Índex

1. Introducció i motivacions personals..........................................................3

2. Els jueus d’Espanya..................................................................................4

La comunitat jueva sota el paraigües reial................................................4

Dels jueus al jueu.....................................................................................6

Solucions al “problema jueu”...................................................................9

La solució final: l’expulsió del 1492......................................................12

3. Els xuetes de Mallorca............................................................................14

3.1. Qui eren els xuetes?.........................................................................14

3.2. La cultura de la comunitat jueva de Mallorca..................................16

3.3. L’exclusió social dels xuetes...........................................................21

3.4. El paper dels xuetes durant la Guerra de Successió.........................27

3.5. Els xuetes: dinamisme econòmic, control comercial.......................28

3.5.1. Xarxes comercials i costos de transacció......................................29

La cobertura de risc................................................................................31

Els cors com a inversió...........................................................................34

La participació en el mercat exterior......................................................35

El comerç de l’oli...................................................................................38

4. Conclusions............................................................................................41

Bibliografia.................................................................................................45

2

1. Introducció i motivacions personals

“Die einen werfen mir vor, daß ich ein Jude sei; die andern verzeihen mir es; der dritte lobt mich gar dafür; aber alle denken daran”1.

Ludwig Börne

L’estudi de col·lectius minoritaris esdevé una de les peces importants de l’anàlisi

de la història social, econòmica i cultural. El tema dels jueus acumula una ampla

bibliografia, atesa la rellevància d’aquesta minoria en el decurs de l’evolució històrica.

Les connotacions de partida són, endemés, de caire bíblic; però els historiadors han

tractat d’esbrinar, a banda d’aquestes perspectives que es relacionen de manera més

directa amb les confessions religioses, la funció d’un grup que tingué enorme

importància en camps diferents del coneixement, de la cultura (en el seu sentit més lax)

i de l’economia.

A l’illa de Mallorca, la problemàtica jueva fou intensa, amb gran virulència des

del segle XVII, amb permanències a la societat illenca fins pràcticament els anys 1970-

1980. La qüestió es troba focalitzada a la major de les Balears, des del moment en què

no es detecten aquests signes de crispació a la resta de les illes, si més no amb la

profunditat i oposició que són observables a Mallorca. Aquí, els jueus conversos i els

seus descendents, anomenats xuetes, han generat copioses aportacions que abasten la

sociologia, la història cultural, la perspectiva més social i, fins i tot, la creació literària.

És per això que he trobat adient analitzar una problemàtica que fou sagnant, com a

element d’exclusió i marginalitat, fins a dates recents; i que estimulà, al seu torn, una

endogàmia molt potent entre el col·lectiu xueta, de manera que això el converteix en

una minoria força peculiar i interessant en el marc d’Europa.

Sobre aquestes bases, el treball s’ordena en dos blocs. En el primer, s’analitza el

tema general dels jueus, tot especificant la seva primera acceptació per la Corona, la

formació de l’estereotip del jueu, l’abordament de la seva problemàtica i l’expulsió.

Serveix aquesta part per determinar el context de la segona, objecte central de l’anàlisi.

En aquest segon bloc, es treballarà la qüestió xueta, és a dir, el paper social dels

1http://www.zeno.org/Literatur/M/B%C3%B6rne, +Ludwig/Schriften/Briefe+aus+Paris/Vierundsiebzigster+Brief. Dia visita: 03.05.2013. “Unos me reprochan que sea judío, otros me elogían por serlo, otros incluso me lo perdonan, pero ninguno lo olvida”.

3

descendents dels jueus conversos mallorquins, amb un èmfasi especial: la seva

intervenció en les activitats econòmiques durant els segles XVII i XVIII. Penso que

l’aportació pot ser interessant per a observar, de forma més quantitativa, la contribució

dels xuetes a l’economia mallorquina. Finalment, l’estudi es tanca amb unes

conclusions que recorden les principals idees-força del treball.

2. Els jueus d’Espanya

Al llarg de la història de la Humanitat el poble jueu ha estat constantment un

objectiu de persecució i segregació per part de la societat majoritària. Un dels moments

històrics en el qual és observable l’esmentat fet fou durant l’Edat Mitjana a la Península

Ibèrica, on les diferències culturals i religioses d’aquest col·lectiu, despertaren malestar

i inseguretat entre les diverses capes de la població cristiana. En aquesta primera part es

vol introduir breument el marc en el qual els jueus de la península es van veure obligats

a viure, amb l’objectiu de fer més entenedora la segona part del treball focalitzada en els

xuetes i en la seva rellevància econòmica. Així doncs, en primer lloc es parlarà de la

situació dels jueus espanyols com a protegits de la Corona espanyola. En segon lloc, es

comentarà com la por i la ignorància dels cristians promogueren la creació d’una figura

estereotipada del jueu: el jueu dolent. I, finalment, s’explicarà com aquestes visions

errònies dels jueus conduïren no únicament a l’exclusió social, sinó també a l’expulsió

massiva d’aquesta comunitat l’any 1492.

La comunitat jueva sota el paraigües reial

En el segle XII, després de la invasió almohade a l’Al-Àndalus, gran part dels

jueus que habitaven en territori musulmà emigraren cap als estats de l’Espanya no

musulmana. Els nous espais d’acollida, com Catalunya, Aragó i Castella, els

proporcionaren i els asseguraren no únicament protecció reial, sinó també els oferiren

llocs de treball en l’àmbit de la fiscalitat, de la medicina, del comerç, de la sastreria, del

calçat o de l’agricultura2. La protecció que oferiren els monarques espanyols als jueus

s’explica per raons de caire cultural però, sobretot, econòmiques. Per una banda, el

col·lectiu israelita tenia una bagatge cultural molt important degut al seu domini

idiomàtic, fet que s’observa durant el regnat d’Alfons X, el Savi, en el qual els jueus

exerciren com a traductors de l’àrab de diferents obres literàries i astronòmiques dins la 2 SUÁREZ FERNÁNDEZ, Luis, Judíos espanyoles en la Edad Media, Rialp, Madrid, 1980, pàgs. 62- 90; PÉREZ, Joseph, Historia de una tragedia. La expulsión de los judíos de España, Crítica, Barcelona, 1993, pàgs. 19 i següents.

4

gran Escola de Traductors de Toledo3. Els jueus també foren grans científics i grans

aconselladors en temps de guerra però, principalment, foren contribuïdors i prestadors

de la corona quan aquesta es trobava en situació de mancança econòmica4. Per tant, no

és d’estranyar que molts dels reis espanyols fossin defensors dels jueus degut a que

aquests, a diferència dels cristians, els proporcionaven diners de manera ràpida i àgil5.

Endemés, els jueus es convertiren en “siervos de la corona”6 i tot el que ells podien

posseir era, en principi, propietat del rei. Per això, els possibles danys o la mort que

podia sofrir un jueu eren castigats i multats degut als perjudicis directes que sofria no la

família de la víctima, sinó el tresor reial. Aquesta posició “privilegiada” dels jueus

permeté no únicament el seu desenvolupament econòmic com a grup minoritari, sinó

també cultural. De fet, els segles XII i principis del XIII foren protagonistes d’un

renaixement cultural i econòmic que permeteren la seva prosperitat social i també certa

llibertat en alguns aspectes de la seva vida quotidiana. Així doncs, podien llaurar els

seus propis camps, exercir diferents oficis, dur a terme canvis de mercaderies segons el

dret comú i, inclús, podien viure en les mateixes àrees que la societat cristiana7.

No obstant, no s’ha de confondre aquesta “tolerància” com una pau entre

ambdues comunitats. Segons, Pérez, els jueus que gaudien de protecció reial i d’un cert

benestar eren únicament aquells que freqüentaven la Corona o bé, els qui tenien una

relació més estreta amb el rei. En els barris i en els carrers, els jueus continuaven sofrint

discriminacions i maltractament per part de la població majoritària que es manifestaven

en atacs a les zones on vivien, unes accions que ja eren freqüents des de l’ascens del

cristianisme en els segles IV i V. Per tant, i segons Pérez, la idea de que l’Espanya dels

segles XII i XIII fou un país tolerant amb les tres religions del Llibre es converteix en

una fal·làcia: el respecte i la coexistència entre els cristianisme, el judaisme i l’Islam

depenia únicament dels interessos econòmics que proporcionaven les dues cultures

minoritàries. La fe cristiana observava únicament la seva veritat i, per tant, rebutjava i

excloïa la veritat revelada de les altres dues religions, la musulmana i la jueva. Així

3 Per a més informació sobre les aportacions intel·lectuals i científiques de la comunitat jueva, vegi’s: SÁENZ BADILLOS, Angel, Judíos entre árabes y cristianos: Luces y sombras de una convivencia, El almendro, Córdoba, 2000, pàgs. 53-85. 4 La postura de la monarquia espanyola envers els jueus començarà a canviar a partir del segle XIII, quan individus cristians assoliran el grau de coneixement i capacitats que ja gaudien els jueus des de temps enrere. Això causarà que molts dels jueus que envoltaven al rei siguin substituïts per la població cristiana. PÉREZ, Joseph, Op. Cit., pàg. 21. 5 SUÁREZ FERNÁNDEZ, Luis, Op. Cit., pàg. 112. 6 MOORE, R.I., La formación de una sociedad represora. Poder y disidencia en la Europa occidental, 950-1250, Crítica, Barcelona, 2003, pàg. 53.7 LA CALLE, José Mª, Los judíos españoles, Sayma, Barcelona, 1961.

5

doncs, la convivència entre les tres cultures fou més aviat forçada i promoguda pels

avantatges que oferien tant els jueus com els mudèjars a la corona espanyola8.

Les raons que creaven malestar i molèstia entre la població cristiana no recauen

en motius de tipus lingüístic, a causa del fet que els jueus parlaven diverses llengües,

incorporant, evidentment, la llengua nativa del país en el qual es trobaven9; o de tipus

professional, ja que aquests es dedicaven a diferents oficis com l’artesania o el comerç,

on també hi havia una abundant presència cristiana10; sinó que la major distinció entre

ambdues comunitats es trobava en les seves creences religioses. Les idees, els valors i

les diferents visions del món que oferia la fe jueva significaven una gran amenaça per al

cristianisme a causa del fet que aquest servia com a resposta i explicació única i

veritable sobre el que succeïa en el món. Així doncs, en una societat on totes les grans

preguntes eren justificades mitjançant la religió cristiana, no hi havia espai per altres

idees que poguessin oposar-se a aquestes suposades veritats i que, en conseqüència,

qüestionessin l’autoritat de l’Església. Endemés, a aquestes creixents discrepàncies

entre ambdues fes, s’afegí el ressorgiment de mites i històries al voltant de la comunitat

jueva que agreujaren molt més la seva situació ja de per sí delicada.

Dels jueus al jueu

L’antijudeisme sorgit durant l’època medieval radica, per tant, en la idea de la

“por a l’altre” i al diferent. Els jueus eren vistos com una amenaça interna i alhora

externa: per una banda, eren un poble que compartia el mateix territori que els cristians

i, per l’altra, eren estranys perquè negaven la verdadera fe. Aquesta traïció a la veritat

cristiana es manifestava també en la tradició literària mitjançant la figura de Judes.

Aquest personatge fou un dels deixebles més lleials de Jesús però que, a canvi d’un

grapat de monedes, va vendre al seu amo als romans. Per aquesta raó, la comunitat

jueva estarà marcada eternament per uns dels pecats més grans que, segons el

cristianisme, va poder cometre: la crucificació de Jesucrist11. D’aquesta manera, el jueu

esdevé, simultàniament, un enemic particular de Crist i, per tant, dels cristians que

8 Per a més informació sobre la convivència entre les tres cultures a la Península Ibèrica, vegi’s: PÉREZ, Joseph, Op. Cit., pàgs. 35 i següents. 9Es creu que la llengua pròpia de la comunitat jueva, l’hebreu, sofrí un retrocés entre els jueus espanyols, és a dir, únicament una petita part intel·lectual jueva podia parlar aquesta llengua. Així doncs, aquest poble minoritari dominava majorment el català o el castellà, degut a que ambdues eren les seves llengües maternes. Vegi’s: VINCENT, Bernard, 1492: “El año admirable”, Crítica, Barcelona, 1992, pàg. 37. 10PÉREZ, Joseph, Op. Cit., pàg. 24. 11ROUDINESCO, Élisabeth, A vueltas con la cuestión judía, Anagrama, Barcelona, 2011, pàgs. 17-19.

6

organitza una conspiració en contra de la comunitat cristiana i, defensor de Satanàs amb

habilitats sobrenaturals relacionades amb la bruixeria i la màgia negra12.

En la mateixa història de Judes, apareix un altre element que serà associat a la

imatge ja poc amable del jueu: la cobdícia13. Un clergue del segle XV anomenat Andrés

Bernáldez escrivia que els jueus “eran mercaderes e vendedores e arrendadores [...]

todos buscavan oficios holgados, e de modos de ganar con poco trabajo”14. Així doncs,

Judes no era l’únic que demostrà les seves ganes de lucrar-se i de guany de diners, sinó

que les mateixes professions tradicionals que realitzaven els jueus, com les comercials i

les de préstec amb impostos, il·lustraven l’herència d’aquesta avarícia innata de la

comunitat jueva. Segons l’historiador Moore, les activitats de prestamistes que duien a

terme els jueus també contribuïren a associar-los amb la brutor i la defecació. Un

exemple d’això es trobaria en el segle XII quan Pere el Venerable de Cluny informà al

rei Lluis VII de que els jueus volien sotmetre uns vasos de caràcter sagrat sota diferents

pràctiques indignants i innombrables.

La caracterització física també ajudà a perfilar l’estereotip del jueu. Malgrat no

existís cap tipus de descripció física i real de l’època sobre el jueu, la comunitat

cristiana es continuava movent en els tòpics sobre el suposat aspecte físic del jueu. Així

doncs, aquest es caracteritzava per un nas gran i ganxut, per uns ulls de color marró

ametlla i, finalment, per una dentadura prominent. Un exemple clar es trobaria en la

poesia espanyola, més concretament, en el poema de Francisco Quevedo “Érase un

hombre a una nariz pegado”15.

Una altra acusació que potencià l’hostilitat en contra del poble jueu fou la

creença de la seva relació amb el fanatisme religiós, fet que els incitava a realitzar crims

terribles com el segrest de nens i nenes, el bestialisme, assassinats rituals, incests,

profanacions d’hòsties, la ingestió de sang humana, la contaminació d’aigua o la

12MOORE, R.I., Op. Cit., pàg. 48. 13 SUÁREZ FERNÁNDEZ, Luis, Op. Cit., pàg. 139. 14 Tot hi així, s’ha de tenir en compte, que després de la conversió massiva dels jueus, aquests intentaren realitzar activitats més aviat artesanals o comercials (en una menor escala) per així desvincular-se amb els seus predecessors acusats per la Inquisició. Endemés, es té constància material de que hi havia també una gran part de conversos que es dedicaven a activitats agrícoles, combinades amb activitats comercials o de distribució. VINCENT, Bernard, Op. Cit., pàg. 33; AMELANG, James S., Historias paralelas. Judeoconversos y moriscos en la España moderna, Akal, Madrid, 2011, pàg. 100.15 Per a més informació detallada sobre l’aparença del jueu vegi’s: BAROJA, Julio Caro, Los Judíos en la España Moderna y Contemporánea, Vol. I., Istmo, Madrid, 1986, pàgs. 91-107; AMELANG, James S., Op. Cit.; PÉREZ, Joseph, Op. Cit. pàg. 78 i següents.

7

propagació de la Pesta Negra16. Totes aquestes acusacions, que van compartir amb les

bruixes, eren completament falses i difamatòries que s’engendraven a causa de la

desconeixença de les pràctiques reals que duien a terme els jueus en el seu àmbit privat.

De fet, aquestes no es limitaven únicament a la Península Ibèrica, sinó que s’expandien

també a la resta d’Europa. Així doncs, el territori europeu també fou testimoni de

l’aparició de l’estereotip del “jueu dolent” que, malauradament, també desembocà en

grans matances jueves. Dos exemples clars d’aquest fet es trobarien a Würzburg l’any

1147 on es va acusar a la comunitat jueva per la desaparició i la mort d’un nen al riu

Main, fet que desembocà al penjament de trenta i un jueus17; i a Viena l’any 1420, on va

tenir lloc una cremadissa de jueus degut a una acusació relacionada amb la venta d’una

hòstia18.

Dins les fronteres espanyoles, una de les històries més conegudes de les imputes

relacionades amb el libel de sang és la del Sant Nen de la Guàrdia l’any 148919. Es va

creure que un grup de jueus de diferents comunitats espanyoles van segrestar un nen

cristià amb la finalitat de crucificar-lo per a la festivitat de la Pasqua jueva. Es dubta que

realment la comunitat jueva estigués relacionada amb aquest crim terrible degut, en

primer lloc, que el cos del nen no aparegué mai on suposadament tingué lloc el ritual i,

per l’altre, les confessions extretes a les víctimes jueves foren sota tortura. Per tant, es

creu que aquest suposat crim jueu fou pura invenció de la Inquisició i un del seus

màxims representants, fray Tomás de Torquemada que tenia com a objectiu acabar amb

el “problema” dels jueus, assenyalant davant la reina “el peligro que significaba para los

nuevos conversos la presencia de antiguos miembros de su ley, muchos de ellos incluso

familiares o antiguos amigos de los neófitos”20. Així doncs, l’única finalitat que tenien

Torquemada i la institució inquisitorial era mantenir la puresa de la fe cristiania,

manifestant el risc de la possible contaminació dels jueus als nous cristians. Aquest

esdeveniment conduí a la crema de tots els criminals involucrats en la mort del Sant

Nen de la Guàrdia, el 16 de novembre de l’any 149121.

16ROUDINESCO, Élisabeth, Op. Cit., pàg. 20. 17 MOORE, R.I., Op. Cit., pàg. 51. 18 PERCEVAL, José Maria, “Un crimen sin cadáver: el Santo Niño de la Guardia en Historia 16,núm. 202, pàgs. 44-58, 1993. 19 Per a més informació sobre la llegenda del Sant Nen de la Guàrdia, vegi’s: PERCEVAL, José Maria, Íbid.20 PERCEVAL, José Maria, Íbid. 21 VINCENT, Bernard, Op. Cit., pàg. 42.

8

L’acusació de segrest de criatures era constant en aquells segles, de fet, moltes

de les desaparicions de nens estaven relacionades amb el poble jueu. Així doncs, què

se’l que diferencia aquesta història amb la resta de les acusacions? Per una banda, la

publicitat que es va fer d’aquesta llegenda per tota la Península Ibèrica i, en segon lloc,

el context en el qual es trobaven en aquells anys: el final dels problemes que havien

causat els musulmans amb Granada, la fi de la Guerra de Successió castellana l’any

1478 i la creació de la Inquisició el mateix any, van propiciar que el problema dels jueus

passés en el primer pla22. De fet, s’afirma que la història del Sant Nen de la Guàrdia fou

una de les raons que influí de manera directa en la expulsió massiva dels jueus l’any

1492.

Solucions al “problema jueu”

Els temors dels cristians enfront la figura del “jueu dolent” es van intentar

resoldre a través de la segregació física, és a dir, es va dur a terme la separació, tant de

la vida quotidiana com de la religiosa, d’ambdues cultures mitjançant la divisió física

dels espais públics: els jueus estaven obligats per llei (corts de Toledo de 1480) a residir

en calls o juderías que els aïllaven de la resta de la població cristiana23. Per tant,

habitaven en un altre hemisferi de la ciutat, en un altre món, lluny de les tradicions i

costums cristianes que es sentien amenaçades per aquest poble marginat. Aquests espais

urbans estaven completament tancats i emmurallats i únicament es podia sortir o entrar

seguint un horari preestablert per les autoritats cristianes. Tot i així, és important

comentar que malgrat aquesta limitació espacial, aquest grup gaudia d’una certa llibertat

a la hora de practicar la seva religió i cultura. En altres paraules, en aquests recintes

tancats, la comunitat jueva gaudia d’un règim jurídic reconegut però limitat. El

col·lectiu jueu exercia, de manera restringida, les seves pròpies institucions jurídiques,

administratives i econòmiques, per tant, seguien i respectaven les lleis pròpies de la seva

religió24. Així doncs, en aquestes comunitats es desenvolupava i es reforçava una

dinàmica interna de grup, allunyada de les tradicions, de la cultura i de la religió del

col·lectiu cristià. Però, aquesta llibertat mutilada desapareixerà pràcticament per

complet amb les conversions forçoses que imposà la societat cristiana25.

22 VINCENT, Bernard, Op. Cit., pàgs. 42-43.23 VINCENT, Bernard, Op. Cit., pàg. 40; AMELANG, James S., Op. Cit., pàg. 90. 24 Vegi’s: PÉREZ, Joseph, Op. Cit.,pàgs. 28-30. 25 En llocs d’Europa Oriental i Central van néixer agrupacions de jueus que formaven petites ciutats anomenades Shtetl. Aquestes col·lectivitats jueves eren diferents als calls i a les pròpies ciutats medievals degut a que no estaven envoltades per muralles; eren espais oberts en els quals el poble jueu es regia per

9

La separació física d’ambdues cultures no acabà amb els temors i l’odi dels

cristians enfront les comunitats jueves. Per aquest motiu, optaren per un altre mètode

més ferotge: escollir entre la conversió forçosa o la deportació o la mort. La conversió

forçosa dels jueus fou un procés lent que començà l’any 1391 a partir d’una sèrie

d’atacs i assalts violents en les barriades jueves de Sevilla que, en poc temps,

s’estengueren per la resta de les comunitats de la Península Ibèrica com València,

Catalunya o Mallorca: en juliol de 1391, els agitadors valencians es dirigiren cap al call

de la zona amb la finalitat de batejar als jueus i destruir la zona jueva. L’agost del

mateix any, a Barcelona, mariners i pescadors s’uniren amb els camperols per assaltar

els calls jueus; a la capital mallorquina, tingué lloc una revolta entre els menuts contra

els grossos que, acabà també amb l’agressió del call mallorquí. Aquestes accions

causaren no únicament importants danys materials en els calls, sinó també milers de

morts i víctimes jueves. Les famílies jueves que sobrevisqueren als saqueigs es

sotmeteren als bateigs forçosos per així poder salvar la vida. Aquests pogroms tingueren

com a protagonistes diverses capes de la societat cristiana i, fins i tot, del clergat26.

D’aquesta manera, va sorgir una nova “classe” de jueus: els jueus conversos o,

com eren coneguts en un àmbit més col·loquial, els marranos27. La conversió, que tenia

com a finalitat acabar amb el “problema jueu” i assegurar una convivència pacífica

entre ambdues comunitats, no va fer més que desembocar en altres conflictes: en primer

lloc, es propagà la idea que els jueus practicaven el cripto-judaisme i que, per tant,

havien d’ésser objecte de desconfiança i sospita. En altres paraules, la idea que els nous

cristians continuaven practicant clandestinament la seva cultura, fe, valors i gastronomia

repugnava i facilitava el creixement de menyspreu cap a aquesta nova “classe”. A més a

més, els jueus conversos deixaren de distingir-se de la resta de la població, és a dir, que

els individus que pertanyien a aquest grup minoritari començaren a gaudir dels mateixos

les seves lleis i normes, en definitiva, s’autogovernaven. Però, no s’ha d’oblidar que, de la mateixa manera que en els calls, aquesta llibertat de jurisdicció estava limitada. Per aquest motiu, va aparèixer la figura del rabí com a governant d’aquestes reduïdes ciutats. Aquests es dedicaven a dirigir, d’acord amb el Talmud, a tot el col·lectiu: recollia queixes del poble respecte la Corona, propostes, etc. i les exposava a una reunió regional anomenada “El consell dels quatre països”. Les qüestions amb un grau d’importància i conflictivitat elevat eren resoltes pel rei, per tant, la capacitat de decisió d’aquests rabins estava sota l’ombra de la paraula reial. Per a més informació sobre les comunitats jueves en aquests territoris vegi’s: ISRAEL, Jonathan, I., La judería europea en la era del mercantilismo (1550- 1750), Cátedra, Madrid, 1992.26 AMELANG, James S., Op. Cit., pàgs. 90-91; VINCENT, Bernard, Op. Cit., pàgs. 35-37; SICROFF, Albert A., Los Estatutos de Limpieza de Sangre. Controversias entre los siglos XV y XVII, Taurus, Madrid, 1985, pàgs.45-46; PÉREZ, Joseph, Op. Cit. pàgs. 56-58; SUÁREZ FERNÁNDEZ, Luis, La expulsión de los judíos de España, Mapfre, Madrid, 1991, pàgs. 165-205. 27 AMELANG, James S., Op. Cit., pàg. 88.

10

drets que els cristians vells i continuaren accedint a les seves ocupacions tradicionals

com les de consellers reials, recaptadors d’impostos, negociants o metges, entre d’altres.

Aquest fet alimentà les pors i les inquietuds dels cristians que s’expressaren en odi en

els posteriors assalts als calls, com el que tingué lloc a Mallorca l’any 1435, que

assenyalà la fi del judaisme a Mallorca28, i l’expulsió definitiva del poble jueu29.

La nova situació d’inestabilitat social va conduir a la prohibició dels jueus

conversos a diferents càrrecs d’influència dins la Cort reial i a altres professions i

activitats polítiques, econòmiques o religioses. Aquest objectiu es va dur a terme

mitjançant noves idees i teories, ja no relacionades amb la religió o amb els estereotips

creats sobre la figura del jueu, sinó amb la puresa de la sang i la raça. Per tant, els

conversos “eran considerados, tanto en la sociedad ibérica como en el Nuevo Mundo,

impuros de sangre a diferencia de los cristianos viejos”30. En aquest context, es crearen

els Estatutos de Limpieza de Sangre l’any 1479 que obligaven als residents espanyols

conversos a acreditar la seva ascendència31. En altres paraules, havien de demostrar si

tenien avantpassats pròxims jueus o musulmans; en cas afirmatiu, eren objecte de

desconfiança i, per tant, no podien exercir càrrecs reials i altres activitats públiques32 ni

tampoc assolir la hidalguia, tan apreciada a l’Espanya dels segles XVI i XVII33.

Aquestes iniciatives despietades en contra de la comunitat jueva descansen, en

bona mesura, en idees com en la “por a l’altre”, als immigrants, a altres ètnies i races, en

definitiva, als diferents. La idea de que allò extern pot violar les costums, creences i

tradicions “natives”, pròpies, desembocà a un posicionament de protecció i autodefensa

per part de la societat cristiana. Segons Nicolás López Martínez, en aquell període es va

despertar entre la societat el sentiment nacionalista, “la conciencia de si mismo”34. Per

tant, sembla ser que aquesta actitud violenta envers aquests col·lectius tenia com a

28 BRAUNSTEIN, Baruch, Els xuetes de Mallorca, Curial, Barcelona, 1976, pàg. 94-95. 29 PÉREZ, Joseph, Op. Cit., pàgs. 55-74. 30 HERING TORRES, Max Sebastian, “Limpieza de sangre, ¿Racismo en la Edad Moderna” a Tiempos Modernos. Revista Electrónica de Historia Moderna, 9 (2003-04).31 ROUDINESCO, Élisabeth, Op. Cit., pàg. 28; VINCENT, Bernard, Op. Cit., pàgs. 38-39. Per a una informació més detallada sobre els Estatutos de Limpieza de Sangre, vegi’s: SICROFF, Albert A., Op. Cit. 32 En els segles XVI-XVII, els integrants d’una cooperació eren els qui n’aportaven confiança i dignitat. En el cas que els seus membres gaudissin de sang jueva o musulmana aquesta reputació es veia danyada, malgrat els integrants tinguessin capacitats i qualitats eminents per a dur a terme les seves tasques. RUÍZ IBAÑEZ, José Javier & VINCENT, Bernard, Los siglos XVI-XVII: política y sociedad, Síntesis, 2007, pàg. 72. 33 NADAL, Jordi, España en su cenit (1516-1598), Crítica, Barcelona, 2001, pàgs. 37-43.34 LOPEZ MARTINEZ, Nicolas, Los judaizantes castellanos y la Inquisición en tiempo de Isabel la Católica, Burgos, 1954.

11

finalitat defensar allò que “és propi” d’un determinat lloc, com pot ser la religió, les

costums quotidianes, la gastronomia, etc. enfront de l’ “altre”. La idiosincràsia de la

societat cristiana era defensada amb arguments que anaven més enllà del caire religiós.

Com s’ha pogut observar en aquest apartat, les autoritats van recórrer a arguments

relacionats amb la sang per a poder justificar les grans massacres dels jueus. Sembla ser

que la qüestió ja mencionada de la religió s’havia abandonat amb les conversions

forçades. Els jueus conversos o els descendents de jueus conversos no pertanyien al

mateix grup que els “cristians vells”, continuaven sent diferents malgrat que

practiquessin la religió cristiana, perquè sembla ser que la diferència es trobava en cada

individu, en la sang.

La solució final: l’expulsió del 1492

Amb la pujada al poder dels Reis Catòlics, els jueus continuaren gaudint de

protecció reial. De fet, el 7 de juliol de 1477, la reina Isabel publicà un escrit en el qual

manifestava la seva empara al poble jueu:

“Por esta mi carta tomo y recibo en mi guarda y so mi amparo y defendimiento real a

los dichos judíos de las dichas aljamas y a cada uno de ellos y a sus personas y bienes

les aseguro de todas y cualesquierpersonas de cual quier estado que sean... y les mando

y defiendo que no los hieran, ni maten, ni lisien, ni consientan herir, ni matar ni lisiar35”.

Aleshores, per què uns anys més tard es firmà el decret de l’expulsió massiva

dels jueus, si sembla ser que la monarquia els era favorable? Per a entendre el canvi de

la política dels reis, s’ha de prestar atenció als antecedents d’aquest esdeveniment. En

primer lloc, les solucions extremes que es dugueren a terme per a acabar amb el

“problema jueu” no veieren el seu fruit i les pors i el malestar entre la població cristiana

romangueren. Així doncs, moltes de les acusacions, rumors i llegendes sobre els jueus

continuaren divulgant-se entre el poble cristià, alhora que eren alimentades per escrits i

predicacions irresponsables com les que dugué a terme Ferran Martínez, que

estimularen els assalts violents de 1391, i les que protagonitzà el pare Vicent Ferrer, que

intentà continuar amb les conversions forçoses de tots aquells supervivents dels

disturbis de l’any 1391 mitjançant la “Campanya de Valladolid”36. A més a més, el

35 PÉREZ, Joseph, Op. Cit. pàg. 76. No obstant això, alguns autors, com ara James S. Amelang, indiquen que la reina Isabel veia amb força prevenció els col·lectius minoritaris religiosos, i que, de fet, utilitzà propaganda en contra dels mateixos. Aquest aspecte constitueix, doncs, un motiu de discrepància historiogràfica. Vegeu AMELANG, James S., Op. Cit. pàg. 96.36 PÉREZ, Joseph, Op. Cit. pàg. 77.

12

dominicà defensà gran part de les lleis segregacionistes aprovades els anys 1412 i 1415,

en les quals es restringia als jueus l’entrada en algunes professions i la interacció amb la

comunitat cristiana37. En segon lloc, van influir també l’episodi de Guadalupe l’any

1485. En aquest poble hi convivia una nombrosa comunitat de jueus-conversos, la qual

es veié involucrada en aldarulls no únicament amb el habitants de Guadalupe, sinó

també amb els frares del monestir de la mateixa zona. Aquesta disputa provocà la crida

de la Inquisició que acabà amb la condemna i l’execució de 71 persones nou cristianes.

Per altra banda, l’aprovació dels Estatutos de Sangre l’any 1486 i el cas del Sant Nen de

la Guàrdia, mencionat precedentment, aplanaren el camí cap a la gran expulsió de 1492.

Així doncs, les constants i creixents tensions envers els nous cristians

provocaren que l’any 1492, els Reis Catòlics firmessin l’edicte d’expulsió. Les raons no

tenen caràcter financer o econòmic. És a dir, el desig dels monarques en apoderar-se de

les propietats privades i riqueses dels jueus-conversos, com indica Jean Bodin, no fou

motiu suficient per a realitzar tal acció. La protecció que havia ofert la reina Isabel al

poble jueu estava fomentada majorment per la situació política en la qual es trobava

Espanya en aquell moment: la corona espanyola estava submergida en la lluita contra

els musulmans en el regne de Granada. En aquesta circumstància de pressió, els

monarques van poder exigir el que desitjaven als jueus a canvi de la seva protecció. La

comunitat jueva no tenia cap alternativa degut a que no gaudien de ninguna institució

com podrien ser les Corts que els hi asseguressin certs límits i, per tant, seguretat. Així

doncs, depenien en la seva totalitat de la monarquia espanyola. Evidentment, la

ideologia jugà un paper important a l’hora de realitzar tal decisió. La idea de que els

jueus podien contaminar als conversos i als bons cristians augmentà les pors en les

diverses capes de la societat38.

Arribats en aquest punt, interessa esbrinar quines conseqüències demostrables

tingueren les persecucions i la final expulsió dels jueus. En aquest sentit, la

historiografia es mou en perspectives molt extremes. S’ha afirmat que foren gairebé 400

mil els jueus expulsats; mentre altres contribucions parlen de 40 mil. Les dues dades

poden respondre a concepcions poc realistes: la primera, sembla excessiva; la segona,

escassa i igualment poc fiable. Un segon aspecte concerneix a l’impacte econòmic de la

sortida dels jueus. Cal assenyalar que s’ha magnificat molt la seva funció econòmica a

37 AMELANG, James S., Op. Cit., pàg. 90. 38 AMELANG, James S., Op. Cit.; PÉREZ, Joseph, Op. Cit.

13

l’Espanya de l’època; es pot dir que la transcendència del grup jueu fou menor del que

s’ha promulgat39. En qualsevol cas, manquen estudis específics que tractin de situar

millor aquesta temàtica tan cabdal. El següent bloc, referit als jueus conversos de

Mallorca, tractarà de concretar precisament aquesta rellevància econòmica.

3. Els xuetes de Mallorca

3.1. Qui eren els xuetes?

L’illa de Mallorca és un exemple adient i il·lustratiu en el qual es poden

percebre clarament tots els estereotips, els odis i totes les supersticions que s’han

explicat en el capítol anterior. Els descendents dels anomenats nous cristians van rebre a

Mallorca el nom de xuetes, els quals gaudien d’un caràcter exclusiu, atès que a la resta

de les illes de l’arxipèlag balear no apareix tal situació. Així doncs, en aquest segon bloc

del treball s’intentarà dirigir el focus d’atenció a aquesta comunitat única explicant,

primerament, els seus costums culinaris, el seu modus vivendi i els seus valors. En

segon lloc, s’esmentarà breument la visió que gaudien els cristians vells sobre els jueus

conversos, és a dir, les reaccions que suscitaven en la comunitat majoritària. En tercer

terme, es tindrà en compte la seva participació en el món polític, concretament durant la

Guerra de Successió (1701-1713) i, finalment, ens endinsarem, de manera més

detallada, en les activitats en les quals els xuetes destacaven: el comerç i la producció de

productes com l’oli.

Els xuetes, com ja s’ha esmentat abans, són els fills dels jueus conversos de

Mallorca. No obstant això, la diferència entre els seus ascendents i els mateixos xuetes

radica en que els primers són cripto-jueus, és a dir, aquests, malgrat que foren legalment

convertits al cristianisme, practicaven de manera clandestina la religió jueva; els segons,

en canvi, són pròpiament cristians però, amb certs matisos jueus. En altres paraules, el

xuetes conserven valors i idees que procedeixen del judaisme que acaben influint

directament en el conjunt de la comunitat i en la illenca40. Cal assenyalar que no tots els

descendents de jueus conversos són xuetes. De fet, el criteri adoptat per identificar el

xueta és la consideració del seu cognom. Així doncs, són tinguts per xuetes els

individus anomenats amb un dels quinze cognoms dels que van ser processats als actes

de fe dels anys 1675, 1679 i 1691: Aguiló, Bonnín, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró,

39 AMELANG, James S., Op. Cit., pàgs. 95-97.40 MOORE, Kenneth, Los de la calle: un estudio sobre los chuetas, Siglo veintiuno, Madrid, 1976.

14

Picó, Pinya, Pomar, Tarongí, Valentí, Valeriola i Valls41. La concentració en aquests

llinatges respon a l'interés generalitzat de la societat mallorquina per identificar-los

només a ells com a xuetes; aquests han arribat a persistir en la memòria col·lectiva

gràcies a la inscripció en unes taules situades en el tribunal de la Inquisició, que van

romandre exposades al públic durant més d'un segle.

L’origen del terme xueta és força discutit entre els historiadors. La primera

vegada que surt mencionat és l’any 1688 en els documents inquisitorials i sempre

apareix com a mot expressat pels propis acusats, és a dir, pels mateixos xuetes quan es

veieren forçats per la Inquisició a destapar la seva genealogia. Alguns autors com

Kayserling, indiquen que xueta prové de la paraula xulla, que és la grassa del porc, i que

faria referència als seus costums alimentaris dictats per la llei mosaica i a la seva aversió

envers la carn d’aquest animal. No obstant, segons l’historiador Braunstein, eren els

mateixos xuetes que s’autodesignaren amb aquest nom i, per tant, el terme no pot tenir

connotacions despectives. Així doncs, l’autor americà creu que xueta és un diminutiu

del mot català jueu o juetó que significaria petit jueu, del qual hagués derivat la paraula

xuetó fins a evolucionar a xueta42.

Una altra denominació per a referir-se a aquesta comunitat és la d’es Carrer, la

qual atorga importància al lloc de residència d’aquest grup a Mallorca: el carrer de la

Plateria, al centre de la ciutat de Palma. Aquest carreró ha significat sempre un element

d’identificació per a la comunitat jueva mallorquina, no únicament perquè era on vivien,

sinó també on treballaven. Així doncs, no és d’estranyar que encara avui en dia aquest

carrer sigui ric en petits negocis de joies que van pertànyer en aquest grup minoritari.

El fet que en el carrer de la Plateria abundin petits comerços de joies ens indica

que moltes famílies xuetes es dedicaven a la joieria. No obstant, la presència dels xuetes

en altres professions també és important i molt variada. Així doncs, un gran nombre de

xuetes es dedicaven a la reparació de rellotges o d’objectes de plata, a la fabricació de

monedes d’or i plata o a la venta de mobles; una quantitat més reduïda exercia de

venedors de roba o de farmacèutics i, d’altres d’advocats, metges i professors. Tot i

aquest ventall variat de professions, els xuetes, com es veurà més endavant, jugaran un 41 FORTEZA PINYA, Miquel, Els descendents dels jueus conversos de Mallorca: quatre mots de veritat, Moll, Palma de Mallorca, 1970.42 Informació sobre l’etimologia de la paraula xueta estreta de: ALCOVER, Antoni Maria, Diccionari català-valencià-balear, Moll, Barcelona, 2002; BRAUNSTEIN, Baruch, Op. Cit., pàg. 13; SELKE, Angela, Vida y muerte de los chuetas de Mallorca, Taurus, Madrid, 1980, pàgs. 17-18; MOORE, Kenneth, Op. Cit., pàgs. 23-24.

15

paper important i definitiu en l’àmbit comercial43. Per una altra banda, i de la mateixa

manera que els passà als jueus de la península, els xuetes també veieren com alguns

accessos a certs càrrecs públics els hi eren restringits. Així doncs, se’ls prohibí treballar

en ordres religiosos, a la marina, a l’exèrcit i als gremis pel simple fet de gaudir sang

jueva. Hi ha constància de que arribat l’any 1770, els xuetes únicament podien dur a

terme unes limitades professions que eren les d’argenter, de teixidor de seda, de

guanter, de pelleter, de fabricant de vetes, de marxant44 o de botiguer45.

3.2. La cultura de la comunitat jueva de Mallorca

La permanència de la cultura jueva a Mallorca es pot observar, de manera clara,

en la gastronomia i en molts dels plats típics que avui en dia es consumeixen a l’illa.

Tres exemples d’àpats que semblen tenir relació amb la tradició jueva serien les

panades, els rubiols i els crespells. De fet, les formes i els costums alimentaris dels

jueus foren, a partir del segle XV i arran del baptisme forçós i massiu, un distintiu per a

identificar a un jueu convers degut que aquests eren molt restrictius i limitats.

Segons un manuscrit anònim que es titula Origen de la Inquisición de Mallorca,

la Inquisició mallorquina començà a actuar l’any 1232. La seva finalitat, com a la resta

de la península, era no únicament conservar i vetllar per la puresa de la religió cristiana,

sinó també combatre tots aquells enemics religiosos, com foren els moriscos i els nous

cristians46. Ara bé, la Inquisició mallorquina no tingué un funcionament actiu fins al

segle XV, poc després de l’arribada dels Reis Catòlics. Aquests decidirien unir el país

sota la monarquia catòlica procurant que no hi hagués divergències ni distincions. En

aquest context, la religió cristiana esdevenia la força unificadora i, en conseqüència,

s’havien d’eliminar les dissidències que ho impedissin. Així, l’any 1435 es decidí forçar

a tota la comunitat jueva a batejar-se i a jurar fidelitat a la nova fe imposada: el

cristianisme. No obstant, aquesta conversió, que tenia com a finalitat acabar amb el

43 Per a una informació més detallada de les professions dels xuetes vegi’s: MOORE, Kenneth, Op. Cit., pàgs. 29-30. 44 Segons el diccionari català del Grup Enciclopèdia Catalana, en mallorquí s’introduïa la terminació pejorativa –ando per a referir-se a la persona que viatja a diferents llocs amb l’objectiu de vendre les seves mercaderies. Vegi’s: Marxando a www.diccionari.cat. 45 ISAACS, Lionell, A. Els jueus de Mallorca, La Rodella, Palma de Mallorca, 1986, pàg. 180. 46 S’ha de tenir en compte que les accions i els càstigs de la Inquisició estaven lluny d’aquells individus que no havien abraçat en cap moment la fe catòlica. És a dir, els jueus, els musulmans i la resta de religions no catòliques no es veien sotmeses ni subjectes a l’autoritat de la Inquisició, malgrat fossin considerats heretges. Així doncs, no fou fins a la conversió forçosa d’aquests individus que la llei inquisitorial no els hi fou aplicada. Més informació sobre la Inquisició: BRAUNSTEIN, Baruch, Op. Cit., pàg. 34.

16

“problema jueu”, no va fer més que desembocar en altres conflictes: en primera

instància, la constant sospita per part dels cristians que aquests jueus conversos podien

dur a terme pràctiques de cripto-judaisme, és a dir, practicar clandestinament el

judaisme47. Per tant, els nous cristians foren objecte de contínues observacions i

acusacions, sobretot per les seves suposades pràctiques o cerimònies judaiques i per la

seva especial gastronomia48.

Els ritus i les cerimònies que duien a terme els jueus conversos de manera

clandestina eren ensenyats i aplicats directament a la generació següent, obtenint així,

un vincle cultural amb el judaisme. El testimoni del diferent “modus vivendi” dins les

cases jueves el proporcionen les minyones dels conversos que descriuen, amb gran

detall, les “heretgies” que aquests practicaven: els dejunis de la reina Esther, les

acurades preparacions i les neteges de la casa que acomplien per a les festivitats com el

sàbat, els seus costums alimentaris com no consumir porc, llebre o cranc i l’ús constant

d’oli d’oliva per evitar la ingestió de greixos d’animals49. Concretament s’està fent

referència al dos casos de Apolinia Nicolau i Mariana Canavés, dues criades que foren

interrogades per la Inquisició els anys 1673 i 1677. Ambdues expliquen amb un grau

d’exactitud la vida quotidiana dels seus amos: Francesc Forteza de Valenti i la seva

muller Aina Sureda i Pere Nofre Cortés de Guillermo, respectivament. És important

tenir en compte que, com elles, altres veïns del barri del Sagell explicaren les seves

constants observacions de la vida jueva però no amb l’objectiu de denunciar-los, sinó

perquè foren cridats a testificar per la Inquisició.

Així doncs, la cuina era una manera de fer perviure la idiosincràsia jueva així

com la preparació dels plats típics jueus d’acord les seves respectives festes i

celebracions. En altres paraules, era en la vida privada i culinària on es podien trobar les

diferències entre un bon cristià i un de fals. Per tant, no és d’estranyar que molts dels

47 La comunitat cristiana no procurà adoctrinar als nous cristians dins la fe cristiana; de fet, s’esperava que aquests jueus conversos acceptessin amb entusiasme el cristianisme i abandonessin de manera ipso facta la seva antiga religió. En altres paraules, en comptes de proporcionar-los una educació sobre el nou pensament religiós i així, introduir-los, paulatinament a la nova fe, van intentar despertar odis i antagonisme cap aquesta nova classe. Vegi’s: ISAACS, Lionell, A., Op. Cit. 48 És important destacar que alguns dels jueus convertits es mantingueren fidels al cristianisme, fet que s’observa en que molts d’ells arribaren a convertir-se en representants preats de l’Església. 49 Avui en dia l’oli d’oliva és un producte essencial en la cuina espanyola. No obstant, s’ha de destacar que en aquells segles els cristians vells cuinaven amb mantega. De fet, l’oli d’oliva era un distintiu per esbrinar qui era jueu convers i qui no. També hi ha documents que indiquen que els jueus, per evitar sospites per part de la comunitat cristiana, tendien a cuinar i menjar carn de porc davant de les seves respectives cases per demostrar que ja no practicaven la religió jueva i, per tant, que havien adoptat plenament el cristianisme.

17

descendents d’aquets jueus conversos adoptessin inconscientment aquestes arts

gastronòmiques com l’ús d’oli d’oliva a l’hora de fregir els aliments50.

Com s’ha dit, el col·lectiu jueu es va caracteritzar per les seves capacitats

professionals. En aquest sentit, l’època més dinàmica de la Mallorca medieval i dels

inicis de l’època moderna fou el segle XIV. Palma era un centre comercial de primera

magnitud i, endemés, un nucli que articulava importants escoles de navegació. Alhora,

esdevenia un empori de saber i de cultura51. Astronomia, astrologia, matemàtiques,

medicina, filosofia, jurisprudència, ciències en general, tot estava sota el paraigües de la

saviesa dels jueus, que traduïen de l’àrab peces rellevants de la cultura universal en

aquells moments. N’hi ha prou amb recordar la tasca de Abraham Jafuda Cresques,

determinant en el món de la geografia i de la cartografia.

Els jueus mallorquins traduïren moltes obres filosòfiques i científiques. Els

mapes executats pels cartògrafs illencs foren obres mestres d’erudició, bellesa i

exactitud, fins el punt que en el segle XIV l’escola mallorquina de cartografia assolí

renom mundial. L’elaboració d’un vertader Mapa Mundi, l’Atlas Català dels Cresques,

suposà una fita determinant i causà gran admiració, ja que plasmà una imatge del món

que existia en aquells moments. L’Atlas és considerat un tresor, i com a tal és exhibit a

la Bibliothèque National de França, a París, i ha estat reproduït en la seva integritat a les

planes d’Internet. El fill d’Abraham Cresques, Jafuda, es distingí per ser un fabricant de

brúixoles, un instrument fonamental en el món de la navegació d’aleshores52.

Cal recordar que els reis dels segles XIII i XIV havien reiterat, en nombroses

ocasions, que els jueus es trobaven sota la seva directa protecció. Els monarques havien

rebut importants contrapartides del col·lectiu jueu: aquest fou extorsionat en diferents

ocasions, la seva tributació era diferent de la resta dels súbdits, i molt sovint havien

pagat quantitats força generoses, préstecs i aportacions especials. Però, tot això canvia

en el XV, sobretot arran dels pogroms de 1391. Des d’aquell moment, ens trobem

50 CHACÓN MAÍZ, Jorge, Viure al marge. La vida quotidiana dels jueus de Mallorca (segles XIII- XIV), Lleonard Muntaner, Palma, 2013. El treball repassa, de forma sintètica, la forma de vida de la comunitat jueva a Mallorca en els segles apuntats, i destaca la fortalesa de la seva cultura i de les seves aportacions al món de la manufactura, de la negociació mercantil i de les connexions comercials, a banda d'emfasitzar la rellevància de les contribucions científiques.51 Per a més informació, vegi's: ABULAFIA, David, A Mediterranean emporium: the Catalan Kingdom of Majorca, Cambridge University Press, Cambridge, 1994; CASANOVAS, Miquel À., Història de les Illes Balears, Moll, Mallorca, 2007, pàgs. 296-302. 52 Vegeu: LÓPEZ BONET, Josep F., Guía judía de Mallorca, Lleonard Muntaner Editor, Palma de Mallorca, 2004, pàgs. 121-129.

18

davant de “conversos” i no pas de jueus, en el seu sentit cultural i més ample. Així

doncs, una vegada duta a terme la conversió massiva dels jueus conversos i

l’emergència del problema de lleialtat religiosa que aquests suscitaven, es prohibí la

seva entrada i, posteriorment, la dels seus descendents, a diferents llocs de treball on

podien desenvolupar capacitats intel·lectuals. De fet, hi ha constància que molts dels

presos jueus conversos que tancà la Inquisició no sabien ni llegir ni escriure, per tant,

sembla ser que l’educació i la vida intel·lectual acabà essent cosa d'una petita elit

jueva53.

En l'àmbit de la fe, els valors i les idees judaiques eren ensenyades en el nucli de

la llar. La Torà era la font directa de saber i era un deure imprescindible per a tot jueu

conèixer-la. Per altra banda, es defensava la superioritat del Déu d’Israel en contra de

Jesucrist, considerat una construcció humana i un ídol fabricat pels cristians. No obstant

això, l’herència religiosa es veié, d’alguna manera, amenaçada pel pas generacional i la

influència de la tradició cristiana, és a dir que, la llei mosaica no es complia

estrictament, sinó que les idees de l’esmentada fe es combinaven amb la cristiana, fet

que impedia un compliment pur i rigorós del judaisme. No és d’estranyar, doncs, que

molts dels xuetes a finals del segle XVIII i a principis del XIX ja no practiquessin la fe

jueva, sinó la catòlica.

La constància i l’èxit són també valors molt importants tant pels jueus conversos

com pels xuetes. La fidelitat també s’uneix a ambdues qualitats precedents i formen una

combinació solvent en el món dels negocis, del comerç i del mercat, en els quals,

aquesta comunitat minoritària i menyspreada destacava. Els jueus i els xuetes

realitzaven peregrinacions i viatges a escenaris incerts i desconeguts per a dur a terme

intercanvis de productes amb altres regions. Per aquest motiu, aquests, amb la finalitat

d’assegurar el seu negoci, tenien interès en comptar amb individus de la mateixa ètnia

no únicament a casa, sinó també en els nous indrets. És a dir, els únics capaços de

proporcionar garantia i equilibri en les seves relacions econòmiques eren els individus

de la mateixa ètnia degut al fet que els inspiraven més confiança i credibilitat. Per tant,

els jueus excloïen a tots aquells que no pertanyien dins del seu grup ètnic54. També, es

53 Malgrat l’ambient desfavorable que hagin pogut viure els jueus i els seus descendents, el saber i la cultura han sigut sempre valors importants per aquesta comunitat minoritària. Per a informació més detallada dels valors de la comunitat xueta vegi’s: LAUB, Eva y Juan, El mito triunfante: Estudio antropológico-social de los chuetas mallorquines, La Rodella, Palma de Mallorca, 1987, pàgs. 283-305.54 Aquestes relacions tancades, però, paral·lelament, obertes, degut a que no hi havia límits fronterers, s’observa amb un fet anecdòtic que succeí l’any 1672 amb la comunitat jueva de la ciutat italiana de

19

valorava molt la capacitat d’estalvi i de no malbaratament dels diners, fet que,

conjuntament amb la seva capacitat de flexibilitat en el negoci i de les seves relacions

endogàmiques, permeté el seu enriquiment que suscità malfiança i tensions amb la

societat majoritària55.

Però, i com es veurà en l’apartat següent, aquesta exclusió per part de la

comunitat jueva no fou únicament per l’afany d’aquesta de voler distingir-se de la resta

de les religions i cultures i, així, assegurar-se l’èxit en les seves relacions comercials,

sinó que els cristians també s’esforçaren per a que aquesta endogàmia prengués força.

Així doncs, les constants condemnes i les activitats de la Inquisició estigmatitzaren i

segregaren al col·lectiu jueu mallorquí convers i, posteriorment, el xueta, fet que conduí

a un sentiment major de pertinença de grup. En conseqüència, es refusà per part dels

nous cristians i dels xuetes els casaments mixtes, és a dir, l’unió entre jueus o nou

cristians i cristians. Per tant, el que els interessava era persistir en un estat d’aïllament i

entaular únicament relacions de caràcter endogàmic per així evitar traïcions56. Molts

d’aquests valors i aspectes de la tradició jueva es van transmetre i van romandre de

manera silenciosa en el petit col·lectiu xueta; en altres paraules, malgrat que els xuetes

no en fossin conscients, tots ells gaudien d’una combinació i una mescla d’elements

catòlics i jueus, fent-los així, únics.

3.3. L’exclusió social dels xuetes

La societat mallorquina va excloure i menysprear tant la comunitat jueva

conversa com els xuetes mitjançant diversos mètodes com la divisió física de l’espai o

la prohibició d’exercir certes activitats i professions públiques i/o eclesiàstiques. Cal no

oblidar que tots aquests mecanismes per mantenir distància i potenciar l’odi cap aquesta

minoria anaven acompanyats de cruentes morts i humiliacions com en són exemples els

Liorna. Es sap que un comerciant anà a la metròpoli per qüestions de negocis. Allí, els jueus liornesos van preguntar-li per la situació dels jueus de Mallorca; a la qual cosa, el comerciant va respondre que no hi havia jueus a Mallorca. El grup jueu liornià li replicà que tal cosa no podia ser certa i que l’existència de jueus allí era verdadera i, per a provar-ho, donà noms i cognoms (Forteses, Aguilons, Tarongins, Cortesos, Picons) dels xuetes per constatar que, evidentment, hi havia jueus a Mallorca. Aquesta petita anècdota, malauradament, causà un enfortiment de les activitats inquisitorials.55 Per a una descripció més amplia de les cerimònies judaiques vegi’s: BRAUNSTEIN, Baruch, Op. Cit., pàgs. 165-188; SELKE, Angela, Op. Cit., pàgs. 86-101; MOORE, Kenneth, Op. Cit., pàgs. 126-133. 56 Braunstein explica que en el cas que esdevingués un matrimoni mixt, aquest era altament menyspreat i refusat per part del col·lectiu jueu degut a que causava un trencament dins el grup. Endemés, llur unió suposava un risc alt de ser traïts i acusats d’heretgia. D’aquesta manera, la nova parella era etiquetada amb el nom de mulatos, poma i préssec o, com afirmen Eva i Juan F. Laub, xuetes de dues cames.

20

diferents actes de fe que foren processats a l’illa, sobretot el que tingué lloc l’any 1691,

en el qual es cremaren 37 persones a les rodalies de Bellver57.

Les acusacions cap els jueus conversos foren varies i aquestes foren directament

aplicades, anys després, als seus descendents: els xuetes. L’any 1674, el doctor

Fontamar, promotor i advocat fiscal del Sant Ofici de Mallorca, publicà un document on

presentava una extensa llista dels ritus, comportaments i cerimònies de les que eren

acusats els jueus conversos58. Moltes de les acusacions són similars a les que sofriren els

jueus de la península i moltes d’elles manquen de sentit lògic. N’és un bon exemple, la

seva suposada realització de malediccions i de sacrificis d’humans i de nens. Per altra

banda, és important tenir en compte, que moltes de les imputacions estaven relacionades

amb la seva cultura i la seva manera de fer les coses, és a dir, amb el seu mode de viure

i comportar-se. Així doncs, una de les coses que menys acceptaven els vells cristians

eren els seus costums culinaris i trobaven repugnant que cuinessin “con açeyte en lugar

de toçino”59. Aquesta forma diferent d’actuar despertava la curiositat de molts dels veïns

del barri i molts d’ells es dedicaven durant gran part del dia a observar, investigar i

xafardejar entre ells. El que els testimonis destacaven de les seves observacions

realitzades era el secretisme, la discreció i la prudència dels jueus conversos i dels seus

descendents. Aquests procuraven evitar situacions perillosos i aldarulls que els

poguessin involucrar amb més problemes dels que ja s’havien d’enfrontar, per tant,

evitaven tota conducta sospitosa que pogués malmetre més les relacions i es recloïen

dins l’àmbit privat. Segons els illencs, si aquestes activitats privades no fossin delictes

en contra de la fe cristiana no les amagarien amb tant de recel. Així doncs, una de les

coses que realment pertorbava i espantava als vells cristians era l’ímpetu d’aquesta

comunitat en mantenir certa privacitat, malgrat que tots els ulls de la societat i de la

Inquisició estiguessin al seu damunt.

Una altra acusació en contra d’aquest grup minoritari era el seu orgull de raça i

la seva creença de superioritat, fet que causava, es creia, la seva endogàmia i el seu

aïllament envers la societat majoritària60. De fet, i irònicament, les seves relacions 57 CASASNOVAS, Miquel, À., Op. Cit. , pàg. 438. 58 Per a més información vegi’s: CORTÈS I CORTÈS, Gabriel, Historia de los judíos mallorquines y de sus descendientes cristianos, vol. II, Rodella, Palma de Mallorca, pàgs. 201-203.59 SELKE, Angela, Op. Cit.,pàg. 122. 60 La visió negativa i predominant de la societat majoritària sobre la raça jueva fou transformada pels xuetes en una element positiu. Així doncs, aquests es sentien orgullosos de la seva casta que era, segons ells, superior a causa de la seva intel·ligència i de les seves virtuts, demostrades en els seus èxits no únicament comercials, sinó també científics i artístics, que permetien la supervivència del grup en un món

21

tancades eren vistes per part dels cristians vells com una discriminació i una ofensa. Tot

i així, la mateixa comunitat cristiana també s’esforçava, com ja s’ha dit, en delimitar les

distàncies entre jueus i bons cristians per qüestions de “sang” perquè la població

mallorquina culpava als de l’estirp jueva d’assassinar Jesuscrist. Així doncs, aquests

també procuraren no barrejar la seva sang amb la de la “raça maleïda” per evitar,

d’aquesta manera, el contagi de la culpabilitat eterna que sofrien els jueus per haver

condemnat Jesús. Endemés, els Estatutos de Sangre influïren de manera determinant la

mentalitat de la població cristiana. Així doncs, els cristians procuraren mantenir la sang

neta per evitar les discriminacions professionals que comportaven les lleis de neteja,

això vol dir, evitar els casaments i les unions entre ambdós pobles61. Finalment, els

jueus solien tenir ocupacions de gran pes, com mercader, argenter o velluter. Aquest fet,

possiblement, despertà cert odi i enveja per part de la societat majoritària i causà gran

part de les seves acusacions i, després condemnes62.

Totes aquestes denúncies i càstigs s’aplicaren i recaigueren no únicament sobre

la comunitat jueva conversa que, molt possiblement transgrediren les normes practicant

clandestinament el judaisme, sinó també sobre el grup xueta, tant si els seus individus

havien comès o no algun tipus d’infracció. De fet, sabem que la comunitat xueta havia

abandonat en gran mesura les seves pràctiques judaiques degut a la por i la

desmoralització que havien causat els càstigs, les humiliacions i les confessions

públiques durant els actes de fe que havia organitzat la Inquisició. Així doncs, per què

romangué l’odi i el menyspreu envers els xuetes si aquests eren catòlics practicants? En

primer lloc, els processos de la Inquisició van deixar marca en la memòria dels illencs,

és a dir, l’estigmatització ja irreversible de “jueu errant i heretge” no es pogué eliminar

de la mentalitat dels mallorquins i perdurà segle rere segle. Endemés la institució

procurà reviure l’odi i la idea de “la infàmia de l’heretgia”63 mitjançant no únicament la

renovació de les gramalletes antigues64 i el seu penjament en l’església dels dominicans

amb l’objectiu de recordar el pecat dels jueus i els seus descendents, sinó també la

representació de retrats en oli de tots aquells condemnats des de 1645 i la publicació

que sempre els hi havia estat contrari. Vegi’s: LAUB, Eva y Juan, Op. Cit., pàg. 288. 61 LAUB, Eva y Juan, Op. Cit., pàgs. 286-287. 62 SELKE, Angela, Op. Cit., pàgs. 114-123. 63 BRAUNSTEIN, Baruch, Op. Cit.,pàg. 199. 64 Molts dels càstigs de la Inquisició equivalien a humiliacions constants de la persona que, suposadament, havia comès un crim. Els càstigs inquisitorials incloïen, molt sovint, la gramalleta, en castellà sambenito, que era una peça de roba que duia creus al davant i al darrera i que indicava que l’individu que la portava era un heretge. BRAUNSTEIN, Baruch, Op. Cit., pàgs. 71-72.

22

dels seus noms. Un altre fet que fomentà l’aversió envers la comunitat xueta fou la

publicació l’any 1691 d’un llibre anomenat La Fe Triunfante, escrit pel pare jesuïta

Francesc Garau. Aquest text descrivia les suposades accions perverses que havien

comés els heretges jueus i defensava la limitació dels drets civils dels xuetes i la seva

segregació. Tots aquests elements, conjuntament amb els Estatutos de Limpieza,

prohibiren la seva entrada en determinades professions de l’administració pública i en

l’exèrcit militar i, provocà d’altra banda, un major creixement de l’endogàmia dins el

grup xueta. En altres paraules, la ascendent hostilitat per part de la població mallorquina

creà que les xarxes relacionals dins la comunitat xueta, que havien predominat

anteriorment dins dels valors interns del grup, romanguessin.

La situació d’extrem malestar dels xuetes, els forçà a adreçar-se, l’any 1773, al

rei Carles III amb l’objectiu d’eliminar definitivament totes les injustícies que aquests

sofrien a causa del seu estatus de no ciutadans. Aquests explicaren al monarca el

constant atropellament que havien de viure i amenaçaren en immigrar a les illes veïnes

com Menorca en el cas que no esdevingués ningun canvi. Les peticions dels xuetes, per

una banda, despertaren veus discordants per part de la societat cristiana que encara

desconfiava i creia amb les seves heretgies. De fet, en resposta de les seves demandes,

la Universitat de Ciutat recordà les normes que dictaven els Estatutos de Limpieza i

tancà les seves portes als xuetes. Simultàniament, es publicaren el Tratado del Origen

de las Sinagogas y Judíos de esta Isla de Mallorca i els Anales Judaicos de Mallorca,

dos llibres clarament antixuetes que volien reviscolar els estereotips i els prejudicis

associats a la figura del jueu, amb l’objectiu que l’odi persistís i, així, evitar la seva

igualtat. A més a més, circulà no únicament la idea de reclutar les famílies xuetes i

recloure-les a la petita i inhabitada illa de Cabrera per acabar definitivament amb el

problema xueta, sinó que també es proposà, l’any 1782, pel Fiscal de l’Audiència, el

derrocament de certs edificis de Palma, amb el pretext que estaven mal construïts i

evitaven la vigilància policial, que casualment es trobaven a la barriada del Sagell, on

vivien els xuetes. Per altra banda, també van aparèixer veus simpatitzants amb la

situació amarga dels d’es Carrer. N’és un exemple José Linares Montefrío que redactà

un edicte defensant un bon tracte per als xuetes, conjuntament amb la publicació de les

peticions dels xuetes65:

65 Per a una lectura d’algunes de les peticions literals dels xuetes, vegi’s: ISAACS, Lionell, A., Op. Cit., pàgs. 182-184.

23

“Manifiesto entregado a los Señores del Real y Supremo Consejo, en respuesta a que

quanto por la ciudad, Cabildo Eclesiástico y Universidad de la Ciudad de Palma, Capital

del Reino de Mallorca se ha opuesto á dicho Memorial Sobre que No obstante su

Estirpe Hebrea, se les trate en todo como á los demás Vassallos Hombres-buenos del

Estado General, y por ser Christianos Católicos como ellos”66.

O Rafel Cortès, a qui se li va prohibir l’entrada al Gremi de Sastres pel seu

origen jueu, fet que l’incità a escriure dues peticions al Fiscal de l’Audiència a favor de

la igualtat dels xuetes que no reberen resposta. De fet, els d’es Carrer no veieren

resultat a les seves peticions fins l’any 1782, quan Carles III dictà la primera pragmàtica

sobre els problemes de la comunitat xueta. Aquest primer decret exigia la igualtat dels

xuetes, s’oposava a la seva exclusió professional i a la seva restricció en una

determinada zona d’habitatge, la prohibició d’anomenar-los amb termes despectius i

maltractar-los i, finalment, significava l’eliminació de qualsevol estigma o símbol que

els diferenciés amb la resta de la població mallorquina. El segon edicte tingué lloc l’any

1785. Aquest permeté l’entrada dels xuetes a l’exèrcit i en altres professions

relacionades amb l’Estat. La tercera i última pragmàtica fou el 1788 i permetia als d’es

Carrer accedir a qualsevol professió que fins aleshores els havia estat prohibida. Així

doncs, el monarca intentà millorar la seva vida com a ciutadans i castigar amb penes de

presó a tot aquell que no complís els edictes67.

Malgrat que aquestes noves mesures foren un gran pas per a la millora de les

condicions dels d’es Carrer, no pogueren solucionar completament el seu problema.

Això es veu clarament en els moments de màxima tensió i agitació política que

tingueren lloc durant la Guerra d’Independència espanyola el 1808. La campanya de

Napoleó i l’ocupació del tron espanyol per part del seu germà Josep Bonaparte

significaren per als xuetes moments d’alegria i apaivagament, pel fet que la Inquisició

fou abolida formalment i ells pogueren ingressar a l’exèrcit, cosa que els havia estat

prohibit fins aleshores. No obstant això, molts dels milicians creien que la causa de la

guerra contra França eren els xuetes. Aquesta idea provocà dos atacs a la Plateria l’any

1808, on molts dels descendents dels jueus conversos perderen la vida i altres els seus

66 BRAUNSTEIN, Baruch, Op. Cit., pàgs 202-203. 67 Segons, Moore, és possible que el motiu de l’ajuda reial als xuetes radiqués en el caràcter liberal de Carles III pel fet que s’educà i madurà fora del país, a Nàpols més concretament, lluny dels temors i les desconfiances envers el poble jueu. Més que pel fet de que Carles III fos un dels reis més liberals, és més probable que les mesures realitzades pel monarca responguessin a les propostes, a les idees reformistes i a les pressions d’intel·lectuals propers al govern.

24

béns materials. Tot i aquests incidents, els xuetes no perderen els ànims pel fet que l’any

1813, la Constitució de Cadis confirmà l’abolició de la Inquisició. Aquest moment fou

vist com el punt on es podrien eliminar definitivament les creences antigues sobre el

col·lectiu. Aquesta alegria fou efímera, perquè l’arribada de Ferran VII comportà

l’establiment de l’absolutisme i l’eliminació de totes les reformes liberals que s’havien

realitzat fins el moment. Després de la guerra, l’illa de Mallorca quedà molt afectada.

La població estava submergida en condicions de màxima pobresa i descontent. Aquest

context afavorí encara més l’odi envers la comunitat xueta perquè se la considerava

culpable de la situació de paràlisi econòmica i d’ésser revolucionaria i traïdora i, conduí,

novament, a un greu saqueig de la Plateria (1823)68.

Després de la mort de Ferran VII i amb la regència de la reina Maria Cristina, els

xuetes visqueren amb gran il·lusió l’eliminació definitiva de la institució inquisitorial

l’any 1834. Endemés, en aquest nou període s’autoritzà els xuetes a treballar en

l’exèrcit, en la marina i en altres càrrecs públics. Emperò, en aquest context més

favorable, s’afegí la reimpressió del document de Garau i La Fe Triunfante que

defensaven, com ja s’ha esmentat precedentment, la desigualtat dels xuetes en el món

catòlic a causa de la seva inevitable inclinació envers el judaisme. En contra de les

paraules de Garau, sorgí també literatura defensant la causa xueta. En són un exemple el

llibre de Bertran i Soler Un milagro y una mentira: Vindicación de los mallorquines

christianos de estirpe hebrea i el de Josep Taronjí i Cortés Comentarios sobre la

situación religiosa y social en la isla de Mallorca. El primer refusà totes les creences

del poble cristià i esmentà que aquestes estaven basades únicament en la ignorància i el

fanatisme religiós. L'autor argumentà que els xuetes no havien de sentir-se avergonyits

de les seves arrels jueves, sinó tot el contrari, havia d'ésser un honor i un orgull

pertànyer-hi. Tot i que el seu punt de vista era molt innovador, modern i liberal, les

seves paraules no tingueren massa ressò entre la població cristiana que estava arrelada a

la tradició arcaica i medieval. El segon era un sacerdot xueta que assenyalà i

exemplificà les encara vigents i contínues mostres de menyspreu i restriccions que

sofrien els d’es Carrer en tots els nivells de l'ordre social però, sobretot en els ordes

eclesiàstics. El seu escrit, a diferència, del de Soler fou atractiu per als intel·lectuals de

l'illa i, fins i tot, la premsa liberal de la península s'afegí en les declaracions proxuetes i

68 Els saquejadors mentre destruïen el barri, cridaven “Visca la religió, Visca el Rei, Visca la Inquisició”.

25

en la seva llibertat i igualtat69. Tot i aquestes veus de suport cap als descendents dels

conversos, el menyspreu continuà entre les files de la societat majoritària, la qual

continuà excloent-los i considerant-los els últims en l’escala social, fins al punt que, i

com indica l’historiador Isaac Lionell, per als mallorquins, els porcs, gossos, ases, gats i

rates es trobaven en esglaons superiors a ells. Els d’es Carrer, com indica l’estudi de

Blasco Ibañez de l’any 1908 sobre la situació social dels xuetes, “ha(vien) de viure o

morir amb els del carrer”70.

En el segles XIX i XX, els prejudicis contra els xuetes seguiren vigents i no

foren eliminats, no perquè es pensàs que continuaven practicant el judaisme, de fet, com

ja s'ha esmentat precedentment, aquests eren practicants catòlics, sinó perquè resultava

molt difícil per part de la població majoritària alliberar-se de la pesada tradició. Així

doncs, ni durant la República espanyola, la qual hagués pogut rehabilitar-los, ni a

meitats del segle XX, s'eliminà la visió negativa dels xuetes, causant així, que encara

entre les generacions de persones de més de 50 anys el cas dels xuetes es comenti com a

un col·lectiu minoritari i relegat71.

3.4. El paper dels xuetes durant la Guerra de Successió

Un dels moments històrics en el qual els historiadors han analitzat el paper dels

xuetes és el del període de la Guerra de Successió. El paper de la comunitat xueta, en

general, no fou crucial en el desenvolupament dels fets en la Guerra de Successió. De la

mateixa manera que en la península i a Europa, la població mallorquina també es dividí

en dos grups: per una banda, els qui recolzaven al duc d'Anjou i, per l'altra, els qui

donaven suport a la Corona d'Habsburg, amb Carles III, l’arxiduc. L'actitud dels xuetes

envers aquesta duplicitat fou d'indiferència, degut al fet que opinaven que la seva

situació d'inferioritat i desigualtat no milloraria sota ambdós possibles reis d'Espanya.

69 Per a més informació sobre l’exclusió social dels xuetes durant i després de la Guerra d’Independència espanyola vegi’s: BRAUNSTEIN, Baruch, Op. Cit., pàgs 199-211; MOORE, Kenneth, Op. Cit., pàgs. 152-157; ISAACS, Lionell, A., Op. Cit.,pàgs. 181-193. 70 ISAACS, Lionell, A., Op. Cit., pàg. 192. 71 Segons Kenneth Moore, l’entrada del turisme a l’illa de Mallorca en el segle XX permeté, en certa mesura, que les idees i els valors antics canviessin i es fessin més dèbils. És a dir, amb la millora de l’economia, gràcies a l’activitat turística, i amb el progrés de la ciència i la tecnologia que esdevingueren a finals del segle XIX i XX, facilitaren les condicions de vida de la població mallorquina, fet que causà canvis en la vida de la ciutat i dels mateixos ciutadans que molts d’ells es desferraren dels valors arcaics i abraçaren noves normes i idees. Per a una informació més àmplia sobre el paper del turisme a Palma de Mallorca en els canvis en la mentalitat de la gent, vegi’s: MOORE, Kenneth, Op. Cit., pàgs. 158- 175.

26

Tot i aquest paper passiu de gran part de les famílies xuetes, s'ha de destacar la

participació activa de quatre dels d’es Carrer durant el govern de l'arxiduc Carles:

Gabriel Aguiló, Onofre Aguiló, Gaspar Pinya i Baltasar Valentí Forteza. Aquestes

figures, conjuntament amb aristòcrates mallorquins com Joan Sureda, idearen una

conspiració en contra del govern de Carles III.

L’any 1708, Carles III va tenir la necessitat de recaptar diners a Mallorca per

pagar les despeses que suposava el conflicte bèl·lic. Per aquest motiu, s’obrí una llista

de donatius voluntaris per tal que la població mallorquina hi contribuís. Aquestes

aportacions no sabem si foren voluntàries o forçoses. En el cas dels conspiradors, la

participació de xuetes fou clara, sobretot per la necessitat de cabals per tal de que els

filipistes fessin front als seus objectius. Els instigadors d’aquest moviment estaven

encapçalats per Joan Sureda i d’altres membres rellevants de l’aristocràcia illenca72.

Foren descoberts i jutjats a Barcelona73. Ara bé, l’evolució del conflicte portà al triomf

de la causa dels Borbons, de forma que tots els que havien tractat de promocionar dit

projecte, foren, d’una forma o d’una altra, tinguts en consideració pels nous governants.

Cal recordar, a tall telegràfic, que el corol·lari de la guerra fou, sintèticament, la

promulgació dels Decrets de Nova Planta (que suposaren l’eliminació de les institucions

pròpies dels territoris de la Corona d’Aragó) i un estricte procés d’uniformització,

dirigit pels administradors borbònics.

Els xuetes, en aquest context, tractaren d’invocar la seva participació a la nova

causa i feren constar en els seus fulls de servei, les tasques fetes per entronitzar el rei

borbó. Però, malgrat els seus esforços, les seves implicacions, els seus capitals, la

societat persistia en marginar-los, de manera que aquest context de arraconament social

fou vigent durant tot el segle XVIII74.

No obstant això, en un terreny en què els xuetes palesaren, malgrat les

marginacions descrites, una fortalesa innegable, fou en l’econòmic i, particularment, en

el comercial. És el que abordarem tot seguit.

3.5. Els xuetes: dinamisme econòmic, control comercial

72 CASASNOVAS, Miquel, À., Op. Cit. , pàg. 454. 73 Diversos autors, Història de Mallorca, Vol. II, Moll, Mallorca, 1982, pàg. 38. 74 Informació extreta de: RIERA MONTSERRAT, Francesc, Lluites antixuetes en el segle XVIII, Moll, Palma de Mallorca, 1973, pàgs. 26-35; MONTANER, Pedro de, Una conspiración filipista: Mallorca, 1711, Kapitel, Palma de Mallorca, 1990, pàgs. 85-87; Autors diversos, Política, economia i guerra. Barcelona 1700, Ajuntament de Barcelona, Barcelona, 2013.

27

La problemàtica històrica dels xuetes ha despertat un interès inusual dins i fora

de l'illa, i la seva anàlisi ha estat objecte de nombrosos estudis d’un valor molt variat i

desigual. Les inevitables connotacions socials, derivades de la discriminació que

aquesta minoria va patir durant molts segles, permeten entendre potser que

l’enfocament econòmic hagi cedit espai davant altres perspectives d'anàlisi per ventura

més apassionades, però indubtablement menys intel·ligibles de cara a la comprensió

global del tema75. En altres paraules, la visió econòmica ha quedat relegada davant una

atenció més gran als aspectes antropològics, religiosos, onomàstics i socials en

general76. Per aquest motiu, considero important introduir en aquest treball la rellevància

econòmica d’aquest col·lectiu ja que aquest representa, sense cap mena de dubte, un

dels exemples més eloqüents en l'Europa preindustrial d’unitat d’acció en les estratègies

comercials: la formació de xarxes econòmiques, de caire endogàmic. Aquestes xarxes

informals autònomes aprofiten els avantatges comparatius que reporta el fet de

pertànyer a un grup ètnic o cultural diferenciat de la resta de la societat. La solidaritat, el

fer una causa comuna, es converteix, d'aquesta manera, en una de les influències més

eficients per reduir els costos de transacció. L'actiu més rellevant d’aquesta unitat rau en

75L’anàlisi més completa i precisa sobre l’angle econòmic dels xuetes es deu a la tesi doctoral, encara inèdita, de MUNTANER, Lleonard, Els xuetes de Mallorca. Espai, economia i societat a finals del segle XVII, Universitat de Barcelona, 1989, agraeixo l’accés a aquest important treball; del mateix autor, “Estat actual dels estudis sobre la Inquisició i els xuetes de Mallorca”, Estudis Baleàrics 28-29, 1988, pàgs. 165-168. Des d’una perspectiva més genèrica i focalitzada sobretot en els costums econòmics dels jueus, vegeu BURNS, Robert, Jew in the Notharial Culture. Latinate Wills in Mediterranean Spain, 1240-1350, Berkeley, Los Ángeles, 1996; SHATZMILLER, J., Shylock Reconsidered: Jews, Money lending and Medieval Soviety, Berkeley, Los Ángeles, 1990.76Sens dubte, un dels principals aspectes econòmics afecta la confiscació dels béns dels xuetes després dels processos seguits en el tribunal del Sant Ofici. Sobre això, MUNTANER, Lleonard, “Los xuetas de Mallorca: antisemitismo y competencia económica a finales del siglo XVII”, a AUTORS DIVERSOS, La Inquisición española. Nueva visión, nuevos horizontes, Siglo XXI, Madrid, 1980. Muntaner indica que, el 1679, la confiscació de béns va pujar a la xifra d’1.341.807 lliures mallorquines, xifra que va baixar a 14.941 lliures el 1691 i a 20.592 lliures el 1695; cf. MUNTANER, Lleonard, Els xuetes de Mallorca. Espai, economia..., II, Op. Cit. pàg. 436. Per a l’anàlisi comercial general de la segona meitat del segle XVII, BIBILONI, Andreu, Mercaders i navegants a Mallorca durant el segle XVII, El Tall, Palma, 1993,

i El comerç exterior de Mallorca. Homes, mercats i productes d’intercanvi (1650-1720), El Tall, Palma, 1995. Pel que fa a la Inquisició, COLOM, Mateu, La Inquisició a Mallorca, Curial, Barcelona, 1993.

Sobre la noblesa, DE MONTANER, Pere “Relaciones entre la nobleza comerciante y los chuetas en vísperas de la guerra de Sucesión”, Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana 40, 1980, pàgs. 251-271;

DE MONTANER, Pere i PORQUERES I GENE, Enric, “Subendogamias en el Mediterráneo: los ejemplos mallorquines de la aristocracia y de los judíos conversos”, Memòries de l’Acadèmia

Mallorquina d’Estudis Genealògics 6, 1997, pàgs. 79-106. En relació amb el cors, LÓPEZ, Gonçal, El corsarisme mallorquí a la Mediterrània occidental, 1562-1698: un comerç forçat, Govern Balear,

Barcelona, 1986. Sobre el funcionament del mercat assegurador del segle XVII, PONS, Jerònia, Companyies i mercat assegurador a Mallorca (1650-1715), El Tall, Palma, 1996. I, finalment, pel que fa

al comerç de Mallorca durant el segle XVIII, MANERA, Carles, Comerç i capital mercantil a Mallorca, 1720-1800, Palma, Consell Insular de Mallorca, 1988.

28

la seva capacitat de garantir el compliment de les obligacions establertes entre els seus

membres, a través de codis ètics molt més eficients que la llei. Els agents que operen en

aquest marc gaudeixen d'una confiança que es reactiva sobre un compromís moral

derivat de la cohesió del grup. En aquests casos, l'aplicació de les lleis mercantils

dictades pels poders públics passen a un segon terme, si no són ignorades. Tots els

elements que s’han enunciat es compleixen en el cas dels xuetes mallorquins.

3.5.1. Xarxes comercials i costos de transacció

Fins fa relativament poc temps, se suposava que els costos de transacció eren

nuls77. Tanmateix, aquesta situació no es correspon amb la realitat de la història

econòmica. De fet, durant un lapse molt ampli de temps, els costos de transacció eren

tan elevats que dificultaven enormement la difusió comercial. Però, entre els segles XIV

i XVIII es van produir canvis en l'àmbit del tràfic mercantil, que van tenir com a

conseqüència la reducció dels costos en unes direccions concretes: l'augment de la

mobilitat del capital, és a dir, la progressiva expansió de lletres de canvi; la reducció

dels costos d'informació (per exemple, amb la presència de persones de confiança del

comerciant en els mercats del seu interès); i finalment, la disminució del risc, emprant

assegurances i canvis marítims. Les tres orientacions apuntades conflueixen en un únic

sentit: la realització de xarxes comercials, definides com la interrelació que es produeix

entre persones que tenen la intenció d'intercanviar béns en espais més o menys amplis78.

Les investigacions sobre l'estructura del comerç marítim illenc fan palesa la

presència rellevant de xuetes en les operacions que envolten el crèdit i les diferents

modalitats de desenvolupament del tràfic mercantil. Concretament, a la intervenció

77 Els costos de transacció s’ententen com a costos de informació i costos de gestió, essencialment. Aquest concepte el va determinar Ronald Coase. Aquests costos no se solien desagregar de les partides econòmiques, de forma que s’integraven dintre dels preus de venta, sense discriminació. L’observació de la seva existència va fer que l’economia contemporània considerés la reducció d’aquests costos com un factor de competitivitat. Per tot això, vegeu: COASE, Ronald, “La naturaleza económica de la empresa” dins KNIGHT, F., La naturaleza económica de la empresa, Alianza Universidad, Madrid, 1995. 78 El sentit de xarxa comercial que se li dóna al present treball no és el de “diàspora” entesa, més aviat, com a la translació de comunitats del seu lloc d’origen a un altre indret, ja sigui per motius comercials, culturals, o polítics. En el cas dels xuetes, el que funciona és la xarxa comercial entesa com l’interés mercantil per accedir a una millor informació dels mercats, i la utilització de personal de la mateixa minoria per tal de reforçar la confiança en els termes dels negocis. En qualsevol cas, i a tall de contextualització, és important conèixer les aportacions que els antropòlegs han fet sobre els diàspores. Vegeu: CURTIN, Philip, D., Cross-cultural trade in world history, Cambridge University Press, Cambridge, 1984; EVERS, Hans-Dieter, “Traditional trading networks of Southeast Asia” a REINHOLD, K. (ed.), Asian trades routes. Continental and maritim, Escandinavian Institut of Asian studies, Copenhagen, 1991; COHEN, Robin, Global diasporas. An introduction, University of Washington Press, Washington, 1997.

29

d'aquest grup social en el finançament del comerç mitjançant la inversió en la pràctica

asseguradora i en els armaments en cors, en les companyies comercials, com a socis

d'altres grups socioeconòmics o fins i tot en associacions pràcticament integrades pels

d’es Carrer, la qual cosa significa una tasca específica de grup. Sobre aquests

pressupòsits de caràcter genèric, es tractaran els següents aspectes:

• La important presència econòmica dels xuetes en àmbits de finançament i, en

concret, en la utilització de les assegurances com a pràctica quotidiana per cobrir

el perill marítim i, alhora, com a mecanisme eficient que finança transaccions

mercantils;

• L'orientació inversora en armaments corsaris, una parcel·la que generava

sucosos beneficis al capital comercial més arriscat;

• La participació dels jueus conversos en el mercat exterior, en concret el control

social sobre la principal mercaderia en les exportacions de Mallorca al llarg dels

segles XVII i XVIII: l'oli.

La incidència en aquests tres temes, juntament amb les dades ja aportades en aquest

treball, possibiliten avançar una conclusió clara: el pes econòmic de la minoria xueta és

indiscutible a la Mallorca moderna, i la seva marginació social no es correlaciona, en

absolut, amb una tangible capacitat per comandar importants operacions mercantils.

La cobertura del risc

El paper dels xuetes en el negoci assegurador, l'aporta, gairebé totalment, la

monografia de Jerònia Pons sobre les assegurances marítimes a Mallorca durant la

segona meitat del segle XVII79. L'autora indica que, encara que la pràctica asseguradora

no era la més important de les activitats dels conversos illencs, la seva presència és

certament aclaparadora i arriben a exercir un fort control sobre aquesta activitat. Això es

demostra a partir de les dades que s’exposen a continuació, provinents de la

investigadora esmentada. Els xuetes són presents en les dues cares de les operacions

asseguradores, és a dir, com a assegurats (propietaris de càrrega o mercaderia) i com a

asseguradors.

79 PONS, Jerònia, Op. Cit., De la mateixa autora, “Assegurances i canvis marítims a Mallorca: les companyies (1660-1680)”, Estudis d’Història Econòmica, (2) 1988, pàgs. 43-68.

30

Control social del mercat de l'assegurança a Mallorca, 1650-1699

Panell 1 Panell 2

Asseguradors Assegurats

Grup % valors % primes % valors % primes

Xuetes 44,30 41,18 11,17 13,44

Mercaders 15,44 16,22 43,15 43,14

Artesans 13,62 14,55 2,60 3,24

Nobles 9,06 9,93 16,81 16,36

Prof. liberals 8,20 8,57 3,29 3,34

Funcionaris 4,49 4,32 6,85 5,43

Mariners 2,76 2,73 11,88 11,61

Altres 2,13 2,50 4,24 3,43

100,00 100,00 100,00 100,00

Panell 3 Panell 4

Companyies ∑ 1+3

Grup % valors % primes % valors % primes

Xuetes 61,17 58,14 50,53 47,22

Mercaders 8,86 9,82 13,01 13,94

Artesans 13,51 14,17 13,58 14,42

Nobles 3,38 3,83 6,96 7,76

Prof. liberals 6,60 6,99 7,61 8,01

Funcionaris 5,37 5,95 4,82 4,90

Mariners 0,39 0,41 1,88 1,90

Altres 0,71 0,70 1,61 1,86

100,00 100,00 100,00 100,00

Font: PONS, Jerònia, Companyies i mercat assegurador a Mallorca (1650-1715), El Tall, Palma, 1996, pàgs. 57, 129 i 133.

Les deduccions que en podem extreure són les següents:

31

1. De la relació d'assegurats (panell 2), se’n desprèn que els xuetes representen

l'11% del total valorat. Aquesta quantitat se situa en un quart lloc després dels

mercaders, els nobles i els mariners (patrons i capitans). És interessant apreciar el volum

respectiu pel que fa al valor de les xifres assegurades. Els mercaders ocupen el primer

lloc quant al càlcul dels béns embarcats (el 43% del valor), els nobles se situen en la

segona plaça (gairebé el 17%), mentre que els mariners es troben en la tercera posició

amb un 12%, escassament superior a les xifres assolides pels xuetes. Després d'aquests,

hi apareixen els artesans, amb una presència reduïda a un poc més del 2%.

2. Molt superior és, sens dubte, la participació dels conversos com a

asseguradors, tant pel que fa a la seva intervenció entre els particulars com, molt

especialment, en les associacions col·lectives (panells 1 i 3). En tots dos casos

(asseguradors individuals o administradors de societat), ocupen el primer lloc del

rànquing compost pels grups socioeconòmics. Com a asseguradors, inverteixen el 44%

del valor assegurat; els segueixen els mercaders, els menestrals, els nobles, els

professionals liberals, els funcionaris, els mariners i els clergues. S’observa, per tant,

una significativa alteració, tant en la diferència entre els xuetes i la resta com en el

descens de participació de l'aristocràcia i dels mariners, clarament superats pels

artesans. La deducció és clara: en el mercat assegurador, els xuetes orienten les

inversions essencialment cap a transaccions explícitament financeres i, en segon terme,

figuren en operacions en què s’hi troben com a detentors o responsables de mercaderies

concretes.

3. És destacable la supremacia de les companyies (panell 3) amb participació

xueta: firmes asseguradores (caixes de seguretats) que eren empreses especialitzades en

aquestes operacions. Alhora, també hi figuren consorcis comercials, que alternaven la

inversió en l'assegurança amb altres activitats mercantils. Apartant-nos

momentàniament dels nostres protagonistes, s’hi detecta l'augment de menestrals i

funcionaris en detriment de mercaders i nobles, de manera que sorprèn la restringida

intervenció dels primers (els mercaders) en aquest tipus d'institucions col·lectives.

4. El panell 4 inclou totes les operacions asseguradores i corona uns resultats

concloents: els xuetes lideren, a gran distància, les activitats financeres vinculades al

comerç, amb l'assegurança marítima com a clar referent. Operen sobre la meitat dels

valors assegurats i obtenen el 47% de les primes lliurades. La suma dels col·lectius més

32

potents (mercaders, nobles, artesans i professionals liberals) no arriba als valors assolits

pels xuetes. En definitiva, el seu pes és preponderant en el mercat assegurador. L'avenç

de societats de riscs (societats que cobreixen el perill a la mar) administrades pels

conversos significa la mostra més il·lustrativa d'una estratègia comercial que descansa

sobre un fonament bàsic: el caràcter tancat, gairebé hermètic, del grup ètnic, amb

polítiques matrimonials estudiades i a partir de relacions que se sustenten sobre la

confiança mútua. Les persecucions iniciades el 1678 laminaran momentàniament la

presència xueta en les activitats financeres. Però aleshores les coordenades d'actuació

variaran: la companyia, el negoci conjunt, donarà pas a activitats més individualitzades,

amb més immersió en l'entramat econòmic al costat d'altres grups socials. Els resultats

d’aquest plantejament preservaran el col·lectiu xueta de desastres més grans. Així, els

processos antijueus de 1689 i 1691 no seran, des del punt de vist econòmic, tan lesius

per als conversos com ho van ser els iniciats el 1678; de fet, les confiscacions més grans

de béns es van produir en els actes de fe celebrats per la Inquisició entre el els anys

1677 i el 167980.

El cors com a inversió

El cors constituïa un indubtable negoci per als qui invertien en els armaments.

Davant aquesta situació, no és estrany trobar cognoms xuetes entre els qui col·locaven

els beneficis, especialment mercantils, en l'equipament de nous vaixells corsaris, segons

les investigacions de Gonçal López Nadal. En aquest sentit, aquest autor ha analitzat

una sèrie d’exemples d'armaments en cors que afecten l'Escuadra de Mallorca, principal

companyia illenca que va organitzar diverses expedicions corsàries entre els anys 1661 i

1680. D'aquest període, i molt concretament durant els anys de la guerra d'Holanda

(1674-1678), es disposa de cinc partides corresponents a nou armaments de quatre

embarcacions: les galeres La Capitana Santa Cruz (quatre vegades) i La Almiranta San

José (tres) i els patatxos Nuestra Señora del Rosario Buenaventura i San Andrés (una

vegada cada un). Es tracta de vaixells de considerables dimensions: de port superior a

les dues-centes tones cada un (els patatxos una mica menys: cent cinquanta), una

tripulació de més de tres-centes persones per nau (aproximadament la meitat en els

patatxos) entre soldats i mariners, i molt equipats amb canons i pedrers. Com a síntesi

80 Vegeu PONS, Jerònia, Companyies i mercat..., Op. Cit., pàgs. 135-136; MOORE, Kenneth, Op. Cit., pàg. 133.

33

dels nou armaments, i emfasitzant les quantitats invertides pels grups participants, els

resultats es reflecteixen en el gràfic següent:

Grup social Quantitat invertida

Noblesa 33.794

Mercaders 29.608

Xuetes 17.769

Capitans 10.921

Artesans 4.391

Virrei 2.382

Notari 76

98.941

Quantitats en lliures mallorquines (1 lliura = 13,26 rals de billó).

Font: LÓPEZ, Gonçal, El corsarisme mallorquí a la Mediterrània occidental, 1562-1698: un comerç forçat, Govern Balear, Barcelona, 1986.

La participació dels xuetes és important, ja que ocupen el tercer lloc entre els

grups estudiats, i aporta una cinquena part del global. A diferència del que s’ha observat

en l'apartat de les assegurances marítimes, la presència dels d’es Carrer es redueix a

pocs noms. Tot i que aquestes inversions no són gaire abundants, el paper dels xuetes és

igualment present en aquestes activitats corsàries. Fins ara, segons López Nadal, són

escasses les vegades en què s'han trobat xuetes pilotant embarcacions o testimoniant

34

com a mariners o soldats. Aquest fet permet deduir que el grup xueta no se sentia gaire

atret per les operacions de fort risc, segurament perquè eren conscients que hi havia més

possibilitats de fallida i optaven preferentment per altres estratègies o modalitats més

segures i amb taxes de benefici menys cridaneres. El corsarisme illenc com a institució,

per la seva part, tampoc no es comprometria amb aquest col·lectiu local.

La participació en el mercat exterior

Els xuetes no formaven un grup homogeni. L'anàlisi qualitativa dels materials

econòmics que afecten els jueus conversos revela diferències intrínseques, que

s'expliciten quantitativament a partir, sobretot, de les dades calculades per Lleonard

Muntaner sobre les confiscacions executades el 1679:

Els set patrimonis xuetes més importants a finals del segle XVII

Nom Patrimoni en lliures Activitats dominants

Miquel Tarongí 127.405 Censals, préstecs

Agustí Antoni Cortès 90.960 Censals, préstecs, comerç

oleícola

Bartomeu Baltasar Martí 89.149 Censals

Joan Antoni Cortès 81.325 Censals, comerç de teles,

cereals i oli

Bartomeu Forteza 72.616 Censals, préstecs, comerç

Pere Joan Bernat Forteza 67.012 Censals

Joanot Forteza 65.931 Censals

35

594.398

Font: elaboració personal a partir de les dades de MUNTANER, Lleonard, Els xuetes de Mallorca. Espai, economia i societat a finals del segle XVII, tesi doctoral inèdita Universitat de Barcelona 1989, II, pàgs. 446-471.

Les xifres constaten una dada rellevant: ens trobam davant una minoria ètnica

que compta amb un nivell econòmic alt i en què les diferències internes són ben

latents81. Les variables exposades indiquen, d'entrada, la forta concentració econòmica

en set patrimonis (el que podríem qualificar com un primer estrat), l'activitat prioritària

dels quals són els censals i altres tipus de crèdits més directes i a curt termini, de manera

que l'orientació financera es manifesta clarament82. Els set noms consignats són

rendistes i grans comerciants amb productes bàsics com l’oli i els cereals. Segons ha

exposat Andreu Bibiloni, la seva actuació es va regir per la combinació de dues

estratègies: d'una banda, la que es relaciona amb operacions d'exportació i/o importació

i, de l’altra, diversificant els negocis, de manera que així es divideixen els riscs.

Aquests personatges se situarien a una distància econòmica important en relació

als inferiors, en els quals domina la figura del comerciant, que trafica amb espècies,

productes colonials, teixits i primeres matèries. Aquest podria ser un segon estrat,

integrat per famílies acomodades que exerceixen també una activitat mercantil i

operacions de caràcter financer. En altres paraules, aquest segon estrat realitza les

mateixes activitats que els individus del primer estrat, però a una menor escala.

Finalment, el nivell social inferior és el tercer estrat, que sintetitza patrimonis més

reduïts i presenta una realitat més diversa i problemàtica per ser sistematitzada. Aquí

predomina el petit i mitjà mercader, negociant de teles, propietari de botigues modestes

en les quals es despatxa pebre bord, sucre, cera, oli, lli, cotó i robes diverses. Un

personatge, doncs, molt més vinculat a la complexitat del mercat interior insular que a

les transaccions directes amb els mercats externs.

Des de l’òptica social resulta força complicat saber amb exactitud quin fou el

pes demogràfic del col·lectiu xueta en el conjunt de Mallorca; igualment, la distribució

81 La comparació dels patrimonis xuetes amb, per exemple, alguns salaris de jornalers i artesans mallorquins de l’època (fusters, picapedrers) no admet contestació. Mentre que el sou monetari de la majoria dels treballadors insulars no arribava a les cent lliures anuals, els patrimonis confiscats, fins i tot els més modestos, representen una magnitud que demostra la capacitat econòmica del col·lectiu convers. Vegeu: MUNTANER, Lleonard, Els xuetes de Mallorca. Espai, economia..., II, Op. Cit., pàgs. 483 i següents.82 El censal consisteix en una pensió anual, redimible, que paguen una persona i els seus hereus en virtut d’un capital rebut de qui cobra l’esmentada pensió. La definició, a MUNTANER, Lleonard, Els xuetes de Mallorca. Espai, economia...,II,Op. Cit., pàg. 491.

36

professional. A hores d’ara, ni la bibliografia existent ni les investigacions més recents

aporten informació al respecte83Un treball de 1978 de Lleonard Muntaner, un dels

màxims experts en la temàtica xueta, referit a la ciutat de Palma i relatiu als anys 1730,

no permet fer deduccions al respecte. Aquesta investigació destaca la distribució

espacial dels grups socials a la urbs mallorquina, però les dades estadístiques que es

presenten no concreten l’adscripció dels xuetes a un espai determinat, ni a un grup

professional definit, encara que l’autor sí que pot especificar-ho en el cas dels nobles.

Per això, ens hem de regir pels materials més aviat qualitatius, que expressen la funció

dels xuetes en les activitats relacionades amb el comerç, l’intercanvi a la menuda, les

finances o la producció manufacturera84.

No obstant això, un indicador indirecte però molt potent sobre el pes econòmic

dels xuetes a Mallorca és la seva participació en el comerç de l’oli85. L’oli era el

principal producte d’exportació de l’illa, amb un 80%. El seu control mercantil aportava

un poder de negociació intern i unes rellevants connexions externes. Per tant, analitzar

la distribució social de les vendes oleícoles esdevé un objectiu important per determinar

la significació econòmica dels xuetes.

El comerç de l'oli

Les dificultats en la producció d'aliments i les condicions geogràfiques de

Mallorca van impulsar l'estreta vinculació amb l’exterior dels comerciants insulars. En

síntesi, el comerç de Mallorca durant els segles XVII i XVIII es fonamentava en vendes

de productes agraris (bàsicament oli), manufactures tèxtils (gorres i flassades de llana,

teixits de lli) i mercaderies derivades de la viticultura. L'illa importava aliments

(sobretot cereals), teles de qualitat (de seda i cotó), productes colonials (sucre, cacau) i

les matèries necessàries (cotó, cuirs, ferro, lli, pells) per al funcionament intern de la

infraestructura manufacturera.

L'oli va protagonitzar les exportacions mallorquines des de 1650 fins ben entrat

el segle XIX, de manera que es va traduir en la primordial divisa (entre el 60% i el 80%

83 El treball més novell sobre aquesta temàtica, que proporciona dades mol riques sobre el paper econòmic dels xuetes, no contribueix a aclarir aquests punt, tot i la importància de la seva contribució. Vegeu: CORTIJO, Antonio, La persecución económica de los chuetas. Religión y economía en Mallorca en los siglos XVII y XVIII, Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2013. 84 MUNTANER, Lleonard, “Un model de Ciutat preindustrial. La Ciutat de Mallorca al segle XVIII” a Trabajos de geografía nº 34, Palma de Mallorca, pàgs. 5-55. 85 Tal com ha indicat MUNTANER, Lleonard, Els xuetes de Mallorca. Espai, economia..., II, Op. Cit., pàgs. 515-516.

37

de les exportacions de Mallorca, en termes de valor) per obtenir els aliments que es

necessitaven a l'illa86. Aquesta especialització oleícola es justifica en els avantatges per

fabricar un producte que, d'altra banda, no era d’una qualitat excessiva. Mallorca

disposava dels factors adequats per consolidar aquesta especialització i integrar-se en

els circuits comercials internacionals: grans extensions de terres consagrades al cultiu

d'oliveres i, alhora, una força de treball nombrosa i barata. Ambdós elements

asseguraven menys costos de producció de l'oli balear en relació amb alguns dels seus

competidors més directes, principalment els elaborats a Andalusia, la ribera de Gènova

i la Provença, de qualitat molt superior. Aquesta situació justifica l'interès dels grups

socials més poderosos pel control de la producció i de la comercialització de l'oli.

Malgrat això, el tràfic oleícola no és patrimoni exclusiu d'un reduït nombre de

particulars, que acaparen totes les partides i monopolitzen els beneficis que es deriven

d'unes profitoses vendes. De fet, a les llistes d'exportadors hi figura un ampli espectre

de comerciants, uns quants personatges de la noblesa i del funcionariat, i una

representació significativa dels xuetes.

L'evolució dels exportadors d'oli des de la segona meitat del segle XVII fins a

finals del XVIII s'aprecia a continuació:

86 Sobre el paper comercial de l’oli en tots els seus vessants, es remet a BIBILONI, Andreu, Mercaders i navegants..., Op. Cit., pàgs. 27-55; MANERA, Carles, Comerç i capital mercantil..., Op. Cit, pàgs. 32-126.

38

Font: Per als anys 1656-1717/18, BIBILONI, Andreu, Mercaders i navegants a Mallorca durant el segle XVII, El Tall, Palma, 1992. Per al període 1741-1791, vegeu MANERA,Carles, “Mallorca en el planeta mediterrani. Les principals línies d’inversió del capital comercial (1700-1900)”, a MANERA, Carles (coord.), Exploracions en història econòmica contemporània, Randa Nº 42, 1999.

Les dades revelen uns aspectes socioeconòmics fonamentals que convé

subratllar:

a) Hi ha una regularització dels percentatges a partir de la segona meitat del

segle XVIII, amb una única excepció, que és el cas dels nobles. En efecte, la resta de

grups socials mantenen, amb escasses fluctuacions, una presència molt regular i estable

en els registres extractius d'oli: com a mitjana, devers el 30% els mercaders, poc més

del 20% els xuetes i prop del 30% els grans comerciants.

39

b) La pèrdua de capacitat comercial dels nobles. El pes observat en el segle

XVII es dilueix gradualment i manifesta fortes caigudes percentuals a partir dels anys

1750. Segons les dades exposades, la noblesa, com a grup, ja no té l'agilitat i els

coneixements comercials que havia sabut explicitar en períodes precedents.

c) Els xuetes recuperen clarament posicions des de finals del segle XVII. La

intervenció conversa en les exportacions oleícoles es troba liderada per personatges amb

una posició econòmica sòlida, que els possibilita accedir als excedents oleícoles bé

perquè arrenden finques, bé perquè en són propietaris o bé per mecanismes més

indirectes emprant xarxes comercials internes. Per tant, en la negociació del primer

producte de l'economia insular, la participació xueta, gens menyspreable, se suma a tot

un mosaic de transaccions relacionades que van de les assegurances marítimes a

operacions més vinculades al mercat interior.

Les complicitats dels xuetes amb tots els grups socials serà una constant evident

al llarg del segle XVIII, malgrat els problemes que tindrà el col·lectiu en el decurs de la

centúria.

4. Conclusions

És important remarcar les conclusions a les quals podem arribar en aquest

treball; però, sobretot, a les què afecten a l’aportació més particular, és a dir, el paper

econòmic dels xuetes mallorquins en els segles XVII i XVIII. L’anàlisi del context de

la problemàtica jueva ha servit per situar amb major capacitat el tema específic dels

jueus conversos illencs. L’apartat sobre la situació cultural i social de la comunitat

xueta ens ha ajudat a entendre millor qui eren els xuetes, les seves diferències amb els

jueus conversos i, finalment, la seva situació social a Mallorca. Els d’es Carrer foren

catòlics practicants però amb un vincle cultural amb el judaisme: la cuina i alguns

comportaments dins el mateix grup, com seria l’endogàmia, eren elements que

compartien amb els seus antecedents i que, per tant, els feien diferents a la resta de la

població illenca. Aquest fet creà entre els mallorquins catòlics sospites i pors que es

plasmaren amb la seva constant exclusió en els llocs de feina i en la vida a ciutat.

Aquestes inseguretats culminaren en els actes de fe realitzats a Mallorca que causaren

humiliacions, danys i confiscacions materials i, sobretot, morts dins el col·lectiu xueta.

Malgrat aquesta situació de desavantatge, els d’es Carrer sorgiren enfortits i tiraren

endavant, gràcies també a la seva fortalesa dins el món comercial, tenint un paper

40

definitiu en el comerç de l’oli. Els elements més conclusius que es poden aportar sobre

la participació xueta en l’economia serien els que s’exposen a continuació.

La cohesió ètnica, la capacitació mercantil i les estratègies empresarials que es

deriven de les persecucions de finals del segle XVII, imposen al col·lectiu de conversos

un hermetisme socioeconòmic i una readaptació a l'entorn social, sobre la clara divisa

de reduir costos de transacció. A començaments del XVIII s'auguren signes evidents de

recuperació, ja que la presència xueta en diferents negocis marítims (assegurances,

activitat comercial) es fa més fluida i rellevant.

L'orientació inversora cap a activitats de caràcter financer i creditici és evident.

Les assegurances marítimes des de la segona meitat del sis-cents i fins als inicis de la

nova centúria estan majoritàriament en mans dels xuetes. Alhora, el caràcter de

prestadors es manifesta en el fet que aquestes activitats constitueixen el gruix dels

negocis dels conversos, segons l'anàlisi dels principals patrimonis confiscats per la

Inquisició el darrer terç del segle XVII. Les inversions en armaments corsaris

constitueixen un interès menor, encara que tangible.

L'estratificació econòmica dels xuetes permet d'assenyalar que el col·lectiu és

heterogeni. I aquesta diversitat contribueix a explicar, al seu torn, les diferents activitats

a què es consagren els membres del grup, en funció de les posicions econòmiques. El

ventall de possibilitats va, en el cas de la franja de personatges més poderosos, des

d'operacions financeres i de crèdit fins a la negociació de fortes partides de blat i oli.

Les transaccions pròpies d'un segment social acomodat, però molt distant del privilegiat

abans descrit, són les netament comercials, com per exemple la compra i la venda d'oli,

cereals, productes colonials, matèries primeres i teixits. Finalment, es troba, en el cas

dels mercaders més modestos, la intervenció, directa o indirecta, en la consecució del

treball tèxtil.

En definitiva, el pes econòmic del col·lectiu xueta, gens menyspreable, es manté

durant tot el segle XVIII, malgrat les polítiques antecedents de confiscacions i de

repressió desenvolupades per les autoritats. Els conversos compartiran aquesta

rellevància amb altres grups comercials amb els quals mantenen relacions estretes.

D'aquesta manera, la prevenció de caràcter cultural i social que genera el xueta a la

Mallorca moderna es compensarà amb un tàcit reconeixement de professionalitat i rigor

en els negocis mercantils.

41

És per això que faig meves les paraules de Ludwig Börne, que encapçalen el

present treball: l’anàlisi dels jueus no deixa indiferent ningú, i es troba per damunt de

perspectives positives o negatives. És a dir, els jueus han mantingut una atracció ben

present entre els científics socials, que han analitzat la seva trajectòria amb sentiments

que basculen entre la prevenció i

l’admiració. Però amb un interès

immutable.

Il·lustració de Marc Chagall del Jueuerrant, 1924. Font: Google imatges

42

43

Carles III fou el monarca que, a finals del segle XVIII, signà uns edictes a favor dels drets dels xuetes. Font : CORTÈS I CORTÈS, Gabriel, Op. Cit.

Mapa realitzat per Abraham Cresques, jueu determinant en el món de la geografia i de la cartografia. Font: CASASNOVAS, Miquel À., Op. Cit.

Imatge del carrer de la Plateria, on encara, avui endia, es poden trobar comerços xuetes.Font: LAUB, Eva y Juan, Op. Cit.

Imatge lamentable que aparagué a Palma. Es pot observar enaquesta com una de les característiques físiques atribuides alsjueus és el nas gran. Font: LAUB, Eva y Juan, Op. Cit.

Bibliografia

o Autors diversos, Història de Mallorca,

Vol. II, Moll, Mallorca, 1982.

44

L’argenter xueta conegut amb el nom de Xotet, treballant en el seu taller. Font: LAUB, Eva y Juan, Op. Cit.

En la imatge es pot observar un penjoll amb l’Estrella de David, la placa del nom de la persona fotografiada i la creu de Jesuscrist. Segons, Laub, l’entrevistat deia que el primer representava el coneixement del seu origen, el segon qui era i el tercer, cap a on es dirigía. Font: LAUB, Eva y Juan, Op. Cit. Robiols, crespells i panades, menjar típic de Mallorca

amb origen jueu. Font: Google imatges

o Autors diversos, Política, economia i guerra. Barcelona 1700, Ajuntament de

Barcelona, Barcelona, 2013.

o ABULAFIA, David, A Mediterranean emporium: the Catalan Kingdom of

Majorca, Cambridge University Press, Cambridge, 1994.

o ALCOVER, Antoni Maria, Diccionari català-valencià-balear, Moll, Barcelona,

2002.

o AMELANG, James S., Historias paralelas. Judeoconversos y moriscos en la

España moderna, Akal, Madrid, 2011.

o BAROJA, Julio Caro, Los Judíos en la España Moderna y Contemporánea, Vol.

I., Istmo, Madrid, 1986.

o BIBILONI, Andreu, Mercaders i navegants a Mallorca durant el segle XVII, El

Tall, Palma, 1993.

o BIBILONI, Andreu, El comerç exterior de Mallorca. Homes, mercats i

productes d’intercanvi (1650-1720), El Tall, Palma, 1995.

o BRAUNSTEIN, Baruch, Els xuetes de Mallorca, Curial, Barcelona, 1976.

o BURNS, Robert, Jew in the Notharial Culture. Latinate Wills in Mediterranean

Spain, 1240-1350, Berkeley, Los Ángeles, 1996.

o CASANOVAS, Miquel À., Història de les Illes Balears, Moll, Mallorca, 2007.

o CHACÓN MAÍZ, Jorge, Viure al marge. La vida quotidiana dels jueus de

Mallorca (segles XIII- XIV), Lleonard Muntaner, Palma, 2013.

o COASE, Ronald, “La naturaleza económica de la empresa” dins KNIGHT, F.,

La naturaleza económica de la empresa, Alianza Universidad, Madrid, 1995.

o COHEN, Robin, Global diasporas. An introduction, University of Washington

Press, Washington, 1997.

o COLOM, Mateu, La Inquisició a Mallorca, Curial, Barcelona, 1993.

o CORTÈS I CORTÈS, Gabriel, Historia de los judíos mallorquines y de sus

descendientes cristianos, vol. II, Rodella, Palma de Mallorca.

o CORTIJO, Antonio, La persecución económica de los chuetas. Religión y

economía en Mallorca en los siglos XVII y XVIII, Lleonard Muntaner Editor,

Palma, 2013.

o CURTIN, Philip, D., Cross-cultural trade in world history, Cambridge

University Press, Cambridge, 1984.

45

o DE MONTANER, Pere “Relaciones entre la nobleza comerciante y los chuetas

en vísperas de la guerra de Sucesión”, Bolletí de la Societat Arqueològica

Lul·liana 40, 1980.

o DE MONTANER, Pere i PORQUERES I GENE, Enric, “Subendogamias en el

Mediterráneo: los ejemplos mallorquines de la aristocracia y de los judíos

conversos”, Memòries de l’Acadèmia Mallorquina d’Estudis Genealògics 6,

1997.

o EVERS, Hans-Dieter, “Traditional trading networks of Southeast Asia” a

REINHOLD, Karl (ed.), Asian trades routes. Continental and maritim,

Escandinavian Institut of Asian studies, Copenhagen, 1991

o FORTEZA PINYA, Miquel, Els descendents dels jueus conversos de Mallorca:

quatre mots de veritat, Moll, Palma de Mallorca, 1970.

o HERING TORRES, Max Sebastian, “Limpieza de sangre, ¿Racismo en la Edad

Moderna” a Tiempos Modernos. Revista Electrónica de Historia Moderna, 9

(2003-04).

o ISRAEL, Jonathan, I., La judería europea en la era del mercantilismo (1550-

1750), Cátedra, Madrid, 1992.

o LA CALLE, José Mª, Los judíos españoles, Sayma, Barcelona, 1961.

o LAUB, Eva y Juan, El mito triunfante: Estudio antropológico-social de los

chuetas mallorquines, La Rodella, Palma de Mallorca, 1987.

o LÓPEZ BONET, Josep F., Guía judía de Mallorca, Lleonard Muntaner

Editor, Palma de Mallorca, 2004.

o LÓPEZ, Gonçal, El corsarisme mallorquí a la Mediterrània occidental,

1562-1698: un comerç forçat, Govern Balear, Barcelona, 1986.

o LÓPEZ MARTINEZ, Nicolas, Los judaizantes castellanos y la Inquisición en

tiempo de Isabel la Católica, Burgos, 1954.

o MANERA,Carles, “Mallorca en el planeta mediterrani. Les principals línies

d’inversió del capital comercial (1700-1900)”, a MANERA, Carles (coord.),

Exploracions en història econòmica contemporània, Randa Nº 42, 1999.

o _____Comerç i capital mercantil a Mallorca, 1720-1800, Palma, Consell Insular

de Mallorca, 1988.

46

o MONTANER, Pedro de, Una conspiración filipista: Mallorca, 1711, Kapitel,

Palma de Mallorca, 1990.

o MOORE, Kenneth, Los de la calle: un estudio sobre los chuetas, Siglo

veintiuno, Madrid, 1976.

o MOORE, R. I., La formación de una sociedad represora. Poder y disidencia en

la Europa occidental, 950-1250, Crítica, Barcelona, 2003.

o MUNTANER, Lleonard, “Un model de Ciutat preindustrial. La Ciutat de

Mallorca al segle XVIII” a Trabajos de geografía nº 34, Miscelanea, Palma de

Mallorca, 1977 i 1978.

o _____ “Los xuetas de Mallorca: antisemitismo y competencia económica a

finales del siglo XVII”, a AUTORS DIVERSOS, La Inquisición española.

Nueva visión, nuevos horizontes, Siglo XXI, Madrid, 1980.

o _____ “Estat actual dels estudis sobre la Inquisició i els xuetes de Mallorca”,

Estudis Baleàrics 28-29, 1988.

o _____ Els xuetes de Mallorca. Espai, economia i societat a finals del segle XVII,

Universitat de Barcelona, 1989.

o NADAL, Jordi, España en su cenit (1516-1598), Crítica, Barcelona, 2001.

o PERCEVAL, José Maria, “Un crimen sin cadáver: el Santo Niño de la Guardia

en Historia 16,núm. 202, pàgs. 44-58, 1993.

o PÉREZ, Joseph, Historia de una tragedia. La expulsión de los judíos de España,

Crítica, Barcelona, 1993.

o PONS, Jerònia, Companyies i mercat assegurador a Mallorca (1650-1715), El

Tall, Palma, 1996.

o _____ “Assegurances i canvis marítims a Mallorca: les companyies (1660-

1680)”, Estudis d’Història Econòmica, (2) 1988, 1988.

o RIERA MONTSERRAT, Francesc, Lluites antixuetes en el segle XVIII, Moll,

Palma de Mallorca, 1973.

o ROUDINESCO, Élisabeth, A vueltas con la cuestión judía, Anagrama,

Barcelona, 2011.

o RUÍZ IBAÑEZ, José Javier & VINCENT, Bernard, Los siglos XVI-XVII:

política y sociedad, Síntesis, 2007.

o SÁENZ BADILLOS, Angel, Judíos entre árabes y cristianos: Luces y sombras

de una convivencia, El almendro, Córdoba, 2000.

47

o SELKE, Angela, Vida y muerte de los chuetas de Mallorca, Taurus, Madrid,

1980.

o SHATZMILLER, J., Shylock Reconsidered: Jews, Money lending and Medieval

Soviety, Berkeley, Los Ángeles, 1990.

o SICROFF, Albert A., Los Estatutos de Limpieza de Sangre. Controversias entre

los siglos XV y XVII, Taurus, Madrid, 1985.

o SUÁREZ FERNÁNDEZ, Luis, Judíos espanyoles en la Edad Media, Rialp,

Madrid, 1980.

o _____ La expulsión de los judíos de España, Mapfre, Madrid, 1991,

o VINCENT, Bernard, 1492: “El año admirable”, Crítica, Barcelona, 1992.

o ISAACS, Lionell, A. Els jueus de Mallorca, La Rodella, Palma de Mallorca,

1986.

o www. Diccionaris.cat

o http://www.zeno.org/Literatur/M/B%C3%B6rne,

+Ludwig/Schriften/Briefe+aus+Paris/Vierundsiebzigster+Brief

48