afectives, d’habitatge digne, d’esco-larització adequada dels infants, de cura dels malalts o de la gent gran. I també d’aquelles famílies de perso-nes immigrades que estan separades físicament. Les circumstàncies socials

també són presents en la resta de respostes del qüestionari.

Sobre els temes de pastoral, a tot el que hem apuntat anteriorment que s’ha de tenir en compte, es conside-ra que l’Església ha d’ampliar horit-zons” més enllà de la família nuclear. Ha d’estar al costat de les persones, sense fer diferències i sense estigma-titzar-les per les seves orientacions o maneres de viure. També caldria estar en sintonia amb la manera de pensar de la societat d’avui i donar suport als que estan vivint situacions complexes, sigui quina sigui la causa. També cal tenir present la situació de la dona en la família i revisar tot allò que en l’àm-bit del llenguatge, i també en altres àmbits, pot conduir a fer que se la me-nystingui o que legitimi el domini o la superioritat de l’home sobre la dona.

D’altra banda, i reconeixent el pa-per que té la família en la transmis-sió de la fe i dels valors, es considera també que en la nostra societat les formes de transmissió de la fe i els valors no són exclusives de la família nuclear. Altres membres de la famí-lia o de les comunitats poden donar suport als membres de la família i convertir-se també en transmissors.

Més amunt fèiem referència que hi ha un desfasament entre la doctrina de l’Església i la societat. Després de veure les respostes al Qüestionari, podríem dir que hi ha un desfasament entre la institució eclesial i la realitat de la vida dels fi-dels. La realitat és que moltes de les coses que s’apunten en les respos-tes, ja es duen a la pràctica, si més no en els àmbits en què es mouen. Per exemple, a la parròquia de Sant Medir, es donen els sagraments sense fer preguntes, a excepció de les celebracions del matrimoni.

Com us dèiem més amunt, us hem donat unes pinzellades de les respostes que hem recollit i seria in-teressant que completéssiu aquesta informació llegint a www.doneses-glesia.cat els documents sencers.

Ernestina Ródenas i Mariona Saurí

Una segona constatació és el decalatge que s’observa entre les posicions de l’Església i la realitat que estem vivint

12

REFLEXIONS

Dones grans

Hi ha una minoria de dones grans que tenen béns propis o jubilacions importants, pròpies i del ma-rit; aquestes poden tenir una vellesa a casa seva,

voltades de l’afecte dels seus familiars i amb la cura d’una persona o persones que facin més fàcil la convivència si arriba una incapacitat. També tenen accés a residències on estan ben cuidades.

Trobem una altra franja de dones grans: vídues amb pen-sions petites o, si no han treballat mai assegurades, sen-se pensió pròpia, amb una important reducció d’ingressos que, si volen continuar vivint a la llar de sempre, es troben amb les mateixes despeses que en vida del marit; amb això han de començar a fer números, i de vegades, per més que canviïn de costums, els números no surten.

Les persones grans més necessitades són aquelles que han de viure amb una mínima pensió, amb fills o familiars aturats que no les poden ajudar, i que no tenen el valor d’anar a menjadors populars perquè sempre han estat au-tosuficients.

Darrerament s’està constatant que en algunes residències els familiars retiren els parents grans perquè estan tots a l’atur i necessiten la seva pensió per sobreviure.

Quan parlem de dones grans, sempre hem de tenir en compte les dones grans independents i les dones depen-dents. Es pot ser gran i tenir limitacions, cosa normal, però és molt diferent arribar a una dependència.

La dona gran no dependent està fent i pot fer grans ser-veis a la societat. Actualment hi ha molts joves que poden treballar, perquè l’àvia i l’avi són un gran suport en l’atenció dels seus fills. Moltes formen part d’associacions des d’on aporten les seves idees i els seus serveis a la societat. També és important el voluntariat.

Però, si aquest article també té com objectiu que les per-sones grans reflexionem, crec que hem de considerar que hi ha persones grans que no saben ocupar el lloc que els pertoca en la família i de vegades en els grups socials en què es mouen.

Les persones que tenen diners de vegades es tornen au-tèntiques dictadores que pensen que tothom ha d’estar al seu servei i tothom ha de fer la seva voluntat. De vegades les pitjors són les dependents. No tenen consciència que en una família tothom té dret al desenvolupament i que l’obli-gació de vetllar pels altres la té de la mateixa manera que quan era jove i independent.

Una altra faceta que les dones grans hem de tenir en compte és que hem d’estar disposades a donar tot el que puguem quan ens ho demanin, i que no ens hem de posar per res en la vida dels altres, especialment dels nostres fills i filles, sobretot les polítiques, i si no ens demanen res “calla-detes estem molt maques”.

Passant de tema. Si bé reafirmem que les dones grans no són objecte d’atenció majoritàriament, voldríem assenyalar que Nacions Unides en algunes ocasions ha fet referència a

les dones grans, i potser la més important és el document següent: RECOMANACIÓ NÚM. 27 PER A L’ELIMINACIÓ DE LA DISCRIMINACIÓ CONTRA LA DONA DE LA CEDAW.

El Comitè per a l’Eliminació de la Discriminació contra les Dones (CEDAW), en la 47 sessió va emetre la Recomanació General núm. 27 sobre les dones grans i la protecció dels seus drets humans. En aquesta Recomanació, entre moltes altres coses, es posa en relleu la desigualtat existent entre la dona i l’home grans.

La dona que ha dedicat la seva vida a la cura de tota la seva família i moltes vegades a la del seu marit (els sogres, cunyats amb minusvalideses...) si no ha treballat, o ha treba-llat en jornades reduïdes, en enviduar, queda en condicions econòmiques molt precàries que són la majoria, en el cas de no tenir béns propis.

Quant a l’atenció a la Seguretat Social, el panorama actual és que les llistes d’espera han augmentat el doble del temps: per a una operació de cataractes, tres anys; per a una ope-ració de maluc, tres; per a un recanvi de pròtesi de genoll, tres..., mentre que abans l’espera era d’un any i mig. Si bé és cert que la gent gran en general són les persones que necessiten i utilitzen més l’assistència mèdica, el Govern ha de revisar l’economia i restringir altres despeses abans que desatendre aquells que durant tota la seva vida han sostin-gut la majoria dels ciutadans d’una manera o d’una altra.

Respecte a la participació en la política, malgrat el percen-tatge que la dona gran té en el còmput de la ciutadania, no té la possibilitat de presentar-se per a un càrrec polític o po-der escollir una persona gran com ella perquè la representi. Això se’ns pot dir que és una qüestió dels partits polítics, i és cert, però és la manca de consciència de la quantitat de do-nes grans existent i de les seves capacitats el que impedeix que es pensi que puguin ser candidates.

És a nosaltres, des de les nostres associacions, a qui ens correspon principalment trencar aquest sostre de vidre i aconseguir unes minories crítiques que respectin i recone-guin que els drets humans són també els drets de les dones grans.

Angelina Hurios Calcerrada

13

INFORMACIONS

Va morir el primer dia de l’any. Aquest estiu ja va donar-nos un bon ensurt, però ara s’estava refent. La vèiem

animada i contenta, i res no ens feia pre-veure aquest desenllaç tan ràpid.

Ens va dir l’Ernestina feu-li un comiat en què es faci patent aquesta realitat: “mireu com s’estimen”. Ho vam fer el 21 de gener al Centre Cívic amb altres amigues i amics seus que van compartir amb nosaltres moltes vivències. Nosaltres érem les seves amigues “noves” ja que la vam conèixer fa només uns deu anys. Vam recordar-la quan venia amb el cotxe, mudada i tan presumida! Primer ens vèiem només dues vegades al mes, després vam començar els crèdits a la universitat totes les setmanes. Les reunions mensuals, cinefòrums, pregàries, celebracions, excursions..., aquestes trobades tan sovintejades van fer que l’amistat anés creixent més i més. Era dins del grup una dona activa, inquieta, a qui agradava de participar i dir la seva en tot. Aviat va co-

mençar a fallar-li la salut: operacions, cai-gudes, visites a la clínica, acompanyar-la amb cotxe amunt i avall... Ens va fer patir tant!

Vam escoltar música, llegir poesies i escrits seus. La M. Mercè Roca va llegir L’oració al Crist de la tramuntana, de Car-les Fages de Climent, com ella desitjava. Projectàrem fotografies i imatges.

La Neus va fer-ne un retrat. La moda dels “complements”..., crosses, bastons, sabates ortopèdiques, cadira, per venir a les reunions. Era pràctica... El seu darrer

acte, donar el cos a la ciència. Era tossuda: com ens feia anar quan volia alguna cosa! Era generosa i va com-partir molt amb nosaltres. “L’optimisme és un altre dels trets que recordo... i una adaptació a les ‘novetats’ que el seu cos li provocava. Ens va deixar que ‘l’ajudéssim’ i va formar part de les nostres vides”.

Que descansi en pau! Nosaltres l’estimem i l’enyorem.Piua Salvatella

Semblança

En rEcordança Francesca Bagués i Jordà

El dimecres 26 de març La Vanguardia va publicar un article parlant de la M. Antònia. És professora emèrita de la

Universitat de Girona. Es va jubilar el 2001. Actualment dirigeix el Gabinet de Materials i de Recerca per a la matemàtica a l’escola (GAMAR), un espai de formació permanent, experimentació i divulgació entorn de l’en-senyament de les matemàtiques a l’escola (infantil i primària) on rep contínuament la visita de mestres de diferents llocs de l’Estat. Va ser creat amb la dotació del premi Jaume Vicens Vives que li van concedir per la seva feina a la docència universitària. “Quan em comenten que malgrat l’edat em conservo molt bé, penso que el que veritablement importa és una altra cosa, segueixo per animar els mestres i mantenir la seva il·lusió. Això és el que pretenc conservar”.

Es va fer sòcia del CDE després d’assistir al Primer Con-grés de Dones Cristianes (desembre de 1997). Fa un ba-lanç positiu de la feina del CDE, tot i que ara no pot parti-cipar gens en les activitats per les dificultats de mobilitat, però si que ens segueix llegint la nostra revista. Li agrada molt. Diu que és important perquè recull la nostra vessant social i teològica. Respecte a l’objectiu del CDE, creu que és molt important que hi siguem i que ens coneguin.

Ella es va prendre seriosament, i encara ho fa, el Concili Vaticà II (el decret Lumen Gen-tium): Els laics estem cridats a col·laborar amb la nostra feina en l’obra general de Déu en el món. És la seva manera de fer la feina. Hi ha molta gent que no ho entén. És una llàstima, i voldria que ho entengués tothom.

Ofereix cursos i va allà on la demanen. És autora de diverses publicacions, dossiers publicats per l’Associació de Mestres Rosa Sensat, de la qual ella n’és cofundadora, i altres llibres. Va exercir de mestre a Virtèlia, al Liceu Francès i sobretot a l’escola Thalita.

Va fundar i dirigir l’Escola Ton i Guida (1962-1979). Va fer classes de didàctica de les matemàtiques a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat de Vic i a la de Girona.

Ha rebut molts premis: la Medalla del Mèrit al Treball, el Premi Mestres 68, la Insígnia d’Or de la Universitat de Vic, la Creu de Sant Jordi i la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona, entre altres.

“Procuro d’acceptar el que em ve. La vellesa, tam-bé. Acceptar plenament t’allibera” (així acaba l’entre-vista que li van fer a La Vanguardia).

Piua Salvatella

M. Antònia Canal

13

14

INFORMACIONS

14

“Ens trobem nova-ment, aquí reuni-

des, per posar en comú la marxa del Col·lectiu i les preocupacions que ens animen a fer present el nostre compromís de do-nes creients i feministes organitzades en el CDE, en els diferents territoris on som presents.”

Així començàvem la nostra Assemblea Ge-neral Ordinària, el 22 de febrer passat, en la qual ens vam reunir trenta-sis sòcies. Durant tota la jornada vam compartir aquesta marxa i aquestes preocupacions a través de les nostres preguntes i respostes i ens vam com-prometre totes, confir-mant-ho amb els nostres vots, a continuar el camí emprès fa 27 anys.

La primera part, al matí, més organitzativa i fun-cional, tal com toca en aquest tipus de reunió, es va desenvolupar amb for-ça agilitat i participació. La segona, tota ella Àga-pe, dinar compartit, amis-tat, converses, abraçades, ens va portar a la celebra-ció del Memorial del Se-nyor com a expressió de la nostra fe en Jesús, de qui ens sentim seguidores i deixebles.

La gràcia de Déu i la força de l’Esperit ens van omplir per sortir amb ga-nes de continuar el nos-tre camí, lluitant per les causes de les dones, com diria en Pere Casaldàliga, encara que aquesta cau-sa no és gens fàcil en el món actual.

Les fotos que trobareu aquí i al nostre web ens ajuden a recordar-ho.

Ernestina

Vida del Col·lectiu

15

LLIBRES

El dissabte 5 d’abril a l’Afganistan es va celebrar la primera volta dels comicis per elegir el substitut

de l’actual cap d’estat Hamid Karzai. És un país que recordem com a lloc de violència i d’inestabilitat, i també de dones lluitadores. Mònica Bernabé, periodista freelance per a El Mundo, escriu l’endemà: “Els afgans desafien els talibans: Hi ha cues en els col·legis electorals malgrat l’amenaça insurgent dels atemptats. La participació aug-menta pel que fa a les presidencials de 2009 i els atacs es redueixen”. Les notícies del dia 7 diuen que van votar 7 milions d’afganesos, i d’altra banda, que un vehicle de civils va xocar con-tra una bomba a la carretera on van morir 13 homes, i que 176, la majoria talibans, van morir en els xocs amb les forces de seguretat. Una vegada més el futur és incert. Després de tants canvis, com serà el proper?

La història d’aquest país tan trasbal-sadora la podem conèixer, entre altres llibres, mitjançant Afganistán, crónica de una ficción, de Mònica Bernabé (Barcelona, Debate, 2012). L’autora ens diu en el pròleg que per entendre aquest país, que no es redueix al blanc o al negre sinó que té una gran varie-tat de grisos, cal llegir el que ha passat d’una forma extensa i cronològica. I aquesta va ser la raó del seu llibre. Parla des d’una experiència viscuda. El 2000 va viatjar per primera vegada amb dues noies d’aquí per tal de visitar les escoles clandestines per a nenes i dones, i im-pressionada davant de tanta repressió, a finals d’any va fundar ASDHA (Asso-ciació per als drets humans a l’Afganis-tan) juntament amb Anna Tortajada i Gallus Jarde, les seves coratjoses com-panyes. I després de diversos viatges, el 2007 s’hi va establir permanentment. Des del règim dels talibans, el 2000, fins al 2012 va explicant i denunciant els fets ocorreguts cada any. Entre ells la història de la Nadia, la noia que du-rant deu anys es va fer passar per un noi amb la finalitat de poder treballar i mantenir la seva família; El secret del meu turbant, de Nadia Ghulam i Agnès Rotger (Barcelona, Columna, 2010), la relata. L’estil tan àgil de Ber-

nabé fa que, malgrat les situacions tan tràgiques, Afganistán, crónica de una ficción es llegeixi sense parar i també amb esperança davant de les actuaci-ons de tantes dones compromeses en associacions.

I del treball d’aquestes dones i del país, se’n parla a L’Afganistan, el país de les dones valentes, publicat per PAUoc (Plataforma Antiguerra de la Universitat Oberta de Catalunya), el 2003. És una història sintetitzada, força completa. Molt bonic el capítol sobre les dones i la literatura, conté bells poemes.

El crit silenciat. Diari d’un viatge a l’Afganistan, d’Anna Tortajada (Bar-celona, Barcanova, 2002), és un dels llibres d’aquesta autora que reflecteix les seves vivències tan agosarades a través del viatge realitzat, el 2000, amb les dues companyes esmentades més amunt, també valentes, vivint de molt a prop, perquè s’hi van implicar, la vida quotidiana dels afganesos. I van cons-tatar la seva generosa acollida i també la seva energia per aguantar unes in-creïbles dificultats.

Recentment un afganès, autor de tres llibres que s’han convertit en best-seller, Khaled Hosseini, a través dels seus relats, sempre tan intensos, ens submergeix en la història del seu país. Metge de professió, ara es dedica a es-criure. És enviat de bona voluntat de l’ACNUR i té una fundació que porta el seu nom per proporcionar assistència humanitària als afganesos.

En el primer, El caçador d’estels (Barcelona Edicions 62, 2003), tot nar-rant una tendra història d’amistat fra-ternal, van passant dos escenaris, l’Af-ganistan i els EUA, on es fa palès el res-pecte davant les diferències culturals. Les situacions tan dures que descriu es

veuen compensades pel fons de poesia que emana.

A Mil sols esplèndids (Barcelona, Edicions 62, 2007), dues dones són les protagonistes, Mariam i Laila, que s’estimaran sempre i aniran endavant sense defallir davant tots els entre-bancs que se’ls interposaran. I sempre la guerra que destrueix famílies i cases. És una història en què el dolor dels pro-tagonistes, com en les altres obres, va impregnat de l’amor.

L’últim llibre, I el ressò de les mun-tanyes (Barcelona, Edicions 62, 2013), narra la trista història d’una nena, Pari, separada de la família, colpida sobretot pel record del seu germà. Aquí també hi juguen diferents escenaris i els pro-tagonistes es van entrellaçant, mentre s’explica detalladament les diferents situacions polítiques. Resulta agrada-blement sorprenent per al lector anar retrobant els protagonistes al llarg dels anys transcorreguts.

I amb el desig que es pugui arribar a la normalitat per a les dones com s’ha-via gaudit amb la reina Soraya (1919-1928) i que es va reprendre 20 anys després amb el rei Zahir –malaurada-ment va acabar amb el cop d’estat de 1978–, aquest poema de Tayeba So-hala, escriptora i poeta de Kabul:

(...) Oh, llibertat, vaig veure con t’executaven a la cruïlla de la falsedat i la traïció, com s’esfondraven les torres de les mes-quites, com esborraven el teu nom de la memò-ria dels calendaris, com substituïen els teus colors pels grisos foscos del mussol, com et cosien els llavis per silenciar-te. (...)

Assumpta Sesma

Llibres entorn de l’Afganistan

16

ACTUALITAT

El cantautor de Xàtiva ha estat guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes en reco-neixement d’una trajectòria de cinquanta anys que ha portat la llengua i la literatura catalanes ar-reu del món. Mig segle després d’escriure Al vent i després d’haver publicat una cinquantena de discos i haver divulgat a través de les seves musicacions l’obra poètica d’autors medievals com Ausiàs Marc o altres de contemporanis com Salvador Es-priu, entre altres, el jurat li ha volgut concedir el premi tant per la seva carrera artística i cultural com pel seu compromís cívic. L’acte de lliura-ment serà el dimarts dia 10 de juny al Palau de la Música.

Butlleta de subscripcióQuota anual 9e Fotocopiar i enviar la butlleta

Nom i cognoms AdreçaPoblació D.P. Telèfon Correu electrònicTipus de subscripció anual per rebre Paraules i fets de Dones

A/. Domiciliació bancària

Nom del/la titular ............................................................................................................................................................................................................... Adreça...................................................................................................................................................................................

D.P. Població .........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

Banc o Caixa ......................................................................................... Entitat ......................................................... Oficina ...................Control ................... Núm. compte/llibreta ............................................................................................................

Us prego que fins a nova ordre carregueu al c/c o llibreta indicada els rebuts que us presentarà el Col·lectiu de Dones en l’Església, en concepte de subscripció al Butlletí Paraules i fets de Dones.

B./Podeu també enviar transferència a un dels dos comptes corrents del CDE: Al número 2013 0121 48 0200449566 (Catalunya Caixa) o bé al núm. 3025 0001 12 1433303596 (Caixa d’Enginyers)

Col·lectiu de Dones en l’Església · C/ Rocafort, 242 bis, 1r 11 D · 08029 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - cde@donesesglesia.cat - www.donesesglesia.cat

Acudit de Fer. Publicat a El Punt Avui el dilluns 14 d’abril del 2014

Manifest Dona i VIH

Ens han arribat dos articles que ens parlen de la situació de Veneçuela i que contrasten amb com es troba re-flectida en els mitjans de comunica-ció. L’un és un article titulat “Quince notas sobre la realidad de Venezue-la” i l’altre és una entrevista que fan a Asalia Venegas, periodista veneço-

lana. Ambdós plantegen el fet que és una democràcia i que els que es manifesten són estudiants i una mi-noria que formen part dels partits polítics que van perdre les eleccions.Aquestes notícies podreu veure-les senceres al web del Col·lectiu www.donesesglesia.cat

Veneçuela: Una altra manera de veure les coses

Les desigualtats de gènere, a més de ser una violació dels drets humans, contribueixen a l’augment de la in-defensió. ONUSIDA diu que aque-lles que pateixen de violència de gènere tenen un 50% més de risc de contraure el VIH. La xifra és es-

candalosa, atès que l’OMS subratlla que una de cada tres dones pateix de violència física o sexual a mans de la parella, fins al punt que el 45% de les adolescents tenen la primera experiència sexual de for-ma forçada.

Raimon, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes