OFICINA DE TURISME D’HOSTALRIC Publica treball/2017... · EDAT MODERNA DE CATALUNYA ... portes...

OFICINA DE TURISME D’HOSTALRIC

DOSSIER GUIES TURÍSTICS D’HOSTALRIC

ÍNDEX

1. --------------------------------------------------------------------------------- 7ORÍGENS DE CATALUNYA

1.1. --------------------------------------------------------------- 8 CATALUNYA ABANS DE CATALUNYA

------------------------------------------------------------------------------------------------ 8 LA VIA AUGUSTA

1.2. ------------------------------------------------------------------------ 10 ELS ORÍGENS DE CATALUNYA

2. ---------------------------------------------------------------------------------- 11CATALUNYA MEDIEVAL

2.1. ---------------------------------------------------------------------- 12 LA FORMACIÓ DE CATALUNYA

2.2. --------------------------------------------------------------------------------- 13 L’EXPANSIÓ MEDIEVAL

------------------------------------------------------- 14 GUERRA DE PERE EL GRAN I EL DUC D’ANJOU

---------------------------- 15 GUERRA DELS REMENCES (GUERRA CIVIL CATALANA, 1462-1472)

2.3. -------------------------------------------------------------- 15 LA UNIÓ DINÀSTICA AMB CASTELLA

2.4. --------------------------------------------------------------------------------------------- 16 ART I CULTURA

----------------------------------------------------------------------------------------------- 16 EL PREROMÀNIC.

----------------------------------------------------------------------------------- 16 L’ART ROMÀNIC CATALÀ

---------------------------------------------------------------------------------------- 17 L’ART GÒTIC CATALÀ.

2.5. ------------------------------------------------------------------------ 18 CASTELLS I FORTIFICACIONS

----------------------------------------------------------------- 18 LA FORTIFICACIÓ DE L’EDAT MITJANA

2.6. --------------------------------------------------------------------------------------------------- 20 HOSTALRIC

2.7. --------------------------------------------------------------------------------------------------- 21 TOPONÍMIA

2.8. --------------------------------------------------------------------------- 21 EL CAMÍ RAL A HOSTALRIC

2.9. --------------------------------------------------------------------------------- 23 HOSTALRIC MEDIEVAL

----------------------------------------------------------------------------------------- 23 ABANS D’HOSTALRIC

-------------------------------------------------------------------------------------- 23 ORIGENS D’HOSTALRIC

---------------------------------------------------------------------------------- 24 EL MERCAT D’HOSTALRIC

----------------------------------------------------------------- 25 CARTA DE POBLAMENT D’HOSTALRIC

----------------- 26 HOSTALRIC, CAPITAL ADMINISTRATIVA DEL VESCOMTAT DE CABRERA

------------------------------------------------------- 27 GUERRA DE PERE EL GRAN I EL DUC D’ANJOU

----------------------------------------------------------------------------------- 28 GUERRA DELS REMENCES

2.10. ----------------------------------------------------------------------- 29 EL VESCOMTAT DE CABRERA

----------------------------------------------------------- 32 TERRITORI DEL VESCOMTAT DE CABRERA

2


----------------------------------------------------------------- 33 ARBRE GENEAOLÒGIC DELS CABRERA

2.11. ---------------------------------------------------------- 36 PATRIMONI MEDIEVAL D’HOSTALRIC

------------------------------------------------------------------------------------------------------ 36 EL CASTELL

---------------------------------------------------------------------------------------------------- 36 CAMÍ DE VILA

------------------------------------------------------------------------------------------ 37 RECINTE MURALLAT

------------------------------------------------------------------------------------- 38 PORTAL DE BARCELONA

-------------------------------------------------------------- 38 PORTAL DE LES HORTES O DELS OLLERS

-------------------------------------------------------------------------------------- 38 PORTAL DE LES VINYES

------------------------------------------------------------------------------------------------ 39 TORRE D’ARARÀ

------------------------------------------------------------------------------------------ 39 TORRE DELS FRARES

----------------------------------------------------------------------------------------- 40 TORRE DEL CONVENT

--------------------------------------------------------------------------------------- 41 COVA DEL RELLIGUER

-------------------------------------------------------------------------------- 41 ESGLÉSIA DE SANTA MARIA

3. --------------------------------------------------------------------- 43EDAT MODERNA DE CATALUNYA

3.1. -------------------------------------------------------------------------------------------- 44 L’ABSOLUTISME

-------------------------------------------------------------LA REVOLTA DELS SEGADORS (1640-1659) 48

-------------------------------------------------------------------------------------- 47 GUERRES DE VEINATGE

3.2. ------------------------------------------------------------------------------------- 47 LA DERROTA DE 1714

------------------------------------------------------------------ 48 LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1702-1714)

3.3. --------------------------------------------------------------------------------------------- 49 ART I CULTURA

---------------------------------------------------------------------------------------------- 49 EL RENAIXEMENT

------------------------------------------------------------------------------------------------------- 50 EL BARROC

3.4. ------------------------------------------------------------ 51 FORTIFICACIONS D’ÈPOCA MODERNA

----------------------------------------------------------------- 51 LA FORTIFICACIÓ D’ÈPOCA MODERNA

----------------------------------------------------- 51 ORÍGENS DE LA FORTIFICACIÓ ABALUARTADA

3.5. ---------------------------------------------------------------------------------- 53 HOSTALRIC, HISTÒRIA

--------------------------------------------------------------- 53 LA GUERRA DELS SEGADORS (1640-1659)

-------------------------------------------------------------------------------------- 54 GUERRES DE VEINATGE

------------------------------------------------------------------ 55 LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1702-1714)

---------------------------------------------------------------------------------------------- 57 LA GUERRA GRAN

3.6. ---------------------------------------------------------------------------- 58 EL CASTELL D’HOSTALRIC

-------------------------------------------------------------------------------------- 58 EL DISSENY DE L’OBRA

------------------------------------------------------------------------------ 58 EL GLACIS I EL CAMÍ COBERT

------------------------------------------------------------------------- 59 LA CISTERNA DEL CAMÍ COBERT

3


-------------------------------------------------------------------------------------------------------- 60 EL FOSSAT

--------------------------------------------------------------------------------------------------- 61 ELS ACCESSOS

---------------------------------------------------------------------- 63 EL REVELLÍ I LA CONTRAGUÀRDIA

---------------------------------------------- 65 LA CASERNA I EL POLVORÍ DE LA CONTRAGUÀRDIA

----------------------------- 66 EL SEMIBALURAD DE LA CONTRAGUÀRDIA O DE SANTA TECLA

------------------------------------------------ 67 EL BALUARD DEL POLVORÍ O DE SANTA BÀRBARA

------------------------------------------------------------------------ 68 LA GALERIA A PROVA DE BOMBA

----------------------------------------------------------------------------- 68 LES TRONERES I ESPITLLERES

----------------------------------------------------------------------------------------------------- 69 LES GARITES

-------------------------------------------------- 70 LA DENT DE SERRA I EL LABORATORI DE MIXTOS

-------------------------------------------EL BALUARD MAJOR O DE SANT FRANCESC DE PAULA 79

----------------------------------------------------------------------LA TORRE DE TELEGRAFIA ÒPTICA 80

--------------------------------------------------------------------------------------- 72 EL PORTAL DE SOCORS

---------------------------------------------------------------------------------------------------- 73 EL CAVALLER

------------ 74 TERMES D’ENGINYERIA MILITAR EMPRATS A LA FORTALESA D’HOSTALRIC

4. --------------------------------------------------- 78HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE CATALUNYA

4.1. ---------------------------------------------------------------------- 79 LA FRANÇA REVOLUCIONÀRIA

---------------------------------------------------------------------------------------------- 79 LA GUERRA GRAN

----------------------------------------------------- 80 LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA (1808-1814)

4.2. --------------------------------------------------------------------- 81 ABSOLUTISTES I LIBERALISTES

----------------------------------------------------------------------------------------- 82 GUERRES CARLISTES

4.3. ----------------------------------------- 83 LA INDUSTRIALITZACIÓ I L’EXTENSIÓ DEL VAPOR

4.4. ---------------------------------------------------------------------- 85 LA CATALUNYA REPUBLICANA

4.5. ------------------------------------------------------------------------ 86 ORIGENS DEL CATALANISME

4.6. --------------------------------------------------------------------------------------------- 87 ART I CULTURA

------------------------------------------------------------------------------------------------- 87 EL NEOCLÀSSIC

--------------------------------------------------- 87 EL ROMANTICISME. CONTEXT SOCIOECONÒMIC

----------------------------------------------------------------------------------------------- 88 EL MODERNISME

4.7. -------------------------------------------------------------------------------- 89 HISTÒRIA D’HOSTALRIC

----------------------------------------------------- 90 LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA (1808-1814)

------------------------------------------------------------------- 100 GUERRES CARLISTES A HOSTALRIC

4.8. ----------------------------------------------------------------------------- 102 LES MINES D’HOSTALRIC

4.9. -------------------------------------------------------------------------------- 104 EL MOLÍ D’HOSTALRIC

4


5. -------------------------------------------------------------------------- 110EL SEGLE XX A CATALUNYA

5.1. ------------------------------------------------------------- 111 CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME

5.2. ----------------------------------------------------------- 111 LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA

5.3. ----------------------------------------------------------- 112 LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

5.4. ----------------------------------------------------------------- 113 LA GENERALITAT REPUBLICANA

5.5. ----------------------------------------------------------------- 114 LA DIVERSIFICACIÓ INDUSTRIAL

5.6. --------------------------------------------------- 114 L’ESCLAT DE LA GUERRA I LA REVOLUCIÓ

---------------------------------------------------------- 115 LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939)

5.7. ------------------------------------------------------------------------------------------ 115 EL FRANQUISME

5.8. ----------------------------------- 116 DEMOCRÀCIA, AUTONOMIA I INTEGRACIÓ EUROPEA

5.9. ------------------------------------------------------------------------------------------- 116 ART I CULTURA

-------------------------------------------------------------------------------------------- 117 EL NOUCENTISME

5.10. ------------------------------------------------------------------------------- 117 HOSTALRIC, HISTÒRIA

5.11. ----------------------------------------------------------------------- 119 ELS CARRERS D’HOSTALRIC

----------------------------------------------------------------------------------------------- 119 CARRER MAJOR

--------------------------------------------------------------------------- 120 CARRER VERGE DELS SOCORS

------------------------------------------------------------------------------------------- 120 PLAÇA DELS BOUS

---------------------------------------------------------------------------------------- 121 CARRER DEL RAVAL

------------------------------------------------------------------------------------------- 121 CARRER RAVALET

6. --------------------------------------------------------------------- 122ALTRES DADES DE CATALUNYA

6.1. ------------------------------------------------------------------------------- 122 TERRITORI I POBLACIÓ

6.2. ----------------------------------------------- 123 SÍMBOLS NACIONALS I LLENGUA CATALANA

7. ----------------------------------------------------------------------------- 124LLEGENDES D’HOSTALRIC

------------------------------------------------------- 124 LA DESTRUCCIÓ DE LA TORRE DELS FRARES

---------------------------------------------------------------------------------------- 125 MOSSEN PERE XIFRA

------------------------------------------ 125 LA PATRONA D’HOSTALRIC: LA VERGE DELS SOCORS

-------------------------------------------------------------------------- 126 LA MORT DE “CAP D’ESTOPES”

--------------------------------------------------------------------------------------------- 128 UNA DE DIMONIS

5


8. ------------------------------------------------- 129EL GUIA TURÍSTIC - TÈCNIQUES DE GUIATGE

8.1. ------------------------------------------------------------------------- 129 PERFIL DEL GUIA TURÍSTIC

8.2. ------------------------------------------------------------------------------------ 130 EL SERVEI TURÍSTIC

8.3. ----------------------------------------------------------------------------------- 132 DINÀMICA DE GRUPS

8.4. --------------------------------------------------------------------- 136 TÈCNIQUES DE COMUNICACIÓ

8.5. ------------------------------------------------------------------- 139 TÈCNIQUES D’EXPRESSIÓ ORAL

8.6. ------------------------------------------------------------------------------------------ 143 LES PREGUNTES

8.7. -------------------------------------------- 144 COM TRACTAR LES QUEIXES I RECLAMACIONS

9. --------------------------------------------------------------------------------------------- 146BIBLIOGRAFIA 8

6


1. ORÍGENS DE CATALUNYA

7


1.1. CATALUNYA ABANS DE CATALUNYA

Habitat ja en època prehistòrica -les primeres restes fòssils conegudes pertanyen al

paleolític mitjà-, el territori català fou colonitzat pels grecs, els quals fundaren, cap al 600

aC, la factoria d'Emporion (Empúries), que, amb la de Rode (Roses), esdevingueren dues de

les colònies gregues més occidentals. La presència de grecs, fenicis i cartaginesos a la costa

catalana exercí una influència decisiva en la configuració de la cultura dels ibers, nom que

grecs i romans donaren als pobles indígenes del rerepaís. Durant les guerres púniques,

Emporion mantingué una sòlida aliança amb Roma, i en el seu port desembarcaren exèrcits

romans que començaren la conquesta i romanització de la península Ibèrica des del s. III Ac.

La romanització, que deixà una forta impremta a Catalunya, s'imposà netament cap a la

fi del segle I aC, en què ja s'havia consolidat la penetració de la llengua llatina, el sistema

legislatiu i de les estructures socials -és a dir, l'organització urbana i del camp, lligades per

la xarxa de vies de comunicació. La ciutat de Tárraco (l'actual Tarragona) va esdevenir

capital de la província Tarraconense -que comprenia un ampli territori des dels Pirineus fins

a Cartagena-, i fou un dels grans centres polítics i religiosos d'Hispània, que mantingué la

seva importància -ben visible en les importants restes arqueològiques conservades- durant

el baix imperi.

LA VIA AUGUSTA

La Via Augusta aprofitava en la major part del seu recorregut un veritable corredor natural. De fet, l’emperador August va aprofitar les vies ja existents, que va reformar i millorar, donant el seu nom a aquesta via de comunicació que anava de Roma a Cadis. El viatger que la volia recórrer tota feia 2725 km. Els camins romans comptaven amb una organització complexa, aproximadament cada 10 milles hi havia un servei per al bestiar “mutationes”, parades per alimentar o canviar els cavalls de tir i, cada 30 milles, hi havia unes àrees de servei més amplies que es deien “mansios” i que oferien també aliments i allotjament als viatgers. La Via Augusta es va construir, en una primera fase, amb finalitats militars. Va ser el comerç, però, el principal motor que va garantir i mantenir la circulació entre províncies, viles i ports del Mediterrani. Actualment, gràcies a una iniciativa comunitària anomenada “Les Vies del Mediterrani”, s’ha recuperat el traçat de la Via Augusta a Catalunya. El Sender de la Via Augusta és un itinerari practicable a peu, en bicicleta o a cavall durant tot l’any que es completa amb una organització en etapes. L’etapa que passa per Hostalric és la que va de Sant Celoni a les Mallorquines i passa per l’interior de la vila (riera d’Arbúcies-Poliesportiu-Via Romana-Portal de Barcelona i Plaça dels Bous). Tot el sender està senyalitzat amb unes marques de color blau i groc. De la mateixa manera que van fer els romans, les diferents generacions van anar afegint les seves millores sobre la via fins avui. La conseqüència d’aquesta evolució ha estat, d’una banda, la progressiva eliminació de testimonis corresponents al traçat original i, de l’altra, la inaccessibilitat per circular a peu d’una part important del camí antic, avui ocupat per vies d’ús exclusiu de vehicles. Això ha fet impossible que l’itinerari coincideixi amb el traçat original de la via. S’ha definit un itinerari que, respectant el context geogràfic de la via original, és de nova creació com a sender en la majoria del seu recorregut. Encara que en alguns trams arriba a coincidir amb el traçat original, la major part del recorregut hi discorre pròxim. Per aquesta raó l’itinerari s’anomena Sender de la Via Augusta.

8

http://www.mac.es/empuries/


A partir del s. IV, , a causa de les divisions en territoris independents de l’imperi romà i les

continuades invasions de pobles estrangers, s’inicia un període d’inestabilitat social i l’imperi

romà cau. Un d’aquests pobles que s’estableixen a Hispània són els visigots, que acaben

convertint-se al cristianisme.

El regne visigòtic, que succeí el domini romà, maldà per mantenir les estructures d'un

imperi centralitzat, amb seu a Toledo. Si l’imperi romà va significar la consolidació d’un

sistema basat en l’autoritat de l’estat central i el mode de producció esclavista, l’arribada

dels visigots significa un canvi radical en aquestes estructures, i és el que condueix a les

portes de l’Edat Mitjana. L’entrada a Catalunya es va produir al començament del segle V i

va perllongar-se fins al segle VIII.

Els visigots tenien una cosa bona, i és que el rei, tot i tenir poders absoluts, era elegit.

Els reis visigòtics es van trobar amb terres que no eren propietat seva, sinó que a cada

parcel·la hi havia un comte, un duc o un marquès que explotava grans masses de camperols

amb l’ajut d’un exèrcit propi. Aquesta va ser la base del feudalisme (a la caiguda de l’Imperi

Romà, va venir la pèrdua d’autoritat dels emperadors, per la fragmentació del poder i per

l’enfortiment de la noblesa terratinent). S’entén així que els segles que van venir estiguessin

molt tenyits de batalles i conflictes. D’això se’n va ressentir l’economia, especialment el

comerç, que va decaure de forma significativa. La gent veia que l’única manera de menjar

pa era cultivant el blat directament i va marxar de les ciutats. En el camp, després d’alguns

segles de transició, la propietat es va concentrar i les terres es van omplir de milers de

pagesos pobres (successors dels antics esclaus), el destí dels quals va quedar lligat al dels

senyors feudals.

Però aquest imperi s'acabà amb la conquesta musulmana de la península: el 714 es produí

la primera penetració àrabomusulmana en terres catalanes. La penetració islàmica, que

tingué el seu sostre a Poitiers (732), comportà l'arabització de bona part de la península

Ibèrica, compresa la futura Catalunya. Els musulmans van envair Catalunya al començament

del segle VIII, com la resta de la Península. Van establir guarnicions a les ciutats més

importants, però van respectar les creences i els costums dels seus habitants.

Tanmateix, el territori fronterer amb l'Imperi franc fou progressivament conquerit des del

nord. El 785 la ciutat de Girona es donà als francs, i el 801 els carolingis conquistaren

Barcelona. Fou precisament entorn del comtat de Barcelona, els primers comtes del qual

foren francs, que s'aglutinaren la resta de comtats pirinencs, que formaven l'anomenada

Marca Hispànica. A partir de Guifré el Pelós (878-897), el comtat de Barcelona esdevingué

hereditari, amb la qual cosa es donà el primer pas cap a la sobirania i la constitució d'un

estat català.

9

http://www.museuhistoria.bcn.es/


1.2. ELS ORÍGENS DE CATALUNYA

El rei franc Lluís I el Piadós (781-817), davant l’amenaça islàmica, va entrar a Catalunya

i va conquerir Girona i Barcelona, tot establint una frontera entre els rius Llobregat-

Cardener-Segre. Aquest territori va rebre el nom de Marca Hispànica i tenia una funció

protectora i defensiva enfront de l’Àndalus. Amb el temps esdevingué la Catalunya Vella.

Els territoris al sud d’aquesta frontera van estar 400 anys sota domini musulmà, des d'on

s’organitzaven ràtzies, expedicions de pillatge cap a la Marca. Més tard reberen el nom de

Catalunya Nova.

La Marca Hispànica estava organitzada en comtats i els comtes eren designats pels reis

francs, amb qui tenien una relació de dependència.

Guifré I el Pelós , de la casa de Catalunya, fou designat comte d’Urgell i de la Cerdanya el

870, i més tard, de Girona i Barcelona. Va fundar el Casal de Barcelona i va iniciar tasques

de repoblament en molts territoris. En morir Guifré (840?-897) els comtats catalans van

esdevenir hereditaris i deixaren de ser designats pels reis francs a causa del

desmembrament de l’imperi Carolingi i la feblesa de l’autoritat reial.

Els sarraïns van realitzar nombroses ràtzies a la Catalunya Vella, com el saqueig de

Barcelona el 985 per part d’Almansor. Els francs, ocupats en altres qüestions, no van

atendre la demanda d’ajut dels comtes catalans i quan, el 987, el rei franc Hug Capet (987-

996) va demanar a Borrell II (947-992) , comte de Barcelona, la renovació del jurament de

fidelitat, aquest l’hi va negar. En trencar-se la relació feudal es va establir la independència

dels comtats catalans.

Al principi del segle IX els comtes catalans, sense l’ajut dels reis francs, es van anar

afeblint per la proximitat de la frontera de l’Àndalus i pel creixent poder de la noblesa. A

partir del 1050 el Casal de Barcelona es va enfortir econòmicament gràcies, d’una banda, a

la recaptació de les paries, que van permetre comprar drets sobre castells i comtats, i de

l’altra, al control sobre el comerç amb l’islam i l’encunyació de moneda.

Carlemany tornà a conquerir el sud després de moltes batalles. Circumstàncies posteriors

no li permeteren grans canvis durant tres segles, fet que determina la diferència entre la

Catalunya Vella, reconquerida a la fi del s. VIII i començament del s. IX i la Catalunya Nova,

que ho seria principalment des de la fi del s. XI fins a mitjans del s. XII.

10


2. CATALUNYA MEDIEVAL

11


2.1. LA FORMACIÓ DE CATALUNYA

El nom de Catalunya -d'etimologia incerta, encara que probablement derivat de "terra

de castells"- es comença a utilitzar a mitjan segle XII per designar el conjunt de comtats que

formaven la Marca Hispànica i que, un cop alliberats de la dominació musulmana al segle IX,

s'anaren desvinculant gradualment de la tutela franca i esdevingueren sobirans.

Aquest primer nucli territorial es constituí a la fi del s. X com a conjunt de comtats de

l’imperi franc al voltant de Barcelona (Marca Hispànica), i estava format per territoris dels

comtes d’Urgell, Besalú, Cerdanya i Barcelona.

Aquest territori sobirà, conegut com a Catalunya Vella, amb una societat de caire

eminentment feudal, inicià una important expansió territorial, que començà, en el trànsit

dels segles XI al XII, en temps del comte Ramon Berenguer III -el primer a ser anomenat

monarca dels catalans-, i en diverses direccions: el llevant peninsular, les illes mediterrànies

i el nord occità. Fruit d'aquesta expansió fou la incorporació de la dita Catalunya Nova, al

sud i a ponent del riu Llobregat i fins a la ratlla de l'Ebre.

Amb Ramon Berenguer I hi hagué el primer gran codi de lleis catalanes per regir les

relacions entre els senyors i els vassalls (Els Usatges, 1064). Aquest tingué dos fills, Ramon

Berenguer II (Cap d’Estopa) i Berenguer Ramon II.

La unió matrimonial del comte Ramon Berenguer IV, del casal de Barcelona, amb

Peronella, filla del rei d'Aragó, el 1137, possibilità la formació de la Corona d'Aragó i la

continuació de l'expansió feudal, que començà pel sud i el ponent musulmà -Tortosa fou

conquerida el 1148 i Lleida el 1149.

Els segles IX i X, no són només els del naixement polític de Catalunya, sinó també els de

la consolidació del règim feudal.

La terra era la font de riquesa principal, i l’agricultura, la base econòmica de la societat

medieval. La ramaderia i l’explotació dels boscos eren les altres dues activitats econòmiques

més importants, mentre que l’artesania i el comerç es van reduir molt.

Els camperols, anomenats serfs, van ser la base de l’agricultura feudal. Estaven lligats a

la terra que conreaven, i totalment sotmesos als senyors feudals. Els serfs havien de lliurar

part de la collita al senyor (cavallers, en qui els reis i els comtes confiaven l’administració del

territori) i una desena part (el delme), a l’església. Havien de treballar gratuïtament per al

castell i formar part de l’exèrcit en cas de guerra. També pagaven al senyor un arrendament

de la terra que treballaven i eren objecte d’un seguit de pràctiques desfavorables per part

dels nobles, anomenades a Catalunya “mals usos”.

S’entén, així, que els segles que van venir estiguessin molt tenyits de conflictes i batalles.

12


2.2. L’EXPANSIÓ MEDIEVAL

Dominis territorials catalans al segle XIV, moment de màxima expansió territorial de la confederació catalano-

aragonesa. A part del Principat de Catalunya, el seu domini s'estenia al Rosselló, el Regne de Mallorca i la resta de

les Illes Balears, el Regne de València, les illes de Sicília i Sardeña i els ducats grecs d'Atenes i Neopatria. A mitjans

del segle XV s'hi afegiria el Regne de Nàpols.

La gran expansió feudal catalana es dóna, però, al segle XIII i principis del XIV, i arran de

la qual la Corona d'Aragó s'amplià amb els dominis mediterranis de Mallorca, Sicília i

Sardenya, a més de València. L'expansió s'inicià amb el rei Jaume I, que va conquerir

Mallorca (1229) -d'on expulsà la població musulmana- i València (1238) -territori al qual es

donà l'estatut de regne i que fou repoblat majoritàriament per catalans-. Posteriorment, i

coincidint amb el gran desenvolupament social i econòmic de Catalunya a l'Edat Mitjana, els

dominis catalans s'estengueren Mediterrània enllà fins a Sicília i Sardenya.

També hi ha una expansió mediterrània dels almogàvers, tropes de mercenaris catalans

que conquereixen el ducat d’Atenes i Neopatria. LA Vall d’Aran passa voluntàriament dels

francesos a la corona catalano-aragonesa.

13


GUERRA DE PERE EL GRAN I EL DUC D’ANJOU

Quan va morir Jaume I (El Conqueridor), aquest reparteix els seus regnes entre els seus fills. Pere el Gran (1276-1285) esdevé hereu de Catalunya, Aragó i València, i Jaume II de Mallorca, Rosselló, Cerdanya i Montpeller. Pere el Gran es casa amb l’hereva de Sicília i ocupa l’illa i va fer jurar vassallatge al seu germà Jaume. Els francesos envaeixen l’illa de Sicília, però Pere el Gran defensa aferrissadament l’herència de la seva dona amb el suport dels sicilians. Llavors els francesos van convocar una croada per envair Catalunya i desposseir del tron a Pere. Aquest va demanar ajuda al seu germà, però Jaume II va donar suport als francesos. Així aquests van atacar i van arribar fins a Girona, però en ajut del rei Pere va arribar Roger de Llúria, mític almirall de la flota catalana, que va derrotar als invasors a la costa de Palafrugell.

Paral·lelament, i en el trànsit d'un sistema feudal a un estat monàrquic, es va anar

configurant un sistema polític que tenia com a base el pactisme, és a dir, la limitació del

poder reial per part de les corts -on eren representats la noblesa, el clergat i la burgesia

urbana-. Aquest sistema constitucional donà lloc a una institució sorgida a finals del segle

XIII, la Diputació del General (i que, a partir del segle XVI, fou coneguda també com a

Generalitat), i que va adquirir progressivament un paper polític.

Tanmateix, a partir de mitjan segle XIV, s'inicià una època de crisi demogràfica (amb

l'impacte recurrent de la pesta), econòmica i política, que portarà al paroxisme d'una guerra

civil a mitjan segle XV. L’any 1333 és recordat com “Lo primer mal any”, el primers d’uns anys de

males collites i fam. Alta mortalitat a causa de la pesta negra. Amb Joan Carles I el Caçador, rei cruel i

despreocupat dels afers de govern es perden Atenes i Neopatria.

Uns predicadors castellans revolten el poble i envaeixen, saquegen i assassinen jueus. L’avalot més

important va ser a Barcelona, on van morir més de mil jueus.

Martí l’Humà (s. XIV i XV), l’últim rei netament català, mort sense descendència directa i

Ferran I d’Antequera, nebot de Martí i de la dinastia castellana dels Trastàmara va

començar a regnar.

Durant el regnat de Joan II hi ha la 1ª Guerra dels Remences (1462). Alçament dels

pagesos contra els grans propietaris per protestar per l’alt cobrament del cens. Va ser una

guerra civil catalana.

14

http://www.gencat.cat/generalitat/cat/guia/antecedents/antecedents1.htm


GUERRA DELS REMENCES (GUERRA CIVIL CATALANA, 1462-1472)

El comerç català medieval es caracteritza per l’expansió per la Mediterrània. Al final del regnat de Jaume II (1267-1327), la Corona d’Aragó tenia les tres illes balears, les tres illes italianes, un tros de Grècia…, Catalunya era un imperi. Aquesta expansió, militar i territorial, també va ser comercial i va fer possible la prosperitat de la burgesia de les ciutats catalanes. Però aquesta prosperitat, es va veure interrompuda durant el s. XIV.

La població havia crescut moltíssim, entre els segles XI i XIII Catalunya va doblar el nombre d’habitants i la producció agrícola es trobava al límit. Els successors de Jaume II, van haver de guerrejar contínuament per mantenir l’imperi i això va comportar que s’anés esgotant el patrimoni reial i la mateixa economia catalana. La crisi va començar l’any 1333, anomenat “lo primer mal any”. Collites molt dolentes van provocar escassetat d’aliments i fam. Posteriorment, la pesta negra i diversos terratrèmols van fer descendir el nombre d’habitants. En més de cent anys, Catalunya va perdre gairebé la meitat de la seva població. Aquesta davallada va provocar una greu crisi econòmica, amb una disminució de la productivitat agrícola i artesanal i la reducció del comerç. El camp català es va despoblar i moltes masies van quedar abandonades. Els senyors feudals van augmentar els impostos als pagesos i van exigir el compliment dels mals usos. La revolta al camp català contra aquesta pressió es coneix com la Guerra dels Remences.

Aquests reclamaven l’abolició dels mals usos i la propietat de les terres abandonades que havien ocupat i treballat. Martí I, l’Humà (1396-1410), el quart rei des de Jaume II, va morir sense descendència, i Ferran I, de la dinastia castellana dels Trastàmara, va esdevenir successor de Martí. La Generalitat, es va enfrontar a un rei poc respectuós amb les constitucions del país, Joan II (fill de Ferran I), però els pagesos i les classes baixes van fer costat al monarca. En aquest cas, el rei apareixia davant el poble com l’únic possible aliat davant els abusos de les classes opulentes, que tenien el monopoli del govern.

2.3. LA UNIÓ DINÀSTICA AMB CASTELLA

Ferran II el Catòlic, es casa amb Isabel de Castella l’any 1469 i el seu regnat (s.XV-XVI),

acumula les corones de Castella i Catalunya-Aragó. S’aferma el domini de Castella i

s’introdueixen a Catalunya institucions castellanes com el Tribunal de la Inquisició, homes de

govern i tropes castellanes.

Amb Ferran II, el Catòlic (1452-1516) i fill de Joan II, el destí de Catalunya queda

decisivament lligat al de Castella al casar-se amb la Infanta Isabel. Aquest, com els seus

successors, van manar a Catalunya com a comtes de Barcelona, previ jurament de les

constitucions del país. Catalunya va conservar institucions, moneda i duanes pròpies. Tenia

finances pròpies i no reclutava soldats si no era per defensar el seu territori. El regant de

Ferran II, va ser, en línies generals positiu per a Catalunya. El seu gran èxit, va ser sens

dubte la resolució del conflicte camperol. Després del sagnant aixecament dels pagesos de

remença, Ferran va imposar sobre senyors i vassalls la sentència arbitral de Guadalupe

(1486), que va significar l’abolició dels mal usos. Tot i així, la vinculació directa de Ferran II

amb la corona de Castella, va tenir dos efectes nefastos: l’establiment de la Inquisició i

l’expulsió dels jueus.

El matrimoni del rei Ferran II d'Aragó amb Isabel de Castella, dita la Catòlica, propicià el

camí cap a una monarquia hispànica, tot i que durant segles Catalunya va mantenir la seva

condició d'estat, de sobirania imperfecta, però amb les seves institucions pròpies i amb la

plena vigència de les seves constitucions i drets.

15


Afeblida demogràficament i econòmicament, i amb una monarquia absentista des de la

unió dinàstica amb Castella, als segles XVI i XVII Catalunya va viure un període de

decadència, en oposició a l'anomenat "Segle d'Or" castellà que seguí a la conquesta

d'Amèrica.

Amb Felip II (1578-1621), ja de la dinastia dels Àustria, també va arribar la decadència

per a Castella. L’imperi s’havia edificat massa ràpid i l’economia castellana va quedar aviat

esgotada, i les servituds de la política exterior van ser cada cop més difícil de sostenir. Els

tres successors de Felip II, no van donar cap canvi a la situació.

Les pretensions unificadores de la monarquia hispànica van estar a l'arrel d'un nou

conflicte de Catalunya amb el rei, l'aixecament secessionista conegut com a guerra dels

Segadors (1640-1659). El tractat dels Pirineus (1659) que posà a aquesta guerra fi

sancionà, però, l'annexió dels comtats de Rosselló i Cerdanya a la monarquia francesa,

mentre que les institucions polítiques catalanes passaren a ser fortament controlades per la

monarquia hispànica.

2.4. ART I CULTURA

EL PREROMÀNIC.

L’art que es practicà després de la dominació sarraïna, durant els segles IX i X, és el que

amb més propietat podem anomenar preromànic, perquè és el que precedeix al romànic.

L’art preromànic revela una pluralitat de formes, originades la majoria en tradicions

anteriors autòctones i més o menys influenciades pels substrats culturals de cada regió. En

alguns casos hi ha una voluntat notable d’entroncament amb la romanitat, entesa com a

civilització superior. En altres casos, la influència de les tradicions autòctones és més forta.

A Catalunya l’art preromànic presenta una continuïtat de les formes més simples

heretades d’època visigòtica i , ensems, una diversitat de solucions de procedència diversa

que s’hi combinen.

El tipus més corrent d’església preromànica és el d’una petita església de nau única

capçada per un absis quadrat o trapezoïdal.

Per bé que més aviat pobre en materials i escàs de decoració el preromànic dels s. IX i X,

sap treure bon profit d’una decoració consistent en arcuacions i alhora que comença a

assajar les pintures murals. D’aquest primer període destaca el monestir de Sant Miquel de

Cuixà.

L’ART ROMÀNIC CATALÀ

L’alta edat mitjana va veure la florida d’un dels més vells i puixants estils de Catalunya:

l’art romànic, que apareix paral·lelament al naixement de Catalunya com a nació.

L’art romànic català, com el de tot Europa, va recollir els elements formals dels estils

medievals anteriors (així, en el cas concret de Catalunya, el visigot, el carolingi i el

mossàrab) i de l’art romà provincial, i va compondre elements artístics d’aquests estils

16


segons una ordenació que responia al sistema feudal, sistema socioeconòmic que va

determinar, sobretot, la composició dels elements formals que integren l’art romànic.

L’artista recreava en la seva obra la visió i els condicionaments que rebia del món que

l’envoltava, i reproduïa l’esquema feudal tant en els volums dels diferents cossos de les

obres arquitectòniques i en la distribució dels espais, com en els esquemes compositius de

les pintures que decoraven els absis, en les quals tots els elements se supeditaven a la

figura preeminent de Crist. Aquestes formes, van donar lloc a un estil amb una funció clara:

s’ha d’entendre com un esquema que s’oferia a l’espectador dels segles XI i XII perquè

s’aproximés a la idea de Déu i de la salvació.

Estil caracteritzat per la monumentalitat de l’estructura de l’edifici com per la seva

decoració escultòrica. L’art romànic aprofita la planta basilical d’una o tres naus amb un

nombre variable d’absis i amb torres de campanar adossades. S’hi emprava l’arc de mig

punt i la volta de canó.

Són molt nombrosos els edificis, especialment esglésies, del període de plenitud romànic,

signades amb la presència de l’arc de mig punt i les arcuacions llombardes. L’’obra més

representativa la torbem en l’església del monestir de Sant Pere de Rodes.

Les catedrals romàniques foren substituïdes gairebé totes per estructures posteriors, però

roman la de la Seu d’Urgell. Important com una catedral és l’església del monestir de Poblet.

Són també característiques del romànic les portes amb moltes arquivoltes concèntriques,

els campanars de base quadrada amb bífores i arcuacions, com els de Cuixà, Sant Miquel de

Fluvià, Girona, Ripoll, Vic o Breda; els absis amb falses columnes encastades exteriors i els

claustres.

A finals del s. X es comencen a substituir els mosaics per les pintures murals i seguint la

tècnica del fresc. Encara que d’època posterior les esglésies de Taüll provenen les més

fulgurants. (Santa Maria i Sant Climent de Taüll).

La pintura romànica generalment decorava els absis i el tema dominant era Crist i també

la Mare de Déu acompanyada de personatges bíblics.

Una part de l’escultura romànica està fusionada amb elements arquitectònics com ara els

capitells de les columnes dels claustres o les portades d’accés als temples. Ambdós ofereixen

escenificacions bíbliques i escenes de la vida quotidiana.. El claustre de Sant Cugat del Vallès

és el més important, amb 144 capitells. I també en escultura l’obra de més envergadura és

la portada de Ripoll, gran arc triomfal voltat de registres.

L’ART GÒTIC CATALÀ.

Durant tot el segle XIV i com a conseqüència de l’establiment dels ordres franciscans i

dominics, es van aixecant les basíliques i catedrals gòtiques catalanes més importants, amb

tres naus d’alçària i separades per pilars en forma de prisma. Aquest és el cas de la catedral

de Manresa i la de Barcelona, i de l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona.

Anomenem gòtic a l’arquitectura catalana de l’època compresa entre els principi dels segle

XIII i el final dels segle XVI. Destaca la importància dels monuments per llur abundor i

17


monumentalitat que, en alguns aspectes, com el de les dimensions en l’alçada de les naus,

l’espai que separa els suports o la llum de les voltes, arriba a batre tots els rècords europeus

de l’època.

L’art gòtic es caracteritza per la riquesa material i la profusió decorativa de les arts

figuratives en les diferents tipologies i tècniques: pintura mural, pintura sobre taula,

orfebreria, esmaltaria, escultura en pedra, fusta i ivori.

El gòtic va ser l’estètica contemporània de l’expansió del poder català a la Mediterrània i

formà part d’un moment de plenitud cultural.

L’aspecte exterior dels edificis gòtics sol ser força sobri, amb contraforts a les capelles

laterals i arcs exteriors que contraresten la força dels interiors i la poca decoració.

L’expansió comercial catalana per la Mediterrània a baixa edat mitjana suposà profundes

transformacions en la trajectòria de l’art.

La burgesia urbana comença a tenir-hi un paper actiu. La puixança dels municipis, dels

gremis i altres corporacions trobaren la seva expressió en edificis públics i privats de tota

mena. A Barcelona s’aixecà el Palau de la Generalitat, residència definitiva des de principis

dels s. XV de la Diputació o Comissió Permanent de les Corts Catalanes.

2.5. CASTELLS I FORTIFICACIONS

LA FORTIFICACIÓ DE L’EDAT MITJANA

Les torres, les muralles i els castells són les diferents formes en les quals es presenta la

fortificació durant l’època medieval.

El castell és la fortificació més característica de l’Edat Mitjana, i indubtablement es van

construir per a la defensa d’unes terres o d’uns pobles que estaven pròxims a ells, si bé

també era el lloc de residència de la noblesa i/o dels reis. Aquestes estructures no tenien

com a única finalitat assegurar la pau a la regió, sinó que servien també per a estendre el

domini del senyor feudal.

La visibilitat era primordial per a una bona defensa. Per aquest motiu gran quantitat de

castells estaven construïts dalt de turons amb bona visibilitat.

En la seva majoria les primeres fortificacions medievals europees eren molt simples, es

reduïen a una torre amb escasses condicions d’habitabilitat, construïdes de fusta i fins i tot

de terra. A partir del segle XI es generalitzà l’ús de la pedra i la rajola. El castell pròpiament

dit, no va fer la seva aparició fins el segle XII, i l’impuls definitiu a la fortificació es donà al

segle XIII.

Els principals elements del castell eren: un recinte exterior emmurallat i un fossat, i a

l’interior d’aquests dos elements s’aixecava el castell composat de muralles, altes i estretes i

torres de flanqueig de planta quadrada o rodona. A l’interior hi havia un pati d’armes, edificis

per l’allotjament de la guarnició, magatzems i estables i una torre poderosa coneguda com

18


la torre de l’homenatge. Aquesta era la torre principal, constituïda per vàries plantes i era on

s’hi allotjava el senyor. Moltes vegades aquesta torre havia estat l'origen del castell, i amb el

temps s’hi van anar afegint els altres elements.

Per a facilitar la defensa les muralles es completaven amb matacans, merlets i espitlleres.

A la porta principal, habitualment hi havia un pont llevadís i la raseta (reixa llevadissa que

permetia tallar ràpidament la sortida o entrada al castell). La barbacana era una altre

element defensiu que consistia en una àrea oberta que hi havia entre la porta interior i la

porta exterior. Aquesta estava rodejada per muralles i dissenyada per a què es convertís en

una trampa per a qualsevol atacant. Allí, eren objectius al descobert per les fletxes i altres

projectils del defensor.

Les muralles o tancats dels pobles i ciutats, van constituir un altre sistema de fortificació.

Els nuclis de població medievals es van anar formant, en un principi, o bé aprofitant

elements d’antigues ciutats romanes, o bé sota la protecció dels castells.

Aquestes muralles presentaven unes característiques similars a la dels castells, és a dir, es

trobaven dotades de torres, espitlleres i matacans.

Mitjançant aquests elements defensius, es pretenia protegir a les persones i els béns propis

de la cobdícia i violència alienes. Per fer-se amo d’aquests recintes emmurallats l’ofensor

havia de combatre. Aquest combat consistia en un atac que es feia mitjançant l’assalt:

s’intentava obrir bretxes a la muralla o bé escalar-la. Per això s’havia de muntar una

operació de setge, aïllant a l’assetjat i tallant-li tota comunicació amb l’exterior. Quan tots

els recursos fracassaven i no es podia donar l’assalt només quedava el recurs d’allargar el

setge per a reduir per fam a la guarnició.

El defensor intentava fer fracassar l’assalt fent ús de les ballestes per evitar l’aproximació

de l’assaltant, però quan aquest aconseguia arribar al peu de les muralles i les torres, el

defensor, situat al capdamunt d’aquestes, tirava pedres i líquids bullents sobre l’enemic. En

alguns casos també es recorria a l’ús de galeries de contramina dirigides a la trobada de la

mina que fes l’enemic, amb la finalitat de destruir-lo en un combat cos a cos.

Amb el descobriment de la pólvora i la conseqüent invenció de les armes de foc es va obrir

una nova pàgina en la història dels progressos tècnics. Les armes i mitjans d’atac i defensa

van iniciar una profunda transformació a partir del moment en què es va aplicar l’efecte de

la pólvora.

El castell, que era la defensa per excel·lència, s’acostava al seu ocàs, i l’artilleria va

començar a donar els seus primers passos.

S’iniciava un llarg període de marcat caràcter experimental d’unes noves tècniques, tant

ofensives com defensives, que culminaria en el terreny de l’arquitectura militar, en la

fortificació abaluartada. Amb les variants pròpies de cada país aquesta adaptació es va

perllongar fins a la primera meitat del segle XVI

19


2.6. HOSTALRIC

El terme d’Hostalric, de només 3,32 km2, es troba situat sobre una carena basàltica a la

vora esquerra del riu Tordera, a la seva confluència amb la riera d’Arbúcies.

Envoltat d’altres pobles rurals de gran extensió, Hostalric és el municipi més petit de la

comarca de la Selva. Limita al sud i sud-est amb Fogars de la Selva, a l’oest i nord-oest amb

Sant Feliu de Buixalleu i amb Massanes pel nord-est.

L’aspecte físic del poble presenta dues formes molt diferenciades. El nucli antic, llarg i

estret, amb el turó del castell al seu extrem, està a 189m. sobre el nivell del mar. A l’altra

banda hi ha la part nova, anomenada La Conna, desenvolupada a partir de la dècada dels

setanta.

Estratègicament situat entre els darrers estreps de la serralada del Montseny i l’inici de la

plana de la Selva, gaudeix de clima mediterrani temperat.

Hostalric forma part de l’anomenada Depressió Prelitoral, flanquejada per les serralades

costaneres (Litoral i Prelitoral), amb el massís del Montseny cap a l’interior i el Montnegre

cap a la costa.

Hostalric ocupa un dels tres vèrtex de l’anomenat “Triangle Volcànic de Catalunya”,

juntament amb la resta de volcans de la comarca de la Garrotxa i l’Alt Empordà. Les

manifestacions volcàniques són del període geològic quaternari; la seva edat es calcula ens

uns dos milions d’anys. Al fossat del castell es pot observar una bonica columnata de secció

poligonal constituïda per una roca compacta i de color negre anomenada basalt. Les laves

basàltiques sorgiren a través de les fractures que es produïren en les roques granítiques de

la zona.

Degut a la poca extensió del terme municipal, la fauna sovint s’escampa en els termes

municipals veïns. Les espècies de mamífers més representatives són el porc senglar, la

llebre, el conill i l’esquirol. També trobem la granota verda, el llangardaix verd i fins i tot

algun escurçó. Els ocells més comuns són la merla, el pinsà, la puput, el pit-roig, el

rossinyol, la perdiu i el tord.

El bosc característic és l’alzinar. Als voltants d’Hostalric també hi podem trobar molta

alzina surera i algunes zones de pins. Cal destacar també la riquesa micològica de la zona,

així com les plantacions de pollancres, sobretot a la ribera de la Tordera.

La vila està molt ben comunicada amb Girona i Barcelona (carretera C-35), l’autopista AP-

7, i l’estació de ferrocarril de la línia Barcelona-Port-Bou. Dista 35 km de Girona i uns 60 de

Barcelona.

20


2.7. TOPONÍMIA

Sembla que el nom d’Hostalric va tenir el seu origen en un hostal documentat des del

segle XI, al lloc dit ONOTA, al peu de l’anomenat camí de França (camí Ral, antiga via

romana). Aquest hostal era conegut amb el nom de les “Tres senyores” o de les “Tres

Germanes”.

Es considerable la presència d’hostals al llarg de l’únic camí ral entre Barcelona i Girona,

en tota l’edat mitjana. Aquests hostals, en època medieval eren parades per a peregrins,

creades per ordres religiosos o fundats per grans personatges. La gran condició d’aquella

parada, l’emplaçament exacte de la qual es desconeix, la devien convertir en una de les més

destacades dels voltants; almenys així ho sembla indicar la segona part de l’element

descriptiu de l’aglutinació, l’adjectiu “ric”.

No és fins al 1106 que veiem documentat el nom d’aquest poble, quan el vescomte

Guerau Ponç de Cabrera jurava al comte Ramon Berenguer III de Barcelona que mentres ell

visqués “al lloc anomenat Quota o Osta rich”, no hi bastiria cap castell. Malgrat la promesa,

el 1145 ja es parla del “castro Ostalrico”.

En un recull de delmes dels anys 1279-1280, es cita la “ecclesia de Hostalrico”, i al cens

de Catalunya de 1359 apareix “Hostalrich”

Com a llinatge apareix un “Raimundus de Ostalric” l’any 1116 i un altre “Raimundus de

Ostalrich” canonge de Barcelona el 1203.

El darrer canvi oficial sofert per aquest topònim data del 1979, i es va canviar per

“Hostalric”.

2.8. EL CAMÍ RAL A HOSTALRIC

El recorregut del camí ral està perfectament conservat dins la trama urbana del nucli antic

d’Hostalric. Així doncs, el carrers Ravalet, Raval, la plaça dels Bous i el carrer Major en són

l’artèria principal. Al Portal de Barcelona era on antigament el camí ral deixava enrere el

poble d’Hostalric. Avui, l’expansió moderna del nucli urbà s’ha fet principalment per aquesta

banda i ha emprat, precisament, el vell camí. Al llarg de quasi 1500 metres, el camí ral es

pot resseguir fidelment, convertit en el carrer de la Via Romana, en record a la Via Augusta

que el va precedir i que és molt probable que passés, si fa no fa, per aquest mateix indret.

Enfilant cap el sud-oest, l’antic camí ral, encara transformat en la Via Romana, deixa

enrere el turó del castell i baixa cap al polígon industrial, passant enmig de les naus i

travessa la riera d’Arbúcies. A l’altra banda de la riera, al cap de pocs metres, s’abandona el

terme d’Hostalric i s’entra a Gaserans, que pertany al municipi de Sant Feliu de Buixalleu.

21


Val a dir que, sobretot al segle XIX, s’emprava sovint una variant del camí que evitava

passar pel mig del poble i que seguia paral·lela a les muralles per la banda exterior, és adir,

seguint el mateix traçat que l’actual carretera.

El mateix nom del poble estaria lligat amb un hostal ubicat al costat del camí ral i

documentat des del segle XI, al lloc dit ONOTA. Aquest hostal era conegut amb el nom de

les “Tres senyores” o de les “Tres Germanes”.

El suís Thomas Platter ens ha deixat una imatge tètrica però molt eloqüent de la situació

de violència del segle XVI, de les oportunitats de delinqüència del camí ral i de la condició

d’Hostalric com a indret on s’impartia justícia o bé on hom se la prenia.

“Amb prou feines havíem sortit d’Hostalric que ens varem adonar de tot un seguit de

forques, les unes al costat de les altres, tot al llarg del camí ral. Gairebé totes eren plenes de

cadàvers i aquest espectacle durà encara una mitja hora ben bona de camí. Del meu vivent

mai no he tornat a veure tantes forques ni tants penjats tant a prop els uns dels altres.

Em van contar que aquest país es completament boscós però travessat per un camí ral, i

que es podia detectar de ben lluny qualsevol viatger que passés, d’on la gran quantitat

d’assassinats i malifetes. Hi havia, doncs, un costum per escarmentar exemplarment i

inspirar un terror dissuasiu. Que a l’indret on es cometia un delicte no hi havia cap forca

alçada per endavant ni disponible in situ, arran del camí ral, per penjar-hi el culpable? Doncs

se n’alçava una de nova per a ell i se l’hi penjava. Per això hi havia tal nombre de forques al

llarg del camí. Després varem arribar a la vila de la Batllòria, una llegua de distància.”

22


2.9. HOSTALRIC MEDIEVAL

ABANS D’HOSTALRIC

La situació estratègica de la vila i el fet d’estar situat en una zona de pas, fa pensar que

des de temps molt antics l’home va establir-se en aquest lloc.

La troballa de monedes i fragments de ceràmica indeterminats, mostra un possible

origen ibèric. La ceràmica trobada al peu del turó del castell, es situa cronològicament al s.

II a C, en el moment immediatament posterior al contacte de les comunitats indígenes

ibèriques amb els romans.

A més, tota la configuració geogràfica de la zona és idèntica a la dels oppidums o poblats

ibèrics: turó sobre una plana, prop d’un riu, bona visibilitat, fàcil defensa, un punt estratègic.

Tot això ens portaria a la conclusió que almenys poc abans de l’arribada dels romans hi

havia un assentament ibèric a la zona on actualment hi ha el castell.

ORIGENS D’HOSTALRIC

La primera referència documental clara d’Hostalric data de l’any 1106, quan Guerau Ponç,

vescomte de Cabrera, va jurar fidelitat a Ramon Berenguer II de Barcelona i confirmà que

no edificaria cap fortificació a la vila d’Hostalric, i que no permetria que s’hi bastís durant la

seva vida en el lloc anomenat “Quota vel Ostalrich”. Resta, però un dubte sobre si es tracta

de rehabilitar un castell existent, o bé de bastir un castell de cap i de nou, ja que el

document fa servir el verb “condirigere”, que en el llatí bàrbar que s’escrivia aleshores podia

dir tant una cosa com l’altra.

L’any 1145, sota Ponç II, al qual ja no afectava el jurament de no construir el castell, la

documentació fa present l’existència d’un castell medieval.

Les lluites feudals catalanes de final del segle XII van tenir ressò al castell d’Hostalric. El

1184, Ponç III de Cabrera va ser empresonat pel rei Alfons VIII de Castella, però el seu

sobirà, el comte-rei Alfons el Cast, va obtenir-ne l’alliberació. Ponç, agraït, va reconèixer

tenir pel rei diversos castells, entre els quals hi havia el d’Hostalric. El monarca va concedir a

Ponç la investidura d’aquests castells, segons furs i costums de Catalunya.

El 1191, Ponç III de Cabrera es va alçar de nou contra el rei d’Aragó, el seu senyor.

Aquest va decidir procedir amb energia contra el vassall. El rei va celebrar un tractat amb el

comte Ermengol VIII d’Urgell a Lleida, on es van repartir els castells de Ponç. Així el castell

d’Hostalric va passar a ésser possessió del rei.

El 1194, el rei Alfons, a precs del comte Ermengol d’Urgell i la seva germana Marquesa,

esposa de Ponç, restituïa a aquests els seus castells però amb la condició que no hi podia fer

obres sense el seu permís. Això també obligava als descendents de Ponç.

23


EL MERCAT D’HOSTALRIC

Entre les còpies dels microfilms del Fons de Cabrera i Bas de l’Arxiu Ducal de Medinaceli,

que arribaren a l’Arxiu Històric d’Hostalric l’any 2002, hi ha dos registres documentals sobre

la fundació del municipi. El primer, del 18 d’octubre de 1242 correspon a l’original i a les tres

còpies del privilegi de celebració de mercat que el rei Jaume I el Conqueridor atorgà al

vescomte de Cabrera. El segon, del 2 de gener del 1243, recull una sèrie de còpies de la

carta de poblament d’Hostalric concedida pel vescomte Guerau V de Cabrera. La carta de

poblament era una concessió de privilegis que tenia com a objectiu afavorir la creació d’un

nucli de població estable.

Hostalric es trobava en un indret privilegiat situat en plena xarxa de camins catalans

medievals, el que feia de la vila un enclavament estratègic de primer ordre, tant des del

punt de vista militar com també econòmic. La posició del castell i del seu alou guardava un

punt de pas obligat del camí ral que anava de Girona a Barcelona i sembla ser que era una

de les rutes preferides per molts mercaders. La seva orografia i el seu domini sobre un tram

del camí ral el convertien no només en un punt de bloqueig perfecte per retardar l’avenç de

l’enemic, sinó també en un possible centre dinamitzador de la comarca, un pol d’atracció de

pagesos i de comerciants d’arreu del país.

De la concessió del privilegi de celebració de mercat se’n conserva el pergamí original.

Aquest fou escrit a València amb data 18 d’octubre de 1242 i es concedeix al vescomte

Guerau de Cabrera la llicència de celebrar mercat a la vila senyorial anomenada Hostalric.

Segons aquest privilegi reial, el mercat tindria lloc el dimarts de cada setmana. La llicència

es clou amb les rúbriques de l’atorgant, el rei Jaume I d’Aragó, dels testimonis de l’acte i de

Ponç de Cabrera, germà de Guerau V.

El mercat era el punt de contacte dels habitants escampats en les parròquies d’aquell món

bàsicament rural. De tot arreu, la gent feia via al mercat, on compraven, venien,

bescanviaven i feien provisió per la setmana. Tampoc hi faltaven els tractants de bestiar i

mercaders de tota mena. Al mercat també s’hi feien les crides dels pregons i publicaven les

ordinacions de les batllies. Al mercat s’hi trobava tothom, s’anava a la notaria i fins i tot es

convenien futurs matrimonis.

24


CARTA DE POBLAMENT D’HOSTALRIC

El document original de la carta de poblament es va perdre en algun moment sense que

se’n coneguin les causes ni el destí però se’n conserven dues còpies. El document comença

amb una ferma declaració d’intencions: en honor a Déu i a la Verge, el vescomte Guerau de

Cabrera manifestava que volia fundar una vila al turó d’Hostalric, a l’alou del castell que ja hi

tenia bastit. Amb l’objectiu d’atraure-hi pobladors, el vescomte manà que des d’aleshores i a

total perpetuïtat, els futurs habitants de la vila i els seus successors fossin enfranquits i

alliberats de tota una sèrie d’exaccions com la quèstia, la tolta o la força, a les que la resta

de persones de la senyoria estaven obligades. Així mateix, tot aquell qui desitgés instal·lar-

se a la vila d’Hostalric quedaria exempt del monopoli senyorial sobre el desvet del vi, així

com de diversos drets tals com l’exòrquia, la intestia i la remença, que afectaven als

pagesos dels masos de les rodalies.

La carta prosseguia oferint llibertat de moviments per a persones i béns, per tal que

tothom qui ho volgués pogués abandonar el seu lloc de residència a Hostalric sense cap

impediment legal, i amb els seus béns mobles i immobles, pagant al vescomte el

corresponent lluïsme després de vendre les cases. D’aquesta darrera clàusula en quedaven

exclosos els remences, els quals no podien abandonar la terra sense l’autorització vescomtal

pertinent ni sense haver abonat el preu de la remença. Tot i això, els remences que

volguessin instal·lar-se a Hostalric podrien anar-hi lliurement i gaudirien del mateix estatus

jurídic i els mateixos privilegis que els altres habitants de la vila.

Tot i això, el vescomte tancava el document advertint que a despit de les exempcions

fiscals abans esmentades, els vilatans d’Hostalric continuarien pagant tots aquells censos i

prestant aquells serveis que tenien per costum pagar-li i prestar-li. Seguidament, l’atorgant

alternava la promesa d’exigir als deutors dels vilatans la satisfacció dels deutes contrets amb

el manteniment de certes exaccions, entre les quals hi havia el servei militar d’host i

cavalcada, els monopolis de forn i els molins, i el pagament d’impostos indirectes.

En darrer terme, el vescomte estenia la garantia de protecció als habitants de la vila

d’Hostalric i a tot aquell qui s’acostés al mercat, manant aleshores als cavallers, batlles i

homes del vescomtat de Cabrera, que vetllessin perquè aquesta protecció fos efectiva.

Les signatures clausuraven la carta. Entre aquestes la de Guerau V de Cabrera, i la dels

seus homes de confiança.

A principis del segle XIII, la petita vila, ja te església parroquial pròpia, sota l’advocació se

Santa Maria i fins i tot des de l’any 1269 disposà de notaria i escrivania a càrrec dels que

s’anirien titulant “notari públic d’Hostalric”.

25


HOSTALRIC, CAPITAL ADMINISTRATIVA DEL VESCOMTAT DE CABRERA

El 1306, el rei Jaume II es va mostrar indignat amb Ponç Hug, comte d’Empúries i

vescomte de Cabrera, perquè va fer obres al castell d’Hostalric sense fer cas d’una anterior

ordre reial que li exigia que enderroqués les fortificacions que va alçar. El rei havia dit que,

“segons antigues escriptures fetes entre els nostres predecessors, en tal lloc no es poden ni

alçar fortaleses, fortificacions ni castell, com demostra que el fet que la fortificació que

antigament s’hi va fer va ser enderrocada pels nostres pares”.

L’ordre d’enderrocament no va ser posada en pràctica. Pocs mesos després, a precs de la

seva muller, la reina Blanca, Jaume va anul·lar l’ordre i a més, va donar al comte potestat

per a conservar les fortificacions ja fetes i fer-hi les obres que volgués.

Aquest interès dels diferents reis que no es fessin obres al castell pot semblar estrany. El

castell d’Hostalric era un lloc estratègic i important en cas d’un atac estranger. Però el

comte-rei temia més pel poder autònom dels seus vassalls que no pas per un hipotètic atac

exterior.

A Bernat I, hom li deu el primer emmurallament d’Hostalric.

Al 1327, Marquesa, senyora de la vila d’Hostalric, on hi va residir, feu d’Hostalric un lloc

privilegiat amb una incipient organització municipal i eximí de mals usos els habitants de la

vila. Hi afegí també el privilegi de tenir el monopoli d’un hostal en tot el decurs del Camí Ral

des de l’Hostal de Vallcanera fins a Sant Celoni.

A Bernat II, hom li deu una reestructuració dels seus dominis que el portà a què Hostalric

fos cap i centre de govern de tot el vescomtat.

L’any 1341, creà un important Hospital pels Pobres, construït i mantingut pels vassalls i

sota benefici dels vescomtes.

Va procurar el consentiment del rei Alfons per crear a Hostalric un petit Call on, durant un

temps, s’hi establiren jueus procedents de Girona. Es tractava d’un petit establiment d’un

parell de famílies sota dependència de la comunitat de Girona.

Aquests jueus feien negoci o bé donaven servei públic deixant diners en préstec als

pagesos endeutats, ja sigues per causa de les epidèmies, males collites…Pels cristians, era

prohibit treure profit o rèdit del diner, ho deien les lleis eclesiàstiques i les lleis catalanes.

Però com que els jueus no eren cristians, no els hi pesava aquesta prohibició.

Com a capital del vescomtat, Hostalric va tenir una importància rellevant, i mica en mica

es van fent estudis per poder tenir una idea més clara de les característiques d’aquesta

època que sens dubte va ser esplendorosa.

Bernat IV (Bernardí) va refer el castell d’Hostalric i totes les defenses de la vila com a

definitiu centre de govern dels seus dominis de Catlunya, amb les muralles i torres que,

avui encara són patrimoni monumental de la vila. En una de les assemblees tingudes per

Bernardí de Cabrera i els representants dels castells, viles i llocs del vescomtat, celebrada al

1398, els vassalls de tot arreu es dolien dels serveis i pagaments a què es veien sotmesos

per les obres d’emmurallament d’Hostalric i altres llocs, amb les següents paraules: “Plàcia a

la vostra senyoria de moderar les obres, així d’Hostalric com de altres llocs, per vós e per

26


vostres oficials a nosaltres manades, que no puscam soferir com elles són fort carregoses”.

El vescomte, va replicà tot dient-los: “Més val obrar en pau que perdre’s en guerra”.

Sota el seu govern, restà consolidada la capitalitat d’Hostalric sobre el mateix territori que

durarà fins el segle XIX, quan amb el sistema demo liberal, s’extingeix el règim senyorial i

les deixalles del feudalisme. Els seus successors ja no augmentaren el territori del

vescomtat.

Al 1459, Joan II va autoritzar Bernat Joan de Cabrera a recaptar determinats impostos per

a la restauració de les fortificacions de la vila d’Hostalric, privilegi que va prorrogar més tard

Ferran el Catòlic, l’emperador Carles i Felip II.

GUERRA DE PERE EL GRAN I EL DUC D’ANJOU

Bernat d’Esclot en les seves cròniques ens explica la guerra del rei Pere el Gran amb el duc

d’Anjou quan van voler envair Catalunya el 1284.

“El rei va enviar un missatge a Aragó demanant ajut, el qual va ser negat. Aleshores els

barons i magnats catalans li van oferir les seves hisendes i persones. El rei els va contestar

que era millor que ell anés cap a la costa per vigilar l’organització de la seva defensa per

mar. Els va manar que uns anessin a Hostalric i els altres a Besalú i que molestessin els

francesos però sense entrar en una batalla oberta fins que ell arribés.”

Aquesta anècdota ens ajuda a entendre que Hostalric es va convertir en el centre

d’operacions dels barons catalans. Aquests van fer continuades envestides a l’exèrcit invasor

i van tallar combois de queviures. Després d’aquestes accions es refugiaven al castell

d’Hostalric.

El rei es va reunir amb l’exèrcit que hi havia a Hostalric. Va recollir les tropes i va anar a

batalla oberta contra els francesos.

Pere el Gran va fer estada al castell d’Hostalric moltes altres vegades durant aquesta

guerra. Concretament Desclot va explicar que s’hi trobava quan va rebre el missatge que

Roger de Llúria havia arribat de Nàpols amb 30 galeres. Notícia que va significar un reforç de

les tropes que el rei tenia per a defensar la costa.

L’interès que va mostrar el rei pel castell i la importància que va donar a les tropes que hi

tenia situades, fa pensar que aquesta fortalesa va ocupar ja en aquella època un lloc

important per a la defensa del territori.

27


GUERRA DELS REMENCES

L’any 1462, una altra guerra fa d’Hostalric un lloc estratègic. Es tracta de la guerra dels

remences.

Es tracta de la guerra entre la Generalitat i els pagesos de remença als quals donava

suport el rei Joan II, l’any 1462.

Començada la guerra, la reina Joana Enríquez va enviar al comte de Mòdica, que era el

cap de les forces del castell, 200 homes per a la defensa d’Hostalric. Així mateix, el cap dels

remences, Joan Verntallat, amb 600 homes i alguns queviures, va acostar-se també a la vila

d’Hostalric.

Els habitants d’Hostalric no eren gaire partidaris de la Generalitat. Per això els diputats i

consellers de Barcelona van enviar un emissari als jurats d’Hostalric per assegurar una bona

acollida del seu exèrcit que es dirigia cap a Girona. El capità de les forces de la Generalitat,

Pere Belloch, va arribar a Hostalric comandant 500 homes. Tal i com s’imaginava, els

habitants de la vila no van obrir les portes. En aquesta situació les tropes de la Generalitat

van tallar les vinyes i els camps de blat, amenaçant que no pararien fins que no els

deixessin entrar al recinte emmurallat. Els hostalriquencs, davant la perspectiva de perdre

les seves collites, van obrir les portes i van permetre l’entrada de les tropes de la

Generalitat. El vescomte Bernat de Cabrera, addicte a Joan II, va ser pres i dut a Barcelona.

No se sap amb seguretat qui va obrir el portal, però l’honor d’haver-ho fet el va reclamar

un capellà, del qual no es coneix el nom.

Amo de la vila, el capità Belloch es va ocupar de la rendició del castell que va obtenir amb

un simulacre de combat. Un cop pres el castell, només quedava la torre dels Frares,

defensada per un sol home. Belloch hi va enviar ballesters i homes amb espingardes i no

van tardar gaire a guanyar-la.

Joana Enríquez va intentar comunicar-se amb Verntallat per explicar-li la situació de la vila

per tal que sortís en la seva defensa, però no arribà a temps.

Hostalric quedà sota la capitania de Pere de Belloch i durant tota la guerra en poder de les

forces de la Generalitat. El 1463 consta, però, que va ser conquerida de nou per les forces

de la Generalitat. Aquest fet sembla demostrar que Hostalric va estar durant un temps sota

el poder dels remences.

La guerra va acabar el 17 d’octubre de 1472 amb l’entrada triomfal de Joan II a

Barcelona. Hostalric, que s’havia rendit de mala gana a les tropes de la Generalitat, va rebre

com a premi un privilegi de Joan II sobre consums i gràcies especials als seus habitants.

28


2.10. EL VESCOMTAT DE CABRERA

En l’estructura política del nostre país en el temps finals de l’alta medievalitat, bona part

de les terres gironines de la Selva, altra part de les d’Osona i tot el Cabreres, pertanyien a la

dinastia dels vescomtes de Girona, que estava sota el domini del comte de Barcelona.

Així els vescomtes de Girona tenien el domini i jurisdicció sobre els termes dels castells de

Cabrera, Torelló, Montsoriu, Blanes, Torcafelló, Sant Iscle de Vidreres, Argimon i Montpalau,

estenent-se pels territoris de la Selva, el Montseny, les Guilleries i el Cabreres. Prenent per

nom un dels seus dominis originaris , tot aquest territori s’anomenà vescomtat de Cabrera.

Les primeres notícies històriques del llinatge vescomtal dels Cabrera són de Gausfred de

Cabrera, primer senyor documentat del castell de Cabrera (1002_1017). El seu fill, Guerau I

es casa el 1033 amb Ermessenda de Montsoriu, vescomtessa de Girona, filla d’Amat de

Montsoriu (vescomte de Girona).

Al 1038 el matrimoni funden el monestir benedictí de sant Salvador de Breda, el qual es

converteix en centre espiritual del vescomtat. Ja al 1053 tenim la primera notícia directa de

l’existència del castell de Montsoriu.

Amb Guerau II (fill de Ponç I), és on documentalment surt per primera vegada el nom

d’Hostalric.

Al 1106, Ramon Berenguer II exigeix al vescomte, Guerau II, el reconeixement dels vincles

feudals sobre determinats castells. En el document diu: “ juro que mentre jo visqui no

aixecaré castell al lloc conegut per Hostalric”. Resta, però , el dubte sobre si es tracta de

rehabilitar un castell ja existent o bé de bastir un castell de cap i de nou, ja que el document

fa servir el verb “condirigere”, que en el llatí bàrbar que s’escrivia aleshores podia dir tant

una cosa com l’altre.

Així, al 1106 sabem que existeix el lloc que es coneixia per Hostalric.

Al 1145, amb Ponç II, la documentació fa present l’existència d’un castell.

Al 1194, Ponç III, és el primer que fa servir el cognom de Cabrera, en lloc de vescomtes de

Girona com s’havien dit fins el moment. El nou títol serà utilitzat per tots els seus

descendents.

Amb Guerau V, el llinatge dels Cabrera abandona el vescomtat d’Àger, al comtat d’Urgell,

però consolida el seu patrimoni amb els castells d’Anglès i Brunyola.

A Guerau V se li atribueix la llicencia de celebració de mercat setmanal a Hostalric,

concedida pel rei jaume I d’Aragó el 1242. Igualment se li atribueix la redacció de la carta

de poblament d’Hostalric el 1243.

Guerau VI mor sense descendència masculina al 1278 i ho deixa tot a la seva filla

Marquesa de Cabrera, casada amb Ponç Hugó IV, comte d’Empúries.

El castell de Montsoriu esdevé residència dels comtes d’Empúries quan la invasió francesa

de pocs anys després. El fill, Ponç Hugó V, mort sense descendència i Marquesa (encara

viva), pren les rendes del

29


vescomtat amb la cooperació de Bernat I, fill del seu oncle Ramon de Cabrera (mort l’any

1298 en acció de guerra Sicília en servei del rei Jaume II).

A Bernat I, hom li deu el primer emmurallament d’Hostalric.

Al 1327, Marquesa, senyora de la vila d’Hostalric, on hi va residir, feu d’Hostalric un lloc

privilegiat amb una incipient organització municipal i eximí de mals usos els habitants de la

vila. Hi afegí també el privilegi de tenir el monopoli d’un hostal en tot el decurs del Camí Ral

des de l’Hostal de Vallcanera fins a Sant Celoni..

Al 1328 mort Marquesa i Bernat I, arrodoneix el seu patrimoni amb les baronies de

Brunyola i el castell d’Anglès, i també els castells de Montclús i de les Agudes amb els seus

12 termes parroquials i les quadres de Vilardell i de Campins. També el castell de Montpalau

a la marina. Tot això junt amb el que ja tenien.

Bernat I, casat amb Elionor d’Aguilar (Castella), tenen a Bernat II, el qual, a prop del rei

Alfons III i Pere el Cerimoniós, esdevé molt poderós i regí el vescomtat de Cabrera des de

l’any 1332.

A Bernat II, hom li deu una reestructuració dels seus dominis que el portà a què Hostalric

fos cap i centre de govern de tot el vescomtat i creà un important Hospital dels Pobres

També hi havia jueus que venien de Barcelona i Girona, els quals tenien negoci o bé

donaven servei públic deixant diners en préstec als pagesos endeutats, ja sigues per causa

de les epidèmies, males collites…Pels cristians, era prohibit treure profit o rèdit del diner, ho

deien les lleis eclesiàstiques i les lleis catalanes. Però com que els jueus no eren cristians, no

els hi pesava aquesta prohibició.

Per això, Bernat II de Cabrera, va procurar el consentiment del rei Alfons per crear a

Hostalric un petit Call, on durant temps, s’hi establiren jueus procedents de Girona (tant sols

era un establiment per un parell de famílies i sota la dependència del Call de Girona.

Amb el rei Pere el Cerimoniós, Bernat II esdevingué conseller i se li adjudicà el petit

comtat de Bas.

Bernat II , és també conegut per les seves històries bèl·liques al costat del rei a Castella i

Sardenya. Malgrat tot, del 1342 al 1350, es va recollir al monestir de sant Salvador de

Breda. Després, va retornar a la vida política activa, i les intrigues de la cort el portaren a un

judici injust on serà acusat de traïció per la reina.

La mort de Bernat II, decapitat a Saragossa el 1364, provocarà que el seu fill, Bernat III,

es revolti contra el rei Pere III.

Aquest, per tal de sufocar l'aixecament, reunirà una tropa de 1.200 soldats amb base a

Hostalric (1368). El seu objectiu era conquerir el castell de Montsoriu, fet que sembla que no

ocorregué. La revolta del vescomtat va durar fins el 1370, més enllà de la mort de Bernat III

(1368), el qual havia adquirit el comtat d’Osona.

Després de 9 anys d’adversitats, amb el procés i decapitació de Bernat II de Cabrera,

seguit de la confiscació del patrimoni de la nissaga dels Cabrera, l’alçament i resistència

contra el rei des d’alguns castells del vescomtat, s’arribà a una concòrdia.

30


A partir del 1373, Bernat IV (Bernardí), va recuperar els dominis del vescomtat i el mateix

any comprava el castell de Blanes i de Palafolls. També comprà la vila de Sant Celoni (val a

dir que aquesta mena de compres qui acabava pagant-les eren els vassalls, obligats a

contribuir al deute del baró.

El vescomtat de Cabrera, constituït al segle XI, va perdurar així fins al segle XIX.

Geogràficament s’estenia per dues terceres parts de l’actual comarca de la Selva, l’Alt

Maresme, l’extrem est del Vallès Oriental i el Collsacabra a Osona. El vescomtat de Bas, que

passà per herència als Cabrera l’any 1335, comprenia la Vall d’en Vas i Ridaura, a la

comarca de la Garrotxa. El comtat d’Osona, donat pel rei Pere III a Bernat III de Cabrera,

comprenia la plana de Vic.

Bernardí, ocupà un lloc destacat a la Cort, tant al costat del rei Pere, com de Joan I i Martí

l’Humà. És fet comte de Mòdica a l’illa de Sicília. La residència vescomtal era el castell de

Montsoriu, encara que es crea una altra residència a la vila de Blanes, l’anomenat Palau dels

Cabrera.

Bernardí va refer el castell d’Hostalric i totes les defenses de la vila, amb les muralles i

torres que avui encara són patrimoni de la vila. En una de les assemblees tingudes per

Bernardí de Cabrera i els representants dels castells, viles i llocs del vescomtat, celebrada al

1398, els vassalls de tot arreu es dolien dels serveis i pagaments a què es veien sotmesos

per les obres d’emmurallament d’Hostalric i altres llocs.

Bernardí, fou un gran català i mantingué una relació tibant amb els monarques de la

dinastia d’Antequera. Morí el 1427.

Sota el seu govern, restà consolidada la capitalitat d’Hostalric sobre el mateix territori que

durarà fins el segle XIX, quan amb el sistema demo liberal, s’extingeix el règim senyorial i

les deixalles del feudalisme. Els seus successors ja no augmentaren el territori del

vescomtat.

31


TERRITORI DEL VESCOMTAT DE CABRERA

1 - Castell de Montsoriu. 2 - Castell d'Argimon. 3 - Castell de Sant Iscle. 4 - Castell de Torcafeló. 5 - Castell d'Hostalric. 6 - Castell de Blanes. 7 - Castell de Palafolls. 8 - Castell de Montpalau. 9 - Castell de Montnegre. 10 - Castell de Vilardell. 11 - Castell de Montclús. 12 - Castell de les Agudes. 13 - Castell de Miravalls. 14 - Castell del Brull. 15 - Castell de Taradell 16 - Castell de Tona. 17 - Castell de Múnter. 18 - Castell de Malla. 19 - Castell de Torroella. 20 - Castell de Sentfores. 21 - Castell de Gurb. 22 - Castell de Voltregà. 23 - Castell de Vilagelans. 24 - Castell de Manlleu. 25 - Castell de Meda. 26 - Castell de Savassona. 27 - Castell de s'Avellana. 28 - Castell de Casserres. 29 - Castell de Sorerols. 30 - Castell de Torelló. 31 - Castell de sa Reganyada. 32 - Castell de Barrés. 33 - Castell de Cabrera. 34 - Castell de Bas. 35 - Castell del Mallol. 36 - Castell de Softerra. 37 - Castell d'Anglès.

Mapa de situació dels termes, amb els castells

més significatius, que formaven part del

vescomtat de Cabrera, l'any 1.356.

32


ARBRE GENEAOLÒGIC DELS CABRERA

Gausfred Senyor de Cabrera

Guerau I Senyor de Cabrera

Ermessenda de Montsoriu Vescomtessa de Girona

Ponç I Vescomte de Girona Senyor de Cabrera

Beatriu (1) Sibil·la de Tost (2)

Ingilsia (3)

Guerau II Vescomte de Girona i del Baix

Urgell Senyor de Cabrera i Àger

Estefania d’Alt Urgell (1) Elvira Ansúrez (2)

Ponç II Vescomte de Girona i

Àger Senyor de Cabrera Comte de Castella

Sança Díaz (1) María Frenández

de Traba (2)

Guerrau III Vescomte de Cabrera i

Àger

Berenguera de Queralt

Ponç III Vescomte de Cabrera

i Àger

Marquesa d’Urgell

Guerau IV Vescomte de Cabrera

I Àger Comte d’Urgell (Guerau I)

Eilo Pérez de Castro

Ramona de Montcada

Guerau V Vescomte de Cabrera

Ponç I d’Urgell (origen comtes

d’Urgell)

Maria Girón i de Castilla (1)

Aurembiaix d’Urgell

Sança de Santa Eugènia Senyora de Torroella de

Montgrí

Ramon Senyor d’Anglès,

Montclús i Brunyola Regent de Cabrera

Guerau VI

Vescomte de Cabrera Alamanda

Amat de Montsoriu

33


Marquesa Vescomtessa de Cabrera

Ponç V

Comte d’Empúries i Bas

Bernat I Vescomte de Cabrera

Berenguera de Cardona (1)

Leonor d’Aguilar (2)

Malgaulí d’Empúries i Bas Bernat II Vescomte de Cabrera i

Bas

Timbor de Fenollet

Ponç IV Vescomte de Cabrera

Beatriu de Cardona

Bernat III Vescomte de Cabrera i

Comte d’Osona

Margarida de Foix-Castellbò

Bernat IV (Bernardí) Vescomte de Cabrera i de Bas

Comte de Mòdica i Osona

Timbor de Prades (1) Cecília d’Urgell (2)

Bernat V (Bernat Joan) Comte de Mòdica i Osona

Vescomte de Cabrera i de Bas

Violant de Prades Baronessa de Caccamo

Joan I Comte de Mòdica i Osona

Vescomte de Cabrera i de Bas

Joan

Francesc I Marquès d’Aitona, comte d’Oosona

Vescomte de Cabrera i de Bas Baró de Callosa d’en Sarrià, Vilamarxant, Llagostera….

Anna II Comtessa de Mòdica i Osona

Vescomtessa de Cabrera i de Bas

Anna de Miquel (1) Anna de Montcada (2)

Joan II (Joan Bernat) Comte de Mòdica i

Osona Vescomte de Cabrera i

De Bas

Anna I Comtessa de Mòdica

i Osona Vescomtessa de Cabrera i de Bas

Federico Enríquez de Velasco

Luis Enríquez de Melgar Comte de Melgar

Duc de Medina de Rioseco

Joana de Devèse (Joana Ximenis de Foix)

Venda dels vescomtats

Senyora de Subirats Lucrecia de Gralla

34


A conseqüència de l’alçament de Catalunya contra Joan II (1462), els béns dels Cabrera

foren confiscats, i els vescomtes es refugiaren al seu comtat de Mòdica, al regne de Sicília.

El seu patrimoni a Catalunya no els fora restituït fins al cap de 26 anys en la persona d’una

neta del darrer vescomte de Cabrera ( Bernat IV), Anna, nascuda a Sicília i casada amb

Federico Enríquez el 1480. Aquest era Almirante Mayor de los Reinos de Castilla i Granada i

també cosí del rei Ferran el Catòlic. D’aquesta manera es creà l’efímera dinastia vescomtal

dels Enríquez de Cabrera i la intromissió de funcionaris castellans al govern dels vescomtats.

Aquests es varen preocupar poc dels seus dominis a Catalunya, els vescomtats de Cabrera i

de Bas i els deixaren ens mans de procuradors generals. Finalment, Enríquez de Cabrera,

carregat de deutes, va anar empenyorant sobre els seus dominis vescomtals pels préstecs

que li anava fent des de l’any 1562, Francesc de Montcada (comte d’Aitona i senyor de les

baronies de Caldes i Llagostera). L’any 1574, li va d’haver d’adjudicar els vescomtats.

Així, els Montcada, i més tard els seus successors de Cardona i Medinaceli, es van fer amb

el que havia estat de la nissaga dels Cabrera.

Hostalric va seguir sent cap i centre de tot aquest extens territori.

En tots els anys que Hostalric en mantingué la capitalitat, es generà un munt de

documentació sobre el vescomtat de Cabrera, que s’anà conservant.

Durant la invasió Napoleònica, els francesos incendiaren els arxius de la notaria. Tot i que

es van perdre molts documents, també se’n van conservar molts d’altres, els quals no es

van poder trobar fins l’any 1935, pensant que durant la Guerra del Francés s’havia perdut

tota la documentació.

Aquesta es va poder localitzar a l’antic Hospital després de 121 anys d’haver deixat

d’existir els vescomtats de Cabrera i de Bas. La documentació es trobava en aquest edifici,

propietat de l’Ajuntament, ja que tot i que els Medinaceli van ser els últims amos del

vescomtat, el fons de la documentació estava constituït per antics documents de la casa dels

Cabrera, i mai podien ser considerats documents familiars dels Medinaceli, tampoc dels seus

avantpassats els Montcada. La resta era documentació del govern, i per tant pública. A més,

passats 125 anys de l’extinció del regisme baronal, ningú dels Medinaceli s’havia preocupat

de recuperar aquella documentació considerada de la vila d’Hostalric.

Quan al 1936 va esclatar la Guerra Civil, l’historiador Josep Maria Pons i Guri i Madurell,

formaven part dels equips organitzats per la conselleria de cultura de la Generalitat per a la

preservació del Patrimoni Cultural de Catalunya.

En aquells moments terribles, on hi havia assassinats, saquejaments, es destruïen obres

d’art i es cremaven esglésies i arxius, es va decidir que, davant el perill, era millor traslladar

l’arxiu del vescomtat en un lloc més segur. Així és com va marxar tota la documentació

d’Hostalric. Primer es va dur a Barcelona. Després, arran dels bombardeigs que aquesta

sofrí, es traslladaren a Viladrau. Però acabada la guerra, el 1939, i la desfeta de la

Generalitat, el nou estat portà la documentació a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

35


Al cap d’un temps, vingué l’ordre del govern de Madrid de lliurar aquella documentació al

Duc de Medinaceli, al seu palau de Sevilla.

Més endavant, amb la renovada Generalitat, es va començar el procés per a tornar la

documentació a Hostalric. Després de tots aquest temps, l’any 2002 ens donaren els

microfilms, els quals avui dia ja han estat digitalitzats per l’Ajuntament d’Hostalric.

2.11. PATRIMONI MEDIEVAL D’HOSTALRIC

EL CASTELL

La fortificació d’Hostalric pot remuntar-se a l’edat mitjana, o fins i tot al temps dels ibers.

Però el castell que ha arribat fins als nostres dies va ser construït el segle XVIII.

Està construït sobre un turó de pedra d’origen basàltica i es té constància que al 1145 ja

hi existia una fortificació.

D’aquest antic castell medieval, del qual no en queden restes visibles Sampere i Miquel

opina que degué ser petit, però la importància que en totes les èpoques li varen donar els

governants no sembla que ho demostri. Segurament va ser del tipus normal en els castells

gironins del seu temps, més utilitari que artístic, d’una certa amplitud, amb sales i cambres

pròpies d’un castell-palau.

CAMÍ DE VILA

Aquest camí comunicava la vila emmurallada amb el castell. De fet, per accedir al castell

des de la vila, calia passar també tres portes, cadascuna amb les seves obres defensives.

Encara es pot veure el flanquejament de dues torres que constituïen el pany de muralles de

la primera porta d’entrada al castell.

36


RECINTE MURALLAT

El recinte emmurallat, que segueix el traçat del camí Ral, data del segle XIV. Se’n conserven

uns 600 metres i va ser construït amb la pedra basàltica extreta del turó del castell. La

muralla és alta i acaba amb merlets quadrats. Darrera d’aquesta hi havia el camí de ronda

que comunicava les torres. Les torres són cilíndriques i semicilíndriques i se’n conserven

deu, incloses la del convent i la dels Frares , que formaven part d’un recinte exterior.

El 1903, el Ministeri de la Guerra va autoritzar la construcció de terrats i edificis a la part

nord de la muralla i a finals dels 60 i a principis dels 90 tot el conjunt va ser restaurant.

Adossada al Portal de Barcelona Torre del Portal de Barcelona

Torre d’Ararà

Torre Tuies Negra

Nom procedent de les cases a les quals estan adossades. Torre Caís

Torre Baylina

Torre Arenes

A la plaça dels Bous.

Adossada a l’antic hospital medieval dels vescomtes de Cabrera. Torre Cabrera

Torre de la Plaça dels Bous

Torre dels Frares

Formaven part d’un recinte de defensa exterior Torre del Convent

El conjunt emmurallat tenia quatre portes d’entrada a la vila, el portal de Barcelona, el

portal de Girona, el Portal de les Vinyes i el Portal de les Hortes.

37


PORTAL DE BARCELONA

El Portal de Barcelona era una de les quatre entrades a la vila emmurallada. Com el seu

nom indica donava pas al camí que venia de Barcelona i just pel seu costat hi passava l’antic

camí Ral. A principis dels segle XX va desaparèixer l’arcada original i al cap d’uns anys, el

1969 es va refer el portal una mica més endarrere d’on era originàriament.

Igualment que les muralles, també està construït amb pedra basàltica.

PORTAL DE LES HORTES O DELS OLLERS

Aquest portal es troba a la part més antiga de la vila emmurallada i és l’únic dels quatre

portals que es conserva tal i com era originàriament. Des d’aquest portal es connectava amb

el camí del Ollers, que vorejava la muralla fins arribar a la Plaça dels Bous, i amb el camí

que baixa a les hortes i al molí. Aquest es troba al capdavall del carrer del Forn. L’origen del

nom d’aquest carrer deu respondre a l’existència d’un forn ara inutilitzat, que encara resta

en una casa d’aquest carrer.

PORTAL DE LES VINYES

Està situat al mig del corredor que comunica el carrer Major amb la carretera, antic camí

Ral. Era una de les entrades a la vila, situada a la meitat de tot el pany de muralles que es

conserva. Des d’aquest punt sortien els camins veïnals que comunicaven amb Massanes i

38


Grions, on la majoria d’hostalriquencs hi posseïen o manaven una vinya. D’ençà la

construcció de la línia ferroviària, el corredor on hi ha aquest portal va ser batejat amb el

nom de la “calle del ferrocarril”, ja que des del mateix s’accedeix al camí de l’estació.

TORRE D’ARARÀ

Aquesta torre és una de les més ben conservades de tot el recinte emmurallat i amb 22

metres d’alçada és la segona torre més alta. Està coronada per un joc de merlets molt bells i

originals i d’ençà la darrera restauració (anys 90), es pot accedir al seu mirador. Fins el

1933 va tenir un cos d’obra afegit al damunt, a l’interior del qual s’hi ubicava la presó.

Considerada com la torre més noble de tot el recinte, inicialment va servir de vigilància i

defensa. El 1809, en plena invasió napoleònica s’hi va atrinxerar mossèn Pere Xifra, que

defensava el poble de l’atac de les tropes franceses.

TORRE DELS FRARES

La Torre dels Frares és una de les construccions medievals més importants d’Hostalric,

amb una alçada i un volum major respecte a la resta de les torres.

La torre fa uns 33 metres d’alçada i te tres plantes i un mirador.

Cronològicament data del segle XIV i es troba fora del recinte emmurallat. Rep el seu nom

del convent de Pares Mínims que tenia davant, l’actual ajuntament.

L’exterior de la torre evidencia el fet que tota l’estructura es fonamenta sobre la roca, amb

una base més ampla que el mur superior. Actualment, hi ha un pas per entrar que abans no

existia. A l’interior es poden veure les voltes que configuren els forjats de la torre.

En el segon pis hi ha un corredor que té la mateixa amplada que el gruix del mur de la

torre.

39


Pel que fa a les característiques constructives, la tècnica emprada sembla la mateixa que

la que van utilitzar a les altres torres, tot i que el parament emprat és més gran. S’utilitzà la

pedra negra, basalt, que trobem majoritàriament a les altres torres i a la muralla. Es feien

filades circulars que s’anaven fixant fins arribar al nivell de la volta, la qual es construïa amb

canyes, encanyissat, i es deixava una obertura, trapa, per on s’accedia a la planta superior.

Durant la Guerra del Francès va ser presa per l’enemic i la mateixa tropa del castell la va

bombardejar. En els últims anys s’ha procedit a la seva restauració i es pot accedir al

mirador de la part superior mitjançant un ascensor ubicat el seu interior.

TORRE DEL CONVENT

Està situada en un angle del claustre del convent, d’aquí el seu nom. És una torre

circular amb dos pisos interiors i d’alçada petita respecte a les altres torres. Sembla ser que

mai va ser acabada del tot. Des de l’interior es poden veure les troneres que són les

obertures per disparar els canons que vigilaven el camí.

Actualment s’hi ha ubicat una sala d’exposicions que, amb el nom de Benet Frigola, s’ha

volgut homenatjar aquest hostalriquenc que des dels anys 1920, va desenvolupar la seva

activitat professional com a fotògraf i va deixar un extens llegat per a les generacions

posteriors, que ara s’exhibeix en aquesta sala.

Benet Frigola va néixer a Hostalric l’any 1893. Va combinar l’ofici familiar de pastisser

amb dues grans afeccions, la música i la fotografia.

Al principi dels anys 20 es va establir com a fotògraf, immortalitzant la vila i els seus

habitants. Va morir l’any 1972 deixant un arxiu fotogràfic de gran valor històric.

40


COVA DEL RELLIGUER

Excavada directament a la gresa; té una profunditat de 6 metres i una llargada de 26

metres. Es creu que podia haver estat un lloc de reunió de les famílies jueves a les quals

l’any 1331 el rei Alfons III donà permís per establir-se a la vila.

ESGLÉSIA DE SANTA MARIA

La notícia més antiga sobre l’existència de l’església data del 1280. L’edifici actual es va

construir al segle XV. Es tracta d’un edifici de planta rectangular amb capelles en els

contraforts d’estil gòtic tardà i volta de creueria. El campanar és quadrat i en l’última

restauració, es va repicar la façana, que té elements barrocs i és tota de pedra i es va

arrebossar la part superior del campanar. Cal destacar les dimensions del campanar

respecte a l’edifici.

Durant la Guerra del Francès l’església va ser destruïda i a l’inici de la Guerra Civil

Espanyola aquesta va ser cremada. Durant tota la guerra es va fer servir com a magatzem

d’aliments i com a fusteria.

La imatge principal és la Mare de Déu dels Socors. Antigament però va haver-hi una

capella dedicada a aquesta imatge al peu del castell.

41


42


3. EDAT MODERNA DE CATALUNYA

43


3.1. L’ABSOLUTISME

Cap a finals de l’edat mitjana i principis de l’edat moderna sorgeix a Europa un nou

sistema polític: les monarquies autoritàries. Aquest canvi va ser possible gràcies bàsicament

a l’aparició de l’estat modern. El monarca concentra en les seves mans un gran poder, en

contraposició a la disgregació política de l’edat mitjana.

La monarquia autoritària que sorgeix al segle XV cristal·litza a Europa a partir del segle

XVII en la monarquia absoluta com a forma de govern. Els reis, que concentraven en la seva

persona tot el poder, eren els màxims representants de l’estat i les seves decisions

esdevenien llei.

L’enfortiment dels diferents estats va afavorir la rivalitat entre els monarques per la

possessió de nous territoris. Això va generar guerres constants a Europa que es finançaven

sotmetent la població a una enorme pressió fiscal, de la qual les classes privilegiades,

l'aristocràcia i el clergat n’estaven exemptes.

Aquesta desigualtat va provocar, principalment als segles XVII i XVIII, nombroses revoltes

socials que van enfrontar els camperols i els artesans de les ciutats amb els monarques

absoluts i la noblesa.

La lluita per l’hegemonia política a Europa va ocasionar nombrosos enfrontaments bèl·lics

entre les diferents monarquies absolutes. Un dels més importants va ser La Guerra dels

Trenta Anys (1618-1648), conflicte de caràcter europeu que modificà contínuament les

fronteres de nombrosos estats i que es perllongà a la denominada Guerra dels Segadors

entre França i la monarquia hispànica fins el 1659.

Catalunya ja no tenia el pes polític i econòmic d’èpoques passades, mentre que Castella

prenia el relleu gràcies a un territori extens més poblat i als enormes recursos econòmics

que oferien les terres americanes. Dins d’un imperi d’abast mundial, Catalunya era un

imperi marginal.

Felip II (1556-1598) va heretar del seu pare Carles I un imperi que s’estenia per Europa,

Amèrica i Àsia. Continuà la conquesta colonial i annexionà Portugal i els seus territoris

africans, americans i asiàtics el 1580 per via matrimonial Castella esdevingué el territori que

millor encaixava en la política imperialista de Carles I i el seu fill Felip II . Aquest últim va

traslladar la capital al bell mig del territori castellà, Madrid , des d’on va governar.

El virrei, generalment un noble castellà, era el representant del monarca a Catalunya i

governava en nom seu les Corts, màxima institució política del país. Les Corts eren

convocades cada cop amb menys freqüència, fins al punt que al segle XVII no se’n van

celebrar. Les tensions i els conflictes entre les institucions catalanes i els funcionaris reials

augmentaven davant la política centralitzadora de l’imperi.

L’alta noblesa es va traslladar a la cort i això va permetre que les institucions municipals i

la Generalitat tinguessin més ingressos i atribucions sobre la vida social i econòmica. Els

pagesos rics i la burgesia comerciant van ascendir al poder.

Mentre, el manteniment de l’imperi espanyol feia necessari que tots els territoris de la

Península hi contribuïssin amb homes i diners per fer front a les guerres europees. Fins

44


aleshores havien estat suportades bàsicament per Castella, arruïnada desprès de dècades de

pagar impostos.

Durant el segle XVI els monarques espanyols no van exercir una autoritat absoluta a

Catalunya, però a partir del segle XVII la situació política i econòmica va canviar. Durant el

regnat de Felip II, (III de Castella), s. XVI-XVII i des de Madrid es comença a treure poder a

Catalunya. Es volia igualar les lleis de Catalunya amb les de Castella, molt menys lliberals i

igualitàries. Així el rei tindria una autoritat absoluta, (les lleis catalanes protegien els

interessos dels catalans i el poble dels abusos de poder, fins i tot del rei). Va haver-hi

bandolerisme a tot Catalunya, en Serrallonga va ser una dels més famosos. Al camp s’havia

afavorit els explotadors de les importants masies rurals, (descendents del capitost del

moviment remença), però no havia resolt el problema agreujat per l’augment de la població,

per les pestes i les crisis de subsistències reiterades de la petita noblesa rural, dels pagesos

pobres, jornalers…, que sobretot, des dels anys 1530 cercaren una sortida en el

bandolerisme.

El regnat de Felip III, va estar molt influït per Gaspar de Guzmán (comte Duc d’Olivares),

gran enemic de les llibertats de Catalunya. Es volia sotmetre Catalunya i Aragó a les

mateixes lleis de Castella i fer-li pagar una quantitat abusiva a l’Estat i reclutar catalans per

guerres alienes a Catalunya, cosa que no permetien les lleis d’aquesta.

Durant la Guerra dels 30 anys (1618-1648), Castella s’alineà amb Àustria contra França i

exigia als catalans que col·laboressin en aquella guerra que en res, li afectava. En aquells

moments el president de la Generalitat era Pau Clarís. La presència de les tropes castellanes

a Catalunya va suposar la indignació de la població, i al segle XVII tenia lloc la entrada dels

segadors a Barcelona, en contra dels reialistes. Es reclamaren els quints, (impostos que

s’havien de pagar al rei i que representaven la cinquena part dels ingressos de cada poble) i

els catalans s’hi negaren. Per això el rei manà inspeccionar els llibres de comptes de

Barcelona, cosa que també va estar negada pels catalans. Això sumat al fet d’haver-hi

tropes reials a Catalunya, va provocar la Revolta dels Segadors (1640).

El tractat dels Pirineus (1659) posà fi a la guerra entre França i la monarquia hispànica

decantant-se a favor de la primera gràcies a la col·laboració d’Anglaterra. El Rosselló, una

part de la Cerdanya, l’Arlois i nombroses fortaleses als Països Baixos i Luxemburg van passar

a mans franceses. Castella perdé la categoria de gran potència europea i França inicià un

període d’hegemonia.

45


LA REVOLTA DELS SEGADORS (1640-1659)

El regnat de Felip III (1605-1665) va estar molt influït per el Comte Duc d’Olivares, gran enemic de les llibertats de Catalunya i que va convèncer al rei d’intentar sotmetre Catalunya i Aragó a les mateixes lleis de Castella, fer-li pagar una quantitat abusiva a l’Estat i reclutar catalans per guerres alienes a Catalunya, cosa que no permetia les lleis d’aquesta. Entre el 1618 i el 1648, va tenir lloc l’anomenada Guerra dels 30 Anys, (lluita externa de les grans potències per l’hegemonia europea i la lluita interna de cada estat contra els petits territoris que no es volien deixar influenciar pel sedàs de l’Estat modern). En aquest context cal situar la revolta catalana del 1640, denominada la Revolta dels Segadors. Era l’època de la decadència per Espanya. Castella havia perdut tota l’energia i cada cop li costava més fer front als nous enemics europeus: França i Anglaterra. Però la corona necessitava urgentment diners i homes per sostenir el seu imperi. El comte duc d’Olivares, primer ministre del rei va tenir la solució: “reducir los reinos de los que se compone España al estilo y las leyes de Castilla sin ninguna diferencia”. A Catalunya les coses no es veien igual, primer perquè el respecte a les constitucions era sagrat i segon perquè l’imperi hispànic l’havia fet Castella, amb l’exclusió explícita dels altres regnes. A Catalunya, l’economia havia millorat les seves expectatives, no ja gràcies al comerç, sinó a l’agricultura, que havia prosperat i s’havia estabilitzat arran de la sentència de Guadalupe. En aquells moments, Pau Clarís era el president de la Generalitat, i va portar Catalunya a una nova guerra per a la defensa de les seves constitucions. L’objectiu era la independència. Durant aquest segle van haver-hi a Europa moltes temptatives independentistes. Alguns territoris ho van aconseguir, però Catalunya, ofegada entre Espanya i França, no va poder. Així dons, el programa d’Olivares no afectava no només les finances, sinó també la defensa de l’imperi. Pretenia que tots els territoris de la monarquia contribuïssin a l’exèrcit imperial. En el cas català, això topava amb les constitucions, que només preveien el reclutament forçós per defensar el territori del Principat. El 1635, Espanya, implicada en la guerra per la possessió dels Països Baixos, va entrar en conflicte amb França, i Olivares s’afanyà a portar la guerra als Pirineus per tal d’implicar-hi directament als catalans. Durant el conflicte, milers de soldats forasters van restar en el territori català, allotjats de mala gana pels pagesos, (en aquella època, els veïns d’una zona de conflicte estaven obligats a allotjar i sostenir els soldats, i les constitucions de casa nostra limitaven de forma assenyada l’obligatorietat dels allotjaments). A l’abril del 1640 va saltar la primera guspira a Santa Coloma de Farners; pel maig, grups de revoltats van alliberar el diputat Francesc Tamarit, que havia estat empresonat pel virrei per haver-se oposat als allotjaments de tropes i el dia 7 de juny, dia de Corpus, els segadors van matar el virrei a Barcelona. Així, Catalunya s’inclinà cap a la ruptura política amb Madrid. La primera intervenció de Pau Clarís va ser constituir una República lliure sota la protecció de França. Però aquesta república no va veure mai la llum. Catalunya va negociar amb França (Lluís XIII) ràpidament, ja que l’exèrcit de Felip IV ja havia ocupat Tarragona. Sota aquesta pressió, els catalans van oblidar-se de la República i van proclamar a Lluís XIII comte de Barcelona (com en temps de Carlemany ho feren els nostres avantpassats), a canvi d’ajuda militar immediata. El 26 de gener de 1641 les tropes francocatalanes van derrotar l’exèrcit castellà a la batalla de Montjuïc. Després de la victòria a Montjuïc, contra les tropes castellanes, Catalunya va ser durant dotze anys un apèndix meridional de la corona de França. Tot i que el rei francès s’havia compromès a respectar les constitucions, això no va ser del tot així. La desaparició de la frontera va afavorir l’entrada massiva de productes francesos, cosa que va perjudicar sensiblement el comerç català. La mort de Clarís i d’Olivares, els dos grans protagonistes de la crisi, va afavorir un clima de conciliació entre Castella i Catalunya, i aviat l’opinió pública catalana es va inclinar pel retorn a l’obediència del rei d’Espanya. Les negociacions de pau van començar el 1652 . Felip IV, de nou comte de Barcelona, va decretar perdó general i va jurar respecte a les constitucions del país. Els francesos es van retirar però van deixar tropes al Rosselló i la Cerdanya, i a l’hora de fer les paus amb Espanya, van exigir l’annexió d’aquests comtats catalans, a la qual cosa el govern de Madrid va cedir. El Tractat dels Pirineus (o Pau dels Pirineus) va ser signat el 7 de novembre del 1659 i posà fi al litigi de la Guerra dels Trenta Anys. Una de les conseqüències d'aquest tractat va ser la cessió a França del comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya. Des d’aleshores, la Catalunya Nord va pertànyer a França.

46

http://ca.wikipedia.org/wiki/7_de_novembre

http://ca.wikipedia.org/wiki/1659

http://ca.wikipedia.org/wiki/Guerra_dels_Trenta_Anys

http://ca.wikipedia.org/wiki/Fran%C3%A7a


Catalunya va sortir malparada de la crisi de 1640. La derrota va confirmar la seva

impotència política i van perdre una cinquena part del seu territori. A més, una greu

epidèmia de la pesta el 1652, va aguditzar els efectes devastadors de la guerra sobre

l’economia i la població.

El conjunt de la monarquia de Felip IV, també estava tocat. Portugal i Holanda havien

assolit la independència i l’Estat central estava pràcticament en fallida i ja no podia fer front

a la nova superpotència europea: França.

Tot això va comportar que Catalunya fos testimoni d’algunes invasions franceses a finals

d’aquest segle.

GUERRES DE VEINATGE

Solen ser resumits sota aquest nom els quatre conflictes mantinguts entre les monarquies espanyola i francesa que afectaren Catalunya des de la Pau dels Pirineus fins a la Guerra de Successió. Després de la victòria a Montjuïc, contra les tropes castellanes, Catalunya va ser durant dotze anys un apèndix meridional de la corona de França. Tot i que el rei francès s’havia compromès a respectar les constitucions, això no va ser del tot així. La desaparició de la frontera va afavorir l’entrada massiva de productes francesos, cosa que va perjudicar sensiblement el comerç català. La mort de Clarís i d’Olivares, els dos grans protagonistes de la crisi, va afavorir un clima de conciliació entre Castella i Catalunya, i aviat l’opinió pública catalana es va inclinar pel retorn a l’obediència del rei d’Espanya. Les negociacions de pau van començar el 1652. Felip IV, de nou comte de Barcelona, va decretar perdó general i va jurar respecte a les constitucions del país. Els francesos es van retirar però van deixar tropes al Rosselló i la Cerdanya, i a l’hora de fer les paus amb Espanya, van exigir l’annexió d’aquests comtats catalans, a la qual cosa el govern de Madrid va cedir. Des d’aleshores, la Catalunya Nord va pertànyer a França. Catalunya va sortir malparada de la crisi de 1640. La derrota va confirmar la seva impotència política i van perdre una cinquena part del seu territori i les places fortes frontereres. A més, una greu epidèmia de la pesta el 1652, va aguditzar els efectes devastadors de la guerra sobre l’economia i la població. El conjunt de la monarquia de Felip IV, també estava tocat. Portugal i Holanda havien assolit la independència i l’Estat central estava pràcticament en fallida i ja no podia fer front a la nova superpotència europea: França. Tot això va comportar que Catalunya fos testimoni d’algunes invasions franceses a finals d’aquest segle.

3.2. LA DERROTA DE 1714

El rei Carles III (1665-1700), necessitat de la col·laboració catalana davant els atacs de

Lluís XIV, va actuar amb respecte vers les limitacions que les institucions catalanes posaven

a l’absolutisme.

Carles III morí sense descendència i designà com a successor a la corona hispànica un

Borbó, Felip d’Anjou (Felip V) , nét de Lluís XIV de França. Les institucions de la corona

d’Aragó van donar suport a un Àustria, l’arxiduc Carles. L’elecció va recaure en Felip

d’Anjou, la qual cosa trencava l’equilibri europeu de poders, ja que la casa borbònica podia

governar a dues monarquies: la francesa i l’espanyola. La resta de potències europees s’hi

van oposar: Anglaterra, Holanda i Àustria van constituir la Gran Aliança de l’Haia i van

declarar la guerra a Espanya i França. Així doncs durant la guerra de Successió, aquest

conflicte d'àmbit europeu en què estava en disputa la successió a la corona espanyola,

Catalunya es va posar majoritàriament al costat del pretendent austríac com a manera de

mantenir les seves constitucions.

47


LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1702-1714)

Si durant el segle XVII, Catalunya perdia part dels seus territoris septentrionals, al s. XVIII, perdria les seves institucions polítiques a causa d’un conflicte de successió dinàstica al tron de Castella i de Catalunya-Aragó i que es convertí en una guerra de caràcter internacional. Per a Catalunya la successió era decisiva per a la conservació dels seus drets i llibertats. Els catalans es malfiaven de l’absolutisme de la monarquia francesa i s’inclinaven per l’austríaca. Continuades invasions franceses (1689-1697) havien conquerit gairebé tot Catalunya. El rei de França, Lluís XIV, renuncià els drets de conquesta a canvi d’una successió francesa a la corona d’Espanya. Carles II no tenia hereus. Mor Carles II últim de la dinastia dels Àustria a Espanya, que havia testat a favor de Felip d’Anjou net de Lluís XIV de França, de la dinastia francesa dels Borbons.

L’imperi austríac amb Anglaterra i Holanda proposaven un altre hereu, Carles d’Àustria, nebot de la reina d’Espanya, donant l’excusa que els Anjou no havien respectat mai les constitucions de Catalunya i Aragó. Així doncs, la gran aliança trobà en els catalans partidaris de l’arxiduc Carles, uns bons aliats contra Felip V. Els catalans no acceptaren el nou rei Felip V quan vingué a jurar les corts a Barcelona (1702). Es temia que un rei de la dinastia francesa, que estava acostumat a tenir autoritat total, no respectaria les llibertats i privilegis del poble, tal i com manaven les lleis catalanes. La guerra oberta va començar al maig de 1702. Començà un moviment a Vic, a favor de Carles d’Àustria, escampant-se a tots els Països Catalans. El lloctinent Fernández de Velasco, felipista, atacà Montjuïc i bombardejà Barcelona, però es reduí al cap de pocs dies.

Al 1705, amb el conegut Pacte de Gènova, els representants de la reina Anna d’Anglaterra i els catalans arribaren al següent acord: si Catalunya feia costat a Anglaterra, aquesta garantia el respecte de les llibertats i constitucions de Catalunya. Catalunya no feia una guerra dinàstica, sinó en defensa dels deus drets i llibertats. A finals del 1705 Carles d’Àustria entrava triomfalment a Barcelona com a rei Carles III. Tot seguit es reunien les Corts Catalanes i aquest jurà respectar les constitucions dels catalans. Serien les darreres en la història de la corona catalano-aragonesa. Al 1708, Lluís XIV, derrotat a diversos fronts demanà la pau. Però les exigències dels aliats trencaren les negociacions, en no acceptar el rei francès haver d’exigir al seu nét la renúncia al tron d’Espanya. Carles III tenia a tot Catalunya a favor, però va cometre un error històric: volia tota la península. Va conquerir Madrid i un bon tros de Castella, però els castellans s’hi oposaren perquè no volien que el seu rei semblés imposat pels catalans. Però al 1711 moria l’emperador austríac Josep I, germà del rei Carles III de Catalunya-Aragó i aquest heretava la corona d’Àustria. Davant el perill de la reconstrucció d’un gran imperi europeu, més temible que l’aliança francoespanyola, les potències aliades no austríaques decidiren negociar la pau amb Lluís XIV i reconèixer Felip V com a rei. Tot seguit es negocià al Tractat d’Utrech, Carles III, seria rei d’Àustria a canvi d’abandonar Catalunya i Felip V seria rei d’Espanya i les índies però perdria possessions d’Europa i altres.

Malgrat les promeses del nou emperador austríac Carles i de la corona anglesa, Catalunya era abandonada a la seva sort. Felip V prometé respectar les lleis constitucionals de Catalunya. Mentrestant hi hagué un setge a Barcelona que va durar 14 mesos i la major part del territori del Principat ja estava en poder de les autoritats filipistes. Només resistien les places fortificades de Cardona i Barcelona. A la capital, La Junta de Braços, representació ampliada de les Corts, però aquesta vegada amb el rei absent, van acordar resistir fins al final abans de perdre els seus drets i llibertats. 18 mesos de setge i de lluites aferrissades obligaren a capitular el dia 11 de setembre del 1714.

L’11 de setembre de 1714, Rafael Casanova, conseller en cap fou ferit en l’atac final. El general Villarroel, optà per la rendició ja que els castellans prometeren que no hi hauria represàlies i que tothom, entregades les armes i la ciutat, podria tornar a casa seva. A partir d’aquí hi hagué una brutal repressió política, cultural, econòmica i social. Béns confiscats, càrrecs eclesiàstics anul·lats, universitats tancades, fugides a Àustria… Amb el Decret de Nova Planta (1716), es van abolir totes les lleis, drets i constitucions catalanes. Espanya ja era un sol estat. L’acabament de la Guerra de Successió representà la ruptura més radical en la història de Catalunya des de la invasió sarraïna. El 1714 hi hagué una mutació de gairebé totes les institucions: s’extingia el Consell de Cent i es dissolia la Generalitat. El país fou desarmat i els castells enderrocats i hom inicià la repressió.

La Nova Planta va significar també la substitució de la llengua catalana pel castellà en tot

l'àmbit públic: l'administració, l'ensenyament, etc. Això comportà un declivi de la llengua -

48


mantinguda però en l'àmbit familiar- i de la cultura catalanes, del qual no sortiria fins a

l'anomenada Renaixença del segle XIX.

En el pla econòmic, i un cop superats els efectes de la guerra i de l'ocupació militar,

Catalunya va experimentar un gradual procés de desenvolupament agrari, comercial i

manufacturer, que posà les bases per a la industrialització del segle següent.

Durant el regnat dels successors de Felip V, Ferran VI i Carles III, l’atenció dels catalans

s’adreçà al ressorgiment cultural i econòmic, afavorit per la concessió de Carles III als ports

catalans de comerciar directament amb Amèrica. Era el moment del desenvolupament

industrial de Catalunya.

3.3. ART I CULTURA

EL RENAIXEMENT

El renaixement és el moviment cultural i artístic que dominà Itàlia durant el segle XV i la

resta d’Europa durant part del segle XVI. Els filòsofs, literats i artistes, es van inspirar en el

món clàssic de Grècia i Roma i van fer renéixer l’esperit de l’època clàssica.

Durant el renaixement tot gira al voltant de l’ésser humà i de la confiança en la seva

felicitat a través del pensament, el coneixement i l’art. L’ideal de persona del renaixement és

aquell individu polifacètic i universal, que coneix i domina totes les branques del

coneixement i que trobà la seva màxima representació en l’italià Leonardo da Vinci.

El Renaixement del segle XVI va representar el retorn pel bon gust i l’equilibri en l’art.

L’art es converteix en un element de prestigi. Es considera que els escultors i els pintors

desenvolupen un treball intel·lectual –no merament manual com a l’edat mitjana- i són

apreciats som a artistes. L’art del Renaixement es caracteritza pels següents trets:

L’ésser humà es converteix en el tema central dels artistes, es considera la natura i

l’individu com un tot harmònic i perfecte i se’l representa ressaltant-ne les qualitats

bàsiques, els artistes pensen que el món està sotmès a regles i combinacions que li donen

bellesa, harmonia i proporció; es recuperen els models de l’antiguitat clàssica i pagana. Els

artistes representen la figura humana, els cossos es representen nus i hi ha un gran interès

en captar els sentiments de l’ésser humà; es tracten els fets històrics i mitològics i es

continuen treballant temes bíblics.

A Itàlia el Renaixement es divideix en dos períodes: quattrocento, durant el segle XV i el

cinquecento, del segle XVI.

En l’arquitectura es preocupen pel domini de l’espai en el que tendeixen a introduir

elements simples, ordenats i proporcionats per crear així un espai organitzat i racional. Es

prefereixen aquells elements arquitectònics i decoratius propis de l’art de l’antiguitat i es

prenen com a model les runes romanes per imitar l’arquitectura clàssica.

Utilitzen en les seves obres les columnes, els arcs de mig punt, els frontons, les cúpules i

les cornises.

49


L’escultura s’inspira en el realisme clàssic de Grècia i intenta que les proporcions

responguin a models reals. Es dóna molta importància a l’equilibri, a la perfecció, al

moviment i a l’expressió dels rostres. S’utilitza el marbre i el bronze, i el un és el tema

principal en les escultures. Hi ha una recerca constant de l’ideal de bellesa.

La pintura va representar la realitat en tres dimensions gràcies a l’estudi de la

perspectiva. D’aquesta manera l’artista reprodueix la il·lusió de la llunyania i de la

profunditat espacial. Els temes més freqüents són el retrat, els temes religiosos i els

mitològics.

EL BARROC

El Barroc s’inicià en un moment de crisis econòmica, política, social, religiosa i culturals.

Europa perdé ímpetu, la vitalitat i la confiança que caracteritzen el Renaixement:

l’optimisme renaixentista, la seguretat que el món pot ser conegut, controlat i mesurat,

s’esfondrà i donà pas al dubte, al somni i a l’angoixa. Les guerres de religió havien degradat

el clima de convivència; les bancarrotes de la monarquia hispànica i francesa havien

trasbalsat la naixent burgesia financera i la pràctica del mercantilisme desembocaria en una

guerra econòmica de tots contra tots.

La Guerra dels Trenta Anys, que esclatà el 1618, replantejà tots els conflictes del segle

precedent. Fou la darrera lluita per aconseguir la preponderància castellana a Europa,

associada amb l’invent de reconquesta catòlica i amb els interessos dinàstics de la casa

d’Àustria.

L’edifici és pensat com una caixa delimitada per parets de forma regular. Les plantes eren

el quadrat, el cercle i la creu grega.

Anomenen barroc a l’estil artístic que es desenvolupà a Europa i a les terres de

colonització europea, durant el període comprès entre el Renaixement i el Neoclàssic.

Abasta, per tant, des de la fi del segle XVI fins el començament del XVIII.

Els edificis típics de l’època barroca són l’església, el palau, i les construccions

urbanístiques, és a dir, l’ordenament segons esquemes preestablerts de la xarxa ciutadana i

la creació de grans jardins.

Així com en el gòtic l’edifici és pensat com un esquelet estructural, és a dir, forçat per les

diferents estructures necessàries per a sostenir-lo, o en el renaixement com una caixa

delimitada per parets de forma regular, els arquitectes barrocs el pensaven com una massa

única, que calia plasmar segons les diferents exigències.

Les plantes són preferentment el·líptiques, ovalades i a vegades amb esquemes més

complexos, derivats de complicats traçats geomètrics.

La recerca de la complexitat porta a l’abandonament de les línies rectes i de les superfícies

planes i a la substitució per línies i superfícies ondulades, introduint la idea de moviment en

arquitectura.

50


Les façanes d’esglésies es fan més mogudes i riques de clarobscur, s’omplen d’escultures,

les columnes se separen del mur i es comencen a dibuixar façanes còncaves i convexes que

es relacionen estretament amb l’espai urbà.

Els arcs que uneixen els pilars o columnes ja no es limiten a la forma semicircular (mig

punt) sinó que sovint esdevenen el·líptics, ovals o mixtilinis.

Dos temes característics del barroc són les grans escales, imponents, complicades i molt

representatives i la galeria, que esdevingué sala de recepció i lloc d’exposició de les obres

d’art més importants de la casa.

3.4. FORTIFICACIONS D’ÈPOCA MODERNA

LA FORTIFICACIÓ D’ÈPOCA MODERNA

Aquestes fortificacions estan formades per el conjunt d’obres defensives aixecades al món

occidental des del segle XVI fins a principis del segle XIX, i van ser projectades per a fer

front als destructius efectes de l’artilleria.

L’element més característic que va donar-li nom va ser el baluard. Altres característiques

van ser la reduïda alçada de les muralles i la seva considerable gruixudaria, d’aquesta

manera s’aconseguia oferir menys blanc a l’artilleria enemiga. Aquestes muralles amples i

baixes facilitaven també l’assentament i l’acció de l’artilleria pròpia.

A diferència de la fortificació medieval, que preferia llocs dominants, les fortaleses

modernes es van situar en llocs planers sempre que va ser possible.

La fortificació abaluartada va estar en constant evolució al llarg del seu període de

vigència, passant d’una gran simplicitat als seus inicis a una gran complexitat a la seva

última època. L’evolució de la fortificació va ser el resultat dels progressos de l’armament i

de les millores en les tècniques de construcció. Va existir sempre una íntima relació entre

artilleria i fortificació, els progressos d’una sempre originaven modificacions en l’altre; fins el

moment en que l’augment de la potència destructiva de l’artilleria va deixar antiquada i fora

de servei les fortificacions abaluartades.

Durant els quasi 300 anys de vigència de la fortificació moderna es van construir a Europa

i a tot el món occidental centenars de recintes fortificats, tant per assegurar les fronteres

com per a protegir les ciutats i les grans vies de comunicació.

Amb el temps, moltes d’aquestes obres han desaparegut i en queden poques en bon estat.

ORÍGENS DE LA FORTIFICACIÓ ABALUARTADA

Durant l’Edat Mitjana els treballs de fortificació es realitzaven directament pels habitants

de les poblacions, encara que en ocasions se n’encarregaven els mestres picapedrers que

dissenyaven el projecte i el construïen. A finals del segle XV, el traçat de les fortificacions es

va encarregar als arquitectes, mentre que els picapedrers seguien sent els responsables de

la construcció.

51


Mentre, naixia una bifurcació important entre arquitectura militar i arquitectura civil.

Aquesta bifurcació va representar, a més, l’aparició dels enginyers, que junt amb els

arquitectes militars van dissenyar aquestes fortaleses.

L’Europa del Renaixement es va caracteritzar per l’establiment de les monarquies

nacionals autoritàries. Un dels trets més característic del nou sistema fou la presència d’un

exèrcit permanent al servei de la monarquia, la qual portà a una política d’expansió i

intervenció exterior. Pot afirmar-se que a partir del segle XVI les fronteres d’Europa es van

fixar com a conseqüència de les guerres.

Durant el segle XV, dos estats occidentals que durant el Renaixement havien assolit

constituir un Estat nacional, Espanya i França, es van enfrontar en un conflicte bèl·lic per el

domini de la península itàlica. Fou en el transcurs d’aquesta guerra on es va veure que les

muralles medievals no podien resistir els efectes de l’artilleria que s’havia perfeccionat

durant els últims anys. Aquesta circumstància va estimular l’esperit innovador dels

arquitectes del Renaixement, en la seva majoria italians, que van descobrir a la llum un nou

element, la fortificació abaluartada, i que va aconseguir restablir l’equilibri trencat entre atac

i defensa. Un dels arquitectes italians i coneguts de l’època fou Leonardo da Vinci. Aviat però

van destacar altres enginyers i arquitectes espanyols que van aprendre l’ofici, bé com a

deixebles d’algun enginyer (italià o espanyol), o bé a les Acadèmies de Matemàtiques i

Fortificació que van aparèixer a l’últim terç del segle XVI.

El centre de gravetat de la construcció de les noves fortificacions es va situar, en els

primers anys, en terres d’Itàlia, principalment de la mà de la monarquia espanyola.

Durant el segle XVI, Espanya que tenia una sèrie de dominis enclavats a Europa, junt a

altres situats al Mediterrani com Nàpols, Sicília i Tunis, i finalment els procedents del

descobriment del Nou Món, va obligar a la monarquia a mantenir tres fronts: Europa, Nord

d’Àfrica i Amèrica. En aquest moment, Espanya es convertia en la major potència militar del

món. Espanya va crear uns exèrcits on la presència dels enginyers militars era

imprescindible, al temps que es duia a terme una política sistemàtica de construcció de

places fortes que asseguressin els seus dominis. Tenint tot això en compte, no és

d’estranyar que durant els segles XVI i XVII, cridessin al seu servei a nombrosos enginyers

italians.

A la segona meitat del segle XVI, aquesta activitat es va traslladar als Països Baixos, per

haver-se traslladat allí el principal teatre del conflicte.

A la primera meitat del segle XVII, la guerra dels Trenta Anys, continuació de

l’enfrontament entre catòlics i protestants, fou una altra de les lluites decisives de l’Edat

Moderna. La majoria dels estats europeus es van veure afectats per aquest conflicte. França,

que en el transcurs d’aquesta guerra va iniciar la seva hegemonia a Europa, desenvolupà, a

finals del segle XVII, un ampli programa de fortificacions que asseguressin les seves

fronteres.

52


3.5. HOSTALRIC, HISTÒRIA

LA GUERRA DELS SEGADORS (1640-1659)

A l’abril del 1640 va saltar la primera guspira a Santa Coloma de Farners; pel maig, grups

de revoltats van alliberar el diputat Francesc Tamarit, que havia estat empresonat pel virrei

per haver-se oposat als allotjaments de tropes i el dia 7 de juny, dia de Corpus, els segadors

van matar el virrei a Barcelona.

El comte Duc d’Olivares va manar l’entrada de l’exèrcit a Catalunya. Les tropes van arribar

atropellant tot el que trobaven fins a Hostalric. En aquest lloc es van reunir tots els homes

de la comarca per detenir els soldats d’Olivares. La batalla va ser molt dura i l’exèrcit es va

declarar en retirada.

Catalunya es proclamà república independent el 1641, s’enfrontà militarment a la

monarquia hispànica de la Casa d’Àustria i es nomenà comte de Barcelona a Lluís XIII de

França. En contra d’allò esperat pels catalans, la intervenció francesa no es va limitar al

recolzament militar, sinó que també va comportar la presència d’autoritats franceses a les

autoritats catalanes.

A partir del 1652 es posa de manifest que el grau d’interferència francesa als afers de

govern, comença a ser més gran del que fou la castellana, i en conseqüència, es produeix

una progressiva reconciliació entre les institucions catalanes i la monarquia espanyola.

Aquesta nova etapa s’inicia amb el nomenament de Joan Josep d’Àustria com a virrei de

Catalunya, el qual porta a terme una ofensiva militar que, una vegada ocupada Barcelona,

va fixar el front de guerra a l’Empordà.

Un dels principals problemes de Josep Joan d’Àustria era que la plaça forta de Girona

oferia poques garanties defensives davant una contraofensiva francesa. Si aquesta plaça

queia en mans franceses, també ho faria la via de comunicació principal cap a Barcelona, el

camí ral.

En conseqüència, es va decidir fortificar Hostalric. D’aquesta manera s’aconseguia el

control a l’accés a la capital del Principat i del camí a Palamós.

De tal manera doncs, el triangle format per Girona i Hostalric al camí ral, i Palamós a la

costa, constituí l’esquema estratègic sobre el qual les tropes reials consolidaren els avenços

que portarien a la signatura del Tractat dels Pirineus de 1659.

Les obres de modernització que es van dur a terme a Hostalric durant la guerra dels

Segadors, consistiren en la construcció d’un seguit de terraplens revestits per feixines tot

envoltant els murs tant de la muralla urbana medieval com del castell. Es tractava de les

típiques obres de campanya del inici de les fortificacions d’època moderna.

L’arribada de la pau va portar l’¡exèrcit de Felip IV a abandonar Hostalric, tot i que això no

va comportar desmantellar les fortificacions.

53


GUERRES DE VEINATGE

Amb la Pau dels Pirineus la corona espanyola no va perdre només els territoris catalans del

nord sinó que també va perdre les seves places fortes frontereres. La nova frontera

administrativa es mantenir militarment oberta fins a la construcció de Sant Ferran de

Figueres. Per això, al llarg dels trenta anys que duraren aquests conflictes durant la segona

meitat del segle XVII, tot i la limitada modernització, Hostalric juntament amb Girona,

continuava essent una de les principals fortificacions del sistema defensiu català.

Aquestes limitacions es posaren de manifest a la darrera d’aquestes guerres, l’anomenada

Guerra dels Nou Anys (1688-1697), l’única en que Hostalric fou assetjada. La fortalesa es va

rendir en tant sols un dia. El 23 de juliol de 1694 capitulava davant l’atac de les tropes

franceses sota el comandament del duc de Noailles, que va manar la voladura de tot el que

quedava dempeus.

Abans de finalitzar la guerra, el 1696, el virrei de Catalunya, Francisco de Velasco,

encarregava a l’enginyer major del Principat, José Chafrión, la redacció d’un informe sobre la

situació de la vila d’Hostalric com a plaça forta i les possibles actuacions que s’havien de

realitzar per tal de posar les seves defenses al dia.

Chafrión va realitzar un acurat dictamen facultatiu, al qual presentava dues opcions: l’ús

d’Hostalric com a “cuartel fuerte” o com a “plaza de guerra”.

En el primer cas considera que, si es volia transformar la vila en una gran caserna, era

suficient amb la reparació de les obres realitzades fins al moment i l’obertura de troneres a

les muralles medievals de la població.

En el segon cas, descarta totalment l’ús del recinte urbà tot justificant-ho de la següent

forma:

“Si ha de ser plaza de guerra Hostalric, lo primero es que la villa es imposible fortificarla por

lo angosto de su terreno, no pudiéndose formar ningún baluarte capaz en ella, y si nos

queremos alargar a la llanura quedaríamos enfilados de las eminencias vecinas (...)en este

caso sólo puede reducir la fortificación de este parage al castillo demolido”

Les idees de Chafrión no passaren del paper i els plànols que va dibuixar quedaren només

en projectes. Però la resolució del seu dilema: caserna fortificada o plaça forta acompanyaria

la fortalesa durant molts anys.

L’any 1701 va arribar a Hostalric Felip V , que acabava de ser nomenat rei, amb la seva

esposa. Va ser en aquesta població on els representants de la ciutat de Barcelona li van

retre homenatge.

54


LA GUERRA DE SUCCESSIÓ (1702-1714)

L’esdeveniment històric que ha deixat una més gran empremta a Catalunya és la

Guerra de Successió. Es conserven moltes referències i notícies històriques però escassos

testimonis monumentals originats per aquest conflicte. Un d’aquests però el trobem a la

fortalesa d’Hostalric.

Les raons més importants que propiciaren la construcció d’aquesta obra foren, d’una

banda, aturar l’avanç cap a Barcelona de l’exèrcit borbònic i, per l’altra, la voluntat de

consolidar el control territorial.

En aquest escenari s’iniciaren les obres permanents destinades a convertir la

fortalesa d’Hostalric en un punt neuràlgic del sistema defensiu de l’exèrcit de l’Arxiduc a

Catalunya.

Per a la guarnició de la nova fortalesa d’Hostalric era bàsic comptar amb uns soldats

que poguessin ser utilitzats al mateix temps com a mà d’obra per a la seva construcció.

Santa Cruz (enginyer militar al servei de l’arxiduc Carles), es trobà amb restes

demolides de les fortificacions de campanya construïdes durant la Guerra dels segadors,

amb els afegits que s’hi havia fet durant les Guerres de Veïnatge. En resum: les ruïnes del

castell medieval i un cúmul de terraplens fets malbé.

A diferència de la Guerra dels Segadors, on l’obra de campanya emparava tant el

castell com la vila, aquesta vegada Santa Cruz va decidir desemparar la vila i emprar tota la

guarnició per a la defensa només del castell.

Aquesta reducció de l’espai a fortificar, unida a la possibilitat de reutilitzar materials

de l’antic castell medieval, va permetre realitzar la nova construcció amb caràcter d’obra

permanent de pedra picada i morter de calç.

La fortalesa en construcció fou guarnida amb tropes del Regiment de la Ciutat de

Barcelona i es pot suposar que el batalló de soldats enviats a Hostalric, foren reclutats entre

milicians de la Coronela amb un ofici associat en el món de la construcció.

Amb les dades que s’han pogut reunir, la fortalesa austriacista va estar en

construcció durant tot l’any 1712 i la meitat de 1713, moment en què fou evacuada, quan

encara no s’havia finalitzat l’obra del seu perímetre defensiu principal.

El factor que justificà l’abandonament de la nova fortalesa va ser la situació militar de

1713. El Tractat d’Utrecht suposava l’evacuació dels contingents estrangers aliats.

Catalunya, a partir d’aquell moment, havia de defensar-se sola, amb els seus propis

recursos militars. L’ofensiva borbònica podia posar a les portes de Barcelona entorn als

55000 combatents. L’exèrcit català disposava d’una força de 1545 soldats.

El temor de Barcelona davant el perill que s’apropava es resumeix molt bé a l’ordre

que, el juliol de 1713, el Consell de Cent transmetia al general Starhemberg (comandant en

cap de l’exèrcit de l’Arxiduc): “que lo regiment de la Ciutat, que es troba en Hostalrrich,

donàs ordre encontinent se conferís y restituís en la present ciutat”.

55


Una vegada evacuades les tropes barcelonines, la decisió del Consell de Cent fou:

“Movilitzar los somatens en cas que convenga per a impedir la entrada dels enemichs y

conservació de la plaça de Hostalrrich”.

Sembla ser però que aquesta crida no va tenir massa èxit i la Diputació General de

Catalunya tant sols aconseguí enviar 18 soldats i un oficial.

L’agost de 1713, les tropes de l’arxiduc Carles lliuraren la plaça d’Hostalric a les

tropes de Felip V. Així que els austríacs van abandonar Hostalric, van prendre possessió els

francesos. Molt aviat però, es van veure atacats pels sometents. Els francesos van tenir a

favor seu unes forces més grans i el valor moral de les recents victòries. La batalla que es va

lliurar va ser fatal per els sometents, quan van ser perseguits per la cavalleria fins a

Arbúcies i obligats a dispersar-se.

En finalitzar la Guerra de Successió el setembre de 1714, la funció de l’exèrcit

borbònic va quedar reduïda a la d’una espècie de força gairebé policial que havia de

col·laborar amb la tasca de dirigir el Principat cap a la seva nova situació política. Aquest va

ser doncs el paper de la guarnició de la fortalesa d’Hostalric. El seu governador, el francès

Jorge de Bay no dubtà en qualificar la població de la vila com el “plus mauvais peuple de

Catalogne”, que es podria traduir com “el pitjor poble de Catalunya.

El Principat es trobava ocupat per un gran nombre de tropes, i el gran problema que

es presentava era el seu allotjament, qüestió que també afectava Hostalric. Així, davant la

insuficiència de casernes a dins la fortalesa, s’habilitaren edificis a la vila per aquesta

finalitat.

No és fins al 1716 que trobem documentació referent a nous treballs a Hostalric, però

la prioritat d’aquests no és la conclusió dels treballs de fortificació, sinó l’allotjament de

tropes.

Més endavant, amb el segon matrimoni de Felip V, la influent reina imposa una

política internacional que transgredeix les clàusules acordades al Tractat d’Utrecht i s’obren

nous vent de guerra.

Davant d’això i de la precarietat de l’obra defensiva d’Hostalric, es veu la necessitat

de redactar nous projectes que anessin molt més enllà de la simple caserna de tropes.

L’enginyer Juan Bernardo Frosne serà l’encarregat de posar en situació de defensa la plaça

d’Hostalric.

Els primers documents que ens parlen de treballs de Frosne a Hostalric daten de

1718 i la seva prioritat consistí en tancar la fortalesa i dotar-la d’allò més precís per a la

seva defensa, tot assentant el seu treball sobre la base de les muralles dissenyades

per l’enginyer Santa Cruz.

A Frosne es pot atribuir la finalització del baluard major, dels parapets i les troneres

del cos principal, la contraescarpa, el camí cobert, el glacis i la cisterna que es troba al seu

interior. De la mateixa manera són obres seves l’inici de la galeria de comunicació, el primer

recinte a prova de bomba que tindrà la fortalesa. També es van millorar els allotjaments de

tropa i els magatzems.

56


De tota manera, la capacitat dels allotjament no eren suficients per allotjar les tropes

i durant aquesta època de pau moltes s’allotjaven en improvisades casernes a la vila.

Posteriorment, els dos pactes de família amb França i amb la construcció de la

fortalesa de Sant Ferran de Figueres, els treballs a la fortalesa d’Hostalric durant gairebé tot

el segle XVIII van anar disminuint fins a ser gairebé inexistents.

LA GUERRA GRAN

Tot i que Hostalric i la seva població varen escapar als horrors de la guerra, la

privilegiada situació de la vila, sobre la carretera de Barcelona a França, va jugar de nou un

important paper.

Fins el novembre de 1794 es va treballar per a convertir la fortalesa en una important

plataforma logística. Un lloc segur al peu d’una de les principals artèries de comunicació que

garantien el subministrament de les tropes al front.

Aquest era l’objectiu inicial de les obres però la fulminant capitulació de Sant Ferran de

Figueres plantejaren una nova visió sobre la funció que havia de complir Hostalric.

Amb la caiguda de la fortalesa de Sant Ferran de Figueres en mans franceses el camí de

Girona quedava obert i el comandament de l’exèrcit de Catalunya va veure Hostalric com a

l’únic obstacle d’envergadura que podia aturar l’exèrcit invasor en progressió cap a

Barcelona. D’aquí la reconducció del projecte amb la finalitat de condicionar Hostalric com a

plaça de guerra.

Els treballs que donaren lloc a la finalització de la fortalesa que ha arribat fins els nostres

dies s’iniciaren el maig de 1794 i finalitzaren l’octubre de 1795 i es van dur a terme per

l’enginyer militar Tomàs de Buzunáriz. En un molt curt espai de temps es va construir allò

que al llarg de gairebé vuitanta anys ni es va arribar a imaginar i es va deixar la fortalesa en

les condicions mínimes per a poder suportar un setge i es van fer obres de campanya per a

fortificar la vila.

A finals de 1794 i per ordre del capità general de Catalunya, es varen batejar les obres

baluardades de la fortalesa que, fins el moment, mancaven de nom propi i eren conegudes

per la seva situació o dimensió.

El setembre de 1795, moment en què s’abandonen les obres, la plaça es troba en

condicions d’ús.

57


3.6. EL CASTELL D’HOSTALRIC

El castell d’Hostalric està construït sobre un turó de pedra d’origen basàltica. Es té

constància que al 1145 ja hi existia una fortificació, però el castell que ha arribat fins als

nostres dies va ser construït al segle XVIII i una de les principals causes de la seva

construcció fou per a mantenir el control sobre una gran via de comunicació com el camí Ral.

El disseny original de la fortificació moderna d’Hostalric va ser obra de Francisco de Santa

Cruz, enginyer militar al servei de l’arxicuc Carles, i les primeres obres de fortificacions

permanents van tenir lloc durant el 1712 i 1713 a conseqüència de la Guerra de Successió.

Durant el 1716 i el 1718 es continuen fent obres de millora a la fortalesa. Però les principals

obres per a deixar en condicions d’ús la fortificació van ser entre 1794 i 1795, en el

transcurs de la Guerra Gran.

El castell d’Hostalric és una fortificació militar construïda sobre un terreny irregular. Hi

trobem els típics elements defensius de l’època com: recinte interior, fossat, obres exteriors i

camí cobert.

Tot el recinte té el sistema baluartat. La part mes alta ocupa l’espai de l’antic castell dels

Cabrera i actualment hi ha un restaurant. La resta del conjunt la formen: el revellí, els

baluards, polvorins, cisternes, galeria coberta, cos de guàrdia...

El castell és de titularitat municipal i en els darrers anys s’hi estant portant a terme obres

de recuperació i restauració de tot el conjunt.

EL DISSENY DE L’OBRA

Una de les característiques de la fortificació d’Hostalric és que es troba construïda sobre

terreny irregular, i això es reflecteix en la seva peculiar forma. Els plantejaments i sistemes

de construcció en fortificacions ubicades en lloc fàcils i planers eren simples i repetitius. En

canvi a Hostalric, donada la configuració del terreny afegit a les possibilitats econòmiques

del moment, a la perícia de l’enginyer i l’habilitat dels professionals constructors i mestres

d’obra donava espai a una extensa varietat de solucions.

Atesa la geografia del país, la major part de les fortificacions de Catalunya es troben

assentades sobre terreny irregular tret excepcions de la desapareguda Ciutadella de

Barcelona o de la Fortalesa de Sant Ferran de Figueres.

EL GLACIS I EL CAMÍ COBERT

La primera obra defensiva davant la qual ens trobem en aproximar-nos a una fortalesa

moderna, si aquesta la conserva, s’anomena glacis.

Els glacis consisteix en una acumulació de terres que envolten tot el perímetre del parapet

del camí cobert i que, en suau pendent, s’estén fins a la distància aproximada de l’abast

d’una arma de foc de l’època. Aquest pla inclinat havia de ser totalment exempt de

vegetació i obstacles per tal de mantenir l’assaltant al descobert.

58


El camí cobert es recolza sobre la contraescarpa i per tant, es situa al llarg del perímetre

del fossat. Estava cobert de l’exterior pel parapet al peu del qual hi havia la banqueta. Amés

de servir per a la vigilància immediata, tenia com a objectiu constituir una línia exterior de

defensa que pogués destorbar els treballs d’aproximament de l’enemic.

El glacis i el parapet del camí cobert, en unió de l’estacada, eren la primera línia de

resistència. Des d’allí arcabussers i mosqueters primer, i fusellers més tard, feren front als

intents d’assalt.

LA CISTERNA DEL CAMÍ COBERT

La provisió d’aigua ha estat sempre un dels més greus problemes per a qualsevol tipus de

fortificació, sobretot en no existir cap font a l’interior. L’única solució eren les cisternes. Les

aigües destinades al consum humà eren recollides per les cobertes dels teulats dels edificis.

Pels altres usos, com per exemple abeurar els cavalls o refredar els canons, les aigües eren

aprofitades, sempre que era possible, de les preses dels vials o dels fossats.

Hostalric compta amb quatre cisternes. La primera es troba ubicada al terraplè del camí

cobert i emmagatzemava les aigües de la pluja procedents del fossat. Tenia un accés

exclusivament subterrani i els seus detalls constructius indiquen que fou construïda a cel

obert, és a dir, abans de la conclusió del camí cobert. Aquesta instal·lació va ser reformada i

ampliada en diferents ocasions i, en l’actualitat, encara les aigües pluvials la mantenen

plena. La cisterna s’emplenava de les aigües que es recollien al fossat mitjançant un sistema

de conducció d’aigües que es trobava a l’interior de les parets. Actualment l’aigua que

encara es recull a la cisterna baixa per les escales.

Les altres es troben al cavaller. Una ja existia al castell medieval dels Cabrera i les altres

dues es construïren al segle XVIII. L’aigua es prenia en els pous que es trobaven a l’exterior

tot i que als inicis s’havia de baixar per la galeria subterrània i treure l’aigua a mà.

59


Accés a la cisterna.

EL FOSSAT

El fossat d’Hostalric va ser obert a la roca viva i envolta el castell en dues terceres parts.

Era una dificultat més amb què es trobaven els atacants del castell, ja que un cop conquerit

el camí, que és l’actual carretera, havien de baixar al fossat i intentar escalar el mur. Cal

remarcar que aquest era un fossat sec, ja que l’aigua que podia caure de la pluja era

recollida a les cisternes.

La natura basàltica del terreny, per la seva duresa, donà lloc a que tant sols es realitzessin

els retalls mínims precisos per anar assentant les obres sobre la pròpia roca. D’aquí la

irregularitat del fossat el qual, a més, presenta un notable desnivell entre la seva part alta i

la inferior. Per evitar un excessiu pendent, tal i com indiquen plànols de l’època, és molt

probable que es practiqués un esglaó a l’alçada del vèrtex del baluard de Sant Francesc de

Paula. Sobre aquest esglaó és col·locaria una estacada amb una rasa per tal de flanquejar la

part baixa del fossat.

De totes maneres, el projecte de l’enginyer Santa Cruz, sobre el qual es va anar treballant

al llarg dels s. XVIII, no ens deixa clara quina hauria de ser la configuració final del fossat a

l’indret esmentat. Per altra banda el terraplenat que s’efectuà en el seu dia per donar pas a

la carretera d’accés al cavaller i que cobreix i reomple aquesta part del fossat, impedeix

apreciar actualment quin fou l’aspecte final que tingué.

A la part baixa del fossat, davant la contraguàrdia i la dent de serra, es varen excavar

dues basses per a recollir aigües pluvials.

60


Fossat i accés a la poterna que duu a la cisterna del camí cobert.

A l’esquerra la part inferior del revellí.

ELS ACCESSOS

Una de les característiques originals més curioses d’Hostalric és l’escassa rellevància que,

al projecte original, se li va donar a la porta principal.

La major part dels plànols militars anteriors a la Guerra Gran, ens assenyalen l’existència

d’una sola porta d’entrada al recinte interior de la fortalesa. Aquesta es troba situada en el

front que mira vers el riu, i és sens dubte el millor resguardat, i fins allà s’arribava des de la

vila mitjançant un estret camí tant sols apte per a vianants i cavalleries. Pràcticament el

mateix que en el seu dia va utilitzar el castell medieval.

El descens a la part excavada del fossat de la fortalesa i la comunicació amb el camí

cobert, la contraguàrdia i el revellí es realitzava mitjançant dues poternes situades a la dent

de serra.

La distància entre aquestes poternes i els elements que pretenien enllaçar, sobretot el

revellí, eren considerables. Probablement per aquest motiu es va fer una tercera poterna al

flanc esquerre del front tenallat, a través de la qual s’arriba directament a la galeria a prova

de bomba.

La participació d’Hostalric com a plaça de guerra als diferents conflictes del s. XVII i

després, durant la guerra de Successió, no donà lloc a un canvi de l’accés. Els subministres

arribaven a la fortalesa a llom de cavalleries i la tropa ho faria a peu i els oficials a cavall.

Més endavant, durant la Guerra Gran, a la fortalesa d’Hostalric s’assignà com a base de

proveïment de l’exèrcit d’operacions i això va implicar fer modificacions per permetre l’accés

al trànsit rodat, carruatges tirats per cavalleries. Per aquesta finalitat fou construït sobre el

fossat, al costat del revellí, un pont amb un tram llevadís, el qual unia el camí cobert amb

l’espai entre revellí i la contraguàrdia. Per tancar aquest espai fou construït un ampli portal

que amb el temps va rebre el nom de Portal dels Carros.

61


A partir d’aquell moment l’antiga porta principal passà a ocupar el lloc secundari i avui es

coneix com a Portal de Socors.

Aquesta transformació comportà també l’ampliació d’un vell camí que, des d’una de les

sortides del camí cobert, venia a unir-se al camí ral prop de les muralles de la vila, fent al

mateix temps de sortida de socors. Aquest camí és la carretera que encara avui utilitzem per

arribar a la fortalesa.

Finalment, es varen obrir dues altres poternes per baixar al fossat. Una a la unió del revellí

amb el front tenallat i l’altra, sota la porta d’accés al baluard de Santa Bàrbara.

Posteriorment, una tercera poterna molt petita, es va arribar a construir al costat del Portal

de Carros.

Tant la poterna de Santa Bàrbara com el Portal de Socors, conserven pràcticament

intactes els seus corresponents tambors de cobertura.

Portal de carros Poterna que baixa al fossat

des de la Dent de Serra

Accés a les dues poternes de la Dent de Serra.

La de l’esquerra dóna accés al polvorí de mixtos i la de la dreta al fossat.

62


EL REVELLÍ I LA CONTRAGUÀRDIA

Tant el revellí com la veïna contraguàrdia havien estat concebuts per complir la seva típica

funció d’obres defensives exteriors. Però les noves necessitats de donar accés rodat al

recinte fortificat les integraren al cos principal de la fortalesa.

El Portal de Carros havia unit el revellí a la contraguàrdia, però per allargar el camí vers

l’interior aquest havia de quedar unit també al baluard de santa Bàrbara.. Això s’aconseguí

mitjançant un nou pont i un nou portal. Una quarta poterna de descens al fossat fou oberta

també en aquest lloc.

Contraguàrdia amb la garita reconstruïda.

Contraguàrdia. Abans de reconstruir la garita.

Revellí

63


Portal que uneix la contraguàrdia al baluard de Santa Bàrbara.

Unió de la contraguàrdia i el baluard de Santa Bàrbara. Un pont de tres arcs, l’últim llevadís en origen, donava accés al baluard. En primer terme, el tambor fonamentat sobre el propi basalt del terreny i que protegia la poterna no visible situada al seu darrera. Al fons i sobre el pont la cara del semibaluard de Santa Tecla amb les seves troneres. Això demostra la força imaginativa de les solucions que l’enginyer dóna als problemes reals que planteja una campanya en curs i la imminència d’un possible atac.

Durant l’hivern de 1794 i 1795 i a causa de la Guerra Gran es treballà amb intensitat

davant el temor que la campanya de primavera portés l’exèrcit francès davant d’Hostalric,

camí de la capital del Principat.

64


Es reformaren els dos cossos de guàrdia del revellí, se li varen obrir dues troneres i es

construí la caponera espitllerada que protegeix la comunicació amb la poterna existent al

pany de muralla del front tenallat.

L’existència d’aquesta caponera unida a la defensa del nou Portal de Socors i de les

poternes de Santa Bàrbara i de la dent de serra, esdevindrien una de les més notables i

pintoresques característiques d’Hostalric. Ens referim a la profusió de parapets dotats

d’espitlleres per a la fuselleria. Aquesta disposició posa de relleu el destacat paper que li era

reservat a la infanteria en el moment en què l’assaltant posés el peu al fossat. Però també

per altra banda, aquests senzills murs d’aparell irregular amb les seves rudimentàries

espitlleres de totxana vermella, aporten al monument un considerable atractiu estètic i

constitueixen avui dia un conjunt totalment insòlit i únic a Catalunya.

Caponera espitllerada que uneix el revellí amb el cos de la fortalesa.

LA CASERNA I EL POLVORÍ DE LA CONTRAGUÀRDIA

Una de les mancances que presentava la fortalesa era la insuficient capacitat per allotjar

tropes. Per això es van adoptar diverses solucions, totes precàries i absent de qualsevol

concessió a la comoditat o a la higiene. Una d’aquestes va ser la construcció, per la part

interior de la contraguàrdia, de dos edificis destinats a tenir diferents usos. L’edifici

posterior fou destinat a polvorí provisional, en el benentès que un cop consumida la pólvora

passaria a ser allotjament de la tropa. L’edifici més proper al Portal de Carros s’habilità en

dues plantes per mitjà d’un pis de fusta. La planta superior es destinava a cos de guàrdia. La

planta baixa seria el calabós, a la part del darrera, i a la del davant, dormitori de la tropa. El

paviment d’aquesta planta no donava l’alçada d’un home, i era previst que els mateixos

soldats que hi anessin a allotjar-se l’anessin rebaixant ells mateixos. Un petit cos de guàrdia

per a l’oficial fou excavat al costat del portal, dins del terraplè de la contraguàrdia.

65


Edifici destinat a cos de guàrdia de tropa i allotjament.

Al fons l’edifici destinat a polvorí provisional.

EL SEMIBALURAD DE LA CONTRAGUÀRDIA O DE SANTA TECLA

El baluard és el gran protagonista de la fortificació moderna, atès que a partir d’aquest

s’articula la fortalesa. : Els baluards són obres constructives de forma pentagonal que

sobresurten del cos principal. La seva funció bàsica era anular els angles morts que podien

ocasionar altres construccions. Per això a tots ells hi havia garites de vigilància en el seu

angle més agut i canoneres al seu volt.

La seva forma és pentagonal, però quan per raons d’ubicació es construeix amb quatre

costats en comptes de cinc, rep el nom de semibaluard o mig baluard. Aquest és el cas del

de Santa Tecla. Recordem que la fortificació d’Hostalric està construïda sobre un terreny

irregular i per tant s’havien de buscar solucions a les característiques del terreny.

Actualment aquesta obra es troba inclosa entre les dependències destinades a ús hostaler i

l’exclouen de la visita pública.

Baluard de Santa Tecla

66


EL BALUARD DEL POLVORÍ O DE SANTA BÀRBARA

És la més petita de les obres baluardades de la fortalesa, però l’única que pot ser

considerada pròpiament com a baluard en el sentit teòric i tradicional.

Des d’aquest es pot baixar al fossat per una poterna i, a través de la galeria a prova de

bomba, es pot arribar a la part alta de la fortalesa. Finalment mitjançant una rampa es puja

als magatzems situats al cavaller, tram final de l’accés rodat a l’interior de la fortalesa.

Sobre la gola del baluard de Santa Bàrbara tenim el primer polvorí amb què va comptar la

fortalesa. Tenia capacitat per guardar fins un total de 25000 quilos de pólvora. El seu

aspecte correspon al tradicional en aquest tipus d’instal·lacions, caracteritzat pels típics

contraforts i ventilacions apreciables exteriorment, i el seu mur envoltant.

Al costat lateral dret del polvorí s’obre la galeria que baixa a la poterna del flanc dret del

baluard

Baluard de Santa Bàrbara

Polvorí principal

67


LA GALERIA A PROVA DE BOMBA

Prop del polvorí principal s’obre l’àmplia galeria a prova de bomba, d’uns tres-cents metres

de longitud total, la qual consisteix la via principal de circulació entre la part baixa del

recinte i el baluard Major.

L’escassetat de cobertes blindades en els edificis de la fortalesa donava a aquesta galeria

un gran valor en cas de setge. La seguretat que oferia la galeria a prova de bomba feia que,

amés de garantir una circulació totalment a cobert, hi fossin traslladats els serveis més vitals

com la fleca o l’hospital de sang, i fins i tot, algun allotjament de tropa.

Al llarg de la galeria i a la part alta de la volta, unes estretes obertures procuraven la

ventilació de l’indret. Proper a l’espai destinat a hospital, un segon ramal, dóna accés a la

poterna que comunica amb el revellí.

No hi ha a Catalunya cap fortificació baluardada amb una galeria semblant. Només podem

trobar-la posteriorment, el fort poligonal de Sant Julià de Ramis, al costat de Girona.

Aquí és on durant la Guerra del Francès es va refugiar la guarnició de la fortalesa i uns veïns

del poble, en total unes 1500 persones.

LES TRONERES I ESPITLLERES

Les obertures que se succeeixen al llarg dels parapets dels baluards i cortines són les

troneres i a sota d’aquestes s’estenen les esplanades de canó. Per regal general les

esplanades eren construïdes amb lloses de pedra. A Hostalric les esplanades de canó es

varen fer com les de campanya, és a dir, per mitjà de taulons de fusta sobre rostolls del

mateix material.

Les troneres que s’obren cap a la campanya, protegien les peces d’artilleria de major calibre,

destinades a mantenir a distància l’assetjador. Les altres troneres es reservaven per a peces

de menor calibre.

La successió d’obres baluardades i la seva combinació recíproca de focs creuats i distants,

constituïa la tècnica defensiva de l’artilleria pròpia d’aquest sistema de fortificació. Cap dels

68


elements es protegeix a si mateix, sinó que tots intenten evitar l’aproximació de l’assetjador

cobrint-se els uns als altres.

Les espitlleres són elements de defensa que consisteixen en una obertura feta al mur amb

l’objectiu de poder disparar sense ser vist. Aquestes són estretes de dintre i amples de fora.

El mètode canvia segons les armes i mitjans de defensa que es feien servir en cada època.

Troneres o canoneres Espitlleres

LES GARITES

La garita és un dels elements més coneguts de la fortificació moderna i, potser, el que amb

més freqüència ve a simbolitzar-la. Les garites van ser, al marge del seu ús funcional, un

dels escassos elements ornamentals present a les obres militars.

A les grans fortaleses aquestes petites posicions de vigilància eren construïdes generalment

amb carreus ben escairats, però aquí fou usat el maó.

Moltes de les garites d’Hostalric foren destruïdes durant el setge de 1810 i reconstruïdes

posteriorment. Aquelles que presenten planta quadrada poden ser datades de la segona

meitat del segle XIX.

Garita de vigilància.

69


LA DENT DE SERRA I EL LABORATORI DE MIXTOS

La dent de serra és un tipus d’obra que sovint apareix a la fortificació baluardada

realitzada sobre terreny irregular. El seu ús s’explica per la dificultat de disposar d’espai

suficient per a la col·locació de baluards.

Al centre del terraplè de la dent de serra apareix l’entrada d’una doble galeria que dóna

accés a les dues poternes que s’obren a les seves cares. La de la dreta dóna accés al fossat i

la de l’esquerra condueix a l’anomenat laboratori de mixtos. Aquest últim és un petit polvorí

situat a la part més escarpada del turó i fora del recinte principal. Va ser fruit també de les

obres en motiu de la Guerra Gran. Al seu interior es realitzaven les feines de càrrega dels

projectils explosius, bombes de morter i granades d’obús, i altres enginys de guerra utilitzats

a l’època. A la dent de serra s’hi podien instal·lar fins a set canons. Atesa la seva escassa

superfície era un nombre considerable de peces d’artilleria les quals requerien per al seu

servei al complert més de quaranta homes. Seguim amb el mateix problema de fons, una

gran quantitat de llocs de combat i, per contra, una angoixant escassesa d’espai.

Angle sortint de la Dent de Serra.

Al davant el glacis.

Polvorí de misto

70


EL BALUARD MAJOR O DE SANT FRANCESC DE PAULA

Era el de més grans proporcions de la fortalesa. A la dècada del 1960 un fort aiguat va

provocar l’esllavissada de tota la cara esquerra del baluard i avui és pràcticament una ruïna

de molt difícil reconeixement i interpretació per part del visitant.

A més, a principis del segle XX el baluard va ser objecte d’una sèrie d’enderrocs duts a

terme per la pròpia administració militar, per tal de donar accés directe al cavaller i facilitar

el poder desfer-se de la fortalesa. Fou demolida la seva cara esquerra i, al mateix temps, es

varen enderrocar els parapets i les troneres de la veïna tenalla.

Realment era una obra important i de notable superfície si es té present l’estretor general

de la fortalesa. Juntament amb la tenalla sumava un total d’onze canons de gran calibre i

tres morters, sent un dels millors artillats del país a la seva època. Per a mantenir-lo en

servei precisava d’uns setanta homes.

La gran capacitat de foc d’aquesta obra requeria la presència propera d’un magatzem de

pólvora. Per això fou construït també en ocasió de la Guerra Gran i a la sortida de la galeria

a prova de bomba un segon polvorí. De menors dimensions que el principal era capaç de

contenir 15000 quilos de pólvora.

Retall fet a la roca basàltica. Aquesta s’utilitzava per al revestiment de les muralles i altres construccions.

LA TORRE DE TELEGRAFIA ÒPTICA

Sobre les ruïnes del baluard de Sant Francesc de Paula, s’aixeca en un extrem una curiosa

torre de planta quadrada i que no correspon ni a l’antic castell ni a la fortalesa moderna. Es

tracta d’una vella torre de telegrafia òptica militar.

La construcció d’una xarxa telegràfica militar mitjançant senyals òptiques va ser una

necessitat fruït dels continuats conflictes civils del s.XIX.

Entre 1848 i 1850 foren traçades a Catalunya diverses línies per tal de mantenir la

comunicació de les guarnicions del país amb Barcelona. Evidentment, la línia que enllaçava

la Ciutat Comtal amb Girona passava per Hostalric, d’es don un ramal de la mateixa es

dirigia cap a Vic. Aquest sistema de transmissió va funcionar fins els 1862.

71


Torre de telegrafia òptica

EL PORTAL DE SOCORS

Amb el nom de Portal de Socors era conegut l’accés secundari a una fortificació, destinat a

rebre subministres o reforços en cas de setge. Com és natural sempre s’escollia per a la

seva ubicació el lloc més segur i resguardat, i també més allunyat de l’accés principal. A

Hostalric mancava aquest accés i la seva funció la realitzava, en certa manera, una sortida

del camí cobert situada on després s’obrí pas a la moderna carretera d’accés.

Més endavant, l’obertura del Portal de Carros va convertir en portal de socors l’antiga

porta principal. Aquesta, encara que situada al costat que mira el riu, sens dubte el més

resguardat de tots, ca ser fortament protegida amb un petit mig baluard i una petita plaça

d’armes al davant. Posteriorment, durant l’ocupació francesa, es va construir un magnífic

tambor espitllerat. De la mateixa manera, l’antic camí del castell dels Cabrera fou reutilitzat

parcialment tot conferint-li un més acusat traçat en ziga-zaga i donant-li resguard

mitjançant uns parapets d’obra.

Portal de Socors

72


EL CAVALLER

La visió panoràmica que es percep des del cavaller justifica plenament el nom de l’obra.

El cavaller ocupa la pràctica totalitat de l’espai de l’antic castell dels Cabrera. Per la seva

situació dominant és l’element més important de la fortalesa. Es podria dir des del punt de

vista tàctic que la resta de la fortificació té com objecte la protecció d’aquesta impressionant

bateria que domina tot el conjunt.

Gairebé la meitat del seu espai es destinava als edificis principals de la fortalesa:

casernes, pavellons per als oficials, magatzems, fleca, hospital, capella i habitatge del

governador.

La porta principal del cavaller estava protegida pel fossat i comptava a l’època amb un

pont llevadís.

Els ja esmentats enderrocs realitzats a principis del segle XX, varen fer desaparèixer

alguns d’aquests edificis. La resta de l’espai del cavaller configura un petit pati d’armes, més

petit del que podem veure avui. Al pati d’armes és on s’hi feien les cerimònies pròpies de la

guarnició i a sota s’hi troba la principal i més gran cisterna de la fortalesa. L’aigua de la pluja

era canalitzada des dels teulats que envolten el pati d’armes, i si aquesta cisterna

s’emplenava massa, l’aigua anava a parar a una altra cisterna que hi havia al costat del

polvorí.

L’actual edifici reutilitzat com a restaurant i altres serveis, aprofita bona part de les abans

esmentades estructures i tant al seu pis inferior com al mur del darrera que mira vers al riu

és on es poden trobar els últims vestigis del castell dels Cabrera.

Porta d’accés al cavaller

73


Pati d’armes i cos principal del cavaller

TERMES D’ENGINYERIA MILITAR EMPRATS A LA FORTALESA D’HOSTALRIC

El perímetre que determinen les muralles de la fortalesa assenyala la divisòria entre

aquelles que són obres interiors o exteriors. Les pròpies cortines o panys de muralla

constitueixen ja les primeres obres interiors. En el cas de Hostalric la reforma de la Guerra

Gran va establir de manera funcional un únic recinte i, per això, les úniques obres exteriors

a considerar estrictament com a tal són el camí cobert i el fossat.

El mur de cortina de la muralla que mira vers l’exterior rep també el nom d’escarpa (1).

Aquesta escarpa podia estar revestida per un mur de mamposteria de pedra o de rajoles, o

el cas d’Hostalric de la mateixa pedra basàltica del turó i coronada pel cordó. El revestiment

o camisa de l’escarpa tenia la gruixudària necessària per a contenir la pressió de les terres i

estava reforçat amb contraforts interiors. El farcit de la part interior de la cortina, es feia

mitjançant terra compactada fins el nivell de trànsit del personal i s’anomena terraplè (2).

Segon sigui el seu nombre de costats, les obres interiors que es projecten del cos de la

muralla vers l’exterior s’anomenen, baluard, semibaluard o dent de serra.

El baluard presenta cinc costats, el semi baluard quatre, i la dent de serra tres. En

qualsevol cas, al costat que uneix l’obra a la muralla se li diu gola (3) , el costat que mira

vers l’exterior cara (4) i el que uneix la cara amb la cortina flanc (5). La cara era la part

més visible i on s’obria generalment la bretxa. Les dues cares s’unien formant l’angle més

avançat del baluard. En aquest angle és on normalment s’hi col·locaven un dels elements

més típics de les fortificacions abaluartades, la garita (8) o lloc de vigilància.

La complexitat constructiva d’Hostalric va donar lloc a diferents combinacions defensives,

una de les quals fou la solució que se li va donar al seu front principal. Es tracta de dos

semibaluards, units per una cortina, constituint allò que ve a anomenar-se front tenallat

(6). Una altra combinació utilitzada a la plaça va ser la unió en angle entrant del flanc dret

del baluard Major amb la cortina donant lloc a allò que a Hostalric s’anomena tenalla (7).

74


Sobre la muralla i per sobre el cordó es trobava el parapet, petit terraplè revestit de

rajola, suficientment ample i alt per a protegir els defensors del tir de l’enemic. La seva part

superior tenia la inclinació convenient per a què es veiés en la seva totalitat el camí cobert.

Darrera el parapet hi havia la banqueta (20). Aquests esglaons de pedra permetien al

soldat arribar a l’alçada justa per fer foc a cobert, tot recolzant l’arma sobre el parapet. En

absència de l’estacada (21) (alienació d’estaques de fusta entre les quals es feia foc sobre

els assaltants) com regularment succeïa a les obres interiors, la tropa protegia els seus caps

darrera sacs de terra o d’altres accessoris similars. Una vegada el soldat havia disparat

l’arma, baixava els graons i amb total seguretat la carregava novament. Mentre, un

company havia ocupat la seva posició i així successivament.

Als parapets de la fortificació d’Hostalric es poden apreciar un bon nombre de banquetes,

sobretot al camí cobert.

Les canoneres o troneres (9) eren obertures practicades en el parapet per poder-hi fer

sortir els canons i que aquests tinguessin un camp d’acció limitat. L’obertura interior havia

de ser el més limitada possible per a què no fossin visibles els artillers.

La part del parapet entre dues canoneres contigües es denominava merló (12), per que

aquest no fos massa estret i fàcil de destruir per els focs enemics, les troneres havien

d’estar separades per uns cinc metres.

La peça per a què les rodes del suport del canó no s’enterressin per el seu propi pes, rebia

el nom d’esplanada de canó (10); tenia forma de trapezi amb pendent molt suau cap al

parapet per a disminuir el retrocés del canó. Tot cobrint ambdós costats de l’esplanada i

protegint la peça i els seus servidors, es situen dos petits terraplens en forma de bisell, son

els travessos de l’esplanada (11).

El tir efectuat des de les canoneres cobria un sector predeterminat. Per a poder tirar

sobre objectius de situació arbitrària i variable, era precís posar la boca del canó per sobre el

parapet, el que es denominava tirar a barbeta.

La finalitat de les obres exteriors era la de retardar el màxim l’acostament dels assetjants

al cos principal de la fortalesa.

L’espai fondo que hi ha entre l’escarpa i el mur situat al seu davant o contraescarpa

(13) és el fossat (14).

A l’interior del fossat es troben les obres exteriors més importants. En aquest cas tindríem

el revellí i la contraguàrdia, elements que, en el cas d’Hostalric, van ser incloses als cos

principal i per tant van passar a ser obres interiors.

El revellí (15) tenia una doble utilitat: la protecció del front principal tenallat i la de batre

els sectors més propers dels fossat i del camí cobert.

La contraguàrdia (16) està situada davant del semibaluard amb la doble finalitat de

cobrir-lo, mitjançant el seu propi volum, i d’incrementar, al mateix temps, la capacitat

defensiva del conjunt.

Les obres exteriors pròpiament dites d’Hostalric es troben al voltant del fossat i són: el

camí cobert, la plaça d’armes, el través, la banqueta, l’estacada, el parapet i el glacis.

75


El camí cobert (17) es recolza sobre la contraescarpa i, per tant, es situa al llarg del

perímetre del fossat.

La plaça d’armes (18), és una ampliació del camí cobert des de la qual aquest pot ser

flanquejat. Al mateix temps és el lloc d’accés al camí cobert, el qual es realitza des del fossat

per mitjà de rampes o escales.

El través del camí cobert (19) protegia als defensors d’aquest dels trets disparats amb

una trajectòria paral·lela, és a dir, de costat. El través aturava els projectils de canó evitant

que poguessin córrer lliurement pel terra del camí cobert.

La banqueta (20) eren uns esglaons als quals pujaven els soldats per quedar protegits

darrera l’estacada (21).

A partir del parapet del camí cobert s’estén el glacis (22).

Per a protegir la comunicació entre el revellí i el cos principal de la fortalesa es va fer ús

d’un curiós element, de llarga tradició a l’enginyeria militar, anomenat caponera (23). En

el cas d’Hostalric es tracta d’una vistosa galeria espitllerada oberta, feta de pedra i totxo

vermell.

Al fossat també hi ha unes valuoses mostres d’un element absent avui a la totalitat de les

fortificacions catalanes. L’obra denominada el tambor (24) protegia les portes de petites

dimensions, com era el cas de la poterna (25), accés des del fossat al cos principal de la

fortalesa.

En resum, en una fortificació moderna es distingien tres línies defensives esglaonades en

profunditat. La primera és al camí cobert, la segona, les obres exteriors, situades en el

fossar i en el cas d’Hostalric unides al cos de la fortalesa i el cos principal.

Les alçades de cada línia van de menor a major, de tal manera que cadascuna es troba

protegida per la següent situada al seu darrera, i totes, en conjunt, poden batre a la vegada

a l’adversari.

76


77


4. HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA DE CATALUNYA

78


4.1. LA FRANÇA REVOLUCIONÀRIA

La Revolució Francesa va originar a Catalunya dos conflictes bèl·lics: la Guerra Gran

(1793-95), emmarcada dins la guerra que les monarquies absolutistes mantenien contra

França, en un intent estèril de recuperar la Cerdanya i el Rosselló, i la guerra del Francès ,

en la qual Catalunya va formar part de França com un departament més.

A Catalunya, les guerres, les revoltes i revolucions, els cops d'estat i altres episodis

diversos de violència van ser pràcticament permanents al llarg de tot el segle XIX. Una part

important dels episodis bèl·lics i violents d'aquest segle van estar vinculats a l'enfrontament

entre absolutistes i liberals. Els primers veien l'absolutisme com una garantia del

manteniment dels privilegis feudals de la noblesa i l'Església. Els liberals, en canvi, volien

ampliar la participació política i eliminar els privilegis feudals establint com a principi rector

de l'economia la propietat privada.

Podem dir, que els primers episodis de l'enfrontament entre absolutisme i liberalisme a

Catalunya es van desenvolupar ja a finals del segle XVIII. Així, la Guerra Gran, que va tenir

lloc entre la França revolucionària i Espanya de 1793 a 1795, va ser presentada per

l'Església i l'aristocràcia espanyoles com una guerra santa. Durant aquesta guerra, els

catalans, amb un record agre de les seves anteriors relacions amb França, van posar-se al

costat de la reialesa espanyola, sense atendre, ni les idees revolucionàries, ni les promeses

d'una república catalana fetes pels francesos.

LA GUERRA GRAN

La Guerra Gran, que va tenir lloc entre la França revolucionària i Espanya de 1793 a 1795. L’origen d’aquest nou conflicte amb el veí fou el mateix que va conduir a bona part de les monarquies europees a enfrontar-se amb la França revolucionària. El setembre de 1792 havia estat proclamada la Convenció i enderrocada la monarquia francesa. Poc després la família reial era empresonada. El rei d’Espanya, Carles IV, mogut pels vincles familiars entre les monarquies –ambdues de la Casa Borbó- realitzà nombroses gestions per aconseguir l’alliberament de Lluís XVI sense cap resultat. El rei de França fou guillotinat el gener de 1793 i el març d’aquell mateix any era declarada la guerra. Tot això exposat constitueix el que es podria definir com a raons d’estat; però a nivell de la petita burgesia i les classes populars el tema presentava unes facetes socials, i sobretot religioses, les quals portaren al fet que Catalunya s’involucrés al conflicte amb un entusiasme singular. Durant aquesta guerra, els catalans, amb un record agre de les seves anteriors relacions amb França, van posar-se al costat de la reialesa espanyola, sense atendre, ni a les idees revolucionàries, ni les promeses d’una república catalana feta pels francesos. Tres anys després, el 1795 es signà la pau amb el Tractat de Basilea i els Borbons van aplicar amb rigidesa l’esquema centralista francès.

Als inicis del segle XIX, Catalunya va viure un nou enfrontament bèl·lic amb els francesos,

la Guerra del Francès, que s'allargà de 1808 fins a 1814. En aquesta guerra, els catalans

també van lluitar al costat dels espanyols contra l'invasor francès. Tanmateix, aleshores, les

idees que defensava l'anomenat "bàndol patriòtic" català ja s'havien diferenciat. Alguns

seguien lluitant pel manteniment de l'absolutisme i el feudalisme. Però, en molts d'altres, les

idees liberals i revolucionàries havien començat a fer impacte. A Catalunya, la Guerra del

Francès va tenir elements de revolta popular contra l'invasor, però també contra unes

ineficaces autoritats establertes responsables d'haver obert als francesos les portes del país.

79


De fet, la Guerra del Francès va ser la darrera vegada que a Catalunya i a Espanya la lluita

entre absolutisme i liberalisme es va presentar com un enfrontament del país contra una

força estrangera. Des de llavors, totes les guerres que s'han desenvolupat en territori català

han estat guerres civils.

LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA (1808-1814)

Podem dir, que els primers episodis de l’enfrontament entre absolutisme i liberalisme a Catalunya es van desenvolupar ja a finals del segle XVIII en la denominada Guerra Gran. Però al segle XIX, Napoleó va consolidar i va estendre les conquestes de la Revolució Francesa. En començar el segle Napoleó era emperador. Ara proposava imposar el nou ordre a tot Europa, amb l’oposició dels seus enemics de sempre els anglesos. Espanya, que competia amb Anglaterra pel tràfic transatlàntic, havia signat una aliança amb Napoleó, que va permetre a l’exèrcit francès travessar la Península amb l’excusa d’envair Portugal. Però aprofitant l’ocasió, Josep Bonaparte, germà de Napoleó, es va apoderar del tron d’Espanya. Aquesta ocupació francesa va provocar una llarga guerra per la independència que a Catalunya fou coneguda per la Guerra del Francès. Quan els madrilenys es van sublevar (2 de Maig), aquí hi ha haver una reacció immediata. Tot i que en aquesta Guerra del Francès hi va haver èxits militars aïllats, com el del Bruc, els francesos van acabar per ocupar tot Catalunya a base de campanyes sagnants, entre els quals destaquen els setges successius de Girona. Tot i la resistència, els francesos creien que a Catalunya hi trobarien aliats. Per això van alternar la repressió amb les bones maneres i van retornar el català al rang de llengua oficial. Finalment, Napoleó va decretar l’annexió de Catalunya a França (1812). Però tot i que existia una minoria que identificava França amb la modernitat, el gruix de la població va seguir combatent els invasors. Mentrestant, la Junta Española de Resistencia va convocar Corts a Cadis (1812), on hi va haver una majoria de liberals, que estaven en contra de la invasió napoleònica, però no contra els principis de la Revolució Francesa de 1789. Així van aprovar una Constitució oberta, progressista i centralista, seguint el model francès. Però aquesta nova norma no va poder entrar en vigor, perquè la derrota de Napoleó va donar oxigen a les forces de l’Antic Règim. El 1815, a Viena, els monarques que havien derrotat Napoleó, es van conjurar per esborrar les seqüeles de la Revolució Francesa. Ferran VII, fill de Carles IV, va tornar a Espanya i va anular la Constitució de Cadis. Davant d’aquest fet, tot Espanya es va partir en dos: al costat del rei, els absolutistes; al costat de la Constitució, els liberals. Són els mateixos que després es diran carlins i isabelins i després nacionals i republicans. La seva lluita pel poder significà més d’un segle de guerres civils continuades.

L’any 1814, les monarquies que havien derrotat Napoleó (1769-1821) van intentar

restaurar l’antic règim. En el congrés de Viena (1814 i1815) es van redefinir les fronteres

que l’època napoleònica havia modificat i es va arribar a una sèrie de pactes que pretenien

tornar a l’organització política, social i econòmica anterior a la Revolució Francesa. Amb

aquesta finalitat es van imposar un seguit d’aliances com la de “La Santa Aliança”, un pacte

entre monarquies en què s’establia el deure d’ajudar-se militarment en cas de produir-se un

nou alçament revolucionari.

Malgrat aquestes mesures, l’empenta revolucionària i liberal a Europa era massa forta. Les

tropes franceses, durant l’època napoleònica, havien estès arreu les idees de la Revolució

Francesa i de mica en mica, violentament o pacífica, es van anar imposant a l’Europa

occidental.

El Congrés de Viena va ser un intent d’aturar el liberalisme. Els liberals, però, es van

organitzar en un seguit de petits grups clandestins anomenats societats secretes. Formats

80


per intel·lectuals, burgesos, obrers i militars, defensaven la llibertat, la igualtat i la

necessitat d’un sistema constitucional, a més d’incorporar reclamacions nacionalistes.

4.2. ABSOLUTISTES I LIBERALISTES

El buit de poder que es va produir a Espanya durant la Guerra del Francès va impulsar la

convocatòria, per primera vegada, d'unes corts representatives a Cadis. La Constitució de

Cadis elaborada per aquestes Corts, no va arribar a entrar en vigor, però es va convertir en

un símbol de les reivindicacions liberals.

Expulsats els francesos, el regnat de Ferran VII (1814-1833) es va caracteritzar pel retorn

a l'absolutisme i la repressió dels liberals. Amb tot, la monarquia va buscar el suport dels

absolutistes més moderats introduint mesures de caire centralista, concessions a l'exèrcit o

no restablint la inquisició. Això, a Catalunya, va provocar la revolta dels reialistes

Malcontents. D'altra banda, els liberals, mancats de canals de representació, van acudir als

pronunciaments militars per accedir al poder, una pràctica que arribaria a caracteritzar la

vida política de la Catalunya i l'Espanya contemporànies. El pronunciament més reeixit

d'aquests anys va obrir pas al Trienni Liberal de 1820-1823, que va acabar esclafat per

tropes franceses en ajut del monarca espanyol.

El regnat d'Isabel II (1833-1868), va significar el trencament definitiu entre els

absolutistes i la monarquia espanyola, simbolitzat en l'esclat de la Primera Guerra Carlina. El

liberalisme isabelí, tanmateix, va ser censatari i summament restrictiu. Només una minoria

de grans propietaris podia participar en el sistema polític. Des de 1844 fins a 1868,

exceptuant del Bienni Progressista de 1854-1856, els governs a Espanya van ser moderats.

Durant el regnat d'Isabel II (1833-1868) es van alternar en el govern els dos grans

corrents del liberalisme: moderats i progressistes. Entre uns i altres va sorgir la Unió Liberal.

Cal remarcar que no eren encara partits polítics consolidats.

A Catalunya, aquest període, que avançava en la industrialització i necessitava

modernitzar l'estat, va ser majoritàriament liberal progressista i va protagonitzar la majoria

de revoltes liberals i populars, com el mateix Bienni Progressista. Tot i això, al camp català

hi havia també partidaris del carlisme, que van prendre part amb convenciment en les tres

guerres carlines que hi va haver al segle XIX a Catalunya. Entre els carlins catalans, hi havia

membres de la noblesa, però també pagesos decebuts d'un capitalisme liberal que ni

ampliava llibertats ni reduïa les desigualtats socials.

L'oposició absolutista es va organitzar al voltant del carlisme, que va tenir un important

suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques interiors de Catalunya i el

País Valencià. L'oposició d'esquerres es va estructurar al voltant del Partit Demòcrata i del

republicanisme incipient, que va tenir un ampli suport entre les classes populars urbanes, en

especial a Catalunya i a tot l'arc mediterrani.

La Restauració (1874-1931) va conformar dos grans partits dinàstics: els conservadors i

els liberals fusionistes. Tots dos partits van pactar l'alternança al poder.

81


Mentre els republicans, marginats pel nou sistema, afrontaven una llarga etapa de divisió,

van sorgir aleshores noves forces polítiques, que havien de jugar un important protagonisme

en el primer terç del segle XX: el catalanisme polític (que va donar lloc a la Lliga Regionalista

el 1901.

GUERRES CARLISTES

Ja durant el Trienni Liberal (1820-23), els sectors absolutistes van organitzar les partides reialistes, que van disposar d'un ampli suport a les comarques interiors de Catalunya. La insurrecció va reprendre amb la Guerra dels Malcontents (1827). A la mort de Ferran VII es va iniciar la Primera Guerra Carlina (1833-1839). Aquest conflicte va enfrontar els carlins, partidaris dels drets dinàstics de Carles Maria Isidre, germà del monarca difunt, i els isabelins o cristins, defensors dels drets de la seva filla Isabel (Isabel II), com a resultat de la proclamació de la Pragmàtica Sanció (1830), que havia abolit la llei sàlica dels Borbons, segons la qual la successió havia de ser sempre masculina. Carles Maria Isidre va aplegar al voltant seu els sectors absolutistes, partidaris del manteniment de l'Antic Règim. Per contra, la reina regent Maria Cristina va obtenir el suport per a la seva filla Isabel de la majoria dels sectors que havien col·laborat amb Ferran VII, i també de l'oposició liberal, que havia patit fins aleshores la repressió i l'exili. La vinculació entre la causa isabelina i el liberalisme va ser evident a partir de l'agost de 1836, quan els col·lectius revolucionaris van assolir el poder i van imposar una Constitució liberal (1837). La causa isabelina va ser majoritària en la burgesia urbana, però també en amplis sectors privilegiats ¿noblesa terratinent i jerarquia eclesiàstica-, i entre els principals cossos de l'estat ¿exèrcit i administració-. Per contra, la causa carlina va disposar d'un ampli suport popular al País Basc i Navarra, i també a les comarques d'interior de Catalunya, el País Valencià i Aragó. Aquest fet s'explica per les reticències que van generar entre els camperols del nord peninsular els canvis de la revolució liberal, i també, en el cas del País Basc i Navarra, pel desig de mantenir els furs davant el projecte centralitzador del liberalisme espanyol. Els carlins no van assolir, però, crear un exèrcit regular ni ocupar de manera permanent cap gran ciutat. El conflicte va esdevenir una guerra de guerrilles, amb episodis de gran crueltat. El conveni de Bergara (1839) va suposar la fi de la guerra al front basconavarrès, a canvi del manteniment dels furs i de la inclusió de les tropes carlines a l'exèrcit estatal. El conflicte dinàstic es va reprendre a Catalunya amb la guerra dels Matiners, o segona guerra Carlina (1846-1849). Ja en el context del Sexenni Democràtic (1868-1874), va començar la tercera guerra Carlina (1872-1876), durant la qual les forces carlistes van arribar a ocupar algunes ciutats de la Catalunya interior i del País Basc i en què el pretendent carlí, Carles VII, va arribar a prometre el restabliment dels furs de l'antiga Corona d'Aragó. Ja durant la Restauració, un important sector del carlisme va abandonar la causa dinàstica i formà el Partit Integrista (1888), de caràcter tradicionalista i ultracatòlic. Des d'aleshores, el carlisme va mantenir un cert suport popular a Navarra, i també entre els sectors més reaccionaris, també a Catalunya, i organitzà diversos grups de caràcter paramilitar (requetès). En la darrera Guerra Civil (1936-39), el carlisme va donar suport al bàndol insurrecte. Molts dels seus membres es van adherir a la Falange Espanyola Tradicionalista (FET de las JONS), institucionalitzada per Franco el 1937.

82


4.3. LA INDUSTRIALITZACIÓ I L’EXTENSIÓ DEL VAPOR

Durant el primer terç del segle XIX, moltes manufactures catalanes fins llavors dedicades

a la seda o a la llana es van anar passant al cotó. Aquesta expansió de la indústria del cotó

va impulsar la seva mecanització. Així, als inicis del segon terç del segle XIX, es va introduir

la primera màquina de vapor a Catalunya. Des de Barcelona, les màquines de vapor es van

anar difonent per tota la costa catalana i van donar lloc al sorgiment de les primeres ciutats

industrials. El creixement de la indústria cotonera va continuar imparable fins als anys 60,

quan la guerra civil nord-americana va ocasionar la suspensió de les importacions de cotó,

de les quals el tèxtil cotoner català n'era depenent.

Paral·lelament, la demanda de vapors va fer que alguns industrials catalans

n'emprenguessin la fabricació. Aviat es va construir el primer vaixell de vapor de tot l'Estat

espanyol.

La pèrdua de la major part dels territoris espanyols a Amèrica durant les primeres

dècades del segle XIX, la manca d'un mercat peninsular per al tèxtil català, vinculat a

l'endarreriment permanent de l'agricultura en una Espanya majoritàriament agrària, i la

política agrarista i antiindustrialista dels governs de l'estat, va limitar el desenvolupament de

la indústria catalana. Els industrials catalans van reaccionar davant d'aquesta situació amb la

demanda de mesures proteccionistes per als seus productes, poc competitius a nivell

internacional.

La industrialització va provocar que a Catalunya les ciutats, ja des de la primera meitat del

segle XIX, incrementessin molt ràpidament la població. Molts nuclis de ciutats industrials van

esdevenir massa petits per acollir la població arribada des del camp, i es va haver de pensar

a ampliar-los.

Aquest creixement de les ciutats va comportar noves demandes de serveis i equipaments

per millorar les condicions de vida dels ciutadans, que, en molts casos, eren molt precàries.

Així, es va haver d'introduir l'enllumenat públic, primer amb gas i més endavant elèctric,

construir la xarxa de tramvies o el clavegueram, etc. També es van haver de modernitzar els

mercats, les escoles, els hospitals, les presons, etc.

La industrialització de Catalunya va anar acompanyada del ràpid creixement d'un nou grup

social, els obrers de fàbrica, que a mitjan segle XIX significaven ja més d'una tercera part

dels habitants de Barcelona. Aquests treballadors estaven sotmesos a condicions de treball

molt dures, amb salaris molt baixos, encara més per als nens i les dones, llargues jornades

de treball de fins a 14 hores, amb males condicions de salubritat i higiene, sense cap mena

d'assegurança per malaltia o atur, i sense dret de vaga ni, la major part del temps, llibertat

d'associació.

Les primeres manifestacions de protesta dels obrers es van fer contra la mecanització de

les fàbriques, que veien com una font d'atur.

83


El Sexenni revolucionari, entre 1868 i 1874, va portar la llibertat d'associació i, amb això,

el moviment obrer es va poder reorganitzar. En aquesta etapa, a més, es van introduir en

l'obrerisme català les idees de la Primera Internacional i de l'anarquisme. L'any 1870 es va

celebrar a Barcelona el Primer Congrés Obrer Espanyol, en què es va constituir la Federació

Regional Espanyola de l'Associació Internacional de Treballadors.

Després del pronunciament de 1874, que va posar fi a la Primera República, una de les

primeres mesures dels nous governants va ser prohibir l'Associació Internacional de

Treballadors.

El darrer quart del segle XIX, la indústria cotonera catalana va viure un nou període

d'expansió gràcies a l'increment del mercat espanyol i, també, a mesures proteccionistes

que li atorgaven l'exclusiva per abastar el mercat de les Antilles i les Filipines. També van

progressar altres indústries vinculades al tèxtil, com la de la llana a Sabadell i Terrassa.

En aquesta etapa, la indústria tèxtil catalana va canviar la seva localització. Moltes

fàbriques van abandonar el nucli urbà i es van establir a les conques dels rius Llobregat i

Ter, dels quals aprofitaven l'aigua com a font d'energia per moure les màquines, més barata

que el carbó importat d'Anglaterra. Moltes d'aquestes fàbriques es van organitzar com a

colònies industrials, que oferien als obrers habitatge, església, botigues i altres serveis.

D'aquesta manera, alhora, els obrers estaven més controlats pels propietaris i n'eren més

depenents. Amb tot, a finals de segle, els conflictes socials també van arribar a les colònies.

Els bons resultats al tèxtil i el creixement de les ciutats van donar impuls al

desenvolupament d'altres indústries, com l'elèctrica, útil com a força motriu i per a

l'enllumenat. La primera central tèrmica es va construir a Barcelona el 1875, i més

endavant, es convertiria en la Companyia Barcelonesa d'Electricitat. També van sorgir

empreses vinculades a l'expansió del ferrocarril i els transports en general i a la foneria de

coure.

El creixement industrial va anar acompanyat del sorgiment de noves entitats de crèdit,

com el Banc Hispano-Colonial i de l'expansió de la borsa. Els guanys aconseguits van induir

les classes dominats de la primera meitat dels anys 80, que s'han anomenat els de la "febre

d'or", a fer inversions borsàries cada vegada més especulatives. La febre d'or va culminar

amb la fallida d'importants institucions financeres catalanes, que ja no es van recuperar i, de

rebot, va portar la indústria a la crisi.

A partir dels anys 80 del segle XIX, el moviment obrer català, clandestí des de la fi del

Sexenni revolucionari, va començar a reorganitzar-se. Aleshores, es va constituir la

Federació de Treballadors de la Regió Espanyola, que agrupava els sindicalistes contraris a

les pràctiques violentes. D'altra banda, va ressorgir Les Tres Classes de Vapor, el sindicat

tradicional del tèxtil de posicions moderades.

Tot i que aquests anys es va fundar a Barcelona el Partido Socialista Obrero Español i la Unió

General de Treballadors, dins el moviment obrer català va continuar predominant

l'anarquisme.

El 1890 l'obrerisme català va aconseguir una fita important, la celebració per primera

84


vegada a Catalunya del Primer de Maig, la festa dels treballadors. Amb tot, amb la crisi

finisecular i l'augment de l'atur, la conflictivitat social es va agreujar i es va iniciar una onada

d'accions terroristes contra objectius de la burgesia, l'anomenada "propaganda pel fet".

Actes com l'explosió d'una bomba al Liceu amb desenes de víctimes o d'una altra durant la

processó de Corpus al carrer de Canvis Nous, van fer que Barcelona arribés a ser coneguda

com "la ciutat de les bombes". La resposta de la patronal catalana i les autoritats

governamentals contra aquests actes va ser extremar les mesures repressives contra el

moviment obrer, com es va evidenciar al famós procés de Montjuïc de 1897, que van

colpejar durament l'organització del sindicalisme català.

En aquest context de crisi econòmica i social, el desastre colonial de 1898 (pèrdua de les

colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipinas), convenceria una part de la burgesia catalana de la

necessitat de reformar políticament el sistema de la Restauració per modernitzar l'Estat.

La industrialització donà lloc a una nova societat, diferenciada de la resta d'Espanya, amb

un grau creixent de conflictivitat social i amb una desavinença també creixent respecte de

l'Estat espanyol, que es considerava incapaç de respondre als interessos d'una societat com

la catalana. Això comportà que al llarg del segle XIX, i a partir del record de l'esplendor

medieval i de les llibertats perdudes, anessin succeint-se els moviments que propugnen el

reconeixement de la personalitat catalana, que van del particularisme de principis de segle

fins a diverses formes de federalisme i de regionalisme. Aquesta reivindicació es va veure

impulsada, des de mitjan segle, per la revifalla de la cultura i de la llengua catalanes

propugnats pel que es va conèixer com a Renaixença.

4.4. LA CATALUNYA REPUBLICANA

Als liberals conservadors catalans, durant molt de temps, ja els estava bé que les llibertats

polítiques al país fossin molt restringides. No tenien cap interès que les classes mitjanes,

que evolucionaven cap a un liberalisme cada vegada més radical, participessin del poder. Els

feien molta por demandes com ara l'ampliació del cens, la defensa de les llibertats

individuals, de culte o de premsa, la llibertat d'associació, o la reestructuració de

l'administració, sobretot en el context d'un obrerisme emergent, que els darrers anys havia

protagonitzat revoltes populars i que se sentia atret per aquestes idees. Tanmateix, les

exigències econòmiques d'una Catalunya cada vegada més industrialitzada van portar els

conservadors catalans a reivindicar dels governs moderats espanyols reformes que no van

arribar mai.

Finalment, malgrat els temors, una part dels conservadors catalans no va veure cap altra

sortida que acabar donant suport a un pronunciament militar que canviés els homes al

capdavant dels governs isabelins espanyols. Però, tal com havien temut els conservadors, la

Revolució de 1868, que donà pas al Sexenni revolucionari i va culminar amb la Primera

República, va anar molt més enllà d'allò que per a ells era desitjable i tolerable.

Expulsada la reina Isabel II del país i instaurat, per primera vegada, el sufragi universal

85


masculí, a Catalunya, es posà en evidència que la majoria de la població donava suport a les

idees dels republicans federals, partidaris del sufragi universal, del respecte a les llibertats

individuals, d'introduir reformes socials i, també, d'estructurar territorialment l'estat seguint

esquemes federals. De tota manera, aquestes idees eren minoritàries en el conjunt de

l'estat, on predominaven els liberals progressistes, que van restablir la monarquia i, cada

vegada més, es van mostrar favorables a retornar a un règim polític de cens restringit. El

desacord entre les diferents forces liberals, la conflictivitat obrera, la guerra amb Cuba i

l'esclat de la Tercera Guerra Carlina van desestabilitzar la nova monarquia.

La proclamació de la Primera República (1873-1874), va obrir moltes esperances entre els

republicans catalans. Cal considerar que en aquesta breu etapa dos catalans van arribar a

presidir un govern espanyol, cosa que amb posterioritat no es repetiria. Tanmateix,

l'esperada aprovació de la constitució federal no va arribar mai. Conservadors de dins i de

fora de Catalunya es van posar d'acord per enderrocar la Primera República, novament amb

l'ajut dels militars, i restaurar la monarquia en la persona del fill d'Isabel II, Alfons XII.

4.5. ORIGENS DEL CATALANISME

A finals del primer terç del segle XIX, alguns representants de la burgesia intel·lectual

catalana van començar a reivindicar, si bé de manera tímida, una reaparició del català en

l'àmbit de la literatura i la cultura en general. Paral·lelament, des dels inicis de la

Restauració monàrquica de 1875, alguns sectors de la societat catalana van començar a

propugnar el reconeixement polític de Catalunya. Aquest moviment catalanista, molt

heterogeni, lentament, es va organitzar i va anar concretant les seves demandes. Una fita

important en aquest procés va ser la celebració del Primer Congrés Catalanista el 1880. Cinc

anys després, una comissió de personalitats catalanes va presentar a Alfons XII un Memorial

de Greuges signat per diverses entitats, en què, entre d'altres mesures, es defensava el dret

civil català. El 1892, la Unió Catalanista, que agrupava diferents associacions catalanistes

conservadores, va convocar una reunió a Manresa, on es van aprovar unes Bases per a la

Constitució Regional Catalana. Aquestes bases reivindicaven un govern autonòmic per a

Catalunya.

A les acaballes del segle XIX, Espanya va perdre a mans dels Estats Units les últimes

colònies, Cuba i Puerto Rico a les Antilles i les Filipines al continent asiàtic. Amb això, la

indústria catalana perdia un important mercat per als seus productes. En conseqüència,

amplis sectors de la societat catalana es van sentir insatisfets amb el sistema econòmic,

social i polític de la Restauració.

El fracàs dels governs reformistes espanyols va brindar als sectors més possibilistes del

catalanisme a l'entorn de la Unió Catalanista, una oportunitat única per conduir els

sentiments de frustració d'amplis sectors de les classes mitjanes i altes de Catalunya cap al

catalanisme. El centralisme es va situar aleshores en primer pla com un dels causants de la

86


desfeta i, conseqüentment, la descentralització es va convertir en un element ineludible de

la reforma de l'Estat. Iniciatives com el tancament de caixes del 1899, contra els nous

impostos establerts per l'Estat amb la finalitat de sufragar el deute originat per la guerra

colonial, van reforçar les posicions dels catalanistes.

4.6. ART I CULTURA

EL NEOCLÀSSIC

Al s. XVIII, es difon també l’estil neoclàssic, sota el qual es basteixen edificis com la nova

Llotja de Barcelona, l’església de la Mercè, els palaus de la Virreina, Episcopal,

Moja…s’urbanitza l’espai de la Plaça Reial, la nova façana de l’ajuntament…Els Jardins del

Laberint també són una molt bella realització neoclàssica, que vol representar una natura

dominada del tot, amb l’aspecte d’un brodat.

La Ciutadella és de primers de segle, d’estil aliè a la nostra tradició, obra d’enginyers

militars. Fora de Barcelona hi ha la Universitat de Cervera, la Seu Nova de Lleida, el Palau

Episcopal de Solsona..

El segle XVIII és un temps d’expansió econòmica i demogràfica a Catalunya, però des del

punt de vista artístic, continua sent un focus molt secundari, imitant el que es feia a Roma,

Madrid i París.

Es creen escoles d’art que popularitzà la pintura d’Antoni Viladomat.

L’arrencada de la industrialització al s. XIX suposà la construcció de noves i diverses

edificacions. Aquestes innovacions arquitectòniques conviuran amb el neoclassicisme i amb

el romanticisme. En el camp de l’escultura destacaren Damià Campeny i altres. Pel que fa a

la pintura, durant la 2ª meitat del segle sorgeixen nous aires realistes que presenten una

doble vessant temàtica: el paisatgisme, representat per Joaquim Vayreda i les presències

històriques i costumistes, representat per Marià Fortuny.

EL ROMANTICISME. CONTEXT SOCIOECONÒMIC

El romanticisme és el moviment cultural que predominà a Europa des de finals del segle

XVIII i durant el segle XIX. Significà una renovació profunda en molts aspectes, sobretot en

la literatura. Les principals característiques del romanticisme són:

Exaltació de la natura: hi ha un rebuig per l’artificialitat de la civilització. La natura i el

paisatge són considerats idonis per representar l’estat d’ànim de l’artista.

Exaltació de l’individu com a ésser únic: es dóna culte als homes i dones excepcionals, al

geni. Destaca la fe en la bondat natural del homes.

Exaltació del sentiment i el món emotiu. Es produeix una victòria de la fantasia i el

sentiment sobre la raó.

Exaltació dels valors culturals i nacionals. Neix un gran interès per l’època medieval, per

la recerca de les arrels culturals.

Dins aquest corrent es perfilaren dues tendències:

87


Una conservadora, aristòcrata, creient i reaccionària que es concentrà a Alemanya.

Una altra de més radical, escèptica, democràtica i revolucionària coneguda com a

romanticisme liberal, situada a la resta d’Europa occidental.

El romanticisme es manifestà a Catalunya amb la Renaixença, cap a la segona meitat del

segle XIX. Durant aquest període es dugué a terme la recuperació de la llengua i la literatura

catalanes. El moviment, tot i ser bàsicament literari en els seus inicis, esdevingué polític fins

a convertir-se en una font pel catalanisme. En el desenvolupament de la Renaixença, hi va

jugar un paper clau la restauració dels Jocs Florals des de 1859.

Un dels gèneres més apreciats pels autors de la Renaixença va ser la poesia, el

representant més destacat de la qual va ser Jacint Verdaguer. Entre els autors dramàtics

sobresurt Àngel Guimerà. Pel que fa a la narrativa, el punt culminant el va representar

NarcísOller.

L’art durant el romanticisme: les normes rígides de les acadèmies clàssiques entren en

crisi i donen pas a una major llibertat individual per part dels artistes. Algunes de les

característiques de l’art romàntic són l’individualisme, subjectivisme, expressivitat i fantasia

o misticisme, així com el gust pels ambients exòtics i el món medieval. Un pintor català

destacat seria Modest Urgell, i dins l’àmbit espanyol destaca Francisco Goya.

El romanticisme influí també en la música, destacant Beethoven, Schubert o Chopin.

El simbolisme es considera una expressió tardana del romanticisme. Els artistes

elaboraven els seus propis llenguatges expressius amb un alt grau de personalisme, fet que

explica la diferència de noms que rebé arreu d’Europal. Destaca Gauguin en pintura, i el

català Víctor Horta en arquitectura.

EL MODERNISME

El pas cap al s. XX, coincidint amb el període d’afirmació catalanista, correspon a l’època

del modernisme. En el pla arquitectònic assimila la tradició del gòtic català integrant-hi el

ferro forjat, la ceràmica, el vidre i la fusta.

S’exalten les línies corbes sobre les rectes, la policromia i l’exotisme, els detalls i la

riquesa en la decoració, l’asimetria de la disposició, el dinamisme de les formes…

El Modernisme expressa les aspiracions estètiques de la burgesia que edifica en diverses

poblacions grans mansions senyorials. Amb tot, l'activitat més destacada del corrent

modernista va ser l'arquitectura i els seus complements decoratius, i el seu representant

més conegut Antoni Gaudí, creador de la Sagrada Família, Casa Batlló, La Pedrera, Parc

Güell, entre d’altres.

Barcelona es va convertir en una de les ciutats amb més edificis modernistes del món.

Alhora, durant l'etapa modernista, la ciutat va esdevenir un important centre artístic, on als

pintors els agradava fer vida bohèmia. Entre els pintors modernistes que es reunien al local

d'Els Quatre Gats, hi havia Ramon Casas i Santiago Rusiñol. Entre els diversos creadors:

Antoni Gaudí.

88


El modernisme pretén actualitzar els repertoris figuratius, les tipologies arquitectòniques o

els elements decoratius tradicionals per adequar-los a les noves tècniques, als nous

materials industrials i a la sensibilitat moderna.

Coincideix amb una època brillant a Europa, prèvia a la primera Guerra Mundial (la Belle

Epoque), temps d’optimisme científic i tècnic, de relativa prosperitat econòmica, de

creativitat en art i cultura i d’inquietud social.

El Modernisme català te una personalitat pròpia i es planteja alhora com a art nacional,

vinculat a un projecte polític: el catalanisme. Aquest moviment de represa i recuperació de

la llengua i la cultura pròpies, que havien decaigut després de l’esplendor medieval, s’inicià

en el camp literari –amb el nom de la Renaixença- i continuà en els de l’art, la historiografia

i la política. Coincideix en un moment de desenvolupament socio-econòmic, de consolidació

del capitalisme industrial, d’estabilitat política, que donà a la burgesia del país un marc idoni

per a la inversió i creixement: establiments industrials (especialment vapors o fàbriques

tèxtils), xarxes de ferrocarrils, cooperatives agrícoles, sobretot vitivinícoles, i un

espectacular creixement urbà, que en el cas de Barcelona cobreix una gran extensió de

l’Eixample.

Pel seu caràcter nacional, el Modernisme s’enriqueix amb nombroses referències de la

pròpia personalitat com ara la presència constant de l’escut de Catalunya o la representació

del seu patró Sant Jordi.

A partir del 1906, el modernisme va començar a ser rellevat pel noucentisme, que

l'acusava de ser un art anàrquic i decadent. Enfront del "caos romàntic" modernista, els

noucentistes proposaven la recerca de l'ordre, la claredat, l'harmonia, la mesura i la

racionalitat. En temps de Prat de la Riba, la Mancomunitat de Catalunya va fer costat al

Noucentisme, que va tenir en Eugeni d'Ors el més destacat dels ideòlegs.

4.7. HISTÒRIA D’HOSTALRIC

A principis de segle, i quan Espanya gaudia encara de pau, la fortificació d’Hostalric estava

força descuidada; el fossat i els baluards estaven coberts d’una vegetació frondosa, cosa que

destruïa l’objecte dels seus serveis; la guarnició consistia en un petit destacament i el

Governador passava llargues temporades absent en altres poblacions sense que remotament

pensés en el temor de poder ser sorprès el fort que estava al seu càrrec. Desgraciadament

no va trigar massa temps en què aquest estat de tranquil·litat i confiança canviés per un

altre de turbulències i neguits.

En aquella època el Governador de la plaça era Don Carlos Brier de Santiller, l’origen del

qual era francès. En aquell temps això era una mala nota i se’l començaren a mirar amb

desconfiança. Després vingueren les sospites de si seria partidari de Napoleón, i per més

que fossin infundades, va ser pres i poc li va faltar per no perdre la vida en un moviment

popular. Afortunadament, molts que el coneixien incapaç de tal vilania i que gosaven de cert

prestigi entre el poble sapigueren refrenar l’odi que aquest li professava i protegint la seva

89


fugida pogueren fer-lo escapar gràcies a una disfressa. No sent cert el que el poble creia

d’ell, acabada la guerra, el govern espanyol li restituí el títol de governador del castell en

prova de la seva fidelitat.

LA GUERRA DE LA INDEPENDÈNCIA (1808-1814)

Durant la Guerra de la Independència (1808-1814), Hostalric va tenir un paper

brillant, tant donant suport a l’entrada de queviures durant el setge de Girona com

destorbant el pas a les tropes enemigues. Es per això que convenia als francesos prendre la

vila.

La vila va ser saquejada i incendiada el 7 de novembre de 1809 per un exèrcit de

4000 homes. Els francesos van cremar tot el poble, i els seus habitants van haver de fugir

als pobles veïns. Molt poca gent de la vila es va poder refugiar al castell. Uns quants van

resistir a l’església, on els francesos van intentar calar-hi foc carregant un burro amb

matalassos i feixines. Una de les metralles del castell va travessar la porta i va deixar mort a

l’acte el sagristà de la parròquia. El tiroteig va durar tot el dia, però els francesos no van

poder entrar al castell. A la nit van deixar la vila que va quedar totalment destruïda i van

tornar a Girona. El resultat de l’atac va ser de 70 cases cremades i molta gent morta.

Relat de “El Eco de Hostalric” 1 de novembre de 1878” (resumit i traduït al català)

“Era el dia 7 de novembre de l’any 1809. L’exèrcit francès apurava els seus recursos

estrenyent cada dia més el setge de Girona i una divisió de 4000 homes de totes armes amb

les corresponents peces d’artilleria, dirigint-se cap a questa vila on s’hi torbava una divisió

de tropes espanyoles i les forces de les quals constaven de dos mil soldats d’infanteria i tres-

cents cavalls amb tres peces d’artilleria, i al seu cap el mariscal Don Pere Cuadrado.

A les dues de la tarda d’aquest dia una alarma general va anunciar l’aparició de l’enemic,

replegant-se les forces espanyoles en direcció a Sant Celoni.

Assegurat l’exèrcit francès la retirada de les nostres tropes va entrar immediatament a la

vila, valent-se de la confusió que va ocasionar el precipitat moviment i davant la

consternació que envaí aquests primers moments entre la gent del poble que van començar

una desordenada fuga.

Observant e governador del castell el desordre i confusió que hi havia a la vila, va disposar

que una petita força de la guarnició entretingués tot el possible a l’enemic perquè els

vilatans poguessin guanyar distància entre els boscos. I quan aquesta força va arribar

davant el convent un considerable foc per l’enemic que anava pujant pel carrer Arrabalet.

Però les nostres tropes es veieren obligades a retirar-se perquè les tropes que arribaven

eren molt superiors. De nou els nostres van intentar, a l’arribar a la plaça de resistir a l’atac

de l’enemic, veient-se a la fi obligats a retirar-se al castell per no ser possible defendre per

més temps la població amb aquestes forces tant inferiors.

A la torre que es conserva a l’extrem del carrer Arrabalet (torre dels Frares), el

governador del castell va manar posar-hi dues peces d’artilleria de curt calibre i vint homes

d’infanteria, qui des d’allí ocasionaren danys de consideració als francesos. Encara que al

90


llibre d’Urgellés ens diu: “desgraciadament no pogueren comptar amb aquesta ajuda perquè

les esplanades no estaven encara arreglades quan succeí aquesta fatal ocurrència, i per

aquesta causa com per la extraordinària elevació de dita torre, fou poc el mal que reberen

els francesos dels tirs i pedres que des d’allí se’ls dirigien”.

Segons l’informe que el General francès va donar al seu govern, s’havien proposat destruir

i apoderar-se d’aliments i utensilis de guerra que creien trobar a la vila, però en veure’s les

seves esperances frustrades, la vila fou saquejada i incendiada, quedant completament

destruïdes seixanta set cases, assassinades deu o dotze persones de les poques que no van

poder escapar i robats fruits, joies i diners, ocasionant la ruïna d’infinitat de famílies.

S’ha de fer especial menció del valor del Mossèn Pere Xifre en mig d’una situació tant

crítica i apurada, el qual veient com la població estava completament envaïda per l’enemic,

es va encaminar cap a la torre d’Ararà i pujant a la torre amb una escala de corda que va

recollir darrera seu, es va tancar al recinte i durant hores va disparar trets contra els

francesos que veia, matant i ferint a molts d’ells, i animant amb el seu exemple a morir per

la pàtria en aquell moment víctima de la més infame alevosia.

Sorpresos els habitants d’Hostalric per les tropes enemigues, pocs d’ells reberen entrada al

castell per les dificultats que oposà el seu governador. La major part dels vilatans van haver

de buscar refugi amagant-se als boscos d’Orsavinyà i d’altres a l’església parroquial. Mentre

que dins el recinte de la vila es cometien per l’enemic les més grans atrocitats i els edificis

s’anaven reduint a cendres, els infeliços que no havien tingut ocasió de tancar-se al temple,

dedicaven tots els seus esforços a verificar una resistència tenaç disposats a morir als peus

de la Verge dels Socors, que sota el seu Empar van posar el seu honor i les seves vides.

L’enemic no podia enderrocar la porta de l’església amb el foc que es feia des del castell,

lo qual va donar lloc a que els francesos posessin en pràctica tota mena de mitjans amb

l’objectiu de calar-hi foc. Fins i tot van intentar calar-hi foc carregant un burro amb

matalassos i feixines. La guarnició de la fortalesa va desbaratar completament els plans de

l’enemic amb metrallades des del castell. Malauradament, una de les metralles del castell va

travessar la porta i va deixar mort a l’acte el sagristà de la parròquia,.

Cap a les 11 d’aquest dia 7 de novembre va durar aquesta escena de destrucció i de ruïna,

replegant-se després les forces enemigues i dirigint-se novament cap a Girona.

Quan la guarnició del castell va observar que l’enemic es retirava, va sortir del fort una

partida de la tropa amb l’objectiu d’alliberar als que s’havien salvat dins de l’església i

socórrer al mateix temps als que s’havien quedat a la vila. Així doncs la vila d’Hostalric va

quedar reduïda a cendres, i en un deplorable estat de misèria”.

Havia passat escassament un mes des de la capitulació de Girona (desembre 1809) quant

el comandament imperial decidí dirigir els seus esforços a assegurar definitivament el

camícap a Barcelona. Per a tal finalitat una divisió composada per més de tretze mil soldats

italians de l’exèrcit imperial, sota el comandament del General Mazucchelli, iniciaren l’atac a

la Fortalesa d’Hostalric.

91


Mentre, a la fortalesa, tot i els importants treballs duts a terme feia escassament quinze

anys, el principal problema era encara l’allotjament del personal, amb un nombre que es

trobava molt pel damunt del que corresponia a les dimensions de la plaça.

De fet, la guarnició, que a les ordres del Coronel Julián Estrada, anava a protagonitzar un

dels més notables episodis de la Guerra de la Independència a Catalunya, rondava els 1200

homes, xifra que pràcticament coincideix amb els càlculs fets el 1794.

Tot i això, el problema més greu era el proveïment d’aigua. Tant era així que el coronel

Estrada, considerant ja d’entrada insuficients les reserves de les cisternes, fortificà amb un

petit reducte una mina situada a uns tres-cents metres a migdia de la fortalesa. La defensa

d’aquell reducte i del seu camí cobert va complicar bastant la situació defensiva ocasionant

un nombre considerable de baixes a les sortides diàries per abastir-se d’aigua.

Des del punt de vista militar la direcció de la defensa d’Hostalric fou encertada. En aquest

cas el mèrit no tant sols recau en el paper del coronel Estrada, sinó també al de diversos

dels seus col·laboradors, especialment en el transcurs de l’èpic episodi de l’evacuació.

L’atac i consegüent bloqueig s’inicià el 13 de gener de 1810 i durà fins el 12 de maig del

mateix any. Quatre llargs mesos convivint amb les misèries i calamitats pròpies de la

situació.

Tot i el viu foc que se’ls dirigia des de la torre del Frares i des del castell, no es pogué

evitar que els francesos es possessionessin aquell mateix vespre de la vila, ocupant tot

seguit els millors punts i atrinxerant-se, obrint a aquesta finalitat diferents fossats,

construint en totes les boques dels carrers parapets i tota mena d’obstacles per evitar el mal

directe que se’ls pogués ocasionar des del castell que continuà tota la nit molestant-los.

A obstinació dels francesos en continuar els seus treballs no deixà de ocasionar-los gran mal

perquè s’observà que durant tota la nit anaven per la vila diferents grups amb fanals

encesos retirant morts i ferits. En represàlia a aquest fet, acabaren de cremar tres o quatre

cases de la vila de les poques que s’havien salvat del desastre del primer incendi i saqueig.

El dia 21, una desgràcia imprevista posà la torre dels Frares en poder dels contraris: quan

el capità encarregat de vigilar la torre, Don Francesch Oliver estava preparant per llançar

una granada de mà als francesos que s’anaven acostant, explotar aquesta a les seves

pròpies mans destrossant-li completament el cap i part del cos. Fou la pèrdua de tant

valerós capità molt sensible als espanyols, que perdien al mateix temps un brau militar i el

fort que comandava. Perquè després, la torre en mans d’un sergent, fos per manca de

patriotisme o per poca fermesa, fou entregada als enemics. Lluny estaven els del castell per

pensar en tal traïdoria quan notaren que des de la torre se’ls dirigien focs causant-los

algunes baixes. Fou desconsolador per a la guarnició veure que ja no podien comptar amb el

recolzament de la torre i abans de què els pogués causar més mal decidiren arrasar-la i

posant en joc l’artilleria, aquesta arruïnà en pocs instants la seva plataforma, que fou

desallotjada tot seguit pels francesos que no podien suportar un foc tant directe.

Aquell mateix dia el governador del castell rebé una comunicació de part del mariscal

Auguerau, intimant-li la rendició abans de dues hores i de que fes entrega del castell i de

92


tota la seva guarnició, proposant-los de gosar dels honors de la guerra conduint-los

presoners a França i amenassant-los amb la pena capital per rebels a son legítim rei si no

era acceptada tal proposició. Don Julià Estrada contestà amb dignitat que sols havien jurat

fidelitat a son vertader rei Ferran VII i que tant ell com tota la guarnició moririen abans

d’abandonar tant justa causa i trencar el jurament al qual tots s’havien sotmès.

Mentrestant l’enemic s’ocupava amb gran activitat en possessionar-se dels punts més

importants per acabar d’assetjar el castell, cosa que costà molta sang per les dues parts.

Duraren aquestes batalles fins el dia 30 en què de nou el governador rebé proposicions de

capitulació per a l’entrega del castell i foren contestades amb les següents paraules:

“Filla Hostalric de Girona, sabrà imitar l’exemple de la seva mare”. Preferien morir a

rendir-se.

Com si fos una represàlia el dia 11 de febrer els francesos van col·locar un parell de

canons a la plaça dels Bous i van començar a disparar metralla contra el bestiar que

pasturava al glacis del castell. Però canviades per algunes granades i bombes des del fort

feren callar en poc temps l’artilleria francesa. Veient aquests últims que per aquest costat la

fortuna poc els havia ajudat, resolgueren tantejar per l’altre costat i muntaren nova bateria

a la casa Blanca, amb els seus tirs pretenien impedir que la tropa del castell fes provisió

d’aigua de la font veïna i destruir tot el bestiar que per a sortia a pasturar al glacis.

Serien aproximadament les 11 del matí del dia 18 quan una espècie de tro acompanyat

d’una columna de fum blanc que sortia d’un costat de la població va fer distreure la vista

dels assetjats cap aquell lloc i un cop espargit el núvol deixà veure la torre dels Frares

volada en una de les seves terceres parts i esquerdat la resta de l’edifici de dalt a baix.

Sempre s’ha ignorat si fou obra de la casualitat o què, però el més probable és que aquest

incident fou fet a propòsit a l’efecte que no se’n possessionessin de nou els espanyols.

El dia 20 de febrer començà a caure una pluja de metralla disparades des d’una bateria de

quatre morters situada darrera l’antiga muralla de la vila, l’alçada de la qual l’alliberava dels

fosc del castell. Unes dues-centes bombes caigueren dins el castell des de les set del matí

fins a les cinc de la tarda, continuant encara amb no tanta força durant la nit, i al apuntar el

dia tornà a avivar-se aquella pluja de ferro.

El dia 26 unes descàrregues de fuselleria anunciaven l’aproximació de l’enemic per la part

de Sant Celoni. El governador disposà la sortida d’unes quantes guerrilles en aquella

direcció, i va manar a la resta de la guarnició que es col·loqués al glacis i altres punts de la

muralla per acudir a on la necessitat obligués. Estava la tropa tant ben disposada per entrar

en acció que aquesta operació fou executada amb tota serenitat, i fent cara al perill de les

bombes i cargues de fuselleria de l’enemic. Poc va trigar en deixar-se veure una columna

d’uns 700 homes manades pel valent coronel Don Manuel Villamil, a les ordres del qual

anava el comandant de sometents Don Esteve Pagès i aquesta petita força atacà amb

decisió als francesos en els seus propis campaments, que tenien situats a l’ermita de la

Verge de la Serra. Els hi van destruir barraques i els van obligar a replegar-se a la Casa

Blanca i a la Casa Negra abandonant equipatges i una porció de municions de boca i guerra,

93


sofrint la pèrdua de molts morts i ferits i alguns presoners sense experimentar per part de la

guarnició d’Hostaleries grans baixes.

Els enemics que ocupaven les posicions veïnes, veient el perill dels seus companys,

volgueren acudir al seu socors, però una sortida de la tropa del castell resolgué l’acció a

favor dels d’aquí. Trobaren el premi del seu valor amb la comunicació que els quedà lliure

durant unes tres hores que les aprofitaren per donar introduir al castell alguns queviures i

altres efectes.

Cap a unes mil bombes havien caigut dins el recinte de la fortalesa, i malgrat els danys

que havien causat a les fortificacions, el nombre de baixes que degueren experimentar, i

veient desaparèixer tota probabilitat d’èxit, els homes del Coronel Estrada seguien

aguantant amb tenacitat.

De nou l’incansable coronel Villamil amb la seva columna de mil homes aparegué el matí

del 4 de març sobre les altures d’Orsavinyà amb l’intent d’introduir al castell un convoi de

queviures. Desgraciadament una boira molt espessa impedia obrar amb seguretat i els

francesos oposaren una forta resistència i tot i la furiosa envestida de la guarnició del castell

la situació es feia crítica i no hi havia més remei que declarar-se en retirada. Però al

espargir-se la boira el moviment de la columna de Villamil fou secundat i van atacar

determinadament als enemics i els van perseguir a la baioneta fins arribar a l’alçada de

Massanes. De Girons i Gaserans baixaren reforços als francesos però la tropa de la guarnició

també va saber rebutjar-los sense que poguessin obrar. Només al camp ja hi havia més de

cinquanta morts i es veié als contraris retirar moltíssims ferits. A més se’ls feren presoners i

es conduïren al castell més de mil pans que es trobaren al campament i altres efectes. Tot el

temps que l’acció durà, no deixà per això l’enemic de llançar sobre el castell diferents

projectils. Tot i els mitjans de destrucció que oposà l’enemic, no foren suficients per a privar

a la tropa espanyola d’una victòria que aconseguí a força de valor i patriotisme. El convoi va

poder entrar al castell, va deixar els queviures i va carregar els malalts i ferits que hi havia a

l’hospital i tornar a sortir sota la protecció de la columna que impedí l’aproximació dels

contraris.

Per una carta que el governador d’Hostalric va enviar al comandant de sometents, se sap

la trista situació en què es trobava el fort, manifestant que fins aquella data prop de tres mil

bombes enemigues havien caigut sobre el castell. Tot i això Estrada deia: “ Tinc la

satisfacció de dir que per sobre aquest munt de runes s’alça cada dia més l’entusiasme i

valor de la guarnició”.

El dia 23 del mateix mes el general francès Berdier dirigí una intimació a Estrada on amb

diverses raons volia provar-li que fent una resistència més llarga, lluny d’augmentar la seva

glòria, es qualificaria d’una obstinació inútil i acabava proposant-li una capitulació honrosa

per a ell i la guarnició. Aquesta tercera proposició fou desestimada com les altres vegades i

el Governador contestà al general francès que la seva resolució no enfosquia l’honor ni la

gloria de què es nodria aquella guarnició.

94


Més endavant els francesos van construir una altra bateria situada a l’alçada de can

Segrer, per la part que mira al castell. L’objectiu d’aquesta era molestar la tropa que sortia

del castell a fer provisió d’aigua a la font. A principis d’abril fou quan es notà més l’empeny

per part dels contraris en impedir l’aproximació dels defensors a la font i van construir

alguns parapets.

Així que el Governador observà tots aquests treballs i abans que anessin més endavant

disposà que sortissin vàries partides de tropa del castell per inutilitzar aquelles obres, que de

continuar, els haurien posat en condició impossible de resistir. Així començà un foc viu per

part de la guarnició i també de la bateria dels francesos. L’acció durà des de la matinada a

les onze de la nit, sent el resultat la destrucció dels parapets més immediats a la font per

part dels espanyols. Es van calcular que les baixes dels francesos no baixaven de cent entre

morts i ferits, mentre que de la guarnició del castell només es contaven dos morts i vint-i-sis

ferits.

No obstant les obres de fortificació que els francesos havien començat a fer a diferent

paratges s’anaven fent serioses, i una d’elles situada a Massanes devia ser molt avantatjosa.

Formaren a can Regàs un reducte i es dedicaren a avançar els seus parapets en direcció al

castell.

El primer de maig es notà un gran moviment entre la tropa francesa, que es traduí dins

els castell com a preparatiu d’assalt. Al cap de dos dies aparegué una columna de tropa i

paisans manada per Villamil que venia amb l’intent de socórrer el castell però tot i els seus

esforços no va poder aconseguir-ho. Els francesos, escarmentats d’haver estat burlats dues

vegades consecutives reuniren un gran nombre de forces que feren retirar les tropes de

Villamil. Els del castell van veure com s’allunyava l’última esperança de socors.

A la tarda del dia 11 es presentà un tinent coronel amb un plec del mariscal Auguerau

intimant per quarta i última vegada la rendició al Governador i a la guarnició oferint-los la

mateixa capitulació que als defensors de Girona i prometent-los tant sols dues hores de

treva per determinar-se, amb l’amenaça que passat aquest temps i no haver-se verificat en

la capitulació, seria passat el castell a sang i a foc sense cap contemplació i mirament i

manifestant que ja havia defensat prou i massa el castell per la seva glòria i la de la valerosa

guarnició. El governador contestà al mariscal que encara que agraïa la comparació que els

feia amb els defensors de Girona, no es trobava en el cas apurat d’haver d’admetre les

seves proposicions i molt menys de rendir-se.

Sobre les forces enemigues en aquest període que assetjaven el casell i la vila d’Hostalric,

el nombre no baixava de 6000 homes a l’inici del bloqueig i cap al final ja es comptaven

entre 10.000 i 12.000 homes. I fins i tot de veu de la gent d’aquella època es diu que al

darrer període del setge es reuniren prop de 30.000 combatents amb els reforços que havien

vingut des de França.

Passats quatre llargs mesos i esgotats tots els recursos es decideix, com ja era previst,

evacuar la fortalesa. Cosa que es va dur a terme la nit del 12 de maig. Abandona la fortalesa

tot el persona útil, en nombre d’uns mil homes, quedant tant sols els malalts i ferits sota la

95


responsabilitat del contractor de l’hospital Don Manuel Mellado, conferint-li a més l’encàrrec

de fer entrega del fort a l’enemic. Disposaren també que es quedés al castell pel socors

espiritual dels malalts i ferits el capellà Juan Vilademunt. S’acordà també que els menys

malalts que poguessin fer alguna cosa, servirien d’ajuda a aquests dos homes i a la custòdia

del castell fins a la seva entrega.

Ordenat tot d’aquesta manera es preparà la guarnició per el gran esforç que anaven a fer,

potser el darrer de la seva vida. Al matí confessaren tots i de seguida combregaren. Aquell

acte religiós i d’humilitat vers l’únic que podia salvar-los va fer renéixer l’ànim als poc que ja

no podien resistir tanta fatiga i escassetat i esperaren l’hora de la marxa.

L’avanç de la columna va tenir lloc a la nit, a través de les línies enemigues, obrint-se pas

a la baioneta o el ganivet per evitar els trets que delatessin la seva situació, i al llarg dels

quasi cinquanta quilòmetres que separen Hostalric de Vic.

Aquest és l’informe oficial de l’acció datat el 16 de maig de 1810 i dirigit al capità general

de Catalunya, Eduardo O’Donell. (resumit i traduït al català)

La guarnició d’Hostalric va emprendre la marxa el dia 12 d’aquest mes a les 10 de la nit

abandonant el castell que no podia defendre més temps per la manca d’aliments i aigua.

L’enemic, informat pels desertors de la situació de la fortalesa i de la ferma resolució de la

seva guarnició d’obrir-se pas amb la baioneta, va fer el seu últim esforç per a desviar-la

d’aquesta decisió. Així, a la tarda del dia 11, el mariscal Auguerau va enviar un tinent

coronel amb el següent missatge.

“Sr. Governador. Us intimo la rendició del vostre castell, ja l’heu defès força per la vostra

glòria i d’aquesta valerosa guarnició. Sens dubte he perdut l’esperança de ser socorreguts

amb queviures.. Us ofereixo la mateixa capitulació que he concedit a la ciutat de Girona. Us

dono dues hores de temps, per determinar-vos, si en aquest terme no m’entregueu el fort,

sereu passat a ganivet amb tota la guarnició sense cap excepció. Auguereu, duque de

Castiglione.

El Sr Governador va fer la següent contestació:

“Sr. Mariscal. Agraeixo en nom d’aquesta guarnició la comparació que us digneu a fer d’ella

amb la immortal de Girona. Però no admeto les vostres proposicions, doncs crec que encara

no estic en determinació de rendir-me”

Julián de Estrada

El dia 12 al matí, la tropa ja sabia que la fugida estava planejada per la nit. L’enemic va

observar el moviment que hi havia al castell i no va dubtar que aquella nit seria la de la

fugida.

96


La mateixa tarda es reforcen els punts del costat dret de la Tordera, per on l’enemic creia,

com tota la guarnició, que s’havia de fugir per anar cap Arenys de Mar, on el capità general

va fer preparar unes barques per afavorir l’engany.

Una guerrilla que els enemics tenien a la Casablanca, a la riba dreta del riu, va començar a

fer foc on cap dels defensors no havia anat en tot el dia. Aquesta operació de l’enemic, que

manifestava la seva por, va donar les millors esperances als soldats de la fortalesa.

A les deu de la nit, en una nit molt il·luminada per la lluna, la guarnició va saltar l’estacada

per la part del camí ral de Sant Celoni. Va baixar el glacis i va travessar en massa i a gran

velocitat el camí ral i totes les hortes que separen Hostalric de Massanes.

Dues guerrilles de cinquanta homes, feien la descoberta a dreta i esquerra avançant sense

tirar cap tret. Van complir el seu encàrrec i van degollar el primer sentinella i atacant als

altres a cops de baioneta.

La columna va seguir el seu camí cap a Sant Feliu de Buixalleu i a una llegua del castell

van trobar un campament enemic que fou embestit com els altres.

Però el foc i els crits van alarmar al campament de 2000 homes del camí d’Arbúcies i una

forta descoberta ens va picar la reraguarda, però va ser rebuda amb tanta força que aviat

els enemics van desistir de les seves intencions.

Els esforços que havia fet la tropa fins el moment eren superiors a les seves forces,

debilitades per un llarg i rigorós dejuni. Molts soldats, rendits van haver de ajeure’s al camí

per a descansar i alguns d’aquests van caure en poder de l’enemic.

Tres companyies del cap de la divisió van errar el seu camí desviant-se cap a Arbúcies i es

van trobar amb els enemics. El que va quedar de la divisió desviada va retornar amb molt de

treball cap al camí i a la matinada del dia 13 va entrar a Joanet. Allí van descansar dues

hores i per la falta del Sr. Governador, que no sabien on es trobava, el comandant

d’Artilleria D. Miguel de Baños, va agafar el comandament de la divisió i a les set del matí

arribaren a Sant Hilari.

Els veïns de Sant Hilari havien fugit en veure que s’acostava una divisió de soldats que no

es pensaven pas que fos amiga .De manera que no trobant-se pa per la tropa el comandant

va determinar seguir el camí de Vic on va arribar la divisió en nombre de 500 homes.

Al matí del dia 14 es van rebre molts soldats que, per la seva debilitat, s’havien quedat

enrere. Finalment la divisió constava de 800 homes però s’ignorava la sort del Sr.

Governador.

Referent als infeliços que s’havien quedat al castell, tant bon punt la guarnició la

desocupà, es remplaçaren els sentinelles per soldats ferits o malalts de menor gravetat,

destinant-se al mateix temps altres per fer rondes de nit. Tot i això a dos quarts de dotze

d’aquella nit començà un foc violent de fuselleria per la part del revellí, i l’incident inesperat

obligà a Don Manuel Mellado a fer entrega del fort a l’enemic. Es va dirigir al baluard de

Santa Tecla i des d’allà va manifestar als francesos que el fort ja era seu i que aturessin el

foc. Però els francesos lluny de fer cas d’aquesta manifestació de pau continuaren. Fins i tot

van intentar assaltar el castell amb escales de corda però no van poder-ho aconseguir

97


gràcies encara a la petita resistència que trobaren. Don Manuel Mellado sortí del castell pel

portal de Socors saltant l’estacada per la part de la vila i va cridar a la guàrdia més pròxima

perquè el conduís a presència del comandant militar de l’enemic per a fer-li saber que

s’havia fet entrega del fort. Així el comandant va disposar que sortís una força de la vila per

impedir que el fort fos assaltat i va fer conduir a Grions a l’encarregat de fer la entrega del

castell a fi de que presentés al general Palombini el plec que li dirigia el Governador del

mateix i el general disposà que a la matinada del dia es verifiqués la ocupació del fort.

Segons es diu els francesos quedaren plasmats de veure aquell quadre de ruïna i no gosaven

comprendre com el patriotisme havia resistit a tantes necessitats. La vida dels infeliços ferits

i malalts fou respectada però no quedaren enterament lliures d’un mal tracte i horrible

saqueig.

El capità general de Catalunya va concedir una medalla d’or als oficials de la guarnició

i una de plata a la tropa que deia:

“Valor i fidelidad constante, Hostalric, 12 de mayo de 1810”.

Hostalric i Figueres van ser les últimes places que van abandonar els francesos a l’estat

espanyol.

Sometents i miquelets Desaparegut gairebé del tot l’exèrcit regular després de la presa de Barcelona la Junta Superior de Catalunya va promoure la formació d´ un exèrcit de quaranta mil homes a partir de l´ enrolament de nous soldats, dels cossos francs de Miquelets i del Sometent General. Al llarg de la guerra, aquestes dues formes d’enquadrament van ser adoptades pels mateixos militars, i sovint es confonen per les seves actuacions amb les partides, les guerrilles i les milícies populars. Els miquelets, com a milícia paramilitar formada per homes elegits entre els més joves i més ben dotats, eren reclutats tradicionalment per a accions especials o per reforçar les tropes regulars. Els sometents (la massa de la població) operaven a prop dels pobles respectius i eren convocats en moments de perill, tot i que les autoritats van utilitzar aquesta organització particular de defensa de forma sistemàtica des de 1808 fins a 1811.

L’estat en el qual es feren càrrec de la fortalesa els assetjadors de la Guerra del Francès,

era el propi de qualsevol plaça que hagués sofert un llarg setge.

L’intens bombardeig havia afectat notablement moltes parts del castell. En especial al

camí cobert, el revellí i la contraguàrdia. També els parapets i les troneres, estacades, ponts

i garites. Així els nous ocupants es van haver d’ocupar de la reparació de tot això. D’aquest

període podrien ser l’obertura de troneres a la cara esquerra de la contraguàrdia, al semi

baluard de Santa Bàrbara i al vèrtex de la dent de serra. També es va construir davant el

Portal de Socors un tambor espitllerat.

El 1814 l’exèrcit francès abandona la plaça i no tornaria fins nou anys després. Ferran VII

tornava del seu desterrament per a tornar a ocupar el tron d’Espanya.

Al 1812 s’havia proclamat a Cadis la primera constitució de caràcter liberal que es donava

a Europa. Aquest text de llibertats fou la base de les discòrdies entre l’Espanya

conservadora, entestada amb privilegis tradicionals i el tron de Ferran VII i l’Espanya liberal,

98


partidària d’una monarquia constitucional. El xoc entre aquestes dues maneres d’entendre

l’estat sortit de la Guerra de la Independència cobriria de sagnant foscor el ja de per si

lúgubre regant de Ferran VII.

Al 1820 Ferran VII, d’una banda jurava i acceptava la constitució i per l’altre, reclamava

l’ajut militar dels seus socis de l’Aliança (coalició absolutista), per tal de tornar al sistema

absolutista.

La petició del rei fou acceptada i la Santa Aliança nomena per raons de proximitat al

monarca francès Lluís XVIII, com encarregat de socórrer als monàrquics absolutistes

espanyols.

Hostalric, com la majoria de les places fortes catalanes, es va mantenir fidel a la

constitució. El setembre de 1823, les tropes reialistes de la divisió del Baró de Damas,

encarregades de bloquejar la fortalesa de Figueres, ho feren també amb la d’Hostalric, tant

sols guarnida per un reduït nombre de soldats sota el comandament del governador Riego.

El bloqueig es va sostenir fins el dia 2 de novembre quan entre les condicions de la

rendició de Barcelona s’incloïa les capitulacions de Tarragona i Hostalric.

La plaça va ser ocupada de nou per tropes de la nació veïna, això si, aquesta vegada en

nom del rei d’Espanya Ferran VII.

El bloqueig d’Hostalric, més formal que altra cosa, no comportà danys notables. Per això

durant els cinc anys de nova presència francesa a la fortalesa no trobem documentades

obres d’importància, tant sols les generades per les pròpies necessitats d’allotjament de la

guarnició.

Urgellés ens explica una anècdota referent al castell d’Hostalric durant aquesta època.

“Al 1822 les partides reialistes havien anat prenent força aquí a Catalunya. Fins i tot alguns

eclesiàstics, abandonant el seu deure allistant-se a les files dels absolutistes. Un dels que

més havia figurat en aquesta guerra civil fou Mossèn Antòn, i la seva influència havia

arrastrat a un gran nombre de gent. El país es va veure lliure d’ell gràcies al castell

d’Hostalric. El dia 18 de juny, i estant celebrant el seu patró prop del Mas Puig de Grions,

com desafiant al destacament lliberal del castell, començà a fer-los gestos amb imprudència

i s’acostà tant a la vora del fort que una granada explotà dant seu i el va ferir. De seguida va

ser transportat pels seus a la rectoria de Gaserans on morí al cap de pocs dies”.

Durant l’època de les Guerres Carlines la fortalesa d’Hostalric també hi va tenir un paper

actiu.

Durant la revolta de la Jamància (1843). La junta de Barcelona s’havia fet amb la ciutat i

les seves proclames i aconseguiren el pronunciament de diferents guarnicions, entre les

quals hi havia Girona i Hostalric.

El general Prim es dirigeix a Girona i al seu pas per Hostalric deixa algunes forces amb la

intenció de sotmetre la fortalesa, davant de la qual ja hi eren els milicians i sometents dels

voltants. Arriba a la capital de Girona i l’assetja i juntament amb la capitulació de Girona

s’inclou la fortalesa d’Hostalric.

99


Durant la Guerra dels Matiners Hostalric tampoc va poder quedar al marge dels

esdeveniments, però en aquesta ocasió la seva guarnició va estar al costat del govern.

GUERRES CARLISTES A HOSTALRIC

Mort Ferran VII, esclatà la guerra al 1833, l’inici de les Guerres carlines, aclamant a

Carles representant del partit absolutista, i per tot Espanya es va estenent la rebel·lió que

pren un caràcter de desgràcia imponent.

A Hostalric, tot i estar protegit pel castell, van entrar al març de 1835 els facciosos a la

vila exigint diners i altres objectes als veïns, que sorpresos davant un atac tant temerari

només es van cuidar d’amagar tot el que constituïa les seves riqueses. D’aquesta manera

ningú es va cuidar de fer arribar informació al fort perquè des del castell vingués ajuda. Això

va costar a la vila una multa de 6000 rals, que se’ls imposà per descuit i deixadesa tanta de

consentir tal errada al costat mateix d’una fortalesa.

Per evitar en endavant cap més sorpresa, es procedí aquell mateix any a deixar la vila en

estat de defensa reconstruint algunes de les muralles i altres obres, quedant així mateix

organitzada la milícia urbana, que s’armà amb escopetes del castell.

Durant una sortida que feu el cap d’aquesta plaça al febrer de 1836 per allunyar als

carlistes de Breda, poc li va faltar de què no li costés molt cara, ja que abans del seu retorn

al castell s’assabentà per atzar que una grossa partida emboscada pel camí tractava

d’impossibilitar-li el pas. Aquesta partida, junt amb algunes altres es reuniren per a dirigir-se

en massa contra Hostalric. El governador del castell, que havia rebut aquestes notícies,

manà que sortís un destacament per a reconèixer els voltants i per a cerciorar-se si

efectivament emboscats els enemics, persistien en la idea de sorprendre al fort. Però el cap

d’aquest destacament s’allunyà massa, quedant fora de l’abast del castell i aviat veié

castigada la seva temeritat al trobar-se voltat i tancat el pas pels facciosos, i encara que la

seva resistència fou heroica, no pogué evitar que les tropes poguessin arribar al castell. Els

infeliços que quedaren presoners dels carlistes foren afusellats al cap de pocs dies.

Al 1847, amb na nova insurrecció de les Guerres Carlistes, i sent Governador del castell Don

Manuel Urgellés, estigué Hostalric en perill de veure’s embolicat en una sorpresa que es

tramava fer a fer-se al castell. Aquest governador rebé un anònim qual contingut i traducció

eren les següents paraules:

“6 d’agost de 1847. Com home honrat i amant de l’ordre i la tranquil·litat del país, no puc

menys que posar en el seu coneixement un pla i traïció que deu tenir lloc per a l’entrega de

la plaça i el castell d’Hostalric a poder de la canalla que infesta la muntanya i que degolla

bàrbarament als infeliços i virtuosos soldats. Els autors del complot son...amb alguns

satèl·lits de la població, ignoro els noms a excepció d’un dels primers que es diu...El cop ha

de donar-se per la Verge d’Agost i a més trigar el 25, i en això no hi ha cap dubte, puig em

jutgin de carlista i d’influència en el país, m’han estat fetes proposicions per conducta del

meu pare, home fanatitzat per la causa de Carlos V. També tinc entès que hi ha un llop molt

100


gros vingut de França per a posar-se davant, qui en l’actualitat deu estar amagat entre

Massanes i Sant Feliu.

Aquest pla és positiu, i si qui m’ho ha dit no fos qui m’ho ha declarat, per creurem fill

obedient, jo en persona donaria el meu nom i direcció, més un pare sempre és un pare i és

un vell de vuitanta-tres anys que sols pensa en la salvació de l’ànima i pel que poso tot això

en son coneixement, ja que d’aquesta manera queda la meva consciència tranquil·la al

pensar que tal vegada eviti moltes desgràcies i salvo a un pare caduc ja que son pensa en

obtenir la glòria per qualsevol medi, assegurant-li que si alguna cosa més descobrís per

aclarir els fets, no titubejaria en donar-li part de tot per creure que d’aquesta manera obraré

com a persona honrada.

He d’advertir-li que hi ha gent allistada per donar suport al cop. Estimi aquest avís amb

més saviesa que un veí de Tordera.

Així el governador es posà al fil de la trama i certament sapigué que el dia 25 d’aquell mes

s'havia de dur a terme la sorpresa i assalt del castell.

Sense que cap acte de preparatiu pogués infundar sospites als caps d’aquesta tramoia

arribà el dia assenyalat i si bé aparentment regnava al castell la tranquil·litat habitual,

estaven totes les mides tant ben preses aquella nit al seu interior, que els temeraris

assaltadors devien trobar la mort irremissiblement en el seu afer. Desgraciadament i

feliçment pels facciosos el temps dolent i la pluja d’aquella nit que ells cregueren fatal

impedint-los l’assalt, era precisament la seva salvació. Els grans preparatius que a darrera

hora d’aquell dia es feren al castell, donava una idea a les tropes del perill no dubtós d’un

assalt, i al sortir aquest fallit, era ja impossible guardar amagada aquella previsió, per la

facilitat amb que els espies que podien tenir al poble els enemics se’n assabentarien. I així

fou que no provaren més d’arriscar-s’hi amb prou sentiment per part del governador a qui

s’havia sentit dir moltes vegades: Llàstima d’assalt! En aquella sola nit hauria deixat neta la

comarca de facció”.

Durant la guerra Hostalric va ser un punt neuràlgic de comunicacions de telegrafia òptica

militar entre Barcelona, Girona i d’aquestes amb Vic.

Ja a mitjan segle XIX, l’aparició de l’artilleria ratllada i els nous projectils explosius

assenyalaven el principi de la fi de la fortificació baluardada. Aquestes, nascudes per fer

front a l’artilleria moderna, deixaven de ser útils davant l’artilleria contemporània. Tot i que

en el cas espanyol, el govern va considerar la conveniència de l’enderroc d’una bona part de

les fortificacions del país, moltes seguiren sent utilitzades pels exèrcits amb diferents

finalitats auxiliars: casernes, arsenals, escoles militars o presons. Un Reial Decret de 1856

contemplava la demolició de les fortaleses obsoletes i allunyades i Hostalric n’era una. Però

finalment, davant el pressupost de l’enderroc es va considerar massa elevat i com a

alternativa es suggerí la inutilització militar de la fortalesa obrint bretxes a les muralles i

desballestant els sostres del edificis. Tot en el benentès de reutilitzar la més gran quantitat

de materials possibles a les obres del ferrocarril que aleshores havia d’arribar a la vila.

101


L’ajuntament de l’època no semblava estar massa d’acord amb la desmilitarització de la

fortalesa, tot recolzant-se en l’argument que una possible incursió d’alguna partida carlina

podria fer-se amb la vila. Una Ordre del Ministeri de Guerra atenia la demanda municipal i

deixava en suspens l’enderroc.

L’encert de l’anterior decisió es va posar de manifest a la Tercera Guerra Carlina (1872-

1876), en la qual la fortalesa va ser bàsica per evitar el tall de la línia de ferrocarril. Els

carlins, conscients que les comunicacions modernes, tant el ferrocarril com el telègraf, eren

decisius en mans de l’enemic, atacaren aquestes línies contínuament.

A finals del segle XIX, al 1881 i davant la dificultat de mantenir la fortalesa i la guarnició, i

veient que aquesta ja no podia aportar masses beneficis, l’Ajuntament d’Hostalric demanava

al govern que es portés a terme l’Ordre Reial de 1856 i que es decretés la supressió de la

dita zona polèmica o que almenys aquesta es reduís a un límit que permetés l’ampliació de

l’actual vila, que es trobava oprimida dins el perímetre de les antigues muralles.

Al 1891 una Reial Ordre denegava la sol·licitud d’ampliació urbana per seguir considerant

Hostalric plaça de guerra subjecta a zones polèmiques.

Res es va fer i l’estat de la fortalesa com a caserna esdevenia cada vegada més lamentable.

Fins a tal punt havia arribat que els oficials feia temps que havien deixat d’allotjar-s’hi i ho

feien a la vila.

4.8. LES MINES D’HOSTALRIC

L’existència de mines subterrànies a Hostalric a estat l’origen de moltes llegendes. Si bé

en altres èpoques alguna d’elles va poder servir de connexió amb el castell durant algun

setge, a partir del segle XIX el seu ús es va limitar a la conducció d’aigua per al

subministrament de la població.

Les mines d'Hostalric es desenvolupen per sota del que forma part del nucli antic de la

vila. L'accés comú es troba al carrer Major i el seu final "relatiu" al peu del castell.

Es distingeixen dues galeries principals. Una es troba més al nord en referència a la

fortalesa i es creu que és la més antiga i també la primera que va ser deixada en desús.

La galeria sud és la que es troba més propera a la fortalesa i te el mateix tipus de

conducció i similar construcció, per tant es pensa que la seva antiguitat pot ser molt similar

a l’altre.

Les dues foren construïdes per tal d’abastir d’aigua el poble. Primerament es va fer amb

canaleta de mitja canya (semblant a una teula però amb l’arc que forma la canal més

acusat). Més tard, per la falta de manteniment i també per la duresa de l’aigua, ja que la

tosca colmatà la canaleta primigènia, aquesta fou substituïda per canalització de ferro i

posteriorment per tub de ciment a la galeria sud i la galeria nord es deixaria en desús.

Finalment, les dues queden abandonades per a l’ús al qual eren destinades.

102


Referent al seu mètode de construcció val a dir que la gent que váren constuir les mines, no

es creu que fossin grans professionals en mineria. Les eines que utilitzaven principalment

eren: martell de miner, tascons, barrines, picots, etc…i sense oblidar la llum de ble d’oli.

Primer de tot havien de cercar el lloc on es trobava l’aigua i un cop es trobava i en sabien la

profunditat el minaire foradava fins a trobar-la. D’això en deien el pou de prova. Si el cabal

era prou important es feia el replantejament de la mina per l’exterior i s’iniciava fent els

pous de pas o de buidatge que tenien una freqüència regular de trenta metres i que un cop

acabada la mina eren tancats amb volta de maó en sec. El pas següent seria la foradada,

excavación de les galeries en sentit contrari una de l’altra per poder unir els dos pous.

Aquest mètode es pot observar en la galeria de la mina nova d’Hostalric per la direcció dels

cops de picot. Un cop units els pous a través de la galeria es feia la solera i els canalons per

on es conduiria l’aigua. També es bastien les galeries on es podien produir esllavissades.

L’excavació d’aquestes mines deixen veure la constitució del subsòl del municipi. Gresos,

argiles grises o groguenques, amb intercalacions de conglomerats molt compactes que

localment inclouen colades basàltiques

TOPOGRAFIA DE LES MINES SUD I NORD D’HOSTALRIC

103


4.9. EL MOLÍ D’HOSTALRIC

Aquest antic molí de gra, situat sota la Plaça dels Bous, està documentat ja des d’època

medieval. Era conegut amb el nom de Molí del Senyor o dels Vescomtes.

L’edifici actual data del segle XIX i conserva tota la maquinària, que va funcionar fins a

mitjans del segle XX. Del 1859 al 1928 va funcionar com a central elèctric i posteriorment

com a molí de gra.

El molí d’Hostalric prenia l’aigua de la riera d’Arbúcies a través de la Sèquia dels Molins. La

sèquia pren aquest nom perquè passava per la farga, per la sínia i posteriorment va arribar

fins al molí.

L’aigua de la sèquia era emprada en algun dels seus trams per a regar els camps i els

horts que la voregen. Quan hi havia prou cabdal d’aigua s’obrien les boixes (petites

comportes), que permetien que l’aigua sortís de la sèquia al llarg del seu camí i arribés als

horts.

L’aigua que sortia del molí era conduïda i canalitzada cap a unes mines que seguint un

curs diagonal atravessava el carret Ravalet i arribava fins a la zona d’horts ubicats a l’actual

zona industrial de Massanes, al llindar amb el municipi d’Hostalric.

El 1895 Narcís Vilaseca va instal·lar al molí una turbina que produïa electricitat i feia

funcionar tres jocs de moles de gra. D’aquesta manera el molí es va convertir també en

central d’energia elèctrica i proporcionà l’energia del primer enllumenat públic de la vila. La

instal·lació de l’enllumenat públic elèctric va motivar la desaparició dels fanalers, persones

encarregades durant molts anys d’encendre i apagar un per un tots els fanals del carrer. A

les cases particulars el llum s’apagava a les 10 de la nit, després de dues intermitències que

servien per avisar. Actualment està en desús però conserva tota la maquinària en bon estat

gràcies a una intervenció particular.

Al molí d’Hostalric, a part de les dependències familiars s’hi pot veure el carcavà, l’obrador

que consta de dos pisos, la bassa i la sèquia.

104


Una de les particularitats és que hi podem trobar altres elements com els

engranatges o les corretges que servien per a fer funcionar altres moles i altres tipus

d’aparells com la garbelladora o la bufadora de gra.

Funcionament dels molins hidràulics

Els cursos d’aigua són l’element determinant per al funcionament dels molins hidràulics i,

per tant, de la seva distribució geogràfica.

L’energia hidràulica consisteix en la transformació de l’energia que proporciona un salt

d’aigua que incideix sobre les pales d’una roda, que pot estar col·locada horitzontalment o

verticalment. Com a conseqüència provoca en la roda un moviment circular capaç de moure

una màquina: les moles de pedra d’un molí fariner en aquest cas.

En primer lloc l’aigua s’acumula en rescloses construïdes al llit del riu. Seguidament és

canalitzada per un rec que la porta fins a la bassa, on s’aconsegueix la pressió necessària

per moure la maquinària interna del molí. La bassa també disposa d’un sobreeixidor que

permet desguassar l’excés d’aigua: aquest desguàs és alhora una forma d’irrigar els camps

propers al molí, de manera que s’aprofitin al màxim els recursos.

El següent pas en el recorregut de l’aigua és el descens cap a l’interior del molí, que és

provocat pel cup i la canal vertical que comuniquen la bassa amb el carcavà. En aquest

moment la pressió del doll d’aigua que cau directament sobre la roda hidràulica fa girar l’eix

que mou les moles situades al pis superior.

Hi ha dos tipus de roda hidràulica: el rodet dels molins fariners sol ser una roda

horitzontal, que gira paral·lela al terra, mentre que en els molins paperers o a les fargues és

freqüent la roda vertical.

Finalment l’aigua s’evacua passant per sota de la volta del carcavà i torna al riu pel canal

de desguàs.

105


De l’edifici del molí farinera distingirem el pis inferior, on hi ha l’aigua que entra de la

bassa, i el superior, anomenat obrador o sala de moles, on hi ha els operaris i la Farina.

Així, a la part inferior de l’edifici, é son te lloc la transformació de l’energia hidràulica en

energia mecànica, que permet moure una de les moles del molí farinera. Sovint l’únic

element conservat dels molins abandonats és aquesta sòlida cambra inferior anomenada

carcavà.

L’entrada d’aigua procedent de la bassa es pot obrir i tancar gràcies a un pany situat a la

paret del carcavà. S’acciona mitjançant un engegador de ferro que es troba al pis superior,

abaixat quan el pany és tancat i aixecat quan el pany és obert. L’aigua entra a pressió per la

canal que la projecta sobre el rodet. El rodet és el nom de la roda hidràulica, de ferro o de

fusta amb un cèrcol metàl·lic d’un metre o 1,5 m de diàmetre. D’aquesta manera el rodet

comunica un moviment circular a l’arbre, la biga de fusta encaixada dins l’ull quadrat del

rodet. Quan la força de l’aigua entra al carcavà fa moure el rodet, aquest fa girar l’arbre,

que és l’eix que comunica el moviment de la mola.

La part inferior de l’arbre porta clavada una punta metàl·lica cònica, l’agulla que balla

sobre el dau. Tot el pes de la part mòbil del molí recau sobre el petit dau de coure o ferro

encaixat en el banc, una biga sòlida de roure situada al fons del carcavà. L’alçador, que

comunica la part inferior i la sala de moles, permet al moliner d’aixecar el banc i amb ell el

rodet i la mola superior, per obtenir una farina més o menys fina.

La part superior de l’arbre va enganxada amb el coll-ferro, sobre el qual se sosté la mola

volandera gràcies a la nadilla. En aquest punt es produeix força fregament entre les

diferents peces que van col·locades en l’ull de la mola inferior.

Habitualment els molins tenen dos jocs de moles, un dels quals només elabora Farina

panificable i l’altre s’utilitza per a moldre cereals d’inferior categoria, per fer pinso.

Més endavant, amb d’invenció de les turbines hidràuliques van oferir múltiples avantatges

sobre els rodets. El salt d’aigua existent en arribar al molí, permetia que la turbina generés

l’energia necessària per a fer funcionar tota la maquinària del molí i fins i tot per a vendre-

la. La turbina podia anar connectada a un generador o dinamo que creava uns camps

magnètics que eren induïts a través dels imants de l’exercitator en forma d’electricitat. Es

convertí ben aviat, en el motor per excel·lència de la indústria.

Els dos darrers desenis del segle XIX, moltes d’aquestes turbines foren instal·lades en molins

de multitud de pobles per tal de proporcionar electricitat dins el terme municipal i es

convertiran en centrals hidroelèctriques.

L’OFICI DEL MOLINER

El moliner quan rebia el gra que havia de moldre, examinava si era gra fort o fluix, per

saber si havia de remullar-lo gaire temps i com l’havia de moldre.

D’aquesta feina prèvia els moliners en diuen “entendre el gra”. Un moliner que en sap, entén

el gra, el que no en sap, no l’entén. Si el gra no s’entén, no se’n pot obtenir el rendiment

òptim en el pes ni en la qualitat de la farina.

106


Com que el gra era brut de terra o de sorra, a causa de les formes rudimentàries de com era

batut, el moliner rentava el gra abans de remullar-lo. Si el gra era brut de terra, gairebé mai

aconseguia de deixar-lo ben net per molt que l’esbaldís. Tot seguit prenia el gra dins d’un

cabàs i el remullava, deixant que es mantingués a l’aigua durant un temps. Si era un gra

fluix, unes tres hores, si era fort, el mantenia remullant-se una mica més. D’aquesta

operació, se’n diu “covar”. Un cop havia acabat el temps de covar-se s’assecava al sol i un

cop sec el ficaven a la tremuja (mena de caixa en forma de piràmide invertida) i començava

la molta pròpiament dita. El gra cal que sigui ben sec, si no, en moldre’l farà una pasta que

quedarà enganxada a la mola i caldrà repicar-la de nou. El gra sortia pel fons de la tremuja i

queia al canalet, el moviment vibratori del qual el feia avançar, a poc a poc, pendent avall

fins a la punta ; aleshores queia per l’ull de la mola volandera enmig de les dues moles. Un

cop dins, la mola l’engruna escletxant-lo entre les dues pedres. De primer, la pell dura que

cobreix el gra, el segó, es trenca i es desplaça vers l’extrem de la mola per les ratlles

llargues. El gra ja engrunat, per efecte de la rotació, es desplaça també cap a la part

exterior de la mola, però, durant aquest trajecte, encara es més esmicolat i afinat, una

vegada i una altra, entre les dues pedres. La farina surt per les vores de les moles i no

s’escampa gràcies a la caixa de fusta , el riscle, que recobreix la mola volandera. En un

costat del riscle hi ha un forat o canalet anomenat farinal, per on cau la farina fins al sac o

dins la calaixera o farinera on és recollida.

La farina i el segó cauen barrejats dins la farinera. Per obtenir un pa blanc, cal garbellar la

farina a fi de separar-ne el segó. Quan no se separa, s’obté un pa de molla atapeïda

anomenat pa integral, o bé, el pa morè o negre, quan només es treu una part del segó.

La distància entre les dues moles és regulable, ja que la mola volandera es pot pujar i

baixar, de manera que hi ha diferents qualitats de mòlta segons la textura final de la farina.

Si es considera que no és prou fina, es torna a fer passar entre les moles a través de la

tremuja fins obtenir la textura desitjada, però sempre vigilant que la Farina no es cremi de

tant moldre-la. S’ha de tenir en compte que si les moles són massa juntes, el fregament de

la pedra pot produir guspires i ser perillós, alhora que la pols originada en el mateix

fregament es barreja amb la Farina i l’espatlla.

Les moles, rodes o pedres del molí fariner sempre van aparellades, sempre de dues en

dues, i són ambdues circulars: la de sota dita sotana o solera, és la fixa, la més gruixuda

(d’uns 20 a 40 cm) i coincideix sempre en diàmetre amb la mola superior, dita volandera o

sobirana, que és mòbil i molt més prima. El diàmetre és variable segons l’època. L’amplària

mitjana és d’1,40 metres i el pes es situa entre 800 i 1000 kg. En tenir us desgast molt

intens, ambdues moles es redueixen fins a la cinquena part. Disposen d’una vida màxima de

tres anys.

Les moles catalanes són sempre d’una sola peça de pedra, si pot ser, dura. Havien estat

produïdes e pedreres locals, quasi sempre pròximes als molins. Era un picapedrer

especialitzat qui s’encarregava de seleccionar la pedra i el lloc.

107


Dins l’ull de la mola superior es troba ajustada la boixa, l’element més alt de l’arbre i del

coll-ferro, abans de la nadilla. La boixa és feta d’una peça de fusta recoberta amb cànem,

pell i greix: en ser constant el fregadís, necessita estar constantment lubricada i

perfectament ajustada perquè per allí no s’escoli ni un sol gra. Dins l’ull de la cara interna

d’aquesta mola s’hi fa una incisió (el nadiller) per encaixar-hi la nadilla, una peça de ferro en

forma de dues pales, el capçal que permet fixar el coll-ferro a la mola.

Les dues moles presenten una sèrie de solcs o recs coincidents en les dues cares, i que

són molt útils i importants en el funcionament del molí per a diferents motius: separen la

part que serà Farina de la clofolla; condueixen la Farina cap a l’exterior de manera més lenta

i eficaç, la van afinant i esdevenen Canals per on circula l’aire, la que per l’acció del

fregament de les pedres s’escalfen molt i hi ha perill de cremar la Farina.

Tradicionalment els pagesos portaven el blat a moldre als molins que tenien més a prop i

pagaven al moliner pels serveis prestats, una part proporcional del producte mòlt.

Durant els temps en què a pagès es passava força estretor, sobretot en anys de mala collita,

els pagesos de les cases pobres feien moldre glans, faves i d’altres grans amb el blat, per

allargar-lo…

Una de les feines que també s’havia de tenir en compte era la del manteniment del molí.

Netejar la bassa, els canals i el carcavà era una feina primordial per al bon funcionament del

molí. Però sens dubte una de les feines més importants era la de repicar les moles, sobretot

la volandera, ja que s’anava gastant en les mòltes successives i s’havia d’anar repicant

periòdicament, feina llarga i feixuga que feia el moliner i podia comportar ben bé un dia

sencer. Alguns molins tenien un recanvi de moles per no interrompre la mòlta. Amb

l’aixecament de la mola s’aprofitava per greixar la boixa perquè girés més ràpid. La tasca

començava amb l’aixecament de la mola superior : antigament es feia amb unes cunyes o

palanques, fins que a principi del segle XX s’introdueix la cabra o grua.

108


L’esquema del funcionament d'un molí fariner. El recorregut del gra i de la farina, representat per punts, comença a

la tremuja (1). d'on passa al canalot (2) que acondueix el gra fins a l'ull de la mola, on cau entremig de la mola

volandera (3) i de la mola sotana (4). Un cop el gra és mòlt surt pel farial (5) i cau a la farinera (6). El recorregut

de l'aigua és representat per sagetes negres. L'aigua de la bassa o del pou sur a pressió per la canal (9) í cau

damunt del rodet (8), fent que volti, després s'escola pel sòl del carcavà fins a l'exterior. Les peces ratllades: el

rodet (8), l'arbre (7) i la mola volandera (3) són les úniques que volten, alhora, en el molí fariner.

109


5. EL SEGLE XX A CATALUNYA

110


5.1. CONSOLIDACIÓ DEL CATALANISME

El 1901 va néixer la Lliga Regionalista, el primer partit polític modern a Catalunya i

Espanya. La candidatura catalanista va obtenir una àmplia victòria que va comportar la

descomposició del sistema polític de la Restauració, que s'havia basat en l'alternança en el

poder dels dos partits dinàstics, el conservador i el liberal. La Lliga Regionalista, partit

defensor d'un catalanisme possibilista i socialment conservador, que va esdevenir

hegemònic a Catalunya entre el 1901 i el 1923. Els dos homes que van encapçalar el partit

durant aquesta etapa hegemònica van ser Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.

L'any 1907, en coalició amb altres forces catalanistes es va organitzar l'anomenada

Solidaritat Catalana, que va presentar una candidatura unitària a les eleccions de 1907 i va

obtenir un èxit electoral amb el programa regionalista de Prat de la Riba.

Amb tot, les tensions socials -posades de manifest amb la creació, el mateix 1907, de la

Solidaridad Obrera- van persistir, i van donar lloc a la revolta popular de la Setmana Tràgica

(alçament violent del 1909 en oposició a la Guerra del Marroc) i l'any següent a la fundació

de la CNT, el sindicat de tendència anarcosindicalista que va ser absolutament predominant

en el primer terç del segle XX.

El catalanisme polític va aconseguir el 1914 la creació de la Mancomunitat, primer assaig

d'autogovern, al qual posà fi la dictadura del general Primo de Rivera (1923). La proclamació

de la Segona República, el 1931, tornà a donar l'autonomia a Catalunya, la qual cosa

permeté la recuperació d'una institució pròpia d'autogovern, que duria el nom històric de la

Generalitat i a l'inici d'un període, dramàticament curt, de recuperació de la normalitat

democràtica i cultural, que es veié interromput per l'esclat de la guerra civil espanyola.

5.2. LA MANCOMUNITAT DE CATALUNYA

El fracàs de la Solidaritat Catalana va portar la Lliga Regionalista a buscar un pacte amb el

govern de Madrid per tal d'aconseguir un mínim d'autogovern català. Finalment, i malgrat

les reticències, la Lliga va assolir del govern un reial decret, que autoritzava les diputacions

provincials a mancomunar-se per a fins exclusivament administratius.

La Mancomunitat responia a una llarga demanda històrica dels catalans, la federació de les

quatre diputacions catalanes. Tot i que la seva funció havia de ser purament administrativa,

i les seves competències no anaven més enllà de les de les diputacions provincials, va

adquirir una gran importància política: representava el primer reconeixement per part de

l'estat espanyol de la personalitat i de la unitat de Catalunya des del 1714.

Presidida primer per Prat de la Riba i després per Puig i Cadafalch, tots dos homes de la

Lliga, la Mancomunitat va dur a terme una important tasca de creació d'infrastructures de

camins i ports, obres hidràuliques, ferrocarrils, telèfons, beneficència o sanitat. També va

emprendre iniciatives per augmentar els rendiments agrícoles i forestals introduint millores

111




tecnològiques, de serveis i educatives. Així mateix, va potenciar els ensenyaments

tecnològics necessaris per a la indústria catalana.

La Mancomunitat va crear o consolidar un conjunt d'institucions culturals i científiques amb

la finalitat de donar a la llengua i la cultura catalanes un prestigi cada vegada més gran. Un

dels fets més transcendents de l'obra cultural de la Mancomunitat va ser la protecció

decidida de l'obra de Pompeu Fabra, qui va normalitzar la llengua catalana.

La crisi econòmica i la pujada de preus que es va iniciar a les acaballes de la Primera

Guerra Mundial, va radicalitzar la conflictivitat social i va conduir el sistema de la Restauració

a una crisi política. El govern es va negar a tractar sobre les problemàtiques que afectaven

l'estat i va optar per suspendre les garanties constitucionals i tancar les corts. Aquesta

actuació va incitar la Lliga Regionalista a convocar una Assemblea de Parlamentaris, primer

catalans i després espanyols, amb la finalitat d'aconseguir per via parlamentària les

reformes administratives i polítiques que l'Estat necessitava. Però, l'Assemblea va ser

declarada sediciosa pel govern i va ser dissolta per la policia.

La coincidència de l'Assemblea amb la vaga general obrera d'aquell any i el caràcter massa

avançat de les propostes dels parlamentaris, van inclinar la Lliga a acostar-se al govern, en

què va participar per primer cop a finals del 1917. Aquesta participació va acabar en un

fracàs que va costar a la Lliga l'hegemonia a Catalunya.

Els anys 20, quan la Lliga de Cambó va entrar en decadència, es va produir un procés de

radicalització del catalanisme. Va sorgir, aleshores, l'Estat Català, de Francesc Macià, que

defensava l'independentisme lligat a un projecte social de signe progressista. Alhora, una

part dels militants de la Lliga Regionalista i del PSOE van configurar, respectivament, dos

partits nacionalistes, Acció Catalana, que va vèncer la Lliga en les eleccions provincials del

1923, i la Unió Socialista de Catalunya.

5.3. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA

La conflictivitat social de l'etapa, les derrotes militars en la impopular guerra del Marroc i

la crisi política de l'estat de la Restauració van impulsar part dels sectors dominants catalans

a donar suport al cop d'estat protagonitzat pel Capità General de Catalunya, Miguel Primo de

Rivera, el 1923. Aquest cop d'estat va donar pas a una dictadura militar que es va allargar

durant set anys. La Dictadura va suspendre tots els drets públics i va prohibir els partits

polítics. També va prohibir les organitzacions sindicals i va dur a terme una forta repressió

del moviment obrer. Així mateix, van ser prohibides la llengua i la bandera catalanes, i,

després d'un període d'inactivitat, la Mancomunitat va ser liquidada.

Durant la Dictadura, homes vinculats a Estat Català, liderat per Macià, van participar en

l'atemptat contra Alfons XIII, conegut com el Complot del Garraf, i, més tard, van intentar

envair Catalunya des de Prats de Molló, però van ser descoberts.

Cap al 1929, la dictadura havia perdut el suport de les classes dominants, de l'exèrcit i de

la mateixa monarquia i era objecte de protestes estudiantils. L'any següent, Primo de Rivera

112


va dimitir i el monarca va nomenar un nou general, que havia de retornar la legalitat

constitucional i convocar eleccions. Però la monarquia havia perdut la legitimitat pel seu

compromís amb la dictadura.

Aleshores, forces polítiques socialistes i republicanes espanyoles i catalanes van acordar

crear un comitè amb l'objectiu de liquidar el règim, instaurar la República i reconèixer a

Catalunya el seu dret a l'autogovern. Va ser el Pacte de Sant Sebastià.

Les eleccions municipals de 1931 es van convertir en un plebiscit antimonàrquic amb el

triomf de les candidatures republicanes en totes les capitals provincials de l'estat. Dos dies

després, Lluís Companys va proclamar la República des del balcó de l'Ajuntament de

Barcelona.

5.4. LA GENERALITAT REPUBLICANA

La proclamació de la República feta per Companys des de l'Ajuntament de Barcelona va

provocar un clima d'eufòria republicana. Poques hores després, Francesc Macià va proclamar

la República Catalana dins la Federació de Repúbliques Ibèriques des de l'edifici de la

Diputació. El nou govern provisional que s'havia constituït a Madrid, tanmateix, va obligar

Macià a retirar la República Catalana. Com a contrapartida, però, va acceptar la creació d'un

govern autònom, la Generalitat, i l'elaboració d'un estatut que precisés el seu marc de

llibertat i autonomia. Aviat es va reunir a Núria una comissió per redactar un projecte

d'Estatut. Les Corts van aprovar l'estatut la primavera-estiu de 1932, si bé es tractava d'una

versió retallada pactada entre els representants de l'esquerra catalana i la coalició

republicanosocialista que governava a Madrid.

Poc després, es van celebrar eleccions al Parlament de Catalunya, que van donar la

victòria a Esquerra Republicana de Catalunya, liderada per Francesc Macià, que presidiria la

Generalitat fins a la seva mort, el 1933. Esquerra defensava el reconeixement de la

nacionalitat catalana, la democràcia, el federalisme, el laïcisme i la distribució social de la

riquesa. Tenia el suport, sobretot, de la petita i la mitjana burgesia, però també de part de

les classes populars.

Malgrat la limitada capacitat d'autofinançament, l'aplicació de l'Estatut va comportar una

transformació de l'estructura política, administrativa i econòmica de Catalunya. La labor de

la Generalitat republicana va ser especialment important en l'àmbit de l'ensenyament i la

cultura. Així, malgrat que l'ensenyament públic era competència de l'estat central, la

Generalitat va desenvolupar un ensenyament públic català, basat en les tendències

pedagògiques més modernes.

113


5.5. LA DIVERSIFICACIÓ INDUSTRIAL

La indústria catalana va iniciar el segle XX amb una profunda crisi, sobretot al sector del

tèxtil, que va acusar particularment la pèrdua de les colònies. La resposta de la indústria

catalana davant d'aquesta situació decadent va ser intensificar el procés de diversificació

iniciat a finals del segle anterior. D'aquest procés en van sortir particularment beneficiats els

sectors químic, metal·lúrgic i hidroelèctric, que, a més, van gaudir de protecció aranzelària.

També es van desenvolupar les construccions mecàniques, amb l'aparició d'empreses

automobilístiques.

Amb tot, podem dir que el fenomen més representatiu de la indústria catalana durant el

primer terç del segle XX va ser la ràpida electrificació. Des de la primera dècada del segle,

es va accelerar la construcció de centrals hidràuliques i companyies hidroelèctriques.

L'electrificació va suposar importants avantatges per a la indústria catalana, que es va

alliberar de la dependència del carbó i de les limitacions de l'energia hidràulica.

L'electrificació va anar acompanyada de la proliferació de centrals elèctriques a les conques

dels rius i de la construcció dels primers grans embassaments i de les xarxes de distribució

de fluid elèctric.

La Primera Guerra Mundial (1914-1918), en què Espanya no va participar, va obrir

oportunitats de fer grans beneficis a la indústria catalana, que havia de cobrir la demanda

dels països bel·ligerants. Però, acabada la guerra, la indústria catalana, que no era

competitiva a nivell internacional, va quedar sotmesa a una nova crisi.

Aquesta crisi, només es va poder superar durant el període de la dictadura de Primo de

Rivera, que va ajudar el creixement industrial amb la introducció d'aranzels proteccionistes i

la repressió dels sindicats. L'Exposició Universal del 1929 havia de ser una mostra del bon

moment que passava l'economia catalana. Tanmateix, pocs mesos després, es va produir el

crac bancari mundial, que va afectar també l'economia catalana.

5.6. L’ESCLAT DE LA GUERRA I LA REVOLUCIÓ

L'estiu de 1936, un nou cop d'estat militar contra la República encapçalat pel general

Franco va ser l'inici d'una Guerra Civil que va durar gairebé tres anys.

A Catalunya, on la rebel·lió militar va fracassar, va començar una etapa revolucionària que

va anar acompanyada d'accions violentes contra persones de dretes i de l'església. En

aquesta conjuntura, la Generalitat va perdre l'hegemonia i va ser el moviment obrer

representat per la CNT-FAI el que va passar a controlar la situació.

Arran de l'alçament, molts patrons d'empreses van fugir, i els treballadors van intentar

posar en marxa la producció. Es va iniciar, aleshores, un procés de col·lectivitzacions i les

empreses van passar a ser controlades per les organitzacions obreres i camperoles i els

114


sindicats.

Paral·lelament, a iniciativa de la CNT-FAI, es va crear un Comitè Central de Milícies

Antifeixistes, que va dirigir la revolució col·lectivista mitjançant el Consell Suprem de

l'Economia de Catalunya. El Comitè va organitzar, també les primeres columnes de

voluntaris cap al front. Voluntaris milicians, mal armats, mal organitzats i mal dirigits, van

sortir cap al front d'Aragó.

El Comitè Central de Milícies Antifeixistes va durar fins a la tardor de 1936, quan la CNT va

acceptar formar part d'un govern d'unitat de la Generalitat. La CNT també va participar en el

govern de l'Estat.

LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (1936-1939)

La Guerra Civil Espanyola va començar el 18 de juliol de 1936 i va acabar l’abril de 1939. Les tensions acumulades durant anys entre les forces de dretes i esquerres, van esclatar violentament pel juliol de 1936. Un cop d’estat orquestrat des de la dreta contra el govern del Front Popular esquerrà, elegit democràticament pel febrer del mateix any, va donar lloc a una guerra sagnant d’àmplies conseqüències. La guerra s’explica perquè el cop d’estat no va triomfar arreu. Mentre en algunes zones triomfava de seguida, en d’altres la resistència de les forces lleials a la República van impedir-ho. D’aquesta manera l’Estat espanyol quedava dividit en dues zones completament antagòniques: d’una banda, l’Espanya nacional, aviat liderada pel general Franco, que va imposar un règim feixista i va reprimir durament tots els sectors esquerrans; d’altra banda, l’Espanya republicana, que es mantenia fidel a les institucions de la República, dirigides per les forces esquerranes, democràtiques i nacionalistes del Front Popular, que reprimiren els sectors dretans. L’èxit dels nacionals s’explica tant per la unitat de direcció política i militar que va demostrar, com per l’ajut decisiu de les potències feixistes, especialment de l’Alemanya de Hitler i de la Itàlia de Mussolini. El bàndol republicà va demostrar més desunió. A nivell polític, les lluites internes entre les forces d’esquerra, partits i sindicats, van fer inviable trobar un poder unificat. A nivell militar, la resistència es trobava dividida: d’un cantó, l’Exèrcit, d’altre, les milícies populars. Però també ho explica l’escàs ajut internacional rebut, només recursos de l’URSS d’Stalin i la col·laboració de les Brigades Internacionals, com també, pel fet que les potències democràtiques europees (França i la Gran Bretanya, al capdavant) van declarar-se neutrals, temoroses de que la guerra espanyola pogués esdevenir guerra europea i mundial. A la fi de la guerra, els nacionals de Franco van aconseguir una pau sense condicions. A partir de l’abril de 1939 començava a tot el territori espanyol una nova etapa de la seva història, sota la dictadura franquista. Els vençuts no caberen en la nova Espanya: la presó, els treballs forçats o la mort per als detinguts; amb sort només la depuració, i per a molts l’exili, foren les úniques sortides que els esperava. A la fi de la guerra, Catalunya perdria tot allò que tant li havia costat aconseguir. Franco havia abolit l’Estatut d’Autonomia del 1932 poc després d’entrar en terres catalanes (abril de 1938). La Generalitat i tota la seva obra fou abolida. No seria fins passada la mort del dictador (1975), quan s’establiren les legalitzacions dels partits polítics i es va obrir un camí a la democràcia. Catalunya recuperaria la Generalitat i les seves institucions d’autogovern (1977).

5.7. EL FRANQUISME

L'hivern de 1939 Catalunya va ser ocupada per l'exèrcit franquista. La victòria del bàndol

dit nacional i la dictadura que instaurà el general Franco comportà, arreu d'Espanya, l'exili,

la mort i la repressió de nombrosos militants republicans i dels partits i sindicats obrers. El

nou règim suprimí immediatament l'Estatut de Catalunya, reprimí tota manifestació de

catalanisme i prohibí l'ús públic de la llengua catalana. El 1940, el president de la

Generalitat, Lluís Companys, capturat a França pels nazis, fou lliurat a les autoritats

franquistes i afusellat a Barcelona.

115


Després d'una llarga i dura postguerra, caracteritzada pel clima de repressió política i

social i d'endarreriment econòmic i cultural, l'Espanya franquista experimentà, a partir de la

conjuntura de 1959 i malgrat les condicions polítiques adverses, un període d'expansió

econòmica, que fou determinat per la inserció tardana, encara que ràpida, d'Espanya en

general i de Catalunya en un desenvolupament europeu més ampli, corresponent al que s'ha

anomenat els 'trenta anys gloriosos' (1945-1975).

En aquest període, Catalunya experimentà un gran increment de la població, que va

passar de 3 a 6 milions d'habitants entre 1950 i 1980. Aquest enorme salt demogràfic, que

fou possible gràcies a l'existència d'una indústria que necessitava mà d'obra, fou possible

per l'aportació migratòria de gents vingudes, fonamentalment, del sud d'Espanya. Aquesta

aportació demogràfica ha configurat, d'una manera decisiva, la societat catalana actual.

5.8. DEMOCRÀCIA, AUTONOMIA I INTEGRACIÓ EUROPEA

A la mort de Franco, el 1975, Espanya evolucionà cap a un estat democràtic i autonòmic,

definit a la Constitució de 1978. El 1977 fou restablerta de forma provisional la Generalitat

de Catalunya, en la persona del seu president exiliat, Josep Tarradellas, retornat a Barcelona

l'octubre d'aquell any. El 1979 s'aprovà l'Estatut d'autonomia de Catalunya, que permetia el

restabliment de l'autogovern. El 1986 Espanya s'integrà dins la Unió Europea, dins de la qual

Catalunya propugna el reconeixement del paper de les regions com a motors del

desenvolupament econòmic i del benestar social. En el període 1980-2003, caracteritzat pel

desenvolupament autonòmic, va governar la coalició Convergència i Unió (CiU), encapçalada

pel president Jordi Pujol. El 2003, Pujol va ser succeït per Pasqual Maragall, amb un govern

tripartit (PSC-ERC-ICV), que va impulsar la reforma de l'Estatut d'autonomia de Catalunya

per adaptar-lo a la nova realitat catalana. Aquest nou estatut va entrar en vigor el 9 d'agost

de 2006. El novembre del mateix any, José Montilla va succeir Maragall com a president de

la Generalitat de Catalunya.

5.9. ART I CULTURA

En el tombant del segle el catalanisme polític s’entronca amb un renaixement cultural,

artístic i literari important. Catalunya sortia d’una etapa de crisi. Amb la Revolució Industrial

i el dinamisme de la seva societat, ara molt vinculada a Europa, es converteix en el motor

econòmic de la Península.

116



http://www.gencat.cat/generalitat/cat/estatut1979/index.htm

http://europa.eu/

http://www.gencat.cat/generalitat/cat/estatut/index.htm


EL NOUCENTISME

El Noucentisme és un moviment cultural, d’abast polític, que s’inicia a Catalunya

aproximadament el 1906 amb la creació de Solidaritat Catalana i acaba el 1923 amb el cop

d’Estat de Primo de Rivera. És la resposta moderada als plantejaments que havia promogut

el Modernisme. A diferència dels modernistes, els noucentistes arriben a materialitzar la

conjunció de política i cultura. La burgesia està compromesa amb el catalanisme i la

intel·lectualitat i accepta col·laborar en el projecte de transformació d’una Catalunya més

autònoma. Aquesta idea d’autonomia competent va ser iniciada durant el Modernisme, però

els postulats modernistes trencaven clarament amb les classes dirigents. Els noucentistes

van entendre que sense la burgesia era impossible engegar un projecte com aquest. A nivell

ideològic, el Noucentisme representa la imposició de la raó, la precisió, la serenitat, l’ordre i

la claredat. Manifesten una preponderància de la línia respecte al color i defensen la

sobrietat expressiva. És una reacció en contra del liberalisme i el romanticisme. El

Noucentisme va servir a la burgesia catalana per refermar-se com a classe hegemònica i

exportar el seu programa de millora a la resta d’Espanya. Els noucentistes veuen que el lloc

ideal per dur a terme tots els canvis que s’han plantejat és la ciutat. Construir una ciutat és

consolidar el perfil de la civilització moderna. La ciutat és un espai amb canvis constants,

reflex dels camins que pren la civilització. Aquesta civilització serà el resultat final de la seva

obra. Cal crear una metròpoli que sigui exemple de modernitat a tot el país. La revolució

implica allunyar-se dels ambients rurals i centrar-se en les ciutats, sense perdre les

tradicions del camp. La indústria i les empreses burgeses són el motor de la nova Catalunya

autònoma, i Barcelona n’és la capital.

5.10. HOSTALRIC, HISTÒRIA

Fins ben entrat el segle XX no apareixeran iniciatives destinades a resoldre definitivament

la situació de la plaça. Entre 1913 i 1915 es perfilen projectes per inutilitzar la fortalesa i

destinar-la a diferents usos. Primer de tot es resol la necessitat d’habilitar un accés fàcil pel

trànsit rodat i al 1915 s’enderroca part de la muralla del baluard de Sant Francesc de Paula i

d’altres construccions i fan servir aquest material per a farcir part del fossat i establir el que

avui encara és la carretera d’accés.

El 1929 el castell d’Hostalric deixa de ser plaça forta militar i a partir d’aquest any va

caure en un progressiu deteriorament a causa del seu abandonament.

Amb la crema de l’església per uns despietats individus de Granollers el 24 de juliol de

1936 s’iniciava de manera ben espectacular la Guerra Civil. Les flames van fer desaparèixer

l’excel·lent altar major de 1854, però s’aconseguí salvar la imatge de la Mare de Déu dels

Socors. L’alcalde que hi havia aleshores, Joan Guitart, sabia que la Verge era molt important

pels vilatans, i va decidir salvar-la de la destrucció que va implicar el pas de la guerra.

117


Primer la va amagar en una casa particular, però va veure que aquesta seguia en perill en

cas de bombardeig o saqueja-me’n, i va buscar un lloc més segur per amagar-la. Se li va

ocórrer que la podia ocultar en un taüt i posar-la en un nínxol del cementiri. I així ho va fer.

Un cop va passar la guerra, van anar a buscar la Verge i la van trobar allà on l’havien

deixada. Li van haver de restaurar la cara a la Verge i les mans al Nen Jesús, ja que al ser

de fusta, amb els anys, el corc l’havia fet malbé. La van restaurar amb guix i així segueix

actualment, a l’església parroquial de Santa Maria d’Hostalric.

Durant la guerra Hostalric no va patir bombardeigs, tot i que al maig del 1938 onze

bombes van caure a la riera, i dues sobre una casa de pagès a 1 quilòmetre d’Hostaleries.

En aquesta època, el castell es va fer servir com a magatzem de combustible i munició dels

republicans, i després de la guerra de refugi i habitatge de molts passants. En acabar la

guerra, Hostalric va patir una onada de pànic al pensar que els republicans farien explotar

tot el combustible que guardaven al castell abans que els nacionals se l’apropiessin.

Afortunadament, no va passar res de tot això.

L’1 de febrer de 1939 els llençols blancs dels balcons anunciaven l’entrada de tropes

franquistes i la repressiva i llarga postguerra franquista començava.

El local social de la Falange va quedar instal·lat a la plaça de la Vila i carrer Major 29, on

s’hi va instal·lar el menjador de l’Auxili Social, que oferia menjar als nens de les famílies més

necessitades.

El juny de 1939, l’Ajuntament va ordenar canviar tots els rètols escrits en català.

Joan Guitart i Roca, anomenat “Sanxo”, va ser alcalde de 1937 al 1939, quan va ser cridat a

files. El juliol del mateix any la repressió franquista l’afusellava a Girona.

L’any 1949 l’Estat va vendre el castell en desús a l’Ajuntament per 18.500 pessetes. A

partir d’aquell moment passà a anomenar-se Finca Municipal el Castell.

Els usos als quals fou destinada la finca foren el farratge i l’abric de ramats d’ovelles i

també el conreu de xampinyons a la galeria de comunicació. Capítol apart va ser l’explotació

de la pedrera de basalt del castell amb l’objecte de treure material per a obres públiques.

Paral·lelament els espais coberts havien estat ocupats per la immigració de la postguerra,

la qual va habitar-hi fins que foren expulsats el 1955.

El 1963 el castell i les muralles van ser declarats Monument Històric Artístic Nacional. El

1967 es procedí a la restauració d’una part del castell sota el mecenatge de mans privades

per a convertir-lo en restaurant.

118


5.11. ELS CARRERS D’HOSTALRIC

CARRER MAJOR

Amb aquest nom es va mantenir fins el 1931 i durant tota la República s’anomenà carrer

Prat de la Riba. A partir del 1939 es retorna a l’actual nom.

El carrer Major s’estén des de la Plaça dels Bous fins el Portal de Barcelona. Al llarg de tot

el carrer hi ha nombroses cases pairals, construïdes sobretot, a finals del segle XIX i

principis del segle XX.

Al mig d’aquest carrer hi ha la Plaça de la Vila, la qual també ha canviat diverses vegades

de nom. Al segle XIX l’anomenaven “Plaza de la Constitución”, durant el 1931 “Plaça de la

República”, i durant l’època franquista “Plaza del Caudillo o del Generalísimo”.

Abans d’arribar a la plaça, torbem el carrer Higini Negra. El seu primer nom era el de “La

Plaça de la Grana”, i responia a l’antic mercat de gra que s’hi celebrava. L’actual nom es deu

a una mostra de gratitud de l’Ajuntament envers la persona d’Higini Negra. Llur generositat i

acomodada situació econòmica, el va permetre fer donacions que van ser molt beneficioses

per a Hostalric i els seus habitants.

En els números 40-42-44 va haver-hi un hostal. Aquí va viure-hi una temporada, durant

l’any 1856, l’escriptor Serafí Soler “Pitarra”, el qual va venir a Hostalric fugint de l’epidèmia

de còlera que s’havia declarat a Barcelona. Aquí hi va escriure el seu primer drama titulat

“La pubilla d’Hostalric”.

Podem veure-hi unes plaques de marbre que recorden la seva estada. La primera placa

recorda la festa literària que s’hi va celebrar el 1887 i la segona, el centenari de la mateixa.

L’autor passava llargues hores sota les ombres d’un desmais situats a la font del mas

Bossom. Abans de presentar l’obra davant el públic barceloní, Soler va creure convenient

fer-ne una representació a Hostalric. Després va estrenar l’obra a Barcelona, amb el títol,

però, de “Les joies de la Roser”.

L’any 1877, en el transcurs d’un homenatge que Hostalric va fer a Frederic Soler, se’l va

declarar fill adoptiu de la vila.

Al número 32, on actualment hi ha el centre d’atenció primària, hi havia hagut l’antic

hospital que estava sota el benefici dels vescomtes de Cabrera, més tard ducs de Medinaceli.

Va ser fundat als voltants del 1346 amb el nom de Hospital de la Santíssima Trinitat.

Al 1856 es van encarregar de l’hospital les Germanes Carmelites, que no el van deixar fins a

la darrera Guerra Civil.

També durant un temps fou una escola de nenes.

Més endavant va ser local d’associacions juvenils, seu d’una emissora de ràdio local, local

per a la tercera edat, arxiu municipal, i actualment hi ha el Centre d’Atenció Primària.

Entre els edificis 26 i 28 del mateix carrer, possiblement pertanyent al mateix hospital, hi

ha l’escut dels Cabrera i una creu que probablement era el símbol de l’antic hospital.

119


En tot el nucli antic s’hi conserven molt pocs elements arquitectònics anteriors al segle

XIX, ja que els francesos van arrasar quasi tota la vila el 1809.

A tot el carrer, algunes de les plaques on hi figuren els números de les cases, duen a sota

una inscripció que posa “capitán”, “coronel”, “oficial” o “jefe”. Aquestes identificacions, que

donen un ambient militar són de l’any 1854. En aquestes cases s’hi allotjaven temporalment

els oficials de guarnició de la fortalesa d’Hostalric. L’any 1929, el govern del General Primo

de Rivera va acordar el trasllat de la guarnició, per no reunir les instal·lacions les condicions

exigides. Així doncs, Hostalric va deixar de ser zona de polèmica militar.

Al número 3 del mateix carrer, hi havia una ferreria on antigament es posaven les

ferradures als cavalls. Recordem que Hostalric era un lloc estratègic de parada obligatòria a

mig camí entre Girona i Barcelona.

El 1785, a la mateixa casa, hi va néixer el Bisbe Codina. Fill de la família de ferrers, es va

graduar en filosofia i teologia a la universitat de Cervera (Lleida). El 1847, fou nomenat

bisbe de Canàries, on el 1857 hi va morir i fou enterrat a l’interior de la catedral de les

Palmas, on encara avui s’hi conserven les seves restes.

La diferència entre classes socials era un fet evident a l’ Hostalric del principi de segle.

Segons la solvència econòmica es podia pertànyer al grup de Dalt o al de Baix, és a dir, al

grup dels acomodats, generalment propietaris i comerciants, o al grup de jornalers, pagesos

i gent ordinària. A les hores de lleure la diferència s’accentuava encara més. Mentre uns

tenien la sala de ball al Cafè del Centre, avui carrer Major 28, els altres anaven davant

mateix, a Can Mustalica.

De totes maneres, on més es notava la diferència era a l’església: les principals famílies

del poble tenien els seients reservats en llocs privilegiats, mentre que la gent no podia pagar

el lloguer de la cadira havia de seure a l’escaló.

CARRER VERGE DELS SOCORS

Antigament anomenat carrer de les Ànimes, ja que és el camí que feien els seguicis

mortuoris per anar a l’església, on al costat de la qual antigament hi havia un cementiri.

Encara s’hi conserven algunes de les antigues cases pairals com Can Fortuny, del segle

XVII, amb portal de mig punt i grans dovelles. Les golfes presenten una galeria de sis arcs

de mig punt. L’entrada principal ha estat restaurada.

PLAÇA DELS BOUS

En aquesta plaça, situada al principi del carrer Major, hi havia el Portal de Girona. És on

s’acaba el recinte emmurallat i antigament el nucli urbà. A partir dels segles XVII i XVIII,

aparegueren, tirant avall, dos nous carrers, anomenats Raval i Ravalet, situats ja fora de

muralla.

La plaça es va convertir, ben aviat, en el centre neuràlgic de la població. Les diverses fires

de bestiar que s’hi celebraven al llarg de l’any van donar aquest nom tant característic a la

plaça.

120


Degut a diferents afers polítics, aquesta plaça ha canviat diverses vegades de nom. Al

1923, i amb el cop d’estat de Primo de Rivera, la plaça s’anomenà “Plaza del General Primo

de Rivera”. L’any 1931 amb la instauració de la República va canviar de nom i va passar a

dir-se “La Plaça de la Riba” i mesos més tard “La plaça de Pi i Margall”. L’any 1940, època de

postguerra va anomenar-se “Plaza de la Miranda del Tordera”. Per últim, l’any 1969 va rebre

el nom de La Plaça dels Bous, com en els seus inicis.

CARRER DEL RAVAL

L’origen queda explicat per ser el primer carrer que es troba després de la fortificació en la

seva part final.

CARRER RAVALET

Amb aquest topònim es designa la part extrema d’un dels dos carrers que queden fora del

recinte emmurallat. Al final del segle XVIII, els frares mínims del convent de Sant Francesc

de Paula, es vengueren les hortes que hi havia situades on ara hi ha aquest carrer.

121


6. ALTRES DADES DE CATALUNYA

6.1. TERRITORI I POBLACIÓ

El país presenta una diversitat geogràfica molt marcada en un territori relativament reduït,

d'uns 32.000 km² amb una franja marítima d'uns 580 km.

Catalunya té en l'actualitat més de set milions d'habitants, Barcelona n'és la capital i una

de les grans ciutats de la Mediterrània. Administrativament, se superposen la divisió estatal

en províncies (Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona) amb una divisió de l'Administració

catalana en 41 comarques.

En aquests moments, hi ha a Catalunya 946 municipis.

Catalunya limita a l'est amb la Mediterrània, al nord amb França i Andorra, i a l'oest i al

sud amb les comunitats autònomes d'Aragó i València. Aquesta situació estratègica ha

afavorit una relació molt intensa amb la resta de països mediterranis i amb l'Europa

continental.

Les grans unitats de relleu són els Pirineus-Prepirineus, la Depressió Central o de l'Ebre i el

Sistema Mediterrani Català, a més de les planes litorals i la Serralada Transversal. El clima de Catalunya és de tipus mediterrani, amb moltes hores de sol, suau a l'hivern i

calorós a l'estiu. Els Pirineus i les zones afins tenen clima d'alta muntanya, amb mínimes

sota 0ºC, precipitacions anuals per damunt de 1.000 mm i neu abundant a l'hivern. A la

costa, clima suau i temperat, amb temperatures que augmenten de nord a sud, inversament

a la pluviositat. L'interior, allunyat de la mar, té un clima continental mediterrani, amb

hiverns freds i estius molt calorosos.

El seu enclavament privilegiat al Mediterrani ha fet del territori català un lloc de pas,

d'intercanvi d'idees, costums i persones que han configurat la cultura i les tradicions

catalanes. La societat catalana, que en aquesta primeria del segle XXI, ha superat els 7

milions d'habitants, s'ha construït a partir d'aquest intercanvi, fruit d'una llarga història de

migracions i transaccions comercials amb altres cultures i nacions.

A Catalunya s'han produït diverses onades migratòries. L'any 1900 tenia prop de dos

milions d'habitants i entre els anys 50 i 70 ja comptava amb més de cinc milions arran de

l'arribada d'un gran contingent migratori arribat des de diversos indrets d'Espanya.

La segona onada migratòria va prendre embranzida a principis dels anys 90 i amb

l'entrada del nou segle agafa més força, de manera que des del 1992 al 2006 la població

augmenta fins a superar els 7 milions d'habitants.

Aproximadament el 60% de la població de Catalunya viu a l'àrea metropolitana de

Barcelona. Les zones més despoblades es troben a les comarques pirinenques. La taxa de

natalitat l'any 2003 era de l'11,1% i la taxa de mortalitat del 9,1%. D'altra banda, la taxa de

creixement natural (diferència entre naixements i defuncions) és del 2%. Pel que fa a la

piràmide d'edats de la població catalana, el grup més nombrós és el que es comprèn en la

franja d'edat dels 20 als 50, tot i que en els darrers anys, com passa a la majoria de

122


societats benestants, es percep un cert envelliment de la població i un increment de

l'esperança de vida, que arriba als 80 anys (una de les més altes del món).

6.2. SÍMBOLS NACIONALS I LLENGUA CATALANA

Catalunya té uns símbols representatius i distintius propis: la bandera catalana, l'himne i

la festa nacional. La bandera de Catalunya és una bandera de les anomenades heràldiques,

sorgida de la translació del senyal de l'escut dels comtes de Barcelona a un teixit.

Possiblement la bandera, pendó o estendard dels comtes fou anterior a l'escut. No en tenim

referència documental fins al segle XIII, però és una de les més antigues d'Europa. Els

Segadors és l'himne nacional de Catalunya des de final del segle XIX. El text literari actual

és degut a Emili Guanyavents i data de 1899. Utilitza elements de la tradició oral que ja

havia recollit anteriorment l'escriptor i filòleg Manuel Milà i Fontanals el 1882. La versió

musical és de Francesc Alió, que la compongué l'any 1892 adaptant la melodia d'una cançó

ja existent. Cal, doncs, veure darrere l'himne una primitiva cançó nascuda arran dels fets

històrics de 1640: la guerra dels catalans contra el rei Felip IV, a la Guerra dels Segadors.

Per la llei del Parlament de Catalunya de 25 de febrer de 1993, Els Segadors va ser

declarat himne nacional de Catalunya.

La primera llei aprovada pel Parlament de Catalunya en constituir-se l'any 1980 fou la que

declara l'11 de setembre festa nacional de Catalunya en els següents termes: "(...) El poble

català en el temps de lluita va anar assenyalant una diada, la de l'onze de setembre, com a

Festa de Catalunya. Diada que, si bé significava el dolorós record de la pèrdua de les

llibertats, l'onze de setembre de 1714, i una actitud de reivindicació i resistència activa

enfront de l'opressió, suposava també l'esperança d'un total recobrament nacional.

El català és la llengua pròpia de Catalunya. Hi té el rang de llengua oficial juntament amb

el castellà, oficial a tot l'Estat espanyol. El català també és la llengua d'una extensa àrea de

l'est de l'Estat espanyol (les Illes Balears, el País Valencià, i una part de l'Aragó -la Franja de

Ponent-), d'Andorra, on és l'única llengua oficial, del sud de França (l'anomenada Catalunya

Nord) i de la ciutat italiana de l'Alguer. En conjunt, la llengua catalana és parlada en un

territori de 68.000 km² on viuen gairebé 13,5 milions de persones. D'aquestes, s'estima que

més de 9 milions són capaces de parlar-la, mentre que la poden entendre 11 milions.

Els primers textos escrits en català que es coneixen són fragments de la versió catalana

del Fòrum ludicum i el sermonari Les Homilies d'Organyà, tots dos del segle XII.

123


7. LLEGENDES D’HOSTALRIC

LA DESTRUCCIÓ DE LA TORRE DELS FRARES

La torre més alta d’Hostalric és la Torre dels Frares, a la qual li ha faltat durant molt

de temps la part superior. Això va ser degut a una bomba que hi va esclatar durant la

Guerra del Francès.

Però com passa amb moltes llegendes, aquest fet té dues versions.

Una explica que durant la guerra, el poble, tot hi que tenia una muralla molt consistent,

va ser conquerit ràpidament pels francesos, però la Fortalesa, amb la seva muralla

independent, es resistia a l’invasió. Els francesos, tampoc havien arribat encara a la Torre

dels Frares, la qual era utilitzada com a magatzem de munició i els soldats de la Fortalesa

estaven molt atents de que no l’envaïssin. La llegenda narra que, un dia, els soldats que

estaven defensant la Fortalesa no van poder resistir l’atac tant intens dels francesos i

aquests van conquerir el castell. Però com que la torre dels Frares encara es resistia, els

francesos van decidir destruir-la. Des del mateix castell, van disparar amb un canó i van

tocar la part superior de la torre. Com que a l’interior d’aquesta s’hi guardava la munició,

aquesta va esclatar i va quedar escapçada a la seva part superior.

L’altra versió explica que els que van disparar contra la Torre dels Frares van ser els

mateixos soldats que hi havia a la Fortalesa. Aquests estaven a l’aguait de què els francesos

no envaïssin la Torre dels Frares, quan de sobte van sentir una explosió al poble i van veure

que sortia fum per la part inferior de la torre. Els soldats van pensar que els francesos

havien fet volar la porta de la torre, i aleshores van decidir disparar a la part alta d’aquesta,

on hi havia la munició, i amb objectiu d’aturar als francesos.

Però resulta, que el fum que havien vist sortir de la torre, es devia a una explosió

accidental d’una bomba, que havia patit el vigilant d’aquesta.

124


MOSSEN PERE XIFRA

Aquesta llegenda ens explica que durant la Guerra del Francès, el poble va patir molt,

va ser incendiat i saquejat. Però també explica que un capellà anomenat Mossèn Pere

Xifra, va plantar cara als francesos dalt de la Torre d’Ararà, que és la segona més alta del

poble. Va pujar amb una escala de corda que va fer desaparèixer darrera d’ell, i aïllat en

aquell espai tant reduït, esperà la seva mort. Això si, abans de morir, va matar molts

francesos. Diuen que els seus trets van provocar moltes baixes entre els soldats

enemics, i que fins i tot, un cop acabà la munició, llençava pedres. Fins i tot, hi ha una

petita anècdota que acredita la seva valentia. Diuen que des d’una de les cases més

properes a la torre, es va veure a dos soldats francesos que s’hi acostaven carregats

amb un botí i un porc. Van deixar que aquests arribessin a la torre, i el mossèn, d’un sol

tret els va matar a tots dos.

LA PATRONA D’HOSTALRIC: LA VERGE DELS SOCORS

A Hostalric la Verge dels Socors és la patrona del poble. La figura va rebre aquest nom

gràcies a una llegenda.

Les dades més antigues sobre l’església són del 1280. Però no és de l’església que

existeix actualment, sinó d’una petita ermita que hi havia a la falda de la muntanya on

avui es troba la Fortalesa.

En aquesta petita ermita hi havia la talla d’una verge que no tenia nom, era anomenada

només com a Santa Maria.

Ens hem de remetre a l’any 1687, durant el qual Catalunya va patir una plaga de

llagostes provinent de França, que també va arribar a Hostalric. La llegenda diu que quan

la plaga va arribar a la vila, la gent es va espantar molt, ja que les llagostes van travessar

tot el casc antic i anaven en direcció a les hortes del poble. Els vilatans pensaren que

aquestes arribarien als horts i farien malbé tota la collita, cosa que significaria tot un

període de fam i misèria. Però, què va passar? Doncs que un cop van arribar a l’ermita

(situada just al mig del nucli de la població i de les hortes), es van posar al voltant de

l’ermita, van girar i van marxar altra cop direcció França.

La gent del poble va dir que allò era un miracle de la Verge perquè aquesta s’estimava

molt el poble, i aleshores la van batejar Verge dels Socors, ja que va socórrer el poble de la

fam i la misèria.

Aquest fet ocorregué el 2 de juliol de 1687, i es va decidir fer una processó cada 2 de

juliol per rememorar el miracle que havia fet la Verge. Però això es va perdre passats uns

anys, encara que avui en dia, es celebra la Festa Major del poble el primer cap de setmana

del mes de juliol.

125


Aquesta mateixa Verge, és protagonista d’una altra llegenda emmarcada durant la

Guerra del Francès, (1808-1814).

Durant la guerra, l’església va ser destruïda, encara que abans la van espoliar de tot el

que tenia valor, entre elles totes les talles.

La llegenda narra que un cop van travessar la frontera de França, la Verge va girar el cap

mirant cap a Catalunya. Clar, els francesos es van espantar molt després de veure que una

talla de fusta movia el cap; van comprendre que la Verge s’estimava molt el poble i van

decidir tornar-la. Va ser l’única peça retornada.

LA MORT DE “CAP D’ESTOPES”

S’ha parlat molt sobre el lloc on succeí el fet luctuós que acabà amb la vida del Comte

Ramon Berenguer II, “Cap d’Estopes”. Uns el situen en els boscos de Gualba, d’altres

entre Breda i Hostalric; també s’ha insinuat que esdevingué a les proximitats del Gorg

Negre, en ple Montseny. Però tothom coincideix en el nom del paratge: “La Perxa

d’Astor” o “Gorg del Comte”.

Les recerques, han aclarit el lloc on sembla que és indubtable que es va realitzar el

crim fratricida.

A pocs metres de la carretera general d’Hostalric, al terme municipal de Gaserans, hi ha

la masia coneguda per “Can Perxistó”, que obtingué el nom per estar emplaçada prop del

lloc anomenat “Perxa Astor” i del gorg d’en Sau, que el pas del temps ha dessecat.

Ramon Berenguer II, el “Cap d’Estopes”, i Berenguer Ramon, (el fraticida), eren germans

i tots dos governaven alhora els destins de l’Estat; mig any tenia el poder un dels germans i

l’altre mig, l’altre. El que governava vivia al Palau Comtal de Barcelona, mentre que el que

esperava el torn passava a viure al castell de Port, situat al cim de Montjuïc.

A les acaballes de l’any 1082, el 6 de desembre, “Cap d’Estopes”, estava feliçment casat

amb Mafalda, filla d’en Robert Guiscard, duc de Calàbria i senyor de Sicília, i estava

satisfet pel naixement del fill que havia vingut al món encara no feia un mes. Aquest dia,

per celebrar el traspàs de govern de l’un a l’altre, decidiren fer una gran cacera. El “Cap

d’Estopes” tingué un somni terrible: somnià la seva reial capa d’ermini tacada de sang i

com si li prenguessin la corona. En emprendre la marxa i deixar el castell, damunt

d’aquest i pel costat habitat pel “Cap d’Estopes”, hi havia una forta nuvolada, mentre que

el sol més brillant tocava a l’altra banda. Tot això fou tingut com un mal averany, que mig

induí el comte a abandonar la cacera; però, decidit, tirà endavant. Durant tota la marxa,

el falcó que portava lligat a la sella del cavall no parava de saltar-li a terra, com volent

assenyalar-li un perill.

Son germà, Berenguer Ramon, envejós de la felicitat de Ramon i per l’ambició de poder

que li rosegava per dins, estava a l’aguait de les anades i vingudes del seu germà.

126


El cavaller, ignorant l’assassina mirada que el perseguia, es va anar separant dels seus

acompanyants, galopant amb el seu cavall per corriols i turons, sempre amb l’astor fidel que

no es movia de la mà del seu amo.

Sigil·losament, Berenguer Ramon, s’avançà fins a trobar el “Cap d’Estopes”, que no

malfià de res. I, a sang freda, l’escometé i el cosí a punyalades; encara que també hi ha

llegendes que diuen que en Berenguer Ramon li va donar un cop de venable que li travessà

el pit. Ramon Berenguer II caigué mort des del cavall. L’astor que duia a la mà volà cap a

una perxa immediata. Des d’aleshores, aquest lloc tràgic, que hom troba abans d’arribar a

Hostalric, és conegut per “La perxa o Varal de l’Astor”.

L’assassí, un cop va desfogar la seva ira, va voler amagar el crim. Com que es trobà la

complicitat d’algun home dels seu acompanyament, agafaren corrents el cadàver,

l’arrossegaren fins a la vora d’un gorg de la Tordera, que encara avui hom coneix pel “Gorg

del Comte”, i el tiraren al fons de les aigües.

Quan arribà després la comitiva d’en Ramon, s’adonaren, esglaiats, de la seva

desaparició. El seguici dels dos germans van començar a buscar-lo neguitosament per tot

arreu. La recerca era minuciosa, ho registraren tot. I el qui semblava cercar-lo amb més

afany, bon dissimulador, era el mateix fratricida, que plorava, sanglotava i es donava cops al

pit, talment com si es desesperés. Però, com és natural, no van trobar enlloc el “Cap

d’Estopes”. Llavors veieren el seu astor parat al cim de la perxa. Van voler agafar-lo, i l’ocell

va fugir d’una petita volada. Ho provaren una altra vegada, i l’ocell s’escapà de nou. I així,

de volada en volada, va portar tota la colla fins al mateix peu del gorg. En trobar a Ramon

en aquell lloc, van creure que s’havia estimbat i que havia mort ofegat.

Berenguer Ramon, entre mostres d’una aflicció molt ben fingida, va donar ordres perquè el

cadàver fos conduït a Girona, on rebria sepultura amb tots els honors que mereixia tant alta

personalitat.

Davant la comitiva, durant tot el trajecte, volà l’astor. Tota la ciutat sortí a rebre-la,

commoguda i amb llàgrimes als ulls. El Capítol i la Clerencia l’esperaven a la porta de la

catedral. Es vas fer un silenci impressionant, quan començà la cerimònia litúrgica. I va ser

aleshores que el xantre, davant l’admiració de tothom, en lloc d’entonar l’antífona

acostumada: “Ajudeu-lo, sants de Déu; sortiu al seu encontre, àngels del senyor…”, entonà

aquestes paraules acusadores: “On és el teu germà Abel, digué el Senyor a Caín…”Els

canonges prou li digueren que callés, que entonés només l’antífona litúrgica. Però ell repetí,

gairebé inconscient, cada vegada amb veu més forta: “On és el teu germà Abel…” Aleshores,

l’astor, que s’havia parat sobre la porta del temple, caigué mort de dolor davant de tots i un

xiuxiueig sospitós emplenà la plaça. Tota la gentada quedà convençuda que en Berenguer

Ramon era l’assassí del seu germà.

Per rememorar els fets fatals i la fidelitat de l’astor de “Cap d’Estopes”, es col·locà l’efígie

d’un falcó, tallat en fusta, penjat del sostre de la galilea. Més tard, en al transcurs d’unes

obres realitzades a la catedral, i enderrocat el que fou el frontispici, es va fer un astor de

127


pedra que es col·locà dins el temple. Es que avui figura a l’ogiva de la porta del vestíbul que

precedeix la Sala Capitular i els Claustres.

UNA DE DIMONIS

Es narra el viatge inèdit d’un veí de Tordera, Pere Portes , cap a l’infern en busca de la

raó que a la Terra se li negava.

Pere Portes es va veure embargat de tots els seus béns per un deute contret pel seu

pare, i que havia estat anul·lat oportunament davant del notari d’Hostalric, Gelmar

Bonsoms, qui amb mala idea, no va enregistrar tal circumstància al marge de l’expedient.

Però Pere Portes no va poder argumentar davant la policia, doncs, havent mort el notari, no

trobava qui li pogués donar fe de la veritat. Pensatiu se n’anava Pere Portes cap a Maçanet,

quan de sobte va ensopegar amb un jove que resultava ser el diable, i aquest va invitar a

Pere Portes a visitar l’infern amb la intenció d’interrogar a l’infidel notari.

Penetraren a la verneda pels Estanys de Sils, i finalment, interrogà al senyor Bossoms i

confessà que havia anotat la restitució del deute en un petit quadern que l’havia amagat

sota una rajola de la seva casa d’Hostalric. Pere, tornat a la superfície terrestre, es dirigí a

l’antiga casa del notari, i davant la sorpresa de tots, manà aixecar la rajola precisa que

amagava el quadern. Així es deslliurà de l’embargament.

Veritablement, la curiositat més sorprenent d’aquesta llegenda és que tant els Bossoms

com els Portes foren personatges reals i perfectament documentats.

128


8. EL GUIA TURÍSTIC - TÈCNIQUES DE GUIATGE

8.1. PERFIL DEL GUIA TURÍSTIC

Un guia no és ni ha de ser només un pou de coneixements o dades, sinó algú que,

tinguent la necessària formació cultural, sigui capaç de transmetre-la de manera clara i

amena basant-se en les tècniques de la comunicació, i considerant en tot moment la

dinàmica més adient al grup que assisteix.

La professió de guia sorgeix a l’ombra dels principals monuments i recursos turístics en les

àrees receptores de visitants. En un principi, fou el resultat d’una vocació espontània, per

prendre amb posterioritat cos legal. Actualment, depenent dels països, o de les comunitats

autònomes, s’estableixen diferents habilitacions administratives.

Els principals coneixements que ha de tenir el guia han de ser:

Culturals: recursos turístics, història, festes, gastronomia, temes genèrics, etc.

Pràctics: recorregut coherent, tècniques de comunicació, dinàmica de grups,

adequació a les circumstàncies, a les tipologies de grups, etc.

Idiomes: nivell adequat. L’anglès és l’idioma fonamental, però és convenient

conèixer quant més nombre d’idiomes millor.

Actitud de servei: predisposició, somriure, amabilitat, llenguatge corporal,

educació, responsabilitat...

FIGURES PRINCIPALS

La principal classificació que es pot fer és la següent:

Guia acompanyant. També anomenat guia correu, acompanyant tècnic, tour leader,

guia de ruta. És el responsable del desenvolupament d’un viatge turístic, respectant

el programa establert, y qui facilita informació d’interès turístic general. L’idioma que

ha de dominar a la perfecció és el natiu dels participants en el tour. Poden treballar

per agències o poden ser autònoms.

Guia local. Aquest guia és l’encarregat de mostrar els recursos turístics d’una

localitat, regió o monument, és a dir que ha de conèixer en profunditat tot allò que

ensenya i per suposat l’idioma dels turistes que rep.

Transferista. Aquesta figura recull la de l’acompanyant de grups que només

els porta a la destinació i un cop allí recull a un altre grup al que assisteix de

129


tornada al punt d’origen. Les seves funcions i qualitats són similars a les del

guia acompanyant. Treballen per empreses de transport, agències de viatges

o poden ser autònoms.

Assistent en destinació. En aquest cas ens referim a aquells professionals que

ajuden al viatger a moure’s en l’arribada a la seva destinació. Entre les seves

qualitats ha de destacar un profund coneixement pràctic de la destinació així com

l’idioma del client i del país de destinació.

8.2. EL SERVEI TURÍSTIC

Totes les figures tenen un denominador comú: el tracte directe amb el client. Els guies

són el personal en contacte. D’aquests depèn en gran mesura el grau de satisfacció del client

i, per tant, l’èxit o el fracàs del servei turístic. Per a assolir l’èxit es requereix, a part de

certes tècniques, una correcta actitud de servei.

Els guies presten un servei turístic. Aquest servei es distingeix dels productes

manufacturats en que no es tangible, no es fabrica, es presta, no es pot emmagatzemar, no

es pot provar i si no satisfà no es pot tornar ni canviar.

Els elements de prestació són els següents:

El client. La seva presència és imprescindible i sense ella el servei no pot existir.

El suport físic. És el suport material necessari per a la prestació del servei. Per

exemple els recursos turístics, els carrers d’una ciutat, els seus monuments, les

muntanyes d’un país, el fons expositiu d’un museu, etc. En altres paraules: el que

motiva l’existència del servei.

La circumstància. És el conjunt de factors que determinen el servei, i fan que un

sigui diferent d’un altre.. Són molt variades i entre elles tenim les característiques del

client: la nacionalitat, l’edat, el nivell cultural, el temps de què disposa, el moment

del dia, els agents climàtics, els events especials, la dinàmica del propi grup..

El personal en contacte. Són els guies, els que presten aquest servei que requereix

un contacte directe amb el client. Ocupen una posició crítica des del punt de vista del

màrqueting, ja que personifiquen a l’empresa als ulls del client.

El servei és la interacció entre els elements anteriors, i el barem per a mesurar la seva

qualitat és la satisfacció del client. Per tant, una de les conclusions que s’han d’extreure és la

necessitat d’adequar el servei als desitjos del client per aconseguir la seva satisfacció. Res

més lluny d’un guia que una cinta que repeteixi sempre el mateix independentment de la

circumstància.

130


Las funciones del personal en contacte són:

Funció operacional: el què. Els guies reben unes instruccions per part del que contracta els

seus serveis (programa), sense que es pugui fer massa en aquest nivell, tret de petits

ajustaments, ordre del recorregut, etc.

Funció relacional: el com. Aquí és on els guies donen el seu toc personal al servei, és la

manera global de comunicar els coneixements, subdividida en:

Lo visible: és el que veu el client, la imatge que se li dona: un guia amb bona presència, un

entorn net i cuidat, etc…

Lo gestual: és el comportament que s’exterioritza mitjançant el gest, l’estar immediatament

disponible, l’actitud de servei. S’ha de prestar sempre atenció al client i se li ha de fer saber

mitjançant gestos i expressions facials adequades, el llenguatge corporal…

Lo verbal: es lo que es diu i com es diu (volum, to de veu..); S’ha d’utilitzar un llenguatge

adequat, objectiu, sense judicis de valor, utilitzant una veu agradable en el moment oportú.

Un dels problemes del paper relacional deriva en que mentre per el client el servei es únic,

normalment ho consumeix una vegada (visita, circuit, estància) per el personal en contacte

el servei és repetitiu i pot portar a l’automatisme, convertint-se en un acte mecànic i perdent

el “toc personal” que fa que el client es senti como una persona i no como un número. En els

casos en que sigui possible (contacte continuat amb el client) és convenient aprendre els

seus noms de memòria ja que això personalitza més el servei.

131


8.3. DINÀMICA DE GRUPS

En esta activitat professional hi ha una gran dosis de psicologia, la major part de les

vegades producte de l’experiència. Per el guia habituat resulta senzill avaluar al grup al cap

de pocs minuts de conèixer-lo, això vol dir que existeixen una sèries de conductes, actituds i

gestos que permeten identificar aspectes com:

Es coneixen entre ells (grups tancats).

Hi ha algun líder natural, ja siguin positius (que poden resultar molt útils) o negatius

(que és perillós i s’ha de neutralitzar).

Hi ha algun inadaptat que no accepta al grup como a tal i li molesta que el

guia l’orienti, ja que preferiria viatjar pel seu compte.

També es dona el cas contrari, gent que necessita ser liderada per a funcionar.

Prefereixen organitzar-se sols; són generalment dones: las “pateadoras”.

Descendeixen al viatge col·lectiu però volen ser tractats como a reis.

Hi ha algun erudit o setciències

Etc

Les relaciones de l’usuari del servei amb els diferents tipus de guia són tant diverses com

tipus de guies hi ha; per un guia local la relació amb el client és de curta durada, mentre

que per un guia de ruta la relació és molt més intensa. Les tècniques a fer servir, sempre

des del punt de vista de la dinàmica de grups, són en tots els casos molt similars, i el seu

coneixement facilita l’exercici de la professió de guia. Dur a un grup de persones és una

tasca complexa, degut, entre molts altres factors, a la seva heterogeneïtat. Els interessos de

cada una d’aquestes són diferents; per tant, en la funció de líders / guies s’ha de considerar

aquest aspecte i recordar que agradar a tothom és pràcticament impossible, de manera

que, el guia ha de liderar al grup de la manera més convenient per els interessos del mateix,

per sobre de les crítiques o judicis de valor que puguin formular alguns dels seus membres.

Fases de la dinàmica de grup

En grups oberts, a l’iniciar un viatge tenen lloc les següents fases:

Fase inicial. Els integrants del grup no es coneixen entre sí, el seu contacte te lloc en un

pla convencional (salutació, presentació, com a molt una curta conversació), s’avalua la

imatge dels altres, no hi ha consciència de grup i es busca l’autoritat convencional, el líder

formal.

132


Fase de expectació. Els clients intenten conèixer alguna cosa sobre els seus companys de

viatge; és la fase d’inseguretat. Sovint les persones es comporten de forma freda i amb poca

comprensió, seguint distanciats i amb actituds passives.

Fase de contacte personal. És la fase de descongelació, de l’aproximació, intenten

conèixer-se els uns als altres, donen conversació als seus companys, intercanvien

sentiments.

Fase de selecció. Es coneix tot el que en un principi pot interessar sobre el company,

llavors, o bé s’estreny la relació o es canvia a un altre company perquè l’anterior no resulta

interessant.

Fase de integració. És la fase de la intensificació de les relacions, un cop superades amb

èxit les fases anteriors. Quan existeix una identitat com a grup y un sentit de

interdependència entre els seus membres, el grup està cohesionat.

A les festes aquestes cinc fases es succeeixen a una velocitat vertiginosa.

Un dels objectius del guia és disminuir, en la mesura del possible, les primeres fases

fomentant la convivència, degut a la inseguretat e insatisfacció que genera la primera

trobada quan encara no es coneix a ningú.

Las funcions del guia en les diferents fases són:

Convertir-se en el catalitzador de les relacions, accelerant les primeres fases.

Fer sentir als clients que compten i són importants per el col·lectiu.

Evitar que algun membre sigui ignorat, aïllat o rebutjat, procurant integrar a tots i

donant especial atenció als introvertits.

Desenvolupar estratègies que tendeixin a la integració del grup, despertant l’interès

d’uns cap als altres i aconseguint que es relacionin de manera igualitària.

Establir regles que facilitin la convivència.

Tipologia de grups

PER PROCEDÈNCIA

Grups heterogenis o oberts. Són els grups venuts plaça a plaça, els seus components no

es coneixen entre ells, no existeix una consciència de grup, i encara que les seves

motivacions culturals, al igual que les seves edats, són generalment diverses, tenen un

objectiu comú: la destinació del viatge o la visita a la qual assisteixen. Estan formats por

petits subgrups que requereixen un tracte diferenciat per part del guia, són els menys

133


problemàtics, doncs al no conèixer-se de res entre ells, no fan un front comú i poden ser

controlats de forma més senzilla.

Grups homogenis o tancats. Es tracta de grups on els seus membres se coneixen

prèviament al viatge; les seves edats, cultura, classe social i motivacions són semblants.

Existeix una dinàmica preconfigurada del propi grup, amb el seu líder ja creat. El guia és el

líder formal, però li serà més difícil portar a terme la seva tasca per l’existència de líders

d’opinió preexistents o, el que és pitjor, l’existència d’un cap de grup incompetent que pot

dificultar enormement la tasca del guia. Per altra banda, aquest cap de grup es pot convertir

en el seu millor aliat si es tracta d’algu habituat a portar grups, doncs el seu lideratge

s’utilitza per ajuntar esforços amb l’experiència del guia i es produeix una codirecció del

grup que resulta molt positiva.

PER TAMANY

Grans o macros. En grups de més de trenta persones, s’han de multiplicar les relacions

interpersonals i són molt més freqüents els subgrups, fet que reforça el lideratge del guia

como a representant equànime dels interessos del col·lectiu. Per les seves dimensions

requereixen una organització impecable, sense marges per la improvisació, el que

substancia de manera inqüestionable l’existència d’un guia. S’ha de considerar que en els

desplaçaments aquests grups requereixen més temps degut al seu tamany.

Grups petits o micros. Si bé a priori podria semblar que són els més senzills de liderar, en

la pràctica no es així, doncs al establir-se un tracte més directe amb el guia, els clients

poden fer més peticions de caràcter personal, més excepcions a la regla, sense que el guia

pugui escudar-se en la necessitat d’un lideratge absolut e inqüestionable que requereixen els

grups grans, en els que la pluralitat de subgrups comporta que no sàpiga el que pensen els

demés. En els grups petits, el guia ha de descendre a un tracte més personal amb els

components del viatge i prendre més en consideració les seves opinions i suggerències.

PER VINCLE

Estudiants. La franja d’edat dels components d’aquests grups es baixa i habitualment

presenta el problema de què hi ha l’existència d’un cap de grup, el professor, és a dir, un

líder forma al que s’ha de prendre en consideració. El problema està en la divergència

d’interessos entre el professor i els alumnes; mentre que per el primer la visita a un museu

és indispensable, per els alumnes no te interès. Això fa que el guia s’hagi de convertir en un

prodigi d’adaptació per a fer front amb aquests elements. En aquest tipus de grup te gran

importància l’adaptació del missatge a aquesta tipologia de grup.

134


Tercera edat. Es tracta de grups de jubilats i la seva motivació no és només la cultura sinó

que juga un paper importantíssim el passar-ho bé. En ocasions, arriba a ser més important

per ells l’actitud de servei del guia que els seus coneixements d’art o història; la persona

dotada d’una gran paciència, que escolti les seves conversacions, que els tracti amb carinyo

i que els faci amena la visita serà el seu guia ideal. S’ha de tenir en consideració els seus

possibles problemes motrius (lentitud, visites a peu, etc.), auditius (aconseguir ser escoltat

per tots) i de memòria (repetir horaris, indicacions de direcció, etc.).

Professionals. Aquest tipus de grup es caracteritza per l’existència d’un fort vincle en

comú. Si és possible es posarà l’accent al llarg de la visita en el tema que genera el Vincle.

Amb aquest tipus de públic el guia pot entrar a fons en temes específics, doncs el seu nivell

cultural so sdr alt, presentant una gran homogeneïtat tant de cultura com d’extracció social,

motivacions…

TIPOLOGIES DE CLIENTS

Els grups estan compostos per individus i, encara que siguin grups homogenis, els

individus que el composen tenen conductes diferents; cadascun d’ells, per les seves

característiques particulars, requereix una manera diferent de ser tractat..

A continuació es cataloguen alguns dels arquetipus que es poden trobar.

Els setciències

Són persones que volen demostrar els seus coneixements, sent habituals els seus

comentaris tractant de fer veure que són gent que han vist i coneixen més ; Fan preguntes

amb resposta inclosa doncs estan més interessats en demostrar que en aprendre. La millor

política és la de fer-los servir com aliats. Només amb alabar la seva vanitat s’obriran les

portes cap a la seva simpatia. Si en algun moment, tot i l’adulació, decideix jugar en contra

del guia, és a dir, proposant alternatives diferents a les proposades pel guia, s’haurà de

neutralitzar-los posant-los en evidència davant el grup. En general només cal deixar-los fer i

ells mateixos s’autodescalifiquen.

Els professionals de la reclamació

Es tracta de gent negativa, que sempre busca els defectes en lloc de valorar las qualitats.

La forma de tractar-los és concedint-los quelcom de importància, tinguent bon sentit de

l’humor, adular la seva vanitat amb frases com “és vostè molt observador” i, per

descomptat, si no es cometen errors, no hi ha res a témer.

Un bon antídot contra aquest tipus de client és explicar el perquè de les decisions al grup,

amb lo que la seva negativitat seguirà existint, però no podrà fer adeptes, doncs encara no

s’haurà propiciat la proliferació entre el grup d’aquesta negativitat.

S’ha de procurar desautoritzar les seves crítiques quan es disposi d’arguments aplastants,

no permetent que aquest tipus de client obstaculitzi la tasca del guia. Si es desconeix la

135


resposta a una pregunta formulada per un client d’aquesta tipologia no s’ha fingir saber-lo,

s’ha d’esbrinar.

Els exigents

Es un tipus de client agraït pels guies professionals, doncs mentre els professionals de la

reclamació busquen només defectes i es neguen a acceptar l’evidència del que està bé,

l’exigent és més equànime felicitant al guia pel seu treball; Les seves reclamacions

habitualment estan carregades de raó però no pretenen arrastrar a altres components del

grup amb les seves queixes. Amb una bona argumentació es poden solventar alguns dels

petits problemes o malentesos ja que és capaç de raonar.

Els extrovertits amistosos

Gent feliç, amb un do innat, als extrovertits amistosos tot els hi sol semblar bé, és fàcil

comptar amb la seva col·laboració i accepten de bon grat les suggerències del guia. Els hi

agrada fer bromes i utilitzats adientment com a còmplices poden ser bons animadors. Amb

ells el guia es sent relaxat.

Els introvertits

Semblen clients fàcils, però no ho són, doncs mai es sap el que estan pensant realment; al

menys no són líders naturals, per tant la seva insatisfacció és exclusivament personal, no

extensible a la resta del grup. Sol comparar com el tracten a ella amb el tracte que reben la

resta del grup, per tant, cal tractar-lo correctament i donar-li una mica de conversa perquè

senti que el guia se n’adona de la seva presència, de la seva opinió i de que ell és també

important i desitja complaure’l.

Els pesats

Aquest client pot tenir al guia bloquejat durant hores parlant dels seus fills, del temps, del

seu últim viatge, de política,etc.; costa molt fer callar a aquest tipus de client. El guia

intentarà escapar-se d’ell de la manera més educada possible i procurarà dirigir-lo cap a

altres víctimes del grup.

8.4. TÈCNIQUES DE COMUNICACIÓ

CONCEPTE I OBJECTIU DE LA COMUNICACIÓ

Tots vivim en relació, tots ens comuniquem, d’una forma o altre. Es pràcticament

impossible sobreviure en un aïllament total, sense relació alguna. Observant el nostre

comportament i la resposta que obtenim dels que ens envolten sabem si ens comuniquem

de manera adient.

136


La comunicació és un element bàsic de la societat en general. El procés comunicatiu està

constituït per una multitud d’elements, materials i humans, d’acord amb el nivell

d’estructuració de la societat de la que formem part .

La comunicació satisfà tres necessitats bàsiques de l’ésser humà:

- Informar o informar-se

- Agrupar-se per aconseguir metes comunes

- Establir relacions interpersonals .

La comunicació és un procés complexa i dinàmic pel qual un emissor envia un missatge a

un receptor amb l’esperança de produir en ell una determinada resposta.

Objectiu:

Quan ens disposem a preparar un discurs, intervenció, xerrada, etc…és fonamental que

reflexionem, en primer lloc, sobre quin és el nostre objectiu, és a dir, què volem aconseguir i

a qui ens volem dirigir. En funció d’això haurem de decidir sobre els diferent aspectes que

acabaran configurant la nostra actuació. Els objectius poden ser informar, ensenyar, animar,

convèncer, persuadir, esbrinar, debatre, negociar, divertir, entretenir, etc…

Així doncs, abans de pensar el què volem dir, hem de fer-nos tres preguntes bàsiques:

Perquè em dirigeixo al públic? Que desitjo aconseguir? Què desitjo que les persones

receptores facin o sentin després?

Concepte:

Segons a qui ens volem dirigir i què volem aconseguir farem servir el canal de transmissió

i el codi que ens sembli més oportú.

Què necessitem saber sobre la nostra audiència? Perquè han vingut a escoltar-nos? Què

esperen? Quines són les seves característiques socioculturals?

És diferent dirigir-se a persones que reben el nostre missatge voluntàriament que a altres

que ho fan per obligació. La predisposició serà molt diferent.

Hem de cercar la satisfacció del públic, no la del nostre ego. Ens dirigim a unes persones,

no a nosaltres mateixos, els protagonistes seran les persones que ens escolten, no

nosaltres.

Hem de procurar que la forma sigui l’adequada a les persones receptores.

ASPECTES A TENIR EN COMPTE:

Tota audiència te un sentiment col·lectiu que estableix les normes del que el grup

creu que te dret a rebre i del que l’orador els ha d’oferir. Una audiència formada

per persones amb la mateixa professió és molt diferent a una altra on hi ha

persones amb cap vincle.

137

http://www.mailxmail.com/terminos/materiales


Les audiències es condicionen a si mateixes. L’actitud de la majoria imperarà

encara que es tracti d’un grup heterogeni. El riure provocarà més riure, el silenci

generarà un silenci més gran.

El públic que ens escolta està format per persones que de forma individual o com

a grup, han tingut unes determinades vivències en els moments previs a la nostra

intervenció i el record d’aquestes pot aparèixer en qualsevol moment i provocar la

distracció.

Les persones estem acostumats a missatges curts (anuncis de tv, informatius…).

És per això que cada vegada més es busca ràpidament un significat a les paraules

que escolta i mostra desinterès davant les intervencions que s’allarguen amb

paraules buides i frases sense contingut.

CONSELLS PER A CONVÈNCER A L’AUDIÈNCIA

S’ha de distingir clarament l’objectiu i la intenció del missatge que es vol donar:

informació, persuasió o totes dues.

Distribuir el contingut de la xerrada o visita.

Limitar el número de temes clau. Una bona presentació exigeix organització, brevetat

i un ús cuidat del llenguatge.

Utilitzar un llenguatge adequat amb el públic i fer servir paraules que donin força i

dinamisme a l’explicació. Evitar la veu passiva.

Expressar una idea en cada element utilitzant frases curtes.

Es recomanable ser creatiu y substituir paraules per il·lustracions. Una il·lustració

desperta l’interès i transmet la informació amb més rapidesa.

S’ha de donar la imatge d’estar relaxat i segur, encara que per dins no sigui així.

Hem de vocalitzar amb claredat.

Mai s’ha d’admetre que estem nerviosos i disculpar-nos per això. Si ens oblidem

d’alguna cosa, lo millor és seguir endavant i mencionar-ho quan ho recordem.

DOCUMENTACIÓ I PREPARACIÓ DEL DISCURS

-Documentació:

Abans d’iniciar una comunicació és fonamental el coneixement i el domini del tema. Serà

necessari reflexionar sobre què sabem, però pensant que no ens poden quedar dubtes. Per

això ens documentarem amb tot tipus d’informació que estigui al nostre abast per reforçar

els nostres arguments. Tenint en compte sempre la importància de disposar de fets, ja que

aquests constitueixen la matèria prima de la informació.

- Preparació del discurs:

138


Un cop documentats hem de començar a posar en ordre els nostres coneixements. No n’hi

ha prou amb disposar de l’informació, és necessari aconseguir que aquesta arribi al públic de

la forma més comprensible possible.

És important parlar d’una forma estructurada seguint un ordre que faciliti el seguiment per

part del públic. L’estructura del discurs s l’equivalent a l’índex dels llibres o els títols dels

capítols.

Hem de tenir en compte quins són els aspectes principals i quins són els secundaris de tal

manera que al públic li quedi clar el que és fonamental i el que forma part de

l’acompanyament.

8.5. TÈCNIQUES D’EXPRESSIÓ ORAL

INDICIS QUE TOTA AUDIÈNCIA VOL CAPTAR

El públic es pot sentir molest si te la sensació que li estan fent perdre el temps. És

necessari donar molt aviat aquest indici. Per exemple es pot aconseguir fent partícips

a l’audiència a pocs minuts de començar el discurs.

Es fonamental conèixer bé al públic i fer-li saber. Donar indicis durant la visita que

sabeu d’on vénen, si pertanyen a algun col·lectiu, etc..

Hem d’organitzar la informació i conèixer a fons el tema del qual hem de parlar.

Hem d’avisar quan volem dir quelcom fonamental. Ex. “Una de les coses que ha de

quedar clara a la visita d’avui, i confio que sempre ho recordareu, es que això no és

pròpiament un castell, encara que popularment se’l conegui com a tal. Es tracta

d’una fortalesa.”

Tenir en compte les formules de comiat. Ex. “ Abans d’acomiadar-me, i agraint la

vostra presència, atenció i participació, m’agradaria dir-vos….

LA PRIMERA IMPRESSIÓ I EL NERVIOSISME INICIAL

La primera impressió que rebrà el públic de nosaltres serà la que es desprengui de la

nostra imatge externa, que hem de procurar que sigui positiva.

Aquest factor no te tanta importància si el públic ens coneix, però si no és així en un

primer moment pesarà més l’aparença.

Hem de fer que la nostra imatge sigui una aliada que ens ajudi a la consecució dels

resultats perseguits. En quant a la nostra actitud, simplement ha de deixar veure sinceritat,

energia i convicció.

139


Referent al nerviosisme inicial poques persones s’escapen del molest nerviosisme previ a

una intervenció davant un grup de gent.

Per fer-hi front és necessari aprendre a conviure amb els nervis. Hem de pensar que cada

vegada que parlem davant d’un públic ens costarà una mica menys que l’anterior.

Els nervis desapareixeran sol una vegada es comenci a parlar.

Cal no evitar la mirada ni el contacte visual amb el públic perquè això si que és una senyal

evident de nerviosisme.

Quant millor es porti preparat l’explicació més segur i confiat es pot parlar. Per tant és

necessari preparar prèviament l’explicació.

S’ha de creure amb fermesa que el públic estarà interessar en el que els hi volem explicar.

S’ha de tenir confiança en que desenvoluparem la xerrada amb èxit.

Evitar qualsevol forma de moviment o tic nerviós que pugui delatar l’estat d’ànim. Per

exemple no posar-se la ma davant la boca, no posar-se les mans a les butxaques i encara

menys jugar amb monedes, claus o qualsevol altre objecte.

LA IMPORTÀNCIA DE COMENÇAR I ACABAR BÉ

La primera i la darrera frase de d’intervenció són fonamentals. S’ha de captar l’atenció del

públic des del principi i concloure deixant una bona sensació.

La presentació o primer contacte entre el client i el guia és un dels moments més

importants del servei, ja que aquesta primera impressió és imprescindible per l’èxit

professional.

Primer de tot es dóna la benvinguda al grup i el guia es presenta.

Seguidament es felicita al client per haver escollit aquesta visita que sempre serà “la més

alguna cosa”, complerta, interessant, etc…

Seguidament i per a fomentar la convivència el guia procurarà en la mesura del possible

les primeres frases d’inseguretat, per tant quan s’acaba la presentació, s’ha de transmetre

actitud de servei i que la visita serà el més agradable possible, fomentant un bon ambienta

amb tot el grup.

El llenguatge oral ha de reflexar el que es vol dir, ha de transmetre la intenció de la persona

que parla, ha de ser expressiu.

Un cop complertes amb les formalitats com agrair la visita i informar que qüestions

pràctiques es comença amb la part substancial de la nostra explicació, s’ha de procurar fer-

lo amb un pàrraf introductori general que resumeixi el que volem dir i perquè interessa

aquest tema.

140


LA COMUNICACIÓ VERBAL

El ser humà disposa de dos mitjans de comunicació fonamentals: la paraula i el cos, que

ben utilitzats faran possible l’expressió de les idees d’una manera clara i precisa.

La precisió en el llenguatge fa referència a que hem d’expressar-nos correctament,

procurant fer servir les paraules de la forma més idònia possible i concreta en cada cas. Es

pot fer seguint aquestes indicacions:

Transmetre una idea per frase, o diverses frases per una idea. Mai diverses idees en

na sola frase.

L’explicació ha de basar-se en els actor i les accions i no ens les abstraccions.

Farem servir un llenguatge correcte, evitant vaguetats i exageracions.

Restringirem les muletilles, paraula o frase que per vici es repeteix amb freqüència o

paraules comodí. Aquestes es poden dividir en tres grans grups:

Les de tipus corporal: mans a les butxaques, tocar-se la barbeta, l’orella, el nas,

rascar-se....

Les de tipus oral: “eeemm”, “perquè”, “o sigui”, “és a dir”.....i inclús les llargues

pauses.

Les de paraula: I que normalment donen un cert nivell d’oratòria si es fan servir

massa sovint dins la mateixa explicació. Les més freqüents són: “evidentment”, “en

definitiva”, està clar”...

ELEMENTS FÍSICS EN LA COMUNICACIÓ ORAL: VEU I MIRADA

La veu si es fa servir correctament ens ajuda a mantenir l’atenció del públic i a emfatitzar

aquells punts que ens interessa destacar. Qualitats de la veu que hem de cuidar

especialment:

El volum de la nostra veu depèn en gran mesura d’una bona respiració. L’esforç no ha de

centrar-se en el coll sinó en la capacitat d’aire que sapiguem contenir.

La intenció dels exercicis de articulació és la d’exercitar la boca, llavis i llengua amb la

finalitat d’articular correctament les paraules assolint així una millor expressió.

L’exercici consisteix en que parlem xiuxiuejant però de manera que s’entengui el que diem

des d’una curta distància. Ho repetirem fins que des de l’altre costat d’una aula sens

entengui perfectament.

L’entonació consisteix en donar diferents elevacions de to a la veu fins aconseguir

varietats de la mateixa amb el que potenciarem l’expressivitat en les nostres intervencions.

141


Amb el to de veu es mostra el caràcter de la persona que està parlant així com el seu

estat d’ànim: alegria, confiança, inseguretat, etc.

Referent a la mirada és important mirar al destinatari de l’explicació. Va bé passejar la

vista per sobre el públic, de forma pausada. D’aquesta manera poden demanar comprovant

l’impacta de l’explicació i el grau d’atenció que desperta. Si ens dirigim al públic mirant a

qualsevol altra part on poguem esquivar les mirades de la gent, sembla que tinguem por de

comprovar que ens miren. El públic també pot pensar que no tenim interès en comunicar-

nos i això anul·la immediatament l’eficàcia del missatge. Mirar al públic és una forma de

mantenir l’atenció, la persona que percebe la nostra mirada, experimenta la sensació que es

parla amb ella, pel contrari, si un sector no rep la nostra mirada, tindrà la sensació de què

no el tenim en compte.

Controlarem el temps de forma natural, sense que sembli que estem pendents d’això. Si

portem rellotge no l’hem de mirar amb freqüència.

ELEMENTS FÍSICS EN LA COMUNICACIÓ ORAL: EL COS

En moltes ocasions els nostres gestos i postures poden perjudicar una intervenció ben

preparada. Braços com aspes de molí, balanceig, inexpresivitat, actitud passiva, mans

amagades, etc...per això és necessari en ocasions dominar la nostra espontaneïtat.

Les mans han de ser usades per recolzar la nostra comunicació, que siguin expressió

confirmatòria del que volem dir. Ressenyem a continuació alguns exemples de postures i

gestos que només de fer-los, transmeten una opinió o estat d’ànim sobre alguna cosa o

algú.

En relació amb la postura corporal, cal evitar les formes rígides. És necessari que el

comunicador mostri vida i la vida està en moviment. S’han d’evitar les actituds laxes i

encorbades; l’aspecte indolent i abatut i la manca d’entusiasme no ajuda a la comunicació.

REGLES PER LA POSICIÓ CANTADA:

Asseure´s còmodament, sense recolzar-se sobre la taula ni desaparèixer darrera d’ella

enfonsant-se a la cadira.

Mantenir sempre els braços sobre la taula.

Si els peus i cames estan a la vista del públic, evitar moviments estranys que distreguin

l’atenció.

Evitar les mans tancades, els braços o cames creuades.

REGLES PER LA POSICIÓ DE PEU:

No estar immòbils com estàtues. Ens hem de moure amb naturalitat.

No donar mai l’esquena al públic mentre es parla.

Parlar sempre de peu si l’objectiu és mobilitzar a la gent a alguna acció.

142


Controlar els moviments del cos, desplaçar-se de tant en tant.

8.6. LES PREGUNTES

Referent a les preguntes hi ha dues opcions:

Contestar cada pregunta o bé anar agafant nota i respondre globalment. La primera

satisfà més al públic, però requereix disposar de més temps i podem caure en

preguntes repetitives.

La segona permet guanyar temps. Per tant, tant si fem servir una o altra ho

anunciarem prèviament a l’iniciar la intervenció o just abans de començar el torn de

paraula.

Un cop s’hagi respost a les preguntes ens acomiadarem resumint breument les idees

exposades, reforçant-les amb alguna intervenció favorable de les que s’hagin produït,

ex: “Com molt bé ha dit la nostra companya…”

Ens hem d’assegurar de que tant nosaltres com el públic hem entès bé la pregunta i

si no demanarem que ens ho repeteixin.

No respondrem precipitadament ni farem diàlegs amb els que pregunten. Si

insisteixen respondrem breument i dirigint la mirada cap una altra banda buscant

noves intervencions.

Observarem a qui pregunta (to, gestualitat) per a respondre de la forma més adient.

Pronunciar frases com “Has fet servir la paraula adequada….” Són una mostra del

nostre interès.

Evitarem la pregunta que interessa a una sola persona relacionant-la, si és possible,

amb una causa general o bé remetent-la a una explicació individual a l’acabar.

Si desconeixem alguna resposta, ens excusarem amb un: “Em falten dades per poder

contestar” o simplement admetent el desconeixement i comprometent-nos a

informar-nos i fer arribar la resposta. La franquesa i sinceritat són fonamentals.

No ridiculitzarem a la persona que pregunta i la tractarem amb respecte.

Davant un tema que no coneixem amb profunditat, no haurem d’instal·lar-nos en una

defensa a ultrança. Hem de respectar i, si és possible, acceptar els arguments

contraris amb frases tipus “Admeto que es pot interpretar com vostè diu…”

Evitarem donar la sensació de que, encara sense conèixer bé el tema, ens tanquem

en mantenir la nostra postura amb arguments dèbils. Si alguna cosa no la coneixem

o no es domina, intentar evitar-ho.

143


Si reben una forta crítica a la nostra exposició, no ho prendrem com quelcom

personal. Respondrem sense agressivitat procurant rebatre les crítiques amb dades i

elements objectius.

8.7. COM TRACTAR LES QUEIXES I RECLAMACIONS

Normalment, en aquesta feina, les queixes no son quelcom personal entre el client i el

guia, sinó que el guia és el conducte adequat quan sorgeix alguna divergència entre el client

i l’agència o intermediari de la visita. Donat que el guia és el representant de l’agència o de

l’entitat intermediadora, a ell li correspon rebre i tractar la queixa en qüestió.

Les reclamacions es produeixen un cop pagat el servei y venen motivades per una

diferència entre les expectatives que tenia el client i la realitat amb la que es troba. Ja que

els productes turístics normalment es paguen per endavant, el client s’indigna més, doncs el

servei no es pot tornar i arremet contra el guia.

Des de la posició del guia mai s’ha de reaccionar amb agressivitat; l’amabilitat, l’educació i

el somriure (agradable, no cínic) són les millors eines.

Un client que reclama al guia sempre és millor que un client que ja ha dimitit interiorment

i que no descarrega en el guia, sinó que transmet la seva reclamació al seu cercle de

coneguts i amics. L’usuari satisfet és la millor reina publicitària, l’usuari insatisfet és la pitjor.

Tinguent en compte que el llenguatge no verbal és importantíssim (la gesticulació, la

mímica, el somriure, la postura, han de ser amistoses), s’analitza com s’ha de tractar una

reclamació en cadascuna de les seves fases.

El contacte:

Salutació al client.

Tracte individualitzat. Procurarem separar-lo del grup. Les protestes airades has de

tractar-se necessàriament en privat.

Preguntat amablement què passa: “què puc fer per vostè?”

Mirar si es queixa per ell o ho fa com a portaveu d’altres.

Escoltar:

Esbrinar els motius que originen la queixa i si és individual o col·lectiva..

Mostrar interès.

Agafar-se temps per atendre al client.

Escoltar de forma activa.

144


Avaluació del motiu:

Anàlisi de la procedència o improcedència i dimensió de la queixa.

Quasi sempre se li donarà la raó al client en primera instància. En tot cas, s’ha de

demostrar que el comprenem perfectament perquè no vegi al guia com un enemic i

es puguin aportar altres punts de vista.

Mai discutir sobre la legitimitat de la reclamació.

És un error no reconèixer el motiu de la reclamació, donat que sempre n’existeix un.

Disculpa neutral (primer filtre):

Sempre es comença per un sí.

A vegades, la simple informació resol el problema.

No és convenient culpar a l’agència o entitat intermediadora, el client vol solucions,

no culpables.

Expressions del tipus “sí, però tingui en compte...”, “ho sento moltíssim...”, “em sap

greu ...” resulten molt adients.

Amb l’experiència s’aprèn a desplegar una gran quantitat d’excuses o mentides

piadoses l’objectiu de les quals és tallar l’efecte bola de neu.

145


146

9. BIBLIOGRAFIA

Aquest dossier és un recull d’informació de llibres, webs i apunts que parlen de la història de

Catalunya, d’Hostalric i de les tècniques de guiatge. Així mateix molta informació ha estat

facilitada per l’Associació pel Patrimoni Històric d’Hostalric, per l’Arxiu municipal i pel

departament de patrimoni de l’Ajuntament d’Hostalric.

BIBLIOGRAFIA:

ALFARO GUIXOT, J.M: Dues Hores al Castell d’Hostalric. Les Fortaleses Catalanes. Girona, 2007.

BORRELL, M; N. FIGUERES, J.LLINÀS, E.MALLORQUÍ i J.MERINO: Deu llegües de pols i roderes. El camí

ral de Girona al Tordera. Centre d’Estudis Selvatans. Girona, 2005.

CABO NADAL, M: Asistencia y guía de grupos. Thomson Paraninfo. Madrid, 2004.

DONAT, Lídia i J. SOLÀ: Els molins. Quaderns de la Revista de Girona, . Girona,

DURAN, M.; J. JUANHUIX i R.REYERO: Hostalric. Quaderns de la Revista de Girona, 31. Girona, 1990.

LLACH, E. i N. PUIG: L’arxiu del Vescomtat de Cabrera i Bas, Comtat d’Osona i de Mòdica. Quaderns de

la Selva. Núm. 17 (2005).

MARTÍNEZ GIRALT, A.: Els Orígens del Mercat i de la Vila Nova d’Hostalric (1242-1243). Acta Hostalric.

nº 1 (2008).

PLANELLS, M i M.CRESPI: Información turística en destino. Editorial Síntesis. Madrid, 2002.

PONS I GURI, J.M: Hostalric, capital i arxiu del Vescomtat de Cabrera. Quaderns de la Selva. Núm.14

(2002).

REYERO, R: Hostalric. Col·lecció els pobles de la Selva. Centre d’Estudis Selvatans. Girona (2002).

URGELLÉS, M.: Memorias de la Guerra de la Independencia. Impremta de Jaume Jepús. Barcelona,

1888.

Pàgines web:

CLUB EXCURSIONISTA PIRENAIC: Les mines d’Hostalric.

http://www.espeleo-res.org/documentos/articulos/hostalmines.pdf

(consulta: agost 2008)

GENERALITAT DE CATALUNYA: La història. Catalunya.

http://www.gencat.net/catalunya/cas/historia.htm

(consultes: juny 2008)

TELEVISIÓ DE CATALUNYA: Històries de Catalunya (2005)

http://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/com.htm

(consultes: gener 2004 i juny 2008)

Comunicació oral:

BUSQUETS I ARTIGAS, J. Consultes referents a la Guerra de la Independència, la Torre dels Frares i el

Molí d’Hostalric. (2008)

GARCÍA VALLE, F.X: Consultes referents a la Guerra de la Independència, la Torre dels Frares, el Molí i

les Mines d’Hostalric. (2008)

http://www.espeleo-res.org/documentos/articulos/hostalmines.pdf

http://www.gencat.net/catalunya/cas/historia.htm

http://www.tv3.cat/historiesdecatalunya/com.htm

OFICINA DE TURISME D’HOSTALRIC Publica treball/2017... · EDAT MODERNA DE CATALUNYA ... portes...

Documents

Transcript of OFICINA DE TURISME D’HOSTALRIC Publica treball/2017... · EDAT MODERNA DE CATALUNYA ... portes...