NOTARIS CARLINS A CATALUNYA - fundacionoguera.com CARLINS A CATALUNYA.pdf · fundaciÓ noguera...

NOTARIS CARLINS A CATALUNYA (1833-1840)

Col·lecció ESTUDIS

Director tècnic: Josep Maria SANS I TRAVÉ

FUNDACIÓ NOGUERA

www.fundacionoguera.com

FUNDACIÓ NOGUERA

ESTUDIS, 73

NOTARIS CARLINS A CATALUNYA

(1833-1840)

JOAN-XAVIER QUINTANA I SEGALÀ

BARCELONA, 2016CCCCCCELELELELLLELLONONONONONONONONA,A,A,A,A,AA

© Joan-Xavier Quintana i Segalà, 2016Edita: Pagès Editors, S L Sant Salvador, 8 - 25005 Lleida [email protected] www.pageseditors.catPrimera edició: maig de 2016 ISBN: 978-84-9975-761-2DL L 494-2016Impressió: Arts Gràfiques Bobalà, S L

textos edievalscatalans

L

Al meu pare, Josep Maria

ÍNDEX

PRESENTACIÓ ................................................................................. 9AGRAÏMENTS .................................................................................. 13FONS DOCUMENTALS: ARXIUS I BIBLIOTEQUES ................ 15 Publicacions periòdiques ........................................................... 16FONTS DOCUMENTALS I BIBLIOGRÀFIQUES ........................ 17ASPECTES METODOLÒGICS ........................................................ 25

ISABELINS, LIBERALS I CARLINS: SEMBLANCES I DIFE-RÈNCIES EN UNA MATEIXA PROFESSIÓ ................................. 29 Una aproximació a la figura del notari .................................. 29 L’ofici de notari ........................................................................... 31 El funcionament de les escrivanies .......................................... 32 Alguns requisits per a ser notari .............................................. 34 Imatge i projecció social del notari ........................................ 35

ELS PROTOCOLS NOTARIALS: SEMBLANCES I DIFERÈNCIES ENTRE ELS INSTRUMENTS CARLÍ I CRISTÍ ......................... 39 La diligència d’obertura ............................................................. 39 Llengua i cal·ligrafia de les escriptures notarials .................. 46 El paper segellat ......................................................................... 49 El tancament del manual: signatura i relligat ....................... 52

NOTARIS I INSTITUCIONS PÚBLIQUES .................................... 57 Els ajuntaments .......................................................................... 57 Els jutjats ..................................................................................... 59 Les comptadories d’hipoteques ................................................ 60 Els secretaris d’institucions ....................................................... 63

..... .................

................. .............qqqqqueueuees sss .............ss ................ .......................... .....

8 JOAN-XAVIER QUINTANA I SEGALÀ

TURBULÈNCIES POLÍTIQUES, ENTRE L’ABSOLUTISME I EL LIBERALISME (1825-1833) ............................................................ 65

LA PRIMERA GUERRA CARLINA A CATALUNYA I EL MÓN NOTARIAL ....................................................................................... 73 Els inicis de la guerra (1833-1835) .......................................... 73 L’aixecament carlí a Catalunya ........................................... 73 L’època moderada ................................................................. 78 Consolidació de les posicions carlines dins el territori ... 88 El partit judicial de Tremp, un exemple dels primers anys de guerra ............................................................................... 99 Expansió del conflicte fins al litoral de Catalunya (1836-1837) 104 Primeres passes del Govern liberal en el control de l’activitat notarial ......................................................................... 104 Consolidació de l’Administració carlina a Catalunya ........ 114 El partit judicial de Berga abans de l’ocupació carlina .. 126 Els darrers anys de la guerra (1838-1840) .............................. 131 Un final impossible? .............................................................. 131 El Conveni de Bergara ......................................................... 144 El partit judicial d’Igualada sota l’ombra carlina .............. 156 El desenllaç precipitat de la guerra ................................... 161 El final de la guerra al partit de Gandesa .......................... 175

CONCLUSIONS ................................................................................ 189 Els protocols notarials ............................................................... 189 Els elements històrics ................................................................ 191

TRANSCRIPCIONS .......................................................................... 197BIBLIOGRAFIA ................................................................................ 217

Els notaris esdevingueren la peça clau de l’ordenament polític de l’Antic Règim, ja exercissin en institucions públiques locals, en jutjats, en juntes corregimentals, en l’exèrcit, o bé actuessin entre privats. Eren homes de lleis que, a través de la seva signatura, garantien la validesa legal dels documents que escripturaven, emperò només avalaven aquells actes que s’ajustessin a dret; en cas contrari, era necessari redactar de nou el document a fi i efecte que resultés plenament vàlid. L’absència de llur signatura desautoritzava l’escriptura, que no podia ser recone-guda per autoritats ni jutges sota cap concepte.

El principal objectiu d’aquest treball és analitzar la funció que desenvoluparen molts dels escrivans i notaris posicionats a favor de Carles Maria Isidre de Borbó en el decurs de la Primera Guerra Carlina (1833-1840) —o Guerra dels Set Anys— a Catalunya. Al mateix temps, aquest estudi pretén trencar amb el tòpic que relaciona la professió notarial amb el liberalisme polític. Aquesta idea neix perquè, ja des dels primers decennis del segle XIX, s’ha tendit a associar l’exercici d’una professió liberal o autònoma amb la defensa personal —individual i subjectiva— d’uns valors socials i jurídics afins al liberalisme polític o al constitucionalisme dins l’ordenament de la societat. De fet, aquest tòpic ha propiciat que, a dia d’avui, ens trobem amb una absència no-table d’estudis que versin sobre la vinculació existent entre un nombre profús de representants de la fe pública i el moviment reialista i carlí al llarg de la segona i la tercera dècades de la dinovena centúria.

Com ja és sabut, la Primera Guerra Carlina fou molt més que una disputa dinàstica. La generació que es veié involucrada en aquest conflicte partia d’experiències similars anteriors, com ara la Guer-ra Gran (1793-1795), l’ocupació napoleònica (1808-1814), la guerra

PRESENTACIÓ

rara d ddècècècècècadadaaddee

mmera GuGGGGGG ererrrrreeeeerrar ciciiciió ó óó óóó qquqqq eeeee simimmmimmililili aars s s s cicicicició ó ó óó óó nananananaapopopopoopopopollellll


reialista (1822-1823) i la revolta dels Malcontents (1827), a més d’un reguitzell d’aixecaments, pronunciaments i intents d’invasió. En totes aquestes guerres i revoltes podem entreveure un problema de fons comú: hi entren en joc distints plantejaments sobre l’ordenament de la cosa pública, de l’Estat i, en definitiva, de les normes amb què s’ha-vien de regular les relacions públiques i privades dels membres de la comunitat. La querella ideològica que començà a arrelar a Espanya a les acaballes del segle XVIII, per influència de la Revolució Francesa, prengué força després de la Guerra de la Independència, atès el dete-riorament de la situació econòmica de la monarquia espanyola per la destrucció de la indústria interior i del comerç exterior. Poc més tard, aquesta fragmentació política es manifestà en nous conflictes armats i tensions polítiques. Algunes iniciatives desafortunades del govern agreu-jaren la crisi en què es trobà immers el país i, com a conseqüència, desfavoriren la posició del monarca davant dels seus súbdits. A pe-sar d’això, els successius pronunciaments liberals, que tingueren lloc en diversos indrets de la monarquia, no reeixiren. Això sí, a excepció del pronunciament de Riego el 1820, que suposà la instauració d’una monarquia liberal i constitucional fins a l’arribada dels Cent Fills de Sant Lluís el 1823. A partir d’aquest moment, Ferran VII no solament hagué de combatre el liberalisme sinó també els moviments reialistes que, en el decurs de la dècada dels vint, qüestionaren la fermesa del seu regnat. A la seva mort, la tardor de 1833, deixà el regne sense descendència masculina, circumstància que desencadenà un conflicte armat marcat per dues grans controvèrsies: la dinàstica —relativa al problema successori— i la política —concernent a les diferents visions d’estat que prengueren força a l’inici del segle XIX.

Precisament, la rellevància de la Primera Guerra Carlina l’hem de cercar en aquesta doble controvèrsia. D’una banda, el litigi successori es traduí en un enfrontament entre absolutistes: els uns, partidaris de la legitimitat de Carles Maria Isidre de Borbó, i els altres, defensors del ceptre d’Isabel II —a partir de la primavera de 1834, ajudats pels liberals constitucionalistes—. D’altra banda, el problema polític que hi hagué de rerefons suscità l’enfrontament entre els sustentadors d’un sistema de govern emparat en les velles institucions i, per damunt de tot, en una monarquia forta —amb un poder absolut— i els valedors d’un sistema de govern que propugnava una monarquia parlamentària i, sobretot, constitucional. És en aquesta tessitura que hem de considerar el valor d’escrivans i notaris i, alhora, entendre el paper que desenvo-luparen al llarg d’aquest conflicte politicobèl·lic com a partidaris d’un sistema de govern o d’un altre.

pupupp gngnngnggg avavavaaava aa uuaqaaaaaa ueeeeestssssss a teteetettalhohohoooorarararraa, eeeeee

icicicicicccteee p p pppololollo iticicicicee. .

11NOTARIS CARLINS A CATALUNYA (1833-1840)

En el transcurs de la guerra, els escrivans i els notaris que dona-ren suport al bàndol carlí es limitaren a vindicar el corpus legal vigent durant la Segona Restauració Ferrandina (1823-1833), sense tenir en compte les reformes que, des del govern liberal, s’intentaren aplicar a tot el territori i que, en part, implicaren una modificació dels usos i costums ancestrals. No en va, en el Trienni Liberal, amb la recent for-mació del partit liberal —deixant al marge les seves divisions i faccions internes—, el diputat liberal exaltat Francisco Javier Istúriz y Montero (1785-1871)1 afirmava que «nada ha entorpecido tanto la consolidación y marcha del sistema constitucional [...] como la permanencia de los Escribanos antiguos en los Ayuntamientos. Todo Ayuntamiento en que haya un escribano jamás hará nada».2 Aquestes paraules mostren la realitat de molts ajuntaments, en què les disposicions dels governs liberals no sempre foren observades perquè els notaris municipals així ho decidiren.

1. Per a més dades biogràfiques es pot consultar GIL NOVALES, A. (2010). Diccionario biográfico de España (1808-1833). De los orígenes del liberalismo a la reacción absolutista. Vol. 2. Madrid: Fundación Mapfre, p. 1548-1549.

2. Les citacions provenen de BULLÓN, A. (1968). Historia del secretariado, 122 i 124 que he extret de TOSCAS I SANTAMANS, E. (2008). Secretarios municipales y construcción del estado liberal en España. València: Tirant lo Blanch, p. 109-110.

es eeee tpottt cocccc nsusuuuuuosoo orígeígegeígeígeeennesnnn dddddd1548-48-8-88-8-154151515515 9..

ULLÓULLÓULLÓULLUU NN,,, A AA.AAAA (1 99999E.E.EEEEE (2 (2(2(2(222( 008008008008000 ). ). )..).) SSSSSTirTirTirrTirTirT antantantanana lo lollololololo B B BBBBBB

Vull donar les gràcies a Josep Maria Sans i Travé per haver-me brindat l’oportunitat d’escriure aquest llibre, i a la Fundació Noguera, per haver secundat la proposta. Igualment, vull agrair les atencions del personal dels diferents arxius que he consultat en el transcurs d’aquesta investigació, especialment l’Arxiu Comarcal del Bages, l’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà, l’Arxiu de la Corona d’Aragó i l’Arxiu de Protocols Notarials de Barcelona. Finalment, no puc obviar el suport incondicional de la meva família i de la meva esposa, i tampoc no puc descuidar-me d’agrair al meu germà gran, Josep Maria, el seu ser i estar.

AGRAÏMENTS

ACA Arxiu de la Corona d’Aragó Reial Audiència Fons notarialACAN Arxiu Comarcal de l’Anoia Fons notarial Fons municipal d’IgualadaACAP Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès Fons notarialACBG Arxiu Comarcal del Bages Fons municipal de Monistrol de MontserratACBL Arxiu Comarcal del Baix Llobregat Fons notarialACPJ Arxiu Comarcal del Pallars Jussà Fons notarialACS Arxiu Comarcal del Solsonès Fons notarialAGMS Archivo General Militar de Segovia Expedientes personalesAHL Arxiu Històric de Lleida Fons Família JoverAHSCV Arxiu Històric Municipal de Sant Cugat del Vallès Fons històric municipalAMSVH Arxiu Municipal de Sant Vicenç dels Horts Fons municipal

FONS DOCUMENTALS: ARXIUS I BIBLIOTEQUES

aaa J JJJ JJovovvovoo ererereeererMMunicccccipipiiipipipal c c cc mumumuuumum ninininininin cippppp

dededeee SSSSSSananananaa t t tttpppppppalalalaalalal


ANC Arxiu Nacional de Catalunya Fons Llinatge Massot-DalmasesAPCP Arxiu Particular de Can PratBNC Biblioteca Nacional de Catalunya Col·lecció de Fullets Bonsoms

PUBLICACIONS PERIÒDIQUES

Boletín Oficial de la Provincia de BarcelonaGaceta de MadridEl Restaurador Catalán

Per ara, disposem d’escassos estudis sobre l’actuació d’escrivans en el primer carlisme. En la major part de les referències bibliogràfiques consultades, amb prou feines s’endevina l’existència d’escrivans i notaris en el bàndol carlí. També conservem memòries, redactades per testi-monis carlins i publicades en acabar la Guerra del Set Anys, que fan al·lusió a algunes de les institucions o administracions que integraven el govern central del carlisme català, però sense una referència clara i explícita al seu funcionament ni tampoc als notaris o escrivans que en formaven part. Tal vegada, aquesta absència d’informació tingui a veure amb la voluntat d’aquests testimonis d’evitar qualsevol represàlia del govern d’Isabel II contra els qui ocuparen càrrecs dins l’Administració carlina. D’altra banda, s’ha tingut en compte molta de la producció historiogràfica encetada entorn del conflicte liberal carlí en els últims anys de la guerra, si bé algunes de les cròniques més influents sobre la història del primer carlisme foren publicades molt temps després. En aquest sentit, cal mencionar títols com ara Fastos españoles o efemérides de la guerra civil desde octubre de 1832,1 Panorama español,2 Teatro de la guerra3 o Historia de la guerra civil y de los partidos liberal y carlista.4

1. Fastos españoles o efemérides de la guerra civil desde octubre de 1832 (1839). Madrid: Imprenta Ignacio Boix.

2. Panorama español. Crónica contemporánea por una reunión de amigos cola- boradores (1842/1845). Madrid: Imprenta del Panorama Español. 4 v.

3. Teatro de la guerra: Cabrera, los montemolistas y republicanos en Cataluña. Crónica de nuestros días. Redactada por un testigo ocular de los acontecimientos (1849). Madrid: Imprenta de D. R. González.

4. PIRALA, A. (1845). Historia de la guerra civil y de los partidos liberal y carlista. Madrid: Establecimiento tipográfico de Mellado. 5 v. [N’existeixen diferents edicions, però, per proximitat, destacaré l’edició de 1984 de l’editorial Turner]

FONTS DOCUMENTALS I BIBLIOGRÀFIQUES

aa, l, l, l , los monmmmm teteeeeeoroo unn te tete teetestigoooooo

e e e eee la guegueguegug rrra ccccddddddde Me MMMMMMellellellellellelladoadoadoadoo. . . . ó dó dó dó dó dó dó de 1e 1e 1e 1e 1e 98498498484998498484 d ddddddd


El fragor de la guerra es palesa en moltes de les publicacions citades que, amb uns valors testimonial i documental importants, no deixen de ser escrits marcadament polititzats. Pel que fa a la historiografia centrada en el territori històric del Maestrat, tampoc no hi descobrim obres amb dades rellevants sobre el nostre objecte d’interès. De totes maneres, vull incidir en títols com la Historia de la guerra última en Aragón y Valencia5 i la Historia de Cabrera y de la guerra civil en Aragón, Valencia y Murcia,6 vist que contenen algunes referències interessants corresponents a la part catalana del Maestrat.

L’any 1935 es publicà La Primera Guerra Carlina a Catalunya. El comte d’España i la Junta de Berga,7 de Ferran de Sagarra i Siscar. Aquesta obra apareixia després d’un període de temps prolongat que resultà infructífer quant a l’estudi del primer carlisme. El treball documental de Sagarra, d’un rigor ineludible, suposà la recuperació de dades importants sobre aquell conflicte, aleshores centenari, sobretot en relació amb l’entramat administratiu que es desenvolupà a Catalunya en el bàndol carlí. Amb tot, en aquest estudi, les al·lusions a escrivans i notaris continuaven essent mínimes. Pocs anys després, es publicà la Historia del tradicionalismo español.8 Els seus autors, Melchor Ferrer, Domingo Tejera i José Francisco Acedo, dedicaren quinze dels trenta volums que conformen el conjunt de l’obra a la Primera Guerra Carlina, tanmateix se cenyiren a apuntar algunes indicacions generals relatives a les institucions del Govern carlí a Catalunya, sense entrar en detall en el paper d’escrivans i notaris.

En comparació amb períodes anteriors, les últimes dècades han estat molt prolífiques respecte a la publicació de llibres i articles sobre carlisme, a més de reedicions de vells textos i l’edició de transcripcions documentals. Serveixi d’exemple el recull bibliogràfic sobre les publi-cacions aparegudes en el període comprès entre els anys 2005 i 2012, en el qual s’han llistat més de cinc-cents títols referents a la història del carlisme. Els autors d’aquesta llista reconeixen la dificultat que

5. CABELLO, F.; SANTA CRUZ, F.; TEMPRADO, R. M. (1845/6). Historia de la guerra úl-tima en Aragón y Valencia. Madrid: Imprenta del Colegio de Sordo-Mudos. [Existeix una reedició d’aquesta obra amb estudi introductori de Pedro Rújula feta el 2006 i editada per la Institución Fernando El Católico]

6. CALBO Y ROCHINA, D. (1845). Historia de Cabrera y de la guerra civil en Aragón, Valencia y Murcia. Madrid: Establecimiento tipográfico de D. Vicente Castelló. [N’existeix una edició facsímil editada per París-València l’any 2001]

7. SAGARRA, F. de (1935). La Primera Guerra Carlina a Catalunya. El comte d’España i la Junta de Berga. Barcelona: Barcino. 2 v.

8. FERRER, M.; TEJERA, D.; ACEDO, J. F. (1941/1979). Historia del tradicionalismo español. Sevilla: Ediciones Trajano: Católica Española. 30 t. [Existeix una edició facsímil de l’any 2010 publicada per l’editorial Sancho El Fuerte]

VVVV lalèllèèèncinciciincincia la la la l’an’anan’ nanmermm a GGGGGuerueuueuuu raa no.oooo 2 v.vv.vvv..DODDDDD , J.J.J... FF F.FFF (199999tttttóliólióliólóliica acaacaca EspEspEspEspEspEspañañañaññaa SaSaSaSaSSaS nchnchnchnchnchnchnchncho Eo Eo EEo EEo EEl l l lll


suposa recollir d’una manera sistemàtica tots els testimonis d’aquests anys.9 A semblança del recull bibliogràfic de Jaime del Burgo10 o de María Talavera Díaz,11 la presència de notaris i escrivans es redueix, en la major part dels casos, a notícies indirectes i esparses. Dels títols apareguts en aquests darrers vint-i-cinc anys, seria pertinent anome-nar La Primera Guerra Carlina a Catalunya,12 Déu, pàtria i fam,13 Una visió de la Primera Guerra Carlista. Les cartes comercials de la compa-nyia d’Aragó (1833-1840),14 Revolució liberal i guerra civil a Catalunya.15 A grans trets, són estudis assentats en una anàlisi de la situació polí-tica i militar de la guerra, en què es dediquen més o menys capítols a aspectes socials i econòmics. Les referències a notaris altra vegada són més inherents que explícites. Val a dir, però, que el reconeixement en aquests estudis d’una certa organització en la rereguarda carlina és su-ficient per plantejar l’existència d’una xarxa administrativa, independent de l’Administració oficial, que, lògicament, sols pot haver estat avalada per la presència de funcionaris públics valedors de la legitimitat de Don Carlos o de la legalitat anterior al govern de la Regència.

Tot sembla indicar que, en el decurs de la Primera Guerra Carlina, no hi hagué escrivans carlins. Les explicacions que, sovint, hom pot trobar en alguns dels títols citats ens poden suggerir la presència més o menys testimonial d’alguns notaris, per bé que sempre en un segon o tercer pla de la història. Fins i tot, si fem una comparativa a l’atzar entre algunes de les relacions de reclamats per la policia durant la Primera Guerra Carlina (1833-1840) i les llistes de reclamats al llarg de la Segona Guerra Carlina (1846-1849) —o Guerra dels Matiners—, ràpidament ens adonem que, en les llistes del primer conflicte mencionat,

09. A: MONTAÑÀ BUCHACA, D.; RAFART, J. (2014). «Aproximació bibliogràfica al car-lisme (2005-2012)». A: Estat carlista: tradició i furs. L’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis d’Avià, p. 223.

10. BURGO, J. del (1954-1966). Bibliografía de las guerras carlistas y de las lu-chas políticas del siglo XIX. Antecedentes desde 1814 y un apéndice hasta 1936. Navarra: Diputación Foral de Navarra. Institución Príncipe de Viana. 5 v. [3 toms i 2 suplements]. El 1978 es va publicar novament amb una edició revisada, corregida i ampliada amb les publicacions sorgides fins al 1975.

11. TALAVERA DÍAZ, M. (2007). Aproximación bibliométrica a la historiografía sobre el carlismo (1973-2005). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

12. MUNDET I GIFRÉ, J. M. (1990). La Primera Guerra Carlina a Catalunya. Barce-lona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

13. ANGUERA, P. (1995). Déu, pàtria i fam. El primer carlisme a Catalunya. Barce-lona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

14. NOGALES CÁRDENAS, P. (1995). Una visió de la Primera Guerra Carlista. Les cartes comercials de la companyia d’Aragó (1833-1840). Reus: Centre de Lectura de Reus.

15. SANTIRSO RODRÍGUEZ, M. (1999). Revolució liberal i guerra civil a Catalunya. Lleida: Pagès Editors.

àtràtrtt ia iii i fi fi fffam.aaaa E EEEEEEntsnn errrrrat.at.atattt.t5)55555 . UnaUnaUnaUnaUnUnnaUna visisissisaaaaaggó g (18(181(1(1(181 3333-333 18888899999999999999999). ). ). ). ). RevRevRevRevRevRevRe oluoluuoluuoolu


no hi ha una especificitat clara de notaris i escrivans.16 Per contra, en el cas de la Guerra dels Matiners, existeixen casos en què les autori-tats de govern d’Isabel II reclamen notaris per a processar-los. A tall d’exemple, citen dues vegades —el 29 de maig i el 15 juny de 1848— el notari Lluís Ferrer i Marsal, que exercia a Barcelona. El document consultat no indica el delicte del qual se l’acusava. No passa el mateix amb Josep Garrofa, notari de Girona, a qui, el 13 d’agost de 1848, la justícia reclama acusat de cabdill carlí.17 Fou una acusació amb fona-ment atès que, el 22 de desembre de 1846, Garrofa liderà l’aixecament d’una partida que recorregué diversos indrets de la província gironina amb l’objecte de reclutar voluntaris afins al carlisme.18

Encara que disposem de poques referències publicades sobre notaris carlins, existeixen alguns personatges rellevants dins el carlisme vinculats, directament o indirectament, amb el món del notariat. Tal vegada el cas més paradigmàtic és el de Tomás Zumalacárregui (1788-1835), que fou escrivà de formació tot i que, finalment, decidí inclinar-se per la carrera militar. Un dels seus primers biògrafs fou l’anglès Charles Frederick Henningsen, voluntari militar anglès que, amb motiu de la Primera Guerra Carlina, l’acompanyà en els seus primers mesos de campanya al nord d’Espanya. Tanmateix, l’obra de Henningsen versà bàsicament sobre aquells aspectes concernents a la carrera militar de Zumalacárregui, iniciada en la Guerra de la Independència (1808-1814), sent obviades altres facetes del general carlí.19 Altres autors, en canvi, es detingueren a explicar com Tomás i el seu germà Miguel Antonio (1773-1867)20 s’iniciaren en la professió del seu pare, l’escrivà reial Francisco Antonio Zumalacárregui. A partir de 1801, amb tot just tretze anys d’edat, Tomàs Zumalacárregui començà a aprendre l’ofici d’escrivà a Idiazabal, concretament a la casa del seu parent Pedro José de Urreta. Tres anys després, el 1804, es traslladà a Pamplona amb el propòsit de completar la seva formació al costat del

16. AHSCV. Fons històric municipal. Caixa 2265. 17. AMSVH. Fons municipal. Caixa 1807. Registre de captures 1848. 18. VALLVERDÚ I MARTÍ, R. (2002). La guerra dels Matiners a Catalunya (1846-1849).

Una crisi econòmica i una revolta popular. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Mont-serrat, p. 205.

19. HENNINGSEN, C. F. (1939). Campaña de doce meses en Navarra y las provincias vascongadas con el general Zumalacárregui. Sant Sebastià: Editorial Española, p. 37-38. [Traducció de Román Oyarzun de l’obra original, titulada The Most Strikings Events of a Twelvemonth’s Campaing with Zumalacarregui in Navarre and the Basque Provinces, publicada el 1836 a Londres per John Murray]

20. A diferència del seu germà Tomás, Miguel Antonio es va inclinar pel liberalis-me polític tot ocupant diferents càrrecs, com ara el de senador i diputat a Corts. Vegeu GIL NOVALES, A. (2010). Diccionario biográfico de España (1808-1833). De los orígenes del liberalismo a la reacción absolutista. Vol 3. Madrid: Fundación Mapfre, p. 3274-3275.

alaalaalall carregegeee ui iii iiinnn Murrarrarraraarraay]yyyTTTomámáámáááás, s, , s, s,s,ss MigMiggMigMigM uuTTcccccss, comcomomomoo ara a a a aoográgrágrágrgráág ficoficoficoficoficoc de dedde E EEEE EVVol ol olol 3. 3. 3. 3.3. 3 MadMadMadMadMadMadMaMadriririrriri


procurador del tribunal eclesiàstic Don Francisco José de Ollo. Quan, el 1808, les tropes napoleòniques ocuparen la ciutat de Pamplona, Tomás Zumalacárregui s’enrolà a l’exèrcit espanyol. Fou aleshores quan la seva carrera d’escrivà es veié definitivament truncada, i és que es dedicà per sempre més a l’exercici de les armes.21

Ara bé, l’objecte d’aquest estudi són els notaris carlins que varen néixer o exercir a Catalunya dins el marc de la Guerra dels Set Anys i als quals, tal com ja s’ha assenyalat, pràcticament no s’han dedicat investigacions que en parlin amb deteniment. No obstant això, poc temps després que s’acabés la guerra, sortí a la llum l’obra anònima, titulada Vida y hechos de los principales cabecillas facciosos de las provincias de Aragón y Valencia, desde el pronunciamiento carlista de Morella en 1833 hasta el presente, escrita per un liberal, emigrat del Maestrat. Es tracta d’un obra que integra diverses biografies sobre cabdills carlins del Maestrat entre els quals cal incloure Domènec Fort i Arnau.22 El notari Domènec Fort, que segons alguns autors era natural de Tortosa, encapçalà una de les partides de guerrillers més actives de la zona. Per mèrits de guerra, féu carrera militar fins a arribar a tenir sota el seu càrrec la comandància general carlina de València.

Fins avui, no s’han localitzat altres publicacions significatives sobre la participació d’escrivans i notaris carlins en aquest conflicte, cosa que no ens ha d’estranyar atès l’escàs nombre de testimonis documentals i bibliogràfics sobre els protagonistes que s’ha pogut preservar. D’una banda, una part d’aquest patrimoni documental i bibliogràfic s’extravià un cop acabada la guerra, el 1840. D’altra banda, en els anys posteriors a la Primera Guerra Carlina, la censura d’impremta esdevingué un obstacle per a la publicació d’escrits contraris a la ideologia oficial. És el cas del notari de Martorell, Antoni Buxeres i Rosés, qui decidí no firmar una de les seves obres més conegudes, titulada Barcelona en julio de 1840.23

21. ARTAGÁN, Barón de (1910). Carlistas de antaño. Barcelona: La Bandera Regio-nal, p. 32; BARANDIARAN FORCADA, Karmele (coord.) (1989). Museo Zumalacárregui. [Sant Sebastià]: Diputación Foral de Guipuzkoa, 42-43.

22. ANÒNIM (1840). Vida y hechos de los principales cabecillas facciosos de las provincias de Aragón y Valencia, desde el pronunciamiento carlista de Morella en 1833 hasta el presente: por un emigrado del Maestrazgo. València: Oficina de López, p. 222-226. [N’existeix una edició facsímil publicada per l’editorial París-València el 1993]

23. [BUXERES ROSÉS, A.] (1844). Barcelona en julio de 1840. Sucesos de este perio-do, con un apendice de los acontecimientos que siguieron hasta el embarque de S. M. la Reina Gobernadora en Valencia. Vindicacion razonada del pueblo de Barcelona. Barcelo-na: Imprenta de José Tauló. Aquesta obra fou parcialment comentada per Carlos Seco Serrano a Barcelona en 1840: los sucesos de julio (Aportaciones documentales para su estudio). Discurs llegit el dia 6 de juny de 1971 en l’acte de recepció pública del Dr. D. Carlos Seco Serrano en la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i contestació de l’acadèmic numerari Dr. D. Lluís Pericot. Barcelona.

enenenenentostosstotosoo qu ququququququque se se se se iiiicacca ionnnnn ra rrrrr zonnnnnobroo a fffffou ououoouu paaaaaa

ceeeeeesosssss de deddeeded julioioioiooyyyyyy dee 19 1919 191919771 7 eeeeeèmièmièmimièmèmimia da da da da da da a de Be BBe Be Be Be BBononononoo

PerPerererererericoicoicoicoicoicot.t. t.tt BarBarBarBarBararBarB cccccc


Anys més tard, Antoni Palau i Dulcet l’identificà com l’autor del llibre.24 Però que Buxeres publiqués aquesta crònica des de l’anonimat es deu al fort contingut polític de l’escrit, una crítica al liberalisme progressista imperant en aquell temps i al seu màxim valedor, Espartero.

També mereixen una atenció especial dos manuscrits de diferent índole. El primer és un text d’Antoni de Bofarull i de Brocà, centrat bàsicament en la Primera Guerra Carlina, que romangué molts anys inèdit. Fins i tot s’arribà a pensar que podia estar perdut.25 L’edició d’aquest manuscrit té una extensió de poc més de mil pàgines. És reconegut que Bofarull no utilitzà un aparell documental gaire acurat i versà sobre diversos episodis de la guerra des de la perspectiva d’un liberal moderat, és a dir, amb una postura contrària tant al carlisme com al liberalisme exaltat. D’altra part, com asseverà Anguera, «enca-ra aporta novetats i informacions desconegudes».26 D’aquest document bibliogràfic, vull destacar-ne dues idees, al meu parer, interessants. Es tracta d’una crònica força extensa sobre la Primera Guerra Carlina en la qual Bofarull posà cura en tots els detalls i esdeveniments que, en el seu moment, considerà importants. Endemés, dedicà tot un capítol a l’Administració civil i militar que els carlins desenvoluparen a Cata-lunya.27 Més enllà d’alguns arguments certament tendenciosos, Bofarull intentà reflectir el funcionament d’una Administració irregular, tot i que amb determinats elements que deixen entreveure un entramat més com-plex —al meu entendre inescrutable sense la presència de notaris—. El segon document, transcrit i publicat per Manuel Santirso, s’ha donat a conèixer com Els Acords Reservats de la Junta de Berga,28 per bé que es tracta dels esborranys dels acords reservats de la Reial Junta Superior Governativa del Principat de Catalunya,29 un document d’indubtable valor

24. PALAU I DULCET, A. (1948). Manual del Librero Hispano-Americano. 2a ed. Tom 2. Barcelona: Librería Palau, p. 64 (23867).

25. Es poden resseguir els detalls de les notícies bibliogràfiques de l’existència del manuscrit i sobre el mateix document a l’escrit introductori de Pere Anguera a BOFARULL I DE BROCÀ, A. de (1999-2000). Historia de la guerra civil de los siete años [1833-1840]. Vol. 1. Reus: Associació d’Estudis Reusencs, p. 10-18.

26. ANGUERA (1999: 20-21). 27. BOFARULL I DE BROCÀ, 1999-2000: vol. 2, 707-723.28. SANTIRSO RODRÍGUEZ, M. (2005). Els Acords Reservats de la Junta de Berga

(1837-1839). Berga: Institut Municipal de Cultura de Berga.29. Se’n diu esborranys perquè aquests documents, en un primer moment, «no

formaven un llibre, sinó que [les actes] foren escrites sobre plecs independents de pa-per segellat que després es guardaren intercalats amb alguns oficis, tramesos o rebuts». Vegeu SANTIRSO RODRÍGUEZ (2005: 11). Igualment, moltes de les actes, en acord amb la transcripció, no estaven firmades pel secretari de la Junta i, segons la norma, sense firma ni el relligat, no es podien considerar actes ajustades a dret.

è è aquestesteststts s ds dddooooooess] forerereerenn ennnn scccccciintercacrcarcacaarcalalatllalla s aaIIIIIIIguaualmelmelmelmllmlm nt, sesesesesecrecrecrercrecr tartarartatara i di ddddi d

siiiiiiderderderdererrrar ar arara actacttactacttacteseseeseess


atesa la migradesa de fonts originals. Aquesta publicació posa a l’abast de tothom un important corpus documental que ens permet recollir fàcilment el testimoni d’escrivans i notaris de diferents localitats, mili-tants en el carlisme i/o que romanen en actiu durant l’ocupació carlina.

Pel que fa a investigacions més recents, l’estudi titulat Guerrillers i bàndols civils entre l’Ebre i el Maestrat: la formació d’un país carlista (1808-1844),30 de Núria Sauch, presenta una radiografia detallada de l’actuació del carlisme dins el perímetre geogràfic del baix Ebre i del Maestrat i, més concretament, dels seus protagonistes i dels papers polític, civil i professional que desenvoluparen en el transcurs de la guerra. Entre aquests protagonistes, trobem notaris i escrivans l’ac-tivitat professional dels quals queda reflectida en el citat treball. En segon lloc, diversos estudis de Joan Ramon Vinaixa han posat espe-cial atenció al paper dels notaris en els anys de la Primera Guerra Carlina. A aquest autor, li devem la monografia sobre els O’Callaghan de Benissanet.31 Aquesta família d’origen irlandès ha tingut diferents membres importants i destacats dins les files carlines i, també, dins el món notarial. Dos germans de la saga, Josep i Ramon O’Callaghan Tarragó, tingueren una participació activa en el decurs de la Primera Guerra Carlina. Josep O’Callaghan treballà per als carlins com a notari, mentre que Ramon O’Callaghan, capità dels Voluntaris Reialistes, arribà a ser nomenat governador militar de la plaça de Morella. De Vinaixa també cal ressaltar dos estudis, centrats dins el marc geogràfic de les terres de l’Ebre: un de dedicat a la Primera Restauració Ferrandina, i l’altre, al Trienni Liberal.32 A través de llurs pàgines, observem nom-brosos detalls biogràfics de molts notaris i escrivans d’aquestes terres i, el més excepcional, les seves implicacions en les intrigues polítiques i militars de l’època. Poc temps després, aquest mateix autor publicà l’estudi titulat Tortosa en la Guerra dels Set Anys (1833-1840),33 en el qual la referència a notaris i escrivans és constant, amb nombroses dades i perspectives inèdites. Lluny de caure en localismes inerts, els treballs citats ens permeten conèixer dinàmiques socials concretes i

30. SAUCH CRUZ, N. (2004). Guerrillers i bàndols civils entre l’Ebre i el Maestrat: la formació d’un país carlista (1808-1840). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

31. VINAIXA MIRÓ, J. R. (1992). Els O’Callaghan de Benissanet: una família noble irlandesa del segle XVIII. Tarragona: Delegació de Tarragona de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil·lografia i Vexil·lologia.

32. VINAIXA MIRÓ, J. R. (1998). La postguerra del Francès i la revolta reialista de 1822 a l’Ebre. Barcelona: Columna; VINAIXA MIRÓ, J. R. (2003). El Trienni Constitucional al partit de Tortosa (1820-1823). Valls: Cossetània.

33. VINAIXA MIRÓ, J. R. (2006). Tortosa en la Guerra dels Set Anys (1833-1840). Valls: Cossetània.

VexVexVexVVexV il·ill lollollolll lologiogiiaaaaaaLLa posposposososposstgut ererrrre

INAINN XAAAAAA MMMMMMMMIRÓI , , Cosssetsetsetsetss àààniàà a.aa.aa

TorTororTorortostostostostotosa ea ea eaa ea en n n n nn


veure amb major precisió aquells aspectes històrics que serveixen de nexe amb els fets de la macrohistòria. Entre les últimes novetats bi-bliogràfiques sobre història del carlisme, disposem de l’obra Cabrera y compañía. Los jefes del carlismo en el frente del Maestrazgo (1833-1840), d’Antonio Caridad Salvador.34 Es tracta d’un extens i complex estudi biogràfic dels oficials i sotsoficials militars que serviren en les partides carlines del Maestrat i entre els quals figuren notaris.

Finalment, he considerat convenient prendre nota de tres articles d’àmbit i abast diferents. Els dos primers, que corresponen a Josep Maria Tomàs Grau i Pujol i a Roser Puig, tracten sobre la producció documental dels notaris Miquel Martí Boronat i Caietà Carbonell i Jolís en els anys de la Primera Guerra Carlina.35 El tercer, titulat «Protocolos notariales y amnistiados carlistas en el Madrid de 1841», d’Antonio Manuel Moral Roncal, està basat en els protocols notarials de la Villa y Corte, documents que, insòlitament, recullen algunes dades sobre aquells carlins que l’any 1841 restaven presoners i també sobre els que retornaren de l’exili i s’acolliren a l’indult de la reina Isabel II.36

No voldria cloure aquest repàs historiogràfic sense esmentar un altre tipus de publicació que ha facilitat dades rellevants sobre la tra-jectòria de determinats notaris i escrivans. Em refereixo als estudis introductoris de la col·lecció editorial «Inventaris d’Arxius Notarials de Catalunya», promoguts per la Fundació Noguera des de fa més de trenta anys. Altres textos del mateix àmbit també han proporcionat dades i perspectives interessants, de les quals s’ha pres bona nota.37

34. CARIDAD SALVADOR, A. (2014). Cabrera y compañía. Los jefes del carlismo en el frente del Maestrazgo (1833-1840). Saragossa: Diputación General de Zaragoza. Institución Fernando El Católico.

35. GRAU I PUJOL, J. M. T. (2002). «Un notari carlí de Tarragona a l’Urgell. Nota de la producció documental de Miquel Martí i Boronat (1831-1835)». Urtx (Tàrrega), núm. 15, p. 230-236; GRAU I PUJOL, J. M. T.; PUIG, R. (1993). «La notaria de la Pobla de Lillet. Caietà Carbonell i Jolís (1818-1845)». L’Erol (Berga), núm. 40, p. 27-31.

36. MORAL RONCAL, A. M. (1994). «Protocolos notariales y amnistiados carlistas en el Madrid de 1841». Aportes (Madrid), núm. 26, p. 70-73.

37. De tota la llarga llista que es podria enumerar, en destaco dos títols, sense voler desmerèixer la resta. El primer és el ja clàssic treball de DURAN CAÑAMERAS, F. (1933). «Els arxius de protocols notarials». Els arxius judicials a Catalunya. Barcelona: Acadèmia de la Jurisprudència i Legislació de Catalunya, p. 27-42. Igualment, cal in-cloure la darrera visió de conjunt coordinada per PAGAROLAS I SABATÉ, L. (coord.) (2005). Els fons de protocols de Catalunya. Estat actual i proposta de sistematització. Barcelona: Associació d’Arxivers de Catalunya.

r ér éés el jl jl jl ja ccccccririr als». . EElsEEEEE ararrrrriiiiiisslas ciócióióióóóó de dd ddd CCCCCCrrrrrrdindindi adaadaadadaadadda pe rrr rrttttat at aata actactactactcactualualualuualu i i iii ppppp

Per tal d’acomplir l’objectiu marcat, he hagut d’eludir nombro-sos obstacles, com ara els plantejaments parcials de la bibliografia ja clàssica, la persistència d’alguns tòpics en la historiografia actual i el malbaratament d’algunes fonts.1 Aquestes contrarietats no tan sols són atribuïbles a l’estudi de la Primera Guerra Carlina, sinó també de la resta de pugnes amb el carlisme que tingueren lloc al llarg de segle XIX.2

En el transcurs d’aquesta investigació s’ha posat de manifest una altra problemàtica referent a les fonts documentals. Algunes vegades, s’han detectat errors en la identificació de les institucions productores de determinats papers administratius de signe carlí. El desconeixement de l’existència d’una Administració carlina o la negació sistemàtica d’aquesta existència han originat que alguns testimoniatges escrits s’hagin reputat liberals o s’hagi confós llur procedència. Les analogies que pot haver-hi entre els procediments administratius i les tipologies documentals de l’Administració isabelina i els de l’òrbita carlina no faciliten les tasques a l’investigador. Per aquest motiu, per al present estudi ha estat neces-sari establir uns cànons generals que permetessin diferenciar, amb la màxima precisió, la documentació administrativa, judicial i, sobretot, notarial que procedeix de l’àmbit jurisdiccional carlí d’aquella docu-mentació produïda o generada dins el domini competencial isabelí o liberal. Per extensió, també ha estat necessari observar possibles ana-logies i dissemblances entre una documentació i l’altra.

1. ANGUERA, P. (2002). «Sobre les limitacions historiogràfiques del primer carlisme». A: Absolutistes i liberals. Deu estudis a l’entorn de la guerra dels Set Anys. Reus: Associació d’Estudis Reusencs, p. 97.

2. OLLÉ ROMEU, J. M. (2007). Matiners. Febrer, 1847 - 1848 febrer. Barcelona: PPU, p. 16; TOLEDANO GONZÁLEZ, L. F. (2004). La muntanya insurgent. La tercera guerra carlina a Catalunya 1872-1875. Girona: Cercle d’Estudis Econòmics i Socials, p. 17-36.

ASPECTES METODOLÒGICS

leleles lllimiimii imimmiimitactacttt iiiiiieeesstusss disissiis a a aaa l’eennnnnn

ataaaaaa ineners.rsrs.rr FeF brbrbrbr.. .. La LaLLaaa munmunmunmumunmu tanantantanntatae de de de de d de d’Es’EsEEEs’Es’EsEstudtudt dtudtutudtudtudis is iis iisis EEEE


En connexió amb el que s’ha exposat fins ara, vull afegir un altre contratemps. Les guerres, sobretot les civils, són en si mateixes un obstacle per a la conservació de documents i arxius. L’any 1840, Ignasi Mas i Ra-llat, notari de Solsona, obria el seu protocol amb una indicació explícita de la destrucció d’escriptures i protocols que patí amb motiu de l’entrada dels carlins a Solsona el 1837.3 Temps abans, Ramon Vidal, notari de la Sénia, informà a la Reial Audiència de Barcelona que li havien «quemado todos los manuales en el horroroso saqueo que sufrió aquella villa por las tropas del General [isabelí] Oraá en el dia 4 de Mayo de 1837».4

La manca de proves documentals ha contribuït al fet que es per-dés el rastre de molts notaris actius durant la Guerra dels Set Anys, circumstància que també es donà en conflictes armats anteriors. El 15 d’abril de 1836 s’envià una providència judicial per a ser publicada en el butlletí oficial de la província. Es tractava de protocol·litzar el testament d’Ignasi Pous i Soler, escriptura atorgada el 20 d’agost de 1808 davant l’escrivà Lluís Eurich, de Manresa, probablement fill del també escrivà Josep Antoni Eurich. Aquestes darreres voluntats foren una de les poques escriptures que es pogueren salvar d’aquest notari després de l’entrada de les tropes napoleòniques a Manresa i del pos-terior incendi que afectà la ciutat el 1811. El mes d’abril de 1836, en acompliment de la providència judicial abans citada, es demanà la presència d’aquelles persones que volguessin oposar-se a l’atorgament del testament d’Ignasi Pous en considerar que hi tenien dret.5 Per tant, no hi ha dubte que els Eurich formen part d’un extens grup d’escrivans dels quals, ja en la Primera Guerra Carlina, no es té pràcticament no-tícies, a conseqüència dels efectes devastadors de les guerres —en el cas dels Eurich, a causa de la desintegració de llurs protocols en un dels incendis de Manresa durant la Guerra del Francès—. Val a dir que aquest cas fou mencionat per Fèlix Duran, que els anomenà Enrich en comptes d’Eurich.6 La sort dels protocols manresans no s’allunya gaire de la que visqueren els protocols tarragonins després de la presa de la ciutat de Tarragona per part de les tropes napoleòniques el 1811.7

D’altra banda, seria oportú mencionar les irregularitats que notaris i escrivans sovint cometen en context de guerra, ja sigui de resultes

3. PLANES I ALBETS, R. (1985). Catàleg dels protocols notarials dels arxius de Solsona. Barcelona: Fundació Noguera, p. 145.

4. ACA. Reial Audiència. Caixa 168. Exp. 821. 5. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 10 de maig de 1836),

núm. 43, p. 172. 6. DURAN CAÑAMERAS, F. (1933). «Els arxius de protocols notarials». A: Els arxius judi-

cials a Catalunya. Barcelona: Acadèmia de la jurisprudència Legislació de Catalunya, p. 38.7. Ídem, p. 37.

aa 1681681686 . E. EEEEE. EExp. 8 888iaiai de BaBaBaBaBarcelolooool

EEEEEEEls arxarxrrxr iusiuiu dedededededededdede lalalalal juju jujujujurisrisrisrrisrisprprprrrppp


d’uns fets militars o no. En alguns casos —tal vegada per qüestions personals— hi ha notaris que, en el moment de traslladar-se de pobla-ció, s’emporten tots els seus protocols i, ben al contrari del que haurien de fer, no els entreguen als substituts que han d’ocupar llurs places. A més a més, existeixen exemples en què cal sumar-hi l’agreujant que el notari de torn es trasllada d’escrivania sense permís, tot incomplint el procediment de petició de trasllat. Aquest és el cas d’Antoni Serrabou, notari de Santa Maria d’Oló, que en l’interval de 1827 a 1828 s’instal·là a Santa Coloma de Farners i s’emportà els protocols d’Oló creats en el període que hi havia servit.8 Temps després, Felip Balaguer, notari de Sallent, també s’emportà els protocols de la població bagenca a Móra d’Ebre, quan s’hi traslladà sense permís. Pel que fa a la Primera Guerra Carlina, també existeixen casos similars que han plantejat certs inter-rogants. Duran es qüestionava per què els protocols d’Esterri d’Àneu dels anys 1835 i 1836 es trobaven a Manresa.9 A dia d’avui ja podem asseverar que el motiu d’aquesta presència rau en el fet que el notari d’Esterri, Jaume Monfar, al començament de 1834, marxà d’aquesta població d’una manera irregular, sense demanar trasllat o permuta de plaça, i, finalment, s’instal·là a la ciutat de Manresa. A l’inici d’aquell any, la presència carlina a les valls d’Àneu era cada vegada més prepon-derant. Durant l’interval d’agost a desembre de 1835, per primera vegada els carlins ocupaven Esterri d’Àneu.10 L’octubre de 1836, altra vegada Esterri d’Àneu era dominada per les tropes carlines,11 circumstància per la qual, segurament, Monfar decidí refugiar-se definitivament a Manresa.

Duran també advertí, sense conèixer la causa, que els protocols de Sant Feliu Sasserra es trobaven a Castellterçol,12 on desaparegueren a causa d’una incursió carlina el 1835.13 Malauradament no deixà per escrit el nom del notari al qual pertanyien els protocols. En tot cas, en aquests anys, Ramon Saladich era el notari a qui, en teoria, correspo-nia la plaça de Sant Feliu Sasserra, tot i que, de 1835 a 1836, passà molt més temps a Castellterçol, on escripturà bona part dels protocols. Amb tot, fou a partir de 1837 quan s’instal·là definitivament en aquesta darrera població. Si més no, en l’obertura dels seus protocols declarà

08. GRAU I PUJOL, J. M. T. (2002). «Un notari carlí de Tarragona a l’Urgell. Nota de la producció documental de Miquel Martí i Boronat (1831-1835). Urtx (Tàrrega), núm. 15, p. 232, nota 7.

09. DURAN CAÑAMERAS (1933: 38). 10. SÁNCHEZ CARCELÉN, A. (2012). La muntanya en armes. El carlisme a les Valls

d’Àneu. Esterri d’Àneu: Consell Cultural de les Valls d’Àneu, p. 42-44 i 52-53.11. Ídem, p. 70-73.12. DURAN CAÑAMERAS (1933: 38).13. Incursió que, de moment, no s’ha pogut verificar documentalment ni bibli-

ogràficament.

))))). . 22))). La munmmm tataatattraaaal de le le lle ll eees eese VaVaaaaa

).)))))nononoonono s’s s’s s’s’ s ha ha haha ha ha aha pogpogpogpogopopop


ser notari de Sant Feliu Sasserra, expatriat a Castellterçol.14 D’altra banda, Duran explicà que els papers de la notaria de Lluçà també es trobaven a Castellterçol.15 I és que, novament, hem de retornar a la figura de Ramon Saladich, perquè també regentà aquesta escrivania tal com féu constar en el protocol de 1839: «Not[ari]o de todo el Distrito del Lusanés y cuadra de Perafita.»16 Cal tenir en compte que la norma notarial obligava a obrir un protocol per a cada localitat o escrivania que es regentés, motiu pel qual part dels manuals de Saladich que avui es conserven corresponen a una escrivania o a una altra.

Finalment, cal exposar una doble problemàtica en relació amb l’ono-màstica. En primer lloc, alguns notaris i escrivans firmaven amb noms diferents. Un cas il·lustratiu d’aquesta pràctica és el de Jaume Domingo Mullol i Torrents, notari de Sant Sadurní d’Anoia, que, com veurem més endavant, segons l’escriptura, firmava com a Jaume o Santiago Domingo Mullol i Torrents. No ens ha de resultar estranya aquesta duplicitat de noms. En realitat, totes dues formes significaven el mateix nom.17 Un altre cas és el de Domingo Fort i Arnau, passant de notari, qui firmava com a Josep Domingo i Arnau.18 Aquests exemples ens mostren la im-portància d’examinar cada cas prudentment a fi de no caure en l’error de suposar que ens trobem davant de dues persones diferents quan, al contrari, es tracti de la mateixa persona. Un segon contratemps, no menys considerable, és el dels homònims existents en un mateix espai i temps. Aquest problema s’agreuja quan els documents al·ludeixen a un esdeveniment concret i al seu protagonista tan sols oferint-nos el primer cognom del protagonista. Sense més dades, pot resultar contraprudent atribuir el fet a una persona en qüestió. Per exemple, podem trobar-nos en el cas que només estiguem assabentats de l’existència d’un escrivà, de cognom Arnau, que actuà en el partit de Tortosa. Tant podria tractar-se d’Agustí Arnau,19 de Ramon Arnau o de Josep Domingo Arnau, notaris actius en aquesta circumscripció en els mateixos anys.20 Així doncs, la manca d’algunes dades fa que l’investigador, moltes vegades, es vegi obligat i limitat a treballar només amb supòsits.

14. ACA. Fons notarial. Protocol de Ramon Marsal de 1837, f. 1. 15. DURAN CAÑAMERAS (1933: 38).16. ACA. Fons notarial. Protocol de Ramon Saladich de 1839, f. 1. 17. El nom Jaume és una forma grecollatina de l’hebreu Jacob i el nom San-

tiago també respon a una forma grecollatina del nom Jacob; vegeu HEITZMANN PÉREZ, M. L. (1982). Nombres bíblicos en el santoral católico. Barcelona: Universitat de Barce-lona, p. 52-53 i 85-86.

18. Anònim (1840). Vida y hechos de los principales cabecillas facciosos de las provincias de Aragón y Valencia, desde el pronunciamiento carlista de Morella en 1833 hasta el presente por un emigrado del Maestrazgo. València i Oficina de López, p. 222.

19. No el confongueu amb el notari carlí Tomàs Agustí Aran.20. VINAIXA MIRÓ, J. R. (2006). Tortosa en la Guerra dels Set Anys (1833-1840).

Valls: Cossetània, p. 283.

ssantantantaana toraorararral cl cl cll catóatóaatóóóó

chochccc s ddddddde le e ee os e eeeee el l ll proprproppropp nunnunnnnMMMMMMaesaesaesaestratratrattratratrazgozgozgozgg .. notnotnotnotnotn tariariarariari ca cacaa cacarlírlílírlírlírlírrlí

TorTorTororTorTTortostostotostostotoo a ea ea ea ea ennnnnn

UNA APROXIMACIÓ A LA FIGURA DEL NOTARI

1Després de consultar molta de la documentació referent a l’ac-tivitat professional de notaris i escrivans durant la Primera Guerra Carlina i, fins i tot, alguns dels principals tractats sobre l’art de no-taria del segle XVIII i dels primers tres decennis del segle XIX, he pres consciència de la varietat de nomenclatures que aleshores existien per anomenar les diverses classes de notaris i escrivans, heteroge-neïtat que fàcilment podria portar l’investigador a una certa confu-sió. Per citar-ne alguns exemples, els mateixos notaris s’intitulaven escrivans de número, escrivans de regnes, escrivans reials, escrivans públics i reials, notaris públics i reials, notaris de regnes, escrivans de marina, escrivans d’ajuntament, notaris d’ajuntament, secretaris d’ajun-tament, escrivans de jutjat, notaris apostòlics, etc. Sense un conei-xement profund de la qüestió, hom podria discórrer que cada un d’aquests noms escau a una realitat professional diferent. Emperò, en els primers anys del segle XIX, l’activitat notarial a Catalunya fou regulada en virtut d’un corpus legal força heterogeni que, si s’examina amb deteniment, pot servir-nos per a entendre quina fou l’evolució jurídica dels períodes precedents. De fet, la diversitat terminològica que es donà en la dinovena centúria nasqué de l’acumulació de drets i privilegis d’origen medieval i de les regulacions que es portaren a terme en època moderna, especialment després del Decret de Nova

1. Pel que fa a les transcripcions, no s’ha volgut alterar cap aspecte del text. No s’han actualitzat els signes de puntuació, les construccions gramaticals ni tampoc l’ortografia. D’una manera semblant, he treballat amb els onomàstics i els topònims. En cas que el text mereixés alguna apreciació, s’ha remès a les notes a peu de pàgina. D’altra part, he decidit desenvolupar les abreviatures entre claudàtors.

ISABELINS, LIBERALS I CARLINS: SEMBLANCES I DIFERÈNCIES EN UNA MATEIXA PROFESSIÓ1

ionioi s, nono nnonoon s’hhhhhhntnnnn uacacaccció,ió,ó,ió,ó,ióióó le s ss sshhe hh treretrerrr balbabbb latatatat

prepreprepprereciaciaciaciaciaaciócióciócióciió, s, s, s ss, ’h’h’h’hhles es eseses ess abrabrbrabrabrabrabrabrevievievievieviatuatuatuatuatatuat


Planta de 1716, moment a partir del qual s’implantà gradualment a la Corona d’Aragó el dret notarial castellà.2

Quant al Decret de Nova Planta, en el seu article cinquanta-sisè, s’estipulava que «en todo lo demàs, que no está prevenido en los Capitu-los antecedentes de este Decreto, mando se observen las Constituciones, que antes havia en Cathaluña, entendiendose, que son establecidas de nuevo por este Decreto, y que tienen la misma fuerza, y vigor, que lo individualmente mandado en él».3 A la primeria del Vuit-cents, tam-bé seguí vigent el títol quart del llibre segon de les Constitucions de Catalunya, en què es prescriviren els drets i privilegis dels notaris. El 1801, Ramon Llàtzer de Dou i de Bassols, en referir-se a la necessitat i defensa de la figura de l’escrivà, portà a terme una compilació d’al-gunes prerrogatives emanades de les autoritats en favor dels escrivans, tot recordant, entre d’altres, la darrera pragmàtica de les Constitucions del llibre De Notaris4 i una reial carta del 22 de febrer de 1663, re-cuperada per Bonaventura Tristany.5 El Decret de Nova Planta també possibilità la incorporació d’escrivans i notaris procedents de diferents indrets dels territoris de la monarquia. En aquest punt, cal recordar que, segons els antics costums —anteriors al citat decret—, tots els oficials públics catalans havien de ser oriünds de qualsevol indret del Principat, no podent procedir d’altres dominis de la Corona aragonesa ni tampoc de la castellana.6 Amb la desaparició del dret d’estrangeria,7 a la nòmina de notaris trobem nou personal, caracteritzat per uns hàbits i uns costums distints dels tradicionals catalans. Una diferència ben visible fou que, en el Regne de Castella, s’entenia per notari tot escrivà que actués en negocis [escriptures] eclesiàstics i, per escrivà,

2. Vegeu GARCIA OMS, A. (2010). El dret notarial català. La implantació a Catalunya del model castellà 1716-1755. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Dret Civil, p. 63-65. [Tesi doctoral dirigida per Joan Marsal Guillamet]

3. Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cathaluña establecida por su Magestad, con Decreto de diez y seis de Enero de mil setecientos y diez y seis. Barcelona: Joseph Teixidò, Impressor del Rey nuestro Señor, 10. [BNC, Fullets Bonsoms núm. 769]

4. Constitucions de Catalunya. Volum segon. Llibre tercer de «las Pragmaticas y altres drets de Cathalunya», Títol IV (De notaris). «Joan Primer en la Pragmatica dada en Barcelona a 6 de Mars 1395», p. 110-112. [Ed. facs.: Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1995]

5. DOU I DE BASSOLS, R. de (1801). Instituciones del derecho público general de Es-paña con noticia particular de Cataluña y de las principales reglas de gobierno en qualquier estado. Tom 3. Madrid: Oficina de don Benito García y Compañía, p. 35.

6. Sobre el concepte d’estrangeria a què s’al·ludeix, vegeu ROCA I TRIAS, E. (1978). «Unde cathalanus quasi in Cathalonia stans», Revista Jurídica de Catalunya (Barcelona), vol. 77, núm. 1, p. 7-44.

7. Vegeu l’article cinquanta-quatrè de Nueva Planta de la Real Audiencia del Prin-cipado de Cathaluña..., p. 10.

nnn BeBBBB nitnititttnitnito Go GGo Gaaaaaaerirr a a ququququququè s’a’aaaaa

sts ansnssnss», », »,»,», Revvvvvi

atratratrata rè dè dè dè dè dddee ee NueNueNueNNueNNuevvvvv


el que s’ocupava dels negocis civils, ja fossin administratius, judicials o entre privats. Al contrari, a Catalunya, era costum anomenar notari tot escrivà.8

Aquesta riquesa de matisos legals, culturals i socials fa ineludible acotar, d’una manera més significativa, els principals elements que defi-neixen i afecten els escrivans i notaris de tendència carlina i isabelina.9 Per aquest motiu, he decidit obviar en aquest treball les iniciatives legislatives, d’influència liberal, que des del govern d’Isabel II s’ana-ren promovent amb el propòsit d’homogeneïtzar l’activitat notarial. A més, la major part d’aquestes disposicions legals no sols s’escapen de l’objectiu marcat, sinó també del mateix període històric de la Guerra dels Set Anys (1833-1840).

L’OFICI DE NOTARI

Un notari era la persona autoritzada a fer constar per escrit pú-blic i autèntic tots els assumptes públics i privats dels homes de la comunitat. Que un notari fos «persona autoritzada» significava que gaudia d’un privilegi —privatiu del seu càrrec— que conferia plena fe i validesa a les escriptures o instruments públics que firmava i signava.10 Amb relació a això, cap persona —militar, eclesiàstic o civil— podia donar fe i creença sobre cap document o instrument, llevat del rei o dels notaris.11 Ni els jutges tenien la potestat de verificació o autoritat sobre els actes, els contractes o les diligències judicials.12 En definitiva, es considerava que un notari era «una persona pública de la mayor escepcion y confianza, que asi en justicia, derecho ley y juicio, como extra, se le da y debe dar á todo lo que autoriza y actúa como tal en-tre fe».13 La importància de l’acte escrit requeia en què tots els tractes no podien encomanar-se a la memòria dels interessats, motiu pel qual els notaris s’ocupaven d’escripturar-los segons l’ordre corresponent i d’acord amb les parts implicades. El fet de considerar públic l’escrit

08. GIBERT, V. (1828). Teórica del arte de la notaria, ó, manual de escribanos. Bar-celona: Impremta de J. Mayol, p. 6, nota 1.

09. S’han d’entendre com a cristins tots aquells partidaris d’Isabel II i de la reina regent, Maria Cristina, vídua de Ferran VII.

10. GIBERT (1828: 6-7). 11. SÁNCHEZ, J. J. (1794-1798). Nobleza, privilegios y prerrogativas del oficio publico

de escribano. Tom 1. València: Hermanos Orga, p. 8.12. Ídem, p. 9. 13. ALVARADO Y DE LA PEÑA, S. (1830). Cartilla real novísima teórico-práctica, re-

formada, ordenada bajo nuevo método, y adicionada considerablemente con arreglo á las Leyes de Partida y de la Novísima Recopilacion, Ordenes y Decretos vigentes en España hasta el presente año de 1830. Madrid: Julián Viana Razola, 3.

nosnnn Or OrOOrOOOrga,ggg ppppppp

(((183330).0).0)0).0)0).).0 Carrtt,,,, y adiadadadddd ciociocc nadadaadadcopcopcopocopoppilailailailailaaciociociociociocion, n, n,n, OOOOO:: Ju Ju JuuJu JJu J liáliáiáliáliáliáliálián Vn Vn VVn Vn VVianianianiaianiaia


es devia a l’autoritat del notari, que tenia la potestat de convertir-lo en públic i fidedigne. Aquest instrument era valorat com a autèntic perquè s’estenia conforme a les normes notarials i ajustant-se a les lleis. Per «negocis» s’han d’entendre tots aquells escrits que el notari escripturava, els quals establien obligació, com ara contractes, pactes, últimes voluntats o actes judicials.14

EL FUNCIONAMENT DE LES ESCRIVANIES

Des dels orígens de la institució notarial, en els primers anys del segle XIII, fins al 186215 convisqueren diferents classes de notaris, per la qual cosa, freqüentment, en el món notarial es produïa un notable garbuix legislatiu i competencial que es traslluïa en conflictes i plets. A tall d’exemple, al llarg del segle XIX, en diverses localitats catalanes eren habituals les invasions de competències entre notaris. Moltes ve-gades, la font d’aquestes disputes tenia a veure amb un antic privilegi centenari que impossibilitava qualsevol notari a actuar en una deter-minada localitat sempre que no fos l’elegit per gràcia reial.

Podríem deduir l’existència de diverses classes de notaris en virtut de la seva autoritat: notaris de creació reial, notaris de creació mu-nicipal, notaris de creació senyorial i notaris de consells.16 A tot això cal afegir dues figures importants en l’estudi de la Primera Guerra Carlina, que podrien arribar a tenir una consideració equivalent a la de notari: els rectors de les parròquies i els «fieles de fechos». Des dels primers temps de la baixa edat mitjana, molts rectors actuaven de notaris davant la feligresia. De vegades, aquesta potestat d’actuació es devia al privilegi de nomenament dels mateixos rectors en determina-des escrivanies.17 A més, era costum que, en absència de notari reial a la demarcació, el rector pogués actuar en qualitat de notari. Emperò, tant a Barcelona com en altres nuclis amb una presència permanent de notaris reials, mai no arrelà aquesta usança. Si més no, en moltes parròquies, la figura social del rector arribà a aconseguir més obedi-ència que les autoritats senyorials o reials. En el segle XVIII, algunes

14. GIBERT (1828: 7).15. L’any 1862 es va aprovar la llei del notariat que suposà la fi de l’antiga normativa. 16. Segueixo PAGAROLAS I SABATÉ, L. (2007). Los archivos notariales. Qué son y

cómo se tratan. Gijón: Trea, p. 21-22; BAIGES I JARDÍ, I. J. (1994). «El notariat català: origen i evolució», A: Actes del I Congrés d’Història del Notariat Català (Barcelona, 1993). Barcelona: Fundació Noguera, p. 140-145; GARCIA OMS (2010: 23-68).

17. Per a més detalls sobre les escrivanies eclesiàstiques es pot consultar: GINEBRA MOLINS, R. (2000). «Les escrivanies eclesiàstiques a Catalunya». A: Actes del II Congrés d’Història del Notariat Català (Barcelona, 1998). Barcelona: Fundació Noguera, p. 89-160.

;; BBBAIGEEESSSS I JJ JJJJrééés d’HiHiHiHiHiHisstòssss riaiaaaaa---1145; ; ; GGGGGGGGAARCIAAAAR AAAAA

eseeeee cririivanvavanvanvv iies eeeeclecleclellll siàsiàsiàsiàiàsiàstistististististiquequequequequeques s s ss sa,a,a,a,a,a, 19 191919191998)98)98)98)9898)8)98). . BaBaBaBaBaBBBa


de les iniciatives regalistes borbòniques s’encaminaren a restar poder a l’Església catòlica amb l’objecte que la monarquia recuperés els espais socials que el clergat s’havia adjudicat. En aquesta línia, conforme a la Reial provisió del 29 de novembre de 1736, es decretà la validesa de tots els instruments conferits per rectors amb la condició que, a partir d’aquell moment, tots els trasllats es fessin amb paper segellat a través de notari reial i es compensessin els drets al notari i als rectors. És aleshores quan també es manà que els rectors solament poguessin actuar per estendre testaments en paper segellat davant l’absència de notari reial a la localitat.18

Quan es parla de «fieles de fechos» s’està fent referència a les persones que han d’afermar la fidelitat dels actes escripturats davant els alcaldes,19 però només en situacions molt específiques com, per exemple, quan una localitat no disposava de cap notari o escrivà en actiu. Aquesta absència sovint es produïa quan el notari d’una demar-cació concreta tenia suspès el títol i, per tant, no podia exercir; quan es trobava fora del seu àmbit d’actuació per assumptes de caràcter públic o de caire privat, o perquè havia mort i les autoritats pertinents no havien proveït la seva plaça amb un substitut o la plaça restava vacant atesa la demora del seu suplent a arribar a destí. Donades aquestes circumstàncies, les autoritats locals i les superiors permetien que una persona fos dotada d’autoritat per testimoniar actes, escriptures i de-claracions, entre d’altres assumptes. Però, com que podia tractar-se de persones sense cap mena de formació legal, no era una pràctica comuna ni perllongada. De fet, si era necessari, abans es recorria al rector de la parròquia o s’obligava dues persones, en comptes d’una, a actuar en qualitat de «fieles de fechos».

Tant el funcionament intern de les escrivanies cristines i liberals com el de les carlines no diferia gaire de les pràctiques notarials he-retades d’època medieval. Els recursos tècnics utilitzats eren distints, però els ajudants del notari pràcticament eren els mateixos, «des del connotari a l’aprenent, passant pel notari substitut, l’escrivent jurat i l’escrivent».20

18. GARCIA OMS (2010: 63-65); DOU I DE BASSOLS (1800: tom 1, 373-374). 19. MURO, José (1847). Guía del escribano. Tom 1. Valladolid: Imprenta de don

Julián Pastor, p. 4.20. En aquest punt, he tingut en compte les explicacions de Pagarolas quant a

l’activitat notarial en època medieval, atès que moltes pràctiques continuen donant-se en aquests primers anys del segle XIX. Vegeu PAGAROLAS I SABATÉ, L. (1994). «Notaris i auxiliars de la funció notarial a les escrivanies de la Barcelona medieval». Lligall, núm. 8, p. 53-66.

een compomommmomm te atès s s s queququququuqq mmmmm

XXXXX. V. egeegeegeeggg uu u PAGAGAAGG

rrrrrivaivaivaivaanienienienienieini s ds ds ds dss e le lle llee


ALGUNS REQUISITS PER A SER NOTARI

A la primeria del vuit-cents es demanaven diversos requisits als aspirants a la plaça de notari. La pràctica notarial exigia un compromís que havia d’anar més enllà del mer ofici en si mateix. Es demanava al notari una entrega personal que havia de manifestar amb una actitud vital, una actitud que marqués una diferència ostensible respecte a qual-sevol altra professió pública. La figura del notari resultava indispensable per al bon funcionament de l’Administració. La seva autoritat requeria el reconeixement general, motiu pel qual se li exigia una vida pública i privada impol·lutes, sense cap ombra en la seva conducta. És espe-cialment interessant constatar com aquestes formalitats pràcticament no havien variat des de l’edat mitjana. Més enllà de matisos puntuals —moltes vegades relatius al nou context històric—, al començament del segle XIX, les exigències en l’exercici de la notaria seguien essent molt semblants en comparança d’èpoques anteriors.21 Si bé és cert que aquestes prerrogatives estaven fixades per llei, el rei podia concedir dispenses, per raons diverses, amb el propòsit que els interessats fessin de notaris tot i no reunir alguns dels requisits.

Per a ser notari, primerament era necessari que els aspirants apro-vessin un examen que els permetés obtenir el títol corresponent. En-demés, era obligatori que professessin la religió catòlica. Els conversos no tenien dret a formar part del notariat, mentre que els excomuni-cats no sempre podien recuperar la potestat del seu exercici. Com a norma general, els aspirants a notari havien de ser majors d’edat, és a dir, tenir com a mínim vint-i-cinc anys i, a més, haver atresorat la suficient experiència com a aprenents. Al llarg de la dinovena centú-ria també seguí vigent la condició de filiació per al nomenament de nous pretendents. Molts fills de notaris ostentaren el mateix càrrec dels seus progenitors per bé que, en l’exercici de les seves funcions, també havien de reunir les qualitats de probitat i fidelitat. Així mateix, era imprescindible que acreditessin ser persones de condició honesta i bona reputació entre la comunitat.

21. Es poden comparar aquests requisits d’època medieval amb els exposats per Dou i de Bassols o Santiago Alvarado. Vegeu DURAN CAÑAMERAS, F. (1955). «Notas para la Historia del Notariado Catalán». Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos (Barcelona), núm. III, p. 116-134; DOU I DE BASSOLS (1801: 34-40); ALVARADO Y DE LA PEÑA (1830: 10-17).

s rss equuuuuisisiiisssi ts ddddddooooo.. Vegeegeegegeegegeu u uuuuVV DURUURUUU

EstEsEsEsEsss udidididiiios osss Hisssss11116-16-1666 134134134113413413 ; ; ;; DDDDDDOOOO


IMATGE I PROJECCIÓ SOCIAL DEL NOTARI

Existia una norma que obligava tot el personal de l’Administració de justícia a vestir de negre.22 Això afectava des del governador del Consell fins a l’agutzil ordinari de la localitat més petita de la monarquia. Per tant, el notari judicial, com a membre del tribunal, i els altres integrants dels òrgans judicials, quan estaven de servei, també havien de vestir de negre. Quan no ho estaven, podien vestir amb altres colors. La finalitat principal d’aquesta norma era transmetre serietat i rigor en l’aplicació de la justícia. Amb el pas dels anys, molts dels qui es podien acollir a aquest privilegi l’extralimitaven vestint de negre a qualsevol hora del dia amb la voluntat de fer ostentació del càrrec i la posició social i, així, ocultar possibles penúries referents al patrimoni. Hi havia la creença popular que, per a distingir en el poble el que era notari del que es dedicava a qualsevol altre ofici, només calia veure si vestia de negre. Val a dir que la utilització d’aquest color com a signe públic d’estatus social sobrepassà els límits de l’estat civil. A les acaballes del segle XVIII, era una pràctica molt estesa entre els abats i els integrants d’ordes religio-sos com Nostra Senyora del Carme o Sant Francesc d’Assís; tanmateix s’esforçaren a fer públic que l’elecció d’aquell color en llur vestimenta bàsicament responia a motius religiosos, ja fossin vots o promeses.23

A partir de l’últim quart del segle XVII i sobretot en el segle XVIII, molts filòsofs i ministres de les Corts europees començaren a elaborar i divulgar un nou discurs en avinença amb la societat comercial que s’anava imposant de resultes del mercantilisme.24 Volien deixar enrere la concepció medieval que estengué la creença que els treballs artesans, o sigui, els oficis mecànics, no proporcionaven honra ni distinció soci-al. Aquest prejudici, estès per bona part d’Europa, condicionà l’opinió general fins a esdevenir un assumpte de primer ordre que afectà el mateix poder legislatiu. A tall d’exemple, algunes lleis espanyoles del segle XVIII disposaren quins oficis podien ser qualificats com a «honrats» i quins no podien rebre aquesta consideració.25

22. Tomo Tercero de autos acordados, que contiene nueve libros, por el orden de títulos de las leyes de recopilacion; i van en el las Pragmaticas que se imprimieron el año de 1723 al fin del tomo quarto de ella, i otras muchas Pragmaticas, Consultas resueltas, Cedulas, Reales Decretos, i Autos-Acordados que se han aumentado hasta 1745. (1775). Madrid: D. Joachin Ibarra, llibre 7è, títol 12è.

23. SÁNCHEZ (1794-1798): tom 3, 200-205.24. DÍEZ, F. (2001). Utilidad, deseo y virtud. La formación de la idea moderna de

trabajo. Barcelona: Península, p. 165 i ss.25. Un interessant document sobre aquest debat és l’obra de PÉREZ, A. X. (1781).

Discurso sobre la honra y deshonra legal, en que se manifiesta el verdadero merito de la Nobleza de sangre, y se prueba que todos los oficios necesarios, y utiles al Estado son honrados por las Leyes del Reyno, según las quales solamente el delito propio disfama. Madrid: Blas Román.

3, 3, 3 200200020020002 -20-20-202-202020-205.5555eesseossss y y y virvvvv tudddddddi i iiii ss.obobobbobre e eee aquaquaquaquaaquaqua est en ee quequequeuueuu se sesses mamamamaooooos ns nss nnnneceececeeecesasarsarsarsararsarariosiosiosiosioioioententententententte ee ee eee ee el dl ddll ddl dl delielelielielieelitotototototo


Encara que els notaris havien estat incorporats dins el primer grup, se’ls arribà a acusar de practicar una professió mecànica. A la darreria del Set-cents, alguns tractadistes de l’art de la notaria dedicaren nombroses pàgines a provar la vàlua del seu ofici i constatar que el seu art no era, en cap cas, mecànic. En d’altres paraules, amb aquestes publicacions pretengueren reparar els greuges socials i culturals que rebia el col·lectiu de notaris.26 També intentaren demostrar que els notaris no sempre eren els qui executaven totes les accions implícites en la seva professió, atès que moltes vegades disposaven de l’ajuda d’agents auxiliars. Fins i tot hagueren de defensar que el procés de relligat dels protocols no era una feina simplement mecànica.27 Carles III promulgà una llei que, per primera vegada, dictava que tots els oficis eren honrosos i dignes;28 no obstant això, la mala consideració de moltes professions perdurà fins molt de temps després. De vegades, els greuges sorgiren entre els mateixos juristes, alguns dels quals, com Pradilla, posaven en dubte l’honorabilitat de l’ofici notarial.29 El 25 de febrer de 1834, el Govern de la Regència publicà un reial decret que, tot recordant l’anterior normativa, preceptuà novament l’honorabilitat de totes les professions mecàniques valorant que contribuïen a la pros-peritat de la nació. També es decretà que qualsevol persona pogués accedir a càrrecs públics o, si es donava el cas, a títols nobiliaris. Amb tot, i a pesar de la importància dels notaris en la funció pública, al llarg de la Primera Guerra Carlina seguiren essent objecte de moltes crítiques i burles. Un enorme corpus legislatiu en matèria notarial, la confusió constant de competències entre notaris, a més dels proble-mes habituals de caire jurisdiccional, foren qüestions que no sempre afavoriren una projecció social a l’altura de llur càrrec. No en va, el 1839, el prospecte de l’obra El escribano perfecto, de Cellier, esdevé tot un retrat de la realitat del moment:

SUSCRIPCION al escribano perfecto, ó medios para elevar esta noble profesión al grado que le corresponde segun todos los principios de legislación [...]

26. Per citar-ne algun exemple, vegeu SÁNCHEZ (1794-1798: tom 1, 8-13, i tom 3, 275 i ss.

27. SÁNCHEZ (1794-1798: tom 3, 197-198).28. Novísima Recopilación, Llibre 8è, títol 23è, llei 8a.29. Exemple citat a DOU I DE BASSOLS (1801: tom 3, 35). Extret de: Novísima reco-

pilación de las leyes de España: Dividida en XII Libros. En que se reforma la Recopilación publicada por el Señor Don Felipe II en el año de 1567, reimpresa últimamente en el de 1775: I se reincorporan pragmáticas, cédulas, decretos y resoluciones Reales, y otras providencias no recopiladas y expedidas hasta el de 1804. (1805). Madrid: Imprenta Don Julián Viana Rayola.

bbbre 8è,8è8è8è8 tí títítítít toltoltoltolt llll ASSOAA LSSSS (1 (1(1 (1( 80111

da aaaa en n n XIIXIIXIIXIIXXIIXXII Libbbbbbelelelelelll aññño do doo o do de 1e 56566565dededeeecrecrecrereetostostostosotos y y yyy y resesressreessoooo

(((((((180180180801801801 5).5).5).5)5))5)5) Ma MaMaMMaMMaddddddd


Prospecto.= Una de las profesiones mas esenciales en el órden social es la de notario y escribano público; empero nuestra legis-lacion, la tolerancia y relajacion de costumbres han dado pábulo á ridiculizar esta clase benemérita por su instituto, desacredi- tando á unos ciudadanos, que si no han conducido su arte al colmo de la perfeccion, ha sido por el abandono con que se han mirado en nuestro pais las constituciones para fomentar las artes y las ciencias. En desagravio de aquella facultad se presenta al público esta obra que contiene las reglas para mejorarla basando la educacion moral y científica de sus miembros ¡Ojalá su publi-cacion estimule al Gobierno y los legisladores para rectificar un instituto que tal vez contribuya á la mejora de las costumbres, á simplificar y evitar los litijios conciliando la fraternidad entre las familias y demás miembros del Estado! Esta traduccion, impor-tante para los notarios y escribanos, es útil, no solo á los jueces y nobles profesores de la ciencia del foro, sino á las demas clases de la sociedad, porque contiene los rasgos filosóficos y lecciones importantes que el autor ha compilado de los mejores escritores de nuestro siglo y de los anteriores.30

Els principis sobre els quals, aleshores, es regia la professió notarial foren respectats pels notaris carlins, que continuaren treballant amb el corpus legislatiu que també heretà el govern de Maria Cristina de Bor-bó, regent d’Isabel II. Així, doncs, no existeixen diferències remarcables entre els notaris d’un bàndol i els de l’altre, tret de la nova normativa liberal que s’anà promulgant al llarg de la Regència, la qual fou obviada pel Govern carlí. Cal tenir en compte que, durant la Primera Guerra Carlina, tots dos bàndols es declararen hereus de la legalitat anterior, la de la Segona Restauració Ferrandina (1823-1833). La diferència vin-gué marcada a partir de 1836, moment en què, fruit del pacte entre el govern de Maria Cristina i els sectors liberals i constitucionalistes, es recuperà gradualment una part de l’entramat legislatiu de les Corts de Cadis i del Trienni Liberal al qual se sumaren noves disposicions de signe liberal. Els notaris carlins, però, continuaren aplicant les lleis vigents amb anterioritat a la mort de Ferran VII, fent cas omís de les modificacions en matèria notarial suggerides pel Govern liberal. Aquest immobilisme legislatiu dels notaris carlins es manté sobretot en els dos primers anys de la guerra. En l’interval de 1835 a 1836, a efecte de la consolidació de les posicions carlines dins el territori català, es conformà una certa estructura d’estat en paral·lel al règim oficial, que

30. Gaceta de Madrid (Madrid, 29 de març de 1839), núm. 1595, p. 4.

cicicicionononononons s ss cacaccaac rlrlrrrld’esstatataatattat enennenn

292929292929 de dedededede dede ma mamamamarçrçrçrçrçrç


començà a divulgar diverses disposicions legals per mitjà de correus i de «veredas» que es repartiren a través de les unitats guerrilleres. Ara bé, el 25 de gener de 1837, en els boscos de Riner s’imprimiren els primers exemplars de l’únic periòdic oficial del carlisme català, El Joven Observador.31 Aquest periòdic féu possible la publicació i difusió de la normativa carlina que anà apareixent, si bé els carlins no abandonaren els sistemes de correus i de «veredas» per difondre notícies i ordres oficials del govern de Don Carlos.

31. Pel que fa a les darreres aportacions historiogràfiques sobre aquest periòdic, vegeu CORRALES BURJALÉS, L. (2014). L’estampa i la Primera Guerra Carlina a Catalunya (1833-1840). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Història de l’Art, vol. 1, p. 132-135, 148 i 454-459. [Tesi doctoral dirigida per Antoni Moliner Prada i Rafael Cornudella Carré]

porpopp taccccionioniooioioo s hhhhhhL’e’’e’ staampampmpampampapampap i lalallallutòututututtt nomnommmo a da e e e e. [Te[Te[TeT[TeTesi sisissisi docdocdocdocddoctoototootot

Aquest apartat no pretén endinsar-se en el procediment de redac-ció de l’instrument que, en els anys de la Primera Guerra Carlina, no diferia de la pràctica anterior, sorgida de la reforma del segle XVIII1 i basada en un seguit de pautes, moltes de les quals ja es definiren en època medieval. Així doncs, la recerca s’ha centrat a ressaltar quins són els elements comuns de la usança notarial que, fàcilment, hom pot identificar en qualsevol protocol, ja sigui carlí o cristí. Tanmateix, també he cregut necessari establir un criteri que serveixi a l’investigador per a saber discernir quan es troba davant d’una escriptura elaborada per un notari carlí i quan davant d’un instrument creat per un notari fidel a les directrius del Govern de la Regència.

LA DILIGÈNCIA D’OBERTURA

El primer element a analitzar és la diligència d’obertura que tot notari havia de fer quan relligava els instruments públics i protocol·litzava el manual notarial. I és que estava instituït que s’havia de realitzar un manual, o protocol, per a cada escrivania que el notari regentava. En els anys de la Primera Guerra Carlina, la llengua que sovint s’utilitzava per a la redacció de les escriptures tant podia ser la catalana com la castellana, tot i que, en casos excepcionals, també s’emprava el llatí. En la diligència d’obertura, el notari informava de tres idees bàsiques: el nom del titular del manual i l’escrivania a què pertanyia, la data i el lloc en què es formalitzava el protocol i, finalment, la firma del no-

1. Remeto a FERRER I MALLOL, M. T. (1974). «La redacció de l’instrument notarial a Catalunya. Cèdules, manuals, llibres i cartes». Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos (Barcelona), vol. 4, p. 29-112.

ELS PROTOCOLS NOTARIALS: SEMBLANCES I DIFERÈNCIES ENTRE

ELS INSTRUMENTS CARLÍ I CRISTÍ

eeeel l llll prprrprprpp otototoootococoocco oo

MMMMMMM. TTTT. (. (. (1971999191 4).))))i ci ci ci ci cartartartartrtartes»es»esses»s ... EsEEsEsEs

ol.ol.lll.l. 4, 4,4,4, 4,4, p. p.p.pp. 29 29 29292929 2929-1-11-1-1--


tari. No obstant això, de vegades, alguns notaris afegien determinada informació contextual en les diligències d’obertura per tal de justificar certs aspectes irregulars del seu procediment o, per contra, procuraven minimitzar la diligència d’obertura a fi i efecte d’ocultar les anoma-lies del mateix procediment. Ara bé, aquestes irregularitats no s’han d’atribuir només a les circumstàncies bèl·liques del moment, vist que moltes d’aquestes faltes ja eren molt comunes en èpoques precedents.

Les diligències d’obertura d’alguns protocols posen de manifest com alguns notaris no arribaren a exercir el seu càrrec en la localitat que els havia estat concedida per títol, puix que s’intitularen notaris d’una altra localitat. Davant d’això, moltes escrivanies quedaren desproveïdes, circumstància que provocà una queixa generalitzada que arribà a oïda dels membres de la Reial Audiència. El 1828, aquest òrgan estatal inicià les indagacions oportunes per tal d’informar-se sobre la situació del país quant a notaris es referia. Un exemple d’aquesta pràctica és el cas de Ramon Saladich, que el 1817 havia estat designat notari de Sant Vicenç de Calders,2 per bé que l’any 1829 demanà el trasllat de la notaria de Sant Vicenç a la de Prats de Lluçanès, petició que no li fou concedida,3 però romangué a la localitat. Amb tot, obrí el manual de l’escrivania del Lluçanès de 1839 amb la diligència d’obertura següent:

En nombre de nuestro Señor Jesuchristo que todos los fieles es[criba]nos creemos que vendrá ÿ que comparecerá con grande Magestad fielmente esperamos, y de su Immaculada Madre Virgen, ÿ de mi Abogado y patrono Ramon nonacido ÿ del año sexto del Reÿnado de nuestra regeneradora Ysabel Segunda hija primogenita de los reyes catolicos D. Fernando Septimo Ý D[o]ña Cristina de Borbon. Empieza el año del Nacimiento del S[eñ]or de mil ocho cientos treinta y nueve y el veinte y tres Protocolo de mi Ramon Saladich Vilavendrell y Vall por real autoridad Not[ario] de todo el Distrito del Lusanés y cuadra de Perafita Provincia de Bar[celo]-na, y en el dia espatriado en la villa de Castelltersol por causa de la guerra civil que tanto aflije, en el cual siendo Dios propicio y manteniendo el reinado nuestra Soberana Reyna Isabel segunda continuare todos los instrumentos de publicas escrituras antemi òtorgadas y para que se da plenisima fe y crédito yo Ramon Sa-ladich me subscribo y mi acostumbrado pongo [Signum].4

2. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1817, f. 38a-39r.3. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos a la Real Audiencia y vistos en

el Real Acuerdo 1829, f. 368.4. ACA. Fons notarial. Protocol de Ramon Saladich de 1839, f. 1a.

sorss um mum m mumm m 11811111 777777ddddddddienntesestesestee r remmmmm

l dl dl dl dl dl dl de Re Re Re e Re Ramoamoamoamoamonnnnnnn


El 27 de gener de 1830, l’alcalde major de Santpedor informava a la Reial Audiència que Saladich portava molt de temps residint i exercint com a notari a Prats de Lluçanès, tot i que no li corresponia.5 De totes maneres, i tal com queda palès en aquesta extensa diligèn-cia d’obertura, durant els anys de la guerra, Saladich seguí a Prats i, fins i tot, arribà a ostentar l’escrivania de tot el districte de Lluçanès i quadra de Perafita, encara que, de resultes de l’ocupació carlina de Prats el 18 de juliol de 1837,6 s’exilià a Castellterçol, població en la qual, segurament, se sentia més segur. Però Saladich poc es degué pensar que, el dia 10 d’octubre de 1839, Castellterçol també seria ocu-pada pels carlins.7 D’altra banda, i per si deixava lloc a dubtes, en la mateixa diligència d’obertura, Saladich anotà d’una manera ben clara la seva posició a favor d’Isabel II. Baldament, rere aquesta declaració política tan explícita també s’amagava un interès particular: Saladich fou demandat aquell mateix any per falsedat documental. Per ara, no es coneixen els detalls d’aquesta acusació tot i que, després d’un llarg temps de plet judicial, fou condemnat a dotze anys de presó major i una multa de dos-cents duros. Cal esmentar, tanmateix, que la sentència dictada el 5 de juliol de 1854 no s’arribà a complir donada la mort de Ramon Saladich poc temps abans.8

No totes les diligències d’obertura, que trobem en protocols nota-rials d’aquest període, reuneixen aquestes característiques. En alguns casos, la invocació a Déu, la Verge o als sants desapareix completa-ment. De la mateixa manera, no sempre hi ha un posicionament polític tan explícit. Quant a aquesta absència de formalitats i posicionaments ideològics, pot servir d’exemple el cas d’Antoni Miracle, veí de Valls, agraciat el 4 d’octubre de 1834 com a notari de regnes a Sant Quintí de Mediona.9 Miracle no sol·licità els drets d’examen per a la notaria de Sant Quintí fins al 10 de desembre d’aquest mateix any. Pogué realitzar les proves el 25 d’abril de 1835, les quals superà amb èxit. Finalment, el 17 de juny presentà una instància a la Reial Audiència perquè registressin definitivament la seva plaça i poder-se traslladar a Sant Quintí de Mediona a prendre possessió del seu càrrec. No obstant això, mai arribà a marxar de Valls, tal vegada per les circumstàncies

5. ACA. Reial Audiència. Caixa 89. Exp. 860.6. Aquest fou el quart, i definitiu, atac carlí sobre la població; vegeu ABELLAN I

MANONELLAS, J. A. (2006). «Els Galceran: una nissaga carlina de Prats de Lluçanès». Ausa (Vic), vol. XXII, núm. 158, p. 574-575.

7. CARRERA PUJAL, J. (1948). La vila de Castellterçol. Barcelona: Bosch, p. 130-132.8. ACA. Fons notarial. Protocol de Ramon Saladich de 1839, full adjunt.9. ACA. Reial Audiència. Cartas Acordadas 1834, f. 232r-233r.

itiititt u, ataataatatataac caaaaaan:nn una na na na nna nissagaaaaa

vilvvvvvv a d d ddddde Ce CCCCasttttteeeel dl dl dll dll de Re Re Re Re RRRamoamoamoaamoamonnnnnn

as As As AAAs As corcorcocorcorc daddaddaddaddaddaddadda asasasaaas


de la guerra. En aquest apartat, però, el més interessant a ressenyar de Miracle és l’austeritat de les seves diligències d’obertura. El 1840 obrí un protocol amb aquest succint formalisme:

En nom de Déu Amen.// Protocolo de las Escripturas publicas que se otorgaran devant de mi lo infraescrit Notari Real y publich de la Vila de S[ant] Quinti y residint en la present Vila de Valls, en lo corrent any de mil vuit cents curanta. Y pera que tingan la deguda autoritat judicial y extrajudicialment, signo y firmo.// Anton Miracle y Cesat.10

La informació que ens aporta aquesta citació és la mínima que ha de constar en tota obertura de protocol. Sense altres dades de contrast, no podem afirmar que es tracti d’un notari carlí o isabelí. Però un element que crida l’atenció és que Antoni Miracle, exercint en una loca-litat que, en aquells moments, es declarà a favor dels drets d’Isabel II, es limités a remarcar el títol de notari reial, sense fer cap mena de menció a Isabel II ni a la reina regent, Maria Cristina de Borbó. D’altra banda, és destacable la quantitat de notaris que empraren la mateixa fórmula, utilitzada per Miracle, per assenyalar que no residien a llur localitat de destí: aquesta fórmula consistia primerament a fer esment de llur títol —en el cas de Miracle, «notari reial i públic de la vila de Sant Quintí— i, seguidament, mencionar la localitat on residi-en. De totes maneres, bona part d’aquests notaris, si en el període de la Primera Guerra Carlina al·ludiren al context bèl·lic com a pretext de no residir a llur destí, en realitat estaven reiterant un procedir que no era nou ni aïllat, atès que en altres períodes molts notaris també actuaren semblantment.

Els notaris carlins redactaren aquestes obertures de protocols d’acord amb uns paràmetres similars als que seguien els notaris cris-tins. A pesar de les analogies que podem observar entre els protocols escripturats per uns i altres, serà necessari cercar possibles indicadors que ens permetin distingir-los. Jaume Mullol i Torrents rebé, per Reial cèdula del gener de 1831, la notaria de Sant Sadurní d’Anoia.11 No ar-ribà a prendre possessió de la plaça; tanmateix, hi anà de tant en tant. Residí durant un temps a Vilafranca dels Penedès fins a traslladar-se —quan li fou possible— a viure en territori ocupat pels carlins. El 1837 obrí el seu protocol sense cap mena de posicionament polític, ni tan sols esmentà la seva residència, que se situava fora del seu destí. En la diligència d’obertura apareix, com era costum, la identificació del

10. ACAP. Fons notarial. Protocol d’Antoni Miracle de 1840, f. 1a.11. ACA. Reial Audiència. Caixa 211. Exp. 300.

,,, qqqqqqixixxx, coooooom mmmm ererreree

cococccol dl dl dl dddd’An’An’An’An’An’Antontonntonnononiiiixaxaaaaa 21 21212121211. 1. 11 ExpExpExpE pExpEExp....


notari, l’any i l’escrivania a la qual pertanyia el protocol i, finalment, la seva firma. A mitjan 1837 seria palesa la seva filiació política, ja que començà a utilitzar el paper segellat carlí. Amb tot, no per això les formalitats presents en les obertures dels seus protocols canviaren, vist que el 1840 obrí amb les paraules següents:

Aquest es lo onse manual de mi Jaume Domingo Mullol y Torrents Not[ari] Pub[lic] y R[eia]l de la Vila de S[a]n[t] Sadurní de Noya, del Corregiment de la Vila de Vilafranca de Panades Bisbat de Bar[celo]na, en lo qual ajudant lo Omnipotent, continuaré totas las escripturas que en lo p[rese]nt any mil vuytcents cuaranta se otorgarán en mon poder. Y peraque en tot temps se los donia entera fe y credit, implorant per lo degut acert, lo ausili de Deu per la intercessió de la sua Santissima Mare y mon Patro S[a]n[t] Jaume, tot quant actuaré en lo p[rese]nt any poso aquí lo meu acostumat signe.12

Hom podria entendre aquesta absència d’elements polítics —o d’omissió a la figura del pretendent—, en la diligència d’obertura, in-dici d’una militància passiva per part de Mullol. Tanmateix, pensar això seria un error, perquè Mullol fou el notari del corregiment carlí de Vilafranca. Per tant, aquest exemple ens mostra com no sempre les diligències d’obertura eren indicadors explícits de determinada infor-mació política. Davant d’això, no hi ha dubte que ens és indispensable un cert coneixement dels contextos històric i geogràfic per comprendre més ajustadament les dades que ens transmeten alguns documents.

Joan Baptista Palou i Marquès rebé el títol de notari de regnes amb residència a Capellades l’agost de 1802.13 Sembla ser que, des del primer moment, Palou passà a residir a Ponts i, des d’allà, mantingué l’escrivania de Capellades. En començar la Primera Guerra Carlina, Joan Baptista Palou romangué a Ponts, tot i que no per gaire temps, atès que acabà essent confinat a Capellades. Segurament, en afiliar-se al bàndol carlí, Palou marxà de la localitat el 1835 i, després d’uns dos anys de voltar diverses localitats, aconseguí arribar a Solsona i, poste-riorment, a Berga, un cop ambdues poblacions havien estat ocupades pels carlins. Fou aleshores quan es posà sota les ordres de la Reial Junta Superior Governativa del Principat, màxim òrgan de govern dels carlins a Catalunya. El manual de 1838 fou obert amb la declaració següent:

En nom de la Santissima Trinitat Pare fill y Esperit Sant y de la Ymaculada Verge Maria, Mare Sua, S[enyo]ra y advocada nostra,

12. ACAP. Fons notarial. Protocol de Jaume Mullol i Torrents de 1840, f. 1a.13. ACA. Reial Audiència. Diversorum. 1802, f. 306r-308a.

a a a TrTrTTrTrTrrinininnnni ititititititittatatattata MMarrre ee eeee SuS aaaaaa

cococccol dl dl dl dddde Je Je Je Je Je Jaumaumaummmauumererrrrrsorsorsororsors rum.um.um.um.umm 18 18 188 18 181180000


y al Gloriós Sant Joan Bapt[ist]a mon Patró, Manuel [sic] tren-taysis de las Es[criptu]ras Publicas dono fe han passat debant de mi Joan Bapt[ist]a Palou y Marqués Not[ari] Pub[lic] y R[eia]l ab residencia concedida en la Vila de Berga El p[rese]nt trobat en la de Sanahuja en est any de mil vuyt cents trenta y vuit. Y per ser aixis ho signo y firmo en dita de Sanahuja als vint y sinch Mars del sobredit any.14

És interessant comprovar com segueixen apareixent els tres ele-ments bàsics als quals feia referència en línies anteriors: el nom del titular del manual i l’escrivania a què pertanyia, la data i el lloc en què s’escriptura el protocol i, finalment, la firma del notari. Amb tot, segons es miri, no hi ha cap indicatiu explícit que ens permeti assegurar que es tracta d’un manual carlí. Amb aquesta diligència d’obertura, Palou ens informa del lloc on residí l’any 1838 i de l’autoritat a la qual oferí el seu títol de notari —que era la Reial Junta Governativa del Principat de Catalunya—. En aquest cas, solament existeix un element amb què puguem identificar que es tracti d’un protocol carlí i que no hem d’in-quirir en el contingut del mateix protocol, sinó en el fet que Palou es traslladés a viure a Berga quan feia més de mig any que aquesta po-blació havia estat ocupada per les tropes carlines. Així doncs, en haver emigrat a una localitat que ell sabia que era deslleial a la reina Isabel II, d’alguna manera s’estava posicionant políticament a favor de Carles Maria Isidre de Borbó, ja aleshores Carles V per als seus seguidors.15

Però no tots els notaris valedors de Don Carlos s’implicaren d’una manera activa traslladant-se a treballar a territoris controlats per les tropes de Carles V. Alguns romangueren a la rereguarda liberal a fi i efecte d’actuar segons fos convenient en cada ocasió. És il·lustratiu el cas de Bru Llopis Targa, veí de Tàrrega, que, el 8 de febrer de 1835, obtingué la notaria de Palau-sator16 per bé que serví, durant uns anys, al Jutjat de primera instància de Santa Coloma de Farners. Fou en el transcurs d’una picabaralla amb el notari Josep Escarrà que Llopis fou acusat de carlí. Poc temps després, desaparegué de la localitat i es passà al bàndol carlí.

Existeixen molts altres casos de notaris dels quals no podem afir-mar amb seguretat que fossin carlins. Manuel Comajuncosa era notari de Talarn, població que era seu del corregiment del mateix nom. No existeixen proves fefaents per assignar-li certa afinitat amb el carlisme.

14. ACAN. Fons Notarial. Protocol de Joan Baptista Palou i Marquès de 1838, f. 1a.15. Per a més detalls biogràfics sobre Carles Maria Isidre de Borbó es pot con-

sultar MORAL RONCAL, A. M. (1999). Carlos V de Borbón. Madrid: Actas. 16. ACA. Reial Audiència. Caixa 149. Exp. 358.

cocccc l ddde Je Je Je Jee Je oanoooo BBBsssssss so sobrebrebrbrebrbre CaC rlrlrrlrlararrrrloslosoooss V VVVVV de dededde BoBBBBBxaxaaaaa 14 14141414149. 9. 999 ExpExpExpE pExpEExp....


L’únic lligam atribuïble entre Comajuncosa i el carlisme és la vinculació de Talarn amb l’absolutisme vuitcentista. Cal recordar que, l’any 1830, per influència de la baronessa d’Eroles, el comte d’Espanya, aleshores capità general de Catalunya, recomanà que Talarn tingués la capitalitat de l’alcaldia major del corregiment en detriment de Tremp; malgrat l’opinió oposada de la Reial Audiència, el Consell de Castella resolgué favorablement a la petició el 22 de setembre de 1830.17 Ara bé, seria necessari anar més enllà i veure com, el 13 de febrer de 1834, Manuel Co-majuncosa escripturà els poders notarials dictats per Marc Antoni Coma- juncosa, familiar seu, que exercí d’alcalde major per als carlins en el partit de Balaguer i, més tard, per al corregiment carlí de Lleida.18 Poc temps després de l’escriptura, Marc Antoni Comajuncosa marxaria de Talarn per a dirigir-se a Àger, en el mateix període que aquesta es trobava ocupada pels carlins.19 Observant la trajectòria de Marc An-toni, resulta estrany pensar que Manuel Comajuncosa, en escripturar els poders, no tingués notícia de les intencions del seu parent. No obstant això, examinant les diligències d’obertura en llatí d’alguns dels seus protocols,20 res no porta a pensar en una possible implicació de Manuel Comajuncosa en el moviment carlí. A més, quan pertocà, es traslladà a Tremp complint les ordres de la Reial Audiència.

Fins ara hem vist com resulta de problemàtic intentar esbrinar pos-sibles filiacions polítiques de notaris a partir de les diligències d’obertura que encapçalen els protocols notarials. Sens dubte, és imprescindible una anàlisi acurada de cada una de les informacions que s’hi donen. No sempre els elements que hi apareixen són prou indicatius d’un posicionament polític explícit. Es podria exemplificar aquesta proble-màtica a través de l’ús, en la diligència d’obertura, de la demarcació administrativa de «corregiment». Quant a això, cal recordar, que les divisions territorials dels corregiments i les atribucions de les alcaldies majors no deixaren d’estar en vigor dins l’Administració carlina. Al contrari, el govern d’Isabel II, empès per les reformes liberals, derogà aquestes institucions i implantà les províncies el 1833 i els partits ju-dicials el 1834.21 D’una banda, tenim l’exemple del carlí Jaume Mullol

17. BURGUEÑO, J. (1995). De la vegueria a la província. La formació de la divisió territorial contemporània als Països Catalans (1790-1850). Barcelona: Rafael Dalmau, p. 152.

18. L’exercici d’aquests càrrecs es troba a SANTIRSO RODRÍGUEZ, M. (2005). Els Acords Reservats de la Junta de Berga (1837-1839). Berga: Institut Municipal de Cultura de Berga, p. 142, nota 169.

19. ACA. Reial Audiència. Caixa 203. Exp. 433.20. ACPJ. Fons notarial. Manual de Manuel Comajuncosa de 1838, f. 1a. Manual

de Manuel Comajuncosa de 1839, f. 1a. 21. Respecte a les reformes territorials del govern d’Isabel II, segueixo l’explicació

de BURGUEÑO (1995: 187-192).

(((((183183118318318337-17-17-17-117-1118398398388398398398 )))

xaxaxax 2003. 3. 33.3 ExpEExpExpEE ...al aaaa de e eeee ManMaMaMaMaMaM ueueueuee1aaaaaa. ritritititittoriorioorioririo alsalsalsalslsalss de dededede de del gl gl gl gllll


i Torrents, que, en l’obertura citada més amunt, adscriu la seva notaria al corregiment de Vilafranca. D’altra banda, Damià Gil, notari del Pont de Suert, obrí el protocol de 1838 situant la seva notaria al corregi-ment de Talarn.22 Tanmateix, uns anys després assenyalà, d’acord amb les reformes liberals, que es trobava al «Partido [judicial] de Tremp Provincia de Lerida».23 Altres notaris del mateix partit ja tingueren en compte les noves demarcacions des dels primers moments de la seva aplicació. Pel que fa al partit judicial de Sant Feliu de Llobregat, a molts pocs quilòmetres de la capital catalana, José María de Molina «Notario publico del Reino y Escribano del Juzgado de primera ins-tancia de San Felio de Llobregat» obrí el protocol de 1839 sense fer esment als partits judicials ni al corregiment.24 Per contra, un any després d’acabar la Guerra dels Set Anys, José Antonio de Paz, notari de Sant Boi de Llobregat, presentà així l’obertura del seu protocol:

En nombre de Dios amen: Yo don José Ant[oni]o de Paz no[tari] pub[lico] de la Villa de Semboÿ de Llobregat corregimiento de Barcelona, comienzo este mi decimo tercio manual de escr[itu]ras públicas para el presente año de mil ocho cientos cuarenta y uno, las copias de las cuales sacadas autenticamente páraque hagan fe en juicio y fuera de el cerraré y signaré con mi solito y acostumbrado signo que pongo aquí en testimonio de verdad.25

Tot i les reformes liberals, l’ús del concepte «corregiment» es perllongà d’una manera irregular al llarg de tota la guerra. Aquestes confusions no afectaren només els notaris, sinó també diferents orga-nismes públics. L’abril de 1836, després de la crema de l’arxiu de la Comptadoria d’hipoteques, les autoritats liberals gestionaren diferents operacions amb el propòsit de recollir informació relativa a les propi-etats desamortitzades. Per a l’ocasió, crearen una plantilla documental en què s’havien d’omplir diferents camps i on encara es recollia la informació concernent al corregiment al qual pertanyien.26

LLENGUA I CAL·LIGRAFIA DE LES ESCRIPTURES NOTARIALS

Durant els anys de la Primera Guerra Carlina continuaren vigents les disposicions del segle XVIII que regulaven l’ús de les llengües en

22. ACPJ. Fons notarial. Protocol de Damià Gil de 1838, f. 1a. 23. ACPJ. Fons notarial. Protocol de Damià Gil de 1839, f. 1a.24. ACBL. Fons notarial. Protocol de José María de Molina de 1839, f. 1a. 25. ACBL. Fons notarial. Protocol de José Antonio de Paz de 1841, f. 1a. 26. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 21 abril 1836),

núm. 35, p. 138.

coccc l dl dl ddl de De DDDDDe DDamiamiamiammimcocc l de De De De DDe Damimiiiim

ocoocooo l ddddddde Je J Je Je Je Jee oséééééé ocoocococcoc l ddddddde Je Je osééééé inininiinii ciaciaciaciaiacia dededededd Ba BaBaBaaBB


les escriptures notarials.27 En un principi, segons l’article cinquè del Decret de Nova Planta de 1716, només els processos contenciosos i les actuacions del tribunal s’havien de realitzar en llengua castellana, però, a la pràctica i fins i tot en els expedients governatius, se substi-tuí la llengua catalana. Al llarg del Set-cents, tindrà lloc un dualisme lingüístic important, quant a les institucions públiques es refereix, atès que la majoria de peticions que es dirigiren a la Reial Audiència foren en llengua castellana. D’altra banda, en les institucions locals seguiren rebent instàncies bàsicament en llengua catalana. Malgrat les iniciati-ves que des del Govern de la monarquia intentaren emprendre per a una progressiva castellanització del Principat, no fou fins al govern de Carles III que es dugueren a terme les temptatives més significatives. El secretari de la Reial Audiència insistí, nombroses vegades, en la necessitat que els funcionaris coneguessin la llengua catalana, ja que en moltes localitats de Catalunya amb prou feines sabien entendre el castellà.28

Fins als primers anys del segle XVIII, a Catalunya, la major part de les escriptures notarials eren escrites en llatí o en llengua catalana. En el decurs de la divuitena centúria, el català seguí essent la llengua majoritària i el castellà s’anà introduint progressivament; per contra, el llatí caigué en desús i, amb els anys, foren pocs els notaris que l’utilitzaren. Una reial provisió del Consell de Castella de 24 de juliol de 1755, que regulava molts aspectes de la pràctica notarial privativa a Catalunya, estipulà en el seu capítol quinzè «que los instrumentos [notarials] se otorguen en idioma inteligible a los contrayentes».29 Així doncs, els notaris havien d’escriure en llengua castellana quan es tracta-va d’assumptes judicials i governatius, però, entre particulars, es podia utilitzar la llengua catalana per a les escriptures privades.

A la segona meitat del segle XVIII i en la primera del XIX, el cas-tellà s’anà consolidant com a llengua de l’Administració. Amb tot, el català seguia mantenint una important presència en la vida quotidiana

27. Per a una visió de conjunt sobre l’evolució de l’ús de la llengua en el segle XVIII es pot consultar GARCIA OMS, A. (2010). El dret notarial català. La implantació a Catalunya del model castellà 1716-1755. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departa-ment de Dret Civil, p. 321-349.

28. Segueixo l’explicació de SOLÉ I COT, S. (2008). El gobierno del Principado de Cataluña por el Capitán General y la Real Audiencia —El Real Acuerdo— bajo el régimen de Nueva Planta (1716-1808). Una aportación al estudio del procedimiento gubernativo a finales del Antiguo Régimen. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra, p. 236-238.

29. SOLÉ I COT, S. (1982). «La llengua dels documents notarials catalans en el pe-ríode de la Decadència». Recerques (Barcelona), núm. 12, p. 41-43; PAGAROLAS I SABATÉ, L. (2007). Los archivos notariales. Qué son y cómo se tratan. Gijón: Trea, p. 42.

ReReee lal l AudAudAudA dddieniiiii ciciciciccooorrtarrr cióóóóón an nn nnn l eeesssssa:aaaa Unnnniveiveiveiveiviveivversirr tataatalenlleleleleee guaguaguuauau deddddd ls ddddarcarcarcaarcceloeloeloeloeloona)na)na)nanaa , n, n, n, nn núúúúúon on on onn y cy cy cy cy cy ómoómoómoómoómoómo s sssss


i institucional. Com informava Pella i Forgas, fins al 1862, el català fou la llengua principal en les escriptures notarials a Catalunya i, fins al 1820, encara es rebien declaracions judicials en llengua catalana.30 Per tant, en els anys de la Primera Guerra Carlina, tant notaris libe-rals com carlins seguiren les disposicions vigents. En l’Administració de justícia continuaren emprant la llengua castellana com a idioma vehicular del plet i de les actuacions que se’n derivaven. Generalment, tots els notaris d’institucions públiques responien al principi general d’ús preferent de la llengua castellana, atès que era la llengua de l’Ad-ministració. Tanmateix, en alguns casos, també empraren la llengua catalana a fi de remetre ordres i circulars, entre d’altres documents. Les escriptures notarials entre privats sovint foren realitzades en llengua catalana, si bé també n’hi havia en llengua castellana. En acabar-se la Guerra dels Set Anys, el notaris carlins que es quedaren a Espanya o que hi retornaren després de l’exili, s’hagueren d’ajustar a les norma-tives del govern d’Isabel II. Finalment, els notaris isabelins o liberals també s’hagueren d’adaptar a la varietat lingüística que perdurà fins a l’aplicació de la Llei del notariat del 28 de maig de 1862 que, en el seu article vint-i-cinquè, establia que tots els documents notarials havien de ser escrits en llengua castellana.31

A Catalunya, tots aquests documents notarials s’escrivien segons les normes dictades per un «Real despacho» del 29 de novembre de 1736 i una reial provisió del 24 de juliol de 1755. Ambdues eren, pràc-ticament, un calc de la Pragmàtica d’Alcalá de 1503.32 L’article primer del «Real despacho» de 1736 estipulava el següent:33

1. Primeramente, que cada uno de dichos escrivanos deba tener y tenga un libro manual o prothocolo enquadernado, de el papel de el sello quarto, en el qual deba escribir y escriba por extenso, sin etséteras, las notas de las escripturas que ante él passaren y se huvieren de hazer, en la qual dicha nota se contenga toda la escriptura que se hubiera de otorgar por extenso, declarando las personas que la otorgan, el día, mes y año y lugar donde se otorgan, y lo que se otorga, especificando las condiciones y pactos, cláusalas [...].

30. Citat a SOLÉ I COT (1982: 46, nota 24).31. Ídem, p. 46.32. Aquesta pragmàtica, aprovada el 7 de juny de 1503 per Isabel la Catòlica,

componia les ordenances per a escrivans que regularitzaren tot el procediment notarial fins al punt que donaren «carta de naturaleza al protocolo en el sentido actual» (PAGA-ROLAS I SABATÉ, 2007: 37).

33. Citat a PAGAROLAS I SABATÉ (2007: 40).

vadaa a eeeel 7l 7lll 7 deeeeeeansaaaa quuquuquque re e e e egugguguguaaaaatturalealelealaleza zazaz al

(2(2222200700700700007007: 4: 4: 4 4: 440).0).0).0).0)0).)


A partir d’aleshores, totes les escriptures notarials no podien contenir cap mena d’imprecisió perquè es prohibí l’ús d’abreviatures o la inhibi-ció de parts del contracte que s’escripturava. La Pragmàtica d’Alcalá de 1503 havia nascut d’una inseguretat jurídica prèvia; amb la incorporació d’aquestes pràctiques a Catalunya s’implantava un costum que a Castella ja era vigent des del segle XVI. El problema requeia en el sistema de re-gistre d’origen medieval, el qual era desordenat, poc clar, amb nombroses omissions i abreviatures que dificultaven la seva comprensió.34 S’havia de fer constar d’una manera clara i inequívoca tots els elements que configuraven el contracte notarial. Amb les noves disposicions del segle XVIII, malgrat algunes excepcions, l’ortografia de les escriptures notari-als acostumava a ser «regular, uniforme i senzilla» i la cal·ligrafia «molt acurada, amb lletra regular i clara».35 Tot estava encaminat a facilitar la comprensió dels documents i garantir-ne, així, la fiabilitat i la validesa.

EL PAPER SEGELLAT

El paper segellat a Catalunya fou introduït després de la Guerra de Successió espanyola (1701-1714), encara que no s’implantà d’una manera rigorosa fins a la publicació de la Pragmàtica del 17 de gener de 1744. D’altra part, anys més tard, la Reial Audiència continuà rebent un gran nombre d’instàncies en paper comú, sense timbrar. Una resolució del «Real Acuerdo» de 1782 postulà que es retornessin totes aquelles instàncies que no haguessin estat presentades en avinença amb la nor-ma, és a dir, en paper segellat, però el nombre copiós que igualment es rebia suscità que, dos anys després, el secretari de la Reial Audiència promogués altra vegada la publicació de la normativa com a recordatori. Tanmateix, la Secretaria de la Capitania General acceptà instàncies en paper comú en el transcurs de la divuitena centúria. La irregularitat era coneguda per les autoritats, raó per la qual, el 8 de febrer de 1803, el Consell de la Reial Audiència remeté la circular següent:36

previno que todos los Gefes de Oficinas, Escrivanos, Notarios y demás a quienes toca, cuiden de su puntual observancia; con apercebimiento de que se impondrán las multas oportunas a los contraventores que admitan memoriales o recusos que no estuvi-essen extendidos en el papel sellado que les corresponde.37

34. Ídem, p. 37-38.35. SOLÉ I COT (1982: 47-48).36. Sobre el paper segellat, segueixo les explicacions de SOLÉ I COT (2008: 232-

235 i 661-675).37. Citat a SOLÉ I COT (2008: 235).

guegggggg ixoixoixixoxo lelelll s eeeee

35)35)35)5)35)..


De totes maneres, a les acaballes del segle XVIII, l’ús de paper segellat s’anà formalitzant. El 1794, Carles IV recaptà més de tretze milions de maravedisos en ampliar l’obligació de l’ús del paper segellat a documents que, fins aleshores, s’estenien en paper comú. No obstant això, Ferran VII arribà als vint milions de renda a través de la Reial cèdula sobre paper segellat del 12 de maig de 1824.38 Aquesta norma fou el fonament legal en què es basaren tant l’Administració carlina com l’isabelina al llarg de la Guerra dels Set Anys. Per als isabelins, aquesta cèdula no es derogà fins al Decret del 8 d’agost de 1851,39 tot i que, en el decurs de la guerra carlina i en els anys subsegüents, el Govern de la Regència publicà d’una manera intermitent algunes lleis i reials ordres relatives al paper segellat.40 Els notaris carlins també es regiren per la citada cèdula de 1824, que regulava l’ús del paper segellat i les característiques formals que havia de tenir.41 Vegem, doncs, quines eren les formalitats que establia la cèdula de 1824 quant al paper segellat:

3. Se formarán siete clases de sellos: uno con el nombre de Ilus-tres: otro primero : otro segundo: otro tercero: otro cuarto mayor: otro cuarto de pobres, y otro para despacho de oficios. Cada uno de ellos tendrá la inscripcion que declare la clase á que corres-ponde, y su valor. Tambien tendrá las Armas Reales y el busto del Soberano. El tipo variará cada año.42

Cal apuntar que, en temps de la Primera Guerra Carlina, ja feia molts anys que l’efígie del monarca no apareixia en el paper segellat, cosa que explica que, al llarg del conflicte entre carlins i isabelins, tampoc no aparegués en les diferents classes de paper segellat l’efígie de cap dels representants dinàstics que lideraven les dues opcions enfrontades. El concepte de paper segellat fou idèntic en tots dos casos, amb el mateix valor econòmic i el mateix escut d’armes, atès que tant Carles Maria Isidre com Isabel II eren de la casa de Borbó. Per tant, no serà en els elements decoratius del segell, sinó en el lema o inscripció, on hom

38. MARTÍNEZ ALCUBILLA, M. (1869). Diccionario de la Administración española peninsular y ultramarina. Tom 10. Madrid: Administración, p. 642.

39. Ibídem.40. Aquest corpus legal està recollit a ORTIZ DE ZÚÑIGA, M. (1849). Biblioteca judicial,

parte legislativa, que contiene la legislación no recopilada relativa á la administración de justicia. Tom 2. Madrid: Imprenta de D. Santiago Saunaque, 206-218. Per a un comen-tari d’aquestes normes, vegeu MURO, J. (1847). Guía del escribano. Tom 2. Valladolid: Imprenta de don Julián Pastor, p. 238-251.

41. Es pot consultar el text sencer de la Reial cèdula del 12 de maig de 1824 a ORTIZ DE ZÚÑIGA (1849: 185-206).

42. Citat a ALVARADO Y DE LA PEÑA, S. (1830). Cartilla real novísima teórico-práctica, reformada, ordenada bajo nuevo método, y adicionada considerablemente con arreglo a las Leyes de Partida y de la Novísima Recopilación, Ordenes y Decretos vigentes en España hasta el presente año de 1830. Madrid: Julián Viana Razola, p. 18.

( )8-28-- 51.51 ncenn r ddddde e le ee e e a RRRRRR

ÑAÑAÑAÑÑA, SSSSS. (. (. 18318111 0).)))o, o, o,oo, o, y ay ay ay ay aay adicdicdicdicdidicionionioniononnaaaaacopcopcopcopcopopopilailaililailailaciócióciócióóc n, n, n,n,n OOOOO::: JuJuJuJuJJuliáliáliáiáliáliááán Vn VVn Vn Vianianianii


podrà identificar d’una manera inequívoca el paper d’una administració i de l’altra: el paper del Govern isabelí tenia com a epígraf «Isabel II P. L. G. D. Dios Reina de Esp. Y de Ind.», mentre que el del Govern carlí era «Carolus V. D. G. Hisp. Et Ind. Rex». No obstant això, tots els notaris carlins de Catalunya treballaren amb paper segellat d’Isabel II fins que no es difongué el paper segellat de Carles V. No fou fins al 20 de febrer de 1837 que el Govern de Don Carlos dictà la reial ordre en què s’aprovava el timbre del segell i es dictaminava que, a partir d’aquell moment, fos el Govern del Principat l’encarregat de vendre’l per tal de poder atendre millor les necessitats de la guerra. El 29 de març de 1837 es publicà a El Joven Observador, periòdic oficial dels carlins a Catalunya, la disposició següent:

EJÉRCITO REAL DE CATALUÑA. COMANDANCIA GENERAL.// Excelentísimo Señor.= El Excmo. Sr. Secretario de Estado y del Despacho de Hacienda, en la Real orden de 20 del próximo pasado febrero, se sirve decirme lo siguiente:= <Habiendo dado cuenta al Rey N.S. del oficio de V.S. de 1 del corriente, al que acompaña los graba-dos del papel sellado, cuya venta cree conveniente se establezca por cuenta del Real Erario en ese Principado para proporcionar recursos con qué hacer frente a las urgentes atenciones de la guerra; pareciéndole también que, para que sea mas productiva, se declare que todas las escrituras recibidas por los escribanos y notarios públicos que no estén extendidas en papel sellado de S.M., desde el primero de abril del corriente año en adelante, sean nulas y de ningún valor; se ha dignado S.M. dispensar su soberana aprobación como V.S. propone. Lo digo a V.S. de Real orden para su inteligencia y efectos ccorrespondientes a su cumplimiento.>= Lo que traslado a V.E. con suma satisfacción para conocimiento de esa Junta Superior, y a fin de que en su vista pueda acordar y disponer lo que estime más conforme para conseguir los efectos de esta munífica Real gracia.= Dios guarde a V.E. muchos años. Cuartel General del Molino de Llinás. 21 marzo de 1837.= Excmo. Sr.= Blas Maria de Royo.= Excmo. Sr. Presidente interino de la Real Junta Superior Gubernativa del Principado.// A consecuen-cia de la preinserta Real orden sobre papel sellado, y para que todos los interesados puedan proveerse de él sin dificultad, por disposición de la Excma. Junta Gubernativa se hallará de venta en el cuartel general, en las oficinas de los señores Comandantes de división, en las villas de S. Lorenzo de Morunys y Borredá y en el Santuario de Ntra. Sra. De Pinós.43

43. Citat a SAGARRA F. de (1935). La Primera Guerra Carlina a Catalunya. El comte d’España i la Junta de Berga. Vol. 1. Barcelona: Barcino, p. 151.

lalaalaas s sss ofiofiofiofifiofifificiciciccicicc nannannadddde S.SS.S L orrrrrSSraaa.. . DDeDDDD PPPPPP

). ). ... La La LaLaLaLaa PriPriPrPriPririmermermermermerraaaaBaBaBaBBarcerrcercercercelonlonlonllonlonlo a:a:a BBBBB


A través de la publicació d’El Joven Observador, els carlins volien assegurar-se que la reial ordre arribés arreu dels seus dominis dins el territori català. És interessant tenir en compte que, d’acord amb el text, fou Royo, aleshores capità general del carlins de Catalunya, qui envià una instància a la Cort a fi que concedís un temps de termini per a formalitzar l’ús del paper segellat carlí. Per això, no ha de resultar estrany que molts notaris, partidaris del pretendent, no estenguessin documents amb paper segellat carlí fins després de l’1 d’abril de 1837, data a partir de la qual s’invalidava tot ús de paper segellat isabelí.

EL TANCAMENT DEL MANUAL: SIGNATURA I RELLIGAT

Un darrer element del procediment notarial que cal tractar és el referent al tancament del protocol. En els anys de la Primera Guerra Carlina se segueixen els passos que s’havien prescrit en l’article cinquè del Reial despatx de 1736:

5. Que los escrivanos tengan dichos manuales, prothocolos o re-gistros cosidos en buena forma, y sean obligados en fin de cada año tener signadas cada una de las escripturas que ante ellos passaren, o a lo menos firmadas de su firma, y al final de todo un signo.44

Era indispensable que, en acabar l’any, el notari ajuntés totes les escriptures que havia atorgat i les relligués. Aquesta operació resul-tava fonamental per a evitar possibles alteracions posteriors. Per tal d’afermançar la clausura del protocol, també era obligatori afegir-hi un «signo» final, és a dir, una diligència de tancament en la qual el notari havia de fer constar el seu títol, el nombre de folis del protocol i la data i el lloc on es tancava el manual. D’aquesta mateixa manera ho feia Jeroni Archs, notari del Col·legi de Lleida, que exercia a Mar-torell l’any 1837:45

Geronimo Archs Not[ario] Pub[lico] residente en la villa de Mar-torell del Partido de S[a]n Felio de Llobregat, doy fe que todas las escrituras publicas que de mi hacen mencion y estan en este registro protocolo en cien fojas [sic] inclusa la presente, las par-tes en ellas contenidas las otorgaron ante mi y los testigos que sitan en lugares y en los dias que refiere cada una y todas en

44. Citat a PAGAROLAS I SABATÉ (2007: 40).45. Jeroni Archs era gendre de Joaquim Par, notari de Martorell. Fins al 1858,

Jeroni Archs no obtingué el permís de permuta de la seva plaça de notari de Lleida per la de Martorell (ACA. Reial Audiència. Diversorum 1858, f. 79a-80r).

(2((2((2( 0077777: 4: 44: 4:: 4: 40).00e e eee Joaoaoaoaaquququiqququ m Pm PPPe pe ppppermermermmermermutautautautauu de dedededda.... DiDiDiDiDiDiD verververveverv sorsorsorsorso umumuumuum


este presente año de la fecha de este testimonio que doy fe en dicha villa de Martorell als vint y tres de Desembre de mil vuyt cents treinta y siete.46

Emperò no sempre els notaris finien el protocol a la localitat on teòricament exercien. Mostra d’això és el cas de Ramon Saladich, que obrí el protocol de 1838 a Castellterçol i el tancà a Santa Maria de Lluçà, accions que reiterà en els dos anys següents47 i que no dei-xen de sorprendre, considerant que Saladich era un notari posicionat públicament a favor d’Isabel II i que, per aquelles dates, el Lluçanès estava ocupat, d’una manera regular, pels carlins.48 Tal vegada hauria estat més convenient per a Saladich, ateses les circumstàncies i la seva posició política, haver obert i tancat tots els protocols a Castellterçol.

El notari Josep Paris i Castelló havia estat secretari de l’Ajunta-ment d’Igualada de l’octubre de 1823 a l’octubre de 1824,49 quan fou destituït d’una manera sobtada. Tanmateix, no fou l’únic, atès que la majoria de càrrecs municipals foren purificats per ordre de l’alcalde major Agustín Peláez.50 Fou necessari que Paris demostrés que no havia participat en la Milícia Nacional ni tampoc en cap dels «llibertinat-ges» liberals.51 Finalment, Paris no formà part de l’indult general que s’atorgà als acusats de constitucionalistes i que es donà a conèixer el 6 d’agost d’aquell mateix any.52 Tanmateix, el 10 de novembre de 1825 li atorgaren el títol de notari de Sant Quintí de Mediona.53 Uns anys després, durant la Primera Guerra Carlina, la pressió social es deixà sentir a Igualada. Molts isabelins i liberals emigraren de les poblacions obertes —sense muralles— tot buscant refugi a les localitats fortificades. Sembla ser que, per un temps, el nombre de notaris a Igualada superà els sis que li pertocaven segons el pla general de notaries i, per tant, no hi havia feina per a tots. En l’interval de 1836 a 1837, Josep Paris

46. ACBL. Fons notarial. Protocol de Jeroni Archs de 1837, f. 100r. 47. ACA. Fons notarial. Protocols de Ramon Saladich de 1838; 1839 i 1840. 48. Per a resseguir l’evolució de les successives ocupacions militars i del mapa

polític de la Primera Guerra Carlina, vegeu MORILLAS TORNÉ, M.; QUINTANA SEGALÀ, J. X. (2012). «Algunes problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya». Treballs de la Societat Catalana de Geografia (Barcelona), núm. 73, p. 193-210.

49. ACAN. Fons municipal d’Igualada. Llibre d’Actes municipals 1823-1826, f. 25; 112-113r.

50. TORRAS I RIBÉ, J. M. (1976). Evolució social i econòmica d’una família catalana de l’Antic Règim. Els Padró d’Igualada (1642-1862). Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana, p. 180.

51. ACA. Reial Audiència. Caixa 34. Exp. 662. 52. TORRAS I RIBÉ (1976: 181).53. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1825, f. 250r-254a.

EvoEvoEvoEEvoE lucluclucció ió óóióióii sococococoo((16( 42-2-2-2-2-1186111 2)2)2)))2

xaxaxaxaxaaa 34444. E. E. EE. EExxp. 6666

ererrrrrsorsorsororsors rum um umum umm 182182828218218182


i Castelló s’instal·là a Sant Pau d’Ordal,54 població que integrava unes vuitanta cases,55 per a treballar-hi com a notari. Els manuals que hi obrí seguien correctament la usança notarial i no utilitzaven en cap moment paper segellat carlí, si bé la zona de Subirats era pròxima al carlisme. Potser per això, tot i obrir el protocol de 1838 a Sant Pau d’Ordal, abandonà la població i, a la darreria d’aquell mateix any, ja es trobava cloent-lo a Sant Sadurní d’Anoia:

Yo el infrascrito Josef Paris y Castelló Escribano Real Notario de los Reynos con residencia asignada en la villa de Ygualada doÿ fee: Que las Escrituras publicas autenticamente estendidas en este Registro ó Manual Protocolo en noveinta y tres fojas de él, las partes en ellas contenidas las otorgaron ante mi y testigos que citan en los lugares y dias que al presente año respetivamente refiere cadauna de ellas. Y paraque conste doy el presente testimoni que signo y firmo en la villa de Sant Sadurní de Noya del corregimiento de Villafranca del Panadés á los teintayundias del mes de diciembre del año comun ó del computo vulgar de mil ochocientos treinta y ocho.56

Josep Paris no topà amb gaires problemes a Sant Sadurní d’Ano-ia, ja que el notari assignat a la localitat, Jaume Mullol i Torrents, ja s’havia passat als carlins i el municipi encara restava sense substitut. La guerra carlina s’acabà a la primeria de juliol de 1840, tanmateix Paris no tingué presa per retornar a Igualada. Si més no, obrí el seu protocol de 1841 a Sant Sadurní, per bé que el finí a Igualada, on acabaria exercint la resta de la seva vida.

Els notaris carlins també portaren a terme aquestes mateixes di-ligències d’una manera molt semblant als isabelins. Per exemple, les formalitats del tancament són sempre molt similars, proporcionant-nos també informació preuada. Joan Baptista Palou tancava així el protocol de 1837:

54. Sant Pau d’Ordal està situat al municipi de Subirats; el 1833 formava muni-cipi amb Sant Pere de Subirats i Sant Pere de Lavern. Entre les tres localitats sumaven un total de tres-cents vint-i-un habitants. Vegeu ANÒNIM (1833). Provincia de Barcelona. Lista de los Pueblos que componen esta Provincia según los limites prefijados en el Real Decreto de Division Territorial de 30 de noviembre de 1833. S. l.: s. e.

55. Es pot consultar la descripció de la localitat a MADOZ, P. (1985). Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del regne d’Aragó al «Dicci-onario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar». Tom 2. Barcelona: Curial, p. 185.

56. ACAN. Fons notarial. Protocol de Josep Paris i Castelló de 1838, f. 93r.

e ne oviiiiembembembbmbm re e eeeeciócc deeee la lalallalal loccccccooooona dede dedededede parppppp lalallallde dedededeed EspEspEspEspspEspañaañaa yyyyy

ocoocoocoocococol dl dddl dl dl dde Je JJe e JJJoseoseososeoseee


Joan Baptista Palou ÿ Marqués Not[ari] Pub[lic] y Real ab resi-dencia concedida en la Vila de Berga, dono fe q[u]e las Es[criptu]ras de q[u]e fa menció est registre Manual ab tres fullas, las parts en ellas contingudas aixis se otorgaren debant de mi, en los dias, mesos y llochs, q[u]e cada una de ellas refereix, y dels testimonis q[u]e expresan. Y per ser aixis ho firmo en la Ciut[at] de Solsona als vint y cuatre [de] D[esem]bre de mil vuyt cents trenta y set.57

A les acaballes de 1837, Palou ja havia aconseguit permís de re-sidència a la capital del carlisme, però, com es pot apreciar en el document citat, en finalitzar l’any, encara no s’havia pogut instal·lar a Berga i hagué de tancar el protocol a Solsona. Solsona havia estat ocupada pel carlí Benet Tristany l’estiu de 1837,58 tot i que no fou fins a finals d’agost de 1838 quan fou conquerida pel baró de Meer, capità general de l’exèrcit cristí.59 Val a dir que Palou no tingué les coses fàcils. Des de la seva marxa de Ponts el 1834, tornà a Capellades, passà pel Vendrell i residí a Calafell fins a, finalment, dirigir-se via Solsona cap a Berga. Durant l’any 1837 només arribà a realitzar tres escriptures, en dues de les quals ell era l’atorgant.

Per acabar, vull advertir que no tots els notaris realitzaren dili-gència de tancament en els seu protocols. Ens pot servir d’exemple el cas de Jaume Mullol i Torrents, notari de Sant Sadurní d’Anoia, que es passà als carlins i que, el 28 de juny de 1840, escripturava el seu darrer instrument. Això es deu al fet que el 6 de juliol de 1840 l’exèrcit carlí a les ordres de Ramon Cabrera passava la frontera francesa per Oceja. La guerra es donava per acabada.60 Tot fa pensar que Mullol està servint com a notari carlí fins al final de la guerra. A partir d’aleshores se’n perd tota notícia.

57. ACAN. Fons notarial. Protocol de Joan Baptista Palou i Marquès de 1837, f. 3r.58. MUNDET I GIFRÉ, J. M. (1990). La Primera Guerra Carlina a Catalunya. Barce-

lona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 190-193.59. Ídem, p. 278-281.60. SANTIRSO RODRÍGUEZ, M. (1999). Revolució liberal i guerra civil a Catalunya.

Lleida: Pagès Editors, p. 364.

coccc l dl dl ddl dde Je JJJJe Je Joanoo B BBB000). La a a a PPriPPPPP memeeeeentsnnnn errrrrrrrat,at,t,atat,atata p. 1

99999999999999999). ). ). ). ). RevRevRevRevRevRevRe oluoluuoluuoolu

L’objecte d’aquest estudi fa inevitable plantejar quines foren les principals institucions públiques per a les quals treballaren el conjunt de notaris actius durant la Primera Guerra Carlina a Catalunya. Em-però la complexitat de l’entramat administratiu isabelí i carlí em priva de fer-ne un repàs exhaustiu, ja que suposaria depassar el propòsit inicial d’aquest estudi i les seves possibilitats. No obstant això, voldria anotar que abans de precisar quins són aquests ens primordials cal que ens fixem en les institucions que, en aquella etapa vuitcentista, es mantingueren més pròximes als habitants d’una localitat, és a dir, que tingueren una implantació i una implicació més directa en el territori: ajuntaments, jutjats i comptadories d’hipoteques. De la mateixa mane-ra, crec que seria convenient apuntar, per bé que succintament, quina funció tingueren els secretaris en institucions públiques isabelines, com ara les diputacions provincials, o carlines, com ara la Junta Superior Governativa del Principat de Catalunya. Malgrat les diferències notables entre els càrrecs de secretari i notari, les atribucions de legalitat dels seus documents els concedeixen certs paral·lelismes.

ELS AJUNTAMENTS

Al començament de la Primera Guerra Carlina seguien essent vàlides les disposicions sorgides de les darreres reformes aprovades durant el regnat de Ferran VII. Molts ajuntaments tenien la potestat, per pri-vilegi reial o per costum, de nomenar el secretari municipal. Aquesta elecció era remesa al corregidor, el qual s’encarregava de comunicar-la al monarca perquè l’aprovés. Pel que fa a la resta de localitats que no tenien aquest dret, els secretaris eren nomenats directament pel rei i

NOTARIS I INSTITUCIONS PÚBLIQUES

nonooomenanananann r eeeeeeororooro , elllll q qq qqq qual l l lPPPPeel qqqqqqqueueueueueueu fa a a a a rrrrrrisis e ee eeeererererereen n n nnnnn


pels seus oficials sobre el territori.1 Llurs obligacions eren reconegudes i, en efecte, aplicables a la secretaria de qualsevol institució.

Tiene obligacion, como tal [de secretari], de asistir á todos los cabildos que se celebren, sean ordinarios ó extraordinarios: de conservar arreglados el archivo y papeles de él con la mayor exac-titud: de extender todas las actas y providencias: de dar cuenta al ayuntamiento de todas las órdenes del gobierno ú autoridades que se le comuniquen: debe tener á su cargo la contaduría de hipotecas, si el pueblo es cabeza de partido: formar el padron del vecindario, y la estadística del pueblo, de su riqueza industrial, agrícola ó comercial, y los expedientes de los sorteos: asistir á ellos: redactar y comunicar los oficios del ayuntamiento: acu-sar los recibos de Reales órdenes; y últimamente, desempeñar todos los cargos de una secretaría.2

Tal com es pot observar, el secretari municipal era l’enllaç de la localitat amb els òrgans superiors, ja fossin carlins o liberals. S’ocu-pava de comunicar les ordres del Govern a la localitat i de redactar tots els documents de govern local, així com les respostes a l’Estat. Per tant, si el secretari deixava d’atendre determinades ordres, aquestes no s’aplicaven. A més a més, sabem que una localitat s’havia canviat de bàndol quan el secretari deixava d’atendre les ordres provinents del Govern isabelí per passar a obeir les emanades de la Junta Superior carlina. En definitiva, la figura del secretari, del «escribano municipal», resultava fonamental per a implantar un determinat règim polític, ja fos liberal o carlí.

Durant els períodes absolutistes, fou una pràctica generalitzada que la plaça de secretari municipal estigués ocupada pel notari públic de la localitat. Així doncs, el notari podia acomplir els dos càrrecs al mateix temps. Tret d’algunes iniciatives anteriors, fou, sobretot, en el Trienni Liberal (1820-1823) quan les Corts procuraren diferents mecanismes legals per implantar, a efectes pràctics, que el càrrec de secretari mu-nicipal fos incompatible amb el de notari públic. Es tractava de restar poder a aquests funcionaris i consolidar d’aquesta manera el poder de l’Estat. En els debats que s’encetaren a les Corts a l’entorn d’aquests assumptes sorgiren veus discordants que apuntaven que no era tant un problema l’ocupació de les dues places per una mateixa persona com

1. ORTIZ DE ZÚÑIGA, M. de; HERRERA, C. (1832). Deberes y atribuciones de los Cor-regidores, Justicias y Ayuntamientos de España. Tom 1. Madrid: Imprenta de Don Tomás Jordan, p. 318.

2. Ídem, p. 329.

RRRERA, C, CC CCCC. (. . .. 1888888EsEEEEE pañpañpapaapañaaa.. Tooooo


el compliment de les lleis per part d’aquesta. Ara bé, s’han documen-tat molts casos en què liberals i absolutistes actuaren al marge de la llei. En molts ajuntaments hi hagué secretaris que, alhora, exerciren de notaris; però, al contrari del que hom podria pensar, rere aquests infractors no sols hi havia absolutistes reconeguts, sinó també notaris afectes al liberalisme polític; així doncs, en llocs de tradició liberal, molts notaris incompliren la llei d’incompatibilitat mentre que, para-doxalment, molts notaris de tendències absolutistes acataren la susdita llei.3 En el decurs de la Segona Restauració Ferrandina, es retornà a la situació prèvia al Trienni Liberal, tot permetent-se la compatibilitat d’ambdós càrrecs. Tanmateix, al llarg de la Primera Guerra Carlina, els isabelins recuperaren, gradualment, una gran part dels principis legislatius del Trienni, entre els quals, la incompatibilitat dels càrrecs de secretari municipal i notari públic. Al contrari, els carlins es man-tingueren al marge de les disposicions liberals i persistiren a seguir amb les pràctiques dels últims anys del regnat de Ferran VII.

ELS JUTJATS

A grans trets, en els primers anys de la tercera dècada del segle XIX, el poder judicial era competència dels jutges que exercien jurisdicció en primera instància sobre totes les persones i els casos que no estiguessin subjectes a furs particulars o privilegis. Aquesta funció corresponia a corregidors, governadors polítics i alcaldes majors, si bé en les loca-litats on no hi havia aquests càrrecs eren els alcaldes els encarregats de practicar-la, sempre en conformitat amb els assessors nomenats per a aquesta finalitat.4

Per ocupar aquesta plaça de notari judicial havien de passar un examen, essent un requisit que fossin persones honrades. Per tant, havien de fer-se respectar i mantenir la legalitat en totes les seves actuacions. Així mateix, per llei, se’ls exigia que, en llurs escrits, fessin «buena letra, lejible y en forma», anotant tot allò que fos imprescindible i sempre obviant els aspectes superflus. Al llarg del segle XVIII, s’havien comès molts excessos, motiu pel qual les autoritats de la monarquia, de mica en mica, procuraren emprendre accions legals i adquirir, d’aquesta manera, un major control de les actuacions de l’òrgan judicial.5

3. Quant a la incompatibilitat dels dos càrrecs, vegeu TOSCAS I SANTAMANS, E. (2004). «Estat i escrivans municipals a la Catalunya del segle XIX», Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols (Barcelona), núm. XXII, p. 219-250.

4. ORTIZ DE ZÚÑIGA; HERRERA (1832: tom 4, p. 4).5. Ídem, p. 169 i ss.

ttt dels s ss ddosddddd ccccccaa laaa Ca Ca CaCaCCaCCataltt uuuuu

BBBBBaarceloeloloelell na)nann , nnnn83283283288328832: t: t: ttttomom ommomm 4, 4, , 4, 44,


Els notaris de jutjat no podien escripturar cap tipus de negoci ni formalitzar cap protocol. En tot cas, també havien de gaudir del títol de notari reial. D’altra banda, estava permès als notaris de número exercir de notaris de regnes sempre que estiguessin al capdavant d’una escrivania que tingués assignat aquest títol —el de regnes— i que fos cap de partit. Quan es donava aquesta darrera condició, el notari havia de fer constar en les escriptures que era notari de número i de regnes. Aquesta doble potestat es perdia en el mateix instant que el titular de la notaria de número de la capital del partit abandonava la plaça de l’escrivania atorgada.6 Així doncs, el notari que ocupava l’escrivania de la cúria de la localitat que era cap de partit també s’ocupava de la del jutjat. Els dos bàndols enfrontats seguiren aquestes mateixes directrius. Tant en el cantó dels isabelins com en el dels carlins, hom pot trobar casos en què un mateix notari ocupa aquestes dues places. Per tant, aquell notari que estigui comprès en aquest cas significarà que ostentava l’escrivania principal de la localitat. En sigui un cas, ja citat, l’isabelí José María de Molina, de Sant Feliu de Llobregat, o, per exemple, el carlí Jaume Mullol i Torrents, notari de Sant Sadurní o, com es veurà més endavant, de Joaquim Claris Pascual, de Berga.

LES COMPTADORIES D’HIPOTEQUES

Una de les iniciatives de caràcter legislatiu que s’implantà en la divuitena centúria, per mitjà de la Reial pragmàtica del 5 de febrer de 1768, fou la creació de la comptadoria d’hipoteques. Aquest orga-nisme actuà com a registre general de totes les escriptures realitzades en un mateix partit que contenien assumptes de caire econòmic. Així, els instruments de contingut econòmic es conservaven en el manual, o protocol, que elaborava el notari, però, a més, la comptadoria d’hi-poteques n’havia de custodiar una còpia, ja que, si no, l’instrument podia resultar invàlid en cas de plet. Es pretenia evitar ocultacions de les càrregues econòmiques de propietats i, en general, falsificacions i alteracions en el contingut de les escriptures. Durant un llarg temps, la instrucció adjunta a aquesta pragmàtica fou la base de funcionament d’aquests registres, encara que, posteriorment, algunes de les carac-terístiques d’aquesta disposició es modificaren a fi i efecte d’oferir-se una solució més escaient a les necessitats del moment. L’article primer d’aquesta pragmàtica precisava qui era l’encarregat de la comptadoria i quin procediment havia de seguir:

6. Ídem, p. 171.

aaaa q q qqqquiuiuuiuu e ee eerararraara eeguirrrirrr:::::


Será obligacion de los Escribanos de Ayuntamiento de las Cabezas de Partido tener, ya sea en un libro, ò en muchos, registros sepa-rados de cada uno de los pueblos del distrito, con la inscripcion correspondiente, y de este modo que con distincion, y claridad se tome la razon respectiva à el Pueblo en que estubieren situadas las hipotecas, distribuyendo los asientos por años, para que fácil-mente pueda hallarse la noticia de las cargas, enquadernandolos, y foliándolos en la misma forma que lo Escribanos lo practican con sus Protocolos; y si las hipotecas estubieren situadas en distintos pueblos, se anotarà en cada una de las que les correspondan.

Aquests registres estaven al càrrec del notari de l’ajuntament que era «cabeza de partido», però, d’acord amb el contingut de l’article tretzè de la Pragmàtica, amb l’objecte de garantir la seva correcta custòdia, també s’obligava les autoritats locals a tenir-ne cura. Val a dir que les autoritats de la monarquia preveieren que, amb el pas del temps, el volum de registres de les comptadories d’hipoteques augmentaria des-proporcionadament, per la qual cosa, en l’article vuitè de la mateixa pragmàtica, es preceptuà el requisit següent:

Para facilitar el hallazgo de las cargas, y liberaciones, tendrá la Escribania de Ayuntamiento un Libro indice, ò Reportorio general, en el qual por las letras del abecedario se vayan assentando los nombres de los Imponedores de las hipotecas, ò de los pagos, dis-tritos, ò parroquias en que estan situados, y à su continuacion el folio del registro donde haya instrumento respectivo à la hipoteca, persona, parroquia, ò territorio de que se trate: de modo que por tres, ò quatro medios diferentes se pueda encontrar la noticia de la hipoteca que se busque; y para facilitar la formacion de este abecedario general, tomada que sea la razon, se anotará en el Indice, en la letra à que corresponda, el nombre de la persona; y en letra inicial correspondiente à la heredad, pago, distrito ò parroquia, se hará igual reclamo.

Poc després, a l’article onzè, es disposà que tots els notaris de districte havien d’enviar al corregidor o a l’alcaldia major un índex de totes les escriptures realitzades en aquell any. En acabar l’any, aquests índexs s’havien de tramitar pocs dies després de la clausura del proto-col. Més tard, el notari municipal podria comprovar si s’havia produït alguna omissió. Però l’experiència demostrà que, tot i les prevencions establertes en la Reial pragmàtica del 1768, hi acabà havent molts casos d’omissió i, fins i tot, algunes comptadories es col·lapsaren. El 21 d’octubre de 1836 s’estipulà, per mitjà d’una reial ordre, que els notaris enviessin una còpia exacta de totes les escriptures realitzades

mààààtititiica d dddddelelelelll lllllggugg nenenenees s s ssss coooollllàà,ààà ppppppperererereer m mmmm

xxacacacacctatatatataaa d ddddde e ee totototott


en aquell any a la Reial Audiència. La finalitat d’aquesta instrucció era evitar fraus i facilitar la recerca de qualsevol escriptura, sobretot tenint en compte que, a causa del context bèl·lic i els migrats recursos, resultava molt problemàtic garantir-ne l’ordre i mantenir-ne un correcte control. Segons la norma, sense aquest control, és difícil «que se con-serven ilesas las propiedades y la paz y tranquilidad de las familias».7 Poc temps després, el 24 d’octubre del mateix any, el Govern de la Regència, davant les contínues interferències que es produïen en les comunicacions de resultes de la guerra, publicà una altra reial ordre que dictava que, a pesar dels terminis fixats per la Reial pragmàtica de 1768, era permès als notaris registrar llurs escriptures un cop passats aquests terminis.8 Malgrat totes aquestes contrarietats, amb el Govern isabelí, les comptadories d’hipoteques es mantingueren en actiu.

Els carlins també operaren amb les comptadories d’hipoteques en les mateixes condicions que marcava la Reial pragmàtica de 1768. Tot sembla indicar que les començaren a implantar a partir de 1837; si més no, per ara, totes les evidències documentals així ho palesen. Una d’elles es trobava a Berga, a càrrec de Joaquim Claris i Pascual. Com s’ha mostrat més amunt, els notaris dels ajuntaments de les capitals de partit eren els encarregats d’acomplir les funcions de l’escrivania municipal, el jutjat de primera instància del corregiment o alcaldia major i la comptadoria d’hipoteques. Així obria Bartomeu Areny, notari de Solsona, el primer llibre de la comptadoria que tenia al seu càrrec:

[...] libro primero de hipotecas, como está mandado del corregimi-ento de Tarragona, de todas las escrituras y demás instrumentos que en él se registrarán por mi el infraescrito escribano público y real de número de la ciudad de Solsona y escribano interino del Real Juzgado del Alcalde Mayor del mismo corregimiento y como tal encargado del dicho registro.9

Amb motiu de la guerra, els carlins no pogueren emplaçar la seu d’alguns caps de partit a la ubicació que els pertocava perquè la loca-litat en qüestió es trobava sota poder de l’exèrcit cristí. Per exemple, mentre durà la guerra, Jaume Mullol i Torrents treballà com a notari d’un ajuntament que era cap de partit de Vilafranca del Penedès amb seu al poble de Foix i, a més, ocupà el càrrec d’escrivà de l’alcaldia major del mateix corregiment i la comptadoria d’hipoteques. En algu-

7. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 12 de novembre de 1836), núm. 123, p. 497-498.

8. Ídem, p. 498.9. PLANES I ALBETS, R. (1985). Catàleg dels protocols notarials dels arxius de Solsona.

Barcelona: Fundació Noguera, p. 147.

cicic a de Be BBe BBe Barcceeeeee

atattttàleàleàleleeg dg dg dg dg dg elselselselsee prpr prrpr pprp oooo


nes de les escriptures que conservem d’aquest notari, s’hi pot llegir la inscripció següent:

Tomada la razon del pr[esen]te fol. 18 del lib[r]o del reg[istr]o de hip[oteca]s del Corregimiento de Villafranca de Panades á los 4 Agosto de 1839.10

Per diferenciar-se professionalment en les diverses institucions en què participà, Mullol firmà de distintes formes. En qualitat de notari, firmà amb el nom de Jaume Domingo Mullol i Torrents, mentre que, com a registrador d’hipoteques, firmà amb el nom de Santiago Domingo Mullol i Torrents. No és que es tracti de dues persones diferents, sinó que el nom de Jaume i Santiago deriven etimològicament de Jacob.

ELS SECRETARIS D’INSTITUCIONS

Els secretaris d’institucions públiques, com ara diputacions provin-cials i tribunals judicials i, quant a l’àmbit carlí, juntes corregimentals o la mateixa Junta Superior Governativa no eren notaris. Tanmateix, així com els notaris donaven fe als instruments atorgats per voluntat de les parts mentre que llur signatura tenia validesa legal davant qualsevol autoritat, els secretaris també atorgaven fe dels assumptes governatius o de qualsevol tribunal, junta de govern, etc.11 En aquest punt, es po-dria acceptar una certa semblança entre les funcions que aquests dos càrrecs duien a terme dins el marc de l’Administració pública.

De vegades, s’ha tractat el càrrec de secretari municipal com si fos un càrrec de secretari institucional. Ara bé, la legislació de l’Antic Règim diferenciava ambdós càrrecs tot i les possibles analogies que hom hi volgués veure. No obstant això, és interessant constatar com la firma del secretari donava fe pública, atribució reconeguda tant per carlins com per isabelins. Quan, el 1840, el carlí Antonio Jesús Serra-dilla actuà com a fiscal en la causa oberta amb motiu de la destitució i assassinat del comte d’Espanya, consultà les actes de la Junta Supe-rior Governativa del Principat. Aleshores, tenint en compte les firmes, destrià les que tenien validesa legal i les que no.

[...] pero, por la sesión reservada que tuvieron el día 26 del mismo mes (Octubre de 1839) se ve que las habían recibido antes de este

10. ACAP. Fons notarial. Protocol sense relligar de Jaume Mullol i Torrents de 1839, f. 52.

11. DOU I DE BASSOLS, R. de (1801). Instituciones del derecho público general de España con noticia particular de Catalunya y de las principales reglas de gobierno en qualquier estado. Tom 3. Madrid: Oficina de don Benito García y Compañía, p. 61.

ocooco l ssensenenennenn e rrreeeee

80888888 1).).).).).. InsInInI tittttuuuualualualualuaalunyanyanyaynyanyy y y yyyy dedeedeeddeiiiiina na naa na n de de dede dededede dondondondondondondondon


día, porque el vocal D. Manuel Millá fue comisionado por la Junta para dar conocimiento a Segarra de estas dos comunicaciones de Espar, que se llamaron oficiales; mas no siendo legales por no haberse extendido en el libro de actas, deberán llamarse a estas reuniones que tuvieron los vocales: complot, y no acuerdos de la Real Junta, que deja de serlo cuando su secretario no autoriza sus resoluciones. [...] Esta reunión reservada [26 d’octubre al matí] es legal por haberse extendido y firmado en el libro de actas y, según de éstas se deduce, fue por haber recibido la Junta otras dos comunicaciones.12

Serradilla pogué comprovar el fet que no estigués correctament formalitzada l’acta de la reunió de la Junta Superior, en què es procedí a la destitució del comte i el seu posterior empresonament. Ja no es tractava de l’absència de la firma del secretari, sinó que, fins i tot, no es realitzà cap esborrany de l’acta. Tanmateix, els fets es precipitaren per la pressió militar dels isabelins sobre Berga. Els carlins es veieren empesos a creuar la frontera amb França i Serradilla no pogué concloure les diligències prèvies d’aquesta causa, la qual mai s’arribà a tancar.

12. SERRADILLA, A. J. de (1949). El último día del conde de España y de la causa de Carlos V en Cataluña. Palma de Mallorca: Vich, p. 105 i 107.

El ElElll últúltúlúlúltúú imoimoimoimoiimo d dd dallallallallallallallorcorcorcorcorcr a: a: :a:a VicViViccVicVicViVichhhhhh

Poc temps després de l’alçament de Riego, l’any 1820, i del resta-bliment del sistema constitucional dotzenista, tingueren lloc diferents protestes que posaren de manifest el desacord d’un sector de la població amb el nou sistema d’estat i les reformes polítiques, econòmiques, socials i culturals que se’n derivaren. L’oposició política al nou règim liberal, és a dir, els «reialistes», s’organitzà militarment. Tot i les temptatives anteriors, fou a partir de 1822 que es produïren enfrontaments armats en diversos indrets del territori català.1 Un nombre important de notaris simpatitzà amb els reialistes i alguns arribaren a incorporar-se dins les files de combatents. D’altra part, conclosa la conflagració el 1823, alguns guerrillers reialistes, que no eren notaris, reclamaren a les altes instàncies el títol de notari i també l’obtenció d’alguna escrivania en reconeixement dels mèrits que obtingueren amb la defensa dels drets de Ferran VII. Val a dir, però, que no tots els notaris reialistes que participaren en la guerra civil d’aquests anys sobrevisqueren: el notari de Ponts, Francesc Palou i Almirante, morí en mans dels constitucio-nalistes segons declarà, anys després, el seu fill Víctor Palou i Esteve.2

En el decurs del Trienni Liberal, els diferents governs procuraren modificar les fonts de dret vigents fins a l’any 1820 per tal de fer via-bles determinades reformes legislatives. També emprengueren mesures que permetessin a la llei prevaldre per sobre el costum i, d’aquesta manera, reforçar la figura de l’Estat. Així mateix, s’abolí la jurisdicció senyorial i la Inquisició i, a més, es dugueren a terme algunes iniciatives

1. ARNABAT MATA, R. (2001). La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya. Vic: Eumo, p. 234-240.

2. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos a la Real Audiencia y vistos en el Real Acuerdo. 1827, f. 322.

TURBULÈNCIES POLÍTIQUES, ENTRE L’ABSOLUTISME I EL LIBERALISME

(1825-1833)

revrrrr oluluuluucióciócicióióciócc deeeee

dddddddienienenenntestestestestetes re rerer mmmmmmm


desamortitzadores amb la creença que es podrien sanejar les arques de l’Estat. Amb anterioritat a 1820, quan s’adjudicava una escrivania a un notari, aquest estava obligat a prometre fidelitat al monarca i franca observança a les seves disposicions. D’altra banda, durant el Trienni Liberal, aquest requeriment ja no se centrava en la figura del rei, sinó en la constància a la Constitució i a les lleis vigents. Amb tot, el pro-cediment que se seguia, en l’atorgament d’una escrivania o en la con-cessió de determinades peticions, no diferia de la pràctica precedent al Trienni, per bé que el jurament de lleialtat a la Constitució, que havien d’efectuar els aspirants, era considerat suficient. Una altra diferència es pot observar en les lleis que estipulaven els requisits del procediment d’atorgament vist que, amb el Govern liberal de 1820, es recuperaren moltes de les normes de les Corts de Cadis, abolides el 1814 amb el retorn de Ferran VII. Un exemple el trobem el 17 d’abril de 1822, data en què s’estengué el títol de la segona escrivania dels jutjats de Tremp a favor de Josep Camarlot i Macià, notari de Talarn des de 1805.3 En el procés de provisió de les escrivanies públiques numeràries assignades al Jutjat de primera instància del partit de Tremp —un cop realitzades les diligències establertes en el decret de les Corts generals del 22 d’agost 1812— es concedí la segona escrivania a Camarlot. Des d’aquesta data, Camarlot disposà d’un termini de seixanta dies per presentar-se al Jutjat, amb la possibilitat que s’anul·lés el nomenament en cas d’incomparei-xença i, aleshores, el rebrien com a escrivà públic numerari de la vila de Tremp. En cas que comparegués, el procés s’acabaria en el moment que el secretari municipal enviés una certificació de conformitat al jutge de Tremp i, finalment, Camarlot seria rebut com a escrivà judicial.4 De fet, així succeí; Camarlot obtingué el susdit càrrec.

Durant el Trienni Liberal, pel que fa als notaris, les incidències no diferiren dels períodes anteriors. En aquests anys, hi continuava havent absències de notaris en els seus llocs de destí i peticions per permutar places i, també, per canviar de localitat d’exercici. Un cas il·lustratiu és el d’Antoni Serrabou, a qui, el 31 de gener de 1821, s’adjudicà el reial títol de notari amb residència a Oló,5 títol registrat definitivament el 3 de març a la Reial Audiència.6 Tanmateix, no hi pogué exercir

3. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1805, f. 437a-439a.4. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1820-1822, f. 244a-245a.5. Formaven part d’Oló la parròquia de Sant Joan, Santa Maria, Sant Feliuet

de Terrassola i la quadra de Solà. No fou fins als anys trenta del segle XX que aquestes poblacions s’uniren definitivament (FERRER ALÓS, Ll. (1991). Oló, un poble, una història. Moià: Associació Castell d’Oló, p. 70 i 156).

6. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1820-1822, f. 111a-112r.

sorsssss um 182118282118218 000000rrrrr òquia ia ia a ia de SSSSSffou finsfinsfinsfinsfinfinsfinns als ss ss

EEEEERRRERRR AAAAAAALÓSLÓ , LLiii 15 15151 15 156).6).6).6)6).)))sorsorsoorsorsoorum um umumumu 1821821821821828822000000


gaire temps, ja que, el 17 d’abril de 1822, se li atorgà el títol de la segona escrivania del Jutjat de primera instància de Vic.7 Això no el privà d’endur-se els llibres que havia escripturat a Oló, els quals ja no tornaria.8 Un altre exemple és el de Francesc Pujol i Bordas, que fou notari de Verges des de 1807 amb motiu del trasllat de Juan Cosme a Palafrugell. El 28 de novembre de 1822, Pujol obtingué l’autorització per a residir i exercir a Capellades, permís que havia sol·licitat poc temps abans amb motiu de l’absència de Joan Baptista Palou, que, segons Pujol, no s’havia presentat a la localitat.9

L’entrada de l’exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís a la Pe-nínsula el 1823 significà el final de la segona experiència política del liberalisme espanyol. L’1 d’octubre d’aquell mateix any s’oficialitzava el retorn a l’absolutisme ferrandí, una jornada que, per decret, passaria a ser festivitat. Es procedí a la purificació de tot el personal públic de la Corona, inclosos els notaris, per mitjà del Reial decret de l’1 d’agost de 1824. Es tractava de buscar els responsables d’haver participat en la política del Trienni Liberal i separar-los de l’aparell de l’Estat. Gai-rebé tots els notaris —tant liberals com absolutistes— foren subjectes d’aquest procés. Malgrat això, molts pogueren recobrar les seves res-pectives escrivanies. Fins i tot notaris compromesos amb el liberalisme polític les recuperaren. Respecte a aquests últims, alguns foren acusats d’haver exercit la professió en un període en què el govern era liberal; tanmateix molts pogueren al·legar no haver format part de la milícia voluntària o, almenys, no haver participat en excessos ni llibertinat-ges. A tall d’exemple, el 6 de maig de 1826, el rei acceptà la petició de Francesc Pujol de tornar a gaudir del títol de la notaria de regnes amb residència a Capellades. Les autoritats judicaren positivament els arguments que exposà en favor de la seva actuació durant el Trienni Liberal. Pujol, havent pres jurament conforme a l’article desè de la Reial cèdula de l’1 d’agost de 1824, afirmà «no haber pertenecido ni pertenecer à ninguna Logia, ó asociacion secreta de qualquiera deno-minacion que sea, ni reconocer el absurdo principio de que el Pueblo es arbitro en variar la forma de los Gobiernos establecidos».10

El 28 d’abril de 1824, el secretari de la cambra de Gràcia i Justí-cia comunicava a la Reial Audiència que el reialista Plàcid Sanaüja li

07. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1820-1822, f. 245r-247a.08. GRAU I PUJOL, J. M. T. (2002). «Un notari carlí de Tarragona a l’Urgell. Nota

de la producció documental de Miquel Martí i Boronat (1831-1835)». Urtx (Tàrrega), núm. 15, p. 232, nota 8.

09. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1826, f. 196.10. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1826, f. 196r-199a.

ererrrsorum mmmm 18218218218182222).22 «UUUUUn nn nn nnn otataaaat

ueluueuu MaMaMaMaaMartírtrtrttrt i BB

ererrrrsorsorsoororum umumumumum 182182218221882ererrrrrsorsorsororsors rum um umum umm 182182828218218182


havia enviat una petició, firmada el 24 de març, de traslladar la seva notaria de regnes, amb residència a Gandesa, a Batea i, així, poder cobrir la plaça vacant que deixà el notari Miquel Vilanova en morir.11 El 6 de maig de 1824, el ministeri de la Reial Audiència sol·licità la verificació del decés de Vilanova a fi de procedir segons permetia la llei. Tanmateix, la petició de Sanaüja ja incloïa un certificat de l’Ajuntament de Batea amb la defunció de Vilanova; un ofici que informava que es-tava autoritzat com a notari en les causes contra pròfugs, per la qual cosa li urgia traslladar la notaria de Gandesa a Batea; dos documents que acreditaven que la seva actitud en època passada s’avenia amb les directrius previstes en les reials ordres vigents.12 Finalment, Plàcid Sanaüja es traslladà a Batea, emperò sense haver obtingut la revàlida de la purificació.13

A partir de 1824, molts reialistes començaren a considerar in-suficients les mesures repressives que el Govern emprengué contra els liberals. Tampoc no perceberen cap mena de celeritat per part de l’Administració en el reconeixement dels mèrits de guerra que molts d’ells al·legaren per obtenir alguna gràcia reial. Gradualment, molts dels funcionaris que havien ocupat càrrecs públics durant el Trienni Liberal es reincorporaren a l’Administració local. Un exemple il·lustratiu n’és el primer ajuntament absolutista de la ciutat de Lleida, constituït el 7 de novembre de 1823; de les disset persones que formaven part del Consistori, set ja havien ocupat càrrec en algun moment del Trienni.14

La impaciència s’apoderà dels reialistes i, des de 1825, es produïren diversos aixecaments militars protagonitzats per alguns dels combatents que es revoltaren l’estiu de 1823. La intensitat d’aquestes temptatives era molt irregular, però insistent. En el corregiment de Tortosa tingueren lloc tres grans temptatives reialistes. Fou, però, la revolta de Malcontents de l’any 1827 la que arrelà amb una certa força en molts territoris de Catalunya.15 Alguns notaris reialistes prengueren part en l’aixecament, com és el cas de Miquel Fàbregas i Vilar, natural de Vilamajor. El 30 de març de 1818, Fàbregas rebé el reial títol d’escrivà de número i del

11. El 13 de febrer de 1821, Plàcid Sanaüja va obtenir el reial títol de notari de regnes amb residència a Gandesa (ACA. Reial Audiència. Diversorum 1820-1822, f. 114a-115a).

12. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1824, vol. 1, f. 54a-55r.13. SAUCH CRUZ, N. (2004). Guerrillers i bàndols civils entre l’Ebre i el Maestrat i

la formació d’un país carlista (1808-1840). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Mont-serrat, p. 210, nota 6.

14. SÁNCHEZ CARCALÉN, A. (2009). Els defensors de Ferran VII a Lleida (1823-1833). Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida, p. 26.

15. SAUCH CRUZ, N. (2001). «La Guerra dels Malcontents al corregiment de Tor-tosa». Recerca (Tortosa), núm. 5, p. 151.

eeerrirrirrrrirrirr llelleellelllll rs rs rsrss s i bi bi bbi bii ààà40)444 . BBBBarcaaaaaa eloooooo

).).).).. Elslslssll de dedededededefenffff sosososooLLLLLLleida,da,dada,dda,aa p. ppp 26262626a Ga GGGGGGuerueruereueuerra ra raaraara deldeldeldelddedede51.51.5151.51151


col·legi de Vic, per defunció de Francesc Monplet.16 Durant la Guerra Reialista (1822-1823), lluità en el bàndol dels reialistes com a comissari de guerra,17 mentre que, durant la revolta dels Malcontents, roman-gué a Vic quan les tropes constitucionalistes abandonaren la població per ordre del governador. Miquel Fàbregas explicà, en declaracions posteriors a 1827, que decidí no marxar de Vic, un cop el governador així ho manà a tots els empleats del rei, per no veure’s aleshores com part integrant de la tropa, atès que no havia rebut cap salari del que li pertocava com a comissari de guerra cessant. Cal apuntar que els reialistes Marià Vilella i Narcís Abrés li oferiren la governació de Vic, però que Fàbregas declinà l’oferta tot sol·licitant passar a Manresa, capital dels Malcontents, on serví els reialistes com a comptador de l’exèrcit i de la província dels sollevats.18

La revolta dels Malcontents durà uns pocs mesos, tanmateix fou una revolta prou intensa com per forçar la vinguda de Ferran VII a territori català. El monarca volgué venir a Catalunya a fi de calmar els ànims. La repressió posterior fou encomanada al comte d’Espanya, aleshores capità general del Principat català, que executà les ordres del rei d’una manera inexorable. D’altra banda, aquesta revolta no pres-suposà el final de la proscripció del liberalisme polític. Aquest mateix any, la Reial Audiència sol·licità informació dels antecedents polítics i morals del barceloní Joan Baptista Suñer, practicant de notari. La Reial Audiència s’assabentà que, durant el Trienni Liberal, Suñer havia format part del segon batalló de la Milícia Voluntària. Davant d’això, Suñer hagué de reconèixer la certesa d’aquesta informació, però especificant que demanà el trasllat a la sisena companyia, guardant sempre molta moderació i ordre.19

La quotidianitat es recuperà amb el pas del temps. El 28 de se-tembre de 1828 es concedí a Francesc Llarí, germà polític de Josep Camarlot, el títol de notari de regnes. El títol li fou atorgat amb la condició que només li seria vàlid en vida de Camarlot, amb qui havia de formar un mateix protocol.20 D’altra banda, el 12 de juny de 1831 s’autoritzà a Antoni Molló, notari de Reus, i a Josep Bassedas, notari de

16. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1818, f. 94r-97a.17. SUÁREZ VERDAGUER, F. (1972). Los agraviados de Cataluña. Vol. 4. Pamplona:

Publicaciones de la Universidad de Navarra, p. 109.18. Ídem, p. 109-110.19. ACA. Reial Audiència. Caixa 74. Exp. 510. 20. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1828, f. 539r-542a.

ererrrsorum mmmm 18118118118181112).2)2 Lososssos ag aaaa ravavvvvvavaaaaa rraarrararaa, p, p, p, p, pp. 111000

xaxaaaa 7474747474. E. E. E. E. E. Exp.xp.xp.xp.xp.pp 5 55 5ererrrrrsorsorsororsors rum um umum umm 182182828218218182


Cambrils21 des de l’11 de juliol de 1829,22 la permuta de les respec-tives places. Aquest mateix any, els priors del col·legi de notaris de Barcelona demanaren a Ferran VII que modifiqués l’article sisè de les reials ordenances del 28 de juny de 1735.23 En l’article citat s’obligava el practicant a menjar i dormir a casa del mestre els vuit anys que duraven les pràctiques. Els priors al·legaren que aquesta mesura hauria estat encertada l’any 1735, però no l’any 1831. Així doncs, aquesta ins-trucció suscità que molts no volguessin ser aprenents. Els priors també sol·licitaren que els alumnes de menys de setze anys no es poguessin matricular per a ser notaris, perquè sovint molts ja eren admesos a l’edat de catorze anys. Endemés, demanaven que els notaris poguessin tenir com a aprenents llurs fills i, pel cap alt, només disposar d’un d’«estranger».24 Aquest mateix any foren habilitats tots els notaris i advocats exiliats a l’estranger per exercir a Espanya.25 Aquesta era una primera mesura d’amnistia política que permetia el retorn de tots els professionals del dret. No obstant això, probablement la mesura no fou del tot ben rebuda tenint en compte que la coerció exercida pel govern de Ferran VII sobre els liberals no deixà de persistir, pràctica que alimentà el recel d’un part de la població cap a la monarquia.

Fàcilment hom pot resseguir com la repressió a ultrareialistes i liberals prosseguí incessantment en l’àmbit notarial. L’any 1831, Josep Castellví fou rellevat del seu càrrec de secretari municipal de Flix per haver estat constitucionalista durant el Trienni. Per semblant motiu, Josep Tudó fou destituït de la secretaria de Móra d’Ebre.26 El 21 d’abril de 1831 s’informà a la Reial Audiència que Josep Antoni Pont —notari reial amb residència a Conques—, que exercia a Olesa de Montserrat, es trobava absent de la localitat. Temps després, per causa d’aquesta absència, Bernat Casals, Josep Janer i Pau Ubach, hisendats d’Olesa de Montserrat, demanaren a la Reial Audiència que Gaspar Ventura Miró, notari d’Esparreguera, o Oleguer Llorens Roca, notari de Monistrol de Montserrat, s’ocupessin de les escriptures de Josep Antoni Pont. En la

21. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1831, f. 261r-262a.22. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1829, f. 420a-422r.23. Segons l’expedient consultat, es tracta de les reials ordenances del 30 de juny,

data que tal vegada correspon a la de publicació i no a la d’aprovació, tenint en compte que foren aprovades amb «reial despatx» dos dies abans. Vegeu les Reales ordenanzas concedidas al colegio de los notarios públicos de numero de la ciudad de Barcelona por Su Magestad (Que Dios Guarde), con Real Despacho de 28 de junio de 1735. Barcelona: Impremta Joan Piferrer. [BNC. Fullets Bonsoms 12.992]

24. ACA. Reial Audiència. Caixa 123. Exp. 825.25. ACA. Reial Audiència. Caixa 125. Exp. 1027. 26. VINAIXA MIRÓ, J. R. (1998). La postguerra del Francès i la revolta reialista de

1822 a l’Ebre. Barcelona: Columna, p. 220.

RRRReallll De DeDDeeDeDespaccccccs Bs s onsnssnnsomsomooooo 11111xaxxaxx 1223. 3. 3.33.33 ExpExpExpExpEE ..xaxaxaxaxaaa 122225. 555555 ExpExpE ppE ...

La La LaLaaa posposposposposposp tgutgutgutgutgug ererereere 222222222222 0.0.0.00.0


petició al·legaren que els protocols es trobaven en mans de la mare de Pont, la qual no se’n podia fer càrrec per raó de sexe i d’edat. A més a més, la Reial Audiència advertí que Pont, com a impurificat, no disposava de potestat per nomenar un tal Huguet, escrivà de Terrassa, el seu substitut.

L’1 d’agost de 1832, Pere Fàbregas, procurador del notari reial Antoni Buxeres i Rosés, envià un escrit a la Reial Audiència en què assenyalava que Buxeres era l’únic funcionari públic amb potestat per actuar a Olesa, tot aclarint que l’escrivania era propietat del marquès de Vilafranca, que l’havia designat per fer-se’n càrrec. La intercessió de Buxeres en aquest assumpte fou qüestionada, puix que també os-tentava l’escrivania de la cúria de Martorell que, a la vegada, també era propietat del marquès de Vilafranca. La Reial Audiència tingué en compte totes les informacions que judicà rellevants en relació amb l’assumpte, que exigia molta cautela per la seva complexitat. Era força evident que es tractava d’un conflicte d’interessos vist que, des de 1789, Joaquim Par i Peyret ja exercia com a notari reial a Martorell, dada que alimentà els dubtes de la Reial Audiència respecte a Buxeres. El 4 de setembre de 1832, per resolució de la Reial Cambra, es conclogué que els protocols de Josep Antoni Pont passarien a ser custodiats per Gaspar Ventura Miró per ser més vell que Oleguer Llorens. Així mateix, es va constrènyer Antoni Buxeres a escollir entre l’escrivania de la vila i cúria de Martorell o l’escrivania d’Olesa de Montserrat, concedint-li un termini de vuit dies per comunicar la seva elecció. Josep Antoni Pont no es donà per vençut i retardà el lliurament dels seus protocols tant com li fou possible. El 17 d’abril de 1833, l’Ajuntament d’Olesa denuncià que Pont rondava pel poble causant malestar, confusions i aldarulls. Per raó d’aquests incidents, sol·licitaren que es declarés vacant la seva plaça.27

27. Tot el procés de Josep Antoni Pont es pot consultar a ACA. Reial Audiència. Caixa 130. Exp. 389.

onononooni Pi Pi PPPi Pontontontontonon es eseseses

ELS INICIS DE LA GUERRA (1833-1835)

L’aixecament carlí a Catalunya

Consumats tres matrimonis, Ferran VII continuà sense tenir des-cendència. Si Ferran VII no donava un hereu a la Corona, el seu germà, l’infant Carles Maria Isidre de Borbó, era el següent candidat a rebre el ceptre d’acord amb la Llei de successió. Tanmateix, el monarca es casà amb la jove napolitana Maria Cristina de Borbó, que esdevingué la seva quarta esposa, i es féu públic, poc temps després, l’estat gestant de la nova reina.1 El dia 10 d’octubre de 1830 naixia Maria Isabel Lluïsa de Borbó. El fet que la primogènita no fos un baró desencadenà que el Palau Reial es convertís en l’escenari d’intrigues polítiques constants que marcarien la governabilitat dels anys successius. El 1830 es publicà la pragmàtica amb la qual es donava validesa a una antiga llei que modificava els drets de la línia de successió al tron d’Espanya. A partir d’aleshores, qualsevol descendència per línia directa, ja fos masculina o femenina, conservava per igual, i per damunt de qualsevol altra bran-ca familiar, tots els drets de successió. Es tractava de facilitar l’accés al tron a la futura Isabel II amb un seguit de noves mesures legals i polítiques.2 L’objectiu principal del Govern era procedir a la màxima depuració possible de tots els oficials públics afins al carlisme dins les

1. SÁNCHEZ MANTERO, R. (2001). Fernando VII. Madrid: Arlanza, p. 205-208; SUÁREZ VERDAGUER, F. (1950). La crisis política del Antiguo Régimen en España (1800-1840). Ma-drid: Rialp, p. 123-127.

2. SÁNCHEZ MANTERO (2001: 209-210); FONTANA, J. (2013). De en medio del tiempo. La segunda restauración absolutista 1823-1834. Barcelona: Crítica, p. 313-339.

LA PRIMERA GUERRA CARLINA A CATALUNYA I EL MÓN NOTARIAL

FFernananannando dddd VIVIVIVIVIVded l AAAAAAAntintintntitintinn guooooo

9----21021010010); ); )));))) FFFFFFONTANTAONTAAONOONT

828282828223-13-13-13-13-13-18348348348383434. B. B. B. B. BBBBaaaa


branques de les administracions civil i militar.3 Aquesta situació motivà, en part, que el desembre de 1832 Manuel Llauder prengués possessió de la Capitania General de Catalunya en substitució del comte d’Espanya. Les severes mesures de control polític, policial i militar que Llauder aplicà a Catalunya possibilitaren l’arrest de molts partidaris de Carles Maria Isidre de Borbó, ja vindicat en molts indrets d’Espanya com a Carles V. La contundència expeditiva de Llauder suscità que molts carlins es revoltessin abans del que estava previst per a evitar llur de-tenció. Tot això explica que l’aixecament carlí de Catalunya finalment resultés accidentat i fragmentat.

Avui dia podem trobar nombroses notícies d’incidents de signe carlí que tenen lloc al llarg de 1833 a tot Catalunya. Alguns d’aquests episodis són ben coneguts, com ara l’aixecament produït en el pont de Carles III, entre Molins de Rei i Sant Vicenç dels Horts, en què hi hagué implicats hisendats, voluntaris reialistes i eclesiàstics, entre d’altres.4 Molts notaris prengueren part activa en alguns d’aquests contratemps o, si més no, en foren testimonis directes. A tall d’exemple, la nit del 24 al 25 de juliol de 1833, foren corejats crits i consignes subversives en el poble de Tortellà. Seguidament, s’obriren diligències judicials amb la fita de conèixer més detalls dels fets ocorreguts i establir les responsabilitats pertinents. Els reus Pere Puigbert, Josep Bosch, Pere Bosch, Josep Dulsat i Feliciano Serrat (a) Lia comparegueren a la requisitòria judicial. En canvi, no ho feren Josep Suñé, Miquel Ferrer, Bartomeu Carbó i Josep Carbonell, per la qual cosa foren declarats pròfugs. Observats els càrrecs i els fets, les autoritats condemnaren a vuit anys de presidi Pere Puigbert, capità de Voluntaris Reialistes del corregiment de Figueres, que, alhora, fou exonerat dels càrrecs de ca-pità i secretari de l’Ajuntament. També es condemnà Pere Bosch, Josep Bosch, Josep Dulsat i Feliciano Serrat (a) Lia a sis anys de presidi. Als pròfugs Josep Suñé, Miquel Ferrer, Bartomeu Carbó i Josep Car-bonell els tocà una pena de sis anys d’internament a l’Àfrica. Per raó d’aquest plet, s’amonestà Antoni Cros, que, a partir d’aquell moment, seria vigilat pel batlle. D’altra banda, s’obligà Antoni Corominas a mar-xar de Tortellà i retornar al poble del qual era natural, sota vigilància

3. SÁNCHEZ MANTERO (2001: 210-211); sobre la depuració de carlins al Palau Re-ial, vegeu MORAL RONCAL, A. M. (2005). ¡El enemigo en Palacio! Afrancesados, liberales y carlistas en la Real Casa y Patrimonio (1814-1843). Alcalá de Henares: Universidad de Alcalá de Henares, p. 148-212.

4. Josep Tey (a) Tabasca i Francesc Costa i Xercavins foren els dos principals encausats. Per a més detalls, vegeu QUINTANA I SEGALÀ, J. X. (2013). «Genealogia d’un alçament carlí: el cas de Francesc Costa de Sant Vicenç dels Horts». El carlisme: ahir i avui. L’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis d’Avià, p. 33-50.

o o (((18(18( 814-14-144-4-14-14-184118418418418 333333

ananaaa cesssc Cc Cc Cc Ccc Cc CostttaaaaaQQQQQQQUINTNTANAANAANANA I SSSSSstststts a da ddda de Se Se Se Se Se Santantanantnt e e eeee d’Ed’EEEd’Ed’Ed’EEstustustustuut disdisdisdisdisdisi d dddd


del justícia local. Josep Soler, que era regidor de Tortellà, s’hagué de fer càrrec de la tercera part de les despeses del judici,5 però, a més, el privaren d’ocupar càrrecs públics atès que el tribunal, després de deliberar, conclogué que no tenia la fermesa ni el caràcter per fer-ho. Aquests incidents degueren ser prou significatius. Només cal examinar amb detall la sentència, que també fou una reprimenda a Alejandro Martínez, alcalde major de Besalú, al qual s’advertí que, en cas que es produïssin incidents similars dins la seva demarcació, s’hi presentés personalment per acomplir amb les funcions que li eren pròpies com a representant de l’autoritat. Així mateix, s’obligà Domènec Prat, pro-curador i resident a Besalú, a retornar els diners que havia rebut de l’Ajuntament de Tortellà i, també, a abstenir-se d’actuar com a notari essent-li prohibit l’ús de l’expressió: «doy fe».6

En un aldarull produït a Tàrrega, Bru Llopis i Targa, notari i oficial de la companyia de seguretat, animava els seus subordinats a insultar amb el crit de «tambe es Negra» tots els individus que formaren part de la Milícia Nacional Voluntària el 1823. S’obriren diligències judici-als per alteració de l’ordre públic i s’intimà Llopis a tornar a Tàrrega. Tanmateix, poc temps després, a causa de la defunció de Ferran VII, el governador renuncià al càrrec i Llopis ho aprofità per erigir-se de-fensor dels drets d’Isabel II.7

El 29 de setembre de 1833 és la data en què morí Ferran VII deixant el país totalment fraccionat en dos bàndols: els defensors del futur regnat de la infanta Maria Isabel Lluïsa —que el 20 de juny rebé el reconeixement de les Corts espanyoles com a princesa d’Astúries a San Jerónimo del Prado de Madrid— i els valedors de la legitimitat del seu oncle, l’infant Carles Maria Isidre de Borbó, com a successor de Ferran VII. Estava a punt de desencadenar-se la Primera Guerra Carlina. Sis dies després de la mort del monarca, a Prats de Lluçanès tingué lloc el primer alçament de carlins a Catalunya. Tanmateix, la princesa d’Astúries seria proclamada reina d’Espanya el 24 d’octubre a la capital del regne, i s’erigí Maria Cristina de Borbó la reina gover-nadora per la minoria d’edat d’Isabel.

Les circumstàncies polítiques no minoraren les controvèrsies exis-tents dins l’àmbit notarial. L’alçament carlí a Prats de Lluçanès començà a gestar-se el 5 d’octubre, vigília de la festivitat de la Mare de Déu del

5. La resta de les despeses es repartiren entre tots els implicats en la causa. 6. Sentència emesa el 29 d’octubre de 1833. Vegeu el Boletín Oficial de la Provincia

de Cataluña (Barcelona, 19 de novembre de 1833), núm. 8, p. 34. 7. ACA. Reial Audiència. Caixa 146. Exp. 60.

rererrr pararrrtirtirtirtirtitiirt en eeee eneeeebrbbbbbbb e ddddde 11e 11183383333..bbbbbbbre reeee de dededededde 1831831831833333333

a 14 14144141141 6. 6. 66.66 ExpExpExpEExpExp. 6. 6. 6 6


Roser. Aquell dia hi hagué molt de moviment a la població. Abans de l’aixecament feren comparèixer en el mateix Ajuntament Domènec Gost,8 que era el batlle, per a presidir davant de Galceran el jurament i reconeixement de l’infant Carles Maria Isidre de Borbó com a rei amb motiu de la defunció de Ferran VII. L’objectiu final era proclamar el nou rei a la plaça pública i, d’aquesta manera, fer extensible la notícia entre tots els presents. En el mateix moment de produir-se l’aixecament de Galceran, uns músics de Ripoll —que havien anat a Prats per tal d’amenitzar les festes del Roser— recorregueren tots els carrers fent música i vociferant «Viva Carlos Quinto!».9 Josep Galceran i Escrigas fou un combatent veterà que lluità amb els reialistes contra el règim constitucional del Trienni Liberal. També fou un destacat malcontent. Tanmateix, entre 1830 i 1831, formà quatre companyies de voluntaris reialistes de les quals fou el comandant. Segons les cròniques, pogué reunir quaranta-nou homes en el moment de l’alçament i rebé el suport de l’Ajuntament de Prats, llevat del seu alcalde, Josep Bardolet.10 A la sentència condemnatòria d’aquests fets s’explicava que Joan Esmerats, síndic procurador general de l’Ajuntament de Prats; Antoni Barniol, regidor degà, i Pere Fàbregas i Josep Cañellas, regidors tercer i quart respectivament, foren acusats de connivència amb el cabdill Josep Gal-ceran. Tots ells es reuniren «la prima noche» del dia 5 d’octubre a l’Ajuntament de Prats de Lluçanès.

Galceran, juntament amb els voluntaris reialistes, havia imposat al veïnat una exacció de quatre-cents duros com a contribució amb l’autorització de la municipalitat. Una comissió militar executiva i per-manent, reunida a la Ciutadella de Barcelona, després d’haver escoltat les defenses dels acusats, dictaminà que el síndic Joan Esmerats fos condemnat a la pena extraordinària de sis anys de presidi; el regidor degà Antoni Barniol, a quatre anys, i els regidors tercer i quart, Pere Fàbregas i Josep Cañellas, respectivament, a tres anys. Igualment resol-gueren obligar els quatre membres de l’Ajuntament ja citats a retornar els quatre-cents duros que Galceran recol·lectà en el veïnat com a contribució. Finalment, es demanà que s’expliqués al batlle Domènec Gost que, com a tal, no havia de concórrer a la reunió municipal

08. Segons el document consultat, Gost era el batlle local; desconec si es tracta d’un error perquè Abellan (ABELLAN I MANONELLAS, J. A. (2006). «Els Galceran: una nis-saga carlina de Prats de Lluçanès». Ausa (Vic), vol. XXII, núm. 158), que es basa en les memòries del cirurgià local Joan Piniella i Fumaña, l’anomena Josep Bardolet.

09. BOIXÉS I SABATÉS, J. (1995). La destrucció de Ripoll al 1839. El Ripollès en la primera guerra carlina. Ripoll: Maideu, p. 45-46.

10. ABELLAN I MANONELLAS (2006: 570-573).

MMMMANONEEEEELLASSSSSS,,,,ususu a (VVVVVic)ic)ic)icicic)c , vooooooeleeee la i Fi Fi Fi FFFFi umaumaumaumaauu ññLLa desdesddedesdestrutrt ccccc

u, , , , p. p. ppp..p 45-45-45-45-45-445-46.46.46.46..6:6:6:6:66 57 57 575757570-50-50-50-550-573)73)73)73)73)73)3 . ..


convocada per altres membres del Consistori. Només el batlle tenia potestat per autoritzar i convocar el ple de l’Ajuntament. Amb tot, se’l felicità pel seu zel a informar dels fets estant reclús.11 Ramon Marsal, escrivà municipal i notari públic de Prats de Lluçanès, no prengué part de l’aixecament carlí de Prats, ans al contrari, fou qui denuncià els fets davant del governador militar de Vic.12

Poc temps després, l’11 d’octubre de 1833, Antoni Molló, notari de Cambrils, marxà amb els carlins.13 Tot sembla indicar que Molló aprofità el pas per Cambrils d’un grup de mariners que es dirigien a l’interior a unir-se a «la facció». A mitjan novembre, un informe del capità general de Catalunya relatava la seva percepció sobre els fets ocorreguts a Cambrils. D’acord amb la versió de Llauder, uns mariners contrabandistes, que anaven armats, desembarcaren a Cambrils, on foren perseguits per carrabiners i companyies de seguretat. Es diri-giren al Priorat amb la intenció de travessar el Llobregat per la part situada entre Olesa i Monistrol de Montserrat. Segons Llauder, aquests mariners sembraren la inquietud arreu per on passaven. El capità ge-neral també condemnà la facilitat amb què aquests homes pogueren traspassar diverses poblacions sense que les autoritats n’informessin. Davant aquests incidents, des de la Capitania General es disposà que els batlles, justícies o qualsevol persona que s’adonés de la presència de dos o més homes armats, «que por su trage ó sus armas infudan sospechas», de seguida enviessin una nota informativa a les autoritats superiors. Haurien d’informar, però, al comandant d’armes o cap militar més proper, tot detallant el nombre d’individus detectat, la ruta que seguirien, característiques peculiars del grup, etc. Llauder insistí en la poca importància que s’havia de prestar a la classe, estament o privi-legis dels sospitosos; era necessari que s’informés de tot i de tothom.14

En diversos indrets de Catalunya, el partidisme d’alguns notaris per Don Carlos, o llur posició contra la successió femenina suposaren que fossin separats dels seus llocs de treball. Així, per exemple, Joaquim

11. Boletín Oficial de la Provincia de Cataluña (Barcelona, 17 de novembre de 1833), suplement del núm. 7, p. 32.

12. Fastos españoles o efemérides de la guerra civil desde octubre de 1832 (1839). Madrid: Imprenta Ignacio Boix, p. 512.

13. ACA. Reial Audiència. Caixa 203. Exp. 404. Pere Anguera situava aquests fets en les primeres setmanes de novembre, prenent com a referència la data de publicació del text de Llauder. Tanmateix, Llauder no aportà una cronologia concreta dels successos. Vegeu ANGUERA, P. (1995). Déu, pàtria i fam. El primer carlisme a Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 93, nota 13.

14. Boletín Oficial de la Provincia de Cataluña (Barcelona, 17 de novembre de 1833), suplement del núm. 7, p. 29-30.

eee, prennnententente ccccccrrr no apapppportoooooo à uuuuuui fii am.m.m.mm El EE EEE prpprprr

at,aatattaa p.ppp 93939393993,, nooooonnnnciaciaciaciciaa dedededededd Ca CaCaCaCatataataata0.0.0.00


Tomàs Quinzà fou inclòs per Tomás Bretón, governador de Tortosa, en la llista de sospitosos de carlisme i, en un primer moment, se’l volia deportar a Maó. Finalment, les autoritats tortosines concediren un passaport a Quinzà per anar a Castelló de la Plana.15 Igualment, Josep Moga i Alegret, notari de Sanaüja, fou deportat a Mallorca, on morí a mitjan 1841.16 Existeixen altres casuístiques en què la relació d’alguns notaris amb el carlisme fou relativament indirecta. Josep Pedrola Font, notari de Miravet, era l’oncle del futur cabdill carlí Josep Torner Pe-drola.17 En els anys anteriors a la guerra carlina, Torner havia treballat com a passant de notari a la notaria del seu oncle.18

Respecte als primers mesos de guerra, totes les notícies històriques són confuses. La vigilància policial que s’organitzà entorn dels carlins fou molt intensa. Això obligà als partidaris de Don Carlos a realitzar llurs moviments amb la màxima precaució possible i evitar ser desco-berts i empresonats. El 13 de gener de 1831, Jaume Domingo Mullol i Torrents, notari de la Bisbal, rebé el títol de la notaria de regnes de Sant Sadurní d’Anoia, que ell mateix havia sol·licitat. Resultava vacant perquè Francesc Xavier Llorens Roca —germà d’Oleguer Llorens Roca, notari de Monistrol de Montserrat— fou apartat del servei.19 Val a dir, però, que Mullol mai no es traslladà a viure a Sant Sadurní d’Anoia i mantingué la seva residència a Vilafranca del Penedès. Ara bé, de tant en tant, anava a Sant Sadurní per dur a terme les escriptures oportu-nes. En cas de necessitat, l’interessat s’havia de traslladar a Vilafranca a visitar el notari. En començar la guerra carlina, Jaume Domingo Mullol desaparegué de Vilafranca, i fou vist més tard a Font-rubí, localitat en la qual, sense deixar d’exercir de notari, formà part de la Junta Corregimental carlina.20

L’època moderada

En començar l’any 1834, la guerra havia complert el seu primer trimestre. A Catalunya, malgrat les severes disposicions de Manuel Llau-

15. VINAIXA MIRÓ, J. R. (2006). Tortosa en la Guerra dels Set Anys (1833-1840). Valls: Cossetània, p. 284.

16. ACA. Reial Audiència. Caixa 221. Exp. 57.17. VINAIXA MIRÓ, J. R. (1998). La postguerra del Francès i la revolta reialista de

1822 a l’Ebre. Barcelona: Columna, p. 236.18. CARIDAD SALVADOR, A. (2014). Cabrera y compañía. Los jefes del carlismo en el

frente del Maestrazgo (1833-1840). Saragossa: Diputación General de Zaragoza. Institución Fernando El Católico, p. 520.

19. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1831, f. 185r-186r.20. ACA. Reial Audiència. Caixa 211. Exp. 300.

2323232 6.666).. Cabbbbrerrerrerererere a yy gosgggg sa:a:a:a Di DDDDD pututttuut

ererrrrsorsorsoororum umumumumum 183183318331883xaxaaaaa 21 21212121211. 1. 11 ExpExpExpE pExpEExp....


der, no s’aconseguí frenar el moviment de partides que, a poc a poc, s’anà estenent. I és que, a mesura que la tropa governamental anava capturant diferents cabdills carlins, en sorgien d’altres. Per a l’exèrcit cristí, el control del territori resultà una comesa certament complicada, atès que Catalunya tenia una territorialitat fragmentada. L’orografia física del país, l’elevat nombre de poblacions,21 l’estat de les comunicacions i la varietat de jurisdiccions dificultaven l’aplicació de les disposicions reials així com la seva verificació. El govern d’Isabel II seguí mantenint bona part de les lleis vigents en temps de Ferran VII, tot i que realitzà algunes concessions als liberals amb el restabliment de determinades normes jurídiques del Trienni Liberal. La plena col·laboració política entre isabelins i liberals encara es faria esperar uns mesos.

Per bé que alguns notaris procuraren escapar-se del seu confinament i unir-se als carlins per a servir entre les seves files, molts seguiren sol·licitant gràcies reials per tal de fer més fàcil la seva feina diària. Dins aquest darrer grup cal situar-hi Josep de Mas Enrich, notari de Manresa. Per Carta Acordada de la Reial Cambra, del 5 de febrer de 1834, li fou tramitada la instància en què demanava que se li permetés crear un mateix protocol amb el seu fill, Marià de Mas i Coma.22 El 22 d’abril d’aquell mateix any, Mas Enrich rebé la contesta de la Reial Audiència, en la qual se li comunicava l’acceptació de la seva petició.23 Setmanes després, Marià de Mas i Coma presentà un memorial a la Reial Audiència per a sol·licitar que es donés compliment al seu títol de notari de Manresa, tot formant protocol amb el seu pare, sense haver realitzat encara els exàmens corresponents.24 També se li concedí la petició, si bé el permís li serví per poc temps, ja que, el 25 d’agost, l’alcalde major comunicà que Josep de Mas i Enrich havia mort feia uns dies. El 29 d’agost, l’Ajuntament de Manresa informà del mateix fet. Totes dues missives institucionals sol·licitaven que es cobrís la seva plaça, una de les vuit de número que pertocaven a Manresa.25 Pocs dies després, el 8 de setembre, Marià de Mas i Coma obtenia la

21. El 1834 es comptabilitzaren 543 pobles a la província de Barcelona, 562 a la de Girona, 910 a la de Lleida i 290 a la de Tarragona. Dades extretes de l’obra Subdivisión en Partidos Judiciales de la nueva división territorial de la península é islas adyacentes. Madrid: Imprenta Real, 1834.

22. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audiencia y vistos en el Acuerdo 1834, f. 42.

23. ACA. Reial Audiència. Cartas Acordadas 1834, vol. 2, f. 21a-22a.24. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audiencia

y vistos en el Acuerdo 1834, f. 176a.25. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audiencia

y vistos en el Acuerdo de 1834, f. 271r-272a.

taaas Acorcorcororrcordadddaaaaaddddddienntestestesteseseste re r rr mimimmim

dddddddienieneneenntestestestestetes re rereremimimimimmmrrrrrr-27-27-2727-27-27-2 2a.2a.2a.2a.2a


notaria de regnes de Manresa.26 Mas aconseguí formalitzar el darrer pas del procés quan, el 24 de setembre, sol·licità a la Reial Audiència que es guardés el seu títol i es fes complir.27

El 25 de gener de 1834, Francesc Pujol i Bordas envià un me-morial a la Reial Audiència en què exposà que disposava de la nota-ria de Capellades des del reial títol del 6 de maig de 1826. Aquesta escrivania li fou conferida per la vacant de Joan Baptista Palou, qui, segons Pujol, mai no residí a Capellades, sinó que sempre visqué a la vila de Ponts. Pujol segueix la manifestació exposant que el 1829, a instància dels notaris de Capellades, es prohibí a Joan Baptista Palou la residència en aquesta vila, però l’any 1834 hi estigué confinat per motius polítics, sense autorització de les altes instàncies per actuar. Francesc Pujol també explica que Palou, residint a Capellades, actuà en tota classe de contractes que el perjudicaren. Davant d’això, Pujol sol·licitava que es prohibís actuar a Palou i que li fos retirat el títol del qual se servia.28 Ara bé, no es realitzà cap actuació concloent vist que, el 21 de setembre següent, Francesc Pujol havia enviat de nou un memorial a la Reial Audiència denunciant que Joan Baptista Palou encara exercia com a notari a Capellades valent-se d’un títol que li hauria d’haver estat retirat. En la seva queixa, Pujol reportà que Palou, fins al seu confinament a Capellades, havia estat exercint a Ponts amb el títol de notari de Capellades. Conclogué el seu escrit demanant, una altra vegada, que fos recollit el títol cancel·lat del qual se servia Palou. Fins al 10 d’octubre no es remeté l’expedient obert amb motiu d’aquesta segona instància al senyor Pallejà de la Reial Audiència el qual, per algun motiu que es desconeix, no li donà continuïtat.29 Mentrestant, la vila de Ponts no restà sense escrivà, ja que la notaria estava en mans de Víctor Palou i Esteve des del 10 de febrer de 1833, moment en què s’aprovà la permuta de la seva plaça com a escrivà reial de Granollers per la de Josep Maria de Matas i Casanovas, que, fins aleshores, posseïa el títol de notari de regnes amb residència a Ponts.30

El 21 de gener de 1834, Agustí Bassa i Escofet, passant de notari, presentà una instància a la Reial Audiència. Bassa, veí del Vendrell,

26. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1859, f. 114a.27. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audiencia

y vistos en el Acuerdo de 1834, f. 289.28. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audiencia

y vistos en el Acuerdo de 1834, f. 35.29. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audiencia

y vistos en el Acuerdo de 1834, f. 299.30. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1833, f. 81r-82a.

9.9.dddienteseseseses remimiiiim

ddddddddienntesestestestt rer mimimimim9.9.9..ererrrrrsorsorsororsors rum um umum umm 183183838318318183


hi posà de manifest que, en aquesta localitat, li pertocaven tres places de notaris numeraris, però un dels notaris que n’ocupava una, Josep Escarrà i Feliu, es trobava residint a Girona. Bassa assegurà que Es-carrà mai no es traslladà a residir al Vendrell des de que permutà la seva plaça amb la de Narcís Vallès l’any 1830. Vallès havia passat a ser notari de número del col·legi de Vilafranca del Penedès. Agustí Bassa, en avinença amb les normes vigents, sol·licità que el notari Escarrà es traslladés a la residència que li corresponia per títol i, davant el supò-sit que no ho fes, demanava obtenir la seva plaça. La Reial Audiència emprengué les mesures pertinents. Adreçant-se a l’alcaldia major de Sitges, els requerí més informació de l’assumpte i, a més, els ordenà que notifiquessin a Escarrà l’obligació de complir amb la seva residència. Pocs dies després, el 6 de febrer, Francisco Domingo Aunes, alcalde major de Sitges, respongué a la petició de la Reial Audiència primer de tot, confirmant que Escarrà no residia al Vendrell des de 1830 i, segonament, informant que no li havia estat possible advertir Escarrà de l’assumpte, ja que desconeixia la seva adreça, la qual, endemés, Bassa no li volgué facilitar. La resposta, però, no va satisfer la Reial Audiència, que decidí amonestar l’alcalde major de Sitges i l’instà a procedir amb major i millor diligència en l’exercici de la seva autoritat. El dia 6 de març, des de la mateixa alcaldia s’informà la Reial Audiència de les novetats obtingudes gràcies a la col·laboració de les autoritats gironines. Des de l’alcaldia major de Girona, se’ls comunicà que Josep Escarrà no residia a la ciutat, sinó a Santa Coloma de Farners. Així doncs, es pogué finalment trametre la requerida notificació a Escarrà, el qual, el 28 de febrer de 1834 hi respongué amb les paraules següents:

Contestando à su oficio de V[sted] de 6 de los corrientes q[ue] me entregó este S[eño]r Alcalde mayor en 23 de los mismos re-lativo à q[ue] pase à residir en el Pueblo del Vendrell debo ma-nifestarle que cuando yo vine en esta, fue de orden del M[uy] Y[ilustre] S[eño]r Yntend[en]te de la Provincia para regentar en clase de Secuestrador, la Notaria y Escrivania de la Baronia de Bruñola por hasta tanto q[ue] se concluyese el Exped[ien]te de subasta q[ue] en aquel entonces se estaba instruyendo [...]. En este estado compareció el R[ea]l Hospicio de la Ciudad de Ge-rona presentando su título de propiedad de la entendida Notaria q[ue] le fue reconocido por valedero, y del mismo obtuve despues nombramiento de ella.

Josep Escarrà justificà la seva absència del Vendrell tot asseverant que restava pendent que la Reial Cambra verifiqués el nomenament de l’escrivania de la baronia de Brunyola. També exposà que, en morir el notari d’Anglès i després d’una disputa entre la Reial Hisenda i el

sessss va aaaaaaabbsbbb ènènnnniiiiiaalaaa CCCCCCCamamamamamama brrrrrBrBrBBrBrBrB unununununnnyoyoyoyyoyolalalalaa. . . . uuuuuuunananananannan d dd dddddisisisisispupupuppuupu


marquès de Castelldosrius per la propietat de l’escrivania que aleshores quedà desocupada, fou nomenat segrestador de la susdita, amb condi-cions anàlogues al cas de Brunyola. Així doncs, passà a custodiar més de tres-cents protocols, un volum força nombrós pel qual, explicà, no podia deixar l’escrivania, almenys fins que l’intendent li comuniqués a quina persona hauria de traspassar els documents. A més a més, Escarrà, segons declarà ell mateix, era capità de la milícia voluntària i complia amb nombroses missions i comissions encomanades pels capitans generals dels corregiments de Girona i de Figueres. Sense dir cap nom, sostingué que un dels alts càrrecs militars li havia demanat que no deixés l’exercici de les armes perquè, de notaris, n’hi havia molts i no el trobarien a faltar i que, si es donava el cas, intercediria per ell davant del capità general de Catalunya, Manuel Llauder. A tot això s’hi ha d’afegir la perillositat de l’entorn en què es trobava. No podia marxar d’Anglès perquè «muy cerca de esta villa, han en pocos dias esplotado dos facciones q[ue] aunque miserables no deben des-preciarse». Josep Escarrà conclogué la seva contesta afirmant que, tan bon punt s’acabessin les faccions, tornaria al Vendrell i, endemés, quan la Reial Cambra resolgués el nomenament de l’escrivania de Brunyola, renunciaria a la primera plaça per marxar cap al nou destí. Finalment, el 22 de juliol de 1834, la Reial Audiència resolgué concedir a Escarrà un termini de dos mesos per a presentar el títol de Brunyola.31

El 18 de febrer de 1834 s’atorgà a Tomàs Agustí, notari reial a Sant Quintí de Mediona, el seu trasllat a Berga, puix que hi havia una plaça vacant que havia deixat el notari Francesc Viladot en mudar-se a Sabadell.32 El 20 de desembre de 1832, des de la ciutat de Lleida, es concedí a Tomàs Agustí, tinent coronel de l’exèrcit, el títol d’escrivà reial i notari públic de Sant Quintí de Mediona per defunció de l’anterior obtentor.33 Finalment, el 8 de març de 1834, Tomàs Agustí presentà a la Reial Audiència la «Real Mandataria» amb què se li concedia permís per a residir a Berga.34 Però sembla ser que la seva situació a Berga no li fou fàcil, ja que, el 19 de novembre de 1834, Tomàs Agustí es queixà a la Reial Audiència que Josep Maria Codinach estava exercint de notari a Berga malgrat no tenir permís. Agustí explicà que Codinach havia estat fiscal militar i que, des de feia un mes, servia a la cúria de Gironella. L’exposició d’Agustí concloïa demanant imperiosament que es fes tornar Codinach al seu lloc de residència.

31. ACA. Reial Audiència. Caixa 146. Exp. 60.32. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1834, f. 62r-63r.33. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1833, f. 66a-68r.34. ACA. Reial Audiència. Caixa 140. Exp. 767.

xaxxaxx 1446. 6. 6.66.66 ExpExpExpExpEE ..ererererrersorrumumum umuu 1833333ererrrrsorsorsoororum umumumumum 183183318331883xaxaaaaa 14 14141414140. 0. 000 ExpExpExpE pExpEExp....


L’assumpte no quedà en via morta. Quatre dies després, des de Berga, el governador José Ramón Domínguez informà que Codinach actuava en nom de Joaquim Claris i Pascual, notari de Berga des del 1816.35 També explicà que encara no havia rebut l’ordre que el dia 2 d’agost li envià la Reial Audiència, ja que l’endemà un grup de carlins comandats per Climent Sobrevias (a) el Muchacho interceptaren el correu al passatge de Clarà, situat a la via de Cardona.36 Sembla que en realitat es tractava d’una disputa política. Josep Maria Codinach s’havia proclamat defensor de la causa d’Isabel II mentre que Tomàs Agustí es trobava envoltat per l’ombra d’un possible vincle amb el carlisme. José Ramón Domínguez sortí en defensa de Codinach i el 3 d’octubre aportà més informació sobre l’assumpte. Domínguez declarà que Codinach no exercia com a notari, sinó com a oficial major de l’escrivania de jutjat de la qual era titular Joaquim Claris. Aquesta antiga escrivania gaudia de molt de prestigi i, a més, també tenia al seu càrrec la cúria municipal i la comptadoria d’hipoteques. Segons Domínguez, Tomàs Agustí es trobava a Berga des de feia sis mesos, en un temps que no hi havia gaire feina. A més, «este Partido se compone de Pueblos Re-alengos, y de muchos mas que eran de señorio cuyas curias de estos segundos se han vendido por valimiento vitaliciamente por parte de la R[ea]l Hacienda, y los negocios civiles, y causas criminales que se promueven contra sus vecinos de los mismos los actuan sus respective (sic) Escrivanos que han comprado d[i]chas Escrivanias que eran de señorio asi como el Escrivano del Juzgado R[ea]l ordinario D[on] Jo-aquín Claris». Per tant, es tractava d’un cercle tancat al qual era molt difícil entrar. Domínguez acabà sentenciant que Tomàs Agustí només volia apoderar-se del fruit dels altres. Sis dies després, el 9 d’octubre de 1834, la Reial Audiència resolgué desestimar la petició de Tomàs Agustí.37

Era important que, a pesar de l’estat de guerra, les institucions públiques seguissin oferint els seus serveis. La funció pública dels no-taris era un bé reconegut àmpliament i la monarquia procurà amb la màxima cura possible pel seu correcte funcionament. Per aquest motiu era necessari que totes les escrivanies disposessin de personal qualifi-cat. Des de 1768 s’havien establert les comptadories d’hipoteques a tot el territori de la monarquia i des d’aleshores, malgrat els successius conflictes bèl·lics, havien funcionat ininterrompudament. El 3 d’abril de 1834 es publicà al butlletí oficial una disposició de l’intendent de

35. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1816, f. 47a-48r.36. ACA. Reial Audiència. Caixa 149. Exp. 403.37. Ibídem.

oooooficficcficficfifi iaiaiaiaaaaal l lllll ununuunnn

ererererrersorrumumum umuu 1811111xaxaaaa 14141414149.9. 99.99.9 ExpExpExpExpExpExpExp....


l’exèrcit i de Catalunya que s’avenia amb l’ordre del 12 de març últim de l’encarregat de la Comissió del Real Valimiento. En la disposició es comunicava que, en el cas que el dia 15 d’abril no s’oferís una postura admissible per a la subhasta de la venda vitalícia de la comptadoria d’hipoteques d’Olot i Camprodon, es procediria a l’arrendament vitalici d’acord amb les disposicions preses pel capità general.38 El sistema de venda, o arrendament, d’oficis públics seguia plenament vigent.

El Govern de la monarquia d’Isabel II no pogué aturar la con-frontació amb els carlins. Malgrat que disposava de recursos logístics, necessitava un major suport social per a consolidar la nova dinastia. Per tant, la monarquia, amb l’objecte d’apropar-se als sectors liberals d’Espanya, concedí l’Estatut Reial aquell mateix any. Es tractava d’una carta atorgada per la qual la monarquia es desprenia de determinats drets a favor d’un grup polític específic.39 En aquesta línia, el 12 d’abril s’aprovà la nova subdivisió judicial del territori. Una reforma d’aquestes característiques obria les portes a ulteriors modificacions de l’àmbit judicial. Els liberals perseguien una divisió dels poders de l’Estat i, a més, confiaven que aquesta suposés una millora en l’eficiència de tots els processos d’enjudiciament. Era imprescindible un control efectiu del territori per acabar amb la guerra que, alhora, havia de suscitar la consolidació del poder de l’Estat enfront de qualsevol amenaça.

Molts notaris seguiren amb la seves tasques diàries. A pesar del context de guerra, l’any 1834, Manuel Comajuncosa, notari de Talarn, continuà complint les ordres que li arribaven. Comajuncosa estava al capdavant de l’escrivania principal de la capital de partit i, per tant, ostentava el càrrec de la notaria de regnes de la localitat. També era el secretari municipal, estava al capdavant del Jutjat de l’alcaldia major i, a més, portava la comptadoria d’hipoteques, l’arxiu de la qual s’ubi-cava a les cases consistorials.40 De fet, el 27 de març, des del Govern polític i militar de Talarn s’informà que l’intendent s’havia queixat del costum indegut de molts pobles del corregiment de dirigir-se a ell per a tractar assumptes de propis, quan, en canvi, aquests temes s’havien de tractar amb el subdelegat de foment. El govern de Talarn també advertí que, a partir d’aleshores, tots els pobles del corregiment tin-

38. Boletín Oficial de la Provincia de Cataluña (Barcelona, 3 d’abril de 1834), núm. 66, p. 268.

39. Per a més detalls, vegeu SÁNCHEZ AGESTA, L. (1964). Historia del constitucionalis-mo español. 2a ed. Madrid: Instituto de Estudios Políticos, p. 209-222; TOMÁS VILLARROYA, J. (1976). Breve historia del constitucionalismo español. Barcelona: Planeta, p. 29-46.

40. ACA. Reial Audiència. Caixa 34. Exp. 658.

ncinciinn da dddde CCe Ce ee Ce Cataatatatatt

CHCCCC EZZ AAAAAAAGGGGGGEEEEEESTAAAAA,,eeeeeee Esstudtutudtuddududiios PPPPooooonalnalnalnanalismismismismismsmo eo eo eoo eespspspppsxaxaaaaa 34 3434343434. E. E. E. E. EExp.xp.xp.xp.xp. 6 6 6 6


guessin en compte a qui s’havien de dirigir.41 L’actitud dels pobles podia respondre a diferents qüestions, les quals no necessàriament havien de ser contràries. En tot cas, aquesta comunicació entre les diferents institucions indicava que, si bé moltes localitats eren carlines, per a determinats assumptes, els seus ajuntaments seguien realitzant llurs consultes en els òrgans superiors tradicionals. A tot això, cal sumar-hi el fet que, des dels primers temps de la guerra, molts pobles formaren ajuntaments legitimistes els quals també necessitaren secretaris per a poder donar fe de tots els actes administratius.

Amb tot, al llarg de 1834, els efectes de la guerra començaren a fer-se sentir amb molta força. El dia 3 de juny, l’alcalde major de Ta-larn traslladà per mitjà d’un ofici una queixa de l’Ajuntament d’Esterri d’Àneu a la Reial Audiència. En la queixa es posà de manifest que Jaume Monfar, notari d’Esterri, feia mig any que es trobava absent del poble sense permís. L’Ajuntament d’Esterri demanava que es realitzés una providència a fi d’obligar-lo a residir a la localitat.42 Tal vegada, Monfar no se sentí exempt de perill durant la seva estada a Esterri, tenint en compte el trànsit constant i creixent de partides carlines per la zona. Si l’objectiu dels carlins era fer la guerra contra els isabelins i els liberals, tard o d’hora voldrien ocupar Esterri. Monfar s’instal·là a Montblanc, on intentà el trasllat de la seva plaça. Si Jaume Monfar decidí establir-se a Montblanc en comptes d’una altra localitat segu-rament es deu a un possible parent, Marcià Monfar, que hi exercia com a notari. El dia 2 de juliol, l’alcalde major de Montblanc remeté i secundà una petició de Jaume Monfar en la qual el notari demanava que se li concedís un permís de dos mesos per a estar-se a l’Espluga de Francolí i prendre les aigües d’aquell lloc per raó de salut.43 Dos dies després, el 4 de juliol, Ignasi Civit, comptador de policia, informà a la Reial Audiència que, tot i les circulars en contra, Jaume Monfar residia a Montblanc des de feia uns set mesos. A més, segons Civit, Jaume Monfar havia iniciat un procés per obtenir la plaça de notari a Montblanc. Civit concloïa la seva comunicació sol·licitant que s’ordenés a Monfar tornar al seu lloc de residència.44 Finalment, amb providèn-cia del 28 de juliol, la Reial Audiència envià les respectives ordres als

41. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 27 de març de 1834), núm. 63, p. 256.

42. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audiencia y vistos en el Acuerdo, 1834, f. 146r.

43. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audiencia y vistos en el Acuerdo, 1834, f. 183r.

44. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audiencia y vistos en el Acuerdo, 1834, f. 190a.

ddddieni testestes re mimimimimm

ddddddienntestestesteseseste re r rr mimimmim

dddddddienieneneenntestestestestetes re rereremimimimimmm


alcaldes majors de Talarn i Montblanc el 5 d’agost. La consigna era que Monfar havia de tornar.

En el transcurs de la guerra, comencen a difondre’s arreu del territori notícies i indicis d’una possible relació entre alguns notaris públics i el carlisme. En alguns casos, la mateixa Capitania General de Catalunya obligava aquests notaris, que es trobaven sota sospita, a estar confinats en poblacions molt distants del seu lloc de residència o naturalesa. Era aleshores quan alguns aprofitaven per desaparèixer o unir-se als carlins. A la primeria de 1834, feia poc temps que Josep Domingo Arnau, na-tural de Benicarló, estava aprenent l’ofici de notari com a passant de l’escrivania del seu oncle, Gregori Melich de Buedo. Aviat, però, Josep Domingo Arnau seria confinat a Benicarló, localitat des de la qual fugiria per unir-se als carlins.45 Tot sembla indicar que, en algun moment, Josep Camarlot, notari de Talarn, també s’absentà de la vila i marxà amb els carlins. La seva anterior trajectòria i el seu prestigi durant la Segona Restauració Ferrandina (1823-1833), de ben segur, el feren mereixedor d’algun càrrec dins la rereguarda carlina.46 Mentrestant, les temptatives insurreccionals dels carlins se seguiren produint en tot el territori català, per bé que la seva repercussió acabava essent molt limitada. I és que les condicions logístiques de les primeres partides eren molt migrades, el desplegament de la tropa governamental no facilitava la seva escomesa i, a més, la territorialitat fragmentada forçava les partides a un cert pragmatisme tàctic. Una de les temptatives carlines que tingueren lloc entre Vic i Castellterçol, en les últimes setmanes de 1833 i les primeres de gener de 1834, causà molta estupefacció en tota la contrada. A Vic, es produïren certs aldarulls més o menys localitzats que espantaren alguns reialistes que preferiren absentar-se per uns dies de la localitat. Així ho féu Miquel Fàbregas, notari de Vic, que decidí marxar de la localitat durant uns dies per temor a possibles represàlies —derivades de les mesures de càstig contra els qui es consideraven desafectes al nou govern d’Isa- bel II—.47 El 4 de maig de 1834 es publicà la citació judicial de Carles Martí, notari de Balaguer, el qual havia de deixar la ciutat i marxar confinat a Vilanova de Sitges. Tanmateix, no es presentà a la citació, per la qual cosa acabà essent encausat per fuga i sospita de perfídia.48

45. CARIDAD SALVADOR (2014: 232-240).46. Pel que fa a Josep Camarlot, hom pot consultar la seva exposició de mèrits

polítics i militars de 1824. En l’exposició, es fa referència a la seva participació a la Guerra de la Independència i a la Guerra Reialista. Vegeu l’apèndix documental núm. 1.

47. PORTET, J. (1999). «El primer carlisme a Osona. Conspiracions, aixecaments i partides (1833-1835)». El carlisme i la dona. Barcelona: Fundació Francesc Ribalta, p. 112.

48. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 4 de maig de 1834), núm. 79, p. 320.

pssiciiiciici ó, óóó es essse fa ff

errrr a RRRReiaeiaeiaeiiaiai listataaaater ereee cararrarrlislislislislisislismme m aadonaona. B. BBBBBBararcaa elolloolociaciaciaciacia de dedededde Ba BaBaBBaB rcercerceeercrc


Des de la Capitania General de Catalunya procuraren controlar tots els dissidents, sospitosos d’afecció al carlisme. Com tants altres, Lluís Dalmau i de Baquer —notari de la Seu d’Urgell des del 2 de març de 1832—49 rebé ordre de confinament a Igualada l’abril de 1834. El manament provenia de Francesc Bonet, governador militar de la Seu, que havia actuat per indicació de Llauder. La vigilància policial havia de ser molt acurada perquè les desercions dels confinats i el posterior degoteig de voluntaris a les files carlines eren constants. Les autoritats estaven al corrent de les influències social i política dels Dalmau, per la qual cosa emprengueren un seguit de mesures que servissin per neu-tralitzar llurs moviments.50 Durant uns mesos, Lluís Dalmau romangué bloquejat a Igualada.51

El 4 d’octubre de 1834 s’atorgà l’escrivania de Sant Quintí de Mediona a Antoni Miracle i Cerat. La plaça restava vacant per causa del trasllat de Tomàs Agustí a Berga.52 Unes setmanes després, el 10 de desembre, Antoni Miracle i Cesat presentà un memorial a la Reial Audiència en el qual informava que, el dia 4 d’octubre, havia estat agraciat amb l’escrivania del poble de Sant Quintí i demanava que, per tal de poder prendre possessió del càrrec, li adjudiquessin un dia i una hora per a l’examen corresponent.53

El 24 de novembre del mateix any es publicà el Reial decret de 19 de novembre que feia ostensible la voluntat del Govern de la Regència de dur a terme un seguit de reformes dins l’àmbit notarial. Aquesta vegada, l’objectiu era establir «un sistema ordenado y general, que fijase el número, clases, atribuciones y cualidades que deben tener los escribanos de todo el reino». Per a aquesta finalitat, es creà una comissió que estaria formada per José María Calatrava, ministre del Tribunal Suprem d’Espanya i Índies; Joaquín de la Escalera, ministre de la Reial Audiència de Madrid; Pedro Jiménez Navarro, fiscal del mateix tribunal; Felipe Lopez Valdemoro, advocat del Col·legi de Ma-drid, i Manuel de Carranza, que actuaria com a secretari.54

49. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1832, f. 73a-75r.50. Josep Ignasi Dalmau i Baquer, germà de Lluís, tingué un paper important

en la lluita carlina atès que fou un dels membres de la Junta Superior Governativa del Principat.

51. ACA. Reial Audiència. Caixa 193. Exp. 391.52. ACA. Reial Audiència. Cartas Acordadas 1834, f. 232r-233r.53. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos a la Real Audiencia y vistos en

el Real Acuerdo. 1834, f. 360r.54. Gaceta de Madrid (Madrid, 24 de novembre de 1834), núm. 283, p. 1177.

xaxax 193. 3. .33 ExpExpEEE ...taaaaas AAcorcocorcorcororcoro daddaddddaddadd aaedededededde ienenenenntestetesttes remmmmm

242424242424 de dedededede dede no nonononovevevevveee


Consolidació de les posicions carlines dins el territori

El 1835 fou un any de forts contrastos. El bàndol isabelí ja tenia el suport del partit liberal, però la guerra no s’havia acabat, fet que contribuí a un desgast tant humà com econòmic que acabà exasperant el Govern de la Regència, no gaire confiat en l’actuació d’un exèrcit fins aleshores incapaç d’aplacar un moviment integrat principalment per grups de guerrillers que, segons els informes militars, eren pocs i mal armats. Tanmateix, al regne de Navarra i a les províncies de Biscaia, Guipúscoa i Àlaba, s’havia arribat a mobilitzar una facció carlina important, liderada per Tomás Zumalacárregui, que, el mes de juny de 1835, cregué reunir la suficient força per posar setge a la ciutat de Bilbao. Però, a diferència del nord d’Espanya, el moviment carlí no acabava de consolidar-se a Catalunya i al Maestrat. Les me-sures de repressió contra els voluntaris carlins dissuadiren possibles combatents d’unir-se a les tropes de Don Carlos. I és que, en algunes etapes de la Primera Guerra Carlina, si la tropa governamental captu-rava un guerriller amb les armes a les mans el podia afusellar a l’acte. També, segons el període de la guerra, es confinaven molts parents de cabdills coneguts de les partides o se’ls podia condemnar a servir durant sis anys a ultramar o a presidi a Ceuta. Amb tot, en el territori català, el degoteig de voluntaris seguia nodrint les partides carlines. En algunes localitats catalanes, els carlins institucionalitzaren ajunta-ments legitimistes que serien administrats d’acord amb el costum. La majoria de vegades no es tractava de poblacions importants quant a nombre d’habitants, però resultaven efectius a l’hora de donar aixopluc a les partides. En el decurs de 1835, els carlins ja havien endegat els bloquejos d’algunes poblacions catalanes amb l’objecte d’intimar llurs governs a rendir-se o a cedir a determinades concessions. Els resultats d’aquestes temptatives foren molt desiguals.

En aquesta època, algunes notaries quedaren desertes. Narcís Rodés havia de dirigir-se a Vidreres per a exercir com a notari de regnes, però li fou impossible per causa del context bèl·lic. Finalment, s’instal·là a Santa Coloma de Farners, capital del partit judicial, on treballà per al Jutjat de primera instància durant els anys que durà la guerra.55 La situació a la província de Girona no fou gaire tranquil·la, ja que, a poc a poc, van créixer els moviments de guerrilles. Si, fins a la data, les temptatives més destacades s’havien localitzat en alguns indrets de la Garrotxa o el Ripollès, en començar l’any 1835, les partides carlines

55. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audiencia y vistos en el Acuerdo de 1840, f. 46r-47a.

oomençnçnçnççnnçar lllllll

didididddd entententententnteses esees remremremmmremmiiii----47a47a47a7a47a47a47 ..


s’estengueren amb preeminència pels pobles del litoral.56 Seria només qüestió de temps que els carlins intentessin fer-se amb el control de poblacions tan importants com Banyoles, Santa Coloma de Farners, Blanes o Tordera, entre d’altres.

Val a dir que el context de la guerra no fou l’únic factor que alterà la legislació en matèria notarial. Alguns personalismes també afectaren diversos aspectes del procediment notarial. El dia 16 de juny de 1835 sortí a la llum una reial ordre que permetia als ajunta-ments —que eren caps de partit— moure dels seus arxius els llibres d’hipoteques que, en un principi, s’havien de custodiar en tot moment dins les instal·lacions municipals. Des de la Intendència de Catalu-nya es feia pública la comunicació del director general de Rendes i Arbitris d’Amortització.

Con fecha de 12 del corriente se ha comunicado á esta Direccion la Real órden siguiente:= Exc[elentisi]mo S[eño]r= S[u] M[agestad] la REINA Gobernadora, se ha enterado, por la consulta de V[uestra] E[xclencia] de 28 de marzo último de la resistencia del Ayunta-miento de la villa de Cieza, provincia de Cuenca, á entregar el oficio de hipotecas al dueño de la Contaduría por compra vita-licia D[on] Gerónimo Falcon y Augusto, que la solicitaba con la mira de colocarlo en su casa donde tiene su escribanía numera-ria, fundándose el Ayuntamiento en la pragmática de 1768, que previene que los registros se custodien en los Ayuntamientos; y haciéndose cargo S[u] M[agestad] que mediante formalidades que deben preceder de rigurosos inventarios duplicados y afianzami-entos, á estas entregas, ningun inconveniente puede resultar de ellas, ni por esto se priva á los Ayuntamientos y sus presidentes de celar el buen desempeño de estos funcionarios, se ha servido resolver por punto general que son las seguridades y responsa-bilidades necesarias, se haga entrega de los oficios de hipotecas á quienes les correspondan y lo soliciten para colocarlos al lado de sus escribanías si fuesen escribanos, y si no en su casa en punto cómodo y seguro.= Lo que trascribe á V[uestra] S[eñoria] la misma Direccion á fin de que disponga su entero conocimiento en los casos que los interesados lo requieren.57

Aquesta reial ordre deixa entreveure com, malgrat l’observança es-tricta de totes les lleis, ordres i pragmàtiques vigents en aquell moment,

56. GELABERTÓ I ORÚE, J. C. (1991). Revolució liberal i guerra civil a la marina de la Selva. Mataró: Caixa d’Estalvis Laietana, p. 103-104.

57. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 16 de juny de 1835), núm. 114, p. 482.

9999991). RevRevRevRevRRevRevoluuuuuccetaetetettet na,na,,, p. p pp 10 10003333ciaciaciaciacc dededededee Ba BaBaBaBB rcecerceeercce


aquestes podien ser modificades en qualsevol moment. També posa de manifest com els llibres d’algunes comptadories d’hipoteques es trobaven entre els protocols d’algunes escrivanies, ja que, si el notari de torn els requeria, podia reclamar-los tot acollint-se a la present reial ordre.58

A la darreria de gener de 1835, Manuel Llauder, capità general de Catalunya, manà fortificar unes línies de poblacions amb l’objecte de contenir la insurrecció carlina.59 I és que, a l’inici d’aquell any, el moviment de partides guerrilleres es deixà sentir amb força. Mentres-tant, Joan Baptista Palou i Marquès, notari de regnes amb residència a Capellades, seguia exercint com a notari en aquesta localitat malgrat la seva suspensió. Finalment, però, les autoritats procediren a retirar-li el títol. Passat un temps prudencial, el 15 d’abril de 1835, Palou sol-licità a la Reial Audiència que se li enviés un duplicat del títol —cal recordar que li fou retirat— al·legant que la seva còpia s’havia extraviat i la necessitava per acreditar el seu càrrec.60 És possible que, aleshores, ja tingués previst marxar del poble de Capellades per intentar estar definitivament entre els carlins. La Reial Audiència respongué positi-vament a la seva petició, fent-li arribar una còpia del títol. Finalment, la diligència de tancament del protocol notarial d’aquell any la realitzà a la vila del Vendrell,61 si bé hi romangué poc temps.

Pel que fa a Lluís Dalmau i de Baquer, notari de la Seu d’Urgell, encara es trobava confinat a Igualada al començament de 1835. De totes maneres, acabà aconseguint el permís per a residir a Barcelona, ciutat en la qual estigué durant un breu període de temps, ja que de seguida li fou permès anar a Puigcerdà amb el seu germà, Josep Ignasi. Des de Puigcerdà, es retirà amb prèvia autorització a Escaldes per a prendre-hi les aigües. Un cop allà, s’incorporà a la facció de Bartomeu Porredon (a) Ros d’Eroles.62 Es té constància que, el 12 de desembre de 1835, Lluís Dalmau exercia com a comissari de guerra de tercera classe dins l’exèrcit carlí a les ordres del Ros d’Eroles.63 Pel que fa a

58. És possible que els llibres perduts d’alguna comptadoria d’hipoteques estiguin, en realitat, entre els protocols de l’escrivania d’aquest notari.

59. MUNDET I GIFRÉ, J. M. (1990). La Primera Guerra Carlina a Catalunya. Barce-lona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 77 (1990: 77).

60. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audiencia y vistos en el Acuerdo de 1835, f. 128.

61. ACAN. Fons notarial. Protocol de Joan Palou i Marqués de 1835. 62. ACA. Reial Audiència. Caixa 193. Exp. 391. Alguns dels testimonis es contra-

deien en oferir certs detalls de les passes que Dalmau realitzà quan va marxar amb els carlins. Només recullo els paràmetres comuns entre tots ells.

63. La data exacta d’incorporació l’he extret del seu expedient militar: AGMS. Legajo D-53. Expedientes personales.

ocooccc l dl dl dl e Je JJe JJJoannnnnna aa 193333. E. E. E. EEExp..

ssesssss s qqqqqueuue ueueueueu Dalalalallalcomumummm ns nsnn ennnnn

acacacca ió ióióóó l’hl’hl’hl’hl’hll’ e ee ee eee ee extxtxtxttx


les rendes i en relació amb l’exèrcit, a més dels intendents, hi havia la figura del comissari ordenador i el de guerra. Aquestes darreres figures estaven regulades per la Reial instrucció del 27 de novembre de 174864 en la qual es detallaven les funcions de tots dos comissaris. La missió principal era l’examen i intervenció, mitjançant revistes, de tots els elements que formaven i es necessitaven per al manteniment de l’exèrcit. Tots dos comissaris depenien de la Intendència general de l’exèrcit. El comissari ordenador havia de residir a la capital de la província65 satisfent els encàrrecs encomanats, o en el districte en què se’l considerés necessari. A més, en cas d’absència o defunció de l’in-tendent, el comissari ordenador podia reemplaçar-lo en el seu càrrec. Els comissaris de guerra es reputaven militars en gairebé tots els seus efectes legals, però, de vegades, no rebien aquesta consideració. Els comissaris de guerra s’ocupaven d’elaborar sobre el terreny les revistes i d’aquesta manera certificar el nombre de soldats existents i arreglar les pagues d’acord amb el que pertoqués a cadascun. Aquestes revistes havien de ser transferides als intendents i s’havien d’efectuar amb «cla-ridad, formalidad y exâctitud». En el capítol trenta-novè de l’ordenança de reclutament de l’exèrcit, del 3 de novembre de 1770, s’estipulava que els oficials de caixa particular de cada unitat, que rebien els quintos, eren els encarregats de fer-ne l’acte de reconeixement, filiació, mesura i ressenya. Per a realitzar tots aquests passos, es requeria la presència d’un comissari de guerra que en garantís la veracitat. En absència del comissari, l’oficial de caixa podia servir-se dels notaris municipals.66 Així doncs, no ens ha de resultar estrany que Lluís Dalmau, com a notari civil, exercís de comissari de guerra, atès que la finalitat d’amb-dós càrrecs era pràcticament la mateixa: garantir la validesa legal dels negocis civils i, per causa de la guerra, també dels militars. Val a dir que la figura dels comissaris de guerra no fou modificada d’una ma-nera substancial fins a les noves regulacions sorgides dels successius governs d’Isabel II. Les reformes portades a terme en temps de Car-les IV o Ferran VII modificaren alguns articles, per bé que l’essència seguia essent la mateixa. En el Trienni Liberal, la Llei constitutiva de l’Exèrcit, del 9 de juny de 1821, tampoc no aportà modificacions

64. Es pot consultar a PORTUGUÉS, J. A. (1765). Coleccion general de las ordenanzas militares, sus innovaciones, y aditamentos, dispuesta en diez tomos, con separacion de clases. Tom 10. Madrid: Imprenta de Antonio Marin, p. 361-420.

65. Segueixo la definició de província prevalent en el segle XVIII, és a dir, com a part de regne o estat.

66. DOU I DE BASSOLS, R. de (1801). Instituciones del derecho público general de España con noticia particular de Cataluña y de las principales reglas de gobierno en qual-quier estado. Tom 3. Madrid: Oficina de don Benito García y Compañía, p. 302-303.

AntAnttAA oniiiio Mo Mo Moo Mo Maaaaaaooovínciaciaiaciaaiacia pr evevvvvv

80888888 1).).).).).. InsInInI tittttuuuuuuuuuña ñañaaa y dy dy dy dy dy dy e le lee as asasssaasde de de dededede dondonondondondondondon Be BeBeBBBeBeB nininnininn


substancials respecte a la figura dels comissaris. Per tant, en començar la Primera Guerra Carlina, les regulacions ja citades seguien vigents i amb escasses variacions.

La guerra s’anà desenvolupant violentament per tot el territori, cosa que no impedí que molts notaris —fins i tot els que eren manifes-tament carlins— continuessin tramitant permisos a través de la Reial Audiència. Les comunicacions dels partidaris del pretendent eren sovint purament administratives. Molts d’ells no volgueren desvincular-se de la Reial Audiència per tal d’atresorar mèrits en cas que els isabelins guanyessin la guerra. D’altra banda, si de vegades acceptaren realitzar gestions a través de la Reial Audiència, segurament es degué a l’ab-sència d’un òrgan carlí que s’ocupés de les mateixes tasques. De fet, en els primers mesos de la guerra, carlins i isabelins es regien per les mateixes lleis per a determinats assumptes. El 28 de febrer de 1835, Josep Camarlot i Macià, notari i propietari de la cúria de Talarn, envià una instància a la Reial Audiència sol·licitant permís per a servir-se d’un substitut que no disposava de l’aprovació reial.67 No rebé cap contesta fins a l’1 juliol següent, quan li fou denegada la petició.68 Les comunicacions entre Camarlot i la Reial Audiència tingueren lloc en el temps que el notari residí a Sant Llorenç de Morunys, període en el qual en fou el governador militar i la població esdevingué un dels punts forts del carlisme més combatiu.

Els progressos del carlisme en territori català deixaren en entredit els esforços realitzats des del Govern de la Regència. Les veus crítiques dins els sectors proclius a la monarquia isabelina i, també, les dissen-sions internes del liberalisme polític exigien una política més decidida en el combat contra el carlisme. En aquest context, des del Govern de Madrid, es decidí nomenar Francisco Espoz y Mina nou capità general de Catalunya. La seva trajectòria liberal el convertí en l’esperança de molts catalans. Ara bé, es trobà al capdavant de la capitania en un dels pitjors moments de la guerra. El 29 de novembre de 1835 declarà l’estat de setge a Catalunya, fet que suposà la suspensió de totes lleis civils en favor de les lleis militars. Així mateix, Espoz y Mina, en arribar a la capitania, mesurà l’estat de la guerra i els ànims dels catalans que donaven suport al Govern de la Regència. De seguida s’adonà de la necessitat d’aixecar la moral dels sectors partidaris d’Isabel II per mitjà de victòries militars. No obstant això, la logística disponible, l’orografia

67. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audiencia y vistos en el acuerdo. 1835, f. 75r.

68. Ibídem.

ddddddddienntesestestestt rer mimimimim


del país i l’apatia pel combat en àmplies zones de Catalunya el porta-ren a considerar la necessitat de victòries ràpides i segures. A mitjan desembre de 1835, l’exèrcit cristí, amb Mina al capdavant, emprengué una severa campanya militar amb finalitats propagandístiques.69

A les acaballes de l’any, Espoz y Mina concentrà uns deu mil soldats i artilleria per a l’assalt a l’hospital instal·lat al santuari de Lord, just al costat de Sant Llorenç de Morunys, el qual servia de refugi als carlins. El pla estava concebut en dues fases: l’objectiu primer seria foragitar els carlins de la localitat de Sant Llorenç i, en darrer lloc, atacar el santuari de Lord.70 Després d’uns dies de parada forçosa a causa de la neu i del mal estat de les comunicacions, a les 5 de la tarda del 23 de desembre de 1835, les tropes de Mina assaltaren Sant Llorenç de Morunys, sense comptar amb l’artilleria, la qual seria utilitzada per al setge al santuari. Un dels darrers homes a desocupar el poble fou Josep Camarlot i Macià, capturat pels milicians de Salàs de Pallars i la Pobla de Segur.71 El càstig no es féu esperar per ordre del governador militar de Talarn i amb autorització del capità general de Catalunya. A les 8 del matí del dia 27 de desembre de 1835, Josep Camarlot fou afusellat a la plaça de la Creu de Tremp, al peu de l’antiga paret del cementiri antic.72

Antoni Molló, notari de Cambrils, ja s’havia aliat amb els carlins quan intentà gestionar a través de la Reial Audiència la permuta de la seva plaça amb la de Plàcid Bru, notari de Valls.73 Segurament, Bru tenia coneixença de la militància activa de Molló dins les files carlines. Els problemes interposats per la Reial Audiència en la realització de la permuta feren desistir les dues parts de la seva petició.

A mesura que avançava la guerra, alguns dels conflictes notarials que havien quedat sense resoldre es tornaren a activar. A tall d’exem-

69. SANTIRSO RODRÍGUEZ, M. (1996). «Los militares en la revolución liberal española: El caso de los capitanes generales de Cataluña (1832-1839)». Trienio (Madrid), núm. 27, p. 112-116. Si bé l’atac militar a un hospital era un acte reprovable, no era el primer cop que s’associava Mina amb actes semblants, ja que en el transcurs de la Primera Guerra Carlina tornà a cremar pobles i boscos i, també donà una enorme publicitat a l’afusellament de la mare de Cabrera. Vegeu SANTIRSO RODRÍGUEZ (1996: 118).

70. Existeixen moltes versions dels fets; la darrera es pot consultar a CAMPILLO I BESSES, X. (2014). «Lluís Joy i Vidal (1790-1838). Biografia d’un capità de la Milícia Nacional». A: El carlisme ahir i avui. L’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis d’Avià, p. 59-62.

71. BOFARULL I DE BROCÀ, A. de (1990-2000). Historia de la guerra civil de los siete años [1833-1840]. Vol. 1. Reus: Associació d’Estudis Reusencs, p. 315 (1999: vol. 1, 315).

72. LLEDÓS MIR, M. (1917). Historia de la antigua villa, hoy ciudad de Tremp. Barcelona: J. Faidella Seix, p. 239.


(((1990-20-2-20-2-2-20-20000 ))))))acaaaa ió d’Ed’Ed’Ed’Ed’Ed’Ed Esstuss ddddddisisisisissstorria aaaa de ddddd lalalaala

xaxaaaaa 20 20202020203. 3. 333 ExpExpExpE pExpEExp....


ple, el 17 de juny de 1835, Francesc Maimó, escrivà reial d’Agramunt, lliurà a la Reial Audiència una instància sobre el procés iniciat contra Josep Escarrà, notari del Vendrell. Segons Maimó, feia cinc anys que Escarrà no residia al Vendrell i tenia ofici obert a Santa Coloma de Farners. També exposà que Escarrà havia residit a Brunyola «teniendo la criminal osadia de anunciarse falsamente bajo el signo y caracter R[ea]l que le dio Su M[a]g[esta]d al Expediente (sic) el titulo Escr[i]v[an]o R[ea]l y Not[ari]o publico del Castillo y Baronia de Bruñola», localitat que, segons el testimoni de Maimó, mai no havia tingut notari reial. A més a més, Escarrà mai no arribà a presentar la reial cèdula de la suposada notaria de Brunyola. Concloïa l’escrit recordant que, a pesar d’haver rebut tres avisos, Escarrà en féu cas omís i continuà residint a Santa Coloma de Farners. Al llarg de la petició, Francesc Maimó no reclamà cap gràcia reial. El seu únic propòsit era comunicar tot el que sabia sobre l’assumpte.74 L’acusació de Maimó era greu en tant que significava un doble delicte de falsedat documental, la pitjor contravenció que es pogués esperar d’un notari.

En efecte, Josep Escarrà no disposava de la reial cèdula del títol de notari de regnes amb residència a Brunyola. Quan se li reclamà, al-legà que tot just s’estava tramitant i que no l’havia registrat a la Reial Audiència. Així doncs, Escarrà havia escripturat en nom del rei amb un títol que encara no s’havia expedit i que, cal recordar-ho, tampoc no podria obtenir perquè, conforme al pla general de notaries de 1778, no hi havia notaria de regnes adscrita a la localitat; tan sols s’hi preveia una plaça d’escrivà numerari.75 La reacció de la Reial Audiència no es féu esperar. S’envià una ordre a l’alcalde major de Santa Coloma de Farners a fi que obligués Josep Escarrà a marxar de la localitat o li recollís el títol immediatament i el remetés a la Reial Audiència. Però, el 12 de juliol de 1835, l’alcalde major de Santa Coloma envià una car-ta a la Reial Audiència de Barcelona comunicant que no havia pogut notificar l’ordre a Escarrà perquè el susdit notari es trobava fora de la localitat per qüestions del «Real Servicio». De totes maneres, quan Escarrà tornà de la seva comissió, es negà al compliment de l’ordre. Amb tot, l’alcalde major sol·licità que es concedís a Josep Escarrà la residència a Santa Coloma de Farners al·legant que, si Escarrà mar-xava, el jutjat de primera instància solament tindria un notari d’edat molt avançada que, endemés, era titllat de «desidioso». Així doncs,

74. ACA. Reial Audiència. Caixa 146. Exp. 60.75. El pla notarial de 1778 es pot consultar a GARCIA OMS, A. (2010). El dret notarial

català. La implantació a Catalunya del model castellà 1716-1755. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Dret Civil, p. 496-507.

xa xaxxx 14646646666. E. EE. EE E. xp.pp.potootottoo coonsunsnsunsunn llltar r r rll l modmodmodmododdmodelel elelel cascascascasastttttiiiiiivilvilvillvil, p, p, p, p p . 4. 44. 44496-96-96-6-96-99696-5


l’absència d’Escarrà suposaria que els serveis judicials de la localitat a penes funcionessin, fet que obligaria al tancament definitiu del jutjat.

Casualment o no, el mateix 12 de juliol, Josep Escarrà envià un escrit a la Reial Audiència com a notari de Brunyola i veí de Santa Coloma de Farners. Escarrà declarà que, durant el temps que esperà rebre la Reial Cèdula de notari —que li havia de ser tramitada pel ministeri de Justícia— requerí una plaça amb destí per la zona. En assabentar-se de l’existència d’una plaça en el Jutjat de primera ins-tància de Santa Coloma, que restava vacant perquè el seu obtentor no n’havia pres possessió, inicià de seguida els tràmits per aconseguir-la. Escarrà també certificà que ostentava el càrrec de capità de la compa-nyia mòbil del qual, conforme a la circular del 28 de febrer de 1835, no podia separar-se si no era per ordre expressa del capità general de Catalunya. D’altra banda, justificà la seva negativa d’anar al Vendrell: segons Escarrà, si els carlins s’adonaven del seu moviment li farien pagar molt cara tota la seva actuació en defensa dels drets d’Isabel II. El notari tancà el seu escrit admetent que esperava guanyar una de les dues places que havia sol·licitat.76

En efecte, existia una plaça vacant en la notaria del Jutjat de primera instància de Santa Coloma de Farners. De fet, el 22 d’abril de 1833, Salvador Cervera, notari de la Bisbal, ja l’havia sol·licitada. El maig de 1835, el capità general comunicà a la Reial Audiència que Josep Escarrà també l’havia sol·licitada. Aviat, però, es trobaren amb un problema i és que no se sabia a qui corresponia la propietat d’aquesta escrivania. Davant d’això, s’endegaren les diligències pertinents. El 24 de maig del mateix any, l’alcalde major de Santa Coloma de Farners respongué a la Reial Audiència que «d[i]cha Not[ari]a es propiedad de la casa Guixeras pagando el devido censal al Ex[celentisi]mo Duque de Híjar y á mas de una porsion de tiempo à esta parte la regenta Narciso Comas y Oliva Not[ari]o de San Felio de Pallarols», aquest darrer, pare de l’actual hereu de l’escrivania. A més a més, l’alcalde major seguia més avall tot recordant que, el 27 de gener de 1830, en compliment d’una altra ordre, ja havia informat sobre la plaça en qüestió. Aquesta plaça havia estat ocupada per Jaume Cervera, que l’havia servit des de 1774 fins a 1820, any de la seva defunció. També explicà que el notari Jaume Cervera tenia el seu despatx a la casa Guixeras i, en les escriptures, deixà constància que només era el regent dels propietaris de l’escrivania. La propietat del domini útil la tenia Maria Guixeras, hereva de Josep Guixeras, el qual havia estat notari de Santa Coloma


eeel lll doddddd mimiimimmminininininnqqqqqquuauu l hahahahahahahaviaaaaa

xxa 1a 1a 111a a 1a 46.46.46.46464 Ex ExExEEExExE p.p.pp.pp.


de Farners. Seguia la declaració informant que si Josep Guixeras ob-tingué el domini fou per ser hereu del també notari Francesc Guixeras, que prèviament l’havia establert amb el marquès de Rupit, aleshores duc d’Híjar. Sembla ser que, amb el restabliment del govern absolut de Ferran VII a les acaballes de 1823, l’escrivania del jutjat quedà sense obtentor, raó per la qual avisaren Lluïsa Horta i Guixeras, hereva de l’escrivania, casada amb Narcís Comas i Oliva i resident a Sant Feliu de Pallerols. Lluïsa Horta havia d’escollir entre nomenar un regent per a l’escrivania o fer-hi anar el seu cònjuge a servir-la. Finalment, acor-daren que el mateix Narcís Comas la regentés. Però, davant la gran quantitat de negocis que ocupaven l’escrivania, Comas decidí contractar els serveis d’Antoni Serrabou per un període de temps. Quan aquest morí, contractaren Francesc Maimó.

Quan la Reial Audiència consultà Salvador Comas i Horta i Guixeras sobre la propietat de l’escrivania, el notari respongué que corresponia al duc d’Híjar. En una de les comunicacions sobre l’estat de la plaça vacant del Jutjat de primera instància de Santa Coloma de Farners, Felip Francesc Llopart, alcalde major, informava que el darrer titular conegut fou Martí Falló, que renuncià a la plaça poc després d’haver-la obtingut el 1816. La Reial Audiència no degué veure gaire clar el procés, atès que es continuava qüestionant la propietat de l’escrivania. El 4 de juny de 1835, Llopart, alcalde major de Santa Coloma de Farners, envià un altre ofici informant que Escarrà portava cinc anys en aquesta capital del partit judicial. Al mateix temps alabava la seva feina com a professional i combatent contra els carlins. Tanmateix obviava, ja en aquestes dates, que Escarrà era reclamat perquè retornés al Vendrell en compliment del seu títol. Fos com fos, l’obtenció de la plaça no es decidí. La Reial Audi-ència seguia tenint els seus dubtes sobre l’escrivania i, segurament, sobre els candidats.77 Ni Salvador Cervera ni Josep Escarrà desistiren de llurs pretensions, només esperaven l’ocasió oportuna per tornar-ho intentar.

El 28 d’abril de 1835, s’expedí el reial títol de notari de Sant Quintí de Mediona a Antoni Miracle i Cesat; tanmateix, fou en concloure la guerra que Miracle es traslladà a Sant Quintí, on exerciria fins al 28 de febrer de 1859, data de la seva mort.78 Mentrestant, seguien les protes-tes de Tomàs Agustí contra Josep Maria Codinach. El 14 de març de 1835, Benet Bonet, alcalde major d’Olot, informà a la Reial Audiència que Josep Maria Codinach disposava d’una de les sis places de notari

77. ACA. Reial Audiència. Caixa 138. Exp. 420.78. L’1 de març de 1859, Antoni Miracle i Cesat rebé sepultura a la vila de Sant

Quintí de Mediona. Natural de Valls, Antoni Miracle era vidu de Teresa Baldrich (ACA. Reial Audiència. Caixa 140. Exp. 767).

xaxxaxx 13338. 8. 8.88.88 ExpExpExpExpEE ..ni ninininiin MirMirMirMiriraclacllaca e iiii AnAnAnAAnAAntontontontonntoni Mi Mi Mii Mirairaairaairir....


de la població. El 21 de gener de 1832 fou la data en què Josep Ma-ria Codinach obtingué el títol de notari d’Olot.79 Bonet es queixà que amb Codinach ja eren dos els notaris absents d’Olot. Per això, en deter-minats negocis, com el de malversació de fons públics de la policia, li havia estat necessari fer cridar algun notari de Girona. En aquest mateix ofici, Benet Bonet demanà a la Reial Audiència que vetllés perquè cap notari pogués exercir en més d’un punt, ja que podia donar-se el cas que un sol funcionari fos l’únic notari de tot un corregiment. Nou dies després es dictaminà el trasllat de Codinach a Olot. El 9 de maig de 1835, Josep Maria Codinach envià un memorial a la Reial Audiència asseverant que la seva marxa d’Olot fou motivada pel caos que imperava en el Jutjat de primera instància. Segons Codinach, quan hi treballà no li arribaven encàrrecs, tot era molt arbitrari i no hi havia ordre ni lògica. Aquesta situació fou la causa per la qual decidí anar a Berga tan bon punt el cridà Joaquim Claris i Pascual, notari de Berga. Ara bé, erigint-se defensor dels drets d’Isabel II, afirmà que Claris «posteri-ormente presentandose oposicion a la libertad del expresado propietario [Joaquim Claris i Pascual], [me] abstube de firmar en dicho nombre». Amb tot, com que es tractava de la seva única sustentació econòmica, Codinach tornà a treballar per a Claris, però s’abstingué d’actuar en els negocis del jutjat. No obstant això, la Reial Audiència es mantingué resoluda en l’assumpte. El dia 24 d’octubre de 1835 recordà a Codinach la seva obligació de complir amb l’ordre de l’11 d’abril de 1835 que manava el seu trasllat a Olot. El 6 de novembre de 1835, Domínguez, alcalde major de Berga, envià un memorial a la Reial Audiència jus-tificant la presència de Codinach a la localitat. Començà el memorial certificant que el susdit notari havia rebut la plaça de número a Olot, i que, més tard, aconseguí permutar-la per una plaça de notari a Maó, que es trobava agregada a la de rendes. Segons l’alcalde, el problema de Codinach era que els carlins volien arrestar-lo, ja que també era subtinent i havia estat fiscal militar en les causes obertes contra els carlins d’aquelles contrades. Així doncs, si Codinach encara es trobava a Berga era perquè esperava el pas d’alguna columna que li permetés moure’s amb seguretat. L’alcalde explicà que els camins fins a Manresa eren molt perillosos «con motivo de lo invadido q[u]e se halla el pais en su circunferencia».80

Certament, aquesta informació es corresponia amb el context po-lític i bèl·lic d’aquells moments. De resultes de les revoltes anticlericals

79. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1832, f. 18a-20a.80. ACA. Reial Audiència. Caixa 149. Exp. 403.

s.s. DDDDDDee eee rererererrereesususususuull

ererrrrsorsorsoororum umumumumum 183183318331883xaxaaaaa 14 14141414149. 9. 999 ExpExpExpE pExpEExp....


de l’estiu de 1835 a Barcelona, Reus i altres poblacions catalanes, les partides carlines havien rebut molts voluntaris que mostraven així el seu desacord amb determinades iniciatives liberals. Però, a més a més, a l’agost d’aquest mateix any, una divisió de dos mil cinc-cents soldats carlins procedents de Navarra i comandats per Juan Antonio Guergué entraren a Catalunya amb l’objectiu d’impulsar un aixecament massiu contra la reina regent i el Govern liberal. En els darrers mesos de 1835, el fill de Gisper[t], notari de Reus, intentà, juntament amb altres reusencs i Francesc Torné i Domingo, incorporar-se a la facció del Favot, però, poc després de la temptativa, uns miquelets o soldats mataren el fill del notari reusenc juntament amb altres voluntaris.81 Tot i això, els carlins ocuparen Banyoles des de la darreria de l’estiu fins al combat que tingué lloc l’11 d’octubre de 1835. El bàndol cristí necessità una columna de la Milícia Nacional, auxiliada pel desè batalló lleuger de Banyoles —format per quatre companyies— per vèncer els carlins que abandonaren la població l’endemà del combat.82 Pocs dies després, els carlins posaren setge a Santa Coloma de Farners, aturat per la intervenció d’una part del Regiment d’Amèrica i el primer batalló de la Milícia Nacional de Barcelona.83

La situació de guerra cada vegada esdevingué més problemàtica per a molts notaris. Per exemple, Oleguer Llorens Roca —notari de Monistrol de Montserrat des de 1827 per decés de Francesc Vallès— tancà el seu protocol el 2 d’agost de 1835, sense esperar a completar l’any. I és que resolgué anar-se’n a Vilafranca del Penedès i deixar la vila de Monistrol de Montserrat84 perquè l’activitat professional en aquella vila li resultà insuficient. En el que portava d’any, realitzà molt poques escriptures, les quals només li ocuparen trenta-cinc fulls. També prengué la determinació de marxar atès que s’hi sentia incòmode per l’amenaça constant de partides carlines. A més, si bé durant el Trienni Liberal, Oleguer Llorens, que aleshores residia a Vilafranca, no fou milicià voluntari, sinó de la «milicia local forzada, o de la ley»,85 tin-gué un germà, Francesc Xavier, a qui se li retirà el títol de la notaria

81. TORNÉ I DOMINGO, F. (1990). ‘Los veinte años de inscripción’. Una visió carlina de les turbulències de la primera meitat del segle XIX. Reus: Centre d’Estudis Comarcal Josep Iglésies, p. 73-74. [Edició a cura de Pere Anguera]

82. PALMADA, G. (2008). Les muralles de Banyoles. Girona: Ajuntament de Banyoles: Diputació de Girona, p. 98.

83. GELABERTÓ I ORÚE (1991: 105).84. VALLS I PUEYO, J. (2004). Les llibretes del mas Puig del Vilar. Sant Vicenç de

Castellet: Ajuntament de Castellbell i el Vilar, p. 16. 85. ACA. Reial Audiència. Caixa 34. Exp. 725.

ralalalllllesll dede dedde Ba BaBBBBaB nynynynynn

05)0050050 .esesesesesses lllllibribrbbibbrb eteeteee s dddddel el eee VilVilVilVilVilllar,ar,ar,ar,r p. p.p.p.p.p 1 111

xaxaaaaa 34 3434343434. E. E. E. E. EExp.xp.xp.xp.xp. 7 7 7 7


amb residència a Sant Sadurní d’Anoia per liberal.86 Per aquest succés, Llorens opinà que quedar-se a Monistrol seria una decisió insensata, sobretot tenint en compte que en qualsevol moment els carlins podrien entrar a la vila. De fet, així passà. El 18 de setembre de 1835 pren-gueren la fàbrica de teixits que se situava fora muralla i intentaren, sense èxit, que el poble es rendís.87 Amb tot, els carlins insistiren en la incursió i el 15 de novembre Benet Tristany assaltà el poble. Monistrol de Montserrat estigué sota domini carlí durant tres dies, ja que el 18 de novembre l’arribada de tropa cristina des de Manresa els obligà a retirar-se. No obstant això, pocs dies després, el 21 de novembre, en marxar els soldats cristins de la vila, mossèn Benet es tornà a presentar a Monistrol. Pel que fa a aquesta segona incursió, ocupà la vila fins al 20 de gener de 1837.88 De totes maneres, Oleguer Llorens ja es trobava a Vilafranca servint a la Milícia Nacional.89 Val a dir, però, que Llorens no tornà a estendre cap escriptura fins a l’any 1838.90

El partit judicial de Tremp, un exemple dels primers anys de guerra

En morir Ferran VII, el territori comprès entre el corregiment de Talarn i les valls d’Àneu havia continuat essent una zona milita-ritzada des de 1824.91 No fou fins al maig de 1834 quan s’ordenà el trasllat del corregidor de Talarn a Tremp. Tot just feia un mes del Reial decret del 21 d’abril pel qual s’implantà la subdivisió territorial dels partits judicials. Els carlins es bellugaren sense dificultats dins la demarcació del corregiment de Talarn i per la zona pallaresa. En aquesta darrera, s’hi podien aixoplugar fàcilment, rebent suport logístic i nodrint àmpliament les partides de combatents.92 No obstant això, igual que succeí en la resta del territori català, es formaren unitats de la Milícia Nacional en molts pobles del Pallars i les valls d’Àneu, unitats que solien estar integrades per grups que oscil·laven entre els vint i els vuitanta homes, segons les localitats.93 Teòricament, l’Estat

86. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1831, f. 185r-186r.87. PIRALA, A. (1984). Historia de la guerra civil y de los partidos liberal y carlista.

Tom II. Madrid: Turner – Historia 16, p. 277.88. QUINTANA I SEGALÀ, J. X. (2011). Monistrol de Montserrat. Història d’un poble i

les seves muralles. Manresa: Ajuntament de Monistrol de Montserrat, p. 110-116.89. ACA. Reial Audiència. Caixa 211. Exp. 300. 90. VALLS I PUEYO (2004: 17).91. SÁNCHEZ CARCELÉN, A. (2012). La muntanya en armes. El carlisme a les Valls

d’Àneu. Esterri d’Àneu: Consell Cultural de les Valls d’Àneu, p. 23.92. BERTRAN CUDERS, J. (2014). El corregiment de Talarn 1716-1840. Tremp: Gar-

sineu, p. 214-215.93. RIBERA LLONC, J. (2007). A l’ombra del castell. Esterri i les Valls d’Àneu del 835

al 1939. Lleida: Pagès Editors, p. 884-885.

2).2))) La munmmmm tatattatraaaaal de le lle le lleses eeees VaVaVaaaa

EEl EEEE corcororcocococoro regrerrrere immmmm

’om’omomm’om’om’ombrabrabrabrabra dedede dededdel cl cl cl cl l l-8-88888885.85.85858585.


havia de proporcionar l’armament de la Milícia, però, en molts casos, foren els mateixos municipis els que hagueren de cercar els recursos necessaris per sostenir-la. Quant a l’uniforme de la Milícia, no hi havia unes directrius homogènies; cada poble podia decidir sobre l’assumpte.

Amb el propòsit d’incentivar l’allistament a la Milícia, s’oferí a la tropa l’exempció d’allotjaments, però no de bagatges o transports. Això serví com a al·licient. La paga dels milicians, que acostumaven a cobrar entre cinc i cinquanta rals mensuals, s’extreia d’unes contribu-cions extraordinàries. Les cases que ja aportaven un milicià, estaven exemptes d’aquesta contribució. Tenint en compte que les contribucions es feien en proporció a les possibilitats pecuniàries de cada casa, avui es coneixen els noms de les més riques d’Esterri d’Àneu. Al capdamunt de la llista es troben Isidre Arnalot, de Borén, i Ignasi Aytés, notari d’Esterri, mentre que, unes posicions més avall se situa Antoni Morelló,94 connotari d’Aytés des de 1817 i nebot d’Ignasi Aytés.95

En el decurs de 1834, els enfrontaments entre carlins i tropes governamentals no cessà en cap moment. Les topades tenien lloc en molts indrets de Catalunya, per la qual cosa va acréixer la sensació d’inseguretat en tot el territori. Existien nombrosos entrebancs per a combatre el carlisme. Les autoritats militars isabelines requerien més efectius per poder assegurar la guerra. Per ordre del capità general de Catalunya, el setembre de 1834, el corregidor de Talarn endegà el reclutament de voluntaris per a l’exèrcit. La convocatòria fou un fracàs. Tot i la mobilització militar promoguda pels isabelins a mitjan 1835, la força del carlisme pels territoris de Talarn i les valls d’Àneu anà en augment. Els cristins no pogueren evitar que els carlins penetressin al corregiment de Talarn. El Ros d’Eroles entrà a Tírvia i a Rialp i el general Guergué ocupà Tremp amb la seva divisió navarresa.96 L’agost de 1835, els carlins ja eren els amos de tot l’alt Pallars.97

Pel que fa a les notaries, la situació no fou gaire diferent. En co-mençar la Primera Guerra Carlina ja existien algunes problemàtiques que havien tingut origen uns anys abans. Probablement, la més antiga era la que concernia els notaris de la Guàrdia, Felicià Feliu i Macià i el seu fill, Pau Feliu i Rocafort. En un informe del 3 de novembre de 1824, Josep Camarlot i Macià sol·licità a la Reial Audiència que Felicià Feliu pogués ésser substituït pel seu fill Pau. A més, afegí a la petició que

94. Ídem, p. 885.95. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1817, f. 259r-261r.96. BERTRAN CUDERS (2014: 216-217).97. RIBERA LLONC (2007: 886).

ererererrersorrumumum umuu 1811111---217217217212177).).).).)).


tots dos notaris poguessin passar a residir a Tremp. Poc temps després, la Reial Audiència accedia a la petició i, el 28 de febrer de 1825, Pau Feliu rebia el títol de notari amb destí a la Guàrdia, encara que amb la condició d’haver de formar protocol amb el seu pare.98 Les reaccions no es feren esperar i alguns notaris de Tremp elevaren les seves queixes a la Reial Audiència, ja que els dos notaris de la Guàrdia residien a Tremp. Les denúncies sobre les irregularitats en la residència dels Feliu prosperaren i, finalment, s’emeteren els dictàmens oportuns per tal que pare i fill tornessin a residir a la localitat que els pertocava per títol. Amb tot, els Feliu incompliren les ordres de trasllat, tal com es fa palès en les circulars del 18 de desembre de 1829 i del 15 de juny de 1833, per mitjà de les quals es manà a Felicià Feliu i a Pau Feliu recollir els respectius títols de notari. El 6 de juny de 1834, Antoni Maria Vila de Bernat i Nicolau Martí de Gómez, notaris de Tremp, denunciaren a la Reial Audiència que Felicià Feliu i Pau Feliu, ambdós notaris de la Guàrdia i, Josep Serra, escrivà numerari de Gerri, residien a la ciutat de Tremp sense tenir-ne el permís. Vila i Martí sol·licitaren el compli-ment de les ordres de trasllat. No obstant això, Felicià Feliu no tardà a morir i Pau Feliu acabà obtenint el títol de notari a Tremp el 1837.99

Aquests no foren els únics contratemps que hi hagué en el partit judicial de Tremp. El dia 20 de juny de 1834, Josef Eladio, alcalde major de Talarn, informava des de Tremp a la Reial Audiència que, el 31 d’octubre de l’anterior any, ja havia avisat Jacint Aran, notari de la Pobla de Segur, de la necessitat que exercís en el lloc de re-sidència que li pertocava. Aran havia estat notari a Torres de Segre però, a la darreria de 1832, commutà la seva plaça amb la de Jaume Matarrodona, notari de la Pobla de Segur.100 A pesar del canvi, Jacint Aran continuà residint a Lleida amb tota la seva família. Poc temps després, Antoni Porta, batlle de la Pobla de Segur, informà que, si bé Aran havia deixat un substitut, la seva absència causava malestar a la localitat. D’altra banda, segons el batlle, Aran li seguia prometent que ben aviat aniria a residir a la Pobla de Segur i prendria possessió de la notaria. Cansat d’esperar, Antoni Porta decidí enviar una carta a la Reial Audiència el 16 de març de 1835, tot queixant-se que ja feia tres anys que Jacint Aran no s’havia presentat a la Pobla i posant èmfasi en la forma indecorosa amb què Aran respongué a totes les peticions

098. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1825, f. 65r-69r.099. Pau Feliu i Rocafort va morir el 18 de febrer de 1865. Sis dies després, el

seu fill, Carles Feliu, envià una notificació per informar de la defunció del seu pare i, també, per advertir que assumiria el càrrec dels documents notarials del seu progenitor.

100. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1832, f. 391r-392r.

vervev sorrrrum umumummmu 1888888mormmmm ir r el el lel eleee 18 ddddddccccccaciaciiió pó pó pó ó per er innnnnààààààrrerrerrereec dc dc dc dc dc delselseleels d ddddd

ververererere sorsorsorsorsoro um um mumm u 1818181818118


prèvies que li havia tramès. Per aquest darrer motiu, Porta sol·licità que es demanés a Magí Jordana, veí de la Pobla de Segur des del 26 d’octubre de 1828, que assumís la plaça d’Aran. Segons Porta, Jordana tenia permís d’actuació a la Pobla de Segur sempre que formés protocol amb Martí Comajuncosa. Jacint Aran respongué a la Reial Audiència el 30 de juny de 1835 al·legant que encara residia a la ciutat de Lleida per raó de salut. També argumentà que tenia propietats a Torres de Segre, les quals requerien la seva atenció, i que els assumptes de la Pobla ja eren atesos per Antoni Vila de Bernat, de Tremp, i per Josep Gaÿa, de Talarn. De totes maneres, a les acaballes de juny de 1835, Jacint Aran fou notificat de l’obligació de traslladar-se en el termini d’un mes a la Pobla de Segur. Tot sembla indicar que fou en aquell moment quan desaparegué de Lleida i passà al bàndol carlí.101

En el transcurs del litigi amb Jacint Aran sortí a la llum un altre contratemps. El març de 1835, quan l’alcalde de la Pobla de Segur sol·licità els serveis de Magí Jordana, s’ometeren determinats detalls. El maig de 1828 fou acceptada la petició de Martí Comajuncosa de formar conjuntament amb Magí Jordana un protocol, tanmateix aquest permís solament podia ser vàlid mentre Comajuncosa visqués.102 Així doncs, la contrarietat s’originà el 13 de maig de 1831, dia en què Martí Comajuncosa, natural d’Altafulla, morí.103 A partir d’aquell moment, Magí Jordana continuà exercint, tot incomplint el títol de connotari. Uns dos anys després, el 28 de febrer de 1833, l’alcalde major de Talarn informà a la Reial Audiència que, si bé s’havia notificat a Jordana la prohibició de seguir exercint, sota l’amenaça d’una multa de cent lliures, aquest prosseguí escripturant i que la darrera vegada ho féu d’uns capítols matrimonials.104 No obstant això, davant l’auge de la guerra contra els carlins, la Reial Audiència considerà el contratemps amb Jordana un mal menor i, el 24 de novembre de 1835, autoritzà, d’una manera interina, l’actuació de Jordana a la localitat.105 Allò que segurament desconeixia la Reial Audiència era que la Pobla de Segur passaria a ser una de les primeres poblacions catalanes a tenir un ajuntament legitimista, és a dir, carlí.106 Fins a l’inici de novembre de 1835, el govern de la Pobla

101. ACA. Reial Audiència. Caixa 34. Exp. 658.102. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audi-

encia y vistos en el Acuerdo 1828, f. 172.103. ACA. Reial Audiència. Caixa 120. Exp. 475.104. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audi-

encia y vistos en el Acuerdo 1833, f. 101r-102a.105. ACA. Reial Audiència. Caixa 34. Exp. 658.106. LLADONOSA, J. (1967). La Primera Guerra Carlina a les terres de Lleida. Bar-

celona: Rafael Dalmau, p. 30.

ixaixaxx 121212220. 00. 0. 000 ExpExpExpExpExppppedppp ienennnentestetettetet rereeeee11111101rr-10-1010-10101001 22a.2222ixaixixixixxx 34343434444. E EEExp.p.p.pPriPriPriPPrPrP mermermermermermera Ga Ga Gaa Gueueueeeuue


de Segur no tornaria a estar en mans dels isabelins,107 per la qual cosa podem inferir que les informacions que es rebien de la localitat, rela-tives a l’assumpte de Jacint Aran, foren trameses per un alcalde carlí. Magí Jordana romangué a la Pobla de Segur tot el temps en què la localitat fou subjugada pels carlins. Ara bé, allò que el fa sospitós de simpatitzar amb el carlisme és el fet que, durant aquell període, fos proposat pel mateix batlle per a exercir com a notari a la localitat. Si més no, Jordana comptà amb la connivència de les autoritats d’aquell moment. A tot això cal afegir que no es conserva cap escriptura de Jordana que dati de l’any 1835, però, a més, pel que fa als següents anys de la guerra fins al 1840, no regularitzà l’ús de paper segellat de la reina Isabel II, encara que tampoc no utilitzà el paper segellat carlí.108

Més controvèrsies trobem en el cas de Josep Serra, que declarà ser notari de Gerri de la Sal. El 3 d’octubre de 1834, Josef Eladio Garcés, alcalde major de Talarn, informà que, en virtut del reial títol que se li havia expedit el 7 de juliol de 1805, Josep Serra, en realitat, era notari de Salàs. També assenyalà que, el 1828, Serra, valent-se del permís concedit als alcaldes majors de poder-se servir de notaris de confiança, marxà a Talarn cridat per l’anterior alcalde major, Agustín Medina y Lavalle. Fou aleshores quan Josep Serra exercí com a notari del jutjat. El 2 d’agost de 1828 es resolgué que els notaris de Talarn s’ocupessin dels negocis del Jutjat de primera instància de Tremp que no tenien cúria pròpia. A excepció de Francesc Llarí, connotari de Josep Camarlot, tots els notaris de Talarn es traslladaren a Tremp. El 22 de setembre de 1830, s’ordenà que l’alcaldia major deixés de tenir la seu a Tremp i passés a Talarn.109 A Josep Serra se l’obligà a marxar del jutjat però hi retornà el novembre de 1832 quan, per ordre del capità general, es disposà que fossin preferits els notaris de Talarn en detriment dels de Tremp pel que fa als assumptes del jutjat. Després d’un intercanvi de correspondència entre els notaris de Tremp i de Talarn i la Reial Audiència, aquesta concedí als de Tremp poder acabar els expedients oberts.110 Amb l’aprovació de la Llei de subdivisió dels partits judicials per part del Govern central el 21 d’abril de 1834, la capitalitat recaigué

107. SÁNCHEZ CARCELÉN (2012: 49).108. Els seus protocols es poden consultar a l’Arxiu Comarcal del Pallars Jussà. 109. Es tracta de la culminació d’una vella disputa territorial. El juliol de 1820,

Talarn hagué de defensar la capitalitat del corregiment enfront de la Pobla de Segur, amb tot, veié com l’alcaldia major s’ubicava a Tremp. Finalment, gràcies a la intercessió de la baronessa d’Eroles, Talarn va recuperar l’alcaldia major. Vegeu BERTRAN CUDERS (2014: 39-42).

110. Tot l’assumpte de Josep Serra es pot consultar a ACA. Reial Audiència. Caixa 34. Exp. 658.

at atata d ldeld lddd cocccc rreeeeeebbbiicaii vaa aa a Ta a aaaa rememmmmerecrerrr upeepepeperarrarararaar l’’’aaaa

SSSSSSSerrerrerrrrrra ea ea ea ea ea es ps ps ps ps ppooooo


sobre Talarn. Tanmateix, per ordre de Manuel Llauder, capità general de Catalunya, el maig de 1834 es tornà a traslladar l’alcaldia major a Tremp. Les acusacions que assenyalaven la població de carlina pesaren en la decisió.111 Finalment, amb el trasbals de la guerra, Josep Serra es quedà a Tremp. Uns anys més tard, el 1843, sol·licità que el seu fill pogués ser connotari amb ell.112

EXPANSIÓ DEL CONFLICTE FINS AL LITORAL DE CATALUNYA (1836-1837)

Primeres passes del Govern liberal en el control de l’activitat notarial

A mesura que transcorregueren els mesos, la guerra anà prenent majors dimensions. El conflicte bèl·lic no tan sols se centrà en l’alta muntanya o en la Catalunya prepirinenca, sinó també en el litoral català. A l’inici de 1836, els isabelins solament controlaven dotze dels quaranta-quatre pobles que formaven el partit judicial de Falset.113 Però no fou l’únic punt del territori en què els notaris es veieren afectats per l’amenaça carlina. Francesc Vilarrubia —notari de Moià des de 1815— abandonà la seva plaça i es traslladà a Barcelona. Ho féu al·legant motius de seguretat, ja que Moià i els seus voltants estaven essent controlats per partides carlines. Abans de marxar, tingué temps de deixar els seus protocols a mans de Vicenç Gibert, que, a partir d’aleshores, es faria càrrec de la notaria. Ara bé, Francesc Vilarrubia no tan sols fou notari, sinó que també treballà com a secretari municipal i responsable de la comptadoria d’hipoteques de Moià.114 La Reial Audiència, en veure que Francesc Vilarrubia no retornaria al seu lloc de destí, decidí declarar vacant la seva plaça de notari de regnes.

La guerra civil feia més de dos anys que durava i l’exèrcit cristí encara no havia aconseguit esvair les partides carlines del territori. Des del Govern de la Regència eren conscients que els carlins s’articulaven des de la rereguarda per mitjà d’algun tipus d’organització i reconei-xement. Així doncs, consideraren condecent emprendre un seguit de mesures per al control de tots aquells funcionaris públics que, des de l’Administració, poguessin posar en perill la nova dinastia reial. Una d’aquestes mesures fou la Reial ordre del 24 de febrer de 1836, publi-cada uns pocs dies després:

111. BERTRAN CUDERS (2014: 41).112. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos a la Real Audiencia y vistos

en el Real Acuerdo 1843, f. 177r.113. ANGUERA, P. (1990). «Aproximació al primer carlisme al Camp de Tarragona,

la Conca de Barberà i el Priorat». Recerques (Barcelona), núm. 23, p. 46. 114. ACA. Reial Audiència. Caixa 203. Exp. 401.

).)..xpedpppp ienenennentetestttt rereeeer

ximxixixixiii aciaciacacció aó aóó l pppppccccerqerqerqererqqquesuesuesueuesue (B (B(B(B(B( arararrraaixaixaxaxaxaxa 20 20 202 20203. 3. 33.3 ExpExpExpxpExpEExExp


Real Audiencia de Barcelona. Ministerio de Gracia y Justicia.- Si-endo necesario en las actuales circunstancias mas que en ningun otro tiempo, que los funcionarios de todas clases esten adornados de los requisitos indispensables para su buen desempeño y sean de conocida y notoria adhesion al Trono de S[u] M[agestad] la Reina Doña Isabel II y à las libertades patrias, han sido separados de sus oficios por el Gobierno algunos escribanos por la falta de este ultimo requisito, ó de alguna otra circunstancia y á fin de que se cumplan las justas miras que quieran el real ánimo de S[u] M[agestad] al dictar semejantes medidas, se ha servido mandar que los regentes de las Audiencias dispongan lo necesario para que los escribanos separados hasta el dia y los que lo fueren en lo sucesivo, [no] continuén manejando los papeles de su oficio, á cuyo fin se custodiarán estos con la seguridad conveniente, mien-tras se habilitan las personas que los hayan de servir, encargando el despacho de los negocios á otros escribanos.115

A la Reial Audiència li resultà problemàtic acomplir la reial ordre, atès que era una comesa difícil dur a terme un seguiment exhaustiu de tots els notaris que exercien a Catalunya. Tampoc no era una tasca fàcil verificar les acusacions de carlisme que rebien alguns notaris vist que, de vegades, responien a intrigues personals o a disputes professionals. Sigui com sigui, el 20 d’abril de 1836, Joan Vila i Roldós, notari de Sant Genís de Vilassar i agregats, envià una petició a la Reial Audiència en la qual manifestava no poder exercir la seva professió, ja que, per motius de salut, es trobava impossibilitat. Vila feia repòs a la seva resi-dència del Masnou per l’atac de gota que havia patit recentment. Com que no podia atendre els assumptes judicials de la cúria de Vilassar de Dalt i agregats, de la qual ell mateix era el propietari, sol·licità poder nomenar un substitut. Escollí el notari Manuel Llinàs, propietari de l’escrivania d’Hostalric, que, en aquell moment, també s’ocupava de la comptadoria d’hipoteques de Mataró, on residia des de feia quatre anys. El 5 de maig, Gregorio Álvarez, jutge de primera instància de Mataró, respongué a la Reial Audiència sobre el cas de Vila i Roldós. Álvarez donà fe de la convalescència de Vila per atac de gota, però, en canvi, suggerí que no seria apropiat deixar-li fer desplaçaments des del Masnou, ja que, segons ell, era de domini públic «su desafeccion al actual orden de las cosas». Pel que fa al substitut proposat per Vila, Manuel Llinàs, Álvarez no objectà res en contra de la seva persona i aprovà plenament la seva designació. Però, el 19 de maig, Ignasi Bor-

115. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 7 d’abril de 1836), núm. 29, p. 144.

eeeectctcctctcttàà àà rerrerrerreress ss eegggnaciiciciiió.óóóóóó PPPPPeeeee

nnnnnciaciaiaciaa dededededede Ba BaBaBaarcrcrcrrcr


dons, notari de Riudoms i resident a Barcelona, féu constar que, en virtut de la Reial ordre del 24 de febrer de 1836, sol·licitaria la plaça de l’escrivania de Joan Vila i Roldós. Bordons declarà que hagué de marxar de Riudoms tot fugint de l’estat de misèria en què es trobava. I és que rebia molts pocs encàrrecs professionals a causa d’«hallarse otro Esc[riva]no mas antiguo». Quant a la desafecció de Vila i Roldós, segons Bordons, es podria secundar a través del testimoni de totes les autoritats locals. Amb el propòsit de reforçar la seva petició, Bordons també exposà que Joan Vila, tot i ser sexagenari, disposava d’un ric patrimoni amb el qual mantenir-se fàcilment. Al contrari, Bordons es descriví com un home jove, amb càrrega familiar i sense els recursos necessaris per a la seva pròpia manutenció. A fi de consolidar el seu requeriment, Bordons adjuntà a la instància un informe de mèrits fet per Josep Ignasi Sa. Josep Ignasi Sa i Foraster era notari de regnes —cessat de la «Vista General de todas ventas en Cataluña» ja extingi-da— i escrivà major de la Reial Intendència del Principat. En aquest document, assegurà que Bordons havia exercit de connotari seu i, a més, donà fe de dos certificats diferents. El primer certificat fou efectuat per Miguel Moragas, comandant accidental de la quarta companyia del cinquè batalló de la Guàrdia Nacional de Barcelona i condecorat amb diverses creus al mèrit. Moragas informà que Bordons havia servit de sergent segon a la sisena companyia del segon batalló de la Guàrdia Nacional Voluntària i que, a més, havia participat en moltes sortides a la captura de carlins, accions per les quals havia estat ascendit a sergent primer. El segon document fou redactat per Pere Figuerola, advocat dels Reials Consells i assessor de la subdelegació de rendes i de la Reial Intendència de Catalunya. Figuerola acredità que, des de la formació de la Junta Superior Governativa, Bordons estava exercint com a notari en classe d’oficial a l’escrivania major de rendes de Barcelona, càrrec al qual fou designat per ser favorable a Isabel II. Finalment, malgrat els esforços d’Ignasi Bordons, Manuel Llinàs fou ratificat com a substitut de Joan Vila i Roldós i exercí en el seu lloc fins al 1844.116

L’any 1836, Ramon Marsal seguí treballant com a notari a Prats de Lluçanès. Aquesta població patí dos atacs carlins en el decurs de l’any. Benet Tristany comandà les operacions militars del primer atac, que tingué lloc el 9 de març, però no obtingué cap victòria. El segon atac, que es produí els dies 8 i 9 de setembre de 1836, fou dirigit per

116. Arribats a l’any 1844, Llinàs sol·licità ser substituït pel seu nebot Joan Bap-tista Castellar. Tanmateix, després dels informes pertinents, la proposta fou desestimada en favor de Gaietà Rubió. Tot el procés de Joan Vila i Roldós es pot consultar a ACA. Reial Audiència. Caixa 163. Exp. 103.

nàs àà solololollol·li·lili·liliiccitccc à à ààààs i nfofoff rmermrmermrr s pppppcéséséséééé dededededede Jo JoJoJoJJoan an anann


Rafael Maroto, aleshores capità general dels carlins a Catalunya, que, igualment, no aconseguí la presa de Prats.117 Posteriorment, Ramon Marsal al·legaria que, entre els dies 8 i 9, fou l’oficial d’un petit esca-mot que sortí de Prats durant el setge de Maroto. La seva audàcia els permeté capturar un dels dos canons de fusta que formaven part de l’artilleria dels carlins.118 En efecte, pels volts d’aquell any, els carlins només disposaven de dos canons de fusta. Aquesta dada es pot corrobo-rar a través del testimoni del mateix Rafael Maroto, el qual, en defensa de les acusacions de traïció a la causa carlina —cal recordar que fou l’encarregat de promoure el conveni de Bergara entre els partidaris de don Carlos—, publicà un manifest memorialístic en el qual repassava la seva trajectòria politicomilitar tot encomiant la seva actuació com a cap carlí. En el manifest, trobem uns passatges dedicats a la seva etapa catalana com a capità general dels carlins en els quals es refereix a l’artilleria carlina d’aquells moments: dos canons de fusta.119 Val a dir, però, que algunes partides provaren de fondre els seus propis canons de metall en el transcurs de 1836.

En el 1836, les notícies de notaris que s’adhereixen al bàndol carlí seguien multiplicant-se. Un exemple és el de Francesc Xavier Fortuny, notari municipal de Sant Celoni. Aquell mateix any, s’absentà del poble i marxà a França. Segons les declaracions d’alguns testimonis, Fortuny fou vist a Berga. Tanmateix, fins al cap de dos anys de la seva fugida, no s’indagà entorn de la seva absència injustificada.120 El 23 de maig de 1833, Francesc Astort i Batlle, capità retirat, obtingué la notaria vitalícia de Santa Coloma de Centelles.121 Amb tot, no hi residí de seguida. Els dos primers anys d’exercici de notari, els passà a Santa Coloma de Farners i, ja el 1836, Astort es traslladà sense autorització a Santa Coloma de Queralt, localitat on romandria tot l’any següent.122 A Girona, Narcís Soler i Forns —notari del jutjat ordinari de la ciutat des del 29 d’octubre de 1824— demanà permís per anar a prendre les aigües a Arles (França). Després d’aquest viatge, no retornà al seu lloc de treball. Soler acabaria essent acusat d’unir-se a la facció car-

117. ABELLAN I MANONELLAS (2006: 574-575).118. ACA. Reial Audiència. Caixa 177. Exp. 684.119. PIRALA CRIADO, A. (2005). Vindicación del general Maroto y manifiesto razo-

nado de las causas del Convenio de Vergara. Pamplona: Urgoiti, p. 63. [Edició a càrrec de Pedro Rújula]

120. ACA. Reial Audiència. Caixa 180. Exp. 48.121. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1858, f. 76r-78a.122. GRAU I PUJOL, J. M.-T. (2002). «Un notari carlí de Tarragona a l’Urgell. Nota

de la producció documental de Miquel Martí i Boronat (1831-1835)». Urtx (Tàrrega), núm. 15, p. 232, nota 8.

ixaixi 188880.0. 00.0..0 Expxpppppvvvvveersoruruoruorururuuumm 1mmmm 8888880000022).22 «U«UU«UUUUn nn n ototototueluelueleee MaMaMaMaMaMMartírtírtírtrtr i i iii BBBBB


lina i, a més, se’l relacionaria amb l’activitat de la Junta Carlina de Perpinyà.123 En el període previ al mes març de 1836, Tomàs Agustí, notari de Berga, fou confinat a Barcelona per ordre superior. Un cop a la Ciutat Comtal, Agustí estigué empresonat en una de les torres de Canaletes.124 Aquestes torres tancaven el recorregut de la muralla de la ciutat de Barcelona a l’altura de la Rambla. Eren construccions sòlides semicirculars i coronades per merlets. A Barcelona, juntament amb la torre de Sant Joan, les torres de Canaletes també serviren com a presó política.125 Tanmateix, Tomàs Agustí aconseguí escapar de Canaletes i s’uní als carlins. Tot sembla indicar que, abans del mes de novembre de 1836, Agustí morí en combat.126

Al començament de 1836, Joan Baptista Palou ja no es trobava al Vendrell. El 16 de gener obria el protocol notarial «en lo lloch de Calafell»,127 per bé que només hi residí unes quantes setmanes. Temps després es dirigí altra vegada a Capellades. El mes d’octubre d’aquell any, el notari Jaume Prats fou nomenat secretari municipal de Cape-llades. Prats ja s’havia distingit en el compliment de les seves tasques ordinàries i, el 19 d’octubre de 1833, havia estat nomenat capità de la companyia de seguretat pública.128 D’altra banda, el 7 de novembre de 1836, el jutge de primera instància d’Igualada envià a la Reial Audiència les diligències practicades amb motiu de la queixa de Francesc Pujol i Bordas, notari de Capellades. Pujol denuncià que Joan Baptista Palou tornés a exercir com a notari a la vila, funció que no li corresponia.129 Amb tot, fins a l’any següent, Palou no marxà de Capellades.

Mentrestant, l’assumpte de Josep Escarrà i Feliu continuava sense ésser resolt. El 25 de maig de 1836, Bru Llopis i Targa intervenia per primera vegada en l’assumpte.130 El 8 de febrer de 1835, Llopis obtingué la notaria de Palau-sator,131 emperò, en aquestes dates, estava servint al Jutjat de primera instància de Santa Coloma de Farners. Llopis in-formà a la Reial Audiència que, segons tenia entès, s’havia de retirar

123. ACA. Reial Audiència. Caixa. 167. Exp. 581.124. ACA. Reial Audiència. Caixa 162. Exp. 34.125. DURAN I SANPERE, A. (1973). Barcelona i la seva història. La formació d’una

gran ciutat. Barcelona: Curial, p. 199.126. ACA. Reial Audiència. Caixa 162. Exp. 34.127. ACAN. Fons notarial. Protocol de Joan Baptista Palou i Marqués de 1836, f. 1a. 128. ACA. Reial Audiència. Caixa 180. Exp. 18.129. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audi-

encia y vistos en el Acuerdo 1843, f. 349a.130. El seu nom és Bonaventura, però firmava la major part dels seus documents

amb el diminutiu Bru.131. ACA. Reial Audiència. Caixa 149. Exp. 358.

ixaixaxx 181818880. 00. 0. 000 ExpExpExpExpExppppedppp ienennnentestetettetet rereeeee33333349aaa..rrrrra, a perperperperere ò fiò fifiòò rmmmmm

ixaixaxaxaxaxa 14 14 141 14149. 9. 999.9 ExpExpExpxpExpEExExp


el títol de notari del Vendrell a Josep Escarrà en cas que no complís amb la seva obligació d’instal·lar-se al seu lloc de destí. D’altra part, en aquells moments, Escarrà residia a Girona. Llopis seguia el seu escrit indicant que ell era l’encarregat de cobrar el mig per cent del registre de la comptadoria d’hipoteques. A tot això, afegí que tenia constància que, el 4 d’octubre de 1835, Josep Escarrà, tot i ser absent durant més de quinze dies, estengué i firmà una interlocutòria i dues diligències que foren inscrites en el foli vint-i-vuit d’una de les causes que instruïa al jutjat de Santa Coloma de Farners. El que s’estava processant en aquesta causa era la fuga del pres Bonaventura Bosch, que estava sota custòdia del justícia de Caldes de Malavella. Bru Llopis sol·licità a la Reial Audiència quina havia de ser la seva actuació en el supòsit de rebre més documents estesos a Girona per Escarrà, el qual, teòricament, estava residint a Santa Coloma de Farners.

En tres dies, la Reial Audiència respongué de manera taxativa perquè judicava que Bru Llopis no havia obrat correctament i se l’hauria de jutjar. De totes maneres, donà instruccions a les autoritats gironines a fi que investiguessin si Josep Escarrà s’havia instal·lat al Vendrell, ja que, en cas que no s’hi trobés, declararien vacant la seva plaça. Setmanes després, el 17 de juliol, Josep Escarrà envià un memorial a la Reial Audiència per a justificar la seva actuació i, alhora, denunciar certs aspectes de Bru Llopis. Escarrà obrí el seu escrit presentant-se com a notari de Santa Coloma de Farners, escrivania de la qual rebé el nomenament el 10 de novembre de 1835. Fins al dia 9 de desembre, Escarrà no demanà a la Reial Audiència que guardés i registrés el títol.132 Finalment, el 15 de desembre l’Audiència manà el seu compliment,133 cinc dies abans que els carlins ocupessin la capital del partit judicial. Segons Escarrà, tan bon punt les tropes de la reina en recuperaren el control, el jutge de primera instància de Santa Coloma de Farners li comunicà que no seria necessària la seva incorporació immediata, atès que ja estava servit amb el notari Narcís Comas. Escarrà també explicà que fou aconsellat de no traslladar-se amb tota la família a Santa Coloma de Farners, ja que, potser, després d’un temps prudencial, «se aplacaria la ira que contra el Espo-nente [Escarrà] tenia consebida Llopis». Escarrà continuà el memorial explicant els motius pels quals Bru Llopis l’odiava tant. D’acord amb el seu testimoni, quan Bru Llopis arribà a Santa Coloma de Farners ho féu sense el títol ni cap mena de document que l’autoritzés a actuar com a notari. Més encara, quan s’hi instal·là, Llopis coincidí amb Josep Prats i

132. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audi-encia y vistos en el Acuerdo de 1835, f. 343r.

133. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1835, f. 239r-240r.

nnnststsstststalallalaaa ·l·lllà,à,à,àààà,à L LLLLlllll

pedpppppp ienienieiene testetet rererereffff. 3. 333343r43r43r43r43r443r...



José Sánchez de la Fuente, capità i tinent de la cinquena companyia del Regiment d’Amèrica, catorzè de línia, respectivament, ambdós destacats a Santa Coloma. El primer servia al regiment de l’Albuera i el segon, al de Saboia. Tots dos declararen a Luis Orozco —comandant d’armes de Santa Coloma de Farners en el moment dels fets—134 que Bru Llopis era sospitós d’haver estat reialista en la guerra que tingué lloc entre 1822 i 1823 contra el Govern liberal. Emperò el currículum militar de Llopis no acabà aquí ja que, segons Escarrà, rebé la condecoració de l’escut de la fidelitat per mèrits a la causa reialista i, a més, fou destinat al regiment comandat per Patricio Zorrilla, aquarterat a Manresa. Llopis també lluità amb els malcontents alçant-se en armes a favor de l’infant Carles Maria Isidre de Borbó; tanmateix, fou expulsat del seu regiment quan es trobava a Lleida. Anys després, Llopis participà en un aldarull de signe reialista a Tàrrega sobresortint com un dels instigadors del desor-dre, raó per la qual seria processat. Escarrà explicà que Llopis, malgrat que ho negava, el culpava de tota la mala fortuna que tingué arran dels incidents de Tàrrega. Josep Escarrà al·legà que, a pesar d’haver format part de la Milícia Nacional, no donà detalls dels incidents per a evitar, d’aquesta manera, que ningú pogués discórrer sobre l’existència d’una disputa o conflicte d’interessos entre tots dos notaris. Escarrà conclogué el seu memorial demanant a la Reial Audiència prorrogar el seu trasllat al Vendrell, ja que, en trencar-se el braç, necessitava prendre els banys a Caldes. Així mateix, instà la Reial Audiència a demanar a Llopis que retornés al seu lloc de destí en compliment del títol de què gaudia. El 26 de juliol de 1836, pocs dies després de rebre el memorial, la Reial Audiència resolgué atorgar a Escarrà la pròrroga sol·licitada. D’altra part, li exigiren que, un cop finalitzada la seva cura a Caldes, es traslladés al Vendrell. També li comunicaren que s’indagaria en el perquè Bru Llopis encara no s’havia instal·lat a Tàrrega.

Les declaracions de Josep Escarrà deixaren entreveure les dis-tensions existents entre ell i Bru Llopis. Sempre que fos demostrable, afirmar que Llopis era reialista era una incriminació greu, especialment perquè Llopis treballava com a notari en un jutjat isabelí. Tot aquest assumpte es complicà després que un anònim enviés al jutjat un escrit firmat amb el nom fals d’Anacleto Campdosà:

Gerona diez y siete Juliol mil ochocientos treinta y seis.= [...] no me mueve la ambicion [...] ni las ganas de hacer papel alguno humillando los demas [...] el fastidio que me causa el saber en

134. Quan Josep Escarrà presentà aquest escrit, el 17 de juliol de 1836, Orozco es trobava treballant a la Bisbal.

..].].. ell fafafff sttiiiiii

eentàntàntàntntàà aqaq aqaaqaquesuesuesuuesuest t t tt


mi casa (q[ue] decentemente vive de mi Patrimonio) el descarado proceder de dos despreciables entes como son N. Escarrà y N. Llopis.135 Este ultimo nombrado interinamente Esc[riva]no del Juzgado de S[an]ta Coloma de Farnes es perseguido activamente por aquel, que continuamente està intrigando y buscando resortes para quitarle este bocado para saciar (si es posible) su ambicion. Escarrà fugitivo de aquella Poblacion por el odio universal que se grangeó su depravado proceder durante [su] Capitania de Na-cionales (los q[ue] por poco no le decapitan) y las estafas en su sagrado ministerio, las q[ue] en tiempos mas solidos se le pro-varon judiciariamente, no se atreve á volver allá, y pretende una Es[criva]nia para poder presentarse con alguna autoridad q[ue] le libre del furor de aquel pueblo. La tal Es[criva]nia es la que tiene Llopis interinamente, y como quiera q[ue] este lo haya sabido à causa de la desfachatez con q[ue] Escarrà blasona de su valimi-ento acia V[uestra] S[eñoria], toma las armas mas viles como son las acusaciones dirigidas á V[uestra] S[eñoria] y el alarmamiento con el vulgo, del q[ue] ha cobrado la estimacion con mil bajezas tan impropias del caracter de un Esc[ri]v[an]o, como naturales á un hombre venal, q[ue] condesciende con las ideas de cuatro atolondrados, y tumultuosos q[ue] solo les sostiene la tierra por las aciagas circunstancias. De estos se ha valido el titere Llopis para bautizar una charretera dada por Misas136 al año veinte, con el nombre de libertad, y contra esta sus leyes creerse autorizado para apalear en las calles de esta Gerona con todo descaro á su enemigo Escarrá.= Yl[us]t[r]e S[eño]r si cada uno residiera en su pueblo que le señala su respectivo título, estos Llopis en Tar-rega (q[ue] no sabe que nube le ha traido á estas tierras en estas circunstancias) y Escarrá en el Arbós Provincia de Tarragona no habria tamaños escándalos, y no fomentarian estos dos agentes de la discordia unos partidos en aquella poblacion q[ue] puede tener funestos resultados, pues uno y otro siempre tienen algun vil aficionado como ellos mismos. Yl[us]t[r]e S[eño]r que son tales la prueba q[ue] á Escarrá ha mediado orden para retirarle el título de Esc[ri]v[an]o, y á Llopis se hace vil el perseguir tan soezmente á un conprofesor en vilipendio de la facultad, q[ue] por los mismos actos y acusacion conocerá V[uestra] S[eñoria] q[ue] ignora [...] I.S.G.B.S.M.= Anacleto Campdorá.

135. La utilització del signe [N.], segons s’ubiqui en la requisitòria, significa que no es coneix —o no es vol citar— el nom o el cognom de la persona.

136. Tomàs Costa (a) el Misses fou un reconegut guerriller reialista molt actiu en la guerra de 1822-1823 contra el règim constitucional.

N..], seeeegongogongongonongono s sss’’’nomnomnomnnnn o o eel cooooosssss fofoffooou uu uu uu uu uu un rn rn rn rreeeeeeègègègègègèggim im im imim im concononcononc stistististististstitttt


La Reial Audiència s’impacientà a causa d’aquest testimoni anò-nim. Les disputes entre Escarrà i Llopis no se cenyien a una qüestió purament laboral. Fins i tot existia una acusació contra Llopis per una agressió física a Escarrà esdevinguda a Girona. Vanament, es decidí que s’obrissin diligències judicials per a esbrinar qui s’amagava rere el pseudònim d’«Anacleto Campdorà». També calia verificar els extrems que es detallaven en el text. Segons l’autor, Escarrà tenia la seva plaça al poble de l’Arboç, mentre que Llopis la tenia a Tàrrega. Que s’atribuís a Escarrà la plaça de l’Arboç en comptes de la del Vendrell tal vegada no respongui a una equivocació malintencionada, sinó, més aviat, al grau de coneixement que tercers poguessin tenir entorn la picabaralla entre Escarrà i Llopis.

Mentrestant, el 28 de juliol de 1836, des del Jutjat de primera instància de Santa Coloma de Farners s’informà que Josep Escarrà no s’atenia a cap de les ordres que li eren comunicades. Per exemple, Escarrà es negà a satisfer la petició que li féu Felip Francesc Llopart, jutge de primera instància que, prèviament, li havia demanat les causes en què actuà com a notari. Escarrà es limità a respondre-li que, en cas que les parts de la causa volguessin seguir amb el plet, no dub-tessin a avisar-lo. Escarrà també al·legà que res no l’obligava a lliurar les causes al jutjat atès que, segons havia informat el 1835, tan sols disposava del títol de notari del Vendrell i, per tant, no tenia dret a actuar sobre cap poble de la zona de Santa Coloma de Farners. Com si això no hagués transcendit, el 7 de setembre de 1836, Josep Escarrà envià un nou escrit a la Reial Audiència. Aquesta vegada es presentà com a notari de Santa Coloma de Farners asseverant que Llopis ho era de Tàrrega o de Palau-sator. Escarrà explicà que, amb la voluntat de complir amb les ordres rebudes, havia demanat a la seva muller que anés a Santa Coloma de Farners a preparar el trasllat, però aquesta fou insultada i amenaçada, fins a arribar a rebre crits que li desitjaven les seves ruïna i mort.

Josep Escarrà justificava que l’animadversió que rebé la seva espo-sa es degué als càstigs que ell havia hagut d’imposar per fer valdre el compliment de les lleis vigents. Segons Escarrà, el jutge i les autoritats de Santa Coloma de Farners l’aconsellaren no marxar al Vendrell fins que l’estat de guerra minorés. A tot això afegí que la seva voluntat era dur a terme el traslladat si bé, en aquell context, li resultava massa perillós. Clogué l’escrit sostenint que no tindria cap problema a tornar a Santa Coloma de Farners un cop hagués pres els banys a Caldes i Bru Llopis hagués marxat de la susdita localitat.

D’altra banda, la Reial Audiència es volgué assegurar del nombre de notaris que, en aquells moments, treballaven en el Jutjat de primera

nnnnt ttt quue e eeee nonononooo nnnnn copopopopppp h agaggagalalalalaa sssssususususususuu didddddd taaaaa

uudididdidiiènènènènènnnciciciciciia a aaa eeeeeemmmmmmenenennennene tstststststs, , ,,, trtrtrtrtrrtt ebebebeebbeb


instància de Santa Coloma. El 22 de setembre de 1836, aquest òrgan consultiu rebé un certificat de la Reial Cambra que assenyalava que, per Reial providència del 12 d’abril de 1836, eren dos els notaris recone-guts en el jutjat: Bru Llopis i Joan Ferran. Per aquelles dates, Llopart, jutge de primera instància de Santa Coloma de Farners, respongué a la petició de la Reial Audiència en què se li requerien els antecedents polítics i militars de Llopis. D’acord amb la informació de Llopart, Bru Llopis aterrà a Santa Coloma amb l’encàrrec de regentar les es-crivanies d’Arbúcies i d’altres que no s’especificaven en el document. En la seva arribada, Llopis presentà un certificat firmat per Antoni de Niubó. En aquest certificat, Niubó sostenia que Llopis havia perseguit reialistes l’any 1827 i, sense negar els aldarulls de Tàrrega, matisà que es tractava d’uns incidents amb enemics del règim d’Isabel II. Així doncs, les informacions que rebia la Reial Audiència, en bona mesura, eren contradictòries i les acusacions creuades no ajudaven a posar ordre als fets. Finalment, el dia 4 d’octubre de 1836, l’alcalde de Girona, que aleshores actuava com a jutge regent, asseverà que l’odi entre les dues parts tenia altres procedències. Al seu parer, era recomanable que Escarrà romangués a Girona indefinidament, almenys mentre no finalitzés la guerra, i que Bru Llopis tornés a Palau-sator vist que la seva escrivania havia deixat de tenir sentit conforme a la Reial ordre del 7 d’octubre de 1835. El 28 d’octubre, la Reial Audièn-cia es mostrà en avinença amb les observacions del jutge gironí, per la qual cosa ordenà que s’executessin. Josep Escarrà tindria un marge de quinze dies per tornar al Vendrell. Finalment, només calia esperar que les dues parts complissin l’ordre emanada de la Reial Audiència.137

El 21 d’octubre de 1836, el Govern de la Regència disposà una reial ordre per la qual es manava a tots els notaris del regne que enviessin a la Reial Audiència una còpia exacta dels índexs de llurs protocols. Per fer-ho, tenien de termini els vuit primers dies de cada any. Amb aquesta reial ordre es pretenia resoldre un problema que naixia per causa del nombre copiós de protocols que custodiaven molts notaris. Segons els volums que custodiessin, era més o menys problemàtica la localització precisa de totes les escriptures. Davant d’això, el Govern cregué oportú que, si la Reial Audiència conservava una còpia de tots els índexs, podria ajudar en la localització d’escriptures i, d’aquesta manera, evitar problemes i retards en les causes. Tanmateix, estava per veure l’efectivitat del seu compliment, i és que la pressió carlina en el territori es deixava sentir en molts aspectes de la vida quotidiana. El


ppplilililililimemememmmmentntntnntntntnt, i i iii mmmoltsssss a a aaasppeeeeee



22 de gener de 1836, el Govern havia disposat una reial ordre per la qual, dins el termini d’aquell any, totes les escriptures atorgades amb anterioritat a la Pragmàtica de 1768 s’havien d’inscriure en el registre de la comptadoria d’hipoteques. Emperò la dificultat de moviment de persones i correu pel territori suposà que, l’1 de desembre, el ministe-ri de Gràcia i Justícia prorrogués el termini d’una manera indefinida mentre durés la guerra civil.138 I és que, gradualment, la pressió carlina s’evidencià, fins i tot, en zones pròximes a Barcelona. El 2 de novembre de 1836, el jutge de primera instància del partit judicial de Sant Feliu de Llobregat demanà el trasllat dels presos que tenia al seu càrrec a les presons de la Reial Audiència. En la petició, el jutge manifestà témer que, en qualsevol moment, hi hagués una incursió de carlins a Sant Feliu de Llobregat. El jutge assegurà que, per més vigilància que hi hagués a la localitat i a pesar de la presència del comandant de tropa de la reina a Molins de Rei, el poble de Sant Feliu de Llo-bregat era totalment vulnerable. Per tant, amb el propòsit d’assegurar el control de la situació, el jutge estimà més convenient traslladar els presos. El dia 3 de novembre, la Reial Audiència autoritzà que, des del Jutjat de primera instància de Sant Feliu, poguessin traslladar els presos tan aviat com els fos possible.139 Dies després, l’1 de desembre, Domingo Manuel Pérez, jutge de primera instància de Sant Feliu de Llobregat, firmà una circular dirigida als habitants del seu partit ju-dicial. En el text, Pérez instava els habitants a mobilitzar-se contra la «facció» carlina, oferint-los tots aquells mitjans que estiguessin al seu abast, a fi i efecte que arribés el dia en què fos possible afirmar que «los habitantes del Llobregat han esterminado por si solos las gavillas facciosas que les acosaban».140

Consolidació de l’Administració carlina a Catalunya

En iniciar-se l’any 1837, les operacions militars de l’exèrcit cristí contra els combatents carlins continuaven sense tenir els efectes espe-rats. Malgrat la important mobilització de soldats i recursos logístics promoguda pel govern de Maria Cristina de Borbó, no s’assoliren re-sultats prou significatius. Mentrestant, la tropa carlina no aconseguia fer-se amb el control permanent de cap població mitjanament impor-

138. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 6 de desembre de 1836), núm. 133, p. 538-539.

139. ACA. Reial Audiència. Caixa 168. Exp. 807.140. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 3 de desembre de

1836), núm. 132, p. 535.

innncia dedededededede Ba Barrrrrr

ixaixixixixxx 161616166668.8. 88 Expxppxpxinnnnnciaciaiaciaia de dedededede Ba BaBaBaBarrrrr


tant quant a volum de població. És cert que controlaren alguns punts fortificats, però, entre aquests, no s’hi trobava cap capital de partit judicial ni centre industrial. No obstant això, els carlins pogueren blo-quejar ciutats importants com Manresa, ocuparen per uns dies Santa Coloma de Farners, atacaren localitats del litoral català com Blanes i Malgrat de Mar i entraren a Montblanc, entre altres accions. En els mesos consegüents, els dos bàndols enfrontats incrementaren els seus esforços pel que fa a l’estratègia bèl·lica amb l’objecte d’obtenir algu-na fita que realment marquès un impàs. La nit del 20 al 21 d’abril, els carlins aconseguiren penetrar a Solsona —ciutat fortificada que era capital de partit judicial i seu de bisbat— a les ordres de Benet Tristany.141 Els defensors d’Isabel II s’hagueren de refugiar a l’hospital, encara que per poc temps, ja que finalment capitularen. Aquella pri-mavera, Solsona esdevingué la primera capital estable del carlisme a Catalunya. La conquesta fou molt benvinguda pels carlins, atès que, a partir d’aleshores, disposarien d’una ciutat suficientment important per a rebre el pretendent Carles Maria Isidre de Borbó. Val a dir que, per aquelles dates, don Carlos havia estat proclamat Carles V i, a més, ja havia emprès la seva expedició reial en direcció a Madrid. En efecte, poques setmanes després de l’ocupació, la ciutat de Solsona es convertí en l’escenari de la visita reial carlina. Llevat d’alguns entrebancs que deslluïren l’arribada de l’expedició reial, l’entrada del pretendent a Sol-sona fou molt celebrada entre els carlins.142 D’aquesta visita podríem destacar-ne diferents qüestions, però només en ressaltaré una: el no-menament del nou capità general dels carlins, Antonio de Urbiztondo y Eguía. En les seves dues primeres setmanes, Urbiztondo protagonitzà diverses conquestes, tals com les de Berga, Gironella, Prats de Lluçanès i Ripoll i, a més, l’ocupació de Bagà i Tuixén.143

La Reial Audiència hagué d’obrir un expedient per investigar les causes de l’absència no justificada de Jacint Morales, notari d’Olot. En les primeres diligències practicades, s’acusà Morales de carlí. No ens ha d’estranyar que se li imputés aquest càrrec tenint en compte que, fins en aquelles dates, la majoria de causes per absentisme responien

141. Per a més detalls sobre l’ocupació de Solsona, vegeu LLORENS SOLÉ, Antoni (1981). Solsona en les guerres del segle XIX a Catalunya. Barcelona: Fundació Salvador Vives, Casajoana, p. 125-135.

142. Des de l’entrada en terres catalanes, l’expedició reial va patir dues classes de problemes. En primer lloc, no s’havia advertit del seu recorregut i els pobles no podien preparar a temps les racions d’aprovisionament oportunes, no volien deixar pistes que advertissin dels seus moviments els seus enemics. En segon lloc, el resultat advers de la batalla de Gra va desmoralitzar del seu pas per terres catalanes les tropes carlines.

143. MUNDET I GIFRÉ (1990: 224).

ccccatat lanlanlannes,e l’ l’l’l’eeeaadvertirtirtirtitirtirt t dtttt elelllllsissss onaaaamenmmememememem t ooooeueeeeee s eeeeenemnemen icscsscscll l seuseuseueueu pa pa papa papas ps ps ps ps ppeeeeee4)4)4)4)4))..


a casos de fuga i adhesió al bàndol carlí. Ara bé, respecte a Jacint Morales, després d’uns dies d’investigació, es pogué confirmar que les primeres impressions entorn de la seva absència havien estat erròni-es. Morales era partidari de la reina Isabel II. En realitat, l’absència d’aquest notari era coneguda per les autoritats locals, fet pel qual no constava com a absent de la notaria.144

El 7 d’agost, Francesc Roig, notari de Blanes, demanà a la Reial Audiència que li permetessin fer un sol protocol amb el seu fill homò-nim. Roig al·legà en la seva petició que ja tenia molta edat i que el seu fill l’havia d’ajudar molt sovint en les tasques del despatx. Per tal de reforçar la seva demanda, certificà que el seu fill era una persona molt sana, addicta a la causa d’Isabel II, el qual, des de 1833, s’havia integrat a la Milícia Nacional com a tinent, per bé que el proppassat 1836 passà a ser oficial major del mateix cos de la segona companyia del batalló, dissetè lleuger, de la Milícia Nacional. La Reial Audiència autoritzà pare i fill a protocol·litzar el mateix manual, deixant entre-veure la possibilitat que el fill pogués heretar la notaria.145 A mitjan mes d’agost, Francesc Marcó i Mata —notari d’Aitona des de 1833— abandonà el seu lloc de destí i es traslladà a Mequinensa, localitat on regularment hi havia tropa isabelina. Amb tot, abans d’acabar l’any es tornà a traslladar. Aquesta vegada, Marcó es dirigiria a Lleida, ciutat en la qual clouria el protocol de 1837.146 Aquests trasllats ens indiquen que Francesc Marcó no era afecte al carlisme. Si marxà d’Aitona és perquè no s’hi sentí segur davant l’amenaça carlina. De fet, aquest mateix any, la presència carlina s’estengué per tota la província lleidatana.147 El 25 de desembre de 1837 es donà a conèixer un succés singular que tingué lloc a Aitona. Segons una crònica isabelina, els fets havien tin-gut lloc deu dies abans. S’explicava que «al entrar el coronel [isabelí] Orive con su columna á Aitona, sorprendió sin saberlo á unos cinco facciosos catalanes; pero los habitantes de este pueblo supieron muy bien instruirlos de la visita de los contrarios; y lo mas chocante fue el haber hablado largamente uno de nuestros oficiales con el gefe de estos truhanes, creyendo era el dueño de la casa [...]».148

Ignasi Mas i Rallat obtingué, el 24 d’abril de 1806, la notaria de regnes de la seva localitat natal, Santpedor. Poc més d’un any després, el 21 de novembre de 1807, el bisbe de Solsona li concedí la notaria

144. ACA. Reial Audiència. Caixa 174. Exp. 440.145. ACA. Reial Audiència. Caixa 174. Exp. 402.146. AHL. Fons notarial. Manual de Francesc Marcó de 1837, f. 61.147. LLADONOSA, M. (1993). Carlins i liberals a Lleida. Lleida: Pagès Editors, p. 240.148. Gaceta de Madrid (Madrid, 25 de desembre de 1837), núm. 1122, p. 3.

ixaixi 177774. 4.4.44.4.4 Expxpppppixaiixiii 17177177774. 4. 4. 4. 4. 44 Expxppxpxpuuuuuuaal de deedede FraFrFFF ncncncncininininni s is is is ii lililililill berberberbberbe alsalssalssaals

d,d,,, 25 2525252525 de dede de dededede de dededede dede d sesesssese


major de la cúria eclesiàstica de Solsona. No fou, però, fins al 1810, que Ignasi Mas sol·licità al rei que, en ser nomenat notari de regnes de Santpedor i posteriorment de la cúria eclesiàstica, li fos permès complir amb ambdues funcions a Solsona. El 17 de març, des del Consell Suprem d’Espanya, Ferran VII assentí a la petició de Mas. Així doncs, Ignasi Mas podria exercir com a notari de regnes de Santpedor a Solsona. De totes maneres, el monarca aclarí en la mateixa concessió que «solamente amplio y extiendo el referido Despacho dejandolo en su fuerza y vigor para lo demas en el contenido». Els integrants del Consell Suprem eren conscients que aquest privilegi era totalment oposat a totes les lleis, reials ordres, reials decrets i pragmàtiques existents en relació amb el compliment de residència. Per aquest motiu, volien deixar constància que, al marge de la gràcia de residència, Mas estava subjecte a la resta de normativa vigent.149 Anys després, el 17 d’abril de 1822, s’atorgà la tercera escrivania del Jutjat de primera instància de Solsona a Ignasi Mas i Rallat.150 Per bé que Mas no era l’únic notari de Solsona, no tingué problemes fins a l’esclat de la Primera Guerra Carlina. En el decurs de la conflagració, la competència entre notaris es deixà sentir més profusament. Les consignes política i social de l’exèrcit cristí eren les de concentrar-se en els punts fortificats. D’aques-ta manera volien garantir la supervivència dels partidaris d’Isabel II, atès que resultava perillós romandre en les poblacions obertes, més vulnerables a les envestides carlines. Per tant, en compliment de les directrius oficials, molts notaris del partit judicial, i alguns de forans, es traslladaren a localitats fortificades com ara Solsona. Ara bé, això propicià que no hi hagués negoci per a tots, ja que, a més de l’excés d’oferta de notaris, el bloqueig imposat pels carlins limitava al mínim la necessitat d’estendre negocis particulars. A poc a poc, el degoteig de notaris cap a altres punts controlats pels isabelins alleugerí la compe-tència. Ignasi Mas envià un memorial al ministeri de Gràcia i Justícia en què demanava ser declarat únic escrivà de Solsona. També sol·licità que li fos confirmada la gràcia de la tercera escrivania judicial que li fou atorgada el 1822. Tot just el 16 de novembre de 1837, el ministeri remeté la seva petició a la Reial Audiència per tal que es procedís a la seva tramitació.151 Tanmateix, en aquestes dates, Solsona portava uns mesos ocupada pels carlins.

A mitjan 1837, Valentí Llozer, com a jutge protector del Col·legi de Notaris Públics i Reials de Número de Barcelona, obrí l’expedient de

149. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1810-1815, f. 14r-15r.150. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1820-1822, f. 218r-219r.151. Ibídem.

NNNNNúmúmúmúmúmúmmerererrrrero o ooooo dededddeee

verveveveeve sororrrrum ummu 188888ververereersorsorsorrsorsorumum ummumm 18188188118


la visita sexennal prevista en la Reial Provisió del 25 de novembre de 1778. Llozer supervisà el correcte ús del paper segellat i el compli-ment de les normes privatives de la pràctica notarial per part de tots els membres del Col·legi. Les primeres operacions de Llozer durant la seva visita al Col·legi es desenvoluparen amb total normalitat. Per a complir-les, hagué de rebre la llista de tots els membres col·legiats amb indicació dels que estaven absents en aquelles dates i dels que custodiaven llurs papers. En aquells moments eren tres els notaris que no residien a Barcelona. El Col·legi desconeixia les causes d’aquestes absències. Marià Llobet era un dels absents; Ramon Sanpons regentava la seva escrivania. Eudald Robira tampoc no es trobava a la ciutat; Constantí Gibert era l’encarregat dels seus protocols. Felip Claramunt era el darrer dels tres evadits, i Joaquim Vinyals tenia cura dels seus documents. Després d’haver revisat tots els notaris integrants del Col-legi presents a Barcelona, el jutge indagà entorn de diferents qüestions, entre les quals l’absència dels tres notaris. Testificaren Lluís Roquer, de cinquanta-tres anys, procurador causídic de la Reial Audiència; Antoni Jeroni Torres, de trenta-cinc anys, advocat i relator de l’Audiència; Pere Nolasc Vives, de quaranta-dos anys, advocat; Narcís Planas, de cinquanta anys, advocat, síndic personer de l’actual Ajuntament de Barcelona, i, finalment, Sebastià Sobregrade, de seixanta-dos anys, procurador de número i del Col·legi. Tots ells testimoniaren el bon funcionament del Col·legi i el procedir de bona part dels seus membres. Roquer, Torres i Sobregrade coincidiren a afirmar que l’única persona de la qual no podien donar fe era Eudald Robira, encausat per un delicte de falsedat documental, raó per qual no es trobava a Barcelona. No obstant això, que Vives i Planas no informessin sobre les irregularitats de Robira no implicava cap mena de complicitat dels primers amb el darrer, atès que, en tots els testimoniatges recollits en l’expedient, s’evidencia cla-rament que no tots els notaris del Col·legi es coneixien entre ells. Val a dir que, en els últims mesos de 1836, ja s’havien iniciat els tràmits judicials contra Eudald Robira i Elias. Si se’l citava judicialment era per a poder-li notificar la providència pertinent, atès que no l’havien trobat al seu domicili.152 Un cop iniciades les diligències del jutge Llozer, es declarà que Robira no podria presentar-se perquè estava detingut i en judici a Barcelona. Arran de la visita de Llozer, es pogué saber que els notaris barcelonins Agustí Ferrer, Josep Vilar i Antoni Ubach havien mort amb anterioritat. Durant la seva visita, el jutge insistí a aclarir determinats dubtes sobre alguns notaris. Entre altres, resultava ser que

152. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 3 de desembre de 1836), núm. 132, p. 535.

t t t lallalalalaa s sss eveveveeveveveva a aaa vvnns noooootatatatattataris.s.s..

innnnnciaciaiaciaia de dedededede Ba BaBaBaBarrrrr


Felip Claramunt no havia efectuat cap escriptura en el període de 1831 a 1836. Així mateix, es confirmà que no hi havia cap protocol d’Agus-tí Ferrer i Roig i, pel que fa a Ramon Sanpons, tampoc no es tenia constància de cap mena d’actuació com a notari. Finalment, Valentí Llozer, que no donà fe de les informacions rebudes, desistí. Malgrat això, els papers de la notaria d’Agustí Ferrer estaven custodiats per Salvador Clos; els d’Antoni Ubach eren tutelats per Ferran Moragas i, els de Josep Vilar, a càrrec de Boi de Xammar.153

L’any 1837 havien transcorregut més de tres anys ininterromputs de combat entre cristins i carlins. Molts sectors afins a Isabel II i a la reina regent, Maria Cristina de Borbó, s’impacientaren vist que els seus adversaris dinàstics cada cop tenien més presència territorial. Era de domini públic que molts pobles mantenien una doble admi-nistració, és a dir, obeïen les ordres del Govern oficial i, alhora, les ordres emeses pels carlins. De vegades, en aquestes pobles imperava la incertitud, ja que els funcionaris municipals no tenien clar quina era l’Administració prevalent, si la isabelina o la carlina. Tal vegada, per aquest motiu, una part dels esforços del Govern de la Regència era establir millors mecanismes de control en la provisió de notaris de regnes i escrivanies de número, motiu pel qual es donà a conèixer la Reial ordre del 12 de maig de 1837. Si es procurava intervenir per a l’elecció de personal favorable a la reina Isabel, seria més probable que els escollits vetllessin en el seu exercici pel compliment de la le-gislació oficial i no de la carlina. En els set punts de l’articulat de la reial ordre s’estipulava l’obligació d’una constant comunicació entre els ajuntaments i la Reial Audiència, la qual estaria en contacte amb el ministeri de Gràcia i Justícia. Els darrers organismes mencionats decidirien la conveniència de la continuïtat de les places de notaria i també gaudirien de la potestat d’elecció del candidat. Sembla ser que aquesta reial ordre generà molts dubtes quant al procediment, atès que el 23 de juliol es disposà una instrucció dirigida als ajuntaments que precisava el procediment a seguir en la provisió de vacants de notaria. S’insistia en la publicitat de la vacant, un cop la Reial Audiència havia resolt positivament el seu proveïment. Calia que els candidats poguessin justificar correctament els seus estudis, les seves actitud, probitat, ad-hesió a la Constitució de l’Estat i relació dels serveis polítics i militars que havien realitzat fins aleshores.154

153. ACA. Reial Audiència. Caixa 190. Exp. 152. 154. ACA. Reial Audiència. Caixa 172. Exp. 303.

ixaixaixaxaxxa 1919191919990. 0.0.00 ExpExpExpExppExExixaixaxaxaxaxa 17 17 171 17172. 2. 222.2 ExpExpExpxpExpEExExp


La guerra prosseguí el seu curs i, contra tot pronòstic, gradualment els carlins s’anaren consolidant en el territori català implantant les seves institucions bàsiques de govern. Més enllà de la Junta Superior Gover-nativa del Principat, els ajuntaments foren la principal institució en la qual recolzà el carlisme al llarg de la conflagració. En aquests anys, a Catalunya, hi havia unes dues mil tres-centes entitats municipals repar-tides entre els diferents partits judicials.155 El govern de Maria Cristina de Borbó, davant l’evident dificultat que tenia a assegurar el control de totes les localitats, optà per centrar-se en les poblacions fortificades. Per consegüent, deixava a mans carlines el domini efectiu d’extenses àrees. Com a poders coercitiu i policial, les partides de combatents carlins es repartiren en algunes localitats, masies disseminades o hostals situats en camins rals. Amb el control dels ajuntaments, els carlins asseguraren el nodriment d’homes per al combat i, a més, el seu manteniment. Al mateix temps, la tropa garantia el control i l’ordre social conforme a les disposicions que emanaven d’aquestes institucions. A partir d’aquest moment, segons les èpoques i les possibilitats materials que permetia la guerra, s’anaren consolidant altres ens com, per exemple, les juntes corregimentals, així com es potenciaren de bell nou institucions com la universitat carlina.156 L’entramat administratiu del primer carlisme s’anà expandint i, per tant, urgí la necessitat de disposar de notaris que en garantissin el correcte funcionament. El 16 d’octubre de 1837, Francesc Xavier Fortuny, notari de Sant Celoni, apareix com a escrivà en un dels decrets de la subinspecció de Voluntaris Reialistes i Inspecció General de Vigilància Pública, òrgan a càrrec de Ferran de Sagarra.157 Altres notaris alternaren la seva activitat professional amb el desenvolupament de les funcions administratives carlines. Així doncs, Jaume Domingo Mullol, notari de Sant Sadurní d’Anoia, mentre estigué vinculat a la junta corregimental de Font-rubí i a l’administració de l’escrivania de la capitalitat del partit carlí de Vilafranca, seguí estenent escriptures allà on se’l sol·licitava. També és cert que, de vegades, aquests notaris no estigueren adscrits a cap institució específica i, tot i les possibles gesti-ons per aconseguir una plaça de notari, anaren voltant per tots aquells indrets del territori on eren requerits. Aquest fou el cas de Bartomeu Areny, notari de Solsona, que s’arribà a moure per part de l’Alt Urgell

155. Xifra extreta de la suma de municipis citats en la Llei de subdivisió dels partits judicials de 1834.

156. MONTAÑÀ BUCHACA, D.; PUJOL ROS, J. (1997). La universitat carlina a Catalunya: Solsona (1838), Sant Pere de la Portella (1838-1840). Valls: Cossetània.

157. SAGARRA, F. de (1935). La Primera Guerra Carlina a Catalunya. El comte d’Es-paña i la Junta de Berga. Vol. 1. Barcelona: Barcino, p. 195.

dedededd muuunicniciinicn ipipipipppp

LLLLL ROSSOSSSS, J, JJ, JJJJ.. (.. 1999999a (aaaaaa 18318318188838-18-8888 844444

PriPriPriPPrPrP mermermermermermera Ga Ga Gaa Guerueruereeruueeeeeeelonlonlonlonnna: a: aaa:a BarBarBarBBarBarcicicicicicc


fins a la Ribera d’Ebre.158 Un cas semblant fou el de Francesc Astort i Batlle, notari de Santa Coloma de Centelles, el qual s’uní als carlins. Astort marxà de Santa Coloma de Queralt aquest mateix any de 1837. Més tard, el trobem exercint entre Borredà i Alpens.159

El 13 de juliol de 1837, Berga es rendí als carlins. Amb l’ocupació d’aquesta població, els carlins aconseguiren una nova victòria encara que, aquesta vegada, amb majors repercussions socials, polítiques i administratives. Solsona fou una gran operació militar, però la ciutat havia patit el rigor del combat i no es trobava en les seves millors condicions. Per contra, Berga oferia més avantatges estratègics que Sol-sona i, alhora, amb una fortificació important reforçada per la defensa natural que suposava l’estat muntanyós del seu territori. No passaren gaires dies des de l’ocupació, que es decidí traslladar tota l’Administració carlina a Berga. Fins i tot s’hi constituí la Junta Superior Governativa del Principat amb tots els membres que el rei nomenà prèviament. Arran d’aquesta nova conquesta, els carlins pogueren demostrar que Solsona no havia estat un fet aïllat, sinó la primera d’una successió de victòries. Amb la capitalitat carlina de Berga, molts pobles de Ca-talunya deixaren d’obeir les ordres emeses des de Barcelona i només contestaren a la correspondència oficial procedent de Berga. No en va, alguns notaris reialistes que encara no s’havien posicionat a favor del carlisme es passaren definitivament al territori controlat pels partidaris de Carles V. Miquel Fàbregas i Vilar, juntament amb les seves esposa i filla, marxà de Vic per passar-se als carlins. Cal saber que, quan un notari abandonava l’escrivania d’una població, en la major part dels casos, aquesta restava tancada i el notari s’emportava tot allò relacionat amb seu modus vivendi. De fet, el notari podia moure’s amb els seus protocols, minutes, esborranys, etc. Però també podia fer que els seus escrivans adjunts es traslladessin amb ell. Juntament amb Miquel Fà-bregas marxaren els seus escrivents Francesc Dalmau i Josep Salvans. Fàbregas s’instal·là a Alpens, localitat des de la qual estengué nombroses escriptures en les quals féu constar la seva condició:

En poder de D[o]n Miguel Fabregas Notari publich del Collegi de la Ciutat de Vich, ab residencia en el Lloch de Alspens als 14 de juliol de 1838.160

158. Es pot resseguir la seva àrea d’actuació a través dels seus propis protocols amb la indicació d’on estan escripturats.

159. ACA. Fons notarial. Protocol de Francesc Astort de 1838-1840. 160. APCP. Conveni y concordia firmada entre los conjuges Geroni Freixes y

Mariangela Abear, y Joan Freixes y Abear son fill de la Parroquia de Sant Boy de Llus-sanés de una; y de altre D[o]n Jaume Plans y Abear, sobre la herencia de Abear de dita Parroq[ui]a de S[an]t Boy de Llussanés, com dins se conté. 1838.

àrrrea ea eeaeea d ad ad aaaactuctucctut acacaatatatats. cocccc l dddde Fe Fe Fe Fe Frannnndiadddd firfirfirfirfirfirfirmmadmmmmma a a aa beabbebbb r sr sssrr son on filllll PlPlPlPlPlP ansansansansanssans y y y y yy AbeAbeAbebeAbAbAbbeés,és,ésés,és,és,és co cocco co cocom dm dm dm dm dm m dininsinninnn


Amb l’ocupació de Berga, no es produïren canvis substancials en l’organització notarial interna. Per citar un exemple, Joaquim Claris i Pascual continuà amb l’exercici de totes les seves funcions; per tant, romangué en la secretaria de l’Ajuntament, en l’escrivania del jutjat de l’alcalde major, en la comptadoria d’hipoteques del partit judicial i, a més, en la notaria de regnes. L’escrivania de Joaquim Claris tenia una gran influència social en tot el partit. Les seves honradesa i honestedat eren reconegudes per liberals i carlins. Aquesta reputació l’adquirí pels llargs anys d’exercici notarial de la seva família a Berga.161 Però, amb l’ocupació carlina d’aquesta població, si Joaquim Claris hagués donat mostres públiques de simpatitzar amb el liberalisme o hagués estat milicià voluntari, de res li hauria valgut el seu presitigi. Pel que fa a l’organització notarial de Catalunya, s’intentà recuperar l’estructura vigent amb anterioritat a la Guerra dels Set Anys. Arran de la presència carlina a Berga, el nombre de notaris carlins es multiplicà arreu del territori, ja fos per a servir en les diverses institucions o per a actuar en negocis entre privats.

Amb la conquesta de Berga, els carlins disposaven d’un centre urbà prou important per a esdevenir la capital. De fet, així fou. Berga es convertí en el principal punt de reunió de tots els carlins de Catalu-nya. Per tant, molts dels notaris que rondaven pel territori buscant un espai on assentar-se i prosseguir amb el seu exercici professional dins l’òrbita carlina, ja tenien un emplaçament al qual dirigir-se. A més, la Junta Superior Governativa, instal·lada a Berga, en disposar d’una lo-gística administrativa, pogué atendre totes les peticions que anà rebent de notaris catalans. Un d’aquests notaris fou Joan Baptista Palou, que, tot i obrir el protocol estant a Capellades, estengué la segona escriptura el 30 d’agost a Solsona.162 El seu objectiu era arribar a Berga i que la Junta Superior Governativa li disposés d’un destí adient. Mentrestant, l’activitat notarial dins les files carlines seguia el seu curs. Lluís Dalmau i de Baquer fou un dels catalans que s’uní a l’expedició reial després del seu pas per Solsona.163 Fou ascendit a comissari de guerra de primera classe el 22 de juny de 1837.164 Fora de Catalunya, Dalmau treballà primer a les ordres del general Basilio García i, poc temps després, per

161. Pere Claris Pascual, germà de Joaquim, havia obtingut una de les notaries de regnes de Berga el 29 de juny de 1789 (ACA. Reial Audiència. Diversorum 1798, f. 154r-155r).

162. Informació extreta del protocol d’aquell any (ACAN. Fons notaria. Protocol de Joan Baptista Marqués de 1837).

163. ACA. Reial Audiència. Caixa 193. Exp. 391.164. AGMS. Legajo D-53. Expedientes personales.

17817817811781 89 (9 (9 (9 (9 (ACAACAACACACACAA . . . ..

ototooo ocooool dl dl dl dll dl d’’aq’’ uuuuu

ixaixaixaxaxxa 1919191919993. 3..33 ExpExpExpExppExExediediediediedidiedientententenenentes es sesse perperpeperperrr


a l’expedició militar del comte Negri.165 En aquesta darrera expedició, de resultes d’una les derrotes que sofriren els carlins, Lluís Dalmau fou fet presoner i, posteriorment, confinat a Cadis. Tanmateix, el 3 de juny de 1839, Dalmau aconseguí evadir-se del presidi i poc temps després ja es trobava a Berga per a servir, novament, en les files carlines.166

A pesar dels progressos militars del carlisme des de l’ocupació de Berga, a molts notaris carlins que restaven a la rereguarda cada vegada els era més difícil mantenir llur posició. En començar el 1837, des del Jutjat de primera instància de Santa Coloma de Farners, s’ini-ciaren les diligències per a esbrinar la identitat d’Anacleto Campdorà, nom que apareixia en un escrit anònim que feren arribar al jutjat quan Bru Llopis i Josep Escarrà mantenien llurs disputes. Durant el procés, les primeres indagacions portaren a l’asserció que Llopis anà a Santa Coloma de Farners per a exercir com a notari a l’escrivania de Maimó. També es posà de manifest la participació activa de Llopis en els fets de Manresa del 25 d’agost de 1827, epicentre de la Revolta dels Malcontents. El més sorprenent fou que, fins en aquell moment, ningú no havia prestat atenció a un pasquí anònim, redactat en llengua catalana, aparegut el 22 de juliol de 1835. El pasquí, que fou transcrit a la llengua castellana, acusava els notaris del jutjat d’afectes al carlisme:

Es increible como este Alcalde Mayor admite â sus inmediacio-nes hombres de esta Naturaleza y parece que ya de hecho es su empeño conocido en tener a este Juzgado hombres sospechosos, y desafectos á los lejitimos derechos de S[u] M[agestad] y excelsa hija, aumentando el no poco numero de perversos que abriga esta Poblacion, y teniendo de este modo siempre en el Juzgado un agente Carlista que sino hace otra cosa â lo menos entorpece la Justa administracion de Justicia.

La Reial Audiència resolgué retirar el títol a Llopis i procurà vet-llar per acabar amb la mala reputació del jutjat adquirida per les dis-putes entre els diferents notaris. Tanmateix, no fou l’únic pasquí que aparegué a Santa Coloma de Farners. En les diligències indagatòries, quan s’adonaren que resultaria impossible esbrinar la identitat vertadera d’Anacleto Campdorà, es transcriví el segon anònim, que es posicionà més explícitament contra Bru Llopis.

165. Sobre l’expedició del comte de Negri, es pot consultar FERRER, M. (2010). Historia del tradicionalismo español. Tom XIV. Pamplona: Sancho El Fuerte, p. 84-100.

166. La data de la fuga s’ha extret del Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 18 de juny de 1839), núm. 74, p. 295 i el posterior retorn a Berga es dedueix de les declaracions recollides a aquest efecte (ACA. Reial Audiència. Caixa 193. Exp. 391).

mtemtm deeee Ne NN NNN griririiirTTTTTTom oo XIVXIVXIVXIVXIXIVXIIV. P.. aaaaatttttrret dedededded l lll BBoleeeee77774, 4, 444,, p. p.p. pp.pp 2952952952952295 i iiii

efefefefefefectectectectctecte e (e (e e (e (e (e (e ACAACAACAACAACAACACAA....


Carlins nos vos espanteu: Que bon protector tindreu. Lo Cadell den Maimó, nes mol bon miño. fill de la Sublevació de 1822, y per això escut de merit al clero, al clero lo va decorá. Y en 1827 lo crit de rebelió ba doná, y per aixó del Regiment, sel feu marchá. Y ara en Tarrega essent Urbano, per conspiradó sel va procesesá. I aixis Carlins no vos espanteu que bon Padrí tindreu, si als fututs [a] Maliciano no el fan marchá.

Per ara no es tenen gaires detalls del que pogué succeir després. Se sap que Bru Llopis i Targa desaparegué de Santa Coloma de Farners. En algun moment de 1838, fou vist a Bordeus;167 per tant, s’exilià a França.168 El cas de Llopis no fou una excepció. El 9 de desembre de 1837 el jutge de Sant Feliu de Llobregat envià una partida de mossos d’esquadra per a detenir Josep Masanet Graner, notari de la susdita població. Abans que el detinguessin, s’absentà del seu lloc de treball. En deixar la seva plaça vacant, s’inicià el procediment oportú per a proveir-la amb un nou notari. Es presentaren uns quants notaris, entre el quals hi havia Ramon Marsal. Un cop finalitzat el procés, Francesc Serres i Mulet, notari de Cervera, resident a Sant Feliu de Llobregat, fou l’elegit per a recollir el testimoni de la notaria vacant.169 Es desco-neix la raó per la qual el jutge envià una partida de mossos a detenir Josep Masanet Graner. En tot cas, anys després, José María de Moli-na, notari de Sant Feliu, deixà una breu nota sobre quina havia estat l’activitat de Masanet:

El Esc[rivan]o Masanet no dejó ningun trozo de manual ò pro-tocolo en esta villa pues se los llevó consigo cuando lo hicieron Es[criva]no de Càmara, y como durante su permanencia en esta estuvo muchas temporadas escondido, preso y confinado, no es estraño que en sus protocolos se vean claros, y q[ue] empiezen à mediados ò à ùltimos de año.170

Ramon Marsal es presentà per a la vacant de Sant Feliu de Llo-bregat motivat per les circumstàncies personals que travessava. Des de l’ocupació carlina de Prats de Lluçanès, Marsal s’expatrià a Sant Andreu de Palomar, localitat des de la qual continuà estenent escriptures. És possible que la raó per la qual escollí Sant Andreu fos perquè hi exercia

167. Juntament amb Tolosa de Llenguadoc, Marsella, Montpeller i Perpinyà, foren els principals centres de trobada dels exiliats carlins. No en va, després d’haver de marxar a corre-cuita, Carles V fou confinat a Bordeus; vegeu MORAL RONCAL, A. M. (1999). Carlos V de Borbón. Madrid: Actas, p. 353-361.

168. AHL. Fons Família Jover. T2-3346.169. ACA. Reial Audiència. Caixa 177. Exp. 684.170. ACBL. Fons notarial. Full adjunt al manual de Josep Massanet 1840.

xixixx liliall ts tt carcccc linlinlinlinnnordoo eusussuu ; v; ;;; ; egeeeeee

T2TTTTT -33-333-3333346.464444ixaixaixaxaxxa 1717171717777. 7.7.77 ExpExpExpExppExEx adadadadadada junjunjunjunjunj t at at at a al ml ml mml ml m


Pelegrí Marsal, que hi actuava com a notari. Emperò Ramon Marsal també estengué escriptures des d’altres punts propers, com ara Sant Martí de Provençals, on actuà en altres vegades abans de la guerra.171 En aquests mesos, Ramon Marsal provà d’aconseguir una altra plaça de notari, però, no obtenint resultats, optà per a procurar-se un càrrec dins la Milícia Nacional. Aquesta vegada, envià un memorial al capità general de Catalunya demanant-li que intercedís per ell en l’acompli-ment d’aquest objecte.172 La petició de Ramon Marsal fou escoltada i obtingué un càrrec dins l’Administració de la Intendència de l’exèrcit.

A la darreria de 1837, malgrat les limitacions de la seva admi-nistració, els carlins incrementaren el seu domini en diferents punts del territori català. Per aquestes dates, la Diputació liberal de Lleida admeté que el bàndol cristí només dominava vint-i-set punts fortificats en tota la província.173 Les terres de Ponent no eren l’únic indret on els isabelins tenien seriosos problemes amb els carlins. El 30 de novembre, Joan Fidel Torrents, Rafael Escofet i Antoni Sagrera, notaris reials i del número del Vendrell, sol·licitaren que l’oficina de la comptadoria d’hipoteques deixés d’estar a Sitges i passés a situar-se al Vendrell. L’1 de desembre, el mateix jutge de primera instància del Vendrell remetia la petició dels notaris a la Reial Audiència tot mostrant-hi el seu acord. En el seu escrit, els notaris es valien de la resolució de l’Audiència de l’11 de juliol de 1774 per mitjà de la qual fou permès l’augment del nombre de districtes en què es podien instal·lar comptadories d’hipo-teques. L’objectiu assenyalat era facilitar les obligacions establertes a contribuents i notaris. Per tant, els dolia que, a les acaballes de 1837, encara haguessin de recórrer quatre llegües i mitja per poder registrar una escriptura. El memorial dels notaris seguia la seva explicació expo-sant que, en virtut de la susdita resolució, se’ls obligava a registrar les escriptures a la comptadoria corresponent al lloc d’origen dels actuants. Aleshores es donava el contrasentit que un poble que era cap de partit depenia d’un altre que no ho era. Els notaris també posaren de manifest un altre problema que els dificultava totalment el seu quefer quotidià:

Ynvadido y ocupado el territorio por la faccion nadie quiere en-cargarse de transportar las escrituras â la oficina de hipotecas de Sitges: todo el mundo desprecia los ofrecimientos, gratificaciones y estipendios que ofrecemos los infr[aescrit]os y los respectivos contrayentes; por que nadie quiere viajar y esponerse à las fre-

171. ACA. Fons notarial. Vària 474. 172. Malauradament, només es conserva l’esborrany sense data. Per a la consulta

del text, vegeu l’apèndix documental núm. 3. 173. LLADONOSA (1993: 244).

474.. s connserseserserss va v l’e’e’e’enúnúnúnnn m. m.m.m.mm. 3. 3.3.33.


cuentes desgracias que esperimentan los transeuntes, y con mas especialidad los que llevan consigo papel del Sello de la Consti-tucion: y como por otra parte ninguna relacion comercial tiene por mar esta Villa [del Vendrell] con la de Sitges, es de aqui que se hace moralmente impossible el registrar en el oficio de hipotecas de Sitges.

Per tot això, els notaris sol·licitaren el trasllat de la comptadoria d’hipoteques de Sitges al Vendrell. La Reial Audiència degué pensar que les problemàtiques exposades pels notaris eren un contratemps menor, així que, el 27 de desembre de 1837, la seva resposta fou que s’havien d’atendre a la llei i registrar les escriptures en el lloc que els corresponia. La contesta de l’Audiència fou clara i ferma. Hagueren de transcórrer set anys a fi que es reprengués la consideració del trasllat.174

El partit judicial de Berga abans de l’ocupació carlina

Des dels primers mesos de la guerra, Berga fou una de les locali-tats catalanes més cobejades pels carlins. La seva ubicació geogràfica els era un element avantatjós per a la guerra, si bé accedir-hi resultava dificultós per als grans combois. Berga se situava enmig d’un creua-ment de camins que permetien circular, amb relativa facilitat, des de Girona fins a Lleida i des de Barcelona fins a travessar els Pirineus. L’any 1835 era cada vegada més visible la pressió que els carlins exer-cien sobre Berga per tal de subjugar-la. A tall d’exemple, aquell any, les autoritats suspengueren la fira de la primera setmana de quares-ma a causa de les circumstàncies que imposava la guerra. Féu falta publicar la notícia al butlletí oficial per a notificar la suspensió als pobles veïns.175 Mesos després, en una carta, enviada des de Berga a Josep Vila i Galí del Cavaller de Vidrà, s’explicava el següent: «Juzgo más conveniente no moverme de ésta [Berga] hasta que vea el rumbo que toman los negocios, qué providencias dicta el Gobierno sobre lo ocurrido en Barcelona [relatives a les bullangues], á más, según noti-cias, el tránsito es sumamente peligroso. Espero me escribirás cuánto tiempo piensas permanecer acá, para formar mis cálculos, caso que el mundo se ponga de manera, que se pueda viajar...».176 Tanmateix,

174. ACA. Reial Audiència. Caixa 179. Exp. 709. 175. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 24 de febrer de 1835),

núm. 82, p. 346.176. TERRADES, A. (2000). El Cavaller de Vidrà. De l’ordre i el desordre conserva-

dors a la muntanya catalana. 2a ed. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 329-330.

ixaixaxx 171717779. 99. 9. 999 ExpExpExpExpExpppciacc deeee Ba BB BBBB rceeelllll

avaaaaaa alllllll er eeee de ddddd ViViVViViarararaaa celcelcelcelcelcelonaonaononaonaon : P: PP: P PPuuuuu


la temptativa més seriosa es produí la nit del 13 al 14 de desembre de 1835, quan, finalment, els carlins pogueren entrar a Berga a través de la casa de Francesc Freixas. Amb tot, els carlins foren descoberts, i Freixas, empresonat i jutjat.177 La sentència contra Freixas no es dictà fins al 9 de novembre de 1836. El tribunal dictaminà l’absolució de Francesc Freixas,178 encara que amb la restricció d’ésser vigilat pel justícia de la localitat on establís la seva residència. En el supòsit que decidís quedar-se a Berga, no podria residir en el mateix immoble.179

L’any 1836, la situació no millorà. Berga seguia assetjada pels carlins i el trànsit per tota la comarca resultava difícil per a aquells qui no formessin part de la «facció». A pesar de l’estat polític i militar de Berga, el 18 de març de 1836, Gabriel Pons i Marcello, notari de Vilalba, envià un memorial a la Reial Audiència sol·licitant cobrir al-guna notaria que estigués vacant. Des de Reus, el mateix Gabriel Pons justificà la seva petició tot argumentant que, a pesar de ser notari de Vilalba, es veié obligat «á trasladar mi domicilio á esta de Reus porque a causa de mi decision por la causa de la libertad miraba amenazada mi seguridad individual, y de otra parte ningun lucro me proporcionaba en Villalba». Volia el trasllat per a obtenir majors guanys per al soste-niment de la seva família. Val a dir que no fou la primera sol·licitud de Pons en aquest assumpte. Segons comentà ell mateix, prèviament havia realitzat una petició i la Reial Audiència havia respost sobre la possibilitat de les vacants en els jutjats de Ribes i de Berga, però sense especificar quina podia ocupar.

La Reial Audiència demanà a Antoni Rius i Rosell, jutge de pri-mera instància de Berga, que l’informés sobre l’estat de les notaries del seu partit judicial amb l’objecte de donar resposta a la petició de Gabriel Pons. En data de 18 d’abril de 1836, Antoni Rius respongué a la Reial Audiència que, segons havia estat informat per l’Ajuntament berguedà —que en aquell moment solament havia respost una de les dues cartes indagatòries— estaven establertes sis places de notari amb destí a Berga. Aquestes estaven ocupades per Josep Galard, Joaquim Claris, Josep Cortada, Tomàs Agustí, Isidre Vidal i Bonaventura Ferrer. Els dos primers estaven residint a Berga, però Cortada es trobava a

177. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 6 de desembre de 1836) núm. 133, p. 539.

178. De les dues citacions sobre aquesta entrada, en una part del document apareix com a Francesc Freixas i en la segona com a Joan Freixas. Suposo que en tots dos casos és la mateixa persona.

179. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 6 de desembre de 1836) núm. 133, p. 539.

brebb aqaqaqqaqquesuuuuuu ta a aaaaa aaaa seggggonaoonaonaonanaono cooooo

innnnnciaciaiaciaia de dedededede Ba BaBaBaBarrrrr


Barcelona des de feia un any, per bé que havien passat tres anys des que formalitzà els documents de l’escrivania. El 19 de gener de 1833, Josep Cortada presentà tres títols a la Reial Audiència. El primer títol fou expedit el 22 de setembre de 1831. Es tractava de l’escriptura de venda de l’escrivania de la Portella que li fou conferida d’una manera vitalícia. El segon corresponia al d’escrivà del Jutjat de primera ins-tància de la Portella amb residència a Berga, expedit el 29 de juliol de 1832, i, finalment, el tercer, a la llicència del 3 de gener de 1833 per a servir i exercir en la citada escrivania. Lliurà aquests tres documents a la Reial Audiència per a llur registre i compliment.180 Tomàs Agustí estava pres a Barcelona per disposició militar, però s’havia escapat de Canaletes i se’n desconeixia la localització. Els notaris Vidal i Ferrer, malgrat tenir els documents correctament registrats a Berga, encara no s’havien presentat als seus llocs de destí. El jutge també informà que a Bagà hi havia una plaça de notari de la qual Josep Corominas era l’obtentor. Gaietà Carbonell estava destinat com a notari a la Pobla de Lillet.181 A Prats de Lluçanès, la notaria era regentada per Josep (sic) Marsal. Cardona era el municipi que completava el recorregut, on hi havia tres places de notaria cobertes per Josep Gravoleda, Joaquim Tomasa i Ramon Codina. Antoni Rius, jutge de primera instància de Berga, completà el seu informe afegint que hi havia tres cúries muni-cipals que antigament eren senyorials i que, en aquell moment, després d’haver estat embargades, s’havien venut a particulars a través de la Reial Hisenda. La primera, a la qual es referí, era la de Gironella, que estava en propietat del notari Manuel Clavillart. La següent era l’escrivania de la Portella, que estava en mans de Josep Cortada, i, finalment, la de Bagà, que era de Josep Maria Galard, practicant de notari i veí de Berga. Rius acabà el seu escrit sentenciant que no hi havia escrivanies lliures i, en tot cas, el Jutjat de primera instància de Berga ja estava servit amb els quatres notaris que tenien. No hi havia gaire feina i, per tant, amb un notari més seria difícil oferir una subsis-tència digna per a tots ells. És interessant tenir en compte que, abans d’enviar aquest informe, Antoni Rius rebé la resposta de l’Ajuntament de Berga. La resposta aportava informació de la qual, a pesar de ser jutge de primera instància, no havia obtingut notificació prèvia. Rius afirmà que Joaquim Claris posseïa l’escrivania de la cúria de Berga i,

180. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audi-encia y vistos en el Acuerdo 1833, f. 74a.

181. Sobre aquest notari, vegeu GRAU I PUJOL, J. M.-T.; PUIG, R. (1993). «La nota-ria de la Pobla de Lillet. Caietà Carbonell i Jolés (1818-1845)». L’Erol (Berga), núm. 40, p. 27-31.

pedppp ienennnentestetettetet rereeeee7777774a.u u u u uuu GRAURAUAAUA I PUUUUJJ

nelnelnelnenell il il il il iii JoJoJoJoJoJoléslésléséss


a més, la de Gironella perquè l’havia comprat a Manuel Clavillart. A parer de Rius, tot i haver-hi sis places assignades a Berga, només hi havia feina per a quatre, cosa que obligava dos dels notaris a marxar per falta de treball.

La resposta del jutge de Berga tardà més dies del compte a arribar a la Reial Audiència. El 9 de maig, des de l’Audiència de Barcelona s’envià un ofici al jutge recriminant-li que encara no s’havia obtingut resposta sobre l’assumpte de les vacants. Tanmateix, fou el context bèl·lic el que propicià aquest retard. El correu sovint patia demores de diversos dies i, fins i tot, de setmanes. Mentrestant, el 20 de juny, des de la Reial Audiència feren arribar a Isidre Vidal, resident a Barcelo-na, l’ordre de passar a residir a Berga. Vidal disposava d’un termini de vuit dies comptadors des de la recepció de l’avís. Dos dies després, Vidal contestà a la petició, d’una banda declarant-se lleial a la reina i, de l’altra, mostrant-se escèptic per raó de la guerra davant l’ordre de traslladat a Berga. Pel que fa a això últim, es referí als nombrosos perills amb què es podrien trobar ell i la seva família si decidien anar a Berga. Vidal explicà que, segons alguns testimonis procedents de Berga, dos notaris eren suficients per resoldre els assumptes del jutjat. Finalment, sol·licità que no se l’obligués a marxar al seu destí fins que no s’hagués acabat la guerra.

Així mateix, la Reial Audiència es posà en contacte amb el notari Josep Cortada, que es trobava a Barcelona, al qual preguntaren si re-nunciaria a la seva plaça de Berga. Cortada, en la seva resposta, al·legà motius de salut a fi de justificar la seva presència a la Ciutat Comtal. A més, afegí que, a causa dels moviments de la «facció», s’havien paralitzat els negocis civils del jutjat i els contractes de particulars. Segons declarà, la seva absència de Berga es degué a aquests motius, però també al risc de ser sacrificat per part dels carlins.

Totes les gestions sobre la petició de Gabriel Pons quedaren pa-ralitzades fins que la Reial Audiència rebé una comunicació procedent del Govern de Madrid, firmada per Landero el 6 de novembre de 1836. Landero informà sobre les darreres notícies de la guerra, concernents a la mort del notari Tomàs Agustí. Però, aquesta vegada, els tràmits no s’iniciaven a instància de Pons, sinó dels notaris Josep Piñol i Vi-cente Arévalo:

Enterada S[u]M[agestad] la Reyna Gobernadora de las adjuntas instancias de Jose Piñol y Vicente Arevalo y Cluerols[?] en soli-citud de que se les agracie con la Notaria de Reyno vacante en la villa de Berga por haber muerto en la faccion Tomas Agustí que la servia, ha tenido á bien mandar se remitan a V[uestra]

lalallalalaa RRRRRRReyeeyeyeyeyeyeynanannnayyy Vicciciccciceeeneeee teeeeee

cicicic e coococococooonn nnnnn laaaaaaabebbbbbb r r mumummmm errrrttttáááááá b bbbbbbbieieieeeieen n nnnnn mmmmmmm


S[eñoria], como lo ejecuto de Real orden, a fin de que esa Au-diencia publique la vacante y señalando termino para admitir pretendientes, instruya el oportuno expediente y lo remita con su informe a esta Secretaria del despacho de mi cargo.

L’excés de feina i les commocions polítiques i militars no perme-tien agilitzar els tràmits administratius. Fins al 22 de febrer de 1837, no es pogué publicar la convocatòria de la plaça vacant que deixà el difunt Tomàs Agustí. Els requisits que es demanaven a l’aspirant per inscriure’s en el procés no diferien dels que habitualment s’exigien, relacionats amb l’edat, la formació, la pràctica notarial i la conducta:

El fiscal ha visto este Espediente y dice: Que segun la practica del Consejo de Castilla, atestiguado por Escolano, los que aspiren á ser agraciados con una Escribania han de acreditar su edad de 25 años: haber hecho cuatro años de practicas, justificandolo con testimonio formal del Esc[riva]no su maestro, en que es por este el modo con que lo ha hecho y su capacidad, admitiendose por testigos de esta justificacion en el caso de haber fallecido el Esc[riva]no y debiendo ser lo uno y lo otro con citacion del Pr[ocurad]or Jurídico, informado sobre ello el Corregidor ó la justicia del pueblo. Y finalmente debe presentar informacion de su vida y costumbres, recibida con citacion del síndico, é informe de la justicia acerca de las calidades, conducta é idoneidad del pretendiente (...)

La convocatòria no resultà estèril. Es presentaren diferents can-didats tot i tractar-se de la plaça de Berga, població situada a l’alta muntanya, on el carlisme tingué molta presència al llarg de la guerra. A priori, tots els concursants foren admesos correctament. Tots ells acreditaren cadascun dels requisits exigits tant pel que fa a edat, la formació, la pràctica i la lleialtat als drets d’Isabel II. Els aspirants foren Gaspar Ventura Miró i Oriol, notari d’Esparreguera —fill de Jo-sep Ventura, notari de Calaf—; Josep Sostres, veí de Barcelona; Gaietà Burgés, natural i veí de Mataró, que hi exercia de notari; Gabriel Pons, notari de Vilalba, resident a Reus; Josep Piñol, natural de Corbera d’Ebre i veí de Tortosa; Vicente Arévalo, natural de Barcelona, també veí de Tortosa, i, en darrer lloc, Josep Maria Codinach, notari de Maó i resident a Berga. De tots els documents del procés, és especialment interessant l’aval que Antoni Rius i Rossell, jutge de primera instància de Berga, realitzà per a Josep Maria Codinach.

debo decir: que durante mi permanencia en Berga supe por el Adm[inistrad]or de Rentas de ella, que ahora se halla en esta ciudad [Barcelona], que para instruir los expedientes de embar-go de bienes de los conventos suprimidos y de fuga de dos á la

mmmi pppppppereeee mmmmmtaaaaaas dededeedededed e lllllllaapappppp raraaarra i iinnstrtrtrtr

veneneneneenntototototoos s ss sususuususuusupppppp


faccion, tuvo que servirse del nombrado Codinach por [que] los otros Esc[riva]nos de Berga se denegaron á la actuacion en la que de los expedientes sobre delitos de infidencia en asuntos de política, que yo tuve que instruir por comision del Es[cenlentisi]mo S[eño]r Cap[ita]n Gen[era]l me serví igualmente del propio Codinach por merecerme mas confianza que los Esc[riva]nos del Juzgado; y en aquel servicio no solo desplegó el mas recomendable celo y patriotismo, si que tambien una laboriosidad sin igual y vastos conocimientos en su oficio, y á pesar de haber sido tentada su delicadeza por parte de los malos vecinos protectores de los infidentes, fue incorruptible su integridad.

Ademas Codinach fue oficial de la Milicia Nacional de Infanteria del Batallon de Berga, y cuando yo organizaba la Seccion de Artilleria de otra Milicia, se ofreció a servir en aquella arma, para la que sus compañeros trataban de nombrarle segundo Gefe. A pesar de la mucha gordura de Codinach siempre que el enemigo se aprocsimaba á la Plaza [de Berga], era él de los primeros que tomaban el fusil y salian á hostilizarle, y yo mismo lo he visto superar eminencias y escabrosidades corriendo á pie tras de los rebeldes en algunas de las salidas en que fueron habatidos por mi. Finalmente emigrado de Berga, despues que ha sido de los que se han mantenido fieles a nuestra causa, en consideracion á sus antecedentes morales y politicos, ha merecido ser nombrado Esc[riva]no del Tribunal de Guerra de Campaña en el que se halla actualmente. Con lo que cumplo lo mandado por V[uestra] E[xelencia].

Antoni Rius redactà aquest document des de Barcelona el 7 d’agost de 1837, quan feia gairebé un mes que el poble fortificat de Berga havia caigut a mans dels carlins. El 12 de juliol de 1837, Berga capitulà en favor de les tropes carlines comandades per Antonio de Urbiztondo y Eguía, nou capità general carlí. A pesar de l’ocupació de Berga, el procés de proveïment prosseguí, però no s’arribà a resoldre fins al 7 de maig de 1838 quan, finalment, es concedí la gràcia del títol de notaria a Gabriel Pons.182

ELS DARRERS ANYS DE LA GUERRA (1838-1840)

Un final impossible?

L’any 1837 fou un gran any per als carlins. Des de l’ocupació de Berga, el mapa polític de Catalunya varià notablement. Si bé els carlins


nynnn ppererrereee alslslslllluuuunya a aaaaa vvvavvv riiiiiiàààà



perderen algunes localitats concretes en favor dels seus contrincants, també anaren estenent el seu domini sobre bona part de Catalunya. Però, a mesura que guanyaven control territorial, també augmentaven les dissensions internes dins l’elit dirigent del carlisme català. Les in-trigues polítiques dins el carlisme eren majorment disputes sorgides entre els diferents capitans generals de Catalunya i els dirigents de la Junta Superior Governativa de Catalunya. També existien rivalitats dins la mateixa Junta que, a grans trets, giraven a l’entorn de dos grups: els aristòcrates i els universitaris.183 Tot i les tensions internes, amb el nou any, l’entramat administratiu dels carlins havia adquirit major complexitat i, des de la Junta Superior, es regien les destinacions i aplicacions dels notaris que obeïen les seves ordres.

Mentrestant, els notaris que no es volgueren subjugar al poder dels carlins emigraren a punts fortificats del territori català controlats per l’exèrcit cristí. Barcelona, com a capital, fou el principal punt en què es refugiaren molts d’aquests funcionaris partidaris d’Isabel II o del liberalisme. L’activitat professional dels notaris col·legiats de Barcelo-na se’n ressentí greument, ja que, amb l’arribada dels emigrats, molts dels serveis que abans atenien els notaris barcelonins foren requerits als nouvinguts. Tant fou així que els primers elevaren una queixa a la Reial Audiència de Barcelona sol·licitant que no s’acceptessin notaris forans en virtut del que disposaven les reials ordenances de 1735.184 En efecte, segons l’article quinzè d’aquestes reials ordenances, els notaris que no formessin part dels col·legis de Barcelona, tot i ser notaris re-ials, no podien sota cap concepte atorgar interlocutòries, escriptures públiques ni cap mena de protocol.185 Sens dubte, la realitat de Barce-lona en res s’assemblava a la d’altres punts dominats pel Govern de la Regència com és el cas de poblacions de la província de Girona, com Banyoles o Santa Coloma de Farners, les quals requerien el servei de notaris forans. En localitats de la Catalunya interior també es donà aquesta mateixa problemàtica: per exemple, feia un any que el Jutjat de primera instància de Falset havia informat a la Reial Audiència de la manca de notaris en aquella població i dels obstacles que això els

183. Per a una aproximació a les disputes i confrontacions, vegeu MUNDET I GIFRÉ (1990: 139-149, 228-230, 233-235, 317-326); SANTIRSO RODRÍGUEZ, M. (1999). Revolució liberal i guerra civil a Catalunya. Lleida: Pagès Editors, p. 321-330; SAGARRA (1935: vol. 1, 109-121, 126-136, 138-154, 157-159, 171-178, 208-210) SERRADILLA, A. J. de (1949). El último día del conde de España y de la causa de Carlos V en Cataluña. Palma de Mallorca: Vic.

184. ACA. Reial Audiència. Caixa 180. Exp. 88.185. Reales ordenanzas concedidas al Colegio de los notarios públicos de numero

de la Ciudad de Barcelona por su Majestad (Que Dios Guarde), con Real Despacho de 28 de junio de 1735. Barcelona: Imprenta Joan Ferrer, p. 11.

787877 , 22208-08-088-808-08 210210210210210210)))dde Carlarlarlarlrlarlar os ooo VVVVVV

ixaiixiii 18188188880. 0. 0. 0. 0. 00 Expxppxpxpdasddd alalalaa CoCCCC legegeggeg

eststsss ad adadaadd (Qu(Qu(Qu(Qu(QQue De DDe DDe Daaaaa Jo Jo JooJo JJo J an an ananana FerFerFerFFerFFerrerererrere


suposava.186 A Vic, davant la falta de professionals col·legiats, des del jutjat demanaren a la Reial Audiència que hi pogués exercir qualsevol notari, independentment que formés part de cap col·legi.187

Passades les primeres setmanes de 1838, s’establí un primer balanç per a comprovar l’aplicació de les reials ordres del 21 i 24 d’octubre de 1835. En un informe de l’11 de maig de 1838, des de la Reial Au-diència, Sánchez certificà que molts pocs notaris havien complert amb la directriu de remissió dels índexs en els vuit primers dies de cada nou any. Atès que ja era el segon any i la mala praxi seguia, resolgué manar als jutjats de primera instància que elaboressin una llista de totes les notaries obertes amb indicació dels seus titulars. També manà que, sota la pena de cinquanta ducats, tots els notaris havien d’enviar l’índex dels dos últims anys abans d’acabar el mes. Finalment, indicà als jutges llur obligació de comunicar a la Reial Audiència si havien inserit la reial ordre citada als respectius butlletins, tal com ja se’ls ordenà des d’aquell mateix òrgan per mitjà d’una comunicació el 9 de novembre de 1836. Fins al 22 de desembre no es reprengueren els tràmits sobre els índex notarials. Des de la Reial Audiència es resolgué novament enviar una circular als priors dels col·legis notarials de la Ciutat Comtal per tal que informessin sobre l’assumpte dels índexs els seus membres. Endemés, també calia advertir als jutges que havien respost a l’ofici de l’11 de maig, però que, en canvi, no havien remés a la Reial Audiència la llista sol·licitada. Així mateix, foren notificats els notaris que havien estat informats de l’assumpte, però que encara no havien remès els índexs. Això sí, res els excloïa de la multa dels cinquanta ducats.

Finalment, la llista dels notaris que no compliren amb la remissió dels índexs oferia un retrat singular de l’estat de les notaries de regnes de Catalunya.188 Fou nomenat absent Josep Marruga, de Valls, que havia deixat en deute els índexs de 1836 i 1837. Pau Rovira, d’Alcover, tot i residir a la localitat, tampoc no havia enviat ambdós índexs. Des del partit judicial de Figueres informaren que Joan Pla no podria enviar l’índex de 1836 perquè aleshores no era notari. A Francesc Moner, notari de Castelló d’Empúries, li faltava enviar l’índex de 1837, mentre que Joan Salamó, també notari de Castelló d’Empúries, no havia remès el de 1836. Ni Albert Xirau, notari de Peralada, ni José María Morales, notari de Llançà, havien fet arribar l’índex de 1836. Des del partit ju-

186. ACA. Reial Audiència. Caixa 177. Exp. 648.187. ACA. Reial Audiència. Caixa 177. Exp. 647.188. Llevat que s’indiqui el contrari, tota la informació dels índexs procedeix del

mateix expedient (ACA. Reial Audiència. Caixa 168. Exp. 821).

ixaiixiii 17177177777. 7. 7. 7. 7. 77 Expxppxpxpixaixixixixxx 171717177777.7. 77 Expxppxpxnntratratratrtraari,ri,ri,ri,ri,i, totototototota ta taaa lalalalalccia.ia.ia.a.iaa.ia Ca Ca Ca C Ca Caixaixaxaixaxa 16 161616 161 1


dicial de Vilafranca informaren que Santiago Mullol (Jaume Domingo Mullol) i José Antonio Lomaña es trobaven absents de llur plaça i que, com d’altres, devien els índexs dels dos anys exigits. A Antoni Planas i Cuchillo, notari de Sitges, només li faltava remetre el de l’any 1836. Des de Sant Feliu de Llobregat, s’informà que Josep Masanet no havia lliurat l’índex de 1837. Des del districte d’Urgell, feren constar que Josep Pujol, notari d’Organyà, en estar absent de la localitat, no lliurà cap dels índexs corresponents als dos anys pendents. Pau Orrit, notari de Castellbò, es trobava en la mateixa situació. També constaven com a absents, Francesc Queralt, Joaquim Quinzà i Agustí Arnau, del partit de Tortosa, els quals no enviaren cap dels índexs requerits. Des del Vendrell, tant Vicent Fontanilles, notari de Torredembarra, com Francesc Valentí, notari de Vila-rodona, tampoc no feren entrega dels índexs. Pel que fa al districte de Vic, Joaquim Descatllar, notari de Centelles, no havia tramès els índexs de 1836 i de 1837. El 19 de maig, el jutge de Tarragona respongué a la Reial Audiència que no havia pogut con-tactar amb els notaris de la Sénia i Ulldecona, però que ho faria de seguida que en tingués l’oportunitat. Amb tot, finalment s’informà que ni Josep Serrano ni Josep O’Callaghan, ambdós notaris d’Ulldecona, no havien enviat els índexs de 1836 i 1837, mentre que Ramon Vidal, notari de la Sénia, només havia fet arribar el de 1837. Des de Girona, comunicaren que Antoni Prats, notari de Verges, no havia lliurat cap dels índexs. Pel que fa a Olot, Enric Miró es trobava absent i, per tant, tampoc no els havia remès. D’altra banda, a Ignasi Sayol li mancava l’índex de 1836. Des del partit judicial de Terrassa, comunicaren que Gaspar Ventura Miró, com a notari d’Olesa, no havia complert amb l’ordre. De la mateixa manera, no ho feren Francesc Coloma, notari de Sant Hilari Sacalm; Climent Rovira, notari d’Hostalric, i Narcís Comes, notari de Santa Coloma de Farners. Des de Balaguer, s’informà que Tomàs Giró, notari de Balaguer; Antoni Escriva, notari de Castelló de Farfanya; Josep Antoni Carme, notari d’Àger, i Joan Mollevi, notari de Cubells, no havien fet entrega dels dos índexs. A Raimon Melcior, notari d’Almenar, només li faltava lliurar el de 1836. Respecte a Llei-da, també mancaven l’índex de 1836 del notari Manel Fuster i els de 1837 dels notaris Ramon Jou, Anastasi Sales, Josep Soldevila, Ramon Sans i Marià Arnaldo. Ramon Sans i Josep Prim es trobaven absents de la ciutat de Lleida; per tant, no havien fet arribar cap dels índexs corresponents. També desobeïren l’ordre Jaume Matarrodona, notari de Torres de Segre; Anastià Corrià, notari de la Granadella; Ramon Riu, notari d’Arbeca; Francesc Gaya i Genís Valeta, notaris de les Borges Blanques; Josep Viñes, notari de Seròs, i el mossèn del Vilosell. Des del partit d’Igualada, Josep París i Castelló, notari de Sant Quintí de

reeeeen nnnnn llll orororororrorrdrdrddrdrdd e eeeà,àààààà nototottotototari

yayayayy i GGGGGGGGeeneeee ísssssdde S SSSSSereròssss

arararararrísísísísísísí i iiii C CCCCCCCasasasasasasasa tttt


Mediona; Pau Castell, notari de Piera, i Pedro Arregui, notari dels Prats de Rei, foren declarats absents dels seus respectius llocs de destí. Així doncs, cap d’ells havia enviat els índexs reclamats. Igualment, Pere Gay i Manuel Grau, notaris de Reus, no feren l’entrega per trobar-se absents. Gaspar Ventura Miró, notari d’Esparreguera, tampoc no havia efectuat el lliurament. Finalment, des de Cervera, s’informà que Josep Torrent, notari d’Anglesola i Francesc Sarés, notari de Cervera, no ha-vien remès cap dels dos anys corresponents. A Antoni Soler, notari de Bellpuig, i Luis Fazon, notari de Cervera, els faltava enviar l’índex de 1837. Pel que fa a Ferran Granell, es deia que li faltava lliurar l’índex de 1836, però resultà que, per aquelles dates, encara era notari. Els notaris Josep Soler i Gabriel Sorribes es trobaven absents del seu destí sense haver fet entrega dels índexs, talment com li passà a Marià Terés, notari de Tàrrega.

De la llista completa d’infractors, se’n poden extreure algunes idees. En primer lloc, molts d’aquests professionals, que apareixen en la llista amb l’epígraf d’«ausente», treballaren per als carlins. Entre ells, cal mencionar Santiago Domingo Mullol i Josep Pujol, notari d’Organyà. Aquest darrer havia format part d’alguna de les juntes carlines, si bé, en aquests anys, continuava residint a Organyà.189 Francesc Queralt i Joaquim Quinzà —reconeguts com a carlins l’any 1833— es trobaven entre els absents perquè aleshores ja servien a les files de Don Carlos.190 Hi ha notícies de Josep Prim, notari de Lleida —que també constava com a absent— que ens indiquen que exercí en el corregiment carlí de Tarragona, amb seu a Ascó.191 Igualment, podem entendre que Gabriel Sorribes, notari de Cervera, aparegués entre els absents, atès que, tal com es veurà més endavant, s’havia unit al bàndol carlí. Tanmateix, no podem afirmar que tots els notaris inscrits com a absents en la llista fossin carlins. Per exemple, Enric Miró, notari d’Olot, ja el 1835 exer-cia de secretari municipal a Esparreguera,192 localitat fidel a Isabel II i quarter de tropa de la reina.

D’aquesta llista, també se n’extreuen dades errònies que poden portar a equívocs si no es contrasten amb altres informacions. D’una

189. MUNDET I GIFRÉ (1990: 189, nota 36).190. VINAIXA MIRÓ (2006: 284).191. Josep Prim i Guasch, nascut a Torres de Segre, rebé el títol de notari de

Lleida el 10 de maig de 1829 (ACA. Reial Audiència. Diversorum 1829, f. 251r-254a). No es coneix la data en la qual s’incorporà al bàndol carlí, però, per ara, ja se’l pot situar a l’Administració carlina d’Ascó, com a mínim, des de l’any 1839.

192. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 22 de desembre de 1835), núm. 168, p. 708.

ssccutccutc a TorTorToTTorToT reeeeeeeiaeie l Audiudududududud ènccccccrrrrràà al bl bbl bbbbbànàndàànànàn ololooloaaaaaa mímímímíínimnimniminninim, dddddnnnnnciaciaciaaa dedededededd Ba BaBaBaBarcrcrcrcrcr


banda, a determinats notaris se’ls anotà la falta de no haver lliurat un dels dos índexs exigits. Però, moltes vegades, l’índex que se’ls reclamava corresponia a un període de temps en el qual encara no havien començat a exercir. Aquest és el cas de Joan Pla o Ferran Granell. No deixa de sorprendre trobar Josep Masanet, notari de Sant Feliu de Llobregat, entre els infractors. Masanet s’absentà de la localitat quan el jutge, el desembre de 1837, envià una partida de mossos d’esquadra per a detenir-lo. Però, en aquesta llista, Josep Masanet no apareix entre els absents, tan sols hi està inscrit com a infractor. Un altre cas interessant és el de Josep Marrugat, notari de Valls, que, contràriament, sí que apareix entre els absents. Per algun motiu, quan es realitzà la llista no es tingué en compte que si Marrugat ja no residia a Valls era de resultes del permís que sol·licità l’any 1837 per a traslladar-se a Vilanova i la Geltrú, el qual li fou concedit. Val a dir que aquest permís, fins a la Reial ordre del 22 de març de 1840, no li fou derogat.193

El cas del notari Agustí Arnau també és força singular. En començar la guerra carlina, Arnau exercia com a secretari del bisbat de Torto-sa.194 Però, el 13 de juny de 1837, rebé l’ordre de confinament polític procedent de l’alcaldia constitucional de la ciutat. L’ordre s’havia de complir en vint-i-quatre hores i tenia com a destí la ciutat de València o Vinaròs. Amb tot, en el darrer moment, li canviaren el destí pel de Móra d’Ebre, amb l’inconvenient que, aleshores, aquesta localitat ja estava ocupada pels carlins. Malgrat tot, Agustí Arnau volgué complir amb l’ordre i es dirigí al seu destí. Ara bé, no hi pogué arribar perquè Móra d’Ebre estava essent assetjada per l’exèrcit cristí. Davant d’això, Arnau resolgué retirar-se a Xerta a la vegada que demanà permís per retornar a la seva llar amb la seva família. La petició no li fou adme-sa, raó per la qual hagué d’esperar a Xerta.195 Durant aquest temps de confinament, Agustí Arnau seguí actuant com a notari en algunes po-blacions dominades pels carlins.196 El mes de març de 1838, Arnau, que aleshores es trobava a Xerta, fou cridat pel canonge de la catedral de Tortosa, Ramón Manero, per a servir com a notari del jutjat eclesiàstic que tenia la seva seu a la població carlina de Morella. Arnau acceptà l’oferta i s’hi traslladà fins als últims dies de la guerra.197

193. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos a la Real Audiencia y vistos en el Real Acuerdo. 1837, f. 224r-225a; ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos a la Real Audiencia y vistos en el Real Acuerdo. 1840, f. 74.

194. VINAIXA MIRÓ (2006: 283).195. Els detalls de la història d’Agustí Arnau són extrets de la seva declaració d’agost

de 1840 (ACA. Reial Audiència. Caixa 173. Exp. 389). Vegeu l’apèndix documental núm. 2.196. VINAIXA MIRÓ (2006: 283).197. ACA. Reial Audiència. Caixa 173. Exp. 389.

AAAcuerdordordodddo. 1111888888

AAAAAAggustí tí ítííí ArnArArArrArAA au uu uu77777773. ExpExpExpExpEEExp.. 389898989



Al marge de tot això, cal destacar els casos de Josep O’Callaghan i Josep Serrano, notaris d’Ulldecona, i Ramon Vidal, notari de la Sénia, que exerciren en poblacions sota domini carlí. Resulta sorprenent que, tot i estar entre els carlins, aquests notaris no apareguessin en la llista d’absents. Tampoc no s’hi indicava que estiguessin en país enemic. Així doncs, serà necessari esperar el final de la guerra per comprendre els interrogants oberts entorn dels notaris mencionats.

Gregori Melich de Buedo obtingué el títol d’escrivà reial i notari públic amb residència a la baronia de Montbui el 16 de novembre de 1804. No obstant això, no s’hi traslladà a viure perquè el 1826 constava com a veí de Tortosa. Probablement, Gregori Melich no tingué presa a registrar el títol de notari a la Reial Audiència, vist que no el presentà fins al 21 de gener de 1826.198 D’altra part, sembla que continuà residint a Tortosa, atès que hi exercí com a notari judicial.199 Encara que el seu nebot, Josep Domingo Arnau, havia estat deportat en ser acusat de carlisme, Melich seguí residint a Tortosa i el 18 d’octubre de 1838 obtingué la plaça de notari públic.200 Francesc Vilarrubias, notari de Moià, tingué menys sort, ja que estant exiliat a Barcelona, veié com la Reial Audiència declarava vacant la seva plaça i la concedia a Josep Roig l’1 d’octubre de 1838.201

Tot i els notables incidents ocasionats per les circumstàncies de la guerra, no tot el moviment de notaris fou motivat pel context bèl·lic. Francesc Pujol i Bordas, notari de Capellades, morí per causes naturals. Des de l’Ajuntament de Capellades s’impulsà el procés de provisió de la seva plaça d’acord amb totes les ordres vigents en aquell moment. No s’hi presentaren gaires candidats. Un d’ells fou Jaume Prats, de quaranta-set anys, que, el 19 d’octubre de 1833, havia estat nomenat capità de la companyia de seguretat pública a instància de l’Ajunta-ment de Capellades. Gràcies a la seva diligent dedicació, l’octubre de 1836, l’Ajuntament també li conferí la plaça de secretari municipal. Però, a pesar de les preferències, no aconseguí guanyar la plaça del difunt Pujol, la qual seria adjudicada al barceloní Josep Riera Niubó, de quaranta anys. Riera havia estat milicià durant el Trienni Liberal i, des de feia un any, ho tornava a ser, tasca que compaginava amb el càrrec que ocupava a la Diputació de Barcelona. Val a dir, però, que Josep Riera Niubó no prengué possessió del càrrec de notari de Ca-

198. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1825, f. 281r-284r.199. VINAIXA MIRÓ (2006: 159, nota 231).200. ACA. Reial Audiència. Caixa 214. Exp. 443. 201. ACA. Reial Audiència. Caixa 203. Exp. 401.

vervevvv sororrorrumum umumumumuu 1888888nonnnnnn ta a 231232312322323 ).ixaixaixaxaxxa 2121212121114. 4.4.44. ExpExpExpExppExExixaixaxaxaxaxa 20 20 202 20203. 3. 33.3 ExpExpExpxpExpEExExp


pellades fins al 1841. A més a més, poc temps després, deixà d’exercir i s’absentà de la localitat.202

El 20 de gener de 1838, Monistrol de Montserrat tornà a cele-brar la festivitat de Sant Sebastià. Tot just havia passat un any des que l’exèrcit cristí aconseguí foragitar els carlins de la vila. A causa de l’estat calamitós del poble, feia dos mesos aproximadament que l’Ajuntament intentava compilar les dades oportunes per a demanar clemència a les Corts en el pagament d’impostos. Però, tot i les noves fortificacions, el 16 d’abril, els carlins tornaren a entrar a Monistrol, on s’estigueren fins al dia 18 del mateix mes, moment en què la vila tornaria a ser alliberada per unes unitats de tropa de l’exèrcit cristí.203 D’altra banda, la petició a les Corts seguí el seu curs i, closos els pri-mers tràmits de la Diputació de Barcelona, l’Ajuntament de Monistrol hagué de recollir alguns testimonis sobre els fets ocorreguts per a enviar-ho a les Corts. Tanmateix, feia tres anys de l’absència d’Oleguer Llorens i Roca, notari de Monistrol. Per tant, habilitaren el paisà Josep Massana com a «Fiel de Fechos». Amb aquesta figura, la del «Fiel de Fechos», pogueren estendre amb seguretat el document dels testimonis a remetre a les Corts.204

Les primeres setmanes de l’any 1838 es donà continuïtat a la ins-tància que Antoni Gual, practicant de notari de Cervera, havia presentat el 18 de novembre anterior. Denuncià a la Reial Audiència que sols quatre notaris exercien a Cervera, quan n’hi tocava haver sis. Els dos notaris absents eren Gabriel Sorribes i Josep Soler. El primer obtingué la plaça l’any 1833 i només hi residí durant dos mesos. Per ara, es desconeix quins foren els seus paratges següents. En el moment de la denúncia, Josep Soler portava catorze mesos absent de Cervera. Aquest notari no havia jurat la Constitució de 1836 ni tampoc la de 1837.

La Reial Audiència decidí consultar sobre l’assumpte a Lucas Ibáñez, jutge de primera instància de Cervera. En la seva resposta del 18 de febrer de 1838, Ibáñez, primer de tot, aclarí que l’ordre tramesa amb el correu de l’Audiència havia estat rebuda «con bastante atraso». Acte seguit, afirmà que cap dels dos notaris en qüestió havia jurat la Constitució. De fet, a fi de complir amb l’article setè de la Reial ordre del 18 de juny de 1837, la comptadoria d’hipoteques ja havia estat

202. ACA. Reial Audiència. Caixa 180. Exp. 18. 203. Panorama español. Crónica contemporánea por una reunión de amigos cola-

boradores (1845). Vol 4. Madrid: Imprenta del Panorama Español, p 61.204. ACBG. Fons Monistrol de Montserrat. Caixa 14. Memorial de Monistrol de

Montserrat a les Corts espanyoles. 1838.

ixaixi 188880.0. 00.0..0 Expxpppppa caaaa ontntnntntntntempememememmee ororooro

rrrrrente a da daa del elle PanaaaaMMMMMontontontontnontsersereresers ratatratrattrra

38383838383 . .


advertida de no registrar cap escriptura que pertanyés a un notari resident en poble obert205 del qual no poguessin acreditar que hagu-és jurat la Constitució. Segons el jutge, no era necessària la provisió de les dues places a Cervera perquè, en cas d’urgència, hi havia cinc notaris a Tàrrega, dos a Guissona, un a Anglesola, dos a Torà, tres a Agramunt, un a Bellpuig, dos a Calaf i, finalment, un a Santa Coloma de Queralt, «de modo que en unas cuatro leguas de circunferencia, sin contar el crecido numero que reside en Ygualada y Montblanch, distantes [a] mas de ocho horas, hay veinte y cuatro Es[criva]nos». El jutge també informà que Gabriel Sorribes estigué durant uns tres mesos a Cervera, encara que mai no arribà a obrir el tinter i que, poc més tard, retornà a casa seva, al terme de Zurita, per a preparar la mudança. L’esclat de la guerra, però, li impedí dur a terme el trasllat. A parer d’Ibáñez, no era oportú emprendre mesures contra Sorribes. D’altra part, no pogué referir-se a Josep Soler, atès que no disposava de cap mena d’informació sobre aquest notari. El jutge tancà la seva resposta anomenant Josep Antoni Agulló, notari del Jutjat de primera instància, a qui dedicà molts elogis. Calgué esperar gairebé un mes per a saber el dictamen de la Reial Audiència, òrgan que resolgué que si, en un termini de trenta dies, els notaris Gabriel Sorribes i Josep Soler no es presentaven al seu destí, les seves places serien declarades vacants.

Mentrestant, la Reial Audiència realitzà noves consultes sobre la presència de Gabriel Sorribes a Zurita. La resposta, amb data de 10 de maig de 1838, la rebé per mitjà de Pascual Bagarri, jutge de primera instància de Morella, que per causa de l’ocupació carlina residia a Vinaròs. La informació que proporcionà a la Reial Audiència fou molt significativa, atès que, segons Bagarri, Gabriel Sorribes es trobava en aquells moments treballant com a notari al jutjat, o alcaldia major, de Morella. Respecte a Josep Soler i Gené, si davant la denúncia del 18 de novembre de 1837 ja sol·licità una pròrroga per a presentar-se a Cervera, temps després, el 15 de març de 1838, altra vegada li fou concedit un termini de trenta dies, que tampoc no complí.

A la llista dels absents s’afegí el nom d’un altre notari: el de Luis Gonzaga de Fasón y de Medrano. Aquesta vegada, es tenia coneixement del paratge del notari. El mateix Gonzaga es posà en contacte amb la Reial Audiència per a comunicar-li que es trobava absent de Cervera i que residia a Barcelona per motius de salut. Tenint en compte la inse-guretat dels camins pel moviment constant de partides carlines, Fasón

205. S’ha de recordar que, com a norma, els carlins dominaren la major part de les poblacions obertes de Catalunya, és a dir, sense fortificar.

memeeentttt cononononoo stststttt

m am am am aa nononoononormarmarmamrmm , e, e, eee, ,ésésésésés a a aa a dirdirdidirdirdirdirdir, s, s, s, s, senenenenennnrrrrr


prometé dirigir-se a Cervera tan bon punt disposés d’un comboi militar, o trànsit de tropes, que li permetés fer el viatge sense perill. En el seu escrit, Fasón es lamentà de romandre durant tant de temps apartat de les seves obligacions, cosa que en dinou anys d’exercici mai no havia fet. També donà fe del seu compromís amb Isabel II i recordà que, malgrat ésser oficial retirat de l’exèrcit, ocupava el càrrec de capità de la Milícia Nacional de Cervera. Finalment, justificà la seva presència a la Ciutat Comtal, deguda a problemes de salut. Segons Fasón, li havien assegurat que a Gràcia hi havia millors aires.206

Paral·lelament, l’Administració carlina seguia el seu curs. Grosso modo, els jutjats, les comptadories d’hipoteques, les notaries i altres institucions procuraren, dins llurs possibilitats, mantenir-se en ple fun-cionament. El 25 de març, Joan Baptista Palou, notari de Capellades, obrí el seu protocol deixant entreveure que continuava treballant sota les directrius carlines. Tot i que tenia permís de residència a Berga, per aquelles dates Palou es trobava escripturant a Sanaüja.207

La presència de notaris dins la societat carlina no sols es limità a activitats administratives, sinó que, quan pertocava, eren cridats per a assumptes governatius. Això explica que, en la sessió del 28 de març de 1838, per tal de conèixer més detalladament l’actuació del clergat solsoní en els primers mesos de la guerra, el ple de la Reial Junta Superior Governativa del Principat de Catalunya decidís que fossin requerits informes a diferents personalitats eclesiàstiques i civils, entre les quals es trobaven els notaris solsonins Bartomeu Areny i Joaquim Devesa i Pla.208 Davant el temor a una incursió de les tropes isabelines a Berga, en la sessió del 26 d’agost, el ple de la Junta Superior acordà el trasllat de la comptadoria d’hipoteques, instal·lada en aquells mo-ments a la capital carlina, per evitar-ne així la possible destrucció.209

Durant aquell any, Francesc Xavier Fortuny també seguí exercint com a notari al servei dels carlins. Tanmateix, el 16 de setembre de 1838 fou requerit judicialment, per part de l’Administració isabelina, pel delicte de «haberse fugado y unido à las filas rebeldes».210 D’altra banda, Lluís Dalmau i de Baquer en la seva actuació com a comissari de guerra sobresortí per ser molt organitzat i ajustar-se al procediment

206. ACA. Reial Audiència. Caixa 179. Exp. 4. 207. ACAN. Fons notarial. Protocol de Joan Baptista Palou de 1838, f. 1r.208. SANTIRSO RODRÍGUEZ, M. (2005). Els Acords Reservats de la Junta de Berga

(1837-1839). Berga: Institut Municipal de Cultura de Berga, p. 112.209. Ídem, p. 135.210. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 23 d’octubre de 1838),

núm. 127, p. 511.

ttoocoo l dl dl dddde Je Je Jeee Joaaaaaa20022 5)... EElsEEEE AAAAAAllllll de CuCuCuCuCuCuC ltulllll raaaaa

ciaciaciaciaccia dededededee Ba BaBaBaBB rcercercerccelllll


i als límits marcats per la Reial Instrucció que regulava les seves atri-bucions. Segons Antoni de Bofarull, l’actuació de Lluís Dalmau com a comissari de primera no diferia del comportament que tingueren tots els comissaris designats per reial nomenament.211

En el corregiment carlí de Vilafranca del Penedès, Jaume Domingo Mullol i Torrents continuà treballant com a notari públic i de la Junta carlina de Font-rubí. Quan Mullol actuava en escriptures que contin-guessin assumptes de caire econòmic, les registrava a la comptadoria d’hipoteques d’Igualada, entitat que estava a càrrec d’Antoni Galup.212 Fins ara, l’única dada que es té en relació amb la comptadoria car-lina d’Igualada és la diligència de registre de l’escriptura de Mullol. Sembla ser que, en aquests primers mesos, els carlins consolidaren la seva presència al Penedès. Si més no, el març de 1838, la Reial Junta Superior Governativa del Principat designà Jaume Domingo Mullol i Torrents responsable de l’escrivania del cap de partit de Vilafranca. Les circumstàncies de la guerra feren que, en aquell període, l’escrivania s’ubiqués a Foix. Des d’aquest poble, Mullol actuà com a notari del jutjat de l’alcaldia major de Vilafranca i obrí la comptadoria d’hipo-teques del partit.213 A més a més, en concordança amb la legislació vigent, també ocupà la cúria del cap de partit judicial carlí; per tant, de Foix. La diligència de registre de la comptadoria d’hipoteques a l’escriptura de torn fou la següent:

Tomada la razon del presente folio 3 del registro de hipotecas del Corregimiento de la Villa de Villafranca de Panades à los 10 de Marzo de 1838, habiendose de satisfacer los derechos de re-gistro de esta escritura luego de haberse nombrado com[isiona]do Subalterno de Arbitrios y Amortizacion. Escribano interino nombrado por S[u] E[xcelencia] la Junta Gubernativa. Santiago Domingo Mullol i Torrents.214

L’Administració carlina seguí avançant, però amb dificultats. En aquests primers mesos de 1838, Jaume Domingo Mullol hagué de treba-llar utilitzant paper segellat isabelí. D’altra banda, com a notari públic, hagué de moure’s per diferents indrets de la zona, com ara Sant Pere de Riudebitlles, Vallbona, Pla, Piera, Sant Quintí de Mediona, Terras-sola, Lavit, Torrelles de Foix, la Llacuna i Mediona. A l’Administració

211. BOFARULL (1999-2000: vol. 2, 712).212. ACAP. Fons notarial. Protocol de Jaume Domingo Mullol de 1838, Inscripció

del registre de la comptadoria d’Igualada. Febrer de 1838, f. 29a.213. Vegeu l’apèndix documental núm. 7.214. ACAP. Fons notarial. Protocol de Jaume Domingo Mullol de 1838, Inscripció

del registre de la comptadoria de Vilafranca. Març de 1838, f. 39r.

2, 2, 2,22,2 7127127127127121 ).).))ococo ol de de edde JauJJJJ mmmmmmaaaaada. Fe FeFeFeFFeF brebbbbb r r rrrtatatataatal nnúm.úmúm.úúúmúm 7.ocococco ol oloolll de dededededd JauJauJauJJauJaummmmmmaffffffranranrananranr nca.ca.ca.caca Ma MaMaMaMaMMarrrrr


carlina de Vilafranca també hi treballava Victorià Mullol, notari de professió, que l’agost de 1838 actuà com a comissionat subaltern d’ar-bitris i amortització.215 Tanmateix, dins l’òrbita carlina, les actuacions d’alguns notaris aixecaren sospites, ja fos per infracció administrativa o per delicte polític. En la sessió reservada de la Reial Junta Superior Governativa del Principat, es resolgué estendre informes reservats sobre l’actuació que el notari Coma estava desenvolupant al poble d’Alentorn.216 D’altra banda, l’agost de 1838, Josep Antoni Martí féu començar els tràmits de transmissió de béns per la defunció del seu pare, Carles Martí, notari de Balaguer, que s’havia absentat del seu confinament.217

Josep Maria Mas, natural de Manresa i notari d’Horta de Sant Joan, sol·licità a la Reial Audiència permutar la seva plaça de notari amb la de Josep Maria Codinach, que es presentà com a notari d’Olot. El cas era totalment insòlit perquè feia uns tres anys que Horta de Sant Joan estava sota domini carlí i Josep Maria Mas hi seguia resi-dint. La consigna del Govern de la Regència era molt clara: cap notari podia residir en una localitat que estigués sota domini carlí. De totes maneres, Codinach ja no era notari d’Olot i, per tant, no podia per-mutar una plaça que no era seva atès que, des de 1835, era notari de Maó; endemés, era de domini públic l’ocupació carlina d’Horta de Sant Joan. Malgrat tot, el procés s’inicià seguint el procediment específic en aquests casos i continuà el seu curs fins que es féu públic que Horta era població carlina. Aleshores, els dos sol·licitants retiraren les seves candidatures.218

Josep Maria Codinach havia estat defensor de la causa d’Isabel II, membre actiu de la Milícia Nacional de Berga i, fins i tot, fiscal militar en les causes obertes. Tanmateix, com ell mateix declarà, havia vist com Joaquim Claris i Pascual encapçalava algunes iniciatives de signe reia-lista amb anterioritat a l’ocupació carlina i, per aquest motiu, deixà de treballar per a ell durant un cert temps. No obstant això, no denuncià l’actitud de Claris. Però no sols això, sinó que volgué permutar la seva plaça per la de Josep Maria Mas, notari de la localitat carlina d’Horta de Sant Joan. Ramon Marsal, notari de Prats de Lluçanès, expatriat a Sant Andreu de Palomar, també manifestà ser un fervent defensor de la causa d’Isabel II. A més, quan els carlins entraren a Prats, de

215. ACAP. Fons notarial. Protocol de Jaume Domingo Mullol de 1838, Inscripció del registre de la comptadoria de Vilafranca. Març de 1838, f. 96a.

216. SANTIRSO RODRÍGUEZ (2005: 116).217. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 6 de setembre de

1838), núm. 107, p. 432.218. ACA. Reial Audiència. Caixa 180. Exp. 41.

ococcc lol ll ddde JauJauJJJauJJ mmmmmmafafa ranca.ca.ca.a.ca Ma Marrrrrr

116)6))6)).inininininnnciaa dedededdde BaBaaarr



seguida s’expatrià i intentà ocupar altres places de notari en algunes localitats. Marsal arribà a obtenir un càrrec dins l’Administració mili-tar de l’exèrcit d’Isabel II per bé que, el 30 d’octubre de 1838, es féu pública la citació judicial següent:

D. Blas María Perez intendente militar del distrito de Cataluña.

Por este primer edicto y pregon, cito, llamo y emplazo à Ramon Marsal, escribano de la villa de Prats de Llusanés y residente que ha sido en esta ciudad, para que dentro el término de nueve dias contaderos desde el de la publicacion de este en adelante, se presente en las cárceles nacionales de esta ciudad de rejas adentro para recibirle la correspondiente declaracion y confesion en la causa criminal que estoy formando contra el dicho Marsal y demas complices de la estraccion de esta pagaduria militar de once mil seiscientos treinta y ocho reales veinte y ocho marave-dies vellon, con documentos falsos; pues que no compareciendo, se proseguira la causa en ausencia y rebeldia, hasta sentencia definitiva, y tazacion de costas, si las hubiere, previniéndole que las notificaciones que tengan que hacérsele, si no comparece se le haran en los estrados de esta Intendencia militar, obrado los mismos efectos que si se hiciesen en su persona, y demas á que por derecho haya lugar. Dado en Barcelona á los treinta dias del mes de octubre de mil ochocientos treinta y ocho.- Blas María Perez.- Por mandado de su señoría.- Juan Oller, escribano.219

A partir d’aquí, la història de Ramon Marsal i Casadevall canvià totalment de signe polític. Als delictes d’apropiació indeguda i de false-dat documental s’hi hagué d’afegir el de carlisme perquè, després de la sostracció dels diners, Marsal s’uní al bàndol carlí.220 Dissortadament, des d’aquell moment es perd qualsevol notícia que parli directament de Ramon Marsal. El curs de la guerra seguí endavant i, a pesar de les limitacions logístiques que pogués tenir la tropa carlina, aquesta assolí noves fites militars. Entre els mesos de setembre i octubre de 1838, els carlins —aleshores comandats per Jacint d’Orteu i Josep Pons Viladas (a) Pep de l’Oli— ocuparen d’una manera permanent la població de Sort. El jutjat isabelí s’hagué de traslladar a Gerri de la Sal, localitat en

219. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 3 de novembre de 1838), núm. 132, p. 530.

220. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1842, f. 8r-9r. En data 1 d’agost de 1839 es va dictar sentència contra Marsal en la qual se’l condemnava a deu anys de presidi a l’Àfrica, retorn dels diners manllevats i pagament de les despeses del judici: Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 8 d’agost de 1839), núm. 96, p. 355.

nnnnciaiii dede dedde BaBaBBB rrrrrr

vervevvv sorororrrum uumumumumumu 1888888eneenennee laa quqququal a sssssaaaats ts ttst i pi pi pi pppagaagaagagagaag memememmemmBBarcaarcarcarcararceloeloeloeloeloeloeloelona,na,na,na,na, 8 8 8 88 88


la qual romandria fins a acabar la guerra.221 El 25 d’octubre de 1838, el Jutjat de primera instància de Sort anuncià des de Gerri l’oferta d’una plaça de promotor fiscal que quedà vacant per abandonament del seu titular anterior.222

L’activitat notarial carlina s’intensificà. Des de l’Administració car-lina s’estenien documents públics i els notaris seguien amb la seva activitat tot emprant paper segellat de Carles V. Gradualment, els do-cuments públics estesos per notaris carlins traspassaren les fronteres de les pròpies demarcacions i, fins i tot, del territori peninsular. Fou qüestió de temps perquè, des del govern de Maria Cristina de Borbó, es plantegessin quina havia de ser la seva política davant la circulació d’aquests documents de caire carlí. El maig de 1837, l’Audiència de Port-au-Prince (Haití) alçà una consulta sobre si hauria de tenir vali-desa un contracte atorgat a Estella, territori carlí. Finalment, l’11 de novembre de 1838, es dictà una reial ordre que establia els paràmetres a considerar a l’hora d’acceptar la validesa legal de contractes i docu-ments públics estesos per notaris carlins.223

El Conveni de Bergara

Malgrat els plans de pau i els esforços humans, econòmics i polítics, a l’inici de 1839 encara resultava impossible endevinar quin seria el desenllaç d’aquella conflagració. Lluny d’això, els carlins es mostraren molt enèrgics tot mantenint la pressió militar, al marge de les seves dissensions internes. Moltes de les places fortificades, que continuaven en mans dels isabelins, constantment patiren bloqueigs per part dels carlins. De vegades, aquests bloqueigs eren tan severs que deixaven les localitats al límit de les seves possibilitats. Tot sovint, aquestes s’havien de proveir d’aliments i armament per a la seva subsistència a través de combois fortament custodiats per uns quants centenars de soldats. De fet, l’escassetat de productes arribà a repercutir en molts aspectes de la vida quotidiana. Per exemple, la població de Talarn, després de mesos de no poder-se proveir d’aliments, es quedà sense paper segellat d’Isabel II. Les autoritats locals n’hagueren d’emetre un de provisional que, el gener de 1839, rebé el reconeixement oficial de les autoritats superiors.224 El 23 de febrer es dictà una reial ordre que

221. ACA. Reial Audiència. Caixa 193. Exp. 389. 222. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 27 d’octubre de 1838),

núm. 129, p. 519.223. El text complet de la reial ordre es pot consultar a l’apèndix documental núm. 8.224. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 5 de gener de 1839),

núm. 3, p. 9.

ixaixaxx 191919993. 33. 3. 333 ExpExpExpExpExpppciacc deeee Ba BaBaBBBB rceeelllll

rrrrrrrdredred ese eee popop t cccccoonnnciaciaciaciaac de dedededde BaBaBaBaBB rcercerceccerrc


prescrivia que tots els documents públics atorgats en país carlí fossin declarats nuls i que cap tribunal pogués acceptar qualsevol document emès. D’acord amb aquesta disposició, no es podia acceptar ni tolerar cap usurpació de l’autoritat pública considerant que, per als isabelins, l’únic govern vàlid era el tutelat per Maria Cristina de Borbó i, en cap cas, el de Carles V.225

Les primeres setmanes de 1839, Ramon Codina, notari de Cardona, sol·licità a la Reial Audiència la plaça de notari de Ramon Marsal, que havia exercit a Prats de Lluçanès i que aleshores es trobava amb els carlins. Codina recordà a la Reial Audiència que la plaça s’havia declarat vacant a conseqüència dels delictes de falsedat documental i de fuga a la facció que s’atribuïren a Marsal. Amb el propòsit de reforçar la seva petició, Codina hi féu constar la seva condició d’oficial de la Milícia Nacional de Cardona i la seva participació en la defensa de Balsareny contra els carlins. La Reial Audiència sol·licità els informes pertinents al jutge de primera instància de Berga, que feia dos anys que residia a Cardona per raó de l’ocupació carlina de Berga. La contesta del jutge fou clarament explícita: tot el partit judicial era carlí exceptuant el municipi de Cardona. El procés quedà aturat per la guerra i, fins al desembre de 1841, no es resolgué. Finalment, el guanyador de la plaça de Ramon Marsal fou Ramon Coll i Torres, de Terrassa, que, el 5 de febrer de 1842, demanà la Reial Audiència que registrés el títol de la notaria i en donés compliment.226 Ramon Coll i Torres exercí a Prats de Lluçanès fins al dia de la seva mort, ocorreguda el 1882.227

El 17 de febrer de 1839, Rafael Maroto, capità general dels carlins al nord d’Espanya, manà detenir els generals Juan Antonio Guergué, Pablo Sanz, Francisco García, Teodoro Carmona, l’intendent Francisco Javier Uriz i l’oficial de la Secretaria de Guerra, Luis Antonio Ibáñez. Des de feia temps, Maroto s’havia capficat en els rumors que asse-nyalaven la possibilitat que estigués en perill. L’endemà, a les 8 del matí, Maroto ordenà l’afusellament de tots ells al Puy d’Estella. Davant d’aquests fets, el 21 de febrer, don Carlos decretà la seva destitució al capdavant de l’exèrcit. No obstant això, adonant-se de la influència que Maroto havia assolit entre la tropa, el pretendent es retractà de la seva decisió i, pocs dies després, ordenà la seva restitució al càrrec.228 De totes maneres, els afusellaments ordenats per Maroto foren una altra

225. El text complet de la reial ordre es pot consultar a l’apèndix documental núm. 9.226. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1842, f. 9r-10a.227. ACA. Reial Audiència. Caixa 190. Exp. 162.228. CANAL, J. (2000). El carlismo. Dos siglos de contrarrevolución. Madrid: Ali-

anza, p. 103-105.

rrrdre esessees po pp ppp t cccooooovervevvv sororrorrumum umumumumuu 1888888ixaixixixixxx 191919199990.0. 00 Expxppxpxmo.mo.mommoo. DoDoDoDoDoDDos ss ss ss ssigiggiggi


mostra pública de les tensions internes del carlisme. Les intrigues, els afanys i les conspiracions existents a la cort carlina deslluïen cada ve-gada més la imatge de Carles V. Però aquest pols entre Rafael Maroto i el Borbó —i els seguidors d’ambdós— adquirí la seva màxima cota el 31 d’agost de 1839, moment en què es firmà el conveni de Bergara, més conegut com a «Abrazo de Vergara». Si bé aquest conveni significà en bona mesura el final de la guerra al nord peninsular, no fou una victòria obtinguda per la força de les armes. Per tant, aquest acord no s’ha d’interpretar com un conveni de capitulació en el sentit més estricte de la paraula. En realitat, s’ha d’entendre com la inscripció dels oficials carlins a les files de l’exèrcit de la reina Isabel II.

La política d’Espartero consistí a pagar escrupolosament tots els queviures amb els quals s’avituallava en terres basques. També saldà els retards de sou dels oficials carlins que s’havien acollit al conveni, mentre que, a la tropa, li donà la paga de tot un mes per avançat.229 A partir d’aquest moment, l’exèrcit liberal podria afrontar la guerra més còmodament. Tots els esforços bèl·lics es podrien concentrar en els principals focus carlins: el Maestrat i Catalunya.

Aquell any, la Reial Audiència prosseguí amb la revisió dels no-taris infractors en l’enviament dels índexs dels protocols. Una de les primeres consultes que es realitzaren des de la Reial Audiència fou la de la relació dels notaris de número que havien mort en l’interval de 1836 a 1838, inclosos els dos anys extrems. La resposta que reberen del 8 de gener de 1839 els mostrava la llista completa: l’any 1836 morí Joan Plana i s’encarregà dels seus protocols Josep Maria Pons, mentre que l’any següent moriren Joan Baptista Maimó i Manuel Maspons. Francesc Maimó, fill de Joan Baptista Maimó, rebé els protocols del seu pare, i Joaquim Òdena, els de Maspons; l’any 1838 morí Nicolás Simón Labros i el seu fill Nicolás fou l’encarregat dels protocols del seu difunt pare. La Reial Audiència també revisà la llista de notaris del Col·legi de l’Audiència i aviat s’adonà que Lluís Ferrer estava considerat «absent» des de 1836. També veieren que Ramon Torras no havia entregat l’índex de 1836 i que Francesc Banus, l’any 1838, es trobava a la presó, si bé no se n’indicava la causa.230 Posteriorment, reexaminant les llistes del Col·legi de Notaris Numeraris, pogueren ado-nar-se que alguns notaris, tot i haver rebut els avisos corresponents, no

229. CHRISTIANSEN, E. (1974). Los orígenes del poder militar en España 1800-1854. Madrid: Aguilar, p. 100 i 103.

230. Anys després, el 1840, Francesc Banus, notari del Col·legi de l’Audiència de Barcelona, sol·licità l’indult per un delicte de falsificació de testament (ACA. Reial Audiència. Caixa 203. Exp. 440).

ososo orígeígegeígeígeeennesnnn dddddd

ranrraraara cescesee c Bc Bcc annnnnn dn dn dn dnn delielielielieliilictectectectectte de deedeedde


havien presentat els índexs requerits. Entre els notaris d’aquesta llista hi havia Marià Llobet i Pau Vila, dels quals es diu que eren absents de la ciutat des de 1836. Un cop recollides totes les dades, el següent pas de la Reial Audiència fou consultar directament els notaris perti-nents a fi de considerar les al·legacions que poguessin fer en defensa pròpia. Finalment, s’imposà una multa pecuniària a tots els notaris que no enviaren els índexs i, segons els casos, la pena que es reservà la Reial Audiència podia arribar a la suspensió del títol. Molts notaris respongueren a la Reial Audiència aquell mateix mes de gener de 1839.

Joaquim Descatllar, notari de Centelles, al·legà no haver rebut l’ordre. El raonament de Descatllar resultà versemblant, atès que la localitat on residia es trobava sota la influència carlina. Albert Xirau, notari de Peralada, contestà que no tenia constància de la reial ordre. Xirau assenyalà que en el moment en què fou emesa l’ordre ell estava expatriat a Cadaqués i en rebé la notícia quan, per casualitat, es trobà un company a Figueres. En aquell moment fou quan decidí elaborar l’índex de 1837. En les primeres setmanes de 1839, Xirau seguí residint a Cadaqués.

Vicent Fontanilles, notari de Torredembarra, informà a la Reial Audiència que el 25 d’abril de 1836 havia estat nomenat «Ayudantía de Marina» del Vendrell. Després d’uns mesos d’exercici en el càr-rec fou rellevat i es traslladà a Tarragona després de comprovar que Torredembarra es trobava amenaçada pels carlins. Segons Fontanilles, una vegada instal·lat, no fou avisat ni pel jutge de Tarragona ni pel del Vendrell. Amb tot, cal subratllar dues incongruències en la decla-ració del notari. La primera és que a Tarragona no hi havia jutge de primera instància. Pel que fa a la segona, el titular del Vendrell avisà correctament Fontanilles. Pere Gay, notari de Reus, comunicà a la Reial Audiència que, el 29 de maig de 1838, li fou notificada la reial ordre, però que aquell mateix dia el capità general de Catalunya el nomenà capità de la Milícia Nacional i també membre de la comissió de reorganització —operació que durà tres mesos, en els quals aban-donà el seu despatx. Passat el termini, fou nomenat segon regidor de l’Ajuntament de Reus. Gay al·legà que, amb totes aquestes ocupacions, s’oblidà d’enviar els índexs.

Pau Orrit, notari de Castellbò, explicà a la Reial Audiència que el poble on servia estava dominat pels carlins, circumstància per la qual es traslladà a Organyà. Quan l’agost de 1835 Organyà caigué en mans dels carlins, es tornà a mudar. En aquesta darrera ocasió s’instal·là a Sant Julià de Lòria, a Andorra, on tenia patrimoni. Segons Orrit, tots els moviments els féu amb permís de la Diputació. Malgrat tot, pogué

pp’a’a’agoststtttt ddddde

r. . . Ennnnn a aaaaaquqq eeeeeeaaaaa,, ononoononnnn t tttttteene iaiaiaiaarmrmmmmmmísísísísíss d d dd dde e eeee lalalaaallal


enviar els índexs a la Reial Audiència, encara que en paper blanc per-què, segons al·legà, no disposava de paper segellat. Finalment, tancà el seu escrit sol·licitant el perdó de la multa.

Antoni Planas, notari de Sitges, explicà a la Reial Audiència que, si bé complí amb l’enviament de l’índex de 1837, no ho féu amb el de l’any anterior, ja que aleshores no estava en possessió del càrrec. José Antonio Lomaña, ciutadà honrat de Barcelona i notari de Vilafranca del Penedès, no envià els índexs perquè, segons al·legà a la Reial Audiència, el seu sogre i la seva esposa estaven malalts. Tampoc no s’esperava que la malaltia dels seus familiars durés tant de temps. D’acord amb el jutge de Tarragona, Josep Serrano i Ramon O’Callaghan, notaris d’Ulldecona, ja havien enviat els índexs, per bé que, els corresponents a l’any 1838, es presentaren en paper en blanc en comptes de paper segellat. Els notaris d’Ulldecona s’excusaren a la Reial Audiència del seu retard per l’estat calamitós en què es trobava el municipi. Ni els dos notaris ni el jutge de Tarragona esmentaren que el poble d’Ulldecona era un dels nuclis més importants del carlisme al Maestrat. Pau Vidal (sic),231 notari de la Sénia, s’excusà a la Reial Audiència de no haver pogut enviar l’índex de 1836 pel violent saqueig que es dugué a terme a la Sénia el 4 de maig de 1837, ordenat pel general Oráa. Sembla ser que tots els seus protocols es perderen en aquest saqueig. Segons Vidal, «fue saqueada su casa, como las demás, se le llevaron y rasga-ron cuasi todos los papeles y Protocolos, en terminos que fueron muy pocos los que pudo recoger y que puedan servir, y particularmente del citado año 36, del que ni una sola esc[ritu]ra ha podido encontrar». La Reial Audiència resolgué concedir a Vidal un termini de trenta dies a fi que pogués acreditar la seva resposta. Joan Pla, notari numerari del Col·legi de Figueres, comunicà a l’Audiència de Barcelona la seva disconformitat a haver de pagar la multa perquè, segons exposà, la Reial ordre del 21 d’octubre de 1836 no l’afectava, sobretot tenint en compte que rebé el títol l’1 de febrer de 1837 i el registrà a l’Audiència el 17 de febrer, començant a exercir tres dies després. També assenyalà, com a justificació, no haver pogut fer-se càrrec dels papers «inútils» del seu antecessor, Narcís Font, que morí el 25 de desembre de 1834.

Passat el termini anual, des de la Reial Audiència s’adonaren de l’acumulació de tràmits motivada, en part, perquè molts notaris no havien remès els índexs de protocols de 1838. Així que les operacions s’hagueren de repetir. Aquesta vegada, es produïren poques novetats

231. En les respostes del document apareix com a Pau Vidal i no com a Ramon Vidal. És probable que es tracti d’algun lapsus del copista.

aa v vegadadaddddadda,

memememmeent ntntntnt apaapaapapapapareireiieiirere xxxxuuuuuun ln ln ln ln ln apsapsapsapsapa us us us usus dededededded


respecte a Gabriel Sorribes, notari de Cervera. Ja era sabut que Sorri-bes es trobava servint al tribunal carlí de Morella, fet pel qual la Reial Audiència resolgué suprimir la seva plaça. Des de Falset —capital de partit judicial, punt fortificat de l’exèrcit cristí i refugi de molts nota-ris del territori—, comunicaren a la Reial Audiència que els notaris d’aquella localitat no havien lliurat els índexs perquè tenien tots els seus protocols amagats per temor a una invasió carlina.232 De fet, es produïren algunes temptatives carlines de prendre Falset, com la que tingué lloc el 8 de novembre de 1837, quan mil cinc-cents infants i cent cinquanta cavalls, encapçalats pel cabdill carlí Tell, penetraren a l’interior de Falset, essent ràpidament expulsats pels seus defensors.233

Des dels darrers anys del Set-cents, la industrialització a Catalunya avançà ràpidament com mai no havia passat fins aleshores. En diferent mesura, els costums socials i culturals es veieren afectats per les novetats tecnològiques i científiques. Els ritmes de producció industrial s’accele-raren en comparació amb els anys anteriors i l’augment de producció es traslluí en més mercats i fires durant els primers decennis del segle XIX. A poc a poc, foren més ostensibles algunes de les limitacions del sis-tema polític de l’absolutisme vuitcentista. I és que, en els anys de la Primera Guerra Carlina, seguiren inalterades moltes de les lleis d’aquell vell sistema, com ara reials ordres i pragmàtiques que havien estat legislades feia pràcticament un segle. L’any 1839, el Col·legi de Notaris de Tarragona demanà a la Reial Audiència que autoritzés la modificació de les ordenances en aquelles parts que no haguessin estat derogades per la Reial Ordre del 17 de juny de 1839.234 Des del mateix col·legi s’envià un memorial, amb data de 27 de maig de 1840, en el qual s’explicava que, d’acord amb les indicacions de la Reial Audiència, s’havien examinat amb detall les ordenances del Col·legi establertes l’any 1755. En el mateix memorial, s’al·legà que les ordenances, en el seu estat actual, no s’adequaven als nous temps. La resolució a aquesta petició es féu esperar pràcticament un any. Finalment, el 23 d’agost de 1840, el ministeri de Gràcia i Justícia resolgué el següent: suprimir els articles onzè, dotzè, tretzè i catorzè; que el protector del Col·legi fos el jutge de primera instància del partit judicial en substitució del corregidor; que els anys de pràctica necessaris per a ser admesos fos reduït a quatre, segons marcava la llei; que s’admetessin candidats sense reserva de naturalesa o lloc de pràctiques, i que se substituïs-sin les multes establertes a l’article quinzè. A més a més, s’aprovà un

232. ACA. Reial Audiència. Caixa 168. Exp. 821.233. Gaceta de Madrid (Madrid, 28 de novembre de 1837), núm. 1095, p. 2.234. ACA. Reial Audiència. Caixa 177. Exp. 614.

rtrtrtrtrticicicicicclelelelel q qqqqqquiuiuiuiu nnnnn

ixaixixixixxx 161616166668.8. 88 Expxppxpxd,d,d, 2828282288 dededededede no no nonoovvvvvvixaixaxaxaxaxa 17 17 171 17177. 7. 777.7 ExpExpExpxpExpEExExp


enduriment de les penes per als notaris col·legiats tot establint tres classes de multa. L’import establert com a multa de primera classe es duplicava en els casos de segona classe. La tercera classe de multa era l’expulsió del Col·legi. També es dictaminà que els escrivans que no fossin col·legiats no poguessin actuar en tota classe de judicis, llevat dels judicials sempre que el títol els ho possibilités. Finalment, s’esta-blí que, a partir d’aquell moment, aquestes normes fossin adoptades com a interines i amb subjecció a les normes generals que regien les activitats del notariat.

L’activitat a la Reial Audiència fou molt intensa. Des de les aca-balles de gener de 1839, es tornà a activar la denúncia d’Antoni Gual des de Cervera. El 29 de gener de 1839 es retiraren les escrivanies de Gabriel Sorribes, ja que estava exercint com a notari entre els carlins; de Josep Soler, perquè no es tenia coneixement d’on estava residint, i de Luis Gonzaga de Fasón, vist que no havia complert els terminis que se li havien concedit. No obstant això, el 22 de febrer, Josep Soler i Gené envià un memorial a la Reial Audiència per mitjà d’un cosí seu. En aquest memorial, comunicà que no tenia mitjans de subsistència i que es trobava a casa dels seus pares a Vallfogona de Riucorb, on havia estat cridat prèviament i, a més, hi tenia assumptes de família. Segons Soler, se li notificà al mateix moment que tenia un termini de trenta dies per presentar-se a servir, si no la seva plaça seria declarada vacant. Soler seguí en la mateixa línia i, el 18 de novembre de 1837, comunicà a l’Audiència que ja havia sol·licitat pròrroga de presentació i que el 15 de març de 1838 se li havien atorgat trenta dies de pròrroga. Davant la petició de Josep Soler, la Reial Audiència volgué deliberar per tal de resoldre correctament, però la resposta encara tardaria uns mesos a fer-se pública.235

Mentrestant, algunes notaries es mantingueren totalment inactives. El 5 d’agost de 1839, l’Ajuntament d’Esterri d’Àneu denuncià a la Reial Audiència que, des de feia tres anys, el notari numerari Jaume Monfar treballava com a notari a Manresa.236 Al mateix temps, l’Ajuntament sol·licità la reposició de la plaça vacant de Monfar. El 13 de setembre d’aquell mateix any, la Reial Audiència consultà sobre l’assumpte al jutge de primera instància de Sort, que no rebé l’ofici fins al 23 d’octubre, quaranta dies després d’haver estat redactat. El jutge de Sort, resident a Gerri de la Sal, respongué a la petició de la Reial Audiència el 29 d’octubre de 1839. En la seva contesta féu constar que res no podia

235. ACA. Reial Audiència. Caixa 179. Exp. 4.236. ACA. Reial Audiència. Caixa 193. Exp. 389.

conttttesesesesee tatataaaa

ixaixaixaxaxxa 1717171717779. 9.9.99 ExpExpExpExppExExixaixaxaxaxaxa 19 19 191 19193. 3. 33.3 ExpExpExpxpExpEExExp


opinar sobre l’assumpte perquè el poble de Sort havia estat ocupat per un grup de soldats carlins comandats per Orteu i Pep de l’Oli. També explicà que els carlins rondaven per tot el partit judicial al seu aire. La informació del jutjat no era errònia. Des de l’ocupació d’Àger per part de l’exèrcit cristí, entre els mesos de febrer i març de 1839, restaven a mans de l’exèrcit isabelí les poblacions fortificades de Tremp, la Pobla de Segur, Gerri de la Sal i Viella.237 Per tant, Esterri seguia en mans carlines quan el seu ajuntament envià la queixa a l’Audiència de Barcelona.238 La Reial Audiència decidí esperar un temps a fi de requerir altra vegada l’opinió del jutge de Sort. El 8 de desembre de 1839, preveient que el partit de Sort ja estaria lliure de carlins, la Reial Audiència sol·licità al jutge nous informes. Emperò, aquesta vegada, no hi hagué respos-ta.239 No tingué més remei que esperar uns mesos per tal de restablir la comunicació amb el jutge de Sort, aleshores instal·lat a Gerri. La comunicació no tornà a ser regular fins a la primavera de 1840.

Al llarg de 1839, molts notaris partidaris d’Isabel II visqueren moltes dificultats. La nit del dia 15 de març, els carlins entraren a la vila fortificada de Ponts. L’endemà al matí, tot i la defensa de l’exèrcit cristí, la superioritat numèrica dels carlins —cinc mil soldats segons algunes fonts— els possibilità el control de l’assalt. L’endemà, la presència carlina es féu evident, cosa que provocà enfrontaments a l’interior de la població, en la qual «muchas de sus casas fueron incendiadas».240 Entre aquestes cases, hi havia la notaria de Víctor Palou i Esteve.241 Palou marxà de Ponts i acabà buscant refugi a Barcelona. Temps després, l’any 1841, Palou demanaria plaça de notari a Sant Feliu de Llobregat. D’altra banda, el notari Gregori Melich de Buedo tingué més sort. L’oc-tubre de 1839 fou nomenat alcalde de Tortosa.242 Tanmateix, en aquest mateix mes, tingué lloc la conquesta carlina de Moià, encapçalada pel comte d’Espanya, aleshores capità general dels carlins. Els fets es pro-duïren els dies 8, 9 i 10 d’octubre de 1839. Durant l’assalt carlí, morí Vicenç Gibert,243 notari de Moià. Josep Roig i de Morató, també notari

237. BERTRAN CUDERS (2014: 224, nota 243).238. Diversos autors consultats coincideixen a considerar que el domini isabelí

fou molt breu —gairebé un mes— vist que el comte d’Espanya, capità general del carlins, ja es trobava a Esterri d’Àneu el març de 1839 (SÁNCHEZ CARCELÉN: 2012, 157; RIBERA LLONC: 2007, 892-893; BERTRAN CUDERS: 2014, 224-225).

239. ACA. Reial Audiència. Caixa 193. Exp. 384. 240. BOFARULL (1999-2000: vol. 2, 845-847).241. PAGAROLAS I SABATÉ, L. (coord.) (2005). Els fons de protocols de Catalunya. Estat

actual i proposta de sistematització, Barcelona: Associació d’Arxivers de Catalunya, p. 185. 242. VINAIXA (2006: 234).243. BERMÚDEZ, M. C.; CASALLARCH, R.; CLARÀ, J.; GÓMEZ, E.; PORTET, R.; TARTER, R.

(1989). «La crema de Moià (8, 9 i 10 d’octubre de 1839)». Modilianum (Moià), núm. 1, p. 73.

2, 2, 2,22,2 845845845845844 -84-84-884--84-848 7)7))7)))))rd.rdr ) (2002000020000020 5). EEEEErcrcrrr elooona:nana:na:na:ana As sosso

CCCCCCHHHH, R, R, R, RR, R.; .; ..; CCCCCCLARÀLARARLARLAR

ctctctctctc ubrubrrrubrubrubrbre de de de de de dde de 11e 1e 1e 1e 118888888


de Moià, fou arrestat el dia 9 d’octubre i, posteriorment, traslladat a una de les presons carlines de Berga. No pogué tornar a Moià fins a concloure el conflicte, a partir del juliol de 1840.244

El 27 de juny de 1839, Joan Cervós i Mir, natural del Pla de Sant Tirs i veí de la Seu d’Urgell, denuncià a la Reial Audiència que l’escrivania del Jutjat de primera instància de la Seu d’Urgell estava inactiva des de feia quatre anys perquè el seu titular, Lluís Dalmau i de Baquer, s’havia fugat als carlins. Per aquest motiu, Cervós demanà que es declarés vacant la plaça de Dalmau. També manifestà que ell complia tots els requisits per a ocupar-la. De resultes d’aquesta petició, la Reial Audiència inicià els tràmits de verificació de la denúncia, tot enviant consultes a diverses personalitats civils, militars i eclesiàstiques de la Seu d’Urgell. En una d’aquestes consultes, la Reial Audiència els demanà si resultava necessària la provisió de la plaça de Dalmau i, en aquest punt, les respostes que rebé foren contradictòries. El cas de la plaça de Dalmau acabà suscitant un gran interès vist que, el 16 de novembre, des del ministeri de Gràcia i Justícia sol·licitaren a la Reial Audiència que els enviés la notificació del resultat del procés tan bon punt fos resolt. Pocs dies després, el jutge de primera instància de la Seu d’Urgell —com a oficial del poder judicial de l’Estat— reclamà a l’Audiència de Barcelona l’aprovisionament de la plaça davant la falta de notaris. Al contrari, l’Ajuntament de la Seu d’Urgell —com a repre-sentant del poder local— els comunicà que no era necessari cobrir la vacant. En rebre contestacions ambivalents i, fins i tot, oposades, el 5 de desembre de 1839, la Reial Audiència resolgué consultar sobre l’assumpte la Diputació de Lleida. Tanmateix, la petició no s’envià fins al dia 20 de desembre. La resposta de la Diputació es féu esperar no-tablement, concretament fins al mes de març de 1840.245 Una de les causes d’aquest retard era l’estat deplorable de les comunicacions fins a Lleida, fet que convertia la capital de les terres de Ponent en un punt pràcticament aïllat.

Pel que fa a Sort, un contractista oferí un carregament d’armes a la Reial Junta Superior Governativa del Principat. El 23 de març de 1839, la Junta carlina respongué positivament a l’oferta del contractista, però, com a condició al pagament, reclamà que es fessin arribar les armes a un punt segur dominat pels carlins. Així doncs, enumeraren unes quantes localitats que podrien salvaguardar correctament l’arribada

244. ACA. Reial Audiència. Caixa 203. Exp. 401. 245. ACA. Reial Audiència. Caixa 193. Exp. 391.

ixaixaixaxaxxa 2020202020003. 3..33 ExpExpExpExppExExixaixaxaxaxaxa 19 19 191 19193. 3. 33.3 ExpExpExpxpExpEExExp


del carregament. La llista es componia de les poblacions de Ribes,246 Organyà, Rialp o Sort.247

Al llarg de 1839, l’Administració carlina es mantingué en actiu, però no sense problemes. Com ja s’ha vist, alguns notaris com Gabriel Sorribes o Agustí Arnau continuaren servint els carlins al Maestrat. Lluís Dalmau seguí treballant en la comissaria de guerra de la divisió comandada per Bartomeu Porredon (a) el Ros d’Eroles. Joaquim Claris i Pascual es mantingué en el seu càrrec de l’escrivania principal de Berga i Francesc Astort i Batlle també continuà amb les seves activitats dins l’òrbita carlina. Per aquelles dates, Jaume Domingo Mullol i Tor-rents regentà l’escrivania de l’alcaldia major carlina del corregiment de Vilafranca. Josep Prim, notari públic i reial del Col·legi de Lleida, fou destinat a l’alcaldia major carlina del corregiment de Tarragona, encara que es desconeix la data concreta de quan succeí. De totes maneres, es conserva una part d’un llibre de la comptadoria d’hipoteques del corregiment que ens indica que aquesta institució carlina es trobava a Ascó.248 Bartomeu Areny, notari de Solsona, serví entre les files carlines després de la caiguda de Solsona l’any 1838 a mans de l’exèrcit cristí comandat pel baró de Meer. El seu radi d’actuació comprenia el territori entre Casserres i Ribelles.249 Pel que fa al desplegament institucional, els carlins habilitaren diferents hospitals sanitaris en algunes poblaci-ons catalanes. Alguns d’aquests centres ja existien amb anterioritat al conflicte, com ara l’Hospital de Sant Bernabé de Berga o l’Hospital de Solsona. Alguns altres varen ser habilitats amb motiu de la guerra.250 A fi d’atendre les necessitats dels moribunds, alguns capellans que els atenien com Francesc Buil, Narcís Muns, Jaume Güell, Faust de Ripollet, Magí Torres o Antoni Garriga, estengueren els testaments del ferits i malalts que així ho desitjaren.

També és cert que la vida notarial entre els carlins no resultà fàcil a tots els notaris. De vegades, la competència entre alguns d’ells i el

246. En el document original només apareix la indicació de Ribes. Algun autor l’ha identificat com a Ribes de Freser. Amb tot, podria tractar-se d’algun punt del nord de la província de Lleida que també rebés el nom de Ribes, ja fos algun poble, lloc o parròquia. D’altra manera, es tractaria d’un fet peculiar perquè tres de les quatre poblacions que s’enumeren se situen en una mateixa àrea geogràfica (dins les vies de comunicació amb Andorra) a excepció de Ribes de Freser.

247. SANTIRSO RODRÍGUEZ (2005: 167).248. Aquesta diligència d’obertura ja ha estat transcrita anteriorment. A més,

apareix en el llibre de PLANES I ALBETS, R. (1985). Catàleg dels protocols notarials dels arxius de Solsona. Barcelona: Fundació Noguera, p. 148.

249. ACS. Fons notarial. Protocol de Bartomeu Areny de 1839. 250. MONTAÑÀ BUCHACA, D. (2011). Los hospitales carlistas del Principado de Cataluña

(1833-1840). Valls: Lectio, p. 29-36.

ttuurau ja jajajja ha ha hahah eTSTST , R. (. (( ((((198111 555555ióiióiii Noooooguegugueugueguegug ra,,,, cocccccc l dddddde BBe BBBarttttoooo).).).)).)) LosLosLosLosLosLos ho hohohohospispispispisppip ttttt


destí que els conferia la Junta carlina —aleshores establerta a Berga— no els beneficiava en l’exercici de la seva professió. A tall d’exemple, Joan Baptista Palou i Marqués, notari de Capellades, aconseguí el per-mís de residència a Berga, concretament a Santa Maria de Vallcebre. Però tot sembla indicar que només escripturà dues vegades.251 Ende-més, els tribunals de justícia carlins seguiren actuant davant aquells notaris que cometien irregularitats, tot i que les providències judicials no acostumaven a ser publicades a El Restaurador Catalán, periòdic oficial del carlisme català. Així doncs, els canals pels quals circulaven les notificacions judicials eren uns altres. En tot cas, només s’utilitzava el periòdic en casos molt particulars. Hom pot arribar a aquesta con-clusió perquè en els números conservats del periòdic El Restaurador Catalán (1837-1840) s’hi ha localitzat un baix nombre de providències judicials. Una d’elles és contra el notari Antoni Llobet i Albeitar.252

El Licenciado D[on] Marcos Antonio Comajuncosa, abogado de los Reales Consejos, Alcalde mayor del Partido de Balaguer, y corregimiento de Lérida, comisionado de la Real Intendencia de la provincia de Cataluña.

Por el presente, insiguiendo provision acordada con auto del dia cuatro de junio del corriente año en el espediente de comision por mi instruido, y á virtud de lo instado y pedido por el abogado Fiscal de dicha Real Intendencia con escrito que obra en el mismo espediente: cito, llamo y emplazo á Antonio Llobet Albeitar de la villa de Castelló de Farfaña, y secretario que fué del ayuntamiento de la propia villa en el año mil ochocientos treinta y siete, para que dentro el término de treinta dias desde el en que inserte en el periodico Restaurador Catalan de este Principado en adelante, se presente personalmente á la disposicion de este Tribunal de Comision, y á dar sus descargos de lo que contra él resulta en el indicado espediente; pues dicho término pasado, que por preciso y perentorio se le asigna, asi compareciendo como no, se proce-derá á lo que hubiere lugar en derecho, su ausencia en nada no obstante, mas se le acusará la contumacia; y las notificaciones, y demás diligencias que se le hicieren, se designarán, y fijarán en estrados del Tribunal, y le pararán el mismo perjuicio que si se le hiciere personalmente.

251. ACAN. Fons notarial. Protocol de Joan Baptista Marqués de 1838.252. M’he servit de la col·lecció de premsa de Ferran de Sagarra que, tot i la

seva extensió, dissortadament és incompleta.

ttttttocoocol dddde e Je oaaaaaiiió dó dó dóó dde pe pe pe pe pe premremremremmsssssmpmpmpmpmpmpmpletleteteletletleteta. a. a.a


Y para que venga á noticia del citado Llobet, y no pueda alegar ignorancia, a instáncia del espresado abogado Fiscal, y ordenado por el S[eño]r Intendente, se publica el presente por medio de dicho periodico Restaurador Catalan, y en los parages públicos de la Residencia de este Real juzgado. Dado en Puig de Riaup253 á los siete días del mes de junio de mil ochocientos treinta y nueve.= Marcos Antonio Comajuncosa.254

Les darreres setmanes de 1839, la situació del carlisme fou totalment ambivalent. Mentre, d’una banda, es consumava la destitució, detenció i posterior assassinat del comte d’Espanya, aleshores capità general dels carlins, l’Administració carlina seguí avançant en el seu control, directe o indirecte, del territori a través de les contribucions.255 El desplegament militar carlí continuà efectuant-se amb la mateixa determinació que ad-quirí amb les anteriors disposicions del comte d’Espanya, cosa que obligà els isabelins a guarnir tots els combois d’aprovisionament, el correu o, fins i tot, el moviment de tropa amb una forta escorta. Per exemple, el 25 de novembre de 1839, quan segurament tingué lloc la primera batalla de Peracamps,256 els carlins atacaren un comboi d’aprovisionament de Solsona escortat per una companyia de soldats d’infanteria i sis-cents soldats de cavalleria.257 Tanmateix, la divisió interna del carlisme dirigent s’anà agreujant arran de les acusacions de traïció que alguns dels seus membres es professaren. A grans trets, aquesta segmentació del carlisme català pot recordar les escissions provocades per Rafael Maroto al nord i centre d’Espanya. A tot això, cal sumar-hi el procediment de destitució del comte i, a més, el seu assassinat, circumstàncies que intensificaren la tensió entre els governants carlins. Amb Josep Segarra com a nou capità general interí dels carlins, la situació no millorà vist que, a poc a poc, es procurà el llicenciament de bona part de la tropa carlina ca-talana i també s’ordenà el trasllat de tots aquells oficials més lleials que podien oferir una sòlida resistència o que tenien guanyada la fidelitat dels soldats. Segarra aviat seria objecte d’unes primeres acusacions de

253. Es tracta del terme del Puig de Rialb que, actualment, forma part del mu-nicipi de la Baronia de Rialb.

254. El Restaurador Catalán (Berga, 22 de juny de 1839), núm. 318, p. 1280.255. Sense entrar en detalls, Manuel Lassala asseverà que els recursos econòmics

de la Junta carlina de Catalunya eren importants tenint en compte que aquesta institu-ció arribà a cobrar contribucions a gairebé tots els pobles de Catalunya. Vegeu LASSALA, Manuel (1841). Historia política del partido carlista, de sus divisiones de su gobierno, de sus ideas y del convenio de Vergara, con noticias biográficas que dan a conocer cuales han sido don Carlos, sus generales, sus favoritos y principales ministros. Madrid: Imprenta de Viuda de Jordan e Hijos, p. 151-152.

256. Actualment forma part del municipi de Llobera. 257. Gaceta de Madrid (Madrid, 25 de novembre de 1839), núm. 1842, p. 3.

aartirtirtirrtiddo dddd carcaaac lislisllili ttttttn nnn otiiiiciaciaciaciciaciai s biiiiiioriooroo tosss y y y yy yyy ppripppp ncncnc

eel ml ml ml ml mmuniuniuniuniuniunicipcipcipcipcipcippi i i id,d,,, 25 2525252525 de dede de dededede no no no no novvvvvv


traïció a conseqüència de la inactivitat militar que promogué com a capità general interí, a més de l’animadversió que mostrà amb alguns oficials, errors tàctics que comportaren algunes derrotes, irregularitats en els llicenciaments d’alguns soldats, que no solien ser publicitats, i anomalies administratives com ara els desplaçaments d’oficials entre les unitats militars, els quals no estaven regularitzats.

El partit judicial d’Igualada sota l’ombra carlina

El context de la guerra civil condicionà el treball quotidià de les notaries catalanes. A mesura que passaven els anys, la situació no estava gens clara perquè, si bé el carlisme anava avançant a poc a poc, no arribava a consolidar-se plenament. Igualment, el Govern de la Regèn-cia, malgrat els enormes avantatges de què gaudia amb la influència diplomàtica, els recursos de la Quàdruple Aliança, el control de les principals ciutats i un exèrcit molt més nombrós que el dels carlins, no aconseguia guanyar la guerra. Mentrestant, a Igualada, estaven en actiu els notaris Antoni Fortuny i Bergadà, Vicent Perramon i Solans, Joan de Déu Trias i Navarro, Francesc Raurés i Barberí, Josep Bausili i Torelló i Josep Mas i Torelló.

L’any 1839, alguns d’aquests notaris ja tenien una dilatada trajec-tòria professional. Antoni Fortuny i Bergadà havia lluitat contra els francesos en la Guerra de la Independència. El 19 de gener de 1819, la Reial Audiència aprovà el nomenament d’Antoni Fortuny com a notari judicial. Fortuny fou escollit per decisió del rector de Santa Maria d’Igualada. Aquest darrer era qui tenia la potestat de nomenar «quien le sirva» a causa de la concessió feta el 1189 pel monestir de Sant Cugat del Vallès. Fortuny substituïa Francesc Raurés i Capdevi-la, que havia ocupat el càrrec des del 10 de juliol de 1814.258 Vicenç Perramon i Solans també exercia com a notari a Igualada tot i que algunes de les seves escriptures foren registrades a la comptadoria d’hipoteques de Manresa. Joan de Déu Trias i Navarro havia rebut la gràcia reial de la notaria de regnes de Cervera el 1827.259 Però, dos anys després, l’11 d’octubre del 1829, Joan de Déu Trias rebé el reial permís per permutar la seva plaça amb la de Luis Gonzaga Fasón, notari d’Igualada.260 Durant la Primera Guerra Carlina, Trias no es mogué d’Igualada.

258. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1818, f. 8a-12a.259. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos a la Real Audiencia y vistos

en el Real Acuerdo. 1827, f. 141.260. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1829, f. 423r-424a.

vervevvv sororrorrumum umumumumuu 1888888xpedpedp ddienienieneeentetest rerrerr



Francesc Raurés i Barberí era fill de Francesc Raurés i Capdevila, també notari d’Igualada. El 14 de juny de 1829, es concedí a Raurés i Barberí el permís per a treballar com a coadjutor a la notaria del seu pare fins a la mort d’aquest.261 A l’esclat de la Primera Guerra Carlina, Francesc Raurés i Barberí fou nomenat tinent del batalló d’Urbans d’Igualada.262 El 13 de març de 1835, Francesc Raurés i Capdevila morí i, fins a un mes després, el regent de l’alcaldia major no informà a la Reial Audiència de la defunció del notari.263 Amb tot, entremig hi hagué la denúncia d’Antoni Galup, notari encarregat de la comptadoria d’hi-poteques d’Igualada. El 19 d’abril, Galup informà a la Reial Audiència que havia rebut unes escriptures de Francesc Raurés, el qual, en morir el seu pare, havia perdut el dret de connotari. Galup demanà consell a la Reial Audiència sobre quin procediment seguir.264 El 9 de maig, la Reial Audiència el respongué, advertint-lo que no acceptés res fins que Raurés no regularitzés el seu estat.265 Tanmateix, l’actuació d’Antoni Galup no sempre fou del tot regular. El 10 de maig de 1835, Antoni Fortuny, Josep Bausili i Josep Mas, notaris d’Igualada, avisaren a la Reial Audiència que Galup estava treballant a la comptadoria d’hipo-teques sense posseir el reial títol establert en la circular del Consell d’Hisenda de 27 de gener de 1829.266 Així doncs, la Reial Audiència hagué de procedir d’una manera semblant en tots dos casos. Calia que les parts adquirissin els títols pertinents per a poder exercir. Finalment, el 9 de desembre de 1835, Antoni Galup obtingué el permís, el qual no registrà fins al 20 de febrer de 1836.267 D’altra banda, Francesc Raurés i Barberí hagué de participar en el procés de selecció per a la vacant de la notaria del seu pare. Bernat Noguer i Donay també es presentà en el procés,268 tot i que fou Raurés qui finalment aconseguí el títol. El presentà a la Reial Audiència el 19 de desembre de 1835.269

261. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1829, f. 325r-328r. 262. ACA. Reial Audiència. Cartas Acordadas 1835, f. 202a. 263. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos a la Real Audiencia y vistos

en el Real Acuerdo. 1835, f. 139.264. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos a la Real Audiencia y vistos

en el Real Acuerdo. 1835, f. 140.265. Ibídem.266. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos a la Real Audiencia y vistos

en el Real Acuerdo. 1835, f. 147r-148a.267. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos a la Real Audiencia y vistos

en el Real Acuerdo. 1836, f. 14.268. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos a la Real Audiencia y vistos

en el Real Acuerdo. 1835, f. 238r.269. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos a la Real Audiencia y vistos

en el Real Acuerdo. 1835, f. 334r.

xpedpedpedpepeddienieni nentestestestestt rererererr

xpedpp ienienenienenennentetestetetete rerrerr

xpedpedpedpepedpedp ienienienieniene testestestestt rere rerrer


Josep Bausili inicià la seva activitat com a notari el 1821. Havia estat secretari municipal els mesos de gener a juliol de 1823 i, a partir de l’abril de 1833, tornà a exercir el mateix càrrec.270 El 29 de maig de 1822, Josep Mas i Torelló rebé la tercera escrivania del Jutjat de primera instància d’Igualada.271 Mas regentava l’escrivania de més activitat de tot el municipi d’Igualada. Cal apuntar que Igualada se situava en un enclavament de comunicacions molt important.272 Resultava fonamental en l’estabilitat política el control de la carretera reial que anava des de Barcelona fins a Madrid, la qual passava per Igualada, Cervera, Lleida i Saragossa. Cal tenir en compte que d’aquesta via sortien els camins que portaven a poblacions de l’interior com ara Manresa, Berga, Cardona, Solsona, Tremp, la Seu d’Urgell, Viella, etc. Això explica que l’estratègia militar dels cristins es basés en el control, més o menys efectiu, de les principals vies de comunicació. D’una banda, hi hagué un desplegament de tropa especial en cadascuna d’aquestes localitats. De l’altra, les tro-pes cristines procuraren reforçar una segona línia de poblacions, les quals fortificaren i protegiren amb destacaments de tropa regular. Formaren part d’aquesta segona línia poblacions com Molins de Rei, Martorell, Esparreguera, Copons, Jorba, Guissona, Agramunt, etc., que, a diferència de les poblacions citades anteriorment, foren atacades nombroses vegades pels carlins i algunes ocupades d’una manera per-manent. Malgrat el desplegament, la inestabilitat del trànsit obligà els principals combois d’aprovisionament i fins i tot el correu a moure’s pel territori essent escortats per tropes governamentals.

A la primeria de 1839, Marià Vidal, regent del Jutjat de primera instància d’Igualada, presentà a la Reial Audiència una proposta que suggeria el repartiment de les poblacions del partit judicial d’Igualada entre les cinc escrivanies que s’ocupaven dels negocis del jutjat. La petició fou realitzada pels notaris Antoni Fortuny, Vicenç Perramon, Joan de Déu Trias i Francesc Raurés. L’única oposició al projecte fou la de Josep Mas i Torelló, notari d’Igualada, el qual, si bé mostrà el seu acord amb la proposta, posà com a condició que la repartició dels pobles fos «justa, equitativa y desinteresada». Segons Mas, calia evitar que el volum poblacional de les localitats a repartir fos desigual. Vidal

270. TOSCAS I SANTAMANS, E. (2004). «Estat i escrivans municipals a la Catalu-nya del segle XIX». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols (Barcelona), núm. XXII, p. 234.

271. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1820-1822, f. 310a-311r.272. Quant a les vies de comunicació, em serveixo de l’explicació de TORRAS I

RIBÉ, J. M. (1991). Camins i viatgers a la comarca de l’Anoia (1494-1834). Barcelona: Rafael Dalmau, p. 11-20.

DDDocumenmmmm tstsssss

vervevvv sororrorrumum umumumumuu 1888888uuuuuuuniccaciaciaciacacació,ó, óóó emmmmma la la laa lla ca ca ca ca omaomaomaoomaomarrrrrr


conclogué el seu memorial informant que els quatre notaris igualadins que proposaren la repartició concedien a Josep Mas i Torelló l’opció de ser el primer a escollir el grup de poblacions. La distribució de les diferents poblacions per grups fou la següent:

Primer grupPoblació Veïns

Carme 170Mediona273 95Quadra de Pereres274 11Total 276

Segon grupPoblació Veïns

Castellolí 63Òdena 140Fillol i la Roqueta275 7Total 210

Tercer grupPoblació Veïns

Llacuna 203Miralles276 70Quadra d’Agulladolç277 14Total 287

Quart grupPoblació Veïns

la Pobla de Claramunt 234Vilanova del Camí 55Quadra d’Orpinell278 2Total 291

273. No s’ha de confondre amb Sant Quintí de Mediona.274. Actualment forma part del terme de Mediona.275. Havien estat dues localitats separades que, actualment, formen part de

Sant Martí de Tous.276. No s’ha de confondre amb Santa Maria de Miralles. Miralles actualment

forma part de Veciana.277. Actualment forma part del terme de Mediona278. Ibídem.

tattatatt s sepaepppp radradraddad

mbmmmm SaSaaSaantantatntnntann MMMMMM

deeeeel tl ttttermermermrmermerme de de de dde e e e ee


Cinquè grup

Població Veïns

Sant Quintí279 430Quadra de Bolet280 1Total 431

El veïnatge era el concepte a través del qual s’articulaven la major part dels recomptes de població. La figura jurídica del veí, que apa-reix en les estadístiques demogràfiques del segle XVIII i dels primers decennis del segle XIX, solament responia al cap de casa de cadascuna de les llars que existien en una localitat.281 El 1834, la Reial Audiència establí com a mitjana que, per cada veí, s’havien de comptabilitzar cinc persones com a unitat familiar o components de la llar.282 Per tant, en el primer grup s’hi comptaven 1.380 habitants; en el segon grup, la xifra arribava a 1.050 habitants; en el tercer grup, l’agrupació dels nuclis significava que eren 1.435 habitants; ja en el quart grup, ascendia a 1.455. Finalment, el més nombrós era el cinquè grup, que incloïa 2.155 habitants. Era important tenir en compte el nombre d’habitants de cadascun dels cinc grups, ja que significava el número de clients potencials amb qui els notaris podien escripturar.

Tot i l’acord majoritari, Josep Mas i Torelló féu arribar a la Reial Audiència un memorial, que firmà a Igualada amb data de 26 de gener de 1839, per a mostrar el seu desacord. Josep Mas no s’estigué de titllar de «resabio de privativa ó de Curias dimanadas del hominoso feuda-lismo tan contrario a las luces del siglo y a las sabias disposiciones de nuestro paternal Gobierno de la Reyna» l’acord de repartiment de les poblacions proposat pels altres notaris igualadins. Mas asseverà que no es tractava d’una distribució equitativa, atès que bona part de les poblacions que integraven el partit judicial d’Igualada estaven contro-lades pels carlins. A parer de Mas, el repartiment no podria ser ajustat perquè els notaris que exercissin en pobles ocupats pels carlins tindrien un volum de negoci menor o pràcticament inexistent en comparació

279. El nom actual és Sant Quintí de Mediona.280. Actualment forma part del terme de Mediona.281. «Vecino: El que habita con otros en un mismo barrio, casa ó pueblo.- El

que tiene casa y hogar en un pueblo, y contribuye á las cargas ó repartimiento, aunque actualmente no viva en él.- El que ha ganado domicilio en un pueblo por haber habitado en él el tiempo determinado por la ley.» Vegeu DJFA (1831). Diccionario judicial, que contiene la explicación y significación de las voces que están mas en uso en los Tribunales de Justicia. Madrid: Imprenta de D. Miguel de Burgos, p. 232.

282. BURGUEÑO, J. (1995). De la vegueria a la província. La formació de la divisió territorial contemporània als Països Catalans (1700-1850). Barcelona: Rafael Dalmau, p. 179.

ggaaanaaa dddo domdomdomdomddommmiiiey.ee » VVVVVegegeegegegege u DDDDDde ddeddd lasss vov vo vovovovov ccesc qqMiMMMMMM gueueueueeel dll dl dl dll de Be BBBuuuuaa vegvegvvegvegeguerueruerueruerueriaia iaia a a a a aallllllansansansnsansans (1 (1(1 (1(1(1(1(17007007000070070070000-1-1-1-1-1--1


als notaris que treballessin en pobles fortificats, protegits per les tropes cristines. A més a més, Josep Mas denuncià que les dades amb què s’havien fonamentat per idear el repartiment de les poblacions no es corresponien amb la realitat. Segons Mas, referint-se a l’any 1839, «ni su industria, ni su riqueza territorial y comercial» eren les mateixes que hi havia en èpoques anteriors al conflicte. Des de l’esclat de la Primera Guerra Carlina, molts propietaris, comerciants i industrials abandonaren les seves llars i marxaren de les susdites poblacions per a establir-se a Barcelona o en altres punts fortificats de Catalunya, a fi i efecte de gaudir de la seguretat que no tenien en els seus pobles d’origen.

La Reial Audiència seguia deliberant sobre quina resolució prendre respecte al repartiment proposat quan, el 26 de febrer de 1839, Josep Mas i Torelló els féu arribar un nou memorial. Enmig de tota l’expo-sició, Mas es lamentà que, des de l’agost de 1838, la ciutat d’Igualada es trobava bloquejada pels carlins. Segons Mas, les penúries que amb els set mesos de bloqueig estaven patint tots els defensors de la causa d’Isabel II eren innombrables. També declarà que l’estat social i polític era lamentable:

De los setenta y tres pueblos de que se compone este partido judicial, los sesenta se hallan dominados por los rebeldes [els carlins], habiendo establecido en los mismos govierno carlista que les priva de obedecer el [govern] legitimo y paternal de su Mag[estad] la Reyna como lo esperimenta el de la presente Capital del partido [Igualada].

La situació era realment greu. L’avanç lent, però continuat, del carlisme es deixà sentir amb força a l’Anoia. L’any 1839, el vuitanta-dos per cent d’aquest territori estava sota domini carlí. Finalment, el 8 de maig de 1839, la Reial Audiència resolgué que, tenint en compte les circumstàncies bèl·liques i observant que el sistema utilitzat fins aleshores no havia causat cap perjudici, no era apropiat realitzar cap innovació sobre l’assumpte. Així, doncs, el repartiment dels pobles que-dà suspès.283

El desenllaç precipitat de la guerra

El conveni de Bergara i les derrotes de Cabrera al Maestrat no obstaculitzaren el funcionament de l’Administració carlina a Catalu-nya. Els carlins prosseguiren amb els arrendaments públics dels béns

283. Tota la informació sobre el repartiment dels pobles del partit judicial d’Igua-lada prové del mateix expedient (ACA. Reial Audiència. Caixa 190. Exp. 169).

amaaa b elelelele s araraarara

el l lll ll repreprreprepepartartartartartartimeimeimememennnnn. R. R. RRR. RR. Reiaeiaeiaeiaeiae l Al Al Al Al Al Al Audiudiudiudududidudi


propis dels ajuntaments i amb els béns confiscats als liberals i isabe-lins. Josep Prim deixà l’escrivania del corregiment de Tarragona i fou enviat a treballar com a notari a la Granadella. Salvador Galcerà Blay, notari de Flix, també havia estat destinat a la Granadella a servir els carlins.284 L’any 1840, Bartomeu Areny fou l’encarregat de substituir Prim en la comptadoria d’hipoteques. Malgrat això, Areny seguí exer-cint com a notari públic i aconseguí mantenir una activitat intensa en aquests mesos de 1840. Estengué escriptures a Sant Esteve d’Olius, Vallmanya, Pinell i Sorba. Durant aquest període, Bonaventura Ferrer, notari de Berga, estigué comissionat a la comptadoria d’hipoteques del corregiment de Cervera.285

Des de l’acord de pau establert a Bergara entre Rafael Maroto i Baldomero Espartero, els carlins visqueren unes primeres setmanes de desconcert. Els partidaris de continuar la guerra acusaren de traïció aquells que s’acolliren al conveni de Bergara. Les setmanes subsegüents, molts dels carlins contraris a l’acord optaren per exiliar-se a França o unir-se a les unitats que encara resistien al Maestrat o a Catalunya. Fou aleshores quan l’exèrcit d’Isabel II començà a concentrar-se en punts estratègics en espera de dur a terme la seva ofensiva final. Tot i l’existència d’alguns grups de carlins a l’interior d’Espanya, Esparte-ro, aleshores capità general de l’exèrcit cristí, decidí aplegar les seves tropes en els punts més conflictius del territori o que més resistència poguessin presentar. A les acaballes del mes d’abril, a la rodalia de Pe-racamps tingué lloc una de les darreres accions militars entre ambdós bàndols. Juan Antonio Van Halen, que en aquells moments era capità interí de l’exèrcit cristí a Catalunya, mobilitzà per a l’ocasió divuit batallons, set-cents cinquanta cavalls, tres canons de dotze polzades i tres obusos de diferent calibre. L’exèrcit de Van Halen s’enfrontà a la tropa carlina comandada per Josep Segarra, aleshores capità general dels carlins a Catalunya, que reuní deu batallons, set-cents cavalls i unes poques peces d’artilleria. A pesar de la resistència carlina, finalment els homes de Segarra foren desocupats de tota l’àrea de Peracamps per les tropes cristines.286 Gradualment, el Maestrat fou ocupat i conquerit per les tropes de la reina i Cabrera, amb els seus soldats, es dirigí cap a Catalunya per assumir la difícil tasca de reorganització i defensa del

284. Tots dos registraven les escriptures a la comptadoria carlina del corregiment de Tarragona, amb seu a Ascó (ACS. Fons notarial. Protocol de Bartomeu Areny, fulls adjunts al final del manual).

285. Vegeu l’apèndix documental núm. 4.286. Gaceta de Madrid (Madrid, 17 de maig de 1840), núm. 2021, p. 1-2.

cccriptururrururees eeee a llllllFFonsnsss no nononononon tarrrrriii

tataaaal nl nnnl núm.úm.úm.úmúm.úúm 4. 4. 4.44.d,d,,, 17 1717171717 de dede de dededede ma ma ma ma maaiiii


territori. A la primeria de juny de 1840, Ramon Cabrera, capità general dels carlins al Maestrat, s’enervà profundament en arribar a Berga i veure l’estat real de la tropa carlina catalana. Una vegada comprovà l’estat en què Segarra havia deixat l’exèrcit carlí de Catalunya, Cabrera s’adonà que, arribats en aquell punt, emprendre qualsevol tipus resis-tència era pràcticament un suïcidi. La darrera gran acció de guerra fou l’ocupació de Berga per part del bàndol isabelí, que es produí el 4 de juliol.287 La defensa de l’últim reducte carlí de Catalunya per part de les tropes de Cabrera fou en realitat una operació per guanyar temps. I és que la guerra ja estava sentenciada. En aquells moments, els carlins tenien com a prioritat cobrir des de la rereguarda la retirada final. El 6 de juliol de 1840, Ramon Cabrera traspassà els Pirineus amb tota la seva tropa.

Durant l’inici de 1840, la situació dels notaris continuà essent força confusa. El 6 de febrer de 1840, la Reial Audiència concedí el termini de vint dies a Josep Soler per a presentar-se a l’escrivania que li havia estat adjudicada. No obstant això, Soler tornà a demanar una nova pròrroga tot argüint motius de salut. El 5 d’agost de 1840, el jutge de primera instància de Cervera informà a la Reial Audiència que, el 31 de juliol, Josep Soler finalment es presentà al seu lloc de destí per a servir com a notari.288 L’arribada a Cervera de Josep Soler i Gené es produí unes poques setmanes després que Cabrera traspassés els Pirineus.

El 19 de febrer de 1840, el jutge de primera instància de Santa Coloma de Farners remeté a la Reial Audiència la petició de Narcís Rodés, notari de Vidreres. Rodés no pogué prendre possessió de la seva notaria l’any 1835 per causa de la guerra i, des d’aquella data, estigué treballant al Jutjat de primera instància de Santa Coloma de Farners. En la petició, Rodés sol·licitava a la Reial Audiència que, davant l’acumulació de feina en el jutjat, pogués ser-hi adscrit com a notari. Però, a més, afegia que, lluny d’acabar-se la feina, finalitzada la guerra civil n’hi hauria més. Val a dir que, en la mateixa petició, el jutge donà tot el seu suport a la demanda de Rodés.289

A la primeria del mes de març de 1840, la Reial Audiència rebé la contesta de Manuel de Pedrolo, de la Diputació de Lleida, a la seva consulta de si era necessari o no proveir la plaça vacant de Lluís Dal-

287. Pel que fa a la defensa carlina de Berga i les seves fortificacions, vegeu PICAS, M. (2013). «Les defenses carlines exteriors de Berga (1840)». El carlisme ahir i avui. L’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis d’Avià, p. 71-91.

288. ACA. Reial Audiència. Caixa 179. Exp. 4. 289. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audi-

encia y vistos en el Acuerdo de 1840, f. 46r-47a.

carccc lilinlli a da da ddde Be Be Be BBBnnnees eee extxttxxtererieereee orsrssssse e eee d’EEEstustustustuststusttudisdd dddixaixixixixxx 171717177779.9. 99 Expxppxpxpedpedpedpedpedppedienienenienenentestestestestet rere reeerrffffff. 4. 4. 44. 44. 6r-6r-6r-6r6r 47a47a47a74747a47a7 .


mau al Jutjat de primera instància de la Seu d’Urgell. Segons Pedrolo, la provisió de la plaça era totalment necessària. De fet, fins a la data, Joan Juer i Jacint Mitats foren els únics notaris que treballaren per al jutjat, els quals s’havien repartit les causes judicials després que Dalmau s’hagués fugat a la facció.290 Emperò el 7 d’abril de 1840 morí Joan Juer, notari de la Seu d’Urgell. Pocs dies més tard, el 16 d’abril de 1840, el fiscal de la Reial Audiència disposà que, conforme a la Reial ordre del 12 de maig de 1837, s’endegués el procés de provisió de la plaça i se’n formés expedient. Amb tot, fins al 6 de maig de 1840, no fou pública la vacant de l’escrivania del Jutjat de la Seu d’Urgell. La convocatòria seria molt disputada. En total, es presentaren cinc can-didats per a ocupar la plaça. Joan Cervós, de trenta-tres anys, declarà tenir quaranta-vuit mesos de pràctica i dos anys guanyats de lleis. Quant a mèrits polítics, Cervós al·legà haver servit de milicià, caporal, sergent i subtinent de la Milícia Nacional. A més, Cervós certificà ha-ver participat en diferents accions de guerra contra els carlins, entre les quals destacà els fets de Guils del Cantó.291 Isidre Eroles també es presentà a la convocatòria. Tenia trenta-un anys d’edat i quatre anys de pràctica de notaria. El 1823 havia estat tinent de miquelets de la província de Lleida i, després, formà part de la unitat militar Caçadors d’Urgell. Eroles conclogué la seva defensa tot sostenint que sempre s’havia comportat amb gran valor i mostrat digne de la causa de la reina. El tercer candidat fou Armengol Fonoll, de vint-i-nou anys d’edat, amb quatre anys de pràctica notarial. Pel que fa als seus mè-rits polítics informà que el 1823 «desempeñó una factoria de brigada» amb la completa satisfacció dels seus caps i que, en aquells moments, ostentava el càrrec de tinent de la Milícia Nacional. També anotà la seva participació en diferents accions de guerra, haver patit bloqueigs i haver estat presoner dels enemics i perseguit pel seu afecte públic i notori a la causa constitucional. D’Armengol Fonoll també sabem que s’exilià a França fins al 20 d’octubre de 1832, quan Maria Cristina de Borbó aprovà el Decret d’amnistia. Josep Armet, de trenta-un anys, fou el quart candidat, i al·legà tenir vuit anys de pràctica notarial. A més, certificà haver servit a la Milícia Nacional i haver participat en la presa del santuari de Lord el gener de 1836. Com a darrer candi-dat es presentà Pau Carrera i d’Erill, de vint-i-set anys, amb quatre anys de pràctica «con mucha aplicacion, fidelidad y legalidad». Segons Carrera, tenia guanyats tres anys de lleis i havia estat secretari de

290. ACA. Reial Audiència. Caixa 205. Exp. 563.291. Població que actualment forma part del terme de Montferrer i Castellbò.

paaaanys dededededdedd ll lllll

ixaixaixaxaxxa 2020202020005. 5..55 ExpExpExpExppExExforforforforforforforma ma mamama m parparpaparpart t t tttt


Tremp. Endemés, a causa de l’avançada edat del seu pare, notari del Jutjat de primera instància de Tremp, havia servit en els negocis civils i criminals de l’escrivania paterna. Finalment, explicà que era membre de la Milícia Nacional.

El 26 d’octubre de 1840, la junta de Lleida comunicà a la Reial Audiència la seva decisió de separar Jacint Mitats de l’escrivania del Jutjat de la Seu d’Urgell i posar-hi al seu lloc Esteve Gual.292 El dia 9 de desembre, el fiscal de l’Audiència féu constar a l’expedient que Cervós era el millor postor de l’escrivania. Pocs dies després, el 17 d’octubre, el tribunal de l’Audiència informà al ministeri que Joan Cervós era el candidat més adient i, a més, el millor postor. Per Reial ordre del 31 de desembre de 1840, el ministeri de Gràcia i Justícia nomenà Joan Cervós com a nou notari del Jutjat de primera instància de la Seu d’Urgell. Al llarg de 1841, Joan Cervós formalitzaria els exàmens i, finalment, prendria possessió del càrrec.293

El 5 d’abril de 1840, la Reial Audiència demanà per tercera vegada un informe al jutge de Sort consultant-li si era necessària la provisió de la plaça vacant que havia deixat Jaume Monfar a la notaria d’Es-terri d’Àneu. El jutge de Sort contestà des de Gerri, el 6 de maig de 1840, informant que no calia proveir la plaça, ja que a Esterri no hi hauria feina per a dos notaris, si bé teòricament en pertocaven dos. No obstant això, tenint en compte que l’Ajuntament havia considerat necessària la provisió de la plaça de Monfar, la Reial Audiència demanà a la Diputació de Lleida el seu parer. En la seva resposta, la Diputació manifestà que des de la supressió de la notaria de Rialp no havien quedat escrivanies de Tremp fins als Pirineus. Seguia explicant que els cinquanta-cinc pobles de les marques d’Esterri, Escaló, Alius, Ribera i Llavorsí havien d’acudir a la notaria d’Esterri.294 Efectivament, amb la supressió de la notaria de Rialp, només quedaren les notaries de regnes d’Esterri, Tírvia i Sort. Ara bé, Sort estava ocupada pels carlins, motiu pel qual el jutjat de primera instància i alguns notaris d’aquesta localitat s’havien traslladat a Gerri. Així mateix, el poble de Tírvia estava controlat pels carlins, almenys des de 1837.295 També ho estava Esterri, si bé no havia deixat de promoure la selecció d’un nou candidat.

No fou fins a l’any 1841 que començà el procés de provisió en què es presentaren dos candidats. El primer era Antoni Morelló, natural

292. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos por Su Excelencia a la Audi-encia y vistos en el Acuerdo de 1840, f. 151a.

293. ACA. Reial Audiència. Caixa 193. Exp. 391. 294. ACA. Reial Audiència. Caixa 193. Exp. 384.295. SÁNCHEZ CARCELÉN (2012: 78), MUNDET I GIFRÉ (1990: 296).

pedppp ienennnentestetettetet rereeeeefff. 151a51a51a51a11a51a....

ixaixixixixxx 191919199993.3. 33 Expxppxpxixaixaixaxaxxa 1919191919993. 3..33 ExpExpExpExppExEx777778),8),8),),8), MMMMMUNDUNDUNDUNDNDEEEEEETTTTTT


d’Esterri d’Àneu, qui havia servit d’escrivà de 1817 a 1833 com a conno-tari d’Ignasi Aytes. Respecte als seus mèrits polítics, al·legà que el 1822 havia estat pres pels reialistes i conduït al castell de Talarn. L’any 1835, Morelló fou alcalde d’Esterri. En aquell període aconseguí que ningú del poble marxés a la facció i, a més, en les diverses entrades del Ros d’Eroles, els seus béns patiren els efectes de la ira del cabdill carlí. El segon candidat fou Pau Carrera i d’Erill, natural de Tremp. Més tard, es presentà a concurs el lleidatà Pere Aixelà, avalat per l’Ajuntament de Lleida per molt intel·ligent i voluntari de la Milícia Nacional.296 Finalment, per resolució de 14 de novembre de 1841, es decidí atorgà l’escrivania vacant de Monfar a Pere Aixelà. El 14 de febrer de 1842 s’estengué el títol de la notaria d’Esterri d’Àneu.297 Fins al 23 d’agost de 1843, Aixelà no sol·licità a la Reial Audiència que guardés registre del títol i en manés el compliment.298

El 12 de juny de 1840, des del govern de Maria Cristina de Borbó, es dictà la reial ordre amb la qual s’establí que les escriptures de les notaries de Solsona i de Berga, esteses des del castell de Cardona a causa de la guerra civil, serien reconegudes amb ple dret.299 Com ja s’ha vist, les lleis notarials indicaven que un notari de regnes no podia autoritzar contractes fora del seu lloc de residència tot i que, amb motiu de la guerra, tampoc no podien romandre en territori ocupat pels carlins. Així doncs, es tingueren en compte els casos de Solsona i Berga perquè totes dues localitats eren capitals de partit i havien estat ocupades pels carlins. Tanmateix, la reial ordre arribà amb anys de retard,300 i fou publicada quan tot just quedava un mes per al final definitiu de la guerra.

El 13 de juny de 1840, Josep Serrano de Aparici i Josep O’Calla- ghan, notaris d’Ulldecona, enviaren un memorial a la Reial Audiència tot exposant que havien estat multats amb quinze ducats per haver enviat amb retard els índexs requerits. A més, tenien una altra multa de vint ducats per haver omès la certificació negativa que es prevenia a la reial ordre. Els notaris al·legaren que, en els darrers quatre anys, la població d’Ulldecona havia estat ocupada pels carlins i les comunicaci-ons amb Tortosa havien estat pràcticament nul·les. Segons exposaren, tampoc no pogueren disposar de paper segellat; per tant, hagueren

296. ACA. Reial Audiència. Caixa 193. Exp. 384.297. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1843, f. 64a-65r.298. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1843, f. 66.299. Gaceta de Madrid (Madrid, 19 de juny de 1840), núm. 2056, p. 1.300. Tant Solsona com Berga havien estat ocupades pels carlins durant la pri-

mera meitat de 1837.

ixaixaxx 191919993. 33. 3. 333 ExpExpExpExpExpppvervev sorrrrum umumummmu 1888888vervevvv sororrorrumum umumumumuu 1888888d,dd,d,d,d, 19999 deddededdede junynnynnhahahahhahhavievievievievieen en en en estaastataasttatttt


d’enviar els índexs dels protocols d’acord amb allò convingut, però en paper blanc. Finalment, demanaren l’absolució de les multes que els foren imposades.301 Com succeí altres vegades, la Reial Audiència no tingué en compte que, en alguns períodes, Ulldecona havia estat territori subjugat al poder carlí. De fet, en les comunicacions amb el jutge de Tarragona no es féu esment d’aquesta circumstància. Hagué de transcórrer cert temps perquè la Reial Audiència, el jutge de Tortosa i el de Tarragona es comencessin a preguntar per l’activitat de tots dos notaris durant el període de domini carlí.

Molts notaris carlins estigueren en actiu fins als darrers moments de la guerra. El mateix Jaume Domingo Mullol actuà per darrera vegada el 28 de juny de 1840. Després desaparegué i, segurament, marxà a l’exili. Tanmateix, foren molts els notaris que durant la guerra decidiren romandre en localitats dominades pels carlins i en finalitzar el conflicte provaren sort amb el nou Govern isabelí. Per exemple, en acabar-se la guerra, Joaquim Claris i Pascual, notari de Berga, es mantingué en el seu lloc de treball custodiant els seus manuals i provant de treballar per a la nova Administració isabelina. Altres notaris, com és el cas de Lluís Dalmau, varen seguir les tropes carlines i traspassaren la frontera amb elles. Dalmau, a les ordres de Porredon, traspassà els Pirineus el 31 d’agost de 1840.302 Marià Arnaldo, escrivà públic i reial del número del Col·legi de Lleida des del 5 de maig de 1831303 —que passà al bàndol carlí a partir de 1837—,304 i Antoni Molló, notari de Cambrils —que des dels primers anys del conflicte també milità entre els carlins—, es trobaven a Perpinyà les setmanes següents de finalitzar el conflicte. Arnaldo i Molló actuaren com a notaris en la verificació de les firmes de la còpia del procés judicial que Antonio Jesús Serradilla realitzà en la causa per la detenció i assassinat del comte d’Espanya.305

A mesura que les tropes d’Espartero ocupaven el territori català, molts notaris que havien col·laborat amb l’Administració carlina op-taren per quedar-se discretament en el seu lloc de residència. Un cop acabada la guerra, diversos organismes territorials i judicials empren-gueren accions contra l’actuació d’alguns d’aquests notaris. Les causes per les quals endegaren el procediment d’atribució de responsabilitats

301. ACA. Reial Audiència. Caixa168. Exp. 821.302. AGMS. Legajo D-53. Expedientes personales.303. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1831, f. 194r-196a.304. El 23 de novembre de 1836, Arnaldo actuà com a notari en les capitulacions

matrimonials acordades per a l’enllaç entre Joaquim Canalda i Bonifaci i Bonaventura Bargués i Codina (ANC. Fons Llinatge Massot-Dalmases. 61-T-135).

305. SERRADILLA (1949: 200-201).

ediedidddienttttes ssss perrrrrrvervev sorrrrum umumummmu 18888886, 66 Arnrnrnrnnnnaldaldalaldlalda o aaaaeeeentrtre Je Je JJeee Joaqoaqqquuuu

eeeee MaMa Ma MaMaMassossossossossossot-Dt-Dt-Dt DDaaaaa).).))).))


eren diferents en cada cas. Abans, però, fou necessari que les diverses institucions implicades llistessin tots els notaris existents en el territori i estenguessin informes polítics i morals. Finalment, durant les set-manes posteriors, molts foren suspesos del seu títol, per bé que bona part d’aquestes cessacions s’acabaren executant els mesos següents. Per citar un exemple, el mes de setembre es retirà el títol a diversos notaris lleidatans, entre els quals cal comptar Marià Arnaldo. L’octu-bre de 1840, Narcís d’Ametller, jutge de primera instància de Lleida, informà que els notaris del mateix jutjat, Bartomeu Areny i Joaquim Devesa i Pla, i els procuradors Serafí Font i Bonaventura Sala eren «tenidos por desafectos en todas epocas á la causa de la Libertad, y que por su notable adhesion al partido rebelde con quien han estado hasta la terminacion de la Guerra». Per tot el que fou exposat, el jutge sol·licità que fossin els primers contra qui actuar.306

Finalitzada la guerra, el 30 de juliol de 1840, Francesc Vilarrubies, notari que havia estat de Moià, envià una instància a la Reial Audièn-cia a fi de poder recuperar la seva plaça. Vilarrubies justificà la seva absència raonant que, des del 1836, Moià era una plaça liberal aïllada en territori carlí. A més, l’entorn era molt insegur i tant la guarnició com la fortificació de la població eren insuficients. La resposta de la Reial Audiència fou negativa, si bé invitaren Vilarrubies a ajudar en la recomposició de l’Ajuntament, ja que, donada la seva antiga condició de secretari, tindria coneixement dels afers a tractar.307

Les actuacions contra els notaris que havien exercit en territori carlí seguiren el seu curs al llarg dels anys següents. Malgrat això, la Reial Audiència realitzà les gestions oportunes amb l’objecte de nor-malitzar la situació notarial a Catalunya, encara que no sempre resultà fàcil. Els problemes amb què es trobaren tingueren a veure amb el desgast humà i econòmic i, també, amb una qüestió de cohesió social. El 20 d’octubre de 1840, en una comunicació a la Reial Audiència, Josep Ignasi de Llorens, nou jutge de primera instància de Sort, incidí en la necessitat d’activar l’Administració de justícia —al marge de les dificultats que això pogués suposar—, atès que es trobava «en un pais ocupado hasta la conclusion de la guerra por los facciosos».308 Temps després, el 5 de maig de 1841, Ferran Granell, escrivà de la cúria de Cervera, es queixà de la manca de notaris, ja que, segons declarà, fou totalment impossible gestionar la provisió de les vacants durant els

306. ACA. Reial Audiència. Caixa 204. Exp. 484.307. ACA. Reial Audiència. Caixa 203. Exp. 401.308. ACA. Reial Audiència. Caixa 204. Exp. 484.

ixaixixixixxx 202020200004.4. 44 Expxppxpxixaixaixaxaxxa 2020202020003. 3..33 ExpExpExpExppExExixaixaxaxaxaxa 20 20 202 20204. 4. 444.4 ExpExpExpxpExpEExExp


anys de la Primera Guerra Carlina, període en què la ciutat es trobava «bloqueada continuamente» i, a més, hi hagué molt poca activitat dins l’àmbit notarial. Ara bé, amb el retorn a la normalitat un cop acabada la guerra i l’increment de l’activitat, els processos judicials s’acumulaven i no disposaven de prou personal. Des de Cervera, es demanà a la Reial Audiència si seria possible que Granell, que aleshores actuava en el lloc de Jordi Miret com a escrivà de la cúria, exercís com a notari públic i del jutjat de primera instància de la mateixa localitat. La resposta de l’Audiència davant aquesta sol·licitud fou taxativament negativa. A parer d’aquest òrgan consultiu, si, en el transcurs de la conflagració, la població de Cervera s’havia pogut servir només de dos notaris, amb els quatre que disposaven en aquell moment havien de poder respondre sobradament a totes les necessitats.309 Fins al 20 d’abril de 1842, Salva-dor Cervera no sol·licità la rehabilitació del títol d’escrivà del Jutjat de primera instància de Santa Coloma de Farners que obtingué el 1822. Salvador Cervera al·legà que el títol s’havia extraviat a conseqüència de la persecució que patí per part dels reialistes.310

A les acaballes de maig de 1842, es produí un intercanvi de corres-pondència entre l’Ajuntament de Berga, el Jutjat de primera instància de Berga i la Reial Audiència relativa a l’actuació de Joaquim Claris durant la presència carlina a Berga. L’alcaldia municipal d’aquesta lo-calitat confirmà que Claris havia estat secretari de l’Ajuntament durant l’ocupació, però, en la seva defensa, també exposà que es tractava d’un home honrat i «sin tacha». També constatà que Joaquim Claris i Pas-cual tenia tota la confiança de les noves autoritats, motiu pel qual en aquell moment seguia en el càrrec de secretari municipal. Pocs dies després, Victoriano Sudón, jutge de primera instància de Berga, con-firmà la informació proporcionada per l’alcaldia. De totes maneres, el 2 de juny, el fiscal de la Reial Audiència dictà una resolució que seria aprovada pel ple del tribunal i que poc agradaria a Claris. La resolució es basava en les lleis i normes previstes per aquests casos «particu-larmente respecto del Escribano D[on] Agustin Arnau del Colegio de Tortosa» i manava al jutge de Berga que s’encarregués de notificar a Claris la seva suspensió i el retorn del seu títol de notari fins que el veredicte fos resolt.311 L’endemà, 3 de juny, fou la data en què s’ordenà l’enviament de la resolució al jutge de Berga. Victoriano Sudón, jutge de primera instància de Berga, degué de rebre aviat l’ofici tramès per

309. ACA. Reial Audiència. Caixa 179. Exp. 4. 310. ACA. Reial Audiència. Caixa 222. Exp. 181.311. Tot el procés contra Joaquim Claris es pot consultar al seu expedient (ACA.

Reial Audiència. Caixa 222. Exp. 165).

ixaiixiii 17177177779. 9. 9. 9. 9. 99 Expxppxpxpixaixixixixxx 222222222222.2. 22 Expxppxpxuimuimuimuimuuim ClClClClClCC ariariariarara s ees eees e....


la Reial Audiència atès que, el 7 de juny, els comunicà que ja havia complert l’ordre i que Claris havia decidit no entregar el títol i presentar recurs. Segons Sudón, Claris declarà que si l’Audiència finalment resolia a favor de la seva suspensió seria ell mateix qui entregaria el títol. En la mateixa comunicació, Sudón també informà d’una problemàtica que naixia en aquell moment i era que amb la suspensió de Claris el jutjat només disposaria d’un notari, Gabriel Pons i Marcelo.

La situació es tornà més difícil temps després. El 30 de juliol de 1843, Ramon de Montellà —alcalde constitucional i regent del jutjat per absència de titular— envià una comunicació urgent a l’Audiència de Barcelona informant que la vila de Berga es trobava sense notaris perquè Joaquim Claris romania suspès, Isidre Vidal havia caigut ma-lalt i, des de feia dos dies, Gabriel Pons estava indisposat. Per tal de no paralitzar l’activitat judicial, Montellà considerà oportú fer cridar Ramon Coll, notari de Prats de Lluçanès, i habilitar el secretari mu-nicipal perquè pogués actuar com a notari en el jutjat. En la mateixa comunicació, Montellà justificà la seva decisió. Com que feia quatre mesos que no hi havia jutge a Berga, com a alcalde i alhora advocat de professió, decidí deixar l’alcaldia i ostentar el càrrec de jutge de la mateixa vila amb el beneplàcit del Consistori, amb la condició de continuar exercint ambdós càrrecs —el d’alcalde i el de jutge— fins que les autoritats dictaminessin el més convenient per a aquesta situació. El 19 d’agost de 1843, l’Audiència de Barcelona donà el seu vistiplau per a l’exercici de Ramon Coll com a notari interí. Així mateix, requerí que es realitzessin les indagacions oportunes sobre Isidre Vidal perquè, segons tenien constància, ja s’hauria d’haver incorporat en el seu lloc de treball. L’Audiència també manà que s’elaborés una llista de tots aquells notaris que no volguessin servir al Jutjat de primera instància de Berga i poder així inscriure la negativa de tots ells en els expedi-ents corresponents. D’altra banda, la Reial Audiència desaprovà que el secretari municipal exercís com a notari judicial vist que no tenia «fe pública». Només ho permetrien en cas d’extrema necessitat, sempre que hi hagués dos testimonis «para suplir la falta de fee publica de que carece», talment com si fos un «fiel de fechos». Finalment, recordaren a Montellà la seva obligació d’abandonar el càrrec de jutge en el mateix moment que conclogués el seu mandat com a alcalde.

Pocs dies després, el 22 d’agost de 1843, Antoni Freixa, aleshores alcalde i regent del jutjat de Berga, envià una carta a la Reial Audiència exposant que només hi havia dos notaris a la localitat. Un d’ells era Isidre Vidal, que seguia malalt, i l’altre, Gabriel Pons, que acabava de sortir d’una greu malaltia i, atès el seu estat encara convalescent, havia

d aaaaaagogoogogogog ststststtttt d d dddde e eeerrga, eneneneneenenviàààààààddos s s nonnonononnn taaaaarr

t,tt,tt, i lllll’a’a’’ ltltl re, , , , èsèssss e eee eel llll seseseeseeu u uuu uu eeeeee


de marxar un temps a prendre els banys en els primers dies de setem-bre. Freixa explicà que, en tot el partit judicial, tan sols hi havia dos notaris que es trobaven a Cardona i Prats de Lluçanès, respectivament. També denuncià que els notaris no cobressin quan treballaven per al jutjat de Berga, per la qual cosa hi anaven en comptades ocasions. A més, no es podia refiar del secretari, que tenia molt poca instrucció en la matèria. Després de tota aquesta exposició, Antoni Freixa demanà a la Reial Audiència consell sobre quina havia de ser la seva actuació. D’altra part, suggerí sense embuts la rehabilitació de Joaquim Claris, al qual es referí amb les paraules següents:

Este escribano que lo era del Juzgado es de una honradez á prueba, el de mas conocimientos, y de mucho prestigio de toda confianza en el Partido, y por consiguiente muy digno de que se le rehabili-te. Es de advertir que si permaneció en esta [a Berga] durante la dominacion Carlista fué mas bien por un efecto de su honradez, que por inclinacion propia; pues [Claris era] dueño de un crecido número de protocolos de sus antepasados, y del registro de hipotecas de muchos años, y depositario ademas de los papeles del Comun, quiso mas bien esponerse para conservarlos que dejarlos á merced de personas que por serle desconocidos no le inspiraban confianza. De aqui provino que para hacerle sacár papeles que podian com-prometer personas é intereses, sufrió vejaciones con constancia.

Antoni Freixa conclogué el seu escrit afirmant que s’havia recollit el títol a Joaquim Claris només per ressentiment. Segons Freixa, Claris era una persona totalment digna, per la qual cosa considerà necessà-ria la restitució del seu títol, especialment tenint en compte la manca de notaris a Berga. La defensa d’Antoni Freixa —que procedia d’una família molt arrelada al Berguedà— es basà en la bona reputació que l’escrivania dels Claris tenia a Berga. D’acord amb el testimoni de Frei-xa, és molt possible que alguns carlins intentessin que Joaquim Claris atengués a determinades irregularitats i, en no cedir, fos objecte de burles i escarnis. Amb tot, Freixa ometé totalment les simpaties carlines de Joaquim Claris que Josep Maria Codinach havia deixat entreveure en les seves declaracions. A més, així com alguns notaris abandonaren llurs destins davant l’ocupació dels carlins, Joaquim Claris romangué a Berga quan aquesta fou dominada pels carlins i serví en tots els punts que el seu càrrec li reportà.

Se sap que la Reial Audiència dictà una resolució relativa a l’assump-te de Claris, de la qual desconeixem el contingut, i que, segons Freixa, s’incomplí a causa dels fets de setembre de 1843. El dia 9 de novembre de 1843, Antoni Freixa remeté a la Reial Audiència la comunicació que ja havia enviat el 22 d’agost anterior. Informà que Gabriel Pons havia retornat

ciciiia diictcttctccc à ununuununueeeeeixemmmmmmm el ccccccsess teeeembmbbmmmbreeee

a a lalaalaala R RRRRRReieieieieiialalalalalall AA A AA Ar.r.rr I IIIIIInfnfnfnffnfforororoorrrmàmàmàmàmàmàmà


de la seva cura i insistí en la rehabilitació de Joaquim Claris. El 18 de desembre de 1843, l’Audiència de Barcelona es queixà per la manca de compliment de la resolució. Tal vegada aquest decret no degué ser favora-ble a Claris, ja que Freixa no en donà compliment. El 29 de desembre de 1843, el fiscal de la Reial Audiència es mantingué ferm en la suspensió de Joaquim Claris.

El 15 de gener de 1844, la Reial Audiència envià un ofici al jutge de primera instància de Berga insistint en les diligències indagatòries sobre Isidre Vidal, que no tenia permís per absentar-se. En la mateixa línia que en el cas anterior, instaven el jutjat a servir-se d’altres notaris del partit i, en tot cas, llistar les negatives de participació. Finalment, prohibiren al secretari municipal exercir com a notari del jutjat de primera instància si no era en presència de dos testimonis. Quatre dies després, Pedro de Echenique, nou jutge de Berga, mostrà a la Reial Audiència la seva sorpresa per l’ofici mencionat. Segons explicà Echeni-que, Isidre Vidal ja s’havia presentat al jutjat per a treballar totalment refet de salut. Per algun motiu, Echenique no tingué en compte el fet que Vidal s’hagués absentat sense permís. Sembla ser que, finalment, el parer del fiscal de la Reial Audiència fou el que prevalgué, puix que tot el procés contra Claris quedà aturat.

El 28 de febrer de 1847, per reial ordre del ministre de Justícia, es remeté al regent de la Reial Audiència la instància de Claris en la qual se sol·licitava la seva rehabilitació. Amb motiu d’aquesta ordre, l’Audiència de Barcelona requerí altra vegada informes al jutge de Berga. Pedro de Echenique els respongué el 30 de març tot exposant que molts berguedans romangueren a Berga per afinitat política amb el carlisme, però que aquest no era el cas de Joaquim Claris, qui s’hi quedà per custodiar els seus protocols i així evitar mals majors. Se-gons Echenique, el zel i l’honradesa de Claris en l’exercici de la seva professió el convertiren en objecte de vexacions i multes que guardava com a medalles. En el seu escrit, també asseverà que, a les acaballes de la guerra, Claris havia estat pres pels mateixos carlins, els quals se’l volgueren endur a França perquè el notari es negà a fer-los entrega del registre d’hipoteques. A la frontera francoespanyola, el deixaren anar, però no abans d’obligar-lo a pagar una multa de dos mil duros.312 El

312. Aquesta multa de dos mil duros sembla desproporcionada vist que Claris era una persona i no una institució. També és incomprensible si tenim en compte que, durant la Tercera Guerra Carlina —més de trenta anys després— l’Ajuntament de Berga rebé una multa de deu mil duros. Vegeu GOL ROCA, T. (2004). La tercera conjuració. 2a revolta carlista i la tercera guerra civil a Berga i comarca (1872-1876). Barcelona: L’Albi, p. 97-106.

ll dud du dud rosssss semmmmmmTTTaambaaa é éé ééé ééé és incnccccnééééééss de te te ttttrenrerereree taa aaaggggggeu GGGGGGGOLOLOOOO ROCOCOO

a a aaa BerBerBerBerBerrga ga gaagaa i ci ci ci ccooooo


jutge de Berga conclogué el seu ofici asseverant que ni els carlins ni els liberals de Berga tingueren la més mínima queixa sobre la persona de Joaquim Claris i Pascual i la seva actuació com a notari. Davant aquest nou informe, el 16 d’abril, la sala del tribunal de l’Audiència recomanà la rehabilitació de Claris. Però fou per mitjà de la Reial ordre del 8 de juny de 1847 que el ministre finalment disposà la rehabilitació de Joaquim Claris i Pascual com a notari.

Mentrestant, les sospites contra alguns notaris anaren sortint a la llum. Cap a l’octubre de 1841, unes comunicacions entre la Re-ial Audiència i el Jutjat de primera instància de Tortosa posaren de manifest l’actuació de diferents notaris del partit. Segons s’informà, havien aparegut uns expedients judicials carlins abandonats en uns sacs dipositats en unes coves. Tot i que les autoritats judicials tor-tosines procediren a la crema de la major part dels documents de l’Administració carlina, es pogueren recuperar els noms dels notaris que hi participaren. Josep O’Callaghan havia firmat com a secretari d’Ulldecona en temps de la dominació carlina i Josep Serrano i d’Aparici havia exercit com a notari judicial i havia estat amb la junta carlina de Mirambell.313 El 10 de març de 1842, des de la Reial Audiència, consideraren provat que els notaris Josep Serrano, Josep O’Callaghan i el procurador Salvador Albacar havien actuat entre els carlins, per la qual cosa, dictaminaren que es retiressin els títols professionals als tres implicats.314 A partir de 1844, Josep O’Callaghan i Josep Serrano tornaren a exercir en qualitat de notaris en ser readmesos després de recuperar el títol.315 El 30 de juliol de 1843, Marià Arnaldo sol·licità la reposició del seu càrrec.316 Val a dir que molts dels notaris que havien estat carlins seguiren actuant mentre les autoritats isabelines no els retiraren el títol. Cal tenir en compte que molts d’aquests notaris no tenien patrimoni ni ingressos amb els quals mantenir-se. Per tant, men-tre les autoritats debatien el possible retorn del seu títol, continuaren treballant. Amb la fi de la guerra, alguns problemes persistiren. En la circular de l’11 de gener de 1844, el ministre de Gràcia i Justícia es queixà dels nombrosos incompliments en les entregues dels índexs dels protocols. Davant aquest contratemps, decidí encarregar a les

313. ACA. Reial Audiència. Caixa 217. Exp. 624.314. ACA. Reial Audiència. Consultes de la Reial Audiència 1840-1844. Llibre

núm. 2, f. 126a-127a.315. SAUCH CRUZ, N. (2004). Guerrillers i bàndols civils entre l’Ebre i el Maestrat:

la formació d’un país carlista (1808-1840). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Mont-serrat, p. 458.


oonnsun ltlltes ds ds ds dds e e

ueuuuu rrillellelelllelelers rsrsrsrss i bbbbbbà40)444444 . B BB BBBBarcarcara elooooo



audiències de la Península i de les illes que procuressin, per tots els mitjans, el seu correcte compliment.317

El retorn de notaris carlins prosseguí al llarg dels anys. El 17 de maig de 1845, Antoni Molló, notari de Cambrils, reclamà la plaça de notari que, segons al·legà, tenia en propietat.318 El 8 d’octubre de 1847, Lluís Dalmau s’acollí al decret d’amnistia del 20 de setembre anterior. Davant del cònsol d’Espanya a Baiona, Dalmau jurà fidelitat i obediència a la reina Isabel II i a la Constitució.319 A la primavera de 1848, Lluís Dalmau sol·licità la rehabilitació del títol de notari de la Seu d’Urgell. Després d’esperar impacientment uns mesos, el 14 de febrer de 1849, les autoritats isabelines resolgueren acceptar la petició de restitució del títol de la notaria de regnes de Dalmau, però l’escrivania judicial seguí en mans de Joan Cervós. Dalmau continuà regentant la notaria de la Seu d’Urgell, almenys fins a la seva renúncia, ocorreguda el 18 de juliol de 1867.320 En el transcurs d’aquests anys, Dalmau ocupà el càrrec d’intendent en l’exèrcit d’Isabel II mentre la seva notaria seguia activa gràcies als passants de notari que exercien en nom seu. Joan Cervós realitzà altres intents a fi que les autoritats retiressin el títol a Lluís Dalmau, per bé que no prosperaren. Les disputes entre Cervós i Dalmau no degueren tenir un rerefons polític. En diferents moments de la seva vida, tots dos notaris abraçaren tant la causa carlina com la isabelina. Anys després, concretament l’agost de 1874, quan els carlins ocuparen la Seu d’Urgell, Joan Cervós fou designat president de la Junta de guerra local i, un cop constituïda, el 8 de setembre s’elegí el nou Ajuntament carlí.321 El 27 de juny de 1848, Bru Llopis, comandant d’infanteria carlina, demanà a la Reial Audiència recuperar la notaria de Palau-sator. Segons declarà, havia jurat a la reina, per la qual cosa sol·licitava poder-se acollir a l’indult. Tanmateix, la resposta que rebé fou negativa, ja que, ateses les seves condicions polítiques i militars, jurar a la reina Isabel II no era suficient. Fins al 1850, Bru Llopis no pogué retornar a l’escrivania de Palau-sator.322

La tranquil·litat d’alguns notaris durà molt poc. Aquest fou el cas de Joaquim Claris, notari de Berga. El 24 de setembre de 1850, Claris

317. ACA. Reial Audiència. Caixa 168. Exp. 821.318. ACA. Reial Audiència. Caixa 203. Exp. 404.319. AGMS. Legajo D-53. Expedientes personales. 320. ACA. Reial Audiència. Caixa 193. Exp. 391.321. PLANES I BALL, J. A. (2013). «Advocats i levites: una aproximació sociològica a

l’elit dirigent del carlisme urgellenc (1860-1875)». A: El Carlisme ahir i avui. L’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis d’Avià, p. 120, nota 8.


ediedidddienttttes ssss perrrrrrixaixi 199993.3. 33.3..3 Expxppppp«A« dvodvovodvovovovoocatcacaccaca s iiiiii

888888860--18787187871878755)». . . p. p. pp.pp 1201202012012022 , n, n, n, n, otataotaotatoot



morí assassinat a la plaça de Vall de l’Estudi de Berga entre un i dos quarts de vuit del vespre. Els forenses que atengueren el cadàver del notari feren constar que Claris havia mort instantàniament per dues punyalades directes al cor. Per les característiques de les ferides, el pèrits determinaren que els autors de l’assassinat eren hàbils en l’execució de ganivetades.323 El succés fou greu i el regent del Jutjat de primera instància de Berga demanà a l’Audiència Territorial que hi enviés un jutge instruït que pogués atendre correctament el cas. El 4 d’octubre es manà que el jutge de Solsona es traslladés a Berga a investigar el cas.

A mesura que passaren els anys, les dinàmiques socials i notarials s’adaptaren al nou context polític sorgit de la victòria dels isabelins l’any 1840 i de la presència de liberals en l’aparell estatal. No obstant això, la nova normativa legislativa en matèria notarial que resultà dels governs de les regències de Maria Cristina de Borbó o d’Espartero o, posteriorment, del regnat d’Isabel II, continuà, en major o menor me-sura, amb les pràctiques i procediments vigents en èpoques anteriors. Amb tot, la publicació de la nova Llei notarial de 1862 marcaria un autèntic impàs. La societat vuitcentista patí fortes transformacions. Era convenient adaptar i regular una activitat com la notarial, que mantenia una forta repercussió social. La Llei notarial de 1862 fou acceptada com a necessària per part de totes les faccions polítiques del moment. Al llarg de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), tots els bàndols enfrontats articularen la seva xarxa notarial conforme al que s’establia en la llei de 1862. Ningú reclamà l’organització anterior.

El final de la guerra al partit de Gandesa

En acabar la guerra civil, la situació a Catalunya no era gens afa-lagadora. La societat catalana estava molt fragmentada. Una part dels carlins havia emigrat a França en els primers dies de juliol. La resta s’havia quedat a les seves llars vetllant pel patrimoni o a resguard en espera d’obtenir l’indult de la monarquia isabelina. Els isabelins estaven enfrontats amb els liberals, amb els quals mantenien acalorades disputes sobre com havia de ser l’Estat i les relacions amb l’Administració. A poc a poc, els industrials catalans procuraren restablir la normalitat després d’haver-se vist greument perjudicats per la guerra. El comerç tampoc no es trobava en el seu millor moment. No hi havia el volum

323. VILARDAGA I CAÑELLAS, J. (1919). Efemérides bergadanas: colección de todos los hechos acaecidos en Berga que han llegado a nuestra noticia desde los primitivos tiempos hasta nuestros días. Manresa: Imprenta San José, p. 247. Aquest autor situa els llocs del fets a la baixada que hi havia entre la «Plaza del Vall a la del Vall de Abajo».

9199999 9)... EfeEfeEfeEfeEfeEfeEfE mérérééréégagaagaggado o a na na naa uesuessstttta Sa Sa Sa Saa San anannanan JosJosJosJosJoJ é,é, é,éé,aaaaaa «P«P«PP«P«P« lazlazlazlazlazlazlazlaza da da da da da da da eleleleelell


de transaccions anteriors a la guerra i la inseguretat en els camins dificultava el moviment de gènere als mercats i fires.

Les tensions internes entre isabelins i liberals s’havien traduït en nombroses bullangues arreu del territori espanyol al llarg de la con-flagració. Encara que a Catalunya la ciutat de Barcelona havia estat escenari dels principals moviments bullanguers, la repercussió d’aquests aldarulls s’arribà a estendre en altres localitats catalanes.324 La reforma de la llei d’Ajuntaments que el Govern de la Regència de Maria Cristi-na de Borbó volgué aprovar fou un altre dels punts de discòrdia entre isabelins i liberals. Les friccions arribaren a un punt de màxima tensió el setembre de 1840, moment en què Barcelona esdevingué l’escenari d’una nova bullanga que acabà amb la Regència de Maria Cristina de Borbó i portà Espartero a ocupar el seu lloc.325

Mentre progressistes i moderats discutien sobre com havia de ser l’Estat, els diferents governs que se succeïren volgueren impulsar un seguit d’iniciatives que fossin suficients per a neutralitzar els carlins que no havien emigrat. El poder judicial fou el principal òrgan encarregat de controlar el correcte compliment de tota la normativa isabelina i l’acatament de les seves disposicions. Prèviament, però, fou indispensable reorganitzar els jutjats de primera instància i la seva logística, molt malmesa de resultes de la guerra civil. La reincorporació dels jutjats de Solsona i Berga a les respectives seus no resultà una tasca senzilla. De fet, romangueren un quant temps més a Cardona, sobretot perquè els treballadors dels susdits jutjats encara no se sentien segurs en les seves localitats d’origen. El jutjats de Sort, Banyoles, Santa Coloma de Farners o Falset tampoc no se sentiren gaire còmodes en llurs terri-toris. Consideraven que l’entorn encara era hostil i que els mancaven recursos per fer prevaldre el poder que representaven.

Gandesa fou un clar exemple de les dificultats que visqueren molts d’aquests jutjats. El poble de Gandesa patí set setges dels carlins.326 El darrer setge es dugué a terme el mes de febrer de 1838 i fou aixecat l’1 de març, quan arribà un nombrós contingent de l’exèrcit isabelí. Amb tot, l’endemà a les 12 del migdia, els isabelins decidiren abandonar

324. Sobre les bullangues a Barcelona vegeu OLLÉ ROMEU, J. M. (1993-1994). Les bullangues de Barcelona durant la Primera Guerra Carlina (1835-1837). Tarragona: El Mèdol. 2 v.

325. Segueixo les explicacions de CORRALES BURJALÉS, L. (2014). L’estampa i la Primera Guerra Carlina a Catalunya (1833-1840). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Història de l’Art, vol. 1, p. 566-585 i 595-609.

326. BLADÉ I DESUMVILA, A. (1992). Els setges de Gandesa i del castell de Móra d’Ebre (1834-1838). Barcelona: Rafael Dalmau, p. 33-52.

de CCCCCORRAORORORR LLLEEEEE

((((((11831 3-13-13-13-1-113-188408888 ))))..l’Artrtrtrtt, v, vvv, ool. 1111

2).2).2).22)22). ElsElsElsElsElsls seseseeses tgetgetgegegegg ssssssau,u,u,u,u,u, p. p.p.p.p.p 33 3333 33333 52-52-522-525-52-52..


Gandesa en veure l’estat ruïnós de la fortificació i de l’artilleria i com les provisions que els enviaren amb anterioritat encara estaven a mig utilitzar.327 No fou fins al dia 10 de març de 1838 que els habitants de Gandesa aconseguiren arribar a Mequinensa, on trobaren refugi.328 L’exili es prolongà fins al 26 de juny de 1840. Des d’aleshores, els habitants de Gandesa a poc a poc retornaren a la vila i, enmig de les ruïnes, re-construïren el poble sense l’ajuda que els havia estat promesa.329 Durant la reconstrucció del poble, el jutjat de primera instància impulsà les primeres mesures contra els notaris carlins que es trobaven en aquella part del territori. L’11 d’octubre, el jutge ordenà la suspensió cautelar de tots els notaris carlins, disposició que s’anà aplicant a mesura que cadascun dels implicats fou notificat. A la darreria de 1840, molts d’aquests notaris, pertanyents al partit judicial de Gandesa, elevaren llurs consultes al jutge de primera instància.330 Tenien determinats dub-tes quant als índexs que, segons les reials ordres vigents, havien de remetre en el termini dels primers vuit dies del nou any que estava a punt de començar. El dia 31 de desembre de 1840, el jutge de Gandesa informà de les consultes a la Reial Audiència esperant les indicacions oportunes. Tal com declarà, «diferentes Escribanos de este Partido me preguntan si en el testimonio de las Escrituras que cada uno de ellos ha otorgado en el año que concluye hoy deben ó no incluir las otorgadas en papel sellado y bajo la dominacion del titulado Gobierno de D[on] Carlos». També avisà que, probablement, alguns notaris no enviarien els corresponents índexs fins que no fossin informats de com procedir. Però, el 21 de febrer de 1841, es dictà la providència judicial per la qual tots els notaris carlins serien suspesos de títol. Ara bé, malgrat la suspensió del títol i l’obertura del procediment judicial, molts nota-ris continuaren atorgant escriptures. Davant d’això, el 7 de març, les autoritats enviaren un recordatori de la suspensió a tots els implicats.

Fins al 16 d’abril de 1841, la Reial Audiència no respongué a la consulta del jutge de Gandesa. En aquest moment, no hi havia el mateix titular en el jutjat de primera instància, emperò l’Audiència de Barcelona els demanà tota la informació disponible sobre els notaris que havien treballat per als carlins i les poblacions a les quals havien servit. El jutge de Gandesa respongué a la petició l’11 de maig amb una llista

327. SAUCH CRUZ (2004: 336, nota 353).328. BLADÉ I DESUMVILA (1992: 55-56).329. Ídem, p. 56-60.330. Si no s’indica el contrari, la informació prové de l’expedient núm. 257 (ACA.

Reial Audiència. Caixa 211).

oootta 35353533353).))))5555555-56).6).6)6).)6)

lalalaaa ininininnforforforforforfformacmacmacmacmmaciiiii


de notaris. Tot i estar suspesos, seguien exercint Josep Antoni Terrats, notari d’Horta de Sant Joan; Pere Martell, notari de Corbera d’Ebre, i Felip Balaguer, natural de Móra d’Ebre i notari de Sallent des del 21 de març de 1832,331 tot i que retornà al seu poble natal abans de 1837.332 Pel que fa a Balaguer, segons el jutge era «digno de un castigo ejemplar, por haber dicho y aun jactandose de que por mas suspensiones que le mandaren, no se abstendria de egercer su oficio». El jutge aprofità l’escrit per denunciar que el partit judicial no disposava de notaris i, a més, els alcaldes li reclamaven la presència d’aquests per a resoldre els assumptes dels ajuntaments. Aquesta limitació també afectà el mateix Jutjat de Gandesa veient que el jutge es queixava de tenir només un notari, que tenia més de setanta anys, quan li’n corresponien tres. Els altres dos eren Miquel Huguet, que estava suspès, i Plàcid Sanaüja, que estava exiliat a França. Sanaüja havia estat membre de la Junta Carlina de Mirambell, on els carlins havien fundat un tribunal d’alça-da amb tres magistrats i un notari de cambra que s’encarregava dels oficis d’audiència.333 Deu dies després, el fiscal de l’Audiència manà que el jutge de Gandesa recollís el títol als notaris que havien exercit en les files carlines.

Mentrestant, la Reial Audiència seguí indagant sobre el partit de Gandesa per aclarir determinats punts que no veien clars. El 22 de maig, Josep Sanmartí, secretari habilitat del Tribunal de l’Audiència Territorial, estengué un certificat exposant quines eren les notaries que, segons el Pla General d’Escrivanies del 22 d’abril de 1836, pertocaven al partit judicial de Gandesa.334 En el moment de realitzar el certificat, féu constar que només restava com a vacant la plaça de Plàcid Sanaüja, de la cúria de Gandesa, per haver exercit a la facció.

331. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1832, f. 100a-102a.332. ACA. Reial Audiència. Caixa 220. Exp. 856. D’altra part, se sap que hi retornà

abans de 1837 perquè en aquest any ja consta la plaça de Sallent com a vacant. Joan Daura, de Vilanova, el 9 de maig de 1837 sol·licità la plaça vacant de Felip Balaguer, notari de Sallent, per trasllat a Móra d’Ebre (ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos a la Real Audiencia y vistos en el Real Acuerdo 1837, f. 118r-119a).

333. La notícia de l’existència del tribunal s’ha extret de l’obra d’Antonio Pirala, citada per RÚJULA, P. (1998). Contrarrevolución. Realismo y carlismo en Aragón y el Ma-estrazgo, 1820-1840. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza, p. 296.

334. Tot sembla indicar que aquest pla no s’arribà a aplicar en tota la seva magnitud.

EEEbbrebbb (( (ACAACAACAACAACAACAC . RR. RRRalala Acuerueruererruerdo 11111delddddd trtrtrrribuibubuibuibububb nallllll

evolv uciucucucc ón.ónónó ReReReReRas as asaa UniUniUniUniUnin ververereverv sitsittittsisitaaaaesesesesee t pt pt pt pt pt pla la lala la lalala no no nonono s’as’as’as’s’a’s as a


Localitat Pla de 1836 Pla de 1778335

Gandesa 4 escrivanies 3 escrivaniesMóra d’Ebre 3 escrivanies 3 escrivaniesFlix 1 escrivania 1 escrivaniaAscó 2 escrivanies 1 escrivaniaBatea 2 escrivanies 1 escrivaniaCorbera d’Ebre 2 escrivanies 1 escrivaniaMiravet 2 escrivanies ---Horta de Sant Joan 2 escrivanies 1 escrivaniaVilalba 2 escrivanies 1 escrivania

Uns dies més tard, l’1 de juny de 1841, el jutge de Gandesa féu arribar la llista completa dels notaris del seu partit judicial amb indi-cació de la localitat de destí i l’estat polític de cadascun:

Nom del notari Localitat de destí Estat polític

Miquel Vilanova Batea ExerceixFabià Serrano Gandesa ExerceixBernat Borràs Gandesa ExerceixJosep March Ascó ExerceixPlàcid Sanaüja Gandesa Refugiat a FrançaJosep Antoni Balaguer Benissanet Refugiat a FrançaFrancesc Costa i Soler Móra d’Ebre Refugiat a FrançaFelip Balaguer Móra d’Ebre SuspèsJaume Poll336 Móra d’Ebre SuspèsSalvador Galcerà i Blai Flix SuspèsPere Martell Corbera d’Ebre SuspèsMiquel Huguet Gandesa SuspèsFrancesc Fontanet Batea SuspèsJosep Antoni Terrats Horta de Sant Joan SuspèsJosep Pedrola i Font Miravet MortSalvador Grau i Climent Horta de Sant Joan MortGabriel Pons i Marcelo337 Vilalba Vacant, un altre destí

De disset notaris que comptabilitzaren en tot el partit judicial, només quatre estaven autoritzats a exercir. Miquel Vilanova —notari de Miravet des del 5 de febrer de 1831—338 segurament era fill del

335. Utilitzo les dades de GARCIA OMS (2010: 502).336. A l’original apareix com a Jaume Poy.337. A l’original apareix com a Gabriel Poy i Marcelo.338. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1831, f. 81a-83a.

CICICCC A OOOMSMSMSMSMMMS ((2((( 0111111a aa aa Jauumemme memm Poyoyyoyoa a GabGabGabGababbGabrierierierierieriel Pl Pl Pl PPooooooververererere sorsorsorsorsoro um um mumm u 1818181818118


notari homònim que ocupà la mateixa plaça durant el Trienni Liberal. Bernat Borràs, notari de Gandesa i de la Pobla de Massaluca, havia iniciat la seva trajectòria professional en temps del Trienni Liberal, essent secretari de la Junta de Sanitat d’Ascó. Durant la guerra reia-lista, s’inscrigué com a milicià voluntari, però, arran de l’entrada de l’exèrcit dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, es rendí a Lleida i s’instal·là a Gandesa, on exercí com a notari judicial.339 De totes maneres, el seu treball fou irregular perquè no hi tingué plaça adscrita. El 1841, Borràs sol·licità a la Reial Audiència que se l’habilités per a poder servir com a notari en el Jutjat de primera instància de Gandesa.340 L’any següent tornà a demanar-ho.341

Respecte al notari de Vilalba, per errors de transcripció, existeixen multiplicitat de noms que s’hi refereixen. Per exemple, en l’expedient relatiu a la suspensió dels notaris carlins del partit de Gandesa, el notari de Vilalba hi apareix com a Gabriel Poy i Marcelo. Tanmateix, sabem que es tracta de Gabriel Pons i Marcelo, que substituí Tomàs Agustí a la plaça de Berga el 1838. Però, el 1842, quan es volgué proveir la plaça vacant de la població de Vilalba, s’anotà que el notari que havia marxat a Berga era Miquel Pons i Marcelo.342 Cal apuntar que no es tracta d’un cas aïllat. L’anàlisi crítica de les fonts s’ha d’efectuar en tota la documentació que es consulta, ja sigui carlina, isabelina o liberal.

En algunes poblacions, com ara Ascó, els faltaven notaris. Segons el nou pla de notaries, a Ascó li corresponia gaudir de dos notaris, però, segons la llista del partit judicial, només en tenia un. I és que, si bé durant la Guerra dels Set Anys la vila d’Ascó fou seu del corregiment carlí de Tarragona, on s’instal·laren l’alcaldia major i la comptadoria d’hipoteques, en acabar la guerra tots els notaris carlins abandonaren la població. Josep March, natural de Gràcia, fou el notari que, el 17 de setembre de 1835, obtingué el títol de l’escrivania d’Ascó perquè l’anterior titular, Joan Puig i Carreras, s’havia traslladat a Begur.343 Tot sembla indicar que Josep March hi exercí durant poc temps. La base social carlina d’Ascó fou el motiu pel qual March marxà a Móra la Nova, població amb una preponderància social al liberalisme. El 9 de juny de 1841, l’alcalde i un regidor de l’Ajuntament d’Ascó, Josep Raudall i Miquel Daura, respectivament, enviaren un ofici a la Reial

339. VINAIXA MIRÓ (1998: 230).340. ACA. Reial Audiència. Cartas Acordadas 1841, f. 113r.341. ACA. Reial Audiència. Consultes 1840-1844, Llibre 2n, f. 130.342. ACA. Reial Audiència. Consultes 1840-1844, Llibre 2n, f. 142a.343. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1835, f. 226r-229a.

rtartrrr s AAAAAAAcocorcococoocc dadadaadansunnnnnn ltelteelteltes 1s 1s 840000nsunsunsunnsusultelteteltetees 1s 1s 1ss 18408400400844ververververere sorsorsorsorsoro um um mumm u 1818181818118


Audiència exposant les necessitats i els recursos dels quals, fins al moment, s’havien servit per atendre la demanda social i institucional:

La escases de Esc[riva]nos que hay en este Partido, por la sus-pension decretada por el S[eño]r Juez de 1ª Ynstancia de todos los que se quedaron en el mismo durante la dominacion facciosa, obliga à este cuerpo acudir à V[uestra] E[xcelencia] para que se precise y obligue al Esc[ri]v[an]o de la misma D[on] José March residente en la actualidad en la villa de Mora la nueva Partido de Falset, á que se traslade á esta Poblacion donde debe residir precisamente por ser Esc[ri]v[an]o de la misma.

Fijando su residencia à esta villa d[ic]ho Esc[ri]v[an]o March, como debe, la Poblacion estará mejor servida, no tendrán los vecinos necesidad de otorgar sus testamentos en poder del cura Parroco, ni las diligencias que hayan de practicarse de hacerse en sus negocios civiles y criminales se practicaran como hasta ahora por medio del fiel de fechos, en cuya operacion hay el inconveniente de tenerse que justificar cuando pasan las mismas ante el Juez del Partido.

Por todo esto pues y porque este beneficio redundará igualmente en favor de todos los pueblos inmediatos que tengan necesidad de Esc[ri]v[an]o para ciertos negocios, espera ésta corporacion se servirá V[uestra] E[xclencia] mandar al Esc[ri]v[an]o March que se traslade à este Pueblo para desempeñar y despachar la notaria del mismo, ó bien que haya renuncia formal de la misma, para que pueda solicitarla otro sujeto que se sujete á permanecer à la misma Poblacion.

El jutjat seguí amb el procés obert, al marge de les queixes mu-nicipals. El 26 de juny de 1841, Bernat Borràs, notari del Jutjat de primera instància de Gandesa, recollí les declaracions dels notaris sus-pesos —encara que alguns d’ells continuaven exercint. Tota la relació fou recollida davant el jutge de Gandesa, que remeté el testimoni de tots ells a la Reial Audiència el 3 de juliol de 1841. El primer que apareixia en la relació era Pere Martell, veí de Corbera d’Ebre. A pe-sar de la suspensió, de l’11 d’octubre de 1840 al 7 de març de l’any següent, Martell autoritzà quaranta-cinc escriptures. En aquest darrer dia, Martell es personà davant Cayetano Anea, jutge de Gandesa, el qual li permeté escripturar novament amb la condició que els seus documents no es presentessin a judici. Des del 7 de març fins a la darrera suspensió, Martell estengué vint-i-set noves escriptures. Després fou el torn de Josep Antoni Terrats, el qual, segons declarà, era notari d’Horta de Sant Joan. En assabentar-se del permís concedit a Martell,

ooooovavavvavavaamemememeemeeentntnntntnn nn a jjuddududuuddici.i.i.i.innnnnguué é é ééé é viviviviivivv nt----rrrrrrr atattttts,s,ss,s, eel qqqqbbbbbenenenenene tattatataaar-r-r-rr--r-sesesesesesesse


també s’hi acollí.344 Des de la primera suspensió, el 10 d’octubre de 1840, fins al 7 de març de 1841, autoritzà dotze escriptures. Francesc Fontanet, notari de la cúria i del Jutjat de primera instància de Batea des del desembre de 1826,345 i Miquel Huguet, notari de Gandesa, no estengueren cap escriptura des de la suspensió judicial. Des del 16 d’octubre de 1840, moment en què li fou notificada la seva suspensió, Salvador Galcerà, notari de Flix, tampoc no realitzà cap escriptura. Felip Balaguer, de Móra d’Ebre, des del 9 de novembre de 1840 fins al 7 de març següent, atorgà vint-i-dues escriptures. A partir del 7 de març de 1841, data en què li fou recordada la suspensió, Balaguer autoritzà tres noves escriptures, ja que, segons al·legà, necessitava ingressos per alimentar la seva família.

El 17 de juny de 1841, Josep Antoni Vila, alcalde de Móra d’Ebre, envià un ofici a la Reial Audiència tot comunicant que Josep March, notari d’Ascó i pertanyent al partit judicial de Gandesa, havia fixat la seva residència a Móra la Nova, partit judicial de Falset. L’Ajuntament de Móra d’Ebre no aprovava que March residís en un altre partit judi-cial, atesa la manca de notaris en el partit de Gandesa per la suspensió d’aquells que durant la guerra treballaren per als carlins. La negativa constant de Josep March a servir en els assumptes municipals d’Ascó provocà un fort dany i retard en tots els negocis que requerien ser intervinguts per un notari. Finalment, l’Ajuntament de Móra d’Ebre sol·licità a la Reial Audiència que, amb l’objecte d’evitar més retards, obliguessin March a residir a Ascó o, en tot cas, a formalitzar la re-núncia de la seva plaça de notari a Ascó. La negativa de Josep March no podia fonamentar-se en un problema logístic, tenint en compte que Móra la Nova s’havia segregat de Móra d’Ebre el 1830346 i que, per passar d’una població a l’altra, només calia travessar el riu i l’horta.347 Així doncs, la negativa de March s’havia de basar en altres raons, tal vegada vinculades a disputes polítiques. Pel que fa a aquest assumpte, cal considerar que tant Móra d’Ebre com Ascó foren feus importants del carlisme durant la Guerra dels Set Anys.

344. Existeix una confusió que no he pogut aclarir, perquè el permís de Pere Martell fou concedit a partir del dia 7 de març i sense caràcter retroactiu. Per tant, Terrats no es podria acollir als beneficis atorgats pel jutge per les dotze escriptures amb data anterior. De totes maneres, el benefici atorgat pel jutge només concernia Martell, per la qual cosa Terrats no es podia considerar inclòs en la gràcia atorgada.

345. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1827, f. 38r-43a. 346. BURGUEÑO (1995: 64, nota 91).347. MADOZ, P. (1985). Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de

parla catalana del regne d’Aragó al «Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar». Tom 2. Barcelona: Curial, p. 163.

cocooonsiiiderderdererar ininininiivervev sorrrrum umumummmu 1888888991).sobssssss rere ee elel llle Priiiinnnncciccicciccicc onaonaonanaonaonarioriorioririoi ge ge geegge geg oooo. BarBarBararBarBarB celcelcelcelcelceecelonaonaonaonaonaa: : : :


Calgué esperar tres mesos perquè la Reial Audiència dictés un nou informe. El 27 de setembre manà que s’avisés el jutge de Gandesa que tots els notaris enviessin el testimoni de l’índex. També assenyalà l’obligació de declarar vacant les notaries de Josep Pedrola, de Miravet de Salvador Grau i Climent, d’Horta de Sant Joan, i de Gabriel Pons i Marcelo, de Vilalba, aquest darrer per haver obtingut plaça a Berga. Així mateix, en data 1 de juny reclamà la formació de peces separades pels notaris suspesos i la seva resolució individual. A més, es concedí un termini de vuit dies perquè Josep March passés a residir a Ascó o renunciés a la notaria. En darrer lloc, en virtut de la Reial ordre del 9 (sic) de maig de 1839, no es permeté que els notaris actuessin al Jutjat de primera instància de Gandesa.348

Poc temps més tard, el 13 d’octubre, el jutge de Gandesa féu saber a la Reial Audiència que ja havien comunicat a Josep March que disposava de vuit dies per anar a servir a Ascó. Així mateix, els informà que s’enviaren els índexs de les escriptures esteses pels notaris del partit judicial durant els períodes de domini carlí corresponents a l’any 1840. Entre altres qüestions, féu constar que Josep Antoni Terrats havia estès dinou escriptures en vint-i-cinc fulls de paper segellat «del titulado Gobierno de D[on] Carlos». També explicà que si Francesc Fontanet no envià els índexs fou perquè no havia actuat des d’alesho-res, és a dir, mentre estava suspès. Segons el jutge de Gandesa, Felip Balaguer estengué vint-i-sis escriptures i, en els primers dies del mes de gener, inclogué alguns arrendaments municipals de Móra d’Ebre. Balaguer estigué actuant com a notari carlí fins a l’últim moment. Es-tengué la seva darrera escriptura el 27 de maig de 1840. I, d’aquesta manera, la resta de notaris suspesos anaren declarant les escriptures que estengueren durant l’any 1840.

El fiscal de la Reial Audiència redactà un informe el 30 de maig de 1842 rememorant el conflicte concernent als notaris del partit de Gandesa. El fiscal recordà que el 31 de desembre de 1840, el jutge de Gandesa havia elevat una consulta sol·licitant quin havia de ser el seu procedir davant els notaris que havien exercit com a tals en ter-ritoris subjugats al carlisme. Considerant tots els conflictes encetats a Catalunya per aquest mateix assumpte, el fiscal al·ludí a la Reial ordre de l’11 de novembre de 1838 en la qual s’assenyalaven les regles que determinaven el valor legal dels instruments públics atorgats en país

348. En realitat, la reial ordre era del 8 de maig. Aquesta disposició establia límits en les atribucions governatives i judicials amb l’objecte d’evitar que les providèn-cies governatives es poguessin anul·lar a través d’altres providències, de tipus judicial.

eeeee er era da da da deel 8 8 88 i ji ji jii jii judiudiudiudiudiiudiciaciaciaciaciaci lsls ls aaaaaarrrrrr a a aaa a tratratratratrat vésvésvésévésvésé d d dddddd


dominat pels carlins. Finalment, el 2 de juny, el tribunal en ple aprovà l’escrit del fiscal i procurà, així, delegar l’assumpte al Tribunal de Pri-mera Instància del partit judicial. Mesos i, fins i tot, anys després, els notaris implicats anaren elevant peticions de restitució de llurs títols.

El 9 de juliol de 1843, Felip Balaguer sol·licità a la Junta provincial de govern de Tarragona el compliment del decret d’amnistia política i el retorn del títol de notari de Móra d’Ebre que li havia estat suspès i retirat. No fou fins al 1848 que, per Reial ordre feta a San Ildefonso el 26 de juliol de 1848, es restituí el títol de notari i Felip Balaguer pogué tornar a exercir. Anys després, l’11 de juliol de 1864, l’Ajuntament de Sallent sol·licità a la Reial Audiència que gestionés el retorn dels protocols que encara estaven sota tutela de Balaguer. Es demanava que es poguessin retornar a Sallent i s’entreguessin a Joan Lluís Cerarols, notari que es trobava en actiu en aquell moment.349

Tot sembla indicar que Felip Balaguer era família de Josep Antoni Balaguer i Vilàs, fill de Joan Francesc Balaguer, notari de Móra d’Ebre. Josep Antoni Balaguer participà activament en el camp reialista durant el Trienni Liberal tot prenent part en algunes de les accions militars.350 El 25 de juny de 1832 es concedí el títol de notari de regnes de Be-nissanet a Josep Antoni Balaguer.351 Durant el conflicte liberal-carlí, treballà dins l’Administració carlina com a notari, i emigrà finalment a França el juliol de 1840. La seva plaça de notari a Benissanet es declarà vacant el 1842 fins que, el 5 de gener de 1843, fou atorgada a Josep Maria Benet.352

Francesc Costa i Soler —notari de Benissanet des del 4 de de-sembre de 1818—353 participà en la revolta reialista contra el Govern constitucional durant el Trienni Liberal.354 Ja aleshores, Costa no fou milicià voluntari ni pertanyé a cap societat secreta. Sempre es ma-nifestà contrari al nou sistema polític i a la Constitució.355 Al llarg d’aquests anys, Francesc Costa residí a Móra d’Ebre, on treballà com a notari de Benissanet. El 1827, Francesc Costa formà part del batalló de Voluntaris Reialistes de Móra d’Ebre amb el grau de tinent.356 El

349. ACA. Reial Audiència. Caixa 220. Exp. 856.350. VINAIXA MIRÓ (1998: 237).351. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1832, f. 193r-195r. 352. ACA. Reial Audiència. Consultes 1840-1844, Llibre 2n, f. 178a. 353. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1818, f. 413a-415r.354. VINAIXA MIRÓ (1998: 238).355. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1828, f. 24r.356. SAUCH CRUZ, N. (2001). «La Guerra dels Malcontents al corregiment de Tor-

tosa». Recerca (Tortosa), núm. 5, 145, nota 8.

nsunnn lltltelll s 1s 11s 11840840840840400vervev sorrrrum umumummmu 1888888

verveveveeve sororrrrum ummu 188888a Ga Ga Ga Gaa Guerueruerueueuerrara rarrar dedededeedd, notnotnotnototnotn a 8a 8a 8a 8a 88...


10 de gener de 1828 fou aprovat el nomenament notari de les cúries i jutjats de Benissanet i Miravet per defunció dels notaris Pere Llombart i Gregori Pedrola.357 Durant la Primera Guerra Carlina, s’uní a les files carlines.358 Cap al 1837, Francesc Costa treballava com a notari del jutjat de guerra de Morella, on també exercia Salvador Albacar, procurador causídic de Tortosa.359 En acabar la guerra, Francesc Costa marxà a l’exili i romangué a França uns quants mesos.360 El març de 1842, la Reial Audiència declarà vacant la notaria de Móra d’Ebre que havia ostentat Francesc Costa i Soler361 i, finalment, fou adjudicada a Antoni Canturri. L’any 1844, Francesc Costa tornà de l’exili francès,362 però no fou fins al 22 d’octubre de 1845 que sol·licità a la Reial Audiència la restitució del seu títol de notari.363 A tot això cal afegir un fet singular: Francesc Costa no reclamà el títol de la notaria de Benissanet que ha-via obtingut el 1818, sinó que només ho féu del títol de Móra d’Ebre. Amb la documentació consultada, no queda clara la causa d’aquest canvi. De fet, en la llista de notaris vinculats al carlisme que el jutge de Gandesa envià el 1841, Francesc Costa hi apareixia com a notari de Móra d’Ebre. En cap cas, en la llista es féu especial esment de la seva vinculació a la notaria de Benissanet ni del seu càrrec de notari judicial. Val a dir que la resposta de la Reial Audiència es féu esperar. Tot just el 10 de febrer de 1847 informaren a Costa que les autoritats competents, havent rebut la seva petició, estudiarien el cas.364 Final-ment, més d’un any després de la darrera comunicació oficial, amb data de 12 d’agost de 1848, la Reial Audiència comunicà a Francesc Costa que, en estar la plaça de Móra d’Ebre ocupada, aquesta no li podria ésser retornada. Només quan la plaça estigués vacant, seria el primer a optar a ocupar-la. Mentrestant, hauria d’esperar.365 A partir d’aquell moment, no es tenen més notícies de Francesc Costa i Soler.

Plàcid Sanaüja i Bassedas no romangué gaire temps a França. A pesar d’una llarga trajectòria marcadament reialista, l’any 1842 tornava a rondar per les terres de l’Ebre. De fet, aquell any obrí el procediment

357. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1828, f. 23a-29a. Vegeu l’apèndix docu-mental núm. 5.

358. VINAIXA MIRÓ (1998: 238).359. ACA. Reial Audiència. Caixa 217. Exp. 624.360. VINAIXA MIRÓ (1998: 238).361. ACA. Reial Audiència. Cartas Acordadas 1847, f. 23a.362. VINAIXA MIRÓ (1998: 238).363. ACA. Reial Audiència. Expedientes remitidos a la Real Audiencia y vistos

en el Real Acuerdo 1845, f. 47r.364. ACA. Reial Audiència. Cartas Acordadas 1847, f. 23a.365. ACA. Reial Audiència. Cartas Acordadas 1848, f. 43a.

rtarttt s AAAAAcorcoooo daddaddaddad dd

xpedpp ienienenienenennentetestetetete rerrerr

rtartartartr as As As As As AAAcorcorcorocoro daddadaddadddadartartartartartart s As As As s As Acorcororcororc daddaddaddadadaddad


per a la provisió de la plaça vacant de Pau Prim, notari de l’Aleixar, que morí el 1836. En el procés de selecció, hi participaren Plàcid Sa-naüja, Antoni Baró i Josep de Rovira, ambdós passants de notari.366 A mesura que avançà el procediment, Plàcid Sanaüja deixà de firmar els documents que aportava i, finalment, acabà ometent el primer cognom i firmant com a Plàcid Bassedas i Saludas.367 El 2 de febrer de 1843 es concedí el títol de notari de l’Aleixar a Plàcid Bassedas i Saludas.368 El tribunal considerà que Plàcid Sanaüja tenia «las circunstancias de honradez, buena conducta moral y adhesion à las actuales instituci-ones, habiendo merecido que se le distinguiese con la condecoracion del pronunciamiento de Setiembre de 1840 y [...] hallarse inscrito en la Milicia Nacional».369 No obstant això, Plàcid Sanaüja mai no es presentà a prendre possessió de la notaria. L’any 1852, l’Ajuntament de l’Aleixar es queixà a la Reial Audiència que Bassedas mai no hagués exercit i sol·licità que es declarés vacant la plaça de la notaria de regnes. Un any després rebé la contesta de la Reial Audiència, que s’oposà a la provisió de la plaça.370

Durant el Trienni Liberal, Salvador Galcerà Blai, notari de Flix, és considerat una persona de fortes conviccions religioses i partidària de la monarquia constitucional. Uns anys més tard, el 1825, certificaren que Galcerà era partidari del reialisme anticonstitucional i contrari a les «macsimas y doctrinas perversas».371 Segurament, en el context de la Segona Restauració Ferrandina (1823-1833), s’adaptà subtilment a la nova situació. A més, Salvador Galcerà, com a catòlic moderat, no aprovaria totes les mesures en matèria eclesiàstica que es disposaren durant el Trienni Liberal. Anys després, dins el marc de la Primera Guerra Carlina, la crema de convents de juliol de 1835 i les noves mesures de desamor-tització de béns eclesiàstics motivarien el seu apropament al carlisme i que acabés treballant com a notari per al Govern carlí en el seu mateix destí. Quan s’acabà la guerra, fou suspès per disposició judicial, encara que el 1842, juntament amb Jaume Poll, notari de Móra d’Ebre, elevà un memorial a la Reial Audiència perquè llur suspensió fos reconside-rada.372 Pel que fa a Jaume Poll, sabem que havia estat secretari de la

366. He transcrit els noms tal com apareixen en l’expedient consultat.367. ACA. Reial Audiència. Caixa 222. Exp. 158.368. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1843, f. 23r-26r.369. ACA. Reial Audiència. Consultes de la Reial Audiència 1840-1844. Llibre

núm. 2, f. 170r.370. ACA. Reial Audiència. Caixa 222. Exp. 158. 371. VINAIXA MIRÓ (1998: 221).372. ACA. Reial Audiència. Consultes 1840-1844, Llibre 2n, f. 129. Vegeu l’apèndix

documental núm. 6.

oonnsun ltlltes ds ds ds dds e e

ixaiixiii 22222222222. 2. 2. 2. 2. 22 Expxppxpxp

nsunsusussulteltelteltetees 1s 1s 1s 1s 1s 1840840084084040-----


Junta corregimental reialista i de la comissió de purificació en l’interval de 1822 a 1824.373 Tot i haver estat acusat de reialista, Poll sol·licità en el memorial la restitució del seu títol tot al·legant que havia estat a punt de ser afusellat pels propis carlins, afirmació que caldria corroborar.

Josep Antoni Terrats, notari d’Horta de Sant Joan, també fou suspès, i la seva plaça, declarada vacant. En la convocatòria es presentà Antoni Baró, passant de causídic, de quaranta-set anys d’edat i amb quatre anys de pràctiques. Havia cursat tres anys de filosofia i estava inscrit a la Milícia Nacional. L’altre candidat era Josep de Rovira i Arbós, que no presentà cap document acreditatiu dels seus mèrits.374 Tot i així, el 6 d’agost de 1847, Josep Antoni Terrats recuperà la notaria d’Horta de Sant Joan a causa del trasllat d’Antoni Baró a Reus.375

Així doncs, des del final de la Guerra dels Set Anys (1833-1840), a poc a poc, alguns notaris carlins foren restituïts en l’exercici de la seva professió. En els posteriors conflictes armats, la Segona i Tercera Guerra Carlina, no tots els notaris tornaren a militar a les files del legitimisme, però, en tot cas, tot això ja és una altra història.

373. VINAIXA MIRÓ (1998: 241). 374. ACA. Reial Audiència. Consultes 1840-1844, Llibre 2n, f. 179r.375. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1847, f. 30a-31r.

nsunsunsunnsusultelteteltetees 1s 1s 1ss 18408400400844ververververere sorsorsorsorsoro um um mumm u 1818181818118

La presència de notaris dins les files carlines durant la Guerra dels Set Anys (1833-1840) s’ha de valorar des de diferents perspecti-ves. S’ha pogut comprovar com molts d’aquests notaris participaren d’una manera activa en la guerra tot exercint la seva professió dins les institucions públiques carlines com també a les unitats de comba-tents. Tanmateix, establir una nòmina completa dels notaris carlins que hi hagué a Catalunya en el període estudiat així com resseguir cadascun dels llocs on exerciren és una tasca molt difícil, d’una banda pel coneixement històric del qual es disposa i, en segon lloc, per les limitacions documentals existents a dia d’avui. Cal molta precaució en els estudis que en un futur es vulguin realitzar sobre notaris carlins, tant pel que fa a l’anàlisi dels protocols carlins com a l’actuació que els notaris realitzessin en el context històric del moment.

ELS PROTOCOLS NOTARIALS

Els manuals de protocols ens aporten informació de diferent tipus. Primerament, cal referir-se a les mateixes escriptures que s’hi recullen, que reflecteixen les dinàmiques socials de la comunitat a la qual ser-veixen. Ara bé, m’interessa remarcar principalment els elements que configuren el protocol, els quals m’han aportat informació destacable sobre els notaris en qüestió. Després d’una anàlisi comparativa de les escriptures realitzades per notaris carlins i per notaris isabelins, m’he adonat que no sempre són fàcilment apreciables les diferències formals entre els protocols dels uns i dels altres. Sens dubte, els protocols notarials no són l’únic element a tenir en compte a l’hora d’identificar un notari afecte al carlisme i un altre de partidari d’Isabel II.

CONCLUSIONS

llmmmemm ntnttttnt a prrrrrriiiii delellells s sssss altrtrrtrtt t t a teteeteteteeeniininninnir eeeeeuuuuuun n alalalalalaa trtrtrtrtt e e ddddd


Per exemple, s’ha pogut provar que les diligències d’obertura dels manuals no sempre són un element inequívoc quant al posicionament polític del notari. Moltes vegades es fa necessària determinada infor-mació prèvia per a entendre cadascun dels detalls que hi apareixen. D’una banda, s’hi informa de la localitat de destí del notari que, en molts casos, no sempre correspon a la localitat on està exercint. Fins i tot, en algunes diligències, no s’arriba a fer esment del títol notarial. Un altre element interessant a constatar és que alguns notaris aprofi-ten les diligències d’obertura per al·ludir al context de guerra, per bé que no sempre les explicacions que donen són prou esclaridores per extreure’n conclusions respecte a llur ideologia. Per tant, ha resultat imprescindible servir-se d’altres elements a l’hora de definir políticament els notaris aquí estudiats. Així mateix, és important fixar-se en els llocs d’atorgament de les escriptures, ja que mostren la mobilitat del notari en el territori, a la vegada que permeten veure com, malgrat la guerra, alguns notaris isabelins acaben servint, d’una manera més o menys puntual, en territori carlí. D’altra banda, a diferència de les diligències d’obertura, la data amb què es conclouen les diligències de tancament dels protocols notarials tot sovint ens permet situar inequívocament el notari en una localitat o en una altra en un moment determinat.

Pel que fa al procediment formal emprat en la redacció de l’escrip-tura, resulta complicat distingir certes particularitats que ens permetin reconèixer aquells notaris que poguessin servir al carlisme durant la Guerra dels Set Anys d’aquells que no ho feren. En tot cas, les refe-rències al titular de la monarquia acabaran essent el tret principal que ens possibilitarà diferenciar els notaris d’un bàndol i de l’altre. Val a dir que, en els diferents tipus d’instrument públic, podríem arribar a identificar aspectes legals o institucionals idiosincràtics d’un bàndol i de l’altre que ens permetrien situar els diversos notaris actius durant la guerra en la seva veritable posició.

El paper segellat de l’Estat podria haver estat una de les eines més eficaces a l’hora de diferenciar amb precisió aquells notaris par-tidaris de don Carlos dels que eren fidels a Isabel II. Però fins a l’1 d’abril de 1837 no s’implantà el paper segellat carlí, cosa que vol dir que, durant la major part de la guerra, els funcionaris que treballa-ren per a l’Administració carlina hagueren d’escripturar només amb paper segellat d’Isabel II. Aquesta circumstància ha propiciat que, a dia d’avui, sigui molt complicada la identificació dels protocols carlins estesos des de l’esclat de la guerra, l’octubre de 1833, fins a l’abril de 1837. Amb tot, cal apuntar que, tal vegada per problemes logístics, alguns notaris carlins continuaren emprant paper segellat isabelí algun temps després.

mmplplplpplp iiicii addadadddda llllllllde llllla a aaaaa guuuueeee

apaaaa ununnununununntattatatatatar qqqqqnnnnnns s cocococococontntntntnn ininnnuuuu


Amb aquest estudi s’ha pretès mostrar com, a través dels diversos elements formals que conformen un protocol notarial, l’historiador po-dria arribar a conèixer la condició política d’un notari, el seu lloc de treball o els possibles càrrecs institucionals que ocupà. No obstant això, és imprescindible tenir en compte els elements històrics que afecten el notari. Només a través d’una mirada transversal de les dades es podrà completar el perfil ideològic dels notaris i delimitar, amb una major precisió, la seva trajectòria professional.

ELS ELEMENTS HISTÒRICS

Al llarg d’aquest estudi s’ha exposat la trajectòria política i profes-sional de diferents notaris carlins i isabelins, així com els problemes que patiren al llarg de la guerra. En intentar resseguir la implicació política d’alguns notaris durant la Primera Guerra Carlina, també s’ha comprovat com aquells primers indicis que apuntaven a un posicio-nament polític determinat podien canviar a mesura que avançava la guerra. Així ens ho demostren alguns plets o expedients governatius de la Reial Audiència. Valgui d’exemple la disputa —en un primer moment ordinària— que es produí entre els notaris Bru Llopis, d’ide-ologia carlina, i Josep Escarrà, de posició isabelina. En un principi, tot semblava apuntar que l’infractor era Escarrà, atès que no li correspo-nia establir-se a Santa Coloma de Farners. Però, a mesura que el plet avançà, tots els esdeveniments acabaren assenyalant Bru Llopis com a agent carlí infiltrat. Així doncs, deixà de ser una disputa ordinària per acabar essent un conflicte de caire polític. Sorprèn que un assumpte d’aquesta gravetat tardés tant a sortir a la llum o no s’hagués denun-ciat amb anterioritat. Un cas similar és el de Josep O’Callaghan que, al llarg de tota la guerra, mantingué contacte amb la Reial Audiència. A diferència d’altres notaris carlins, O’Callaghan respongué —sempre que li fou possible— a les exigències de la Reial Audiència. Intentà complir amb les reials ordres disposades pel Govern de la Regència, tot exercint com a notari i secretari municipal a Ulldecona, població controlada pels carlins. No fou fins acabada la guerra que, per acci-dent, aparegueren uns plets judicials carlins que identificaven, d’una manera inequívoca, la participació d’aquest notari dins l’Administració pública carlina.

Actualment, resulta indubtable la presència de notaris en les files carlines durant Guerra dels Set Anys, ja fos en les unitats de comba-tents o entre el personal de les institucions públiques. A través de les seves escriptures, hom pot identificar noves institucions, dinàmiques socials i culturals, pràctiques administratives locals, etc. Ara bé, com

btbttttababaabababbleleleel ll lllllla aaaaa ppppppeeett t Annnnnysyyyyyy , jajaaaasssss insnsnsnssnstitititititit ttuttttt ciciccieeeeeentifiifififiiififificacaac r nnnnadadaddadaddmimimimminininniniinistststststststs rrrrrr


s’ha apuntat anteriorment, és possible que alguns documents carlins, expedits en els primers temps de la guerra, puguin trobar-se en regis-tres liberals. Una tasca interessant a realitzar en futurs treballs seria aprofundir en la casuística observada en la pràctica notarial de Santiago Mullol i Torrents. Mullol, notari de Sant Sadurní d’Anoia, en els seus primers anys de treballar per als carlins, registrà les seves escriptures a la comptadoria d’hipoteques d’Igualada —població de govern isabelí—, institució regentada per Antoni Galup. Resultaria interessant esbrinar el motiu pel qual el notari Mullol decidí registrar les seves escriptures a Igualada i no a Vilafranca, partit al qual pertanyia.

Un altre plantejament històric, exposat en aquest estudi, ha estat la venda d’escrivanies pel Real Valimiento en el transcurs de la Pri-mera Guerra Carlina. En aquest període, els esquemes tradicionals varien considerablement i moltes de les antigues escrivanies senyorials desapareixen. Tot i així, s’ha pogut comprovar com algunes antigues escrivanies seguiren en mans dels hereus corresponents al llarg del conflicte liberal-carlí. Per exemple, s’ha vist com l’escrivania judicial d’Igualada o la notaria de la cúria de Martorell foren instituïdes en la baixa edat mitjana. Aquests casos ens revelen la necessitat d’una perspectiva transversal a l’hora d’assimilar l’origen, el funcionament i la possible localització dels documents de les escrivanies examinades. Els documents d’algunes notaries podrien integrar-se en els arxius pa-trimonials dels seus propietaris.

Una altra qüestió, que resta pendent en aquest treball i que caldria tenir en compte, seria resseguir la trajectòria de les antigues escriva-nies mencionades, així com els motius pels quals no foren incloses en l’alineament de les notaries senyorials. També falta investigar el paper que desenvoluparen aquestes escrivanies durant la Primera Guerra Car-lina, moment en què fou debatuda la continuïtat de la vigència dels vells contractes medievals de propietat i, paral·lelament, fou implantada la nova planta liberal, que deixava entreveure les diferents iniciatives centralitzadores.

Un altre aspecte històric a considerar és la verificació de les dades concernents a la vida i la trajectòria dels notaris estudiats. La confu-sió de dades nominals relatives a notaris és molt comuna. Aquesta problemàtica no és atribuïble a la migradesa de les fonts documentals carlines, sinó que també es detecta en les fonts documentals isabelines. Respecte a aquesta qüestió, un dels casos més paradigmàtics que s’ha plantejat en aquest treball ha estat el del notari Gabriel Pons i Marcelo el qual, en algunes fonts, també apareix com a Gabriel Poy o com a Miquel Pons i Marcelo. Així mateix, cal considerar que alguns notaris treballaren emprant dues formes nominals diferents. Per tal d’evitar

nn dels ss casosossososestss att e eeeeeel ll lll deeeeeellllbébbbbb aaaaaaapapapapaapap reiiiii

mamaaaaatetetteteet ixixixixixixi , , , cacacacaacal l l l llmememememememes ss ssss nononononononomimimmimiimi


duplicar identitats o protagonistes, hom ha de considerar la possibilitat que un mateix notari pogués rebre diverses denominacions. Aquest també ha estat el cas de Jaume Domingo Mullol i Torrents, que solia firmar les escriptures amb el nom ja esmentat si bé, en el registre de la comptadoria d’hipoteques, firmava com a Santiago Domingo Mullol i Torrents. En autentificar les dades, s’han pogut corroborar relacions de parentiu entre diferents famílies de notaris. Val a dir que la verificació de les dades pot ajudar l’historiador a establir l’existència de possibles xarxes familiars de notaris. A hores d’ara, es té constància que el cab-dill carlí Josep Torner i Pedrola era el nebot del notari Josep Pedrola i Font. Gregori Melich de Buedo era l’oncle de Josep Domingo i Arnau. En aquesta línia, potser Agustí Arnau, casat amb Teresa Albacar, era família política de Salvador Albacar, per la qual cosa tots dos actuaren en el mateix tribunal carlí de Morella.

En aquest treball s’ha tingut en compte la toponímia de les pobla-cions de destí dels notaris que, com s’ha pogut comprovar, pot portar a equívocs. En els anys de la Primera Guerra Carlina, la realitat en les esferes locals de Catalunya era més fragmentada de la que avui conei-xem. Aleshores, era habitual la utilització de formes abreviades en els documents administratius. Per tant, quan llegim que Antoni Molló era notari de la Bisbal, tot seguit ens sorgeix el dubte de si es tracta de la Bisbal del Penedès, la Bisbal de Falset o la Bisbal d’Empordà. En una altra línia, quan la Reial Audiència feia al·lusió a Ramon Saladich, moltes vegades s’hi referia com a notari de Caldes o de Calders, tot depenia de l’escrivà de torn. Ha estat necessari recórrer al reial títol de Ramon Saladich per a confirmar que, en realitat, era notari de Sant Vicenç de Calders.

Al llarg de la guerra, tingueren lloc diverses denúncies de carlisme d’uns notaris respecte a uns altres. Aquestes denúncies rarament es dugueren a terme en el mateix moment dels fets, sinó que apareixen temps després. És interessant constatar com molts notaris isabelins eren coneixedors de les tendències carlines dels seus col·legues de professió, però no actuaren en contra fins a produir-se un creuament d’interessos. Alguns dels casos aquí exposats, s’han pogut donar a conèixer gràcies a les diligències practicades a posteriori. A través de l’examen d’altres fonts documentals per explorar, podrien aparèixer noves dades que ens ajudessin a confirmar la relació d’alguns notaris amb el carlisme, notaris que, fins avui, resten sota la sospita, o aparença, de ser afectes a la dinastia d’Isabel II.

Paral·lelament a les disputes entre notaris isabelins i carlins, s’ha deixat entreveure l’existència d’una xarxa de notaris carlins que, en la mesura del possible, han intentat protegir-se els uns als altres. Sigui

ooootatt lllla sospspppppp

utettt s enenenenenenenttrt e ddddd’u’u’uuuunananaananaa x x xxxxararararrarxxxxxxnnnnnnntatatatattaatat tt ttt prprprprprprrotototototo eeeeee


aquest el cas de Francesc Maimó, el qual, estant a Agramunt, envià un ofici a la Reial Audiència per a desacreditar el notari Josep Escarrà, que mantenia un conflicte amb el carlí Bru Llopis. Cal recordar que Maimó ja havia estat al Jutjat de primera instància de Santa Coloma de Farners i, davant els pasquins anònims que l’acusaven de reialista, decidí abandonar la localitat i, així, no aixecar més sospites. Proba-blement, Maimó intentà ajudar Bru Llopis. Altrament, no s’entén que, trobant-se a Agramunt, es molestés a fer arribar una carta acusatòria contra Escarrà. Sembla ser que a l’entorn del Jutjat de Santa Coloma de Farners es formà un petit nucli de notaris reialistes al qual pertanyé Jacint Mitats abans de sol·licitar el seu traslladat a la Seu d’Urgell on, en cap moment, actuà contra el carlí Lluís Dalmau.

Les declaracions que molts notaris feren arribar a la Reial Audiència acabada la guerra no sempre foren del tot sinceres. Amb el propòsit de justificar premis, recompenses o, fins i tot, evitar que se’ls retirés el títol, molts notaris esgrimiren diferents penalitats sofertes a causa dels carlins. Algunes vegades, rere les penúries que declararen haver sofert per raó de la guerra, s’hi amagava un afany lucratiu, atès que buscaven que se’ls traslladés a una altra localitat que els proporcionés més clients i, per tant, més ingressos.

Ha estat interessant constatar com la majoria dels notaris que s’absentaren de les poblacions on servien marxaren a les mateixes lo-calitats on vivien els progenitors o residien altres familiars. Sigui el cas de Jaume Monfar, que es decidí a traslladar a Montblanc, on vivia Marcià Monfar, o el d’Antoni Miracle, el qual, abans de servir a Sant Quintí de Mediona, romangué un temps a la seva localitat natal, Valls.

Al marge del poder que poguessin exercir les autoritats, ja fossin carlines o isabelines, acabaren prevalent les xarxes d’influències locals. Per aquest motiu, els responsables de molts consistoris catalans menti-ren a l’hora de certificar a la Reial Audiència l’actitud política d’alguns notaris. No deixa de ser curiós com l’Ajuntament d’Esterri d’Àneu, en el mateix període que la localitat fou ocupada pels carlins, gestionà a través de la Reial Audiència —institució isabelina— la provisió de la plaça que ocupava Jaume Monfar. Monfar havia estat un dels primers notaris que no era natural de les valls d’Àneu i, per tant, era considerat un foraster. No en va, el candidat proposat per l’Ajuntament d’Esterri d’Àneu fou Antoni Morelló, nascut a la població i que n’havia estat alcalde. Un cas similar és el de Joan Cervós, passant de notari de la Seu d’Urgell, que l’any 1839 intentà ocupar la plaça de Lluís Dalmau en el jutjat de la localitat. Tot i que l’Ajuntament de la Seu d’Urgell era coneixedor que Lluís Dalmau aleshores estava lluitant al bàndol carlí, procurà mantenir intacte la seva plaça i, per això, defensà davant la

dede Joaaaaaaan CCCCCCCntnnnnn ennntàtàtàààtàtàt o cucuucuuui quuuuue eeeeee l’l’l’l’l AAjAA uuuuualalalalaalesesesesese hohohohohhohoh rerererererees s s seeeeeeevavavavavaavav ppp pppplalalalalaaaçaçaçaçaçaçaça


Reial Audiència que no era necessària la provisió de la susdita vacant. Era una posició difícil de mantenir, atès que es tractava d’un jutjat de primera instància, una institució que s’arriscava a quedar-se sense notaris i haver d’aturar el seu funcionament. Un altre exemple anàleg és el de Josep O’Callaghan, notari d’Ulldecona i persona influent que, si bé mai no deixà de mantenir relació amb la Reial Audiència, ocul-tà expressament la seva activitat com a notari carlí. Quan finalitzà la guerra, l’Ajuntament d’Ulldecona realitzà un certificat en el qual féu constar que Josep O’Callaghan no havia ostentat càrrec públic entre els carlins. Finalment, com ja s’ha exposat en aquest treball, es po-gué confirmar la seva actuació pública en l’Administració carlina. Tots aquests casos posen en relleu la influència de les dinàmiques locals en les qüestions socials i polítiques. Les dinàmiques, que prevalgueren en diferents localitats del territori català durant la Primera Guerra Carlina, condicionaren els processos administratius i els documents que se’n derivaren.

S’ha observat que l’actuació de la Reial Audiència, en diferents moments de la guerra, fou confosa i, de vegades, contradictòria. Man-quen molts elements per arribar a conclusions taxatives, però crida l’atenció que després que es retirés el títol de notari a Joan Baptista Palou acusat de carlisme, passat un temps li remetessin una còpia del mateix títol. En altres moments, la Reial Audiència es mostrà dubitativa, lenta i sense iniciativa governativa davant de contratemps concernents a notaris carlins o de problemes de supervivència relacionats amb notaris isabelins. Tanmateix, és possible que tota aquesta actitud respongués a un context de col·lapse i de manca de recursos.

Queda per comprovar fins a quin punt l’actitud política dels notaris fou determinant en la seva professió notarial. El carlí Josep Serrano de Aparicio, després de la Guerra dels Set Anys, mantingué nombro-ses disputes contra el carlí Josep O’Callaghan davant el tribunal de la Reial Audiència. Joan Cervós actuà diverses vegades contra el no-tari carlí Lluís Dalmau quan, paradoxalment, el mateix Cervós acabà convertint-se en un dels prohoms carlins de la Seu d’Urgell durant la Tercera Guerra Carlina. També resta per explicar per què Josep Maria Codinach, notari isabelí, intentà permutar la seva plaça per una altra plaça ocupada per un notari carlí.

Queden moltes línies obertes quant a la història dels notaris car-lins. El present estudi és un primer treball sobre la qüestió que ha pretès establir genèricament les bases oportunes perquè, en un futur, es puguin donar a conèixer nous estudis i altres fonts documentals que ajudin a omplir llacunes i a millorar, ampliar i corregir tots els plantejaments aquí exposats.

qqqqqqprpppppp immereeeeee trrrrrreseeeee bbasasasasassaa eeseeee oooooonnnnnououuouus s ss eseseseeee tuuuudddddiiiiii a aaaa mm mmmmililililli lololololoolorrrr

Apèndix documental número 1

Relació de mèrits, títols i serveis militars de Josep Camarlot. Fet a Madrid, 17 de desembre de 1824. AGMS. Legajo C-629. Expedientes personales.

Relacion de los méritos, títulos y servicios de don Josef Ca-marlot, Coronel graduado de Infantería

Es natural de la villa de Talarn, en la provincia de Cataluña, hijo legítimo de padres honrados, y de edad de cuarenta y cuatro años cumplidos, de estado casado.

Que por su suficiencia, habilidad y servicios hechos á S[u] M[agestad], y con previa dispensa de la edad que le faltaba para cumplir los viente y cinco años, obtuvo el Real títilo de Notaría de los reinos, que le fue espedido en diez de Junio de mil ochocientos cinco.

Que en viente y tres de Enero de mil ochocientos nueve fue nom-brado y se le espidió el título de Síndico Procurador trienal de la villa de Talarn.

Que en la guerra de la independencia, lejos de haber jamás que-rido reconocer la dominacion del rey intruso, contrajo méritos é hizo servicios muy distinguidos, comportándose con el mas acendrado pa-triotismo, lealtad y buen desempeño tanto en orden á lo militar, como á lo político y económico en las varias y delicadas comisiones que le fueron confiadas por diferentes autoridades; de modo que siendo otro de los vocales del Congreso provincial de Cataluña, en representacion del corregimiento de Talarn en la apurada época del año de mil ocho-cientos diez, y á vista de la necesidad manifiesta por el Capitan general

TRANSCRIPCIONS

lasasasasasas vvvvvarararararrarriaiaiaiaiias s sssss autttttoroooooo iddaaaaa

rrrrrovoo innnnnnncicicicicicicialaa dddddddnnnnn la a apapapapapuuraaaaceeeeesisisisisisis dadadadadadad d dd ddddd mamamamammmm


de aquel primer ejército de aumentarse por de pronto con seis mil hombres, á mas de completarse los atrasos de los sorteos de los dos años anteriores para hacer frente, y fustrar los esfuerzos del enemigo:

mereció la confianza del Congreso, y le comisionó en tres de No-viembre de mil ochocientos diez para el tan árduo como importante objeto de promover el sorteo y apronto de quintos en el corregimiento de Puigcerdá, y asimismo en diez del mismo Noviembre le añadió la otra comision del apronto de las contribuciones y demas impuestos, atendida la suma escasez de caudales en que se hallaba el erario, como no podia satisfacerse su haber á las tropas; y secundó tanto y se esmeró en cum-plimentar las espresadas comisiones, que habiéndose disuelto el Congreso provincial en ocho de Enero de mil ochocientos once, y dispuesto que la junta superior del principado se incorporase de todos los papeles y de dar curso á los asuntos de que aquel estaba encargado, quedaron pendientes con su disolucion, la propia junta superior le distinguió con oficio del dia once del propio mes, manifestándole, que atendiendo á la actividad y desempeño que habia acreditado en las comisiones que le confió el con-greso, le confirmó en las mismas, y autorizaba con las mismas facultades.

Que concluidas sus comisiones, y por su constante lealtad, fue en dos de Noviembre de mil ochocientos once agraciado y nombrado Comandante de la segunda division de reserva del corregimiento de Talarn; y en veinte y nueve de Marzo del año de mil ochocientos doce ascendido á igual destino de Comandante de la division de preferencia del mismo corregimiento, y á mas de los encuentros y acciones parciales tenidas con el enemigo en la Cerdaña, en desempeño de la quinta y persecucion de los desertores y dispersos del corregimiento de Puigcerdá, resulta haberse hallado bajo las órdenes y con la division del entonces segundo Comandante general de aquel primer ejército de operaciones el Baron de Eroles, en las acciones de guerra, á saber, la del ataque de la batería de Moncada el tres de Setiembre mil ochocientos once: en el mismo mes en la sorpresa de Igualada y acciones de la parte de Odena y carretera de Montserrate. En el bloqueo y rendicion de los enemigos que se habian fortificado en la universidad de Cervera, y en el castillo de Bellpuig. En el mes de Octubre en toda la espedicion de la Cerdaña francesa, habiéndose internado nuestras tropas en Francia hasta el pueblo de Ax. En el mes de Enero de mil ochocientos doce en las acciones del campo de Tarragona en Villaseca. En el mes de Febrero en Tolba, y en la tan memorable de Roda de Aragon. En el Marzo en el ataque de la Pobla de Segur, todo lo que tiene acreditado por la hoja de servicios, y con la atendible circunstancia de que el Sub-Inspector informa á continuacion que le consta su valor sobresaliente por haberlo presenciado, y que tiene noticia de su aplicacion, capacidad y conducta.

blbllblle dededdee R RRRRodododoodotodoooo l llllo qqqqqq

eeeee cccciririrririrircucucuccucuunsssstttttcocococcoc nsnsnsnsnssstatatatatata s ssuu uuaaaaaa d d ddde e eeee susususuus a aaaaplplplplpppl


Que por sus conocimientos políticos y notorio celo por el mejor desempeño de las comisiones que se le confiaban, en diez de Noviembre de mil ochocientos once fue nombrado Juez de policía de la segunda division del primer ejército, al mando del segundo Comandante general Baron de Eroles, para vigilar en ella todo cuanto tuviere tendencia al establecimiento del major orden, autorizándosele al efecto con amplias facultades, y dándosele á reconocer en la orden general de la division.

Que habiéndosele pasado revista á la presencia del que era Co-mandante por el Sub-Inspector de estos cuerpos, lo halló tan arreglado, que en veinte y dos de Abril de mil ochocientos trece le libró un do-cumento en términos que espuso que habia su Comandante Camerlot merecido cuando la revista su mayor estimacion y aprecio, pues que la tenia tan arreglada su division que podia alternar con los cuerpos del ejército, cuyo mérito no era comun en las demas divisiones del principado; y cuando cesaron estos cuerpos ó divisiones hizo formal entrega y depósito en la Sub-Inspeccion de Infantería de todos los documentos pertenencientes á aquella por medio de formal inventario, intervenido y aprobado por el propio Sub-Inspector.

Que habiendo concluido la guerra de la independencia, solicitado por sus señalados servicios y circunstancias el retiro con el goce de fuero militar en clase de Teniente Coronel, con arreglo al Real Reglamento de veinte y ocho de Julio de mil ochocientos catorce, y Real orden posterior de veinte y ocho de Agosto del propio año, le fue concedido en cuatro de Marzo de mil ochocientos quince.

Que en cinco de Marzo de mil ochocientos diez y seis se dig-nó S[u] M[agestad] concederle el título de Regidor del Ayuntamiento de Talarn, vacante por fallecimiento del que era Don Juan de Ferrer. Que por su adhesion á la Soberanía, fidelidad á la Real persona de S[u] M[agestad], y de íntima detestacion de las maximas y doctrinas subversivas que favorecen á la soberanía popular y al republicanismo, como y tambien por los sentimientos de religion, probidad y de los conocimientos y esperiencia en los negocios, en viente y nueve de Ju-nio de mil ochocientos veinte y dos empezó á gobernar á nombre de S[u] M[agestad], en virtud de nombramiento del Comandante general de la segunda division del ejército Realista y en primero de Julio le fue espedido por la junta provincial de Cataluña, establecida en Urgél, autorizada por la suprema gubernativa de España, durante el cautive-rio de S[u] M[agestad] y á su Real nombre, el título ó nombramiento de Gobernador militar y político del antiguo corregimiento de Talarn (abolido por el sistema revolucionario), con agregacion provisional é interina de todo el corregimiento del valle de Arán, de todos los pue-blos comprendidos en el valle de Agér, y todos los del corregimiento

ReRRRRRR all nnnnnnommmmmmiiiiiiccoc dddddddelelelelelele annnnnn

uciccc ononoononnnnararararrara ioi ),),),),ntntntnntnto o o oo dedededededel l llll vavavaaavvdededededede A AAAAAAgégégégégéégég r,r,r,rr,


de Cervera, que se hallan situados de la parte ó linea divisoria del rio Segre hasta el pueblo de Oliana esclusive; cuyo empleo, con los dilatados distritos agregados desempeñó con el mayor celo y acierto, restableciendo el legítimo gobierno á nombre de S[u] M[agestad], y destruyendo las maximas del sistema revolucionario, superando todos los obstáculos y riesgos grandísimos en aquella tan crítica época. Que por lo mismo en veinte y dos por la Regencia del Reyno instalada en Urgél durante el cautiverio, y á nombre de S[u] M[agestad] le fue confirmado el nombramiento y destino.

Que no solo desempeñó este con el mas puro celo y acierto, sí que en medio de los gravísimos cuidados, y situacion peligrosa, no perdonó sacrificio, esmerándose en dar impulso y poner en el mejor arreglo el ramo de la Real Hacienda, haciéndole productivo para hacer frente á los grandiosos gastos que se ofrecian para la manutencion del ejército Realista, proporcionandole todo género de auxilios en víveres, caballos, armamento, plomo para balas, de que se hallaba en suma escasez, y trabajando incesantemente y con heroicidad á favor de la legítima causa del Trono y del Altar.

Que para que esta progresase con el mejor orden, y con el fin de escitar á la juventud española desde la edad de diez y ocho á cuarenta años á tomar las armas voluntariamente, sin distincion de clase y es-tados, para el esterminio de la faccion revolucionaria, origen fecundo y causa eficiente de todos los turbulentos disturvios y desgracias de la Nacion, formó un plan de organizacion del ejército realista, que me-reció la aprobacion, y se le autorizó para la creacion de un batallon, que verificó de modo, que en menos de dos meses constaba ya de mas de seiscientas plazas, bajo la denominacion que la superioridad le previno de Setiembre de mil ochocientos veinte y dos pasado revista, y hecho maniobrar el Excelentísimo Señor Capitan general del ejército Realista de Cataluña, Baron de Eroles, lo halló arreglado é instruido, y manifestó su gratitud al organizador Camarlot.

Que habiendo sido preciso ceder á la superioridad de las fuerzas que se reunieron al mando de Mina, é invadieron el corregimiento, fue comisionado despues del ataque sostenido en la Pobla de Segur para ir de parlamento y concertar con las autoridades francesas el modo de tener asegurados los prisioneros de guerra constitucionales, hechos en los fuertes de Urgél y en todas las acciones de guerra, asi del corregi-miento de Talarn, como en la provincia de Aragon; y la desempeñó tan acertadamente que burló los esfuerzos de las tropas constitucionales, que á toda costa intentaban redimirlos, y los internó al reyno de Francia por el puerto de Salau, á pesar de lo adelantado de la estacion, sin faltar uno siquiera, y constaban al todo en número de ciento treinta y siete,

pppprorororoor viviviviv ncncncnncncciaiaiaiai fufufufuerzozozozooooss sss deeeee rlrlrlrlrlosssss, y yy yyyy lolllll s e lllo adadadadada eelee anananannododododododo o oooo enenenenne n n nnnnúúúúúúú


á saber, cuatro de la clase de Teniente Coronel, incluso el Gobernador que mandaba en Urgél cuando la capitulacion de aquellos fuertes, ocho de la de capitanes, seis de la de tenientes, siete de subtenientes y los restantes de las demas clases.

Que tuvo que vivir emigrado con su familia en el pueblo de Saint Girons, la que pudo asi con gravísimo riesgo salvar del furor de los revolucionarios, que desplegaron con la mas inaudita crueldad en los bienes, ya que no pudieron con las personas, saqueando la casa y demoliéndola, y arrasándola, confiscando todas las fincas, y arrancando y talando las plantas, causando daños incalculables.

Que asi que el ejército aliado con los realistas españoles trataron de reconquistar la provincia de Cataluña, entrándose por la parte del Ampurdam, suplicó y obtuvo el permiso para reconquistar el corregimi-ento de Talarn, cuya ardua y tan dificil empresa arriesgó en primero de Mayo de mil ochocientos veinte y tres, y á pesar de su poca fuerza, y de no habérsele podido conceder auxilios de tropas, por deber atender á la persecucion y esterminio de las divisiones de Mina, Milans y otras del principado, en muy pocos dias reconquistó, y se hizo dueño de todos los doscientos sesenta y tres pueblos de que se compone aquel distrito, libertándolo de la opresion y barbarie de los constitucionales y restableciendo el gobierno legítimo que felizmente nos gobierna, y á pesar de estar amenazado de las plazas y divisiones ambulantes de Lérida, Seo de Urgél y Benasque, entusiasmó de tal modo á los ha-bitantes del corregimiento que fustró todas las tentativas y conservó el país libre de todas las correrías y planes de devastacion que tenian meditado los constitucionales.

Que sin escesos de rigor, y con el mejor orden y tranquilidad plantificó todos los ramos asi de justicia como de policía y de Haci-enda, logrando con su vigilancia y enérgicas providencias evitar toda cuestion popular y trastorno en los pueblos.

Que habiéndosele enviado á sus órdenes el primer batallon del regimiento infantería de Leon, procedente de la guarnicion de Léri-da, cuando la capitulacion de aquella plaza en último Octubre de mil ochocientos veinte y tres, no solo con sus providencias consiguió evitar toda desgracia y lance ruidoso entre las tropas y los pueblos, sí que las desarmó y licenció con arreglo á las órdenes é instrucciones que le fueron comunicadas, sin haber ocurrido el menor encuentro.

Que habiendo sido propuesto á S[u] A[lteza] la Regencia del reyno instalada en Madrid en veinte y seis de Mayo de mil ochocientos veinte y tres para el gobierno de Talarn que estaba desempeñado, y en que por dos distintas veces habia destruido el sistema anárquico, y resta-

r r ocururururrrririiiidododododooeeeeessto á á á áááá SS[SSSS u]u]uu]u]uy yyyyyy seeeeisisisississ d ddddde MMMMMarararararaarn n n nn quququuquque e eeee eeeeedededededededeststststststs ruruururruidididididdii o o o oooo


blecido el gobierno legítimo, se sirvió S[u] A[lteza] confirmarle en el destino en Real orden de treinta y uno de Julio, que le fue trasladada por la Capitanía general de Cataluña en veinte y seus de Octubre del propio año.

En primero de Diciembre corriente se sirvió S[u] M[agestad] con-cederle grado de Coronel de Infantería.

Asi resulta de los documentos que autorizados en debida forma presentó y se le devolvieron.

Es copia de la original que queda en esta Secretaría de la Cámara de Gracia y Justicia y Real Patronato de la Corona de Aragon; de que certifico como Secretario de S[u] M[agestad] con ejercicio de decretos y Oficial mayor de ella. Madrid diez y siete de Diciembre de mil ochocientos veinte y cuatro.

=Juan Manuel Gonzalez

Es copia de otra sacada de su original. Madrid diez de enero de mil ochocientos viente y cinco.

El Comisario


Memorial enviat per Agustí Arnau. Fet a Tortosa, 28 d’agost de 1840. ACA. Reial Audiència. Caixa 173. Exp. 389, s/f.

Agustin Arnau Es[criva]no Real y del Numero y Colegio de esta Ciudad de Tortosa con el debido respeto y veneracion à V[uestra] E[xcelencia] espone: Que el S[eñ]or Juez de primera instancia de la misma con oficio de 8 del actual le ha suspendido por aora y hasta la resolucion de V[uestra] E[xcelencia] del ejercicio de Es[criva]no, à consecuencia del parte que le han dado los Priores de d[ic]ho Co-legio, en el cual manifiestan que continuaba el esponente egerciendo las funciones de mi oficio, sin embargo de haber pertenecido à las filas rebeldes, y estado desempeñando su profesion en los tribunales de Morella; cuyo parte carece de la exactitud correspondiente y q[u]e debia caracterizar à los referidos Priores, como se penetrará V[uestra] E[xcelencia] por las razones q[u]e va à manifestarse.

ggppppeñanannnnanndo ddedd lllla a aaaa exee aaaaaa

dddddooso PPPPPPPririiiir ooreseseseseq[u[u[u[u[u[[u]e]e]e]e]e]ee v vvva a aaaa à àà à ààà


El dia 13 de junio de 1837 fue confinado el que espone, dentro el termino de 24 horas, de esta Ciudad, sin el debido conocimiento de causa como estaba prevenido por ordenes vigentes, por el S[eñ]or Alcalde Constitucional de la misma D[on] Juan Ant[oni]o Piñana; y habiendo pedido el pasaporte para la Ciudad de Valencia, ó Villa de Vinaroz, puntos ocupados por el Gobierno de S[u] M[agestad] la Reyna N[uestr]a S[eñor]a (Q[ue] D[ios] G[uarde]) se le contesto en pleno Ayuntamiento como à otros infinitos que sufrieron la misma suerte, que precisa è indispensablemente debia salir para punto libre, que propiamente fue decirle se dirigiera à parage dominado por la faccion; y en efecto se le espidió con bastante dificultad para la Villa de Mora de Ebro, (cuyo estremo se ofrece justificar), à cuya Poblacion no pudo permanecer, por que en aquellos dias fue amenazado de sitio el fuerte que habia fuera de ella, y para evadirse de todo compromiso y funesto acontecimiento fijó su residencia en la Villa de Cherta, dos leguas de esta Ciudad; desde donde en Noviembre del mismo año solicitó por medio de su esposa al M[uy] Y[lustre] S[eñor] Gobernador de esta Plaza el regreso à su Casa, à lo que no tuvo a bien acceder, y por consiguiente fue preciso continuar en d[ic]ha Villa de Cherta hasta el mes de Marzo de 1838. q[u]e fue llamado à Morella por el Canonigo D[on] Ramon Manero que egercia la jurisdiccion de Vicario G[ene]ral de este Obispado, que le habia confiado el Yl[ustrisi]mo Cabildo de esta S[an]ta Ygl[esi]a Cathedral con aprovacion de S[u] M[agestad] la Reyna Gobernadora (Q[ue] D[ios] G[uarde]) antes tambien de ser confinado; para que se encargase del desempeño de Notario de su Tribunal que ya egercia el esponente antes de su confinamiento en esta Ciudad, à cuya disposicion le fue indispensable acceder porque se encontraba sin recursos para la subsistencia de su familia y sin esperanzas de poder restituirse à su casa para proporcionarselas; y en su vista fueron expulsados de esta Plaza su esposa Teresa Albacár y tres hijos de menor edad con destino à la referida Villa de Morella, sin que, à pesar de hallarse obligado el recurrente por mas de tres años à permanecer entre el Gobierno enemigo, haya sido empleado por él, ni tomado las armas, ni disfru-tado sueldo, prerrogativa ni emolumento alguno (lo q[u]e se ofrece igualmente a justificar) de todo lo cual se deduce evidentemente no haber pertenecido à las filas rebeldes, ni desempeñado los tribunales de aquel gobierno en Morella, como se supone.

Todos estos acontecimientos, y acaso compromiso, hubiera podido evitarse al que espone, si en el acto de su confinamiento se hubiese procedido à la formacion de causa: se le hubiese librado pasaporte para el punto donde lo solicitava; ò cuando menos se le hubiere permitido

toos, yyyy a aaaaacasssssseleeee actctctctctcctc oo oooo dedeedeeeusuuuuuu a:a ss ss e e e le

ò cucuccucuuc ananananaaa dododododododo m mmm


regresar al seno de su familia que no ha podido conseguir hasta q[u]e el M[uy] Y[lustre] S[eñor] General del Ex[erci]to del Centro D[on] Manuel Pavia, informado de todos los pormenores ocurridos, se dignó mandar con decreto de 28 de Julio ultimo, que en calidad de confi-nado se restituyese à esta Ciudad, como se deduce de la copia q[u]e se acompaña.

Bajo todas estas consideraciones, y tomando V[uestra] E[xcelencia] los informes que juzgue oportunos sobre la conducta y porte irrepren-sibles que ha observado en todas epocas el recurrente.

A V[uestra] E[xcelencia] rendidamente suplica se digne en sus meritos acordar el levantamiento de d[ic]ha impresion, o bien resolver lo q[u]e con su alta penetracion estme V[uestra] E[xcelencia] por mas justo: cuya gracia se promete conseguir de la justificacion y benefico proceder de V[uestra] E[xcelencia].

Tortosa, 28 Agosto 1840Agustín Arnau


Esborrany del memorial presentat per Ramon Marsal i Casadavall. Fet a Barcelona, sense data. ACA. Fons notarial. Vària 474, f. 8.

Ex[celentisi]mo S[eño]r.D[on] Ramon Marsal Notario de Reynos residente en esta Ciudad

con el respeto debido á V[uestra] Ex[celenci]a Espone: Que segun re-sulta de la certificacion de Nº1 el Esponente ha sido el primero que se ha distinguido presentando se servicios la[sic] sosten de los d[erec]hos de D[oñ]a Ysabel 2ª y su Augusta Madre la Reyna Gobernadora y de las sabias instituciones que nos rijen, destruyendo con un puñado de valientes á su mando en el dia 5 de Octubre de 1833 la primera faccion que alzó el pendon en Cataluña conducida por el rebelde Galceran. Que segun el Certificato [sic] de Nº2 el esponente ha servido en una de las Compañias de Milicianos Voluntarios de la Villa de Prats en la calidad de Subteniente, Teniente y Capitan en cuyos cargos ha dado repetidas pruebas de adesion ala libertad, habiendose distinguido en cuantos encuentros ha tenido d[ic]ha Milicia con los Rebeldes; y de la

dededededde NN NNNNº2º2º2º2ºº2º22 eellllosoooo VVVolololololloluuunuuu tatataatnnnnnte yyyyyyyy CC CCCCCapppppaaaaalalaa l ll lllibibbibibberertttttddddddd[i[ii[i[i[i[[ic]c]c]c]c]c]hahahahahhahaha M MMMMM M


certificacion de Nº3 se desprende que durante los dias en que en Marzo del año proximo pasado fue sitiada y atacada dicha Villa de Prats, por el infame Tristany, se le confiaron al esponente empresas de mucho peligro que desempeñó á satisfaccion de toda la villa habiendo tenido la desgracia de haberle los facciosos saqueado e incendiado su Casa y despacho, desde cuyo dia ha tenido que espatriarse de d[ic]ha Villa por serle imposible mantenerse en ella à Causa de haberle los facciosos destruido su patrimonio. No hay necesidad de comentar los hechos que acaba de sufrir el esponente para q[u]e se convendra cualq[ui]er q[u]e nadie le aventaja en decision por la Causa de la Libertad, y como el esponente arde en deseos de prestar nuevos servicios.

En esta actuacion à V[uestra] Ex[celen]c[i]a Suplica tenga abien nombrarle el esponente de una de las Compañias de movilizados de esta Capital formada a Consecuencia de la esitacion patriotica de V[uestra] Ex[celen]c[i]a: Gracia que espera para una de las plazas de capitan ó teniente de la Justificacion de V[uestra] Ex[celen]c[i]a.


Taba d’arrendament de béns segrestats a desafectes dels carlins.Fet a Olius, 28 de maig de 1840. ACS. Fons notarial. Protocol de Bartomeu Areny 1839, fulls adjunts de la comptado-

ria d’hipoteques del corregiment de Cervera a càrrec de Bonaventura Ferrer.

En la casa manso Ots del Termino y Parroquia de Olius del Corre-gimiento de Cervera á veinte y ocho dias del mes de mayo del año mil ochocientos cuarenta.

Sepase: Que D[on] Jose Sarri Administrador de los Secuestros del mismo corregimiento por un año, y una cosecha entera, que empezará en primero Junio proximo venidero y finirá en igual dia del año mil ochocientos cuarenta y uno, otorga arriendo á Jose Xixons Labrador y Dueño del manso y heredad Xixons de la Parroquia de Santa Susanna y Bailio de Riner del citado corregimiento como postor en la Subasta celebrada el dia de la fecha De las tres casas y bienes respectivos de las mismas que el Medico D[on] Raymundo Combellas de Cardona tiene a saber la una nombrada Sole Broco en el termino de Riner y las otras dos nombradas casa Aynes y casa nova en el termino de Sant Just de Ardevol asi como se espresa en la taba del tenor siguiente:

RRRaaya mumumumuuu dddnddooooooBBBBBrrorr coooo e eeeeen eeeeecasaaaa a a aaa nononononoon vaaaa n n nnnn lalalalalaa t t tt tabababababababa a


TABA. El que quiera entender en arrendar todos los bienes y de-rechos de cualesquier clase que sean pertenecientes á desafectos à la sagrada causa del Rey N[uestro] S[eño]r en cuyo concepto se hallen secuestrados, y espectan á la Real Hacienda en el presente corregimi-ento de se arriendan por la próxima cosecha y su correspondiente año; sepa que se le otorgará por el administrador del ramo en el propio corregimiento con los pactos de la taba que es del tenor siguiente:

1.º Sepa el arrendatario, que deberá especificar el precio, que ofrece en razon á los bienes y derechos de cada uno de los dichos desafectos, y que deberá satisfacerlo en dos plazos iguales poniendolo de su cuenta y riesgo en poder de la enunciada administración, à saber; el primero el dia quince de agosto, y el segundo el veinte y cinco de diciembre del corriente año en buena moneda de oro ò plata, con esclusion de calderilla, y de toda especie de papel moneda.

2.º Sepa: que será de su obigacion cultivar las fincas, y conservar los edificios á uso y practica de buen labrador é inquilino, por medio de los actuales colonos, que no podrá remover, sin que pueda practicar cortes de árboles, ni roturaciones, sin permiso de la M[uy] I[lustre] Comision general del ramo; y que al finar el arriendo deberá dejar las tierras en el mismo modo las encontrare al entrar, es decir, en su estado de cultura.

3.º Sepa: que correrán à cargo del propio arrendatario todas las Reales contribuciones tanto ordinarias, como estraordinarias, que du-rante el presente arriendo correspondan á las fincas secuestradas.

4.º Sepa: que no podrá pedir baja alguna del precio que ofrecerá por ningun caso fortuito pensado, ó no pensado, sea de la clase que fuere, con cuyo pacto, y no sin él se entenderá celebrado el arriendo; y que en todo caso, que los deudores de diezmos ú otras prestaciones se resistiesen al pago, será de la incumbencia del mismo la practica de las primeras diligencias judiciales, y remite testimonio de ellas á la M[uy] I[lustre] Comision general para la providencia procedente.

5.º Sepa: que se conceden cinco dias naturales contaderos desde el dia del primer remate, para ofrecer pujas, y cuartas pujas, y finido este quedará rematado á favor del mejor postos.

6.º Sepa: que dentro el término de dos dias de rematado el arriendo deberá presentar fianzas idoneas á conocimiento del administrador del ramo, firmar escritura pública con el vigor de las clausulas guarentigias, satisfacer su salario con arreglo á arancel, junto con el papel sellado, derechos de hipotecas, y del corredor.= Y con dichos pactos diga, quien quisiere, que á favor del mas beneficioso postos se rematará, siendo la postura admisible. Berga 1.º de abril de 1840.= Francisco Xaviér

cococococonnn nnn elelelellell v vvv vvvigigigigi oooooolloo á araraararara annncccccrrrrrredododododododoor.r.r.rrr = YYYYYbebebenennenennenn fificfififififi ioooo.....º º ºº dededededededede a aaaaabrbrbrbrbrbrbrbr


Fortuny Secretario.= El precio del arriendo es cincuenta libras moneda Barcelonesa pagaderos en dos plazos el uno el dia quince de agosto, y el otro el dia veinte y cinco de diciembre del corriente año: Y prome-te hacerle tener y valer este arriendo, y estar de eviccion de él, bajo obligacion de los bienes y derechos de la citada Comision general de Secuestros y renuncia de las leyes a su favor, y de la general en forma: Y presente dicho Jose Xixons acepta el presente arriendo por el precio, y con los pactos espresados, que promete cumplir bajo obligacion de todos sus bienes: Y para mayor seguridad ha dado en fiador á Jose Torradeflot Labrador y Colono de la casa nombrada del cap de la costa a Riner, Bailio de ortoneda quien no solo acepta el cargo de la fiaduría, si que junto con su principal y cada uno de por si quieren estar tenir á cuanto queda estipulado; para cuyo cumplimiento obligan todos sus bienes, y los del otro de ellos, como deudas fiscales, y Reales; renunci-ando á las leyes y beneficios de la mancomunidad, division, esencion y orden, y á las de este Principado, que tratan el particular: A la ley: Si convenerit; y demás de su favor, sometiendose al Juzgado de la Real Intendencia de esta Província, al del Alcalde mayor del Corregimiento y demás tribunales que convenga, consintiendo ser apremiados por la via ejecutiva al cumplimiento de lo sobredicho como por sentencia definitiva de Juez competente pasado en juzgado: En cuyo testimonio cerciorados por el infraescrito escribano de la toma de razon de esta escritura en los oficios de hipotecas correspondientes dentro los tér-minos prefijados por la ley si lo otorgan: Siendo presentes por testigos Francisco de Asis, y Jayme Oliva el primero Labrador y el segundo cur-sante [de] moral de esta vecindad al efecto llamados y dichos otorgantes lo firman: De que doy fe

Jose Sarri

Jose Xixons

Joseph Torradeflot

Tomada razon en el oficio de hipotecas del Corregimiento de Cer-vera, al fol[i] 20, en veinte ÿ nueve de mayo de mil ochocientos ÿ cuarenta. Buen[ventur]a Farre Es[criva]no. Es[cccrirrrrrr vaaaaa]]]]]



Reial aprovació del nomenament de Francesc Costa i Soler com a notari de les cúries i jutjats de Benissanet i Miravet. Fet a Madrid, 10 de gener de 1828. ACA. Reial Audiència. Diversorum 1828, f. 23a-29a.

Don Fernando Septimo por la gracia de Dios Rey de Castilla, de Leon, de Aragon, de las dos Sicilias, de Jerusalen, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galicia, de Mallorca, de Menorca, de Sevilla, de Cerdeña, de Cordova, de Corcega, de Murcia, de Jaen, Señor de Vizcaya y Molina. Por cuanto por Francisco Costa y Soler nuestro Escribano Real con residencia en la Villa de Benisanet en el nuestro Principado de Cataluña se ocurrió al nuestro Consejo en veinte y siete de Julio del año proximo pasado de mil ochocientos veinte y siete con el Pedimiento que se sigue.= Muy Poderosos Señor= Lorenzo Cisneros y Toledo en nombre y en virtud de poder que ofrezco pre-sentar en caso necesario de D[o]n Francisco Costa y Solé[r] Notario de los Reynos con residencia en la Villa de Benisanet Principado de Cataluña ante Vuestra Alteza parezca y en aquel mejor modo que mas haya lugar digo Que hallandose vacantes las Escribanias locales de los Juzgados de las Villas de Benisanet y Mirabet por fallecimiento de sus respectivos ultimos obtentores, Pedro Llombart y Gregorio Pedrola à fin de que la causa publica no esperimente perjuhicio ni retardacion en los negocios pendientes, y que puedan ocurrir hà tenido á bien el Cavallero Governador, Ministro Recibidor del Comun Tesoro de la or-den de San Juan de Jerusalen, nombrado por S[u] M[agestad] en todo el distrito limites y territorio de la gran Castellania de Amposta y del gran Priorato de Navarra, elegir y nombrar á mi Pr[incip]al para de-sempeñar las Escribanias de los espresados Lugares de Benisanet y Miravet, á cuyo fin se le libró el conveniente Despacho con la espresa circunstancia de obtener la correspond[ien]te aprovacion del Real y Supremo Consejo de Castilla segun es de ver del mismo Despacho que original acompaño, y paraque en ello no pueda ocurrir la menor duda ni dificultad alguna, presenta igualmente el testimonio de su purifica-cion librado por el Secretario de la Real Audiencia de Barcelona, y à mas una sumaria informacion de Testigos, recibida con todas las solem-nidades y requisitos necesarios de su conducta politica durante el lla-mado sistema Constitucional de la que resulta plenamente justificado, que no fue Miliciano Voluntario, que no pertenecio á ning[un]a de las Sociedades Secretas, que jamas fue adicto á aquel sistema, antes si bien se manifestó abiertamente contrario à el, y finalmente que no

s s dedededdedd sssssuu uuu uu coccooooodededded laa a quqqqqqq e iiiioo,ooo qqqqqqueueueuueueue noooooasaaaaa fffffueueueueuueue addddd

nteteteteetee cc c c ccononnonno trtrtrtrtraaaaaaa


tubo empleo encargo ni comision alguna, mediante cuyas circunstan-cias.= A Vuestra Alteza Suplico que bajo la protesta de presentar pod-er en caso necesario se sirva aprovar el nombramiento mencionado de Escribano de las Villas de Benisanet y Miravet, y en su consecuencia mandar que se le espida el oportuno Real Título en la forma que cor-responda por ser asi de justicia que pido juro.= Lorenzo Cisneros y Toledo= Y el tenor del nombramiento de que se hace merito en el antecedente Pedim[ien]to es el siguiente= Nombram[ien]to} Nos Fr[ay] D[o]n Geronimo Dolz Caballero Comendador de la orden de San Juan de la Alfambra Ministro Recibidor del Comun Tesoro de la misma nombrado por S[u] M[agestad] en todo el distrito, limites y territorio de esta gran Castellania de Amposta y del Gran Priorato de Navarra Socio de la Real Academia de San Luis, y Regidor de la Sitiada del R[ea]l Hospital de Nuestra Señora de Gracia de esta Ciudad= Por cuanto se hallan vacantes las Encomiendas llamadas de Benissanet y Miravet en el Principado de Cataluña, y por ello toca y pertenece á nuestro Minisiterio y Oficio su gobierno con el uso y egercicio de las facultades regalias y derechos que en ella s[e] compete á nuestra Sa-grada Religion de S[a]n Juan de Jerusalen. Por tanto resultando asi mismo vacante de muchos años al presente conforme se nos há hecho constar por competentes documentos las Escribanias locales de las Cortes y Juzgados de las Villas de los propios nombres de Benisanet y Miravet, por fallecimiento de sus ultimos respectivos Escrivanos Pe-dro Llombart y Gregorio Pedrola á fin de que la causa publica no esperimente perjuicio, ni retardacion en las causas y negocios pendi-entes, y que puedan ocurrir; estando informado de que en vos Fran[-cis]co Costa y Sole[r] Escribano domiciliado en dicha Villa de Benisanet, concurren todas las buenas prendas que son necesarias para el egerci-cio y desempeño del espresado oficio, y conforme à la Real orden del Rey Nuestro Señor (Q[ue] D[ios] G[uarde]) de veinte y nuebe de D[iciem]bre de mil ochocientos veinte y cuatro, hemos venido en elegiros, cre-aros y nombraros en y para Es[criva]no local de las Cortes y Juzgados de las mencionadas Villas de Benissanet y Miravet, paraque como tal puedan pasarse y otorgarse ante vos, todos y cualesquier instrumentos, actos, poderes y Escrituras que ocurran en ellos, y asimismo se actu-en y substancien ante vos todos los procesos y causas, autos y diligen-cias que se ofrezcan en ambos Juzgados, emperó con la calidad de que no podaís, vender cambiar, ni permutar dichas Escribanias, ni renunciarlas, sino es nuestras manos, del subcesor en nuestro Minis-terio, de los comendadores que fueren de las nombradas Encomiendas ó de sus legitimos habientes d[e]r[ech]o[?]. Y en su conformidad en-cargamos á las Justicias y Ayuntamientos de las citadas dos Villas que

aaaaar,r,rr,rr n nnn ni ii iii ii pepepeepep rrmmannnnnosoooooo , dddddd

eeeee fueeeeeerererererererr n nnn dddddddddddd[e]r]r]r]rrr[e[e[[ee[e[ cch]o]o]o]ontntntntnttamamamamama ieieieieeeientntntntntntntn oooo


presentandoos con este nuestro titulo, y la correspondiente aprovacion del Real y Supremo Consejo de Castilla, os reciban el juramento acos-tumbrado y que hecha obligacion de entregar por inventario todos los Protocolos, Escrituras, Autos y procesos que ante vos pasaren y se actuaren, siempre que hagais dejacion ó renuncia de d[ic]has Escrib-anias, ó alguna de ellas, os hayan y tengan p[o]r tal Escribano de sus Juzgados ordinarios, y os guarden y hayan de guardar todos los ho-nores, gracias, mercedes, franquezas, libertades, exenciones, preminen-cias prerrogativas, y todas las otras cosas, que por razon del citado oficio debeis haber, y gozar, y os deben ser guardadas, y os recudan, y hayan recudir con todos los derechos, salarios y emolumentos á el anexos y pertenecientes todo bien y cumplidamente sin que os falte cosa alguna, que en ello ni en parte os pongan impedimiento, ni con-sientan poner que nos desde ahora os recibimos y habemos por reci-bido para el mencionado asunto, y os damos facultad para le usar y egercer, en la misma forma que lo han usado y debido usar los dichos Escribanos numerarios, y locales de los referidos dos Juzgados. Y pa-raque tenga efecto lo sobredicho acordamos espedir el presente, fir-mado con nuestra mano, sellado con nuestro sello y refrendado del infraescrito teniente de nuestro Secretario en indisposicion del propi-etario en la Ciudad de Zaragoza á treinta de abril de mil ochocientos veinte y siete= F[ray] D[o]n Geronimo Dolz= Por mandado de su Seño-ria.= Francisco Serrano Oficial primero de la Recibiduria= Registrado en el Libro tercero de la Recibiduria al folio ciento setenta y siete vuelto.= Lugar del Sello.= V[uestra] S[eñoria] como Ministro Recividor de su Sagrada Religion de San Juan de Jerusalen, en esta Gran Cas-tellania de Amposta, nombra para Escribano de las Cortes y Juzgados de las Villas de Benisanet y Miravet en el Principado de Cataluña à Francisco Costa y Solé[r], que lo es ya de Reynos con residencia en la primera.= Comprovacion} Los Escribanos publicos y Reales del Co-legio de San Juan Evangelista de la Ciudad de Zaragoza que abajo signamos y firmamos, certificamos y damos fe que el M[uy] Y[lustre] Señor Fr[ay] D[o]n Geronimo Dolz por quien va espedido el antece-dente titulo de nombramiento para Escribano de los Juzgados que contiene es tal Cavallero Comendador en la orden de San Juan, y su Ministro Recibidor con lo demas que se titula, fiel, legal, y de toda confianza: Que la firma puesta, y el sello fijado a su continuacion, son de su propio puño y letra y el mismo que acostumbra usar la Gran Castellania de Amposta y D[o]n Francisco Serrano, por quien va re-frendado es tal segun su firma. Oficial primero de la Recividuria de dicha Castellania de Amposta y á cuantos docum[en]tos autorizan como está el presente siempre se les ha dado y da y puede dar entera fe y

elellll mm mmmmmisisisisssssmomommmomomom ]n]]]]]] FFFrararararararancciiiiiiia.aa OOOOOOOficficficficficficfifi iall lllláááá ccccuauaauuu ntn osososos

s s sss hahahahahahaaha d dddd d d dadadadadadaddadoooooo


credito, judicial y estrajudicialmente en cuyo testimonio damos el nu-estro sellado con el dicho Colegio en Zaragoza à treinta de Abril de mil ochocientos veinte y siete= En testimonio de verdad= Jose de La-torre= En testimonio de verdad= Joaquin Quílez= Y visto por los del nuestro Consejo con lo espuesto por el nuestro Fiscal p[o]r auto que proveyeron en cinco de este mes, mandaron que bajo el ecsamen que tenia hecho el referido Francisco Costa y Solé[r] para la Notaria de Reinos, que se le espidió en cuatro de Diciembre de mil ocho ci-entos diez y ocho, se le expidiese el correspondiente Titulo y al efecto se acordó expedir esta nuestra Carta: Por la cual y sin perjuicio de nuestras Regalias y derechos Reales aprobamos el nombram[ien]to que queda inserto hecho á favor del referido Francisco Costa y Solé[r] para servir las Escribanias locales de las Cortes y Juzgados de las Villas de Benisanet y Miravet: Y en su consecuencia arrengladose à los estilos, practicas, leyes, y costumbres de estos nuestros Reynos y Señorios, le concedemos licencia y permiso à dicho Francisco Costa y Solé[r] para que sin incurrir en pena alguna pueda usar y ejercer dicho oficio, segun se previene en el citado nombramiento, y mandamos que en todas las Escrituras autos y demas instrumentos que ante el pasaren y se otorgaren use el signo del que hasta aquí hà usado con la cir-cunstancias precisa de que haya de prevenir en todos los instrumentos que otorgare de la naturaleza de compras, censos, y tributos se tome la razon de ellos en el oficio de hipotecas que se mandó establecer en todas las cabezas de Partido del Reyno, á cargo de sus Escrivanos de Ayuntamiento por Real Pragmatica de cinco de Febrero de mil seteci-entos sesenta y ocho, bajo las penas en ella impuestas. Asi mismo mandamos á nuestro Gobernador Cap[ita]n G[ene]ral del Principado de Cataluña Presidente de nuestra Aud[ienci]a de él, que reside en la Ciudad de Barcelona, Regente y Oidores de ella, y á las Justicias y Ayuntam[ien]tos de las mencionadas Villas de Benisanet y Miravet, y demas á quienes en cualquier manera corresponda la observancia y cumplimiento de lo contenido en esta nuestra Carta que siendoles presentada ó con ella requiridos hayan, tengan, y reciban al citado Fran[cis]co Costa y Sole[r] por la Esc[riva]no de las Cortes y Juzgados de las mencionadas Villas y no le impidan ni embarazen su uso y ejercicio con ningun pretesto ni motivo alguno. Que asi es nuestra voluntad. Y prevenimos que de esta nuestra Carta se há de tomar razon en la Contaduria general de valores de nuestra Real Hacienda á que está incorporado la de media annata, espresando haberse paga-do este derecho con declaracion de lo que importare, y tambien en la Contaduria seccion de Amortizacion por quien igualmente se deberá espresar la cantidad que se hubiese satisfecho p[ara] esta gracia, sin

alalalalal d ddddde e eee vavavavvavavv lololllommediaaaaaa a nnnnnnooooonn dedededeeede l lllllo qqqqqzazz ciciciciiononoo poooouuuuubibibibiibibieseseseese e eeee sasasasasasasas tttt


cuya formalidad será de ningun valor, y no se admita ni tenga cumplim[ien]to este Despacho. Dada en Madrid á Diez de Enero de mil ochocientos veinte y ocho.

D[o]n Bernado RiegaD[o]n Jose HebiaD[o]n Miquel ModetD[o]n Rafael Paz y FuertesD[o]n Fran[cis]co Xav[ie]r Adell


Consulta sobre Salvador Galcerà i Jaume Poll, del partit de Gandesa. Fet a Barcelona, 10 de març de 1842. ACA. Reial Audiència. Consultes 1840-1844, Llibre 2n, f. 129.

Ser[enisi]mo S[eñ]or.Han acudido á este Tribunal pleno D[on] Salvador Galcera y Blay,

Es[criva]no de Flix, y D[on] Jayme Poll, tambien Es[criva]no, vecino de la Villa de Mora de Ebro, ambos del partido judicial de Gandesa, en solicitud de que se les rehabilite para egercer sus oficios, de cuyas funciones les suspendio el Juez de 1ª instancia de aquel partido por haber autorizado Esc[ritu]ras en pais dominado por los facciosos.

Como en el partido indicado la mayor parte de los Esc[riva]nos permanecieron en sus pueblos y autorizaron contratos mientras su ter-ritorio estuvo ocupado por los rebeldes, de modo que de diez y siete Esc[riva]nos que habia en d[ic]ho partido solo cuatro quedaron habili-tados para egercer su oficio, si no se proporciona à aquellos habitantes algun Esc[riva]no mas de quien puedan valerse, se les van á ocasionar perjuicios de consideracion teniendo que trasladarse à puntos distantes para el otorgamiento de los documentos publicos que les convengan. No solo por esta consideracion, si que tambien porque los mencionados Galcera y Poll. se vieron precisados á permanecer en aquel pais, en donde el primero posee algunos bienes, para atender á su manutencion y à la de la familia, constando ademas por informes de Autoridades y personas respetables que el espresado Galcerá en calidad de Alcalde de Flix prestó servicios importantes à los defensores de la causa Na-cional, y que Poll por iguales motivos se vió preso por los rebeldes y

ssss bbbbbbieieeieienenenennenees,ssss p pppo ooo addddememememeeme assssseseeee prrrrrresesesesesese adaaa o o o o tatattttt ntttttteseseseseeses à lll lmmmmmmmotototoototivivivivivosososossos s s sss


muy procsimo á ser fusilado. por los mismos. á cuyo fin le habian ya sacado de la Plaza llamada de la Era de la mencionada Villa de Mora de Ebro, habiendo ademas saqueado la casa. Por estas consideraciones se hubiera inclinado el Tr[ibun]al á rehabilitar à los referidos Galcerá y Poll, mientras se practican las diligencias necesarias para la provision de las plazas que resulten vacantes y se acuerde una resolucion definitiva acerca de los Esc[riva]nos que se hallan suspensos en dicho partido en como ha tenido à la vista las R[eale]s or[de]n[e]s de 22 de Marzo y 4. Junio del Año p[roxim]o p[asad]o en las que se dispone terminan-temente que continuen por ahora sin egercicio los Esc[riva]nos D[on] Mig[ue]l Huguet y D[on] Agustín Arnau por haber permanecido en pais dominado por los rebeldes durante la guerra civil q[u]e felizmente ha terminado, ha acordado este mismo Tribunal pleno de conformidad con el fiscal de S[u] M[agestad] de cuyo dictamen se acompaña copia certificada, elevar á V[uestra] A[lteza] esta consulta para que recaiga en el particular la resolucion que estime oportuna.

Dios [guarde] a [Usted] Bar[celo]na 10. Marzo 1842.


Compareixença judicial de Pau Marcer davant el Reial Jutjat de l’Alcaldia Major de Vilafranca del Penedès. Fet a Foix, 1 de març de 1839. ACAN. Fons notarial. Protocol de Jaume Domingo Mullol i Torrents de 1839, f. 11.

En el termino de Foix Corregim[en]to d[e] Villafranca d[e] Pa-nades Obis[pa]do de Bar[celo]na al primer dia de Marzo del año del Nacim[ien]to del Señor mil ochocientos trenta y nueve: Por ante mí el infr[aescrit]o Es[criva]no y testigos infr[aescrito]s, compareció Pablo Marcer Portero R[ea]l interino de la Alcaldía Mayor de la referida Villa de Vilafranca, el qual mediante el juramento que prestó en el ingreso de su oficio, hace relacion a[nte] mi el infr[aescrit]o Es[criva]no de haber en el día de hoy, entre las ocho y nueve horas de la mañana, á instancia de Pedro Valles Lab[rado]r del Term[in]o de Mediona de d[i]chos Corregim[ien]to y Obis[pa]do sin requirim[ien]to en escrito que su tenor a la letra es como sigue=1 presentado y notificado a Teresa Mallofré del espresado Term[in]o de Mediona, un requirimiento en es-

1. A l’original apareix com a text anul·lat.

papaaaa]d]d]d]d]do o oo sisissiis n n nnniigguggggg e=====iiggue==1111 p rereeeennnnnn]o ddddddde e eeeee Meeeeee

exexexexexe t at at at aat anulnulnulnunulul·lal·la·lal·lalat.t.ttt.t


critos que su tenor á la letra es como sigue = Muy bien sabe é ignorar no puede V[sted] S[eño]ra Teresa Mallofré del Term[in]o de Mediona Corregim[ien]to de Villafranca de Panades que con escritura privada firmada por Jose Vich y Juan Farré Lab[rado]res del referido Term[in]o confesó deber y querer pagar á Pedro Vallés Lab[rado]r del mismo la cantidad de doceduros y una peseta, á saber es; seis duros por todo el dia primero Enero del corriente año, y los restantes seis duros y una peseta por todo el dia quinse de Agosto proximo venidero, con la condicion que faltando en el primer plazo prometió pagarla por entero la cantidad espresada segun assí es de ver de d[ic]ho papel privado, que deja en poder del Es[criva]no de esta interpelacion por el tiempo de la ley por si quiere V[sted] cerciorarse. Habiendo V[sted] faltado en el primer plazo, debe usted satisfacer la referida cantidad por entero segun lo prometido por V[sted] misma terminantemente en el referido papel privado. No habiendo podido lograr la cantidad espresada por mas que se la haya pedido con la mayor armonía habiendo sido in-fructuosos los medios amorosos [que] ha practicado, no le queda ya otro arbitrio que valerse de los asperos y rigurosos para alcanzarla.

Por tanto el espresado Pedro Valles por una[,] dos, tres y mas ve-zes y quantas en derecho sean menester requiere é interpela a V[sted] S[eño]ra Teresa Mallofré para que dentro el termino de la ley, le dé y pague la cantidad espresada junto con las costas de este requirim[ien]to protestandole de todos los daños, perjuicios y costas por la falta de cumplimiento que se ocasionaron hasta conseguir su entero y total pago. Requiriendo al Portero que el p[rese]nte le entregará relacion haga de su presentacion en autos del discreto D[o]n Santiago Domingo Mullol y Torrents Es[criva]no del R[ea]l Juzgado de la Alcaldia Mayor de Vi-llafranca de Panades y a[nte] este paraque levante de todo publico y autentice autos Requirens vos Not[arium?] = Habiendo entregado copia del preincerto requerim[ien]to a d[ic]ha Teresa Mallofre personalmente hallada en su propia casa. Y esta dijo ser la verdad en virtud del ju-ramento que tiene prestado y su relacion de la que requiere a[nte] mi el infr[ascrit]o Es[criva]no lleve auto: Siendo p[rese]ntes por testigos Victoriano Mullol Escriviente hallandose en el term[in]o referido y el R[everen]do D[o]n Antonio Bertran P[res]b[íte]ro de el; De que ÿo Santiago Domingo Mullol y Torrents Es[criva]no doÿ fee y de conocer a d[ic]ho Portero = la Villa de Innecesarias(?) Fdemas (?) = valen = un requirim[ien]to en escritos, que su tenor á la letra es como sigue = menester = tildados no valn: Asi lo apruebo ÿo el d[ic]ho é infr[ascrit]o Es[criva]no= Pablo Marcer Portero R[ea]l.

Ante míSantiago Domingo Mullol y Torrents Es[criva]no.

quququqququuee eee susuusuussus t ttteeeeeAsissss lo o oo apaaaaaa ruuuuuuPoPPPP rtrttttererererererero ooooo RRRRR



Reial ordre relativa als poders notarials i altres documents públics atorgats en país subjecte a la dominació de Don Carlos. Fet a Madrid, 11 de novembre de 1838.

[En 11] Habiéndose suscitado en la audiencia de Puerto-Príncipe la duda de si deberia ó no surtir todos los efectos legales cierto poder otorgado en la ciudad de Estella á 10 de Mayo de 1837, ha creido conveniente S[u] M[agestad] la REINA GOBERNADORA dictar reglas segu-ras que determinen el valor legal que ha de darse á los documentos públicos otorgados en pais sujeto á los rebeldes, procurando conciliar los intereses de los particulares con las precauciones que exige el bien público. Con este fin, y despues de haber oido al supremo tribunal de Justicia, se ha servido mandar lo siguiente:

1.º Para ser admitidos y obrar fe en juicio los poderes y demas documentos públicos otorgados en pais sujeto á la dominacion de D[on] Cárlos, deberán ser refrendados por la legítima autoridad superior po-lítica de la provincia en que se otorguen, certificando ademas de que el otorgamiento se ha hecho ante escribano legítimamente instituido, para lo que hará que legalicen en forma los escribanos residentes en la capital, ó, á falta de este medio, empleará otro que conduzca al mismo fin.

2.º Los documentos asi visados serán admitidos despues de tac-harse todas las expresiones que propéndan á reconocer el gobierno de D[on] Cárlos, y surtirán todos sus efectos en las testamentarías y demas juicios donde se presentaren, pero se suspenderá la remesa de caudales á los otorgantes á los otorgantes hasta la completa pacifica-cion del pais, ó hasta que acrediten haber trasladado su residencia y domicilio á poblacion libre del dominio de D[on] Carlos.

3.º En el caso de que los interesados ú otorgantes haya tomado una parte activa y directa en la rebelion, lo hará constar asi la autoridad que refrende el documento para que obre los efectos que corresponda con arreglo á las disposiciones vigentes sobre los secuestros de bienes de los rebeldes é indeminzacion de los daños causados á los leales.

De Real órden lo digo á V. para su inteligenca y efectos correspon-dientes. Dios guarde á V[sted] muchos años. Madrid 11 de Noviembre de 1838.= Ruiz de la Vega.

mmmmucucucuucchohohohohohohohos sss aaaaaa



Reial ordre declarant nuls per a l’efecte de contraure matrimoni els documents atorgats en país carlí. Fet a Madrid, 26 de febrer de 1839. Boletín Oficial de la Provincia de Barcelona (Barcelona, 2 d’abril de 1839), núm. 41,

p. 9.

AUDIENCIA TERRITORIAL.

Por el Ministerio de Gracia y Justicia se ha comunicado á este superior Tribunal con fecha 26 de febrero último la real órden siguiente.

«El vicario eclesiástico de Madrid dió conocimiento al gobierno de que se le habia presentado una solicitud para contraer matrimonio por medio de procurador apoyándola en un poder otorgado en pais enemigo, y en un atestado de libertad del contrayente espedido por un eclesiástico, que se titula teniente Vicario general de los reales ejércitos, cuyos documentos originales se remitieron al supremo Tribu-nal de justicia. Y habiendo consultado dicho Tribunal manifestando la ilegitimidad y nulidad de aquellos documentos; ha tendio á bien S[u] M[agesta]d resolver que no debiendo en ningun caso ni por ningun motivo reconocer ni tolerarse la usurpacion de la autoridad pública, no deben surtir efecto ninguno los documentos que contengan ó su-pongan un acto cualquiera de dicha usurpacion, que los tribunales asi eclesiásticos como civiles y demas autoridades á cuyo poder llegasen documentos de aquella clase deben considerarlos como absolutamente nulos y pasar los originales al Gobierno para que disponga lo demas que en los casos respectivos pueda tener lugar, y que esta disposicion se entienda sin perjuicio de lo que se resolvió en la circular de este Ministerio de 11 de noviembre último respecto de los instrumentos públicos otorgados sobre contratos y negocios privados entre personas particulares en pais ocupado por los rebeldes.»

Y en su vista ha acordado el tribunal pleno con providencia de 21 del actual que se guarde, cumpla y circule por los Boletines oficiales á los jueces de primera instancia del territorio, para su inteligencia y efectos oportunos. Barcelona 23 de marzo de 1839.- Por mandado de S[u] E[xcelencia].= Manuel Sanchez, secretario.

ABELLAN I MANONELLAS, Joan Anton (2006). «Els Galceran: una nissaga carlina de Prats de Lluçanès». Ausa (Vic), vol. XXII, núm. 158, p. 563-599.

ALVARADO Y DE LA PEÑA, Santiago (1830). Cartilla real novísima teórico-práctica, reformada, ordenada bajo nuevo método, y adicionada considerablemente con arreglo á las Leyes de Partida y de la Noví-sima Recopilacion, Ordenes y Decretos vigentes en España hasta el presente año de 1830. Madrid: Julián Viana Razola.

ANGUERA, Pere (1990). «Aproximació al primer carlisme al Camp de Tarragona, la Conca de Barberà i el Priorat». Recerques (Barce-lona), núm. 23, 37-52.

— (1995). Déu, pàtria i fam. El primer carlisme a Catalunya. Barce-lona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

— (2002). «Sobre les limitacions historiogràfiques del primer carlis-me». A: Absolutistes i liberals. Deu estudis a l’entorn de la guerra dels Set Anys. Reus: Associació d’Estudis Reusencs.

ANÒNIM (1833). Provincia de Barcelona. Lista de los Pueblos que compo-nen esta Provincia según los limites prefijados en el Real Decreto de Division Territorial de 30 de noviembre de 1833. S. l.: s. e.

— (1840). Vida y hechos de los principales cabecillas facciosos de las provincias de Aragón y Valencia, desde el pronunciamiento carlista de Morella en 1833 hasta el presente: por un emigrado del Maes-trazgo. València: Oficina de López.

ARNABAT MATA, Ramon (2001). La revolució de 1820 i el Trienni Liberal a Catalunya. Vic: Eumo.

ARTAGÁN, Barón de (1910). Carlistas de antaño. Barcelona: La Bandera Regional.

BIBLIOGRAFIA

dddde LóLóLóóóLóLópep z.zzzzzzLaLLLLL rrrrrrevevevevevve oluuuuuu

llllllisisiisisistatatatatataas ss dededededede a aaaaa


BAIGES I JARDÍ, Ignasi Joaquim (1994). «El notariat català: origen i evo-lució». A: Actes del I Congrés d’Història del Notariat Català (Bar-celona, 1993). Barcelona: Fundació Noguera, p. 131-166.

BARANDIARAN FORCADA, Karmele (coord.) (1989). Museo Zumalacárregui. [Sant Sebastià]: Diputación Foral de Guipuzkoa.

BERMÚDEZ, Maria Carme; CASALLARCH, Rossend; CLARÀ, Jaume; GÓMEZ, Eduard; PORTET, Roser; TARTER, Ramon (1989). «La crema de Moià (8, 9 i 10 d’octubre de 1839)». Modilianum (Moià), núm. 1, p. 7-107.

BERTRAN CUDERS, Josep (2014). El corregiment de Talarn 1716-1840. Tremp: Garsineu.

BLADÉ I DESUMVILA, Artur (1992). Els setges de Gandesa i del castell de Móra d’Ebre (1834-1838). Barcelona: Rafael Dalmau.

BOFARULL I DE BROCÀ, Antoni de (1999-2000). Historia de la guerra civil de los siete años [1833-1840]. Reus: Associació d’Estudis Reusencs. 2 v.

BURGO, Jaime del (1954-1966). Bibliografía de las guerras carlistas y de las luchas políticas del siglo XIX. Antecedentes desde 1814 y un apén-dice hasta 1936. Navarra: Diputación Foral de Navarra-Institución Príncipe de Viana. 5 v. [3 toms i 2 suplements]

BURGUEÑO, Jesús (1995). De la vegueria a la província. La formació de la divisió territorial contemporània als Països Catalans (1790-1850). Barcelona: Rafael Dalmau.

[BUXERES ROSÉS, Antoni] (1844). Barcelona en julio de 1840. Sucesos de este periodo, con un apendice de los acontecimientos que siguieron hasta el embarque de S. M. la Reina Gobernadora en Valencia. Vin-dicacion razonada del pueblo de Barcelona. Barcelona: Imprenta de José Tauló.

CABELLO, Francisco; SANTA CRUZ, Francisco; TEMPRADO, Ramón María (1845-1846). Historia de la guerra última en Aragón y Valencia. Madrid: Imprenta del Colegio de Sordo-Mudos.

CALBO Y ROCHINA, Dámaso (1845). Historia de Cabrera y de la guerra civil en Aragón, Valencia y Murcia. Madrid: Establecimiento tipográfico de D. Vicente Castelló.

CANAL, Jordi (2000). El carlismo. Dos siglos de contrarrevolución. Ma-drid: Alianza.

CARIDAD SALVADOR, Antonio (2014). Cabrera y compañía. Los jefes del carlismo en el frente del Maestrazgo (1833-1840). Saragossa: Di-putación General de Zaragoza. Institución Fernando El Católico.

CARRERA PUJAL, Jaume (1948). La vila de Castellterçol. Barcelona: Bosch.CHRISTIANSEN, Eric (1974). Los orígenes del poder militar en España 1800-

1854. Madrid: Aguilar.

MaMaMMaMaMaaesessese trtrtrtrtrtrtrrazazazaza ggggggaaaggozaaaaa. . .. .. InssssssLaLaLaLaa vvvvvililililllla aa aaa ddeddd CCCCCororrrrígígíígígggenenenennenesesesesee d d dddeeeeee


CORRALES BURJALÉS, Laura (2014). L’estampa i la Primera Guerra Carli-na a Catalunya (1833-1840). Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona. Departament d’Història de l’Art. [Tesi doctoral dirigida per Antoni Moliner Prada i Rafael Cornudella Carré]

D. J. F. A. (1831). Diccionario judicial, que contiene la explicación y significación de las voces que están más en uso en los Tribunales de Justicia. Madrid: Imprenta de D. Miguel de Burgos.

DÍEZ, Fernando (2001). Utilidad, deseo y virtud. La formación de la idea moderna de trabajo. Barcelona: Península.

DOU I DE BASSOLS, Ramon de (1801). Instituciones del derecho públi-co general de España con noticia particular de Cataluña y de las principales reglas de gobierno en qualquier estado. Tom 3. Madrid: Oficina de don Benito García y Compañía.

DURAN CAÑAMERAS, Fèlix (1933). «Els arxius de protocols notarials». A: Els arxius judicials a Catalunya. Barcelona: Acadèmia de la Ju-risprudència i Legislació de Catalunya, p. 27-42.

— (1955). «Notas para la Historia del Notariado Catalán». Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos (Barcelona), núm. III, p. 71-207.

DURAN I SANPERE, Agustí (1973). Barcelona i la seva història. La formació d’una gran ciutat. Barcelona: Curial.

Fastos españoles o efemérides de la guerra civil desde octubre de 1832 (1839). Madrid: Imprenta Ignacio Boix.

FERRER, Melchor (2010). Historia del tradicionalismo español. Tom 14. Pamplona: Sancho El Fuerte.

FERRER, Melchor; TEJERA, Domingo; ACEDO, José F. (1941-1979). Historia del tradicionalismo español. Sevilla: Ediciones Trajano: Católica Española. 30 t.

FERRER ALÒS, Llorenç (1991). Oló, un poble, una història. Moià: Asso-ciació Castell d’Oló.

FERRER I MALLOL, Maria Teresa (1974). «La redacció de l’instrument notarial a Catalunya. Cèdules, manuals, llibres i cartes». Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos (Barcelona), vol. 4, p. 29-192.

GARCIA OMS, Arcadi (2010). El dret notarial català. La implantació a Catalunya del model castellà 1716-1755. Barcelona: Universitat de Barcelona. Departament de Dret Civil. [Tesi doctoral dirigida per Joan Marsal Guillamet]

GIBERT, Vicenç (1828). Teórica del arte de la notaria, ó, manual de es-cribanos. Barcelona: Impremta de J. Mayol.

ddde DrDrrDrreteee CCCCCCC

dded l l lll ararra tte dddddrerererererremtmtmtmtmtmm a a aa dedededededede


GIL NOVALES, Alberto (2010). Diccionario biográfico de España (1808-1833). De los orígenes del liberalismo a la reacción absolutista. Vol. 2. Madrid: Fundación Mapfre.

GINEBRA MOLINS, Rafel (2000). «Les escrivanies eclesiàstiques a Catalu-nya». A: Actes del II Congrés d’Història del Notariat Català (Bar-celona, 1998). Barcelona: Fundació Noguera, p. 89-160.

GOL ROCA, Toni (2004). La tercera conjuració. 2a revolta carlista i la ter-cera guerra civil a Berga i comarca (1872-1876). Barcelona: L’Albi.

GRAU I PUJOL, Josep Maria-Tomàs (2002). «Un notari carlí de Tarragona a l’Urgell. Nota de la producció documental de Miquel Martí i Boronat (1831-1835)». Urtx (Tàrrega), núm. 15, p. 229-236.

GRAU I PUJOL, Josep Maria-Tomàs; PUIG, Roser (1993). «La notaria de la Pobla de Lillet. Caietà Carbonell i Jolís (1818-1845)». L’Erol (Berga), núm. 40, p. 27-31.

HEITZMANN PÉREZ, María Luisa (1982). Nombres bíblicos en el santoral católico. Barcelona: Universitat de Barcelona.

HENNINGSEN, Charles Frederick (1939). Campaña de doce meses en Navarra y las provincias vascongadas con el general Zumalacár-regui. Sant Sebastià: Editorial Española. [Traducció de Román Oyarzun]

LASSALA, Manuel (1841). Historia política del partido carlista, de sus divisiones de su gobierno, de sus ideas y del convenio de Vergara, con noticias biográficas que dan a conocer cuales han sido don Carlos, sus generales, sus favoritos y principales ministros. Madrid: Imprenta de Viuda de Jordán e Hijos.

LLADONOSA, Josep (1967). La Primera Guerra Carlina a les terres de Lleida. Barcelona: Rafael Dalmau Editors.

LLADONOSA, Manuel (1993). Carlins i liberals a Lleida. Lleida: Pagès Editors.LLEDÓS I MIR, Miquel (1917). Historia de la antigua villa, hoy ciudad de

Tremp. Barcelona: J. Faidella Seix.LLORENS SOLÉ, Antoni (1981). Solsona en les guerres del segle XIX a Ca-

talunya. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana. MADOZ, Pascual (1985). Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra

i zona de parla catalana del regne d’Aragó al «Diccionario geográfico – estadístico – histórico de España y sus posesiones de Ultramar». Tom 2. Barcelona: Curial.

MARTÍNEZ ALCUBILLA, Marcelo (1869). Diccionario de la administración española peninsular y ultramarina. Tom 10. Madrid: Administración.

MONTAÑÀ BUCHACA, Daniel (2011). Los hospitales carlistas del Principado de Cataluña (1833-1840). Valls: Lectio.

18111111 6999).).).).)). Diiiiccccmmmmmarrrrininninininiinaaaa. ToToToToTT

1)1111 . LoLoLoLoLoL ss ss hoooosVaVaVaVaVaaV llllllllll s:s::s:s L LLLLLLLeeeeeee


MONTAÑÀ BUCHACA, Daniel; PUJOL ROS, Joan (1997). La universitat carlina a Catalunya: Solsona (1838), Sant Pere de la Portella (1838-1840). Valls: Cossetània.

MONTAÑÀ BUCHACA, Daniel; RAFART, Josep (2014). «Aproximació biblio-gràfica al carlisme (2005-2012)». A: Estat carlista: tradició i furs. L’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis d’Avià, p. 223-267.

MORAL RONCAL, Antonio Manuel (1994). «Protocolos notariales y amnis-tiados carlistas en el Madrid de 1841». Aportes (Madrid), núm. 26, p. 70-73.

— (1999). Carlos V de Borbón. Madrid: Actas. MORILLAS TORNÉ, Mateu; QUINTANA SEGALÀ, Joan-Xavier (2012). «Algunes

problemàtiques de la cartografia històrica. El cas de la Primera Guerra Carlina a Catalunya». Treballs de la Societat Catalana de Geografia (Barcelona), núm. 73, p. 193-210.

MUNDET I GIFRÉ, Josep Maria (1990). La Primera Guerra Carlina a Cata-lunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

MURO, José (1847). Guía del escribano. Tom 1 i 2. Valladolid: Imprenta de don Julián Pastor.

NOGALES CÁRDENAS, Pedro (1995). Una visió de la Primera Guerra Carlista. Les cartes comercials de la companyia d’Aragó (1833-1840). Reus: Centre de Lectura de Reus.

Novísima recopilación de las Leyes de España: Dividida en XII Libros. En que se reforma la Recopilación publicada por el Señor Don Felipe II en el año de 1567, reimpresa últimamente en el de 1775: I se incorporan las pragmáticas, cédulas, decretos, órdenes y reso-luciones Reales, y otras providencias no recopiladas y expedidas hasta el de 1804. (1805). Madrid: Imprenta Don Julián Viana Rayola.

Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cathaluña estable-cida por su Magestad, con Decreto de diez y seis de Enero de mil setecientos y diez y seis. Barcelona: Joseph Teixidò, Impressor del Rey nuestro Señor. [Bnc, Fullets Bonsoms núm. 769]

OLLÉ ROMEU, Josep Maria (1993-1994). Les bullangues de Barcelona durant la Primera Guerra Carlins (1835-1837). Tarragona: El Mèdol. 2 v.

— (2007). Matiners. Febrer, 1847 - 1848 febrer. Barcelona: PPU.ORTIZ DE ZÚÑIGA, Manuel (1849). Biblioteca judicial, parte legislativa,

que contiene la legislación no recopilada relativa á la adminis-tración de justicia. Tom 2. Madrid: Imprenta de D. Santiago Saunaque.

449)9)99)9)9). BiBiBBiBiBiBiBiblblbblblbb ioioiiioooóóónn nonoonono recccccc

2. M MMMMMMada rrrrr


ORTIZ DE ZÚÑIGA, Manuel; HERRERA, Cayetano (1832). Deberes y atribu-ciones de los Corregidores, Justicias y Ayuntamientos de España. Tom 1. Madrid: Imprenta de Don Tomás Jordan.

PAGAROLAS I SABATÉ, Laureà (1994). «Notaris i auxiliars de la funció notarial a les escrivanies de la Barcelona medieval». Lligall, núm. 8, p. 53-71.

— (2007). Los archivos notariales. Qué son y cómo se tratan. Gijón: Trea.

PAGAROLAS I SABATÉ, Laureà (coord.) (2005). Els fons de protocols de Catalunya. Estat actual i proposta de sistematització. Barcelona: Associació d’Arxivers de Catalunya.

PALAU I DULCET, Antoni (1948). Manual del Librero Hispano-Americano. 2a ed. Tom 2. Barcelona: Libreria Palau.

Panorama español. Crónica contemporánea por una reunión de amigos cola-boradores (1842-1845). Madrid: Imprenta del Panorama Español. 4 v.

PÉREZ, Antonio Xavier (1781). Discurso sobre la honra y deshonra legal, en que se manifiesta el verdadero merito de la Nobleza de sangre, y se prueba que todos los oficios necesarios, y utiles al Estado son honrados por las Leyes del Reyno, según las quales solamente el delito propio disfama. Madrid: Blas Román.

PICAS, Martí (2013). «Les defenses carlines exteriors de Berga (1840)». A: El carlisme ahir i avui. L’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Es-tudis d’Avià, p. 71-91.

PIRALA CRIADO, Antonio (1845). Historia de la guerra civil y de los par-tidos liberal y carlista... Madrid: Establecimiento tipográfico de Mellado. 5 v.

— (2005). Vindicación del general Maroto y manifiesto razonado de las causas del Convenio de Vergara. Pamplona: Urgoiti. [Edició a càrrec de Pedro Rújula]

PLANES I ALBETS, Ramon (1985). Catàleg dels protocols notarials dels arxius de Solsona. Barcelona: Fundació Noguera.

PLANES I BALL, Josep Albert (2013). «Advocats i levites: una aproximació sociològica a l’elit dirigent del carlisme urgellenc (1860-1875)». A: El carlisme ahir i avui. L’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis d’Avià, p. 117-132.

PORTET, Joan (1999). «El primer carlisme a Osona. Conspiracions, ai-xecaments i partides (1833-1835)». A: El carlisme i la dona. Bar-celona: Fundació Francesc Ribalta, p. 105-141.

QUINTANA I SEGALÀ, Joan-Xavier (2011). Monistrol de Montserrat. Història d’un poble i les seves muralles. Manresa: Ajuntament de Monistrol de Montserrat.

3333 118383833335)5)55))»ssc Riiiiibabbbbbb ltaaaaaa(2((( 011111111)1)1)1)1)1)1). MMMMMMalaaaaa leeeessss.. . MaMM nnnn


QUINTANA I SEGALÀ, Joan-Xavier (2013). «Genealogia d’un alçament car-lí: el cas de Francesc Costa de Sant Vicenç dels Horts». A: El carlisme ahir i avui. L’Hospitalet de Llobregat: Centre d’Estudis d’Avià, p. 33-50.

Reales ordenanzas concedidas al colegio de los notarios públicos de nume-ro de la ciudad de Barcelona por Su Magestad (Que Dios Guarde), con Real Despacho de 28 de junio de 1735. Barcelona: Impremta Joan Piferrer.

RIBERA LLONC, Jordi (2007). A l’ombra del castell. Esterri i les Valls d’Àneu del 835 al 1939. Lleida: Pagès Editors.

ROCA I TRIAS, Encarna (1978). «Unde cathalanus quasi in Cathalonia stans». Revista Jurídica de Catalunya (Barcelona), vol. 77, núm. 1, p. 7-44.

RÚJULA, Pedro (1998). Contrarrevolución. Realismo y carlismo en Aragón y el Maestrazgo, 1820-1840. Saragossa: Prensas Universitarias de Zaragoza.

SAGARRA, Ferran de (1935). La Primera Guerra Carlina a Catalunya. El comte d’España i la Junta de Berga. Barcelona: Barcino. 2 v.

SÁNCHEZ, Juan José (1794-1798). Nobleza, privilegios y prerogativas del oficio público de escribano. Tom 1 i 3. València: Hermanos Orga.

SÁNCHEZ CARCALÉN, Antoni (2009). Els defensors de Ferran VII a Lleida (1823-1833). Lleida: Edicions de la Universitat de Lleida.

— (2012). La muntanya en armes. El carlisme a les Valls d’Àneu. Esterri d’Àneu: Consell Cultural de les Valls d’Àneu.

SANTIRSO RODRÍGUEZ, Manuel (1999). Revolució liberal i guerra civil a Catalunya. Lleida: Pagès Editors.

— (2005). Els Acords Reservats de la Junta de Berga (1837-1839). Berga: Institut Municipal de Cultura de Berga.

SAUCH CRUZ, Núria (2001). «La Guerra dels Malcontents al corregiment de Tortosa». Recerca (Tortosa). núm. 5, p. 141-183.

— (2004). Guerrillers i bàndols civils entre l’Ebre i el Maestrat: la formació d’un país carlista (1808-1840). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

SECO SERRANO, Carlos (1971). Barcelona en 1840: los sucesos de julio (aportaciones documentales para su estudio). Discurso leído el día 6 de junio de 1971 en el acto de recepción pública del Dr. D. Carlos Seco Serrano en la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona y contestación del académico numerario Dr. D. Luis Pericot. Bar-celona: Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona.

ctctccto o dededededeee r rr rrecececececceeeAcAAAA addemememememmmia mimmmm coooooo nnnnnnumummumu eeeeedddddde e e BoBBoBoBoBoonenennnn ss


SERRADILLA, Antonio Jesús de (1949). El último día del conde de España y de la causa de Carlos V en Cataluña. Palma de Mallorca: Vich.

SOLÉ I COT, Sebastià (1982). «La llengua dels documents notarials ca-talans en el període de la Decadència». Recerques (Barcelona), núm. 12, p. 39-56.

— (2008). El gobierno del Principado de Cataluña por el Capitán General y la Real Audiencia —El Real Acuerdo— bajo el régimen de Nueva Planta (1716-1808). Una aportación al estudio del procedimiento gubernativo a finales del Antiguo Régimen. Barcelona: Universitat Pompeu Fabra.

SUÁREZ VERDAGUER, Federico (1972). Los agraviados de Cataluña. Vol. 4. Pamplona: Publicaciones de la Universidad de Navarra.

TALAVERA DÍAZ, María (2007). Aproximación bibliométrica a la historio-grafía sobre el carlismo (1973-2005). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.

Teatro de la guerra: Cabrera, los montemolistas y republicanos en Cata-luña. Crónica de nuestros dias. Redactada por un testigo ocular de los acontecimientos (1849). Madrid: Imprenta de D. R. González.

TERRADES, Agustí (2000). El Cavaller de Vidrà. De l’ordre i el desordre conservadors a la muntanya catalana. 2a ed. Barcelona: Publica-cions de l’Abadia de Montserrat.

TOLEDANO GONZÁLEZ, Lluís Ferran (2004). La muntanya insurgent. La tercera guerra carlina a Catalunya 1872-1875. Girona: Cercle d’Es-tudis Econòmics i Socials.

Tomo tercero de autos acordados, que contiene nueve libros, por el orden de títulos de las leyes de Recopilación; i van en él las Pragmaticas que se imprimieron el año de 1723 al fin del tomo tercero, todos los Autos-Acordados del Tomo quarto de ella, i otras muchas Pragmaticas Consultas resueltas, Cedulas, Reales Decretos, i Autos-Acordados que se han aumentado hasta 1745 (1775). Madrid: D. Joachin Ibarra.

TORRAS I RIBÉ, Josep Maria (1976). Evolució social i econòmica d’una família catalana de l’Antic Règim. Els Padró d’Igualada (1642-1862). Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajoana.

— (1991). Camins i viatgers a la comarca de l’Anoia (1494-1834). Barcelona: Rafael Dalmau.

TOSCAS I SANTAMANS, Eliseu (2004). «Estat i escrivans municipals a la Catalunya del segle XIX». Estudis Històrics i Documents dels Arxius de Protocols (Barcelona), núm. XXII, p. 219-250.

— (2008). Secretarios municipales y construcción del estado liberal en España. València: Tirant lo Blanch.

EsEsEsEEstututututuudidididiiidis sssss HiHiHHHHiHHnúm.m.m.mm.m.m. XXXIIIII

iiiippappp leleeleleleless ssss yy yyyy cooooollllllloo BlBlBBlBlBB ananaanaa chchhhh


VALLVERDÚ I MARTÍ, Robert (2002). La guerra dels Matiners a Catalunya (1846-1849). Una crisi econòmica i una revolta popular. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

VILARDAGA I CAÑELLAS, Jacint (1919). Efemérides bergadanas: colección de todos los hechos acaecidos en Berga que han llegado a nuestra noticia desde los primitivos tiempos hasta nuestros días. Manresa: Imprenta San José.

VINAIXA MIRÓ, Joan Ramon (1992). Els O’Callaghan de Benissanet: una família noble irlandesa del segle XVIII. Tarragona: Delegació de Tar-ragona de la Societat Catalana de Genealogia, Heràldica, Sigil-lografia i Vexil·lologia.

— (1998). La postguerra del Francès i la revolta reialista de 1822 a l’Ebre. Barcelona: Columna.

— (2003). El Trienni Constitucional al partit de Tortosa (1820-1823). Valls: Cossetània.

— (2006). Tortosa en la Guerra dels Set Anys (1833-1840). Valls: Cos-setània.

FUNDACIÓ NOGUERA, constituïda el 20 de juliol de 1976 pel notari de Barcelona Raimon Noguera Guzman

Antics presidents: Raimon NOGUERA GUZMAN

Lluís FIGA I FAURA

Josep M. PUIG SALELLAS

Patronat

President: Joan J. LÓPEZ BURNIOL Vocals: Robert FOLLIA I CAMPS

Jordi FIGA I LÓPEZ-PALOP

Enric BRANCÓS NÚÑEZ

Francesc-X. FRANCINO I BATLLE

Francesc TORRENT I CUFÍ

Secretari: Lluís JOU I MIRABENT

Director de Publicacions: Josep Maria SANS I TRAVÉ

Publicacions de la Fundació Noguera

Inventaris d’Arxius Notarials de Catalunya

— Vinyet PANYELLA: Catàleg de l’Arxiu Notarial de Sitges. Barcelona, 1981.

1. Antoni JORDÀ I FERNÀNDEZ: Catàleg de l’Arxiu Notarial de Vilafranca del Penedès. Barce-lona, 1983.

2. Lluïsa CASES I LOSCOS: Catàleg dels Protocols Notarials de Lleida. Barcelona, 1983.

3. Lluïsa CASES I LOSCOS: Catàleg de l’Arxiu Notarial de Tremp. Barcelona, 1983.

4. Sebastià BOSOM I ISERN i Salvador GALCERAN I VIGUÉ: Catàleg dels Protocols de Puigcerdà. Barcelona, 1983.

5. Pere PUIG I USTRELL i Josep SANLLEHÍ I UBACH: Catàleg de l’Arxiu Notarial de Terrassa. Barcelona, 1984.

ArAAA xiu NoNoNNoNN tarriiiiiii

GGGGGALCEEEERANRANRANRANRANAN I VVIII

EEEEEHÍ I UUUUUUUBBBBBAACHAA : : :


6. Josefina MOLINERO: Catàleg de l’Arxiu Notarial de Sabadell. Barcelona, 1984.

7. Ramon PLANES I ALBETS: Catàleg dels Protocols Notarials dels Arxius de Solsona. Barce-lona, 1985.

8. Montserrat CANELA I GARAYOA i Montse GARRABOU I PERES: Catàleg dels Protocols de Cer-vera. Barcelona, 1986.

9. Lluïsa CASES I LOSCOS i Imma OLLICH I CASTANYER: Catàleg dels Arxius Notarials de Vic. Barcelona, 1986.

10. Joan PAPELL I TARDIU: Catàleg dels Protocols de Valls. Barcelona, 1989.

11. Lluïsa CASES I LOSCOS: Catàleg dels Protocols Notarials de Barcelona. Barcelona, 1990.

12. Albert TORRA PÉREZ i M. Luz RETUERTA JIMÉNEZ: Catàleg dels Protocols Notarials de l’antic districte de Sant Feliu de Llobregat. Barcelona, 1991.

13. Joan FARRÉ I VILADRICH: Catàleg dels Protocols de Balaguer. Barcelona, 1991.

14. J. M. PONS I GURI i Hug PALOU I MIQUEL: Catàleg de l’Arxiu Històric Notarial d’Arenys de Mar. Barcelona, 1992.

15. M. TORRAS, B. MASATS, R. VALDENEBRO, L. VIRÓS: Catàleg dels Protocols Notarials de Man-resa. Volum I. Barcelona, 1993.

16. M. TORRAS, B. MASATS, R. VALDENEBRO, L. VIRÓS: Catàleg dels Protocols Notarials de Man-resa. Volum II. Barcelona, 1993.

17. Lluïsa CASES I LOSCOS: Catàleg de l’Arxiu de Protocols del districte notarial de Sort. Bar-celona, 1995.

18. Anna SABANÉS ALBERICH: Inventari de l’Arxiu de Protocols Notarials del Vendrell. Barce-lona, 1995.

19. Josep M. T. GRAU I PUJOL: Catàleg del fons notarial del districte de Santa Coloma de Far-ners. Barcelona, 1995.

20. M. A. ADROER I PELLICER, J. M. T. GRAU I PUJOL, J. MATAS I BALAGUER: Catàleg dels Protocols del districte de Girona (I). Barcelona, 1996.

21. Marta VIVES I SABATÉ: L’Arxiu de Protocols del districte d’Igualada. Barcelona, 1997.

22. Roser PUIG I TÀRRECH: Catàleg dels protocols notarials dels antics districtes de Falset i Gandesa. Barcelona, 2000.

23. Isabel COMPANYS I FARRERONS: Catàleg dels protocols notarials de Tarragona (1472-1899). Barcelona, 2000.

24. Lluïsa CASES I LOSCOS: Inventari de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Segles XIII-XV. Vol. I. Barcelona, 2001.

25. Rafel MESTRES I BOQUERA i Núria JORNET I BENITO: Catàleg dels protocols notarials de Vilanova i la Geltrú. Barcelona, 2001.

26. Joan FORT I OLIVELLA, Erika SERNA I COBA; Santi SOLER I SIMON: Catàleg dels protocols del districte de Figueres (I). Barcelona, 2001.

27. Lluïsa CASES I LOSCOS: Inventari de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Segle XVI. Vol. II. Barcelona, 2003.

28. M. Àngels ADROER I PELLICER, Erika SERNA I COBA, Santi SOLER I SIMON: Catàleg dels Pro-tocols del districte de Figueres. Vol. II. Barcelona, 2004.

29. Lluïsa CASES I LOSCOS: Inventari de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Segle XVII. 1601-1650. Vol. III. Barcelona, 2004.

30. Lluïsa CASES I LOSCOS: Inventari de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Segle XVII. 1651-1700. Vol. IV. Barcelona, 2006.

31. Lluïsa CASES I LOSCOS: Inventari de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Segle XVIII. 1701-1750. Vol. V. Barcelona, 2009.

0404040404.

ll’Arxiuiuuiuu Hi HHHH stòtòòòòò06.060000

lllll’’Arxiuxiuiuxxiu HiHH stòòòò9.9.9999


32. Lluïsa CASES I LOSCOS: Inventari de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Segle XVIII. 1751-1800. Vol. VI. Barcelona, 2009.

33. Lluïsa CASES I LOSCOS: Inventari de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Segle XIX. 1801-1862. Vol. VII. Barcelona, 2012.

34. Lluïsa CASES I LOSCOS: Inventari de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona. Segle XIX. 1863-1900. Vol. VIII. Barcelona, 2013.

35. Marc AULADELL I AGULLÓ, Immaculada COSTA I VIARNÉS, Sílvia MANCEBO I GARCIA, Santi SOLER I SIMON i Jordi TURRÓ I ANGUILA (col·l.): Catàleg dels protocols del districte de la Bisbal d’Empordà (I). Barcelona, 2016.

Textos i Documents

1. Germà COLON i Arcadi GARCIA: Llibre del Consolat de Mar. Vol. I. Barcelona, 1981.

2. Germà COLON i Arcadi GARCIA: Llibre del Consolat de Mar. Vol. II. Barcelona, 1982.

3. Germà COLON i Arcadi GARCIA: Llibre del Consolat de Mar. Vol. III. 1. Estudi jurídic. Barcelona, 1984.

4. Germà COLON i Arcadi GARCIA: Llibre del Consolat de Mar. Vol. III. 2. Diplomatari. Bar-celona, 1984.

5. Antoni UDINA I ABELLÓ: La successió testada a la Catalunya altomedieval. Barcelona, 1984.

6. Joan BASTARDAS I PARERA: Usatges de Barcelona. Barcelona, 1984 (2.ª edició 1991).

7. Josep Maria PONS GURI: El Cartoral de Santa Maria de Roca Rossa. Barcelona, 1984.

8. Jesús ALTURO I PERUCHO: L’Arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Vo-lum I. Barcelona, 1985.

9. Jesús ALTURO I PERUCHO: L’Arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Vo-lum II. Barcelona, 1985.

10. Jesús ALTURO I PERUCHO: L’Arxiu antic de Santa Anna de Barcelona del 942 al 1200. Vo-lum III. Barcelona, 1985.

11. Arcadi GARCIA I SANZ i Josep Maria MADURELL I MARIMON: Societats Mercantils a Barce-lona. Volum I. Barcelona, 1986.

12. Arcadi GARCIA I SANZ i Josep Maria MADURELL I MARIMON: Societats Mercantils a Barce-lona. Volum II. Barcelona, 1986.

13. Tomàs de MONTAGUT I ESTRAGUÉS: El Mestre Racional a la Corona d’Aragó (1283-1419). Volum I. Barcelona, 1987.

14. Tomàs de MONTAGUT I ESTRAGUÉS: El Mestre Racional a la Corona d’Aragó (1283-1419). Volum II. Barcelona, 1987.

15. Germà COLON i Arcadi GARCIA: Llibre del Consolat de Mar. Vol. IV. Barcelona, 1987.

16. Josep Maria PONS I GURI: Les col·leccions de costums de Girona. Barcelona, 1988.

17. Pere PUIG I USTRELL, Teresa CARDELLACH I GIMÉNEZ, Montserrat ROYES I PIJOAN i Judit TAPIOLAS I BADIELLA: Pergamins de l’Arxiu Històric Comarcal de Terrassa, 1279-1387. Barcelona, 1988.

18. Josep FERNÀNDEZ I TRABAL i Joan FERNÀNDEZ I TRABAL: Inventari dels pergamins del Fons Mercader - Bell-lloc de l’Arxiu Històric Municipal de Cornellà de Llobregat (segles XI-XVIII). Volum I. Barcelona, 1989.

19. Josep FERNÀNDEZ I TRABAL i Joan FERNÀNDEZ I TRABAL: Inventari dels pergamins del Fons Mercader - Bell-lloc de l’Arxiu Històric Municipal de Cornellà de Llobregat (segles XI-XVIII). Volum II. Barcelona, 1989.

EERNÀNRNÀNRNÀNRNÀNRNÀNRNÀÀ DDDDEEEEEEEEZZZZ IIII TTTTTTTRR

ttòric MMMMMMMuniuu cccc

EEEEEERNÀNRNÀNNNDDDEEEEEEEZZZZ I TTTTTRR

tttttòriòriòriòròriir c Mc Mc Mc Mc MMuniuniuniuniuniunin cccccc


20. Josep M. PONS I GURI: Recull d’estudis d’història jurídica catalana. Volum I. Barcelona, 1989.

21. Josep M. PONS I GURI: Recull d’estudis d’història jurídica catalana. Volum II. Barce-lona, 1989.

22. Josep M. PONS I GURI: Recull d’estudis d’història jurídica catalana. Volum III. Barcelo-na, 1989.

23. J. M. PONS I GURI i Jesús RODRÍGUEZ BLANCO: Inventari dels pergamins de l’Arxiu Històric Municipal de Calella. Barcelona, 1990.

24. Max TURULL I RUBINAT: La configuració jurídica del municipi Baix-Medieval. Barcelona, 1990.

25. María del Carmen ÁLVAREZ MÁRQUEZ: La Baronia de la Conca d’Òdena. Barcelona, 1990.

26. Margarida ANGLADA, M. Àngels FERNÁNDEZ i Concepció PETIT: Els quatre llibres de la reina Elionor de Sicília a l’Arxiu de la Catedral de Barcelona. Barcelona, 1992.

27. Jordi ANDREU I DAUFÍ, Josep CANELA I FARRÉ i M. Àngels SERRA I TORRENT: El llibre de comptes com a font per a l’estudi d’un casal noble de mitjan segle XV. Primer llibre me-morial començat per la senyora dona Sanxa Ximenis de Fox e de Cabrera e de Navalles. Barcelona, 1992.

28. Josep M. SANS I TRAVÉ: Dietari o Llibre de Jornades (1411-1484) de Jaume Safont. Bar-celona, 1992.

29. Montserrat BAJET I ROYO: El mostassaf de Barcelona i les seves funcions en el segle XVI. Edició del “Llibre de les Ordinations”. Barcelona, 1994.

30. Josep HERNANDO: Llibres i lectors a la Barcelona del segle XIV. Volum I. Barcelona, 1995.

31. Josep HERNANDO: Llibres i lectors a la Barcelona del segle XIV. Volum II. Barcelona, 1995.

32. Maria Mercè COSTA I PARETAS: La casa de Xèrica i la seva política en relació amb la mo-narquia de la Corona d’Aragó (segles XIII-XIV). Barcelona, 1998.

33. Antoni UDINA I ABELLÓ: Els testaments dels comtes de Barcelona i dels reis de la Corona d’Aragó. De Guifré Borrell a Joan II. Barcelona, 2001.

34. Ricardo CIERBIDE: Edició crítica dels manuscrits catalans inèdits de l’orde de Sant Joan de Jerusalem (segles XIV-XV). Barcelona, 2002.

35. Agustí ALCOBERRO: L’exili austriacista (1713-1747). Volum I. Barcelona, 2002.

36. Agustí ALCOBERRO: L’exili austriacista (1713-1747). Volum II. Barcelona, 2002.

37. Josep Maria SANS I TRAVÉ: El Llibre Verd del pare Jaume Pasqual. Primera història del monestir de Vallbona. Barcelona, 2002.

38. Josep M. PONS I GURI: Recull d’estudis d’història jurídica catalana. Volum IV. Barcelo-na, 2006.

39. José Enrique RUIZ-DOMÈNEC: Quan els vescomtes de Barcelona eren. Història, cròni-ca i documents d’una família catalana dels segles X, XI i XII. Barcelona, 2006.

40. Eulàlia MIRALLES (ed.): Antoni VILADAMOR, Història general de Catalunya. Volum I. Barcelona, 2007.

41. Eulàlia MIRALLES (ed.): Antoni VILADAMOR, Història general de Catalunya. Volum II. Barcelona, 2007.

42. Josefina MUTGÉ I VIVES: El monestir benedictí de Sant Pau del Camp de Barcelona a través de la documentació de cancelleria reial de l’Arxiu de la Corona d’Aragó (1287-1510). Barcelona, 2008.

43. Rodrigue TRÉTON (ed.): El llibre de les monedes de Barcelona i dels florins d’or d’Aragó. Compilació redactada per Jaume Garcia, arxiver reial de Barcelona, per a ús de la seca de Perpinyà. Barcelona, 2009.

tir benedictícec lleria r eiallllll

de lllleseseseseses m mmmononononnr r rrrr Jaumumumuumumme e e Gaaaarrrr

a,,,, 2 2 222200000000000009.9.99.9


44. Joan PAPELL i TARDIU (ed.): Compendium abreviatum. Còdex del monestir de Santa Maria de Santes Creus dels segles XV i XVI, de Fra Bernat Mallol i fra Joan Salvador. Barcelona, 2009.

45. Montserrat DURAN PUJOL (ed.): Llibre de la confraria y offici de perayres de la vila de Igualada, en lo qual estan continuadas las ordinacions y determinacions de dit offi-ci, tretas del llibre de la confraria de perayres de la ciutat de Barcelona (1614-1887). Volum I. Barcelona, 2012.

46. Montserrat DURAN PUJOL (ed.): Llibre de la confraria y offici de perayres de la vila de Igualada, en lo qual estan continuadas las ordinacions y determinacions de dit offi-ci, tretas del llibre de la confraria de perayres de la ciutat de Barcelona (1614-1887). Volum II. Barcelona, 2012.

47. Carles DÍAZ MARTÍ (ed.): La primera crònica del monestir de Sant Jeroni de la Murtra (1413-1604) de Francesc Talet. Barcelona, 2013.

48. Joan FERRER I GODOY (ed.): Actes i resolucions. Sant Joan de les Abadesses en època moderna 1630-1859. Volum I. Barcelona, 2013.

49. Joan FERRER I GODOY (ed.): Actes i resolucions. Sant Joan de les Abadesses en època moderna 1630-1859. Volum II. Barcelona, 2013.

50. Rodrigue TRÉTON: Liber Feudorum A. Les investigacions sobre els feus dels reis Jaume I i Jaume II de Mallorca 1263-1294 (Cerdanya, Capcir, Conflent, Vall de Ribes, Ripollès, Vallespir i vegueria de Camprodon). Volum I. Barcelona, 2013.

51. Rodrigue TRÉTON: Liber Feudorum A. Les investigacions sobre els feus dels reis Jaume I i Jaume II de Mallorca 1263-1294 (Cerdanya, Capcir, Conflent, Vall de Ribes, Ripollès, Vallespir i vegueria de Camprodon). Volum II. Barcelona, 2013.

52. Jordi BOLÒS i Imma SÀNCHEZ-BOIRA: Inventaris i encants conservats a l’Arxiu Capitular de Lleida (segles XIV-XVI). Volum I. Barcelona, 2014.

53. Jordi BOLÒS i Imma SÀNCHEZ-BOIRA: Inventaris i encants conservats a l’Arxiu Capitular de Lleida (segles XIV-XVI). Volum II. Barcelona, 2014.

54. Jordi BOLÒS i Imma SÀNCHEZ-BOIRA: Inventaris i encants conservats a l’Arxiu Capitular de Lleida (segles XIV-XVI). Volum III. Barcelona, 2014.

55. Vicenç RUIZ GÓMEZ: Els pergamins documentals de l’Arxiu Històric de Protocols de Bar-celona (1142-1500). Barcelona, 2014.

56. Joan Maria QUIJADA BOSCH i Neus SÁNCHEZ PIÉ: De Rebus Gestis Ecclesiae. Els llibres de notes del capítol catedral de Tarragona (1734-1930). Barcelona, 2014.

57. Isabel COMPANYS FARRERONS i Montserrat SANMARTÍ ROSET: El primer llibre d’inventaris i encants del notari de Tarragona Bernat Gendre (1577-1597). Barcelona, 2015.

58. Isabel COMPANYS FARRERONS i Montserrat SANMARTÍ ROSET: El llibre segon d’inventaris i encants del notari de Tarragona Bernat Gendre (1579-1612). Barcelona, 2015.

59. Gaspar FELIU I MONTFORT: Els primers llibres de la Taula de Canvi de Barcelona. Volum I. Barcelona, 2016.

60. Gaspar FELIU I MONTFORT: Els primers llibres de la Taula de Canvi de Barcelona. Volum II. Barcelona, 2016.


Textos i Documents. “Maior”

1. Jesús MASSIP I FONOLLOSA i altres: Costums de Tortosa. Barcelona, 1996 (format 22 × 31 cm).

2. Germà COLON i Arcadi GARCIA: Llibre del Consolat de Mar. Barcelona, 2001.

Estudis

1. AA. DD.: Estudis sobre història de la Institució Notarial a Catalunya, en honor de Rai-mon Noguera. Barcelona, 1988.

2. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya. I. Actes del Ir Simposi In-ternacional de 1990. Barcelona, 1991.

3. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya. II. Actes del IIn Simposi Internacional de 1991. Barcelona, 1992.

4. Ángel MARTÍNEZ SARRIÓN: Monjos i clergues a la recerca del Notariat. Estudi dels docu-ments llatins de l’abadia de Sankt Gallen (segles VIII-XII). Barcelona, 1992.

5. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): Ius proprium - Ius commune a Europa. El dret comú i Catalunya, III. Actes del IIIr Simposi Internacional de 1992: Homenatge al professor André Gouron amb motiu de la seva investidura com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona. Barcelona, 1993.

6. Arcadi GARCIA I SANZ i Núria COLL I JULIÀ †: Galeres mercants catalanes dels segles XIV i XV, Barcelona, 1994.

7. AA. DD.: Actes del I Congrés d’Història del Notariat Català. Barcelona, 1994.

8. Belén MORENO CLAVERÍAS: La contractació agrària a l’Alt Penedès durant el segle XVIII. El contracte de rabassa morta i l’expansió de la vinya. Barcelona, 1995.

9. Josep M. PUIG SALELLAS: De remences a rendistes: els Salellas (1322-1935). Barcelona, 1996.

10. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya, IV. Actes del IVt Simpo-si Internacional de 1994: Homenatge al professor Josep M. Gay Escoda. Barcelona, 1995.

11. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya, V. Actes del Vè Simposi Internacional de 1995. Barcelona, 1996.

12. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya, VI. Actes del VIè Simposi Internacional de 1996. Barcelona, 1997.

13. Jaume CODINA: Contractes de matrimoni al delta del Llobregat. Barcelona, 1997.

14. Maria Adela FARGAS PEÑARROCHA: Família i poder a Catalunya, 1516-1626. Les estratè-gies de consolidació de la classe dirigent. Barcelona, 1997.

15. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya, VII. Actes del VIIè Simposi Internacional de 1997. Barcelona, 1998.

16. Tomàs LÓPEZ PIZCUETA: La Pia Almoina de Barcelona (1161-1350). Estudi d’un patrimo-ni eclesiàstic català baixmedieval. Barcelona, 1998.

17. Josep M. CRUSELLES: Els notaris de la ciutat de València. Activitat professional i compor-tament social a la primera meitat del segle XV. Barcelona, 1998.

18. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya, VIII. Actes del VIIIè Simpo-si Internacional de 1998. Barcelona, 1999.

19. Josep SERRANO DAURA (ed.): El territori i les seves institucions històriques. Actes de les Jornades d’Estudi. Volum I. Barcelona, 1999.

la la llala ciutatataaa dd dedd V VVVVVVdeded l seglgllggleeeee XVXXX .VV BBBBBB

l ll ll dredreet ct ct cctt ccomomúomomomomo i i i i nannannn , 11111199999999999999 .

itittttorioriororioririor i i iiiii lesleslesleslesse sese seseseseses vvvvvvelelllllelonaonaonanaononao , 1, 11, 1, 19999999999999999999 ...


20. Josep SERRANO DAURA (ed.): El territori i les seves institucions històriques. Actes de les Jornades d’Estudi. Volum II. Barcelona, 1999.

21. Anna RICH ABAD: La comunitat jueva de Barcelona entre 1348 i 1391 a través de la docu-mentació notarial. Barcelona, 1999.

22. Aquilino IGLESIA FERREIRÓS (ed.): El dret comú i Catalunya, IX. Actes del IXè Simposi Internacional de 1999: La família i el seu patrimoni. Barcelona, 2000.

23. AA. DD.: Actes del II Congrés d’Història del Notariat Català. Barcelona, 2000.

24. Jordi FIGA I LÓPEZ-PALOP (ed.): Miscel·lània Lluís Figa i Faura. Barcelona, 2000.

25. Josep SERRANO I DAURA: Senyoriu i municipi a la Catalunya Nova. Comandes de Miravet, d’Orta, d’Ascó i de Vilalba i baronies de Flix i d’Entença. Volum I. Barcelona, 2000.

26. Josep SERRANO I DAURA: Senyoriu i municipi a la Catalunya Nova. Comandes de Miravet, d’Orta, d’Ascó i de Vilalba i baronies de Flix i d’Entença. Volum II. Barcelona, 2000.

27. Daniel PIÑOL I ALABART: El notariat públic al Camp de Tarragona. Història, activitat, escriptura i societat (segles XIII-XIV). Barcelona, 2000.

28. Maria VILAR I BONET: Els béns del Temple a la Corona d’Aragó en suprimir-se l’orde, Bar-celona, 2000.

29. Cristina BORAU: Els promotors de capelles i retaules en la Barcelona del segle XIV. Barce-lona, 2003.

30. Alfons ZARZOSO: Medicina i Il·lustració a Catalunya. Barcelona, 2004. 31. Santiago DE LLOBET MASACHS: El matrimoni infantil a Catalunya i Europa. Barcelona, 2005. 32. Joaquim ALBAREDA SALVADÓ: El “cas dels catalans”. La conducta dels aliats arran de la

Guerra de Successió (1705-1742). Barcelona, 2005. 33. Miquel Àngel MARTÍNEZ RODRÍGUEZ: Els magistrats de la Reial Audiència de Catalunya a

la segona meitat del segle XVII. Barcelona, 2006. 34. Imma PUIG ALEU: Una visita pastoral al Baix Empordà als anys 1420-1423. Barcelona,

2006. 35. Maria GARGANTÉ LLANES: Arquitectura religiosa del segle XVIII a la Segarra i l’Urgell. Con-

dicionants, artífexs i pràctica constructiva. Barcelona, 2006. 36. Martín RODRIGO Y ALHARILLA: Indians a Catalunya: capitals cubans en l’economia cata-

lana . Barcelona, 2007. 37. Victòria ALMUNI BALADA: La catedral de Tortosa als segles del gòtic, volum I, Barcelona,

2007. 38. Victòria ALMUNI BALADA: La catedral de Tortosa als segles del gòtic, volum II, Barcelona,

2007. 39. Nativitat CASTEJÓN DOMÈNECH: Aproximació a l’estudi de l’Hospital de la Santa Creu de

Barcelona. Repertori documental del segle XV. Barcelona, 2007. 40. Jaume AUFERIL I BEA (ed.): Antoni VALLMANYA, Poesies. Barcelona, 2007. 41. Carles VELA I AULESA: Especiers i candelers a Barcelona a la baixa edat mitjana. Testa-

ments, família i sociabilitat, Volum I, Barcelona, 2007. 42. Carles VELA I AULESA: Especiers i candelers a Barcelona a la baixa edat mitjana. Testa-

ments, família i sociabilitat, Volum II, Barcelona, 2007. 43. Lluís MONJAS MANSO: La reforma eclesiàstica i religiosa de la província eclesiàstica Tarra-

conense al llarg de la baixa edat mitjana. Barcelona, 2008. 44. Joan SOLER I JIMÉNEZ: La formació de la Pobla de Santa Pau a redós del castell dels ba-

rons (1248-1331). Barcelona, 2008. 45. Jordi MORELLÓ BAGET: Municipis sota la senyoria dels creditors de censals: la gestió del

deute públic a la baronia de la Llacuna (segle XV). Barcelona, 2008.

itjatjatjatjatjtjana. BBB. BBBBBarceeeeeedde ddd la PoPoPobPPoPoPoo la

8.8.8.88oooooota la la aalla sensenyorororor

cunaunaunanunaaun (s (s (s (s(s( eglegleglegleglegg e ee eeee XVXVXXVXVXXX


46. Francesc TEIXIDÓ I PUIGDOMÈNECH: Pesos, mides i mesures al Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya a finals del segle XVI (1587-1594). Volum I. Barcelona, 2008.

47. Francesc TEIXIDÓ I PUIGDOMÈNECH: Pesos, mides i mesures al Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya a finals del segle XVI (1587-1594). Volum II. Barcelona, 2009.

48. Francesc TEIXIDÓ I PUIGDOMÈNECH: Pesos, mides i mesures al Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya a finals del segle XVI (1587-1594). Volum III. Barcelona, 2009.

49. Francesc TEIXIDÓ I PUIGDOMÈNECH: Pesos, mides i mesures al Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya a finals del segle XVI (1587-1594). Volum IV. Barcelona, 2009.

50. Francesc TEIXIDÓ I PUIGDOMÈNECH: Pesos, mides i mesures al Principat de Catalunya i comtats de Rosselló i Cerdanya a finals del segle XVI (1587-1594). Volum V. Barcelona, 2009.

51. Eduard MARTÍ FRAGA: La classe dirigent catalana. Els membres de la Conferència dels Tres Comuns i del Braç Militar (1697-1714). Barcelona, 2009.

52. Roser SABANÉS I FERNÁNDEZ: Els concilis ilerdenses de la província eclesiàstica Tarraco-nense a l’edat mitjana (546-1460). Barcelona, 2009.

53. Xavier SOLÀ I COLOMER: El monestir de Santa Maria d’Amer a l’època moderna: religió, cultura i poder. De la reforma benedictina a la vigília de les desamortitzacions (1592-1835). Volum I. Barcelona, 2010.

54. Xavier SOLÀ I COLOMER: El monestir de Santa Maria d’Amer a l’època moderna: religió, cultura i poder. De la reforma benedictina a la vigília de les desamortitzacions (1592-1835). Volum II. Barcelona, 2010.

55. Miquel Àngel MARTÍNEZ RODRÍGUEZ: La mitjana noblesa catalana a la darreria de l’etapa foral. Barcelona, 2010.

56. Manuel GÜELL: Els Margarit de Castell d’Empordà. Família, noblesa i patrimoni a l’època moderna. Barcelona, 2011.

57. Josep M. GIRONELLA I GRANÉS: Els molins i les salines de Castelló d’Empúries al segle XIV. La mòlta de cereals, el batanatge de teixits i l’obtenció de sal en una vila catalana baixmedieval. Barcelona, 2010.

58. Llorenç FERRER I ALÒS: Sociologia de la industrialització. De la seda al cotó a la Catalu-nya central (segles XVIII-XIX). Barcelona, 2011.

59. Elvis MALLORQUÍ: Parròquia i societat rural al bisbat de Girona, segles XIII-XIV. Barcelona, 2011.

60. Jordi ROCA VERNET: La Barcelona revolucionària i liberal: exaltats, milicians i conspira-dors. Barcelona, 2011.

61. Josep CAPDEFERRO PLA: Ciència i experiència. El jurista Fontanella (1575-1649) i les seves cartes. Barcelona, 2012.

62. Montserrat RICHOU I LLIMONA: La terra, la família i la mort al Baix Maresme (1348-1486). Barcelona, 2012.

63. Pere GIFRE RIBAS: Els senyors útils i propietaris de mas. La formació històrica d’un grup social pagès (vegueria de Girona, 1486-1730). Barcelona, 2012.

64. Elisa BADOSA I COLL †: La Barcelona del barroc a través d’una família de comerciants: els Amat. Barcelona, 2012.

65. Miquel Àngel MARTÍNEZ RODRÍGUEZ: Felip IV i Catalunya. Barcelona, 2013.

66. Jaume FULLOLA FUSTER: Mequinensa: de l’aïllament agrari a l’eclosió minera. Barcelona, 2013.

67. Vicent BAYDAL SALA: Guerra, relacions de poder i fiscalitat negociada: els orígens del con-tractualisme al regne de València (1238-1330). Barcelona 2014.

aa de deddeded l bl bbl blll arrarrarrarrrrrarrroc ococooc aaaaa

: Felipipipppip IV IVIVIVIVIVI i CaCaCCaCC

a: aaaaa de eeeee l’al’al’al’l ïllïlï ammmm

ons ns nsnssss de de ddededede podpodpoddpodpodpodpoder er er ererer iiiii))


68. Lluïsa PLA I TOLDRÀ: Els Girona. La gran burgesia catalana del segle XIX. Barcelona, 2014. 70. Adrià CASES IBÁÑEZ: Guerra i quotidianitat militar a la Catalunya del canvi dinàstic

(1705-1714). Barcelona, 2015.

71. Ivan ARMENTEROS MARTÍNEZ: L’esclavitud a la Barcelona del Renaixement (1479-1516). Un port mediterrani sota la influència del primer tràfic negrer. Barcelona, 2015.

72. Albert ESTRADA-RIUS: La Casa de la Moneda de Barcelona. Les seques reials i els col·legis d’Obrers i de Moneders a la Corona d’Aragó (1208-1714). Barcelona, 2015.

73. Joan-Xavier QUINTANA I SEGALÀ: Notaris carlins a Catalunya (1833-1840). Barcelona, 2016.

Acta Notariorum Cataloniae

1. Laureà PAGAROLAS I SABATÉ: El protocol del notari Bonanat Rimentol de 1351. Barcelo-na, 1991.

2. Pere PUIG I USTRELL: Capbreu primer de Bertran acòlit, notari de Terrassa, 1237-1242. Volum I. Barcelona, 1992.

3. Pere PUIG I USTRELL: Capbreu primer de Bertran acòlit, notari de Terrassa, 1237-1242. Volum II. Barcelona, 1992.

4. J. HERNANDO, J. FERNÀNDEZ, J. GÜNZBERG: Liber examinationis notariorum civitatis Bar-chinone (1348-1386). Barcelona, 1992.

5. G. GONZALVO, M. C. COLL, O. SAMPRÓN: El protocol del notari Pere de Folgueres (1338). Barcelona, 1996.

6. Rafael GINEBRA I MOLINS: El Manual primer de l’Arxiu de la Cúria Fumada de Vic (1230-1233). Volum I. Barcelona, 1998.

7. Rafael GINEBRA I MOLINS: El Manual primer de l’Arxiu de la Cúria Fumada de Vic (1230-1233). Volum II. Barcelona, 1998.

8. Miquel FORRELLAD SOLÀ: Manual de Francesc Ajac, notari de Sabadell, 1400-1402. Bar-celona, 1998.

9. M. C. COLL, X. CAZENEUVE, J. HERNANDO: El manual de Joan de Cabreny (1385-1386). Barcelona, 1999.

10. Rafel GINEBRA I MOLINS, Anna Maria DE ROCAFIGUERA I GARCIA, Jordi VILAMALA I SALVANS: El manual de 1641 de Joan Francesc Torrellebreta, notari de Vic. Barcelona, 2001.

11. Joan PAPELL I TARDIU: El manual de les escriptures públiques d’Ignasi Cases i Ferrer, notari de Valls (1790-1791). Volum I. Barcelona, 2001.

12. Joan PAPELL I TARDIU, El manual de les escriptures públiques d’Ignasi Cases i Ferrer, notari de Valls (1790-1791). Volum II. Barcelona, 2001.

13. Miquel TORRAS I CORTINA: El manual del notari Pere Pau Solanelles de l’escrivania públi-ca d’Igualada (1475-1479). Volum I. Barcelona, 2003.

14. Miquel TORRAS I CORTINA: El manual del notari Pere Pau Solanelles de l’escrivania públi-ca d’Igualada (1475-1479). Volum II. Barcelona, 2003.

15. Joan PEYTAVÍ DEIXONA: El manual de 1700 de Jaume Esteve, notari de Perpinyà. Barcelo-na, 2004.

16. Teresa ALEIXANDRE I SEGURA: El Liber Iudeorum núm. 90 de l’Aleixar. Barcelona, 2004.

17. Hug PALOU i MIQUEL: Els libri notularum de Santa Coloma de Queralt (1240-1262). Volum I. Barcelona, 2009.

18. Hug PALOU i MIQUEL: Els libri notularum de Santa Coloma de Queralt (1240-1262). Volum II. Barcelona, 2009.

19. Isabel COMPANYS I FARRERONS: El protocol de 1850 del notari de Reus Francesc Sostres i Soler i del seu connotari Magí Sostres i Torra, naturals de Calaf. Volum I. Barcelona, 2009.

tultuuu arum mmmmm de

tultututu aruaruruurruarumm mmmmm de

rorororoorotoctoctocttoctoco ol olol ol de de dededede de 18181818111sssssstretretretretres iss is iss i To ToToToToToTorrarrararrarrarrara,,,,


20. Isabel COMPANYS I FARRERONS: El protocol de 1850 del notari de Reus Francesc Sostres i Soler i del seu connotari Magí Sostres i Torra, naturals de Calaf. Volum II. Barcelona, 2009.

21. Pilar MEILÁN CAMPO: Manual de Marina de Josep Serra, notari de Mataró (1774-1775). Barcelona, 2010.

22. Rubén MOLINA I CAMPOY i Aymat CATAFAU CASTELLET: La nòtula del notari Bernat Frigola de Cotlliure. Barcelona, 2011.

23. Carme MUNTANER I ALSINA: El Manual de Joan Pau Ferrer i Sala, notari de Sitges (1794-1796). Volum I. Barcelona, 2013.

24. Carme MUNTANER I ALSINA: El Manual de Joan Pau Ferrer i Sala, notari de Sitges (1794-1796). Volum II. Barcelona, 2013.

25. Ricard Jordi BAÑÓ I ARMIÑANA: Un notal alcoià dels anys 1296-1303. Barcelona, 2013. 26. Joan SALVADÓ I MONTORIOL: Vintè manual de Francesc Duran, notari de Barcelona. 1714.

Barcelona, 2014. 27. Albert RUBIÓ I SERRAT i Rafel GINEBRA I MOLINS: El manual onzè d’Antoni Bosch, notari

de Vic, de 1713-1714. Barcelona, 2014. 28. Roser PUIG I TÀRRECH: El manual de 1780 de Josep Clot Blet, notari de Reus. Barcelona,

2015.

Llibres de Privilegis 1. Max TURULL I RUBINAT, Montserrat GARRABOU I PERES, Josep HERNANDO I DELGADO i Josep

M. LLOBET I PORTELLA: Llibre de Privilegis de Cervera, 1182-1456. Barcelona, 1991. 2. J. VALLÉS, J. VIDAL, M. C. COLL i J. M. BOSCH: El Llibre Verd de Vilafranca. Volum I. Bar-

celona, 1992. 3. J. VALLÉS, J. VIDAL, M. C. COLL i J. M. BOSCH: El Llibre Verd de Vilafranca. Volum II.

Barcelona, 1992. 4. Antoni MAYANS I PLUJÀ i XAVIER PUIGVERT I GURT: Llibre de Privilegis d’Olot (1315-1702).

Barcelona, 1995. 5. Marc TORRAS I SERRA: Llibre Verd de Manresa (1218-1902). Barcelona, 1996. 6. G. GONZALVO, J. HERNANDO, F. SABATÉ, M. TURULL i P. VERDÉS: Els llibres de privilegis de

Tàrrega (1058-1473). Barcelona, 1997. 7. Christian GUILLERÉ: Llibre Verd de la ciutat de Girona (1144-1533). Barcelona, 2000. 8. Griselda JULIOL I ALBERTÍ: Llibre Vermell de la ciutat de Girona (1188-1624). Barcelona,

2001. 9. Antoni COBOS FAJARDO: Llibre de Privilegis de la vila de Figueres (1267-1585). Barcelona,

2004. 10. Teresa CARDELLACH I GIMÉNEZ, Pere PUIG I USTRELL, Vicenç RUIZ I GÓMEZ i Joan SOLER

I JIMÉNEZ: Llibre de privilegis de la vila i el terme de Terrassa (1228-1652), Barcelona, 2006.

11. Anna GIRONELLA DELGÀ: Llibre groc de la ciutat de Girona. Barcelona, 2007. 12. Joan VILLAR I TORRENT: Llibre de privilegis de Palafrugell (1250-1724). Barcelona, 2007. 13. Sebastià BOSOM i Susanna VELA: Llibre de privilegis de la vila de Puigcerdà. Barcelona,

2007. 14. Sebastià BOSOM i Susanna VELA: Llibre de les provisions reials de la vila de Puigcerdà.

Barcelona, 2009. 15. Vicent GARCIA EDO: El Llibre Verd de Perpinyà (segle XII-1395). Barcelona, 2010.

lllibribrbibribrbre de de deee e pe pe pe pe pe pe pe privrivrivrivii

LlLlLLlLL ibre d ddddde le e e ee es pppppp

de deededde Perererrrpinpinpinpinppinpinyà yà yày (s(s(s(s(


Diplomataris 1. Josep Maria MARQUÈS: Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de Girona (S. IX-XIV). Volum I.

Barcelona, 1993. 2. Josep Maria MARQUÈS: Cartoral, dit de Carlemany, del bisbe de Girona (S. IX-XIV).

Volum II. Barcelona, 1993.

3. PAU MORA - LORENZO ANDRINAL: Diplomatari del monestir de Santa Maria de La Real de Mallorca, 1361-1386. Volum I. Barcelona, 1993.

4. PAU MORA - LORENZO ANDRINAL: Diplomatari del monestir de Santa Maria de La Real de Mallorca, 1361-1386. Volum II. Barcelona, 1993.

5. Maria PARDO I SABARTÉS: Mensa episcopal de Barcelona (878-1299). Barcelona, 1994.

6. Albert BENET I CLARÀ: Diplomatari de la Ciutat de Manresa (segles ix-x). Barcelona, 1994.

7. Esteve PRUENCA I BAYONA: Diplomatari de Santa Maria d’Amer. Barcelona, 1995.

8. Pere PUIG I USTRELL: El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari dels segles X i XI. Volum I. Barcelona, 1995.

9. Pere PUIG I USTRELL: El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari dels segles X i XI. Volum II. Barcelona, 1995.

10. Pere PUIG I USTRELL: El monestir de Sant Llorenç del Munt sobre Terrassa. Diplomatari dels segles X i XI. Volum III. Barcelona, 1995.

11. Antoni VIRGILI: Diplomatari de la catedral de Tortosa (1062-1193). Barcelona, 1997.

12. Josep M. MARQUÈS: Col·lecció diplomàtica de Sant Daniel de Girona (924-1300). Barcelona, 1997.

13. Ramon MARTÍ: Col·lecció diplomàtica de la Seu de Girona (817-1100). Barcelona, 1997.

14. Xavier PÉREZ I GÓMEZ: Diplomatari de la cartoixa de Montalegre (segles X-XII). Barcelona, 1998.

15. Andreu GALERA I PEDROSA: Diplomatari de la vila de Cardona (anys 966-1276). Barcelona, 1998.

16. Ramon SAROBE: Col·lecció diplomàtica de la Casa del Temple de Gardeny (1070-1200). Volum I. Barcelona, 1998.

17. Ramon SAROBE: Col·lecció diplomàtica de la Casa del Temple de Gardeny (1070-1200). Volum II. Barcelona, 1998.

18. Gaspar FELIU i Josep M. SALRACH (dirs.): Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Volum I. Barcelona, 1999.

19. Gaspar FELIU i Josep M. SALRACH (dirs.): Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Volum II. Barcelona, 1999.

20. Gaspar FELIU i Josep M. SALRACH (dirs.): Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona de Ramon Borrell a Ramon Berenguer I. Volum III. Barcelona, 1999.

21. Jesús ALTURO I PERUCHO: Diplomatari d’Alguaire i del seu monestir santjoanista de 1076 a 1244. Barcelona, 1999.

22. M. Josepa ARNALL I JUAN: Lletres reials a la ciutat de Girona (1293-1515). Volum I. Barcelona, 2000.

23. M. Josepa ARNALL I JUAN: Lletres reials a la ciutat de Girona (1293-1515). Volum II. Barcelona, 2000.

24. Pere PUIG, Vicenç RUIZ i Joan SOLER: Diplomatari de Sant Pere i Santa Maria d’Ègara. Terrassa, 958-1207. Barcelona, 2001.

25. Antoni VIRGILI (ed.): Diplomatari de la catedral de Tortosa (1193-1212). Episcopat de Gombau de Santa Oliva. Barcelona, 2001.

reireee alsl a lllla l ciciii

SSSSSSOLEEEEEERRRRRR:::: D DiDDD ploplllplplcelcececeece onanaaanna, 22001111

dedededeedd la lalalalllala ca caaccacaatedtedtedtedtedetetedcelcelcelcelcelcelcelonaononaonaonaona, 2, 22, 222001000010010010000


26. Antoni BACH I RIU: Diplomatari de l’Arxiu Diocesà de Solsona (1101-1200). Volum I. Barcelona, 2002.

27. Antoni BACH I RIU: Diplomatari de l’Arxiu Diocesà de Solsona (1101-1200). Volum II. Barcelona, 2002.

28. Josep M. PONS I GURI i Hug PALOU I MIQUEL: Un cartoral de la canònica agustiniana de Santa Maria del castell de Besalú (segles x-xv). Barcelona, 2002.

29. Manuel PASTOR I MADALENA: El cartulari de Xestalgar: memòria escrita d’un senyoriu valencià. Barcelona, 2004.

30. M. Josepa ARNALL I JUAN: Lletres reials a la ciutat de Girona (1517-1713). Volum III. Barcelona, 2005.

31. M. Josepa ARNALL I JUAN: Lletres reials a la ciutat de Girona (1517-1713). Volum IV. Barcelona, 2005.

32. Arxiu Municipal de Girona: Catàleg de pergamins del fons de l’Ajuntament de Girona (1144-1862). Volum I. Barcelona, 2005.

33. Arxiu Municipal de Girona: Catàleg de pergamins del fons de l’Ajuntament de Girona (1144-1862). Volum II. Barcelona, 2005.

34. Arxiu Municipal de Girona: Catàleg de pergamins del fons de l’Ajuntament de Girona (1144-1862). Volum III. Barcelona, 2005.

35. Joan PAPELL I TARDIU: Diplomatari del monestir de Santa Maria de Santes Creus (975-1225). Volum I. Barcelona, 2005.

36. Joan PAPELL I TARDIU: Diplomatari del monestir de Santa Maria de Santes Creus (975-1225). Volum II. Barcelona, 2005.

37. Josep BAUCELLS, Àngel FÀBREGA, Manuel RIU, Josep HERNANDO i Carme BATLLE (eds.): Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI. Volum I. Barce-lona, 2006.

38. Josep BAUCELLS, Àngel FÀBREGA, Manuel RIU, Josep HERNANDO i Carme BATLLE (eds.): Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI. Volum II. Barce-lona, 2006.

39. Josep BAUCELLS, Àngel FÀBREGA, Manuel RIU, Josep HERNANDO i Carme BATLLE (eds.): Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI. Volum III. Barce-lona, 2006.

40. Josep BAUCELLS, Àngel FÀBREGA, Manuel RIU, Josep HERNANDO i Carme BATLLE (eds.): Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI. Volum IV. Barce-lona, 2006.

41. Josep BAUCELLS, Àngel FÀBREGA, Manuel RIU, Josep HERNANDO i Carme BATLLE (eds.): Diplomatari de l’Arxiu Capitular de la Catedral de Barcelona. Segle XI. Volum V. Barce-lona, 2006.

42. Jordi BOLÒS: Diplomatari del monestir de Santa Maria de Serrateix (segles X-XV). Barce-lona, 2006.

43. Joan FERRER i GODOY: Diplomatari del monestir de Sant Joan de les Abadesses (995-1273). Barcelona, 2009.

44. Irene LLOP (ed.): Col·lecció diplomàtica de Sant Pere de Casserres. Volum I. Barcelona, 2009.

45. Irene LLOP (ed.): Col·lecció diplomàtica de Sant Pere de Casserres. Volum II. Barcelona, 2009.

46. Josep Maria MARQUÈS i PLANAGUMÀ: El Cartoral de Rúbriques Vermelles de Pere de Ro-cabertí, bisbe de Girona (1318-1324). Barcelona, 2009.

47. Jordi BOLÒS: Diplomatari del monestir de Sant Pere de la Portella. Barcelona, 2009. 48. Ignasi J. BAIGES, Gaspar FELIU, Josep M. SALRACH (dirs.): Els pergamins de l’Arxiu

Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. Volum I. Barce-lona, 2010.

: : El CaCaCaaartrtorrrtt ralalalll4)44 . BBBarcarcarcarcaarcarr elonnnnnn

esssssstir dedededded SaSaSSSS ntt tt PPPPJoseoseososeoseoseosep Mp Mp MMp Mp M. . .. SSSSSSALALALAALAA

Bererererererengengengengengen ueruerueruereu III II IIIIIIII a aaaa


49. Ignasi J. BAIGES, Gaspar FELIU, Josep M. SALRACH (dirs.): Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. Volum II. Barce-lona, 2010.

50. Ignasi J. BAIGES, Gaspar FELIU, Josep M. SALRACH (dirs.): Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. Volum III. Barce-lona, 2010.

51. Ignasi J. BAIGES, Gaspar FELIU, Josep M. SALRACH (dirs.): Els pergamins de l’Arxiu Comtal de Barcelona, de Ramon Berenguer II a Ramon Berenguer IV. Volum IV. Barce-lona, 2010.

52. Rodrigue TRÉTON (ed.): Diplomatari del Masdéu. Volum I. Barcelona, 2010. 53. Rodrigue TRÉTON (ed.): Diplomatari del Masdéu. Volum II. Barcelona, 2010. 54. Rodrigue TRÉTON (ed.): Diplomatari del Masdéu. Volum III. Barcelona, 2010. 55. Rodrigue TRÉTON (ed.): Diplomatari del Masdéu. Volum IV. Barcelona, 2010. 56. Rodrigue TRÉTON (ed.): Diplomatari del Masdéu. Volum V. Barcelona, 2010. 57. Ernest BELENGUER CEBRIÀ (ed.): Col·lecció documental del regnat de Ferran II i la ciutat

de València (1479-1516). Volum I. Barcelona 2011. 58. Ernest BELENGUER CEBRIÀ (ed.): Col·lecció documental del regnat de Ferran II i la ciutat

de València (1479-1516). Volum II. Barcelona 2011. 59. Jesús ALTURO I PERUCHO: Diplomatari d’Alguaire i del seu monestir duple de l’orde de Sant

Joan de Jerusalem (1245-1300). Barcelona, 2010. 60. Ramon CHESÉ LAPEÑA (ed.): Col·lecció diplomàtica de Sant Pere d’Àger fins 1198. Volum I.

Barcelona, 2011. 61. Ramon CHESÉ LAPEÑA (ed.): Col·lecció diplomàtica de Sant Pere d’Àger fins 1198.

Volum II. Barcelona, 2011. 62. STEFANO M. CINGOLANI: Diplomatari de Pere I el Gran. 1. Cartes i Pergamins (1258-1285).

Barcelona, 2011. 63. Pere PUIG I USTRELL, Vicenç RUIZ I GÓMEZ, Joan SOLER JIMÉNEZ, Alan CAPELLADES I RIERA:

Diplomatari de Sant Pere d’Ègara i Santa Maria de Terrassa, 1203-1291. Barcelona, 2013.

64. Elvis MALLORQUÍ GARCIA: Col·lecció diplomàtica de Sant Pere de Galligants (911-1300). Volum I. Barcelona, 2013.

65. Elvis MALLORQUÍ GARCIA: Col·lecció diplomàtica de Sant Pere de Galligants (911-1300). Volum II. Barcelona, 2013.

66. Pere PUIG I USTRELL, Javier ROBLES I MONTESINOS, Vicenç RUIZ I GÓMEZ, Joan SOLER I JIMÉNEZ, Alan CAPELLADES I RIERA: Diplomatari de Sant Llorenç del Munt, 1101-1230. Barcelona, 2013.

67. Elvis MALLORQUÍ GARCIA: Col·lecció diplomàtica dels Cartellà, cavallers de Maçanet de la Selva (1106-1301). Barcelona, 2015.

68. Stefano M. CINGOLANI: Diplomatari de Pere el Gran. 2. Relacions internacionals i política exterior (1260-1285). Barcelona, 2015.

69. Sergi GRAU TORRAS, Eduard BERGA, Stefano M. CINGOLANI: L’herètica pravitat a la Co-rona d’Aragó: documents sobre càtars, valdesos i altres heretges (1155-1324). Volum I. Barcelona, 2015.

70. Sergi GRAU TORRAS, Eduard BERGA, Stefano M. CINGOLANI: L’herètica pravitat a la Coro-na d’Aragó: documents sobre càtars, valdesos i altres heretges (1155-1324). Volum II. Barcelona, 2015.

71. Francesc RODRÍGUEZ BERNAL: Col·lecció diplomàtica de l’Archivo Ducal de Cardona (965-1230). Barcelona, 2015.

72. Javier ESCUDER (ed.): Diplomatari de Santa Maria de les Franqueses, 1075-1298. Barce-lona, 2016.

rrrrrs, s, ss, s,s, valvalalvalvavv desdesdesdedesdesdesdesos os ossos o

ccicccc ó ddddipliplipliplpipliplomàomàomàààomàà

de de deddede SanSanSanSanSanntata atataa MarMararMarra


73. Tilmann SCHMIDT, Roser SABANÉS I FERNÁNDEZ: Butllari de Catalunya: documents pontifi-cis originals conservats als arxius de Catalunya (1198-1417). Volum I. Barcelona, 2016.

74. Tilmann SCHMIDT, Roser SABANÉS I FERNÁNDEZ: Butllari de Catalunya: documents pon-tificis originals conservats als arxius de Catalunya (1198-1417). Volum II. Barcelona, 2016.

75. Tilmann SCHMIDT, Roser SABANÉS I FERNÁNDEZ: Butllari de Catalunya: documents pon-tificis originals conservats als arxius de Catalunya (1198-1417). Volum III. Barcelona, 2016.

NOTARIS CARLINS A CATALUNYA - fundacionoguera.com CARLINS A CATALUNYA.pdf · fundaciÓ noguera...

Documents

Transcript of NOTARIS CARLINS A CATALUNYA - fundacionoguera.com CARLINS A CATALUNYA.pdf · fundaciÓ noguera...