Nativa 50

SUBSCRIPCIÓ ANUAL 15€

REVISTA MUSICAL METROPOLITANA #50 \ JULIOL–AGOST 2009

+ \ ANÍMIC–ASMATIK \ PASCAL COMELADE \ IA-BATISTE \ ACTIVISTES: ALBERT GUIJARRO

GALLYGOWS \ LE PETIT RAMON \ COMELADE+CASASSES \ NUEVA VULCANO \ MARC EGEA

50 MOMENTS DE LA MÚSICA A BARCELONA (2000-2009)

+ DIGITALITZACIÓ \ DIRECTE \ POLÍTICA CULTURAL \ LLIBERTAT \ ACTIVISTES: ADELL, FAURA, NUBLA

DIT A NATIVA

“Des de mitjans del segle XV (...)la cultura és una cosa ordenadade dalt a baix i que serveix coma caixa de ressonància de les

classes poderoses“ (R.Faura, Nativa 36) / Jordi Hereu pro-clama: “Vull que la ciutat tingui música en viu”. (O. Àbalos,37) / “les sales serien un espai a protegir. És obvi que a ningúse li ocorriria tancar una biblioteca així com així”. (A.Guijarro,33) / “Nosaltres tenim una sala, el nostre ofici és donarcabuda als concerts, no fer de promotors“ (R.Tierz, 42) / “Unclub d’improvisació és un valor segur“ (V. Nubla, 46).

“Potser el símptoma de que estàs fent pop és queutilitzin una cançó teva per a un anunci“ (X.Guillaumes, 44)/ “Una nadala és una sintonia publicitària: la sintoniapublicitària de la multinacional més nociva que es coneixal planeta (R. Faura, 42)“ / El jazz és una cosa com moltlaboral (A. Smith, 44) / “hem de reivindicar l’amateurisme.Els músics professionals són avorrits, i els que aspiren aser-ho també“ (Miguel, de Manny Rodríguez y las HonkyTonkys, 33) / David Mengual lamenta la invisibilitat quepateixen els músics de jazz, a l’Sputnik (F. Esteve, 42).

“(sobre el periodisme musical) No sé por qué razones,pero no hemos sabido demostrar que nuestro trabajo esnecesario. No me parece mal que nuestro púlpito estécuestionado. Si ocurre es porque nos lo hemos buscadonosotros y porque en este país la música nunca ha tenidouna relevancia cultural significativa.”, (L. Hidalgo, 39) / “Elsdirectius d’alguns diaris creuen que les crítiques musicalsels fan perdre lectors“ (N. Cruz, 39).

“(amb les noves tecnologies) L’escolta musical s’apropamés a un procés de creació que a una escolta passiva, i totsembla indicar que anirà en augment“ (X. Serra, 46) / “Lamúsica s’hauria d’escoltar d’una altra manera, perquè aratothom està endollat tot el dia. Sembla que la gent no prestaatenció”. (D. Mayor Bratvogel, 45) / “(Vull) ...tornar a agafar elsentit del que és un enregistrament: tirar una foto a una cosaque està molt bé com està i oblidar-m’en (S. Coromina, 42) /

“La gent d’entre 20 i 30 ha obert els seus horitzonsmusicals d’una manera bèstia“ (V. Velasco 46) / “La tec-nologia va ajudar a explorar nous llenguatges però tambéva anar trencant la divisió entre les diferents culturesmusicals, unificant conceptes i públics“ (X. Serra 46) / “Elgust és una trampa. No és més que una habituació aalguna cosa“ (Carmen Pardo, 41) / “És allò de la Ode to theDeath of Jazz de l’Edward Vesala: preguntar-se què es potfer a partir d’aquí? Busquem. Hi ha maneres, segur que hiha maneres.“ (Marc Egea, 45) / “Busco en la música el queen literatura podria ser el realisme màgic. Tractar demostrar que hi ha altres camins possibles. No només per ala música, també per a nosaltres mateixos.“ (S. Merino. 33)

Recopilat per cRiStina Tascon i jordi oliveras

EDIT

WHO

4 — Reportatge 50 moments de la música aBarcelona 14 — Article 1 La digitalització i elfutur de la música 18 — Article 2 ¿Nada comoel directo? 22 — Article 3 Política cultural?

26 — Article 4 Música y libertad 30 — Club Nativa 32 — Activistes Sobre l’activisme: Joan-Elies Adell /Ramon Faura Coll / Victor Nubla

503

Direcció i coordinació Jordi Oliveras i Cristina TascónHan col·laborat en aquest número Olga Àbalos, Joan-Elies Adell, Nando Cruz, Ramon Faura, Luis Hidalgo, Albert Isnardo, Victor Lenore, Victor Nubla, Xavier TortDisseny i il·lustració Xavier Alamany amb la col·laboració d’Israel Aguilar Correcció de textos Mariona MasferrerFotografia Advanced Music, Xavier Alamany, Dani Cantó, Raul Cuevas, Cesar Merino, Albert Pijuan, Maribel R. de Erenchun, Inma Varandela i arxiuHeliogabal, In-Edit, ScannerFM, Taller de Músics i arxiu NativaImpressió Rotimprès Dipòsit legal GI 956 2002 Amb el suport del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de laGeneralitat de Catalunya i de l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona

NATIVA#50 Revista musical metropolitana Juliol–agost 2009

Edita Indigestió Musical SL Apartat de Correus 9042 08080 BarcelonaE-Mail [email protected] Web www.indigestio.comNativa no necessàriament es fa responsable de les opinions dels seusredactors i col·laboradors

JULIOL–AGOST 2009 NATIVA50

4

REPORTATGE

L’enumeració per si mateixa no ens explica massa coses.Una llista en el fons és una eina per aconseguir un relat,però no és el relat. És una llista subjectiva i insuficient.Tampoc els comentaris el poden omplir. Per què? Perquècadascú de nosaltres hem de fer la pròpia lectura i ompliramb la nostra memòria el que manca. Són 50 momentsque es reparteixen entre anècdotes, vivències, concerts,aniversaris, resistències i abandonaments, dels que, coma ciutadans d’aquesta ciutat, hem format part.

Res ha fet que la música canviï radicalment. No es nipitjor ni millor. El músic continua jugant un paper sobrel’escenari i el públic segueix demanant-ho. La música con-tinua essent una pàgina en blanc en la que escrivim el quevolem cada moment. Una mica com aquesta ciutat, quepot ser el que nosaltres (i més) vulguem que sigui.

ANY 2000 1 MANU CHAO TOCA AL SIDECAR

En el moment més àlgid de l’èxit del seu disc Clandestino(1998), Manu Chao celebra diversos concerts secrets a lasala Sidecar que aconsegueixen un ple absolut i deixen

molta gent a les portes del local. L’esdeveniment és laclara consolidació de tot un moviment basat en el mestis-satge estètic i musical com a progressisme, i que inclouformacions com Ojos de Brujo, Macaco, Bazuka Matraca,Delinqüentes i Muchachito Mondo Infierno. Deu anys méstard, aquest moviment contestatari de la nostra època,encara perdura. XAVIER TORT

A N Y 2 0 0 1 2 TRIBUNAL CONSTITUCIONAL: SENTÈNCIA 119/2001

DEL 24.5.2001: “EL SOROLL VULNERA ELS DRETS FONAMENTALS“

La sentència del Constitucional va permetre que a partir dellavors es paguin indemnitzacions als afectats pel soroll i estanquin els bars responsable (per dir-ho d’una manera pla-nera). Però també ha fet que per valorar el nivell d’afectacióque produeix el soroll es mesuri el so quantitativament (endecibels) i no qualitativament. El so, i la música per exten-sió, passa a ser legislat per lleis de medi ambient que regu-len la contaminació acústica, un fet ple d’incongruències.Cal afinar les legislacions perquè a l’hora de parlar de sopesi més el fet cultural que no els decibels. OLGA ÀBALOS

OLGA ÀBALOS, XAVIER TORT

SI CADASCÚ hagués de fer una llista dels 50 moments més sig-nificatius del que ha passat a la música, a Barcelona, elsdarrers deu anys, tindríem diferents llistes, però alguns

d’aquests punts segur que coincidirien.

NATIVA50 JULIOL–AGOST 2009

50 MOMENTS DE LA MÚSICA A BARCELONA

(2000-2009)

5

3 NOVA LLICENCIATURA SUPERIOR DE MÚSICA: NAIXEMENT

DE L’ESMUC

Que Barcelona i, per extensió, el territori català, tingués perfi una llicenciatura pública d’aquestes característiques vasignificar fer un pas cap a una normalitat merescuda. A mésde modificar el pla curricular per a aquests estudis d’equi-valència universitària, el naixement de l’ESMUC ha ajudat arevifar escenes fins ara una mica encarcarades com la jaz-zística o la de la música tradicional dotant-les de músicsamb sang nova i fresca i ganes de menjar-se el món. O.A.

A N Y 2 0 0 2 4 REVISTA NATIVA

De la gestora musical Indigestió sorgeix el primer númerode la revista bimestral i gratuïta Nativa, revista pionera enla reflexió musical. A més a més suposa una plataformad’opinió pels músics i una font d’informació de sectorsmusicals de poca difusió. Creant un espai amb una visiómusical –com a ens global que va més enllà de preocupa-cions estilístiques– omple un buit en un mercat marcat pelmercantilisme i l’excessiva especialització tendenciosa. X.T.

5 SO DE BARCELONA

Els cartells dels grans festivals que se celebren a Barcelo-na palesen un auge de formacions nascudes en aquestaciutat. Són formacions amb membres de diferents pro-cedències estilístiques i, doncs, força diferents entre sí.Però constituïdes per músics que viuen, creen i assagen ala ciutat. Per això, coincideixen de vegades en algun bar.Així 12Twelve, Sidonie, Mishima, Pastora, Songstore,Facto Delafé, etc., no comparteixen estils, però sí quecomparteixen locals, temps, festivals, bars i ciutat. X.T.

6 NOUS SEGELLS: BANKROBBER, FOEHN RECORDS,

CYDONIA I SINNAMON

Sinnamon Records va esdevenir el tercer cap d’un mons-tre que porta el mateix nom, Sinnamon, bicèfal fins llavorsgràcies a la propietat i gestió de l’antiga Zeleste i la pro-motora musical del mateix nom. Representava un noumodel d’empresa de gestió musical amb una forta ambicióeconòmica que contrastava amb el projecte de Bankrob-ber, Foehn Records i Cydonia, petites discogràfiques nas-cudes el mateix any que volien donar sortida a una novacollita de músiques locals i que apostaven per l’especialit-zació com a resultat de creure en un projecte molt perso-nal i únic. O.A.

7 EL HARLEM FA 15 ANYS

El club dirigit per Daniel Negro ha anat resistint al llarg delsanys com una sala transgressora que ha donat primeresoportunitats a molts músics. De fet, és la sala de concertsmés antiga de Catalunya (tres anys més tard rebria elpremi a la Difusión de la Música de la SGAE). Pel seuescenari han passat des de Pau Riba a Ojos de Brujo,s’han format jazzmans i, darrerament, la sala s’ha convertiten un punt de trobada pels aficionats als sons llatins, a lamúsica brasilera, i fins i tot, al Rock fusió. O.A.

A N Y 2 0 0 3 8 EL “NO A LA GUERRA“

La cerimònia dels premis Goya d’aquell any va posar demoda portar l’adhesiu de “No a la guerra”, una manera defer públic un posicionament polític de forma discreta. Alsactors més compromesos (com la família Bardem) s’hi vaunir el col·lectiu de músics, poc predisposat, normalment,


1

2 4

7

8

6

a mostrar la seva opinió (tot i que sempre es pressuposaque l’art ha de ser d’esquerres, no se sol dir en veu alta).Recuperar l’afany de crítica pública és sempre positiu. O.A.

9 EL SÓNAR NO VOL CRÉIXER MÉS

Coincidint amb el seu desè aniversari el X Festival deMúsiques Avançades i Art Multimèdia Sónar assoleix elseu rècord d’assistència en registrar 100.000 assistents enaquesta edició, erigint-se així com una permanent “expo-sició universal de Barcelona”, ja que se situava en l’avant-guarda del món de la música electrònica i de les novestecnologies a nivell mundial. És pioner d’un modern feno-men social en el qual conflueixen el coneixement, l’inter-canvi logístic, l’entreteniment i les arts. X.T.

10 NÚMERO 100 DEL MONDO SONORO

La revista musical gratuïta Mondo Sonoro celebra, el 23de setembre al BAM, en el marc de les festes de la Mercè,el seu número 100 que sortiria a l’octubre. L’esdevenimentMondos of Rock va tenir lloc a l’estació de França, i perl’escenari de Mondo Sonoro va lluir de la mà de bandescom Fundación Tony Manero, Tuesday Afternoon, Madee,Cecilia Ann o Sidonie a base de versions dels seixanta,setanta i vuitanta. En acabar els concerts Macaco oferíuna batucada i els Dj’s Amable i Undo s’encarregaren delball fins a altes hores de la nit. X.T.

11 PRIMERA EDICIÓ DE L’IN-ÈDIT FESTIVAL

El Club Elena, al barri de Gràcia, amb olor a tancat i ambaquelles butaques de vellut vermell, va acollir el debut

d’un festival de cinema predestinat a reunir malalts de lamúsica, mitòlegs, homes i dones de les cavernes i, coms’ha comprovat al llarg de les edicions posteriors, gent inen general desitjosa de deixar-se veure. Organitzat per lagent d’En Silencio, l’In-èdit proporcionà l’immens plaer depoder veure en una pantalla de cinema documentals musi-cals de tots els gèneres. Un plaer que afortunadament esrepeteix cada tardor. O.A.

12 CONCERTS DE PAGAMENT AL BAM?

Aquell any, el director del festival Albert Salmerón declara-va que l’objectiu del Barcelona Acció Musical, després dedeu anys de vida, seguia sent “portar la música al carrer”.Aquestes paraules contrastaven amb la novetat d’aquellaedició: per primera vegada, el certamen oferia alguns con-certs de pagament a l’Estació de França, cosa que vaobrir un animat debat públic sobre quin tipus de festivalhavia de ser el BAM. Dos anys més tard, en el 2005, totsels concerts tornaven a ser gratuïts. O.A.

13 EL “BOOM“ DEL MYSPACE. VISCA L’AUTOPRODUCCIÓ!

El Myspace va néixer com una xarxa social virtual el 2003,però de seguida va revolucionar la manera en què es con-cebia la creació i la promoció musical. La necessitat d’unadiscogràfica que recolzés la música començava posar-seen dubte. Dubtes que tendien a convertir-se en unaevidència a mesura que la tecnologia per a fer gravacionsmusicals estava, cada vegada més, a l’abast de tothom.Els grups de Barcelona s’han apuntat, des d’un inici, alMyspace, aprofitant la seva gratuïtat i creant una xarxasocial de comunicació impensable fins aquell moment. O.A.

14 AINA SE SEPAREN

Amb més de 400 concerts fets (també gires per Europa ipels Estats Units) i una desena de referències discogràfi-ques (entre elles, tres discos publicats a Bcore), Aina (ArturEstrada, Pau Santesmasses, Xavi Solà i Álvaro Solà) seseparaven després de vuit anys de trajectòria. Represen-taven una manera molt honesta i sòlida d’entendre lamúsica, d’una filosofia do-it-yourself que tant ha calat dinsl’escena Hardcore, Punk Rock o com es prefereixi anome-nar. Ho deixaven per una qüestió de creativitat, no per


9

11

1413

7

manca d’il·lusió (poc després, l’Artur – veu i guitarra – tor-naria a escena amb Nueva Vulcano). Van acomiadar-se delpúblic amb una gira per vàries ciutats de l’estat i amb lapublicació de dos EPS amb alguns temes inèdits. O.A.

A N Y 2 0 0 4 15 FÒRUM DE LES CULTURES

El 9 de maig s’inaugura el primer Fòrum Universal de lesCultures, que tracta temes com el desenvolupament sos-tenible, les condicions per la pau i la diversitat cultural.Durant 141 dies les instal·lacions construïdes per l’esde-veniment van ser visitades per 3.323.123 persones, quetambé comptà amb nombrosos espectacles de dansa,teatre, cercaviles i concerts. El que destacà d’aquestsúltims fou la música ètnica de Gilberto Gil, IncredibleString Band, Cesaria Évora, Alim Qasimov o Khaled. X.T.

16 G’S CLUB. CAP MÉS DIMARTS G3G AL SIDECAR

Aquest any es tancà el G’s Club (organitzat pel segellG3G), després de tretze anys d’una programació arrisca-da. Els dimarts al Sidecar foren el quarter general de totsaquells als qui interessava la música experimental i tambéfou epicentre de diversos projectes. Per allà van passarRaèo, Superelvis, Macromassa, H. Kobayashi, P. Bastien i,en definitiva, tota una generació que visqué una edat d’ormentre aquell club li donava unitat i vigència. El tancamentocasionà un buit que mai més ha estat cobert. X.T.

17 MUCHACHITO BOMBO INFIERNO I EL RETORN

DE LA RUMBA

Comença a despuntar la nova rumba catalana, fruit d’unallarga tradició, que recupera l’esperit dels grans pionersdels anys 70 com el G.Pérez, El Pescaílla i el Peret. Laseva base consisteix en la tècnica del ventilador, però araestà carregada de dub o hip-hop i d’altres aires mestissoscom la cumbia i el reggae. Uns bons exemples són Ojosde Brujo, Muchachito Bombo Infierno o la Troba Kung-Fu.Personatges com Carles Mestre representen la nova for-nada, devota d’aquells antics mestres i de la rumba quin-qui dels vuitanta. X.T

18 ARCO Y FLECHA, PROGRAMACIÓ CONTINUADA

El Mercat de les Flors acull, des del 2004, una de les pro-gramacions musicals més arriscades: la de la promotoraArco y Flecha (AYF), que des del 1994 porta a Barcelona, ia la resta de l’estat, propostes de jazz d’avantguarda imúsiques improvisades. La promotora musical va volerconsolidar-se com a programador establint un fil conduc-tor entre els concerts i convertint-los en un lloc de trobadadels aficionats d’aquest tipus de música. Aquella primeratemporada d’AYF va acollir músics com el bateria JoeyBaron (col·laborador de John Zorn), Tim Berne, Ken Van-dermark o William Parker, entre altres. O.A.

A N Y 2 0 0 5 19 SCANNERFM GUANYA EL PREMI ONDAS

Dalí deia que un dia Figueres seria el centre del món. Ambel temps s’ha comprovat que la seva premonició no eradel tot certa però que, en certa manera, tenia raó: lesnoves tecnologies de la informació han fet que es passidel localisme a l’universalisme. Les fronteres desapareixen

d’una manera vertiginosa gràcies a Internet. Scanner Fmva començar sent una iniciativa de ràdio digital feta a Bar-celona, i va anar creixent fins a arribar a ser la ràdio demolta gent. El premi Ondas que van rebre el 2004 va signi-ficar el reconeixement d’un medi encara amb poc prestigi(com també ho són els diaris digitals), però de granpresència entre la població. Avui en dia, és la ràdio oficialde festivals com el FIB, el Primavera Sound o el Sónar i téuna graella amb una gran varietat musical, tot i que algunslocutors són amateurs, potser l’únic punt a millorar. O.A.

20 EL PRIMAVERA SOUND CREIX I ES TRASLLADA AL FÒRUM

Aquella primera edició del PS al Fòrum aixecava sospites.L’organització va abandonar el recinte del Poble Españolamb la intenció d’evitar les cues i les molèsties de la calor,i volien fer un salt qualitatiu i quantitatiu. El desert deciment, des d’aquell moment, permet una millor mobilitatde públic (són 27 hectàrees), hi ha més espais per seure ibeure. En aquella primera edició, hi van assistir unes44.000 persones. La ciutat havia trobat una manera d’uti-litzar l’espai: més tard hi aterrarien el BAM, la Feria d’Abril iel Summercase. O.A.

21 EL “DESGLAÇ“ DEL FLAMENC EN CATALÀ

L’atreviment del cantaor de Badalona Miquel Poveda vafer obrir els ulls a molta gent. A Catalunya sempre hi hahagut una gran tradició de flamenc però semblava gairebé


18

19

21

9

un tabú cantar en una altra llengua, tot i que el català és lallengua comuna de gran part de la comunitat gitana. Eldisc “Desglaç”, que musicava poemes de Martí i Pol iJacint Verdaguer entre d’altres autors, va ser un granintent d’aprofundir en el sentiment flamenc reafirmant lapròpia cultura. Què va ser el millor? Les bones crítiquesque va rebre de la resta de l’estat pel seu directe. O.A.

22 DISC “MADE IN BARCELONA“

Potser caldria anar pensant en fer-ne un segon volum, siencara es pensa que publicar aquest recull va servir d’al-guna cosa. El disc va publicar-se amb la intenció de fer unresum dels grups que circulaven per la ciutat (Standstill,Mishima, Nueva Vulcano, 12twelve, Refree, etc.) i que,suposadament, compartien un mateix sentiment d’inde-pendència. Desconec si d’aquí uns anys ens ajudarà aentendre millor el que passava a la ciutat en aquestmoment de canvi de mil·leni. O.A.

23 AB, ABARNA, DESAPAREIX

Després de deu anys lluitant per sortir de l’impremta,Yolanda Muelas tancava la barraca del que havia estat elseu projecte personal i que no havia deixat indiferent aningú. L’AB, nascuda com una agenda musical de Barce-lona anomenada Abarna, va anar transformant-se fins aconvertir-se en una revista de tendències. I en aquestcamí, va tenir fans i va crear-se molts enemics, va sercopiada, va revifar el sector de la premsa gratuïta, vaposar el seu gra de sorra en el desprestigi de la professió(pots escriure, però sense cobrar) però alhora va ajudaralguns periodistes a ser-ne de veritat. Recordo que el pri-mer número va ser gratuït i el van repartir durant el primerPop Festival de Badalona, el 1995. Era la peça que li falta-va a una escena local independent que tot just començavala seva dècada de glòria. O.A.

24 JORNADES COPYFIGHT AL CCCB

Se celebren les jornades Copyfiht al CCCB per debatre elproblema de la restricció cultural degut als estrictes dretsd’autor. Són presidides per Lawrence Lessig, portaveu delcorrent crític Copyleft que cerca més liberalització de lapropietat intel·lectual per tal de legitimar les noves tecno-logies i flexibilitzar la creativitat. Una de les preguntes quees plantejaven com a nucli del problema fou: és èticcomercialitzar amb la cultura? Una iniciativa necessàriapel desenvolupament cultural. X.T.

25 PROGRAMACIÓ CONTINUADA A L’HELIOGÀBAL

Prop del seu desè aniversari, l’Heliogàbal, un emblemàticbar de Gràcia, es transforma en un local que deixa de serun punt de reunió irregular per esdevenir un local dereferència per la regularitat i varietat de la seva programa-ció. Per assolir-ho, estructura la setmana per dies ambsessions de jazz, música experimental, música diversa itrimestres de poesia. D’aquesta manera, el local ha acon-seguit la fidelitat del seu públic i una hiperactivitat artísticasense precedents a la ciutat. X.T.

26 MISHIMA CANTA EN CATALÀ

L’aparició del flamant Trucar a casa, recollir les fotos,pagar la multa de Mishima, gairebé íntegrament cantat encatalà, suposa un dels esdeveniments consolidatius del’escena pop catalana, fins i tot des dels estrats de lamúsica independent. Aquesta es desfà de la vella etiquetaque els identifica amb una generació de Rock subvencio-nat que no responia al gust d’uns quants músics que perpor a ser-hi inclosos cantaven en anglès des de ja feia unsquants anys. X.T.

27 LES SESSIONS DEL POWDER ROOM I THE BOILER

Des dels anys 80, l’escena soul i mod de la ciutat s’ha

24

25

30


17

26

32


10

buscat els seus petits reialmes per sobreviure i retroali-mentar-se. Quan van desaparèixer les cites del club“Magic in The Air”, Barcelona va quedar orfe d’esperitclubbing vintage fins l’arribada de The Boiler, itinerant, i lessessions The Powder Room a la sala Apolo, que hanposat, definitivament, la ciutat en el mapa europeu delscircuits de DJ especialitzats, com l’escocès Keb Darge,pare del Deep Funk. O.A.

A N Y 2 0 0 6 28 ETUDE RECORDS

Pau Torres viu actualment al Canadà i des d’allà dirigeix elseu segell discogràfic, Etude Records, una petita joia nascu-da el 2006 amb la qual va voler donar sortida a una escenamusical vinculada a les músiques improvisades i experimen-tals, gairebé l’underground de l’underground. Gràcies a ell,músics com el Ferran Fages, l’Alfredo Costa-Monteiro(exmembres del col·lectiu IBA) o l’Andreu Martínez han pogutpublicar discos i tenir una certa repercussió arreu del món. O.A.

29 L’ESPAI DESAPAREIX

Després d’un any d’especulacions sobre el seu futur, el 31de desembre l’Espai de Música i Dansa tancava les sevesportes per traslladar la seva programació musical a la salapolivalent de l’Auditori i la de dansa al Mercat de les Flors;i perdia, així, la seva marca. Havent ofert una programaciócontinuada des de l’any 1992 se suma a la llista de salesmitjanes que no troben continuïtat a la ciutat i són absorbi-des per les grans instal·lacions oficials.

30 OBRE LA [2] DE L’APOLO

L’Apolo amplia l’oferta amb l’obertura de la sala [2]. D’a-questa manera, s’incrementen els espais en funció deltipus de programació: la [2] ofereix concerts més modes-tos, de caire local i amb vocació de club i cobreix tendèn-cies més alternatives, a nivell dels directes i de la discote-ca. A la sala principal, en canvi, s’ofereix una programació,en part, més multitudinària en els concerts i en les ses-sions de Dj’s de tendències techno. L’ampliació ha ajudatmolt l’escena local. X.T.

31 BATONGA S’ACOMIADA

La revista especialitzada en músiques d’arrel Batonga, fun-dada el 1999, plega en el seu número 75 degut a proble-mes econòmics causats pels canvis de les prioritats publi-citàries, així com pel desgast del mercat discogràfic,juntament amb l’estancament que suposa la supremacia

dels festivals. Desapareix en un moment en el que l’interèsper les músiques del món augmenta dia a dia, cosa quesuposa un gran buit informatiu per tots aquells que volenendinsar-se en aquest complex i dispers gènere musical. X.T.

32 DESAPARICIÓ DE DJ SIDERAL

Mor Aleix Vergés, alies Dj Sideral. Mor el 19 de juny acausa d’una aturada cardiorespiratòria. Amb ell tambémor el liderat d’un eclèctic moviment techno que serà viudurant bona part de la dècada dels 90. Essent un dels pri-mers Dj’s residents del Nitsa, de seguida es convertí en elDj català de més projecció internacional. Representà unpont entre les tendències dels primers anys d’aquelladècada amb el so madchester dels seus Peanut Pie, i l’e-closió techno que va venir poc després. Va aconseguirpublicar alguns àlbums. X.T.

33 ELS FESTIVALS ES MULTIPLIQUEN: SUMMERCASE, POP

ARB, FARADAY FEST

Barcelona necessita més festivals de música? L’enormeoferta que va haver-hi a partir del 2006 feia preveure unasaturació del mercat i convidava a pensar en la música endirecte com l’única realitat rentable del negoci musical.Sigui com sigui, festivals com el Pop Arb o el Faradays’han incorporat en el calendari d’una manera molt eleganti sent fidels a una manera de programar constructiva i ambpersonalitat. Altres festivals, com el Summercase, aixe-quen desconfiança per una programació sense conces-sions, tot i la venda de tiquets i l’acceptació popular. O.A.

34 PLA ESTRATÈGIC DE LA MÚSICA A GRÀCIA

Es redacta el Pla estratègic de la música a Gràcia que preténdonar solucions, a partir d’un diagnòstic de la situació actual,per tal de millorar les infrastructures, oferir programacions detots els formats i tendències, apostar per la cultura musicald’arrelament popular, fomentar la creació i la fusió d’estils,millorar la situació a nivell d’imatge per a la subsegüent inte-gració dels músics, així com millorar l’educació musical a unbarri ja de per si molt actiu amb el fet musical. X.T.

35 12TWELVE ES PASSEN AL JAZZ AMB “L’UNIVERS“

Matisem: 12twelve mai ha fet jazz ni free jazz, per molt queho hagi dit en portada el Rockdelux. “L’Univers“ (Acuarela,2006), segon disc del grup, enregistrat amb Steve Albini aXicago, la banda de post rock va obrir una línia de compo-sició més melòdica i acústica amb la introducció del saxo i

35

36

39

11

el contrabaix, jugant a fer petites improvisacions i demos-trant un gust exquisit pel soundtrack. La seva separació,l’any 2009, va trencar l’interessant camí d’exploraciómusical que havien trobat. O.A.

36 TORNA L’ONA LAIETANA

En l’edició del Festival LEM es programa un homenatge al’Ona Laietana anomenat Anamnèsia. Hi participen l’Or-questra de Cambra Vila de Gràcia amb el suport elèctricper tal d’interpretar temes de Secta Sònica, Blay Tritono iMúsica Urbana. L’esdeveniment palesa un renovat interèscap a aquest ric moviment dels anys 70 que, partint delrock progressiu i el jazz, no tancava les portes a influènciespopulars catalanes i mediterrànies, un camí que, els últimsanys, va impregnant la música que d’aquí. X.T.

37 EL PRIMER CONCURS DE JAZZ DE BARCELONA

Encara és una iniciativa molt desconeguda pel granpúblic, però cada vegada més coneguda entre els aficio-nats del jazz que veuen com aquest certamen està cap-tant, des de la seva primera edició, la participació delscadells de l’escena catalana. Cadells com Jordi Berni,Santi de la Rubia, Marco Mezquida, Ramón Prats o AnnaLuna tenen una ajuda per a aconseguir viure de la música.Tot va començar gràcies a una idea de Fede García, ungran aficionat al jazz. O.A.

38 MP7, MÚSIQUES EN PROCÉS

Que un espai com el Centre de Cultura Contemporània deBarcelona aposti per cicles i activitats que convidin a lareflexió de la societat actual no hauria de ser cap cosadestacable, però potser no cal donar-ho per fet, ja que lamúsica és potser l’art que més es deixa de banda a l’horad’usar-la, d’interpretar-la com a reflex de la societat en laqual és creada. Els cicle MP7, músiques en procés trencaaquesta tendència i obre un punt de reflexió amb la pro-gramació de concerts interessants i xerrades al voltant

d’aquest, és a dir, “sessions de creació, mescla i debatsobre les músiques populars contemporànies”. O.A.

A N Y 2 0 07 39 SOBRETAULES DE BANNKROBBER

L’aparició de Bankrobber a escena, tot i ser de La Bisbalde l’Empordà i reconèixer públicament el seu orgull rural,és un bon exemple de com, pas a pas, els projectes per-sonals poden fer-se grans i madurs si els alimentes ambmolt d’amor. No massa grans, tampoc cal. El cicle deSobretaules que van iniciar ha aconseguit reunir músicsdel seu segell, com Guillamino, Ramon Faura, Mazoni oSanjosex amb d’altres músics barcelonins i fer-los voltarper Catalunya, aquest territori de 32.000 km2 que hi hadarrera de Collserola. O.A.

40 OBRES AL TRADICIONÀRIUS

Després de dos anys i mig d’obres de rehabilitació el CATreobre de nou i esdevé la seu (durant aquest temps traslla-dada als Lluïsos de Gràcia) per la 21ª edició del FestivalFolk Internacional Tradicionàrius. El renovat centre disposaara d’un teatre-auditori amb una capacitat de 400 perso-nes, una sala d’exposicions, un bar, dues aules i d’altresespais en una àrea de 1.400 metres quadrats. En aquestany inaugural, les actuacions anaren a càrrec de El Pontd’Arcalís, Violines, Marc Egea i La Carrau, entre d’altres. X.T.

A N Y 2 0 0 8 41 NOVA ORDENANÇA: 191 BARS RENOVEN

LA LLICÈNCIA DE BAR MUSICAL

Des del gener, entra en vigor la nova ordenança segons laqual els 191 bars que tenen llicència de bar musical podenreprendre la seva programació sempre i quan s’estableixinles mesures d’insonorització necessàries per garantir eldescans dels veïns i que no hi hagi cap pista de ball (nomésreservades a les discoteques). Així, tímidament, es reprènl’activitat programadora després del desencant sofert a laciutat pel tancament de diverses sales emblemàtiques depetit i gran capacitat, com el London Bar o La Paloma. X.T.


45

43

46

12


42 EXGAE

En una època històrica en què el concepte pagar perescoltar música ha, pràcticament, desaparegut, són cadavegada més freqüents les iniciatives que posen en dubteel sistema de gestió de la SGAE, que controla els dretsd’autor en aquest país. La creació de Creative Commonsha ajudat a obrir una nova via de pensament. La platafor-ma Exgae, impulsada per l’assessoria política Conservas(http://conservas.tk/?p=79) ofereix, també, reflexió i ajudajurídica per a qui vulgui fer més gran les esquerdes delmodel de la SGAE i deixar en evidència “els seus abusos”.S’acosten nous temps. O.A.

43 MOVIMENT INDIE-FOLK

Influïda per certs moviments sorgits del mercat anglosaxó,capitanejats per figures com Devendra Banhart, Bill Calla-han o Sufjan Stevens, comença a despuntar una novaescena folk amb vocació psicodèlica a la ciutat. Així esmostren, cadascú amb el seu bagatge, l’estranyesa d’Al-baialeix, el minimalisme emocional de Bedroom, l’elegàn-cia de Ten Thousand Islands, l’eclecticisme de Suma o elruralisme d’Anímic que, tanmateix, són distintes cares delnou folk de Barcelona. X.T.

44 LES AUS TOQUEN AMB LYDIA LUNCH

Calia que vingués una noia de Nova York per a quecomencessin a aparèixer dos personatges prometedorsde l’escena de Barcelona, Arnau Sala i Dalmau Boada.Seguint la proposta del guitarrista Marc Viaplana, Les Ausvan acabar acompanyant la poetessa de Nova York, i resi-dent al Maresme, en una actuació. La química entreaquestes dues generacions de músics va ser tan forta quesembla que, tot i la intermitència amb la que es troben pertocar i actuar, mai es trencarà. O.A.

45 STANDSTILL: VIVALAGUERRA

El darrer disc d’aquests barcelonins és EL disc. Tal i comexpliquen en el seu documental 10 años y una zanahoria, olluitaven per tirar endavant, superar el desgast dels deuanys a la banda, o desapareixien. El grup havia fet unaaposta personal per dedicar-se en exclusivitat a la músicai la dificultat per aconseguir-ho ha estat tan gran que“Vivalaguerra“ és un cant a la lluita del dia a dia, és un tre-ball autoeditat amb el qual reafirmen, encara més, la sevaindependència. L’autogestió de sentiments i de l’economiasembla que és un bon camí per sobreviure. O.A.

ANY 2009 46 TARÀNTULA: DESCÀRREGUES LLIURES

DELS SEUS DISCS A LA XARXA

Com ja varen fer, de forma pionera al nostre país, amb elseu primer disc Esperando a Ramón (Producciones Dora-das, 2006), els Taràntula llancen Humildad Trascendental(Producciones Doradas, 2009) per ser descarregat gratuï-tament a través d’Internet. Fet amb una certa actitudespontània, vital i nihilista, és una prova de la seva condi-ció intrínseca d’amateurs i del do it yourself del món indie.Així, se sumen directa o indirectament al moviment Copy-left, que cerca democratitzar i liberalitzar la cultura. X.T.

47 MÚSICA EN VIU A TV3: DE PROP + ANIMA

Sembla una paradoxa que en un mitjà amb tants micrò-fons i tècnics de so com TV3 no es pugui fer música endirecte més sovint. Algú sap per què aquest 2009 no hemtingut més concerts en directe del programa De Prop deTV3? Una iniciativa com la del periodista Jordi Turtós defer un programa de concerts en directe a la televisió maihauria de desaparèixer. El programa Ànima, que substi-tueix tots els programes de cultura de la graella, apostaparcialment pels directes (bé, hi ha un grup tocant dostemes), però queda curt. O.A.

48 25 ANYS DE FRESH SOUND

Amb una festa sonada a la sala JazzRoom, el segell FreshSound, un projecte personal de Jordi Pujol, va celebrar elsseus 25 anys d’existència envoltat de músics, programa-dors, periodistes i aficionats. Vint-i-cinc anys després,encara es mou guiat pel cor: publica, potser, més discosdels que li convindrien (el seu catàleg converteix FreshSound en un dels cinc segells més importants de món deljazz). Vulgui o no, sempre se’l recordarà per haver gravat elprimer disc de Brad Melhdau. O.A.

49 FI DE L’IMPERI SINNAMON?

És la fi de l’imperi Sinnamon? El fet que aquest 2009 laproductora barcelonina hagi decidit no fer el festival Sum-mercase, juntament amb la cancel·lació de l’Ola Festival,del Dr.Love Festival, del Daydream Festival i del DanceWekend Festival, ha despertat totes les sospites. Quèpassa? Els rumors de crisi financera estan a l’ordre deldia, cosa que alimenta encara més les veus crítiques queacusen Sinnamon de competència deslleial i d’estirar mésel braç que la màniga. Sigui com sigui, no es pot negarque l’entrada en escena de Sinnamon, com a discogràficai com a promotora i gestora del Razzmatazz, va reanimarl’oferta musical de la ciutat. O.A.

50 100 NUMEROS DE LA REVISTA JAÇ

És un fet inèdit que una revista de jazz en català publiqui elseu número 100. Nascuda ara fa 5 anys com un projectede risc, la revista JAÇ ha sobreviscut gràcies a l’entusias-me general de músics i programadors que per fi han trobatun mitjà que els té en compte i que parla d’ells. “Cuader-nos de Jazz”, la revista estatal amb més repercussió sem-pre ha ignorat el jazz fet aquí. O.A

14


ARTICLE 1

NANDO CRUZ

En el darrer número de ‘Nativa’, el Ramon Faura s’enfron-tava a l’etern debat de la gratuïtat de la música i dels dretsdels autors; debat etern, no perquè porti anys sobre lataula, sinó perquè costarà tancar-lo. Començava dient que“allò que inevitablement ha de passar mai pot debatre’s entermes morals”. Això, no ho tinc clar. Fins i tot, diria queavui el terme ‘inevitable’ és relatiu, ja que l’home pot cau-sar i evitar gairebé qualsevol cosa. En teoria, l’huracàKatrina va ser un fenomen natural, però se’n podien haverprevist i minimitzat el seus efectes. I, de fet, avui, tots

Q ualsevol intent de preveure quin serà el futur de la música pot quedar ridiculitzatamb l’aparició de noves tecnologies. Hem sigut testimonis dels canvis en els nos-tres hàbits de recerca i consum musical i en els mètodes de treball dels artistes

causats per la lliure circulació de cançons que va generar la digitalització d’arxius sonors.Potser, si fem un balanç del que ja està passant tindrem més arguments per posicionar-nosdavant aquest nou ordre que tan emprenyats té uns i tan engrescats té uns altres.

La digitalització i el futur de la música

tenim un argument moral amb què posicionar-nos davantd’aquella catàstrofe.

Amb la digitalització de la música passa el mateix. Hi haqui ho veu com una catàstrofe, encara que el seu origenno sigui natural; bé, excepte si considerem que la cobdíciade la industria musical a l’hora de cercar un sistema mésbarat de producció i distribució és natural. I encara mésnatural que el consumidor hagi après a beneficiar-se’n.Però tenir música gratuïtament no és l’única conseqüènciade la digitalització. A continuació n’assenyalo deu més:

Com passa amb la truita depatates, amb les opinions s’ha

d’anar sobrat. Aquest número de Nativa és un

número rodó i l’hi hem canviat l’es-tructura. Hem fet quatre articles,que es plantegen l’estat de lescoses de forma molt especulativaamb uns col·laboradors especialsque saben molt bé com fer-ho. I esque, quan va començar Nativa, el2002, hereva de Badmusic, loimportant i necessari era parlar del’escena local. Ara, que ja rep força

atenció, creiem necessari parlar del’us que fem de la música. Nopodem donar les coses per sabu-des ni conformar-nos al parlar dela cultura en termes econòmics aanuaris, o de tendències en butlle-tins setmanals.

Aquests quatre articles hanintentat reflectir algunes de lespreguntes que ens fem normal-ment a Indigestió. Victor Lenore haintentat desentranyar quina es larelació entre música i llibertat.Nando Cruz, s’enfronta a un tema

que tenia ganes de pensar, el futurdigital en la música. I Jordi Olive-ras ha escrit sobre polítiques cultu-rals en col·laboració i diàleg ambdiferents persones que treballen deprop. Luis Hidalgo qüestiona, sem-pre amb ironia i humor, que el con-cert en directe sigui la millor mane-ra d’escoltar i sentir música. Alfinal de cada article hem afegit l’o-pinió de lectors que han contestatuna serie de preguntes relaciona-des amb aquests temes, i comsempre, mai defrauden.

x¡Bufff!¡Folio!

15


algunes que ja són una realitat, algunes que no havíemprevist i d’altres que, potser, ni es facin realitat. És sabutque preveure el futur de la música és tan difícil com ende-vinar quina serà la propera cançó de l’estiu.

HI HAURÀ CONCERTS CADA DIA...

Aquesta és la primera teoria: com que els grups ja no fandiners amb els discos han d’actuar més. Però molts delsque abans sortien de gira amb el recolzament econòmicde les discogràfiques ara s’ho han de pensar dues vega-des més abans d’arriscar els seus diners. Prefereixenesperar que un festival els truqui. Si analitzem l’agenda de2009 veurem que el nombre de gires de grups estrangersno creix. I els que venen ja estan consolidats o en eclosió.Cada cop n’hi ha menys que s’arrisquin: si abans la vendade discos podia indicar el nombre de gent que podriaanar-los a veure. Fer el mateix càlcul amb les descàrre-gues gratuïtes és més difícil. I actuar per promocionar undisc té ja poc sentit.

És cert que aquesta nova manera d’entendre el negocimusical suposa un retorn als orígens. Quan encara noexistia la industria del disc, els músics vivien de cantarpels pobles. Això dóna més vida a la música, però tambégenera exclusió: els que volen compondre a casa però novolen tocar en viu, els que per la seva edat o per unamalaltia no poden desplaçar-se i, potser, els de països deltercer món on la pirateria sempre ha existit i que, fins ara,vivien dels discos que venien a occident. Els sortirà acompte venir de gira?

...PERÒ DE GRUPS LOCALS

Sempre serà més barat moure’t per la teva ciutat (o pel teupaís) que pagar avions i hotels. Si les sales tenen l’agendaplena amb molts mesos d’antelació és perquè els grupslocals no paren d’actuar, almenys a Barcelona. Potseraviat ens trobarem que durant el curs predominaran elsconcerts d’artistes nacionals i els festivals es convertiranen l’aparador on veure els grups estrangers.

La liberalització progressiva de la música en viu està fentque a Barcelona cada cop hi hagi més sales petites ontocar (gairebé n’hi ha més que botigues de discos!). Sovint,el grup té una paradeta a la sortida i ven discos. Comen-cen, també, a proliferar gravacions casolanes amb cober-tes artesanals: edicions limitades (i fins i tot vinils) que tren-quen amb l’aspecte industrial del CD. Són discos que maies vendran per internet, que potser et pots baixar gratis,però que creen un vincle íntim entre artista i comprador.

CONSUMIREM MÚSICA LOW COST

Quan no tens clar si recuperaràs la inversió feta en un discés normal que intentis enregistrar-lo amb un pressupostajustat. Això ja està passant ara. Afortunadament, mésdiners invertits no asseguren més talent, així que un discfet amb quatre euros en una habitació de Gràcia pot sermés excitant que un fet amb sis milions en estudis deSeattle i Berlin.

D’altra banda, una producció barata dona una sensaciód’autenticitat. Mai havia hagut tants discos on la intencióés més important que la qualitat: són gravacions de textu-

Quin és el futur de la música amb la digitalit-zació? Respostes dels nostres lectors

<((( j )))> El coneixement. La tria. L’empatx.

<Albert Isnardo> Primerament, una mica d’història.L’any 1877, Thomas Edison produeix el gramòfon (un sis-tema purament mecànic) i un any més tard, Emile Berli-ner el fonògraf (un sistema de gira-disc). Al 1935, es pre-senta el magnetòfon i al 1948 s’introdueix l’LP. El cassettearriba el 1963 i a finals dels 60 apareix el disc compacte,que no s’estendria fins a principis dels anys 80.Això ens demostra que la música i els seus mecanismes dereproducció no han deixat mai de renovar-se; i segura-ment, aquesta mateixa pregunta s’ha deixat mai de plan-tejar en els darrers 130 anys.Proposo donar suport a la música de qualitat, acceptar l’e-volució i aprofitar-ne els avantatges; tot i que sigui temp-tador caure en l’Apocalipsi.

<Albert Royo> Sóc molt optimista, és el millor que lipodia passar a l’oient. La facilitat de gravació i de distri-bució ha comportat un augment de la producció musicalque, conseqüentment, implicarà tenir a l’abast una granquantitat de propostes interessants, ràpidament i ambfacilitat.

<Pedro de Cos> “Yo he visto cosas que vosotros no creerí-ais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He vistoRayos-C brillar en la oscuridad cerca de la Puerta deTannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el

16


res cutres, amb sensació d’urgència, en un ambientcasolà, etc. Ara bé, durant quants anys ens excitaràaquesta mena de disc? No arribarà un dia que voldremtornar a sentir-ne un de barroc i exquisit? I què passa siara un músic domèstic vol donar un pas més enllà i enre-gistrar les noves cançons a Nashville amb músics d’estu-di? Qui pagaria tot això?

Potser les discogràfiques (o empreses no necessària-ment expertes en el negoci musical com ara Hear Music,filial d’Starbucks) siguin el lloc on anar a demanar préstecsper fer discos cars. Això ja ho deia Tom Waits fa anys: lesdiscogràfiques són els bancs dels músics. Es clar que arael risc de no recuperar la inversió és més alt i les negocia-cions poden ser més dures.

TOTS SEREM AMATEURS

De la mateixa manera que es tendeix a fer discos ambpocs diners, els grups estan aprenent a fer-s’ho tot sols. Sisaps tocar el violí, el toques. Si no, no hi ha violí. O, com amolt, truques un amic que el sap tocar. Però, es clar, t’hofa com un favor, sense cobrar. A la llarga, això afecta elsingressos dels músics que viuen, entre altres coses, detocar en discos aliens. I quan a un gremi se li tanquen lessortides professionals tendeix a decréixer.

Un panorama així pot convertir l’amateurisme, més queuna opció, en la única via. Si no hi ha diners per pagar pro-fessionals, si no hi ha diners per formar-se com a músic, sila música s’ha de convertir en un hobby per a futuresgeneracions d’artistes que s’hauran de guanyar la vidaamb altres oficis tot quedarà en mans del talent innat (i delsoftware dels ordinadors).

NO VENDREM DISCOS, VENDREM EL NOM

El patrocini és la via directa per obtenir diners. Fins fa unsanys aquesta opció només la contemplaven els artistescomercials. Ara ningú la descarta. Hi ha indies que vestei-xen texans Levi’s per sortir en revistes i altres que gravenen exclusivitat per al CD del ‘Dia de la Música’ de Heine-ken (com si el Dia de la Música fos seu!). Es clar, cadascújuga en la seva lliga: mentre Rosario Flores anuncia Noci-lla, Violadores del Verso toquen a l’Espai Movistar, JeremyJay fa un concert exclusiu a la carpa Ray Ban i Senior i elCor Brutal fa publicitat del restaurant d’un amic al seu CD.Fer-se l’autèntic en aquest clima tan viciat és un suïcidiper a qualsevol grup.

I aquestes només són maniobres a cara descoberta. Elque s’acorda als despatxos no ho sabrem mai, però ja hiha agents oferint que grups com Pussycat Dolls esmentinuna marca en la tornada o el títol d’una cançó per diners.Fins i tot en aquesta xarxa dels sense contracte que ésmyspace es treballa en fórmules per fer que els grupsentrin en la roda del patrocini i els ingressos addicionalsper presència en anuncis, pel.lícules, videojocs...

VIUREM DAVANT L’ORDINADOR

Hi ha estudiosos que diuen que els grans canvis musicalssón fruit de grans evolucions tècniques: l’electrificació dela guitarra va dur el rock, el sample va dur el hip-hop, elssintetitzadors van dur les músiques electròniques... La

digitalització no ha generat cap estil, però sí una novamanera d’escoltar la música (reproductors lleugers, telè-fons mòbils...) i, sobre tot, de rebre-la.

L’ordinador ja és una font principal d’informació i portad’entrada de gairebé tota la música que sent molta gent(quasi sempre, mentre fa altres coses). Ara que cadascúpot ser el seu propi prescriptor musical, les cançons direc-tes i d’impacte immediat tenen un clar avantatge en l’infinitmagatzem d’internet. I això ja condemna les cançons decinquena escolta.

SAQUEJAREM ELS MAGATZEMS

Al magatzem de les discogràfiques hi ha un fotimer de dis-cos descatalogats dels darrers 60 anys. Són gravacionsque podrien enriquir la vida a molta gent i servir d’inspira-ció de nous artistes, però com que reeditar-los no és ren-dible econòmicament segueixen allà tancats. Els blocai-res, especialitzats en mil i un estils del món, estandigitalitzant aquests vells vinils i els estan penjant a laxarxa. Així, músiques que aviat haurien quedat definitiva-ment oblidades poden viure una segona oportunitat. Totun regal per artistes que van ser considerats massaavançats o, simplement, uns penjats, i que, amb la sensi-bilitat dels nous temps poden veure revisat el seu cas.

CENTRIFUGAREM ELS ESTILS

La velocitat amb què viatja avui la música fa que estils queencara estan prenent forma es facin servir d’ingredientsper a noves barrejes. És com tenir milers de científics tre-ballant en els resultats del dia anterior d’aquesta infinitesxarxa de laboratoris: les combinacions són encara mésinfinites. Si Mulatu Astatke va haver d’anar a estudiar aAnglaterra, descobrir el jazz a Boston, formar un quintetde jazz a Nova Iork i tornar a Etiopia per exposar el seuinvent, l’ethio jazz, avui un jove de Veneçuela pot baixar-seun arxiu de dubstep, tantejar connexions amb els ritmesmagrebins, donar-hi el seu toc llatí i, en deu dies, tenir lles-ta i penjada la seva rèplica. Qualsevol cançó pot generarmilers d’idees que poden envair la xarxa en qualsevolmoment.

CANVIEM ELS FILTRES DE LA MAQUINÀRIA

Pel que fa al negoci, sembla que canviem de model, perònomés canviem els filtres. Abans hi havia multinacionalsdel disc. Aviat la música circularà només per canals con-trolats per empreses de telefonia i sistemes operatius perals quals les discogràfiques seran simples proveïdors decontinguts. La resta d’artistes escampats pel planeta quevulguin treure algun rendiment de la seva música mit-jançant la venda digital a botigues com iTunes s’hauran deposar en mans dels intermediaris que ara ja gestionenaquest negoci.

Canvien els noms de les empreses, però el cotarro és elmateix: hi ha uns artistes, uns consumidors i els propieta-ris dels canals que connecten a uns i altres. Tot i quepugui semblar que el panorama ha variat molt, amb ladigitalització el negoci de la música segueix en mans delsmateixos: que no són els artistes si no els distribuïdors. Elcreador segueix amb el cul a l’aire.

ENS OFEGAREM EN MÚSICA

Caldria un estudi per determinar si la liberalització de laproducció musical és la causa directa de què Catalunya iEspanya estigui vivint una època tan creativa. (Tanmateix,algú hauria d’estudiar perquè Jamaica, on durant anys noha hagut cap legislació en matèria de drets d’autor, és undels països que ha generat més música). Però el cert ésque avui es fa més música que mai.

Fins i tot això és mal vist per la indústria (que critica lamanca de filtres de qualitat), periodistes (desbordats per laquantitat de llançaments) i músics (acollonits per l’aug-ment de competència). Òbviament l’opinió de tots aquestssectors està condicionada pel seu paper. Els primers hau-rien de pensar que potser tot això ha passat perquè els fil-tres de qualitat no funcionaven, els segons han d’entendreque ja no té sentit abarcar-ho tot i els tercers saben per-fectament que si algú no es compra el nou disc d’U2 no ésperquè han aconseguit de franc el de Taràntula.

Però aquí qui ha de dir si té cap problema en tenir a l’a-bast més música de la que mai va imaginar i mai podràsentir serà el consumidor. Ja hi ha qui apunta que la gra-tuïtat serà pels que tenen més temps que diners i que lescoses de pagament seran pels que tinguin més diners quetemps.

Posem-nos ara a l’any 2051. La revista ‘Nativa’ celebra elnúmero 250 i els músics veterans són aquells que fa mésde 40 anys van debutar beneficiant-se de la ‘inevitable’lliure circulació de la música. Els seus ingressos no arribendels drets d’autor ni de la venda de discos si no dels con-certs. N’hi ha que segueixen tocant amb 75 anys perquèmai van poder signar sucosos bisnes extramusicals. Resde nou, és el que feien a principis del segle XXI els vellsbluesmen i els mestres jamaicans que mai van tenir uncontracte digne. La diferència és que llavors va ser laindustria del disc qui els va robar el dret a una jubilaciódigna i aquest cop és una decisió voluntària.

Potser aviat començarem a veure l’explosió de llibertatassociada a la digitalització de la música com un ‘pan parahoy y hambre para mañana’. El dels músics ha estat tradi-cionalment un dels gremis més mal tractats per la societat.Ha costat dècades de lluita obtenir respecte, professiona-lització i drets. Que l’antic model monopolitzat per les dis-cogràfiques fos injust no significa que el nou sigui mésbeneficiós. Potser s’està dibuixant un futur on la músicaserà cada cop més rica i el músic serà cada cop méspobre.

Ningú pot arrufar el nas davant una expressió tanengrescadora com cultura lliure, però no està de mésmostrar certes reserves davant qualsevol revolució adjec-tivada amb el terme lliure; és, de llarg, el més pervers delsnostres dies. I quan és converteix en sinònim de gratuït,encara fa més por. De moment, a mi em segueixen faltantarguments morals per defensar la gratuïtat de la músicaquan jo cobraré fins i tot per escriure aquest article.

17


tiempo como lágrimas en la lluvia. Es hora de morir”.Visto con algo de antelación, como rebelde replicante ydesprogramado, tengo a bien comunicaros, que indepen-dientemente del medio, lo digital binario ya es historia. Alfinal, lo que cuenta no es la forma ni el formato, sino elmensaje, así como su intencionada interpretación. Lo quesí es cierto, es que desde la irrupción de los unos y ceros ysu tráfico incontrolable, el paradigma de la música retor-na a su origen: mutando la relación entre uno y varios definales del extraño siglo XX, a una relación entre varios,directamente. Recuperar la ejecución cotidiana de lamúsica sin el afán de la gloria, supuso el punto de apoyoque Nietzsche anunció en su prodigiosa teoría del super-hombre. Aquí el resultado: nosotros, los replicantes cons-cientes, dignos herederos de Prometeo.

<Javier Boned> No hay cambio alguno por la digitaliza-ción, porque esto no tiene relación directa con la música.¿Va a acabar la pintura por que se puedan digitalizar loscuadros? ¿Ha cambiado sustancialmente en algo la foto-grafía por razón de la digitalización? ¿Y la literatura? ¿Yla poesía?

<Tomas Rubí Camprubí> Un futur infinit. La música beudel passat, copia el què ja està fet i continua evolucionant,no hi veig cap mort possible. La música és un encontreconstant entre cultures, llenguatges, idiomes, vivències,experiències... El dia que ja s’hagin esgotat totes les troba-des possibles, els extraterrestres mesclaran les havaneresamb la música d’arrel tradicional de Júpiter. Em semblaque el suport, sigui digital o d’una altra mena, és pocimportant, només n’és la plataforma.

18


ARTICLE 2

LUÍS HIDALGO

EL DIRECTO COMO GARANTE DE LA MÚSICA

Comencemos por lo más obvio, ya que ahora el soportese está muriendo, en todos sitios escuchamos la mismacanción: el directo salvará la música. La lógica indica quehoy en día casi ningún músico vende discos –salvo muerteinesperada–, y que su única fuente de ingresos son losconciertos. Es por esto que las actuaciones han prolifera-do en los últimos años hasta el extremo de engordar lacartelera con decenas de citas. La superpoblación deconciertos y la crisis económica han obrado como frenode la alegría que lanzó a todos los grupos a la carretera y,al menos, la temporada estival 2009 está siendo un desas-tre para los grandes grupos. La pérdida del apoyo munici-pal, no olvidemos que los ayuntamientos son la fuenteprincipal de contratación en España, ha dejado muy toca-das a esas bandas que por menos de una buena cantidadde dinero no se mueven de casa. Quizás por eso, los gru-pos medianos y pequeños, esos que están por debajo de

Nos atreveremos con todo, pero jamás con la música en directo. Si existehoy en día un tótem más incuestionable, intocable y sacrosanto, éste esel que indica que no existe momento artísticamente más único, expe-

riencia más irrepetible y con mayor carga de significado artístico que esemomento mágico en el que un intérprete ejecuta ante su público la música por laque éste se ha reunido en su entorno. Más aún, en momentos de crisis de los for-matos, cuando los músicos miran como único medio de supervivencia la celebra-ción de conciertos, la música en vivo ha devenido verdad inalterable. Pero, ¿es eldirecto el momento verdadero de la música?, ¿es el único?, ¿cómo puede cambiareste hecho el avance de las tecnologías? Hoy por hoy, las respuestas a estas pre-guntas aún están en el aire.

NADA¿ COMO EL DIRECTO?

los 18.000 euros, están moviéndose y actuando, mientrasque los grandes nombres han visto descender de formaalarmante su contratación. La pregunta es ¿hasta cuándopuede un país como España mantener a tantos músicosen la carretera?, ¿cuando se saturará el mercado?, ¿existepúblico real para tantas bandas?

Esas son preguntas que deberán responderse mientraslos grandes festivales se hacen con el control de las agen-das de multitud de grupos o, al menos, de los extranjeros.Con las salas perdiendo, de forma paulatina, programa-ción, hecho incontestable en Barcelona quizás con laúnica excepción del “Apolo”, los festivales solicitan susestrellas y artistas de mayor reclamo en unos períodos enlos cuales no pueden actuar en el país. El resultado es quehay muchos grupos extranjeros a los que ya sólo se puedever en festivales. Este hecho entraría en contradicción conla máxima que indica que los conciertos irán a más con ladesaparición del soporte, ya que hoy por hoy, los concier-

xOptima¡Qué horror!

19


tos de bandas de perfil alternativo han disminuido. Asípues, el directo no garantiza grandes cosas.

Otra cosa es lo que debería ocurrir con las salas máspequeñas, esas que se encuentran en la frontera del barmusical y que abren sus puertas al músico sin que nece-sariamente sea famoso o, mejor aún, sin que ni tan siquie-ra desee ser profesional. Sólo la existencia de estos loca-les, garantes de la afición por la música en directo y viverode nuevos artistas, ofrece vías de superación de la encor-setada situación de la música en directo en Barcelona. Ycito Barcelona porque consta que Madrid, que tienemenos salas con equipamientos homologables, gana porgoleada por lo que se refiere a “garitos“ donde se puedeescuchar música en directo.

JUEGO EN LA DISTANCIA

Pero no es este el tema central de una reflexión a vuelaplu-ma sobre lo que el directo nos deparará en el futuro másinmediato. Una tontería como otra cualquiera que a nadiese le escapa: los adolescentes de hoy en día no necesitanverse y estar juntos para disfrutar. A diferencia de otrasgeneraciones no demasiado lejanas en el tiempo, los jóve-nes de hoy en día se conectan por medio de la red, esta-blecen relaciones virtuales y juegan y se relacionan sinnecesidad de compartir un espacio físico. Esto resultabaimpensable hace escasamente 25 años, cuando parasocializarse no había otros espacios que las discotecas,los bares, los cines o, simplemente, calle. Hemos aceptadoestos cambios sin pensar en las consecuencias que ellopuede comportar. Sí, es cierto, pensar en estos términospuede ser, de hecho es, pura especulación, pero ¿por quéun chaval que juega a Call OF Duty en línea con un coreanoy un finlandés ha de acabar pensando que un conciertoserá más guai si está rodeado de colegas que sudan a sualrededor? Quizás eso ocurra sólo si sabe que hay perso-nas del otro sexo presentes en la sala. Abundando en lovirtual, puede tenerse en consideración que el incesanteavance de la tecnología podrá ofrecer en un período detiempo más o menos corto dispositivos capaces de grabary reproducir en vídeo y audio espectáculos que ya nonecesitarán la presencia física para experimentar las sen-saciones que para otra generación sólo se vivían estandoen el lugar. Y es que es un verbo cuyo sentido parece lógi-co que cambie a medida que la tecnología aumente nues-tra vinculación virtual. De hecho, la proliferación de con-ciertos virtuales en la red resulta cada vez más notoria.

Pero estas especulaciones forman parte del futuro, si esque llega en esta forma. El presente, ese que marca elcontacto físico como elemento central, permite otras refle-xiones. Porque, aun contando con que la presencia en elmismo lugar que el artista sea positiva y estimulante pordefinición, cabría preguntarse el por qué de este plus. Enmuchos casos la respuesta iría más vinculada a cuestio-nes antropológicas y/o derivadas de la mitificación de losartistas que del propio hecho artístico en sí. ¿Ver a BonJovi en un estadio tiene efectos artísticos positivos porquesí, por definición? No hablamos tanto de artistas que usanlas masas en su favor, caso Bruce Springsteen o, enmenor medida, de unos ACDC que resultan más ardoro-

Què prefereixes, escoltar música en viu o música enregistrada?Respostes dels nostres lectors

<((( j )))> En viu a casa, seria perfecte.

<Guillermo Martorell Casanovas (músic compositor)>Depèn de l’ús que se’n faci, del tipus de música o d’artistai de les possibilitats d’enregistrament i d’edició. Fa ja moltde temps que, a més del paper inicialment assignat a lagravació com a reproducció d’una actuació en viu, reco-neixem el seu paper com a expressió d’art per sí mateixa.Aquesta emancipació es materialitza en formes moltdiverses: gran part de la música electroacústica existeix,només, en una gravació i un grup de Pop pot utilitzar tèc-niques que, més tard, no podrà –o no sortirà rentable–reproduir en les seves actuacions. D’altra banda, moltesgravacions de música clàssica, o d’alguns cantautors, pre-tenen ser reproduccions fidedignes d’allò que s’esdevé enuna actuació en directe. Personalment, depèn del grau d’emancipació que adqui-reix la gravació. Al capdavall, si la intenció no és cap altraque reproduir una actuació en viu, és preferible escoltarl’original en directe, oi? Tot i que, és possible trobar-nosun original que no estigui a l’altura de la idea transmesaper la gravació, normalment és un treball meticulós i moltelaborat. Caldrà analitzar cas per cas!

<Albert Isnardo> L’ànima de la música és dins la música.Deixem-ho clar. Ara bé, jo he optat sempre pels CD (nipels vinils ni per les descàrregues). Per diverses raons:per la qualitat del so, l’emmagatzematge, els dissenys, lesbotigues de discos,... A més a més, pots gaudir de la com-panyia musical en qualsevol moment, tu esculls què vols iquan ho vols. Tot i que reconec que l’ànima de la música

20


sos e impactantes en la formulación de su Rock primitivocuanta más sea la gente que menea la cabeza, sino deartistas que simplemente actúan ante más gente porqueson populares y no efectúan cambios sustanciales deespectáculo por este hecho. Pensar que ese momentoresulta musicalmente más interesante que escuchar eldisco en casa o en el mp3 es, cuando menos, aventurado.

¿GRANDE O PEQUEÑO?

Por contra, suele establecerse de manera automática quea medida que disminuye el tamaño del recinto aumenta lacomunicación y la espontaneidad. Cierto, pero no se debeolvidar, que los propios artistas utilizan de forma tópica elasunto del tamaño, arguyendo lugares comunes como A)“la proximidad”, B) “el calor del público“ o C) “la percep-ción de las miradas”. Estos argumentos, en ocasiones utili-zados por quienes no tienen más remedio que actuar enlugares diminutos, pueden ser desmontados porque A) unescenario siempre marca distancias –las distancias sonsiempre relativas y en la mayor parte de los casos mentaleso simbólicas–, B) porque ese calor pocas veces afecta deverdad al guión de un concierto y, en todo caso, quizás denmás calor 100.000 personas que 10 y, finalmente, C) esode la mirada no se sostiene si hay un solo foco encendido–todos sabemos que los artistas no suelen ver nada debi-do a la luz que les ilumina y deslumbra–. Por eso, el manejode las giras “de teatro“ o de las distancias cortas suele serbastante artero. Por añadidura no resulta razonable des-preciar los grandes recintos, en los que se gana esa pasiónderivada del sentimiento gregario y social de la raza huma-na. Formar parte de una masa puede no permitir que unose signifique, pero si se pierde la individualidad de vista, seganan muchas otras cosas. Por eso podría resumirse quecada uno puede optar por recintos grandes o pequeñoscomo espectador pero, al mismo tiempo, habremos deaceptar que cada uno de ellos tiene sus ventajas y desven-tajas, y los grandes no son malos por definición pese a querequieren una determinada estética y perjudican los estilosy artistas de carácter más intimista.

¿TOCO O LA MONTO?

De lo que no hay duda es que en los escenarios enormesresulta más disimulado el uso de recursos que refuercen alartista en sus prestaciones. De Madona siempre se hacomentado que puede usar playback porque de otramanera no podría correr tanto por el escenario. Los Sto-nes de la última gira resultaron un pequeño fiasco simple-mente porque por razones biológicas Mick Jagger ya nopuede correr, tocar la armónica y cantar a la vez. ¿Es lícitoel uso de estos recursos? La pureza tradicionalista indica-ría que no, pero hay casos que merecen la pena ser valo-rados. Por ejemplo, el de Pet Shop Boys, una bandacuyos espectáculos, concebidos como vinculación entremúsica e imagen, son excelentes muestras de adaptacióndel concierto a los nuevos tiempos. Ante un despliegue deimaginación y talento como el que suelen ofrecer Neil Ten-nat y Chris Lowe, ¿resulta pertinente preguntarse qué por-centaje de lo que suena está pregrabado? Y si, comoparece, hacerse esta pregunta tiene el mismo sentido que

valorar la reciente visita de U2 a tenor de las molestias quesus ensayos causaron a los vecinos, ¿no será hora de quese comience a reconsiderar lo que significa “tocar endirecto“ a estas alturas de siglo? ¿De qué ha servido lamúsica electrónica si no es, entre otras cosas, para iniciaruna reflexión en la que el mérito no esté solamente vincu-lado a valores que ya existían en tiempos de Mozart?

SUENA COMO EL DISCO

Por otro lado, la industria del directo ha ido evolucionandohasta el extremo que también hoy resulta aventurado vin-cular necesariamente el concierto con la improvisación. Sesuele hablar de artistas que improvisan no tanto cuandoestos interpretan de distinta manera sus piezas, sino por-que simplemente no hacen cada noche el mismo reperto-rio. Eso ha acabado siendo la improvisación. No hablamosya de un Charlie Parker que cada noche sonaba distinto alhacer piezas distintas, sino de un artista que no se repiteen su repertorio. Y de estos hay más bien pocos, porquecuando se comienza una gira, el repertorio apenas suelevariar de inicio a fin. Eso de que el artista se retroalimentacon la reacción de su público deberíamos de ponerlo encuarentena o dejarlo vinculado a los espíritus más hippies.En realidad, los conciertos en directo están tan pautados ytienen un ritual tan asumido que cuestiones como el bis, lapetición de que el público coree las canciones o los salu-dos del artista hacen de los mismos una mecánica real-mente anodina. Eso por no citar aquellos artistas que porrepetir repiten hasta los chistes.

Por otro lado, en muchos casos la interpretación que sehace de los temas no difiere en exceso de la que ya sepuede escuchar en el disco. Puede que en este caso nosencontremos con un sabio de la vieja industria, que sesentía reconfortada cuando los artistas hacían sus temasde forma que evocasen a los discos, facilitando así su pro-moción. Hoy queda claro que el disco es una mera excusapara salir a la carretera y que nadie piensa en vendersoportes sino entradas. Aún con todo sea por no correrriesgos, sea porque los gustos del público son conserva-dores y prefieren escuchar las canciones tal y como lashan memorizado, sea por mera vagancia, no se suelen darmuchos casos de reinterpretación de una pieza cuandoésta llega al escenario. Por lo general, suena más o menoscomo en el disco y esta fidelidad produce placer en lasgrandes multitudes, que ven recreados en público susrecuerdos hechos canción. Por otro lado, no podemosolvidar que en el caso de las grandes giras, los montajesson tan sofisticados que no hay literalmente espacio parala variación, ya que cada canción tiene un efecto, una ilu-minación o una coreografía. Y entonces no estamos yahablando tanto de música como de un espectáculo.

¿MATA EL ESPECTÁCULO A LA MÚSICA?

Hablemos, pues, del espectáculo, elemento que ha ido cre-ciendo en importancia hasta sepultar a la música que losostiene. El ejemplo más palmario sería el de la recientegira de U2, promocionada como si fuese un circo (el mayorespectáculo del mundo) y valorada por la prensa apelandode forma exclusiva al tamaño del montaje. En cierto modo,

21


Bono y compañía consiguieron convertirnos en unos PacoMartínez Soria mirando los rascacielos de Manhattan y, depaso, lograron que se ocultasen disfunciones tan garrafalescomo que el escenario giratorio no giraba, que centenaresde personas situadas a su espalda sólo les vieron la nuca yque, en general, el grupo se mostrase incapaz de llenar decontenido aquel desparrame de medios. Fue un claro ejem-plo de cómo el montaje se convierte en dueño y señor delos escenarios. ¿Es ese el activo de un concierto?

Que conste que tampoco es mi deseo ir al otro extremo:manifestar que sólo la música importa. Cuando lo quevemos apela a miles de personas, parece casi imprescindi-ble ofrecer alimento visual que complemente el mensajesonoro. Las canciones y la interpretación siguen siendo cen-trales, pero a medida que aumenta el tamaño de los localesel espectáculo gana importancia. Ocurre que debe existiruna vinculación entre la música y la pirotecnia que no siem-pre se establece o, mejor dicho, que sólo algunos artistassaben establecer. Entonces, las reflexiones han de ampliar-se a todo el montaje y la visión ha de ser totalizadora. Enalgunos casos la presencia en el lugar aumenta el cúmulode sensaciones que alcanzan al espectador, enfebrecidopor el contagio de una multitud cercana al paroxismo.

¿Es entonces el concierto grandilocuente y enorme elúnico que justifica el pago de una entrada? No, por supues-to, pero sí parece ser el único que provoca unas sensacio-nes audiovisuales imposibles de reproducir en casa. Quizáspor aquí viene esa campaña promocional de los U2, quie-nes, como muchos otros artistas, han convertido sus girasen eso que ahora se llama evento, término que en castella-no significa eventualidad, hecho imprevisto o que puedeacaecer; sin embargo, en el español de algunos países lati-noamericanos significa suceso importante y programado,de índole social, académica, artística o deportiva. No hacefalta indicar de dónde hemos tomado el significado.

La cuestión es que el mundo está cambiando antenuestros ojos y bajo nuestros pies, pero nosotros segui-mos aferrados a verdades que no necesariamente resultaninalterables. Sin que de nada de lo antedicho el abajo fir-mante esté seguro, sí que forman parte de una constela-ción de dudas que no se resuelven afirmando que no haynada como el directo.

també és (no ens n’oblidem) dins el músic; és per aixòque la música en viu mereix un suport especial, és quanl’artista es presenta davant del seu públic.

<Jordi Fernández Sánchez > Uno de los poderes que ate-sora la música es el de aliviar un día gris. Entonces pon-gamos por caso, que uno se despierta un martes conganas de mandarlo todo a hacer puñetas y recuerda, conrabia, que el viernes viene a tocar a la ciudad un grupoque le gusta mucho. Tal pensamiento le alegra un poco,pues sabe que ese puede ser un gran día. Pasan variosminutos y los sentimientos con los que comenzó la maña-na, de cierta impotencia, vuelven a apoderarse de él. Deci-de intentar animarse escuchando música y, al mismotiempo, recuerda que tiene un par de CD de ese grupo quele gusta tanto. Decide escucharlos, en concreto, pone eldisco con el que los descubrió. Y ¡Zás! Ocurre. Se pone,aunque sea por un rato, de buen humor. ¿Queda contesta-da la pregunta?Ahora que lo pienso, que gran idea, la de programar con-ciertos a la hora del vermut...

<Albert Royo> Jo en gaudeixo de qualsevol manera. Hiha gravacions molt ben fetes i concerts amb bona acústicaon els músics i el públic mostren una bona actitud. En totcas, tinc una clara tendència a escollir música en viu pocconvencional, contundent i física; trobo que omple més,ja que som allà. A casa, escolto de tot, pràcticament.

<Pedro de Cos> Lo de las sardinas es un problema com-plejo. De hecho, es una de mis obsesiones. La apertura deuna lata siempre esconde un misterio: ¿Como harán parameterlas allá, en parejas, como dormidas entre sábanasde balsámico aceite o de rojo escabeche? ¿Y qué decir deellas, en el mercado, relucientes y frescas, cercanas ainfundir el temor de un salto que las lleve hasta el puestode las legumbres cocidas? Hablo de regresar a casa a lassiete de la mañana con media docena larga de sardinaspor cabeza y homenajear a los dioses con una hecatombede aceite templado, pan y vino; hablo de un domingo a latarde, de repartir a las durmientes junto a espárragosblancos o humildes puerros. Es el ritual el que cambia, noel abisal don del dios Neptuno.

<Javier Boned> La música en directo, aunque no sea decalidad excepcional, tiene valores que provienen delhecho circunstancial de ser en vivo.

<Tomas Rubí Camprubí> M’agrada molt escoltar músicaa casa. És quan la gaudeixo més ja que, per a mi, escoltarmúsica esdevé una mena d’activitat mística, de reflexió,de desconnexió o de disbauxa personal. Pel que fa alsdirectes, és la formula perfecta per fer especial una vivèn-cia social, per fer festa amb coneguts i desconeguts, perconvertir un acte de consum en un acte de benestar per-sonal i social.


22

exemple, el cas del Centre d’Art Santa Mònica, les novesmesures per la música del Departament de Cultura o laqueixa per l’absència d’un representant del sector musicalal Consell de les Arts, però penso que cap d’ells ha revertiten un debat suficientment interessant, que vagi més enllàdel conflicte entre interessos particulars.

Sovint, es fa bandera de la manca de discurs. Penso,per exemple, en les conclusions d’unes jornades recentssobre Fàbriques per a la creació a Barcelona, on es fa galade no voler un model global. Ser poc clar és una bonamanera de no barallar-se amb ningú, però no ajuda aavançar. I encara seria pitjor si la intenció existís però nos’expliqués.

En altres casos sí que n’hi ha de discursos. La redacciód’aquest article coincideix amb un moment en què l’alcaldede Barcelona està mostrant entusiasme per l’activitat cultu-ral i anuncia, per exemple, la tercera industrialització de laciutat a través del sector audiovisual. No és un fet aïllat. Laidea que la cultura pot ser un motor de l’economia en lasocietat del coneixement és un dels arguments que s’ex-pressen amb més freqüència per defensar la inversió cultu-ral. Sovint s’acompanya d’una idea que s’ha posat demoda i que entén les ciutats com una mena de gran empre-sa i ratifica el sector cultural com un dels elements que enmillorarà la producció. Aquí el discurs és una ocasió permanifestar el desacord. De fet, hi ha qui sospita que quan la

Aquest article no s’havia d’escriure així –tenia un altre pla–i no tinc gens clar si sóc la persona adequada per fer-lo.Des d’Indigestió participem, d’una manera o altra, de lafireta cultural, i quan parles d’una cosa des de dins és fàcilque la perspectiva no sigui l’adequada, el llenguatgemassa endogàmic i la llibertat condicionada. En tot cas,aquí estem.

Sent com sóc, un literat, parteixo de la base que lesparaules són importants, que una explicació clara és uncompromís, que quan algú explica perquè fa les coses, ino només allò que fa, és més fàcil adherir-s’hi o no, detec-tar incoherències entre el que es diu i el que es fa i contri-buir-hi per millorar-les. Sóc dels que voldrien una històriabonica per tenir confiança en el joc. Una aposta per la cul-tura i per la música que, més enllà de traduir-se en elmoviment de molts euros, donés sentit a unes actuacionsimpulsades des del poder polític i, millor encara, fos unprojecte més col·lectiu. Més promeses i menys realitats,com deia aquella pintada. Paraules, i no fets.

Llegeixo al diari que Gilberto Gil va veure refusada unainiciativa seva com a ministre de cultura al Brasil perquètractava de crear una agència del cinema que el regulavades del punt de vista del bé comú i entrava en conflicteamb la indústria. Enyoro que aquí s’expressi un projecteamb aquesta claredat d’idees i es generi un conflicte d’a-questa mena. Bé, de conflictes n’hi ha hagut alguns. Per

L’objectiu principal d’aquest article és analitzarsi hi ha algun argument que expliqui perquè són necessarisels esforços i les inversions en cultura si la gent que ens dediquemprofessionalment en aquest camp podem resoldre aquest problema. Un problema quearrosseguem eternament quan expliquem a les nostres famílies a què ens dediquem, no sési hi ha una bonica història per convèncer sobre la necessitat de conselleries, ministeris,

àrees de cultura i institucions culturals que rebin diner públic.

PREFEREIXO QUE M’EXPLIQUIN UN CONTE.

ARTICLE 3

JORDI OLIVERAS

x¡Comic Sans!¿¡Será imbécil!?

PO L ÍT I CA CU LTURAL ?

23

subordinació a l’economia és molt clara, es perd l’impulsde la cultura. En qualsevol cas, la cultura subordinada a l’e-conomia no és tota la cultura. El relat que busquem hauriade poder defensar la cultura per sí mateixa.

Tampoc és fàcil il·lusionar-se participant de les veus críti-ques. No es tracta d’apuntar-se al carro de titllar els políticsdel més gran dels mals, de la corrupció del poder i de totsaquests tòpics; ni a la demagògia de “si ens ho deixessinfer a nosaltres tot aniria molt millor”. No ho penso així. Esticconvençut que el mal anomenat “sector cultural“ pateixd’aquesta mancança d’una bona història. Quan es fan desde l’àmbit privat els arguments no acostumen a anar méslluny de l’autoafirmació corporativa. Tendeixen a dir que elsector privat (sigui lucratiu o no) fa millor les coses que elpúblic per defensar el traspàs de recursos públics al privat,sense entrar en massa detalls de dades o d’objectius noeconòmics. Es parla sense embuts dels interessos del sec-tor cultural donant per fet que aquest és bo i necessari isense donar massa explicacions dels beneficis culturalsque aporta a la societat. I si ens apropem més a la base(artistes individuals, petits col·lectius,...) la gent no està percomplicacions en el discurs i té molt clar que la seva tascaés necessària i mereix un recolzament.

La meva sospita, per si no ha quedat clar fins aquí, és queels que pensem que calen accions pel suport a la culturatenim molta feina a fer per explicar quines són aquestesnecessitats des d'un punt de vista col.lectiu, per no confon-dre-les amb polítiques d'altra mena (econòmiques, socials,d'auto-ocupació, turístiques,...), i per no defensar en nomd'una expressió que encara compta amb una imatge noble,el que només són interessos particulars.

Potser caldria acabar recordant que, així com la músicaexistiria encara que no hi hagués la SGAE, la cultura tambého faria encara que no existissin els professionals de la cul-tura: gestors, polítics, artistes, etc. I si no fos així, si la mancade professionals la fes desaparèixer, no seria tan greu: vol-dria dir que s’hauria convertit en una activitat innecessària.

Agraeixo a en Julian Figueres, a l’Esteve León, al FerranFarré i al Nei Torrell, que m’hagin ajudat a arrencar aquestarticle. Si ha sortit alguna cosa bona, segur que hi tenenmolt a veure. Si no és així, segur que jo no he sabut trans-metre correctament les seves aportacions.

L’ADMINISTRACIÓ PÚBLICA DISTORSIONA EL MERCAT

DE LA MÚSICA?

Nei Torrell (Associació Anima’t. Tarragona)És evident que l’administració ha generat inflació en elsector, a més d’haver destruit una bona part de la indústriaprecària i dels circuits que existien. L’administració hauriade deixar de fer una programació de caràcter efímer i pro-pagandístic i passar a generar ‘escenaris’ per a que elsector creixi per ell mateix. El model clàssic de les políti-ques culturals basat en un triangle equilàter on en els tresangles hi ha la producció pròpia, l’exhibició i la formaciónomés es troba als manuals.

Hi ha dos casos que exemplifiquen a la perfecció allò que,al meu entendre i des d’una perspectiva rural, ha passat.

1. Al meu poble, els equipaments culturals privats (comels ateneus) programaven diferents orquestres que entre-tenien la gent del poble durant les festes. Els socis com-praven l’entrada amb dret a cadira, un cartró de galetes iuna ampolla de Rondel i podien ballar i socialitzar-sesense estridències. Amb l’arribada de la democràcia i lespolítiques culturals públiques intervencionistes que volienrecuperar el carrer per als ciutadans, les entitats i la indús-tria es van haver d’adaptar a aquesta nova situació. Lesadministracions públiques van passar a ser el principalagent del joc cultural. El cas és que ara les orquestres deball actuen a les places públiques d’accés lliure i sovint esregala menjar i begudes alcohòliques; la cultura del ball hapassat a un segon terme i els preus han crescut fins axifres inabastables pel sector privat. És curiós el paper del’administració, que rebaixa continguts amb la clàssicafórmula del pa i el circ. Segurament, amb l’edat m’he fetclassista i demagògic, però ho veig així.

2. Amb la irrupció de la Nova Cançó va passar més omenys el mateix que amb el que ara anomenem músicapopular. La implicació de la societat civil va ser impressio-nant i va engendrar la llavor d’un circuit musical de basesobre el qual s’hagués pogut construir un circuit estable.Novament, la intervenció de les administracions públiquesva ser catastròfica. Ara, per la festa major de qualsevolpoble es fa un concert al pavelló, els ajuntaments progra-men un grup musical de moda per tal que tots els joves dela comarca vinguin a beure i a pixar-se al poble. Torno aser demagògic, però no entenc l’interès cultural de pro-postes d’aquestes característiques que acaben consumintels pressupostos públics sense crear públic, emocions ivalors culturals que ens millorin com a ciutadans.

Esteve León (membre del C.A.T.)En els temps que corren, ja ho veiem prou: la influència éslimitada i, en tot cas, és l’administració la que acaba patint


24


les regles del mercat, també del cultural. Tot i que a mi noem sembla pertinent i, de fet, no ho faria, comprenc que,quan l’administració fa de programadora o promotoramusical i vol contractar un artista o grup d’èxit, entrin enfuncionament les lleis de l’oferta i de la demanda. Solució:que l’administració no faci mai aquest paper; si el mercatno ho fa, l’administració tampoc. Això és fàcil de dir i, enmolts casos, difícil de destriar. Quin és l’interès públic?L’accessibilitat, la llengua, la qualitat, la promoció d’unaciutat o d’un territori, la defensa de les minories? És més:què és el “mercat normal“? En ell, el desequilibri entre l’o-ferta i la demanda genera les plusvàlues. Ens agradarà ono, però és així. No crec tampoc que cap administracióque caigui en el parany de programar grups de moda que,sobre el paper, garanteixen èxit de públic ho faci amb lavoluntat oculta de subvencionar genèricament el sectormusical. Ho fa per altres motius que caldria analitzar.

Ferran Farré (tècnic de cultura, i artista)L’opció de pagar als artistes preus superiors a la seva valo-ració “de mercat“ és una pràctica que distorsiona i cal com-batre-la quan l’artista ja té un preu de mercat. Però cal man-tenir una opció perquè l’administració posi recursos perquèartistes que no tinguin mercat també puguin actuar.

Per què s’haurien de destinar diners públicsa la música?Respostes dels nostres lectors

<Luis Arbuniel> Se nos ha educado bajo la letanía de queel Estado tiene como misión redistribuir lo que el merca-do desequilibra. Bajo esta premisa es lógico que el Estadoinvierta en música, siguiendo el camino trazado, en lassociedades del bienestar, en servicios tales como la educa-ción, la sanidad, las comunicaciones, los transportes, laagricultura, la industria, la navegación aérea-terrestre-marítima, la pesca, el comercio, la vivienda, los sindica-tos, partidos políticos, asociaciones de vecinos, platafor-mas contra la guerra, ONG, AMPAS, grupos en luchacontra la droga, radios, televisiones, diarios de hoy, deayer y de mañana, iglesia católica, conferencia episcopal,gabinetes de asesoramiento externo, museos, recalifica-ción de estadios de fútbol, parques y jardines, Port Aven-tura, Tibidabo, Feria de Abril, fiestas de Gràcia, Patum deBerga, colles sardanistas, minas de carbón, centralesnucleares, medio ambiente, fundaciones económicas, fun-daciones políticas, fundaciones bancarias, fundacionescajas de ahorro, planes parciales, planes imparciales…

<((( j )))> No és una obligació, però es pot fer quan lamúsica ajuda a sentir-se millor.

<Albert Royo> Principalment, per donar suport i pro-moure propostes musicals que no estiguin impulsades desd’altres organismes privats (discogràfiques, sponsors...).Però ja que els diners públics provenen de persones físi-ques, amb els seus gustos i els seus interessos particulars(sense detallar quins són), els encarregats de decidir elsdiners que es donen a músics o entitats haurien de can-viar periòdicament (cada any, per exemple). D’aquesta

manera “els gustos i els interessos“ satisfets amb dinerspúblics anirien variant.

<Pedro de Cos> Qui paga, mana. El Estado, lo mejor quepodría hacer es dejar en paz a aquellos que tengan algoque contar. Lo único que hace es distorsionar el mercadoe imponer ideas, gustos y otras animaladas fascistoides.Por experiencia personal, bien puedo decir que una vezconsigues sacarles el dinero (€), tardan un tiempo (t) endarse cuenta (q) de que les estás vacilando (V) y, al final,te cortan el pescuezo (p), pero eso sí, siempre tarde puesya has conseguido mover la realidad un milímetro, laúnica constante en la ecuación: 1 = (t ×V/ € × q × p)+1. Losborregos no saben sumar, ni restar, ni multiplicar, ni divi-dir, les basta abrir la boca y zamparse lo que les pongan,para mayor gloria de la moral, la mísera cuenta corrientey la patria de los cojones.

<Javier Boned> No hay que dar soporte económico a lamúsica. ¿Quién se ha inventado esto? No es razonabledestinar dinero público a la música bajo ningún concepto.Es más, esta actitud es perversamente perjudicial, esajena a la música. Está justificada por los que quierenvivir de la música, no por los que viven la música.

<Tomas Rubí Camprubí> Per facilitar la feina als músics,per promocionar un mercat determinat, per justificar par-tides pressupostaries a través d’un vehicle de comunicacióque agrada més o menys a tothom (perquè tothom escoltamúsica), per comprar vots, per donar certa identitat a unaimatge, a una encaixada de mans, a un pacte econòmic, aun matrimoni gai, a una llei,... La música dóna color,aporta anècdotes i construeix identitats i memòria col·lec-tiva. Els politics paguen el què els dóna vots i el què elsmanté al poder. La música se n’aprofita.

26


ARTICLE 4

VÍCTOR LENORE

Dejando aparte este ejemplo algo simple, estamos ante undebate estimulante y seguramente eterno. Hace unos cua-tro meses un amigo sociólogo y otro profesor de filosofíame recomendaron un libro determinante sobre este asun-to. Se titula Tratado de la servidumbre liberal (La OvejaRoja, 2008) y lo escribió el psicólogo social Jean-LéonBeauvois.

Lo importante del estudio es su estricto carácter científi-co. La tesis principal, resumida en una frase, podría seresta: “A casi nadie le gusta quedar como un mandado”. Através de una serie de experimentos se desvela el extrañopoder que tienen las declaraciones de libertad sobre nues-tra capacidad de decidir en presencia de una autoridad. Elhallazgo es el siguiente: en situaciones donde entran enjuego relaciones de poder, es decir en casi todas, acaba-mos ajustando de manera inconsciente nuestras motiva-

Aenunciado implica operaciones tan puñeteras como definir qué es la libertad o

llegar a un acuerdo sobre sus matices. Hay quien se siente libre por tener un

horario flexible o porque le permiten llevar piercings en la oficina. Otros aspiran a decidir

los cómos y los porqués de su trabajo. ¿De qué hablamos cuando hablamos de libertad?

tención, pregunta-trampa: ¿hay libertad en la música popular actual? Semejante

Música y libertadDime de qué presumes…

ciones al discurso dominante para no sentirnos domina-dos (sobre todo si el poder insiste en que somos libres).

El punto de partida son los estudios de Stanley Milgram,eminente psicólogo especialista en los mecanismos de laobediencia. En su experimento más famoso los sujetosacababan por aplicar a otro ser humano descargas dehasta 450 voltios, a pesar de que previamente se habíandeclarado contrarios a este tipo de castigos. Afortunada-mente –no se apuren– las víctimas eran actores y lacorriente estaba desconectada.

A continuación, uno de los ejemplos del libro de Beau-vois. Te prometen cien euros por estar en un laboratorio encalidad de cobaya siete días enteros sin fumar. Aceptas elreto pensando en el dinero. Una vez aceptas y te presen-tas, el señor de la bata blanca te dice que sólo te puedendar veinte euros, pero que al haber cambiado ellos las

w¡¡¡Arial!!!

¡¡nen susmuertos!!

27


condiciones eres libre de retirarte. El resultado es que lamayoría de personas se quedan. El porcentaje de acepta-ción es similar al de otro grupo al que no le han menciona-do que son libres de abandonar el experimento. El descu-brimiento esencial consiste en que los que han sidodeclarados libres acaban por racionalizar, se convencen así mismos de que en realidad no lo hacían por el dinero,sino por cuidar sus pulmones y por el bien de la Ciencia.

Todo esto puede llevarse al terreno colectivo: en una dic-tadura (donde a los que mandan apenas les preocupa si tesientes libre), se mantiene cierta conciencia social de estarsometido al régimen contra tu voluntad. En una democra-cia liberal como las de Occidente, donde ponen tanto énfa-sis en declararte libre, acabamos ajustando inconsciente-mente nuestras ideas al discurso oficial. ¿Por qué? Puesporque, como ya hemos adelantado antes, “a casi nadie legusta sentirse como un mandado”. Estamos ante uno deesos libros que te hacen rebobinar la película de tu vida yconfirmar, en casi todos los conflictos que recuerdas, quela tesis es cierta. Seamos sinceros: todos pasamos muchomás tiempo presumiendo de las pequeñas parcelas delibertad que tenemos que tratando de conquistar las enor-mes extensiones que nos están vedadas.

Si han llegado hasta aquí, hace rato que se estarán pre-guntado qué tiene que ver todo esto con la música.Enciendan cualquier radio (De “Los 40“ a Radio 3) y cuen-ten la cantidad de himnos que encuentran sobre lo libresque se sienten los cantantes. Luego la cosa no parecepara tanto: ¿cuántos artistas desafían las reglas de laindustria y el mercado? ¿Cuántos ofrecieron, en los últi-mos diez años, algo que salga de lo previsible? ¿Cuántosrechazan un estilista? ¿Cuántos, al hacerse mayores omás conscientes, dicen “sentirse esclavos“ o haber sidomanipulados en su carrera?

Hace tiempo que los grupos de Pop, Rock o Electrónicadejaron de ser figuras sociales antagonistas. Quizá la pistamás sólida de su cambio de perfil sea que la mayoría delas canciones que producen encajan sin problemas encualquier anuncio. Las empresas de publicidad no hanencontrado apenas resistencia para colonizar el mercadode las giras, los festivales de verano y hasta el día europeode la música (convertido, sin ninguna oposición, en laestrategia de marketing de una conocida marca de cerve-za). ¿Son los músicos tan libres como proclaman? En laescena “alternativa“ o “experimental“ hay menos rigidezque en las listas de éxitos, pero este segmento de artistastambién es prisionero de sus propios tópicos (además deser conservadores a todos los niveles, aunque esto esmaterial para otro artículo).

Por supuesto hay excepciones. Me refiero a artistas que–por contraste– confirman lo constreñidos que viven losdemás. El primer nombre que me viene a la cabeza es WillOldhan, lo más cercano a Bob Dylan que hemos tenido enel siglo XXI (casi se parece más que el propio Dylan de2009). Su biografía parte de la premisa de que el ambienteen el que crece un músico nunca es libre de por sí, sinoque es necesario mantenerse alerta y poner mucho de tuparte. La libertad no se ejerce, más bien se conquista.Comenzó su carrera como actor, dando clases desde

Té algun sentit que s’associï la música ambla llibertat? Quin? Respostes dels nostres lectors

<Luis Arbuniel> En sociedades con regimenes dictatoria-les el artista, como el resto de la ciudadanía, se ve someti-do a un excesivo control por parte del poder político quecoarta su libertad. (...) En las sociedades democráticascreemos que la libertad está asegurada, y además se sitúaen un lugar sagrado. Pero detrás de este esquema puedeesconderse alguna trampa. El dinero y sus poseedoresambicionan cada vez en mayor medida ampliar sus redeseconómicas, las cuales logran condicionar la vida de laspersonas. El consumo de masas, la cultura del ocio y elentretenimiento, los parques temáticos y otras perlas porel estilo “venden“ libertad a raudales, una libertad queencajona en compartimentos estancos. La sociedad deconsumo, mantiene el rebaño a buen recaudo. (...) Relacionar cultura libre con la juventud creo que es sembrarsemillas de ilusión entre las generaciones del futuro. La liber-tad y el miedo se dan la mano. Hay quien teme a la libertad yhay quien sin libertad se siente libre. El miedo es libre y cadauno compra en el mercado las toneladas que necesita. Dicenque el que no siente miedo es un ignorante y que la inteli-gencia es de aquel que sabe controlar el silencio. El dueño demis hambres soy yo. Pero, ¿quién es el dueño de la música?

<Jordi Fernández Sánchez > Supongo que como todo, elhecho de hablar de música y de libertad tiene una partepositiva (una gran verdad) y una parte negativa (quierodecir, que es una falacia). Más de uno y de dos hemos oídoen algún momento la afirmación de que los Beatles, quizás

28


niño, pero pronto se dio cuenta de que la industria del cineera un férreo corsé donde nunca iba a poder moverse asus anchas. Por eso se pasó a la música, disciplina que,en un principio, no le interesaba mucho.

Poco a poco, ha ido dibujando una vibrante discografíamodelada con sus propios términos. Por ejemplo, en susprimeros seis años, cuando supuestamente tenía que“darse a conocer”, decidió cambiar de nombre con cadaálbum “porque no quiero convertirme en un logo ni ennada que se pueda poseer”. Funcionó mucho tiempo sinmanager, trabajando solamente con promotores que leparecieran de confianza. Rechazó que grabaran sus con-ciertos para la televisión o para el DVD y no concedeentrevistas a no ser que vea en ellas un buen motivo.

Ha mantenido un ritmo de edición frenético, combinan-do colaboradores habituales y esporádicos, aplicandoterapias de shock a la música tradicional de EE.UU. AsíOldham ha creado su propio género. Esta frase recienteretrata bastante bien su actitud: “Trato de alejarme todo loque puedo de la idea que tiene la gente sobre la músicaque hago. Me he dado cuenta de que cuando las perso-nas tienen una imagen de mis gustos o de cómo es mivida yo también caigo en esa imagen, teniéndola fija en micabeza”, explicaba en la revista “Rockdelux”. Se parecemucho a tomarse la libertad en serio, ¿no?

Más ejemplos: Bill Drummond, Diamanda Galás o IanMcKaye. Para hacerlo más cercano prefiero hablar de “ElSalmón“ de Andrés Calamaro. El cantante argentino sequejaba amargamente de los chistes de la prensa musicalsobre su disco quíntuplo del año 2000. No estaba molestoporque se rieran de él, sino porque las carcajadas comen-zaron antes de que el álbum se editara y siguieron cuandoningún periodista había tenido tiempo para haber asimiladola obra. “El salmón“ es el sonido de un artista de rock vol-cado en un proceso de autoexploración. Tiene mucho depsicoanálisis, algo de chulería y un poquito de pulsiónkamikaze. También, un mucho de relleno, pero eso no es loque importa ahora. Escribió muchas letras de maneracolectiva (junto a los llamados “Poetas de la Zurda“), ensesiones donde desafiaba a su físico con experimentossobre cuántas horas seguidas podía aguantar componien-do y tocando sin dormir. Entonces dijo cosas como esta:“Veo grabar como algo continuo: sólo apago el estudiocuando me voy de viaje. Enciendo el power y lo dejo seismeses. Tengo diferencias musicales con el mundo. En loque sí estoy de acuerdo es en grabar en estéreo”. O estaotra: “El público tiene que ponerse las pilas. Cierta incom-prensión con El Salmón me rompe un poco las bolas. Granparte de la gente prefiere que la música no le llame muchola atención, así no tiene que perder tiempo”. Calamaro esuno de los pocos músicos que cogieron el toro por loscuernos a la hora de romper la rutina del Rock. Otros artis-tas, en vez de acelerarse con estimulantes, lo lograron porla vía contraria, desertando de la ansiedad cotidiana paraencontrar su propio ritmo. Pienso ahora en Xavier Baró oen el “Grupo de Expertos Solynieve”. Seguro que haydecenas de nombres más, pero últimamente me invade laimpresión de que el ochenta por ciento viven con el pilotoautomático en marcha, ¿o no?

no tendrían la oportunidad de ser escuchados en la mayoríade las emisoras, dada la homogeneización de estas y que,por tanto, la situación de la música en la actualidad seencuentra dando un paso hacia adelante y unos veinte haciaatrás. Quien escribe esto es de los que piensa que la supues-ta liberación de la música vía Internet, no es tan así. Los chi-cos y las chicas de hoy en día consumen la música mediantela “red de redes“ y es verdad que acceden, al mismo tiempo,tanto a la música del Canto del Loco, como a la de Tachenko(no existen las fronteras físicas en la red). Pero no hay una,digamos, predisposición hacia la del grupo maño, pues losmecanismos hacia uno y otro grupo no son los mismos. Sinentrar a examinar este fenómeno, dada la falta de tiempo,termino este escrito con una pregunta. ¿Qué opciones tie-nen los jóvenes, hoy en día, si antes de que supiesen usar unordenador, en todos los medios de comunicación nuncaescucharon hablar de “El niño gusano“ y en cambio si escu-charon, seguro, alguna canción de Hombres G?

<((( j )))> Perquè fa connexions que escapen del controlde la lògica.

<Albert Royo> No té cap sentit, ni se m’havia acudit. L’úni-ca llibertat que entenc és la del músic per fer la música quevulgui, i la de l’oient per escoltar-la o “canviar de músic o demúsica”. La música és per escoltar-la o per comunicar. Si esvol associar amb la llibertat, també es podria fer amb larepressió o amb les males intencions, segons convingui.

<Pedro de Cos > La música, en un sentido amplio, es decir,no sólo como lenguaje, sino como medio de comunicación yrelación social, posee una característica genial: la capacidadde asustar, espantar, horrorizar, amedrentar y forjar densaspesadillas a aquellos que eligieron la opción del poder –ya seaarriba o abajo– frente a la opción de la libertad como sendapara recorrer el viaje. Basta tener algo que contar, aprendertres acordes en una guitarra o dar palmas de manera salero-sa, para que tiemblen las mismísimas paredes del templo. Dehecho, Sansón nos demostró de manera fehaciente que hacermosh melenas al viento puede tumbar lo más sagrado, algoparecido a lo de Raimón en una escalera. Otra cosa son losporta-aventuras para libertarios en tiempo libre, las okupas defin de semana, las raves para niños y cumbayadas para todos.

<Javier Boned> No. La música como fenómeno colectivoes, en todo caso, fuente de alienación para el individuo.La música como vivencia íntima no necesita ningún refe-rente externo, y por tanto tampoco tiene nada que ver conla libertad. No es cuestión de trampa, es cuestión de merca-dotécnica. También se trata de un fenómeno de adolescen-tes, sean de edad cierta o no. La estupidez no tiene barreras.

<Tomàs Rubí Camprubí> Si. És històrica, creativa, emocio-nal, alliberadora, espontània, evocadora de paisatges imagi-naris... Però, a vegades, quan totes aquestes paraules es pre-senten conjuntament, em sembla que és una estratègia pervendre productes jugant amb les emocions del poble. És tram-pa i és benefici: tots bevem de la mateixa copa i la música ésun vehicle de comunicació excel·lent amb finalitats molt di-verses. Hi ha gent que viu de la música, n’hi ha que en beu,que en consumeix, que la destrossa, que la santifica... Allòque és important és que la música vagi més enllà i no acabiresultant una eina de treball. Les tendències de l’últim seglehan creat una imatge de modernitat i de rebel·lió associada ala creació musical i, avui en dia, això ven rentadores. La qües-tió és vendre, i el sentiment de llibertat és l’objectiu méscomú entre els humans. No cal dir res més.

REVISTA MUSICAL METROPOLITANA

FES-TE SOCI!

FES-NOS MÉS INDEPENDENTS:

No+

15€1any+

>> [email protected]

• Rebràs la rev ist a Nativa a casa (1 any/6 núm.)

• Rebràs els l l ibres de la col·le cc ió “ Ide es per la música”.

• Tindràs descomptes als concer t s Hipersons .

• Est aràs informat de tot el que fem.

30

Festival. www.poparb.cat

Espai per a la creació. Torrijos, 68. experimentem.org

�CLUB NATIVA

Espai jove. T 93 429 93 69. www.bocanord.org

Projecte musical. T 93 243 17 17

Bar musical. Pça. del Sol, 9-10. BCN. T 93 237 39 37

www.cerkal.orgLaboratori musical. T 93 407 29 27

AQUEST ESPAI NO ES VENAl Club Nativa trobaràs una llistad’organitzacions amb qui com-partim la voluntat de potenciar lamúsica en el nostre entorn. No és un espai més de publicitatsinó una bona guia. Si la revistat’interessa, també t’interessaranels nostres amics.

LLOCS ON POTS TROBAR NATIVAEls llocs marcats amb el símbol

és on trobaràs gratuïtament Nativaper gentilesa dels nostrescol·laboradors.

VOLS SER MEMBRE DEL CLUBNATIVA?Escriu-nos: [email protected]


Discogràfica, management. www.strangeones.net

www.frequencies.cat. Vilanova i la Geltrú

�

�

� �

��

31

Discogràfica. www.bankrobber.netAssociació cultural. www.animat.tk

Punt d’informació Juvenil. Av. Isaac Albèniz, 13. Tiana

Espai musical. T 93 422 43 00. Foc, 128. BCN

www.joventutsmusicals.com

Punt d’informació Juvenil. [email protected]


Bar musical. Pça. del Sol, 16. BCN. T 93 415 56 63�

�

�

www.lacapsa.org�

�

Management. T 93 330 42 53. www.hacecolor.com

Escola de música. T 93 329 56 67. tallerdemusics.com

Ca l’Estruch. St. Isidre,140. Sabadell. T 93 717 10 26

��

32

Activisme(s)La vida ens aporta, força sovint, sorpreses inesperades.En el meu cas, va ser la de passar a viure, sense tempsper digerir-ho, d’una ciutat del sud de la Nord Amèricaprofunda, a una illa lingüística dins d’una altra illa, a l’Al-guer, el país català de Sardenya. El canvi és radical: cultu-ral, climàtic, lingüístic, gastronòmic, musical i, també, uncanvi en la qüestió sobre la qual se’ns ha proposat queparlem: en l’activisme. La societat nord-americana, tot itenir molts defectes, té també força virtuts. Una d’elles és,sense cap dubte, l’efectivitat en organitzar-se. També,doncs, a l’hora de generar compromís. Quan han deconvèncer la gent perquè s’impliqui en qualsevol iniciativa(també de caire musical), posen en marxa una sèrie demecanismes (sovint relacionats amb les xarxes socialsd’Internet) que permeten arribar (i seduir) molta gent. D’e-xemples, en podríem posar molts, però m’agradaria des-tacar el paper importantíssim de la propaganda activa alservei d’una doctrina política o social, d’un partit, d’un sin-dicat, etc., (aquesta és la definició que l’IEC dóna d’acti-visme) que els músics americans van executar en pro d’O-bama. L’Alguer, però, és tot un altre món. L’activisme, decaire lingüístic i cultural on la música juga un paper essen-cial, encara té un funcionament molt similar al voluntaris-me dels anys seixanta i setanta; fet amb molta passió idedicació, però força lluny d’aconseguir els seus objectiusja que les seves propostes són vistes, especialment per lagent jove, com a propostes antigues i envellides. Renovaraquest activisme, doncs, en el paradís lingüístic de l’Al-guer, és una feina que pot acabar resultant d’allò més inte-ressant. Temps al temps. JOAN-ELIES ADELL

4 ACTIVISMES A L’OMBRA: un aparell de TV, un policia de carrer, un Runner-Camell i una banyeraÉs comú a tota expressió artística evocar el mite. Us pre-sentem, alguns dels agents claus per a que es produeixil’epifania del geni musical Pop: els activistes a l’ombra.

1. Un aparell de televisió: Quan el Pop-Star viu fora decasa, lluny dels seus i de les croquetes que fa la mare, lafam d’afecte es compensa amb furiosos impulsos des-tructius. La majoria d’ells es produeixen a l’habitació del’hotel. I quin objecte millor que un aparell de televisió perdescarregar amb fúria una mancança nostàlgica? Espodria escriure una història d’aparells de televisió trencatspel Rock en habitacions d’hotel.

2. Un agent de policia. Tota expressió Pop ha de saberprovocar l’AUTORITAT en el moment adequat, personifica-da en la figura del policia de carrer, que no massa lluny del’escenari vetlla per protegir l’ordre públic. Es podria

escriure una història d’irrupcions policíaques a l’escenariper aturar la transgressió de la llei moral dels homes ambtextos i gesticulacions obscenes.

3. Un Runner-camell. Les nits desmarxades i la luxúria apeu de roulotte necessiten els narcòtics per assolir unaplena visibilitat. És indispensable tenir a mà el responsablede la farmaciola, competent, previsor i sempre a punt persuplir amb química allò que la fortuna no ha resolt. Espodria escriure una història de runners-dealers amb unpeu a l’ombra, disposats a subministrar allò que calgui.

4. Una banyera. Sense una mort no hi ha mite; i unaPop-Star no es pot morir de qualsevol manera. Evident-ment, no es pot despistar jugant a la petanca ni estiradaen un llit envoltada d’àvids hereus. Es podria escriure unahistòria de la mort de cossos dòcils dins de banyeres ambaigua freda en hotels de cinc estrelles. RAMON FAURA COLL

ActivismeNo hi ha res com rebre un estímul concret per posar-se afer quelcom que s’hauria d’haver fet fa molt de temps. Enaquest cas, va ser consultar el Diccionari de la LlenguaCatalana la paraula “activisme”. Però ha calgut fer un camíuna mica més llarg per arribar al que buscava. “Activisme“és, segons el diccionari, fer “propaganda activa al serveid’una doctrina política o social, d’un partit, d’un sindicat,etc.“ I un activista és el “militant actiu d’un partit polític,d’un sindicat, etc.“ Després de disposar d’aquesta infor-mació, m’adono que li atorgava, més aviat, les connota-cions que aquesta paraula té en castellà: “dedicaciónintensa a una determinada línea de acción en la vida públi-ca”. El diccionari de la RAE diu, també, que un activista ésun “agitador político, miembro que en un grupo o partidointerviene activamente en la propaganda o practica laacción directa”. Però els diccionaris són ben poc comuni-catius i un pèl murris, cal anar a les enciclopèdies persaber l’amplitud del concepte: l’“acció directa“ és una teo-ria política, que sosté que per resoldre determinadessituacions l’individu o el grup afectat ha d’actuar de formaautoorganitzada, prenent les iniciatives necessàries. Men-tre que l’“acció indirecta“ es basa en mecanismes derepresentació i delegació, l’acció directa no utilitza inter-mediaris. I ara, deixem les enciclopèdies per tornar a lavida pràctica: el cooperativisme, l’associacionisme, laresistència civil i les ONG són pràctiques d’acció directa;també ho són algunes formes més violentes, com ara elsabotatge o el boicot, altres d’accionisme artístic coml’acció poètica i algunes formes de performance. I si volemun exemple proper d’acció directa, aquí tenim la revistaNativa, que n’és un de ben clar. VICTOR NUBLA

ACTIVISTES


L’ACTIVISMESOBRE

Nativa 50

Documents

Transcript of Nativa 50