Any II - IH Epoca - N.« 85 Redacció I Administració! Alt d« Sant Para, 29, pral.-Barcelona-Tel. 22442jfc :

23 d« juliol da 1932

P R E U :15 CTS.

L'Ajuntament hacomprat la col-leccio Plandiura.Els nens barcelo-nins sense escola,poden esperar!

Ò R G A N D E L A U N I Ó S O C I A L I S T A D E C A T A L U N Y A

Encara l 'afer PlandiuraL'actitud de la U. S. C

L'actitud de la U. S. C., contrària a l'aprovació del dictamende compra de la col·lecció Plandiura ens ha valgut una ruixada deparaules gruixudes.

Soni insensibles a l'art? Som insensibles a l'alta kultur? Somcom elt bàrbars cristians que cremaven biblioteques i anihilavenestàtues, que tancaren l'Escola d'Atenes pel pecat d'heterodòxia ?

Tot això ens hem de preguntar després de llegir els comen-taris fets a l'entorn de la nostra actitud.

Ea possible que la col·lecció Plandiura sigui un instrument pre-ciós d'alta cultura. És possible, també, que en el fons de tots elsbocabadats davant la col·lecció Plandiura no hi hagi sinó la pora ésser titllats d'analfabets. És possible que si és ortodoxe admi-rar els clàssics, sense haver-los llegit, la mateixa ortodòxia exaltiel signe admiratiu dels santvalerians. No hi ha res més terribleque l'ortodòxia de les modes, i de les frases fetes, i de les patentsde saviesa i de sensibilitat refinada.

Però, donem-ho tot per bo: que la col·lecció Plandiura és unajoia sense preu, que el tècnic Folch i Torres, aquesta vegada, norepetirà el record que costà mig milió de lires a Cambó, que totsels santvalerians hi entenen i senten sensacions de joia interior,que és consubstancial a l'ànima catalana, que és el Jordà delscatalans analfabets i que el senyor Plandiura, ex-servil de la Mo-narquia i de la Dictadura, és un model de catalanitat i de pa-triotisme.

Donem-ho tot per bo i l'actitud de la U. S. C. seria la ma-teixa.

Nosaltres no ens oposem a l'adquisició de la col·lecció Plan-diura.

Nosaltres ens oposem que aquesta operació de compra la facil'Ajuntament.

Ens hi oposem per dues raons :Perquè l'Ajuntament no té diners ni crèdit.Perquè els recursos de la col·lectivitat s'han d'aplicar, primer,

a satisfer les necessitats fonamentals de la mateixa col·lectivitat(inversament al que s'ha fet fins ara i se seguirà fent mentre nogoverni la ciutat la U. S. C.) i després al que sigui.

I nosaltres diem que si s'ha trobat crèdit per a comprar lacol·lecció Plandiura se'n devia haver trobat abans per a aprovarel pressupost de cultura i construir els grups escolars, i que enqüestions de crèdit públic la voluntat dels organismes col·lectiusho és tot. I hem arribat a aquesta conclusió: que si amb igual pas-sió posada en la defensa de la col·lecció Plandiura s'hagués sen-tit el problema de la cultura popular, avui gairebé estarien enlles-tits els grups escolars de Barcelona. La comprovació és dolorosa,punyent.

Però era inevitable.Hi ha classes. I problemes de classe. I necessitats de classe. I

mentalitats de classe. Uns sentim les necessitats, les angoixes,els anhels dels treballadors. Altres, no. Uns ens indignem en veu-re la misèria física, moral i intel·lectual de l'enorme massa queens rodeja, i-voldríem destruir-la, crear un poble vigorós, culte,sa i d'inquietuds plenes, integrals, encara que fos sense col·leccionsPlandiura. Altres situen en segon o tercer pla els problemes bà-sics del nostre temps, i prefereixen les despulles dels morts i dela història morta, a la carn viva i a la història viva que està ennosaltres i hauríem de plasmar nosaltres!

És així i no pot ésser d'altra manera 1...

Santvalerià BrunetA La Publicitat, Santvalerià Brunet fa fer una espècie de

conte bíblic per a arribar a aquesta conclusió : que els contraris aldictamen Plandiura fem l'argument del "lladre".

Oblida Santvalerià Brunet que d'això se'n diu "mentar lasoga en casa del ahorcado".

Als amics de "L'Opinió"L'Opinió qualifica de "cas extraordinari" l'actitud de la

U. S. C. lI ens diu que "aquest afer ha estat tergiversat en el si del

Partit per un petíé n idi que no és potser prou digne de militar-hi"; que emprem ell mateixos arguments de Sola de Cañizaresi que estem en els lliï dars de l'analfabetisme ; que fem argumentsde galeria ; que ofen< n Macià ; que espera que la U. S. C. "pren-drà les mesures del cas per a evitar que hi hagi periòdics i mili-tants que el posin en< ridícul".

Contestem :Que en la U. S,- C. no hi ha petits ni grossos nuclis: som

la U. S. C. £''Que si L'OpíMÍo'^ejÍoeix algun acte déshonorant de militants so-

cialistes, caldria quejho digués clarament, comptant, per enda-raïment.Iri al dictamen no va ésser l'obra d'un "pe-

íitè Executiu i del Consell Central de laprevi debat amplíssim, cordial, i per

vant, amb el nostreQue l'acord contt|

tit nucli", sinó delFederació de Barcelivotació lliuje,

Que aquests organismes, plenament responsables (davant elPartit i sotmesos totalment a la deliberació i sanció dels Con-gressos, són els únics autoritzats a opinar, en casos i moments sem-blants, i a donar l'orientació a seguir per tots els militants senseexcepció.

Que no és equitatiu abusar de l'argument Sola de Cañizares,car L'Opinió, en aquest cas, ya en companyia de la Lliga i dellerrouxisme, i si aquell és dolent, aquests són pitjors.

Que no és demagògia, ni parlar a la galeria exposar i defen-sar una qüestió de principis essencials en un partit de classe, enquant a la prioritat en la inversió dels recursos de la col·lectivitat.

Que ningú no pot, honestament, fer-nos el retret de fer ser-vir els malalts, els sense feina, els infants per a fins de baixa po-lítica, car són aquests els problemes substancials i inajornables id'absoluta prioritat i carn i sang i ànima de la U. S. C.

Que no és just, ni políticament convenient, suposar que s'ofènel President de Catalunya i que es desconfia de la seva hones-tedat i competència, en apreciar i qualificar una operació de crè-dit. L'Opinió no respecta més que nosaltres Macià. Ño l'estimamés que nosaltres. Revisant la col·lecció de JUSTÍCIA SOCIALno s'hi trobarà cap atac al President, i sí moltes defenses, puix éscriteri nostre que fan el joc de les dretes els que avui ajuden al'ofensiva de menyspreu. I no conserven, ni augmenten el pres-tigi de Macià els que el citen amb la intenció de coaccionar mo-ralment a altri,

Que la U. S. C., sense incitacions oficioses, sempre ha pres iprendrà les mesures necessàries per a salvaguardar la disciplina, latàctica i els principis. I no dubti L'Opinió que també les prendràcontra els organismes directors si aquests s'han excedit o no inter-pretat fidelment els seus principis.

Que és possible que estiguem en els llindars de l'analfabetisme.D'esse^ així, la responsabilitat no és nostra, sinó d'aquells queno trobant crèdit per a construir escoles, esgoten les possibili-tats financières de la col·lectivitat per a comprar col·leccions Plan-diura.

Diuen els amics de L'Opinió que aprecien la U. S. C. Segura-ment. Nosaltres estimem Catalunya, i per Catalunya estimeml'Esquerra i Macià. Ara que els amics de L'Opinió s'han d'acos-tumar a les divergències de criteri i d'acrituds, car nosaltres somUnió Socialista de Catalunya. Junts hem fet jornades glorioses.Possiblement, junts haurem de completar-les. Però això serà sensemediatitzacions recíproques.

El lerrouxista Giralt ha votat a favor de Plan-diura per esperit de catalanitat Í per amor aCatalunya.

Pobra catalanitatl... Malaurada Catalunya!

Progressos de la U. S. C.

del Districte VIIIDavant el creixement d'a-

questa Secció ha estat necessariun pròxim canvi de local per unde més amples dependències,ones podran realitzar tota classed'actes, ja que disposarà d'unaampla sala de suficient cabudaper a més de 300 persones. S'hiorganitzaran classes de gimnàs-tica amb les seves cambres debany corresponents . .

Aquest nou estatge estarà si-tuat al carrer de Montmany, nú-mero 24, baixos.

La desfetalerrouxista

El valent í oportuníssim ma-nifest del Partit SocialistaObrer Espanyol i dç la UnióGeneral de Treballadors va te-nir la conseqüència obligada :el debat polític al Parlamenti la desinflada del lerrouxisme.

Aquestes definicions eren ne-cessàries.

Primera : que a Espanya jano hi ha rei, ni possibilitat decrisi de « papelito ».

Segona : que tot intent deDictadura reaccionària, mo-narquitzant, cauria desfet perl'ofensiva fulminant del prole-tariat.

Cal, ara, accentuar la direc-ció esquerrana de la Repúbli-ca, realitzar les reformes ques'han anat esllanguint i ajor-nant i minipiitzant per un ex-cés de tolerància, i per creure,abans, que en la partida ler-rouxista hi havia quelcom mésque ex-monàrquics i piratesamb « patente de corso ».

Aquesta accentuació és laque vol el pais,.la que ha espe-rat sempre, des del 14 d'abril,de la República. El desencís debones zones d'opinió no supo-sa un viratge cap a la dreta,sinó la impaciència esquerranano satisfeta.

Lerroux i la seva colla d'aven-turers podran llançar al carrerels milers d'ex-pupins que so-mien amb retorns impossibles.Però allí hi trobaran al pobleautèntic, freturós de respondrecom cal, si a les paraules deci-sives de resposta als conspira-dors reaccionaris acabdillatspel renegat de tots els idealsnobles i d'humana llibertat, se-gueixen actes no menys categò-rics i d'estricta justícia social.

Cal fer la Revolució!...

Pag. 2 duítíola So»»»!

LA SETMANA POLITICAFelip« Alálz vist per J. Pclré

ßs possible que alguns com-panys hagin pensat que anàvemona mica massa lluny en els co-mentaris que, sovint, hem anatdedicant al faiswe 100 per 100.

A aquests companys, d'ha-ver-n'hi, dediquem avui un re-cull d'impressions i qualificatiu*publicats per J. Peiró, faista99 per 100, a Cultura Liberta-ria.

Després de fer constar J. Pei-ró qoe "desde hace mucho tiem-po me hallo entregado a unalucha conmigo mismo para re-sistir con indiferencia los ince-santes ataques de las sartenessucias empeñadas en tiznarmede ros suciedades", sosté que laC. N. T. "acaba de deshonrar-se" en elegir director de Soli-daridad Obrera a Felipe Aláiz,el mateix contra el quai "se le-vantaron unánimes en el PlenoRegional de Sabadell" en mo-ments "en que se le situaba anteun hecho concreto de inmorali-dad, de irresponsabilidad y debajeza personal".

Bon començament !Qui és Felipe Aláiz?Diu J. Peiró que Felipe Alai/

és un "individuo de una moralincompatible con la moral dela organización confederal".

Diu J. Peiró que Felipe Aláiz,"antisindicalista por tempera-mento y convicción, no ha sabi-do nunca ni sabe ahora qué esun sindicato ni cuál es la mi-sión de los sindicatos". I si, al-guna vegada, se n'ha preocupat,fou quan "^se inmoral, en 19251estando en la cárcel, mandó aun cuñado suyo a pedirle perdónal canalla Martínez Anido".

Diu J. Peiró que Felipe Aláizsolament "por el mendrugo, ypor incompatibilidad y poraversión a los "revolucionariosde traca" y a los productoresde literatura de "jazz-band",sus incondicionales de ahora, sepasó en 1924 a la Redacción deLucha Obrera, en la que yacíaen maridaje, incomprensible enun cuáquero de su corte y por-te, con Maurín y Arlandis(¡triste sino el de los que todoson estómago!)

Diu J. Peiró que Felipe Aláiz,"anarquista ecléctico toda su vi-da, anarquista de esos "de laotra parte de la barrera", deesos que producen literaturaanarquista cuando hay alguienque la paga, es ahora "un anar-quista definido, partidario del"hacer..." de "hacer ruido detraca y de jazz-band", en pri-mer lugar para quitar el saborde su esquirolaje, y para hacer-se con un mendrugo, con elmendrugo que le quitaran en ElDía Gráfico, la plácida zona desus silencios cuando la Dictadu-ra arreaba sopapos".

Diu J. Peiró que, fatalment,Felipe Aláiz, "hombre que seríe de todos los principios mo-rales y los pisotea cuando cum-ple a sus intereses personales,hipocritón y cizañero, babosode encrucijada... ha de finiqui-tar la ya menguada existenciade Solidaridad Obrera.

I en dedueix J. Peiró que "sila organización catalana se haempeñado en hundirse definiti-

vamente, que lo haga, pero conla protesta mia por delante ysin las pesetas del Sindicato delRamo del Vidrio de Mataró".

I conclou: "Nuestras pesetaslas queremos para fines mas al-tos que dar de comer a cuatromandrias que sólo se acuer-dan de las ideas y de la organi-zación cuando de ellas han decomer."

D'acord, completament d'a-cord. Solament que, fa mesos,per haver dit bon xic menys co-ses i sense qualificatius gruixuts,J. Peiró, llavors director de So-lidaridad Obrera, va acusar-nosd'ésser "guardià civil a sueldodel polizonte Maura!..."

L'eqflivoe

Es vol eliminar els socialistesdel Govern de la República, per

a aitar a tina polític* "autènti-cament" republicana.

¿Son monàrquic» ei» socialis-tes?

A republicanisme ningó noel» guanya.

¿Com pot ésêer, donc», «foees cregut «pie uns ara, i perculpa d'ells, no hi ha hagut po-lítica republicana?

L'equívoc no pot ésser mésevident.

S'esvaeix si substituïm "re-publicana" per "burgesa".

No veti dir altra cosa l'a-venturer Lerroox. No volendir altra cosa els tx-monàr-quics, els ex-pupistes, els sant-valerians que el segueixen iamb ell conspiren.

Parlem clar lL'ofensiva antisocialista no

és republicana; és burgesa i de

la pitjor burgesia, aquella decervell medieval i fatalmenttroglodítica/

Parlem-ne et d*liRqfieftf»!

Guerra del Río parlà el diu-menge proppassat a Barcelona.Abans d'obrir la boca famic deMarch, va ésser anomenat "mi-nistro de la Gobernación" pelsnotis republicans.

Aquest nomenament desorien-tà Guerra del Río. No va sen-tir-se ja republicà vell estil, sinóministre de debò i tot d'una id'una peça. I ministre de poli-cies i de guàrdia civil i d'assalt.I ministre d'ulls penetrants,fora de si mateix i del seu en-torn, per a descobrir i anatc-matitzar delinqüents de "dere-cho común".

I emportat per l'ofici, Guerra

del Río va descobrir que hi Hadelinqüents, de dret comú a lesfileres del Partit Socialista es-panyol, tls oients, esgaffifats,varen maleir, a cor, aquests so-cialistes 'de camisa bruta i d'à-nima negra, tan delinqüent»,tan monstruosament delinqüentsque no deixen governar els an-gelets lerrouxistes !

És possible que enduts perl'allau que engruixí les fileressocialistes, s'hi barregessin de-linqüents. Els socialistes no honeguen, no ho pot negar rtingú,car d'aventurers i d'eapecuït-dors n'hi haurà sempre, àdhucen els partits més purs.

Solament que Guerra del Ríooblida que l'excepció en el Par-tit Socialista és h regla en elpartit lerrouxista.

J. COMOKERA

Una modificació del Codi del TreballLa tasca legislativa de les

Corts Constituents està totaapagada sota la penombra delsdebats apassionats de l'Estatutde Catalunya i de la Reformaagrària. De tant en tant, però,suren en la mar avälotada de laCambra, disposicions i lleis im-portants sobre les quals cal fi-xar l'aterició, sobretot des delnostre punt de mira socialista,justicier i humà.

Una d'aquestes disposicionsés la llei apareguda a la Gacetadel dia 7, la qual llei modifical'article 168 del Codi del Tre-ball que es refereix al paga-ment de les indemnitzacions peraccidents del treball quan cau-sin la mort o la incapacitat per-manent de l'obrer accidentat.

Fins ara, a l'obrer que percausa, d'un accident del treballquedava impossibilitat se li do-nava una indemnització equiva-lent a dos anys de salar!, o bé,si moria, es donava als seus fa-miliars, als que havien de viuredel seu treball, una suma quevariava entre set mesos de sa-lari i dos anys. Era evidentmentuna manera molt còmoda de li-quidar una tragèdia social: unmunt de pessetes, no gaire consi-derable, que pal·liaven de mo-ment la dolor dels caiguts o ladels que quedaven sense mitjansde viure; però un cop acabadesaquelles pessetes, els acciden-tats, inútils per a treballar, ollurs familiars, que no es po-dien procurar encara mitjans deviure, es trobaven davant la mi-sèria, davant la foscor de la vi-da, sense altres probabilitats declariana llunyana que demanaralmoina o altres expedients pit-jors.

D'ara endavant, les indemnit-zacions per accidents del tre-ball, que causin la mort o unaimpossibilitat absoluta, seranpagades en forma de renda vi-talícia iper «Is impossibilitats,llurs vídues i els pares vells, oen forma de renda passatgeraper als infants, fins que aquestsarribin a l'edat de poder subve-nir a llurs necessitats.

És una llei que mereix unaplaudiment fervorós.

Però els patrons, que són la

classe inútil de la societat, hanaixecat un clam de protesta, per-què la nova llei diuen que elsperjudica en llurs interessos. 1davant la croada de protestas'hi ha posat una allau de socie-tats mútues d'assegurances. Na-turalment que llurs crits i pro-testes seran completament in-útils, perquè defensen les caixespatronals,'que no mereixen, enabsolut, cap atenció, i menysdavant un cas de justícia socialcom el què representa la novallei. Serà t*tím el1 brogit de lesgranotes d'un safareig, que s'a-caba quan les granotes matei-xes se'n cansen o quan un copde picador fa remoure l'aigua.

Però això que siguin les mú-tues les que dirigeixin la pro-testa ens porta a assenyalar unaaltra de les incongruències del

Codi del Treball. És la d'ano-menar mútues les associacionsque es dediquen a l'explotacióde l'assegurança contra acci-dents, no a prima fixa, sinó re-partint entre els associats untant per cent proporcional pertal de cobrir les despeses d'ad-ministració i les indemnitzacionspagades. I no és una incon-gruència de lèxic, sinó de fet,perquè les mutualitats d'assegu-rances contra accidents del tre-ball poden ésser constituïdes ex-clusivament, segons el Codi delTreball, per patrons.

Ara bé: Mutualitat vol dirsolidaritat, vol dir comprensiói ajut entre tots els interessatsen un afer determinat; i els4n-teressats en l'afer dels accidentsdel treball són, no els patronssols, sinó els patrons i els obrers,

i principalment aquests darrer»,que en la relació nascuda entrel'indemnitzar i l'ésser indemöit-zat hi tenen uns interesso» moltsuperiors, que són els de llurdolor i llur vida.

Caldria una altra modifica-ció al Codi del Treball, i és laque les Mutualitats haguessind'estar constituïdes per obrersi patrons. Aquests pagarien lesprimes corresponents a les in-demnitzacions; els obrers con-trolarien l'administració i l'a-plicació justa de la llei, que a lesmans dels patrons exclusivamentés aplicada per aquests amb lapreocupació única de defensar,en primer terme, llurs interes-sos materials.

R. FOLCH i CAPDEVILA

C O M A R C A L SLa Lliga a l'alta muntanya

Fa dies que corre la veu que la Lligaestén eli seus tentacle» a l'alta mun-tanya. Efectivament, podem constatar-ho el dia 29 del passat juny.

S'anuncia una funció que anirà acàrrec de due» "comparse«" i una "ve-dette". "Comparses": Teixidor i Gabar-ro. "Vedette": Trias de Bes.

L'acció t» desenvolupa en el localdel Centre Catòlic d'un poble de l'AltUrgell: Sant Llorenç dels Morunys.

Decoració: pares santa, imatges i sa-grats cors.

Època actual.Davant un anunci d'aquesta enver-

gadura ens proposem fer-hi cap; noperquè hàgim «»tat mai aficionats a as-sistir a funciona de la Lliga, sinó en-curiosits per saber com reaccionen da-vant un públic muntanyenc i a quinpreu fan pagar llur» desbarradure*.

Ja hi som. Públic compost de moltesdones—la majoria confidents de sagris-tia—, moltes Criatures, quatre propie-taris i molts que, com jo, formen partdel pol negatiu.

Pren la paraula el tenyor Teixidor.Des del primer moment ens fem càrrecque ens trobem davant una planta d'hi-vernacle, mastiga, inodora. Es vol con-quistar els aplaudiments dels uní totmirant d'ofendre els altres. No en sappreu; és jove encara; U manca expe-riència. Ja l'hem perdonat de» del pri-mer moment

Pren taules el segon, el senyor Ga-barro. Oh! Aquest ja és una altra cosa!Ja d»» dct primar moment ona fi goremtrobar-nos davant un gran propietarique se sent aft» efl el mes recòndit deliseus sentiments i sobretot que tremolaper la »èva butxaca. Veu visions, veu

el comunisme a quatre passes, i en elcomble del seu deliri pronuncia inexac-tituds tan grans i tad sarcàstiques comles que "els diputats de l'Esquerra noen teden prou amb el divorci—que «e-gons ell és una immoralitat—, sinó queel que volen és implantar l'amor lliu-re! Se senten escarafalls de dones...Ohi... Ohi... Oh!...

Arriba al punt neuràlgic, el que se-gurament a ell més l'interessa, i volfer-lo interessant à aquella pobra gent,desgraciadament curta de gambali, quese l'escolten bocabadats: "Us van a ro-bar aquestes quatre terres que vosaltresheu adquirit amb el fruit de les vostressuors i dels vostres, estalvis; us ho vana robar sense indemnització de cap me-na, deixant-vos a la misèria a vosaltresi als vostres fills. Oh, aquests immoralsi aquests ineptes de l'Esquerra! (Aques-ta última paraula abunda a cada pas.)

Dedica quatre incongruències a l'Es-tatot i acaba dient que "ens hauremd'acontentar amb un simple Estatut".(Jo mai no hauria sospitat que un homede la Lliga fos separatista.)

En fi, un altre que podrem recomanaral senyor Royo Villanova quan U hagiplaça vacant a la seva companyia.

Per últim, arriba el moment desit-jat: surt la gran "vedette" Tríaï deBes.

Com moguts per un acte reflex, ensquedàrem seriosos, gairebé creguts queanàvem a escoltar na home que si bíés veritat qoe no és de li nostra Ideolo-gia, almenys diria coses serioses, comsembla que eorre»pon n un seftyM ad-vocat i catedràtic de la Facskat d«Dret de la Universitat de Barcelona,que ell ens recordava a cada momentper »i alga no ho Sabia.

No va ésser així. És clar que no ig-

norem que els càrrecs elevats i la intel-ligència d'algous homes nd té tei a veu-re amb la decència política dels ma-teixos. Aquests són casos de conscièn-cia i d'educació, creiem, més que d'in-tel·ligència.

Ja hem dit abans que assistírem al'acte convençuts que anàvem a escol-tar una política materialista, efectista ibaixa de sostre. No ens equivocàrem.

El senyor Trias, diputat per la Seuen temps millors — per a ell, natural-ment—, era un d'aquells diputats que,dom molts de la seva nissaga, no esrecordava dels seus electors nome» quequan els necessitava, i encara no delselectors directament, sinó d'aquells ca-cics que agabsllàven comarques írtteresmercadeja« amb la consciència d'aquellspobres homes. Doncs bé: aquest senyorque des de l'âny 19 ningú delí que as-sistiren a l'acte potser no l'havia vistmés, i que quan el veieren feu d'esquit-Ilentes i per tant no coneixent-lo ja,ell obrava et miracle de conèixer-lo« atots, àdhuc a llurs adversaris de Havers.(Potser també em coneix a mi, que nom"ha vist mail)

Sentiram a prop nostre una veud'"embust«ro", que resultà éiser d'unsenyor que l'havia servit durant el pé-riode electoral. Aquest senyor ens diuque al cap de poc temps li demanà unfavor minúscul i que ja no es recordàd'ell. Si no es recordà d'un, ¿ com es volrecofdar d« tot»? Senyor Trias, val lapent d'ésser més sincer; si no féreu respel districte que representàreu, ni pro-curar aixecar tl nivell intel·lectual delsque us escoteaveo, el menys que podeufer és respectar-los i no burlar-vos-en,que per a un senyor advocat i catedrà-tic, etc., etc., no ¿rii gens M.

(Contins» * to péfttr* * '

Justicia Social Pag. 3

SOBRE L'AFER PLANDIURAFixant posicions

Com ja hom podia preveure, el meu article ha tingut la virtutd'indignar els defensors "à outrance" de la casolana mudança dela col·lecció Píandiura. En un mateix diar i hem llegit que aquestsenyor era un il·lustre patriota i que era capaç de fer marxar decontraban les seves obres a l'estranger si no se li donaven elsdiners que demana. F.n un altre hem llegit que és deshonestparlar de les misèries i les nafres de Barcelona; que és fer dema-gògia agitar aquestes "répugnants" qüestions en el momentactual. També s'ha dit que fins els comunistes soviètics ho sacri-fiquen tot a la possessió dels seus museus. I fins La Puhli haarribat, en la seva exaltació, a desprendre's un dia del guany queli proporciona l'entrefilet—no sé si dels "mitjons Molfort" od'unes gotes medicinals—per a reproduir un paràgraf del meuarticle, afegint-hi a sota el meu títol de Director de l'Institutd'Orientació Pofessional.

Bo serà que comentem un xic aquestes repercussions i a lavegada fixem i precisem la nostra posició davant d'aquest afer,puix que es veu que l'advertiment que feia al final de la mevaprotesta no ha estat llegit pels comentadors.

En primer lloc: ¿Per què se'ns ha de dir mals patriotes alsque protestem de la forma i el moment de resolució d'aquestassumpte i no s'ha de conceptuar, en canvi, com a mals patriotesa tots els responsables que a diari, durant fa més de mig any, lesnostres emissores de ràdio estiguin escampant per tot el mónla nostra "avara povertà" i la nostra insensibilitat en matèriad'assistència social? ¿Quin efecte ha de fer al ràdio-oient de Pa-rís, Viena o Londres sentir un "xivarri" perquè el ne'n PepitoPuig ha donat 2*50, amb una sentida lletra pro hospitals? ¿I sa-ber que malgrat tots aquests "xivarris" la subscripció avança ambuna lentitud semblant a la que es reflectia en aquell» cèlebrescomunicats del general Cadorna, quan es trobava a les riberesde l'Isonzo?

Segonament: ¿Què és més deshonest? ¿Plantejar amb tota laseva gravetat el problema de la nostra enorme manca d'organit-zació cultural, higiènica i social, o deixar que es vagi agreujanti voler-ho dissimular als ulls dels altres tapant-ho amb actes devanitat? ¿És que no cal primer rentar-se la cara per a poder des-prés posar-se els pólvors? Això va fer la Dictadura amb l'Exposi-ció de Barcelona, edificant els seus palaus al damunt de les ciutatsde barraques de Montjuïc... i ara estem veient les conseqüènciesde tal forma de patriotisme.

En tercer lloc: Els que diuen que els comunistes han tingutcura de reunir les col·leccions d'art, ¿per què no afegeixen el preu'a què les han pagades? Consti que al mateix preu i una mica méssóc un decidit partidari de la immediata adquisició per a la ciutat,no sols de la col·lecció Plandiura, sinó de totes les altres que pu-guin presentar-se. ¿I per què no diuen també que al costat de lesobres d'art—a la Catedral de Leningrad, per exemple—han afe-git, per a desvetllar l'etern oprobi del poble, els noms dels quenegociaren amb elles, aprofitant-se de la fàcil generositat ambquè les antigues autoritats tzaristes pagaven tais adquisicions?

Finalment: els de "La Veueta" m'han dispensat un gran ho-nor i jo dec agrair-los-hi, encara que, naturalment, ells han cre-gut que proclamaven amb aquell entrefilet una de tantes bestie-ses de les que habitualment l'omplen. I bé : com que està vist queno han entès el significat del paràgraf que han reproduït, emserà permès insistir que per a Veducació estètica del poble, és adir, de la massa, del conjunt anònim d'habitants—ciutadans i pa-gesos—de Catalunya, té molta més importància la difusió de múl-tiples reproduccions (acompanyades, és clar, de cursets de divul-gació estètica, d'història de l'Art, etc.), que la concentració en unsol lloc de totes les meravelles artístiques de Catalunya. El diaque fos possible obligar a tot català que es passés, durant un any,un parell d'hores diàries als museus .barcelonins, rebent lliçonsdels tècnics respectius, aleshores parlaríem altrament. De la ma-teixa manera afirmem—per si ho vol reproduir també "La Veue-ta" en entrefilet—que ha fet més en pro de l'educació musical delpoble la reproducció en disc de les obres clàssiques executadespels millors intèrprets, que les audicions íntimes que aquests pu-guin donar en el selecte cenacle de les seves amistats.

Ja sé que la polèmica continuarà sense resultat, perquè en ma-tèria d'Art, com en matèria de Religió, i, en definitiva, en matè-ria de sentiments, totes les opinions són permeses. Encara no fadeu anys, recordo, per exemple, haver llegit en una revista fran-cesa d'art d'avantguarda L'Esprit Nouveau, una enquesta diri-gida a saber ¡si s'havia de cremar el Louvre!* I el bo del cas ésque hi havia moltes opinions afirmatives (entre altres la delmalaurat director del Laboratori de Fisiologia de les Sensacionsa la Sorbonne, l'eminent Charles Henri). De totes maneres, perla meva part em penso posseir més elements de judici que elsmeus amables contraopinants, perquè tinc com ells un exacte co-neixement de l'enorme vàlua espiritual i de l'exquisida fruïció quees desprèn de les obres d'art, però també tinc—i ells no—clavatal cor el record de les emocions que vaig sofrir durant els tresmillors anys de la meva joventut, visitant com a metge de l'A-juntament i vivint com a home les tragèdies silencioses i diàriesque es desenrotllen en les coves, barraques i tuguris dels barrisanoments "baixos". Barris en els quals per mi, com pel meu bonamic Vallmitjana, es perd ignotament el bo i millor que té la ciu-tat: la primitiva ingenuïtat i generositat del poble. És per això

que la meva sensibilitat vital s'orienta en primer lloc vers els va-lors científics i moráis, i en segon terme vers els valors estètics.És per això que sóc socialista i que en aquest cas he preferit expo-sar-me a l 'anatema d'alguns intel·lectuals que callar la meva opi-nió sincera.

E. MIRA(Analfabet)

Contestant a una infàmiaLa Junta Executiva de la Federació Comarcal de Barcelona

va trametre als diaris el següent comunicat contestant una infà-mia d'un anònim que sembla ésser Santvaleríà Brunet:

"Mirador d'aquesta setmana ha llançat a la circulació unaespècie que és una infàmia, a propòsit de la col·lecció Plandiura.

Ve a dir que la Federació Comarcal de Barcelona de la U. S. C.ha acordat votar en contra per tal de desautoritzar un dels seuscompanys del Consistori que s'hauria deixat temptar per ofertesmaterials que se li haurien fet particularment.

Aquesta afirmació jesuítica contra la qual protestem enèrgi-cament, és alhora una confessió, per part del comentarista deMirador, que l'afer Plandiura es vol fer passar mitjançant dadivesi ofertes inconfessables. És una cosa que ignoràvem.

Però a part d'això, hem de fer constar que la posició dela U. S. C. no es basa sobre misèries i menudències, sinó sobre elfet de la improcedència i la inoportunitat de fer despeses sump-tuàries quan la col·lectivitat barcelonina i catalana no compta ambmitjans ni amb crèdit per a atendre problemes més fonamentals,com són els d'assistència social i de cultura, sobretot d'aquestadarrera, per a salvar milers d'infants de la misèria, de l'analfa-betisme i de la degeneració del confessionalisrne.

No poder atendre el problema de les escoles i en nom de lamateixa cultura fer despeses quantioses per a adquirir col·leccionsd'art és un contrasentit al que la U. S. C. no pot donar el seuconsentiment."

Temes dels nostres tempsI. Un nou valor moral

Examinant l'entranya del fe-nomen social, allò que segura-ment caracteritza els nostresdies i dóna a la nostra èpocaun caire no sols distint sinó to-talment oposat al de les èpoquesanteriors, es troba en l'apari-ció d'un nou valor moral, es tro-ba en el fet que, en la conscièn-cia del nostre temps, el TRE-BALL, considerat primer comuna maledicció divina i tingutdesprés com una activitat inno-ble, indigna dels homes selectes,relegada als esclaus i als asser-vits, hagi passat a ocupar elprimer pla de la consideraciósocial.

Nosaltres potser no ens enfem prou càrrec. Ens trobemenduts dins el corrent de la his-tòria i estern mancats d'un puntde vista que ens doni la neces-sària perspectiva; els arbresno deixen veure el bosc. Peròaquest fet d'atorgar al TRE-BALL, considerat com a primerdeure social dels homes, la mà-xima dignitat, és d'una trans-cendència immensa. L'evidèn-cia és palesa: el contrast ques'estableix entre l'ideal jerar-quia moral i la pràctica jerar-quia social en l'estructura de lasocietat capitalista d'avui, plan-teja una dramàtica antinòmiaque la humanitat forçosamenthaurà de superar. El conflictetanca en ell mateix l'energia po-tencial que haurà de resoldre'l.La seva enorme gravetat i laseva incessant agudització és lamillor fermança que la humani-tat camina vers una nova es-tructuració social, vers un plade vida superior, més justa, méslliure, més digna. Cap a diesnous.

Des de la iniciació del mo-

dern maquinisme, el món ca-mina tan de pressa que no ensfem càrrec de les enormes mu-tacions produïdes, com qui diu,davant els nostres ulls. Aixòque avui ens sembla tan natural,el nostre deure humà de treba-llar per a fer-nos dignes d'ocu-par un lloc en Ja societat, és unconcepte impensat i extraordi-nari. Quelcom gairebé tan noucom el psicoanàlisi i la teoria dela relativitat. Recordem, pen.exemple, que l'any 1783 fou ne-cessari que Carles III declarésque no sols l'ofici de pellaire oblanquer, sinó tots els altres,qualsevol que fos llur natura,"fuesen habidos por honradosy honestos", i que llur exercicino envilia la persona o famíliaque els practiqués, ni els inca-pacitava "para los empleos mu-nicipales, ni perjudicaba a lasprerrogativas de la hidalguía".(Kms aleshores eren encara tin-guts per baixos i vils, a Espa-nya, els oficis de sastre, pellaire,fuster, picapedrer, ferrer, tun-didor, barber, especiaire, reve-nedor, sabater i altres, i aquellqui els exercia, segons dues lleisde la "Nueva Recopilación"que foren suprimides en la "No-vísima", no podia gaudir de "losprivilegios de la caballería".)Molt altra hauria estat segura-ment l'evolució d'Espanya enl'edat moderna, si les lleis deCastella haguessin estat infor-mades d'aquell esperit de la le-gislació medieval catalana quehonorava i estimava les profes-sions mecàniques. Penseu no-més que encara a mitjans se-gle passat—fa quatre dies, comaquell qui diu—es va suscitar alParlament de Madrid un debatvivíssim en discutir si era o nodigne de la noblesa, dels aristò-crates, ocupar-se en alguna "ac-

ELS PARLAMENTARISCATALANS

La setmana passada, stfgonade juliol, fou de gran vibracióparlamentària. Després de l'in-sensat parlament de Lerroux aSaragossa es creia que el di-marts es plantejaria un debatpolític. El President de la Gené-i alitât va pregar personalmenta tots el» diputats catalans que!tal dia fossin presents a Madrkli ;i es pot dir que hi eren tots.Sols fou notada l'absència dds1

senyors Esteve, Dencàs i Ara-gay, però en la sessió del ítmte-cres hi havia a la Caïnbra laplena representació parlamen-tària catalana.

Després eie la sessió del dijousva començar, però, la desfilada,i el divendres quedaven a Ma-drid pocs diputats. Fou llàstima.

Els tres diputats de la mino-ria de la U. S. C. foren presentsa totes les sessions del Congrési a les reunions del grup català.El company Serra i Moret tin-gué una brillant intervenció enla sessió del divendres com amembre de la Comissió de Re-forma agrària. El company Jo-sep Xirau fou convidat per aformar part de l'a Comissió deJustkia de l'Estatut, rebentaleshores la representació delgrup català.

Convingut a darrera hora deldivendres reunir dissabte unanova Comissió per a estudiar laqüestió estatutària de l'ensenya-ment, fou designat el companyCampalans, el qual, per aquestmotiu, hagué de renunciar alseu viatge a Barcelona i es veiéprivat de donar la conferènciaque tenia anunciada a la Secciódel Districte VIL

tivitat útil". 1 fou necessari queun dels ministres fes un discursen defensa... de la honorabili-tat del treball I

Però, en un cert aspecte, novol dir que les coses anessin moltmillor en altres països. A An-glaterra, per exemple, el verita-ble home selecte, el gentleman,era aquell que, segons la fórmu-la consagrada, esmerçava el seutemps "matant alguna cosa ocorrent darrera d'alguna cosa"(Killing some thing or sunningafter some thing).

El progrés més gran dels nos-tres dies—no en dubtéssiu pas—es troba en el fet d'haver supe-rat aquesta absurda, inhumanai antisocial concepció i en l'ha-ver posat el Treball en el pri-mer pla de la nova escala de va-lors. Avui, tots els homes de bo-na voluntat, del camp o de l'es-tament que siguin, acostumen amesurar la valor d'un home—lavalor humana d'un home—perla seva valor social. És a dir:no per cap atzarós privilegi denaixença, fortuna o herència,sinó, única i exclusivament, perla quantitat de servei que potfer, per la suma d'activitat útila la societat que és capaç dedesenrotllar.

S'inicia així l'adveniment d'u-na era nova. Som encara—nocal dir-ho—molt lluny de la fitaassenyalada. Però la ruta és jaoberta i la humanitat seguiràindefectiblement darrera de l'e-mancipador ideal de l'ennobli-ment del treball, com darrera dela columna de foc dels dies bí-blics. R. CAMPALANS

Pag. 4 Justícia Social

Quatre cops de llapisII. Don Melquíades

La Natura, sàvia í provident en totes coses—com. esdemostra en el "Fìeury" i el "Juanita"—, sembla que hagiassegurat la supervivència de don Melquíades Alvarez yGonzalez i la seva presència a les Corts actuals per a fer-hi el paper de test o bé, com diuen els químics analistes, detub-testimoni. Ell personifica, evidentment, tota la buidori tota la inanità t d'això que, per manca d'altra expressiópitjor, hem convingut a qualificar de vell règim. Si enalgun moment hi ha coses de l'actual regisme que us fanpena, si a voltes sentiu a la punta de la llengua la fibladad'una amargor republicana—¿quin home està exempt dedefalliorsf—, us bastarà girar els ulls vers la simbòlicafigura de ¡'"amigo Melquíades", ben lluny de l'òliba deMinerva, per a sentir-vos reconfortats. Això—penseu—era, aleshores, un gran orador, un gran polític, una granfigura!... Una personalitat representativa vers la qual gira-ven els ulls els qui encara creien en la reformabilitat d'allòque era irreformable. Com fou això possible!, exclameupels vostres dintres. I us fa l'efecte que en parlar del vellrègim parleu de quelcom prehistòric.

Doncs, sí. Don Melquíades fou tot això. I, si haguéspogut, encara hauria estat més. Un dia—fa molts anys—els seus amics de Gijón li varen ofrenar un banquetd'aquests que, amb flagrant impropietat, s'anomenen mons-tres, quan llur apel·latiu és el de monstruosos. Fora del men-jar (que era allò que s'acostuma a fer en aquests casos), espot dir que no hi mancava res. Hi eren les forces vives,la sidra, la representació "obrera", els vells federals, elcap d'estació, és a dir, tot "lo bo i millor". Fins els or-ganitzadors tenien un autèntic gaiter preparat per a ame-nitzar la sobretaula. Com que en aquest món tot arriba,va arribar l'hora dels brindis i, després de la repetida ofre-na de l'acte pels copiosos prestigis locals, actuals i futurs,va venir el torn de l'homenatjat. Don Melquíades no hiva plànyer res. Va treure tot allò més florit i melmeldtde la seva oratòria. Fou una veritable apoteosi lirica ontots els paràgrafs acabaven amb la mateixa tornada: "Ysobre este heroico suelo, cuna de Don Pelayo, infiltrandoen nuestros corazones el emocionado recuerdo de las dul-ces melodías que arrullaron la cuna de nuestros mayores,¡toca, gaitero, toca!" La fi del segon paràgraf era unacosa així: "Y ante el azul de ese mar abierto a todas lasgloriosas epopeyas de una raza imperecedera, que ha lle-nado el mundo de tumbas y de victorias, ¡toca, gaitero,toca!" En arribar a la fi del tercer paràgraf, el pobre gai-ter—perplex des del començament d'aquell discurs que elpúblic ota embadalit com si escoltés amb la boca—, en llan-çar don Melquíades, amb la seva veu de tro i la contun-dencia del seu gest, el crit comminatori: "¡Toca, gaitero,tocaf", va apretar fort la coixinera davall del braç i vallançar a l'aire l'espinguet eixordador de la gaita. Hi haguéun moment d'estupefacció. L'orador va restar esbalaït. Idesprés d'uns anguniosos instants de silenci, tots els co-mensals esclafiren en una unànime riallada inacabable.S'havia romput l'encís de la música verbal, vençuda pelfolk-lore.

Hi ha moments que, avui, al Parlament, la seva visióespectral us omple de llàstima Sembla que vagi esmaper-dut pels corredors, fora del seu habitat natural, esperantdebades l'agombolament inquisidor deis periodistes, indi-ferents avui al seu incoherent deambular. I us ve a la me-mòria la tragèdia d'aquelles artistes que, un dia joves iformoses, no se saberen retirar al seu temps.

Quan el senyor Dualde, il·lustre col·laborador de Ja Dic-tadura, va fer la seva presentació en un recent míting aFalencia, amb aquella invocació que s'ha fet famosa: "¡De-móstenes, Cicerón, Castelar, Melquíades Alvarez!", perfeble que sigui el caliu de ia ironia i el sentit del ridícul queservi ci senyor Alvarez, segurament degué passar unamala estona.

DR. SALVI ATI

No volem inútils crueltats

UnióSocialistadeCatalunya

Mítings i ConferènciesAVDI

Conferència de Joan Comorera a laSecció de Manresa, a les deu del ves-

pre. Tema: "Socialisme i Comuisme".

DEMA

Conferència de Joan Comorera a Sant

Vicens, a les onze del mati. Tema:

"Tàctiques del proletariat".

Míting a Monistrol, a les cinc de latarda. Oradors: R. Torroja, J. Comorera.

JULIOL 27

Conferència d'E. Granier-Barrera ales Seccions primeres dels Districtes IXi X, Clot, 32, baixos, a les deu del ves-pre. Tema: "Anarquisme i Socialisme",admetent controvèrsia.

Rectificació del CensEn els locals de totes les Seccions de

la U. S. C. seran ateses les reclama-cions que es formulin per a incloure irectificar les omissions.

En el local central, carrer Alt de SantPere, 29, tots els die« feiners del cor-rent mes també s'atendran amo el ma-teix fi totes les reclamacions que es for-mulin,' de sis a vui t de la tarda.

Els que hem viscut intensa-ment i sabem tancar-nos en lanostra torre de vori per obser-var i estudiar la complicada psi-cologia de la humanitat ambtots els seus problemes passio-nals i fisiologies no podem com-bregar amb les conviccions delsindiferents, dels egoistes i dequants l'existència llur és unasèrie de festes sàviament pré-parade» per complaure els sem-pre insatisfets instints.

Confessem que a voltes, enla solitud del nostre observato-ri, mentre escoltem les riallesdels sensuals, els gemecs delsafamats i els crits dels esclavit-zats, sentim la feblesa dels quelluiten convençuts que seranvençuts i que tots llurs esforçossolament deixaran la terra unxic preparada per a rebre unspetits grans de llavor.

No obstant, si per als homes,les plantes, les flors, les bèstiesi els ocells vibren sempre en laimmensitat del temps les horesde l'amor i del dolor, així tam-bé, els petits i humils grans cai-guts en les entranyes de la Ma-re Universal poden ésser mag-nífics misteris concepcionals,convertint la pols d'una idea ensumptuós palau de realitats.

Sentint molt endins, potserper millor comprendre els so-friments i les angoixes de lesinjustícies socials, cerquen arreubàlsams per a aconsolar-los.

Fins avui els homes haviencercat aquests bàlsams en leslleis. Lleis gairebé sempre im-posades per legisladors desco-neixedors de l'home, perquèmai no l'havien estudiat.

Estaven equivocats. El gua-riment hem d'esperar-lo de lainstrucció, de l'educació, de lavoluntat i de la raó.

Aquestes dues belleses, acom-panyades de la cultura, ens por-taran a no tenir altres jutgesque els que tots portem en laconsciència.

Les passions, amb totes lesllurs follies i desviacions, no lesofegaran les sancions per cruelsque siguin.

El foc de la carn flamejaràdesig mentre la terra sigui ha-bitada per un home i una dona.

És l'etern foc de vida nodritpel mateix combustible, peròamb diversitat de gradacions,en força, violència i escalfor.

El foc que carbonitza totquant environa l'home, a voltesfins els éssers més estimats.

El foc que revifa i crepita atots els vents. I en contrast, elveiem donant la mateixa flamai la mateixa llum a tota unaexistència.

¿ Podem tenir per responsa-bles uns homes d'instints sem-pre encesos, sembrant arreu ladestrucció, si no els han ense-nyat els mitjans d'apagar-losamb aigua de voluntat?

També en la vida hi ha mo-ments que, acotats a un no igno-rat abisme, ens hi deixem cau-re, suggestionats pel misteri, avoltes, per la curiositat de sa-ber si en el fons trobarem sola-ment llot o encisats i merave-llosos palaus.

Són hores de vertigen i d'en-lluernament, confonent l'amoramb una il·lusió fugitiva, no dei-xant altra llum de records en

l'existència que la deixada pelsestels en la volta vellutada d'u-na nit d'estiu.

Ara bé: tots quants ens en-lairem en les silencioses torresde l'observació estudiant elsmitjans de guarir el greu dolorde les injustícies, hem de pro-testar d'un projecte ja publicat.El d'incloure en les reformesdel Codi penal l'adulteri comdelicte mereixedor de sancionscorporals.

Això és un absurd, puix totsels casos d'adulteri els solucio-na el divorci amb la llibertatfins ara no coneguda de tornar-se a casar.

En les noves legislacions nopodem admetre res que ens re-cordi les negrors de l'Edat Mit-jana i el despotisme de Napo-leó.

Hem de treure de les san-cions amb la pena de mort, to-tes les inútils crueltats, puixmés que castigar avui volem re-generar, retornar guarits al side la societat uns homes que no

han perdut els drets al treball,a la consideració, a la felicitati a l'amor perquè violentes tem-pestats els han fet naufragaren les negres roques del delicte.

Hem de transformar les pre-sons en reformatoris i sanato-ris per a degenerats, anormalsi folls.

Lluitant per a organitzaruna més perfecta i humana so-cietat, ¿podem admetre casti-gar encara l'adulteri amb lapresó, és a dir, marcar amb elvergonyós ferro roent de l'EdatMitjana?

No podem ésser iconoclastesdels nostres més formososideals.

Refusem, doncs, amb totesles nostres energies, l'articleque inclou en el Codi penal l'a-dulteri, puix serviria, com haservit sempre, per a satisfer lesvils venjances d'uns marits can-sats d'escampar llur pol·len pertots els prohibits jardins de lavida.

ÀNGELA GRAUPERA

C O M A R C A L S(.Continuació de la peg. S)

Però potser el que 'ió aabeu, amicslectora, és que la Lliga hagi estat i si-gui la gran protectora de la classeobrera! El senyor Trias, advocat i ca-tedràtic, etc., etc., diu que cap partitno ha protegit la classe obrera com ells.Si no sabéssim la història d'aquest par-tit, podríem donar crèdit a aquelles pa-raules ; però és que fins això sobra, perquè als pocs moments el que vol erigir-se en escuder deia obrers, adoptant unaactitud de xicot entremaliat i adreçant-se als pocs propietaris que l'escolten bo-cabadats, els diu: "i ja sabeu que ushan augmentat la contribució". Jo nosé si aquest senyor està assabentat quehi havia necessitat de pujar la contri-bució per a liquidar les disbauxes d'a-quell règim que ells apuntalaren fins aúltima hora i amb el qual encara so-mien. Si és aix!, ¿a qui havia d'anardirigit l'augment de contribució? ¿Alsobrers sense feina? ¿Als que, tenint-ne,es veuen en treballs de menjar? ¿Alpare que amb el seu jornal ha de sos-tenir tota una familia? Perquè si no lapaguen els propietaris, els que poden,qui la pagarà? Ah, pobres obrers 1 Comtreurien el ventre de mal any a lesvostres vores I Quina llàstima que nous entenguin I

Ja hem dit que estàvem convençuts desentir coses gruixudes, però no obstanti això, amics, no poguérem evitar quese'ns enrogís la cara d'indignació ensentir un home que es diu amic d'aquellgran patrici recentment desaparegut,Quintana de León, i que per justificarel monopoli religiós que ells creuen pos-seir—i que per la nostra part ja se'lpoden confitar-—hagués de tacar l'ho-norabilitat d'un home tan preciar, re-tre!ent-li que a l'hora de la mort vademanar els sagraments, i que en vidahavia fet campanya contrària a aque-lles conviccions, fins que exclamà: "Ah,amics! És que una cosa és el predicari l'altra el sentir!" Quina ignomínia!Tractar d'hipòcrita un home que no lipodrà contestar mai, un home amb elqual diu haver comptat amb la sevaamistat. Si a tots els vostres amica elstracteu així, no voldria pas mai tenirl'honor de dir-me amic vostre.

Respecte als morts, senyor advocat icatedràtic, això és el que us imposa lavostra moral religiosa, que per cert ales vostres mans resulta ben immoral.

Aquest senyor vol ignorar que entreels homes d'esquerra també n'hi ha dereligiosos ; però són uns religiosos méshumans, més sincers, més nobles.

I per. què continuar? Si volguéssimdonar a conèixer els articles de la Cons-titució interpretats a la seva manera,en tindríem per estona.

Abans d'acabar, però, sí que volemfer constar una observació. El senyorTries és un gran psicòleg de muntanya ;ha estudiat bé els cops d'efecte en aque-lla gent senzilla. Ell sap que notificant-los que els parla un senyor advocat icatedràtic, etc., etc., els produeix uncop que, si no és mortal, és anestèsic.Queden clavats a la cadira. Els parlauna gran autoritat.

I, naturalment, tots els homes de laLliga en són d'autoritats, mentre queels homes d'esquerra són uns ineptes.Però, vaja, ja n'estem cansats dels sa-vis de la Lliga, d'aquells savis que ambtrenta anys no han pogut solucionar mésque llurs afers particularíssima. Veu-rem si aquells ineptes van més amb elcor a la mà i senten més els batecs delpoble.

Jo»!* RAOULL

Ateneu Popular del PobleNou

Aquesta simpàtica entitat obrera, enla darrera reunió de la seva Junta di-rectiva va acordar adreçar-ae » l'Ajun-tament per a demanar la construccióen aquella populosa barriada d'un Grupescolar.

Al Poble Nou potser és on es fa sen-tir més la necessitat de la creació d'es-coles per a infants, i trobem molt justel propòsit de l'esmentada entitat.

Recomanem als regidors del nostrepartit que en el moment oportú emparinbé la iniciativa de l'Ateneu Populardel Poble Nou, on hi tenim bons com-panya nostres.

Conferència de J. DuranI Guàrdia

A les deu de la nit, a l'eatatgede la Secció del Districte VII, carrerde Sans, 73 (Bar Royal), el companyregidor Josep Duran i Guàrdia parlaràde la "Posició del Cooperatisme entreles escolea socials".

CRÈDIT IPREVISIÓSOCIETAT COOPERATIVACorts. 078. l."-Tel. 1B8Î1

L'objecte de la Societatés practicar la coope-ració en el c rèd i t ,l'estalvi i la previsiósuprimint el lucre enaquestes a c t i v i t a t s

TIP. CATALAN»-Vlch, 16 Tel. 787Ï5-Barcelona