Autocar del CEL

11 gener 2020GR

PR

SL-C

110 anysCentre Excursionista de Lleida 1906 - 2016

Hora de trobada: 7:00Lloc: Camp d'Esports

Durada: hores amb parades6: 01Distancia: 13,650 KmDesnivell: .+ m. – m910 595Dificultat: mitja

Cal apuntar-se a la secretaria del CentreExcursionista de Lleida ( ) cel@cel.catCEL

Comerç, 25 de Lleida 25007 - Telèfon: 973-242329

Esmorzar: Meson SagantaArribada a Lleida sobre les 8:01 0

Preus: Socis del federats: 1 €CEL 2No Socis del federats: €CEL 20

Socis del , no federats : €CEL 20 (inclou

assegurança 1 dia)FEEC

No socis no federats : 2 €5 (inclou assegurança

FEEC 1 dia)Per no federats, necessitem el número de DNI

Ingressos al compte: Banc de SabadellIBAN BSAB ESBB: /ES35 0081 0091 5500 0147 9954

** : en fer l'ingrés poseu el nom dels participants.ImportantTambé en efectiu o a la secretaria del Celtargeta .

Es sol·licita a tots els participants el seu número de telèfon mòvil, per raóde seguretat i organitzativa.

* L'import que es paga és únicament per a les despeses d'autocar.

DINAR: Cada participant ha de portar el seupropi menjar i beguda.

TERRA DE FRONTERA

MONT-REBEI – CORÇÀ

Amb aquesta sortida comencem un seguitd'etapes d'un recorregut que anomenem “TERRADE FRONTERA”, amb el que pretenem connectardiverses “torres de guaita” i “castells” construïtsa l'Edat Mitjana.Aquesta primera etapa la iniciarem a La Masieta,que actualment és la zona d'aparcament peraccedir al congost de Mont-rebei. Aquícomençarem a caminar en direcció al congost, uncop l'haurem recorregut,arribarem a Mas Carletson deixarem l'itinerari clàssic per enfilar-nos finsal Castell de Sant Llorenç. Un cop visitades lesseves runes iniciarem el descens fins a Corçà onfinalitzarem el nostre recorregut

Track

TERRES DE FRONTERA. 

Aquest projecte està pensat per posar en valor els territoris que van ser frontera entre dues maneres de entendre la vida i les creences, els cristians i els musulmans, que durant més de 3 segles es van disputar terres de conreu, castells i torres, una terra de ningú on encara es conserven molts vestigis arquitectònics. Amb aquest cicle que comencem aquest any, recorrerem camins ja coneguts, però també llocs molt poc visitats i podrem conèixer una mica més la història de les restes arquitectòniques que encara segueixen en peu, testimonis abandonats d'aquesta lluita pel territori. Les primeres etapes tindran lloc a la Serra del Montsec, que  actuà com a frontera entre el territori musulmà (que encabia LLeida, Ager i altres poblacions) i cristià (ubicat al nord de la Conca de Tremp i cap als Pirineus) Al segle XI, Arnau Mir de Tost travessà aquesta frontera i conquerí Àger i engrandí el territori cristià cap el sud. 

Llocs de interès etapa 1: 

CONGOST DE Mont‐rebei 

Mont‐rebei és un congost situat a la vessant sud dels Pirineus. Aquesta serralada es van formar durant l’orogènesi alpina. Durant més de 50 milions d’anys els esforços tectònics van anar aixecant aquesta serralada, plegant i amuntegant grans unitats rocoses. Una d’aquestes unitats és la del Montsec, on els materials mesozoics encavalquen per sobre de materials terciaris (més moderns). A grans trets, forma un gran sinclinal i, en el seu flanc sud, afloren les roques carbonatades mesozoiques i al nucli, les detrítiques del Terciari. Aquestes roques carbonatades ens donen la morfologia típica del Montsec, que destaca de lluny per les seves impressionats cingleres. La incisió dels rius Noguera Pallaresa i Ribagorçana ha dividit el Montsec en tres (de l’Estall, d’Ares i de Rúbies), formant uns estrets congostos de direcció nord‐sud. El més espectacular és el de Mont‐rebei, el més occidental, amb unes impressionats parets de calcàries de més de 500m i amb amplades que poden ser de només 20 m 

UNA MICA D'HISTÒRIA 

El 1924 es va inaugurar un camí de ferradura, construït per la Mancomunitat de Catalunya, entre la vall d'Àger i el poble Pont de Montanyana, excavat a la roca de la paret oriental per tal de facilitar la comunicació entre els pobles de la zona. El 1977 les aigües de l'embassament de Canelles van arribar al seu nivell més alt i van inundar el pas, perdent aquesta via de comunicació, a excepció d'èpoques de sequera. El 1984 es va inaugurar un nou pas, construït per la companyia elèctrica ENHER, també excavat a la roca, a mitja alçada a uns 30 metres de l'anterior, per sobre de el nivell màxim de l'pantà. 

Entre els anys 1985 i 1987 es van realitzar estudis per unir Tortosa‐ Lleida ‐ Val d`Aran a través del Congost perquè la carretera estigués íntegrament en territori català, l'actual N‐230 (Lleida‐Val d'Aran) té gran part del seu recorregut per la província d'Osca però la magnitud de les obres la forta oposició popular aconsegueix aturar el projecte. L'any 1987 el Congost de Mont‐rebei és declarat Reserva Natural per a la conservació de la llúdriga i el 1992 s'inclou dins el PEIN. L'any 2004 es incorpora a la Xarxa Natura i anotat com a ZEPA (Zona Especial Protecció Animal). El 14 d'Abril de 2005, el Congost de Mont Rebei va ser declarat Refugi de Fauna Salvatge. En l'actualitat està gestionat per la Fundació Territori i Pasatge de l'Obra Social de Caixa Catalunya. 

MAS CARLETS Es tracta d'una masia habitada fins als anys seixanta del segle passat, va funcionar com a refugi excursionista i ara sembla que algú en vol recuperar el seu ús com a tal. La vida a Mas Carlets era pràcticament d'autosuficiència, ja que gairebé tot el que necessitaven ho obtenien del conreu de la terra, de la cura dels animals o directament de la natura.  

  

Castell de Claramunt i despoblat  Entre  el  barranc  del mas  Nou  i  el  poble de Corçà. El poble és al peu del penyal on es veuen les restes del castell.  Etimologia De procedència romànica, s’explica per si mateix: clar + mont . Clar no es refereix al color  de  la  roca  sinó  a  la  manca  de vegetació,  equivalent  al  que  en  altres indrets de Catalunya pren el nom de calb (Calbera, l’Espluga Calba, etc).  El  nom  popular  de  l’indret  és  Sant Portomeu o  los Claramunts, el primer és deformació  de  Bartomeu  que  era l’advocació de l’església del poble.  Història El poble de Claramunt (també documentat com Clarmont) s’erigí en un  indret conegut antigament com “Abella Cega” i es troba documentat des de l’any 1042. El castell fou erigit en temps d’Arnau Mir de Tost. Al cens atribuït a l’any 1359 (després de la pesta negra) hi consten 7 cases. El 1386 s’havia recuperat a 13 cases. El poble fou abandonat el s. XVIII.  Restes El poble conserva el conjunt de cases enrunades ben visible. Església romànica de Sant Bartomeu, al poble, molt malmesa. Vestigis de la torre del castell de planta quadrada amb un dels costats corbat. Coneguda popularment com “torre dels moros” o “torre de Sant Portomeu”. Església romànica de Santa Maria al castell, els seus darrers vestigis foren destruïts per aixecar les escoles de Corçà, al final del s. XX. 

Castell i Vilatge de Sant Llorenç (Bé cultural d'interès nacional)  Les  restes  del  castell  de  Sant  Llorenç s'alcen sobre una gran penya, al vessant nord  de  la  Noguera  Ribagorçana,  a l'extrem  occidental  de  la  serra  del Montsec d'Ares. La part més visible de la fortificació  és  la  torre  de  planta semicircular  amb  murs  de  120  cm  de gruix  que  és  tancada  per  un  recinte poligonal  molt  irregular  amb  sis  costats (si  comptem  la  torre),  de  construcció posterior.  Els  tipus  d'aparell  constructiu de la torre i del clos sobirà del castell són gairebé iguals.  Són carreus allargats disposats en filades; el morter de la torre és de més bona qualitat que el dels murs exteriors. ...  

Història del Castell El comte de Pallars, després de construir els castells de Mur, Alçamora, Sant Esteve i tots el de la cara nord del Montsec, travessar el pas de Montrebei i construir el castell de Sant Llorenç dit també castell de Sant Llorenç de la Roca d'Ares o de l'Espinal.  El comte havent perdut l'interès en aquesta zona, vengué el castell a l'important cavaller Arnau Mir de Tost, vassall del comte d'Urgell, Sembla ser que aquest cavaller conquerir la vall d'Àger partint de Sant Llorenç i després continuà les seves conquestes per la conca del Noguera Ribagorçana construint nous castells com els de la Pertusa, Fet, Finestres, L'espluga de Portaclusa a les actuals Conclues, etc.  En el seu testament, Arnau i la seva muller, Arsenda, repartiren els seus castells entre les seues dues filles i la col∙legiata de Sant Pere d'Àger. El castell de Sant Llorenç, Corçà i tots els de la Noguera Ribagorçana anaren a Sant Pere d'Àger.  No tenim notícies del castell fins el segle XIV que fou usat com a monestir i el segle XVII en que passa a convertir‐se en monestir femení del Cister, probablement vinculat al també monertir femení del Cister de Santa Maria de Vallverd de Tragó.  Del castell i lloc de Sant Llorenç sabem que en l'any 1831 encara vivien quatre famílies i que posteriorment es despoblà així com el vei castell i poblet de Claramunt restant només habitat el poblet de Corçà.  En general, podem dir que durant l'edat mitjana es crearen poblets de muntanya del Montsec com Colobor, Pedra, Sant Llorenç, Claramunt,... i després la població es desplaça cap a les valls quan cessaren les guerres entre àrabs i cristians. Els castells continuaren existint com a refugi en cas de guerra però ja no era imprescindible viure a la vora del castell de la muntanya com Sant Llorenç i d'altres.  Prop del castell es construir l'Hospital de Sant Joan de Jerusalem al coll d'Ares per assistir als pelegrins del Camí de Sant Jaume. Avui encara es conserva en nom de Font de l'Hospital encara que molts pocs excursionistes coneixen aquest bonic indret que caldria recuperar.   

Història de l´església de Sant Llorenç Aquesta església fou seu d'un petit priorat dependent de Sant Pere d'Àger. En els seus orígens fou simplement la capella i la parròquia del castell de Sant Llorenç d'Ares o del Montsec, al qual donà nom. És una església documentada des del 1043, en què Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda donaren a Geral Bonessine l'espluga de Portaclusa, que es trobava dins el territori de Sant Llorenç. 

El 1048 l'església de Sant Llorenç d'Ares fou donada per Arnau Mir de Tost i la seva muller Arsenda a Sant Pere d'Àger, com a dotació de l'abadia. En la relació de béns donats per Arnau Mir de Tost a diferents esglésies després de la mort de la seva esposa, el 1068, figura un cobertor que fou cedit a Sant Llorenç d'Ares. 

La subjecció de l'església de Sant Llorenç, convertida segurament ja en un priorat, a Sant Pere d'Àger es consigna posteriorment en diversos documents, com en les butlles que el papa Alexandre III va atorgar a l'abadia d'Àger els anys 1162 i 1179. El 1258 el visitador apostòlic fra Arnau d'Albalat, bisbe de València, disposà que el prior encarregat de l'església de Sant Llorenç no fos necessàriament canonge, sinó un simple prevere. Això és indicatiu que en aquesta època el priorat s'havia secularitzat i era, de fet, una parròquia, el rector de la qual tenia el títol de prior. Segons la taxació del 1317, el prior de Sant Llorenç tributà 20 sous, els mateixos que el rector de Sant Vicenç d'Àger. En el llibre de sinodals del 1648 la parròquia de Sant Llorenç d'Ares és considerada un antic priorat de monges de sant Bernat. Segurament això és una confusió tardana, com s'explica en parlar de l'església de Santa Maria de Sant Llorenç. L'església de Sant Llorenç no figura ja com a parròquia en la visita arxiprestal de 1783‐84. 

Aquest temple es troba en molt mal estat de conservació. La volta està ensorrada i també la zona absidal. Bona part dels carreus dels murs, així mateix, han estat reaprofitats per a la construcció de diversos masos de la vallada. Pel que ara en resta podem dir que era una església d'una nau, coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals, amb el portal situat al mur septentrional, pel fet que el mur de migdia dóna totalment sobre l'estimball. L'absis era semicircular i devia posseir decoració a la façana, formada per arcuacions i lesenes, que també eren presents a la façana N, on encara se'n veuen algunes. A la façana de ponent hi havia una finestra en creu, com a Sant Jaume de Cas. A més, hi devia haver una altra finestra a l'absis, desapareguda. Actualment només es conserva sencera una finestra de doble biaix al mur meridional. Com en el cas de l'església del Remei d'Oroners, a la part baixa del mur ponentí es poden veure encara unes fornícules 

Aquesta església s'inscriu plenament dins les formes de l'arquitectura llombarda del segle XI. 

JOSE SIERRA - FONS WIKIPEDIA- Prim Bertran - Francesc Fite