El Barroc; els grans contrastos, les grans exageracions

Índex:

- Context cultural, social i artístic

- La música- música profana- música religiosa

- Personatges

EL BARROC (1600-1750)

Barroc: perla irregular. Terme negatiu/crític proposat pels escriptors del s.XVIII per referir-se al recarregament, recargolament, irregularitat, artificialitat, “caprichositat”… de les obres d’art en general i de l’arquitectura en particular durant el s.XVII i primera meitat del XVIII.

Europa 1800

Europa estarà en conflicte constant:

Guerra dels 30 anys 1618-1648

Guerra dels Segadors 1640-1659 Guerra de Successió 1702-1716

Formació de grans imperis i definició de noves fronteres.

Gran desenvolupament de la ciència:

Galileo Galilei 1564-1642 J. Kepler 1571-1630 R. Descartes 1596-1650 I. Newton 1642-1727

i de l’art (literatura, pintura, escultura...):

Cervantes 1547-1616 Moliere 1622-1673 Caravaggio 1571-1610 Velázquez 1599-1660 Murillo 1617-1682 Bernini 1598-1680 i El Greco, Zurbaran, Rubens, Vermeer, Rembrandt, Goya...

Els respectius reis aniran adquirint cada cop més i més poder. Apareixen les MONARQUIES ABSOLUTISTES:

“El poder ve concedit per Déu!”

“És legal perquè és la meva voluntat!” (Lluís XIV, rei de França)

Gran necessitat de transmetre grandesa, poder, perfecció, riquesa, ostentació,…

religiositat quan calgui! Cal impressionar!

L’ART serà el gran MITJÀ PROPAGANDÍSTIC!

Per tal de captar l’atenció de l’espectador caldrà crear NOUS RECURSOS i utilitzar GRANS CONTRASTOS.

Dins la música:

Nous instruments

Noves tessitures

Nous efectes sonors

Fort / Fluix

Ràpid / Lent

Enèrgic / Calmat

Agut / Greu

Solista / Conjunt

Vertical / Contrapunt

Vocal / Instrumental

Natural / Ornamentat

Exemple: “Música pels reials focs d’artifici”, de G.F. Haendel, estrenada el 27 d’abril del 1749, un any després de la signatura de la pau d’Aix-la Chapelle i que posava final a la Guerra de Successió austríaca, iniciada l’any 1740 i que havia enfrontat a Gran Bretanya i França. Tot i que l’únic beneficiat aparent de la guerra fou Frederic de Prúsia, el rei d’Anglaterra Jordi II va convocar una celebració pública on es va programar un espectacular castell de focs d’artifici acompanyat de la música de Haendel.

Característiques de la música …

Necessitat (voluntat) d’un canvi:

- Camerata fiorentina o Camerata Bardi: grup d’humanistes, poetes, músics i intel·lectuals que sota el mecenatge del comte Bardi es reunien (entre 1573 i 1585) per discutir les tendències de l’art en general i de la música i el drama en particular. Donarà lloc a l’aparició de l’ÒPERA.

- Monteverdi (1567-1643), extraordinari músic que farà de pont entre l’estètica del Renaixement i del Barroc. Va escriure un gran nombre de madrigals, agrupats en 8 llibres. En el V Llibre de Madrigals, avisa de l’ús d’un nou estil compositiu o ”stilo moderno” per diferenciar-ho de l”stilo antiquo”.

El 1607 presentarà “Orfeo, favola in música”, considerada la primera òpera de la història.

El 1610 l’obra religiosa “Vespro della Beata Vergine” causarà tanta admiració en l’estament religiós que ja ningú dubtarà de la incorporació d’instruments en la música religiosa.

- El tractat de Caccini “La nova musica” publicat el 1602, on es recullen noves propostes per la composició, nous recursos i possibilitats sonores...

Alguns dels canvis…

Nova textura: la melodia acompanyada. Per tal de concentrar l’expressió musical i obtenir una major claredat, es destaca una sola melodia mentre que les altres l’acompanyen. Continuaran la textura vertical o homofònica i la textura horitzontal o contrapuntísica.

Nou sistema d’acompanyament: el baix continu o xifrat. La veu greu, el baix, agafarà una gran importància com a suport harmònic de la música. És ininterromput i genera la base dels acords de l’acompanyament, suport indispensable de les melodies solistes.

Les veus intermedies perden importància, per la qual cosa només s’escriuran les dues veus extremes (melodia i base de l’acord). Després, aquest baix continu es xifrarà per indicar quins acords s’han de tocar per tal de completar l’acompanyament. Això permetia un gran estalvi d’espai i tinta!

Els instruments encarregats de fer el baix continu seran:

- un instrument polifònic: clavecí, orgue, llaüt…

- un (o més) instruments melòdics greus: viola de gamba, violó o fagot.

Principals formes…

Formes instrumentals.

En aquesta època, els instruments musicals experimenten un procés de canvi important. Es redueixen algunes famílies (flauta de bec), alguns instruments desaparéixen (cromorn) i d’altres es modifiquen per perfeccionar-se (família de corda fregada, trompeta, oboé…).

És l’època dels grans luthiers com els Stradivarius, els Amati o els Guarneri, constructors que, avui en dia, encara presenten algun misteri en les tècniques i materials que utilitzaren.

Les principals formes pensades per a un instrument seran:

- la tocata, composició lliure, virtuosística, pensada per instrument de teclat (orgue o clavecí).

- la sonata per a solista, igual que la tocata però per instruments de corda (sobretot el violí).

- el preludi, també de caràcter lliure i pensada per introduir d’altres composicions.

- la fuga, composició contrapuntística per excel·lència a vàries veus.

Destacarà tot el que farà referència a la música de cambra:

- la sonata per a solista i baix continu (3 instruments!)

- la sonata per a dos solistes i baix continu, anomenada sonata a trio (4 instruments!).

I, sobretot, la gran novetat, la música orquestral:

-les suites, ara pensades més per escoltar que no pas per ballar.

-els concerts, estructurats en tres parts (ràpid-lent-ràpid) d’on destaquen dos tipus

- Concerto grosso, on un grup de solistes (concertino) dialoga amb la resta de l’orquestra (ripieno).

- Concert per a solista, on aquest instrument dialoga amb la resta de l’orquestra.

Formes vocals.

Apareix la necessitat d’escoltar la veu humana en solitari (melodia acompanyada) per tal d’expressar al màxim l’”emotivitat” del text.

Igualment els compositors buscaran aprofitar al màxim la veu humana, amb tessitures extremes, dificultats rítmiques, grans ornamentacions, llarguíssims melismes… que faran dels cantants autèntics virtuosistes admirats per tothom.

A nivell profà,

- continuen els madrigals, de temàtica diversa, amb acompanyament instrumental...

- apareix l’òpera, l’obra total, basada en un argument i amb uns aspectes musicals molt concrets:

- obertura, peça orquestral a tall d’introducció.

- cor, representarà la multitud (poble, mariners, esperits...).

- danses, fragments destinats a ésser ballats.

- recitatius, cantat per un solista i basat en una melodia simple amb un text important i un acompanyament (B.C.) discret i amb poca ornamentació.

- àries, fragments de lluïment del solista vocal. Normalment la melodia busca el màxim de virtuosisme i, com a conseqüència, no està massa subordinada al text.

A nivell religiós,

l’Església continua ostentat un gran poder econòmic i cultural. La divisió entre catòlics i protestants portarà a la necessitat de mostrar la grandesa i “l’autenticitat” de cadascuna d’aquestes opcions a través de grans obres musicals, arquitectòniques, pictòriques, escultòriques...

- continuen els motets, les misses i d’altres textos cantats i, ara ja, amb acompanyament instrumental.

- apareixen els oratoris, arguments religiosos cantats, formalment molt semblants a l’òpera, però que no es representen! (ni decorats, ni vestuari, ni moviments d’escena...). Els solistes i el cor s’identifiquen amb els personatges únicament pel text que canten.

Personatges importants:

Henry Purcell neix l’any 1658 a Anglaterra.

Als 20 anys, és nomenat organista de l’abadia de Westminster i, poc després, ja és compositor de la cort dels reis d’Anglaterra. Des del 1689, té l’encàrrec, entre d’altres, de posar música, cada 30 d’abril, a l’aniversari de la nova reina d’Anglaterra: Maria II.

El 1695, Purcell li escriu el famós “Come ye son of art”: vital, alegre, jove...

Sis mesos després, la reina mor de verola.

Purcell escriu la “Música pel funeral de la Reina Maria”...

Un mes després, mor Purcell.

La reina tenia 33 anys... Purcell, 36.

Claudio Monteverdi (1567-1643). Compositor italià que féu de pont entre el Renaixement i el Barroc. Destaca com a compositor de madrigals a l'estil polifònic renaixentista, tot i que, després de la seva òpera Orfeu (1607), la seva música anirà adaptant-se al nou estil barroc.

Henry Purcell (1659-1695). Màxim representant del Barroc anglès. Organista de Westminster, dedicà la seva curta vida, 36 anys, a la composició vocal religiosa i les òperes.

Antonio Vivaldi (1678-1741). Violinista i compositor italià. Anomenat també el "pare vermell" (era capellà i pèl roig), treballà en diversos llocs encara que principalment a l'Hospital de la Pietà, institució que recollia i educava noies "òrfenes" de Venècia. La seva orquestra, formada íntegrament per a noies, va assolir fama europea. Vivaldi va compondre moltes obres per a orquestra, sobretot concerts, així com òperes i música vocal religiosa.

George Friederich Haendel (1685-1759). Compositor i organista alemany. Va estudiar a Alemanya i a Itàlia tot i que la seva màxima fama li ve d'Anglaterra, on estigué al servei dels principals monarques. Va escriure molts concerts, òperes i oratoris, d'entre el que destaca El Messies, amb el famós cor de l'Alel·luia. Fou enterrat amb tots els honors a l'abadia de Westminster.

Johan Sebastian Bach (1685-1750). Compositor i organista alemany. Home molt religiós i vinculat al protestantisme, és considerat la culminació màxima de tota la música barroca. Membre d'una família de músics, va tenir 20 fills, alguns d'ells també excel·lents músics. La seva producció és extraordinàriament extensa, i inclou molta música religiosa i pedagògica. Hi ha la curiositat que Bach no va escriure cap òpera. Val a destacar el seu Oratori de Nadal, el Magnificat, la Passió segons Sant Mateu, la Passió segons Sant Joan o l'Art de la Fuga, un autèntic tractat mestre de com compondre fugues.

Domenico Scarlatti (1685-1757). Compositor i clavecinista italià. Va treballar molts anys a Madrid. La seva música per teclat és extraordinària. Va compondre més de 600 sonates per clavecí.