La poesia moderna s essencialment destrucci. Hlderlin s destrucci, Rimbaud s destrucci, Van Gogh s destrucci. Aquesta destrucci no s perqu s. La poesia moderna s una mstica fu-riosa que tendeix a buidar-nos del mn sensible, del mn de les aparences. Tot, de tot el que forma el nostre mn exterior, ens fa nosa i ens en volem des-empallegar. Un poema modern s gran en la mesura que sanulla ell mateix, en la mesura que anulla les possibilitats de reincidir-hi. [...] Si en aquestes notes he de parlar del que hi ha en aquest llibre del seu contingut, una de les coses que hi ha amb ms evidncia s un gran buit, un buit immens que comprn el perode 1938-1939. Durant el darrer any de la nostra guerra civil i durant lany que segu em fou impossible descriure cap poe-ma. Encara no s ben b a quin procs intricat, dintre els mil processos de mort i de resurrecci que formen la nostra vida, dec aquella eixutesa. Per certament hi ha un cstig pitjor que el de la poesia: s el de tenir ganes de plorar i no poder, ganes de parlar i no poder, ganes descriure i no poder... Quin eunuc es cova dintre nostre quan un desig no es pot acomplir perqu lrgan no ha exercit a temps la seva funci?... Jo vaig sser aquell eunuc durant dos anys... De qu estava castrat ho s ara que escric, que madono en aquest moment. Fou lacci i el compliment del deure o del que jo creia el meu deure, que per al cas pesa igual el que em torn les llgrimes als ulls, el que em torn la paraula... Josep Palau i Fabre, Gnesi i motivacions, notes a Poemes de lAlquimista.

Un dia s a dir, una nit que mestava pla-nyent amb mi mateix sobre les limitacions de la nostra llengua, el catal, amb el reguitzell de malastrugances que aix comporta limitaci de l-rea geogrfica, llibres de tiratge redut, escassetat de lectors, dificultats de difusi i de traducci, i les ma-teixes restriccions mentals dels qui la conreem, filles daquest resclosiment, el dimoni, tan sovint el meu confident, va asseures a la meva espona i va dir-me:

De qu et planys? [...] Una gran cultura es-dev, molt sovint, un deure i es fa un xic penosa. En canvi, en una cultura fustigada com la teva, les rela-cions entre lautor i el lector sestableixen sobre una base molt ms ntima. Tots sou marginats en la teva cultura, no creguis que ho ets tu sol. Ho sn els qui la creen i els qui en gaudeixen. Cal que els qui la creen la facin tan intensa que abassegui tothom. Per seguint aquest cam interior, que s el veritable, conquerint el cor, els sentits, la son i els somnis dels lectors, dels consumidors. Al cap i a la fi, la caracterstica de la cultura ca-talana ha estat sempre secretvola. Al Vatic, els Bor-ja, quan volien que ning no els entengus, parlaven de pressa i en catal. Alexandre, Csar i Lucrcia es compenetraven amb la teva llengua amb els mateixos mots que tu uses, i llur plaer era tan intens que aca-baren unint-se carnalment. La llengua no va fer sin anticipar-se a llurs orgies. La veritable orgia lhavien fet abans els mots. El devessall de paraules que, per aconsellar-se o per consolar-se lun a laltre, shavien creuat, es convert en desig. Tot comen un dia que Lucrcia, per tal dadvertir el seu pare dun perill, pro-nunci un mot xifrat era el mot mainada, amb tanta grcia que, en mostrar la glotis vermella com una cirera a punt de caure, el seu pare en sent un desig irreprimible. Fou lagrament per haver-lo sal-vat o fou noms la libido all que lempeny, aquella nit, a penetrar en lestana de la petita Lucrcia i a be-neir-la amb la seva sement desbordant? s una gran vergonya que els catalans i, encara ms, els valenci-ans, no cal ni dir no hgiu recuperat les cartes dels Borja que dormen al Vatic... Una necessitat dordre privat fou tamb la que motiv, a Pars, les relacions de Picasso amb el seu secretari Sabarts. s per aix que aquell crid aquest a la seva vora. Quan tenia alguna cosa a dir-li i volia que ning no els entengus, li ho deia en catal. Olga va mostrar-se indignada, ms duna vegada, a causa daquesta forma de confidncia, que ella considera-va una intromissi inadmissible. Una llengua s molt ms que un instrument utilitari. s un instrument convertit en organisme, i noms un organisme coneix lorgasme. En la llengua rau el sexe dun poble. A vegades

encrespat, o encrespant-se, a vegades dominador, dspota, violador, o violat. Malfiat dels fillegs que no trempen. Faran duna llengua viva una llengua morta. Recorda que el catal s la llengua de dos dels ms grans alquimistes que mai han existit, Llull i Vila-nova, i acabars de comprendre el carcter crptic de la teva cultura. Ja s que Llull i Vilanova escrigueren llurs tractats dalqumia en llat, per no hi fa res. s un llat a travs del qual aflora ja la llengua vulgar. Llur catal, quan escriuen en aquesta llengua, est impregnat de reminiscncies alquimstiques. Llull, molt sovint, em-pra els mots com si fossin substncies, els paladeja, els barreja, els fa xocar com dues pedres fogueres. [...] Preferiries, realment, a totes aquestes possibili-tats, una cultura ms estandarditzada? Procura de servar, per al teu pas, aquest sen-tit profund de la llengua. Que les vostres dones, les vostres filles, les vostres amigues, les vostres amants tinguin necessitat de recrrer, en ltima instncia, als vostres escrits, als vostres llibres, i no haureu de tmer res. Jo mateix, com tu veus, et parlo en catal. Em fas molt dhonor, per tu parles totes les llenges.

Totes les que em conv. Aix, el catal... Observa que, per als qui no lentenen, el catal sembla fet de sons percutants, de cops, de xocs. Com si fos una llengua gaireb exclusivament constituda per consonants. Pedra sobre pedra, com el romnic. I ca! El romnic no s tan cantellut. El romnic s, com tu dius, pedra sobre pedra, per el catal s roc sobre roc. El roc s la pedra sense polir. I la vocal neutra? La vocal neutra! No em facis riure. Ja saps que no hi ha res de neutre en la naturalesa. Aix de la vocal neutra s una pudibunderia ms del vostre noucentis-me, perqu en realitat nhaureu de dir la vocal bisexu-al o bifrodita. La prova s que, per al mateix so, poseu una a, quan s femen i una e quan s mascul. [...] La vocal neutra amaga molta sornegueria, gaireb tanta com la que ha calgut per a definir-la aix. La joventut dara lanomenaria, almenys, vocal unisex. Qu s, en el fons, la vocal neutra? Fixa-thi b. Si emets el so per separat, independentment de tota paraula, tadonars que s el ms elemental dels sons humans. Veurs,

prova-ho. Veus? Saps qui el pronuncia, aquest so? Els babaus i els pensadors. Profereix-lo una estona davant la gent i veurs que aviat et prendran per un subnormal o per un savis. Perqu tothom, quan par-la i ha de pensar-se el que vol dir, emet aquest so, fins i tot aquells que no el tenen en la seva llengua com a so normal entre les paraules. Els filsofs, sobretot, quan donen una conferncia i furguen en llur pensa-ment el que volen dir... La vocal neutra s, en el fons, dubitativa, evasiva. En acudir-hi tan sovint, el catal demostra no voler comprometres, no voler definir-se. El castell, en canvi, potser es vol definir massa. [...] Jo interpretava la nostra vocal neutra duna manera molt diferent: com la demostraci duna ten-dresa recndita, que no es vol mostrar. Potser s. Per, de tan amagada, passa desaper-cebuda; de tan pudorosa, esdev frgida. I aix s que em sembla que correspon ben b al vostre carcter. Digues, amic Satans: Per qu no vas una mica per lIEC a donar-hi un curset? Mira, jo men surto de totes, per amb vosal-tres no ho s, em sembla que mhi picaria els dits. Mests dient que som pitjors que... el diable. I perdona lexpressi. Ests perdonat, per a vegades no sou ms que un pobre diable, i aix jo no ho sc mai. Aquella manera de ser vostra s la vostra fora, prou que ho saps, per s, tamb, la vostra feblesa. Va b per a viure trampejant, per no per a constituir una entitat definida com voleu. Aleshores, lesfor dEugeni dOrs per parlar b la llengua, per distingir cada so, per sillabejar de-gudament... Era anar contra corrent. Tant del geni de la llengua com de la idiosincrsia dels qui lempren. Per aix resultava artificial. La llengua lheu de regenerar, al contrari, accentuant-ne les caracterstiques, en lloc de voler dissimular-les o contradir-les duna manera vergonyant.

Josep Palau i Fabre, La llengua del diable, a Contes despullats.

Mots de ritual per a Electra [...] va ser escrita lany 1958 a Pars, ciutat on lautor shavia exi-liat voluntriament el 1945 i on visqu ms de quinze anys, fins el 1962, en que retorn a Catalu-nya per quedar-shi definitivament. [...] La pea t una extensi de 543 versos, lliures, de vegades amb una certa rima, amb moltes repetici-ons, esticometria i encavalcaments en les parts dialo-gades. Un prleg en prosa, curt i despullat, ens posa en antecedents de la histria del casal dels Atrides, per noms dels fets essencials. Els personatges sn Electra, Orestes, Clitemnestra, Egist, Ernies, s a dir, els fonamentals en la confrontaci. No hi ha germa-na, no hi ha marit, no hi ha servents per aportar-nos altres punts de vista o per indicar-nos altres possibles vies de resoluci del conflicte, veus que siguin suscep-tibles dintroduir visions ms conformistes assenta-des en el poder de loblit. Loblit, lautor el rebutja de ple. [...] Palau proposa escriure un teatre on la unitat te-atral no sigui lacte, representant la part dun tot, sin la visi, com un tot compost duna o moltes parts, que no intenti reconstruir una durada de successi en el temps, sin que constitueixi una irrupci brusca a lin-terior del temps (com una sageta que assenyali, o com un llampec, direm, que illumini amb llum potent, du-rant breus instants, un escenari important). Aix tindr-em el teatre-espasme, durant el qual la nostra cons-cincia seria precipitada o treta bruscament dels seus abismes, per contemplar-se a la llum incandescent de la prpia nuesa. Aquest temps teatral, intens i curt, exigiria, per tant, que lespectacle no fos interromput, per tal com, diu Palau, la conscincia no admet inter-rupci en el moment en qu est mirant-se a si matei-xa. Dacord amb aquestes premisses, el teatre-espasme ser visionari ms que racional, encara que daltra banda Palau, de manera ms dacord amb la tradici, accepta que el teatre sigui una convenci de temps i de lloc, en la qual intentem evocar, recrear, imitar, transposar, reproduir, condensar o relatar una acci determinada. Per tant, la renovaci que Palau proposa per tal de sortir de la blanesa del teatre aburgesat consisteix en un teatre tancat i minoritari, dexploraci, dexperi-

mentaci potser, de temps i despai reduts, de nom-bre despectadors tamb, aix com de la duraci real de lespectacle. Daquesta manera el teatre, en lloc dun temps exterior, haur de contenir un temps inte-rior, integrat a lacci, un temps que es desenvolupar amb lobra de teatre i es crear amb ella. Palau parteix dun concepte creacionista del temps que el conver-teix en nombre, i s per aix que de vegades parla de teatre pitagric, perqu li calen rigor i exactitud en lloc dimprovisaci i atzar, i necessita clcul i premeditaci en lloc despontanetat i imprevisi. Lligada a la idea de teatre com a visi, trobem la que el concep com un mirall embruixat que exerceix damunt nostre la seva suggesti fascinadora. Un mi-rall que ens mira, i que amb la seva fora hipntica pot fer que les fronteres entre lactor i lespectador puguin arribar a desaparixer. Per aquest cam una altra idea, molt afeccionada ja pels antics, la que equipara la vida al teatre, apareix amb una acutat aclaparant. De ma-nera que Palau acaba presentant la realitat del teatre com a ms real que la vida mateixa, car el teatre s el mn. A partir daqu recupera la noci, ja formulada abans, dels lligams que existeixen entre teatre i socie-tat, i, per tant, de lexemplaritat, tant a nivell individual

com social, dall que veiem representat a escena. [...] El llenguatge que empra Palau obeeix a una economia molt estricta, el seu estil s una mica sobtat, sense massa ornamentaci. Conscient daquest fet, ell mateix el justifica dient que el seu instrument s una llengua despullada duna cultura despullada de la seva llengua. La conjunci de tots aquests elements aconse-gueix, sens dubte, a Mots de ritual per a Electra lefecte dimpacte desitjat, de sageta o de llampec, que deixa veure en la seva nuesa el fons, si aix volem dir-ho, ms primitiu, ms fosc i amagat, dunes relacions no regulades pels tabs fonamentals. Per en escriure aquesta tragdia, Palau va voler donar a la versi del mite una altra dimensi, una crrega social i poltica que responia alhora a la seva idea del teatre com a mirall del mn a ms de mirall del jo, i a les seves ms arrelades conviccions personals. Ja hem dit que se sentia profundament implicat en la situaci de Cata-lunya durant els anys de postguerra, i aquesta s la referncia en ltim terme de lElectra.

Montserrat Jufresa, LElectra de Josep Palau i Fabre

JOSEP PALAU I FABREDirecci i dramatrgia: Jordi Coca

Sala TALLERS del 6 al 17 de maig de 2015

cament, un acte damor: que la veu aliena hagi estat feta nostra en igualtat de drets. Des daquest punt de vista, com interpre-tar la tragdia, forma pura i extrema del feno-men teatral, i quines sn les condicions, segu-rament excepcionals, que nhan perms o que nhan obligat laparici? Avancem des dara la nostra tesi: la tragdia suposa, fonamentalment, un sentiment insubornable, exacerbat gaireb diria exasperat de la llibertat. La tragdia s el llenguatge (implcit) de la llibertat. Aquesta tesi soposa a la idea que corrent-ment hom t de la tragdia. Per a la majoria de la gent la tragdia s encara el llenguatge de la fatali-tat, s a dir, de la manca de llibertat, de la negaci de la llibertat. s assimilada, en conseqncia, a tot el que significa orbetat, fosquedat, impotn-cia, desastre. Per, ben mirat, aquesta fatalitat o aquesta falta de llibertat extrema que la tragdia aparenta i que la seva vestidura ens mostra, dela-ta i condueix, pel seu propi excs, a lextrem opo-sat. [...] Tota tragdia, baldament el tema no ho sigui explcitament, ho s de la llibertat. [...]

La tragdia grega s filla de la democrcia atenesa o, en tot cas, hi est ntimament unida. [...] Recordem que Atenes era lnica ciutat de Grcia on era rendit un culte oficial a Prometeu, que sempre ms ha simbolitzat, per a la humani-tat, lalliberador per excellncia. Tot aix s ms que significatiu, i tamb ho s el fet que Eurpi-des, que representa la decadncia de la tragdia grega, vagi unit a la decadncia de la democr-cia.

Josep Palau i Fabre, El mirall embruixat, a Assaigs, articles i memries.

D eixeu-me dir, molt breument, que durant lany 1958, encara a Frana, jo vaig creure escriure, desprs de La Caverna una altra tragdia, Mots de ritual per a Electra. La base de lobra era, sn, unes vivncies personals molt doloroses. Durant els anys quaranta, entre la gent que intentvem refer el pas desprs de la gran ensulsida no vull esmentar noms, per la posici era molt generalitzada era corrent de dir que el pas calia refer-lo des daqu, des de linterior, que els exiliats ja no hi tenien res a fer perqu havien perdut el contacte amb la realitat. Durant el meu exili a Frana vaig escoltar defensar amb insistncia la posici contrria. El pas havia de ser redimit des de fora, pels exi-liats, i no comptava la posici dalguns sectors de la clandestinitat, fos perqu sels conside-rs massa febles, fos perqu sels considers deformats pel rgim de Franco, encara que hi estiguessin en contra. Calia prescindir-ne. Jo he viscut aquesta Catalunya escindida, girant-nos desquena els uns als altres desprs de lesfon-drament collectiu. Aquesta era, per a mi, una disjuntiva pro-fundament trgica, que he intentat expressar a travs de lElectra, que encarna la resistncia, linterior, i dOrestes, que representa lexili, amb lintent dacostar-los, dunir-los, demostrant que es necessitaven lun a laltra i que llur uni havia de ser tan forta que per fora havien darribar a lextrem oposat, a lexcs, a lincest inevitable.

Josep Palau i Fabre, El mirall embruixat, a Assaigs, articles i memries.

Qu s la tragdia? I no em refereixo pas a qu s la tragdia com a gnere literari, en relaci amb el drama o la comdia, sin a qu s la tragdia gnere teatral determinat en relaci amb la vida. Avancem des dara que sn molt poques les obres que, segons el nostre criteri, mereixen el nom de tragdies. El patrimoni trgic de la

humanitat s, encara avui, escassssim: squil, Sfocles, Marlowe, Shakespeare, Kleist... i uns quants noms ms sn els autors dunes quantes tragdies, car moltes de les obres que sn de-signades amb el nom de tragdies sn drames, o poemes trgics, o tragicomdies, per no pas tragdies prpiament dites. Ja veurem al seu lloc i al seu temps el com i el perqu daquesta es-cassetat. Els gneres literaris, abans que gneres li-teraris, abans dsser classificats i arxivats en els manuals dhistria i de preceptiva literria, sn funcions de lindividu o de la societat, engendra-des per la necessitat de reaccionar o de defen-sar-se de les escomeses, bones o dolentes, de la vida. Un individu o una societat que recorre, per exemple, al cant, a la poesia, acompleix un acte molt distint del que acompleix lindividu o la so-cietat que recorre a la novella i a lassaig. Hi ha individus i societats que semblen especialment aptes per a daltres formes dexpressi. Cantar s alliberar-se dalguna cosa qui canta son mal espanta, diu el proverbi popular, fer que aquesta cosa no quedi en nosaltres, on pot esde-venir nociva; fer que es desprengui com un hu-mor sobrant que lorganisme necessita expulsar. La poesia el cant s la forma ms elemental i ms universal dalliberament. El teatre ns una forma ms complexa. El teatre suposa, a ms de la funci alliberadora, la facultat dobjecti-vaci. En el cant ens desprenem dalguna cosa, ens traiem un pes de sobre o ens expandim. En el teatre obliguem aquesta cosa a comparixer davant nostre, a presentar-nos comptes, a expli-car-se. Perqu el fenomen teatral es produeixi no nhi ha prou de tenir alguna cosa a dir i la capacitat dabocar-la; cal sser tamb capa de mirar-la de cara, denfrontar-shi. Un gran drama-turg suposa sempre una gran conscincia que ha sabut encarar-se amb els problemes que se li han posat al davant i que ha sabut donar-los una soluci. Perqu hi hagi teatre ha calgut que altres veus, diferents de la nostra, hagin trobat cabuda en nosaltres per a expressar-se o per a fer-se sentir. Ms: el gran teatre suposa, bsi-

CARTELLERASala Gran > Del 13 de maig al 28 de juny de 2015LHoRT dE LES oLivERESNarCs Comadira

Sala Petita > Del 20 de maig al 14 de juny de 2015incerta glriaJoaN sales /leX riGola

Sala tallerS > Del 28 al 31 de maig de 2015LA noSTRA moRT dE cAdA diAmaNuel de Pedrolo

RestauRant i cafeteRia del tncEls dimecres Dia de lespectador i els abonats, cada dia, 15% de dte. per sopar al Restaurant

Fes la teva reserva ara! 933065729 o a restaurant@tnc.cat

ENTORN DE

moTS dE RiTUAL PER A ELEcTRA

VESTBUL PRINCIPAL (maig-juny)Exposici Lorigen de loblit

SALA TALLERS 8 de maig, desprs de la funciColloqui amb Maria Barbal

RESTAURANT21 de maig, a les 18.30 h. Taula rodona amb Joan Anton Benach, Montserrat Carulla, Josep Anton Codina, Feliu Formosa i Julieta Serrano

ATENEU BARCELONS7 i 19 de maig i 18 de juny a les 19 h.Cicle de conferncies

FiLmOTECA dE CATALUNyACicle de cinema Aquells anys de plom (consulteu dies i horaris).

PrOteCtOrS

Fundaci

PatrOCinadOr

BeneFaCtOrS

COllaBOradOrSMarca Fundaci AbertisRGB

Negre

MitJanS COllaBOradOrS

Fotografies de lassaig de lespectacle: Joan toms Disseny Grfic: impacte Comunicaci Impressi: Ediciones Grficas Rey DL B 12272-2015

moTS dE RiTUAL PER A ELEcTRAJOSEP PALAU I FABRE

La nostra Electra

A hores dara Josep Palau i Fabre ja s vist com un poeta immens i com un dels grans experts internacionals sobre Picasso, per encara t pendent el reconeixement de dramaturg. Palau sempre va voler ser un autor de teatre, un autor de tragdies, i, tanmateix, les peces que va escriure nicament shan muntat a universitats i a sales alternatives. Aix de banda, el seu Don Joan va enlluernar en castell al Teatro Espaol de Madrid de la m dHermann Bonnn, que per cert tamb va dirigir a lEspai Brossa aquests Mots de ritual per a Electra i altres obres de lAlquimista. Per fins avui Palau encara no havia estat present en cap gran teatre pblic del pas, i tampoc no formava part del cnon de dramaturgs catalans, si s que aquest cnon existeix. Per tant, dur la seva Electra al TNC s un repte, i alhora tamb s una gran responsabilitat.

Lespectador atent notar que en el muntatge que oferim hi ha certs canvis dramatrgics en relaci amb lobra original: he desplaat el monleg dOrestes i he modificat lindret on inicialment es troben els dos germans. Per qu? Doncs perqu Palau, que tamb va teoritzar de manera brillant sobre qestions de teatre, sostenia que els herois

trgics han de ser perfectament conscients dels seus actes. Calia, doncs, remarcar que ms enll del que dicti el dest, tant Electra com els altres personatges actuen amb ple coneixement del que fan.

I s precisament daquesta conscincia que partim: efectivament, en la nostra versi, els personatges de Mots de ritual per a Electra (1958) sn completament responsables dels seus actes. Aix els humanitza i ens duu a emocionar-nos tant amb la duresa dElectra com amb els dubtes potser noms aparents del jove Orestes i amb lantiga por culpable de Clitemnestra. En qualsevol cas, aquesta Electra de Palau i Fabre no s nicament una vella llegenda sobre la necessitat de fer justcia desprs de la guerra que va tacar de sang i dindignitat lEstat espanyol durant dcades. s aix, per tamb s lhorror de totes les guerres, levidncia dels neguits, els desitjos i els amors enrevessats que ens sacsegen en situacions similars, i la constataci de fins a quin punt s difcil fer justcia sense cometre noves equivocacions que al seu torn, tamb hauran de ser venjades.

Jordi Coca, dramaturg i director de Mots de ritual per a Electra

Direcci i dramatrgiaJordi Coca EscenografiaBibiana Puigdefbregas

Vestuari Marta rafa

IlluminaciQuico Gutirrez

AudiovisualsXavier Manich

So lucas ariel Vallejo

Assessoria de dicciroser Gell

Ajudanta de direcciCristina ravents

Ajudanta descenografiaMontse Garre

Construcci descenografiaTaller descenografia Jordi Castellstallers Pascualin

Realitzaci de vestuariGoretti

REPARTIMENT

Electrangels Bassas

Orestesdafnis Balduz

ClitemnestraCarme Callol

EgistQuimet Pla

ErniaCarme Sansa

Personatges filmatsPrlegJosep Costa

ErniaCarme Sansa

Producci Teatre Nacional de Catalunya

Durada1 hora i 15 minuts

AgramentFerran Carvajal