NOTA DE L’AUTORA

Aquestes pàgines que ara enceteu parlen de la història d’un home que vaig conèixer al Nepal.

Sóc una d’aquelles persones amb una gran devoció per viatjar. Una debilitat que m’ha portat a conèixer molts països, descobrir la seva gent i apropar-me als seus costums. Amb els anys, he sentit la necessitat de compartir les meves experiències amb altres, de posar paraules a les vivències que m’han impregnat els sentits. I la millor manera que he trobat per fer-ho és a través de l’escriptura.

Mentre preparava un viatge a l’Àsia, vaig entrar en contacte amb en Toni Aguilar, el protagonista d’aquesta història. Va ser un contacte breu, tant…que l’únic que sabia d’ell és que era un informàtic de Barcelona que feia uns anys havia deixat la seva terra per iniciar una aventura humanitària al Nepal. La qual prenia el nom de “The Direct Help Foundation” –Fundació per l’ajuda directe-. Un nom una mica estrany vaig pensar, però, és que en aquell moment, no era capaç d’entendre el veritable significat d’aquestes paraules.

Després de viatjar un mes per l’Índia vaig arribar al Nepal, i em vaig dirigir a Kumary House, una casa d’acollida per nens que s’havia convertit en l’ànima de la fundació, erigida en un barri de carrerons estrets a la ciutat de Kathmandú. Quan em van obrir la porta, em vaig trobar un munt de nens riallers i afectuosos que em donaven la benvinguda. De sobte, em trobava en mig d’una gran família, de la qual semblava que n’hagués format part tota la vida. Vaig tenir la sensació que aquella porta no es tornaria a tancar mai.

Els meus primers dies allà, van ser dies de llargues xerrades amb en Toni, converses que s’allargaven fins ben entrada la nit. Entre te i cigarrets hi havia temps per tot; per històries, anècdotes, també per idees revolucionàries i metafísiques… Aviat vaig sentir com si conegués a aquell home des de feia molt temps, de fet en pocs dies sabia una pila de coses sobre la seva vida. En Toni és un home a qui no li costa compartir, el que sap ho explica, el que creu ho transmet i ho fa amb tanta facilitat i tanta passió que aviat et sents formant part de la seva pròpia lluita. O millor dit, aviat entens i t’adones, que la lluita és de tots.

La qüestió és que, després de tantes converses, vam decidir començar a escriure un llibre sobre la Fundació, sobre la seva història, sobre la seva gent i projectes, en definitiva sobre la vida.

Amb il.lusió i cura, hem intentat explicar la història d’una aventura humanitària, una aventura que, com totes, té les seves nits i els seus dies. Una història que transcorre en un dels països més pobres del món, llunyà, on la vida no sempre és fàcil i la lluita pel progrés és tan necessària com l’aire que respirem, però on el sol, també surt cada dia i ens ajuda a seguir avançant.

Per desgràcia, el temps que hem tingut ha estat escàs. És per això, que hem hagut de sintetitzar al màxim el nostre relat. D’altra banda, estic segura que aquest llibre s’hagués convertit en un volum contundent, perquè històries per explicar no en falten, us ho ben asseguro.

És amb coses com aquestes, quan t’adones de la gran riquesa d’experiències que portem tots a dintre. Cadascú de nosaltres, les nostres vides, es poden convertir en un llibre obert, només ens cal viure i ser conscients que ho fem.

Olga Inglès Garcia

Tot riu tot verdeja i el maig ja és aquí La casa m’ofega i sols penso en sortir. Els núvols s’enfilen i volen cap el cel, I en aquest món tan ample corre el meu anhel.

Cançó de bressol, que em cantava la mare.

PRÒLEG

Si cadascú de nosaltres observés amb cura l’esdevenir de la seva pròpia vida, segurament s’adonaria de l’existència de certs moments o esdeveniments significatius que han fet que la seva història sigui la que és i no un altre. Com si en un determinat moment davant una decisió vital les circumstàncies t’ajudessin a seguir una certa direcció. Tot i que sembla més fàcil pensar que tot és casual, que les coses ens passen per caprici de l’atzar, hi ha situacions a la vida que et fan plantejar que hi ha alguna cosa més. Una mena d’ordre establert que sovint se’ns escapa als sentits i guia els nostres passos ajudant-nos a construir la història dels nostres dies. La vida és una història que comencem a escriure des del mateix dia que naixem. Però cal ser valent per ser fidels a la història que cadascú de nosaltres porta a dintre, saber escoltar atentament i anar a cada pas perfilant l’itinerari vital que farà que siguem qui som. I potser, quan mes perduts ens sentim, serà quan, com de forma casual alguna cosa ens orientarà de nou cap a la inèrcia que ens pertany. No sabria dir si això té alguna cosa a veure o no amb el destí. A mi m’agrada dir-li..., la providència.

1-ORÍGENS

El meu nom Toni, prové del meu avi patern que es deia Antoni Aguilar. Fill de Vic es va casar amb la Carme, originària de centelles. D’aquesta parella en naixerien 10 filles una darrera l’altre, fins que fruit de la perseverança van arribar dos nens, el darrer el meu pare. Se’n van anar a viure a Barcelona on obririen el primer antiquari del carrer de la palla. El meu avi matern es deia Lluís Panadès, era fill d’una família de moliners d’un poble nomenat Masó a la província de Tarragona. Humil i treballador de la terra era un home que a la vegada sentia una gran passió per l’art. En un recital de poesia va conèixer a Glòria de la Cortina Giner de los Ríos Girón, filla d’una família noble de Madrid, gent il.lustrada i d’ideals socialistes, molt vinculats a la cultura i a les arts. En aquell recital es van enamorar, però el meu avi home de camp com era, no va semblar un bon pretendent a la noble família de Glòria. Malgrat tot, l’amor els va portar a contraure matrimoni i van marxar a viure a Barcelona on van tenir dos fills i una filla que també es diria Glòria, la meva mare. Ja a la ciutat comtal en Lluís va haver de lluitar molt per tirar endavant la família, va començar treballant a casa amb els seus germans obrint una joieria rellotgeria que va acabar essent el negoci familiar. Esclata la guerra civil Espanyola. En Lluís és enviat al front i durant aquest temps li arriba la noticia de la mort de la seva dona. La tristesa l’aclapara, la vida perd tot el sentit davant la mort del seu gran amor i en un atac de desesperació enmig d’un bombardeig, abandona la seva trinxera i demanant a crits al cel que el matin, corre i crida enmig la metralla. Per sort no només surt il.lès de l’acció més folla de la seva vida sinó que a més el condecoren amb la medalla al valor i l’envien de tornada cap a Barcelona. Aquí podrà tenir cura dels seus 3 fills que després de la mort de la seva mare havien quedat a càrrec d’una tieta. Viu la resta de la seva vida amb una vitalitat desbordant, després de la dura jornada laboral sempre trobarà temps, per dedicar a les seves aficions mes estimades, el teatre i el cant. És un home que viu meravellat per l’època en què ha nascut. El segle XX és un segle de grans descobriments, encara recorda els llums d’oli que il.luminaven tènuement el molí on vivia de petit i el dia que va veure per primer cop la llum elèctrica. Recorda admirat la primera gramola, quan tots en silenci seien al voltant d’aquell aparell estrany escoltant atentament les últimes cançons de moda, els cotxes, el primer televisor… els avions. La seva inesgotable energia el va portar a viure fins els 94 anys. Recordo perfectament les últimes paraules que vaig creuar amb el meu avi ja en el llit de mort, quan li vaig preguntar: -Què en penses de la vida avi, tu que ha estat un home que ha viscut tant i tant intensament? - I amb els ulls mig oberts, mig tancats, em va respondre: -Massa curta Toni..., massa curta

2-DESCOBRINT EL MÓN

Quan naixem establim un vincle afectiu molt fort amb la mare, ella serà l’encarregada d’alimentar-nos de transmetre’ns afecte i de fer-nos sentir segurs. Aquests sentiments de protecció, d’estabilitat i d’amor seran el trampolí que ens permetrà descobrir que hi ha més enllà. I només quan aquest vincle s’hagi consolidat fermament, serem capaços de començar a allunyar-nos i començar a explorar el món que ens envolta.

Vaig néixer a Barcelona el 22 d’Abril del 1952.

Sembla ser que vaig néixer de color groc i per salvar-me la vida em van haver de fer una transfusió de sang. Per això a vegades dic, que ni tant sols la sang que em corre per les venes, em pertany.

Els meus primers records d'infantesa, son en el jardí que hi havia davant de casa, en el barri de la Salut. Molts gats, un arbre de palo santo immens i una finestra des d’on m’acomiadava la meva mare amb un somriure quan anava cap a l’escola.

També recordo que els dissabtes mentre es feia la neteja de casa a fons, ens enviaven a la meva germana Glòria i a mi a jugar a Sant Josep de la muntanya, amb l’esmorzar a la mà. A la porta del convent gairebé sempre hi havia un captaire a qui la meva germana li donava l’entrepà. Jo tenia més gana i ella era més caritativa. Però asseguts a les escales de pedra a vegades, jo li deixava provar el meu sense poder dir que el compartíem, només un parell de mossegades.

M’impressionaven les promeses de cera de tot tipus que penjaven del sostre i de les parets d’aquella capella de sant Josep de la muntanya, demostració de la devoció de la gent i del poder curatiu d’aquell Sant. Hi havia cames i braços de cera penjant per tot arreu, fotos i agraïments…, però jo no tenia por, si no una mena de respecte per aquell lloc. Tant era així, que un dia vaig portar allà a batejar un ocellet que teníem a casa i que estava apunt de morir. El van batejar, però va morir igualment i mai vaig poder arribar a penjar un ocellet de cera en aquella capella.

La infància va passar ràpid al carrer del Cardener. Abans els nens jugàvem al carrer, donàvem de menjar pa sec al cavall de l’escombriaire, sentíem de lluny el xiulet de l’esmolador i de nit els cops de pal a terra del sereno. Neteja botes, perruquers i ultramarins a granel… i a cada porta una portera que cantava les noves cançons del Machín i del Luís Aguilé fins que a les quatre començava la telenovel.la “Simplemente María”, com a preludi a Elena Francis i als seus consells, que eren la consciència d’una Espanya amb poques novetats polítiques.

Tota la meva família feia teatre. El meu avi Lluís havia creat el Club Maria Guerrero a Barcelona i cada cap de setmana actuàvem en el teatre Capsa del carrer Aragó. La Maria Lluïsa tenia cinc anys, com jo. Junts passàvem les tardes del diumenge en els camerinos veient com les persones es transformaven en personatges de mons fantàstics, integrant-se en un decorat enginyosament pintat per donar sensació de profunditat. Tot era possible…, només feia falta una mica d’imaginació.

Gairebé sense adornar-me’n, ja tenia quinze anys quan en Joan Manel Serrat cantava “Ara que tinc vint anys” i en Raimon “De cara al vent”…. Alguna cosa estava començant a canviar i entre Kumbayás, promeses i fogueres, seguia la nostra vida de minyons de muntanya que ens permetia deixar en darrera l’asfalt per gaudir de la vida a les muntanyes, descobrint un món molt més ampli i un cel farcit d’estrelles en les nits de bivac.

Aviat, sense ni tant sols sentir la pressió de la família, em trobava en el taller familiar com a aprenent de joier. Cantava sense saber cantar i actuava en un petit teatre sense tenir les aptituds d’un galant. Mai vaig saber fer res que no sentís com a propi i representar a un personatge que la gent aplaudia, em feia sentir incòmode…, fora de lloc. Als disset anys vaig sentir que tot el què feia ho feia, perquè els altres volien que ho fes. Tenia la vida assegurada, però una veu interior més forta que la veu de la seguretat em va cridar a descobrir el món. Va vèncer l’anhel de llibertat.

Vaig descobrir Espanya i les seves gents amables. Després amb més calma vaig voler conèixer Europa. Primer la Suïssa generosa, després l’Alemanya olímpica de Munich ‘72, on em vaig dedicar a fer enquestes en alemany, sense saber parlar alemany. Recordo que dormia en els millors bancs del millor parc que he conegut mai a tot Europa, el Parc Anglès. Allà em vaig adonar que viatjar podia ser molt econòmic i vaig decidir continuar fent camí, Holanda, Dinamarca, Suècia…, fins que em van reclamar per fer el servei militar, obligatori en aquells temps i vaig haver de tornar. Vaig perdre catorze mesos fent de “pontonero” a l’Ebre esperant un enemic que mai va aparèixer.

Es van acabar les imaginàries per tornar a la realitat i la meva realitat en aquell moment em proposava dos camins. Una, integrar-me a la vida social com la majoria. L’altre, seguir viatjant en un món que tot just començava a mostrar-me la seva immensitat.

Però per seguir aquest viatge necessitava diners. Així durant uns anys vaig passar desapercebut com a treballador d’una cartonera a prop de Granollers fins que em vaig casar, i amb la Lídia la meva dona ho vam deixar tot per iniciar un viatge de lluna de mel etern. Un viatge que va començar a Dinamarca, després a Tailàndia, Hong-Kong, passant per Marrakesh i arribant a Lisboa, per des d’allà creuar Europa fins arribar a Israel. El món no tenia més fronteres que les que nosaltres li volguéssim posar.

A Israel vam viure feliçment durant tres anys en uns Kibutz, treballant, estudiant hebreu i entenen el veritable significat de la paraula compartir vivint en comunitat.

En aquell temps la Lídia va quedar embarassada, però setmanes més tard va perdre la criatura. Va preferir tornar a Barcelona i jo la vaig acompanyar. Una vegada allà va tornar a quedar embarassada i vam tenir la nostra primera filla, la Maria.

Quan la Maria ja s’havia fet gran, les meves inquietuds per conèixer món i el magnetisme que sempre m’ha provocat la incertesa, em van empènyer a continuar viatjant. Vaig anar a Londres on vaig treballar una temporada. D’allà a Grècia i de Grècia amb vaixell de nou cap els Kibutz d’Israel.

Després de passar allà gairebé dos anys, em va arribar la noticia de la mort del meu pare. Vaig tornar a Barcelona deixant en darrera un gran amic, en Zoraj. Un home Rus que

arrossegava la història d’una vida plena de patiment en els camps de concentració Nazi, on havia perdut la seva dona. Sovint les experiències vitals tant extremes aporten una forma de saviesa, de coneixement molt profund.

Abans de separar-nos, aquest bon amic coneixedor dels límits entre la vida i la mort, com si d’una premonició es tractés, em va aconsellar que em dediqués al món de la informàtica. Mai m’havia plantejat aquesta possibilitat abans de sentir les paraules d’en Zoraj, però quan vaig arribar a Barcelona el primer que vaig fer va ser informar-me sobre els estudis d’informàtica. Calia superar tres cursos i cada un d’ells costava una valuosa quantitat de diners. Normalment després d’un llarg viatge l’únic que no es té son cales.

Vaig començar a buscar feina fins que vaig trobar una plaça de suplent a la “morgue” de la Clínica Plató en el torn de nit. Les meves funcions consistien bàsicament en avisar als familiars quan un parent trobava la mort i preparar els cadàvers per mostrar-los a les famílies. No era la millor feina del món, però em permetia sobreviure i seguir endavant. I és curiós experimentar com davant de situacions com aquestes, hom és capaç d’adaptar-se a les circumstàncies i viure-les amb tanta naturalitat.

Una d’aquelles tantes nits es va presentar un home que tenia la seva mare ja molt gran ingressada esperant la mort. En aquella època no estava permès que els nens entressin a la unitat de malalts terminals i aquell home em va demanar si li podia fer el favor de deixar passar als seus tres fills. Hi vaig accedir i els hi vaig dir que tornessin tots quatre l’endemà a la nit. L’endemà mentre els seus fills eren a l'habitació acomiadant-se de la seva àvia, l’home va baixar a fumar un cigarro i vam encetar una conversa. Vaig explicar-li una mica la meva vida, el fet que estigués treballant allà per estalviar diners i així poder estudiar informàtica. Ell em mirava mentre escoltava atentament les meves paraules. Quan va veure que havia acabat, es va posar la mà a la butxaca i en va treure una targeta. Acostant-me-la em va dir: -Tu has deixat entrar als meus tres fills a veure a la seva àvia, i jo et vull regalar els tres cursos d’informàtica. Va resultar que aquell home era el director de SECOINSA, una important companyia informàtica. Ens trobem de nou davant d’un d’aquells moments claus a la vida. Potser casualitat? Potser la providència que t’obra la porta i que marcarà de nou el rumb de la meva història.

Amb molt d’esforç vaig finalitzar la formació i vaig iniciar la meva carrera com a informàtic. En aquesta etapa em consolidaria com a professional de la meva especialitat dedicant-hi molts anys de la meva vida.

Però el meu esperit aventurer que sempre m’acompanyava i aquell anhel inesgotable per conèixer la infinitat del món, em va portar a voler fer realitat un antic somni..., conèixer l’Índia.

Aquell viatge va ser el primer de molts. Les meves expedicions a aquest país s’anirien succeint i aviat buscant refugiar-me de les altes temperatures de l’Índia creuaria la frontera amb el Nepal, on el clima especialment a Katmandú era molt més moderat. Poc a poc les meves visites a l’Índia es van anar escurçant i cada vegada passaria més temps al Nepal.

Però abans, durant un d’aquests viatges a l’Índia vaig conèixer una persona molt vinculada a les ONG’s i dedicaríem part del nostre viatge a visitar diferents fundacions. A l’estat de Gujarat vam conèixer unes dones, eren Carmelites, tot i que no ho haguéssim dit mai per la manera com vestien. Aquelles dones s’abismaven a la selva fins a llocs gairebé inaccessibles, desafiant qualsevol perill per anar a curar nens leprosos.

Viatjant cap el sud vam arribar a la Fundació d’en Vicenç Ferrer. Vàrem passar allà pocs dies, però suficients per fer que alguna cosa adormida fins aquell moment dintre meu, despertés. Vaig veure un home guiat per l’honestedat i ple de força, un home que havia estat capaç de seguir la seva història i inspirar la de tants d’altres.

Encara recordo quan en Vicenç explicava que un dia li va preguntar a la seva dona: -Anna, què faries si no poguessis fer grans coses? -I l’Anna li va respondre: - Començaria fent coses petites.

En aquell moment vaig sentir la necessitat de fer alguna cosa. Segurament sense ni tant sols saber-ho, aquí a Anantapur, a la ciutat de l’infinit, en Vicenç va plantar una llavor que al cap d’un temps germinaria com una nova aventura.

3- HISTÒRIES

L’Utsap

En un dels meus viatges vaig arribar a Katmandú molt malalt de l’Índia. Em van aconsellar que per recuperar-me el millor que podia fer era anar a Nagarkot, un poble de muntanya on l’aire era més fresc i pur. Allà vaig conèixer un noi nepalí l’Utsap, amb qui ens vam fer bons amics. Em va cuidar molt durant tots aquells dies, em portava menjar i tot allò que pogués necessitar. Era una bona companyia i passàvem moltes hores parlant.

L’utsap provenia d’una família molt humil i bastant pobre i tot i no tenir gaires estudis se’l veia un noi intel.ligent, amb moltes ganes d’aprendre i de progressar.

Després d’aquella primera trobada cada vegada que tornava a Nepal el buscava, algunes vegades em feia de guia, d’altres només de company de viatge. Amb el temps la nostra amistat es va anar fent més forta, era una persona honesta amb la qui podia confiar.

En Bhim, l’Indra i els seu Rikshaws

En Bhim era un conductor de Rikshaws, un noi d’uns 20 anys que sempre estava somrient. Quan era molt petit els seus pares el van abandonar en un monestir Budista, segurament perquè eren massa pobres i no podien fer-se càrrec d’ell.

Va créixer entre monjos embolicats amb túniques carbasses, estupes i budes gegants. Quan va fer 18 anys va venir a treballar a Katmandú i va començar a fer de Rikshaw, portant generalment turistes amunt i avall a cop de pedalada. No guanyava masses diners, passava les nits al carrer dormint dintre el seu Rikshaw per estalviar-se haver de pagar un garatge. Però sempre que podia, amb els diners que recollia ajudava als seus companys Rikshaws a tirar endavant. Dins el gremi de Rikshaws n’hi ha molts que pateixen desordres gàstrics, ja que sovint després d’un àpat s’han de posar a pedalar de valent.

El millor amic d’en Bhim, i el seu company de carrer era l’Indra, un home molt prim i sec que havia baixat de les muntanyes a treballar a Katmandú. Estava casat, i tenia tres filles, un bou, dues cabres i un tros de terra per conrear. Sovint el problema als pobles és que mengen el què els dóna la terra, però no hi circulen diners, l’economia es basa en l’intercanvi. L’Indra havia vingut a treballar a la ciutat per aconseguir diners amb els que poder comprar tot allò que no donava la terra i pagar l’escola de les seves filles.

En Bhim i l’Indra eren bons amics, quan hi havia feina intentaven treballar junts i si no hi havia feina, xerraven i es feien companyia. Segurament només es tenien l’un a l’altre en aquesta gran ciutat, lluny dels seus orígens. Quan viatges i passes molt temps en un mateix lloc acabes agafant confiança a la gent que et vas trobant. En Bhim amb el temps va acabar essent el meu Rikshaw predilecte, sempre que havia d’anar a algun lloc podia contar amb ell.

La Maya

Quan camines pels carrers de Katmandú és molt natural que a cada cantonada o a cada pas t’assaltin venedors ambulants oferint tota mena de productes inimaginables i per imaginar. En un dels meus viatges al Nepal, que vaig fer acompanyat dels meus fills. Passejant pels carrers de la ciutat ens vam creuar amb una noia molt simpàtica, la Maya, que amb un anglès molt correcte ens intentava vendre una bossa per guardar-hi el passaport. Era una noia de tarannà dolç i agradable, els seus ulls foscos deixaven entreveure el bagatge d’una vida plena d’experiències que havien donat llum a la seva mirada.

La Maya era una noia de Katmandú que de molt jove es va casar amb un home de Baktapur. Aquest home i la seva família eren Newars. Els Newars pertanyen la casta dels comerciants, una de les castes més riques del Nepal i majoritària a la Vall de Katmandú. Es diu que on hi ha diners hi ha un Newar. La Maya era Budista.

Al Nepal una dona quan es casa, va a viure a casa dels pares del marit. Junts van tenir dues filles, però el marit va morir aviat. A partir d’aquell moment, la relació amb els seus sogres va començar a empitjorar, la família mai no va acceptar que ella, fos Budista i no de la casta dels Newars. Aquesta situació la va empènyer a tornar a Katmandú amb la seva mare i amb ella es va emportar la filla més petita.

La vida a Katmandú no era fàcil, els únics ingressos que tenien eren els que aconseguia la Maya amb la venta ambulant d’aquelles bosses als turistes, que no donava per gaire. Tot i ser una família pobra, un dia es van trobar una nena abandonada pel carrer i la van acollir a casa seva, la cuidaven com si fos la seva pròpia filla.

La Maya i la Maria, la meva filla, es van acabar fent bones amigues. Tant, que vam anar a passar uns dies a Pókara i la vam portar amb nosaltres, van ser uns dies fantàstics per ella, per primera vegada viatjava amb avioneta i veia les muntanyes del seu país des del cel.

Deependra, un nen i una caixa

L’agost de 1999 els monsons al Nepal van ser especialment forts. Les carreteres per anar al Tibet es van tancar durant unes setmanes. Amb la Maria i en Miquel els meus fills, de deu i vint anys, anàvem caminant per Durbar Square pensant què podíem fer, després de veure que els nostres plans d’anar al Tibet havien quedat estroncats per les fortes pluges.

Quan ens trobàvem a l’alçada del palau de la Kumary, a la porta hi vam veure una caixa de cartró de la que hi penjava el bracet d’un nen.

Seguia plovent…, i en aquells instants vam pensar el pitjor, potser dintre la caixa hi havia un altre nen del carrer que havia mort de gana o per excés d’esnifar cola barata.

Vam obrir la caixa i dintre vam trobar-hi un nen dormint. Aviat es va despertar i en el fons de la caixa es va dibuixar un somriure, una lluna d’esperança. El vam convidar a una dutxa i a sopar, i ell de no més de nou anys, va acceptar. La caixa va quedar en darrera, perdent-se

en la foscor. De camí cap a l’Hotel, vam saber que el nen es deia Deependra… o així ens va semblar entendreho.

Quan vam arribar li vam preguntar què volia sopar. Ell ens va dir que no volia sopar gaire, perquè si menjava molt a la nit després tindria fred a l’alba.

Mentre la Maria i en Miquel dutxaven a en Deependra jo esperava el sopar, i em va venir al cap la imatge de la meva mare quan era una nena, fent cua amb la cartilla de racionament durant la guerra, per aconseguir alguna cosa de menjar per ella i els seus germans. Bàsicament pa negre i llet blanca, la resta s’aconseguia d’estraperlo si es tenia alguna cosa per vendre. La taula del restaurant es va omplir de plats de fideus fumejant. Per la porta van aparèixer la Maria en Miquel i en Deependra vestit amb roba sis talles més gran… però net i radiant, transformat de carbó a brillant. Vam sopar junts, tot i que ell va acabar abans que nosaltres comencéssim. Se’n va anar content, nosaltres pensàvem que tornava a casa.

El primer pas…,

Aquella nit va ser nit de tempesta. No vaig poder dormir, la foscor es va anar omplint d’imatges, de pensaments, de cares i d’històries que havia anat coneixent durant els meus viatges al Nepal. L’Utsap, en Bhim i l’Indra, la Maya i ara en Deependra. Passaven les hores i el pas del temps em va ajudar a entendre que tota aquella gent podia tenir alguna cosa en comú. Inexorable, va sortir el sol. Havia deixat de ploure i els rajos intensos, treballaven per evaporar l’aigua dels carrers. Tot començava a prendre forma. L’estiu s’estava esgotant, però encara em quedaven uns dies abans no hagués de tornar a Barcelona i es podien fer moltes coses. Vaig parlar amb en Bhim i un grup de Rikshaws, i els hi vaig proposar poder assistir a classes d’anglès, a canvi portarien a la Maya i a tres cosines seves a fer un curs de confecció on podrien aprendre un ofici.

Vam escolaritzar a en Deependra i a les dues filles de la Maya i pel fet d’assistir a classe se’ls hi donava el menjar. L’Utsap era l’encarregat d’administrar i controlar que tot seguís el seu curs, des d’un petit despatx que es va obrir en una habitació del Katmandú Lodge. A les acaballes d’aquest estiu tant plujós alguna cosa brota a la ciutat de Katmandú. Torno a Barcelona i des d’allà vaig enviant diners a l’Utsap, per pagar el lloguer del despatx, el menjar dels nens, les classes d’anglès i de costura.

La Maya es posa molt malalta i també se li envien uns diners, perquè pugui seguir un tractament.

Durant aquella època vaig i vinc de Nepal a Barcelona, aprofitant les vacances d’estiu i de Nadal. Arriba l’hivern i torno a Katmandú, durant aquells dies, una tarda estava fullejant llibres al Katmandú Lodge, quan em va caure a les mans el Baghatva Gita, vaig obrir el llibre a l’atzar i el primer que vaig llegir van ser aquestes paraules: «(…) això que ara veus és només el principi de la meva obra. I com l’arbre de Pipal creixerà fins a llocs que desconeixes.»

El Pipal és un arbre immens, de fulla perenne que pertany a la mateixa família que el Banyan, l’arbre sota el qual es va il.luminar Bhuda. Tant gran que fins i tot a vegades es construeixen temples dintre el seu tronc. Les seves fulles tenen forma de cor. En l’Hinduisme el Pipal és considerat la reencarnació del déu Vishnu, i per tant és molt venerat.

Aquell Nadal vam organitzar un sopar de Cap d’Any al Katmandú Lodge amb tot el grup: els Rikshaws, les noies en Deependra i l’Utsap. Tots menys la Maya que va morir aquell hivern d’una sobredosi. En aquell moment em vaig adonar que aquella malaltia que tant l’havia fet patir, i que finalment se la va emportar era la dependència a l’heroïna.

Aquella nit asseguts tots a la taula del restaurant, vam entendre que aquella aventura tot just acabava de començar. Encetàvem un nou mil.lenni, decidits a tirar endavant aquell projecte, amb la il.lusió que creixés fins a llocs desconeguts, com l’arbre de Pipal.

La presència de la Maya continuava d’alguna manera entre nosaltres. Recordo quan un dia em va portar a un mercat anomenat “Red Cross Market” on es venien piles de roba que suposadament s’havien de donar a la gent pobre. Ella m’explicava que quan aquesta roba arribava a la duana, allà es quedaven sempre la millor part, la resta la venien a mercats com aquell. Escoltant les seves paraules em va venir la imatge de quan la meva dona Lídia, plegava amb cura la roba que havia quedat petita dels nens, somiant que arribaria a algun lloc llunyà, on hi hauria un nen que realment la pogués necessitar.

D’allà va sortir el nom de la fundació, The Direct Help Foundation, entesa com una forma d’ajuda efectiva que anés dirigida directament a la gent més necessitada, sense intermediaris, sense corrupció, sense el perill de perdre’s pel camí.

4- KUMARY HOUSE

Torna a arribar l’estiu, i torno a Katmandú. Em trobo en Deependra i em demana que l’acompanyi. Decidit comença a caminar per l’asfalt inundat de gent, de cotxes i de Rikshaws. A mesura que avancem els carrers es fan més estrets, la llum té dificultats per escolar-se entre les façanes dels edificis, tot sembla més fosc. De sobte en Deependra s’atura davant d’una casa i el segueixo per un passadís fins arribar a una habitació. Hi entrem, una petita bombeta penja de la paret desprenent una llum no més intensa que la flama d’una espelma, però suficient per il.luminar un espai ben reduït que bressola en la seva austeritat a set nenes que seuen a terra. Aquesta és la casa d’en Deependra i dels seus amics. Només són criatures que paguen el lloguer amb el que guanyen pidolant pel carrer. Hi ha una noia més gran que treballa i els ajuda a pagar les despeses i el menjar. Però què hi fan aquests nens allà sols? On son els seus pares? Són orfes? La majoria d’aquests vailets tenen pares, però uns pares que viuen atrapats en la marginalitat més profunda i que no poden fer-se càrrec dels seus fills. Acaben essent fills de les pedres i aprenen a sobreviure en el seu món. Normalment formen grups per protegir-se i ajudar-se. Hi ha un líder entre ells que sorgeix de forma espontània, acostuma a ser el nen o nena més intel.ligent i espavilat. En aquest cas és en Deependra el que s’encarrega d’organitzar als altres, els ensenya a subsistir, els diverteix, protegeix i si cal deixarà de menjar ell per alimentar als seus companys. Una mena de pare protector de només nou anys. Veient la situació comencem per una banda a buscar escoles i per l’altra, ens decidim a buscar una casa on puguin anar a viure els nanos. Visitem un munt d’escoles però es fa difícil trobar-ne alguna que vulgui acceptar els nens del carrer. Acostumen a ser conflictius i problemàtics, i l’excusa que estem a mig curs escolar es va repetint escola darrera escola. Però insistim fins que anem a parar a Balbikash School, aquí la seva directora una dona sensible a les circumstàncies, la Kesari està disposada a matricular els nens. Aviat l’Utsap trobarà també la primera planta d’una casa, l’actual Kumary House. La casa està buida, no hi ha res. Però les coses arriben quan han d’arribar. En aquell moment conec una parella d’Italians, la Jwala i en Guliano i entre els tres comprarem tot allò indispensable per convertir aquell espai buit en un lloc habitable. Més endavant aquesta parella d’italians, junt amb més gent crearan una ONG a Italia anomenda Grupo Om i des d’aleshores fins avui ens ajudaran a tirar endavant diferents projectes. Comença el projecte Kumary House, les set nenes i en Deependra venen a viure a la casa i a asistir a l’escola Balbikash, sota la direcció de la Kesari. El nom de Kumary House vol dir la casa de les princeses ja que totes excepte en Deependra son nenes. L’Utsap s’encarregarà d’administrar la casa i a la noia més gran del grup que treballava fora, se li ofereix un sou perquè es quedi a treballar a Kumary House, encarregant-se de fer el menjar, rentar i tenir cura dels nanos.

Els dies que passo a la casa abans de tornar a Barcelona són molt especials, es respira un ambient màgic i marxo sabent que una part de mi es queda allà, entre aquelles quatre parets humils, però plenes de vida. Potser durant aquells dies sense dir-me res, el meu inconscient va començar a donar voltes a la idea de quedar-me a viure al Nepal. Mentre al Nepal, la casa de les princeses s’havia convertit en una realitat i l’Utsap continuava trobant nens a les zones rurals que necessitaven ser escolaritzats, a Barcelona cada vegada hi ha més gent implicada recolzant el projecte. Unint esforços arribem a escolaritzar 25 nens. Es crea una pàgina web i aconseguim legalitzar la fundació tant a Barcelona com al Nepal gràcies a l’ajuda de l’Enric Lagarda. Un home amb molta experiència en el món de les fundacions, que des de l’ombra continuarà ajudant-nos fins el dia d’avui, com a amic i conseller. Però aquell Novembre mentre estic a Barcelona rebo una carta de l’Utsap, on m’informa que hi ha hagut una forta baralla a Kumary House i que molts dels nens han marxat. Els nens del carrer viuen en un món propi, per ells la resta de la societat pertany a una altra dimensió. En el seu petit univers, fa fred i passen gana, però a canvi fan el què volen, se senten lliures. La seva felicitat no comprèn els límits, les normes, les rutines ni els horaris. El seu món és el carrer, enmig d’ aquesta selva civilitzada busquen menjar quan tenen gana i juguen quan volen jugar. Són amos d’ells mateixos, també de les seves alegries i dels seus patiments. I potser això no ho vaig saber entendre fins aquell dia. Quan vaig arribar aquell hivern a Katmandú em vaig trobar la casa gairebé buida, només quedaven tres nenes, la resta entre ells en Deependra havien marxat.

Amb l’Utsap vam decidir que els nens més pobres dels pobles amb els que treballàvem, poguessin venir a estudiar a Katmandú si així ho volien. Ara només ens faltava una persona que al costat de l’Utsap es pogués fer càrrec de la casa, de cuinar i de cuidar els nens. La directora de l’escola, la Kesari, que estava al cas de la situació em va venir a veure un dia i em va proposar per treballar, a una dona viuda que ella coneixia. L’endemà va venir, era una dona molt prima amb tres criatures, el seu nom era Maya. En aquell moment treballava en una fàbrica de sabates, però feia tres mesos que no cobrava i necessitava alimentar als seus fills. Li vaig explicar que la condició era que vingués a viure a la casa amb els seus nens. Al cap de tres dies va fer el trasllat, es va instal.lar i va començar a treballar de valent, Kumary House tornava a ser una família. Mentrestant l’Indra havia deixat la seva feina de Rikshaw a Katmandú per tornar al seu poble, Darapani. Tenia apadrinades les seves tres filles i ja no li calia baixar a treballar a la ciutat. A canvi es dedicava al desenvolupament de la seva àrea, en aquell temps es van escolaritzar 10 nens a la zona de l’Indra, avui n’hi ha més de 60.

La vida als pobles pot ser molt difícil. S’acostava l’hivern i amb una colla d’amics vam anar a repartir roba d’abric als pobles on teníem nens escolaritzats. Recordo que mentre donava la roba a una nena vaig veure un home assegut, mirant-nos fixament des de l’altre costat de la carretera amb una expressió a la vegada d’estupefacció a la vegada d’alegria. Em vaig acostar i li vaig preguntar, perquè reia. -Ell, assenyalant a una de les nenes em va dir:

-Mira, aquella és la meva filla i és la primera vegada en tota la seva vida que pot anar a l’escola i la primera vegada que algú li dóna roba. -Com és que no li pots pagar l’escola? -Perquè sóc molt pobre i tota la meva família viu de la llet d’un búfal. -Aleshores vaig preguntar-li quants diners valia un búfal. I ell em va respondre: - 25.000 rupies. -I si et compréssim un altre búfal, podries pagar l’escola de la teva filla? - Es va quedar callat uns instant i tot seguit dirigint de nou, la mirada cap a la seva filla, em va dir: -Mira, si tingués dos búfals, la meva filla no podria anar a l’escola perquè hauria d’anar a tallar herba per poder donar de menjar al búfal.

Aquella conversa amb aquell home em va ajudar a comprendre moltes coses. Sovint quan volem ajudar a algú, carregats de bona voluntat, intentem imposar les coses tal i com nosaltres creiem que han de ser, potser sense conèixer ni entendre les veritables necessitats d’aquells a qui volem ajudar. Però amb el temps l’experiència et fa adonar que tot allò que creies que era important, tot el teu entusiasme, només era teu i de ningú més i veus com alguns projectes poden acabar fracassant. És aleshores quan aprens a escoltar, quan busques saber quines són realment les demandes dels altres. I en definitiva entens que només pots ajudar a aquells que realment volen i poden ser ajudats. Després de l’hivern va esclatar la primavera. A la zona rural ens vam adonar que feia falta un altre casa i vam obrim Kumary House II a prop de Bhaktapur, ajudats per l’Albert Billena i el seu programa Implica. Era una casa molt petita, cada vegada teníem més nens i necessitem trobar un altre lloc. Aquell mateix estiu ens traslladaríem a una casa més gran i molt més econòmica i en Bhim seria l’encarregat d’administrar-la. En Bhim havia deixat el seu Rikshaw, i ara es dedicava de tant en tant a fer de guia als turistes, gràcies a l’anglès que havia après. El projecte anava endavant i també Kumary House de Katmandú se’ns havia fet estreta. Aquell mateix estiu vam llogar la resta de la casa, quatre plantes. Ja teníem vint nens i la casa de les princeses s’havia convertit en l’ànima de la fundació, habitacions i passadissos plens de somriures, d’il.lusions i de companyonia. Encara avui em sorprenc a mi mateix mirant fixament aquests nens, prenent consciència que darrera cada una d’aquestes petites vides s’amaga una història particular. Sovint històries de pobresa i de lluita per la supervivència, que difícilment esbrinaríem en les seves mirades plenes de força i d’esperança.

En aquell moment vaig començar a plantejar-me seriosament venir a viure a Nepal. Però en aquest món retallat per fronteres invisibles, hom no pot viure allà on decideixi amb total llibertat, abans un ha de normalitzar la seva situació i potser una de les opcions més senzilles és casar-se amb algú del país. Decidit li vaig demanar a la Maya, aquella dona viuda amb tres fills que cuidava de la casa, si es volia casar amb mi. Vaig veure en ella una persona honesta, treballadora i una gran mare. I Li vaig regalar un sari blau esperant la seva resposta. Ella em va dir que no ho sabia, que abans havia de preguntar-ho a la seva família i va afegir que quan es pogués casar em diria que ja podia vestir un sari vermell. En la cultura nepalí les dones vesteixen de vermell el dia del seu casament. Jo vaig haver de marxar a Barcelona. Al Nepal cada vegada hi ha més dones viudes que es tornen a casar, però encara hi ha moltes famílies que no accepten un segon matrimoni. Per altra banda es donen molts casos de dones viudes que refan la seva vida amb un altre home, però el nou marit no accepta els fills del matrimoni anterior i les mares acaben abandonant als seus propis fills. La Maya no entenia per què un home Europeu li demanava per casar-se, se sentia confosa. Es va passar moltes nits plorant, intentant decidir què havia de fer. La cultura nepalí diu que una dona sempre pertany al seu primer marit. Tenia por del què diria i pensaria la gent. Ho va parlar amb amigues i amb els seus fills, però mai no es va atrevir a dir-ho a la família, segurament se sentia avergonyida. Mentrestant jo a Barcelona esperava una resposta, cada dia enviava un mail a l’Utsap perquè em digués si la Maya es volia casar. I finalment la resposta va acabar arribant, la Maya ja estava preparada per vestir el Sari Vermell. Aquell Nadal vaig arribar a Katmandú solter i dos dies més tard ja era un home casat. Vam fer una petita cerimònia a casa amb en Joan, l’Antonia i la meva germana com a representants del nuvi. Kumary House es va omplir d’espelmes, de gent i d’alegria. De sobte em vaig trobar amb una dona al davant i ella amb un home, amb el que hauria de compartir la resta de la seva vida. Ni l’un ni l’altre, ens coneixíem, tot estava per encetar i per descobrir. Però mirant els seus ulls, vaig entendre la paraula confiança. Ara només em quedava tornar a Barcelona, vendre la casa, acomiadar-me de la feina, de la gent i tornar al Nepal definitivament. Però en aquest fer i desfer vaig patir una lumbàlgia que no em va permetre moure i vaig haver de posposar un temps la meva tornada a Katmandú. Mentrestant la Maya m’estava esperant. Van passar unes setmanes i una mica més recuperat, però encara amb cadira de rodes, em vaig acomiadar de tothom i vaig agafar un avió direcció a una nova vida acompanyat de L’Oscar, un amic i voluntari que em va ajudar molt en moments de dificultat i del qui us parlaré més endavant. Una vegada vaig trepitjar terra nepalí, la cadira em va servir de ben poc pels carrers mig asfaltats de la ciutat. Vaig arribar convalescent però amb ganes d’integrar-me al que a partir d’ara seria el meu entorn. Però la vida també té les seves nits, i una de les nits més fosques que vaig passar al Nepal, va ser quan vaig descobrir una cosa que em va fer pensar molt. L’Utsap s’havia casat amb una dona d’una casta més alta i els dos dirigien la fundació.

Cada mes m’enviaven els comptes amb les despeses i jo des de Barcelona els hi enviava els diners per afrontar el més següent. Ara que ja m’havia instal.lat al Nepal vaig voler repassar la comptabilitat, vaig preguntar quina era l’escola més cara que pagàvem i mirant l’ordinador va resultar ser l’escola a la que anava la filla de la germana de la dona de l’Utsap, una escola quatre vegades més cara que la mitjana que estàvem pagant. Li vaig preguntar a l’Utsap, perquè estàvem pagant una escola tant cara a una família on el marit tenia una empresa de cattering i la dona treballava. La seva resposta va ser el silenci..., el silenci de la nit. Ja posats, vaig preguntar per la segona escola més cara, i va resultar ser la d’un altre familiar, i així un altre…, i un altre, potser no totes les famílies tant descaradament mancades de necessitats com la primera, però es feia evident que la tendència era ajudar a familiars i amics. Els comptes quadraven perfectament, però la finalitat a la que anàvem dirigides les ajudes havien perdut tot el seu sentit, les ajudes havien de ser pels nens més pobres, no pels més amics. Interiorment buscava justificar al meu amic, pensant en les vegades que aquesta situació s’estaria repetint en d’altres fundacions. Pensant que si revisàvem les ajudes internacionals veuríem que el més normal és ajudar primer a parents i amics, no mirant tant la situació de pobresa i necessitat sinó buscant quedar bé amb el propi entorn social. Volia entendre i hagués entès la situació si aquests familiars haguessin estat pobres. Però si la nit ja era fosca, encara ho va ser més quan una persona em va dir que en el poble del meu amic hi havia una família molt necessitada a la qual es negaven a ajudar, per uns problemes que havien tingut anys en darrera amb unes terres. I certament eren una família molt pobre que necessitaven ajuda i durant un any no se’ls va recolzar. Estàvem pagant l’escola a amics i familiars que no ho necessitaven, i tots els ideals s’estaven esfondrant davant dels meus ulls. Cada fitxa que apareixia davant la pantalla de l’ordinador era una llança de tristesa, cada vegada la nit era més fosca, més freda i una i una altra vegada la decepció. A l’endemà al matí la dona de l’Utsap va desaparèixer, no vaig haver de dir res, el silenci de la nit ens estava parlant a tots. Passats uns dies l’Utsap, una de les persones més honestes que he conegut al Nepal em va dir adéu amb llàgrimes als ulls. Tampoc calien paraules, havíem après una lliçó molt important, que ens acompanyaria la resta de la nostra vida.

i…, la nit va donar pas a un nou dia.

5- KALAM REVOLUTION Ja instal.lat a Kumary house, em vaig apuntar a fer classes de Nepalí. Però intentar arribar a l’escola penjat de dues crosses pels carrers enfangats, era pràcticament impossible. Així que vaig pensar en fer venir al mestre a casa i fer classes particulars.

Quan les dones de la casa em van veure estudiar Nepalí, es van afegir a les classes i en aquell moment em vaig adonar que cap d’elles, entre elles la meva dona, sabien llegir ni escriure. Van passar els dies i em van demanar si podien avisar als veïns perquè vinguessin a estudiar. De sobte em vaig trobar envoltat de trenta dones estudiant Nepalí.

La gent del barri continuava preguntant si ells també podien venir a estudiar, però a casa ja no hi havia més lloc. Veient la demanda i la necessitat de les dones d’aquest país, vaig començar a deixar d’assistir a classe per dedicar-me a organitzar un nou projecte, que prendria el nom de Kalam Revolution, o perquè ens entenguem la Revolució de Llapis!!!

Es comencen a formar grups d’estudi, les habitacions de les cases es converteixen en classes i professors voluntaris ensenyen a les seves alumnes ansioses de coneixement. Aviat la iniciativa s’estén fins a l’àrea rural. Quan s’apaga el dia, a l’interior de les cases de petits pobles de muntanya, on no hi falten les cabres, els búfals ni les panotxes arrenglades penjant del sostre, grups de dones seuen al voltant de la llum d’una espelma. Un professor guia la lectura d’una d’elles mentre les altres resseguint les paraules escrites sobre les pàgines d’un llibre les van repetint en veu alta. Mentrestant els més petits de la casa escolten atentament el què sona com un cant..., un cant al desenvolupament de les dones. I és que per més forta que sigui la nit, mai podrà apagar la llum d’una petita espelma.

Al Nepal hi ha 8 milions de dones que no han tingut mai l’oportunitat d’anar a l’escola. Fins fa ben poc no es considerava important invertir en l’educació d’una nena ja que quan aquesta es casa, passa a formar part de la família del marit.

Però els temps canvien i Nepal com totes les nacions està entrant en un camí de progrés on entren en joc nous serveis i noves tecnologies. Aquesta nova realitat implica la necessitat de saber llegir i escriure, per tal de poder desenvolupar amb normalitat les tasques quotidianes. D’una altra manera el país avança, però deixa en darrera a les dones.

Cada vegada més, els marits s’adonen que una dona amb educació és un benefici per la família ja que serà capaç per exemple, de reconèixer un producte caducat, portar l’economia familiar, conèixer els medicaments i participar en l’educació dels fills.

A tot això s’hi afegeix una altra raó de pes, que ens empeny incondicionalment a seguir endavant amb aquesta lluita per l’alfabetització. Amb aquests anys he anat coneixent casos de dones que pel fet de no saber llegir ni escriure han perdut als seus fills. Aquí entrem en el camp de les adopcions, un terreny per desgràcia susceptible a la corrupció i convertit des de fa uns anys en un negoci massa fàcil per uns quants.

Un bon dia algú s’acosta a una mare d’una família pobra i li ofereix la possibilitat de poder enviar a alguns dels seus fills a estudiar a l’estranger. La tradició nepalí contempla que seran els fills els qui es faran càrrec dels pares quan aquests siguin grans, per tant quan més estudis tinguin els fills, millor feina, més diners i un futur assegurat pels pares. Per una família pobra que segurament no podrà pagar mai l’escola dels seus fills, això es presenta com una gran oportunitat. Convençuda que això serà el millor per la família i per la criatura la mare signe un document conforme accepta enviar el seu fill o filla a estudiar a l’estranger, però el què en realitat signen sense saber-ho, pel fet de no poder llegir ni escriure, és un certificat d’adopció conforme renuncien al seu fill. Aquests nens són traslladats a un orfenat, a l’espera que una família Europea plena d’il.lusió arribi un dia buscant adoptar un nen. Els pares adoptius possiblement mai arribaran a saber, que darrera d’aquell nen que ara és part de la seva vida, hi ha una família esperant que al cap d’uns anys el seu fill torni a casa convertit en metge o advocat. Els pares que arriben a països com Nepal per adoptar un nen han de pagar una elevada quantitat de diners a l’orfenat, a banda és clar de les despeses que suposen tots els tràmits burocràtics. Aquesta quantitat de diners està contemplada com una “donació voluntària”, tot i que si som clars, en realitat es tracta d’un donatiu imposat, que acabarà a les butxaques dels artífexs d’aquesta deshumanitzada pantomima. Intentar denunciar aquesta realitat per la via legal, acaba no portant enlloc, o només a molestar a persones influents involucrades en aquests negocis que aviat et faran la vida impossible considerantte una molèstia pels seus propis interessos. En els darrers anys hem conegut testimonis i protagonistes d’aquestes històries que ens han fet entendre que l’alfabetització de les dones encara és més necessària del que ens pensàvem, entesa com una lluita contra l’engany i la corrupció. I gràcies a l’entusiasme i motivació de totes aquestes dones per aprendre, el segon any vam arribar a alfabetitzar a 1700 dones. Malgrat que els nostres recursos són limitats cada vegada tenim un índex de participació més alt. Moltes escoles col.laboren deixant-nos utilitzar una de les seves aules i oferint-nos professors voluntaris. Aquest curs hem engegat un nou pla, que consisteix en anar a visitar escola per escola, districte per districte, per informar-los sobre el nostre programa i poder treballar conjuntament. La rebuda està essent molt bona, i esperem que aquest any més de 3000 dones puguin aprendre a llegir i escriure al Nepal. Si per una banda les escoles participen oferint-nos aules i professorat, nosaltres ens fem càrrec dels llibres i de la resta de material necessari. La qual cosa no seria possible sense el suport que estem reben de diferents fundacions, entre elles: Fundación Esparza Monforte, Adfisret, Mavareal, Grupo Namaskar, etc.

Per la seva banda Amics del Nepal i Global Humanitariam també inclouen en els seus programes l’alfabetització de dones, participant com nosaltres en l’eradicació definitiva de l’analfabetisme. Entenem que no només estem davant d’un gran projecte, si no davant d’una Revolució, la Revolució del Llapis. Quan les dones d’un país evolucionen els país evoluciona. Fins ara sabem que hi ha 8 milions de dones que no saben llegir ni escriure i que volen integrar-se en una societat de progrés. Nepal està rebent una gran quantitat d’ajuda Internacional perquè això sigui possible, però gran part d’aquesta ajuda es queda en l’engranatge de corrupció que domina aquest país. Fa només uns mesos, els diaris publicaven que el Banc Mundial havia enviat 50 milions de dòlars per ser invertits en el què s’anomena Educació Informal. Aquests diners podrien servir per exemple, per pagar els llibres i el material del programa d’alfabetització de dones. Però ens trobem que quan demanem els llibres al Ministeri d’Educació, ens diuen que aquest any només se n’han imprès 15.000. Amb 1 dòlar es poden imprimir 2 llibres, amb 50 milions de dòlars es podrien imprimir 100 milions de llibres, “només” són 8 milions les dones per alfabetitzar al Nepal…. Ara sí, per altra banda et faciliten un telèfon d’un mercat paral.lel on pots comprar els llibres que el govern hauria d’estar donant gratuïtament ja que han estat subvencionats pel Banc Mundial. Som molt conscients que nosaltres no tenim la capacitat per alfabetitzar a totes les dones del Nepal, però si creiem que hi ha solucions. Per això intentem fer un treball de conscienciació a través de la distribució de butlletins informatius on proposem i demanem la implicació de tothom en aquesta lluita. En primer lloc el Banc Mundial hauria de tenir un control estricte en les ajudes que envia a països com Nepal i tants d’altres. Auditors externs interins que asseguressin que els diners que s’envien realment s’inverteixen en el desenvolupament del país i no en omplir les butxaques dels qui ja les tenen plenes. Però la qüestió és plantejar-nos abans si realment l’ajuda que s’envia des dels països rics, és realment amb ànims humanitaris o es tracta simplement de fer màrqueting solidari, que políticament és molt correcte i sempre queda bé. Per altra banda és important motivar a ONG’s que treballen a favor del desenvolupament social de la dona, perquè incloguin l’alfabetització de dones en els seus programes. El govern per la seva part, hauria de fer ressò del programa d’alfabetització a través dels mitjans de comunicació, diaris, radio, televisió convidant a les escoles públiques a participar en aquest programa nacional, cedint aules i professorat. Les empreses privades podrien finançar material escolar a través de publicitat que podria anar impresa darreres les llibretes i fins i tot es podria plantejar que aquestes empreses tinguessin algun tipus de benefici fiscal. Tant diaris com publicistes serien els primers beneficiats, ja que molta més gent seria capaç de llegir, es vendrien més diaris i la gent seria capaç d’obrir comptes bancaris i utilitzar el telèfon, per exemple.

Tots els estudiants a partir del nivell 9, estan perfectament capacitats per ensenyar a les seves comunitats. I aquesta tasca podria ser contemplada i avaluada com a període de pràctiques i constar en el currículum acadèmic. En definitiva, si Nepal fos capaç d’entrar en una Revolució del Llapis, rebria molta més ajuda a nivell Internacional i podria esdevenir un exemple per altres països asiàtics en vies de desenvolupament. Si uníssim esforços i el govern hi posés de la seva part, Nepal podria estar alfabetitzat en 3 anys. L’alfabetització només és el principi d’un gran ventall d’oportunitats que es poden presentar a aquestes dones. Actualment ja estem treballant per oferir a les dones que vulguin seguir progressant, un curs de càlcul i d’aquí la possibilitat de passar a formar part del nostre projecte de formació ocupacional de costura i confecció. En un taller creat, amb màquines de cosir que vam poder comprar gràcies al suport de Grupo Tencarola, d’Itàlia. La nostra voluntat és anar oferint altres tallers d’aprenentatge en funció de les necessitats de les dones. D’aquesta manera amb aquelles que hagin finalitzat l’alfabetització, es volen fer grups en funció dels seus interessos i crear nous Training Centers on puguin aprendre un ofici, ja sigui confecció, perruqueria, etc.

6- TALLER D’ENCENS

Moltes vegades surto al balcó i em quedo observant les vistes al Temple de Sayambunath. Acostumen a ser moments en què necessito agafar aire, moments en què sóc conscient que els nostres ingressos no tenen una proporció lògica amb les despeses que tenim, que sovint són tres vegades més.

En aquests moments em pregunto, com podrem seguir endavant? I una veu interna em diu: - Toni necessites alguna cosa avui?. -La meva resposta és avui no. I aleshores aquesta veu subtil, em torna a dir a cau d’orella: -Doncs si avui no et cal res…, torna demà. Ara fa dos anys, en un d’aquests moments d’incertesa, em va venir el cap que moltes fundacions venien productes per ajudar a finançar els seus projectes. I se’m va acudir fer una selecció del millor encens que trobés a Katmandú. Després de buscar, trobar i tastar més de 200 varietats diferents d’encens, vaig arribar a fer una selecció dels dotze millors encens, segons el meu criteri. La idea era, comprar al major a bon preu, poder oferir una bona qualitat i rebre uns ingressos addicionals per poder tapar forats en moments difícils. El què desconeixia en aquell moment era que al Nepal hi ha una llei que prohibeix exportar qualsevol producte que no sigui fabricat al Nepal, i precisament aquells dotze encens que havia seleccionat eren Made in India. A aquelles alçades, ja m’havia introduït en el fantàstic món de l’encens i vaig descobrir que existia un tipus d’encens que tenia el valor de ser totalment natural i que es basava en la tradició Ayurvèdica i Tibetana. Vaig començar a investigar i efectivament vaig saber que es tractava d’un encens de molta qualitat i que requeria una elaboració molt més complexa, a diferència de l’encens que provenia de l’Índia que contenia perfums i expansors no naturals. Vaig voler aprendre la màgia de l’encens, les seves fórmules i les tècniques d’elaboració, però semblava que no hi hagués ningú amb disposició a ensenyar-me’n, aquests coneixements eren considerats secrets ancestrals. No em vaig rendir i finalment un seguit d’esdeveniments em van portar a conèixer un home, en Vishnu, que feia molts i molts anys que es dedicava a fer encens. Em va dir que m’ensenyaria els seus secrets però amb la condició que no vengués la meva producció al mercat local, vaig assegurar-li que només aniria dirigida a l’exportació. Sóc ben conscient que aquell home no m’ho explicava tot, però si que em va marcar les bases necessàries per entendre com es construïa una vareta d’encens.

El primer encens que vam fer a la fundació es deia Om Sàndal Wood. Es tractava d’agafar fusta de sàndal i tallar-la a trossets molt petit per després fer-ne pols i amb aquesta pols construir una vareta. Però això aparentment tant senzill em va portar a descobrir que cada arbre, cada tronc, cada tronquet, branca o branquilló eren diferents. La fusta de Sàndal es podia dividir en 32 qualitats. Per tant era gairebé impossible assegurar que l’encens fes sempre la mateixa olor. Vam produir les primeres 200 varetes i després de deixar-les assecar durant tres dies, tal i com marquen els protocols, a la nit a l’habitació vaig encendre la primera. Per sorpresa meva, vaig veure que feia molta menys olor que qualsevol encens de l’Índia, donat que no portava ni químics, ni expansors ni carbó. De fet era com cremar un tros de fusta, però mentre tenia la vareta entre els dits, vaig sentir quelcom dintre meu que em deia, que de petites coses se’n poden fer grans indústries i vaig entendre que havíem de seguir endavant. I així va néixer Kumary House Natural Incense. El món de l’encens és com el món de l’alquímia, et permet jugar amb els components de la naturalesa, investigar, experimentar. És un univers màgic que t’obre a un nou espai de creativitat i possibilitats on cada pas és un nou descobriment. És fascinant veure com fustes, herbes i espècies es combinen per donar vida a nous aromes, a noves olors. També haig de confessar que he tingut molta sort. Un dia va aparèixer un monjo Budhista i em va donar una fórmula Ayurvèdica de més de 5.000 anys d’antiguitat. Més endavant em vaig trobar el representant de l’encens de l’església ortodoxa, un Pope Grec de gairebé dos metres d’alçada, a qui li vaig caure bé perquè parlava quatre paraules de grec. Va voler venir a veure la fundació i durant tot un dia vam estar parlant d’encens, una conversa que em va aportar nous coneixements. Encara avui, seguim constantment investigant i recuperant fórmules històriques, amb la il.lusió de pretendre aconseguir el millor encens natural del món, entès com un regal a la humanitat. Crec que som els únics que fem la bogeria de fer caixes amb paper natural, pintades a mà una per una per artistes Tibetans. Cada any anem progressant, tant en qualitat com en ventes. Actualment estem exportant a Espanya, Itàlia, Alemanya, Anglaterra, Estats Units i Canadà, però sempre en quantitats molt limitades. Tot i que davant la creixent demanda, podríem plantejar-nos l’opció d’obrir una fàbrica, som més partidaris de basar-nos en un sistema de fabricació distribuïda. On la gent, principalment dones, poden treballar a casa i a la vegada atendre les seves obligacions. Aquest sistema permet que l’absència del cost d’organització que suposaria una fàbrica, reverteixi directament en un millor sou per la gent que treballa. Actualment la fundació està donant feina a unes 20 famílies de manera directe. Al mateix temps, els beneficis que s’obtenen van dirigits a recolzar, per una banda l’alfabetització de dones, per cada 7 caixes d’encens que es venen una dona pot aprendre a llegir i a escriure. També es compra roba i es financen petits projectes. Sense oblidar que un 10% del total s’utilitza per crear un fons, que servirà per ajudar en casos d’emergència.

En definitiva el taller d’encens ha contribuït a dignificar la fundació. Tots aquells que hi dediquen temps i esforç, sobretot les dones de la casa i en Bhim, senten que contribueixen amb el seu treball a que aquesta aventura continui endavant, sense dependre únicament de les ajudes que arriben de l’altra punta de món.

7- DESENVOLUPAMENT RURAL

Quan l’Indra va tornar al seu poble, un dia el vaig pujar a visitar i vaig quedar paralitzat amb la bellesa d’aquell lloc. L’Indra vivia en un paradís, envoltat de boscos frondosos i de terrasses de conreu disposades amb un sentit estètic impecable. I a l’horitzó, estoicament alçats els Himàlaies, imponents, hipnotitzants. Observava aquell lloc encantat, i de sobte se’m va acudir una idea fantàstica: criar pollastres!!!

No es tractava de construir una granja de pollastres, si no d’aprofitar aquell entorn tant magnífic perquè els pollets creixessin en total llibertat, deixant que ells mateixos poguessin seleccionar el que volien menjar, envoltats de pau i de tranquil.litat. En definitiva criar pollastres feliços.

Ja teníem el nom del projecte “Happy Chicken”. Però la cria de pollastres només era el començament d’aquesta gran empresa…, aprofitant que el poble de Darapani i els seus voltants eren llocs de pas de trekking vam pensar en crear una xarxa de petits restaurants en el recorregut, que oferissin als excursionistes famolencs tota mena de menjar derivat del pollastre: Pollastre a l’ast, truita de patates, croquetes, hamburgueses de pollastre, pollastre arrebossat…, etc.

Els restaurants haurien d’estar disposats de manera que només distessin uns quilòmetres els uns dels altres, per tal que l’olor del pollastre a l’ast anés penetrant als caminants que de lluny s’acostessin a un poble.

Vam arribar a un acord amb l’Indra, i l’Utsap i jo vam portar fins el poble cent pollets, amb la sort que només un va morir en el camí, tenint en compte la fragilitat d’aquests animalons.

Vam deixar allà els pollets, feliços, campant lliures en aquest paradís terrenal, i ens en vam tornar cap a Katmandú, somiant que al cap d’un any la nostra cadena de restaurants “Happy Chicken” seria una realitat. I que poc a poc es podria anar estenent a altres pobles, oferint als excursionistes la carn de pollastres feliços que els faria potser a ells, també més feliços. Digueu-me idealista?

Al cap d’uns mesos l’Indra ens va avisar que d’aquells cent pollets només en quedaven quatre de vius. Va resultar que en aquelles muntanyes hi havia moltes àligues que gaudien assaborint la carn dels pollastres feliços. Els quatre que havien sobreviscut, eren prims i escanyolits de tant que havien hagut de córrer per escapar dels seus depredadors i poder salvar la vida.

Això em va ensenyar que quan comences un projecte a la terra, no està de més, abans fer un cop d’ull al cel.

Per sort no tots els projectes a la zona rural van patir la mateixa desgràcia que el projecte Happy Chicken, i fins el dia d’avui hem contribuït de diferent manera al desenvolupament d’alguns pobles com, Darapani, Katiké i Basari, així com a altres pobles al voltant d’aquests.

Carlos Torres va ser un dels impulsors d’aquests projectes. Actualment a la zona rural tenim esponsoritzats més de 300 nens de diferents pobles.

També a Darapani es van començar a organitzar les primeres classes d’alfabetització de dones que aviat s’estendrien a la resta de pobles. Davant l’existència de tantes mancances en aquests pobles se’ns va acudir atorgar uns premis a les millors estudiants de cada curs. Vam pensar que el primer premi podia ser un búfal, el segon premi una cabra i el tercer una gallina. Aviat però, les dones ens van dir que la diferència entre el primer i el tercer premi era massa accentuada i que potser seria millor regalar una cabra gran, una mitjana i una petita. Veient l’èxit que tenien les cabres entre les dones del poble i coincidint amb la visita d’un empresari del nord d’Espanya, en Jesús, vam engegar el Projecte Cabra augurant un pla amb visió empresarial que anomenaríem el 2 X 1. Amb una inversió inicial de mil euros es van comprar cabres que es repartirien entre les famílies més pobres de cada poble. El tracte consistia en què una família rebia una cabra i passat un o dos anys, quan aquesta hagués criat n’havien de tornar dues. A partir d’aquí es creen comitès de dones, que naixen del clima propici sorgit en les classes d’alfabetització. Aquests comitès son els encarregats de rebre aquestes dues cabres i distribuir-les entre la resta de famílies que encara no en tenen. Quan en un poble, totes les famílies tenen cabres, l’excedent es dóna al poble veí i es repeteix l’operació, per cada cabra rebuda se’n tornen dues a un nou comitè que es formarà. Actualment el poble de Katiké està donant el seu excedent de cabres al seu poble veí, Patap. I aquest any en vistes de les festes del Dasain, un poble ens ha portat una cabra a Kumary House perquè els nens puguin gaudir d’un bon rostit de cabra, en aquests dies de celebració. Aquests comitès continuen treballant per veure quines són les necessitats de la comunitat, aigua, arbres, llum, xemeneies, carreteres, formació…, qui millor que les dones, per conèixer les veritables càrregues del seu poble, la seva realitat i la dels seus fills. Una vegada més arriben les necessitats i amb elles el suport de diferents persones i grups que fan possible que puguem seguir recolzant el desenvolupament de les zones rurals. Aquest any s’han construït 60 xemeneies a les cases més pobres de diferents pobles. Aquí la gent encara cuina amb llenya, fan un foc a terra dintre la casa, entre tres pedres que serviran de suport per l’olla. El fum omple tota la casa, buscant alguna escletxa, alguna porta o finestra per on escapar-se. Les brases cremen durant tot el dia, sense descans, sempre apunt per cuinar o per escalfar aigua. Les parets fetes de fang es tenyeixen de negre i la respiració es fa feixuga. Construint una simple xemeneia, aconseguim que famílies senceres deixin de respirar aquest fum dia darrera dia. Un altre projecte en el què s’està treballant, amb el suport dels amics d’Itàlia és la creació de Biblioteques Rurals, també supervisades pels comitès de dones. On tant les dones que han après a llegir i a escriure com la resta del poble pugui accedir a llibres educatius en diferents temàtiques. De manera que els llibres vagin circulant d’uns a altres, i quan ja s’hagin llegit tots, es poden intercanviar amb un altre poble.

8- PROJECTE BARRI

Una de les coses que més em va interessar a l’iniciar la fundació, era descobrir quines eren les causes de la pobresa i quines les possibles solucions. I descobrir si es podia trobar una fórmula capaç de fer que les persones nascudes en un entorn de pobresa, poguessin sortir d’aquest laberint.

La millor fórmula que conec per ara, és el treball. A la Fundació no parlem de caritat, aquest tipus de caritat que crea dependència i passivitat. Si no que parlem d’invertir en el progrés i en l’evolució de les persones i les seves comunitats. D’aquí l’escolarització dels nens, els programes d’alfabetització, el desenvolupament rural, els tallers d’encens i de costura, etc.

Però hi ha persones, a les quals els hi és realment difícil sortir d’aquest laberint de pobresa, persones que no poden beneficiar-se dels nostres projectes i que a més viuen en un país, on no hi ha cap tipus d’ajuda a la pobresa. Per aquestes persones va néixer el Projecte Barri el gener del 2006, gràcies a la iniciativa de l’Alex Galí

M’agradaria parlar-vos d’una família, la família d’una de les nenes que viu a Kumary House. La seva mare es va quedar viuda amb dos fills, un nen i una nena i es va casar amb un home cec. Durant un temps vam intentar buscar algun tractament per la seva ceguesa, però tots els metges ens van acabar dient que no hi havia res a fer.

Aquesta dona, acompanya cada dia al seu marit al temple a demanar caritat. Viuen en una habitació d’un metre i mig per dos, sense aigua, sense finestres, en un entorn de misèria extrema. Dormen al terra sobre uns sacs, a l’habitació no hi ha cap moble…, només l’estufa de querosè que s’encén quan hi ha alguna cosa per menjar. L’única sortida, l’última esperança que els hi queda, és que els seus fills puguin cuidar d’ells quan es facin vells.

Davant d’aquestes situacions he arribat a comprendre que la caritat en alguns casos, és absolutament necessària.

Actualment, gràcies a l’associació Namaskar de Madrid, podem dedicar alguns diners al Projecte Barri. En aquests moments hem detectat a sis famílies en condicions tant precàries com les que acabem d’exposar, però som conscients que són moltes més. I el problema principal no és –que també- subministrar ajudes materials, si no sobretot transmetre una espurna d’esperança a aquestes persones, que després de tants anys de mal viure, semblen fins i tot acostumades a aquest entorn tant miserable, al qual s’han hagut d’adaptar per necessitat, perquè no han pogut trobar una altra sortida.

Treballem per recolzar als seus fills, mitjançant els apadrinaments, perquè puguin tenir uns estudis, formar-se, trobar una feina i poder fer-se càrrec dels seus pares en un futur no gaire llunyà.

Potser el més encertat seria que Projecte Barri contes amb dos assistents socials que visitessin a aquestes persones, les escoltessin i les orientessin. I si alguna d’aquestes famílies

aconseguís donar un pas endavant, sortir d’aquesta presó forjada per la misèria, podria ser un exemple per moltes d’altres, en una societat que els rebutja i que pensa que aquest és el seu destí, el seu mal Karma, perquè en altres vides alguna cosa van fer malament.

Començo a entendre que el sistema de castes a l’Àsia, és un sistema de menyspreu entre societats que viuen en un mateix entorn. Bombolles de colors dintre una gran bombolla gris, des d’on és molt difícil canviar la situació. A vegades sembla que tot estigui inevitablement condicionat i establert de tal manera, que les societats viuen en els seus propis entorns culturals ignorant als altres.

Aquí la misèria no commou a la gent, perquè ja és part “natural” de la vida i fins i tot hi ha gent que no mira amb bons ulls el treball social. Els rics són rics, els pobres són pobres, i així ha estat establert des de sempre i així creuen que ha de seguir. Forma part de la seva cultura des de fa milers d’anys i nosaltres intentem canviar alguna cosa que els pertany. És com si vinguessin a la nostra societat i ens intentessin vendre el seu sistema de castes com el millor dels sistemes socials, quan des de segles hem estat educats sobre unes altres bases culturals…, i si bé podríem arribar a entendre alguna cosa intel.lectualment a la pràctica costaria molt d’aplicar.

Per ells som nosaltres els intrusos, els punxa bombolles, els que diem que tots som iguals, els que prediquem la pau mentre bombardegem el món parlant de danys col.laterals amb un mig somriure.

Intentem lluitar contra la corrupció, sabent que quan els governs envien diners a altres governs són conscients que compren, no que ajuden…, obrint nous mercats pels seus productes.

Parlem d’ecologia i els hi infectem els mercats de plàstic i d’ampolles de refresc, i potser ells ens diuen el què hem de fer?..., comprem els seus productes a baix preu, paguem salaris que ens permeten ser rics i els hi omplim les muntanyes de brossa que després s’haurà de recollir…, però ells són pobres i creuen que l’única manera de sortir de la pobresa és amb diners, uns diners que es pensen que ens sobren, ja que constantment veuen que podem viatjar i estar en hotels de luxe.

La majoria s’acosten a nosaltres, perquè pensen que tenim diners sense límit, i aquí a Àsia, una mica de diners fa una gran diferència. I aquesta diferència està en tenir un matalàs, un llit, querosè i alguna cosa per menjar…, i si és possible, els nens escolaritzats com esperança de futur per la família i pel país.

Aquí, com a tot arreu, el qui té diners és respectat, per tant, millor tenir-ne que donar-ne, perquè on no hi ha seguretat social, qui sap que serà de la seva vellesa? I si no es paguen tots els impostos, qui pot garantir una seguretat social? No és millor pagar sota ma a l’inspector de torn i així evitar pagar impostos? D’aquesta manera pensen que la corrupció surt més econòmica que la normalitat.

El projecte Barri ens encara directament amb les misèries d’un país, que com molts diuen podria ser la Suïssa d’Àsia, si no fos per…, i per…, i per…, i a més per…

Nens pel carrer, manca de treball, manca d’indústria, manca d’aliments i en definitiva manca d’esperança…, convivint amb telèfons mòbils, cotxes de luxe, televisors de plasma i hotels de mil estrelles, per aquells que han sabut canalitzar els ingressos procedents del turisme.

Malgrat tot, entre tanta nit també he trobat estrelles, persones conscients de què si no es fa alguna cosa, el remolí acabarà engolint a aquest país, apartant-lo del progrés.

Però que podem fer enmig d’aquest caos? Què fem aquí quatre bojos, recolzats per gent d’altres països intentant obrir camí als que volen avançar? Doncs justament això, ajudar als que realment volen seguir caminant, intentant allunyar a aquells que puguem de l’espiral de la misèria. Lluitar contra corrent, mentre som titllats de bojos o d’idealistes, per prometre que darrere aquest laberint, hi ha un espai on tots podem viure en un món amb menys diferències socials i més pau.

Estem bojos, és veritat, però la nostra bogeria es tradueix en esperança, en il.lusió, en ideals que hem vingut a compartir amb un país catalogat com un dels més pobres del món.

El projecte Barri, no és un projecte de progrés, si no que es tracta principalment d’un projecte d’emergència, de rescat, sense mirar més enllà d’allò que és purament humanitari.

No hi ha progrés, si no una mà que s’atansa a una altra mà…, sense més.

9- ACTION HEALTH KATMANDÚ

Varanasi o Benarés és coneguda com la ciutat sagrada de l’Índia i per alguns, la ciutat més antiga del món. Aquí les aigües del riu Ganges ressegueixen d’un extrem a l’altra la façana de la ciutat, acariciant els ghats on milers de persones de tot arreu es reuneixen per resar, banyar-se o simplement per venir a morir. Desfent-se del seu cos en els crematoris, simbolitzen el retorn a la gran mare, a la mare Ganges. Morir a Varanasi és néixer de nou a través de les flames del foc purificador.

Aquesta ciutat sempre m’ha impressionat per les seves gents i per la força amb la que veneren el riu. Quan el sol s’amaga, arriba l’hora de la “Puya”. La gent s’apropa al riu, mentre el riu sembla esperar la seva arribada. Repiquen les campanes dels temples i totes les veus es converteixen en una sola veu, que anirà recitant els versos sagrats dedicats als déus. El foc i l’encens fumegen entre la multitud que poc a poc, s’anirà atansant al Ganges per purificar-se amb la seva aigua i dipositar-hi les ofrenes.

A aquesta hora, el riu també s’omple de barquetes plenes de gent. La imatge vista des del riu s’inverteix, l’escenari deixa de ser el Ganges i passa a ser els ghats de la ciutat, la gent, les ofrenes i a l’horitzó el sol que es pon, enrogint el cel, canviant de color a cada instant mentre tenyeix d’ombres els palaus centenaris que presideixen cada un dels ghats.

Es fa difícil descriure què és que fa tant especial, aquest indret del món i el seu riu.

Recordo que el meu fill Miquel tenia unes taques vermelles a la pell, que no li marxaven per més que vam visitar els millors dermatòlegs de Barcelona. Havíem provat tota mena de pomades, algunes fetes especialment per ell, però aquelles taques no només no desapareixien sinó que fins i tot s’estenien lentament pel seu cos de només dotze anys.

En un dels nostres viatges vam arribar a Benarés a visitar a uns bons amics, i el primer dia per celebrar la trobada, ens vam anar a banyar al Ganges amb ells. No us podria dir per quina raó, però des d’aquell dia, van començar a desaparèixer aquelles taques, i al final del nostre viatge per Índia i Nepal ja havien desaparegut completament.

A Benarés ens vam trobar amb l’Ana i en Bernard. Una parella de metges que treballen en aquesta ciutat màgica, dedicant les seves vides a tractar als malalts que ningú vol tractar, a aquells que no són admesos en els hospitals i especialment a dones cremades “accidentalment” pels seus propis marits, que busquen tornar-se a casar una altra vegada i cobrar un nou dot de la família de la nova muller.

Parlar de Benarés ens portaria moltes pàgines, totes plenes de colors, d’olors de densitat…, i de calor, una calor asfixiant i humida que s’ha d’anar tallant a mesura que un avança pels carrerons estrets, mentre es creua amb nens, vaques, homes, dones i cadàvers embolicats amb cel.lofana brillant, que transporten en lliteres a incinerar a la riba del riu.

La calor, va ser la causa per la qual no vaig començar la fundació a Benarés.

Us puc assegurar que és una ciutat única en el món, a la que per la seva antiguitat a mi m’agrada anomenar Ben-Arasi, en hebreu el fill d’Arasi, quedant-me per descobrir qui era aquest tal Arasi, si és que mai va existir.

L’Ana i en Bernard ens venen a visitar de tant en tant a Kumary house, i cada vegada que pugen les escales fins arribar a la cuina ho fan amb un somriure, amb una mirada plena de llum. Sempre vesteixen de blanc molt senzillament, i els ulls blaus d’en Bernard destaquen sobre la seva pell com dues turqueses. Ulls que s’hi expliquessin tot el què han vist en aquests quaranta anys treballant en els carrers, omplirien l’infinit d’imatges.

En Bernard i l’Ana, l’Ana i en Bernard, units per un amor immens, ens van inspirar a imitar el seu treball, a petita escala. Ens van ensenyar com netejar les ferides dels que pateixen impetigen, una infecció de la pell molt freqüent a Nepal que s’encomana amb molta facilitat. La Manju, surt cada matí de casa, acompanyada dels primers raigs de sol, direcció al temple de Machindranath o temple dels coloms. Allà s’hi congrega molta gent pobra a demanar, mares amb els seus fills, gent gran i gent sense sostre. La Manju carrega una motxilla on hi porta una caixa amb medicaments i venes per poder fer les cures. És aviat del matí, l’hora en què la gent va a fer la primera pregària i les ofrenes a les seves divinitats. El temple, s’alça just al mig d’una petita plaça, i al voltant d’aquest seuen a terra, l’un al costat de l’altre, tots aquells que demanen caritat. Cadascú té al seu davant un petit sac, que grapat a grapat es va omplint de l’arròs que ofereixen com almoina algunes ànimes caritatives quan surten del temple. La Manju s’acosta a una noia jove envoltada de nens, son els seus fills, en té quatre i està embarassada de vuit mesos. Ella també seu a terra amb un sac mig buit d’arròs al davant, la Manju li pregunta com es troba i l’altre amb un somriure li diu que bé. Al seu costat hi ha un home que es dirigeix a la Manju aixecant-se el pantaló, darrera la tela apareix una ferida que a primera vista sembla una cremada, però en realitat es tracta d’impetigen. La Manju treu la caixa de cures, es posa uns guants de làtex i es disposa a curar la ferida d’aquest pobre home, amb unes gasses i una mica de iode. Un dels objectius d’aquest projecte és poder tractar aquest tipus de ferides ja que són altament contagioses. Mentre acaba les cures, arriba un home més jove, que es queixa de mal al peu. És el pare d’una de les nenes més petites de Kumary House. Quan era molt petita els seus pares la feien servir per anar a demanar caritat, fins que la fundació se’n va fer càrrec. Segurament ara, li esperarà un futur millor a la petita Moshcan i qui sap…, potser d’aquí uns anys podrà ajudar als seus progenitors a sortir d’aquest pou sense fons, en el que ara viuen. Aquest projecte que tot just està començant i que esperem que pugui anar creixent, s’anomena Action Health Katmandú, o sanitat al carrer. El seu objectiu és poder donar assistència mèdica a tots aquells que no poden accedir a ella. Als homes, a les dones i als nens que viuen demanant en temples com aquests. Segurament mai no podrem obrir una fundació a Benarés, però l’Ana i en Bernard van portar un trosset de Benarés aquí amb nosaltres…, i amb ells, les aigües curatives del riu Ganges que fluiran també aquí a Katmandú.

10 - REFLEXIONS

Potser amb tots aquests anys, de l’única cosa que puc estar totalment segur, és que sempre malgrat tot, hem de seguir endavant…

Sovint em pregunto a mi mateix cap on estem anant, quin serà el futur d’aquesta gent i el de tots nosaltres, on ens portarà tot plegat…, i la resposta sempre és la mateixa: no t’aturis, segueix caminant!!!

Quan vam començar aquesta aventura, ho vam fer amb una promesa i una esperança. D’alguna manera sabíem, que a mesura que anéssim avançant ens aniríem trobant tot allò necessari en el camí. Petites peces que sempre havien estat allà esperant-nos, per poder ser encaixades i trobar el seu lloc en el trencaclosques del destí. No cal tenir, per començar a fer, sinó que quan fas trobes allò que necessites.

Han passat cinc anys des que vam començar aquest projecte i la lògica de les xifres ens continua dient que de seguir així no ens en sortirem. Tanmateix…, fins ara, tot i que sempre al límit, seguim endavant, res no ens falta i res no ens sobra, i així dia a dia caminem una mica més enllà.

No tinc la meva bola de cristall amb mi, la vaig oblidar no sé a on, si és que mai vaig arribar a tenirla…, però en aquests anys he vist que l’ajuda internacional ha de canviar molt i passar que sigui administrada per grans estructures, a ser generada per petits projectes dirigits per persones amb una mentalitat creativa. Les petites comunitats són fàcilment autosostenibles i capaces d’ajudar realment al seu entorn, mentre que les grans estructures ja tenen prou feina en finançar-se a elles mateixes.

Les grans institucions necessiten gastar moltes energies i pressupostos per mantenir les seves pròpies estructures, i en molts casos les despeses d’estructura superen el cost dels projectes pels quals han estat creades. De tal manera que, com em va dir un dia el meu amic Enric, ja no es viu pels pobres si no que es viu dels pobres.

Se’m posa la pell de gallina quan algú em diu que és un professional de la cooperació internacional i veig que s’allotja en els millors hotels de Katmandú, consumint en un dia el que no s’arriba a consumir durant un any en un poble.

Miro Nepal, i veig els milions i milions de dòlars que arriben cada any com ajuda internacional i veig també com es perden pel camí, sense arribar a la gent per les quals van ser recaptats. Massa estructura per uns pobres que continuaran essent pobres, mentre es decideix com utilitzar aquests grans pressupostos.

Sovint associem ajuda amb diners i ens oblidem que si per exemple una persona s’està ofegant en un riu i li donem una bossa de monedes, de ben poc li serviran aquests diners en aquests moments. Per això l’ajuda ha de ser eficaç. No serveix de res només entregar diners, si aquests diners no es poden utilitzar amb autosuficiència pel progrés dels pobles o per l’evolució de les persones necessitades, d’una forma directe.

Em costa entendre com és possible que s’enviïn milions de dòlars a l’administració d’un país que se sap que és corrupte internacionalment i no es posin els mitjans necessaris per controlar com s’administren aquestes ajudes. I això em porta a pensar que una cosa és l’ajuda internacional professionalitzada i l’altre l’ajuda humanitària directa.

Per ajudar no cal un gran comte corrent, si no una mica més d’ànima.

He conegut aquí a molts voluntaris, que podrien començar la seva pròpia aventura humanitària tirant endavant projectes que beneficiessin a la gent més necessitada. Veig voluntaris que tenen ànima i molt poc pressupost, però sembla que aquesta manca de suport econòmic els espanta, quan en realitat tot allò necessari està previst, perquè puguin començar.

Quan sortim del nostre propi laberint descobrim un espai immens que es regeix per una altra lògica…, on tot allò que necessitem ens està esperant, on no passa res que no hagi de passar i on succeeix allò que ha de succeir. Les parets d’aquest laberint s’anomenen por, i la por és com una boira que es pot traspassar.

Com deia Martin Luter King: “ La por va trucar a la meva porta, vaig obrir i fora no hi havia ningú” D de r, n

e què li serveixen al colom les ales..., si té por de volar?

El teu “Projecte Barri” pot ser la teva pròpia casa, atenent les necessitats dels teus veïns, el teu poble, de la teva ciutat, del teu país o del món…, estiguis allà on estiguis, perquèl lloc no té importància, el que realment importa son els teus somnis i aquests es poden realitzaomés cal intentar-ho.

En tota empresa hi ha dificultats, però les dificultats són lliçons, experiències a superar i és caminant quan aprenem les coses que no es poden aprendre tancats en una presó anomenada seguretat.

Tot sovint m’escriuen des de diferents llocs del món persones que volen ser voluntàries per uns dies o per uns mesos a la fundació. L’experiència no sempre ha estat bona. Hi ha gent que busca viatjar de forma econòmica allotjant-se en una fundació i en realitat no només no aporten res a l’evolució d’aquests nens, si no que acaben marxant perquè estan mancats d’iniciatives.

Però també hi ha voluntaris que passen a ser part entranyable d’aquesta família, que realment venen a treballar, a col.laborar i aconsegueixen crear nous projectes i millorar els existents sense canviar res. La llista de voluntaris que han fet història aquí és molt llarga, com també ho és la llista de voluntaris que recolzen aquests projectes, amb iniciatives des d’altres llocs del món.

M’agradaria parlar-vos de l’Oscar Navarro conegut com Anskari, un caçador de somnis que va estar a la fundació com a voluntari. O millor us parlarà ell amb les seves pròpies paraules:

“Hi havia una vegada, o dues…, o potser tres…, un nen que tenia un somni: volia ser pallasso.

El nen va néixer i una senyora molt seriosa, la Realitat, i el seu impresentable marit el senyor Temps, van fer que el seu somni s’adormís en un núvol d’indiferència i resignació. Va estudiar i no aprenia res i una veueta que no venia de ningú, perquè estava dintre seu li va dir: -Oblida tot el què has après i comença a somiar. Sabeu qui era aquesta veueta? El SENTIT COMÚ, el més comú dels sentits però el menys utilitzat. Ell intuïa un camí on la imaginació podria canviar la realitat. Però els grans li cridaven i repetien: - Has de ser realista, tocar de peus a terra, afrontar la realitat, centrar-te per ser un home com cal.-I què necessito per ser home com cal?..., cales.

Pel que deien els grans la solució a tots els problemes era guanyar diners. –Si tens diners podràs comprar el què vulguis –deien els grans.

Es va posar a treballar amb els nens per recuperar el seu somriure, va intentar fer somriure a nens que no reien mai. La seva infantesa era tant terrible que van créixer massa ràpid, tant que potser no van arribar a ser mai nens. I va plorar tant, que els seus ulls ja no sabien somriure.

Un dia el senyor GROC li va fer pessigolles i els seu bon amic el vent -confident del silenci i guardià de totes les respostes- li va xiular molt fluixet un secret, tant que quasi no el va sentir. Però el seu xiuxiueig màgic va desvetllar aquell núvol sorrut, mandrós i gris que tapava el seu somni.

Al veura’l, se li va engrescar la mirada i la imaginació el va agafar de la mà per començar a caminar. I així va ser com ell va recuperar el seu somni i va renéixer el seu infant. Va decidir voltar pel món - nòmada a la recerca de l’infinit- per trobar el fil invisible, per buscar l’impossible i lluitar per fer realitat tots els teus somnis.

Quan l’Anskari va arribar a la fundació, l’abocador d’escombraries d’aquest barri estava ple de nens, fills d’immigrants indis, que buscaven plàstic i metall entre les deixalles.

L’Anskari els va convidar a assistir a classe on els esperava vestit de pallasso. Jugant amb ells, dibuixant, fent-los somriure els hi feia oblidar la por que tenien d’anar a l’escola oficial.

Moltes vegades al sortir al carrer els nens em preguntaven…,-I l’Oscar? On és l’Oscar? –I jo els hi deia: -sempre està amb vosaltres, en els vostres somnis, amb les vostres esperances…, quin és el vostre somni avui? –I ells em van dir: -ens agradaria anar a l’escola. Així va ser com va començar un projecte molt curt, L’escola Chaló, on es tractava de preparar a aquests nens, perquè poguessin ser admesos a l’escola oficial. Durant sis mesos van aprendre el necessari, la llengua nepalí, llegir, escriure, dibuixar i tots van ser admesos a l’escola Balbikash. Ara llueixen els seus nous uniformes amb els altres nens i nenes, els hi espera un futur molt millor que buscar i remenar entre les escombraries del barri, i tot perquè l’Anskari va saber despertar i fer realitat els seus somnis…, “un nòmada a la recerca de l’infinit, que va decidir voltar pel món i lluitar per fer realitat tots els teus somnis” – i ho va aconseguir.

També hi ha voluntàries inoblidables i entre elles Daniela de Pádova. Amb el grup d’Itàlia teníem un petit problema, si bé ens podíem entendre parlant, mig Italià mig castellà, a l’hora d’escriure’ns es feia necessària una persona que fes de traductora, i aquesta era la Daniela…, una vegada més tot estava previst.

Parlar de la Daniela, de Pàdova, dels amics d’Itàlia, Tencarola i Grupo Om…, és parlar d’una Venècia eterna, on l’amor flueix pels seus Canals, creixen jesamins i s’exalta la passió. I en aquest entorn, ella sempre està donant servei, sempre recolzant la fundació. Pádova i Kumary House estan unides permanentment per un llaç etern, que es pot veure cada dia si es vol, amb els ulls de l’amor.

Cada persona que s’uneix a aquesta aventura té un sentit. Som com peces, que encaixen en el moment oportú, per anar construint aquest projecte, que avui no podem predir el què serà d’aquí a uns anys. Senzillament ens vam posar a caminar un dia, com nòmades que descobreixen el camí a mesura que avancen. I en aquest camí ens anem trobant amb nous amics i encara que desconec el quan i el perquè, sé que tot arriba quan ha d’arribar, que tot té un sentit.

A vegades penso que des de que naixem, el transcurs de la nostra vida està modificat per cada persona que ens trobem en el camí. Cada persona a la que escoltem i que ens escolta, canvia d’alguna manera les nostres vides i ens permet prendre decisions que poden canviar les coses. Algunes d’aquestes persones hi són fonamentalment perquè puguem seguir endavant, d’altres poden semblar insignificants, però allà estan i sense elles potser avui seria diferent.

Per exemple, en un dels meus viatges al Regne Unit, una noia em va regalar el seu bitllet d’avió, perquè ella s’havia enamorat d’un noi a Barcelona i no volia tornar al seu país. Sense pensar-ho dues vegades ja estava a l’Aeroport de Londres.

Allà un policia em va preguntar, si jo era aquella noia. – I és clar, que no! –Era evident que ni el meu nom era anglès, ni jo era una noia d’ulls blaus... . Aquella nit, em podien haver fet tornar cap el meu país, però tanmateix no sé el perquè, un policia de major graduació em va preguntar què venia a fer a Anglaterra i jo li vaig respondre que venia a visitar el British Museum. Em va mirar i va estampar el segell d’entrada en el meu passaport, i següent... .

La meva vida està plena de situacions com aquesta, on la decisió d’una persona en un moment donat, és capaç de canviar la trajectòria dels esdeveniments.

A força de caminar més de cinquanta anys, he conegut diferents cultures, diferents religions i creences, persones i situacions úniques. M’hauria agradat parlar-vos de totes aquestes coses i de com van anar reconduint la meva història fins avui, una història que d’una altra manera no hagués estat com és ara. A totes aquestes coses, a totes aquestes energies invisibles que actuen a través de les persones, de les cultures i dels temps…, a tot això que no podem veure, però que està aquí com l’aire des de sempre, li he dit vida i al què condueix i dirigeix aquesta vida des dels principis de l’existència m’agrada dir-li providència.

Sóc plenament conscient que si aquests nens i aquestes dones segueixen endavant no és per mèrit propi, si no que la providència està amb ells més enllà de les limitacions. Una providència que actua a través de les persones, que flueix a través de les persones, com flueixen els rius després de les pluges.

És per això, que vull disculpar-me si no he anomenat en aquest petit llibre a cada persona que he conegut. He tractat de simplificar al màxim per parlar més de la fundació, però podeu estar segurs, que us recordo a tots i us porta en aquest viatge. I per això vull donar-vos les gràcies per ser part de la meva vida, de la vostra vida i de la vida dels altres. A tots vosaltres, a totes les persones que he conegut i coneixeré, que formeu part d’aquesta immensa providència que fa que el món sigui un lloc una mica millor, gràcies en nom de tots aquests nens i dones del Nepal.

Continuem caminant vers la llum…, descobrint nous horitzons situats més enllà de les dificultats i al final, si és que hi ha un final, descobrirem que no hi ha coses grans ni petites, que no som nosaltres que hem canviat el món, si no que és el món que ens canvia a nosaltres mentre anem construint, Tdhf, o la nostra aventura humanitària.