Número 100 – 6 Juny-Juliol / Junio-Julio 2016...

www.barcelonametropolis.catNúmero 100 – 6 €

Juny-Juliol / Junio-Julio 2016

http://lameva.barcelona.cat/bcnmetropolis http://twitter.com/bcnmetropolis

Barcelona Metròpolis 100

- J

uny-

Julio

l / J

unio

-Jul

io 2

016

8400214

062238

00

Ciutat en[re]construcció

Ciudad en [re]construcción

Lluitesiconogràfiques

a la ciutatLuchas iconográficas en la ciudad

Entrevista

Joan-Anton BenachTrenta anys de ‘Barcelona Metròpolis’Treinta años de ‘Barcelona Metròpolis’

COBERTA 100.qxp:BCNM 05/07/16 13:30 Página 1

Editorial

1

Barcelona Metròpolis arriba al número 100 després detrenta anys de publicació gairebé ininterrompuda. Al llargde tres dècades ha tingut la vocació d’explicar la ciutat alsbarcelonins i al món. Ha estat també un espai per debatre icompartir a un ritme trimestral els reptes i els canvis queafronta una ciutat en constant transformació.

La revista va néixer de la voluntat de l’alcalde PasqualMaragall de dotar Barcelona d’una eina d’expressió que laprojectés com una gran metròpolis de la Mediterrània enplena etapa d’acceleració olímpica. Dirigida durant vint anysper Joan-Anton Benach, la revista es va concebre amb uncaràcter marcadament cultural i incloïa un quadern centralque abordava temes en profunditat.

Nascuda amb el nom de Barcelona. Metròpolis Medi-terrània, ha estat sempre una publicació trilingüe, encatalà, castellà i anglès, i ha esdevingut una font d’informa-ció per a estudiosos i biògrafs de la ciutat. Com recorda enl’entrevista que obre aquest número Joan-Anton Benach,director fundador de la revista, el crític australià RobertHughes es va documentar profusament en aquestes pàgi-nes per escriure el seu llibre Barcelona, obra monumentalque va contribuir a explicar la ciutat al món des de l’art i laliteratura.

Amb el transcurs del temps, la publicació va anar evolu-cionant i es va passar a dir Barcelona Metròpolis. Dirigidaper Manuel Cruz entre 2008 i 2011 i per Bernat Puigtobellaa partir del 2012, ha anat eixamplant el seu espectre d’in-teressos fins a convertir-se en una revista oberta a totes lesqüestions que marquen dia a dia la transformació urbana isocial de Barcelona. Igual que Pasqual Maragall, els seussuccessors al capdavant de l’Alcaldia –Joan Clos, JordiHereu, Xavier Trias i Ada Colau– s’han mostrat plenamentrespectuosos amb la independència de criteri dels directors,que han compartit la missió de provocar un discurs crític.

Ara més que mai, el sentit i la virtut d’una revista comaquesta consisteixen a parar atenció al que fa la gent de

Barcelona per explicar-se i adaptar-se als nous temps. Noes tracta tant de proposar un relat institucional com depromoure el debat sobre els reptes que es plantegen, pararl’orella a persones i comunitats que mouen i fan progressarla ciutat amb voluntat transformadora, i donar veu a expertsde tots els àmbits perquè s’expressin amb llibertat i contri-bueixin a dibuixar els dilemes i les cruïlles.

La nostra ciutat ha tingut sempre una veta narcisista iautocomplaent, que ha fet de contrapès de les tendènciesmés derrotistes i rondinaires. Per raons òbvies, l’Ajunta-ment s’ha decantat sempre més per l’afirmació positiva dela seva acció de govern, però necessita també vàlvules comaquesta que li permetin obviar consignes i obrir-se a la ciuta-dania amb una actitud d’escolta. A partir d'ara la revistaampliarà continguts, però serà només bilingüe (la versióanglesa es reserva per al web).

Barcelona Metròpolis es postula com una publicacióabocada a la ciutat i la seva àrea metropolitana, compro-mesa amb els valors que sempre ens han distingit i amb elsreptes que afrontem en el futur més pròxim, com la pau, laigualtat, la transparència, la sostenibilitat i l’obligada convi-vència entre diferents ideologies i maneres d’assumir l’ex-periència urbana.

Per molts anys.

Una revista que escoltaBarcelona Metròpolis

Editorial

2

Editorial

3

Barcelona Metròpolis llega a su número 100 después detreinta años de publicación casi ininterrumpida. A lo largode tres décadas ha tenido la vocación de explicar la ciudada los barceloneses y al mundo. Ha sido también un espaciopara debatir y compartir a un ritmo trimestral los retos y loscambios que afronta una ciudad en constante transforma-ción.

La revista nació de la voluntad del alcalde Pasqual Mara-gall de dotar a Barcelona de una herramienta de expresiónque la proyectase como una gran metrópolis del Mediterrá-neo en plena etapa de aceleración olímpica. Dirigidadurante veinte años por Joan-Anton Benach, la revista seconcibió con un carácter marcadamente cultural, e incluíaun cuaderno central que abordaba temas en profundidad.

Nacida con el nombre de Barcelona. Metròpolis Medi-terrània, ha sido siempre una publicación trilingüe, encatalán, castellano e inglés, y se ha convertido en una fuentede información para estudiosos y biógrafos de la ciudad.Como recuerda en la entrevista que abre este número Joan-Anton Benach, director fundador de la revista, el críticoaustraliano Robert Hughes se documentó profusamente enestas páginas para escribir su libro Barcelona, obra monu-mental que contribuyó a explicar la ciudad al mundo desdeel arte y la literatura.

Con el transcurso del tiempo, la publicación fue evolu-cionando y pasó a llamarse Barcelona Metròpolis. Dirigidapor Manuel Cruz entre 2008 y 2011 y por Bernat Puigtobe-lla a partir de 2012, ha ido ampliando su espectro de inte-reses hasta convertirse en una revista abierta a todas lascuestiones que marcan día a día la transformación urbana ysocial de Barcelona. Del mismo modo que Pasqual Maragall,sus sucesores al frente de la Alcaldía –Joan Clos, JordiHereu, Xavier Trias y Ada Colau– se han mostrado plena-mente respetuosos con la independencia de criterio de losdirectores, que han compartido la misión de provocar undiscurso crítico.

Ahora más que nunca, el sentido y la virtud de unarevista como esta consisten en prestar atención a lo quehacen los habitantes de Barcelona para explicarse y adap-tarse a los nuevos tiempos. No se trata tanto de proponer unrelato institucional como de promover el debate sobre losretos que se plantean, prestar oídos a personas y comuni-dades que mueven y hacen progresar la ciudad con volun-tad transformadora, y dar voz a expertos de todos losámbitos para que se expresen con libertad y contribuyan adibujar los dilemas y las encrucijadas.

Nuestra ciudad ha tenido siempre una vena narcisista yautocomplaciente, que ha actuado de contrapeso de lastendencias más derrotistas y quejumbrosas. Por razonesobvias, el Ayuntamiento siempre se ha decantado más porla afirmación positiva de su acción de gobierno, pero nece-sita también válvulas como esta que le permitan obviarconsignas y abrirse a la ciudadanía con una actitud de escu-cha. A partir de ahora la revista ampliará contenidos, peroserá solo bilingüe (la versión inglesa se reserva para la web).

Barcelona Metròpolis se postula como una publicaciónentregada a la ciudad y su área metropolitana, comprome-tida con los valores que siempre nos han distinguido y conlos retos que afrontamos en el futuro más próximo, como lapaz, la igualdad, la transparencia, la sostenibilidad y la obli-gada convivencia entre diferentes ideologías y maneras deasumir la experiencia urbana.

Feliz cumpleaños.

Una revista que escuchaBarcelona Metròpolis

4

Editor Ajuntament de BarcelonaEdició i produccióDirecció de Comunicació. Àgueda Bañón, directoraDirecció d’Imatge i Serveis Editorials. José Pérez Freijo, directorPasseig de la Zona Franca, 66. 08038 Barcelona. Tel. 93 402 30 99Direcció Bernat PuigtobellaCoordinació editorial Marga Pont Edició de textos Jordi CasanovasCol·laboradors Júlia Bacardit, Maria Barbal, Santi Barjau, GenísBarnosell, Joan Burdeus, M. Àngels Cabré, Enric Casasses, Mery

Cuesta, Catalina Gayà, Kathrin Golda-Pongratz, Itziar GonzálezVirós, Javier Pérez Andújar, Jaume Pons Alorda, Isabel SeguraSoriano, Francesc Serés, Laia Seró, Màrius Serra, Joan SubiratsMaquetació Daniel MuñozFotografia Brangulí, Pere Català Pic, Dani Codina, Ginés Cuesta,Pepe Encinas, Antoni Esplugas, Carles Fontserè, Joan Guerrero,Carmelo Hernando, Antonio Lajusticia, Camilla de Maffei, KimManresa, Oriol Maspons, Dani Morell, Pérez de Rozas, RobertRamos, Italo Rondinella, Jordi Secall i Pons, Ferran Sendra,Sebastià Jordi Vidal, Pere Virgili, Vicente Zambrano. Arxius:

Barcelona MetròpolisNúmero 100. Juliol 2016

6 EntrevistaJoan-Anton BenachTrenta anys de ‘Barcelona Metròpolis’Bernat Puigtobella

10 DossierCiutat en [re]construccióEspais i ciutadania Joan Subirats

Democràcia no és llibertat Itziar González Virós

Centres penitenciaris: un cos a cos amb la ciutadaniaMery Cuesta

La Barcelona de les dones M. Àngels Cabré

Palimpsests, inscripcions, incrustacions:traçant identitats urbanesResistència veïnal enfront de la pressió gentrificadoraKathrin Golda-Pongratz

La construcció simbòlica del suburbiIsabel Segura Soriano

Dels camins de quietud als camins de la ciutatMaria Barbal

Algú ens va posar alguna cosa a la begudaJavier Pérez Andújar

De la llibreta del cabàs esfilagarsat de tant voltarper la ciutat Enric Casasses

33 BiografiaCarles Fontserè, cartellista, fotògraf i gran tafanerSanti Barjau

36 Generació etcèteraNutrició conscient, la medicina preventivaJúlia Bacardit

38 Visions de BarcelonaLa ciutat a la nova fornada de sèries catalanesJoan Burdeus

40 ReportatgeLluites iconogràfiques a la ciutatUn repàs històric a l’autorepresentació de BarcelonaCatalina Gayà i Laia Seró

52 LlibresReivindicació política del barri Genís BarnosellQuan la vida triomfa Jaume Pons Alorda

54 En trànsitSvetlana Aleksiévitx. De Minsk a BarcelonaFrancesc Serés

55 El relat“Buga” a Horta Màrius Serra

ÍNDEX

5

Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany, Arxiu Fotogràfic de Barce-lona, Arxiu Fotogràfic del Poblenou, Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris, Col·lecció de Cartells del Pavelló de la República /CRAI-UB, Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, Mery Cuesta,Editorial La Cúpula, Fundació Barcelona Olímpica / Ajuntamentde Barcelona, Kathrin Golda-PongratzIl·lustracions Òscar Julve, Júlia SolansPortada i contraportada Júlia SolansCorrecció i traducció L’Apòstrof SCCL, Tau TraductorsProducció Maribel BañosAdministració general Ascensión García

Distribució M. Àngels AlonsoDipòsit legal B. 37.375/85 ISSN: 0214-6223Adreces electròniques www.barcelonametropolis.cat –http://twitter.com/bcnmetropolis – [email protected]

Els articles de col·laboració expressen l’opinió dels seus autors,no necessàriament compartida pels responsables de la revista.Els continguts de Barcelona Metròpolis es troben disponibles allloc web de la publicació sota una llicència Creative Commons deReconeixement-No Comercial-Compartir Igual 2.5 Espanya. Mésinformació a www.barcelonametropolis.cat.

56 EntrevistaJoan-Anton BenachTreinta años de ‘Barcelona Metròpolis’Bernat Puigtobella

60 DossierCiudad en [re]construcciónEspacios y ciudadanía Joan Subirats

Democracia no es libertad Itziar González Virós

Centros penitenciarios: un cuerpo a cuerpo con laciudadanía Mery Cuesta

La Barcelona de las mujeres M. Àngels Cabré

Palimpsestos, inscripciones, incrustaciones:trazando identidades urbanasResistencia vecinal frente a la presión gentrificadoraKathrin Golda-Pongratz

La construcción simbólica del suburbioIsabel Segura Soriano

De los caminos de quietud a los caminos de la ciudadMaria Barbal

Alguien puso algo en nuestra bebidaJavier Pérez Andújar

De la libreta del capazo deshilachado de tantodeambular por la ciudad Enric Casasses

83 BiografíaCarles Fontserè, cartelista, fotógrafo y curiosouniversal Santi Barjau

86 Generación etcéteraNutrición consciente, la medicina preventivaJúlia Bacardit

88 Visiones de BarcelonaLa ciudad en la nueva hornada de series catalanasJoan Burdeus

90 ReportajeLuchas iconográficas en la ciudadUna historia de la autorrepresentación de BarcelonaCatalina Gayà y Laia Seró

101 LibrosReivindicación política del barrio Genís BarnosellCuando la vida triunfa Jaume Pons Alorda

103 En tránsitoSvetlana Aleksiévich. De Minsk a BarcelonaFrancesc Serés

104 El relato“Buga” en Horta Màrius Serra

ÍNDICE

6

EN

TREVI

STA

Entrevista

7

Bernat Puigtobella

Joan-Anton Benach, director fundador de la publicació

Trenta anys de ‘Barcelona Metròpolis’

Com va sorgir Barcelona. Metròpolis Mediterrània?Va ser la confirmació d’un projecte antic. Uns quants perio-distes de la meva quinta havien presentat un projecte queva quedar en suspens. Pasqual Maragall em va demanar queme’l mirés i el posés al dia. Jo havia estat delegat delsServeis de Cultura de l’Ajuntament entre el 1979 i el 1983,durant el primer ajuntament democràtic, i sempre havíemtingut, com a cosa pendent, la idea de fer una revista. Entreel 1983 i el 1985 em vaig abocar completament en una expo-sició sobre l’arqueologia industrial de Catalunya, una mostraque vam fer amb el catedràtic d’Història Econòmica JordiNadal i que es va titular “Catalunya, fàbrica d’Espanya”. Jovaig fer de comissari, vam estar gairebé dos anys treballant-hi i vam omplir els 8.400 metres quadrats del Mercat delBorn. Després de l’exposició, a finals del 1985, va ser quanem vaig poder dedicar a plantejar el projecte de la revista.

Es va concebre com a publicació cultural. D’on va sortir elnom?Surt de la musiqueta que sonava aleshores sobre la realitatmetropolitana. La Barcelona de Pasqual Maragall descan-sava molt sobre aquesta idea de la ciutat que eixampla elsseus límits municipals estrictes per esdevenir una realitatmetropolitana. I l’adjectiu “mediterrània” el vaig proposarjo. Alguns ho veien una mica ingenu, això de mediterrani,però vam tirar endavant.

Quina mena de distribució tenia?Inicialment vaig fracassar en la distribució estratègica. Novaig trobar ningú que estigués disposat a fer-ne una distri-bució selectiva. Una publicació així s’havia de poder trobaren una vintena de quioscos, perquè anava adreçada asectors determinats. Vam negociar amb alguna editorial,però no hi va haver manera. Després vam fer un contractei en vam donar l’exclusiva a un publicitari, que es compro-

metia a donar circulació a la revista a canvi de gestionar-nela publicitat. Durant un temps vam tenir anuncis, peròdesprés el publicista va començar a dilatar les liquidacionsi va quedar a deure diners a l’Ajuntament... Per sort, aixòno va afectar la revista, que va anar fent igualment i es vaanar distribuint, com fins ara, a un ampli mailing de gent.

Com a director de la darrera etapa de la revista, jo he tingutla sort que ningú mai no m’ha censurat cap article ni m’hanpressionat perquè parlés d’un tema determinat. Vostè varebre mai pressions d’algú?No, potser alguna vegada algun regidor s’havia postulat perescriure-hi, però sempre em vaig negar que hi participessinels polítics. Els regidors deien: “En Benach no m’hi deixaescriure.” I jo hi afegia: “No ho faràs mai.” Jo ja portavamolts anys d’ofici i molts regidors ja eren amics meusd’abans que fos delegat de Serveis de Cultura, de l’èpocaque havia fet periodisme a El Correo Catalán. A més teniaun altre avantatge, i és que Pasqual Maragall defensava laindependència de la publicació. Alguna vegada algun regi-dor s’havia queixat d’algun article crític amb l’Ajuntament,però a mi ja em semblava bé que des de Barcelona. Metrò-polis Mediterrània es critiqués la política municipal; aixòens donava credibilitat. No vaig tenir mai problemes enaquest sentit. Maragall també va defensar-la quan van venirles retallades amb l’arribada d’un nou gerent. La revistaestava blindada per Maragall, que la va defensar sempre.

Diu que no s’hi admetien articles escrits pels regidors, peròl’alcalde signava els editorials i alguna vegada hi haviapublicat un article programàtic, com és el cas del número37, que conté una carta molt extensa de Maragall a JordiPujol i Felipe González. Potser és l’única vegada que usvau saltar aquesta norma.Sí, va ser l’única vegada, però el focus era l’estat de la qües-

Joan-Anton Benach (Vilafranca del Penedès, 1936) va ser el director fundadord’aquesta revista, que va néixer amb el nom de Barcelona. MetròpolisMediterrània el maig de 1986, en un moment en què la ciutat es preparava i esreinventava per acollir els Jocs Olímpics de 1992. Fent seu el lema promocionalideat per l’Ajuntament de “Barcelona, més que mai”, la revista donava fe delscanvis profunds a què la ciutat havia de fer front. Benach es va jubilar l’any 2007de l’Ajuntament, però es manté molt actiu. De fet, arriba en la seva moto al’entrevista. És crític de teatre de La Vanguardia. I cada dia va a treballar al seudespatx. Mentre hi parlem, en un bar de l’Esquerra de l’Eixample, rep trestrucades de mòbil.

8

Entrevista

tió cultural a Barcelona en aquell moment. I fèiem unquadern central monogràfic, que era un buidatge en profun-ditat sobre un tema concret. El quadern dedicat al teatre,per exemple, és un document que és molt útil encara; quedaun “qui és qui” i un “què és què” del teatre a la ciutat deBarcelona. Eren quaderns que es publicaven a part. I enalgun cas, com el que vam dedicar a l’Exposició Universal de1888, va servir de catàleg de les exposicions del centenari.Robert Hughes, el crític australià, va escriure un llibre dereferència sobre Barcelona en què cita moltíssim la revista.Es va llegir tota la Barcelona. Metròpolis Mediterrània enla versió anglesa i en va fer un buidatge a fons.

El llibre de Hughes va ser important en aquell momentolímpic. Com veu vostè, trenta anys després, aquella Barce-lona que s’estava despertant i que començava a reinventar-se amb la il·lusió i la ingenuïtat del moment?Trenta anys ja fa...! La veig amb una dinàmica amb massaindicis d’improvisació. Des del 1985 fins al 1992, tota l’em-penta de la revista anava encaminada a la cita olímpica itotes les energies anaven per aquí. Avui, els grups d’opiniói de gestió que hi ha a Barcelona són molt més heterogenisque aleshores, sobretot en cultura. Hi havia una certa ideade cap a on havia d’anar la ciutat, que ara veig més poli-èdrica, difusa, més trencada, sobretot després del 15-M dels“indignats”. La sensació que tinc com a barceloní és que hiha moltes paelles al foc i no saps ben bé quina servirà percuinar el plat principal, i això deu ser bo perquè hi ha moltselements nous dins el panorama d’una ciutat europea. AdaColau m’agrada perquè posa la capacitat de gestió munici-pal al damunt de tot i de tots els problemes. Quan diu: “Quevinguin els refugiats!”, s’està posant al capdavant de tot. Apart d’això, la ciutat bull de manera fantàstica en moltsàmbits.

I després d’haver passat tants anys als Serveis de Cultura,quina diferència aprecia en la gestió d’aquella època i lad’ara?Aleshores hi havia una confiança en la gestió cultural del’Ajuntament, però la cultura a Barcelona era molt méscomplicada de portar. Jo vaig patir la no-existència de l’Ins-titut de Cultura de Barcelona (ICUB), perquè des de la dele-gació no podíem generar ingressos; tots els diners queingressàvem anaven a parar a la caixa general de l’Ajunta-ment. Vam fer una exposició sobre Ramon Casas que vagenerar molts diners; va ser un èxit, sempre hi havia cuesper entrar-hi i es va prorrogar diverses vegades. Doncsd’aquells ingressos, a Cultura no en vam veure ni un duro.Passava el mateix amb el Festival Grec. Jo vaig gestionarquatre Grecs, però havíem de simular que l’Ajuntamentcedia el teatre a certes companyies, perquè des de Culturano podíem cobrar res.

Abans de treballar a l’Ajuntament va estar molts anys a ElCorreo Catalán, que és on es devia forjar com a periodista.A l’hora de pensar Barcelona. Metròpolis Mediterrània,em va motivar més la meva curiositat pels temes culturalsque no la meva experiència com a periodista. Un diari té unadinàmica diferent. A El Correo Catalán, primer vaig sercap de la secció de Cultura durant molts anys i després

redactor en cap. Cada dia havies de parir el diari i això eramolt diferent que fer una revista. M’havia anat especialit-zant en temes de política local i escrivia una columna diària,on era molt crític amb la política municipal de l’alcaldePorcioles. Et censuraven. La censura deixava rastre; elcensor es guardava els teus articles. Un dia, un funcionarique treballava a la delegació barcelonina del Ministeri d’In-formació i Turisme em va ensenyar el meu expedient, queera bastant gruixut. Hi havia companys, com en JosepPernau, que encara tenien un expedient més gros. Com amilitant del partit on estava llavors, el CC (que al comença-ment s’havia identificat com Crist Catalunya, després es vadir Comunitat Catalana i més tard encara, quan Pujol vaentrar a la presó, es va fer laic i va passar a dir-se ForçaSocialista Federal, FSF), vaig ser director de la revistaPromos, tasca que em va comportar una multa i un expe-dient sancionador. Fraga la va enfonsar i em volia tancar ala presó. La Llei de premsa va ser promulgada per exercir uncontrol de tota la informació i l’activitat periodística. Es vancarregar la revista Signo, que era una revista catòlica peròde molta difusió; van tancar una revista comunista de Valèn-cia... A la llarga em van vetar des del ministeri. L’any 1966,emparant-se en la Llei de premsa, Fraga Iribarne va dir aldirector d’El Correo Catalán que ja no podria signar caparticle que no fos de cultura i em van exiliar a temes cultu-rals. També van vetar Casimir Martí i Joan Fuster; ja veusquina bona companyia.

La cultura com una cosa innòcua.Exacte, la cultura vista com una cosa inofensiva. I tot i així,m’havien censurat moltes crítiques de teatre.

Sota la seva direcció la revista té un parell d’etapes moltclares, centrades en grans esdeveniments de la ciutat.Primer, els Jocs Olímpics, i després, el Fòrum 2004. Jo penso que l’etapa del Fòrum és una mica tèrbola. Urba-nísticament va tenir un sentit i funciona, però no va quallara la ciutat, ni entre la gent. El pols actual de la ciutat el tincdefinit de manera molt intuïtiva. És una ciutat que ha apos-tat per ofertes culturals com el Sónar o el Primavera Sound,que van adreçades a col·lectius concrets. També trobo afaltar un plantejament a fons del fenomen turístic, fins i toten l’àmbit patrimonial. Ara hi ha una dinàmica d’anar fent,perquè la mamella va rajant, però ens falta un turisme dequalitat. La Rambla ha estat segrestada i no ens preocupemgaire. Trobo a faltar una reflexió sistemàtica sobre laresposta que Barcelona ha de donar a aquesta onada impa-rable del turisme, que s’ha produït de manera una micasobtada, com una allau...

En números recents ho hem abordat amb articles moltcrítics.Penso que Déu n’hi do, el mapa cultural que emergeixd’aquesta revista. Com he dit, el propòsit era elaborar l’es-tat de la qüestió cultural. Com a delegat de Cultura vaiggovernar vint-i-quatre museus i els músics de l’orquestramunicipal; de mi depenien cinc-cents funcionaris.

Éreu els que tallàveu el bacallà, vaja...En aquells temps els regidors eren càrrecs electes, però no

Entrevista

9

treballaven tant com ara. Els delegats, en canvi, rebíem eltracte d’“il·lustríssim”; per això jo sempre deia que tindria elfuneral pagat per l’Ajuntament... En realitat va ser una feinamolt dura i calia explicar-la. Vam fer un pla de museus. Vamveure la necessitat d’una secció on donàvem a conèixer,d’una manera molt concreta, les millors peces dels museus.Dedicàvem una atenció especial als museus de la ciutat enaquest afany de fer un inventari patrimonial, però també ala fotografia, el disseny o la literatura. També volíem posaren valor l’urbanisme i l’arquitectura com a part de la culturade Barcelona. Oriol Bohigas va tenir una actitud especial-ment còmplice amb la revista i ens va donar molt suport.

En aquest sentit, els quaderns centrals van omplir un buitque no cobrien altres revistes o mitjans.I van tenir tant èxit que en alguns casos se’n feien reedi-cions a part.

Avui hi ha un reguitzell de revistes culturals, sobretot digi-tals, però en aquells moments la situació era diferent.Això em preocupava. No crec que Barcelona. MetròpolisMediterrània pogués topar en aquell moment amb cap

altra revista. N’hi havia hagut una que jo considerava moltcriticable i de la qual m’havia de distanciar perquè era elmodel d’allò que l’Ajuntament no havia de fer, que era SanJorge, editada per la Diputació de Barcelona, en castellà.Era de l’època en què tot es feia en castellà; una revista pera funcionaris, on es limitaven a fotografiar inauguracions ipollastres polítics. Barcelona. Metròpolis Mediterràniano representava cap competència per a altres mitjans i eraben rebuda pels diaris.

Fèieu actes públics relacionats amb la marxa de la revista?Sí, quan es presentava un nou número sovint convidàvem aesmorzar els periodistes i fèiem una roda de premsa en unad’aquelles sales nobles de l’Ajuntament, amb aquells orde-nances amb guants blancs. Els periodistes venien per l’es-morzar, és clar...

Això seria impensable avui dia... Quan em vaig jubilar, l’any 2007, em van fer una festa decomiat a l’Ajuntament i va venir moltíssima gent del món dela cultura, tots els que havien col·laborat a la revista. En tincmolt bon record.

Fotos: Pere Virgili

10

Ciutat en [re]construccióJúlia Solans

La nostra revista fa trenta anys i alhora arriba al número 100. Amb aquestmotiu hem convidat escriptors i activistes a parlar-nos de la seva Barcelona.Tots ells ens han brindat una visió personal i han il·luminat aspectes de laciutat per mostrar-nos capes que no són evidents a primera vista.

Barcelona viu un moment de canvi polític que convida alplantejament de propostes agosarades. Al mateix temps,l’obertura de l’espectre polític del consistori obliga tothom adialogar per trobar el comú denominador. Com diu el sociò-leg Joan Subirats a l’article d’entrada d’aquest dossier, “lavitalitat d’una ciutat com la nostra es mesura més amb laquantitat de conflicte que és capaç de contenir i gestionarque no pas amb l’hegemonia d’una lògica homogeneïtzadorai de consens”.Joan Subirats, M. Àngels Cabré, Kathrin Golda-Pongratz,

Isabel Segura, Itziar González, Mery Cuesta, Maria Barbal,Javier Pérez Andújar i Enric Casasses exposen diferentspreocupacions amb un punt en comú: trobar l’encaix entrela ciutat i els ciutadans. I cadascun des de la seva miradaconstrueix reflexions o propostes per gestionar els interes-sos contraposats en l’espai públic.

Barcelona ha de tenir cura de si mateixa i dels seusciutadans, atendre l’espai públic, per garantir que la vida alcarrer sigui un lloc de comprensió i alhora de convivència,un espai de participació generador de llibertat i democràcia,dues nocions que no sempre són coincidents, com bé asse-nyala Itziar González en el seu article.Barcelona també s’ha de reconèixer en els barris i la

seva extensió metropolitana, ha de mantenir una relaciómés autèntica i honesta amb una realitat que no li és alienai que és tan barcelonina com les gran icones del Moder-nisme. La ciutat està molt ben posicionada en els índexsinternacionals, fins al punt que s’ha convertit en una ciutatturística inevitable, però cal que sigui també habitable.

DO

SSIE

R

En aquest solardel passeig deValldaura, a NouBarris, es durà aterme unade les iniciativesguanyadores del’edició 2015 del PlaBuits, pel quall’Ajuntament cedeixl’ús de solarsmunicipals a entitatssense ànim de lucreper desenvolupar-hiprojectes formatiusi lúdics deregeneració del teixiturbà. En aquest lloc,en concret,s’instal·larà un horturbà i una àrea debioretenció d’aigüespluvials.

Ciutat en [re]construcció

11

A Barcelona ha anat creixent la tensió en uns espais públicson s’acumulen persones, usos i hàbits de característiquescada cop més diverses. Aquests espais públics han anatguanyant en qualitat, però són més utilitzats, més plens derelacions, més heterogenis i més polifuncionals –i cadavegada més– al llarg de l’any i a les diverses hores del dia decom ho eren als anys vuitanta. Recordem que Barcelona,juntament amb l’Hospitalet, Santa Coloma, Cornellà i Bada-lona, conforma l’espai metropolità més dens de tot l’estat iun dels més densos d’Europa. No és estrany, doncs, que elsespais comuns a la ciutat puguin ser considerats (de maneraimplícita o de manera explícita) com a espais de negociaciópermanent entre diferents persones, col·lectius, finalitats iusos.

Podem dir, doncs, que la ciutat i els seus espais són difí-cils de fer servir i de “governar”. No és un problema específicde Barcelona, però en poques ciutats aquesta complexitat esmanifesta de manera tan intensa. La barreja de dimensió(petita) de la ciutat, la seva densitat (alta) i un nombre elevatde visitants (en creixement exponencial) fa d’aquest tema undels que més preocupació generen a institucions, entitats iveïns.

Les ciutats, com bé sabem, reflecteixen de manera mésintensa els canvis econòmics, polítics i socials. Són granscontenidors que acumulen una gran densitat de relacionshumanes i també les tensions que genera aquesta convi-vència intensa i constant. En aquest sentit, les ciutats recu-llen i amplifiquen els canvis sobtats i profunds que hansacsejat tot el món en aquests darrers vint anys, i que fanque es parli de “canvi d’època”. Barcelona no ha quedat almarge d’aquests canvis, més aviat és un dels exemples mésclars.

Els nous escenaris socials se’ns presenten, per unabanda, com a generadors de noves oportunitats, que podenpermetre trencar l’estable rigidesa de les divisòries socialscaracterístiques de la societat industrial. Però, per l’altrabanda, veiem que també són generadors de noves formesde desigualtat i de desequilibri que colpegen tant sectorstradicionalment sotmesos a aquests processos com novescapes, sectors i individus que no acostumaven a veure-s’hiimplicats o que tenien lligams i xarxes socials i familiars queels servien de contrapès. Els itineraris laborals de la gentsón cada cop més discontinus i precaris, amb moltes incer-teses sobre el futur.

Joan SubiratsCatedràtic en Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona

Espais i ciutadaniaLa vitalitat d’una ciutat com Barcelona es mesura més per la quantitat deconflicte que pot contenir i gestionar que no pas per l’hegemonia d’una lògicahomogeneïtzadora i de consens. Apostar per una ciutat de ciutadans vol direvitar fronteres, segmentacions i apropiacions mercantils d’allò que és de tots.

Dani Codina

Dossier

12

L’estructura social de Barcelona s’ha diversificat enor-mement, tant per l’arribada sobtada i en pocs anys de moltagent de fora, com per la mateixa diferenciació de l’estruc-tura d’edats, amb un pes creixent de la gent més gran deseixanta-cinc anys. Al mateix temps, les estructures fami-liars s’han fet molt més plurals i cada cop és més residual lacomposició aparentment tradicional de pare-mare-fills. Lacrisi econòmica ha agreujat les condicions de vida de moltagent, fet que ha generat més situacions de pobresa i moltafragilitat en matèria d’habitatge o en les condicions energè-tiques i de serveis bàsics.

Tots aquests factors de canvi constitueixen l’escenari enquè cal situar les relacions entre ciutat i ciutadania enpoblacions com Barcelona, amb tot allò que comporta avuipel que fa a la gran complexitat d’usos i ocupacions delsespais públics. Més plens de gent, de gent més diferent, degent de l’entorn i de gent de fora de l’entorn, amb barreja idiferents intensitats d’usos econòmics, socials i culturalsque no sempre coexisteixen amigablement, que generenconflictes i externalitats que no són fàcils de resoldre avuiaplicant només lògiques jeràrquiques i autoritàries.

L’atractiu de les ciutatsPerò, com diu Richard Sennet, malgrat els grans inconve-nients que té, sovint, viure a ciutat, l’atractiu urbà segueixsent evident, ja que “les ciutats tenen la capacitat de fer-nos sentir molt més complexos com a éssers humans”. Ladiversitat estimula, el conflicte obliga a innovar, la diversi-tat et permet ser tu mateix sense haver de coincidir neces-sàriament amb la resta. Però, perquè tot això sigui possible,cal tenir una concepció de ciutadania que permeti combinarautonomia personal (perquè cadascú pugui ser el que volser), igualtat (perquè tothom compti igual des del seu dife-rent punt de partida) i diversitat (perquè totes les perso-nes siguin reconegudes com el que són, amb la mateixadignitat que les altres). Rubert de Ventós ho ha expressataixí: “La ciutat [...] es caracteritza per un equilibri no moltfàcil de mantenir entre concepció i anonimat, entre espe-cialitat i identitat, entre espai i temps, entre forma i memò-ria, entre reconeixement i distància.”

Els espais públics d’una ciutat com la nostra són un llocprivilegiat per poder testar la capacitat de respecte aaquesta idea de ciutadania, de ciutat, abans expressada.L’espai públic és primer de tot un espai físic. És a dir, unlloc que permet superar estretors d’habitatge, mancancesde llum i aire. Ho comprovem a Barcelona, on els barris ambpitjors condicions privades d’habitatge acostumen a ser elsmés densos i els que més fan servir els pocs espais públicsdisponibles. Els espais públics són també espais d’interacciósocial i d’activitat política i cultural, i ho hem anat veient aBarcelona, on en els darrers anys les places i carrers hanestat llocs privilegiats per expressar queixes, contradiccionsi alternatives. Però també són espais d’activitat econòmica,permanent o temporal (mercats, restaurants, bars…), i aquíun cop més Barcelona pateix la forta pressió d’ocupació delsespais públics per a finalitats mercantils i privades.

Assegurar la qualitat i la sostenibilitat de l’espaiSi comparem aquests diferents espais públics amb els espaisi els recursos naturals, podrem parlar, com va fer Elinor

BioBui(L)t, al carrerde Montalegre, un

dels projectesguanyadors del

primer Pla Buits, ésun espai de treball,formació, divulgació

i intercanvi sobrepràctiques

d’autogestió del’espai públic.

A sota, mostra decomerç de l’Eix

Comercial Sants-LesCorts, al carrer

de Galileu, el mes dejuny passat, fira que

combina els usoslucratiu i cultural de

l’espai públic.

Dan

i C

odin

aD

ani

Cod

ina


13

Ostrom a la seva obra Governing the Commons: TheEvolution of Institutions for Collective Action, de mane-res de gestionar i governar aquests espais que ens permetinmantenir-ne les qualitats i assegurar-ne la sostenibilitat.Això ens obliga a incorporar en el govern d’aquests espaisels diversos actors que hi estan implicats. Hi tenim veïnsque hi conviuen. Hi tenim persones que hi treballen i que els“exploten”. Tenim usuaris d’aquests espais, en alguns casosusuaris dels serveis que s’hi han establert, i en altres casossimplement usuaris de l’espai físic (que poden o no serveïns). Els fluxos d’ocupació d’aquests espais són variablesal llarg del dia i al llarg de l’any.

Depenent de les dimensions de l’espai i de la densitatd’usos i d’ocupants, ens trobarem amb una rivalitat d’usosque pot degenerar en carències més o menys greus delrecurs espai. Al final sempre hi acaba havent guanyadors iperdedors en relació amb els usos i amb les disponibilitatsdels espais de la ciutat. I a Barcelona, aquestes tensions esdonen més als barris i als espais on la densitat i la rivalitatd’usos són més fortes.

A partir d’aquests elements, com podem governar-gestionar aquests espais per permetre’n una utilitzacióoberta i variada? I afegiria, com ho podem fer assegurantque els ideals de ciutadania que hem anat expressant espuguin mantenir? Hauríem d’assegurar l’existència del quepodríem anomenar espai vital, és a dir, espais de la ciutatdels quals es pugui disposar de manera generalitzada,evitant-ne la mercantilització i les restriccions d’ús (parcs,lleres dels rius, platges...). Per altra banda, tota ciutat ha dedisposar, quan cal, d’espais polítics i socials, espais queexpressin el dret de tot ciutadà a la ciutat (places, carrers).I, evidentment, hi haurà espais públics que permetin unarendibilitat mercantil o comercial (mercats, terrasses, vene-dors), amb les condicions i restriccions necessàries per noentrar en conflicte ni negar els postulats anteriors.

Autonomia individual, igualtat i diversitatLògicament, i dins la perspectiva aquí defensada, caldria,per tant, treballar per augmentar la diversitat i evitar leslimitacions d’accés als espais públics de la ciutat. Estirantd’aquest fil, podríem dir que un dels elements més clars enels darrers temps és la incorporació de la dimensió de ladiversitat a la tensió clàssica entre llibertat i igualtat. Comja hem avançat, podríem parlar de la ciutadania com a deri-vat d’un triangle de tensions entre autonomia individual,igualtat i diversitat.

La solució en la qüestió dels espais hauria de trobarl’equilibri entre aquestes tres pols: el màxim d’autonomiapersonal i, per tant, de capacitat de contenir usos hetero-genis i personalitzats; les mínimes restriccions a l’accés i,per tant, l’ús no discriminatori dels espais, pensant fins i toten funcions redistributives que els mateixos espais poten-ciïn, i la capacitat de recollir les diferents concepcions del’espai que es projectin des de diferents perspectives (degènere, d’orígens, culturals, d’opcions vitals...). Aquest noserà un equilibri estable ni podem imaginar que aquestainterrelació funcionarà sense tensions.

Si fem cas de tot el que hem anat dient, podrem dir quela vitalitat d’una ciutat com Barcelona es mesura més ambla quantitat de conflicte que és capaç de contenir i gestio-nar, que no pas per l’hegemonia d’una lògica homogene-ïtzadora i de consens. Barcelona ha estat al llarg dels darrerstrenta anys expressió de la voluntat de refer la pròpia tramaurbana, de reconstruir espais per a tothom, d’oferir unsespais públics de qualitat allà on els espais privats no hoeren, d’evitar les segmentacions urbanes i socials, i de seguiracollint visitants i nous ciutadans. Així doncs, a la ciutat, larelació entre espais i ciutadania ha anat trobant la manerade mantenir aquests equilibris inestables i negociatsmoment a moment.

En aquests darrers anys, les tensions han augmentat enla mesura que la desigualtat interna també ho ha fet, en lamesura que la mercantilització dels espais també s’ha incre-mentat i en la mesura que el nombre de visitants ha arribata xifres que posen en qüestió els equilibris sovint fràgils ques’havien anat assolint. No a tota la ciutat passa el mateix, nia tot arreu aquests problemes tenen la mateixa dimensió.Però si volem continuar apostant per una ciutat de ciuta-dans (en el sentit assenyalat) i per la defensa d’un dret a laciutat per a tothom, caldrà vigilar i actuar per evitar fronte-res, segmentacions i apropiacions mercantils del que volemque continuï sent de tots. Hi ha senyals que indiquen quesom conscients dels problemes, tant des dels moviments ientitats socials com des de les institucions. Ens convé a totsque sigui així.

Dani Codina

Taller debioconstrucció al’espai Gardenyesde Sarrià, un espaicomunitari que esvertebra a partird’horts urbans,tallers debioconstrucciói activitatsorganitzades perles associacions delbarri. L’espais’emmarca tambéen el Pla Buits i elgestiona l’AssociacióCultural CasaOrlandai.

””La relació entre espais iciutadania ha anat

trobant la manera demantenir els equilibrismoment a moment.

Manifestació deveïns, el juliol de2015, contra la

conversió en hotelde l’edifici del

Deutsche Bank, a laconfluència de la Diagonal i el

passeig de Gràcia.

Dani Codina

Dossier

14

En rebre a Madrid el premi Optimistas Comprometidos, elmes de maig passat, l’escriptora i metgessa egípcia Nawalel-Saadawi va assegurar que “democràcia no és llibertat”.D’aquesta manera, amb aquesta senzilla afirmació, donava eltoc de gràcia a una de les falsedats més ben apuntalades dela nostra societat occidental.

Democràcia no és llibertat, i la participació, tal com laconeixem fins ara, tampoc. És la meva pròpia experiènciapersonal que em porta a coincidir amb la sentència deNawal el-Saadawi. L’any 2002, de la mà de les persones dela plataforma “Una altra plaça Lesseps és possible”, vaiginiciar la meva recerca-acció sobre participació ciutadana iurbanisme. En qualitat de tècnica independent, vaig comen-çar a exercir de mediadora entre els veïns i les empresesmixtes amb què l’Ajuntament s’havia dotat per assolir elsseus objectius urbanístics. Aquesta acció gerencial trobavaal seu pas petits nuclis resistents de velles associacionsveïnals i nombrosos col·lectius de nova fornada, que esmo-laven les eines de la dissidència per fer front a la maquinà-ria eficaç de la propaganda del poder municipal.

Malauradament, la força creativa i transformadora demoltes de les persones que s’havien compromès a finals delsanys setanta i vuitanta amb l’administració municipaldeixava pas a una progressiva externalització dels projec-tes. La força transformadora i solidària de veïns i veïnes vatopar amb la prepotència autosuficient de gestors i projectmanagers de l’Ajuntament, sempre absents. Aquestapèrdua progressiva de la capacitat empàtica de la nostraAdministració local va ser, per a mi, el principal motiu percomprometre’m amb la recuperació de la seva vocació imissió primigènia de servei a les persones i a la ciutat.

A Lesseps, la flexibilitat, no només del govern del l’Ajun-tament, sinó també de la totalitat dels grups polítics del Ple,va permetre demostrar que era possible construir una altraplaça de Lesseps diferent de la que havien planificat inicial-ment. Sens dubte, van ser clau per assolir els objectius tantl’efecte sorpresa i inesperat de la petició veïnal d’una media-ció entre ells i els tècnics de l’Ajuntament, com la realitza-ció d’un procés de participació organitzat des de baix i obertindistintament a tots els actors ciutadans i institucionals.

Itziar González VirósArquitecta. Institut Cartogràfic de la reVolta

Democràcia no és llibertatLluitar contra l’abús de poder dels representants polítics i les sevesorganitzacions partidàries; impossibilitar la interferència en les qüestionsd’interès general dels poders econòmics privats i de les xarxes clientelars: vetaquí una proposta de construcció política amb i per la llibertat de les persones.

Als activistes de qui segueixo aprenent, Maria Mas i Daniel Jiménez Schlegl

No vaig tornar a veure un procés semblant fins que els veïnsi les veïnes d’Hostafrancs i els arquitectes del col·lectiuLaCol van ocupar, ara fa cinc anys, el bloc 11 de Can Batlló.

Aquell èxit col·lectiu em va suposar, anys després, lainvitació per part de l’equip de l’alcalde Jordi Hereu asumar-me al govern municipal com a regidora de CiutatVella. Corria el 2007 i jo formava part d’un grup forçanombrós de persones que debatíem sobre si era possible ono la participació ciutadana en matèria d’urbanisme. Ales-hores pensava que un procés com el que s’havia donat aLesseps era irrepetible, perquè era en origen una acció nopremeditada i un procés no reglat de participació. No hihavia monitoratge per part de l’administració ni per part delgovern i, per tant, era un procés que arrencava d’una neces-sitat real de la gent i no pas d’una proposta de dalt a baix.El meu discurs era propi d’algú que havia perdut laconfiança en la capacitat de les institucions per transfor-mar-se i adaptar-se a la maduresa d’acció política de lespersones i els barris.

El disseny de la ciutat, una tasca conjuntaArribats aquí, quan miro d’entendre per què vaig acceptarformar part del Govern de la ciutat, m’adono fins a quin puntva ser clau la confiança en la metodologia d’acció combi-nada de ciutadania i Administració desplegada a Lesseps.Allò no va ser un procés participatiu, allò va ser una pràcticaciutadana de reivindicació de la capacitat d’influir en eldisseny de la ciutat i un treball de cooperació, d’igual a igual,amb els treballadors públics de l’Ajuntament. Allà, junts,vam fer possible alguna cosa que se’ns deia que no era possi-ble. Vam desenvolupar una eficàcia crítica i un nivell decriteris tècnics i de disseny urbà extraordinaris. Ens vamdonar el temps per reunir-nos i debatre i no ens vam confor-mar només amb al·legacions al projecte executiu que estavaen exposició pública a la seu del Districte de Gràcia. Tot aixòva passar perquè no vam dubtar, ni per un moment, que eraresponsabilitat nostra fer-ho millor de com s’estava a puntde fer.

Un cop creuat el llindar de la realitat administrativa iinstitucional de l’Ajuntament de Barcelona, vaig tornar aconstatar el nivell i la vàlua dels treballadors municipals.Vam ser capaços de dissenyar i desplegar accions contun-dents al districte per millorar la vida veïnal amb l’impuls il’exigència de les seves associacions i activistes. Vam regu-lar l’ús dels habitatges turístics i el seu precintament quanfos necessari; vam aprovar al Ple la prohibició definitiva deconstruir més hotels a Ciutat Vella i el Pla d’usos, que reivin-dicava l’equilibri entre població resident i població flotant;vam frenar l’anomenat Pla dels ascensors de la Barcelonetai el vam transformar en un pla de barris.

El que no havia previst, però, era que em trobaria ambl’arbitrarietat del poder en la presa de decisions. Tot i larepresentativitat i la força que en teoria em donava el fet deser un càrrec electe, no vam poder aturar el projecte de l’ho-tel del Palau de la Música. Aquesta missió impossible estavareservada un altre cop a la lluita i la perseverança d’unsveïns que van desemmascarar la falsedat del concepte d’in-terès general amb què es volia justificar un despropòsiturbanístic a costa del patrimoni públic i del sistema d’equi-paments educatius.

La constatació que el nostre sistema de representaciópolítica podia ser considerat democràtic malgrat desobeirpeticions ciutadanes argumentades i ben fonamentadeslegalment, em va catapultar fulminantment fora de la insti-tució. Des d’allà vaig assistir, poc després, al desplegamentde l’acció coherent dels veïns i de la Fiscalia contra l’hoteldel Palau i el seu planejament. Vaig participar com a testi-moni en la instrucció del cas i en el judici, anys després.Com m’havia passat a Lesseps, novament, de la mà de laciutadania lliure i autoorganitzada vaig experimentar laforça i la dignitat de formar part de les estructures decontrapoder.

¿Hi ha una veritable acció política més enllà de les insti-tucions actuals i dels mecanismes de representació delsistema de partits polítics de la nostra democràcia? Jorespondria amb propostes de noves institucions ciutadanesde democràcia directa com la que es fa des del Grup Impul-sor del Parlament Ciutadà i amb iniciatives com la Xarxad’Observatoris Ciutadans Municipals i l’Observatori Ciutadàcontra la Corrupció.

Lluitar contra l’abús de poder dels nostres representantspolítics i les seves organitzacions partidàries; impossibilitarla interferència en les qüestions d’interès general delspoders econòmics privats i de les xarxes clientelars corres-ponents: vet aquí una proposta de construcció política ambi per la llibertat de les persones.

Si a la declaració que “democràcia no és llibertat” deNawal el-Saadawi afegim la constatació que la llibertat ésuna pràctica, tindrem assenyalats la llavor i el camí de totsels futurs processos de pensament crític radical i lliure enles nostres ciutats. Tindrem iniciatives ciutadanes al serveide les quals s’articulin les nostres administracions i els seustècnics; tindrem construcció d’infraestructures per a laconfiança i les aliances entre els habitants de la ciutat i elsqui fan de dissenyadors dels protocols administratius;tindrem creativitat i infinites possibilitats de pràctiquesciutadanes per a la transformació de la ciutat i les novesinstitucionalitats que se’n derivin.

Dani Codina


15

El Palau de laMúsica, a l’esquerra,i al centre, la casaAgustí Valentí, a lacantonada oposadadels carrersd’Amadeu Vives iSant Pere Més Alt,una finca catalogadaon es projectavainstal·larl’hotel del Palau,després d’unarequalificacióurbanística.

Dossier

16

Acostumats al terme “ciutadania”, és oportú que en aquestnúmero 100 de Barcelona Metròpolis reflexionem sobreels límits d’aquest concepte. Perquè en té. Atenent a lesseves diverses definicions, en totes trobem la coincidènciabàsica que la ciutadania la componen els qui poden incidirpolíticament en el govern del seu país, els qui exerceixenplenament els seus drets civils.

Parlem ara d’un col·lectiu que no forma part d’aquestaciutadania, la població reclusa, un segment al qual s’al·ludeixsovint com a “col·lectiu en risc d’exclusió social”. Aquestaexpressió, nascuda a França als anys setanta i beneïda per laUnió Europea, s’utilitza per referir-se a aquells grups socialsque estan totalment o parcialment exclosos d’una participacióplena en la societat pel que fa a la política i l’economia. Sónindividus, en definitiva, que no poden exercir el dret al vot ique no participen del mercat laboral normativitzat: no formenpart de la ciutadania.

El sentit del que és l’exclusió social resulta més o menysdiàfan per al conjunt de la societat, però a molts ens inco-moda aquesta etiqueta que revela una amenaça latent, unaespasa de Dàmocles que en qualsevol moment pot caure itallar el cordó umbilical que uneix aquest individu o col·lectiu

“en risc d’exclusió” amb “la societat”. Aquest és un llengu-atge negatiu i excloent; seria més adequat utilitzar unaexpressió inclusiva i positiva que generés empatia ambaquests “riscos”. Aquests col·lectius i individus, a més, nopoden deixar de formar part de la societat: en són part inte-grant, tant si viuen en un apartament del Soho londinenccom en una cel·la. La veritat és que resulta paradoxal ques’identifiqui amb l’exclusió social precisament aquellssubjectes que pateixen amb més intensitat la pressió de lesinstitucions.

Així doncs, una vegada situats en els marges de la ciuta-dania, abordem una de les vies mitjançant les quals la pobla-ció carcerària hi entra en comunicació: la creació artística.Els centres penitenciaris equivalen a una mena de quists:són nòduls tancats, amb els seus propis sistemes simbòlicsi de significats, dins de la matriu de l’esfera social. He tingutla sort de poder investigar durant tres anys el treball decaràcter artístic i creatiu que es realitza dins d’aquestscúmuls que són els deu centres penitenciaris que hi ha aCatalunya, set dels quals estan situats a la província deBarcelona. En aquests centres actua un perfil professional,propi del sistema penitenciari català (que no existeix en el

Situem-nos en els marges de la ciutadania, les presons, per abordar una de lesvies mitjançant les quals la població reclusa hi entra en comunicació: la creacióartística.

Mery CuestaCrítica d’art

Centres penitenciaris:un cos a cos amb la ciutadania

Arxiu de Mery Cuesta

Obres d’artfetes per reclusos

als centrespenitenciaris de la

Model, Brians 2 iQuatre Camins,

incloent-hila instal·lació Lamirada nómada

realitzada al pati dela presó Brians 2

(les dues imatges del’esquerra a lasegona filera).


17

sistema estatal): els monitors artístics de presons. L’ànimd’aquest agent de mediació és, molt més enllà de tenirentretinguts els interns i les internes, aconseguir que hi hagiun aprofitament cultural i un benefici personal del tempstranscorregut a la presó. Això s’assoleix enriquint la simbo-logia de l’intern i sensibilitzant-lo envers expressions artís-tiques i nous llenguatges que no coneix. La missió delsmonitors és iniciàtica, ja que propicien l’alba de laintel·ligència creativa. Avui dia, el model català d’ensenya-ment artístic a les presons continua sent estudiat i inspirarèpliques en altres presons d’Europa.

Ara com ara hi ha cinquanta-tres monitors per als deucentres. A través de diverses accions pràctiques, com araexposicions a l’exterior, participació a concursos o la recep-ció a la presó de visites d’artistes reconeguts, s’aconse gueixque aquests nòduls tancats que són les presons –microuni-versos amb una quotidianitat estricta i unes àrdues rutinespròpies– desenvolupin una certa porositat. D’aquestamanera es fa possible tant rebre estímuls de l’exterior comrealitzar aportacions a l’esfera social que descriguin com ésla vida a la presó i els dilemes que planteja el subjecte. Elllenguatge de la creació artística és molt adequat per conju-gar les dues esferes, per la seva potència metafòrica ipoètica.

La Model, mite de la cultura popularM’agradaria aturar-me breument en el cas del centre peni-tenciari de la Model i el seu cos a cos amb la ciutat. La sevasituació al mig del barri de l’Eixample fa que la metàfora dela presó com a quist social sigui especialment literal. Entreels carrers de Rosselló, Provença, Nicaragua i Entença s’eri-geix aquest edifici de 1904, la presó catalana més vetusta iun emblema de l’arquitectura penitenciària pel seu dissenyen panòptic.

Podem afirmar que la Model (també coneguda en el llen-guatge del carrer barceloní com “l’hotel”) és un mite de lanostra cultura popular perquè gaudeix d’una projecciócol·lectiva basada en un imaginari comú. Probablement, tresdels fenòmens associats a la Model que figuren en el podi del’inconscient barceloní són, en primer lloc, els motins i lesrevoltes promoguts per la Coordinadora de Presos Espa-nyols en Lluita (COPEL) a finals dels setanta, amb les imat-ges dels interns enfilats a les teulades, que han quedatgravades a la retina de diverses generacions. A aquestesimpressions se suma el motí protagonitzat mediàticamentpel Vaquilla, en què reclamava heroïna davant les càmeresel 1984. Finalment, l’esbojarrat còmic Fuga en la Modelo,de Gallardo i Mediavilla, una de les aventures més repre-sentatives de Makoki, antiheroi del còmix barceloní.

Aquests tres fenòmens estan molt relacionats amb lacultura popular i els mitjans de comunicació, i són només lapunta de l’iceberg més mediàtica i acolorida d’aquest granartefacte arquitectònic, històric i cultural que és la Model.Perquè aquest magnífic espai de memòria acumula unaquantitat ingent de vivències de dolor i càstig, però tambéd’aprenentatge i resistència. A l’interior d’aquesta cons-trucció he pogut comprovar com els monitors artístics, lafigura dels quals he esmentat, activen dia a dia metodologiesi formes de treball noves dins de l’ensenyament artístic.Penso en les experiències proposades als interns per treba-

llar els cinc sentits estimulant-los amb inputs sensorials(olors, sabors) que després tenen una plasmació gràfica oescultòrica. En aquesta experiència, les olors es revelencom l’estímul que actua més vívidament en l’humà: l’olord’una simple branqueta de romaní desencadena torrents dellàgrimes per a qui viu en privació de llibertat.

De fet, seria llarg destacar aquí els emocionants projec-tes que he conegut realitzats a la Model i en altres presonscatalanes, tot i que és imprescindible remarcar la generosi-tat d’artistes com Arranz Bravo, Frederic Amat, Evru o elMag Lari, les visites desinteressades dels quals al centre hananat orientades a treballar l’automillora, la voluntat i laperseverança dels interns. Aquestes visites fan que la presóentri en sinergia amb la ciutadania, respirant, filtrant unasubstància de dins cap enfora i viceversa: aquesta substàn-cia és la creativitat. Per això hem de reivindicar la intro-ducció d’una cultura per a la interpretació de les formes quees generen a la institució penitenciària. Aquesta seria, sensdubte, una de les maneres més potents de normalitzaciód’aquests marges de la ciutadania.

Robert Ramos

Presos a la teuladade la presó Modeldurant un motí,observats per la policia i elsperiodistes, el 18 degener de 1989.A sobre, pàgina delcòmic Fuga en laModelo delpersonatge Makoki,editat per La Cúpula.

Edi

torial

La

Cúp

ula

Dossier

18

Ara com ara, Barcelona és una ciutat de majoria femenina(unes 850.000 dones respecte d’uns 750.000 homes), de lesquals la major part tenen entre vint-i-cinc i seixanta-cincanys. També és, per primera vegada a la història, una ciutatcapitanejada per una alcaldessa, una alcaldessa de la mevageneració; un canvi simbòlic que se suposa que n’arrosse-garà d’altres, encara que aparentment no tan substancialscom els que hi va haver antany.

Així doncs, a la Barcelona dels anys trenta, la dels tram-vies i els barrets, María Luz Morales era l’única periodista ala redacció de La Vanguardia i, tanmateix, en plenaGuerra Civil, a instàncies del comitè obrer, es va fer càrrecde la direcció i va esdevenir la primera dona directora d’undiari d’abast estatal. Des d’aleshores les dones han anatocupant progressivament els llocs de representació deBarcelona, tot i que a batzegades.

Dic a batzegades perquè en un no tan llunyà 1986 no hihavia ni una sola dona a la famosa foto de la designació aLausana de Barcelona com a ciutat olímpica, un esdeveni-ment que canviaria la nostra fisonomia i donaria entrada al’allau turística avui de difícil digestió. De la mateixa manera,les dones van ser ben escasses en les moltes fotos de cele-bració i inauguració dels Jocs protagonitzades per l’alesho-res alcalde Pasqual Maragall, i també val la pena recordarque van ser menys d’un 30 % les atletes que hi van partici-par. Com el fènix, Barcelona va renéixer de les cendres dela Transició per mirar cap al segle XXI sense que les dones hipintessin gaire. I avui dia, serveixen de res la majoria feme-nina i el gest simbòlic que suposa trencar a l’Alcaldia ambl’arrelada tradició androcèntrica?

Durant aquest quasi quart de segle que s’inicia en l’em-blemàtic 1992 ha plogut una dosi notable d’això que se n’hadit “la fantasia de la igualtat” i les barcelonines –nadiues od’adopció (segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, unes128.500 tenen nacionalitat estrangera)– trepitgen fort enels carrers d’una ciutat en la qual aparcar és una proesa, lesbicicletes circulen més que mai però al seu lliure albir, lesrajoles de la Diagonal martiritzen els peus i el centre cadavegada fa més pudor de fregits. Quan als anys setanta elmeu oncle madrileny va recalar a Barcelona, li era gairebéimpossible trobar un bar per prendre cafè –mentre que aMadrid sempre n’hi va haver abundantment– i ara, en canvi,no trobes cap vorera que no en tingui tres o quatre. A això

s’hi suma el fet que a les zones turístiques, com si es trac-tés de peep-shows, jovenetes gairebé sempre vistosesserveixen de reclam per convidar els forans a entrar-hi.

Una Barcelona curulla de bars i terrasses i plena dedones joves i de madures. Però, què fan aquestes mares ifilles que constitueixen la principal franja de població? Elfet és que als mitjans de comunicació locals no hi apareixenrepresentades ni de lluny en la mateixa proporció, i quetambé estan altament infrarepresentades allà on es repar-teixen les quotes de poder, potser a excepció d’aquest petitreducte de llistes cremallera que és el Parlament de Cata-lunya, on avui dia hi ha un 40 % de dones, mentre que el1979 tan sols constituïen el 6 %.

Atesa la quantitat de botigues de roba per metrequadrat, es diria que aquest prop d’un milió de dones passaels dies renovant el vestuari o, en vista de l’elevat nombre denegocis dedicats a l’art de l’embelliment, posant-se enforma, depilant-se les celles o bronzejant-se de cap a peus.La meva mare certifica que quan ella era jove hi havia benpoques opcions per vestir-se, i que fins i tot encara existiael costum d’anar a la modista si l’ocasió ho mereixia. Però ésque quan jo mateixa tenia vint anys l’oferta era infinitamentmenor i sobretot no abundava tant el low cost, que hademocratitzat la moda i, ai, ha esclavitzat la població feme-nina fins a límits que ni tan sols ella mateixa sospita. AvuiBarcelona sembla un outlet gegantí. “Barcelona, la millorbotiga del món”, deia una campanya publicitària el lema dela qual dóna nom a un premi destinat a dinamitzar l’activi-tat empresarial comercial. Hi ha qui creu que una ciutat aixíés el somni de qualsevol dona, i l’encerta... sempre que elseu pensament sigui unívocament patriarcal.

Als qui pensen així sens dubte no se’ls acudeix que hipot haver barcelonines que preferirien repartir-se en igual-tat altres tasques una mica més edificants, com ara escriure

M. Àngels CabréEscriptora.Directora de l’Observatori Cultural de Gènere

La Barcelonade les donesSi entenem per participaciócontribuir al desenvolupament de laciutat i no pas a la seva obsolescènciaprogramada, la participació de lesdones deixa encara molt a desitjar.

Pepe Encinas

19

llibres, dirigir pel·lícules o tenir veu en els mitjans. És certque Barcelona és una gran capital editorial, però les donesque guanyen premis només representen un 18 %. Aixímateix, és un potent conglomerat de mitjans de comunica-ció, però elles només hi participen com a articulistes i tertu-lianes, i a més en una proporció d’una de cada quatre. Itambé és una ciutat on es fa cinema, però les dones fanmenys d’una de cada deu pel·lícules. Es tracta de xifreselaborades per l’Observatori Cultural de Gènere: un retratparcial altament fidedigne, un bon mirall de quina mena desocietat som.

L’engany del consumismeAquesta Barcelona megabotiga, megachillout i megafutbo-lera –on les esglésies estan cada vegada més buides peròMessi és Déu!– ha obeït al peu de la lletra les normes esta-blertes perquè tot canviï per tal que tot continuï igual, comdiria Lampedusa. El progressiu apoderament femení quetocaria en una metròpolis moderna ha estat substituït pelvulgar consumisme, que obliga les nostres dones –maltrac-tades per una publicitat irresponsable– a creure que sónmés que mai elles mateixes. I és per això que, quan la foscorplana sobre els nostres barris, apareixen bandades de papa-llones nocturnes que surten a gaudir de l’anomenat “mitede la lliure elecció” i que, amb el seu aspecte homologat –minifaldilles, llargues cabelleres i talons altíssims–, envaei-xen fins a l’alba les zones consagrades a l’oci.

Esmentar els talons i pensar en la prostitució ha estattot u, disculpeu-me la sinècdoque. No he estat capaç detrobar ni una sola estadística oficial; sembla que ni tan solsdisposa de xifres l’agència ABITS –destinada a les dones queexerceixen la prostitució i/o són víctimes d’explotaciósexual, que per a alguns és el mateix, però per a d’altres,no. Jo, que he crescut a l’Eixample, de petita espiava des

del balcó amb nocturnitat i traïdoria les anades i vingudesdels transvestits i transsexuals que comerciaven amb el seucos al passatge de Domingo, a la part del darrere del famósDrugstore. Una mica més tard, les cantonades del passeigde Gràcia i de la rambla de Catalunya van emular els apara-dors del barri roig d’Amsterdam. Avui dia, la prostitucióocupa altres espais públics més tronats i sobretot molts deprivats, i la premsa es fa ressò de manera recurrent de l’aug-ment massiu de la demanda durant el Mobile WorldCongress i altres fires com qui comenta el preu de la gaso-lina. El que ens faltava, una Barcelona megaprostíbul, èmulade la Jonquera!

És clar que la Barcelona de les dones encara ha d’arri-bar i que queda molt per a “la ciutat conquerida” de la qualparla Jordi Borja. Si entenem per participació contribuir aldesenvolupament de la ciutat i no pas a la seva obsolescèn-cia programada, la participació de les dones deixa molt adesitjar. Com s’entén que s’hagi trigat un segle a dessignaruna dona per a la direcció de l’Institut del Teatre i que finsavui només hi hagi hagut tres autores de cartells de lesFestes de la Mercè?

Alguna cosa bona deu tenir la Barcelona de les dones –em dic– per no caure en el pessimisme radical. I sí, la partpositiva és que la globalització i els nous fluxos migratorisl’han tenyida d’un multiculturalisme enriquidor que fa unslustres ni ens imaginàvem. Dones procedents majoritària-ment de països llatinoamericans es consagren al sectorserveis, i són elles les que atenen els comerços, passegenles nostres persones grans i tenen cura dels nostres nens. Iquan es reuneixen en els dies que tenen festa ja no parlende Galícia o Zamora, sinó de Cochabamba. Llàstima que elsdonem una ciutat amb un futur tan trist per a les seves filles,que només podran ser prostitutes o compradores compul-sives, o totes dues coses alhora.

A l’esquerra, unadona d’origenimmigrant netejantla vidriera d’unestabliment de la ViaAugusta.A la dreta, una mareamb la seva criaturadavant d’uns plafonspublicitaris de modafemenina al’aparador d’un grancentre comercial del’avinguda Diagonal.

Pepe Encinas

Un palimpsest –terme procedent del grec antic– és unmanuscrit o pergamí del qual s’han esborrat les inscripcionsper acollir-ne de noves superposades. Amb cada capa eldocument adquireix una densitat major d’empremtes recu-perables i, per tant, de significats. Entendre l’espai públiccom a palimpsest ens pot servir per copsar en profunditatallò que merament intuïm quan passegem, caminem o ensapressem pels carrers de Barcelona i sobretot pels espaispúblics de Ciutat Vella: que sota la superfície s’amaguencapes diverses d’utilització humana, inscripcions d’èpoquesdiferents, empremtes d’usos col·lectius i individuals que sesuperposen, s’esborren, es reinscriuen i es modifiquensense parar. L’atractiu de l’urbs es nodreix d’aquesta quali-tat de palimpsest i del seu ús a través del temps.

El concepte ens ajuda a entendre que aquestes capesfísiques i simbòliques se solapen i que no totes poden estarsempre a la vista. Tanmateix, la seva interpretació no és maineutral: els actes d’esborrar, eliminar, reactivar, visibilitzaro commemorar estan subjectes a les circumstàncies ideolò-giques, a les gestions polítiques i urbanístiques de cadamoment. El paper de l’espai urbà, sia d’una plaça acabadade crear, sia d’un carrer centenari, depèn dels imaginariscontemporanis locals i globals, així com d’una mena de sola-pament de reclams i de percepcions que poden canviar alcap de molt pocs anys.

Històricament, Barcelona deu la qualitat dels espaispúblics a la cura de la societat civil. Els espais comuns de laciutat que tenen més èxit són aquells en què el disseny

20

Kathrin Golda-PongratzArquitecta i urbanista. Professora de la Univ. de Ciències Aplicades de Frankfurt. Membre de l’equip Terra-lab.cat

Palimpsests, inscripcions, incrustacions:traçant identitats urbanesÉs urgent un debat sobre el valor de la memòria vernacla per a la convivènciahistòrica a la ciutat, que la legislació no sempre afavoreix. Cal entendre la ciutatcom un palimpsest que sota la superfície amaga capes successives d’utilitzacióhumana.

Palimpsest mural alcostat del Forat de la

Vergonya, a CiutatVella: capes deconstruccions

i desconstruccions,amb un grafit ja

desaparegut.

Kathrin Golda-Pongratz

Dossier

arquitectònic i urbanístic uneix la voluntat de preservació dela història i de la memòria col·lectiva amb la recerca de solu-cions innovadores a les necessitats de l’entorn, com va ser elcas de molts espais públics creats en l’època preolímpica. Elparc de la Pegaso i el parc del Clot són exemples d’espais quereciclen la memòria de l’època industrial per donar-hi noususos i unir-la amb un esperit de transició democràtica, quees continua mantenint enmig del solapament amb l’urba-nisme especulatiu de principis del segle XXI, interromput ambl’esclat de la bombolla immobiliària.

Espais amnèsics i espais de memòriaAquests anys també han estat marcats per la suplantació deconceptes urbans i forces cíviques per obra d’un nou urba-nisme que esborra les empremtes (vegeu el vídeo La ciutatsuplantada, del col·lectiu Repensar Barcelona, presentat ala Biennal de Venècia de 2009), suplantació que troba laseva màxima expressió en el projecte del Fòrum de lesCultures de 2004. És llavors que l’artista Francesc Abadpresenta la documentació del Camp de la Bota, escenarid’execucions durant el franquisme, del qual nega l’existèn-cia la plataforma d’asfalt que el recobreix actualment entrearquitectures de festival. La mobilització dels familiars deles víctimes i la creació d’una plataforma cívica han contri-buït a donar novament visibilitat pública a aquest nom.1 Espot confiar que a llarg termini, com a fruit de les esperan-çadores polítiques commemoratives del govern municipalactual, es disposarà d’una visibilització simbòlica del lloc.

La recent transformació del Turó de la Rovira (PremiEuropeu de l’Espai Públic Urbà ex aequo del 2012) podriaservir d’exemple: es tracta d’un palimpsest de capes ober-tes corresponents a totes les fases de la seva ocupació,sobretot la Guerra Civil i l’època posterior del barraquisme.Així doncs, un espai abandonat ha esdevingut, en poctemps, un imant turístic. La monumentalització, però,comporta el perill d’una nova forma de suplantació de lamemòria, si dóna peu a altres intervencions urbanístiques ia un possible desallotjament dels habitants de la zona.

Espais contestats a Ciutat VellaLa imposició de pressions turístiques, comercials i tambépolítiques sobre el centre històric de la ciutat culmina encerta manera el 2014. L’entrada en vigor de la Llei d’arren-daments urbans permet a propietaris d’immobles de rendaantiga apujar el lloguer d’acord amb l’oferta del mercat,lògica que condueix a la substitució de molts petits nego-cis, alguns d’emblemàtics, per franquícies multinacionals; laciutat rep fins a 7,5 milions de turistes anuals, i l’obertura denous hotels i una gentrificació expansiva amenacen la pobla-ció amb pocs recursos de Ciutat Vella.

Paral·lelament, el tricentenari de la pèrdua de les lliber-tats de Catalunya es declara com a any simbòlic per alreclam de la independència. Mentre s’inaugura l’anticMercat del Born com a centre cultural i de memòria, lesrestes arqueològiques del qual remeten al Rec Comtal coma peça clau del desenvolupament de la ciutat al segle X, unsquants metres més enllà es perd una oportunitat de revifarel Rec Comtal quan es permet la construcció d’un hotelsobre les seves restes sense ni tan sols incorporar-les aldisseny del nou edifici. A la Barceloneta es pretén recrear

memòries antigues en instal·lacions efímeres, mentre elbarri pateix una gentrificació extrema que culmina en laprivatització del port antic i en el projecte del port de luxeMarina del Port Vell.

Tot això mostra que és urgent un debat sobre el valorde la memòria vernacla per a la convivència històrica a laciutat, que la legislació no sempre afavoreix. Descobrir elspalimpsests i avaluar-ne la importància de les capes podriaajudar a plantejar aquest debat, a fer una mena de recercapopular col·lectiva i a pensar en un model d’inclusió real.

Nota1.- A www.francescabad.com/campdelabota/ es documenta ambamplitud el projecte. Una publicació recent el reivindica en el contextd’altres llocs de memòria: Kathrin Golda-Pongratz/ Klaus Teschner(eds.) (2016): “Spaces of Memory – Lugares de Memoria”. Trialog,núm. 118/119, Berlín, p. 69-73.


21

A la foto de dalt, elCamp de la Botal’any 1960, amb lesbarraques i elcastell, construcciómilitar convertida enpresó a la fi de laGuerra Civil.Aquest espai, on vanser executades unes1.700 persones dediferents grupsoposats a Franco, haquedat ocult sota elsedificis i elpaviment de l’àreadel Fòrum (fotoinferior).

Pere Virgili

Arxiu Fotogràfic del Poblenou

El Pou de la Figuerao Forat de laVergonya, un

espai singular entreels barris de Santa

Caterina ide Sant Pere que ha

estat objected’importants

mobilitzacionsveïnals.

22

Hi ha un espai singular entre els barris de Sant Pere i SantaCaterina que va complir deu anys també el 2014 i quecondensa una sèrie de reivindicacions urbanes, converteixles pèrdues en guanys i és un lloc d’inclusió exemplar. Elseu nom oficial, Pou de la Figuera, fa referència a les figue-res que creixien en aquest indret del suburbium de laciutat romana i al costat de la font del barri tèxtil del segleXIII. Forat de la Vergonya és el seu altre nom, de referènciaper als veïns i representatiu de la seva lluita històrica coma contramodel enfront de la mercantilització i de les inter-vencions d’higiene social a Ciutat Vella.

El disseny d’aquest espai ampli cobert de sorra, envol-tat d’arbres, amb un camp de futbol, un jardí infantil i unhort urbà és el resultat d’un prolongat i reeixit movimentveïnal de resistència a la creació d’un pàrquing i d’infraes-tructures turístiques. Aquesta resistència va deixar el lloccom un forat durant més de dos anys. Va ser llavors que elsveïns van començar a plantar-hi arbres, van construir-hi unafont –que encara existeix, com a recordatori del “Parc Auto-gestionat del Forat de la Vergonya”–, van organitzar-hisessions de cinema a l’aire lliure i activitats contra l’espe-culació i contra la degradació induïda per expulsar la pobla-

ció de recursos escassos. En aquestes reunions van sortir ala llum la rica diversitat cultural dels residents i també, acausa de l’alta densitat habitacional, la necessitat d’un espaipúblic, sobretot per a les persones grans i la població immi-grada.

Un petit local veïnal autoorganitzat ofereix avui dia acti-vitats per a tots els veïns. Es troba davant del renovat PalauAlós –actualment un centre juvenil–, que el 2006 va adqui-rir una trista fama en qualitat d’escenari del Cas 4F (casrecollit al documental Ciutat morta, que va acabar amb elsuïcidi d’una persona i del qual, per cert, es troba a faltarun element commemoratiu), i, per tant, epicentre de ladecadència induïda del barri en aquell moment.

A l’altra banda del Forat, sota els arcs d’un edifici medie-val, s’hi ha establert un projecte d’integració i intercultura-litat que no podria estar més ben situat: el Mescladís, que,amb el lema “Cuinant oportunitats”, integra persones neces-sitades del barri en unes estructures laborals estables enl’àmbit de la restauració. D’aquesta manera s’amplia elconcepte tradicional de barri, s’enforteix la convivència is’enriqueix el lloc amb noves capes, inscripcions i memò-ries.

Dani Codina

Dossier

Resistència veïnalenfront de la pressió gentrificadora


23

Fa pocs dies mirava i admirava fotografies en un arxiu. Erenimatges del barri de Montbau, allà als primers anys seixantadel segle passat. Arquitectura moderna, barri modèlic, urba-nísticament parlant. Una modernitat que els fotògrafs,també moderns, destacaven. No cal dir que totes les imat-ges que contemplava aquell dia eren de fotògrafs recone-guts, contractats pels arquitectes que van dissenyar el barri,les constructores que el van aixecar o bé l’entitat públicaque el va promoure, en aquest cas, el Patronat Municipal del’Habitatge.

Les fotografies captaven les façanes dels nous i modèlicsblocs de pisos, de la primera fase de construcció del barri.També en vaig poder veure de la plaça, de l’encara avuimagnífica plaça que actua com a centre vital del barri, a laqual desemboquen gairebé tots els carrers.

Però com eren els habitatges? Volia veure’n els interiorsi especialment les cuines –espais oblidats en la iconografia,excepte en la publicitària. Vaig passar un munt d’hores regi-rant i admirant fotografies. I on eren els habitants? Noapareixien enlloc. Finalment, una seqüència, una mena dereportatge, captava un home amb un matalàs a coll. Lesimatges el seguien fins que el descarregava en un interior.No es podia distingir ben bé l’estança, però el centre de laimatge l’ocupaven un home i una dona enmig d’un garbuixde mobles, matalassos i estris diversos disposats sense ordreni control. M’hi entretinc. Finalment he trobat algun futurestadant del barri.

Sento una veu que em diu: “Aquestes fotografies són unmuntatge.” Com? “Són un muntatge”, repeteix amb lamateixa contundència i suavitat. És la veu de FernandoMarzà, responsable de l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arqui-tectes. Deixo de mirar fotos. M’interessa més el que m’ex-plica el Fernando: “La gent del barri no es reconeix enaquestes imatges.” M’ho diu ell, que viu a Montbau.

Durant uns dies em porta de cap el comentari. Miro iregiro papers i me’n vaig a textos per contrastar les imatgesfotogràfiques amb els discursos textuals. “Estas cuevas,estas barracas, estas inmundas mezcolanzas, origen de lasmás catastróficas destrucciones del espíritu familiar, morbo

Isabel Segura SorianoHistoriadora

La construcciósimbòlicadel suburbiAmb les onades immigratòries demitjan segle passat, el suburbi es vainstal·lar com una realitat inquietant,mentre que la immigració es veiacom un problema que calia resoldredes de l’assistència. Fins a quin puntperviu l’estigmatització del suburbi?Oriol M

aspons / Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

Dossier

24

aniquilador de las mismas esencias de la especie”, deien lesautoritats de l’època. I el Patronat Municipal de l’Habitatge,per la seva banda, reblava així el missatge: “Para alojar ainnúmeras familias que hoy viven en pésimas condicionesmateriales que dan como resultado una amoralidad que ninos atrevemos a describir.” No es podia fer un retrat mésinquietant del futur habitant d’aquells barris tan moderns. Imira que el Patronat, en el cas de Montbau, va vetllar per ferun barri interclassista i garantir que no fos un barri roig.

Un subjecte amoral Malgrat la modernitat arquitectònica, en l’articulació discur-siva de la fotografia, els textos i les memòries oficials, a l’ha-bitant del suburbi se’l mostrava “hacinado”, amuntegat, il’amuntegament provocava amoralitat. El subjecte subur-bial era, doncs, amoral.

En la tensió, en la lluita per definir la Barcelona delsanys cinquanta i seixanta, les imatges pretenien donar unaaparença de realisme, de discurs no tendenciós. Era lamateixa aparença de realisme que es va atorgar a Donde laciudad cambia de nombre (1957), de Paco Candel, loca-litzada al barri de les Cases Barates de Can Tunis, un altrepolígon residencial, construït durant la Dictadura de Primode Rivera, l’any 1929.

L’obra de Candel no va passar desapercebuda als habi-tants del barri i la seva resposta no va deixar indemne l’au-tor: “A las encolerizadas Casas Baratas, que un día mequisieron linchar”, va escriure en una novel·la posterior,

Han matado a un hombre, han roto un paisaje, datadal’any 1959.

Qui és barceloní?És barceloní l’habitant del suburbi?

Al polígon, al suburbi, ras i curt, tots són migrants, hosiguin o no ho siguin realment. A Barcelona, la gran majoriaho som, de migrants, de primera, segona o tercera genera-ció. Des que Barcelona va enderrocar les muralles, fa moltsi molts anys, la ciutat va anar creixent amb l’aportació depersones nouvingudes i d’altres que havien nascut a ciutati que, en un moment determinat, van canviar de barri: deSants a Montbau, de Sant Andreu a la Guineueta, del Ravala Can Tunis...

La imatge que més ha circulat sobre els migrants de forade Barcelona, més enllà de les mateixes persones migrades,els mostra carretejant maletes gens elegants, a punt derebentar. Massa sovint s’oblida que darrere la migració,especialment als anys quaranta i cinquanta, a més de motiuseconòmics també n’hi havia de polítics. Persones que aban-donaven el seu lloc d’origen per por de les represàlies per laseva adscripció a l’ideari republicà, o que no trobaven feinaper les seves idees polítiques. Persones, també, en algunscasos, que venien amb una formació i una experiènciaprofessional que va aprofitar la indústria, especialment latèxtil. I una última imatge sobre la migració: sempre erenhomes; ells arribaven primer. Estudis diversos han posat enrelleu que no sempre va ser així. Vull fer esment del magní-

Oriol Maspons / Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

En aquesta pàgina ia l’anterior, dues

imatges pertanyentsa un reportatge

fotogràfic d’encàrrecsobre el barri de

Montbau als seusinicis, els primersanys seixanta del

segle passat, on esbusca una aparençade discurs realista ino tendenciós. El

barri el va projectarel Patronat

Municipal de l’Habitatge per

pal·liar la mancad’habitatge arran de

la gran afluènciaimmigratòria de

l’època.

25

fic estudi de Clara-Carme Parramon Similituds i diferèn-cies. La immigració dels anys 60 a l’Hospitalet, on fallum sobre el comportament migratori segons les comuni-tats d’origen i demostra que, en molts casos, les dones vanser les primeres a migrar.

La immigració era un problema. “Un hecho que ejerceuna influencia negativa [...] es que la condición económicay social de la gran mayoría de recién venidos es mucho máshumilde que la de los elementos locales”, escrivia Jordi Pujolen un monogràfic de la revista Cuadernos de arquitecturadedicat als barris, l’any 1965. La persona migrant era “unapreocupación” a resoldre des de l’“asistencia”, en paraulesdel mateix autor, i no des del reconeixement de drets.

La reticència a l’hora d’atorgar la consideració de barce-loní no solament s’estenia a la primera generació; també alsfills i les filles, que igualment eren considerats xarnegosmalgrat que tinguessin la mare o el pare catalans.

Ara bé, no en tots els casos. Difícilment s’aplicarial’apel·latiu a Muñoz Ramonet, fill de pare andalús i de marecatalana, un dels empresaris tèxtils més importants del fran-quisme, que va morir a Suïssa per evitar ser empresonat perfrau fiscal. La condició de migrant o de xarnego estava enrelació amb la capacitat econòmica i no pas amb la proce-dència geogràfica.

L’inquietant suburbiEl suburbi sempre generava, genera, notícies inquietants,tant per a publicacions especialitzades com divulgatives.Podia, pot, ser un problema urbanístic o arquitectònic;podia, pot, ser un problema d’assimilació, de comportament,de droga, sí, sí, de venda de droga, de sexe o de rock-and-roll, però problema, al cap i a la fi.

El suburbi era “una malaltia, una malaltia ciutadana deproporcions immenses”, llegim a Tele/Estel el 18 de novem-bre de 1966. No importava gaire l’exactitud geogràfica enparlar de conductes no apropiades per a un ciutadà deBarcelona. El suburbi no sempre es corresponia a un espaiconcret. Era, és, una construcció, una articulació discursiva.

Quina capacitat de negociació tenen els habitants subur-bials amb les imatges que els representen?

L’actor i fotògraf Ginés Cuesta, habitant de les barraquesde les Corts i després emigrant a les Cases del Governador,del barri de Verdun, va retratar la seva veïna, la senyoraGertrudis, a la cuina menjador de casa seva. Cuina menja-dor que, malgrat les reduïdes dimensions, no presenta desor-dre ni amuntegament. Ginés Cuesta va retratar la senyoraGertrudis sense impostura. Hi compartien “una comunitatde significats”, en paraules de Marta Rosler. Kim Manresa,

un altre fotògraf i habitant de la perifèria, construïa imatgesde les veïnes i els veïns com a actors de l’escena política, sientenem per política el fet d’estar i actuar entre altres.

Des de Sant Adrià, Javier Pérez Andújar escriu Paseoscon mi madre (2011): “No hay manera de estar cerca deBarcelona si antes no lo estuvieron tus antepasados.”

Fins a quin punt perviuen els estigmes creats sobre elshabitants del suburbi? Per quins mecanismes es renoven? Aqui o a què amenaça el suburbi? I, finalment, com afectenaquests estigmes la vida dels habitants dels barris?

Ginés Cuesta / Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris

Kim M

anresa / Arxiu Històric de Roquetes-Nou Barris

A dalt, la senyoraGertrudis a la sevaendreçada cuinade les Cases delGovernador,retratada pel seu veíGinés Cuesta.A l’esquerra,els veïns com asubjectes de l’acciópolítica, en unaimatge de KimManresa de finalsdels anys setanta.

””La gran majoria de lapoblació barcelonina

és migrant, de primera,segona o tercera

generació.


26

Ser d’una època imprimeix caràcter a la vida d’una persona.Penso que pertànyer a un lloc i, per circumstàncies, canviar-lo per un altre, també.

La meva va ser una emigració suau. Vull dir que, si desde Tremp no hagués anat a estudiar a Barcelona als catorzeanys, m’hauria pogut quedar al poble amb els pares i elpadrí. No era necessari aquell viatge, però a casa van pensarque em seria convenient. Crec que, sense ser-ne conscients,van decidir un camí en la meva vida, van ser generosos.

Em produeix tendresa pensar en aquells primers tempsa Barcelona. La major part de les hores, a casa d’uns onclesi a l’institut Montserrat. Jo m’enyorava del Pallars, en espe-cial de Tremp, de casa, de les amigues, del paisatge. Al prin-cipi, els diumenges, feia per trobar la comarca a la capital.El germà, els parents, els amics que hi estudiaven, els cone-guts, però tots d’allà dalt, com solíem dir. Un dia, a classe,el professor de ciències naturals va esmentar les salines deGerri i em vaig emocionar com si parlessin de la família.

La perspectiva del temps fa que ara em miri la segonameitat dels anys seixanta com una època en què es fa visi-

ble la resistència contra el franquisme, un temps en què eslluita tenaçment a Catalunya i no pas ja en silenci absolut.Els fets afloren per la seva importància. Jo ja sóc a Barce-lona durant la Caputxinada –ara n’ha fet cinquanta anys–,estudio sisè de batxillerat. La Montserrat Roig estudiapreuniversitari al mateix institut. També el 1966 es funda ala universitat el Sindicat Democràtic d’Estudiants (SDEUB),al qual m’acostaria un parell d’anys més tard, quan estavamatriculada al primer curs de Filosofia i Lletres.

A poc a poc, amplio el coneixement de la ciutat, des dela zona inicial, la llavors anomenada plaça de Calvo Sotelo,fins al carrer de Copèrnic, damunt de la Via Augusta i a propde la plaça de Molina. De fet, al cap de dos cursos i mig d’ha-ver arribat, em traslladaré a una residència del carrer d’Avi-nyó. I, tres anys més tard, ens reunirem amb el meu germàen un pis tocant al Paral·lel.

La xarxa de camins que segueixo a la ciutat és cada copmés àmplia. Durant aquests anys, encara que hi passo totl’estiu, Nadal i Setmana Santa, començo a mirar el Pallarsamb perspectiva. He interioritzat el paisatge que no puc

Maria BarbalEscriptora

Dels camins de quietudals camins de la ciutatEls humans aprenem el món ben aviat. Estimem la terra i les persones que ensdonen vida, però som capaços de ser entre altres persones, en altres terres,d’aprendre llengües diferents de la nostra, altres costums, sense necessitatd’oblidar els orígens.

Brangulí / AFB


27

veure cada dia i, sobretot, connecto la petita història delspares i dels padrins, la de la Segona República i la de laGuerra Civil, amb la realitat d’estudiant que escolta, llegeixi protesta amb els companys. Sense soroll, els camins deBarcelona i dels dos Pallars s’encreuen i són per a mi drece-res per conèixer la història que m’han negat. Reconec queno tinc l’accent de la capital i que ignoro massa del quem’envolta, però no passaran gaires cursos i ja em sentiréd’arreu, d’on he nascut i m’he esquerat, i d’on visc. Aviat, larica llengua heretada a casa, que no a l’escola, pugna peresdevenir també llengua escrita a la capital. Ni que sigui, simés no, per expressar-hi els records i els anhels. D’aquestsprimers cursos a l’institut Montserrat provenen algunes deles meves millors amigues i els escrits inicials amb instintliterari. Versos i proses.

Una reserva valuosaNo sé fins a quin punt era conscient llavors que la mevaprocedència em fornia d’una reserva valuosa, una expe-riència que, amb el pas dels anys, se’m manifestaria com aestructuradora i inspiradora. Així doncs, havia fet un despla-çament de terra ferma cap a la costa. Malauradament, alsanys seixanta i setanta, al Pallars faltaven infraestructuresbàsiques que empenyien la població a distanciar-se’n. Perals joves, no hi havia cap institut ni es podia accedir a unaformació professional, ni tampoc no eren gaire suggerido-res les feines possibles. Però, hi insisteixo, jo era catalana,amb l’accent pallarès que l’oïda m’ha fet perdre, i, a casa,no passàvem necessitat. Podríem dir que, en el meu cas,l’emigració respon a l’intent de millorar la meva formació.

Sigui com sigui, jo ara no sóc ben bé de Barcelona, peròm’hi sento, ni sóc ben bé del Pallars, però m’hi sento. És untret distintiu que comparteixo amb milers de persones queviuen a la capital de Catalunya i arreu del món. Cada vegada

seran menys les qui naixeran i viuran sempre al mateix lloc:ciutat, comarca, país, continent.

Acabada la carrera de Filosofia i Lletres, RomàniquesHispàniques, vaig començar a treballar a l’ensenyament.S’anaven ampliant els meus paisatges, les coneixences perraó de feina i d’amistat. Als primers setanta, el barri delBesòs em va marcar un punt d’inflexió, hi vaig fer de profes-sora a l’escola Joan Maragall. La formació professionalfuncionava en règim nocturn, les classes començaven alvespre i acabaven a les deu de la nit. Els alumnes eren aspi-rants a administració, a electricistes, a la indústria química.Jo hi ensenyava llengua castellana als diferents grups;llavors, superava ben just en dos o tres els vint anys. Ellseren, en general, més grans. Joves i homes madurs, algunstreballaven a les fàbriques i tallers del barri, i elles, igual-ment. A formació administrativa hi solia haver majoriad’alumnes dones i, a electricistes, quasi tots eren homes.Auxiliar químic gaudia d’un equilibri més gran entre tots dossexes. El gruix de l’alumnat de l’escola provenia de fora deCatalunya, de Múrcia i d’Andalusia, sobretot. Ara, parlant-ne, m’adono de l’afecte que em lliga a aquelles persones icom m’enorgulleix saber d’algunes que se senten barcelo-nines com jo, encara que ni elles ni jo no vam néixer aBarcelona. Aquella experiència va ser profunda i em vaampliar la visió de la ciutat, de la immigració, de les llen-gües, de les classes socials, de l’amistat. Des de llavors séque jo sóc una emigrada de luxe.

L’etapa del Besòs va durar dos o tres cursos. Desprésvaig presentar-me a les primeres oposicions d’agregada enLlengua i Literatura Catalanes i vaig ser de la promoció del1978. Havien de passar més de vint anys fins que jo abordésuna ficció basada en l’emigració andalusa dels anys seixanta.El resultat seria la novel·la Carrer Bolívia. El món dellavors, el barri del Besòs tal com era, sense a penes infraes-tructures, poblat per famílies que venien de fora. Moltscarrers encara no tenien paviment, els pisos eren petits, lagent, soferta. L’escola estava arrelada al barri, als proble-mes de la gent, a les aspiracions que feien que alguns sesacrifiquessin per estudiar després d’una jornada laboral.Els meus protagonistes (Lina, Néstor, Sierrita) no es corres-ponen amb les persones que hi vaig conèixer, però hi haviaun capellà obrer a qui el personatge Daniel podria assem-blar-se. Potser la Núria Solera pot recordar alguna profes-sora, però no hi havia en mi voluntat de copiar la història oel caràcter de ningú de llavors. Sí, l’ambient. A més delsblocs i els bars, l’enyorament, la resignació, la companyo-nia, les reivindicacions polítiques i socials.

Els humans aprenem el món ben aviat. No cal que ensl’expliquin. Estimem la terra i les persones que ens donenvida, les paraules que ens dibuixen els éssers, els objectes,les actituds i els sentiments. Els costums. Però som capaçosde ser entre altres persones, en altres terres, d’aprendrellengües diferents de la nostra, altres costums, sense neces-sitat d’oblidar l’essència dels orígens ni res que consideremo hàgim considerat nostre. Cap dels trets que ens han situatal món no ens impedeix estimar-ne els camins infinits.

A l’esquerra, blocsdel polígon Sud-Oestdel Besòs, construïtentre 1959 i 1966pel Patronat Munici-pal de l’Habitatge,durant una visita del’alcalde Josep MariaSocias, l’any 1978.

Dossier

28

Ser de barri és com ser de Burgos, però sense productes dela terra. El barri per si mateix és el producte de la terra, delciment, de les sabates estalviades, de totes aquelles cosesque en pronunciar-les ens sonen afectadament modestes, ique a sobre continuen vigents, perquè no han deixat d’exis-tir mai, perquè ja ho deien els vells i les velles a les porteriesquan es posaven a parar el golàs quotidià: sempre hi hauràpobres. En aquesta frase no hi ha només resignació, sinótambé afany de sobreviure (de perpetuar-se, no; això éscosa de rics). Les ràdios de Barcelona i els seus extraradisplens d’antenes apuntant al Tibidabo, allò més gran que esveia a la llunyania, sempre tot lluny; les antenes orientadescap al temple expiatori com canyes de pescar emissores.

El nom d’“extraradi” es va inventar quan van veure unestrany fotimer de gent amb aparells de ràdio escoltant elBarça, el Madrid, la selecció nacional, els programes dededicar cançons, felicitación, felicitación, felicitacio-nes..., l’Elena Francis i la Montserrat Fortuny, perquèsempre que hi ha un Zorro surt un Coyote. Guineus, coiots,gossos de carrer, rates. Un ratolí és un perifèric, qualsevolque hagi muntat un ordinador ho sap. Rates i perifèria, polí-tica de barris. Una perifèria que sembla que ja no existeixii que, tanmateix, no ha deixat de ser-hi mai. Una perifèriamés d’urbanites que no d’urbanistes.

El boscLa perifèria, l’extraradi, aquesta manera idiota d’anomenarun cos de barris que s’estén viu i rizomatós, ininterrompu-

Un ratolí és un perifèric, qualsevolque hagi muntat un ordinador ho sap.Rates i perifèria, política de barris.Una perifèria que sembla que ja noexisteixi i que, tanmateix, no hadeixat de ser-hi mai. Una perifèriamés d’urbanites que no d’urbanistes.Els barris s’han transformat, peròcontinua sense fer-se justícia.

Javier Pérez AndújarEscriptor

Algú ens va posaralguna cosaa la beguda

29

dament des de Sant Cosme, Bellvitge..., fins al Singuerlín,Pomar, les Guixeres..., passant per Sants, Ciutat Vella, laPau... És un existir semovent, amb transformacions econò-miques, de població, de paisatge, amb tota mena de canvis,excepte geogràfics. Però això, que la terra roman, hoexplica la geopolítica i abans ho va dir l’Eclesiastès. Laforma en què han canviat els barris s’estudia cada vegadamés, cada vegada millor.

Per exemple, acaba de sortir el treball del periodistaMarc Andreu Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalu-nya metropolitana (L’Avenç, 2016), en el qual mostra allòque els mitjans de comunicació del poder no han gosat dir,i que ni tan sols no han sabut veure. Però és que la perifè-ria és precisament això, un prejudici de classe. El llibre deMarc Andreu parla, entre molts altres qüestions, de la gentdels barris que només posa TV3 per veure un partit delBarça, parla dels qui no se senten identificats amb la imatgeque s’ha volgut donar de Catalunya des del poder, ja que nohi pertanyen ni de passada. També parla dels xinesos quecompren els bars als emigrants que es jubilen, de les boti-gues de queviures dels pakistanesos, dels pisos pastera delbarri de la Salut de Badalona... Parla, en definitiva, d’aquesthàbitat constituït per barris, el qual la gent anomena“ciutat”. Barris que des de fora semblen invisibles, com quanel bosc no deixa veure els arbres.

Els arbresPotser Barcelona té els arbres més tristos d’Europa, sensecomptar Txernòbil. No em refereixo als arbres en si, elsquals, un cop al bassal, els pobres fan el que poden, com totel que acaba en un bassal, sinó a la manera de tenir-los. Elsarbres a Barcelona sembla que facin nosa o, pitjor encara,que els hagin posat allà on no destorbin. Ha passat en gene-ral. L’urbanisme als barris, que és com la manicura d’unpobre, ha arrencat els arbres d’on creixien frondosos i els hadisposat com si fossin fanals. Arbres ara sense gaire perso-nalitat, arbres unisex, per dir-ho en termes de perruqueriade barri.

Les branques dels desmais amb les seves llàgrimes deresina, la figuera estranyada enmig d’un descampat. Lallibertat, la individualitat de ser arbre. A Barcelona, no liagraden els arbres. Els arrenca perquè no sap per quèserveixen. Ni tan sols és una qüestió de classe, sinó decapritx del poder d’una classe.

Va passar a Sant Gervasi (pijos, tot i que sobradamentpreparats). El ginjoler d’un solar del carrer d’Arimon, quel’escriptora i traductora Isabel Núñez va defensar alhora quedefensava la seva vida fins al final. Una vegada se’m va

Júlia Solans


Dani Codina

El litoral metropolitàde la banda nord vistdes del barricolomenc deSinguerlín.

30

Hi ha grans capitals (Roma, París,ara Nova York, capitals delprovincianisme), hi ha ciutatsespecialment boniques (Venècia) i hiha ciutats amb ganxo (Marsella,Amsterdam, Nova Orleans), com sifossin algú. Una d’aquestes eraBarcelona. Que si anem com anem,aviat la podrem esborrar de la llista.Serà trista com una Dublín qualsevoli sense Joyce.

acudir dir que els burgesos estaven graciosos defensant elssolars. A ella no li va agradar gens ni mica, però m’ho vaperdonar i per això ho faig servir aquí, perquè resulta queaquest arbre de la part alta ara és el meravellós emblemade tots els arbres lliures de totes les Barcelones. La ciutatsense cap més atribut que la democràcia, la ciutat com acadena humana, la ciutat com a rizoma.

Sant Gervasi també és l’extraradi vist des dels blocs deSant Roc de Badalona; no els nous que van fer fa poc, sinóels que encara queden podrint-se al carrer d’Alfons XIII: elformigó de les façanes corcat i brut amb els noms dels nanospintats, les voreres llardoses, els contenidors amb la bocaoberta, els veïns asseguts a la cadira passant l’estona ambles gàbies sobre els cotxes o clavades als murs. Això és elcor d’una comunitat (tornen els termes cristians del cris-tianisme conciliador de Joan XXIII, un altre carrer de Bada-lona), això és el centre neuràlgic d’un munt de persones,algunes de les quals ni tan sols troben un motiu per sortir-ne i anar a fer un volt i, per tant, tot al voltant seu és extra-radi, perifèria, els afores. L’infern són els altres, i els afores,l’aire que ens separa dels altres.

Els bassalsEls bulevards, els passeigs, les avingudes de Londres, París,Berlín, Nova York (per esmentar quatre ciutats molt euro-pees)... Davant la sumptuositat i l’amplada dels carrers a lesgrans ciutats, als barris els correspon finalment de fer osten-tació de l’amplada de les voreres. Com més qualitat de vida,com més estat del benestar, més amples s’han anat fent lesvoreres en grups d’habitatges on fa trenta anys amb proufeines n’hi havia. La transformació en aquests llocs hapermès a la gent d’anar més folgadament a l’oficina de l’atur.

L’altra nit van sortir pels carrers de Barcelona i d’algu-nes ciutats de l’àrea metropolitana grups de voluntaris perfer un recompte dels pobres que dormen a les voreres, alscaixers... A Badalona, que té més de dos-cents mil habitants,en van comptar trenta-nou. Ni tan sols quaranta, com elsanys d’una dictadura.

Les flamants voreres dels barris estenent-se com mollsd’amarratge en aquests ports esportius que han anatmuntant els ajuntaments costaners. Però amb la crisi, denou els atracaments han desplaçat les atracades. I una altravegada les xeringues sota els ponts, sota les papereres delscarrers, sota els arbres plantats al ciment pla de les vore-res. Les tanques de seguretat del tren arrencades pels vene-dors de ferralla. El polígon industrial arruïnat i convertit enpolígon de magatzems comercials regentats pels xinesos.Gent sense sostre d’arreu del món dormint a recer de lamola d’un hipermercat. Munts de runa llençats al costat deles vies, davant de la Plataforma de la Construcció, el punton van de bon matí els aturats esperant una furgoneta quese’ls emporti a treballar a dit (així els ocupadors carreguenalhora el material i la mà d’obra). Tot això que demostra queels barris s’han transformat, però que no s’ha fet justícia.

Enric CasassesPoeta

De la llibretadel cabàsesfilagarsatde tant voltarper la ciutat

Dossier


31

1 OMBRA SATURNA. L’estiu passat vaig començar unallibreta de proses-amb-haikus d’anar per Barcelona obser-vant això i allò, ciutat endins. Hi deia que una de les prime-res coses que veig és que la fi-del-món és un no parar defins-del-món una darrere l’altra, i a Barcelona a l’agost esnota molt.

La merceriaha tancat per vacanceso bé per sempre?

M’ofèn i em fereix la substitució sistemàtica dels plàtans del’Eixample per lledoners. No sé si ho fan per vici o perbisnis. Però a la nostra ciutat els plàtans són importantís-sims: els plàtans, quan ve el temps de la calor, fan ombra ifan claror. La gent i els artistes se’ls estimen. Els plàtans deBarcelona és títol de novel·la. “Plàtans de l’acera donenverd a l’aire” (Vinyoli). “El sol s’havia tapat. El verd delsplàtans, amb menys llum, agafava un maragda especialís-sim” (Vila Casas). “La paciència dels plàtans de l’Eixample.Em són exemple i em fan companyia” (Bauçà). El lledoneren una placeta o en un jardí (el lledoner de la clasta)m’agrada molt. Ara, dos rengles paral·lels de lledoners enun carrer recte fins a perdre’s de vista fan un túnel d’ombranegra i ho enfosqueixen tot. El barri es torna trist. De baixquasi no es veu el cel, i els dels pisos alts no veiem res de

baix. A l’Eixample amb lledoners s’hi fa de nit mitja horaabans. Barcelona, així, perd (llença) un altre dels puntsforts del seu encant. Els turistes continuaran venint perinèrcia, però ja no entendran per què. I a poc a poc... bé,etcètera. I aleshores vaig escriure aquest haiku.

Traient-ne els plàtansi plantant-hi lledonersl’eixample s’estreny.

2 BARCELONA ENLLÀ. Barcelona, la gran encisera deMaragall (o la “Barcelona és poderosa” de Peret) té o hatingut caràcter i personalitat. Els dos darrers segles ha estatel gresol d’invencions atrevidíssimes, dignes hereves d’unacultura que ve de les desmesures de Llull i de March. Passaque el 1938 i 39 la ciutat (com a tal i com a capital de Cata-lunya) va rebre una patacada tan forta que cinquanta-tresanys després, quan tot just es començava a mig aixecar peragafar aire, va veure passar el dimoni amb un assumptellépol i els seus governants li’n van vendre l’ànima a preu desaldo olímpic. I la cosa ja no ha tingut cura. La suposadapersonalitat barcelonina, si encara existeix, es mou per sotaterra o es queda a casa. No té ni bancs de seure a les places.

Hi ha grans capitals (Roma, París, ara Nova York, capi-tals del provincianisme), hi ha ciutats especialment boni-ques (Venècia) i hi ha ciutats amb ganxo (Marsella,

“Il n'est pas donné à tout le monde d’aller à Barcelone.”

Júlia Solans

Dossier

32

Amsterdam, la Nova Orleans), com si fossin algú. Unad’aquestes era Barcelona. Que si anem com anem, aviat lapodrem esborrar de la llista. Serà trista com una Dublínqualsevol i sense Joyce. Barcelona en podria tenir més devint, però els seus escriptors no figuren al nivell mundial,pel sol fet de ser d’una cultura que no surt als mapes. Fran-cesc Pujols, per exemple, que com a escriptor i com a perso-natge és molt més interessant que el famós dublinès, nocompta al mercat internacional, no és admès pels que comp-ten (diners).

3 INTERLUDI AL CAMP DE L’ARPA. L’Arpa del Camp,o sia, en termes pujolsians, la Sagrada Família, com méscoses hi afegeixen més petita es fa. I no és que la part gaudi-niana s’encongeixi, és que la tapen. Ja no és cap temple enel sentit que explica Pujols a La visió artística i religiosade Gaudí, ni tan sols un “temple sense temple” en el sentitde Manganelli en el seu esmolat llibre A e B, és una simpleesglésia pseudogòtica com qualsevol altra, i el déu que s’hiadora ve amb autocar. La família ja no s’agrada. Barcelonaha tapiat el seu portal del Naixement.

4 EN CONCRET PROPOSO. Proposo maneres de mini-mitzar el dany i de fer la vida més interessant mentre no veel canvi d’organització de la societat que a la llarga o a lacurta ha de venir, perquè, si no, anem al desastre català,europeu i planetari. De moment puc avançar que s’abolirà eldiner, però no patiu, es muntaran campanyes d’ajut per alsmils de lladres que quedaran sense feina.

Proposo, doncs, mentrestant (són exemples, la llistacompleta és molt més llarga):

–Enderrocar la Sagrada Família postgaudienca.–Recuperar la platanada.–Bancs normals a les places.–Confiscar els grans hotels moderns i fer-ne dormitoris

per als sense casa.–No tancar, de nits, parcs ni jardins.–No posar anuncis gegants a les façanes que es restau-

ren o netegen.–Treure la publicitat dels espais públics (parades d’au-

tobús i de metro, etc.) i oferir-los a l’expressió lliure i gratisde qui vulgui.

–Dels jardins de Joan Vinyoli, per respecte al poeta i a lapoesia, dir-ne Domini màgic, o bé Jardins del Callat.

–Treure el suposat monument a Macià i tornar la deessade Clarà al seu lloc, mirant cap a la Rambla (ara hi està decul). Que la deessa de Clarà fos on era havia estat un triomfdels sectors avançats de Barcelona sobre els beats que vanestar a punt d’impedir que aquella desvergonyida s’instal·lésa la plaça Que-s’allunya, dic, Catalunya.

–De l’avinguda de Pau Casals, eliminar l’estatueta delmúsic assegut amb el violoncel, perquè ja hi ha, 50 metresmés amunt, a l’entrada del Turó Park, la gran obra que li vadedicar Apel·les Fenosa, escultura que quan plou és de lesmés guapes de Barcelona.

–Desinflar el gat d’en Pere Botero que hi ha a la “rambla”del Raval i regalar-lo a alguna ciutat xinesa o a una repú-blica bananera.

–Oferir la façana del Liceu a un grafiter fi de l’àreametropolitana.

–Desmantellar la Zona Franca i plantar-hi carxofes itomàquets: el delta del Llobregat és la part més fèrtil de totCatalunya.

–A la que du la ridícula denominació de plaça de la Vilade Gràcia, tornar-li el seu nom d’origen de plaça d’Orient (ala torre de la campana del mig de la plaça hi ha un fris ambels signes del zodíac).

–Eliminar els monuments i noms de carrer dedicats aAntonio López, “marquès” de Comillas, negrer insigne.

–Príncep d’Astúries es dirà Riera de Cassoles. L’estacióapitxada del Putxet es dirà correctament Joaquim Folguera.

–L’espectacular monument al doctor Robert no es veudes d’enlloc. Tal com està, rere la barana i els arbres de laplaça de Tetuan, només es veuria sencer des del mig de laGran Via i anant en cotxe, però la caixa de l’ascensor delmetro el tapa (l’ascensor del metro surt al mig de la GranVia).

–La Dona i ocell del parc de l’Escorxador (de JoanMiró) va quedant amagada pels arbres... i ara també per lacaserna provisional dels bombers. La caserna vella delcarrer de Provença es va enderrocar fa pocs anys perquèera un preciós edifici de rajol vermell d’aire londinenc.

–A la plaça d’Espanya els fanals i els semàfors estan malcol·locats. S’han de canviar tots. Els va fer posar algú que nos’havia fixat que al mig de la plaça hi ha un monument.

–L’escultura mòbil d’Antoni Clavé a la Ciutadella, ambrodes dentades i engranatges que giren, la tenen aturadaamb no sé quina excusa. Tracten bé el gat botit i deixen queel Clavé es desclavi i que el Miró no es pugui mirar.

I el Sideroploide embarrancat.

5 FINAL. La frase de Picabia que encapçala aquest escritla vaig veure l’altre dia al metro a la samarreta d’un(a)turista.

Passejant per Barcelona, igual que a qualsevol altraciutat, per molt bon rotllo que altrament hi pugui haver, s’hirespira una hostilitat sorda pròpia de la societat modernade Confuci ençà, una agressió constant i tossuda contra elsimpulsos humans positius. Si tots o quasi tots volem viureamb estimança llibertat amistat alegria joia o serenor, perquè hem de bregar tota l’estona amb aquesta brutalitat queno para i que només creu en el preu? I la qual, si no protes-tes, si no protestes fort, fa veure que no és. Deixa entendreque les coses van així per la força de les coses, per lleis devida. Però la puta brutalitat actua. Domina. És una religió iel seu evangeli és la publicitat. Aquest estiu li havia fetaquest “haiku de tot l’any”:

La guerra sordaque si li plantes carallavors fa fressa.

La producció de cartells durant la Guerra Civil espanyola vaser una tasca colossal. Només a les tres grans ciutats delcostat republicà, Barcelona, València i Madrid, es van arri-bar a dibuixar, imprimir i distribuir uns 1.750 cartells durantmil dies de conflicte bèl·lic. Els autors de tota aquesta exhi-bició d’imatges impactants sumen més de tres-cents nomsidentificats, sense comptar-hi els nombrosos cartells senseautoria coneguda. De tots ells quasi la meitat van treballaren un moment o altre a Barcelona (una xifra que inclouaquells que, acompanyant el Govern central, van passar deMadrid a València, i, d’allí, a la capital catalana). Amb aques-tes xifres a la mà, no és fàcil afirmar qui devia ser “el” carte-llista més important de la República. Però, en els últimsquaranta anys, l’estudi i difusió de la producció de cartells

de la Guerra Civil ha fet que uns quants noms hagin anatdestacant per damunt del conjunt, a causa de la qualitat ol’impacte de les seves creacions i també per altres factorsque els han convertit en protagonistes: Josep Renau, Mauri-cio Amster, J.J. Parrilla, Manuel Monleón, José Bardasano...O Lorenzo Goñi, Helios Gómez i Martí Bas. Evidentment, enun lloc destacat, es troba el nostre protagonista d’avui,Carles Fontserè.

La figura pública de Fontserè es va fer popular durant laTransició com una de les cares més visibles del fenomen delcartellisme de guerra, que durant aquells anys es va comen-çar a reivindicar i a revalorar. El seu aspecte de profeta,camperol o revolucionari reforçava l’aura del superviventque encara podia relatar de primera mà un dels episodis

En el centenari del seu naixement, recordem Carles Fontserè pels cartells que vafer durant la Guerra Civil, però també volem destacar la seva dedicació al’escenografia, la fotografia, l’escriptura..., a la vida: els múltiples interessos d’unartista, tot un personatge, que es definia a si mateix com un gran tafaner.

33

BIO

GRAFIA

Santi BarjauDoctor en Història de l’Art. Conservador del departament gràfic de l’AHCB

Carles Fontserè, cartellista,fotògraf i gran tafaner

Pere Virgili

Biografia

Biografia

34

artístics més forts de laCatalunya del segle XX. Enefecte, quan va esclatar laguerra, Fontserè tenia totjust vint anys i era, pertant, un dels més joves dela colla entusiasta queomplia les places i elscarrers amb missatgescoloristes i compromesos.La seva llarga vida, que esva estendre fins alsnoranta anys, li va perme-tre, a partir del retorn del’exili l’any 1973, recons-truir la història d’aquellmoment que ell haviaviscut com a protagonista.

Tots recordem tambéla seva fermesa en lareivindicació dels docu-ments que es trobaven al’arxiu de Salamanca,reivindicació que va volerencapçalar com a afectat

directe. Potser no és tan coneguda la seva generositatenvers totes les persones que se li acostaven en cerca denotícies sobre aquell període tan intens. Puc parlar per lameva experiència personal i recordar la meva visita, fa mésde vint anys, a la seva casa de Porqueres, al costat del llacde Banyoles. Sense a penes saber res de mi, em va rebre iva accedir a respondre les meves preguntes; també em vafacilitar els contactes dels pocs cartellistes supervivents,que jo vaig intentar aprofitar com vaig poder... Era tot un

personatge a qui esrecorda amb afecte.

No obstant això, lavida d’aquest barceloníil·lustre va molt més enllàde la seva quinzena llargade cartells de la GuerraCivil, tot i que hagi estatl’autor d’algunes de lesicones del moment, comara el cartell Llibertat!,amb la figura robusta delsegador que aixeca la falç,de connotacions catala-nistes i revolucionàries.Els tres volums de memò-ries que va publicar (alsquals voldríem que espogués afegir el quart,que va deixar inacabat)són una guia excel·lent deles seves vivències i laseva actuació creativa.

Nascut ara fa centanys al si d’una famíliacarlina, el jove Carles va

començar la seva activitat gràfica en els ambients de la polí-tica més conservadora (els carlins eren anomenats també“tradicionalistes”) i va arribar a dibuixar alguns cartells elec-torals per a la coalició Dreta de Catalunya a les eleccionsdel 1932. Però l’efervescència dels anys republicans i algu-nes lectures (ell en destacava les obres de Tolstoi) el vananar conduint cap a les posicions anarquistes a què sempreestaria lligat d’una manera o altra, juntament amb un insu-bornable catalanisme. Abans de la guerra també va treballard’una manera assídua en el dibuix comercial, fent publicitati etiquetatge.

Compromís ideològicL’inici de la guerra va suposar, però, un detonant del seucompromís ideològic. Com altres cartellistes, s’incorpora ales tasques del Sindicat de Dibuixants Professionals,responsable de moltes de les imatges que van empaperar laciutat en aquell moment. Ell es reivindica com l’autor d’undels tres primers cartells de la guerra, el simple però efec-tiu Treballa per als que lluiten. És un d’aquells cartellsque els dibuixants realitzaven per iniciativa pròpia, al margedels partits, en els primers moments d’efervescència revo-lucionària, i que enceten una sèrie d’obres que va poderrealitzar malgrat la seva particular guerra, plena de peripè-cies, al costat de les Brigades Internacionals o amb laDefensa Antiaèria. També va col·laborar amb el Comissariatde Propaganda de la Generalitat de Catalunya.

La derrota dels exèrcits republicans el va portar a l’exili(va passar la frontera amb Lluís Companys) i, com tantsd’altres, el van tancar en un dels infames camps de refugiatsque els francesos van instal·lar a la Catalunya Nord. Font-serè va aconseguir escapar-ne i es va instal·lar a París, aviatocupada pels alemanys, on va sobreviure (al costat dels seusamics Martí Bas i Antoni Clavé) tot dibuixant còmic d’estilamericà i fent mil feines de supervivència: a les seves memò-ries es defineix com un exiliat de tercera, ja que no va comp-tar amb les ajudes que els governs republicans català iespanyol van habilitar per a tants polítics i intel·lectuals, i esva haver de guanyar la vida amb el seu enginy.

L’any 1948 té l’oportunitat d’anar a Mèxic, cridat perMario Moreno, Cantinflas, per tal de fer tasques d’esceno-grafia als seus espectacles i films. No hi arriba llavors com aexiliat polític, sinó com a migrant econòmic, en una breuestada. Allà es relaciona també amb els nombrosos catalansque hi han arribat exiliats.

Fotografia documentalA Mèxic inicia en ferm la seva altra gran passió, la fotogra-fia documental, que l’ocuparà des d’aquell moment i lipermetrà donar sortida al seu interès per les coses mésdiverses o, com ell mateix deia, a la seva tafaneria.

Des de 1950 i durant més de vint anys, Carles Fontserèva viure a Nova York, on va continuar cultivant la fotografia.A la ciutat dels gratacels va desenvolupar també unconcepte d’exposició historicodocumental, o “relat gràfic”,basada en fotografies pròpies i reproduccions de documentshistòrics, que explica l’evolució de la ciutat de Nova York alllarg dels segles.

Allà també va conèixer Terry Broch, que va esdevenir laseva companya i col·laboradora inseparable. Mentre escric

Col·lecció de Cartells del Pavelló de la República / CRAI-UB

AFB

Biografia

35

aquestes línies m’arriba la notícia de la mort de la Terry, queha mantingut viu el record de l’artista organitzant i digita-litzant els seus nombrosos materials. El centenari de Font-serè pot ser també l’ocasió per recordar la seva aportació.

De tornada a Catalunya, el 1973, conscient de la impor-tància del seu treball i de les circumstàncies que havien fetpossible aquesta trajectòria, va participar en totes les inicia-tives que permetien posar en valor aquell patrimoni i vapublicar nombrosos escrits. Un dels més importants va serl’article sobre el Sindicat de Dibuixants Professionals(SDP), inclòs al llibre de Josep Termes Carteles de laRepública y de la Guerra Civil, editat per La Gaya Cien-cia el 1978. Així mateix, va publicar diversos articles a LaVanguardia sobre cartellistes de la seva generació, comLorenzo Goñi, i va polemitzar amb Josep Renau sobre l’abastde la propaganda antifeixista. També va fer alguns nous

cartells per a les festes de Banyoles, on es va instal·lar; pera l’Ateneu Enciclopèdic Popular; per a una campanya de laGeneralitat sobre la història de Catalunya, etc.

A partir del 1995 va publicar les memòries que relatenla seva trajectòria artística i vital durant la República i laguerra, i els tristos anys de l’exili a França, seguits per lamés lluminosa etapa de Mèxic i els inicis de l’estada a NovaYork, que explicaria amb detall en un quart volum.

Per tot això i molt més (la tasca de reivindicació, la sevavida longeva...), se l’ha arribat a considerar com a veritableicona del cartellisme, referent, patriarca, apòstol i profeta,o, simplement, “el cartellista” de la Guerra Civil. Amb motiudel centenari del seu naixement, pot ser bo que també apro-fitem l’avinentesa per visitar de nou la seva producciógràfica i fotogràfica, rellegir els seus textos i recordar totala trajectòria d’aquest gran tafaner apassionat.

A partir de 1948, alseu exili mexicà,Carles Fontserè es vainiciar en la fotografiadocumental. Lesfotos d’aquestapàgina les va prendreentre 1961 i 1964 aNova York, París iCiutat de Mèxic.A la pàgina anterior,dos dels seus treballsde propagandapolítica durant laGuerra Civil, per alPSUC i la UGT:Dones! Treballeu perals germans del fronti Treballa per als quelluiten. que va ser undels tres primerscartells de la guerra.Obrint el reportatge,Fontserè a casa seva,a Porqueres, l’any2003, al costat delseu cartell mésconegut, Llibertat!,que va fer l’any 1936per a la CNT-FAI.

Carles Fontserè / Arxiu Comarcal del Pla de l’Estany

36

A Marc Vergés li van diagnosticar una malaltia autoimmunecrònica amb només disset anys. La medicació li causavaefectes secundaris i ningú no li oferia alternatives. Va triarla carrera de nutrició, però la formació universitària el vadecebre. Es va decantar per la nutrició oriental, la tibetanai la xinesa i per la medicina naturista. No està segur d’haversuperat la malaltia, però sí els símptomes, i la salut li hamillorat molt. Els ingredients de la seva fórmula de l’èxithan estat descans, exercici i una dieta saludable.

Durant una època es va fer vegetarià, però va haver dedeixar-ho. És partidari de la dieta paleolítica, però insisteixque tracta cada pacient amb una dieta personalitzada. Allarg termini, el seu objectiu és aconseguir que els seuspacients prenguin com menys medicaments, millor: “Ésincomprensible que als seixanta anys el 65-70 % de la gentestigui polimedicada”, considera.

Preparats per no menjar“No cremem tantes calories com els nostres ancestres,perquè no ens costa tant guanyar-nos el menjar”, explicaVergés. Una bona estratègia per combatre la sobrealimen-tació generalitzada i alinear-nos amb els humans paleolíticsés depurar el cos a base de triturats i de verds: “Genètica-ment estem preparats per no menjar, som una espècie queaguanta bé el dejuni. La mala dieta es paga amb ansietat,depressió i processos inflamatoris.” Vergés sosté que lamedicina al·lopàtica (que pal·lia els símptomes) i la inte-grativa (que va a l’arrel) han de combinar-se en lloc d’ex-cloure’s. És partidari d’alternar proteïna animal ambalimentació viva (fruita i verdures crues o poc cuinades),però adverteix: “No és factible establir una alimentacióestàndard. No puc assegurar que la dieta paleolítica valguiigual per a tothom.”

Vergés és un defensor del producte ecològic i carregacontra els transgènics, que havien de servir per eradicar lafam i combatre les plagues, però que s’han convertit en elnegoci d’uns quants. Davant la probable aplicació de l’acordde lliure comerç entre la Unió Europea i els Estats Units(Transatlantic Trade and Investment Partnership, TTIP),Vergés afirma que els aliments i productes americans no són

saludables: “Si no s’adeqüen a les nostres normes haurien devendre els seus productes a preus molt alts”, indica.

Veganisme inclusiuMarta Castells és professora de ioga i nutrició al Club DavidLloyd i ha publicat Vegana i catalana (Viena Edicions,2016). L’interès per l’alimentació se li va despertar al viatgede final de curs de COU. “Tothom digeria bé i jo no. Patia demal d’estómac i de restrenyiment”, recorda. Va deixar l’em-botit i es va passar al pa integral. Va aprendre a cuinar i agaudir-ne. Als vint anys es va iniciar en la macrobiòtica i elioga. La Marta sempre pregunta als seus alumnes si solentenir fred o calor. “Si no saps això, de què et serveix que etdigui que els aliments yin aporten fred i la resta calor?”.

L’ideal és començar per hàbits simples: “Si intentescomençar amb una dieta massa estricta, el més probable ésque abandonis aviat”, considera. A ella, els canvis en l’ali-mentació no li van donar resultat fins que va acceptar fer-seadulta. “Creia que havia de canviar el món soleta i em vaigestavellar. Més que curar-me l’homeopatia, em vaig curar jomateixa.” Insisteix que no hi ha seguretats ni alimentsfantàstics i relaciona els aliments amb les emocions: “Hi hala cultura, el pòsit del que hem menjat tota la vida: lescroquetes de l’àvia, els canelons de la mare. Això també hobusquem.” Les seves receptes són veganes, però les elabora“amb la voluntat d’incloure tothom”.

“Si et trenques el braç, vés i que te l’enguixin: l’acupun-tura no et servirà de res”, afirma la Marta, convençuda queG

EN

ER

ACIÓ

ETC

Júlia BacarditPeriodista

Nutrició conscient, lamedicina preventivaUna alimentació conscient per a unavida sana: vet aquí el principi queguia aquests tres nutricionistes.Marc Vergés, Marta Castells i ConsolRodríguez van patir malalties oafectacions cròniques i han pogutfer-les retrocedir gràcies a canvis enl’alimentació.

Fotos: Dani Codina

Generació etcètera

37

cal combinar la medicina al·lopàtica amb les medicinesalternatives, encara que els interessos econòmics de lesfarmacèutiques no ho posen gens fàcil. La seva fórmula ésenfortir la persona, fer-la més conscient del seu cos i elsseus desitjos sense caure en l’obsessió per l’estètica. “Maino m’ho he cregut gaire, això dels raigs UVA –diu–. I tampocles proeses de les cremes antiarrugues.”

La Marta és soltera sense fills i està tipa de les dones,algunes alumnes seves, que es queixen de l’edat i volensemblar joves. “El cos és un organisme que, si el mantens sai equilibrat mentalment i emocionalment, ho aguantaràgairebé tot”, assegura.

Buscar l’estil de vida correcteConsol Rodríguez és artista visual i nutricionista autodi-dacta. Li van detectar un lupus a la pell quan era molt jovei poc després el seu pare moria de càncer. Va optar per l’ho-meopatia i va aprendre a cuinar sota el lema: “Què puc fera la cuina que millori la meva vida?”. És autora de Raw FoodAnti-aging (Edicions Urano, 2016).

“Tenia la boca plena d’herpes i la cara escatosa, era dolo-rós –recorda–. Ara estic bé.” Qualifica la medicina al·lopàticacom a “medicina d’emergències” i reivindica la importànciade símptomes com la febre. Creu que els problemes auto-immunes deriven d’un estil de vida incorrecte i que, ambuna bona alimentació integrada a temps, la incidència de lamajoria de malalties que ara són pandèmia (càncer, diabe-tis, obesitat) baixaria moltíssim: “El cos que genera una

malaltia autoimmune ja no és capaç de curar-se. Cal preve-nir les malalties abans d’arribar a aquests extrems”. Quan livan diagnosticar el lupus va visitar una oncòloga de medi-cina integrativa que li va receptar una teràpia a base desucs, omega 3 i flors de Bach, que la va ajudar a reduir l’es-très i canviar de vida.

“No som superhomes i no podem rendir tota l’estona,hem d’entendre’ns i descobrir què falla –afirma ConsolRodríguez–. Som el que mengem i el que respirem, som totel que fem.” De nena va renunciar a la carn i ara al marisc,els llegums i les llavors. És vegana per ètica i insisteix que“hem d’escoltar el nostre cos”.

Es va fer crudivegana arran d’una recaiguda en la malal-tia mentre seguia els consells d’un llibre de receptes vege-tarianes, que aconsellava molta proteïna vegetal i no menjarres cru. “La base de l’alimentació humana han de ser lesfruita seca i els vegetals crus, per aprofitar-ne al màxim lespropietats i preservar els nostres enzims”, considera. Lesseves receptes es basen en vegetals, fruita i germinats; ésalimentació viva –i variada, perquè és partidària d’unaalimentació intuïtiva que inclogui tots els colors de l’arc deSant Martí. “Els colors responen a la química dels aliments:el betacarotè ho pinta tot de color groc taronja, l’enoteïna decolor morat, la clorofil·la és verda...”

D’esquerra a dreta,Consol Rodríguez,Marc Vergés i MartaCastells.

38

El primer cop que vaig sentir anomenar Barcelona en unasèrie americana de culte va ser a The Sopranos. La filla delgàngster que va canviar la història de la televisió, una noiaque estudiava en una de les millors universitats del món,s’havia ficat entre cella i cella anar a estudiar un any aBarcelona. Obra elogiada pel seu realisme i el seu to extre-madament crític, dibuixava Barcelona com el lloc somiat peruna jove de l’elit econòmica i intel·lectual: una ciutat idea-litzada per damunt de les tòpiques París, Londres o Roma.En canvi, The Sopranos feia un retrat extremadamentcrític del seu entorn metropolità més pròxim. La míticacareta, que mostrava el recorregut en cotxe de Nova York aNova Jersey al so de Born Under a Bad Sign, posava elfocus en la importància de l’espai urbà en la construcció delrelat. La degradació social era indeslligable de la urbana.

Però com s’ha explicat Barcelona a través de les sèriescatalanes? Fer televisió és molt car. Fer pel·lícules, també;però, fins fa quatre dies, el cinema era un art i la televisió lacaixa tonta. A ningú no se li acudiria demanar a un film deVentura Pons o d’Albert Serra un resultat econòmic que enjustifiqués les subvencions. I les sèries? Telenovel·les de pasucat amb oli, comèdies banals per desconnectar la ment. Iel que no és alta cultura, necessita audiència. Aquestaconcepció hegemònica de com ha de ser la petita pantallaha condicionat el procés creatiu de dalt a baix i ha imposatuna llei de mínims, és a dir, intentar agradar a tothom. Nomolestem ningú, no fos cas que apaguin les pantalles. I aCatalunya, parlar honestament de Barcelona és arriscar-sea irritar molta gent.

Fins que la progressiva implementació de plataformesde televisió a la carta ha dut la tercera edat d’or de les sèriesa Catalunya. I amb això les expectatives dels espectadorshan canviat per sempre. Després de fer-nos fans de TheWire, Louie o Mr. Robot, ens hem acostumat a una ficciótelevisiva que elabora un discurs extremadament punyentsobre la realitat urbana. Fan de la ciutat una protagonistamés. Parlem de tres exemples de la nova fornada de sèriescatalanes ambientades a Barcelona per il·lustrar en quinamesura s’ha donat resposta a aquest canvi.

‘Cites’. La Barcelona d’InstagramCites va marcar un abans i un després. Sona estrany, perquèla sèrie no ha deixat una petjada generacional tan gran com

altres. Joel Joan ésuna força innova-dora molt mésgravada a l’imagi-nari col·lectiu,però les memora-bles Plats bruts iPorca misèriaformen part d’un passat ingenu pel quefa al tractament de la ciutat.

En canvi, l’obra de Pau Freixa –adaptació de la britànicaDates– ha estat la primera d’un nou paradigma. El to atre-vit, la realització elegant i les interpretacions cuidades hanimprès un segell cinematogràfic a una sèrie que no s’haviavist mai a TV3. I quan la televisió s’ha acostat al cinema, laciutat ha entrat en primer pla.

Cites ens presenta una Barcelona aspiracional, unconcepte del màrqueting que sosté que a la gent li agradaveure anunciat allò que voldria que fos real i no el que ho ésde fet. Convertir la ciutat en un compte d’Instagram.Aquesta representació de la ciutat hauria encaixat en elsanys de la bombolla immobiliària i la Barcelona que es“posava guapa”. Avui, la distància que hem pres els ciuta-dans-espectadors respecte a aquell mite és massa gran perempassar-nos-el de manera acrítica. Cites construeix unaciutat de cartó pedra no apta per a diabètics, perquè intentacontrapesar la seva aposta interessant quant al formatamagant el conservadorisme en la imatge urbana. El fet ésque el prime time català va començar a prendre conscièn-cia de la ciutat, encara que fos a través d’un filtre precio-sista.

‘Nit i dia’. La ciutat i el gènere negreNit i dia és la millor sèrie dramàtica que s’ha produït finsara a Catalunya; la culminació d’aquesta seqüència que hacombinat èxit d’audiències i excel·lència tècnica que vacomençar amb l’esmentada Cites i està donant sèries comMerlí o El crac. L’obra de Jordi Galceran i Lluís Alcarazoteixeix una història rodona i serveix per veure com els crite-ris narratius i estètics poden imposar-se. I com millora unasèrie quan s’interessa per l’espai on transcorre el relat.

El film noir sempre ha tingut la ciutat al punt de mira.Els seus personatges immorals no sortien del no-res, sinó que es reproduïen en l’ecosistema dels baixos fons. I Nit i dia serveix dels codis del gènere per mostrar una Barcelona amb dues cares. La dedalt i la de baix:la casa luxosa del tauró de lesfinances que viua Pedralbes inter-calada amb car -rers inhòspits deNou Barris. Nit idia s’atreveix aretratar el cantófosc en lloc d’in-tentar esterilitzar-lo, i la força delcontrast entre les

Les interseccions entre mercat, elrefinament de l’audiència i el talentcreatiu formen nous equilibris quecomencen a fer més visible Barcelona.

VISIO

NS D

E B

AR

CELO

NA

Joan BurdeusComunicador i filòsof

La ciutat a la novafornada de sèriescatalanes

llums i les ombres socialsengrandeix el guió encara més.

Venga Monjas. Ridiculitzar BarcelonaEls dos exemples de superproduccionsdemanen un contrast radical, que trobemamb Venga Monjas, la parella creativa dewebsèries més gamberra i interessant delpanorama youtubesc actual. Una produc-ció independent i de costos irrisoris queaconsegueix centenars de milers de visitesa cada vídeo que penja i que ha portat elsseus creadors, Xavi Daura i EstebanNavarro, a colar-se amb una secció fixa al’APM de TV3. Constatem com, quan laproducció es fa al marge del circuit de lesindústries culturals políticament controla-bles, apareix una Barcelona lletja que no es pot trobar a latelevisió convencional.

A través de la minisèrie Coneix la teva ciutat, els VengaMonjas passegen amb humoristes de la talla de Raúl Cimaso Berto Romero per despropòsits urbanístics i espais quecauen pel seu propi pes gràcies al sarcasme dels protago-nistes. Esquetxos sobre el kitsch de la cafeteria d’El CorteInglés, o l’absurd cub de Poble-sec, joies del posthumor queridiculitzen espais impensables en una ficció del política-ment correcte mainstream. En aquesta i en totes les sèriesdel seu canal, des de la llibertat que dóna YouTube, Daura iNavarro es foten de la marca Barcelona i fan plorar de riure.

Barcelona necessita el seu ‘The Wire’Fins a la revalorització crítica que han aconseguit les sèriesgràcies al boom de HBO, Netflix i companyia, les sèries cata-lanes seguien una inèrcia còmoda: difuminar la presènciade la ciutat i

crear la il·lusió de neutralitat en els personatges. L’accióhauria pogut passar en qualsevol lloc del món i no s’haurianotat cap diferència.

Hem repassat tres exemples de com això està canviant.De com les interseccions entre mercat, el refinament del’audiència i el talent dels creadors formen nous equilibrisque comencen a fer més visible la ciutat.

La conclusió: no hi ha televisió complexa i de qualitatsense un reconeixement de l’espai urbà, sense explicar unrelat en un sentit o altre. La tendència cap a aquest modelde televisió farà que el discurs sobre la ciutat guanyi unespai cada cop més important. I el dia que es pugui mostrarla realitat del port de Barcelona amb la meitat de la cruesaamb què The Wire ens mostra el de Baltimore, ens hauremfet grans.

A dalt, fotogramesde Nit i dia i de laminisèrie webConeix la teva ciutat.A sota, escenes deCites.

39

40

Catalina Gayà i Laia SeróPeriodistes del col·lectiu SomAtents

Lluites iconogràfiques a la ciutatAls nostres dies Barcelona viu una lluita entre les icones exportables, que laconverteixen en un bé de consum, i les comunitàries, en perill d’extinció per lapressió del turisme. El passat colonial i la projecció internacional també formenpart del debat.En aquesta lluita de representacions iconogràfiques és on viuen, se sumen,

moren i reviuen les icones que conformen la imatge de l’urbs i confereixenidentitat simbòlica a l’espai urbà. Unes quantes d’aquestes icones, les queresponen al discurs oficial del moment, emergeixen evidents i extraordinàries:són els decorats de postal, samarreta i selfie, recognoscibles arreu del món.Enfront d’aquestes n’hi ha d’altres de més silencioses i convencionals,vinculades estretament a la vida quotidiana, i que revelen les diferents maneres amb què els habitants de la ciutat la fan seva.REPORTA

TGE

Fotos: Camilla de Maffei

Lluites iconogràfiques

41

L’escultura del Gatde Fernando Botero,icona de la rambladel Raval, al mateixtemps punt d’interèsturístic i lloc detrobada delsbarcelonins.A la pàginaanterior, aparadord’una pastisseria delcarrer de laPrincesa, ambproductes de recordi promocionalsde la ciutat.

El diumenge 21 de febrer de 2016 Mark Zuckerberg va pujara les seves xarxes socials una sèrie de fotografies mentrefeia running a Barcelona. “Bon dia, Barcelona! Hem iniciatla nostra visita corrent per la ciutat, des de la Sagrada Famí-lia fins al castell de Montjuïc. La millor manera de veure unaciutat abans de reunir-me amb els socis en el nostre viatgeper connectar el món”, va escriure. Entre comentaris joco-sos de si visitava la ciutat “pel pernil” o pel Mobile WorldCongress, va fer pública, i sobretot viral, una ruta de setzequilòmetres que el situava a la Barcelona de postal, a laciutat que es veu –i es ven– a les botigues de souvenirs i alcercador turístic TripAdvisor.

La cursa de Zuckerberg va obtenir més de 421.000 likesdels 61 milions de seguidors que l’empresari té a Facebook.Tots els diaris de la ciutat (El País, La Vanguardia, ElPeriódico de Catalunya, Ara, El Mundo, El Punt Avui,Vilaweb) ho van recollir als seus webs o l’endemà al paper.Què veuen els fans de Zuckerberg, repartits per tot el món,en l’escenari pel qual va transitar el jove nord-americà? Comveuen i miren aquest escenari els mateixos barcelonins? I,sobretot: per què Zuckerberg va utilitzar el verb veure?

Avui dia, el visitant reconeix les ciutats abans de conèi-xer-les i, quan les experimenta, les projecta com una sumade selfies, que configuren una textualització en primerapersona, gairebé sempre difosa a la xarxa, i que només esdistingeix per les cares que apareixen en primer pla: unjaponès, una família danesa, uns francesos; el que hi ha aldarrere sempre és el mateix. Giandomenico Amendola,professor de sociologia urbana a la Universitat de Florènciai director del centre multidisciplinari de recerca urbanaCityLab, reflexiona a La ciudad postmoderna: “Viatgematrets per aquestes imatges de ciutat i de llocs, sovint nomésper trobar en l’experiència la confirmació de la imatge cone-guda i per poder narrar nosaltres mateixos un relat de ciutatja escrit.”

Aquesta narrativa icònica configura un decorat –en partpolític, en part privat i en part producte del màrquetingmunicipal– que fixa una manera d’entendre la ciutat i difu-mina les infinites narratives possibles que es construeixensegons l’experiència de cadascú.

Icones exportables enfront d’icones comunitàriesBarcelona viu avui dia una lluita iconogràfica entre lesicones exportables, que la converteixen en un bé deconsum, i les icones comunitàries, en perill d’extinció, enuna ciutat els barris de la qual viuen processos de gentrifi-cació. És en aquesta lluita de representacions iconogràfi-ques on viuen, se sumen, moren i reviuen les icones queconformen la imatge d’una urbs, els seus trets fisonòmics, ique donen identitat simbòlica a l’espai urbà.

Unes quantes icones –les que responen al discurs oficialdel moment i que suposen una manera determinada d’en-tendre la societat– emergeixen evidents i extraordinàries, isón les que apareixen impreses a samarretes, regles, bosseso pòsters, i configuren una lectura de selfie o postal, a unasola cara.

En els postalers giratoris de qualsevol quiosc de laRambla es venen els decorats de la selfie, les icones oficials:la Sagrada Família, la torre de Collserola, la torre Agbar, lade Calatrava, el monument a Colom i l’hotel Vela (un possi-

ble skyline). S’hi sumen el Park Güell, Montjuïc, el CampNou, el mercat de la Boqueria. En els postalers-aparador deles botigues de museu, la iconografia canvia, però continuasent una suma d’objectes aïllats, públics i privats, queconformen els trets fisonòmics ara de la Barcelona méscultureta: l’escultura de Rebecca Horn (L’estel ferit) enuna platja al capvespre; el panot en forma de flor (un delscinc dissenys guanyadors del concurs que l’Ajuntament vaorganitzar el 1906 per decorar les voreres) com a únic inte-grant de la postal; l’hotel Vela torna a aparèixer, però ara enformat Polaroid; l’escultura del Gat de Fernando Boteroentre les palmeres de la rambla del Raval, el grafit de KeithHaring al Museu d’Art Contemporani (MACBA).

Són objectes aïllats: L’estel ferit podria ser a Palma,però es dóna per fet (i se sap) que és a Barcelona. El muralde Haring es dóna per fet que és en un mur del MACBA,però no es diu que originàriament era en una paret bruta dela plaça de Salvador Seguí, al Raval, i que Haring tenia coma ajudants els nois del Barri Xino, alguns d’ells morts pelsestralls de l’heroïna a la Barcelona dels noranta.

A aquestes icones hipervisibles, oficials i exportables irecognoscibles internacionalment, s’hi sumen d’altres demés silencioses i convencionals, tan part de la identitat de la ciutat i dels seus veïns que només existeixen per aaquests últims i es fan visibles quan desapareixen o quansón conquerides per algun monument oficial: les places deBarcelona, el traçat de l’Eixample, els taxis, els autobusos,els noms dels carrers, la perruqueria de moda del pakista-nès, l’establiment d’entrepans de la plaça de Sant Jaume.

Aquestes icones són canviants i delicades, caduquesquan sucumbeixen a la banalització turística perquè aparei-xen en guies, al TripAdvisor, a les revistes de les compa-nyies aèries de baix cost o a les llistes de revistesinternacionals. Són també empremtes socials de les dife-

Reportatge

rents maneres d’apropiar-se de la ciutat que mostren elsseus habitants. Marta Rizo, acadèmica de la UniversitatAutònoma de la Ciutat de Mèxic, escriu sobre això a Imáge-nes de la ciudad, comunicación y culturas urbanas:“L’espai públic té com a virtut principal el fet de ser alhoraespai de representació i espai de socialització, és a dir, decopresència ciutadana.”

De la icona íntima a la hipercomercialitzacióEntrevistem Àlex Giménez, arquitecte i professor de l’Es-cola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona(ETSAB), a prop de la rambla del Raval, la icona de la qualavui dia és el Gat de Botero, una escultura que, en el trans-curs dels quinze minuts anteriors a l’entrevista, és fotogra-fiada per fins a nou turistes. En Tariq i en Mohammed, nensdel barri, acostumen a usar-lo com a tobogan, i el gat ja ésun lloc de trobada dels barcelonins, de la mateixa maneraque ho era, fins fa deu anys, la cafeteria Zurich de la plaçade Catalunya. L’enorme felí, negre i sòlid, va arribar a larambla del Raval el 2003, després de vagar per mig Barce-lona: primer va viure al parc de la Ciutadella, per les Olim-píades el van traslladar al costat de l’Estadi Olímpic deMontjuïc i, abans d’arribar al Raval, va passar un tempssobre una plataforma al portal de Santa Madrona. Quan el2003 va baixar al Raval, els veïns, malgrat el procés trau-màtic de desaparició de diversos carrers que donarien lloca l’actual rambla, el van abraçar, el van deixar ser un veímés: el van socialitzar.

Àlex Giménez explica així la manera en què han nascuthistòricament les icones de la ciutat: “Barcelona estàpensada des de l’interstici. En l’ADN de l’urbanisme català,des d’abans de Cerdà, el pes del buit com a lloc d’expressióde la col·lectivitat és importantíssim en totes les sevesdimensions. Així doncs, les seves icones neixen des de l’àm-bit íntim cap al carrer, es construeixen des de la compren-sió de les necessitats més personals. La manera de fer ciutatdels premoderns catalans és bona: per exemple, la plaçaReial, la de la Boqueria.”

Sobre l’evolució posterior d’aquest model, el professorde l’ETSAB considera que “en els vuitanta es va monumen-talitzar la perifèria de Barcelona, cosa que no es feia en capaltre lloc del món. Es van unificar la qualitat i l’aspecteformal d’uns espais públics que democratitzaven la ciutat. Elque es feia al passeig de Gràcia era tan important com elque es feia a la Via Júlia”. Tanmateix, aclareix que “araaquesta lògica ja no existeix; ara es va del que és general alque és particular. Tothom està molt preocupat per construirgrans icones de representació d’allò col·lectiu que desate-nen les necessitats de la gent”. Giménez prefereix “la ciutatque és suma de coses convencionals –perquè a la trobadaamb aquesta convencionalitat apareix l’extraordinari– a unaciutat feta d’una seqüència d’extraordinaris, els intersticisde la qual són iteratius, erms, avorrits, cars de mantenir,despoblats, tristos, insubstancials i alienats”.

Aquesta seqüència d’extraordinaris són les icones. Però,segons que explica Giménez mateix, quan la ciutat decideix

La plaça Reial ésuna icona urbana

paradigmàtica d’unamanera de ferciutat des de lacomprensió de

les necessitats de lespersones, segonsl’arquitecte Álex

Giménez.A la dreta, la

Sagrada Família, unelement urbà

“extraordinari” queés exemple del fet

contrari.

42

43

incorporar una icona determinada com a tal, és quan deixade funcionar, i posa com a exemple la Sagrada Família, laubicació de la qual no és correcta a causa de la seva escala,que la fa incompatible amb els edificis de l’entorn.

L’hotel el perfil del qual veiem durant l’entrevista i ques’il·lumina de fúcsia a les nits no ha esdevingut una postal,ni lloc de trobada o foto de turista: no és una icona de Barce-lona, ni per a forans ni per a veïns.

Miquel de Moragas i Spà, catedràtic de Teoria de laComunicació, acaba de publicar el llibre Barcelona, ciutatsimbòlica. Segons l’acadèmic, Barcelona ha tingut tresetapes històriques de molta producció simbòlica: l’Exposi-ció Universal de 1888, la Internacional de 1929 i els JocsOlímpics de 1992. Moragas defensa en la seva proposta queles icones de les tres etapes dialoguen i fins i tot generenun mosaic de símbols difícils d’identificar en relació ambuna època concreta. En posa un exemple: el monument aColom erigit a la ciutat el 1888: “Qui el situa en aquestadata? Gairebé ningú”, es pregunta i es respon alhora.

El catedràtic explica que el 1888 les ciutats europeesvan viure una necessitat de monumentalitzar, seguintl’exemple de París —Josep Puig i Cadafalch va escriure queBarcelona podria ser el “nou París del sud”— i d’exposarpúblicament els pròcers de la ciutat com a element depropaganda urbana. Els monuments a Joan Güell, a la GranVia de les Corts Catalanes, i a Antonio López, al final de la Via Laietana, pertanyen a aquesta època, i són la repre-sentació pública del poder hegemònic, polític i econòmicque tots dos ostentaven.

El 1929 la monumentalització de la ciutat va incorporarun missatge a cavall entre el modernisme i el noucentisme:és quan apareixen la natura i els cossos de dones, tot i quela seva representació continua sent abstracta i l’única escul-tura amb nom i cognoms de dona a tot Barcelona és el bustde la pintora Pepita Teixidor, esculpit per Manuel Fuxà el1917, i que, des de llavors, és al parc de la Ciutadella.

“Un dels elements simbòlics de 1929 és la Font Màgicade Montjuïc, tot i que en l’Exposició de 1888 ja hi haviahagut una primera font màgica. La de 1929 va ser una expo-sició promotora de la indústria elèctrica que es va recapita-litzar en el look de Montjuïc, look que després seriareutilitzat el 1992”, explica Miquel de Moragas.

El tercer moment de producció simbòlica va ser l’etapaolímpica, que donaria origen al que es coneix com a MarcaBarcelona: Moragas reflexiona que el 1992 “és una etapa dedefensa de l’espai públic”, i és llavors quan apareix la simbo-

El monument aCristòfor Colomenvoltat de bastidesdurant la sevaconstrucció, el1887. Al cantóinferior esquerre dela foto s’albiren lesDrassanes.A la foto de sota, elmonument el 2013,durant la restauracióde què va serobjecte: l’almirallvesteix una samarreta del Barçai una megalonapublicitària delmateix equip enprotegeix la base.

Anton

i Esp

luga

s / AFB

Vice

nte Za

mbran

o

””La narrativa icònicaconfigura un decorat en

part polític, en part privati en part fruit del

màrqueting municipal.


44

logia abstracta en l’Olimpíada Cultural. Després va venirl’etapa del Fòrum de les Cultures, el 2004, amb la cons-trucció del districte tecnològic 22@, i que el mateix Moragasdescriu com “la comercialització de la ciutat”, que desem-boca en una repulsa ciutadana al model especulatiu. Ésllavors quan apareixen en els barris més assetjats pels espe-culadors (aleshores, la Barceloneta, Ciutat Vella i el Poble-nou) grafits en els quals es llegeix que “la ciutat no es ven”.

Preguntem a Miquel de Moragas què ha canviat en elmapa simbòlic de la ciutat des de 1888 fins ara: “El quecanvia és la influència de la publicitat, que a partir de 1910i de 1920 ocupa un espai urbà extraordinari fins a arribar aavui dia –respon–. La ciutat s’ha convertit en un suportpublicitari de primer nivell i hi ha una privatització i unahipercomercialització de l’espai públic.”

Façanes i publicitat: el cas de les ’megalones’El mes de maig de 2011, tot Barcelona, part de la maquinà-ria mediàtica internacional i sobretot les xarxes socials esta-ven pendents del que succeïa a la plaça de Catalunya:l’acampada del 15-M. Feia mesos que l’edifici del Banc d’Es-panya, aleshores en obres, estava cobert per una lona ambla representació de la seva façana, com marca la normativade la ciutat. Amb l’atenció mediàtica posada en aquestaplaça, al cap d’unes hores hi va aparèixer una lona publici-tària gegantina que feia referència a una marca de sabatillesi que tenia com a imatge els jugadors del Barça. Va serportada de mig món.

Llavors als barcelonins encara els sorprenien aquestesmegalones. En només cinc anys han anat guanyant terrenya les representacions de les façanes. A aquesta nova icono-grafia de posar i treure, s’hi han sumat accions de promociósorpresa (Colom amb la samarreta del Barça, el 2013, o elsímbol de Nike a la façana del MACBA durant unes hores);secretes (l’anunci de qui seria el cap de cartell del Prima-vera Sound del 2014 va aparèixer l’1 de novembre de 2013a l’avinguda del Portal de l’Àngel); mòbils (Vodafone és atotes les bicicletes de Bicing), o en pantalles planes (elmetro es va omplir de televisors publicitaris el 2011).

Aquestes noves icones publicitàries s’adapten a l’esce-nari: visiten el monument, que fins ara remetia a la memò-ria i al passat, i dialoguen amb la societat efímera i de

Sebastià Jordi Vidal / AFB

””Les noves iconespublicitàries visiten elmonument i dialoguen

amb la societat efímera ide l’espectacle.

Reportatge

Vista nocturnadel recinte de

l’ExposicióInternacional de

1929, ambl’avinguda de la

Reina Maria Cristinail·luminada i la Font

Màgica, en unafotografia

de l’àlbum del’exposició.A la pàgina

següent, l’EstadiOlímpic de Montjuïcdurant la cerimòniainaugural dels Jocs

de 1992.


45

l’espectacle, com en diu Gilles Lipovetsky, o líquida, utilit-zant el concepte de Zygmunt Bauman.

Miquel de Moragas exposa que, amb tot, a Barcelonaencara no s’ha arribat al nivell de comercialització de l’espaipúblic que s’ha a assolit en altres ciutats: durant l’alcaldiad’Ana Botella a Madrid, la línia 2 del metro va incorporar alseu nom la marca d’una companyia telefònica. Recentmentes va anunciar que el contracte no es renovarà quan venci,aquest estiu.

De moment, al Camp Nou, una icona de Barcelona,encara no s’hi ha incorporat el nom d’un banc o d’unacompanyia aèria, com sí que passa en altres estadis d’Eu-ropa: des de 2006, el de l’Arsenal és l’Emirates Stadium, i eldel Manchester City, des de 2011, l’Etihad Stadium.

En Cobi va matar Floquet de NeuAndrés Antebi, antropòleg i membre del Grup de Recercasobre Exclusió i Control Socials (GRECS), ens cita al bar LaPrincipal, a la frontera entre el Raval i l’Eixample i, des deja fa una dècada, una icona per als que transiten per la plaçade la Universitat. L’abril del 2016 La Principal és ple dehipsters (barba, Mac, iPhone buscant endolls) i de turistesde pas. Una parella de francesos es fa una selfie amb unacanya i unes braves. Un clic i la llancen a la xarxa. Arribaun amic a la seva taula: és un francès que viu a Barcelona.“Aquest és el meu bar”, diu.

Quedem amb Andrés Antebi per reflexionar entorn de laiconografia i la monumentalització del passat colonial, i

sorgeix el debat sobre la imatge oficial de la ciutat, a quinespolítiques i intencions respon aquesta narració i com canviael monument quan la reflexió es fa des d’una historiografiaatenta a la relació que s’estableix entre l’urbanisme i laproducció iconogràfica.

Antebi assegura que els interessos polítics i culturalsque expliquen l’imaginari de la ciutat sempre han estatobjecte de reflexió, de crítica, de canvi i d’intervenció polí-tica. La desaparició o aparició de monuments de la viapública o el canvi dels noms dels carrers en són exemples.Un dels més simptomàtics és el ball de noms de l’avingudaDiagonal, nom que rep des del 22 de juny de 1979 i quesubstitueix el de “Generalísimo Franco”, que li va ser impo-sat el 7 de març de 1939. Aquest, al seu torn, havia substi-tuït el de “14 d’abril”, que portava des del 16 d’abril de 1931.Anteriorment, des del 13 de gener de 1925, s’havia anome-nat “Alfonso XIII”, i més enrere en el temps, des que el 1874va canviar per primera vegada el nom de “Gran Via Diago-nal”, que va rebre el 1865, havia portat també, en part delrecorregut o en tot, els noms d’“Argüelles” i de “Nacionali-tat Catalana”.

Una altra mostra és la proposta de nomenclàtor per alnou barri de la ciutat, l’Eixample, que el 1863 porta a termeel periodista i polític Víctor Balaguer a petició de l’Ajunta-ment i que es materialitza en el llibre Els carrers de Barce-lona. Balaguer argumenta que els carrers han de recordar“alguns dels grans fets de valor, de noblesa, de virtut, d’ab-negació i de patriotisme, i que es puguin presentar com a

Fundació Barcelona Olímpica / Ajuntament de Barcelona

46

exemples i com a models de les generacions futures”.Proposa Pau Claris, Lepant, Entença, Roger de Flor...Aquesta és la guia de carrers de l’Eixample, el llibre confec-cionat a base de plaques de marbre que coneixem avui dia.

Al bar La Principal, mentre Antebi viatja pel nomenclà-tor i per la monumentalització de la ciutat, els francesostreuen la càmera i es fan una altra selfie, ara amb l’amic.Antebi assenyala el monument que presideix la plaça deGoya, a l’altre costat del vidre del bar. Està dedicat a Fran-cesc Layret i Foix, polític i advocat barceloní d’ideologia

nacionalista i republicana, defensor del moviment obrer, queva ser assassinat per un pistoler del Sindicat Lliure de lapatronal catalana el 1920. Qui els recorda? El grup escultò-ric, obra de Frederic Marès, va ser inaugurat el 1936,desmantellat al final de la Guerra Civil i reinstal·lat al mateixemplaçament el 1977. Qui ho sap? Autobusos, taxis, passe-jants, turistes passen pel costat seu, el freguen. Pel quesembla, ningú no el veu o, si més no, ningú no s’atura amirar-lo.

“Els ciutadans no recorden el personatge que es repre-senta en aquest monument. Un monument és un intentsempre fallit, ja que està condemnat a ser oblidat malgrat lesintencions polítiques dels qui el van erigir”, afirma Antebi.

Parlem d’Antonio López, de la lluita iconogràfica queavui dia viu Barcelona i que, segons Antebi, té a veure ambla memòria de la ciutat i amb el que aspira a ser. “Hi hasectors crítics amb el passat colonial que volen que la ciutatno reconegui aquest pròcer i que intervingui l’espai on actu-alment s’ubica el seu monument per convertir-lo en un espaide memòria, mentre que altres sectors demanen mantenir-lo”, explica.

Antebi forma part d’un grup de recerca sobre la relacióde Barcelona amb Guinea Ecuatorial. A partir d’aquestainvestigació s’ha muntat l’exposició Ikunde. Barcelona,metròpoli colonial, que es pot visitar al Museu de Culturesdel Món. “Ens preguntem què va significar Floquet de Neudurant el franquisme tardà i fins als anys vuitanta. I, sobre-tot, entorn de l’oblit del sistema colonial que va fer que elgoril·la albí acabés a Barcelona. A finals dels anys cinquanta,en efecte, l’Ajuntament de Barcelona havia muntat unsistema d’extracció i de negocis a Guinea”.

En la mateixa línia de reflexió al voltant de la narrativaiconogràfica de la ciutat, el MACBA va organitzar el setem-bre de 2014 Nonument, una exposició col·lectiva sorgidade la invitació realitzada a vint-i-vuit artistes perquè refle-xionessin sobre els símbols que colonitzen els espais reals ivirtuals de Barcelona. A la pàgina web en què s’explica elprojecte es llegeix: “Els monuments amaguen una certaapropiació de l’espai col·lectiu, un cert segrest de la memò-ria social, encara que també s’hi percep la dificultat peracollir les pluralitats sense estereotipar-les, l’afany perdesterrar qualsevol dubte o incertesa”. I es pregunten: Quisustenta un monument? Qui el legitima? Com emergeix? Dequina manera arrela en la comunitat i en l’espai públic?

Italo Ron

dine

llaCarmelo Herna

ndo

””Qui recorda que elmonument de la plaçade Goya està dedicat a

l’advocat FrancescLayret, nacionalista,republicà i defensor

d’obrers?

Reportatge

47

L’arquitecte Àlex Giménez va ser un dels artistes convi-dats a Nonument. A l’entrevista que ens va concedir alRaval –al costat de l’hotel il·luminat en fúcsia a les nits–també reflexionava sobre la figura d’Antonio López i el fetque Barcelona continuï acollint una plaça amb el nom i l’es-tàtua de qui es va lucrar amb el tràfic de persones. El monu-ment del primer marquès de Comillas es troba al final de laVia Laietana, molt a prop de La cara de Barcelona, de RoyLichtenstein, una de les escultures abstractes del 92.

Malgrat que a l’estiu de 2015 l’Ajuntament va anunciarque rebatejaria la plaça, al nomenclàtor encara es llegeix:“Antonio López y López de Lamadrid (Comillas, 1817 -Barcelona, 1883). Comerciant, navilier i banquer. Posseïa eltítol de marquès de Comillas”. L’octubre del 2014 Giménezva formar part del grup d’activistes i artistes que vanescriure sota el nom d’Antonio López: “Esclavista”. A laplataforma que sosté l’escultura, es va desplegar un mani-fest en què es contextualitzava la figura del marquès. ANonument, explica, “vam crear un gran preservatiu gegantque havia de cobrir l’asta de la bandera catalana davant delmercat del Born. Ho vam organitzar perquè coincidís amb elDia Mundial de la lluita contra la Sida”. Finalment, no vanpoder cobrir la bandera a causa del vent, però “va ser tot unxou. Una forma de preservació”.

Com ens representem?Maria Luisa Aguado, cap del Departament de PatrimoniArquitectònic Històric i Artístic de l’Ajuntament, assegura

que és impossible fixar un únic itinerari simbòlic o icono-gràfic de Barcelona: n’hi ha tants com visitants, igual quepassa en altres ciutats d’Europa.

“Barcelona ha apostat per l’art contemporani d’unamanera decidida –apunta com a element diferenciador de laciutat–. Són peces que han causat polèmica, però s’ha apos-tat per aquestes intervencions. És el cas, per exemple, deL’estel ferit, l’escultura de Rebecca Horn a la platja.”

La ciutat fins i tot ha oblidat la polèmica i L’estel ferit haesdevingut de fet una icona de la Barcelona cultureta, comho són també el peix de Frank Gehry, els mistos de ClaesOldenburg, el gat de Botero, la maleta enorme de JaumePlensa, el joc de llums de James Turrell, les xifres de neóde Mario Merz o la rosa dels vents incrustada per LotharBaumgarten. Totes aquestes obres formen part, entre d’al-tres, de l’Olimpíada Cultural de 1992.

“Com ens representem?” és una pregunta que recull eldebat actual. La Virreina ha acollit durant els últims mesosl’exposició Barcelona. La metròpoli en l’era de la foto-grafia, 1860-2004, on es fa una reflexió sobre la icona isobre l’evolució de la representació fotogràfica de la ciutatdes de les primeres iconografies fotogràfiques del segle XIXfins a la Barcelona del màrqueting urbà i dels nous movi-ments socials entre 1992 i 2004.

El 1935, Pere Català va fer un fotomuntatge amb totesles icones oficials dels anys trenta per a la Societat d’Atrac-ció de Forasters: s’hi veuen les gàrgoles del Barri Gòtic, lacolumna d’Adrià, l’església del Pi, la catedral, la Generali-


El bust de la pintoraPepita Teixidor(1917), únicaescultura amb nom icognoms de dona entot Barcelona; elmonument al’empresari AntonioLópez (1884), i elgrup que FredericMarès va dedicar aFrancesc Layret,advocat delstreballadors (1936).A la pàginaanterior: durantl’acampada del15-M a la plaça deCatalunya, la lonaneutra que cobria elBanc d’Espanya,llavors en obres, esva substituir per lapublicitat d’un calçatesportiu i del Barça.A sota, El monoblanco,fotomuntatge sobreel goril·la albíFloquet de Neu, unemblema urbà queva amagar el seuorigen colonial.

tat... L’ull forà i el barceloní de 2016 són capaços de reco-nèixer que el fotomuntatge representa Barcelona malgratque hagin passat vuitanta-un anys. Tanmateix, la composi-ció revela la dificultat d’escollir la icona aïllada: l’objecte solno explica l’entramat i la barreja de la ciutat.

Colom, sempre ColomA les entrevistes hi ha hagut una única icona que ha apare-gut sempre: Colom. La figura del navegant és al postaler, éssouvenir, és objecte de regal de museu i samarreta, apareix

sempre en un canviant i poc precís skyline, es mostra a laselfie del turista, és rotonda, és al TripAdvisor i a l’aeroport,a les publicitats i al màrqueting institucional. Cada any elvisiten 130.000 persones, és mirador, ha estat perxa publi-citària dels dos clubs de futbol de la ciutat..., i és partd’aquesta Barcelona colonial ara en discussió.

El mirador de Colom sorgeix a partir de la iniciativa d’unpròcer de la ciutat el 1852. El 1881 va tenir lloc el concurs,que va guanyar el projecte de l’arquitecte Gaietà Buïgas, i hiva haver concursos successius per a cadascuna de les figu-

Reportatge

48

Dues mostresdestacades d’artcontemporani a laBarcelona sorgidadel 92: el gegantí

peix daurat de FrankGehry davant del

Port Olímpic i L’estelferit, de Rebecca

Horn, a la platja dela Barceloneta.


49

res del monument, que es va inaugurar l’1 de juliol de 1888,dotze dies després que obrís les portes l’Exposició Univer-sal.

Sobreviurà Colom a la batalla iconogràfica? Es plante-jarà un debat al voltant del descobridor com el que hi haavui dia sobre Antonio López?

A l’exposició de la Virreina es recull una imatge d’An-toni Esplugas, datada el 1887, de la construcció del monu-ment a Colom, imatge que reproduïm en aquest article, a lapàgina 47. S’hi veu el navegant entre bastides, però la ciutat

a penes hi apareix perquè l’objectiu de la càmera, el tafa-ner, busca el que és nou, el que abans no hi era, allò quecanviarà el paisatge urbà fins que alguna cosa encara mésnova aparegui i ho substitueixi al seu torn.

Zuckerberg, per cert, no es va acostar a Colom ni el vallançar a la xarxa; el monument es trobava fora d’aquestrecorregut de setze quilòmetres.

Fotomuntatgesobre el Barri Gòticper a la Societatd’Atracció deForasters, 1935.

Pere Català Pic / AFB

Reportatge

50

Un repàs històric al’autorepresentacióde BarcelonaLa fotografia com a llenguatge de representació no es potdeslligar de la iconografia d’una ciutat: ni la imatge que esprojecta a l’exterior ni la que l’opinió pública es va constru-int de la seva pròpia ciutat a través del discurs dels mitjans.Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografia, 1860-2004 és el títol de l’exposició que, produïda per l’Institut deCultura de l’Ajuntament de Barcelona i organitzada perJorge Ribalta en qualitat de comissari, repassa a La VirreinaCentre de la Imatge –amb el complement d’un llibre-catà-leg– 144 anys d’imatges produï des a i per Barcelona.

Aquest treball posa en diàleg la imatge oficial de Barce-lona –des que Ramon Alabern va immortalitzar el Pla delPalau amb l’arribada del daguerreotip– amb les de presen-tació a l’estranger i les de denúncia exercida pels membresdel Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés del’Arquitectura Contemporània (GATCPAC), els movimentsveïnals i els fotoperiodistes.

A través de disset àmbits s’expliquen els sis gransmoments de producció iconogràfica de Barcelona: l’aprova-ció del Pla Cerdà i l’Exposició Universal (1860-1888); elsorgiment de la premsa gràfica, l’obertura de la Via Laietanai la reforma de Montjuïc i l’eclosió de les retòriques delmodernisme arquitectònic i artístic (1888-1929); els anystrenta i la Guerra Civil (1930-1939); l’hegemonia del para-digma humanista i el nou fotoperiodisme de la Transició(1940-1970); el naixement del nou estil documental topo-gràfic en relació amb la recuperació de la ciutat i l’auge delmoviment veïnal (1970-1992), i, finalment, les noves lluitessocials en què la imatge adquireix una nova centralitat, tanten la gestió municipal com en el conflicte social (1992-2004), amb l’arribada del màrqueting municipal i la respostaciutadana a processos com la reforma interior del Raval.

Com per sediments, l’exposició va dilucidant la icono-grafia barcelonina que ens envolta avui, tant al vianant del2016 com al turista.

Els encàrrecs institucionals van conformar els traços dela primera imatge gràfica de la Barcelona oficial. “Recuerdode la visita de SS.MM. y AA. a la ciudad de Barcelona”, diuel peu d’un gran àlbum obert que va ser un obsequi per aIsabel II durant la seva primera visita a la ciutat. Desprésvindrien l’electricitat i l’Exposició Universal del 1888 i, amb

Santa Colomael 1970: una imatge

expressiva del’urbanisme

desenvolupat sota elfranquisme a l’àrea

metropolitanabarcelonina. La

fotografia, de JoanGuerrero, obre el

catàleg de la mostrasobre la imatge de laciutat entre 1860 i2004 produïda per

La Virreina Centre dela Imatge de l’Institut

de Cultura.També formen part

de la mostra lesdues fotos següents.

A la dreta del’anterior, l’altar

construït a la plaçade Pius XII, a la

Diagonal, amb motiudel Congrés

Eucarístic de 1952, ia la pàgina següent,protesta contra el

Fòrum de lesCultures, el 2004, dela sèrie Barcelona

sobre Barcelona, deJordi Secall.

Joan Guerrero Pérez de Rozas / AFB


51

elles, una nova injecció d’icones urbanes per a l’exportacióde “la París del sud” a la qual aspirava Puig i Cadafalch, l’ex-ponent de més renom de la qual és Colom. Al començamentde la mostra i del llibre, es poden veure les bastides queenvoltaven l’escultura el 1887.

Més tard arribaria el boom dels mitjans de comunicacióde masses, que va introduir aquella iconografia urbana alsmenjadors dels habitatges. Va aparèixer la revista pioneraLa Il·lustració Catalana, que va esdevenir el principalespai de difusió del fotoperiodisme emergent català, i entre1908 i 1939 la Societat d’Atracció de Forasters va desenvo-lupar la seva tasca generant una iconografia de la Barcelonaque volia formar part del circuit de viatgers del moment.

Als anys trenta la fotografia documental social va viureuna eclosió internacional. En l’àmbit dedicat a la GuerraCivil, el visitant de la Virreina podia trobar el seu primertestimoni audiovisual: un reportatge sobre el movimentrevolucionari de 1936. A la segona meitat del segle, el joupropagandístic de la dictadura va portar a la celebració delXXXV Congrés Eucarístic, que va buscar representar Barce-lona al si d’un règim catòlic i anticomunista.

La situació va canviar amb l’arribada de la Transició,quan els moviments veïnals van trobar un espai discursiurellevant a les revistes dels barris, la “premsa pobra”, segonsMaria Favà; els anys setanta se’n publicava una cinquantena.I així va ser fins al 2004, amb la polèmica operació urbanís-tica que va significar el Fòrum de les Cultures.

Barcelona. La metròpoli en l’era de la fotografiaremou les entranyes d’una iconografia de vegades invisibleper al que camina mirant-se els peus, però molt present enl’imaginari de la Barcelona real i també de la virtual amb“l’expansió massiva de les tecnologies digitals, internet, latelefonia mòbil i les xarxes socials”, tal com indica el textde l’’exposició, en qualitat de nous productors (i reproduc-tors) d’iconografia del moment. C.G. / L.S.

””A les lluites socials deltombant del segle, la

imatge cobra una novacentralitat.

Jordi Secall i Pons

52

LLIB

RE

SDos llibres recents del periodista i histo-riador Marc Andreu, publicats per ElsLlibres de L’Avenç, ens acosten a larealitat de les ciutats catalanes de lasegona meitat del segle XX i inicis delsegle XXI. L’un és Barris, veïns i demo-cràcia. El moviment ciutadà i lareconstrucció de Barcelona (1968-1986). Resultat de la tesi de l’autor,constitueix una anàlisi detallada del“moviment ciutadà forjat als barrisdurant la dictadura”, que va ser “un delscomponents destacats de la lluita anti-franquista que va fer possible la transi-ció a la democràcia i la defensa delsinteressos de les classes subalternes enel procés de canvi polític i institucional”.L’altre, Les ciutats invisibles.

Viatge a la Catalunya metropolitana,aplega els articles que l’autor va publi-car a L’Avenç entre la tardor de 2014 ila tardor del 2015 sota el lema de l’obrad’Italo Calvino Les ciutats invisibles.Com el gran Khan, que desconeixia lesseves ciutats, el llibre de Marc Andreus’adreça als catalans que desconeixen larealitat de les seves, perquè “ciutatsinvisibles ho són també molts dels barriso indrets metropolitans de la Catalunyad’avui on viuen milers i milers de perso-nes” a les quals els “mitjans de comuni-cació [...] hi dediquen poca atenció”(Les ciutats..., p. 187).El punt comú dels dos llibres és el

barri, entès aquest com aquella part dela ciutat directament viscuda pels ciuta-dans, definida per ser el lloc de resi-dència, d’accés als serveis bàsics, desociabilitat immediata. Com escriu JordiÉvole al pròleg de Les ciutats invisi-bles, “allà hi havia la meva escola, elmeu camp de futbol improvisat [...], elmeu avi, la meva àvia, els meus ionquis,les meves veïnes, la meva plaça, elsmeus amics... Allà hi era tot” (Lesciutats..., p. 12).A Barris, veïns i democràcia els

protagonistes són els veïns dels barrisde Barcelona que van saber organitzar-se durant la transició a la democràcia enun potent moviment que va exigir unapolítica urbanística al servei dels ciuta-dans i no al servei de l’especulació. I almateix temps que exigien una gestiódemocràtica de la ciutat i assolien èxitsben tangibles en l’àmbit de l’urbanisme,van ser inspiració per al conjunt de l’es-tat i van condicionar la mateixa dinà-mica de la Transició. L’Estat varespondre a la pressió de les associa-

cions de veïns amb concessions, peròtambé eliminant-les de la Constitució,amb la repressió recolzada en la violèn-cia ultra, o endarrerint les eleccionsmunicipals, tot per por de les seves“propostes de democràcia directa”,opinió en la qual van coincidir PSOE iUCD (p. 387).No devia resultar estrany, doncs,

que des del 1979 l’Ajuntament barceloníd’hegemonia socialista (primer amb elsuport del PSUC i després d’ICV) s’opo-sés a la participació efectiva dels veïnsals plens municipals i renunciés a latransformació profunda de l’estructurasocial de la ciutat, alhora que, en opinióde l’autor, el posterior projecte olímpictransformava el “model Barcelona” d’ur-banisme redistributiu i relativamentparticipatiu en “simple marca Barce-lona” (p. 434).L’anàlisi d’aquests temps recents

enllaça amb el segon llibre que comen-tem, força diferent del primer en laforma, però no tant en el fons. Efectiva-ment, Les ciutats invisibles és unanarració del viatge de l’autor pels barrismetropolitans de Catalunya que serveixper explicar una realitat massa allu-nyada de les agendes polítiques gover-nants i dels mitjans de comunicació. Elviatge, tanmateix, no és una narracióliterària, sinó que sota aquesta aparençahi ha preguntes pertinents i preocupa-ció teòrica: les condicions de vida, lacomposició social i ètnica dels barris, lesllengües usades, els sentiments identi-taris, la capacitat (poca o molta) demobilització social, la contraposicióentre alguns macroprojectes de ciutat ila vida quotidiana dels barris.I és que els dos llibres formen part,

en definitiva, d’un mateix projecteacadèmic i polític: retornar a la històriai al present l’existència d’unes realitatsmassa invisibles que són, de fet, lesrealitats dels “sectors populars” cata-lans (p. 83), dels quals caldria, segonsexpressió de Xavier Domènech citadaper l’autor, una “fotografia més real”.No hi ha dubte que els dos llibres

contribueixen a elaborar aquesta foto-grafia, i de la mateixa manera queBarris, veïns i democràcia hauria depassar a ser una referència bàsica de lahistòria dels moviments socials a Cata-lunya, Les ciutats invisibles hauria decontribuir, com vol el seu autor, a ferrenéixer la “crònica social i urbana” enqualitat de gènere periodístic (El País,

Barris, veïns i democràcia.El moviment ciutadà i la reconstrucció de Barcelona(1968-1986)Autor: Marc AndreuEls Llibres de L’AvençBarcelona, 2015512 pàgines

Genís Barnosell

Reivindicaciópolítica del barri

Les ciutats invisibles. Viatge a laCatalunya metropolitanaAutor: Marc AndreuEls Llibres de L’AvençBarcelona, 2016200 pàgines

53

Llibres

La poesia, l’autèntica, aquella que ésindomable i indomesticable, sempres’ha d’entendre com un acte contracul-tural: quan el que es defensa a ultrançaés una llibertat salvatge, s’assoleix unaindependència moral i creativa quelluita contra les modes imperants icontra el que propugnen els més pode-rosos des de les seves tribunes demandarinat. Perquè la poesia, vulguem-ho o no, sempre orbita al voltant d’unsmarges molt estrictes de trinxera, osigui, de lluita lenta i oculta però indes-tructible. Perquè, d’una manera o altra,és cert el que pregona el ja mític vers deHölderlin repetit fins a la sacietat: “Allòque perdura ho funden els poetes.” Comença a ser hora que comencem

a revisar, revisitar, revaloritzar i reme-nar el llegat d’uns anys no gaire allu-nyats però sí bastant desconeguts. Peraixò té tant valor una antologia comPoesia Contracultura Barcelona,coordinada amb eficiència per DavidCastillo i Marc Valls i publicada ambencert remarcable per l’Ajuntament deBarcelona. Gràcies a aquestes pàginespodem endinsar-nos en un temps i enunes obres que van lluitar contra tot,fins i tot van anar a la seva contra, iaquest és el risc d’encarar-se amb lapoesia com a forma de vida, com a ràbia,quasi entesa com una immolació.Perquè d’un sacrifici col·lectiu

estem parlant, o és del que parlenaquestes pàgines de trista felicitat, pàgi-nes per a experts en historiografia lite-

rària, però també per a neòfits encurio-sits que vulguin descobrir material nou,secret, valuós, introbable sense aquestmanual. A l’epíleg que acompanya talantologia de bastions definitius, l’em-blemàtic Joan Vinuesa parla d’aquestsautors que rellegim, dels “atrevitsmaleïts”, dels “elegits dels déus”, dels“valents inconscients”, dels “delirantsvoluntaris”... Formes diferents, peròencertades, de batejar uns àngels de focque, en corrua, conformen una cara-vana prohibida de crists particulars,éssers que amb la seva intensitat ibrutalitat van decidir obrir els límits,fer-los una mica més habitables i possi-bles per als qui vindrien després, tot através d’una poesia desafiant i vivíssima,tant que encara batega i espurneja.Perquè no és de mort que parla el llibre,sinó de la vida i del seu triomf, comauguren els antologadors d’aquestescriatures flamígeres.Ells van ser, i encara són, Albert

Subirats, Pau Maragall, Pepe Sales,Jordi Pope, Jaume Cuadreny, PereMarcilla, Xavier Sabater, RobertoBolaño, Raúl Núñez, Mònica Maragall,Leo Segura, Zane Speer, Jordi Carbó,Carlos Iguana, J. Daniel Vidal, SebastiàRoure, Piru Cirugeda i Genís Cano.Éssers re-cor-dats pels que encaraqueden, una altra llarga caravana d’in-signes col·laboradors que han ajudat aamalgamar aquesta titànica tasca derecol·lecció de poètica memòria histò-rica : des del ja esmentat Vinuesa fins aEnric Casasses, passant per Lina Giralt,Lulu Martorell, Pau Riba o Jesús Lizano,que torna d’entre els morts una vegadamés per constatar novament la curva-tura del tot.L’únic que es pot retreure a aquest

llibre ja imprescindible –més que unseguit de pàgines, és el retrat histèricd’una època– és que un volum epifànici memorable d’aquestes característiquesnecessitaria el doble, o el triple, d’espai,perquè la tria és acurada, minuciosa,sensacional; tan bona perquè revisquemalgunes espurnes d’aquell gran focritual que segueix cremant per tal queels qui vivim encara entenguem d’unavegada que la poesia, la poderosa, la deveres, sí que és aquesta fundació denoves eres, un etern atac contracultu-ral que, a poc a poc, anirà aconseguintfer-se el seu espai necessari, a forçad’insistir i d’insistir fins que també lacendra torni a refer-se en caliu.

2/6/2016). Alhora, com que els dosllibres formen part d’un mateix projecteacadèmic i polític, dibuixat des d’unasensibilitat política molt precisa, tenenuna mateixa debilitat, que és la tendèn-cia a la idealització dels barris (a nopreocupar-se per la representativitatreal de la Federació d'Associacions deVeïns i Veïnes de Barcelona –FAVB– i deles seves associacions membres, aconsiderar-los més “reals” que altresrealitats igualment existents –“al barriés on hi ha les millors històries”, diuÉvole) o a la seva descontextualitzacióde l’economia global.I és que, de forma molt matisada en

un llibre (el model acadèmic obliga) i deforma més clara en l’altre, el que se’nsproposa és una veritable construcciódiscursiva del barri que és profunda-ment política, és a dir, una maneraconcreta d’entendre què són els barrismetropolitans que coincideix ambl’aposta partidista de l’autor: per lamateixa tria dels barris (dels deu muni-cipis més pobres de l’àrea metropoli-tana de Barcelona, l’autor en tria set,esquivant Sant Vicenç dels Horts, i capdels dinou més “rics”), per la sevadesconfiança davant les iniciativeseconòmiques d’abast internacional, perla seva contraposició entre el dret adecidir i el dret a existir (matisat enl’autor, contundent en el pròlegd’Évole), per la manca d’alternativeseconòmiques clares al model que esrefusa.Però té raó l’autor quan diu que “les

ciutats invisibles i el que palpita dinsseu” es fan notar “cada cop més” (p.187) –encara que això no tingui ni debon tros una sola traducció política, nitampoc una sola base social, comdemostra el fet que moltes de les inicia-tives solidàries que emergeixen ho facinen barris de classe mitjana. I és que,com escrivia Toni Soler a l’Ara(25/5/2015), a Catalunya, efectivament,hi ha més d’un “procés”. Cadascun ambels seus mites i les seves idealitzacions,contraposats als de l’estat (o als delliberalisme), i amb aliances que escapena la lògica acadèmica.

Poesia Contracultura BarcelonaCoordinadors: David Castilloi Marc Valls Ajuntament de BarcelonaBarcelona, 2016400 pàgines

Jaume Pons Alorda

Quan la vidatriomfa

54

De Minsk a Barcelona. Els contrastos literaris sempre sónpositius, per això esperàvem amb tantes ganes la visita deSvetlana Aleksiévitx, el mes de maig passat. Aquesta és unade les maneres que les ciutats tenen de relacionar-se entresi, d’enviar-se emissaris, escriptors i relats.

Aleksiévitx camina lenta, cansada per les desenes d’en-trevistes que ara li demanen el mateix que ella va pregun-tar als seus informants. Però també és el caminar lent dequi ja ha arribat on volia, el caminar suau de qui sap que hafet la feina que havia de fer. Ha escrit i publicat cinc llibresque s’han guanyat un lloc destacat en la història de la lite-ratura; potser per això ara té temps d’encantar-se als expo-sitors de postals. Els dracs de trencadís i les façanescorbades contrasten amb l’arquitectura que apareix en elsseus llibres. Durant la seva estada a Barcelona fa una entre-vista rere una altra, igual que havia fet tots els dies d’ençà

que li van trucar per dir-li que li havien concedit el Nobel.Els seus llibres provoquen mil preguntes, hi ha històriescolpidores que colpeixen de mil maneres diferents. Lespreguntes es fan soles, surten comentaris i idees pertotarreu. Hi ha molt pocs projectes literaris que tinguin l’abasti la responsabilitat que s’ha imposat, potser sense voler-ho,Svetlana Aleksiévitx.

Aquest periodisme que diuen que es mor...Els periodistes li pregunten sobre els seus llibres. A mi emve de gust preguntar-li sobre el periodisme, sobre aquestperiodisme que diuen que es mor, que diuen que s’acaba.“Qui ho diu, això?”, m’interroga. “Alguns periodistes”,responc. “Bah...”, i fa un gest amb la mà. I penso que té raó,que és fàcil parlar de la fi d’aquest ofici quan es fa perio-disme de saló. Però a algú que ha fet més de set-centesentrevistes per confegir Pregària de Txernòbil, tot això lisona una mica estrany. El que s’acaba és el periodisme queha deixat de ser-ho, que potser ja està bé que s’acabi. Lallàstima és que hagi durat tant de temps.

El Nobel l’ha donada a conèixer arreu del món i clavauna pica al cor de la indústria editorial. En un temps d’uni-formització dels relats (recordin què demanen indústria iagents: tres-centes pàgines d’una història d’amor que passien diversos països), Aleksiévitx ens explica un món local,un món particular, i gairebé podríem dir que torna a ferbona aquesta idea tan estranya però tan vigent que es diuliteratura nacional. Contra la lleugeresa, la frivolitat i ladissolució de les identitats, la literatura, una vegada més.

Els relats d’Aleksiévitx, per contrast, ens recorden lanecessitat de parlar d’allò que coneixem millor, de Barce-lona o de la caiguda de la Unió Soviètica, de les dones i elsnens que ha entrevistat per a La guerra no té rostre dedona i per a Els últims testimonis, o de la gent que baixaper la Via Laietana. La literatura passa sempre a poquespasses d’on som, potser per això la primera tasca de l’es-criptor és conèixer el seu entorn més proper. Potser peraixò s’encanta en els expositors de postals i, malgrat elcansament i la distància que se sol guardar en aquests casos,de Minsk a Barcelona, no para de fer preguntes.

Vam estar de sort. Aquests dies vam poder compartiramb Aleksiévitx els detalls de la construcció d’uns llibresque vessen humanitat, que ens parlen de la necessitat i dela importància del testimoni i de la quotidianitat per enten-dre la història, el poder, la política. Hem estat capaços detraduir del rus al català aquestes narracions personals i poli-fòniques, les hem llegit, però la pregunta que ara pertocafer és si sabem aprendre alguna cosa de la distància que enssepara. Llegir, al cap i a la fi, és això, recórrer l’espai queens separa de les noies que es van allistar voluntàriamentper anar al front durant la Segona Guerra Mundial, delsafectats per la radiació de Txernòbil o, simplement, de lespersones que un dia van veure com el seu país desapareixia.Perquè, més enllà de la mitomania de veure l’escriptora, elque realment ens importa és tot el que ha escrit, el que enshan dit els milers de persones que ha entrevistat duranttants anys.

Aleksiévitx és Minsk, però els seus llibres són a les llibre-ries. Les editorials han fet un esforç enorme per posar-nos-els a l’abast. Llegim-los.

Els relats de Svetlana Aleksiévitx ensrecorden la necessitat de parlar d’allòque coneixem millor, sigui Barcelona ola Unió Soviètica, siguin les dones i elsnens que l’escriptora bielorussa haentrevistat per als seus llibres o lagent que baixa per la Via Laietana.

EN

TR

ÀN

SIT

Dani Morell

Francesc SerésEscriptor

De Minska Barcelona

55

Quan vaig començar a sovintejar Horta, tenia set anys i nohavia pronunciat mai juntes les síl·labes bu i ga. Els meuspares em van apuntar als Salesians d’Horta perquè teniaacetona i em convenia respirar bons aires. L’acetona eraterrible. Et feien pixar fent punteria a un cartonet i si estenyia de color lila et prohibien menjar xocolata. Des de laplaça del Virrei Amat arribar a Horta no era gaire compli-cat, però fins que no vaig tenir dotze anys no em van deixarpujar-hi pel meu compte. Llavors ja coneixia alguna paraulaque ajuntés les síl·labes bu i ga, i no era pas buguenvíl·lea.Alguns dels meus companys de classe d’un cotxe xulo, delsque corrien, en deien “un buga”. Eren els mateixos quequan volien tornar a casa deien “me voy a mi queo”. Tambétenien un sistema monetari paral·lel: un bitllet verd de milpeles era “un talego” o “una lechuga”, i un de cent, d’aquellspresidits per un Falla escanyolit i calb, “una gamba”. A vuitèd’EGB vaig començar a recollir en un bloc totes aquellesparaules noves i a segon de BUP ja formaven part del meuvocabulari habitual. Parlàvem sempre en castellà fins que,de sobte, reconeixíem per alguna expressió estranya que undel grup parlava en català a casa. Érem pocs, en proporció.Potser set o vuit de quaranta.

Una d’aquelles paraules epifàniques que em va ferdescobrir un company catalanoparlant va ser “bugaderes”.“Bugaquè?”, vaig demanar. I m’ho va explicar. Era filld’Horta i coneixia moltes coses del barri que fins llavorsm’havien passat desapercebudes. En la seva boca, la paraula“bugaderia” prenia un aire prohibit. Una tarda em va portara veure un carreró secret, el dels safarejos de les bugaderes.Fa dos segles la roba bruta dels barcelonins més rics esrentava a la vall d’Horta. Van arribar a operar vuitanta buga-

deries. Encara avui, passejar pel recòndit carrer d’Aigua-freda ens permet imaginar-les fent safareig. És un lloc màgici provoca la mateixa reacció en tothom. Un encanteri. Hivaig portar el Josep Pedrals, que vagarejava pels carrerspropers sense localitzar-lo, o els Txarango, que buscaven unlloc on fer-se fotos de grup. El conjur no falla mai. Tothomque hi va acaba pronunciant les mateixes paraules de l’en-canteri buga: doncs-no-sembla-que-estiguis-a-Barcelona. Ino exageren. No ho sembla pas, però em sorprèn quetothom se senti obligat a verbalitzar-ho.

Horta no és pas terra de pas. Està situada en un delsextrems de la ciutat i per això cal venir-hi expressament,sense cap altre pretext. El nom no enganya. Tot i la sevaprogressiva dissolució en l’urbs barcelonina, de la qualforma part des de fa un segle llarg, Horta encara desprènflaires rurals. A banda del carrer d’Aiguafreda, té mésracons que provoquen l’encanteri buga del doncs-no-sembla-que-estiguis-a-Barcelona. Ho direu o us ho sentireua dir tot passejant per la Clota, pel parc del Laberint o pelsjardins de la recuperada masia de Can Fargas. A Horta, avui,encara hi ha sembrats que ningú no titlla d’horts ecològicsi més d’un corral ple d’aviram. Horta és vila i és barriada.Potser per això el brogit urbà conviu amb zones d’insòlitacalma i l’urbanisme de traç ample topa amb la irregularitatde carrers i camins. La verdor predomina sobre l’asfalt igairebé hi ha més arbres als jardins que als carrers.

L’Horta que vaig descobrir de nen ha canviat molt. Haperdut racons i ha tingut raons, com a tot arreu. Però no haempitjorat gaire. De fet, ja no ens amenacen les bombonesde gas –“els collons d’en Porcioles”–, la rambla del Carmelté una magnífica continuació en el parc de les Rieres d’Hortaque cobreix el col·lector i la plaça d’Eivissa finalment és unlloc acollidor. A banda, molts dels meus amics d’infància queanomenaven “buga” els cotxes parlen ara en català amb elsseus fills, hi continua havent buguenvíl·lees pertot i perFesta Major algunes hortenques es disfressen de bugadera,tot i que ja queden poques tintoreries.

La premsa del cor catalana hauria de tenir seu a Horta.Qui pot témer la salsa rosa entre els descendents d’un exèr-cit de bugaderes?

EL R

ELAT

Màrius Serra

“Buga” a HortaA l’antiga vila hi van arribar a operarvuitanta bugaderies, on es rentava laroba dels barcelonins més rics.

Òscar Julve

56

EN

TREVI

STA

Entrevista

57

Bernat Puigtobella

Joan-Anton Benach, director fundador de la publicación

Treinta años de ‘Barcelona Metròpolis’

¿Cómo surgió Barcelona. Metròpolis Mediterrània?Fue la confirmación de un proyecto antiguo. Unos cuantosperiodistas de mi quinta habían presentado un proyecto quequedó en suspenso. Pasqual Maragall me pidió que me lomirase y lo pusiera al día. Yo había sido delegado de losServicios de Cultura del Ayuntamiento entre 1979 y 1983,durante el primer ayuntamiento democrático, y siemprehabíamos tenido, como algo pendiente, la idea de publicaruna revista. Entre 1983 y 1985 me dediqué por completo a una exposición sobre la arqueología industrial de Cata-luña, una muestra que preparamos con el catedrático deHistoria Económica Jordi Nadal y que se tituló “Catalunya,fàbrica d’Espanya”. Yo fui el comisario, estuvimos casi dosaños trabajando en ella y llenó los 8.400 metros cuadradosdel Mercat del Born. Después de la exposición, a finales de1985, fue cuando pude dedicarme a plantear el proyecto de la revista.

Se concibió como una publicación cultural. ¿De dóndesalió su nombre?Surge de la musiquilla que sonaba entonces sobre la reali-dad metropolitana. La Barcelona de Pasqual Maragalldescansaba mucho sobre esta idea de la ciudad que tras-ciende sus límites municipales estrictos para convertirse enuna realidad metropolitana. Y yo propuse el adjetivo “medi-terránea”. Algunos veían un poco ingenuo eso de medite-rráneo, pero salimos adelante.

¿Qué tipo de distribución tenía?Inicialmente fracasé en la distribución estratégica. Noencontré a nadie que estuviera dispuesto a llevar a cabo unadistribución selectiva. Una publicación como esta tenía quepoder encontrarse en una veintena de quioscos, porque ibadirigida a sectores determinados. Negociamos con algunaeditorial, pero sin éxito. Después firmamos un contrato y

dimos la exclusiva a un publicista, que se comprometía adar circulación a la revista a cambio de gestionar su publi-cidad. Durante un tiempo tuvimos anuncios, pero más tardeel publicista empezó a dilatar las liquidaciones y dejó adeber dinero al Ayuntamiento... Afortunadamente eso noafectó a la revista, que siguió publicándose igualmente y sefue distribuyendo, como hasta ahora, a un amplio mailingde personas y entidades.

Como director de la última etapa de la revista, yo he tenidola suerte de que nunca nadie me ha censurado un artículoni me han presionado para que hablase de un tema deter-minado. ¿Usted recibió alguna vez presiones?No, quizás alguna vez algún concejal se postuló para escri-bir en la revista, pero siempre me negué a que participasenlos políticos. Los concejales decían: “Benach no me dejaescribir en la revista.” Y yo añadía: “Nunca lo harás.” Yo yallevaba muchos años de oficio y muchos concejales ya eranamigos míos de antes de que fuese delegado de Servicios deCultura, de la época en que me había dedicado al perio-dismo en El Correo Catalán. Además tenía otra ventaja, yes que Pasqual Maragall defendía la independencia de lapublicación. Alguna vez algún concejal se había quejado dealgún artículo crítico con el Ayuntamiento, pero a mí ya meparecía bien que desde Barcelona. Metròpolis Mediterrà-nia se criticara la política municipal, eso nos daba credibi-lidad. Nunca tuve problemas en este sentido. Maragalltambién la defendió cuando vinieron los recortes con lallegada de un nuevo gerente. La revista estaba blindada porMaragall, que la defendió siempre.

Dice que no se admitían artículos escritos por los conceja-les, pero el alcalde firmaba los editoriales y alguna vezhabía publicado un artículo programático, como es el casodel número 37, que contiene una carta muy extensa de

Joan-Anton Benach (Vilafranca del Penedès, 1936) fue el director fundador deesta revista, que nació con el nombre de Barcelona. Metròpolis Mediterràniaen mayo de 1986, en un momento en el que la ciudad se preparaba y sereinventaba para acoger los Juegos Olímpicos de 1992. Haciendo suyo el lemapromocional ideado por el Ayuntamiento de “Barcelona, més que mai”, la revistadaba fe de los cambios profundos a los que tenía que hacer frente la ciudad.Benach se jubiló en el año 2007 del Ayuntamiento, pero se mantiene muy activo.De hecho, llega en su moto a la entrevista. Es crítico de teatro de LaVanguardia. Y cada día va a trabajar a su despacho. Mientras hablamos con él,en un bar de la Esquerra de l’Eixample, recibe tres llamadas de móvil.

58

Entrevista

Maragall a Jordi Pujol y a Felipe González. Quizás es laúnica vez que se saltaron esta norma.Sí, fue la única vez, pero el foco se situaba en el estado de lacuestión cultural en Barcelona en aquel momento. Y publi-cábamos un cuaderno central monográfico, que era unvaciado en profundidad sobre un tema concreto. El cuadernodedicado al teatro, por ejemplo, es un documento que es muyútil aún; queda un “quién es quién” y un “qué es qué” delteatro en la ciudad de Barcelona. Eran cuadernos que sepublicaban aparte. Y en algún caso, como el que dedicamosa la Exposición Universal de 1888, sirvió de catálogo de lasexposiciones del centenario. Robert Hughes, el crítico austra-liano, escribió un libro de referencia sobre Barcelona en elque cita muchísimo la revista. Se leyó toda la Barcelona.Metròpolis Mediterrània en la versión inglesa, y realizó unvaciado a fondo.

El libro de Hughes fue importante en aquel momento olím-pico. ¿Cómo ve usted, treinta años después, aquella Barce-lona que estaba despertándose y que empezaba areinventarse con la ilusión y la ingenuidad del momento?¡Ya hace treinta años...! La veo llevando una dinámica condemasiados indicios de improvisación. Desde 1985 hasta1992, todo el empuje de la revista iba encaminado a la citaolímpica y todas las energías iban por aquí. Hoy, los gruposde opinión y de gestión que hay en Barcelona son muchomás heterogéneos que entonces, sobre todo en cultura.Había una cierta idea de hacia dónde tenía que ir la ciudad,que ahora veo más poliédrica, difusa, más cerrada, sobretodo después del 15-M de los “indignados”. La sensaciónque tengo como barcelonés es que hay muchas sartenes enel fuego y no sabes muy bien cuál servirá para cocinar elplato principal, y eso debe de ser bueno porque hay muchoselementos nuevos dentro del panorama de una ciudad euro-pea. Ada Colau me gusta porque pone la capacidad degestión municipal por encima de todo y de todos los proble-mas. Cuando dice: “¡Que vengan los refugiados!”, se estáponiendo al frente de todo. Aparte de esto, la ciudad hiervede manera fantástica en muchos ámbitos.

Y después de haber pasado tantos años en los Servicios deCultura, ¿qué diferencia aprecia en la gestión de aquellaépoca y la de ahora?Entonces había una confianza en la gestión cultural delAyuntamiento, pero la cultura en Barcelona era mucho máscomplicada de llevar. Yo sufrí la no existencia del Institutode Cultura de Barcelona (ICUB), porque desde la delega-ción no podíamos generar ingresos; todo el dinero queingresábamos iba a parar a la caja general del Ayuntamiento.Organizamos una exposición sobre Ramon Casas quegeneró mucho dinero; fue un éxito, siempre había colas paraentrar y se prorrogó varias veces. Pero en Cultura no vimosni un duro de aquellos ingresos. Pasaba lo mismo con elFestival Grec. Yo gestioné cuatro Grecs, pero teníamos quesimular que el Ayuntamiento cedía el teatro a ciertascompañías, porque desde Cultura no podíamos cobrar nada.

Antes de trabajar en el Ayuntamiento estuvo muchos añosen El Correo Catalán, que es donde debió de forjarse comoperiodista.

A la hora de pensar Barcelona. Metròpolis Mediterrània,me motivó más mi curiosidad por los temas culturales que miexperiencia como periodista. Un diario tiene una dinámicadiferente. En El Correo Catalán fui primer jefe de la secciónde Cultura durante muchos años y después redactor jefe.Cada día tenías que parir el diario y eso era muy distinto dehacer una revista.

Me había ido especializando en temas de política local yescribía una columna diaria, en la que era muy crítico con lapolítica municipal del alcalde Porcioles. Te censuraban. Lacensura dejaba rastro; el censor se guardaba tus artículos.Un día, un funcionario que trabajaba en la delegación barce-lonesa del Ministerio de Información y Turismo me enseñómi expediente, que era bastante voluminoso. Había compa-ñeros, como Josep Pernau, que aún tenían un expedientemás grueso. Como militante del partido en el que estabaentonces, el CC (que al principio se había identificado comoCrist Catalunya, luego se llamó Comunitat Catalana y mástarde aún, cuando Pujol entró en la cárcel, se hizo laico ypasó a llamarse Força Socialista Federal, FSF), fui directorde la revista Promos, labor que me comportó una multa yun expediente sancionador. Fraga la hundió y me queríameter en la cárcel. La Ley de Prensa fue promulgada paraejercer un control de toda la información y la actividadperiodística. Se cargaron la revista Signo, que era unarevista católica pero de mucha difusión; cerraron una revista comunista de Valencia... A la larga me vetarondesde el ministerio. En el año 1966, amparándose en la Leyde Prensa, Fraga Iribarne le dijo al director de El CorreoCatalán que yo ya no podría firmar ningún artículo que nofuera de cultura y me exiliaron a temas culturales.También vetaron a Casimir Martí y a Joan Fuster; ya ves québuena compañía.

La cultura como algo inocuo.Exacto, la cultura vista como algo inofensivo. Y aun así mehabían censurado muchas críticas de teatro.

Bajo su dirección la revista tiene un par de etapas muyclaras, centradas en grandes acontecimientos que marcana la ciudad. Primero la cita de los Juegos Olímpicos, ydespués, la del Fórum 2004. Yo creo que la etapa del Fórum es un poco turbia. Urbanís-ticamente tuvo un sentido y funciona, pero no cuajó en laciudad, ni entre la gente. El pulso actual de la ciudad lotengo definido de manera muy intuitiva. Es una ciudad queha apostado por ofertas culturales como el Sónar o el Prima-vera Sound, que van dirigidas a colectivos concretos.También echo de menos un planteamiento a fondo del fenó-meno turístico, incluso en el ámbito patrimonial. Ahora hayuna dinámica de ir tirando, porque la vaca sigue dandoleche, pero nos falta un turismo de calidad. La Rambla hasido secuestrada y no nos preocupamos demasiado. Echode menos una reflexión sistemática sobre la respuesta queBarcelona ha de dar a esta oleada imparable del turismo,que se ha producido de modo un poco repentino, como unalud...

En números recientes de la revista lo hemos abordado conartículos muy críticos.

Entrevista

59

El mapa cultural que emerge de esta revista es muy amplio.Como he dicho, el propósito era elaborar el estado de lacuestión cultural. Como delegado de los Servicios deCultura goberné veinticuatro museos y a los músicos de laorquesta municipal; de mí dependían quinientos funciona-rios.

Era de los que cortaban el bacalao, vaya...En aquellos tiempos los concejales eran cargos electos, perono trabajaban tanto como ahora. Los delegados, en cambio,recibíamos el trato de “ilustrísimo”; por eso yo siempredecía que tendría el funeral pagado por el Ayuntamiento...En realidad, fue un trabajo muy duro. Hicimos un plan demuseos. Era mucho trabajo y había que explicarlo. En larevista vimos la necesidad de preparar una sección en la quedábamos a conocer, de una manera muy concreta, las mejo-res piezas de los museos. Dedicábamos una atención espe-cial a los museos de la ciudad en este afán de realizar uninventario patrimonial, pero también a la fotografía, eldiseño o la literatura. También queríamos poner en valor elurbanismo y la arquitectura como parte de la cultura deBarcelona. Oriol Bohigas tuvo una actitud especialmentecómplice con la revista y nos dio mucho apoyo.

En este sentido, los cuadernos centrales llenaron un vacíoque no cubrían otras revistas o medios.Y tuvieron tanto éxito que en algunos casos se realizabanreediciones aparte.

Hoy existe una retahíla de revistas culturales, sobre tododigitales, pero entonces la situación era distinta.Eso me preocupaba. No creo que Barcelona. MetròpolisMediterrània pudiera rivalizar en aquel momento conninguna otra revista. Había habido una que yo considerabamuy criticable y de la que tenía que distanciarme porqueera el modelo de lo que el Ayuntamiento no tenía que hacer,San Jorge, editada por la Diputación de Barcelona, encastellano. Era de la época en la que todo se hacía en caste-llano; una revista para funcionarios, en la que se limitabana fotografiar inauguraciones y pollos políticos. Barcelona.Metròpolis Mediterrània no representaba ninguna compe-tencia para otros medios y era bien recibida por los diarios.

¿Organizaban actos públicos relacionados con la marchade la revista?Sí, cuando se presentaba un nuevo número a menudo invi-tábamos a desayunar a los periodistas y hacíamos una ruedade prensa en una de aquellas salas nobles del Ayuntamiento,con aquellos ordenanzas con guantes blancos. Los perio-distas venían por el desayuno, claro...

Esto sería impensable hoy en día... Cuando me jubilé, en 2007, me dieron una fiesta de despe-dida en el Ayuntamiento y vino muchísima gente del mundode la cultura, todos los que habían colaborado en la revista.Guardo muy buen recuerdo de ese día.

Fotos: Pere Virgili

60

Ciudad en [re]construcciónJúlia Solans

Nuestra revista cumple treinta años y a la vez llega al número 100. Con estemotivo hemos invitado a escritores y activistas a hablarnos de su Barcelona.Todos ellos nos han brindado una visión personal y han iluminado aspectos dela ciudad para mostrarnos capas que no son evidentes a primera vista.

Barcelona vive un momento de cambio político que invita alplanteamiento de propuestas atrevidas. Al mismo tiempo,la apertura del espectro político del consistorio obliga a todoel mundo a dialogar para encontrar el común denominador.Como sostiene el sociólogo Joan Subirats en el artículoinicial de este dossier, “la vitalidad de una ciudad como lanuestra se mide más por la cantidad de conflicto que escapaz de contener y gestionar que por la hegemonía de unalógica homogeneizadora y de consenso”.

Joan Subirats, M. Àngels Cabré, Kathrin Golda-Pongratz,Isabel Segura, Itziar González, Mery Cuesta, Maria Barbal,Javier Pérez Andújar y Enric Casasses exponen diferentespreocupaciones con un punto en común: encontrar el encajeentre la ciudad y los ciudadanos. Y cada uno, desde su mirada,construye reflexiones o propuestas para gestionar los inter-eses contrapuestos en el espacio público.

Barcelona tiene que cuidar de sí misma y de sus ciuda-danos, atender el espacio público, para garantizar que lavida en la calle sea un lugar de comprensión y a la vez deconvivencia, un espacio de participación generador de liber-tad y democracia, dos nociones que no siempre son coinci-dentes, como bien señala Itziar González en su artículo.

Barcelona también tiene que reconocerse en los barriosy su extensión metropolitana, debe mantener una relaciónmás auténtica y honesta con una realidad que no le es ajenay que es tan barcelonesa como los grandes iconos delModernismo. La ciudad está muy bien posicionada en losíndices internacionales, hasta el punto de que se ha conver-tido en una ciudad turística inevitable, pero también esnecesario que sea habitable.

DO

SSIE

R

En este solar delpaseo de Valldaura,en Nou Barris, sellevará a cabo unade las iniciativasganadoras de laedición 2015 del PlaBuits, por el que elAyuntamiento cedeel uso de solaresmunicipales aentidades sin ánimode lucro paradesarrollar proyectosformativos y lúdicosde regeneración deltejido urbano. Eneste lugar, enconcreto, seinstalará un huertourbano y un área debiorretención deaguas pluviales.


61

En Barcelona ha ido creciendo la tensión en unos espaciospúblicos en los que se acumulan personas, usos y hábitosde características cada vez más diversas. Estos espaciospúblicos han ido ganando en calidad, pero son más utiliza-dos, más llenos de relaciones, más heterogéneos y más poli-funcionales –y cada vez más– a lo largo del año y en lasdiversas horas del día que en los años ochenta. Recordemosque Barcelona, junto con L’Hospitalet, Santa Coloma,Cornellà y Badalona, conforma el espacio metropolitanomás denso de toda España y uno de los más densos deEuropa. No es extraño, pues, que los espacios comunes dela ciudad puedan ser considerados (de modo implícito oexplícito) como espacios de negociación permanente entrediferentes personas, colectivos, usos y finalidades.

Podemos decir, por lo tanto, que la ciudad y sus espaciosson difíciles de usar y de “gobernar”. No es un problemaespecífico de Barcelona, pero en pocas ciudades se mani-fiesta de forma tan intensa esta complejidad. La mezcla detamaño (pequeño) de la ciudad, su densidad (alta) y unnúmero elevado de visitantes (en crecimiento exponencial)hacen de este tema uno de los que más preocupación gene-ran a instituciones, entidades y vecinos.

Las ciudades, como bien sabemos, reflejan de modo másintenso los cambios económicos, políticos y sociales. Songrandes contenedores en que se acumulan una gran densi-dad de relaciones humanas y también las tensiones quegenera esta convivencia intensa y constante. En tal sentido,las ciudades recogen y amplifican los cambios repentinos yprofundos que han sacudido el mundo en los últimos veinteaños, y que hacen que se hable de “cambio de época”.Barcelona no ha quedado al margen de estos cambios, másbien es uno de sus ejemplos más claros. Los nuevos esce-narios sociales se nos presentan, por un lado, como genera-dores de nuevas oportunidades, que pueden permitir romperla estable rigidez de las divisorias sociales características de la sociedad industrial. Pero, por otro lado, vemos quetambién son generadores de nuevas formas de desigualdad yde desequilibrio que golpean tanto a sectores tradicional-mente sometidos a estos procesos como a nuevas capas,sectores e individuos que no acostumbraban a verse implica-dos o que tenían vínculos y redes sociales y familiares que lesservían de contrapeso. Los itinerarios laborales son cada vezmás discontinuos y precarios, con muchas incertidumbressobre el futuro.

Joan SubiratsCatedrático en Ciencias Políticas de la Universidad Autónoma de Barcelona

Espacios y ciudadaníaLa vitalidad de una ciudad como Barcelona se mide más por la cantidad deconflicto que es capaz de contener y gestionar que por la hegemonía de unalógica homogeneizadora. Apostar por una ciudad de ciudadanos significa evitarfronteras, segmentaciones y apropiaciones mercantiles de lo que es de todos.

Dani Codina

Dossier

62

La estructura social de Barcelona se ha diversificadoenormemente, tanto por la llegada repentina y en pocosaños de muchas personas de fuera, como por la propia dife-renciación de la estructura de edades con un peso crecientede los mayores de sesenta y cinco años. Al mismo tiempo,las estructuras familiares se han hecho mucho más pluralesy cada vez es más residual la composición aparentementetradicional de padre-madre-hijos. La crisis económica haagravado las condiciones de vida de mucha gente, lo que ha generado más situaciones de pobreza y mucha fragilidaden materia de vivienda o en las condiciones energéticas yde servicios básicos.

Todos estos factores de cambio constituyen el escenarioen el que hay que situar las relaciones entre ciudad y ciuda-danía en poblaciones como Barcelona, con todo lo quecomporta hoy en cuanto a la gran complejidad de usos yocupaciones de los espacios públicos. Más llenos de gente, degente más diferente, de gente del entorno y de gente de fueradel entorno, con mezcla y diferentes intensidades de usoseconómicos, sociales y culturales que no siempre coexistenamigablemente, y generar conflictos y externalidades que noson fáciles de resolver hoy aplicando solo lógicas jerárquicasy autoritarias.

El atractivo de las ciudadesPero, como dice Richard Sennet, pese a los grandes incon-venientes que tiene, a menudo, vivir en la ciudad, el atrac-tivo urbano sigue siendo evidente, ya que “las ciudadestienen la capacidad de hacernos sentir mucho más comple-jos como seres humanos”. La diversidad estimula, elconflicto obliga a innovar, la diversidad te permite ser túmismo sin tener que coincidir necesariamente con el resto.Pero, para que todo esto sea posible, hay que tener unaconcepción de ciudadanía que permita combinar autonomíapersonal (para que cada uno pueda ser lo que quiere ser),igualdad (para que todo el mundo cuente igual desde sudiferente punto de partida) y diversidad (para que todas laspersonas sean reconocidas como lo que son, con la mismadignidad que los demás). El pensador Xavier Rubert deVentós lo ha expresado con estas palabras: “La ciudad [...] secaracteriza por un equilibrio no muy fácil de mantener entreconcepción y anonimato, entre especialidad e identidad,entre espacio y tiempo, entre forma y memoria, entre reco-nocimiento y distancia”.

Los espacios públicos de una ciudad como Barcelonason un lugar privilegiado para poder testar la capacidad derespeto a esta idea de ciudadanía, de ciudad, antes expre-sada. El espacio público es primeramente un espacio físico.Es decir, un lugar que permite superar estrecheces devivienda, carencias de luz y aire. Lo comprobamos en Barce-lona, donde los barrios con peores condiciones privadas devivienda acostumbran a ser los más densos y los que másutilizan los pocos espacios públicos de que disponen.

Los espacios públicos son también espacios de interac-ción social y de actividad política y cultural, y lo hemos idoviendo en Barcelona, donde en los últimos años las plazas ycalles han sido lugares privilegiados para expresar quejas,contradicciones y alternativas. Pero también son espaciosde actividad económica, permanente o temporal (mercados,restaurantes, bares…), y aquí una vez más Barcelona sufre

BioBui(L)t, en lacalle de Montalegre,uno de los proyectos

ganadores delprimer Pla Buits, es

un espacio detrabajo, formación,

divulgación eintercambio sobre

prácticas deautogestión delespacio público.

Abajo, muestra decomercio del Eje

Comercial Sants-LesCorts, en la calle deGalileu, el pasadomes de junio, feriaque combina losusos lucrativo y

cultural del espaciopúblico.

Dan

i C

odin

aD

ani

Cod

ina


63

la fuerte presión de ocupación de los espacios públicos parafinalidades mercantiles y privadas.

Asegurar la calidad y la sostenibilidad del espacioSi comparamos estos diferentes espacios públicos con losespacios y los recursos naturales, podremos hablar, comohizo Elinor Ostrom en su obra El gobierno de los bienescomunes, de maneras de gestionar y gobernar estos espa-cios que nos permitan mantener sus cualidades y asegurarsu sostenibilidad. Ello nos obliga a incorporar al gobiernode estos espacios a los diversos actores implicados. Estánlos vecinos que conviven en ellos. Están las personas quetrabajan en ellos y que los “explotan”. Están los usuarios deestos espacios, en algunos casos usuarios de los serviciosque se han establecido allí, y en otros casos simplementeusuarios del espacio físico (que pueden o no ser vecinos).Los flujos de ocupación son variables a lo largo del día y a lolargo del año.

Dependiendo de las dimensiones del espacio y de ladensidad de usos y de ocupantes, nos encontraremos conuna rivalidad de usos que puede degenerar en carenciasmás o menos graves del recurso espacio. Al final siempreacaba habiendo ganadores y perdedores en relación con losusos y con las disponibilidades de los espacios de la ciudad.Y en Barcelona, estas tensiones se dan más en los barrios yen los espacios donde la densidad y la rivalidad de usos sonmás fuertes.

A partir de estos elementos, ¿cómo podemos gobernar-gestionar estos espacios para permitir su utilización abiertay variada? Y añadiría, ¿cómo podemos hacerlo asegurandoque los ideales de ciudadanía que hemos ido expresando sepuedan mantener? Tendríamos que asegurar la existenciade lo que podríamos llamar espacio vital, es decir, espaciosde la ciudad de los que se pueda disponer de manera gene-ralizada, evitando su mercantilización y las restricciones deuso (parques, lechos de los ríos, playas...). Por otro lado,toda ciudad tiene que disponer, cuando se precise, de espa-cios políticos y sociales, espacios que expresan el derechode todo ciudadano a la ciudad (plazas, calles). Y, evidente-mente, habrá espacios públicos que permitan una rentabi-lidad mercantil o comercial (mercados, terrazas,vendedores), con las condiciones y restricciones necesariaspara no entrar en conflicto ni negar los anteriores postula-dos.

Autonomía individual, igualdad y diversidadLógicamente y dentro de la perspectiva aquí defendida,sería necesario, por lo tanto, trabajar para aumentar ladiversidad y evitar las limitaciones de acceso a los espaciospúblicos de la ciudad. Tirando de este hilo, podríamos decirque uno de los elementos más claros en los últimos tiemposes la incorporación de la dimensión de la diversidad a latensión clásica entre libertad e igualdad. Como ya hemosavanzado, podríamos hablar de la ciudadanía como derivadode un triángulo de tensiones entre autonomía individual,igualdad y diversidad.

La solución a la cuestión de los espacios tendría queencontrar su equilibrio entre estos tres polos: el máximo deautonomía personal y, por tanto, de capacidad de contenerusos heterogéneos y personalizados; las mínimas restric-

ciones al acceso y, por tanto, el uso no discriminatorio delos espacios, pensando incluso en funciones redistributivasque los propios espacios potencian, y la capacidad de reco-ger las diferentes concepciones del espacio que se proyec-tan desde diferentes perspectivas (de género, de orígenes,culturales, de opciones vitales...). No será un equilibrio esta-ble ni podemos imaginar que esta interrelación funcionarásin tensiones.

Si hacemos caso a todo lo que hemos ido exponiendo,podremos afirmar que la vitalidad de una ciudad comoBarcelona se mide más por el volumen de conflicto que escapaz de contener y gestionar que por la hegemonía de unalógica homogeneizadora y de consenso. Barcelona ha sido alo largo de los últimos treinta años expresión de la voluntadde rehacer la propia trama urbana, de reconstruir espaciospara todo el mundo, de ofrecer unos espacios públicos decalidad allí donde los espacios privados no lo eran, de evitarlas segmentaciones urbanas y sociales, y de seguiracogiendo a visitantes y nuevos ciudadanos. Así pues, larelación entre espacios y ciudadanía ha ido encontrando lamanera de mantener estos equilibrios inestables y negocia-dos momento a momento.

En estos últimos años las tensiones han aumentado enla medida en que la desigualdad interna también lo hahecho, en la medida en que la mercantilización de los espa-cios también se ha incrementado y en la medida en que elnúmero de visitantes ha alcanzado cifras que ponen encuestión los equilibrios a menudo frágiles que se habían idoalcanzando. No en toda la ciudad pasa lo mismo, ni en todaspartes estos problemas tienen idéntica dimensión. Pero siqueremos seguir apostando por una ciudad de ciudadanos(en el sentido señalado) y por la defensa de un derecho a laciudad para todo el mundo, habrá que ir con cuidado yactuar para evitar fronteras, segmentaciones y apropiacio-nes mercantiles de lo que queremos que siga siendo detodos. Hay señales que indican que somos conscientes delos problemas, tanto desde los movimientos y entidadessociales como desde las instituciones. Nos conviene a todosque así sea.

Dani Codina

Taller debioconstrucción enel espacioGardenyes de Sarrià,un espaciocomunitario que severtebra a partir dehuertos urbanos,talleres debioconstrucción yactividadesorganizadas por lasasociaciones delbarrio. El espacio seenmarca también enel Pla Buits ylo gestiona laAssociació CulturalCasa Orlandai.

Manifestaciónde vecinos, en juliode 2015, contra laconversión en hotel

del edificio delDeutsche Bank, enla confluencia de laDiagonal y el paseo

de Gràcia.

Dani Codina

Dossier

64

Al recibir en Madrid el premio Optimistas Comprometidos,el pasado mes de mayo, la escritora y médica egipcia Nawalel-Saadawi aseguró que “democracia no es libertad”. Así,con esta sencilla afirmación, daba el tiro de gracia a una delas falsedades mejor apuntaladas de la sociedad occidental.

Democracia no es libertad, y la participación, tal comola conocemos hasta ahora, tampoco. Es mi propia expe-riencia personal la que me lleva a coincidir con esta senten-cia. En el año 2002, de la mano de las personas de laplataforma “Una altra plaça Lesseps és possible” [Otra plazaLesseps es posible] inicié mi investigación-acción sobreparticipación ciudadana y urbanismo. En calidad de técnicaindependiente, comencé a ejercer de mediadora entre losvecinos y las empresas mixtas con las que el Ayuntamientose había dotado para alcanzar sus objetivos urbanísticos.Esta acción gerencial encontraba a su paso pequeñosnúcleos resistentes de viejas asociaciones vecinales debarrio y numerosos colectivos de nueva hornada, que afila-ban las herramientas de la disidencia para hacer frente a lamaquinaria eficaz de la propaganda municipal.

Desgraciadamente, la fuerza creativa y transformadorade muchas de las personas que se habían comprometido afinales de los años setenta y ochenta con la administraciónmunicipal dejaban paso a una progresiva externalización delos proyectos. La fuerza transformadora y solidaria de veci-nos y vecinas topó con la prepotencia autosuficiente degestores y project managers del Ayuntamiento, siempreausentes. Esta pérdida progresiva de la capacidad empáticade nuestra administración local fue mi principal motivaciónpara comprometerme con la recuperación de su vocación ymisión primigenia de servicio a las personas y a la ciudad.

En Lesseps, la flexibilidad, no solo del gobierno delAyuntamiento, sino también de la totalidad de los grupospolíticos del Plenario, permitió demostrar que era posibleconstruir otra plaza de Lesseps diferente a la que inicial-mente habían planificado. Sin duda, fueron clave para alcan-zar los objetivos tanto el efecto sorpresa e inesperado de lapetición vecinal de una mediación entre ellos y los técnicosdel Ayuntamiento, como la realización de un proceso departicipación organizado desde abajo y abierto indistinta-

Itziar González VirósArquitecta. Institut Cartogràfic de la reVolta

Democracia no es libertadLuchar contra el abuso de poder de los representantes políticos y susorganizaciones partidarias; frenar la interferencia en las cuestiones de interésgeneral de los poderes económicos privados y sus redes clientelares: he aquíuna propuesta de construcción política con y por la libertad de las personas.

A los activistas de quienes sigo aprendiendo, Maria Mas y Daniel Jiménez Schlegl

mente a todos los actores ciudadanos e institucionales. Novolví a ver un proceso parecido hasta que los vecinos y lasvecinas de Hostafranchs y los arquitectos del colectivoLaCol ocuparon, hace precisamente cinco años, el bloque11 de Can Batlló.

Aquel éxito colectivo me supuso, años después, la invi-tación por parte del equipo del alcalde Jordi Hereu asumarme al gobierno de la ciudad como concejala de CiutatVella. Corría el año 2007 y yo formaba parte de un grupoconsiderable de personas que debatíamos sobre si era posi-ble o no la participación ciudadana en materia de urba-nismo. Entonces, pensaba que un proceso como el que sehabía dado en Lesseps era irrepetible, porque era en origenuna acción no premeditada y un proceso no reglado departicipación. No había monitorización por parte de la admi-nistración ni por parte del gobierno, y por tanto era unproceso que arrancaba de una necesidad real de la gente yno de una propuesta de arriba abajo. Mi discurso era propiode alguien que había perdido la confianza en la capacidad delas instituciones para transformarse y adaptarse a la madu-rez de acción política de las personas y los barrios.

El diseño de la ciudad, una tarea conjuntaCuando intento entender por qué acepté formar parte delGobierno de la ciudad, me doy cuenta de hasta qué puntofue clave la confianza en la metodología de acción combi-nada de ciudadanía y Administración desplegada enLesseps. No fue un proceso participativo, sino una prácticaciudadana de reivindicación de la capacidad de influir en eldiseño de la ciudad y un trabajo de cooperación, de igual aigual, con los trabajadores públicos del Ayuntamiento. Allí,juntos, hicimos posible algo que se nos decía que no eraposible. Desarrollamos una eficacia crítica y un nivel decriterios técnicos y de diseño urbano extraordinarios. Nosdimos el tiempo de reunirnos y debatir y no nos conforma-mos solo con alegaciones al proyecto ejecutivo que estabaen exposición pública en la sede del Distrito de Gràcia. Todoeso pasó porque no dudamos, ni por un momento, de queera responsabilidad nuestra hacerlo mejor de como estabaa punto de hacerse.

Una vez cruzado el umbral de la realidad administrativae institucional del Ayuntamiento, volví a constatar el nivel yla valía de los trabajadores municipales. Fuimos capaces dediseñar y desplegar acciones contundentes en el distritopara mejorar la vida vecinal con el impulso y la exigencia desus asociaciones y activistas. Regulamos el uso de las vivien-das turísticas y su precintado cuando fuera necesario; apro-bamos en el Plenario la prohibición definitiva de construirmás hoteles en Ciutat Vella y el Plan de Usos que reivindi-caba el equilibrio entre las poblaciones residente y flotante;frenamos el denominado Plan de los Ascensores de laBarceloneta y lo transformamos en un plan de barrios.

Lo que no había previsto, sin embargo, era que me topa-ría con la arbitrariedad del poder en la toma de decisiones.Pese a la representatividad y la fuerza que en teoría medaba el hecho de ser un cargo electo, no pudimos detenerel hotel del Palau de la Música. Esta misión imposible estabareservada otra vez a la lucha y la perseverancia de unosvecinos que desenmascararon la falsedad del concepto deinterés general con que se quería justificar un despropósito

urbanístico a costa del patrimonio público y del sistema deequipamientos educativos del barrio.

La constatación de que nuestro sistema de representa-ción política podía ser considerado democrático pese adesobedecer peticiones ciudadanas argumentadas y legal-mente bien fundamentadas, me catapultó fulminantementefuera de la institución. Desde allí asistí poco después aldespliegue de la acción coherente de los vecinos y de laFiscalía contra el hotel del Palau y su planeamiento. Parti-cipé como testigo en la instrucción del caso y en el juicioaños después. Como me había pasado en Lesseps, nueva-mente, de la mano de la ciudadanía libre y autoorganizada,experimenté la fuerza y la dignidad de formar parte de lasestructuras de contrapoder.

¿Hay una verdadera acción política más allá de las actua-les instituciones y de los mecanismos de representación delsistema de partidos políticos de nuestra democracia? Yorespondería con propuestas de nuevas instituciones ciuda-danas de democracia directa como la que se hace desde elGrupo Impulsor del Parlamento Ciudadano y con iniciativascomo la Red de Observatorios Ciudadanos Municipales y elObservatorio Ciudadano contra la Corrupción

Luchar contra el abuso del poder de nuestros represen-tantes políticos y sus organizaciones partidarias; imposibili-tar la interferencia en las cuestiones de interés general delos poderes económicos privados y de las redes clientelarescorrespondientes: he aquí una propuesta de construcciónpolítica con y por la libertad de las personas.

Si a la declaración de que “democracia no es libertad”añadimos la constatación de que la libertad es una práctica,tendremos señalados la semilla y el camino de todos losfuturos procesos de pensamiento crítico radical y libre ennuestras ciudades. Tendremos iniciativas ciudadanas a cuyoservicio se articulen nuestras administraciones y sus técni-cos; tendremos construcción de infraestructuras para laconfianza y las alianzas entre los habitantes de la ciudad ylos que hacen de diseñadores de los protocolos administra-tivos; tendremos creatividad e infinitas posibilidades deprácticas ciudadanas para la transformación de la ciudad ylas nuevas institucionalidades que se deriven de ello.

El Palau de laMúsica, a laizquierda, y en elcentro la casa AgustíValentí, en laesquina opuesta delas calles deAmadeu Vives y deSant Pere Més Alt,una finca catalogadadonde se proyectabainstalar el hotel delPalau, previa unarecalificaciónurbanística.


65

Dani Codina

Dossier

66

Acostumbrados al término “ciudadanía”, es oportuno queen este número 100 de Barcelona Metròpolis reflexione-mos sobre los límites de este concepto. Porque los tiene.Atendiendo a sus diversas definiciones, encontramos entodas ellas la coincidencia básica de que la ciudadanía lacomponen aquellos que pueden incidir políticamente en elgobierno de su país, aquellos que ejercen plenamente susderechos civiles.

Hablemos ahora de un colectivo que no forma parte deesa ciudadanía y que es la población reclusa, un segmentoal que se alude a menudo como “colectivo en riesgo deexclusión social”. Esta expresión, nacida en Francia en losaños setenta y bendecida por la Unión Europea, se empleapara referirse a aquellos grupos sociales que están total oparcialmente excluidos de una participación plena en lasociedad en lo tocante a la política y la economía. Son indi-viduos, en definitiva, que no pueden ejercer el derecho alvoto y que no participan del mercado laboral normativizado:no forman parte de la ciudadanía.

El sentido de lo que es la exclusión social resulta más omenos diáfano para el conjunto de la sociedad, pero amuchos no deja de incomodarnos esta etiqueta que revela

una amenaza latente, una espada de Damocles que en cual-quier momento puede caer y cortar el cordón umbilical queune a ese individuo o colectivo “en riesgo de exclusión” con“la sociedad”. Es este un lenguaje negativo y excluyente,cuando sería más adecuado utilizar una expresión inclusivay positiva que genere empatía con estos “riesgos”. Estoscolectivos e individuos, además, no pueden dejar de formarparte de la sociedad: son parte integrante de ella, vivan enun apartamento del Soho londinense o en una celda. Locierto es que resulta paradójico que se identifique con laexclusión social precisamente a aquellos sujetos que sufrensobre sus espaldas la presión de las instituciones con mayorintensidad.

Así pues, habiéndonos ubicado en los márgenes de laciudadanía, abordemos una de las vías a través de las cualesla población carcelaria entra en comunicación con ella, quees la creación artística. Los centros penitenciarios equivalena una especie de quistes: son nódulos cerrados, con suspropios sistemas simbólicos y de significados, dentro de lamatriz de la esfera social. He tenido la suerte de poderinvestigar durante tres años el trabajo de carácter artísticoy creativo que se realiza dentro de estos cúmulos que son

Situémonos en los márgenes de la ciudadanía, las prisiones, para abordar unade las vías a través de las cuales la población reclusa entra en comunicación conella, que es la creación artística.

Mery CuestaCrítica de arte

Centros penitenciarios:un cuerpo a cuerpo con la ciudadanía

Archivo de Mery Cuesta

Obras de artehechas por

reclusos en loscentros

penitenciarios de laModel, Brians 2 yQuatre Camins,

incluyendola instalación Lamirada nómada

realizada en el patiode la prisión Brians2 (las dos imágenesde la izquierda en la

segunda hilera).


67

los diez centros penitenciarios existentes en Cataluña, sietede los cuales se sitúan en la provincia de Barcelona. En elseno de estos centros actúa un perfil profesional, propio delsistema penitenciario catalán (no existe en el sistema esta-tal), que son los monitores artísticos de prisiones. El ánimode este agente de mediación es –mucho más allá de tenerentretenidos a los internos y las internas– conseguir quehaya un aprovechamiento cultural y un beneficio personaldel tiempo transcurrido en la cárcel. Y esto se lleva a caboenriqueciendo la simbología del interno y sensibilizándolecon respecto a expresiones artísticas y nuevos lenguajesque no conoce. La misión de los monitores es iniciática,pues propician el amanecer de la inteligencia creativa. A díade hoy, el modelo catalán de enseñanza artística en prisio-nes sigue siendo estudiado e inspira réplicas en otras cárce-les de Europa.

En estos momentos hay 53 monitores para los diezcentros. A través de diversas acciones prácticas como expo-siciones en el exterior, participación en concursos o larecepción en prisión de visitas de artistas reconocidos, seconsigue que esos nódulos cerrados que son las prisiones –microuniversos con una cotidianidad estricta y unas arduasrutinas propias– desarrollen una cierta porosidad. Así, sehace posible tanto recibir estímulo del exterior como reali-zar aportaciones a la esfera social que describan cómo es lavida carcelaria y los dilemas que plantea al sujeto. Ellenguaje de la creación artística es muy adecuado paraconjugar ambas esferas por su potencia metafórica ypoética.

La Modelo, mito de la cultura popularMe gustaría detenerme brevemente en el caso del centropenitenciario de la Modelo y su cuerpo a cuerpo con laciudad. Su situación en medio del barrio del Eixample haceque la metáfora de la prisión como quiste social sea espe-cialmente literal. Entre las calles de Rosselló, Provença,Nicaragua y Entença se erige este edificio de 1904, la másvetusta de las prisiones catalanas y un emblema en cuantoa arquitectura penitenciaria debido a su diseño en panóp-tico. Podemos afirmar que la Modelo (también conocida enel lenguaje callejero barcelonés como “el hotel”) es un mitode nuestra cultura popular porque goza de una proyeccióncolectiva en base a un imaginario común.

Probablemente, tres de los fenómenos asociados a laModelo que figuran en el podio del inconsciente barcelonésson, primero, los motines y revueltas de la Coordinadora dePresos Españoles en Lucha (COPEL) a finales de los setenta,cuyas imágenes de los internos subidos a los tejados hanquedado grabadas en la retina de varias generaciones. A estasimpresiones se suma el motín protagonizado mediáticamentepor el Vaquilla, en el que reclamaba heroína ante las cámarasen 1984. Y por último, el disparatado cómic Fuga en laModelo, de Gallardo y Mediavilla, una de las correrías masrepresentativas de Makoki, antihéroe del cómix barcelonés.

Estos tres fenómenos están muy relacionados con lacultura popular y los medios de comunicación, y son solo lapunta del iceberg más mediática y coloreada de ese granartefacto arquitectónico, histórico y cultural que es laModelo. Porque este magnífico espacio de memoria acumulauna cantidad ingente de vivencias de dolor y castigo, pero

también de aprendizaje y resistencia. En la actualidad, en elinterior de esta construcción, he podido comprobar cómo seestán activando día a día metodologías y formas de trabajonovedosas y experimentales dentro de la enseñanza artís-tica por parte de los monitores artísticos, cuya figura hemosmencionado. Pienso en las experiencias propuestas a losinternos para trabajar los cinco sentidos estimulándolos coninputs sensoriales (olores, sabores) que tienen después unaplasmación gráfica o escultórica. En esta experiencia, losolores se revelan como el estímulo que actúa más vívida-mente en el humano: el olor de una simple ramita de romerodesata torrentes de lágrimas en quien vive en privación delibertad.

Lo cierto es que sería largo destacar aquí los emocio-nantes proyectos que he conocido realizados en la Modeloy en otras prisiones catalanas, aunque es imprescindibledestacar la generosidad de artistas como Arranz Bravo,Frederic Amat, Evru o el Mag Lari, cuyas visitas desintere-sadas al centro han ido orientadas a trabajar la automejora,la voluntad y la perseverancia de los internos. Estas visitashacen que la prisión entre en sinergia con la ciudadanía,respirando, filtrando una sustancia de dentro hacia fuera yviceversa: esa sustancia es la creatividad. Por ello debemosreivindicar la introducción de una cultura para la interpre-tación de las formas que se generan en la institución peni-tenciaria. Esta sería, sin duda, una de las maneras máspotentes de normalización de estos márgenes de la ciuda-danía.

Robert Ramos

Página del cómicFuga en la Modelodel personajeMakoki, editadopor La Cúpula.Abajo, Juan JoséMoreno Cuenca, elVaquilla, saliendo deun juicio en laAudiencia deBarcelona el 30 deabril de 1985.

Edi

torial

La

Cúp

ula

Dossier

68

A día de hoy, Barcelona es una ciudad de mayoría femenina(unas 850.000 mujeres respecto a unos 750.000 hombres),de las cuales la mayor parte tienen entre veinticinco ysesenta y cinco años. Y es también, por primera vez en lahistoria, una ciudad capitaneada por una alcaldesa, unaalcaldesa de mi generación; un cambio simbólico que sesupone arrastrará otros, aunque aparentemente no tansustanciales como los que hubo antaño.

En la Barcelona de los años treinta, la de los tranvías ylos sombreros, María Luz Morales, por ejemplo, era la únicaperiodista en la redacción de La Vanguardia y, aún así, enplena Guerra Civil, se hizo cargo de su dirección a instanciasdel comité obrero, siendo la primera mujer directora de undiario de alcance estatal. Desde entonces, aunque a trom-picones, las mujeres han ido ocupando progresivamente loslugares de representación de la Ciudad Condal.

Digo a trompicones porque en un no tan lejano 1986 nohabía ni una sola mujer en la famosa foto de la designaciónen Lausana de Barcelona como ciudad olímpica, un aconte-cimiento llamado a cambiar nuestra fisonomía y dar entradaal aluvión turístico hoy de difícil digestión. Del mismo modo,las féminas fueron bien escasas en las muchas fotos de cele-bración e inauguración de los Juegos protagonizadas por elentonces alcalde Pascual Maragall, y también vale la penarecordar que fueron menos de un 30 % las atletas que parti-ciparon. Cual ave fénix, Barcelona renació entonces de lascenizas de la Transición para mirar hacia el siglo XXI sin quelas mujeres pintaran demasiado. ¿Y hoy, sirve de algo lamayoría femenina y el gesto simbólico que supone romperen la Alcaldía con la arraigada tradición androcéntrica?

En este casi cuarto de siglo que va desde el emblemático1992 ha llovido una dosis notable de eso que se ha llamado“la fantasía de la igualdad”, y las barcelonesas –nativas o deadopción (según el Instituto de Estadística de Cataluñaunas 128.500 tienen nacionalidad extranjera)– pisan fuerteen las calles de una ciudad en la que aparcar es una proeza,las bicicletas circulan más que nunca pero a su libre albe-drío, las baldosas de la Diagonal martirizan los pies y elcentro apesta cada vez más a fritanga. Cuando en los añossetenta mi tío madrileño recaló aquí, le resultaba casi impo-sible encontrar un bar para tomarse un café, mientras queMadrid siempre abundó en ellos, y ahora en cambio no hayacera sin tres o cuatro. A lo que se suma que en las zonas

turísticas, como si se tratara de peep shows, jovencitas casisiempre llamativas sirven de reclamo para invitar a entrar alos foráneos.

Una Barcelona repleta de bares y terrazas y rebosantede mujeres jóvenes y maduras. Pero ¿qué hacen esasmadres e hijas que constituyen la mayor franja de pobla-ción? La realidad es que en los medios de comunicaciónlocales no aparecen representadas ni de lejos en la mismaproporción, y que están también altamente infrarrepresen-tadas allí donde se reparten las cuotas de poder, quizás aexcepción de ese pequeño reducto de listas cremallera quees el Parlamento de Cataluña, donde en la actualidad hayun 40 %, mientras que en 1979 tan solo eran un 6 %.

Por la cantidad de tiendas de ropa por metro cuadrado,se diría que este casi millón de mujeres se pasa los díasrenovándose el vestuario o, en su defecto, dada la abun-dancia de negocios dedicados al arte del embellecimiento,poniéndose en forma, depilándose las cejas o bronceándosede los pies a la cabeza. Mi madre certifica que cuando ellaera joven había muy pocas opciones para vestirse, y queincluso existía aún la costumbre de acudir a la modista si laocasión lo merecía. Pero es que cuando yo misma teníaveinte años, la oferta era infinitamente menor y sobre todono abundaba tanto el low cost, que ha democratizado lamoda y, ay, esclavizado a la población femenina hasta lími-tes que ni siquiera sospecha. Hoy Barcelona parece unoutlet gigantesco. “Barcelona, la millor botiga del món”,rezaba una campaña publicitaria cuyo lema da nombre a unpremio destinado a dinamizar la actividad empresarialcomercial. Habrá quien piense que una ciudad así es elsueño de cualquier mujer, y pensará bien... siempre que elsuyo sea un pensamiento unívocamente patriarcal.

A quienes así piensan es evidente que no se les ocurreque pueda haber barcelonesas que preferirían repartirse en

M. Àngels CabréEscritora.Directora del Observatorio Cultural de Género

La Barcelonade las mujeresSi entendemos por participacióncontribuir al desarrollo de la ciudad yno a su obsolescencia programada, laparticipación de las mujeres dejatodavía mucho que desear.

Pepe Encinas

A la izquierda, unamujer de origeninmigrantelimpiando lacristalera de uncomercio de la ViaAugusta.A la derecha, unamadre con su bebéante unos plafonesde publicidad demoda femenina enel escaparate de ungran centrocomercial de laavenida Diagonal.

69

igualdad otras tareas algo más edificantes, pongamos porcaso escribir libros, dirigir películas o tener voz en losmedios. Barcelona es una gran capital editorial, cierto, perolas mujeres solo ganan premios en un 18 %. Es asimismo unpotente conglomerado de medios de comunicación, peroellas solo participan como articulistas, tertulianas y demásen una proporción de una de cada cuatro. Y también es unaciudad donde se hace cine, pero las mujeres realizan menosde una de cada diez películas. Se trata de cifras elaboradaspor el Observatorio Cultural de Género: un retrato parcialaltamente fidedigno, un buen espejo de qué clase de socie-dad somos.

El engaño del consumismoEsta Barcelona megatienda, megachillout y megafutbolera–¡donde las iglesias están cada vez más vacías pero Messi esDios!– ha obedecido al pie de la letra las normas destinadasa que todo cambie para que todo siga igual, como diríaLampedusa. El progresivo empoderamiento femenino quehubiera correspondido a una metrópolis moderna ha sidosustituido por el vulgar consumismo, que obliga a nuestrasmujeres –maltratadas por una publicidad irresponsable– acreer que son más que nunca ellas mismas. Y de ahí que,cuando la oscuridad se cierne sobre nuestros barrios,asomen manadas de mariposas nocturnas para disfrutar delllamado “mito de la libre elección”, y que, con su aspectohomologado –minifaldas, melenas y tacones altísimos–,invaden hasta el alba las zonas consagradas al ocio.

Ha sido mentar los tacones y pensar en la prostitución,discúlpenme la sinécdoque. No he sido capaz de hallar niuna sola estadística oficial; ni siquiera parece disponer decifras la Agencia ABITS –destinada a las mujeres que ejer-cen la prostitución y/o son víctimas de explotación sexual,que para algunos es lo mismo pero para otros no. Yo, que

he crecido en el Eixample, cuando era niña espiaba desde elbalcón las idas y venidas de los travestis y transexuales quecomerciaban con su cuerpo en el pasaje de Domingo, en laparte trasera del famoso Drugstore. Algo más tarde, lasesquinas del paseo de Gràcia y de la rambla de Catalunyaemularon los escaparates del barrio rojo de Ámsterdam. Adía de hoy, la prostitución ocupa otros espacios públicos máscutres y sobre todo muchos privados, y la prensa recoge demanera recurrente el masivo aumento de la demandadurante el Mobile World Congress y otras ferias como quiencomenta el precio de la gasolina. ¡Lo que nos faltaba, unaBarcelona megaprostíbulo, émula de La Jonquera!

Está claro que la Barcelona de las mujeres aún está porllegar y queda mucho para “la ciudad conquistada” de quehabla Jordi Borja. Si entendemos por participación contri-buir al desarrollo de la ciudad y no a su obsolescenciaprogramada, la participación de las mujeres deja aquímucho que desear. ¿Cómo se entiende que se haya tardadoun siglo en designar a una mujer para dirigir el Instituto delTeatro y que hasta la fecha solo haya habido tres autoras decarteles de las Fiestas de la Mercè?

Algo bueno tendrá la Barcelona de las mujeres –medigo– para no caer en el radical pesimismo. Y sí, la partepositiva es que la globalización y los nuevos flujos migrato-rios la han teñido de un multiculturalismo enriquecedor quehace unos lustros ni imaginábamos. Mujeres procedentesen su mayor parte de países latinoamericanos se consagranal sector servicios, y son ellas las que atienden los comer-cios, pasean a nuestros mayores y cuidan a nuestros niños.Y cuando se reúnen en sus días festivos ya no hablan deGalicia o Zamora, sino de Cochabamba. Lástima que lesestemos dando una ciudad con un futuro tan triste para sushijas, que solo podrán ser prostitutas o compradorascompulsivas, o ambas cosas a la vez.

Pepe Encinas

Un palimpsesto –término procedente del griego antiguo– esun manuscrito o pergamino cuyas inscripciones se hanborrado, para acoger otras nuevas, superpuestas. Con cadacapa el documento adquiere una mayor densidad de huellasrecuperables y, así, de significados. Entender el espaciopúblico como palimpsesto nos puede servir para captar enprofundidad lo que meramente intuimos al pasear, caminaro apresurarnos por las calles de Barcelona y en especial porlos espacios públicos de Ciutat Vella: que bajo la superficiese esconden capas diversas de utilización humana, inscrip-ciones de épocas distintas, huellas de usos colectivos e indi-viduales que se superponen, borran, reinscriben ytransforman sin parar. El atractivo de la ciudad se nutre deesta condición y de su uso a través del tiempo.

El concepto nos ayuda a entender que estas capas sesolapan y que no todas pueden estar siempre a la vista. Sinembargo, su interpretación no es nunca neutral: los actosde borrar, eliminar, reactivar, visibilizar o conmemorar estánsujetos a las circunstancias ideológicas, a las gestiones polí-ticas y urbanísticas de cada momento. El rol del espaciourbano depende de los imaginarios contemporáneos loca-les y globales y de una suerte de solapamiento de reclamosy de percepciones que pueden cambiar en muy pocos años.

Históricamente, Barcelona debe la calidad de los espa-cios públicos al cuidado de la sociedad civil. Los espacioscomunes con más éxito son aquellos cuyo diseño une lavoluntad de preservación de la historia y de la memoriacolectiva con la búsqueda de soluciones innovadoras a las

70

Kathrin Golda-PongratzArquitecta y urbanista. Profesora de la Univ. de Ciencias Aplicadas de Fráncfort. Miembro del equipo de Terra-lab.cat

Palimpsestos, inscripciones, incrustaciones:trazando identidades urbanasUrge un debate sobre el valor de la memoria vernácula para la convivenciahistórica en la ciudad, que la legislación no siempre favorece. Hay que entenderla ciudad como un palimpsesto, que bajo la superficie esconde capas sucesivasde utilización humana.

Palimpsesto muraljunto al Forat de laVergonya, en Ciutat

Vella: capas deconstrucciones

y deconstrucciones,con un grafiti yadesaparecido.

Kathrin Golda-Pongratz

Dossier

necesidades del entorno, como fue el caso de muchos espa-cios públicos creados en la época preolímpica. El parque dela Pegaso y el del Clot son ejemplos de espacios que reciclanla memoria de la época industrial para darle nuevos usos yunirla con un espíritu de transición democrática, que sesigue manteniendo en medio del solapamiento con el urba-nismo especulativo de los primeros años del siglo XXI, inte-rrumpido con el estallido de la burbuja inmobiliaria.

Espacios amnésicos y espacios de memoriaEstos años también han estado marcados por la suplanta-ción de conceptos urbanos y fuerzas cívicas por obra de unnuevo urbanismo borrador de huellas (véase el vídeo Laciutat suplantada, de Repensar Barcelona, presentado enla Bienal de Venecia de 2009), suplantación que encuentrasu máxima expresión en el Fórum de las Culturas de 2004.Y es entonces cuando el artista Francesc Abad presenta ladocumentación del Camp de la Bota, escenario de ejecu-ciones durante el franquismo, cuya existencia es negada porla plataforma de asfalto que lo recubre entre arquitecturasde festival. La movilización de los familiares de las víctimasy la creación de una plataforma cívica han contribuido a darnuevamente visibilidad pública a este nombre.1 Cabe confiaren que a largo plazo, y como fruto de las esperanzadoraspolíticas conmemorativas del gobierno municipal actual, sedisponga de una visibilización simbólica del lugar.

La reciente transformación del Turó de la Rovira(Premio Europeo del Espacio Público Urbano ex aequo de2012) podría servir de ejemplo: se trata de un palimpsestode capas abiertas correspondientes a todas las fases de suocupación, sobre todo la Guerra Civil y la época posteriordel barraquismo. Un espacio abandonado ha pasado así aconvertirse en imán turístico. La monumentalización, sinembargo, conlleva el peligro de una nueva forma de suplan-tación de la memoria, si da pie a otras intervenciones urba-nísticas y a un posible desalojo de los habitantes de la zona.

Espacios contestados en Ciutat VellaLa imposición de presiones turísticas, comerciales ytambién políticas sobre el centro histórico de la ciudadculmina en cierta manera en 2014. La entrada en vigor de laLey de Arrendamientos Urbanos permite a propietarios deinmuebles de renta antigua subir los alquileres según elmercado, lógica que conduce a la sustitución de muchospequeños negocios, algunos emblemáticos, por franquiciasmultinacionales; la ciudad llega a recibir 7,5 millones deturistas anuales, y la apertura de nuevos hoteles y unaexpansiva gentrificación amenaza a la población con pocosrecursos de Ciutat Vella.

Paralelamente, el tricentenario de la pérdida de laslibertades de Cataluña se declara como año simbólico parael reclamo de la independencia. Mientras se inaugura elantiguo Mercat del Born como centro cultural y de memo-ria, cuyos restos arqueológicos remiten al Rec Comtal comopieza clave del desarrollo de la ciudad en el siglo X, unoscuantos metros más allá se pierde una oportunidad de revi-talizar el Rec Comtal al permitir la construcción de un hotelsobre sus restos, sin siquiera incorporarlos en el diseño delnuevo edificio. En la Barceloneta se pretende recrearmemorias antiguas en instalaciones efímeras, mientras el

barrio padece una gentrificación extrema que culmina en laprivatización del puerto antiguo y en el proyecto del puertode lujo Marina del Port Vell.

Todo ello nos muestra que urge un debate sobre el valorde la memoria para la convivencia histórica en la ciudad,que la legislación no siempre favorece. Descubrir lospalimpsestos y evaluar la importancia de sus capas podríaayudar a un tal debate, a una suerte de investigación popu-lar colectiva y a un modelo de inclusión real.

Nota1.- En www.francescabad.com/campdelabota/ se documenta enamplitud el proyecto. Una reciente publicación lo reivindica en elcontexto de otros lugares de memoria: Kathrin Golda-Pongratz /Klaus Teschner (eds.) (2016): “Spaces of Memory – Lugares deMemoria”. Trialog núm. 118/119, Berlín, p. 69-73.


71

En la foto superior, elCamp de la Bota en1960, con lasbarracas y el castillo,construcción militarconvertida en prisiónal final de la GuerraCivil. Este espacio,donde fueronejecutadas unas1.700 personas dediferentes gruposopuestos a Franco,ha quedadosoterrado bajo losedificios y elpavimento del áreadel Fórum (fotoinferior).

Per

e Vi

rgili

Arc

hivo

Fot

ográ

fico

del

Pob

leno

u

El Pou de la Figuerao Forat de laVergonya, un

espacio singularentre los barrios deSanta Caterina ySant Pere que hasido objeto deimportantes

movilizacionesvecinales.

72

Hay un espacio singular entre los barrios de Sant Pere ySanta Caterina que cumplió su décimo aniversario tambiénen 2014 y que condensa una serie de reivindicaciones urba-nas, convierte las pérdidas en ganancias y es un lugar deinclusión ejemplar. Su nombre oficial, Pou de la Figuera(pozo de la higuera), alude a las higueras que crecían enese lugar del suburbium de la ciudad romana y junto a lafuente del barrio textil del siglo XIII. Forat de la Vergonya(agujero de la vergüenza) es su otro nombre, de referenciapara los vecinos y representativo de su histórica lucha comocontramodelo frente a la mercantilización y a las interven-ciones de higiene social en Ciutat Vella.

El diseño de este espacio amplio cubierto de arena,rodeado de árboles, con una cancha de fútbol, un jardíninfantil y un huerto urbano es el resultado de un prolongadoy exitoso movimiento vecinal de resistencia a la creación deun parking y de infraestructuras turísticas. Esta resistenciadejó el lugar como un hueco (forat) durante más de dosaños. Fue entonces cuando los vecinos empezaron a plantarárboles, construyeron una fuente, organizaron sesiones decine al aire libre y actividades contra la especulación ycontra la degradación inducida con la finalidad de expulsar

de su barrio a la población de escasos recursos. En estasreuniones salieron a la luz la rica diversidad cultural de losresidentes y también, debido a la alta densidad habitacio-nal, la necesidad de un espacio público, sobre todo para laspersonas mayores y la población inmigrante.

Un pequeño local vecinal autoorganizado ofrece hoy endía actividades para todos los vecinos. Se halla frente alrenovado Palau Alós, hoy un centro juvenil, que en 2006adquirió una triste fama en su calidad de escenario del Caso4F (caso recogido en el documental Ciutat morta, queacabó con el suicidio de una persona y del que, por cierto,se echa en falta un elemento conmemorativo) y, así, epicen-tro de la decadencia inducida del barrio en ese momento.

Al otro lado del Forat, bajo los arcos de un edificiomedieval, se ha establecido un proyecto de integración einterculturalidad que no podría hallarse en mejor lugar: elMescladís, que, bajo el lema “Cocinando oportunidades”,integra a personas necesitadas del barrio en unas estructu-ras laborales estables en el ámbito de la restauración. Asíse amplía el tradicional concepto de barrio, se fortalece laconvivencia y se enriquece el lugar con nuevas capas,inscripciones y memorias.

Dani Codina

Dossier

Resistencia vecinalfrente a la presión gentrificadora


73

Hace pocos días miraba y admiraba fotografías en unarchivo. Eran imágenes del barrio de Montbau, allá por losprimeros años sesenta del siglo pasado. Arquitecturamoderna, barrio modélico, urbanísticamente hablando. Unamodernidad que los fotógrafos, también modernos, desta-caban. Ni que decir tiene que todas las imágenes quecontemplaba aquel día eran de reconocidos fotógrafos, quehabían sido contratados por los arquitectos que diseñaron elbarrio, las constructoras que lo levantaron o bien por la enti-dad pública que lo promovió, en este caso el PatronatoMunicipal de la Vivienda.

Las fotografías captaban las fachadas de los nuevos ymodélicos bloques de pisos, de la primera fase de cons-trucción del barrio. También pude ver algunas de la plaza,de la todavía hoy magnífica plaza que actúa como centrovital del barrio, a la que dan casi todas las calles.

Pero ¿cómo eran las viviendas? Quería ver los interioresy especialmente las cocinas –espacios olvidados en la icono-grafía, excepto en la publicitaria. Me pasé un montón dehoras revolviendo y admirando fotografías. ¿Y dónde esta-ban los habitantes? No aparecían por ningún lado. Final-mente una secuencia, una especie de reportaje, captaba aun hombre con un colchón a cuestas. Las imágenes loseguían hasta que lo descargaba en un interior. No se podíadistinguir del todo la estancia, pero el centro de la imagenlo ocupaban un hombre y una mujer en medio de un bati-burrillo de muebles, colchones y utensilios dispuestos sinorden ni control. Me entretengo mirándolas. Parece que alfinal he encontrado a algún futuro inquilino del barrio.

Oigo una voz me dice: “Estas fotografías son unmontaje”. ¿Cómo? “Son un montaje”, repite con la mismacontundencia y suavidad. Es la voz de Fernando Marzà,responsable del Archivo Histórico del Colegio de Arquitec-tos. Dejo de mirar fotos. Me interesa más lo que me explicaFernando: “La gente del barrio no se reconoce en estasimágenes”. Me lo dice él, que vive en Montbau.

Durante unos días ese comentario me lleva de cabeza.Miro y remiro papeles y recurro a textos para contrastar lasimágenes fotográficas con los discursos textuales.

Isabel Segura SorianoHistoriadora

La construcciónsimbólicadel suburbioCon las oleadas inmigratorias demediados del siglo pasado el suburbiodevino una realidad inquietante, y lainmigración un problema que habíaque resolver desde la asistencia.¿Hasta qué punto perdura hoy en díala estigmatización del suburbio?O

riol

Mas

pons

/ C

oleg

io d

e Arq

uite

ctos

de

Cat

aluñ

a

Dossier

74

“Estas cuevas, estas barracas, estas inmundas mezco-lanzas, origen de las más catastróficas destrucciones delespíritu familiar, morbo aniquilador de las mismas esenciasde la especie”, decían las autoridades de la época. Y elPatronato Municipal de la Vivienda, por su parte, remachabaasí el mensaje: “Para alojar a innúmeras familias que hoyviven en pésimas condiciones materiales que dan comoresultado una amoralidad que ni nos atrevemos a describir”.No se podía hacer un retrato más inquietante del futurohabitante de aquellos barrios tan modernos. Y eso que elPatronato, en el caso de Montbau, veló por conseguir unbarrio interclasista y que no fuera rojo.

Un sujeto amoral Pese a la modernidad arquitectónica, en la articulacióndiscursiva de la fotografía, los textos y las memorias oficia-les al habitante del suburbio se le mostraba “hacinado”,amontonado, y el amontonamiento provocaba amoralidad.El sujeto suburbial era, por lo tanto, amoral.

En la tensión, en la lucha por definir la Barcelona de losaños cincuenta y sesenta, las imágenes pretendían darapariencia de realismo, de discurso no tendencioso. Lamisma apariencia de realismo que se otorgó a Donde laciudad cambia de nombre (1957), de Paco Candel, loca-lizada en el barrio de las Casas Baratas de Can Tunis, otropolígono residencial, construido durante la Dictadura dePrimo de Rivera, en 1929. La obra de Candel no pasódesapercibida a los habitantes del barrio y su respuesta no

dejó indemne al autor: “A las encolerizadas Casas Baratas,que un día me quisieron linchar”, escribió en una novelaposterior, Han matado a un hombre, han roto unpaisaje, obra fechada en 1959.

¿Quién es barcelonés?¿Es barcelonés el habitante del suburbio?

En el polígono, en el suburbio, lisa y llanamente, todosson migrantes, lo sean o no lo sean realmente. En Barce-lona la gran mayoría somos migrantes, de primera, segundao tercera generación. Desde que Barcelona derribó lasmurallas, hace muchos, muchos años, la ciudad fuecreciendo con la aportación de personas recién llegadas yotras que habían nacido en la ciudad y que, en un momentodeterminado, cambiaron de barrio: de Sants a Montbau, deSant Andreu a la Guineueta, del Raval a Can Tunis...

La imagen que más ha circulado sobre los migrantes defuera de Barcelona, más allá de las mismas personas migra-das, los muestra acarreando maletas muy poco elegantes, apunto de reventar. Demasiado a menudo se olvida que trasla migración, especialmente en los años cuarenta ycincuenta, además de motivos económicos también loshabía políticos. Personas que abandonaban su lugar deorigen por miedo a las represalias por su adscripción al idea-rio republicano, o que no encontraban trabajo por sus ideaspolíticas. Personas, también, en algunos casos, que veníancon una formación y una experiencia profesional que apro-vechó la industria, especialmente la textil. Y una última

Oriol Maspons / Colegio de Arquitectos de Cataluña

En esta página y enla anterior, dos

imágenespertenecientes a unreportaje fotográficode encargo sobre elbarrio de Montbau

en sus inicios, en losprimeros años

sesenta del siglopasado, donde se

busca unaapariencia de

discurso realista y notendencioso. El

barrio lo proyectó elPatronato

Municipal de laVivienda para paliarla falta de viviendacausada por la gran

afluenciainmigratoria de la

época.

75

imagen sobre la migración: siempre eran hombres; ellosllegaban primero. Varios estudios han puesto de relieve queno siempre fue así. Quiero mencionar el magnífico de Clara-Carme Parramon Similituds i diferències. La immigraciódels anys 60 a l’Hospitalet, en el que aporta luz sobre elcomportamiento migratorio según las comunidades deorigen y demuestra que, en muchos casos, las mujeresfueron las primeras en migrar.

La inmigración era un problema. “Un hecho que ejerceuna influencia negativa [...] es que la condición económicay social de la gran mayoría de recién llegados es mucho máshumilde que la de los elementos locales”, escribía JordiPujol, en un monográfico de la revista Cuadernos de arqui-tectura dedicado a los barrios, en 1965. La personamigrante era “una preocupación” a resolver desde la “asis-tencia”, en palabras del propio autor, y no desde el recono-cimiento de derechos.

La reticencia a la hora de otorgar la consideración debarcelonés o barcelonesa no solo se extendía a la primerageneración; también a los hijos y las hijas, que igualmenteeran considerados charnegos pese a que su madre o supadre fueran catalanes. Ahora bien, no en todos los casos.Difícilmente se aplicaría el apelativo a Muñoz Ramonet, hijode padre andaluz y de madre catalana, uno de los empresa-rios textiles más importantes del franquismo, que murió enSuiza para evitar ser encarcelado por fraude fiscal. La condi-ción de migrante o de charnego estaba en relación con lacapacidad económica y no con la procedencia geográfica.

El inquietante suburbioEl suburbio siempre generaba, genera, noticias inquietan-tes, tanto para publicaciones especializadas como divulga-tivas. Podía, puede, ser un problema urbanístico oarquitectónico; podía, puede, ser un problema de asimila-ción, de comportamiento, de droga, sí, sí, de venta de droga,de sexo o de rock-and-roll, pero problema, en definitiva.

El suburbio era “una enfermedad, una enfermedadciudadana de proporciones inmensas”, leemos en Tele/Estelel 18 de noviembre de 1966. No importaba demasiado laexactitud geográfica al hablar de conductas no apropiadaspara un ciudadano de Barcelona. El suburbio no siempre secorrespondía con un espacio concreto. Era, es, una cons-trucción, una articulación discursiva.

¿Qué capacidad de negociación tienen los habitantessuburbiales con las imágenes que los representan?

El actor y fotógrafo Ginés Cuesta, habitante de las barra-cas de Les Corts y después emigrante en las Cases delGovernador, del barrio de Verdun, retrató a su vecina, laseñora Gertrudis, en la cocina comedor de su casa. Cocinacomedor que, pese a sus reducidas dimensiones, nopresenta desorden ni amontonamiento. Ginés Cuestaretrató a la señora Gertrudis sin impostura. Compartían“una comunidad de significados”, en palabras de MartaRosler.

Kim Manresa, otro fotógrafo y habitante de la periferia,construía imágenes de las vecinas y los vecinos como acto-res de la escena política, si entendemos por política el hechode estar y actuar entre los demás.

Desde Sant Adrià, por su parte, Javier Pérez Andújarescribe Paseos con mi madre (2011): “No hay manera de

estar cerca de Barcelona si antes no lo estuvieron tus ante-pasados”.

¿Hasta qué punto perviven los estigmas creados sobrelos habitantes del suburbio? ¿Por qué mecanismos se renue-van? ¿A quién o a qué amenaza el suburbio? Y, finalmente,¿cómo afectan estos estigmas a la vida de los habitantes delos barrios?

Gin

és C

uest

a / Arc

hivo

His

tórico

de

Roq

uete

s-N

ou B

arris

Kim

Man

resa

/ A

rchi

vo H

istó

rico

de

Roq

uete

s-N

ou B

arris

Arriba, la señoraGertrudis en su biendispuesta cocinade las Cases delGovernador,retratada por suvecino Ginés Cuesta.A la izquierda,los vecinos comosujetos de la acciónpolítica, en unaimagen de KimManresa de losúltimos añossetenta.


76

Ser de una época imprime carácter en la vida de unapersona. Creo que pertenecer a un lugar y, por circunstan-cias, cambiarlo por otro, también.

La mía fue una emigración suave. Quiero decir que, sidesde Tremp no hubiera ido a estudiar a Barcelona a loscatorce años, me habría podido quedar en el pueblo con mispadres y mi padrino. No era necesario aquel viaje, pero encasa pensaron que sería conveniente para mí. Creo que, sinser conscientes de ello, decidieron un camino en mi vida,fueron generosos.

Me produce ternura pensar en aquellos primeros tiem-pos en Barcelona. La mayor parte de las horas, en casa deunos tíos y en el instituto Montserrat. Yo echaba de menosel Pallars, en especial Tremp, mi casa, las amigas, el paisaje.Al principio, los domingos intentaba encontrar la comarcaen la capital. Mi hermano, los familiares, los amigos queestudiaban aquí, los conocidos, pero todos “de allí”, comosolíamos decir. Recuerdo que un día, en clase, el profesor deciencias naturales citó las salinas de Gerri y me emocionécomo si hablasen de mi familia.

La perspectiva del tiempo hace que ahora vea lasegunda mitad de los años sesenta como una época en que

se hace visible la resistencia contra el franquismo, untiempo en que se lucha tenazmente en Cataluña, y ya no ensilencio absoluto. Los hechos afloran por su importancia. Yoya estoy en Barcelona durante la Capuchinada –ahora sehan cumplido cincuenta años–, estudio sexto de bachille-rato. Montserrat Roig estudia preuniversitario en el mismoinstituto. También en 1966 se funda en la universidad elSindicato Democrático de Estudiantes (SDEUB), al que meacercaría un par de años más tarde, cuando estaba matri-culada en el primer curso de Filosofía y Letras.

Poco a poco amplío el conocimiento de la ciudad, desdela zona inicial, la entonces denominada plaza de CalvoSotelo, hasta la calle de Copèrnic, sobre la Via Augusta ycerca de la plaza de Molina. Al cabo de dos cursos y mediode llegar me trasladaré a una residencia de la calle deAvinyó. Y, tres años más tarde, nos reuniremos con mihermano en un piso junto al Paral·lel. La red de caminos quesigo en la ciudad es cada vez más amplia. Durante estosaños, aunque paso allí todo el verano, Navidad y SemanaSanta, empiezo a mirar el Pallars con perspectiva. He inte-riorizado el paisaje que no puedo ver cada día y, sobre todo,conecto la pequeña historia de mis padres y padrinos, la de

Maria BarbalEscritora

De los caminos de quietuda los caminos de la ciudadLos humanos aprendemos el mundo muy pronto. Amamos la tierra y a laspersonas que nos dan vida, pero somos capaces de estar entre otras personas,en otras tierras, sin necesidad de olvidar los orígenes.

Brangulí / AFB


77

la Segunda República y la de la Guerra Civil, con la realidadde estudiante que escucha, lee y protesta con sus compa-ñeros. Sin ruido, los caminos de Barcelona y de los dosPallars se cruzan y son para mí atajos para conocer la histo-ria que me han negado. Reconozco que no tengo el acentode la capital y que ignoro mucho de lo que me rodea, perono pasarán muchos cursos y ya me sentiré de todas partes,de donde he nacido y me he criado, y de donde vivo. Pronto,la rica lengua heredada en casa, que no en la escuela, pugnapor convertirse también en lengua escrita en la capital.Aunque sea, cuando menos, para expresar en ella recuerdosy anhelos. De estos primeros cursos en el instituto Montse-rrat provienen algunas de mis mejores amigas y los escritosiniciales con instinto literario. Versos y prosas.

Una reserva valiosaNo sé hasta qué punto era consciente entonces de que miprocedencia me suministraba de una reserva valiosa, unaexperiencia que, con el paso de los años, se me manifesta-ría como estructuradora e inspiradora. Así pues, había efec-tuado un desplazamiento de tierra firme hacia la costa.Desgraciadamente, en los años sesenta y setenta, en elPallars faltaban infraestructuras básicas que empujaban ala población a distanciarse de allí. Para los jóvenes, no habíaningún instituto ni se podía acceder a una formación profe-sional, ni tampoco eran muy sugerentes los posibles traba-jos. Pero, insisto, yo era catalana, con el acento del Pallarsque el oído me ha hecho perder y, en casa, no pasábamosnecesidad. Podríamos decir que, en mi caso, la emigraciónresponde al intento de mejorar mi formación.

En cualquier caso, yo ahora no soy del todo de Barce-lona, pero me siento de aquí, ni soy del todo del Pallars,pero me siento de allí. Es un rasgo distintivo que compartocon miles de personas que viven en la capital de Cataluña y

en todo el mundo. Cada vez serán menos las que nacerán yvivirán siempre en el mismo lugar: ciudad, comarca, país,continente.

Acabada la carrera de Filosofía y Letras, RománicasHispánicas, empecé a trabajar en la enseñanza. Se ibanampliando mis paisajes y mis conocidos por razón de trabajoy amistad. En los primeros setenta, el barrio del Besòsmarcó un punto de inflexión, trabajé como profesora en laescuela Joan Maragall. La formación profesional funcionabaen régimen nocturno, las clases empezaban por la tarde yacababan a las diez de la noche. Los alumnos eran aspiran-tes a administración, a electricistas, a la industria química.Yo enseñaba lengua castellana a los diferentes grupos;entonces, superaba tan solo en dos o tres los veinte años.Ellos eran, en general, mayores. Jóvenes y hombres madu-ros, algunos trabajaban en las fábricas y talleres del barrio,y ellas, igualmente. En Formación Administrativa solíahaber mayoría de mujeres, y en Electricistas, casi todoseran hombres. Auxiliar Químico disfrutaba de un mayorequilibrio. El grueso del alumnado de la escuela proveníade fuera de Catalunya, de Murcia y de Andalucía, sobretodo. Ahora, hablando de ello, me doy cuenta del afecto queme liga a aquellas personas y cómo me enorgullece saberde algunas que se sienten barcelonesas como yo, aunque niellas ni yo nacimos en Barcelona. Aquella experiencia fueprofunda y me amplió la visión de la ciudad, de la inmigra-ción, de las lenguas, de las clases sociales, de la amistad.Desde entonces sé que yo soy una emigrada de lujo.

La etapa del Besòs duró dos o tres cursos. Después mepresenté a las primeras oposiciones de agregada en Lenguay Literatura Catalanas y fui de la promoción de 1978. Teníanque pasar más de veinte años hasta que abordara unaficción basada en la emigración andaluza de los añossesenta. El resultado sería la novela Carrer Bolívia. Elmundo de entonces, el barrio del Besòs tal como estaba, sinapenas infraestructuras, poblado por familias que venían defuera. Muchas calles aún no tenían pavimento, los pisos eranpequeños, la gente, sufrida. La escuela estaba arraigada enel barrio, en los problemas de la gente, en las aspiracionesque hacían que algunos se sacrificasen para estudiardespués de una jornada laboral. Mis protagonistas (Lina,Néstor, Sierrita) no se corresponden con las personas queconocí allí, pero había un cura obrero a quien el personajeDaniel podría parecerse. Quizás Núria Solera puede recor-dar a alguna profesora, pero no había en mí voluntad decopiar la historia o el carácter de nadie de entonces. Sí elambiente. Además de los bloques y los bares, la añoranza, laresignación, el compañerismo, las reivindicaciones políticasy sociales.

Los humanos aprendemos el mundo muy pronto. No hacefalta que nos lo expliquen. Amamos la tierra y a las personasque nos dan vida, las palabras que nos dibujan los seres, losobjetos, las actitudes y los sentimientos. Las costumbres. Perosomos capaces de estar entre otras personas, en otras tierras,de aprender lenguas distintas a la nuestra, otras costumbres,sin necesidad de olvidar la esencia de los orígenes ni nada queconsideremos o hayamos considerado nuestro. Ninguno delos rasgos que nos han situado en el mundo nos impide amarsus caminos infinitos.

A la izquierda,bloques del polígonoSud-Oest del Besòs,construido entre1959 y 1966 por elPatronato Municipalde la Vivienda,durante una visitadel alcalde JosepMaria Socias, en1978.

78

Ser de barrio es como ser de Burgos, pero sin productos dela tierra. El barrio en sí es el producto de la tierra, delcemento, de los zapatos ahorrados, de todas esas cosas quepronunciadas se quedan en gazmoñería, y que encimasiguen vigentes, porque jamás han dejado de existir, porqueya lo decían los viejos y las viejas en las porterías cuando seponían a parar el golazo cotidiano: toda la vida habrá pobres.En esa frase no solo hay resignación sino afán de sobrevivir(perpetuarse, no; eso es de ricos). Las radios de Barcelonay sus extrarradios llenos de antenas apuntando al Tibidabo,lo más grande que se veía a lo lejos, siempre todo lejos; lasantenas orientadas hacia el templo expiatorio del Tibidabocomo cañas de pescar emisoras.

El nombre de “extrarradio” se inventó cuando vieron aun extraño mogollón de gente con aparatos de radio escu-chando el Barça, el Madrid, la selección nacional, los progra-mas de dedicar canciones, felicitación, felicitación,felicitaciones..., la Elena Francis y la Montserrat Fortuny,porque siempre que hay un Zorro sale un Coyote. Zorros,coyotes, perros callejeros, ratas. Un ratón es un periférico,cualquiera que haya montado un ordenador lo sabe. Ratasy periferia, política de barrios. Una periferia que parece queya no exista, y que sin embargo nunca ha dejado de estar.Una periferia más de urbanitas que de urbanistas.

El bosqueLa periferia, el extrarradio, esa manera idiota de llamar aun cuerpo de barrios que se extiende vivo y rizomatoso,

Un ratón es un periférico, cualquieraque haya montado un ordenador losabe. Ratas y periferia, política debarrios. Una periferia que parece queya no exista y que, sin embargo,nunca ha dejado de estar. Unaperiferia más de urbanitas que deurbanistas. Los barrios se hantransformado, pero sigue sin hacersejusticia.

Javier Pérez AndújarEscritor

Alguien puso algoen nuestra bebida

Dossier

Los bloques deBellvitge, enL’Hospitalet, conun espacio públicorehabilitado.

79

ininterrumpidamente desde Sant Cosme, Bellvitge..., hastael Singuerlín, Pomar, Les Guixeres..., pasando por Sants,Ciutat Vella, La Pau.... Es un existir semoviente, con trans-formaciones económicas, de población, de paisaje, con todotipo de cambios excepto geográficos. Pero esto, que la tierrapermanece, lo explica la geopolítica y antes lo dijo el Ecle-siastés. La forma en que han cambiado los barrios se estáestudiando cada vez más, cada vez mejor.

Por ejemplo, acaba de salir el trabajo del periodista MarcAndreu Les ciutats invisibles. Viatge a la Catalunyametropolitana (L'Avenç, 2016), en el que muestra lo quelos medios de comunicación del poder no han osado decir,y ni siquiera han sabido ver. Pero es que la periferia es preci-samente eso, un prejuicio de clase. El libro de Marc Andreuhabla, entre muchos otros asuntos, de la gente de los barriosque no pone TV3 más que para ver un partido del Barça,habla de quienes no se sienten identificados, pues no perte-necen a eso ni de refilón, con la imagen que se ha queridodar de Cataluña desde el poder. Habla también de los chinosque les compran los bares a los emigrantes que se jubilan,de las tiendas de ultramarinos de los paquistaníes, de lospisos patera del barrio de La Salut de Badalona... Habla, endefinitiva, de ese hábitat constituido por barrios al que lagente llama “ciudad”. Barrios que desde afuera parecen invi-sibles, como cuando el bosque no deja ver los árboles.

Los árbolesAcaso tenga Barcelona los árboles más tristes de Europa,sin contar Chernóbil. No me refiero a los árboles en sí, que,una vez en la poza, los pobres hacen lo que pueden, comotodo el que acaba en una poza, sino a la manera de tenerlos.Los árboles en Barcelona parece que estorben o, peor aún,que los hayan puesto donde no estorben. Ha ocurrido engeneral. El urbanismo en los barrios, que es como la mani-cura de un pobre, ha arrancado los árboles donde crecíanfrondosos y los ha dispuesto como si fueran farolas. Árbolesahora sin demasiada personalidad, árboles unisex, pordecirlo en términos de peluquería de barrio.

Las ramas de los sauces llorones con sus lágrimas deresina, la higuera extrañada en medio de un descampado.La libertad, la individualidad de ser árbol. A Barcelona no legustan los árboles. Los arranca porque no sabe para quésirven. Ni siquiera es una cuestión de clase, sino de caprichodel poder de una clase.

Ocurrió en Sant Gervasi (pijos aunque sobradamentepreparados). El azufaifo de un solar de la calle Arimon, quela escritora y traductora Isabel Núñez defendió a la vez quedefendía su vida hasta el final. Una vez se me ocurrió decir

Júlia Solans


Dani Codina

80

Hay grandes capitales (Roma, París,ahora Nueva York, capitales delprovincianismo), hay ciudadesespecialmente bonitas (Venecia) yhay ciudades con gancho (Marsella,Ámsterdam, Nueva Orleans), como sifuesen alguien. Una de estas eraBarcelona. Y si seguimos comovamos, pronto la podremos borrar dela lista. Será triste como una Dublíncualquiera y sin Joyce.

que estaban graciosos los burgueses defendiendo los sola-res. A ella no le moló nada, pero me lo perdonó y por eso loutilizo aquí, porque resulta que ese árbol de la parte alta esahora el maravilloso emblema de todos los árboles libres detodas las Barcelonas. La ciudad sin otro atributo que lademocracia, la ciudad como cadena humana, la ciudad comorizoma.

Sant Gervasi también es el extrarradio visto desde losbloques de Sant Roc de Badalona, no los nuevos que hicie-ron hace poco, sino los que aún quedan pudriéndose por lacalle Alfons XII, con el hormigón de las fachadas carcomidoy sucio, los nombres de los chavales pintados en ellas, lasaceras pringosas, los contenedores con la boca abierta, losvecinos sentados en sus sillas pasando el rato con las jaulassobre los coches o clavadas en los muros. Esto es el corazónde una comunidad (vuelven los términos cristianos del cris-tianismo conciliador de Juan XIII, otra calle de Badalona),esto es el centro neurálgico de un montón de personas, unaparte de las cuales ni siquiera encuentra un motivo parasalir de ahí a dar una vuelta, y por tanto todo a su alrededores extrarradio, periferia, las afueras. El infierno son losdemás, y las afueras, el aire que nos separa de los demás.

Las pozasLos bulevares, los paseos, las avenidas de Londres, París,Berlín, Nueva York (por citar cuatro ciudades muy euro-peas)... Frente a la suntuosidad y la anchura de las callesen las grandes ciudades, a los barrios les corresponde al finhacer ostentación de la anchura de sus aceras. A mayor cali-dad de vida, a mayor estado del bienestar, más amplias sehan ido haciendo las aceras en grupos de viviendas dondehace treinta años apenas había aceras. La transformaciónen estos lugares le ha permitido a la gente ir más holgada-mente a la oficina del paro.

La otra noche salieron por las calles de Barcelona y dealgunas ciudades del área metropolitana grupos de volun-tarios para hacer un recuento de los pobres que duermen enlas aceras, en los cajeros... En Badalona, que tiene más dedoscientos mil habitantes, contaron treinta y nueve. Nisiquiera cuarenta, como los años de una dictadura.

Las flamantes aceras de los barrios extendiéndose comomuelles de amarre en esos puertos deportivos que han idomontando los ayuntamientos costeros. Pero con la crisis, denuevo los atracos han desplazado a los atraques. Y otra vezlas jeringuillas bajo los puentes, bajo las papeleras de lascalles, bajo los árboles plantados en el cemento llano de lasaceras. Las vallas de seguridad del tren arrancadas por losvendedores de chatarra. El polígono industrial arruinado yconvertido en polígono de almacenes comerciales regenta-dos por los chinos. Gente sin techo de todas partes delmundo durmiendo al cobijo de la mole de un hipermercado.Montones de escombros tirados junto a las vías, enfrente dela Plataforma de la Construcción, el punto donde acuden debuena mañana los parados a la espera de una furgoneta quese los lleve a trabajar a dedo (así los empleadores cargan enuna vez el material y la mano de obra). Todo eso quedemuestra que los barrios se han transformado, pero no seha hecho justicia.

Enric CasassesPoeta

De la libretadel capazodeshilachado detanto deambularpor la ciudad

Dossier


81

1 SOMBRA SATURNIANA. El verano pasado empecéuna libreta de prosas-con-haikus de ir por Barcelona obser-vando esto y aquello, ciudad adentro. En ella decía que unade las primeras cosas que veo es que el fin-del-mundo es unno parar de fines-del-mundo uno detrás del otro, y enBarcelona en agosto se nota mucho.

¿La merceríaha cerrado por vacacioneso para siempre?

Me ofende y me hiere la sustitución sistemática de los pláta-nos del Eixample por almeces. No sé si lo hacen por vicio opor bisnis. Pero en nuestra ciudad los plátanos son impor-tantísimos: los plátanos, cuando llega la época del calor, dansombra y dan claridad. La gente y los artistas los aman. Losplátanos de Barcelona es título de novela. “Plàtans del’acera donen verd a l’aire” [“Plátanos de la acera verdean elaire”] (Vinyoli). [“El sol se había tapado. El verde de losplátanos, con menos luz, adquiría un esmeralda especialí-simo”] (Vila Casas). “La paciència dels plàtans de l’Eixam-ple. Em són exemple i em fan companyia” [“La paciencia delos plátanos del Eixample. Son para mí ejemplo y me hacencompañía”] (Bauçà).

El almez en una placita o en un jardín (el almez delpatio) me gusta mucho. Ahora bien, dos hileras paralelas de

almeces en una calle recta hasta perderse de vista formanun túnel de sombra negra y lo oscurecen todo. El barrio sevuelve triste. Desde abajo casi no se ve el cielo, y los de lospisos altos no vemos nada de abajo. En el Eixample, conalmeces, se hace de noche media hora antes. Barcelona, así,pierde (desperdicia) otro de los puntos fuertes de suencanto. Los turistas seguirán viniendo por inercia, pero yano entenderán por qué. Y poco a poco... bien, etcétera. Yentonces escribí este haiku:

Retirando los plátanosy plantando almecesel ensanche se estrecha.

2 MÁS ALLÁ DE BARCELONA. Barcelona, la granhechicera de Maragall (o la “Barcelona es poderosa” dePeret) tiene o ha tenido carácter y personalidad. Los dosúltimos siglos han sido el crisol de invenciones atrevidísi-mas, dignas herederas de una cultura que viene de lasdesmesuras de Llull y de March. En 1938 y 1939 la ciudad(como tal y como capital de Cataluña) recibió un batacazotan fuerte que cincuenta y tres años después, cuandoapenas empezaba a medio levantarse para tomar aire, viopasar al demonio con un asunto goloso y sus gobernantes levendieron el alma a precio de saldo olímpico. Y la cosa ya noha tenido remedio. La supuesta personalidad barcelonesa, si

“Il n'est pas donné à tout le monde d’aller à Barcelone.”

Júlia Solans

Dossier

82

aún existe, se mueve bajo tierra o se queda en casa. No tieneni bancos para sentarse en las plazas.

Hay grandes capitales (Roma, París, ahora Nueva York,capitales del provincianismo), hay ciudades especialmentebonitas (Venecia) y hay ciudades con gancho (Marsella,Ámsterdam, Nueva Orleans), como si fuesen alguien. Unade estas era Barcelona. Que si seguimos como vamos,pronto la podremos borrar de la lista. Será triste como unaDublín cualquiera y sin Joyce. Barcelona podría tener másde veinte, pero sus escritores no figuran a nivel mundial,por el mero hecho de ser de una cultura que no sale en losmapas. Francesc Pujols, por ejemplo, que como escritor ycomo personaje es mucho mas interesante que el famosodublinés, no cuenta en el mercado internacional, no estáadmitido por el que cuenta (el dinero).

3 INTERLUDIO EN CAMP DE L’ARPA. Al Arpa delCamp, o sea, en términos de Pujols, la Sagrada Familia,cuantas más cosas se le añaden más pequeña se vuelve. Y noes que la parte gaudiniana se encoja, es que la tapan. Ya noes ningún templo en el sentido que explica Pujols en Lavisió artística i religiosa de Gaudí, ni tan solo un “templosin templo” en el sentido de Manganelli en su punzante libroA e B, es una simple iglesia pseudogótica más, y el dios quese adora en ella viene en autocar. La familia ya no se gusta.Barcelona ha tapiado su portal del Nacimiento.

4 EN CONCRETO PROPONGO. Propongo maneras deminimizar el daño y de hacer la vida más interesante mien-tras no viene el cambio de organización de la sociedad quea la larga o a la corta ha de venir, porque, si no, vamos aldesastre catalán, europeo y planetario. De momento puedoadelantar que se abolirá el dinero pero no hay que preocu-parse, se montarán campañas de ayuda para los miles deladrones que se quedarán sin trabajo.

Propongo, pues, mientras tanto (son ejemplos, la listacompleta es mucho más larga):

–Demoler la Sagrada Familia posgaudiniana.–Recuperar los plátanos.–Poner bancos normales en las plazas.–Confiscar los grandes hoteles modernos y habilitar en

ellos dormitorios para los sin techo.–No cerrar, por las noches, parques ni jardines.–No poner anuncios gigantes en las fachadas que se

restauran o se limpian.–Retirar la publicidad de los espacios públicos (paradas

de autobús y de metro, etc.) y ofrecer dichos espacios a laexpresión libre y gratuita de quien quiera.

–A los jardines de Joan Vinyoli, por respeto al poeta y ala poesía, llamarlos Domini màgic, o bien Jardins del Callat.

–Retirar el supuesto monumento a Macià y devolver ladiosa de Clarà a su sitio, mirando hacia la Rambla (ahoraestá de espaldas). Que la diosa de Clarà estuviera dondeestaba había sido un triunfo de los sectores avanzados deBarcelona sobre los beatos que estuvieron a punto de impe-dir que aquella desvergonzada se instalase en la plaza Que-s’allunya [que se aleja], quiero decir, Catalunya.

–En la avenida Pau Casals, eliminar la estatuilla delmúsico sentado con el violoncelo, porque ya está, 50 metrosmás arriba, en la entrada del Turó Park, la gran obra que le

dedicó Apel·les Fenosa, escultura que cuando llueve es delas más bonitas de Barcelona.

–Deshinchar el gato de Pedro Botero que hay en la“rambla” del Raval y regalárselo a alguna ciudad china o auna república bananera.

–Ofrecer la fachada del Liceu a un grafitero fino del áreametropolitana.

–Desmantelar la Zona Franca y plantar alcachofas ytomates: el delta del Llobregat es la parte más fértil de todaCataluña.

–A la que lleva la ridícula denominación de plaza de laVila de Gràcia, devolverle su nombre de origen de plaza deOrient (en la torre de la campana que está en medio de laplaza hay un friso con los signos del zodiaco).

–Eliminar los monumentos y nombres de calle dedica-dos a Antonio López, “marqués” de Comillas, negreroinsigne.

–Príncep d’Astúries se llamará Riera de Cassoles. Laestación “apitxada” del Putxet se llamará correctamenteJoaquim Folguera.

–El espectacular monumento al doctor Robert no se vedesde ningún lado. Tal como está, tras la barandilla y losárboles de la plaza de Tetuan, solo se vería entero desde elcentro de la Gran Via y yendo en coche, pero la caja delascensor del metro lo tapa (el ascensor sale al centro de laGran Via).

–La Mujer y pájaro del parque del Escorxador (de JoanMiró) va quedando oculta por los árboles... y ahora tambiénpor el cuartel provisional de los bomberos. El cuartel viejode la calle de Provença se derribó hace pocos años porqueera un precioso edificio de ladrillo rojo de aire londinense.

–En la plaza de Espanya las farolas y los semáforos estánmal colocados. Tienen que cambiarse todos. Los mandóponer alguien que no se había fijado que en el medio de laplaza hay un monumento.

–La escultura móvil de Clavé en la Ciutadella, conruedas dentadas y engranajes que giran, la tienen paradacon alguna excusa. Tratan bien al gato hinchado y dejan queel Clavé se desclave y que el Miró no se pueda mirar.

Y el Sideroploide embarrancado.

5 FINAL. La frase de Picabia que encabeza este escrito, lavi el otro día en el metro en la camiseta de un(a) turista.

Paseando por Barcelona, igual que en cualquier otraciudad, por muy buen rollo que por otro lado pueda haber,se respira una hostilidad sorda propia de la sociedadmoderna desde Confucio, una agresión constante y tozudacontra los impulsos humanos positivos. Si todos o casi todosqueremos vivir con estima libertad amistad alegría gozo oserenidad, ¿por qué tenemos que bregar todo el rato conesta brutalidad que no para y que solo cree en el precio? Lacual, si no protestas, si no protestas fuerte, hace ver que noes. Deja entender que las cosas van así por la fuerza de lascosas, por leyes de vida. Pero la puta brutalidad actúa.Domina. Es una religión y su evangelio es la publicidad. Esteverano le había hecho este “haiku de todo el año”.

La guerra sordaque si le plantas caraentonces arma ruido.

La producción de carteles durante la Guerra Civil españolafue una tarea colosal. Solo en las tres grandes ciudades dellado republicano, Barcelona, Valencia y Madrid, se llegarona dibujar, imprimir y distribuir unos 1.750 carteles durantemil días de conflicto bélico. Los autores de todo este carru-sel de imágenes impactantes suman más de trescientosnombres identificados, sin contar los numerosos cartelessin autoría conocida. De todos ellos, prácticamente la mitadtrabajaron en un momento u otro en Barcelona (una cifraque incluye a los que, acompañando al Gobierno central,pasaron de Madrid a Valencia y, de allí, a la capital cata-lana). Con estas cifras en la mano, no es fácil afirmar quiéndebía de ser “el” cartelista más importante de la República.Pero, en los últimos cuarenta años, el estudio y difusión de

la producción de carteles de la Guerra Civil ha hecho queunos cuantos nombres se hayan ido destacando por encimadel conjunto, debido a la calidad o el impacto de sus crea-ciones y también por otros factores que los han convertidoen protagonistas: Josep Renau, Mauricio Amster, J. J. Parri-lla, Manuel Monleón, José Bardasano... O Lorenzo Goñi,Helios Gómez y Martí Bas. Evidentemente, en un lugardestacado, se encuentra nuestro protagonista de hoy,Carles Fontserè.

La figura pública de Fontserè se hizo popular durantela Transición como una de las caras más visibles del fenó-meno del cartelismo de guerra, que entonces empezó avindicarse y valorarse. Su aspecto de profeta, campesino orevolucionario reforzaba el aura del superviviente que aún

En el centenario de su nacimiento, recordamos a Carles Fontserè por los carteles querealizó durante la Guerra Civil, pero también queremos destacar su dedicación a laescenografía, la fotografía, la escritura…, a la vida: los múltiples intereses de unartista, todo un personaje, que se definía a sí mismo como un gran curioso.

83

BIOGRAFÍA

Santi BarjauDoctor en Historia del Arte. Conservador del departamento gráfico del AHCB

Carles Fontserè, cartelista,fotógrafo y curioso universal

Pere Virgili

Biografía

Biografía

84

podía relatar de primeramano uno de los episodiosartísticos más intensos dela Cataluña del siglo XX.En efecto, cuando estallóla guerra, Fontserè teníaapenas veinte años y era,por lo tanto, uno de losmás jóvenes del grupoentusiasta que llenabaplazas y calles con mensa-jes coloristas y compro-metidos. Su larga vida,hasta los noventa años, lepermitió, tras retornar delexilio en 1973, reconstruirla historia de aquelmomento que él habíavivido como protagonista.

Recordamos tambiénsu firmeza en la reivindi-cación de los documentosque se encontraban en elarchivo de Salamanca,reivindicación que quisoencabezar como afectado

directo. Quizás no es tan conocida su generosidad haciatodos quienes se le acercaban en busca de noticias sobreaquel período tan intenso. Puedo hablar por mi experienciapersonal y recordar mi visita, hace más de veinte años, a sucasa de Porqueres, junto al lago de Banyoles. Sin apenassaber nada de mí, me recibió y accedió a responder a mispreguntas; también me facilitó los contactos de los pocoscartelistas supervivientes, que intenté aprovechar como

pude… Era todo unpersonaje a quien serecuerda con afecto.

No obstante, la vidade este barcelonés ilustreva mucho más allá de suquincena larga de cartelesde la Guerra Civil, aunquehaya sido el autor de algu-nos de los iconos de aquelmomento, como el cartelLlibertat!, con la figurarobusta del segador queenarbola la hoz, de conno-taciones catalanistas y revolucionarias. Los tresvolúmenes de memoriasque publicó (a los que dese-aríamos que se añadiera el cuarto, inacabado) sonuna guía excelente de susvivencias y su actitud crea-tiva.

Nacido hace cien añosen el seno de una familiacarlista, el joven Carles

comenzó su actividad gráfica en los ambientes de la políticamás conservadora (los carlistas eran llamados también“tradicionalistas”) y llegó a dibujar algunos carteles electo-rales para la coalición Derecha de Cataluña en las eleccio-nes de 1932. Pero la efervescencia de los años republicanosy algunas lecturas (de las que él destaca Tolstoi) lo fueronconduciendo hacia las posiciones anarquistas a las quesiempre estaría vinculado de una forma u otra, junto con uninsobornable catalanismo. Antes de la guerra tambiéntrabajó de manera asidua en el dibujo comercial, haciendopublicidad y etiquetaje.

Compromiso ideológicoSin embargo, el inicio de la guerra supuso un detonante de sucompromiso ideológico. Como otros cartelistas, se incorporaa las tareas del Sindicato de Dibujantes Profesionales, respon-sable de muchas de las imágenes que empapelaron la ciudaden aquel momento. Él se reivindica como el autor de uno delos tres primeros carteles de la guerra, el simple pero efectivoTreballa per als que lluiten [Trabaja para los que luchan]. Esuno de esos carteles que los dibujantes realizaban por inicia-tiva propia, al margen de los partidos, en los primerosmomentos de efervescencia revolucionaria, y que inician unaserie de obras que pudo realizar a pesar de su particularguerra, llena de peripecias, junto a las Brigadas Internacio-nales o la Defensa Antiaérea. También colaboró con el Comi-sariado de Propaganda de la Generalitat de Cataluña.

La derrota de los ejércitos republicanos lo llevó al exilio(pasó la frontera con Lluís Companys) y, como tantos otros,fue encerrado en uno de los infames campos de refugiadosque los franceses instalaron en la Cataluña Norte. Fontserèconsiguió escapar y se instaló en París, pronto ocupada porlos alemanes, donde sobrevivió (junto a sus amigos MartíBas y Antoni Clavé) dibujando cómics de estilo americanoy realizando mil trabajos de supervivencia: en sus memoriasse define como un exiliado de tercera, ya que no contó conlas ayudas que los gobiernos republicanos catalán y espa-ñol habilitaron para tantos políticos e intelectuales, y tuvoque ganarse la vida con su ingenio.

En 1948 tiene la ocasión de viajar a México, llamado porMario Moreno, Cantinflas, para realizar trabajos esceno-gráficos en sus espectáculos y filmes. No llegó allí comoexiliado político sino como emigrante económico.

Fotografía documentalEn su breve estancia en México se relaciona con los nume-rosos catalanes exiliados y empieza en firme su otra granpasión, la fotografía documental, que le ocupará desdeentonces y le permitirá dar salida a su interés por las cues-tiones más diversas o, como él decía, a su curiosidad univer-sal. Desde 1950 y durante más de veinte años vivió en NuevaYork, donde siguió cultivando la fotografía. En la ciudad delos rascacielos desarrolló también un concepto de exposi-ción histórico-documental, o “relato gráfico”, basado en foto-grafías propias y reproducciones de documentos históricos,que explica la evolución de la ciudad de Nueva York a lo largode los siglos. Allí también conoció a Terry Broch, que seconvirtió en su compañera y colaboradora inseparable.

Mientras escribo estas líneas me llega la noticia de lamuerte de Terry, quien ha mantenido vivo el recuerdo del

Colección de Carteles del Pabellón de la República / CRAI-UB

AFB

Biografía

85

artista organizando y digitalizando sus numerosos materia-les. La celebración del centenario de Fontserè puede sertambién la ocasión para recordar su aportación.

Cuando volvió a Cataluña, en 1973, consciente de laimportancia de su trabajo y de las circunstancias que habíanhecho posible esa trayectoria, participó en cuantas iniciati-vas permitían poner en valor aquel patrimonio y publicónumerosos escritos. Uno de los textos más importantes fueel artículo sobre el Sindicato de Dibujantes Profesionales(SDP), incluido en el libro de Josep Termes Carteles de laRepública y de la Guerra Civil, editado por La Gaya Cien-cia en 1978. Asimismo, publicó diversos artículos en LaVanguardia sobre cartelistas de su generación, comoLorenzo Goñi, y polemizó con Josep Renau sobre el alcancede la propaganda antifascista. También realizó algunoscarteles nuevos para las fiestas de Banyoles, donde se

instaló; para el Ateneo Enciclopédico Popular; para unacampaña de la Generalitat sobre la historia de Cataluña, etc.

A partir de 1995 publicó las memorias que relatan sutrayectoria artística y vital durante la República y la guerra,y los tristes años del exilio en Francia, seguidos por la másluminosa etapa de México y los inicios de su estancia enNueva York, que explicaría en detalle en un cuarto volumen.

Por todo esto y mucho más (su labor de reivindicación,su vida longeva…), se le ha llegado a considerar como unverdadero icono del cartelismo, referente, patriarca, após-tol y profeta, o, simplemente, “el cartelista” de la GuerraCivil. El centenario de su nacimiento es una excelenteocasión para visitar de nuevo su producción gráfica y foto-gráfica, releer sus textos y recordar toda la trayectoria deeste gran curioso apasionado.

Carles Fontserè / Archivo Comarcal del Pla de l’Estany

A partir de 1948, ensu exilio mexicano,Carles Fontserè seinició en la fotografíadocumental. Lasfotos de esta páginalas tomó entre 1961y 1964 en NuevaYork, París y Ciudadde México.En la página anterior,dos de sus trabajosde propagandapolítica durante laGuerra Civil, para laCNT-FAI y la UGT:Aplastar al fascismo!y Avant! [¡Adelante!].Abriendo el reportaje,Fontserè en su casade Porqueres, en2003, junto a sucartel más conocido,Llibertat!, que realizóen 1936 para laCNT-FAI.

86

A Marc Vergés le diagnosticaron una enfermedad autoin-mune crónica con solo diecisiete años. La medicación lecausaba efectos secundarios y nadie le ofrecía alternativas.Escogió la carrera de Nutrición, pero la formación universi-taria le decepcionó. Se decantó por la nutrición oriental, latibetana y la china y por la medicina naturista. No estáseguro de haber superado la enfermedad, pero sí los sínto-mas, y la salud le ha mejorado mucho. Los ingredientes desu fórmula del éxito han sido descanso, ejercicio y una dietasaludable.

Durante una época se hizo vegetariano, pero tuvo quedejarlo. Es partidario de la dieta paleolítica, pero insiste enque trata a cada paciente con una dieta personalizada. Alargo plazo, su objetivo es conseguir que sus pacientestomen el mínimo posible de medicamentos: “Es incom-prensible que a los sesenta años el 65-70% de las personasestén polimedicadas”, considera.

Preparados para no comer“No quemamos tantas calorías como nuestros ancestros,porque no nos cuesta tanto ganarnos el alimento”, explicaVergés. Una buena estrategia para combatir la sobreali-mentación generalizada y alinearnos con los humanos delPaleolítico es depurar el cuerpo a base de triturados y deverde: “Genéticamente estamos preparados para no comer,somos una especie que aguanta bien el ayuno. La mala dietase paga con ansiedad, depresión y procesos inflamatorios”.Vergés sostiene que la medicina alopática (que palía lossíntomas) y la integrativa (que va a la raíz) deben combi-narse en lugar de excluirse. Es partidario de alternar prote-ína animal con alimentación viva (fruta y verduras crudas opoco cocinadas), pero advierte: “No es factible estableceruna alimentación estándar. No puedo asegurar que la dietapaleolítica valga igual para todo el mundo.”

Vergés es un defensor del producto ecológico y cargacontra los transgénicos, que tenían que servir para erradi-car el hambre y combatir las plagas, pero se han convertidoen el negocio de unos cuantos. Ante la probable aplicación

del acuerdo de libre comercio entre la Unión Europea y losEstados Unidos (Transatlantic Trade and Investment Part-nership, TTIP), Vergés afirma que los alimentos y produc-tos americanos no son saludables: “Si no se adecuan anuestras normas, tendrían que vender sus productos aprecios muy altos”, señala.

Veganismo inclusivoMarta Castells es profesora de yoga y nutrición en el ClubDavid Lloyd y ha publicado Vegana i catalana (VienaEdicions, 2016). El interés por la alimentación se ledespertó en el viaje de final de curso de COU. “Veía que todoel mundo digería bien y yo no. Tenía dolor de estómago,sufría estreñimiento”, recuerda. Dejó el embutido y se pasóal pan integral. Aprendió a cocinar y a disfrutar en la cocina.A los veinte años se inició en la macrobiótica y el yoga.Marta siempre pregunta a sus alumnos si suelen tener fríoo calor. “Si no sabes esto, ¿de qué te sirve que te diga quelos alimentos yin aportan frío y el resto calor?”

Lo ideal es empezar por hábitos simples: “Si intentasempezar con una dieta demasiado estricta, lo más probablees que abandones pronto”, explica. A ella, los cambios en laalimentación no le dieron resultado hasta que aceptóhacerse adulta. “Creía que podía cambiar el mundo solita yme estrellé. Más que curarme la homeopatía, me curé yomisma”. Insiste en que no hay seguridades ni alimentosfantásticos y relaciona los alimentos con las emociones.“Tenemos la cultura, el poso de lo que hemos comido todala vida: las croquetas de la abuela, los canelones de mamá.Eso también lo queremos”. Sus recetas son veganas, perolas elabora “con la voluntad de incluir a todo el mundo”.

“Si te rompes un brazo, ve y que te lo enyesen: laacupuntura no te servirá de nada”, afirma Marta, conven-cida de que hay que combinar la medicina alopática con lasG

EN

ER

ACIÓ

N E

TCJúlia BacarditPeriodista

Nutrición consciente,la medicinapreventivaUna alimentación consciente paraconseguir una vida sana: tal es elprincipio que guía a estos tresnutricionistas. Marc Vergés, MartaCastells y Consol Rodríguez sufrieronenfermedades o afecciones crónicasy han podido hacerlas retrocedergracias a cambios en la alimentación.

Fotos: Dani Codina

Generación etcétera

87

medicinas alternativas, aunque los intereses económicos delas farmacéuticas no lo ponen nada fácil. Su fórmula esfortalecer a la persona, hacerla más consciente de su cuerpoy sus deseos sin caer en la obsesión por la estética. “Nuncame he acabado de creer eso de los rayos UVA –declara–. Ytampoco las proezas de las cremas antiarrugas.”

Marta es soltera sin hijos y está harta de las mujeres, –algunas, alumnas suyas– que se quejan de la edad y quie-ren parecer jóvenes. “El cuerpo es un organismo que, si lomantienes sano y equilibrado mental y emocionalmente, loaguanta casi todo”, asegura.

Buscar el estilo de vida correctoConsol Rodríguez es artista visual y nutricionista autodi-dacta. Le detectaron un lupus en la piel cuando era muyjoven, y poco después su padre moría de cáncer. Optó porla homeopatía y aprendió a cocinar bajo el lema: “¿Quépuedo hacer en la cocina que mejore mi vida?”. Es autora deRaw Food Anti-aging (Ediciones Urano, 2016). “Tenía laboca llena de herpes y la cara escamosa, era doloroso –

recuerda–. Ahora estoy bien”. Califica la medicina alopáticacomo “medicina de emergencias”, y reivindica la importan-cia de síntomas como la fiebre. Cree que los problemasautoinmunes derivan de un estilo de vida incorrecto y que,con una buena alimentación integrada a tiempo, la inciden-cia de la mayoría de enfermedades que ahora son pandemia(cáncer, diabetes, obesidad) bajaría muchísimo: “El cuerpoque genera una enfermedad autoinmune ya no es capaz decurarse. Hay que prevenir las enfermedades antes de llegara estos extremos”. Cuando le diagnosticaron el lupus visitóa una oncóloga de medicina integrativa que le recetó unaterapia a base de zumos, omega 3 y flores de Bach, que leayudó a reducir el estrés y cambiar de vida.

“No somos superhombres y no podemos rendir conti-nuamente, tenemos que comprendernos y descubrir quéfalla –afirma Consol Rodríguez–. Somos lo que comemos ylo que respiramos, somos todo lo que hacemos”. De niñarenunció a la carne y ahora al marisco, las legumbres y lassemillas. Es vegana por ética e insiste en que “tenemos queescuchar a nuestro cuerpo”.

Se hizo crudivegana a raíz de una recaída en la enfer-medad mientras seguía los consejos de un libro de recetasvegetarianas, que aconsejaba mucha proteína vegetal yevitar los alimentos crudos. “La base de la alimentaciónhumana han de ser los frutos secos y los vegetales crudos,para aprovechar al máximo las propiedades y preservarnuestras enzimas”, considera. Sus recetas se basan en vege-tales, fruta y germinados; es alimentación viva –y variada,porque es partidaria de una alimentación intuitiva queincluya todos los colores del arco iris. “Los colores respon-den a la química de los alimentos: el betacaroteno lo pintatodo de color amarillo anaranjado, la enoteína de colormorado, la clorofila es verde...”

De izquierda aderecha, ConsolRodríguez, MarcVergés y MartaCastells.””Una mala dieta

alimentaria se paga conansiedad, depresión yprocesos inflamatorios.

88

La primera vez que oí nombrar Barcelona en una serieamericana de culto fue en The Sopranos. La hija del gáns-ter que cambió la historia de la televisión, una chica queestudiaba en una de les mejores universidades del mundo,se había metido entre ceja y ceja ir a estudiar un año aBarcelona. Obra elogiada por su realismo y su tono extre-madamente crítico, dibujaba Barcelona como el lugarsoñado por una joven de la elite económica e intelectual:una ciudad idealizada por encima de las tópicas París,Londres o Roma. The Sopranos, en cambio, hacía unretrato extremadamente crítico de su entorno metropoli-tano más próximo. La mítica careta, que mostraba el reco-rrido en coche de Nueva York a Nueva Jersey al son de BornUnder a Bad Sign, ponía el foco en la importancia del espa-cio urbano en la construcción del relato. La degradaciónsocial era indesligable de la urbana. Pero ¿cómo se ha expli-cado Barcelona a través de las series catalanas?

Hacer televisión es muy caro. Hacer películas, también;pero, hasta hace cuatro días, el cine era un arte, y la televi-sión, la caja tonta. A nadie se le ocurriría pedir a un film deVentura Pons o de Albert Serra un resultado económico quejustificase las subvenciones. ¿Y las series? Telenovelas demedio pelo, comedias banales para desconectar. Y lo que noes alta cultura, necesita audiencia. Esta concepción hacondicionado por entero el proceso creativo y ha impuestouna ley de mínimos, es decir, intentar gustar a todo elmundo. No molestemos a nadie, no vaya a ser que apaguenlas pantallas. Y en Cataluña, hablar honestamente de Barce-lona es arriesgarse a irritar a mucha gente.

Hasta que la progresiva introducción de plataformas detelevisión a la carta ha traído a Cataluña la tercera edad deoro de las series . Y con ello las expectativas del espectadorhan cambiado para siempre. Tras hacernos fans de TheWire, Louie o Mr. Robot, nos hemos acostumbrado a unaficción televisiva que elabora un discurso extremadamenteimpactante sobre la realidad urbana, y que hace de la ciudadun protagonista más. He aquí tres ejemplos de la nuevahornada de series catalanas ambientadas en Barcelona parailustrar en qué medida se ha respondido a este cambio.

‘Cites’. La Barcelona de InstagramCites marcó un antes y un después. Suena extraño, porquela serie no ha dejado una huella generacional tan profunda

como otras. JoelJoan es una fuerzainnovadora muchomás grabada en elimaginario colec-tivo, pero lasmemorables Platsbruts y Porcamisèria forman parte de un pasadoingenuo en cuanto al tratamiento de la ciudad. En cambio,la obra de Pau Freixa –adaptación de la británica Dates– hasido la primera de un nuevo paradigma. El tono atrevido, larealización elegante y las interpretaciones cuidadas hanimpreso un sello cinematográfico a una serie que no se habíavisto nunca en TV3. Y cuando la televisión se ha acercado alcine, la ciudad ha entrado en primer plano.

Cites nos presenta una Barcelona aspiracional, unconcepto del marketing que sostiene que a la gente legusta ver anunciado lo que quisiera que fuese real y no loque lo es de hecho. Convertir la ciudad en una cuenta deInstagram. Esta representación de la ciudad habría enca-jado en los años de la burbuja inmobiliaria y la Barcelonaque se “ponía guapa”. Hoy, la distancia que hemos tomadolos ciudadanos-espectadores respecto a aquel mito esdemasiado grande para tragárnoslo de manera acrítica.Cites construye una ciudad de cartón piedra no apta paradiabéticos, porque intenta contrapesar su apuesta intere-sante en cuanto al formato ocultando el conservadorismoen la imagen urbana. El hecho es que el prime time cata-lán empezó a tomar conciencia de la ciudad, aunque fuesea través de un filtro preciosista.

‘Nit i dia’. La ciudad y el género negroNit i dia es la mejor serie dramática que se ha producidohasta ahora en Cataluña; la culminación de esta secuenciaque ha combinado éxito de audiencias y excelencia técnicaque empezó con la mencionada Cites y está dando seriescomo Merlí o El crac. La obra de Jordi Galceran y LluísAlcarazo teje una historia redonda y sirve para ver cómo loscriterios narrativos y estéticos pueden imponerse. Y cómomejora una serie cuando se interesa por el espacio en el quetranscurre el relato.

El film noir siempre ha tenido la ciudad en el punto de mira. Sus personajes inmorales no salían de la nada, sinoque se reproducían en el ecosistema de los bajos fondos. Y Niti dia se sirve de los códigos del géneropara mostrar unaBarcelona condos caras. La casalujosa del tiburónde las finanzasque vive en Pe -dralbes interca-lada con callesinhóspitas de NouBarris. Nit i dia seatreve a retratar ellado oscuro enlugar de intentaresterilizarlo, y el

El mercado, el refinamiento de laaudiencia y el talento creativo formannuevos equilibrios que empiezan ahacer más visible a Barcelona .

VISIO

NES D

E B

CN

Joan BurdeusComunicador y filósofo

La ciudad en lanueva hornada deseries catalanas

contraste entre las lucesy las sombras sociales engrandece el guiónaún más.

Venga Monjas. Ridiculizar BarcelonaLos dos ejemplos de superproduccionesreclaman un contraste radical, que encon-tramos con Venga Monjas, la pareja creativade webseries más gamberra e interesantedel panorama youtubesco actual. Unaproducción independiente y de costes irri-sorios que consigue centenares de miles devisitas y que ha llevado a sus creadores,Xavi Daura y Esteban Navarro, a colarsecon una sección fija en el APM de TV3.Constatamos cómo, cuando la producciónse realiza al margen del circuito de la indus-tria políticamente controlable, aparece una Barcelona feaque no se puede hallar en la televisión convencional.

A través de la miniserie Conoce tu ciudad, los VengaMonjas pasean con humoristas de la talla de Raúl Cimas oBerto Romero por despropósitos urbanísticos y espaciosque caen por su propio peso gracias al sarcasmo de losprotagonistas. Escenas sobre el kitsch de la cafetería de ElCorte Inglés, o el absurdo cubo de Poble-sec, joyas delposthumor que ridiculizan espacios impensables en unaficción del políticamente correcto mainstream. En esta yen todas las series de su canal, desde la libertad que daYouTube, Daura y Navarro se burlan de la marca Barcelonay hacen troncharse de risa.

Barcelona necesita su ‘The Wire’Hasta la revalorización crítica que han conseguido las

series gracias al boom de HBO, Netflix y compañía, lasseries catala-

nas siguen una inercia cómoda: difuminar la presencia de laciudad y crear la ilusión de neutralidad en los personajes. Laacción habría podido pasar en cualquier lugar del mundo yno se habría notado ninguna diferencia. Hemos repasadotres ejemplos de cómo esto está cambiando. De cómo lasintersecciones entre mercado, el refinamiento de la audien-cia y el talento de los creadores forman nuevos equilibriosque empiezan a hacer más visible la ciudad.

La conclusión: no hay televisión compleja y de calidadsin un reconocimiento del espacio urbano, sin explicar unrelato en un sentido u otro. La tendencia hacia este modelode televisión hará que el discurso sobre la ciudad gane unespacio cada vez más importante. Y el día en que se puedamostrar la realidad del puerto de Barcelona con la mitad dela crudeza con la que The Wire nos muestra el de Baltimore,nos habremos hecho mayores.

Arriba, fotogramasde Nit i dia y de laminiserie webConoce tu ciudad.Debajo, escenas deCites.

89

90

Catalina Gayà y Laia SeróPeriodistas del colectivo SomAtents

Luchas iconográficas en la ciudadBarcelona vive hoy en día una lucha entre los iconos exportables, que laconvierten en un bien de consumo, y los comunitarios, en peligro de extinciónpor la presión del turismo. El pasado colonial y la proyección internacionalforman también parte del debate.En esta lucha de representaciones iconográficas es donde viven, se suman,

mueren y reviven los iconos que conforman la imagen de la urbe y confierenidentidad simbólica al espacio urbano. Algunos de estos iconos, los queresponden al discurso oficial del momento, emergen evidentes yextraordinarios: son los decorados de postal, camiseta y selfie, reconocibles entodo el mundo. Frente a ellos existen otros más silenciosos y convencionales,estrechamente vinculados a la vida cotidiana, y que revelan los diferentesmodos con que los habitantes de la ciudad se apropian de ella.REPORTA

JE Fotos: Camilla de Maffei

Luchas iconográficas

91

La escultura delGato de FernandoBotero, icono de larambla del Raval, ala vez punto deinterés turístico ylugar de encuentrode los barceloneses.En la páginaanterior, escaparatede una pasteleríade la calle de laPrincesa, conproductos derecuerdo ypromocionalesde la ciudad.

El domingo 21 de febrero de 2016, Mark Zuckerberg subióa sus redes sociales una serie de fotografías mientras hacíarunning en Barcelona. “¡Buenos días, Barcelona! Iniciamosnuestra visita corriendo por la ciudad, desde la SagradaFamilia hasta el castillo de Montjuïc. La mejor manera dever una ciudad antes de reunirme con los socios en nuestroviaje para conectar al mundo”, escribió. Entre comentariosjocosos de si visitaba la ciudad “por el jamón” o por el MobileWorld Congress, hizo pública, y sobre todo viral, una rutade dieciséis kilómetros que lo situó en la Barcelona depostal, en la ciudad que se ve –y se vende– en las tiendas desouvenirs y en el buscador turístico TripAdvisor.

La carrera de Zuckerberg obtuvo más de 421.000 likesde los 61 millones de seguidores que el empresario tiene enFacebook. Todos los periódicos de la ciudad (El País, LaVanguardia, El Periódico de Catalunya, Ara, El Mundo,El Punt Avui, Vilaweb) lo recogieron en sus webs o al díasiguiente en el papel. ¿Qué ven los fans de Zuckerberg,repartidos por todo el mundo, en el escenario por el quetransitó el joven estadounidense, y qué miran? ¿Cómo veny miran dicho escenario los propios barceloneses? Y, sobretodo: ¿por qué Zuckerberg utilizó el verbo ver?

Hoy en día, el visitante reconoce las ciudades antes deconocerlas y, al experimentarlas, las proyecta como unasuma de selfies, que configuran una textualización enprimera persona, casi siempre difundida en la red, y quesolo se distingue por los rostros que aparecen en primerplano: un japonés, una familia danesa, unos franceses; lo dedetrás siempre es lo mismo. Giandomenico Amendola,profesor de Sociología Urbana en la Universidad de Floren-cia y director del centro multidisciplinario de investigaciónurbana CityLab, reflexiona en La ciudad postmoderna:“Viajamos atraídos por estas imágenes de ciudad y de luga-res, frecuentemente solo para encontrar en la experiencia laconfirmación de la imagen conocida y para poder narrarnosotros mismos un relato de ciudad ya escrito”.

Esta narrativa icónica configura un decorado –en partepolítico, en parte privado y en parte producto del marke-ting municipal– que fija una manera de entender la ciudady difumina las infinitas narrativas posibles que se constru-yen según la experiencia de cada uno.

Iconos exportables frente a iconos comunitariosBarcelona vive hoy día una lucha iconográfica entre losiconos exportables, que la convierten en un bien deconsumo, y los iconos comunitarios, en peligro de extinción,en una ciudad cuyos barrios viven procesos de gentrifica-ción. Es en esta lucha de representaciones iconográficasdonde viven, se suman, mueren y reviven los iconos queconforman la imagen de una urbe, sus rasgos fisonómicos,y que dan identidad simbólica al espacio urbano.

Unos pocos de estos iconos –los que responden aldiscurso oficial del momento y que suponen una determi-nada manera de entender la sociedad– emergen evidentesy extraordinarios, y son los que aparecen impresos en cami-setas, reglas, bolsas o pósteres, y configuran una lectura deselfie o postal, a una sola cara.

En los postaleros giratorios de cualquier quiosco de laRambla se venden los decorados de la selfie, los iconosoficiales: la Sagrada Familia, la torre de Collserola, la torre

Agbar, la de Calatrava, el monumento a Colón y el hotel Vela(un posible skyline). A estos se suman el Park Güell, Mont-juïc, el Camp Nou, el mercado de la Boqueria. En los posta-leros-escaparate de las tiendas de museo, la iconografíacambia, pero sigue siendo una suma de objetos aislados,públicos y privados, que conforman los rasgos fisonómicosahora de la Barcelona más cultureta: la escultura deRebecca Horn L’estel ferit [La estrella herida] en una playaal atardecer; la loseta en forma de flor (uno de los cincodiseños ganadores del concurso que el Ayuntamiento orga-nizó en 1906 para decorar las aceras) como única integrantede la postal; el Vela aparece, de nuevo, pero ahora enformato Polaroid; la escultura del Gato de Fernando Boteroentre las palmeras de la rambla del Raval; el grafiti de KeithHaring en el Museu d’Art Contemporani (MACBA).

Son objetos aislados: L’estel ferit podría estar en Palma,pero se da por supuesto (y se sabe) que está en Barcelona.El mural de Haring se da por supuesto que está en un murodel MACBA, pero nada se dice de que originalmente estu-viera en una pared sucia de la plaza de Salvador Seguí, en elRaval, y que Haring tuviera como ayudantes a los chicos delBarrio Chino, algunos ya muertos por los estragos de laheroína en la Barcelona de los noventa.

A estos iconos hipervisibles, oficiales y exportables yreconocibles internacionalmente, se suman otros más silen-ciosos y convencionales, tan parte de la identidad de laciudad y de sus vecinos que solo existen por estos últimosy se visibilizan cuando desaparecen o cuando son conquis-tados por algún monumento oficial: las plazas de Barcelona,el trazado del Eixample, los taxis, los buses, los nombres delas calles, la peluquería de moda del paquistaní, el puestode bocadillos de la plaza de Sant Jaume.

Estos son iconos cambiantes y delicados, caducoscuando sucumben a la banalización turística porque apare-

Reportaje

cen en guías, en TripAdvisor, en las revistas de las compa-ñías aéreas low cost o en listados de revistas internaciona-les. Son también huellas sociales de las diferentes manerasde apropiarse de la ciudad que muestran sus habitantes. Alrespecto escribe Marta Rizo, académica de la UniversidadAutónoma de la Ciudad de México, en Imágenes de laciudad, comunicación y culturas urbanas: “El espaciopublico tiene como virtud principal el ser a la vez espacio derepresentación y espacio de socialización, esto es, de copre-sencia ciudadana”.

Del icono íntimo a la hipercomercializaciónEntrevistamos a Álex Giménez, arquitecto y profesor de laEscuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona(ETSAB), cerca de la rambla del Raval, cuyo icono es hoyen día el Gato de Botero, escultura que, en el transcurso delos quince minutos anteriores a la entrevista, es fotografiadapor hasta nueve turistas. Tariq y Mohammed, niños delbarrio, suelen usarlo como tobogán, y el Gato ya es un lugarde encuentro de los barceloneses como, hasta hace diezaños, lo fuera la cafetería Zurich de la plaza de Catalunya.

El enorme felino, negro y sólido, llegó a la rambla delRaval en 2003, después de haber vagado por media Barce-lona: primero vivió en el parque de la Ciutadella; por lasOlimpíadas lo trasladaron junto al Estadio Olímpico deMontjuïc y, antes de llegar al Raval, pasó un tiempo sobreuna plataforma en el portal de Santa Madrona. Cuando en2003 bajó al Raval, los vecinos, pese al proceso traumático

de desaparición de varias calles que darían lugar a la actualrambla, lo abrazaron, lo dejaron ser un vecino más: lo socia-lizaron.

Álex Giménez explica así el modo en que han nacidohistóricamente los iconos de la ciudad: “Barcelona estápensada desde el intersticio. En el ADN del urbanismo cata-lán, desde antes de Cerdà, el peso del vacío como lugar deexpresión de la colectividad es importantísimo en todas susdimensiones. Así, sus iconos nacen desde lo íntimo hacia lacalle, se construyen desde la comprensión de las necesida-des más personales. La manera de hacer ciudad de lospremodernos catalanes es buena: por ejemplo, la plazaReial, la de la Boqueria”.

Sobre la evolución posterior de este modelo, el profesorde la ETSAB considera que “en los ochenta se monumen-talizó la periferia de Barcelona, algo que no se hacía enningún otro lugar del mundo. Se unificó la calidad y elaspecto formal de unos espacios públicos que democratiza-ban la ciudad. Lo que se hacía en el paseo de Gràcia era tanimportante como lo que se hacía en la Via Júlia”. Sinembargo, aclara, “ahora esa lógica ya no existe, ahora se vade lo general a lo particular. Todo el mundo está muy preo-cupado por construir grandes iconos de representación delo colectivo que desatienden las necesidades de la gente”.Giménez prefiere “la ciudad que es suma de cosas conven-cionales –pues en el encuentro con esta convencionalidadaparece lo extraordinario– antes que una ciudad hecha deuna secuencia de extraordinarios, cuyos intersticios son

La plaza Reial es unun icono urbanoparadigmático deuna manera de

hacer ciudad desdela comprensión delas necesidadesde las personas,

según el arquitectoÁlex Giménez.A la derecha, la

Sagrada Familia, unelemento urbano

“extraordinario” quees ejemplo de lo

contrario.

92

93

iterativos, yermos, aburridos, caros de mantener, despobla-dos, tristes, insustanciales y alienados”.

Esa secuencia de extraordinarios son los iconos. Perocuando la ciudad decide incorporar un determinado iconocomo tal, según el propio Giménez explica, es cuando dejade funcionar, y pone como ejemplo de ello la Sagrada Fami-lia, cuya ubicación no es correcta debido a su escala, que lahace incompatible con los edificios del entorno.

El hotel cuyo perfil vemos durante la entrevista, y quese ilumina de fucsia por las noches, no ha pasado a serpostal, lugar de encuentro o foto de turista: no es un iconode Barcelona, ni para foráneos ni para vecinos.

Tres etapas de producción simbólicaMiquel de Moragas i Spà, catedrático de Teoría de la Comu-nicación, acaba de publicar el libro Barcelona, ciutatsimbòlica. Según el académico, Barcelona ha tenido tresetapas históricas de mucha producción simbólica: la Expo-sición Universal de 1888, la Internacional de 1929 y losJuegos Olímpicos de 1992. Moragas defiende que los iconosde las tres etapas dialogan y hasta generan un mosaico desímbolos difíciles de identificar en relación a una épocaconcreta. Pone un ejemplo: el monumento a Colón erigidoen la ciudad en 1888. “¿Quién lo sitúa en esa fecha? Casinadie”, se pregunta y se responde a la vez.

El catedrático explica que en 1888 las ciudades europeasvivieron una necesidad de monumentalizarse, siguiendo elejemplo de París –Josep Puig i Cadafalch escribió que Barce-lona podría ser el “nuevo París del sur”–, y de exponer públi-camente a los próceres de la ciudad como elemento depropaganda urbana. Los monumentos a Joan Güell, en laGran Via de les Corts Catalanes, y a Antonio López, al finalde la Via Laietana, pertenecen a esta época y son la repre-sentación pública del poder hegemónico, político y econó-mico que ambos ostentaban.

En 1929 la monumentalización de la ciudad incorporóun mensaje a caballo entre el modernismo y el novecen-tismo: es cuando aparecen la naturaleza y los cuerpos demujeres, aunque su representación sigue siendo abstracta yla única escultura con nombre y apellidos de mujer en todaBarcelona es el busto de la pintora Pepita Teixidor, escul-pido por Manuel Fuxà en 1917, y que, desde entonces, estáen el parque de la Ciutadella.

“Entre los elementos simbólicos de 1929 se cuenta la Fuente Mágica de Montjuïc, aunque en la exposición de 1888 ya había habido una primera fuente mágica. La de

El monumento aCristóbal Colónrodeado deandamios durantesu construcción, en1887. Por el extremoinferior izquierdode la foto asomanapenas lasAtarazanas.En la foto de debajo,el monumento en2013, durante larestauración de quefue objeto: elalmirante viste unacamiseta del Barçay una megalonapublicitaria delmismo equipoprotege la base.

Ant

oni Esp

luga

s / AFB

Vice

nte

Zam

bran

o

””La narrativa icónicaconfigura un decorado enparte político, en parteprivado y en parte frutodel marketing municipal.


94

1929 fue una exposición promotora de la industria eléctricaque se recapitalizó en el look de Montjuïc, look que luegosería reutilizado en 1992”, explica Miquel de Moragas.

El tercer momento de producción simbólica fue la etapaolímpica, que daría origen a lo que se conoce como MarcaBarcelona: “1992”, reflexiona Moragas, “es una etapa dedefensa del espacio público”, y es entonces cuando aparecela simbología abstracta en la Olimpíada Cultural. Luego vinola etapa del Fórum de las Culturas, en 2004, con la cons-trucción del distrito tecnológico 22@, y que el propio Mora-gas describe como “la comercialización de la ciudad”, quedesemboca en una repulsa ciudadana al modelo especula-tivo. Es cuando en los barrios más acosados por los espe-culadores (en ese momento la Barceloneta, Ciutat Vella yel Poblenou) aparecen grafitis en los que se lee que “laciudad no se vende”.

Preguntamos a Miquel de Moragas qué ha cambiado enel mapa simbólico de la ciudad desde 1888 hasta ahora. “Loque cambia es la influencia de la publicidad, que a partir de1910 y de 1920 ocupa un espacio urbano extraordinariohasta llegar a día de hoy –responde–. La ciudad se haconvertido en un soporte publicitario de primer nivel y hayuna privatización y una hipercomercialización del espaciopúblico”.

Fachadas y publicidad: el caso de las ‘megalonas’Era mayo del 2011 y toda Barcelona, parte de la maquina-ria mediática internacional y sobre todo las redes sociales

estaban pendientes de lo que sucedía en la plaza de Cata-lunya: la acampada del 15-M. Hacía meses que el edificio delBanco de España, en obras, estaba cubierto por una lonacon la representación de su fachada, como marca la norma-tiva de la ciudad. Con la atención mediática puesta en esaplaza, a las pocas horas apareció una gigantesca lona publi-citaria que hacía referencia a una marca de calzado depor-tivo y tenía como imagen a los jugadores del Barça. Fueportada de medio mundo.

Entonces a los barceloneses aún les sorprendían esasmegalonas. En solo cinco años han ido ganando terreno alas representaciones de las fachadas. A esta nueva icono-grafía de quita y pon se le han sumado acciones de promo-ción sorpresa (Colón con la camiseta del Barça, en 2013, o

Sebastià Jordi Vidal / AFB

Vista nocturnadel recinto de la

ExposiciónInternacional de

1929, con la avenidade la Reina María

Cristina iluminada yla Fuente Mágica, en

una fotografíadel álbum de la

exposición.En la página

siguiente, el EstadioOlímpico de

Montjuïc durante laceremonia inaugural

de los Juegos de1992.

””Los nuevos iconospublicitarios visitan elmonumento y dialogan

con la sociedad efímera ydel espectáculo.

Reportaje


95

el símbolo de Nike en la fachada del MACBA durante unashoras); secretas (el anuncio del que sería el cabeza de carteldel Primavera Sound del 2014 apareció un día de noviembredel 2013 en la avenida del Portal de l’Àngel); móviles (Voda-fone está en todas las bicicletas de Bicing), o en pantallasplanas (el metro se llenó de teles publicitarias en 2011).

Estos nuevos iconos publicitarios se adaptan al escena-rio: visitan el monumento, que hasta ahora remitía a lamemoria y al pasado, y dialogan con la sociedad efímera ydel espectáculo, como la llama Gilles Lipovetsky, o líquida,utilizando el concepto de Zygmunt Bauman.

Miquel de Moragas expone que, con todo, en Barcelonaaún no se ha llegado al nivel de comercialización del espa-cio público que se ha alcanzado en otras ciudades: durantela alcaldía de Ana Botella en Madrid, la línea 2 del metroincorporó a su nombre la marca de una compañía telefónica.Recientemente se anunció que el contrato no se renovaríaa su vencimiento, este mismo verano.

De momento el Camp Nou, un icono de Barcelona, aúnno ha incorporado el nombre de un banco o de una compa-ñía aérea como sí sucede en otros estadios de Europa: desde2006 el del Arsenal es el Emirates Stadium, y el del Manches-ter City, desde 2011, el Etihad Stadium.

Cobi mató a Copito de NieveAndrés Antebi es antropólogo, miembro del Grup deRecerca sobre Exclusió i Control Socials (GRECS), y noscita en el bar La Principal, en la frontera entre el Raval y el

Eixample, y, desde hace ya una década, un icono para losque transitan por la plaza de la Universitat. En abril de 2016,La Principal está lleno de hipsters (barba, Mac, iPhonebuscando enchufes) y de turistas de paso. Una pareja defranceses se hace una selfie con una caña y unas bravas.Golpe de clic y la lanzan a la red. Llega un amigo a su mesa:es un francés que vive en Barcelona. “Este es mi bar”, dice.

Quedamos con Andrés Antebi para reflexionar en tornoa la iconografía y la monumentalización del pasado colonial,y emerge el debate sobre la imagen oficial de la ciudad, aqué políticas e intenciones responde esta narración y cómocambia el monumento cuando la reflexión se hace desdeuna historiografía atenta a la relación que se establece entreel urbanismo y la producción iconográfica.

Antebi asegura que los intereses políticos y culturalesque explican el imaginario de la ciudad siempre han sidoobjeto de reflexión, de crítica, de cambio y de intervenciónpolítica. La desaparición o aparición de monumentos en lavía pública o el cambio de los nombres de las calles sonejemplos de ello. Uno de los más sintomáticos: el baile denombres de la avenida Diagonal, denominación que recibedesde el 22 de junio de 1979 y que sustituye la de “Genera-lísimo Franco”, que le fue impuesta el 7 de marzo de 1939.Este nombre, a su vez, había sustituido al de “14 d’abril” quellevaba desde el 16 de abril de 1931. Anteriormente, desdeel 13 de enero de 1925, se había denominado de “AlfonsoXIII”, y más atrás en el tiempo, desde que en 1874 cambiarapor primera vez el nombre de “Gran Via Diagonal” que le

Fundación Barcelona Olímpica / Ayuntamiento de Barcelona

96

fue otorgado en 1865, había llevado también, en parte de surecorrido o en todo él, los nombres de “Argüelles” y de“Nacionalitat Catalana”.

Otra muestra: la propuesta de nomenclátor para elnuevo barrio de la ciudad, el Eixample, que en 1863 lleva acabo el periodista y político Víctor Balaguer a petición delAyuntamiento, y que se materializa en el libro Las calles deBarcelona. Balaguer argumenta que las calles deben recor-dar “algunos de los grandes hechos de valor, de nobleza, devirtud, de abnegación y de patriotismo, y que se puedan

presentar como ejemplos y como modelos de las genera-ciones futuras”. Propone Pau Claris, Lepant, Entença, Rogerde Flor… Este es el callejero del Eixample, el libro confec-cionado a base de placas de mármol que conocemos hoy endía.

En el bar La Principal, mientras Antebi viaja por elnomenclátor y por la monumentalización de la ciudad, losfranceses sacan la cámara y se hacen otra selfie, ahora conel amigo. Antebi señala el monumento que preside la plazade Goya, al otro lado del cristal del bar. Está dedicado aFrancesc Layret i Foix, político y abogado barcelonés deideología nacionalista y republicana, defensor del movi-miento obrero, que fue asesinado por un pistolero del Sindi-cato Libre de la patronal catalana en 1920. ¿Quién losrecuerda? El grupo escultórico, obra de Frederic Marès, fueinaugurado en 1936, desmantelado al final de la Guerra Civily reinstalado en el mismo emplazamiento en 1977. ¿Quiénlo sabe? Buses, taxis, paseantes, turistas pasan a su lado, lorozan. Al parecer, nadie lo ve o, como mínimo, nadie se paraa verlo.

“Los ciudadanos no recuerdan al personaje que serepresenta en ese monumento. Un monumento es unintento siempre fallido, ya que está condenado a ser olvi-dado pese a las intenciones políticas de quienes lo erigie-ron”, afirma Antebi.

Hablamos de Antonio López, de la lucha iconográficaque en estos momentos vive Barcelona y que, según Antebi,tiene que ver con la memoria de la ciudad y con lo queaspira a ser. “Hay sectores críticos con el pasado colonialque quieren que la ciudad no reconozca a este prócer y queintervenga el espacio donde actualmente se ubica su monu-mento para convertirlo en un espacio de memoria, mientrasque otros sectores demandan mantenerlo”, explica.

Antebi forma parte de un grupo de investigación entorno a la relación de Barcelona con Guinea Ecuatorial. Apartir de esta investigación se ha montado la exposiciónIkunde. Barcelona, metrópoli colonial, que se puede visi-tar en el Museu de Cultures del Món. “Nos preguntamos quésignificó Copito de Nieve durante el tardofranquismo yhasta los años ochenta. Y, sobre todo, acerca del olvido delsistema colonial, ese sistema que hizo que el gorila albinoacabara en Barcelona. A finales de los años cincuenta, enefecto, el Ayuntamiento de Barcelona había montado unsistema de extracción y de negocios en Guinea”.

En la misma línea de reflexión en torno a la narrativaiconográfica de la ciudad, el MACBA organizó en septiem-bre de 2014 Nonument, una exposición colectiva surgidade la invitación realizada a veintiocho artistas para quereflexionaran en torno a la proliferación de símbolos quecolonizan los espacios reales y virtuales de Barcelona. En lapágina web en que se explica el proyecto se lee: “Los monu-mentos esconden cierta apropiación del espacio colectivo,cierto secuestro de la memoria social, aunque también sepercibe en ellos la dificultad por acoger las pluralidades sinestereotiparlas, el afán por desterrar cualquier duda o incer-tidumbre”. Y se preguntan: ¿Quién sustenta un monu-mento? ¿Quién lo legitima? ¿Cómo emerge? ¿De quémanera arraiga en la comunidad y en el espacio público?

El arquitecto Álex Giménez fue uno de los artistas invi-tados a Nonument. En la entrevista que nos concedió en el

Ital

o R

ondi

nella

Car

mel

o H

erna

ndo

Reportaje

97

Raval –junto al hotel iluminado en fucsia por las noches–también reflexionaba en torno a la figura de Antonio Lópezy al hecho de que Barcelona siga acogiendo una plaza con elnombre y la estatua de quien se lucrara con el tráfico depersonas. El monumento al primer marqués de Comillas seencuentra al final de la Via Laietana, muy cerca de La carade Barcelona, de Roy Lichtenstein, una de las esculturasabstractas de la Barcelona Olímpica.

Pese a que en el verano de 2015 el Ayuntamiento anun-ció que rebautizaría la plaza, en el nomenclátor aún se lee:“Antonio López y López de Lamadrid, marqués de Comillas(Comillas, 1817 – Barcelona, 1883). Comerciante, navieroy banquero”.

En octubre del 2014, Giménez formó parte del grupo deactivistas y artistas que pegaron un papel sobre el mármol dela plaza y bajo el nombre de Antonio López escribieron:“Esclavista”. En la plataforma que sostiene la escultura, sedesplegó un manifiesto en el que se contextualizaba la figuradel marqués. En Nonument, explica, “creamos un granpreservativo gigante que tenía que cubrir el asta de la banderacatalana frente al mercado del Born. Lo organizamos para quecoincidiera con el día mundial de la lucha contra el sida”.Finalmente no pudieron cubrir la bandera debido al viento,pero “fue todo un show. Una forma de preservación”.

¿Cómo nos representamos?Maria Luisa Aguado, jefa del Departamento de PatrimonioArquitectónico Histórico y Artístico del Ayuntamiento,

asegura que es imposible fijar un único itinerario simbólicoo iconográfico de Barcelona: hay tantos como visitantes,igual que sucede en otras ciudades de Europa.

“Barcelona ha apostado por el arte contemporáneo deuna manera decidida –apunta como elemento diferenciadorde la ciudad–. Son piezas que han causado polémica, pero seha apostado por esas intervenciones. Así, por ejemplo, L’es-tel ferit, la escultura de Rebecca Horn en la playa”.

La ciudad incluso ha olvidado la polémica y L’estel feritse ha convertido de hecho en un icono de la Barcelonacultureta, como lo son también el pez de Frank Gehry, lascerillas de Claes Oldenburg, el gato de Botero, la maletaenorme de Jaume Plensa, el juego de luces de JamesTurrell, las cifras de neón de Mario Merz o la Rosa delsvents incrustada por Lothar Baumgarten. Todas estas obras,y algunas más, son parte de la Olimpíada Cultural de 1992.

“¿Cómo nos representamos?” es una pregunta querecoge el debate actual. La Virreina ha acogido durante losúltimos meses la exposición Barcelona. La metrópolis enla era de la fotografía, 1860-2004, en donde se lleva acabo una reflexión sobre el icono y sobre la evolución de larepresentación fotográfica de la ciudad desde las primerasiconografías fotográficas del siglo XIX hasta la Barcelona delmarketing urbano y de los nuevos movimientos socialesentre 1992 y 2004.

En 1935 Pere Català realizó un fotomontaje con todoslos iconos oficiales de los años treinta para la Sociedad deAtracción de Forasteros: se ven las gárgolas del Barrio


El busto de lapintora Pepita Teixidor (1917),única escultura connombre y apellidosde mujer en todaBarcelona; elmonumento alempresario AntonioLópez (1884), y elgrupo que FredericMarès dedicó aFrancesc Layret,abogado de lostrabajadores (1936).En la páginaanterior: durante laacampada del 15-Men la plaza deCatalunya, la lonaneutra que cubría elBanco de España,entonces en obras,se substituyó por lapublicidad de uncalzado deportivo ydel Barça.Abajo, El monoblanco, fotomontajesobre el gorila albinoCopito de Nieve, unemblema urbanoque ocultó su origencolonial.

Gótico, la columna de Adriano, la iglesia del Pi, la catedral,la Generalitat… El ojo foráneo y el barcelonés de 2016 soncapaces de reconocer que la obra representa a Barcelonapese a que hayan pasado 81 años. Aun así, la composiciónrevela la dificultad de escoger el icono aislado: el objeto solono explica el entramado y la mezcla de la ciudad.

Colón, siempre ColónEn las entrevistas ha habido un único icono que ha apare-cido siempre: Colón. La figura del navegante se encuentra

en el postalero, es souvenir, es objeto de regalo de museoy camiseta, aparece siempre en un cambiante y pocopreciso skyline, se muestra en la selfie del turista, esrotonda, está en el TripAdvisor y en el aeropuerto, en laspublicidades y en el marketing institucional. Cada año lovisitan 130.000 personas, es mirador, ha sido percha publi-citaria de los dos clubes de fútbol de la ciudad…, y es partede esa Barcelona colonial ahora en discusión.

El mirador de Colón surgió a partir de la iniciativa de unprócer de la ciudad en 1852. En 1881 se falló el concurso a

Reportaje

98

Dos muestrasdestacadas de artecontemporáneo en

la Barcelona surgidadel 92: el gigantescopez dorado de FrankGehry frente al PortOlímpic y L’estel ferit[La estrella herida],de Rebecca Horn,en la playa de la

Barceloneta.


99

favor del proyecto del arquitecto Gaieta Buïgas, y hubosucesivos concursos para cada una de las figuras del monu-mento, que se inauguró el 1 de julio de 1888, doce díasdespues de abrir sus puertas la Exposicion Universal.

¿Sobrevivirá Colón a la batalla iconográfica? ¿Se plante-ará un debate en torno al descubridor como el hoy existentesobre Antonio López?

En la exposición de La Virreina se recoge una fotografíade Antoni Esplugas, fechada en 1887, de la construcción delmonumento a Colón, imagen que reproducimos en este artí-

culo, en la página 101. En ella se ve al navegante entre anda-mios, pero la ciudad no aparece apenas porque el objetivode la cámara, el mirón, busca lo nuevo, lo que antes noestaba, lo que cambiará el paisaje urbano hasta que algo másnuevo aún aparezca y lo reemplace a su vez.

Zuckerberg, por cierto, no se acercó al monumento deColón ni lo lanzó a la red; se hallaba fuera de ese recorridode dieciséis kilómetros.

Fotomontajesobre el BarrioGótico para la Sociedadde Atracción deForasteros, 1935.

Pere Català Pic / AFB

Reportaje

100

Una historia de laautorrepresentaciónde BarcelonaLa fotografía como lenguaje de representación no se puededesligar de la iconografía de una ciudad: ni la imagen que seproyecta al exterior ni la que la opinión pública se va cons-truyendo de su propia ciudad a través del discurso de losmedios. Barcelona. La metrópolis en la era de la foto-grafía, 1860-2004 es el título de la exposición que, produ-cida por el Instituto de Cultura del Ayuntamiento deBarcelona y organizada por Jorge Ribalta en calidad decomisario, repasa en La Virreina Centre de la Imatge –conel complemento de un libro-catálogo– 144 años de imágenesproducidas en y por Barcelona. Este trabajo pone en diálogola imagen oficial de la ciudad –desde que Ramon Alaberninmortalizara el Pla del Palau con la llegada del daguerro-tipo–, con las de presentación al extranjero y las de denun-cia ejercida por los miembros del Grup d’Arquitectes iTècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contem-porània (GATCPAC), los movimientos vecinales y los foto-periodistas.

A través de diecisiete ámbitos se explican los seis gran-des momentos de producción iconográfica de Barcelona: laaprobación del plan Cerdà y la Exposición Universal (1860-1888); el surgimiento de la prensa gráfica, la abertura de laVia Laietana y la reforma de Montjuïc y la eclosión de lasretóricas del modernismo arquitectónico y artístico (1888-1929); los años treinta y la Guerra Civil (1930-1939); la

hegemonía del paradigma humanista y el nuevo fotoperio-dismo de la Transición (1940-1970); el nacimiento delnuevo estilo documental topográfico en relación con la recu-peración de la ciudad y el auge del movimiento vecinal(1970-1992), y, por último, las nuevas luchas sociales en quela imagen adquiere una nueva centralidad, tanto en lagestión municipal como en el conflicto social (1992-2004),con la llegada del marketing municipal y la respuesta ciuda-dana a procesos como la reforma interior del Raval.

Como por sedimentos, la exposición va dilucidando laiconografía barcelonesa que nos rodea hoy, tanto al vian-dante del 2016 como al turista.

Los encargos institucionales conformaron los trazos dela primera imagen gráfica de la Barcelona oficial. “Recuerdode la visita de SS.MM. y AA. a la ciudad de Barcelona”, rezael pie de un gran álbum abierto que fue un obsequio paraIsabel II, en su primera visita a la ciudad. Luego vendría laelectricidad y la Exposición Universal de 1888 y, con ellas,una nueva inyección de iconos urbanos para la exportaciónde “la París del sur” a la cual aspiraba Puig i Cadafalch, ycuyo exponente más nombrado es Colón. Al comienzo de lamuestra y del libro, se pueden ver los andamios que rodea-ban la escultura en 1887.

Más tarde llegaría el boom de los medios de masas quehizo entrar aquella iconografía urbana hasta los comedoresde las viviendas barcelonesas. Apareció la revista pioneraLa Il·lustració Catalana, que se convirtió en el principalespacio de difusión del fotoperiodismo emergente catalány, entre 1908 y 1939, desarrolló su tarea la Sociedad deAtracción de Forasteros, generando una iconografía de laBarcelona que pretendía ser parte del circuito de viajerosdel momento.

En los años treinta la fotografía documental social vivióuna eclosión internacional y, en el ámbito dedicado a laGuerra Civil, el visitante de la exposición podía encontrarsu primer testimonio audiovisual: un reportaje sobre elmovimiento revolucionario de 1936. En la segunda mitaddel siglo XX, el yugo propagandístico de la dictadura llevó ala celebración del XXXV Congreso Eucarístico, que buscórepresentar iconográficamente Barcelona como una ciudadde un régimen católico y anticomunista.

Hasta que llegó la Transición, cuando los movimientosvecinales hallaron un espacio discursivo relevante en lasrevistas de barrio, la “prensa pobre”, según la denominaciónde Maria Favà. En los setenta se publicaban hasta unacincuentena de cabeceras. Y así hasta el año 2004, con lapolémica operación urbanística del Fórum de las Culturas.

Barcelona. La metrópolis en la era de la fotografíaremueve las entrañas de una iconografía a veces invisiblepara quien camina mirándose los pies, pero muy presenteen el imaginario de la Barcelona real y también de la virtualcon “la expansión masiva de las tecnologías digitales, inter-net, la telefonía móvil y las redes sociales”, tal como indicael texto de la exposición, en calidad de nuevos productores(y reproductores) de iconografía. C.G. / L.S.

Santa Colomaen 1970: una

imagen expresiva delurbanismo

desarrollado bajo elfranquismo en el

área metropolitanabarcelonesa. La

fotografía, de JoanGuerrero, abre el

catálogo de lamuestra sobre la

imagen de la ciudadentre 1860 y 2004producida por La

Virreina Centre de laImatge del Instituto

de Cultura.

Joan Guerrero

Libros

101

LIBR

OS

Dos libros recientes del periodista ehistoriador Marc Andreu, publicadospor Els Llibres de L’Avenç, nos acercana la realidad de las ciudades catalanasde la segunda mitad del siglo XX e iniciosdel siglo XXI. Uno es Barris, veïns idemocràcia. El moviment ciutadà ila reconstrucció de Barcelona (1968-1986). Resultado de la tesis del autor,constituye un análisis detallado del“movimiento ciudadano forjado en losbarrios durante la dictadura”, que fue“uno de los componentes destacados dela lucha antifranquista que hizo posiblela transición a la democracia y ladefensa de los intereses de las clasessubalternas en el proceso de cambiopolítico e institucional”.El otro, Les ciutats invisibles.

Viatge a la Catalunya metropolitana,reúne los artículos que el autor publicóen L’Avenç entre el otoño de 2014 y elotoño de 2015 bajo el lema de la obra deItalo Calvino Las ciudades invisibles.Como el gran Khan, que desconocía susciudades, el libro de Marc Andreu sedirige a los catalanes que desconocen larealidad de las suyas, porque “ciudadesinvisibles lo son también muchos de losbarrios o lugares metropolitanos de laCataluña de hoy donde viven miles ymiles de personas” a las que los “mediosde comunicación [...] dedican poca aten-ción” (Les ciutats…, p. 187).El punto común de los dos libros es

el barrio, entendido como la parte de laciudad directamente vivida por losciudadanos: el lugar de residencia, deacceso a los servicios básicos, de socia-bilidad inmediata. Como escribe JordiÉvole en el prólogo de Les ciutats invi-sibles, “allí estaba mi escuela, mi campode fútbol improvisado [...], mi abuelo, miabuela, mis yonquis, mis vecinas, miplaza, mis amigos... Allí estaba todo”(Les ciutats, p. 12).En Barris, veïns i democràcia los

protagonistas son los vecinos de losbarrios de Barcelona que supieron orga-nizarse durante la transición a la demo-cracia en un potente movimiento queexigió una política urbanística al servi-cio de los ciudadanos y no al servicio dela especulación. Y al mismo tiempo queexigían una gestión democrática de laciudad y alcanzaban éxitos muy tangi-bles en el ámbito del urbanismo, fueroninspiración para el conjunto de Españay condicionaron la propia dinámica dela Transición. El Estado respondió a la

presión de las asociaciones de vecinoscon concesiones, pero también elimi-nándolas de la Constitución, con larepresión apoyada en la violencia ultra,o atrasando las elecciones municipales,todo por miedo a sus “propuestas dedemocracia directa”, opinión en la quecoincidieron PSOE y UCD (p. 387).No debía resultar extraño, por

tanto, que desde 1979 el ayuntamientobarcelonés de hegemonía socialista(primero con el apoyo del PSUC ydespués de ICV) se opusiera a la parti-cipación efectiva de los vecinos en losplenos municipales y renunciase a latransformación profunda de la estruc-tura social de la ciudad, a la vez que, enopinión del autor, el posterior proyectoolímpico transformaba el “modeloBarcelona” de urbanismo redistributivoy relativamente participativo en “simplemarca Barcelona” (p. 434).El análisis de estos tiempos recien-

tes enlaza con el segundo libro quecomentamos, muy diferente delprimero en la forma, pero no tanto en elfondo. Efectivamente, Les ciutats invi-sibles es una narración del viaje delautor por los barrios metropolitanos deCataluña que sirve para explicar unarealidad demasiado alejada de las agen-das políticas gobernantes y de losmedios de comunicación. El viaje, sinembargo, no es una narración literaria,sino que bajo esta apariencia haypreguntas pertinentes y preocupaciónteórica: las condiciones de vida, lacomposición social y étnica de losbarrios, las lenguas usadas, los senti-mientos identitarios, la capacidad (pocao mucha) de movilización social, lacontraposición entre algunos macro-proyectos de ciudad y la vida cotidianade los barrios.Y es que los dos libros forman parte,

en definitiva, de un mismo proyectoacadémico y político: devolver a lahistoria y al presente la existencia deunas realidades demasiado invisiblesque son, de hecho, las realidades de los“sectores populares” catalanes (p. 83),de los que sería necesaria, según expre-sión de Xavier Domènech citada por elautor, una “fotografía más real”.No hay duda de que ambos libros

contribuyen a elaborar esta fotografía,y del mismo modo que Barris, veïns idemocràcia tendría que pasar a ser unareferencia básica de la historia de losmovimientos sociales en Cataluña, Les

Barris, veïns i democràcia.El moviment ciutadà i lareconstrucció de Barcelona(1968-1986)Autor: Marc AndreuEls Llibres de L’AvençBarcelona, 2015512 páginas

Genís Barnosell

Reivindicaciónpolítica del barrio

Les ciutats invisibles. Viatge a laCatalunya metropolitanaAutor: Marc AndreuEls Llibres de L’AvençBarcelona, 2016200 páginas

102

Libros

ciutats invisibles debería contribuir,como quiere su autor, a hacer renacerla “crónica social y urbana” comogénero periodístico (El País, 2/6/2016).A la vez, puesto que los dos librosforman parte de un mismo proyectoacadémico y político, dibujado desdeuna sensibilidad política muy precisa,tienen una misma debilidad, que es latendencia a la idealización de los barrios(a no preocuparse por la representati-vidad real de la Federación de Asocia-ciones de Vecinos y Vecinas deBarcelona –FAVB–, y de sus asociacio-nes miembros, a considerarlos más“reales” que otras realidades igual-mente existentes –“en el barrio esdonde están las mejores historias”, diceÉvole) o a su descontextualización dela economía global.Y es que, de forma muy matizada en

un libro (el modelo académico obliga) yde forma más clara en el otro, lo que senos propone es una verdadera cons-trucción discursiva del barrio que esprofundamente política, es decir, unamanera concreta de entender qué sonlos barrios metropolitanos que coincidecon la apuesta partidista del autor: porla propia selección de los barrios (de losdiez municipios más pobres del áreametropolitana de Barcelona, el autorescoge siete, esquivando Sant Vicençdels Horts, y ninguno de los diecinuevemás “ricos”), por su desconfianza antelas iniciativas económicas de alcanceinternacional, por su contraposiciónentre el derecho a decidir y el derechoa existir (matizado en el autor, contun-dente en el prólogo de Évole), por lafalta de alternativas económicas clarasen el modelo que se rechaza.Pero tiene razón el autor cuando

afirma que “las ciudades invisibles y loque palpita dentro de ellas” se hacennotar “cada vez más” (p. 187) –aunqueeso no tenga ni mucho menos una únicatraducción política, ni tampoco unaúnica base social, como demuestra elhecho de que muchas de las iniciativassolidarias que emergen lo hagan enbarrios de clase media. Y es que, comoescribía Toni Soler en el diario Ara(25/5/2015), en Cataluña, efectiva-mente, hay más de un “proceso”. Cadauno con sus mitos y sus idealizaciones,contrapuestos a los de España (o a losdel liberalismo), y con alianzas queescapan a la lógica académica.

La poesía, la auténtica, aquella que esindomable e indomesticable, siempretiene que entenderse como un actocontracultural: cuando lo que se defiendea ultranza es una libertad salvaje, sealcanza una independencia moral y crea-tiva que lucha contra las modas impe-rantes y contra lo que propugnan los máspoderosos desde sus tribunas de manda-rinato. Porque la poesía, queramos o no,siempre orbita alrededor de unos márge-nes muy estrictos de trinchera, o sea, de lucha lenta y oculta pero indestructi-ble. De una manera u otra, es cierto loque pregona el ya mítico verso deHölderlin: “Lo que perdura lo fundan lospoetas”.Empieza a ser hora de que empece-

mos a revisar, revisitar, revalorizar yremover el legado de unos años nodemasiado lejanos pero sí bastantedesconocidos. Por eso tiene tanto valoruna antología como Poesia Contracul-tura Barcelona, coordinada coneficiencia por David Castillo y MarcValls y publicada con remarcable aciertopor el Ayuntamiento de Barcelona.Gracias a estas páginas podemos aden-trarnos en un tiempo y en unas obrasque lucharon contra todo, inclusofueron en su contra, y este es el riesgode encararse con la poesía como formade vida, como rabia, casi entendidacomo una inmolación.Porque estamos hablando de un

sacrificio colectivo, o es de lo quehablan estas páginas de triste felicidad,

páginas para expertos en historiografíaliteraria pero también para neófitoscuriosos que quieran descubrir materialnuevo, secreto, valioso, inencontrable sineste manual. Al epílogo que acompañatal antología de bastiones definitivos, elemblemático Joan Vinuesa habla deestos autores que releemos, de los “atre-vidos malditos”, de los “elegidos de losdioses”, de los “valientes inconscientes”,de los “delirantes voluntarios”... Formasdiferentes, pero acertadas, de bautizar aunos ángeles de fuego que, en hilera,conforman una caravana prohibida degritos particulares, seres que con suintensidad y brutalidad decidieron abrirlos límites, hacerlos un poco más habita-bles y posibles para quienes vendríandespués, todo a través de una poesíadesafiante y vivísima, tanto que aún latey centellea. Porque no es de muerte de loque habla el libro, sino de la vida y de sutriunfo.Ellos fueron, y aún son, Albert Subi-

rats, Pau Maragall, Pepe Sales, JordiPope, Jaume Cuadreny, Pere Marcilla,Xavier Sabater, Roberto Bolaño, RaúlNúñez, Mònica Maragall, Leo Segura,Zane Speer, Jordi Carbó, Carlos Iguana,J. Daniel Vidal, Sebastià Roure, PiruCirugeda y Genís Cano. Seres re-cor-dados por los que aún quedan, otralarga caravana de insignes colaborado-res que han contribuido a amalgamar latitánica labor de recolección de poéticamemoria histórica que es PoesiaContracultura Barcelona: desde el yacitado Vinuesa hasta Enric Casasses,pasando por Lina Giralt, Lulu Martorell,Pau Riba o Jesús Lizano, que vuelve deentre los muertos una vez más paravolver a constatar la curvatura del todo.Lo único que se puede reprochar a

este libro ya imprescindible –más queuna serie de páginas, es el retrato histé-rico de una época– es que un volumenepifánico y memorable de estas carac-terísticas necesitaría el doble, o el triple,de espacio, porque la selección es esme-rada, minuciosa, sensacional; tantocomo para que revivamos algunas chis-pas de aquel gran fuego ritual que siguequemando a fin de que entendamos deuna vez que la poesía, la poderosa, la deveras, es esta fundación de nuevas eras,un eterno ataque contracultural que,poco a poco, irá consiguiendo hacersesu espacio necesario, a base de insistir,hasta que también la ceniza se vuelvade nuevo rescoldo.

Poesia Contracultura BarcelonaCoordinadores: David Castilloy Marc Valls Ayuntamiento de BarcelonaBarcelona, 2016400 páginas

Jaume Pons Alorda

Cuando la vidatriunfa

103

De Minsk a Barcelona. Los contrastes literarios siempre sonpositivos, por eso esperábamos con tantas ganas la visita deSvetlana Aleksiévich, el pasado mes de mayo. Esta es una delas maneras que las ciudades tienen de relacionarse entre sí,de enviarse emisarios, escritores y relatos.

Aleksiévich camina lenta, cansada por las docenas deentrevistas en que ahora le preguntan lo mismo que ellapreguntó a sus informantes. Pero también es el caminar lentode quien ya ha llegado donde quería, el caminar suave dequien sabe que ha hecho el trabajo que tenía que hacer. Hapublicado cinco libros que se han ganado un lugar destacadoen la historia de la literatura; quizá por ello ahora tienetiempo de encantarse en los expositores de postales. Losdragones de trencadís fragmentos de cerámica y las facha-das curvas contrastan con la arquitectura que aparece en suslibros. Durante su estancia concede una entrevista tras otra,

como todos los días desde que le otorgaron el Nobel. Suslibros provocan mil preguntas, hay historias que impresionande mil modos distintos. Las preguntas se hacen solas, surgencomentarios e ideas por todas partes. Hay muy pocos proyec-tos literarios con el alcance y la responsabilidad que se haimpuesto, quizá sin quererlo, Svetlana Aleksiévich.

Ese periodismo que dicen que se muere...Los periodistas le preguntan sobre sus libros. A mí meapetece preguntarle sobre el periodismo, sobre este perio-dismo que dicen que se muere. “¿Quién dice eso?”, me inte-rroga. “Algunos periodistas”, respondo. “Bah...”, y hace ungesto con la mano. Y creo que tiene razón, que es fácilhablar del fin de este oficio cuando se hace periodismo desalón. Pero a alguien que ha realizado más de setecientasentrevistas para componer Voces de Chernóbil, todo esto lesuena un poco extraño. El periodismo que se acaba es elque ha dejado de serlo, que quizá ya va bien que se acabe.

El Nobel la ha dado a conocer en todo el mundo y clavauna pica en el corazón de la industria editorial. En untiempo de uniformización de los relatos (recuerden quépiden industria y agentes: trescientas páginas de una histo-ria de amor que transcurra en diversos países), Aleksiévichnos explica un mundo local, un mundo particular y casipodríamos decir que vuelve a hacer buena esa idea tanextraña pero tan vigente que se llama literatura nacional.Contra la ligereza, la frivolidad y la disolución de las identi-dades, la literatura, una vez más.

Los relatos de Aleksiévich, por contraste, nos recuer-dan la necesidad de hablar de lo que conocemos mejor, deBarcelona o de la caída de la Unión Soviética, de las muje-res y los niños que ha entrevistado para La guerra notiene rostro de mujer y para Los últimos testigos, o de lagente que baja por la Via Laietana. La literatura pasa siem-pre a pocos pasos de donde estamos, quizá por eso laprimera tarea del escritor es conocer su entorno máspróximo. Quizá por eso se encanta en los expositores depostales y quizá por eso, pese al cansancio y la distanciaque se suele guardar en estos casos, de Minsk a Barcelona,no para de hacer preguntas.

Tuvimos suerte. Durante esos días pudimos compartircon Aleksiévich los detalles de la construcción de unoslibros que desbordan humanidad, que nos hablan de la nece-sidad y de la importancia del testimonio y de la cotidiani-dad para entender la historia, el poder, la política. Hemossido capaces de traducir del ruso al catalán estas narracio-nes personales y polifónicas, las hemos leído, pero lapregunta que ahora corresponde hacer es si sabemos apren-der algo de la distancia que nos separa. Leer, al fin y al cabo,es esto, recorrer el espacio que nos separa de las chicas quese alistaron voluntariamente para ir al frente durante laSegunda Guerra Mundial, de los afectados por la radiaciónde Chernóbil o, simplemente, de las personas que un díavieron cómo su país desaparecía. Porque, más allá de lamitomanía de ver a la escritora, lo que realmente nosimporta es todo lo que ha escrito, lo que nos han dicho losmiles de personas que ha entrevistado durante tantos años.

Aleksiévich es Minsk, pero sus libros están en las libre-rías. Las editoriales han hecho un esfuerzo enorme paraponérnoslos al alcance. Leámoslos.

Los relatos de Svetlana Aleksiévichnos recuerdan la necesidad de hablarde lo que mejor conocemos, seaBarcelona o la Unión Soviética, seanlas mujeres y los niños que la autorabielorrusa ha entrevistado o la genteque baja por la Via Laietana.

EN

TRÁN

SITO

Dani Morell

Francesc SerésEscritor

De Minsk aBarcelona

104

EL

RELA

TO

Cuando empecé a frecuentar Horta tenía siete años y nohabía pronunciado nunca juntas las sílabas bu y ga. Mispadres me apuntaron a los Salesianos de Horta porque teníaacetona y me convenía respirar aire sano. La acetona eraterrible. Te hacían mear apuntando a un cartoncito, y si seteñía de color lila, te prohibían comer chocolate. Desde laplaza del Virrei Amat llegar a Horta no era muy complicado,pero hasta los doce años no me dejaron subir por mi cuenta.Entonces ya conocía alguna palabra que uniera las sílabasbu y ga, y no era buganvilia. Algunos de mis compañerosde clase a un coche chulo, de los que corrían, lo llamaban“un buga”. Eran los mismos que cuando querían volver acasa decían “me voy a mi queo”. También tenían un sistemamonetario paralelo: un billete verde de mil pelas era “untalego” o “una lechuga”, y uno de cien, de aquellos presidi-dos por un Falla esmirriado y calvo, “una gamba”. En octavode EGB empecé a recoger en un bloc todas aquellas pala-bras nuevas y en segundo de BUP ya formaban parte de mivocabulario habitual. Hablábamos siempre en castellanohasta que, de repente, reconocíamos por alguna expresiónextraña que alguien del grupo hablaba en catalán en casa.Éramos pocos; quizá siete u ocho de cuarenta.

Una de aquellas palabras epifánicas que me hizo descu-brir un compañero catalanoparlante fue “bugaderes” (lavan-deras). “¿Bugaqué?”, pregunté. Y me lo explicó. Habíanacido en Horta y sabía muchas cosas del barrio que hastaentonces me habían pasado desapercibidas. En su boca, lapalabra “bugaderia” (lavandería) adquiría un aire prohibido.Una tarde me llevó a ver un callejón secreto, el de los lava-deros de las “bugaderes”. Hace dos siglos la ropa sucia delos barceloneses más ricos se lavaba en el valle de Horta.

Llegaron a operar ochenta lavanderías. Aún hoy pasear porla recóndita calle Aiguafreda nos permite imaginar el bulli-cio y la cháchara de las lavanderas. Es un lugar mágico yprovoca la misma reacción en todo el mundo. Un hechizo.Llevé allí a Josep Pedrals, que vagaba por los alrededoressin localizarlo, o a los Txarango, que buscaban dóndehacerse fotos de grupo. El conjuro no falla nunca. Todos losque van allí acaba pronunciando las mismas palabras delhechizo buga: pues-no-parece-que-estés-en-Barcelona. Yno exageran. No lo parece en absoluto, pero sorprende quetodo el mundo se sienta obligado a verbalizarlo.

Horta no es tierra de paso. Está situada en uno de losextremos de la ciudad y por eso hay que ir allí expresa-mente, sin otro pretexto. El nombre no engaña. Pese a suprogresiva disolución en la urbe barcelonesa, de la queforma parte desde hace un siglo largo, Horta aún desprendearomas rurales. Además de la calle de Aiguafreda, tiene másrincones que provocan el hechizo buga del pues-no-parece-que-estés-en-Barcelona. Se dice o se oye decir paseandopor la Clota, por el parque del Laberint o por los jardines dela recuperada masía de Can Fargas. En Horta aún hoy exis-ten sembrados que nadie tilda de huertos ecológicos y másde un corral de aves. Horta es villa y es barrio. Quizá poreso el bullicio urbano convive con zonas de insólita calma yel urbanismo de trazo grueso topa con la irregularidad decalles y caminos. El verde predomina sobre el asfalto y casihay más árboles en los jardines que en las calles.

La Horta que descubrí de niño ha cambiado mucho. Haperdido rincones y ha propiciado discusiones, como cualquierotro lugar. Pero no ha empeorado mucho. De hecho, ya no nosamenazan las bombonas de gas –“los cojones de Porcioles”–,la rambla del Carmel tiene una magnífica continuación en elparque de las Rieres d’Horta y la plaza de Eivissa, al fin, es unlugar acogedor. Además, muchos de mis amigos que llamabanbuga a los coches hablan ahora en catalán con sus hijos, siguehabiendo buganvilias por todas partes y por la fiesta mayoralgunas hortenses se disfrazan de lavanderas a pesar de queapenas quedan tintorerías. La prensa del corazón catalanadebería tener sede en Horta. ¿Quién puede temer la salsa rosaentre los descendientes de un ejército de lavanderas?

Màrius Serra

“Buga” en HortaEn la antigua villa el bullicio urbanoconvive con una insólita calma. Elverde predomina sobre el asfalto.

Òscar Julve

Número 100 – 6 Juny-Juliol / Junio-Julio 2016...

Documents

Transcript of Número 100 – 6 Juny-Juliol / Junio-Julio 2016...