Descripció estatua humana:

Alguna cosa m’ha fet deturar a mirar-la, tot i que no sabriadir què m’ha cridat l’atenció. Potser l’aura trista del seu posato els colors virolats del vestit de seda fina. Tot i així, quanm’hi he apropat, he copsat la delicadesa de la sevaimmobilitat i, en la inclinació del cos, m’ha semblat veure-hila figura d’una dansa estàtica.De faccions menudes, li resalten tanmateix els pòmuls roses ibrillants damunt la blancor d’un generós maquillatge, alhoraque les parpelles, rivetades amb unes llarguíssimespestanyes, li pinten l’esguard de malenconia. Duu la rossordels cabells entortolligada, des de les temples al clatell, enuna gruixuda trena –tal vegada postissa- com una corona deprincesa antiga. El cosset del vestit –enfarfegat de puntes i entredós- just limarca la rodonesa dels pits, i del mirinyac encartronat que lifa de faldilla, d’un blau esblaimat, en sobresurten uns llaçosque, com esvalotades papallones de tarlatana, moueninútilment les ales per perdre’s entre l’oreig que bufa dellevant. El minimalisme de la música d’Arvo Pärt acompanya el quasiimperceptible moviment d’autòmata i, tot seguint la melodíadel violoncel, va girant el cap, ara cap un costat ara cap al’altre, i mou els braços com si ella, la nina de porcellana,volgués volar com les voliaines trapelles del vestit mentre elfru-fru del fregadís de les mànigues fa el contratemps delbaix del piano.

Pilar López Bastida

Monòleg d’una estatua humana:

Som-hi que no ha estat res. Amb la son que tinc i jo aquíclavada com un clau. Les parpelles em pesen. Més val quem’hi esforci una mica o em caurà la pestanya esquerra queme la noto una mica fluixa. Ostres! No he posat menjar al gat!Ves a saber què rosegarà avui.... Em fan mal els braços. Quinacalor. Mira-te’l que eixerit aquest que s’apropa. S’assembla alGeorges Clooney. Què guapo! Sí, sí molt. Sembla que passaràde llarg. No, no; sembla que vol aturar-se. L’és o no l’és, enClooney?Ara em vénen ganes de fer un café. És pel Clooney, és clar;perquè el café, a aquestes hores, em senta fatal. Em pica unamica l’esquena. Són els farbalans que des de la cintura empugen espatlla amunt. Farbalans, farbalans no ben bé, és perdir-ho d’alguna manera. Escates, no; perquè llavors fóra unpeix. Plomes, que és el que porto. Les coses pel seu nom. I elClooney aquest que no s’atura.Què són aquests crits? No veig res. Quin xivarri! Georges?Pot ser que cridin Georges? Ho és. Sí!!!! Ho és!!

Pilar López Bastida

Emocions: tristesa/ràbia

La Lluïsa ha posat els plats a taula. Com que la Maria téassaig de teatre i vindrà més tard a sopar, li posa l’amanida ala nevera fins que la noia arribi. Llavors fa tres talls a la triutade patata. Quan els ha tingut fets, s’adona que n’havia de ferdos; un, per a ella i l’altre, per a la seva filla. Intenta fer-nedues meitats, però els ulls se li omplen de llàgrimes. Elganivet no talla prou bé i se li esmicolen les vores delstriangles daurats. Al calaix dels coberts hi troba el toavallódel Ramon. Se’l mira. No pot creure que el seu home notornarà mai mes, no pot ser que l’hagi abandonat. MaleïtRamon!, crida mentre rebrega amb força el tovalló quefinalment fa cap a la brossa.

Pilar López Bastida

TRISTESA I IRA O PUNT DE RÀBIA (primera persona)

Des que em va deixar, ja no goso aixecar les persianes de lameva habitació. M’agraden així, tancades. M’aïllen i això emfa sentir bé. Immersa en la foscor paeixo el meu dolor i totplegat em deixa un regust amarg a la boca que perdura en eltemps i m’impedeix cridar de ràbia. Aquest crit presonerresta amagat i es converteix en el meu únic company decel·la.

Ester Santacasilda

Exercici 1: Desenvolupar una història en tercera persona a partir d’unrecord.

Maria conduïa el seu vell cotxe i mentre ho feia no parava debadallar. Durant el trajecte el seu vehicle feia un movimentd’avanç i retrocés sobtat cada vegada que canviava demarxa. I quan per fi va arribar al seu destí, va fer variesvoltes al municipi fins que va trobar la petita oficina de pobleon l’havien destinat. Aquesta oficina estava ubicada en uncarrer amb una forta pendent i sense pensar-s’ho duesvegades, va aparcar al davant mateix doncs hi havia prouespai per fer-ho.Ja fora del cotxe, quan es disposava a tancar la porta lateralamb clau, aquesta es va desplaçar lleugerament capendavant. Durant uns segons es va quedar paralitzada, imentre transcorrien aquests instants, el seu cotxe va cobrarvida disposat a jugar-li una mala passada. Quant el seu cos va ser capaç d’alliberar-se de la por, va girarel cap d’un costat cap a l’altre buscant algú, però els seusdesorbitats ulls no van trobar a ningú; era massa d’hora i,l’únic moviment que es percebia era la tremolor de les fullesque saludaven a l’alba, els batre d’ales dels ocells matiners i

la fugida d’un gat negre esporuguit d’un perill que ensumavaimminent i perillós. La nova feina l’hi estava jugant unanovençana de benvinguda.Ràpidament, les seves cames van reaccionar avanç que el seucervell l’hi ho manés, i van col·locar a la María darrera delcotxe enganxant-la al para-xocs amb unes mans com a grapesgrapes . Tot plegat semblava com s’hi adoptés una postura degimnasta en una competició d’aixecament d’halterofília. Latensió de tots els seus músculs l’obligaven a esbufegar i quanl’esforç va arribar a ser tant insuportable com per arribar alímit de la seva resistència, la María , finalment, va deixar quela força de la gravetat d’aquella pendent diabòlicas’endugués la seva rovellada màquina, cap a l’abisme, altemps que ella queia de cul sobre la calçada i quedéstotalment estesa, després, obligada per la ímpetu del retrocés.A la fi de tot plegat, es va sentir l’estrepitós esclat d’un sorolld’impacte que es convertís en un inesperat despertadormatinal.

Ester Santacasilda

Exercici 2

LA ESTÀTUA HUMANA- Història d’un diàleg mutA) Monòleg

Mira-te-la com hem mira la descarada! Sort que no hemreconeix, perquè si ho fes, segur que em muntava unaescena. Se la veu feliç amb aquest brètol empolainat. Es notaque és de bona família. En canvi jo, aquí paralitzat sensepoder defensar-me de l’ofensa de les seves presències. Ostres!S’apropen. Hem sembla que volen dipositar diners al meubarret. Un euro! Serà possible! Aquesta moneda m’ajudarà apagar-l’hi la seva pensió compensatòria. Ja marxen. Sort quetinc de perdre’ls de vista. Saps què! Aquest tallament demànigues us diu arreveure.

B) Retrat físic estàtic i psicològic

Pobre desgraciat, es pensa que no endevino qui és. Estàtotalment cobert d’una disfressa tacada de marró, però a sotaveig el físic que recordo ja llunyanament: cap gros, carabarbuda i ulls sense ànima i plens de rancúnia; esquena ibraços fornits creats per desenvolupar unes feines feixuguesque ell mai va estar disposat a fer, es clar, era més fàcilamagar-se darrera la protecció de la droperia amb excusescom la manca d’oportunitats a causa de l’atur (i en canviara...ja li està bé, fent d’estàtua humana).I, quina panxa! Unamica més reduïda, segurament passa una mica de gana, peròencara conserva la seva forma rodona i flonja com si fos unsac de plàstic ple de gelatina; cul petit i aplanat, d’aquells queet fan preguntar què passaria si caigués sobre ell, doncs espodria fer molt de mal a causa de la manca de teixit

esmorteïdor; i que et sembla la fila que fa amb aquestpantalons bombatxos, i de quina manera l’hi dissimulen lacurtedat de totes les seves tres cames.Ja fa molt de temps que hem vaig enamorar de ell. No del seufísic, sinó de l’encant de la seva persona. Es comportava comsi fos un nen entremaliat que adorés fer-me riure. Em deiacoses que em feien sentir bé. Al principi, la seva manera decomportar-se m’enlluernava, però més endavant em vaigadonar que les seves paraules i els seus fets sols eren meresmanipulacions per aconseguir el que ell perseguia, que no eraaltra cosa que aprofitar-se del meu cos i de la meva ànima. És d’aquesta mena de persona que s’enganxa com unapaparra a altres persones per poder viure. Se sentenincapaços de crear alguna cosa per ells mateixos i finalment,esdevenen típics paràsits dels que te n’has de desfer, per moltmal que et faci fer-ho, si vols continuar la teva vida ambdignitat.

Ester Santacasilda

PÀNIC

Com cada dia a les 9 la Julia va sortir de classe d'anglés, vacreuar el parc. Feia fred i com que no duai guants les mansquasi be se li glasaven. De sobte les llums de la ciutat es vanapagar i el paissatge va canviar del tot, el semàfors van deixarde funcionar i el caos es va fer notar deseguida, el claxons, lesllums enlluernadores del cotxes, passar a l'altra banda delcarrer era difícil.

Per arribar a casa havia de passar per carrers no gairetransitats, es preguntava com podia ser que aquell recorregutque feia quasi be cada dia se li fes tan extrany?. El cor libategava a ritme ràpid, sentia riures, crits i les cames gairebéno l'obeien per córrer. Algú, fent broma, li va fer una estiradaa la moxilla. Tenia por, molta por, només podia pensar quèlluny estava casa seva.

Magda Fort Barenys

Abandonat

Era hora de llevar-se, però si no havia aconseguit aclucar elulls en totat la nit! Era hora d'anar a treballar, pero com? Notenia ni esma per vestir-se. Tot sol, en aquella habitació onhavien compartit sentiments, sexe... Aconseguiria oblidar-la?Pel seu cap passaven tantes coses…! Desitjava que morís! Opotser ell volia morir! Havia d'anar a treballar. Merda!

Magda Fort Barenys

LA SABATA ( “Atrapat entre dones” )

En Miquel, apressat com sempre, es va acomiadar de la sevadona i es dirigí cap al cotxe. Quan havia fet uns quantskilòmetres, just passat el tomb on, moltes vegades, hi haviaunes noies de faldilla curtíssima i escot pronunciat que,assegudes en una cadira de plàstic, esperaven amb una camadamunt de l’altra, veié una jove que feia autostop. Portavatexans i una motxilla a l’esquena. Així que s’hi apropavas’anava dient a si mateix que segur que aquella noia devia seruna estudiant... Sí, una adolescent a qui, potser, se li haviaespatllat el cotxe, o potser no en tenia, o potser no tenia dinersper agafar el tren, com sovint li passava a la seva filla. Enarribar davant seu, s’aturà. Ella, que duia els rínxols castanysrecollits en una cua, se’l mirà amb un somriure suplicant,innocent. Ell no es va veure amb cor de negar-li ajut. Un copla va tenir al seu costat, de seguida va notar el seu perfum,intens, seductor. De seguida, també, va intuir que aquellanoia volia alguna cosa més que portar-la fins la properaciutat. I, sense tenir temps de reaccionar, va percebre el frecd’una mà, acaronant-li l’espatlla, embullant-li els cabells... Vasentir el seu cos tant a prop! insinuant-se-li. Frenà de cop,desconcertat. I, tot i que aquells llavis ben dibuixats l’atreien ide bona gana els hauria besat, la va fer baixar, dient-li que ellno era de la mena d’home que potser, ella, s’havia imaginatque era, que ja podia baixar del cotxe, que si necessitavadiners... La noia el va fer callar amb un petó càlid i breu ibaixà del cotxe, sense fer-se pregar. En Miquel, torbat, varomandre uns instants vora la carretera; havia passat ton tantde pressa! Mentre, pel retrovisor, veia com s’allunyava,pensava que potser mai més se li tornaria a presentar unaocasió com aquella. I, a contracor, va resistir la temptació detornar enrere. L’endemà, diumenge, feia un dia assolellat i calorós. Ladona d’en Miquel li demanà que les portés a la platja. A ella,les nenes, i a la seva mare, que, la pobra, va dir, no li toca mai

el sol i li fa tanta falta pels ossos! Pels ossos?, pensà ell, però sidesprés es queixarà, com cada estiu, que es mareja durant elviatge, que se li crema la pell si no està el para-sol ben posat...No va gosar replicar i va treure el cotxe del garatge. Amb lasogra ben arrepapada al seient del costat, enfilà la carreteraque duu a les cales. Just passat els primers revolts, la sogra li va demanar queparés, que començava a marejar-se. Quan en Miquel abaixà lafinestreta, observà, estupefacte, que, de sota el seient, sortia lapuntera d’una sabata femenina. Va fer un gest dissimulat il’enretirà de seguida. Poc després, en passar pel costat d’unabenzinera, frenà de sobte. I aprofitant que elles estavendistretes, agafà la sabata d’una revolada i l’embolcallà en undiari que encara havia de ser llegit. Quan es dirigia cap ellavabo, la va llençar a la paperera. Havien arribar a la platja i encara no havien aparcat quanla sogra, enfurismada, preguntà on carai era la sabata que lifaltava, la que s’havia tret quan havia notat que se li inflavenels peus, que només en troba una. En Miquel, en sentir-la, esquedà glaçat ─era d’ella la sabata que feia uns instants haviallençat?─ Amagant l’ensurt, se li va adreçà amablement i li vademanar que es calmés, que potser li havia caigut en pujar alcotxe... La consolà dient-li que aniria fins a la botiga desouvenirs i que li compraria unes xancletes, ben còmodes. Itornà a pujar al cotxe. Abans, però, de fer girar les claus delmotor, la seva dona i les filles obriren la porta i se liabraonaren a sobre tot recriminant-li que ja ho sabia ell, quel’àvia no caminava bé amb sandàlies, que, si de cas se’ntornés a casa, al seu dormitori... Ell, sense dir el que teniaganes de dir-los-hi, tancà de cop i les deixà amb la paraula aboca. Mentre accelerava i se’n tornava per on han vingut,en Miquel, exasperat, pensava que tant de bo aquell diahagués estat núvol i resava perquè no haguessin buidat lapaperera.

Maria Lluïsa Vidal

Record d’infància

ACCIDENT

Eren les 12 del migdia quan uns negres entraren al pati de lacasa cridant “masa Antoñito, accidente, accidente”La dona no acaba d’entendre què diuen. El seu marit, sí quèho ha entès. La dona seu, agafa un got que l’ofereixen ambaigua i el got s’esmicola en mil bocins. El marit surt al pati ipregunta. Torna a entrar. —He de marxar— diu—A on és l’Antonet? Què ha passat?—No ho sé, ara torno, posat tranquil·la. L’home puja al tot terreny de la Guardia Civil que fa pocsinstants que ha arribat. Al lloc dels fets tant sols es veu elcamió aturat per una petita palmera al seu darrera. Caprastre del xicot.—On és?— pregunta l’home angoixat.—Aquí sota— respon una veu —ningú el vol moure — tornaa dir.L’autoritat s’imposa i per fi l’aixequen. L’home estira el cosdel noi que té el cap ensangonat. Ja no hi ha res a fer. Hantrigat massa en moure la mola del vehicle i s’ha ofegat amb laseva pròpia sang. L’home s’agenolla, l’abraça i esclata ambun crit molt fort que retrona en mig de la selva.

Joan Ramon Dalmau

Pànic a Nova York

Aquella freda nit del gener de 1927, a Nova York una collad’amics van sortir de festa. El conveni del tèxtil, després demoltes negociacions, havia donat merescuts fruits. Si bé, comde costum, la classe obrera no havia assolit el màxim delsseus objectius, si almenys les millores aconseguides eren proubones per estar content. I així l’Antonet, català com el millor,junt amb els seus amics de feina, en John Cognata, en RigoFoster, en Gilbert Photo i la Margarete Faber decidiren fer unsopar tots plegats per celebrar els resultats. Escolliren enrestaurant tranquil de la zona de Brooklyn, a prop del ParkSlope, anomenat Deep América. Cuina casolana més aviat decaràcter llatí. La vetllada va resultar molt animada. Totsexplicaren la seva i entre rialles i cants sortiren del’establiment quan aquest ja estava a punt de tancar. Tots esvan dirigir cap a l’entrada del metro de la 5a avinguda. Desobte a en John li va agafar un mal de ventre impressionat.No es podia contenir per més esforços que feia. Aleshoresestaven davant de l’entrada del Greenwood Cementery, perla qual cosa l’Antonet li va suggerir que anés a fer de cosdarrere d’una tomba. En John no s’ho va pensar dues vegadesi hi entrà. Els companys s’assegueren en un dels bancspropers a l’entrada per esperar-lo. De fons es va sentir elsoroll de la buidada, fet que provocaré una sonora rialla. Elsminuts passaven i en John no tornava. Ja una mica esverats esvan atansar al lloc on s’havia dirigit. El trobaren ajagut aterra damunt la tifa i sense coneixement. La pudor, erainsuportable. A base de copets i massatges entre tots el vanfer tornar en si. En despertar, en John els explicà que haviaperdut el coneixement per l’esgarrifança que li va agafarquan es volgué aixecar i no podia, pensava que algúl¡estirava. En realitat el fet es que els tirants del pantaló se lihavien enganxat amb un petit arbust de darrere.

Juan Ramon Dalmau

Emocions. Ritme lent

Mirava per la finestra sense ser conscient del lent transcórrerde les hores. Només podia pensar que mai més es tornarien arepetir els dolços moments viscuts vora el mar, les llarguespassejades per la platja ni les rialles al capvespre.Qui sap per quins camins els portaria la vida després d’aquelltristíssim adéu...No era just! No es resignava a esborrar-lo del seu món com siaquells anys no haguessin existit!Sobtadament, es va aixecar i, amb un cop brusc, va tancar lafinestra.

Núria Virgili

Record vinculat a una acció.

Es va girar de cop i no va veure el nen. On era? Noméss’havia distret un instant i ara no el trobava enlloc. Vacaminar nerviosa mirant amunt i avall mirant tots els rostres,interrogant els pares i mares que gaudien de la festa imiraven com els seus fills, disfreçats, ballaven i reien. Va treure el mocador i es va eixugar el front suat, però alhorafred. Ni rastre! La música seguia sonant insistent,impertinent. No va parar fins que va trobar un policia igesticulant, li va explicar com va poder el que li passava.L’home va intentar calmar-la i li va tocar l’espatlla. Aquellcontacte humà la va fer plorar, per fi.La festa seguia aliena al seu neguit. Es va agafar el cap ambles mans perquè es marejava, i llavors el va veure. Una donagran el portava de la ma. No va mirar res i, apartant pares inens com va poder, va córrer i el va abraçar.

Núria Virgili

Transmetre sentiments de Tristesa i Ràbia

La LLuïssa anava col.locant cada peça de roba, lentament,dins la maleta. Un nou destí l'esperava.

De sobte, topà amb la corbata de ratlles blau marí amb el fonsblanc del Marc. Què hi feia, allí?

No s'havia adonat amb quina rapidesa, el Marc havia agafatles seves pertinences i havia fugit corrents, aquell dia plujósd'Abril.

Com un núvol espès, la ment la portà de nou cap aquellsdolços moments en que l'abraçava i li deia aquelles coses acau d'orella.

El seu cos començà a cremar ardent, com un tronc en brases, il'estómac se li omplí de flames.

LLençà la corbata al buit de la finestra i cridà: "Al foc!"

Clàudia Güell

Monòleg d’una estàtua humana

Uf! Estic cansat! Quín dia més dur...! Aquells deu eurosd'aquella dona.... Li dec haver fet llàstima... El de la trompetam'ha espantat tota la clientela..! amb el que ha costat avui ques'apropés algú.... Ves, que no et prenguin la maleta. Recolza't-hi bé! .... uffffff..... quina son.....

Ai!.... on sóc...?! M'he quedat adormit.... quina hora és...? Nohi ha ningú al carrer... les dues... tothom deu dinar... pero,avui no! Avui... ja menjaré al vespre...quasi que no he fetcaixa... deu euros, pero...."

Clàudia Güell