Educació Social: interrogants i reptes de futur

14-12-2015

Grau d’Educació Social

Estudis Universitat de Barcelona, grup T1

Professor: Antonio Alcántara

Judith Esparó Garcia

Carla del Amo Alonso

Carlota Pons Pascual

Pilar Prieto Gisbert

Josep Saura Montserrat

Eva Padilla Campos

1

Índex

Pàg.

1.1. Introducció: presentació del tema i justificació ..................................................... 2-4

1.2. Estat de la qüestió: coneixement existent sobre la temàtica ............................... 5-7

1.3. Reptes i interrogants que planteja aquesta temàtica per l’àmbit

de l’Educació Social ............................................................................................. 7-9

1.4. Actuacions d’èxit: aportant llum front a un futur incert ...................................... 10-11

1.5. Implicacions per a la pràctica de l’educador/a social ........................................ 12-14

1.6. Conclusions ...................................................................................................... 14-16

1.7. Reflexió personal .............................................................................................. 16-22

1.8. Annex: fotografia ................................................................................................... 23

1.9. Bibliografia ....................................................................................................... 24-25

2

1.1.Introducció: presentació del tema i justificació

Aquest treball va sorgir d’un dubte col·lectiu, un dubte que ens preocupava als

membres del grup però que també el tenen present moltes altres persones de

l’àmbit social.

Fa poc temps que estem dins d’aquest àmbit però, amb aquest poc temps, hem

tingut la sort de poder tenir contacte amb diversos professionals que ens han

endinsat en les seves trajectòries i aquesta multitud d’experiències, algunes

positives i altres negatives, ens han portat a generar un dilema: com a educadors,

és necessari separar la nostra vida personal de la nostra vida professional? És

a dir, cal establir límits entre ambdues.

Ens plantegem si hi ha necessitat de posar límits, però... per què ens ho

plantegem? A diferència d’altres qüestions, aquesta no parteix d’una incertesa

sinó d’unes conseqüències. Creiem que el fet de no posar límits pot tenir

conseqüències negatives, per tant, si no tinguéssim en compte aquestes

conseqüències, probablement no ens plantejaríem si els límits són necessaris.

Aquesta professió està relacionada directament amb el tracte amb les persones,

i una de les principals funcions dels educadors i les educadores socials és

acompanyar a aquestes en diferents processos de la seva vida. Aquest fet

implica que en la nostra pràctica professional, en la qual treballem amb i per les

persones, sigui inevitable trobar-nos amb dilemes que els afecten personalment.

Per tant, és ineludible que s’activi el nostre nivell més emocional. Però fins a quin

punt és bo que entri en joc aquesta part nostra? A vegades, l’empatia pot resultar

una part negativa, ja que pots empatitzar massa amb determinades persones i

això pot dificultar l'objectivitat i... Com sabem i com ens adonem que el què estem

fent no és objectiu i que estem posant en joc aspectes subjectius de nosaltres

mateixos?

Considerem important definir que són els límits i com afecten l’educador social.

Es tracta de pautes que han d’orientar a l'educador/a social sobre com

3

relacionar-se amb les persones amb les quals treballa i portar a terme la seva

feina de la manera més adequada, ja que pensem que el fet de no establir límits

pot condicionar la relació entre el professional i l’usuari.

En termes generals, no és apropiat actuar com a amic de l’usuari però tampoc

s’ha de ser fred ni deixar d’implicar-se. Cal saber què pots fer i què no i així,

evitar creuar un límit que no ens permeti actuar com a professional i la situació

comenci a ser confusa. Per tant, creiem que hi ha d’haver uns límits per saber

treballar des de l’efectivitat i l’ètica però amb mesura, evitant que la vida

professional dificulti la vida personal.

A més a més, cal tenir en compte que els i les educadores Socials principalment

som persones, i que, com tots, tenim un passat i un present que configurem la

nostra identitat personal i professional. Aquí s’obra un altre interrogant: els i les

educadores Socials hem de tenir dues cares? Hem de tenir dues vides diverses;

una personal i una altra professional? I si és així, com ho portem a terme?

Altrament, no hem d’oblidar que com a persones que som tenim necessitats

pròpies, a les quals hem de dedicar temps i han de ser la nostra prioritat, ja que

per portar a terme de manera correcta la nostra feina hem d'estar bé nosaltres

mateixos, si no no podrem dedicar als altres l’atenció que considerem necessària

i merescuda. Si més no, considerem que és impossible mantenir un nivell

complet de salut en tots els àmbits, ja que la vida està formada per canvis

constants que ens afecten diàriament. És per això, que ens sorgeix una altra

qüestió relacionada amb aquest tema, en quin moment hem de dir no a la nostra

feina?

A més d’això, en el cas de compartir el lloc de residència i de feina possibilita

que sovint trobem a membres de la institució pel carrer i en llocs més informals.

I, amb això es genera un altre dubte: com actuar en aquestes situacions? Com

ha de ser el vincle amb aquestes persones fora de l'organització? L’hem d’evitar

o l’hem de potenciar? Això dependrà de la persona a la qual trobem o és millor

establir les mateixes normes per tothom? Relacionat amb aquest tema, ens

4

trobem davant el dilema de proporcionar vies de contacte personals (número de

telèfon, Facebook, adreça electrònica, etc.) o no fer-ho; així com el fet de realitzar

accions per afavorir aquestes persones fora de l’horari laboral (per exemple:

oferir transport, ajudar econòmicament...).

Sovint en la pràctica professional, sobretot quan treballem amb altres persones i

per altres persones, ens trobem amb dilemes que ens afecten personalment. Per

això, com hem dit anteriorment, en aquest treball intentarem aprofundir sobre el

gran repte que molts o la gran majoria d’educadors socials es troben al llarg de

la seva vida professional:

On està el límit que cada educador es posa per no traspassar la seva vida

personal? Quin és el punt que delimita la separació de la vida personal i la

vida professional?

Com veurem al llarg del treball, existeix molt poca informació sobre el tema. Com

a conseqüència, són molts els professionals de l’educació social, i els que ens

preparem per exercir aquesta professió, als quals ens sorgeixen molts

interrogants respecte a aquest tema i, per tant, tot i creure que els límits és més

fàcil posar-los a partir de la pràctica, tenim la necessitat de partir d’unes

referències que, en un futur, ens permetin actuar amb més coneixement i sentir-

nos més segurs a l’hora d’enfrontar-nos a diverses situacions.

5

1.2.Estat de la qüestió: coneixement existent sobre la temàtica

Per contextualitzar el marc legal de la temàtica que treballem, hem cercat

informació al codi deontològic establert per l’ASEDES (associació estatal de

l’educació social).

D’aquest volem destacar dos principis dels onze que el conformen, per una

banda el principi de professionalitat que ens diu que l’educador o l’educadora

social ha de saber identificar els moments crítics en què la seva presència pugui

limitar l’acció socioeducativa, i per altra banda el principi de l’acció

socioeducativa que ens explica que a l'educador o l'educadora social en la relació

socioeducativa no li correspon el paper protagonista, és a dir, no ha de suplantar

a les persones, als grups o a les comunitats amb les quals treballi.

A més a més, aquests aspectes queden especificats en les normes

deontològiques establertes, d’aquestes destaquem:

- De la secció primera, l’educador o educadora social en relació amb els

subjectes de l’acció educativa, els articles 3 i 4, que parlen del fet de tindre en

compte les decisions de la persona o del seu representant legal i del fet que el

professional evitarà qualsevol relació amb els subjectes que transcendeixi la

relació professional i que suposi una dependència afectiva o intima.

- De la secció tercera, l’educador o educadora social en relació amb l’equip,

l’article 16 el qual ens diu que aquest anteposarà la seva professionalitat a les

relacions afectives amb els companys de l’equip.

També considerem necessari destacar, que cada institució en la qual

treballarem, tindrà les seves normes, que poden ser molt concretes o bé molt

generals, i que et marcaran el marge de moviment i llibertat respecte els límits.

Un altre aspecte important de les institucions, serà les condicions de feina que

tinguin els treballadors.

Per altra banda, la situació judicial actual i les lleis sobre les polítiques socials,

6

condicionen les actuacions i accions que porten a terme els professionals, ja que

a vegades poden impedir la realització d’actuacions d’èxit, tant de l’usuari com

de l’educador. Aquest fet pot generar sentiments de frustració al professional, i

repercutir en la implicació amb l’usuari.

Per exemple segons la Ruth, una educadora social que hem entrevistat i que

treballa a l’ajuntament de la Palma de Cervelló, ens explica que una de les

principals limitacions de la seva feina són les multitasques, ja que no li permeten

dedicar-se al 100% al treball real d’educadora. A causa d’això ha de fer moltes

coses en un temps determinat i li és impossible marcar-se un horari laboral, per

tant s’emporta feina a casa. A més a més, destaca la manca de recursos a nivell

social que li provoquen frustració, ja que una de les seves funcions és realitzar

l’acompanyament de persones que han patit violència de gènere, i veu limitada

les seves possibilitats d’accés a recursos, a causa de la situació judicial i les lleis

que hi ha actualment, com hem mencionat anteriorment.

La Maite, educadora social que treballa en la residencia Sol i Natura de Corbera

de Llobregat està d’acord amb la Ruth quan ens parlava de falta d’hores, ja que

ha de fer moltes tasques en poc temps, i això fa que no dediqui el temps

necessari, i que a ella li agradaria a cada persona. Ens parla de les ràtios que hi

ha a les residències, per exemple ella no treballa només en una sola, sinó que

ha de fer activitats per 4 residències. Depenent del nombre de persones per

residència, li donen unes hores o unes altres, per exemple per 52 persones

actualment treballa 16 hores.

Un altre educador al qual hem entrevistat, el César que treballa com a

coordinador d’un centre, dedicat a l’àmbit d’educació amb persones adultes,

situat al barri del Raval. Aquest destaca que moltes vegades les normes de les

institucions no són seguides pels professionals. Per exemple, transmetent el seu

número de telèfon als usuaris i mantenint relació amb aquests fora del centre.

Justifica aquesta acció, dient que per ell no és una forma de traspassar els límits,

sinó que ho considera una acció de normalització. A més a més, considera que

en la seva feina no es genera un vincle més enllà de les classes de llengua, i que

7

si utilitzen el mòbil per contactar amb ell, serà per consultar alguna qüestió sobre

l’idioma.

A partir de l’anàlisi del document deontològic i de la reflexió sobre les normes i

condicions de la institució observem, que existeix una manca d’informació

respecte al repte que ens estem plantejant, ja que són molt pocs els punts que

ens orienten sobre com separar la vida professional i la vida personal. És per

això que la nostra cerca, ha estat realitzada a través de les entrevistes

esmentades anteriorment.

Respecte als límits segons els entrevistats, tots comparteixen una opinió en

comú, cada professional es marcarà els seus límits i decidirà fins a on portar a

terme la relació amb els usuaris.

1.3.Reptes i interrogants que planteja aquesta temàtica per l’àmbit de

l’Educació Social

Com hem dit a la introducció del treball, el nostre principal interrogant era saber

si hi havia límits necessaris i quins eren. A partir d'aquí, ens han sorgit molts

interrogants i possibles reptes, entorn el tema dels límits. Vam començar per

esbrinar què eren aquests límits, quins tipus de límits hi havia, com podíem

establir-los i hem acabat ampliant la recerca amb temes més personals com:

què afecta a l'hora d'imposar un límit, com actuar un cop has traspassat el límit,

saber quan ho has fet, entre d'altres.

Per definició, un límit seria “el punt on s’acaba l’exercici d’un poder, d’una

facultat”. Traslladant-ho al nostre treball, podríem identificar diversos límits, ja

que no parlem d'un sol tipus de límit. Podem veure un límit en el punt de

separació entre la vida personal i la professional d'un educador o educadora

social; també trobem límits a l'hora de relacionar-nos amb els altres

8

(relació educador-educand) així com límits en relació a un mateix, és a dir, límits

més personals i interns.

Tot i estar davant d'una diversitat de límits, creiem que entre tots es

complementen i que, el conjunt d'aquests ens serveix com a pauta orientativa

per a l'educador/a social a l'hora de portar a terme la seva tasca de forma

adequada i eficaç i relacionar-se amb els seus usuaris. Entre aquests límits,

trobem límits de caràcter més general (marcats per a les institucions, imposats

pel codi deontològic…) i d'altres més concrets i personals.

Tenint en compte que els límits de caràcter general són els que són, ens centrem

en els límits de caràcter més personal. Aquests són molt diversos depenent de

la persona que els defineix o els estableix, poden variar segons l'educand que

tinguin al davant, es veuen condicionats tant per l'experiència com per les

emocions de l'educador i, per tant, és impossible fer-ne una definició general.

Parlant amb diversos educadors i educadores hem pogut comprovar que uns

límits mínims si que són necessaris per evitar el fracàs de la relació

socioeducativa tot i que no tots opinen que hi hagi uns límits més imprescindibles

que altres, ja que en algunes ocasions actuaràs d'una manera i en altres d'una

molt diferent. Per exemple, el César ens deia que és necessari establir límits com

a educador i que hi ha tants límits com situacions hi ha, mentre que la Ruth ens

explicava que «els límits tels has de marcar, en qualsevol feina i com a persona,

fins a on tu puguis arribar, perquè en el moment que tu entres a formar part “de

la pilota”, no podràs treballar amb aquella persona, ni amb aquella situació...».

Així doncs, tenint en compte que cada educador/a s'estableix els seus propis

límits, volíem saber com fer-ho i la resposta era clara; tothom amb qui vam parlar

coincidia amb la idea que s'aprenen a mesura que adquireixes experiència.

Alguns pensen que la universitat t'ofereix alguns coneixements però que no són

suficients: «...A la universitat si que et parlen de límits tot i això nosaltres no

sabem els límits que pot tenir cada un de nosaltres».

Ens plantegem com a repte comprendre aquests límits per resoldre els nostres

interrogants. Hem de comprendre que la relació entre l’educador i l’usuari pot ser

amigable i /o de proximitat, ja que has d’arribar a ell amb les estratègies que facin

9

falta per cercar les respostes en l’acompanyament d’aquesta persona, sempre i

quan no passis el límit de ser amic seu. S’ha de saber diferenciar aquest

concepte, ja que no significa el mateix ni es el mateix. L’educador ha de ser

responsable de crear aquests límits amb la persona i aquesta persona ha de

saber que la seva relació amb l’educador no anirà més enllà de la seva ajuda i

suport en aquest procés. Una de les coses més difícils, potser de les persones

usuàries, és comprendre quin és el seu límit amb l’educador. L’educador ha de

tenir clar quins són per ell els seus límits i fins a quin punt els posarà en practica,

ja que sense cap tipus de límits, es pot sortir de les responsabilitats laborals i

donar suport als usuaris inadequadament.

Una vegada s’han compres uns límits mínims, ens sorgeix un altre repte en

relació als límits i és tenir la capacitat d’identificar-los. L’acció socioeducativa

amb l’usuari ha de ser personal però es portarà a terme en horaris de feina, no

interactuen fora de la feina com a amics. Aquí s’estaria passant el límit i/o la

distància que ha d’haver-hi entre ells dos. Creiem que hem de saber i tenir

present que el fet de revelar informació personal, la qual no és rellevant per al

cas de l’usuari, cosa que ens xoca, ja que en una xerrada de l’escola Cruïlla, ens

vam trobar que els educadors ens deien que els nens sabien tota la vida d’ells.

Un repte que hem de saber gestionar els educadors de la millor manera possible,

i que és difícil, és el de no emportar-se els problemes que passen a la feina a

casa amb la teva família, amics, en definitiva en l’entorn. Considerem que és un

repte difícil, ja que el fet de treballar amb persones, fa que les emocions i les

sensacions no desapareguin, estan presents en tot moment, i el que no pot fer

un educador social, és deixar que això perjudiqui la vida personal, fora de la

feina.

10

1.4.Actuacions d’èxit: aportant llum front a un futur incert

Hem buscat diversos projectes ja existents que ens ajudessin a resoldre aquest

repte però, no obstant això, no hem trobat gaire informació al respecte.

En primer lloc, volem destacar la incorporació de l’assignatura anomenada

Identitat i Desenvolupament Personal al grau d’Educació Social. Aquesta va

incorporar-se al currículum del grau d’Educació social, l’any en què es va iniciar

l’aplicació del pla Bolonia. Aquesta ens permet

trobar-nos a nosaltres mateixos com a persones

i dóna sentit a la visió dels futurs educadors. A

més a més, aquesta ens ensenya a

desenvolupar certes competències per a

resoldre situacions que es poden presentar en

la nostra futura tasca. És una manera de donar-

nos resposta com a persones i professionals,

per a poder donar resposta a les persones que volem ajudar. Així doncs, la

construcció de la identitat significa un procés el qual la persona adquireix sentit

de la professió i construeix els seus valors com a professionals. És per això que

li hem volgut donar rellevància, però tot i això no acaba de profunditzar en el

treball dels límits entre la vida personal i professional.

En segon lloc, en aquest apartat del treball ens centrarem a afegir informació

aportada pels educadors/es entrevistats que ens orienta sobre actuacions que

es porten a terme i estan funcionant.

La Ruth ens comenta com actuació d’èxit la realització de reunions mensuals

entre diversos Educadors/es Socials per exposar els casos més complexos de

resoldre, per poder compartir opinions i debatre sobre les

actuacions respecte aquests. Aquestes reunions permeten que l’Educador/a

principal del cas tingui una visió més objectiva de la situació i deixi de banda el

seu punt de vista més subjectiu, en el qual participen diverses emocions

generades per la relació amb el participant del servei.

El Cesar destaca el treball en equip per reduir la frustració, ja que diu

11

que és important tenir la possibilitat de parlar sobre els casos amb l’equip, això

fa que l’angoixa i les situacions complicades disminueixin.

En tercer lloc, mencionarem accions concretes que poden afavorir la separació

de la vida personal i la professional, i ajudar-nos a establir la creació de límits

professionals. Pensem que algunes actuacions d’èxit que podríem portar a terme

per evitar sobrepassar els límits serien:

- També és necessari explicar el nostre paper com educador i els límits

que establirà entre ell i l'usuari fora i dintre de l’horari laboral.

- Quan l’usuari sobrepassi els límits professionals s’ha d’aturar

immediatament.

- És fonamental, evitar una relació doble amb l’usuari, és a dir, una relació

terapèutica i una relació més enllà de la mostra d’afectivitat professional.

- Parlar dels teus problemes de límits amb el supervisor i altres membres

de l’equip.

- En situacions que et superi el cas a treballar, és recomanable demanar un

canvi de professional. Si arribes a l’extrem d’esgotament emocional

respecte a la teva feina en general, és recomanable realitzar accions com

demanar una excedència.

Finalment, volem recalcar accions o recursos que no van lligats de manera

directa amb el treball dels límits entre els professionals i els usuaris, però que

poden afavorir aquesta tasca.

- Acudir a un terapeuta psicològic puntualment, per tal d’assegurar-te de

mantenir un benestar mental i emocional que et permeti desenvolupar la

teva feina adequadament.

- Realitzar tallers de risoteràpia entre els treballadors de la institució.

Aquests permeten un desfogament de l’estrès i la frustració dels

treballadors, garantint un bon clima de treball. Tot i que no està relacionat

directament amb el treball dels límits, creiem que és fonamental per evitar

sobrecarregar-se.

12

1.5.Implicacions per a la pràctica de l’educador/a social

La problemàtica que nosaltres vam trobar en un inici va ser la de saber

diferenciar la vida personal de la professional, gràcies a les entrevistes als

diferents educadors i a la informació trobada (tot i que un xic escassa per la falta

d’estudis en aquest cas), hem tingut diversos punts de vista i maneres de veure

aquests límits. Els límits que estan marcats externament, sigui per la institució o

pel codi moral i ètic de la societat, són inamovibles i no els podem canviar ni

passar al nostre aire, estan allà per algun motiu en concret i s’han de respectar,

sempre i quan no impedeixin la llibertat d’expressió i siguin lògics i coherents.

Però nosaltres ens volíem informar i volíem treballar amb el segon tipus de límit

que trobem, que és el personal, quins límits ens posem individualment com a

educadors i educadores, fins a on estem disposats a arribar, que volem explicar

i que no, veure en quin punt un educador podia arribar a estar a gust a la feina i

a la vida professional sense que això afectes. I aquí va sorgir un dilema, i fou el

dilema de diferenciar entre ser educador o fer d’educador, moltes vegades

pensem que quan acabem la carrera i comencem a exercir d’educadors l’únic

que farem serà ser educadors durant 8 hores de feina i les altres 16 hores no ho

serem i podrem deixar de banda la nostra feina. Però això no és així, en aquesta

feina que tracta d’una manera tan directe amb les persones, la nostra vida

sencera serà ser educadors, quan vius la professió amb vocació te n’adones que

les 24 h del dia ets educador i que no només es queda en les 8 hores de feina.

Això no vol dir que hàgim de viure amargats, sinó que a través de tècniques hem

de saber treure el pes que puguem patir a la feina, aquestes tècniques, ni molt

menys fiables al 100% però sí amb un èxit en molts casos són, per exemple fer

un taller de risoteràpia, on s’ajudi a treure les males sensacions i tenir molta més

positivitat i energia per a tirar endavant en allò que ens proposem. Una altra

tècnica de la qual tenim constància que ajuda a separar aquests límits és fer

roles playing, on es representi alguna acció i s’observi i es parli en taula rodona

el que ha passat com s’ha actuat i si s’ha fet bé o no i que es podria canviar. Un

13

altre cas del qual tenim coneixement que ha funcionat és tenir un espai personal

de reflexió on poder alliberar a poc a poc les tensions que anem tenint, aquest

espai seria personal i estaria pensat a ajudar a calmar-se quan una situació ens

supera o creiem que no podem més, un lloc on poder agafar aire i buscar una

serenor difícil de trobar avui dia.

Tot i que trobem tècniques per alliberar tensions o per desfogar-nos, la millor

manera de fer-ho depèn de cadascú, ningú coneix a una persona millor que ell

mateix, així que hem de conèixer els nostres límits personals, establir uns límits

personals els quals et facin sentir a gust i còmode amb el que fas.

Potser no tens o estableixes els mateixos límits amb tothom, potser hi ha gent

amb la qual et sents més còmode i vols tenir els límits més enllà i d’altres que et

sents súper violent/a i tens uns límits molt marcats i poc propers. Això ja depèn

de l’individu i de com es vegi en el moment, no hi ha una fórmula màgica que

marqui els límits i et digui fins a on has d’arribar i quins punts tenir i delimitar.

El fet de tenir un tema tan poc treballat, del qual hi ha poca informació, i poca

gent hi ha treballat i ha escrit al respecte, ens hem trobat amb la necessitat de

buscar més enllà, de parlar amb diversos educadors de diferents àmbits, perquè

ens donin els seus punts de vista, la seva manera de veure aquesta professió i

quins límits creuen que hi ha i quins es posen ells personalment. Això ens ha

ajudat a veure diferents maneres d’actuació i implicació dins dels límits de

l’educació social. Un dels entrevistats, en concret, ens va dir que quina era la

diferència entre el ser i el fer d’educador, d’aquí ens ha vingut aquest pensament,

aquesta manera de viure la professió d’una manera molt més personal.

Una manera que nosaltres com a grup hem pensat, és la idea de fer una

assignatura durant el grau d’educació social, tot i que s’hauria de fer en tots

aquells graus amb els quals es treballi directament amb les persones, ajudant

així a delimitar uns límits personals, ajudar a coneixe'ns millor com a persones i

saber com som i com reaccionem davant de cada situació, la idea de

l’assignatura seria ajudar a establir aquests límits i trobar les tècniques que

personalment ens ajudin a alliberar les tensions o els alt i baixos que puguem

14

patir.

I és que al llarg de la nostra vida professional trobarem moltes persones amb les

qui treballar i haurem de marcar uns límits, ens agradi o no, amb aquesta

persona, tot buscant la comoditat mútua per a poder treballar el millor possible

tot obtenint els millors resultats.

1.6.Conclusions

Després de l’anàlisi i la investigació realitzada sobre la temàtica dels límits entre

la vida professional i personal dels Educadors/es Socials podem finalitzar aquest

treball amb les conclusions següents.

Com hem pogut observar, existeixen diverses opinions sobre aquest tema.

Algunes persones defensen que els límits es posen sols, altres diuen que has de

tindre molt clars els límits, i altres defensen que aquests límits han de ser molt

superficials, però en tot cas hem de tenir clar que existeix la possibilitat que en

un moment o altre de la nostra feina ens facin falta aquests límits, i cada persona

i professional ha de tenir clar com vol actuar respecte a aquestes situacions. Altra

discrepància d’opinions que hem observat, tracta sobre la necessitat de tenir

dues vides paral·leles o considerar que han de ser la mateixa, és a dir alguns

professionals destaquen la necessitat de tenir una identitat professional i una

altra identitat personal, ja que aquest fet ens ajudarà a establir límits, però altres

professionals defensen que aquestes dues identitats han d’estar

interrelacionades de tal manera que mai deixem de ser la mateixa persona, ja

que així augmentarem la confiança amb els participants del projecte i/o entitat i

veuran en nosaltres persones reals, referents a seguir per avançar pel seu camí.

Com a professionals de l’àmbit social, i com a principal funció l’acompanyament

de les persones en la seva trajectòria personal, destaquem que és important que

entri en joc la nostra part emocional, però sempre tenint present que no podem

perdre l’objectivitat a l’hora d’actuar. És a dir, considerem que hem de ser

15

professionals forts però que no podem perdre la tendresa en el tracte amb les

persones. No obstant, cal tenir present la importància de la distància personal

que ens permeti establir una relació amb l’usuari que funcioni, una relació on

totes dues persones trobin la seva posició, sense necessitat d’imposar-se i de

ser freds. A més a més, hem de saber identificar els punts que ens sobrepassen,

els moments en què ens deixem guiar per les nostres emocions i passem a

actuar de manera subjectiva. És aquí, el moment de parar-se a pensar,

ha plantejar-se la situació i ha buscar solucions. Hi haurà situacions en què

aquestes emocions siguin més fortes que les nostres intencions, aquest és el

moment d’apartar-se de deixar el camí a altres professionals, sense enfonsar-se

i sentir-se frustrat, per contra donar aquest pas mostra un procés intern molt

important, significa un acte de valentia i de reconeixement personal. És per

aquest motiu, que destaquem la importància del treball en xarxa en l’àmbit de

l’educació social. Considerem fonamental comptar amb la possibilitat de

compartir amb altres professionals, les preocupacions i limitacions amb les quals

ens anem topant, ja que des de fora ens poden proporcionar un punt de vista

més real.

Altrament, no podem obviar que els Educadors i les Educadores som persones,

i com a tals, aprenem de l'experiència i el creixement personal i professional.

Com ens han transmès tots els educadors/es entrevistats, és amb el pas del

temps i a partir de les equivocacions com detectarem quins límits establirem amb

els participants dels projectes i/o entitats. Relacionat amb aquest punt, i amb el

fet que cada persona és diversa, considerem interessant destacar que aquests

límits també dependran de la persona i del context en el qual treballem, ja que hi

haurà persones que necessitaran observar una major implicació de l'educador/a

i hi haurà contextos on la relació entre professionals i participants pugui ser més

extensa i vivencial.

Respecte a la relació amb els participants fora de l’organització i de l’horari

laboral, s’obre un altre ventall de diversitat d’opinions i possibilitats. Per exemple,

el César i la Maite, sostenen la idea que s’ha d’actuar d’una manera natural, a

ells personalment no els importa anar a fer un cafè amb els usuaris o transmetre

16

el seu número de contacte, ja que observen aquestes accions com una

possibilitat de treball continuat. En canvi, la Ruth, sosté la idea de no cedir el seu

número personal, ni establir una relació fora de l’organització. Si més no, afegeix

que si contesta a correus fora d’horari personal, ja que entén que poden sorgir

urgències i ella ha d’estar per acompanyar.

Com a conclusió final, volem destacar que el tema treballat és un aspecte molt

subjectiu de cada persona. La seva actuació dependrà dels seus valors, de les

seves ideologies i creences. Per tant, creiem que no existeix una solució

correcta, una resposta única i decisiva.

1.7.Reflexió personal

Carlota Pons

Es un treball que m’ha fet reflexionar més sobre la meva futura professió. M’ha

fet plantejar-me situacions que abans de començar aquest projecte no m’havia

plantejat. No ha sigut un treball fàcil, però crec que és un treball diferent als

altres, que t’ajuda a créixer com a professional i prevenir situacions que et pots

trobar en el dia de demà.

Realment des d’un principi cap educador sap el que es trobarà en el seu dia a

dia, i menys sap els límits que aquest s’haurà d’anar implantant per separar la

seva vida personal i professional. Ja hem esmentat al llarg del treball que no ha

sigut fàcil extreure informació del tema, és un tema que avui dia està poc parlat

i poc estudiat, i és per això que ens hem volgut centrar molt en les entrevistes

realitzades als diferents educadors de diferents àmbits. És gràcies a ells que jo

puc extreure la meva reflexió personal i tenir clar que encara que aquesta carrera

no sigui fàcil, és el que desitjo fer el dia de demà.

Quan parlem dels límits que es posa l’educador social, estem parlant d’un tema

subjectiu, no tots els educadors es posen els mateixos límits, dependrà fins on

pugui o vulgui arribar aquest. Una forma fonamental d’aprendre-ho és gràcies a

l’experiència que es va adquirint al llarg dels anys, aquesta t’ajuda a agafar més

17

seguretat amb tu mateix i és un tema que tots els professionals entrevistats han

volgut remarcar i de la qual estic totalment d’acord, ja que d’un principi ens

podem sentir desorientats i amb més pressió, l’experiència t’ensenya a saber

quin és el teu paper, és a dir, a tenir clar que som persones però no “herois”, per

tant s’ha de deixar clar que tenim una vida fora de la feina.

A més a més, vull d’estacar el tema del treball en xarxa i el treball en equip,

com ja he comentat anteriorment, em poso en total acord amb els professionals

entrevistats, considero que és un forma d’anar creixent, ja que cadascú té la

seva forma de treballar i d’actuar davant els límits i de vegades és molt

gratificant poder-se sentir recolzat i escoltat pels companys d’equip.

Per finalitzar m’agradaria afegir que espero que aquest treball hagi servit per

conscienciar no només als membres del grup sinó a totes aquelles persones que

puguin llegir-lo, i que els ajudi com m’ha ajudat a mi a conscienciar-se i

a prevenir el que un dia pot arribar a ser un “obstacle” a la nostra vida

professional, els límits.

Pilar Prieto

A l’hora de plantejar-me aquest treball, vaig pensar que la resposta de si posar

límits o no, respecte a la vida personal i la professional, estava molt clara. Jo

creia que si, que sempre s’havien de posar límits. I això em generava un neguit,

una inseguretat, el no saber si després de tot jo seria capaç d’afrontar certes

situacions, jo sóc conscient que sóc una persona molt sensible, i tot i que

encara nose exactament com ho faré per afrontar certes situacions. Aquest

treball m’ha deixat veure diferents punts de vista i diverses maneres de posar

aquests límits.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció, si bé tots els àmbits són

diferents, tots els professionals que hem entrevistat comparteixen la importància

de treballar en equip, d’aprofitar els companys, sobretot en aquells dies que per

les raons que sigui tens un mal dia. Per tant jo em quedo amb la importància

d’aprendre a treballar en equip i extreure el millor de les persones amb les quals

treballaràs, ja que et pot ser de gran ajuda en moments complicats. I és que jo

18

comparteixo opinió amb alguns dels educadors entrevistats, com la idea que ens

plantejava la Maite de ser un mateix, no s’ha de ser diferent ni pensar que no

podràs, per ser sensible o massa empàtica.

Aquest treball m’ha ajudat a posar una mica d’ordre i agafar experiències dels

educadors, per fer-les exemples a seguir i adaptar a la meva manera de ser.

Com en comptes de donar el meu número de telèfon, poder donar el meu correu

electrònic i respondre fora o dins l’àmbit laboral. Aquesta qüestió de donar el

número de telèfon, em generava una inseguretat, ja que a l’hora de fer les

practiques, em vaig trobar en la situació aquesta de no saber si donar-lo o no.

Si ens hi fixem en totes les persones que treballen en aquest àmbit, podem veure

que totes elles se'n hi han ensortit, sense tindre uns coneixements previs sobre

límits, però amb grans experiències. Per tant crec que és important aprofundir en

aquest tema i adquirir coneixements previs, perquè si bé es pot aprendre

d’experiències, no cal arribar a ficar la pota, ja que pots fer mal a l’altra persona,

si pots agafar l’experiència d’un altre per orientar-te.

Judith Esparó

Un dia en una pel·lícula deien que quan acaba l'acció ho entenem tot millor i això

és exactament el què m'ha passat amb aquest treball. Cerques informació,

coneixes experiències, et fas preguntes… però el ritme intens del treball no et

permet reflexionar prou. Ara, un cop hem acabat, tinc la sensació d'haver assolit

el meu objectiu, el nostre objectiu. Sento que, encara que sigui a nivell teòric,

estic una mica més preparada per enfrontar-me al nostre principal repte: saber

limitar la relació personal-professional. A més, portar a terme aquest treball m'ha

semblat interessant com a “tancament” de l'assignatura; ha sigut la manera de

relacionar els continguts de tot el quadrimestre amb un repte que verdaderament

ens preocupava i així, d'alguna manera ens sentim més segurs en aquest sentit.

Per una banda, com a tot treball en equip, hi ha hagut algun moment més

complex, de més tensió però; per l'altra, penso que ha estat positiu ja que en

moltes ocasions, el fet de poder comptar amb algú que t'ajuda, algú que té uns

19

punts de vista diferents als teus; a l'hora de realitzar una tasca, fa que tot surti

millor. Per acabar, m'agradaria destacar que un dels aprenentatges i/o

conclusions més importants que extrec del treball és el següent: La tasca de

l'educador o de l'educadora social, va lligada a un constant dilema emocional el

qual hem de poder controlar. Som persones i treballem amb persones; hem de

saber fins on arribar però també ens hem d'implicar.

Eva Padilla

Estic en el primer semestre del grau d’Educació Social, i com a futura

professional de l’educació social em sorgeixen mil dubtes sobre la meva tasca,

dubtes en quan a la meva relació amb les persones que hauré de treballar ja que

pot semblar fàcil però el treball amb persones les quals estan passant un moment

de la seva vida difícil no es fàcil, estàs contínuament vivint emocions, incerteses,

dubtes... La veritat que no tinc gens d’experiència en l’àmbit social ja que no he

tingut la oportunitat ni la ocasió encara, i això fa que senti encara mes una

incògnita en quant en la meva manera d’actuar. Estic convençuda que aquest

tema sobre els límits està present en tots els educadors i els futurs educadors,

ja que és un tema molt subjectiu i difícil de portar i/o de gestionar que moltes

vegades pot afectar en la nostra vida personal. Això m’ha fet reflexionar, aquest

treball m’ha ajudat a pensar en el meu futur treball, m’ha fet veure i entendre més

els límits que jo mateixa hauré de posar-me al llarg de la meva tasca

socioeducativa i decidir fins a on vull arribar en cada moment i/o situació.

Personalment crec que aquest tema és un tema complex i que realment no

s’aprèn ni es parla com s’hauria de fer durant la carrera universitària o altres

formacions. La gent no surt preparada sobre aquest tema i això crea una

inseguretat i sento preguntes de la gent com: i si em trobo en aquesta situació,

que faig?, i si em demanen el numero de telèfon, li dono?. Aquestes mateixes

preguntes me las feia jo també , però gracies a les entrevistes amb diferents

educadors i veure els seus punts de vista des de l’experiència de tants anys he

pogut respondr-les satisfactòriament.

20

Amb aquest treball he enriquit els meus coneixements i tots els interrogants que

tenia me’ls he anat resolent. Crec que és un repte que aquest tema estigui més

present, que es faci conèixer a les persones per a que siguin més conscients i

estiguin més preparades i segures del que faran.

Carla del Amo

Durant tot el meu recorregut formatiu i laboral relacionat amb l’acompanyament

sanitari i social, el repte treballat en aquesta investigació m’ha estat rondant pel

cap. La meva principal preocupació ha estat, i en part segueix estant, saber com

haig d’actuar amb les persones que acompanyaré en el seu procés vital.

El primer dia, en cada centre, em plantejava les mateixes qüestions: Com em

dirigeixo a les persones?, com actuo amb elles?, i si se sobrepassen o em

sobrepassa una situació?, que faig?, serè capaç d’establir límits si són

necessaris?

En alguns d’aquests centres de treball les normes eren molt estrictes

respecte a aquest tema, no pots explicar la teva vida personal, no has d’acceptar

el que t’ofereixin, no has de donar el teu número de telèfon, entre d’altres. En

canvi, en altres institucions, em permetien un marge de moviment més ampli.

Tot i ser contextos diversos, en tots ells m’he trobat en situacions on els

límits hi haurien d’entrar o han entrat en joc. Sincerament, la meva actuació i

resposta a estat molt condicionada per al moment i per la persona amb la qual

s’ha produït la situació. Per exemple, realitzant atenció domiciliaria, és molt comú

que les persones t’ofereixin un cafè, o algun tipus de pica-pica, ells són

conscients de la norma de l’empresa del fet que els treballadors/es no podem

acceptar el seu oferiment, tot i això ho continuen fent. Doncs bé, certes vegades

he acceptat l’oferta, pot ser, no tenia ni gana ni em venia de gust, i a més em

rondava pel cap la norma estricta de l’empresa, però en observar-los veia que

necessitaven agrair el meu treball, la meva dedicació i que si rebutjava

l’oferta, els podia ferir. En altra ocasió vaig facilitar el meu número de telèfon a

un senyor, era un senyor que estava molt sol i que l’hora que passava amb ell

gairebé tota la dedicàvem a parlar. Això va ser un fet molt puntual, però no em

21

penedeixo de la meva actuació. Al centre d’acollida vaig estar

amb preadolescents i adolescents, me’ls trobava diverses vegades pel

carrer, fins i tot un cop vam coincidir en una festa a l’aire lliure, en aquest cas la

meva resposta va ser saludar i continuar l’estança amb les meves amigues, ells

ho van comprendre i van anar a fer la seva. També em demanaven el meu

número de contacte i el meu nom de Facebook, aquí sí que vaig establir un límit

i els vaig comunicar que fins que no acabes les pràctiques no els hi facilitaria

cap de les dues coses. A la narco sala, vaig topar amb una situació bastant

complicada, un dels homes d’allà em va veure a la sortida del centre i em va

demanar de quedar i anar un dia al cinema. En aquesta situació em vaig

sorprendre, tot i la incomoditat i el respecte a la seva reacció, li vaig dir que agraïa

la seva proposta però que moralment no podia acceptar-la, que jo l’acompanyaria

en els moments que ens veiéssim en el centre però que fora d’aquest la nostra

relació no podia anar més enllà de petites converses.

Amb això el que vull expressar, és que comparteixo, amb els Educadors i les

Educadores entrevistats per profunditzar aquest treball, la idea que és gràcies a

l’experiència com aprens a establir límits, i a decidir quins són els que tu

vols portar a terme. Està clar que et pots equivocar, que existeixen situacions

que et poden superar i no saber com actuar en aquell moment, però considero

que aquestes equivocacions són necessàries per aprendre, i més quan parlem

d’un tema com aquest que és tan vivencial i particular. Altrament, gràcies aquest

treball he observat que en el món social, és molt important realitzar un treball en

xarxa, i que pots comptar amb els teus companys i superiors per resoldre les

situacions en què et sents sobrepassat. A més a més, el pas per aquests centres

m’ha permès observar les accions d’altres professionals i gràcies aquestes he

pogut anar creant la meva ideologia i anar dirigint la meva mirada envers els

límits. A poc a poc, he anat perdent aquesta por, tot i que ser que cada vegada

que comenci la meva feina en un centre em tornarà a brotar la incertesa. Si més

no, considero que continuaré guiant-me per les meves intuïcions, i no dubtaré en

demanar ajuda cada cop que la consideri necessària.

22

Josep Saura

Aquest treball m’ha fet veure la professió d’educador social molt diferent. No sé

molt bé perquè però jo creia que educador social era com qualsevol altra feina,

vuit horetes al dia i ja està, la resta del dia ets en Josep Saura. Després de fer

aquest treball he vist que sí que hi ha una separació entre la vida professional i

la vida personal, en la que cal marcar uns límits, tant els límits que ja tens marcats

per la institució o per la consciència moral, sinó també aquells que et marques tu

com a persona.

Però tot i tenir uns límits, no fas d’educador sinó que ho ets, i això vol dir que

durant les vint-i-quatre hores del dia ets un educador. Jo personalment vull ser

un educador amb moltes ganes de canviar certes coses de la manera de fer i

actuar de la societat, ser que és un pensament utòpic, però a vegades cal canviar

el món amb idees grans i globals aplicades localment, com deia Bauman, i amb

els petits grans de sorra que pugui anar fent ja podré anar canviant el meu món

cap a millor.

Les experiències de les entrevistes han estat molt gratificants, el fet de veure les

diferents feines, com actuen en cadascuna d’elles, quins reptes troben i com

actuen davant d’aquests m’ha fet veure que l’educació social està plena de

reptes i de coses a canviar i millorar i que això està en les nostres mans, en els

futurs educadors. I és per això que intento fer voluntariats en diversos sectors,

per a poder apreciar totes les branques de l’educació per a conèixer-ho millor i

actuar en consciencia tenint una bona base.

23

1.8.Annex: fotografia

24

1.9.Bibliografia

María Angélica Herrera González. (2014 ). La ética aplicada en nuestra vida

personal y profesional. 20/11/2015, de Cecytem Huandacareo Michoacan Sitio

web: http://es.slideshare.net/angehg63/la-tica-aplicada-en-nuestra-vida-

personal-y-profesional

Cómo mantener límites profesionales en trabajo social. 1/12/2015, WikiHow.

Sitio web: http://es.wikihow.com/mantener-l%C3%ADmites-profesionales-en-

trabajo-social

JULIO ALIAGA. ( 10, 2013). EL LÍMITE ENTRE LO PERSONAL Y LO

PROFESIONAL EN SOCIAL MEDIA. 28/11/2015, de SOCIAL MEDIA Sitio web:

http://smrevolution.es/blog/social-media-personal-profesional/

José Ignacio Azkue. ( 2014). La ausencia de límites entre lo laboral y lo personal.

¿Dóndes están los límites de tu trabajo?, ¿Sabes cuándo ha terminado tu

jornada laboral?. 28/11/2015, de Depro, consultores de productividad. Sitio web:

http://deproconsultores.com/productividad/la-ausencia-de-limites-entre-lo-

laboral-y-lo-personal-dondes-estan-los-limites-de-tu-trabajo-sabes-cuando-ha-

terminado-tu-jornada-laboral

BEATRIZ ANA SASIN. (2003). Los Limites. 1/12/2015, de Clave de Vida Sitio

web: http://www.clavedevida.com.ar/self/limites.html

Sergio Gianna. (2011). Vida cotidiana y Trabajo Social: l'imites y posibilidades

en la construcción de estrategias de intervención profesional.. Revista Cátedra

Paralela, nº8, de la 48 a la 68.

http://www.catedraparalela.com.ar/images/rev_articulos/arti00101f001t1.pdf

25

Hem comptat amb l’ajuda dels següents educadors socials mitjançant

entrevistes:

Ruth, educadora social que treballa a l’Ajuntament de la Palma de

Cervelló. Treballa en l’àmbit de serveis socials i també en el sector de la

igualtat de gènere.

Maite Garcia, educadora social que treballa en la residencia Sol i Natura

de Corbera de Llobregat. La seva funció és organitzadora de serveis, fer

programes i activitats.

César Herranz, educador social que treballa com a coordinador d’un

centre dedicat a l’àmbit d’educació amb persones adultes (alfabetització,

neolectura, etc), situat al barri del Raval.

Josep Prats, director del centre obert compartir el Pinar. Té com a funció

coordinar el centre obert.