[1]

EL CONCEPTE DE LLOC Christian NORBERG-SCHULZ. Article publicat originalment en italià a la revista Controspazio, nº 1, el 1969. [Versió de Joaquim Oliveras i Molas]

Recentment el concepte de «lloc» ha rebut una atenció força considerable per part dels qui discuteixen sobre qüestions de projectació urbana i arquitectònica.1 Certament, si en el passat hom trobava sentit a descriure l’entorn humà a partir de llocs de caràcter estable com la «casa», la «ciutat» o el «país», avui en dia tendim més aviat a deslliurar-nos d’aquests esquemes per tal de poder viure una vida molt més ‘dinàmica’. Actual-ment, els mitjans de comunicació tecnològics ens han alliberat de la necessitat de man-tenir un contacte social de proximitat, alhora que els moderns mitjans de transport han permès el desplaçament quotidià d’un nombre cada cop més alt de persones. N’hi ha que valoren com a positius aquests avenços atenent a la major varietat de relacions socials que ells possibiliten, així com a la circulació d’una quantitat més gran d’infor-mació.2 En les publicacions d’arquitectura s’hi veuen aparèixer propostes utòpiques que projecten la ‘mobilitat’ de l’entorn del futur. Tot i així, és interessant de comprovar com aquests projectes no aconsegueixen desfer-se completament del concepte de lloc i han d’acabar definint-lo d’una manera o altra, encara que només sigui a partir d’unes relativament impersonals “megaestructures”, com és el cas de la Walking City de Ron Herron (1964). [fig.1] No obstant això, el portaveu del grup anglès Archigram, Peter Cook, en el seu llibre Architecture: Action and Plan assegura que “l’arquitectura esde-vindrà infinita i transitòria,”3 i l’utopista holandès Constant Nieuwenhuis, conegut per la seva fantasia urbana New Babylon (1960-64), sosté que: “A la New Babylon tothom estarà viatjant contínuament i hom deixarà de tenir la necessitat de tornar al lloc d’origen, ja que aquest haurà patit sempre una mena o altra de transformació. La New Babylon no estarà subjecte, doncs, a cap planificació determinada, ans al contrari: cada element romandrà en estat d’indeterminació, mobilitat i flexibilitat.”4 Ara bé, ¿com representa que hem de poder ‘fixar’ en un projecte quelcom d’indeterminat i en cons-tant canvi? Aquesta pregunta posa el dit a la nafra sobre la contradicció inherent a l’obra de Nieuwenhuis, sense que això signifiqui, d’altra banda, que pretenguem negar-li la seva actualitat.

La motivació última d’aquests ‘projectes’ és aconseguir un contacte humà més pro-fund i una interactivitat més rica. En aquest sentit l’urbanista americà Milton M. Web-ber defensa que “l’essència de la ciutat no és el lloc, sinó la interacció.” No obstant això, també hi ha els qui, a diferència dels utopistes, temen que aquesta mobilitat pugui conduir-nos a una desintegració de les relacions humanes. Aquests darrers mantenen la tesi de Kevin Lynch que sense una imatge estructural de l’entorn, hom perd el seu sentit de l’orientació. Lynch sosté que “una bona imatge de l’entorn dóna a qui la té una important sensació de seguretat emocional,” i defineix quines són les propietats que ha de tenir un entorn per tal de possibilitar la formació d’una tal «imatge».5

En l’estudi de Lynch hi ha un retorn implícit al concepte d’espai, i convé assenyalar que les seves conclusions tenen una validesa de caràcter general. Gràcies a aquest estu-di, s’ha pogut comprovar que la pèrdua de contacte humà directe pot ser la causa de pertorbacions d’ordre psíquic, com s’observa cada cop més freqüentment entre els ha-

1. WEBER, M. M. «Urban Place and Non-place Urban Realm», dins de Explorations into Urban Structure. University of Pennsyl-vania Press Filadèlfia, 1964. [Traducció castellana: Indagaciones sobre la estructura urbana. Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 1964.] 2. «Urban Place... », op. cit. 3. COOK, P. Architecture: Action and Plan. Studio Vista, Londres, 1967. 4. NIEUWENHUIS, C. «New Babylon», Architectural Design. Juny, 1964. 5. LYNCH, K. The Image of the City. MIT Press, Cambridge (Mass.), 1960, p. 4. [Traducció castellana d’Enrique Luis Revol. La imagen de la ciudad. Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 2008.]

[2]

1. Ron Herron: 'Una ciutat en moviment'

2. Atelier 5: Siedlung Halen, Berna

bitants de les grans metròpolis. El teòric de l’arquitectura Christopher Alexander ha abordat aquesta problemàtica al llarg de diverses investigacions i ha arribat a la con-clusió que “les patologies socials pròpies de la vida urbana, com són la delinqüència i certs desordres mentals, depenen ineluctablement de la manca de contacte humà di-recte.”6 De cara a propiciar aquest contacte, convindria afavorir “la trobada molt sovin-tejada, gairebé diària, entre les persones interessades.” Quan aquestes trobades són purament casuals i esporàdiques, és quan acaben sorgint desordres de tipus mental. Segons això, la mena d’entorn que defensen els utopistes tendiria, doncs, a escampar l’egocentrisme i, en el pitjor dels casos, l’esquizofrènia. Com a producte d’aquestes observacions, Alexander proposa la projectació d’un hàbitat, és a dir, d’un ‘lloc’ on l’home experimenti, més enllà de l’habitar privat, el sentit de participació comunitària.

Des de l’àmbit de l’arquitectura moderna, tampoc no manquen projectes que com-batin l’utopisme desintegrador. N’és un exemple la Siedlung Halen [fig. 2], a prop de Berna, una colònia d’habitatges, de límits perfectament definits, projectada per l’Atelier 5 (1959-61); o també el projecte d’un nou centre cívic a Londres a càrrec de Colin St. John Wilson, en el qual hom proposa de donar novament un ‘cor’ a la ciutat. Aquesta mena de projectes, en la mesura que representen el retorn a una visió conven-cional de la tasca ‘arquitectònica’, són titllats sovint de ‘romàntics’ o ‘anacrònics’. 7 No hi ha dubte que aquesta crítica es fonamenta en una certa aversió contemporània al lloc. —Esclar que en abolir el lloc, abolim ensems l’arquitectura.

El debat que actualment mantenen arquitectes i urbanistes sobre la problemàtica entorn del medi ambient humà [human enviroment] té ben poc a veure, com és evi-dent, amb les discussions que hi havia plantejades dècades enrera. Abans hom es fixava en qüestions de detall com podien ser l’«aspecte» exterior dels edificis o bé la «tipolo-gia» d’habitatge a utilitzar. Avui en dia, en canvi, hem arribat a l’arrel del problema i ens preguntem: ¿Què és allò que cal demanar de l’entorn per tal que l’home pugui anomenar-se a si mateix humà?8 Què volem, doncs, un món mòbil sense arquitectura, o bé un lloc del qual ens en poguem fer una imatge arquitectònicament articulada? L’espai existencial En tractar sobre la qüestió de l’entorn, hom sol fer referència a temes com l’economia, el trànsit o la ubicació geogràfica, i només de manera ocasional entra com a tema de debat l’«ésser humà». I, tanmateix, ¿no hauria de ser justament ell l’objecte principal de les nostres preocupacions: la seva identificació amb i la seva orientació en el món al qual pertany? Aquesta pregunta al·ludeix, però, a una problemàtica de naturalesa bàsi-cament psicològica.

Tot i que la psicologia és una ciència jove, les seves anàlisis no deixen de tenir gran interès. En concret jo faré referència a les investigacions del psicòleg suís Jean Piaget sobre el desenvolupament de l’infant. Les seves observacions, estadísticament fona-

6. ALEXANDER, C. «The City as a Mechanism for sustaining Human Contacts», dins de Enviroment for Man. W.R. EWALD (Ed.). Indiana University Press, Bloomington, 1967. 7. Així ho han fet Cedric Peirce and Reyner Banham. 8. SEDLMAYR, H. Verlust der Mitte Verlust der Mitte. Die bildende Kunst des 19. und 20. Jahrhunderts als Symptom und Symbol der Zeit. Otto Müller Verlag, Salzburg - Wien 1948. [Traducció casetellana de G. Ferrater. El arte descentrado. Las artes plasticas de los siglos XIX y XX como sintoma y simbolo de la epoca. Editorial Labor, Barcelona, 1959.]

[3]

mentades, paren atenció en la gènesi de conceptes concrets tals com «sol», «lluna», «aigua», «terra» o «roca», així com en d’altres, més abstractes, com són la «causali-tat», el «temps» o l’«espai».9 Piaget ha demostrat que és impossible arribar a cap re-sultat cognitiu si no és a partir d’una relació emocional amb l’objecte i si no és compre-nent aquest objecte en un context espaial i temporal. “Un objecte, diu, és un sistema d’imatges perceptuals dotat d’una forma espaial constant al llarg de la seqüència de desplaçaments, capaç d’esdevenir un element aïllable en les sèries causals que es des-pleguen en el temps.”10 Hom al·ludeix amb això al fet que l’home va construïnt de ma-nera gradual la imatge d’un món estructurat, en el qual hi participa certa noció d’espai –o més concretament, d’espai existencial.

Abans que res, per a Piaget el resultat cognitiu és fruit d’un procés de ‘conservació’. En aquest sentit, resulta decisiu el descobriment perceptiu de la permanència dels objectes, és a dir, el descobriment que els fenòmens de desaparició i reaparició no fan variar el resultat cognitiu, que és sempre: “la construcció d’objectes permanents a base d’imatges obtingudes de la percepció immediata.”11 El que això indica és que l’infant aprèn a reconèixer, és a dir, que va creant un món basat en un sistema de similaritats i que percep que certes coses van associades a certs llocs. De manera espontània, el nen cerca l’objecte perdut allà on el va veure per darrera vegada i així, de mica en mica, va aprenent a distingir els objectes mòbils dels estables, i va fent servir aquests últims com a punts de referència per als primers. D’acord amb això, Piaget escriu que: “Men-tre el nen no emprèn recerques espaials per trobar els objectes que han desaparegut, és a dir, mentre no reïx a deduir-ne llur desplaçament en l’espai tan bon punt deixa de veure’ls, no es pot parlar encara de conservació de l’objecte.”12 Segons això, el desenvo-lupament del concepte de ‘lloc’, així com el d’‘espai’ en tant que sistema de llocs, és doncs condició necessària per a l’adaptació a un entorn donat. Piaget ha conclòs que “(...) l’univers està conformat com a agregació d’objectes permanents connectats per relacions causals independents del subjecte, situats en un temps i un espai objectius. Un tal univers, en comptes de dependre de l’activitat personal, s’imposa sobre un ma-teix, de manera que l’organisme és assumit com a part d’un tot.”13

En el cas de l’infant, el món és ‘autocentrat’. Ni en un sentit motriu ni en un sentit perceptual, no és a les mans de l’infant d’‘apropiar-se’ de l’entorn circumdant. Àdhuc en el cas que extenguéssim gradualment els límits d’aquest seu món, la seva estructura seguiria estant autocentrada. Quan vaig demanar al meu fill de dotze anys que descri-gués el seu entorn circumdant, va respondre’m que hauria de començar parlant de casa seva, “perquè és d’allà d’on partim per anar als altres llocs.” Les investigacions de Ke-vin Lynch mostren com també el món dels adults es basa en ‘centres’ i en possibilitats de moviments ‘centrífugs’ generadors de zones que, per dir-ho així, ‘coneixem’. Entre-mig d’aquestes zones, s’extenen àmplies àrees desconegudes que són els espais en

9. PIAGET, J. The Child’s Conception of the World. Routledge & Kegan Paul, Londres, 1929. [Versió castellana de Vicente Valls, La representación del mundo en el niño. Ediciones Morata, Madrid, 1973.] PIAGET, J. The Child’s Construction of Reality. Routledge & Kegan Paul, Londres, 1976. [Traducció castellana de Rafael Santama-ría. La construcción de lo real en el niño. Crítica, Barcelona, 1985.] PIAGET, J. The Psychology of Intelligence. Routledge & Kegan Paul, Londres, 1967. [Traducció castellana de Juan Carlos Foix, Psicología de la inteligencia. Psique, Buenos Aires, 1975.] 10. The Child’s Construction..., op. cit., p. 92. 11. The Child’s Construction..., op. cit., p. 91. 12. The Child’s Construction..., op. cit., p. 90. 13. The Child’s Construction..., op. cit., p. 351 i ss.

blanc dels nostres mapes personals, producte, com és natural, de les nostres limitaci-ons d’ordre quantitatiu.

De manera gradual, també anem conformant un concepte d’espai cada cop més abstracte. Aquest concepte està basat en relacions de caràcter universal com «dins/fo-ra», «sobre/sota», «davant/darrera», així com en estructures geomètriques més espe-cífiques. Ara bé, tot i el pes determinant que aquest sistema de relacions pugui exercir sobre la nostra orientació i pensament, per a l’estructura existencial de l’espai no deixa de ser un esquema auxiliar, més que no pas el seu substitut.

En dir, però, que l’espai existencial és ‘autocentrat’, estem admetent que varia d’un individu a un altre. Tanmateix, abans hem apuntat que existeixen unes estructures generals comunes a tot ‘espai’ personal. Qui millor ha estudiat aquestes estructures és la Psicologia de la Gestalt, la qual ensenya que l’home ordena espontàniament el seu entorn d’acord amb certes «lleis perceptuals», les quals vénen donades a priori, inde-pendentment de cada situació individual.14 Piaget ha anat un pas més enllà en la defi-nició d’aquests principis, elaborant-los en termes de relacions geomètriques. La Gestalt demostra que els objectes arriben a ser reconeguts en tant que totalitats pels principis de «similaritat», «proximitat», «continuïtat» i «tancament». Allò que sotsjau a aquests principis és la relació de «fons/figura», per la qual s’estableix que l’aparició d’una ‘figu-ra’ perceptible sempre es dóna sobre un ‘fons’ menys estructurat. [fig. 3]

Però la Psicologia de la Gestalt descriu uns ‘principis d’organització’ abstractes, co-sa que fa que, a l’hora de definir les estructures de l’espai existencial concret, calgui elaborar els seus resultats seguint algunes vies fonamentals. Justament aquesta tasca és la que ha dut a terme el filòsof alemany Otto Friedrich Bollnow en el seu llibre Mensch und Raum, en el qual posa de manifest el vincle entre el concepte d’espai i l’activitat humana. Bollnow escriu que l’espai és sempre quelcom de “guanyat per l’acció humana.”15 Originàriament, el mot alemany Raum (espai) significa, no pas el lloc com a tal, sinó l’acció mateixa d’encabir, de ‘fer lloc’ (en alemany, einräumen) per a l’assentament humà. Quan diem que alguna cosa ha ‘tingut lloc’ [to take place], expres-sem justament això. 16 El concepte de lloc tindria, doncs, un doble sentit: és ‘el punt de partida de l’home’ i és ‘allí on pren lloc l’acció’. El lloc representa, per tant, el punt des del qual emprenem el camí cap a una fita més llunyana i, alhora, allò [per nosaltres establert i doncs] conegut. Només si hom disposa d’aquest punt (o sistema de punts) de referència, pren sentit el seu actuar. Com deia Arquímedes: “Doneu-me un punt de suport i mouré el món.” El concepte d’espai no condueix, doncs, a flotar de qualsevol manera per l’espai, sinó que tot moviment és sempre, en un cert sentit, centrífug o centríped. Els nostres trajectes pressuposen sempre un punt de partida i un punt d’arribada. Aquests punts de referència són els que donen sentit al camí: és per ells que

14. WERTHEIMER, M. «Laws of Organization in Perceptual Forms», dins de A Source Book of Gestalt Psychology. W.R. EWALD (Ed.), Routledge & Kegan Paul, Londres, 1938. [Traducció castellana, Principios de organización perceptual. Ediciones 3, Buenos Aires, 1960.] 15. BOLLNOW, O.F. Mensch und Raum. W. Kohlhammer Verlag, Stuttgart, 1963, pg.31. [Traducció castellana de Jaime López de Asiain y Martín. Hombre y espacio. Editorial Labor, Barcelona, 1969, pg. 39.] 16. Traduïm correctament l’expressió «to take place» per ‘tenir lloc’, la qual s’empra per a fer referència—igual que en anglès—a l’esdevenir-se de quelcom. ‘Tenir lloc’ al·ludeix al fet que un esdeveniment s’escau que troba el seu ‘lloc’ en el discórrer temporal, i així, instal·lant-se com a fita en el flux històric, agafa entitat. Ara bé, en dir ‘tenir’ en comptes de ‘prendre’, es dilueix una mica el sentit que vol subratllar l’autor en tant que ‘quelcom’ de ‘guanyat per l’acció per a l’acció’. Del que es tracta és de veure que el lloc no és res disponible a priori, sinó quelcom a què ‘se li ha fet lloc’, és a dir, que és quelcom d’emplaçat i, doncs, d’encabit. Aquest matís originari s’entendrà de seguida si diem que és l’“acte humà el que dóna lloc a l’espai d’assentament”, expressant així el sentit de ‘donació’ que té el lloc. [N. del T.]

[4]

parlem d’un «davant» i d’un «darrera», i és en referència a ells que queda estructurat a priori el sentit de tota empresa humana, que és sempre un ‘posar-se-en-camí-cap-a’. Aquest tret fonamental de l’estructura de l’espai existencial aflora en diverses expressi-ons quotidianes, com quan diem que algú es “troba en una cruïlla” de la vida o bé que “ha perdut el senderi”.

Presos en conjunt, els nostres moviments originen un pla horitzontal que defineix l’àmbit de les nostres possibilitats d’acció. Aquest pla està doblement delimitat: prime-rament, pel nostre voltant immediat o ‘circumstància’ i, segonament, per l’‘horitzó’; tant l’una com l’altre tenen per centre l’individu. En canvi, l’‘espai existencial’ és una imatge que existeix independentment de la nostra situació immediata, amb un ordre i estabilitat propis. L’espai existencial pot estar estretament delimitat, o bé abraçar un àmbit que depassi l’horitzó visible. La tensió existent entre l’espai autocentrat immedi-at i l’espai existencial és allò en què consisteix la ‘condició humana’ [entesa en tant que homo viator]. Entre ‘espais socials’ i ‘espais culturals’ es produeix una tensió d’aquesta mena. Una tal tensió està a la base de la contraposició d’expressions habituals com són trobar-se “a casa” o bé “onsevulla”. Quan el centre de la nostra circumstància coinci-deix amb el centre (o un dels centres) de l’espai existencial, ens trobem com a casa. En cas contrari, vol dir que som ‘fora’, ja sigui “encaminant-nos a”, o bé “foraviats”, àdhuc “perduts onsevulla”. En referència a això, Bollnow diu que “el moviment doble del partir i del tornar reflecteix una divisió de l’espai en dues regions, de les quals una d’interna, més reduïda, està envoltada concèntricament per una altra, d’externa, més vasta: es tracta de l’esfera limitada, de la casa i el país [Hause und Heimat], i de l’esfera exterior més dilatada, en la qual s’endinsa l’home i de la qual retorna. La divisió en aquests dos dominis és la més important en l’estructura de tot l’espai experimentat.”17

Així doncs, els llocs, camins i dominis que confegeixen l’espai existencial que l’individu va descobrint sorgeixen de la interacció amb l’entorn que ens ve donat. Aquest espai general és comú a tots aquells que pertanyen a un mateix lloc, per bé que cadascú pugui “acolorir-se’l” a la seva manera. Ja d’antuvi, des de ben petits, sempre ens trobem emplaçats en un espai donat; un espai que caldrà comprendre i al qual ens haurem d’adaptar. Tal com diu Piaget “l’entorn físic no s’imposa, tot ell, d’un sol cop com si fos una dada única, sinó de tal manera que hom pot anar seguint, pas a pas, com se’l va adquirint.”18

Atenent al que ha estat dit sobre l’espai existencial en tant que sistema de llocs, ca-mins i dominis, hom podria pensar que l’entorn humà és bidimensional, i en un cert sentit això és veritat. El que passa, però, és que la tercera dimensió rep una significació fonamentalment diferent a la que rep l’extensió horitzontal. El contingut d’expres-sions com «sobirà» i «jussà», així ho palesen: el fet de trobar-se ‘a sobre’ o ‘a sota’ sempre ha estat contemplat de manera ben distinta a com ho ha estat allò que es troba més enllà de l’horitzó visual o intel·lectual de l’individu. De fet, l’eix vertical ha estat tradicionalment considerat com la dimensió sagrada de l’espai.19 Representa un ‘camí’ cap a una realitat ‘més alta’ o ‘més baixa’ en comparació amb el nostre món quotidià; una realitat que, davant de la gravetat del present—és a dir, davant l’existència terre-nal—o bé triomfa o bé sucumbeix. Erich Kästner afirma que la idea de salvació 17. Mensch und Raum, op. cit., pg. ??. [pg. 81] 18. The Psychology..., op. cit, pg. 157. [pg. ???] 19. ELIADE, M. The Sacred and the Profane. Harcourt, Brace and World, Nova York, 1959. [Traducció de Julia Argemí, introduc-ció de Vicenç Mateu. El sagrat i el profà. Fragmenta Editorial, Barcelona, 2012.]

3. Lleis perceptuals de la Gestalt

po-dríem dir–duu d’una condició a una altra; un moviment co

[5]

s’associa generalment a una muntanya: “en cada ascensió hi ha reflectida la redempció. Aquest fet queda expressat en la força de la paraula «amunt» i en el poder de la paraula «ascens».”20 Per tant, a diferència de l’espai matemàtic, l’espai existencial és no-homogeni. [fig. 4]

Que fins ara haguem pogut parlat de l’estructura de l’espai existencial, ha estat no-més perquè la vida mateixa està estructurada: la vida consisteix en un moviment que condueix d’una ‘condició’ a una altra; un moviment continu i incessant, dotat de forma i ritme. Fins i tot les nostres necessitats més elementals segueixen patrons rítmics: abans que res, nosaltres participem d’un sistema cíclic de ‘dies’, ‘anys’ i ‘èpoques’. Com diu Piaget: “la vida mateixa és creadora de patrons.”21 En la mesura que, d’una manera o altra, tota condició humana està relacionada amb l’‘espai’, es pot afirmar, segons el que ha estat dit més amunt, que la relació entre els patrons que determinen la nostra existència i el propi espai existencial és isomòrfica. Podríem dir també que la vida, en prendre possessió de l’entorn, s’interpreta a si mateixa com espai. Això s’esdevé a través d’un orientar-se enmig de l’entorn físic i, simultàniament, en un pla més pro-fund, a través d’una identificació. En tenir lloc una acció, l’indret on aquesta s’esdevé pren sentit per tal com expressa la possibilitat mateixa d’un tal esdeveniment. Allò que està passant no només participa d’una estructura espaial, sinó que, a més a més, està vinculat a tot un sistema de valors i significats, la qual cosa confereix caràcter a l’indret i li dóna una importància d’ordre simbòlic.22

Accions singulars estan doncs vinculades a llocs particulars. Aquest vincle s’esta-bleix en prendre possessió de l’entorn circumdant, però també per la creació de nous espais. ‘Crear un nou espai’ significa instal·lar patrons existencials en un entorn donat. Rudolf Schwarz afirma que: “Les persones encabeixen el món que porten dins en la terra circumdant, és a dir, encabeixen en l’exterior el paisatge interior, fent-ne així dels dos un sol tot.”23 El que això comporta és que es produeix una interacció entre certes intencions i una determinada situació. Aquesta mútua interacció pressuposa de per si certa llibertat. Al capdavall, no estem del tot determinats per l’entorn, sinó que podem afaiçonar-lo d’acord amb les nostres necessitats, tant estètiques com funcionals. Amb tot, els espais existencials resultants d’aquesta interacció, no difereixen pas entre si en essència, ja que tot espai existencial sempre consisteix en llocs (de caràcter divers) i ca-mins que representen ‘tensions’; en ell, s’hi dóna sempre una diferenciació entre domi-nis coneguts i dominis ignots que ve indicada per la utilització dels mots «dins/fora»; i, finalment, tal com la vida, que es desplega en diferents nivells, des del sensomotriu al simbòlic, l’espai existencial presenta, en igual mesura, una organització jeràrquica. L’espai arquitectònic Fins ara ens hem servit del terme «espai existencial» per a referir-nos el nostre concep-te o imatge d’entorn circumdant. Al mateix temps, hem apuntat també que la formació d’una imatge pressuposa el fet que l’entorn estigui dotat d’una determinada estructura

20. KÄSTNER, E. Ölberge, Weinberge: Ein Griechenlandbuch. Fischer Verlag, Frankfurt am Main, 1960, pg. 93. 21. The Psychology..., op. cit, pg. 167. [pg. ???] 22. NORBERG-SCHULZ, C. Intentions in architecture. MIT Press, Cambridge, Mass., 1965. [Traducció castellana, força dolenta, de J. Sáinz. Intenciones en arquitectura. Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 2001.] 23. SCHWARZ, R. Von der Bebauung der Erde. Schneider & Lambert Verlag, Heidelberg, 1949, pg. 59.

4. L''espai existencial'

5. Mercat al carrer, Roma

[6]

6. Monterrigioni

7. La divisió en quarters dels romans

física. Si aquesta estrctura no afavoreix el desenvolupament satisfactori de l’espai exis-tencial, aleshores es fa necessari que un mateix modifiqui el propi entorn. Això és quel-com que es dóna constantment: obrim i tanquem finestres i portes, encenem i apa-guem el llum. Ara bé, l’individu singular té una influència mínima sobre el sistema de llocs més general del qual participa el seu espai personal. Atès el caràcter públic d’aquest sistema, és la pròpia societat la qui decideix d’encarregar a determinats espe-cialistes—a saber, a arquitectes i urbanistes—que se n’ocupin. La tasca de l’arquitecte consisteix, consegüentment, a ‘plasmar’ [concretize] l’espai existencial més o menys comú.24

A partir d’aquí, la primera qüestió a plantejar és de quina manera poden els ele-ments naturals satisfer les nostres necessitats, i com podem nosaltres ‘promoure’ una mica més llurs potencialitats. La tria d’un lloc per habitar no és mai fortuïta. De fet, l’estudi de la ubicació [d’un assentament] s’ha convertit en una ciència, a la qual hi han contribuït significativament els geògrafs.25 No és aquest, però, el moment de mirar d’escatir quins són els factors d’ordre econòmic i pràctic que juguen en la tria de loca-lització, sinó més aviat assenyalar de quina manera pot l’espai natural posar-se al servei de l’espai existencial entès en el sentit psicològic anteriorment indicat. Ja el propi ter-me «espai natural» ens dóna la clau de com això es produeix: el paisatge comprèn efectivament ‘espais’ que es deixen entendre com a llocs. En relació amb això hem de citar novament Rudolf Schwarz: “En parlar dels espais del paisatge, no fem més que pensar el paisatge com una casa, els murs de la qual són les muntanyes, el fons de la vall el terra, els rius són les vies o corredors, les costes els llindars i els ports munta-nyencs els portals de pas [gates].”26 Aquests llocs són els que els humans trien per habitar, i [en el fons] la història humana no és més que el producte de la interacció humana amb el seu ‘paisatge’, això és, amb allò que des de temps immemorials ha estat considerat com una realitat de decisiva importància, a saber, el genius loci.

La forma construïda està també determinada pel caràcter del paisatge. Així, allí on la natura ofereix pocs punts de referència, com en les grans planes, hi ha necessitat de la creació d’espais closos, en la mateixa mesura que les valls allargassades freturen d’ordenacions de tipus linial [linear patterns]. El que pretenem en al·ludir a aquests exemples és posar de manifest que, per a la plasmació de l’espai existencial de l’home, normalment no n’hi ha prou amb l’espai natural. Fins i tot les comunitats nòmades es troben amb la necessitat d’agrupar llurs tendes i, en la mesura que sempre es mouen en unes àrees geogràfiques determinades, ni tan sols elles deixen d’estar mai vincula-des a llocs determinats.27 [fig. 5] I és que només quan l’home —definint què és l’inte-rior i què l’exterior— ha ‘pres possessió’ de l’espai podem dir que habita. I l’home, tal com el defineix Saint-Exupéry al seu llibre Ciutadella, no és sinó “aquell que habita”.28

24. Vegeu NORBERG-SCHULZ, C. “Intentions und Methode in der Architektur”, Der Architekt, juny 1967. 25. HAGGETT, P. Locational Analysis in Human Geography. Edward Arnold, London, 1965. [Traducció castellana de J. M. Obiols. Análisis locacional en la geografía humana. Ed. Gustavo Gili, Barcelona, 1976.] 26. Von der Bebauung..., op. cit., p. 11. 27. Vegeu HELLPACH, W. Geopsiqué. Espasa Calpe, Madrid, 1940, pg. 201. Vegeu també BEALS, R. L. & HOIJER, H. An Intro-duction to Anthropology. The Macmillan Company, Nova York, 1965. [Traducció castellana de Juan Martín Ruiz Werner. Intro-ducción a la antropología. Editorial Aguilar, Madrid, 1972.] 28. SAINT-EXUPÉRY, A. de. Citadelle. Gallimard, Paris, 1948. [Traducció Pau Joan Hernàndez. Ciutadella. Edicions 62, Barcelo-na, 2000.]

[7]

La distinció entre interior i exterior és de fonamental importància en arquitectura. Sense anar més lluny, l’arquitectura moderna ha estat sovint interpretada com una “nova relació entre l’espai interior i exterior.” Originàriament, la manera de distingir entre interior i exterior—així com el mode de crear una relació significativa entre am-dós àmbits—ha estat mitjançant l’envolvent i l’obertura [fig. 6]. Ara bé, una obertura particular en el mur de tancament no contempla aquella estructura més general de l’entorn que anomenem «punts cardinals» i que ve determinada pel curs del sol. Aquests punts poden ser representats amb precisió per una de les més antigues estruc-tures espaials que coneixem: la cruïlla. En referència a ella, Schwarz ha escrit que: “L’home romà funda la seva ciutat traçant sobre el terreny l’encreuament de dues vies que divideixen el món en quatre dominis, i a partir d’aquí ja pot tancar el centre.”29 [fig. 7]

La imatge d’una cruïlla dins d’un clos porta implícita la idea que el lloc pertany a una totalitat més gran. D’aquesta manera, l’obra arquitectònica queda doncs caracterit-zada com allò l’ésser del qual està en relació amb el seu entorn.

La interacció entre interior i exterior s’aconsegueix, però, establint direccions a par-tir del lloc mateix. Això pot efectuar-se de diverses maneres. La més fàcil és, com hem vist, a través de l’obertura. [fig. 8] Ara bé, d’un especial interés són els anomenats «elements directrius» [guided elements], això és, aquelles línies i superfícies que es prolonguen de l’intetrior cap a l’exterior i viceversa.30 Aquesta mena d’elements van ser introduïts a l’inci del Moviment Modern per tal de crear transicions ‘fluïdes’. [fig. 9] Si bé els elements directrius no aboleixen, en sentit estricte, la distinció entre interior i exterior, és innegable que, del seu ús, se’n deriva una certa indeterminació espaial. Ara bé, si en un primer moment, del que es tractava era de donar expressió a l’‘obertura’ i ‘dinamisme’ propis del nou món, als darrers anys hem experimentat una creixent opo-sició a aquesta tendència, en la mesura que l’home no pot sentir-se ‘a casa’ en un espai sense delimitar. Rudolf Schwarz ha escrit que: “Un domini, per esdevenir una llar, cal que sigui petit. El lloc d’assentament ha de tenir una escala per a la vida.”31 Caldria renovar en aquest sentit el nostre interès per la multiplicitat de delimitacions espaials. En aquesta línia, l’americà Robert Venturi ha intentat per exemple crear contrastos i contradiccions entre interior i exterior. “Atenent a la diferència entre interior i exterior, el mur—com a punt de traspàs de l’un a l’altre—es converteix en un esdeveniment ar-quitectònic per ell mateix. L’arquitectura s’esdevé en el punt d’encontre de les forces interiors i exteriors d’ús i d’espai. Tots dos tipus de forces—interiors i circumdants—són alhora de caràcter general i particular, genèriques i circumstancials.”32

La importància que hem vist que Venturi dóna al mur es veu encara potenciada si el mur esdevé corbat. Com un mirall parabòlic en el qual s’hi produeixen condensacions, en una superfície cóncava s’hi aplega espai, en igual mesura que en una de convexa l’espai flueix cap enfora. Aquesta relació entre concavitat i convexitat té una importàn-cia cabdal en arquitectura. Qui primer va explotar la possibilitat de fer ús de la corba per a definir zones de direcció i densitat variable fou Borromini, el qual aconseguí així

29. Von der Bebauung..., op. cit., p. 15. Vegeu també MÜLLER, W. Die heilige Stadt. W. Kohlhammer, Stuttgart, 1961. 30. Intentions in..., op. cit., 137. [pg. ??] 31. Von der Bebauung..., op. cit., p. 194. 32. VENTURI, R. Complexity and Contradiction in Architecture. MOMA, Nova York, 1966, pg. 88. [Traducció castellana de Antón Aguirregoitia Arechavaleta y Eduardo de Felipe Alonso. Complejidad y contradicción en arquitectura. Editorial Gustavo Gili, Barcelona, 2003, pg. ??.]

8. El mur: Palazzo della Cancelleria, Roma.

9. Elements directrius: Pavelló de Barcelona de Mies van der Rohe.

[8]

10. Mur corbat. Casa Baldi de Paolo Portoghesi.

11. Ordre topològic i ordre geomètric.

de crear un ‘camp’ ric en tensions.33 No és casualitat que hagi estat un estudiós de la seva obra com Paolo Portoghesi qui hagi usat aquest mètode d’una manera nova i fas-cinant, servint-se de la corba per a articular i estabilitzar l’espai fluïd del neoplasticis-me. En la casa Andreis això es pot veure de manera particularment evident: cinc cen-tres reben l’espai exterior, generant alhora un interior dinàmic i continu. Aquesta solu-ció exemplifica fins a quin punt poden conjuminar-se centres, camins i dominis per a formar una totalitat integrada i complexa. [fig. 10] I vet aquí que arribem a la qüestió fonamental: ¿de quina manera podem nosaltres descriure l’espai arquitectònic en tant que camp d’esdeveniments complexos?

Hem explicat abans que, en la mesura que l’estructura de l’espai existencial és je-ràrquica, l’espai arquitectònic ha de correspondre-li amb una organització anàloga. L’espai existencial comprèn aquells dominis de caràcter diferenciat a què donen lloc accions de naturalesa diversa. Aquests dominis es troben interrelacionats entre si de vàries maneres. L’estructura de l’espai existencial coincideix només de manera excep-cional amb el sistema de coordenades cartesià del primer funcionalisme. De la seva banda, l’espai arquitectònic està constituït per direccions i centres, per condensacions i dilatacions. Aquest espai ha de plasmar l’espai existencial i alhora ha de reflectir les “conseqüències espaials que es deriven de les funcions.” Fou en atenció a aquesta doble sol·licitació, que Le Corbusier i Mies van der Rohe van promoure la planta lliure, en la qual els elements delimitadors de l’espai quedaven desvinculats de la funció portant.

No obstant això, la més o menys regular repetitivitat inherent a certes funcions ens condueix cap a configuracions modulars i regulars de l’espai. Caldrà, per tant, que ens mantinguem oberts al gran nombre de modes d’organització espaial que l’espai arqui-tectònic pot assumir. Aquestes diferents organitzacions poden estar juxtaposades les unes amb les altres, o bé interferir-se mútuament. De vegades les trobem ben diferen-ciades, però la majoria de cops es configuren com una sola transició o metamorfosi gradual. En la nova arquitectura aquesta mena de solucions són freqüents, com és el cas del projecte de P. Portoghesi per al Parlament, a Roma, on es combinen organitza-cions de tipus modular amb d’altres en espiral.

En els exemples abans esmentats, ens hem trobat sempre amb ‘camps’ més o menys complexos que corresponen a un espai existencial d’ordre col·lectiu o individual. Per a llur descripció, ens hem servit de conceptes geomètrics, cosa que podria contra-dir-se amb l’afirmació feta anteriorment en relació als esquemes geomètrics, segons la qual aquests no són més que un suplement de l’espai existencial. Cal puntualitzar, però, que, si bé l’espai existencial té una estructura topològica,34 hi ha molts patrons funcionals que tenen una organització quasi-geomètrica, raó per la qual convindria poder-los sistematitzar mitjançant aquells conceptes, ni que sigui per raons de tipus pràctic i tècnic. [fig. 11]

En vàries ocasions s’ha suggerit que les «estructures fonamentals» són el producte de la relació invariable entre ‘forma de vida’ i ‘forma espaial’. En relació amb això, però, convindria fer algun comentari tocant al problema de l’arquetip. Considerem que és del tot correcte afirmar que tota Gestalt té una capacitat limitada de rebre ‘contin-guts’; altrament, seria impossible expressar-se d’una manera significativa. Considerem, així mateix, que aquesta capacitat es mesura pel grau en què afavoreix o no

33. Vegeu PORTOGHESI, P. Borromini, architettura come linguaggio. Bozzi / Banco Santo Spirito, Roma, 1967, pg. 383. 34. “Intentions und Methode...”, op. cit.

[9]

l’establiment d’una certa adequació [isomorphism] [entre una determinada ‘forma de vida’ i la ‘forma espaial’ que l’acull] i hem apuntat, també, de quina manera aquest isomorfisme està en funció del desenvolupament de la consciència humana a partir de la infantesa. Tot plegat ens duu a sostenir l’existència efectiva dels arquetips, però considerant-los com a participants d’un tot, més que no pas com a totalitats concretes en ells mateixos. Una vegada i una altra, les estructures fonamentals prenen part en la configuració de noves combinacions; d’aquí que diguem que no té gaire sentit pren-dre’ls en tant que la realitat ‘veritable’. Tal com hem afirmat en parlar del lloc, del camí i del domini, les estructures fonamentals poden prendre part en la definició d’una infi-nita varietat de totalitats de caràcter distint. Aquesta tensió entre l’estructura fonamen-tal [immutable] i el tot temporal [mutable] és l’expressió del fet que la vida, tal com diria Giedion, és “constància i canvi”.35 Conclusió

Hem provat de demostrar que la [possibilitat d’una forma de] vida humana depèn de l’establiment d’un ‘espai existencial’, això és, d’una imatge de l’estructura de l’entorn circumdant [enviromental structure]. Hem assanyelat també que aquesta imatge està condicionada per les propietats concretes d’aquest entorn. Aquestes propietats estan en funció fonamentalment de l’existència d’un sistema jeràrquic de llocs a partir del qual l’home pugui orientar-se. Les investigacions de Piaget han provat que, en general, l’espai existencial no pot ser reemplaçat per d’altres sistemes de relacions (socials, naturals, etc.), amb independència de la importància que aquests poguessin tenir.

En la mesura que la seva estructura jeràrquica inclou diferents graus de ‘llibertat’, és evident que l’espai arquitectònic permet integrar certs elements dinàmics. Però, en tant que es tracta d’una totalitat, l’espai arquitectònic no pot ser ell mateix mòbil, ja que la idea d’una mobilitat general va en contra del desenvolupament dels espais exis-tencials col·lectius i individuals. Un món mòbil que no conegués la repetició de simila-ritats en relació a un sistema de llocs estable impediria el desenvolupament humà. Piaget ha demostrat que un món així podria engabiar l’home en esquemes egocèntrics, mentre que la imatge d’un món estructurat i relativament estable n’allibera, en canvi, la intel·ligència, és a dir, la seva possibilitat de comprender i de sentir. Un món mòbil pot, a més, bloquejar el tracte amb els altres, ‘directe’ i ‘ordenat’, que Alexander defensa, arribant fins i tot a ser la causa de pertorbacions d’ordre psíquic. En aquest sentit, les actuals utopies sobre la mobilitat són tot el que es vulgui menys ‘realistes’. En la mesu-ra que s’evadeixen dels problemes reals i concrets del present, més aviat són símpto-mes d’una certa voluntat d’escapisme. Aquest anhel de mobilitat té, però, diverses causes. De manera superficial, representa una reacció contra els ambients monòtons de l’ortodòxia de l’arquitectura moderna. Però en un sentit més profund, en la mesura que es tracta d’un anhel que malda per substituir una veritable identificació per una barreja de moviment físic i consum caòtic d’estímuls, posa de manifest la seva manca d’arrelament—o el que és el mateix, una certa buidor espiritual. Sobre aquest fenomen convé recordar aquí les pentrants reflexions de H. Sedlmayr en el seu llibre La pèrdua del centre.36

35. GIEDION, S. Constancy, Change and Architecture. Harvard University Press, Cambridge, 1961. 36. Verlust der Mitte, op. cit.

¿Què és allò que cal demanar de l’entorn per tal que l’home pugui anomenar-se a si mateix humà? La meva dissertació sobre el concepte de «lloc» ha intentat demostrar que el lloc ha d’estar dotat d’una estructura imaginable que ofereixi una riquesa de possibilitats d’identificació. Les implicacions inherents al terme «estructura imagina-ble» han estat ja explicades més amunt, però caldria afegiri-hi un parell més de consi-deracions. Els defensors de la mobilitat a ultrança sostenen que la sola existència d’una tal estructura redueix l’afluència d’inputs. Ara bé, això només pot ser cert per a qui creu que ‘estructura imaginable’ és igual a ‘monotonia’. Tanmateix, no ens cansarem d’insistir sobre el fet que el concepte d’estructura imaginable no al·ludeix a cap mena de camisa de força que pogués abocar-nos novament al “culte del mínim comú deno-minador” del funcionalisme primerenc. Una estructura imaginable més aviat ha d’oferir possibilitats d’identificació més riques com a producte de la seva articulació complexa. Justament aquest és un tret caracterísitic de tota obra d’art en general, el fet que, gràcies a la seva estructura complexa, sigui susceptible de ser interpretada de diverses maneres. En contrast amb això, les interpretacions ‘fortuïtes’ a què dóna lloc una forma caòtica no són més que vanes projeccions de l’ego, esvaïnt-se en l’aire com bombolles de sabó. És en els espais arquitectònics estructurats alhora que ricament articulats on veig l’alternativa a la buidor de la mobilitat i la desintegració. La recerca d’“unitat en la pluralitat” no és pas, certament, una idea nova, però els darrers anys ha guanyat una nova actualitat.37

En definitiva, els conceptes de «casa», «ciutat» i «país» són encara vàlids. Estruc-turen el nostre espai, fundant així la possibilitat que poguem arribar a ser ciutadans del món. Hom no esdevé ciutadà del món sense pertànyer a cap lloc. L’home cosmopolita ha d’estar afincat en la totalitat, des de la consciència que el seu lloc participa d’un tot més vast que ha de ser entès com a continuació del seu espai existencial. [fig. 12] És en la capacitat de cada individu d’articular el lloc al qual pertany, on rau la seva aportació a la totalitat. La identitat humana en general depèn de la possibilitat de plasmar el seu espai existencial.

Deixeu-me recordar, per acabar, les paraules de Saint-Exupéry: “Però sóc constructor de ciutats. He decidit d’establir aquí els fo-naments de la meva ciutadella. He contingut la marxa de la ca-ravana. La caravana només era una llavor als braços del vent. El vent arrossega com un perfum la llavor del cedre. Resisteixo el vent i enterro la llavor, per tal de fer créixer els cedres per la glò-ria de Déu.”38

37. Complexity and Contradiction..., op. cit. Veure també RAPOPORT, A., KANTOR, R.E. Complexity adn Ambiguity in Enviro-mental Design, dins de l’American Institute of Planners Journal, juliol 1967. [Traducció castellana de Xavier Sust. Complejidad y ambigüedad en el diseño del medio ambiente. Universitat Politècnica de Catalunya, Barcelona 1970.] 38. Citadelle, op. cit., pg. ?? [pg. 19]

12. Relleu assiri. 'Llar' i ' ciutat'.

[10]