1

Número 9, 2ª etapa Hivern del 2014

Les veus deL casaL

CASAL DE LA GENT GRAN DE CAN RAFART

Us desit

gem Unes

bones f

estes!

2

SUMARI EDITORIAL 2 editoriaL

3 eL casaL segueix viu

6 us vaig estimar prou 7 LLetre menuda

8 contes verídics so- bre un gos geniaL

10 xerrada amb Josep Font

13 predicar con eL eJempLo

14 eLs contes de charLes perrauLt 15 La decisió

16 perquè en positiu?

17 conservem Les tradicions

18 espai de poesia

A les societats antigues les persones ma-jors eren venerades i cuidades com un valor positiu de la població, com bons

depositaris que eren de la saviesa acumulada i l’experiència que dóna el viure i també eren centre de les reunions familiars que per motiu de les fes-tivitats familiars es celebraven. Ara quan ens trobem en temps de Nadal, potser les festes en el nostre entorn que més potents són en quant a la necessitat que senten les famílies per estar juntes i que l’organització de l’actual so-cietat amb un nivell de mobilidad i dispersió, per raons de feina, etc., ho posa difícil, podríem dedi-car un petit pensament als nostres pares i fins i tot als avis, que les nits de Nadal peregrinaven cap al poble, fes fred o plogués, des de les cases de pagès amb carros i tartanes, pel sol fet d’estar junts amb els familiars i assistir a la missa del gall i com no podia ser d’una altre manera amb el record en ment dels que des de l’última trobada havien partit. Ara, quan els ancians han perdut pes dins l’actual societat i en certa manera l’escalfor d’una llar per manca de familiars que els puguin atendre, o perquè les circumstàncies els han portat fora, o sense més perquè no en tenen i ha estat substituïda per un altre llar i una altre família, la que troben als Casals, hem d’agrair a les persones que hi fan fei-na i intenten que s’hi trobin bé, la tasca que fan per donar un xic de calor i acompanyament a aquestes persones. Des de la revista us volem desitjar a tots unes Bones Festes.

La redacció

podeu trobar La revista a: www.vilassardedalt.cat serveis sociaLs enLLaços

3

EL CASAL SEGUEIX VIU

Com podeu veure en les fotografies, els avis del Casal de Dia de can Ra-

fart, junt amb els de la Residència de gent gran, fundació Hospital de Sant Pere, el dia 29 d’octubre va-ren fer una sortida a Montserrat. Tots els avis, acompanyants i vo-luntaris ho varen passar molt bé, mols d’ells ja esperen fer-ne una altre. El dia va acompanyar, va ser molt maco. Eren molta gent però se n’hi va trobar a faltar molts altres. A veure si per la pròxima s’animen tots els que puguin.

LA SORTIDA

Hem fet una sortida i hem anat a Montserrat, hem vist a la Verge negre la més bonica que hi ha.

Acompanyar els nostres avis,que més es pot desitjar,

ara tornarem a casagràcies a Déu tots plegats.

Esperarem un altre dia per a poder-lo gaudir,

d’una sortida tant maca com és la de Montserrat.

LLuís cerezo

4

volem anunciar-vos que la coral dels avis ja té nom: “Nosaltres també podem”. no us perdeu la seva actuació el dia 19 de desembre, que junt amb l’aula de música actuaran

al casal de can rafart.

el dia 31 d’octubre

els avis del casal de

dia varen fer la cas-

tanyada. no os podeu

imaginar la il·lusió

que tots hi posen a

l’hora de preparar

els panellets, els fan

entre tots i, a l’hora

de menjar-los co-

neixen el que ha fet

cada un.

5

Fi de festa de la castanyada de can Rafart

REVISTA NÚMERO 9, 2ª ETAPACASAL DE CAN RAFART

Disseny gràfic i maquetacióPaquita Cervera

SecretariCarles Wasserman

CorreccióVicky Llongueras

Impressió Ajuntament de Vilassar de Dalt

COL-LABORADORS

Junta del Casal Pompilio PirisCristina Pérez

Cristóbal FernándezJosep Castells

J. M. RosquillasGenisa Ruíz

Gemma SaltóJavier Lagar Marín

Lluis CerezoAntoni CasanovaPaquita CerveraSalvador Riera

6

US VAIG ESTIMAR pROU

Carta d’un pare, escrita mentre esperava que

els seus fills maduressin. El temps li va fugir.

La carta deia així: Us vaig estimar

prou per dir-vos NO, quan corria el risc de que aquell NO fos causa d’odi con-tra meu per part vostra, l’odi que els pares temen dels fills, quan creuen que no els entendran.

Us vaig estimar prou per dir-vos SÍ i deixar-vos assumir la vostra responsabilitat davant el nou món que s’obria per vosaltres, món plegat de joia i dubtes, amigues i amics diferents a vosaltres amb els que hauria de compartir el vostres sentiments. Món plegat de droga.

Us vaig estimar prou per amagar-vos les me-ves angoixes, les meves pors, la duresa que per mi comportava la vostra sortida del niu, eren tan dures que a vegades m’esquinçaven el cor.

Us vaig estimar prou per amagar-vos dels meus ulls les llàgrimes de les angoixes, de les pors, de la vostra fuita del niu, dels dubtes no cercats cap a vosaltres, dels nous amors que potser minvarien el que havíeu sentit per mi, de les decepcions.

Us vaig estimar prou per negar-vos anar en moto als dotze anys, quan jo sabia que el vostres amics sí hi anaven.

Us vaig estimar prou per no callar quan creia que aquell nou amic no era de fiar i vosaltres us posàveu fets una fera.

Us vaig estimar prou,

per demanar-vos si us dro-gàveu, amb la por que em diguéssiu que sí, o que em diguéssiu que no. Que em mentíssiu.

Us vaig estimar prou per dir-vos un dia, que ha-

via arribar el temps d’aixecar vol i sortir del niu per sempre més, mal que el meu cor sagnés.

Us vaig estimar prou per dir-vos tot això, per negar-vos la compra d’aquella joguina, per deixar-vos plorar i voler fer-vos comprendre que no tot es pot tenir, per obligar-vos a sopar de les llenties re-butjades del dinar.

Fills meus, us vaig estimar prou, per ensen-yar-vos a ser honestos, a no mentir, a ser inflexible davant la mentida.

I abans que res, us vaig estimar prou, per entendre-us, per intentar saber que el vostre món era diferent del meu. És el que més em costa.

Estic content, vaig guanyar..., sé que vaig guanyar perquè vosaltres també heu guanyat. I qualsevol d’aquests dies quan el meus néts hagin crescut, madurat, que serà abans del que us penseu i, us demanin si el vostre pare tampoc us deixava fer tot el que volíeu, no m’importarà que els digueu que no, que tampoc us ho deixava fer, que els digueu que el seu avi era un plom, que a vegades es pen-sava que podia llegir els vostres pensaments, que de ben cert era un plom.

piLio

Fa un temps vaig rebre de La Caixa on hi tinc obert un compte, una circular on se’m posava al corrent d’una

sèrie de noves disposicions. Eren uns quants folis impresos i generalment tot el que no siguin rebuts o

comunicacions del meu compte ho llenço a la bossa de reciclatge sense mirar-m’ho més, però, des que les qüestions bancàries estan com estan poso una mica més d’atenció a tot paper que m’envien, no fos cas que tingués un important interès per a mi i no

LLETRA MEnUDA

7

se’m pogués dir mai que ja m’havien avisat, ja que el desconeixement de la llei no t’eximeix de la seva responsabilitat. Com que era migdia i havia de fer el dinar vaig ajornar-ho per més tard.

A l’hora del cafè, asseguda al sofà, vaig co-mençar a desplegar els fulls a desgrat perquè em feia molta mandra haver de llegir aquella lletra menuda i atapeïda que convidava a l’ensopiment i potser per això mateix al cap de deu minuts m’havia entregat a una mandrosa migdiada. Un cop retornada d’aquell son trencat i amb el cap despert vaig tornar a agafar els papers i vaig començar a llegir-los. Potser no esta-va prou desperta perquè a la tercera línia vaig haver de tornar al començament i fer un esforç per concentrar-me i això que em con-sidero prou eixerida com per inter-pretar fins i tot les disposicions del BOE. Em va salvar el timbre de la porta i una oportuna conversa amb la veïna que es va allargar una bona estona. Ara ja s’havia fet tard per entretenir-me a lle-gir els papers, tenia altra fei-na i no serien tant importants com per no poder esperar al vespre, després de sopar, amb la tranquil·litat que dóna saber que la jorna-da s’ha acabat, el treball s’esperarà fins l’endemà i et podràs relaxar una estona llegint o mirant alguna pel·li a la televisió. La pel·li era més atractiva que els papers i aquests van quedar damunt la taula de la cuina amb l’íntim compromís que l’endemà, sens falta, els llegi-ria a l’hora d’esmorzar.

Tinc el costum d’esmorzar escoltant les notícies de la ràdio i fullejant el diari i els papers continuaven damunt la taula, tal com els havia deixat, emprenyant amb pacífica indiferència. Ja els llegiria més tard, no m’agrada assabentar-me de les notícies quan ja han estat superades per esdeveniments posteriors i a més la tertúlia radiofònica tenia un especial interès aquell dia i jo no tinc la capacitat de fer tantes coses alhora i, ara que hi penso, havia de fer dues o tres diligències que

segurament se m’emportarien tot el dematí i tot plegat, no t’envien les notificacions de canvi de disposicions d’un dia per l’altre, sempre hi ha un marge de temps prudencial per si vols fer al·legacions o consultar a l’entitat. ¡No vindrà d’un dia, ara! I després d’un raonament tant raonable vaig passar a fer coses més importants.

Per ser conseqüent amb mi mateixa vaig posar els papers damunt la tauleta de nit, així abans de dor-mir, vaig pensar, me’ls llegiré amb calma, lluny de sorolls que em distreguin i per fer-ho més passable faré una lectura ràpida, en diagonal, buscant els punts d’interès i deixant la faramalla de banda. I, efectiva-ment, així ho vaig fer. O ho vaig intentar fer perquè

entre citacions de normes emparades per ordres del Banc d’Espanya i les conseqüents disposi-

cions addicionals, ama-nides amb unes quantes

disposicions jurídiques so-tmeses a allò estipulat per la

condició general comú, més les modificacions oportunes i

el títol III i els articles 30 i 32 de la Llei... no trobava el nus de

la qüestió. Vaig agafar un mal de cap que em va convèncer que

aquella lectura no podia ser bona, de cap manera, per abans de dormir.

Els papers varen anar durant uns dies d’aquí cap allà, d’allà cap

aquí, de la taula de la cuina a la del menjador i després de la tauleta de nit

a la de la sala d’estar... M’estaven creant un problema i jo ja tinc una edat per no deixar que res ni ningú interfereixi la meva tranquil·litat si no hi està convidat, així que vaig agafar els papers en un rampell i en vaig fer tants trossos com vaig poder i... a la galleda del reciclatge, a fer pasta de paper. ¡Quin descans!

Ara entenc perquè hi ha tanta gent atrapada amb els bancs, per culpa de la mandra punyetera de llegir la lletra menuda. Però, digueu-me malfiada: és una estratagema calculada dels bancs.

vicKY

8

En el cim d’una muntanya molt alta un gran ramat d’ovelles pasturaven cada dia; el pastor les vigilava i tres gossos eren els encarregats

de què les ovelles no es decantessin del ramat. Passava però que un del gossos no volia picar les ovelles de cap de les maneres . I per què ho feia allò aquell gos?Doncs en Bab, que així es deia el gos, tenia molta por

del pastor perquè l’havia pegat moltes vegades; tanta por va agafar-li que quan se li acostava ja tremolava i es quedava aplanat al terra. Quan més el cridava o el pagava aquell mal pastor, el gos menys es movia. Pobre Bab! Sabeu per què passava tot això?En Bab sempre tenia molta set i havia de beure molt

sovint; allà a prop hi passava un petit rierol, i ell hi anava moltes vegades. El pastor no ho entenia, sols veia que deixava el ramat cada dos per tres.En Bab era molt gros,

de pèl molt llarg de color blanc- os, tenia el morro negre i el dintre de les orelles també, amb una cua gran i peluda; de la seva raça se’n diu Pastor dels Pirineus; era molt maco i molt jove, sols tenia vuit mesos. En Bab, que era molt intel•ligent pensava entre ell:- No en picaré més d’ovelles! Per què em pega

aquest home? Jo no puc resistir la set i haig d’anar a veure o em posaria malalt. Quina mala sort la meva! Anar a parar a les mans d’aquest mal pastor. El pastor en adonar-se que no se’n sortiria va parlar amb

l’amo del ramat perquè ell només n’era el vigilant: - Amo, no hi ha manera de fer treballar aquesta

bèstia, desapareix cada dos per tres; ja no sé què fer-li, ho he provat tot, fins i tot he provat de no donar-li menjar.- És un greu, perquè és de molt bona raça, i a més

a més, molt maco. Però jo no vull cap gos que no em serveixi per a res, així que serà millor matar-lo.El pastor es va sentir satisfet, li havia agafat molta mania a aquell animal.

No era gens bo aquell pastor, però l’Enric, que així és deia l’amo del ramat, sí que ho era i va marxar tot pensant a qui podria donar en Bab, abans que haver-lo de sacrificar miraria de trobar-li algú que el volgués adoptar.Va anar a veure un amic seu de qui sabia que li agradaven

els gossos i que no en tenia cap:- Hola Maties! Avui et vinc a veure per parlar-te

d’un problema que se m’ha presentat amb un gos dels que em vigilen el ramat. No sé perquè, però no vol picar les ovelles i ha agafat una por tan gran al pastor que no el creu per res. Jo no vull cap gos més, a casa ja en tinc tres. Si no li trobo amo hauré de sacrificar-lo i em dol, és maco de veritat, ara està prim, i va molt brut, però és un Mestís dels Pirineus, i també el veig molt intel•ligent, és

molt jove... no t’agradaria per a tu?El seu amic Maties es va

quedar una estona pensant-ho - Mira ja m’agradaria

ja, però els de casa, no ho sé, tenen molta feina amb la botiga i si els parlo de tenir un gos... no ho sé pas...- Vaig a buscar-lo i te

l’ensenyo, veuràs que val la pena.

Al cap de poca estona ja arribava l’amo del gos i en Bab que anava amb el cap baix i la cua entre les cames, i veritablement molt brut; es veia molt espantat. L’amic Maties de seguida s’adonà que aquell gos ben atès podia resultar preciós: va veure en la seva mirada molta bondat i enteniment. - Què noi? Què farem amb tu? A casa no em

deixaran entrar amb un personatge com tu, ens faran fora a tots dos.- Saps què Enric? Vaig a telefonar la meva dona

per veure què hi diu. - Hola Lídia! Escolta’m bé, em donen un gos

molt maco, és un Mestís dels Pirineus, a mi em fa molta il•lusió, a tu també t’agraden els gossos, per què no ens el quedem? Els nens estaran més que contents.- Maties... Jo tinc més feina de la que puc fer,

només em faltaria un gos, no en vull cap!

COnTES VERíDICS SObRE Un GOS GEnIAL, En bAb.

9

- Doncs jo sí! Sempre m’ha fet gràcia tenir un gos gros i aquest ho té tot, és maco, bo i gros, també sembla molt intel·ligent. El portaré perquè el veieu.- Maties t’estàs complicant la vida i ens la vols

complicar a tots!- No dona no! Quan el vegis ho entendràs. Adéu.Quan al migdia va comparèixer amb aquell gos a casa

seva varen quedar esborronats: allò semblava un be !El pobre Bab no sabia quin posat fer-hi, el morro quasi

li tocava a terra i la cua ni se li veia d’amagada que la tenia entre les cames,Ell pensava:- Pobre de mi, amb quina mala cara em miren

aquestes dones! No els faig cap gràcia. Calla! Els nens riuen! Oh! I em vénen a acariciar! Sembla que a ells els agrado.- Hola Bab, jo sóc en Denis. Ets mol maco, serem

amics, oi?- Hola maco, jo em dic Griselda, jo sí que vull que

siguis el meu gos!Em Bab un xic més animat pensava:- Aquests nens sí que em volen però aquelles

dones fan un posat... sobretot la iaia, està clar que no li agrado gens, i a la més jove no gaire.- Maties no t’enredis! A on vas a parar amb aquesta

bèstia tan grossa! Què hi dius tu, mare?- Que teniu moltes ganes de complicar-vos la

vida!En Bab ja no les tenia totes i pensava ;- Ai! que això no està gens clar. Els nens sí que em

volen i aquest que li diuen Maties també, però em fa por que les mestresses se sortiran amb la seva.Tot d’una en Maties va dir: - Va, ho posarem a votació!En Bab no entenia res...- Votació? Què deu ser això? “Bab, cada vegada et

veig més malparat”. Pobre de mi! Els nens votaren que sí i el seu pare també. Resultats?

Tres a dos.En Bab ja tenia casa! Ell ho va entendre de seguida, els nens l’abraçaven i

també en Maties li feia carícies. - Carai, això sí que mola! Ara només falta que les

dues mestresses m’estimin una mica. Ja faré bondat i

aviat ho faran. Què diu aquesta dona, que em vol banyar abans de fer res? I què és això? Amb la gana que tinc em podrien donar menjar. Carai, a on em posa? Això és ple d’aigua! Quina por que tinc, però valdrà més que la deixi fer. Què em tira? Això fa moltes bombolles! Que m’agrada poc! Oh i cada vegada em treu més el meu color original! Encara no acaba? Quan em treu les bombolles amb l’aigua, em torna a posar això llefiscós, i més bombolles, i cada cop quedo més descolorit! Ja hem acabat? Que bé! Oh, i m’eixuga i tot, no sé perquè ho fa, si jo em podia haver espolsat.Apa Bab, ara a menjar! Tens sort que tenim carnisseria,

aniràs ben servit! Ah! has fet molta bondat mentre et banyava, ets un gos força bo i has quedat molt maco, però mira que ha sortit ben brut el suc eh?A en Bab li va agradar el to amb què li parlava la

mestressa jove:- Ja li començo a agradar, que bé!Com va menjar i beure! Mentre ho feia no parava de

remenar la cua, li va quedar la panxa ben rodona de tan tip que estava. En Bab ho havia endevinat: a la mestressa jove ja li

feia gràcia. L’havia fet suar a la mestressa per rentar-lo però ara

era com si l’haguessin posat amb lleixiu. La bondat que li havia vist als ulls l’havia conquistat.Tip, net i feliç es posà a jeure en una catifa que els

nens li havien posat només per a ell, seria la seva catifa i el seu lloc per jeure o dormir! Fins a la propera, en què podreu conèixer totes les

vivències d’en Bab i d’aquells que, des d’aquell dia, varen ser la seva família.

Lidia gomis

10

Xerrada amb Josep Font mas en Josep és conegut per la gent del poble per “el pintor Lota”. va néixer el 4 de desembre de l’any 1943 a la mateixa casa on ha viscut tota la seva vida, a can Lota. Es va casar amb l’Adriana Lladó, tingueren tres fills, dues noies i un noi i ara són avis d’una nena de 10 anys i de dos bessons de 16 mesos, nen i nena, que són la seva bogeria.en Josep ha estat una persona molt compromesa amb les entitats del nostre poble, té un llarg currículum que ell mateix anirà desgranant al llarg de la nostra xerrada.

Quan vaig arribar a casa seva em va venir a obrir la porta amb dues crosses, feia sis se-tmanes que li havien posat una pròtesi de

maluc, però anava força valent.Abans de començar a parlar em diu tot decidit, –per cert, encara no m’he mogut d’aquesta casa i amb l’Adriana dormim a la mateixa habitació on vaig néixer, això no ho pot dir molta gent!

deixem que sigui ell qui ens expliqui la seva tra-jectòria.

-Vaig anar al col·legi de les monges fins a l’edat de vuit anys, edat en que vaig fer la Primera Comunió, tot seguit ja vaig anar als nacionals. Els tres últims anys vaig tenir de mestre el Sr. Grata-cós, gran professor, home d’una gran vàlua. Gràcies a ell a l’edat de tretze anys em vaig treure el càlcul mercantil a l’Acadèmia Cots de Barcelona. Llavors, va parlar amb el pare i li va dir: -aquest noi hauria d’anar a una escola superior- i l’escola superior van ser els pinzells per pintar, perquè en aquell temps es feia el que es podia i no el que es volia i així vaig continuar fins als 43 anys en que em vaig trobar amb el problema de les cames. Als 48 anys em van posar

les dues pròtesis de maluc i no vaig poder treballar més, feia cosetes a peu pla, poca cosa, perquè en ser les dues cames no podia forçar-me i em feien mal. Ara, al cap de 22 anys, ja ho veus, m’han canviat una pròtesi. El meu fill es va fer càrrec del negoci, jo el vaig anar guiant. Ho va fer uns anys, però aquesta crisi ho ha enviat tot a rodar, s’ha acabat la dinastia de can Lota que ja venia del meu avi, hem sigut quatre generacions de pintors.

de tots els teus hobbies i co·laboracions on et vas posar primer? En el futbol; a l’edat de 13 anys ja jugava amb l’infantil de Vilassar de Dalt, als 14 em va venir a buscar el juvenil de Mataró i hi vaig jugar fins que vaig anar a complir el servei militar. Acavada la mili em vaig incorporar amb el primer equip del Vilassar de Dalt i vaig jugar-hi fins que ja tenia una filla i ve-nia en camí la segona i per culpa d’un incident amb

un jugador del nostre equip, en un partit que varen jugar a Blanes que li van trencar la cama, em vaig

11

replantejar de plegar, ja tenia una família i no em po-dia permetre que per un hobby em pogués passar quelcom o similar. Vaig plegar, però com que el futbol m’apassionava, junt amb una colla que també ja hohavien deixat, ens vam ajuntar y durant uns anys un cop al mes anàvem a Torremar i en una pista de tenis hi fèiem un partit. Van ser uns anys molt agradables i de molt bons records.

Josep, de què ve el nom de can Lota? D’una besàvia meva que no sabia pronunciar alguna lletra i per dir roca deia lota i així va quedar a can Lota. I hem sigut els pintors de can Lota.

a quins llocs del nostre poble has aportat la teva col·laboració? A la Massa, els anys 1970 vaig ser de junta quatre anys, i vaig tenir dos presidents, en Kiko Villagrasa i en Salvador Estrada. La junta es renovava la meitat cada dos anys, així sempre hi havia veterans, però tothom hi estava 4 anys, durant aquest temps va ser quan es va canviar el sostre de guix de la sala del tea-tre que pesava molt i em vam posar un d’alumini. Varen passar anys i dins els anys 1990 vaig tornar a ser de junta i em varen nomenar president. Al cap d’uns anys la junta directora i l’ajuntament ens varem posar d’acord per a fer el consorci, gràcies al qual es

va poder restaurar el Teatre de la Massa. Com podeu veure en Josep és una caixa de sorpre-ses, m’explica que durant uns anys va ser cantaire del Cor de l’Apostalat de l’Oració i també de la coral del Casal Parroquial, que va formar el que en aquells moments era director de la fàbrica de cal Boter.

també vas col·laborar amb el retaule dels sants màrtirs, veritat? Sí, a casa hi sortien el pare, una filla meva, el meu cunyat en Salvador Martí i jo ajudava a muntar les barraques dels moros, i quan faltaven moros em po-sava una túnica i ha fer de moro. El que ens va donar molta feina era la noria, per treure-la de l’església era un poema, ens hi deixàvem l’esquena partida, però s’havia de fer i ho fèiem i haig de dir que amb molta il·lusió. Tinc entès que vas ser president de l’associació de pares del col·legi de les monges.Sí, em van nomenar president. A part dels treballs normals d’una associació de pares ens trobarem amb un problema afegit, les monges volien el tancament del co·legi. Gràcies a les gestions de la junta i amb l’ajut del llavors sr. Rector Mn. Joaquim Vives i part de les religioses, aconseguirem que el col·legi no es tanques.

vas ser de la junta de sant antoni? No! Tota la vida des de petit vaig veure fer la festa a can Coll, se’n cuidaven els masovers, la Mercè i en Llorens. Un any en Llorens es va posar malalt i el va-ren haver d’ ingressar i per Sant Antoni es van trobar amb la casa tan-cada, amb la bandera a la mà i no sabien que fer-ne, van mirar el balcó de casa i em van venir a demanar si em faria res de po-sar la bandera al nostre balcó. Doncs, ja hi tenim la bandera. A l’any següent va tornar a can Coll però quan en Llorens

...la junta directora i l’ajuntament ens vam posar d’acord per a fer el consorci, gràcies al qual es va poder restaurar el teatre de la massa.

12

va morir m’ho van tornar a demanar i la bandera des de llavors s’està a can Lota. La cobla La Principal de la Bisbal, cada any, quan venen a buscar la ban-dera, aquí on som ara asseguts, l’orquestra es posa a tocar, ja tenen preparades unes galetetes, amb cava i Coca-Cola per si ve canalla i ja veus, estem fent el que podem.

has sigut membre del grup d’arqueologia?Sí, jo era del grup arqueològic. L’any 1974 es deci-deix treure el museu dels Rajolers per portar-lo a can Banús i s’arranja la sala del museu, el tros de l’entrada i el despatx. Als vespres amb en Pau Ubach, en Florença, en Mas Giró, i jo, ens vam dedicar a posar unes vitrines i vam fer el que vam poder. Ara fa molt de goig. També eren del grup en Xivillé, l’Antonio Mas, en Jaume Casa-novas, en Ferran Sagristà. . . A en Pau li va semblar que a Vilassar es perdia el costum de fer pessebres i que s’hauria de fer alguna cosa i per primer cop l’any 1974 vam fer els diorames al pati de can Banús. Un el va fer en Pau, un altre el meu pare, un l’Esteva Samon, i un l’Antoni Mas, en Jaume Ferre, en Pere Marti Galceran i l’avi Casals també en van fer un. Va ser un èxit total. Amb això varem aconseguir que el poble anés a can Banús. Les

barraques les va fer en Cristóbal Marín. El següent any vam continuar fent els diorames fora, però ens varem preguntar, i si féssim un pessebre gros a dins? Però, a on el farem? Resumint, el varem fer al celler i tots en sabeu el resultats. El grup del museu, varem restaurar la capella de Sant Salvador de can Boquet, que en aquells moments era un galliner ple de bestiar. La varem transformar. El dia que va estar a punt mossèn Àngel Fàbregas la va tornar a beneir i li va tornar a donar culte. Vull parlar de les Festes Majors, els envelats de quan érem joves, els balls, la llibreta on apuntàvem amb

qui havíem de ballar... És una de les festes que més he gaudit, aquelles orquestres que venien a mi em semblaven que totes eren en Glen Miller. Sempre he tingut el record de la Festa Major des de plaça fins a

la placeta, que n’era de bonic! El poble; Vilassar de Dalt és el meu poble, però des de l’any 1976 que tenim un apartament a Vilàc, sobre Viella que també és el meu poble. Hi hem anat sem-pre de vacances, allà hi hem gaudit i en tinc molt bons records. Jo recordo Vilassar abans de fer-hi els tres punt catastròfics; l’entrada del poble, amb els pisos del Racó, que van fer malbé tota la vista de la vila, jo en dic el mur de la vergonya. Dos murs més? la Via Augusta, a qui se li acut fer un bloc de nou pisos?

I el carrer de Sant Joan, els pisos de l’hort de cal Doctor, que tapen tota la visibilitat del poble venint del cantó de la Cisa. Ara la por que tinc és que no facin una muralla a can Maians, al menys que tinguin enteniment!!! Avui dia ja hi ha un pla urbanístic,cosa que abans no n’hi havia.

vull parlar de les Festes majors, els envelats de quan érem joves, els balls, la llibreta on apuntàvem amb qui havíem

de ballar...

13

soy feliz con los sueños de mi infancia, con el paso de los años por la vida y con mi nuevo despertar.

El despertar de la gloria, dejando atrás las tragedias, trabajos y sacrificios que, como el río de la vida, llegan al reposo del mar.

nuestros sueños ya son otros, sin olvidar el pasado, dejar a hijos y nietos el legado más preciado: honra, cariño, amor y respeto, para ellos, para los que vengan y para los que estamos aquí.

vivamos de la experiencia, de los ´´palos`` que nos han dado, de la vida y de los años.corrijamos los errores disfrutando de lo que tengamos a mano, con positivos sentimientos y la

mejor experiencia que los años nos han dado. Y, si no, ¡pregúntale al viejo sabio por qué el corazón se enamora y se nublan las miradas!

nunca te contestará con palabras adecuadas, pues, ni nosotros lo sabemos. cuando un sentimiento tan grande, tan mágico y misterioso, nos doblega y nos atrapa, hasta sucumbir en sus redes celestiales y gloriosas que nos seducen con su serena paz el sentimiento y el alma.

cristobaL FernÁndez

pREDICAR COn EL EjEMpLO

Per tota la resta crec que del poble de Vilassar de Dalt no ens en podem queixar, és un bon poble. També vull dir-vos que estic molt content i agraït als amics dels bolets per la concessió que em féreu fa uns anys del bolet d’or a la meva persona. Per acabar em plau fer-vos partícips de les dues aficions que més m’agraden, i com no podia ser d’altre ma-nera venen donades per el meu pare que era un gran pintor i per el meu pare polític, en Ramon Lladó, gran

fotògraf. Endevineu quines són les meves aficions? La pintura i la fotografia, és amb el que actualment hi passo més hores gaudint-ne plenament.

Josep, moltes gràcies per la teva amabilitat i since-ritat en explicar una part de la teva vida, em consta que has explicat de la missa la meitat i han quedat moltes coses en el tinter. Et desitjo que les dues aficions que tens; fotografia i pintura et serveixin de delectança en aquesta època de jubilació.

paquita cervera

14

ELS COnTES DE CHARLES pERRAULTAdjuntem gravat de paul Gustave Doré (Estrasburg, 6 de gener de 1832 - parís, 23 de gener de 1883) va ser un reconegut artista francès, gravador i il•lustrador. Aquest gravat fa referència al conte La Bella Dorment del bosc que avui transcrivim.

E S Q U E I X

LA bELLA DORMEnT DEL bOSC

R esum de l’argument: <<Hi havia una vegada...>> un rei i una reina que van celebrar amb una gran festa el bateig de la seva filla acabada de néixer. Van convidar totes les fades de la comarca, set en total, que en foren les padrines. A cada una d’elles els reis els van fer un regal magnífic. Però, de

sobte, aparegué una fada anciana i perversa, enfurismada perquè no l’havien convidat ni hi havia cap regal preparat per a ella. Al final del banquet, les padrines van començar a atorgar els seus dons a la princeseta, de manera que va ser dotada de totes les perfeccions imaginables. Quan arribà el seu torn, la vella, que volia venjar l’ofensa, va vaticinar que la nena es punxaria amb un fus i que això li causaria la mort. La fada més jove, que astutament s’havia reservat per al final, va poder alterar part de l’encanteri i va pronosticar que la princesa no moriria, sinó que cauria en un son profund de cent anys de durada, al terme dels quals un príncep la despertaria.

Quan la formosa jova va complir quinze anys, es va punxar efectivament amb un fus i a l’instant va caure en un son profund. Al cap de cent anys, un príncep jove i ben plantat es va aventurar a penetrar al castell per veure la Bella Dorment. Quan va arribar al seu costat, es postrà de genolls i, en aquell moment, es va desfer l’encanteri i la princeseta es va despertar. Es van casar i van tenir dos fills, una nena i un nen.

Comentari: Les set fades padrines simbolitzen el bé, la generositat i el compromís personal perquè els altres creixin i es desenvolupin com a persones. La fada egoista i envejosa representa el mal, l’actitud perversa de qui es lliure a les seves passions –enveja, rancúnia, set de venjança...- i causa perjudici a tot

Charles Perrault (París, 1628-1703), conegut perso-natge de la cort francesa de Lluís XIV, va ser escriptor, advocat, comissari adminis-tratiu, i també membre de la Comissió sobre Inscripcions en els Monuments Públics i, des del 1671, de l’Acadèmia Francesa. El 1697, quan ja tenia seixanta-nou anys, va publicar amb el nom del seu fill, Pierre Darman-cour, l’obra que l’havia de fer especialment famós: els seus contes.

En aquest segona entrega us oferim el romàntic conte “La Bella Dorment del bosc”, en el que Perrault introdueix un tret d’humor: la malva-da ogressa vol menjar-se la petita Aurora en <<salsa Ro-bert>>. En la lectura d’aquests con-tes podreu comprovar com les experiències profundes

constitueixen una expressió encertada de la lògica de la naturalesa humana.

15

l’entorn, fins a acabar amb la pròpia destrucció personal.El bé, l’amor desinteressat, triomfa al final, ajudat per altres valors, com l’astúcia de la fada jove, que aconsegueix desfer part de l’encanteri; la compassió; el compromís, i el coratge.

Al principi, sembla que els personatges malvats sortiran victorio-sos, però després acaben fracassant i destruint-se. Encara que el mal es mostra molt poderós, la bondat, unida a la intel•ligència, finalment sempre triomfa.

De <<Els contes de Charles Perrault i el seu caràcter formatiu>>. Mª Ángeles Almacellas Bernadó, doctora en filosofia i en ciències de l’educació. ‘Teologiactual’, nº 93.

(A cura d’antoni casanova ramon)

LA DECISIó

Ha porstergat el moment durant dies. sabia que havia de prendre una decisió, què fer amb aquell ésser, però no s'hi sentia amb cor per a prendre la decisió. una de tan important i alhora delicada.

no ho pot parlar amb ningú; simplement no pot. ha de decidir ella sola què fer.

sí a la vida, no a la vida.

Què farà? Perquè creu que tots els éssers vius mereixen viure i haurien de viure, fins i tot els no-volguts. però alhora té por: i si aquell ésser no respon com ella sap que hauria de fer i es troba sola, abandonada en un futur, no estimada, sense ningú, i amb por?

ara està massa trasbalsada. ho deixarà – la decisió – per a demà. sí. dormir anirà bé per aclarir conceptes.

pensa que hauria de viure; al capdavall és el més humà, el més adeqüat. però encara hi ha dubtes.

Espera fins el tercer dia. Llavors sí, es decideix. La fan decidir uns sorolls de vida que sent a l'entorn, provenint d'aquell ésser i sí, decideix que viurà.

no li caldrà utilitzar els mitjans a l'abast per matar aquell ésser viu. sap que, si ho fés, li seria més difícil desenvolupar-se fins al final; ho hauria de fer en una màquina, artificialment.

per això, davant la opció sí a la vida que duu a dins o no a la vida que duu dins, diu sí i pensa que donar el sí a la vida és sempre positiu i se sent contenta, desitjant conèixer l'ésser que acull el més aviat possible.

cristina pÉrez

16

Anys enrera les lliçons a l’escola s’aprenien perquè

sinó t’exposaves a veure-te-les amb el regle del mestre, a una estirada de galtes o d’orelles o inclós, a una bona estona de genolls cara a la paret amb un parell de llibres a cada mà.

Avui dia, seria impensable que qualsevol mestre aixeques ni tan sols un dit cap a un alumne, però en canvi, acceptem cegament el que ens diuen alguns programes de televisió ensinistradors, que per corregir certs comportaments del nostre gos, el que hem de fer es pujar-li la corretja fins a l’alçada gairebé de les orelles i estirar ben fort sinó fa cas, o inclós, donar-li una patadeta al costat per treure’l del “estat nerviós” en el que es troba.

Vull dir que, a dia d’avui, ja no ens qüestionem

com educar als nostres fills; no els castigarem ni pegarem, sinó que entenent que les seves capacitats de raonament son força més limitades que les nostres, ens adaptarem i aprofitarem aquest fet per motivar-los amb allò que més els agrada i els donarem les eines perquè aprenguin les coses per ells mateixos i fent que siguin experiències lo més divertides possibles per tal que no solament les aprenguin, sinó que vulguin

repetir-les.Doncs un gos, quan creix i arriba a assolir la seva

màxima capacitat cerebral, podríem equiparar-la a la que te un nen d’uns 4 anys d’edat aproximadament. I perquè

és important aquesta dada? Doncs perquè hem estat moltes les persones que en algun moment els atribuïm unes capacitats de raonament als nostres animals, que realment no tenen, i els humanitzem pensant que l’animal no té res millor que fer en tot el dia que maquinar quina entremaliadura pot fer aquell dia per fer-nos enfadar o cridar la nostra atenció. Senyors! Els nostres gossos no raonen, no es penedeixen i no senten com ho podem fer nosaltres! Encara que no ens agradi admetre-ho, són animals oportunistes, i si hi ha un premi es mouran (si hi ha un càstig també es clar), però faran les coses perquè els interessa, o bé per sobreviure o bé perquè els provoca plaer o els evita una situació desagradable. Doncs aprofitem-nos-en! Si són tan fàcils de complaure i volem obtenir alguna cosa d’ells, aprofitem aquesta avantatge evolutiva i motivem-los amb allò que mes els agrada (ja sigui joc, alimentació o carícies), i començareu a veure en ells uns canvis impressionants.

Si en lloc de treure a passejar el teu gos estirant de la corretja agafes uns trossets de salsitxes i amb la mà tancada li deixes ensumar i molt a poc a poc li vas ensenyant m’entres vas cap a la porta, i de tant en tant, li vas deixant caure un tros, veuràs que cada dia, el gos anirà més ràpid i més content cap a la porta; fins que al final, el fet d’agafar la corretja, per ell serà una gran festa i començarà a saltar i a llepar-se, anticipant que, quan dius carrer, significa una cosa molt agradable per a ell. També podem utilitzar aquesta tècnica durant el passeig si el gos ens estira, podem motivar-lo perquè estigui mes pendent de nosaltres, o bé amb uns trossets de menjar o amb algun mossegador, el que més li agradi.

El menjar o el joc, son dues eines molt bones, tant per a corregir comportaments com per ensenyar-n’hi de nous i una vegada aquests comportaments han estat corregits o hem aconseguit ensenyar allò que volíem al nostre gos, podem córrer el risc que, al deixar de reforçar certs comportaments, s’acabin extingint; igual que pot aprendre un comportament perquè n’obté un premi, si deixa d’obtenir-lo, pot anar perdent la costum de fer el que li demanem.

Per posar un exemple: Oi que nosaltres no treballem

pERQUè En pOSITIU?

17

per amor a l’art? Oi que ens agrada que ens recompensin a final de mes per la feina feta? Doncs heu de pensar que els nostres gossos reben un bitllet de 50€ cada vegada que els donem una salsitxa, els premiem amb la seva joguina preferida o els fem una carícia, si que hi ha tècniques que contemplen el no premiar sem-pre que el gos actua com nosaltres volem, però quin mal hi ha en donar-li una recompensa al nostre gos per la feina ben feta? Que pot passar si el premiem sempre? Doncs la resposta es que encara fixarem més aquell comportament o aquella ordre, i que a demés farem que cada vegada el nostre gos rebi un bitllet de 50! I qui no ho voldria?

La meva recomanació es que mireu de deshumanitzar una mica els vostres gossos. A vegades n’esperem massa, i ells, no pensen ni senten com nosaltres, i es molt fàcil frustrar-se perquè no fan allò que vols, però hem de mirar d’entendre’ls una mica i conèixer les seves limitacions i els seus potencials reals; sé que costa canviar el xip però no son persones i no tenen les mateixes capacitats; lo qual no vol dir que siguin ni millors ni pitjors, simplement que son diferents. Ells tenen unes capacitats olfactives que nosaltres no

podríem ni somiar, però no tenen la capacitat de maquinar el que a vegades els atribuïm. Intenteu veure’ls com realment són, esser maravellosament simples, que mengen quan tenen gana, dormen quan estan cansats i et venen a aixecar els anims quan et noten trist.

Preneu una estoneta cada dia per jugar amb ells, amb una joguina, ensenyant-li alguna ordre o amagant-li el sopar; intenteu contar fins a 10 quan han fet allò que tant ens molesta i recordeu que no ho fan

per molestar-nos, sino que tenen altres motius biologics i intenteu compendre’ls una mica més cada dia.

Deixeu-vos guiar pel que us diuen en cada moment, ells tenen alguns sentits molt més desenvolupats que els nostres, i saben quines situacions és millor evitar.

Si seguiu aquests petits consells cada dia, vosaltres mateixos veureu com la relació amb els vostres animals millora notablement fins al punt d’establir una complicitat i un vincle amb ells com mai haguessiu imaginat.

gemma saLtó

diLLuns16.20 a 17.20 h. Iniciació Line Dance amb

Enric17.30 a 18.30 h. Line Dance amb Enric

18 a 19.20 h. Ioga amb Marta

dimarts10 a 12 h. Manualitats amb Joaquima Pujol

11 a 13 h. i 16 a 18 h. Informàtica amb Alfons o Montserrat

17 a 18 h. Costura amb Joaquima Adell18 a 19 h. Tai-txi amb Mario

20 a 21 h. salsa (2 grups) ambMª del Mar

dimecres16 a 18 h. Tertúlia

18 a 19.20 h. Ioga 2 amb Marta

diJous11 a 13 h. i de 16 a 18 h. Informàtica amb

Alfons o Montserrat17 a 19 h. Jocs de taula

divendres15.30 a 16.50 h. Ioga i de 17 a 18.20 h. Pilates

amb Marta

diumenge18 a 21 h. Gran ball

activitats deL casaL

18

FESTES DE nADAL

Les festes de Nadal tenen el seu inici el dia de la fes-tivitat de Santa Llúcia. Aquest dia comencen arreu de Catalunya les fires de Santa Llúcia on es poden comprar els avets i arbres de Nadal i tota classe d’ornamentacions per adornar-los, també les figures del Pessebre, pesse-bres ja muntats, plantes nadalenques... Són moltes les cases que munten un pessebre i avui dia també un gran arbre perquè el Pare Noel deixi els seus regals la nit de Nadal.

La festa del Nadal comença la nit del dia 24 amb la celebració de la litúrgia de la missa, anomenada Missa del Gall, commemo-rant el Naixement de Jesús. Aquesta nit màgica a moltes cases la mainada fa cagar el tió, és una festa simpàtica per petits i grans, perquè a vegades el tió és molt esplèndid i caga regals per els grans, tot i que els protagonistes són els nens.

El dia de Nadal és típic reunir-se els familiars per fer un gran dinar. El més tradicional és l’escudella i carn d’olla i pollastre farci i per postres, torrons, neules i fruits secs, tot regat amb un bon cava i una mica de vi bo. A la sobretaula, els petits reciten poemes i es canten nadales al voltant del pessebre o de l’arbre de Nadal.També hi ha la tradició, cap al tard, d’anar a veure els Pastorets, tot i que en alguns llocs els han traspassat al dia de Sant Esteve. Aquest dia és una continuació del Nadal on també es reuneixen molts familiars al voltant de la taula per menjar els típics canelons i les restes del rostit del dia de Nadal.

FRASES TÍPIQUES:Per Nadal cada ovella al seu corral.Per Nadal qui res no estrena res no val.Per Nadal i Sant Esteve, cadascú a casa seva.Per Sant Esteve creix el dia un pas de llebre.De Nadal a Sant Esteve durarà la bondat teva.Fins que Nadal no ha passat, l’hivern no ha arribat.Nadal amb lluna, any de fortuna.Nadal en dilluns, badalls a munts.Nadal en dimarts, dolent pels sembrats.Nadal en dimecres, sembra camps i feixes.Nadal en dijous, any de molts ous.Nadal en divendres, crema fins i tot les cendres.Nadal en dissabte, porta recapte; Nadal en diumenge porta revenja

La redacció

COnSERVEM LES TRADICIOnS

19

ESpAI DE pOESIAnAVIDAD O LA nOSTALGIA DEL AYER

En estas épocas navideñas, como dice el rey en su discurso, la gente hace piña y se reúne con sus familiares o amistades más cercanas para pasar lo mejor posible los días navideños y la entrada al nuevo año, esta última fiesta más pagana y con mucha resonancia.No puedo pensar y menos celebrar las postergadas navidades de antaño, cuando nos reuníamos alrededor de una mesa diez o doce comensales y la alegría fluía a raudales con las anécdotas e historietas de los padres, tíos, primos y hermanos.Ahora faltan la mayoría de comensales de entonces y celebramos la navidad mi madre y yo solos. Mientras haya un corazón cercano al cual se le pueda dar cariño y amor para mi es suficiente.Más triste es estar solo aunque uno esté rodeado de compañeros de la residencia en la cual vivo y muy contento por estar en ella. Doy gracias a los compañeros y monitoras que nos acompañan en estos días, en los cuales las palabras cariño o amor van muy buscadas y en ellos se encuentran.Me pregunto que necesita de verdad una persona o ser humano para estar contento por las fiestas navideñas. Me parece que todo se puede reducir a una palabra, AMOR AMOR fue el mensaje que Jesucristo mostró hacía la humanidad o a su pueblo, basando todo su amor en querer a los demás y mostrar el camino a seguir con sus palabras Josep mª rosquiLLas

AVE FEnIX

Tan bonita y corta es la vida que no quedamás remedio que pensar que después de

la muerte remontaré el vuelo como sidel Ave Fénix se tratara y ver desde el

aire lo hermoso y bonito que es elplaneta azul

Josep casteLLs

CATALUNYA

Vivim a Catalunya;nostra Pàtria.L’estimem:

la duem al cor:o bé a aquelles reaccions químiques

que provoquen sentiments i ens fan ser els qui som;

Sentimi desitgem trobar la llibertat;

dur en nosaltresel futur d’una terraque algun dia serà

d’aquells que hi viuen, hi treballen;pensen que són

els únics que la sentencom és de veritat.

cristina pÉrez

20

vilassar de dalt

Ajuntament: 93 753 98 00Casal Piferrer: 93 753 97 97Policia Local: 93 753 98 38Jutjat de Pau: 93 753 16 07Bombers: 93 757 86 86Biblioteca: 93 753 09 52Museu Municipal: 93 750 74 88Ràdio Vilassar de Dalt: 93 753 20 08

Centre d’Assintència Primària: 93 750 88 64Correus: 93 753 04 60Parada Taxis: 93 753 13 52Can Rafart: 93 753 36 06Parròquia de Sant Genís: 93 750 83 04Residència, Hospital de S. Pere: 93 753 98 50Serveis Socials Municipals: 93 750 90 16 Emergències (Mossos d’Esquadra): 112

EL nIÑO EMIGRAnTEEn Belén de Judá naciste un díaadorado por Reyes y pastores,

perseguido con saña por Herodestuviste que emigrar sin alegría.Hasta Egipto fue dura travesía

en burrito, con padres soñadoresque buscando trabajo sin temores,supieron que su idioma no servía.Tus padres te enseñaron arameo.

Aprendiste en Egipto en otro idioma,con amigos jugando en el paseo,

que te hicieron bilingüe casi en broma.Tu fuiste un emigrante galileoy volviste feliz con tu paloma.

----------------------------Ojalá sobrevuele con deseo

de tu PAZ en el mundo con su aroma.

Javier Lagar marín