Nualart ARA Fins 280411

L'endemà, el dia següent i el dia després

ALBERT PLA NUALART

| Actualitzada el 28/04/2011 00:00

Ahir parlàvem de l'endemà i va quedar al tinter un dubte que neguiteja els correctors. ¿És un castellanisme el dia següent o el dia després ? ¿Cal que ho canviem per l'endemà? Sóc partidari de no renunciar al que fa servei. Per mi el dia següent i el dia després són dues locucions ben formades que podem usar si per raons d'estil o sentit trobem que en un cert context ens van millor que l'endemà .

Ho dic al revés: si l'endemà ens va igual de bé, per àgil i genuïna és l'opció preferible, però ni l'obsessió per separar-se del castellà justifica el canvi sistemàtic ni la ignorància dels recursos propis fa tolerable el calc. Hi ha, per exemple, un ús retòric habitual als diaris que va posar de moda la pel·lícula del 1983 The day after. Ens situava en l'endemà d'una catàstrofe nuclear i es pot aplicar a l'endemà de qualsevol canvi radical que ens forcés a repensar-ho tot, com ara la independència.

Doncs bé, el francès i l'italià, que tenen le lendemain i l'indomani , van titular el film Le jour d'après i Il giorno dopo . Devien buscar una èpica que no acaba d'expressar bé el que és massa quotidià i col·loquial. En casos així l'opció el dia després no em sembla que sigui un disbarat. En canvi, trobo perfecte que fem píndola de l'endemà . El francesos també fan pilule du lendemain. Per contra, els italians en diuen pillola del giorno dopo . I és que potser per a la famiglia tradicional té connotacions catastròfiques que ho justifiquen.

La incerta frontera Entre nom i adverbi

ALBERT PLA NUALART


Ho és tant d'incerta que encara que avui som dimecres, el diccionari ens diu que avui és adverbi i dimecres nom. Però a una paraula la defineix més el que fa que el que és. I si no fixeu-vos en però, que si en trobo un fa de nom. A "El dimecres li agrada" dimecres ens fa de subjecte, com si fos nom, i a "Dimecres hi va" ens diu quan hi va, com si fos adverbi. En tot cas, l'article sempre nominalitza. Per això jo escriuria fins dimecres com fins aquí , però fins a l'altre dimecres com fins a l'altre carrer .

Hi ha, però, un cas límit: l'endemà . Tot i portar article és tan adverbi com demà . De fet, si escriguéssim lendemà ningú ho discutiria. És el que fa el francès. Però fer aquest pas pot engegar un procés de recursivitat ad infinitum. Ara en francès s'escriu le lendemain i qui sap si tornar-ho a aglutinar duria a le lelendemain. Passa com amb enrecordar-se : alguns diuen que si ho escrivim així, seguint un ús general, potser al final escriurem enenrecordar-se .

I això ve a tomb de la norma que ahir vaig proposar per simplificar l'ús de fins i fins a : "Davant article fins vol dir només fins i tot ". ¿Podria ser fins l'endemà una excepció? Hi

ha prou raons per donar-la per bona, però jo tampoc tancaria la porta a fins a l'endemà . I no la tancaria perquè, sempre que és possible, sóc partidari d'evitar excepcions. Com menys envitricollada sigui la norma, més fàcil serà d'assimilar i acabarà sent més respectada.

Fins demà, fins al març, fins (a) l'any que ve

ALBERT PLA NUALART


Avui tornem a la gramàtica amb l'ús de fins i fins a . Una vella recepta diu: la a hi va si, en absència de fins , també hi aniria. "Arriba a la nit " fa que escriguem "No arriba fins a la nit ". I "Arriba demà ", "No arriba fins demà ". Però té excepcions. Tot i "Marxo el dia 30 " o "Va morir el 1930 " escrivim "No marxo fins al dia 30 " i "Va viure fins al 1930 ". I, encara que mesos i estacions van amb a o sense segons estiguin determinats o no (a l'hivern però l'hivern que ve ), tant escrivim fins a l'hivern com fins a l'hivern que ve .

Jo ho simplificaria dient que davant article escrivim sempre fins a . Per tant, només escriuria fins el ( la, els, les ) quan fins és adverbi i equival a fins i tot . Així doncs, contra el criteri de Fabra escriuria "fins a la setmana entrant"; contra el d'Albert Jané, "No comença fins al dia 15"; i contra l'Optimot, "fins a l'any que ve". Em semblen criteris que compliquen innecessàriament la norma.

I, igual que en el cas de cap i cap a , escriuria fins a davant els demostratius ( fins a aquell moment, fins a aquell lloc ). En aquest punt hi ha tant de desconcert que l'Optimot és més heterodox que l'ésAdir: el primer afirma que la solució més habitual és mantenir la a i el segon la fa caure. I ja com a píndola final recordeu que sempre és fins a davant d'infinitiu i sempre fins davant altres temps verbals, preposicions, conjuncions i adverbis.

Comentaris1

hug o Barcelona

26.04.2011 - 14:47h

L'última frase no s'entén, oi? potser la "a" que va darrere del primer "fins" hauria d'anar en cursiva? si no, prou complicat que és el tema, amb aquesta última frase sí que l'acabem d'arreglar... ;)

Val més menjar mona que veure la padrina

ALBERT PLA NUALART


Som en dies de padrins estressats i és que la mona entra amb calçador en aquest no parar de la Setmana Santa. Però el padrí és, o era, molt més que això: era un pare davant Déu, un godfather gens mafiós que seia a la banqueta disposat a sortir al camp si el fillol quedava orfe. Una eventualitat gens remota quan l'esperança de vida era de 40 anys. I amb els joves carregats de fills, els primers a qui queia el mort -vull dir el nounat- eren els avis.

Això fa que padrí i padrina, per a alguns dialectes, sigui sinònim d' avi , que ho és de vell . Doble eufemisme que tenyeix de sentiments la por i el rebuig que ens inspira la decadència. I així com en fadrí hi conflueixen solter i jove ; en padrí ho fan avi i vell . Ja ho diu la dita: "Qui no treballa de fadrí, treballa quan és padrí". Esclar que en això dels eufemismes els nostres besavis eren uns aficionats: mai se'ls hauria acudit parlar de singles o de la quarta edat.

Potser perquè en un món masclista qui protegia era l'home, parlem de padrina i no de madrina , com fa el castellà. El protagonisme s'invertia a l'hora de donar el pit. Per això el didot i la padrina eren tan entranyables com secundaris. Tant ho devia ser, d'entranyable, la padrina, que la feien servir d'esquer per agafar un nen d'una orella i estirar-lo. D'aquí ve "fer veure la padrina". Formava part d'aquell sadisme tan de l'època, antítesi de la sobreprotecció actual, que feia dir a les mares quan un fill es feia mal: "Torna-hi!"

L'espai com a metàfora del temps

ALBERT PLA NUALART


Per si encara no havíem perdut prou l'oremus barrejant penitents i doloroses amb biquinis i Saloufest, ara s'hi fica pel mig sant Jordi, el drac, la rosa, un munt de llibres i la final de Copa. Ahir mateix Umberto Eco ens explicava que cada dia vivim més en un no-lloc, un espai neutre i uniforme. I jo afegiria que també vivim en un no-temps. La ritualització del calendari es perd i esborra de la memòria sensorial l'olor d'encens i el gust de matafalu ga dels bunyols de Quaresma. Evocar el passat vol fites en el temps.

La gramàtica ens ha d'ajudar a ordenar els fets. De petit no vaig poder entendre mai la ràpida resurrecció de Crist amb davallada als inferns pel mig. Si ressuscitava al tercer dia, els números no quadraven. L'enterraves divendres al tard i dissabte a la nit encenies el ciri pasqual. Per molt que m'hi esforcés, no hi cabia l'espai de tres dies. "Deu ser un tres en un com la Trinitat", vaig aventurar.

En una final de Copa com la d'ahir, les fites del temps són gols. Gols que es poden fer "quan falten 4 minuts per al final" ( a falta de és un castellanisme). El llenguatge periodístic ho simplifica dient "a 4 minuts del final". És una estructura que es basa en la metàfora del temps com a espai: com "a 4 passes de casa" indica la distància que ens

separa d'un punt. I és que el temps no el veiem, només el podem percebre com un lloc. Per això viure en un no- lloc ens condemna a viure en un no- temps.

Cap aquí, cap al costat, cap (a) aquest costat

ALBERT PLA NUALART


La caiguda de la a en les preposicions compostes fins a i cap a és un dels punts més vacil·lants de l'actual norma. Pel que fa a cap (a) , Fabra es limita a dir que la a cau davant els demostratius i alguns adverbis començats en a. Sorprèn en un gramàtic tan logicista que un criteri fonètic que depèn del context passi per davant de la coherència sintàctica. Si escrivim cap al costat sembla que seria lògic escriure cap a aquest costat , encara que la a no soni.

La norma que en la pràctica s'aplica és que la a cau davant els adverbis aquí, allí, allà i els que indiquen la direcció del moviment ( amunt, avall, endavant, enrere, endins, etc.), uns adverbis que és com si ja tinguessin la pre posició a dins. La caiguda, en aquests dos casos, la fa gairebé tothom però al DIEC ja hi trobem contradiccions: a l'entrada pronació "el palmell mira cap a dins i cap a enrere"; i, en canvi, la retroflexió "és una flexió cap enrere".

Si passem als demostratius, els dubtes augmenten. I el DIEC tampoc no ho té clar: a encaminar diu "cap a aquesta solució" i a gust "cap aquest conjunt de coses". I alguns llibres d'estil, com el de la Rovira i Virgili, aconsellen mantenir la a . La intuïció poc hi pot dir: la a no sona. Es tracta d'establir una convenció racional i seguir-la. Jo, en el cas dels demostratius, trobo més lògic mantenir la a . Ara com ara, però, cap dels dos usos es pot considerar incorrecte si no volem que també ho sigui el diccionari normatiu.

Ús i abús de 'per part de'

ALBERT PLA NUALART


Hi ha usos de per part de que ningú discuteix: "Són cosins per part de mare". Però avui es fa servir sobretot per introduir l'agent d'una acció. Si l'acció l'expressa un verb, cal canviar per part de per per : "realitzat per part de" ha de ser "realitzat per". Si l'expressa un nom, hem d'intentar canviar per part de per de : "l'ajuda per part de" ha de ser "l'ajuda de".

Però en aquest segon cas sovint el canvi és impossible, perquè de té massa significats i tendeix a enganxar-se al nom del costat. En una definició del Termcat hi diu: "Anotació d'un punt positiu per part de l'àrbitre". Aquí és fa molt difícil prescindir de per part de . Per seguir-ne l'abús, doncs, no ens hauria d'impedir admetre'n l'ús. En la pràctica, no es fa servir gairebé mai en l'únic sentit que avui li dóna el DIEC: "pel que es refereix a".

Però si avui trobem tants per part de és per una raó més profunda i transcendent: és per un intent de diluir responsabilitats. La del que escriu, que vol dir sense acabar de dir, i la de la persona que va darrere de per part de, que quedaria molt més al descobert si fos el subjecte d'un verb en activa. "El cessament de X per part de Y" ha de ser "Y destitueix X". Ni la sintaxi ni el lector en tenen cap culpa que el redactor no es vulgui mullar. I és que quan la informació dels mitjans passa a ser in formació per part dels mitjans, o és que no més informen uns quants (una part) o és que és de menys qualitat.

Pertot arreu o per tot arreu?

ALBERT PLA NUALART


Fabra escrivia pertot arreu perquè creia que l'adverbi arreu reforçava l'adverbi pertot . I el seu criteri es va convertir en una norma. El Diccionari auxiliar (1996) de Josep Ruaix, per exemple, es mostra taxatiu: " Pertot arreu (expressió que alguns escriuen, erròniament, per tot arreu )". Per això el corrector disciplinat canviava "Regalima aigua per tot arreu" per "Regalima aigua pertot arreu". Per si algun encara ho fa, l'informo que avui la correcció és abusiva perquè la norma ha canviat.

Alguns correctors no tan disciplinats ja fa molts anys que no ho tocàvem perquè la in tuïció ens deia que per tot arreu estava bé. Des de l'any 2007, el DIEC2 ens dóna la raó. L'ar gument tàcit és simple i clar: si podem dir "A tot arreu en trobes" o "Vénen de tot arreu", què impedeix escriure "Per tot arreu ho fan així", com trobo a l'Alcover-Moll. Ara falta que altres diccionaris i llibres d'estil també ho incorporin i ho difonguin.

Sembla, doncs, que la segmentació més lògica parteix del sintagma tot arreu i hi anteposa diverses preposicions. I dic més lògica perquè fa d'una excepció un cas més i, per tant, regularitza la llengua. El DIEC2, en una estratègia intel·ligent, suma la nova anàlisi a la fabriana, de manera que pertot arreu continua sent normatiu. Però, probablement, un ús racional i desacomplexat de la llengua acabarà convertint aquest tribut a la memòria del Mestre en una raresa filològica.

L'obstacle és la democràcia?

ALBERT PLA NUALART


Fa uns deu dies Albert Branchadell responia amb el seu article Desbancar el català? a un article meu del 20 de febrer ( Però, senyoreta, on es parla català? ) oposant-hi dos tipus d'arguments. D'una banda, hi qüestionava que l'ús del català retrocedís. De l'altra, em llançava un repte molt concret: em demanava que expliqués de quina manera podia

el català desbancar el castellà com a llengua comuna dels catalans. I afegia: "La política comparada no ofereix gaires exemples de desbancament de llengües comunes i dominants amb procediments democràtics". Deixava clar, per tant, que per ell el castellà és avui la llengua comuna i dominant a Catalunya, cosa evident però que no tothom admet.

Sobre l'ús del català, crec que Josep Maria Aymà, a qui Branchadell feia referència, hi té més a dir que jo. Aymà, que fa 30 anys que és funcionari a Política Lingüística, sap prou bé que les enquestes tenen una elasticitat que les fa ideals per al màrqueting polític. Sap que qui diu que parla català sovint no l'usa de debò i que transmetre la llengua al fill no vol dir que el fill la parli en el seu entorn social. Sap, en fi, com sabem tots, que a cap govern català li interessa dir que el català va enrere, i que el primer reflex d'un polític és percebre la realitat com li convindria que fos.

Però, vagi o no vagi enrere, a mi no em sembla que es pugui ser optimista sobre la salut i el futur d'una llengua minoritària quan una de molt més forta és la comuna i dominant en tot el seu territori. La política comparada, en tot cas, no hi ajuda. I admetre aquesta situació ens aboca al gran repte: com es pot fer retrocedir el castellà democràticament?

Alguns, com Aymà, creuen que es pot aconseguir sense imposicions, que l'únic que cal és que els que parlen català el parlin sempre i amb tothom. Jo, en canvi, crec que només és possible a través de lleis, com la del cinema, que facin que la voluntat política majoritària s'imposi a la lògica del mercat. Perquè si alguna cosa no és democràtica és que grans poders econòmics que ningú ha elegit manin més que les persones que hem votat, i siguin ells i no nosaltres els que decideixin en quina llengua han de veure les pel·lícules els nostres fills al cine del barri, al DVD o a internet.

¿Hi ha una majoria social a Catalunya que aboni aquesta mena de lleis? Crec que no, i aquest és el gran problema. ¿Hi serà mai? Fa de molt mal dir. En aquest sentit, puc estar molt d'acord amb Branchadell: fer retrocedir el castellà democràticament és gairebé impossible perquè la majoria de catalans, de ciutadans amb dret a vot, no estan a favor de lleis que canviïn les regles i el terreny de joc de la convivència lingüística, d'això que en diem bilingüisme .

Però aquesta mateixa majoria també creu fermament que el bilingüisme - que tots parlin una llengua i només alguns parlin l'altra- no fa perillar la salut del català. Més encara, aquesta majoria no té la lucidesa de Branchadell, no comparteix amb ell que el castellà sigui la llengua comuna i dominant a Catalunya. De fet, un bon sector de catalans creuen, de bona o mala fe, que és el castellà el que està en perill, i canviarien les lleis ara mateix per protegir-lo.

I en aquesta majoria també hi ha molts catalans de tota la vida que no pateixen gens pel futur de la seva llengua perquè de totes bandes els arriben missatges optimistes. Si fins i tot vénen alts dirigents de la Unesco a assegurar-nos que és impossible que el català es perdi. (Jo els suggeriria que ho anessin a dir a València.)

Si a aquesta majoria se li expliqués que l'actual bilingüisme condemna el català a una progressiva dissolució i, sabent-ho, optés per no fer lleis per protegir la llengua, estaríem davant una decisió democràtica respectable que jo mai no qüestionaria. Com tampoc qüestiono el vot d'ara, per molt intoxicat que estigui. Però hi ha dues coses a les

quals em nego: em nego a deixar d'explicar el que per mi és l'autèntica situació del català, i em nego a afirmar que si algun dia aquesta situació porta una majoria social a votar lleis que fan avançar el català i retrocedir el castellà, això no serà democràtic.

No sé si negar-m'hi em converteix en partidari de la neteja ètnica, però vull pensar que no.

El contrari d''avarar' no pot ser 'treure'

ALBERT PLA NUALART


El verb avarar o varar tenia dos sentits oposats: el de posar en mar i el de posar en sec una embarcació. La norma l'ha restringit al primer, que s'estén a enlairar un estel o fins i tot a engegar una empresa. El castellà ha fet just el contrari: varar volent dir posar en mar és obsolet i el sentit de posar en sec s'estén a embarrancar per un obstacle submarí, com ara un banc de sorra, i també es pot aplicar a un negoci que s'encalla o un cotxe que s'avaria.

I és que per moure la barca damunt la sorra es feien servir uns travessers de fusta, els parats, que s'hi anaven posant al davant a mesura que l'avanç de la nau els alliberava. El parat tenia una osca al mig que s'enseuava (s'hi posava sèu, greix animal) per fer que llis qués la barca. Tot fa pensar que varar ve d'aquests pals o vares (un origen més simple i versemblant que el que apunta Coromines). I com que calia fer-ho per entrar i sortir del mar, el verb tenia el doble sentit.

En renunciar a un dels dos sentits, ha calgut omplir el buit deixat amb un altre verb. El castellà ho fa amb botar , que avui vol dir so bretot posar en mar un gran vaixell acabat de construir. Se sol fer omplint d'aigua un dic sec o fent-lo lliscar per una grada. És un dels sentits del nostre avarar . Per al sentit de po sar en sec, els nostres diccionaris donen com a única opció treure . Però el català és massa ric i mariner per dir-ho així, per dir que les barques varades a la platja són barques tretes .

La dubtosa catalanitat del cep 'syrah'

ALBERT PLA NUALART


M'escriu un amic viticultor per preguntar-me com es diu en català syrah , un tipus de cep de gra negre característic del Roine i en franca expansió a tot el món. El seu origen es tà envoltat de llegendes: unes parlen d'un croat que el va dur de la ciutat iraniana de Shi raz (i així s'anomena a Austràlia); d'altres l'entronquen amb Síria, Siracusa o l'illa grega de Siros. Però al Termcat hi trobo sirà , una ca talanització que em deixa perplex.

Sembla que la norma és respectar la grafia del nom original, tret que una llarga tra dició en doni una versió en llengua pròpia. La grafia es manté fins i tot corrent el risc que se'n facin lectures tan còmiques com el famós "xarel 10" de la Campos, víctima d'un traïdor punt volat. Una prova del que dic és que -a la Wikipedia- l'anglès, l'espanyol i l'alemany es criuen xarel·lo . (El francès escriu xarel-lo , però en alguna cosa s'ha de notar la grandeur.)

Avui trobem que hi ha syrah en molts vins d'aquí: dels Costers del Segre al Montsant. Es barreja amb garnatxa i samsó però també amb cabernet sauvignon . Unes varietats tenen ortografia catalana, per origen o tradició, i d'altres no. Hi ha fins i tot dobles versions: tant s'admet tempranillo com ull de llebre. Pe rò si algun lector o expert no hi fa més llum, jo diria que sirà és una catalanització tirant pel dret. Amb les dades que ara mateix tinc aconsellaré al meu amic, contra el Termcat, que posi a l'etiqueta syrah .

Ignorància arran de nas

ALBERT PLA NUALART


La realitat més propera sovint ens passa per ull. Coses que tenim a tocar del nas no sabem ni com es diuen. I tocar, en aquest cas, no és metafòric: parlo de les ulleres. En diem ulleres, sí, però com en diem de les dues peces que les agafen a les orelles? Jo en diria patilles , diu un; què us sembla varetes ; crec que són barnilles . Algú em dirà que no en parlem mai però algun dia se li trencaran i tindrà feina per explicar què se li ha trencat.

És en castellà que en diuen patilles : les nostres només són de pèl. Per ser varetes , són massa primes i poc màgiques. I les barnilles fan la funció d'esquelet del teixit. En trobem als paraigües, als ventalls i també a les cotilles . La barnilla és una barreja de balena i varilla , i el seu parentiu amb el cetaci és ben curiós: les barbes palatals de l'immens mamífer eren fle xibles i ideals per armar unes cotilles que, antigament, eren autèntiques baluernes.

Doncs en diem branques ( branches en diu el francès). I és que són com dues tiges que surten d'un tronc. Encara us diré més: de la punta del final del colze, la que fa que no ens ballin les ulleres, se'n diu gafa . I d'aquesta gafa tant en ve el nostre verb agafar com, per sinècdoque, les gafas del castellà. Es tracta d'una ar rel comuna que a Espanya ben pocs deuen conèixer. I és que hi ha miopies que no les corregeix cap mena d'ulleres. La realitat més propera, ja ho he dit, sol passar per ull. I m'aturo aquí que ara m'embranco.

'Acudit', 'xiste', 'xisto' i Conor McPherson

ALBERT PLA NUALART


Onze anys després que Manel Dueso la convertís en una obra de culte al Romea, La presa de Conor McPherson ha travessat el carrer Hospital de la mà de Ferran Utzet i s'ha ficat a la Biblioteca de Catalunya per fer-nos reviure una agredolça vetllada en un pub de la Irlanda rural . Qui entengui el teatre com un tros de vida sotragadorament humà, que no se la deixi escapar. Però si Jack, Brendan, Jim, Finbar i Valerie són tan propers i càlids és en bona part gràcies al traductor Joan Sellent, que els fa parlar en un català que ens crea la il·lusió de l'espontaneïtat i ens manté, dit en pa raules seves, en una "levitació expectant".

Però en un un cert moment Jack parla d'"explicar xistes" i una remor recorre la sala. Onze anys de contacte amb l'estàndard de ficció ens han can viat i han tenyit acudit de normalitat. Ara potser sobta més dir xiste . Qualsevol innovació, per elitista que sigui en origen, deixa de ser artifici quan triomfa en la convenció del que percebem com a normal.

I és que el col·loquial de ficció té molt de convenció. En el món real molts encara di em chiste , però en la ficció teatral ja esperem sentir acudit . L'evolució d'aquesta sensibilitat és un misteri i ens força a ser humils. L'Alcover-Moll diu que xiste és un castellanisme molt pitjor que xisto , però xisto ara sona d'abans de la guerra. La llengua és un riu que corre, i una traducció, fins i tot quan és recent i modèlica, no es mou d'una presa.

A l'hora de les postres

ALBERT PLA NUALART


Sembla clar que postre és un castellanisme però no ho és tant que ho sigui dir "El mató és una de les postres que m'agrada més". Igual que mengem entremesos per començar; mengem postres al final. Però així com podem parlar d' un entremès concret, la normativa no ens deixar parlar d' un (o una ) postre concret. Ara: si ens en posen al davant un carret ple, triar-ne unes no sé si és ser purista o golafre.

Curiosament, postres ve del castellà postre i l'Alcover-Moll en recull un ús masculí singular: "La taronja és un bon postre". Els dialectes que ho diuen en singular, sigui o no castellanisme, ho diuen en masculí. En tot cas, ara les postres és la forma estàndard i

un cavall de batalla de la correcció: ha costat molt, i costa, que es digui així. L'oposició amb el postre castellà n'ha fet marca de territori, i això fa molt difícil relaxar la norma.

I, tanmateix, traductors i restauradors troben a faltar poder parlar d'un postre concret. És un cas més de l'etern conflicte entre identitat i funcionalitat. Avui us en parlo perquè m'ho ha demanat un lector i perquè he trobat a l'ésAdir un apassionant fil de conversa sobre el tema en què el lingüista David Arnau defensa poder-ho dir en singular amb arguments que li copio i que en part comparteixo. Si ell no se'n surt de convèncer els altres lingüistes, jo ja ni pre tenc convèncer el lector, però sempre serà bo que hi reflexioni.

Us puc explicar Què he dinat?

ALBERT PLA NUALART


Doncs en català normatiu no ho puc fer. Ni què he dinat, ni què he esmorzat, ni què he berenat, ni què he sopat. El que sí que us puc dir és què he menjat per dinar. I l'explicació és ben fàcil: històricament aquests verbs han si gut sempre intransitius. El que menjaves no en podia ser l'objecte directe. De fet, més antigament, els catalans no dinaven sinó que es dinaven , igual com avui encara podem des dejunar-nos. Un reflexiu lògic si tenim en compte que el dejú, com la gana, és dins nostre.

I dic històricament perquè avui som majoria els que diem què hem dinat. Que en això hi ha influït el castellà és difícil de negar: les altres llengües del nostre entorn no ho po den dir. Però no sembla que fer el canvi ens hagi violentat: sembla que el castellà només ens ha empès a fer el que podíem fer tots sols. La nova transitivitat ha quedat tan integrada al tot orgànic de la llengua que els catalans menys interferits es queden parats quan un dia els diuen que és un castellanisme.

Si això passa, i això ho ha de demostrar un estudi estadístic, ens hauríem de preguntar si el cost de contradir una intuïció tan general no és exagerat; si el català no té ja massa fronts oberts per corregir el que ha integrat. En tenc la correcció més com una suma de sensibilitats que d'erudició. Als llibres d'estil, com a avantguarda normativa, els toca fer el primer pas. Si m'ho pregunteu a mi, crec que us puc explicar què he dinat.

Els àpats d'aquí I del nostre entorn

ALBERT PLA NUALART


El nom dels àpats diu molt d'una cultura i és un bon embolic. Tot just llevar-nos tocaria desdejunar-se , trencar el dejuni de la nit -ho fan els espanyols i els anglesos (això vol dir breakfast )-, però la majoria esmorzem , que vol dir fer un mos . A França prenen le petit déjeuner al matí i le déjeuner al migdia, però al nord del país, Bèlgica i el Quebec no estan per brocs: esmorzar és déjeuner i dinar és dîner .

El cas de dinar és ben curiós. Ve de disjejunare , en llatí desdejunar-se . En català va passar del matí al migdia però el dîner francès i el dinner anglès -més troneres- se solen prendre que ja és fosc. Això sí, bastant més d'hora que el nostre sopar. El dinner és, de fet, l'àpat fort del dia i es pot prendre al migdia, però a aquella hora és més habitual fer un lunch , força més lleuger. I l' almuerzo , també ambigu, tant pot ser un segon esmorzar com el dinar.

El berenar , com la merienda , era l'àpat del final del jornal, a mitja tarda. És l'hora del tea anglès, que tant pot ser lleuger i aristocràtic com copiós i rural. El sopar , que ve de sopa , en francès és souper i en anglès supper . Però souper -tret d'on dîner vol dir dinar - és ressopó , i supper tant és ressopó com sopar . El castellà en diu cena , un mot directe del llatí que nosaltres reservem per a l'últim sopar de Jesucrist: la famosa Santa Cena (o Sant Sopar) que encara presideix tantes taules.

La petita diferència entre 'menys' i 'no tant'

ALBERT PLA NUALART


"No serà tant!", diu el rabadà de la nadala quan li expliquen que un àngel ho anava anunciant. Si hagués parlat catanyol, hauria dit "Ja serà menys!", però el català tendeix a una retòrica de lítote: a afirmar negant el con trari. Ens és més fàcil dir "no tan bo" que "més dolent". I al voltant de la taula familar se sent més "No me'n posis tant" que no pas "Posa-me'n menys". Les arrels d'aquests hàbits en el nostre proverbial pactisme i les seves con seqüències quan negociem amb una cultura més assertiva les deixo per al lector.

Que menys sigui un arcaisme i la forma viva i popular sigui menos , també afavoreix no tan(t). El menys sona postís i es pot prestar a confusió; el menos ja porta l'estigma de la incor recció; el no tan(t) és discret i natural. Potser per això o perquè és l'ús genuí, tendim a comparar dient "Jo no sóc tan alt com ell", "Ara no plou tant com abans", "No n'he vist tants com ahir". En tots aquesta casos menys fa que la frase no tingui un dring tan català.

La lítote també afecta algunes expressions temporals. "Fa menys d'una setmana..." tendeix a ser "No fa ni una setmana..." Però això no ens hauria de portar a l'extrem d'evitar sempre menys . L'expressió ni més ni menys, per exemple, és correcta. Algun cop podem dir si fa no fa . Però no l'hauríem de confondre mai amb nogensmenys : "Ho diu no gensmenys que Fabra" hauria fet posar els pèls de punta al mateix Pompeu.

L'enganyosa bondat del 'menys' ressuscitat

ALBERT PLA NUALART


La millor prova que menys era ben mort a Catalunya i les Balears quan l'ideal depuratiu fabrià el va ressuscitar per al català literari és la famosa dita "Com més anem, menos va

lem" (en versió balear, "Com més anem, manco valem"). Corregint-la amb el monosil·làbic menys , la mètrica del dístic que da desfeta. Sembla que les formes menos , al menos i almenos es remunten al segle XVI i ja tenien, per tant, un fort arrelament quan Fabra les va arrencar.

I com sol passar sovint: l'hipercorrecte ar caisme menys ha donat patent de cors a girs calcats del castellà que van amb ell. Ho són menys mal i és el de menys, que, en col·loquial, han de ser (encara) sort i això rai. També ho és ni molt menys , que hauria de ser ni de molt o ni de bon tros , però està tan introduït que fins i tot els parlants sensibles ja el senten català. De fet, ni tan sols hi senten un gir idiomàtic, els sembla la suma de ni, més i menys . Però, si fos així, què voldria dir ni molt més ?

I mentre a ni molt menys se li barra el pas, a menys que ("Ho farem a menys que plo gui"), que molts percebem com un clar castellanisme, és normatiu des de l'any 2007. I això que, igual que el no admès calc a no ser que , ja ens havíem acostumat a canviar-lo per lle vat que, tret que, si no és que. Us he de confessar que jo el continuo corregint. En aquest cas, i sense que serveixi de precedent, tinc la màniga més estreta que l'IEC.

Virtuts inventades per la impotència

ALBERT PLA NUALART


El mal ús de la llengua pot fer mal -pot enfonsar reputacions- però també pot crear virtuts inexistents. Els resultats definitius de La Marató del 2010 avalen que els catalans som solidaris. La quantitat de diners que hem donat lliurement bat rècords. Però aquesta solidaritat tan genuïna la sumem alegrement a una altra que els mitjans ens hem inventat: la solidaritat fiscal. El diners, en aquest cas, no els donem, ens els prenen. I, incapaços d'impedir-ho, fem virtut de ser atracats.

Ser solidari és una virtut i la condició necessària de qualsevol virtut és la llibertat. Si es tracta d'un espoli no pot ser al mateix temps solidaritat . Els diners que sent lliures no donaríem mai, no ens poden fer generosos quan van a parar a mans dels altres perquè som esclaus. Ara: sí que és cert que quedem molt millor sent solidaris que sent esclaus.

I és que la impotència sovint es disfressa de virtut. Llegeixo en un titular de l'ARA de di vendres: "Portugal reconeix haver mentit". El lector entrenat ja sap que es tracta d'una simplificació periodística i que els polítics de P ortugal, lluny de reconèixer una mentida -que comporta voluntat d'enganyar-, parlen només d'error de càlcul. S'acostaria més a la veritat haver escrit "El govern portuguès va mentir i ara no ho reconeix", que, per dir-ho molt suaument, no és ben bé el mateix. Però aquesta veritat, com tants altres aspectes de la realitat que preferim ignorar, no cap al tí tol.

Per què 'bo porqueria' I no 'bo escombraria'

ALBERT PLA NUALART


Ahir parlàvem del bo porqueria. ¿No n'hauríem de dir bo brossa o escombraria, com també se sent força? Diguem d'entrada que el bo porqueria és el que dóna molt a can vi de córrer un gran risc. L'ús de porqueria en casos com aquests es remunta al terme junk food , encunyat el 1972 pel microbiòleg Michael Jacobson per referir-se al menjar poc sa. En origen junk vol dir tot el que ja no fa servei i tendim a treure'ns de sobre i, per extensió, es diu del que no val res: "The film was junk" , "El film no valia res".

La junk food es va traduir per comida basura perquè basura també pot voler dir cosa que no val res : "Lo que dices es basura" . Ni brossa ni escombraria tenen aquest sentit, i sí que el té porqueria : un film pot ser una porqueria, no pot ser mai una escombraria o una brossa. Per això hem de dir teleporqueria, contracte porqueria, menjar porqueria i totes les altres porqueries que us pugueu imaginar.

Per no dir bo escombraria hi ha una raó de més pes, i és que escombraria en català no existeix. Com acaballes , pessigolles o postres , escombraries pertany als pluralia tantum o mots que només tenen plural. Pel que fa a la brossa, és massa vegetal per associar-la a res que sigui repugnant. Però aquest mateix sentit, que recull molt bé desbrossar ("Desbrossar un camí"), permet usar-la per referir-nos al que fa nosa per veure el que interessa. I per això en diem correu brossa de l' spam .

Entrampats en els bons porqueria

ALBERT PLA NUALART


Disfressats de plusos, primes, extres i bons, els calés que ara ningú sap on són han passat a les butxaques dels especuladors i altres lladres de camí ral. En la selva del capitalisme, els depredadors plomen el personal amb un llenguatge incomprensible. Autèntics oxí-morons, com bo porqueria , desconcerten l'aspirant a inversor -¿és bo o és porqueria?- i acabarem tots enyorant la llibreta d'estalvis de la tieta.

Em diu el company d'economia per què del bono en diem bo . Dir-ne bo és, certament, confús: al bueno i bono o al good i bond hi oposem un bo que és massa poca cosa per significar tant. I és que bo , a més d'adjectiu, tant pot ser el bitllet o val que canviem per un servei com un títol de renda fixa que emet l'estat o una empresa. En casos així, repartir el pes de significat entre el mot culte, bonus , i el d'evolució popular, bo , sembla una bona idea.

Si, defugint que acabi en o , del globo en diem globus i del foco focus , amb més raó podríem recórrer al bonus per al sentit econòmic. Però resulta que bonus en anglès -i el castellà veig que també s'hi apunta- vol dir una altra cosa: allò que es paga de més pels bons resultats obtinguts, tot i que això últim de vegades sigui un sarcasme. Nosaltres en

diem, segons el cas, prima , plus o incentiu . I al final resulta que, per evitar confusions, no fem servir bonus per a res i ens quedem amb aquest bo que més aviat fa patir.

Si ets feliç, no et conformis amb menys

ALBERT PLA NUALART


Per expressar el benestar interior, en català tenim dos adjectius: feliç i content. Podem estar contents i podem ser feliços, pe rò no podem ni ser contents ni estar feliços. Això de ser content , que era ben viu en català medieval, ara ja no ho diu ningú però cada dia hi ha més gent que està feliç . Ho deia l'altre dia a TV3 la veu en off que traduïa un pilot de mo tos japonès: "Amb això del terratrèmol no puc estar feliç".

I és que darrere estic feliç hi ha l'anglès I am happy , però com passa amb tants altres anglicismes, la interferència s'ha vehiculat sobretot a través del castellà i, més concretament, d'un ús hispanoamericà que ha acabat amarant l'ús peninsular. L'arrel eti mològica de feliç és felix , que vol dir fèrtil , pro ductiu. I igual que no es pot estar pare -o tens fills o no en tens- no es pot estar feliç .

Però per molt que lliguem feliç al verb ser, continua sent, per desgràcia, un estat transitori. Com a la cançó Yesterday , avui som feliços i demà ens enfonsem en la misèria. El que potser sí que expressa és la il·lusió de permanència. Quan dic "estic content" sóc conscient que és un estat superficial i passatger, causat per una circumstància concreta. Quan dic "sóc feliç" vull creure, necessito creure, que ho sóc profundament i ho seré sempre. Quan dic "estic feliç" faig un híbrid estrany que no s'havia dit mai en català i que rebaixa la meva aspiració a una felicitat plena.

Si et vas quedar sense 'Pa negre'

ALBERT PLA NUALART


L'èxit de Pa negre va desbordar les previsions i ens va obligar a repetir la promoció. Per informar-ne vam escriure al Facebook una frase que començava així: "Si et vas quedar sense, podràs..." No vam trigar a rebre missatges indignats que deien que era incorrecta i que havíem d'escriure: "Si te'n vas quedar sense, podràs..." La pressió del castellà fa que no trobem a faltar els pronoms en i hi on realment fan falta i, pel neguit que això ens crea, els trobem a faltar on no s'han de posar.

La llengües, per no ser redundants, eviten repetir. En lloc del que no repetim, sovint hi ha un pronom però de vegades no hi ha res. D'això segon se'n diu el·lipsi i en fem un ús constant. A "Porta el teu carnet i el del teu germà" ni repetim carnet ni hi va cap pronom. En la frase del títol, no repetir "sense Pa negre " exigeix un pronom: "Si t'hi vas quedar". I no repetir " Pa negre " exigeix l'el·lipsi: "Si et vas quedar sense".

Són exigències de la sintaxi: el lingüista té feina per explicar-les però el parlant no in terferit simplement les sent. El problema el té el mig interferit que pateix pel català: de tant voler-les sentir acaba sentint el que no hi ha. Potser l'indueix a error l'analogia amb frases en què, en lloc de sense , hi ha un quantitatiu: "Si te'n vas quedar molts (pocs, un) ". Però sen se , tot i expressar quantitat, és preposició. Això sí, bastant rareta: és l'única que permet l'el·lipsi del que té al darrere.

L'orgull de tenir-la curta

ALBERT PLA NUALART


La dèria infantil i irracional de comparar llengües, que tan bé ha ridiculitzat Jesús Tuson als seus llibres, ens retreu als catalans que la tenim curta. Curta en dos sentits: per poques paraules i perquè són curtes. Les apologies del català fan de la curtedat virtut destacant que l'abundor de monosíl·labs permet dir més amb menys sons i s'adiu amb un poble més amant dels fets que de les paraules.

Per veure que no ens agrada gastar saliva, només cal comparar els noms de nen en català (Pol, Marc, Blai, Guiu, Pau) amb els d'un serial veneçolà (Diego Armando, Pedro Fernando). I és famosa l'anècdota en què el general Prim assegurava que ho podia dir tot d'ell ("Juan Prim y Prats, soy de Reus, etc.") en menys temps del que gastava un cortesà madrileny per recitar els seus títols nobiliaris.

L'orgull del mot breu és a l'origen d'una tradició, la poesia monosil·làbica, encara avui vigent. Defugint les "abultades i campanudes veus castellanes, totes fanfàrria i fullaraca", Ignasi Ferreres escriu l'any 1780 el poema A Déu, Un en Tres, i al Fill fet hom , que clou així: "Un sol Déu és en qui crec, a qui vull molt més que a mi: de tot mon cor, que en ma fi, lo cel me dó, jo li prec". Un enginyós resum monosil·làbic de les creences i aspiracions de l'època que guanyaria molt si, sense moure'ns de la tradició, hi afegíssim només un vers de l'irònic Pere Quart: "Ei, si pot ser".

Sobre la perfecció del català

ALBERT PLA NUALART


Quan Saussure, pare de la lingüística moderna, va dir que la relació entre el mot fonètic i el seu significat era arbitrària, lluny d'afirmar una evidència, va contradir un dels prejudicis més universals sobre la llengua. Perquè totes les cultures han volgut creure en aquesta relació, que la lúcida Julieta de Shakespeare nega, abonant el barbut suís, quan afirma que això que en diem rosa amb qualsevol altre nom faria la mateixa olor.

Al segle XVIII, en un clima de persecució, sortien com bolets les apologies del català. Fra Agustí Eura, lloant-ne la perfecció, deia coses tan curioses com que "l' arrogància és arrogant, la humilitat humil, l' amargura amarga, la dolçura dolça, la ira iracunda i l' alívio alívia". I només cal autosuggestionar-se una mica per veure-ho igual i acabar-te

creient, de manera estúpida i xovinista, que és la teva llengua, i no la del veí, la que té una connexió màgica amb la realitat.

Però l'únic lligam és l'onomatopeia i, fins i tot en aquest cas, hi ha certa arbitrarietat: per molt que pareu l'orella, no sentireu al gos castellà fer guau-guau i al català bub-bub. D'onomatopeies n'hi ha d'evidents i altres d'amagades. Ho és rata, per la remor que fa quan rosega. I claca, pel so de mans aplaudint. També sembla que ho és llufa. Però si fos cert que el català és tan perfecte, hauríem de poder afirmar, contra Julieta, que això que en diem llufa amb cap altre nom fa la mateixa pudor.

Merci, gràcies, mercès: de res, no s'ho val

ALBERT PLA NUALART


Voler-ho etiquetar tot de correcte o incorrecte acaba fent tenir una relació neuròtica amb la llengua. S'expressa bé qui sap triar la forma més adequada per a cada situació, i poc que podrem triar si el filtre normatiu se'ns carrega bona part del que diem. Un català més ric és també un català amb més registres. Confondre incorrecte amb informal expulsa de l'estàndard gran part d'un col·loquial que avui, per exemple en ficció, és imprescindible.

El català correcte pot dir gràcies i mercès. Un gràcies neutre que sempre fa el fet i un mercès que, tret d'ocasions molt solemnes, sona arcaic i una mica pedant. Però a gran part de Catalunya, sobretot a l'àrea de Girona, es diu un merci copiat del francès pronunciat pla i amb e oberta. El merci treu importància a l'agraïment. És com un gràcies de col·lega. Ja l'admeten TV3 i el D62 però fins que no l'ad meti el DIEC durà l'estigma d'incorrecte. Un estigma que ja ha fet retrocedir tantes marques d'informalitat que ara el català té problemes perquè els diàlegs sonin autèntics.

Pel que fa a les respostes, merci és tan informal que gairebé no en demana, gràcies convida a un discret de res i, si algun dia ens diuen mercès , sempre podem quedar bé amb un no es mereixen. Pas de quoi i no hay de qué ens empenyen a un poc genuí no hi ha de què, però tenim no s'ho val , que si bé per falta d'ús sona una mica postís, potser encara som a temps de recuperar.

Els diminutius contra la dura realitat

ALBERT PLA NUALART


Un llibret és un llibre petit, el text d'una òpera i un arrebossat de pernil dolç i formatge; i si bé una llibreta sol ser més prima que un lli bre, se'n separa per coses més importants que la mida. L'ús del diminutiu obre la porta a un canvi de sentit lèxic. De vegades és suau, com el de pa a panet o full a fullet ; i de vegades substancial, com el de braçal a braçalet o el de braga a bragueta . El nou sentit pot tenir se gles, com el d'aquests dos últims exemples, o estar naixent ara mateix.

Tinc un rebuig instintiu als diminutius derivat d'un ús matern una mica pervers: sempre que a casa hi havia peixet en lloc de peix vo lia dir que, com a mínim, era del dia abans. I és que el diminutiu també serveix per fer anar coll avall la dura realitat, com deixar un nadó en mans d'estranys. Ni escola bressol ni llar d'infants poden amb guarderia i ara veig que , imitant un ús ben viu a Mallorca, se'n diu escoleta . Si el portes a la guarderia, el tractes d'objecte, l'aparques una estona; si el dus a l'escoleta, ja l'estàs preparant per a la vida.

Dir-ne escoleta de la guarderia tira sucre al que sona amarg. No és segur que canviï la realitat, però fa de més bon pair-la. És un bon exemple de l'ús del diminutiu com a teràpia d'autoajuda. Ara: no tinc gens clar que jo en digui mai escoleta . Saber que és dialectal fa que no ho trobi tan carrincló , però potser pels meus traumes infantils, quan sento escoleta tinc la sensació que m'estan donant peixet.

El 'per a que' de tot plegat

ALBERT PLA NUALART


Tot just ahir un lector, fent referència a un titular de portada de l'ARA de diumenge -el d'una entrevista a Miquel Roca-, feia la se güent piulada al Twitter: "«No hi ha prou cohesió nacional perquè ens divorciem d'Es panya». No distingiu motiu de finalitat? No hauria de dir per a que ?"

En el seu petit article diari sobre llengua, Fabra li contesta des del 9 de gener del 1920: "Encara hi ha molts que no gosen o no saben escriure perquè traduint para que . Perquè, segons ells, tradueix tan sols la conjunció causal porque , i quan és qüestió de traduir la conjunció final para que , escriuen per a que . Ni el català parlat ni el català antic fan aquesta distinció. La conjunció catalana perquè , el mateix que la italiana perchè , reuneix les dues valors de les conjuncions castellanes porque i para que ".

Era lògic i inevitable que només dos anys després de veure la llum la gramàtica oficial, punts tan bàsics de la norma fossin ignorats. És depriment i alarmant que, gairebé un segle després, catalans interessats en la llengua els continuïn ignorant. I que els ignorin joves que han fet tot l'ensenyament en català; i alguns periodistes de notes brillants que, sense patir - hi gens, ens plantegen aquest mateix dubte als especialistes en això tan curiós i críptic del català. Mentre aquesta ignorància no els faci vergonya, dir que avança la normalització lingüística és, gairebé, una broma de mal gust.

Un tast de català

Aglutinacions (i 8): I per acabar 'encabat'

ALBERT PLA NUALART


L'Alcover-Moll diu que encabat és la forma vulgar de en acabat , una locució recollida a tots els diccionari que vol dir després : "En acabat vindran". Joan Solà, a Plantem cara, aconsella a Xavier Pàmies -un luxe de traductor- que en lloc de en acabat escrigui encabat , i diu que és una qüestió mal resolta als diccionaris. Hi ha dues raons per preferir encabat : que és el que es diu (per això deu ser vulgar) i que l'estructura en + participi no té cap vitalitat.

Serà difícil, tot i que algú ho intenta, que encabat sigui mai estàndard formal. Però, en canvi, és desitjable poder-hi recórrer en un col·loquial que necessita riquesa de registres i que exigeix, per definició, reproduir amb fidelitat el que la gent diu. En un diàleg d'un guió o d'una novel·la, la forma que sona versemblant i no grinyola és encabat : així l'hauríem d'escriure i així la trobem recollida al llibre d'estil de TV3.

El drama de moltes aglutinacions, ben vives en molts pobles, és no trobar en un estàndard massa reduccionista la grafia adequada. L'escriptor que faria dir encabat al personatge inspirat en una tieta que ho deia, li acaba fent dir un neutre després quan no el troba al diccionari. Això si no l'hi canvia el corrector. Enguany l'IEC celebra el centenari de la Secció Filològica amb L'any de la paraula viva , i viva vol dir tal com raja. Més d'una paraula ha mort a les oficines lexicogràfiques.

Un tast de català

Aglutinacions (7): Per això i perxò

ALBERT PLA NUALART


A "No hi va anar, perxò / per això ", perxò se sorprèn de l'absència i per això en confirma la causa. La grafia perxò , avui tan insòlita com incorrecta, surt sovint a les actes del I Congrés de la Llengua Catalana (1906): tant en sentit adversatiu (sobretot com un però entre comes) com en sentit causal; al costat d'un per això sempre casual. El DIEC n'admet els dos sentits però els assigna una única grafia: per això . I per al que equival a però dóna aquest exemple: "Va assegurar que hi seria: no hi va anar, per això". Una frase que amb per això costa entendre i amb perxò s'entendria a la primera.

I és que, en la pràctica, la no acceptació de les dues grafies ha suposat la desaparició del per això adversatiu. A la Bíblia Catalana Interconfessional hi trobo 624 per això : no en sé veure ni un d'adversatiu. Curiosament, el 1891 un joveníssim Fabra, al seu Ensayo de gramática... , recollia perxò i només en sentit adversatiu. Un criteri que no va mantenir.

En un excel·lent estudi, Xavier Rull constata que el parlant occidental no diu perxò i proposa aglutinar sense fer elisió: peraixò. Però, segurament, tant perxò com peraixò fan tard. Més que reivindicar perxò jo avui en parlo com a exemple de què passa quan un significat no troba un significant, una paraula específica, que el representi: que desapareix de l'estàndard. Haver admès perxò hauria enriquit la llengua i ara evitaria l'ús reiterat d'un però entre comes més paral·lel al caste llà.

Un tast de català

Aglutinacions (6) Déu n'hi do o deunidó?

ALBERT PLA NUALART


L'ús de déu n'hi do com a empàtica interjecció ponderativa és cada dia més viu en llengua oral però, en l'escrita, l'entrebanca una escriptura complexa que, a més, fa difícil trobar-lo al diccionari. Al DIEC apareix dins l'entrada déu disfressat de "Déu li'n do [o Déu n'hi do]". La forma Déu li'n do no ha existit mai en català: és un monstre de Frankenstein resultat d'ignorar que un gir idiomàtic és un bloc que no es pot retocar per dins. Un monstre encara més aberrant quan n'hi ja derrota li'n en un context sintàctic lliure.

Però costa molt veure que és un bloc si no hi ajuda la grafia. Escriure adéu-siau en lloc de a Déu siau impedeix que un geni ens fa ci dir a Déu sigueu i, a més, fa que tingui una entrada pròpia al diccionari. S'ha proposat déu-n'hi-do però, posats a fer el pas, potser val més escriure de unidó . Algú dirà que indueix a fer neutra la e , però això ja passa en altres aglutinacions, com ara benvingut , en què l'ac cent secundari bloqueja la neutralització. I és que el compost trisil·làbic permet un segon accent sense violar l'alternança tònica-àtona.

Però la millor prova que deunidó ja no són quatre paraules sinó una és deunidoret . Aquest diminutiu popular, que ja trobem a l'Al cover-Moll, demostra fins a quin punt per al parlant deunidó és una unitat com ho pot ser poc o bastant . Un diminutiu que separa deunidó de déu meu o si déu vol i fa evident que ja no és locució sinó paraula independent.

Un tast de català

Aglutinació (5): és clar o esclar?

ALBERT PLA NUALART


La millor defensa d' esclar són frases que canvien de sentit si canviem és clar per es clar. "Stalin -per mi, és clar / esclar - era de dretes". Aquí és clar vol dir que no en tinc cap dubte; i esclar , que és només una opinió i no vull pontificar. Alguns diran que, afegint-hi uns punts suspensius o un signe d'exclamació, és clar ja vol dir esclar . Però jo els pregunto: ¿llegirien igual els dos és clar ? i, si ho fessin, ¿el que escolta percebria el contrast de sentits?

La resposta és no i no . Cal dir esclar perquè si diem és clar l'oient entén una altra cosa. L'oposició és clar / esclar és un recurs que podem usar o ignorar. Però si l'usem -com fan molts escriptors i, sobretot, molts guionistes- no ens podem escapar de fer-ne dues pronúncies diferents. Perquè és absurd i desconcertant que algú que ha de llegir esclar -un nen a l'escola o un estranger que aprèn català- es trobi escrit és clar . Els lingüistes

de TV3, que treballen amb llengua oral, ho saben de sobres i per això ja fa uns quants anys que admeten esclar al seu llibre d'estil.

I és que esclar té un gran rendiment en els diàlegs informals. Estalvia l'ús del feixuc evi dentment , tradueix l'anglès of course i és una bona alternativa a calcs del castellà com per suposat o com no . El català de ficció en va ple. Perquè aquest esclar que diem sigui també un esclar que escriguem només cal ser fidel al principi fundacional de l'escriptura: reflectir de la millor manera pos sible la llengua oral.

Un tast de català

Aglutinació (4): és clar o esclar?

ALBERT PLA NUALART


Les raons per escriure és clar i esclar no s'aparten gaire de les que ens fan escriure pot ser i potser. Ras i curt: són formes diferents amb un significat, una sintaxi i una fonètica diferents. Però així com pot ser i potser te nen una vitalitat inqüestionable, és clar -d'una manera aclaparadora- i esclar -cada dia més- són substituïts en la llengua oral espontània per les for mes paral·leles al castellà està clar i clar (en el sentit adverbial d' evidentment ).

Per a aquests està clar i clar -formes que considera incorrectes-, l'actual normativa dóna un únic equivalent, és clar , malgrat que en tots els dialectes hi ha una forma fonètica específica per a cadascun dels dos significats. És com si, tot i que diem pot ser i potser , la norma només ens deixés escriure pot ser , i ens obligués a deduir del context sintàctic quin sentit té i com l'hem de pronunciar.

Alguns diuen que esclar és un fenomen barceloní. És del tot fals: a Barcelona triomfa clar . És a les zones menys interferides del central, del Baix Camp a l'Empordà, on se sent més esclar . Que es digui en el dialecte amb més parlants ja l'abona, però és que, a més, els dialectes que no diuen esclar diuen, amb el mateix sentit, formes més iguals al castellà que la normativa tampoc no accepta. De fet, l'estàndard ja fa temps que usa esclar i ara no méscal reflectir-ho ortogràficament per fer els textos més llegibles i més intel·ligibles. Demà ho acabarem de veure.

Un tast de català

Aglutinació (3): sisplau o si us plau?

ALBERT PLA NUALART


Fins ara hem vist casos d'aglutinació en què la forma final és fonèticament igual que la inicial: a l'hora / alhora, si no / sinó, al menys / almenys. Però n'hi ha d'altres en què és diferent perquè, pel camí, alguna vocal tònica passa a àtona o alguna àtona es perd.

Seria el cas de pot ser / potser (en oriental, la o passa a sonar u ) i de si us plau / sisplau (es perd la u ).

Joan Solà va batallar tota la vida pel sisplau i avui fem servir sisplau la majoria de mitjans i molts escriptors i traductors, però la normativa li tanca la porta en una mostra més de les dificultats de l'IEC per posar-se al dia. La fitxa de l'Optimot Sisplau o si us plau? diu primer que "actualment utilitzem" si us plau per a totes les persones gramaticals, però afegeix després que us pot variar segons a qui ens adrecem, i en dóna un exemple: "Anna, deixa'm un euro, si us plau / si et plau".

Però si et plau és un arcaisme del tot detonant en aquesta frase. I la fitxa (que és, recordem-ho , divulgació normativa pagada per tots) acaba així: "La normativa no recull la grafia reduïda sisplau , que s'usa en contextos informals". Informals, afegeixo jo, com el de la frase de l'exemple. No acceptar sisplau té diversos efectes negatius: indueix a una pronúncia afectada i irreal, fa que no distingim entre les formes conjugades (arcaiques) i la invariable (actual) i posa més difícil a sisplau plantar cara a un potser menys genuí per favor.

Un tast de català

Aglutinació (2): Almenys o al menys?

ALBERT PLA NUALART


Un error habitual és escriure al menys en lloc d' almenys. L'error el provoca que es pronuncien igual i, sobretot, que en castellà s'escriu al menos. Però són dues formes molt fàcils de distingir. Almenys és un adverbi que vol dir com a mínim, si més no, pel cap baix : "Almenys vés-hi", "Devien ser almenys 40". I al menys és l'aplec a, el i menys en una frase: "Pregunta-ho al menys ocupat".

Però al menys també pot formar part d'una estructura que m'agradaria comentar. La trobo a l'Optimot, en la fitxa Almenys o al menys? : "Posa't al menys lluny que et deixin". És una frase de laboratori normatiu, que ningú diria mai. En aquest cas, al menys no tradueix al menos sinó lo menos . És la mateixa estructura que trobem a "Vine al més aviat possible".

Seria bo que aquesta estructura, que Fabra rescata del català antic, fos obviada pels manuals i la divulgació normativa. Per dues raons. Primer, perquè permet que la forma més semblant al castellà s'imposi a les més ge nuïnes com més... millor, tan... com . Però, sobretot, perquè té trampa. I la trampa, en què molts cauen de quatre potes, és que entre al més / menys i possible només hi pot anar un adverbi, de manera que frases amb adjectius com ara "Vés-hi al més net possible" o bé "Tria un plàtan al menys madur possible" són incorrectes. Tot plegat és massa subtil i poc intuïtiu perquè havent-hi alternatives més clares i vives valgui la pena escalfar-s'hi el cap.

Un tast de català

Aglutinacions (1): Sinó o si no?

ALBERT PLA NUALART


En l'evolució d'una llengua, dues o més paraules es poden ajuntar per formar-ne una de sola. D'aquest fenomen se'n diu aglutinació , i en català en trobem molts i variats exemples. En algun cas només n'ha quedat la forma aglutinada: tothom ha fet desaparèixer tot hom. Però el més habitual és que totes dues formes convisquin, ja que la forma resultant, amb uns altres trets semàntics i gramaticals, no ens permet l'estalvi de l'original.

Quan es pronuncien igual, és ben fàcil confondre-les. "Han arribat alhora o a l'hora ?" Doncs això dependrà de si han arribat junts o puntuals . Però pot ser força més complicat. A "Qui és Déu sinó el Senyor?", un exemple tret de la Bíblia, com que un dels sentits de sinó és més que/excepte , sembla que hem d'es criure sinó , però a "Si no és el Senyor, qui és Déu?" ho hem d'escriure separat perquè el verb ens aboca a l'oració condicional.

Pel mateix motiu sembla que hauríem d'escriure "Què podia fer sinó resignar-m'hi?" -amb un infinitiu que funciona com un nom-, però "Si no m'hi resignava, què podia fer?", en què clarament estem davant d'una oració condicional negativa. I el cas més curiós és quan la frase es talla: "Què podia fer si no?" Jo aquí escriuria si no , perquè només si no pot funcionar com una oració sencera sense que calgui afegir-hi res més. És per aquesta raó que, sempre que vagi tot sol entre dos signes de puntuació, heu d'escriure si no .

Un tast de català

L'ordre de les paraules en la doble negació

ALBERT PLA NUALART


Llegit l'article d'ahir, un lector em diu: "D'acord que quan cap, ningú, res, gens, enlloc, mai i tampoc van davant del verb no calgui el no , però és que aquesta estructura ja és molt castellana". I té força raó. "Res m'agrada tant" o "De res serveix" són calcs. En català genuí hem de dir "No hi ha res que m'agradi tant" i "No serveix de res". I també és veritat que "No ho hauria dit mai" és la manera normal de dir "Mai (no) ho hauria dit".

Però posar mai o ningú al davant és una important estratègia expressiva. El que fa que sigui un castellanisme és convertir-la en l'estructura habitual. És un cas semblant al d'alguns adjectius anteposats al nom: un ús que en català és més restrictiu i que hauria d'estar retòricament justificat. Per al titular d'un diari, que demana començar amb un subjecte, "Ningú (no) vol pagar la factura" és millor que "No vol pagar la factura ningú".

En posició preverbal aquestes paraules fan la frase negativa: dominen el seu verb i el carreguen amb un no , tant si l'hi posem com si no. Fins i tot en les frases interrogatives i condicionals, per tenir sentit positiu han de ser postverbals: "Si vols res, m'ho dius", "¿N'has vist cap?" La norma té una excepció: "Si mai veniu" no vol dir "Si no veniu mai", vol dir "Si veniu algun cop". En canvi, "Si ningú ho té clar" vol dir "Si no ho té clar ningú" i no pas "Si ho té clar algú". És una asimetria curiosa que deixo a la consideració del lector.

Un tast de català

Quan la doble negació nega la intuïció

ALBERT PLA NUALART


Dijous vam titular "Ningú vol pagar la factura" i alguns lectors ens van advertir que havia de ser "Ningú no vol pagar la factura". Quan les formes cap, ningú, res, gens, enlloc, mai, tampoc van davant del verb, la normativa de l'IEC admet que ometem el no , però ens aconsella mantenir-lo en la llengua formal. El llibre d'estil de TV3, en canvi, aconsella ometre aquest no i la Gramàtica normativa va lenciana ho veu tot correcte però remarca que la tendència actual és ometre'l.

Aquesta tendència respon a un principi d'estil universal: entre dues frases que diuen el mateix se sol preferir la més curta. "Mai l'he vist" diu el mateix que "Mai no l'he vist": ningú entén que el primer mai vulgui dir algun cop. Seguir normes cegament indueix a errors. La frase "Ho faré sense que ningú no ho vegi" és incorrecta: el sense ja és negatiu i el no fa tri ple la negació. Ha de ser "sense que ningú ho vegi", perquè també diríem "sense que ho vegi ningú".

Al Google hi trobo 300.000 "sense que ningú no". No s'hi posa el no seguint la intuïció sinó obeint una norma que la contradiu. De fet, qui s'hi para a pensar el troba estrany, però acostumat a obeir normes contra el que diria, ignora el que intueix. De tan correctes que volem ser incorrem en errors que més relaxats no cometríem. Comencem negant el que coneixem i acabem negant tres vegades, igual que sant Pere.

Un tast de català

La importància d'una vocal neutra

ALBERT PLA NUALART


Dèiem divendres que allà i allí eren sinònims, però -com sol passar- no ho són sempre. Només allà , a més del primari sentit de designar un espai, expressa la idea de proximitat en el temps. "Quedem allí a les 10" té un únic sentit. "Quedem allà a les 10" en té dos: pot voler dir "Quedem a les 10 allà" o bé "Quedem aproximadament a les 10". Els parlants que diem sempre allà (i mai allí ) distingim els dos sentits marcant la a en el primer cas i menjant-nos-la en el segon.

Són contrastos que la llengua escrita pot optar per recollir. Joan Solà proposa distingir entre "D'aquí cinc dies, truca'm", que expressa un punt en el temps (deixa passar cinc dies i llavors truca'm), i "D'aquí al dia 5, estudiaré", que expressa una línia en el temps (començo ara i estudio fins al dia 5). Tot el que fem perquè la llengua escrita reflecteixi la llengua oral i tingui una manera de marcar matisos rellevants afina l'escriptura.

Això és especialment important avui que l'estàndard és sobretot oral. Cada dia s'escriuen més textos per ser dits i és bo que l'escriptura orienti al màxim qui els haurà de dir. En un guió escriure "Quedem allà les 10" pot fer que l'actor ho digui bé a la primera i no s'hagi de repetir l'escena. No seria l'únic cas en què expressem temps sense cap preposició. A "Hi anem dos cops (a) l'any" la a és opcional sense que ni tan sols ho justifiqui un canvi de sentit.

Un tast de català

Ho hem de posar ací, aquí, allí o allà?

ALBERT PLA NUALART


Els adverbis ací, aquí, allí i allà són díctics: designen espais lligats a la situació dels que parlen. La majoria tenim clar l'ús d' aquí i allà , però alguns que no dirien mai ni ací ni allí ho arriben a escriure, per allò que sembla més literari. Avui l' ací ja s'usa molt rarament, però l' allí no és tan infreqüent. Els hem de fer servir? I si és que sí: quan i com?

Allí i allà designen un espai allunyat tant del jo que parla com del tu amb qui parla. Si jo des de Barcelona parlo amb tu que ets a Londres, et dic "Quina hora és aquí?", perquè Londres és un espai pròxim a tu. Si un dels dos parlem d'un ell que és a Berlín, direm: "Allà fa molt de fred". Allà o allí ? Són dues formes correctes, igual de genuïnes i sinònimes en aquest context. És un cas en què sembla clar que el millor és escriure el que dius. L'adverbi allà , però, té més pes demogràfic i és l'opció més lògica en un estàndard d'àmbit general.

El cas d' ací és molt diferent. El tímid intent de Fabra de recuperar per al català for mal de tot el domini lingüístic un sistema díctic de tres graus (paral·lel al castellà) -amb ací (jo), aquí (tu) i allí/allà (ell)- ha fracassat clarament. Avui l' ací només sembla una opció raonable per a l'estàndard valencià, tot i que altres formes del sistema proposat per Fabra s'allunyen massa del seu oral per ser viables. Pe rò fora del valencià, fer servir ací re sulta detonant i obligaria per coherència a un ús d' aqueix encara més artificiós i obsolet.

Que ens escoltin no depèn del micro

ALBERT PLA NUALART


La diferència entre sentir i escoltar sembla en principi clara. En un cas ho patim; en l’altre, ho busquem. Quan García Albiol, flamant alcaldable badaloní, s’acosta al micro i diu “Se m’escolta?” (vegeu la divertida crònica d’ahir de l’Empar Moliner), no demana atenció, pregunta si el senten. L’escoltar per sentir avança impulsat per un ús erràtic en castellà d’oír i escuchar i el fet que sentir ja el tenim molt ple de significats.

L’ús apropiat, però, no és cap caprici pedantesc: salva relacions de parella. Dir un “No t’escolto” pot crear un mal ambient del tot innecessari, pot tancar per sempre les portes d’un cor que ja s’obria. I tot perquè volíem que parlés més fort. Els “No t’escolto” dels que parlen per mòbil potser els provoca una mala cobertura però no faciliten la bona comunicació. I els “No t’escolto” de la ràdio diuen ben poc de la professionalitat d’alguns dels nostres locutors.

Podem escoltar un discurs però no una paraula. Podem escoltar un concert però no un soroll. Escoltem el que demana esforç, el que té un sentit complex. Si escoltem el que hauríem de sentir, perdem el temps. Si sentim el que hauríem d’escoltar, no entendrem res. L’error lingüístic és escoltar el que s’ha de sentir, però l’error humà, el que ens aïlla i ens estanca, és sentir el que s’hauria d’escoltar. Un primer pas modest per superar-lo és no confondre els dos significats.

Un tast de català

L'última vegada, El darrer cop

ALBERT PLA NUALART


Al costat de radere, metàtesi de darrere no admesa per la normativa, en oral també era viu l'adjectiu rader : "Va la radera del grup".

Avui no se sent, però rader havia gairebé des plaçat del tot, en la parla de principis del XX, la forma antiga darrer . I és curiós que sigui darrer , que ni el deien els avis ni el diem els néts en l'oral espontani, la forma que s'està imposant en l'estàndard escrit.

I s'imposa, a més, contra el criteri de molts llibres d'estil, que el marquen com a "ús abusiu" i es decanten per últim . Sempre que dues formes sinònimes -com últim i darrer - són igual de genuïnes, sembla que la més usa da, la que es diu, hauria de ser la preferent. Ho defensen els lingüistes de la majoria de mitjans. Però l'usuari, insegur i acomplexat, ja no confia en el que diu.

El seu inconscient es regeix per un principi perillosament simple: com més allunyat del castellà, més correcte.

Una correcció plantejada en aquests termes es carrega l'autonomia del català: ens fa viure pendents del veí per fer-ho diferent. Però se'n carrega, sobretot, la naturalitat. En fa una llengua de pompa i circumstància: una llengua d'iniciats. I desanima els que estan a punt de fer-hi el primer pas. Fer més curta la distància entre la llengua espontània i la correcta, normalitza. Tot estàndard es veu obligat a esporgar una llengua: i si no aposta per les formes més usades, quan neixen del mateix tronc, n'esporga les branques verdes.

Un tast de català

Què és metàtesi i què és paraula mal dita?

ALBERT PLA NUALART


Parlàvem l'altre dia de les metàtesis: una sàvia estratègia que altera l'ordre dels sons d'un mot per facilitar-ne la pronúncia.

Les metàtesis han hagut de lluitar amb un academicisme que sovint les ha considerat paraules mal dites, ignorant que el que aco moda la llengua al parlant sovint la millora.

En aquest estira-i-arronsa, algunes s'han imposat, d'altres han perdut i d'altres encara batallen.

Dues metàtesis triomfants són òliba per òbila i trempat per temprat . Dues que s'han estavellat contra la norma són gavinet per ga nivet i llangonissa per llonganissa . I dues que encara batallen són quitxalla per xicalla -s'imposa la metàtesi- i euga per egua o àliga per àguila -més aviat guanya la forma culta-.

De vegades a la metàtesi la frena l'arrel lèxica: saïm ( llard ) frena l' ensiamada de Mallorca, que ha de ser ensaïmada . L'única enciamada bona és d' enciam i gairebé sempre en diem amanida .

Hi ha una cas, però, que mereix que ens hi aturem: és el de darrere . Aquest adverbi -aglutinació de de rere - acaba en e seguint la pronúncia occidental i contra el criteri inicial de Fabra . Ara darrera, malgrat el títol d'alguna obra de teatre, és només el femení de darrer .

Però la forma metatètica radere era la més usada en molts dialectes i es manté força viva. L'Alcover-Moll, l'únic diccionari que la recull, la titlla de vulgarisme. No sé què té de vulgar fer més fàcil una pronúncia i potser ja seria hora d'admetre radere en registre col·loquial.

Un tast de català

Els últims estertors, espetecs o espeternecs?

ALBERT PLA NUALART


Vivim aquests dies la fi d'alguns dictadors. Són agonies perilloses perquè el tirà acorralat pot fer encara molt mal. En castellà en diuen " los últimos coletazos ", però nosaltres no n'hauríem de dir ni cuades ni cops de cua sinó "els últims espeternecs". Un espeternec no és cap soroll. És un moviment agitat de cames típic de nen enrabiat. I és que el final de líders com Gaddafi s'assembla molt a una rebequeria, tot i ser dramàtica i sagnant.

Sí que té a veure amb soroll espetec , derivat d' espetegar , que ve de pet .

Espetec també vol dir fuet (del de menjar), perquè una fuetada fa aquest soroll breu i sec. Per semblança fonètica, alguns parlen dels últims espetecs d'una dictadura, però el pet d'espeternec és resultat d'una metàtesi: un canvi en l'ordre dels sons que els parlants fan de manera espontània per facilitar la pronúncia d'una paraula. D' espernetegar (costa de dir) es va passar a espeternegar , i el que derivava de perna , forma dialectal de cama , ara sembla derivar de pet .

L' estertor , en canvi, és un ronc, i fa referència al respirar fort propi de l'agonia. En català en diem ranera . Tot i que estertor ve del llatí, és a l'Alcover-Moll i es troba en bons escriptors, avui no és normatiu. Però, en tot cas, no sembla gaire adequat relacionar els últims estertors amb la repressió violenta, perquè els roncs d'un moribund difícilment poden fer mal a ningú.

Un tast de català

Val més una rebolcada que una rebregada

ALBERT PLA NUALART


La idea bàsica de rebolcar-se o rebolcar és fer tombs per terra o fer-los fer. Aques ta idea es pot estendre a dos sentits: el de vèncer o humiliar algú i un altre de més apassionat.

El revolcón castellà recull bé aquest doble sen tit, i trobem que els mitjans espanyols tant l'apliquen al Zapatero quan ha perdut una vo tació al Congrés com a la Shakira quan té una re lació explosiva. I la pregunta és: com n'hem de dir en català?

El nostres diccionaris -més propers al cast López-Picó que al vital Andrés Estellés- no entren rebolcó però sí la locució a rebolcons .

Sembla, doncs, que n'hem de dir rebolcada , una paraula morfològicament més ortodoxa. I si el poeta de Burjassot pot "anar a rebolcons entre besos i arraps", crec que l'ús de rebolcada per a un moment de passió brusc i salvatge es tà més que justificat.

En el sentit de derrota o humiliació, en canvi, tot i no ser un disbarat, sóc partidari de buscar una alternativa. I és que rebolcada té ressonàncies taurines que fan de mal pair. La primera que se m'acut és rebregada . "Han rebregat l'honra de la meva nissaga", deia Emili Vilanova el 1906. És un sentit de rebregar que només he trobat al butlletí electrònic Ro damots, de l'amatent Jordi Palou, que la documenta a 113 paraules per salvar de Josep-Lluís Carod-Rovira. I no és gens estrany que hi hagi pensat precisament Carod: deu ser el polític català que ha patit més rebregades.

Un tast de català

"Si avui fem verema, demà follarem"

ALBERT PLA NUALART


Això deia una cançó de Pau Riba aprofitant que follar vol dir trepitjar raïm i fer el coit . Sembla que follar s'imposa a cardar en aquest últim sentit, mentre que fotre (que rarament usem volent dir fer el coit ) també s'imposa a cardar en el sentit de fer . Podem dir, doncs, que fora de les comarques gironines -on és molt viu- cardar està cardat.

El salva l'IEC, que encara no deixa follar en sentit sexual, co sa que sí que permeten el GDLC i el D62.

El follar sexual ve del castellà i té un origen diferent del follar de trepitjar raïm. El vinícola ve del llatí fullare , que vol dir trepitjar (d'aquí el castellà hollar) , mentre que el sexual ve del llatí follicare , que vol dir manxar, moure's com una manxa . Però, de fet, nosaltres ja tenim un derivat de follicare : el verb folgar , que -a més de fer festa, descansar i divertir-se - també vol dir fer l'acte sexual .

Una teoria diu que folgar, igual que el castellà holgar , vol dir descans i festa perquè descansem quan estem cansats i esbufeguem com una manxa. D' holgar deriven huelga i holgazán , i també juerga i jolgorio . Una altra teoria parteix del sentit sexual, perquè

fer l 'amor demana un cert relax i hauria de ser una festa. La metàfora seria, doncs, entre el vaivé de la manxa i el sexe: un moviment que convé accelerar quan volem revifar el foc. Són encara més masclistes fotre i joder , tots dos derivats del llatí futuere , que en origen vol dir donar cops .

Els que arriben i els qui se'n van

ALBERT PLA NUALART


A "La noia que passa és veïna meva", l'antece dent de que és la noia i que passa és una oració de relatiu adjectiva. En canvi, a "La que passa és veïna meva", l'antecedent és implícit i la que passa és una oració de relatiu substantiva. L'actual normativa, però, troba que la que passa és informal i ens diu que, si la volem formal, hem de dir la qui passa .

Tot i que l'ús es decanta clarament per les formes el que, la que, els que, les que , la norma diu que, en registre formal, són més adequades el qui, la qui, els qui, les qui . Però aquestes úl times formes no funcionen quan l'antecedent més que implícit està sobreentès. A la frase "Avisa la noia que ve avui i la que vindrà demà", no sembla que puguem escriure "la qui vindrà", perquè noia està sobreentès i la noia qui vindrà seria incorrecte.

Fabra defensava el qui per a persona per evitar l'ambigüitat amb un el que de cosa.

"Aquest és el qui t'agrada (de noi)" / "Aquest és el que t'agrada (de llibre)". Però en la pràctica és una ambigüitat menys pro blemàtica que la subtil distinció entre an tecedent implícit i sobreentès.

Així doncs, per estalviar inútils vacil·lacions i perquè les formes amb qui són clarament menys usades, crec que hi ha raons per donar per bones en tots els registres les substantives amb article + que .

Ja seria hora que els que arriben tinguessin la mateixa con sideració que els qui se'n van , perquè tot apunta que són els que es quedaran.

Un tast de català

El voltor qui passa i el vailet qui crida

ALBERT PLA NUALART


El voltor d' El pi de Formentor de Costa i Llobera i el vailet de Tot l'enyor de demà de Salvat Papasseit exemplifiquen un ús del qui com a subjecte de l'oració de relatiu que

trobem en català antic i dialectal. Aquest ús avui no és estàndard però en un cert moment es va voler recuperar per a la llengua culta per desfer l'ambigüitat de frases com "El noi que veu la Maria", en què que no permet saber si ell veu la Maria o la Maria el veu a ell. L'altre dia ja vam veure que això avui ho resolem escrivint, en el segon cas, "El noi a qui veu la Maria".

En l'estàndard actual, doncs, qui no és mai correcte en oracions adjectives de relatiu, les que tenen un antecedent explícit, si no va precedit de preposició.

Això sembla bastant clar en les oracions especificatives, que són les que no porten coma i ens permeten saber de quin voltor, de quin vailet i de quin noi parlem.

Rarament, per no dir mai, trobo incorreccions que emulin els dos grans poetes.

Sí que trobo, en canvi, cada dia més, un qui incorrecte -ha de ser que- en oracions ex plicatives del tipus "[...] segons ha dit Guardiola, qui també ha destacat [...]". I és que aquesta estructura, a diferència de l'anterior, sí que existeix en castellà: "Di la noticia a mi madre, quien se sorprendió mucho" . En castellà un quien darrere de coma pot tenir un antece dent explícit. Nosaltres, en canvi, reservem el qui pelat per a les oracions substantives de relatiu, de les quals vull parlar demà.

Un tast de català

Però què coi vol dir 'governança'?

ALBERT PLA NUALART


De sobte, com bolets, sorgeixen paraules noves que ningú sap ben bé què volen dir. Les diuen els polítics, els politòlegs, els economistes. I un dia te les diu a l'ascensor aquell veí que sempre vol fer veure que hi entén, i sospites que es fan servir més per impressionar que perquè facin falta. L'última és governança .

La trobareu en els mateixos llocs on les coses es posen en valor o s'implementen .

Al DIEC encara no hi és, però a la RAE ja hi trobo gobernanza : "Arte o manera de gobernar que se propone el logro de un desarrollo económico, social e institucional duradero, promoviendo un sano equilibrio entre el Estado, la sociedad civil y el mercado de la economía" . La retòrica recorda els discusos del rei per Cap d'Any: una sonsònia ideal per agafar el son.

Però concretem: què diu governança que no digui govern ? Aquesta és la clau: el govern , entès com a acció o efecte de governar, sona antic i ha perdut sex appeal . Té un deix autoritari i deixa massa clar qui mana. Amb la globalització, tant o més que els governs, mana un fantasma que rep el nom de mercat i, com que no l'hem triat, cal suavitzar-li la duresa dels trets vestint-lo de participació democràtica. D'aquest flou semàntic en diem governança . Però si no voleu ser tan cínics i us agrada pensar en positiu: sempre podeu dir que la governança és l'intent de posar regnes democràtiques a aquest cavall desbocat.

Però, senyoreta, on es parla el Català?

ALBERT PLA NUALART


Els alumnes xinesos d'una escola del barri de la Salut de Badalona pregunten a la mestra -sense ni un bri d'ironia-: "On es parla el català?" Els és difícil entendre, tot i acceptar-ho estoicament, que el primer que els ensenyen a l'aula d'acollida sigui una llengua que no senten mai.

I és que radiografiem la salut del català preguntant a la gent què saben i què parlen. Poques vegades s'ha fet un estudi que reflecteixi l'ús real espontani, no condicionat per uns enquestadors que, encara que no se n'adonin, fan que l'enquestat respongui el que creu que s'espera d'ell.

Si a això hi sumem que als diferents govern no els ha convingut mai admetre el retrocés del català, ja tenim l'explicació de per què unes dades institucionals relativament positives sobre la salut de la llengua xoquen amb la percepció que al carrer, entenent per carrer cèntriques vies urbanes, cada cop se sent menys català.

Josep M. Aymà, funcionari de Política Lingüística des de l'any 1981, ha sigut un testimoni privilegiat de com s'elaboraven les enquestes. Ell mateix n'ha fet milers. I ha volgut comprovar si la percepció de retrocés al carrer és una il·lusió producte del nostre proverbial catastrofisme o una realitat constatable. I ho ha fet partint d'una metodologia del tot diferent.

En lloc de fer enquestes telefòniques sense moure's d'un despatx, ha sortit al carrer, ha parat l'orella i ha pres notes. Del 1999 al 2010, ha fet milers d'observacions els mateixos dies de l'any, a les mateixes hores, en car rers cèntrics i transports públics. El seu estudi, El català, al carrer , l'ha publicat la UOC i es troba a les llibreries.

Aymà ha fet milers d'instantànies d'actes de parla totalment espontanis amb un objectiu modest: detectar l'evolució en el temps dels usos lingüístics en punts neuràlgics de Barcelona. No ha partit de cap hipòtesi: s'ha deixat sorprendre per les dades. Però les dades que ha trobat corroboren el que molts sospitàvem. El 1999 un 45% dels actes de parla escoltats eren en català i un 54,1% en castellà. L'any passat, la proporció era: 38,4% en català i 61,6% en castellà. El català ha perdut 7,5 punts en 11 anys.

En aquesta pèrdua hi ha influït molt l'anomenada nova immigració , però Aymà està convençut que el corrent de fons és independent d'aquestes sotragades demogràfiques. El que per ell explica que el castellà sigui cada dia més la lingua franca dels espais públics urbans és un còctel fatal: l'increment lent però incessant de població nouvinguda que, d'entrada, parla en castellà, i l'hàbit de passar-se al castellà dels catalanoparlants en els contactes inicials amb desconeguts.

Aymà creu fermament que l'únic que pot invertir el procés és canviar aquest hàbit. Un hàbit que pateixen més que ningú aquells immigrants que, havent après català a les aules, es troben que al carrer no el poden practicar amb ningú, sobretot si el seu físic revela l'origen forà. Ignorant el seu esforç, el catalans els parlen sempre en castellà, fins

al punt que poden tenir la sensació que no els volem acceptar en la nostra comunitat lingüística.

És una percepció comprensible però equivocada. La gran majoria ho fan per evitar el conflicte, per no vulnerar una norma social tàcita que diu que la comunicació entre dues persones s'ha d'iniciar en la llengua que totes dues entenen i parlen més bé. I és que els contactes inicials, els que no parteixen de la complicitat, busquen per tots el mitjans el terreny planer, perquè, etològicament, en els contactes inicials és on hi ha més perill de conflicte.

És cert que si ara tots els catalanoparlants, pels efectes d'una poció màgica, parléssim sempre en català -amb una sàvia barreja de flexibilitat i fermesa-, l'ús del català al carrer avançaria. És tan exacte com dir que si tots dediquéssim el temps que perdem en espais esportius i teleporqueria, a treballar i a formar-nos, sortiríem molt abans de la crisi.

I que ningú em malinterpreti, lluny del cinisme, animo tothom a parlar sempre en català, i a estudiar i treballar de valent. Cap canvi d'actitud en aquest sentit serà improductiu. Però crec, també, que perquè el català avanci i la crisi se superi, el factor decisiu no són les voluntats aïllades.

Per la mateixa raó no subscric les crítiques a l'expresident Montilla pel seu precari català. Que els Montilles del Baix Llobregat no parlin català o el parlin malament i els Montilles d'Osona el parlin sempre i perfectament, no ho explica cap heroica decisió personal, sinó la pressió ambiental. Emetre judicis morals del tipus "Jo si anés a un país miraria d'aprendre la seva llengua", no és només injust, és clarament erroni. Els dos Montilles -el del Baix Llobregat i el d'Osona- s'han limitat a fer el que també hauríem fet nosaltres: cedir a la pressió ambiental.

Del fet que aquesta pressió avui minvi en som responsables tots. Cada vegada que cedim la llengua, la fem minvar. L'esforç individual compta, és imprescindible. Però estic convençut que no és la suma de fermeses individuals sinó accions polítiques decidides les que poden desbancar el castellà com a llengua comuna i dominant dels territoris urbans. I que si un dia això s'aconseguís, mantindríem la llengua sense que calgués cap prèdica. Mentrestant, continuarà la vergonyosa cessió que impedeix a la vella i nova immigració practicar la llengua que els fem aprendre a l'escola.

Un tast de català

Complements directes amb 'a' i sense

ALBERT PLA NUALART


Un lector no veu clar que en la frase d'ahir "Al pare no l'he vist" escrigui al pare i no el pare . Ell té entès que el complement di recte (CD) no porta cap a al davant. És un tema interessant que Joan Solà va deixar clar en la seva última lliçó. Simplificant-ho una mica, Solà diu que la a només és incorrecta quan el CD va darrere el verb, no és un pronom fort i no crea ambigüitat. Vegem quan podem -i per mi és millor- posar-hi la a .

Sempre que el CD vagi davant del verb. Passa en dislocacions ("A l'Anna no l'ha vist"), en oracions de relatiu ("La dona a qui es tima") i en les interrogatives ("A qui ha insultat?"). Si es crivim "L'Anna no l'ha vist", "La dona que estima" i "Qui ha insultat", no podem saber qui veu, qui estima i qui insulta. I, si no volem cre ar estranyes asimetries, crec que val més mantenir-la encara que un canvi de persona desfaci l'ambigüitat ("A l'Anna no l'has vist").

La a també és lícita davant pronoms com cadascú, qualsevol, ningú, algú i tothom i és obligatòria davant pronoms personals forts, que quan fan de CD són duplicats amb un pro nom feble: "L'he vist a ell", "M'afecta a mi". Si hi ha duplicació, encara que no sigui amb pronom, la a s'ha de mantenir: "Ens acusa als professors". I també s'ha de mantenir, per si metria, en frases com "A qui fa molt que no veig és al Joan", "M'han renyat a mi i als meus companys". I el consell final és: sempre que sense a la frase sigui ambigua, poseu-hi a.

Un tast de català

Pleonasmes amb el pronom 'li'

ALBERT PLA NUALART


El pleonasme és la presència simultània en una mateixa frase d'un pronom i del nom que re presenta. A " Li diré al Joan que vingui", li és el Joan . El pleonasme ha sigut durant anys una mena de papu del català, però al final hem entès que pot ser incorrecte, opcional i imprescindible. D'aquest últim en són un bon exemple les frases de complement avançat que vèiem l'altre dia: " A París vés- hi demà", " Al pare no el veig". Però és quan l'avançat és el pronom i el nom apareix rere el verb, com a la primera frase, que el pleonasme és suspecte.

Encara que " La vaig estudiar la lliçó " i " Li he recitat la lliçó al mestre " poden semblar pleonasmes paral·lels, la intuïció ens diu que el primer és inviable i el segon funciona.

Funciona però és només opcional. Com ho és "(Li) han robat el cotxe al Marc". En canvi, a "Què li han robat al Marc?" el li ens fa molta falta i a "No sé què li passa al nen" és del tot imprescindible. Si ho hagués d'explicar, diria que certes estructures i/o verbs no marquen prou la funció de complement indirecte i cal reforçar-la amb el pronom li .

Hi ha un cas, però, en què el pleonasme és un castellanisme. El trobem quan el presumpte complement indirecte és inanimat.

Podem "Donar-li un cop a algú" però no podem "Do nar-li un cop a la porta". I és que en un cas li dono i en l'altre hi dono. És la frontera entre datiu i locatiu. I si amb li el pleonasme és op cional, amb hi seria clarament agramatical.

Un tast de català

La por del purisme a la llengua

ALBERT PLA NUALART


Una lectora, indignada, ens reclama que, d'una vegada, deixem d'escriure "por A". És el to comminatori i irreflexiu d'algunes de les queixes lingüístiques que rebem de tant en tant. La nostra lectora devia aprendre un dia que en català es deia por de i quan veu o sent por a es crispa. No analitza el context, ni es planteja si posar-hi sempre de pot ser ambigu.

No pensa, s'indigna. No raona, s'emociona.

Però la por d'algú , tant si agrada com si no, és una expressió ambigua. I el català, per a sort de tots, no és una llengua estúpida. Per això han tingut por a tants escriptors, des de Víctor Català fins a Jesús Moncada. Rere por hi ha el verb témer : jo puc témer o ser temut. El complement de por pot ser el subjecte o l'objecte i, en cas de dubte, la manera més àgil de marcar-ho és dir por a quan és objecte.

Ai xò explica que por a s'hagi estès i no soni malament i que, per contra, diferent a o gust a , on canviar de per a no aporta res, ens continuï semblant un castellanisme inadmissible.

De vegades ens trobem, fins i tot, tots dos complements: "La por dels britànics a l'euro posa en perill la UE". En un títol així la a és imprescindible si volem que s'entengui. Seria absurd que per "fer-ho més català" ho féssim inintel·ligible. És un fonamentalisme que em fa pànic. Una altra cosa és que, quan no hi ha cap ambigüitat, preferim de . Ho trobo raonable. I aquest to més moderat té un gran avantatge: ajuda a llegir sense indignar-se.

Un tast de català

"El rei s'asseu al tro i l'orangutà al divà"

ALBERT PLA NUALART


Com que no hem d'escriure camion sinó camió ni tampoc marron sinó marró , alguns cr euen que tron ha de ser tro , però l'únic tro que existeix és el que sentim després del llamp.Per la mateixa regla de tres, n'hi ha que confonen l'adjectiu pregon , que vol dir profund , amb el nom pregó , que vol dir discurs públic. Alguns cops de l'alternança se n'ha tret rendiment lèxic: un polissó , per exemple, és el que s'embarca clandestinament en una nau; i un polisson seria aquella mena de coixinet que les dones duien sota les faldilles per fer més cul. Tots dos provenen del polisson francès, que vol dir nen entremaliat i malcreient.

El dubte s'estén als noms acabats en -an. No faltaven televidents que trobaven que un vell programa d'entrevistes, El divan d'Ivan , s'hauria d'haver dit El divà d'Ivà. I avui encara és molt viu l'ús de guà en lloc del normatiu guant . Però sobretot hi ha dues bèsties que perden amb molta facilitat aquesta n final: el caiman i l'orangutan. Per si us pot servir per recordar-ho, l' orangutan és l' home de la selva en malai: orang és home i hutan és selva .

I acabo amb paraules acabades en -no. Morè i moreno són sinònims. Però no hem de dir mai camerí sinó camerino , que és un italianisme. I a les corals no sobren soprans sinó sopranos .I sense moure'ns del món de la música, ai xí com te nim tamborí , que és un tambor petit, no tenim cap concertí : del primer violí d'una orquestra n'hem de dir concertino.

Un tast de català

"D'això ja (en) fa 4 anys"

ALBERT PLA NUALART


La pressió del castellà crea una forta inseguretat sobre l'ús dels pronoms en i hi . Un ús que, d'altra banda, malgrat ser obligatori en estàndard, no és viu en tots els dialectes. Els que el tenim viu sabem que aquest en de la frase del títol no hi ha d'anar. També sabem que a "D'ell no (en) trauràs res" hi ha d'anar i a "D'això (en) fa 4", amb anys elidit, també. És un saber que, en una llengua normal, s'hauria de basar en la intuïció, no pas en la teoria.

Com que la intuïció la tenim rovellada, teoritzem. En una frase d'entonació normal, tot complement avançat necessita un pronom de represa quan, i només quan, és un complement obligatori. Les frases "No trauràs res" i "D'això fa 4" són agramaticals. Necessiten un nom o un pronom que digui d'on o de qui no trauràs res i a què es refereix 4: 4 què? En canvi "Fa quatre anys" és una frase completa. Podria ser, per exemple, el títol d'un llibre. Ens deixa amb ganes de saber què va passar fa quatre anys, però és la curiositat, no pas la gramàtica, qui ho demana.

En tot cas, el meu consell és que, per poc que sigui genuïna, feu sempre cas de la vostra intuïció. La teoria és només un intent d'explicar-la i, quan la intuïció no hi quadra, és que no se n'ha sortit. "A mi ja em sonava es trany però la teoria diu...". Que digui missa! Si el que et sona a tu estrany ja li sonava estrany a la teva besàvia, que amb prou feines sabia castellà, és la teoria la que s'ha d'espavilar.

Un tast de català

Què tenen d'eixerits els pèsols?

ALBERT PLA NUALART


El símil, igual que la metàfora, expressa l'experiència d'una idea lligant-la a una re alitat sensible. La fragilitat ni es toca ni es veu, la ro sa sí. La metàfora reemplaça i el símil compara. Un bon escriptor sap inventar-ne: quan Josep Pla no sap què fer amb la vida es compara a una tauleta de nit enmig del carrer de Pelai. Però la majoria estan lexicalitzats, ca da llengua troba el seu i demostra, així, que és una manera de mirar el món.

Què tenen d'eixerits els pèsols? Potser que, en obrir la beina, surten disparats com una cosa viva i juganera. Però si un dia aneu a Madrid val més que no digueu "es listo como un gui sante". En aquests símils hi ha més identitat que en el DNI, són en el nostre ADN cultural. Per això fa tanta ràbia que algú obri uns ulls com plats, i no com unes taronges. Perquè amb els ulls oberts com a plats fins i tot es pot acabar agafant afició al toros.

Però més que el calc em dol la pèrdua d'aquesta riquesa idiomàtica, que és com la sal de la llengua. Sense símils i metàfores els conceptes són inodors, incolors i insípids: són un infern d'abstraccions. Estem més units que mai per les xarxes socials d'internet però ens comuniquem amb missatges curts i apressats en què la retòrica més aviat fa nosa. Ens ar riba molta informació i ben poca alegria i dolor. Un llenguatge sense retòrica no activa els nos tres sentiments. Permet entendre-ho tot des de la més profunda indiferència.

Un tast de català

Però, finalment, d'on va sortir el geni?

ALBERT PLA NUALART


El d'Aladí, vull dir. ¿Surt de la làmpara, la làmpada, la llanterna o la llàntia? Totes quatre procedeixen de lampas , que en grec antic vol dir torxa . Són, per tant, coses que fan llum. La llàntia, del temps dels avis, tenia un dipòsit amb combustible per submergir-hi la metxa. Les més antigues eren d'oli i d'aquí ens ve l'única llàntia actual: una taca greixosa damunt la roba. La llanterna és, sobretot, el petit llum portàtil conegut també com a lot, un nom no normatiu provinent d'una marca. Però el problema són la làmpada i la làmpara.

La normativa diu que làmpara és un castellanisme i que làmpada és un dispositiu que fa llum, propi del món de l'electrònica. No té, doncs, el doble sentit de la lámpara del castellà: que tant és dispositiu com aparell. De la que tenim al costat del sofà o al sostre, es veu que n'hem de dir llum . Però, com passa amb bossa per bolso , és un mot massa genèric per evitar que trobem làmpares o làmpades aparell, sobretot en el món de la publicitat.

Per això en alguns mitjans acceptem làmpara volent dir llum . Per escriure làmpada , que tampoc seria correcte, preferim admetre el que hem dit sempre. Quan una norma ho posa tan difícil, en comptes de fer llum fa fum. No cal ser un geni per veure que amb llum no fem prou. I ara que parlo de genis, suposo que ja deveu haver endevinat que el d'Aladí, que no coneixia l'electricitat, només podia sortir d'una llàntia.

Alguns apunts sobre el 'lo' neutre (i 3)

ALBERT PLA NUALART


"Actualmente todos los escritores catalanes, salvo raras excepciones, admiten un artículo neutro distinto del masculino, empleando com artículo masculino el o lo reducibles a l , y como artículo neutro lo invariable". Això deia Fabra a la seva Gramática del 1912. I crec que si hagués admès aquest ús en l'es tricte sentit abstractiu, el català hi hauria sor tit guanyant.

Fabra no creia en la seva infal·libilitat. Era conscient que feia propostes arriscades que l'ús havia d'avalar. El lo neutre s'ha esvaït del català formal, però al preu de crear molts problemes i abocar a incorreccions més greus. Mentre la norma es mantingui, crec que l'hem d'obeir disciplinadament. Per a una llengua minoritària, no hi ha res pitjor que l'anarquia. Però també crec que, després d'un segle de transmissió reverencial, la normativa de Fabra demana un substancial aggiornamento.

Cap revisió normativa és desitjable si no parteix d'un ampli consens. I no parlo d'un consens entre acadèmics, sinó d'un consens que aculli tots els professionals de la llengua: escola, món editorial, mitjans, universitats. Un ag giornamento deixat en mans de l'IEC -per la lògica interna d'aquesta honorable ins titució- és molt difícil que tingui l'abast que convindria. Només el tindrà si al darrere hi ha la pressió dels sectors més dinàmics de la societat. Sense aquesta pressió, la nova gra màtica normativa pot néixer obsoleta.

Un tast de català

Alguns apunts sobre el 'lo' neutre (2)

ALBERT PLA NUALART


Quan Fabra legisla sobre el lo , sembla que ignori la diferencia crucial entre interferència i evolució condicionada pel castellà.

I és que en l'evolució és tota la llengua com a sistema la que es mou, i no admetre una part d'aquest moviment pot desestabilitzar tot el sistema. Un sistema que avui necessita poder distingir formalment el neutre del masculí. Per això Francesc de Borja Moll veia en el lo neutre, més que una influència castellana, una tendència espontània del català.

Segurament el que Fabra devia témer és que si admetia el lo en faríem un ús paral·lel al lo castellà, un article molt més versàtil que el nostre i que ha donat origen a un gran nom bre de girs idiomàtics que amb lo podem calcar i sense lo ens veiem forçats a dir d'una altra manera. Fabra hauria seguit el principi evangèlic que diu que si una part del cos et fa caure en pecat, val més que te la tallis.

Però un segle després de la dolorosa amputació continuem coixejant visiblement. Ens ho demostren alguns dels nostres millors escriptors quan donen a allò un valor d'article que mai no ha tingut i que és gramaticalment aberrant. Ho pateixen els editors de textos fi losòfics, que han d'acabar fent jocs malabars per expressar l'abstracció. I la pregunta que molts ens fem és si té gaire sentit basar la cor recció en una llengua ideal que complica enormement el que en la llengua real era fàcil i clar. Ho continuarem analitzant demà.

Un tast de català

Alguns apunts sobre El 'lo' neutre (1)

ALBERT PLA NUALART


El primer que cal dir sobre el lo neutre és que el que avui prescriu la normativa no havia existit mai en català. El lo literari que, a partir del segle XIII, es va anar imposant -com a article masculí- a l'article salat també va anar assumint valor de neutre, i quan al XIX va passar a el en els dialectes de més pes, només hi va passar com a masculí i va permetre al lo ser només article neutre. En això potser hi va influir el castellà però també el sistema de demostratius del català, amb un masculí ( aquest , aquell ), un femení ( aquesta , aquella ) i un neutre ( això , allò ).

Quan Fabra va proscriure l'article lo i va obligar el a ser també neutre, sabia de sobres que aquest el neutre no havia existit mai. Però partia de la base que la llengua real estava embastardida, i per això no sempre defensava una genuïnitat existent sinó que de vegades -com en aquest cas- propugnava una genuïnitat hipotètica. El seu model era el català que hauríem tingut si la història hagués anat d'una altra manera.

Partint del català medieval i observant l'evolució d'altres llengües romàniques, feia hipòtesis sobre com hauria sigut el català si la història no l'hagués forçat a una progressiva subordinació al castellà. En el cas del lo neutre, la seva hipòtesi era que el lo hauria passat a el en tots els seus valors, també en el neutre, i que si no ho havia fet era per interferència del castellà.

Un tast de català

Un article sobre l'article

ALBERT PLA NUALART

| Actualitzada el 04/02/2011 00:00 Un tast de català

Fòssils lingüístics com tot lo dia i topònims com Sant Joan Despí ( d'es pi ) proven que els tres articles que avui conviuen com a variants dialectals no van sorgir en paral·lel i en zones diferents sinó que primer va dominar un ( es, sa, es, ses ) després s'hi va

sobreposar l'altre ( lo, la, los, les ) i al final va triomfar el que avui és estàndard ( el, la, els, les ). Però les noves capes no van cobrir del tot les antigues i van deixar al descobert el lo nord-occidental i l'article salat balear.

El llatí clàssic no tenia article. Va sorgir en llatí vulgar tardà a partir dels demostratius ille (lo/el) i ipse (so/es). Les formes d'article derivades d'aquest últim eren les dominants en català popular i per això, als segles XI i XII, la gran majoria salàvem. Però al XIII la llengua oficial de la cort, emmirallant-se en l'occità, va anar imposant el lo.

Això no va impedir que la gent humil que va poblar les Illes el 1229 encara salés, i el salat, aïllat, s'hi ha conservat, tot i que l'article culte, també allà, era lo.

El pas de lo a el , en els dialectes de més pes, es produeix al XIX i no esdevé estàndard fins al XX. De la forma plena lo , passant per l'elidida l' i la reduïda ' l , s'arriba a la reforçada el . El contacte de lo amb vocals ( l'arbre ) i preposicions ( del, al ) propicia el canvi. Ara bé: el lo no passa a el - potser per influència del castellà- quan fa d'article neutre ( lo bo ), i és Fabra qui l'obliga a fer el pas. Però aquest és un altre capítol, que ja explicaré un altre dia.

Un tast de català

Esfondrats per un ample consens

ALBERT PLA NUALART


Trobo al Google 4.250 amples consensos i 79 anchos consensos . Sembla, doncs, que ni ample equival ben bé a ancho ni ampli a amplio .

I això és el que es desprèn d'alguns diccionaris.

També és clar, però, que en general el sentit fi gurat i subjectiu el té ampli (per això sovint va davant del nom) i el més físic i objectiu el té ample . Però una malaltissa por de fer-ho igual que el castellà fa que en l'últim moment alguns canviïn la i per la e convençuts que ai xí queda més genuí i més correcte.

I això quin mal fa?, em direu. No és bo marcar perfil? No ho és, dic jo, si el preu és empobrir la llengua. Dir sempre ample per als dos sentits és un pèssim negoci. És un exemple més d'aquesta funesta tendència a dir amb una sola paraula el que dèiem amb dues o tres perquè soni més català, encara que pel camí perdem un munt de matisos. És la mateixa tendència que està convertint en adients tots els adequats , en caires tots els caràcters i en ru nes totes les ruïnes .

Llegeixo en la novel·la d'un jove autor que un home s'esfondra a la cadira. Es podia enfonsar o ensorrar , però un jove autor català, per ser literari, no pot escriure com parla, i es decanta per esfondrar , que fa més patxoca.

Què tenen de castellans enfonsar i ensorrar ? No res, però sonen massa normals, i al final -aquest és el drama- associem bon català a estrany i exòtic. Com més esfondrem, més avancem en la desnormalització lingüística.

Un tast de català

Vigileu molt què tatxeu

ALBERT PLA NUALART


Tatxar i taxar deriven del llatí taxare , que vol dir toquejar i per extensió avaluar . Per avaluar si el meló està al punt abans el to quegem, però si en volem estar més segurs el tatxem, és a dir, n'extraiem una porció o tatx, en fem un tast. Aquest tatxar és força in usual. El tatxar que la gent diu normalment té dos altres sentits: qualificar negativament i passar una ratlla damunt un escrit.

Podem tatxar algú d'avar? Jo sempre havia pensat que no, però el DIEC ho admet: diu que tatxar té tots els sentits de taxar , i un dels sentits de taxar és imputar defectes a persones o coses. En aquest cas jo prefereixo titllar , però el DIEC només deixa que titllem persones, no pas coses. Amb el diccionari a la mà, doncs, unes paraules només es poden taxar o tatxar d'imprudents, però jo, estirant una mica l'ús de titllar , les titllaria .

Podem tatxar el que hem escrit? La norma en aquest punt és clara: no ho admet.

Sí que ho admet l'Alcover-Moll, que diu que ve de tatxa en el sentit de taca. Sembla que el tachar castellà també ve de taca: la tache del francès. La norma ens proposa que diguem ratllar i barrar . Trobo el tatxar prohibit en Alexandre Galí, Blai Bonet i Ferran Soldevila.

Si és barbarisme, no ho és de fa quatre dies. I el veig molt més necessari que els altres: ratllar o barrar paraules em sona bastant es trany. Una bona norma també hauria de pensar en les necessitats del parlant.

Un tast de català

¿Li ha pagat i l'ha pegat O l'ha pagat i li ha pegat?

ALBERT PLA NUALART


Decidir si un verb regeix un complement di recte o indirecte de persona crea bastants dubtes. I els dubtes porten a un mal ús de la preposició a , tant per incorrecció ("La grip afecta a Messi") com per ultracorrecció ("La grip impedeix Messi jugar demà"). De vegades pot anar bé pronominalitzar: partir de "l'afecta" i "li impedeix" ens ajuda a corregir les frases anteriors. Però no sempre tenim clar si hem de dir li, el o la .

Ens passa, per exemple, amb els verbs pegar i pagar . Si peguem o paguem alguna cosa, qui rep és li : "Li vaig pegar un cop", "Li he pagat el sou". Però si no diem què, ja no sa bem si el vaig pagar o li vaig pagar ; si l'ha denunciat per pegar-la o per pegar-li . En el cas de pegar la norma és clara i segueix l'ús més ge neral: qui rep sempre és li . "Sempre la pega" és incorrecte i es diu, segurament, per influència del castellà.

En el cas de pagar , en canvi, no ho és tant. La fitxa 1754/2 de l'Optimot estableix categòricament que és correcte "Encara no l'he pagat" i incorrecte "Encara no li he pagat".

Però molts diem "No l'he pagat" si ens referim a alguna cosa -per exemple, un rebut- i "No li he pagat" si parlem d'algú. I al mateix DIEC, a l'entrada compte , hi trobo "pagar-li amb diners", que abona un pagar sense complement directe. I és que, a l'hora de divulgar la normativa, sempre és perillós ser categòric, sobretot quan la norma contradiu la intuïció.

Un tast de català

El perquè dels tres 'perquè'

ALBERT PLA NUALART


El català normatiu té tres perquè . Un in trodueix l'oració que ens diu el motiu de l'acció del verb de la principal: "Riu perquè es tà content". L'altre introdueix l'oració que ens diu la finalitat del verb de la principal: "Riu perquè estiguis content". I el tercer és una substantivació del per què interrogatiu: "No sé per què riu", "No sé el perquè del seu riure".

El segon perquè és el més problemàtic.

No falta qui escriu per a que arrossegat pel cas tellà ( para que ) però també per la norma que distingeix entre un per de motiu i un per a de finalitat. El perquè amb valor final respon a l'ús del dialecte central; el per a, el contradiu .

I és que, en aquest punt, dos criteris fabrians entren en conflicte: un logicisme que estira a fer la distinció i el criteri d'autonomia, que de mana separar-se al màxim del castellà.

Però hi ha un altre motiu per no acceptar per a que que potser va decantar la balança: i és que vulnera una norma més general, la de la caiguda de preposicions àtones davant que.

La realitat és que els dialectes que distingeixen per de per a també distingeixen perquè de per a que (que sovint pronuncien pa que).

Si basem l'estàndard en el dialecte central, no té sentit per a que però tampoc per a.

Si optem per fer la distinció, no s'acaba d'entendre que s'hagi de fer només en alguns casos.

La norma actual queda a mig camí de tot, no s'adiu amb cap ús real. I és indubtable que les mitges tintes fan més difícil assimilar-la.

El regust amarg del cafè irlandès

ALBERT PLA NUALART


Les batalles ideològiques, les que fan que l'opinió pública tendeixi a veure les coses d'una certa manera, les guanya qui és capaç d'imposar paraules que ja són, en elles mateixes, ideologia. El nostre sentit crític és capaç, en el millor dels casos, de detectar trampes en els raonaments, però els raonaments es fan amb paraules i, quan la trampa és la mateixa paraula, hi caiem de quatre potes, perquè el sentit de les paraules és per a la majoria un punt de partida del pensament, una cambra tancada que mai s'il·lumina.

Les paraules trampa fan innocus molts debats públics, els impedeixen abordar el nucli dels problemes. Deixen sempre en la penombra els autèntics responsables. Són tan insidioses que fins i tot intoxiquen qui en coneix el costat fosc. La missió d'un intel·lectual hauria de ser denunciar-les i expulsar-les de l'àgora quan un prolongat ús pervers les ha tornat inservibles. I denunciar els que, al servei dels poders que s'hi escuden, fan tot el possible per potenciar-les.

En són exemples clàssics que de la voluntat de ser de les nacions sense estat se'n digui nacionalisme ; i de la d'un estat d'imposar una única nació, no-nacionalisme . O que la violència desesperada d'un poble sotmès sigui terrorisme ; i la d'un estat armat fins a les dents, legítima defensa . Saber-ho, però, no impedeix que els gran mitjans les continuïn usant en aquest sentit i que el verí que destil·len ens vagi penetrant i ens incapaciti per abordar conflictes socials que demanarien la mateixa paciència i habilitat que ha de tenir un artificier per desactivar una bomba de rellotgeria.

Pel que fa a la salut del català, hi ha una paraula trampa que ja fa molt anys que ens anestesia i no ens deixa veure el nucli del problema: la paraula bilingüisme . L'ús de bilingüisme per descriure la nostra realitat lingüística ja és, per ell mateix, una claudicació. El seu verí està fet de dues mentides. La més ingènua i popular va escampant pel cos social que castellà i català conviuen en una bucòlica relació d'igualtat i simetria gràcies a la tolerància i els bons sentiments.

La més perversa i intel·lectual afirma que aquesta relació és possible i desitjable, encara que la història demostri que només serveix de coartada perquè la llengua forta vagi devorant la que se suposa que respecta i aprecia. Això sí, prou lentament perquè sembli que juguen.

I la prova més evident de la trampa és que, si demanem bilingüisme, els defensors del bilingüisme se'ns giraran en contra. La simetria exigiria que, als territoris bilingües on es parla A i B, si hi ha bosses de monolingües de A, també n'hi hagi de B. Dit d'una altra manera, que -mai i en cap cas- A sigui la llengua de tots i B només la d'uns quants, perquè això condemna B a jugar en un camp que fa pendent i en què la força de la gravetat va amb l'equip rival.

Si d'aquest camp en diem bilingüisme només cal deixar passar el temps perquè el resultat sigui d'escàndol: els gols van caient pel seu propi pes. Però si gosem demanar un terreny més pla, encara que sigui amb petits avenços per reduir el desnivell -com ara la llei del cinema-, es remouen els ossos del Cid Campeador i torna l'esperit de Reconquesta.

Ara que s'ha demostrat que l'Espanya federalista era una il·lusió i que a l'Espanya real fins i tot li sembla massa el cafè per a tothom, potser ha arribat el moment d'entendre que si tenir un estat és l'única manera de salvar la nació, tenir una llengua és l'única manera de salvar el català.

Una llengua que serà prou petita perquè el poliglotisme sigui més necessari que mai, però que també ha de ser la comuna i necessària en el seu territori, com ho és l'holandès a Holanda i el suec a Suècia.

El bilingüisme és l'altre camí: és el que ha seguit l'irlandès a Irlanda. A Irlanda van aconseguir la independència i fa temps que són estat, però mai no van baixar del tren del bilingüisme . No dic que fessin mal fet: és una opció respectable. El que dic és que hauríem de decidir què fem sense autoenganys, sent conscients que si no baixem del bilingüisme, encara que arribem a tenir estat, el català se'ns anirà fonent fins a convertir-se en una realitat folklòrica com l'irlandès.

Un tast de català

Com va aquí el verb: en singular o en plural?

ALBERT PLA NUALART


La concordança entre subjecte i verb no és sempre tan clara com sembla. El plural tant el pot marcar la forma ( molts ) com el sentit ( la majoria ). Quan una forma en singular té un sentit plural, el verb pot anar en singular ("La majoria pensa ") o en plural ("La majoria pensen "). Però si té un complement de nom en plural és preferible que el verb també hi vagi: "La gran majoria d'estudiants no han votat ", "El 25% dels nens no esmorzen a casa".

Quan el subjecte és una part que es pren d'un tot, de vegades la concordança vacil·la. En el títol d'ahir, "Un de cada quatre dependents no cobra ", el verb ha d'anar en singular, malgrat que pel sentit, i també per desgràcia, aquest un són molts. En canvi, en la frase "Un dels punts que ha causat més enrenou és...", el verb en singular respon més a una trampa perceptiva que a la lògica gramatical.

En efecte, els que causen enrenou són els punts , dels quals el subjecte no més és un . I, per tant, han causat sembla l'opció més correcta.

És un cas en què lògica i intuïció no van de bracet. Una normativa molt logicista es li mitaria a dir que ha causat és incorrecte, i el parany quedaria parat perquè l'escriptor incaut hi caigués. La RAE, al Panhispánico de dudas , es mostra més prudent. Remarcant que el plural és més correcte, també admet el singular. És una posició que aplaudeixo i que faríem bé d'imitar. Hi veig la humilitat del savi que sap que no pot matar tot el que és gras.

Un tast de català

Ràpid, de pressa o ràpidament

ALBERT PLA NUALART


Em diu una amiga que avui tothom diu ràpid en lloc de ràpidament, i em demana què em sembla. Seria fàcil dir que tot s'escurça quan hi ha pressa, però el cert és que aquest fenomen, el d'adjectius fent d'adverbis, es dó na en moltes llengües, i el català, malgrat el misteriós silenci dels diccionaris, no n'és cap excepció. Per tant, sí, es pot menjar ràpid i també caminar ràpid , tot i que jo, en aquest cas, prefereixo l'ús de de pressa , que tampoc fa perdre tant de temps.

Us en poso més exemples: parlar clar, tronar fort, respirar fondo ( fons aquí seria una ultracorrecció), xiular fluixet, vestir igual, mi rar fix, volar alt, etc. La millor prova que la cosa ve d'antic és que, en algun cas, el verb i l'adjectiu formen una locució verbal. Ho són saber greu o filar prim . Aquí l'adjectiu no és autònom del verb. Per això, si em pregunteu com camina, puc respondre que ràpid , però si voleu saber com sap, no puc dir que greu .

Com passa sovint, però, també cedim a pressions externes. N'hi ha que vénen de l'anglès, que se'ns infiltra amb els doblatges. La necessitat d'un mot curt per dir great ens ha deixat un genial ben poc genuí: "M'ho he passat genial". (De vegades va bé dir de conya.) No és gaire millor fatal ("Condueix fatal"), pe rò ha penetrat tant que jo ja l'acceptaria en registres informals. I també costa combatre l'ús de dur amb treballar, però potser encara hi som a temps si treballem de valent.

Un tast de català

Estalvis que no foraden les estovalles

ALBERT PLA NUALART


Ahir parlava de la pressió de la publicitat. Volia dir, esclar, de la publicitat en castellà. Perquè aquest és el drama: els eslògans es pensen en castellà i després es mira que la

traducció hi encaixi. I el català, ficat en aquest llit de Procust, en surt esguerrat. I avui ho vull lligar amb les caixes, aprofitant que estan d'actualitat. Les d'estalvis, vull dir. Sento sovint d'estalvi , però vull creure que la crisi no ha arribat a aquest extrem.

Els eslògans de les caixes són arreu. Per això els critiquem tant. De vegades, amb raó. El famós "Dóna la volta a la hipoteca", amb una foto on tot és de cap per avall, ha de ser "Capgira la hipoteca". És la prova que, fins i tot quan tenim un mot més breu i precís -una drecera-, fem marrada per calcar el castellà. D'altres, amb menys raó. És molt discutible que "La Caixa de tots" hagi de ser "de tothom" perquè tots exigeix dir qui són aquests tots .

I d'altres, sense gens ni mica. Alguns diuen que aquell "Parlem?" que en Puyal va deixant anar de tant en tant enmig de la seva retransmissió, hauria de ser "Parlem-ne?" Però si podem dir "Ja hem parlat", sense precisar de què, també hem de poder dir "Parlem?" Quan diem "Parlem-ne?" és que ja sabem de què. El "Parlem?" és ideal per al primer contacte a què vol induir l'eslògan. Aquí l'estalvi del pronom en està justificat. Però com que gat escaldat d'aigua tèbia fuig, acaben pagant justos per pecadors.

Un tast de català

En volem més, No en tenim prou

ALBERT PLA NUALART


Les dues frases del títol poden semblar sinònimes, però només ho són si aquest en representa una cosa -sigui sopa o llibertat - de la qual ja hem parlat. Si el nostre desig és genèric i universal, només la segona funciona.

"Ja en tinc prou" pot expressar un cansament inespecífic. "No en vull més" depèn sempre d'un referent concret. Per això, quan no hi ha aquest referent, ens surt dir "Volem més", amb el risc que algú que fili molt prim entengui que agafem més avions.

És indiscutible que podem riure més , cantar més, plorar més . No ho sembla tant que puguem voler més, saber més o donar-te més.

I la raó és que les frases jo ric, ella canta i tu plores són gramaticals sense afegir-hi res més, mentre que tu vols, ell sap i jo li dono no ho són si no diem què vols, què sap i què li dono. Per tant, quan volem més, és més d'alguna cosa i, en absència de la cosa, sembla que hi ha d'anar el pronom en .

Però la pressió de la publicitat ha fet que aquest més ja no sigui un mer quantitatiu com bastant o força , sinó un pronom equivalent a més coses . El repetit eslògan publicitari

"Tal marca et dóna més" vol dir "et dóna més coses". Per això vull bastant no sona gens bé i vull més ja no provoca cap estranyesa en molts catalans, sobretot si són joves i metropolitans.

I als que encara ens fa un cert mal a l'orella cada dia ens costa més de dir: "En català això no ho pots dir".

Un tast de català

Verbs incoatius: Paranys i doble vida

ALBERT PLA NUALART


Els verbs acabats en -ir es divideixen en purs i incoatius. Els incoatius afegeixen a l'ar rel la forma -eix ( -ix en occidental) en els temps de present (tret de la 1a i 2a persona del plural). És pur dormir (dormo) i incoatiu ser vir (serveixo) . Com a Sodoma, els purs són pocs i van a menys, i aquest avanç del pecat genera dubtes que els exàmens de català, amb aquell punt de sadisme tan seu, aprofiten.

A l'hora de destriar, els verbs amb prefix són els més traïdors. Ningú diu "Colleix això" però sí que pot dir "Recolleix-ho", i ha de ser recull-ho . Ningú diu "No hi senteix" però molts "Es ressenteixen de la crisi", i ha de ser ressenten . Per acabar-ho d'embolicar, algun compost que ja ve del llatí dissenteix d'aquest criteri. Com en tants altres casos, modificar la norma allà on contradiu la intuïció més ge neral no seria cap disbarat.

Però el cas més curiós és el dels verbs que tenen doble vida: de vegades són purs i d'altres incoatius, amb un cert canvi de sentit.

El verb lluir , si el subjecte té llum interior, és pur: llu el sol i lluen els ulls d'un gat a la nit. I si no en té, incoatiu: llueixo el vestit i aquest moble llueix més aquí. I acabo amb acudir.

Un ús molt estès, tot i que no estrictament normatiu, abona acudeix per anar a un lloc i acut per venir al cap una idea . "No se m'acut" és, doncs, més genuí que "No se m'acudeix" i també que el calc "No se m'ocorre". El zero el reservo per als que "No se'ls ocorreix".

Un tast de català

Un tast de gelat Ben glaçat

ALBERT PLA NUALART


Aprofitant que el termòmetre cau en picat, avui us parlaré del gel i el glaç, i els seus derivats, que són una prova més que la sinonímia no és mai perfecta. Com en tot, però,

la intuïció vacil·la i els diccionaris també. Per exemple, a mi una forta impressió em deixa glaçat, no pas gelat -jo em quedo gelat esperant l'autobús-, i el dia que sortim de casa al matí i po dem caminar sobre la bassa, jo diria que ha glaçat, no pas que ha gelat. No veig tan clar, en canvi, que, quan hi ha tibantor o costa fer el primer pas, s'hagi de trencar el glaç, com trobo al DIEC, jo també podria trencar el gel.

A l'estiu mengem gelats, no glaçats, i un whisky el prenem amb gel, no pas amb glaç, però per refredar-lo hi tirem un glaçó, un mot curt i coquetó que va desbancant el cubito.

De les llengües de neu que baixen per les valls, jo en diria més aviat glacera , perquè gelera també vol dir nevera , sobretot si parlem de les primeres que hi va haver o som mallorquins.

("I deixes sa gelera més decenta". T'estim, Antònia Font.) En tot això, però, tampoc m'hi faria fort.

En molts casos la sinonímia és possible. L'únic que cal tenir present és que el contacte amb el castellà més aviat ens gela que ens glaça.

Per tant, sense fer patinades, jo us recomano un cert decantament pel glaç . Sempre pot anar bé perquè aquesta glacera que és la nostra llengua no se'ns fongui ni s'ajunti amb l'altra.

Ah, i abrigueu-vos!

Un tast de català

Pecats que porten la penitència

ALBERT PLA NUALART


Alguns se sorprenen que sent corrector ompli l'imprès que altres emplenen , em creui amb algú en lloc d' encreuar-m'hi , tituli llibres que podria intitular i faci les coses al revés , i no pas a l'inrevés , com s'esperaria del que sap molt català, i vol que es noti. I és que sóc dels convençuts que la correcció com més es vol fer notar -com més galleja- més desanima i acomplexa un parlant que acaba tenint la sensació que parlar i escriure bé el català és massa difícil.

Hi ha moltes raons per preferir, entre dues formes, la que ens surt de manera més natural. Des de fer-se entendre a ser un mateix.

Com deia Antonio Machado, la versió poètica de "Los eventos consuetudinarios que acontecen en la rúa" és "Lo que pasa en la calle" .

Però n'hi ha una que crec que no es valora prou: que tot el que sabem de les paraules que sempre hem fet servir ho ignorem de les que adoptem cre ient que són més

correctes. Dit altrament, és fàcil equivocar-se quan posem en ús el que no havíem dit mai.

Per això, al final, omplenem un imprès, encreuem un carrer, no sabem com s'intitula un llibre i, a l'inrevés del que preteníem, caiem en errors que mai no hauríem comès si no ho haguéssim volgut dir tan bé. Si sou d'aquesta mena de pecadors, aquí teniu la penitència: descobriu per què tot el que va en cursiva en aquest paràgraf seria, si filéssim molt prim, incorrecte.

Un tast de català

Dinou maneres d'apretar sense fer mal

ALBERT PLA NUALART


Demà el fred apretarà. Però en català no ens deixen apretar res. El verb apretar és un castellanisme històric que, de tan antic -el diccionari Labèrnia (1840) ja el recull-, el sentim ben nostre i se'ns fa difícil prescindir-ne.

Quan una paraula té tantes arrels potser és més sensat acceptar-la. L'únic que sabria greu és el gran ventall de verbs que aquest comodí faria prescindibles. No és fàcil, però, saber quin pertoca en cada cas.

Tenim serrar , d'origen idèntic a cerrar , que tant serveix per a les dents com per a les files d'un exèrcit. Sembla que també es diu de llavis i punys, tot i que jo uns els premeria i els altres els clouria . Tenim estrènyer , tan ne cessari en temps de crisi per al cinturó, tan dolorós quan les sabates ens van petites i tan cordial quan donem la mà. Tenim arrencar per quan ens posem a córrer. Si el nostre cap ens apreta diem que ens colla , com es fa amb els cargols, però si ho fan els jugadors del Barça, llavors pressionen . I és molt necessa ri amb un resultat ajustat .

Però amb apretar encara toquem més tecles, és a dir, les premem, pitgem o polsem . I quan l'agenda està atapeïda no ens queda cap més remei que apressar el pas o bé pitjar o trepitjar l'accelerador. Pel que fa al fred i la calor, recruen o s'intensifiquen -no sé quin dels dos trobo més lleig- i el sol pica o crema .

Ho he dit tot? Ah, me'n descuidava! Si ara aneu al vàter i la cosa no surt, feu força .

Un tast de català

Altres, d'altres i altres 'altres'

ALBERT PLA NUALART


"N'hi ha moltes cadires" és un dels errors típics dels aprenents de català. Diuen un en que no toca i que ells associen a haver-hi . És un en que està molt emparentat amb el de que vèiem l'altre dia, però quan sentim "entre d'altres persones" som pocs els que arrufem el nas. I, tanmateix, és un de gairebé tan sobrer com l' en . De fet, en i de van sovint de bracet: en és la part que prenem d'un tot que introduïm amb de .

Igual com diem "Hi ha moltes cadires plegables" i "N'hi ha moltes de plegables", pot semblar que hauríem de dir "entre altres persones" i "entre d'altres". La norma, però, és molt més ambigua en el segon cas i obre la porta a una opcionalitat que, aliada amb la inseguretat, ens inunda de d'altres . Rere aquests d'altres hi ha un mandrós i ben poc aconsellable principi tàcit: "En cas de dubte, com més diferent del castellà millor, encara que quedi farragós i recarregat".

Aquesta exuberància irracional de d'altres l'han denunciat tots els experts i potser ja seria hora de combatre-la amb una norma més clara i taxativa que faci d'altres obligatori quan va amb en ("N'he vist d'altres"), opcional quan (sense en ) fa de pronom ("Uns diuen sí i (d')altres no") i no-estàndard en la resta de casos ("He llegit (*d')altres llibres"). Sempre, esclar, que sigui aquest de i no el que exigeixen altres contextos sintàctics ("N'hi ha de meus però també d'altres persones").

Cau la mateixa pluja

ALBERT PLA NUALART


Vaig aprofitar la nit del dia de Reis, quan petits i grans s'entretenen amb noves joguines, per anar a veure l'última pel·lícula d'Icíar Bollaín. L'autora d'inspirats films intimistes s'atreveix aquí amb una superproducció i se'n surt amb un notable alt. También la lluvia fregaria l'obra mestra si un final ensucrat i poc versemblant no espatllés un conjunt que ens fa viure moments de gran cine.

Si n'hagués de triar un seria el de la nena boliviana, a la sala de projecció, veient-se interpretar una terrible escena. La intensa mirada que es relaxa de cop quan els llums s'encenen condensa tota la força del cinema quan ens agafa amb la guàrdia baixa. Perquè l'art autèntic -el que descriu Aristòtil a la seva Poètica - fa justament això: s'apodera de l'ànima del que mira i la humanitza.

D'aquesta condició d'espectadors, que els mèdia han trivialitzat i prostituït, parla el film. Bollaín ens explica què passa quan la salvatge injustícia que presenciem impàvids, en documentals i telenotícies, irromp en la nostra vida. Què passa quan la història es repeteix i ens atrapa, i el cine dins el cine surt de la pantalla.

La troupe d'espanyols que van a rodar un film a la Bolívia andina creuen que no tenen res a veure amb la troupe de conquistadors salvatges que a partir del 1492 van sembrar

l'horror en aquelles terres. Però haver-los d'encarnar, ficar-se en la seva pell, va minant la seva superioritat moral. I haver de contractar extres en un país que es mor de gana els fa descobrir que són tan capaços de col·laborar en ONGs com d'explotar la misèria quan és el seu propi projecte el que està en joc.

Un fil invisible uneix el indis que va trobar Colom amb els bolivians que els encarnen. Si l'indi cremat per la inhumana cobdícia espanyola té una mirada tan autèntica és perquè els que el filmen -i a ells mira l'actor- no són tan diferents dels que van encendre la pira fa cinc segles.

I al final l'actor ens mira a nosaltres, que arrepapats al cinema també vivim convençuts de no tenir-hi res a veure. Sobretot els catalans, que vam ser exclosos del macabre festí d'Amèrica. Però el mateix Colom -ara s'ha descobert- feia flagrants catalanades quan escrivia als Reis Catòlics. I la revista Sàpiens d'aquest gener ens explica les arrels d'una burgesia catalana, la dels Güell i els marquesos de Comillas (mecenes de Gaudí i de Verdaguer), que el 1871, després d'haver-se enriquit amb el tràfic d'esclaus, va constituir a Barcelona la Lliga Nacional Antiabolicionista amb el suport, no us ho perdeu!, del Col·legi d'Advocats, Foment del Treball, la Caixa d'Estalvis i el Seminari Conciliar.

También la lluvia també reflecteix el fort contrast d'actitud entre els que encara van rebre el sotrac cultural dels 60 i els fills del postmodernisme. L'actor que fa de Colom, Karra Elejalde, és un derelicte del primer naufragi. No para de beure però és una mirada que comprèn i acull el drama que l'envolta. És la veu d'una generació que com la del guionista del film, Paul Laverty (habitual col·laborador de Ken Loach i actual parella de Bollaín), clavava pòsters del Che a la paret i llegia Marta Harnecker o Howard Zinn, a qui va dedicat el film.

Els personatges interpretats per Raúl Arévalo i Carlos Santos, en canvi, són tan èticament irreductibles al segle XVI -fent de frares dominics- com perplexos i espantats al XXI. Són els fills sobreprotegits d'aquells progres. Són dels que t'expliquen que això de les dretes i esquerres es va acabar amb el postmodernisme, però quan veuen que un soldat li trenca el coll a un indi amb un cop de culata es posen a vomitar i demanen mig plorant que els portin a casa.

Calen pel·lícules com También la lluvia per fer arribar un missatge que als dels 60 ens sembla elemental i els dels 80 tornen a ignorar. Parafrasejant l'honesta senzillesa de Zinn, el podríem expressar així: es tracta d'adonar-se que el poder que tenen gent amb armes i riquesa ens pertany a tots, i depèn de tots que sigui nostre. És la mateixa lluita que ha abolit l'esclavitud i ha permès a les dones un cert grau d'igualtat. És la que ara mateix protagonitza el poble tunisià. Una lluita en què ser espectador no és ser neutral. La pluja que cau és la mateixa de sempre, i ens està mullant.

Un tast de català

Els imants també repel·leixen

ALBERT PLA NUALART


El poderós imant que és el castellà per a tots nosaltres té dos pols: l'un atrau i l'altre re pel·leix. I dels efectes, també nocius, de la repulsió en parlem ben poc. Avui us en dono una mostra que infesta la prosa, sobretot la dels més joves. El nostre altre és més sociable que el seu otro -pot anar amb un, el, de, etc.-, però de vegades vol anar sol i hi ha d'anar. L'efecte repulsiu, que ens indueix a separar-nos tant com podem de la llengua veïna, fa que cada vegada tingui més companyia: quan toca i quan no toca. Vegem-ho.

Si algú sovint no em fa cas, li puc dir "Altra vegada no em fas cas", però si és ell qui em fa venir per res li diré "Una altra vegada no et faré cas". En un cas, el primer, altra vegada vol dir novament . En el segon, en canvi, tenim en ment una vegada concreta; si ho canvieu per novament la frase no té sentit.

Però la por al castellanisme fa que alguns escriguin "una altra vegada" en tots dos casos.

Ara comparem aquestes dues frases: "No vull aquests llibres, en vull uns altres", "No vull aquests llibres, en vull d'altres". En el primer cas tinc una idea més o menys clara dels llibres que vull: són uns llibres en concret, no m'està bé qualsevol. En el segon, en canvi, vull que no siguin aquests però no sé quins. Fixem-nos com, a més, hi hem posat un de que en aquest context és necessari i en d'altres, ho veurem en el tast de dilluns, fa més nosa que servei.

Mentre ens deixin, el gust serà nostre

ALBERT PLA NUALART


És època de mal de coll. Només cal veure els anuncis de la tele. Però allà, sovint, el mal de coll és mal de gola, una manera de dir-ho més paral·lela al dolor de garganta . La pressió, en aquest cas, és triple: s'assembla al castellà, ho diuen alguns dialectes i, per postres, és més lògic: permet distingir-lo del dolor muscular o cervical. Potser en aquest cas la lògica és tan forta que un ús que no era estàndard ho acabarà sent.

Però la lògica no pot ser sempre l'únic àrbitre. Si filéssim molt prim, podríem dir que el gust és una sensació que experimentem ( gust ve de tast) i el sabor una propietat de les coses experimentades. Per estricta lògica, una sopa hauria de tenir sabor, no pas gust. I, també aquest cop, els anuncis de la tele -tan lògics, ells- ens diuen que molts menjars que sempre havien tingut gust ara tenen sabor.

Per sort, el sentit de les paraules no el fixa la lògica sinó la convenció. I el que dóna gust a una llengua és el pòsit creat per un ús de segles. Si la passem per l'adreçador de la lògica, la despersonalitzem. Sobretot quan la lògica serveix de coartada per legitimar la forma més acostada al castellà.

Una sopa amb sabor, per mi, no té gust de res. I encara que, segons el DIEC, pugui saber a poc i al Noi de la Mare li sàpiga bona, no tinc cap dubte que trasplantar aquests usos antics i dialectals a l'estàndard és un castellanisme. I ara callo, que tinc mal de coll.

Un tast de català

Perdrem el 'que', "i qué?"

ALBERT PLA NUALART


Una amiga em diu que el drama de "Que gran!" no és el gran sinó el que o, per ser més exactes, el qué . Us ho reservava per a un altre tast: aquest. D'aquí uns anys el que àton podria ser una raresa. De fet, ja ho és avui per a alguns joves. És cert que de que només n'hi ha en dialecte oriental i que, dins l'oriental, algunes varietats sempre han dit "Què bo!" o bé "És el què vull". Ara bé: la pronúncia estàndard i majoritària, la que reflecteix l'ortografia, és "Que bo!" i "És el que vull", i això, fins fa ben poc, era indiscutible.

També pot haver desgastat el que una normativa que, contradient la intuïció, ens ha acabat de fer perdre el nord: tant quan li prohibeix el contacte amb a, de i en (alguns incauts ho resolen amb què ) com quan obliga a canviar del que, en la que, etc. per de què, en què, etc. Però ha sigut la pressió del castellà la que, en terreny adobat i amb vent de popa polonès ("Qué cabron!"), ha escampat com foc en rostoll l' espècie invasora.

Com en un conte de Cortázar el que va perdent espai vital. Avui el rebedor i demà la saleta. I és un espai d'identitat. La noia que diu "Qué fort!" té els pares d'Òmnium. Ja l'han re nyat mil cops. Però prefereix l'ostracisme familiar al de la colla. Allà dir "Que fort!" fa pedant, ridícul i vell. El que s'està convertint en un decorat estintolat per correctors. La filla diu: "Perdrem el que , i què?". I l'amiga, més moderneta, l'abona fent cor: "I qué, i qué?"

Un tast de català

La 'petjada' que ens deixa la 'huella'

ALBERT PLA NUALART


Tots intentem no viure en va, que la nostra vida deixi marca. D'aquesta marca en castellà se'n diu huella . De huella sempre en deixem, encara que sigui als calçotets. (D'aquesta, per cert, se'n diu llepet .) Però de l'altra: de la profunda i duradora que deixa

un geni, o una obra literària, sempre n'havíem dit empremta i d'un temps ençà em trobo que gairebé només se'n diu petjada .

La cosa ha arribat a l'extrem que ja es parla de petjades dactilars : a la Viquipèdia n'hi ha un munt. Però les petjades , a diferència de les huellas , només les podem fer amb els peus.

I el seu únic sentit figurat és el que indica el camí que ha seguit algú. Per tant, ni podem seguir les empremtes dels genis, ni els genis, per molt que els admirem, ens haurien de deixar petjada, tret que ens trepitgin.

Però cada dia ens trepitgen més. Sabeu per què? Quan per dir una cosa el castellà té dues paraules i nosaltres una: ens en falta una. Quan és al revés: ens sobra. La deixem de dir. Deixem d'anar escabellats i d'eixugar-nos les mans.

Si per huella tenim petjada i empremta : una està en perill. I això es veu sobretot en la creació de neologismes. Veig al Termcat que de l' ecological footprint , tot i que el francès en diu empreinte écologique i l'italià impronta ecologica , sembla que n'hem de dir petjada ecològica.

Potser hi ha raons de pes que ho justifiquen, però jo en aquesta petjada hi veig l' empremta de la huella .

Un tast de català

Les virtuts del sexe invisible

ALBERT PLA NUALART


El vesper del llenguatge sexista té en l'anomenat masculí genèric un dels ulls de poll més sensibles. A alguns lectors els sobta que escriguem la metge i la jutge però, en canvi, l'alcaldessa . És el mateix criteri que aplica TV3. Qui vol metgessa i jutgessa diu que -essa visibilitza la dona. Però jo no tinc gaire clar que sigui sempre una visibilitat desitjada.

Conec algunes poetes que per res del món voldrien ser poetesses, un mot tenyit d'un romanticisme tronat i carrincló .

Contra -essa hi juguen tres factors: que també vol dir dona de , que té una essa sorda que ens surt sonora i que és un sufix molt poc discret. Moltes professionals volen ser valorades al marge del seu sexe. El discret -a de la o una ja diu que són dones sense aturar-s'hi, sense fer-ne bandera.

En -essa hi ha un deix aristocràtic ( duquessa, baronessa, comtessa ) que potser escau al poder (alcaldessa) però fa més aviat nosa a qui s'ha d'arremangar per curar o impartir justícia.

Algunes professions acaben en -a i cap home reclama ser poete, artiste o palete . I és que, en algun cas, es fa més per la igualtat de gènere invisibilitzant-lo que subratllant-lo.

Que el metge o la jutge és un home o una dona ja ho expressa el català de moltes maneres: en una llengua romànica la marca de gènere és redundant.

Fer-la més visible pot acabar creant el dubte que ser home o dona, a l'hora de fer bé la feina, sigui irrellevant.

Un tast de català

L'ordre de les paraules en la doble negació

ALBERT PLA NUALART


Llegit l'article d'ahir, un lector em diu: "D'acord que quan cap, ningú, res, gens, enlloc, mai i tampoc van davant del verb no calgui el no , però és que aquesta estructura ja és molt castellana". I té força raó. "Res m'agrada tant" o "De res serveix" són calcs. En català genuí hem de dir "No hi ha res que m'agradi tant" i "No ser veix de res". I també és veritat que "No ho hauria dit mai" és la manera normal de dir "Mai (no) ho hauria dit".

Però posar mai o ningú al davant és una important estratègia expressiva. El que fa que sigui un castellanisme és convertir-la en l'es tructura habitual. És un cas semblant al d'alguns adjectius anteposats al nom: un ús que en català és més restrictiu i que hauria d'estar retòricament justificat. Per al titular d'un di ari, que demana començar amb un subjecte, "Ningú (no) vol pagar la factura" és millor que "No vol pagar la factura ningú".

En posició preverbal aquestes paraules fan la frase negativa: dominen el seu verb i el car reguen amb un no , tant si l'hi posem com si no. Fins i tot en les frases interrogatives i condicionals, per tenir sentit positiu han de ser postverbals: "Si vols res, m'ho dius", "¿N'has vist cap?" La norma té una excepció: "Si mai veniu" no vol dir "Si no veniu mai", vol dir "Si veniu algun cop". En canvi, "Si nin gú ho té clar" vol dir "Si no ho té clar ningú" i no pas "Si ho té clar algú". És una asimetria curiosa que deixo a la consideració del lec tor.

Un tast de català

Quan la doble negació nega la intuïció

ALBERT PLA NUALART


Dijous vam titular "Ningú vol pagar la factura" i alguns lectors ens van advertir que havia de ser "Ningú no vol pagar la factura". Quan les formes cap, ningú, res, gens, enlloc, mai, tampoc van davant del verb, la normativa de l'IEC admet que ometem el no , però ens aconsella mantenir-lo en la llengua formal. El llibre d'estil de TV3, en canvi, aconsella ometre aquest no i la Gramàtica normativa va lenciana ho veu tot correcte però remarca que la tendència actual és ometre'l.

Aquesta tendència respon a un principi d'estil universal: entre dues frases que diuen el mateix se sol preferir la més curta. "Mai l'he vist" diu el mateix que "Mai no l'he vist": ningú entén que el primer mai vulgui dir algun cop. Seguir normes cegament indueix a errors. La frase "Ho faré sense que ningú no ho vegi" és incorrecta: el sense ja és negatiu i el no fa tri ple la negació. Ha de ser "sense que ningú ho vegi", perquè també diríem "sense que ho vegi ningú".

Al Google hi trobo 300.000 "sense que ningú no". No s'hi posa el no seguint la intuïció sinó obeint una norma que la contradiu. De fet, qui s'hi para a pensar el troba estrany, però acostumat a obeir normes contra el que diria, ignora el que intueix. De tan correctes que volem ser incorrem en errors que més relaxats no cometríem. Co mencem negant el que coneixem i acabem negant tres vegades, igual que sant Pere.

Un tast de català

A pesar, a penes, anit

ALBERT PLA NUALART


Són tres formes catalanes antigues i vives. Indiscutiblement correctes. I, tanmateix, molts les sentim poc nostres: perquè no les diríem mai espontàniament i són paral·leles al castellà. Si es pogués demostrar, i això no és gens fàcil, que aquests molts som la majoria de catalanoparlants, trobaria lògic que el model de llengua d'un gran mitjà del Principat donés preferències a equivalents més vius i més diferents de la llengua veïna. És a dir: tot i, amb prou feines i ahir a la nit .

Però també veuria lògic que el model lingüístic de Canal 9 tingués un criteri diferent seguint l'ús diferenciat del País Valencià. Perquè si és absurd, i perjudicial, allunyar-se de l'ús -del que sempre havíem dit- per ser diferents del castellà, també ho és no prioritzar les formés que, sent les més usades, són també les més singulars. Dintre del que sona natural, del que no força la llengua, és raonable preferir el que més se separa de la llengua que ens assimila. No hi ha cap més manera de reforçar la identitat sense perdre naturalitat.

El més important és no fer servir el que no tenim viu. Molts avui escriuen anit ignorant que segons el diccionari tant vol dir la nit que ve com la passada. I que l' anit futur té tant de pes que alguns parlars que el tenen viu diuen per al passat anit passada . L' anit que avui trobem en molts mitjans és, de fet, un anoche disfressat.

Un tast de català

Quan el peix gran es menja el gros

ALBERT PLA NUALART


L'adjectiu gran té un sentit literal i un de figurat. En sentit literal, indica grandària, però a diferència de petit , és una grandària que només pot tenir dues dimensions: una plaça o un pis poden ser grans. Sembla, però, que per pressió del grande , el gran se'ns ha anat inflant fins a esdevenir tridimensional. "Té el cap gran" hauria de ser en català genuí "Té el cap gros"; i "Quin gos més gran!" és un castellanisme si parlem del volum de la bèstia.

En sentit figurat, gran expressa el grau elevat d'alguna qualitat, però aquest sentit -ho vèiem ahir- només el té anteposat al nom. Podem tenir un gran problema o bé un problema molt gros : és molt discutible que en un català no interferit un problema pugui ser gran. Podem dir una gran mentida o bé una mentida molt grossa : les mentides no són (no eren) grans.

Que la mentida i el gos siguin grossos depèn de nosaltres. Veig al Google que avui les mentides grosses doblen les grans, però ja hi ha quatre gossos grans per cada un de gros. Pot passar que gros per al volum físic sobrevisqui només en expressions idiomàtiques. I que els capgrossos i el peix gros que es menja el petit acabin sent els únics testimonis d'un ús arcaic. La realitat és que el peix gran ja gairebé s'ha cruspit el gros. En aquest procés, la llengua, com a sistema de comunicació, no hi perd res. Però el català, com a signe d'identitat, té un problema, un problema ben gros.

Un tast de català

La doble vida de "Que gran!"

ALBERT PLA NUALART


Fa pocs anys el sentit d'aquesta frase era unívoc i indiscutible. Era el particular tempus fugit que dedicava l'àvia al nét. Però ara s'ha posat de moda entre els joves com una mena d'elogi burleta. I és que gran , als diccionaris, tant vol dir de més edat com de qualitats eminents .

Ara bé: qui sap analitzar els exemples constata que l'ús sintàctic és ben diferent. Un gran , el d'edat , va darrere el nom; i l'altre, el d'excel·lència , el precedeix. Per això tothom sap distingir entre una gran persona i una persona gran .

El parlar enrotllat és transgressor i juga amb l'efecte cò mic d'alguns castellanismes.

És el cas del famós matxembrat buenafuentià.

El primer gran d'excel·lència posposat es va dir en aquest to en un anunci culer. Avui el trobo per tot arreu: el diu el polític i el reputat crític d'òpera. I als diaris esportius els grans equips s'han convertit en equips grans alhora que Guardiola, d'un dia per l'altre, ha passat de gran entrenador a ser molt gran .

Som a temps d'aturar-lo? Ho hem de fer?

Hi ha un motiu pràctic: amb el nou ús, gran fa la feina que fan en castellà gran, grande i mayor . No sembla gaire just que, a la seva edat, l'explotem d'aquesta manera. Però n'hi ha un altre d'identitari: és un servil calc del castellà. Com a broma transgressora, cap problema; però la broma perd tota la gràcia quan algú (molt més ignorant que transgressor) el fa servir, sense gota d'ironia, en registre formal.

--

Un tast de català

Ningú ens diu quan 'major' vol dir 'més gran'

ALBERT PLA NUALART


Seguint l'actual normativa, puc traduir "Este es el mayor reto del país" per "Aquest és el major repte del país" per molt que la intuïció ens ho faci veure com un calc del castellà. En efecte, segons el DIEC, major vol dir més gran , principal, més important, i en dóna un seguit d'exemples: major part, carrer major, altar major, festa major, alcalde major, pal major, vela major, ofici major...

Però el lingüista sap que major equival a més gran en dialectes com el valencià, en què també vol dir de més edat , seguint un ús que és alhora antic -el trobem en els clàssics medievals- i paral·lel al castellà. I que en el dialecte central, la base del nostre estàndard, aquest ús s'ha conservat fossilitzat només en algunes expressions que són grosso modo els exemples que recull el DIEC.

Ni el DIEC ni els altres diccionaris no ens informen d'aquesta restricció. Enlloc no ens expliquen que, en realitat, no ens estan donant exemples d'un ús general sinó els únics exemples en què l'ús es manté. Rere aquesta llacuna informativa no hi ha només deixadesa: hi ha també la boirosa pretensió d'acollir dins la norma l'ús antic i dialectal. Però la normativa lèxica, per ser moderna i funcional, ha de fixar un estàndard, és a dir: restringir i seleccionar. Perquè deixar-ho tot difús no fa res més que crear desconcert o, una cosa encara molt pitjor, legitimar usos que són flagrants calcs del castellà.

Un tast de català

No li fa res, tant li fa, no n'ha de fer res

ALBERT PLA NUALART


L'ús d' importar és ideal per mostrar com podem reforçar la identitat del català sense estrafer-lo: discriminant positivament aquelles formes que, a més de ser diferents de les castellanes, eren fins fa ben poc les més usades. Veiem-ho amb tres exemples molt d'aquestes dates. Si vull fer una petició educada, com ara demanar a algú que no fumi en un bar (ara que la llei em fa costat), podria dir-li "Si no li importa, pot apagar el cigarret?", però en català no ho havíem dit mai així: el que sempre havíem dit i hauríem de continuar dient és "Si no li fa res, pot apagar el cigarret?" Si és el cambrer del bar el que ens pregunta "¿Volen seure a dins o a la terrassa?", podríem dir-li "No ens importa" o bé "Ens és igual", dues formes tan correctes com paral·leles al castellà, però podem optar per una fórmula que fins fa ben poc era tan o més viva i que la pressió del castellà fa que gairebé ja no se senti: "Tant ens fa".

I si en ple sopar un xafarder vol saber qui ens va tocar a l'amic invisible, li podríem contestar "No t'importa", però farem més pel català dient-li "No n'has de fer res". És així, i no pas dient mancar en lloc de faltar o cercar en lloc de buscar , que reforcem la identitat del català. Ens hem de fer forts en el que sempre hem dit. La identitat és el que som, no ens la podem inventar. L'hem de reforçar sense afectació ni pedanteria, amb tota la naturalitat.

2010Un tast de català

¿Petem la xerrada o la fem petar?

ALBERT PLA NUALART


Les coses cauen però no podem caure una cosa, l'hem de fer caure . Encanvi, tot i que també ressalten , no és tan clar que no puguemressaltar-les . Com tampoc ho és que no puguem avortar un projecte ocessar un entrenador. En tots aquests casos, la norma encara tanca laporta a la transitivitat i ens obliga a fer ressaltar, fer avorta r ifer cessar , però l'ús ja ha decidit anar per lliure i passar senseaquesta crossa.

En un registre més col·loquial, estem assistint al curiós fenomen quela xerrada que els més grans encara fan petar els més joves simplementla peten. I l'altre dia vaig quedar parat quan una amiga de Girona emva assegurar que a casa seva no feien cagar el tió sinó que,directament, el cagaven. "Vindràs demà a cagar el tió?", es veu que etdiuen, sense que els creï cap mena de problema fer-te una petició tandolorosa.

Navegant pel Google constato que això no passa només a Girona, que hiha més comarques on caguen el tió ; i mirant l'Alcover-Moll veig queaixò del cagatió , que jo cre ia que era un invent recent nascut enalguna AMPA, ja es feia servir a l'Urgell a principis del XX. I és que

la llengua, en general, és més diversa del que ens pensem. El 2011,doncs, ressaltaré, avortaré i cessaré el que calgui. Però encara emresistiré a petar la xerrada, i no crec que d'aquí 12 mesos, per moltque em mentalitzi, ja sigui capaç de cagar el tió.

Ací navego a rem, allí ho farem a vela

ALBERT PLA NUALART


En aquests dies de regals apressats que ompliran les cases derampoines (ara en diuen pongos ), deixeu-me suggerir-vos una petitameravella: Les cançons tel·lúriques de Roger Mas. Si és veritat quepagar per la cultura és fonamental perquè els creadors subsisteixin,comprar música en català hauria de ser un acte de militànciaimprescindible.

Em van regalar el CD i el vaig posar a l'iPod sense ni mirar-lo. Nomésel vaig poder escoltar amb calma l'estiu passat, recorrent Califòrniaen cotxe. Vam quedar intrigats per aquelles lletres, escrites en uncatalà antic però torbadorament autèntic; insòlit i alhora familiar,com si una veu íntima del passat aflorés a la consciència. Qui era ellletrista genial?

Quan vam arribar a Barcelona vam descobrir que era el nostre "avorriti passat de moda" poeta nacional. No hi ha res millor contra elsprejudicis que un tast a cegues.

En la poesia de Verdaguer el català té la sensualitat d'una terraverge en què cada paraula recupera el seu sentit més primigeni.

El Verdaguer d' Al cel cantat per Roger Mas és alhora intens ibalsàmic. Acull el dolor i el desengany però mira a la llum. Ens fatan real el món desitjat que la realitat ja no ens pesa.

Són uns minuts de paradís que ens permeten veure les nostres misèriesquotidianes des d'una distància serena. Si jo fos metge, us elreceptaria per a aquest 2011, que diuen que pinta tan negre.

Tuitejar assegut a la tassa del vàter

ALBERT PLA NUALART


Fabra, Lobjectiu

El català escriu futbol , el castellà fa fútbol, en portuguès ésfutebol i en francès football.

Cada llengua adapta els estrangerismes a la seva manera. En catalàtendim a l'ortografia transparent, que reflecteix la pronúncia almàxim, se guint una tradició que arrenca de Fabra (que volia fins itot eliminar la hac). L'objectiu és que escriure i parlar bé sigui mésfàcil per a tothom i evitar l'ús de la correcció lingüística com adiscriminador social.

L'adaptació ortogràfica, però, no és immediata. Josep Pla encaraescrivia foot-ball i és normal que durant un temps convisqui la formaadaptada amb la calcada. En algun cas, l'adaptació s'ha fet esperar:fa pocs anys que hem deixat d'anar al wàter per anar al vàter . End'altres, només apunta: ja acceptem tenis al costat de tennis . (Potsemblar que acosta al castellà, però segueix la mateixa lògica que ensva fer passar de foot-ball a futbol .) En d'altres, la tenim pendent:lobi (lobby), amater (amateur).

I en algun cas potser ja és massa tard: crusant (croissant), uisqui (whisky).

L'ARA, afegint-se a aquesta tradició, escriu tuit, tuiter, tuiteig ituitejar per parlar d'activitats relacionades amb la xarxa socialTwitter, i admet també, com a sinònims, les formes més idiomàtiquespiular i piulada .

També accepta lobi i, en general, mira d'anar sempre un pas endavanten tot el que elimini dificultats gratuïtes i ajudi a veure el catalàcom una llengua àgil i oberta a la rea litat.

Un tast de català

Algunes de les nostres "errades habituals"

ALBERT PLA NUALART


L'ARA no pot aspirar a tenir la qualitat lingüística d'un llibre. És una cursa diària amb esprint final i, tot i saber-nos molt de greu, alguna falta se'ns escapa. De vegades, però, ens suposen massa ignorants. Un lector observa que fem concordar clau i blaugrana sistemàticament. I, en lloc de criticar-ho com a opció conscient i deliberada del nostre llibre d'estil -que d'això es tracta -, ens diu que són "errades habituals que cometeu".

També ho seria "novel·les roses". Quan rosa vol dir color, en teoria tampoc concorda.

I és que quan un nom fa d'adjectiu, d'entrada no concorda, però amb el temps cada cop se sent més com un mer adjectiu i, en alguns cas, la concordança s'acaba imposant: primer en l'ús i al final en la norma. Avui la norma diu que hem d'escriure paraules clau i jugadors blaugrana , però l'ús habitual els fa concordar. A TV3 ja s'admet els blaugranes , i en frases del tipus "Aquests problemes acaben sent del tot clau", la invariabilitat fa mal a l'orella.

En una llengua viva és bo i desitjable que els mitjans relaxin la norma quan encotilla l'ús. És un dels seus motors d'evolució. L'adhesió cega i irracional a la norma em fa pensar en la sobreprotecció malaltissa d'alguns pares quan un dels fills té més dificultats. És comprensible però no l'ajuda gens a superar-les. El català també té dificultats, però sobreprotegint-lo tampoc l'ajudem. Les dues errades , doncs, continuaran sent habituals en aquest diari.

Un tast de català

Les metàfores poden ser traïdores

ALBERT PLA NUALART


Un vell acudit antifranquista assegurava que el dictador va dir en una inauguració de pantà: "Estábamos al borde del abismo, pero ahora hemos dado un paso adelante".

L'acudit em va venir al cap l'altre dia llegint al diari unes declaracions partidàries de "llimar relacions amb Espanya". S'entén el que vol dir (no és cap disbarat, com l'altra frase), però hi ha el perill que comencem llimant asprors, després llimem diferències, després relacions i, al final, acabem llimant els vincles que ens uneixen.

I és que, quan obviem el referent literal d'una metàfora, l'efecte final és imprevisible. Si diem que les costures del tripartit tibaven molt, després no podem afegir que els grinyols se sentien des del carrer del Bisbe. En tot cas, se sentia com petaven. La crisi no pot adobar el camí cap a la xenofòbia. En tot cas, l'aplana.

Els camps s'adoben, els camins s'aplanen. Als camins no hi plantem patates.

La metàfora treu brills inesperats de les paraules. Fa que diguin coses noves. Escriure bé vol dir tenir l'ofici que permet dominar aquests efectes. Cada metàfora inconsistent és com una nota desafinada en la partitura que arriba al lector. Sense una bona retòrica -una matèria que les reformes educatives han devorat- no hi pot haver poetes que il·luminin el pou insondable del que som. Les eines de la retòrica són imprescindibles per continuar humanitzant-nos. Ignorar-les ens pot fer caure en l'abisme.

Un tast de català

Quan la calenta arriba abans que la freda

ALBERT PLA NUALART


La nadala del Suprem és difícil d'ignorar. Ja teníem damunt l'escalfapanxes les quatres felicitacions que no captura la xarxa digital (i com l'adoren els carters!), i amb la grossa arriba aquest "Felices Navidades y un 2011 vehiculado en castellano" . La freda, per no dir congelada, arriba l'endemà de la calenta: unes esperançadores declaracions del flamant nou director de la RAE, José Manuel Blecua.

Una feliç conjunció astral -passa fins i tot al Vaticà- ha posat al davant de la rància institució un home humil, savi i tolerant (com ho era el seu pare). Blecua no només s'adona que el castellà no corre cap perill a Catalunya i que és el català la llengua feble i amenaçada, sinó que, sobre la immersió, afirma una obvietat tan insòlita (dita en castellà) com que ell no ha d'opinar sobre el que estableix un Parlament lliurement elegit.

I, com cal esperar de qui és capaç de pensar al marge del nacionalisme (el de debò), té també una actitud molt més oberta davant la llengua. Diu amb tota naturalitat el que a algun almogàver autòcton li sembla una heretgia: "El fet que una paraula no sigui al diccionari no vol dir que no es pugui usar. Els escriptors i els diaris fan servir contínuament termes que no són al diccionari i no passa res". Ja diuen que déu tanca una porta i n'obre una altra, encara que, en aquest cas, primer ens l'hagi obert i després en hagi clavat un suprem cop de porta als nassos.

Un tast de català

"Vós sí que esteu ben disfrutat!"

ALBERT PLA NUALART


Raons complexes fan que canviar el que sempre hem dit pel que no hem dit mai de vegades sigui fàcil i d'altres molt difícil. Vèiem l'altre dia exemples del primer cas: bústia, entrepà i gespa. I avui en veurem del segon. En l'èxit o el fracàs del canvi hi juga un paper cabdal que ens sentim còmodes amb el nou mot i incòmodes amb el que dèiem. El cridaner ADN castellà de buson abona bústia. Però, com més emocional sigui el que dèiem, més difícil serà d'arrencar, perquè té més arrels en la identitat.

A molts catalans ens costa dir "Ahir vam gaudir molt". Sentim disfrutar com un verb nostre. (Per molt que quatre barbamecs exaltats no sàpiguen diferenciar el que ja deia la besàvia dels barbarismes d'abans-d'ahir que degoten dels seus esgarips neopuristes.) En canvi, algú de Reus diria xalar i veu en disfrutar un castellanisme. Però són usos tan lligats al que som que ni uns se saben veure amb xalar ni els altres amb disfrutar.

I això em fa recordar una vella anècdota. Un jove corrector, volent fer-se el simpàtic, va dir al seu cap -que era de Pratdip i tractava a tothom de vós-: "Bon cap de setmana i que disfruteu". El de Pratdip, enriolat, no es va saber estar de dir-li: "I no seria millor dir que xaleu ?". El jove corrector, i futur poeta, va ca llar uns segons i, sense ser a temps de reprimir una ja incipient inspiració , li va etzibar: "Vós sí que esteu ben disfrutat!".

"Passa'm el blat de moro torrat"

ALBERT PLA NUALART


Sóc dels ingenus que encara es pensen que la llei del cinema tirarà endavant, i que el català ha d'estar preparat per assaltar els multicinemes: el doblatge dels films, esclar, però també tot el que hi va associat, el que el públic mastega o xarrupa en la penombra. Perquè el típic consumidor de multicinemes sempre arriba a les sales amb un budell buit. (Sigues tolerant, Albert.) Monzó, que comparteix la neurosi de voler veure les pel·lícules en silenci, va ser dels primers a intentar esquivar les odioses palomitas dient-ne blat de moro esclatat , un terme de dubtosa correcció política. Amb el temps hem

après a dir-ne crispetes (també se'n diu rosetes o gallets ). I només per això tinc la sensació que aquell crec-crec ja no em fa tanta malícia.

Però ens hem oblidat del blat de moro torrat, igual de llarg i poc afortunat, i que avui rep un nom d'inquietants ressonàncies ultracatòliques: kikos . I aquí ve la meva proposta: blat de moro és la forma estàndard però també en diem moresc, panís i dacsa .

Una bona manera d'aprofitar la riquesa dialectal és fer general el mot d'algunes comarques donant-li un sentit més concret. Avui a les del Camp de Tarragona ja es fa servir moresc volent dir blat de moro torrat , i em sembla una solució ideal per estalviar-nos el tràngol d'haver de dir-ne kikos o xiuxiuejar, enmig de xxsts dels del voltant: "Passa'm el blat de moro torrat".

Vocabulari erudit a 'La Marató'

ALBERT PLA NUALART


Sembla lògic que de lògic fem lògica i no pas logica , com de músic fem música i no pas musica . De fet, en la llengua popular existia music i també musica . Jo encara tinc un os de la musica. Per la mateixa regla de tres sembla que hemiplègic ens porta a hemiplègia , com estratègic ens porta a estratègia . Totes dues són paraules que vénen del grec passant pel llatí, i res no sembla justificar que una sigui plana i l'altra esdrúixola. La veritat és que fa força estrany que hàgim de dir hemiplegia , paraplegia i tetraplegia .

El motiu deu ser que en un cas pesa més l'arrel culta que en l'altre, però la norma ha de pensar també en l'usuari. Ahir a La Marató es va sentir de tot, perquè violentar regularitats i contradir l'ús sempre genera inseguretat. Parlar bé exigeix esforç i disciplina però una norma més regular també hi ajudaria. Per posar l'accent a un cultisme s'ha de tenir en compte la llengua d'origen però també, i potser més encara, la d'arribada.

Fer la norma des de l'erudició no hauria de portar a fer-la per a erudits. S'ha de fer pensant en el carrer, i escoltant el carrer. En el camp de les malalties tinc la impressió que amb els accents no hem tingut gaire sort.

Us en faig una petita tria: èczema, medul·la, torticoli, diòptria, acne . Si al costat de variça el DIEC admet variu , potser ja seria hora que en algun altre cas acceptés també, al costat del terme erudit, la forma popular.

¿Està ben escrit això que he escrit?

ALBERT PLA NUALART


Si poseu la frase del títol davant els ulls de molts catalans, simplement us diran: "En català el signe interrogatiu no es posa al davant". Què hi diuen els experts? Fabra aconsella posar el signe d'obertura quan la llargada i l'estructura de la frase indueixen a una errònia lectura enunciativa. Ruaix és del mateix parer. I Solà, per evitar la vacil·lació en l'ús, abona que s'hi posi sempre. Pocs lingüistes de prestigi han defensat que el signe d'obertura no s'hi posi mai.

I què hi diu la normativa? Si entenem per normativa l'actual doctrina de l'IEC, i per doctrina de l'IEC l'esborrany de gramàtica normativa penjat a la seva web, diu (amb una concisió digna de millor causa): "El signe d'interrogació (?) i el signe d'admiració (!) s'escriuen al final del període d'entonació interrogativa, l'un, i exclamativa, l'altre". I el mateix diu la fitxa de l'Optimot (el portal lingüístic de la Generalitat) dedicada al tema.

El pobre ¿ no és cap malfactor. És, només, un humil signe d'interrogació: un signe auxiliar tipogràfic que ajuda a la lectura.

No posar-lo mai indueix a errors. Barrejar el seu ús amb qüestions d'identitat és haver perdut el nord. Si fóssim pescadors i el poble veí descobrís un sistema de pesca millor, no copiar-lo argüint motius de tradició i identitat seria, literalment, estúpid. No totes les tradicions són dignes de conservar. Una llengua que s'ancora es condemna a perdre vitalitat.

Atrapats en la web... O era el web?ALBERT PLA NUALART | Actualitzada el 17/12/2010 00:00

Un lector es queixa que escriguem "a la web". En català normatiu, diu, "és a la pàgina web, al lloc web, o bé al web". Ja ho vaig dir i ho repeteixo: la normativa és un referent; no és mai un llibre d'estil. Cap mitjà, cap universitat, que vulgui el bé de la llengua, fa d'escolà de dir amén. Tota norma és, d'entrada, una proposta que l'ús modela. Com la modelen aquests criteris del gabinet lingüístic de la Pompeu Fabra, que cito quasi textualment.

"Quan la paraula web fa d'adjectiu i acompanya lloc o pàgina , el gènere és masculí en el primer cas ( un lloc web poc conegut ) i femení en el segon

( una pàgina web ben dissenyada ). Cada vegada més, però, la paraula web s'utilitza com un substantiu femení per designar, amb caràcter general, el que en llenguatge corrent s'anomena una web (tant si es tracta realment d'una pàgina com si es tracta d'un lloc o servidor; és una qüestió purament tècnica que la majoria de vegades l'usuari no sap ni pot saber). Per tant, atenent a criteris de simplicitat i eficàcia comunicativa, proposem d'utilitzar sistemàticament el substantiu web en gènere femení ( la web, les webs, una web, unes webs ) excepte si va precedit de lloc o servidor . Això ens estalviarà molts maldecaps".

En aquest cas, i sense que serveixi de precedent: amén. Però si en l'ús, al final, s'imposa el web , canviarem de criteri i tampoc no passarà res.

Un altre Nadal amb llars sense focALBERT PLA NUALART | Actualitzada el 16/12/2010 04:00

En aquests dies de fred intens, entenem millor que mai la importància del foc per a la família: del fogar, de la llar, del foc a terra, de l'escalfapanxes. Tant fogar com llartambé volen dir, sinecdòquicament, casa habitada. I els fogatges van ser els primers impostos de la Corona d'Aragó. Eren la manera més fàcil de collar els súbdits: el fum ha de sortir per algun lloc, i els recaptadors només havien de trobar-ne l'origen per munyir el contribuent.

Des del 1946 els anglesos paguen per tenir tele a casa. I és que la tele (i abans la ràdio) va desbancar la llar de foc com a centre del nucli familiar. De l'enigmàtica hipnosi de les flames, vam passar a la més atabaladora dels sons i les imatges. Badàvem més i parlàvem menys, però encara

compartíem alguna cosa: aquells programes infames que emetia l'únic canal.

L'era digital ens manté en contacte amb tothom. Però ara ja anem a pantalla per barba. Tenim milers d'amics a internet però ignorem el que passa a casa. Hi ha molt de fracàs escolar; es veu que els nens no saben escriure. I és que sense històries a la vora del foc, no hi ha narrativa que ens entrelligui. Quin sentit té triar bé les paraules, quan ningú para l'orella fascinat? Si avui les festes de Nadal per a molts són tan difícils, és perquè ens forcen a envoltar una llar sense foc, i no sabem què dir-nos.

Quan el futur es fa presentALBERT PLA NUALART | Actualitzada el 15/12/2010 00:00

El català d'avui tendeix al minimalisme. Les noves tecnologies ens condemnen a ser emissors de contactes fugissers, a dir-ho tot en quatre paraules. Tot es fa present perquè sempre hi som. Les paraules s'escurcen: de l' avui passem a l' araperò a l' ara ja l'empeny el ja . "Això ha d'estar fet ja", "Volem la independència ja". No "ara mateix", que era el que dèiem (malgastant un temps preciós): "ja". No cal dir que aquest ja emfàtic i conclusiu és un calc sintàctic del castellà. Però som capaços de prescindir-ne? I sovint la pressa ens entra pel castellà, i al castellà li encomana l'anglès.

"See you" vol dir "Ja ens veurem", però com que sentim "Nos vemos" , ens hem passat a "Ens veiem".

Vagis on vagi el present t'assetja, i l'amic més íntim et diu adéu amb un sec "Ens mantenim en contacte". Com s'enyora aquell futur que et regalava l'espai necessari per estar sol i somiar! Ara rebo e-mails que acaben amb un

inquietant "Ja em dius". Més que anglès sona sud-americà. Tot s'aprofita quan l'objectiu és dir-ho curt i no deixar respirar. Es veu que amb "Ja em diràs alguna cosa" hi havia el perill que t'hi arrepengessis. Ja sé que aquest diari surt a buscar el futur, però a mi, ja em perdonareu, m'agrada gaudir d'aquest moment. El futur, si el deixem tranquil, també vindrà. Apunteu-me al carpe diem , perquè un futur tan present pot acabar sent un infern que no ens deixa viure.

UN TAST DE CATALÀ

'Sine labe originali concepta'

ALBERT PLA NUALART


'Sine labe originali concepta' ALBERT PLA NUALART

Cada any, pel pont de la Puríssima, prenc el pols a la minvant cultura religiosa a través de l'opinió publicada. És rar l'any que algú, fent un enginyós joc de paraules entre la Immaculada Concepció i la Constitució, no exhibeix que va peix de catequesi. "Concepció de qui?", pregunto jo, i molts dels que encara no arriben als 40 ho tenen claríssim: "La de Jesús al ventre de Maria". Ignoren que, segons el mite cristià, Maria va ser concebuda biològicament -l'espermatozou de Joaquim va fecundar l'òvul d'Anna- i Jesús virginalment -Déu es va encarnar al si d'una verge.

Moltes Conxites i Encarnes també ho ignoren, però qui escriu en un diari ho hauria de saber. De la catequesi imposada hem passat a l'estúpid orgull de no entendre-hi pitafi.

De matar-nos per petits matisos teològics a confondre-ho tot. Tenim un jovent orgullós de conèixer amb pèls i senyals els mites de films i videojocs, però que es vanta d'ignorar el que per als seus avis era sagrat i és clau per entendre l'art i la història de vint segles.

Des del meu agnosticisme estic content de saber que plena de gràcia vol dir concebuda sense pecat original, i d'entendre com això ens separa d'un protestantisme que creu que tots els humans som pecadors.

Estic content de copsar, per fi, tot el sentit d'aquell misteriós sine labe originali concepta del rosari en llatí que deien les tietes. No sé si això em fa beneït o beneit, però saber-ho tampoc fa mal a ningú.

UN TAST DE CATALÀ

Una cita diària amb citació inclosa

ALBERT PLA NUALART


ALBERT PLA NUALART

En aquest curiós país el semianalfabetisme normatiu conviu amb una forta adhesió a la norma. Sorprèn i fins i tot escandalitza que un mitjà exerceixi el dret -que és, de fet, deure- de transgredir la norma de manera responsable i informada. Però una llengua viu i creix en aquesta transgressió i en la dialèctica que genera, i el pitjor que li pot passar és que els mitjans siguin una simple corretja de transmissió de les decisions acadèmiques.

L'ARA cada dia publica un cita, però la norma distingeix entre cita (quedar en una hora i un lloc) i citació (frase d'algú famós).

Per què la transgredim? No fa gaire la norma distingia entre espoli i espoliació i entre destí i destinació . Durant anys no podíem parlar ni de l'espoli franquista ni del destí d'un tren. Però la pràctica diària va evidenciar que la distinció era artificial i no resolia cap ambigüitat. Això va provocar una indisciplina dels mitjans que amb el temps ha forçat l'IEC a eliminar-la, en un encert que fa el català més funcional.

Perquè només quan una norma s'aplica es veu si té sentit o no. Si ajuda o entrebanca.

L'Acadèmia és un referent que garanteix la cohesió, però l'estira-i-arronsa de l'ús n'ha de modelar els dictats. Tan poc sentit té obligar a distingir cita de citació com pretendre que dissecar vulgui dir disseccionar, forma que avui l'IEC no accepta. No trobo cap exemple millor per demostrar que l'obediència cega pot acabar dissecant la llengua.

UN TAST DE CATALÀ

Amb la que està caient

ALBERT PLA NUALART


És segurament la frase més idiomàtica per expressar la magnitud de la crisi.

Idiomàtica en castellà, esclar, perquè en català és més aviat un calc. Què ens la fa aliena? Una mica tot, però la incorrecció és tan subtil que costa explicitar-la. Només la sensibilitat ens diu que no sona catalana. Potser el català hi podria arribar però hi ha arriba perquè el castellà l'hi empeny. És el vessant més relliscós de la interferència, el que jo anomeno invasió subtil.

Dues estructures ens la fan estranya. D'una banda, i en menor grau, un estar caient que sent correcte és poc genuí. Sense la pressió de l'anglès a través del castellà, és probable que gran part del que ara està caient simplement caigués. De l'altra, un la que amb un article intensiu que no acompanya cap nom. És molt semblant al que trobem a la frase: "No te puedes imaginar la de libros que ha leído". Aquest la de o la que és un gir idiomàtic que en castellà equival grosso modo a la gran cantidad de i que en català no tenim.

Nosaltres hem de dir "No et pots imaginar la pila de llibres que ha llegit".

Ara bé: ¿és fàcil prescindir de la frase? No ho és gens: és moneda de canvi en el mercat mediàtic, els polítics la diuen, tothom l'entén. ¿Com podem impedir que aquesta pluja, fina i persistent, ens vagi amarant? L'únic que se m'acut és trobar refugi i deixar d'entomar-la.

Nualart ARA Fins 280411

Documents

Transcript of Nualart ARA Fins 280411